Concurs literari Sant Jordi 2022
1r i 2n d’ESO
Alens desesperats ¿Per què?
¿Per què?
Un raig de sol és tan apreciat
He de tenir una certa etapa per transmetre
com un full d'un guió inventat.
els sentiments a través de paraules
¿Per què?
interminables
Infinitud de versos són tan necessaris
per certs autors.
per completar una ment plena d'escenaris.
¿Per què?
¿Per què?
Temem aquelles persones que ens fan dubtar
La imaginació ha de tenir un temps determinat
dels nostres exquisits pergamins atapeïts
si podem escriure multituds de contes
d’una làmina darrere una altra.
il·limitats.
¿Per què?
Ariana Barrón
3
Atac d’ira Mai vaig ser algú que controlés les seves emocions, i això va ser perillós per a mi, i per als que estaven al meu voltant. Sempre vaig ser aquell noi que arribava a casa amb les mans sagnant i un ull morat, o aquell jove que vivia ficat a la sala de detenció de la seva escola. Ja des d'aquella època, tots em deien que necessitava cercar ajuda; no obstant això, ignorava les seves paraules per… orgull? negació? La veritat, això no importa. Vaig escapar de casa als setze anys, vaig arribar a viure de forma miserable durant un llarg període de temps, i per si no fos poc, vaig arribar a buscar baralla amb les persones equivocades. En una d'aquelles baralles de carrer vaig rebre una punyalada, la qual em va enviar directe a la sala d'emergències. Quina sort la meva, que per sort en aquest país hi ha serveis socials que ofereixen assistència mèdica per a gent com jo en aquella època. Qualsevol hagués imaginat que aquell incident em va donar una lliçó que em canviaria; però la veritat és que no va ser així, vaig sortir pitjor que abans, ja que el que havia passat m'havia deixat frustrat i amb ganes de venjança.
4
Aquella persona mai la vaig trobar; però si ho hagués fet, potser ell hauria estat l'última persona a qui jo fes malbé alguna vegada. La resta de la meva adultesa me les vaig arreglar per trobar feines de mig temps, en les quals no durava gaire, per causa de les baralles amb els caps. Aquí no hi va haver violència física; només crits i insults. El temps va passar, i ara que rememoro tot, m’adono que la vida estava recordant-me constantment que les condicions del meu dia a dia eren per culpa de les meves accions. Jo odiava la meva vida, no per posar fi a aquesta de forma violenta; però he de sincerar-me: era una existència patètica i lamentable. Tot semblava repetir-se de manera constant, fins que, en un d'aquells llocs on vaig treballar, vaig conèixer una dona. Sé el que estaràs pensant, “el típic imbècil insuportable coneix una dona de bon cor que el tracta bé i veu alguna cosa bona en ell”, en aquell moment jo també vaig pensar respecte al clixé que era aquella situació; no obstant això, aquestes coses poden passar. M'estava passant. Aquella dona de cabells curts, complexió prima i personalitat radiant em va fer sentir... enamorat. Al principi no em vaig voler fer il·lusions; però les casualitats van apuntar a la nostra trobada, i des d'aquell moment vam començar a sortir i conèixer-nos més.
5
Mai no vaig ser algú de cursileries; però el que aquesta dona causava en mi, ningú al món hauria estat capaç de tan sols una cosa semblant. Gaudia d’escoltar-la, tot i així allò del que parlava resultava irrellevant; em relaxava sentir la veu, les rialles, fins i tot els problemes. Ella aconseguia treure'm del meu forat, aquell en què solia viure enfonsat en la meva pròpia misèria. Per descomptat, ella sabia dels meus problemes d'ira. Sent sincer, jo vaig creure estimar-la durant molt de temps; però ara que recordo tot el que va passar, sento que no va ser així. Si l'hagués estimada de debò, l'hauria apartat de mi, ignorant les seves promeses de “t'ajudaré”. Ella tenia molt bones intencions; tanmateix, i malgrat que ella va donar tant per mi, mai no vaig deixar de ser aquell miserable amb problemes d'inestabilitat. I si realment l'hagués estimada, m'hauria d'haver arromangat i haver-me proposat deixar enrere totes les meves accions miserables; però no va ser així. Ella va voler curar-me, lamentablement, ni tan sols una persona tan noble pot encaminar un fruit podrit com jo. Ella va suportar tant, i l'únic que vaig fer jo va ser convèncer-me que l'estimava, quan en realitat la sotmetia i la feia víctima de la seva pròpia generositat. Pobreta d'ella, que va plorar i va reprimir una enorme quantitat de frustració. Maleït sigui jo, que havent ferit tantes persones al llarg de la meva vida, vaig acabar fent-li el pitjor dels danys a l'única que va voler el millor per a mi. No recordo com va començar; l'única cosa que sé és el que em va fer explotar en aquell moment. Havia perdut el control. I va ser ella qui va patir el control, i va ser ella qui va patir el pitjor de mi.
6
No em vaig contenir quan li vaig cridar. El pitjor va ser quan vaig començar a agredir-la físicament, ni tan sols les seves súpliques em van permetre detenir-me. Ella va cridar mentre la prenia amb força i la llançava contra les parets. Molts de cops de puny. Durant aquell moment de descontrol, l'únic que vaig fer va ser destruir amb les meves pròpies mans la dona que havia estimat; i així ho vaig fer fins que ella va voler fugir de mi, arrossegant-se cap a les escales. El meu atac d'ira no havia disminuït, per la qual cosa m'hi vaig apropar i... la vaig empènyer amb una puntada de peu, la vaig llançar. Ella va rodar per tots els escalons, deixant escapar gemecs. Baixava les escales; però quan vaig posar un peu a l'últim esglaó, vaig entendre el que havia fet. Amb horror, vaig contemplar el cos d'aquella dona que tant s’haviaes preocupat per mi; ella no parlava, no es movia, no reaccionava. L'havia assassinat. Ella va morir al moment d'impactar al sòl. Ja era massa tard per intentar arreglar les coses, ella havia estat víctima de la meva inestabilitat, i l'únic culpable era jo; però jo no podia fer res per canviar-ho. En aquell moment vaig cridar, no per la ràbia, sinó pel dolor. Vaig ser jo qui havia acabat amb la seva vida. Estic segur que els veïns van trucar a les autoritats quan van sentir el renou; però jo mateix vaig trucar a la línia d'emergències per entregar-me. Fins aquell moment havia estat una persona terrible; però aquest acte era imperdonable, i estava disposat a entregar-me.
7
No va passar gaire temps perquè arribés la policia. Jo vaig estar davant del cadàver, plorant en silenci. No vaig posar resistència quan aquells homes em van aixecar i van col·locar el fred metall de les esposes a les meves mans. Vaig caminar quan em van conduir al cotxe patrulla. M'havien de retenir en una cel·la de detenció, tot esperant un judici. Durant aquells dies, em vaig negar a menjar o beure aigua. Volia morir, vull poder tornar tot enrere i evitar que la meva actitud, si tan sols hagués rebut ajuda, tot s'hauria evitat. Ara carregava amb el pes d'una mort que m'afectaria per la resta de la meva vida, una vida que podria haver sigut millor si tan sols m’hagués resignat i hagués deixat l'orgull… gràcies
Erika Coaquira Choquecallata
8
Hi havia una vegada una mare amb una nina que patia maltractaments continuats. Cada dia era objecte de bregues i de pallisses. Un dia la nina va trobar la parella de la mare essent-li infidel i li ho va contar. La mare va parlar molt seriosament amb ell, però l’home va intentar agredir-la, per la qual cosa ella es va defensar. .. Ella va fer tot el possible per protegir la seva filla i per això es van mudar a una altra part de la península perquè les dues estiguessin segures. La nena estava orgullosa de la seva mare perquè finalment va poder adonar-se que aquest home no la mereixia. I la filla i la seva mare es van protegir mútuament sempre. Amb això vull dir que si alguna persona et maltracta siguis dona o home, no li tinguis por, sigues més forta que aquesta persona. Com ho va ser aquesta mare per la seva filla.
Àlia Villalba Olmo
9
La meva vida diària Em desperto i em comencen a robar. Me’n vaig a berenar i disparen un coet a la casa. Me’n vaig a l’escola i em porta Spiderman a la seva teranyina. Torno a casa i em trobo amb el déu del temps. Me repara la casa retrocedint en el temps. L’hi agraeixo i se’n va. Sopo tallarines i me’n vaig a dormir.
Jordi Ojeda Nogales
10
L’amor i les seves coses De vegades per recollir amor hem de sembrar respecte, alegria, sentir-te amb comoditat amb aquesta persona especial, però hem de tenir valentia i entendre a l‘altra persona, també hem de tenir per a nosaltres tranquil·litat, pau, diversió… amb ell o ella, sentir la teva versió més especial de tu mateix, perquè per tenir amor hem de sembrar moments especials dels quals sempre estarem contents d’haver tingut, hem de sentir-nos feliços nosaltres sense importar-nos el que diguin els altres, hem de saber que ja no estem buits, estem complets perquè aquesta persona t’omple, et completa, és clar que podem ser feliços sols però sempre hi haurà una persona que et faci més feliç. A vegades ens acovardim i ens sentim tristos perquè tu no omples aquesta persona, o perquè tens por de dir-li el que sents, però has d’intentar-ho, has de ser valent i enfrontar-te amb aquesta lluita mental que crees tu mateix, perquè potser que a aquesta persona li agrades i pugueu ser el duo perfecte. Per a tenir amor, has de donar el que vols que et donin a tu, perquè si perseveres pots aconseguir uns dels tresors més bonics que et poden donar a tu.
Anthony Pérez Molina
11
3r i 4t d’ESO
En un minut Tot pot ocórrer en un minut.
En un minut estic nerviós
En un minut t'observ.
En un minut, em torn vermell.
En un minut et conec.
En un minut no sé què dir.
En un minut no puc aturar de pensar en tu.
En un minut tot el que era el món desapareix.
En el teu somriure
I només estem tu i jo.
En la teva rialla.
I com si hagués estat destinat.
En els teus ulls.
En un minut sabem que sempre estarem junts.
Marta Flores López
13
Un accident criminal Un dia qualsevol entrava a casa avisant al meu pare que havia arribat de l’escola, veig que no em contesta i m’estranya perquè sempre que arribo m’està esperant, començ a cercar-lo a tot arreu i tot i així no el trobava. Només em quedava un lloc, el jardí, però com havia de ser allà si he mirat pel balcó i no hi ha res? De sobte, surt i veig una cosa que em crida molt l’atenció. M’acosto perquè no estava segura del que havia vist i quan m’adono la piscina estava vermella. Com podia ser això? M’apropo encara més i veig el meu pare dins la piscina! Estava sagnant molt. Vaig entrar en pànic i vaig començar a cridar mentre em ficava dins la piscina per treure’l. Encara estava viu, vaig corrent a cridar a emergències i per sort, van poder ajudar-lo. Actualment, és a l’hospital i jo investigant què va passar ahir perquè ell no em recorda ni a mi, ni on viu, ni res, i els policies han arribat a la conclusió que l’incident va ser només un accident, però jo no m’ho crec. Estic quasi segura que no va ser un accident, ara només necessito les proves per demostrar-ho... Per què mon pare havia de ser al jardí si sempre està en el seu despatx treballant? I encara pitjor, com va arribar a caure a la piscina provocant-se diversos talls en diferents parts del cos? No sé per què tot em resulta sospitós... He cercat proves pel jardí i no trobo res,
14
també he mirat al seu despatx i no he vist res que em cridés l’atenció, però de sobte veig un cotxe aturat enfront de l’entrada durant mitja hora sense fer res, suposo que ell m’estava vigilant, això no obstant, ell no sap que el que està sent vigilat realment és ell. Quan m’estic acostant per saber què vol, se’n va. Em giro i en aquell moment veig una cosa inusual, que mai havia vist en els meus disset anys de vida a casa meva, un bat de beisbol entre la gespa que no havia pogut veure perquè feia molt que no la tallàvem. L’agafo i sense voler em faig un tall en la mà, com ha passat? Resulta que del bat, com era de metall, sortia una peça que em va produir el tall. Doncs ja tinc l’arma del crim, ara només em falta saber qui va ser perquè no crec que el meu pare hagi estat capaç de donar-se a si mateix. He estat preguntant als meus veïns si han vist qualque cosa, però ningú em diu res i això em frustra massa. Inesperadament, aixeco el cap i veig a l’entrada de la veïna de davant una càmera, era el meu moment, a la fi anava a saber què havia passat aquell 10 de maig. Finalment, toco a la porta de la veïna, li demano les imatges i tan amablement me les cedeix. Encenc l’ordinador, col·loco el CD. De sobte, sento un renou molt fort i incòmode, és el meu despertador aixecant-me per anar a l’escola, ja vaig entendre-ho tot! Tot això era un somni! Em preparo, li faig un petó al meu pare i surt corrent per no perdre el bus...
Ikram Mehannek Samah 15
Un pla infal·lible Si estàs llegint aquesta nota, ho sento. Suposo que estàs en la mateixa situació en què jo estic, aquell individu et va drogar i et va deixar en aquestes catacumbes amb només una espelma per sortir, no sé a quantes persones ho haurà fet ja però segurament a moltes. Em va dir, com haurà dit a tots, que les catacumbes són com un laberint amb trampes i zones sense sortida, però que a pesar de tot hi ha una sortida. Soc un estudiant d’art no crec poder sortir viu d’aquesta situació, però vull que algú ho faci, vull justícia i segurament tu també, així que ajudem-nos. Encara tinc el meu quadern i llapis, apuntaré la direcció que prengui i deixaré el quadern, si continuo amb vida, tornaré, el recolliré, deixaré una nota i continuaré investigant. Si mor espero que el següent segueixi fent-ho d’aquesta manera fins que algú trobi la sortida, pugui escapar i trucar a la policia. El meu nom és Jack, i en aquest encreuament he anat a la dreta.
Óscar André Quiñones
16
Batxillerat
Meteorització que he patit, canvis que he sofrit, preocupat estic pel meu perfil, tothom em reconeix menys el meu amic.
Fa segles que no el veig, fa res el trobava a faltar. Ja mai més em vindrà a cercar.
Amb tots els seus sabers ell em va crear, amb símils i metàfores ell em va educar, amor i odi m’ha ensenyat alegria i tristesa m’ha donat.
Chuanhui Yu
18
Després de la tempesta Va ser durant un estiu quan dos nois de diferents personalitats i països es van conèixer de casualitat en un viatge a París. Demian era d'Ucraïna i Yuri de Rússia i, amb el pas del temps, es van enamorar i s'anaven a visitar cada vegada que podien. Entre ells existia una gran connexió. La distància encara més els unia i, tot i que la gent no acceptava la seva relació, a ells no els importava res més que el seu amor. De sobte, aquella distància que els separa es va fer més gran quan va esclatar la guerra entre Rússia i Ucraïna. L'hivern es feia etern i cada dia Yuri, preocupat, escrivia missatges a Demian i li enviava milers de versos d’amor. Encara allunyats, recordaven aquells dies de pau i promeses. Pot ser, després de la tempesta, quan l'hivern acabi i la primavera vingui, puguin tornar a estar junts sense guerres.
Luana Silva
19
20