Sant Jordi 2018

Sant Jordi 2018 Il·lustració: Richard Martín Vidal per a La Vanguardia

Originals premiats al concurs literari del Departament de Llengua Catalana i Literatura de l’IES Arxiduc Lluís Salvador de Palma

En un poblat hi havia un drac mol temorós, esdevingut com una harpia per a tots els pobladors.

Indignada estava la princesa que al drac hi volgué fer front, tan astuta va ser aquesta que se n’anà a cercar un fibló.

Hi aparegué un príncep altiu molt segur i poc valent, que al drac volgué fer captiu sense ell perdre cap dent.

La princesa l’espasa li agafà i com si de caçador es tractàs, cap al drac hi anà i tot el poblat es quedà espantat.

Aquesta història acabà amb la princesa d’heroïna, que amb pagès s’hi casà amb una actitud tranquil·la.

Dylan Egea Trinidad Poesia 1r - 2n ESO

No tot és com penses Aquesta es la història d’una princesa anomenada Vicenta del regne Nàrnia i que no era com les altres princeses del món.

A ella li agradava lluitar, els monstres, les aventures …, i el que menys li agradava era anar-se’n a comprar roba, vestits, sabates ni res semblant, ella preferia la roba que duien els artesans i el seu somni era formar part de l’exèrcit del regne.

El rei Joan, no volia posar la seva filla en perill, així que no la va deixar mai allistar-se a l’exèrcit. La princesa detestava el seu pare per això, però ella no podia fer res, només podia quedar-se al castell i passejar pel poble amb les altres princeses.

Anys després, el rei va morir d’un infart, i la princesa es va tornar reina d’aquell regne. Sense el seu pare, que no la deixava ser cavallera, va poder complir el seu somni d’allistar-se. Després d’anys d’entrenament, va a arribar a ser la millor guerrera de l’exèrcit i va ser nomenada coronel i va lluitar en totes les guerres i les va guanyar totes.

En una de les guerres contra el regne més poderós de tots, el regne de Nàrnia estava acorralat, quan de sobte va aparèixer un drac verd del cel i va cremar tots els enemics salvant la vida a na Sofia i als seus cavallers, des d’aquell dia varen ser els millors amics el drac i na Sofia.

Narració 1r - 2n ESO

Un dia na Sofia i el drac estaven passejant per visitar la casa del drac quan de sobte es va veure des de lluny un príncep bellíssim damunt un cavall blanc, i quan el príncep va veure la princesa, pensava que el drac l’estava atacant i ell va anar el més ràpid que va poder, va saltar del cavall i li va clavar l’espasa al drac en el cor. El drac va morir i la seva sang es va transformar en una rosa, però quan el príncep anava a agafar-la, na Sofia el començà a empènyer i a pegar-li, el príncep confús se’n va anar i va deixar na Sofia plorant.

Na Sofia volia venjar el seu millor amic, així que va preparar un atac sorpresa al regne del príncep, els atacaren i mataren a tots els habitants del regne i ella mateixa va assassinar el príncep per venjar l’amic que un dia li havia salvat la vida.

En tornar al castell va plantar la flor de la sang del drac al jardí i van créixer un munt de roses per tot el regne i totes igual de belles.

C

.

Lucas Huayllas Merino

Feliç dia Feliç dia a les persones Feliç dia a tots els nins que caminen quilòmetres per anar a l'escola, als nins que lluiten perquè no volen veure la seva mare plorar i que independentment de la situació li treuen un somriure.

Feliç dia a totes les persones riques, però no als que han heretat sinó els que un dia varen tenir un somni i ara el viuen.

que des que comencen a caminar es tatuen al cor la paraula “res és impossible”, que sempre pensen “si ja ho han fet, ho puc millorar” o “si ningú ho ha fet, jo puc ser el primer”.

Feliç dia a totes les persones lluitadores que estant aferrades a una muntanya mai tiren la tovallola i guanyen la carrera.

Musa Trawally Trawally Poesia 3r - 4t ESO

He llegit més llibres que tu. No importa quants n'hagis llegit. Jo n'he llegit més.

Carronya i mel

Creu-me. He tengut el temps. Això probablement t'hagi molestat, bé idò deixa’m contar-te un poc la meva història perquè puguis entendre-ho tot millor.

Un bon dia d'hivern, de fa més o manco tres anys, va sonar el despertador, com sempre fastiguejant el millor moment del somni. Jo de primeres no vaig entendre res, perquè era diumenge i mai posava l'alarma els diumenges i menys a les 8.

Després d'estar uns minuts estirada al llit amb els ulls oberts plantejant-me les raons de la meva existència, em vaig aixecar; tot em feia voltes, tota l'habitació semblava una "Thermomix". Però tan ràpid com vaig posar els peus a terra es va aturar; de sobte vaig baixar la mirada i allà era, tota la roba tirada a la planta dels meus peus. Era bruta, de la festa de la nit anterior. Ho ignorí. I vaig començar a caminar cap al passadís. Tot estava molt més obscur del normal; ningú havia obert les finestres ni les portes de les habitacions. Va ser aquell moment quan vaig recordar que la meva família em digué la nit anterior que al matí anirien a visitar una tia malalta que tenim a l'altra banda de la ciutat.

Vivim a Nova York, per cert. Seguidament, vaig caminar ben directe cap a la cuina, per veure si podria berenar de qualque cosa bona. Però per la meva sorpresa vaig veure damunt la taula una hamburguesa amb una salsa blanca que li anava caient per una vorera.

L'havia fet mu mare, però semblava una Big Mac del McDonald's del cantó. Tenia una pintassa. Però no deixaven de ser 10 del matí, i no em podia cruspir un tros de carn amb pa i lletuga .

Narració 3r - 4t ESO

Deixa’m contar-te un poc la meva història perquè puguis entendre-ho tot millor.

Així que vaig obrir la porta de la gelera i agafí el bric de llet "Horizon" i en vaig abocar un poquet en un tassó que hi havia damunt el taulell. Em dirigí cap al microondes sujectant el bric amb una mà i el tassó amb l'altra. I vaig programar l'electrodomèstic per tal que m'encalentís la llet per 1 minut o un poc més. Durant tot aqueix temps, us seré sincera, m'avorria com no estava escrit; i decidí llegir l'etiqueta del darrera del bric.

Quan de sobte i sense avisar, les lletres del bric es començaren a moure de lloc, començaren a volar per la cuina i la meva panxa m'enviava el senyal, cada cop més fort, d'anar al bany. El vòmit em pujava i em baixava i sense poder-ho evitar, ho vaig amollar tot a terra. Era líquid, probablement tot l'alcohol del vespre anterior era allà, al sòl de la meva cuina.

Tothom hauria pensat que era cosa de la ressaca, però de cop i volta em començaren a sortir uns grans vermells pels braços i la cara. Necessitava ajuda, però abans que pogués sortir al carrer o cridar a l'ambulància o a la meva família, vaig caure redona devora el vòmit pestilent.

Ja ho sé... Sona repugnant, però així va succeir. El darrer que vaig sentir, molt difuminat, va ser el renou que feia el microones perquè tragués el meu aliment.

Era líquid, probablement tot l'alcohol del vespre anterior era allà, al sòl de la meva cuina.

A partir d'aquí tot és intuït. I és que varen passar les hores; el matí es convertí en migdia, el migdia es convertí en horabaixa, l'horabaixa es convertí en vespre i el vespre es convertí en nit. I finalment la meva família era arribada a casa i quan algú em va veure a mi i al meu vòmit tirats a terra com si de fems es tractàs, tot d'una cridà els altres per aconseguir més ajuda i cridar a una ambulància. La veritat ni em vull imaginar les meves pintes en aquell estat i menys vull pensar en la cara de la persona que em va veure per primera vegada.

A partir d'aquí tot és intuït.

Es veu que em dugueren a l'hospital "Mount Sinai" on em feren proves i preguntes de tot tipus. Ja sabeu com són les preguntes de metge... A vegades no tenen res a veure amb la teva malaltia, però ells t'ho demanen igual. Per bé o per mal tot va tenir el seu resultat, i em varen diagnosticar sèpsia, que és una malaltia greu que ocorre quan el cos té una aclaparadora resposta immunitària a una infecció bacteriana. Això causa poc corrent sanguini, cosa que limita als òrgans de tenir nutrients i oxigen. En el meu cas, he arribat a tenir la pressió arterial molt baixa i el cor dèbil. A més som diabètica, cosa que ha fet més fàcil el que la malaltia m'agafi. És a dir, que som una persona bastant, bastant especial, tant que des d'aquell dia no hi ha hagut vegada que torni a veure l'exterior igual, la meva casa ja quasi ni la record, el meu aspecte ja no seria igual sense aquesta bata d'hospital i per si us pensàveu que això era poc; no he pogut sortir d'aquesta habitació d'ençà que vaig entrar-hi.

Però com solen dir: "no hi ha mal que per bé no vengui", durant tota aquesta llarga estada he pogut descobrir dos aspectes importantíssims a la meva vida, que són les persones a les quals els import vertaderament, com ara: la meva família (o part d'ella), qualcuns amics i la meva infermera Chloe que em fa 400 proves al dia per veure la meva evolució. I l'altra: la innumerable pila de llibres que tenia a l'estanteria de la meva habitació, oblidats completament, però que ara no puc apartar-los de la meva vida. Em fan feliç i em donen la llibertat que altres no m'atorguen. N'he llegit de cavallers, de bruixes, històrics, d'aventures, de poesia, còmics, de pirates... En anglès i espanyol. De qualsevol autor que se t'ocorri jo me’n sé un llibre.

Increïble, oi? Així tres anys.

De qualsevol autor que se t'ocorri jo me’n sé un llibre. Increïble, oi?

Fins que l'altre dia, rebo la notícia que els meus nivells immunològics són correctes, el meu cor ja està sa i la quantitat de sang ja és apropiada per viure. I em donaren l’alta.

No t'imagines com em vaig sentir, lliure com un ocell. La llibertat em va pegar com una ràfega de vent. Ja puc reprendre la meva vida.

Però encara que ara som una persona lliure, a dia d'avui no sé per què el despertador va sonar a les 8 del matí aquell diumenge ni a què podria haver sabut aquella hamburguesa de damunt la taula. I mai no ho sabré.

Neus Ramon Calafell

Sorolls silvestres

L’insomni brut, ferit i frondós

Insensibles, veim el seu pas afligit

fa fugir el pànic de les feres silvícoles

dins una cuirassa tancada,

grises, perdudes i santificades,

aïllats d’espines i roses,

maleint el seu nom per ominós.

en una soledat angoixant.

Quin és el lloc per a aquests éssers repugnants?

Neixen i moren desolats,

Fills de la violència imprecatòria, donen cops enlaire

trenquen l’equilibri de l’absurda perfecció,

en un intent d’assetjar el sentit de la seva afinitat,

com monstres, dracs o abominacions

vermells, esgotats i ajupits, romanen sanglotant.

reben la justícia llotosa d’herois irracionals.

Manuel Salvador Borrego Poesia Batxillerat

Princeses i prínceps Perquè siguis un home no significa que no puguis M’agradaria saber com serien els contes tradicionals si els haguéssim contat aquest segle, demanar ajuda, segurament haurien canviat moltíssim i supòs que serien de la següent manera: sigui a una dona Per exemple, el conte de Na Blancaneus i els set nans en comptes de netejar la casa amb els o sigui animals dels boscs i fer el dinar per tenir-lo a punt quan els nans vinguessin de treballar, estaria a un altre home. fent feina a la mina amb ells i farien torns per repartir-se les feines de la casa.

En el cas de La Ventafocs veim com aquesta noia és presonera a la seva casa i és tractada com una serventa i en lloc de tenir la iniciativa de fugir, no ho fa ja que té l’esperança que el seu príncep la rescatarà i, a més, per intentar fugir el que fa és demanar a la seva fada unes sabates amb tacó i un vestit bonic per cridar l’atenció d’un príncep. En aquest segle, aquest conte explicaria com aquesta noia intentaria fugir pel seu compte o amb ajuda d’altres persones sense necessitat que sigui un home, i vestiria tal i com ella vol ja que no ha de posar-se guapa per a cap príncep, excepte per a ella mateixa. I com aquests, molt més contes.

Narració Batxillerat

Amb això el que es vol aconseguir és que cap persona se senti discriminada o que pensi que el que és no està bé, ja que aquests contes han influït en tothom i en la nostra manera de ser. Perquè siguis un home no significa que no puguis demanar ajuda, sigui a una dona o sigui a un altre home. Perquè siguis dona tampoc significa que no puguis fer les coses pel teu compte i tampoc que has d’esperar un home per solucionar la teva vida. Hem d’eliminar els prejudicis i aquestes diferències entre gèneres ja que no fan bé a cap persona. Sense tenir en compte el nostre sexe, hem de vestir com nosaltres volem i no per cridar l’atenció ni per atreure una persona, hem de fer-ho per a nosaltres mateixos. En el cas dels homes, no hem de tenir vergonya per demanar ajuda a les persones, independentment que sigui dona o home, perquè tots la necessitam en qualque moment de la nostra vida i no per això som millor o pitjor. Dones, no hem d’esperar que un home vingui a cercar-nos i tampoc no hem de dependre d’ell, hem de tenir independència i fer les coses nosaltres mateixes, perquè al final és gratificant poder ser independent i poder fer les coses pel nostre compte.

Tots som iguals, homes i dones, princeses i prínceps. Els nans de na Blancaneus també poden fer el menjar i tenir la casa neta per quan ella arribi de treballar. La Ventafocs també podria haver cercat la sabata del seu príncep.

Les princeses també són capaces de matar dracs per poder salvar els seus prínceps i també són capaces de regalar roses i llibres.

Carme Castell Ferrer

Un drac diferent Les llegendes existeixen? O només són històries

En general, la gent creia en els dracs encara que la majoria mai n’havien vist un. Però existien moltes històries que parlaven o simplement mencionaven els dracs, normalment

fetes de la imaginació de qualque persona?-això és el que

els descrivien com animals dolents capaços de destruir ciutats

pensava sempre la princesa a principis del mes d’abril,

senceres. En aquella ciutat mai se n’havia vist un… fins aquell

quan tothom a la ciutat començava a parlar del dia de

moment.

“Sant Jordi”.

A ella li agradava la llegenda de “Sant Jordi”, però

Una matinada uns pelegrins que arribaven a un hostal, asseguraven que havien vist un drac volant al voltant del bosc.

sempre deia que aquella princesa era una mica ximple,

Es va córrer tant la veu que abans de la posta del sol, tots els

que podria haver-se salvat ella mateixa. I encara que li

habitants de la petita ciutat estaven assabentats. El mateix dia

explicaven una i altra vegada que això era impossible, ja

dos al·lots varen desaparèixer, i això va fer que la gent

que si els cavallers d’aquell lloc no varen poder vèncer al

estigués un tant preocupada i espantada durant els dies

drac com ho podria haver fet aquella princesa, però no li

següents que el rei va decidir que cadascú havia d’enviar a dos

entrava de cap manera dins el cap.

dels seus animals per poder alimentar el drac.

Accèssit narració 1r - 2n ESO

Enviaren els animals al bosc, però es varen sorprendre quan aquests tornaren. La gent es va posar més nerviosa i decidiren fer un sorteig per enviar un cavaller a matar el drac.

Li va tocar a un jove cavaller que no tenia gaire experiència. I a la princesa això no li va parèixer gens just i va decidir intervenir.

A aquell jove tampoc li va parèixer just, però hi va haver d’anar. Quan es va endinsar al bosc li va semblar veure a algú, però no li donà importància. Més endavant, quan ja era al centre del bosc, va sortir de sobte una persona, la princesa.

Aquesta li va explicar al cavaller que duia una bona estona seguint-lo i que si ella hagués estat el drac, ell ja seria mort. La princesa li fa una proposta, lluitar amb ella per vèncer el drac i tornar a casa. Al principi ell se’n riu fins que s’adona que no es cap broma i acaba acceptant, perquè no pot deixar-la sola.

Tots dos junts cerquen el drac fins que troben una cova a prop d’un riu. Entren de dins i es sorprenen en veure els dos al·lots desapareguts. Jugant amb el drac? Un drac petit i fins i tot, adorable? La princesa està a punt d’atacar al drac quan un dels al·lots l’atura.

El cavaller i la princesa estaven molt confosos fins que un dels al·lots diu: - El drac és inofensiu, no has de fer-li mal i ell no et farà mal a tu.

- Com que és inofensiu? És un drac -va dir la princesa.

-S í, ho és. Però ell és diferent- respongué l’altre al·lot.

- Tots els dracs són iguals, no diguis mentides- digué el cavaller.

- Ell no, a ell no li agrada menjar carn, ell és vegetarià.

- VEGETARIÀ!? Com és possible això ?- cridà la princesa.

- És possible, tant com és possible que tu, una simple princesa, hagis vengut fins aquí per lluitar amb un drac que podria haver-te matat. Les persones moltes vegades jutjam sense saber res- digué uns dels al·lots.

I així el cavaller i la princesa tornen juntament amb els al·lots a ca seva i deixen el drac viure tranquil al bosc. Sense que ningú pugui molestar-lo.

Maica Zambrana Soliz

La princesa empresonada Em sento una esclava,

Llavors seré rica, lliure i guanyadora.

encara que sigui una princesa.

Aprofitau molt la vostra llibertat,

El palau és la meva presó,

perquè quan es perd t’adones de la seva importància

tenc molts doblers però no tenc llibertat.

i ,plorant a llàgrima viva com la pluja a l’hivern

Els pagesos d’aquest regne són més rics que jo,

que cau molt de pressa, t’ofegues en un mar salat.

cada dia la tristesa m’envaeix.

Algú desitja ser com jo, un cigne blanc com la neu,

No volia cap matrimoni de conveniència

però jo em sento desgraciada com una ànega en captivitat.

volia amor més vertader.

Com que no sóc lliure, no puc aprofitar la bellesa de la vida.

No necessito cap dobler, sinó ser la capitana del meu vaixell.

Accèssit poesia 3r - 4t ESO

Kenn Yi

La dona de vidre No duc una vida fàcil, mai l'he duita i mai m'he queixat. De petita l'únic que volia era tenir una família feliç on poder créixer, però no. Mon pare pegava a ma mare i a mi em pareixia normal, però em pareixia normal perquè ningú deia res. Els nostres veïnats l'únic que feien era mirar amb pena a ma mare, i és que aquí això és el que passa a quasi cada casa. Vivíem en un barri pobre de Nova York, on la gent no s'atrevia a caminar tota sola pels carrers. Gràcies a Déu, quan jo tenia cinc anys mon pare va morir, deixant-nos a ma mare i a mi totes soles. No teníem doblers, i si una

Gràcies a Déu, quan jo tenia cinc anys mon pare va morir, deixant-nos a ma mare i a mi totes soles.

cosa he après, és que sense doblers no ets ningú.

No és cap secret que la manera que ma mare guanyava el poc que teníem era anant cada vespre a casa d'un home diferent, potser a vosaltres us paresqui fastigós però era l'única manera de sobreviure. I gràcies a això, pagàvem el menjar la roba , la casa i la meva escola. Anar a escola allà era una cosa estranya i encara més per una nena. Però jo hi anava perquè volia tenir una vida diferent de la de ma mare.

Accèssit narració 3r - 4t ESO

Totes les meves amigues tenien molt clar el seu

Així que ja no va poder seguir fent la seva "feina" i

futur, es casarien amb un home ric, tendrien molts de fills

els doblers no cauen del cel, així que vaig haver de

i és dedicarien a cuidar-los. A més, totes somiaven amb el

posar-m’hi jo. Tenia molt clar que jo no volia ser prostituta

dia de les seves noces. Deien que anirien amb un vestit

així que em vaig cercar la vida. Tenia dues feines més

blanc, i arribarien a l'altar amb mà dels seus pares i allà

anar a l'institut. Era cambrera i feia feina a un local

començarien a ser felices. Quan em contaven això jo no

d’striptease. Ma mare de petita em va ensenyar a ballar i

m'ho podia creure, però mai vaig dir res. Jo no volia

això és el que feia. Potser amb un poc menys de roba del

casar-me, no volia haver d'estar amb un home com mon

normal, però jo tancava els ulls i m'imaginava que estava

pare, i tampoc era el meu somni tenir fills i dedicar-me a

en un escenari i que els homes de més de cinquanta anys

ells. Jo volia estudiar i poder tenir una feina que

que em miraven amb desig i bitllets de cinc dòlars a la

m'agradàs. Perquè el que m'aixecava cada dia del llit era

mà. Eren espectadors normals, que gaudien de la meva

pensar que qualque dia podria prendre les meves pròpies

funció i no del meu cos. I encara que no m'agradàs, els

decisions, i no hauria d'acabar com ma mare.

bitllets penjants a la meva roba interior al final de

Però si les coses ja anaven malament, més varen

l'espectacle,

pagaven

les

factures

i

alguns

dels

empitjorar. Quan només tenia quinze anys a ma mare li

medicaments de ma mare. Perquè no n'hi havia per tots i

varen diagnosticar càncer de pell.

a vegades havia de sentir-la plorar de mal que passava, quan es creia que dormia.

Però el pitjor de tot no eren els seus plors, sinó el que em provocaven. Em deia a mi mateixa que era culpa meva, que si fes més feina i deixàs l'institut podria llevar-li aquell mal. Qualque vegada li ho vaig comentar, però s’hi va negar. Perquè si una cosa sé, és que ma mare m'estimava, a la seva manera, però m'estimava i jo a ella. Així que el dia que va morir el món em va caure d'amunt. Per què a mi? Què havia fet per merèixer això? Així que després de dur dos anys tota sola, vivint pel carrer i sense ningú amb qui estar, vaig acceptar la proposta d'un home de casar-me amb el seu fill. I encara que no l'estimàs era millor que estar tota sola, o això pensava.

Han passat dos anys, d’ençà. Al principi no anava malament, però després va canviar i es va convertir en mon pare i jo amb ma mare. No vaig acabar els meus estudis i no faig feina. Cada dia m'aixec i ell m'obliga aquedar-me al llit fins que ell decideix que ha tengut prou, de mi no es preocupa. Ell se’n va a fer feina i jo em qued a casa, fent el dinar i fent dissabte. Quan torna es posa a dinar davant la televisió i s'hi ha sort i he preparat bé el dinar no em castiga se’n va al bar del cantó i em deixa tranquil·la. I cada dia és igual, i durant aquell temps que estic tota sola a casa pens. Pens deixar-lo i partir, però després què?

Tornar com era dos anys enrere? Així que vaig decidir aguantar un any més, fins que ja no vaig poder més.

Va ser un dia quan estava espolsant la pols dels quadres quan vaig veure la fotografia de les meves noces. I em vaig recordar dels desitjos de les meves amigues i vaig dir prou. Aquell no era el meu somni. No em va agradar el dia de les meves noces, no diré que va ser el pitjor de la meva vida perquè aquell va ser el dia que va morir ma mare, però sí el segon. No em vaig sentir feliç sinó atrapada. I allà és quan em vaig adonar que un casament no és una cosa bona, com a mínim un catòlic. I el vaig analitzar. El pare du a la núvia a l'altar. Per què el pare i no la mare? I ell l'entrega al nuvi, com si ella fos un objecte que

primer és propietat de son pare i després del seu marit. A més, que és això que la núvia ha de dur un vestit blanc? El blanc significa puresa, però ara pensa, si has de ser pur per casar-te, per què l'home no va de blanc? Ell no necessita ser pur però ella sí? Doncs no, jo no vull ser així i jo no vull dur aquesta vida, sotmesa a un home, com si fos inferior.

Vaig fer les maletes i vaig agafar el primer vol que vaig trobar amb els doblers de la caixa forta i

jo no vull ser així i jo no vull dur aquesta vida, sotmesa a un home, com si fos inferior.

no vaig mirar enrere. No em vaig preocupar de canviar el meu aspecte, doncs ja sabia que ell no em cercaria. El més segur és que es tornàs a casar i m'oblidàs, em substituís per un altre, per una de nova. No me’n vaig anar perquè m'insultàs o em tractàs malament, sinó perquè em pegava. Era com el vidre, difícil de ratxar però fàcil de rompre. Així estava jo, feta trossets.

Quan vaig arribar a Seattle vaig agafar una feina de cambrera i em vaig comprar un petit pis on poder viure. I a poc a poc vaig tenir suficients doblers per poder complir el meu somni. Dos anys després d'haver partit de Nova York estudiava primer de psicologia. Vaig decidir ser aquella persona que marcàs un principi i un final a la vida d'alguns nins amb problemes. Aquella persona

que m'hagués agradat a mi que m'ajudàs. I així varen passar els següents quatre anys de la meva vida, anava a la universitat al matí i feia feina i estudiava per l'horabaixa. I encara que tengués tres anys més que els meus companys, vaig fer amigues. I varen ser la família que havia perdut, i em vaig deixar de sentir sola, perquè hi havia gent a qui estimava i gent que m'estimava.

Em va costar molt obrir-me totalment a elles, contar-ho tot, d'on venia i la meva vida. No em varen criticar, cosa que espera. I va ser un acte molt important per a mi, perquè si m'haguessin jutjat no hagués pogut seguir sent amigues d'elles.

Al contrari, digueren que era hora de passar pàgina, i només mirà al passat per treure coses bones. Com la gran força i valentia que demostrava per aixecar-me del llit cada de matí. I si les coses a la meva vida havien anat malament, no aturaven de millorar.

Quatre anys més tard ja era doctora, i allà vaig

Aquell mal que sempre sentia i que no em deixava ser feliç.

conèixer el meu cap. I em vaig enamorar per primera vegada. No us mentiré, va ser un començ d'una relació difícil, perquè encara estava molt rompuda dels meus anys de casada i encara no confiava en ell, més ben dit, no confiava en cap home, però ell ho va

Mai ens vàrem casar però sí que vàrem tenir dos fills, i encara que

aconseguir, va aconseguir llevar tot el mal que

fossin el centre del meu univers, mai vaig deixar la meva feina per ells. I vaig

hi havia al meu pit. Aquell mal que sempre

ser feliç. Al final vaig poder passar a millor vida. Però no diré que vaig oblidar

sentia i que no em deixava ser feliç. Quan em

d'on venia, perquè aquella part de la meva vida també fa que sigui així com

vaig mudar a casa seva, una petita part de mi

sóc.

tenia por que tot tornàs a començar. Que ell canviàs i m'obligàs a deixar la meva feina i em maltractàs. Però no va passar res d'allò.

Diuen que hem de somiar com si anàssim a viure per sempre, i viure com si anàssim a morir demà.

Laura Rocha Llabrés