Tot entra en el pes

Fa uns anys, vaig assajar un escrit més o menys seriós sobre el valor comunicatiu del silenci. No me’n vaig traure la pasta dels dits. El tema recupera el meu interès de tant en tant, sempre d’actualitat per diversos motius. Els uns relacionats amb la vida privada i els espais irrenunciables de la intimitat. Els altres, amb la gestió dels afers col·lectius. L’expresident dels Estats Units Richard Nixon va utilitzar el concepte Silent Majority per a referir-se a la gent que no emprenyava contra la guerra de Vietnam i altres assumptes que ell considerava matèria reservada a les minories selectes. El concepte ha fet molta fortuna i l’han invocat com un mantra anestèsic governants de tot l’espectre polític d’ací i d’allà.

Hi ha bibliografia extensa sobre el tema, ja ho sé. El colombià Andrés Holguín va escriure Las formas del silencio y otros ensayos, un suggeridor llibret que procure de tenir a mà. Alexis de Tocqueville n’havia parlat anys arrere en L’Antic Règim i la Revolució. “La gent tem més l’aïllament que no l’error”. Amb aquesta sentència lapidària, Tocqueville explicava l’abandó del cristianisme als Estats Units. “Els que negaven el cristianisme -9-

alçaven la veu i els qui hi creien callaven; passà el que hem vist passar sovint des d’aleshores, i no sols en qüestions religioses, sinó en qualsevol matèria. Els homes que mantenien l’antiga fe tingueren por de trobar-se sols i (...) s’uniren a la multitud malgrat no pensar com ella”. “Per tot això” —hi afegia Tocqueville— “allò que no era sinó el sentir d’una part de la nació semblà l’opinió de la majoria; des d’aleshores sembla irresistible també als ulls d’aquells que li atorgaven una aparença falsa”.

Molts anys després, Elisabeth Noëlle-Neumann va fer servir l’observació de Tocqueville per elaborar la coneguda teoria sobre l’espiral del silenci. Els gatekeepers de la informació —els guardabarreres dels diaris, de les ràdios, de les televisions i de totes les plataformes multimèdia— hi tenen bona cosa d’experiència. La construcció social del silenci —que és una part de la “realitat”— n’és la conseqüència immediata. La dita “passar una cosa sota silenci” és ben significativa.

El silenci pitagòric sempre s’ha presentat com una condició imprescindible per al creixement intel·lectual. “El mutisme és un dels atributs de la perfecció”, va sentenciar Frank Kafka. De fet, el silenci esdevé un crit metafísic quan les paraules ja no arriben a mostrar els sentiments més íntims. El dol assoleix la màxima expressió d’un silenci molt a prop del que guardava Heràclit a la darreria de la vida. Calla! és, curiosament, una fòrmula per cridar l’atenció o expressar estranyesa davant segons què. Tenir un bon callar significa que la persona a qui ens referim és prudent i de confiança contrastada. Qui calla ho diu tot, solen dir a les Illes Balears. Però qui calla, no diu res, afegim els valencians en les mateixes ocasions. Si ens ho mirem bé, els implícits de la comunicació —allò que no es diu— són el valor afegit que converteix la simple informació en comunicació. Fi- 10 -

nalment, el silenci deliberat —i sovint protector— és potser el factor més important de la connotació i la polisèmia.

De tant en tant, he mirat de reprendre aquell propòsit avortat. El punt de partida, ara mateix, en seria l’antítesi. La lectura de La traïció dels intel·lectuals de Julien Benda em va ensenyar que “en una democràcia ningú no parla impunement”. I que qui calla, consent, com sol dir la saviesa popular. “Per les seues paraules coneixereu el que volien callar”, assegura el pensament despentinat de Stanislaw Jerzy Lec. A última hora, la paraula —i la literatura, per extensió— és, a aquestes alçades de la vida, la màscara sota la qual hi ha la vida certa de l'escriptor.

Precisament per això el correu electrònic que el destinatari no contesta, l’article que ningú no llegeix o el llibre que se’ns queda per publicar són la pitjor de les respostes. Ben mirat, la comunicació, en qualsevol de les seues formes, és l’únic antídot de la solitud.

Hem arribat a Nova York, via París. L’entrada per les dependències del JFK ha estat ràpida i organitzada, sense cues ni crits com en altres ocasions. El funcionari de la duana —un negre contundent i educat— ens ha fet passar amb rapidesa professional. Pare, mare i filla deu ser un model poc sospitós de comportament perillós. Algun avantatge ha de tenir el motle homologat de família occidental. A Nova York again.

Fora del JFK, equipatge en mà, l’oferta de transport a Manhattan és disputadíssima. Taxis legals, il·legals i al·legals, limousines a preu fet i a la demanda, autobús públic molt assequible o autobús privat més pujat de preu. Optem pel taxi convencional —groc llampant, marca de la ciutat— i aparaulem un preu - 11 -

que inclou els peatges, tip a banda. En poc més de tres quarts ens ha deixat a l’hotel, al cor de Murray Hill, vora la Central Station i el Central Park. De nou a la ciutat “desconcertant, intimidatòria i alhora atractiva a causa de la seua insòlita diversitat”, que va descriure Stefan Zweig en “El ritme de Nova York”, un memorable article del 1911 (!).

A Manhattan, no hi ha cap altre espectacle tan fascinant com el carrer! Vora vint-i-quatre hores desperts, però encara hem passejat, Cinquena Avinguda avall, fins a Washington Square, el cor del Village. Hem sopat a un establiment conegut d'altres ocasions. La senda pautada aporta seguretat, especialment quan hi ha en joc les coses de menjar. Després de sopar, hem arribat fins al Village Vanguard, la catedral del jazz novaiorquès. No podíem passar de llarg d’una taula lliure a aquella santa casa. A segona fila, a tocar dels músics, una excel·lent banda senior, al mateix punt on vaig seure aquell primer dia llunyà en què hi vaig escoltar Kenny Barron.

Acabem de tornar a l’hotel mòlts, però satisfets. Demà faré cinquanta anys, xifra plena com un ou. No podia celebrar-ho a cap altre lloc més als antípodes de la meua vida. Un distanciament terapèutic, que és el que exigeix l'edat. Demà Déu proveirà, però no hi ha festa sense vespra.

Cinquanta anys fets. Ens hem desdejunat a l’Scotty's Diner, a Lexington Avenue, envoltats de famílies i colles d’amics que menjaven ous remenats, pancakes i ous deixats caure, acompanyats de pasta de creïlla i diverses peces d’embotit de cara incerta. Precabuts, hem mirat de fer un desdejuni com més europeu millor.

- 12 -

Els peus ens han portat, com anit, cap al sud, avui passejant per Broadway, ple de vores a vores de consumidors de cap de setmana. Parada al Caffe Reggio, carrer McDougal, un dels millors expressos del Manhattan que jo conec. “Since 1927, we have been the most popular cafe in Greenwich Village, and once you have visited us, you will understand why”, en diu la publicitat. Després, hem passejat sense rumb per aquesta part baixa del Manhattan en què sol emmirallar-se el turista europeu. Ben mirat, el Village i el SoHo responen a la idea de ciutat i de cultura urbana que tenim a la Vella Europa. Una zona que es va deslliurar de la “godalla del progrès” a què Robert Moses —precursor de Rita Barberà— apel·lava per a destruir el vell Nova York i obrir avingudes fins al sud. La militància de Jane Jacobs i els seus conciutadans va salvar per al futur aquest Manhattan que ara passegem. Una lluita seminal per a tot un seguit de moviments ciutadans d'arreu del món, inclosa la València de Salvem el Cabanyal.

Dinar novaiorquès, que és una manera de no-dinar, i de cap a veure el Barça al Nevada Smiths, a l'East Village, temple culer a Manhattan. Ens jugàvem la darrera oportunitat de guanyar la lliga al Reial Madrid, que és com guanyar-la dues vegades. Barça i Reial Madrid són dos estils futbolístics; però també dues lleialtats incompatibles, dos mons. Un Barça-Madrid representa la darrera dicotomia moral, definitiva i radical, sense tercera via que valga. La temporada del Barça havia estat mediocre. Però si guanyàvem la lliga al Reial Madrid, podíem perdonar-los tots els pecats d'enguany i, a compte, alguns del vinent. En el darrer partit, el Barça havia d’imposar-se al Gimnàstic de Tarragona i, paral·lelament, el Mallorca traure un puntet del Bernabéu. Una combinació difícil a l’Espanya - 13 -

actual en què la llotja del Reial Madrid és l'autèntic consell de ministres de l'estat. Hem fet una hora llarga de cua a la porta del Nevada Smiths, plena de banderes dels dos equips. Hi hem entrat quan el Barça i el Mallorca complien les expectatives i ens feien creure, per uns instants, en l’impossible. L’alegria sol durar poc en casa del pobre fins i tot el dia del seu natalici! El Barça s’ha imposat clarament al Nàstic; però el Mallorca, després de tenir el triomf a les mans, s’ha esquallat a l’estadi del règim i ha perdut un partit que tenia controlat. S’ha complit el guió oficial. L’any que ve, sí!

Hem pujat a l’Empire State en fer-se fosc. El pla de picat des de la terrassa té un poder euforitzant sense rival. Nova York, des d’allí, és una ciutat immergida en un deliri fascinant al qual m’és impossible resistir. Quanta raó que tenia Joan Miró: “Oh, quines vitamines, aquesta ciutat és un tònic, aquesta ciutat és un metge!” En acabant, hem sopat al Balthazar, a Spring Street, al cor del SoHo, a un pas de Canal Street, aquell carrer que marca el territori de Chinatow i Little Italy. Menjar de regust afrancesat i Cabernet Sauvignon de Califòrnia és una tria prudent i contrastada per a entrar en una edat ja de meréixer. En tornar cap a l'hotel, a Bryant Park, darrere de la Biblioteca de la Cinquena Avinguda, hi havia una animació inusual de gent.

Ens hi hem acostat encuriosits. Una pantalla blanca presidia el cap del parc que dóna a la Sisena. L'esplanada era plena de gent amb cadires, tauletes de platja i sacs de dormir escampats sobre la gespa. De sobte s’ha fet un silenci quasi religiós. Començava en aquell instant una funció de cinema a l’aire lliure, en ple Manhattan, entre gratacels! Ens hem estirat sobre la gespa i hem vist Annie Hall, una declaració d’estima a la ciutat de Nova York.

- 14 -

A mitjan vesprada, hem passat per l’Institut Cervantes, al carrer 49-est. Al cap d’una hora, Paul Auster i Enrique Vila-Matas hi llegien fragments de les seues obres. Els dos mestres de l’autoficció junts a Nova York! A la motxilla, jo portava un exemplar de la Historia abreviada de la literatura portátil de Vila-Matas, un llibre que repasse per enèsima vegada, no em pregunteu per què. Les butaques estaven exhaurides des de feia dies, però els carnets de premsa ens han fet de salconduit.

Una cua de gent civil hi esperava pacientment per si hi havia cancel·lacions de darrera hora.

A l’interior, el director del Cervantes, Eduardo Lago, donava instruccions al personal. Ens ha saludat un per un i ens ha informat que, en acabar-se l’acte, hi hauria un tast de vins espanyols al pati. La tribu ho ha agraït amb aplaudiments. A una vora del saló, a mà dreta, hi havia una parada de llibres.

Hi he adquirit un exemplar de The New York Trilogy d’Auster.

A mà esquerra, drets, Auster i Vila-Matas enraonaven com amics, relaxats. Ens hi hem acostat tant com hem pogut, sense traspassar la distància diguem-ne íntima. Parlaven en francès!

Auster ha explicat en algun dels seus llibres que va fer de negre literari a París; un ofici que jo mateix he practicat però sense moure’m de casa. Per la seua banda, Vila-Matas va anar a París a escriure la seua primera novel·la, un pelegrinatge que han fet centenars d'intel·lectuals a la recerca de la Inspiració, l’Amor o la Revolució! Paul Auster vestia de fosc, en tonalitats de blau.

Vist de prop, té un cos esportiu, d'una gran presència. Vila-Matas, de negre rigorós, com a bon intel·lectual europeu —vull dir, francès. Li sobren, com a mi, alguns quilos. El Mediterrani no perdona, però acompanya.

- 15 -

De sobte, una hostessa ha demanat que la premsa prenguera seient als llocs reservats perquè estaven a punt d’obrir portes al públic. Ens han fet seure en segona fila. He quedat parat!

Al meu costat, braç per braç, hi havia Siri Hustvedt i Sophie Auster, dona i filla, respectivament, de Paul Auster. Les he saludades com fem la gent de poble, que, de manera instintiva, saludem a tothom, tant si els coneixem com si no. Han contestat amb cortesia americana. Altíssimes i estiloses a la manera europea, totes dues ben elegants. L’orígen noruec de Siri Hustvedt es nota en mare i filla, he pensat entre mi. He recordat de seguida Una súplica para Eros, un llibre de Siri Hustvedt en què la memòria fa, com si diguérem, de personatge principal.

Sophie Auster és una dona polifacètica —actriu, cantant i fins i tot compositora— que farà parlar molt. De pares músics, fills balladors, solem dir en la nostra cultura, tan gràfica en les metàfores.

L’acte ha començat amb unes paraules en espanyol d'Eduardo Lago. Un text magníficament escrit i millor llegit encara.

D’una gran potència expressiva, molt suggeridor. M'ha captivat l’atenció des del primer paràgraf. Una mena d’assaig amb to oral que reivindicava el dret a moure’s entre les fronteres difuses dels gèneres literaris. El text entrava i eixia en les obres d’Auster i Vila-Matas amb un gran resultat. Em fa l’efecte que se les coneix de memòria.

En acabant, Lago ha donat la paraula a Paul Auster, que se'ns ha dirigit en anglès, com és natural. Ha saludat de manera educada però poc efusiva i ens ha avisat que llegiria fragments de The New York Trilogy, llibre que portava entre mans en la mateixa edició que jo acabava d’adquirir. Ha llegit amb gran control corporal i de la declamació. Un autèntic professional - 16 -

de l’escena. M'ha resultat molt relaxant! El públic s'ha trencat les mans aplaudint. Alguns xiulaven de satisfacció com feien algunes persones anit al Village Vanguard quan s'acabava un d’aquells solos que mai no sabem fins a quin punt són improvisats o magníficament interpretats pels músics de jazz. Enrique Vila-Matas ha dit a Paul Auster alguna cosa a cau d’orella.

Auster, que no mostrava al rostre cap emoció, ha llegit el segon capítol del mateix llibre, amb més seguretat encara. Un seductor absolut. Tothom embadalit, lliurat en cos i ànima a l'espectacle i el seu mestre de cerimònia.

Auster ha deixat pas a Vila-Matas, que ha parlat en espanyol sense justificacions tampoc de cap mena. Semblava nerviós. Es movia a la cadira, aparentment incòmode. S’ha aturat, de sobte, quan tot just n'havia iniciat el parlament. Ha représ la lectura amb un to de solemnitat quasi funerària. Mirava el paper fixament, però jo no sé si llegia o improvisava. Ens ha explicat el viatge des de Barcelona. Ha dit que havia quedat amb una neboda de Trotsky a un deli de la part alta de Manhattan i que, després d’anys buscant-la, l’havia coneguda aquella mateixa vesprada. No sé si es tracta d'una veritat a mitges o d'una mentida que fa servir com a recurs literari, he pensat, confós.

El públic, entregat al personatge i la seua capacitat per a transitar els camins de l’ambigüitat, en reia el discurs inconnex, que vés a saber si el sargia tal com li venia al cap.

Paul Auster se’l mirava fixament, o sabedor de l'estratègia dramàtica de Vila-Matas o descol·locat com nosaltres. El públic continuava la comunió absoluta amb l’estranya parella.

Vila-Matas ha deixat damunt de la tauleta que tenia davant el paper que mirava però no sé si llegia. Ha pres entre mans un llibre i, ara sí, ha llegit unes pàgines. O se les ha inventades — - 17 -

no estic en condicions d'assegurar-ho, perquè no les he reconegudes. Seguidament, ha tret uns fulls d’una butxaca interior de l’americana i ha començat a llegir-los. El text semblava escrit expressament per a l'ocasió. Repetia fil per agulla algunes de les coses que ja ens havia dit feia uns instants. Hi explicava que no li agradaven aquests actes, però que havia acceptat d'assistir-hi perquè la invitació era una ocasió per a tornar a Nova York i conversar amb Paul Auster i família, amb els quals, segons ha dit, manté una relació esporàdica però molt cordial. Ha dit que és la segona vegada que visita la ciutat i que, en realitat, ha vingut a trobar-se amb la néta de Trotsky, cosa que ja ens havia dit. O era la neboda? Abans, si no m'enganye, havia assegurat que ja s’havien trobat. O això havia entés jo, vés a saber a aquestes hores de la processó. Finalment, ens ha dit que miraria de trobar-la els dies vinents en algun indret de la ciutat. Sense esperar-nos-ho, ha callat, ens ha mirat fixament i tothom ha esclatat en un gran aplaudiment. Nosaltres també.

Eduardo Lago ha donat l’acte per conclós i han començat les signatures de llibres. M’hi he acostat amb el meu exemplar de The New York Trilogy. Auster me l'ha firmat d’una forma professional, eixut de paraules. Marina ens ha fet unes fotografies, que, per la cara que ha fet l'artista, no li han fet massa gràcia.

He passat a l’altra cua. En sentir-me parlar català, Vila-Matas m'ha preguntat com havia quedat la lliga de futbol i m'ha dit que dalt, al pati, estaven a punt de servir un vi espanyol i que, si em quedava, podíem enraonar de futbol, tema en el qual semblava ben interessat. Hem esperat més de mitja hora que s'acabara la cua de les signatures. Hem pujat al pati. Plovia a bots i barrals. Han passat junts Vila-Matas i la família Auster. Ens

- 18 -

hem saludat sota la pluja amb un gest protocol·lari i han desaparegut dins d’un taxi que s’ha enfilat cap a dins de la ciutat.

En eixir del Cervantes, se’ns ha acostat un senyor i m'ha preguntat en un anglés-americà perfecte si érem valencians.

He quedat d'una peça. M'ha dit que ho havia reconegut quan jo parlava amb Vila-Matas. Es veu que era darrere meu en la cua de signatures. M’ha explicat que els seus avis eren originaris de Callosa d’En Sarrià, establits a Manhattan a la primeria del segle passat, i que sol passar un estiu de cada dos a les Rotes de Dénia. El seu pare, segons ha assegurat, també parlava valencià, però ell ja no, encara que l'entén. Ens ha deixat la targeta de visita i ens ha dit que, si li truquem, estarà encantat de convidar-nos a sopar a casa. S'ha oferit a acostar-nos a l'hotel, oferiment que li hem acceptat a causa de la pluja desbocada. Ens ha dut fins a la porta de l'hotel i ha baixat del cotxe per acompanyar-nos-en a l'entrada. Ens hem acomiadat com amics de tota la vida, amb una encaixada forta i una abraçada.

Plou de valent també avui. Fem temps, de mala gana, mentre es fa l’hora de desplaçar-nos al JFK i volar cap a casa. Ens refugiem a la llibreria Barnes and Noble d´Union Square, de gom a gom de gent que fulleja llibres, enraona o pren cafè. Pels altaveus sona Sam Cooke, potser la veu més vellutada dels crooners americans. Un home nascut a Clarksdale, Mississipí i criat a Chicago, on es va iniciar en el gospel durant l’adolescència. Mentre l’escolte, melanconiós, pense que el desplaçament del Mississipí fins a la capital d’Illinois, vora el llac Michigan, resumeix com una gran metàfora el viatge de la comunitat afroamericana dins dels Estats Units i, de rebot, el camí de les - 19 -

músiques negres, nascudes en les plantacions del Deep South, desplaçades a Chicago i finalment assentades a Nova York, on han esdevingut un gran negoci. “A change is gonna come” m'ha produït una segregació sentimental impròpia d’una persona tan continguda com jo. Deu ser l'edat ...

A l’avió de tornada cap a casa, via Madrid, em ve al cap la visita a Battery Park, al Baix Manhattan, i l’embarcament cap a Liberty Island i Staten Island. En aquell punt mateix, recorde ara, comença El Padrí, amb l'arribada d'immigrants europeus al port de Manhattan. Un fet immortalitzat així mateix a les pàgines de Vita, la novel·la de Melania G. Mazzucco que tant em va impressionar, o en els personatges d'Henry Roth i els germans McCourt, mestres de la literatura del desplaçament i la psicologia col·lectiva dels desplaçats. Unes històries d'autoestranyament plenes de misèria i de grandesa alhora. Ellis Island obria la porta de les oportunitats. Aquest n’era l'esquer suggeridor. Però obligava a riscos i a pèrdues. I aquest altre n’era el focus de l’angoixa. En la tria, hi ha sempre el valor de l’aposta, entre l’aventura incerta i la cadena de la tradició.

De sobte, m'ha revingut a la memòria el senyor originari de Callosa d'En Sarrià i l'epopeia de la seua família i de tants altres valencians que, com els irlandesos dels McCourt, els jueus centreuropeus de Roth i els italians de Mario Puzzo o Melania G. Mazzucco, van deixar arrere uns països de privacions i inventaren Amèrica. Al capdavall, Amèrica és el melting point de tots els fugitius de la terra, inclosos, en major o menor mesura, els valencians. Quina llàstima, pense ara,

- 20 -