L’últim dia de ma vida Una gota de pura valentia val més que un oceà covard Miguel Hernández
Em diuen Ibrahim, tinc setze anys, i vull contar-vos com va ser l'últim dia de ma vida. Vaig nàixer al nord d'Àfrica, en un poblat rural a l'interior del continent. En la regió on vivia no hi ha res, tan sols unes torres de ferro altíssimes que serveixen per a extraure el gas de la terra. I ja està, res més. Bé, sí, també hi ha fam i analfabetisme, no res de profit per al jovent. Soc el major de sis germans, cinc homes i una dona, tot un orgull per a mon pare i una gran putada per a ma mare. Un dia qualsevol, mon pare em va agafar de la mà i vaig estar viatjant amb ell quatre dies sencers amb les seues respectives quatre nits, sense saber què passava ni on anàvem. El final del trajecte va ser una barqueta de pescadors enmig de la nit a la vora del Mediterrani. Atapeïts com a sardines vam passar la nit onze persones: nou homes i dos menors, en aquella pastera que es bellugava en la mar com un ocell de niu en les mans d'un infant. Arribàrem a terra quan començava el dia en algun indret de la costa alacantina i, quan la proa va fer clot a la sorra, d’allà fugiren els adults com fuig l’oroneta cap al sud quan arriba la tardor. El Houssine i jo ens quedàrem allí, clavats de fred, cagats de por, fins que arribà la guarda costanera i ens traslladaren a Alacant, a un centre de recepció. Tretze dies després al Houssine el van derivar a un centre d’acollida de menors estrangers no acompanyats a Benissa; quatre dies després em va tocar a mi el torn, em van dur a Altaia, a un altre centre - 11 -