L’últim dia de ma vida
Una gota de pura valentia val més que un oceà covard
Miguel HernándezEm diuen Ibrahim, tinc setze anys, i vull contar-vos com va ser l'últim dia de ma vida.
Vaig nàixer al nord d'Àfrica, en un poblat rural a l'interior del continent. En la regió on vivia no hi ha res, tan sols unes torres de ferro altíssimes que serveixen per a extraure el gas de la terra. I ja està, res més. Bé, sí, també hi ha fam i analfabetisme, no res de profit per al jovent. Soc el major de sis germans, cinc homes i una dona, tot un orgull per a mon pare i una gran putada per a ma mare. Un dia qualsevol, mon pare em va agafar de la mà i vaig estar viatjant amb ell quatre dies sencers amb les seues respectives quatre nits, sense saber què passava ni on anàvem. El final del trajecte va ser una barqueta de pescadors enmig de la nit a la vora del Mediterrani. Atapeïts com a sardines vam passar la nit onze persones: nou homes i dos menors, en aquella pastera que es bellugava en la mar com un ocell de niu en les mans d'un infant.
Arribàrem a terra quan començava el dia en algun indret de la costa alacantina i, quan la proa va fer clot a la sorra, d’allà fugiren els adults com fuig l’oroneta cap al sud quan arriba la tardor. El Houssine i jo ens quedàrem allí, clavats de fred, cagats de por, fins que arribà la guarda costanera i ens traslladaren a Alacant, a un centre de recepció. Tretze dies després al Houssine el van derivar a un centre d’acollida de menors
estrangers no acompanyats a Benissa; quatre dies després em va tocar a mi el torn, em van dur a Altaia, a un altre centre
de característiques semblants, però ja no érem el Houssine i l’Ibrahim, no érem dos xiquets sols vagant pel món, érem uns menas, tot es reduïa a això, a cinc lletres d’un mot.
El centre està ubicat entre bancals, enmig de l’horta als afores del poble. Antigament, va ser un hotel rural per a turistes acomodats. Ara alberga vint-i-quatre menors africans de cinc nacionalitats repartits en dotze habitacions. Em va tocar compartir cambra amb el Mamaoudou, un guineà un any més major que jo. Tots dos, ràpidament, a pesar de la barrera lingüística, vam fer pinya. El Mamaoudou, un negre, negre, un negre de veritat, de cos atlètic, mirada profunda i veu de datiler em va explicar amb tota classe de detalls quina era la dinàmica del recurs: la seua veu m’atreia com atrau la música a la serp. I ell no parava de parlar. I jo era tot orelles. L’encantador i la serp, la serp encantada.
Em vaig despertar quan el dia semblava que clarejava, més embolicat en somnis que no amb mantes. Aquest despertar d’Europa no és com el despertar d’Àfrica!, em vaig dir a mi mateix. Ací no se sent el cant llunyà del gall cada matinada. Aleshores, tot un mar de tristors em bramava a les entranyes. Em venia de bon matí, cada dia, aquesta pena. I a poc a poc, mentre s’enfosquia de llum el dia, desapareixia. Dues setmanes em va costar adaptar-me a la nova rutina. A les sis del matí, els educadors ens despertaven a tots. Ací estava tot sistematitzat, com si fórem màquines, hem de complir horaris: «renta’t la cara, vesteix-te, prepara’t la motxilla, arreplega la cambra, desdejuna’t, escura, agafa l’esmorzar, el mòbil i surt a la porta per iniciar el trasllat». A la porta, dos furgons fan la ruta dels instituts, un fa la ruta d’Altaia/la Nucia, l’altre la d’Alfàs del Pi/Benidorm, un total de vuit centres educatius, diuen, hem
d’estar separats, els àrabs, per a integrar-nos millor. A mi, sincerament, aquestes dues paraules, juntes, em xoquen un poc. A més, no entenc massa bé si l’objectiu final n’és la integració. ¿Per què convivim vint-i-quatre menors migrats i cap espanyol? ¿O per què tots som homes? ¿Que en aquesta societat no hi ha, de dones? Quina colla de mudèjars estem fets, em repetia a mi mateix amb un to irònic.
Una vegada finalitzada la jornada acadèmica, tornàvem al centre. Dinàvem separats en dos menjadors i en tres torns, cadascú de nosaltres dinava segons el seu horari escolar i, després del dinar, venia l’hora d’estudi per a realitzar els deures. En el meu cas, alfabetització, fins agafar el nivell esperat, deien. Jo dinava en el primer torn i el Mamaoudou en l’últim. Ell mai tenia deures perquè estava cursant el segon any de jardineria a l’institut del poble, un curs amb més pràctica que teoria, això sí, era l’encarregat de treballar el trosset de terra del qual disposa el recurs. Al Mamaoudou li encantava l’ofici. Deia que aquesta terra, per llunyana que fora, li recordava la seua. I a mi m’encantava veure’l regar l’hortet amb els camals arromangats i fent cavallons de fang per dirigir l’aigua cap a on volia, m’encantava veure’l refrescar-se quan estava acalorat i observar com baixava el glop d’aigua gola avall, com una cascada o com quan els ànecs s’escabussen en l’ullal a la captura d’un peix. M’encantava passejar amb ell quan el sol queia i que em parlara del que feia la tardor amb els fruits, era final de setembre, el Mamaoudou ho sabia perquè el raïm tenia el punt daurat, les figues es clavillaven dolçament i començaven a prendre color les magranes. Tot un gaudi per als sentits, deia.
A les nits, al centre, després de sopar, ens tocava arreplegar-nos prompte al llit, la dinàmica interna del recurs ho requeria. Però això d’anar prompte al llit no vol dir que ens adormírem ràpidament, més aviat tot el contrari. Tots dos ideàrem una tècnica per estar tranquils i, al mateix temps, evitar robatoris. Sí, robatoris, de poca importància però robatoris. D’allò més cotitzat als centres de menors és la roba interior: calcetins i calçotets. Encara que amb l’estraperlo pots aconseguir qualsevol cosa. La maniobra per estar tranquils i segurs era ben senzilla: ajuntàvem els dos llits individuals davant de la porta de la cambra i impedíem l’accés de qualsevol persona. I així, d’aquesta manera tan rudimentària, ens submergíem cada nit en la nostra zona de confort, mai millor dit. El Mamaoudou i jo passàvem hores i hores xarrant, qualsevol tema ens venia bé, per exemple, si el sopar havia sigut escàs, per fer-li trampa a la panxa, ens imaginàvem sopant en un luxós restaurant àrab un suculent cuscús: la cuinera, que duia una escultural cassola al cap, l’havia descarregada damunt de la taula de fusta on el Mamaoudou i jo, bocabadats, véiem la piràmide de sèmola i al caramull un pollastre cuit, espatarrat, amb una salsa melosa feta amb ceba i panses i, al voltant, tot el recapte d’hortalisses. Ens imaginàvem sopant en un luxós restaurant i rèiem. Ens imaginàvem vestits de gala i rèiem. Ens imaginàvem amb les butxaques plenes i rèiem. Ens miràvem i réiem, réiem a tota hora.
De la frescor olorosa de les nits de tardor passàrem a l’hivern, i de l’hivern, a l’esclat de la primavera. El Mamaoudou i jo ja érem carn i ungla, pany i clau, la corda i el poal. Durant el dia ens véiem poc, però les nits eren nostres, com ho és la foscor de la nit o la claror del dia. I una d’aquelles nits prima-
verals el Mamaoudou em va manifestar la seua preocupació: li quedaven poques setmanes al centre i encara no tenia en regla el permís de treball. A més a més, el permís de residència li caducava a finals d’any i si no aconseguia una vegada complida la majoria d’edat un contracte a jornada completa d’un any, passaria a ser un migrant il·legal, un més, de tants. El Mamaoudou no en tenia ni un pèl de bobo. Era sabedor que seria quasi impossible que algú li fes un contracte d’aquelles característiques sense tenir-hi cap relació. Aquella nit estava trist, atabalat. Li vaig suggerir que es pegara una dutxa abans de gitar-se, segur que t’anirà bé, li vaig dir. I, com en altres ocasions, es va despullar davant meu, vaig tornar a veure aquelles fronteres al seu cos: les cremades de cap i coll de quan va creuar el desert del Sàhara —per cert, sàhara, en àrab, vol dir desert—; les cicatrius de l’esquena de quan el van arrestar al Marroc: els marroquins tracten els negres com els europeus els tracten a ells: s’estableixen relacions de poder i d’humiliació en infinitat d’ocasions i de manera natural, com alguna cosa que ambdós tenen assumida. I les marques a les monyiques i turmells de la nit que va saltar la tanca de Ceuta i les concertines l'assenyalaren com el ferro assenyala l’animal. Quina vida la d’aquest Mamaoudou, vaig pensar. Quina vida la meua!, i em vaig adormir. Volia fer alguna cosa perquè l’endemà fos diferent. Alguna cosa divertida que ens fes riure i oblidar un poc tota aquesta merda de l’adeu. Queden poques nits de gaudi, en qüestió de dies, el Mamaoudou complirà els divuit anys i deixarà buida la plaça al centre. I així, sense més preàmbul, un altre ocuparà el seu lloc. Potser un altre Mamaoudou, potser un nou Ibrahim. Però no serem mai més ell i jo. Eren les set i mitja de la vesprada i continuava sense saber què collons fer. Finalment, quasi
a les nou, hora límit, em vaig decidir: vaig pillar uns canuts de marihuana a la plaça del poble. Amb el cànnabis amagat dins dels calçotets vaig entrar al centre. Em sentia com un ocell abans d’encetar el cant, com la branca que vesteix flors abans que el fruit arribe, així em sentia. I va arribar la nit. I vam fer la fumada. I rendits de riure, vam caure. Primer ell, que, quan s’adormí d’embriaguesa m’hi vaig acostar, tot tímid, lleuger de roba, al seu costat. I el vaig abraçar mentre dormia. I vaig sentir el seu alè, dolç, com la trobada. I vaig desitjar que aquella nit mai s’acabara.
Quan somrigué la fosca i mostrà les dents l’aurora em vaig despertar. No sé què collons em passava, vaig pensar. Tot i que em creia fort i ferm com una roca, la bellesa del Mamaoudou em sacsejava com una branca dèbil. Què pensaria Al·là de tot açò, el totpoderós, o pitjor encara, què pensaria mon pare? El desig era el que em doblegava el cos com la destral que talla el tronc.
I va arribar l’última nit. Eren les tantes de la matinada, de nou, em feia mal la panxa de tant de riure i els ulls de tant de mirar-lo: la seua pell, negra com la nit al desert; el seu cos, dur com la roca; i el seu somriure de lluna. Quin goig! Malauradament, el Mamaoudou ja tenia assumit que el seu futur més imminent passava pels camps d’Andalusia. Anava a treballar de temporer furtiu, com tants altres migrants il·legals, l’única opció possible, l’última alternativa. Però no estava trist, no en aquell moment, no aquella nit. Potser perquè jo no ho estigués, això no ho sabré mai. Recorde com, a punt d’adormir-me, vaig notar com va deixar caure la seua mà dreta per damunt del meu pit. No vaig saber o no vaig voler reaccionar, tan sols el vaig deixar fer. Li vaig deixar besar la blancor del meu coll, que
begués dels meus llavis, rojos com el vi més roig, i després vaig deixar que la seua mà perdés altura lentament fins a fer-me mullar els llençols en la nit més dolça de ma vida.
I així, d’aquesta manera agredolça, el mateix dia que el Mamaoudou va complir la majoria d’edat vaig morir en vida. Fou el traspàs de xiquet a adult, de l’ésser dogmàtic a la persona, simplement a la persona. El Mamaoudou m’ha ensenyat la vida, i això no pot ser res dolent.
