1.- EL PÀNIC
Tenerife, Illes Canàries
Em moro. Ho sé. Aquesta vegada és de veritat. Sento un pes dins del pit que m’aixafa. No puc respirar. No m’ho volia creure, però ara no puc negar que dins del meu cos alguna cosa molt forta m’està matant.
.- Senyora, torni a seure. Ara mateix! Tota la tripulació ja ha embarcat. Estem a punt d'enlairar-nos. Hem de tancar la porta, ara mateix! Segui. Va!!!.... És l’hora, senyora, ha de sortir de la porta i seure al seu lloc. És tard. Ja no pot sortir de l’avió. És massa tard. Tota la tripulació és a bord. L’hi acabo de dir.
Hem de tancar la porta ara mateix! Estem a punt de sortir.
Qui es pensa que és per aixecar-se del seient i venir fins a la porta? Torni a seure d’una vegada! I cordi’s el cinturó. VA!
.- No puc respirar i la porta encara és oberta .….
.- Sí, un moment de no res. Vagi a seure! És l’últim cop que l’hi dic. Si no, cridaré el capità.
No. Em moriré en aquest avió. Gairebé no puc respirar. Tinc un atac de pànic. Soc la dona més claustrofòbica del planeta. No puc respirar i tot -especialment la mort- és molt, molt millor que estar viva sense oxigen.
Foc als pulmons. Així és com em sento. Un infern als pulmons.
Miro la lluna, plorant per últim cop, plorant, implorant. Li veig la cara. És com una mala mare. Com una gossa. Somriu.
Com pot ser que somrigui?
No trobo paraules per explicar a l’hostessa que això no m’havia passat mai abans, que no soc la típica dona que es posa histèrica en un avió. Sempre he estat sana i he volat centenars
de vegades. Però ara, de sobte, no sé què ha passat, però no puc respirar. No m’entra gens d’aire en el cos. No em pren seriosament, ja ho veig.
.- No m’ho faci tornar a dir!!! Que és sorda? M’entén? Senyora, li he dit que torni a seure, ara mateix!
.- No puc respirar! Si us plau.
.- Calmi’s. Relaxi’s! Respiri! Apujarem l’aire condicionat.
Torno al seient plena de frustració, de ràbia i de por. L’aire condicionat més fort? Però si no es nota ni una mica d’aire fresc. Aire condicionat? No funciona.
L’atac de pànic es fa més fort. És el pitjor que et pot passar en un avió.
Intento tancar els ulls i respirar. No puc. Estic a punt de morir-me. De morir ara mateix. Ho sé.
Ara tanquen la porta. Tanquen la porta de la meva vida. Noto que els pulmons se m’encongeixen, petits, tancats, empresonats.
Mentalment dic a l’hostessa: Si us plau! Si us plau, no tanqueu la porta!!!
Ja és massa tard. Massa tard. Tard! M’ha sentit? Tard!!!
Sento l’impuls de cridar, de xisclar, de deixar que el meu cos faci el que vulgui, el que necessiti. Però no. No ho faré.
Obro la boca però no en surt res. És una sensació estranya.
Un avió és una habitació plena de gent i compartim molta intimitat.
És de nit i em moro. I a ningú no li importarà.
Tothom té coses a fer. Tenen l'agenda com a religió.
Em prenc una pastilla i em fa adormir.
Unes hores més tard, m’adono que hi ha una dona asseguda al meu costat, que té uns cinquanta anys, i que em desperta. Sembla molt tensa. Té el blanc dels ulls vermell. M’obliga a escoltar la veu que ve dels altaveus de cabina: “Senyores i senyors, estem volant sobre Dakar. Hi ha hagut un petit incident i no podrem arribar a Bamako aquesta nit com estava previst. Ens quedarem a Dakar fins que es resolgui la incidència. D’aquí quinze minuts aterrarem a Dakar. Els portarem a diversos hotels de la ciutat fins que es resolgui aquesta petita interrupció. Els agraïm la paciència i la cooperació”.
Tothom està nerviós. Sí, gent! Ara us toca a vosaltres. Jo ja he pagat els meus deutes als Déus de l’Angoixa.
.- Han dit accident? O incident? Pregunto a la meva companya de seient. No m’ha entès. Es diu Kala. No parla anglès, ni francès, ni espanyol. És de Bamako. Hi torna després de set anys de dificultats intentant guanyar-se la vida a Viena. Està espantada. Ens comuniquem per signes. Plora. No sé què dir-li. Tampoc no sé què dir-me a mi mateixa. Les dues acabem plorant. Ella vol arribar aviat a Bamako. Allà la situació és molt complicada. Ningú no sap exactament què hi passa. Els seus fills hi viuen i no els ha vist en aquests set anys.
2.- DAKAR
Gore: La porta del no-retorn
Són les tres de la matinada i aterrem a Dakar. A alguns ens fan pujar en una furgoneta i ens porten en un hotelet. Sé que som a l’Àfrica. La furgoneta no té portes. Com si ella mateixa les hagués perdudes. No he tornat a veure la Kala des que hem aterrat a Dakar. Ara he de compartir l’habitació amb una dona grassa alemanya. M’explica que és monja. La seva congregació és a Bamako. Dorm vestida. No porta el típic hàbit de monja. Tampoc no és gaire sexy.
A l’habitació hi ha una mena de dutxa. Un forat brut a terra i una mànega foradada.
Estic tan cansada. Me’n vaig a dormir de seguida.
Em desperto molt d’hora al matí. La monja alemanya encara dorm. Ronca. Sé que no podré tornar a dormir. Surto de l’habitació, no vull estar-m'hi amb ella. Hi ha alguna cosa en aquesta dona que no suporto. Com pot ser monja una dona de quaranta anys? Què li passa? Quina olor fa? La veritat és que no crec que faci mala olor, però em pica tot quan soc prop d’ella.
Me’n vaig. La primera llum del dia ja és aquí.
Dakar. Hum! Mai no havia pensat en Dakar. El Rally París-Dakar. L’única cosa que en sé. És una ciutat curiosa. Negra. És una ciutat negra però no pels seus habitants. Perquè és negra. Tot és negre. La fusta, les parades del mercat, les botigues, els carrers…, negres. Però quin contrast, les dones, les dones més boniques i encantadores són aquí. Totes semblen models. Top models. Els seus vestits brillants. Plens de colors, vermells, daurats, verds…, fins i tot les sabates són extrema-
dament extravagants i boniques. I aquí entens el creador de les nines Barbie. Les Barbies existeixen. Les Barbies imiten la realitat. El cos de la dona senegalesa no és una fantasia. Les senegaleses tenen el cos d’una Barbie. Llarg, el cos llarg. El tors llarg. Les cames llargues. Els cabells llargs, negres i lluents. Vull un cafè. No veig cap cafeteria. Només hi ha parades, carretons, pels carrers.
No. Vull una cafeteria de debò. Vaig a la Place de l’Indépendance. Allà hi ha un bar. M’agrada l’ambient de l’època colonial. Molt francès. Em prenc el cafè i pa amb mantega. Molt de pa.
Agafo el mòbil i truco al número que ens han donat i una dona, una altra hostessa, m’imagino, diu que estem de sort, que només haurem de passar un dia aquí, a Dakar. Demà al matí sortirem cap a Bamako.
Parlo amb la mestressa de la cafeteria. És francesa, de Marsella. Es va casar amb un senegalès fa 20 anys. Es van divorciar i té un fill que ara viu als suburbis de París. No diu res del marit i jo no n’hi pregunto res. Tampoc no vull que em faci preguntes sobre la meva vida. Em suggereix que vagi a l’illa de Gore a passar-hi el dia. Per matar el temps. Matar el temps? Bé, val més matar el temps que matar la meva vida.
Hi vaig. Agafo el ferry. L’illa de Gore és plena de flors. Completament diferent de la ciutat. És l’illa on portaven tots els esclaus abans de ser embotits dins de vaixells pudents per fer la travessa de l’Atlàntic.
Vaig a la Casa del no-retorn1. És rosa. Ara és un museu. És
1 Es refereix a la Maison des Esclaves, museu i memorial obert el 1962, gestionat per la UNESCO, on hi havia l’edifici construït el 1776 com a punt final d’exportació d’esclaves i esclaus. La Porte du non-retour era el punt final des d’on els embarcaven d’Àfrica cap a Amèrica.
una bonica casa rodona amb escales a cada costat. Diuen que, quan algú era enviat aquí, ja tenia escrit el futur: creuar l’Atlàntic com a esclau.
Visito el lloc i, de sobte, en veure el forat per on llençaven els esclaus, sento aquest mateix impuls de llençar-me jo també a l’aigua. Com si seguís una ordre. Un fort impuls. Quasi com una veu que em diu que em llenci a l’Atlàntic. I ho faig. Sense pensar-m’hi gens.
Sento l’aigua freda al cos. Una sensació neta. M’ajuda a respirar. La primera relaxació des de fa dies, mesos…....., potser anys.
Surto a la superfície i veig davant meu la cara d’un policia:
.2Madame qu’est-ce que vous avez fait? Est-ce que vous ne savez pas lire? Partez immédiatement d’ici. Il était strictement interdite passer le mur.
Et vous êtes dejá dans l’eau.
Partez immédiatement ou je vais vous conduire en prison. Allez! Allez! -És el policia que s’encarrega del Museu.
.- Je ne sais pas! Je ne sais pas. Pardon! Pardon!
Faig veure que m’enfonso.
Me’n vaig avall, un altre cop…..., però soc estranyament capaç de respirar sota l’aigua.
Després d’uns segons de plaer, em torna a agafar pànic. Noto una forta pressió als braços. Dos homes s’han llençat a l’aigua i m’ajuden a sortir. Dos senegalesos m’estan rescatant, i em retornen a la superfície.
2 A tot el llibre, es respecta l’ús que fa Laia Obregón de llengües distintes de l’anglès: francès, castellà, sense traduir, i les diferenciem del text en català traduït de l’anglès mitjançant la cursiva.
.-Està bé?
.- Sí. Estic bé!
.- Segur?
.- Segur!
Dono les gràcies als dos homes i me’n vaig abans no vingui el policia i em torni a renyar.
Després de tots els assentiments i després de rebre tots els sermons sobre la cautela que s’ha de tenir quan s’està prop de l’oceà, surto. I corro cap a la platja.
Quan hi soc, m’estiro a la sorra. Veig una cosa a l’aigua. Hi vaig nedant i l’agafo. És una ampolleta plena de papers escrits a mà. Completament segellada. No en puc obrir el tap. Qui el va segellar, “Bona feina”. Només puc veure una data: 1925…....
No la voldria trencar però sembla que és l’única manera d’obrir-la. Estic cansada. Me l’enduc. Ja l’obriré després. Torno a la sorra i em torno a estirar.
No em puc esperar que arribi demà.
3.- SOBO BADE
La font de l’oceà
Torno a ser a la meva habitació. La monja ha desaparegut. Ni rastre. Continua fent calor. El mòbil torna a sonar. La mateixa hostessa d’abans: “Ho sento, senyora, s’han de quedar a Dakar uns quants dies més. Potser només un parell. Encara tenim problemes legals per entrar a Bamako. Pot quedar-se a l’hotel. Ho sento molt, senyora. Fem tot el que podem”. No he entès gran cosa del que m’ha dit, però m’és igual. M’agrada Dakar. No vull pensar i me’n vaig a dormir de seguida. Després d’haver estat a l’aigua a Gore, em sento molt més bé. Ara sembla que tinc més bé la respiració.
Altre cop dematí. És d’hora: les 6:10. Baixo al vestíbul de l’hotel. La monja ja no ha tornat. Me’n vaig al carrer. Em prenc un cafè en una parada. És bo. Amb molt de pa. Un altre cop.
L’home que serveix el cafè em recomana d’anar a Sobo Bade. Hi ha autobusos que hi porten.
Surto de l’hotel. Agafo l’autobús. Un autobús ple de gent. Un autobús ple d’animals. Un autobús ple de música.
Pregunto al meu nou company de seient, un jove de quasi trenta anys que somriu i balla al seient:
.- Qui canta?
.- Baaba Maal, el Gran! Aquesta nit ell i la seva banda fan un concert gratuït a Toubab Dialao, prop de Sobo Bade. Jo hi vaig a visitar la meva mare.
Els concerts de Baaba són els millors. Vostè també hi hauria d’anar!
.- Hi aniré.
Després d’hores de parades a tot arreu, després d’hores de la música més bonica i del sistema de so més horrible, arribem a Sobo Bade. És un poble de pescadors. L’autobús ens deixa directament a la platja, al centre del poble.
Barques a la platja. De les llargues. Mirant enfora, mar enllà.
Un grup de tres barques torna de pescar. Els pescadors estenen les xarxes a la sorra. Les dones i les criatures van a veure els regals de l’Oceà, els regals que l’Oceà els ha fet avui. Els seus ulls miren les xarxes, com les criatures que esperen el Pare Noel. Són més que només coses per menjar. Són plenes de regals i plenes de colors: petxines, plàstics, sabates, llimacs… i, és clar, també hi ha peixos. Hi ha peixos daurats. Poden menjar-se’ls i després fer joies amb les restes. Estan molt excitats. Avui menjaran i, potser, podran fer alguna joia amb les conquilles.
Els nens i les nenes criden.
És un ritual d’Esperança. Cada dia s’asseguren que l’Oceà els continuarà fent regals.
Crec que estan més contents per la comunicació amb els “déus” que pels obsequis en si.
Veig un grup de dones que baixen cap al mar, totes van amb una galleda al cap, baixant per un sender serpentejant, estret, empinat i rocós....... Primer penso que venen a buscar aigua de mar. No em sé imaginar per què la deuen necessitar. Per rentar? Potser. Per cuinar? No. Una noia em mira i em fa senyals amb la mà perquè vagi amb elles.
Per sorpresa meva, veig una cosa que mai no m’hauria pogut imaginar que existís: una font d’aigua fresca brollant de la superfície de l’Oceà. El sant del poble la va crear després de
moltes pregàries. I per això mateix hi van construir el poble.
Em capbusso a la font. Aigua fresca. Encara que sembli mentida torno a poder respirar molt més bé sota l’aigua que a la superfície.
Com que els pescadors han portat molt de menjar, un grup de joves decideix organitzar un sopar comunitari. Solen fer-ho cada cop que els pescadors han parlat als Esperits del Mar i quan els Esperits els han respost.
Ser pobre crea comunitat. S’asseguren que avui tothom menja. Ningú no passa gana. El miracle dels pans i dels peixos avui té lloc aquí. Sí, el menjar es multiplica i tothom s’atipa.
El grup de joves fa foc i hi posa a coure tot el peix i després van casa per casa a repartir el menjar a la gent.
Dues hores més tard tornen a passar per cada casa per recollir el que els ha sobrat. No es perd res. Tenen un gran contenidor i demanen a la gent de les cases que hi posin les sobres. A cada casa els ha sobrat alguna cosa. Des d’un grapat d’arròs a una mica de verdura o només una espina i el cap del peix.
M’inviten a anar amb ells a portar totes les sobres de menjar del poble a la House of Saints. Aquests joves tenen cura dels orfes que hi viuen.
A la House of Saints també hi ha els nois que passen el ritual d’iniciació, que consisteix a deixar casa seva i viure al carrer durant un any. Alguns només tenen set anys…
Es diu que aquest menjar és sagrat. Té forts poders sanadors. Hi ha tota l’energia dels Esperits del Mar, tota l’energia de cada un dels habitants del poble. Aquest menjar és ple de generositat. Hi vaig, ens asseiem a terra al voltant d’una gran “paella”. Sense cadires. Menjar tots junts és sagrat. I s’ha de fer en un lloc sagrat: el terra. La Terra. M’assec i agafo el menjar
amb la mà dreta. És el menjar més deliciós que he tastat des de fa anys! Potser sí que és cert. És un menjar sagrat.