Page 1

1 Ie,gentola!!! Va o no va?

Eoeoeoeoeoeoeoeoe!!! Oeoeoeoeoeoeoeoeoe!!!

Bombardejava sense pietat el grup de whatssapp. Per mi, com si rebentava! Eren ja les cinc i quart ben tocades. Les cinc i quart! No era que havíem quedat a les cinc en punt amb idea d’agafar el metro de les cinc i dèsset? No hi havia mans amb aquella colla d’irresponsables, d’impuntuals, de... Se m’acabaven els sinònims! -7-


Mentre el metro de les cinc i dèsset passava de llarg per la meua vida, els dits em volaven pel teclat del mòbil. Amunt i avall de l’andana, continuava metrallant el whatssapp amb missatges que no obtenien resposta. Ja feia molt que no teclejava paraules i només emprava les cares d’uns ninotets que no estaven ni la meitat de cabrejats que jo:

-8-


Ni una resposta, tu. Ni una. Tot un rècord! Quan ja estava a punt d’enviar-los a cagar a la via i tornar-me’n a casa, tres crits trencaren el silenci de l’estació: – Alba! – Alba!! – Aaalbaaa!!!

-9-


Les veus de Quim, Wan i Tariq sonaven entretallades, com si acabaren de córrer una llarga distància. Vaig continuar d’esquena, decidida a deixar que s’ofegaren si era precís. Encara era poc preu per al temps que m’havien fet perdre! Wan arribà la primera al meu costat. – Perdó, perdó, perdó! – suplicà –. Estava a punt d’eixir de la botiga quan ha arribat mon pare amb la furgoneta carregada a caramull. I m’ha tocat ajudar a descarregar-la, clar, ja saps com es posen si em desentenc. Volia continuar enfadada, paraula, però em resultà impossible perquè els ulls de Wan estaven tan carregats de culpabilitat i sinceritat com la furgoneta de son pare de mercaderies. Vaig somriure a contracor. – Tranquil·la, Wan, són coses que passen. Tu encara tens excusa, però els altres... Ai, els altres!

- 10 -


Quim i Tariq arribaren a galop en aquell precís moment. – Els altres som nosaltres? – panteixà Quim. – Segur! – esbufegà Tariq. – Qui, si no? – vaig lladrar, una altra vegada furiosa. – Encara gràcies que estic ací! – s’exclamà Quim. – I això? – volgué saber Wan. Quim bufà: – La llanda de sempre! Que ma mare s’ha posat romancera en l’últim moment i ha estat a punt de no deixar-me vindre. Ja sabeu com és. Com sempre que parla dels romanços de sa mare, que ausades que en té, va fer cara d’ànec marejat. Desarmada una altra volta! Tot i això, vaig lluitar per mantindre el meu posat ofés i vaig dir-li amb severitat:

- 11 -


– No sigues pallasso, Quim, que no cal. I després, girant-me en redó, vaig foradar Tariq amb la mirada: – I tu, què? També tens una bona excusa? Tariq, gens intimidat per la meua mirada mortífera, arronsà els muscles. – No ho sé cert. Tres germans menuts que se t’agarren a les cames són una bona excusa? – Jo diria que sí – va riure Wan. – I jo! – féu costat Quim. I jo també, que caram, però em feia una ràbia haver de reconèixer-lo... – El cas és que sempre teniu excusa per deixar-me plantada com una mata de faves! – vaig remugar, queixosa. – Ai, filla, si és que tu tens la vida molt fàcil – botà Quim, rapidíssim –. Sense responsabilitats, sense problemes... Vida de senyoreta! Que què? Com si jo tinguera la culpa que els meus pares no estiguen separats, i mal separats, i que no vagen tot el dia a la grenya. Com si tinguera la culpa de no tindre germans menuts que em donen la barrila, o que no m’obliguen a ajudar en el negoci familiar. Li vaig tallar el discurs sense contemplacions: – Deixem-ho estar. Però podríeu haver-me contestat als whatssapps, com a mínim! L’arribada del metro de les cinc trenta-set m’estalvià sentir unes protestes que em sé de memòria. Que si no - 12 -


pots córrer i escriure alhora, que si ara em posaré a escriure missatgets mentre ma mare m’esbronca, que si vés tu i descarrega una furgoneta amb un mòbil a la mà... Excuses de mals pagadors! Cabrejada com estava, vaig pujar al metro quasi d’un bot i em vaig entaforar en l’únic seient lliure que hi havia. Wan, Quim i Tariq es quedaren drets al meu costat. Una minúscula venjança, ja ho sé, però venjança al cap i a la fi. I aleshores, mentre es tancaven les portes i el metro arrancava, vaig caure de la figuera: – I Daniel? – No podia vindre – m’informà Tariq –. Alguna moguda d’última hora. M’ha cridat quan em tenien embolicat els meus germans i no m’he assabentat ben bé del que em deia. – D’última hora ha de ser, perquè a migdia ha passat pel basar i no m’ha dit ni pruna – apuntà Wan. – També ho podia haver dit en el grup de whatssapp, caram – es queixà Quim. Jo vaig fer només una pregunta: – I els diners? Una pregunta retòrica, d’aquelles que es llancen a l’aire sense esperar que la conteste ningú. Una pregunta inútil, perquè sabia de sobra la resposta: dels diners de Daniel, ni rastre! Es veu que algunes parts del cos poden funcionar per lliure, perquè la mà em va eixir disparada cap al mòbil i - 13 -


- 14 -


començà a teclejar a tota velocitat. Tic, tic, tic, tic, tic, tic... Paraules i més paraules, perquè no hi ha cap emoticona al món que puga expressar tota la fúria i tota la frustració que sentia en aquell moment. Tic, tic, tic, tic, tic... Tic, tic, tic, tic! M’obligà a alçar el cap la veu de Wan, que preguntava, perplexa: – Es pot saber què vols dir? Em ficà a un dit del nas la pantalla del seu mòbil i vaig llegir els missatges que la meua mà acabava d’escriure en el xat del grup: No sé si Quim, Tariq i Wan reien dels meus missatges o de la meua cara, però el

- 15 -


cas és que acabaren per encomanar-me la rialla. I el riure em refredà la sang, perquè de sobte em passaren per alt les ganes d’esclafar el cap de Daniel com si fóra un meló d’aigua. I per una vegada, només per una vegada i sense que servisca de precedent, vaig agrair l’existència del corrector del mòbil. Insultar algú a la brava, per escrit i en un xat de grup no era precisament una idea per a estar-ne orgullosa, les coses com siguen! – Què intentaves dir? – va insistir Tariq. – Massa coses! – vaig reconèixer. Com que no deixaven de mirar-me, em vaig veure obligada a afegir, amb un somriure una mica forçat. – Ara mentre berenem m’explicaré, caram, que amb la panxa buida els pensaments no em rutllen. Wan i Tariq notaren que m’havia posat seriosa i es limitaren a assentir. Quim, com que sempre està als núvols, encara amollà una altra rialla burleta: – A tu no et rutllen ni després d’un entrepà de paella! – sentencià.

- 16 -

No sigues rata! (Teresa Broseta i Toni Cabo)  

No sigues rata! és un llibre que ens parla de la importància de col·laborar en les despeses col·lectives i de com funciona el nostre sistema...

No sigues rata! (Teresa Broseta i Toni Cabo)  

No sigues rata! és un llibre que ens parla de la importància de col·laborar en les despeses col·lectives i de com funciona el nostre sistema...

Advertisement