1. Introducció Tradicionalment, el País Valencià ha tingut una de les economies més pròsperes i avançades de l'Estat espanyol. El pes sobre el conjunt de l'economia espanyola ha sigut d'un 10% aproximadament: poc més del 10% del PIB (Producte Interior Brut), 12% de les exportacions, quasi el 10% del valor afegit brut industrial i poc més del 10% de l'estoc de capital. El seu model empresarial ha estat compost per uns centenars d'empreses multinacionals i de milers de xicotetes i mitjanes empreses locals, ubicades principalment dins dels sectors agroalimentari, turisme, comerç, construcció i diferents indústries intensives en mà d'obra com ara la ceràmica, la fusta i el moble, el tèxtil, el paper, els joguets, el calçat, la pell, el cautxú, el torró, el gelat, la maquinària elèctrica i l'automoció. El Sistema Financer Valencià s'ha desenvolupat en la mateixa línia que el conjunt de l'economia, arribant a mantenir durant dècades posicions capdavanteres dins del conjunt del Sistema Financer Espanyol. Així, les principals caixes d'estalvis valencianes (Bancaixa i la CAM) estaven dins del ranking de les cinc primeres caixes espanyoles (tercera i quarta posició, sols per darrere de La Caixa de Barcelona i Caja Madrid) i les cooperatives de crèdit i caixes rurals representaven més de la meitat del conjunt d'aquest subsector a tot l'Estat espanyol i una d'elles (Ruralcaja) estava també entre les cinc primeres d'aquest tipus d'entitats bancàries. A més, al País Valencià existia el nucli més fort de seccions de crèdit de cooperatives agràries de tot Espanya, unes entitats especialitzades en el finançament del món rural i de l'agricultura que portaren endavant una tasca clau en el desenvolupament de l'agro-indústria valenciana i que han servit de model per a altres autonomies. D'altra banda, el Banc de València, el banc més antic, representava el principal exponent financer de la

— 15 —

banca privada al País Valencià, amb una forta tradició inversora en el món empresarial; i arribà a estar entre els 10 majors bancs privats de l'Estat espanyol. El País Valencià ha comptat des de fa més de cent anys amb un sistema financer constituït per un model de banca social arrelada al territori i implicada directament amb les necessitats específiques de l’economia productiva. Aquest model de banca social valenciana ha estat format por dues classes d’entitats bancàries, les caixes d’estalvis i les cooperatives de crèdit i caixes rurals, i unes organitzacions que, sense tindre la condició legal de banc, han actuat amb aquesta finalitat en el món agrari, les seccions de crèdit de les cooperatives. Aquests tres tipus d’entitats han garantit durant dècades les necessitats de finançament d’empreses industrials i agràries al País Valencià i s’han convertit en el pulmó financer de la xicoteta i mitjana empresa valenciana i fins i tot de la vida social dels pobles, en revertir una part dels seus beneficis econòmics en la societat mitjançant l’obra social per a promoure activitats culturals, artístiques, esportives i socials. Aquestes entitats, caixes d’estalvis i caixes rurals, a diferència dels bancs privats (societats anònimes) que també han format part del sistema bancari, històricament han comptat amb un caràcter social que ha comportat un model de funcionament a nivell operatiu i organitzatiu distint. Els seus orígens estan en els pòsits, caixes benèfiques que sorgiren al segle XV en l’àmbit municipal per mediació dels veïns, mitjançant convenis o fundacions locals i que servien per a fer front a la usura. A partir del segle XVII, aquests pòsits comencen a transformar-se en formes organitzatives del crèdit urbà més avançades com ara els monts de pietat o "montepios" (Monte di Pietà), antecedents més pròxims a les actuals caixes d’estalvis, que sorgiren a partir de la segona meitat del segle XVIII. D’altra banda, els pòsits que es mantingueren fins al segle XIX, acabaren convertint-se en estructures organitzatives del crèdit rural, i han esdevingut les actuals caixes rurals.

— 16 —

En definitiva, podem dir que al País Valencià ha existit un Sistema Financer fortament consolidat, eficient i rendible, estretament vinculat a l'economia productiva, regulat i controlat a través d'un organisme públic especialitzat com era l'Institut Valencià de Finances, constituït el 1990 com una entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia i adscrita a la Conselleria d'Economia, Hisenda i Ocupació de la Generalitat Valenciana. A més, per afavorir l'accés del crèdit als autònoms i a les xicotetes i mitjanes empreses, l'any 1981 es creà la Societat de Garantia Recíproca de la Comunitat Valenciana, com entitat sense ànim de lucre supervisada pel Banc d'Espanya. Malauradament, durant les dues últimes dècades s'ha destruït tot el que s'havia aconseguit fer durant més d'un segle d’història econòmica. Una part d'aquesta destrucció es pot explicar per la forta crisi financera i econòmica mundial que estem patint, però la principal causa de la destrucció del sistema financer valencià han estat les mesures adoptades per les autoritats econòmiques, tant estatals com autonòmiques; la qual cosa ens fa pensar si la desaparició de la major part de les entitats bancàries valencianes, especialment de les dues caixes d'estalvis (Bancaixa i CAM), obeeix a un pla establert a priori mitjançant un pacte entre els polítics governants i els grans banquers. Sense cap dubte, la crisi econòmica iniciada el 2008 ha tingut conseqüències molt negatives per al conjunt de l'economia valenciana, i ha afectat tant les empreses no financeres como les financeres. La indústria valenciana, i en particular els sectors industrials històrics valencians, s'està veient fortament afectada a causa de factors d’oferta com de demanda. Pel que fa a la demanda, s’ha produït un descens generalitzat del consum de bens i serveis a causa de la caiguda del poder adquisitiu de les classes mitjanes, conseqüència en gran mesura de la desocupació i de la baixada dels salaris. Així, la taxa d’atur al

— 17 —

País Valencià ha augmentat 19 punts des del començament de la crisi fins arribar al màxim històric del 29%, tres punts per damunt de la mitjana de l’Estat espanyol; i tant la renda disponible com el consum privat estan caient des del 2008 a taxes superiors al 2% i fins i tot pròximes al 3%. Pel que fa a l’oferta, s’està produint un desmantellament del teixit productiu valencià pel tancament de nombroses xicotetes i mitjanes empreses, la qual cosa provoca l’acomiadament de treballadors que alhora repercutix negativament en la demanda. Així, entre els anys 2008 i 2012, el nombre d’empresaris i autònoms al País Valencià es reduí un 12%, s’han tancat 4.558 empreses minoristes (el que suposa un 7,8% menys) i la indústria manufacturera (de forta tradició valenciana) ha perdut el 23,4% de les empreses, el 27,3% de la seua ocupació i el 25,5% del VAB (Valor Afegit Brut). La producció industrial valenciana ha caigut en els darrers tres anys de crisi a nivells de l’any 1995. En cinc anys, l'economia valenciana ha retrocedit vint anys per la incompetència i el malbaratament dels governants. Al desmantellament del teixit industrial valencià ha contribuït de manera especial l'estratègia competitiva equivocada que ha seguit un nombre considerable de xicotetes i mitjanes empreses, assessorades i avalades per les Administracions Públiques. Front a la competència de la indústria dels països del sud-est asiàtic i del nord d'Àfrica, s'ha proposat una estratègia basada en la reducció de costos per a competir via preus, cosa que s'ha traduït en processos intensos de deslocalització productiva. Aquesta estratègia, proposada pel propi Govern valencià, no ha servit per a millorar la capacitat competitiva de les empreses valencianes, atès que moltes d'elles han abaratit costos de manera significativa sense aconseguir recuperar la seua posició de mercat; i en canvi sí que ha servit per a desmantellar l'estructura productiva valenciana amb el tancament de fàbriques i la destrucció de llocs de treball. A més, el País Valencià ha mostrat major sensibilitat al cicle recessiu i major empitjorament en tots el

— 18 —

indicadors econòmics que la mitjana de l’Estat espanyol. Açò és conseqüència d'un model productiu intensiu en negocis especulatius, d'escàs valor afegit i amb ocupació precària i inestable, basat en un fort creixement dels sectors de la construcció i immobiliari i del turisme de baixa qualitat. Aquest cercle viciós s’ha de trencar perquè l’economia puga créixer i recuperar així l’activitat productiva. Un element clau en el trencament del cercle viciós descrit és el paper del sistema bancari en la seua funció de finançament de l’economia productiva, captant estalvis dels agents excedentaris de l’economia a través de dipòsits i altres passius financers i repartint-los entre els agents deficitaris de l’economia (famílies, emprenedors, micro-empreses i xicotetes i mitjanes empreses) a través de préstecs i de crèdits. Durant la primera dècada del segle XXI, els crèdits a l’activitat empresarial i a les famílies han seguit una tendència creixent fins arribar a una taxa del 20% durant el període 2004-2007, però a partir de l’any 2009 aquestes taxes han passat a ser negatives, paralitzant així les possibilitats de creixement de l’economia. La crisi financera ocorreguda a l’Estat espanyol també ha tingut majors conseqüències al País Valencià pel major grau d’especulació immobiliària i d’ intervenció política practicat a les entitats bancaries valencianes, especialment a les caixes d’estalvi. Aquesta crisi ha provocat la desaparició de les principals caixes d’estalvis valencianes (primer la CAM adjudicada al Banc de Sabadell i segon Bancaixa després d’ integrar-la en la fusió freda amb Caja Madrid) i de l’únic banc valencià (el Banc de València adjudicat a CaixaBank), després de forts processos de sanejament i venda a altres entitats bancàries externes. S'ha passat de quatre a tan sols una caixa d'estalvis, de 41 a 29 cooperatives de crèdit i de 126 a 49 seccions de crèdit, amb la conseqüent caiguda en el nombre d'oficines, dipòsits i sobretot crèdits, augmentant així l'exclusió financera. D’aquesta manera, el Sistema Bancari Valencià ha patit una minva considerable durant els cinc últims anys que està repercutint

— 19 —

negativament en el finançament de l’estructura productiva valenciana, una estructura caracteritzada pel predomini de les micro-empreses dins del conjunt del teixit empresarial valencià i per uns sectors industrials i agraris que precisen finançament en unes condicions especials, com ara el sector de les fruites i hortalisses els quals, sense l’existència de bancs socialment responsables como ara les caixes rurals, difícilment van a poder sobreviure als mercats (Sanchis, 2013). Com assenyalava l'actual President de la Generalitat Valenciana Ximo Puig en un encontre amb periodistes en febrer de 2014, sent aspirant a les primàries del PSPV-PSOE: «El pitjor desastre en la Comunitat Valenciana des de la batalla d'Almansa ha sigut la desaparició del sistema financer valencià». La unió dels dos aspectes analitzats, el desmantellament del teixit industrial i la desaparició d’ una part important de la seua estructura financera, provoca una situació econòmica realment difícil de superar. Recuperar i crear nova indústria al País Valencià sense bancs autòctons arrelats al territori i sensibles a les necessitats i circumstàncies específiques de l’economia valenciana és una tasca complexa i difícil però a la vegada imprescindible per a la recuperació, per la qual cosa el pas previ hauria de ser aconseguir un sistema bancari sòlid propi basat en unes entitats bancàries autòctones com són les caixes rurals, cooperatives de crèdit, seccions de crèdit i caixes d'estalvis viables i fortament arrelades. I no sols per un tema identitari o d’afinitat cultural o territorial, apel•lant a motius exclusivament nacionalistes, com algunes persones assenyalen, sinó sobretot perquè qui millor coneix les necessitats del territori i dels agents econòmics i socials valencians són els propis bancs valencians. Alguns experts vaticinen que ja no tornarem a tenir una banca autòctona, almenys durant els anys que ens queden del segle XXI, i que això no és el més important per a resoldre el problema de finançament que pateixen la majoria de les xicotetes i mitjanes empreses valencianes. No estic d'acord

— 20 —

en cap d'aquestes dues afirmacions. Actualment encara tenim una banca autòctona i genuïna valenciana i no abaste a comprendre per què alguns la ignoren en manifestar que «ens hem quedat sense bancs valencians». No entenc per què determinats dirigents polítics i acadèmics, quan parlen del sistema bancari valencià, s'obliden de la xarxa de cooperatives de crèdit, caixes rurals i seccions de crèdit de cooperatives agràries que es mantenen al País Valencià des de fa més de cent anys. Si obvien per ignorància, estaríem davant d'un exercici d'incompetència molt preocupant. Però, si es fa de manera deliberada, encara em preocuparia més, perquè açò demostraria que no tenen cap confiança en els bancs cooperatius per la qual cosa no els importarà massa que desapareguen. D'altra banda, és realment important que la banca que financie el sistema productiu valencià siga una banca valenciana, per l’arrelament al territori i el coneixement de les necessitats reals dels sectors econòmics. I aquesta és una qüestió que no he sentit dir a cap dirigent polític valencià. En aquest sentit, Francisco Oltra Climent, Director-President (des de desembre de 1985 fins a desembre de 2014) de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País Valencià RSEAPV (entitat d'on varen sorgir les caixes d'estalvis valencianes), declarava el 26 d'abril de 2012 a Levante El Mercantil Valenciano el següent: «Després d'haver perdut una entitat financera realment valenciana i, amb açò, la possibilitat de decidir de forma autònoma i amb una major sensibilitat cap a les necessitats específiques de la nostra economia i la nostra societat sobre el finançament de les xicotetes i mitjanes empreses o sobre projectes de caràcter social o cultural, seria lamentable que, també ara, ens exposarem a perdre la representació reivindicativa dels interessos de l'economia i de la societat valenciana en Bankia».1 En un sentit paregut es manifestà el Consell València de 1- www.levante-emv.com/opinion/2012/04/26/desaparicion-caja/900156.html

— 21 —

Cultura el 24 de setembre de 2012 quan la seua Comissió de Govern aprovà en un Ple extraordinari el «Document sobre l'obra social de les caixes d'estalvis i l'activitat cultural» on s'assenyala que: «El Consell Valencià de Cultura mostra la seua preocupació pels nefastos efectes que la desaparició o minva del recolzament i mecenatge de les antigues caixes d'estalvis valencianes pot tindre sobre desenes de projectes socials i solidaris, i a més, sobre les manifestacions de la cultura (exposicions, literatura, arts plàstiques, teatres, òpera, bandes de música i dansa, etc.) així com de la ciència i la recerca valencianes». Amb aquesta introducció hem pogut mostrar una fotografia aproximada de quina és la situació actual en què ens trobem al País Valencià en relació amb l’economia i el sistema financer. La necessitat de prendre mesures contundents i urgents és més que palpable, a l’ igual que ho és el fet que aquestes mesures no arriben o almenys no arriben amb la contundència que caldria.

— 22 —