Vigència i reivindicació de Joan Fuster A la primeria del segle XX, el nacionalisme quebequés tenia una orientació conservadora i catòlica. A partir dels anys seixanta, en el marc de les transformacions socials d’aquell país, s’hi va imposar una tendència progressista que va cristal·litzar en l’anomenada Revolució Tranquil·la, un moviment cívic i polític que va impulsar la secularització social, les polítiques públiques a la manera europea (en contrast amb el liberalisme individualista d’encuny nord-americà) i un ampli inventari d’iniciatives que compartien l’objectiu transversal de construir una identitat col·lectiva sobre la qual recolzar la modernització social. Molts anys després, els professors Spolaore i Alesina arribaven a la conclusió acadèmica que la cohesió interna dels països i l’afinitat de preferències dels seus membres són factors determinants per a la consecució de resultats econòmics eficients.1 I, en efecte, gràcies a aquella Revolució Tranquil·la, els quebequesos van arribar a la conclusió que ofrenar noves glòries al Canadà no els eixia a compte i que el reforçament de la idiosincràsia sociocultural col·lectiva, amb la normalització de l’ús de la llengua francesa com a punta de llança, era el factor estratègic per a la millora de les condicions de vida –econòmiques, socioculturals i polítiques– de la comunitat. Al capdavall, els idiomes són factors de cohesió (o de discriminació) social i de delimitació d’àmbits de pertinença, inclosos els mercats. La llengua era, finalment, un vector d’enfortiment de la cohesió interna i l’afinitat 1- SPOLAORE, Enrico i ALESINA, Alberto (2003): The Size of Nations, MIT Press, Boston.
—7 —
de preferències entre els quebequesos. En això estan des de llavors, i no sembla mal camí atesos els resultats quant a les condicions socials i el nivell de vida dels habitants del Quebec actual. Vist des d’ara, els majors èxits d’aquella Revolució Tranquil·la van ser la creació d’una estructura sociocultural quebequesa potent, la nacionalització de la producció de l’energia elèctrica i el disseny d’un model educatiu i sanitari públic alternatiu al canadenc. Unes decisions de valor estratègic, més enllà de les conjuntures immediates i fins i tot de la mateixa institucionalització política del país. Dalt o baix, el nacionalisme modern es constituïa com a actor rellevant del País Valencià al mateix temps que el quebequés. També com al Quebec, el valencianisme havia tingut diversos precursors més o menys solitaris a la darreria del segle XIX, principi del XX i, molt especialment, durant el període republicà.2 El 2-Seríem injustos si oblidàrem la tasca pionera de persones com ara Emili Gòmez Nadal, Vicent Tomàs i Martí, Vicent Marco Miranda, Eduard Martínez Ferrando, Felip Mateu i Llopis, Miquel Duran i Tortajada, Gaetà Huguet i Segarra, Francesc Bosch i Morata, Adolf Pizcueta o Carles Salvador. A banda de les personalitats individuals, convé destacar allò que se sol anomenar la Segona Renaixença, que comprén des del 1927, data de la publicació de la revista Taula de lletres valencianes, fins al 1939. I també el paper desplegat per altres revistes com La República de les Lletres o Nueva Cultura o el grup de la Joventut Valencianista i la revista Pàtria Nova de la qual és hereva la Taula. A nivell intel·lectual, el valencianisme republicà és potser l’antecedent més interessant del modern nacionalisme valencià. Segons Manuel Aznar (1985), l’activitat del grup de Taula, per exemple, fou clarament modernitzadora i va combatre els tòpics i els prejudicis del menfotisme, el provincianisme i l’anticatalanisme. Alfons Cucó (1976 i 1989), per la seua banda, va estudiar profundament les manifestacions del valencianisme polític. Cal esmentar, així mateix, diversos treballs de Francesc Pérez i Moragon (1983 i 1985). Per a una visió del període, s’ha de mirar l’obra de AZNAR, Manuel i BLASCO, Ricard (1985): La política cultural al País Valencià. (1927-1939), Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, València. Podeu consultar també: FRANCH I FERRER, Vicent (1980): El nacionalisme agrarista valencià (1918-1923). L’aportació de Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) al nacionalisme valencià. Ed. Prometeo, València. VALLÉS CASANOVES, Santi (2008): Acció Valenciana (19301931). La consciència desvetlada. Ed. AVL, València. HERRÁIZ, Josep L. i REDÓ Pilar (1995): Republicanisme i valencianisme (1868-1938): La família Huguet, Publicacions Universitat Jaume I, Castelló de la Plana. GÓMEZ ANDRÉS, Antonio i PÉREZ MORAGÓN, Francesc (eds.) (2008): Emili Gómez Nadal: diaris i records, Ed. Universitat de València, València. I PÉREZ MORAGÓN, Francesc (1983): “El valencianisme i el fet dels Països Catalans
—8 —
colp d’estat franquista del 1936 i la repressió uniformadora del nacionalcatolicisme vencedor van condemnar l’incipient valencianisme a l’exili físic o al silenci interior en un context socioeconòmic tradicional: base agrària, poca estructura urbana i mentalitats i ideologies premodernes reforçades per una estructura de la comunicació i de difusió del coneixement controlada per la dictadura política i els seus còmplices. Com en tants altres aspectes de la vida valenciana i espanyola, és sobrer de preguntar-nos quina hauria estat l’evolució del país i de l’estat sense aquell Alzamiento. Sense dubte, la Segona República Espanyola havia estat un temps de democratització i vitalitat civil en molts aspectes, incloses les iniciatives il·lustrades i el republicanisme popular. El colp d’estat i els anys de la dictadura van representar un tall històric que esborra la possibilitat de crear una memòria col·lectiva suficientment compacta per poder ser recuperada trenta anys després, llevat, lògicament, del contacte personal.3 Passades un parell de dècades, el País Valencià va iniciar una modernització accelerada i ben sovint caòtica (industrialització, urbanització, canvis demogràfics, etc.), que va provocar desajustos en l’estructura social, va dislocar la cultura d’arrel tradicional-comunitària i, sense cap alternativa de modernització pròpia, va condemnar el país a un paper satèl·lit –no solament en el seu sentit geogràfic– dins de l’estructura espanyola i les seues dinàmiques polítiques, econòmiques i culturals, amb les comunicatives i sociolingüístiques al capdavant. Com si diguérem, just el camí a l’inrevés que (1930-1936)”, dins L’Espill, núm. 19. A hores d’ara, la Fundació Irla excel·leix, entre altres aspectes, en la recuperació de les principals aportacions històriques del valencianisme en la seua Biblioteca de l’Esquerra nacional: http://irla.cat/ publicacio/categoria/biblioteca-de-lesquerra-nacional/ 3- Per a l’estudi de la postguerra, vegeu, per exemple, BALLESTER, Josep (2006): Temps de Quarantena, Ed. PUV, València.
—9 —
havia pres el Quebec per aquells mateixos anys. Els factors que van intervenir en aquell macroprocés de canvi social al País Valencià van ser complexos i sovint contradictoris, tal com han descrit, entre els estudiosos més notoris, economistes com Ernest Lluch o sociòlegs com ara Rafael-Lluís Ninyoles, Josep Picó o Josep-Vicent Marqués. La nostra Revolució Tranquil·la Precisament enmig d’aquell marc de transformacions, apareixen les primeres formulacions del valencianisme modern al voltant de dues premisses fundacionals 4. D’una banda, el (re)descobriment de Catalunya com a referent històric i efecte de demostració que és possible –i desitjable– una via pròpia cap a la modernitat. De l’altra, la reivindicació democràtica com a objectiu compartit amb els sectors socials i culturals més compromesos amb l’esdevenidor i la superació del franquisme. L’escriptor Joan Fuster va ser el màxim exponent intel·lectual entre els actors que aspiraven a aquesta via valenciana a la modernitat democràtica; i, en bona mesura, el seu catalitzador teòric, però també cívic. La seua aparició en l’esfera pública a la darreria de la dècada dels anys cinquanta va representar un autèntic trencament en el sistema d’idees vigent en aquella societat derrotada per la força de les armes i endarrerida culturalment; i la primera alternativa de base intel·lectual fidel a aquelles premisses primigènies del moviment valencianista: catalanista i democràtic. Certament, a la primeria dels anys seixanta, l’obra fusteriana d’orientació cívica, amb Nosaltres, els valencians (1962) com a nau capitana, estableix per a la posteritat l’acta simbòlica de naixement d’aquell 4- Vaig escriure sobre la gènesi del nacionalisme valencià en MOLLÀ, Toni (1994): La utopia necessària. Nacionalisme i societat civil, Ed. Bromera, Alzira.
— 10 —
moviment incipient però fecund el primer objectiu del qual era erosionar l’hegemonia cultural que havia construït el nacionalcatolicisme espanyolista i les derivades regionals i folklòriques que el legitimaven. Amb tots els matisos que calga, Joan Fuster i el fusterianisme –amb perdó per un concepte que a ell no li faria gràcia– van esdevenir, des de llavors, el denominador comú d’una proposta d’intervenció ciutadana que jo mateix vaig batejar com la nostra Revolució Tranquil·la 5: un projecte de reqüestionament de la història del país i d’acció ciutadana recolzada sobre els fonaments de la Il·lustració radical que havia representat, en aquell context que hem descrit, l’emergència de Joan Fuster.6 No oblidem que Joan Fuster, com el seu venerat Denis Diderot, va preparar, amb la perseverança d’un artesà, una obra enciclopèdica l’objectiu de la qual no era el simple diletantisme, com una bona part dels valencianistes que l’havien precedit, sinó la superació del pensament conservador que mantenia el país en una mena d’Ancien Régime del terreny. Sense dubte, aquesta actitud activa d’il·lustrat radical –“racionalista, escèptic i antidogmàtic”, segons la descripció exacta de Josep Iborra– és la que dota el pensament fusterià d’una profunda originalitat en el context en què va viure i converteix la seua proposta cívica en la fita germinal d’un moviment que, com el quebequés, va més enllà de la reivindicació culturalista.7 Joan Fuster inaugura una 5- Jo mateix havia fet servir el paral·lelisme amb el Quebec i el concepte de Revolució Tranquil·la per a referir-me a la proposta programàtica fusteriana i al valencianisme modern en alguns papers circumstancials que vaig publicar durant la dècada dels vuitanta; però el vaig desenvolupar explícitament i conscientment en MOLLÀ, Toni (1994). 6- Entenc el concepte d’Il·lustració radical, en oposició a la Il·lustració moderada, en el sentit que li atorga Philipp Blom. Vegeu, a l’efecte, BLOM, Philipp (2012): Gente peligrosa. El radicalismo olvidado de la Ilustración europea, Ed. Anagrama, Barcelona. 7- Vegeu IBORRA, Josep (1982): Fuster portàtil, Ed. Tres i Quatre, València.
— 11 —
nova cosmovisió del món, de la vida i del país concret en què l’atzar l’ha fet viure des de la seua singularitat. Ningú, des de llavors, per a bé o malament, ha pensat el país sense fer referència a Joan Fuster. En efecte, l’obra de Joan Fuster va marcar un punt d’inflexió intel·lectual al País Valencià, un punt de noretorn. No és debades que els millors historiadors, sociòlegs, economistes i intel·lectuals de diferents disciplines reconeixen encara el mestratge d’aquella xamba genètica que va ser Joan Fuster, segons Vicent Ventura. L’aparició de Fuster va establir per a la posteritat una actitud crítica davant de la realitat: una particular manera de mirar la pròpia societat i el món –un nou way of seeing, si volem dir-ho com John Berger– i, en conseqüència, de concebre alguna mena de futur distint al passat. Joan Fuster ha estat –potser juntament amb el seu amic Josep Pla– la millor prosa no-narrativa de la llengua catalana moderna; però, alhora, l’intel·lectual més influent del nostre país. La seua obra cívica constitueix la paret mestra d’aquella Revolució Tranquil·la de què parlàvem. Una història personal He seguit de prop la producció literària de Joan Fuster des que vaig llegir Nosaltres, els valencians, per primera vegada, l’any 1975. Dècades després, vaig tenir la immensa sort d’establir una certa relació personal amb Joan Fuster els darrers anys de la seua vida i de mantenir amb ell unes converses periodístiques que, després de la seua sobtada mort, vaig publicar amb el títol de Converses inacabades. 8 Com a conseqüència d’aquella relació personal, sempre he mantingut, d’acord amb el nostre comú amic Vicent Ventura, que 8- MOLLÀ, Toni (1992): Joan Fuster. Converses inacabades, Ed. Tàndem, València.
— 12 —
“l’obra oral de Joan Fuster és tan important com l’obra escrita”. Vull subratllar amb això el valor de Joan Fuster com a instigador de projectes culturals i civils des del número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca, més enllà del pes intel·lectual de l’obra publicada. L’obra escrita de Joan Fuster ha estat miscel·lània i va des de la poesia, que va conrear en els primers temps, fins a l’assaig humanístic, el volum de format acadèmic i l’articulisme d’opinió. El lector interessat trobarà les obres de Joan Fuster a les llibreries i a les biblioteques. Però, entre tota aquesta producció, hi ha destacat la repercussió pública de l’obra, diguem-ne, d’orientació civicopolítica, aquella part de la producció fusteriana que, com diem, pretenia incidir en el debat de les idees sobre la realitat del país i les seues alternatives de futur. No seria just, d’altra banda, reduir la totalitat de la seua obra d’intervenció civil al Nosaltres, els valencians; però aquesta obra –un llibre escrit, no ho oblidem, el 1962!– és un text monumental si l’interpretem en el context en què va ser concebut i publicat. Un llibre especialment ben resolt des del punt de vista literari i una autèntica sacsejada per a les consciències del lector d’aleshores. “Un bon llibre sempre és una provocació”, va deixar escrit Joan Fuster entre els seus aforismes. Ara bé: totes les idees i els discursos o relats que les expressen són situacionals, tal com vam aprendre de la Sociologia del Coneixement de Karl Manheim.9 No tenim dret, per tant, a aïllar un llibre del context històric i sociocultural en què va ser concebut, ni a demanar al seu autor que haguera previst fets o factors que no s’havien esdevingut en aquell moment. “When the facts change I change my mind. What do you do, sir?” és una frase atribuïda a John Maynard Keynes, que expressa 9- MANHEIM, Karl (1987): Ideologia i utopia, Edicions 62, Barcelona.
— 13 —
clarament la transitorietat de les idees i la disponibilitat intel·lectual per a (re)interpretar la realitat social. “Totes les meves idees són provisionals (però que consti que no ho dic amb orgull)”, va deixar escrit el mateix Joan Fuster en un altre dels seus coneguts aforismes. Siga com vulga, la grandesa de Nosaltres, els valencians és que, 55 anys després de la seua publicació, en manté la major part de la vigència dels postulats teòrics i, especialment, el seu objectiu mobilitzador. Amb aquest llibre que els presente, vull retre el meu homenatge particular a Joan Fuster per haver capgirat la meua manera de mirar, de pensar i d’actuar en aquesta societat que és la nostra, tant si ens agrada com si no, que no sol agradar-me, aquesta és la veritat. Si reduïm sovint aquest agraïment a Nosaltres, els valencians és perquè, finalment, aquell llibre recull el moll de l’os de la proposta fusteriana i, com hem assenyalat, ha adquirit la vitola de document fundacional del nacionalisme valencià –amb totes les prevencions que Fuster i jo mateix atorgaríem a aquest concepte tan equívoc. “Són llibres que feien falta i que algú havia d’escriure”, em va dir en referència a l’obra cívica en aquelles Converses inacabades enregistrades al seu domicili. “Són llibres que, a mi, llavors, m’hauria agradat llegir, no escriure. Però els vaig escriure jo i en continue mantenint el contingut”, va concloure. La mirada dels altres Precisament per l’impacte en la societat valenciana i també catalana, Nosaltres, els valencians ha estat també la diana de totes les invectives, insults i insòlites alternatives d’aquelles persones que pretenien revisar Joan Fuster, moltes vegades sense haver-lo llegit. Un influent grup d’historiadors, per exemple, ha intentat estigmatitzar l’obra historicista de Fuster
— 14 —
com a essencialista sense explicar mai el significat real d’aquest darrer concepte;10 oblidant, tal com va denunciar al seu dia el mestre d’historiadors Josep Fontana, que “historicista i essencialista són dos adjectius que s’anul·len entre sí, perquè si les característiques estan en l’essència, evidentment, el pas del temps no els afecta”.11 Un altre sector del valencianisme benpensant ha plantejat que l’obra del Fuster cívic que nosaltres reivindiquem ací ha amagat el Fuster literat o de l’assagisme més humanístic. Al nostre entendre, el fet de reconéixer en Joan Fuster un dels millors assagistes europeus del seu temps no hauria de servir per diluir la seua obra més incòmoda per a aquests sectors. Som els primers a reivindicar el Fuster que, com Stefan Zweig, té a Michel de Montaigne com “el protector de tots els lliurepensadors de la terra”.12 Però un aspecte no pot servir per emmascarar l’altre, sinó per reforçar el valor divers però coherent de la totalitat de l’obra de Joan Fuster. Aquesta estratègia lloatòria del Fuster assagista suposadament pur i cosmopolita contra el Fuster local de l’assagisme d’intervenció cívica és, de fet, una manera d’estendre una cortina de fum davant de l’assagisme civil i de relativitzar-ne la magnitud dels seus objectius. En tercer lloc, hi ha, com és ben sabut, els revisionistes nascuts al socaire de l’anomenada Tercera Via valenciana, i de la qual ens ocupem en un parell d’articles recollits en la segona part del llibre sota el 10- Vegeu, per exemple, ARGILÉS, Ferran (2012): Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Ed. Afers, Catarroja. 11- Vegeu, l’Entrevista de Pau Viciano a Josep Fontana, Revista Mètode, núm. 18. Joan Fuster. El mestratge perdurable, Ed. Universitat de València, Tardor, 1997. 12- Vegeu ZWEIG, Stefan (2008): Montaigne, Ed. Crema, Barcelona. Guillem Calaforra, per la seua banda, va publicar un notabilíssim assaig que explora la complexa relació de Joan Fuster amb els valors de la Il·lustració i la Modernitat. Vegeu CALAFORRA, Guillem (2006): Dialèctica de la ironia. La crisi de la modernitat en l’assaig de Joan Fuster, Ed. PUV, València.
— 15 —
rètol “Quina Batalla de València?”, que van ser publicats originalment al diari digital La Veu del País Valencià. Sobre aquest suposat revisionisme, vam avançar la nostra crítica particular en un assaig publicat en gallec a la revista Agália i intitulat “A terceira via valenciana”.13 El lector atent deu saber que aquesta Tercera Via va ser qualificada per Vicent Bello com a neoblaverisme.14 Aquest revisionisme –anomenat sovint de la concòrdia o de l’equidistància– té molts paral·lelismes amb altres iniciatives de doble vincle arreu del món, amb les quals comparteix una mateixa funció ideològica i política de legitimació d’un dels vincles suposadament alternatius.15 En aquest sentit, Margaret Thatcher solia dir que el seu major èxit havia estat la creació del Nou Laborisme britànic –conegut, precisament, com la Tercera Via–, ja que havia obligat els laboristes a adoptar el discurs bàsic dels conservadors britànics; és a dir, el neoliberalisme gestat en la dècada anterior sota la revolució conservadora de Ronald Reagan als EUA i dels governs de Margaret Tatcher al Regne Unit.16 Dit d’una altra manera, Margaret Tatcher va aconseguir colonitzar el sistema d’idees dels seus adversaris polítics, de la qual cosa encara no sé si se n’han refet. Slavoj Zizek s’hi ha referit en els mateixos termes en el seu darrer llibre: “El verdadero triunfo no es nuestra victoria sobre el enemigo, sino que éste comience a utilizar tu propio lenguaje, de manera que tus ideas hayan 13- Per si en tenen interés, vegeu MOLLÀ, Toni (1989): “A terceira via valenciana”, dins Agália, núm. 119, A Coruña. 14- Vegeu BELLO, Vicent (1987): La pesta blava, Ed. Tres i quatre, València. 15- Per a l’anàlisi del doble vincle (també conegut com a doble lligam), vegeu BATESON, Gregory (1992): Pasos hacia una ecología de la mente, Ed. Planeta, Barcelona. 16- Aquest conjunt de propostes conegut com la Tercera via britànica, difós arreu del món durant la dècada dels noranta del segle passat, va estar representat intel·lectualment per l’obra d'Anthony Giddens i les idees polítiques de Tony Blair.
— 16 —
impuesto las normas del todo el campo de juego”. 17 Els treballs de George Lakoff sobre els marcs mentals i conceptuals (frames en anglés) també serien ací de referència obligada.18 En el cas valencià, ens trobem en un cas paral·lel al britànic, una estratègia suposadament salomònica que no és només política sinó que juga una funció social legitimadora del blaverisme, el projecte sociocultural engendrat precisament com a antídot intel·lectual i ideològic del fusterianisme. En aquest context, la comunitat discursiva creada al voltant de determinats conceptes o llocs comuns del revisionisme fusterià té com a objectiu compartit la creació d’una hegemonia cultural dins del valencianisme que s’allunya radicalment del projecte il·lustrat que representava l’obra de Joan Fuster tant en el seu marc geogràfic de referència com també en l’ideològic.19 Aquesta darrera etapa, lligada a la institucionalització política més recent, Francesc Viadel l’ha batejada com a neoregionalisme o més recentment com a valencianisme de comboi, una varietat poètica del nacionalisme molt interessat en la simbologia i en certes reivindicacions New Age.20 L’exaltació de l’orgull de ser valencians per banda d’aquests sectors arriba sovint al narcisisme patològic, 17- Zizek, Slavoj (2016): Problemas en el paraíso. Del fin de la historia al fin del capitalismo, Ed. Anagrama, Barcelona. 18- Vegeu, per exemple, LAKOFF, George (2007): No pienses en un elefante. Lenguaje y debate político, Ed. Complutense, Madrid. I també LAKOFF, George (2002): Moral Politics: How Liberals and Conservatives Think, University of Chicago Press, Chicago. 19- Entre els conceptes poc o gens innocents més compartits, hi ha, per exemple, el de Batalla de València per a referir-se a l’època més virulenta i violenta del blaverisme valencià contra la difusió social de les idees valencianistes democràtiques. Un altre, en la mateixa línia, el representa el concepte de fusterianisme ortodox que, en realitat, compleix les mateixes funcions del vell anatema de catalanista servit pel blaverisme. 20- Vegeu VIADEL, Francesc (2016): “De Joan Fuster al neoregionalisme”, La Veu del País Valencià, 6/3/2016.
— 17 —
a molta distància dels activistes nord-americans dels drets civils i, especialment, el moviment negre i feminista representat per Angela Davis, que sempre van posar l’èmfasi en l’elevació de l’orgull comunitari per “allò que fem i no per allò que som”.21 Amb tot, la majoria dels intel·lectuals, periodistes i empreses de comunicació –valencians i també de Catalunya– s’han limitat sistemàticament a silenciar l’obra de Joan Fuster, llevat de la citació descontextualitzada i ritual de data assenyalada. Si hi destaca alguna conducta regular en aquests 25 anys des del traspàs de l’escriptor, ha estat la voluntat explícita que el llegat intel·lectual de Joan Fuster i les seues propostes no arribaren a l’opinió pública: l’aplicació d’una mena d’espiral del silenci que impedira la reproducció del missatge elaborat.22 És per això que sovint hem assenyalat que si el missatge fusterià no ha aconseguit la penetració social que alguns hauríem desitjat, no ha estat per cap pecat original de la proposta sinó per l’actitud hostil dels mitjans de reproducció social, amb l’estructura mediàtica al capdavant, i d’altres mecanismes del poder social real. L’incombustible Noam Chomsky ens alerta, des de fa dècades, sobre la necessitat de trencar el que ell anomena els ressorts del silenci a què són sotmesos els sectors incòmodes amb el model social i polític.23 “La por de trobar-se sols” de 21- Vegeu, DAVIS, Angela (2016): Autobiografia, Ed. Capitán Swing, Madrid. Vegeu, també, SENTÍS, Mireia (1998): Una introducción a la cultura afroamericana, Ed. Árdora, Madrid. 22- El concepte d’espiral del silenci va ser explicat per la sociòloga Elisabeth Noëlle-Neumann a partir de les observacions d’Alexis de Tocqueville als Estats Units d’Amèrica. Vegeu, a l’efecte, NOËLLE-NEUMANN, Elisabeth (1995): La espiral del silencio: la opinión pública, nuestra piel social, Ed. Paidós, Barcelona. Sobre la vigència d’aquesta estratègia en les condicions particulars de la societat actual, vegeu RISQUETE, Jaume (2014): Elisabeth NoelleNeumann: la vigència de l’espiral del silenci en la societat xarxa, Ed. UOC, Barcelona. 23- Vegeu, per exemple, CHOMSKY, Noam (1990): Los guardianes de la
— 18 —
què parlava Tocqueville en el llibre ressenyat hi juga a la contra, certament. Però el fet que segons quins sectors hagen estat tímids o silenciosos en la reivindicació d’aquell missatge no és imputable a Joan Fuster sinó als interessos personals i grupals d’aquests sectors. Escrits contra el silenci El dia 21 de juny de 2017 farà 25 anys de la desaparició física del nostre homenot. Al meu entendre, el missatge fusterià continua plenament vigent com un paradigma: com una categoria a partir de la qual (re) interpretar el país. Deixeu-me recuperar, en aquest sentit, les paraules de Josep Renau a la Plaça de Bous de València el 1981 en l’homenatge a Joan Fuster després de l’atemptat amb bombes a la seua casa: “Jo estic ací per solidaritat amb Joan Fuster, perquè Joan Fuster ja no és una persona, és una categoria, una categoria del nostre país”.24 Amb tots els matisos que calga, l’obra de Joan Fuster ha estat una croada contra el silenci, malgrat la seguretat de quedar-se sol. D’ací el títol d’aquest llibre: Escrits contra el silenci. “Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir”, diu un altre dels seus aforismes. Però també, hi afegia en un dels Judicis finals, “l’heterodòxia és, sempre, soledat. O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia”. La nostra publicació és, finalment, una petita falca contra el silenci a què ha estat sotmesa la seua obra i una reivindicació rotunda del seu llegat intel·lectual i cívic. L’encapçalament del llibre que els presente té també un altre sentit simbòlic que el lector atent deu haver entés de seguida, ja que el darrer recull liberdad, Ed. Crítica, Barcelona. 24- Paraules recollides al Butlletí d’Acció Cultural del País Valencià dedicat a aquell homenatge “Per la llibertat d’expressió. Homenatge a Joan Fuster”, Ed. ACPV, 1981.
— 19 —
de poesia de Joan Fuster, publicat el 1954, portava per títol Escrit per al silenci. Hi he volgut recollir dos tipus de textos que defineixen les dues parts en què he dividit el llibre. La primera –que he titulat “A propòsit de Joan Fuster”– la conformen articles que vaig escriure en diferents mitjans de comunicació sobre l’escriptor de Sueca i la seua obra. “Notes per a un preguió” és el guió literari que Marisa Bolta i jo mateix vam preparar com a base d’un documental sobre Joan Fuster que mai va arribar a realitzar-se. L’he mantingut com el vam escriure, ja que encara pot ser una bona introducció biobliogràfica del nostre intel·lectual per al lector primerenc. “Entre nosaltres” és, en essència, el text que vaig llegir com a presentació a Sueca, el mateix any de la mort de Joan Fuster, del llibre Converses inacabades i que, després, va tenir una segona versió en la revista Eines. “Una obsessió civil” és el text que vaig escriure per al catàleg de l’exposició que Francesc Pérez Moragón va dirigir l’any 1993 sobre la persona i l’obra de Fuster.25 En “Filosofia fusteriana” reivindique el seu valor antiideològic. La segona part del llibre –“A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster”– recull més d’una trentena de textos que tenen, d’alguna manera, un rerefons fusterià. No són articles només ni exclusivament sobre Fuster i la seua obra, sinó sobre la meua forma particular d’entendre el país i la societat a partir d’aquella manera de mirar que vaig aprendre llegint i escoltant Joan Fuster. Els he ordenat cronològicament perquè el lector es faça càrrec, si hi té cap interés, de l’evolució de la meua pròpia mirada. Al capdavall, les meues idees, 25- MOLLÀ, Toni (1993): “Joan Fuster: una obsessió civil”, dins del Catàleg de l’Exposició Joan Fuster: dies i treballs, Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, València.
— 20 —
com les de Fuster o de qualsevol altre escriptor, també depenen, com dèiem adés, del context en què van ser pensades i escrites. Hi he inclòs també algunes ressenyes i comentaris a propòsit de llibres publicats aquests anys per diferents intel·lectuals valencians que, al meu parer, i cadascú a la seua manera, han ajudat a entendre, difondre, i matisar quan ha calgut, l’obra fusteriana sense necessitat de negar el paper clau de Joan Fuster. Hi he volgut destacar, i en això els vull retre també el meu homenatge, Josep Iborra, Vicent Ventura, JosepVicent Marqués, Vicent Pitarch, Rafael-Lluís Ninyoles, Gustau Muñoz i Francesc Pérez Moragón, al costat d’altres autors que, sense conéixer Fuster, hi han compartit una mateixa actitud crítica davant del món en què van viure i, d’alguna manera, han ampliat la meua pròpia mirada. A ells està dedicat, en realitat, aquest llibre d’homenatge a Joan Fuster. Un llibre, si m’ho permeten, que, a mi, m’hauria agradat llegir, no escriure... Cloenda La realitat socioeconòmica, política, cultural i comunicativa del país ha viscut canvis inconcebibles des que Joan Fuster va escriure la seua obra, això és evident. La terciarització del país i l’emergència de factors desconeguts fins fa no-res com ara la globalització o la digitalització han canviat la nostra societat de dalt a baix, amb repercussions d’àmplia obertura de compàs. Si la industrialització va comportar fenòmens com ara la desagrarització, la urbanització o profunds canvis demogràfics, la irrupció del nou paradigma informacional ens aboca ara a una societat més complexa i més oberta com més va que ens allunya de la societat tradicional de què la gent de la meua edat som fills, però també dels models industrials més estàndards. Certament, el País Valencià viu ara en un món
— 21 —
global. Els factors al·lòctons han pres una dimensió tan gran com els estrictament autòctons. Però la nova societat glocal pren la seua forma concreta gràcies a les aportacions de la proximitat. Les megatendències i els macrofactors propis de l’entorn general que afecten les societats actuals d’arreu del món tenen un impacte divers segons les característiques geogràfiques 26 i culturals27 de l’entorn específic en què ocorren. Les conseqüències dels canvis contemporanis, per això, no són les mateixes a França, als EUA, al Quebec, a Dinamarca, a Escòcia, a Euskadi. Ni tan sols a Catalunya que al País Valencià, com és fàcil comprovar per les seues distintes dinàmiques socials, culturals i polítiques. Les estructures demogràfiques i la situació geogràfica, en primer lloc, però també els efectes de la modernització particular, per exemple, els factors econòmics, mediàtics i polítics condicionen la receptivitat dels canvis. La societat civil cohesionada amb uns valors socials ferms i solidaris també és capaç de neutralitzar –o almenys de corregir– segons quins efectes de les xarxes comunicatives transnacionals, posem per cas. Per entendre aquestes noves transformacions, la sociologia valenciana ha matisat algunes de les afirmacions fusterianes, això és cert. Tanmateix, els sociòlegs valencians comparteixen amb Joan Fuster un mateix sentit crític, un rebuig al pensament transcendent i una fe estrictament material i positiva en el canvi 26- Per a l’anàlisi dels factors geograficoterritorials en la viabilitat d’un determinat país, vegeu, com a treballs de referència DIAMOND, Jared (2006): Armas, gérmenes y acero. Breve historia de la humanidad en los últimos trece mil años, Ed. Debate, Madrid. També DIAMOND, Jared (2015): El mundo hasta ayer. ¿Qué podemos aprender de las sociedades tradicionales? DIAMOND, Jared (2016): Sociedades comparadas, Ed. Debate, Barcelona. I també KAPLAN, Robert D. (2015): La venganza de la geografia. Cómo los mapas condicionan el destino de las naciones, Ed. RBA, Barcelona. 27- Per a la importància dels factors culturals, vegeu, WILLIAMS, Raymond L. (1994): Sociología de la cultura, Ed. Paidós, Barcelona. I, especialment, EAGLETON Terry (2017): Cultura, Ed. Taurus, Barcelona.
— 22 —
social. Rafael-Lluís Ninyoles, un sociòleg allunyat de l’assagisme valoratiu de Joan Fuster, assegurava el 1992 que “les dades sociològiques i econòmiques actuals permeten assegurar que l’assagista de Sueca té ara més raó que el 1962 quan escriví el Nosaltres, els valencians”.28 Siga com vulga, el País Valencià també necessita espais de consens i d’acord en què recolzar alguna mena de “cohesió interna i afinitat de preferències” de què parlaven Spolaore i Alesina. Vull ser ben explícit en aquest aspecte: no trobe cap altra proposta d’intervenció cívica al País Valencià que la que atorga l’obra de Joan Fuster i l’anomenat, amb major o menor encert, fusterianisme. Una proposta, vull insistir per acabar, més cívica que política, tal com ja m’hi vaig referir en La utopia necessària.29 Al capdavall, els efectes socioculturals solen manifestar-se a més llarg termini que els èxits polítics, però tenen major durada i estabilitat. Lluny de les valoracions excessivament centrades en els factors d’institucionalització política del país, considere que l’èxit o l’eventual fracàs del fusterianisme s’ha de mesurar per la impregnació que ha exercit sobre la major part dels moviments socials i culturals de tall progressista del país. De fet, a hores d’ara, només el blaverisme obscurantista, incloses les seues variants softs, posa en dubte les aportacions fusterianes al pensament social i les propostes de cohesió social. No vull menystenir la presència institucional d’un valencianisme que s’ha legitimat com a actor polític a les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Ara bé, no sabem ben bé fins a quin punt aquest èxit politicoinstitucional ajudarà a la consolidació d’aquella Revolució Tranquil·la que continuem 28- Vegeu, NINYOLES, Rafael-Lluís (1992): El País Valencià a l’eix mediterrani, Ed. L’eixam, Tavernes Blanques. 29-MOLLÀ, Toni (1994).
— 23 —
reivindicant. Només el temps ho dirà. Com vaig escriure en un altre assaig, aquest èxit no depén, en qualsevol cas, de Joan Fuster sinó de nosaltres, els valencians.30
Toni Mollà Massalfassar (l’Horta Nord), primavera del 2017
30- Vegeu MOLLÀ, Toni (2011): “Joan Fuster i nosaltres”, dins L’Espill, núm.39. Ed. Universitat de València, València.
— 24 —