Vigència i reivindicació de Joan Fuster A la primeria del segle XX, el nacionalisme quebequés tenia una orientació conservadora i catòlica. A partir dels anys seixanta, en el marc de les transformacions socials d’aquell país, s’hi va imposar una tendència progressista que va cristal·litzar en l’anomenada Revolució Tranquil·la, un moviment cívic i polític que va impulsar la secularització social, les polítiques públiques a la manera europea (en contrast amb el liberalisme individualista d’encuny nord-americà) i un ampli inventari d’iniciatives que compartien l’objectiu transversal de construir una identitat col·lectiva sobre la qual recolzar la modernització social. Molts anys després, els professors Spolaore i Alesina arribaven a la conclusió acadèmica que la cohesió interna dels països i l’afinitat de preferències dels seus membres són factors determinants per a la consecució de resultats econòmics eficients.1 I, en efecte, gràcies a aquella Revolució Tranquil·la, els quebequesos van arribar a la conclusió que ofrenar noves glòries al Canadà no els eixia a compte i que el reforçament de la idiosincràsia sociocultural col·lectiva, amb la normalització de l’ús de la llengua francesa com a punta de llança, era el factor estratègic per a la millora de les condicions de vida –econòmiques, socioculturals i polítiques– de la comunitat. Al capdavall, els idiomes són factors de cohesió (o de discriminació) social i de delimitació d’àmbits de pertinença, inclosos els mercats. La llengua era, finalment, un vector d’enfortiment de la cohesió interna i l’afinitat 1- SPOLAORE, Enrico i ALESINA, Alberto (2003): The Size of Nations, MIT Press, Boston.
—7 —