Page 1

La confessió —Jorge, estudia bé les declaracions dels guàrdies civils en el judici, ens caldrà conéixer-les amb detall –em va dir Genar per telèfon una estona abans de penjar. Tot havia sorgit un any abans en coincidir a Madrid amb el periodista que acabava de penjar-me el telèfon. No recorde haver creuat una sola paraula amb Genar abans de vore’ns immersos en aquesta aventura que tu, lector o lectora, comences a llegir. Els dos havíem compartit durant anys passadissos, cafeteria i pàrquing a Canal 9. No obstant això, davant una pregunta d’un sobre l’altre hauríem contestat amb un “el conec de vista”. El tancament de la televisió autonòmica valenciana, en el seu cas, i la manca d’expectatives professionals, en el meu, ens impulsaren a desembarcar a Madrid. Genar i jo havíem apostat per això que diuen periodisme d’investigació i que sovint, per desgràcia, està subjecte a interessos editorials i polítics. En el fons, acabar a la mateixa redacció d’una televisió nacional no era gens estrany. I encara - 13 -


menys que dos valencians amb un punt àcrata, un matís que la veritat és que ens unia prou, formaren un tàndem fora de l’horari laboral. No faré massa èmfasi en les llargues xarrades que vam mantenir sobre el ritual de com es cuina una paella – fregant a voltes l’integrisme culinari- o sobre la llum i la mar de València que tant enyoràvem. Cauríem en els tòpics i despertaríem el teu somriure. Si no ho hem fet ja. El cas Alcàsser va sorgir d’una forma natural per a dos periodistes dedicats durant dues dècades a la investigació i la crònica negra. Jo vaig conéixer el crim com a estudiant de periodisme. Tenia quatre anys més que les tres xiquetes assassinades. He de dir que em va marcar la violència de les morts i els misteris del cas airejats per la televisió. Potser va ser una de les primeres vegades que vaig sentir parlar d’un sumari judicial. Genar, en canvi, ja era un professional de la ràdio que es va submergir de ple en el crim. Va entrevistar alguns dels germans d’Antonio Anglés i va visitar els llocs claus per a entendre tot el que havia ocorregut feia vint-i-cinc anys. Vam tenir clares tres coses. En aquest cas seria la injecció de periodisme en vena que necessitàvem fora de l’horari laboral. No cauríem en la brutícia mediàtica revisitant les morts de tres xiquetes valencianes. I per últim, ens centrariem en un dels grans misteris. Vint-i-cinc anys després, on es trobava Antonio Anglés, el presumpte assassí fugat? L'endemà de la telefonada de Genar creuàvem l’M-30 de Madrid amb els papers del sumari del cas Alcàsser en el seient de darrere del cotxe. Ens dirigíem cap a la nostra primera entrevista del que amb el temps anomenaríem en to irònic el projecte i que llegeixes ara mateix.

- 14 -


Potser aquella paraula, projecte, contenia una certa prudència. Passar per un lloc pel qual molts ja ho havien fet abans –professionals o no professionals– ho requeria. Abordar la controvertida fugida d’Antonio Anglés, alimentada pel pas del temps, el misteri i algunes teories rocambolesques, tenia un risc: veure el mateix que uns altres o fins i tot no veure res. Per això no hi havia altre a fer, vam convertir el projecte en un repte, quasi una obsessió. La meta era clara i ambiciosa. Volíem radiografiar la fugida d’Anglés pas a pas, quasi mil·límetre a mil·límetre –en algun cas, fins i tot, vam arribar a traure la cinta mètrica, sense ironia–. Sentíem la necessitat d’aportar dades noves i inèdites i d’arribar, vint-i-cinc anys després que a Antonio Anglés se l’haguera engolit la terra, on ningú ho havia fet. I aquell dia havia arribat. El temps havia passat molt lentament, potser per aquella ordre al revés que dicta el cervell quan les expectatives i l’ansietat són grans per alguna cosa. I això que amb prou faenes havien transcorregut dos mesos des que vam tancar l’entrevista que ens portava aquell matí a travessar la ciutat de Madrid. Dins del cotxe parlàvem del punt de partida de la nostra investigació, un fred 27 de gener de l’any 1993. Era la data en la qual dos apicultors valencians van trobar els cossos violats i torturats de Míriam, Toñi i Desirée en una fossa del paratge de la Romana, a la localitat valenciana de Tous. Aquell dia Espanya va conéixer el tràgic final de les tres menors, desaparegudes tres mesos abans. No ens estendríem en tot el que va envoltar el crim perquè el nostre objectiu era un altre, aclarir com Antonio Anglés, el presumpte assassí, va aconseguir esquivar la justícia els mesos següents a la troballa dels tres cossos. - 15 -


Si la crueltat dels crims van convertir Antonio Anglés en una espècie d’home del sac del segle xx, en el Jack l’Esbudellador a l’espanyola, la fugida el va convertir en llegenda de la crònica negra. Al més pur estil d’El Lute, una versió modernitzada. I l’home amb el qual ens havíem citat va ser testimoni directe d’aquells fets. El trànsit a Madrid era dens a primera hora del matí però hi vam arribar amb rapidesa fins a una de les milers d’interseccions al nord-oest de la ciutat. El nus de carreteres ens va deixar enfront d’un barri de cases blanques i grogues envoltat de polígons industrials. No trobàvem on aparcar al barri de l’aeroport, el lloc on ens esperaven. Des de mitjan dècada dels seixanta aquesta zona era un nucli d’habitatges de quatre altures construïts pel franquisme per a les classes mitjanes. Cases que en centenars d’urbs espanyoles acabaven convivint amb modernes urbanitzacions amb parc i piscina que han crescut al caliu de l’auge de la rajola. El barri de l’aeroport era diferent a ulls d’un periodista. Un edifici de finestres que semblaven d’espill, d’aquelles que no deixaven veure el que ocorre dins, s’alçava al final d’un carreró envoltat de groguenques illes de cases. És la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO). Feia huit anys les unitats centrals de la Benemèrita, encarregades dels assumptes més complexos, es van traslladar del cèntric carrer madrileny de Guzmán el Bueno fins a aquest edifici de la perifèria. Vam passar la barrera i, després d'aparcar el cotxe, vam entrar en un vestíbul molt ampli, amb panells que imiten la fusta a les parets. Les dependències estan molt allunyades del que molta gent pot pensar que era una caserna de la Guàrdia - 16 -


Civil. En el mostrador, coronat per dos escuts impol·luts que representen una balança i una àguila, ens demanaren d'identificar-nos. —De quin mitjà veniu? –va preguntar el guàrdia. —De cap, treballem de manera independent, tenim una cita amb un capità de la UCO –va contestar Genar. En cinc minuts estàvem travessant els passadissos de l’edifici acompanyats del cap de Comunicació. No era difícil entendre el perquè del trasllat a aquestes instal·lacions. Era un lloc de corredors amples, amb grans murals als laterals que reflectien imatges castrenses d’agents treballant. Les instal·lacions tenien aquell toc impersonal de les coses excessivament noves però transmetia una bona imatge del cos. Fins i tot semblava que sobrava espai per als dos-cents guàrdies civils que hi treballaven cada dia. Aquest ambient de tenda de mobiliari d’oficina ens feia oblidar que aquells homes que creuàvem – tots de paisà– es debatien cada dia amb temes molt sensibles, molts en l’ull de l’huracà mediàtic, com era en aquell moment la desaparició de Diana Quer o investigacions que es prolongaven durant dècades, com els comptes del president de la Federació de Futbol José María Villar. El capità ens esperava a la tercera planta. Pel camí, repassàvem mentalment el punt de partida que havíem pres per a investigar la fugida. El cognom Anglés apareixia per primera vegada molt pròxim a la mateixa fossa on van ser amagats els cadàvers de les xiquetes –així constava en el sumari 1/93 del cas Alcàsser–. La inspecció ocular va revelar una troballa clau en els voltants, un paper esmicolat i tacat de fang. Els agents van aconseguir ajuntar-ne quasi totes les parts i van descobrir que es tractava d’un volant mèdic de l’hospital La Fe datat el - 17 -


24 de maig de 1992 en el qual s’esmentava l’ingrés en urgències d’un tal Enrique Anglés. El pacient patia blennorràgia, una malaltia de transmissió sexual. Aquest tractament estava prescrit al germà d’Antonio, fins aquell moment un individu desconegut per als agents que investigaven el cas. No era qüestió de desaprofitar aquesta singular troballa i les unitats de la policia judicial van volar cap a la localitat valenciana de Catarroja on es trobava el domicili d’Enrique Anglés. Els agents tenien clar que estava relacionat amb el triple crim. Cap a les 22.00 hores de la nit del 27 de gener de 1993 diverses patrulles van envoltar un modest edifici del carrer del Camí Real de Catarroja, on vivia Enrique Anglés. Més tard, aquest immoble eixiria en els informatius de mig món. Tot el que envoltava el domicili dels Anglés va centrar hores i hores de les sessions del judici en el qual Miquel Ricart, àlies el Rubio, va ser jutjat i condemnat a 170 anys de presó. Quan escrivíem aquestes línies, l’únic home que s’havia assegut al banc acusat pels crims de les xiquetes d’Alcàsser gaudia de llibertat després de vint anys a la presó. Va eixir d’Herrera de la Manxa el 29 de novembre de 2013, deu anys abans del que estava previst, per l'anul·lació de la doctrina Parot pel Tribunal d’Estrasburg. Aquesta doctrina permetia allargar el temps efectiu d’empresonament perquè els beneficis penitenciaris s’aplicaven sobre el total de la condemna i no sobre el màxim de 30 anys de compliment. Durant el judici que va portar Ricart a presó van circular tots els agents que van participar en l’operació de recerca d’Enrique Anglés. Entre ells, hi havia el capità Ibáñez. Sorprenia analitzar les seues declaracions vint anys després de la vista oral. Ibáñez - 18 -


va reconéixer a la sala que els seus homes no portaven una ordre d’entrada al pis perquè en aquell moment no tenien res «racional, solament un paper amb un nom». El volant trobat a la fossa. Segons el seu testimoni, quan van arribar els agents a la casa d’Antonio Anglés, es va produir una situació que el capità va qualificar d’anormal. Des de l’interior se’ls va impedir l’entrada al pis. Per això va decidir enviar un dels seus homes a buscar l’ordre judicial d’entrada i escorcoll. Després, també aniria ell mateix a buscar aquell document. Set homes de paisà van envoltar l’habitatge a l’espera del document, segons el testimoni del capità Ibáñez. La porta, el terrat, el desllunat i el pis inferior van quedar controlats per agents de la policia judicial. Un cotxe patrulla, aparcat als voltants del pis, també els va brindar suport. L’ordre d’entrada i escorcoll va arribar a les 22.40 hores, segons constava en el document oficial. Quaranta minuts després del desplegament dels guàrdies civils entorn de la casa. El relat d’Ibáñez davant el jutge descrivia les persones que es van trobar els agents quan van irrompre a l’interior de l’habitatge. Neusa, la mare d’Antonio Anglés, Enrique, el germà del pròfug, la pista del qual va portar els agents fins al pis, i Kelly, una de les dues germanes que tenia Antonio. L’home que els va obrir la porta era el nuvi de Kelly, José Antonio G. L. Els testimonis de Kelly i el seu nuvi davant el jutge van centrar la primera fase de la nostra investigació sobre la fugida d’Anglés. Començàvem per José Antonio. El nuvi de Kelly va dir al jutge que va sentir colps en l’habitatge, es va despertar –segons ell, estava dormint la migdiada des de les cinc o les sis de la vesprada al costat de la seua núvia– i va veure la porta - 19 -


barrada amb un pal. Segons el seu testimoni, ell va ser qui va permetre l’entrada als agents. La narració de Kelly descrivia l’episodi que obria més interrogants en aquests quaranta minuts que suposadament va durar el setge a l’habitatge. La germana del fugitiu va assegurar a la sala que el seu germà Antonio –al qual cal recordar que en aquell moment no buscaven els efectius policials– va botar per una de les finestres del quart pis on vivien fins a un repeu situat cinc metres més avall. Kelly es referia al sostre d’un antic saló de bodes de Catarroja que es deia Salón Internacional. L’última imatge que tenia del seu germà, tal com va descriure davant els magistrats, la de l’home més buscat d’Espanya, era «de quatre grapes, ajocat, fugint per les teulades». Però el més inquietant va ocórrer durant aquest escorcoll de la casa. El contestador automàtic de l’habitació de Kelly es va disparar i va sorprendre els agents. Era la veu d’Antonio, dirigint-se a la seua germana amb un pseudònim: «Kelly sóc jo Rubén, quan vinga, li dius al Rubio que vaja on està el plat i la maneta de la moto i que porte els dos sacs de dormir i els Kellog’s i la llet que està damunt de la nevera. I això… tan prompte com siga possible, bé, adéu, fins ara». Les paraules en clau d’Anglés, que després esbrinaríem, plantejaven seriosos dubtes de la versió explicada per Kelly. Quin sentit tindria botar per la finestra i minuts després deixar un missatge en el contestador? Neusa, la mare d’Antonio Anglés i Enrique, malalt d’esquizofrènia, van mantenir la versió de Kelly i l’inversemblant bot del fugitiu des de la finestra. Sorprenent. No calia oblidar que tot va ocórrer mentre l’immoble estava envoltat, o almenys així ho van explicar els agents. El mateix capità Ibáñez no va - 20 -


descartar aquest extrem, però no es va poder demostrar mai que Anglés estiguera en l’habitatge de Catarroja. Segons la matriarca dels Anglés, el seu fill no va fugir amb una mà davant i una altra darrere. Va assegurar que portava damunt dos milions de pessetes. En el judici, Neusa va declarar que els havia tret del banc un parell de mesos abans del descobriment dels cadàvers de les xiquetes per donar-li’ls a Antonio i perdre’l de vista. Li havia demanat els diners per a la compra d’una casa. N’havia vista una a Llíria i una altra a Molina del Segura, a Múrcia. Neusa tenia els diners ocults en un amagatall del pis que només coneixia Antonio. «Quan va arribar la Guàrdia Civil em va demanar el diners i se’ls va emportar», va afirmar Neusa davant el tribunal. La nit del 27 de gener de 1993 es va saldar amb tots els familiars d’Antonio Anglés detinguts. Fins i tot el seu amic Miquel Ricart, que va pujar al pis amb la intenció de regalar una bossa de taronges a Neusa just quan els agents estaven actuant. El que va passar amb ell, com ja saben, formava part d’una altra història. Aquest primer capítol de la fugida d’Anglés estava envoltat de misteri. Probablement era el que havia creat la llegenda d’un Anglés escapista, un Houdini de la delinqüència. La preguntes eren moltes. Realment, quant de temps va transcórrer des de l’arribada dels agents fins que van poder franquejar la porta? Va utilitzar Anglés aquest compàs d’espera dels efectius policials per a botar des de la finestra i fugir? Ara moltes d’aquestes incògnites les podríem plantejar a un dels protagonistes d’aquelles primeres hores en la recerca d’Anglés. Un caporal dels qui es trobaven en aquell pis era el

- 21 -


que hui ens obria la porta del seu despatx de la UCO, vint-i-cinc anys després i en qualitat de capità. —José Miguel Hidalgo? —Sí, asseieu-vos. Voleu café? –va preguntar el guàrdia civil. —No, gràcies, ja n’hem pres. El capità Hidalgo ens convidava a asseure’ns entorn d’una taula redona de reunions, d’aquelles de mobiliari modern que comentàvem adés i que imitaven la fusta. Durant el camí, el cap de premsa s’havia esforçat a deixar clar que Hidalgo era una eminència en la investigació d’homicidis i, ara com ara, el principal responsable de fer qualsevol indagació relacionada amb el pròfug Anglés. El capità es va presentar de paisà, com la majoria dels agents de la UCO que ens havíem creuat per l’edifici. Solament portava una acreditació d’aquelles que penjaven del coll. Era un home que amb prou faenes superava els cinquanta anys, amable però caut en les seues paraules. No obstant això, no defugia entrar en el tema des del principi. L’havien avisat a què veníem. —Què recorda d’aquell moment, quan apareixen els cossos i aquell volant de la Seguretat Social? —Mira, allí… ens vam centrar en el fet que la família a Catarroja tenia dos domicilis. Un ja l’havíem mirat prèviament perquè dins de les gestions de la zona, nosaltres aquest xaval, Anglés, ja havíem vist que s’havia mogut per l’institut on estudiaven les xiques. No perquè tinguérem cap línia directa sobre ell. No sabíem que tenia vinculació amb Ricart, això va ser posterior, nosaltres a qui anàvem buscant era a Enrique, però què passa?, que Enrique tenia un problema mental. Quan vam veure qui era Enrique ens vam dir: «ací falla alguna - 22 -


cosa». Què es va fer? El primer que es va fer va ser una primera inspecció ocular de la zona, deixar allò en un segon pla per a l’endemà, per a poder treballar sobre la zona el dia següent, els cadàvers es van quedar aquella nit allí, i el que es va muntar va ser un dispositiu per a intentar localitzar tota aquesta família, els germans. Després de la primera explicació del capità Hidalgo, no vam deixar passar més temps i vam decidir anar al gra amb les nostres preguntes. No sabíem si seria l’única oportunitat per a parlar amb ell. La investigació del cas per part de la Guàrdia Civil havia sigut qualificada de bunyol des de tots els flancs. Parlar del cas Alcàsser era parlar de la història d’un fracàs. —Capità, s’entra a la casa amb una autorització judicial? —El que es dóna és una autorització per a entrar en aquell domicili per part del jutjat i hi ha una ordre verbal per a entrar-hi ràpidament. Encara que després arriba formalment, nosaltres ja teníem aquella autorització per a poder entrar al domicili. El domicili sobre el qual s’ha especulat molt que si bota o si no bota Anglés, allí es va entrar i allí no estava Anglés. Al cent per cent que Anglés no estava en el pis –assegurava el capità. —Aquell episodi és molt polèmic. Hi ha un temps d’espera des que van arribar a la casa i no es té l’ordre de registre i entrada per part del jutge fins que arriba el paper… —Però sí que hi ha una autorització verbal del jutge perquè s’hi entre! –ni davant d’aquestes preguntes Hidalgo sembla molestar-se–. L’autorització existeix –continuava– però una cosa és l’entrada i una altra l’escorcoll. Tu pots tenir una ordre d’entrada i tu entres, no té per què haver-hi res més, sinó que assegures la zona i és el que es va fer. - 23 -

Profile for Vincle Editorial

El fugitiu (Genar Martí i Jorge Saucedo)  

Una nit freda de gener del 1993. Una confessió guardada durant vint-i-cinc anys. I un salt d’Antonio Anglés per una finestra. Així comença a...

El fugitiu (Genar Martí i Jorge Saucedo)  

Una nit freda de gener del 1993. Una confessió guardada durant vint-i-cinc anys. I un salt d’Antonio Anglés per una finestra. Així comença a...

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded