Economia del bé comú i transformació del model econòmic (Joan Ramon Sanchis i Palacio)

1. Introducció

L'economia valenciana ha passat de ser una de les més dinàmiques i desenvolupades de l'estat espanyol a estar en el furgó de cua amb uns nivells de renda per càpita per sota de la mitjana estatal i unes taxes de desocupació per damunt. Açò s'ha produït durant els últims vint anys, període durant el qual hem vist, impassibles, primer el desmantellament d'una part important del teixit industrial valencià i, segon, la desaparició d'una part significativa del sistema financer autòcton, a més de la pèrdua constant de la capacitat competitiva de l'agricultura mediterrània. Indústria, finances i agricultura, tres actius claus en el desenvolupament econòmic i social d'un territori, han patit una greu crisi econòmica i financera que ha suposat la desaparició d'una part destacada de la seua estructura empresarial. El pitjor de tot és que aquest procés encara no s'ha aconseguit frenar del tot i la decadència de l'economia valenciana continua avançant.

Per què s'ha produït açò? Sobretot i més important, es pot canviar la tendència i començar a recuperar part dels actius perduts? De quina manera? Aquests són els interrogants que ens fem economistes, polítics, periodistes i en general els ciutadans i ciutadanes valencianes i als quals nosaltres hem intentat donar resposta a través d'aquest llibre.

Sense dubte es tracta d'un debat enormement interessant i necessari que el govern del Botànic va encetar i que encara està obert. El govern valencià va iniciar un debat sobre el canvi de model econòmic que una part de la societat valenciana reclamava des de feia temps i que l'anterior govern del PP havia silenciat mentre els seus dirigents s'omplien les butxaques amb la creació d'una sòlida xarxa de corrupció i d’incompetència política. Al País Valencià, durant més de vint anys de govern del PP, ha predominat un model econòmic caracteritzat per l'especulació i l'oportunisme econòmic a través dels tentacles de la corrupció i el capitalisme d'amiguismes, dominat per sectors econòmics amb baix valor afegit, alta estacionalitat i elevadíssima temporalitat i precarització de l'ocupació, i per una estructura empresarial descapitalitzada des del punt de vista del capital humà i intel·lectual i amb una baixa innovació.

-9-

El turisme que predomina és un turisme de masses i de baixa qualitat, depredador del territori i amb baixos ingressos financers; la construcció i el sector immobiliari, caracteritzats per un model de negoci de baix nivell intel·lectual i alta precarització, han liderat el creixement econòmic valencià durant molt de temps; i el sector públic ha perdut una part important de la seua capacitat per mitjà de la privatització de la seua gestió i la incompetència dels polítics que l'han gestionat. Tot açò, amb un sistema de finançament autonòmic altament centralitzat on la major part dels ingressos són controlats per l'Estat central i els criteris de repartiment de la despesa ens situa en una posició de feblesa que ens fa acumular un dèficit cada vegada més alt, explica la pèrdua de capacitat competitiva de l'economia valenciana.

Què fem davant d’aquesta situació? En primer lloc, reconèixer que la situació és aquesta i fer un diagnòstic estratègic que ens mostre amb claredat quins són els veritables problemes que s’han de resoldre. El diagnòstic és clau, perquè si identifiquem com a problemes només aquells més superficials però sense arribar a les arrels, difícilment podrem prendre mesures apropiades per a invertir la situació. Tots reconeixem que la transformació del model econòmic valencià és necessària. Però, com portar-la endavant? Quins són els aspectes que s'han d'abordar i resoldre? Amb quines ferramentes i quin és el full de ruta que s’hauria de traçar? Ací és on sembla que no hi ha acord o, almenys, que apareixen elements confusos i contradictoris que no generen consens i que ens impedeixen avançar.

L'economia és una ciència política, és a dir, no és neutral davant dels problemes i les seues solucions. Hi ha diferents maneres d'afrontar els problemes i de resoldre'ls, diferents opcions segons l'enfocament o la perspectiva des de la qual s'analitze. Segons a qui vulguem beneficiar, els temes es podran tractar d'una manera o d'una altra. Per tant, no és el mateix buscar solucions des del liberalisme econòmic basat en la competència dura i agressiva que fer-ho per mitjà d'altres models econòmics basats en l'ètica i la responsabilitat social. El primer centra els seus esforços a beneficiar uns pocs, una minoria acaparadora, mentre que el segon busca l'interès general i el bé comú. Les empreses que apliquen el liberalisme econòmic tenen com a objectiu el benefici dels seus propietaris i directius exclusivament, mentre que les empreses que apliquen models ètics i socialment responsables tenen com a objectiu el benefici - 10 -

de tots els seus grups d'interès: no sols de propietaris i directius, també de treballadors, proveïdors, clients i la societat en conjunt. El liberalisme econòmic busca la maximització del benefici econòmic i financer, mentre que els models ètics busquen la sostenibilitat, és a dir, la creació de valor econòmic, social i ambiental. Les diferències són significatives.

Quin model és el que realment volem implantar? Quines pautes són les que han de marcar el canvi de model econòmic al País Valencià? En aquest llibre s'analitzen les diferències entre els dos tipus de models i les seues conseqüències, una vegada exposades les característiques del model que actualment predomina, explicades al capítol 1. Així, al capítol 2 s'analitzen les característiques que defineixen l'economia valenciana actualment i es proposen els fonaments des dels quals s'hauria d'abordar la transformació del model econòmic al País Valencià. Hi ha una proposta de canvi de model econòmic des d'un enfocament propi i personal de l'autor, resultat d'estudiar l'evolució de l'economia valenciana des de fa ja trenta anys i d'haver-ne analitzat diferents aspectes en estudis que s'han anat publicant anys enrere.

Posteriorment, al capítol 3 del llibre es presenta un dels models alternatius al liberalisme econòmic que més acollida està tenint, com és el model de l'Economia del Bé Comú de Christian Felber. Es presenten els orígens i els fonaments del model, tant des de la perspectiva macro com micro-econòmica. Es tracta d'un model de comportament econòmic i empresarial global i integral que, des del nostre punt de vista, pot servir com a eina per a la transformació del model econòmic valencià cap a un model ètic i socialment responsable que té com a finalitat la sostenibilitat. No és un model que s’hauria d’implantar des de zero, sinó que al País Valencià ja fa alguns anys que ve implantant-se en determinats municipis i empreses de tot tipus. Hi ha un moviment sociopolític estructurat al voltant de la societat civil, l'empresa i una part de l'Administració Pública que pot servir de revulsiu per a la seua generalització.

Aquest model està patint determinades crítiques que pretenen invalidar-lo, crítiques que venen d'una posició sectària i que estan basades en una interpretació errònia i tergiversada del model. Al llibre hem volgut també aclarir totes aquestes qüestions des d'una posició rigorosa i científica.

S'ha de tenir en compte també que al País Valencià hi ha una estructura empresarial ja fortament consolidada i arrelada en el territori - 11 -

que és l'Economia Social i Cooperativa. Aquest tipus d'empreses, moltes d'elles centenàries, han demostrat que generar valor econòmic i valor social i ambiental és compatible, a més de necessari. Per tant, per a portar endavant un canvi de model econòmic s'ha d'aprofitar tota aquesta estructura empresarial ja existent. Però la transformació del model econòmic valencià no s'ha de fer sols amb les cooperatives i les empreses socials, també han de tindre protagonisme altres tipus d'empreses, i açò és precisament el que proposa el model de l'Economia del Bé Comú. Aquest model reconeix la importància de l'Economia Social, però ofereix un plantejament global que pot ser aplicat a qualsevol tipus d'empreses, a les de l'Economia Social lògicament, però també a les empreses de capitals. Al capítol 4 del llibre s'analitzen les relacions entre l'Economia Social i el model de l'Economia del Bé Comú, les seues semblances i les seues diferències, així com també els mecanismes necessaris per a treballar conjuntament amb els dos models.

Per últim, el capítol 5 del llibre presenta una sèrie de propostes concretes per a afavorir la implantació del model de l'Economia del Bé Comú al País Valencià i de quina manera connectar-ho amb la transformació del model econòmic que necessitem. S'aborda la implementació del model des de diferents perspectives: la del desenvolupament local, la de l'Administració Pública, la de les empreses i la de l'ensenyament.

I s'ofereixen un conjunt de propostes concretes que poden ajudar el govern valencià a dur a terme el canvi. Aquesta és precisament la finalitat de fons del llibre, oferir una reflexió sobre el canvi del model econòmic valencià, fent un diagnòstic alternatiu i diferent a l'actual i proposant un conjunt de mesures concretes i específiques sobre com implementar el canvi.

El llibre finalitza amb un capítol de conclusions que ofereix una mirada al futur de l'economia i la societat valencianes des d'una visió optimista i oberta. El canvi és possible, sols és qüestió de voluntat política i de capacitat per a executar-lo. Per això són tan importants les persones que se situen al capdavant d'aquest projecte.

Finalment, voldria mostrar un agraïment sincer a totes aquelles persones que, amb la seua col·laboració desinteressada, han fet possible l'elaboració d'aquest nou llibre. A l'equip humà de l’administració pública que ha posat les bases per al desenvolupament del model de l’Economia del Bé Comú dins de la societat valenciana. Al - 12 -

grup de persones que treballen en la Càtedra d'Economia del Bé Comú de la Universitat de València, contribuint així, amb el nostre esforç, a un millor coneixement del model des de l’àmbit acadèmic i educatiu. A l'equip de voluntaris i voluntàries que fan possible el moviment de l'Economia del Bé Comú al País Valencià a través de l'Associació Valenciana per al foment de l'Economia del Bé Comú. I a totes aquelles altres persones que formen part del professorat i estudiantat de la Universitat de València i d'altres universitats, de les empreses, de diferents tipus d'associacions i organitzacions vinculades amb aquesta qüestió. Per últim, també vull expressar un agraïment especial als editors de l'Editorial Vincle, a Manolo Gil i a Xavier Bellot, per la seua confiança en els meus projectes i pel seu compromís amb la cultura i la llengua valencianes.

- 13 -

2. La transformació del model econòmic valencià L'economia valenciana ha sigut una de les economies de l'estat espanyol que més ha patit la crisi financera i econòmica del 2008. Les dades proporcionades per l'Institut Nacional d'Estadística són molt clares.

El PIB per capita valencià, que mostrava un índex 10 punts inferior a l'índex bàsic estatal l'any 2007, va arribar als 12 punts per sota l'any 2014. El seu valor, que el 2007 era de 21.610 €, ha baixat un 10% durant la crisi, i se situa per sota dels 20.000 €. El pes del País Valencià al conjunt de l'economia espanyola segons el PIB a preus de mercats ha arribat a caure quatre dècimes (9,3% l'any 2014) i el seu valor absolut ha caigut un 7% durant la crisi. Les taxes d'activitat han caigut també del 61,1% al 59,5% i les taxes d'ocupació ho han fet del 54,9% al 42,9%.

Però el major empitjorament s'ha produït a les taxes d'atur, que han pujat del 8,8% al 28,1%, 12 punts d'augment, sempre entre 2 i 3 dècimes per damunt de la mitjana de l'estat i només inferiors a quatre comunitats autònomes: Andalusia, Canàries, Extremadura i Múrcia. Les taxes d'atur juvenil van arribar fins al 56,7%, la qual cosa demostra que un dels grups que més pateixen la manca d'ocupació és el de les persones joves.

Com que el PIB no és un indicador fidedigne de la situació real del benestar de les persones, podem analitzar també altres indicadors de vessant més social com ara l'índex de pobresa o el grau d'exclusió social.

En aquest sentit, les dades són encara més concloents. El percentatge de persones pobres al País Valencià s'ha incrementat vora 10 punts fins a arribar prop del 30% de la població, des que al 2007 arribara als seus nivells més baixos (18%). La diferència respecte de la mitjana estatal és de 7 punts i és la comunitat autònoma amb major percentatge de persones pobres després de Canàries i Balears. D'altra banda, si mesurem el grau d'exclusió social amb, per exemple, la taxa d'atur de llarga durada, ens trobem que aquest valor ha augmentat més de 10 punts des del començament de la crisi, i ha arribat a prop del 13%, només superat per Canàries i Andalusia. Si relacionem els dos indicadors anteriors (pobresa material i taxa d'atur de llarga durada), obtenim l'índex de - 15 -

pobresa econòmica, el qual ha seguit una tendència ascendent clara durant tots els anys de la crisi, i és superior al de totes les comunitats autònomes excepte Canàries.

Les xifres exposades són realment alarmants i mostren de manera gràfica les conseqüències de la crisi. No sols hi ha hagut un empitjorament des del punt de vista econòmic, sinó que els nivells de pobresa, exclusió i desigualtat s'han disparat sense contemplacions. El País Valencià ha anat desunflant-se a poc a poc, com si fóra un globus defectuós. De ser un dels territoris més rics i pròspers de l'estat, ha passat a formar part del furgó de cua. I això malgrat, o potser a causa de, les nombroses obres faraòniques i les quantioses inversions en grans infraestructures gestionades amb mà de ferro i de brutícia, tot s'ha de dir, per part dels senyors i les senyores responsables del Partit Popular que han governat la Comunitat Valenciana durant més de vint anys.

Però, per què la crisi econòmica ha afectat amb major virulència el País Valencià? Quina és l'explicació a les xifres presentades abans i a les grans diferències territorials que mostren? Sense cap dubte, i en el diagnòstic coincidim tots i totes excepte el Partit Popular, l'explicació està en el tipus de model econòmic que ha anat consolidant-se al llarg de les últimes dues dècades. Un model econòmic format per empreses, per no dir empresaris, de baixa professionalització i visió a curt termini, i per productes i serveis de molt baix valor afegit. Un model econòmic dominat pels sectors de la rajola (construcció i immobiliari) i per un turisme de masses de molt baix nivell. Un model econòmic format per un teixit industrial i de serveis que ha esclatat pels aires a la mínima que s'ha vist pressionat per circumstàncies hostils. Aquest és el tipus de model econòmic que s'ha construït al País Valencià, sense cap dubte, encara que, quan escoltàvem la radiotelevisió (Canal 9), semblava que vivíem al millor dels móns possibles. I és que alguna cosa van fer bé els governants del Partit Popular: la maquinària propagandística del govern valencià durant els vint últims anys en què va estar controlat pel PP va funcionar a la perfecció, sense res a envejar a la propaganda de l’època de la nomenclatura soviètica i xinesa. Van aconseguir tenir enganyats milers i milers de valencians i valencianes, amb el control dels mitjans de comunicació públics i l'espenta d'alguns mitjans privats, i un discurs econòmic tant triomfalista com fals. Fins que el castell de cartes va caure a terra amb els primers bufits de mal temps. Però açò - 16 -

són temes que ja han sigut tractats amb profunditat pels analistes polítics i que no entraré a valorar.

Arribats a la conclusió que el model econòmic valencià no és l'adequat, és clar que hem de canviar-lo. I en això tornem a coincidir tots excepte, com és lògic, el Partit Popular que està encantat d’haver-se conegut. És clar que el govern del PP, després de vint anys, no tenia intenció de fer cap canvi. Però, ha sigut capaç el govern PSPVCompromís d'iniciar el canvi cap a un nou model productiu? Ha començat el canvi l’anomenat govern del canvi? En principi, eixa era la intenció, encara que els obstacles són grans i dolents. Perquè no pareix que ens posem d'acord amb quines són les bases i els fonaments per al canvi del model productiu O sí? Els camins són molt diversos i no sembla que siga possible agafar dreceres. Coincideixen els socis de govern en com s'ha de fer el canvi? Hi ha un punt de partida comú? Tenim clar com s'ha de iniciar el canvi i com s'ha de construir el nou model?

Qüestions que són tant determinants com difícils de contestar.

A continuació volem fer una anàlisi i reflexió al voltant dels fonaments en què s'ha de basar el nou model econòmic i les premisses sobre les quals s'ha d’iniciar el canvi. Pensem que aquesta descripció ens pot ajudar a entendre millor el model de l'Economia del Bé Comú i com pot ser determinant en aquest procés de canvi que sembla tan necessari.

Des del meu punt de vista, el procés de creació d'un nou model econòmic hauria de centrar-se en quatre premisses claus: 1) el canvi d'estratègia i d'actitud estratègica de les empreses i els empresaris valencians, el qual ha d'estar basat en la millora de la qualificació i professionalització de les persones i en la capitalització humana i social de les organitzacions, 2) la implantació d'un nou sistema d’innovació, tant economico-tecnològica com social, que afavorisca la consolidació d'un procés productiu basat en la millora de la qualitat i del disseny dels productes/serveis de les empreses amb un major valor afegit, 3) la potenciació i consolidació d'una estructura d'empreses socialment responsables inspirades en un model empresarial sostenible que pot tenir com a punt de partida els principis i valors del model de l'Economia del Bé Comú i 4) la potenciació i consolidació d'un sistema bancari valencià al servei del finançament de les xicotetes i mitjanes empreses i dels emprenedors i emprenedores. Sols amb aquestes mesures serà possible crear les bases per a la consolidació d'un nou model econòmic valencià - 17 -

que ens permeta desenvolupar-nos de manera sostenible mitjançant un sistema econòmic sòlid, estable i equilibrat que evite les desigualtats. A continuació analitzem amb més detall cadascun d'aquests punts.

2.1. De l'empresa competitiva a l'empresa competent La crisi econòmica ha afectat amb força l'estructura empresarial valenciana. Les taxes de mortalitat de les micro, xicotetes i mitjanes empreses s'han disparat durant els últims deu anys, la qual cosa ha minvat un teixit productiu valencià que ja havia patit una forta crisi durant els anys noranta del segle XX a causa de l'aparició de la forta competència procedent dels països asiàtics. De fet, els sectors productius valencians pateixen una intensa crisi estructural que té les seues arrels en les seues pròpies core competence o competències claus i, per tant, de complexa solució.

Una part important dels sectors industrials valencians s'ha equivocat en el plantejament dels seus negocis, la qual cosa els ha perjudicat de manera sistemàtica. I a més ho han fet amb el suport de la Generalitat Valenciana, que els ha portat al desastre sense contemplacions. El gran error de la política industrial valenciana de l'última dècada del segle XX ha estat apostar per estratègies competitives basades en la reducció dels costos de producció i dels preus i en estratègies d’internacionalització basades en la deslocalització productiva. Aquestes dues estratègies empresarials han portat a la indústria valenciana l’enfonsament en què es troben actualment i del qual serà molt difícil eixir. Hi ha hagut una manca de visió estratègica, tant dels empresaris valencians com dels polítics que han governat la Generalitat durant més de vint anys. Ara toca desfer tot el que s'ha estat teixint erròniament durant tant de temps i s'ha de fer en temps rècord.

Analitzem, aleshores, aquestes dues estratègies, i fem una valoració sobre els problemes que han generat i de quina manera es podrien resoldre. Comencem per la primera de les estratègies seguides, la que fa referència a la reducció de costos productius mitjançant una política laboral basada en salaris baixos.

A partir de la segona meitat del anys vuitanta del segle XX, les empreses tradicionals valencianes hagueren de fer front a la forta competència procedent dels països del sud-est asiàtic i del nord d'Àfrica, competència que una dècada després es va incrementar amb - 18 -