Contem històries de dones d'ací 2

Pròleg Les germanes Roig van decidir compartir alguna cosa més que la complicitat de la germanor. Comparteixen una fraternitat creativa i artística que han posat a la disposició dels seus compromisos vitals, entre ells, la cultura i el feminisme. Dos compromisos que han cristal·litzat en la recuperació de la memòria de dones oblidades, desconegudes o ignorades, que formen part del nostre patrimoni cultural i del nostre patrimoni vital com a dones.

Rosa és conscient que amb l’escriptura arriba més lluny i a més gent que amb la seua veu; a més, sap fer-ho de forma pedagògica, perquè els seus lectors no tenen edat. Escriu amb passió, amb senzillesa, amb meticulositat, i reflexivament perquè sap que la lletra escrita constitueix un testimoniatge.

Manola, artista plàstica, modela les expressions en uns dibuixos que semblen realitzats en un sol traç per una mà experta alhora que sensible. Capta l’essència d’una mirada o un somriure i, com si miràrem a través de l’espill, reflecteix la imatge de dones imprescindibles.

Perquè d’això tracta el llibre Contem històries de dones d’ací escrit per Rosa i il·lustrat per Manola: de recuperar a dones valencianes imprescindibles en la història i essencials per a l’avanç de la humanitat. Una aposta de Vincle Editorial, un projecte valencià a qui hem de felicitar i agrair la seua tenacitat per a traure a la llum veus, lletres i pensaments gestats en la nostra geografia.

Ara apareix un segon volum, amb vint-i-dos dones més que constitueixen un regal per al coneixement i noves peces del puzle de l’univers femení. És un llibre per a xiquets i xiquetes, per a joves, per a adults. Per descomptat, per a dones i hòmens. Perquè conéixer-nos és la millor forma de compartir-nos.

El meu únic desig és que aquest segon volum no siga l’últim.

Ana Noguera Montagut València, 2019

Concha Alós Domingo València, 1926 - Barcelona, 2011

Escriure com una dona Això diuen que era un xiqueta que no sabia que volia escriure, però acabà guanyant dues vegades un dels premis de més prestigi de la literatura en castellà, el premi Planeta, que és quasi més important que el premi Nobel, i tan conegut com el premi Goncourt.

Alguns ignorants creuen que les dones o no saben escriure o només escriuen sobre l’amor i sobre personatges amables. Per això pensaven que escrivia d’una manera poc adequada per a una dona. Algunes persones que es dediquen a parlar de novel·les, deixaren a Concha al marge, perquè el que deia els semblava massa dur. I de poc no aconsegueixen esborrar-la del tot de la nostra memòria.

En les seues novel·les trobem dones que lluiten, com ella. I prop d’ella d’altres autores importants, com ella perseguides per la censura i buscant una veu pròpia. Va ser una de les principals veus de la literatura en castellà del passat segle, com Carmen Laforet, Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Carmen Kurtz i Elena Soriano.

Era l’autora que desitjava que cada dona, com ella va fer, pogués alliberar-se de les seues cadenes. I ens deixà bons consells que faríem bé de seguir: 6

–La dona s’ha d’emancipar, ha de viure en tots els sentits al costat de l’home, però la necessària i inevitable incorporació social no depén només d’ella, també depén d’una reeducació de l’home.

Les seues novel·les les va llegir moltíssima gent. Eren vigoroses, de llenguatge clar, i atractives. Buscava a través del sentiment l’essència del que ens fa humanes a les persones. L’escriptora volia ser testimoni del temps que li havia tocat viure, i contar-nos com era. Volia dir la veritat.

Volia parlar de la fam, la prostitució, l’homosexualitat, de la gent ignorant, de la jove enganyada pel “senyorito”, del viure sense intimitat en pensions modestes, de qui té diners i qui ni treballant de sol a sol n’aconsegueix per a viure dignament, de l’avortament, de les privacions i la por, en la guerra i en la postguerra, de les contradiccions, de les famílies que ho van perdre tot i les que van quedar marcades per ser del bàndol vençut i de l’estraperlo, de les bombes que queien sobre Castelló i els amics morts.

Una vida dura, retratada amb duresa. Una obra creada per una dona, perquè Concha escrivia com una dona. O què penseu, que les dones no poden escriure així?