Cantata de València

Page 1

INTRODUCCIÓ LA DALLA QUE TALLA TOTS ELS CAPS Hi ha un sentiment molt present al món cultural valencià des de fa molts anys; la peculiar relació d’amor i odi que les persones que treballem a tots els àmbits de la cultura mantenim amb la ciutat de València i, per extensió, amb tota la seua àrea d’influència i amb el conjunt del País Valencià i tot. Podem remuntar-nos fins i tot a l’exili buscat de Lluís Vives per salvar-se de la Inquisició que va cremar les restes de la seua mare per judaïtzant —mai no va voler tornar a València, ni tan sols quan li oferiren ser rector de la Universitat—, a les queixes dels autors de Los fills de la morta viva, com va anomenar Constantí Llombart -fundador de Lo Rat Penat i amic molt influent en Blasco Ibáñez- els escriptors de la renaixença que maldaven per recuperar la llengua literària. Conten que Joan Fuster, per a referir-se a la manera com València tractava els seus artistes, deia que, cada nit, per dalt de les teulades de la ciutat, passava una gran dalla, semblant a la que porta la figura de la mort, i tallava el coll de tots aquells que hi havien destacat. Sembla que Fuster va prendre la idea d’un polític valencià dels anys trenta del segle xx segons que m’ha explicat Francesc Pérez Moragón. És una imatge amb què coincideixen moltes persones de tots els sectors de l’espai cultural: literatura, teatre, audiovisuals, música, dansa, arts plàstiques. La fascinació dels públics valencians per tot allò foraster, més encara, estranger, i la crueltat amb què sovint han tractat els seus artistes seria a la base d’aquest sentiment. «Ui, però si eixe és el fill de tal. Si el conec de tota la vida. Eixe què farà?» Són fórmules ben conegudes pels artistes valencians per a desmerèixer el seu treball. 13


Potser no siga un tret particularíssim de València i siga més aviat una característica en totes les societats provincianes i no autocentrades, societats dependents que rebutgen el paper crític de la cultura, perquè els posa davant d’un espill en el qual no volen mirar-se o perquè els parla de coses «modernes» que no entenen i que qüestionen la confortabilitat de la seua visió ideològica d’un passat feliç, les flors i la barraca. Es tracta de la secular subordinació de les elits econòmiques i polítiques al centralisme de l’Estat i la malfiança respecte dels intel·lectuals i artistes que, pobrets ells, sense tenir un clau, poden alçar la veu i posar en qüestió la seua hegemonia. A principis del segle xx, un home ben poc sospitós com Marià Benlliure va intentar, sense èxit —fins i tot va reclamar una protesta col·lectiva dels artistes, un boicot a l’Exposició—, que l’ajuntament de la ciutat dedicara un espai a l’art valencià als edificis construïts per a l’Exposició Regional (1909). Reclamava que hi haguera una mostra permanent dels artistes valencians. Òbviament, no ho va aconseguir. Ell, com tants altres, ja havia traslladat la seua residència a Madrid perquè la burgesia valenciana no comprava art. Hi ha una llista llarga d’artistes que han hagut de fer la seua carrera lluny de València, sobretot, a Madrid i a Barcelona durant el segle xx. Actualment, encara més lluny, a Europa i Amèrica. Altres hem resistit i resistim en aquesta València caníbal. Quin contrast amb el que escriu Stefan Zweig al llibre El món d’ahir quan explica l’ambient cultural de la Viena de finals del segle xix i principis del segle xx. Quan el treball dels artistes era seguit amb molta atenció per un públic format per tota mena de gent, no només persones de la classe alta, sinó també menestrals, escrivents, artesans, forners, advocats, criades, dides. Hi conta l’escriptor austríac que l’autor d’una obra de teatre, la gran cantant d’òpera, el novel·lista, el poeta, podien trobar-se un cambrer, un pastisser, un conductor de carruatge que li 14


glossava el seu treball amb encert, li’n feia la crítica si així ho considerava o li retreia una errada inacceptable en el segon moviment de l’ària que havia cantat la nit anterior. Un ambient que, insisteix Zweig, feia que els artistes s’esforçaren més i més i excel·liren en el seu treball. Quina diferència amb la llarguíssima solitud de tants artistes valencians, amb l’exili interior, sobretot durant la llarga nit del franquisme, però no només, especialment per als qui fan la seua obra en valencià. Ciutat estimada, amor impossible Aquest és el fonament que hi ha per davall del que es diu i es mostra a la Cantata de València. S’hi tracta d’un recorregut emocional per la història cultural de la ciutat i del País des dels anys 50 del segle xx fins al present. La relació passional dels artistes amb la ciutat s’ha expressat d’una manera ben punyent a la poesia contemporània en valencià, però, tot i que són els poetes els qui ho expressen, també és un sentiment compartit per la resta d’artistes. Per això, prenent la ciutat com a personatge principal del nostre projecte documental, expressem, a través dels textos poètics, totes les tensions, ambivalències i angoixes amb ella: ciutat estimada, ciutat de la vergonya, València devastada, ciutat bagassa dels dies insòlits, ciutat fantasma, amor impossible, mala puta ciutat meua, ciutat ferida, ciutat bombardejada, mare dolguda. Així s’expressa el text i la música —la banda sonora de composició pròpia i amb la producció musical de Pep Llopis— que acompanyarà el documental, la qual s’integra, s’entremescla simbòlicament i metafòrica, amb les imatges del llenguatge fílmic –unes vegades d’arxiu, altres de ficció o d’animació- que mostren les emocions a través de la mirada fotogràfica de Francesc Jarque i José García Poveda, El Flaco; de l’arxiu de la Filmoteca Valenciana; a través de la poderosa modernitat visual de les escultures d’Andreu 15


Alfaro; de la pintura de Manuela Ballester i Artur Heras, Manuel Boix, l’Equip Crònica, l’Equip Realitat, o les cobertes de Miguel Calatayud per a la Cartelera Turia, i també a través dels moments ficcionats per mitjà de la dansa d’Andrea Torres, assessorada per la coreògrafa Noèlia Liñana. La idea de fer alguna cosa sobre València i el seus artistes, rondava d’antic al meu pensament. De fet, als anys 90 vaig produir amb Julio Bustamante el seu disc Ciutat Magnètica que ja apuntava algunes qüestions sobre el tema en cançons com Carrer dels artistes, Quan he d’anar-me’n, L’esperit de la pluja... Fa més de deu anys, en una conversa amb el poeta Enric Sòria, li comentava que m’agradaria fer algun dia una òpera rock amb la seua Oda impossible a València, una esplèndida composició poètica de més de cent versos. I el temps anava passant i, com Vicent Andrés Estellés, pensava: Més avant escriuràs el teu cant a València. I anava guardant poemes d’uns i altres que m’inspiraven. Vaig musicar, ja fa catorze anys, el poema de Marc Granell Madinat At-Turab —ciutat de serps i rates coentes i terribles—, al meu disc Cançons de la memòria trista. I tampoc no va continuar la cosa d’afrontar la feina d’escriure el meu cant a València. Potser havia de passar tot aquest temps. Potser calia que arribara el moment. Certament, no calia una pandèmia, però, en aquest temps de confinament, finalment, recollint notes disperses que havia anat guardant i agafant referències dels poemes estimats que havia conservat per al dia que arribaria el moment, vaig escriure la Cantata de València. A raig, com si m’haguera posseït un deler irrefrenable, en poc més d’una hora vaig deixar enllestit el text; més de dos-cents versos. A l’abril, vaig tenir la primera versió del text i immediatament vaig tenir clar que calia posar-li música, calia cantar-la, per això Cantata, i que seria la banda sonora d’un audiovisual, perquè escrivint i tocant quan feia la música hi veia les imatges. Potser, per 16


això, calia que passara tant de temps, perquè hi ha coses que demanen una edat, un solatge de l’experiència per a poder-les encarar. Tot i que quan ho vaig escriure no hi havia cap intencionalitat conscient, el cert és que, estudiant-ne el text per a la composició musical i audiovisual, vaig trobar que hi havia sis parts clarament diferenciades les quals, a més, podien ser identificades amb un títol informatiu aclaridor que permetria al lector, esperem que també en un futur a l’espectador, copsar millor l’obra. Convé subratllar que la naturalesa poètica del documental informatiu i experimental que ens proposem de fer pretén suggerir més que no prescriure. No hi ha cap voluntat de triar una interpretació preferida. Deixarem a la mirada i l’escolta de l’espectador les pròpies conclusions. Anem per parts La primera part, LA REPRESSIÓ, situa l’acció a finals dels anys 50 i principis dels 60. Destaquem el voluntarisme i la tendresa que ens inspira la tenacitat i l’alegria de viure, malgrat tot, d’aquells personatges: Vicent Andrés Estellés, Andreu Alfaro, Vicent Ventura, Joan Fuster. Símbols d’una generació d’intel·lectuals i artistes que es refeien d’una postguerra cruel. Al rerefons, la memòria en perill dels nostres clàssics —Ausiàs March. Al segon bloc d’aquesta primera part, introduïm la mirada entre retrospectiva i actual dels poetes contemporanis —Jaume Pérez Montaner, Marc Granell i Francesc Viadel; tres poetes actuals de diferents generacions. La segona part, L’EUFÒRIA, parla dels anys 70. S’hi fa referència a Salvador Jàfer com a exponent de la generació poètica dels 70 i als cantants. Quant tot era possible: el moviment de redreçament cultural, l’ebullició de propostes artístiques, l’activisme polític, la contracultura, la consolidació de la Nova Cançó.Temps de luxúria i rebel·lia. 17


Es tanca aquesta part amb el colp brutal de l’auge de l’antiintel·lectualisme més agressiu —les bombes a la cultura, els voltors sinistres de què parla la poeta Maria Fullana. La tercera part, AMISTAT I MEMÒRIA, traspua melancolia. El to és romàntic, crític i enyoradís: el refugi en l’amistat i l’obstinació de mantenir la memòria. S’hi prenen fragments de textos de Marc Granell i Vicent Alonso, i s’hi fa al·lusió a un dels més rellevants conservadors i erudits de la memòria cultural dels valencians: Francesc Pérez Moragón. La quarta part, AMORS IMPOSSIBLES, cita expressament Enric Sòria i el seu poema Oda impossible a València, del qual n’extrau el fragment que es canta. Novament, el poeta no pot cantar-li a València com voldria. El cant i el seu amor, tan nostre, esdevenen incompatibles. Aquestes dues parts, tercera i quarta, s’organitzaran a mena de videoclip romàntic en que predominen les imatges nocturnes, la pintura d’Artur Heras, tot embolcallat per la dansa d’Andrea Torres recorrent la ciutat. La cinquena part, DEGRADACIÓ, pren un altre fragment de l’Oda impossible a València d’Enric Sòria. Ara el to és d’indignació i crítica a una ciutat sense remei que ens vol anorrear. El text dur de la cançó s’expressa formalment amb una música festiva a ritme de vals que evoca moltes desenfadades cançons italianes. Mentre la ballarina es mou alegrement en una terrassa davant la mar, se succeeixen les imatges de la destrucció del Cabanyal i l’abandonament del barri del Carme i Ciutat Vella. La sisena part, L’ESPERANÇA, en comptes de mirar al present, s’encara al passat des d’un present atemporal, des d’un no temps o un etern retorn, un trencament amb la nostra concepció quotidiana del temps. Un present carregat de passat. La manca de redempció que ens prometia l’època cruel de la destrucció immobiliària i el menyspreu a la cultura només pot trobar l’alè de l’es18


perança en el passat. És allà on podem trobar el nostre futur, les empremtes d’allò que ha de venir. La proposta és un gest benjaminià —W. Benjamin— perquè el passat no està tancat, resta obert cap al futur.Tornar al passat és descobrir l’esperança que s’havia perdut, que el futur havia decebut, recuperar allò que no es va realitzar. Es un gest artístic a la manera de l’André Malraux de l’Espoir, o del Joan Sales d’Incerta glòria. Com diu l’home que va morir a Portbou fugint dels nazis, tampoc els morts estaran a resguard dels enemics quan aquests guanyen. I aquests no han deixat de guanyar. Que no recordem que un dia ens van afusellar, diu el poeta Txema Martínez. L’element fonamental de l’esperança és mantenir-la, és el seu incompliment allò que ens impulsa al precipici de la desesperació, a la vora del qual ens hem de mantenir, i alhora, en l’expectació, servem la imminència d’allò que s’espera. I sempre serà fragmentari, inacabat, incomplet. El passat continua reclamant els seus drets en el present per fer-lo millor. Per tot açò, en aquesta sisena i última part, tornem a Blasco Ibáñez, Miquel Duran de València, Joan Fuster, Raimon, Maria Beneyto, la ciutat sota les bombes al Mercat d’Alacant, a l’estació de Xàtiva, al Port de València. I, finalment, un llibre que crema. Plantegem un final molt obert en què la cultura ha continuat treballant i creixent malgrat tot, mentre alguns elements de la cultura popular s’entremesclen en una barreja que deixem al criteri de l’espectador com interpretar. Les imatges mostren una dansa final amb molts llibres mentre sona un pasdoble: Paquito el xocolatero. Un text, una música i un projecte documental, que reivindica l’aportació de les arts i proposa una reflexió i un debat sobre el paper de la cultura en la nostra societat. Rafael Xambó Benimaclet,València, octubre de 2020 19


Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.