Allà on em porte el vers

PrOEMi ¿ON ANEM? ALLÀ ON ENS PORTE EL VENT «El meu naixement: s’obre la trapa sota els peus / d’un condemnat a la forca1». Estos versos escrits l’any 1974 pel poeta israelià Iehuda Amikhai al seu poema Poemes de cos i d’ànima, descriuen perfectament el destí de tants aspirants a poeta. Naixen morts sense arribar a pujar uns pocs esglaons de l’escala de la poesia i acaben recorrent cercles infinits a l’estómac de l’epicentre del no-res. Sense anar més lluny, eixe va ser el cas de Franz Xaver Kappus, un militar austríac (també escriptor, periodista, editor i poeta, tot i que la història no el recorda per res d’això), el qual l’any 1902 va establir una relació epistolar amb el seu admirat poeta Rainer Maria Rilke, i de la qual es desprén —després de deu missives— que Kappus va acabar abandonant la poesia. La correspondència entre ambdós es va publicar al llibre Briefe an einen jungen Dichter; a les seues cartes, el poeta austrohongarès aconsella el jove Kappus (entre altres qüestions) sobre com fer front al procés de buscar una veu poètica pròpia. Fonamentalment Rilke li proposa el següent: « Sie sehen nach außen, und das vor allem dürften Sie jetzt nicht tun. Niemand kann Ihnen raten und helfen, niemand. Es gibt nur ein einziges Mittel. Gehen Sie in sich. [...] Dieses vor allem: fragen Sie sich in der stillsten Stunde Ihrer Nacht: muß ich schreiben? 2».

Al meu cas particular, com a poeta jove, l’esmentat llibre em va servir de material d’autoajuda durant la creació dels meus tres primers poemaris: Primer (com)pas, Vers vertebral i De músic, boig i poeta. El present poemari naix arran de les experiències viscudes al llarg dels processos de creació dels anteriors. Allà on em porte el vers ha sigut un exercici en què jo m’he plantejat constantment si realment necessite escriure. No hi escric sobre l’ofici de l’escriptura, hi escric sobre la necessitat de crear (concretament mitjançant l’escriptura, tot i que, al meu parer, també podria ser qualsevol altra forma d’expressió).

1. Traducció de Manuel Forcano (2018).

2. Reiner Maria Rilke, Briefe an einen jungen Dichter, Leipzig: Insel Verlag 1929. Traducció d’Antoni Pascual Piqué (1995): Vosté mira enfora i això ara no li és permès. Ningú no li pot donar consell, ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha un mitjà. Camini cap a vostè mateix. […] I, per damunt de tot, pregunti’s, en l’hora més callada de la seva nit: he d’escriure?

6

Llegir. Escriure. Llegirescriure. Escriurellegir. Llesgriure. Esllecrir.

Binomi indissociable. Llegir estirat a l’arena torrada del migdia, a l’ombra d’una palmera, com si para-sol empeltat amb costelles d’un verd intens. Escriure deixant un filet de llum en tancar la llibreta de la llibertat, perquè les lletres puguen respirar; i alimentar-les, ara i adés, amb fulles d’amor i morera. Escriure és llegir i llegir és escriure. Per eixe motiu les dues primeres parts d’Allà on em porte el vers es titulen Llegir i Escriure respectivament; i cadascuna està escrita a la seua manera. Créixer, la tercera part, és el resultat de combinar les dues primeres. A més, hi ha dos aspectes que hi he incorporat de manera implícita: sentir i pensar. He intentat que el sentiment impregne el text, imprimint, al llarg dels poemes, les passions que em desperta la paraula. Pel que fa a l’aspecte de pensar, he salpebrat Allà on em porte el vers amb núvols de pensament que s’envolen i representen el que pensen algunes paraules (marcades en negreta). Pel que fa a l’ocupació de l’espai de la plana he fet servir la tècnica de “la pàgina dins de la pàgina”: una representació meua i personal de la pàgina real, igual que els poemes representen una mirada i no la realitat (l’efecte de profunditat creat ha permés l’aparició d’un nou espai molt interessant: el marge). A més, he plasmat la profunditat darrere de tot el procés mitjançant la tècnica del “poema amb dues capes”. Tot plegat, un resultat amb tocs avantguardistes.

Pel que fa els joves poetes, si alguna cosa ens fa joves, és el fet que eixim a pescar sense saber nadar molt bé. Nosaltres busquem constantment la direcció cap al nostre jo, cap a la deu d’on brolla la nostra força poètica. El sol amb les seues mans infinites tapa la boca de les estrelles —guies ancestrals dels navegants— i ningú no és poeta a la seua terra, la terra dels inicis. Són temps de preguntes, els inicis; temps de dubtes, de pors, d’impotència, de desorientació... Per eixa raó les tres parts essencials del poemari estan disposades com si foren compassos, assenyalant els distints punts cardinals: la poesia esdevé, doncs, l’única guia i compàs dels joves poetes; única companya d’un viatge cap allà on qui se sap lliure només. Una lluna simbolitza —al llarg del poemari— l’essència cíclica de la creixença del poeta; una travessia, però, que no s’acaba mai: sempre hi haurà un recurs més potent, una figura més impactant, un ritme més fluït...Una versió, a penes una coma millor, de nosaltres mateixos: no s’acaba mai: mai:

7

360º Sobre el coixí recolze ara la galta i, com si fora un nen el jo poètic, amb molta por de la foscor, encén un punt de llum, com si un medalló —el qual direm, d’ací en avant, la lluna. (¿Com dormiré, amb tot el que em despertes?)

Pare l’orella a la porta dels somnis.

8

¿He

d’escriure?

9

LLEGIR