Florència, 1564 El sol que brillava amb força rere la façana fosca de Santa Croce enlluernava els ulls de Piero. Ja feia moltes hores que es recolzava en una paret d’argamassa que començava a perdre la frescor de la nit, immòbil en un cantó de l’àmplia plaça, la vista clavada en la porta de l’església. El moviment de gent era incessant des de trenc d’alba. Havia vist passar les dones camí del mercat, fregant-se els ulls carregats de son, i les havia vistes tornar molt després, corbades pel pes de les viandes i fent vibrar l’aire de la plaça amb les seues veus i les seues rialles. Havia vist els criats de casa bona eixir de mala gana a complir amb els encàrrecs dels amos, dels qui semblava haver-se’ls encomanat l’aire de suficiència i el gest agre. Havia vist obrir els seus tallers als artesans, que duien encara l’olor tèbia dels llençols enganxada al cos, i se li havien passat les hores sentint els seus renecs, els comentaris obscens que llançaven al pas de les dones, les cançons que un o altre xiulaven entre dents. Ja era migdia. Des de bon matí rondava també per la plaça una colla de xiquets malforjats, tan disposats a guanyar-se honradament unes monedes a canvi d’algun treball com a mendicar-les al pas sense rastre d’orgull. Disposats també, Piero ho sabia, a furtar al vol qualsevol cosa que els quedara a l’abast de la mà. Decidits, en definitiva, a sobreviure. Criatures de només onze o dotze anys, encara amb la boca tendra de la infantesa i ja amb una determinació gelada als ulls que infonia por i respecte alhora. Amb les primeres llums de l’alba havia advertit la seua presència en la plaça i, mentre els mirava, li semblava veure’s a si mateix, al Piero de cinquanta anys enrere. Tornà a sentir -9-
el fred humit de la nit foradant-li els ossos, la despietada fam rugint-li als budells, el desemparament, la por, la incertesa. També ell s’havia oferit a carregar amb la cistella de la compra de les dones i havia rebut a canvi una mirada de recel. També ell havia agranat les portes dels tallers i havia esgotat les escasses forces en traure del fang la roda d’algun carro, tot amb tal d’acabar el dia amb un mos que dur-se a la boca i, en el millor dels casos, amb un sostre damunt del cap. També ell, com aquelles criatures, havia furtat al vol peces de fruita, i glops de vi, i monedes d’alguna butxaca desprotegida. Era el camí que inevitablement recorrien els fills del carrer, l’estreta i incòmoda senda que discorria entre la lluita per la supervivència i la delinqüència com a forma de vida. Ell, però, havia tingut sort. Molta sort. Molta més de la que s’hauria atrevit a somiar. Mirà al seu voltant amb un sospir. Li costava apartar la mirada de la façana de Santa Croce, però li coïen els ulls i començava a sentir debilitat. Li pesava el primer sol de la primavera, ja ben alt al cel, i no trobava les forces necessàries per creuar la plaça i travessar aquella porta com un ciutadà més dels que s’acostaven, en un degoteig continu, a retre un últim homenatge al mestre. Temia no ser capaç de guardar les formes, ensorrar-se com un ídol de fang tan bon punt passara el llindar de la porta. Tampoc al carrer, però, es trobava còmode, observat com era des de feia hores per innombrables ulls. Tots a la plaça s’havien fixat ja en aquell vell impenetrable com el mur en el qual es recolzava, de mirada fixa i llavis crispats, d’una fredor de marbre que havia espantat fins i tot el tropell de captaires. El salvà de si mateix un fuster que sorgí de les profunditats del seu taller per a oferir-li un tros de formatge i un got de vi, que Piero acceptà amb gratitud. - 10 -
— Haureu de menjar alguna cosa — li digué amb un somriure— . Porteu hores en aquest cantó. Piero, en silenci, s'empassà el vi i el formatge mentre el fuster, seguint la direcció de la seua mirada, comentava: — És una de les esglésies més boniques de Florència. Sóc afortunat de tindre ací el taller! — Sense deixar-se desanimar pel silenci de Piero, continuà — : Haureu notat que el trànsit de gent no ha parat en tot el matí. Se’ns ha acabat la tranquil·litat de la plaça! Abans no se’n recordava ningú, de Santa Croce, però ara que hi ha el mestre soterrat... Piero no va poder dissimular un estremiment. Apartà per fi la mirada de la sòbria façana i la clavà en l’amable fuster, que no necessità més estímul per a continuar. Agraint segurament l’excusa per al descans que el desconegut li proporcionava, interpretà a la seua manera l’estremiment de Piero. — No ho sabíeu, veritat? Ara fa uns dies que tenim de veí el gran Miquel Àngel. Ausades que va saber elegir on volia que el soterraren! — exclamà amb un orgull mal dissimulat, com si Santa Croce fóra una mica més seua que de la resta dels florentins. Amb una veu estranya, estrangulada per tantes hores de silenci i pel nuc d’emoció que li premia la gola, Piero preguntà com si no ho sabera: — Va morir ací, a Florència? — A Roma! — exclamà el fuster — . Ho podeu creure? Portar-lo ací ha estat tota una aventura... Vos interessa? No li interessava cap altra cosa al món. Les notícies que tenia al respecte eren confuses, rumors que havien corregut de boca en boca, retalls d’informació tamisats per la imaginació exaltada del poble pla. Li calia com l’aire una engruna de - 11 -