Butlletí de la Facultat d’Educació núm. 53 | abril 2012 | any v | Universitat internacional de catalunya
Del degà Dels valors a les virtuts Albert Arbós (aarbos@cir.uic.es)
La paraula valor sovinteja cada vegada més al nostre entorn: una institució sanitària que “té valors propis”, un club de futbol amb la inscripció “El valor de tenir valors” a la samarreta, una consultora que anuncia “Fem créixer els seus valors socials”, una web que imparteix cursos de coaching que s’anomena “Valors i persones”..., i les borses de tot el món negocien valors! Sempre s’ha parlat de valors, però més en les èpoques de crisi de valors. I aquesta n’és una. Ni la primera ni la darrera. Fa alguns anys, en una sèrie de sàtira política, un dels alts funcionaris li deia al ministre que quan menys pensaves fer una cosa més n’havies de parlar, per tranquil·litzar la consciència i enganyar l’entorn. Un pot tenir la sensació que això és el que succeeix amb els valors: com menys els practiquem més n’hem de parlar. El món de l’educació no n’és pas una excepció. Recordeu la LOGSE, cap a final dels anys noranta, que introduïa en el currículum les actituds, els valors i les normes? Després de més de vint anys, hem millorat en valors? En termes generals, no ho afirmaria. Per què? Tan difícil és convertir-los en acció, en vida? El terme valor és semblant a la paraula qualitat. En abstracte tothom hi està d’acord. Les diferències es produeixen quan volem concretar com ho entenem i, sobretot, com ho posem en pràctica. I aquí en rau la dificultat. Els valors arrelen quan es converteixen en virtuts personals. I quan es converteixen en virtuts és quan no és necessari parlar de valors. Com diu Oscar Wilde en l’obra El retrat de Dorian Gray: “[...] cap teoria de la vida li
semblava tan important com la vida mateixa”. Què entenem per valors i per virtuts? Quina relació hi ha entre tots dos? I amb el món de l’educació? Com es poden posar en pràctica? Els valors són referents que orienten el comportament humà cap a la realització personal i la transformació social. “La virtut és la que fa bo el qui la té i la que fa que el seu obrar sigui bo. Per assolir una virtut es requereixen tres coses: saber, voler i obrar de forma estable” (Aristòtil, Ètica a Nicòmac). I la seva relació amb l’educació? Ortega y Gasset entén per educació ‘l’obtenció de virtuts’. Perquè la vida de cada persona sigui més plena, més vigorosa i produeixi una satisfacció més intensa. Una reflexió final a tall d’exemple. En el món de l’educació, com es pot facilitar que el valor de la veritat es converteixi en virtut –dir sempre la veritat, expressar la veritat amb tacte i bondat, en definitiva, ser fidels a la veritat?–. Tota la comunitat educativa comparteix un mateix significat de veritat i de mentida? Tota la comunitat educativa comprèn els comportaments que implica la veritat? Com actua un professor quan un alumne plagia un treball? Com actua una professora quan veu una alumna fumant en un espai en què està prohibit? Quina actitud adopta una professora quan una alumna s’excusa per haver incomplert un deure? Etcètera. Aquests només són alguns exemples del que implica, de les dificultats que comporta, convertir els valors en virtuts personals: el repte permanent de l’educació!