Panorama - NÚM 02 - Barcelona capital del Mediterrani - CA

Panorama BARCELONA, CAPITAL DEL MEDITERRANI de tendències

Presentació:

Barcelona, capital de la Mediterrània. No és només un anhel romàntic, tenyit d'evocacions medievals i de coloracions marines. Es tracta, més aviat, d’un programa possible i d’una agenda realista, que permetria superar per elevació les dialèctiques que ha viscut la nostra ciutat durant els darrers anys. Aquesta capitalitat blava podria ser la gran tasca de la Barcelona del segle XXI.

Barcelona ho té tot per ser la ciutat global de la Mediterrània: nom, història, patrimoni, intel·ligència, dinamisme econòmic, posició i, sobretot, la simpatia que li tenen els pobles del nord i del sud del Mare Nostrum. És una ciutat moderna i executiva, però alhora suau i híbrida, que tendeix a la integració i al mestissatge. Probablement, l’únic que necessita és tornar a trobar una narrativa que la projecti cap a les pròximes dècades.

Si en el primer número de Panorama analitzàvem el concepte emergent de ciutat global, en aquesta entrega abordem des de cinc punts de vista en quin sentit Barcelona podria capitanegar la regió de la Mediterrània, erigint-se com a motor econòmic i pont entre cultures.

En el seu article “Barcelona i el mar”, Xavier Baró recorre en poques pàgines més de dos mil anys de relació entre la Ciutat Comtal i la Mediterrània, prenent la intensitat del vincle amb el mar com a termòmetre de la vitalitat de la ciutat.

Eduard Rodes, director de l’Escola Europea –Intermodal Transport, analitza les fortaleses i oportunitats que té Barcelona per liderar l’economia mediterrània, tot subratllant la rellevància de les institucions que ja acull la ciutat.

D’altra banda, l’escriptora i periodista Anna Grau aborda l’evolució sinuosa de la cultura barcelonina durant les darreres dècades i proposa vies de desplegament intel·lectual i artístic per superar una certa sensació d’estancament i desorientació. Al seu torn, la professora i activista libanesa Carmen Geha es pregunta com pot incorporar la nostra ciutat el talent migrant per esdevenir un referent social de la Mediterrània, més enllà del discurs de la integració.

Finalment, Aleix Buñesch i Jaume Sureda s’endinsen en la lògica de l’art contemporani i analitzen les tendències recents d’interacció per part dels espectadors, dedicant una atenció especial al paper de l’art contemporani en l’espai públic barceloní.

Tanquen la revista tres breus notes d’alumnes de la Facultat de Comunicació de la UIC, on es ressenyen algunes tendències recents en el camp de la música, les xarxes socials i la història. Panorama esdevé, així, un projecte col·lectiu que incorpora la col·laboració de l’alumnat de la nostra universitat.

Amb aquesta entrega concloem el cicle que hem dedicat al tema de la ciutat en general i a Barcelona en particular. Un cicle que tancarem amb un simposi a UIC Barcelona a finals de tardor. Allà, els autors que han participat en els primers números coordinaran taules de reflexió i diàleg sobre el futur de Barcelona en les seves diverses facetes. Us hi esperem per continuar conversant i conèixer-nos personalment!

Fernando Sánchez Costa editor

Revista de l’Observatori de Tendències

Barcelona i el mar: l’ou o la gallina?

Xavier Baró Queralt Facultat d'Humanitats de UIC Barcelona

Quan es planteja el dubte tradicional sobre si va ser abans l’ou o la gallina, convé aplicar el sentit comú, sense pretendre emular o rebatre Darwin. Tot fa pensar que l’ou va ser abans, ja que altres espècies com els rèptils, anteriors als mamífers, ja eren ovípars.

Demanem al lector que ens concedeixi el benefici del dubte: aquest article versa sobre Barcelona i el mar, tot i que aquesta introducció de caire biològic pugui fer pensar el contrari. O no. Plantegem la hipòtesi que Barcelona i el mar són tan inseparables com l’ou i la gallina.

Tal com reflexionava Miquel Coll i Alentorn fa unes quantes dècades, la relació de Barcelona (i, per tant, la resta del litoral català) amb el mar és tan antiga com el descobriment remot de la navegació, “sobre una mar molt concorreguda”1. Ens proposem fer un viatge sintètic pel temps i aturar-nos en alguns passatges (més o menys coneguts) que posin en relleu la relació constant de Barcelona i el mar. Òbviament, aquesta relació ha generat esdeveniments positius i negatius.

Uns orígens ben llunyans

És molt probable que quan diversos centenars de laietans (un poble iber) es van assentar en el pendent de la muntanya de Montjuïc (segle VI aC), no es plantegessin que el poblat generaria, al cap dels segles, la ciutat actual. En qualsevol cas, si per una cosa és coneguda Barcelona és pel seu origen romà. Cal tenir present que Roma va iniciar la conquesta de la península Ibèrica l’any 218 aC. Així doncs, la Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, fundada en temps de l’emperador August (27 aC-14 dC), no té una data de naixement exacta, si bé se suposa que va ser entre el 15 i el 10 aC. Els romans, pràctics i utilitaristes, van centrar el seu interès en Barcino (probablement la llatinització de la Barkeno ibera) pel seu alt nivell estratègic, ja que la seva situació a la costa de la Mediterrània occidental era de gran utilitat com a porta d’entrada a la Hispània Citerior, i no estava lluny de la capital, Tarraco.

En qualsevol cas, se sap que els romans van crear un port, que servia de punt de connexió amb la resta dels enclavaments mediterranis. Per via terrestre, l’accés des de la Roma imperial es feia a través de la Via Augusta. Tanmateix, el Mare Nostrum va ser, sens dubte, un dels eixos vertebradors de l’Imperi romà. Per descomptat, a través de la Mediterrània es comerciava amb oli, vi i cereals de les diverses ciutats de la península Itàlica, els Balcans, el Pròxim Orient i el nord de l’Àfrica. Provinent dels ports itàlics, els habitants de Barcino van poder degustar el gàrum (en llatí, garum), una salsa de peix a la qual s’atribuïen poders curatius i, fins i tot, afrodisíacs. Però no ens hem de centrar només en la qüestió econòmica i mercantil.

A través del mar circulaven persones, i aquestes persones tenien unes idees, parlaven unes llengües i tenien el seu sistema de creences, el seu credo religiós. Tot això també circulava pel Mare Nostrum, i la Barcino romana va ser, per exemple, una de les primeres ciutats de la Hispània Citerior que va rebre el missatge del cristianisme, o la influència de les doctrines hel·lenístiques. Pel que fa al cristianisme, ens ha quedat la memòria d’uns primers màrtirs barcelonins (santa Eulalia, sant Cugat-Cucufate), així com d’un bisbe erudit i culte (Pacià-Paciano, al segle IV)2. D’Orient arribaven productes comercials, però també idees, creences i gustos artístics.

Al segle II dC, la nostra ciutat devia tenir una població que oscil·lava entre 3.500 i 5.000 habitants. Lentament, amb el pas dels anys, la Barcelona del baix Imperi s’haurà de protegir de les invasions dels pobles germànics, i l’arribada constant de milers de germànics (per al cas de Barcelona van ser els visigots) comportarà un procés de declinació lent, però constant. Barcino perdrà població, i la ruralització generarà una nova ciutat, més petita i fràgil. Després de la caiguda de l’Imperi, es transitarà menys la via marítima. En aquests primers compassos de l’edat mitjana sembla que Barcelona va viure més allunyada del mar.

Després de l’ocupació de Barcelona per part d’Al-Hurr ibn Abd al-Rahman al-Thaqafi cap a l’any 718, la ciutat va estar sota ocupació musulmana durant vuit dècades escasses. Sembla que el prefix àrab “al” es va incorporar al nom de la ciutat, que va passar de Barcino a la futura Barchinona i l’actual Barcelona. En qualsevol cas, el suport dels francs de Carlemany va ser imprescindible perquè els descendents dels visigots poguessin conquerir de nou Barcelona (801), i Berà va tenir l’honor de ser el primer comte d’una Barcelona vinculada a l’imperi carolingi. La seva designació com a comte barceloní va consolidar la Marca Hispànica3

Ara bé, és evident que Barcelona quedava molt lluny de l’àrea d’influència de l’univers carolingi i, sovint, la ciutat no va tenir el suport dels francs davant de les escaramusses musulmanes. L’any 988, Borrell II, comte de Barcelona, va decidir no renovar el pacte de vassallatge amb el monarca franc Hugo Capet i, així, es va iniciar una nova etapa d’independència de facto. Amb el pas dels anys, es va consolidar el Casal de Barcelona i la ciutat va liderar el procés d’expansió per la zona oriental de la Península.

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC

Barcelona s’obre a la Mediterrània: la baixa edat mitjana

Menció a part mereix la figura del rei Jaume I d’Aragó (i comte de Barcelona). Sota el seu regnat, la Corona d’Aragó va incentivar amb decisió la política marítima. El context geopolític havia canviat radicalment i, després de la recuperació econòmica que va tenir lloc al segle XII, el mar tornava a ser una ruta comercial. Cal considerar, a més, l’obertura (forçada) de noves rutes arran de les croades, i el monarca barceloní observava amb preocupació que la pirateria sarraïna de Mallorca dificultava el comerç amb la Mediterrània oriental. A més, l’adopció i el desenvolupament del timó i la brúixola permetien aventurar-se a la cerca de noves rutes comercials. Gràcies al consell de Pere Martell, el rei va apostar per dur a terme la conquesta de les Balears, que es va iniciar el 1229. Barcelona recuperava, doncs, el seu lideratge com a ciutat mediterrània i capital marítima. Què devia passar pel cap del rei en aquells moments? Evidentment, el factor polític i econòmic havia de pesar molt, però també la motivació religiosa, ja que el monarca se sentia cridat a expandir la fe catòlica per la Mediterrània i per la península Ibèrica. Fos com fos, de Salou (Tarragona) van sortir 155 naus. Tal com refereix el Llibre dels feyts: “tota la mar semblava blanca de les veles”4. L’èxit de la conquesta balear va motivar la conquesta ulterior de València i, al seu torn, va generar la necessitat de crear una sèrie d’institucions que ajudessin a consolidar una Corona d’Aragó en expansió ràpida i plena d’èxits. Assistim, doncs, a l’edat daurada de la Barcelona baixmedieval, que al segle XIII devia tenir uns 45.000 habitants. En aquest sentit, aconsellem llegir el Llibre dels feyts escrit amb el tutelatge del mateix rei Jaume I, sense oblidar altres cròniques com la de Ramon Muntaner.

El 1253, Jaume I va atorgar al Consell de Cent de Barcelona el privilegi de designar els cònsols d’ultramar que havien de representar els interessos econòmics i financers de la ciutat i de la resta de la Corona d’Aragó. En temps de Jaume I, la capital catalana era una ciutat cosmopolita a la qual arribaven vaixells magribins per comerciar amb productes com ara llana, pells, cuir i, fins i tot, objectes provinents de més enllà del Sàhara. De Sicília arribava blat o cotó, mentre que de Sardenya s’importaven sobretot aliments com el peix salat, les figues o els formatges. Però l’espai comercial no s’aturava aquí. De l’Orient s’importaven espècies com el pebre, el gingebre, l’encens o la canyella. Fins aquí les importacions. Però no hem d’oblidar que Barcelona també exportava. Què facturaven els nostres avantpassats a tots els racons de la Mediterrània? Essencialment, productes manufacturats com teixits de llana i objectes de vidre, a més de plom, estany, coure, vi, arròs, etc. Ens hem d’imaginar un barri marítim amb una activitat desbordant i, sobretot, amb una nova classe social: mercaders i comerciants que reforçaven els seus interessos mitjançant l’organització d’uns gremis que vetllaven pels seus interessos. Aquesta diversitat d’activitats econòmiques va generar la creació de nous llocs de treball, com els traginers o transportadors de productes, de manera que Barcelona es va convertir en un focus creixent de demanda de població que pogués incloure la diversitat d’activitats comercials que es desenvolupaven en el dia a dia.

Però no tot era fàcil ni senzill. El creixement de Barcelona va generar l’enveja de potències que anhelaven els productes que sortien del port català, i als dietaris oficials abundaven les notícies sobre pirates (sobretot italians i magribins) que intentaven quedar-se amb mercaderies que els eren alienes. Els vaixells barcelonins van haver

de reforçar la seva seguretat amb una presència notable de ballesters que, arribat el cas, poguessin defensar les embarcacions. Perquè no hem d’oblidar que, durant els segles XIII i XIV, estem en el moment de més expansió comercial des de Barcelona. La nostra ciutat va liderar una certa globalització mediterrània, ja que des de la Ciutat Comtal sortien cinc grans rutes: la del nord de l’Àfrica (or i esclaus); la de les illes de la Mediterrània occidental (blat i sal); la de l’imperi bizantí (cotó, espècies i esclaus); la d’ultramar, que arribava fins a Xipre, Damasc i Alexandria (espècies), i la d’occident (fins a Bruges), que es feia servir per fer arribar els productes que provenien de l’Orient. És evident que tantes transformacions econòmiques i socials havien d’anar acompanyades d’un marc legal que pogués gestionar una nova realitat. La creació del Consolat de Mar (Consolat de Mar) el 1262 exemplifica a la perfecció aquest període de creixement i expansió. Es tractava d’una institució jurídica imprescindible per regular el comerç marítim de la Corona d’Aragó i, alhora, es va convertir en una fita clau per comprendre l’evolució del dret marítim. Havia nascut el ius mercatorum, que avui dia és considerat l’origen del dret mercantil actual. Com és de suposar, el Consolat de Mar tenia la seu a Barcelona, ciutat que es va consolidar com la capital d’un imperi que s’anava expandint per la Mediterrània occidental (Sardenya i Sicília). Pel que fa a la navegació i la cartografia, van proliferar les escoles i els mestres, com els del taller mallorquí de cartografia. No és exagerat afirmar que Barcelona es va situar al centre del saber nàutic mediterrani, competint amb Gènova i Venècia per liderar el comerç a la regió.

Aquest període de desenvolupament també va generar una nova arquitectura. A Barcelona es va crear la Llotja de Mar (segle XIV) per facilitar les operacions comercials, mostra inequívoca de la importància del comerç marítim liderat per Barcelona i a Barcelona. A més, es va crear la Drassana Reial, imprescindible per a la construcció de les galeres catalanes, cosa que reforçava encara més, si és possible, el poder naval de la ciutat i de la Corona d’Aragó. Pel que fa a qüestions de tipus polític, és important recordar que a inicis del segle XIV es va produir la famosa expedició dels almogàvers.

Aquesta companyia militar, formada per mercenaris de diverses nacionalitats en la qual sobresortien catalans i aragonesos, es va desplaçar a Constantinoble per ajudar-la davant de la pressió dels turcs. Després d’una sèrie de malentesos i conflictes armats, els almogàvers es van instal·lar a Atenes i el ducat de Neopatria, i van establir un imperi efímer fins a finals del segle XIV. La corona d’Aragó, amb el lideratge de la ciutat de Barcelona, havia arribat al zenit de la seva expansió. Per als amants de la història i de la bona prosa castellana, és aconsellable llegir Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, escrita per Francesc (Francisco) de Montcada, aleshores un dels nobles diplomàtics valencians (d’origen català) més importants del regnat de Felip IV.

Tanmateix, si del mar havien arribat la prosperitat i el creixement econòmic, també n’arribarien la desolació, la crisi i la mort. La pesta negra (1348) també va arribar per mar. Des de Crimea i Anatòlia va arribar el virus devastador que provocaria la mort de més de 20.000.000 europeus, i Barcelona viuria, probablement, una de les crisis més grans de tota la seva història. Si el mar havia portat riquesa i desenvolupament, ara transportava malaltia i desolació. La ciutat viurà una crisi de la qual costarà molt recuperar-se i, superada l’epidèmia, el desenvolupament econòmic i comercial es traslladarà a València, que viurà el moment de més prosperitat al segle XV. Tot i així, el

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC

1450 havia nascut la Universitat de Barcelona, que es va mantenir activa fins a inicis del segle XVIII.

L’època moderna: una decadència a reconsiderar

I arribem a l’època moderna. Tres esdeveniments marcaran el segle XV, i les seves conseqüències es deixaran sentir durant diversos segles. En primer lloc, l’extinció de la Casa de Barcelona, l’últim monarca de la qual va ser Martí l’Humà, i la unió dinàstica posterior propiciada pel matrimoni entre Ferran d’Aragó i Isabel la Catòlica implicarà que, a mitjà termini, el poder es traslladi a Castella. Havia nascut la monarquia hispànica (o catòlica), i en aquest context de juxtaposició de corones (Castella i Aragó), és ben sabut que el centre de poder es va traslladar a Castella. L’establiment de la capitalitat a Madrid (1561) generaria que Barcelona es veiés més allunyada de la cort dels Àustries. Tanmateix, per aquesta ciutat, que no vivia les seves millors hores, al llarg d’aquests anys hi van passar personatges cèlebres com sant Ignasi de Loyola o Miguel de Cervantes, l’elogi a la Ciutat Comtal del qual és de sobres conegut: “archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”5.

En segon lloc, cal considerar els efectes que va tenir la conquesta de Constantinoble per part dels turcs (1453). Després de la caiguda de la Segona Roma, la Mediterrània va deixar de ser un espai segur per a la navegació. La notícia va causar un gran impacte en la cristiandat, i així ho van reflectir els poetes catalans del moment6. Quan Mehmet II va conquerir Constantinoble no es va aturar, sinó que es va expandir pels Balcans. Malgrat l’avenç turc, una vegada més hem de destacar la presència de la Corona d’Aragó (amb el lideratge de Barcelona) a la zona, especialment quan el cabdill albanès Gjergj Kastrioti (Skanderbeg) es va convertir en vassall del rei Alfons el Magnànim, i aquest va designar com a virrei d’Albània Ramon d’Ortafà. Però aquest era ja el cant del cigne de la presència catalana a la zona. Com a curiositat, és en aquests anys (1456) quan sant Jordi va ser designat patró de Catalunya i Aragó, una elecció amb cert contingut polític per contrarestar el culte a Santiago a la corona de Castella. No en va, els comerciants catalans en l’imperi bizantí van dedicar grans esforços, amb el tutelatge del Consell de Cent i la Corona, a trobar relíquies de sant Jordi a la zona. Pel que fa a la qüestió turca, no hem d’oblidar dos grans èxits per a la Cristiandat: la defensa de l’illa de Malta (1565) i la batalla de Lepant (1571).

En qualsevol cas, hem d’atendre el tercer canvi que es produeix en aquest moment: el descobriment d’Amèrica (1492). A partir d’aquest moment, i també a conseqüència del que s’ha comentat abans, el comerç internacional es desplaçarà de la Mediterrània a l’Atlàntic. A més, l’exclusió de tots els súbdits no castellans de la monarquia catòlica en el comerç amb el Nou Món dificultava encara més les coses per als comerciants barcelonins (1522). D’altra banda, Felip II va decidir que el comerç amb Amèrica s’havia de concentrar exclusivament a Sevilla, de manera que l’existència de comerciants catalans en el Nou Món va ser força reduïda, si bé hi ha presència d’alguns d’ells a la ciutat de Sevilla o a les illes Canàries. Aquest panorama general ens pot fer pensar en

una declinació general de la ciutat de Barcelona que, si bé és cert i indiscutible a grans trets, també ha estat matisada magistralment per Fernand Braudel7, que posa en relleu que el comerç marítim tampoc no va desaparèixer totalment.

Hem presentat tres esdeveniments que van perjudicar Barcelona i la seva dimensió marítima en l’època moderna, però n’hi hauríem de sumar un quart: la presència de pirates nord-africans i otomans al literal barceloní i català. Però és ben sabut que, davant de la necessitat, augmenta la virtut, i els barcelonins van reaccionar fortificant la seva ciutat amb noves muralles i també protegint el port i reforçant el castell de Montjuïc, des del qual es podien rebutjar les incursions dels pirates o de les tropes castellanes en temps de guerra. Al segle XVII també va tenir lloc la Guerra dels Segadors (16401652), en la qual la Junta de Braços va optar per traslladar la sobirania a França. La ciutat de Barcelona, devastada pel conflicte militar i per una epidèmia de pesta (1651), es va reincorporar, amb el conjunt de Catalunya, a la sobirania de Felip IV. Barcelona també es va protegir davant de les incursions dels pirates impulsant la creació de galeres. El 1599, les Corts van aprovar la constitució d’una esquadra de galeres per protegir el litoral català, ja que a les Corts de Montsó (1585) s’havia expressat enèrgicament que “casi se pot dir ser de tot acabats tan principals negocis y comercis”8. Tot i així, en l’agitada centúria del barroc, la capital catalana va poder mantenir rutes comercials amb bona part de ciutats italianes, Marsella i el nord de l’Àfrica.

No ens ha de sorprendre que el comerciant català Narcís Feliu de la Penya titulés una de les seves obres Fènix de Catalunya (1681). Malgrat la guerra, la pesta i cert ostracisme en la política mediterrània dels Àustries, Barcelona arribava a les últimes dècades del segle XVII havent recuperat bona part de la seva activitat comercial i marítima, un fet encara més notable si tenim en compte les dimensions gairebé universals de la monarquia catòlica, que en temps de Carles II incloïa territoris tan dispars i llunyans com bona part del continent americà, les Filipines i diverses illes al Pacífic (Marianes i Carolines).

El segle XVIII està marcat, una vegada més, per la guerra. Després de la mort de Carles II, la pugna entre austracistes (partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria) i borbònics (Felip de Borbó, net de Lluís XIV) va donar peu a la guerra de Successió. Barcelona, igual com la resta dels territoris de la Corona d’Aragó, va apostar per la carta austríaca, i la derrota va arribar a partir del 1714. L’establiment de la dinastia dels Borbons marcaria el final de les institucions d’autogovern i el naixement d’un procés clar de centralització castellanocèntric. Tot i així, els barcelonins, una vegada més com el fènix, van renéixer de les seves cendres i van treballar incansablement per reconstruir una ciutat que havia quedat greument afectada després del conflicte armat. Deixant de banda les qüestions de tipus urbanístic (creació de la Ciutadella, demolició del barri del Born), els barcelonins no van tenir més remei que acatar el Decret de Nova Planta (1716), assumir la pèrdua d’autogovern i centrar-se a reconstruir la seva ciutat. A més, Felip V havia clausurat totes les universitats catalanes i en va crear una de nova a Cervera.

Tanmateix, Barcelona es va mantenir com a nucli comercial marítim. El 1756, Ferran VI va autoritzar el port de Barcelona a enviar vaixells a Amèrica, però abans s’havien d’aturar a Cadis. Convé ressaltar, sobretot, la importància de la creació de la Reial

de l’Observatori de Tendències Socials de UIC

Junta Particular de Comerç de Barcelona (1758) sota el regnat de Ferran VI, un dels monarques menys estudiats per la historiografia espanyola, probablement perquè estava entre dues personalitats com la de Felip V (l’instaurador de la nova dinastia) i el reformista Carles III. Cal tenir present que el Decret de Nova Planta havia abolit el Consolat de Mar. Així, la Reial Junta va ajudar a dinamitzar el comerç interior i exterior, i es va impulsar l’ensenyament tècnic per aconseguir uns productes més competitius. Sota el regnat de Carles III es va reactivar, una vegada més, l’activitat marítima. El 1778, el rei Carles III va decretar finalment el lliure comerç, que acabava de manera definitiva amb el monopoli de Cadis i afavoria l’emigració a Amèrica. Uns anys abans, el 1769, s’havia creat l’Escola de Nàutica i el 1775, l’Escola Gratuïta de Disseny. També es va inaugurar l’Escola de Cirurgia, que pretenia compensar l’oferta educativa, escassa i mediocre, de la Universitat de Cervera.

En aquesta Barcelona il·lustrada sobresurt la figura d’Antoni de Capmany, historiador il·lustre que ens ha llegat una primera història marítima de la ciutat: les Memòries històriques sobre la marina, comerç i arts de l’antiga ciutat de Barcelona, entre el 1779 i el 1792. En un àmbit més literari, podem saber moltes coses de la vida quotidiana de la noblesa gràcies a Rafael d’Amat, el Baró de Maldà, autor de l’extensíssim dietari intitulat Calaix de sastre, una mena de dietari en què s’exposa quin era el ritme de la quotidianitat a finals del segle XVIII. És el moment en què es consoliden les fàbriques d’indianes, que tant de progrés i riquesa havien de generar a Barcelona i, en el seu conjunt, al litoral català. La ciutat arribava a les últimes dècades del segle XVIII amb el signe de l’expansió comercial i industrial, de manera que el port barceloní es va convertir en un element clau per impulsar la industrialització del país.

Una ciutat que es reinventa: el segle XIX

Tanmateix, una vegada més, un conflicte armat frenaria l’activitat local. La Guerra d’Independència (1808-1814) comportarà, de nou, mort i pobresa i el llegat del regnat posterior de Ferran VII no permet emetre un balanç positiu. Tot i així, Barcelona continuava creixent i, a mitjan segle XIX, es modernitza i transforma el port per poder-lo adapta al comerç industrial i a la navegació a vapor. El 1848 es va inaugurar el ferrocarril entre Barcelona i Mataró. La Barcelona industrial va defensar, per tots els mitjans, el proteccionisme i, malgrat la inestabilitat política espanyola, la indústria es va consolidar com una de les activitats econòmiques principals de la ciutat. Tanmateix, no hem d’oblidar que la Revolució Industrial va generar una desigualtat brutal entre classes socials i van sorgir les inevitables tensions entre la burgesia i un proletariat industrial incipient. Vet aquí per què Friedrich Engels va afirmar que Barcelona era “el centre fabril més important d’Espanya, que té en el seu haver històric més combats de barricades que cap altra ciutat del món”9

La ciutat creixia a un ritme vertiginós i la necessitat de demolir les muralles va ser un clamor per part dels barcelonins. Finalment, les muralles velles i anacròniques es van començar a enderrocar el 1854. La consigna “Abajo las murallas” representava la necessitat d’una ciutat que necessitava més terreny per expandir-se. Amb la regència d’Espartero es va reobrir la Universitat de Barcelona i la ciutat va començar a preparar

Revista

amb orgull l’Exposició Universal del 1888. Barcelona es presentava davant del món com una capital moderna, oberta a la Mediterrània i a la resta d’Europa.

En aquells anys, la Ciutat Comtal s’havia convertit en una capital seductora per a la resta d’un país que, amb prou feines, havia iniciat la seva industrialització. Mentre Madrid era la capital en què es concentrava el poder polític i funcionarial, Barcelona liderava l’activitat econòmica i mercantil. Aquest fet va comportar l’arribada massiva de població del sud d’Espanya, que va configurar una ciutat heterogènia i diversa. El perfil demogràfic i social de la ciutat canviava a marxes forçades. Al seu torn, Barcelona es va veure implicada en les guerres que la Corona sostenia a l’Àfrica i la participació dels voluntaris del general Prim va ser clau en diverses campanyes militars.

D’altra banda, molts barcelonins van emigrar a Cuba per desenvolupar-hi les seves activitats econòmiques. No podem menystenir el pes del comerç d’esclaus, en el qual van participar (i es van enriquir) alguns dels nostres avantpassats. En qualsevol cas, la Barcelona vuitcentista havia recuperat el seu vessant marítim. La construcció del passeig de Colom n’és una bona mostra. L’espai litoral es reformava, però tot i així es mantenien habitatges insalubres, una mostra de la desigualtat econòmica i social del moment. És, també, el moment del modernisme, que tanta empremta ha deixat en l’arquitectura de la ciutat.

Un segle XX complex però alhora esperançat

A inicis del segle XX, barris com la Barceloneta reflectien la dimensió marítima de la ciutat. Apareix l’interès pel bany i el 1912, a prop del barri del Bogatell, es van inaugurar els banys de la Mar Bella, actius fins a la dècada del 1940. Aquesta identitat fortament lligada al mar es percep de manera clara durant les primeres dècades del segle passat. La zona marítima reflectia una manera de viure marinera i obrera que sovint estava marcada per la pobresa i carestia dels seus treballadors. El poeta barceloní Joan SalvatPapasseit ho va reflectir de manera crua i lírica en el seu poema “Nocturn per a acordió”, publicat el 1925. Convé llegir aquests versos tan bonics:

Conviene leer tan bellos versos:

“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. (Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots, i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa: sota els flandes i els melis, sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit i la volta del cel era una foradada sense llums als vagons: i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però totes les mans de tots els trinxeraires com una fandola feien un jurament al redós del meu foc. I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.

Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells —que són de tants colors com la mar sota el sol: que no li calen veles.”

Barcelona continuava sent una ciutat de contrastos, i mentre el poeta expressava la seva queixa, les classes més adinerades centraven el seu interès en l’esport del rem. El 1902 es va crear el Reial Club de Barcelona, fruit de la fusió entre el Reial Club de Regates de Barcelona (1881) i el Reial Yatch Club (1879). També augmentava l’interès per la natació amb la creació del Club Natació Barcelona i el Club Natació Barceloneta. Aquesta Barcelona abocada al mar va arribar fins i tot a impregnar el sistema educatiu de la ciutat, i bona mostra d’això va ser la creació de l’Escola del Mar (1922), una entitat que propugnava la renovació pedagògica i que va ser destruïda per les bombes italianes el 1938.

La Barcelona dels anys vint s’havia ampliat mitjançant la incorporació de vells pobles com Gràcia o Sarrià, i es va tornar a significar amb l’Exposició Internacional del 1929, quan la ciutat havia superat el milió d’habitants. Aquest desenvolupament es va veure truncat sobtadament amb l’esclat de la Guerra Civil, conseqüència del fracàs del cop d’Estat liderat pel general Franco. Barcelona va viure amb dramatisme els bombardejos, la falta de proveïment i les rutes de fuga dels que van emprendre el camí de l’exili, ja fos l’any 1936 (per por de la repressió dels sectors més descontrolats de la República) o l’any 1939, quan les tropes revoltades van entrar per la Diagonal. Una vegada més, l’exili es va dur a terme, també, per mar.

La postguerra va ser funesta per a Barcelona, una ciutat castigada pel nou règim pel seu suport a la República i per la seva catalanitat. Un exemple simbòlic de la llarga postguerra el trobem el 1954, quan al port de Barcelona hi va atracar el Semíramis, un vaixell grec que transportava més de dos centenars de presoners de la vella Divisió Blava. Amb els anys del desenvolupisme, Barcelona es va obrir al turisme i a una nova globalització, que va generar, per fi, un desenvolupament econòmic sostingut en el temps. Una nova onada migratòria procedent de les zones més deprimides d’Espanya va fer créixer la ciutat i la seva àrea metropolitana. El turisme de sol i platja es va consolidar durant les dècades del 1960 i el 1970 i va generar una nova classe mitjana barcelonina, inexistent fins aquell moment. Però les aberracions urbanístiques, sobretot a la perifèria de la ciutat, també reflectien les incoherències d’un règim immòbil en l’aspecte polític, però liberal en termes econòmics. Després de la mort de Franco (1975), Barcelona va abraçar amb il·lusió l’inici d’una sèrie de reformes democràtiques.

Una ciutat oberta al futur i a la seva vocació mediterrània

L’última gran transformació (decididament marítima) protagonitzada per Barcelona és, també, la més coneguda. Ens referim a la celebració dels Jocs Olímpics el 1992. La Barcelona tardofranquista, grisa i mediocre, va impulsar l’obertura cap al mar, va reformar profundament el litoral i va dignificar unes platges que, fins aquell moment, havien estat molt poc utilitzades pels barcelonins. A més, el port es va consolidar com a hub logístic i de creuers. És ben sabut que, actualment el port barceloní és un dels més importants de la Mediterrània pel que fa al trànsit de mercaderies i turisme. Tanmateix, s’ha obert el debat necessari sobre el control d’un turisme massiu, que pot generar, entre altres coses, processos de gentrificació als barris de la ciutat. I tot això sense oblidar l’arribada massiva de migrants des dels cinc continents, que veuen en Barcelona l’oportunitat de tenir un futur millor.

Tot i així, cal recordar (i valorar) positivament el projecte del Port Vell, que ha reconvertit un espai ampli en una zona de passeig, cultura i lleure, mantenint la connexió marítima. Així arribem al moment actual, en què Barcelona es mostra com una capital mediterrània de primer ordre, en la qual la celebració de congressos, festivals i iniciatives amb altres ciutats és gairebé permanent. Una ciutat, doncs, amb una història llarga i dilatada, en la qual el mar ha tingut sempre un paper crucial. Si va ser abans l’ou o la gallina pot semblar una reflexió fútil, però és indiscutible la relació perenne de la Ciutat Comtal amb la Mediterrània.

Bibliografía:

• Abadal, Ramon d’: Els primers Comtes Catalans. Ed. Vicens Vives, Barcelona, 1991.

• Braudel, Fernand: El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Fondo de Cultura Económica, México, 2023.

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC Barcelona

• Cervantes, Miguel de: Don Quijote de la Mancha. Real Academia Española, Madrid, 2004.

• Coll i Alentorn, Miquel: La naixença de Catalunya. Editorial Barcino, Barcelona, 1978.

• Escrits de bisbes catalans del primer mil·leni. Ed. Proa, Barcelona, 1992.

• Marx, Karl - Engels, Friedrich: La revolución en España. Ed. Progreso, Moscú, 1978.

• Riquer, Isabel de: Poemes catalans sobre la caiguda de Constantinoble. Ed. Eumo, Vic, 1997.

• Sanchis Guarner, Manuel: “Jaume I, configurador del domini lingüístic català”. En: Jaume I el Conqueridor. Ed. Barcino, Barcelona, 1976.

1 COLL i ALENTORN, Miquel : La naixença de Catalunya. Barcelona, Editorial Barcino, 1978, p. 29.

2 Escrits de bisbes catalans del primer mil·leni. Barcelona, Proa, 1992.

3 ABADAL, Ramon d’: Els primers Comtes Catalans. Barcelona, Vicens Vives, 1991.

4 Fragmento citado en: SANCHIS GUARNER, Manuel: “Jaume I, configurador del domini lingüístic català”. En: Jaume I el Conqueridor. Barcelona, Editorial Barcino, 1976, p. 20.

5 CERVANTES, Miguel de. Don Quijote de la Mancha: Madrid, Real Academia Española, 2004, cap. LXXII, p. 1091.

6 RIQUER, Isabel de: Poemes catalans sobre la caiguda de Constantinoble. Vic, Ed. Eumo, 1997.

7 BRAUDEL, Fernand. El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. México, Fondo de Cultura Económica, 2023.

8 Corte general de Monzón, 1585.

9 MARX, Karl; ENGELS, Friedrich: La revolución en España. Moscú, Ed. Progreso, 1978, p. 240.

Barcelona as the Capital of the Mediterranean Vision, Strategy, and Innovation

Eduard Rodés Director Escola Europea - Intermodal Transport

Barcelona’s Leadership Potential in the Mediterranean

Cities today are no longer just backdrops to global change; they are the drivers. In the 21st century, urban regions have stepped into roles once reserved for national governments. They are negotiating climate solutions, spearheading digital revolutions, adapting to demographic shifts, and serving as diplomatic bridges in a fragmented geopolitical landscape.

The Mediterranean – long hailed as the cradle of civilisation – is again at a crossroads. While parts of the region face instability, others show immense promise. Barcelona belongs to the latter. Its path is one of openness, strategic foresight, and innovation. And the idea of Barcelona as a “capital” of the Mediterranean is not merely symbolic; it reflects a practical, evolving reality of regional leadership grounded in action and cooperation.

Barcelona is not aspiring to lead the Mediterranean by chance; it is uniquely positioned to do so. The city’s assets speak for themselves:

• Strategic location linking Southern Europe with North Africa and the Middle East

• One of Europe’s most forward-thinking ports, digitally enabled and environmentally conscious

• World-class logistics infrastructure supporting trade and mobility

• Thriving innovation and startup ecosystem

Deep-rooted cultural, academic, and institutional ties across the Mediterranean But assets alone are not enough. Leadership is earned through vision, legitimacy, and the ability to convene diverse actors around a shared future. And this is where Barcelona truly distinguishes itself – through its role as host to key institutions that shape the region’s dialogue, policy, and cooperation.

Mediterranean Institutions Based in Barcelona

Three flagship institutions with headquarters in Barcelona underline the city’s convening power:

• Union for the Mediterranean (UfM): With 43 member countries, the UfM is a rare space of consensus and collaboration in a fractured region. Based in Barcelona since 2008, it leads projects that cut across borders – promoting inclusive development, climate resilience, gender equality, and youth empowerment.

• ASCAME (Association of Mediterranean Chambers of Commerce and Industry): By connecting over 300 chambers of commerce from 23 nations, ASCAME operates as a business diplomacy engine. It nurtures the economic fabric of the Mediterranean through entrepreneurship, trade integration, and public-private partnerships.

• IEMed (European Institute of the Mediterranean): A unique blend of think tank and cultural institution, IEMed fosters nuanced understanding of regional complexities. Its research and outreach initiatives address governance, migration, gender, and intercultural dialogue – areas where Barcelona's progressive ethos shines.

• MEDPorts (Mediterranean Ports Association): Uniting over 25 port authorities, MEDPorts drives cooperation among Mediterranean maritime hubs. It promotes sustainable development, innovation, and the strategic role of ports in regional and global trade.

These institutions don’t just represent Barcelona; they reinforce its role as the region’s pulse point.

Economic Exchanges and Maritime Connectivity

Look at a map of the Mediterranean and you will see Barcelona at the centre of the action. The Mediterranean basin handles nearly 20% of global maritime traffic. In this high-stakes arena of ships, cargo, and connectivity, Barcelona’s port is a powerhouse – not just in size, but in innovation and ambition.

• Pioneering short sea shipping, an eco-efficient way to move goods by water and ease road congestion.

• Leader in vehicle logistics and cold-chain distribution, critical for food and pharma.

• At the forefront of sustainable practices, with a roadmap for emissions reduction and green fuels.

• Linking Europe to Maghreb, Asia, and Latin America, underscoring its position as a true global node.

Barcelona’s role in the Trans-European Transport Network (TEN-T) and the Mediterranean Corridor ensures that goods flow not just across seas, but smoothly

into the continent's economic heartlands. Its inland terminals, rail links, and free trade zones are more than infrastructure; they are arteries of integration and prosperity.

Innovation: Barcelona as a Mediterranean Tech Hub

Innovation isn’t just a buzzword in Barcelona, it’s part of the DNA. As workplaces and cities evolve in the digital era, talent is increasingly seeking more than just a salary. People are drawn to cities where they can think freely, pursue purpose, and build something meaningful. Daniel Pink’s theory in Drive captures this idea well: autonomy, mastery, and purpose are the true motivators of today’s knowledge workers.

Barcelona offers all three in abundance. It is a cosmopolitan but human-scaled city, bustling but balanced, creative but grounded in real-world challenges. And its Mediterranean setting –sun, sea, and social energy – makes it more than liveable: it makes it inspiring.

Barcelona’s innovation prowess is visible through both public and private platforms:

• BlueTechPort: A launchpad for maritime startups, this hub helps bring new technologies into port operations, from AI-driven logistics to emission tracking.

• DFactory Barcelona: The Zona Franca’s initiative for Industry 4.0 blends AI, robotics, additive manufacturing, and cybersecurity all in one futuristic space.

• BIT Habitat and Barcelona Activa: These city-run programs go beyond tech; they drive inclusive urban innovation, supporting projects that tackle social inequality, housing, and mobility.

• Global Events: Events like the Mobile World Congress, 4YFN, and Smart City Expo aren’t just showcases; they are networking engines that keep Barcelona plugged into the global innovation conversation.

Together, these initiatives transform Barcelona into a living laboratory where ideas meet action.

Talent Attraction and Research Excellence

Barcelona doesn’t just cultivate innovation—it attracts the people who make it happen. Whether it is digital nomads, scientific researchers, or startup founders, the city has become one of Europe’s most desired destinations for talent. And it is not just because of the weather.

The Global Talent Competitiveness Index and Startup Heatmap Europe have shown a consistent pattern: people come to Barcelona because it balances lifestyle with opportunity.

• Affordable compared to other innovation hubs.

• Offers international schooling and a multilingual workforce.

• Culturally vibrant, civically engaged, and deeply creative.

• Supported by local policies that support entrepreneurs and researchers alike.

Barcelona isn’t just a place to work; it’s a place to grow.

Research Centres Based in Barcelona

As regards scientific curiosity, from quantum physics to global health, Barcelona’s R&D ecosystem is punching far above its weight:

• Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS): Europe’s elite in high-performance computing and AI research.

• Centre for Genomic Regulation (CRG): Decoding life’s complexities through advanced biomedical science.

• Institute of Photonic Sciences (ICFO): Lighting the way forward in quantum and photonic technologies.

• ISGlobal: Making Barcelona a global capital for health science and epidemiology.

• Eurecat: Bridging industrial needs with research solutions across sectors.

• BIST: Fostering interdisciplinary breakthroughs across frontier science.

• AAC: Imagining the smart, sustainable cities of tomorrow.

These centres are more than institutions; they are the foundations of Barcelona’s future-forward identity.

In a Mediterranean region often portrayed through the lens of crisis, Barcelona offers a counter-narrative: one of possibility, pragmatism, and progress. It shows that a city can lead not through dominance, but through connection; not through grand gestures, but through consistent investment in infrastructure, dialogue, innovation, and people. In the face of global shifts, Barcelona doesn’t just react – it anticipates, adapts, and inspires.

To call it the Capital of the Mediterranean is not to crown it, but to recognise the role it is already playing. A role built not on rhetoric, but on real contributions to regional cohesion, economic resilience, and creative leadership. And perhaps, in a world looking for new models of cooperation, this Mediterranean capital has something essential to teach us all.

Revista de l’Observatori de

De la ciutat reinventada a la capital somiada

Anna Grau Escriptora i periodista

Hi va haver un moment en què tot semblava possible a Barcelona. De ser la capital del boom a la capital del somni olímpic o la capital cultural de la Mediterrània. En quin moment va deixar de ser tot això possible? Es va complicar la realitat o es va enterbolir un miratge? On som? En quin punt es troben les nostres possibilitats i la nostra ambició?

Aquestes mateixes pàgines han acollit profitosos estudi sobre l'eclosió i el paper de les ciutats globals. Fins i tot de les ciutats-estat, un terme que remet intuïtivament a l'antiga Grècia, però que potser no queda tan lluny com sembla de la nostra quotidianitat. En el panorama català i espanyol, Barcelona constitueix, des de fa molt de temps, una contundent anomalia. Gairebé un vers lliure que desafia les millors anàlisis teòriques. Allò que no pot ser, és. Allò que és, no és el que sembla.

L'objectiu d'aquesta reflexió és intentar obrir un pont entre paradigma i realitat. Entre els models on s’aspira a encaixar l'actuació política, civil i cultural, i el que e debò passa a les institucions i al carrer. Sense un model, sense un full de ruta, és difícil veure clar enmig del caos i la turbulència del dia a dia. Sense considerar les contradiccions efectives entre qualsevol model i el seu impacte a la pràctica, la teoria es queda en un brindis al sol. Pot arribar a distorsionar –fins i tot a reinventar– els motius de qualsevol èxit o fracàs.

La importància de Barcelona a la Mediterrània és ja d’entrada inseparable de la importància de la Mediterrània per a Barcelona. O per al món. Aquesta importància ha fluctuat al llarg dels segles. En temps de la Corona d'Aragó, qui dominava el Mare Nostrum ho dominava tot. Això canvia dràsticament amb el Descobriment d’Amèrica.

L'escala del món passa a ser atlàntica. Això obre un ric ventall d'oportunitats i fins i tot imperis. També fa trontollar certs equilibris. L'Espanya dels Reis Catòlics es descompensa a favor de Castella, que és qui ha armat les naus de Cristòfor Colom i qui regeix el Nou Món.

No sempre la memòria col·lectiva més estesa és la més precisa. En l'imaginari mental català predomina la creença que Catalunya –amb Barcelona al capdavant– va ser “exclosa” de l'aventura americana. Això és així, però no és només així. Hi va haver exclusió o autoexclusió?

Els actuals defensors de plantejaments federalistes coincidiran que el model dels Reis Catòlics s'assemblava més al que ells propugnen que no pas als posteriors Estats més centralitzats. El marge de maniobra perquè Castella fes una cosa i Catalunya una altra era ampli. Tot i així, si els catalans de l'època haguessin posat una mica més d'interès a participar de l'aventura americana, abans, durant o després de l'expedició colombina, és possible que haguessin aconseguit tenir-hi una presència com la que sí que hi van tenir fins i tot altres agents europeus. El que passa és que la Barcelona de l'època mirava el Mediterrani.

Un Mediterrani que era certament un formiguer d'intrigues i d'hegemonies en pugna. Fins i tot quan l'Imperi Espanyol va ser o semblava ser una realitat quallada i sòlida, li costava molt abastar aquella efervescència. No era gens inhabitual que els virreis espanyols armessin les seves pròpies flotes, en nom de l'emperador, sí, però més aviat en forma de franquícia que d'armades regulars, per enfrontar-se tant a les envestides corsàries com a les cèlebres intrigues ordides a la República de Venècia, on el mateix Quevedo va estar a punt de deixar-hi la pell. No era una dinàmica tan diferent de la dels mítics almogàvers catalans, tropes de xoc, d'espionatge i de guerrilla que, en el seu dia, havien protagonitzat l'expansió i la reconquesta de la Mediterrània en nom, o més ben dit, a sou, de la Corona d'Aragó.

Aquest país té una història més gasosa del que ens agrada recordar. Qui diu gasosa, diu reinventada. El xoc traumàtic entre la Catalunya austriacista i Felip V, el mític 1714 que encara avui es commemora al Fossar de les Moreres de Barcelona, ha quedat en els annals del nacionalisme com una mena de xoc de civilitzacions, quan fou més aviat una mena de guerra civil entre partidaris d'un monarca i partidaris d'un altre. En el moment en què una sèrie de caramboles dinàstiques deixen Felip V com a únic rei viable d' Espanya, la resistència “heroica” de Barcelona i de gran part de la resta de Catalunya va deixar de tenir sentit. Aquella guerra no només no es podia guanyar, sinó que havia deixat de complir la seva funció, excepte per justificar i perllongar l'agonia d'unes elits que potser no van saber triar bàndol, ni aliats. Barcelona té un carrer que es diu Villarroel en honor d'Antonio de Villarroel i Peláez, un militar barceloní que servia en els exèrcits de Felip V i que va deixar de servir-hi en esclatar la coneguda com a Guerra de Successió. Que no de Secessió. Veuen la diferència? No eren confederats contra ianquis, eren partidaris dels Àustries enfront de partidaris dels Borbons.

Villarroel va sortir d'un exèrcit per passar-se a l'exèrcit enemic en un moviment que avui cridaria molt l'atenció però que era més usual en aquells temps en què tot era més fluid? Confús? Nomenat general comandant de l'exèrcit de Catalunya, organitza la defensa de Barcelona i la manté al límit, fins que, com a militar, arriba a la conclusió

que ja no té sentit resistir més. Proposa capitular davant del duc de Berwick . Però el molt recordat Rafael Casanova s'hi oposa perquè això equivaldria a acceptar la seva pròpia derrota política. Villarroel intenta dimitir. Comprenent que a Barcelona es lluitarà de qualsevol manera, i espantat per l'horror que espera els civils, reconsidera la seva decisió i es torna a posar al capdavant d'aquell suïcidi col·lectiu. Resultat: Villarroel va morir ignominiosament en una presó, Casanova va morir al llit, i és a la seva tomba a Barcelona on arriben ofrenes de flors tots els Onze de Setembre.

No recordem això ara aquí per ferir la sensibilitat de ningú. Es tracta més aviat de cridar latenció sobre com el riu de la Història de vegades baixa carregat de pedres que no deixen veure amb claredat les seves aigües. Què hauria passat si Barcelona hagués capitulat davant Berwick? Segons el relat oficial del nacionalisme, això hauria significat la immolació política, econòmica i civil de tot Catalunya. Tot i que segons aquest mateix relat, aquesta immolació, exactament, és el que va seguir a la derrota. En què quedem, llavors? No hi havia cap altra solució? Al cap i a la fi, no eren tots espanyols, i sense cap altre rei possible, a la pràctica, que l'únic que podia guanyar la guerra? Estaven en joc el futur de Barcelona i de Catalunya o el de determinats líders que havien fet apostes personals arriscades?

Un altre mite per discutir, o llegenda urbana per revisar, és que el Decret de Nova Planta que hi va haver a continuació va destruir l’autonomia de Catalunya i la va enfonsar en la misèria. No tothom hi està d'acord. Hi va haver una sensible reorganització política, sí. Però no és tan clar que això aboqués la societat catalana a la decadència. Un cop més, convé delimitar els conflictes polítics i dinàstics dels veritables xocs socials i culturals. L'amalgama de territoris i de costums que donaria lloc al projecte Espanya, tal com posteriorment s'entendria, es conformava amb moltes més ambigüitats, paradoxes i fins i tot improvisació de la que ha quedat registrada en alguns relats oficials. Que per exemple obvien o minimitzen l'impacte negatiu que per als interessos barcelonins i catalans tindria aliniar-se de vegades amb la Corona francesa contra l'espanyola. Algú s'imagina que això passés ara? Que Barcelona s'aliés amb París contra Madrid ?

Dit això, Barcelona ha experimentat unes quantes sacsejades interessants al llarg de la seva història. Es pot morir de singularitat tant o més que d'èxit. Una vegada i una altra, la Ciutat Comtal cova dinàmiques que la diferencien dels diferents subjectes polítics, socials i culturals en què es veu immersa, sense els quals tampoc no s'entendria la seva excepcionalitat. En certa manera, Barcelona brilla per contrast. No només amb la resta d’Espanya. També amb la resta de Catalunya, de la qual és cap i casal i capital, tant com parallamps de tensions. Entre la ruralitat i la urbanitat, entre la tradició i el progrés, entre la defensa aferrissada del que és propi i l’obertura.

Per moments, de vegades moments molt llargs, sembla que Barcelona es defineixi més a la contra d'altres realitats –començant per Madrid– que a favor d’ella mateixa. Que gasti més energies a oposar-se que a afirmar-se. A rivalitzar que a ser. Això l'ha dotat d'un caràcter propi sens dubte molt atractiu, tant com ha reforçat la confusió ja

apuntada entre la ciutat real i l'autopercebuda o directament reinventada.

La capacitat de reinvenció pot ser un estímul formidable. Un bon exemple seria tota l'aventura olímpica, amb la seva enorme capacitat de galvanització urbana, llançament internacional de la marca Barcelona i, sobretot, de retrobament efectiu amb el mar. Amb el mar físic i amb el cultural, perquè també és en aquells anys en què es treballa intensament, des de diversos àmbits, perquè Barcelona lideri renovades complicitats euromediterrànies . Perquè sigui “el Nord del Sud”, com Pasqual Maragall i Jordi Pujol, cadascun a la seva manera –a dies compatibles, a dies irreconciliables–, somiaven. La caiguda del mur de Berlín i de l'URSS, la guerra de Bòsnia -que a Barcelona va desfermar una onada inusitada de solidaritat, fins i tot d’entrega-, els processos de descolonització, etc. , sacsegen el tauler internacional i refloten el protagonisme del Mare Nostrum. Barcelona esdevé epicentre d’una activitat gairebé frenètica per repensar tot aquest espai.

És veritat que, una vegada més, no sempre queda clar on és l’epicentre de l’epicentre; si Barcelona juga a la lliga espanyola, a la catalana o si va per lliure; si aspira a posicionar-se a la Mediterrània des de la UE, des de l’Europa de les regions o des de la de les ciutats. Tot i que per mida i per altres motius no pugui competir amb determinades megalòpolis, sí que aspira a exercir de ciutat global, influent, atraient i, fins i tot, determinant. Té molts recursos per fer-ho i, a més, potència institucional per plantejar-ho. Si la política catalana, entenent per política catalana la de dimensió autonòmica, té un recorregut sovint frustrant per als qui l’exerceixen —amb queixes recurrents de manca de competències, de finançament i d’una projecció exterior adequada—, la política municipal barcelonina disposa d’una autonomia dins de l’autonomia, d’un poder dins del poder, gairebé enlluernador en comparació. Catalunya pot no tenir un Estat propi (o no voler fer sempre un ús ple de l’Estat que li correspon, que és una altra manera de veure-ho), però la capital s’assembla a la pràctica a una ciutat-estat. Un focus de transformació potentíssim i, com ja hem esmentat abans, fins i tot de reinvenció.

La reinvenció no deixa de comportar riscos. L'aposta per una capitalitat cultural mediterrània podria ser més convincent i efectiva si no s'hagués volgut fer una mica a costa d'altres dimensions, com ara l'antiga condició de Barcelona de capital del boom i de l'edició mundial en espanyol. Calia desvestir un sant per vestir l'altre? Tergiversar i fins i tot castrar una realitat social que era i és tossudament bilingüe? Arraconar la cultura catalana en llengua castellana, que fa no tant contribuïa a que Barcelona brillés amb llum pròpia i llancés excitants guspires de modernitat fins i tot abans de girar el full del franquisme? Si la Barcelona dels anys setanta pensava que tot aniria bé i que serien més cosmopolites que Madrid, si ho tenia tot per normalitzar l’ús del català sense renegar de l’espanyol, fent bandera de la diversitat, bé, el balanç del procés no pot ser més desolador. Ni més provincià en el mal sentit.

Tot Catalunya ha pagat molt car el procés. Però Barcelona més. Perquè ha laminat la seva singularitat i la seva representativitat com a escullera de la societat i la cultura

catalanes. Mentre que el nacionalisme i l'esquerra cohabitaven en tensió, sense barrejar conceptes, la ciutadania tenia més opcions. En el moment que determinada esquerra dóna per bons i avala els postulats més agressivament excloents del separatisme, aquestes opcions es restringeixen. I la credibilitat de Barcelona com a capital global també es restringeix.

La restricció és sobretot cultural però no només cultural. Sota determinades governances, Barcelona ha perdut impuls econòmic, ha perdut connectivitat amb el món –per exemple amb el frívol ajornament de la urgent ampliació del seu aeroport– i ha perdut sobretot habitabilitat. Que el dret a l'habitatge vagi camí de convertir-se en un luxe inassumible, i que això passi sota governs municipals que han fet bandera del seu progressisme i la seva dedicació prioritària als desafavorits, només s'entén des de la més fabulosa reinvenció. Sigui del concepte de progressisme, sigui del concepte de desafavorit. Una ciutat més okupasfriendly que viable per a les classes mitjanes i treballadores pot ser un experiment revolucionari, però no pot ser operativa com a capital, ni mediterrània ni europea.

El fenomen potser s'explica per una febre de sobreideologització de les decisions que, un cop instaurada, no és fàcil de revertir. Ni davant l'evidència que aquestes decisions no tenen ni l'efecte ni promès, ni desitjat. Tot i que el paper i la utopia ho aguanten tot, els països no, i les ciutats menys. Per un elemental principi de subsidiarietat, les transformacions fallides són més immediatament visibles.

Una ciutat pot estar alhora de moda i en decadència? Una cosa així sembla haver passat a Barcelona en l'última dècada i mitja. L'audaç reposicionament internacional dels Jocs Olímpics segueix oxigenant un fort èxit turístic, fins i tot un bé de Déu d'expats , però això no és exactament el mateix que ser una capital global de referència. Per moments, sembla que Barcelona competeixi amb Nova York en certa deriva cap a l' autobanalització. Cap a viure de les rendes del passat i a quedar reduïda a parc temàtic, més glamurós per als visitants que per als seus habitants.

A curt termini, no s'endevina fàcil restablir els vincles privilegiats amb la cultura llatinoamericana que un dia es van tenir. Barcelona s'ha autoexclòs del hub hispanoparlant per entendre -o malentendre- que constituïa una amenaça per a un concepte cada cop més restrictiu de la catalanitat. I Madrid li ha pres el lloc, en això com en altres coses.

La ferotge competència cega amb Madrid tampoc no ajuda, sobretot si es planteja sobre premisses falses. La capital d'Espanya no és ni de bon tros perfecta. Però el relat obstinat d'atribuir tota la seva prosperitat a un suposat tracte de favor per part del govern de la nació ha envellit malament, molt malament. En el moment present de fortes tensions entre els governs municipal i autonòmic del PP i la Moncloa de Pedro Sánchez, pot sonar fins i tot grotesc. A més de comprometre tota l'aposta pel concepte de ciutat global, que requereix molta cintura i capacitat de cooperar amb

altres ciutats globals, començant potser per les del propi país. Una Barcelona no sistemàticament contraposada a Madrid, sinó capaç de sinèrgia amb ella, tindria moltes més opcions.

És concebible aquest desglaç? Si ens hem de creure l’alcalde actual de la capital catalana, Jaume Collboni, quan afirma que “Barcelona ha tornat”, ja podria estar en marxa. Però és molt el terreny perdut i el camí per desfer, i el clima actual de polarització política extrema hi juga més aviat en contra.

No només a Barcelona, Madrid o a la resta d'Espanya. Greus conflictes tenallen el món i escampen dubtes sobre la vigència de tradicionals mecanismes de contenció i estabilitat. Els antics equilibris trontollen. Continua la Mediterrània on i com era la darrera vegada que ens plantejàvem ser-ne capital cultural?

De sobte, no sembla gens fàcil gestionar la creixent tensió entre les seves ribes. L'optimisme folklòric i el bonisme multicultural han tocat sostre, i a això hi han seguit esclats de xenofòbia populista difícils de controlar i de revertir. Un cop més, la reinvenció ideològica dels problemes distreu de la cerca de solucions. No n'hi ha prou de voler ser “bons” i que vinguin molts refugiats i immigrants. Ni amb tot el contrari, amb voler “fer-los fora a tots”. Si no s'encaren seriosament tots aquests reptes, el resultat és una bomba de rellotgeria. Sorgeixen amenaces greus per a la nostra seguretat i la nostra cohesió social. També per a aquest càlid i arrelat sentiment de superioritat, de tenir el control de la Història, que durant dècades ha caracteritzat la nostra mirada cap al sud de la Mediterrània.

Sovint, polítics, experts i estudiosos han posat el focus en una nova globalitat mediterrània emergent. A la recuperació de l'esperit de l'antic Mare Nostrum.

Certament és una idea bella i temptadora. Ens posaria a un mapa més proactiu i interessant. Quan el mur de Berlín va caure i Europa es va obrir, amb més o menys fortuna, cap a l'est, va semblar que els governs espanyol, català i de Barcelona es podien aliniar en una ofensiva per liderar que també s'obrís…cap al nostre “Nord del Sud”.

A la pràctica, van sorgir dificultats que, una vegada més, evidencien com n’és de difícil traslladar les bones intencions polítiques al pla humà efectiu. Des de la competència no sempre lleial entre administracions fins a una comprensió no sempre objectiva del món en què vivim.

Europa està acostumada a visualitzar-se com a exportadora neta de valors i sistemes d'organització política. Es dóna per fet que la nostra influència en altres societats menys avançades només pot ser benèfica, i que això caurà pel seu propi pes quan es donin les condicions oportunes. Però si alguna cosa demostra amb tenacitat la Història és que no és tan senzill exportar, ja no democràcia, sinó ni tan sols bona fe.

El 2008 es va fundar la Unió per la Mediterrània, una organització intergovernamental integrada pels 27 estats membres de la UE i els 15 països socis mediterranis del nord

Panorama

d'Àfrica, l'Orient Mitjà i el sud-est d'Europa. Té la seu a Barcelona perquè neix amb l'objectiu explícit d'enfortir el Partenariat Euromediterrani (Euromed) que arrenca el 1995. Estem parlant del Procés de Barcelona.

El Procés de Barcelona, llançat durant la cimera euromediterrània celebrada aquell mateix any a la capital catalana, va néixer com un projecte ambiciós de cooperació regional en matèries com la lluita antiterrorista, l'expansió de la democràcia i els drets humans, la creació d'una àrea de lliure comerç i d'intercanvi cultural, etc. El 2008 es renoven aquests vots per a la presa de decisions estratègiques conjuntes i de responsabilitat compartida entre les dues ribes del Mare Nostrum. S'entén que integració és estabilitat, és desenvolupament, és futur. Queda acordat que va en l'interès de tothom treballar coordinadament a favor de la descontaminació del Mediterrani, augmentar la circulació de béns i de persones a tota l'àrea, millorar la prevenció dels desastres naturals i la reacció davant d'aquests, apostar per les energies alternatives (la solar i l’eòlica se suposa que són la joia de la Corona de la regió), impulsar i assistir l’activitat de les petites i mitjanes empreses enteses com a clau del progrés sostenible i, és clar, prestar especial atenció a l'educació superior i la recerca. El juny del 2008 s'inaugura la Universitat Euromediterrània d'Eslovènia i s'acorda obrir-ne una altra més endavant a Fes (Marroc).

Ha plogut molt des de llavors. I encara que la Unió per la Mediterrània ha continuat caminant, covant projectes i tenint Barcelona orgullosa de ser el seu frontal, moltes de les expectatives inicials no s'han complert. Presidències turbulentes, cimeres boicotejades, escenaris canviants, gairebé sempre amb el conflicte araboisraelià com a tremenda mar i distorsió de fons. Però no només. Quan no són les primaveres àrabs a Egipte és l'ambivalència del Marroc i davant del Marroc.

Però és la candent qüestió de Palestina la que una vegada i una altra fa saltar tot pels aires. Quan Ada Colau era alcaldessa de Barcelona, l'Ajuntament de Barcelona va prendre la greu i unilateral decisió de trencar l'agermanament de la ciutat amb Tel Aviv, amb gairebé tots els grups municipals en contra. Jaume Collboni revertiria aquesta decisió invocant, precisament, la responsabilitat de Barcelona al capdavant de la Unió per la Mediterrània. Però el mal ja estava fet. Un cop més s'havia visualitzat una aposta ideològica de poca volada, en clau estrictament propagandística i de política interior, per damunt de l'ambició i la projecció internacional d'una capital global seriosa. La judeofòbia institucionalitzada “ven” en determinades parròquies de determinada esquerra, i imposa una visió simplificada del nostre entorn que està als antípodes de tot esforç seriós de cooperació.

Per cert, Collboni va revertir la decisió de Colau, però recentment ha revertit la seva pròpia decisió. Ha tornat a trencar els llaços entre Barcelona i Tel Aviv i s'ha apuntat ell, i amb ell tot el seu equip de govern, al bombardeig judeòfob. En què queden les seves apel·lacions a la responsabilitat euromediterrània de la ciutat, al seu paper potencial d'àrbitre d'una Mediterrània de debò més en pau i més justa? De debò hem de viure els barcelonins amb la vergonya que el nostre Ajuntament mereixi una encesa

de l’Observatori de Tendències Socials de UIC

felicitació de Hamàs? Són aquestes les aliances internacionals que ens mereixem?

Crida l’atenció que s’intentin revertir els efectes perversos del colonialisme, polític, econòmic i cultural, sense renunciar als vicis d’aquesta mateixa imago mundi. L’anticolonialisme woke pot ser tan paternalista com el colonialisme que diu voler combatre i mostrar molt poca porositat en la comprensió d’altres realitats, ignorant, per exemple, el gran avenç de la Xina en la presa de control de les regions anys enrere colonitzades pels poders europeus o les correlacions culturals emergents i de poder en una conca mediterrània en què les interpretacions més radicals de l’islam prenen el relleu de l’antic comunisme a l’hora de collar i peonitzar societats senceres. Occident diu una cosa i en fa una altra. Moltes de les seves ajudes al desenvolupament aparentment virtuoses queden en xarxes clientelars, si no directament corruptes. Moltes de les seves iniciatives culturals pequen de superficialitat i de poca traça. Barcelona es complau de presumir d’estar “oberta” a la gent del Magrib i del Sahel sense aprofundir en el que de debò requereix ni entomar els esforços que implicaria una veritable integració.

La incomunicació mútua, quan no ceguesa, pot arribar a donar peu a notícies sorprenents com el pla recentment anunciat pel Marroc per propiciar que tres països del Sahel sense accés al mar —Burkina Faso, Mali i Níger— accedeixin al comerç global a través dels ports atlàntics marroquins. Es diu aviat. La iniciativa pretén connectar aquests països amb ports estratègics com el de Tànger Med i el de Dajla, que ni tan sols està construït encara. Com tampoc està construït encara el famós gasoducte submarí que Nigèria i el Marroc van proposar per portar gas a Europa, que acumula inversions i estudis de viabilitat sense que els terminis d’execució previstos —amb una previsió de 25 anys— permetin esperar cap solució al problema. S’amunteguen així els fluxos de diners que es gasten per planificar el que molt probablement no es farà mai. La Iniciativa Atlàntica proposada pel Marroc als Estats del Sahel, visionària sobre el paper, ensopega a la pràctica amb l’enorme inviabilitat de les comunicacions a través d’extensos territoris sense la seguretat més elemental, i a més es tornarien a encendre alarmes molt sensibles al Sàhara.

Són només alguns exemples de com l'anhelada germanor i la proactivitat entre països mediterranis s'enverina a cada pas de contradiccions per no dir de traïcions. Això obliga a renunciar al somni dels pares fundadors d'un Mare Nostrum emergent, dinàmic i còmplice? O a les aspiracions de Barcelona de ser-hi determinant? No necessàriament. Els darrers tombs de les hegemonies al món, també culturals, tanquen unes finestres d'oportunitat i n’obren d’altres. Però per aprofitar-les cal desprendre's d'alguns apriorismes. Renunciar a banalitzar aquestes qüestions i a convertir-les en reclams de mer consum intern cultural i electoral per a opinions públiques més ideologitzades que no pas informades.

A Catalunya encara es venera la figura de Ramon Llull, un franciscà originalíssim, cavaller de la fe i, a la seva manera, de la ciència, una de les personalitats que més i millor han encarnat l’ideal d’una visió mediterrània de la vida.

Revista

En el món actual, tindria un encaix difícil per la seva equiparació atrevida entre veritats naturals i sobrenaturals —als antípodes de sant Tomàs d’Aquino, reivindicat pel nou Papa, Lleó XIV—, però potser, i sobretot, per exercir d’exemple vivent de veritable interculturalitat. Llull va arribar a poder-se expressar indistintament en català, llatí i àrab i, sent defensor acèrrim de les Croades, només creia en la seva eficàcia si no es basaven en la simple submissió, sinó en una conversió genuïna. Traslladat això a termes més acceptables per a la modernitat, no es pot influir sense comprendre i sense ser comprès, cosa que exigeix deixar de banda reinvencions i simplificacions de la pròpia història. Tenir la clau dels gasoductes de la cultura és el gran repte. Per tornar a somiar-se capital cultural del Mediterrani, una ciutat tan meravellosament anòmala com Barcelona potser ha de començar per fer de la seva anomalia una virtut i reaprendre a ser capital d’ella mateixa, de tota ella, sense punts cecs i sense exclusions. El camí ja recorregut podria ser el principi del camí molt més apassionant que queda per fer. Tots junts.

The Leading Role of Migrants in Barcelona´s Mediterranean Leadership

Reflections from Beirut and Barcelona

Dr. Carmen Geha, academic and business entrepreneur*

Synopsis

I was asked to write an essay on the strategic location and socio-politics of Barcelona. I could go on about the way that this city made me feel and how Spain in general welcomed me when I had to migrate from my country. There are many reasons for choosing to resettle here. For starters, Barcelona is an easy place to love, it is an inclusive environment with a long history of becoming home to people from all over the world. I’ve been here just a little over three years and I am writing this essay as a call to action to other city residents, advocates, scholars, business leaders, industry pioneers, and governmental decision-makers. It is a call to strategically engage with migrant populations anchored in the experiences of a recent cohort of migrants, the Lebanese professionals (and students) who relocated to Barcelona in search of safety, stability, and prosperity. Why and on what terms to engage with the Lebanese will resound with migrants from other nationalities but especially those coming from extreme contexts, recurring cycles of disasters, and oppressive contexts. We bring a special skill-set and unique mind-set to navigating crises, reforming governance, and mobilizing stakeholders. But though in our country we carried out campaigns, fought for freedom, and excelled professionally, our migration journeys leave us rather scattered and lonely.

What can city stakeholders do to partner with Lebanese migrants as equal partners in the construction of inclusive policies, the implementation of meaningful research, and the development of responsive policies? Why and on what terms can Barcelona

transform into a space of co-creation? In this essay I define and explain why living in ‘extreme contexts’ enables us Lebanese to navigate complex crises while engaging three-levels relevant to management of city resources: 1) the political and governance level, 2) the personal level, and 3) the professional level. When you live under duress, it is up to you to provide security and sustain solidarity. When you move to a more ‘stable’ context after migration, you lose those networks of support. This essay is about what we can do together, altogether, from the geographical and historical location of the city of Barcelona, and sobre todo it is about the ways that stakeholders can better strategically engage with professionals from abroad on a shared and common agenda.

Introduction and Positionality

For starters, I have to say that I am not a Lebanese nationalist. I love my country, and I am proud of so much in our history and collective struggles. But I do not think Lebanon is any better than other countries nor that the Lebanese nationality or background necessarily elevates our standing in the world. If anything, I have spent the last 20 years of my life criticizing Lebanese politicians who I have repeatedly identified as criminal warlords. Lebanon has a major sovereignty problem leaving it prone to militia rule and constant geopolitical interference, as manifested by Hezbollah’s grip over power for the last three decades. Lebanon is also ranked one of the most corrupt countries in the world, but I do not need ranking to tell you that corruption has been disastrous at all levels. Lebanon has a garbage problem resulting in polluted land, air, and sea with some of the highest cancer rates in the world. Over the last five years, Lebanon has endured one of the worst economic collapses and banking crises of the century, leaving millions at risk of food insecurity and basically impoverishing our entire middle class. On August 4, 2020 the Beirut port exploded wreaking havoc and damaging 300,000 residential buildings, murdering 210 people, and wounding 6,000 others. Nobody has gone to jail nor faced trial neither for the importing and storing of explosives, nor for mass embezzlement. Just last year, Hezbollah’s war with Israel and subsequent Israeli aggression has left more than 4,000 people dead, destroyed and flattened entire towns and villages, and displaced hundreds of thousands of people. Lebanon’s healthcare and education system are crumbling, and the country has no social security nor social protection system in place, and as a reminder is also host to the highest number of refugees per capita in the world. Lebanon is a sad and difficult and stressful place to live. Lebanon is also one of the most difficult places to live freely as a woman. The country is ruled by a century old sectarian system that places a selected group of men on top of the hierarchy of political institutions and public administration.

I am not a nationalist, I do not think our culture nor flag are superior to the rest of the world, and I do not think Lebanese identity triumphs other identities, my own identify is mixed and if anything I am fed up, hurt, stolen from, and sad for Lebanon. So, I am not writing this essay to boast about how people from Lebanon should be treated any better than the rest. I am writing this essay to draw your attention to the incredible

Revista

skill-set and grit that people from difficult and ‘extreme contexts; bring to the social and professional worlds. I am writing to highlight how this skill set and mind-set is overlooked and discarded when people are only recognized as migrants whose job is to integrate into a new place. I am writing this essay to explain that we can do much more than integrate, we can contribute, we can co-create, and we can solve problems because we experienced problems and those problems did not break us, actually they pushed us to endure and do more. I am also writing to draw parallels between Lebanon and Spain, Beirut and Barcelona, not just as cities on the Mediterranean but as spaces of diverse populations that can benefit from the experiences of extreme contexts to build networks of collaboration.

This is an essay by a Lebanese academic and businesses woman who migrated to Barcelona in 2022 in search for safety and the opportunity to live and work in a place that is not constantly threatening her existence. My ideas are grounded in my own experience and in the participatory ongoing research I do with Arab migrants in several cities in Europe. Specifically, I am and I live with and work with migrants from Lebanon, Syria, Iraq, Libya, and Yemen who led successful careers and sustained a track record of civic leadership in their countries, but who decided at some point that they wanted to live in a more functional state, so they migrated, like me.

I write this as a very privileged migrant, I did not come here on a boat, nobody forced me into a job I hate, and I am not worried about putting food on the table. I came here rather willingly, although we can debate how much of that was forced versus voluntary, and I actually won a Spanish government award that motivated me to move and teach here in a migration studies program and then I proceeded to start my own businesses. I speak from this standpoint really, unaware of challenges that others might be facing, and not from the standpoint of promoting Lebanese nationalism. I write this essay to share what living in Lebanon taught me and why this is important for a place like Barcelona.

A Snapshot on Engaging Migrants in Barcelona

Barcelona is a vibrant city with a long history of efforts towards engaging migrant and refugee populations. There is so much to be proud of, and this is when I say when I meet Catalans for the first time: “Enohrabuena, has construido un lugar maravilloso,” (I say it in Spanish because I still do not speak but intend to learn Catalan). What I mean by a wonderful place is not just the clean beaches and good food, but the intentional efforts by the Barcelona municipality, civil society, academic institutions, and journalists to construct a city that values pathways for migrant and refugee protection, language integration, and economic opportunity. When you move from a place like Lebanon to a place like Barcelona, you tend to marvel a lot at first and to romanticize. As time passes you realize that no place is perfect, and while Barcelona might be welcoming in the sense that is a made up of a collective of people dedicated to being anti-racist, anti-Islamophobic, pro-LGBTQ+, and women’s rights, a lot is still needed to

Revista de l’Observatori de Tendències Socials

make it a space of co-creation.

Migrants and refugees are still largely addressed from the integration standpoint. The overarching academic research and policy research is about how foreigners can live almost seamlessly in Barcelona. We need to blend in, not so much in the daily habits but in the career trajectories and modes of political participation. Back in Lebanon, I was involved in creating upward trajectories for women’s dignified careers, I founded and co-led political platforms, we had to innovate from scratch. In Barcelona most of these economic and political mechanisms are institutionalized, inviting us to jump right in. We need to learn Spanish and Catalan, that’s a given. We need to secure employment that is tied to our residency, so jobs are our legal sponsors, and that is fine. We need to participate in pre-existing civic structures and civil society, which are plentiful. It’s all about how the newcomers can fit into pre-designed employment schemes and political processes. It’s about how universities and city councils can get funding to allow for students and foreign researchers to join in on projects that can benefit the city of Barcelona. The question here though is whether these pre-existing mechanisms are sufficient to address emerging problems in Barcelona. Is what we already have enough? Can we open our eyes to new modes of collaboration, beyond the integration paradigm, to address new challenges and prepare for a more inclusive future?

Working and Organizing in Extreme Context: Why it Matters to Barcelona and Beyond

I mentioned extreme context in my introduction without really defining it. As a reader you may have picked up on the heaviness of life in Lebanon, the sheer scale of disaster of the last give years alone. This heaviness is rooted in a longer and more bloody history of a 17 year civil war that ended with an amnesty law in 1989 turning warlords to politicians, and followed by three decades of the tyrannical Syrian regime occupation until 2005. After the Syrian army left in 2005, a series of assassinations of journalists, activists, and Members of Parliament marked an era of repression and fear. The post-2005 era also witnessed the coming of age of people like me who realized that Lebanon’s endemic problems were institutionalized in the way the system worked. So we tried to challenge that through civil society, through reform, and through collective action. As we grew older, contrary to our patents wishes, Lebanon worsened. The continued worsening of conditions and severity of potential threats make Lebanon an extreme context.

An extreme context is a protracted situation of increasing risk and societal fragility that encompasses creeping crises. Unlike discrete, singular events, creeping crises involve accreting threats to life-sustaining systems that evolve over time and space, are often foreshadowed, and are inadequately addressed by authorities. Multiple creeping crises creates a situation in which disasters are repetitive and their effects sustain over-time, crisis in Lebanon is not a one-off event, it is continuous, spiralling

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC Barcelona

and embedded in institutional mechanisms that exacerbate its effects. Lebanon’s context is shaped by a corrupt, clientelist regime, political oppression, grinding poverty and economic dependency. Coping with this type of extreme context is an embodied experience for those living within it, marked by shared suffering and the cultivation of organizing skills over time, animating collective action towards transformation rather than mere restoration of, or participation in, the system. In other words, experiencing extreme context and creeping crises teaches us to do better, to innovate, and to build not to adapt or accept. So what did we do in the last decade or so? We created multiple long-standing civil society platforms and organizations dedicated to the plight of the families of the abducted and disappeared, we championed electoral reform and access to information, and we defended human rights. We created the first center in the region dedicated to workplace policies and women’s inclusion engaging thousands of employers in 11 Arab countries. We established the first courses and executive education programs on women’s rights and refugee protection. In the wake of the port explosion we creatd an expertisein-action model engaging 200 professionals to volunteer in health, education, environmental, and business reconstruction in our destroyed city.

As professionals from Lebanon our core strength is trying to fix the root causes of problems, we are not very good at conforming because in Lebanon conformity meant accepting the corrupt and the violent, so we decided to build alternative modes of coexistence and solidarity. This is why we might appear to be struggling in Barcelona, we are looking for our raison d’etre, problem solving, and at first sight it might appear like the city does not need us. But a closer look at emerging challenges in climate, labor inequalities, urban policies, refugee protection, and other issues will teach us in fact that even in a place as beautiful as Barcelona there are creeping crises all around us. Can we learn to solve these together?

Both Beirut and Barcelona are metropolitan Mediterranean cities, and indeed much of the branding that Barcelona adheres to is tied to its mediterranean geo-political location. The Mediterranean has become a socially symbolic object prompting civil society organizations, think tanks, and governments to link their efforts and wrap their programs around the Mediterranean. Most published work and platforms are led by EU Mediterranean cities and actors, less by people from the arab region. But the Mediterranean is a hotspot for creeping crises, those disasters that will emerge inevitably from unresolved issues and unresolved public policy concerns. The Mediterranean is home to impoverished cities, floods, fires, urban disasters, displaced persons dying at sea, violence against women, unemployment, inflation, and wars. If the Mediterranean geographically binds Barcelona and Beirut, then more work can and should be done to forge a shared agenda of those of us coming from a place where crises and extreme context burst and caused some of the worse humanitarian disasters of the century. In experiencing and responding to those disasters, we carry with us the seeds of building back better, seeds that Barcelona needs and that require

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC Barcelona

more than participating in existing structures, they required a new vision for a shared reality.

Strategic Engagement, not Short-Term Fixes

Moving from my conceptualizing and description above, I want to propose concrete actionable recommendations. Most, if not all, of these actions do not require more financial resources, actually they can save time and money if we do them properly.

For the Generalitat and Government Institutions: Engaging Migrant Professionals not as Service Recipients but Policy Influencers

Lebanese professionals—many of whom bring direct experience in rebuilding health, education, and governance systems under extreme duress—offer more than lived experience: they bring tested innovation and systems thinking. The Generalitat can lead a paradigm shift by involving these professionals not merely as beneficiaries of public services, but as contributors to their reform and design. This can take the form of (a) advisory councils on healthcare and education that include Lebanese professionals; (b) targeted fellowships for migrant experts to join policy labs or public sector innovation units; and (c) cross-sectoral pilot programs focused on inclusive governance models informed by expertise from extreme contexts.

Barcelona’s future-facing challenges—like aging populations, teacher shortages, and digital transformation—can benefit from people who’ve designed responsive systems with far fewer resources. In particular, many Lebanese professionals have experience in multi-stakeholder negotiation and civic engagement—skills crucial for building consensus and resilience in times of crisis. Moving from lip-service diversity to strategic inclusion of these professionals in governance roles would place Barcelona ahead as a leader in migrant-responsive innovation.

One area of collaboration can be around employment policies. In Lebanon, and across the Middle East and North Africa, there is a focus on entrepreneurship and upskilling training for women and marginalized groups. This tends to limit the options of entering the laborforce to those who have the means to create their own businesses. This practice lets employers off the hook, in our experience most women will need to work in the formal economy. To that end, government oversight and engaging employers in designing inclusive workplace policies can push forward the majority of marginalized groups to be recruited, retained, and promoted. Instead of only celebrating entrepreneurs, the Generalitat can work with industry leaders and employers to celebrate high-skilled and high performing workers, ensuring that migrants are not deskilled and pushed to work in vulnerable jobs.

For Municipal Authorities of Barcelona: Activate Partnerships, Not Just Programs

The city of Barcelona already shines in creating welcoming conditions for migrants— but it must now shift from inclusion to investment. Lebanese professionals often arrive with entrepreneurial energy and extensive networks in technology, education, healthcare, and advocacy. Rather than casting migrants as recipients of employment initiatives, the municipality should forge co-designed partnerships that invite these professionals to build and invest in the city’s economic future. First, one idea can be create dedicated forums where Lebanese and other skilled migrants can collaborate with city actors in the green transition, public tech, and digital education. Second, a city-funded disaster preparedness and response platform can engage migrants who have experienced natural or man-made disasters in city policies and community engagementThird, the adoption of participatory budgeting mechanisms that specifically allocate resources to initiatives led by professionals from migrant backgrounds. Barcelona should position itself not just as a hub of welcome, but as a laboratory for globally-minded local development. If the city repositions migrant professionals as co-builders of its economic and environmental future, it unlocks a vital and untapped source of resilience and growth.

One theme for collaboration can be inspired from our work in Lebanon on community engagement and awareness in times of crises.

For Universities and Higher Education Institutions: Migrant Expertise Is Academic Excellence

Barcelona’s universities pride themselves on global outlooks and Mediterranean focus. Yet the academic ranks—particularly in tenured positions and research leadership—remain largely occupied by Spanish and Catalan nationals, with minimal representation from the Arab world. This is a critical gap. Lebanese scholars are among the most published and cited across development, governance, education, gender, and crisis studies—yet few have dignified academic opportunities in Barcelona. Universities should commit to decolonizing knowledge by: (a) recruiting migrant scholars into tenure-track roles and visiting faculty positions, (b) funding Mediterranean research led by scholars from crisis-affected countries, and (c) launching mentorship and co-teaching programs for Arab academics and doctoral students based in Spain. Moreover, Lebanese and Arab scholars bring analytical frameworks rooted in extreme contexts—protracted crises, hybrid governance, and resistance movements—that offer novel insights into emerging global phenomena. Without these perspectives, Barcelona’s academic institutions risk producing knowledge that is only half-relevant to the crises shaping the Mediterranean today. Elevating Arab expertise is not just about equity—it’s about producing better, more future-ready research and education.

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de

Our experience leading multi-country research and pioneering teaching in Beirut inspired us to take on leading careers as scholar-activists. Increasingly universities in Barcelona and across Spain and Europe are called to demonstrate their societal impact and better inform policies and practices that affect people’s lives. Our trajectories as scholar-activists pushed us to collective work even in the most challenging contexts; and led to international collaborations. Universities in Barcelona would greatly benefit from recruiting and promoting scholar-activists from contexts of conflict and disaster because we know how to wrap our research around real-life problems. We can work in difficult and extreme contexts to produce knowledge aimed at alleviating suffering, not just academic journals (which we also do very well). Until we are seen as equal producers of knowledge and qualified teachers, universities in Barcelona will unfortunately miss out on retaining talent in key areas critical for students, for future jobs, and for the future of academia and research. I am referring to expertise in natural disasters, war, conflict, violence against women, and social movement studies, all relevant to the Catalan contexts, and almost none of which are being led by migrants and experts from outside Spain and Europe.

For Civil Society Organizations: Supplying Innovation not Demanding Change

Civil society in Barcelona is robust, intersectional, and often vocal, more vocal than most European cities. Yet in many cases, the role of migrants—especially from Arab countries—is confined to protesting, storytelling and symbolic inclusion. Lebanese professionals, many of whom have led NGOs, coordinated emergency response, and organized at scale, should be repositioned as partners in strategy and innovation. Local NGOs can begin by co-developing pilot projects with Lebanese-led initiatives to test new approaches in climate justice, women’s rights, public service monitoring, or anti-corruption work. We don’t just want to protest and ask for change, we know how to craft change. Funders should also be pushed to prioritize collaborations that bring in expertise from extreme contexts—especially in grant criteria and evaluation frameworks. Furthermore, civil society actors can include Lebanese migrants in governance structures—boards, advisory committees, and senior staff. In a region marked by complex intersectional challenges, solutions will not come solely from within. Barcelona’s civil society must grow into a platform for cross-border innovation and cross-cultural solidarity. It’s time to move beyond advocacy and co-create the futures we demand.

Living in failed states and oppressive regimes taught us that civil society platforms must not only be focused on demanding change and protesting politics. We can use our networks and nonprofits to provide safety in the form of shelter, fundraising, and public advocacy. This is where our experience can be useful especially as

Revista

funding dwindles. Barcelona can benefit from activism that seeks solutions and institutionalizes support mechanisms, not only publicize discord.

For the Business and Entrepreneurial Community: Investment in Networks and Collaboration

Barcelona’s business community is innovative, open, and globally competitive. However, the dominant narrative around migrant talent remains framed around low-skilled labor or cultural diversity. Lebanese professionals bring something different: proven resilience in building systems in collapsing economies, negotiating partnerships across hostile sectors, and starting businesses in volatile markets. Business associations, chambers of commerce, and innovation hubs should create pathways to invest in migrant-led enterprises not as corporate social responsibility, but as sound business practice. This includes: (a) fast-tracked incubation support for Lebanese and Arab entrepreneurs; (b) partnership programs connecting migrant professionals with Catalan businesses to solve real-time challenges; and (c) access to financing through micro-grants, venture capital, or cooperative funding models with an equity lens. Migrants from extreme contexts have already proven they can operate with uncertainty—Barcelona’s start-up ecosystem should embrace that skill-set. If the city sees migrant-led business not as charity but as a competitive advantage, it will unleash an entrepreneurial force like no other.

Spaces like Barcelona Activa need to transform into action-driven platforms for Lebanese and other migrants to bring forward their networks and services. Here we can collaborate not just on celebrating the few migrant entrepreneurs but towards more inclusive supply chains, gender-lens investing, and the documenting of cases and stories to inspire other migrants.

Moving from Lip-Service to Co-Creation and Partnership

The time has come for Barcelona to move beyond well-intentioned rhetoric and symbolic inclusion when it comes to migrants—especially those who arrive from extreme contexts. Lebanese professionals, like many others who fled crisis and systemic collapse, do not come empty-handed. I have used Lebanon as an example, knowing that so many other migrants also come to Barcelona to escape extreme contexts and who can and should contribute beyond the paradigm of merely integrating in the daily life of the city. We carry with us hard-won knowledge, innovation born of necessity, and a capacity for solidarity that can strengthen the social and institutional fabric of our new cities. But while our skills and contributions

are frequently celebrated in abstract terms, they are rarely built into structures of decision-making, employment, or research in any systemic or sustainable way.

Lip-service is when migrants are praised but not invited to lead. Partnership begins when their expertise shapes policies, programs, and knowledge production. Cocreation means sharing power: in governance councils, in municipal investment platforms, in university tenure tracks, in civil society leadership, and in business acceleration pipelines. It requires stakeholders across sectors to examine their own hiring practices, funding frameworks, and knowledge hierarchies, and ask not “how do we help migrants integrate” but “how do we build better together?”

Barcelona can lead by example—not only as a welcoming city but as a truly collaborative one. A city where professionals from Lebanon, Syria, Yemen, Libya, Iraq, and beyond do not have to re-prove their worth or settle for token roles. A city where we are not just included—we are invested in. Where our presence is not just tolerated—it is sought after. Where our voices are not simply heard—they are heeded. Barcelona deserves this future. So do we.

* About the Author

Dr. Carmen Geha is an entrepreneur, scholar-activist, and international consultant with expertise spanning public policy, refugee policies, workplace inclusion, civic engagement, and women’s rights. She holds a PhD in International Relations from the University of St. Andrews and has been a Visiting Scholar at prestigious institutions including Pompeu Fabra University as a Maria Zambrano fellow, Harvard University (2018 and 2021 as a Fulbright Scholar), the University of Witswatersrand (2019), Institute for Advanced Study (2018), and Brown University (2015).

Dr. Geha’s interdisciplinary and participatory approach to research focuses on collaborating with researchers, activists, and practitioners to embed academic research in real-life contexts of inequalities and injustice. She specializes in institutional theory, social movement studies, forced displacement, and public policy with a focus on the Middle East and North Africa region. Her scholarly activism work was recognized by the Association to Advance Collegiate Schools of Business (AACSB) as “innovations that inspire” in the aftermath of the Beirut port explosion in 2020.

Dr. Geha’s research trajectory, supported by funding from organizations like the Norwegian Research Council, Ford Foundation, the US State Department, and the European Commission, focuses on women’s economic and political participation, refugee rights and protection policies, civil society, and education reform across the Middle East and North Africa. Dr. Geha was Principal Investigator of a three-year project on the Syrian refugee crisis engaging local and international decision-makers and publishing findings in the Journal of Refugee Studies and Middle East Law and Governance. She was also Co-Principal Investigator on the "Refugee Education: Building Durable Futures (REBuilD)" project in collaboration with Harvard Graduate School of Education and the Peace Research Institute in Oslo, focused on school and education policies for refugees in the Lebanon and Kenya.

Dr. Geha is a Co-Principal Investigator on “Support and Accelerate Women’s Inclusion,” a multi-country, multi-lingual, multi-sector, multi-university, project on inclusive employer policies and practices also recognized by AACSB as “innovations that inspire.”

Dr. Geha has been recipient of prestigious academic awards including the Fulbright Award in the US and the Maria Zambrano Award for international scholarly talent in Spain. Her first book Civil Society and Political Reform in Lebanon and Libya (Routledge, 2016) is a seminal documentation and theorization of the potential of transition and constraints on reform under weak institutions and power-sharing politics. Her research on public policy has been widely published including in Organizational Studies, Journal of Women, Politics, and Policy, Middle East Journal, British Journal for Middle East Studies, Journal of North African Studies, and Social Movement Studies.

She has 15 years of experience teaching in higher education institutions including specialized courses in leadership and civic engagement, gender and politics, state feminism, and forced displacement as well as designing and delivering Executive Education courses on gender-inclusive management policies. She was a tenured Associate Professor of Public Administration and Leadership at the American University of Beirut (until 2022) before moving as a senior researcher on Gender and Migration at Pompeu Fabra University (between 2022 and 2024).

Dr. Geha is co-founder and Managing Director of Soltara Consulting, a growing platform of experts specializing in strategy design, leadership development, and applied research on inclusion and social sustainability. She is a Research Associate at Chatham House in the UK, and a Research Fellow and lecturer on Gender and Globalization at the Barcelona Institute for International Studies (IBEI).

1 Cfr. Geha, Carmen: "Lebanon’s Catastrophic Warlord Regime and the Tragedy of a Complicit State. En IEMed: Mediterranean Yearbook 259 (2022), p. 263.

2 Geha, Carmen: "Politics of a garbage crisis: Social networks, narratives, and frames of Lebanon’s 2015 protests and their aftermath." En Network mobilization dynamics in uncertain times in the Middle East and North Africa. Routledge, 2020, pp. 78-92

4 Geha, Carmen; Kanaan, Fida y Aoun Saliba, Najat : "Breaking the cycle: Existential politics and the Beirut explosion." En Middle East Law and Governance 12, no. 3 (2020), pp. 357-368.

5 Sobre la autoorganización en contextos extremos, ver Karam, Charlotte M., Rich DeJordy, WE Douglas Creed, Lina Daouk-Öyry, Shawn P. Scott, Carmen Geha, y Alain Daou: "Resourcing Agency for Sustained Collective Action Amid Creeping Crises." En Organization Studies (2024).

7 Geha, Carmen, and Karam, Charlotte: "Mobilizing Employers to Accelerate Workplace Inclusion in the Middle East and North Africa". En IEMed. (2024), p. 34.

Revista de l’Observatori de Tendències

La banalitzacio de l’art

De la transcendència a la immediatesa: l’art banalitzat en la Barcelona actual

Alexandre Buñesch

Jaume Sureda

Estudiants d’Humanitats a UIC Barcelona

Què entenem per banalització de l’art

L’art contemporani no deixa indiferent. Davant les formes expressives reconeixibles del passat, les propostes actuals trenquen esquemes i sovint descol·loquen l’espectador. Alguns l’acusen de ser hermètic, elitista o desconnectat del sentit comú; en canvi, d’altres el defensen com un reflex necessari d’un temps complex, fragmentat i canviant. El cert és que l’art d’avui interpel·la, provoca i obliga a repensar què entenem per bellesa o experiència estètica. Aquest article s’endinsa en aquesta tensió, traçant ponts entre la tradició i l’avantguarda, entre allò comprensible i allò críptic. I ho fa prenent com a escenari la ciutat de Barcelona: un espai on conflueixen història, diversitat i una vibrant pulsió creativa que permet entendre l’art no només com a objecte, sinó com a fenomen viu en diàleg constant amb el seu entorn.

Es podrien proposar diferents adjectius, com ara art dessacralitzat, que fa referència a la pèrdua del factor diví i una conseqüent quotidianitat (vegeu la diferència entre La Pietat de Miquel Àngel i La Font de Duchamp); art de masses, que al·ludeix a la producció industrial de l’art i la seva mercantilització; o art lleig, que és aquell que ja no busca la bellesa com sí que ho feia tradicionalment. Tot i que aquests termes fan justícia a algunes realitats de l’art contemporani, es limiten a subratllar aspectes que, encara que certs, no agrupen la totalitat del fenomen. Per aquesta raó, la proposta més encertada és l’adjectiu banal.

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC Barcelona

El terme banalització de l’art no s’ha d’entendre com un simple judici negatiu malgrat la càrrega pejorativa que comporta. En fer servir aquesta noció, pretenem referirnos als canvis objectius que han conduït a una transformació substancial en el món de l’art. Walter Benjamin definia aquest fenomen com la pèrdua auràtica de l’art . Resulta gairebé impossible no percebre-ho. Avui dia, l’art1 ja no irradia aquella aura d’unicitat, solemnitat o irreproductibilitat que l’envoltava en altres èpoques. N’hi ha prou amb mirar al nostre voltant i trobem obres copiades en samarretes, museus convertits en espais per a selfies o fins i tot performances consumides més com a entreteniment passatger a les xarxes socials que com a experiència estètica. L’aura2 , entesa com aquella condició pràcticament sagrada que envoltava l’obra original, s’ha anat diluint en una cultura on la repetició, l’accessibilitat i la immediatesa han pres el protagonisme3. I tot i que això no signifiqui necessàriament una pèrdua de valor, sí que marca una transformació profunda en la nostra manera de relacionar-nos amb l’art. Així, l’art ha passat d’estar vinculat a ideals com la bellesa, el sagrat o allò transcendent, a adoptar formes més quotidianes, conceptuals o fins i tot comercials.

Comprendre aquesta evolució ajuda a desmitificar molts dels prejudicis que existeixen al voltant de l’art contemporani, que sovint és acusat de ser superficial o mancat de valor. Analitzar la banalització des d’una perspectiva crítica però no pejorativa ens permet superar aquestes idees preconcebudes i acostar-nos a l’art actual amb una mirada més oberta i reflexiva.

Evolució històrica de l’art cap a la banalització

Un cop observat el fenomen, cal repassar breument la història de l’estètica per dilucidar quins són aquells canvis de paradigma que van propiciar una transformació d’una magnitud tan considerable. També és necessari reconèixer que hi ha diferents vies d’evolució, de les quals la que potser resulta més evident a simple vista és la pèrdua del factor de la bellesa.

La classicitat grega reservava una posició central a la bellesa. El terme que la defineix és Kalokagathia (kalós, bellesa, i agathós, bo). Designa la unió entre el bon comportament i la moral recta amb allò bell, de manera que allò que és correcte i compleix la seva funció —ja sigui un ciutadà exercint la seva tasca política a la polis o un escut que serveix al seu propòsit— és per si mateix bell. Si extrapolem aquest concepte a la realitat contemporània, l’acció d’un missioner que ofereix la seva vida al proïsme i és benevolent podria ser considerada bella. Aquest ideal de bellesa és radicalment antropomòrfic, és a dir, existeix en la justa mesura de l’home i en tot allò que fa o produeix.

Amb el pas dels segles, el cristianisme va sobrenaturalitzar aquest mateix ideal clàssic, de manera que va transformar aquesta categoria estètica en una substància pròpia del diví, i per tant llunyana i misteriosa. Una prova d’això és la comparació que es pot establir entre l’August de Prima Porta o el Discòbol de Miró, de temàtica

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC

humana, i els frescos de la Capella Sixtina, de temàtica divina. Encara que la pintura barroca, per exemple, ja proposa escenes molt més fosques i allunyades de la bellesa divina del Romànic i del Renaixement, no es pot dir que l’ideal de bellesa mori en aquest període, ja que, tot i que les temàtiques siguin tenebroses, no s’allunyen d’una recerca i representació de la bellesa.

El canvi de paradigma s’esdevé al segle XVIII, quan figures com Karl Rosenkranz comencen a indagar en el món de la lletjor i l’eleven a la condició de categoria estètica pròpia i valuosa per si mateixa, i per tant no com a simple contrapartida de la bellesa4 . El Romanticisme també proposa una nova categoria estètica que potser ja havia aparegut de forma indirecta en estils anteriors, tot i que no se li havia donat la importància que sí que tingué en aquest període: allò sublim. A més, l’ideal clàssic d’ordre i harmonia que sempre havia acompanyat la bellesa va ser posat en dubte per autors com Nietzsche, qui recuperà l’originalitat de l’art anterior a Pericles (s. V aC), al qual anomenà art dionisíac, subratllant pràctiques com el Misteri Eleusí5 . Així es trencà la frontera que envoltava la bellesa ordenada i harmoniosa com a única categoria estètica, i els autors dels anys posteriors ja no van haver de seguir aquests canons.

Aquest fet va permetre que apareguessin moviments capaços de deformar la realitat fins a convertir-la en misteriosa, tal com féu Dalí amb el surrealisme.

Una altra línia d’investigació enormement interessant és la pèrdua del referent de la realitat com a base per fer art. És a dir, la transgressió de la frontera de la figuració.

Aquest fenomen és el que va permetre que es valorés enormement l’obra de Kandinsky, però també el que va permetre els primers passos cap al cubisme de Picasso i, definitivament, l’aparició de Jackson Pollock. La teoria actual atribueix aquesta ruptura de l’art amb la realitat a la fotografia, ja que, si ja existeix un mitjà que no només copia, sinó que retrata la realitat, la pintura realista perd tota raó de ser. Per això, l’artista comença a filtrar la realitat segons la seva subjectivitat, donant lloc a moviments com els de les avantguardes i els posteriors.

Finalment, cal esmentar una última via: la dessacralització de l’objecte artístic. És evident que les obres produïdes per l’art anterior a la modernitat contenien una certa unicitat pel que fa a la dimensió material de l’objecte artístic. És a dir, sembla que a l’obra d’art premoderna, en el moment de ser creada, se li atribuïa un estatus en què la matèria inerta es transmutava i esdevenia una cosa superior. Cal observar que l’espectador visita el David de Miquel Àngel al Museu de l’Acadèmia de Florència com si es tractés d’una mena de processó de culte, en què es va a venerar aquella peça, de manera que, si aquesta escultura no estigués en aquell museu —ja sigui perquè s’haguessin fet còpies i s’haguessin repartit per places i espais públics d’arreu del món—, l’obra ja no gaudiria de la unicitat que acapara. Es pot establir un símil entre la situació d’una peça d’aquest tipus d’art i la d’una relíquia d’un sant, ja que sembla existir un cert resplendor de sagrat en tots dos objectes. Així doncs, no és cap disbarat dotar l’art premodern de l’adjectiu sacre o sagrat, o com va proposar Walter Benjamin, auràtic, és a dir, que posseeix aura.

Tanmateix, el factor principal que va alterar l’estatus de singularitat de l’obra va ser l’aparició de la cultura de masses durant les primeres dècades del segle XX, com a conseqüència de les millores socials iniciades al segle XIX. Amb la reducció de la jornada laboral, àmplies capes de la població van tenir per primera vegada temps lliure. Això va portar al naixement d’una indústria cultural orientada a omplir aquest oci mitjançant productes accessibles, entretinguts i comercialment rendibles. Així es va configurar allò que el filòsof Guy Debord6 va anomenar la societat de l’espectacle, en què l’entreteniment es converteix en una mercaderia.

Arran d’aquest procés, l’art es fa accessible per a tothom, però a costa d’una inevitable degradació intel·lectual amb l’objectiu d’arribar al públic més ampli possible. Fruit de la reproductibilitat, ja no es creen obres amb la unicitat que pot tenir el David de Miquel Àngel, que són úniques, irreproduïbles i ancorades a un lloc de culte. En canvi, aquelles que es produeixen de manera industrial es caracteritzen pel seu caràcter massiu.

En contra d’aquesta tendència, apareix una reacció contundent per part dels defensors de l’alta cultura (high culture). Entre aquests destaca Dwight MacDonald, que defensava que la cultura de masses no genera art autèntic, sinó productes pensats per al gust mitjà. Un altre crític, Clement Greenberg, per la seva banda, va distingir entre l’avantguarda i el kitsch. Per a ell, l’avantguarda representa l’art pur, creat per aquells que obren camí. És un art que exigeix una mirada activa de l’espectador, que completa el sentit de l’obra. En contrast, el kitsch seria una forma degradada de l’art. Segons Greenberg, es basa en la imitació superficial d’elements que alguna vegada van ser autèntics. El kitsch es presenta sense esforç, apel·la a la immediatesa i fomenta la passivitat. Un exemple típic serien les pel·lícules comercials en què l’espectador no necessita pensar ni participar activament, ja que tot li és servit de manera clara i directa.

En aquest context sorgeix la midcult, una cultura mitjana que barreja elements de l’alta i la baixa cultura però sense assolir l’autenticitat de cap de les dues. El seu perill resideix en el fet que disfressa allò banal de sofisticat, confonent el públic. Aquí s’hi emmarquen fenòmens com els best-sellers literaris o certs grups musicals populars que esdevenen referents culturals pel seu èxit comercial, no pas pel seu valor intrínsec.

La síntesi de tot això és la transformació, i inherent banalització, del mitjà de l’obra, ja que aquesta ja no ha de perdurar en el temps ni estar reservada a un espai concret, sinó que es converteix en una substància mal·leable o etèria que abasta des de la tassa on hi ha imprès el rostre de la Gioconda fins a les figures de la marca KAWS Tots dos exemples disten molt entre si, però alhora segueixen el mateix esquema: producció en massa d’objectes que no necessiten una interpretació artística, sinó que simplement són consumits.

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC

El paper de l’espectador

En la contemporaneïtat, assistim a una transformació profunda en la relació entre l’espectador i l’obra artística. Lluny de la mirada contemplativa d’altres èpoques, l’espectador actual es troba exposat a una sobreabundància d’estímuls visuals. Viu en un entorn saturat d’imatges. Això provoca que es desplaci d’una obra a una altra amb la mateixa rapidesa amb què es passa una publicació a les xarxes socials. Així, l’exposició constant ha creat un fenomen paradoxal: l’espectador hi és present, però perdut; se li exigeix implicació, però la seva resposta sol ser superficial.

La banalització de l’experiència estètica es manifesta en gestos ja gairebé automàtics com fer una fotografia de l’obra, compartir-la i passar a la següent. No hi ha pauses. No hi ha temps. El gest de capturar l’obra amb el mòbil sembla substituir la mirada reflexiva. L’espectador veu però no contempla, registra però no comprèn. En lloc d’una experiència estètica profunda, es construeix una presència aparent: s’hi va ser, s’hi va tenir accés, però no es va viure l’obra.

Aquesta passivitat de l’espectador xoca de ple amb l’essència de l’art contemporani que, lluny de conformar-se amb una mirada superficial, exigeix implicació activa i reflexió per dotar l’obra de sentit. Fins a principis del segle XX, el receptor era concebut com un subjecte passiu. El seu paper consistia a contemplar i reconstruir mentalment un missatge ja tancat i conclòs. Les obres d’art posseïen un caràcter autònom. Per exemple, la pintura històrica era fàcilment descifrable gràcies al simbolisme religiós compartit per la comunitat.

Tanmateix, a mitjans del segle XIX comença a gestar-se un canvi radical amb pintors com Cézanne, Van Gogh i Gauguin, pioners en transformar la manera de representar la realitat. Ja no es tracta de reproduir el món de forma mimètica, sinó de filtrar-lo a través de l’experiència subjectiva. Així, la realitat es deforma, s’interpreta i es tenyeix del sentir de l’autor. D’aquesta manera, l’art esdevé una invitació a la interpretació i al diàleg. L’espectador ha d’implicar-se i completar l’obra. Això provoca que sorgeixin preguntes sobre la tècnica i la intenció de l’artista. La pintura remet a l’interior de l’autor, als seus sentiments. Per això, exigeix de qui la rep un esforç actiu per connectar amb aquesta dimensió.

Amb l’arribada de les avantguardes al segle XX, aquesta dinàmica s’intensifica encara més. Les avantguardes impulsen una renovació radical que afecta tant les formes de representació com les bases conceptuals de l’art. Marcel Duchamp7 , amb els seus ready-mades, desplaça l’atenció de l’objecte cap a la idea. En col·locar una roda de bicicleta sobre un tamboret i presentar-la com a art, desposseeix l’objecte de la seva funció utilitària i el transforma en concepte. El que importa ja no és el que veiem, sinó el que pensem sobre el que veiem. La genialitat resideix en la idea, no pas en l’execució tècnica. L’obra esdevé una provocació intel·lectual i l’espectador ha d’assumir el rol d’intèrpret actiu.

Aquesta actitud es veu reforçada per les aportacions teòriques de figures com Bertolt Brecht, que proposa la tècnica de l’estranyament amb l’objectiu d’evitar que l’espectador es deixi endur acríticament pel producte cultural. Brecht volia trencar la passivitat induïda per les narratives tancades del teatre del moment. Per això, en les seves obres teatrals introdueix elements disruptius o situacions incongruents que obliguen l’espectador a detenir-se i pensar. No es tracta d’identificar-se emocionalment, sinó de comprendre, reflexionar, qüestionar.

Paral·lelament, Umberto Eco8 conceptualitza la idea de l’obra oberta, en contraposició a l’obra tancada, que oferia una lectura única i definitiva. L’obra oberta admet múltiples interpretacions i no es considera acabada fins que no és completada per la mirada del receptor. Aquest tipus d’art, per tant, no imposa un significat, sinó que necessita que l’espectador col·labori per determinar-lo. Si l’artista deixa espais d’ambigüitat esperant una resposta, l’experiència estètica deixa de ser unidireccional i esdevé bidireccional. Joseph Kosuth, fundador de l’art conceptual, porta aquesta lògica encara més enllà. En la seva coneguda obra Una i tres cadires, presenta una cadira física, una fotografia de la cadira i una definició de l’objecte. L’obra no resideix en cap d’aquests elements per separat, sinó en la relació que establim entre ells. Es qüestiona el procés artístic mateix, diluint-se els límits entre objecte i concepte. En l’art conceptual, fins i tot l’objecte pot desaparèixer sense que desaparegui l’obra: l’essencial és el procés, la idea.

Aquestes transformacions han donat lloc a noves teories de la recepció, com les de Hans Robert Jauss i Wolfgang Iser. Reivindiquen el paper de l’espectador com a igual davant de l’autor i de l’obra. Ja no es tracta només del que l’artista volia dir, sinó també de com l’espectador ho rep i ho reinterpreta. Es proposa repensar la definició mateixa d’obra d’art: una obra no ho és per les seves qualitats intrínseques, sinó per l’efecte que produeix, per la seva capacitat de generar sentit, emoció o catarsi. És l’espectador qui pot elevar una obra a la categoria de clàssic, en reconèixer-s’hi, en sentir que li parla profundament.

En aquest context, el rol del museu també ha de ser reconsiderat. No es pot atribuir tota la responsabilitat a l’espectador. Els museus, com a institucions mediadores entre l’art i el públic, tenen el deure de facilitar aquest encontre, de fomentar una experiència activa, crítica i significativa. Si l’espectador es limita a fer una fotografia i passar de llarg, potser no és només culpa de la seva inèrcia cultural, sinó també de la manera com es presenten les obres.

L’art banal a Barcelona

Barcelona és plena d'art des dels seus orígens fins avui. La seva història comença amb la ciutat romana de Barcino. Durant l’Edat Mitjana, destaca com a Ciutat Comtal.

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de

Després del descobriment d’Amèrica, perd protagonisme artístic. Més endavant, amb la modernitat i la industrialització, viu la seva època daurada.

El panorama artístic actual de la ciutat de Barcelona és dens d’analitzar, ja que consta d’una arquitectura característica, un entramat urbanístic especial i molts altres aspectes que podrien considerar-se artístics. Tanmateix, seguint la línia de l’article, ens centrarem en la factualitat dels museus i galeries de la ciutat, ja que és en aquests espais on es poden observar les noves tendències artístiques que sorgeixen a la ciutat o que hi aterren.

El conjunt de museus a la ciutat és d’una varietat enorme, ja que trobem pols oposats com un museu tradicional com el MNAC, on s’exposen col·leccions de diferents moviments artístics des del classicisme fins al modernisme; i el CCCB, una exposició normalment temporal i de temàtica variable. Per això, en observar els museus també es poden descobrir algunes realitats que ja han estat tractades en relació amb l’art banal.

En el cas del MNAC, aquest museu agrupa moviments artístics tan llunyans com l’art romànic de les esglésies del Pirineu català i cartells modernistes a l’estil de Toulouse-Lautrec. Exerceix la funció de punt de trobada entre les diferents corrents artístiques de manera excepcional, essent una referència en el panorama català. Cal destacar que, com acostuma a passar en els museus de tall tradicional, constantment s’ofereixen a les parets de les diferents sales textos que contextualitzen el moment històric i artístic de l’època, de manera que es facilita a l’espectador la comprensió de l’obra i es procura evitar que en faci una lectura superficial.

Un altre aspecte que s’ha subratllat anteriorment en el procés d’aparició de l’art banal és el de la dessacralització de l’objecte artístic i del seu lloc de culte. No obstant això, a Barcelona, galeries com la Fundació Joan Miró, la Fundació Antoni Tàpies i el Museu Picasso no han seguit aquest esquema en què l’obra ja no gaudeix d’un espai propi. Aquests espais constitueixen llocs de culte reservats a la producció artística d’un mateix autor i són la representació fidedigna d’un fenomen anterior a la banalització de l’art, ja que es pot observar que la filosofia que regeix aquests espais es manté fidel a la idea de l’objecte artístic com a allò amb un romanent sagrat. Tant és així que se li dedica l’espai en qüestió a un sol autor i a tota la seva producció artística, de manera que aquell públic que acudeix al museu ho fa plenament conscient que aquell espai està dedicat exclusivament a l’autor de culte.

Tanmateix, aquest procés, com s’ha vist en punts anteriors, sí que ha aterrat en altres museus, de manera que ja no es reserva un espai dedicat a un autor, sinó que les exposicions són constantment temporals. Aquest és el cas de galeries com el CCCB o el CaixaForum, que recorren a exposicions no només artístiques sinó també culturals o d’altres disciplines (vegeu les Jornades Orwell a Catalunya al CCCB), per la qual cosa la dessacralització del mitjà de l’obra es pot observar clarament.

Un altre aspecte rellevant és la mercantilització de l’art producte de l’art de masses. Aquesta realitat s’ha implantat a Barcelona en la mesura que aquesta ciutat forma part de la cultura globalitzada, igual com ha succeït en altres ciutats del món . Aquesta idea es pot apreciar en casos com el MOCO Museum, que, al cap i a la fi, són galeries originàries de països estrangers que, després de realitzar un estudi de mercat que demostra que és econòmicament rendible obrir una sucursal, s’instal·len a Barcelona. A més, les peces que presenta aquest museu són de la naturalesa d’aquelles que Walter Benjamin ja va definir a L’obra d’art en l’era de la reproductibilitat tècnica10 , ja que entre elles hi ha obres d’autors com Basquiat, Damien Hirst11 i productes de firmes com Takashi Murakami o KAWS. Aquestes darreres mencions són el resultat final de la mercantilització i la reproductibilitat de l’art, ja que consisteixen en peces de decoració com ara figures petites per col·locar a la llar, peluixos o coixins dissenyats seguint un mateix patró (en el cas de KAWS, una figura humanoide amb creus als ulls; i en el cas de Murakami, una flor multicolor somrient). Un últim detall que potser pot passar desapercebut però que és radicalment important és el fet que, just a la porta del museu, el local que es troba a l’esquerra és una botiga de figures KAWS, demostrant una vegada més la total germanor d’aquest tipus d’art amb la mercantilització i el capitalisme. Lipovetsky12 és un dels teòrics que afirmen que el capitalisme i la societat de masses tendeixen a estetitzar el món de tal manera que esdevé inevitable la pèrdua de profunditat13.

Finalment, cal esmentar un altre tret de l’art banal que ja forma part de la factualitat de Barcelona d’una manera indivorcible, i que a més ha contribuït a donar prestigi a aquesta ciutat: la setmana de la moda de Barcelona, també anomenada 080 Fashion Week. El fet de mencionar aquest tipus d’esdeveniments en un article sobre la banalització de l’art no és irrellevant ni escapa del tema, sinó que és una evidència més d’aquest procés. En aquest tipus d’esdeveniments trobem dos fets relacionats amb el tema de l’article: la pròpia banalització de l’art i la quotidianització portada al seu absolut.

Cal preguntar-se si realment aquest tipus d’esdeveniments poden ser catalogats d’artístics, i com en qualsevol debat que consisteixi a atorgar o no aquesta etiqueta, la conclusió és diferent per a cadascú que ho jutgi. Tanmateix, defensem que la 080 Fashion Week és una conseqüència més de la quotidianització absoluta de l’art, de manera que aquest procés ha arribat de tal manera a la seva excel·lència que s’ha convertit en digne de judici estètic. Tal com proposa John Dewey14 amb el terme fulfillment, tot allò que s’impulsi a la seva perfecció pot ser considerat artístic; per tant, no tota la roba pot ser art, però sí aquella que es pot considerar que ha portat la moda al seu cim, a la seva perfecció.

Aquest fenomen no només és palpable a la 080 Fashion Week, sinó que també es pot observar en les nombroses galeries d’art que hi ha a la ciutat. En elles, és possible adonar-se que hi ha una finalitat purament econòmica que rau en les comissions que els locals cobren als artistes per exposar i vendre les seves obres. A més, les galeries solen organitzar esdeveniments socials per a empreses o altres col·lectius en què

l’espai on es disposen les obres no és més que un marc on desenvolupar una activitat. En aquest context, l’obra ja no se situa al centre de l’atenció, sinó que es banalitza i es converteix en un element més de la quotidianitat. Així, el conjunt d’obres d’art ja no és allò radicalment important en les activitats que es duen a terme a les galeries, sinó que proporcionen un ambient agradable en què esdevenen mera decoració.

Democratització de l’art

Walter Benjamin, en el seu cèlebre assaig L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica (1936), ofereix una reflexió visionària sobre l’art de masses. Benjamin sosté que els nous mitjans tècnics com la fotografia i el cinema no s’han d’entendre com una amenaça per a l’art, sinó com una manifestació del progrés social i artístic15 . Tot i que la reproductibilitat mecànica trenca amb el model auràtic de l’obra única, a canvi democratitza l’accés al món de l’art16 . Tal com defensava Marshall McLuhan, aquests mitjans no només reprodueixen imatges, sinó que alteren la nostra percepció del món. Així, l’art de masses ofereix noves formes de sensibilitat col·lectiva i d’implicació social. Segons McLuhan, els mitjans electrònics trenquen amb la cultura lineal de la impremta i recuperen una experiència més sensorial, col·lectiva i interactiva. Això es tradueix en una major participació del públic, tant a nivell estètic com social i polític. Per a ell, les noves formes d’art de masses suposen una expansió de la sensibilitat humana i una democratització de la cultura. D’aquesta manera, l’art de masses afavoreix l’aparició d’una consciència plural i fomenta modes de vida basats en la comunitat i la col·laboració.

Avui dia, plataformes com Instagram, TikTok o YouTube permeten que qualsevol usuari pugui crear, compartir i difondre contingut amb una dimensió estètica sense necessitat de passar per les institucions clàssiques del món de l’art. Aquest accés massiu no només visibilitza pràctiques artístiques anteriorment marginades, com l’art urbà de Banksy, sinó que descentralitza l’autoritat estètica, permetent que el judici i la legitimació provinguin d’una comunitat digital diversa i global.

A més, les xarxes socials converteixen l’estètica en part de la vida quotidiana. La manera com es fotografia el menjar, s’editen els vídeos de viatges o es construeixen perfils personals respon a una lògica d’estetització del quotidià. Això dilueix les fronteres entre allò que és art i la vida quotidiana. Els influencers exemplifiquen aquest fenomen en transformar moments personals i rutinaris en imatges i relats estèticament elaborats que connecten amb una audiència global.

Alhora, la interactivitat i la retroalimentació immediata amb l’audiència transformen la relació entre l’artista i l’espectador, tornant-la més horitzontal i participativa. Se substitueix una comunicació unidireccional, on l’artista crea i el públic observa

passivament, per un diàleg constant en què els espectadors comenten, reaccionen i, en alguns casos, influeixen en l’evolució del treball artístic. Aquesta dinàmica trenca amb el model jeràrquic tradicional en què l’autoritat creativa residia exclusivament en l’artista o en les institucions legitimadores. Ara, el públic pot esdevenir coautor simbòlic de l’obra, ja sigui a través de reinterpretacions, col·laboracions espontànies o simplement guiant les decisions del creador mitjançant la seva resposta immediata. Per exemple, en l’àmbit musical, plataformes com TikTok permeten que els usuaris participin activament en la difusió i transformació de cançons a través de tendències virals que influeixen directament en l’èxit i l’evolució de les peces.

La irrupció de la intel·ligència artificial en relació amb el món de l’art ha aprofundit el canvi de paradigma artístic. Alhora, ha desencadenat interrogants sobre la naturalesa mateixa de l’art. Podem continuar anomenant “art” allò que es genera sense consciència, sense memòria, sense història personal? On queda el gest humà, la intenció, la subjectivitat que tradicionalment han definit l’obra artística? Quin valor té una obra quan pot produir-se infinitament i sense esforç?

La IA no només facilita la producció artística, va més enllà. L’automatitza, l’accelera i la multiplica fins a nivells abans impensables. Per a alguns17 , això representa el cim de l’art: una síntesi extrema entre creativitat i tècnica, on tota la tecnologia acumulada per la humanitat es posa al servei de la creació. Tanmateix, per a d’altres, aquesta hibridació comporta el risc de buidar l’art del seu sentit, de reduir-lo a una mera qüestió de processos i algoritmes on allò tècnic desplaça allò poètic.

Benjamin també ens va oferir una clau per abordar aquest dilema. Defensava que el cinema no podia ser jutjat amb els criteris del teatre o de la pintura tradicionals. Potser cal aplicar aquesta mateixa lògica a l’art generat per IA: entendre que no ens trobem davant d’una degeneració de l’art, sinó davant d’una mutació. El que està en joc no és només l’autoria, sinó el mateix mode en què valorem, experimentem i pensem allò artístic.

Conclusió

El fenomen de la banalització de l’art és una realitat que continua despertant debats intensos. Les consideracions que uns i altres emeten sobre aquest tema són àmplies, dispars i fins i tot contraposades. No obstant això, com s’ha explicat a les primeres idees d’aquest article, l’objectiu no ha estat elaborar un judici valoratiu sobre aquest fenomen, sinó retratar-lo, aclarir els arguments que el fan comprensible i plasmar-los en la realitat artística de la ciutat de Barcelona.

Així, es pot observar que els factors que influeixen en un concepte aparentment tan simple com l’art banal abasten des del desenvolupament de teories estètiques alternatives a la bellesa i la figuració, la materialització del sagrat artístic en la

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC Barcelona

quotidianitat, la influència del capitalisme i la cultura de masses en l’estètica, fins a la democratització i la pèrdua inherent de profunditat, així com la reacció d’un públic alienat per la superficialitat dels temps contemporanis. Tot això conforma el fenomen de la banalització de l’art.

Aquest article ha apostat des del principi per aprofundir en aquest concepte amb l’objectiu últim d’oferir a aquells que emeten judicis superficials una visió transversal del tema, ja que més enllà que aquest art desperti sensacions positives o negatives, és inapel·lablement la realitat que impera en l’art dels nostres temps. Hegel ja va proposar al segle XIX una tesi àmpliament mal interpretada coneguda com La mort de l’art , que predeia la pèrdua de substancialitat de l’art futur. Així, no considerava aquesta pèrdua com una cosa negativa, sinó simplement com una transformació notable de l’art que desembocaria en una cosa diferent. A més, Hegel sostenia que, independentment dels gustos personals, l’art dels temps futurs seria l’art d’acord amb l’esperit de la seva època. Per això, no cal recordar amb nostàlgia l’art del passat.

L’art actual és objecte de crítiques ferotges. Cal recordar que aquest és el reflex de la nostra societat. Nosaltres fem art i el consumim. L’home contemporani crea l’art del seu temps observant el seu entorn i mirant-se al mirall. Criticar l’art dels nostres temps és criticar la nostra cultura. Així, la banalització de l’art és una projecció més de l’alienació de l’ésser humà dels nostres dies.

BIBLIOGRAFIA/ SABER MÉS

• Benjamin, Walter: La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. Ed. Ítaca, México DF, 1936.

• Bilton, N: “Artificial intelligence may be humanity’s most ingenious invention—and its last?”, En Vanity Fair, 13 de septiembre de 2023.

• Cubo Ugarte, O: “Hegel y el fin del arte”. En Daimon. Revista Internacional de Filosofía, (56), 2012, pp. 93–104

• Danto, A.: La transfiguración del lugar común: Una filosofía del arte. Ed. Paidós, Barcelona, 2002.

• Debord, G.: La sociedad del espectáculo. Editorial Pretextos, 2000.

• Dewey, J.: El arte como experiencia. Ed. Paidós, Barcelona, 2008.

• Eco, U: La obra abierta. Ed. Ariel, Barcelona, 1992.

• Gama, Luis Eduardo: “Los saberes del arte. La experiencia estética en Nietzsche”. En Ideas y valores, 56, 2008.

• Jiménez, José: Teoría del arte. Ed. Tecnos, 2002.

• Lebrun, A: Lo que no tiene precio. Ed. Cabaret Voltaire, 2019.

• Lipovetsky, G., & Serroy, J.: La estetización del mundo: Vivir en la época del capitalismo artístico. Ed. Anagrama, Barcelona, 2015.

• Luque-Moya, G.: “Los orígenes de la estética de lo cotidiano: John Dewey y la noción de experiencia estética”. En Discusiones filosóficas, 20 (35), 2019.

• Marchán Fiz, S.: Estética de la cultura moderna. Alianza, Madrid, 1987.

• Rosenkranz, K.: Estética de lo feo. Athenaica, Sevilla, 2021.

• Vilar, G.: Desartización: Paradojas de un arte sin fin. Universidad de Salamanca, Salamanca, 2010.

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC Barcelona

1 Benjamin, Walter: La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. Ed. Ítaca, México DF, 1936, pp. 13-14.

2 Benjamin, Walter: La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. Ed. Ítaca, México DF, 1936, pp. 46-48.

3 Ibidem

4 Rosenkranz lo explica así en su análisis sobre la importancia en la historia de la estética del concepto de fealdad: “Sin embargo, el tratamiento del concepto de lo feo ha sido hasta ahora de una breve generalidad poco detallada o se ha limitado a una visión excesivamente espiritualista y unilateral.” (Rosenkranz, Karl: Estética de lo feo. Ed. Athenaica, Sevilla, 2021, pp 40-41).

5 Gama, Luis Eduardo: “Los saberes del arte. La experiencia estética en Nietzsche”. En Ideas y valores, 56, 2008, p. 136.

6 Cfr. Debord, G.: La sociedad del espectáculo. Editorial Pretextos, 2000.

7 Jiménez, José: Teoría del arte. Tecnos, 2002, pp. 29-31.

8 Eco, U: La obra abierta. Ed. Ariel, Barcelona, 1992.

9 Lipovetsky, Gilles: La estetización del mundo. Vivir en la época del capitalismo artístico. Anagrama, Barcelona, 2015, pp. 7-8.

10 Benjamin, Walter: La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. 16-17.

11 Jiménez, José: Teoría del arte. Tecnos, 2002, pp. 42-44.

12 Jiménez, José: Teoría del arte. Tecnos, 2002, p. 36.

13 Ibidem

14 Dewey, John: El arte como experiencia. Ed. Paidós, Barcelona, pp. 3-5.

15 Benjamin, Walter: La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. Ed. Ítaca, México DF, pp. 50-51

16 Walter Benjamin argumenta que la pregunta sobre la originalidad de la obra basada en la reproductibilidad es un sinsentido.

Radar de Tendències

L’era del sad pop: quan ballar és plorar per dins

Maria Pilar Cortés Rodríguez

Estudiant de Periodisme a UIC Barcelona

A la pista brillen les llums, però per dins tot vibra diferent. Avui podem ballar una cançó que, en realitat, està parlant d’ansietat, de solitud, de ruptures o d’inseguretat… i sentir-nos identificats!

La música, com l’art, és un mirall de la societat i la nostra fidel companya en el ritme dels dies, marcant el compàs de com pensem, com sentim i com vivim. En els hits actuals, hi trobem lletres profundes, plenes de melancolia, nostàlgia i vulnerabilitat. Lletres que s’allunyen del superficial i donen lloc a realitats doloroses. Aquesta dualitat entre l’animació exterior i la ruptura emocional és, precisament, el que defineix el sad pop.

Aquest gènere va arribar al seu clímax entre 2018 i 2021, quan artistes com Billie Eilish, Conan Gray o Olivia Rodrigo van convertir la tristesa en himnes virals que connectaven amb tota una generació. Des de llavors, el sad pop no ha desaparegut, però sí que ha començat a evolucionar. Ja no es tracta només de patir amb estil: ara també es busca guarir, reflexionar, fins i tot riure’s de la melancolia. El que va començar com una estètica, s’està transformant en una forma de consciència emocional, més madura, més serena i, potser, més honesta.

Per a la Generació Z, el sad pop no és només un gènere: és una via d’escapament emocional que ajuda a reconnectar amb la realitat. Aquesta generació, també coneguda com a generació de vidre, s’enfronta a les dificultats d’una època marcada, en gran part, per l’efecte de la postmodernitat i la manca de pilars sòlids. Lluny del clixé que els titlla de dèbils o superficials, aquests joves ballen i canten a ple pulmó cançons que fan mal per resistir un món que exigeix productivitat, filtres i una emotivitat constantment performativa. Una generació profundament connectada amb les seves emocions, que ha trobat en artistes com Lana Del Rey una manera de romantitzar-les.

“Sadness isn't a weakness, it's a way of feeling deeply. And that's beautiful”. Són paraules de Billie Eilish, una de les principals artistes d’aquest gènere. Un grup d’artistes que han construït un imaginari recognoscible: llums de neó tènues, maquillatge corregut, càmeres analògiques, llàgrimes amb purpurina, dessuadores grans, quaderns escrits a mà, flors marcides, vinils... Tot transmet una bellesa trencada i una nostàlgia que s’ha convertit en estètica.

A TikTok o Instagram no és estrany trobar selfies plorant, playlists amb títols com “per plorar a la dutxa” o vídeos amb subtítols que semblen trets d’un diari íntim: “somriu per fora, però et costa seguir”. La moda sad pop converteix el dolor en estil. I lluny de superficialitzar-lo, el mostra amb una honestedat estètica que connecta amb milions

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de

El sad pop ha modificat la nostra manera de relacionar-nos amb les emocions. Ara la tristesa és legítima i compartida. Ja no es tracta de plorar en silenci: ara podem plorar cantant, sentint que formem part d’aquesta comunitat emocional on sentir-se sol continua fent mal, però és menys solitari. Cançons que no ofereixen respostes, però acompanyen. Que no curen, però consolen. El sad pop no pretén salvar-nos, però sí abraçar-nos enmig del caos.

Encara que el sad pop ofereixi un refugi emocional i sigui un mirall generacional, convé preguntar-se pels seus límits. Convertir la música en un bucle de melancolia comporta el risc d’encaixar-nos en ella. Hem de reconèixer el dolor però no romantitzar-lo, necessitem un contrapunt que ens ajudi a avançar: l’alegria.

La capacitat expressiva d’aquestes cançons adquireix ple sentit quan dialoga amb experiències que transcendeixen la pantalla i la llista de reproducció —tenint converses profundes, mirades sinceres i abraçades sanadores. En aquest equilibri entre catarsi musical i vincle real resideix, potser, el principal repte per a una generació que ha convertit el dolor en estètica: transformar l’emoció compartida en punt de partida i no en destí.

Tendències narratives a les xarxes socials de persones. La roba també parla: el delineat fosc, els tons apagats, els detalls brodats a mà, les sabatilles desgastades… Tot crida “soc aquí”, encara que per dins tot faci mal. La tristesa, per a aquest moviment estètic, ja no s’amaga: es comparteix, es porta i es converteix en llenguatge col·lectiu.

Ricardo Ortea Vélez

Estudiant

de Comunicació Audiovisual a UIC Barcelona.

Se’ns ha dit molts cops que el món és allà fora i no a les pantalles. De totes maneres, és que no forma part del món el que gravem? Si alguna cosa ens agrada als humans són les històries. Encara que canviïn els formats i els gustos, no deixa d’estar en els nostres gens la necessitat que ens expliquin o explicar als altres una narrativa. Amb les xarxes socials, cada moment de la nostra vida s’ha convertit en una història.

En aquest article he decidit estudiar com s’estan combinant les tendències tecnològiques recents amb la tendència mil·lenària de l’ésser humà a explicar històries. És a dir, quines històries s’expliquen i com s’estan explicant en aquestes noves plataformes de comunicació, quines narratives estan triomfant i quins són els seus significats.

En l’àmbit còmic, la narrativa de moda és el famós “POV” (point of view – punt de vista).

El POV és una recopilació de situacions explicades des del nostre punt de vista, amb la càmera en un pla subjectiu. Aquesta narrativa s’estructura en diferents escenaris que descriuen una situació o una persona des del punt de vista de l’autor, com si es visqués en primera persona.

El POV s’utilitza fonamentalment des d’un punt de vista irònic i còmic, interpretant situacions amb les quals ens sentim molt familiaritzats, però portades a l’extrem, com cal en una imitació. Cada creador tria el seu format de vídeo i la seva estructura, d’acord amb la seva personalitat i carisma. En aquest enllaç es pot veure l’exemple d’un creador molt conegut, @Nachter.

En un àmbit més cinematogràfic, tenim l’edit, que consisteix habitualment en l’elogi a un personatge fictici. Es tracta d’una recopilació de seqüències a càmera lenta, però molt breus, guiades per transicions creatives i una música techno que ressalta de manera clara l’epicitat o importància del personatge. Això suposa molts cops l’impuls i la promoció, de manera involuntària, per a les productores de les pel·lícules o sèries a les quals pertanyen aquests personatges. Es compleix allò que la millor publicitat és la que fan els propis clients.

Aquesta narrativa sol seguir una sèrie de passos, que exposo a continuació:

• Una introducció que mostra un fragment important, una cita o un acte destacable del personatge.

• En acabar la introducció, s’eleva la música, la tornada de la qual recau en la primera seqüència d’aquesta bateria d’imatges o vídeos que surten després del fragment del protagonista.

• Bateria de seqüències: aquestes seqüències solen ser imatges del propi personatge amb mirades profundes i rostres expressius que ressalten la seva personalitat acompanyats per la música èpica.

En aquest enllaç es pot veure un exemple d’aquesta edició sobre escenes de la pel·lícula With the Rebellion.

Finalment, en un àmbit més comercial, tenim el reel. Aquest format és una mica més antic, però continua sent tendència a les xarxes i, sorprenentment, també es basa en una narrativa, armada sobre un cicle temporal: de l’albada al capvespre, arrencar motors i sortir, de l’obertura al tancament, des de demanar la carta fins que arriba el compte... Tot té un inici i un final. Un exemple clar podria ser un reel d’un cotxe, que sol ser una imitació dels mateixos anuncis de televisió.

Comença amb una seqüència de plans de detall al ritme de la cançó (habitualment suaus i estabilitzats). Poc a poc, els plans es van obrint mostrant el cotxe en la seva plenitud. Finalment, ens mostren els plans del cotxe en una carretera solitària amb un entorn agradable. Aquí pot variar molt segons la intenció del creador: utilitzar plans molt oberts des d’un dron, o bé tancats del retrovisor, les llandes… A continuació comparteixo tres exemples de reels automobilístics que segueixen aquestes pautes:

1

EJEMPLO 3

2

Quan història i ficció es troben

Marc Preseguer i Riqué

3r Periodisme UIC Barcelona

Narrar històries permet una llibertat creativa gairebé infinita, però quan es tracta de la història humana, sembla que hi hagi una muralla impenetrable. Tot i això, hi ha creadors que no només la travessen, sinó que juguen obertament amb aquesta possibilitat. Un dels exemples més destacats és Quentin Tarantino, que a Inglourious Basterds (2009) decideix acabar amb Hitler en un cinema en flames, o a Once Upon a Time in Hollywood… (2019), on transforma els assassinats de Cielo Drive en una venjança violenta. En els dos casos, la història es canvia per oferir una justícia poètica (i sagnant).

Aquest tipus de relat també s’ha traslladat a les sèries de televisió, antigues i recents. A The Man in the High Castle (2015-2019), es mostra un món on l’Eix ha guanyat la gran guerra, mentre que Watchmen (2019) ens presenta uns Estats Units amb la història alterada per les intervencions dels superherois. Com a últim exemple, Fatherland (1994) proposa una Europa dominada pel Tercer Reich en ple 1964.

La literatura tampoc s’ha quedat enrere. A The Plot against America (2005), Philip Roth imagina que Charles Lindbergh arriba a la presidència dels Estats Units i estableix una aliança amb Hitler. Stephen King, a 11/22/63 (2011), fa que un professor viatgi en el temps per evitar l’assassinat de Kennedy, alterant el curs de la història i provocant successos completament diferents. En tots aquests casos, la reescriptura no només serveix com a mètode d’entreteniment, sinó també com un qüestionant sobre què hauria passat si el món hagués pres un camí diferent.

EJEMPLO

EJEMPLO

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC Barcelona

Revista de l’Observatori de Tendències Socials de UIC Barcelona

UIC Barcelona International University of Catalonia Carrer de la Immaculada, 22 Sarrià-Sant Gervasi, 08017 Barcelona