Butlletí de la Facultat d’Educació núm. 49 | desembre 2011 | any IV | Universitat internacional de catalunya
Del Degà Signature pedagogies Albert Arbós (aarbos@cir.uic.es)
Signature pedagogies és un concepte, molt interessant segons la nostra opinió, que s’utilitza cada vegada més en el món acadèmic i professional. Es tracta dels models pedagògics –alguns l’anomenem pedagogies d’excel·lència o empremtes pedagògiques– de cada professió. Aquest enfocament demostra que la vida del professional no és equivalent a la del jove estudiant. Perquè l’aprenentatge sigui eficaç els estudiants han de considerar la informació no com un fi en si mateix sinó com un esgraó més cap a una pràctica més ben informada . Pel que fa al professorat, ha de facilitar la informació crítica sobre les aptituds i capacitats de l’alumnat a fi que els estudiants puguin reunir els hàbits mentals i el comportament característic d’un professional en el seu àmbit específic. Mentre l’avaluació o la interacció se centrin en la informació factual, l’alumnat podrà sortir preparat per convertir-se en un tipus determinat de professor, però no per ser un professional en actiu. Aquests models són a la vegada penetrats i rutinaris, i són transversals en temes i cursos, programes i institucions... Les pedagogies, que són el pont entre la teoria i la pràctica, mai són simples. Comporten actuacions de gran complexitat d’observació i anàlisi, lectura i interpretació; comporten també conjectures i refutacions, propostes i respostes, problemes i hipòtesis, dubtes i evidències, invenció individual i deliberació col·lectiva... Una cosa és clara: les signature pedagogies marquen una diferència. Conformen hàbits de la ment, hàbits del cor i hàbits manuals (Lee S. Shulman, 2005).
Shulman també desenvolupa el concepte de model de raonament pedagògic, un cicle d’activitats que un professor hauria de completar per oferir un bon ensenyament: comprensió, transformació, instrucció, avaluació, reflexió i nova comprensió. Comprensió. Ensenyar és entendre els objectius, les estructures dels temes i les idees de dins i fora de la disciplina. El professorat necessita entendre, de diferents maneres, allò que ensenya. Quant als objectius, l’ensenyament universitari ha de tenir en compte el perfil de sortia de la professió; només així es podran posar en pràctica processos intel·lectuals superiors, més enllà de la repetició, l’aplicació i la comprensió, que són la tònica habitual. Transformació. És l’articulació del contingut i la pedagogia, mitjançant la capacitat que tingui el professor de transformar el saber en quelcom pedagògic i adaptable. El professor no es pot instal·lar com l’actor principal del procés, si es vol que l’estudiant pugui desenvolupar autonomia, judici crític i posicionament propis. Instrucció. Requereix la posada en marxa de metodologies variades: presentacions, interaccions, treball cooperatiu, qüestionament i descobriment i ensenyar per investigar. Quan orientem l’ensenyament a les competències professionals, cal posar en joc estratègies col·laboratives d’aprenentatge per tal de reconstruir i replantejar els sabers propis i les argumentacions. Avaluació. Cal considerar-la com una extensió de l’ensenyament, no separada del procés d’aprenentatge. Ha de ser formadora, autoavaluadora i ajustable a les circumstàncies.