Revista Tornaveu 1

TORNAVEU Revista de l’AMPA escola Cervantes

núm

1 JUNY 2007

JA SOM AQUI !!

1

LES FOTOS DEL CARNESTOLTES

2

Editorial Benvinguts a la primera edició de Tornaveu, la revista que t’ho diu tot dues vegades. Bromes a part, vam escollir el nom de Tornaveu - d’entre el gran nombre de suggeriments que vam rebre dels estudiants del Cervantes - no perquè pensem que tot calgui ser repetit, sinó perquè vindica que, sigui el que sigui el que la gent vol expressar, és possible que n’obtinguin ressò.

Ja fa més de dos anys que va aparèixer l’última versió d’una revista de l’Ampa, i per això feia molta falta aquesta «reencarnació». En aquest primer exemplar tothom -—alumnes, pares i personal—- ha tingut espai per expressar-se i és així que esperem continuar. Podem dir que el Cervantes, amb alumnes i/o pares procedents d’unes vint-i-cinc nacions, és una escola veritablement internacional i l’objectiu de Tornaveu és modest: aconseguir tot el que es proposà el Fòrum Internacional de Cultures 2004, fracassant en l’intent, i això ho volem fer amb una fracció minúscula de la despesa que suposà i sense la promoció de què va gaudir aquell Fòrum.

També, podríem prometre portar-vos el Dalai Lama, Bob Dylan i Bill Clinton però, a diferència de l’Ajuntament de Barcelona, sabem que no vindran per aquí mentre que tu, estimat lector, sí que ho faràs, ni que sigui perquè no tens més remei...

Tot i que la llengua «oficial» de Tornaveu és la catalana, som conscients que un segment significatiu dels pares poden tenir dificultats a l’hora d’escriure en català i són ben lliures de presentar les seves contribucions en castellà. Es publicaran versions en àrab,urdú, mandarí, quítxua i maori tan aviat com es disposi de subvenció per part de la Generalitat de Catalunya.

Esperem que disfruteu de la revista i esperem amb ànsia les vostres contribucions. Ja hem rebut articles ben divertits pel nº 2, entre els quals hi ha el sorprenent The Piojos Must Die per Ja! Rasca-far-I i un text més dur, Gabi em Va Tancar al Pati Quan Estava Parlant amb una Dona Bonica signat per Un Gallec Anònim.

No siguis tímid - si tens alguna cosa per dir, digues-la. I si no tens res a dir, també ens interessa.

SUMARI Editorial......................... Pag.3 Entrevista......................Pag.4 Nom Tornaveu.................Pag.7 Ampanius ......................Pag.8 Llum d’Oli......................Pag.9 El Reportatge................Pag 10 LLibres .........................Pag 12

Passatemps..................Pag 13 Lletra menuda: Elefants .....Pag14 LLetra menuda: Genis .......Pag17 Jocs florals....................Pag19 Esports.........................Pag23

Equip de redacció: Oriol Garcia, Stephen Burghen Ines Caravia, Ester Martí Miguel Vega, Elena Mendiz Col.laboran: Isabel Nadal (fotos) Victor Obiols, Gemma Paune, Silvia Ibañez, Koni Franco, Merche Canas, Cristina Ferrer, Cristina Fons, Maijo Fresno, Mercè Febrer, Pilar Boix, Purita Méndez.

El Tornaveu es la teva revista. Si teniu qualsevol idea per a un proper article envieu-lo a la nostra adreça electrónica

tornaveu@miguelvegal.jazztel.es

ENTREVISTA Todo tiempo pasado fue… ¿diferente?

Fátima (17 años) y Luis (45) dos antiguos alumnos de la Escola Cervantes, comparten con TORNAVEU recuerdos de su época de alumnos en nuestra escuela.

Fátima llegó a la escuela Cervantes de la escuela Serra de Marina, otra escuela pública en Sta Coloma de Gramanet (Barcelona) en el año 1997 con 7 años y aquí terminó sus estudios primarios. Actualmente Fátima estudia primero de Bachillerato en el Instituto Fort Pius. Sus dos hermanos menores, Bouba (en segundo curso) y Kaidu (sexto curso) son alumnos de la Cervantes.

Luis llegó a la Cervantes en el año 1969, también a los 7 años, de otra escuela pública en Cerdanyola y acabó en el año 1976, cuando tenía 14 años, que era entonces la edad a la que se acababa la primaria. Luis se fue a estudiar fuera de Barcelona en el año 1976 pero en el año 1980 volvió a la ciudad y al barrio de su infancia. Actualmente trabaja para la productora Gestmusic-Endemol como técnico de iluminación (productora del programa A la Romana que emite TV3). Su hija Júlia es alumna de la Cervantes (cuarto curso).

LUIS: La escuela era un palacio venido a menos, frío y oscuro, lleno de rincones donde los chicos intentábamos escondernos… no siempre con éxito.

Recuerdo el frío y la oscuridad.. Cuando vine al día de puertas abiertas antes de inscribir a mi hija Júlia me impresionó mucho la cantidad de luz que había. Las aulas entonces eran oscuras, con apenas una pobre bombilla que iluminaba a duras penas…y recuerdo mucho el frío intenso que pasábamos.

Luis y su hija Julia

L’escola FÁTIMA: Recuerdo que la escuela me pareció muy grande cuando llegué, y muy acogedora. Enseguida me sentí muy bien aquí e hice muchos amigos, supongo que ayudó que otros chicos también comenzaban en esta escuela al mismo tiempo que yo.

Luis: “La escuela era un palacio venido a menos, frío y oscuro, lleno de rincones donde los chicos intentábamos escondernos” Recuerdo también que en la antesala de la oficina del director había un piano que nunca vi tocar a nadie. A mí me impresionaba mucho ese piano allí. No sé por qué estaba ahí: nosotros nunca cantamos ni una canción en el cole.

4

ENTREVISTA por toda la hoja. Y según nos dijo nuestra tutora, había profes que no nos querrían enseñar cuando llegásemos a Sexto porque éramos muy rebeldes y no callábamos.

Fatima con Bouba y Kaidu

Els alumnes FÁTIMA: Aquí había más variedad cultural que en mi otra escuela…que yo recuerde…Y todos del barrio.

LUIS: El 95% diría yo era del barrio, de procedencia muy distinta porque algunos eran hijos de gallegos, o hijos de padres de algún otro lugar de España, pero vamos, yo era el único «raro» (Luis nació y vivió hasta los tres años en Argentina).

Recuerdo sí que un año vinieron dos chicos, creo que de Filipinas, pero sólo estuvieron un año. Yo era el único de un lugar que no sonaba, de Buenos Aires.

Cuando preguntaban a los chicos dónde habían nacido decían «Barcelona, Barcelona».

Bueno, no es como ahora que cada uno es de un lado, cuando salía el tema se comentaba que mi padre, además de ser el más anciano, era de un sitio raro, que era argentino.

LUIS: La sensación es que los profes eran personas que simplemente cubrían un expediente, vamos, todos eran muy tipo funcionario. La impresión general era esa, y la relación con los maestros era nula.

Teníamos el típico profe que nos decía que éramos unos «tochos», y que lo que hacían era perder el tiempo con nosotros.

Al entrar el profe en el aula, todos de pie, y buenos días a coro, había una fórmula que no recuerdo, y todos eran « Don» o «Señor», según los tratásemos por el nombre o el apellido. Y nosotros sólo teníamos apellido, y con nosotros el trato en general de usted, aunque dependía del profe, o del estado de ánimo del profe.

Y eran todos hombres, tuve una sola profesora.

Fatima: decidimos hacer una manifestación de protesta en el patio. Y cantamos eso de «no nos moverán» La llengua FÁTIMA: En el patio hablábamos en catalán o en castellano, no había problema.

LUIS: Entonces todo era en castellano, era el idioma oficial.

Yo no llegué a estudiar catalán en el cole.

Yo de verdad empecé a hablar catalán con 19 años. Me dio ganas de aprenderlo.

Els professors FATIMA: Eran profes… y, bueno profes a secas.

Ninguno en la primaria me ha marcado aunque siempre queda alguna anécdota… (risas).

Teníamos una profe que cuando nos faltaba un acento nos lo marcaba con rojo bien grande

5

ENTREVISTA Els càstigs FÁTIMA: No recuerdo… bueno, por charlar tener que salir del aula.

LUIS: O al patio o una estupenda colleja, eso era bastante habitual, la colleja directamente.

Al pasillo más que al patio. Según el profe, ya procurabas que te enviase al pasillo porque nos juntábamos dos o tres y ya hacíamos tertulia (risas)… hasta que salía el profe y te daba otra colleja o te suspendía. O pegarte con las reglas en las manos, con una regla de madera.

Y la humillación pública frente a toda la clase, te decían que eras el burro, el no sé qué. Y también te dejaban de pie, de plantón.

Els jocs FÁTIMA: En Sexto organizábamos juegos: el gran juego, claro, era polis y cacos, pero lo prohibieron porque chocábamos con niños más pequeños.

Entonces empezamos a jugar a perseguirnos y quitarnos las «bambas» para después pasarla de uno a otro… pero también nos lo prohibieron cuando le dimos a una niña con una «bamba». A «matar» era otro juego: nos dividíamos en dos grupos y había que pasar la pelota de un lado del patio al otro, pero en el medio había otros jugando y si les dabas con la pelota, ¡pues les dabas! ¡También prohibieron ese juego!

Estábamos hartos, no nos dejaban jugar a nada, todo era que no, que no y que no.

Y decidimos hacer una manifestación de protesta en el patio. Y cantamos eso de «no nos moverán». No sé de quien fue la idea de la

mani… (risas) yo sólo inicié lo de cantar «de la redonda, no nos moverán» Fue buenísimo, casi toda la clase ahí sin moverse cantando, aprovechando que no estaba la tutora.

Al día siguiente nos castigaron: nos dejaron sentados una hora a pleno sol en el patio. Fue una mani que no sirvió para nada…bueno sí: nos dieron una lección acerca de cómo organizar una mani, cómo pedir permisos, como se hace para una mani normal. De eso nunca me olvidaré LUIS: Lo habitual eran juegos de persecución, a polis y ladrones, éste era la estrella. A pelota no nos dejaban jugar, eso estaba complicado. ¿Por qué no? Pues porque no (risas). Seguramente porque podíamos cargarnos algún cristal…Siempre que se podía se encontraba la manera de hacerlo….

Los chicos jugábamos por nuestra cuenta y las chicas por la suya. Las chicas saltaban a la comba, y claro, los chicos eso no lo podíamos hacer (risas).

Pero la cosa de los juegos era cíclica: cuando tocaban cromos, todo el mundo jugaba a los cromos, después venía la época del yo-yo y todo el mundo a jugar con el yo-yo, y la época de las canicas, esos eran los tres clásicos de cada curso.

¡Quins temps aquells!

FÁTIMA: De la infancia la época del cole fue una época superfeliz. Sobre todo en Sexto, éramos un grupo muy unido, nos llevábamos todos muy bien, y quedábamos para vernos después del cole, para los cumples, para todo…

Y recuerdo que el último día en esta escuela todos lloramos, ¡sí! ¡Y eso que no nos separábamos porque nos íbamos todos al mismo instituto! (risas).

Pero era eso de dejar el cole, un cambio tan radical, y nos daba pena…y nos abrazamos en un rincón del patio de arriba, llorando y diciendo «no me quiero ir»…

LUIS Yo me lo pasé bien en la escuela, pero si tuviera que repetir, repetiría ahora.

INES CARAVIA

6

EL NOM DE LA REVISTA Durant el procés de participació per a

El vampiro) noms de temporada (Març mar-

l’elecció del nom de la revista, l’equip de

cet, Junio), noms amb referències històriques

redacció hem rebut propostes molt diverses i

o geogràfiques (Laietània, Catalunya), noms

originals. De l’urna que es va posar al pati en

que parlen dels protagonistes de la revista

van sortir noranta-sis propostes. NORANTA-

(Nen i nena, Junior), noms que ens il•luminen

SIS!

96

(Llum de la sort, Llum d’oli, Revista del club de la llum) i noms difícils de classificar però amb molt de ganxo (La clau, L’aranya, El gegant

Hi havia propostes de tot tipus, hem rebut

petit, La campana, El ressò de la Palmera, Tor-

noms relatius al personatge que dóna nom

naveu).

a l’Escola (La Cervanti-

Com podeu veure, no ho hem tingut fàcil per

na, El Quixotet, El Super

decidir. Mirarem d’aprofitar alguns d’aquests

Quixot, Quijote, El man-

noms per a donar títol a les seccions de la

co, El Quixot, La nova re-

revista, però de de nom de revista

vista del Cervantes, Ceip

només en podíem escollir un.

Cervantinas, La super Cervantes, Quijotadas

Finalment l’afortunat ha estat

del Cervantes), noms que encara no sabem

TORNAVEU. Un tornaveu és aquell element o

què volen dir però que sonen la mar de bé

persona que repeteix, amplifica o transmet

(Ai zerri zerri, Zatch-bell, Mantapan, Mostor),

el que un altre diu. I aquesta és una mica, la

noms fent jocs de paraules (Ampantes info,

finalitat que pensem que hauria d’acomplir la

Info Cervampa, Cerquijote), noms amb voca-

revista.

ció periodística (Ampa news,

I perquè això sigui possible, i perquè tothom

Preguntes, Parlem de tot)

ens la sentim nostra, caldrà que tots i totes

noms de personatges famo-

hi col•laborem. Val a dir que hem començat

sos (Pokemon, Aladino) o no

amb molt bon peu, donada la participació en

tan famosos (La revista de

el procés d’elecció del nom!

?

l’Albert el més guapo, Batista, Rosa, Elisenda), noms amb missatge (La revista que surt

Moltes gràcies a tothom.

ara, Salsa nova, Revivència, Fita, Revista del món, Aquí hi cabem tots!) noms amb impacte

Equip de redacció.

(Culos, El monstruo, El boques, Patata guapa,

7

AMPANIUS L’AMPA del Cervantes, com qualsevol associació, es deu als seus socis, en aquest cas els pares i mares de l’escola. Això vol dir que l’AMPA ha de ser sensible per recollir les inquietuds, les necessitats i les demandes de les famílies del Cervantes i donarhi una resposta sempre que estigui a les seves mans. És un objectiu de la junta de l’AMPA de bastir una estructura i buscar uns mitjans que possibilitin, d’una banda, satisfer aquestes necessitats i, de l’altra, canalitzar les iniciatives que sorgeixin de tots els socis i fer que tot això reverteixi de manera positiva en les famílies. Totes les idees, projectes, suggeriments i peticions seran benvinguts i entre tots procurarem valorar-los i tirar-los endavant. És per això que és molt important la comunicació entre les famílies: explicarnos les coses és la manera de fer circular la informació i fer-nos coneixedors dels interessos dels altres.

Un altre objectiu de la junta és engrescar els socis perquè participin, en la mesura que puguin, en les tasques de l’AMPA. Creiem que el treball en equip, el treball col•lectiu, és altament satisfactori. Per això voldríem augmentar el nombre de socis de l’AMPA, perquè amb noves incorporacions de famílies ens sembla

que l’espai de trobada i de diàleg es faria més gran i podríem fer més coses per als nostres fills. Pensem que cadascú ha de col•laborar quan pugui i en allò que el motivi més. Si per a algú és impossible passar per l’escola per participar en un taller o per assistir a una reunió, per exemple, hem de recordar que amb la quota de soci ja està col•laborant amb l’AMPA. Els diners de les quotes de l’AMPA són imprescindibles per finançar moltes de les activitats en què col•laborem o que promovem: festes com el carnestoltes o la festa de final de curs, extraescolars, material d’educació física, etc.

I encara un altre objectiu. Les accions de l’AMPA tenen per naturalesa un context molt determinat: l’escola. La junta entén el treball de l’AMPA lligat i en harmonia amb el treball de l’equip directiu i del professorat del centre, ja que tots plegats anem en la mateixa direcció: formar els nostres fills com a persones. És per això que la col•laboració entre escola i AMPA ha de ser molt estreta i desitjada des de totes dues bandes.

Finalment, la revista que teniu ara a les mans és fruit de tots els objectius que s’han descrit anteriorment. Però, sobretot, és fruit de la il•lusió. Bona lectura!

TORNAVEU PREGUNTA: Qui s’amaga al costat dels tres angels de la nostra junta directiva?

Gemma,

dire-dicha-rachera

Elena,

vice-reso-lutiva

Silvia,

secre-hiper-tranki

?

8

LLUM D’OLI Narcís y Eco Quan la bella nimfa Liriope estava embarassada, va anar a consultar el savi Tirèsies sobre el futur de Narcís, el fill que havia de néixer. Tirèsies li va dir que Narcís seria un nen preciós i que viuria molts anys, però que mai havia de veure la seva pròpia cara, mai s´havia de veure reflectit en un mirall, ni en les aigües quietes d´un llac o una font. Liríope no va entendre la advertència de Tirèsies, va pensar que potser estava boig. Però el temps va demostrar que Tirèsies tenia raó.

Narcís va créixer com un nen sa i feliç. Quan va tenir setze anys, era tan maco que despertava l´admiració de tots. Van ser molts els joves i moltes les noies que es van enamorar d’ell, però ell mai no estimava ni desitjava a ningú. Una de les joves que estimava Narcís era la nimfa Eco. Eco era preciosa i molt bona, però havia estat castigada per la deessa Juno amb una terrible maledicció: Eco no podria parlar mai com la resta dels deus i dels mortals, no podria expressar mai amb paraules els seus pensaments i els seus sentiments, tan sols era capaç de repetir, de tornar les últimes paraules que sentia dir als altres.

Eco seguia el seu estimat Narcís pel bosc i els camps , però sempre s’amagava, ja que sabia que mai podria comunicar-li el seu amor.

Moltes vegades Narcís escoltava passes i el rumor dels arbusts on s´amagava . Llavors Narcís preguntava: “Qui està aquí? “ i sentia una veu que responia: “està aquí, està aquí, aquí...” Narcís deia : “Qui em persegueix” i la veu repetia: “persegueix, persegueix, persegueix...”. Un dia que en Narcís havia sortit a caçar, va notar que algú el seguia i va cridar amb veu potent: “ Surt d´aquí i vine a reunirte amb mi.”. Oh! Era el que Eco mes desitjava, reunir-se amb en Narcís . Surt del seu amagatall, s´acosta al seu estimat i intenta abraçar-lo. Narcís la rebutja i allunyant-se li diu: “Abans moriré que estimar-te a tu”. Eco va sentir que el seu cor es trencava de dolor i es va retirar a viure sola a les coves de pedra.

Un altre dia , Narcís cavalcava per la muntanya. Estava cansat, tenia set i per això es va internar dins del bosc, volia trobar una ombra i aigua per veure. Va trobar un paratge

preciós, hi havia arbres molt alts, gespa verda amb flors de tots els colors i una font. Una font d´aigua fresca i límpida, que resplendia com la plata. Era un aigua quieta i pura que no havien tocat ni els pastors ni cap dels animals del bosc. Ni tan sols una branca caiguda havia alterat la superfície cristal•lina d´aquella aigua, semblava un mirall . Horror! Aquell dia havia de complir-se la profecia del savi Tirèsies.

Narcís s’acostà per beure quan va descobrir la seva imatge reflectida a l´aigua. Va quedar immòbil, contemplant aquella criatura tan bella, aquell coll de marfil, aquella boca vermella, els cabells daurats, els ulls que semblen dues estrelles. No ho sap, però s´està enamorant de sí mateix. Intenta una i altre vegada abraçar i besar aquella imatge, però una i altre vegada aquella imatge s´esborra només que ell toca l´aigua. “Formosa criatura-deia en NarcísPer què no em deixes abraçar-te? Quan jo et somric, tu em somrius, quan jo obro els meus braços per abraçar-te, tu també els obres. Llavors per què no vens amb mi? Cap muntanya ni cap mar ens separa, només una mica d´aigua. Quanta estona va estar allà suplicant i fent turba amb les seves llàgrimes la imatge d´aquell mirall d´aigua. Ai! Es queixava constantment en Narcís. Ai! Repetia la jove Eco que l´estava observant. Finalment, esgotat i consumit per l´amor, va sentir que moria i va caure a l´aigua dient “Adéu”. “Adéu”, li va tornar la veu de Eco. Les Naiades, germanes de Narcís, van descobrir el cos mort. Plorant, van anar a preparar els funerals, però quan van tornar amb el fèretre el cos havia desaparegut i en el seu lloc van trobar una flor preciosa, de color groc, el Narcís. Tant van plorar les Naiades, que de les seves llàgrimes va sorgir un arbre símbol del seu dolor: el desmai.

I Eco? Tant patia que uns déus bons es van apiadar d´ella i per posar fi al seu dolor la van convertir en pedra, perquè la pedra no sent alegria ni pena. I d´ella tan sols queda la seva veu, o la seva tornaveu, repetint les últimes paraules que diuen aquells que visiten les muntanyes rocoses.

Maijo Fresno

9

EL REPORTATGE EL BARRI DE SANT PERE Sóc un edifici antic, d’un carrer molt antic, en un barri encara més antic, enmig d’una ciutat encara més antiga.

Això, que sembla un embarbussament o una endevinalla, no ho és. La nostra escola es troba en una zona de la ciutat que té molta història. Sovint no ens fixem en aquestes coses, però pocs nens poden dir que quan van a l’Escola passegen per davant de portes, balcons i finestres d’edificis medievals, renaixentistes, barrocs, modernistes, de la Barcelona industrial... o fins i tot excavacions arqueològiques que deixen al descobert restes de l’època dels romans!

Avui ens referirem a la història del nostre barri.

Sabeu d’on ve el seu nom?

Que potser Sant Pere hi va viure?

No. El nom del barri el dóna el Monestir i l’església de Sant Pere, que daten del se-

gle X (Fa més de mil anys!). Avui, però, en queda ben poc de la part del segle X, ja que l’edifici fou incendiat durant la Setmana Tràgica (1909) i altre cop durant la guerra civil (1936-39).

Des de l’església va anar sorgint el barri medieval i els tres carrers que avancen en direcció Oest i que duen els noms de Sant Pere més alt, Sant Pere mitjà i Sant Pere més baix. Hem de dir que no van ser gaire originals posant noms, els nostres avantpassats. Pràctics sí. Aquests noms ens ajuden a orientar-nos i saber en tot moment on tenim el Nord i el Sud. El barri va anar prenent forma i personalitat. El seu entramat laberíntic es mantenia dins del perímetre emmurallat de la ciutat, i pels seus carrers s’hi van anar instal•lant tallers i petites factories relacionades, sobretot, amb una indústria tèxtil que necessitava tenir una via d’aigua aprop. I la tenia.

Calc d’un mapa del s.XVII on s’identifiquen prou bé els carrers del barri.

10

EL REPORTATGE El Rec Comtal era el viaducte que portava l’aigua a la ciutat, i hi entrava pel nostre barri. La relació amb el món tèxtil es mantingué al llarg dels segles, i durant el segle XIX al barri hi havia més d’un centenar de fàbriques i tallers tèxtils.

El nostre barri també ha estat protagonista d’episodis heroics. En podríem destacar la defensa aferrissada que en feren els veïns, carrer per carrer, durant l’atac borbònic de l’Onze de Setembre de 1714. Fou per aquest punt per on l’exèrcit filipista realitzà l’atac final, i justament fou al Baluard de Sant Pere on feriren el conseller de la ciutat, en Rafael de Casanova.

Ja veieu que hem tingut una mica de tot, aquí. Què en queda d’aquell temps? Doncs la vitalitat comercial, nombroses botigues de majoristes que mantenen la tradició, el nom d’una bona pila de carrers i uns quants racons on encara es respira tot aquest passat i que anirem descobrint en aquesta secció.

Fins a la propera.

Oriol Garcia i Quera.

Defensa de la Plaça de Sant Pere durant la batalla de l’Onze de Setembre de 1714.

Diversos guardacantons del barri que protegien cantonades i portes contra el frec de les rodes dels carruatges.

11

LLIBRES La princesa i el pèsol.

Child, Lauren ; Borland, Polly. Barcelona : Ed. Serres, 2005 “Les princeses de veritat no creixen als arbres. Has d’esperar que elles et trobin a tu. I si alguna ho fa, solament per estar-ne segur, li prepares un llit amb dotze matalassos de plomes i a sota hi poses un petit pèsol. Després, espera que s’amagui la lluna i que surti el sol i si veus que es desperta amb el cos adolorit, sens dubte sabràs que has trobat una princesa de veritat.”

Versió peculiar d’aquest clàssic on els personatges, dibuixats, retallats i vestits, actuen dins d’una caixa de cereals pintada, com en un joc de miniatures.

Tot ben igual que una casa de nines on es desenvolupa cadascuna de les escenes en un to gairebé teatral.

El jardín de Babaï

Mandana Sada. Kókinos, 2005 “Babai, pronunciat Baba-i, és, en iraní, una paraula infantil que vol dir xai”.

El Babaï, el petit xai que vivia a les muntanyes de l’Iran, estava tan avorrit que se li va acudir inventar-se un frondós jardí. Després de buscar un tros de terra fèrtil, aigua i sol, hi féu plantar llavors i, les plantes i flors que hi van créixer eren tan boniques que van atraure a tots els animals de la contrada... aquell era l’indret més bonic que s’hagués mai imaginat per viure-hi!

La il•lustració utilitza estampats de catifes iranís, tot dins la gamma del roigs i el blaus, fet que li dóna un aire poètic i tradicional a la vegada.

Aquest llibre proposa una lectura en castellà i una lectura en persa, en sentit invers. Així doncs, el començament del conte en castellà es correspon amb la fi del conte en persa.

El Pastor Raúl : Una historia de ovejas

Muggenthaler, Eva. Pontevedra : Kalandra, 2000.

Aquests són els problemes que té en Raúl, un jove cuidador d’ovelles, en fugir cap a la ciutat, avorrit d’aquests animals i de la vida al camp.

S’esforça per fer les coses que fem quan vivim a la ciutat: anar de compres, pendre alguna cosa al bar, agafar el metro, anar a la pelu... fins i tot, quedar amb una noieta que li agrada... però de cap de les maneres pot treure’s de sobre aquella olor a prats verds i núvols blancs (cosa que, en canvi, enamora a tota la gent de la ciutat!).

La història es complica quan en Raúl s’adona que el seu ramat d’ovelles l’havia seguit i no tenia cap porblema per a instal•lar-se al seu nou pis, causant-li una pila de problemes...

Ironia, tendresa i poesia per a recordar als petits (i als no tan petits!) les coses bones de la vida al camp.

Cristina Ferrer

12

PASSATEMPS PÀNIC AL COLE:

Enmig de tant d’enrenou, el dia de Carnestoltes, aquestes mares no troben els seus fills.

Ajudeu-les a trobar-los!

13

LLETRA MENUDA / ELEFANTS UN DIA DEL MES DE NOVEMBRE, DESPRÈS DE PASSAR LLISTA I COMPROVAR QUE LA SAIMA ENCARA NO HAVIA VINGUT CAP DIA, VAM DEL NOSTRE PLANETA, LA TERRA. VAM SITUAR MARROC, QUE ÉS ON ESTÀ LA SAMIA ARA, VAM SITUAR-NOS A “LA BOLA DEL MÓN”, AL MAPA DEL MON... SITUAR ELS PAÏSOS ON HAVIEN NASCUT ELS NOSTRES PARES I EL GIAN PIERRE VA DIR: GIAN PIERRE: ELS PAÏSOS S’ENFADEN

AIXÒ VA ENCETAR UN ALTRE TEMA DE CONVERSA: PERQUÈ S’ENFADEN ELS PAÏSOS? QUE PASSA QUAN S’ENFADEN? DESSEGUIDA VA SORTIR LA PARAULA: GUERRA I EL RAFA VA CONTINUAR UNA CONVERSA QUE VAM REPRENDRE AMB MOTIU DEL DIA DE LA PAU. RAFA: LA GUERRA ES MUY MALA.

VAM BUSCAR QUADRES DE PICASSO DE GUERRA I DE PAU.

14

LLETRA MENUDA / ELEFANTS PARLANT DE PAU...PARLANT DE GUERRA MERCÈ: QUÈ VOL DIR PAU? QUÈ ÉS LA PAU? MEHDI: JO NO SAP RES DE LA PAU. RITA: QUE EM DEIXIS TRANQUIL VOL DIR QUE EM DEIXIS EN PAU ISMAEL: LA PAU ÉS ESTAR TRANQUIL. NAIM: ÉS UN NENE QUE ES DIU PAU. RAFA: PAU ÉS QUE ET DEIXIN TRANQUIL. CARMEN: LA PAU ES BUENA Y LA GUERRA ES MALA. RITA: LA GUERRA VOL DIR QUE LA GENT ÉS TONTA PERQUÈ MATA L’ALTRA GENT. LES ESCOPETES TAMBÉ SÓN TONTES. ISMAEL: LA GUERRA MATA LA GENT I TRENCA EL NAS I TOT. JANA: ÉS DOLENTA LA GUERRA ( HO DIU TOT PENSANT I NEGANT AMB EL CAP) NAIM: MATEN LES BOMBES I A MI AIXÒ NO M’AGRADA. RAFA: LA GUERRA NO ME GUSTA QUE ME MATIN Y QUE ME HAGAN DAÑO Y , A LA CASA, QUE LE MATEN TAMPOCO. LA GUERRA ÉS TONTA MEHDI: JO NO SAP RES DE LA GUERRA. UNAI: LA GUERRA ES MUY MALA PORQUE MATA A LA GENT. MATIAS: LA GUERRA ÉS MOLT DOLENTA I MATA LA GENT I NO M’AGRADA GENS. DUNA: LA GUERRA NO M’AGRADA I LA PAU SÍ.

RITA I ESTER: LA MAMA ESTA TRISTA SI MATEN AL BEBE. LA GUERRA ÉS TRISTA. JORGE: YO HE VISTO DOS CABALLOS A LA GUERRA, CORRIENDO, Y SE CHOCABAN Y SE VIÓ SANGRE Y ESTABAN A LA GUERRA. YOUSSEF: ELS CAVALLS ESTAVEN SALTANT....

JORGE: Y LOS MATAN. SELMA: ES BARALLEN I LA GUERRA NO M’AGRADA. MANAL: LA GUERRA TRENCA EL NAS I HA FET MAL I NO T’AGRADA. NOA: NO M’AGRADA MOHAMED: MI PAPA DIU EL POLICIA HA FET PUM, PUM PUM I ERA PETARDOS. MARTIÑO: LA GUERRA NO ES LA PAU I A MI M’AGRADA LA PAU. OMAR: ES PETARDOS. FÈLIX: SON PETARDS I COTXES DE POLICIA TOT ÉS MALO. MARIA: NO M’AGRADA PERQUÈ ÉS DOLENTA. NASSIMA: CARLA: (NO VA VENIR)

15

LLETRA MENUDA / ELEFANTS CADA DIA, QUAN TORNEM DE DINAR, ESCOLTEM MÚSICA PER COMENÇAR LA TARDA TRANQUILS. DURANT EL MES DE NOVEMBRE VAM ESCOLTAR LA INTRODUCCIÓ A LA SINFONIA “CLARO DE LUNA”. EL DIA 30 ENS VAM DESPEDIR D’AQUESTA BONICA MUSICA I EN VAM PARLAR: DUNA: M’AGRADA PERQUÈ JO A LA MEVA CASA TINC AL BETHOVEN. RAFA: M’AGRADA LA MÚSICA DEL BETHOVEN. MEHDI: M’AGRADA LA MÚSICA DEL BETHOVEN PERQUÈ “HAY” PIANO. RITA: M’AGRADA QUAN S’ACABA LA MÚSICA DEL PRINCIPI. ISMAEL: M’AGRADA PERQUÈ EM VA PER TOT EL COS I EM POSO TRANQUIL. UNAI: M’AGRADA PERQUÈ “SA” PENSA. MATIAS: M’AGRADA PERQUÈ EL BETHOVEN ESTÀ ENFADAT PERÒ TÉ UNA MÚSICA MOLT MACA. NASSIMA; “LA” BETHOVEN “T’AGRADA” PERQUÈ ÉS TRANQUIL•LA. CARMEN: M’AGRADA MOLT PERQUÈ ESTIC TRANQUIL•LA I “MOLA”.

OMAR: M’AGRADA EL BETHOVEN, SÍ.

FELIX: A MI M’AGRADA QUE TOQUI EL PIANO. MOHAMED: M’AGRADA EL BETHOVEN PÈRQUÈ M’AGRADA EL PIANO. NAIM: M’AGRADA MOLT PERQUÈ….. PERQUÈ SÍ!

JANA; MAGRADA LA MÚSICA DE BETHOVEN. ÉS BONICA. YOUSSEF: M’AGRADA LA MÚSICA DEL BETHOVEN. MANAL: M’AGRADA EL BETHOVEN I M’AGRADA LA TARDOR… PERÒ EL BETHOVEN ESTÀ ENFADAT. MARTIÑO: M’AGRADA LA MÚSICA DEL BETHOVEN PERQUÈ ÉS BONICA. MARIA: M’AGRADA LA MÚSICA DEL BETHOVEN PERQUÈ ESTÀ EL PIANO I M’AGRADA EL PIANO. LA NOA I LA CARLA NO HI SÓN. QUAN VINGUIN, ELS HO PREGUNTAREM. AL GIAN PIERRE, A LA SELMA, AL JORGE I A L’ESTER, EL BETHOVEN TAMBÉ ELS DÓ0000NA TRANQUIL•LITAT, MOLTA TRANQUIL•LITAT!!!

16

LLETRA MENUDA / GENIS “ EL NOM DE LA NOSTRA CLASSE “ Estimats lectors de la revista: Us voldria explicar com vam triar el nom de la nostra classe, que és els “GENIS”.

Els “GENIS” són persones que han descobert o inventat alguna cosa i el seu nom es recordat per sempre.

Be, anem a allò que volia explicar-vos.

El nom de la classe el vam triar de la següent manera: Va ser una tarda de tardor, valgui la redundància , vam començar a dir noms i més noms i la nostra mestra, la Pilar, els anava apuntant a la pissarra. La pissarra va quedar plena de noms.

A mi no me’n va agradar cap de tots els que els meus companys anaven suggerint. Al final va guanyar per majoria el nom de “ ELS CRACS”.

I a mi no em va agradar gens ni mica!. Però al dia següent la Pilar va comentar que li semblava que el nom de “CRACS” no quedava molt bé i el vam canviar per el de “GENIS”. Llavors sí que em va agradar!

A partir d’ aquest moment, ens vam començar

a entusiasmar amb aquest nom i vam fer el diari de “A bord”, vam agafar com a logotip una bombeta (de geni), ens vam posar les piles i a hores d’ ara ja coneixem un bon nombre de genis d’ arreu del món: genis de la pintura, de música, de les matemàtiques, de la ciència...

Cada vegada que estudiem un geni, posem la seva biografia en un dossier que ens ha facilitat l’ escola .

I així el podrem guardar per sempre!

Ara estudiem els “GENIS” amb molta il•lusió.

Oumayma, classe de 5è.

EL POEMA DELS JOCS FLORALS El poema que vàrem cantar el dia de la celebració dels Jocs Florals va ser l’Empordà de Joan Maragall, amb música del mestre Enric Morera, que el va convertir en una deliciosa sardana.

També en vam fer un mural que està exposat al hall de l’escola.Abans de fer-lo, vàrem fer cadascú el seu propi disseny. Aquí en teniu alguns.

Genís

LLETRA MENUDA / GENIS A la classe de Socials estem molt atrafegats estudiant L’Edat Mitjana

Aquest dibuix tant maco de la Karla representa un monjo medieval escribint un llibre. Estem segurs que la Karla col.laborarà en noves edicions del Tornaveu

Un castell medieval dibuixat per la Rudelyn.

Hem de dir que la Rudelyn ha guanyat un primer premi pels jocs florals. Tota una artista i poetessa!!

La Julia Ayala ha fet aquest dibuix d’un pagès medieval.

Això si que era treballar!

Els genis han demostrat que amb esforç i ganes es duen a terme projectes tant macos com aquest.

18

JOCS FLORALS / PROSA UNA HISTORIA INCREIBLE

parlant amb un, amb un esquelet que em demana el seu

Tots sabem que hi ha dos móns: el dels vius i el delmorts; tots coneixem el dels vius,

peroné- vaig

però...

respondre jo histèrica.

què em dieu deldels morts?.Jo visc

en un Poblet, no és ni massa gran, ni massa

-Tu ets nova per aqui, veritat?,

petit, ni amb molta gent ni tampoc es pot dir

com t´has mort?.

que està desert, és.... un Poblet normal i co-

-Queeee?- vaig dir jo sense

rrent com qualsevol altre, mai passava res. El

quasi aire.

més impressionant que podia arribar a passar

-Doncs això, que com et van

era que arreglessin la vorera, o que arribés

matar?.Tots

algun llibre nou a la biblioteca. Era dilluns per

aqui estem morts. A

els

que

estem

la tarda i al cole no ens havien posat deures,

mi, per exemple, em van ma-

així que només arribar a casa em vaig “spa-

tar amb una serra elèctrioca.

churrar” al sofà. Tot anava de meravella fins que....-Ju-

-Jo no m´enrecordo de que estigui morta- vaig respon-

dit, vine!-va cridar la meva mare. Jo ja em preparava per

dre desesperada.

córrer, però al final vaig anar on era ella perquè sabia

-Doncs si no t´han matat deu ser .....- va dir pensatiu.

que si no em quedaria sense “Operacion Triunfo”. Quan

-Que, que?- vaig dir jo ansiosa.

vaig arribar em va dir:

-Deu ser el rellotge del temps.-. Jo vaig cridar:

-Ves a passejar al gos, però dóna-li un passeig llarg, avui

-Si, si, ès veritat!, recordo que estava al camp, vaig

no l´he tret en tot el dia. Així, doncs, vaig agafar la seva

girar el rellotge de sorra i

corda, li vaig posar i ens vam anar cap al camp. En arri-

-Doncs aquest rellotge és el rellotge del temps.Dóna la

bar, “Sort”, que així es diu el meu gos, es va parar a

possibilitat de fer que

olfatejar el terra.

els vius visitin el món dels morts. Aquest rellotge no

-Què passa?- vaig preguntar. “Sort” es va posar a es-

s´havia trobat des de feia

carbar el terra i va sortir un rellotge de sorra. Jo el vaig

bilions i bilions d´anys.

agafar estranyada, el vaig mirar i vaig dir:

-Però...podré tornar a casa, no?.

-No posa res-. El vaig girar i de cop i volta tot va co-

-Es clar que si, només has de trobar el rellotge del

mençar a girar al meu voltant; semblava com si hagués

temps i girar pel costat

donat un munt de voltes.Jo ja estava a punt de vomitar

contrari del que havies girat abans per venir fins aquí.

quan vaig caure al terra. Quan em vaig aixecar estava

Només sentir això, vaig anar corrents fins el descampat

una mica “piripi”. De seguida em vaig adonar de que em

per trobar el rellotge.

faltava el meu gos, i vaig cridar:

Vam estar buscant el rellotge entre la sorra una, dues,

-Sort, Sort, vine!-.Ell va venir a l´instant, però....portava

tres, quatre (em faré

alguna cosa a la boca.

vella contant les hores), cinc, sis, fins set hores, però al

-Què és això?-.Li vaig obrir la boca i li vaig treure: el que

final el vam trobar.

portava era un òs!.

Vaig agafar el meu gos en una mà, el rellotge amb

-Qui t´ha donat aquest ós “Sort”?-.En aquell moment

l´altra i mentre tornava al

vaig veure de lluny la silueta d´un home, d´un home

meu món li vaig dir a l´esquelet:

molt prim, gairebé semblava un esquelet. Ai Deu meu,

-M´en recordaré de tu i del teu peroné tota la vida.

que és un esquelet. Quan va arribar al meu costat em va

Em vaig trobar al descampat del començament passe-

dir fet una fúria:

jant el meu gos. El vaig

-Escolta nena!.El teu gos és un mal educat; m´ha tret el

agafar i vam anar cap a casa.

peroné!-. En aquell moment em vaig quedar “al.lucina-

-Mama, mama, ai ja som aqui!-vaig dir jo més contenta

da”, i mentre em pessigava em deia a mi

impossible.

mateixa: “Desperta Judit, desperta, és un malson”. I

-Filla meva, menys mal que t´he dit un passeig llarg,

l´esquelet em va dir:

per que si no...

-No et pessiguis més, nena, que l´únic que aconseguiràs són blaus, que et passa?.

-Que què em passa?, doncs que estic en mig de nose on, sense saber que fer i

-Mama, ha sigut un passeig llarguíssim.

Judit Quintanilla Aribó Classe de 6è / 1er PREMI

19

JOCS FLORALS / PROSA EL MIRALL MÀGIC Un dia a la meva classe va arribar un noia nova, que es deia Lara. Sempre portava pantalons molt ajustats, una samarreta, unes ulleres que semblaven de l´Edat Mitjana i unes sabates. A més a més , tenia la cara plena de pigues i era molt baixeta .

Dues setmanes més tard d´arribar i d’ haver fet un munt d´amics, la van informar que en unes setmanes farien una obra de teatre i que a ella l´hi havien donat el paper principal. Quan va sentir això, la Lara va fer un salt d´alegria i va dir entusiasmada.…

- Que guai!Faré de protagonista en una obra de teatre!!!-.

Els seus companys la van estar animant molt les últimes setmanes. En arribar el dia de l´obra, tots estaven molt nerviosos. Mentre s´obrien els telons, en un petit racó, la Lara va ensopegar i sense voler va tirar totes les coses que hi havia sobre la taula. La Lara va veure un mirall preciós, molt ben decorat. De sobte, del mirall va sortir una veu dolça: -Lara, ja que m´has trobat, et concediré un desig.-Va dir-li el mirall.

La Lara com a desig va demanar-li ser la més bonica de l’ institut. En un tancar i obrir d’ulls, la noia era tan bonica que, en mirar-se al mirall es va abraçar ben fort a ella mateixa.

Després de l´obra, en els vestidors, la Lara es va canviar volant perquè no volia que marxessin tots els nois. Malauradament, ja se n’havien anat tots i cadascun d´ells. En tornar a casa, se’n va anar correns cap a la seva habitació, perquè no volia que la veiés ningú. En Max, que és el seu llor amic després de les noies, és clar, la va anar

a veure per feliçitar-la per l´obra, que havia estat realment fantàstica. La mare de la Lara li va ensenyar el camí cap a l´habitació de la Lara. Però abans va passar la mare per avisar-la que havia vingut un amic seu i que venia cap a la seva habitació.

En Max, va veure-la i va quedar bocabadat, era com si hagués vist un àngel, estava radiant. Després, en Toni i la Lara van estar parlant una bona estona i sense voler ella va ensopegar amb una goma que hi havia per terra i va caure a sobre d´ell.

Tots dos es van posar molt vermells i de sobte en Toni es va convertir en un monstre horrorós.

-AAAAAH!!!!-.Va cridar la Lara.

-En Max s´ha convertit en un monstre horrible!!!!.Va cridar encara més fort.

Era un monstre de color blau quatre ulls i setze potes. La Lara, contenint-se, no va cridar més, però sense fer soroll, va obrir la porta del traster i va entrar el monstre.(EnMax). Al dia següent, la Lara va explicar a les seves amigues el que li havia passat la nit abans. Al cap d´alguns dies les seves amigues ja havien trobat la solució al seu problema, van anar juntes a dir-li que ja sabien com es podia arreglar. Ella va dir que li semblava una bona idea. Totes les amigues van anar cap a casa de la Lara, van agafar i trencar el mirall.

Perquè era l´única manera de tornar a veure en Max en estat normal. Però també perdria tota la popularitat amb els nois.

Quan en Max va tornar al seu estat habitual, la Lara va estar pensant que tot això havia estat com una mena de lliçó per a ella.

Per fi la Lara va comprendre que no es pot ser tot al mateix temps.

Akane Laherta Artieda Classe de 5è / segon premi

EL REI I LA REINA Vet aquí una vegada, en un país molt llunyà, hi havia un rei i una reina que van perdre a la seva filla. Volien veure a la seva filla, però no podien veure-la perquè la seva filla estava a Barcelona i els seus pares vivien a l´Àfrica i com que no la podien conèixer van pensar

d´anar a Barcelona per només veure a la filla. I quan la van veure, la seva filla estava tan contenta que va plorar i així acaba i tot això que us he explicat és ben veritat.

Ana-Marie Jardomeo Pancho Classe de 2n / 1er Premi

20

JOCS FLORALS / PROSA EL GEGANT DE SANT MARTI En el poble de Sant Martí vivia un gegant i tothom tenia por. Una vegada un nen se li va apropar i li va preguntar si volia ser el seu amic. El gegant li va respondre que si, que serien amics i jugarien junts. El dia següent s´en va anar al parc a jugar i com s´anava fent tard, el nen va dir al gegant que anés a menjar a casa seva.

El gegant li va dir que no perquè li tindrien por i el ferien fora. El nen li va dir que no es preocupés, que ja li diria a la seva mare que no feia res.

Aleshores s´en van anar els dos a casa del nen a menjar. El nen va arribar a casa i li va preguntar a la mare que hi havia per menjar.

La mare li va dir que ja sabia que hi havia macarrons. Que bé va dir el nen, al gegant no li agradaven, però es va amagar a l´habitació a menjar.

El gegant va menjar tant poc que encara tenia gana i li vas preguntar al nen que hi havia de postres. Hi havia un pastís de poma boníssim. El gegant quan va sentir la paraula poma, va dir que era la seva fruita preferida i que menjaria un tros ben gros.

El gegant de tanta emoció va sortir de l´habitació i va anar cap al pastís, va veure a la mare i li va dir: Hola , senyora!. La mare el va veure i li va dir, fent-se la simpàtica: Hola, gegant de poble, que vols tastar el pastís?. La mare va veure que no era tan dolent i li vas donar un tros de pastís.

La mare quan va sortir al carrer li va dir a la gent que tenia el gegant a casa.

Totes les mares van anar a veure´l i el gegant els va dir: Hola, senyores, que voleu un tros?. Les ,mares van veure que era simpàtic i van seure amb ell i van menjar . I conte contat, ja s´ha acabat.

Maria Pruna Torres Classe de 3r / 1er Premi

EL FANTASMA DE LA SAGRADA FAMILIA Un dia, cinc nens van anar a la Sagrada Família i van jugar a detectius. Van investigar i van trobar un fantasma, i no sabien que no tenia ni família ni amics. Era un problema molt gran. Van seguir investigant i van tornar a trobar el fantasma. El van capturar i van saber que no tenia amics. Van amagar-lo perquè la mare no el veies.

Van jugar amb ell i la seva mare no ho va descobrir mai i ara el fantasma ja te família i també amb qui jugar.

Conte contat, conte acabat.

Joan-Manel Martín Hernández Classe de 2n / segon premi

LA BRUIXA MARAGDA En un poble encantat vivia una bruixa que es deia Marada i era molt bona en bruixeria, podia fer molts encanteris.

Un dia, els nens més trapelles del poble, van llençar amb força pedres a la finestra de la bruixeta. Tot just començava a esmorzar quan de cop i volta es va sentir un crac!!, la Maragda va fer un crit d´espant que es va sentir per tot el poble. Els nens espantats van fugir, però la nostra bruixa no es va quedar de braços plegats , no , no ; va fer un encanteri per escarmentar-los i els va transformar en ratolins.

Des d´aquell dia, en aquell poble màgic, es veuen dos ratolinets que tiren molletes de pa als vidres de les cases i ara la Maragda viu tranquil. la.

Sònia Cussó Canales Classe de 4t / segon premi

21

JOCS FLORALS / POESIA EL VOLCÀ

EL MEU ANIVERSARI

El volcà ha esclatat i una casa ha trencat.

La família trista està i no para de pensar però jo explicaré un acudit i riuran tota la nit.

Anton Vega Méndez Classe 1er / Segon premi

Pel meu aniversari sempre em regalen diccionaris i així sé què són els dromedaris, però no estic pas trista perquè jo de gran voldria ser lingüiista

LES ESTRELLES BRILLEN Hi ha estrelles que brillen tant que em fan saltar i recordar el cel quan arriba la nit Olatz Etxarte Casas Primer premi / classe primer

ELS GENIS Els genis més genials són molt originals. amb Mozart o Picasso, la música i la pintura són confitura.

Cervantes, amb la seva barba i bigot, Quan el veus, oblidar-tén no pots.

I per això la nostra escola porta el nom de l´autor del Quixot.

Hans Christian Andersen, amb la gran imaginació que porta a dins, fa contes per als més petits.

Einsten va inventar la teoria de la relativitat, i això va canviar la humanitat.

Gabriela Mistral, un geni total; va escriure llibres per a grans, petits i mitjans.

I aquests són els meus genis preferits.

Són cinc!. I des d´ara, per a mi Seran sempre els meus amics.

Rudelyn Ilao Unciano Classe de 5è 1ER PREMI

Sara Hernández Lorés Classe de 4t Primer premi SANT JORDI Sant Jordi mata el drac amb un cop de llança al cap.

Sant Jordi se’n va anar i a la princesa va deixar.

La pena de la princesa al seu cos es va quedar.

Sant Jordi se’n va anar i no va tornar.

Marc Masó Fort Classe de 3r 2N Premi L´AIGUA L´aigua és font de vida però si en prenem en gran mida, al final s´acabaria i el nostre món s´assecaria.

Tots l´aigua fem servir per cuinar i per bullir, per anar polit i net, i també per treure´ns la set.

Amb una mica que estalviem els llacs omplirem, la sequera s´acabarà i ningú més patirà.

Tots, amb poc que fem, no permetrem que la nostra Terra es converteixi en un desert sense frontera.

Beatriz Piniello Castillo Classe de 6è 2N Premi

22

ESPORTS / BÀSQUET Els nostres nens i nenes han demostrat a les diferents categories que son grans competidors, tot i sempre mostrant un alt sentit de l’esportivitat. Aquí us mostrem algunes fotos que ens han arribat que demostren que tenim present i futur. Estem molt orgullosos del vostre esforç.

23

A TOTS ELS NOSTRES COL.LABORADORS:

GRÀCIES! LLIBRERIA MONTSERRAT EDITORIAL STUDIUM C/BEATES, 8

TEL/FAX-933190078

ENMARCACIONES MARCS ARIAS SL 933190061 SANT PERE MES BAIX 16

FRUTERIA LA MAÑA ALVAREZ DE CASTRO 10

KIOSKO ANGEL FRANCESC CAMBÓ 23

AV FRANCESC CAMBÓ 30-36

VOSALTRES FEU POSSIBLE ELTORNAVEU 24