Revista tornaveu 13

Page 1

13 : 1 + 2 1 ! s u e v a n

tor


2

Tornaveu


Editorial

— 13 números!

Aquests de la Tornaveu han hagut de publicar 13 números fins que s’han decidit a donar-me la paraula a mi, a algú del barri Gòtic. Ja era hora! No se’n parla mai, del nostre barri. Els de Gòtic no tenim veu en aquesta revista. Diria més: estem silenciats! Tot és omplir pàgines sobre el barri de Sant Pere i Santa Caterina, com si no hi hagués res més. — Home, l’escola està situada al barri de Sant Pere. — Sí, però no totes les famílies som d’aquest barri. N’hi ha moltes que venim del Gòtic, eh!, travessant cada matí la via Laietana, que pel que sembla és la Gran Frontera. — Sant Pere és l’entorn més proper al Cervantes. És natural que la revista en parli. — Sempre i només sobre el vostre estimat barri? No ho trobes excessiu? Però això té una explicació: la gent de l’equip de redacció són gairebé tots del barri de Sant Pere. I encara et diré més: els de l’equip anterior també eren de Sant Pere. Ah! Són el pinyol del Cervantes. Que no t’adones que han muntat un lobby? Per això la informació sobre el Gòtic està vetada.

Sumari Editorial.

3

Lletra menuda - Jocs Florals’13

13 Al meu país... Japó 14 L’escola i el comerç 16 Hem petat la xerrada

Pòster central - Treballem Lola Casas El nostre barri

20

Què és el Consell Escolar? Explica’m què fas...

26

Els fogons del Cervantes Voleu saber...

30

Els meus anys al Cervantes

34

Calaix del Tornaveu

— Ho dius perquè tu també ets del barri de Sant Pere! Doncs sàpigues que si vosaltres teniu un rec comtal, nosaltres encara més, nosaltres tenim un aqüeducte romà. I si al vostre barri hi vivien menestrals i artesans medievals, en el nostre hi ha palaus d’antics reis i de presidents actuals. I que ja en tenim un tip, dels articles d’aquest ninotaire aprenent d’historiador!

Un, dos, tres... Cervantes!!!

En aquest moment de màxima tensió s’alça una veu oportuna enmig de la discussió: — Què és aquesta baralla? Què se n’ha fet del tarannà que ens dóna fama? El respecte i la convivència del Cervantes són bandera. Si ens diem escola del món, a què treu cap aquesta guerra? La diversitat conforma l’essència i el sentir de la Tornaveu. Tots hi som cridats, tant és la procedència!

18

22

28

— Ostres, em sembla que en fas un gra massa.

— Ah! Això sí que no t’ho deixo passar! Em sembla que al final rebràs!

4

32 35

Equip de redacció: Laia Arnal, Montse Ferrando, Cristina Ferrer, Alberto Malavia, Gemma Salas, Rut Sol, Maria Sol i l’equip de mestres de l’escola.

Moltes gràcies a tothom que ha col laborat! El Tornaveu és la vostra revista. Si teniu qualsevol idea per a un proper número envieu-la a la nostra adreça electrònica:

revistatornaveu@gmail.com Trobareu una versió electrònica del Tornaveu al bloc de l’ampa:

http://ampacervantes.blogspot.com/

Tornaveu

3


Lletra menuda - Jocs Florals ’13

44

Tornaveu Tornaveu


L’AVIÓ

EL GAT EL GAT S’ENFADA PERQUÈ HI HA UN NÚVOL.EL GAT ESTÀ A L’HERBA I NO VOL QUE PLOGUI PERQUÈ VOL JUGAR. Violeta Naya - P3

UN AVIÓ ESTAVA PASSEJANT PEL CEL. UN NEN QUE ESTAVA VOLANT ES VA FER UN COP AMB L’AVIÓ I LI VA SORTIR UN BONY.

LA PAPALLONA TROBA...

LA MARE DE LA PAPALLONA HA MARXAT I LA FILLA S’HA ESCAPAT AL CARRER. S’HA PERDUT I LI HAN ATROPELLAT EL PEU. LA PAPALLONA TROBA UNA BANDERA I DIU: “ESTIC AQUÍ MAMA” I LA MAMA L’ESCOLTA I LA TROBA.

Sara Saldi - P3

UN MÓN DE XUXES

Maria Pérez - P4

MIG MÓN ESTÀ TOT FET DE XUXES FINS I TOT LES CASES I L’ALTRE MIG ÉS NORMAL. Olivia Hernández - P4

Tornaveu

5


Lletra menuda - Jocs Florals’13

EL SENYOR QUE NO SABIA TOCAR...

LA GIRAFA DE LA SABANA HI HAVIA UNA VEGADA UN SENYOR QUE HAVIA DE “CANTAR” EN UN CONCERT. HAVIA DE TOCAR UNA TROMPETA I NO EN SABIA. VA FER CLASSES, HI VA ANAR DOS DIES I DESPRÉS VA FER EL CONCERT. Gael Garay - P5

UNA GIRAFA QUE VIVIA A LA SABANA UN DIA VA ARRIBAR A LA CIUTAT DE BARCELONA. ERA GEGANT, MÉS ALTA QUE ELS EDIFICIS I VA DECIDIR ANAR A VIURE AL ZOO. Martí Ors - P5

LA VACA QUE SEMPRE S’EMBRUTA HI HAVIA UNA VEGADA UNA VACA QUE VA TREPITJAR UNA CACA. DESPRÉS VA CRIDAR A LA SEVA AMIGA PERQUÈ L’AJUDÉS A RENTAR EL PEU. ESTAVA A CASA SEVA I VA RENTAR-SE EL SEU PEU. VA ANAR AL LABAVO, I COM QUE ERA MOLT PATOSA, ES VA TORNAR A EMBRUTIR AMB L’AIGUA. I LA VACA ES VA MAQUILLAR I ES VA CAURE TOT EL MAQUILLATGE A SOBRE. SE’N VA ANAR AL MENJADOR, VA MENJAR I VA CAURE L’AIGUA, I ES VA ANAR A RENTAR. ES VA TORNAR A RENTAR I VA ACABAR DE MENJAR, I VA AGAFAR UN PA, ES VA CAURE A TERRA, ELLA ES VA ENTREBANCAR AMB EL PA I VA CAURE PER LES ESCALES. I VA FER ENFADAR A LA SEVA AMIGA I ES VAN BARALLAR I NO VA TORNAR MAI MÉS A CASA DE LA VACA. Pseudònim: DIOGENES Categoria: A1 Autora: Dominique Dionela Abraham - 1er

6

Tornaveu


Poemes amics

LA GOMINOLA VAIG COMPRAR UNA PERA I ME LA VAIG MENJAR AMB UNA CULLERA. M’HAN COMPRAT UNA GOMINOLA I QUAN LA MENJO EM FA MAL LA GOLA. EL METGE NO ME LA PODIA TREURE. DESPRÉS VA AGAFAR UNA LLANTERNA I LA VA VEURE. EL METGE EM VA DONAR LA MEDICINA I EM VA QUEDAR LA GOLA FINA. Pseudònim: ABDERRAMAN Categoria: A1 Autor: Mohamed Amin Mahboub - 1er

EL SOL I LA LLUNA Fa molt de temps, hi havia el senyor Sol i la senyora Lluna, eren germans. Un dia, a la nit, quan tots dormien, va entrar un mag dolent i va agafar una ampolla amb una poció màgica que tenia guardada a la butxaca i li va donar a la Lluna i va marxar. Al cap d’uns dies, a la Lluna li van créixer els cabells. A la Lluna no li agradava tenir tants cabells. El Sol va venir per demanar ajuda a tots els planetes, a tots els núvols. Tots van voler ajudar-la, per veure si podien fer alguna cosa. Van anar a buscar qui havia estat. Van trigar dies i setmanes, fins que van trobar el castell del mag, que semblava molt sospitós i van trucar al timbre. El mag va obrir la porta. El Sol li va preguntar si havia estat ell qui havia donat la poció màgica a la seva germana la Lluna. El mag va respondre que havia estat ell, que li feia molta gràcia que la Lluna tingués cabells. El sol li va dir: - Mira, mag, li hauries de tornar els cabells que tenia abans. El mag va acceptar, i li va donar una poció, però equivocada. La Lluna es va quedar calba. El sol aquesta vegada es va enfadar i va dir: - Ja estic fart! Si no li dones la poció, t’entregaré als Mossos d’Esquadra. El Sol va anar de castell en castell i va anant provant les pocions. Van passar uns dies i la Lluna no volia sortir de casa fins que el Sol arribés. I, el Sol pobret, dia i nit, a veure si podia trobar la poció. Quan per fi, va aconseguir la poció, va anar a casa corrent. Li va dir que havia fet la poció i li va donar a la Lluna. La Lluna va donar les gràcies al seu germà. El Sol va donar les gràcies als Planetes que ells tant bé havien cuidat de la seva germana mentre estava tota sola. Conte contat, ja s’ha acabat. Pseudònim: Mikaela Wholan Categoria: A2 Autora: Viki Méndez Sierra - 2n

Tornaveu

7


Lletra menuda - Jocs Florals’13

INSTRUMENTS de CORDA Quan estic sota el pi, toco el violí. Quan estic al cel, toco el violoncel. Toco el trombó I em menjo un bombó. Quan toco la guitarra m’avorreixo com una paparra! Pseudònim: Rubí de Foc Categoria A2 Autora: Andrea Naya García - 2n

MANDONGUILLES Les mandonguilles són un plat que m’ encanta a mi. Aviat us hauré explicat que la meva mare les fa així. Amb carn picada, sal, ou i pa ratllat ben preparada i tot barrejat. Pilotetes rodonetes banyades en tomàquet triturat, com vermelles pometes hauran quedat. Pseudònim: Skate Categoria B1 Autor: Lluc Farré Ferrando - 3r

DE MARROC A BARCELONA Jo visc a una ciutat de Marroc que es diu Raselma i he vingut a Barcelona de vacances. Passejo per Ciutat Vella,veig el Palau de la Música i l’escola Cervantes. Diuen que Cervantes era un senyor molt antic que era escriptor. Per això també hi ha un carrer que es diu Cervantes. Passo pel passeig de les Rambles i d’allá m’en vaig al teatre del Líceu. És tan bonic que hi entro i sento uns músics tocar instruments. Ho fan molt bé. A Barcelona,a més a més de passejar i conèixer llocs de la ciutat he comprat una faldilla molt mona,un vestit i un conjunt del Barça. També un retrat que m´han fet a mi, super graciós . I unes joies maquíssimes. M´ho he passat molt bé i he tornat molt contenta cap a Marroc. Pseudònim: Formiga amiga Categoria: B1 Autora: YsminZaaraoui El Kebdani - 3r

8

Tornaveu


EL CUC I LA PAPALLONA Hi havia una vegada una papallona molt bonica que li agradava molt volar. Un dia es va trobar un cuc molt petit que es va espantar quan la va veure. La papallona li va dir: - Tranquil no et faré mal! - Vols que et porti a casa teva? - li va preguntar. El cuc va dir que sí, va somriure i es va posar entre les ales de la papallona, i ella se’l va emportar volant. Resulta que el cuc vivia al costat de la papallona i aquesta no en sabia res de res, sempre s’havia preguntat què hi havia en aquell forat de la terra, i ara ja ho sabia. El cuc es va anar fent gran, gran, i molt gran fins que va fer un capoll i es va quedar a dins, i així va passar el temps fins que va arribar la primavera. Va sortir del capoll amb unes ales tan boniques que brillaven amb la llum del sol. Quan la papallona el va veure li va ensenyar on podia viure. Aleshores es va adonar que ella no sabia el seu nom i li va preguntar: .- Com et dius? .- Ell va respondre: .- Pablo! La papallona va recordar que tenia un cosí que també es deia Pablo i sabia que tenia una marca de naixement, la papallona el va mirar i va veure aquella marca de naixement, i es va quedar impressionada. I li va dir: .- Ei! Sabies que sóc cosina teva? .- Ell va dir que sí!!! .- Sí, t’ho he estat amagant des de fa molt de temps i ha estat molt divertit. .- Ella li va dir: .- Ah, doncs no té gràcia! - Sí que en té! Van riure molt i van començar a fer-se pessigolles, i a volar els dos junts i així s’acaba el conte. Pseudònim: Rosita Categoria: B2 Autora: Angelis Méndez Sierra - 4t

EL MAR BUFA El mar bufa amb força, les pedres se’n van, les algues se’n van, i les arrels es queden. Se’n van amb velocitat. Les onades i les gavines, volen pescar, mentre en el mar les onades fan volar. Arriben els pescadors, no troben res per pescar. Salta la balena i la volen agafar. El mar bufa amb força. I la barca a l’illa va, amb la balena a saltar. La barca destruïda està, els nois de l’illa se’n van fins a la costa arribaran. I a l’illa de Marcos, es quedaran. Pseudònim: Super Sayan Categoria: B2 Autor: Omar Falah - 4t

Tornaveu

9


Lletra menuda - Jocs Florals’13

UNA SETMANA A LA SELVA Avís: qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. L’ Asha és finlandesa, esquimal. Viu amb la seva mare, ja que el seu pare va morir fa 10 anys. De mascota té un husky que li va regalar el seu pare. L’Asha té 15 anys i canta a la millor coral de Finlàndia, al prestigiós Cor Tapiola. Hi va entrar quan tenia 9 anys. T’explicaré com. Un migdia de febrer, l’Asha tornava de l’escola ensopegant la foscor. En arribar a casa va trobar la seva mare parlant amb dues dones molt estranyes. Ràpidament es va amagar darrere de la porta posant l’orella al forat de la clau. - Ens han comunicat que l’Asha, la seva filla, té dots musicals excel•lents, justament el que necessitem - Deia la dona de la dreta –Toca algun instrument? - Sí, toca el violí i també la flauta barroca. Vegi-ho vostè mateixa- Va dir la mare de l’Asha mentre li ensenyava uns papers. - Tingui això- La senyora de l’esquerra li va donar una carta certificada- Doni’ns una resposta aviat. La mare va obrir la carta, la va llegir i ... - Impossible! L’Asha no pot anar al Cor Tapiola, és un gran honor. A més, a la carta diu que ha de tenir caràcter. La meva filla és molt tímida, no suportaria cantar davant tanta gent. - Oblidi-ho això. Li hem preparat una expedició a Mèxic per posar a prova el seu caràcter. Ho posa al final de la carta.-Tornava a dir la de la dreta- Aquest és el nostre telèfon i el nostre correu electrònic. Fins aviat!- I van sortir per la porta. La mare va llegir la targeta que li havia donat la dona. Llavors va entrar l’ Asha i li va preguntar : - Quan me’n vaig? Una setmana després, l’Asha, era en un helicòpter a Mèxic entre unes muntanyes encara no explorades. - On anem?- Deia l’Asha, que havia estat tot el viatge en silenci però no podia aguantar més. - A una selva perduda de la qual encara no s’ha fet cap mapa. -Contestà el pilot – Et deixarem al bell mig de la selva, en una clariana, hauràs de sobreviure durant una setmana i tornar a la clariana on et recollirem. A la motxilla només duràs: un sac de dormir, una llibreta amb bolígraf i un arc amb fletxes per caçar i no morir-te de gana. - Ah! i un paquet de galetes! Uns minuts desprès l’ Asha era a la clariana molt contenta. Acabava de trobar un rierol! El rierol era al costat de la clariana, o sigui que no es podia perdre. Va decidir que es muntaria una cabana amb branques. I dit i fet! En dues hores tenia un sostre per si plovia i un terra per no enfangar-se els pantalons. No calia fer-se parets, ja que feia molta calor. Va col•locar amb cura el sac de dormir al terra de la cabana, i a sobre d’un tronc, el paquet de galetes, unes móres que havia trobat i la llibreta. Després va agafar l’arc i les fletxes i va sortir. En veure un esquirol no va dubtar i li va llançar una fletxa que va encertar. En tornar a la cabana va deixar l’esquirol al costat de les galetes i va sortir a berenar les móres i una galeta. - Aparteu les criatures!!! - Qui era que cridava? Es va apartar i ... “PATAPAM!” Un home vestit amb una brusa, uns pantalons de caçador i un collaret d’ullals va aterrar al seu costat com caigut del cel. Tenia la pell fosca, els cabells negres però uns ulls blaus i profunds com el mar. També tenia una barba tan espessa que li tapava la boca. L’home es va aixecar amb prou feines i va dir amb veu melancòlica: - Qui ets? Què fas aquí? - Em dic Asha, i tu?- Li va preguntar, convençuda que era un bon home. - Jo, jo, jo, jo. Asha és un nom indi! benvinguda a la nostra terra, amiga meva. - No, no, jo sóc finlandesa, tot i que tingui un nom indi. - Mentidera. Ja!- Va dir, pensant-se que mentia - Jo em dic Tamay. L’ Asha i en Tamay es van fer molt amics i en Tamay li va explicar la seva vida. Es veu que en Tamay era d’una tribu descendent dels maies que tot i ser cristians, encara conservaven les creences dels seus avantpassats i temples d’antics déus (encara que no els fossin fidels). De petit, en Tamay era molt trapella. Com que creia que era capaç d’aprendre els costums dels maies es va escapar de casa i va anar a parar a aquesta selva. Després de 30 anys a la selva encara no havia après tots els secrets de la naturalesa, tot i que en sabia molt. Van sopar la carn de l’esquirol, en Tamay es va adormir a la gespa tot mirant les estrelles i l’Asha al seu sac de dormir. Al matí següent en Tamay li va explicar que estava buscant el tresor del déu Kuti i li va preguntar si el podia acompanyar. Com que l’Asha li va dir que sí, després d’esmorzar unes móres i una galeta cadascú va anar a buscar el temple.

10

Tornaveu


En

Després d’una hora i mitja de camí l’Asha, plena de curiositat, va preguntar: - I saps exactament on és? - Bé, més o menys. L’únic que sé és que és a sota la cascada del sol i suposo que es tracta d’una cascada que hi ha al costat del gran baobab, que és cap a on anem ara. - Baobabs a la selva?-va dir l’Asha estranyada. - Sí. Es veu que algú l’havia plantat i és tant fort que no s’ha mort. - Que estrany. - Ja em arribat! Prou de xerrameca i contempla el meravellós paisatge. Era un lloc preciós i la cascada brillava, però no hi havia cap baobab. - El baobab és a l’altra riba del riu. En Tamay va apropar-se a la cascada i... Va desaparèixer! L’Asha va fer el mateix i... voilà! La cascada era com una cortina d’aigua a l’altre costat de la qual hi havia una gruta i allà era en Tamay. Van endinsar-se a la gruta i de sobte un forat va obrir-se i ells van caure a dins. Acabaven de trobar el temple! Les parets eren d’or ple de dibuixos de déus. Van caminar una mica fins que van trobar un lloc on el camí es dividia en dos. Van escollir el de la dreta i després d’una bona estona van arribar a una sala que tenia un dibuix molt estrany al terra. Segons en Tamay allò era el mapa del temple, o sigui que es va copiar el mapa a la llibreta i van seguir caminant segons el mapa. Hi havia trampes, però amb l’ajuda del mapa no van caure en cap. Portaven així ja dues hores quan van veure una rata i després de caçar-la se la van menjar, a més, hi havia moreres dintre el temple, o sigui que no es van morir de gana. Portaven així ja tres dies fins que van trobar la sala del tresor. Era un llibre sobre els maies! Li va dir a en Tamay que se’l quedés ell i en tres hores eren a una altra sortida del temple. Els dies van passar ràpidament i quan va venir a buscar-la amb l’helicòpter no se’n volia anar, però quan li van dir que havia entrat al Cor Tapiola es va posar molt contenta. Pseudònim: Acordionista Categoria: C1 Autora: Júlia Naya García - 5è

ra o h

tots i tote a a n s! bo

QUAN ESTÀS SOL Quan estàs sol, com un mussol. Trist, i poc feliç. I creus que et falta alguna cosa, et falta l’alegria. I com la puc trobar? et deus preguntar. Jo sé la resposta, i us explicaré com ho pots fer. Fes amics, juga amb ells. I ja veuràs, com així la trobaràs. I mai més, sol estaràs. Pseudònim: SOL Categoria: C1 Autora: Violeta Hernández Arnal - 5è

Tornaveu

11


Lletra menuda - Jocs Florals’13

Una nit terrorífica Fa poc, a l’escola, vaig tenir la mala sort de trepitjar “EL FÀSTIC”, una brutícia enganxosa que hi ha al terra del pati. En aquell moment volia que el món se m’empassés. Els alumnes deien que si tocaves “EL FÀSTIC”, et passaria quelcom dolent, però no sabíem què. Tots els nens em miraven amb curiositat i estranyesa, com si m’hagués caigut un malefici. Vaig estar neguitós i nerviós durant tot el dia. Abans d’anar a dormir, vaig sentir uns sorolls que provenien del soterrani. Com que no sóc gaire poruc, però tampoc gaire valent, no vaig saber què fer. Em volia moure, però no podia. Estava suant, i no sabia què m’estava passant. Van passar hores o, si més no, això em va semblar. Finalment, vaig decidir anar a veure què era i, amb totes les meves forces, vaig aconseguir donar l’ordre de caminar a les meves cames. En baixar el primer esglaó se’m va començar a glaçar la sang, els pèls se’m van posar de punta, estava pàl•lid com un full de paper, el meu cap anava per una banda i el meu cos per una altra i les cames no em responien. Els meus pares eren fora sopant, i si els trucava seria home mort. Estava sol, ben sol. En aquell moment vaig intentar cridar però la veu s’ofegava abans de sortir. Amb grans dificultats vaig encendre el llum però no funcionava i, tot seguit, caminant a les fosques, vaig ensopegar amb els trastos de la feina del meu pare fets pols. De sobte, el llum es va encendre i vaig veure què era allò que m’havia espantat: era la rentadora!!! Vaig esclatar a riure i no podia parar. Tot tornant a la meva habitació, estava molt més tranquil, fins que, passant per davant del dormitori dels meus pares vaig veure... el llit sense fer!! Llavors... qui havia encès la rentadora??? Pseudònim: Cochino pio Categoria: C2 Autora: Uma Talluri Ferrer - 6è

AMOR INSUPERABLE La unió d’aquelles dues mans velles demostrava què és l’amor. Unes mans d’un matrimoni i una portava un anell d’or. Van unides amb el temps, amb l’esperança i amb l’entrega de ganes de fer-ho tot per l’altre. És la suavitat i la tendresa de les mans dels meus avis, que descansen en pau.

Pseudònim: ANXOVIS Categoria: C2 Autora: Anne Sophie Vallvé Daussà - 6è

12

Tornaveu

Aquelles mans no necessiten ulls, són dos imants inseparables per la força de l’amor.


Hem petat la xerrada...

“Jo sóc del Cervantes”

L

a Mireia Ramos Mediñà va néixer el 1975 i és la mare de la Sara, de 3er. Ella és una de les múltiples mares del Cervantes que coneixen a fons l’escola, entre altres motius, perquè n’havia estat alumna! És del barri de Sant Pere de tota la vida i va cursar al Cervantes de 1er a 4art d’EGB (entre el 1980 i el 1984), o sigui dels 6 als 9 anys. L’equip de la Tornaveu hi ha parlat, perquè ens expliqués les principals diferències entre el Cervantes d’abans i l’actual i perquè ens fes cinc cèntims de les seves vivències i records a l’escola. Per a la Mireia, el canvi més radical és la relació entre els professors i els alumnes, que ara és molt més estreta, a diferència de quan ella era petita, que era molt més autoritària per part dels mestres. El que sí que era freqüent al Cervantes dels 80 i ho continua sent actualment són les sortides. La Mireia recorda que van anar a visitar un forn de pa, per veure i aprendre com es feia el pa. Hi van anar caminant, i recorda que havien de creuar un pont. La Mireia es va cansar, perquè li feien molt mal els peus, i la Senyoreta Lita, la directora del Cervantes d’aleshores, la va portar a coll. També té el record que els van donar un tros de pa i que quan van arribar a casa ja era dur. Els experiments també estaven a l’ordre del dia quan la Mireia era petita. Recorda haver estudiat els estats de l’aigua de manera pràctica… Un dia va nevar i van sortir al pati a comprovar com l’aigua es congelava. Un altre exemple d’estudi pràctic el recorda la Mireia en l’estudi del cos humà. Era l’aniversari d’un nen i va portar caramels; en van menjar i van poder comprovar que si menges alguna cosa dolça, se segrega més saliva… Com que a la Mireia l’operaven del peus, el Pedro, el conserge (el Gabi d’aleshores), la portava a coll fins a la classe, perquè no podia pujar les escales, i en aquell temps no hi havia ascensor. La Mireia va cursar a l’edifici antic del Cervantes, abans de la gran reforma. I recorda que el pati era el mateix, però sense porta al final, amb dos nivells i unes porxades, i hi havia dues palmeres (ara només en tenim una…). Al pati solien jugar a gomes, a saltar a corda, a la xarranca, a fet i amagar, etc. Durant la reforma, que va durar quatre o cinc anys, l’escola va traslladar els nens i nenes del Cervantes al carrer Avenir; un autocar els duia i els recollia diàriament.

La Mireia, per evitar el transport durant la reforma, va canviar d’escola i va anar a l’escola Sant Rafael, situada al carrer Lladó, fins a 8è, on van anar de viatge fi de curs a Peñíscola. A la Mireia li van posar el sobrenom de “Pepa”; de fet, li va posar la mateixa Senyoreta Lita, la directora del Cervantes d’aleshores, de qui en guarda molt bon record, tot i que tenia també, segons afirma la Mireia, una mica de “mala baba”... I és que la Mireia s’havia de dir Mireia, però com que va néixer el dia de Sant Josep (i el seu avi es deia Josep), la seva àvia la va inscriure com a Maria José... Tot i que la mare i la resta de la gent li deia Mireia. Però a l’escola, la Sta. Lita li deia “Pepa”, i també la resta de companys i companyes... A l’escola Cervantes d’aleshores la Mireia recorda que hi anava bàsicament gent del barri, pocs immigrants, i alguns gitanos… Les famoses germanes Carrillo (la Cuca, la Pepi, la Loli i la Rosarillo), que eren del barri i, segons la Mireia, eren “tela marinera”… La Mireia té el record que a la Sta. Lita la van entrevistar una vegada a la tele i va dir: “Aquí al Cervantes hi ha drogaaddictes, lladres, etc., però també hi ha arquitectes, músics… com a tot arreu. És un reflex de la societat actual”. La germana petita de la Mireia, la Belén, va fer 6è, 7è i 8è al Cervantes (un cop acabada la reforma de l’escola), i també en guarda molt bons records. La Mireia recorda que celebraven la Setmana Intercultural, on les mares africanes ballaven. La Sta. Lita va ser impulsora de tot plegat, i organitzava molta activitat. Era la mare dels jugadors de bàsquet Tomàs i Rafael Jofresa, del la Penya de Bàsquet de Badalona, i els seus fills sovint visitaven l’escola i feien xerrades, responien les preguntes dels nens i nenes i ensenyaven bàsquet a la canalla. Per Carnestoltes, a diferència d’ara, no hi havia comparses. Els nens i les nenes es disfressaven del que ells volien, i cadascú es feia la seva disfressa. Se solien celebrar les festes tradicionals, i la Mireia no recorda que hi hagués extraescolars, ni tampoc servei de menjador; de fet, ni tan sols cuina. Sí que té el record de l’excursió a Empúries que feien cada any, a mode de colònies. La Mireia té el sentiment de “Jo sóc del Cervantes”. I, per això, quan va arribar l’hora d’escolaritzar la seva filla, no ho va dubtar ni un moment i la va apuntar també al Cervantes.

Tornaveu

13


Al meu país... Japó

La vida cotidiana de la escuela de Japón

C

uando observo el sistema educativo y cómo funcionan las escuelas en Japón, lo primero que me llama la atención es el tema organización de las escuelas. Los grupos de alumnos de primaria y secundaria, por ejemplo, se turnan semanalmente para limpiar las aulas al final del día. También hacen turnos para repartir la comida. Cuando les toca, llevan la comida de la cocina al aula, con bata blanca y máscara por cuestiones de higiene. Los alumnos hacen cola para recibir la comida y los repartidores la sirven en los platos. Cada clase elige voluntarios para cuidar a los animales (suelen ser pájaros, gallinas o conejos) o el jardín de la escuela. Con estos hábitos los niños aprenden a cuidar animales, respetar la naturaleza, las instalaciones del colegio, sus pertenencias y a trabajar en equipo, colaborando unos con otros. Por ello las escuelas suelen ser muy limpias. Eso sí, debo decir que cuando me tocaba a mí limpiar los lavabos… no recuerdo que me hiciera mucha gracia. Sin embargo, he de reconocer que estas tareas ayudan a aprender a pensar en los demás: porque si no te gusta limpiar lo que está muy sucio, procuras usar los espacios comunitarios de la escuela de manera que no se ensucien demasiado. Cada año se hace también un día de revisión médica para todos los alumnos del centro. Se hacen chequeos de todos los tipos de salud con la asistencia de los médicos. También se organizan festivales de deportes, cultura o coro. El festival de deportes es muy divertido, ya que acuden los padres y hacemos un picnic juntos en el patio. También cada escuela tiene equipos de diferentes deportes, aficionados a varios instrumentos, orquestas, etc. y cada día después de la clase entrenan y compiten con otros equipos de las escuelas. Hay trofeos a nivel nacional y se les da mucha importancia en el ámbito de los deportes. Consideran que es una forma de aprender el valor de la amistad y de trabajar en equipo. En este sentido, me gusta la forma que tiene Cervantes de entender el deporte, y creo que es muy sano que los niños aprendan a través de ello. Como podéis observar, las cosas en Japón están muy sistematizadas. En mi opinión está muy bien sistematizar las tareas, pero tampoco en exceso. Un sistema que

14

Tornaveu

indica a los niños qué tienen que hacer en cada momento también limita la libertad de pensar o crear por sí mismos. En lo que no estoy de acuerdo con el sistema educativo de mi país es en del sistema de educación escalada, desde la guardería hasta la universidad. Si consigues una plaza en la guardería de la universidad donde quieres que vaya tu hija/o, la carrera del estudio que vaya a hacer ese niña/o está garantizada para entrar en las universidades importantes y luego los puestos importantes en empresas más importantes. Eso significa que muchos/as niñas/os pequeños tienen que asistir a extra escolares fuera de su horario escolar desde muy pequeños. ¿Os podéis creer que hay exámenes para niños de solo 3 años? Por supuesto esto lo hace una minoría de la población japonesa, pero muchos padres tienen esta forma de pensar y quieren ¨asegurar¨ la carrera de sus hijos/as de esta forma. También hay mucha competitividad entre los padres y los pobres niños, que quizás ni siquiera quieren estudiar o ir a esa escuela que han elegido para ellos. Yo soy una madre aprendiz y toda mi vida tendré cosas que aprender de mi hija.Tanto nosotros como mi hija estamos muy contentos de estar en Cervantes y tener gente a nuestro alrededor que tiene una visión de la crianza respetuosa, natural y humana y poder compartir cosas del día a día con ellos. Aquí no tengo la sensación de competir con los demás padres. Está muy claro que los niños tienen su propio ritmo de crecimiento y somos nosotros los que debemos respetarlo. Os muestro algunas fotos de la vida cotidiana de la escuela en Japón. Hay escuelas en las que se debe llevar uniforme desde una edad muy temprana y otras en las que no. La mochila es muy graciosa y los gorros siempre son de color amarillo chillón. Sonoe Nanko, mare de l’Ami de P3


Limpiando la escuela

Niños y niñas repartiendo la comida

Cuidando los animales

Cuidando del jardín de la escuela

Festival de deportes

Ordenan los libros de la biblioteca y hacen sugerencia del mes de lectura

Un día de revisión médica

Imagen de una escuela

Tornaveu

15


L’escola i el comerç

Fem un llibre d’artistes

D

urant aquest curs els nens i les nenes de la classe dels bruixots (P5) hem tingut l’oportunitat de participar en el projecte “L’ESCOLA I EL COMERÇ” per elaborar un LLIBRE D’ARTISTES, juntament amb unes altres 49 escoles de la ciutat. Aquest projecte, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, té l’objectiu d’afavorir el coneixement cultural, social i històric del barri i alhora educar per a un consum crític i responsable. Pretén copsar la visió que els nens i les nenes tenen del comerç i del seu barri. Aquest any se n’ha celebrat la 5ª edició. Dins la classe, el projecte ha constat de diverses fases: Primer de tot vam iniciar un torn de converses al voltant de botigues del barri…, de les quals us en fem 5 cèntims:

Hi ha botigues a prop de l’Escola? VITALIK: A prop de l’escola, productes de netejar. TONI: Al costat de l’escola hi ha una tenda de sabates. GAEL: A l’àrea de Guissona també venen embotits. TONI: Quan vaig sortir de bàsquet vaig veure una botiga

de nenes. Un diamant que posem al dit, anells, polseres.

Per què serveixen les botigues? MAGALI: Si no hi hagué botigues no podríem comprar roba i aniríem despullats pel carrer. CLÀUDIA: A vegades, si no ho tens clar, et donen un tiquet i ho pots canviar. TONI: Per comprar coses que no tenim. Quines altres coses podem fer a les botigues? MAGALÍ: Ens podem saludar. TONI: El diumenge quasi totes les botigues estan tancades. Quines botigues us agraden més? DANI: La joieria, els anells. TONI: De “xuxes” perquè són bones, m’agraden i n’hi ha moltes.

ANAM: De fruites. La mare em compra fruites i m’agra-

den molt la poma, el plàtan i la pera. ADAM: A mi m’agrada el quiosc, perquè hi ha cromos que m’agraden

A quines botigues aneu més sovint amb el pare o la mare? TONI: Al mercat de santa caterina CLYSTER LAN: A la de les cartes, a comprar cartes de Pokemon.

16

Tornaveu


Seguidament vam dividir-nos en 3 grups per anar a dibuixar al natural tres botigues del barri:

La pastisseria

Llegums cuits

Fruites i verdures

A continuació es tractava de fer les nostres pròpies fruites i verdures amb pasta de sal. Les vam pintar de colors i finalment vam acabar jugant a vendre i comprar…. Va ser divertidíssim! I ja per acabar, vam elaborar un vídeo que explica tot el que hem estat treballant al voltant de les botigues que hem penjat al bloc de cicle infantil de l’escola… Us convidem a fer-li una ullada! http://blocs.xtec.cat/cervantesinfantil201213/

Ens ho hem passat molt bé fent aquest projecte i hem après moltíssimes coses sobre les botigues, el que hi podem trobar, com es ven i es compra. El producte resultant fruit de l’activitat de les 50 escoles és un llibre imprès del qual se n’han editat 50 exemplars i que el podeu consultar a l’Escola o bé per mitjà d’aquest enllaç, en la versió digital: http://comerc.bcn.cat/llibre_artista_curs1213.pdf Amb la voluntat de donar a conèixer tota la feina realitzada a les diferents escoles s’ha exposat la 5a Mostra El Comerç i les escoles a la Biblioteca de la Sagrada Família del 16 al 28 d’abril d’enguany.

Tornaveu

17


Per Sant Jordi hem treballat l’escriptora Lola Casas. Abril 2013

La nostra classe Bon dia! Ja arribem! Quina classe més polida cada dia quan entrem. Les joguines al seu lloc, les bates als penjadors, les llibretes al prestatge, i a la safata, els colors. Els llapis ficats als pots, els llibres, tots a l’armari i dins del cove, els ninots. Es fa fosc! Tots cap a casa! Marxem a sopar i dormir. Deixem la classe tan neta com l’hem trobada al matí.

Sargantana Tan discreta, sempre a punt. Ara s’enfila marge amunt. No li cal demanar permís per prendre el sol sobre el pedrís.


He preguntat a la Lluna Tot guaitant per la finestra, el cel fosc de negra nit, he vist un punt que lluïa creuant l´espai infinit. He preguntat a la LLuna, senyora amb seny i sentit, si era planeta o estrella o satèl.lit adormit. I ella, amb cara de nacre, una resposta m´ha dit: “Com que té cua de plata i viatja amb gran delit, no és ni planeta, ni estrella, és...... un meteorit”.

A la branca tremolosa A la branca tremolosa d’un pi tranquil i molt alt, trenta esquirols trapelles trenquen i trinxen pinyes tendres traient-ne un munt de pinyons i estelles.

Bona nit La nit ja s’acosta, la foscor és aquí. Sant jordi i el sol se’n van a dormir. Amb cara de son, s’han ficat juntets Sota el meu coixí. El drac ja fa nones. El cavall badalla. i la princeseta tanca els ulls de nina fent mitja rialla. Visca la diada! Visca l’alegria! Xtttttt! Tots a fer silenci. Fins un altre dia!


El nostre barri

Sabaters, tapiners i sabaters de vell Avui resseguirem la història dels sabaters de la ciutat, tot recordant-ne la important participació en esdeveniments arquitectònics, polítics, religiosos... i, fins i tot, bèl•lics.

E

l gremi dels sabaters ha estat un dels més presents a la història de la ciutat. Ja se’n coneixen notícies arran de les obres de la catedral, iniciades l’any 1293, quan els sabaters sufraguen la construcció d’una de les capelles del temple. Un altre moment important és quan, l’any 1461, un membre del gremi, Pere Figueres, és nomenat Conseller cinquè de la ciutat. És el primer de l’ofici que ostenta un càrrec tan alt. Al llarg dels següents segles també arribaran a ser consellers els sabaters Pere Socarrats, Bernat Planes, Francesc Brocà, Pau Martell, Andreu Rius, Josep Torner, Geroni Mir i Bernat Bonamich. Després de l’11 de setembre de 1714, el Decret de Nova Planta imposat per Felip V negarà als membres dels gremis la participació en el govern municipal. Els sabaters elaboren i venen sabates i, normalment, comparteixen el seu espai de treball amb la casa on viuen. A la botiga o l’entrada hi ha les rastelleres i les ventalles de fusta, per exposar la mercaderia a la porta. A l’interior, bancs i taulells de treballar, i tot tipus d’eines pròpies de l’ofici: tisores de sabater, tenalles, martells, tirapeus, formes, picadors, pilons, etc. L’any 1655, el sabater Joan Vilaró, habitant del carrer dels Corders te exposades a l’entrada de casa seva fins a vuitanta-dos parells de sabates, seixanta-sis de Córdova, d’home i dona, i de tres i quatre soles, i setze de badana, de dona, de tres soles. Més endins, a la sala, hi te les matèries primeres per a l’elaboració del calçat: tres pells de Córdova, setze pells de badanes blanques, vint pells de moltó negres i nou pells destinades a folradures. Inicialment els sabaters ocupen dues zones de la ciutat: el desaparegut carrer Corríbia, vora la catedral, i el barri de Santa Maria del Mar, prop del convent de Sant Agustí. L’any 1516, un cens d’oficis deixa constància de la quantitat de mestres sabaters i, per tant, de la força del gremi. N’hi consten 186. Els segueixen, de lluny, els sastres amb 116. Paral•lel a l’ofici dels sabaters existeixen els que elaboren tapins per a dona amb soles de suro, anomenats tapiners (d’aquí el nom del carrer Tapineria) i els sabaters

20

Tornaveu


de vell. Aquests darrers fan també les manetes i didals amb les quals es protegeixen les mans els segadors. Durant la Guerra de Successió, uns setanta sabaters nodreixen la segona companyia del batalló de Santa Eulàlia de la Coronela, la milícia gremial de la ciutat. El 14 d’agost de 1714 prenen part a la Batalla del baluard de Santa Clara i l’onze de setembre participen en els contraatacs de la cortina de Portal Nou al costat del Conseller en cap, Rafael Casanova. Per la seva banda els sabaters de vell composen la setena companyia del batalló de Sant Sever. El seu capità, Jeroni de Salvador i Lledó, mor durant el setge en rebentar un canó, al reducte de Santa Eulàlia. Els tapiners, menys nombrosos, formen part de la setena companyia del primer de la Santíssima Trinitat al costat dels espasers, oripellers i guadamassilers. Destinats el 12 d’agost al baluard de Santa Clara, el defensen heroicament dels primers atacs que pretenen ocupar-lo. El gremi dels sabaters, encara actiu, és del pocs que ha conservat l‘antiga casa gremial. Una casa amb molta història. En el seu inici, a l’època medieval, la seu del gremi s’ubica en un edifici del carrer Forn dels Arcs (avui carrer Boters) on encara avui en resta un petit relleu de pedra a la façana amb els símbols de l’ofici: el Lleó de Sant Marc, patró del gremi, i les sabates. Més endavant, l’any 1565 el gremi basteix un nou edifici d’estil renaixentista al carrer Corríbia. A la façana tornen a lluir els símbols dels sabaters. Segles més tard aquest carrer pateix els bombardeigs de la guerra civil espanyola i, acabat el conflicte, l’ajuntament aprofita per obrir, l’any 1943, l’actual Avinguda de la Catedral. La casa gremial, però, se salva de la reforma. No gaire malmesa, és desmuntada i reconstruïda a la Plaça de Sant Felip Neri, on actualment acull el Museu del Calçat.

Senyal de l’ofici a la part exterior de la catedral, que recorda la participació del gremi en la seva construcció.

Relleu de pedra del segle XIV a l’antiga casa gremial del carrer Boters. S’hi veu el lleó, les primeres paraules de l’evangeli de Sant Marc i un parell de sabates.

Llinda d’una de les finestres de la casa gremial de la plaça Sant Felip Neri.

Oriol Garcia Quera Símbol dels sabaters a les lloses del terra del claustre de la catedral.

Tornaveu

21


Què és el Consell escolar?

L

’equip de redacció del Tornaveu ens va demanar un article que parlés sobre el Consell d’Escolar i això és el que he intentat fer, és clar que el tema és una mica feixuc, però he intentat sobretot explicar de manera planera, què hi fem, de què parlem i per què serveix el Consell.

Què vol dir comunitat educativa? L’escola Cervantes ha de ser com una gran família, recordeu la foto del juny del 2012... Doncs com allò i tota la resta de nens, nenes, mares, pares, mestres, educadores i tècnica d’educació infantil, el Gabi, l’administrativa, les monitores, les cuineres... i altre personal extern al centre però que també hi fa una important tasca, com és l’EAP, Salut, l’educador social i, fins i tot, l’inspector...

I com funciona la nostra escola? Doncs cadascú hi té una petita part: Els nens i nenes han d’aprendre a conèixer, a estudiar, a ser responsables, a ser més autònoms, a saber conviure, a saber respectar... Els pares i mares han de confiar en l’escola que han triat pels seus fills i filles i és molt important que hi puguin participar i col•laborar, per tenir-ne coneixement, per respectar-la i fer propostes de millora per tal que la qualitat educativa vagi augmentant. Els mestres, tenim el deure de treballar en equip per poder anar construint una línia pedagògica coherent, participativa, oberta, flexible, innovadora i amb capacitat d’autocrítica. Les educadores, tècnica d’educació infantil, el Gabi, formen part del que en diem personal PAS (personal d’administració i serveis). Tot aquest personal facilita totes les tasques d’organització i funcionament, que són moltes i molt importants. Aquestes persones també estan participant i col•laborant en la tasca pedagògica de l’escola. Les monitores i cuineres, uf! Prou que ho sabeu! elles són les responsables que els vostres fills i filles mengin bé, amb dietes sanes i equilibrades, aprenguin a provar nous aliments i aprenguin la importància d’una alimentació saludable.

Com ens organitzem? Doncs perquè totes aquestes persones que he citat facin la seva part de feina de manera coordinada i amb coherència pedagògica, tenim l’equip directiu: Sergi Nogué és el secretari, Magda Martí és la cap d’estudis i Montse Jover, directora. I com diu la inspectora d’educació Carme Arnau en referència a l’equip de direcció: “Cal treballar contínuament amb el professorat, els pares, els alumnes i resta de

22

Tornaveu

personal els objectius del centre, tot promovent la importància de la complicitat en el projecte educatiu del centre.” (Llicència d’estudis sobre les competències clau dels líders educatius 2010-11)

L’equip directiu, per poder gestionar bé tota l’escola, pren moltes decisions, però, encara per damunt de l’equip directiu i per ser una escola realment democràtica que reculli les opinions i les veus de tothom, tenim el Consell Escolar.

Què és el Consell Escolar? El Consell Escolar es regeix per la normativa que estableix el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, que defineix així: • El Consell Escolar és l’òrgan de participació de la comunitat escolar en el govern del centre. Per tant, en el Consell d’Escola, s’informa, es debat i es planifica la gestió administrativa i pedagògica de l’escola, a ser possible, de forma consensuada. El consell ha de donar suport i vetllar perquè es dugui a terme la planificació a nivell educatiu i organitzatiu, d’acord amb el Projecte Educatiu de l’escola i el projecte de direcció vigent. En paraules més entenedores, el Consell és qui porta tot el comandament d’aquesta nau que és l’escola.

Qui som en el Consell Escolar? Actualment, des d’aquest gener passat, en què hi va haver renovació dels membres, hi som: • Sis mestres elegits pel claustre de professors: Ester Adell, Tono Lázaro, Luis Lecina, Amparo Enciso, Liliana Martín i Trini Boj. • Cinc pares i mares elegits entre ells: Laia Arnal, Cristina Ferrer, Maijo Fresno, Clara Jori i Carmen Soriano. • Un membre designat per l’associació de mares i pares d’alumnes: Maite Domingo. • Un representant de l’Ajuntament de Barcelona: Joan Manel Homdedeu. • Un representant del personal d’administració i serveis del centre (PAS): Irene Vidal • L’equip directiu Les persones que som al Consell hem de poder distanciar-nos dels temes personals i abarcar una mirada des de més amunt, tot allunyant el zoom, per veure l’escola com una comunitat i no centrar-


se tant en el seu fill, en el seu curs, en el seu problema. Per això és important que totes les famílies parleu i valoreu aspectes que després els vostres representants en el Consell poden aportar per ser valorats i debatuts. D’aquesta manera, el Consell té el sentit de gestionar realment el centre educatiu de manera democràtica i participativa.

Quines són les nostres funcions com a membres del Consell? (Article 27) • Aprovem el Projecte Educatiu del Centre (PEC) i les modificacions corresponents. El PEC és com la carta magna, és el document marc que té l’escola i que concreta la proposta educativa global del centre. Són els principis ideològics que han de regir l’escola. El PEC parla de com ens definim i ens posicionem davant de l’entorn, l’alumnat, les famílies, la diversitat, la llengua, els professionals, etc. Aquest marc ideològic ha de tenyir tota la nostra acció a l’escola, ha de comptar amb el suport i defensa en l’aplicació, de tots els membres del Consell. • Aprovem la programació general anual del centre i n’avaluem el desenvolupament i els resultats. Cada any el claustre fa un Pla Anual, que consisteix en el document on es defineixen els aspectes pedagògics, organitzatius i administratius que volem portar a terme durant l’any. Aquest pla s’elabora entre tot el claustre, partint de les valoracions del curs anterior i recollint les propostes de canvi i/o millora. També queden recollides en el PA les valoracions i propostes d’altres grups de participació, (mares delegades, comissió social, EAP, administració...) i s’hi inclouen els canvis o modificacions que faci el Departament. Cada principi de curs en el Consell presentem el PA, el donem a tothom i l’expliquem, seguidament se li dóna l’aprovació i se’n fa un seguiment i valoració a final de curs. • Aprovem les propostes referents a convenis i altres acords de col•laboració del centre amb entitats o institucions. Totes les relacions que establim amb les entitats de l’entorn (colla gegantera, botiguers, falcons...) estan presentades i han de ser aprovades pel Consell Escolar. • Aprovem la carta de compromís educatiu. La carta que signem tots els pares i mares i la direcció,

on s’especifiquen els punts de deures i obligacions de la part de l’escola i de la part dels pares/mares, en el moment de matricular els vostres fills i filles, està redactada i aprovada pel Consell. • Aprovem el pressupost del centre i el rendiment de comptes. Al mes de maig, el secretari, en Sergi, presenta la liquidació del curs actual i el pressupost del curs següent, per ser aprovat pel Consell. • El Consell participa en el procediment de selecció i en la proposta de cessament del director o directora. Cada quatre anys, es renova la directora del centre. Totes les persones que es volen presentar al càrrec de direcció han de fer un projecte per quatre anys de mandat i en l’avaluació hi intervenen mestres del claustre, altres directores, inspecció educativa i membres del Consell. Un cop la direcció obté el nomenament, ha de presentar el seu projecte al consell i aquest li ha de donar suport per a dur-lo a terme. • Intervenim en la resolució dels conflictes i, si s’escau, revisar les sancions als alumnes. Qualsevol conflicte, amb pes suficient, ha de ser presentat, valorat i debatut en el Consell. • Aprovem les directrius per a la programació d’activitats escolars complementàries i d’activitats extraescolars, i n’avaluem el desenvolupament. • Participem en les anàlisis i les avaluacions del funcionament general del centre i conèixer l’evolució del rendiment escolar. En el Consell es presenten els resultats educatius, les notes de les competències bàsiques de 6è i les proves diagnòstiques de 5è, se’n fa una anàlisi i valoració i es presenten les propostes de millora. • Aprovem els criteris de col•laboració amb altres centres i amb l’entorn. La nostra escola formem part de la Xarxa 0-18 de Ciutat Vella. Durant el curs ens coordinem en l’àmbit d’equips directius, de mestres de primària i secundària, i d’educadores d’escola bressol i mestres de P3. També fem moltes activitats amb altres infants de Ciutat Vella, com són les corals de primària, trobades de ball de bastons, l’enterrament de la sardina, els Jocs Florals, etc. I també participem en activitats de tot Barcelona, com Cantània, Dansa Ara, etc. I les d’Educació física, com el Joc perdut, Biatló, Triatló, Cursa d’orientació, etc.

Com funciona el nostre Consell Escolar? Ens reunim, normalment, un parell de vegades al trimestre, el convoca la directora o també ho pot fer, almenys, un terç dels seus membres. Sempre hem d’enviar la convocatòria i adjuntar

Tornaveu

23


Què és el Consell escolar?

documents que s’hagin de discutir, com a mínim, amb 48 hores d’antelació. En totes les ordres del dia hi ha el punt de precs i preguntes, així es poden debatre temes que vulgui presentar qualsevol membre. També es pot reunir d’urgència, si tothom hi està d’acord. Si en algun ordre del dia hi hagués un tema que estigués sota responsabilitat d’alguna persona de la comunitat educativa, que no sigui membre del Consell Escolar, se la pot convocar a la sessió per tal que informi sobre la qüestió corresponent.

El nostre Consell Durant la reunió de Consell, els temes es plantegen i després s’obre un debat, tothom dóna la seva opinió, es demanen informacions que serveixen per aclarir dubtes, i finalment es prenen decisions, quasi sempre per consens. En el nostre Consell quasi mai fem votacions, ni recompte de vots. Això és molt positiu perquè demostra que tenim bona entesa. Però també us haig de dir que de vegades els debats són llargs, parlem des de la pastanaga ratllada en

conserva, fins a la planificació pedagògica del curs, passant pels deures dels alumnes, el calendari del curs o les sortides, els pressupostos, etc. Encara que sembli tot plegat una mica pesat, també hi ha sentit de l’humor, i moment per fer un acudit, menjar unes galetetes o celebrar algun esdeveniment. I, per acabar, m’agradaria transmetre el missatge que en el Consell hi ha d’haver una bona actitud d’escolta, de respecte i de confiança. Els seus membres han de tenir la responsabilitat d’implicar-se en el projecte de l’escola, una actitud positiva cap a la col•laboració, ser respectuoses i crítiques per poder avançar en els debats i afavorir la millora de la qualitat educativa. Convido tota la comunitat educativa a seguir treballant i col•laborant plegats en la travessa d’aquesta nau que es diu: Escola Cervantes.

Montse Jover

Sergi, s’ha de convocar Consell pel dia... Sergi Nogué, Secretari de l’Escola i membre del Consell des de 2009 La meva missió al Consell és prendre acte de tot allò que es diu, o quasi tot. Tinc dret a veu però no a vot. Quan sento “Sergi, s’ha de convocar un Consell pel dia....”, un rum-rum a la panxa es comença a activar. Formalitzo l’ordre del dia. Reviso que apareguin tots els punts a tractar i, sobretot, procuro no equivocar-me amb la data. Com que normalment utilitzo la convocatòria anterior com a pauta, puc oblidar-me canviar-la i deixar la darrera. Quan tinc l’ordre del dia fet, la faig arribar a tots els consellers i conselleres. Repasso bé totes lrs adreces de correu electrònic perquè no en falti cap i ho envio. Els dos o tres dies següents esperes que tothom hagi rebut correctament el correu i et confirmi l’assistència. De vegades hi ha gent que s’excusa perquè li va malament el dia i l’hora, però hi ha un membre que forma part del Consell des de fa molts anys que quasi mai li va ve venir. (Sic). El mateix dia que el Consell s’ha de trobar, repasso l’acta de la darrera reunió perquè tot estigui correctament, ja que quan les passo a l’ordinador, intento resumir el màxim possible tot allò que s’ha dit. Ha d’estar reflectit tot allò que s’ha comentat i com ja sabeu, hi ha persones que tenen l’habilitat d’explicar les coses amb poques paraules (cosa que els hi estic eternament agraït), i d’altres que no la tenen, i la hi he de posar jo quan passo l’acta. El que fa que el rum-rum a la panxa s’activi amb més força és quan he de llegir l’acta del Consell anterior o quan he d’exposar algun tema en concret (pressupostos, liquidació econòmica, etc.). És llavors quan totes les mirades es dirigeixen cap a mi (quina il•lusió, sóc el prota!!). El to de veu comença a minvar a mesura que la lectura de l’acta avança. La mà dreta va amunt i avall fregant la galta dreta i acaba al coll. La lectura es va accelerant per tal d’acabar el més ràpid possible i deixar el protagonisme als altres, mentre per dins em vaig dient: “Que tothom estigui d’acord amb el que està recollit a l’acta i no hi hagi cap mal entès, si us plau!”. Si tot ha anat bé, l’acta queda aprovada i per fi deixo el meu paper de protagonista als altres i em centro a recollir novament tot allò que es digui. Ja sé que, vist des de fora, la gent pot pensar que no n’hi ha per tant (als claustres també em passa), i jo també ho crec, però cadascú viu les coses de forma diferent, i pel meu

24

Tornaveu


tarannà, em toca viure-les així. Què hi farem!! Per cert, el rum-rum ha tornat amb força. Acabo de sentir novament la frase: “Sergi, s’ha de convocar un Consell pel dia...”.

La veu de l’experiència... Pere Carbonell. Tutor de 3r; membre del Consell 2004 -2012 Les reunions de Consell se sap quan comencen, però no quan acaben. Sempre hi ha un punt a l´ordre del dia que és Precs i preguntes. És un punt que no es pot treure i que, depèn del dia, es comença a parlar i parlar del funcionament de l´escola, dels nivells d´aprenentatge, de les festes, colònies, viatges de fi de curs, etc. I tot sense saber que es parlarà d´això. Un dels temes estrella ha estat el viatge de fi de curs de sisè; ha portat reunions, confusions, opinions diverses, etc. Sempre s´acorda que no ha de crear precedent, que depèn de la promoció, però el fet és que...............

Montserrat Ferrando. Mare de la Bruna (1r) i en Lluc (3r): membre del Consell 2008 - 2012 He format part del Consell Escolar durant una “legislatura”. Han estat força hores de reunions, de discussions i de moltes informacions. El que més m’ha agradat d’aquesta època com a “consellera” és descobrir la quantitat de projectes, que per a la major part de pares i mares de l’escola ens és desconegut, iniciatives precioses i molt interessants en les que estan involucrats els nostres fills i els seus docents. També em va agradar molt poder formar part de la comissió per triar la directora de l’escola, haver de llegir el projecte i el procés de votació pel qual queda elegida la persona que dirigeix el centre durant els propers anys. Una curiositat, en el Consell Escolar també hi ha lloc per la conversa tranquil•la i distesa amb un bon berenar i una copeta de cava, de tant en tant!

Joves, sobradament preparats... Ester Adell, Lili Martín i Lluís Lecina (El Triunviratum) Arriba el dia de les eleccions i després de defensar el nostre nou programa electoral, els electors exergeixen el seu dret a vot. Es procedeix a fer el recompte i l’escrutini dóna com a resultat el nomenament de la nova força política del Consell: Trini Boj i el Truinviratum: Lluís Lecina, Liliana Martín i Ester Adell. El Triunviratum es reuneix extraoficialment per redactar les demandes que el càrrec de conseller implica: - Per poder realitzar la feina correctament i de manera eficient, és necessari un Ipad (indiferent Ipad 2 o Mini), per llegir les convocatòries i els documents que arribin, com al Congrés de Madrid. - Pels desplaçaments, un cotxe oficial, com qualsevol conseller que es preciï. - Per mantenir una bona salut, dietes de berenar. No cal el mateix catering que al Parlament, amb galetes i beguda ens conformem. - Com que són temps difícils, renunciem a casa/habitació i al sou vitalici. Un cop els consellers pacten les demandes, s’envien en un SOBRE a l’Excel•lectíssima Presidenta del Consell Escolar. Malgrat les nostres demandes no han estat ateses, a causa probablement de les retallades, hem afrontat el càrrec amb IL•LUSIÓ i agraïts per la confiança que han dipositat en nosaltres els nostres estimats col•legues.

Tornaveu

25


Explica’m què fas...

Alberto Bougleux, realitzador de documentals “A veces las vidas de las personas son olvidadas por la historia, que les pasa por encima” Florència, Bolonya, Palerm, Bòsnia-Herzegovina, Barcelona, el Marroc, Algèria, Mèxic són alguns dels destins que han configurat la vocació professional i vital de l’Alberto Bougleux, pare d’en Ruggero (P4). Tornaveu tenia molt d’interès en conèixer una mica més la seva tasca professional de realitzador de documentals, tot i que al Cervantes se’l coneix com a responsable del projecte Barri de Verdures. Amb aspecte d’Spilberg mediterrani, cognom que sona francès i veu suau amb accent italià, l’Alberto ens ha regalat una entrevista d’alt contingut emocional. Les seves històries són dures, intenses, reals. Nosaltres expliquem part de la seva.

¿En qué momento de tu vida decidiste hacerte realizador de documentales? La decisión llegó casi por casualidad. Yo estudiaba comunicación en la Universidad de Bolonia, en la facultad fundada por Umberto Eco. Al acabar mis estudios, hice una tesis sobre la reestructuración de los medios de comunicación en Bosnia Herzegovina después de la guerra. Me fui a este país para estudiar cómo cambian los medios después de las tragedias de la limpieza étnica. Cuando volví de Bosnia tenía unos amigos que llevaban un festival de cortometrajes y me propusieron volver a los Balcanes para hacer un documental. Así que acepté el encargo. Pasamos un invierno con temperaturas bajísimas en la ciudad de Mostar. Dimos varias vueltas a este país increíble, completamente destrozado por la guerra. Teníamos una cámara pequeña, algo de dinero para sobrevivir y la libertad de hacer todo lo que quisiéramos.

¿Qué otros proyectos has realizado en Barcelona?

Y eso que es un país muy cercano. El viaje a Bosnia me enseñó que el rumbo de las cosas puede cambiar, y que, como en un documental, hay que tener una idea de partida pero también la agilidad para adaptar la historia a lo que vas encontrando. Cierta apertura al imprevisto es el secreto. Es un viaje del que todavía no he regresado.

Siguiendo la misma línea de contacto con ONGs y asociaciones locales, tuve la primera oportunidad con una fundación llamada Desenvolupament Comunitari. En aquel momento tenían un proyecto internacional muy interesante de apoyo a una compañía teatral que llevaba una obra educativa sobre el nuevo código de la familia en Marruecos, que incluía nuevos derechos de la mujer. De aquí nació otro trabajo con Sodepau, una ONG muy activa en Barcelona, sobre las víctimas del terrorismo de estado en Argelia. Colaboramos con una madre que perdió un hijo que no tenía que ver con todo esto. Simplemente tuvo la mala suerte de vivir en un barrio conflictivo. Tuve la ocasión de viajar a Argelia para filmar esta historia. Ella fundó el movimiento internacional de familias de desaparecidos que hoy piden justicia al Estado argelino.

¿Y luego hiciste más?

Aquí buscabas una historia cercana

A la vuelta empecé un doctorado, pero me di cuenta de que ya tenía el “gusanillo” de la realización. Volví a Bosnia con mi colega varias veces y desarrollamos una metodología de trabajo que consistía en dar voz a organizaciones que trabajan en el ámbito de la cooperación internacional en los Balcanes y que daban la oportunidad de contar historias de conflictos y problemática social. Buscábamos desarrollar una mirada personal con fondos y recursos de proyectos sociales.

A veces las vidas de las personas son olvidadas por la historia, que les pasa por encima. Aunque algunas de estas personas individuales son las que acaban configurando la historia, porque son las únicas que consiguen mantener su dignidad frente a la violencia y la indiferencia.

Como viajar a otra época...

¿Pero dar voz a una organización no te condiciona el mensaje? El reto era hacer entender que un buen documental es mejor que una mala publicidad, o incluso una buena publicidad. Lo importante no es que la ONG sea protagonista, sino que nos permita realizar un relato lo más libre e independiente posible. La pregunta final sería qué te interesa: salir tú en la foto o que la foto se vea. ¿Qué te trajo a vivir a Barcelona? Vine por amor. Yo vine en 1999 de Erasmus y Licia ya vivía aquí. Desde el 99 al 2006 nuestra vida fue un un viaje continuo entre los dos países porque tenía que acabar la carrera. Ryanair estaba en sus inicios, o sea que el viaje lo hacía en tren o en barco, que era más barato, aunque algo más largo. Me acuerdo que una vez para ahorrar vine desde Bolonia con trenes de cercanías: 24 horas, no sé cuántos cambios y

26

algo así como 120 paradas... Al acabar el doctorado tenía que decidir si apostaba por mi país o no. Entonces se abrió otra puerta para hacer aquí un documental en Marruecos y además ya tenía Barcelona como destino ideal. En esa década Italia parecía un lugar donde muchos esfuerzos eran inútiles. Aquí tenía la sensación de que podía tener alguna oportunidad, aunque no ha sido todo fácil.

Tornaveu

¿Qué estás haciendo ahora? Ahora estoy montando mi último documental, que se llama El Retratista. A menudo las historias te buscan a ti, sólo si tienes las antenas preparadas para captarlas. Esta historia me buscó. Un papá fotógrafo de l’escola bressol Carabassa, donde iba Ruggero, Sergi Bernal, me dijo que tenía una historia. Es la historia de un maestro de Montroig, que en 1934 fue enviado a enseñar a Bañuelos de Bureba, una aldea de Burgos, entonces aislada, sin agua ni luz. Este maestro estaba empapado de las innovaciones pedagógicas de la metodología de Celestine Freinet. Esta metodología afirma que un proyecto educativo tiene éxito si utiliza el conocimiento interior de los niños, dándoles los métodos para que expresen ese conocimiento, y para que lo hagan a través de la imprenta escolar. La página impresa dignifica la experiencia y te permite compartirla y enviarla a otra escuela y otros niños. El maestro tenía como gran proyecto llevar a los niños de campo a ver el mar a Barcelona. Pero fue fusilado por los falangistas y enterrado en una fosa común antes de que pudiera cumplir con su promesa.


Me di cuenta de que era una historia llena de significado, y de una memoria que pretendía rescatar. Ante la falta de apoyo institucional, montamos una campaña de micromecenazgo y el resultado fue espectacular. En cinco días recaudamos los fondos mínimos que necesitábamos. Este dinero tiene el valor simbólico de la alta participación. Por esto, aunque se trataba de una cantidad limitada (sobre todo comparado con los presupuestos de producción de un documental) decidimos ampliar la historia, que se traslada a México, donde un maestro toma el relevo e importa la metodología de Antoni Benaiges y recoge su legado en otro país. Sabes dónde empiezas pero no sabes dónde acabas, ¿no? A principio hay que marcar un rumbo claro. Luego hay que saber dejar puertas abiertas para seguir el camino que te marcan la historia y la realidad. ¿Esta historia te ha inspirado para meterte en el mundo de la educación con tu proyecto en el Cervantes? Aunque no parezca, esta historia tiene una relación muy directa con el proyecto Barri de Verdures, aunque yo ya hacía algo parecido antes de meterme en la historia de El Retratista. Este proyecto está enfocado a la iniciación del audiovisual a través de talleres de stop-motion, que es un lenguaje aparentemente sencillo pero en realidad bastante complejo para los niños. La técnica consiste en fomentar la imaginación para inventar pequeñas historias y realizar un cortometraje animado. En la primera fase hay una lluvia de ideas para construir la historia con la sola limitación del material que vamos a utilizar. En este caso el material son frutas y verduras. Luego la historia se dibuja, se construye un storyboard. Y captamos poco a poco con fotos el movimiento de los personajes frutas. Luego hay otra parte de la que se ocupa otra mamá del cole, Vanesa Picone, la mamá de Camilo de P4, se encarga de la parte de sonido. En el proyecto también participa Josep Calle, experto de animación, que fue quien primero me enseñó la base del stop-motion. Y el resultado solo se ve al final, ¿no? El software que se utiliza nos permite ver los pequeños progresos secuencia por secuencia. Los niños construyen una banda de sonido que se acopla a las imágenes. ¿Realizaste este proyecto sin conocer la historia del maestro Benaiges y te llevó al mismo resultado? Muchos años antes de llegar al Cervantes, este proyecto empecé a hacerlo en una escuela muy pequeña en la isla de Stromboli, en el sur de Italia, en un contexto de escuela con recursos limitados, muy parecido al de Bañuelos donde enseñaba Benaiges. También los objetivos del proyecto se parecían mucho, sin saberlo, a la metodología del maestro. Antes de enseñar a los niños lo que es el cine o el vídeo, la idea era darles la oportunidad de contar historias a su manera para expresar lo que vivían en la isla, y de paso aprender algo de la disciplina necesaria para realizar un producto que pueda salir de la isla y verse en otros lugares. Los resultados fueron increíbles, incluso recibiendo premios a nivel nacional en Italia. De hecho, la sola diferencia con la idea de Antoni Benaiges es que él utilizaba la imprenta y nosotros utilizamos el lenguaje audiovisual. Quizás todo esto se debe a que yo también de pequeño fui a una escuela con una metodología parecida. Cuando estaba en cuarto una maestra nos planteó un proyecto parecido al de stop-motion, grabado en Super 8, y esto se me quedó grabado en la memoria...

¿Qué echas más de menos de Italia, aparte de los tortellini de Bolonia o la cocina toscana? Esta es una pregunta difícil. De Italia hecho de falta todo y nada. Irse es una gran opción que da mucha libertad, pero cuando lo haces te das cuenta de que no es tan sencillo. Llegas a un lugar creativo y flexible pero que no te conoce, no te espera y donde tienes que empezar desde cero. Esto te da un punto de vista diferente. Lo que echas en falta es el hecho de no sentirte nunca del todo en tu lugar. Pero si pones la marcha atrás y vuelves a tu país fácilmente te vas a desengañar. Hoy vivir en Italia es como nadar en una piscina de algodón, es un país ingrato donde nada saldrá, si algo sale, como tú esperas. Te veo muy seguro de esta respuesta… Seguro. Aunque esto es algo que entristece un poco. ¿Cómo afecta la crisis a tu trabajo? Mi trabajo es de crisis permanente. Se nota la diferencia, pero no de forma tan espectacular. El documental es un mercado muy pequeño en un mundo, el audiovisual, de por sí ya muy cerrado. Los recursos son pocos y escasos y la competencia ha aumentado exponencialmente. La crisis nos empuja, como un entrenamiento, a buscar caminos alternativos y formas diferentes de trabajar. Hay que bajar aún más las expectativas de ingresos para no salir del mercado. ¿Cuál es la reacción más intensa que has tenido de tu audiencia? Una de las experiencias más bonitas la tuve con El Retratista hace pocas semanas. A principios de mayo se presentó la exposición en Briviesca y en el pueblo de Bañuelos se inauguró una placa en memoria del maestro Benaiges, al que dedicó la escuela local. Presenté los primeros 20 minutos del documental, que es lo que ya tenía montado, en exclusiva para la gente del pueblo. Fue un momento de gran impacto emocional, que me hizo pensar mucho en cierto neorrealismo. Quien formaba parte del público tomaba consciencia de ser parte de una historia más amplia que ahora veía en pantalla. Al salir de la sala, los espectadores se encontraban en el pueblo, otra vez en el medio de las mimas imágenes que acababan de ver. Se había creado una relación de espejo entre el público y la pantalla y la pantalla y la realidad. En esos momentos te das cuenta de que con lo que has hecho has conseguido devolver a estas personas una parte de su identidad y su historia en el mismo lugar donde sucedió. Aunque todo esto pase muy lejos de tu país y de tu lugar. Convidem els lectors de Tornaveu a explorar la feina compromesa de l’Alberto, tot visitant els següent links: http://www.verkami.com/projects/1385-el-retratista http://vimeo.com/albertobougleux http://www.berlinale-talentcampus.de/campus/talent/alberto-bougleux2/ http://teatro-rosella.blogspot.com.es/2010/02/alberto-bougleuxguiondireccion-y.html http://www.youtube.com/watch?v=0DFQh3p916M&list=UUE VgoT_OKeADISpMzalF6fA&index=1 Miguel Vega

Tornaveu

27


Els fogons del Cervantes

La Comissió de Menjador es va formar l’any 2011 a proposta de la nova direcció del Cervantes, per tal d’implicar totes les parts de l’escola en el funcionament del servei de menjador. Amb la voluntat d’apropar aquest servei a les famílies (recordem que a la nostra escola és la Direcció qui gestiona el menjador) al Consell Escolar es va votar que una mare formés part d’aquesta comissió.

L

a funció de la comissió de menjador és fer el seguiment dels menús, així com de tot el que implica el servei de menjador. Per planificar els menús que us arriben a casa cada mes s’han anat definint una sèrie de criteris relacionats amb la composició dels primers i dels segons plats; amb la freqüència amb què es dóna peix, carn o llegums, etc. Així mateix, s’intenta introduir nous elements i proposar canvis que impliquin millores relacionades, per exemple, amb la qualitat i la procedència dels ingredients, la manera de cuinar-los o el material que es fa servir. També es procura tenir en compte valors com les tradicions gastronòmiques, la temporalitat i la varietat dels productes, etc. Com a representants actuals dels pares i mares a la comissió de menjador, us volem apropar una mica més la tasca que hi duem a terme conjuntament amb l’escola. Ja sabeu que la qualitat humana de les monitores és excel•lent, el servei és bo i el menjar de qualitat... però volem que encara sigui millor i per això cal continuar treballant. Si aconseguim que els nens i les nenes que dinen a l’escola ho facin de gust, que mengin de manera equilibrada i saludable i, encara que sembli redundant, que menjant aprenguin a menjar, voldrà dir que anem pel bon camí. Ja sabeu que qualsevol proposta o suggeriment serà benvingut.

28

Tornaveu

Un dia al menjador Res millor que una visita in situ per veure com funciona el menjador.

8:00 h. Ens trobem la Dori i la Rosa, que comencen a escalfar fogons. Avui toca crema de verdures i mandonguilles amb pastanaga i pèsols.

9:15 h. Comencen a arribar els dos encarregats de

cada classe de portar la llista dels que es quedaran a dinar. La Dori ens explica que fa 5 anys i 3 mesos que treballa a l’escola Cervantes fent de cuinera. El que més li agrada és el tracte amb els nens i les nenes i poder cuinar. El que troba més avorrit és que té poc marge per ser creativa, perquè els menús ja li arriben definits. També ens confessa que a la cuina ella i la Rosa canten mentre treballen... sobretot música dels anys 70! Parlant amb els nens i les nenes sobre la Dori ens comenten que la troben molt divertida i que els fa riure molt. Tots la coneixen!

12:30 h. Baixen els de P3 a la classe de racons a dinar. Es renten les mans i canten la cançó del “Bon profit” amb la Verònica. Tot i que hi ha crema de verdures, només un nen fa mala cara. La Diana i la Manoli preparen les taules de P4 i P5


al menjador. La Manoli és la més veterana de totes. Quan ens parla dels seus nens, que tant s’estima, li brillen els ullets. Ens explica una anècdota divertida: Un nen de P5 amagava els pèsols darrere de la columna del menjador... fins que el van enxampar. També diu que hi ha nens a qui sembla que no els hagin posat res al plat, de tan de pressa com mengen (com el Pol de 2n) i nens que sempre acaben a la taula petita perquè van a pas de tortuga (i es gira amb un gest de complicitat cap a l’Edil, de P4, que té fama d’anar a poc a poc, però que avui ha menjat molt i molt bé).

13:00 h. Van arribant els de P4 i P5 ja amb les mans netes i ens canten i interpreten la cançó de “La tetera”. Els de 2n arriben més tard i ens canten “Escolta, Dori”. 14:00 h. Arriben els de 3r, 4t, 5è i 6è, després

d’estar amb els monitors al pati fent l’activitat prèvia al menjador. Són els que donen més guerra, perquè xerren molt, però alhora són els que porten menys feina. Avui arriben amb gana i molts repeteixen.

Q

uan preguntem als nens i les nenes quins plats els agraden més tots coincideixen: “Pasta i pollastre”. També tenen clar que el que millor prepara la Dori és... la sopa. I que el fricandó i el pollastre al forn “els fa boníssims”. Ens alegra sentir alguns indecisos que no saben què dir perquè “al cole hi ha moltes coses bones!”. Però també n’hi ha que diuen que “tot és dolent!”. Quan demanem que especifiquin una mica més, responen que “no tot”, per sort! També parlem del peix (un clàssic entre els usuaris del menjador); de plats que alguns mengen a casa i els agradaria menjar també a l’escola com el sushi, els xipirons, el cuscús, els caragols... (quina feinada!), i de la pizza, un altre clàssic. Els de P4 i P5 ens expliquen que a qui menja millor i té bona actitud li posen com a premi el collaret del menjador. De vegades també serveix per premiar l’esforç d’aquells a qui costa més menjar... Després de dinar tothom recull i llença les restes a les escombraries. També hi ha un encarregat per taula de netejar-la amb una baieta i, a partir de 1r, un encarregat de posar aigua a la gerra quan s’acaba. Els encanta fer aquestes tasques! Us hem de dir, per acabar, que si la crema de verdures va ser boníssima, amb les mandonguilles ens vam llepar els dits! Ens ho vam passar molt bé i l’experiència va ser molt positiva. Les monitores, genials; la Dori, amb molt de caràcter i afectuosa amb els nens, i els nens, espontanis, enginyosos, i amb moltes ganes d’explicar-nos coses. Gràcies i bon profit! Eulàlia Armengol (mare Oriol P5 i Guillem 2n) i Assumpta Forteza (mare Clàudia P5 i Rita 4t)

[*Podeu trobar més informació sobre el servei i la comissió de menjador al web de l’escola]

Tornaveu

29


Voleu saber...

? N Ó S I U ...Q

Són molts els professionals que tenen cura de les nenes i els nens del Cervantes 8 hores al dia, 5 dies a la setmana, 9 mesos i durant 9 anys... Qui són els que obren les portes de l’escola cada dia a les 8h del matí i la tanquen a les 22h de la nit? Qui són les persones que ens reben, acompanyen, escolten, cuinen, netegen, ensenyen, aprenen, juguen, s’enfaden i riuen?

AMpAro (educAcIÓ InfAntIL) Vaig arribar a l’escola el curs 1993-94, he compartit equip amb 4 directores diferents: la Lita Prats, la Isabel Nadal, la Montse Lòpez i la Montse Jover. Abans d’arribar aquí vaig treballar a quatre escoles, l’escola Cervantes la vaig escollir i m’hi vull quedar. En aquests anys, els canvis més significatius que he observat són que abans hi havia molta matrícula viva i ara és més estable. El que ha canviat radicalment és el projecte pedagògic, abans sempre treballàvem amb fitxes i llibres i ara ho fem per projectes. Abans celebràvem la setmana intercultural de les nacionalitats representades a l’escola. Les famílies portaven vestits, menjars, mostres de danses tradicionals... M’agradava molt aquesta celebració! Ara el meu projecte preferit és... No puc escollir! M’agrada treballar per projectes i sorprendre’m cada dia amb les respostes i sortides inesperades dels nens i les nenes. La meva afició és anar d’excursió a la muntanya. Si tingués fills, els portaria al Cervantes perquè m’encanta la diversitat de l’escola!

reMedIos (serveI netejA) Yo “inaguré” el colegio, un 27 de mayo de 1993, hace 20 años... Vino el Maragall, Pujol, la directora Lita y todo el equipo. Somos 5 limpiando todo el colegio: yo, la Pepi, Marisol, Rosalía y Rosa. Recuerdo que antes había muchas fiestas, las paredes estaban llenas de fotos de excursiones, ahora veo más trabajos originales. Limpiamos el colegio cada día de 17h a 22h. Lo que más cuesta limpiar son las clases, especialmente las clases de P3 hasta 2on. Yo pediría a todos los niños que vigiléis más cuando hacéis pintura, que ahora cuesta mucho limpiar las mesas; con los recortes los productos de limpieza que nos dan no son tan buenos! Ah, y estar pendientes de abrir la puerta es un problema porque tenemos que dejar de hacer nuestro trabajo. A las fiestas no bajamos, todo y que la directora nos invita, porque nos da cosa ir con el uniforme. Del equipo del colegio, nosotras sólo coincidimos con el Gabi y con la dirección. En el Cervantes he tenido muchas anécdotas; recuerdo cuando tuvieron que venir los bomberos a sacarme del ascensor porque se fue la luz durante 30 minutos; ¡qué susto! Mi afición es ir al camping de la playa de Malgrat. Si viviera cerca, no dudaría en llevar a mis hijos al Cervantes!

30

Tornaveu


GABI (conserge) Fa 10 anys que sóc el conserge del Cervantes. A l’altra escola on treballava, cada matí es feia una cua per pagar el menjador. Quan vaig arribar aquí, no sonava la música al matí i a l’hora de la sortida molts nens jugaven a bàsquet i era una mica perillós. El projecte que més m’agrada són les trobades dels nens de 6è amb els avis del barri. Sovint la gent gran és la més oblidada i és bonic de veure com d’emocionats i contents estan amb aquestes trobades. El que més m’agradaria canviar són els retards sistemàtics al matí. Però tot i que hi dono moltes voltes, no sé com es podria canviar; em sorprèn que tanta gent repeteixi i arribi tard cada dia. Hi ha escoles molt més dràstiques. A l’escola on traballa la meva dona apliquen un mètode que no sé si em convenç, tanquen la porta als 10 minuts i no els deixen entrar fins a l’hora del pati, però la veritat és que ningú arriba tard... Que trist, no? Pesonalment, no em senta bé, però relament els únics que perden són els nens; el que arriba tard està descol•locat, la classe ha agafat un ritme i el nen no sap què ha de fer. Tinc dos fills i l’any que ve el Logan comença P3! Em fa una mica de por que tots dos estiguem a la mateixa escola, el meu paper com a professional i com a pare. A veure com va l’adaptació mútua; tenim dubtes, no sé si serà bo que entri a la classe i em preocupa si he d’intervenir en alguna baralla on el meu fill estigui implicat. Ui, tot és una gran incògnita... M’agrada molt el Cervantes perquè es fan projectes molt especials que no es fan a altres escoles: racons, avis, padrins de lectura... Però sobretot m’agrada perquè el tracte amb els nens és molt afectuós, proper i estan molt ben acollits. Aficions: jugar a futbol, tot i que no m’agrda l’atmosfera d’agressivitat que l’envolta. M’agrada molt llegir, sobretot còmics, que en tinc moltíssims. Gaudeixo molt quan em reuneixo amb els meus amics per fer partides d’un joc de taula d’estratègia que es diu Battletech. Fem partides de més de 4 hores. Quan sigui pare de l’escola, us faré un taller per a tots!

MANOLI (monitora menjador) Sóc la monitora més antiga, fa 10 anys que sóc al Cervantes. Aquesta és la meva primera escola i espero quedar-me sempre aquí. Jo, el Gabi i la cuinera som els que obrim la porta cada dia a les 8h del matí. Del Cervantes m’agrada tot: els nens, les nenes, les companyes, les cuineres, l’entorn... Hi ha molt bona sintonia, tots estem molt ben avinguts! Quan ve gent de fora sempre em diuen que tenim molta sort, que a les altres escoles no hi ha aquesta harmonia. M’agrada molt el projecte dels padrins, els nens sempre em parlen dels seus padrins grans. També m’agrada molt l’alegria del ball de fi de curs. A l’acollida tinc molt poquets nens, comparat amb altres anys, que en tenia entre 15 i 20; ara només en tinc de 3 a 7. Tinc una filla de 21 anys, si fos petita la portaria al Cervantes perquè veig que els nens vénen molt contents i són estimats. M’agrada molt que tothom s’esforça, des de l’Ampa, monitors, mestres, perquè els projectes surtin amb o sense diners. Tothom posa de la seva part. Crec que a poques escoles els pares vénen els dissabtes a posar endolls, netejar, a organitzar festes, etc. Afició: caminar molt i llegir llibres de novel.la negra. Estic molt contenta a l’escola, m’encanten els nens i vinc feliç a treballar, demano que no em canviïn d’escola!

Tornaveu

31


Els meus anys al Cervantes

DE P5 FINS A 6È

J

o vaig arribar a aquesta escola a P5. Recordo que tenia molta vergonya, només coneixia la directora, que em va rebre molt bé. Quan vaig anar a l’aula, vaig conèixer els nens i les nenes i l’Ester, que era la nostra mestra, i em va caure molt bé des del principi. Jo li deia “Ester didi”, que és com els diuen a les mestres al Nepal, i que vol dir “germana gran”. Els primers anys tenia força amics, però n’hi havia una que destacava molt: era la Carlota; ho fèiem tot juntes. A primer i a segon vaig tenir una mestra molt bona: era la Mercè Amores. Era molt afectuosa. A més, a mi em semblava que era molt guapa i que vestia molt bé. La meva mare diu que, gràcies a la Mercè, vaig deixar de voler anar vestida com a les pel•lícules de Boliwood. A tercer ja vam començar a fer exàmens, però bastant facilets. La professora que teníem era l’Eva, que era molt divertida. A cada assignatura ens parlava d’una manera diferent, però amb molt d’estil. El tema que més em va agradar de treballar amb ella van ser els romans, va ser molt “viscut”!!! I l’Eva em va ajudar a relacionar-me una mica més amb les mates, que no m’agradaven gens. A quart també vam tenir un mestre molt bo: el Sergi. A mi em queia molt bé i crec que era mutu. Ell feia les coses molt fàcils, però poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, anàvem aprenent alguna cosa nova. Ens posava deures, una setmana de mates i una altra de català; i la setmana següent tornava a posar els mateixos deures de mates, per repassar. Els exàmens també eren molt fàcils. A cinquè la nostra mestra va ser l’Estefania, que també és molt bona i molt divertida. Els exàmens aquí ja es van anar complicant una mica més: primer fas les proves que et posen els mestres i després els exàmens de competències que prepara la Generalitat. Jo abans de fer-les vaig tenir una mica de por, però un cop les fas t’adones que no és res greu. A sisè tenim la mateixa mestra, l’Estefania, i de cotutor el Sergi, “Chechi”. El Sergi és molt i molt bo. L’Estefania i el Sergi són molt bons mestres perquè ens preparen per tot i, a més, tota la classe els estimem molt. No sé què farem a l’institut quan veiem que els mestres no són tan bons i que no t’avisen tantes vegades. Cada any he anat coneixent més a fons els meus amics i ells a mi. A primer només tenia una amiga, i n’he acabat tenint molts. A més, som un grup molt col•lectiu i les mares no volen que ens separem. M’encanta aquesta escola perquè fas moltes sortides, com per exemple les colònies, anar al Cosmo Caixa, etc. També perquè hi ha molt nens i nenes de molts països diferents com, per exemple, del Marroc, l’Argentina, el Regne Unit, Rússia, l’Equador, i molts més. També m’agrada molt pels mestres que hi ha; són tots molt bons i tenen molta paciència, jo crec que massa... EL CERVANTES ÉS MOLT GUAI!!! Alzina Fresno

32

Tornaveu


Classe P-3 (Elefants)

Classe 6è (El Petit Nicolàs)

Tornaveu

33


Calaix del Tornaveu

. cació u d E l d’ nera e G ió ! Vaga turar ! ucac a 9-M d ’ E d ’ l t em regan Els h r a c an S’est

Mirem el món

t?

Animeu-vos!

Aplec de pas dels Tabalets al Museu Marítim, amb els P2 i P3 de les escoles de la Xarxa 0-18

Lliureu als mestres o envieu per correu electrònic a l’adreça

El proper curs us animem a tots i totes a participar a la xarxa de suport mutu de l’escola

revistatornaveu@gmail.com

les vostres propostes!

http://xarxacervantes.wix.com/xarxa-de-suport Què podeu donar i rebre? Coneixements, habilitats, serveis, temps, béns...

ng de patinets

que tenim

: M’agr ad

im una no va Ten em estat guanyadors d’una Beca Educar Menjant atorgada per la Fundació Jaume Casademont! El projecte MENGEM-NOS EL MÓN presentat per L’AMPA de l’Escola Cervantes ha rebut una de les Beques Educar Menjant. L’objectiu principal del projecte és elaborar un hort vertical perquè els nens i les nenes aprenguin a menjar de forma saludable a través de l’únic element comú que és integrador a l’escola: la fruita i la verdura. El projecte també preten integrar pares, mares, mestres, alumnes, cuina i monitors, en educar en una alimentació sana i de proximitat, a través de la diversitat cultural al voltant del menjar. S’ha contruït un hort vertical efímer a la paret del pati de l’escola, fet de materials reciclats i respectuosos amb el medi ambient, que ha contribuït a canviar el paisatge urbà de l’escola i fent-lo més verd. Amb l’hort els alumnes aprendran a cultivar els seus propis aliments i posteriorment se’ls menjaran. Si teniu interès en col·laborar en el projecte contacteu amb Purita Méndez (mare Martiño 4rt)

em d o p Ens ar! it felic

tar pissarr a.

H

pin

B INA A Z

aleta és la Tab

rqui Mireu quin pà s! al Cervante

a

Tots nosaltres som un tresor que podem compartir amb generositat, confiança i alegria!”

des d’un fora


tes!!! n a v r e C … s e r Un, dos, t

N

i el fred ni l’amenaça de pluja han fet minvar les forces dels 43 nens i nenes participants a la sortida de cap de setmana de bàsquet a Santa Maria de Palautordera, a la falda del Montseny. En unes magnífiques pistes envoltades de cavalls i boscos, els nanos han jugat sense parar, seguint les instruccions de les extraordinàries, generoses i pacients monitores-entrenadores, súpers Glòria, Laura i Berta!!! També hi ha hagut temps per a jocs fora de la pista de bàsquet: cabanes, manicura, futbol, jocs de nit... de tot i més. Diumenge les entrenadores ens han fet suar la cansalada, un munt de famílies del Cervantes sotmesos a dures proves físiques i in-tel•lectuals en una gimcana molt participativa. La festa ha acabat amb un fantàstic dinar acampats al mig del prat. Un cap de setmana rodó. Moltes gràcies a tots per participar-hi. I vet-ho aquí la crònica d’alguns dels protagonistes, els nens i les nenes de l’escola... Aquestes colònies han estat molt divertides, hem estat tot el cap de setmana jugant a bàsquet i en els moments lliures hem pogut anar al bosc i jugar a altres esports. Dissabte, només arribar, ja vam començar els entrenaments. Després de dinar vam formar 8 equips i vam fer un torneig de bàsquet, amb una final molt emocionant. A la nit vam jugar el joc del macarró i ens ho vam passar molt bé. El diumenge al matí, van arribar els pares i vam fer diferents proves tots junts. Un cop acabades les proves cadascú jugava el que volia, uns quants a bàsquet, uns altres a futbol i uns altres al bosc. Per acabar el cap de setmana vam dinar tots junts com una gran família.

Tornaveu

35