Fèlix Estelrich

Guillem Mut i Llabrés

_Fèlix Estelrich: records d’un mestre de Biniali

Això era l’any 1966/67, vull dir el curs 66/67, quasi podem dir 42 anys abans. Aleshores vaig esser mestre de Biniali, un llogaret encantador, de gent agrícola i amb criteris bens formats. Llavors no era necessari tancar les portes de les cases i els nins eren molt bons al·lots i feien el que els pares i mestres manaven. No posaven en dubte la seva autoritat. Record també que la gent començava a tenir televisor en blanc i negre.

L’escola era unitària, això vol dir que el nins estudiaven tots plegats tant el de sis com els de dotze anys. Era un sistema diferent, però uns aprenien dels altres i no tenien en les seves mans tants de llibres. El sistema era cíclic, els conceptes es repetien a cada curs en major amplitud i al final es recordaven els temes de l’ensenyança. Els dictats eren freqüents i les faltes d’ortografia es corregien contínuament. Només hi havia el castellà per ensenyar, ara han d’estudiar tres idiomes. Com han canviat els coneixements que s’ensenyen!

Al final no sabem si és per bé o per mal. Hem d’esperar que serà per bé.

Vaig arribar solter a Biniali el setembre de 1966, i el 3 de gener del 67 vaig contreure matrimoni amb una dona menorquina de bon cor. Record que abans anava a jugar a truc al cafè prop de ca meva, i després no vaig poder sortir durant la nit perquè la meva dona tenia por. Els meus amics no ho veren gaire bé, no entenien la meva decisió. Semblava que estava dominat per ella, i encara tal vegada ho estic. No del tot, he de dir.

Vull contar una petita anècdota que em va succeir: Volia llogar una casa i la gent em digué que el propietari era de Sencelles, però que no la volia arrendar. Vaig pensar que el “no” ja el tenia i un bon dia vaig conèixer el propietari que estava llaurant a una finca. Camina caminaràs i cap a ell. Tot xalest li deman: - Em llogaríeu la casa? Som el mestre de Biniali i serà per poc temps. - No - em va dir a les seques. - I per què?- li vaig respondre. - No et conec de res. Endemés, no sé si ets bona o mala persona. - Això no té remei. - Mira’m digué tot xalest. Si els bons tenguessin la mà peluda per davall i els dolents pelada, sabríem distingir uns dels altres.

Quan me n’anava, em va preguntar: “Què li diuen a ton pare?” - “L’amo en Damià i és mercader de Santa Margalida”, li vaig respondre.

Els ulls li tornarem brillants. “Jo el conec, hem fet tractes junts, és un home com cal. Idò et pots quedar la casa”.

De Biniali només puc contar alabances, especialment de la família que em donava dinar quan era solter. Estava i n’estaré sempre molt agraït.