QUIM CASALÍ
UNA VIDA DEDICADA A L’HOQUEI
de la ciutat, i porteriorment a vaig jugar durant dues temporades a Vic abans de fitxar als 16 anys per el Voltregà. Quim Casalí va nèixer a Manlleu l’any 1976, i 31 anys de la seva vida els va dedicat a la pràctica de l’hoquei. La meva vida al món de l’hoquei va començar als 3 anys, quan vaig posar-me per primera vegada uns patins. Des de llavos, i fins fa poc, la meva vida va estar lligada a aquest més tan especial i alhora tan enriquidor.
Vaig començar patinant al pavelló de la Salle-Manlleu ja que va ser allà on es va iniciar la pràctica de l’hoquei a Manlleu. Recordo que quan vaig entrar en aquest món, el meu objectiu era provar l’esport en sí, i trobar alguna activitat que realment m’agradés i m’aportés coses noves. I l’hoquei va aconseguir atrapar-me de seguida. De petit, la meva vida consistia en anar a l’escola i al sortir entrenar dia sí i dia també, i els caps de setmana els passava en pavellons, tant dissabtes com diumenges, ja que normalment jugava amb nens de la meva edat i també amb altres equips de categories superiors.
La meva vida esportiva consta de diferents etapes: després de jugar durant 10 anys a Manlleu, als 13 anys vaig marxar un any a Granollers, on volien fer un projecte per incloure l’hoquei en les opcions esportives
El Voltregà va ser el club de la meva vida, on vaig estar jugant fins als 31 anys. Desrpés de quinze anys al club i un descans considerable, vaig començar a donar-li voltes a la idea de la retirada però em vaig decidir per tancar aquesta etapa i provar l’experiència de jugar en un altre club del més alt nivell que no fos el Voltregà. Així va ser com vaig acabar fitxant 3 anys pel Lloret, club on als 34 anys vaig decidir finalitzar definitivament la meva vida esportiva. Pràcticament tota la meva vida l’he dedicat a l’hoquei, i evidentment això comporta que he hagut de renunciar a moltes nits de festa i diversió amb els amics, però a canvi tinc infinites anècdotes i memòries relacionades amb aquest esport.
A nivell esportiu, recordo sobretot l’etapa que vaig viure al Voltregà, on ja el primer any varem guanyar el Campionat de Catalunya i el d’Espanya. Varen ser molts anys de bon joc, de finals jugades, de guanyar títols que club i afició desitjaven després d’anys de sequera... Tothom em recorda com el jugador que va fer el gol definitiu en aquella eterna tanda de penals contra l’Oporto, però per a mi això no deixa de ser una simple anècdota més en una vida plena d’emocions on l’hoquei sempre ha sigut un joc d’equip en el que el grup passa per davant de tot i de qualsevol acció individual.
Això sí, sempre em quedaré amb l’orgull d’haver sigut un dels deu jugadors que van aconseguir el títol del Mundial B de Macao amb la sel·lecció catalana. Això no ho pot dir tothom!