#01 GYM SPORTLIFE
Centre esportiu i equip de running
SILVIA YEBRA
Amazona de competició de raids
DAVID POVEDA MARTÍNEZ Mecànic i competidor de trials
ERIC MOYA
La nova generació de runners
PERE SOLANO
Els sacrificis de l’esportista d’elit
Hola!
JOAN BURGUES
Ciclisme, BTT, duatlons, curses de muntanya i raids
QUIM CASALÍ
Tota una vida dedicada a l’hoquei
PIRINAT
Ecologia, salut, natura i esport
SEBASTIÀ JUANOLA
Dels camps de Rupit al Campionat del Món
NAN OLIVERAS
La vida d’un triatleta d’elit
ANNA CAPDEVILA
Sempre amb un gran somriure als llavis
BAREFOOT I CALÇAT MINIMALISTA
Un article de l’entrenador personal Jordi Torruella
XEVI BUCH
El waterpolo des de fora la piscina
PERE CORTACANS
Del pati de l’escola al mundial de futbol sala
MAS PLANABES
Passajades en ponis
PERE ALSINA
L’experiència de l’últim finisher de l’Emmona
MIREIA BERGA
No hi ha res impossible
MIQUEL PÉREZ
Apassionat als esports de raqueta
ELS SENGLARS D’EL RIPOLLÈS El rugbi arriba al bressol de Catalunya
ABEL ALONSO Passió pel motor
HEXAGON BOX
El taller d’els especialistes
RACONS AVENTURA
Excursions i aventures a la Vall de Ribes
Difusió gratuïta a Osona, El Ripollès i La Garrotxa Revista creada per DISSENYS BR GI. 997-2013 Disseny i redacció: JUDIT RUIZ RICART Departament comercial: JORDI BOIXADERES | 696 632 856 MÒNICA ORTEGA
| 609 39 17 90 revistaxsports@gmail.com facebook: /xsports.team.5
twitter: @revistaXsports
Tens a les teves mans el prímer número de la revista Xsports. Potser l’has agafat perquè és gratuïta, o potser t’interessa el món de l’esport i tens curiositat per saber de què va aquesta nova publicació. Sigui quin sigui el cas, gràcies per dedicar-nos una mica del teu temps! Si ja has fet una ullada a les pàgines posteriors, hauràs vist que no es tracta de la típica revista on es fa un resum de les notícies més importants del mes anterior sinó que busquem transmetre les notícies i l’actualitat d’un gran nombre d’esports a partir de l’experiència personal de diferents personatges que, per diferents motius, destaquen en els seus camps. Al llarg de la revista trobaràs des de consells d’entrenadors personals fins a històries de superació que et mostren una altra manera de viure, passant per esportistes que fa poc que s’han endinsat en aquest món, d’altres que competeixen a l’elit i fins i tot experiències d’exesportistes d’elit. Tot això amb gent de la casa, habitants (i/o competidors) d’El Ripollès, La Garrotxa i Osona que potser us heu creuat més d’una vegada i mai haurieu dit que tenien tant per explicar. Esperem que trobis aquests personatges i les seves experiències tant interessants com nosaltres ho hem fet i que els consells que trobaràs al llarg de la revista et siguin últils tant a nivell esportiu com personal. Ah, i si t’agradaria participar en propers números no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres a través de qualsevol de les vies que trobaràs a la columna lateral. Un cop dit això, gaudeix de la lectura i ens veiem al setembre!
GYM SPORTLIFE CENTRE ESPORTIU I EQUIP DE RUNNING El Gym Sport Life és un centre esportiu, el qual fa quatre anys va obrir les seves noves instal·lacions. Actualment conta amb 1000 m2 d’espai on es realitzen més de 60 hores a la setmana d’activitats dirigides, bikecontrol, bodypump (centre oficial Les Mills), firetraining, tonificació, Pilates i moltes més. També es realitzen tres tipus d’arts marcials Karate, Judo i Aikido, on aquest any tan de judo com de karate varis esportistes d’aquestes activitats han estat guanyadors de diferents campionats que s’han realitzat. El gimnàs compta amb una sala amb 20 bicicletes per fer Bikecontrol, una sala polivalent de 100m2 on es fa tonicació, steps, bodypump....i una sala diàfena de més de 200m2 per les arts marcials, pilates i fire training. En aquest centre esportiu també trobaràs altres serveis com la fisioteràpia, ideal per pervenir lesions i/o rehabilitació en cas de patir-les, servei d’esteticient, sauna i solàrium vertical.
Fa més d’un any, des de Gym Sport Life es va crear un equip de running i duathló, el qual ha destacat fent podi en moltes de les curses que ha disputat. Els podis més destacat han estat la primera i segona posició masculina de Roger Viñas i Aleix Fàbregas al Campionat del Ripollès de Curses de Muntnaya i la segona posició en categoria femenina d’Anna Capdevila en el mateix Campionat. També destacar les nombroses victòries que ha obtingut Aleix Fàbregas en diverses disciplines com curses de muntanya, curses d’asfalt, duatlons de carretera i duatlons de muntanya: Duatló de St. Joan de les Abadesses, Duatlo de l’ametlla del Vallès, Cursa del Compte Arnau, Setdellonga i podis importants com els obtinguts a la duatlo de carretera de Vic i Km vertical d’Ogassa, totes dues amb la presència del campió del mòn de l’especialitat. Destacar tota la feina que han portat a terme tots els membres de l’equip Dani Ballesteros, Toni Lopez, Roger Viñas, Laura Prat, Jordi Esclusa, Anna Capdevila i Aleix Fàbregas.
espai OJECTIU Unes de les frustracions més grans per un esportista, i en general per a qualsevol persona, és veure que no es compleixen els seus objectius; per això aquest és un dels principals motius pels quals la gent deixa la pràctica esportiva. Però potser el problema és que els objectius que ens havíem marcat no concorden amb la realitat. Aquí uns quants consells a l’hora de fixar-nos els nostres objectius esportius: · Busca objectius a curt termini: és millor anar buscant objectius més petits i a curt termini que no pas un gran objectiu en tot l’any, ja que si es fa la feina ben feta aquest gran objectiu arribarà per sí sol. “L’assoliment de petits objectius ens portarà a l’assoliment d’un gran objectiu” · Busca un objectiu que et motivi cada setmana: no ha de ser una competició, et pots marcar un entrenament especial com a objectiu de la setmana. Això farà que cada setmana tinguis motivació per sortir a entrenar. · Busca objectius realistes: tingues en compte el teu nivell físic, el temps que fa que practiques l’esport, les hores d’entrenament... · Divideix els teus entrenaments i/o competicions en diferents parts: per exemple, si fas una sortida de 40km cada 5km beu una mica d’aigua o cada 10km menja una mica; prova-ho i ja veuràs com et passarà més ràpid. Quan més llarga és la cursa més objectius intermitjos hem de trobar, ja que l’objectiu final es pot veure molt lluny i això ens pot provocar una sensació d’angoixa i d’estrés que influeixi en el nostre rendiment. Per això la importància d’anar assolint els petits objectius. -Aleix Fàbregas
SILVIA YEBRA
AMAZONA DE COMPETICIÓ DE RAIDS
Sílvia Yebra, filla del seleccionador estatal de raid que va consagrar al Raid Espanyol com un dels millors del món: Quico Yebra, és una amazona de competició de raids de la comarca d’Osona amb un gran palmarès a la seva esquena. En els últims vuit anys destaquen la medalla d’or per equips i la medalla de plata individual del Campionat de Catalunya del 2006, la medalla d’or per equips i el bronze individual del Campionat d’Espanya, així com la medalla d’or i la victòria en el Campionat Europeu per equips disputat a Itàlia l’any 2009 on ella es va fer amb la novena posició, el quart lloc aconseguit al Campionat del Món per equips disputat als USA l’any 2010 i els 17 CEI ** i 9 CEI *** acabats (8 i 4 pòdiums respectivament); així com altres grans resultats aconseguits en més d’una trentena de proves. Vaig endinsar-me en el món de l’hípica i posteriorment en el món dels raids de competició gràcies al meu pare (al cel sigui), ja que ell muntava a cavall des que era jove i més tard va començar a competir i ens va inculcar aquesta disciplina de treball d’equip i, en el nostre cas, familiar.
Així que vaig endinsar-m’hi de molt petita, de fet potser vaig aprendre a muntar abans que a caminar.
casa i que sempre l’havia entrenat i corregut jo, amb al qual tenia un feeling que no he tingut mai amb cap altre cavall.
La meva parella i actual marit també s’hi ha dedicat des que era ben jove, i a nivell professional és ferrador de cavalls.
A més, part de la importància d’aquest moment recau en el fet que en aquell temps el meu pare era el seleccionador de l’equip espanyol i vaig poder pujar al més alt del pòdium juntament amb el meu marit i la meva germana, que també competia.
Ara mateix la competició de raids és la meva professió i em considero molt afortunada pel fet de poder-me dedicar a diari al que més m’agrada en aquesta vida: els cavalls. El fet d’anar a entrenar dia rere dia per diferents camins i boscos, estar constantment rodejada de la natura i el fort vincle que es crea amb el cavall després de tantes hores amb ell és una meravella. A més a més els cavalls et transmeten tranquil·litat, ja que són molt lleials i entregats, i al mateix temps també comprenen el teu estat d’ànim.
Actualment, el raid no compta amb cap tipus de suport dels medis a l’estat espanyol, al contrari del que passa a França o a Dubai, per exemple, on hi ha canals de televisió dedicats 24h al món de l’hípica i les seves disciplines inclós el raid. Tampoc hi ha cap revista que parli exclusivament d’aquest món, com a molt n’hi ha una a nivell de nacional i una altra a nivell estatal que en fan pinzellades.
La competició en general comporta una gran satisfacció; poder acabar una carrera amb un cavall que has entrenat tu i al qual li has dedicat tantes i tantes hores recompensa els sacrificis que has hagut de fer per arribar allà on ets.
Tot i així és un esport que cada vegada compta amb més adeptes, ja sigui a nivell professional o com a hobby. A nivell de Catalunya podem trobar raids en els que hi participen més de cent genets i malgrat això no aconsegueixen captar l’atenció de cap medi.
Diria que el moment que m’ha marcat més a nivell personal va ser el Campionat d’Europa de l’any 2009 en el que vàrem aconseguir la victòria per equips i jo vaig fer-me amb la novena posició individual. Aquell any ja havíem estat campions d’Espanya per equips, on vaig aconseguir la tercera posició individual. Competia amb el Cheveret, un cavall que havia nascut a
Personalment, crec que el fet que sigui un esport que no surt per la televisió fa que la gent no el coneixi i que tampoc hi hagi cap interès per part dels professionals de la comunicació. Evidentment això té un impacte molt negatiu en els propis competidors, ja que ens és molt difícil, per no dir impossible, trobar col·laboradors i/o sponsors.
david poveda martínez
gerent de planettrial
DAVID POVEDA , MECÀNIC I COMPETIDOR DE TRIALS, ENS EXPLICA EL SEU RECORREGUT FINS LA CREACIÓ DE PLANETTRIAL. Sóc en David Poveda Martínez, vaig néixer a Barcelona fa 36 anys. Des de petit vaig començar a anar sobre dues rodes: primer en una bicicleta i més tard a la moto de trial. Actualment, la meva passió s’ha convertit en negoci i dirigeixo Planettrial. Al llarg de la meva vida professional he tingut l’oportunitat de treballar com a mecànic i motxiller en campionats del Món i Europeus amb pilots com Xavi León i José Mª Alcaraz.
A partir de la secció que aquest mes estrenem, esperem donar-vos tota la informació necessària per aficionar-vos a aquest meravellós esport Off-Road. A dia d’avui hem creat Ossa-Planettrial, un equip amb tres joves promeses (Sergi Lagresa, Pol Espier i Sergi Farrés) que fan l’esforç i es proposen fer un bon palmarès aquest 2013 participant en Campionat d’Espanya, Campionat de Catalunya i Campionat Europeu de Trial. Us informarem de com transcorre.
A més a més, he competit en trials a nivell internacional (6 dies d’Escòcia, 3 dies Giorni Valtellina) i nacional (3 dies de Santigosa, 2 dies dels Cingles i 2 dies d’Arinsal). Arrel de participar en trials, concretament a Santigosa, va sorgir la idea de crear l’empresa Planettrial. Som una botiga-taller dedicada exclusivament al món Off-Road i la nostra intenció és donar suport i servei tant a nivell particular com professional. A la botiga hi pots trobar tots els accessoris, recanvis per la moto i equipament personal. Al taller tenim una gran experiència a nivell tècnic per preparació i reparació. Impartim cursets d’iniciació per a nens i assessorem a pilots i particulars.
Equip OSSA
Pol.Ind. La coromina del bac, nau 3 Sant Joan de les Abadesses (Girona) Tèl. 972 720 063 www.planettrial.es facebook.com/ planettrial.stjoan twitter.com/ DavidDadagas planettrial@dsmotos.net
eric moya la nova generació de runners
Eric Moya és un jove de Sant Joan de les Abadesses que, tot i haver-se iniciat en el món del running fa relativament poc, va ser el primer local (6a posició general) en finalitzar la ultratrail de l’Emmona (106km). A més a més també va participar a la Transvulcania (83km), on va aconseguir la 57a posició i a la Cursa de les 4 Ermites (12km) on va pujar al podi en tercer lloc. En les següents línies ens explica la seva visió d’aquest esport. Vaig endinsar-me en aquest món ara fa poc mes d’un any. Anava a córrer esporàdicament vaig veure que allò m’agradava i que volia sentir la sensació alguna vegada a la vida de ser finisher , que volia saber què es sent al córrer una ultratrail, córrer tantes hores intentar posar el cos aquests límits com pot ser una cursa d’aquestes magnituds; I tenint a casa una de les millors proves d’ultratrail que és poden trobar… què millor que començar aquí, a casa.
Un parell de mesos abans vaig decidir apuntar-me a l’Emmona i va ser llavors quan vaig començar a plantejar seriosament el repte (una mica precipitat, ho sé ) però per què no, si era el que realment tenia ganes de fer? La preparació de l’Emmona no va començar a la muntanya, sinó en un sopar on vaig conèixer la persona que realment m’ha ensenyat el que era la muntanya i la llarga distancia en ella. Ell és en Roger, xerrant durant el sopar va sortir el tema de la cursa i em va dir “Quèeee? No sabia ni que corressis! Hahaha” i qui havia de dir que d’aquesta conversa en sortirien tantes i tantes sortides i aquesta gran amistat! També aprens molt en les sortides en solitari a base de anar coneixent la muntanya tu mateix . La pràctica d’aquest esport m’aporta molt, de fet quan fa dos dies que no surto a córrer el meu humor no és el mateix. Necessito córrer per alliberar tensions, per pensar, per descarregar adrenalina i sobretot per sentir aquella sensació tan indescriptible de llibertat de sentir-te tant gran i tan petit alhora; És molt difícil de descriureho, però és genial t’enganxa cada vegada més. S’ha de viure! Si bé no sabria dir-te quin és el moment que més m’ha marcat a nivell personal, és cert que a la Transvulcania he experimentat sensacions fins ara desconegudes com la gent de l’illa surt a la muntanya a animar-te és realment impressionant, i sense anar més lluny aquest any a l’Emmona el sentir el calor de la gent durant tota la cursa, l’arribada a la plaça major amb tota la gent… Bufff! És indescriptible i cada vegada que ho recordo
s’em posa la pell de gallina. Però no em quedo amb un moment en concret, sinó amb totes les experiències de cada sortida, ja sigui sol o acompanyat, és allà on realment hi han moments que et queden gravats. Em quedaria amb una mica de cada un d’ells. Entre setmana entreno per Collserola per qüestió de feina, i normalment entreno tots els dies (descansant dilluns que també conta com entreno) alternant bici i córrer durant unes 2 o 3 hores diàriament. El cap de setmana és quan realment gaudeixo ja que pujo a Sant Joan i puc sortir per aquestes muntanyes que tenim la sort de poder gaudir. Tot i així, quan surto a córrer no surto a entrenar, surto a gaudir, a esbargir-me, a pensar... però sobretot per gaudir, que és el més important.
pere solano els sacrificis de l’esportista d’elit Pere Solano Olivares és un jove de 28 anys de Sant Joan de les Abadesses que, després de molts anys dedicant-se al ciclisme professional, va decidir retirar-se l’any passat. A continuació ens fa una breu explicació de la seva experiència en el més alt nivell del món del ciclisme. Vaig començar a anar en bicicleta als 13 anys a través del meu pare, ja que quan ell arribava de la feina marxavem tots dos a donar tombs. Posteriorment vaig conèixer a Pere Muñoz, un ex-ciclista professional que regentava una botiga a Olot, i va ser ell qui va introduir-me en el món del ciclisme de competició. I així va ser comp vaig començar; des de la categoria cadet fins a l’elit. El ciclisme professional comporta un gran sacrifici, ja que has d’entrenar i cuidar-te molt durant tot l’any, i a mesura que puges de categoria també augmenta el nivell d’esforç i sacrifici necessari. Un cop arrives a l’elit, la teva vida passa a ser un 100% sobre la bicicleta, cuidant molt la teva alimentació i els hàbits.
Durant la meva carrera a l’elit vaig competir per Espanya, França i fins i tot vaig arrivar a anar a Sud Amèrica. El meu millor moment a nivell esportiu va venir amb la victòria que vaig axonseguir a El Tour de Pyemon, una volta a França de cinc dies. A nivell personal, m’emporto tots els racons i les experiències que he conegut i viscut gràcies a les competicions, especialment el viatge per Sud Amèrica (Urugay, Colombia, Argentina...), ja que si no fos pel ciclisme mai ho hagués conegut. L’any passat finalment vaig decidir deixar de competir i vaig obrir el meu propi taller de cotxes (Taller Tecnicar). Un dels majors motius d’aquesta decisió és la mala situació d’el ciclisme en quant a sponsors i arriba un moment en el què estàs sacrificant molt i no hi trobes una satisfacció ni saps veure-hi un futur.
espai del coach Avui neix Xsports, i m’agradaria començar explicant què és un coach, per tal que us feu una idea de què podreu trobar en aquest espai en els propers números.Sovint és fa un mal ús del terme coach, ja que si bé la traducció literal de l’anglès és “entrenador”, la paraula coach prové de “Kocs”, un poble d’Hongria on es fabricaven els únics carruatges amb un sistema d’amortiment que facilitava i millorava les condicions de trànsit dels viatgers. La figura del coach té la mateixa funció que aquest sistema, facilitar i acompanyar el procés d’assolir un objectiu, alliberant i ensenyant a desenvolupar el potencial intern de cada persona. Així doncs, hom pot descriure la diferència entre trainer i coach de la següent manera: · Un trainer és aquell que posa coses de fora a dins, un expert en la tècnica d’una disciplina específica que ensenya a millorar aspectes en concret de dita disciplina. És a dir, les seves àrees són les de saber coneixer i saber fer. · Un coach, en canvi, treu coses de dins cap a fora; la seva feina consisteix en facilitarte el procés de treure el teu potencial i recursos interns, i que d’aquesta manera aprenguis a fer front a les ansietats, dubtes i bloquejos que dificulten el teu camí a l’èxit. La seva àrea és la del saber ser. Aquí, sota la mirada del coaching, parlarem de la vida i l’esport, de com la majoria de limitacions són creades per nosaltres mateixos. La clau està en el canvi, de dins cap a fora, i aquí intentarem enseyar-te com posar rumb envers aquesta direcció. Podeu eviar mails a infor@reinvetat.org proposant temes i explicant com heu superat els vostres limits i dificultats, ja que aquest espai neix amb la volutat de ser participatiu. - Francesc Ortega
JOAN BURGUES la filosofia de la felicitat
muntanya (XM Duathlon Series Salomon) que es cel·lebrava a Espinavell. Aquesta carrera ja em va anar molt bé: 31è a la general i 2n junior. A partir d'aquí, em vaig anar animant i vaig passar dos anys disputant aquest circuit de duatlons d'alta muntanya, compaginantho amb alguna carrera de BTT i alguna corrent. Els resultats no m'anaven malament i jo estava gaudint d'un món esportiu barrejat amb la natura espectacular, coneixent a gent molt maca i, sobretot, descobrint i coneixent indrets fantàstics que mai hauria vist si no hagués estat per les competicions.
Joan Compte és un jove de Molló que amb tan sols 24 anys ja compta amb un increïble palmarès tant en competicions de BTT, com en ciclisme en carretera, duatlons i curses de muntanya. Actualment és part de l’equip ciclista amateur de carretera Reyno de Navarra WRC Sesé Makor. També competeix en la modalitat de BTT amb l’equip Buff International Team i, eventualment, participa en duatlons de muntanya, curses de muntanya i raids amb l’equip Ski Club Camprodon. Quan era petit era el típic nano que jugava a futbol amb l'equip del poble. Tot i això, ja tenia una enorme passió per les muntanyes i ja anava a córrer (a peu i en btt) pels voltants del meu poble. La cosa va començar a posar-se seriosa quan tenia 16 anys i uns amics de l'Ski Club Camprodon, van animar-me a participar a una prova del circuit de duatlons d'alta
Mica en mica, em vaig anar deixant conèixer en aquest món esportiu i em vaig anar decantant per fer proves de BTT fins que vaig passar a formar part de l'equip Radikalbikes de Girona. La cosa anava creixent, cada vegada disputant carreres més importants i amb corredors més bons, però sempre tenint en primer pla que competim per passar-nos ho bé i omplir el dins d'un mateix. Gràcies a Radikalbikes vaig poder participar a la Titan Desert 2012 on vaig aconseguir una molt bona 18a posició a la general. Una setmana després va trucar-me el director d'un equip ciclista amateur de carretera de Navarra (Reyno de Navarra -- Conor WRC) i em va demanar si volia anar amb ells a la Volta a Navarra que es cel·lebrava a la setmana següent i que estava formada per 5 etapes. Ells contaven amb mi, i malgrat que inicialment vaig quedar-me una mica parat perquè tot estava passant molt ràpid, no m'ho vaig ni pensar i li vaig dir que sí.
Estava molt emocionat i el director de l'equip navarrès (Héctor Rondán) em va dir que l'únic que em demanava era acabar la Volta, tan li era la posició però havia d'acabar. Tal dit, tal fet! Vaig acabar la Volta i em va oferir continuar amb ells. Jo vaig acceptar i aquí va ser on vaig canviar la modalitat de bici: de la BTT a la carretera! Des que formo part de l’equip Reyno de Navarra he donat prioritat a les competicions de carretera, Tot i així, durant els últims mesos també estic competint per l’equip Buff International MTB Team en la modalitat de BTT en carreres de varis dies com la Titan Desert i més recentment l’Alta Via Stage Race a Itàlia. Estar en aquest món i tenir bon rendiment implica dedicar unes hores d'entrenament per aconseguir un bon nivell físic. Jo actualment entreno unes 20 hores setmanals de mitjana, ja treballant de pagès no tinc més temps per dedicar-li. Molts esportistes deixen de fer altres coses perquè creuen que influirà negativament el seu rendiment, però jo penso que s'ha de fer tot el que el cos demana per estar content amb sí mateix. Llavors, quan la persona està gaudint del que fa, és llavors quan es comença a recollir el que s'ha anat sembrant durant les hores d'entrenament. Personalment, crec que un 70% del nivell físic és psicològic.
Tothom pot aconseguir grans reptes i fites si allò que fa és realment el què el fa feliç.
; Paul Gascoigne (EX)HEROIS
alcohol, cocaïna i escàndals TRASPÀS AL TOTTENHAM Els seus anys en White Hart Line, on arriba en la temporada 1988-1989, van anar els millors de la seva carrera, amb el Mundial d’Itàlia 1990 com a punt àlgid. Gascoigne, senzillament, va maravellar al públic. Va ser el líder dels “pross” i va portar a Anglaterra a semifinals per segona vegada en la història de la seva selecció (cosa que, fins el moment, no han tornat a repetir).
En el seu moment, Paul Gascoigne fou la gran esperança anglesa: un noi atípic, sense el físic exuberant i resistent dels jugadors britànics, però tocat per la vareta dels déus del futbol.
Per primera vegada en molt temps, Anglaterra es va il·lusionar amb la possibilitat de ser de nou campiona del món, un somni que Alemanya va trencar en semifinals, on Gascoigne va deixar una de les imatges de la història de la Copa del Món: va trencar a plorar en veure una groga que li faria perdre’s una hipotètica final. Anglaterra va perdre, però ell va tornar a les illes com un heroi. Tal vegada, va ser l’última ocasió que va tenir Gazza per portar una vida normal.
Gascoigne va néixer a Gateshead l’any 1967, en una família de classe baixa. Orfe de pare des de ben petit, la pilota era l’única cosa que mantenia al Gascoigne adolescent allunyat de l’alcohol i els problemes. Encara d’escassa entitat, però tot un presagi del que seria la seva vida. Una vida de la qual mai han desaparegut ni l’alcohol, ni els embolics. I, moltes vegades, la combinació de tots dos. Qui sap si un era la causa dels altres o viceversa. Però sempre sempre han estat aquí, esperant com a solució a cada debilitat de Gazza.
INICIS COM A “URRACA” Paul Gascoigne comença a enlluernar en els juvenils del Newcastle United i els grans d’Anglaterra es fixen en aquell xaval de conducció precisa, elegància i arribada. A la licitació final arriben el Tottenham Hotspurs i el Manchester United, amb els Spurs com a destinació final d’una de les promeses més il·lusionants del futbol anglès.
UNA ENTRADA SALVATGE Gascoigne no va aprofitar la seva presència en la cresta de l’onada i va tornar a la seva vida de sempre: alcohol, pubs i embolics. Tot i així, va tenir temps de guiar al Tottenham a la final de la FA Cup de 1991 (el seu gol de falta a l’Arsenal en semifinals encara és recordat pels seguidors spurs). Paradoxalment, la final de la FA Cup que guanya el seu equip suposa un punt d’inflexió en la seva carrera. Gascoigne, passadíssim de pes, es va trencar el lligament creuat en una terrorífica entrada sobre el jugador del
Nottingham Forest Gary Charles. Es va llançar a per el genoll de Charles amb i es va deixar el seu en el camí. A partir d’aquest moment, la seva carrera va ser costa avall i sense frens: traspàs a la Lazio, amb rotund fracàs en el Calcio; retorn a les illes per jugar en el Glasgow Rangers, on la seva acció més sonada va ser celebrar un gol tocant una imaginària flauta per mofarse dels seguidors catòlics del Celtic; tornada a la Premier (Middlesbrough, Everton…) i final en un club xinès abans de quatre partits en el Boston United, un club de sisena divisió.
LA VIDA LLUNY DELS TERRENYS DE JOC És impossible recopilar tots els escàndols de Gascoigne. Alcohol (va declarar en una ocasió que bevia quatre ampolles de whisky diàries), drogues (amb incompatibles amb la vida jornades de 16 ratlles), visites a clíniques de desintoxicació (l’última fa amb prou feines uns mesos), agressions (inclosa una brutal a la seva exdona, a la qual va destrossar la cara i va provocar diverses fractures), baralles (com la sonada amb Liam Gallagher, cantant del grup Oasis) i un accident de cotxe que gairebé acaba amb la seva vida. El fil de vida que li queda ho consumeix amb l’alcohol. El seu últim episodi (completament torrat a la presentació d’un acte benèfic a Northampton, on ni tan sols va poder pujar a l’escenari sense ajuda) alerta sobre el seu estat. Fins i tot a témer per la seva vida, com ha reconegut el seu agent, Terry Baker, en la BBC. “Necessita immediatament demanar ajuda. La seva vida està sempre en perill perquè és alcohòlic. Tal vegada ningú ho pot salvar, no ho sé. Realment no ho sé”, afirmava Baker. Ara com ara, l’ex futbolista ha decidit prendre cartes en l’assumpte: ha estat admès en un hospital nordamericà. A Gascoigne sempre se li ha comparat per George Best, l’estel britànic que va destrossar la seva vida per culpa de l’alcohol. Best va fer publicar una foto en el seu llit de mort una missiva alliçonadora: “No moris com jo”. Un consell que Gascoigne sembla a punt de desobeir. -Jordi Boixaderes
QUIM CASALÍ
UNA VIDA DEDICADA A L’HOQUEI
de la ciutat, i porteriorment a vaig jugar durant dues temporades a Vic abans de fitxar als 16 anys per el Voltregà. Quim Casalí va nèixer a Manlleu l’any 1976, i 31 anys de la seva vida els va dedicat a la pràctica de l’hoquei. La meva vida al món de l’hoquei va començar als 3 anys, quan vaig posar-me per primera vegada uns patins. Des de llavos, i fins fa poc, la meva vida va estar lligada a aquest més tan especial i alhora tan enriquidor.
Vaig començar patinant al pavelló de la Salle-Manlleu ja que va ser allà on es va iniciar la pràctica de l’hoquei a Manlleu. Recordo que quan vaig entrar en aquest món, el meu objectiu era provar l’esport en sí, i trobar alguna activitat que realment m’agradés i m’aportés coses noves. I l’hoquei va aconseguir atrapar-me de seguida. De petit, la meva vida consistia en anar a l’escola i al sortir entrenar dia sí i dia també, i els caps de setmana els passava en pavellons, tant dissabtes com diumenges, ja que normalment jugava amb nens de la meva edat i també amb altres equips de categories superiors.
La meva vida esportiva consta de diferents etapes: després de jugar durant 10 anys a Manlleu, als 13 anys vaig marxar un any a Granollers, on volien fer un projecte per incloure l’hoquei en les opcions esportives
El Voltregà va ser el club de la meva vida, on vaig estar jugant fins als 31 anys. Desrpés de quinze anys al club i un descans considerable, vaig començar a donar-li voltes a la idea de la retirada però em vaig decidir per tancar aquesta etapa i provar l’experiència de jugar en un altre club del més alt nivell que no fos el Voltregà. Així va ser com vaig acabar fitxant 3 anys pel Lloret, club on als 34 anys vaig decidir finalitzar definitivament la meva vida esportiva. Pràcticament tota la meva vida l’he dedicat a l’hoquei, i evidentment això comporta que he hagut de renunciar a moltes nits de festa i diversió amb els amics, però a canvi tinc infinites anècdotes i memòries relacionades amb aquest esport.
A nivell esportiu, recordo sobretot l’etapa que vaig viure al Voltregà, on ja el primer any varem guanyar el Campionat de Catalunya i el d’Espanya. Varen ser molts anys de bon joc, de finals jugades, de guanyar títols que club i afició desitjaven després d’anys de sequera... Tothom em recorda com el jugador que va fer el gol definitiu en aquella eterna tanda de penals contra l’Oporto, però per a mi això no deixa de ser una simple anècdota més en una vida plena d’emocions on l’hoquei sempre ha sigut un joc d’equip en el que el grup passa per davant de tot i de qualsevol acció individual.
Això sí, sempre em quedaré amb l’orgull d’haver sigut un dels deu jugadors que van aconseguir el títol del Mundial B de Macao amb la sel·lecció catalana. Això no ho pot dir tothom!
pirinat ecologia, salut i natura
espai nutrició CARN ECOLÒGICA: GARANTIA DE SALUT!
L’amor de la gent de Pirinat per l’esport i la natura ha fet que la marca Pirinat sigui present en algunes curses de muntanya del Ripollès, ja que ens agrada participar en activitats esportives lligades a la natura.
Actualment, Pirinat és un referent català pel que fa a la venda directa de carn ecològica de qualitat. Varem començar comercialitzant la nostra vedella i, al llarg del temps, hem anat introduint bestiar dels ramaders de la zona, així com altres carns ecològiques La nostra web, www.pirinat.cat s’ha convertit en la botiga en línia de moltes famílies que no poden accedir a carn de qualitat des de la ciutat. Es pot comprar vedella, xai, pollastre, porc i ous. Tot això amb el segell del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE) i amb la certificació de garantia de qualitat que ens dóna Pirinat.
Sobretot la Cursa del Taga, ja que transcórrer en gran part per finques on pasturen les vaques de pirinat. Creiem que molts d’aquests camins que avui gaudim corrent o caminat en aquestes curses, s’han mantingut gràcies a l’activitat ramadera i actualment l’esport fa que segueixin vius i que molta de la gent que mai hagués passat per aquests paratges, avui en pugui gaudir. És important que quan anem a córrer tanquem els passos i els “vailets elèctrics” i d’aquesta manera esportistes i ramaders poguem conviure sense problemes. Ecologia, salut i natura són tres paraules que podrien definir el projecte Pirinat.
A part de consumidors particulars, també servim a menjadors escolars, cooperatives de consumidors, restaurants, botigues i carnisseries. L’acostament d’aquesta carn a la població catalana es basa en un compromís amb la qualitat del producte, amb el respecte per l’entorn i amb el distintiu de fer les coses des del cor.
En aquest espai us donarem breus consells nutricionals, tant relacionats directament amb el món de l’esport com aplicables a qualsevol estil de vida. En aquesta primera aparició, ens agradaria parlar-vos de la carn ecològica i d’els beneficis més grans que la seva ingestió comporta a la vostra salut envers la ingesta d’altres tipus de carn. Gràcies a la correcta alimentació i maneig que reben els animals, la carn ecològica no conté cap mena de residu ni: cap producte nociu per la salut, com ara antibiòtics, pesticides, transgènics... Té més contingut en àcids grassos insaturats, més cardiosaludables i menys contingut en grasses saturades.
Les vaques passant pel camí del Taga durant la transhumància.
www.pirinat.cat
A més a més, aporta proteïnes d’alta qualitat, minerals i vitamines excel·lents i imprescindibles per un correcte desenvolupament muscular que a més a més, ajuden a prevenir anèmies i altres malalties.
sebastià juanola dels camps de rupit al campionat mundial
Per aquells que no coneixen massa el món del tir amb arc, heu de saber que hi ha quatre modalitats de competició a nivell nacional i/o internacional: Tir Olímpic, Camp, Bosc i Sala (en aquesta última no hi ha competicions internacionals).
La meva aventura al món del tir amb arc va començar ara fa uns cinc anys quan el meu fill gran va demanar que li compréssim una escopeta de balins. A part de l’escopeta també li feia gràcia tenir un arc, i finalment vam decantar-nos per aquesta segona opció i ens en vam anar de cap al Decathlon. Recordo que el conjunt de l’arc i les fletxes que vam comprar no arribava als 50 euros, i el varem estar utilitzant tant el meu fill com jo durant els caps de setmana de tot un any. El tir amb arc és un esport a l’abast de qualsevol butxaca, l’important és gaudir dels companys i l’entorn mentre el practiques. Com en qualsevol esport, especialment quan competeixes a nivell nacional i internacional, la seva pràctica comporta molta dedicació i això es tradueix en un sacrifici d’hores que anteriorment hauries dedicat al lleure i a estar amb la família.
En el meu cas, al ser ramader de professió i tenir una explotació de vaques de llet, els meus horaris no són els mateixos que els d’aquells que treballen en una empresa i tenen un mes de vacances a l’estiu; jo només tinc uns dies i dos caps de setmana de festa mensuals i la majoria d’ells els utilitzo per assistir a competicions. De la meva experiència en el món de la competició esportiva, destacaria la constant superació personal que es tradueix en una millora contínua dels resultats. Per exemple, quan vaig començar a practicar feia uns 100 punts dels 360 possibles i actualment la meva puntuació acostuma a trobar-se entre els 300 i els 320. A més a més, la pràctica del tir amb arc et dóna la oportunitat de compartir una bona estona amb els amics i familiars, així com de tenir contacte amb la natura.
El meu palmarès compta amb victòries en totes elles, entre les que destaquen: la cinquena posició en el Mundial cel·lebrat a Hongria el 2010, la quarta posició en l’Europeu cel·lebrat a Itàlia l’any 2011 i la victòria en el Mundial del 2012 cel·lebrat a França (les tres en la modalitat de camp); els dos Sub-Campionats del Món aconseguits al 2011 i 2012 en modalitat de bosc; i la victòria al Campionat d’Espanya 2012.
Aquest any 2013 participaré als World Games que es cel·lebren a finals de juliol a Colòmbia, a l’Europeu que tindrà lloc a Itàlia en la modalitat de camp a finals d’agost i en el Mundial de Bosc que també tindrà lloc a Itàlia un mes després. Els esports minoritaris, en els què s’hi inclou el tir amb arc, tenen molts problemes per donar-se a conèixer ja que als mitjans de comunicació no els interessa mostrar-los i treure espai a altres esports més coneguts com per exemple el tot-poderós futbol. Un clar exemple d’això el trobem a TV3 mateix, ja que va negar-se a treure la notícia que un català s’hagués proclamat Campió del Món de Tir amb Arc per donar encara més temps a l’inici de la pre-temporada de futbol i la tornada dels equips als entrenaments.
NAN OLIVERAS
la vida d’un triatleta d’elit
corrent vaig fer una gran remuntada. I vaig veure que si entrenava bé la bici, podria fer grans resultats, i així va ser. Després de començar a entrenar seriosament pel triatló, van venir els bons resultats, aconseguint la primera posició en la meva categoria i cada vegada lluitant més per les posicions absolutes amb només 16 anys.
Vaig néixer a Olot (Girona) el 19 de març de 1993. A casa meva sempre han donat molta importància a l’esport, ja que a més de ser saludable, et dóna uns valors que et fan créixer com a persona; com per exemple la capacitat per lluitar envers les dificultats per aconseguir els teus objectius. Per això, de petit vaig començar a fer natació i als 10 anys em vaig apuntar al club d’atletisme, on competia en Cross. Més tard, als 14 anys, en veure que se’m donaven molt bé aquests dos esports, sobretot en atletisme on ja havia guanyat alguna medalla en Campionats d’Espanya em van animar a fer un triatló. Vaig debutar al triatló d’Empúria Brava. En el tram de natació vaig sortir primer absolut, però en bici vaig perdre moltes posicions degut a que encara no l’havia entrenat i em faltava molta experiència; i
A partir d’aquí, la Selecció Espanyola de Triatló es va fixar en mi; i em van començar a convocar per fer concentracions al Centre d’Alt Rendiment (CAR) Blume de Madrid i, un any més tard, em van donar una beca per residir i entrenar al CAR de Madrid juntament amb els millors triatletes d’Espanya. Aquests dos anys que vaig estar a Madrid, em van servir per créixer molt com a persona i esportista. Vaig poder aprendre dels millors triatletes i entrenadors, per anar complint els objectius que em proposava. Que tenia molt bones qualitats i que s’hi mi dedicava al 100% podia arribar lluny. Aquella temporada, quan només tenia 18 anys, va significar la meva explosió com a triatleta; aconseguint molt bons resultats. En el meu debut en la distància Olímpica i Elit vaig aconseguir el Campionat de Catalunya Absolut; un títol inesperat que em va donar molta força per afrontar les següents competicions. Setmanes més tard em vaig proclamar 4rt del Món i 2on amb la Selecció espanyola al Mundial de Duatló Junior i Campió del Triatlón Series de Madrid.
Aquesta temporada he fitxat pel Wild Wolf Fluvial (Galícia); un dels millors equips de triatló, compartint equip amb el millor triatleta de la història, Javier Gómez Noya. El triatló és un dels esports més exigents que hi ha i requereix moltes hores d’entrenaments i dedicació. Cal mantenir un equilibri entre les tres disciplines, per estar al màxim nivell a l’hora d’afrontar les competicions. Actualment estic vivint entre Olot i Pontevedra on comparteixo entrenaments amb triatletes de nivell Mundial. Acostumo a entrenar unes 6 hores al dia i també descansar molt ja que la recuperació és molt important.
Com a tot esportista, el meu somni és poder arribar a competir en uns Jocs Olímpics; però de moment els meus objectius a curt termini són començar a agafar punts en Copes d’Europa i del Món Elit per fer aquest somni realitat.
;
el passat miner d’ogassa
L’itinerari comença al peu del Pont Vell, des d’on començarem seguint els senyals verds i blancs del sender que puja al cim del Taga fins a arribar a la via verda “La Ruta del Ferro i del Carbó”. Creuem la via verda i continuem pel costat del torrent de Planesaigües, deixant la pista cimentada i seguint els senyals del sender del Taga a través de la pista de terra. Creuem un vailet elèctric (recordeu deixar-lo tancat!) i recorrem la pista de terra a través de boscs de pi roig, ginebró, roures, boixos, etc. fins a arribar a uns prats on veurem els coberts d’una petita granja i un segon vailet elèctric. Trobarem un sender indicat amb una pedra amb la inscripció TAGA amb lletres verdes i els senyals verdes i blanques, que seguirem a través de la pineda fins a arribar a una cruïlla de camins. En aquesta cruïlla hi trobem el sender del Taga a l’esquerra i un corriol senyalat amb fites (muntanyetes de pedra). Seguirem aquest corriol, deixant així l’estany de Can Màxim a la dreta i no seguint més el sender del Taga. Seguim les fites fins a arribar a una zona esclarissada a partir de la qual haurem d’anar pel corriol que s’intueix més a la dreta. En aquest corriol voltejarem l’Estany de Can Màxim fins a desembocar a l’antiga pista forestal que permetia l’accés a la part superior de la pedrera, i després de la pista forestal arribem a l’encreuament del Coll de la Grevolosa. Ens creuem amb la pista del circuit BTT 9 que enllaça Ogassa i Sant Joan de les Abadesses, i la seguim fins a trobar el final de la Ruta de les Vagonetes de Dalt a la Torre de la Meseta. Un cop aquí baixem per les escales de fusta fins a la Meseta de baix. Ens creuem amb la pista del circuit BTT 9 que enllaça Ogassa i Sant Joan de les Abadesses, i la seguim fins a trobar el final de la Ruta de les Vagonetes de Dalt a la Torre de la Meseta. Un cop aquí baixem per les escales de fusta fins a la Meseta de baix.
Al mapa s’hi mostren recorreguts alternatius amb una dificultat més alta i un recorregut de fins a 10km.
anna capdevila sempre amb un gran somriure als llavis
Primerament, voldria agrair a Xsports l’oportunitat de col·laborar en l’espai de fisioterapia. Sóc l’Anna Capdevila, fisioterapeuta de Fisioteràpia Ripoll.
Vaig començar a córrer fa gairebé dos anys. Arran d’una situació traumàtica personal, vaig trobar en la muntanya una forma de desconnexió, un lloc on sentir-me lliure, sense pressió i en pau amb mi mateixa. Vaig descobrir un món desconegut per mi, però que em va captivar pràcticament a l’instant amb les seves increïbles vistes, la pau que transmet la natura i la tranquil·litat dels corriols. Al principi és difícil, quan vaig endinsar-me en aquest món caminava mitja muntanya i acabava esgotada, però després de molt caminar vaig començar en l’alta muntanya i sense adonar-me’n vaig començar a córrer en lloc de caminar. Es tracta d’una millora progressiva i contínua, i fins que no ho vius és difícil creure que pots arribar a ser capaç de córrer durant tants kilòmetres començant des de zero si t’ho proposes i ets constant en el teu treball. Córrer m’ha aportat una tranquil·litat i una pau interna increïbles, i cada dia m’hi trobo més enganxada. A més, també hi he aficionat a la meva parella, i fem moltes sortides junts tant caminant com corrent. Fins i tot l’any passat vam dedicar les nostres vacances a anar caminant de Núria al Cap de Creus! És important recordar que has de respectar la muntanya, perquè és molt bonica però sempre hi pot haver algun problema inesperat que pot complicar-te el camí. Avui dia la meva dedicació és màxima, i això comporta molts sacrificis.
espai fisio Els problemes musculars són algunes de les lesions més comuns, per això avui us parlaré breument de la importància dels estiraments. El múscul és la part activa de l’aparell locomotor, on a través de contraccions provocades per impulsos del sistema nerviós es crea el moviment del nostre cos.
Sóc fisioterapeuta al gimnàs de Ripoll i combinar entrenaments i feina significa llevarse molts dies a la sortida del sol, però per sort tant la feina com l’esport m’apassionen i el cansament que suposen formen part de la meva progressió. Córrer és una manera de trobar-te a tu mateix i desconnectar de tot, i quan veus que la constància, el sacrifici i l’esforç resulten en una clara millora de les teves aptituds et surt un somriure d’orella o orella. Evidentment sempre queda feina per fer, i a mesura que millores encara vols millorar més, i aquesta feina suposa esforç i sacrificis, però saps que la recompensa acabarà arribant.
L’activitat física millora l’estat, el drenatge i la força del múscul, però és necessari realitzar les activitats progressivament per tal que el cos s’adapti a l’exigència d’aquesta i pugui assimilar i adaptar les articulacions al treball realitzat. Els estiraments són una part vital de l’exercici físic, ja que ajuden a prevenir lesions i agulletes, i alhora milloren la nostra flexibilitat. És recomenable realitzar-los abans i després de qualsevol activitat física per tal que siguin més efectius. Per tal d’estirar el múscul adequadament, cal que l’estirament es realitzi de manera suau i progressiva, sense moviments bruscos ni rebots, augmentant la tensió durant 20-30 segons i descansant uns 1520 segons. Entre els efectes dels estiraments trobem:
Cada cop m’hi endinso més en aquest món i en vull saber més coses, de fet m’he anat especialitzant en el meu àmbit professional fent cursos d’esport, de tècniques de recuperació i prevenció...
· Redueixen la tensió muscular i provoquen un efecte de plaer. · Augmenten la capacitat de moviment. · Ajuden a coordinar millor i augmenten l’equilibri. · Disminueixen el risc de lesions i de malalties musculars o òssies.
I, sobretot, el millor és poder-ho compartir amb la gent que estimo i que no deixa d’animar-me i donar-me suport.
· Milloren les tensions mentals, ja que molts cops aquestes són produïdes per tensions musculars. -Anna Capdevila
BAREFOOT I CALÇAT MINIMALISTA El primer que cal fer és contextualitzar la situació actual del running. Actualment és una activitat en auge on el nombre de practicants en les seves múltiples disciplines no para de créixer. Des de fa ja uns quants anys tot corredor està familiaritzat en conceptes com la pronació, la supinació, l’amortiguació, l’estabilitat, la subjecció,... però des de fa poc temps apareixen dos conceptes nous en el món del running: el barefoot i el minimalisme. Anem a veure que signifiquen aquests dos conceptes, molt lligats entre sí, i que la majoria de vegades utilitzem indistintament. El DIEC ens defineix el minimalisme com una “tendència artística caracteritzada per la simplificació extrema de les formes i els colors elementals...” Si extrapolem aquesta definició de la part més artística podríem dir que el minimalisme busca reduir al màxim totes aquelles parts que no es consideren essencials. El barefoot per la seva banda significa córrer descalç i és una tendència que també inclou córrer amb un tipus de calçat molt concret que busca la màxima similitud a córrer descalç donant com a única funció del calçat la de protegir-nos de l’abrasivitat del terreny. Així doncs si els analitzem des de l’òptica del running veurem que el primer, el minimalisme, no és un concepte recent ja que des de fa molts anys les marques treballen per aconseguir calçat amb la màxima lleugeresa, experimentant amb nous materials i eliminant tot allò que no és necessari. Pel que fa al segon, el barefoot, si que semblaria que és un
concepte molt més actual. Aquesta percepció és del tot certa ja que des dels anys 70 les tècniques de fabricació de calçat han evolucionat cap una direcció força antagònica a la del barefoot. Tot i això cal tenir en compte que si retrocedim uns anys més trobem exemples de corredors importants que corrien descalços. Fins i tot actualment hi ha algunes comunitats que segueixen corrent descalços. Així doncs, i com a conclusió, hem vist que aquests dos conceptes no són exclusius dels nostres dies, encara que si és ben cert que fa molt poc temps que han arribat a les grans masses, i es per això que avui parlem sobre aquest tema.
Com qualsevol nova tendència que afecta a un gran grup de persones i que irromp amb força en la nostra societat crea una gran varietat d’opinions, i més si trenca amb moltes de les creences que hi havia fins al moment. Des d’aquí intentarem donar una mica de llum a tot plegat. Els defensors del barefoot sostenen que el fet de córrer descalços és la forma natural, és a dir com ho feien els nostres avantpassats i que el nostre peu està dissenyat per aquesta finalitat.
Aquesta afirmació, però, ens pot fer plantejar la següent pregunta: després de tants anys d’evolució els nostres peus i el nostre cos segueix preparat per poder córrer com ho feien els nostres avantpassats? Davant aquesta qüestió, i tenint en compte alguns estudis, tant els defensors com els detractors d’aquesta tendència estan força d’acord. Coincideixen a dir que el nostre peu, al llarg d’anys d’evolució ha esdevingut un peu muscularment atrofiat i debilitat. Les causes d’aquest debilitament les podem buscar per una banda en la utilització durant anys d’un tipus de calçat que ha donat estabilitat i subjecció als nostres peus, de manera que ells no havien treballar per aconseguir aquest objectiu, i per altra banda que a nivell social s’ha donat excessiva importància al fet d’haver de protegir constantment i de forma desmesurada el nostre peu. Només cal observar com actuem els adults davant els infants, sobretot quan comencen a caminar. El cert és que molts estudis demostren que els beneficis del barefoot o utilitzar un calçat específic que proporcioni un treball anatòmic pràcticament semblant pot aportar molts beneficis: millora de la posició corporal, reducció de l’impacte durant la carrera i per tant menys afectació a nivell articular, més eficiència en el moviment, etc.
ALGUNA COSA MÉS QUE UNA TENDÈNCIA A més a més, també hi ha un aspecte molt més sentimental i no menys important que és la interacció amb la naturalesa i la sensació de llibertat que ens aporta el barefoot i aquest tipus de calçat, a més d’aconseguir que el nostre peu recuperi la funció per la que va estar dissenyat i no haguem de recórrer a multitud de solucions artificials per solucionar els problemes. En aquest moment, però, és quan apareix el següent dilema: sembla clar que córrer descalç es beneficiós tant a nivell de salut com d’eficiència però al mateix temps sabem que no estem preparats per portarho a terme. I aquí se’ns plantegen una sèrie de preguntes, aquestes molt més difícils de respondre: hem d’iniciar-nos al barefoot? Ens serà beneficiós? Com sé si estic preparat? Tothom pot introduir-se en aquest món? Primer de tot cal dir que és una opció molt personal i des d’aquí únicament intentarem donar una sèrie de pautes o recomanacions per aquelles persones que decideixin fer el pas. El més important i que em de tenir molt clar és que farà falta un període d’adaptació i que la durada d’aquest dependrà de les característiques personals de cadascú. Hem de saber que el canvi és més important i brusc del que pot semblar a primer cop d’ull. El treball que ha de fer el nostre peu a nivell de recolzament és completament diferent la qual cosa tindrà un efecte directe sobre el treball muscular a realitzar.
Almenys hem de tenir en compte els següents aspectes: 1.Estudi previ: realitzar un anàlisi i un control per saber com està el nostre peu i les nostres articulacions amb l’objectiu de saber si estem més o menys preparats per iniciar aquest procés. 2.Tècnica de carrera: ens caldrà seguir un procés d’aprenentatge a nivell tècnic per canviar i millorar el nostre recolzament durant la marxa. 3.Adaptació muscular: és imprescindible seguir un programa de condicionament muscular d’aquelles estructures que intervenen directament en el moviment. Hem de tenir en compte que no només hi ha una variació en la incidència dels grups musculars implicats sinó que aquests, a més, realitzen un treball diferent al portat a terme fins ara.
4.Programació de les càrregues: és important portar un control de la càrrega d’entrenament durant el procés d’adaptació. De totes maneres cal dir que aquests aspectes que acabem de comentar no haurien de ser exclusius per les persones que volen iniciar-se en el barefoot sinó que han de formar part de qualsevol persona que realitza exercici físic.
Com a conclusió final, dir que el més adequat seria buscar l’opinió i l’assessorament dels professionals, que en definitiva són els que ens poden orientar sobre les bones i les males praxis garantint un equilibri entre els nostres objectius i la nostra salut. -Jordi Torruella, entrenador personal
Xevi buch
viure el waterpolo des de fora la piscina Sovint se’ns fa difícil imaginar per què ningú voldria ser àrbitre, ja que són moltes les crítiques i molt poques les recompenses que reben. En Xevi ha dedicat gran part de la seva vida al waterpolo, i actualment s’hi dedica des de la banda. Aquesta és la seva història. Em vaig iniciar al món de la natació i ràpidament vaig passar al waterpolo on primer vaig ser jugador, més tard entrenador y finalment àrbitre. De fet jo sempre dic que el fet de tenir les tres visions m’ajuda a ser millor àrbitre ja que això m’ajuda a reconèixer les diferents situacions que es creen en un partit. Quan vaig deixar professionalment de ser entrenador em sabia greu deixar també el món en que havia estat sempre i per això em vaig fer àrbitre. En cap moment vaig pensar en assolir cap tipus de fita sinó que el que volia era estar connectat en un món on hi havia estat vinculat molts anys. Vaig començar pitant partits de lliga catalana i la federació a través del seu programa de seguiment d’arbitres em va proposar ser àrbitre nacional i vaig haver de passar unes proves desprès de fer un curs. Quan puges a nivell nacional existeixen tres categories: A, B i C. Quan entres, passes a formar part de la categoria C i comences arbitrant partits de Categoria Femenina. Al final de la temporada, a través d’unes valoracions que s’han fet durant tot l’any, es fa una classificació i els dos millors de la categoria pugen a un nivell superior i els dos pitjors descendeixen. Això vol dir que un àrbitre es pot passar
molts anys en una mateixa categoria o pot pujar o descendir en funció de com ha actuat durant la temporada. Jo vaig ascendir molt ràpidament i en tres anys ja estava arbitrant a divisió d’honor (la màxima categoria estatal). Una vegada allà i desprès de tres anys de bones actuacions em van proposar per ser arbitre internacional. Vaig passar un curs que es va fer a Serbia i vaig assolir la condició d’àrbitre internacional. A nivell internacional també existeixen dues categories d’arbitre: Europea i Mundial. La llista Europea es de 12 àrbitres de tot l’estat i la mundial 8. Jo puc dir que estic a les dues llistes i per tant puc arbitrar tot tipus de partits internacionals inclòs jocs olímpics i mundials. De fet aquest estiu arbitraré el mundials júniors a Hongria. El nostre esport és un esport minoritari però és molt complert i puc dir que la gent que alguna vegada ha anat a veure un
partit de waterpolo li agrada i repeteix. Falta, però, molta promoció a nivell mediàtic ja que si no surts a la tele i la premsa no se’n fa ressò es complicat estar valorat. En molts països europeus, com per exemple Hongria i Serbia, el waterpolo és un esport nacional i la seva repercussió es altíssima en la societat. A nivell individual els partits més importants que he arbitrat és la medalla de bronze dels passats Europeus celebrats a Eindhoven entre les seleccions de Italia i Hongria i la final de la lliga LEN aquest passat mes de Març. El meu millor record son els primers campionats de Europa que vaig arbitrar a Zagreb el 2010 on anava de “novato” i vaig acabar arbitrant una semifinal del campionat. El meu objectiu es créixer dia a dia com a àrbitre i fer la meva feina el millor possible.
pere cortacans
del pati de l’escola a jugar un mundial
Pere Cortacans, va néixer el 1986 a Sant Joan de les Abadesses i va ser aquí on va començar a jugar a futbol sala. Ara, 27 anys més tard, compta al seu palmarès amb nombrosos títols a nivell de clubs i diverses convocatòries a nivell europeu i mundial com a porter de la Sel·lecció Catalana Absoluta. Vaig començar a jugar a futbol sala de petit amb l’equip del CEIP Mestre Andreu, escola on vaig cursar l’educació primaria. Un cop arribat a la categoria d’aleví, però, es passava a jugar a futbol camp, i durant aquell temps la meva posició encara era com a jugador de camp.
Temps després, la temporada 2007/2008, vaig fitxar pel CFS Campdevànol i així vaig ser com vaig retrobar-me amb el futbol sala i amb tots els records d’infància que tinc relacionats amb aquest esport. Va ser durant aquesta temporada al CFS Campdevànol quan vaig aconseguir la meva primera convocatòria amb la Selecció Catalana, malgrat que no vaig poder participar en l’Europeu que va tenir lloc a Bèlgica. La temporada següent vaig fitxar per l’EFS Ripoll, equip on encara jugo actualment, i en aquesta mateixa temporada vaig tenir la
oportunitat de realitzar el meu primer viatge amb la Sel·lecció Catalana sub-21 a Bèlgica. Allà varem jugar un triangular contra França i Bèlgica, del qual varem sortir guanyadors. A més a més, aquell mateix any vaig jugar la meva primera UEFS Cup, una competició de clubs a nivell europeu, a Amposta, on no varem poder passar a semifinals al caure en la tanda de penals de quarts. La meva primera convocatòria amb la Selecció Catalana Absoluta va arribar la temporada 2009/2010, quan varem anar a disputar el títol Europeu a Rússia. El record no és massa positiu, ja que ni tan sols varem poder classificar-nos.
Malgrat no poder passar de la fase de grups en aquesta competició, la recordo com la millor temporada del club, guanyant tres dels quatre títols que hem disputat.
Els sacrificis que he hagut de fer per aconseguir tot això són, suposo, els mateixos que han hagut de fer altres esportistes per a ser sel·leccionats a nivell nacional, com per exemple entrenaments tots els diumenges durant dos o tres mesos (depenent del sel·leccionador), que juntament amb els partits disputats els dissabtes fa que perdis totalment els caps de setmana.
L’any següent vaig ser convocat per al Mundial que va tenir lloc a Colòmbia, i varem aconseguir per primera vegada que Catalunya arribés als quarts de final. Malgrat aquesta important fita, no varem poder avançar més ja que Argentina va eliminar-nos en aquesta mateixa fase. Després de viure l’eliminació del mundial vaig viatjar amb el club a jugar la UEFS Cup a Bulgària, on també varem caure a quarts. La temporada 2011-2012 té un regust agredolç, ja que tot i que vaig aconseguir el primer títol de lliga amb l’EFS Ripoll, també ens varen eliminar als maleïts quarts de final a la UEFS Champions que es va disputar a Txèquia. Finalment, aquesta temporada passada ens varem classificar per segona vegada per jugar la UEFS Champions a Bielorússia.
Elaboració pròpia Carns i embotits de la zona Talls argentins Bou, cabrit, poltre,... i molt més Vine a veure el nou espai, et sorprendrà. Hem ampliat la botiga perquè estiguis com a casa teva.
Plaça Anselm Clavé núm. 6, Sant Joan de les Abadesses 972 720085 · carnisseriaclavé6@gmail.com
A nivell d’anècdotes, en cada viatge n’hi ha un munt i és difícil escollir-ne una, però possiblement l’experiència del Mundial de Colòmbia és la més espectacular de totes: Just després del xiulet que senyalava el final del primer partir de la fase de grups, que varem disputar contra Canadà en un pavelló amb 3000 persones, va haver-hi una invasió de pista per part de ràdios que volien entrevistar-nos, nens demanant autògrafs i fotografies... Sens dubte un record que mai oblidaré!
;
mas planabes passajades en ponis L’Eli i en Gaspar varen començar a treballar amb ponis ara fa vuit anys. Els podeu trobar al Mas Planabes, a Sant Joan de les Abadesses, i també a diferents fires, mercats medievals i festes populars i particulars (aniversaris, guardaries, casals...) on els nens de més d’un any i menys de 35kg. poden passejar en els ponis. Actualment tenen dotze ponis (el doble que quan van començar) i els seus noms són: India, Negreta, Tro, Blanqueta, Boira, Messi, Kit, Fosca, Cuca, Queca, Xina i Nina. A part de les activitats que porten a terme en els espais anomenats anteriorment, es fan passejades individuals i en grup, i packs amb passejades + àpat (esmorzar, dinar, berenar o sopar).
A més a més, també ofereixen excursions de tres hores de durada, en les que els nens poden gaudir d’una activitat segura amb grans vistes sobre la vall del Ter i la vila de Sant Joan de les Abadesses i alhora divertir-se posant a punt el poni i aprenent una mica més sobre aquest animal. Per gaudir d’aquesta experiència només heu d’adreçar-vos al Gaspar Curós (600 244 521) o a l’Eli Colom (677 560 725) i fer la vostra reserva prèvia.
espai
gastronomia FILETS DE DAURADA AMB CRUDITÉS DE VERDURES I SALSA D’ALBERGÍNIES Ingredients per a 2 persones: · 2 daurades filatejades · 1 albergínia · 1 ceba de Figueres · 1 pebrot verd · 1 pebrot vermell · 1 pastanaga · 100ml. de crema de llet · Oli d’oliva · Sal
Per les Crudités tallem a tires mitja ceba, el pebrot verd, el pebrot vermell i la pastanaga i ho sofregim amb oli a foc lent durant 30 minuts. Els filets de Daurada es cuinen al forn a 180º, amb oli i sal, durant 25 minuts. Per preparar la salsa, sofregim mitja ceba amb l’albergínia tallada a daus. Un cop sofregit, aegim la crema de llet i ho triturem. Ho presentem col·locant les crudités de verdues al fons del plat, al damunt hi col·loquem els filets de daurada i finalment ho salsejem tot.
Bon appetit! S’ajusten a qualsevol pressupost, dia i horari! -Jordi Corredera, La Teuleria Restaurant
emmona 2013
la ultra-trail de Sant joan de les abadesses La primera reacció és de ràbia i impotència. Penses en la feina i la família. Et preguntes “Per què a mi?”. I plores. I crides. I abans d’adonar-te’n et trobes dins una habitació tancada i fosca en la que no veus la sortida a la que sovint ens referim amb el nom de depressió. Un dels meus amics corredors, que pateix una lleu discapacitat, va ser qui va obrir la llum en aquella habitació quan em va fer entendre que la meva vida no s’acabava amb aquest diagnòstic i que havia d’aferrarme a la lluita i l’esperit de superació que tant bé coneixem els esportistes.
Per als qui no n’hagueu sentit parlar (que a aquestes alçades dubtem que sigueu molts) l’Emmona Ultra Trail és una carrera èpica d’alta muntanya que requereix una gran exigència física i mental i que ja s’ha convertit en un referent internacional dels Ultra Trails. Va tenir lloc a Sant Joan de les Abadesses els dies 15 i 16 de juny i comptava amb una marató de 41,5km i la propia Ultra Trail amb gairebé 106km i un desnivell positiu de més de 8200 metres. Els guanyadors varen ser Núria Picas i Eudald Caballero en la marató i Òscar Pérez i Mariona Masanas en la Ultra Trail. A continuació, però, trobareu l’experiència de l’últim finisher de la Ultra Trail, en Pere Alsina, que va finalitzar la cursa amb un temps de 33h 55minuts i 59segons (a 18:55:24 del guanyador) i que és tot un exemple de lluita i superació personal.
M’agradaria començar dient que no em considero un exemple a seguir i que no voldria que ningú prengui mal amb la meva història, només espero que aquesta serveixi per motivar a com a mínim un lector per tal que faci una activitat física, sigui quina sigui. Quatre anys enrere em trobava dalt d’un Puig exhaust després d’un dur entrenament gaudint de l’extraordinari espectacle que regala la muntanya i un pensament va creuar la meva ment: “Què passaria si algun dia, per qualsevol motiu, no pugués correr per la muntanya?” Aquesta simple pregunta em va provocar un calfred intens i va sacsejar-me tot el cos, i vaig passar-me una bona estona pensant amb els amics que han petit seqüeles considereables i amb els que, senzillament, ja no hi són. Bé, la resposta va arribar pocs mesos després amb un fort dolor vertebral que va derivar en el diagnòstic d’Osteoporosi.
La vida no ens dóna l’opció de decidir què ens passa, però si la oportunitat de decicir com afrontar-ho. L’esport m’ha ajudat molt a conviure amb l’osteoporosi, bé, l’esport i la meva companya Carme. Evidentment segueixo amb disciplina militar els consells d’els metges, però a l’hora intento fer tot allò que feia corrent, ara caminant i amb l’objectiu de tornar a córrer algun dia. Durant aquest temps he conegut el CaKo (caminar/trotar/pals), una tècnica sorgida de les comarques Gironines que, juntament amb unes bambes amb molta amortiguació, m’han permès que tres anys després d’el temut diagnòstic hagi sigut capaç de participar (i finalitzar!) una prova tant dura com l’Emmona Ultra Trail.
pere alsina la vida és curta, juga fort Sota el nom de l’equip “PerePeterPan”, la Magali, la Carme i un servidor vam enfrontarnos a la duríssima Emmon Ultra Trail. Encara ens és difícil de creure que haguem acabat un dels ultres més durs tant per desnivell com per distància, i encara més difícil és explicar com sent els últims finishers vam aconseguir fer dos podis. Nosaltres tres som gent normal, que tenim la nostra feina, família, obligacions i fins i tot algun problema de salut. Però també tenim alguna cosa més, tenim els somnis que intentem fer realitat i que ens empenyen a superar-nos dia a dia, mentre gaudim al màxim en aquest esbojarrat món anomenat ULTRA. En les següents línies m’agradaria fer-vos cinc cèntims de les diferents erapes, per tal que us pugueu fer una idea de com varem viure la cursa: Afrontem la pujada des de St. Joan al Puig Estela (K12) amb bones sensacions i compartint la pujada amb altres corredors, i a la baixada fins a Pardines ens trobem amb una baixada tècnica i la sensació de caminar sobre una catifa verda. El sol comença a guanyar protagonisme. De Pardines toca pujar al Coll de Tres Pics (K25), i aquesta segona gran prova ens porta a través d’un paisatge d’alta muntanya espectacular. Des del Coll de Tres Pics toca baixar a La Central (K36), cap a l’històric refugi de Coma de Vaca. Ens trobem amb una baixada molt llarga per camí empedrat i ens toca travessar el riu Freser. Un cop a La Central arriba la
pujada a Núria (K41) sens dubte una de les pujades més dures per al grup degut, principalment, a la calor. La Marató acaba a Núria, però a nosaltres encara ens queda una marató i mitja per endavant. Des d’aquí marxem cap a Fontalba i Corral Blanc, on un caminador espontani ens va animar i alleugerir la travessa. La nit ens troba quan arribem a Planoles (K60). El tram més dur ens el porta la nit, hem d’anar de Planoles a Campelles passant per La Covil i Coll Pan (K78) i el cos comença a donar senyals de desfalliment. Baixem el ritme per hidratar-nos i continuem. Les noies pateixen per aguantar despertes, potser fins i tot caminen adormides sense adonar-se’n. Arribem a Campelles amb unes 2h de marge respecte el tall, el que ens provoca un neguit important. Enfrontem l’última pujada fins a Ribes de Freser i al Taga (K90) amb la primera llum del dia. La pujada enmig de boscos i vaques és suportable, però tot canvia quan aquests desapareixen i la calor i els últims pendents dificulten increïblement l’assoliment dels 2040m.En aquest punt penso en abandonar, però afrontem la baixada fins a St. Joan contents i il·lusionats, sabent que això s’acaba i ho aconseguirem. I així ho vam fer.
Durant la cursa hi ha estones que ho passes realment malament, però creuar l’arc d’arribada et fa passar tots els mals. i aquests moments de glòria son teus, únics i inoblidables.
Per acabar, m’agradaria felicitar a l’equip Matxacuca i a tots els qui heu participat en aquesta animalada. Així com a la organització i l’exèrcit de voluntaris, en especial a la gent del CP de Corral Blanc, així com la implicació de tot el poble de Sant Joan de les Abadesses i la seva gent que fan possible que l’Emmona sigui una cursa duríssima i extraordinària. I als qui no varen poder acabar-la, no passa res, forma part del joc i estar a la línia de sortida ja és guanyar. Una excusa per tornar-hi. És així de simple. - PerePeterPan.blogspot.com
MIREIA BERGA no hi ha res impossible
Ser part de l’equip de xous grans és com un reconeixement a tot el teu esforç, un objectiu que tenim marcat els patinadors del club quan entrem perquè el cert és que en aquest grup de xou tan sols hi ha patinadors que s’hagin forjat aquí, cosa que no passa en altres clubs.
Mireia Berga forma part del club de patinatge artístic CPA Olot (vigent Campió de Catalunya, Espanya, Europa amb “No hi ha res impossible” i Sub-Campió Mundial amb “Alter Ego”) i amb tan sols 20 anys ja compta amb 24 títols en el seu palmarès (dues medalles d’or i dues de plata als mundials, tres ors europeus, cinc espanyols, sis catalans i sis provincials).
Vaig endinsar-me en el món del patinatge artístic ara ja fa uns 14 anys. Tenia 6 anys i vaig començar perquè la meva amiga de la infància ja estava al club, gràcies a la seva germana. És curiós i molt maco poder dir que després de tants anys encara patinem juntes. Un moment clau en la meva trajectòria esportiva, així com en la de les meves companyes de grup, és quan varem pujar al grup de xou gran. Són un conjunt d’anys patinant en els quals vas aprenent, vas millorant, vas lluitant i vas passant proves fins que arriba el dia en què et diuen per entrar-hi.
Totes les patinadores de l’equip som de la cantera i, per tant, ja fa anys que ens coneixem, tant del patinatge com de fora amb algunes d’elles. El fet que siguem com una família és molt i molt positiu perquè a part de passar-nos-ho bé quan estem juntes (només faltaria que no, amb la mà d’hores que compartim!), a la pista també es nota el bon ambient i el bon rotllo. Per dir-ho d’alguna manera, amb tan sols unes mirades sabem què volem dir en tot moment i això es molt bo pel ball. Pel que fa a anècdotes curioses que hagi viscut amb el patinatge, no podria
triar-ne cap en concret ja que en tots els campionats i tots els moments que comparteixo amb l’equip realment ens arriba a passar de tot: problemes amb l’equipatge als aeroports, goteres als pavellons de campionats mundials, balls improvisats pels carrers de qualsevol ciutat... Com molts altres patinadors, he pogut compaginar l’esport amb els estudis i actualment estic a la universitat, però si que molt sovint he hagut de patir sacrificis, feina i exàmens acumulats (o fins i tot eliminats)... la qual cosa significa que et jugues tota la nota en menys cartes. I amb la vida social, tres quarts del mateix: ni de bon tros faràs tot el què fan els caps de setmana els teus amics perquè tens campionats, entrenaments o festivals. Però has de ser conscient que tot mereix un esforç i saber organitzar-te al màxim.
MIQUEL Puigdomènech apassionat als esports de raqueta
a Barcelona als 15 anys, entrar al ranking ATP (ranking de tennis internacional) i guanyar el primer títol (va ser de dobles, i el fet de poder compartir el moment va fer-lo encara més feliç).”
Miquel Puigdomènech Pérez, natiu de Ripoll. És un ex-tennista, el primer del Ripollès a formar part del ranking ATP (va arribar fins el lloc 278), i actual monitor de tennis i pàdel del CPE Abadessenc i del club tennis Campdevànol. Apassionat de la muntanya, la natura i els esports de raqueta. Es considera reservat, però extravertit. Amb un cert punt de timidesa. Perfeccionista. “Intento viure sent conseqüent amb el que sento, ser feliç i passar desapercebut” declara. Als 15 anys es desplaça a Barcelona on durant 8 anys es dedica íntegrament a la seva passió, el tennis, sacrificant així amistats i la proximitat amb la família. Orgullós d’aquesta decisió que li aportà el descobriment de noves cultures i el coneixement de molta gent, algun d’ells els considera germans, grans amics.
“Al llarg de la meva carrera esportiva diria que els moments que més van marcar-me van ser la decisió de marxar
Una anècdota... El primer viatge. Amb 16 anys a Venezuela. Només arribar decidim passar el dia en un centre comercial. Vam ajuntar passaports i bitllets en una motxilla, que més tard ens van robar. Jo era menor d’edat i vaig tenir molts, però molts problemes per poder sortir del país. Va ser una experiència, una aventura, un drama... Però bé, al final en vaig sortir, estic aquí!! (riures) La decisió de deixar el tennis no es pren, la sents, t’arriba. Quant vaig sentir que la il·lusió no era la mateixa, que l’entrega als partits i la lluita se’m feien carregoses, em vaig adonar que estava tancant un cicle, una etapa. Va ser molt dur psicològicament. Despertar d’un somni. Tota una vida dedicada i t’acabes adonant que no és el teu futur. Van ser uns mesos molt durs. Una de les pitjors experiències de la meva vida. No tenia ganes d’afrontar la realitat, de tirar endavant. No em veia amb forces.
He hagut de fer molts sacrificis, però si pogués tornar enrere no canviaria res. Sóc el resultat de les vivències i experiències que aquest esport i la vida m’han aportat.
espai PÀDEL INICIAR-SE EN EL MÓN DEL PÀDEL El pàdel és un dels esports amb més creixement dels últims temps, el segon esport amb més federats a escala estatal. La idea d’aquesta columna, doncs, no és cap altra que donar-vos petits consells que pugueu aplicar a la pista. En aquest primer número comentarem quelcom tan bàsic com la indumentària i el material necessari per la pràctica del pàdel. Què necessitem? Senzill: la Pala. N’hi ha molts models i diferents qualitats, i cal ser conscient del nostre nivell i les característiques del nostre joc a l’hora d’escollir-ne una. El dilema apareix davant la voluntat de trobar la pala més adequada i ajustada a les nostres necessitats. “Ets ofensiu? Competeixes regularment? Tens un nivell bàsic?” Aquestes són algunes de les preguntes que et proposaria un expert a l’hora d’escollit la teva “fletxa”. Una bona decisió repercutirà en la comoditat del teu joc. Estem davant el primer enigma que cal resoldre correctament, no dubtis en preguntar abans de fer la teva elecció! La indumentària comporta menys dificultat: roba esportiva i còmode, i unes bambes esportives de sola ratllada que s’agafin bé a la pista i no ens portin problemes. Tenint tot això, ja estarem preparats per passar una estona agradable i divertida a la pista. -Miquel Puigdomènech
ripollès rugby club El rugbi és un esport de bèsties jugat per senyors. Un esport tan noble com cap altre, on tens carta lliure amb el teu rival i a on sempre guanya el respecte cap a ell.
Senglars del Ripollès Rugbi Club sorgeix de la necessitat real d’oferir més varietat esportiva a la comarca del Ripollès, que ja feia molt de temps que estava encasellada en els esports clàssics i típics. Busquem més alternatives per als joves de la comarca i una manera diferent d’oferir un espectacle a la gent de la comarca. I, per què no? Aconseguir que el rugbi sigui un esport practicat a tots els nivells i a tots els pobles del Ripollès! El rugbi compleix els requisits d’una comarca de muntanya, gent amb esperit lluitador, amb caràcter i ferrenya. Inicialment, la idea va sorgir entre un grup d’amics que van començar parlant de rugbi ocasionalment, ja que un dels seus membres (actual president d’Els Senglars)en un dels seus viatges va passar una temporada a Escòcia i allà va poder impregnar-se de la escència del rugbi i tot el que aquest esport comporta: l’espectacularitat d’els placatges, aquest frec a frec amb el rival i també, com no, la gran idea del tercer temps.
Quan parlem de carta lliure, vol dir que un jugador pot ser placat de qualsevol manera sempre i quan sigui per sota el coll. Això et fa pensar que pots entrar dins de la brutalitat, però no, com he comentat abans es un esport per cavallers. El Ripollès Rugbi Club som un equip jove, ambiciós i amb ganes de jugar, passar-ho bé i fer passar un bon rato als que ens venen a veure; tal i com es va demostrar al partit inaugural a la nostra comarca, davant d’un públic entregat que sense saber gran part de les normes va vibrar com si fos un jugador més! La veritat es clara: són temps difícils i moure una trentena de persones no és fàcil. Però amb ganes i perseverancia estem segurs que ho aconseguirem.
Gairebé tots som de la comarca del Ripollès, tot i que també tenim companys vinguts de Vic i pobles del voltant, però la nostra gran virtut resideix en el fet que ens hem ajuntat gent de colles, pobles, personalitats i característiques diferents i hem aconseguit crear un gran grup, on aquestes persones que al principi eren companys d’equip, ara són amics amb els quals compartim molts del nostre temps lliure. Parlar de rugbi i no comentar el què és el tercer temps seria un gran error; com he dit anterior-ment, el rugbi és un esport on hi ha molt de contacte, per tant poden sorgir disputes amb els jugadors del equip rival, i quina millor manera de llimar aquestes diferències que fent uns menjars i beures amb ells. En el tercer temps, l’equip local convida al menjar i beure al equip visitant. Això que fa que els dos equips s’ajuntin en un mateix espai i es puguin compartir dubtes, comentar jugades i sobretot deixar en el camp el què ha passat al camp!
;
ABEL ALONSO passió pel motor
És en aquest moment quan el meu ritme cardíac s’accelera i he d’esforçar-me per escoltar detalladament les instruccions del copilot i alhora centrar la meva atenció en l’estat de la carretera, tot això sense perdre de vista el temps dels rivals!
Abel Alonso Gifreu és un pilot de ral·lis que resideix a Olot, si bé fins fa uns anys va viure la Colonia Llaudet (Sant Joan de les Abadesses). Els ral·lis han marcat la seva vida, de petit com a espectador i més tard com a pilot juntament amb el seu copilot olotí Josep Otero Quintana. Els seus pilots preferits són Toivonen, Bomqvist, Richard Burns i, per descomptat, Colin Mc. Rae.
No recordo un temps en el qual els ral·lis no fossin part de la meva vida; el meu pare sempre n’ha sigut un aficionat, fins i tot ha participat en alguna competició, i des de ben petit ja l’acompanyava a veure curses. Va ser als 25 anys quan vaig passar d’aficionat a pilot, quan el meu pare va comprar-se un Escort Cosworth de més de 300CV i després d’un parell de curses i alguna prova de conducció vàrem decidir que era jo qui havia de competir. Sóc una persona tranquil·la, no acostumo a posar-me nerviós fins al moment en què veig una mà davant el vidre marcant el compte enrere que senyalitza l’inici de la carrera.
5, 4, 3, 2, 1... 0! Nervis i adrenalina al seu màxim nivell.
En el món dels ral·lis hi a molt bon rotllo amb tota la gent, tots som amics i encara que existeix una rivalitat constant entre nosaltres, ningú dubta ni un segon en cas que algú necessiti ajuda. Un cop acabat el ral·li, l’última cosa que et ve de gust és conduir. Has descarregat adrenalina per uns quants dies, i legalment! La meva primera cursa va ser a Cales de Palafrugell, on després d’un segon i un tercer scratch la cosa va acabar en sinistre. No va ser massa bona idea començar amb un cotxe tan potent.
Després de vàries avaries l’any 2000 amb un Williams que estava tort, el 2001 vàrem decidir centrar-nos en la Copa Renault Clio i a preparar al cotxe. El 2002 vàrem fer-nos amb la victòria en pràcticament tots els ral·lis que vàrem disputar, excepte dues segones posicions i una retirada per avaria del motor. Campions de Catalunya de la Copa Clio i Subcampions de Catalunya de Gr. N (cotxes de serie). Com a autopremi per la gran temporada feta vàrem anar a córrer el Ral·li de Madrid. Va ser una gran experiència, tot i que varem topar amb unes condicions a les quals no estàvem acostumats a les competicions de Catalunya, fins al punt d’haver de parar a una llibreria a comprar cel·lofana groc per posarlo a les òptiques del cotxe i improvitzar uns llums de boira. Vam finalitzar la competició quarts, molt contents amb el resultat i la feina feta, i amb el cotxe sencer!
hexagon box el taller dels especialistes
espai motor Aquest espai, com el seu propi nom indica, apareixeran cada mes consells relacionats amb el món del motor que us ajudaran a tenir cura i mantenir el vostre vehícle en òptimes condicions.
Hexagon Box és un taller mecànic on disposareu de l’espai i les eines necessàries per reparar, revisar i fer el manteniment del vostre vehícle vosaltres mateixos.
vasos d’impacte, portàtil de llum, recollidor d’oli, màquina desmuntadors de pneumàtics i equil·libradora, i a més a més podeu encarregar tots els recanvis que necessiteu.
És una columna per a tothom, no cal ser un expert en mecànica per entendre de què parlem ni tampoc ser propietari d’un vehícle de competició per posar els consells en pràctica.
El nostre servei està pensat especialment per a aquelles persones el què volen al seu vehícle i tenen els coneixements necessàris per dur-ho a ter-me. Així doncs, els aficionats i els esportistes relacionats amb el món del motor tenen aquí el lloc ideal per tenir cura, modificar i millorar el seu vehícle.
Aficionats als cotxes clàssics, al tunning i/o a la mecànica, esportistes del món del motor, o simplement gent motoritzada amb coneixement suficients com per estalviar-se els diners del mecànic; tots vosaltres trobareu el lloc perfecte per a les vostres reparacions a Hexagon Box.
En aquest primer número, aprofitant que ens trobem al mes d’agost i molta gent marxa de vacances, us donem uns consells bàsics per al manteniment dels pneumàtics en èpoques d’estiu: · És necessari comprovar la pressió dels pneumàtics, tenint en compte la pressió adequada recomenada pel fabricant.
Les nostres instal·lacions compten amb elevadors de dues columnes, carro amb eines complert, preses de llum, banc de treball, gat de fossa, pistola pneumàtica,
Tu poses els coneixements, nosaltres posem la resta.
· Per seguretat, és important no arribar al desgast màxim de la goma del pneumàtic. · És important que la profunditat del dibuix no sigui mai inferior a 1,6mm. · Cada pneumàtic compta amb un ressalti indicatiu de profunditat; si aquest es troba al mateix nivell que el dibuix és necessari canviar-los. · La pressió interior del pneumàtic es veu incrementada per la calor, per això és important no excedir la pressió adequada pels pneumàtics de cara a evitar explosions. Tenir el vehícle en bones condicions us permetrà gaudir de les vacances amb molta més tranquil·litat! - Hexagon Box
racons aventura
excursions i aventures a la vall de ribes
Racons Aventura és una empresa situada a la Vall de Ribes especialitzada en activitats de lleure i oci, que busca oferir noves experiències als seus usuaris. Entre les seves ofertes hi trobem una zona de paintball, rutes que consten de recurregut a peu i en 4x4, sesions de tir amb arc i lloguer de bicicletes elèctriques. A Racons Aventura trobareu el joc d’estratègia per excel·lència: el Paintball. Ells mateixos us proporcionaran tot el material, només necessitareu roba còmode, calçat esportiu, i tenir més de 12 anys i moltes ganes de passar-ho bé. En les rutes “Racons 4x4”, hom pot escollir entre tres opcions: la Ruta de la Cascada, la Ruta de l’Estany i el Transport a Fontalba que permet arribar a peu a Vall de Núria i fer la baixada en cremallera. Per conèixer les dues primeres rutes, realment recomenables, podeu posar-vos en contacte amb Racons Aventura; nosaltres us en deixem un petit tastet entre aquestes fotografies. El tir amb arc ens permetrà posar a prova la nostra punteria i les bicicletes elèctriques en permetran conèixer la Vall de Ribes sense necessitat de tenir una gran condició física. No us ho penseu més i aneu-hi a divertir-vos, valents!
.
esports mentals SUDOKU 9
5 6
5
1
2
3
8 7
3
7
4
8 1 5
6
2
4
6
7
9 8
6
1 1
5 DIFERÈNCIES
2
1
3
MOTS ENCREUATS
8 4
HORITZONTALS: 1- Persona molt rica. 2- A l’inrevés, municipi de Rosselló. Municipi de la Noguera. 3- Vocals. Interjecció per excitar a moure’s a algú. 4- Arruga, plec. 5- Coltell, navalla. 6- S’ha de consultar si es vol saber quina farmàcia hi ha de torn. A l’inrevés, ajunti, aparelli. 7- Símbol de l’argó. Títol que tenia el cap d’algunes repúbliques italianes. Símbol del sodi. 8- Tabac en pols per ensumar. Fruita. 9- Passa a l’altre costat. VERTICALS: 1- Nom d’home. Saciat, tip, satisfet. 2- Estrenar, començar. 3- Amarrar, encadenar. Símbol del protoactini. 4- Vocals. Ones, ondulacions. 5- Faci servir. 6- Article personal femení. A l’inrevés, catalogui, guardi. 7- Varietat del quars (plural). Símbol de l’arsènic. 8- Tossut, difícil de convèncer (plural). 9- Encès d’ira. Membre, pota.
SOLUCIONS 8
1
5
9
3
6
4
2
7
5
4
1
7
6
3
8
9
5
4
7
8
9
2
2 1 6 3
2 7 5 8 1 4 3 9 6
3 1 9 6 2 5 7 4 8
6 4 8 3 9 7 2 1 5
7 8 1 2 5 6 9 3 4
4 2 3 9 8 1 6 5 7
9 5 6 7 4 3 8 2 1
VERTICALS: 1- Maur. Fart. 2- Inaugurar. 3- Lligar. Pa. 4- IE. Onades. 5- O. Usi. U. P. 6- Na. ivixrA. 7- Agates. As. 8- Repatanis. 9- Irat. Cama. HORITZONTALS: 1- Millonari. 2- anlE. Ager. 3- UAI. U. Apa. 4- Rubositat. 5- Ganivet. 6- Fura. isaC. 7- Ar. Dux. Na. 8- Rape. Raïm. 9- Traspassa.