Valors 50: Cinquanta números i cinc anys

ELS PARTITS DEBATEN ARXIUSRETROBATSDOCUMENTSFRONTERES:SENSE PASSARÀ AQUEST MES... ELS L'LADELSCOLORSNÚMEROS:SINESTÈSIAALTRACARADELACIÈNCIA MOMENTVALORS PERIODISTA F RANCESC P ONSA REFLEXIONA SOBRE EL PAPER DE LA MILITÀNCIA DAVANT ELS CONGRESSOS DIVERSES FORMACIONS POLÍTIQUES Any V Núm.2008Juny50 3 eurosvvalorsalors MFOTO:ERCÈAGUSTÍ cincnúmerosCinquantaianys valors.orgvalors.org L'expresident Jordi Pujol i els filòsofs Francesc Torralba, Begoña Roman i Toni Comín analitzen en aquest número extraordinari els valors de la societat en què vivim i els filòsofs Francesc Torralba,

DominicanaRepública34 Els valors d'avui MONOGRÀFIC 5 Passarà aquest mes | Participar versus mobilitzar Francesc Ponsa. 6-9 Fòrum | Pedagogia de la contemplació. Mar Galceran. El carnaval de l'art. Eulàlia Tort. El temps. Xavier Tremosa. 7 escala de valors | La Catalunya Postmoderna. F. G. 9 Relligant la vida | Quanta solitud!. Viqui Molins. 10 contraVALORS | Les orenetes. Xavier Manté 10 La clau de volta.. | Ambpermís,quicontaminaqui?. Xavier Garí. sumari PER 11-25MONOGRÀFICCOMENÇARElsvalorsdelasocietat actual. 12-13 Cinc anys i cinquanta números. Jordi Cussó. 13 Editorial. I tant que n'hi ha, de valors! 14 El poder de les grans conviccions. Jordi Pujol. 15 Metamorfosi dels valors. Francesc Torralba. 20-23 Una aposta per la recreació. Begoña Roman. 24-29 La religió: amenaça o salvació dels valors moderns?. Toni Comín. 30-33 Els valors de la gent de 'Valors'. 33 Poesia. Consells. Albert Pera. 34PROPOSTESViatges| La República Dominicana. J. Amargant 35 Excursions |Wirdwatching. J. S. 36 Art | Art religiós a Mataró. Ramon Bassas. 36 Música |Festival 'Únicas'. M.Salicrú-Maltas. 37 Solidaritat | Vacances solidàries. J. A. Colomés. 37 Deixa't perdre per...| per un centre de rehabilitació. E. Puigderrajols. 38 L'altra cara de la ciència | Els colors dels números. Laia Bassaganyas. 38 Petites coses per canviar-se un mateix | Psicoanàlisi. Joaquim Trenchs. 39 Petites coses per canviar el món | Reconèixer malifetes. Ramon Salicrú. 40-41 Hi havia una vegada... |La gossa que s'enyorava. Enric Font. 40-41 Una carta des de... |Poznan (Polònia). Alfons Gregori. 42-43 momentVALORS | Documents retrobats. Mariona Corominas, arxivera. Maria Coll. PER ACABAR... valors EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro OPINIÓ Antoni Codina HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla (coord.) L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Joan Basagaña, Laia Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó COL·LABORADORS Joaquim Amargant, Joan Baron, Ramon Bassas, Albert Botta, Josep Àngel Colomés, Josep Maria Cusachs, Maria del Mar Galceran, Xavier Garí, Francesc Grané, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, Marta Masdeu, Albert Pera, Francesc Ponsa, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Marc de San Pedro, Josep Maria Solà, Eulàlia Tort, Joaquim Trenchs i Judith Vives HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Albert Aixalà, Jordi Buscà, Rosa Casacuberta, Antoni Codina, Toni Comín, Albert Dresaire, Maria Eulàlia Freixas, Enric Font, Montserrat Grau, Mireia Llonch, Josep Masó, Viqui Molins, Jordi Pujol, Joan Safont, Francesc Torralba, Xavier Tremosa, Joaquim Fernàndez, DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm FOTOGRAFIA Elena Gelabert i Laia Alonso COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Portal de Vatlleix, 17, 2º 08301-Mataró Tel. 646.474.452 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004 REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG Pàgina web: http://www.valors.org Publicació adherida a: Número 50. Juny 2008. El col·laborador habitual de viatges, Joaquim Amargant, ens porta aquest mes fins al conegut país caribeny. delsCongressospartitsP5ASSARÀ AQUEST MES PROPOSTA DE VIATGE En les darreres dècades els valors de la societat han variat, en alguns casos s'han transformat i en d'altres han aparegut de bell nou. Però quin és el panorama dels valors avui en dia? En reflexionen Jordi Pujol, Francesc Torralba, Begoña Roman i Toni Comín. 3311El periodista Francesc Ponsa ens analitza quins valors s'amaguen en els processos congressuals dels partits que aquest juny s'han de resoldre.

El augmentardomèsticadeperalspresentadesLesrespecte:denúnciesjutjatsviolènciagènereivanun 29 per cent el 2007 (La malla.net, 31 de maig)

QUÈ HA PASSAT EL MES ANTERIOR 4 valors

EL ServimediaFET fa vint anys L'any 1988 va néixer Servimedia, una agència de notícia membre del grup d'empreses de la Fundació ONCE, creada amb l'objectiu de potenciar les notícies de caire social, per exemple accions o denúncies d'ONG, als mitjans de comunicació quan aquests s'interessaven poc per aquest tipus d'informacions. Vint anys després, malgrat la gran feina feta, reconeixen que aquest tipus de notícia per segons quin tipus de periodistes encara són considerades de segona divisió. (El Mundo, 30/05/08)

Les organitzacions Ifakara Health Research and Development Centre a Tanzània, The Malaria Research and Training Centre a Mali, Kintampo Health Research Centre a Ghana i el Centre d'Investigació en Salud de Manhiça a Moçambic han estat guardonades amb el Premi Príncep d'Astúries de cooperació internacional 2008 per la tasca que duen a terme en la lluita contra la malària. Aquest premi, però també s'ha focalitzat en una persona. Aquesta última institució està dirigida pel metge de l'Hospital Clínic de Barcelona Pedro Alonso. Amb aquest 120 L'ACCIÓ INCREÏBLE PERÒ CERT

LA DADA

Pedro Alonso

VALORS A LA BAIXA

La salut: el consum de canabis entre els 14 i 18 anys baixa per primer cop en 12 anys però es manté al 25 per cent (El Punt, 23 de maig)

Els nazis volien vendre a Espanya un milió de jueus durant la Guerra (La Vanguardia, maig 2008) El rotatiu barceloní La Vanguardia ha revel·lat en les últimes dates una notícia escabrosa: en ple ocàs del règim nazi, un dels màxims persecutors de jueus, Eichmann, va proposar vendre un milió de jueus i que s'assentessin a Espanya. La proposta finalment no va tirar endavant.

VALORS A L'ALÇA

LA FRASE "Tota la vida s'ha parlat amb ETA. Seria absurd no fer-ho. Buscar la pau és una obligació" Aquesta frase va ser pronunciada pel tinent general Andrés Cassinello, director dels serveis secrets durant l'època d'Adolfo Suárez i cap dels Serveis d'Informació de la Guàrdia Civil, un dels col·lectius que sempre han estat al punt de mira de la banda terrorista. Una frase valenta tenint en compte qui la pronuncia: un home que ha dedicat gran part de la seva carrera a lluitar contra ETA. (El País, 18 maig)

Aproven un internacionaltractatcontra les bombes de dispersió (Avui, 29/05/08) Cent deu països, entre els quals Espanya, han aprovat a Dublín un tractat internacional contra les bombes de dispersió. Això obligarà a Espanya a prohibir les dues bombes clúster que es fabriquen a l'Estat (la BME-330 d'Expal i la MAT-120) i a eliminar els arsenals que té l'exèrcit. Malauradament no eren a la votació altres fabricants com Xina, Eua, Rússia o Israel. Si més no, es tracta, d'una decisió històrica pel pacifisme.

dòlars (76 euros) és el que costa un telèfon mòbil a Cuba. Les targetes per trucar no baixen dels deu euros, un preu inicial sis vegades més gran que el sou mensual del cubà mig. guardó, el jurat ha reconegut la importància de la feina d'aquestes organitzacions i d'aquest professional sobretot pel que fa a la investigació d'una vacuna i el desenvolupament de programes de formació de professionals.

per començarELPERSONATGE

En principi, una persona decideix militar en un partit perquè s’identifica amb la cosmovisió que aquest defensa. A partir d’aquí, aquest emmirallament presenta diverses tipologies de compromís. D’una banda, hi ha el militant virtual que es dedica a pagar la quota sense fer acte de presència. La seva és una aportació merament econòmica. En l’estadi següent trobem el militant acrític que segueix tots els mandats de la direcció sense qüestionarne la idoneïtat. Aquest és el prototipus de militant ideal desitjat per tots els secretaris d’organització: paguen puntualment la quota, pengen banderoles, omplen pavellons i signen manifestos de suport. Com a contrapunt del acrític localitzem el militant lliurepensador. Massa sovint, aquest arquetip de militant és estigmatitzat per la cúpula per la seva actitud crítica, idealista i escèptica. Acostuma a presentar esmenes a les ponències i a prendre la paraula en els congressos. És el militant que la direcció vol lligar curt per a que no trenqui el guió previst. Generalment, la seva puresa ideològica es fa incompatible amb els tripijocs de la realFrancesc Ponsa

"L’error dels quadres polítics és atribuir-se el monopoli de les ideologies" polítiquesformacionsDiversesde casa nostra i de la resta de l'estat viuen analitza.'Valors',col·laboradorFrancescperiodistaidees.combatnallamésperíodesmesresoldrequeprecongressualsperíodess'handeduranteldejuny.Unssovintmarcatsperbatallaperso-quenopaseldelesElfilòsofiPonsa,deho

Participar egons la definició clàssica, els partits polítics són entitats d’interès general amb la finalitat de promoure la participació del poble en la vida democràtica i fer possible l’accés dels ciutadans – a través d’un sufragi universal, lliure i secret - a l’exercici del poder públic d’acord amb els programes, principis i idees que postulen. Respecte al seu funcionament, Max Weber considera que el partit està en mans dels dirigents, al costat dels quals apareixen els militants; que generalment fan de claca o agitadors i, en circumstàncies puntuals, són instàncies de control, decisió o discussió. En relació amb aquest darrer aspecte, diversos partits celebraran, aquest mes de juny, el congrés general per escollir els seus mandataris. Però el paper del militant només es redueix a votar en el congressos (els que ho fan) i enganxar pancartes (els que ho fan) en època electoral? Anem a pams.

versus mobilitzar 5 valors S PASSARÀ AQUEST MES

politik i alguns d’ells acaben estripant el carnet. En canvi, el militant trepa s’hi familiaritza ràpidament i acaba ocupant algun càrrec orgànic. La cuina d’un partit polític ha de combinar aquesta amalgama de compromisos individuals i generar una línia d’actuacció col·lectiva coordinada i sòlida. No obstant, aquesta no és una empresa fàcil ni exitosa; sobretot per la rigidesa de les organitzacions polítiques basades en estructures castrenses. Aquesta catalèpsia es basa en la priorització de la jerarquia i el poder per damunt del debat d’idees; fet que comporta la crisi de l’engatjament: el compromís és amb la ideologia o amb el partit? Crec que no aniriem desencaminats si afirmessim que l’error dels quadres polítics és atribuir-se el monopoli de les ideologies i creure que una posició política determinada només es pot defensar des de les files jerarquiques d’un partit, quan els moviments socials i empresarials han demostrat tot el contrari. Ras i curt: els partits polítics han confós fer participar amb mobilitzar. El soroll de sables és més escandalós que el debat d’idees. Per això, els propers episodis congressuals han estat mediatitzats en clau de parcel·les de poder en detriment de la renovació del missatge ideològic i de l’estratègia. Així, doncs, els militants acrítics, trepes, lliurepensadors i virtuals (si els localitzen) seran perseguits per ser mobilitzats i subjugats a uns objectius concrets. Quedarà per un altre congrés la missió de democratitzar les estructures dels partits i la traducció de llurs ideals en accions d’interés per la majoria social.

Francesc Ponsa és periodista

per començar

"Fer pedagogia del silenci demana espais per tal que aquest pugui ser viscut" de matemàtiques, una oració gramatical, una obra d’art o bé la pròpia identitat, el Déu que ens habita i la seva creació. Fer pedagogia del silenci demana poder oferir espais per tal que aquest pugui ser viscut i valorat. Vaig tenir la sort de realitzar el meu parvulari a l’escola Montessori i recordo que cada matí en entrar a classe la mestra ens feia estar cinc minuts en silenci, amb el cap recolzat sobre els braços, mig en penombra. Vaig acabar agafant-li gust a aquella imposició que aviat la cultura popular. Una visitant de mitjana edat va dir: "Això què és?", i va marxar enfadada amb una sensació d’engany. Em vaig sentir com aquesta bona dona, atrapada i enganxada en aquest caos que dibuixa l’artista i que denota un pessimisme profund sense solució. I, davant d’aquesta situació, ens revelem: marxem enfadades amb allò que considerem que ha estat una presa de pèl. L’art contemporani sovint té com a objectiu, en un reduccionisme simplista, la provocació. Messe ho aconsegueix però no arriba a transmetre el que ell anomena la revolució de l’art, es queda amb el retrat del caos. I, no cal dir, que el repte està en l’expressió de la resurrecció, del tornar a néixer, dels nous valors que marcaran a la nova humanitat.

Ara començo les meves classes amb un espai de silenci interior, amb una suau música que convida a la meditació, i un text breu per a la seva contemplació. És curiós observar l’evolució dels estudiants que acostuma a anar del neguit i la incomoditat que els genera aquest espai, a la valoració i l’agraïment que mostren a final de curs. Algú em deia recentment, és una llàstima que l’espai inicial de les seves classes hagi estat l’únic moment de la setmana que he tingut per aturar a “escoltar-me”. Vivim massa immersos en el brogit quotidià i, enmig d’ell, ens perdem tantes i tantes coses fonamentals. La pedagogia del silenci esdevé una condició necessària per a la pedagogia de la contemplació, però no el silenci com a refugi de benestar, que fuig de la realitat, sinó aquell que permet captar-la amb tota la seva cruesa, riquesa i realitat. a uns quants anys un dels meus fills em va dir que li agradaria viure al poble on passem l'estiu. Quan li vaig preguntar perquè, m'esperava allò de “perquè puc anar tot el dia amb bicicleta amb els amics, jugar al riu, caçar granotes...”. Però la seva resposta em va descol·locar: "És que quan surto el matí a la plaça sento un silenci tan gran mare..... escolto el cant dels ocellets, l’únic que se sent, i llavors em sento tan bé!”.

F

La porta oberta

El Carnaval de l'art? Eulàlia Tort intura, escultura, fotografia, text, carrosses i material de detritus. Això és el que vaig trobar el dissabte passat quan vaig visitar al CaixaForum l’exposició Ufo torna a casa - El Carnaval de l’art de Jonathan Messe, primer projecte de l’artista que podem veure a Espanya. Messe és considerat un dels nous valors de l’art alemany. Així es defineix ell: "Messe no tiene talento ni es sabio, es únicamente profeta y servidor de una nueva revolución: la revolución del arte”. En aquesta exposició, l’artista pretén introduir a l’espectador en una mena de processó festiva i grotesca, saturant. Segons Messe, la seva obra és la profecia del caos i el desastre que precedeix a la nova era; un temps en que assumida la decadència de tots els valors, l’art esdevindrà la única via de salvació. Un nou paradigma on regnarà el respecte i l’amor.

per començar 6 valors

Maria del Mar Galceran

Maria del Mar Galceran és margalceran@telefonica.netprofessora

No vaig trobar res de tot això en l’exposició. Vaig veure pintures profundament desagradables, escultures negres i fosques en una barreja de l’imaginari de l’artista amb elements de

"El repte està en l'expressió de la resurrecció, del tornar a néixer" P Pinzellades quotidianes Eulàlia Tort és periodista

Pedagogia de la contemplació (II)

Jo li vaig dir que estava molt bé que s’aturés a escoltar el silenci, era un bon exercici, perquè de vegades el silenci també ens parlava i podia dir-nos coses molt importants. I, amb contundència, em va dir: “Mare, en el silenci sempre se senten coses”. Per a contemplar la vida, per a deixar que la realitat “ens parli” des del més profund, ens cal alliberar-la de tot allò que la distreu i l’adorm per poder-la observar des del silenci de la seva parla. Sí, que l’únic so sigui la seva mateixa essència per tal que ressoni en el nostre interior i pugui ser captada en tota la seva plenitud. Per això els educadors insistim tant en què cal que els nois estudiïn amb el televisor apagat o l’aparell de música desconnectat. Cal que el silenci pugui ser omplert únicament d’aquella realitat que hom vol explorar i aprofundir, ja sigui un problema

es va convertir en un hàbit que m’ha acompanyat ja tota la vida.

Raimon Galí denunciava en les seves memòries el buidatge de continguts humanistes, espirituals i transcedents de l’educació de la mà de Marta Mata, a qui “la meva mare, que va permetre (a Marta Mata) obrir el seu camí particular, que diguem-ho de passada, va consistir a buidar la pedagogia del pare de tots els seus valors morals i cívics. L’Esperit de Rosa Sensat havia escombrat tota mena de vestigi d’una concepció transcendent de l’existència humana”. Primer, en el camp educatiu; després, en el camp del coneixement públic i, per tant, en la cosmovisió que hem respirat des de finals dels seixanta i que avui s’ha imposat. Malgrat els reiterats governs de Pujol, aquest tipus de pensament va ser i és hegemònic.

Fins i tot en l’àmbit de la tradició cristiana, la importació de models procedents de la teologia de l’alliberament ha portat a allò que ja als anys vuitanta era l’objectiu del gurú de l’esquerra fashion, Josep Ramoneda: l’alliberament de la teologia. Avui, però, s’imposa l’alliberament del pensament crític, d’arrel neomarxista. Ens cal un recuperar el pensament de la Catalunya moderna. Un pensament no determinista: ni econòmica, ni social, ni psicològica, ni biològicament parlant. Un pensament present a França, Alemanya o Gran Bretanya però ara per ara amb incapacitat per a tenir veu a Catalunya i Espanya. Un pensament d’arrel humanista, escèptic. Un pensament que ja es fa lloc, de la mà de nous marcs teòrics, en el si dels grans partits de la Catalunya actual. Des d’aquest nou pensament emergiran els nous valors contemporanis. per començar7 valors

La Catalunya postmaterialista

Francesc Grané és professor de la Universitat Ramon Llull i director d'Eulogos Media / fgrane@eulogosmedia.com

"Ens cal pensamentrecuperarunelde la moderna.Catalunya parlant"biològicamentpsicològica,social,econòmica,determinista:pensamentUnnonininini

Raimon Galí en les seves memòries. La constitució d’un pensament d’arrel marxista, reformulat amb diferents aportacions, va convertir-se en generalista. Tradicions de pensament que havien configurat generacions de catalans van deixar simple i rasament d’existir. Es va substituir la “Catalunya serà cristiana o no serà” per quelcom més funest que hauria de dur-se a terme a base de pressupost públic i de capital multinacional, el “Catalunya serà socialista o no serà”. No era només la política d’un partit sinó, sobretot, el pensament transversal dels grans partits catalans.

Estructuralisme i postestructuralisme, conductisme pur i dur... Algunes de les conseqüències del monopoli d’aquest estil de pensament determinista i mecanicista les denunciava fa pocs dies Jordi Font, psiquiatra i psicoanalista en un dels sopars del Centre Edith Stein: en l’àmbit de la medecina, va arrelar un pensament que separava dramàticament cos i ànima. El cos com a màquina, separada de totes les seves motivacions profundes. Així, la psicologia d’arrel profunda quedava marginada en la cura de malalties. Abandonant una concepció global de la persona. La psiquiatria d’arrel conductista, la psicologia social, es convertien en disciplines úniques a les facultats de medecina. La naranja mecànica ha estat un paradigma –exagerat, però amb la mateixa arrel determinista- de la salut pública a Catalunya. La màquina del preservatiu, l’anècdota d’una educació, la de l’esquerra conductista, aferrada a teories molt més dogmàtiques que els dogmatismes que denunciava. La indústria genètica, el reclòs on s’han fet milionaris els profetes de l’esquerra mecanicista que dirigeixen les càtedres de les universitats públiques. Només ha calgut veure l’angoixa d’alguns metges en veure els seus fills afectats per malalties psicosomàtiques: han estat incapaços d’entendre res del què passava més enllà de l’estúpida recepta: “Els models que veuen”.

Francesc Grané F Escala de valors

ranco tenia ocasió de venjar-se de la Catalunya de mossèn Batlle, del CC (...). Ara enfrontava el vell catalanisme de la Renaixença amb un nou catalanisme de tarannà marxista i esquerranós. Les universitats serien governades per professors marxistes de vàlua, com ara Manuel Sacristán i més tard per Pierre Vilar, que durant una colla de generacions varen permetre trinxar la nostra memòria històrica i impedirien a la joventut catalana de veure i jutjar rectament el seu passat”. Ho explica

Quanta solitud!

“Us ben asseguro, aquestes dones ens aniran al davant al Regne dels cels.” He tingut experiències que m’han confirmat aquesta promesa de Jesús. ls meu avis eren pagesos. Tots quatre. Recordo els estius a casa seva. La vida de camp, l’esmorzar fort, el voltar tot el dia sota el sol... I recordo de forma entranyable sobretot el seu estil de vida. Anàvem al tros caminant, pujant pels camins, duent el dinar a l’espatlla. I la bota de vi, és clar. Es treballava pel matí. Paràvem a l’hora de dinar i tranquil·lament a l’ombra de qualsevol arbre, sèiem i xerràvem. De qualsevol cosa. Sense presses. Al capvespre anàvem a l’hort, obriem el pas de la segla i miràvem l’aigua com passava pels diversos camins fets amb l’aixol. I vèiem com el sol es ponia i parlàvem de qualsevol cosa.

per començar 8 valors

Potser ells parlaven més que escoltaven, o potser era a l’inrevés. Però el temps era ple de relació amb l’altre. El pas del temps tenia una dimensió humana i se’n podia gaudir de tot el seu contingut de forma plena. El nostre ritme de vida anava en consonància amb el ritme de la naturalesa. El temps era l’aliat, no l’enemic a batre. Es plantava un arbre per a rebre’n els fruits al cap de molt temps. Si era una olivera, potser els fills en gaudirien. Si es conreava el camp era per recollir-ne el que en donava al cap d’uns mesos d’esforç i patiment. Si hi havia conversa tot dinant era per gaudir-la de forma conjunta. Si es feia broma tot collint la fruita dels arbres, era com a conseqüència de la camaraderia i per a passar el temps de forma divertida. No hi havia televisor. A l’altre se’l mirava de cara. El rellotge era solar. Les hores les marcaven els campanars. La velocitat la donaven les cames, o els rucs de càrrega. Es parlava a l’hora dels àpats i es saludava als coneguts. Per què estem ara tan pendents del rellotge? Per què sopem amb les notícies posades? Per què parlem més que escoltem?

Potser no n’hi ha llocs suficients, potser els serveis socials estan sobrecarregats de feina i no donen a l’abast, però aquests casos es multipliquen. I, està clar, aquesta multiplicació es dóna molt més al Quart Món, a aquest lloc on les penes també es multipliquen, no tant per la manca de diners, sinó de recursos personals i altres qüestions que només els qui coneixem aquest món podem comprendre. És per això que em vaig emocionar molt quan un dia em va confessar que a Déu no l’acabava d’entendre'l, però a la Mare de Déu sí. I afegí: “Ella és la que m’acompanya contínuament. I, creu-me, sento sempre la seva presència. Fins i tot, quan estava al carrer, jo, si em sentia sola, la cridava i ella em feia companyia. Això em consola molt en les meves penes.”

El temps Xavier Tremosa E

Relligant la vida L'origen del mot religió remet a "relligar". Secció protagonitzada per persones de diferents religions.

Viqui Molins i ha moltes coses que em preocupen en el món de la marginació al que em dedico des de fa molts anys. Avui, però, voldria parlar-ne d’una que aquests dies estic vivint d’una manera molt esfereïdora. Fa anys conec una dona que es dedicava des de molt jove a la prostitució. En realitat no ha fet res més durant anys… Era la seva vida i en ella es comportava “com Déu mana”, segons la seva expressió. Té unes qualitats innates que moltes persones voldrien tenir. La seva generositat és gran envers tots els qui ho necessitessin més que ella. Fins i tot recordo que quan alguna de les seves “companyes de carrer” no havien tingut clients, ella, que gaudia d’èxit en el seu “treball”, repartia els guanys amb aquelles menys afortunades… Bé, ara és gran i no té família. Viu sola en un pis que alguna persona bona li va aconseguir. Però la malaltia i els anys viscuts amb un alt risc de contraure qualsevol infecció, la tenen retirada i en una situació de abandó que dóna molta compassió. Passar una estona amb ella, ajudar-la en les tasques humils i senzilles d’una persona malalta, pot ser un lenitiu a les seves penes i, fins i tot, pot arribar a animar-la una mica. Però sempre que surto d’aquella casa em faig la mateixa pregunta: i ara, durant les hores o els dies que resta sola amb els seus records i les seves cabòries, quina companyia tindrà? En varies ocasions hem trucat a urgències perquè el seu estat era més greu i els seus dolors augmentaven fins a fer-la gemegar. Responien d’urgències, la duien a l’hospital en una ambulància, la deixaven a un passadís molta estona perquè hi havia molts malalts, H Viqui Molins és religiosa de la Companyia de Santa Teresa de Jesús

"Sempre que surto d'aquella casa penso: i ara, els propers dies, quina companyia tindrà?" era atesa, i hores desprès la tornaven a casa on l’esperava la mateixa solitud, el dolor, l’angoixa i els desigs d’acabar a una vida trista i sense sentit…

Potser necessitem uns moments al dia per a pensar. Potser hem d’aprendre que la solitud és un mitjà per a la reflexió i a l’autoconeixença. Potser hem de veure que l’altre té les mateixes pors i entre tots les podem compartir i superar. Potser hem d’adonar-nos que és millor escoltar l’altre que escoltar-nos a nosaltres mateixos.

Per què no mirem l’altre quan ens hi dirigim? Per què ens imposa anar sols amb la parella de viatge? Per què busquem altres parelles amb fills per fer activitats el cap de setmana? Per què ens omplim les hores d’activitats fora de casa?

per començar9 valors

Potser necessitem saber valorar la vida del camp. Potser necessitem aprendre a valorar el temps. El temps d’abans. El temps dels nostres avis. El temps de la Natura. El temps que ens permetrà ser més feliços. "Potser hem d’aprendre que la solitud és un mitjà per a la reflexió i l’autoconeixença"a Xavier Tremosa és economista

ACTES (AVALORSAMBMATARÓ)

es vuit del matí. Arribo a la meva escola en el meu cotxe particular, amb la meva esposa i la nostra filla, i trobo que en el jardí d’entrada el gran espai dedicat a aparcament està ja ple d’automòbils maniobrant, deixant nens o bé aparcant-hi. De fet, ja tots els carrers que voregen les escoles que hi ha per tot el districte (Sarrià és el de més concentració de població escolar de tot Europa), estan gairebé colapsats de trànsit, com també passa de nou a les 5 de la tarda. Els meus pares, quan anys enrere ja em portaven a aquesta escola, em dèien que estava en la zona de Barcelona més propera a Collserola, i per tant, es respirava un millor ambient molt menys contaminat per als nostres pulmons infantils. Avui porto jo a la meva filla de gairebé dos anys i ja no puc dir el mateix… A més, em sorprèn veure cada dia com els cotxes que transiL quest any per sant Josep no n’havíem pogut veure cap i vàrem haver d’esperar l’entrada de la primavera per veure el vol de les primeres orenetes. L’oreneta, l’ocell elegant, de vol llis, àgil i ràpid que quan vola a ras de terra o sobre l’aigua d’un safareig, sembla que faci un ballet de moviments i girs precisos, plens d’habilitat, senzillesa i humilitat, i abillat amb un aristocràtic vestit de frac negre i camisa blanca com si d’actuar al Liceu es tractés.

Xavier Manté

10 valors

Les orenetes

contraVALORS

"És inhumà i intolerable que cada dia morin tres persones a l’estret" mília que duu el seu fill a escola. Per moments, em donen ganes d’agraïr-li la suor que pateix per mi, perquè sens dubte ell està equilibrant la contaminació excesiva que provoquen els toterrenys i els cotxes més contaminants del mercat. Per aquest bon home, al que no conec, sento una admiració especial: no només ve ell en bicicleta, sinó que porta al seu fill; el ciclista ja estava educant-lo de debò en la sostenibilitat i el respecte al medi ambient, amb cada pedalada de bon exemple: l’esforç diari i la suor matinal de portar el nen a escola en bicicleta, en un entorn tant transitat de cotxes, és sens dubte, el més efectiu dels sistemes educatius. Qui contamina a qui, doncs? Comparat amb aquest ciclista, jo sóc més contaminant que la seva forma de mobilitat. I ara no sé com demanar-li permís…

ten per la zona són de més cilindrada i potència, i en no poques ocasions es tracta de vehicles més coneguts com a totterrenys. Un cotxe d’aquestes característiques em recorda més aviat a un tractor de pagès que no pas a un automòbil urbà, i em pregunto perquè van per ciutat on justament l’espai per moure’s i per aparcar és cada dia més limitat i, a sobre, el nivell de contaminació d’aquest tipus de vehicles és molt més elevat que el de qualsevol altre. Per què els ciutadans haurem de respirar l’excés innecessari de polució ocasionat per uns quants sense havernos demanat cap permís? Sorpresa és la meva quan, aquest matí en arribar a l’escola ha passat pel meu costat i a bon ritme, un home en bicicleta que s’ha dirigit a l’espai assignat per a aparcar-les, que sol estar bastant buit; el ciclista porta un nen darrera, i interpreto que és un pare de fa-

Jo em mirava la primera oreneta de l’any i pensava que havia arribat de l'Àfrica sudsahariana travessant el desert i l’estret de Gibraltar sense controls ni papers. Venia a casa perquè a la primavera i a l’estiu pensa trobar-s’hi més bé que al Sud. Pensa construir-hi el niu, posar-hi els seus fills i fer-los créixer engreixats amb les mosques i mosquits que caçarà a la nostra atmosfera.

Xavier Garí La clau de volta Xavier Garí és educador 2.096 immigrants irregulars i 89 no han tingut aquesta sort i han mort ofegats en l’intent. A més, les autoritats d’aquí i del Marroc i d’Argèlia apunten que el desert del Sàhara s’ha convertit en una immensa tomba de sorra on és impossible comptabilitzar les víctimes que venien de més al Sud i es dirigien cap Europa passant per aquests països. Les orenetes tenen més sort.

Com ho farem per justificar-nos quan ens preguntin què li ha passat al nostre germà immigrant que volia venir lliurament i no ha pogut? Direm que és que aquí no hi havia feina per tots i si venien hi hauria atur per ells i per nosaltres ? I si els proposem que s’industrialitzin, no protestarem per si una empresa nostra es deslocalitza d’aquí per anar allà i queden al atur els de casa? No sé, de veritat que no sé quines polítiques caldria aplicar, però si que sé és que és inhumà i intolerable que cada dia morin tres persones a l’estret intentant venir a gaudir de les avantatges de la nostra societat. Com les orenetes.

Xavier Manté és enginyer i membre de Justícia i Pau perAcomençar

Amb permís, qui contamina a qui?

Tot admirant l’harmonia i la llibertat dels seus moviments, recordava les notícies de la premsa de fa pocs dies: l’any passat 921 immigrants van perdre la vida intentant arribar a l'Estat Espanyol de forma clandestina travessant l'estret o anant a les Canàries. 921 morts ofegats a l’any 2007, gairebé tres cada dia, al costat de casa nostra, i tots tranquils! En els dos mesos primers d’aquest 2008, han arribat a les costes espanyoles

La vella cantarella de què "s'han perdut els valors" ha quedat totalment superada. Precisament la gran oferta d'ideologies i creences existent a dia d'avui fa més necessari que mai radiografiar els valors de la societat. A això dediquem el monogràfic d'aquest número 50.

11 valors els valors TEMA DEL MONOGRÀFIC: ELS VALORS DE LA SOCIETAT ACTUAL avui

Les coses sempre són diferents a com les havíem pensat o somiat i amb aquesta revista ens ha passat el mateix. Però l’experiència ens diu que allò que arriba a esdevenir, a ser realment, és millor que allò en què pensàvem inicialment. Perquè allò que pensàvem era només això, un seguit de pensaments. Aquest numero cinquanta que tens a les mans, en canvi, és una realitat concreta, que poden llegir un bon nombre de subscriptors i de lectors.

Valors estem d’enhorabona. Amb aquesta revista que estàs llegint hem arribat al numero cinquanta. No és senzill, assolir un repte d’aquesta mena. Quan vàrem començar aquest projecte molts ens deien il·lusos i que impulsar avui en dia una revista en paper com aquesta era excessivament complex i que el mercat, a més, està completament saturat. S’ha demostrat, però, que amb l’entusiasme d’un equip de gent, totalment voluntària, es poden fer veritables miracles.

A l’acte de presentació del primer número de la revista, el doctor Francesc Torralba deia: “No sabrem que serà aquesta revista fins que no s’hagi editat el número vint-i-cinc; serà en aquell moment quan podrem dir el que la revista Valors realment és”. Doncs bé, avui, després de cinc anys, ja podem valorar-ne els resultats i començar a veure quin es l’espai que ocupa la revista Valors

12 valors

m1 Qualitat o conjunt de qualitats que fan que una persona o una cosa sigui preuada, valgui. De la paraula "valor" el Gran diccionari de la Llengua en planteja nou possibles www.grec.net.definicions definicions els valors avui Cinc anys i cinquanta n

OPINIÓ |

Valors no vol ser profeta de calamitats. Per això estem convençuts que els valors segueixen interessant, en el món d’avui. La gent hi reflexionarà més o menys, però això no vol dir que la societat d’avui resti buida de valors. Segurament aquests darrers anys ha canviat l’escala de valors socials, i sobretot s’ha fet plural, és a dir: no n’hi ha una de sola que s’imposi per damunt de la resta.

En un món plural com el nostre hi ha diversitat d’opinions, valors i creences, i és normal que sorgeixin friccions en la convivència i que contínuament ens sentim interpel·lats els uns pels altres. I quan toquem els valors, les friccions acostumen a ser més sentides, perquè toquen el més profund del que els éssers humans pensem i creiem. Per aquest motiu el diàleg és més urgent i necessari, perquè la societat s’ha de bastir des de la concòrdia. Sabent Durant els darrers quarantanou números que han precedit aquest hem tractat valors molt diversos. La llista és llarga. Arribats aquest punt i l’efemèride,aprofitantvam creure necessari fer una parada en el camí i recórrer al coneixement de quatre intel·lectuals i pensadors del nostre país per debatre 'Els valors de la societat actual'. Sovint es diu que “els valors estan en crisi”, però òbviament, si creguéssim amb aquesta contundent afirmació no faríem aquesta revista que tens a les mans. Obre aquest monogràfic l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que mai ha tingut un no per nosaltres i al qual hem d'agrair les atencions mostrades durant aquests cinc anys de feina. El segueix el doctor en filosofia i teologia, Francesc Torralba, qui ara fa quatre anys, quan aquesta publicació només era una capçalera carregada de bones intencions i il·lusions, va decidir apadrinar-la. També aporten els seus pensaments sobre “Els valors de la societat actual”, la doctora en ètica i professora de la Universitat de Barcelona, Begoña Román, que va col·laborar amb la revista en el número en què vam parlar de l’ecologia; i el filòsof i professor de sociologia d’ESADE, Toni Comín, que ja va participar en el número sobre el treball. Maria Coll cuinant el número

Però avui tothom, d’una o altra manera, té els seus referents per viure. Certament hi pot haver un cert risc de caure en un relativisme i per això calen plataformes com aquesta revista, que ajudin a anar reflexionant sobre la importància dels valors, a adonar-nos del que signifiquen i construeixen.

Ara queda la tasca de la continuïtat, de fer-la créixer en continguts, nombre de pàgines i en altres àrees i iniciatives que ajudin al debat al voltant dels temes que preocupen a la gent d’avui.Però hi ha una cosa que realment crec que hem aconseguit: esdevenir una petita contribució que afavoreixi un diàleg fecund i positiu entre les persones. I que aquest diàleg giri entorn d’aquells valors que ens ajuden a ser més persones i que porten a la societat a viure amb més L’equipplenitud.delarevista

Jordi Cussó A Maria Coll, codirectora de Valors "S'ha demostrat que amb entusiasme es poden fer autèntics miracles"

Valor [s. XIV; del ll. td. valor, -oris, íd.]

A EDITORIAL

La primera referència de la paraula “valor” en llengua catalana la trobem ja al segle XIV provinent de la forma llatina tardana valor, -oris El diccionari classifica el significat d’aquest mot en nou grans conceptes que alhora es subdivideixen en diferents graus d’especificitat. Així, l’accepció més comuna descriu aquesta idea com les qualitats que fan que una persona o un objecte siguin preuats. Bo i així, aquest mateix terme pot ésser entès com un sinònim de coratge, però també com l’abstracció d’un element per atribuir-li un caràcter econòmic. Seguint aquesta mateixa línia, el concepte que analitzem pot adoptar un sentit numèric, com en el cas de les matemàtiques, o temporal, com en el de la música. En el camp de la numismàtica i la sigil·lografia, la paraula en qüestió també dibuixa l’escala en la que una moneda o un segell, respectivament, són preuats. En genètica significa el conjunt d’assoliments que aconsegueixen els genotips d’una generació en la següent, mentre que en fisiologia animal descriu el grau de riquesa mitjana de l’hemoglobina dels eritròcits. Finalment, en alimentació constitueix el paràmetre que s’utilitza per a valorar la qualitat nutritiva d’una proteïna.

L'ORIGEN DELS MOTS | JOAN BARON Valor

avui | OPINIÓ 13

[Que alguns dels valors que veiem en el dia a dia no ens agradin no significa que no n'hi hagin, ans al contrari]

l'equip que des de fa 49 números promou aquesta revista mai hem estat d'acord amb l'absurda idea de què actualment no n'hi ha, de valors. Aquella típica afirmació que fan algunes persones assegurant que "s'han perdut els valors". No hi hem estat d'acord perquè es tracta d'una generalització fruit de la incomprensió -i la falta d'acceptació- per part d'un tipus de gent de com ha evolucionat el món en les darreres dècades. I tant que n'hi ha de valors! Si justament ara n'hi ha més que mai, de valors!

números 'Valors' vol ajudar a edificar la societat des del diàleg i el debat

Alguns dels que veiem i palpem cada dia no ens agraden, en el nostre món i a dins nostre, però això no significa que no n'hi hagin. I tampoc que no n'hi hagin de positius, òbviament.

els valors valors

que avui ningú por imposar res a ningú i que actituds relativistes tampoc ens porten enlloc, Valors vol ajudar a edificar la societat des del diàleg, el debat obert i sobretot el testimoni entusiasta de les persones que volen viure la seva la vida des d’aquells valors que creuen que són els més adequats per gaudir-la en plenitud.Unaaltra cosa que des de la revista volem remarcar, és que hi ha molta gent valuosa i que viu els valors como una cosa normal, sense ni tan sols adonar-se. Aquesta revista és per a tots ells, per posar damunt de paper el que aquesta gent viu i cerca en el seu dia a dia. Volem mostrar que a la societat d’avui hi ha molts més valors del que altres mitjans diuen. Descobrir una dada com aquesta és el primer pas per fugir dels dogmatismes i relativismes i iniciar una educació en valors. Esperem que quan arribem al número cent, poguem dir que hem ajudat a assolir-ho.

I tant que n'hi ha, de valors!

Les propostes de vida a l'entrada del segle XXI s'han multiplicat segurament com mai a la història i això, de bones a primeres, ens espanta una mica. Ens sorprèn que el gènere humà sigui capaç de generar tanta diversitat. Però aquesta és la realitat, que cal acceptar, abans que res. Després hem de disseccionar i reflexionar sobre quins models de vida ens interessen més a un sector de la població que aquesta revista aspira a representar i que vol viure la vida amb plenitud, amb sentit. És aquí on hem d'arribar. A fer un anàlisi certer i, si s'escau, provar de recuperar per a l'actualitat alguns valors que han anat quedant difuminats pel pas del temps o perquè s'han transmutat en altres. Ha estat la tasca dels primers 49 números d'aquesta revista i seguirà sentho en els propers cinquanta mesos. Comptem amb vosaltres per a dur el propòsit a bon port. Per nosaltres no quedarà.

I va afegir que estaven parlant amb un grup de gent del món polític i intel·lectual català d’aleshores perquè els acabessin d’orientar. Jo li vaig respondre: “No ho fareu. Ni de lluny no fareu una cosa semblant a Mondragón. I menys si feu cas dels consellers que em dius”. I li vaig explicar perquè.

El poder de les grans conviccions

L'expresident de Catalunya, Jordi Pujol i Soley és, i ens congratula poder-ho dir, un amic de 'Valors'. Al número 7 de la revista va accedir a ser entrevistat per parlar dels valors d'Europa i no tan sols això, sinó que, poc després, el setembre de 2004, va oferir una conferència sobre el mateix tema al Foment Mataroní. Posteriorment va participar en un número on analitzàvem la tensió entre l'individu i el col·lectiu, en el marc de la Diada Nacional de Catalunya, el setembre de 2006.

Jordi Pujol F "A Mondragón hi havia un sentit social molt fort de caràcter comunitari. Era un compromís real"

OPINIÓ | els valors avui 14 valors a molts anys, devia ser entre 1967 i 1970, vaig visitar la Cooperativa de Mondragón. Jo tenia relació amb cooperatives d’aquí Catalunya, tant industrials com agrícoles i ramaderes. Mirava de col·laborar amb elles. Un dia, el responsable d’una d’aquestes cooperatives industrials em va dir que calia que jo visités Mondragón. Que era una cooperativa exemplar que calia conèixer i, si en fóssim capaços, imitar-la. El que hi vaig veure em va impressionar. Era –ja aleshores– un gran teixit humà, social i econòmic. Avui això és ben sabut per molta gent. Vaig estar-m’hi un parell de dies, parlant amb molts socis de la cooperativa, alguns amb molta responsabilitat i d'altres amb menys.Ivaig parlar també, llargament, amb els inspiradors de la Cooperativa, i especialment amb D. José María, un capellà que des del començament havia estat el principal impulsor ideològic i podríem dir que polític de l’empresa.

Tornant a Barcelona, el meu amic em va dir, molt il·lusionat: “Ja ho has vist. És magnífic. Nosaltres amb la nostra cooperativa –parlava d’una de relativament important– hem de fer el mateix”.

La Cooperativa de Mondragón es va basar ja d’entrada en uns quants valors molt concrets i clarament definits. Sòlids intel·lectualment, però sense concessions ni a la galeria ni a la moda. Posats al dia, però valors de sempre. En canvi, les idees en què els meus amics cooperativistes catalans s’inspiraven –i les que els seus consellers els anaven transmetent– eren a vegades generoses, però obsessionades per la novetat, molt espontànies, poc disciplinades i poc autoexigents, brillants, però poc realistes. Tot el contrari de les idees i els valors de Mondragón.AMondragón hi havia un sentit social molt fort de caràcter comunitari (o potser s’hauria de dir comunitarista, és a dir, poc individualista i amb un sentit agut de servei a la comunitat). No era una preocupació social idealista i doctrinària, sinó de compromís real i efectiu. Hi havia també un sentit molt fort d’arrelament a la terra, un clar sentiment patriòtic. Hi havia un fons cristià molt evident. I també hi havia un to general de seriositat i de disciplina. El meu amic també responia en bona part a aquests plantejaments. Però poc o molt aigualits, perquè deia que tot això no s’havia d’exagerar, que s’havia de ser més obert i més modern.

Admirava Mondragón pels resultats, però no li acabaven d’a-

15 valors els valors avui | OPINIÓ gradar alguns dels seus plantejaments i dels seus valors. De la “quasi mística”, en deia ell, que trobava que es respirava a Mondragón. Deia “nosaltres som més oberts i més moderns, no cal ser tan estrictes”. Això deia, però la diferència entre el resultat de Mondragón i el de la cooperativa del meu amic és abismal. De fet, ladel meu amic ja no existeix. Varen ser molt moderns, teòricament molt brillants, molt inconformistes i els varen aplaudir perquè eren molt avançats (deien), però no varen fer una gran cooperativa. De fet varen fer molt poca cosa. I és cert que “cada terra fa sa guerra”, i que no es pot trasplantar una manera de fer, de ser i d’actuar d’un país a l’altre. Però arreu una obra important i duradora, i feta amb llibertat, és a dir, sense coacció, requereix sentit de la responsabilitat, respecte per les normes, seriositat, tenacitat, moral de l’esforç, disciplina. En un clima de “no ve d’aquí”, per més simpàtic i avançat que pugui semblar, no qualla res d’impactant. Aquí i a tot arreu. A Catalunya també s’han creat cooperatives, i algunes importants. Però amb una mentalitat que no era la del meu amic, sinó més propera a la de Mondragón. Una d’aquestes va ser la del Vidre, de Mataró. La del Forn del Vidre. De fet, si m’he inclinat per explicar el tema dels valors a través d’aquesta reflexió sobre Mondragón és per un doble motiu. En primer lloc, perquè fa poc he tingut l’oportunitat de constatar novament la potència i la magnanimitat (és a dir, la capacitat de fer grans coses) de Mondragón, i el paper que en això han jugat i segueixen jugant aquestes qualitats que abans "Durant molts anys, la cooperativa del Forn del Vidre fou un exemple d’èxit autogestionari" he esmentat. Aquests valors de sempre posats al dia i assumits amb convicció i conseqüència. I en segon lloc, perquè amb tot això, i ja que escrivia per a una revista de Mataró, m’ha vingut a la memòria la cooperativa del Forn del Vidre, que durant molts anys fou un exemple d’èxit autogestionari. D’èxit social i econòmic. I que al cap de vuitanta anys encara perdura. Molt més modestament que Mondragón. Però amb una guerra civil entremig amb persecucions i prohibicions, amb en Peiró afusellat, amb tot en contra. Els seus principis ideològics eren ben distants dels de Mondragón, però tenien en comú la solidesa dels seus plantejaments, la mentalitat constructiva, la seriositat, un fort sentit de l’interès col·lectiu. No jugaven a fer un invent cada dia. Se sentien molt responsables de l’èxit de l’empresa. Primer de tot perquè s’hi guanyaven la vida. En segon lloc, perquè s’hi jugaven la imatge i la credibilitat de les seves idees. Tot plegat, aquest escrit no és un discurs a favor del cooperativisme –tot i que també ho podria ser, i el faré si s’escau–, sinó de la importància decisiva que juguen les conviccions fortes i els valors consistents si es pretén fer una tasca sòlida.

Metamorfosi dels valors valors els valors avui l món dels valors s’ha transformat significativament. Ens trobem al final d’un món, o segons com es miri, a l’albada d’una nova civilització. D’una banda, ens adonem que aquells valors (religió, pàtria, política) que havien estat pal de paller en la tradició de casa nostra s’han esfondrat vertiginosament, però, d’altra banda, observem l’emergència de nous valors i de noves actituds socials (ecosensibilitat, solidaritat internacional), tant a nivell individual, com a nivell col·lectiu. Ni les lectures catastrofistes, ni les lectures apologètiques del temps present són adequades per a comprendre la magnitud dels temps presents. Certament no vivim en el millor dels mons possibles, perquè hi ha grans contradiccions en el conjunt del planeta i en el si de les societats occidentals, però tampoc no vivim, com alguns mil·lenaristes i apocalíptics insinuen, en el pitjor dels mons possibles, perquè hi ha indicis d’una certa renovació i d’una voluntat de perfeccionament. Travessem una època difícil on les grans certeses sobre el bé i el mal s’estan difuminant. Entrem en un escenari complex on tots els problemes tenen moltes cares i és molt difícil resoldre’ls moralment d’una única manera. La simplicitat és el pitjor enemic en l’era de la complexitat i en la societat del coneixement.

16

Un dels elements que defineixen la identitat d’una cultura és la seva memòria, és a dir, la història narrada i assumida al llarg del seu desplegament en el temps. Les cultures, com fa veure Paul Ricoeur, tenen una identitat narrativa que es va construint al llarg d’un itinerari, d’una successió d’esdeveniments. Només podem comprendre, a fons, una determinada cultura, si aprofundim en la seva història, en la seva genealogia

No podia ser una altra persona que l'autor del volum 'Cent valors per viure', Francesc Torralba, qui apadrinés la revista 'Valors' en el seu naixement. Torralba va presentar la revista el 27 de gener de 2004 i des d'aleshores, ha intervingut en diverses ocasions, la darrera, en el número dedicat a l'art d'escoltar.

2. Fer memòria d’Occident

OPINIÓ |

Observem, tanmateix, que s’està produint a tot Europa una transformació global dels valors i que Catalunya no és aliena a aquest procés sinó més aviat tot el contrari. Aquesta transformació que no identifiquem exclusivament en termes de desfeta, es tradueix, a la pràctica, en el declivi d’alguns valors tradicionals, de valors que hem heretat culturalment al llarg dels segles, a través de la comunicació intergeneracional mitjançant l’oralitat i el testimoni, però també observem l’emergència de valors nous que aporten, d’una banda, les noves generacions de casa nostra i, de l’altra, conseqüència del contacte amb altres cultures que ja formen part del nostre univers social.

1. Crisi o inflació de valors? En el nostre context actual hi conviuen paradoxalment una crisi de valors, o si més no una vivència subjectiva de crisi per part de certs sectors, amb una certa inflació de valors derivats de propostes fetes des de diversos horitzons de referència. Aquesta pluralitat de valors que es detecta en el teixit social no la contemplem com a negativa, sinó més aviat al contrari, però ens obliga a discernir col·lectivament, és a dir, dialogadament i corresponsablement quins són aquells valors que cal emfasitzar en l’espai públic per a assolir unes cotes de civilitat i d’equilibri social que ens permetin viure amb qualitat dins el nostre país.

Francesc Torralba i Roselló E "S'està produint a Europa una transformació global dels valors. Catalunya no n'és aliena"

Partim de l’afirmació que ens trobem davant d’una societat plural en molts sentits, però també, i especialment, en el camp dels valors. A Catalunya, coexistim persones que participem de mentalitats diferents i que tenim diferents jerarquies de valors o, si més no, no exactament iguals els uns i els altres.

Aquesta procés que estem vivint en el present sembla que, segons els estudis prospectius, anirà in crescendo. Això no obstant , creiem que és essencial consensuar i pactar alguns valors fonamentals a fi de potenciar la convivència oberta, democràtica i participativa que ha caracteritzat el tarannà del nostre poble i que desitgem que continuï tenint en el futur. No interpretem el pluralisme com una amenaça, sinó més aviat com un enriquiment que fa créixer la nostra identitat col·lectiva i axiològica, però que suposa igualment un esforç de comprensió mútua i de diàleg entre les diferents opcions que es donen en el mateix territori.

Vivim en l’era del Deus absconditus, en aquell temps d’interluni que Nietzsche va profetitzar que vindria després d’esborrar el Bé de l’horitzó. L’últim home viu satisfet en el petit plaer del dia i en el petit plaer de la nit, i defuig els grans discursos emancipadors. Cal obrir bé les finestres de la memòria i repensar-nos i estimar, amb força, el que som, sense caure en un acriticisme impenitent. Precisament la crítica, val la pena dir-ho, és un valor intrínsec en l’Ausklärung i això ens ha d’allunyar de qualsevol tendència al cofoisme i a l’arrogància eurocèntrica.

En aquest context de descomposició de les identitats històriques i d’emergència de la globalització tecnocràtica i econòmica del planeta, hem de recordar qui som, on som, què hem estat i quins són els valors que ens han comunicat els nostres avantpassats de generació en generació. Fer memòria del passat per construir el futur: heus aquí la clau! Recordar els valors per prendre alè i seguir filant la història cap al millor dels destins possibles!

En el paradigma de la interculturalitat i de l’hibridisme cap al qual sembla que, inexorablement, tendim, la reflexió sobre allò propi i autòcton no és gens efímera, sinó del tot pertinent. De fet, només hi ha possible diàleg entre (inter) cultures si els interlocutors coneixen, a fons, la pròpia identitat i s’obren a la identitat aliena.

4. És essencial fer memòria Avui, més que mai, és una exigència fonamental fer memòria del passat perquè l’amnèsia col·lectiva creix exponencialment i els mecanismes de banalització de la vida quotidiana i de creació de divertimento col·lectiu colonitzen cadascun dels espais del ciutadà comú. Es fa molt difícil trobar espais i temps per a pensar i encara més per a recordar i això és especialment greu perquè el pensament i el record, com ja deia el gran Plató, estan íntimament entrelligats.

En moltes circumstàncies clama al cel la superficialitat epidèrmica d’alguns tractaments de la interculturalitat, on l’obertura a l’altre es converteix en una espècie de turisme intel·lectual. No hem d’amagar aquells valors nostres, sinó que els hem de posar a disposició d’altres pobles i cultures i deixarnos enriquir, tanmateix, pels seus valors. El diàleg entre cultures és també un diàleg entre valors diferents i aquest xoc de civilitzacions pot ser extraordinàriament fecund per a la cultura occidental.

17 valors els valors avui | OPINIÓ i tractem de discernir allò d’invisible que hi ha en ella, però que, d’altra banda, la fa possible. Qui perd la memòria, com deia el poeta, perd la identitat, perquè només podem definirnos a partir d’allò que hem estat. La cultura occidental és una construcció híbrida i diacrònica, atès que la seva identitat no és pura i menys encara nítida i clara, sinó que s’ha anat configurant al llarg d’una successió de períodes històricament i culturalment diferents. La cultura occidental està vertebrada, grosso modo, a partir de tres eixos fonamentals: la tradició grecollatina, la tradició judeocristiana i la modernitat que té com a centre de graveta la Il·lustració. Dit d’una altra manera, els occidentals som fills de Sòcrates, de Pau de Tars i d’Immanuel Kant. La nostra identitat s’ha anat edificant lentament al llarg de gairebé tres mil·lennis i ha anat sedimentant en estrats geològics de textura i de diferent densitat al llarg dels segles. La conjunció d’aquestes tres esferes culturals (Atenes, Jerusalem i Berlín) no ha estat, però, fàcil, ni harmònica, sinó que ha generat tensions axiològiques evidents i enfrontaments seculars. La història occidental també és la història de les tensions entre esferes culturals, lingüístiques, axiològiques i religioses ben diferents. La tensió és intrínseca a la cultura occidental i això és causat, en part, per la seva complexitat inherent. Som hereus de la Regla de Sant Benet, però també del Zaratustra de Nietzsche; som descendents de Sant Agustí, però també del marquès de Sade i de Sigmund Freud; som fills espirituals de Sant Tomàs d’Aquino, però també de Luter i de Calví. La complexitat, la lluita ideològica, la dialèctica (no en el sentit hegelià) és el tarannà propi de la cultura occidental.

3. No és el final de la història El resultat final de la cultura occidental no sabem quin serà del cert, perquè encara no som al final de la història, tot i les profecies d’alguns apocalíptics integrats de tendència postmoderna. Encara som en camí, perquè el nostre destí com a humans és, precisament, el d’estar en camí (in fieri, dirien els llatins), en el fet d’estar en perenne pelegrinatge. No sabem com clourà la història d’Occident, ni quin serà el futur de la cultura que ens ha alimentat fins al present. Actualment s’està produint un moviment en una doble direcció. D’una banda, contemplem atònits la dissolució creixent de les identitats autòctones, especialment de les més fràgils i, de l’altra, observem un procés de globalització del món que té com a centre neuràlgic no precisament la cultura occidental, sinó la cultura nord-americana, o per ser més exactes, la banalització de l’american way of life.

"Avui, més que mai, és una memòriafonamentalexigènciaferdelpassat"

"Clama al cel la superficialitat epidèrmica d’alguns tractaments de la interculturalitat"

En aquest camp ens trobem davant d'interrogants completament nous en la història de la humanitat i cal ponderar, serenament, els pros i els contres de cada decisió. Això exigeix un estudi a fons, desenvolupat per experts. També exigeix una bona difusió dels problemes a través dels mitjans de comunicació social. La retòrica de la biotecnologia és un dels aspectes que cal curar més. En aquest debat sobre les biotecnologies caldrà regir-se pel valor de responsabilitat i evitar mals irreversibles.

7. Potenciar els valors de l’esperit

6. Valors emergents: iniciativa i elasticitat Igualment serà necessari formar persones amb capacitat d’iniciativa i d’adaptació als canvis vertiginosos del progrés tecnològic. Això voldrà dir optar per formes de currículum obert i dinàmic que es vagi readaptant constantment a les darreres novetats. Paral·lelament, caldrà potenciar molt a fons una educació dels criteris i de les idees, és a dir, de les humanitats, a fi que el ciutadà prengui responsabilitat davant del món i dels instruments que tindrà al seu abast. En la societat del coneixement i de la tecnologia, un cap ben organitzat, com diu Edgar Morin, Premi Internacional de Catalunya, és un bé de primera magnitud i per aconseguir aquesta fita cal un estudi atent i acurat de les humanitats.

OPINIÓ | els valors avui 18 valors

5. Vivim en una societat tecnològica Un dels fenòmens més evidents i més incisius de la societat de final de segle és l’impacte tecnològic en tots els àmbits de la vida humana, social, política, econòmica i cultural. Aquest fenomen afecta, d’una manera directa, tots els països industrialitzats del primer món i, per tant, també Catalunya. Els mecanismes de producció, de consum, d’associació i de creació s’han transformat de manera vertiginosa i cal encarar aquest procés amb una bona disposició. Encara que el fenomen tecnològic depassa qualsevulla anàlisi prospectiva, sí que és necessari fer algunes consideracions a fi d’afrontar aquest repte de futur des de la mateixa identitat col·lectiva.

8. Prendre consciència de la vulnerabilitat En l’última dècada del segle XX s’han produït un rosari de desastres ecològics i mediambientals que han fet prendre consciència al ciutadà del caràcter vulnerable de la natura. Els valors ecològics han crescut exponencialment en els darrers temps i, en certa manera, és una reacció lògica a l’acció despòtica de l’ésser humà envers la natura.

Observem en la societat catalana de final de segle una preeminència dels valors tecnològics sobre els altres tipus de valors. Els valors eficiència, eficàcia i rapidesa ocupen el cimal de l’imaginari axiològic i aquest aspecte és altament preocupant si la consideració d’aquests valors és unilateral. Fóra bo potenciar els mecanismes de transmissió de valors (família, escola) a fi que d’altres valors substantius per a l’ésser humà no quedin atrofiats per causa d’aquesta preeminència o absolutesa dels valors tecnològics. No podem oblidar valors com el silenci, la meditació, la lentitud, l’obra artesanal.

Hi ha indicis per considerar que l’impacte tecnològic reduirà notablement algunes dedicacions laborals, com va ocórrer, per exemple, amb l’adveniment de la Revolució Industrial, però, d’altra banda, també sembla previsible que es crearan noves formes de treball que exigiran professionals formats en les noves tecnologies. En aquest punt cal insistir-hi molt, perquè implica directament les institucions i els processos educatius. Invertir en educació és invertir en el futur del país, però això només és possible si el mateix acte educatiu es desenvolupa en un marc actual. La primera conseqüència directa que es desprèn de l’impacte tecnològic és que cal aprofundir molt en els processos educatius i introduir l’educand en un món radicalment nou per al mestre, però que formarà part consubstancial del seu viure.

El desenvolupament tecnològic cal que estigui controlat, ja que els seus efectes sobre la natura poden ser irreversibles. A la fi del segle XX, ens hem adonat que la natura és vulnerable i requereix l’atenció i la cura per part de l’ésser humà. El desplegament tecnològic ha de tenir lloc dins un marc de sostenibilitat. El valor de la prudència torna a ser transcendental en les nostres societats. Caldrà potenciar l’educació mediambiental, donar suport a les entitats que s’hi dediquen i generar un sistema penal per als infractors.

L’impacte tecnològic afecta directament el sentit de pertinença i d’identitat col·lectiva. La globalització tecnològica del món està generant un procés d’homogeneïtzació cultural, però també obre noves possibilitats de difusió i de relació entre pobles i cultures petites. En aquest marc, és essencial evitar el victimisme i sumar-se creativament a la globalització tecnològica, tot aprofitant els instruments que ens ofereix el nou món per a donar a conèixer la nostra identitat i enfortir els lligams amb aquells que se senten catalans tot i no viure ni treballar a Catalunya. Cal tenir en compte que entrem en un àmbit on el valor de la territorialitat cada cop serà més irrellevant en la definició de la L’impacteidentitat.tecnològic està obrint noves formes de relació interpersonal i de relació ciutadana. L’administració haurà de fomentar aquests nous espais comunicatius i de cap manera ha de mirar de tutelar-los i menys encara definir-los. És essencial que la societat catalana sàpiga assumir aquests nous instruments tecnològics per a enfortir, encara més, el seu teixit associatiu.

"Caldrà potenciar molt a fons una educació dels criteris i de les idees"

els valors avui | REPORTATGE 19 valors

L'aposta de la revista Valors ha estat clara des del principi, ara fa cinc anys: tractar a cada número un valor, un aspecte de la vida, en positiu. Al llarg de quaranta-nou números moltes han estat les persones entrevistades que han ajudat a aprofundir en aquestes qüestions. En destaquem les més populars o aquelles que han tingut més ressò entre els nostres lectors.

Al número 7 el president Pujol accepta protagonitzar una entrevista sobre els valors inherents al projecte europeu. És la primera entrevista mediàtica de la revista, que fins llavors es movia en un àmbit local. Posteriorment comptem amb les paraules de personalitats com l'expresident del Parlament de Catalunya Joan Rigol, el diputat socialista basc i víctima d'un atemptat Eduardo Madina, la model Judith Mascó, la restauradora Carme Ruscalleda, la periodista Mònica Terribas, l'actor Joan Pera, el polític i enginyer Joan Majó, l'escriptora Aisha Miró, el pallasso Tortell Poltrona... Un capítol d'entrevistats de primer nivell que es va tancar en el número passat amb una entrevista a l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall. Durant aquests cinc anys també hem aprofitat la visita a casa nostra de personalitats de primera línia com el religiós brasiler Frei Betto, responsable del programa Fam Zero del primer govern de Lula da Silva al Brasil. I Valors ha viatjat durant aquest temps també a Uruguai, per a entrevistar els supervivents de "La tragedia dels Andes", el grup de joves d'aquest país que van sobreviure a la caiguda del seu avió el 1972. Altres viatges, més a prop, han estat per visitar Raimon Pannikar, a la localitat osonenca de Tavertet, que ens va obrir les portes de casa seva de forma, ens va assegurar, excepcional. I finalment ens han escrit també des de molt lluny, concretament des de l'Índia, el país on viu el català Vicenç Ferrer des de fa quatre dècades.

Cinc anys fent 'Valors'

Són els noms més populars d'una amplíssima llista on s'inclouen científics, polítics, economistes, historiadors, artistes i un llarg etcètera. Un seguit de persones que al llarg dels darrers quaranta-nou han posat el seu granet de sorra perquè Valors tirés endavant, amb el pas tan ferm i segur com una iniciativa sense afany de lucre permet.

Per fer aquest descobriment es requereixen tres factors: un cert nivell de consciència moral determinada, un projecte de vida personal i comunitari, i un compromís responsable per dur-lo a terme.

1.Valors morals: neixen, moren, canvien? Els valors són qualitats dels estats de coses o de les persones, qualitats que considerem desitjables (bones) per a dur aposta per la recreació Begoña

D’aquesta forma, som nosaltres els que decidim si aquesta és una qualitat valuosa i fem per a promoure-la o lluitem, una vegada realitzada, perquè no es perdi.

La doctora en filosofia i professora de la Universitat de Barcelona, Begoña Roman, també ha participat anterioment amb 'Valors'. En motiu de la publicació del llibre 'Por una ética ecológica' (Prohom, 2005), coordinat per ella mateixa, va escriure un article en el número del mes de novembre del 2005 en què vam tractar el tema de l'ecologia i la sostenibilitat.

Roman V

Una

a terme una vida joiosa i justa; en tant que valors morals, depenen de la voluntat humana per a encarnar-se a la realitat.

La consciència moral és la capacitat d’adonar-se d'allò que es fa, de les conseqüències d'allò que un fa, en altres i en un mateix, i del perquè últim (conviccions fonamentals) es fa. En prendre consciència de la càrrega moral dels actes, descobrim els valors que hi ha rere d’aquells inspirant-los. Resulta però que la moral inculca hàbits i costums (mos moris), a partir de la repetició i la vivència quotidiana, i moltes vegades aquests valors romanen inconscients. És possible així que hi hagi qui s’adhereixi a valors sense jutjar-los (pre-judici) perquè no és conscient d’aquells ni del que impliquen.

El valors són ideals morals, són com idees platòniques, conceptes eterns, perfectes, que s’encarnen participant del seu context, però que mai s’acaben realitzant plenament. Per això són desitjables, perquè, com també deia el mateix Plató, desitgem allò que no tenim o allò que temem perdre. És per aquest motiu que, amb freqüència, descobrim el valor de les coses quan les estem perdent o, tal com diu el filòsof H. Jonas: descobrim què està en joc quan sabem que està en joc. Els valors no s’inventen, però tampoc no hi són sense més ni més: es descobreixen com a tals valors quan entenem la importància de dur a terme accions (o abstenir-se’n) per preservar o realitzar aquella qualitat que hem comprès que és necessària per a la vida bona i justa. Estem parlant de valors morals i de vida digna, ja que no venim com humans a sobreviure, ni a viure sense res més, sinó a viure justamrnt i joiosament.

"Els valors poden morir de dues maneres: bé (eutanàsia) o malament (descrèdit)"

20 valors els valors avui oldria començar per aclarir que, al tractar sobre “Els valors de la societat actual. Estat de la qüestió” jo no em referiré a la qüestió fàctica, ni estadística, objecte d’estudi de la sociologia que es dedica, entre d’altres, a mostrar empíricament quins són els valors dels joves, dels catalans, dels espanyols, etc. Tot i que aquesta és una qüestió important (ja hi ha estadístiques ben fetes sobre aquest tema), a mi m’interessa la qüestió de quins haurien de ser alguns d’aquests valors de la societat actual i per què precisament aquests. Em mouré, per tant, en l’àmbit del iure, no del facto, em mouré en l’àmbit del que necessitem, no del que practiquem (o diem que practiquem). En efecte, i com exposaré a continuació, els valors ho són perquè els valorem, valgui la redundància, i els valorem perquè els necessitem. Així doncs, les preguntes a les quals voldria respondre són les següents: Quins valors necessitem? Per què haurien de ser aquests els valors del segle XXI? Encara creiem, en la nostra societat postmoderna, postnacional, postmetafísica, i quasi “post-post”, que hi hagi i que hi pugui haver valors comuns, per tots valorats?

OPINIÓ |

Des d’aquest àmbit normatiu, la tesi que mantindré, un cop aclarits què són els valors, com neixen, es regeneren i moren, és que hi ha valors transcendentals per a la vida digna sempre i a tot arreu; valors que són, per tant, universals, malgrat que estiguin morint d’inanició perquè no els alimenten les persones, que són qui els donen vida quan els reconeixen i es comprometen (parlen d’això, de valors i compromís) a realitzar-los, a fer-los existir.

Els valors moren quan s’entén que aquella característica, aquella cosa, no té tanta importància com la que se li concedia en altra època. D’aquesta forma, per exemple, el valor moral de la virginitat, obeïa a un context, una època, uns interessos, una manca de tècniques anticonceptives, etc. Quan descobrim que ja no volem aquell projecte de vida, quan decidim com volem viure la nostra sexualitat, quan hi ha tècniques que permeten separar la relació sexual de la reproducció, es decideix si la virginitat serà un valor actual per a nosaltres, i per què sí (i el regenerem posant-lo a l’alçada del temps), o per què no (i l’eliminem del nostre model de relació sexual).

21 valors els valors avui | OPINIÓ

Per això no és estrany la correlació que hi ha entre valors i problemes: digue’m quin problema tens i et diré els teus valors.

L. Kohlberg1 i C. Gilligan2 són psicòlegs que han demostrat que la consciència moral evoluciona, tant a nivell individual com a nivell social; al llarg de la vida d’una persona i de les societats, la consciència moral canvia el criteri a través del qual es jutgen els actes. Sempre ha de donar-se un procés, un pelegrinatge dins d’una determinada moral. Per poder criticar internament i/o superar una determinada moral es requereix o haver estat educat en ella o conèixer-la a fons. Només però quan s’arriba al nivell postconvencional la persona pot fer una crítica ètica de la seva moral. Així, els nens identifiquen el bé amb el plaer, viuen en una etapa egocèntrica. En aquesta etapa l’ètica i l’estètica s’identifiquen: bé és el que agrada i/o és premiat. Per la vivència de les insuficiències del criteri es passa d’una etapa a l’altra. Així passem d’un nivell preconvencional a un altre de convencional quan ens interessa no tan sols satisfer els propis desigs, sinó ser acceptat pel grup.

2. Els valors ”de tota la vida” Un problema en la qüestió dels valors és que, en un primer moment, com hem vist quan parlàvem de la consciència moral, ni la consciència ni, per tant, l’individu, són com rovellons que surten per generació espontània: els valors es transmeten generacionalment, i és alliberant-nos d’aquells imposats, o regenerant-los, que donem noves respostes a antics o nous problemes, o velles respostes a nous reptes.

"Els valors neixen quan descobrim la seva importància per a la nostra vida, única"

Els problemes fan prioritzar, i quan prioritzem prenem decisions sobre què és important, valuós, i què no ho és tant. Així, avui, descobrim el valor de l’aigua (no només el seu preu), quan considerem que és un bé indispensable, quelcom sense el qual no podem viure. I l’hem descobert com a valor quan l’estem perdent, quan ens adonem que no només la volem individualment, privadament, sinó que hem de garantir-la a tots.

"A ningú se li poden donar valors 'prêt-aporter', aquests demanen una actitud autònoma"

Per a sortir d’aquest estat d’inconsciència cal un progrés de la consciència moral, passar dels nivells d’infantesa i adolescència (preconvencional i convencional en els estadis de Kohlberg i Gilligan) i assolir un nivell de consciència postconvencional.

El bé passa a ser, per a un adolescent (adoleix de criteri propi) allò que les convencions socials diuen. El bé i el mal ara tenen a veure amb el que és premiat o reforçat pel grup. El mal serà el contrari, allò que és rebutjat o censurat pel grup. Arriba un moment en el qual es desenvolupa una capacitat crítica davant l’establishment, s’assoleix llavors el nivell postconvencional. En aquest nivell adquirim un criteri per jutjar si les convencions mateixes són correctes o no. En aquest nivell s’és capaç de posicionar-se davant convencions i no es tem la llibertat, ni ser rebutjat pel grup. No es tracta, no obstant, de l’adopció d’una posició metafísica de solitud. Es critiquen les convencions per la insuficiència del criteri que identifica el vigent socialment amb el vàlid èticament. Es critica el preconvencional perquè s’adverteix que no perquè agradi ha de ser correcte. Som llavors capaços d’assumir el criteri d’universalització i ens guiem per criteris globals, no locals, dignes d’humans, i no d’individualistes. A cap individu se li poden donar valors prêt-a-porter, aquests requereixen d’una actitud autònoma (per això el pluralisme és un valor, perquè permet replantejar críticament les convencions).

Només aquest nivell postconvencional, madur, ens permet fer autocrítica i reflexionar sobre la raó d’ésser d’aquells hàbits i de les adhesions a uns valors. Sempre a la llum de les respostes que donem a la realitat, sempre des dels impactes que els actes provoquen en un mateix i en els altres.

Així neixen els valors morals, quan es desperta la consciència: quan hom s’adona del que està en joc, posa en joc la seva capacitat de valorar i, des d’aquí, es disposa i es posa a viure d’una determinada manera (per això la importància del projecte i el compromís responsable). Necessitem així els valors perquè des d’ells prenem decisions. Neixen els valors quan descobrim la seva importància per a la nostra vida, única, irrepetible, intransferible. Els valors vénen al món gràcies al subjecte que vol encarnar-los en el seu projecte de vida, regenerant-los, o moren.

Els valors poden morir de dues maneres: bé (eutanàsia) o malament (inanició, descrèdit). Moren bé quan un subjecte autònomament no vol regir la seva vida per aquell criteri: la mateixa raó que li donà vida, l’autonomia, ara l'hi pren. Però poden morir malament, cruelment, perquè no els alimentem quan es viuen inconscientment o no es prenen seriosament.

Cal prendre’s seriosament els valors, i parlar-ne seriosament, com ens deia R. Dworking, perquè els valors que s’han de convertir en drets ho han de ser “per a tota la vida”; ja han estat descoberts, ben cert, però cal la recreació moral per part de persones postconvencionals per posar-los al dia i per descobrir-ne altres (els drets d’un patrimoni genètic inalterat, del medi àmbit saludable). Els mínims cívics són estrictament racionals, són condicions de possibilitat d’altres opcions, no essent ells una opció perquè no tenen alternativa, la contrària es contradictòria: són irrefutables.

3. Recreant els valors Haurem de repensar les cosmovisions i les tradicions per, estant alts de moral, posar-les a l’alçada dels temps. I tot això evidentment requereix d’educació moral, però sobre tot d’educació ètica. Les morals se’ns quedaran obsoletes, i caldrà regenerar-les, recrear-les i si han de ser morals i ètiques, és a dir, autònomes, ningú ho pot fer per nosaltres.

Sembla ser que és difícil crear crítics i regeneradors del sistema; sembla difícil aconseguir un equilibri entre adaptar-se al sistema i ser capaç de criticar-lo en les seves insuficiències.

La nostra societat ha canviat molt més en cinquanta anys que al llarg de tota la història de la humanitat, i aquesta velocitat ens ha marejat una mica. Al llarg de la història de la humanitat hem anat descobrint uns valors que haurien de ser prima facie, fonamentals. Vàrem descobrir el valor de la igualtat, de la llibertat, la solidaritat, la tolerància, el valor de la pau. Va costar molts esforços, vides i anys descobrir-los: a molts d’ells els hem batejat com a “drets”. Oblidar-los ara, matar-los per inanició, seria una deslleialtat a la humanitat present i futura. La societat actual no està fomentant la regeneració dels valors perquè aquests s’ensenyen en les comunitats, amb pràctiques i amb referents conscients, i la nostra és una societat individualista i, en la qüestió aixiològica, molt inconscient. No podem oblidar els valors democràtics, els valors del civisme, però, sens dubte, cal regenerar-los. Amb alguns ho vàrem fer: ja no parlem de fraternitat, sinó de solidaritat. Si els primers tractats sobre la tolerància naixien fonamentalment en un context de guerres de religió, la tolerància ara també s’aplica a altres àmbits i opcions, siguin o no religioses. Canviem el nom dels valors, els dotem d’un altre contingut històric, malgrat que essencialment mantenen un “aire de família”. Altres, ni els anomenem: què en farem de la “paraula d’honor ” (ara m’han dit que significa un escot de vestit femení)?

En el nivell postconvencional s’ha realitzat un aprenentatge fruit de viure les insuficiències d’anteriors etapes. En aquest període, les raons per les quals ens aïllem del grup i abandonem el criteri estètic són raons prou sòlides per crear un altre tipus de comunitat. No es va buscant la solitud ni dissentir sense més ni més, es necessita sempre contrastar els criteris propis amb els dels altres. Per això el projecte de vida ha de ser alhora personal i comunitari. També les comunitats han de viure les insuficiències dels seus criteris i, aprenent dels seus errors, saber evolucionar, saber progressar, i reparar en la mesura del possible els seus errors passats, si més no demanant disculpes.

En el nivell postconvencional, eminentment ètic, no defensen anar contra el sistema, sinó contra allò criticable del sistema. Alguna cosa bona, no obstant, té aquell sistema quan permet la crítica: el nivell postconvencional és fruit del convencional.

Els mínims s’alimenten dels màxims i els màxims han de purificar-se des dels mínims, però ambdós els vivim com un tot, vénen en un mateix pack existencial: només el pluralisme ens permet distingir-los en un aprofundiment i regeneració d’ambdós. Els mínims cívics es descobreixen quan els màxims cosmovisius discrepen. Si entrem en contacte amb els màxims 22 valors

"No podem educar en valors des de cap lloc, sense fe, comunitatssensecompactades"

Aquests psicòlegs evolutius també van demostrar que, en sistemes democràtics desenvolupats, només el 20% de la població arriba a un nivell postconvencional, al nivell crític.

"Canviem el nom dels valors, però mantenen un "aire de família"

OPINIÓ | els valors avui És freqüent sentir que no es vol educar un fill en cap sistema de valors concret, que quan tingui 18 anys ja elegirà, per exemple, la religió que vulgui. Difícilment un pot elegir si no coneix. Creure que si no donem cap criteri, ni guia, ni valors, garantim la llibertat, és una idea errònia, ja que la llibertat mateixa necessita d’un aprenentatge que passa per un alliberarse de, previ a l’ésser lliure per a emprendre els projectes propis. Aquest alliberar-se requereix dels estadis primers preconvencional (infantil) i convencional (adolescent).

Comptat i debatut, cal generar nous teixits associatius i regenerar les tradicions i les comunitats de pertinença, perquè, malgrat que uns valors, uns quants, hagin de ser cívics, de mínims, aquests sempre s’alimenten dels màxims, de les cosmovisions i del projecte de vida plena, benaurada. Expressat en termes més filosòfics, cal recuperar els valors clàssics i moderns (en el sentit filosòfic de la paraula); recuperar la raó (la confiança en la raó i en la seva capacitat pràctica de guiar les accions), alliberant-la del rapte economicista (tot neci confon valor i preu), hedonista (només val el que m’agrada), i recuperant els valors de l’estat d’inconsciència i indiferència en el qual agonitzen.

els valors avui | OPINIÓ 23 valors d’uns altres, podem comprovar què intersecciona i què no, què hauria d’interseccionar i què no, perquè encara que no ho compartim no és contradictori, quan descobrim, enriquim i recreem els valors. No podem educar en valors des de cap lloc, sense fe, sense comunitats compactades per consensos en referents felicitants, en projectes de futur, sense comunitats de pertinença. Els mínims busquen el consens legítim, no només el fàctic, que possibilita la convivència en el món (i el mateix món si tenim en compte l’ètica del medi ambient). Els màxims busquen identitat en el món i sentit, alguns, en el més enllàAmbdós,d’ell. mínims i màxims, són en el temps, es regeneren i ambdós tenen dues parts, una estàtica, que roman més o menys idèntica al llarg del temps i per això la fa recognoscible, identificable en la seva essència, en la seva identitat. Però ambdós tenen una part dinàmica; els mínims, per millorar la seva fonamentació i la seva formulació, canvien les jerarquies entre els drets, reivindiquen nous drets; els màxims es desprenen de llastos, de prejudicis, demanen perdó per episodis inquisitorials, o adoctrinaris, rectifiquen i redescobreixen la seva essència. Valors nous per al segle XXI? Alguns sí, altres seran els de tota la vida però caldrà regenerar-los i buscar altres formes de transmetre’ls, altres noms a vegades. Precisament és aquesta trobada discrepant dialògica el que permet la regeneració moral: hem de recuperar la idea que les societats convencionals, amb referències culturals, amb consensos morals, són les que permeten la seguretat, la participació, la deliberació i l’acolliment on es forja l’autonomia i la vida bona. La veritable autonomia és postconvencional, supera la seva tradició i la regenera, la transforma i la recrea.

1 L Kohlberg: Psicología del desarrollo moral, Bilbao, Desclée de Brouwer, 1999.

Aleshores serà fonamental assolir un equilibri entre les tradicions d’ahir i les noves propostes per, des d’aquestes tradicions, anar més enllà en la convivència, no mera coexistència, de les diferents tradicions morals. En aquesta regeneració moral, d’ampliació de mínims i de purificació de màxims, de posada al dia i posada a punt de les morals, ambdós, mínims i màxims, són imprescindibles. No siguem desagraïts amb la història, ni rucs per voler oblidar les grans aportacions de tota la història de la humanitat. La filosofia grega, la cristiana i la moderna van fer magnífiques aportacions a aquestes qüestions per ara, sense més ni més, deixar-les perdre (el somni de la raó provoca monstres!). Sóc del parer que la modernitat, el projecte il·lustrat, no han conclòs, era el seu un projecte encertat, però ens hem desviat. Ara bé, també de les pèrdues s’aprenen coses. Si com hem dit, descobrim el valor de les coses quan les estem perdent, siguem honestos. Una manera d’orientar-se és preguntar-nos: què vàrem perdre pel camí? Què trobem a faltar? De què no volem prescindir? Tal era la forma socràtica, prendre part en la deliberació, participar, perquè no ens és indiferent, en la recerca d’un projecte de vida personal i comunitari.

pel camí?"

"Una preguntar-nos:d’orientar-semaneraésquè vàrem perdre

"Valors nous? Alguns sí, altres seran els de tota la vida però regenerar-los"caldrà

2 C. Gilligan: La teoría y la práctica, Madrid, s. XXI, 1987.

ls valors il·lustrats estan a la base del pacte social a partir del qual s’han construït les nostres societats modernes.

Toni Comín E OPINIÓ | els valors avui 24 valors "La fe en el progrés ja no és la l’optimismemateixa,històric és una ombra del passat"

1. La postmodernitat i el relativisme. Si ens parem a pensar, els nostres valors segueixen sent moderns, però el paradigma cultural en el qual vivim ja no ho és. Ha estat superat el paradigma que sostenia uns determinats valors, però aquests tanmateix segueixen en vigor. La crisi de les ideologies i la postmodernitat no són només un invent: la nostra fe en el progrés

El neoliberalisme ha estat l’apologia del propi interès com a única guia de l’acció dels individus en societat, però sabem molt bé que el liberalisme clàssic és alguna cosa bastant més

ja no és la mateixa que abans, l’optimisme històric dels segles XVIII, XIX i bona part del XX és només una ombra del passat. La creença en una ideologia que emancipi d’una vegada per totes l’espècie humana, que permeti arribar al “regne de la justícia” ha deixat pas al relativisme ambiental. I per al relativisme, ja se sap: no hi ha valors, no hi ha veritats morals, no hi ha principis axiològics que ens permetin discriminar, de manera universalment vàlida, quina és la frontera entre el bé i el mal, entre allò just i allò in-just, etc. Primera paradoxa: valors moderns sobreviuen, en la base del nostre pacte social, com a fantasmes en un món que ha deixat la modernitat enrere.

2. El neoliberalisme. Tanmateix, amb la crisi de les ideologies, de fet, el que ha ocorregut en els darrers vint anys és que una de les ideologies modernes ha assolit, de manera aparentment espontània, l’hegemonia cultural –la importància de la qual per al canvi social Gramsci, entre d’altres, ens va fer entendre–. En efecte, el liberalisme es presenta avui no tant com l’única veritat a seguir, com l’únic projecte social a considerar. De fet, més que de liberalisme parlem de neoliberalisme des de la dècada dels vuitanta. Tot i que avui el projecte neoliberal està francament en crisi, de retirada, ha marcat una etapa important de la història recent. I durant aquesta època hem pogut constatar que ens trobàvem, no davant d’una versió avançada d’una ideologia moderna, sinó davant l’exacerbació d’una part molt parcial –valgui la redundància– d’una de les ideologies modernes.

Els drets humans, que serien la representació alhora moral i jurídica dels valors que presideixen la nostra vida col·lectiva, es fonamenten en la idea de la dignitat inalienable de les persones pel sol fet de ser-ho: aquest és el punt de partida de tota construcció axiològica de la modernitat. La llibertat de cadascú i la igualtat de tots no són més que les conseqüències ineludibles d’aquesta opció compartida pel reconeixement de la dignitat innegociable de l’ésser humà. Les principals ideologies modernes, el liberalisme, el pensament democràtic, i el socialisme, no són sinó variacions del trilema il·lustrat: llibertat, igualtat, fraternitat. Es tracta d’interpretacions, lectures i derivacions diferents –a vegades fins i tot oposades o incompatibles– d’aquests valors comuns.

Toni Comín, llicenciat en filosofia i ciències polítiques i professor de Ciències Socials d'ESADE, ha demostrat en diverses ocasions la seva inquietud pels valors que marquen la societat actual. Actualment és diputat al Parlament de Catalunya. La seva aportació a la revista va tenir lloc de forma molt primerenca, va ser en el número 5, quan vam tractar el tema del treball en motiu de la festivitat del Primer de Maig.

Una situació estranya Tanmateix, des de fa ja algunes dècades aquests valors –els “nostres” valors– es troben en una situació estranya, a voltes profundament paradoxal. Intentarem sistematitzar aquesta paradoxa dels valors actuals de manera sintètica, tot i que desenvoluparem de manera una mica més extensa algun dels punts a tractar.

La religió: amenaça o salvació dels valors moderns?

"Res més fàcil que davant d’aquest 'buit de sentit' comprem la idea de l’interès individual" complexa i respectable que no aquesta caricatura de l’egoisme racional. Així, en el neoliberalisme, l’individualisme, el materialisme possessiu, la maximització del propi interès, el paper del mercat com a principal regulador social, el consum i l’acumulació de riquesa com a objectius vitals s’han absolutitzat fins al punt de contradir de manera radical i flagrant els ideals il·lustrats. La justícia social basada en una mínima igualtat ha estat del tot oblidada en el projecte social del capitalisme globalitzat de finals de mil·lenni. Poc tenen a veure els principis i la moral del neoliberalisme contemporani amb els drets humans, cabalment considerats. I no hi ha valors il·lustrats al marge dels drets humans.

Quan el relativisme postmodern diu “no hi ha valors, no hi ha projecte, no hi ha progrés, no hi ha veritats morals universals”, res més fàcil davant d’aquest “buit de sentit” que acabem comprant la idea que només existeix l’interès individual, que el consum és l’única font de sentit, i que el materialisme possessiu acabi per ocupar el lloc que abans ocupaven les “il·lusions modernes”. I aquesta i no una altra és la proposta axiològica que hi ha a la base del projecte neoliberal.

Potser, més que cínic, el neocon sigui un esquema moral insostenible: perquè el mercat comporta una determinada cultura, la cultura del fast food, del tot incompatible amb la moral familiar basada en la tradició. La “cultura del mercat” té tal potència colonitzadora que acaba per fer que, també en l’esfera privada, els valors de la tradició siguin desplaçats per la lògica del consumisme. Així, del consum de béns i serveis es passa, en les societats occidentals on aquest procés de colonització ha calat més a fons, al “consum” de relacions humanes. Aquestes inèdites relacions afectives fast food, sense el capitalisme i la seva moral basada en l’individualisme possessiu, serien inexplicables. I res més lluny, si ens parem a pensar, de l’ideal familiar neoconservador, basat en una religió immune a la tradició crítica.

els valors avui | OPINIÓ 25 valors

Si el neoliberalisme és, en certa mesura, una “conseqüència natural” de la postmodernitat, el neoconservadorisme n’és, d’alguna manera, una reacció adversa. Davant la fallida del projecte modern, que la postmodernitat certifica, vénen els neocon a oferir un nou relat, basat en la religió entesa d’una manera força preilustrada o, si es vol antimoderna, la tradició. El neoconservadurisme és dogmàtic: contra una postmodernitat que considera que les veritats morals no existeixen, els neocon estan persuadits de la seva vigència. I de quina manera! Els valors no només existeixen sinó que són, per dir-ho així, eterns i immutables, perquè són, en darrera instància, valors revelats. D’aquesta manera, la tradició (religiosa) que és la dipositària de la revelació es converteix en la font més clara de proposicions morals. En conseqüència, tan aviat poden anar contra “la moral” –entesa com “la moral” única i veritable–, contra el matrimoni homosexual, la recerca biotecnològica, el divorci, l’avortament sigui de la mena que sigui, etc. Tanmateix, els neocon fan una curiosa combinació: si pel què fa a l’esfera privada, la moral familiar, sexual, als costums comunitaris i també a la seva aproximació al món de la cultura són fonamentalment anti-moderns, pel què fa a la seva concepció de la societat són d’una modernitat aclaparadora: s’apunten sense cap mena de matís al model capitalista. En l’esfera pública compren de la modernitat allò més ambivalent: aquell sistema socioeconòmic que ha permès el més indiscutible progrés tecnològic que hagi vist mai la humanitat, però que ha traït de manera incontestable les promeses de la modernitat en termes de justícia social, d’emancipació, de fraternitat i de solidaritat. I no oblidem que la modernitat també és això. Bush fill seria una icona d’aquesta cosmovisió –si és que es pot dir, en propietat, que Bush fill tingui alguna mena de cosmovisió.

3. El neoconservadorisme.

Aquesta curiosa combinació de capitalisme i religió tradicional provoca una òbvia disfunció moral. Res millor per explicar-la que la frase d’un dels precursors d’aquesta escola, F. von Hayek, quan deia: “Hem de ser rudement egoistes en el mercat i dolçament afectuosos en la família, cobdiciosos en la feina i generosos a la llar...”. D’alguna manera, hi ha un cert cinisme neocon a partir del moment que defensen la tradició i ataquen el relativisme pel què fa a la moral que ha de regir la vida privada, però al mateix temps defensen la completa llibertat de mercat pel què fa a la vida econòmica.

Sabem que el marxisme va néixer, en el seu moment, per denunciar allò que el liberalisme (econòmic) tenia d’hipòcrita: per posar de manifest la contradicció entre el sistema capitalista que el liberalisme instaurava i l’arrel il·lustrada del projecte liberal. Avui, de nou, és necessari posar de manifest la incompatibilitat entre el neoliberalisme i els valors que fonamenten l’Estat Social i Democràtic de Dret, més encara en la mesura que el neoliberalisme, com hem dit, és una versió reduccionista i interessada del liberalisme clàssic. Per altra banda, no està de més constatar que el neoliberalisme i la postmodernitat són, fins a cert punt, aliats naturals.

El capitalisme genera uns vincles socials extraordinàriament “freds”: la interacció social, en aquest sistema, es produeix exclusivament d’acord amb la lògica de l’interès material. Deixa els individus a la intempèrie moral d’uns vincles socials reduïts exclusivament a l’interès i a l’individualisme possessiu, i a la intempèrie social d’uns mercats que, si no són regulats, soscaven la cohesió. La política progressista, al llarg del segle XX, va servir per abrigar les persones d’aquest fred. Per mitjà de l’Estat del benestar, convertia els individus en ciutadans, en la mesura que els garantia una sèrie de drets socials, i el dret laboral convertia els treballadors en “ciutadans amb drets” a l’interior de les fàbriques i de les empreses. El mercat, tal i com funciona en el capitalisme, tendeix a afecta tota dimensió comunitària. Fa venir “fred” perquè trenca la cohesió i, per la mera via del consum i del progrés material, és incapaç de proporcionar significats i satisfaccions veritablement consistents. El mercat proposa una llibertat (econòmica) sense comunitat. L’Estat social va ser capaç de generar, a través de les institucions democràtiques, uns certs vincles de solidaritat. Combina la llibertat amb la comunitat, creant uns vincles socials “càlids”. Tanmateix, avui aquest abric, amb el decalatge entre una economia global i una política nacional, abriga menys: la producció de sentit col·lectiu s’afebleix. El vent huracanat i gèlid d’un model de globalització neoliberal està tornant insuficient l’abric que proporcionava, fins fa a penes dues dècades, l’Estat social. Avui existim més com a consumidors (sotmesos a les tendències de les modes cada vegada més globals), o com a treballadors (en una gran majoria dels casos, en un permanent estat de fragilitat i d’inestabilitat) que no com a ciutadans. Tanmateix, una societat només pot oferir uns pocs tipus de vincles bàsics. Podem participar-hi com a actors econòmics (com a consumidors, com a treballadors, com a estalviadors); com a subjectes polítics (com a ciutadans); i com a membres d’una comunitat cultural, una comunitat de sentit, identitària (ja sigui nacional, ètnica o religiosa).

"Avui existim més com a consumidors o treballadors que no com a ciutadans"

"El capitalisme genera uns vincles socials freds. Deixa els individus a la intempèrie moral"

També aquesta darrers vincles (culturals, identitaris) serveixen per abrigar-se: també són vincles “càlids”, perquè ofereixen uns valors superiors, que van més enllà del propi interès individual, i una possibilitat de pertinença a una identitat col·lectiva.

Però el risc d’aquests vincles de pertinença és que es construeixin al marge de la llibertat: sovint, la identitat que ofereixen o bé és revelada (religió) o bé és heretada (nació). Poden arribar a ser profundament comunitaris, més que no els de la política democràtica, de l’Estat Social i de l’experiència de la ciutadania en la qual aquella es concreta. Proporcionen als individus una identitat i una biografia col·lectiva que, a priori, no està estrictament basada en la lliure adhesió. Per això, aquestes comunitats culturals, tan comunitàries, poden prendre formes desviades, que s’absolutitzen i acaben anul·lant tota llibertat.

Aquests vincles, de tan càlids, poden acabar per cremar. Quan això succeeix, estem davant del fenomen del fonamentalisme (nacionalista, ètnic o religiós).

Com escriu Bauman, hi ha molts països en els quals “les comunitats religioses entren a realitzar les funcions d’un estat social que no ha arribat a néixer. Ofereixen protecció i solidaritat, les promeses més atractives de l’Estat social, però, a diferència d’aquest, ofereixen identitat, uniformitat i conformitat com a principals garanties de la seguretat. Proporcionen la “seguretat del grup”, una seguretat de la quantitat, del conjunt, en comptes de la xarxa protectora amb què els creadors de l’Estat social (…) esperaven impulsar la llibertat de moviment, la llibertat d’opinió i d’acció, i el valor d’arriscar-se. (…) El fonamentalisme religiós creix en atracció i influència per l’absència d’altres proteccions seculars contra els perills de la vida en el casino global”.

OPINIÓ | els valors avui 26 valors 4.

El fonamentalisme contemporani, ja sigui nacional o religiós, és en bona mesura una reacció defensiva d’aquelles societats que han vist com, amb la irrupció dels mercats globals, entraven en crisi els seus mecanismes de cohesió tradicionals. Si les societats que pateixen el “fred” de la globalització han recorregut al fonamentalisme, a l’abric de les pertinences culturals exarcerbades, és perquè no en tenien cap altre. A la “llibertat (econòmica) sense comunitat”, pròpia dels mercats globals, han oposat una “comunitat (cultural) sense llibertat”. Probablement no hagués estat així si la simbòlica pròpia de la ciutadania, de l’Estat democràtic i social, que fa compatibles “comunitat i llibertat”, no hagués entrat en una certa crisi d’inoperància. Si al mercat no se’l compensa des de l’esfera de la política, és l’esfera de la cultura (en formes potser desviades) qui acabarà per compensar-lo.

El fonamentalisme. De la mateixa manera com el neoconservadorisme pretén ser una reacció contra la postmodernitat –i malgrat que tots dos acaben per ser igualment funcionals al neoliberalisme–, aquest, el neoliberalisme també ha trobat, als darrers anys, el seu adversari: es tracta del fonamentalisme antioccidental. Hi ha una dialèctica perversa entre neoliberalisme i fonamentalisme que Benjamin Barber va descriure de manera brillant en la seva metàfora McWorld contra Jihad.

els valors avui | OPINIÓ 27 valors

El terrorisme d’arrel islamista seria una militarització de la jihad: el salt des d’un fonamentalisme que utilitza com a principal arma la confrontació cultural, ètica i religiosa, a un fonamentalisme que opta per la destrucció física. De la mateixa manera, l’unilateralisme militar dels EUA davant del problema de l’Iraq, no seria sinó la militarització del McWorld: l’hegemonia econòmica occidental, pròpia del paradigma neoliberal, hauria quedat substituïda pel neoimperialisme dels neocon, que intenta demostrar –amb èxit discutible– l’hegemonia militar del primer exèrcit del planeta.

De fet, la diferència entre el neoconservadorisme i el fonamentalisme és que, mentre que el primer és profundament prooccidental –o, més ben dit, procapitalista– el segon és antioccidental de manera integral i complerta. Els neocon somnien amb un món on l’esfera pública estigui regida de manera estricta i única per les lleis del mercat, mentre l’esfera privada estigui regida per l’Antic Testament –i encara interpretat d’una determinada manera. Els fonamentalistes somnien amb un món en què totes les esferes, tant la pública com la privada, estiguin governades per la sharia i la seva interpretació dogmàtica i antimoderna –que no és l’única possible, sense cap mena de dubte– dels preceptes dictats per Al·là.

Des d’aquest esquema bàsic, és relativament senzill interpretar alguns dels més dramàtics esdeveniments que ha viscut la societat mundial en els darrers anys. L’11-S i la guerra d’Iraq.

"Avui uns valors moderns sobreviuen en una etapa ja no moderna"

El fonamentalisme rebutja de manera frontal la moral consumista que, des del seu punt de vista, ofega les societats occidentals. En aquest sentit, fins i tot semblaria més coherent i més lúcida la barbàrie fonamentalista que el cinisme neocon. Perquè els fonamentalistes saben bé que és impossible una vida privada moral amb una vida pública capitalista, que fa del consum i la riquesa l’única font de sentit. D’alguna manera, el seu projecte és més honest en tant que proposa que el dogma religiós s’imposi tant en la moral privada, sexual i familiar, com en la moral social, econòmica i política. No és un gran consol, però li dóna, com a mínim, una capacitat crítica cap al neoconservadorisme que aquest encara no ha trobat ben bé la manera de replicar.

Què fem doncs amb els valors de la modernitat? Sens dubte, la situació no està poc embolicada. Uns valors moderns sobreviuen en una etapa ja no moderna. Una ideologia d’arrel moderna –la neoliberal– acaba per trair de manera incontestable la utopia dels drets humans universals que ens va proposar la modernitat. El fonamentalisme i el neconservadorisme, al mateix temps que es declaren la guerra a mort, coincideixen en el seu rebuig –parcial o total– al projecte modern, als seus valors i al seu mètode crític.

Què poden fer tots aquells que volen seguir salvant els valors moderns –llibertat, igualtat, fraternitat– com a fonament del nostre pacte social davant d’això? La resposta no és fàcil. D’entrada hauríem de posar-nos mínimament d’acord sobre què volem dir quan parlem de modernitat. Si per a la post-modernitat no hi ha veritat morals, i per al dogmatisme (ja sigui neocon o fonamentalista) la veritat és revelada i hi ha unes institucions (normalment religioses) que detenten el monopoli de la interpretació d’aquestes veritats revelades, com es posiciona davant el tema dels valors i de la veritat moral la tradició moderna?

És senzill de saber: la modernitat és la crítica. Contra el relativisme (postmodern) i el dogmatisme (premodern) la modernitat

Tot això ens confirma la necessitat de refer l’únic abric que pot protegir-nos del fred del capitalisme sense cremar-nos, que és la ciutadania. Necessitem vincles càlids, vincles de so-lidaritat i una comunitat en la qual reconèixer-nos. Però aquests vincles no s'han d’obtenir al preu de sacrificar la nostra llibertat ni la nostra individualitat, ni el nostre distanciament crític en relació a la nostra comunitat de pertinença. Una vincles així només els pot proporcionar la democràcia, quan es desplega fins a les seves últimes conseqüències i institueix un Estat del benestar sòlid, capaç de proporcionar alhora protecció social i llibertats civils. Però, cada vegada més, aquest abric al mateix temps “comunitari i lliure” només abrigarà eficaçment si es reconstrueix a escala global. Si la democràcia vol abrigar-nos, ha de ser capaç de domesticar els mercats globals, és a dir, ha de ser capaç de protegir-nos del capitalisme actual en allò que té d’intempèrie. I això només és possible si posem sobre la taula la necessitat de construir un Welfare global: un abric de talla “món”. Si la icona que encarna la lògica neocon és Bush, la icona que més dramàticament encarna la lògica de la jihad podria ser, perfectament, el fonamentalisme terrorista de Bin Laden i Al Qaeda. Tanmateix, tot i que hi hagi una guerra oberta entre aquests dos mons, entre aquestes dues lògiques, hi ha entre elles una afinitat innegable. Totes dues, al capdavall, fan de la tradició, de la religió dogmàtica i de la revelació la font de les seves veritats immutables i innegociables. Bush bombardeja l'Iraq perquè Déu li ha demanat, mentre Bin Laden ataca les Torres Bessones de Nova York per mandat d’Al·là. Estem en un esquema no idèntic, però sí similar.

"Necessitem vincles càlids, vincles de solidaritat i una comunitat en la qual reconèixer-nos"

És interessant que –tot i que amb un llenguatge i unes intencions, si es vol, molt diferents– el mateix Habermas és conscient d’aquesta aliança necessària entre raó laica i sensibilitat religiosa, per exemple quan diu: “Resta el fet que un ordenament jurídic liberal necessitarà sempre de la solidaritat dels seus ciutadans com a font, i que aquesta font podria desaparèixer completament a causa d’una ‘secularització descarrilada’ de la societat”.

considera que la veritat moral existeix, que la podem conèixer. Però la seva font no és la revelació, interpretada d’una manera tradicional. La seva font és la raó i la seva capacitat per a reconèixer el valor de la llibertat humana, la seva capacitat per al diàleg i, per tant, per a la construcció col·lectiva dels nostres valors compartits. Valors amb valor universal –valgui de nou la redundància. Què són els drets humans si no això? Sapere aude! (atreveix-te a pensar!), deia Kant que era la millor manera de definir la Il·lustració. I el pensament, des de Plató, sabem que es genera per mitjà del diàleg. La raó, per definició, és col·lectiva. Habermas, el més clar exponent viu del plantejament neomodern, gràcies al seu esforç per reconstruir allò que de la modernitat no hem de deixar perdre, ens fa entendre que les nostres societats poden construir valors com-partits per mitjà de l’ “acció comunicativa”, que la crítica i la raó, si som capaços de reconèixer la seva dimensió dialògica, segueixen sent una font inesgotable de valors morals col·lectius, de principis de justícia social, de normes públiques de convivència. Tanmateix, no ens podem quedar aquí: no ens podem conformar amb una reivindicació –que potser seria pròpia d’una mena de “fonamentalisme” modern?– de la modernitat, en una mena de reconstrucció habermasiana, sense prendre nota de tots els embats i totes les crisis que ha patit al llarg del segle XX i especialment de les seves darreres dècades. Si la modernitat ha entrat en crisi, per alguna cosa serà. Cap procés cultural és gratuït. Un diagnòstic apressat de les causes d’aquesta fallida ja el van fer els mestres de l’Escola de Frankfurt en la seva anàlisi de la Dialèctica de la Il·lustració: la modernitat ha fracassat perquè s’ha negat a si mateixa. Perquè no ha estat capaç de complir amb les seves pròpies promeses. Ha dut el contrari del què n’esperàvem: hi ha, en certa mesura, un continu entre la Revolució Francesa, Napoleó i el liberalisme del XIX, el crac del 29 i Hitler. Hi pot haver més gran negació de la promesa moderna que el nazisme? Per tant, la pregunta que queda sobre la taula és clara: per què la modernitat no va ser capaç de construir allò que pretenia, li va faltar força per fer-ho? Podria ser. I podria ser que, precisament, la força per estar a l’alçada dels nostres valors moderns requereixi, precisament, del concurs de la religió, entesa ara no com a codi petrificat per la tradició, no coma dogma administrat per les institucions religioses, sinó com a experiència de la realitat transcendent. “D’on treure l’energia per a un acte sense contrapartida?” es preguntava ara fa ja quasi un segle Simone Weil –la filòsofa francesa, inicialment agnòstica, socialista, de família jueva, convertida al cristianisme– a propòsit de l’imperatiu categòric kantià. Aquesta és la pregunta on s’albira l’aliança natural entre raó –i els seus valors il·lustrats– i experiència religiosa. Mounier, des de la seva passió intel·lectual indubtablement cristiana, ho explicava molt bé: qui no ha entès el valor i la fecunditat del sacrifici no pot assumir els sacrificis que els nostres valors ens requereixen. No pot entendre que les renúncies que reclamen els valors –valors moderns com la justícia, la igualtat, el respecte a la llibertat aliena, la fraternitat– de fet no són pròpiament sacrificis, sinó experiències de la plenitud vital, de la humanització, de la veritable felicitat personal –una cosa diferent, més profunda i més espiritual, que el benestar.

OPINIÓ | els

Avui sabem que la solidaritat té fonts prepolítiques. Per aquesta raó, és fonamental que la cultura hereva de la moder-nitat, que se segueix reconeixent en els seus valors bàsics, si-gui capaç de reconèixer els processos culturals i els espais socials en què germinen i creixen els valors de solidaritat, llibertat i justícia social, és a dir, tots aquells valors que porten al compromís cívic i polític. L’estat, per ell mateix, amb les seves institucions públiques i educatives, no pot proporcionar “els mitjans per a la construcció i la reproducció de la solidaritat humana”. Com diu Habermas: “No basta el procés cognitiu per aconseguir que els continguts morals dels drets fonamentals es transformin en consciència”. Que coneguem els drets humans, el seu valor i la seva legitimitat, no garanteix que ens hi adherim de manera activa o que els respectem de manera inevitable. Entendre i acceptar intel·lectualment els grans valors morals en els quals es basa un ordre social democràtic és una cosa, i fer-ne cas és una altra. Tanmateix, sense solidaritat difícilment pot haverhi un autèntic Estat democràtic, composat per ciutadans lliures i iguals. Aquesta és la raó per la qual les fonts prepolítiques de la solidaritat, si volem salvar el projecte modern i els seus valors, són un assumpte de gran importància. I les religions poden ser una font impagable de compromís amb els valors moderns, en la mesura que aquestes poden ser promotores de “sistemes motivacionals basats en la solidaritat i el compromís cívic” (Habermas). valors 28 valors "Si la modernitat ha entrat en crisi, per alguna cosa serà. Cap procés cultural és gratuït" "Qui no ha entès el valor del sacrifici no pot assumir els sacrificis que els valors requereixen"

avui

"No es tracta que la religió ens expliqui el camí, sinó que ens doni forces per recórrer-lo"

Necessitem inspirar els nostres valors moderns: la llibertat, la igualtat, la fraternitat. I per fer-ho necessitem la “religió”, en el millor sentit de la paraula. Només ens podem reconèixer com a “germans” (fraternitat) si ens reconeixem com a “fills” d’un mateix “pare/mare” (religió). No hi ha cap contradicció, doncs, pensem, en la nostra anàlisi. A principis del segle XXI, a l’inici del nou mil·lenni, la religió se’ns apareix al mateix temps com la principal amenaça i la principal aliada del projecte modern. Dels valors en nom dels quals havíem d’assolir l’emancipació humana, la convivència justa, la realització i el sentit de la vida de cadascú. Per una banda, tenim davant una concepció de la religió que aspira a enviar la modernitat –parcial o totalment– a les golfes de la història. Per l’altra, una modernitat que reconeix en la religió la força que la raó, per si mateixa, no pot proporcionar per a construir les seves utopies –que són, al capdavall, tan senzilles com la realització efectiva dels drets humans, de tots els drets humans, per a tothom.

Conclusió: no ens fem un galimaties Hem intentat explicar de quina manera la modernitat i els valors del trilema il·lustrat necessiten de la sensibilitat religiosa per tal de no sucumbir a la seva degradació, a la seva “dialèctica” perversa. El tema requeriria, sens dubte, molta més profunditat, reflexió i discussió. En aquestes pàgines n’hem fet només un tast. Tanmateix, el més important ara és que entenguem ben bé el sentit d’aquesta aliança productiva entre experiència religiosa i valors racionals. No ens confonguem: en la nostra perspectiva, que passa per una religió il·lustrada, i una nova modernitat amb inspiració espiritual (Trías), no es tracta que la religió ens digui quins són els valors, quines són les veritats morals.

Aquesta és l’epopeia dels valors, al nostre entendre, en el nostre moment de la història de la cultura i de les societats, apassionant i decisiu, com tots els altres i tots els que han de venir. És un diagnòstic –un mosaic– relativament complex, que bé podria semblar a estones contradictori. Però si es pensa detingudament no ho és en absolut. És cert que hem dit que, davant la crisi de la modernitat, han aparegut dues reaccions de tipus religiós –d’una religió dogmàtica–, el neoconservadorisme i el fonamentalisme, que torpedinen la línia de flotació de la modernitat, integralment considerada –és a dir, com un projecte basat en la llibertat (cosa que els fonamentalistes rebutgen), que busca la justícia social (cosa que els neocon desestimen). Aquests dos projectes, de fet, neixen cadascun d’ells com a reacció davant dels suplents que la modernitat en crisi havia deixat a l’escenari: el neocon reacciona contra el postmodern, i el fonamentalista contra el neoliberal. Al mateix temps, hi ha un estret vincle entre el neocon i el neoliberalisme, i entre aquest i la postmodernitat, tot i que se suposa que aquesta és l’antítesi del primer. I hi ha una similitud estructural entre neocon i fonamentalisme, tot i que es facin la guerra i que el primer abraci un neoliberalisme que el segon rebutja. Hem dit, doncs, que dos projectes de societat i dues concepcions dels valors que tenen la seva última ratio en la religió i la tradició revelada, són l’adversari davant el qual la modernitat –el projecte il·lustrat– podria sucumbir de manera irreversible. I hem dit, al mateix temps, que per salvar aquest projecte necessitem de l’ajuda de la sensibilitat religiosa, de la seva capacitat per a fornir “sistemes motivacionals” compromesos amb el valor de la solidaritat, de la igualtat i la fraternitat. Podria semblar contradictori però, insistim, no ho és en absolut. Per salvar la modernitat, tant del capitalisme cec per a la justícia, tant del neoliberalisme que proposa l’apogeu de l’individualisme materialista i possessiu, com de l’embat antimodern del fonamentalisme, necessitem una modernitat capaç de complir les seves promeses. I creiem que només una sensibilitat religiosa capaç de donar sentit –“alegria”– als sacrificis que l’acompliment dels valors moderns requereixen podrà permetre-ho.

Per això, creiem que probablement el futur dels valors (socials) en el segle XXI es jugarà en el camp de joc de la religió. Entre una religió que, objectivament, és adversària dels valors il·lustrats i de la modernitat, i una religió que precisament constata la necessitat dels valors moderns i al mateix temps la seva insuficiència per a sostenir-se a si mateixos. I per tant, s’ofereix per a sostenir-los i salvar-los.

Per què la religió hauria de tenir un paper específic en la resposta al com? Ja ho hem explicat, de la mà de Mounier.

Si ens reclamem hereus d’allò que la modernitat té d’insubstituïble és precisament perquè entre aquest llegat hi ha l’autonomia plena de la raó per trobar les veritats –tant científiques com morals. No es tracta, per tant, que la religió ens expliqui el camí, perquè això ja ho fa la raó tota soleta, sinó que ens proporcioni forces per recórrer-lo. No que ens digui quins són els valors, sinó com fer-nos-ho per respectar, per estar a l'alçada, dels valors que la raó ens proposa.

Sense capacitat per a reconèixer “l’alegria” del sacrifici, no hi ha possibilitat per als valors. Perquè els valors només són possibles si assumim els sacrificis que ens reclamen. I qui sinó l’experiència religiosa ens pot obrir la porta a comprendre i a conèixer aquesta “alegria”?

els valors avui | OPINIÓ 29 valors

Els valors de la gent de 'Valors'

30 valors OPINIÓ | els valors avui

MireiaN Llonch, col·laboradora

De res de bo serveixen els retrets, només per eixamplar l’esvoranc que separa dues persones que s’estimen, ja que només retreus a aquelles persones que signifiquen o han significat quelcom per a tu.

L'alegria AntoniÉ Codina, cap secció d'opinió n valor per la vida quotidiana, el lubricant del dia a dia. A mig carrer un “fins ara”, un “ens veiem”. A la zona peatonal, facilitar la conversa amb un “com estàs?”, “què expliques?”, “com estan els teus?”. No cal desvetllar la vida íntima personal. És simplement un tracte obert, sincer, franc. Contenir el teu discurs per ser receptiu a la paraula de l’altre, esquivar els inconvenients i realçar el desig de bé, benvolença ciutadana.

La cordialitat UNicolau Guanyabens, col·laborador pero massa de l’amistat? O més ben dit, li exigeixo massa? La gran importància que li dono és el que deu fer que alhora em mantingui viva i em faci patir. Segurament el secret està en gaudir dels fruits d’una amistat quan els tens i no compadir-te quan aquesta s’allunya.

El dia de Sant Jordi, un nen, que devia tenir 12 anys, em va venir a comprar tres roses. Em va explicar que s’acabava de trobar 20 euros i que havia pensat en regalar a tres amigues seves una rosa perquè aquell mateix dia s’hi havia discutit i ara li sabia molt greu. Que tendre, vaig pensar... I és que amb aquest petit gest volia renovar una amistat que havia quedat malmesa, segurament per una petita discussió, per un petit rampell, per un cop de geni que tantes vegades ens ha fet destruir un valor únic i irrepetible que sempre hauríem de conservar: l’amistat. rotllo malgrat les diferències, mostrar-se servicial. Per damunt de tot, la persona: la salutació, el petó inicial, l’encaixada de mans, el copet a l’esquena, la rialla. Al correu electrònic, fred per defecte, que no falti el “benvolgut”, la frase més càlida, el “rep una cordial salutació”, el “gràcies” que l’altre espera. El qui és cordial ho es amb tothom, amb íntims i amb desconeguts, amb la dona que ven pa, el veí que passeja el gos, el noi del bar, els de la feina, el turista o el familiar que fa temps que noSiveu.m’agrada insistir en aquest valor és perquè sovint les preocupacions, el capficament, les presses i l’amargor del cor ens l’esborren del nostre mapa i el dia a dia ens queda eixut.

s un estat d’ànim que neix de l’interior de la persona que es tradueix en una sincera expressió contagiosa de bondat i L’alegriabenestar.ésmolt fàcil quan les coses t’han anat bé, però a voltes es fa difícil quan van maldades. Això no significa que en aquests moments tindràs una actitud farisaica, sinó que hauràs de fer un sobre esforç per atendre els altres amb cordialitat.Lapersona alegre no és aquella que es joiosa quan tot li va bé, sinó que aquest optimisme li brolla de dins i mira d’alegrar elsNoaltres.estracta d’una alegria estúpida que tanca els ulls a la duresa de la vida, sinó que coneix la realitat i sap contagiar ànims i empenta per ajudar a superar els errors o fracassos quotidians, mirant sempre la part positiva de les realitats de l’existènciaAquesthumana.estatd’ànim afavoreix el bon humor en les relacions personals, i quan o estic d’acord amb la popular frase que diu que els veritables amics es poden comptar amb els dits d’una mà. Com es valora realment qui és un veritable amic? De petits, (bé, i també de grans) sovint posem etiquetes al nostres amics: aquests són els meus millors amics, aquest és el més millor amic de tots... Fins que potser un dia decidim que aquell qui era el millor amic ha deixat de ser-ho i el seu lloc ara l’ocupa un altre. No serà que cada amistat juga un paper diferent?Només cal que fem un repàs a la multitud d’amics que hem tingut o tenim al llarg de la nostra vida: Els amics d’infància, que saps que encara que faci anys que no els veus, l’amistat va ser tan forta que continua viva quan els retrobes; els amics de l’escola, amb qui es comença a descobrir el món i amb qui es comparteixen els primers secrets; els amics de la universitat, uns amics amb qui tens moltes coses en comú i a la vegada són tan diferents a tu que t’obren nous horitzons; els amics de la feina, amb qui comparteixes una professió que moltes vegades significa compartir actituds davant de la vida que només ells poden entendre; els amics que apareixen no saps com i de la mateixa manera marxen de la teva vida deixant una forta petjada dins teu; els amics que potser només t’han donat un consell, però aquest t’haurà servit tota la vida; els amics que, sense saber com, sempre els tens al costat quan més els necessites... hi ha tants i tants tipus d’amistat... Per què una ha de ser més important que l’altra? He de confessar que sense l’amistat no puc viure. Com si fos una droga, em té captivada i en depenc. Moltes vegades aquest ha estat un problema per a mi. EsL'amistat

Tot té el seu moment i el seu lloc i només cal valorar-ho a cada instant, aprofitant plenament allò de positiu que ens ofereix.

A les reunions de qualsevol mena, ser afable, cercar el respecte, discutir de bon

els valors avui | OPINIÓ ots tenim un munt de valors dels quals podríem parlar. Però això, escollir-ne un no és fàcil i, probablement, depèn de les nostre vivències. Si he escollit la solidaritat és perquè el seu sentit va canviar molt per a mi després de conviure amb la gent del Senegal.

També considero aquest equip com un valor per la llibertat d’expressió, la claredat, el respecte i la valoració de tota persona, tota tendència i de tota situacióEnhumana.faiguna referència ben directa i positiva al número dedicat a la família. Moltes felicitats a totes i a tots!

JoaquimT Fernández, lector de 'Valors' La veritat CJosep Masó, subscriptor elsEstimaraltres EulàliaE Puigderajols, col·laboradora ns demaneu que fem deu línies comentant un valor, tasca complicada. Tenia ganes de participar, així que hi he estat rumiant. Sóc conscient, tot i això, que és difícil dir per escrit -quan no se’n sap- el que has estat pensant o intentar fer entendre el que sents. No sabria triar un valor en concret, però m’agradaria fer un homenatge aquells que, sent universals, els estem eliminant. La dignitat per la vida, el respecte, el diàleg... Els pilars fonamentals de l’essència de ser humans. Amb ells a la nostra motxilla, aconseguiríem transformar

La solidaritat

onsidero un valor l’equip de redacció de la revista Valors. Hem tingut la sort d’aquest valor. Aquest valor consta de més d’una paraula, no hi fa res. Els considero un valor per molts aspectes diversos: per la il·lusió, la tenacitat de l’equip, perquè no és fàcil poder treure una revista mensual amb el contingut i la riquesa del mateix, perquè en cap cas ha baixat la qualitat, el contingut i la claredat, perquè ha creat una revista oberta, positiva, participativa, perquè puntualment ens arriba i és un correu esperat.

Però és més difícil acceptar que necessites que els altres et donin allò que més val: la confiança, l’amistat, l’amor... om a professional que podria dirse que sóc en la matèria dels conflictes que sorgeixen en les relacions humanes, m’atreveix-ho a reivindicar el valor de la veritat. Estic convençut que més d’un noranta per cent dels problemes que es plantegen i de les preocupacions que tenim els humans venen derivats del fet de no saber si el que ens han dit és veritat o ens han enganyat. No parlo de la veritat des del punt de vista filosòfic o dialèctic sobre què hi ha de cert o no en qüestions tan importants com l’origen de la vida o què hi ha després de la mort, la religió o aquelles matèries en que l’opinió pot ser diversa o difícilment poguem saber qui diu o qui posseeix la veritat, en el sentit de tenir raó. No parlo d’aquesta veritat, parlo de la veritat de dir les coses pel seu nom, de no amagar intencions que, si es sabessin, no permetrien assolir l’objectiu. Parlo de la veritat com a valor íntimament lligat a la sinceritat, a l’honestedat a l’honradesa. stimar als altres fins hi tot als enemics és el que més valoro. És fàcil estimar? No és una pregunta retòrica. Estimar als teus, als que et donen felicitat és senzill si en aquest acte tu en surts obtenint algun benefici. Ara bé, no és gens fàcil donar-se als altres: quan aquests són diferents a tu, no els entens, tenen cultures, hàbits, diferents... o quan no reps res a canvi. I el grau de dificultat va en augment quan has de donar-te de veritat aquells que et fan la guitza o senzillament et fan mal. Recordo la conversa que vaig tenir sobre aquest valor fa anys en una reunió de catequesi familiar amb un pare que pertanyia a les forces armades. L’home era noble, complidor, cordial en el tracte, amb profundes creences. Arran d’un atemptat tot parlant de l’amor als altres em va confessar que a ell li era difícil, quasi impossible estimar aquells que et fan mal i són els teus enemics. Després d’anar xerrant al voltant dels fets, les emocions, vam arribar a concloure que aquest era el veritable Amor. Agafeu el mapa del món, el del nostre Estat, el del veïnat i ben segur hi trobareu exemples.

Ser solidari no vol dir donar, vol dir, sobretot, estar disposat a rebre. Costa molt poc despendre’t del que no necessites.

Abans relacionava la solidaritat amb ajudar, més que amb una altra cosa. Solidaritat, cooperació i col·laboració anaven sempre junts. Ara no! Ara tinc clar que ser solidari amb algú és estar al seu costat, compartir amb ell els mateixos problemes, els mateixos sentiments, però també les mateixes alegries i il·lusions.

31 valors

ERosa

Els valors Casacuberta, subscriptora allò que és quotidià en petits detalls meravellosos que ajudarien a fer el canvi radical que necessita el nostre estimat món. Sent conscients que els valors humans són el més gran llegat que ens han deixat i podem deixar, faríem de l’ensenyament, educació; de la informació, formació; de la compassió, passió. I així, en petits, petits gestos, donaríem un tomb a la VIDA.

Això, és el que m’agradaria transmetre, poder deixar una herència d’aquesta dimensió, sense molt de pes físic, però d’un valor incalculable. Recuperar, dels records de cadascú, aquell valor gairebé oblidat, però que ha estat present, sense fer molt de soroll, en la nostra història, ajudantnos a ser qui som. dic bon humor vinc a dir saber enriure’ns dels propis defectes, no burlar-se de les deficiències del proïsme i saber acceptar les adversitats amb un somriure.

deL'equip'Valors'

MariaC Eulàlia Freixas, lectora

Crec que anar a contracorrent ajuda més a avançar i a construir un món millor. Per això us proposo el valor de l'esforç. Esforç no entès en el sentit de mortificació o d'exigència gratuïta. Al contrari. Una cosa aconseguida amb esforç és una cosa que osar-se a parlar dels valors que donen i han donat sentit a la meva vida, m'haig de referir al suprem Valor que des de la meva infantesa ha impregnat els meus actes, des dels familiars als escolars, des dels de joventut als de la maduresa. Sóc conscient que des del meu punt de vista de fe, en tot moment ha planat sobre mi l'ombra de la voluntat d'un Déu Pare, que no solament m'ha inspirat solucions en moments decisius sinó que ha fet que els meus actes assolissin un valor més alt del que les meves evidents limitacions haurien permès. Ja sé que aquestes manifestacions des del punt de vista humà són "políticament incorrectes" o fantasioses, però si vull ser sincer, haig de dir amb veu ben alta que sense l'assistència constant d'un Déu que m'estima i dóna valor humà als meus actes, res del que sóc, del que he fet i del que seré, hauria estat possible. Aquest és el testimoni d'una persona que és conscient de la seva petita i limitada capacitat. P s un "valor" l'empatia? Considero que sí. Hi ha un munt de definicions relacionades amb aquest concepte de caire psicològic. D'una forma planera jo la definiria com "la capacitat, l'interès, la voluntad, la disponibilitat… de posarse a "la pell" de l'altre i molt especialment en moments dificils". Per què he escollit l'empatia? Perquè tantes i tantes vegades hem escoltat davant d'una situació complexa: "Ah, jo en el seu lloc faria això, o faria allò, a mi no em passaria, jo sabria sortir-me'n, jo, jo, jo…". Davant aquestes manifestacions penso que s'està molt lluny de tenir empatia per l'altre. Per una banda és molt difícil saber com hom actuaria en una situació en la qual hom no s'hi troba, tan sols es pot intuir; per l'altra predomina l'ego i ni tans sols s'intenta comprendre la situació real de l'altre. Intentem-ho!

ada vegada desconfio més de les idees que compten amb un suport unànime (i acrític) d'una gran majoria.

L'esforç

OPINIÓ | els valors avui 32 valors

Jordi Buscà, col·laborador

L'empatia ÉMontserrat Grau, lectora otser perquè sempre m’ha costat ser humil valoro moltíssim la humilitat, un valor fonament de totes les altres virtuts i necessari en un món fràgil on l’element més important, la persona, encara ho és més. Sense la humilitat la nostra vida queda marcada per un mal regust difícil de descriure però fàcil d’experimentar. Sense humilitat quedem encegats per coses absurdes i ens oblidem de les necessàries. I per si no fos poc, sense humilitat no ens adonem del que som, perdem el nord del que volem i el que és pitjor, pot ser que perdem el respecte cap als altres i cap a nosaltres mateixos. La humilitat sempre serà necessària. La humanitat necessita humilitat. El món serà humil o no serà. La humilitat JosepP Àngel Colomés, col·laborador egons Confuci, “la saviesa és saber el que se sap i el que s’ignora, i no confondre-ho”. El valor de la saviesa, per tant, és el resultat de l’experiència i del dubte permanent i va molt lligada als límits del coneixement.

La fe

TORRALBA, Francesc. Cent valors per viure: La persona i la seva acció al món. (Pagès Editors). Barcelona, 2001. En aquesta obra Francesc Torralba, recentment autor d’una col·lecció de llibres dedicats a valors concrets, va recollir l’explicació d’un centenar de valors tractats un per un de forma filosòfica però entenedora, per comprendre la seva dimensió en la persona i la seva utilitat i aportació a la societat actual. TERRICABRAS, Josep Maria. I a tu què t’importa? Els valors: la tria personal i l’interès col·lectiu. (La Campana, 2003) Josep-Maria Terricabras, partint de la teoria que els valors interessen a tothom i que en darrer terme són sempre pràctics, reflexiona en aquest llibre sobre la importància dels valors: si els valors és allò que ens importa ser-ne conscients i sotmetre’ls a autocrítica és indispensable per saber qui som i també què volem, tant per a nosaltres mateixos com per a la societat. més...saber-neper prudència, la justícia, la fortalesa”. (Llibre de la Saviesa (8,7)). La saviesa és, doncs, saber el que cal fer. Però no n’hi ha prou amb això. Cal saber-ho fer, el que requereix intel·ligència, i cal fer-ho, el que implica virtut, quelcom encara més difícil d’assolir. valorem. Sabem el que ens ha costat. Malauradament aquest valor no està de moda, reivindicar l'esforç és anar a contracorrent. Dos exemples; primer: ara el que agrada és aprendre sense esforç (ens rodegen eslògans com "Aprendre anglès és divertit", "Aprengui anglès en quatre dies!"...); segon: l'actual crisi econòmica, sense anar més lluny, és fruit de la manca del valor de l'esforç a la nostra societat: el que ha dominat els darrers anys és la recerca del diner fàcil (llegiu "bombolla immobiliària") i tots hem jugat a aquest joc del mínim esforç. En resum, reivindico l'esforç com aquell valor que ens ajuda a prendre consciència del valor de les coses (i perdoneu el joc de paraules).

AlbertC Dresaire, col·laborador

De fet, la tradició sapiencial - inclosa la bíblica- es basa en el coneixement de la realitat i de la condició humana, i esdevé una saviesa de vida. Un savi és aquell que sap viure perquè té les virtuts que ensenya la Saviesa: “la temprança, la La saviesa AlbertS Aixalà, subscriptor

Diversos autors. Què ens mou? (Mina). Barcelona, 2006.Lasolidaritat és sempre bona? Què vol dir ser feliç? Què ens fa ser lliures? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja Què ens mou?, una invitació a reflexionar sobre els motors més íntims de les nostres vides, és adir, sobre alguns dels valors més bàsics de la societat actual. Aquest llibre l'ha dirigit Josep-Maria Terricabras i conté textos d´ell mateix i de Joan Corbella, Josep Maria Esquirol, Ferran Sáez Mateu i Lluís Maria Xirinacs. CORBELLA, Joan. Educar amb Valors: Una eina per ser feliç (Columna Edicions). Barcelona, 2007. En aquest llibre el Dr. Corbella intenta contestar dues preguntes bàsiques per molts pares: Quins valors hem de transmetre als nostres fills? Com educar els joves a comportar-se segons una ètica de valors? I en aquest cas, el primer missatge és ben clar: per poder educar, primer cal ser coherent amb els valors que es volen transmetre. l Diccionari Català-Valencià-Balear, l’Alcober Moll, ofereix una interessant definició de l’ésser lleial. Ser lleial, seria, per una banda, “legal, conforme a dret” i, per una altra, “que guarda la fidelitat deguda; que obra o és fet amb la fidelitat deguda”. Al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans es caracteritza ser lleial com a “incapaç de cometre traïció”. Així doncs, i en primer lloc, quan hom és lleial, actua lleialment, ho fa conforme a les lleis. En un estat democràtic, les normes emanen del poble, per tant, alhora que s'és lleial amb les normes, s’és lleial amb els seus conciutadans, i fins amb un mateix. Els càrrecs públics, juren o prometen, lleialtat, i es comprometen a actuar en relació a les normes i en relació a la comunitat de què formen part. Ésser fidel també és propi de la lleialtat, i com he dit, ésser incapaç de trair. La profunditat d’aquestes paraules és inabastable. Ser lleial als amics, a la parella, al país, a la llengua, té per mi un caràcter de fidelitat serena, per mitjà de la responsabilitat d’actuar correctament, d’actuar en pro dels qui en són mereixe-dors sense que hagi de tenir massa paper el sentimentalisme o la passió, com un compromís d’actuació personal. També es parla, en el constitucionalisme d’origen alemany, de la “lleialtat federal”, com el respecte necessari i imprescindible entre l’estat federat i la federació, on ambdós són responsables de no transgredir les normes (1a noció) i de no trair (2a noció) la relació cordial que ha d’existir, no té perquè estar subjecte a cap tipus de patriotisme. Aquestes caracteritzacions de la lleialtat, pretenen enterrar qualsevol record de lleialtats arcaiques o alterades –sang, llinatge, jerarquia, motius espuris – que no tenen en compte ni la voluntat, ni la reflexió alhora de construir el compromís. Fins i tot quan es parla, i en relació a les relacions personals o, del lloc de valors com la sinceritat, la fidelitat... penso que aquests mots es poden reduir al clar concepte de ser lleial. Si hom és lleial, assumeix el sentit de la relació, no caldrà ni plantejar-se altres conceptes, no cal ser sincer si no hi ha res a amagar, no cal vantar-se de ser fidel si s’actua sempre amb respecte. Ser lleial, porta intrínseca la incapacitat per trair, per trencar aquest compromís.

Per tot això us animo que lluiteu, fills meus immergits en bròfecs temps d'insídies i malignes influències, i si l'alba us incita a bells propòsits, manteniu-los fins arribar al migdia i encara, quan la fosca nit davalli, que pugueu respirar tranquils i alegres de no haver claudicat com tants i tants. Comentari de l'autor: La idea de Nous Valors em suggereix l'esforç d'actualitzar-ne de vells més adaptats a les circumstàncies d'avui. Amb tot, hi ha un fons permanent de valors que romanen intactes per més variacions que hi vulguem introduir.

33 valors

Cal que us brolli de l'íntim fonament un impuls generós de mans obertes. Rics de principis, com de gra l'espiga, us vull nobles com pa sobre la taula llescat amb tot l'amor i benvolença, acollidors com llar de foc encesa que escampa escalfor i llum en l'aspre hivern; sigueu boira que esborra els caires vius incordiants de la maldat humana i lúcida claror damunt l'exemple de tot allò que ens engrandeix i enlaira: sentiments bons, honradesa, civisme...

La

els valors avui

el racó poètic PER ALBERT PERA Consells

| OPINIÓ

Sembla que la integritat, l'honradesa, la generositat, la disponibilitat, el civisme tenen raó de ser encara. Intento dir-ho en aquest breu poema.

lleialtat EJoan Safont, col·laborador

A la parròquia de san Agustín hi ha la Fundació Pico Duarte. Allà conec els nois que estan allotjats en una petita casa construïda amb els diners recaptats per la Fundació. Molt més allunyat del Santo Domingo Este, al barri de las Cañitas i en una casa també de la Fundació, hi vivuen les noies. Procedeixen de pobles de fora la capital i els han escollit per residir en aquells centres i poder anar a la universitat per poder estudiar una carrera. Molts dels estudiants eren d’Azua, capital de la província del mateix nom que val la pena visitar. Es veu que la ciutat té molta influència en el passat de gent procedent de Galícia, que es constata amb la veneració que tenien a l’apòstol Santiago ja que els pocs ciutadans que van sobre viure al gran terratrèmol del 1751 es varen encomanar al sant. En aquells anys un seguit de terratrèmols varen engolir cases senceres amb la gent a dintre. Ah, val la pena també visitar les paraisíaques platges de l’antiga Quisqueya. J. AMARGANT

propostes amb valors uisqueya, que vol dir “mare de totes les terres”, és l’illa que el 5 de desembre del 1492 va descobrir Cristòfor Colom i a la qual va posar el nom de “La Española”. Avui, d’aquesta part de l’illa que anem a visitar en diuen República Dominicana –ve dels monjos dominics-, mentre que a la resta de l’illa l’anomenen Haití degut a la invasió francesa del 1665. Sobrevolant aquesta illa del Carib crida l’atenció el verd de les seves aigües; des de la platja es pot veure el fons marí, i la gran muntanya del Pico Duarte on neixen els dos rius més importants de la illa. En arribar a l’aeroport de Santo Domingo ja m’espera el bon amic Nelson Polanco, rector de la Parròquia de San Agustín. En arribar tot són presentacions; per a ells sóc un visitant “il·lustre” de la Vella Europa. En Nelson em va dir convidar a enregistrar el curs bíblic que s’imparteix els dimarts a l’església. Amunt i avall dels passadissos un conferenciant de color, com tots els oients, explica com entendre el llibre sagrat. El públic és molt divers: tesidones,nens,joveshomesfinsitotjovene-quedonaven el pit al seu fill. Més tard, anem a casa de Doña Angelita, rica senyora que viu en una gran casa amb el marit, el fill Túlio i tres noies i dos nois que tenen afillats i que anomenen ”los sobrinos”. Tots viuen a la casa com si fossin de família i al mateix temps fan de criats, sembla Lo que el viento se llevó L’endemà al matí amb l’Heriberto “el niño” anem en cotxe fins el Santo Domingo colonial. La ciutat antiga és molt petita però acollidora, amb el pati d’armes a l’entrada i l’Alcázar de Colom, on havia viscut Don Diego, el fill del descobridor i primer virrei. Visitem algunes petites esglésies així com la catedral, que va ser la primera d’Amèrica. Al davant mateix hi ha el Palau Episcopal on viu el Cardenal de Santo Domingo, amb qui conversem una estona. Es tracta d’un edifici que val la pena visitar ja que data del segle XVI i està molt ben conservat. De retorn a la parròquia travessem el riu Ozama que parteix la ciutat, al costat la fortalesa del mateix nom i que va ser la primera d’Amèrica. Arribem al gran monument a Colom anomenat Foro, inaugurat el 1992 amb motiu del cinquè centenari del Descobriment. Santo Domingo és com totes les ciutats d’Ade "A Santo Domingo, com a tot Sud-Amèrica, hi ha barris de luxe, pobres i encara més pobres"

PRESSUPOST: El bitllet BarcelonaSanto Domingo es pot trobar a un preu mínim de set-cents euros (mil amb hotel). la fitxa mèrica, té un centre històric, comercial i de negocis i la resta és una ciutat molt estesa amb cases de planta baixa. I amb barris de luxe i d’altres, que solen ser la majoria, uns de molt pobres i d’altres encara pitjor, com a tota Amèrica Llatina, excepte Cuba.

VIATGES | REPÚBLICA DOMINICANA QUna illa

contrastos 34 valors

GOOGLE EARTH

Façana de la catedral de Sant Domingo. DOMINICANAREPÚBLICA HAITÍ

Pastisseria - Xarcuteria Menjars per Emportar Servei de Càtering

Com arribar-hi: des de l’àrea metropolitana agafar l’autopista AP7. En arribar a Amposta, prendre la nacional 340 i seguir fins a Poblenou del Delta. Atenció: el cost en peatges per anar i tornar pot superar fàcilment els trenta euros. la fitxa

'Birdwatching'EXCURSIONSL'

Un cames llargues en un camp d’arròs del Delta de l’Ebre.

À. RIBAS

35 valors estratègicament al llarg del Delta permeten dur a terme el birdwatching amb tranquil·litat. Una activitat, això sí, que requereix paciència i silenci, dos valors intrínsecament positius i que val la pena practicar per aquietar per uns moments la nostra existència. Una proposta dins la proposta, per si us hi atreviu: quan estigueu fent l'observació d'ocells, des d'una de les casetes habilatades a tal efecte, tanqueu els ulls i deixeu-vos seduir per la bellesa dels cants dels diferents ocells, “veureu” moltes més coses que amb els ulls oberts. J. S. avistatge d’ocells, més conegut ara com birdwatching, és una activitat molt habitual en els biòlegs i les persones vinculades al món de la natura. Cal observar de forma constant quines espècies es concentren en uns aiguamolls o estanys, fer-ne un inventari i mantenir-ne la població com a riquesa natural que són. Però el birdwatching és també una forma d’oci per una espècie humana que en el dia a dia té dificultats per gaudir de la natura. A Catalunya tres indrets estelars per practicar aquesta activitat són els Aiguamolls de l’Empordà, el delta del Llobregat i el Delta de l’Ebre. Aquest darrer paratge, però, és segurament únic per la combinació espectacular entre els arrossars que poblen la zona i la possibilitat de practicar el birdwatching. Acompanyats d’una bona guia d’aus i ocells (o simplement usant el material que es reparteix al centre d’informació del Delta), armats amb uns bons binocles i transportats en cotxe o en bicicleta podem descobrir amb facilitat la presència davant nostre d’exemplars d’Agró blanc, xatracs o flamencs. Les torres de guaita o miradors situats

"Si Bellesa no es pot explicar del tot, aflora el valor artístic de la lletjor. Si la raó és limitada, sorgeix l’emoció" el 2 de juny al 7 de juliol, i en el marc del Palau de la Música Catalana, podreu gaudir d’una proposta excel·lent que enguany arriba a la 4ª edició, el Festival "Únicas”, on només hi actuen intèrprets femenines. Desgraciadament s’ha hagut de suspendre el primer dels concerts, el de la polifacètica artista anglesa Marianne Faithfull, programat pel 2 de juny. És per això que obrirà el festival l’excel·lent Haris Alexiou “la Maria del Mar Bonet grega” (10 juny) i l’endemà actuarà la polèmica cantant irlandesa Sinéad O’Connor. Pel dilluns 16 de juny hi ha programat un doble i gran concert: la dolça veu de la monja cristiana libanesa Sor Marie Keyrouz, -que lluita per la pau al pròxim orient cantant himnes i salms de les 3 religions monoteístes-, s’unirà amb la de la religiosa budista tibetana, i també activista, Ani Choying Drolma, que

DEFLAMENCO.COM

primera qüestió, cal tenir present un fet cabdal. L’art català participa de la Contrareforma, que té en el Concili de Trento i en el regnat de Felip II el corpus ideològic més clar. Es dóna el fet curiós que, enlloc d’ideologia més o menys propagandística, el llenguatge artístic explora els camins que la Reforma protestant deixava lliures. Si cal desconfiar de l’ideal exemplar, apareixen les conseqüències reals i perifèriques. Si Bellesa no es pot explicar del tot, aflora el valor artístic de la lletjor. Si la raó és limitada, sorgeix l’emoció. Si no puc ensenyar, mostro més si ho amago. Si em prohibeixes, aleshores apareix el desig. L’art, i aquesta és l’aportació del Barroc, parla precisament d’allò que no vèiem. I l’art religiós hi contribueix amb les paradoxes d’omplir de carn els retaules, de canviar les dimensions de les esglésies amb artificis visuals, etc. I sobre l’art religiós, l’exposició ens portarà a pensar sobre el fet religiós en si mateix. La religió, i la seva pintura, no parla de res més que de la nostra experiència. La Magdalena d’un Noli me tanpropostes mb motiu del mil·lenari de la parròquia de Santa Maria de Mataró, el Museu de la ciutat ha tingut l’encert de mostrar part del seu fons d’art religiós, especialment el comprès al llarg del Barroc. Les peces mostrades inclouen taules, talles, llenços... amb una policromia i un nivell de detall esplèndids, que revela l’acurat procés de restauració a les quals han estat sotmeses. Aquesta és una de les sopreses més rellevants, que permet gaudir de les influències flamenca i del Quattrocento que va tenir la pintura catalana encara després del Reneixement, i de l’interessant joc de colors i de llum en què seguí. Una altra de les sorpreses és el nivell de les peces que s’hi exposen. De fet, la seva arribada al fons museístic municipal té el seu origen en la destrucció de la imatgeria religiosa a la Guerra Civil. La destresa, discreció i intel·ligència del pintor Rafael Estrany, vinculat a la institució que més tard dirigí, permeté salvar una bona colla de peces i -després que ningú les reclamés més tard- atresorar-ne el fons. S’explica així la vinculació mataronina dels autors als quals s’atribueixen algunes obres. Aquest nivell, a més, permet més coses. Per exemple, fer un discurs sobre l’aportació de l’art barroc religiós a la cultura. O reflexionar sobre el fet mateix de l’art religiós. Sobre la religiós a Mataró A 36 valors

ArtART

DLLIBRESFestival 'Únicas': intèrprets femenines de luxe

Del 2 de juny al 7 de juliol al Palau de la Música Catalana. + informació a: www.festivalunicas.com la fitxa ja va actuar l’any passat. El 19 de juny serà el moment per la cantaora Mayte Martín i l’1 de juliol el de l’alemanya Ute Lemper, que seguirà escenificant les seves cançons amb la seva imponent i greu veu. Tancarà el festival d’enguany una artista nordamericana que fa dues dècades que trenca esquemes, l’inconfusible Suzanne Vega (7 juliol). MARIA SALICRÚ-MALTAS

Detall d'un dels quadres que es podeu veure a la mostra.

Els usuaris són d'una àmplia varietat: els de més edat solen venir després d’haver passat pel quiròfan, ara els toca exercitar el seu cos amb aquella pròtesi que en principi els millorarà la mobilitat perduda. Els joves adolescents que ha tingut una caiguda amb la moto són els que porten amb més desimboltura les crosses i si han de manejar una cadira de rodes els seus potents braços no els solen oferir resistència. Les dones són majoria en el grup de recuperació de la columna vertebral (lumbàlgies, mals de cap... ) pateixen la doble jornada que moltes de nosaltres fan i el poc temps que disposen per cuidar-se... El gènere és determinant? O més aviat els factors culturals i la gestió del temps ens fan més o menys proclius a determinats problemes físics? Preguntes que es queden a l’aire. La història no en parla. Tots i cadascun dels usuaris tenen un objectiu a vèncer. Cadascú amb la seva pròpia creu, el seu dolor, la seva manca de mobilitat, el seu grau de dependència. Les màquines cada dia més ben dissenyades poden ajudar, però cadascun d’ells s’enfronta amb aquell os, nervi, tendó o múscul que no vol o no pot obeir-lo. En alguns casos malgrat la lluita és titànica passa desapercebuda perquè moltes batalles es resolen dins de cada pacient. Les victòries són gratificants ja que poder aixecar el peu un centímetre més o doblegar el braç uns trenta graus, o fer una passa entre les baranes, representa un triomf olímpic... Tot flueix per dintre; és una cursa que la medecina moderna ofereix. Una oportunitat per rescabalar en part la salut perduda, però on els teus valors de tenacitat, constància, llindar del dolor tenen molt a dir. EULÀLIA PUIGDERAJOLS

H DEIXA'T PERDREambundels"TotsPER...icadascunusuaristenenobjectiu.Cadascúlasevacreu"

JOSÉ RAMON ALONSO

per la rehabilitació e conegut diferents sales de rehabilitació d’hospitals i centres de salut varis. La darrera vegada que vaig trepitjarne una va ser en qualitat d’acompanyant, per aquest motiu vaig poder encuriosir-me de l’univers humà que el compon: malalts, metges, infermeres, fisioterapeutes... Un formigueig de gent, d’entrades i sortides; d’anar fent tentines tot fent un circuit preestablert, acompanyat per l’alarma que t’avisa que aquell exercici s’ha acabat.

SSOLIDARITATVacances solidàries

Art religiós del Museu de Mataró s’exposa al Carreró 17-19; Plaça de l’Ajuntament de Mataró fins el 6 de juliol. la fitxa gere (segle XIX) còpia de Correggio és l’amant del Romanticisme i la dificultat del seu lliurament. El petó de Judes i la flagelació d’un altre tros de retaule il·lustraria avui un manual de passions secretes, potser. La delicadesa dels vestits informa sobre l’obsessió de la cultura occidental per això que ara en diem moda. De manera que no és pas del mite, el que informa el mite, sinó del fet de viure que prèviament s’ha experimentat i raonat. Apunto aquí que si perdem la referència del mite ens podem quedar sense informació sobre nosaltres mateixos. Finalment, també s’hi exposa el Resurrexit (1952) de Jordi Arenas, així com un breu recull dels esbossos del pintor mataroní. L’obra religiosa d’Arenas és, de nou, un veritable estudi sobre el cos i la seva claredat per explicar la bellesa humana. A l’obra citada, a més, el fons marí li possibilita mostrar el trànsit de la ressurrecció ‘celestial’, amb trajectes diversos i un ‘paisatge’ que com cap altre dóna idea del canvi de realitat i de dimensió.

RAMON BASSAS ota l’eslògan Aquest estiu tens molt a compartir, la web Solidaridad internacional proposa un estiu diferent en un programa de solidaritat en el qual dónes a les teves vacances un plus. La durada és d’entre dues i tres setmanes i els preus van de mil dos-cents a mil vuit-cents euros. Els destins són Guatemala, Equador, Bolívia, campaments sarahuís i Cuba. En què consisteixen aquestes vacances de voluntariat? Fixem-nos en un exemple: Pampojilá i Xela (Guatemala). Allà el voluntari podrà col·laborar en treballs no qualificats en la construcció de vivendes per a la població vulnerable. Per altra banda, a Xela podrà participar en activitats sobre prevenció del VIH, prevenció de violència, salut reproductiva, autoestima, etc. amb dones i nens. En definitiva, un projecte interessant per a l’estiu. Més informació a: www.solidaridad.org. J. À. COLOMÉS

Investigant una mica més vaig saber que en realitat aquesta característica ja ha estat “mèdicament” estudiada, fins al punt 38 valors per acabar... CARA LA

L PiscoanàlisiPETITESCOSESPERCANVIAR-SE

La tasca de l’analitzant -el pacient- amb el saber fer de l’analista és permetre l'emergència d’aquest inconscient, prèvia fase d’aixecament de les defenses narcisistes i la caiguda de les identificacions, per poder fer una relectura dels processos psíquics i de les pròpies eleccions inconscients, i per tant, possibilitar el manegar-se millor i amb menys sofriment davant aquells símptomes que es presenten com impossibles o insatisfaccions permanents.

Com que em va semblar que parlava seriosament i que fins i tot estava sorpresa que jo no fes cap relació número-color, vaig comentar el fet a algunes persones i, per sorpresa meva, vaig comprovar que és un fenomen que es dóna força sovint.

DE

La psicoanàlisi convida a que el subjecte pugui aprofundir en la seva veritat més amagada i li permeti actuar en conseqüència. i nenes cecs puguin aprendre conceptes que no veuen. La idea no és altra que assignar una nota musical per a cada color; tot i que les relacions acostumen a ser subjectives, amb això es pretén aconseguir una escala objectiva útil per tothom. De fet, es parteix de la creença que universalment s’associen els colors clars a sons aguts i, els foscos, a sons més greus. Així, establint una escala d’acord amb aquest sistema i utilitzant un ordinador musical, s’intentarà que quan els nens pintin amb diferents colors en un programa informàtic, vagin sentint a la vegada els diferents sons. L’objectiu final són doncs els nens i nenes

CIÈNCIA |

E L'ALTRA

UN | JOAQUIM TRENCHS Arreu del elsclarss'associenmónelscolorsasonsagutsifoscosagreus

La psicoanàlisi parteix de la hipòtesi de l’inconscient. Un Inconscient que en el marc de les sessions analítiques pot presentar-se de diferents maneres: a través dels mateixos símptomes, a través del relat que porta el pacient, i també a través de la transferència que s’estableix entre analitzant i analista. Tres registres inconscients articulats que relliguen la dimensió real, imaginària i simbòlica que configura l’estructura psíquica del subjecte que segueix la seva lògica de funcionament, talment un llenguatge.

Joan Basagaña, Laia Bassaganyas, Marina G. Bufí i Núria Radó

l tres és verd!!”. “Què m’estàs dient?”. “I tant, sempre ho ha estat…”. Aquest diàleg el vaig tenir fa un temps amb una companya quant, enmig d’una conversa, m’intentava convèncer de que els números tenen cadascun un color associat.

MATEIX

Els colors dels números

La sinestèsia és la capacitat d'un individu d'associar un sentit a un altre que formalment es coneix com a sinestèsia. Així, científicament, la sinestèsia es descriuria com a la capacitat, al percebre mitjançant un sentit, d’associar-lo a un altre. Sembla que les persones que la presenten tenen connexions reals a nivell neurològic entre les àrees auditives i visuals, o les àrees cerebrals del gust i de la olor. Si bé en persones sense cap anomalia sensorial aquest fet simplement no deixa de ser curiós, sí que resulta més lògic en persones per exemple invidents, ja que l’absència d’un sentit es potencia per un Precisamentaltre. ha estat una notícia llegida fa uns dies que ha fet recordar-me de tot això. Actualment s’està portant a terme un estudi a la Universitat de les Illes Balears anomenat Projecte Col-Diesis, que pretén crear un sistema de sons i colors associats entre ells per obtenirne una relació òptima, per tal que els nens luny de la pantalla i del que representa la popularització a través del cinema d’aquesta disciplina sembla pertinent preguntar-se què és realment la psicoanàlisi. És una psicoteràpia més, de les diferents ofertes que hi ha al mercat? Es pot considerar vigent aquesta pràctica, un segle llarg després del seu naixement per part de Sigmund Freud? Moltes són les corrents teòriques i pràctiques psicoterapèutiques que es nodreixen dels conceptes i els avenços de la clínica psicoanalítica i que no en reconeixen les fonts de la seva praxis. La psicoanàlisi no seria estrictament una psicoteràpia, encara que tingui efectes terapèutics, perquè no té com objectiu la desaparició dels símptomes, bo i que aquests sovint remeten a mesura que s’avança amb la cura.

per

PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN | RAMON SALICRÚ obviem allò que no ens interessa o que ens fa quedar malament, encara que sigui una simple anècdota? Com és que no sabem demanar excuses fins i tot per greuges insignificants? Per què tenim por de dir la veritat, d'acceptar la responsabilitat? Por a rebaixar-nos. A quedar malament. A perdre prestigi. A acceptar les nostres limitacions com si fossin deficiències. Les relacions econòmiques, socials, polítiques i humanes... estan plenes de colossals muntatges dissimulats, d'enganys voluminosos encoberts, de terribles falsedats amagades... que de bell antuvi, en el seu origen, serien sovint plenament excusables si fossin reconegudes pel seu executor. Ningú no és perfecte. Felicito els meus alumnes. Fins i tot aquell que va trencar la guarnició de plàstic perquè en el seu conjunt va estar també a l'alçada de les circumstàncies. Però en el proper viatge reconeix com a mínim les malifetes i, si és el cas, no tinguis por d’ adjudicar-te les bretolades que puguis cometre. acabar invidents; ara bé, a més s’està provant amb altres casos d’infants que presenten qualsevol tipus de limitació neuronal o discapacitat, ja que també pot ser útil per a l’estimulació sensorial, sobretot en edats precoces. Per tant, ens trobem davant d’un projecte que podria acabar ajudant a un gran ampli ventall de persones a apropar-se a la percepció majoritària del món. Millorar la qualitat de vida Aquest exemple reflexa que la ciència continua avançant clarament cap a l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones, sobretot la d’aquelles

PERSONATGE RELACIONAT. El mataroní Neil Harbisson està desenvolupant algunes de les idees que s'apunten a l'article. Com que hi veu en blanc i negre de naixement, Harbisson ha construït amb l'ajuda dels investigadors un aparell a partir del qual determinar quins colors té al davant, justament a partir del so. Seria doncs, un exemple de sinestèsia desenvolupada, en aquest cas, per necessitat.

PER SABER-NE MÉS · es.wikipedia.org/wiki/Sinestesia · www.sinestesia.es/ · www.ugr.es/~sinestes

Però, mentrestant, el que més desitjarà és que la seva vida no es vegi constantment condicionada per seva diferència respecte els demés. que per qüestions d’atzar la naturalesa ha “desafavorit” en algun punt. Aconseguir que tots els humans poguem viure la vida amb les mateixes condicions és segurament la il·lusió o l’esperança de tots aquells que treballen (no només els científics) en el dia a dia perquè això acabi essent una realitat. De totes maneres, com a petita reflexió, crec a més, la societat també hauria de fer un esforç per 39 valors aig a Madrid, de viatge de fi de curs, amb un grup d’ adolescents. El trajecte es fa amb autocar. Visitem edificis, museus, monuments... Tot va molt bé i en surto realment gratificat. Només vull relatar un incident que em dóna peu al comentari. Apareix trencada la tapadora de plàstic que recobreix l’empunyadura de l'alarma de l'autocar. Pregunto qui ha estat el causant de la malifeta sense obtenir cap tipus de resposta. L’alarma es troba al costat mateix de la porta i ben segur la trencadissa s' ha produït sense intencionalitat... Per això, rebaixo el to de veu i dic que es tracta de saber qui és... per a cobrar-li l'import de la destrossa... i novament silenci sepulcral. Per què no sabem reconèixer les malifetes, els pregunto finalment? Per què V

adaptar-se a les condicions de cadascú; la ciència ha de continuar endavant, però la mentalitat de tots també hauria d’evolucionar una mica més. Una persona amb algun tipus de minusvalidesa, ni que sigui molt petita, esperarà que en algun moment s’hi trobi una solució.

La societat hauria de saber adaptar-se a les condicions de cadascú

Reconèixer malifetes

M’agradaria posar sobre la taula un dels principals dèficits de Polònia per assolir l’estatus anteriorment comentat: La seva manca d’un sistema estable de partits. De fet, la seva manca de qualsevol tipus d’estabilitat de partits. Aquí les noves formacions sorgeixen com bolets (producte força apreciat pels polonesos, per cert), i els líders d’antigues formacions

"Agraïa

fer-ne. L’acoquinaven els sorolls estridents, sobretot els trons i els petards" per acabar 40 valors UNA CARTA DES DE...

de l’atrafegada perforació. D’aquesta manera, el seu habitacle, a l’eixida de ca la senyora Maria, la velleta propietària, sempre es veia net i lliure de productes intestinals, la contemplació dels quals no es pot dir que predisposi a la gana. D’altra banda, tenia ben controlats els esfínters d’evacuació del budellam i la vesícula. Actuava com un robot cronomètricament programat. No li agradava gens sortir al carrer i defugia la relació i la proximitat dels gossos. (Ep! I de les gosses!) Fins i tot corria a amagar-se quan en sortien al televisor. Gaudia de molt bona salut i mai no va haver d’anar a cal veterinari per culpa de malaltia, sinó per complir amb les vacunes que mana la llei. Tenia un repertori de modulacions vocals només comparables a les dels més competents professionals de la paraula: lladrava, bordava, clapia, grinyolava i udolava, segons els alegrois i altres estats d’ànim que pretenia expressar. Agraïa les moixaines i li plaïa de fer-ne sense fer-se pesada. L’acoquinaven els sorolls estridents, sobretot els trons i els petards. Descartada la lògica intel·lectual, no atorgable als animals, i l’ensinistrament per part de l’altre congènere, el seu natural esparpillat només podia atribuir-se a un instint privilegiat o, com deia la seva mestressa, a una excepcional col·locació dels bunyols del cervell.

La gossa que s'enyorava E HI HAVIA UNA VEGADA... cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament per Javier García Enric Font i Daniel s deia Bruna i no tenia pedigrí, era mestissa. Mitjaneta de cos, tenia el pelatge llarg, d’un color torrat fosc. La panxa lleument penjant, amb la botonadura del braguer dissimulada per un pèl moixí blanquinós. El cap, de forma tirant a paperina, era de mida regular, amb uns ulls petits i vivaços, de pupil·les penetrants, el musell camús, un pic arromangat i una taca negre sobre els llambrots, enmig dels narius. La boca, esquinçada, mostrava una rastellera de dents blanquíssimes. La llengua, ampla i minsa, només la treia enfora quan l'aclaparaven la calor o el cansament. Les orelles, desmaiades, les dreçava teses quan pressentia un perill. Tenia la cua molsuda i remenadora, a mig aire entre el declivi i l’enravenament. Les extremitats, curtes i robustes –verticals, les anteriors, i un xic pontades enrere, les posteriors-, les enfortia escarbotant la terra del jardí per obrir-hi clots, on enterrava les deposicions i deixava la superfície tan ben allisada com abans les moixaines i li plaïa de olònia és un país amb un pes específic a la Unió Europea que encara no s’ha revelat completament, per circumstàncies polítiques i econòmiques. La població és gairebé la d’Espanya, tot i que no presenta l’augment continu hispànic a causa de la immigració (a la UE demografia és política), i encara li falta molt per reproduir l’espectacular creixement econòmic espanyol, que allà es coneix com “el miracle espanyol”. Sigui com sigui, Polònia es desenvolupa a un altre ritme i a partir d’altres vies, com per exemple la immigració, que pot constituir un focus de competitivitat interna si es produeix el retorn dels professionals, amb una experiència adquirida en països actualment més desenvolupats. L’àmbit cultural i espiritual també són dos dels principals punts forts per al creixement d’aquesta potència mitjana en el si de la UE.

literaturaAlfons(Polònia)PoznanGregori,doctorencomparada P

En la prehistòria de les societats protectores d’animals, del reconeixement públic dels seus drets, dels censos canins municipals i dels xips d’identificació, quan els bobinets, les

per acabar41 valors

En aquest marc, hi havia un problema greu amb la desacreditada esquerra del país, i especialment amb el partit que fins ara l’havia representada, SLD, un suposat lloc de trobada entre els antics dirigents excomunistes i els renovadors de la socialdemocràcia tolerant i moderna (aquest mot adquireix aquí una dimensió potser ja superada en d’altres països occidentals). Després d’un govern fallit a principis d’aquest tercer mil·leni, SLD havia estat recorrent una travessia en el desert que l’havia portat a una coalició més oberta i integradora, LiD, però amb diversos hàndicaps estretament relacionats: La falta de confiança per part de la població, que els donava pocs punts en les enquestes preelectorals, la manca d’un líder fort amb carisma, i la presència fins ara inqüestionable de líders excomunistes amb tant de poder intern com sospites de corrupció a les espatlles.

Enric Font i Daniel és mestre i bibliotecari se’n desmembren per crear forces diferents en qüestió de dies. Un dels factors que tenen més influència en tot això, a banda és clar de la robusta joventut de la democràcia polonesa, és la confusió que provoquen les contradiccions entre el pensament moralment conservador encara majoritari i el liberalisme de centre-dreta, així com entre els valors progressistes d’esquerra i l’antiga camarilla de retrògrads fòssils excomunistes que encara ronden per Polònia. Tenint clar aquesta problemàtica s’entén molt millor tot el ball de titelles en què s’ha convertit l’escena política polonesa.

Tanmateix, es veu una llum al final del túnel: Després de la caiguda del govern tripartit nacionalcatòlic i demagògic, la part més populista ha patit una mena de refundació en què sembla que s’afanyaran a participar-hi alguns del veterans de la suposada esquerra postcomunista, entre ells un ex-primer ministre i tot. Esperem que aquest reposicionament ajudi a aclarir el panorama polític polonès, alhora que enforteix una esquerra plenament democràtica, tolerant i ambiciosa, neta de corrupteles i preparada per dur endavant Polònia, sense demagògies ni fantasmes. L’únic element pertorbador d’aquest procés és la maleïda tendència a canviar de jaqueta. A veure si aquest cop les talles s’ajusten a les figures. Vista de Poznan, a Polònia. caneres climatitzades, les perruqueries de gossos, les màquines de rentar-los, les guarderies i clíniques especialitzades en trasplantaments, els tanatoris i cementiris per a quissos no eren encara ni ciència-ficció, la senyora Maria, conscient de la diferència abismal que hi ha entre les persones, tractava la Bruna gairebé com un membre més de la família. Com a gossera li havia arranjat un cobert sota l’arcada de l’escala que enfilava cap al terrat. La banyava i rentava setmanalment, la ruixava amb un loció antiparasitària i la pentinava amb un estríjol de pues. L’alimentació de la Bruna no tenia res a veure amb els anuncis de la televisió: era monòtona, però sanitosa: menuts de gallina, tripes, pedrers, colls i potes, ben netejats i bullits per a l’únic àpat del dia a l’hora de dinar. No cal dir que aquestes atencions i deferències hi corresponia la Bruna amb mostres d’agraïment inenarrables que es manifestaren en l’aflicció per la mort sobtada de la senyora Maria. Durant quinze dies es negà a menjar, només bevia aigua. La seva vida va arribar a penjar d’un fil. Sortosament, uns pagesos la van adoptar. Ja hi havia un gos al mas i li va costar fer-hi amistat, però van arribar a estimar-se tant que va cadellar quatre gossets. La naturalesa va complir la seva funció. La depressió, la desgana i la mal aparença exterior –el motor i les clivelles del buc de la nau- s’havien adobat. La joia de la maternitat havia reviscolat la Bruna.

En aquests països encara hi ha molts desapareguts i moltes persones que volen saber què va passar amb els seus fills, els seus pares, els seus néts... el valor de la història personal és molt important. La gent té dret a saber què van fer o com van morir els seus familiars. Una de les maneres, doncs, és recuperant tots els papers escrits ja que es troben expedients complerts.

Com sabeu que es farà un bon us dels documents? Som conscients que obrir arxius pot ser una arma de doble fil. Un arxiu és un conjunt de documents que per poder-se consultar han d’estar organitzats. Quan un govern no vol mostrar certes informacions, nega el personal per inventariar els seus arxius. Una manera d’amagar la història és tenir els arxius desorganitzats i això políticament s’ha utilitzat. Per tant, fer consultables aquests arxius és positiu. Però, en alguns casos, què passa si la informació d’un arxiu cau en mans de l’enemic o és consultable per un repressor? Per aquesta raó, en una ocasió vam negar-nos a treballar a l’arxiu administratiu de l’Ajuntament de Ramallah, Palestina. Un document és una prova testimonial però en mans d’un dictador és informació d’una possible víctima.

Quin és el vostre procediment davant d’un arxiu? La primera fase del projecte, en el cas dels arxius d’Amèrica Llatina, és localitzar els arxius, fer un cens documental, és a

Documents retrobats | Mariona Corominas. Presidenta Arxivers sense fronteres.

D’entrada, als militars en cap moments se’ls va passar pel cap destruir cap paper, ni pensar que un dia se’ls podien girar en contra. Només es va començar a destruir documentació de forma sistemàtica quan alguns ciutadans i els arxivers van destapar documentació per fer-la servir com a prova en tribunals en casos de delictes contra els Drets Humans. En el cas de Guatemala, la policia, va anar acumulant papers en un dipòsit i ningú se’n va recordar més fins que van voler fer obres.

valors urant aquests dotze anys de feina d’Arxivers sense Fronteres quin ha estat el projecte que més l’ha impactat? N’hi ha molts. Per exemple, des de l’any 2006 estem realitzant un projecte de recuperació dels arxius que puguin evidenciar els abusos comesos contra els Drets Humans en el marc de les dictadures militars que van tenir lloc a Amèrica del Sud entre els anys setanta i vuitanta del segle passat. Fins ara hem fet actuacions a Argentina, Brasil, Uruguai, Equador, Bolívia, Perú, Paraguai... Doncs, dins aquest projecte, l’any 2005 es va descobrir en unes dependències de la Policia Nacional de Guatemala un arxiu abandonat on hi havia informació de totes les accions que havia portat a terme aquest organisme. Aleshores, es va crear un Consell Consultiu Internacional format per gent de diferents països, del qual en vam formar part, per catalogar-lo correctament i preservar-lo.

"Amb els documents que hem trobat militars, polítics, policies... poden ser condemnats"

En molts d’aquests països les ferides de les dictadures encara no han cicatritzat. No deu ser fàcil la vostra feina... Amb els documents que es troben en aquests arxius molts militars, polítics, policies... poden ser condemnats per assassinats o tortures. De fet, a Xile, encara no hi estem treballant perquè no hem trobat cap arxiver que vulgui posicionar-se sobre aquest tema. Tots els arxius de les repressions dictatorials tenen informació molt sensible. De fet, les dues-centes persones que treballaven a l’arxiu de la Policia Nacional de Guatemala estaven amenaçades de mort, sempre sortien en grup i anaven a treballar escortades.

42 valors perDacabarElseumomentVALORS:

l'obertura dels arxius de dictadures, on hi ha documents que poden incriminar persones vives.

Per què els propis militars o en en el cas de Guatemala, la policia, no van destruir les proves que els podien inculpar? moment

PER MARIA COLL

Per què són tan importants aquests papers?

I molts altres projectes més... Si també hem fet durant dos anys formació als professionals dels arxius nacionals de Bòsnia i Hercegovina, hem ajudat a organitzar l'arxiu de la comuna municipal de la població marroquina de Fes, s’ha fet un projecte de prospecció dels arxius dels Casals Catalans... Realment hi ha molta feina per fer, encara!

I heu fet cursos d’arxivística als campaments saharauís. Sí. Els saharauís tenen al campament de Tinduf, a Algèria, l’arxiu nacional de la República Àrab Saharauí Democràtica. En un contenidor metàl·lic hi tenen tots els documents: papers, pel·lícules... Ells tenen molt clar que és la seva història però les condicions de conservació, especialment per l’oscil·lació tèrmica del desert, són pèssimes. A l’arxiu central es concentra la informació dels diferents campaments i l’arxiu l’or-ganitza un grup de voluntaris. A ells els fem formació.

43 valors

per acabar perfilMarionaCorominas, treballa com a arxivera des de l’any 1986, i actualment ho fa a l’Arxiu del Parlament de Catalunya i també des de la fundació d’Arxivers sense Fronteres (consultable a Internet a la www.archiveros.org)pàgina forma part de l’entitat. Des de l’any 2005 presideix aquesta ONG d’àmbit estatal però afincada al passatge del Crèdit de Barcelona i integrada per uns 300 socis, majoritàriament catalans. M. C.

"Vam anar fins a Sâo Félix do Araguai perquè Pere Casaldàliga volia conservar el seu arxiu" dir, descriure què hi ha. La segona fase serà inventariar-los i informatitzar-los, de manera que, es puguin consultar. Sempre, en aquests projectes i en tots els altres, treballem amb un equip d’arxivers del mateix país o amb altres entitats, com per exemple les Vicaries de la Solidaritat, les Abuelas de la Plaza de Mayo [a Argentina] o la Fundació Allende [a Xile], a les quals també els oferim formació perquè puguin continuar amb l’arxiu un cop estructurat. En tots els casos Arxivers sense Fronteres actua quan se’ns sol·licita, quan l’entitat o l’administració en qüestió reconeix que té una necessitat; sinó la nostra feina no tindria cap sentit. Des d’Arxivers sense Fronteres també vau ajudar a preservar l’arxiu del bisbe Pere Casaldàliga. Vam anar a la prelatura de Saô Félix do Araguaia del Brasil perquè ell ens va demanar si el podíem ajudar a preservar la seva documentació. Pere Casaldàliga havia tingut molts problemes amb el Vaticà, per haver defensat l'anomenada Teologia de l’Alliberament i el moviments dels "sense terra", i creia que el dia que ell no dirigís la prelatura la documentació podia ser destruïda. Allà, una religiosa portava l’arxiu, i la nostra tasca va ser assessorar-la i informatitzar i digitalitzar l’arxiu. Després, es van distribuir microfilms de tots els documents a diferents arxius i institucions del món, entre elles l’Arxiu Nacional de Catalunya.