Escala de valors | El dolor del món i el propi significat. F. G

El dolor del món i el propi significat

Francesc Grané

Aquella nit no vaig poder dormir. Els gossos, famèlics i rabiosos, no havien parat de bordar. Dins la cabana rodona de palla, on dormia, sol, vaig passar por, per primera vegada. Estava sol en aquell poblat, i Kimasa vivia a més de cent metres, una distància excessiva si entrava alguna bèstia o algun exaltat. Amb la primera llum, em vaig aixecar. Kimassa ja treballava: “Què ha passat aquesta nit?”, vaig preguntar. “Per què?”, va dir ell. “No he pogut dormir... els gossos... no han parat de bordar!”. Vam anar fins a la meva cabana: “És clar que no has pogut dormir. Han vingut les ienes!”. Just davant de la meva cabana, el dia abans, havia vist un dels intercanvis comercials que més m’ha impressionat: una dona, amb una tauleta, venia sis terrons de sucre. Un home n’hi comprava un, només podia comprar-ne un, per dos francs cèfars. El te calent i amb sucre és una necessitat.

Aquell matí Kimasa va dir d’anar a conèixer els pobles veïns. Em va donar una llança, per si trobàvem ienes o alguna altra bèstia. Vam caminar per la sabana. A les dues hores vam arribar a un poble amb una quinzena de cabanes. Kimasa va cridar el "cap de pluges" i el "cap de terres". Tots els homes es van reunir en una cabana molt gran. En els rostres de tots ells hi havia marques d’una tragèdia que jo desconeixia. Dins la cabana, Kimasa em va abandonar durant estona. El veia expressar-se, discutir... Kimasa era un dels grans líders d’aquella regió del Sara-Kaba, deixeble de l’Ignasi A. Aquella regió verge de civilització era el més semblant a les reduccions jesuítiques tan ben glossades per Rubert de Ventós a El Laberinto de la Hispanidad i per Blanch a Els paradisos perduts o al film La Misión. De cop, Kimasa es va dirigir a mi: “La majoria dels homes d’aquest poblat no havien vist mai un nassara, un blanc. Quan t’han vist arribar amb mi han tingut un sobressalt molt gran. Estaven segurs que tu eres l’esperit dels seus avis que els blancs es van endur fa molts i molts anys! No hi ha manera de fer-los treure del cap que tu no ets l’esperit dels seus avis. Els blancs van venir, fa anys, i es van endur els seus avis per fer la guerra. Mai no van tornar. Mai. Però ells els esperen. I quan t’han vist han pensat que havia arribat el gran dia de poder tenir contacte amb els seus avis!”. I afegeix: “Estigues content: podies representar els blancs miserables que van destruir el seu poble. En canvi, t’han rebut com l’encarnació dels seus propis avantpassats, allò més gran que té un africà!”.

Durant el camí de tornada i els dies posteriors no puc deixar de sentir amb dolor la permanent diferència de significats que tenen les coses: per a mi, un viatge, una estada... quelcom que quan torni arribarà fins i tot a ser una anècdota, significativa, però anècdota. Per a ells, un retrobament amb la seva dolorosa història personal i col·lectiva. Diferència de significats, diferència del viure les coses: quin vertigen quan veiem el dolor que acumulen tantes i tantes persones i, en canvi, estan sempre obertes a donar més amor encara...

L’endemà, en l’àpat dels homes, he aportat una barreta de pa petita que tenia guardada a la meva cabana. Una trentena de nens ens miren com mengem. Sobren tres llesques petites. “Puc donar-les-hi?”. Kimassa em diu que sí. Em giro cap als nens, els les dono. De cop, es tiren literalment a sobre, es barallen entre ells. Els afortunats que menjaran són pocs.

Al cap d’uns dies, veig la dona de Kimasa parlant amb ell, afectada. Ell em ve a trobar a soles: “Et volia preguntar... Has llençat menjar...? La meva dona ha anat a la comuna, i ha trobat les restes d’un pebrot!”. Efectivament. Se m’havia podrit un pebrot. De nit, i d’amagat, vaig anar a tirar-lo a la comuna, mirant que no en quedés rastre. Però ella regirava tots els excrements i l’havia trobat. “Si us plau, si et sobra alguna cosa, estigui com estigui, dóna’ns-ho”.

Hi ha molts móns. L’estiu ens permet descobrir el dolor del món, de tres llesques de pa, menjar podrit. Descobrint-lo, descobrim el nostre propi significat, el nostre propi sentit.

Francesc Grané és professor de la Universitat Ramon Llull i director d'Eulogos Media fgrane@eulogosmedia.com

"Quan t'han vist han tingut un sobresalt: pensaven que eres l'esperit dels seus avis que els blancs es van endur fa molts anys"

Com viure junts... amb les diferències

Josep Lluís Suárez

Un dels més grans desafiaments que tenim actualment és aconseguir viure en una ciutat global de persones de cultures i religions diferents, de forma que les relacions no siguin d’enfrontaments, sinó de confiança, de respecte i de cooperació. Per aconseguir-ho, hem de trobar elements comuns a tots. I per il·lustrar aquesta idea, vull fer servir aquesta metàfora. La primera és la metàfora del cos humà, el qual ens és comú a tots perquè transcendeix èpoques, cultures i religions.

A la Bíblia trobem la metàfora del cos humà que l’apòstol Pau fa servir per parlar de l’Església a Corintis 12. Aquesta metàfora representa una cosmovisió de com han de ser les relacions humanes. El cos humà serveix com a paradigma de referència per viure junts, amb les nostres diferències, i es pot aplicar al nostre cos; al de la família humana. Segons la meva humil opinió, aquesta metàfora que tots coneixem, ens dóna pistes que poden servir-nos de referència en les nostres relacions amb els altres, però també les podem aplicar en les relacions entre grups i pobles, per molt diversos que siguin. Els quatre eixos segons aquest model són:

1.- Equilibri de poders.

En el cos humà cap membre és superior, ni inferior a un altre, i cada membre té el seu espai de poder i acció i aquest fet afavoreix a l’equilibri. Contràriament, els desequilibris de poders en les relacions entre pobles, cultures i grups humans, impedeixen una convivència amb confiança, respecte i cooperació. Una de les feines que tot grup humà ha de contemplar és no donar un poder absolut a ningú, ja que la història de la Humanitat és testimoni de tragèdies que aquest desequilibri de poders a desencadenat.

2.- L’altre no és un enemic, sinó un do.

De la mateixa manera que cada membre del cos humà enriqueix la vida dels altres i és necessari pel propi cos, igual passa amb les relacions humanes. Cal que es consideri l’altre com un ser complementari per donar-nos allò que ens falta, perquè ningú té tot allò que necessita per viure.

3.- La participació de tots.

De la mateixa manera que el cos viu gràcies a la participació de tots els membres, només podem viure junts, amb les nostres diferències, quan tots els ciutadans participem en la classe de món que volem aconseguir. Caldria, però, trobar noves fórmules de participació democràtica. No podem viure junts amb confiança, respecte i cooperació quan només uns quants decideixen per tots i quan molts no tenen res a dir.

4. Ningú té tot el que necessita per viure junts.

Així com en el cos humà cada membre aporta allò que més té i

"En les relacions humanes, tots ens necessitem, perquè ningú té totes les coses necessàries"

el cos necessita per viure, en les relacions humanes, tots ens necessitem, perquè ningú té totes les coses necessàries per viure i ningú pot dir que no necessita els altres.

Els fonamentalismes, extremismes i integrismes no tenen lloc en aquest model de relacions, perquè tots aquells que se senten portadors d’allò que els altres necessiten per viure, no poden tolerar cap altra veritat que la seva. Els fonamentalismes, però, no són només religiosos. Tots els sistemes (culturals, científics, polítics, econòmics...) quan es presenten com a portadors exclusius en les relacions humanes i com a solució única a tots els problemes, dificulten la confiança, el respecte i la cooperació.

Metàfora dels quatre cecs

La metàfora dels quatre cecs complementa la del cos humà. Aquesta història ens recorda les limitacions que tenim els éssers humans i que quan no reconeixem les nostres limitacions i ens creiem el melic del món, ens enfrontem.

Quatre cecs estaven palpant el cos d’un elefant.Un va tocar una cama i va exclamar: “L’elefant és com un pilar”. El segon va tocar la trompa i va dir: “L’elefant és com una serp”. El tercer va palpar la panxa del paquiderm: “L’elefant és com una bota”. L’elefant va tocar l’orella i va assegurar: “L’elefant és com un ventall”. Els quatre s’estaven discutint quan va passar un caminant i els va preguntar què passava. Li van demanar que és pronunciés: “Cap de vosaltres no ha vist mai un elefant. L’elefant no és com un pilar. Tampoc és com una bóta, la seva panxa si assembla. Tampoc és com un ventall, ni com una serp, però només la seva trompa si assembla. L’elefant és una combinació de tot, però també és molt més de tot allò que us imagineu”.

Josep Lluís Suárez és pastor a Barcelona i responsable de l’Àrea Social del Consell Evangèlic de Catalunya

"I gual que el cos viu amb tots els membres, nosaltres només podem viure junts, amb les diferències"