El L'absènciadelregnesilencidesorollobrelesportesaunanovaconsciència personal El delregnesilenciMONOGRÀFIC ANY I Núm. 11 Desembre 2004 2,50 eurosvalors valors.org FERNÀNDEZAINAFOTO:
3 valors 9-21 XEVI NOYAEN EDITAvalorsPORTADA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú REDACCIÓ Laura Arias, Joan Baron, Maria Coll, Xevi Noya, Anna Olm, Ramon Radó CONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Marc de S. Pedro, Roser Trilla 4 Editorial | Silenci: Un bé apreciat? 5 L'article del mes | Nadal consumista o sobri? Joan Surroca. 6-8 Fòrum | L'hora de sopar. Imma Martínez. Quantsmitjansenscalen? Diego Belmonte. Matrimoni entre persones. Montserrat Guardiola. Tot esperant la pau. Antoni Codina. Valors i política. Josep Puig Pla. Pares i fills, relació difícil. J.Manuel Prieto. 8 Llegint el diari amb... Cristina Navarro. M.Coll 8 ContraVALORS... Musulmans. Xavier Manté. REVISTA MENSUAL D'INSPIRACIÓ CRISTIANA. Número 11. Desembre de 2004 pàgina web: valors.org COL·LABORADORS Ramon Bassas, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Josep Maria Solà i Judith Vives HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Diego Belmonte, Enric Benavent, Antoni Codina, Albert Dreasaire, Marina Guardiola, Montserrat Guardiola, Maria Majó, Imma Martínez, Joan Manuel Prieto, Josep Puig, Pep Serra i Joan Surroca. DIBUIXOS Àlex Valls i Javi Garcia EDICIÓ Anna Olm i Xevi Noya FOTOGRAFIA Xevi Noya, Laia Alonso i Sergio Ruiz COMPAGINACIÓ Joan Salicrú WEB Víctor Sancho i Jonatan López IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ I ADMINISTRACIÓ Raul García ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004 L'hora del silenci En el altres.indesitjatperestatobertamentparlartrencarmomentsilenci?enfrontar-nosEnsviureaporta?silenci?realmentPeròfetconvertitsorolldesilenci.trobarentornnostreenscostaespaisdeLamancaqualsevols'haenuninimaginable.necessitemelQuèensPodríemsenseell?faporalÉseldeelsilenciid'unnecessarialgunsipels L'historiador, Nicolau Guanyabens, explica la utilitat de les campanes a les tempestes.desfercuriosateniencampanesmés,rellotges.comúabansciutatsdel'úsdelsAlesunafunció,les sumari | desembre 2004 PER 10-119-21MONOGRÀFICCOMENÇARXxxxxxxttt! INTRODUCCIÓ: Soledat i silenci: un estil de vida. Lourdes Flavià. 12 "El silenci és la meva vida". Maria Coll. 13 "Hi ha silencis terapèutics". Xavier Noya. 14 "El silenci ajuda a formar-nos". Maria Coll. 15 "Amb el silenci et sents solidari". Laura Arias. 16-17 REPORTATGE FOTOGRÀFIC: On és el silenci? 18 "El silenci és un element poètic". Xavier Noya. 20-21 TESTIMONI: Silenci al desert. Joan Salicrú. El28so de les campanes Joan Surroca, membre de Justícia i Pau reflexiona sobre el consumisme durant les festes. Nadal5 consumista o sobri? Més de vint-i-cinc anys després, Maria Majó, exprofessora d'aquest centre educatiu, ens explica la lluita per obtenir-ne la seva obertura. L'escola22 Rocafonda Santa Bàrbara, patrona dels campaners. FONS DE GOIGS MASMM 22PROPOSTESElmapadelamemòria | L'escola Rocafonda Maria Majó. 23 Propostes atípiques| "Busca el silenci en el dia a dia". Eulàlia Puigderajols. 23 Teatre | Pastorets: ara la música. Joan Salicrú 24 Solidaritat | Compartir el Nadal. Maria Coll. 25 Cinema | 'Coffe and Cigarettes!'. J. Vives 25 Exposicions | 'El Museu del Pessebre'. Enric Benavent. 'Detalls'. L'Apunt d'Albert Dresaire. 26 Llibres | 'Una tradició viva'. Josep Maria Solà. 26 Música | 'Música antiga'. Redacció. 26 Webs | 'La web de Mas Blanc'. Ramon Bassas. 28 Sabies que... | El silenci abans el regulaven les campanes? Nicolau Guanyabens. 28 Petites coses per canviar el món | No consumir més del compte. Ramon Salicrú. 29 Hi havia una vegada... | Tot parlant amb en Miquel. Marina G. Bufí. 30 Una carta des de... | La Paz (Bolívia). Pep Serra. 32 momentVALORS | Óscar Sáez: "La màgia dels Pastorets és que són una gran família". PER ACABAR...
EDITORIAL
a nostra societat està malalta de sorolls. Tothom es queixa i rondina del brogit que hi ha a les nostres ciutats. Fins i tot hem inventat un aparell per registrar els índex de sorolls dels diferents ambients. Segurament la majoria de sorolls són evitables, però ens hem acostumat a uns nivells de soroll tan elevats que hem oblidat la importància del silenci. Només així s’entén que ens deixem envair per la televisió, la ràdio, la publicitat i tota mena de propaganda que contínuament adrecen a les nostres oïdes. Paraules i imatges que ens arriben amb una característica comuna: se’t comunica alguna cosa, però tu no pots comunicar-te.
El silenci: un bé poc apreciat? L
VALORS A L'ALÇA VALORS A LA BAIXA La solidaritat: La 18(Ell’Àfricaprojectesd’ajuda60.000SolidariaCaravanaportaquilosa40dePeriódico,novembre) 4 valors L'ACUDIT. Àlex Valls La laUnsocial:cohesió30%depoblació viu en d'exclusiórisc social (La Vanguardia, 18 novembre)de per començar
Poc a poc ens anem tornant sords i reduïm d’una manera considerable la nostra capacitat d’escoltar. I aquesta sordesa es manifesta en la comunicació. Així, la majoria de persones, quan parlen criden. I el crit no és precisament el millor dels diàlegs. Ens hem conformat amb la simple acumulació de dades, com si aquesta fos la clau per viure i prendre les decisions més encertades. Per actuar correctament només necessitem tenir totes les dades però sense saber-ho esdevenim persones superficials i frívoles, perquè la comprensió i la reflexió, demanen assossec, temps i sobretot silenci. El pensament necessita un marc adequat perquè pugui brollar: un temps de silenci. Tenir temps per al silenci significa temps per a pensar, per trobar-se a si mateix, per sentir els altres i per ser permeables al món. Segurament l’atabalament amb què vivim, el consumisme desmesurat en què ens hem instal·lat són un signe extern de la poca formació que tenim per viure i escoltar el silenci. No oblidem que el silenci és la matriu on es gesta la cultura i creix la llibertat de les persones perquè madurin les seves opinions i les seves preguntes. És l’àmbit on reposem les opcions i les valorem de manera adequada. I sobretot és el lloc adequat perquè sorgeixi “la paraula”. Aquella que fa que les nostres converses no siguin un anar repetint allò que escoltem, sinó un diàleg fecund i ple de continguts. Aquella que fa que la nostra vida s’ompli de sentit perquè sigui més humana.
Joan Surroca és membre de Justícia i Pau
Podem influir, és clar, una mica en la política econòmica, però en el que sí som lliures és en la manera d’administrar les nostres pròpies vides. Hem de fer autocrítica i organitzar-nos de manera una mica diferent. A vegades aquestes miques són interessantíssimes, perquè ens ajuden a progressar vers l’objectiu proposat. Hauríem d’introduir la paraula sobrietat en el nostre vocabulari. M’agrada especialment aquesta paraula; la trobo a mida humana. Parlem sovint d’austeritat, però és una paraula que implica rigidesa i actuacions estrictes. Veig inconvenient en malbaratar, però també en no saber o no voler paladejar la vida, els seus plaers inclosos. Allò que és nefast no és pas consumir sinó la perversió del consumir, el consumisme.
valors
Nadal consumista o sobri?
Alguns reflexionem sobre com podríem evitar l’ambient voraginós, però senzillament som arrossegats per un corrent impetuós que no dóna gaire marge de joc. Els pares que volen educar bé es troben amb el dilema de com fer-ho sense fer sentir els fills malament. Com donar una explicació a uns fills que relacionen els regals dels reis amb la bondat que han realitzat?
Joan Surroca i Sens per començar5
Una societat educada en la sobrietat facilitarà gaudir plenament de la vida i també del progrés, que no és pas dolent. La sobrietat posarà remei al malbaratament dels recursos naturals que fa perillar la nostra supervivència com a espècie. La sobrietat permet viure en aquest món de tanta disbauxa sense sentir-s’hi un estrany. No, no cal ser un anacoreta per plantar cara a tanta desmesura. És suficient un tipus de vida que, si es generalitza, serà sostenible, serà, fins i tot, desitjable. És l’eterna pregunta: què passarà quan tots els xinesos tinguin cotxe? La sobrietat, a més, mai és escandalosa davant dels més petits i febles de la societat. La sobrietat és gairebé un estil, una filosofia de vida, que poc a poc, n’estic convençut, anirà tenint més partidaris. El gran salt es farà quan es generalitzi el que algunes minories actuals ja han descobert: val més gaudir un xic més, encara que sigui guanyant una mica menys. Quan siguin suficients aquells que es neguin a seguir el ritme de vida actual, la societat es veurà obligada a organitzar-se diferent i haurem arribat a una nova època històrica amb conseqüències molt més beneficioses que cap altra revolució humana. Serà una revolució pacífica, perquè els sobris són pacífics i pacificadors. DEL MES arlar de Nadal i consumisme és recurrent i no pas per parlar-ne molt s’arregli gaire res. Observo amb perplexitat, per exemple, que cada s'engalanen els carrers i places amb les clàssiques llums festives nadalenques una mica més aviat. Enguany, a darrers d’octubre Barcelona tenia les llums de Nadal i hom passejava amb màniga curta. El fet de posar llums més aviat ens estimula a avançar l’època de les compres desenfrenades i compulsives, sembla. Nadal ja va associat a un moment de compra forassenyat, com el carnaval equival a “tot s’hi val”. Arreglar aquest despropòsit no és pas gens fàcil, perquè hi ha una clamorosa unanimitat en gastar, en consumir més i més. Els del nord ens comportem amb golafreria i els del sud ens volen imitar així que poden; els de l’est han superat fins i tot els de l’oest així que han tingut llibertat i possibilitats d’entrar a la roda del consumisme.
P L'ARTICLE
Aquells i aquelles que desitgem que les coses no vagin com van mai hem de dir que no hi ha res a fer. El món s’ha trobat amb circumstàncies ben difícils i gràcies a la tossuderia d’uns pocs, s’han mogut muntanyes. Penso que una manera sensata d’actuar és saber on volem arribar i iniciar un procés progressiu d’apropament a l’ideal. Si no fem mai un pas real per apropar-nos a la meta, mai hi arribarem i la paràlisi ens portarà al desànim. A mi m’agradaria viure en un món on tot estigués més ben repartit i sense els abusos dels béns de la terra. Una vida més per viure-la i gaudir-la que no pas centrada en aquest pretès progrés que comporta no parar de consumir, sense distingir entre allò necessari i allò superflu.
vidaplaerslavolernoperòeninconvenientVeigmalbaratar,tambéensaberonopaladejarvida,elsdelainclosos
Imma Martínez és mestra6 valors
Matrimoni entre persones persones el dret a dir-se matrimoni i a formar una família, perquè són del mateix sexe, és negar-nos a nosaltres mateixos el nostre dret a obrir nous horitzons a l’evolució de la humanitat, és fer de la por del que nosaltres no entenem motiu per excloure els altres.
Imma Martínez
El fet informatiu ha de ser el mateix, però el ciutadà l’ha de poder veure des de diferents òptiques, des de diversos prismes; moltes vegades per reafirmar els seus propis convenciments o escales de valors davant la vida, d’altres per comprovar que no tot és sempre com un pensa. Però, per a la societat, l’objectiu principal d’aquesta pluralitat en la manera de presentar un mateix fet no ha de ser l’acontentament dels consumidors de cada mitjà de comunicació. L’interès col·lectiu de la diversitat radica en la capacitat del conjunt del sistema de comunicació d’una societat per contrastar i ponderar les informacions i opinions. L’exemple potser més clar i recent d’això el trobem en el que va passar, informativament parlant, entre l’11 i el 14 de març. Segurament cap mitjà va mentir, simplement va mostrar els fets d’una determinada manera, incidint en uns actors o en uns altres. Però els consumidors van ponderar les informacions tenint en
Diego Belmonte Diego Belmonte és llicenciat en Ciències de la Informació
Estimar-se, respectar-se, en la joia i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia. Ser pares o mares responsables, que estimin i eduquin els fills en l’amor, el respecte i la tolerància, perquè quan esdevinguin persones adultes sapiguen formar un món millor, sense discriminacions de cap classe. Això és el matrimoni, en la meva opinió. No penso que sigui la unió entre sexes.
Quants mitjans ens calen?
Aleshores vaig adonar-me com el sopar servia per educar la intel·ligència emocional dels nostres fills. Perquè… qui m’assegura que aquesta ràbia incipient, aquesta necessitat de guerra, no hauria portat el nostre fill a una discussió violenta amb l’atre noi si no l’hagués compartit amb nosaltres? Certament, la pau es comença a forjar a casa, en cadascú de nosaltres. Si aprenem a canalitzar les inquietuds i els anhels, els odis i les follies, començarem a viure en pau. compte d’on venia cadascuna d’elles i, finalment, la col·lectivitat es va fer una idea determinada de la realitat. Els ciutadans van decidir com actuar davant les urnes a partir d’aquesta idea de la realitat, formada d’una manera lliure a partir de les opinions (algunes considerades intoxicacions) que es van produir durant aquell període de temps.Així, podem entendre que una pluralitat de mitjans ha de ser en si mateixa beneficiosa per a qualsevol societat de qualsevol àmbit territorial, ja sigui local, nacional, estatal o de caire global. Una altra qüestió serà establir la capacitat econòmica que té cada àmbit comunicatiu per mantenir dos, tres o vint mitjans de comunicació. Les noves tecnologies i la reducció de costos de producció que representen han de permetre a mig termini el desenvolupament de més mitjans en cada àmbit territorial, especialment si es té en compte la nova revolució que representa l’arribada de l’última generació de telefonia mòbil. En qualsevol cas, no hem d’oblidar que la diversitat de mitjans de comunicació serà sempre positiva per a la col·lectivitat.
És la unió entre persones, que s’estimen, que tenen valors en comú i que volen compartir una vida junts. Negar a unes per començar
Mentre ens explicava l’afer el seu cos tremolava, tenia les galtes vermelles i els ulls brillants. Ho estava passant malament; experimentava un sentiment de ràbia i impotència que produeix una injustícia. Treia foc pels queixals, però ho verbalitzava! Quan transmetia l’anàlisi dels fets, un sentiment de venjança, que es traduïa en violència, sortia de les seves paraules, al mateix temps que la seva condició d’infant demanava amb la mirada que el Parlant-nerecolzéssim.sopantva anar bé. Calia donar-li la raó i acollir-lo tal i com ens manifestava indirectament? No ho vam fer, però sí li vam aportar altres punts de vista. Ell no ens escoltava gaire, però s’anava tranquil·litzant i, malgrat mantenir el seu criteri dels fets, se li esmunyia la necessitat de resoldre el conflicte a bufetades.
Montserrat Guardiola deL'horasopar
Montserrat Guardiola és mestressa de casa
A casa som quatre i aprofitem l’hora de sopar per explicar allò que ens ha passat durant el dia. De forma senzilla, però de manera oberta i tranquil·la. I això és fantàstic! Perquè diverses vegades, sobretot amb els fills, m’he adonat com n’és d’important mantenir aquests espais de diàleg. Un dia, el fill gran, de dotze anys, tornava d’un entrenament de futbol neguitós. Protestava pel sopar que hi havia a taula tot revindicant àpats a l’americana. I de seguida va canalitzar el seu malestar etzibant-nos un comentari ple de ràbia envers un company de l’equip.
Un dels elements fonamentals per tal que es pugui desenvolupar una opinió pública lliure en qualsevol societat és l’existència de mitjans de comunicació plurals, que ofereixin als membres de la comunitat diferents formes de veure un mateix esdeveniment.
Però qui ha sortit escaldat una vegada, potser no reincidirà; en tot cas sempre s’haurà d’encarar amb els seus electors. Un exemple ben clar: l’11-M. En canvi, els treballadors del sector públic, els funcionaris, només han de retre comptes al seus superiors. També als ciutadans, als quals han de servir, però aquests queden molt lluny. Amb l’excepció dels que són honestos, que n’hi ha a grapats, alguns –sobretot els que tenen algun càrrec– tenen la temptació d’acostar-se al poder, als que manen. Així a la Generalitat, ara que a Catalunya s’ha viscut un canvi polític, hem vist –i jo també ho he vist de prop, perquè sóc funcionari autonòmic– com n’hi ha hagut que canviaven de camisa. Així molts que havien prosperat amb CiU, acostant-s’hi o fins i tot afiliants'hi, ara se n’han allunyat. I s’han aproximat als partits que ara manen, però fan córrer que ho són de tota la vida. per començar Un grup de cristians de Justícia i Pau va participar dissabte dia 6 a la pregària del Ramadà de la mesquita de Rocafonda, tal com ja va fer l'any passat. Després de l'acte es va anunciar que els musulmans d'aquest temple han accedit a participar en una trobada interreligiosa al voltant del dia de la Pau, l'1 de gener. Seria la primera vegada que un grup islàmic participa en una activitat d’aquest tipus a la ciutat. S.R./CAPGRÒS
El polític anglès Winston Churchill deia que la democràcia era el menys dolent dels sistemes polítics. Crec que era ell que ho afirmava. Volia dir que la democràcia té imperfeccions i que pot tenir defectes, desviacions i perversions. Ben cert. Ara bé, els altres sistemes són molt pitjors: dictadures, totalitarismes, cabdillismes, règims semi-feudals.Delspolítics no diré que són els pitjors dels mortals, com molts opinen (sobretot els que n’estan allunyats), però moltes vegades tenen, al meu criteri, menys defectes que els integrants d’altres col·lectius. Parlo dels polítics en democràcia; perquè sempre estan davant del públic i han de retre comptes sovint; si més no, a les properes eleccions, que sempre són aviat. Tots hem vist, però, canvis de criteri en molts polítics, alguns que han fet allò que van dir que no farien i altres que han mentit.
Ens arriben dades esfereïdores de pobresa a nivell mundial i també a prop de casa nostra que haurien de remoure les nostres consciències i les nostres butxaques. Tenim molt a fer si volem ésser solidaris: els centres d’acollida d’immigrants, Càritas directament o per mitjà de les parròquies i ONGs que ens mereixen confiança. Però certament que si ajudem els col·lectius desfavorits estarem treballant per la justícia i per la pau.Siescoltem des del silenci sentirem la resposta a moltes preguntes.
Aquests dies els nostres carrers aniran plens a vessar de paraules de PAU. Els llumets, musiquetes i frases estereotipades ens ho recordaran. També en el si de les famílies i en la relació col·loquial amb els amics ens desitjarem pau i felicitat. Serà un desig que brollarà de la sinceritat? O serà com un vernís superficial per emmascarar un cop l’any les nostres incoherències? La televisió, els diaris... ens parlen de guerra cada dia i ja no reaccionem davant les imatges esgarrifoses que arriben als nostres ulls: ens hem tornat mesells. Ara mateix les tropes nord-americanes han fet un genocidi arrasant pràcticament la ciutat iraquiana de Fal·luja com a resposta expeditiva per posar fi a una guerra civil entre tropes governamentals i milicians insurgents. I de l’odi sagnant entre israelians i palestins, què en direm? I d’Afganistan, Rwanda, Costa d’Ivori... quinaEnmigpena!d’aquesta greu tragèdia,
7 valors
Valors políticai Josep Puig i Pla Josep Puig i Pla és escriptor nosaltres celebrarem el Nadal i tindrem un record nostàlgic per a tots ells i poca cosa més, perquè és molt diferent posar el nas en els afers del pròxim que posar el cor en els seus problemes.
fotonotícia
Antoni Tot esperant la pau
Codina
Antoni Codina és empresari i membre de Justícia i Pau
EL CATALÀ I EL VALENCIÀ A EUROPA. No cal discutir que el català i el valencià no són sinó dues variants de la mateixa llengua, anomenada català, com són el mateix idioma el que es parla a Bogotà i a Valladolid. O sigui, que si el problema és l’etiqueta, doncs canviem-la, que això és el de menys.
L’AUGMENT DELSACCIDENTS DE TRANSIT. Està molt bé que s’endureixin les normes perquè la cosa està que bufa, però si això no va acompanyat de molta i molta informació preventiva, els resultats poden ser contraproduents. Els joves han de ser consultats i escoltats, com a causants i també víctimes de les patacades: s’ha de treballar conjuntament amb ells per trobar solucions reals al tema. És una feina a llarg termini, però val la pena.
LA MOSTRA DE CINEMA DE MATARÓ. No estic d’acord que no hi hagi hagut públic; segons tinc entès, en aquest aspecte aquesta edició ha estat millor que la d’anys anteriors. En qualsevol cas, davant de l’abús de les distribuïdores, que programen el mateix a tot arreu i a les mateixes dates, i gairebé sempre són pel·lícules de tipus comercial, em sembla magnífic veure cinema alternatiu, sigui aquesta mostra o sigui la programació de cada dijous al Monumental. amb recel tot el col·lectiu musulmà. Ens hauria de preocupar la facilitat amb què no acceptem la pressumpció d’innocència per un àrab pel fet de ser àrab. Si es demostrés que ha comès un delicte, evidentment se l’hauria de jutjar i condemnar i aplicar la pena corresponent, però mentrestant ell i el col·lectiu musulmà, que busca feina, pau i vida digna entre nosaltres, no ha de ser víctima de prejudicis inculpatoris que per ara ningú ha demostrat.
Pares i fills, relació difícil Joan Manuel Prieto Fa temps vaig llegir un conte que reflecteix la generositat de tres germans, que estaven tan preocupats per la manera de mantenir la mare, que fins i tot estigueren disposats a sacrificar la vida d’un d’ells. “Diuen que, el 1604, hi havia al Japó tres germans que, no trobant la manera de mantenir la seva mare, es pensaren una estratagema. Un d’ells seria lliura’t a la justícia pels altres dos germans, acusant-lo de lladre. Així obtindrien la recompensa promesa per l’emperador i podrien socórrer la seva mare, que tenia moltes necessitats. I així ho feren. L’acusat fou conduït a la presó i condemnat a mort. Però els carcellers, veient com s’abraçaven els tres germans en acomiadar-se, cridaren el jutge i li explicaren el que havien vist. Llavors el jutge ordenà vigilar els dos joves. Quan aquests arribaren a casa i explicaren a la mare el que havia passat, aquesta s’enfadà molt i declarà que preferia morir ella mateixa que no permetre que el seu fill morís per la seva culpa. “Retorneu els diners i torneume el fill”, suplicà. El jutge feu conèixer a l’emperador el que havia passat i aquest, concedí una pensió als tres germans. Així Déu recompensà l’amor vers la mare”.
Fa pocs dies uns vint-i-cinc cristians vàrem unir-nos als musulmans de la mesquita de Rocafonda de Mataró en les pregàries del Ramadà. Tots els parlaments que vam fer eren missatges i desitjos de pau, harmonia i concòrdia. El Déu totpoderós no fa distincions entre pobles, races i colors. Al cap de pocs dies, salta la notícia que el jutge Garzón ha empresonat l’eximam de la mesquita de Cerdanyola com a pressumpte terrorista. La gent s’ha alarmat i ha mirat
8 valors LLEGINT EL DIARI AMB...
contraVALORS. Xavier Manté | Musulmans
El quart manament ens diu: “Honra el teu pare amb tot el cor i no t’oblidis dels dolors que la mare ha patit per tu. Recordat que has nascut gràcies a ells: com els ho pagaràs, el que han fet per tu?". Els pares, quasi bé tots, donen generosament tot el que tenen pels seus fills. Assumeixen moltes obligacions i compleixen amb elles. Ara bé, els fills també tenen obligacions envers ells, i això no es pot pas oblidar. Durant tota la infantesa, l’obligació és triple: d’amor, de reverència i d’obediència. Tota la vida del nen gira entorn dels seus pares.Al’adolescència, l’obediència és més molesta. L’adolescent comença a desenganxar-se de la família i a buscar el propi camí. Quan arribem a ser adults i ja no estem sota l’autoritat paterna, l’obligació d’obediència s’acaba, però el deure d’amor i de respecte envers els pares hauria de durar tota la vida. En aquests moment, els pares estan obligats a deixar volar els fills, que cada un faci amb la seva vida el que cregui més convenient, han de donar llibertat al fill per desenvolupar-se com a adult. Els pares, per amor als fills, han fet molts sacrificis i és obligació nostra, dels fills, honorar-los. Honorar implica moltes coses: com ser agraïts, ser afectuosos, repectarlos i tenir-ne cura tota la vida, especialment quan estan malalts, són vells i necessiten més atencions.A vegades els fills tenim la temptació de pensar només en els nostres drets dins la família (diners, roba, menjar,…) però ens oblidem de les bligacions. Als pares no n’hi ha prou en estimar-los. Cal ser agraïts i també manifestar-ho amb freqüència, sobre tot quan la seva vida es va deteriorant.
per començar
Cristina Navarro, directora Aula de Teatre del PMC
Joan Manuel Prieto és rector de Santa Maria de Caldes d’Estrac
SERGIO RUIZ/CAPGRÒS
Tolle, Eckhart; El silencio habla. Ed. Gaia. Torralba, Francesc; El silencio:un reto educativo. Promoción Popular Cristiana. Montagut, Maria Cinta; Teoria del silencio. Ed.Los libros de la frontera. VVAA. Turismo del silencio. Ed. Salvat Editores. Urpi, Montse; Aprender Comunicación no verbal: la elocuencia del silencio. Ediciones Piados Iberica S.A. Presentació del Fòrum del Silenci del Barri de Gràcia de http://w3.bcn.es/V01/Serveis/SubPresentacioBarcelonaTranscripciódelsoparHoraEuropeadedicat
a la soledat i al silenci organitzat per l'Àmbit d'Investigació i Difusió Maria Corral el mes de juny de 2004. http://www.ua-ambit.org/she164-c.htm
AINA FERNÀNDEZ MONOGRÀFIC 9 valors nostraqueAprofitemminutsAnnadesembrecelebraranPerXxxxxxxttt!cinquenavegada,ungrupdepersonesl'arribadadelNadalel24deenunactealaplaçadeSantadeMataróqueportapertítol'DeudesilenciperescoltarelNadal'.lacitaperreflexionarsobreelroljugaaquestelement,elsilenci,alasocietat.PERSABER-NEMÉS
M
"Potser si baixéssim del tren d'altra velocitat on estem instal·lats les coses podrien canviar"
oltes persones, segurament la majoria, consideren que estar sols i en silenci significa perdre el temps. El psicoanalista i escriptor Valerio Albisetti diu: “en quant a mi, puc dir que faig moltes coses al llarg del dia i aconsegueixo fer-les perquè passo, almenys, tres hores en soledat... no podria viure sense elles”. Podem trobar moltes raons i pretextos per no fer soledat i silenci. Però aquest temps d’estar sols amb nosaltres mateixos és molt important. Sembla una paradoxa parlar avui de soledat i silenci. Vivim en un món que fuig d’aquestes coses. Hi ha una necessitat d’estar constantment informat, d’estar sempre fent coses, de tenir permanentment l’agenda plena. La nostra vida està ancorada en allò urgent i necessari i deixem de banda, sempre per més endavant, allò essencial Són signes d’aquesta por de trobar-nos amb nosaltres mateixos, por d’escoltar la veu interior, por d’enfrontar-nos amb la pròpia veritat. Preferim seguir lliscant per la superfície de l’existència, no anar a fons per no comprometre’ns gaire, no fos cas que després no poguéssim fer marxa enrera.
Ser realistes existencials
En molts moments ens sentim confosos, les incerteses ens envaeixen, els dubtes ens paralitzen, no sabem què ens passa, no acabem de trobar el sentit de l’existència i dia a dia augmenten les depressions. Diuen que en una ocasió Ortega i Gasset començà una conferència amb aquestes paraules: “No sabem què ens passa. I això és precisament el que ens passa”. Avui podríem dir el mateix. Estem estressats, angoixats, exigits, aclaparats, desesperançats... Què em passa? Què ens passa? Per què passa el que passa? Potser si baixéssim del tren d’alta velocitat on estem instal·lats, si deixéssim el vertigen de la vida actual a un costat i aprenguéssim a viure d’una altra manera, les coses podrien canviar. Ja que la soledat i el silenci són com la pantalla de cine on podem projectar i contemplar la nostra vida, relacions, projectes... Vull aturar-me cada dia un temps per veure, des de la soledat i el silenci, què em passa, què passa, cap on m’he de dirigir, orientar la meva vida, les meves accions...
La persona que es capbussa en les aigües profundes de la soledat i el silenci és una persona que contempla la realitat tal com és. No fonamenta la seva vida en idealismes, en fantasmes que no existeixen, sinó en allò realment existent. S’abraça a allò que en veritat existeix. No és el mateix la realitat, allò objectiu, que contemplar idees creades per un mateix o pels altres. Segons què es contempli, així serà la persona que contempla.Tenir una actitud realista existencial, és ser humil, no emmurallar-se en les pròpies idees, i obrir els ulls, l’oïda, tot l’ésser, a la realitat que ens envolta. Saber contemplar la realitat ens ajuda a veure les coses tal com són, és com ordenar-se un interiorment. Es van veient les coses, les situacions, els assumptes, amb més nitidesa i claredat. I aleshores és com també podrem fer quelcom positiu per transformar i millorar aquesta realitat en aquells aspectes que calguin. Quan plou intensament a la muntanya, l’aigua del riu baixa amb tanta força que arrossega terra, troncs, branques, tot allò que troba al seu pas. És una aigua torrentosa, d’un color marronós que no deixa veure què hi ha al fons. Però si fem un dic i deixem que l’aigua embassada es vagi aquietant, de mica en mica tota aquesta matèria orgànica s’anirà sedimentant i tindrem, finalment, una aigua cristal·lina que ens permetrà contemplar el fons. La soledat i el silenci són els dics que possibiliten que les nostres aigües s’asserenin i puguem veure més enllà. Valors que brollen de la soledat i el silenci Humilitat, veritat, autenticitat: la persona contemplativa, la persona que viu espais de soledat i silenci, és una persona autèntica, es mostra tal com és. Teresa d’Àvila deia que la humilitat és “andar en verdad”, és a dir, no creure’s ni més ni menys del que un és. Quan un és capaç de manifestar-se, 10 valors
INTRODUCCIÓ
Lourdes Flavià Soledat i silenci: un estil de vida
i de cop adonar-se que en tu s’està gestant la bellesa.
Creativitat: En aquest àmbit de soledat i silenci, misteriosament, es va despertant en la persona aquest nen que tots portem a dins i que ens permet expressar-nos amb més llibertat, capacitat d’admiració i de sorpresa davant de tot allò que ens envolta. Aquest espai és el marc propici on pot sorgir tot aquest magma interior. A voltes, sense saber ni com, comencen a brollar diverses formes d’expressar la bellesa. És com entrar en la dinàmica de la creació, ordenar el caos intern Lourdes Flavià i Forcada és responsable de la Murtra Santa Maria del Silenci del Desert d’Atacama (Xile)
expressar-se,
Soledat i silenci, un estil de vida I, més que parlar de fer soledat i silenci, podríem dir que es tracta d’optar per un estil de vida. Les grans multinacionals no sols promouen les seves marques, sinó que promouen un estil de vida. Si ancorem la nostra vida en la soledat i el silenci, veurem com ja no ens caldrà omplir de coses el nostre espai existencial. Soledat i silenci que no són fugida o aïllament perquè els altres em destorben. Soledat i silenci com un temps i un espai on puc anar teixint una existència més fraternal, solidària, joiosa i plena de sentit. des de la seva pròpia veritat, se sent un gran alliberament i s’enriqueixen substancialment les relacions, ja que és un relacionar-se des de la veritat i no des de les aparences. Des d’aquest saber què som és com també podem donar més Llibertat:fruit.Els paratges de la soledat i el silenci són, per essència, pàtria de la llibertat. Són un espai de veritable llibertat, on un no està supeditat, ni coaccionat, ni manipulat, ni controlat... per res ni per ningú. La persona que fa soledat i silenci no és tan fàcilment influenciable o manipulable, ja que va desenvolupant una ferma llibertat d’esperit.
Alegria: Es tracta d’una alegria fonda que sorgeix de la constatació de la gratuïtat de l’existència. Existeixo, podent no haver existit! Aquesta evidència, però, no és percebuda per tothom. Molts creuen que haguessin existit de totes maneres, encara que la història hagués estat una altra. En el poema SER, d’Alfred Rubio, es plasma bellament aquesta vivència des de la soledat i el silenci: “Cierro la puerta/Me quedo solo/Me envuelvo de silencio/Cierro los ojos/Y me tumbo en la alfombra/y a poco.../Como olas suaves en la playa/sube a la mente y se hace pensamiento/este existir en medio de la nada/...¡Soy! y antes no existía.../Qué sorpresa en mi ser, de ser. Qué calma...”.
"El silenci és l’únic amic que mai no et trairà". Confuci "Calla ho digues alguna cosa millor que el silenci". Pitàgores
"No tota distància és absència, ni tot silenci és oblit". Mario Sarment "El silenci hauria de ser la qualitat d’aquells a qui els manquen totes les altres". Pierre Blanchar "Només en dues ocasions s’ha de parlar: quan sàpigues allò que has de dir i quan no et poguis excusar. Fora d’aquests dos casos, és millor el silenci que la plàtica". Isòcrates
"L’home supera l’animal amb la paraula, però amb el silenci es supera a si mateix". P. Masson "Si algú us pregunta: “Què és el silenci?” Respongueu: “La primera pedra del temple de la filosofia”. Pitàgores
Solidaritat: L’ésser humà és quelcom obert a. No tenim un interior compacte. Som un pou i quan mirem cap endins, quan fem vida interior, ens trobem que l’aigua que nodreix el nostre pou és la mateixa aigua que nodreix els pous dels altres. Una aigua que procedeix de la mateixa capa subterrània. És com un pont. Cal submergir-se en l’aigua per veure que els pilars que el sostenen estan fortament units. Les persones que tenen vida interior, que fan soledat i silenci, descobreixen aquestes arrels profundes de la solidaritat. Tots units per quelcom que no és visible des de la superfície però sí des de la fondària. La persona que fa soledat i silenci veu en l’altre un germà en l’existència.
Pau: La soledat i el silenci ens ajuden a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb l’entorn, amb la història...
"Més que parlar de fer soledat i silenci, es tracta d'optar per un estil de vida"
"L’home s’endisa a la multitud per ofegar el clam del seu propi silenci". Rabindranath Tagore "El silenci és el soroll més fort". Miles Davis "Els rius profunds corren en silenci, els rierols són sorollosos". Proverbi hindú "Un minut de silenci pot dir més de mil paraules". Anònim "Quan la veu d’un enemic acusa, el silenci d’un amic condemna". Anònim "El silenci és el gran art de la conversa". William Hazlitt "De l’arbre del silenci neix el fruit de la seguretat" Proverbi Arabe
Ens porten a un estat de serenitat, de saber donar a cada cosa la importància que té, ni més ni menys. Ens ajuden a situar tot en el lloc que correspon, a ser més flexibles, a posar-nos en el lloc de l’altre, a entendre, a estar més disposats al diàleg, a escoltar, a ser persones més pacífiques i pacificadores.
frases històriques 11 valors
"El silenci és la meva vida"
valors
"Els empresaris no ens contracten, perquè creuen que no podran parlar amb
nosaltres"Elcol·lectiudesords,totiquemicaenmicaesvantenintencomptelessevesdemandes,continuapassantsovintdesaparcebuteneldiaadiadelanostrasocietat.Perells,elsilenciésunaobligació;elseuestadinatural.
Fa pocs dies, he patit una odissea per comprar un cotxe”.
Per la integració i la comprensió dels sords a la nostra societat encara queda molta feina per fer. “Els que hi senten no ens comprenen perquè encara hem de superar barreres en la comunicació; no podem explicar o intercanviar les nostres vivències perquè utilitzem codis de comunicació diferents, uns els signes i els altres la llengua oral”. En un moment en què la societat demana la reducció dels sorolls i potencia els espais de silenci, cal tenir en compte algunes de les demandes dels sords, com per exemple, augmentar la subtitulació en els mitjans de comunicació audiovisuals, intèrprets en els actes públics d’interès general o contractar persones amb coneixement del sistema de signes en institucions públiques de serveis primaris, com a les escoles, jutjats o hospitals, entre moltes altres. M.COLL
especialitzada per a sords a Lleó, on va adquirir un nivell bàsic de llengua oral castellana, però quan va acabar la Primària, l’any 1976, va haver de traslladar-se a Barcelona a buscar feina.
“El silenci està en mi mateix, en la meva vida quotidiana, m’acompanya des que em llevo fins que m’adormo, està present en totes les activitats que realitzo durant el dia”. Així descriu el silenci Juan Manuel Quiroga, espòs i pare de dos fills, que a l’edat d’un any va perdre el sentit auditiu a causa d’una malaltia i des de llavors viu immers, com tots els sords, en un món de silenci complet. En Juan Manuel no ha hagut d’acostumar-se al silenci: “El silenci és la meva vida, visc en el silenci”, afirma. Malgrat que ell no pot sentir-ho, creu que a la societat actual el soroll guanya la batalla al silenci. “Mataró és una ciutat tranquil·la, però a Barcelona hi ha zones molt concorregudes en les quals percebo que les persones viuen amb una altra dinàmica”, explica.
La vida d’un sord és complicada i plena d’entrebancs. La comunicació amb la resta de ciutadans queda estroncada i això dificulta coses com trobar feina. “Els empresaris ens posen moltes excuses per contractar-nos, perquè creuen que no podran parlar amb nosaltres”, explica en Juan Manuel, especialista en fundició d’alumini però ara a l’atur. Altres exemples: “Quan anem a comprar tenim moltes dificultats per entendre'ns amb els dependents.
VALORS
A més, el bilingüisme que regna a la nostra societat, representa una dificultat per al col·lectiu de sords. “Les persones sense sentit auditiu tenim dificultats per entendre mínimament una sola llengua, la qual generalment acostuma a ser la castellana”, explica el president del del Centre de Sords del Maresme a Mataró. En el seu cas, nascut a Madrid fa 47 anys, va ser educat en una escola Juan Manuel Quiroga. President del Centre de Sords del Maresme a Mataró. 12
13 valors
"Amb el silenci ens cau el mite l'omnipotènciade de l'èsser humà"
La Carmen és psicoanalista i aplica psicoteràpies dinàmiques, per tant, es pot trobar en situacions on, simplificant-ho molt, regni un silenci mortífer o un silenci elaboratiu. “En la meva feina, la paraula és la via i el mitjà per a superar els problemes, angoixes i traumes de la gent. Superada la fase del “no sé què dir", comença el tractament". Dels dos silencis, el mortífer és el més dolent, es produeix quan el pacient es tanca i es bloqueja.
Assegut còmodament a la butaca de la consulta de la Carme Ferrer, miro d’entendre tot el que pot arribar a significar el silenci en el camp de la psicoanàlisi. “Quan algú fa l’esforç de venir a veure’m, aquesta persona té un o bastants problemes”, comença dient Ferrer. “Venir fins aquí no és fàcil” assegura. “En la meva feina, poden haver-hi diverses classes de silencis” segueix explicant. Ens enumera els principals: el silenci de les primeres sessions on el pacient ha d’anar agafant confiança, els silencis en què el pacient està bloquejat físicament o psíquica, els silencis mortuoris o els silencis elaboratius. Carmen Ferrer aplica psicoteràpies dinàmiques: "es tracta de trobar la causa que provoca un determinat símptoma”. Conseqüentment, “el valor d’un silenci en una teràpia dinàmica serà diferent del valor d’un silenci en una altra tipus de teràpia”, basada en la veu del psicòleg que “guia el pacient”, m'explica.
XAVIER NOYA
"Hi ha silencis terapèutics"
Per contra, si el tractament “va com ha d’anar”, després d’haver verbalitzat tot el que tenia dintre, el pacient “comença a fer associacions d’idees, de sensacions, amb vivències pròpies”. Aquestes associacions d’idees el pacient les fa en silenci, aquest s'anomena elaboratiu. "Els deixo uns minuts de silenci terapèutic perquè el pacient vagi relacionant mentalment un seguit de coses per acabar-les verbalitzant”, explica. Quan hi ha un silenci a la consulta, els professionals també s'engoixen perquè alguna vegada no saben a quin dels dos silencis s’enfronten. “És difícil avaluar els silencis” conclou, perquè sempre hi ha el risc de confondre un silenci terapèutic amb un de “ressessiu”. El treball és doble, d’una banda, han de suportar el silenci del pacient i de la situació, i de l’altra, han de fer-lo parlar. A nivell personal, Carmen Ferrer opina que el silenci “és una fugida, perquè evita pensar i, això, en la nostra societat, fa mal”. També afirma que el fet de pensar comporta que la gent es plantegi o es qüestioni certes coses mentre que “la nostra societat intenta anar per vies diferents”. La manca de soroll sembla fer-nos “mal a les orelles” a voltes, però per a la nostra psicoanalista, no és mal a les orelles: “En veritat, el silenci absolut no ens produeix mal físic, sinó psíquic perquè ens cau el mite de l’omnipotència de l’ésser humà”. I si tingués raó...
Carmen Ferrer. Pscioanalista. X.NOYA
En la consulta d'un psicoanalista, malgrat la teràpia consisteix en expressar les nostres emocions i preocupacions, sovint hi ha silencis. En trobem de dos tipus: el pacient es bloqueja i calla o utilitza el silenci per cercar serenor interior.
En els espais de quietud, les "Siervas" de Maria hi evoquen la pregària. “Sense silenci no podem parlar amb Déu; seria difícil trobar sentiments de confessió amb el Pare”, manifesta sor Teresa. Malgrat creu que la calma és l’àmbit més idoni per a la pregària, no dubta en confessar-se: “Sort que Déu el trobem arreu, perquè de vegades en el silenci és quan som més propensos a desconcentrar-nos”. Sigui per pregar o senzillment reflexionar, aquesta religiosa d’origen navarrès recomana a tothom practicar cada dia uns minuts de silenci personal: “Aquest estat ens ajuda a formar-nos com a persones madures”, comenta. “No cal anar a llocs especials, només trobar petits espais quotidians de reflexió. Per exemple, si som creients, podem recórrer a l’Evangeli, i en el cas que no ho siguem, en aquest espai podem donar vida al dia”. Sor Teresa té una opinió formada sobre el silenci a la societat: “El nostre món és ple de sorolls, superficial; hi manquen espais de silenci, malgrat hi ha gent que manifesta tenir gran ansietat per trobar-ne”. Per a ella, són evidències d’aquesta teoria imatges que veiem pel carrer. “El fet que moltes persones vagin caminant tot escoltant música demostra que el silenci ens fa por, perquè amb aquesta manera de fer no intentem tenir ocupada la ment, sinó evitar el silenci". MARIA COLL
"El silenci ajuda a formar-nos"
"El silenci no és l'absència de sorolls, és l'escolta de Déu, del món, de la natura..."
M.COLL Quan una persona reposa al llit malalta esperant la mort, sovint perd el do de la parla.
Les "Siervas" de Maria focalitzen la seva vocació en una actuació específica: fan vetlles nocturnes de malalts. Despertes al costat del convalescent, el vigilen durant la nit, quan a les cases hi regna un silenci absolut.“El silenci, més que l’absència de sorolls o paraules, és l’escolta de Déu, del món, de la natura, del malalt... de tot allò que ens envolta; el silenci és escolta i s’activa a través d’aquesta”, opina. I ho exemplifica: “Quan estem al costat d’un malalt la nostra funció és escoltar el silenci, sobretot analitzar-lo, perquè mitjançant el silenci una persona ens pot comunicar allò que no diu però sent, com són els sentiments d’angoixa, solitud o dolor". A més, considera que tot tipus de silenci cal afrontar-lo amb respecte: “No hi ha malalties, hi ha malalts, per tant, hem de respectar el silenci de cadascun d’ells, per exemple, hi ha persones que es declaren creients i d’altres que no expressen la seva fe”.
14 valors
Qualsevol tarda al convent de les "Siervas" de Maria de Mataró hi ha silenci. “Nosaltres respectem molt el silenci, sobretot en els moments de pregària i després de dinar, perquè és quan les germanes dormen”, explica amb veu baixa sor Teresa Berlengui.
En aquests moments, les "Siervas" de interpretenmalalts,vetllaespecialistesMaria,enlanocturnadeescoltenielsilenci.
Teresa Berlengui. Superiora del convent de les "Siervas" de Maria de Mataró.
"El silenci és una manera d'expressar un rebuig a la guerra sense violència sonora"
15 valors LAURA ARIAS
Jesús Nieto. Membre de la plataforma contra la guerra de l'Iraq. Callar no sempre implica una absència d’expressió dels ideals. Fer silenci és també una forma de manifestar-se davant de certes injustícies. Jesús Nieto, representant de la Federació d’Associacions de Veïns de Mataró (FAVM) dins la plataforma mataronina contra la guerra de l'Iraq, ha promogut i participat en diverses manifestacions silencioses: “El silenci és una forma com moltes altres, de dir alguna cosa, en aquest cas, d’expressar un rebuig a la guerra d’una manera pacífica, sense violència sonora”. Nieto diu que quan està manifestant-se silenciosament amb altres persones es crea un vincle de solidaritat amb les víctimes. “En aquell moment em sento encara més solidari amb els que pateixen. Això és el que fa que tant jo com l’altra gent, seguim treballant, tant en silenci com per mitjà d’explicacions, per arribar a assolir una cultura de la Pau”.
"Amb el silenci et sents solidari"
Als participants d'aquestes manifestacions sempre els queda el dubte de la utilitat de la seva acció: “És difícil aturar la guerra amb el silenci, però sí que fa reflexionar. Probablement no farà que s’aturi l’enfrontament bèl·lic, però evidencia encara més la irracionalitat de la guerra. La manifestació no violenta sempre serveix i té més possibilitats de convèncer que no pas una actitud més agressiva”, apunta. I afegeix que, tenint en compte que estem en un moment en el qual el missatge que s’emet a través de les accions és important, és molt més potent l’impacte dels ciutadans fent un acte pacífic de reflexió en silenci que no pas manifestant-se a crits en contra del que creuen injust. Malgrat tot,Nieto -i tota la plataforma en contra de la guerradefensa el diàleg i considera que és la única solució als enfrontaments violents: "L’alternativa a la guerra només passa per la paraula i el respecte mutu", assegura. D’aquí que qualsevol conflicte armat amb violència té un vencedor, però aquest no convenç als que perden. “Hi ha una frase que ho il·lustra perfectament. Diu: 'Venceréis pero no convenceréis', en el sentit que no és amb la força de les paraules sinó amb la força de les idees que es convenç l’altre. Per això són necessàries les manifestacions silencioses”. Aquest tipus de manifestacions van començar durant la guerra de Bòsnia. Al començament, es tractava d’una agrupació de ciutadans que es reunien i es concentraven exclusivament per a escoltar música, especialment l’Addaggio d’Albinoni, durant cinc minuts. “Aquella era una manera de mostrar la nostra solidaritat amb el poble bosnià, com també vam fer amb la Guerra del Golf, i hem fet, recentment, amb les víctimes del poble iraquià”. LAURA ARIAS Sovint associem les manifestacions de persones a una gran acumulació de decibels. Però això no sempre és així. A vegades les ciutadanesconcentracionsfanservir el silenci com una arma per lluitar per la pau.
16 valors On és silenci?el Fotografies: Xavier Noya/Laia Alonso/Valors
apunt poètic Anotem silencis valuosos: El silenci de les peixeres. El silenci del tennis abans del match ball. El silenci de les plantes al germinar. El silenci de la foguera extingida. El silenci culpable quan el vidre s’ha trencat. El silenci dels boscos nevats. El silenci del gat amagat davant del pardal. El silenci dels pobles abans del bombardeig. El silenci d’un país en guerra. El silenci de la foscor. El silenci del fantasma. El silenci dels arbres quiets. El silenci dels boscos. El silenci de la mort. El silenci d’un animal sense vida. El silenci de les flors quan floreixen. El silenci dels camps llaurats. El silenci de la cova. El silenci de la soletat. El silenci de l’espai. El silenci després d’on xoc. El silenci dels cotxes aturats dins del garatge. El silenci de les fulles quan cauen dels arbres. El silenci de la nit. El silenci de l’amor. El silenci d’un infant dormint. El silenci de les desgràcies arreu del món. El silenci de la vergonya. El silenci de la llum. El silenci del vent tranquil. El silenci dels nens i nenes quan treballen. El silenci d’un poble abandonat. El silenci de... Deixem el paper en silenci. Ens regalem cinc minuts de silenci i aprenem el silenci que ens envolta.
CLASSE ACTORS i ACTRIUS ( a partir d’un article d’en Joan Barril)
El plaer d'escoltar
17 valors
Joan Carles Gonzàlez Pujalte. Poeta i mestre. Els artistes són grans usuaris del silenci. Abans d'exhibir les seves cançons, pintures o poemes, necessiten el silenci per trobar la font de la inspiració. Si més no, això és el que s'ha dit sempre.
“Escrivint, em conec més a mi mateix alhora que conec més els altres i puc reflexionar sobre tot allò que ens envolta”, comenta Gonzàlez. “Avui en dia, la majoria dels poetes ja no es creen un personatge per a poder-se moure entre la societat” destaca aquest poeta. “Sóc una persona amb unes determinades inquietuds i senzillament vull viure feliç”. Des d’aquesta posició, Joan Carles Gonzàlez Pujalte intenta veure el “sentit poètic” a les petites coses més quotidianes. I com a poeta, coneixedor d’aquest món, Gonzàlez pot dir amb rotunditat que “el silenci està mitificat”, sobretot referint-se al silenci associat a la creació literària. “Hi ha poetes que exalten el silenci per crear, mentre que en realitat poden estar escrivint en un bar sorollós", comenta.
Joan Carles Gonzàlez afirma que la societat té “horror bacui al silenci i no reconèixer-ho sembla negar una part de l’espiritualitat de la gent”. Per això, el poeta conclou que el silenci més absolut és “gairebé impossible” en una ciutat com Mataró: "Per exemple, quan estic polint els poemes a l'escriptori, sempre hi ha el soroll d’un veí que em pot fer modifica-los”. No és estrany doncs que en la seva poesia aparegui el degoteig d’una canonada, per exemple.En aquest sentit, el silenci és un element amb el qual el poeta pot jugar: “El silenci és un element, una tècnica narrativa que té el poeta” per a poder fer pair una idea o reflexió al lector. X. NOYA
En aquest sentit, afirma que alguna vegada, “el silenci s’agraeix”, de la mateixa manera en què hi ha moments en els quals el silenci pot arribar a neguitejar. “Fa poc, uns veïns feien obres i necessitava sortir de casa, mentre el silenci de mitja tarda de diumenge pot atabalar” diu Gonzàlez Pujalte. Des d'un punt de vista poètic comenta que el silenci “és una vivència personal” i que en el seu cas, no el necessita massa per a poder escriure, si més no en les primeres fases de creació literària. Per tant, pot afirmar que pot fer la bastida d’un poema en un entorn sorollós, però que necessita “tancar-se a casa per acabar-lo de polir”.
El fil musical del bar podria trencar el silenci que alguns encara creuen que envolta la imatge d’un poeta. Aquesta música no molesta Joan Carles Gonzàlez que deixa anar la seva ment: “M’imagino passejant pel barri gòtic de Barcelona. Silenci. Un nen que plora. Per algú podria ser la veu d’una nova vida, però a mi potser em neguitejaria aquest silenci trencat”.El comentari il·lustra el tarannà que tenen avui la majoria de poetes compromesos. “Ser poeta és una posició com una altra per veure i viure la vida, de la mateixa manera que els futbolistes tenen la seva pròpia visió”, afirma aquest poeta.
18 valors
"El silenci és un element poètic"
"La societat té horror al silenci i no reconèixer-ho sembla negar l'espiritualitat"
X.NOYA
de silenci per
el Nadal
Nadal MATARÓ · PLAÇA SANTA ANNA. Organitza: Associació Cultural Valors i ACO-Mataró. 24 DE DESEMBRE · 7 DE LA TARDA
[ ]10
família pessebre arbre bones festes estrella any nou raïm campanades consum regals reis felicitat diners pobres amistat pau germanor concòrdia família pessebre arbre bones festes estrella any nou raïm campanades consum regals reis felicitat diners pobres amistat pau germanor concòrdia família pessebre arbre bones festes estrella any nou raïm campanades consum regals reis felicitat diners pobre s amistat pau germanor concòrdia famíli a pessebre arbre bones festes estrella any nou raïm campanades consum regals reis felicitat diners pobres amistat pau germanor concòrdia família pessebre arbre bones festes estrella any nou raïm campanades consum regals reis felicitat diners pobres amistat pau germanor concòrdia família pessebre arbre bones festes estrella any nou raïm campanades consum regals reis felicitat diners pobres amistat pau germanor concòrdia família pessebre arbre bones festes estrella any nou raïm campanades consum regals reis felicitat diners pobre s amistat pau germanor concòrdia bones festes minuts de silenci per escoltar el minuts escoltar
Silenci al des
20 valors
El desert és avui en dia un dels últims indrets on el silenci és encara TESTIMONI
AINA FERNÀNDEZ
A.FERNÀNDEZ
Un tot terreny travessa el desert de Wadi Rum, a Jordània, abans de la posta de sol. A dalt a la dreta, les roderes que van deixant els cotxes.
auria d'haver sentit por, però, increïblement no en vaig sentir! Em vaig arraulir en un abric rocós per a protegir-me del fred, el vent i la sorra, i em vaig disposar a passar la nit... (...) Aquella nit va canviar la meva vida... i vaig percebre que tot té sentit. (...). Vaig experimentar sentiments intensos: tota por i angoixa s'esfumava per sempre, vaig experimentar una confiança infinita en la vida... i vaig percebre que tot tenia Aquestsentit".ésunfragment de l'entrevista que Víctor-M. Amela feia a Eric-Emmanuel Schmitt, l'escriptor de El señor Ibrahim y las flores del Corán, a 'la contra' de La Vanguardia del passat 19 de novembre. Per aquells que hagin tingut la sort de passar una nit en qualsevol desert dels que hi ha al nostre món les paraules d'aquest escriptor filòsof deuen resultar familiars. Per a mi almenys ho són, tot i que potser no arribés a sentir un moment de tanta trascendència la nit del passat 25 de juliol, que vaig viure al desert de Wadi Rum, a Jordània, indret conegut per haver-s'hi rodat la popular pel·lícula Lawrence d'Aràbia
L'experiència, però, havia començat molt abans, quan a primera hora de la tarda, després d'un dinar al poble a base de mansaf (arròs amb pollastre), vam agafar el tot terreny de Difallah Atteg -"Mr. Difallah" per nosaltres, un gentilíssim guia local- i ens vam endinsar al desert. Darrera nostre deixàvem la civilització -encara que fos d'una nació teòricament pobre- i a davant només hi vèiem sorra i muntanyes. La noció de silenci es va apoderar de mi immediatament. I vaig començar a sentir aquella estranya sensació de pau i solitud barrejades, d'inquietud per estar pràcticament sols però alhora de confiança màxima amb la naturalesa. En aquell tros de desert pràcticament no hi havia ningú. Només un altre tot terreny amb dos francesos insolents a sobre i un grup de música que preparava un concert o un videoclip dalt d'una de les muntanyes rocalloses. Durant aquella tarda, abans que es pongués el sol, vam comprovar la nostra habilitat pujant a peu una petita duna i la del nostre xòfer per tal que el tot terreny no es quedés enfonsat a la sorra. Després vam veure com el sol s'acomiadava, en una escena realment majestuosa. Quan va ser nit ens vam refugiar en una petita vall que quedava just a la falda d'una altra muntanyeta. Allà vam sopar com els nòmades -que d'altra banda han abandonat els camells pels jeeps i es comuiquen no amb xiulets sinó a través de SMS- ho han fet tota la vida, amb un pollastre realment gustós; com mai. A l'hora d'anar a dormir el fill de Mr. Difallah ens va dir que se'n tornava al poble a dormir i que el seu pare ja tornaria a buscar-nos l'endemà al matí. Ens vam quedar sols sota la lluna, com a l'escena de Pastorets. Primer la por em va recórrer tots els indrets del cos, ho reconec. A mica en mica, però, la quietud i la serenor es van anar imposant. Què podia témer enmig de la millor nit d'estels que havia vist mai? J.SALICRÚ 21 valors sertelprotagonista
"H
ESPAI ACONSEGUIT. Al març de 1978 ja s’inaugurà un parvulari prefabricat de vuit aules i al cap de tres anys, el setembre de 1981, la nova escola, àmplia, clara, lluminosa. Llavors es creà oficialment l’escola. Quina il·lusió endreçant les aules, aules de debò!, repartint els espais, ajuntant en un sol centre tot l’alumnat! Ens semblava impossible! Férem, un diumenge al matí, una gran festa d’inauguració. Ja érem 23 mestres i 20 grups-aula!
Una de les diverses mobilitzacions que van tenir lloc en el període que descriu l'article. Salicrú, Joan. Escoles públiques, el triomf de la voluntat. Revista 'Mataró Report'. Abril 2003.
m demanen que parli d’un espai mataroní, l’escola pública d’un barri, filla d’una –ara ja– antiga lluita de molta gent. He de dir que sóc només una de les moltes veus que podrien parlar de l’escola Rocafonda i que, per mi, l’escola pública ha estat l'escola més educativa, perquè afavoreix el contacte, el coneixement i l’estima entre infants de procedències diverses i perquè des de fa més de 30 anys, ha estat a l’avantguarda de la renovació pedagògica, de la defensa del català, de la innovació en les activitats escolars, de la recuperació de moltes tradicions pròpies i de la relació amb l’entorn proper i ha ajudat molt en la integració social dels infants de les diverses migracions arribades a casa nostra. Rocafonda, per a mi, és un espai estimat que ha passat per moltes etapes. Successivament ha estat un: ESPAI SOMIAT. El 1977 hi havia molts infants sense escola... però qui eren? Com saber-ho? Molt senzill; un petit grup de mestres en atur començàrem a fer llistes al carrer i a les assemblees de veïns. A la ciutat es recolliren més de mil noms i a Rocafonda uns 120. Amb aquestes llistes es pogué exigir a l’Ajuntament i a la delegació del Ministerio de Educación y Ciencia la construcció de l'escola. Comptàrem amb l’ajuda inestimable de la Montserrat Font, funcionària. A Rocafonda, molts pares sense escola per als seus fills i mestres sense escola on treballar somiàrem amb tenir una nova escola, que complementés la tasca de Germanes Bertomeu, meritòria, però insuficient.
22 valors amb PROPOSTESvalors
dors. Quantíssimes hores de treball docent, de reunions per millorar la tasca pedagògica, hores també de debat amb les famílies o de formació per posar-nos al dia. La Reforma Educativa i el Premi Baldiri i Reixac. Recordant aquell temps, em sorprèn com fou possible fer tantes coses, i penso que potser la clau era la voluntat de fer una escola que eduqués els infants en valors humanístics que els permetessin ser persones dignes i solidàries.
ARXIU MUNICIPAL/EXTRET DE
ESPAI GAUDIT: L’escola Rocafonda ja és una joveneta de 26 anys! Com és lògic hi ha hagut moments joiosos i moments dolorosos, però el balanç és molt positiu. A casa, els fills valoren sobretot que l’escola Rocafonda els permeté un contacte intens amb la realitat social del nostre barri, que donà una bona preparació acadèmica i una sòlida formació humanística i social. Avui, quan vaig a buscar-hi les nostres nétes, hi trobo altres àvies que, com jo, participaren en la lluita i recordant-ho, ens sentim joioses d’haver col·laborat a crear un espai educatiu més en una ciutat que tota ella ha de ser una ciutat educadora. fer moltes gestions, pressions, manifestacions, i una feinada de famílies i mestres impressionant. Des de portar cadires als locals fins a pintar-los. Però l’11 d’octubre s’iniciaren les classes a l’OJE (actual Casal de Joventut), en locals comercials i garatges habilitats com a aules escampades pel barri. Si els recursos i les condicions materials eren deplorables, des del primer moment les opcions pedagògiques –valors de solidaritat, cooperació, laïcitat, pedagogia activa, nous sistemes d’aprenentatge de la lectoescriptura, treball cooperatiu, etc. – socials –gratuïtat, no a les permanències, etc.– i lingüístiques –ensenyament en català quan ningú ho feia– foren clares i la col·laboració de les famílies, extraordinària!
PER SABER-NE MÉS
ESPAI TREBALLAT. Mil i una iniciatives! Les colònies escolars, que costaren tant de promoure entre les famílies. Les festes populars, les danses al pati, l’hort de l’escola, els Pastorets, l’Escola d’Iniciació Esportiva... i la tasca comuna de l’AMPA i l’equip docent per aconseguir l’arranjament del pati, el menjador, la biblioteca i... més endavant els ordina-
REPORT' ABRIL 2003 EXPLICAT
ESPAI LLUITAT. No fou fàcil. Calgué E L'escola Rocafonda EL MAPA DE LA MEMÒRIA Maria Majó va fundar l'Escola i hi va treballar catorze anys 'MATARÓ PER MARIA MAJÓ
difícil gaudir, tenir, exercir-lo com a dret. La nostra societat ens ho complica. Som un país mediterrani que viu al carrer, un país extrovertit, que té molts valors, però no el d'estar en silenci. Em refereixo a un silenci no repressiu –el que es vivia a les antigues aules dels anys seixanta– sinó al silenci buscat, treballat, regalat com a valor per al crei-xement personal, per a la llibertat individual de cadascú. Penso que no ens cal un espai concret per exercir i gaudir d’aquest valor, sinó més aviat una actitud i un treball personal. Podem estar vora el mar, en una biblioteca o caminant pel carrer. Arreu hi ha un moment per gaudir-lo. E. PUIGDERAJOLS a uns mesos que des d’aquesta plana anem proposant diferents llocs o itineraris que tenen, a més de cert encant, l’objectiu d’una possible reflexió sobre diferents valors. Avui però, no ens referirem a cap lloc concret, ni tan sols a un espai virtual. Proposo que ens deixem perdre en el silenci i això vol dir que hem de saber buscar els espais, els moments, per satisfer aquesta necessitat que tota persona hauria de tenir. O no? Primer entrebanc. Necessitem espais de silenci? Podem reflexionar, endreçar les nostres idees, pensaments i emocions sense la quietud?
L'Pastorets: ara la música SALA CABAÑES
23 valors
Ens costa viure el silenci, parant l’oïda a les nostres idees i pensaments: arribant a casa, potser el primer que fem és engegar la ràdio, el televisor, l'or-dinador o l'aparell de música... i en algunes sales d’espera, llocs de treball i mitjans de transport hi ha música ambiental. D'altra banda, si mirem a dreta o esquerra se’ns fa F
propostes
LAIA ALONSO PROPOSTES
Enric Torra. El jove músic s’ha esforçat –i ho ha fet de valent- perquè la música subratlli el que va passant a l’escenari: “L’infern, per exemple, ara farà por; serà desagradable, perquè és així com deu ser l’infern, no?”, es pregunta amb una rialla irònica. El resultat del treball, a partir del 26 de desembre a la Sala Cabañes. J.S. Estel de Natzaret, aquell espectacle mil cops més conegut com Els Pastorets, es troba en un moment de metamorfosi en la versió que se’n fa a la Sala Cabañes de Mataró, una de les més celebrades de tot Catalunya. Després que l’any passat Xevi Ribas, de només 24 anys, assumís la direcció general de l’espectacle enguany els canvis es centren en el terreny de la partitura. Àlex Montasell, un altre mataroní de curta edat però amb llarga experiència, es fa càrrec de la part musical de la peça. Montasell s’ha rodejat de l’orquestra que ja el va acompanyar a El Cercle de la Vida –joveníssimai ha arranjat de nou tota la música de l’espectacle, és a dir, ha tornat a plasmar sobre el paper les composicions de Felip Vilaró i TEATRE Representacions: Desembre: diumenge 26 Gener: diumenge 2, dijous 6, dissabte 8, diumenge 9, dissabte 15, diumenge 16, diumenge 23 i diumenge 30. Febrer: diumenge 6. Les representacions en dissabte són a les sis de la tarda i les de diumenge a les cinc. Les diades de Sant Esteve i Reis la representació és a les sis.
Diuen els experts que de cara al futur es preveu un nombre força alt de gent amb problemes d’oïda, perquè vivim en una societat massa tolerant amb l’excés de decibels. Segurament hi ha raons de pes per fer aquest pronòstic, però el que més em preocupa no és el soroll que hem d’aguantar al carrer, la feina, etc; que també, sinó que m’espanta aquesta necessitat, a-questa dependència de murmuri ambiental , si així es pot anomenar, que està envaint-ho tot, impedint-nos observar, contemplar, rumiar, pensar, estar amb un ma-teix.
Busca el silenci en el teu dia a dia ATÍPIQUES
I quan triem les joguines pels petits de la casa, podem comprar-ne una altra per un infant de la ciutat membre d’una família amb problemes econòmics. Creu Roja, amb seu al carrer de l'Energia, és la principal responsable de recollida de joguines de Mataró. Teniu temps fins la darrera setmana de desembre! Càritas també és una altra entitat que aposta perquè tots els mataronins tinguin un Nadal feliç. El diumenge 18 organitza a totes les parròquies de la ciutat una col·lecta econòmica, i una setmana abans recull productes per omplir els Bancs Finalment,d’Aliments.comanovetat d'aquest any el Cinema Alternatiu de les Esmandies (KAE) organitza una campanya de recollida de vídeos VHS, particularment de cintes de temàtica infantil que s'entregaran a la Creu Roja perquè els distribueixi. Els podeu portar a les Esmandies de dilluns a divendres de set a nou fins a mitjans de desembre. Si volem focalitzar la nostra solidaritat cap al Tercer Món, podem participar als actes que organitzen del 27 de desembre al 5 de gener al local annex del Cor de Maria l’Associació d’Amics del Bisbe Joan Godayol i la parròquia de Sant Josep a favor de la prelatura d’Ayaviri. Enguany busquen ajudes econòmiques per crear un servei d’assistència social i sanitària pels avis i discapacitats de les zones rurals d’aquesta zona del Perú. Si no, una altra proposta és visitar la botiga solidària de La Peixateria; hi ha joguines i possibilitats de regals arribats de cooperatives d’arreu del Finalment,món.jafora del nostre àmbit més local, també us proposem la participació a la Marató de TV3 que es celebrarà el 19 de desembre, en aquesta edició dedicada al càncer. M.C.
24 valors ada Nadal, quan s'acosta aquesta època, ens arriben moltes crides solidàries des de diferents punts de la ciutat. Tot i que és durant tot l’any que hauríem de posar en pràctica aquest valor, aquests dies es fa difícil no fer cas a les demandes d’ajuda que se’ns presenten. Moltes entitats, per citar el cas més habitual, venen números de paneres o de loteria per finançar les seves activitats durant la resta de l’any. Comprar una butlleta representa una aposta per l’associacionisme i el treball social. Una altra possibilitat és felicitar les festes de Nadal a amics i familiars amb postals editades per entitats socials; Metges sense Fronteres o Intermón Oxfam, en són algunes d'elles. També podem guardar les ampolles de cava com a contribució a la campanya Mà Oberta que cada any organitza el col·legi Valldemia els primers dies de gener.
A dalt, imatge de la campanya de recollida d'ampolles de cava de Mà Oberta. Al centre, l'exposició i venta de quadres pro Ayaviri. A baix, imatge del Centre de Cooperació i Solidaritat La Peixateria.
CCompartir el Nadal propostes
SOLIDARITAT
Seguramentdesapareix.aquest bon moment és el fruit de molts anys de tradició pessebrística que estan deixant un important patrimoni etnològic en forma de pessebres figures i altres complements. Qui vulgui fer-se una idea de l’abast de l’art pessebrístic a Catalunya pot visitar el Museu del Pessebre Català de Sant Vicenç de Montalt. En aquesta exposició, que és l’embrió del que algun dia serà el Museu del Pessebre de Catalunya, s’hi poden veure diorames de pessebres de diverses associacions i una bona col·lecció de figures d’autors i d’èpoques molt diferents.Elspessebres catalans que es fan en forma de diorama i utilitzant principalment el guix han esdevingut des de principis del segle XX un model tècnic que s’ha exportat arreu del món. Per bé que la tècnica no ha evolucionat gaire des d’aleshores, sí que es pot apreciar com per les comarques catalanes s’expressa el pessebre amb estils ben diferenciats, des dels més impressionistes d’Olot fins els hiperrealistes de Roda de Ter. ENRIC BENAVENT ElEXPOSICIONSMuseu del Pessebre CMUSEU
L'APUNT
DEL PESSEBRE DE SANT VICENÇ DE MONTALT.
l
Director: Jim Jarmusch. Intèrprets: Roberto Benigni, Cate Blanchett, Tom Waits, Iggy Pop, Alfred Molina, Bill Murray i Steve Buscemi. Web oficial: http://coffeeandcigarettesmovie.com/
CASAL PARROQUIAL “EL DELME”. HORARIS: Del diumenge dia 12 de Desembre de 2004 fins el diumenge dia 13 de Febrer de 2005. Vigílies de festa i festius. Matí de 12 a 2 i tarda de 6 a 8.
“QuanDetallsfaigel pessebre, és com si pregués”. Això ho deia Francesc Cabot, un gran pessebrista mataroní. Els diorames com els que podem veure al Museu del Pessebre de Sant Vicenç de Montalt o a l’exposició de l’Associació de Pessebristes de Mataró són fruit de moltes hores de feina. Hores que, sovint, s’hi han dedicat en solitud, en silenci o, qui sap, acompanyats d’altres pessebristes o d’una veu que parla per la ràdio... No sé si tots els pessebristes resen quan fan la seva obra, però de ben segur que tantes hores dedicades a fer el pessebre no poden ser de simple distracció... Quan mirem aquests diorames, posem tota la nostra atenció en un petit detall, quedem extasiats davant d’un paisatge que es fa petit davant nostre. Mirar un pessebre és recuperar el valor de les coses petites. Enmig del soroll del món, “perdre” el temps contemplant la senzillesa d’un pessebre pot ser un moment de silenci... Albert Dresaire A.D. és membre de El Bou i la Mula i Steve Coogan i en la qual apareix el rapper RZA on, sense grans diàlegs i poques pretensions, Jarmusch aconsegueix denunciar la hipocresia i les falses aparences i on posa en evidència els falsos tòpics. Són els grans moments d’una pel·lícula que, com totes les que estan integrades per diferents capítols, també té els seus moments fluixos. Aquests, però, no aconsegueixen enterbolir el bon gust d’una cinta que es clou amb un emotiu –i silenciós- brindis a la vida. J.VIVES
temps que transcorre mentre es pren un cafè i es fuma una cigarreta és suficient: només uns minuts per compartir-ho tot i res, per fer aflorar les petites veritats, les alegries i les penes, els somnis i els fracassos, per explicar una anècdota o senzillament, per gaudir del silenci. Aquesta és la idea que tenen en comú tots els episodis que formen part de Coffee and cigarettes, la darrera pel·lícula d’un dels pares del cinema independent americà, Jim Jarmusch. De fet, el film recull curts que Jarmusch ha anat rodant durant tota la seva trajectòria. El curt que enceta el film és el primer que va rodar, l’any 1986, amb un aleshores desconegut Roberto Benigni explotant la seva faceta d’humorista surreal i esbojarrat. Com surreals i esbojarrades són algunes de les històries que explica Jarmusch a través de les converses i els silencis el voltant d’un cafè i una cigarreta: el cantant Tom Waits confessant la seva faceta de cirugià, Bill Murray fent de cambrer, els germans White (del grup White Stripes) intentant fer funcionar una turbina…. Però és en les històries protagonitzades per una Cate Blanchett interpretant dos papers, en la d’Alfred Molina atalunya té molt arrelada la tradició de fer el pessebre. Els indicadors corresponents al nombre d’associacions que estan en funcionament i al nombre de visitants que registren ens fan veure que el pessebrisme associatiu està travessant un bon moment. Alhora el moviment comercial que es genera al voltant del pessebrisme, és a dir venda de figures, de cases de suro, complements, etc.. també sembla que cada any vagi a més, cosa que ens indica que la construcció dels pessebres a les cases particulars és una tradició que no
propostes25 valors VALORS
CoffePEL·LÍCULAand Cigarettes E
L Diumenge dia 12. A les nou de la nit a la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Mataró. Preu: 4,8 euros.
L’experiència del silenci és el primer pas universal a la resposta íntima a les preguntes més fonamentals, encara que ens les plantegem de diverses maneres. És a dir, hi és en totes les religions o pseudoreligions, i ho fem totes les persones que volem anar més enllà de l’experiència, per concreta, petita, poc profunda ni “glamourosa” que aquesta sigui. web de Mas Blanc F
RAMON BASSAS a uns quants anys, entre Sant Esteve i Cap d’Any, un grup de persones vam anar a passar uns dies de pregària i repòs al Mas Blanc, una petita i senzilla comunitat de monjos a les muntanyes de Centelles, en un paratge bellíssim. De fet, no hi he tornat més, però encara ho recordo i encara tinc el cuquet de tornar-hi un dia.
a identitat d'un poble es manté viva quan es mantenen enceses les seves tradicions. La tradició pessebrista, malgrat que no sigui avui un fenomen exclusivament català, forma part del pomell d'aquelles tradicions entranyables, que la gent de Catalunya reviu cada any quan ve Nadal. Albert Dresaire, amb el seu llibre El pessebrisme a Mataró. Història d'una tradició viva, contribueix d'una manera decisiva a deixar constància d'una tradició arrelada a Mataró i que cada Nadal reneix amb força, malgrat que tantes vegades se n'hagi proclamat la seva defunció. Scripta manent (allò escrit perdura) deien els llatins, per això Dresaire no tan sols recull el testimoni d'una tradició que ha sigut, sinó que amb el seu llibre la manté viva i la trasmet, com el testimoni d'una cursa, a les generacions que en el futur estimaran i bastiran el pessebre. El llibre és d'una factura exquisita. El text mostra que Dresaire s'ha documentat profundament i les anotacions a peu de pàgina són d'una correcció científica impecable, dotant d'una gran qualitat l'obra. Dóna la impressió que no hi ha res que es pugui dir sobre el pessebre que no estigui dit en aquest minuciós estudi. Llibre entranyable i carinyós perquè els seus protagonistes són gent de casa nostra ben propera. Llibre per llegir i per mirar car està acompanyat d'una amplíssima i cuidadíssima informació gràfica tècnicament molt ben reproduïda i sobre tota mena de temes, sobretot moltíssims i significatius pessebres que han forjat la història del pessebre mataroní. J.M. SOLÀ MÚSICA l darrer concert de la Setmana de Música Antiga tindrà lloc el diumenge dia 12 de desembre i el protagonitzarà la formació que impulsa el certamen, Unda Maris Ensemble. El recital porta per títol La nova Música instrumental i mostrarà les tendències italianes del primer barroc. Fernando Paz, Joan Vives, Marju Vatsel i Jordi Comellas oferiran una visió dels compositors europeus contemporanis a Joan Pau Pujol, el mataroní a qui es dedica la Setmana d’enguany, que arriba al número 23. Són músiques més modernes que les que composava el mataroní, molt marcada pel baix continu. El fet és que, en aquella època Felip II s’havia encarregat d’enfortir les fronteres del país per tal que no entressin les idees reformistes europees, i aquest aïllament també va afectar a la música. RED. AntigaUna tradició viva E
No sé massa què impulsa els homes i les dones a passar uns dies en silenci (en aquell cas, relatiu: necessitàvem el contacte humà), tant en un monestir durant uns dies, com en un temple durant unes hores, als espai de silenci creats per Tàpies o Rothko, o en un parc o un bosc passejant.Sédelque fugim: del soroll. Del soroll físic amb el qual no tenim més remei que viure, però també del soroll espiritual, del que no ens deixa sentir el cor: les angoixes, la pressa, preocupacions que en realitat tampoc ho són tant, la programació televisiva, els desamors, el despertador...Mentre sóc a casa, però, si m’esmerço una mica, també sabré trobar el silenci, aquesta condició per escoltar-te a tu mateix i allò de tu mateix més íntim. Atura’t un moment. Si no te’n saps avenir tot sol, obre el PC i connecta’t a http://www.santamariamasblanc.org/silenci.htm i comença a llegir: “No arribem al més íntim de l’existència cristiana quan parlem, sinó només quan callem quan hom es recull, és quan s’obre el domini interior(...)”.
DRESAIRE, Albert. El pessebre a Mataró. Història d'una tradició viva. Editat per l'Associació de Pessebristes de Mataró. Mataró, 2004. 24 euros
LaWEBS
propostes
LLIBRES Música
Rda. Alfons Xè "el savi", 64-70 08301 Mataró Tel. 93.796.16.00 (16 línies) Fax: 93.796.17.08 email Gestoria: info@gestoriabeltran.com email http://www.gestoriabeltran.comassegurances@gestoriabeltran.comCorredoria: SEIXANTA ANYS AL SEU SERVEI · Gestoria administrativa (Assessoria fiscal i comptable, Assessoria laboral i nòmines, Escoles nàutiques, Assessoria financera, Escoles de transportistes, Gestions immobiliàries). · Corredoria d'assegurances (assessorament i estudi de tota classe d'assegurances). LA NOSTRA EXPERIÈNCIA ÉS GARANTIA DEL MILLOR SERVEI
Existia l'anomenat toc de tro per trencar-les amb l’ona expansiva en pertorbar els mals aires. Alguna vegada, mentre tocaven a bon temps, el metall atreia l’exhalació dels llamps. Tanmateix no és estrany que els campaners tinguin per patrona a Santa Bàrbara, protectora també de minaires, bombers, soldats d’artilleria, navegants, etc. En comú tenen la lluita contra llamps, trons i explosions de tot tipus.
No "consumir" més
Una de les campana de la Basílica de Santa Maria de Mataró.
PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN n apropar-se Nadal, m’ha semblat que la col·laboració havia de centrar-se en el fenomen del consumisme. Recurs fàcil i poc suggerent, si voleu. Ja prou sabut i debatut per tothom. Un xic demodé... i reiteratiu. Però viu i latent potser com mai. No m’ho negareu. En efecte. La nostra societat viu immersa en un marc d’autèntica feblesa de criteris generals i de pautes clares d’actuació. Tots plegats som objecte apetitós d’uns interessos materialistes dissimulats i inconfessables que es posen de manifest en aquestes dates en les que pràcticament tot mortal queda engolit per la febre inapelable del consumisme esclavitzador.
“Crido els vius, planyo els morts, desfaig les tempestats”, autodefinició lapidària de campana.
28 valors
Així que el proper dissabte 4 de desembre, dia de Santa Bàrbara, no us estranyeu tampoc quan sentiu el llarg toc de la festa patronal. Són campanades que obren el mes de Nadal. Avui regulen la quietud d’una ciutat sense silenci. NICOLAU GUANYABENS
El campanar, que aleshores sobresortia de totes les construccions de la vila, era punt de referència visual i auditiu, símbol de la vida comunitària, una mescla de noticiari, alarma i rellotge,tot compactat i sense cablejat. Les ones sonores ocupaven l’espai i fragmentaven el silenci .
CENÚM.MATARÓESCRIT53
Tot i que pugui semblar que és predicar en el desert –i començant jo mateix a fer l’autocrítica personal més demolidoram’erigeixo modestament com a reivindicador dels principis ètics més genuïns del Nadal de l’Evangeli. Dels símbols inequívocs d’un nedar a contracorrent en aquest món on dissortadament paraules com “senzillesa” i “austeritat” o expressions com “no despilfarrar” o “no malversar” semblen estar destinades a desaparèixer dels diccionaris de locucions i de frases fetes. No consumim més del compte, si us plau. Comprem els torrons que facin falta per a les postres d’aquestes festes. Ni una bardel compte el silenci abans el regulaven les campanes?
La seva presència continuada i preeminent formava part del temps i la vida. Res no impedia que els tocs arribessin a oïdes de tothom, fins i tot a la gent del mar i la gent dels conreus.
Les campanes desfeien les tempestes, les pedregades, etc.
PER ACABAR... ra de més ni de menys. Adquirim les joguines que siguin convenients per als nostres fills, a fi i efecte d’assolir l’entreteniment sa i creatiu que en el fons desitgen i es mereixen. I donem, al xampany i als torrons, el sentit simbòlic de quelcom que es comparteix amb la família i amics i, a l’obsequi, el valor de relació social i de demostració d’afecte que ens hauríem de tenir tots els humans. Fora miraments superficials i actuacions que cerquin simplement el “quedar bé”! Us desitjo unes bones festes, viscudes amb autenticitat. El meu desig de felicitació es fa especialment extensible als que fan possible l’existència de Valors, que ara celebrarà el primer aniversari. Per molts anys. R.SALICRÚ SABIES QUE... osta d’imaginar-se els carrers de Mataró o de qualsevol altre poble als segles XIV, XV o XVI... sense vehicles motoritzats. Com devia ser la vida a les cases, al capvespre només amb llànties d’oli i sense cap aparell elèctric que imantés els sentits? De dia, com a molt el brogit del mercat, la remor d’algun taller artesà, els crits de la mainada o el frec d’un carruatge esporàdic? De contaminació auditiva zero, és Nomésclar.les campanes oferien una mena de programació estable d’interrupció i regulació del silenci. Els quarts, les hores, els aniversaris, els actes religiosos, les processons, les festes, els grans esdeveniments civils, les defuncions, els perills... eren anunciats pels tocs provi-nents del bronze sonor.
29 valors
Tot parlant amb en Miquel l vaig conèixer, sí. De la primera vegada que el vaig veure en fa molt de temps, massa. Jo devia tenir, potser, cinc o sis anys, ara no sabria dir-ho amb exactitud, però, de fet, tampoc fa falta. Recordo que vam anar a visitar-lo a casa seva, a Roda de Ter, quan –això ho he sabut ara – feia poc que havia mort la Dolors. Em va semblar una casa gran i clara, de parets blanques i finestres obertes, és clar que jo era tan petita que no puc assegurar-vos que els meus records siguin només això, records. A les parets del passadís hi havia instal·lades unes baranes metàl·liques que, amb la claror del sol, lluïen com el nacre de les ostres i tots els mobles i les portes deixaven passos amples pels quals n’hi haurien pogut passar quatre com jo. Allà em vaig sentir plenament forana, però la meva timidesa es debatia internament amb les meves inquietuds de conèixer-ho i tocar-ho tot i, finalment, l’infant que llavors encara era em va fer passar una bona estona gronxant-me de la barana metàl·lica del passadís, mentre els meus pares intentaven que m’estigués quieta i en Miquel em somreia, crec que pel gaudi de veure com jo convertia en una distracció el que, per a ell, havia estat el preludi d’una amarga necessitat. Jo també el recordo assegut i senzill. Sí, ja la coneixeu, aquella senzillesa que es fa estimar i que despreocupa perquè sembla que tot sigui lleuger i eteri com l’aire del matí. I vaig pensar, amb la meva colossal ingenuïtat de nena somiadora, que ens estava enganyant i que, quan els meus pares giressin la vista, ell s’aixecaria de la cadira i faria quatre superbes passes de ball tot picant-me l’ullet rialler. I així, ell i jo, passaríem a ser còmplices d’un secret màgic que només alguns elegits podien conèixer!
Marina G. Bufí és estudiant universitària
Marina G. Bufí
JAVI GARCIA
E HI HAVIA UNA VEGADA... cada mes un conte amb valors
"A vegades penso que ell va saber llegir-me el pensament perquè em va fer sentir important" em va fer sentir important, com si hagués dipositat en mi la complicitat esmentada i jo, llavors, pogués saber-me més que unes hores abans. Qui sap, oi, Miquel? Amb el temps jo vaig créixer una mica i les paraules van passar a prendre una polisèmia massa real, però en Miquel seguia somrient. Les altres vegades que vaig anar a casa seva, la barana seguia lluint, però ara hi havia quelcom més important, més lluent encara, que eclipsava els meus ulls: el mateix Miquel. Una d’aquestes vegades em va regalar un conte, L’aniversari, a la contraportada del qual hi havia escrit, amb un traç fugitiu però encara segur, una petita però important dedicatòria que em va fer pensar que ell no havia oblidat la ingenuïtat que, amb majúscules, hi va haver escrita, una vegada, en els meus ulls. Ara, recordant tot això, encara m’arriba el seu etern somriure i m’adono que no puc parlar de complicitat sinó de lliçó. Aquesta lliçó tan complicada de somriure a la vida fins i tot quan els temps no ens són gens propicis. I avui mateix, ara que sota el sol hi ha una mica de mala mar, he obert un dels seus reculls i m’ha parlat, amb un llunyà xiuxiueig a cau d’orella, de nou: “Ara saps que la mort no és morir-te sinó que mori algú estimat. La teva mort no et convida al tètric espectacle: te’n fa protagonista, i deu ser trist. Però més trist és veure l’agonia lenta d’algú que estimes, com el cos tan conegut es degrada i malmet fins a tornar-se un feix d’ossos i pell que ni se serva, però encara estima, i parla de guarir-se amb l’esperança de qui mai no ha perdut la fe en els altres. Clames llavors als déus i contra els déus inútilment, que els déus mai no responen i el seu callar és un mirall opac. Torna, doncs, al teu clos i fes-t’hi fort amb una opció de vida, ara que saps que morir-te no és la mort, i emplena d’amor el buit de l’estimada morta”. Ben senzill, com ell era. Ben sincer, així, tal i com ha estat. Altrament, com si m’hagués llegit el pensament de nou... oi, Miquel?
Els meus pares, però, no van pas desviar la mirada... Perquè, sabeu, en aquell temps jo no comprenia del tot bé, encara, el significat d’algunes paraules i és per això que, per a mi, cadira de rodes era sinònim de bicicleta i la magnitud de la malaltia no podia anar més enllà d’un costipat. A través dels meus ulls d’infant tot era tan irreal, però alhora tan bonic! A vegades penso que ell va saber llegir-me el pensament, perquè, malgrat que no va ballar amb res més que amb la mirada,
ermeteu-me que us doni algunes nocions sobre Bolívia: té una superfície que equival a més de la del doble de la de l’Estat espanyol, té algunes muntanyes de quasi 7.000 metres per sobre del nivell del mar i una part important del país és un altiplà situat a uns 4.000 metres d’altitud. És un dels dos països de la regió sense cap sortida als oceans que envolten el continent, el Pacífic a l’oest i l’Atlàntic a l’est; podeu trobar-hi el desert de sal més gran i silenciós del planeta, el Salar de Uyuni, i a més, Bolívia està coberta per una extensa zona de selva amazònica, amb rius i boscos tropicals. El país es caracteritza per tenir l’índex de pobresa més elevat del continent sudamericà: quasi el seixanta per cent de la població és pobra. Malgrat que la població no arriba als nou milions d’habitants, en el seu territori hi ha uns 36 pobles indígenes (quítxua, aimara, guaraní...), que majoritàriament coincideixen amb la població pobre del país, i, junt amb Guatemala, comparteix un dels percentatges més elevats de població indígena de llatinoamèrica. Tenen petroli, gas, liti, plata, or... S’hi troben camèl·lids (llames), dofins als rius amazònics, còndors, anacondes... Hi ha cultures mil·lenàries... la riquesa és excepcional! Recordeu-ho quan us trobeu una persona que hagi immigrat procedent de Bolívia... malgrat que ella potser ni ho valori: la pobresa marca.
El país del qual us parlo és un lloc on els reptes i les dificultats per continuar endavant fan que la vida sigui tan dura com apassionant. Des que hi visc aquí he coincidit amb moments claus de la seva història recent, a través de revoltes com la Guerra de l’Aigua l’any 2000 i la Guerra del Gas el 2003, que han acabat amb la declaració d’un estat de setge a tot el país, o en violents enfrontaments entre l’exèrcit i la policia a la plaça on hi ha el Parlament i el Senat, o en l’enderrocament del seu La Pep(Bolívia)PazSerra
President constitucional. Que ràpid s'escriu tot això! El mes de gener farà cinc anys que hi vaig arribar. Bo i que els compromisos per la feina actual acaben a finals del 2007, i l’arrelament és cada cop més profund, probablement abans d’aquesta data passaré el relleu a una altra persona i iniciaré un nou periple per alguna altra part d’aquest planeta... Algú ha dit Mataró? Per què no? L’enriquiment personal del qual fins ara he gaudit traspassa el valor de qualsevol càlcul econòmic. Em considero molt afortunat per haver compartit el que mai m’hagués imaginat, per experimentar el constant sentiment de viure, malgrat sigui en alguns moments per haver mirat directament els ulls i sentit la força de la injustícia, o en altres per tastar el gust suau de l’amor.
Vull acabar compartint amb vosaltres un aprenentatge molt personal que s’origina en el dinamisme de les cultures i en les cosmovisions de cadascuna. A mesura que he anat descobrint l’entrellat d’allò que ens és més aliè, he experimentat com els valors propis progressivament es dilueixen en favor de plantejaments ètics. Sense cap mena de dubte, m’hi ha ajudat tant l’educació que he rebut, com els entorns on he viscut, i és precisament gràcies a les reiterades contradiccions que trobo l’orientació per saber com i per on seguir construint la pròpia vida.
P 30 valors
UNA CARTA DES DE...
Aquest és un dels molts llocs del globus on la vida es presenta com la forma més genuïna de l’art, i es fa notar a cop de contrastos. A diferència de la còmoda i traçada vida –tampoc fàcil– que normalment es dóna en les bombolles aïllades de països com el nostre, m’atreveixo a dir que un país com Bolívia t’acosta allò que és realment més normal en el món: la incertesa. Mentrestant, des del nostre món –el melic al qual estem tan acostumats– es fa francament difícil endevinar la realitat global que us intento dibuixar.
valorsrevistamensuald'inspiraciócristiana
·
Porta-la a Creu Roja de Mataró i arribarà per Reis als que no en tenen COMPRA'LS JOGUINA!UNA C/ de l'Energia, 11. (Polígon Mata-Rocafonda). Horari recollida: De dilluns a dijous matí i tarda el divendres només matí.
·
·
· Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria. Llibreria Márquez (C/Argentona).
· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).
· Llibreria Mas (Pl. Cuba)
· Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç). Llibreria El Tramvia. (Plaça Granollers) Llibreria Robafaves. (C/ Nou) · Llibreria Argent Viu (Av. Jaume Recoder)
· Esglésies de Sagrada Família, Sant Josep, Santa Anna, Sant Pau, Montserrat, Esperança, Maria Auxiliadora, Llavaneres, Vilassar de Mar, Premià de Mar, Cabrils i Caldes d'Estrac. es pot trobar cada mes a vint punts de venta:
Els Pastorets, hi va aparèixer com a Mataties, un dels principalspersonatgesdel’obra.Tot i que aquest any no hi participa per problemes de temps, ens explica la seva experiència dins d’aquesta representació de grans dimensions i "mataronina".tan
Com vas entrar al món del teatre?
Això va ser per culpa d’uns amics! Jo mai havia fet res de teatre, a part de les típiques obres que fas a l’escola quan ets petit, i uns amics em van convèncer per a fer una obra. Vam estar un any representant-la i després vaig decidir fer classes per aprendre bé a fer teatre. Em vaig apuntar a l’Aula d’aquí Mataró i aquest ja és el tercer any que hi sóc. Després d’això encara no sé què faré.
Has pensat en dedicar-te professionalment al teatre? De vegades he pensat anar a l’Institut del Teatre o alguna cosa així, però per fer-ho has de tenir diners, perquè són vuit hores al dia i mentrestant de què menges? Si tens diners ho pots fer, i sinó, vas fent cosetes. No ho descarto però tampoc m’ho plantejo. Això sí, no deixaré de fer teatre segur. Què és el que més t’ha impactat fins ara de tot el que has fet com a actor? Una de les coses que més em va quedar va ser una obra que vam fer a la presó Model de Barcelona. Va ser increïble! Vam fer l’obra de teatre en català i molts no ens van entendre perquè eren sudamericans, però ens van aplaudir i els va agradar molt. A més ens ajudaven a portar les coses a l’escenari... és una cosa que sempre et fa reflexionar força. Òscar Sáez. Actor mataroní que l'any passat va fer de Mataties a "L'Estel de Natzaret", espectacle més conegut com Els Pastorets.
valors per LAURA ARIAS
Oscar Sáez de 31 anys, dedica tot el seu temps lliure a actuar. L’any passat, sense ni tan sols haver vist anteriorment
La quantitat de gent que mou l'obra i el fet que sigui molt familiar; hi ha la mare, el pare, el fill, l’àvia... tota la família! Jo venia de fora, no coneixia gaire gent i em va semblar una gran família. Això és la màgia dels Pastorets. Així valores positivament l’experiència d'haver fet de Mataties als Pastorets de Mataró. Sí, ho valoro molt positivament. Sempre que fas teatre és una experiència positiva. Actuar als Pastorets em va agradar més que res perquè mai havia fet una obra amb tanta gent. És una obra “a lo grande”! Com vas aconseguir el paper de protagonista sense haver tingut cap contacte anteriorment amb aquesta obra teatral? moment
"La màgia dels Pastorets és que són una gran família"
Perquè coneixia la director, en Xevi Ribas, d’un programa que fèiem a TVMataró. Jo sortia a fer uns gags còmics i coneixia a en Xevi d’allà. Un dia em va trucar i em va preguntar si volia fer de Mataties als Pastorets. Em va fer unes proves i em va agafar.
No, perquè has de dedicar molt de temps als assaigs i a l’obra en si, que és molt llarga. Admiro la gent que està allà només per fer passades com a pastors. Jo sortia sovint, i tot i així hi havia vegades que m’estava tres quarts d’hora sense aparèixer!
Estàs tota la tarda ficat allà dins. Són moltíssimes hores i és massa temps invertit per ser una obra que només es fa per Nadal i que no pots representar-la més fins l’any següent. M’agraden més les obres petites i assequibles que després les pots amortitzar.
Què és el que més et va cridar l’atenció dels Pastorets el primer dia que t'hi vas trobar?
Aquest any no hi participes, però tot i això t’agradaria tornar-hi?
