Issuu on Google+

8€

HISTÒRIA

RETRAT DE FAMÍLIA

ENTREVEURE

Terrassa 1713,

Polseres vermelles,

ELS BORBONS CREMEN I SAQUEGEN LA CIUTAT

Emma Vilarasau,

UN PLANTER ARTÍSTIC MOLT VALLESÀ

DES DE SANT CUGAT, ALS ESCENARIS D’ARREU

NÚMERO 5 | PRIMAVERA-ESTIU 2013

Vallesos Gent, terra i patrimoni

n CARPETA

Terra de

vallesos.cat

EL MAIG DEL 1619, MARGARIDA CODONYERA, DE LA GARRIGA, ÉS ENGARJOLADA I ACUSADA DE BRUIXA. AQUEST FET VA INICIAR UNA PERSECUCIÓ QUE VA ENTELAR TOT EL VALLÈS I VA PORTAR A LA FORCA DESENES DE DONES DE POBLES I CIUTATS VALLESANES

bruixes

Edita:

i

gent terra

n

NOMS, TRACES

Remei Company Pep Bou Carme Forcadell Josep Farràs Mercè Riera Francesc Garriga Esteve Perich

n CONTE CONTAT Roc Casagran

PATRIMONI

n història, arqueologia, arquitectura, indústria, gegants, fauna, flora, festes, etc.


Edita Gent i terra, SL Carrer Doctor Puigvert, 1 08187 Santa Eulàlia de Ronçana Direcció Vicenç Relats Edició Ramon Vilageliu

NÚMERO 5 | PRIMAVERA-ESTIU 2013

Vallesos Gent, terra i patrimoni

Redacció telèfon 609 04 69 63 direccio@scripta.cat

Fotografia de la portada:

Subscripcions, publicitat i distribució subscripcionsvallesos@gmail.com telèfon 669 40 40 43

Consell assessor Toni Altaió, Carme Badia, Amadeu Barbany, Lluís Campins,Salvador Cardús, Santiago Cucurella, Josep Llobet, Ferran Miralles, Pruden Panadès, Stefano Puddu, Arnau Queralt, Francesc Roma, Carles Rué, Joan Saborido, Jaume Valls i Vila

Han col·laborat en aquest número Anna Arnella, Jaume Arnella, Anna Ballbona, M. Àngels Bonet, Joan Capdevila, Oriol Carreras, Roc Casagran, Teresa Fargas, Joan Garriga, Marc Guàrdia, Antoni Gras, Lluís R. Hernàndez, Miquel Herre, Agustí Jiménez, Albert Masó Garcia, Òscar Masó Garcia, Txell Maymó, Raquel Ligero, Jordi Llimargas, Iago Otero, Antoni Plaça Ximenis, Laura Pinyol, Stefano Puddu, Núria Pujolàs, Sergi Ramírez, David Ramon, Aina Relats, Francesc Roma, Josefina Roma, Jordi Ruiz-Olmo, Montserrat Tura, Jaume Valls i Vila, Míriam Viaplana, Ernesto Vilàs Galindo

Vista parcial d'una casa amb teulada de pissarra al Montseny amb una dona i un gos [entre 1899 i 1905],

de Josep Maria Armengol i Bas.

Estudi de la Masia Catalana, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

3 DAVANTAL | LLIÇONS DE LA HISTÒRIA I DE LA GENT 4-5 CONTE CONTAT | LA COHERÈNCIA Roc Casagran, text / Enric Vilageliu, il·lustració

6-17 HORES D’ARA 18-23 RETRAT DE FAMÍLIA | POLSERES VERMELLES: UN PLANTER MOLT VALLESÀ Vicenç Relats i Aina Relats, text / Eduardo Abarca, fotografia

Fotografies Eduardo Abarca, Arxiu Germans Boada SA, Arxiu Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Arxiu Josep Galícia Marcet, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, Arxiu Comarcal del Vallès Occidental/Arxiu Històric de Terrassa, Arxiu de Matadepera, Arxiu Municipal de Granollers, Miquel Badia, Biblioteca de Catalunya, M. Àngels Bonet, Lluís Brunet, Cementiris de Barcelona, Màrius Gómez, Grup Fotogràfic el Gra, Marc Guàrdia, Joan Miquel Merino, Albert Masó Garcia, Òscar Masó Garcia, Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu, Adriana Nicosia, Raquel Ligero, Miquel Llach, Oficina de Turisme de Vic, Patrimoni Cultural-Museu d'Art Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, Xavier Pèrez, Josep Prims, David Ramon, Aina Relats, Regidoria Comunicació de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, Marc Riera, Carles Rodríguez, Josep Salvany, Pepo Segura, Jordi Serra, Montserrat Tura, TV3, Universitat de Barcelona, Josep Valls, Jaume Viure.

Il·lustracions i infografia Ramon Aumedes, Esther Fernández, Antoni Messeguer, Francesc Rigalt, Enric Vilageliu

Disseny i maquetació Ramon Vilageliu, edicio@scripta. cat Correcció lingüística Judit Molins Preimpressió: Cabot Serveis Gràfics preimpressió@cabot.cat Impressió Impremta Pagès SL- Anglès www.impremtapages.com

24-35 ENTREVEURE | EMMA VILARASAU Vicenç Relats i Casas, text / Màrius Gómez, fotografia

36-51 NOMS, TRACES REMEI COMPANY / Ramon Vilageliu PEP BOU / Míriam Viaplana CARME FORCADELL / David Ramon JOSEP MARIA FARRÀS / Oriol Carreras MERCÈ RIERA / Núria Pujolàs FRANCESC GARRIGA / Anna Ballbona ESTEVE PERICH / Núria Pujolàs 52-94 CARPETA | TERRA DE BRUIXES Ramon Vilageliu, coordinació

95-146 PATRIMONI HISTÒRIA/GEGANTS/NISSAGA/INDÚSTRIA/FAUNA/FLORA/LITERATURA/ FERROVIARI/ARQUEOLOGIA/FESTES/ARQUITECTURA POPULAR/NUMISMÀTICA

142-151 CALAIXERA A PEU/L’ESCAPADA/MIRADES/ /CARREGAT DE ROMANÇOS/

dipòsit legal B-19.943/2011 ISSN 2014-1882

PLANA DEL VALLÈS I SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L’OBAC I CINGLES DE BERTÍ I GALLIFA I BAIX MONTSENY


DAVANTAL n

Lliçons de la història i de la gent Quan la primavera del 2011 apareixia Vallesos amb ganes de divulgar el patrimoni vallesà en un sentit ampli, teníem la certesa que al Vallès hi havia moltes històries col·lectives i personals per explicar i la intuïció que hi havia gent, molta gent, amb ganes de mirar-se aquesta comarca de geografia ondulada amb una perspectiva diferent, més profunda, ben arrelada a la terra. La capbussada de la carpeta central d’aquest número la dediquem a un tema –Terra de bruixes– que, d’entrada, pot sobtar, però que no porta pas aquesta revista-llibre al món de l’esoterisme. Ens endinsem en un temps fosc d’ara fa quatre segles, marcat per la fam i la por al desconegut, en què la caça de bruixes va ser un autèntic problema social, que va fer perseguir moltes dones innocents i singulars, a qui es carregaven tots els morts. Una bogeria que es va estendre entre la gent davant de la necessitat de trobar culpables de les maltempsades que els arruïnaven les collites o dels infortunis i problemes de salut més diversos que patien. Una plaga social en la qual tothom va ser una mica botxí i també una mica víctima i que va portar un mínim de setanta persones, fonamentalment dones, a ser penjades (entre 1619 i 1621), acusades de bruixeria per part dels consells municipals de justícia secular. Afortunadament, la societat d’avui ha après molt a conviure amb les diferències de tota mena, però encara hi ha persones i

col·lectius injustament malmirats que ens poden fer pensar en aquell brot de demència col·lectiva del segle xVii. Més enllà dels de la carpeta, en aquest número de Vallesos també trobareu explicats episodis històrics tant o més remarcables, que cal no oblidar, com ara el terrible bombardeig que l’aviació feixista va fer el matí del 31 de maig de 1938 sobre Granollers –amb un mínim de 224 morts i 165 ferits greus–, del qual ara fa 75 anys justos. Granollers va ser la tercera ciutat de Catalunya amb més víctimes per bombardejos durant la Guerra Civil. O els 300 anys rodons que fa del saqueig i incendi de Terrassa per part de l’exèrcit borbònic, per la lleialtat de la ciutat a l’arxiduc Carles d’Àustria. Va ser el 3 i 4 de setembre de 1713, just un any abans de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 davant del setge de les tropes de Felip V. Un episodi que ens mostra un cop més com de lluny ve la causa per la llibertat de Catalunya. A Vallesos també donem veu i testimoni d’una colla de vallesans i vallesanes actius –més joves o més grans– arrelats a aquest pobles i ciutats, amb una gran projecció o amb una discreta però forta empremta social i cultural al seu entorn. Com arreu, el Vallès ha estat sempre un territori mogut i inquiet. i en els temps convulsos de crisi i canvi social, polític i econòmic que vivim avui, potser ens convida a mirar-lo amb més cura per la terra, amb més estima i solidaritat, tot enfondint-hi arrels.

Una imatge de la Porxada de Granollers en runes després del bombardeig feixista del 31 de maig de 1938. Foto: Autor desconegut / Col·lecció Ajuntament de Granollers / AMGr – Arxiu d’Imatges.


n HORES D’ARA

En aquest apartat s’hi recullen informacions que, formant part d’una actualitat laxa, mostren l’activitat d’associacions, institucions i iniciatives vallesanes de l’àmbit patrimonial que es poden veure ampliades al nostre portal d’Internet: http://www.vallesos.cat

Mil·lenari del monestir de Sant Llorenç del Munt

Amb l’efemèride, Matadapera celebra els mil anys de la seva creació

El 10 d’agost, diada de Sant Llorenç, d’aquest any 2013 s’acompleix el mil·lenari de la creació i dotació del Monestir de Sant Llorenç del Munt, situat al cim de la Mola. L’aplec que cada any s’hi celebra i que reuneix nombrosos excursionistes vallesans, amb la missa, el cant dels goigs de Sant Llorenç, la processó entorn del monestir, el cant del virolai amb la imatge del sant encarada a Montserrat, i la degustació de la coca i la mistela, tindran enguany una significació especial amb la commemoració del mil·lenari de la creació del Monestir. Una efemèride que el poble de Matadepera aprofita per celebrar també el seu mil·lenari. En aquesta data de fa mil anys, els comtes de Barcelona, Girona i Osona, Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona, van dotar les capelles de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç de la muntanya emblemàtica –que ja apareixien en la documentació conservada del segle x– d’una àmplia extensió territorial, amb explotacions agrícoles, terres ermes colonitzables i molts altres béns aprofitables, com ara aigües, pastures i boscos. Dotat pels Comtes de Barcelona Segons un document datat el 10 d’agost de l’any 1013, diada de Sant Llorenç màrtir, els comtes Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona, junt amb al seu fill Berenguer (conegut després com Berenguer Ramon I), van dotar el monestir de Sant Llorenç del Munt amb la muntanya homònima: els importants alous de Matadepera i de la vall de Mur, l’església de Sant Esteve de la Vall (ara conegut com Can Poble), i els delmes, primícies i oblacions dels fidels, a més dels delmes dels alous de Matadepera i el Mont Pederçà i dels drets que posseïen els comtes sobre un molí situat a Castellar del Vallès. Aquests béns amb especificació de la seva localització i afrontacions i de les rendes corresponents van ser cedits pels Comtes a Sant Llorenç com a béns propis. En el mateix document, els Comtes expressen que la finalitat d’aquesta dotació és que la casa de Sant Llorenç del Munt es constitueixi en Monestir. 6

Vallesos

El document de dotació el va signar també el bisbe de Barcelona Deusdedit i diversos nobles, jutges i clergues. Per poder dur a terme aquesta dotació fundacional de la nova abadia benedictina, els comtes Ramon Borrell i Ermessenda van fer el 18 de maig de l’any 1013, una permuta amb l’abat i el Monestir de Sant Cugat del Vallès, d’acord amb la qual els comtes van recuperar la muntanya del Munt amb les seves esglésies. Tot i que l’actual temple romànic no es consagraria fins a l’any 1064, el cenobi o monestir de Sant Llorenç del Munt va començar a funcionar després de la dotació, amb la regla de l’orde benedictina. El primer abat que se’n coneix és Borrell, l’any 1018, seguit d’Odger, que va ser abat entre l’any 1020 i el de la seva mort l’any 1071.

La casa comtal de Barcelona va impulsar el creixement del monestir del Munt i, mesos després, el 25 d’octubre del mateix any 1013 va comprar a Sant Cugat tots els alous que aquest Monestir tenia per nom de Sant Llorenç sobre Terrassa i sobre Castellar. Potser alguns lectors recordin que l’any 1964 es va celebrar a la Mola el 900 aniversari de la consagració de l’església romànica. En va oficiar la missa el bisbe de Colofon, el caputxí llorençà fra Maties Solà, i el Centre Excursionista Sabadell hi va instal·lar la primera taula d’orientació geogràfica. Ara toca un altre aniversari: el del mil·lenari del monestir. Jaume Valls i Vila Informació extreta del llibre de Pere Puig i Ustrell El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI . Barcelona: Fundació Noguera, 1995.


Entitats de la cultura popular animaran la jornada festiva del 16 de juny

A la imatge, un acte organitzat per la penya barcelonista de la Vall del Tenes amb el granollerí i exjugador del Barça Ramon Alfonseda i Pito Ramos, una altra glòria barcelonista.

La Vall del Tenes reuneix la 24ª Trobada de Penyes del Barça del Vallès Les quaranta penyes del Barça de tot el Vallès es reuniran el diumenge 16 de juny en una doble convocatòria d’actes a Bigues i a Lliçà d’Amunt, en la 24 Trobada de Penyes Barcelonistes del Vallès, organitzada per la Penya Blaugrana de la Vall del Tenes, que preveu mobilitzar uns 400 penyistes de tot el Vallès. La jornada començarà amb una concentració a la plaça Miquel Bosch de Bigues, que estarà ambientada per diverses entitats de la cultura popular dels pobles de la Vall del Tenes (timbalers i grallers, colles de diables, gegants i bastoners) i on també s’hi farà una exposició de cotxes antics. En aquesta mateixa plaça s’hi celebraran els actes institucionals en els quals la penya blaugrana de Castellar del Vallès, organitzadora de la trobada vallesana anterior, passarà a la penya de la Vall del Tenes l’estandard de la Federació de Penyes Barcelonistes del Vallès. A l’acte, que comptarà

amb les salutacions de les autoritats locals, de les penyes i del club, s’hi farà lliurament dels records de la trobada als penyistes. Un bus turístic amb els estandards de les penyes, un camió blaugrana carregat de diables i una corrua de cotxes protagonitzaran cap al migdia una rua blaugrana que travessarà tots els pobles de la Vall del Tenes, de Bigues fins a Lliçà de Vall, i que es clourà al pavelló municipal d’esports de Lliçà d’Amunt. Aquí s’hi farà una exhibició de ball de gitanes i a continuació s’hi celebrarà el dinar de germanor, que estarà amenitzat per alumnes de l’Escola de Míúsica de la Vall del Tenes. El dinar comptarà amb l’assistència del vicepresident del FC Barcelona, Jordi Cardoner i Casaus, i d’alguns jugadors veterans del Barça. Un espectacle de sobretaula i un concert de quatre corals valltenenques tancarà la trobada que es clourà, és clar, amb la interpretació del Cant del Barça.

Una exposició al Museu del Gas recull la publicitat dels 170 anys de Gas Natura Fenosa Publicitat per una història, 170 anys de companyia és l’exposició que ha inaugurat el Museu del Gas de Sabadell per celebrar el 170è aniversari de la companyia Gas Natural Fenosa. La mostra, que té per comissari Víctor Oliva, fa un repàs de la història de l’empresa a través de la publicitat i el disseny gràfic, amb documents de l’arxiu de la companyia, de gran valor històric i artístic, que retraten el canvi de la societat amb amb el gas. L’exposició comença als inicis de les nadales que repartien els operaris de la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas fins a arribar als cartells publicitaris a l’actualitat d’una companyia que va passar de Catalana de Gas a Gas Natural, i a l’actual Gas Natural Fenosa. A través

del recull publicitari es pot veure l’evolució de les modes en el vestuari, els pentinats, o fins i tot l’evolució de la publicitat, en la tipografia, l’ús del color, o la inserció de les primeres fotos i l’aparició de la publicitat a la ràdio i a la televisió. Publicitat per a una història… mostra com la publicitat ha anat canviant amb la companyia; durant els primers anys i fins al 1920, és una publicitat de tipus més institucional, subratllant la importància de la companyia. En una segona fase, la publicitat mostra que el gas és la modernitat i el progrés. I en la tercera fase, es mostra el gas com a confort i benestar. També es pot trobar l’estructura d’un habitatge, dins el qual hi ha una selecció d’aparells domèstics que funcionaven amb gas.

Fotos, xerrada i esport Amb tot, els actes de la celebració blaugrana s’iniciaran dos dies abans. El divendres 14 de juny, a dos quarts de vuit del vespre, al centre cívic la Fàbrica de Santa Eulàlia de Ronçana s’obrirà l’exposició fotogràfica Barça: De Samitier a Messi, amb l’exposició de copes del FC Barcelona (Copa, Lliga i Champions) i l’acte es clourà amb una xerrada sobre l’actualitat barcelonista amb periodistes esportius. L’endemà, dissabte 15 de juny, al matí serà l’hora d’escalfar, amb la celebració prevista al pavelló de Lliçà d’Amunt d’un clínic – una mena de classe teòrica i pràctica– de bàsquet i un altre de futbol sala per part de tècnics del Barça a jugadors i tècnics del Club de Bàsquet Lliçà d’Amunt i del Futbol Sala Lliçà d’Amunt.


n RETRAT DE FAMÍLIA

Polseres vermelles: un planter molt vallesà Text: Aina Relats i Vicenç Relats | Fotografies: Eduardo Abarca

Polseres vermelles, la sèrie de TV3 que ha triomfat entre el públic juvenil, infantil i familiar, recreant la història d’un grup de nois i noies que coincideixen en un hospital a causa de les seves malalties, té al Vallès –i molt especialment a Sabadell– tot un planter d’actors i actrius que s’han revelat com a veritables promeses. I és que són vallesans vuit dels infants, adolescents i joves que protagonitzen aquesta sèrie que parla de l’amistat, de les ganes de viure i de l’afany de superació. Una sèrie creada per l’escriptor Albert Espinosa, també resident al Vallès, i inspirada en la seva pròpia vivència del càncer que va haver d’afrontar.

18

Vallesos

A la foto, cinc dels polseres vallesans: Mireia Vilapuig, Noah Manni, Èlia Solé, Marc Balaguer i Abel Rodríguez, a la barra del bar del Teatre Sant Vicenç de Sabadell.


Mikel Iglesias, nascut a Rubí, i Joana Vilapuig, de Sabadell, dos altres vallesans protagonistes de Polseres vermelles. Fotos: TV3

Els actors vallesans regulars de Polseres vermelles són Marc Balaguer (Toni a la sèrie), de 17 anys; Joana Vilapuig (Cristina), de 18; Mireia Vilapuig (Àlex), de 15; Èlia Solé (Eva), de 20; Abel Rodríguez (Lucas), de 10 i Noah Manni (Dani), de 13. Tots, tret del Noah, que és de la Garriga, són de Sabadell i estan molt vinculats al teatre amateur sabadellenc, ja que formen o han format part dels grups escènics del Teatre Sant Vicenç, de la Joventut de la Faràndula o del Teatre del Sol. Uns grups teatrals de molta tradició i arrelament que, juntament amb d’altres com ara el Ciervo, Tatxa i Escena o el Taller de Teatre Musical, no fan gens casual que de la ciutat vallesana n’hagi sortit una llista llarga d’actors tan populars com ara Ramon Madaula, Sergi Mateu, Jordi Boixaderes, Mercè Martínez, Mariona Ribas, Rosa Renom, Xavier Duch, entre d’altres. Un altre dels protagonistes de Polseres vermelles, Mikel Iglesias (Ignasi), de 16 anys, és també d’origen vallesà, ja que va néixer i viure fins fa poc a Rubí, on també es va iniciar en el teatre local i on el 2011 va ser el pregoner de la Festa Major. Espinosa, també mig vallesà De fet, el creador de la sèrie, Albert Espinosa, també resideix al Vallès ja que s’està, a tempporades, a la urbanització Les Pungoles de Sant Antoni de Vilamajor, on ja es va rodar una de les pel·lícules que ell va guionar: No em demanis que et faci un petó, que te’l faré. Escriptor prolífic, al marge dels guions d’aquesta sèrie, Espinosa és autor dels llibres El món groc, Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine o el més recent Brúixoles que busquen somriures perduts, entre altres, que han estat rècords de vendes i traduïts a nombroses llengües.

RETRAT DE FAMÍLIA

n

Vuit actors joves i adolescents vallesans, molt vinculats als grups de teatre local, participen a la sèrie que captiva el públic infantil, juvenil i familiar Vallesos va aconseguir reunir cinc dels

sis actors de Polseres que avui viuen al Vallès. Només hi faltava la Joana Vilapuig, que està vivint a Londres, on ha anat a estudiar anglès. Ella, com la seva germana Mireia, des de petita ha estat vinculada a la Joventut de la Faràndula, on ha rebut i impartit classes de teatre. La cita amb els polseres vallesans va ser al Teatre Sant Vicenç, al barri de la Creu Alta de Sabadell, on aquells dies en Marc participava al musical Els tres porquets, un muntatge adreçat al públic més petit, que recrea el conte popular i que, després del gran èxit obtingut a Sabadell, s’ha representat al Teatre Victòria de Barcelona. Era un vespre fred de Setmana Santa. L’Èlia venia cansada, acabada d’arribar d’un cap de setmana llarg fent de moni-

tora d’infants amb l’Esplai la Teranyina. I l’Abel, com si realment tingués els ossos de vidre, com a la sèrie, arribava exhaust, després de quatre dies de turisme rural. Una tria a primera vista En Noah és l’únic que no ha anat a parar al Polseres per una experiència teatral prèvia. Ell té una malaltia que li impedeix créixer, igual que el personatge que recrea a la sèrie, on li fan un tractament per allargar-li els ossos. En Noah era i és un gran fan dels polseres, perquè se sent molt identificat amb la problemàtica que tracta la sèrie. És per això que va anar a un acte de signatura de DVDs per part dels seus ídols i l’Albert Espinosa, en veure’l i en constatar que encaixava amb les necessitats d’un dels personatges de la segona

Vallesos 19


n ENTREVEURE

Emma Vilarasau: “M’AGRADA LA TRANQUIL·LITAT QUE ET DÓNA LA TERRA: EM RELAXA, EM DÓNA PAU, EM RETROBA AMB MI MATEIXA” Text:Vicenç Relats | Fotografies: Màrius Gómez

Emma Vilarasau i Tomàs (Sant Cugat del Vallès, 1959) és una gran dama de l’escena catalana, que ho ha tocat tot –teatre, televisió, cinema... –, des que als 15 anys va començar a pujar als escenaris del que llavors i ara és el seu poble, Sant Cugat, encara que avui s’hagi enfilat fins als 85.000 habitants i sigui una de les ciutats grans del Vallès. Les primeres passes donades a l’Agrupació Teatral Joan Maragall, a prop de la seva cosina segona Dolors Vilarasau, que la dirigia, van ser tot un al·licient per a qui després com a professional havia de ser la gran protagonista d’un llistat innombrable de muntatges com ara Al vostre gust, Lorenzaccio, Les Noces de Figaro, Paraules encadenades, Les tres germanes, Desclassificats, Qui té por de Virgina Woolf, Agost... i per a qui des de la televisió ha entrat a les cases de tothom amb sèries tan celebrades com Secrets de Família, Nissaga de Poder, Majoria Absoluta, Ventdelplà... A punt de tornar al ritme trepidant que suposa preparar una obra nova, Barcelona, que farà temporada al Teatre Nacional de Catalunya, ens asseiem a parlar amb una actriu reconeguda i estimada, que no ha parat durant molts anys i que s’ha regalat vuit mesos sabàtics per fer una aturada, que ara ja ha acabat. Una pausa que li ha fet veure les coses des d’una perspectiva més reflexiva i en la qual ha hagut de viure la dolorosa mort de la mestra i amiga Anna Lizaran, una seva gran parella als escenaris, que li “sabia treure el millor de si mateixa”, a l’absència de la qual diu que mai se sabrà acostumar. En parlem en un dia fred de primers de març a l’emblemàtic Bar Catalunya de Sant Cugat, a tocar de l’estació dels Ferrocarrils Catalans, on la ciutat vallesana respira un singular i distingit aire centreeuropeu.

24 Vallesos


http://www.mariusgomez.com


n NOMS, TRACES CENTENÀRIES Text: Anna Arnella, Teresa Fargas i Ramon Vilageliu

Remei Company

110 ANYS I DE CASTELLAR, LA DONA MÉS GRAN DE CATALUNYA

En Ramon Company i Fornell, nascut a Berga, va carregar la tartana i, cridat per la brama de la puixança industrial del Vallès, va fer-hi cap per anar a treballar a la casa Tolrà. Aquesta empresa de filatures havia començat la seva activitat per l’empenta d’un jove de Cabrils, en Josep Tolrà Abellà, que s’havia instal·lat a Sant Esteve de Castellar (des de 1933, Castellar del Vallès) l’any 1846 com a metge i cirurgià i que, ben aviat, es va integrar en la vida social castellarenca. L’any 1856, doncs, el jove Tolrà havia iniciat les activitats del que seria la firma més important de Castellar llogant el salt d'aigua del Molí d'en Busquets. Aquí va comerçar a fer anar telers i màquines de filatura, a tot drap i, ben aviat, va arrendar el molí bataner de can Barba, on també va instal·lar-hi telers. El 1861 tenia 99 telers i 4.700 fusos, una secció de blanqueig i d'aprest i, cap a finals del segle xix, ja treballaven a l’empresa Viuda de José Tolrà 700 operaris en torns de nit i dia, amb llum elèctrica i tot, quan calia. Tota aquesta activitat, doncs, va ser la crida que va portar Ramon Company a fer el farcell i anar a guanyar-se la vida al Vallès. Així, a principis del segle xx ja trobem aquell jove berguedà instal·lat a cal xom, un molí que juntament amb la Farga havia estat engolit per la convicció emprenedora de l’empresa que en aquell moment ja encapçalava Emília Carles Tolrà, la vídua i, alhora, neboda del fundador.

El pare Caba i l’Estella May. La Remei va arrufar una mica el nas quan el seu marit, en Simeó Caba, li va proposar el nom d’Estel per a la nena que acabaven de tenir. Al Simeó, li agradava aquest nom que havia pres d’una cunyada de la seva germana, una americana de Nova Orleans que es deia Estella May. L’Estel, doncs, va arribar a la casa de Castellar l’agost de de 1936 i durant anys va haver de avenir-se a estar inscrita en els llibres oficials com a Estrella. En Simeó Caba, pare Caba en els ambients excursionistes, tenia un vessant artístic que el va empènyer a ser un veritable pioner de la pintura a Castellar. Cada cap de setmana agafava els pinzells i les pintures i anava a buscar algun racó per deixar anar una vocació que el seu fill Xavier va heretar, amb èxit. En Xavier Caba va fer carrera en el món artistic com a pintor, il·lustrador, fotògraf i ceramista fins la seva plorada mort l’any 1996.

Nascuda el 1903 En aquest tombant de segle, Ramon Company i la seva dona, Maria Ventura, ja tenien tres fills, en Joanet, en Ramon i la Francisqueta. L’1 de febrer de 1903 va néixer el quart plançó d’aquell matrimoni: la Remei Company Ventura que és, actualment, la persona més gran de Cataunya. i poc després encara van tenir un altre fill, l’isidre. La Remei, doncs, va néixer en un entorn industriós, sense des-

cans, dins del qual havia pres un gran prestigi el treball i l’esforç com a element primordial d’ascensió social. De ben petita, recorda com jugava a saltar corda amb les amigues pels voltants de les fàbriques i com, esclar, el fil, el cotó i el món tèxtil anava guanyant pes en la seva vida. “Sí, de joveneta, l’Elisa de can Fumador em va ensenyar a cosir”, explica rememorant aquesta relació entre la roba i la seva vida. Treballadora incansable, la

A la imatge petita, un retrat de Remei Company fet pel seu fill Xavi Caba, malaguanyat artista castellarenc.

36

Vallesos


Remei va fer del fil i l’agulla la seva raó de viure i recorda, amb un esquitx de satisfacció, com havia cosit fins i tot per la mestressa de can Turull de Sabadell, quan els Turull eren el sinònim de l’opulència i el benestar, i “semblar de can Turull” volia dir que no t’estaves de res a l’hora d’anar a comprar, a mans plenes. Eren moments d’efervescència i la Remei, d’una ambició esmolada i una ferma convicció que s’arremolinava davant les adversitats, ja era una jove que feia goig i anava amunt i avall, llatina, amb bicicleta o amb moto per Castellar del Vallès, fent de modista, portant vestits per cosir i anant a fer emprovar la roba feta per encàrrec. i si hi havia altres dones que s’esparveraven de la seva empenta, ella les deixava dir: “eren unes envejoses”, remuga. Aviat, quan tenia vint-i-dos anys es va casar amb Simeó Caba, contramestre de can Tolrà, un home generós i fundador de la Secció Excursionista de l’Ateneu Castellarenc. La Remei no ha tingut mai massa temps per festes, d’enfeinada que estava però, tot i això, ens confirma que per esbargir-se li agradava ballar. “La música, si és bona, m’agrada”, diu amb fermesa i recorda que,

“quan anava a Sant Llorenç Savall, ballava amb el bo i millor del poble”. De sempre, la Remei ha estat una dona que s’ha fet mirar i, com explica la seva filla Estel “quan ja tenia cent anys, passejant pel carrer encara hi havia qui li tirava floretes!” Caçadores pels combatents El març de 1938, en plena Guerra Civil, amb els esparvers italians (els avions Savoia-Marchetti) amb seu a Mallorca atacant la reraguarda, les forces republicanes van decidir reforçar les defenses amb un nou camp d’aviació i, d’aquesta manera es va crear a Castellar una delegació del SAF-16 (Servei d’Aviació i Fabricació) de l’aeroport de Sabadell. Aquest servei es va situar a la fàbrica tèxtil Viuda de José Tolrà, on s’hi van produir peces per a motors, munició lleugera i components pels avions soviètics Polikarpov i-15 i i-16, coneguts com a xatos i mosques, respectivament. A més, la Remei va dedicar la seva agulla a confeccionar caçadores pels aviadors de l’aeròdrom que es va construir en unes parcel·les expropiades a la zona plana de la Bruguerola.

Tot i el daltabaix que va ser aquest conflicte, la Remei i el Simeó , que tenien dos fills (el Joan i el xavier) van tenir la tercera: l’Estel. El sentit de continuïtat i la seva inviolable convicció l’ha dut a saber sempre el que volia i a lluitar per aconseguir-ho. Sempre amb aquest esperit de millora, va treure’s el carnet de cotxe als seixanta-dos anys, “portava un Seat 850 que menava molt bé i em duia a tot arreu”, explica. La Remei Company Ventura ha viscut uns canvis tan grans que confirma amb una autoritat gens impostada una sospita que tots anem tenint “la gent d’ara no sap el que vol ni el que voldria”, sentencia amb la perspectiva de cent-deu anys de vida. Ho diu ben seriosa mentre plega, elegant, les cames, i les seves mans nerviüdes, amb les ungles pintades, giren pàgina del Vallesos que té a la falda. Havent-se gastat la vista tota la vida fent vestits, encara no fa servir ulleres. Agombolada per una extensa família des de fa vuit anys s’està a la residència de l’Obra Social Benèfica. “La senyora de la residència que menys pastilles es pren”, confirma la seva filla Estel v

El dia del seu 110 aniversari. Al mig, Remei Company i, a sobre, la seva filla Estel Caba Company, la seva néta Estel Baldó Caba, la besnéta, Anna Domènech Baldó i la més petita, le seva rebesnéta Paula Riba Domènech. Foto: Arxiu Estel Baldó.

Vallesos 37


CARPETA TERRA DE BRUIXES

n

Coordinació: Ramon Vilageliu, editor de Vallesos

Terra de bruixes, el tema de la carpeta de Vallesos que ara esteu a punt d’encetar, fa un repàs a un episodi, curt i intens, de la nostra història. Efectivament, a inicis del segle xvii, i amb una lògica tremolosa però sistemàtica, al vallès es van perseguir, torturar i penjar una llarga lista de persones que la feina d’investigadors com Raimundo Garcia Carrera, entre d’altres, ha anat documentant. El resultat és, doncs, un seguit de dones (i d’uns pocs homes), a qui se’ls va acusar de provocar unes malvestats que eren ben lluny de les seves possibilitats. Però, amb mirada displicent, la gent dels nostres pobles i ciutats els va marcar com a persones heterodoxes i, a partir d’aquesta diferència buida, els va assenyalar com a causants necessaris de la precarietat, ben certa, que patien. Tota aquella gent va convenir, d’una manera ben cruel, que calia extirpar-los d’una realitat que, sense ells, bé havia de millorar. El so de la por que els conduïa a portar aquelles dones cap a la forca encara fimbreja. Els articles que vénen a continuació busquen explicacions, relaten fets i indiquen les atribucions i les

54 62

El martell de les bruixes

Les plantes de les bruixes

per Ramon Vilageliu i Relats, filòleg

per M. Àngels Bonet i Galobart, etnobotànica

Raimundo Garcia Carreras: “La caça de bruixes al Vallès va ser un fenomen demencial, on tothom era botxí” per Vicenç Relats i Casas, periodista

66

Plou i fa sol... Bruixes i pedregades per Francesc Roma i Casanovas, geògraf

72

qualitats d’aquelles dones diferents que, a hores d’ara, formen part de l’imaginari col·lectiu de la gent de la nostra terra. En són un patrimoni que ens ve de gust acostar-vos des de diferents punts de vista, sempre ben documentats. També hem traçat un itinerari que enllaça una munió de punts de la nostra geografia que conserven noms relacionats amb la bruixeria i que mostrem en un mapa molt vallesà. D’altra banda, en les pàgines d’aquesta carpeta hem anat utilitzant unes imatges que, naturalment, no són pas de l’època en què se centren els fets però que, poc o molt, la suggereixen. Es tracta d’unes fotografies històriques, fetes entre 1899 i 1905, per Josep Maria Armengol i Bas i recollides per Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya en el seu magnífic Estudi de la Masia Catalana. És, doncs, una mena exposició que s’allarga a bona part dels articles d’aquest treball i que reivindica el paper documental de qui, des de l’anonimat o amb noms i cognoms, ens permet reconèixer-nos en el passat per projectar-nos cap al futur.

La bruixa en la cultura popular per Josefina Roma i Riu, antropòloga

Itinerari pels escenaris de la bruixeria al Vallès

76 79

per Sergi Ramírez Vaqué, escriptor

Nit de Bruixes a Gualba

88

per Miquel Herre Banús, comerciant

El Diable i la vella masovera

90

per Martí Ribas i Duran, dissenyador

Elogi dels poders fronterers per Stefano Puddu Crespellani, dissenyador

92


Raimundo Garcia Carrera: “LA CAÇA DE BRUIXES AL VALLÈS VA SER UN FENOMEN DEMENCIAL, ON TOTHOM ERA BOTXÍ” Text i fotografies: Vicenç Relats


Patrimoni HISTÒRIA

n

75 anys del bombardeig de Granollers L’aviació feixista italiana va causar almenys 224 morts i 165 ferits greus el 31 de maig de 1938, en un dels atacs aeris més sagnants de la Guerra Civil espanyola Text: Joan Garriga i Andreu | Fotografies: Arxiu Municipal de Granollers (AMGr)

El dimarts 31 de maig de 1938 cinc avions italians (Savoia S-79), al servei del general Franco, van bombardejar la ciutat de Granollers. Eren les 9,05 del matí. L’atac va durar un minut, que va ser etern per als vilatans, als quals els van caure al damunt 60 bombes de 100, 20 i 15 quilos, amb un total de 750 quilos de metralla que com a pluja malèfica va anar a raure al mig de la ciutat. Els avions s’havien enlairat una hora abans des de l’aeroport mallorquí de Son Sant Joan i, després de bombardejar Granollers, se’n van tornar i aquell mateix matí, carregats de nou, van atacar Sant Adrià del Besòs mentre la vila granollerina encara estava fumejant. Més d’un centenar d’edificis havien quedat destrossats i centenars de ferits i de morts es trobaven estesos pels carrers i places, alguns portats al cementiri, mentre que d’altres eren atesos a diversos hospitals de dins i de fora de la comarca. Tots van ser testimonis dramàtics d’un atac brutal contra una ciutat sense defenses per combatre atacs aeris. Els avions van entrar des del sud-est, van volar per damunt de la ciutat i van girar en direcció a ponent per tornar a Mallorca. Tenien per objectiu la central Energia Elèctrica de Catalunya, SA, situada al carrer del Rec, molt a prop de la riera del Congost, on hi havia també al mateix carrer l’empresa elèctrica Estabanell i Pahissa. Per la seves ubicacions, es trobaven a molt poca distància del centre neuràlgic de la ciutat i l’atac a la central pretenia la destrucció de la instal·lació transformadora que alimentava la línia de tren electrificada, dita del Nord, per bé que al centre mateix de la ciutat també hi havia la línia de França.

96

Vallesos

Les bombes no la van tocar. El comunicat de vol assenyalava que havien errat en la direcció i que a Sant Adrià –on tampoc van encertar la central elèctrica–, la reacció a l’atac havia estat intensa i que a Granollers havia estat lleu. De fet, a Granollers l’alarma no va ni tenir temps d’avisar els veïns de la vinguda dels avions. Devastació al centre de la ciutat El sistema d’atac i la situació d’una central de dimensions no massa grans i dins de Granollers havien forçosament de causar enormes danys i mortalitat. I així va ser. La pluja de metralla i les explosions van dibuixar una geografia devastadora al centre de la ciutat vallesana. Els carrers principals i els

A sobre, el carrer Anselm Clavé, al costat de la Fonda Europa. Foto: P. Luis Torrents / Col·lecció Ajuntament de Granollers / AMGr – Arxiu d’Imatges.


més propers, així com el mateix cor de la ciutat a l’entorn de la plaça de la Porxada del segle xvI, van ser durament castigats per la ruta que van seguir els cinc avions. La majoria de bombes van impactar sobre el gruix que formaven immobles i persones en un matí i en una hora en la qual molta gent es trobava al carrer, fent cues per l’avituallament diari o just tornant de deixar la mainada a les escoles. L’espant va ser terrible. Crits, foc, pols i gent corrent embogida i intentant en el possible d’ajudar a atendre els nombrosos cossos que havien quedat estirats a terra. Un autèntic infern. Com a contrast, des del cel, ai las!, els aviadors italians deixaven constància de la seva voracitat mitjançant una sèrie de fotografies que visualitzaven una ciutat fumejant i on les bombes havien espetegat al bell mig d’una localitat que en iniciar el conflicte bèl·lic tenia poc més de 14.000 habitants i en aquells moments depassava tal vegada en dos o tres mil persones més aquesta xifra, a causa de l’arribada de refugiats. La central no va ser encertada. Tampoc un taller de reparacions de motor d’avions que hi havia al costat ni tampoc un altre taller de muntatge d’avions, situat a ponent, fora del centre de la ciutat. Aquests eren objectius militars que constaven en documents interns de l’exèrcit franquista, i que no devien interessar tant com aquella central, ja que no s’esmentaven en el document de vol.

El dia era clar i els avions volaven a 5.000 metres d’altitud. Les bombes llençades, no van castigar l’objectiu primordial. Tanmateix, els estralls van ser quantiosos i la població, sotmesa a un atac propi de saturació o càstig absolutament recriminable, va ser funest per la magnitud de la tragèdia humana. El cost dels desperfectes als immobles es va avaluar, d’entrada, en unes 637.000 pessetes, certament alt aleshores, i demostrava la gran quantitat de danys causats, que posteriorment havien d’anar-se incrementant, segons es pot confirmar en documentació de l’acabament de la guerra. Un balanç mortal esfereïdor Però si a banda dels recomptes que s’han verificat sobre els estralls a edificis s’hi afegeixen els de morts i ferits, el balanç és absolutament esfereïdor. A més de les destrosses en carrers, places i immobles, les dades fefaents que es poden donar una vegada creuats els documents existents indiquen que els morts van ser 224 i els ferits greus 165. Aquesta xifra de morts, però, és la mínima registrada, ja que en el llibre de defuncions del cementiri de Granollers, després de les anotacions de noms registrats s’hi indicava la frase “aún siguen”. Això mostra que hi havia més morts que els anotats i que segurament van ser enterrats a la fossa comuna.

A la imatge, estat de la Porxada després del bombardeig del 31 de maig del 1938. Foto: Autor desconegut / Col·lecció Ajuntament de Granollers / AMGr – Arxiu d’Imatges.

Vallesos 97


NÚMERO 6 | TARDOR-HIVERN 2013/2014

Vallesos

Gent, terra i patrimoni

CARPETA

n

A sobre, una imatge de Palaudàries, un nucli rural que actualment forma part de Lliçà d’Amunt. Foto: Josep Prims.

POBLES QUE VAN SER

ELS SEIXANTA-SIS MUNICIPIS AMB QUÈ ACTUALMENT S’ORGANITZA ADMINISTRATIVAMENT EL VALLÈS NO SÓN PAS ELS QUE HAN EXISTIT SEMPRE. DOS O TRES SEGLES ENRERE –I MÉS ENLLÀ– AL VALLÈS FORMAVEN MUNICIPIS PROPIS MOLTES PETITES VILES RURALS A L’ENTORN DE PARRÒQUIES, QUE AVUI ESTAN INTEGRADES EN CIUTATS I POBLES MÉS GRANS, QUE SE LES VAN ANNEXIONAR. SÓN POBLES QUE VAN SER COM ARA PALOU, AVUI DE GRANOLLERS; SANT PERE DE TERRASSA, DE TERRASSA; GALLECS, DE MOLLET; SANTIGA, DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA; SANT VICENÇ DE JONQUERES (LA CREU ALTA), DE SABADELL; PALAUDÀRIES, DE LLIÇÀ D’AMUNT; O SANT SEBASTIÀ DE MONTMAJOR, A CALDES DE MONTBUI, PER DIR-NE NOMÉS ALGUNS. AVUI SÓN NUCLIS URBANS BEN POBLATS O PETITS VEÏNATS RURALS PLENAMENT INCORPORATS AL SEU MUNICIPI ACTUAL, PERÒ MANTENEN UNA HISTÒRIA I UNA IDENTITAT DEL POBLE QUE VAN SER I QUE, D’ALGUNA MANERA, ENCARA SÓN. RESSEGUIR AQUELLS ANTICS POBLES VALLESANS I VEURE QUÈ EN QUEDA AVUI, SERÀ OBJECTE DEL PROPER

Vallesos.

Si ens hi voleu ajudar, podeu contactar amb nosaltres a direccio@scripta.cat i edició@scripta.cat

EUGENI XAMMAR, 125 CENT ANYS D’UN PERIODISTA D’EXCEPCIÓ AMB FONDES ARRELS A L’AMETLLA DEL VALLÈS, EUGENI XAMMAR (1888-1974), VA SER UN PERIODISTA D’EXCEPCIÓ, UN ESPECTADOR PRIVILEGIAT DELS GRANS ESDEVENIMENTS DEL SEGLE XX I TOT UN AMBAIXADOR DE CATALUNYA AL MÓN. ARRAN DELS 125 ANYS DEL SEU NAIXEMENT, I AFEGINT-NOS A L’ANY XAMMAR QUE ES PROMOU DES DE L’AJUNTAMENT DE L’AMETLLA DEL VALLÈS, ENS ACOSTAREM A UN FIGURA POC CONEGUDA. VA VIURE LA MAJOR PART DE LA SEVA VIDA FORA DE CATALUNYA PER VOLUNTAT PRÒPIA, PERÒ TAMBÉ PER LA CONDEMNA A QUÈ EL VA SOTMETRE EL RÈGIM FRANQUISTA. DESPRÉS D’HAVER VOLTAT MIG MÓN, A PARTIR DELS ANYS SEIXANTA, LA SEVA VIDA VA TRANSCÓRRER ENTRE GINEBRA, GRANOLLERS I L’AMETLLA DEL VALLÈS.

i també hi trobareu... MÉS NOMS I TRACES, MÉS ENTREVISTES, NOTÍCIES A HORES D’ARA, EL CONTE CONTAT, LA CALAIXERA I EL PATRIMONI.

a partir del 25 d’octubre del 2013, a la venda el número 6


Vallesos 5. Primavera/estiu 2013