Vallesos 4. Tardor/hivern 2012 by Gent i Terra edicions

8€

ARQUEOLOGIA

FAUNA

ENTREVEURE

Mons observans,

Els ratpenats,

ASSENTAMENT ROMÀ DE CAN TACÓ-TURÓ D'EN ROINA

Salvador Cardús,

ELS ENIGMÀTICS ANIMALS NOCTURNS AL VALLÈS

PENSANT EL PAÍS DES DEL VALLÈS

NÚMERO 4 | TARDOR-HIVERN 2012/2013

Vallesos Gent, terra i patrimoni

Colgats

de neu

CARPETA

Edita:

gent terra

vallesos.cat

EL NADAL DE 1962, EL VALLÈS VA QUEDAR COBERT D’UN BLANC MAI VIST. I DESPRÉS DE LA IL·LUSIÓ, LES COMPLICACIONS.

PATRIMONI

NOMS, TRACES

n RETRAT DE FAMÍLIA

Macedònia, fruits Pere Arquillué de pop-rock infantil Martí Sunyol Antònia Canet Maite Marín i Jordi R.Renom Mn. Josep Dalmau Joan Josep Biscarri n CONTE CONTAT Eloi Vila Xavier Vinader Jordi Grau Vallesos, publicació finalista al premi Tasis Torrent 2011 Josep Bové

n història, arqueologia, numismàtica, pagesia, fauna, paisatges, llegendes, etc.

Edita Gent i terra, SL Carrer Doctor Puigvert, 1 08187 Santa Eulàlia de Ronçana

NÚMERO 4 | TARDOR-HIVERN 2012/2013

Vallesos

Direcció Vicenç Relats Edició Ramon Vilageliu Redacció

Gent, terra i patrimoni

telèfon 609 04 69 63 direccio@scripta.cat

Subscripcions, publicitat i distribució subscripcionsvallesos@gmail.com telèfon 669 40 40 43

Consell assessor Toni Altaió, Carme Badia, Amadeu Barbany, Lluís Campins,Salvador Cardús, Santiago Cucurella, Josep Llobet, Ferran Miralles, Pruden Panadès, Stefano Puddu, Arnau Queralt, Francesc Roma, Carles Rué, Joan Saborido, Jaume Valls i Vila

Han col·laborat en aquest número Eduardo Abarca, Adolf, Josep M. Abril, Antoni Arrizabalaga, Anna Arnella, Jaume Arnella, Salva Artesero, Carme Badia, Anna Ballbona, Joan Capdevila, Teresa Cardellach, Joan Codina, Pere Cornellas, Miquel Crusafont, Teresa Fargas, Ricard Farriol, Carles Flaquer, Joan Garriga, Ton Gispert, Daniel Gutiérrez, Agustí Jiménez, Lluís Juan, Xavier Marí, Clara Martínez, Albert Masó, Òscar Masó, Josep Mateu, Francesc Mauri, Domènec Miquel, Judit Molins, Albert Lázaro, Iago Otero, Pruden Panadès, Cesc Prat, Josep Prat, Santi Piñol, Jaume Rifà, Joan Pinyot, Roger Prims, Sergi Ramírez, David Ramon, Aina Relats, Martí Ribas, Santi Rius, Carles Rué, Miquel Sánchez, Núria Sala, Quico Sala, Joan Saborido, Montserrat Tura, Montse Tenas, Francesc Viñas, Jaume Valls, Míriam Viaplana, Eloi Vila, Ruth Vilar, Ernest Vilàs, Antònia Vives

Fotografia de la portada: Gran nevada del 62, de Carles Duran.

Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Terrassa (AMAT) Reg: 10-B90-058816

3 DAVANTAL | ARA QUE ARRIBA EL FRED I QUE EL PAÍS BULL 4-5 CONTE CONTAT | RUE GOETHE Eloi Vila Escarré

6-10 HORES D’ARA 12-14 RETRAT DE FAMÍLIA | COLLITES VALLESANES AMB MOLT DE SUC David Ramon, text / Macedònia, fotografia

16-25 ENTREVEURE | SALVADOR CARDÚS Vicenç Relats i Casas, text / Màrius Gómez, fotografia

Fotografies ADF de Matadepera, Aereoproduccions, Editorial Alpina, Oriol Arisa, Jordi Bas, Alfons Beltran, Biblioteca de Catalunya, Joan M. Cortina, Conxita Garcia, Jordi Garròs, Màrius Gómez, Ramon Ferrandis, Carles Flaquer, Pere Forcada, Octavi Galceran, Rosa Masjuan (meteomataro.com), Josep Prims, Josep Poch, Joan Pujol, Joan Rebollat, recordsdeterrassa.wordpress.com, Josep Rocabayera, Sabem.com, Andreu Salillas, Montse Saludes, Empresa Sagalés, Montserrat Tura, Jaume Valls, Ramon Verdaguer, Josep Vidal, Josep Vizcarra Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Terrassa (AMAT), Arxiu Municipal de Granollers, Arxiu Fotogràfic de la UES, Josep Pallarols/Arxiu Pallarols, Arxiu Macedònia, Joan Cabot/Arxiu de can Cabot, Esteve Sala/Arxiu Família Sala, Josep Soler/Arxiu Llibreria Compàs, Arxiu de la Fundació Cultural Montcada, Arxiu Banc Sabadell, Arxiu d’Isabel Prat, Col·lecció Joan Roig i Miquel Montfort, Jaume Mimó, Col·lecció Josep Mateu, Arxiu Municipal de Matadepera, Arxiu Jaume Rifà, AMSPM, Arxiu Joan Capdevila, Arxiu Família Sobrevias, Arxiu de l’Aj. de Lliçà d’Amunt, Monestir de Sant Cugat del Vallès.

Disseny i maquetació Ramon Vilageliu, edicio@scripta. cat Correcció lingüística Judit Molins Impressió Impremta Pagès SL dipòsit legal

28-47 NOMS, TRACES PERE ARQUILLUÉ / Carme Badia XAVIER VINADER / Jaume Valls i Vila MOSSÈN JOSEP DALMAU / Míriam Viaplana JOAN JOSEP BISCARRI / Clara Martínez Clavell ANTÒNIA CANET / Ramon Vilageliu JOSEP BOVER / Xavier Marí MAITE MARÍN I JORDI R. RENOM / Ruth Vilar i Salva Artesero JORDI GRAU / Carles Rué i Miras MARTÍ SUNYOL / Anna Ballbona 48-112 CARPETA | COLGATS DE NEU Vicenç Relats, coordinació

113-145 PATRIMONI HISTÒRIA/ARQUEOLOGIA/BIOGRAFIA/NUMISMÀTICA/TEATRE/LLEGENDES /EXCURSIONISME/FAUNA/PAISATGES/FESTES/PAGESIA

146-151 CALAIXERA A PEU/MIRADES/ /CARREGAT DE ROMANÇOS/

ISSN 2014-1882

PLANA DEL VALLÈS I SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L’OBAC I CINGLES DE BERTÍ I GALLIFA I BAIX MONTSENY

El riu Ripoll a Sabadell. Ca l'Alzinet, Can Català i el molí d'en Font. Foto: Josep Busoms. Arxiu Fotogràfic de la UES

Ara que arriba el fred i que el país bull Ara que arriba el fred, ve especialment de gust rememorar un episodi hivernal espectacular que es va viure per aquestes contrades ara fa cinquanta anys. Afortunadament, la que va ser immortalitzada com la nevada del 1962, que el dia de Nadal d’aquell any va deixar gruixos de neu de ﬁns prop d’un metre al Vallès i en d’altres comarques catalanes, no va ser cap tragèdia com sí que ho van ser les riuades mortals del setembre d’aquell mateix any, de les quals vam parlar al número anterior de Vallesos, amb una gran acollida dels lectors, que van exhaurir-ne per complet l’edició. Moltes gràcies! No és que des d’aquesta revista llibre semestral, que vol glossar el patrimoni vallesà en sentit ampli i la seva gent, ens vulguem especialitzar ara en fenòmens meteorològics, però és ben sabut –tant pels que la van viure com pels que no– que aquella nevada també històrica va ser un fet molt especial, del qual hi ha una memòria popular molt viva. I per això la volem retrobar il·lustrant-la amb fotograﬁes de paisatges i escenes insòlites per aquests verals, amb records amables i històries de patiments, que ens transportaran a un Vallès realment sorprenent. Per uns dies, ara fa mig segle, els nostres pobles i ciutats va presentar una imatge quasi alpina, com la que mostra la foto que hi ha a sobre

DAVANTAL n

d’aquestes ratlles. No. no és una vall dels Alps suïssos, és una imatge del riu Ripoll a Sabadell! Els fenòmens meteorològics com aquell, excepcionals a les nostres latituds però tan habituals al nord d’Europa, no són situacions irrepetibles a les nostres terres, sinó que ben segur que una hora o altra es tornaran a produir. I ho faran amb tanta o més força que el mític 1962, per causa de l’escalfament global del planeta, tal com ens explica en aquestes mateixes planes el meteoròleg i col·laborador de Vallesos Francesc Mauri. I, per tant, això val la pena de no perdre-ho de vista. Unes planes que vénen carregades de personatges i patrimonis vallesans ben interessants i meritoris i que també reflecteixen la pulsió sobiranista que viu el país. Són moltes les iniciatives que, també al Vallès, posen en relleu que Catalunya ha obert una nova etapa transcendent, arran de la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre, de la qual en reflexionem –junt amb altres aspectes– en l’entrevista a fons amb el sociòleg Salvador Cardús. En una època tan dura econòmicament i socialment com la que vivim, que el drama inadmissible dels desnonaments reflecteix de forma tan descarnada, el país obre nous horitzons que val la pena de mirar amb esperança.

n CONTE CONTAT Eloi Vila Escarré (Sant Esteve de Palautordera, 1972). Periodista i escriptor. Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB. Ha treballat en premsa (El 9 Nou), ràdio (RAC1) i televisió (TVE i TV3). Actualment és guionista del programa ”El Convidat”, de TV3, i acaba de treure el seu tercer llibre Cartes des del ont (Ara Llibres). Ha publicat dues novel.les: L’any del Senyor(Ara Llibres), èxit de vendes l’any 2009; i Una paraula de més (Ara Llibres), l’any 2011.

RUE GOETHE Text: Eloi Vila | Il·lustració: Eduardo Abarca

S’aire l’atrevessa en un minut i un avió de ferro bimotor vola més enllà des niguls, a nou coma cinc mil peus d’altitud, latitud sud. Mos precipitam damunt París i sa maniobra és en descens, he d’escriure un vers, un moment, diria que es teus llavis són hiverns i somriures. Propera parada: Montmeló. Torno a casa amb els Antònia Font a les orelles. Com cada dia, des de fa cinc mesos. Love Song, 3:01. Agafo el de dos quarts i cinc de vuit del vespre. Tren en direcció Sant Celoni. 31ºC. Avui apreta fort. Suo. No deu anar l'aire condicionat. Perfecte. Odio l'aire condicionat. M'agrada suar. Em relaxa. Ho necessito. Vinc d'un assaig de cinc hores amb la meva companyia de dansa. Estic abaltida però neguitosa. Si em relaxo, penso. Si no, em menjo el que em queda de les ungles. Fa cinc mesos que me les menjo. Fa cinc mesos que em costa respirar pel nas. Al tren ho intento. Quan ho aconsegueixo, em relaxo. I penso. A Freiburg vam ser feliços. Suposo. Encara no sé què és la felicitat. Jo ballava. Hi vam anar per mi, a Alemanya. M'havia sortit feina amb una companyia de dansa ﬂamenca. Ell ho va deixar tot per acompanyar-me. Vivia de quatre feinetes poc remunerades i de les seves obsessions. L'última: fer llistes de la gent que, segons ell, mereixia morir. M'estimava. I m'ajudava molt. Duia la casa: netejava, anava a mercat a comprar i cuinava. A Freiburg, hi vam viure dos anys i mig. Als afores, al primer pis de la Rue Goethe. El veí de sota era l'Alvin, un mecànic de bicicletes australià corpulent amb panxeta que bevia te tot el dia. 4

Vallesos

M'agradava la seva panxeta. I la seva mirada, intrigant, poc neta. A dalt, hi teníem una velleta fràgil. La Marie Rose. Un encant. Una francesa que havia lluitat amb la Resistència contra els nazis. A peu d'escala, sempre ens deia el mateix: "respecteu i sereu respectats". La Marie Rose havia sobreviscut als camps de la mort i s'havia casat amb un alemany que feia rellotges de cucut de fusta a la Selva Negra. El rellotger era mort. La Marie Rose estava sola i feia conﬁtura de mores tot el dia. El nostre últim dia a Freiburg va ser com quasi tots els altres. Però va ser l'últim. 6.00h, despertador. Dutxa. I primer cafè. Quan jo em vaig llevar, ell ja estava despert. Davant l'ordinador. Era així sempre, des que havia rebut l'encàrrec de cercar gent enmig de cintes de súper 8 extraviades. Un projecte ambiciós d'en Joan, un amic seu. L'objectiu: recuperar pel·lícules domèstiques de 8mm, identiﬁcarne els autors i retornar-los el material, la seva memòria. A Freiburg, ell es passava el dia buscant entre els records dels altres. Records imperfectes i delicats. Com ara jo faig amb els meus. Obsessivament. Al tren, a casa, a la dutxa, mentre ballo, mentre dormo. Records imperfectes i delicats, també. I durs. Aquell últim dia a Freiburg m'havia llevat de bon humor. La nit abans, havíem follat. I jo, quan follo, estic millor. Respiro pel nas i no em menjo les ungles. I penso. Com avui. Com aquell matí de març a la Rue Goethe. Jo em prenia el tercer cafè i ell observava imatges antigues. Manifestació feminista. Semblava Berlín. Anys 70. Milers de dones. Càmera inestable. Impossible

http://pinturas3du.blogspot.com.es/

reconèixer ningú. Una pancarta il·legible que es torna llegible quan la càmera s'atura i enfoca: "Respektieren und respektiert werden". Respecta i seràs respectat. Alerta. Set dones l'aguanten. La del mig: cabell arrissat i ulleres fosques. És la Marie Rose. Vam riure plegats. Després del quart cafè del dia, vaig sortir del pis de la Rue Goethe per anar a ballar. Com cada dia. Vaig tornar-hi per dinar. Com cada dia. El nostre últim dia a Freiburg era dimarts. I ell, els dimarts feia pèsols amb sèpia. Però aquell dimarts, l'escala de la Rue Goethe no feia olor de pèsols amb sèpia. I a la porta del pis de la Rue Goethe hi havia un paper

escrit a mà i en majúscules. RESPECTA I SERÀS RESPECTAT. Dins el pis, ell, assegut davant l'ordinador però amb el cap obert. I a la pantalla, esquitxada de sang, un frame aturat. Pause. La pancarta amb la dona de cabell arrissat i ulleres darrera. Es meu eclipsi total, sa meva love song, es meu suïcidi mental, ballam fox trot. Es meu eclipsi total, sa meva love song, es meu suïcidi mental, ballam fox trot. Propera parada: Granollers v

Vallesos

n HORES D’ARA

En aquest apartat s’hi recullen informacions que, formant part d’una actualitat laxa, mostren l’activitat d’associacions, institucions i iniciatives vallesanes de l’àmbit patrimonial que es poden veure ampliades al nostre portal d’Internet: http://www.vallesos.cat

Caldes de Montbui retroba el patrimoni LA VILA HA RECUPERAT UN TRAM DE MURALLA MEDIEVAL I EL MOLÍ DE L'ESCLOP Tots coneixem casos on l’aparició de restes és vist com un problema insalvable. El resultat sol ser que el patrimoni queda afectat, mutilat…. No sempre hi ha la capacitat de transformar un projecte inicial que no preveu la presència de restes patrimonials en un nou projecte on aquests elements esdevenen protagonistes. Però, a Caldes de Montbui trobem bons exemples de tot el contrari. La intervenció arqueològica ha posat de manifest l’existència d’unes restes arqueològiques i arquitectòniques amb un estat excepcional de conservació que ha calgut valorar i, alhora, estudiar la seva nova funcionalitat en relació a un entorn. La muralla medieval al carrer d’Escanyacans La magnitud i les dimensions del tram de muralla localitzat són el màxim testimoni de la importància de les restes documentades. Donant per bona la cronologia d’en MoreuRei i vist el material arqueològic localitzat, la construcció d’aquest tram de muralla se situaria entorn el segle xiii. Això significa que es podria parlar d’un dels trams de muralla medieval més antics, no només del Vallès, sinó potser de tot el Principat. Vista la seva importància, el projecte ﬁnal va incloure la musealització i exposició del tram existent a la façana d’Escanyacans com a record i homenatge a la muralla que durant cinc segles va protegir la vila. La muralla medieval i el Molí de l’Esclop El projecte de millora urbana de la zona del Molí de l’Esclop va comportar l’execució d’un seguiment arqueològic dels moviments de terres que s’anaven efectuant. L’extracció dels nivells d’enderrocs i runa va permetre recuperar totalment la planta del molí de l’Esclop i un nou tram de 27,40 metres de muralla, incloent una bestorra i les restes del portal de Santa Susanna. Després d’analitzar i valorar els béns localitzats, en ambdós casos es va arribar a la conclusió que aquests podrien esdevenir una oportunitat.

Vallesos

A sobre, una imatge de la muralla medieval recentment retornada a la vila. A sota, la façana del carrer d'Escanyacans, amb el cos de pedra de la muralla i part de l'alçat de tàpia, integrats al nou edifici. A sota de tot, un tram de la muralla baixmedieval. Fotos: Lluís Juan, Daniel Gutiérrez

D’aquesta manera, els projectes inicials van poder ser modificats amb l’objectiu que tant els diferents trams de muralla com el molí passessin a ser els protagonistes d’aquests nous espais on el patrimoni i la seva interpretació havien de tenir un paper molt especial. Per aconseguir aquesta fita, l’urbanisme ha estat responsable i ha apostat pel coneixement previ i per la particularitat de la identitat cultural del territori. identitat és particularitat, també en l’urbanisme. D’aquesta manera s’ha respectat el territori i els seus recursos, i promogut la funció social del patrimoni cultural, que no és altra cosa que aportar beneficis socials, culturals, educatius i econòmics que reverteixin sobre el territori i els seus ciutadans. Lluís Juan i i Daniel Gutiérrez

Podeu enviar-nos les vostres informacions per a la revista i el portal a: edicio@scripta.cat o bé direccio@scripta.cat, http://www.vallesos.cat i també: Vallesos, Carrer Doctor Puigvert, 1. 08187 Santa Eulàlia de Ronçana

HORES D’ARA

REIVINDICACIÓ NACIONAL

PUBLICACIONS

Una estelada gegant corona la Mola en plena onada sobiranista En la gran diversitat d’actes que s’han succeït arreu del Vallès com a pròleg i continuació de la gran mobilització sobiranista que s’ha desencadenat a Catalunya arran de la manifestació de l’Onze de Setembre, el diumenge 17 de juny, el punt més alt del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, l’emblemàtic cim de la Mola, es va omplir de banderes estelades i va lluir una estelada gegant, de seixanta metres quadrats. La convocatòria feta per la delegació de Matadepera de l'Assemblea Nacional Catalana va portar més de 500 persones ﬁns a l'antic monestir benedictí per reclamar la independència en un ambient festiu. Aquest és un dels nombrosos actes populars que han tingut lloc els darrers mesos als pobles i ciutats vallesans. En l’actualitat, prop de la meitat dels ajuntaments del Vallès s’han adherit a l’Associació de Municipis per la independència. L’Ajuntament del petit poble de Gallifa ha estat el primer a declarar-se insubmís ﬁscal, en pagar l’iRPF dels seus treballadors a la Generalitat en comptes de fer-ho a la Hisenda de l’Estat espanyol.

Foto: Josep Prims

El conseller Recoder i Francesc Mauri presenten el Vallesos de la riuada El conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, va presidir el 27 de juny passat la presentació del tercer número de la revista llibre Vallesos Gent, terra i patrimoni, dedicada com a tema central a la riuada del 1962, que va tenir lloc a l’Espai Provença de Barcelona. L’acte va comptar també amb la participació del meteoròleg Francesc Mauri i del director de la publicació, Vicenç Relats, i va ser la central de la vintena de presentacions d’una publicació que ha tingut una acollida excel·lent del públic, que n’ha exhaurit per complet l’edició. En la commemoració dels cinquanta anys de la tragèdia que va causar més de 700 víctimes mortals al Vallès, l’acte es va fer al vestíbul de l’Estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Provença, en homenatge als maquinistes dels FGC que la nit del 25 de setembre del 1962, en ple aiguat, van aturar l’últim tren que havia sortit de Barcelona en direcció a Terrassa. Els maquinistes van impedir que cap dels 105 passatgers del comboi en sortissin i van evitar així que aquell desastre humà fos encara molt més gran. En homenatge a ells i als centenars de víctimes de la tragedia, l’artista Jaume Arnella i del director de l’Esbart Dansaire de Rubí, Jordi Rubio, van interpretar el Ball d’homenatge. Jaume Arnella i Jordi Rubio, interpretant el Ball d’homenatge. Foto: Josep Prims

L'estelada gegant, subjectada als contraforts de la Mola. A sobre, una imatge de la concentració sobiranista al monestir de Sant Llorenç del Munt. Fotos: Vallesos

n RETRAT DE FAMÍLIA Mandarines, llimones, pinyes, maduixes i kiwis. Són les plantacions artístiques de Castellar del Vallès, que amb la recent collita ja suma tres tongades de vocalistes femenines i deu anys d’èxits. De cinc en cinc, les adolescents han tastat els escenaris i s’han convertit en estrelles iniciant un públic molt concret, els infants que fan primària i preadolescents, als ritmes i les textures del pop-rock. Macedònia, que va començar en part com una casualitat, ha esdevingut des de bon principi un fenomen popular i ha consolidat un espai cultural inexistent fins a la seva aparició.

Collites vallesanes amb molt de suc

Text: David Ramon | Fotografies: Macedònia

Macedònia és anterior a propostes anglosaxones semblants com Hannah Montana, tal com explica el seu impulsor, Dani Coma. L’embrió no va ser una plataforma global com Disney Channel sinó que va sorgir modestament d’entre les bambolines del Club Super3 de Televisió de Catalunya: “El 2001 vàrem fer la cançó ‘A tot

color’ per al programa pilot d’ ‘Intel·ligència emocional’. En Xavier Romero, cap de continguts del Super3 va dir que estaria bé consolidar un grup musical per a l’audiència del club, però que seria millor que no fos de la pròpia casa, ja que així tindria més llibertat creativa i capacitat per fer carrera pel seu compte.

Les dues primeres veus van ser la Georgina Muntada i la Marina Schkot, però alhora de donar una forma més sòlida al projecte es va pensar en cinc cantants, emparades per una banda de rock clàssica formada per cinc músics –ﬁns ara sempre han estat nois– experts que també porten noms de fruita: Poma, Plàtan, Maracujà,

La segona generació de Macedònia a escena, amb els músics al darrere.

Vallesos

RETRAT DE FAMÍLIA Les primeres, un fenomen del 2003 al 2007.

Cacau i Mango. Coma explica que les cinc primeres “ens les vàrem trobar”. Es va fer un càsting on es van presentar setze noies, algunes de les quals les havien cridat els mateixos fundadors de Macedònia. Però no és casualitat que Macedònia es pogués endegar a Castellar. A mà tenien el planter del cor infantil de Sant Esteve, que és un dels referents en veus blanques al país. D’allà, van sortir alguns dels primers fruits. El primer quintet eren la Laura Cueto, la Mariona Colomé, l’Alba Rodríguez, la Nina Uyà i l’Amanda Delgado. L’èxit de la proposta va ser rotund, i el concurs Sona 9 es va inventar una categoria, ‘Joves 2010’, en primer lloc per no deixar de premiar d’altres bandes convencionals, però també per reconèixer la proposta innovadora i la projecció de Macedònia. El primer, un híbrid El primer disc, de nom ‘Macedònia’, va ser tota una declaració d’intencions. Cançons amb estructures clàssiques i lletres fresques en què es donava la veu a nens rebels, tendres, reﬂexius i juganers. Però tot i que per fora sembla un producte ben estudiat, els primers passos van ser erràtics. Coma recorda que el primer disc, amb Marc Parrot com a productor, és el resultat “híbrid” entre el tecno i el rock, és a dir, entre la idea que es va fer el productor i les intencions roqueres dels artífexs: “En Parrot va veure clar el producte: havia de ser un grup de noies de música disco que cantarien sobre bases gravades, però no ho volíem així”. Amb tot, el primer èxit, la cançó ‘Superfashion’, responia a aquest esperit: “Ens va disparar”. Més endavant la banda es va consolidar amb el segon disc “Posa’m un suc”, que sí que responia a la idea musical dels fundadors: “Això sí, les lletres sempre han estat com volíem”. En efecte, Macedònia suma ja noranta A la imatge del mig, la segona tongada, la consolidació del 2007 al 2012. A sota, la tercera collita, a punt de florir: 2013-2017.

Vallesos 13

n ENTREVEURE

Salvador Cardús: “AL VALLÈS LA SOCIETAT TAMBÉ VA PER DAVANT DE LA REALITAT POLÍTICA INSTITUCIONAL” Text:Vicenç Relats | Fotografies: Màrius Gómez

Salvador Cardús i Ros (Terrassa, 1954) és un sociòleg i periodista lúcid i compromès amb el país, amb una gran projecció, adquirida a través dels seus llibres i d’una intensa activitat als mitjans de comunicació i com a conferenciant. Doctor en Ciències Econòmiques i professor de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, el Vallès ha estat i és el seu escenari vital, tot i les seves estades en universitats de la Gran Bretanya i dels Estats Units. Nascut en una família nombrosa d’extracció popular, vinculada al tèxtil, va fer les primeres passes en una casa obrera d’un conjunt avui catalogat com a patrimoni, al cèntric carrer del Passeig. Als sis anys va anar a viure al barri de l’Escola Industrial, on torna a residir ara, després d’haver passat per Viladecavalls –en casar-se amb Maria Cardellach– i altre cop pel centre Terrassa durant la creixença dels seus tres fills, que avui ja l’han fet avi de “cinc néts i mig”, ja que el sisè és en camí. A l’esplai de can Palet, al cor Montserrat, als Amics de les Arts, al grup de cançó Registre 23 o la revista Al vent va foguejar-se de jove en l’activitat cívica terrassenca, descobrint el seu interès per la dimensió social. Recorda com, de menut, en anar a viure a “l’altra banda del torrent” (de Vallparadís), li “feia por travessar-lo per anar a escola, de llòbrec que era”, mentre que ara el considera el “Central Park de Terrassa”. I és a la terrassa tranquil·la d’un bar d’aquest parc tan agradable on parlem, tot reflexionant sobre la seva trajectòria, sobre el Vallès i sobre el procés d’emancipació nacional que viu Catalunya.

16 Vallesos

http://www.mariusgomez.com

n NOMS, TRACES Text: Carme Badia | Fotografies: Màrius Gómez

Pere Arquillué

ASPIRANT A SER L’ACTOR DE QUAN TENIA 15 ANYS

Pere Arquillué, aquesta força de la naturalesa, caixa de ressonància d’una veu tan o més coneguda que la seva cara, arriba amb pas calmós i la mirada enlaire. Té aspecte d’home capaç de guanyar-se la vida amb qualsevol cosa. Fa 25 anys que se la guanya fent teatre, i avui aquest fill de Viladecavalls i veí de Matadepera és un dels actors més potents de Catalunya. Ve d’un mes i mig a Madrid «ensenyant» Qui té por de Virginia Wolf? amb Carmen Machi. A la primavera l’havia fet en català amb Emma Vilarasau. A mig novembre torna a Madrid per interpretar Cyrano en castellà, i al gener el torna a fer en català. Com es passa d’una obra a l’altra, d’una llengua a l’altra? «És entrenament! I no és res comparat amb l’època del Lliure amb l’Àlex Rigola: avui fèiem Juli Cèsar a Sevilla i demà Ricard III a Reus, i l’altre, Santa Joana a Berlín en català. Podia dur quatre textos llarguíssims al cap, de més de 2.000 versos, en català i castellà. Passàvem text als lavabos, als avions, a peu dret pel carrer... Allò em va donar una agilitat tècnica brutal.» Parlem de Cyrano, una de les obres més aplaudides aquest any. L’hi va proposar el director Oriol Broggi, però ell ja feia anys que hi donava voltes. A 17 anys va veure la versió de Josep Maria Flotats. «És l’última gran obra que trenca el romanticisme a Europa, i un gran personatge que l’has de fer des de

Vallesos

Animal de teatre. «Has d’agafar la cremallera i tirar avall, despullarte.» Així entén el teatre Pere Arquillué Cortadella (Viladecavalls, 1967). Actor de molts registres, ha fet televisió i cinema, però sobretot és animal d’escena. Ha interpretat, entre moltes altres obres, 14 Shakespeares. Al gener torna als teatres catalans amb Cyrano i al maig, amb Primer amor a La Villarroel.

tu, perquè si no serà impostat i farem “teiatro”. En Flotats tenia un pallasso, jo en tinc un altre: sóc de pagès, més bosquívol, molt més arran de terra, i aquest pallasso amb el Cyrano va molt bé. I també hi va molt bé la meva manera d’alçar-me poèticament. Trenco molt els versos, no poso tant èmfasi al ﬁnal sinó que lligo més els conceptes; faig que brilli d’una altra manera.» Es tira els cabells enrere i s’hi fa clenxa amb els dits. Cada gest seu és d’una desimboltura admirable. A 12 anys ja feia teatre a Viladecavalls. Què en queda, d’aquell nen? «Molt, i n’hauria de quedar més!», exclama, tocat de mort. «Jo tinc

només una pretensió, i és un dia tancar el cercle: tornar a fer teatre com quan tenia 15 anys. És la meravella més absoluta. La inconsciència total. Segurament era el millor actor del món, perquè no em qüestionava res. Voldria tornar a fer les coses amb el màxim de llibertat, innocència, ingenuïtat i veritat possibles! Era més bon actor portant bigoti postís que amb el meu bigoti fent d’Arnau!» Que el «verí del teatre» li ve de llavors ho sap ara. «Jo no n’havia volgut ser mai, d’actor! Al revés de la meva ﬁlla Emma, que vol ser actriu des de petita. Jo m’hi he trobat, fent teatre, com amb tot a la vida! Vaig entrar a l’Institut del Teatre perquè no sabia on anar a raure. I si no fos que em va anar bé de seguida, no hauria continuat.» Li ha anat bé ﬁns al punt de rebre el Premi Nacional de Cultura 2011 pel monòleg Primer amor, de Samuel Beckett. «És un text dur, sense concessions, molt contemporani. No teníem pretensions de res, només d’aixecar aquesta peça.» Em fa gràcia que digui aixecar. «Perquè és com aixecar castells, que m’apassionen: no tens res, lletres sobre un paper, i d’això n’has de fer un món.» Reconeix que és d’una generació privilegiada, perquè va començar amb mestres com Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran i el mateix Josep M. Flotats, i després va coincidir amb actors més joves que ell, com Àlex Rigola, Julio Manrique

i David Selvas. «He tingut aquesta sort, i això m’ha salvat! Ara hi ha l’Ivan Benet, la Mireia Aixalà, el Joan Carreras, però de vegades ja em queden curts i busco gent més jove. M’interessa molt la cosa neta d’ulls, la no por, perquè com més gran et fas més et vas pervertint.» Pere Arquillué parla ràpid, i l’enraonar no el distreu de fumar. Li faig una altra pregunta: què en fa dels personatges que ha encarnat? Es passa la mà pel pit i respon, tranquil: «Sempre sóc jo, sempre és el Pere jugant. No és que acumulis personatges: entren i surten i en van quedant restes a la motxilla, però quan acaba la funció me la trec. Vaig perdre dos quilos fent l’estrena de Cyrano! Tot aigua. N’hi ha que van a córrer perquè “queden més nets”. Jo faig teatre pel mateix! És homeopàtic, és salut, és sanesa!» Tan sa com fer música? Fa que sí amb recança. «Em tallaria un braç per saber tocar el piano encara que només pogués tocar peces per a una mà, com Paul Wittgenstein! No saber música és de les coses que em saben més greu.» També li sap greu no estar ficat en la vida matadeperenca. «He treballat molt, potser és un dels errors que he comès. He cuidat molt la família i la feina, i això m’ha pres una implicació més social. És una cosa a plantejar-me.» Però de cop somriu; s’ha recordat que és de l’associació de petanca de Matadepera. «Som quatre amics que anem a fer cerveses. Feia quatre anys que no hi anava, i baixo un dia i agafo una insolació que vaig haver de suspendre el Cyrano!» Els seus 45 anys els ha viscut tots al Vallès. «He viatjat molt, però la seu és aquí, al nostro Vallès! Vaig viure a Viladecavalls fins a 24 anys i també vaig tenir l’ambient de Terrassa, perquè vaig estudiar als escolapis. Em vaig criar a la natura. A casa érem pagesos, i vaig fer de pagès fins als 18 anys, que va ser quan els

avis s’ho van vendre tot. Teníem bestiar, una vinya grossa, horts.» Sents això, veus que té les mans grosses i comprens que la força li ve de la terra, tot i que de jove no en va voler saber res. Pregunto si en queda cap, d’aquelles vinyes. «Hi ha la Sony, mira si en queda res!». I després diu, quasi confessa, que

«cada cop em tira més tornar al lloc d’on vinc», i que té ganes de fer un hort a casa seva, una casa amb «llum, silenci i la muntanya de Sant Llorenç a tocar». És aquí que han nascut les seves ﬁlles bessones, de 17 anys. «M’agrada que s’hagin criat en un poble, encara que sigui un poble tan particular com Matadepera.» v

Vallesos

n NOMS, TRACES CENTENÀRIES Text i fotografies: Anna Arnella, Ramon Vilageliu i Teresa Fargas

Antònia Canet

103 ANYS, FENT ARRELS A CASTELLTERÇOL

L’Antònia Canet Forcat va néixer el 15 de setembre de 1909 a Castellterçol, a can Ticot, la casa on viu amb tota la família. Sí que ha passat molt temps des que va néixer però, tot i això, l’Antònia conserva una bellesa calmada, de persona que ha viscut molt i que no ha perdut l’espurna serena i delicada de la il·lusió. I això que la seva vida no ha estat senzilla: als sis anys i mig va perdre el pare i quan en tenia dotze, la mare. Van quedar-se sols, doncs, ella, les seves dues germanes i el seu germà, malalt. Tampoc no va poder anar gaire a estudi perquè ben aviat va començar a treballar a una filatura de Castellterçol. De fet, Castellterçol és una vila de gran tradició industrial fruit de la qual al final del segle XVIII hi tenia molta importància la indústria llanera, amb més activitat que Sabadell i Terrassa. I l’any 1857 Castellterçol tenia 2.083 habitants. L’Antònia, doncs, als set anys va començar a treballar a les filatures des de les 6 del matí fins a 2/4 de 7 del vespre amb dues pauses, una per esmorzar i una per dinar, de dilluns a dissabte. “Abans d’anar a treballar anàvem a missa diària, o sigui que ens llevàvem a les 5 del matí per poder-ho fer tot”, diu amb un somriure melindrós. Cobrava 26 pessetes cada setmana, que anaven “sense escantonar-ne ni un cèntim” a casa, que prou en necessitaven per tirar la família endavant.

L’afició a les lletres “Una cosa sí, de sempre m’ha agradat molt llegir i de ben petita comprava sempre que podia el Patufet, que valia quinze cèntims”, explica. De 1904 a 1938 el Patufet va ser el setmanari en llengua catalana amb més tirada de la història, amb 65.000 exemplars i 325.000 lectors setmanals. L’Antònia explica que ara encara llegeix el diari cada dia i li ha agradat llegir tota mena de llibres, “els d’en Folch i Torres els vaig llegir tots”, explica.

El memorable entarrament de Prat de la Ribat. Enric Prat de la Riba, el “seny ordenador” de Catalunya i primer president de la Mancomunitat de Catalunya, havia nascut a Castellterçol el 29 de novembre de 1870. Dissortadament pel país, aquest home que, des del seu càrrec, havia impulsat inombrables infraestructures i institucions cíviques i culturals per tot el país va morir-se ben jove a can Pradrós, la casa a on havia nascut. I es va morir “després d'una intensa i massa curta vida consagrada a la política catalana amb una perseverança, intel·ligència i clara visió que arborà l'ànima d'un nombre immens de catalans”, diu l’escriptor vallesà Ferran Canyameres al llibre “El Vallès. Vigor i bellesa” (1961). El trasllat de les seves despulles a Barcelona va concitar una gran expectació i un gran nombre de peronalitats van fer cap a Castellterçol on, compungits, anaven a retre l’últim homenatge al gran polític i escriptor. “I tant”, diu l’Antònia Canet, “recordo que hi va venir molta gent al poble: gent de Barcelona i de tot arreu van omplir la plaça de cotxes de cavalls”. I és que l’Antònia aleshores tenia vuit anys i encara ara, amb una memòria prodigiosa i una vivesa esmolada, ens ho explica fil per randa.

A la imatge petita, Antònia Canet, el 1917, l’any en què va morir Enric Prat de la Riba.

Vallesos

De la seva infància, el tros de vida inicial solcat de jocs i de genolls pelats, recorda que “jugava a bales i a saltar a corda per la carretera de Granera”. Però no va ser una infància allargassada i plàcida i, quan ja era una joveneta, recorda amb murrieria com li agradava ballar i “els diumenges m’agradava molt anar a ballar el vals, el pas doble i el tango”. El tango? “sí, sí, era una bona balladora. El que no vaig fer mai és el ball de plaça de Castellterçol: vaig tenir propostes de balladors, però al final no en vaig acceptar cap”. Devia ser que el ballador no li acabava de fer el pes… Amb els anys, la seva germana Angeleta es va casar a l'Estany, i la Dolores, l’altra germana, amb el Llogari de ca la Clusella. A can Ticot, doncs, que eren carnissers des de l’època dels avis de l’Antònia, anaven continuant aquest negoci

i recorda com mataven el bestiar al carrer en un banc de ferro i les vedelles al pati de darrera la casa. Després les posaven a refrescar dins el pou amb cura que la carn no toqués l’aigua perquè no es fes malbé: no hi havia altres mètodes de conserva en fresc i a vegades, quan treien la peça del fons del pou, l’havien de llençar perquè s’havia fet malbé. Per vendre la vedella anaven amb un paper per les cases i s’apuntaven quanta en volia cadascú: unces, lliures, terços, etc. Però aviat les coses van fer un tomb: la seva germana Dolores, amb 29 anys i dos fills (el Joan i la Lluïsa) va morir-se i l’Antònia, amb 20 anys, es va casar amb el seu cunyat, en Llogarri. Van tenir quatre fills més: la Maria, la Dolors, la Mercè i el Llogari i la vida va contuar lliscant amb l’empenta que cada nova situació anava exigint.

La guerra “Ens vam casar el 3 de febrer a 2/4 de 6 del matí perquè a les 7 del matí sortia el cotxe de línia cap a Barcelona on ens vam estar a casa d’uns parents i després vam agafar un altre cotxe de línia, cap a Lleida on anàvem de viatge de nuvis, a casa d’una familiars”, explica. Els temps han anat canviant i, efectivament, en aquells anys no es feien les grans festes i els escarafalls que d’un temps ençà s’han fet usuals en aquestes celebracions. L’Antònia, una persona amb criteri i gens donada a nostàlgies moralitzants, explica com durant totes els anys que va estar a la botiga no ha fet mai vacances. “És que no s’estilava tancar. Nosaltres teníem la botiga sempre oberta i quan entrava algú, si estàvem dinant o el que fos, veníem al taulell i els servíem”, diu amb naturalitat. I això, ser darrera del

A can Ticot, la carnisseria de Castellterçol, quatre generacions de dones.

Vallesos 37

CARPETA COLGATS DE NEU 48

El desembre congelat del 1962 per Vicenç Relats i Casas

El 1962, un any meteorològic mogut, en què “tot s’ajunta” per Francesc Mauri

Aquell cruixir de les bigues que no feia cap gràcia per Judit Molins i Paronella

Cop mortal per a la vinya per Josep Mateu

Amb un pam de nas per Joan Capdevila i Oller

Un tren aturat per la neu i uns veïns solidaris per Agustí Jiménez

Un temps per enamorar-se per Antònia Vives Homs

Proveint masies aïllades per Ton Gispert

Amb els ulls d’un infant per Pere Cornellas

Va parir... amb l’excavadora! per Cesc Prat

Campionat d’esquí al camp de golf per Domènec Miquel

n Després de la rierada, la gran nevada

per Josep Prat i Castán

Un Nadal sense torrons i un mort per enterrar

per Joan Pinyot i Garròs

Policia de guàrdia per Núria Sala i Ventura

Tornar a sacrificar a casa per Ernest Vilàs

Experiments amb cava

88 91 92

per Joan Codina Torrents

El brou de la cantina per Pruden Panadés

Néixer i morir colgats de neu per Jaume Rifà i Solé

El fotògraf que va pujar al campanar

95 97 99

per Josep M. Abril López

De les Arenes a Montserrat per Santi Rius i Casas

La grossa de Nadal

102 106

per Joan Garriga

Feina extra a les fàbriques per Miquel Sánchez

Si no em trobes darrera l’autobús per Vicenç Relats i Casas

108 110

Com si es tractés d’una estació d’esquí, Vista Alegre, a Terrassa, va fer sortir una bona colla d’esportistes de neu. Foto: Carles Duran. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal. Reg: 10-B90-058808.

El desembre congelat del 1962

Coordinació: Vicenç Relats i Casas, director de Vallesos

El Nadal del 1962, ara fa just mig segle, els pobles i ciutats del Vallès i d’altres comarques catalanes van viure una nevada excepcional, amb paisatges de pessebre, com trets d’Escandinàvia. Va ser tot un espectacle en què la il·lusió i la sorpresa inicials van deixar pas aviat a les preocupacions pel trasbals del col·lapse causat. A les planes que vénen a continuació, hi trobareu tota mena d’imatges, explicacions, records i facècies dels que van gaudir i patir el que en la memòria popular ha quedat immortalitzat com la nevada del 1962. Vallesos 49

n CARPETA COLGATS DE NEU

El 1962, un any meteorològic mogut, en què “tot s’ajunta” LES NEVADES ESPECTACULARS COM LA DE FA MIG SEGLE ES REPETIRAN I FINS I TOT PODEN SER SUPERIORS A CAUSA DE L’ESCALFAMENT GLOBAL DEL PLANETA Hi ha anys que deixen empremta en la memòria col·lectiva de les persones. L’any 1932, per exemple, va nevar per sobre de mil metres en alguns punts del Pirineu en ple juliol i fins i tot a les zones altes dels Ports. A l’agost s’inundaven, amb grans ventades, diverses ciutats espanyoles. El 1994 una gran sequera matava milers de roures i alzines els nou primers mesos de l’any. El 31 d’agost, un tornado a l’Espluga de Francolí es convertia en el més ben filmat fins a la data. El 10 d’octubre mig Catalunya patia inundacions pels aiguats.

Text: Francesc Mauri,

meteoròleg

Vallesos

El 1962 va ser un any d’aquests moguts en què “tot s’ajunta”. Buscar-hi una explicació analitzant el clima no es troba. Fa pocs mesos, en aquestes mateixes pàgines de Vallesos, us narrava l’episodi de l’aiguat del 25 de setembre del 1962, especialment a la nostra comarca. La tardor va portar també molta pluja. A Terrassa, per exemple, en el trimestre de tardor es van recollir 650 l/m2! Arriba però el Nadal d’aquell any un anticicló potent cap als països nòrdics. Amb un pressió al seu centre de, gairebé, 1.050 hPa implica fred

CARPETA COLGATS DE NEU

siberià a molts països centrals europeus. El dia 24 l’advecció freda anava baixant de latitud. A Suïssa molts termòmetres s’acostaven als 15 sota zero. París o Brussel·les al voltant dels 7 i 8 sota zero. El fred ja trucava a la porta de Catalunya amb valors pròxims als 0 graus cap a la costa i de ﬁns a 21 graus sota zero al Port de la Bonaigua. Al mediterrani occidental una activa borrasca cap a Sardenya guanyava força i s’acostava cap a la costa catalana. Les dades del Servicio Meteorológico Nacional donen una màxima a Barcelona de 3,2 graus positius el dia 24 i una mínima de -2 graus centígrads. Arriba l’hora de la Missa del Gall i molts dels que esteu llegint aquestes ratlles recordeu com va ser el moment en què va començar a nevar o, ﬁns i tot quan en sortir-ne, la neu ja agafava en alguns punts. Sol al Pirineu, nevada a l’interior i el litoral Durant la Nit de Nadal la nevada es va intensificar i el dia 25 es va llevar amb un bon sol al Pirineu i amb una nevada ben intensa a molts punts del litoral i prelitoral. El fet de fer sol al Pirineu va facilitar que poguessin venir màquines des d’Andorra especialment enviades per Andreu Claret. Al Vallès, segons el Servicio Meteorológico Nacional, es van acumular a Sabadell o Terrassa al voltant dels 65 centímetres. Cap a Sant Llorenç del Munt, probablement es van acostar als 80 centímetres. Cal dir que aquests gruixos són enregistrats als observatoris. Els vents del nord-est forts, van afavorir congestes, a molts punts, superiors al metre de neu! El panorama, en llevar-se el dia, va A l’esquerra, la plaça de l’Ajuntament de Llinars del Vallès. Foto: Rosa Masjuan, meteomataro.com.

Cardedeu pres per la neu. Tres imatges de Cardedeu: una panoràmica del poble, la carretera, totalment instransitable i, a sota, la Granja Viader on l'empresari làctic Joan Viader Roger s’havia inventat el Cacaolat, el primer batut de cacau fabricat industrialment a tot el món. Fotos: Josep Soler. Arxiu de la Llibreria Compàs de Cardedeu

Vallesos 57

n CARPETA COLGATS DE NEU

Experiments amb cava ENTRE MOLTS RECORDS QUE EM VÉNEN COM UN FLAIX, RECORDO LA FEINA QUE VAIG TENIR A RECUPERAR EL XAMPANY DEL DIA DE NADAL QUE HAVIA COLGAT A LA NEU A L’EIXIDA DE CASA, A MOLLET Text: Joan Codina Torrents | Fotografies: Josep Vizcarra

Haig de reconèixer que la ment, a vegades, ens gasta jugades gracioses. I és curiós que ara estigui recordant la nevada a Mollet del desembre del 1962 i que es doni la casualitat que ara fa uns mesos, en una exposició de fotos sobre aquella nevada del fotògraf Josep Vizcarra a les sales de La Marineta, m’hi trobés retratat.

La vaig anar a veure amb la meva esposa i les meves nétes i, ves per on, en una de les fotos, a la cantonada on hi havia la Farmàcia Foz, hi ha una imatge fosca, petita i una mica desenfocada, que al veurela em va causar una forta impressió. Com un ﬂaix em va venir a la memòria que aquell noiet de la foto sóc jo mateix. En

aquell moment, jo tenia 13 anys. Suposo que havia anat a comprar pa a cal Forner Nou. A la porta de cal Catafau, s’hi pot veure la Rosita Catafau. I tocant als ediﬁcis, es veu també el petit espai que la gent va obrir per les voreres per passar pels carrers, però no pas per anar d’un cantó a l’altre del carrer.

Aquesta imatge és la que evoca Joan Codina. Ell és el quart xicot començant per l’esquerra, sota el tendalt de ratlles amb una bola de neu a la mà.

Vallesos

La Plaça de l’ajuntament de Mollet, ben plena de neu. La feina va ser pels voluntaris que, com els dos homes de la imatge, van anar obrint camí per tot el poble.

Si tiro enrere la memòria i em situo al vespre del 24 de desembre del 1962, em vénen com a trossos, escapçats pel pas dels anys, tota una sèrie d’imatges. Recordo que, tal com era costum en aquella època, amb els meus pares i el meu germà vàrem anar a la Missa del Gall. No feia pas molt de fred, sinó que era la temperatura normal per a finals de desembre. Quan vàrem entrar a l’església, no nevava, i en canvi, al sortir, ja va començar a caure la neu, en la típica forma de flocs lents i silenciosos. Tots estàvem molt contents, perquè trobàvem que era bonic veure nevar la vigília de Nadal. L’endemà al matí, vam veure que durant tota la nit no havia parat de nevar, i l’espectacle que es veia des de la finestra del menjador de casa era preciós. La teulada de l’edifici del teatre del Tabaran estava tota coberta de neu, i al pati de casa ja hi n’havia més d’un pam. Amb el meu germà vam acabar de muntar el pessebre del menjador, mentre que de la cuina en sortia l’olor de l’escudella que la mare anava preparant per al dinar de Nadal. Més fresc que a la nevera

Vaig voler fer un dels experiments que a la meva edat em semblaven molt

interessants. En aquella època, només es tenia costum de veure una mica de cava per la Festa Major i per Nadal. Doncs ja em tens a mi agafant una ampolla de cava de les del rebost, obrint la porta de l’eixida, on ja hi havien uns dos pams de neu, i enterrant l’ampolla de cava a la neu, ja que volia veure quin cava quedaria més fresc, si el de dins de la nevera o el que jo posava a la neu. Mentrestant, seguia nevant i el cas és que quan al cap de dues o tres hores, arribada l’hora de menjar el rostit, em vaig aixecar per anar a treure l’ampolla de cava ja hi havia un metre de neu acumulada. Llavors, amb el pes propi de l’ampolla, que havia anat caient, la feina que vaig tenir a trobar el cava. Em va costar, però al ﬁnal el vaig trobar, i estava ben fresquet, més que el de la nevera. De la tarda de Nadal, en recordo sobretot les estones mirant simplement com nevava. I no parava de nevar. L’endemà al matí, Sant Esteve, el gruix de neu ja era més preocupant. La quantitat que se n’acumulava al davant de la tenda, al carrer Berenguer III, era tanta que quasi no podíem veure el bar de cal

L'edifici de l'Ateneu al fons, amb les dues àguiles cobertes per la neu.

Regino, que estava a l’altre costat de la Rambla, enfront de casa. Entre el meu pare, el meu germà i jo, vam agafar les pales que teníem al taller, i juntament amb el veí que tenia una granja de llet, allà on ara hi ha la rellotgeria del costat de la Xurreria, vam anar obrint un caminet des de l’avinguda Llibertat (en aquella època avenida José Antonio), ﬁns al tros del carrer Berenguer III. A mig matí, la cosa ja es va anar posant més preocupant, ja que si no em falla la memòria, l’Ajuntament va recomanar que els veïns traguessin la neu dels terrats, perquè hi havia perill que amb el pes de la neu humida algun terrat s’enfonsés. I aquí ja varen començar algunes discussions, ja que recordo que alguns veïns dels blocs de pisos treien la neu i la tiraven del terrat al carrer, de manera que alguns cotxes que estaven aparcats al carrer van quedar aixafats. I altres que al treure la neu del balcó, la

Vallesos 93

n CARPETA COLGATS DE NEU

Policia de guàrdia L’AGENT TOMÀS COLL DE GRANOLLERS VA HAVER D’ATENDRE TOTA MENA D’INCIDÈNCIES PER LA NEVADA: DES D’ACOMPANYAR UNA PARTERA A L’HOSPITAL AMB UNA LLITERA A PEU, FINS A REPARTIR PALES PER TREURE LA NEU DELS CARRERS Text: Núria Sala i Ventura | Fotografies: Esteve Sala i Cortès

L’agent Tomàs Coll treballava a la policia local de Granollers des dels vint-i-tres anys. Era un bon jan, sempre disposat a donar un cop de mà a qui convingués. El van fer inspector del mercat de la ciutat (el qui controla les vendes i trampes d’un dijous qualsevol sota la Porxada). També duia una moto, cosa que fa cinquanta anys no es veia gaire, i anava amunt i avall per tota la ciutat, fet pel qual va conèixer molta gent. El local de la policia era al carrer de Santa Apol·lònia, al darrere de l’Ajuntament, entre la plaça de les Olles i el que avui és la plaça Folch i Torras i al costat de l’antiga presó. El dia de Nadal de 1962 va començar a nevar ben d’hora al matí. Com és de suposar, la neu un dia de Nadal alegra la jornada. La quitxalla fa ninots de neu, el més ganàpies fan guerra de boles ... i alegra el paisatge. Però qui hauria de dir que una mica de neu provocaria aquell enrenou? Al final del dia, tothom es veuria afectat per la nevada. Per començar, els seus veïns més propers: la Teresa Pascual i l’Esteve Sala, un matrimoni jove que esperaven la seva primera criatura i que tenia ganes d’arribar just el dia de Nadal. De bon matí, van cridar l’ambulància i l’agent de la policia va pujar al costat del conductor, mentre ells dos –i mig– seien al darrere. Amb dificultats, van anar avançant fins a l’inici de la pujada de l’Hospital, quan l’ambulància ja no va poder més i van haver d’obrir-se camí a peu entre la neu, que aleshores ja arribava

Vallesos

Sebastià Sala, nascut el dia de la nevada, amb els seus pares

al pam d’alçada, portant la Teresa amb la llitera. El senyor Tomàs recorda com, quan a la Teresa li va agafar fred, ell li va deixar la seva jaqueta de policia. Feliçment, van arribar bé a la sala de parts de l’hospital.

L’equip del doctor Reixach va fer un treball excel·lent, tot i que no hi havia calefacció al quiròfan, i a la criatura la van haver d’escalfar amb llum elèctrica. A les dotze del migdia en punt, en Sebastià Sala –el

CARPETA COLGATS DE NEU

La pujada a l'Hospital Asil de Granollers i el mateix hospital, ben plens de neu, l'endemà de la nevada. A sota, l’agent Tomàs Coll, que explica les incidències que va haver d’atendre aquelles jornades.

nounat– va néixer perfectament sa i estalvi, amb tanta memòria que encara avui diu que se’n recorda d’aquell dia. A fora, però, seguia nevant, i a mig matí l’Ajuntament ja havia muntat un sistema per coordinar l’emergència que duraria uns quants dies, en el qual hi participava tothom: l’alcalde i els regidors, la policia municipal, la Creu Roja, la Guàrdia Civil, un centenar de voluntaris i, ﬁns i tot, el destacament de soldats de les Franqueses, intentant comunicar-se amb la població per la ràdio de la ciutat. I varen coordinar-se per atendre els afectats per la nevada. Per exemple, repartint pales entre la població per deixar espai de pas entre les voreres. Tomàs Coll recorda com van haver de fer camí pels forners de la Roca. Allà no hi havia farineres i el pa s’havia de fer igualment. Per tant, van fer mans i mànigues per aconseguir obrir un petit pas per la neu, que de moment devia ser d’uns cinquanta centímetres, per arribar a Granollers on, malgrat la neu, sí que hi havia farina. El nivell de la neu anava pujant i, tot i que no era gaire compacte, va arribar a acumular-se un metre per damunt de les

voreres i carrers. I el que preocupava era la que es concentrava a sobre de les teulades. Entre tots, van començar les tasques de neteja –repartint pales per netejar les voreres– i obrint camins quan era necessari.

De bon principi, ja es va veure que Granollers s’havia quedat incomunicada, sobretot per tren. Un parell de combois havien quedat aturats entre les diverses estacions, un a la sortida del túnel de la Foradada. Una brigada de voluntaris va

Vallesos 89

n CARPETA COLGATS DE NEU

El prestigiós artista de la ceràmica Antoni Cumella amb la seva família al portal de casa seva. Al costat, un jove Jordi Benito, que més tard també seria valorat com a pintor, traient neu de l’eixida.

haver de sortir a rescatar les persones afectades, entre les quals gent gran i criatures. Totes les persones eren ateses i allotjades a l’Hospital Asil, a les Franciscanes de l’Anna Mogas, als convents de les Carmelites i de les Joseﬁnes i, ﬁns i tot, en cases particulars. I és que tota la població es va mostrar acollidora amb la gent que no podia ser el dia de Nadal a casa seva per culpa de la nevada. En aquells dies, pels entorns de Granollers s’hi estaven fent dues obres molt

grans que també es van veure perjudicades per la gran massa de neu. L’autovia de l’Ametlla i la gran canalització de les aigües del Ter també varen requerir els ajuts de la ciutat i, al seu torn, van poder ajudar a Granollers i les poblacions veïnes, per exemple facilitant un enorme tractor-eruga per netejar carrers i carreteres. Les xifres assenyalen que també hi va haver un mort a Granollers. El senyor José López Espinosa, guàrdia civil jubilat, ja força gran, que tenia problemes de cor, i

que el van trobar mort quan anava a treballar a la granja Ginesta de Palou. Aquella capa blanca que ho cobria tot, l’endemà havia adquirit un gruix d’entre un metre i un metre i mig. I trigaria a desfer-se, ben bé, una setmana. Però, com molt bé recorda l’exagent Tomàs Coll, malgrat la precarietat de recursos i serveis de l’època, hauria estat molt pitjor si, des d’un bon inici, tota la ciutat, des d’autoritats a voluntaris, no s’hagués posat a refer la situació, ajudant-se i cooperant entre sí, per restablir la normalitat d’una vila que, si més no per uns dies, va passar de la grisor del moment a la blancor de la neu v

Visita la Garriga! Rutes modernistes i itineraris guiats cada mes Centre de Visitants obert tot l’any Campanya comercial “Quedem dissabte tarda” durant les festes del Nadal

Fira de la Botifarra 16 i 17 de febrer Més informació a visitalagarriga.cat i lagarriga.cat i també

n Patrimoni

CONJUNT DE BÉNS, VALORS QUE POSSEEIXEN UNA PERSONA, UNA COMUNITAT

114

HISTÒRIA

per Roger Prims

118

ARQUEOLOGIA

per Montse Tenas

121

BIOGRAFIA per Joan Saborido

124

NUMISMÀTICA per Miquel Crusafont

126

TEATRE per Francesc Viñas

130

LLEGENDES per Sergi Ramírez

132

EXCURSIONISME per Albert i Òscar Masó

135

FAUNA per Carles Flaquer i Antoni Arrizabalaga

138

PAISATGES

140

FESTES

per Carles Rué per Martí Ribas

142

HISTÒRIA per Domènec Miquel

144

ARQUITECTURA per Maria Garganté

Patrimoni HISTÒRIA

Els vallesans de les Bases de Manresa Hisendats del Vallès van incidir en el primer corpus de reivindicació catalanista i Enric Prat de la Riba en va ser la figura més destacada Text: Roger Prims | Fotografies: Biblioteca de Catalunya

Enguany ha fet 120 anys que a Manresa s’hi va celebrar una sessió que va acabar per esdevenir històrica i que va comptar amb la participació de destacats hisendats vallesans. Es tracta de la Primera Assemblea de la Unió Catalanista en la qual s'hi van aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana. En efecte, aquesta reunió va ser la de les Bases de Manresa, de les quals, els seus promotors esperaven “que trobin ellas favorable ressó en nostra terra y pugan contribuir á la futura prosperitat y grandesa de nostra estimada Catalunya”. Les Bases constitueixen la certificació que la (re)presa de consciència per part d'un dels territoris del país, en aquest cas el Principat, s'anava fent efectiva i s'anava materialitzant en propostes concretes, després del solc obert en la Guerra de Successió i de l'anorreament de les institucions pròpies dels Països Catalans del sud de l'Albera. L'organització convocant d'aquesta primera assemblea, la Unió Catalanista, havia nascut un any abans, fruit d'un procés de confluència de les diferents societats catalanistes impulsat per la Lliga de Catalunya, després de l'èxit aconseguit en la campanya en defensa del Codi Civil català. De fet, la combinació del moviment renaixentista cultural amb el fracàs de l'experiència setembrista i republicana (1868-1874) i la no-adhesió-sense-fissures al règim canovista per part d'alguns sectors de les elits principa-

114 Vallesos

tines i de les classes populars havien generat un substrat en el qual el catalanisme podia anar prenent extensió quantitativa. El pòsit anticentralista dels moviments populars (carlisme i republicanisme), la incansable tasca organitzativa i de difusió de l’aleshores particularisme de Valentí Almirall al llarg d'una dècada i l'aportació dels sectors més connectats amb el catolicisme (amb un eminent paper del vigatanisme) van anar sedimentant en una naturalesa cada vegada més política del moviment. Arrelament popular i territorial

La Unió no va néixer com a partit polític, però aspirava a crear un moviment catalanista amb arrelament popular i territorial i va celebrar totes les seves assemblees, llevat de la de A sobre, dibuix de Jaume Pahissa del moment de l’aprovació de les Bases de Manresa. Fotos: Biblioteca de Catalunya. A sota; segell de la Unió Catalanista.

HISTÒRIA Patrimoni

Representants vallesans

1904, fora de Barcelona. Tot i això, la seva activitat va anar poc més enllà de l'assemblea anual que celebrava i els centres escampats per les comarques del Principat van actuar com a ateneus de poble. Es van crear seccions juvenils i obreres (La Falç se'n definia) i fins i tot es va crear un grup antirepressiu (La Reixa, l'11 de setembre de 1901), del qual només en podien formar part aquells qui haguessin estat detinguts en alguna ocasió a causa d'activitats catalanistes. Així mateix, cap a final de segle la Unió assolia la plenitud amb la incorporació d'elements del Centre Escolar Catalanista i dependents de comerç. De l'assemblea celebrada a Manresa entre el 25 i el 27 de març de 1892 en va sorgir un projecte de reforma de l'Estat espanyol basat en el programa del catalanisme que, a més, hauria de perdurar com a marc d'actuació, o almenys de referèn-

I quins van ser els representants vallesans en aquella sessió? Vegem primer els noms dels qui del Vallès administratiu d'avui van participar en les jornades de Manresa d'abans-d'ahir. Els delegats es van distribuir per procedència i ocupació de la següent manera, segons la denominació territorial que llavors van utilitzar: - Caldes de Montbui: Pere Argemí, propietari (probablement es tracta de Pere Argemí i Guasch, que va participar en d'altres assemblees catalanistes i també va ser secretari de jutjat). - Castellar del Vallès: Pere Vergés, metge. - Comarca de l'Alt Vallès: Josep Rovira de Villar i de Viver, propietari (Les Franqueses); Josep Mas i Pascual, hisendat (Palaudàries, Lliçà d'Amunt); Tomàs Balvey i Martorell, propietari (Cardedeu). - Comarca del Baix Vallès: Vicenç Plantada i Fonolleda, propietari, mestre i veterinari (Mollet del Vallès); Jaume Lacoma i Alié, metge (Ripollet); Emili Buxó i Bargay, enginyer industrial (Ripollet). - Comarca del Congost: Ramon Pareras i Noguera, hisendat (La Garriga); Jaume Aregall i Vila, propietari (Aiguafreda. A la llista oficial de delegats consta com a “Josep”); Josep Fabregar i Masmitjà (Tagamanent. Consta com a “Josep Fábregas i Casamitjana”). - Comarca del Moianès: Esteve Prat de la Riba i Magarins, propietari (Castellterçol); Antoni Oller i Sarrà, propietari (Castellterçol); Josep M. Salavert i Brujas, industrial (no consta, però era nascut a Castellterçol i residia a Sabadell. Va ser delegat amb només vint anys). - Comarca del Tordera: Miquel Draper i Batllori, apotecari (Sant Celoni). - Granollers: Esteve Pedrals i Marsà, advocat (no hi va assistir). - Rubí: Marià Ramoneda i Llunell, hisendat. - Sabadell: Antoni de Pàdua Capmany i Borri, industrial; Modest Duran i Folguera, fabricant. - Terrassa: Jaume Ballber i Casals, industrial; Josep Soler i Palet, advocat i propietari.

cia, per part de la cara hegemònica del moviment en el tombant de segle. L'esmena anava dirigida cap al sistema de la Restauració, reformant-lo en sentit descentralitzador per desembocar en autonomia per Catalunya, malgrat que no es qüestionés l'ordre social. Probablement, el més innovador -i

Enric Prat de la RIba, un vallesà il·lustre que va encapçalar la representació de la comarca.

Vallesos 115

Patrimoni PAISATGE

Visió dels paisatges vallesans 2. Redescobrint la Plana del Vallès Text: Carles Rué i Miras | Fotografia: Josep Prims

La Plana del Vallès és, a grans trets, l’extensió que va del congost de Montcada a la línia que uniria Sant Pere de Vilamajor i Cànoves amb la Garriga, Caldes de Montbui, Sentmenat, Castellar i Terrassa, i des de Rubí ﬁns a Vilalba Sasserra, amb el límit contraposat que imposa la serralada litoral. Des dels altívols i accidentats relleus del capdamunt del cim de la Mola o del santuari del Puiggraciós, només per anomenar dues de les grans talaies pròpiament vallesanes, aquesta plana es percep llisa i sense massa patiments. Els breus relleus hi quedaran difuminats per la distància, les boirines i, també, la pàtina de gasos i fums que, sovint, amb la inversió tèrmica, reposen ajaçats en tota la seva extensió. Des d’aquí dalt estant, a més, una de les característiques més tangibles percebudes d’aquesta intervinguda plana del Vallès, és la seva aglomerada trama urbanística i industrial. Un espai de relleu fàcil en el qual fer créixer pobles, ciutats, polígons, infraestructures i vials ha estat bufar i fer ampolles. Ara bé, si baixem dels altius pedestals de l’amﬁteatre dels seus marges i ens posem a caminar per molts dels seus racons, podrem viure amb la pròpia suor del cos que aquesta extensió és, en gran part, una contínua i discreta ondulació de franges de carenes i valls. Pertot petits turons i carenes emboscades –algunes encara, sí– i les seves contraposades valls amb els seus rius, rieres i rierols, pràcticament tots cursos d’aigua tributaris del riu Besòs, exceptuant els de la zona de Terrassa i Rubí, que s’aboquen ja al Llobregat. Ni els polígons ni les carreteres (deixant a part les autopistes i altres grans obres públiques, que arrasen amb tot allò que se’ls posi per davant), no han quedat al marge d’aquesta realitat. Només en alguns in-

drets molt concrets, generalment alguns centenars de metres a banda i banda d’alguns cursos fluvials, la plana respon certament al seu màxim atribut. Si el que volem és evitar precisament la laberíntica trama urbana i suburbana, caldrà intentar estirar-se per les poc altívoles carenes i fins a les discretes capçaleres de les valls, abillades algunes encara amb boscos i bosquets, generalment de pins, però amb raconades d’alzines i algun roure mig perdut. Vegetació que juga a crear amagatalls a tocar dels camps oberts de cereals (probablement en vessants que abans ocupava la vinya), i de les escadusseres vessanes d’ametllers i olivers que, en molts casos, agonitzen i aguanten com poden. No obstant, fins a aquestes carenes s’han atrevit a enfilar-se, també, les extenses i copioses urbanitzacions, exemplificant i tendint cap al poc encertat model de ciutat difusa. S’ha fugit, amb poca traça, de la morfologia compacta per la qual, fins a l’arribada de l’explosió demogràfica i, sobretot, la febre constructora, es caracteritzaven els nuclis mediterranis i, per tant, del Vallès. Certament, venim d’un intuïtiu equilibri morfològic i territorial que permetia dir amb orgull “al Vallès, de res, massa”, tal i com en feia esment Pere Quart, el poeta de Sabadell, que, lliurat a la nostàlgia de l’exili, escrivia en els seus cèlebres versos: “En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra (...). Aquest secular i maltractat mosaic agroforestal esquitxat de masies aïllades típic de la plana vallesana, encara perceptible en la mesura que deixem les zones més intensament urbanitzades, fa bo de veure cap a les rodalies del reivindicat

PAISATGE Patrimoni A sota, la plana del Vallès des del Farell.

Gallecs, entre Mollet i la carretera que uneix Parets amb la riera de Caldes, així com a la zona de Corró d’Amunt i Marata o a algunes de les parts més enlairades entre riu i riu de la resta del territori, rius com el Besòs, el Tenes, el Mogent, la riera de Caldes, el Ripoll, el Sec, la riera de les Arenes,... Cursos fluvials tots ells relativament modestos i domesticats, pràcticament secs en ple estiu, propis de l’irregular règim de pluges del clima mediterrani, encara que antany més d’un ensurt havien protagonitzat quan, de tant en tant, les aigües sortien de mare, furioses, després d’un període de pluges persistents. En aquests vorals riberencs, entre riuada i riuada, s’ha anat teixint, en determinats indrets, un mosaic més aviat caòtic d’agricultura de regadiu, basada majoritàriament en petites extensions d’horta, moltes d’elles per al propi abastament familiar. Una agricultura –ara periurbana, en diuen– que resisteix a empentes i rodolons. En alguns d’aquests horts, si més no, es recupera sortosament la producció de mongeta del ganxet, de tanta anomenada gastronòmica. Si hi volem tafanejar, però, no serà estrany trobar-nos, tot caminant per un corriol entre els horts, amb un vell i atrotinat somier que, figurant una porta o un filat, ens barra el pas de forma frustrant i irremeiable. Si sortim a caminar avançada la tardor, o ja en ple hivern, per algunes d’aquestes lleus fondalades, podem tenir la companyia, sobretot de bon matí, de la sensual boira baixa, que s’esfilagarsa seguint els cursos dels rius, amanyagant els també pocs boscos de ribera que s’hi arrapen fugint de la febre urbana. Alberedes, pollancredes i platanedes, que han patit molt o poc l’acció antròpica, i també, en algunes sorprenents raconades, gatells, avellaners, verns i els pocs oms que encara potser podem trobar. Caldrà buscar-los bé, sense presses, perquè resten als millors amagatalls de la plana del Vallès, tot evocant les populars fontades tan típiques del lleure dels nostres avis. Algunes passejades, doncs, per racons fluvials del riu Ripoll, del Congost o del Tenes, per exemple, encara poden arribar a sorprendre pel seu relatiu bon estat de conservació. Farem bé, doncs, de deixar-nos-hi endur.

Cal poder caminar per aquesta sovint cridòria de terrer i trencar així, en part, algunes suposicions, prejudicis i maleficis creats a partir de l’intens creixement industrial cap aquí. En aquest sentit, sovint sembla que, molt o poc, els vallesans haguem girat l’esquena al nostre territori de la plana, segurament més encaparrats en posar endreça als nuclis urbans, sorgits la majoria amb les presses i la manca de planificació pròpia dels anys de caòtic creixement i com a corredor de pas de grans vials de caràcter internacional. A poc a poc, però, l’autoestima creixent va arrelant en projectes de recuperació de la memòria col·lectiva i d’ordenació i preservació del paisatge que caldrà seguir amb interès. Tenim una segona oportunitat encara? Si més no, amb ànims i bones cames, podem jugar a descobrir i fruir d’una peculiar xarxa de camins rals, antics camins rurals o trams de camí ramader, així com, pels més mandrosos a estirar les cames, d’algunes de les antigues carreteres que uneixen diferents nuclis del Vallès oferint-nos els seus antics traçats sinuosos, amunt i avall de les contínues ondulacions, certament trams de recorregut d’un gran interès paisatgístic. En són bons exemples les carreteres que uneixen Terrassa amb Castellar del Vallès i Sabadell amb Matadepera, ja fins al límit amb els primers contraforts de Sant Llorenç del Munt, travessant paratges boscosos i agroforestals força extensos, així com les que uneixen Sabadell i Polinyà amb Sentmenat, o les que uneixen Granollers, Cardedeu i Sant Antoni de Vilamajor amb Cànoves. A més, si triem bé l’itinerari, podem fer-lo passar per algun dels menhirs prehistòrics o alguna vil·la romana (com la de can Terrers, a la Garriga), per alguns castells d’origen medieval (com el de la Roca o el de Santiga), o per alguns dels interessants elements de patrimoni religiós, com el monestir de Sant Cugat, les esglésies de Sant Pere de Terrassa, Santa Maria de Llerona, o Santa Maria de Gallecs i, encara, per qualsevol de les nombroses ermites escampades a tort i dret, indrets tots ells de gran valor simbòlic i espiritual. I si hi coincidim amb la novella primavera, podrem aturar-nos a la revolta d’un camí carener i respirar a fons el perfum de la poc discreta ginesta, clapant de groc cridaner algun vessant de brolla assolellada.

Carles Rué i Miras és pedagog i divulgador del patrimoni cultural

NÚMERO 5 | PRIMAVERA-ESTIU 2013

Vallesos

Gent, terra i patrimoni

CARPETA

EL VALLÈS, TERRA DE BRUIXES EL MAIG DEL 1619, MARGARIDA CODONYERA, DE LA GARRIGA, ÉS ENGARJOLADA I ACUSADA DE BRUIXA. AQUEST FET VA INICIAR UNA DEMENCIAL CACERA QUE VA ENTELAR TOT EL VALLÈS. AIXÍ, ALS INICIS DEL SEGLE XVII, EN POBLACIONS VALLESANES COM SABADELL, CALDES DE MONTBUI, CASTELLTERÇOL, I TANTES D’ALTRES, HI VA HAVER UNA GRAN QUANTITAT DE PROCESSOS JUDICIALS CONTRA DONES ACUSADES DE BRUIXERIA QUE VAN DESENCADENAR CENTENARS D’EXECUCIONS. I SE’N SABEN CASES I LLOCS, NOMS DE VÍCTIMES I BOTXINS. UN FENOMEN MÍTIC QUE AVUI INTERPRETEM REVESTIT DE LLEGENDA, PERÒ QUE VA SER UNA AUTÈNTICA TRAGÈDIA AMB TORTURES I CONDEMNES A MORT DE BRUIXES. ES TRACTAVA, SOBRETOT, DE PERSECUCIONS PROMOGUDES PEL MATEIX POBLE, DAVANT DE LES QUALS, SOVINT, LA INQUISICIÓ HI VA HAVER D'INTERVENIR. L'ATRIBUCIÓ A LES BRUIXES DE LES CALAMITATS LOCALS APAIGAGAVA UN MALESTAR QUE FEIA PERILLAR L’APARENT PAU SOCIAL . AVUI LA BRUIXA ÉS VISTA COM UN PERSONATGE POPULAR, DE CONTE I FESTES POPULARS, I DESPERTA UN INTERÈS CREIXENT. A sobre, el comunidor de Palaudàries des d’on els capellans miraven de desfer les pedregades que, inevitablement, s’atribuïen als encanteris de les bruixes.”Que caigui pedra seca a pesar de Déu i en nom del dimoni!”, era la invocació que, amb tota mena de tortures, confessaven les pobres dones. Foto: Josep Prims A l’esquerra, llista de bruixes detingudes a Terrassa i dels familiars de la Inquisició que les custodiaven. Foto: Arxiu Comarcal de Terrassa.

i també hi trobareu... MÉS NOMS I TRACES, MÉS ENTREVISTES, NOTÍCIES A HORES D’ARA, EL CONTE CONTAT, LA CALAIXERA I EL PATRIMONI.

a partir del 29 de maig del 2013, a la venda el número 5