Vallesos 2. Tardor/hivern 2011 by Gent i Terra edicions

8€

HISTÒRIA

FAUNA

ENTREVEURE

Matadepera

EI llop al Vallès?

Martí Boada ,

CAPITAL DE LA SEGONA REPÚBLICA (1938)

L’ANIMAL MÍTIC FA ESTADES AL MOIANÈS

LA BIOLOGIA PLANETÀRIA DES DEL MONTSENY

NÚMERO 2 | TARDOR-HIVERN 2011

Vallesos Gent, terra i patrimoni

vallesos.cat

n CARPETA

Esports

d’arrel Xavi, Vilà i Seguer:

Edita:

gent terra

L’HANDBOL I LA MITJA MARATÓ A GRANOLLERS, L’HOQUEI HERBA A TERRASSA, LA NATACIÓ I EL FUTBOL A SABADELL, EL BÀSQUET A RIPOLLET, L’HOQUEI PATINS A CERDANYOLA, EL GOLF A SANT CUGAT, ETC. L’ESPORT COM A SIGNE D’IDENTITAT

TRES GENERACIONS DE VALLESANS AL BARÇA!

n NOMS, TRACES

Mirna Lacambra Josep i Joan Vila i Jover Josep Pla-Narbona Pilar Molins Joan Garriga

n RETRAT DE FAMÍLIA

Els Martínez de Terrassa: una nissaga gastronòmica

n CONTE CONTAT

Antoni Dalmases PATRIMONI

n història, arqueologia, arquitectura, etnologia, pagesia, indústria, fauna, etc.

Edita Gent i terra, SL Carrer Doctor Puigvert, 1 08187 Santa Eulàlia de Ronçana

NÚMERO 2 | TARDOR-HIVERN 2011

Vallesos

Direcció Vicenç Relats Edició Ramon Vilageliu Redacció telèfon 609 04 69 63 direccio@vallesos.cat http://www.vallesos.cat Subscripcions, publicitat i distribució Natàlia Sanchís subscripcionsvallesos@gmail.com telèfon 661 86 86 16 Consell assessor Toni Altaió, Carme Badia, Amadeu Barbany, Lluís Campins, Salvador Cardús, Santiago Cucurella, Josep Llobet, Ferran Miralles, Pruden Panadès, Stefano Puddu, Arnau Queralt, Carles Rué, Joan Saborido Han col·laborat en aquest número César Alcalá, Joan Alcaraz, Jaume Arnella, Anna Ballbona, Ramon Barea, Bernat Bella, Ernest Boquet, Manel Camps i Bosser, Joan Capdevila, Miquel Crusafont i Sabater, Jaume Dantí i Riu, Antoni Dalmases, Joan Dalmases, Delfí Dalmau, Núria Ferrer, Joan Francès i Farré, Juan Antonio Hidalgo, Eva Jove, Xavier Marí, Josep Mas, Domènec Miquel, Laura Nicolás, Gabriel Lampreave, Bernat Lladó, Pruden Panadès, Joan Pérez i Ventayol, Jordi Puig, Gerard Piñero, Rodolf Puigdollers, Josep Puy, David Ramon, Carles Rué i Miras, Jordi Ruíz-Olmo, Modest Serra, Maties Serracant, Àlex Viaña i Jaume Vivé Fotografies Mireia Baiges, Ramon Ferrandis, Alfredo Ferrer, Josep M. Freixes, Miquel Galmés, Màrius Gómez, Lourdes Jansana, Eva Jove, Albert Parera, Juanma Peláez, Josep Prims, David Ramon, Jordi Ribó, Berta Tiana Alsina, JR Urbano, Marta Vilageliu, Sònia Villanueva, Arxiu Tobella (Montse Saludes), Arxiu Família Barbany, Arxiu Família Carrasco, Arxiu Família Escudé, Arxiu Família Vacca, Arxiu Família Serra, Arxiu del Centre d’Esports Sabadell, Arxiu del Club Natació Sabadell, Arxiu Històric de Sabadell, Arxiu del BM Granollers, Col·lecció Rafel Comes, Editorial Alpina, EMA Publicacions. Disseny i maquetació Ramon Vilageliu scripta manent, edicio@scripta. cat

Gent, terra i patrimoni

Fotografia de la portada: Xavi, Vilà i Seguer: Tres generacions de vallesans al Barça, d’Ivan Giménez Costa (Agraïm a Benitosport la cessió de la pilota i les sabates de futbol històriques per a la foto)

2 DAVANTAL | UN VALLÈS QUE ES RETROBA I REIVINDICA 4-6 CONTE CONTAT | MONTSERRATLA Antoni Dalmases

8-12 HORES D’ARA 14-21 ENTREVEURE | MARTÍ BOADA Carme Badia, text / Màrius Gómez, fotografia

22-26 RETRAT DE FAMÍLIA | ELS MARTÍNEZ DE TERRASSA Laura Nicolás, text / Albert Parera, fotografia

28-39 NOMS, TRACES MIRNA LACAMBRA / David Ramon JOSEP PLA-NARBONA / Joan Alcaraz JOSEP I JOAN VILA JOVER / Vicenç Relats PILAR MOLINS / Anna Ballbona JOAN GARRIGA / Xavier Marí 40-109 CARPETA | ESPORTS D’ARREL Vicenç Relats, coordinació

111-141 PATRIMONI HISTÒRIA/ ARQUEOLOGIA/ NUMISMÀTICA/ CLOQUERS/FAUNA /PAGESIA/INDUSTRIAL/PAISATGES/LLEGENDES

Correcció lingüística Anna Arnella, Carme Badia i Judit Molins Impressió Impremta Pagès SL

ELPUIGDELACREU

142-150 CALAIXERA TURISME CULTURAL/MIRADES/A PEU I AMB BTT /CARREGAT DE ROMANÇOS/EL SOMRIURE DEL DESVALGUT

dipòsit legal D’aquesta revista, se n’han publicat 4.000 exemplars.

ISSN 2014-1882 PLANA DEL VALLÈS I SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L’OBAC I CINGLES DE BERTÍ I GALLIFA I BAIX MONTSENY

n DAVANTAL

Foto: Josep Prims

Un Vallès que es retroba i reivindica L’aparició la primavera passada d’aquesta singular revista-llibre que teniu a les mans ha despertat una complicitat vallesana, de banda a banda del Vallès, ben significativa i transversal, entre gent que s’estima aquest territori i el seu patrimoni en un senti ampli. Certament, els vallesans no estem gaire acostumats a mirar-nos de cap a cap aquest espai geogràfic comú que habitem 1,2 milions de persones, cenyits estrictament a la divisòria comarcal administrativa, i sovint fins i tot ens costa veure més enllà del propi municipi. Per això estem segurs que la sortida de Vallesos, ben modestament, contribueix de forma suggerent i evocadora a fer aquesta mirada més àmplia, que provoca com un desglaç i ajuda a la redescoberta. Vallesos ha nascut amb afany de ser l’aparador d’uns valors que, arrelats en les consciències de molts vallesans i vallesanes, veuen en la idea de recobrar i promoure el patrimoni que ens és comú, el pas franc cap a una mirada generadora d’il·lusió. Il·lusió pel que ha estat aquesta terra i, esclar, pel que vol ser. Aquí i allà, persones i entitats, amb qualitats i interessos diferents, coincideixen cada cop més en la necessitat de retrobar factors que ens defineixen i de pensar aquest territori d’una forma més integral: des de la coordinació tradicional de l’associacionisme naturalista i de l’excursionisme, fins a les aliances creixents entre entitats cíviques, organitzacions empresarials i municipis. Fins i tot el nou tren R8, que per primer cop enllaça transversalment el Vallès, sense haver de passar per Barcelona,

és tota una ﬁta en la millora d’una imprescindible comunicació sostenible, cridada a créixer. Tot plegat, projectes i iniciatives que resulten engrescadors. Entre totes aquestes iniciatives, dos cops a l’any Vallesos hi posa la mirada més evocadora i emotiva, feta des de la glossa del patrimoni, la història, la cultura popular, l’etnologia, els paisatges... i de personatges carregats d’històries. Una glossa que, tal com hem anat dient a les nombroses presentacions que hem fet, tot enfortint vincles amb gent de pobles i ciutats, vol ajudar a redescobrir l’ànima amagada d’un territori que té molt més que polígons industrials i urbanístics, sovint desmanegats. La vitalitat industrial i econòmica del Vallès, que genera el 20 per cent del PIB català, és un gran actiu que el converteix en el principal motor econòmic del país i això cal vetllar-ho més que mai ara, en la difícil conjuntura de crisi que travessem. I al costat d’aquesta riquesa, el Vallès en té moltes d’altres d’amagades que val la pena de divulgar i conèixer, que és el que ens proposem des d’aquestes planes. En aquest número, l’ànima vallesana que remarquem especialment és a través de la tradició esportiva, amb singularitats locals ben interessants i sorprenents, i a través de passatges apassionants de la nostra història ben desconeguts. Esperem que gaudiu de tot plegat, tot agraint-vos l’acollida que heu donat a Vallesos, que us demanem que ens ajudeu a escampar i fer créixer.

Vista de Sant Cugat i Terrassa.

Vallesos

n CONTE CONTAT Antoni Dalmases (Sabadell, 1953). És professor de llengua i literatura, i escriptor de contes i novel·les per a nens, joves i adults. També col·labora a la premsa i a la ràdio. Ha guanyat, entre altres, els premis AndròminaOctubre, Marià Vayreda, Sant Joan i Gran Angular. La seva novel·la Jo, el desconegut ha estat passada al cinema. Foto: Màrius Gómez

MONTSERRATLAMOLAELPUIGDELACREU Text: Antoni Dalmases | Il·lustració: Joan Dalmases

L’Eugeni Padró esbufegava, només entrar i donar el cop de porta alliberador que marcava el final de la batalla quotidiana, de la qual no en retornava pas indemne, sinó un xic més erosionat cada dia. Per això s’afanyava a obrir la cortina i, de la finestra estant, resseguir, amb la mirada pausada i el dit lent damunt del vidre, com si el copiés, el perfil de les muntanyes que allà lluny, anava enfosquint-se. D’aquesta manera tenia la impressió de retrobar un bocí de calma vital. Acomplert aquest ritual silenciós, ja se sentia a casa, salvat, i esborrava del pensament la temptació de claudicar, de tornar al poble donant-se per vençut. Deia en veu alta les paraules màgiques, repetint-les a poc a poc unes quantes vegades com una jaculatòria alliberadora, montserratlamolaelpuigdelacreu, i notava que l’aire li entrava als pulmons. Respirava, somreia, alliberat. I tot gràcies a l’atzar, que havia girat a bé aquell matí de diumenge als encants quan, per evitar saludar un veí cridaner, es va ajupir a fer veure que mirava entre la paperassava i es va trobar als dits aquella antologia de poetes sabadellencs dels anys 70, on va llegir el vers estrambòtic que li havia cridat l’atenció, amb tantes lletres seguides, montserratlamolaelpuigdelacreu. Es pensava que l’havia mig oblidat fins que el Solà, un company de física de l’institut, que era de Sabadell, en saber on s’estava va aclarir-li, com qui no vol la cosa, “vius a la quinta punyeta, però deus tenir bona vista: pots veure Montserrat, La Mola i el Puig de la Creu, tot seguit, com un escailain boscà”. Havia dit allò d’escailain rient, el carallot, potser fotent-se del fet que l’únic llo4

Vallesos

Recordant Jordi Domènech, poeta i traductor

guer que havia pogut trobar en saber que l’havien destinat a Sabadell fos un onzè pis en aquell extraradi depriment. El comentari del Solà, doncs, va recordar-li les lletres enganxades del llibre de poemes dels encants, va saber què volien dir i entengué que el vers i el paisatge eren reals. I des de llavors, convalescent, va fer seu aquell perﬁl muntanyós i el vers va convertir-se en el sortilegi, en la clau que li obria la intimitat diària: montserratlamolaelpuigdelacreu. Li agradava i respirava alleujat, dient-lo. Potser s’havia enamorat d’un paisatge, sí, com passava a molts artistes; d’un paisatge i d’un vers plàstic, divertit, i els havia fet íntimament seus. Així, per no oblidar que ell era pintor, malgrat veure’s obligat a guanyar-se la vida aguantant adolescents descerebrats, es posava davant dels papers mirant a l’horitzó, amb el pinzell als dits, i trencava amb la vulgaritat anodina. Llavors tenia la impressió física que dintre seu les coses es recomposaven amb normalitat, que se li harmonitzava l’ànima i ell podia tornar a ser ell, asseure’s a la taula, remenar entre els esboços esbarriats, provar colors i pinzells, per intentar acabar alguna d’aquelles aquarel·les que sempre tenia pendents i que creia que l’acostaven a qui volia ser, a qui s’havia proposat ser, a l’Eugeni Padró que maldava per ser, lluitant contra l’absurd quotidià que li havia tocat viure. I com si resés una pregària infalible, destruia la càrrega que havia traginat durant la jornada i tot esdevenia vers, línia de color, cadència del paisatge que assenyalava el llindar d’un món nou, bell, poètic, ben diferent del que es veia forçat a suportar.

CONTE CONTAT

S’alliberava pintant i repetint allò de montserratlamolaelpuigdelacreu, i ja no se sentia ni menystingut, ni infravalorat ni menyspreat. Durant setmanes va assajar de reproduir el perﬁl de les muntanyes, per apropar-se a aquell món desitjat que s’obria a l’horitzó. Però no sabia si era el traç, que no acabava de dominar amb prou caràcter i tot d’una tirada, o bé el color exacte de la línia, que no el convencia després de mil provatures. Ho intentava amb llapis, carbonet i pinzells de tots els gruixos sobre diversos tipus de paper, però no se’n sortia. Aleshores, malgrat sentir-se content perquè el cervell semblava haver abandonat les contingències de la vida bruta i banal, va ser quan aparegueren les primeres mostres d’insomni. Al principi del curs, també hi havia hagut moltes nits que li

havia costat adormir-se, torturat pels problemes de l’institut. Li resultava insuportable la inclinació a la barbàrie dels adolescents a qui se suposava que havia d’ensenyar dibuix, que es dedicaven sistemàticament a trencar pinzells, abocar pots i buidar tubs de pintura damunt les taules amb la cançoneta constant de yonosío profe, que acabava sempre amb rialles generals i ell mirant de netejar el disbarat. Perdia hores de son, sobretot a partir del dia que va agafar pel braç un brètol que s’havia posat a estripar papers i tirar-los com si fos confetti per la ﬁnestra a la gent del carrer, i a l’endemà s’havia presentat a protestar un pare amb posat d’energumen professional que volia denunciar-lo perquè havia maltractat el seu nen –un ésser de metre vuitanta, ple d’arracades i amb una mirada de fura psicòpata heretada del progenitor

Vallesos

n HORES D’ARA

En aquest apartat s’hi recullen informacions que, formant part d’una actualitat laxa, mostren l’activitat d’associacions, institucions i iniciatives vallesanes de l’àmbit patrimonial que es poden veure ampliades al nostre portal d’Internet: http://www.vallesos.cat

Adéu a Josep Grau-Garriga, artista català universal Sovint es diu que Catalunya és un país tan petit que no sap reconèixer ni valorar la tasca de la seva gent més brillant, amb una tasca que ha servit per posar el país al mapa internacional, per fer córrer la nostra identitat per tots els racons del món; en deﬁnitiva, fer-ne d’ambaixador. L'artista santcugatenc Josep Grau-Garriga és una d'aquestes persones que, amb la bandera de Catalunya en una mà i amb la bandera de l'art i la innovació en l'altra, ha passejat el nom del país per tots els continents. De Grau-Garriga, el santcugatenc més internacional, se'n poden dir moltes coses, les seves proeses són incomptables. Des de la

Foto: Tot Sant Cugat

seva mort el 29 d'agost passat s'ha repetit que va ser el renovador del tapís contemporani en l’àmbit europeu, però la seva obra vital va molt més enllà. Artista compromès amb el país i crític amb el poder, va tocar i treballar disciplines com el gravat, el dibuix, la pintura, els vitralls, els environaments i moltes d'altres: va ser un artista multifacètic, total. Mestre de mestres, Grau-Garriga va convertir la Casa Aymat de Sant Cugat en l'epicentre continental del tapís, disciplina que ell va fer evolucionar d'artesania a art. Va portar la seva tècnica des de Caracas a Nova York, de Mèxic a París. “Va néixer dotat pel món de les formes i la plàstica, i va venir a aquest món amb un projecte. Mai el vaig veure dubtós o amb escassetat d'idees, sempre tenia alguna cosa entre mans”. Així descriu el crític d'art i amic de Grau-Garriga Arnau Puig, l'artista, que va morir encara amb projectes en ment i a les mans com un retaule de 18 metres per a l'església de Saint Mathurin, la localitat francesa on vivia. Inquiet, optimista i vitalista, Grau-Garriga era un artista amb totes les lletres. Un artista que creava per la satisfacció de crear, que va innovar perquè el cos li demanava i que va experimentar perquè així ho creia necessari. El que va ser l'artista santcugatenc més internacional i un referent artístic català, vivia a la localitat de Saint Marthurin sur Loire des del 1989. Va ser allà on li van posar la catifa vermella per instal·lar-hi la seva vida i li van donar totes les facilitats possibles perquè desenvolupés la seva tasca creativa. Grau-Garriga va convertir Sant Cugat en un referent internacional del tapís contemporani, però ell va haver de marxar a l'estranger per continuar amb la seva tasca. Una vegada més, Catalunya ha acomiadat un dels seus emblemes sense haver estat a l'alçada del personatge. En vida, el país que Grau-Garriga ha portat al cor i pel món no ha estat prou generós amb la seva ﬁgura. Ara, és feina de tots començar a posar en valor tota la seva aportació artística a la cultura catalana i universal. Bernat Bella

Podeu enviar-nos les vostres informacions per a la revista i el portal a: edicio@scripta.cat o bé direccio@scripta.cat, http://www.vallesos.cat i també: Vallesos, Carrer Doctor Puigvert, 1. 08187 Santa Eulàlia de Ronçana

HISTÒRIA I ENERGIA

Sabadell estrena el Museu del Gas, amb vocació de ser un referent ambiental Sabadell estrenarà aquest hivern un nou museu que vol ser un referent en l’àmbit de l’energia i el medi ambient. Es tracta del Museu del Gas, que obrirà les portes a mitjan de desembre, i que la Fundació Gas Natural Fenosa ha construït en un edifici catalogat del segle XIX, on es fabricava electricitat a partir de gas. Situat a la cèntrica Plaça del Gas, l’edifici va ser projectat el 1899 per l'arquitecte modernista sabadellenc Juli Batllevell per encàrrec de Joan Bruges, propietari de l’empresa local La Energia SA, que el 1913 va passar a formar part de Catalana de Gas i Electricitat SA, antiga denominació de Gas Natural Fenosa. Actualment l'edifici està protegit pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell i la remodelació i part de la nova construcció, així com la museografia interior, han anat a càrrec de l'estudi Varis Arquitectes, que encapçala el prestigiós arquitecte i museògraf Dani Freixes. Recollint les experiències prèvies de Gas Natural Fenosa, el nou museu “explicarà futur a més de passat”, amb un ampli ventall d’activitats didàctiques per a tots els públics, tal com indica el director ge-

neral de la seva fundació, Pere A. Fàbregas. A més de repassar els 170 anys d’història de l’empresa, el recorregut permetrà conèixer de forma molt gràfica i suggerent com ha evolucionat la tecnologia del gas i l’electricitat i l’impacte que han tingut en la societat, per acabar plantejant també les principals solucions energètiques del futur, que “no són úniques”. Es repassa des de la producció de gas ciutat a partir de carbó, per al seu ús per a l'enllumenat, fins a l'actualitat del modern gas natural, l'energia fòssil menys contaminant, de múltiples usos, i de fàcil hibridació amb les energies renovables i les noves energies. El Museu, remodelat amb materials i requeriments tècnics que el fan un edifici sostenible, inclourà una sala d'exposicions temporals que s'inaugurarà precisament amb una mostra dedicada a la vida i obra de Batllevell, l’arquitecte gaudinià que el va projectar. L'edifici acull també la seu institucional de la Fundació Gas Natural Fenosa. Museu del Gas 8 http://www.fundaciongasnaturalfenosa.org

El nou Museu del Gas, de la Fundació Gas Natural Fenosa.

n ENTREVEURE

Martí Boada: “ELS VALLESOS SÓN D’UNA QUALITAT PAISATGÍSTICA EXTREMA” Text: Carme Badia | Fotografies: Màrius Gómez

Martí Boada i Juncà (Sant Celoni, 1949) s’ha dedicat tota la vida a conèixer i a fer conèixer el patrimoni natural. Es defineix com a investigador ambiental, però li escau més la paraula humanista. Geògraf doctor en Ciències Ambientals, ha rebut el màxim reconeixement en la seva especialitat: el premi Global 500 de les Nacions Unides (1995). També és Premio Nacional de Medio Ambiente (2004) i Premi de Medi Ambient de l’Institut d’Estudis Catalans (2005). El seu camp de treball són el canvi global i la biodiversitat urbana i forestal, a més de la comunicació ambiental. És professor i investigador del Departament de Geografia i de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’Antàrtida, Mèxic i el Montseny són alguns dels llocs on treballa. Professor convidat en diverses universitats llatinoamericanes i nord-americanes, ha participat en una cinquantena de llibres i ha escrit nombrosíssims articles científics, de divulgació i d'opinió. Coincidint amb l’Any internacional dels boscos, del qual és comissari a Catalunya, està abocat en el futur Museu dels Boscos, al seu poble, i té una sèrie a punt d’emetre’s a TV3 titulada, també, Boscos. Al capdamunt de la seva trajectòria, Martí Boada té la virtut de continuar sent el “noi de can Mau”, que a onze anys ja anava a desemboscar amb el seu pare.

Vallesos

n NOMS, TRACES Text: Xavier Marí | Fotografies: Mireia Baiges

Joan Garriga TROBADOR D’ALEGRIES, RUMBA I PASSIÓ, ACORDIONISTA, CANTANT I COMPOSITOR

Hi havia una vegada el cantant enamorat de la vida, l’acordionista vital que s’inspira en la conversa i en el paisatge de tantes places del món, l’estrella de la rumba catalana agermanada amb el pare blues i l’oncle vallenato, la veu d’ànima viva que fa sortir la gent a ballar al carrer, per refrescar la cultura de la proximitat, a l’envelat i al poble del costat, foragitant pors i tristeses. Si el trobador virtuós fa cançons, en Joan Garriga procura mantenir aquest art amb constància humil i generosa, creant escola, rebent el reconeixement merescut pel seu ofici de músic que li permet créixer i conèixer món. Literatura, cinema, acordió La llegenda diu que Joan Garriga Martínez (La Garriga, 1972) va il·luminar el seu cor quan va veure el show de l’acordionista texà Flaco Jiménez amb el guitarrista Ry Cooder per televisió. El cert és que el rei flaco del Tex-Mex va actuar un estiu a la vila modernista, on el va poder contemplar amb admiració. Revetlles amb orquestres de ritmes tropicals, cerveses i cigars, vinils de blues i rock l’infongueren el coratge per emprendre el llarg viatge de l’amor i la passió de capitans. D’infant, aquest noi amatent, fill de la Matilde i en Joan, recorda remenar moltes joguines i “les cançons que el pare ens cantava amb la guitarra, que degueren influir-me en alguna cosa”. Ara i aquí, com a pare de tres fills, l’Ona, en Manel i en Joan, el poeta rumberu opina que “els nens han de ballar

Vallesos

Flor de primavera és una preciosa cançó inclosa A la panxa del bou. Ha estat guardonada com a lletra a la millor cançó pop-rock 2010 per votació popular promoguda per la revista Enderrock. Per escriure-la, el cantant es va inspirar en la bellesa de les runes romanes de la Garriga. També li plau seguir ametllers i vinyes de la Serreta, prop de l’antiga Església de la Doma. Allí dalt, Garriga i Roch amistançaren el projecte comú, Kung-Fú.

i gaudir, fer-se la música ben propera per a viure amb la felicitat”. Aquesta és la festa dels sentits. El primer acordió que va tenir a les seves mans va ser a l’Institut de La Garriga: “L’Alfons Garrigós ens donava un crèdit a Tercer o COU que consistia a preparar-nos per a una ruta a Santiago de Compostela. Caminàvem pel massís del Montseny els caps de setmana. Dormíem a masies, a vegades en un paller, era molt divertit”. L’Alfons exclama quan ens

veiem: “Garriga, qui ho havia de dir, tu amb l’acordió!”. El record dels bons docents perdura sempre i gratament. Toni Martí, en Cucurella, i especialment els mestres que li transmeteren la literatura castellana: “Llegíem Góngora i Quevedo. Baudelaire i Rimbaud, amb el cant a la natura del seu poema Sensation, també m’han atret sempre”. Garriga va preferir la força a la debilitat, la llibertat a la convenció. Es va interessar per la filosofia i després va cursar estudis de cinema perquè “sempre he volgut entendre el guió de les pel·lícules”. Amb els primers conjunts tocava l’harmònica, un trombó d’en Boixader i la mandolina. Al celler del seu pare, al carrer de Samalús, assajaven l’aventura Dusminguet (1995-2004), amb qui va editar tres discos i compartir centenars de concerts eclèctics al costat de Daniel Portabella i Martí Vilardebó: “Vam aprendre junts, vam enfortir un vincle treballant molt, i cadascú va trobar el seu camí. És llei de vida”. Músics d’ofici i ventilador La transició va durar poc. A l’hivern de l’any 2005 Joan Garriga reapareixia amb el seu acordió de botons impregnats de sonoritat llatina i americana amb la guitarra, el ventilador i les palmes pròpies de la rumba catalana. La confiança amb gent d’ofici és fonamental. “El nostre denominador comú és treballar polit. En el món de la música comences tocant per l’ego, que reconforta l’esperit i et fa estar bé,

NOMS, TRACES

però arriba un moment en què t’acabes confonent en la recerca constant del reconeixement, que pot arribar a ser perillós. Els músics de La Troba treballen per la cançó”, aﬁrma Garriga. “Quan tinc una idea la presento primer a en Marià Roch (Les Corts/ Vallès Oriental), una persona molt perfeccionista, per la seva manera de tocar i per la línia de baix i tipus de so a detallar. El gran do del músic és voler treballar pel bé de la cançó. Aquesta sort ho millora tot”. El jove bateria Pep Terricabres (Argentona) és un ﬁdel valor en alça, igual que el guitarrista Miquel Serviole (barri d’Hostafrancs de Barcelona), amb qui Garriga diu haver après moltes cançons a ritme de ventilador. “Tot és fàcil per en Muchacho. Ha viscut la rumba des de petit”. La percussionista argentina Flor Inza, el guitarrista Luis Arcos, i l’enginyer de so Toti Arimany completen el sextet habitual assistit per Marc Sampere als aeroports i bastidors. La casa on brollen les

tonades i arriben camarades és la factoria Fournier de La Garriga, que manté l’estudi de gravació i des d’on el duet MoscatiRoca garanteix presència continental (França, Alemanya, Bèlgica, Holanda, Gran Bretanya, Itàlia, Hongria, Txèquia, Portugal, Estat Espanyol i les comarques catalanes) i escala mundial (Nova York, Washington, Mèxic i el Marroc). El lladre i El Patufet Les coses quotidianes vinculades a la terra motiven bona part de les seves cançons, de lluny i de ben a prop: els til·lers, l’estació de tren, una font o altra, el gat i el borinot al pati de casa, el Tagamanent. Com a bon creador, a Garriga li encanta adaptar contes i llegendes de tradició popular i, sobretot, escriure quan viatja: “Per experiència surten bones idees quan construeixes partint d’altres llocs. I no cal elaborar-les molt, les coses senzilles són del moment.” El primer disc de

deu cançons Clavell morenet (2006) inclou la popular ‘Cançó del lladre’, ineludible del repertori. A la panxa del bou (2010) s’inspira en el personatge del Patufet: “és el més petit de tots i el més valent, s’atreveix a cantar al carrer i després acaba engolit per la bèstia. Corre la mateixa sort del músic amb la pluja de la crisi”. Proper i sincer, l’artista diu sentirse afortunat “en poder viure d’això des de fa quinze anys”. Per tant és aquest el seu estímul que reverteix amb noves cançons per a La Troba Kung-Fú –Premi Ciutat de Barcelona i premi Puig-Porret– que esclaten amb rumbia i gresca mediterrània, llatina, germana. I el trobarem pel Vallès o pel Raval amb Carles Belda i l’imbatible Manu Chao, i cantant llàgrimes de riure amb en ‘Tortell Poltrona’ perquè el propòsit és resistir amb fraternitat divertint la humanitat sense fronteres d’una sola identitat.

Vallesos 39

CARPETA ESPORTS D’ARREL

Esport arrelat, senya d’identitat i projecció

EL FUTBOL, LA NATACIÓ, L’HOQUEI HERBA I SOBRE PATINS, L’HANDBOL, EL BÀSQUET O EL GOLF... TENEN NOMS MOLT PROPIS AL VALLÈS

Text: Vicenç Relats i Casas, director de Vallesos

Vallesos

Una deﬁnició clàssica de l’esport l’explica com l’exercici corporal d’agilitat, destresa o força, que es practica individualment o en grup, amb intencionalitat lúdica o competitiva, seguint unes regles. L’esport, però, sempre ha anat força més enllà del lleure, la recreació o la competició estrictes, perquè genera també grans motius d’identiﬁcació i implicació en la vida d’un poble, barri, ciutat o país, que els donen un caràcter i una força ciutadanes innegables i contribueixen a la seva projecció. És des d’aquest prisma gairebé extraesportiu que aquesta carpeta que ara enceteu us proposa una mirada a les arrels, la trajectòria i la idiosincràcia local d’alguns esports, clubs i activitats esportives que són especialment singulars i referents en determinades ciutats vallesanes, perquè hi han estat els pioners, els que hi han tingut més continuïtat històrica o més títols aconseguits, entre d’altres motius. Així, no és estrany que parlem del futbol i la natació a Sabadell –que té els clubs més antics i potents des de sempre d’aquest àmbit: el centenari Centre d’Esports de futbol (amb possibilitats de tornar

a pujar a Primera Divisió aquesta temporada) i el Club Natació (amb els més grans triomfs internacionals tant individuals com per equips)–; de l’hoquei herba a Terrassa – que és la capital mundial d’aquest esport, amb quatre clubs de llarga tradició–; de l’handbol a Granollers –ciutat que en va ser pionera i un referent en l’àmbit estatal i internacional durant molts anys–; de l’hoquei patins a Cerdanyola –que té el club degà de de l’Estat, amb grans títols guanyats en la seva història–; o el Club Bàsquet Ripollet, que és l’únic club vallesà amb 80 anys d’història ininterrompuda i d’on van sortir ﬁgures com el gran base Chichi Creus, actual director tècnic del Barça de bàsquet. Aquesta carpeta se centra en els esports d’equip més clàssics, amb un parell d’excepcions: el golf a Sant Cugat –que des de 1914 té el primer gran camp de Catalunya i de tot l’Estat– i la Mitja Marató Granollers-les Franqueses-la Garriga, que, des que es va iniciar el 1986, ha convertit aquesta cita popular d’una pràctica tant a l’alça com el córrer en tot un referent en el qual s’han emmirallat nombroses curses similars arreu del Va-

CARPETA ESPORTS D’ARREL

Coordinació Vicenç Relats

Xavi Hernández: “Per a mi, la Medalla d’Honor de Terrassa és més important que la Pilota d’Or” per Vicenç Relats i Ramon Vilageliu

Joan Vilà: “Xavi serà el futur entrenador del Barça, si ell vol, encara que ara no toca ni pensar-hi” per Vicenç Relats i Ramon Vilageliu

Josep Seguer: “El Vallès sempre ha estat terra de bons futbolistes” per Vicenç Relats

Entre els xuts i la piscina; la tradició esportiva de Sabadell per Joan Pérez i Ventayol, historiador

El velòdrom malaguanyat de la Creu Alta per Manel Camps i Bosser, periodista

L’hoquei herba, l’esport que porta el nom de Terrassa arreu del món per Laura Pinyol, periodista

Del cor ciutadà a l’Asobal, el BM Granollers per Jaume Vivé, escriptor

L’handbol punter de la Roca del Vallès i el Baix Montseny

per César Alcalá, historiador

L’11 d’abril de 1958: El dia que va desaparèixer el Real Madrid

per Jaume Vivé, escriptor

La Mitja Marató de referència

per Josep Mas, periodista

De l’escenari al camp de la vinya, el Club de Bàsquet Ripollet

per Ernest Boquet (amb la col·laboració de Modest Serra)

Ernest Boquet, in memoriam

per Vicenç Relats, periodista

Cerdanyola, bressol de l’hoquei patins

100

per Núria Ferrer, periodista

El golf, un esport que ha fet forat a Sant Cugat

104

per Domènec Miquel, historiador

UE Rubí, cent anys de futbol i altres esports (1912-2012)

106

per Josep Maria Freixes, historiador

Altres clubs de futbol centenaris per Ramon Vilageliu, filòleg

109

n CARPETA ESPORTS D’ARREL

Xavi Hernández: “PER A MI, LA MEDALLA D’HONOR DE TERRASSA ÉS MÉS IMPORTANT QUE LA PILOTA D’OR” Text: Vicenç Relats/Ramon Vilageliu | Fotografies: Ivan Giménez-Costa

Les parets de la Plaça del Progrés de Terrassa encara recorden els xuts, escairats, d’un marrec del carrer Galileu. Ara, anys després i havent fet de la seva passió pel futbol una mena d’art per a iniciats, en Xavi Hernández (Terrassa, 1980) rep Vallesos amb una naturalitat i senzillesa que desdiu el mite del futbolista encastellat en les dèries de prima dona, usuals en altres contrades. I és que parlem, i aviat és dit, amb el futbolista que és considerat el tercer millor jugador del món, i que bat totes les marques al Barça –de partits jugats i títols guanyats– i que tanmateix és “el de Terrassa”, un jove del Vallès a qui qualsevol dia pots trobar esmorzant al cim de la Mola.

Vallesos

n CARPETA ESPORTS D’ARREL

L’esport que porta el nom de Terrassa arreu del món LA CIUTAT PIONERA DEL ‘HOCKEY’ HERBA I DE SALA, DE TRADICIÓ CENTENÀRIA I AMB QUATRE CLUBS, BAT TOTS ELS RÈCORDS DE JUGADORS OLÍMPICS Text: Laura Pinyol, periodista | Fotografia: Josep Prims, Alfredo Ferrer, Arxiu família Escudé i Arxiu Tobella

Si avui Terrassa es vincula a un esportista total, aquest és Xavi Hernández. “El de Terrassa” s’ha convertit amb una denominació que passeja la ciutat allà on juga el Barça. El “Xavi del Barça” és una institució, un caràcter, un exemple viu de lideratge i compromís. Terrassa és amb ell la ciutat d’un dels millors jugadors del món del futbol; però és la ciutat de molts dels millors jugadors del món d’hoquei –ﬁns i tot, del millor del 2008, el Pol Amat. Com és això de l’hoquei herba a Terrassa? Per què passa? N’hi ha per tant per dir que Terrassa és la ciutat del hockey (tal com es diu allà, pronunciat així encara com en anglès)? Doncs, sí, i tant. Només cal veure les xifres dels darrers Jocs Olímpics de Beijing per entendreho: 21 jugadors i jugadores terrassencs van desplaçar-s’hi. Una mica a ull, s’acostuma a dir amb orgull que, proporcionalment als seus habitants, Terrassa és una de les ciutats del món que més jugadors aporta en cada celebració dels Jocs. O bé prendre’s seriosament els números i veure que de les 5.170 ﬁtxes de la Federació Catalana de Hockey, 2.586 corresponen als quatre clubs terrassencs: el Club Deportiu Terrassa, el Club Egara, l’Atlètic de Terrassa Hockey Club i el Línia 22. I no és gens complicat veure gent pel carrer de totes les edats amb la

Vallesos

Primer partit de 2 juny de 1912 del Lawn Hockey Club Calassanci.

immensa bossa a l’esquena traginant-t’hi l’stick. La dèria d’uns joves i el primer partit oficial Del primer partit de hockey disputat a Terrassa aviat en farà cent anys. Va ser el 2 de juny de 1912. Es van enfrontar el Lawn Hockey Club Calassanci contra el RCD Espanyol, amb un resultat magre

pels terrassencs: 7 a 2. Era la culminació d’una història iniciada el 1911, una mica a l’atzar, per exalumnes de l’Escola Pia vinculats a l’Ateneu Calassanci –una entitat de caràcter religiós i literari– que van voler incorporar-hi una secció esportiva. Buscaven un esport que cridés l’atenció per la novetat i es van decidir pel hockey. Proveir-se del material i el reglament va ser una altra cosa i es va haver de

A l’esquerra, semifinals amb derbi entre l'Atlètic i l'Egara de la Copa del Generalísimo (actual Copa del Rei) de l'any 1972 amb Paco Amat, tota una llegenda del hoquei, en un derbi amb el CD Terrassa. A la dreta, l'Egara guanya el derbi contra l'Atlètic per 3 a 1 en la temporada 91-92 que posava fi a la "dècada prodigiosa" de nou temporades seguides de l'Atlètic proclamant-se campió. A sota, carnet de soci número 1 del Terrassa Hockey Club de 1919, corresponent a Antoni Escudé.

sol·licitar a la casa Williams de París; una decisió que importava el hockey a la ciutat, a on hi acabaria arrelant. El Lawn es va consolidar a partir de 1913 en integrar-se al Terrassa Futbol Club com a secció d’hoquei. El 1918 es va crear un nou club, els Lluïsos, nom que rebien els membres de la Congregació Mariana a Terrassa, format per antics jugadors del Lawn que havien vist com la manca de contrincants rebaixava l’eufòria inicial pel hockey. Encapçalats per Antoni Escudé, un dels artífex de l’arribada dels estics uns anys abans, joves aspirants van començar a aprendre a jugar-hi al pati del Centre Social i disputaven els seus partits al camp de l’Escola Pia. És el mateix any que es constitueix l’Associació de Hockey de Catalunya, sota l’empara de la revista Atlética, mitjà que havia esperonat amb gran entusiasme, a través de les seves cròniques, la implantació del hockey a la societat benestant barcelonina. El guanyador del primer Campionat de Catalunya és el Real Polo Jockey Club, de Barcelona.

Però el gran salt es produeix amb el cop de cap dels jugadors del Calassanci, dels Lluïsos i del Hockey Club Terrassa que decideixen fusionar-se també amb el Terrassa FC, embrió del futur CD Terrassa. Corre llavors l’any 19 i l’acció consolida deﬁnitivament la llavor del hockey a la Terrassa industrial i burgesa. El 1926 l’equip local guanya el Campionat català,

surt ressenyat a la portada del número 41 de la revista L’Esport català i comencen a sorgir ﬁgures carismàtiques com Francesc Roig o Francesc Argemí, els dos pri-

mers terrassencs olímpics que prenen part a les Olimpíades del 1928 a Amsterdam. Les dones prenen partit El 1929, el club terrassenc estrena la secció femenina, que debuta en partit oficial contra el Polo amb una derrota (30). Que les dones s’incorporessin a la pràctica esportiva va generar una controvèrsia imaginable. Es reconeixien els beneficis saludables que comportava, però no es tolerava l’exhibicionisme que se’n podia derivar. Els cercles catòlics més recalcitrants sostenien que calia limitar la pràctica de l’esport femení als propis de la seva fisiologia i condició espiritual. Malgrat això, i tenint en compte que els cercles socials del hockey tampoc eren els més progressistes, l’interès va ser sostingut i el 1958 l’equip tant de sala com d’herba del CD Terrassa guanyava el seu primer campionat regional.

Vallesos 75

n CARPETA ESPORTS D’ARREL

Del cor ciutadà a l’Asobal EL BM GRANOLLERS, QUE HA FET DE L’HANDBOL L’ESPORT PER EXCEL·LÈNCIA DE LA CIUTAT, SEGUEIX SENT UN CLUB D’ELIT TOT I LES DIFICULTATS ECONÒMIQUES Text: Jaume Vivé, escriptor | Fotografia: Arxiu BM Granollers

Granollers ha estat i segueix sent la capital de l’handbol al Vallès i molt més enllà, tal com se li va reconèixer el 1992 en ser declarada subseu olímpica d’aquest esport en els Jocs de Barcelona. Fundat el 1944 per Ramon Sobrevia, el BM Granollers (BMG) és un dels clubs d’handbol més importants de l’Estat i amb una de les aficions més sòlides. Tot i trobar-se ara submergit en una greu crisi econòmica, es veuen símptomes de millora en el club, i una petita tropa d’amants del balonmano, amb ferma voluntat i decidits, segueix lluitant per tirar-lo endavant. En menys de vint anys de la seva creació, el BMG es va col·locar al cim del l’handbol estatal. El 1959, malgrat les dificultats per finançar-se (superades en gran part per l’ajuda d’un mecenes a l’ombra, dedicat al negoci del sabó, que signava xecs salvadors sempre que sorgia una urgència), el BMG es va proclamar campió de la primera lliga espanyola amb brillantor, amb 17 victòries i una sola derrota. Va aconseguir així el quart campionat d’Espanya absolut, un títol que els anys anteriors havien guanyat l’Atlètic de Madrid en dues ocasions (1952 i 1954), una altra el Real Madrid (1953) i una altra el C.D. Sabadell (1955). La ratxa d’èxit del BMG es va perllongar encara uns quants anys, assolint el campionat de lliga els anys 1960 i 1961, i acabant-ne sotscampió els anys 1962 i 1963. El club s’havia creat el 1944 quan Ramon Sobrevia, hereu d’una família molt ben aposentada en la societat gra-

Vallesos

Partit d’handbol a la pista del carrer Tetuan de Granollers, coneguda com Pavelló de l’esport, als anys 60 amb Fontdevila al fons i Font intentant parar la pilota.

nollerina de l’època, li va demanar 500 pessetes a son pare i, amb l’aixopluc del Frente de Juventudes local, les va invertir en crear un equip d’handbol, un nou esport concebut pels alemanys que ja feia furor a tota Europa en la seva modalitat a onze jugadors. En un text publicat dins la revista commemorativa del xè aniversari del club, Sobrevia explicava l’origen del seu interès per l’handbol: “Fué en la

Fiesta Mayor de San Pedro de Rubí, cuando coincidimos con Carlos Reichardt, el gran jugador del Ilerda y Provensals Poblet de aquella época, quien nos sugirió con el mayor entusiasmo la creación de un equipo en Granollers, recomendando a Alberto Durán, redactor de balonmano de El Mundo Deportivo, como la persona indicada para ayudarnos con eﬁcacia.”

CARPETA ESPORTS D’ARREL n

A la dreta, l’escut dissenyat per Amador Garrell i, a l’esquerra, la foto que li va servir d’inspiració, ambel jugador i fundador del BM Granollers Vicenç Vacca fent un llançament a porteria a l’any 1946 al camp de les Corts de Barcelona. Foto: Arxiu família Vacca

Independència política L’any 1948, el club d’handbol va deixar de ser una secció del Frente de Juventudes per passar a ser una organització independent. En aquell moment, Lluís Sitjes es va fer càrrec del club i va ser-ne president ﬁns l’any 1955, en què va ser substituït per Emili Botey. Tal com explica Joan Sala Vila al llibre Balonmano Granollers, esport i civisme (Ed. Granollers, 1996), Sitjes va ser “l’home que va saber fer del BM Granollers un patrimoni esportiu de la ciutat. El seu granollerisme es convertí en l’objectiu principal quan es feu càrrec de la presidència. Fruit d’aquest en foren: la independència del BM Granollers convertint-se en una entitat ciutadana; la construcció de la pista esportiva del carrer Tetuan, coneguda com Pavelló de l’Esport, inaugurada l’any 1955, i el primer Campionat de Catalunya l’any 1954.”

També es podria considerar com una de les grans ﬁtes de la presidència de Sitjes la gira per Alemanya durant el juny de 1954, la primera sortida a l’estranger d’un club d’handbol espanyol. Aquella gira serviria per establir forts vincles amb els clubs alemanys més importants que, pocs anys després, permetrien que Bernhard Kempa, llegendari jugador i entrenador del Göppingen, organitzés diversos seminaris i cursets d’handbol a Granollers. L’entrenador més llorejat de la història del club vallesà, Pep Vilà, conegut com a míster La, reconeixia en una entrevista el 1958 a El Noticiero Universal que les lliçons de Kempa, molt ben assimilades pel seus jugadors, feien del BMG un club campió. Implicació ciutadana La consolidació del BMG com a club punter de l’handbol es va produir durant

el mandat d’Emili Botey –de 1955 a 1969, amb l’excepció de la temporada 62-63 que va estar de baixa per malaltia–, i va ser possible, fonamentalment, gràcies a la implicació que va aconseguir de part de la ciutadania granollerina. Mentre altres esports com el bàsquet o l’atletisme perdien practicants i seguidors a la ciutat per falta d’una direcció adequada, l’entusiasme dels directius de l’handbol, així com l’excel·lència i entrega absoluta dels seus jugadors, es van guanyar ràpidament els cors dels afeccionats granollerins, la majoria dels quals es van convertir en fervents seguidors del que aleshores tothom anomenava balonmano. Un altre factor important per a l’arrelament del nou esport a la ciutat va ser l’organització dels campionats locals de penyes, el primer dels quals es va celebrar el 1949 (sent el primer torneig d’handbol a set a l’Estat), i en el qual van

Vallesos 83

n CARPETA ESPORTS D’ARREL

De l’escenari al camp de la vinya FUNDAT EL 1931, EL CB RIPOLLET ÉS L’ÚNIC EQUIP VALLESÀ DE BÀSQUET AMB UNA TRAJECTÒRIA ININTERROMPUDA DE 80 ANYS Text: Ernest Boquet (amb la col·laboració de Modest Serra)

Ara fa vuitanta anys, el Club de Bàsquet Ripollet va començar la seva existència de manera fortuïta i es va anar convertint poc a poc en un fenomen social que va arrossegar gran part del poble i va quedar plenament lligat als costums i el desenvolupament de la vila. Durant diverses dècades, els diumenges giraven molt al voltant del bàsquet, ja que anar a veure jugar l’equip local era un hàbit ben arrelat, just abans de fer el vermut – pels qui s’ho podien permetre– i d’anar a dinar. La idea de formar un equip de bàsquet a Ripollet va ser iniciativa d’un grup de joves del Quadre Escènic de la Joventut Catòlica del poble que, el 5 d’octubre de 1930, en un desplaçament a l’Hospitalet de Llobregat per interpretar una obra teatral, van tenir l’oportunitat de veure jugar un partit de bàsquet entre el Centre Catòlic de l’Hospitalet i el Martinenc. Els va agradar la dinàmica del joc i la possibilitat de practicar-lo en un terreny de dimensions reduïdes, si les comparaven amb les d’un camp de futbol. I així és que amb el suport del Centre Excursionista Fent Via van començar a habilitar un camp de joc en una antiga vinya que hi havia darrere del local social de la Joventut. Era un camp força irregular i amb cert pendent però servia... Els primers problemes van venir al

Vallesos

Primer equip del Ripollet, a l’any 1932. Foto: Segura

necessitar recursos no humans, és a dir, diners. La fabricació i col·locació dels pals amb anelles i taulers costava 60 pessetes i la pilota, només una, 23. Com que el Centre Excursionista no podia arribar a cobrir les 83 pessetes del total, es va recórrer al mossèn, que va deixar la resta.

El 2 d’agost del 1931 es va inaugurar oﬁcialment el camp de bàsquet, que, malgrat les successives capes de terra que s’hi havien abocat i els intents d’anivellació, mantenia, en la seva part llarga, un desnivell de més de mig metre. Els entrenaments es feien dos cops per setmana, dimarts i dijous, i comen-

En Dirk Madriles, de la Ginegrera de Castellterçol. pàgina 128

Un detall del Palau Perpinyà de Granollers. pàgina 118

Patrimoni CONJUNT DE BÉNS, VALORS QUE POSSEEIXEN UNA PERSONA, UNA COMUNITAT

113

HISTÒRIA

per Josep Puy

118

Les mongetes del Vallès. pàgina 131

HISTÒRIA per Jaume Dantí i Riu

122

CLOQUERS per Delfí Dalmau i Argemir

126

NUMISMÀTICA per Miquel Crusafont i Sabater

128

FAUNA per Jordi Ruiz-Olmo i Gabriel Lampreave

132

PAGESIA per Jordi Puig i Gerard Piñero

134

ARQUEOLOGIA per Joan Francès i Farre

138

INDUSTRIAL per Ramon Vilageliu

140

PAISATGE per Carles Rué i Miras

Estebanell Energia, fa més de cent anys. pàgina 138

La Torre del Castell de Terrassa. pàgina 126

Patrimoni HISTÒRIA

Matadepera, capital de la Segona República (1938) La senyorial Torre Salvans va ser la residència del president Manuel Azaña quan, durant la Guerra Civil, el Govern espanyol es va traslladar a Barcelona Text: Josep Puy | Fotografies: Josep Prims

L’estada de Manuel Azaña Díaz (1880-1940), president de la Segona República espanyola, a la Torre Salvans de Matadepera no és una simple anècdota ni tampoc un tema menor en el marc de la Guerra Civil. Sortosament, disposem de nombrosa i notable informació procedent d’alguns historiadors i estudiosos (com Miquel Peralta, Gemma Estany, Josep Contreras, Josep Pey i Cazorla, etc.), però no hi ha dubte que resten encara alguns interrogants sobre aquella atípica quotidianitat d’un cap d’Estat en una casa senyorial vallesana, que havia estat incautada per les autoritats el 26 de juliol de 1936, sota l’argument de preservar el seu valuós patrimoni artístic i arquitectònic. A la Casa Alegre de Sagrera, a Terrassa, es conserva restaurada la magnífica taula on es va celebrar, entre d’altres reunions, el consell de ministres de l’agost de 1938. El tema ha navegat massa sovint entre el terreny de l’anecdotari i també d’algunes generalitzacions. De forma habitual podem llegir que Azaña va viure a la masia de la Barata o a Terrassa, i, tot i ser simples errors d’ubicació, són un exemple de la superficialitat amb què s’ha tractat aquesta temàtica. L’estada d’Azaña a la Torre Salvans representa un capítol important en el desenvolupament del govern de la República durant la guerra i dels greus conflictes que va experimentar. Ens cal no oblidar que, a Matadepera, es varen viure importants moments de tensió entre el president Azaña i el Dr. Juan Negrín, president del Govern espanyol, sobre l’estratègia, enfocament i gestió del conflicte. L’any 1938 va ser tràgicament decisiu pel decurs de la guerra. Els principals enfrontaments i les dures discrepàncies sobre el seu plante-

112 Vallesos

Azaña jugant a escacs a la Torre Salvans. Foto: Vida y tiempo de Manuel Azaña (1880-1940), Santos Julià.

jament i desenllaç varen tenir lloc a la casa de la família Salvans, el propietari de la qual, en Francesc Salvans Armengol, i el seu ﬁll Joan havien estat assassinats, amb d’altres terrassencs, el 24 de juliol de 1936 en el marc de la violència cega, venjativa i descontrolada dels primers dies i setmanes de la guerra. La casa Salvans va representar un pas més en el feixuc itinerari, decebedor pelegrinatge i continus trasllats del president Azaña i la seva família, així com del seguici que els acompanyava. Catalunya no era pas un espai desconegut i molt menys hostil per a la vida i activitat polítiques d’Azaña. El monestir de Montserrat havia acollit Azaña i la seva gent entre l’octubre de 1936 i el maig de 1937. Després s’ha-

HISTÒRIA Patrimoni

via traslladat a la Pobleta, al País Valencià, que havia estat capital de la República entre el novembre de 1936 i l’octubre de 1937, per tornar a Catalunya, a Matadepera, considerant que des del 30 d’octubre de 1937 el govern de la República s’havia traslladat a Barcelona. La ciutat comtal va ser la tercera i darrera capital del territori lleial a la República. En plena guerra i no massa temps enrere ningú no es podia imaginar que la capital de Catalunya el 1938 ho seria de tres governs alhora: el d’Espanya, el d’Euskadi i el de la Generalitat. No tenim clara la data exacta de l’arribada presidencial a la Torre Salvans, però amb els comentaris de la gent més propera i amb el repàs d’alguns llibres de memòries, se’n deriva que a meitats de desembre de 1937 ja van iniciar l’estada en aquella àmplia i majestuosa residència. Dos bons amics d’Azaña, el ministre José Giral Pereira i Amós Salvador Carreras (avi de l’exministre socialista dels anys 80 Miguel Boyer), havien fet

Família i membres del seguici del president Azaña a la Torre Salvans: Esposa: Dolores de Rivas Cherif Cunyat, esposa i fills: Cipriano de Rivas, Carmen Ibañez. Fills: José Ramón, Enrique, Carlos i Susana. Secretari General de la Casa Oficial del President: Cándido Bolívar Pieltain Encarregat de tresoreria de la Casa Presidencial: Sindulfo de la Fuente Secretari particular: Santos Martínez Saura Majordom del president: Antonio Lot Torcal Ajudant: Fortunato Vela Cuiner: Epifanio Huerga Xofer: José Ibañez

Imatge actual de la Torre Salvans. Està situada al Pla de Surís sobre la carretera de Terrassa a Talamanca i s’hi arrriba pel camí de la Barata.

Vallesos 113

Patrimoni FAUNA

Torna el llop al Vallès? L’animal mític ha fet incursions curtes al Moianès el 2002, 2003, 2004, 2010 i 2011, les dues últimes confirmades amb anàlisis d’ADN de femta Text: Jordi Ruiz-Olmo i Gabriel Lampreave | Fotografies: Joan Capdevila

Crònica d’una extinció Històricament, a Catalunya el llop ocupava tota mena d’ambients: litoral, hàbitats de secà o zones del Pre-Pirineu i Pirineu. La toponímia ens demostra aquesta àmplia distribució. Per exemple, al Vallès, trobem Abeurallops (Sentmenat), Baixant del llop (Aiguafreda), Bosc del Llop (Cànoves), Cantallops (Lliçà de Vall), Coma Llobera (Sant Celoni), La Llobeta (Aiguafreda), etc. Les estadístiques històriques de captures de llops a les comarques de Girona i del municipi de Lleida ens indiquen que, fins al segle xViii, a casa nostra hi havia una bona població de llops, amb densitats remarcables. A partir del segle xix , aquestes dades davallen en picat fins a extingir-se. El verí, les armes de foc i la pràctica extinció dels ungulats salvatges van provocar aquesta situació. És difícil afirmar quin va ser l’últim llop al país. Sabem que van aguantar fins a primers del segle xx als Ports de Tortosa i algunes zones dels Pirineus. Al Vallès, disposem d’una dada a Riells del Fai, entre la segona meitat i finals del segle xix , del qual encara es conserva una pota penjada a la porta de la masia de la Madella. El llop torna a Catalunya: no són llops italians A Catalunya les primeres queixes per llops de ramaders provenen de la zona del Cadí i són del 1997. Ningú no podia pensar en el llop. A finals del 2003 es va comprovar la seva presència mitjançant l’anàlisi de ADN en un excrement recol·lectat el 2000. Des d’aleshores, ha estat present a Catalunya d’una forma estable, tot i que hi ha períodes d’alguns mesos sense detecció. Aquest cànid viu principalment en l’eix Port del Comte, Cadí-Moixeró, Collada de Tosses, Alt Ripollès. També és present a la Catalunya Nord. En contra de l’expansió de la població ibèrica que esperà-

128 Vallesos

vem, la genètica ens ha demostrat que la nova generació de llops de Catalunya prové de l’expansió natural de les poblacions de la soca italiana de llops, que van resistir a les muntanyes d’itàlia. Però ara sabem que, en realitat, els nostres llops vénen dels Alps Marítims francesos, passant pel Massís Central francès. Els rebesavis eren italians, però els avis i els pares són francesos. Així, si bé el seu llinatge és italià, els seus ancestres directes cal cercar-los en les poblacions alpines de França. i això ha estat reconﬁrmat en haver-se’n trobat tres exemplars, tant als Alps com als Pirineus. El primer va ser localitzat el 1997 a la zona del Vésubie-Tinée (Alps del Sud) i després al 2000 va ser detectat a Catalunya, concretament al Cadí. Un altre llop va ser identiﬁcat el 2002 a Queras (Alps) i al 2003 al Carlit (Catalunya nord). Finalment un tercer llop va ser detectat el 2006 a l’Haute Tinée (Alps del Sud) i al 2007 novament al Carlit.

A la imatge, l’urpa de llop penjada a la porta de la Madella, a Riells del Fai.

La individualització mitjançant l’ADN ens ha mostrat la presència com a mínim de tretze llops diferents durant aquests onze anys. La presència màxima detectada en un any a Catalunya va ser el 2008 amb cinc exemplars. El més habitual ha estat d’un a tres per any. Alguns només s’han detectat un any mentre que n’hi ha d’altres que apareixen i desapareixen. Hi ha molta dinàmica i sovint retornen a França. Només tenim constància que hi hagin passat períodes llargs (anys) tres exemplars. Tots aquests llops són mascles, a excepció d’una mostra del 2008 que va ser d’una femella. A data d’avui no hi ha evidències de reproducció en territori català i el nucli poblacional no sembla progressar amb facilitat. El llop al Vallès De tant en tant, especialment entre la tardor i la primavera, hem detectat moviments del llop fora dels Pirineus. Els llops semblen resseguir les carenes vers el sud. Aquests moviments, d’un únic individu, s’han comprovat a Osona el 2007 (zona entre les Guilleries i el Montseny), al Berguedà (zona de Catllaràs) i al Vallès Oriental. En aquesta comarca el llop només ha estat trobat al Moianès, on tenim coneixement d’incursions (sovint de durada molt curta) els anys 2002, 2003, 2004 i, finalment, una a finals del 2010 i una altra a principis del 2011. Aquestes darreres han estat importants perquè és quan s’ha pogut confirmar científicament mitjançant l’anàlisi de l’ADN d’una femta.

Durant aquestes dues darreres incursions el llop va atacar una única explotació de Castellterçol (dos atacs), amb un total d’onze ovelles mortes. Cal preguntar-se per què malgrat la gran quantitat d’activitat ramadera d’aquest territori els atacs es van produir al mateix lloc. L’explicació rau en el sistema d’explotació ecològica d’aquest ramat que pasturava tot sol dins del bosc. Els llops sempre que poden intenten capturar allò més fàcil. Per tant, totes les explotacions estabulades o els ramats vigilats resten pràcticament fora de perill. Hem de tenir por del llop? Quan es va conèixer la presència del llop, a banda de la incredulitat, ens van començar a arribar moltes preguntes de la gent: es tracta realment de llops?, el Moianès és prou salvatge?, són perillosos pels humans o els ramats?, què haig de fer?, puc sortir tranquil?, protegiran els boscos del Moianès pel llop? El llop porta al darrere tota una càrrega mitològica. i això afecta i condiciona molt la nostra percepció. El llop no és un animal gaire gran o amb capacitats sobrenaturals. Ans al contrari, podem dir que el llop és “només” un gos salvatge. i, per tant, podem pensar que els perills potencials pels humans són els mateixos que els ocasionats per un gos. De fet cada any hi ha força accidents de mossegades o atacs de gossos, especialment envers criatures i cap de llop, i, en canvi, normalment els gossos no ens desperten tanta por, recel o neguit. Recordem en primer lloc que el llop del sud d’Europa és molt més petit que el del nord. A la península

En Dirk Madrlles és el propietari del ramat de la Ginebreda, a Castellterçol, que va rebre dos atacs del llop a les nostres contrades.

Vallesos 129

CALAIXERA TURISME CULTURAL EL TERRITORI, A LA MENUDA

Un passeig per la Garriga: el Raspall del detall TOT I QUE L’ARQUITECTE MODERNISTA I NOUCENTISTA MANUEL JOAQUIM RASPALL, DEIXEBLE DE DOMÈNECH I MONTANER, ÉS CONEGUT PEL SEU COGNOM, POCA GENT EL SAP ASSOCIAR CLARAMENT A OBRES CONCRETES. ELS EDIFICIS QUE CONFORMEN L’ILLA RASPALL DE LA GARRIGA SÓN UN BON EXEMPLE PER IDENTIFICAR-NE EL SEU PARTICULAR ESTIL. Text i fotografies: Eva Jove Casabella

Si no vivim en una casa que estigui catalogada o al costat d’algun edifici que sigui BCIN, a vegades ens resulta complicat detectar i gaudir d’obres arquitectòniques que tenim ben a prop. El frenètic ritme de la vida diària i les obligacions, sovint, ens dificulten el fet d’aixecar el cap per uns instants i respirar patrimoni. La Garriga és una d’aquestes magnífiques viles que permet aturar-se per uns instants, giravoltar, tancar els ulls, obrir-los de nou i descobrir un lloc imponent tan sols a dues passes de casa nostra. Amb un passat romà quasi desconegut i una forta empremta com a ciutat termal, encara vigent en els nostres dies, la població conserva un destacat llegat Modernista. Algunes efemèrides destacades ens permeten recordar, gaudir i prendre consciència del talent d’alguns personatges o de les seves obres. El proper any, serà el centenari de la construcció de diferents cases de l’arquitecte Raspall a La Garriga, com la casa Barraquer o la casa Reig, que encara es preserven. Manuel J. Raspall (Barcelona, 1877- la Garriga, 1937), sens dubte, és un d’aquests talents a descobrir i és una bona ocasió per visitar La Garriga, per assaborir del seu respirar, de la seva arquitectura i del seu Modernisme.

142 Vallesos

Raspall, que podríem definir com l'arquitecte del detall, dedica força espai a la minuciosa decoració

Arribar a la població de La Garriga és molt senzill i s'hi pot accedir utilitzant diversos mitjans de transport. Si aneu en cotxe, el millor és aparcar prop del Centre de Visitants (antics safareigs municipals, projectats per Raspall) i anar a peu fins al centre de la vila, per poder gaudir també de petites construccions modernistes menors, al llarg dels carrers que ens conduiran cap als carrers on s’aixequen els edificis de l’arquitecte Raspall. Un cop al centre, es pot arribar fins a la plaça de Santa Isabel, per començar el passeig amb la primera obra de Raspall: la casa materna de l’arquitecte, coneguda com a can Raspall. Un arquitecte que guarda moltes i curioses similituds amb altres arquitectes municipals contemporanis a ell, d’altres poblacions d'estiueig. Tot i ser un arquitecte d'època modernista, Raspall va desenvolupar un estil propi peculiar: estructures arquitectòniques cúbiques i elements geomètrics –aparentment senzills–, a diferència de les construccions de corbes sinuoses o ondulades a les quals estem més avesats. Els seus edificis solen ser robustos, pesats, austers des de la llunyania però al apropar-nos veiem tot un acolorit treball ornamental, dedicat, sobretot, als motius

CALAIXERA TURISME CULTURAL n EL TERRITORI, A LA MENUDA

florals i a les sanefes. Raspall, que podríem definir com l'arquitecte del detall, dedica força espai a la minuciosa decoració, usant totes les tècniques i materials que té a l'abast: trencadís, ferro forjat, guix, ceràmica, esgrafiat... tant per decorar les façanes exteriors com per dissenyar mobles, arram-

badors, escales i vidrieres en rics interiors. Dins de can Raspall (l’exterior conserva la seva fesomia gòtica) hi podem veure un profús treball en vidre en les roses de les portes, els trèvols de les ﬁnestres o l’acolorida làmpada penjant de les bigues de fusta.

A la imatge, de l’esquerra, la Bombonera. A sobre, un detall de la decoració de can Raspall i les columnes de la casa Barbey

Vallesos 143

NÚMERO 3 | PRIMAVERA-ESTIU 2012

Vallesos

Gent, terra i patrimoni

CARPETA MEMÒRIA DE LES RIUADES DEL 62

LA NIT DEL 25 DE SETEMBRE DE 1962, AQUEST 2012 FARÀ CINQUANTA ANYS, EN POC MENYS D’UNA HORA UNA PLUJA MOLT INTENSA VA ACABAR AMB LA VIDA I LES IL·LUSIONS DE CENTENARS DE PERSONES AL VALLÈS. LES XIFRES D’AQUELL TEMPORAL DE RIUS I RIERES DESBORDATS ENCARA ARA FAN ESFEREIR: 441 MORTS, 374 DESAPAREGUTS, 213 FERITS, 5.000 PERSONES SENSE CASA O FEINA; PONTS I FÀBRIQUES SENCERES ENDUTES PER LES AIGÜES; VINYES ARRASADES JUST ABANS DE LA COLLITA; PÈRDUES ECONÒMIQUES MULTIMILIONÀRIES... I LA DESGRÀCIA ES VA ACARNISSAR EN LES PERSONES MÉS POBRES, MOLTES DE LES QUALS VIVIEN PROP DELS RIUS. A SABADELL VAN CAURE 94 LITRES PER M2 EN 44 MINUTS, SEGONS ELS REGISTRES EXISTENTS A L’ARXIU HISTÒRIC. DESPRÉS D'UNA LLARGA TEMPORADA DE SEQUERA, AQUELLES PRECIPITACIONS VAN FER CRÉIXER EL CABAL DE LA PART FINAL DEL LLOBREGAT, EL BESÒS I ELS SEUS AFLUENTS. LES PLUGES VAN CAURE SOBRETOT AL VALLÈS OCCIDENTAL, PERÒ TAMBÉ VAN SER CONSIDERABLES AL VALLÈS ORIENTAL, EL MARESME I EL BAIX LLOBREGAT. RIUS GAIREBÉ INSIGNIFICANTS, COM LA RIERA DE RUBÍ I EL RIPOLL, VAN CRÉIXER DE MANERA EXCEPCIONAL, PER ENDUR-SE TOT EL QUE VAN TROBAR DAVANT SEU. EL BARRI DE LES ARENES DE TERRASSA, L’ESCARDÍVOL DE RUBÍ I I ALTRES VEÏNATS VAN DESAPARÈIXER SOTA LA RIUADA. ES VA ARRIBAR A UNS GRANS CABALS MÀXIMS ESTIMATS DE 1.750 M3/S A LA RIERA DE LES ARENES A RUBÍ; 2.000 M3/S DEL RIU RIPOLL, A SABADELL I 3.200 M3/S A CERDANYOLA DEL VALLÈS. EN L’ANY QUE ES COMMEMORARÀ EL MIG SEGLE D’AQUELLA TRÀGICA EFEMÈRIDE QUE HA MARCAT GENERACIONS DE VALLESANS SENCERES, VALLESOS EN FARÀ MEMÒRIA A TRAVÉS DE TESTIMONIS DELS FETS; REPASSANT LA REACCIÓ SOLIDÀRIA AMB QUÈ ES VA AFRONTAR LA SITUACIÓ; EL CONTEXT CLIMÀTIC EN QUÈ ES VAN PRODUIR, AIXÍ COM LA SITUACIÓ SOCIAL I URBANÍSTICA DEL VALLÈS DURANT AQUELLA ÈPOCA.

i també hi trobareu... MÉS NOMS I TRACES, MÉS ENTREVISTES, NOTÍCIES I CONVOCATÒRIES A HORES D’ARA, EL CONTE CONTAT, LA CALAIXERA I EL PATRIMONI.

a partir del 24 de maig del 2012, a la venda el número 3 La fotografia mostra els efectes de la riuada, enduent-se una fàbrica a Ripollet, el 26 de setembre dely 1962.

Foto: EMA Publicacions