Vallesos 3. Primavera/estiu 2012 by Gent i Terra edicions

8€

ENTREVEURE

FAUNA

ARQUITECTURA

Jaume Cabré,

Tritó del Montseny,

DES DE MATADEPERA AL MÓN

Les Franqueses,

L’ÚNIC VERTEBRAT ENDÈMIC DE CATALUNYA

CENT ANYS DE MODERNISME

NÚMERO 3 | PRIMAVERA-ESTIU 2012

Vallesos Gent, terra i patrimoni

vallesos.cat

n CARPETA

del 1962

Edita:

gent terra

La riuada

ARA QUE FA 50 ANYS DELS AIGUATS QUE ES VAN ENDUR UNES 700 VIDES AL VALLÈS, RECORDEM QUÈ VA PASSAR LA NIT FATÍDICA D’AQUELL 25 DE SETEMBRE DEL 1962. S’HI INCLOU LA CRÒNICA MEMORABLE QUE JOSEP M. ESPINÀS VA PUBLICAR A DESTINO

n NOMS, TRACES

Muriel Casals Els Catarres Àlvar García Trabanca Germans Castells Miquel Pujadó Pep Salsetes Ton Soler, Pitxon

n RETRAT DE FAMÍLIA

Els Codina de Caldes, farmacèutics des de l'època de Napoleó

n CONTE CONTAT

Lluís Oliván Sibat

PATRIMONI

n història, arqueologia, indústria, art, pagesia, fauna, arbres, llegendes, cloquers, etc.

Edita Gent i terra, SL Carrer Doctor Puigvert, 1 08187 Santa Eulàlia de Ronçana

NÚMERO 3 | PRIMAVERA-ESTIU 2012

Vallesos

Direcció Vicenç Relats Edició Ramon Vilageliu

Gent, terra i patrimoni

Redacció telèfon 609 04 69 63 direccio@scripta.cat Subscripcions, publicitat i distribució subscripcionsvallesos@gmail.com telèfon 669 40 40 43 Consell assessor Toni Altaió, Carme Badia, Amadeu Barbany, Lluís Campins, Salvador Cardús, Santiago Cucurella, Josep Llobet, Ferran Miralles, Pruden Panadès, Stefano Puddu, Arnau Queralt, Francesc Roma, Carles Rué, Joan Saborido Han col·laborat en aquest número Àngel Acín Calvo, Joan Alcaraz, Manel Aresté, Glòria Arimon, Antoni Artigas, Jaume Arnella, Anna Ballbona, Jordi Bertran, Jordi Calvet, Teresa Cardellach, Cristina Casas, Joan Comasolivas, Santiago Cucurella, Delfí Deumal, Josep Maria Espinàs, Fontse Frisach, Ruth Galve, Joan Pau Hernàndez, Fina Jonch, Eva Jove, Martí Marin, Josep Milà, Sergi Mingote, Domènec Miquel, Àngels Leiva, Oriol López, Lluís Oliván, Iago Otero, Pruden Panadès, Jaume Parras, Jaume Pérez, Ramon Pineda, Laura Pinyol, Joan Pinyot, Tono Porqueras, Xavier Poza, David Ramon, Genís Ribé, Carles Rué, M. Teresa Sánchez, Natàlia Sanchís, Ferran Sales, Lluís Sales, Judit Tapiolas, Montse Tenas, Jaume Valls, Ruth Vilar

Fotografia de la portada: Terrassa, catasfròfiques inudacions, de Carles Duran.

Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Terrassa (AMAT) Reg: 10-104-000163

3 DAVANTAL | MÉS ENLLÀ DE LES CONJUNTURES 4-7 CONTE CONTAT | ELS SILENCIOSOS Lluís Oliván Sibat

8-10 HORES D’ARA 12-20 ENTREVEURE | JAUME CABRÉ Ruth Galve i Ramon Vilageliu, text / Màrius Gómez, fotografia

22-24 RETRAT DE FAMÍLIA | SIS GENERACIONS DE FARMACÈUTICS Ramon Vilageliu, text i fotografia

Fotografies Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Terrassa (AMAT), Arxiu Municipal de Rubí, Arxiu Municipal de Montcada i Reixac, Arxiu Municipal de Matadepera, Arxiu Municipal de Sant Llorenç Savall, Arxiu Municipal de Ripollet, Arxiu Municipal de Mollet (Col·lecció l’Abans), Arxiu Famíla Padró, Arxiu Família Codina/Museu Codina, Arxiu Anna Magrinyà, Arxiu Família Barba-Cortada, Arxiu Unió Excursionista de Sabadell, Arxiu Miquel Pujadó, Oriol Arisa, Salva Artesero, Roberta Barbaro, Ramon Bonet, Consorci per a la Defensa de la conca del riu Besòs, EMA Publicacions, Màrius Gómez, F. Gurgui, Adrià Illa, Miquel Llach, Iago Otero, Òmnium Cultural, Laura Pinyol, Josep Prims, David Ramon, Robert Ramos, Vicenç Relats, Lluís Salvadó, Toni Torrillas, Jaume Ventura, Ramon Vilageliu, Zoo de Barcelona Disseny i maquetació Ramon Vilageliu scripta manent, edicio@scripta. cat Correcció lingüística Anna Arnella, Carme Badia i Judit Molins Impressió Impremta Pagès SL

dipòsit legal

26-39 NOMS, TRACES MURIEL CASALS / David Ramon ELS CATARRES / Vicenç Relats ÀLVAR GARCÍA TRABANCA / David Ramon GERMANS CASTELLS / Anna Ballbona PEP SALSETES / Ramon Vilageliu MIQUEL PUJADÓ / Joan Alcaraz TON SOLER, PITXON / Carles Rué 40-130 CARPETA | LA RIUADA DEL 1962 Vicenç Relats, coordinació

131-153 PATRIMONI HISTÒRIA/ARQUEOLOGIA/INDÚSTRIA/ART/PAGESIA /FAUNA/ARBRES/LLEGENDES/CLOQUERS

154-158 CALAIXERA TURISME CULTURAL/MIRADES/ /CARREGAT DE ROMANÇOS/

ISSN 2014-1882

PLANA DEL VALLÈS I SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L’OBAC I CINGLES DE BERTÍ I GALLIFA I BAIX MONTSENY

n DAVANTAL

Foto: Josep Prims

Més enllà de les conjuntures A la publicació que teniu a les mans no s’hi parla de la crisi. Ve de gust dir-ho, així, d’entrada, sense massa miraments. No és que no la sentim, que massa que la patim i ens condiciona a tots, però com algun amable lector ens ha fet notar amb encert, aquesta revista-llibre semestral té la sort de posar la banya en explicar altres històries de la gent, la terra i el patrimoni vallesà que no són pas les que omplen les planes dels mitjans convencionals. Una mica, si voleu, és com si baixéssim d’Arbeca... I, per tant, més aviat pretenem d’evadir-vos-en, si pot ser. I ho fem oferint-vos unes planes cuidades, on descobrireu literatura, imatges i patrimonis en sentit ampli, així com iniciatives i persones referents i singulars, amb trajectòries alliçonadores, que trobareu com un cert bàlsam. Conèixer-les, tot fruint de la lectura a estones reposades, us desfogarà i encoratjarà. Perquè des del vigor i la tenacitat creativa del terrassenc Jaume Cabré, que és l’escriptor català més llegit de tots els temps; fins a la convicció dels Codina de Caldes, farmacèutics des de l’època de Napoleó; passant per la fermesa de la sabadellenca Muriel Casals al davant d’Òmnium, es constata un cop més que la gent i la societat vallesana té un llarg camí a recórrer, més enllà de les conjuntures del moment. Com es desprèn, també, de l’èxit fulgurant i de l’energia festiva del trio pop d’èxit que són Els Catarres, d’Aguafreda; del geni escenogràfic dels cardedeuencs germans Castells; de la constància pel verb fet cançó de Miquel Pujadó; o dels combats resistents del cuiner lligat a la terra que és en Pep Salsetes; del compromís pels drets humans del vell militant obrer Àlvar García o de la perseverança del pastor transhumant Ton Soler, Pitxon. Històries vitals singulars que encara podreu ampliar resseguint la cartografia pictòrica clau que el genial Antoni Tàpies va viure al peu del Montseny, o resseguint les passes del vallesà de Lliçà d’Amunt Julià Padró que, fa un segle, va ser un dels quatre catalans que van sobreviure al naufragi del Titànic i que, en acabat, va triomfar fent les Amèriques a Cuba.

Al costat d’aquestes trajectòries i d’altres llegats patrimonials remarcables en l’àmbit de l’arqueologia, l’arquitectura, la indústria, la pagesia o la fauna vallesana, i sense parlar de la maleïda crisi, Vallesos sí que s’endinsa, d’altra banda, en moments en què davant de l’adversitat ha calgut empènyer, refer parets i repensar vides. La carpeta que presentem en aquesta edició és molt especial. No correspon a cap fet aleatori, sinó a una efemèride tràgica, encara molt present en la memòria popular. Perquè el 25 de setembre d’aquest 2012 fa cinquanta anys de les riuades del 1962 que van causar prop de 700 víctimes mortals. I amb un to atractiu i divulgatiu, que combina la història i l’anàlisi experta, aquest Vallesos es converteix en un veritable llibre de referència sobre allò que va ser molt més que una catàstrofe natural. Vallesos ha entrat a fons, doncs, i amb una visió territorial i temàtica transversal, que passa per cada poble i ciutat afectats, en el record d’uns fets que van marcar les nostres terres i la nostra gent, que va fer reconèixer-nos i ens va explicar d’on veníem. Cap a on anàvem ho anem veient ara, al cap dels anys. Aturar-nos un moment en aquesta commemoració, serveix per recuperar l’alè i entendre que les petites catàstrofes no són res davant de l’esquinçament que suposa aquell buit, el parèntesi no tancat mai més que va deixar en suspens projectes i quimeres. Per això dèiem que no parlem pas d’aquesta crisi d’ara que ens eixorda, parlem d’un Vallès que es va refer, amb crosses, tot i els moments foscos de dictadura amb què els va viure. Hi trobareu imatges i paraules de qui va patir la riuada: hi endevinareu el gest i, això sí, us haureu d’imaginar el so, el bràmul de la tempesta. Escolteu-lo. El meteoròleg Francesc Mauri, que els ha estudiat a fons, ens diu en una entrevista que d’aquells tràgics aiguats del 1962 al Vallès n’hem après molt, però encara no prou. Val la pena de prendre’n nota. Perquè el riu sempre agafa el que ha estat seu.

La plana del Vallès vista des de Montcada i Reixac, amb el riu Besòs a la dreta.

Vallesos

n CONTE CONTAT Lluís Oliván Sibat (Lliçà dAmunt, 1968). És autor de les novel·les El taxidermista (2005), El món líquid (2006), El guardián de las hogueras (2006), Un pare possible (2007) i Has marxat sense avisar (2010). També ha publicat els reculls de contes Parcel·les habitades (2008) i Títulos robados (2008). El castell del Doctor Franchini (Cruïlla, 2012) és la seva primera novel·la infantil. Ha guanyat nombrosos premis i és una de les plomes més prometedores del país.

ELS SILENCIOSOS Text: Lluís Oliván Sibat | Il·lustració: Toni Porqueras

Fa uns mesos, per culpa dels meus genolls, en Joan va insistir a instal·lar un ascensor perquè jo no hagués de pujar i baixar els dos pisos de casa. Jo protestava, però en el fons agraïa que es preocupés per mi i l’únic que pretenia amb la meva resistència una mica infantil era gaudir de l’energia que invertia en convènce’m. Segons ell, la casa era prou gran per ampliar el forat de l’escala i fer-hi cabre l’ascensor sense cap problema, i tampoc no ens costaria tants diners. Quan vaig dir que sí, en Joan va demanar pressupostos, va fer totes les gestions, va obtenir permisos, va negociar preus i condicions, i això el va tenir ocupat una temporadeta. Al ﬁnal van venir els paletes –i nosaltres vam aproﬁtar que ens omplirien la casa de pols per anar a fer un viatge de quinze dies per la República Txeca– i, quan van acabar les obres, uns tècnics van posar-hi la cabina. Estaven acabant de col·locar i ajustar la maquinària, el motor, les politges, l’aparellatge elèctric i tota aquesta mandanga quan en Joan es va morir. Un vespre, quan els operaris ja havien plegat, mentre es mirava l’arrebossat de les parets noves amb ulls de fals expert, va caure per les escales. Ja ho sé, sembla una broma de mal gust. De vegades l’atzar es passa de llest. De tota manera, la caiguda no va ser la causa de la mort, sinó la conseqüència d’un atac de cor. Quan va arribar a baix, fet un manyoc de pell i carn, amb el cap a terra i les cames tortes repenjades al segon graó de fusta, en Joan ja no respirava. Si em demaneu que us descrigui la caiguda, acabaré ràpid: jo era allà, i mirava, però no n’he enregistrat ni una imatge. Ni càmera lenta ni res: només un soroll, un ritme, una cadència, un solo de 4

Vallesos

percussió amb xim-pum ﬁnal, s’ha acabat. La doctora Vilarrasa diu que el que em passa no és estrany, que aquest buit a la memòria no és més que un mecanisme de protecció. El dia que enterràvem en Joan, el tècnic va posar en marxa l’ascensor. És la seva reencarnació: un giny electromecànic.

........

Al principi, em trucava tothom. Les veïnes. Els companys del club de lectura de la biblioteca. I la meva ﬁlla. La meva ﬁlla també. Em preguntaven si em trobava bé, de cop i volta tots pensaven que, per alguna raó que se m’escapa, el cos m’havia de començar a fallar precisament llavors. Potser creien que en Joan era com una crossa, un estri que jo havia necessitat per sostenirme, per caminar, per mantenir l’equilibri. Em tractaven com si jo, sola, fos un ésser incomplet, i tot això em molestava una mica. Però, si he de ser sincera, l’encertaven: no em trobava gens bé. Tenia migranya tot sovint. M’havia passat la gana. Els genolls em grinyolaven, com sempre, i la doctora Vilarrasa insistia que fes bondat si volia evitar que m’hi haguessin de col·locar una pròtesi. Ella també preguntava, «et trobes bé?», amb un to diferent, massa maternal, i quan ho feia m’agafava l’avantbraç, em clavava els ulls marrons i feia caure les parpelles amb una expressió estudiada per fer-me adonar de la seva disponibilitat a escoltar-me. Em costava pair tanta voluntat de comprensió, tanta proximitat fal·laç, tanta beatitud i empatia al meu voltant. Però amb seixanta-vuit anys hauria d’haver sabut que no cal amoïnars’hi gaire, que tot això passa de pressa, que quan transcorren tres

CONTE CONTAT

o quatre mesos hi ha altres marits que es moren o pateixen ictus i llavors la urgència es desplaça i l’atenció i la molèstia passen de llarg.

........

Ara que ja ha passat gairebé mig any i em deixen més tranquil·la, cada matí em poso uns pantalons de xandall i unes vambes, em col·loco les genolleres ortopèdiques, agafo els bastons metàl·lics que la meva filla em va comprar al Decathlon i surto a passejar per la urbanització. Ara en diuen barri, però per a mi la Pineda de Feu sempre serà una urbanització, una mena de lloc estrany sense botigues ni pisos ni semàfors ni tallers mecànics, fins fa poc sense voreres ni fanals. Un simulacre de civilització. Però a hores d’ara ja no en marxaré. Ara ja no. Passo per davant de Can Senalla i camino fins a Can Toio. Can Toio no existeix. Als setanta, quan vam venir a viure aquí, era abandonada, però ben dreta. Als nanos els agradava molt venir-hi, ficar-s’hi a dins, veure les bigues de fusta mig corcades, els pixallits i les nòvies creixent entre les toves ceràmiques del terra. Aviat els vam haver de prohibir que hi entressin, perquè alguna biga havia cedit i el sostre es vinclava i desplomava les parets. L’hem vista esfondrar-se, aquesta casa. Hem vist desaparèixer les teules, les bigues, la pedra de riu, les toves ceràmiques de l’era. Ha desaparegut gairebé tot. Però, per a mi, aquest lloc continua essent can Toio i, quan hi vinc, em sembla veure-hi l’Albert petit corrent entre les quatre pedres escadusseres que encara en donen testimoni.

........

A mitjan anys setanta, a en Joan se li va ﬁcar al cap fugir de la ciutat i anar-se’n a viure al bosc. Això és el que ell deia, «ens podríem fer una casa al mig del bosc». Llavors les coses ens anaven bé, en Joan havia convertit el taller mecànic de Badalona en un concessionari Ford i preveia obrir-ne un altre a Mollet. Els nanos eren petits. La Sílvia amb prou feines devia tenir set anys; l’Albert, tres acabats de fer. Jo havia deixat la feina a l’escola quan va néixer la gran i no tenia ganes de tornar-hi, de moment. Un diumenge, en Joan ens va fer pujar al Ford Fiesta i ens va dur a un punt del mapa de Catalunya que va identiﬁcar com Lliçà d’A-

munt. El poble no el vam veure, encara no sabíem que era poc més que una carretera. En una cruïlla, vam girar en direcció a Caldes de Montbui. Després d’uns quants revolts i d’un carrer mig asfaltat de quasi un quilòmetre, amb tant pendent que semblava impossible que el motor tingués prou força per pujar-hi, va aturar el cotxe prop del marge d’un camí de terra. –És aquí. –És aquí, què? –vaig preguntar. –La parcel·la que acabo de comprar. Els nens van saltar i van començar a córrer avall entremig dels pins, per un terreny sec i polsós, que baixava ﬁns a perdre’s a l’interior d’una ﬁlera espessa de bardisses. Era el mes de maig. Al terra s’hi dibuixaven esquerdes i esses d’erugues processionàries marrons i peludes. Em van venir ganes de plorar. En Joan em va passar el braç per darrere les espatlles i em va estrènyer amb aquella manassa. –Què et sembla? –va dir, amb un somriure d’orella a orella. «Un lloc inhòspit», vaig pensar. Encara ara ho penso.

........

La meva ﬁlla encara em truca. Vull dir que em truca sovint, quasi cada dia. Però no ve gaire. Quan ho fa, diu que la casa li recorda massa al pare i que no pot suportar-ho. Després de dirho creu que no hi té dret i es disculpa, però sóc jo qui la consola. «No et preocupis. Estic bé», dic, i li passo la mà pels cabells. De l’Albert no en sé res. No se’n sap res des de fa vint-i-dos anys. De vegades voldria dir-li, a la Sílvia, que posi el seu nom a internet, que allà tot hi surt, però no ho faig. Val més que segueixi veient-lo saltar damunt les pedres de can Toio. Quan pujo amb l’ascensor, l’aturo entre el primer i el segon pis i em miro els botons, com si haguessin de fer pampallugues per transmetre’m un missatge xifrat en Morse. Però els ascensors no poden contenir una ànima.

........

En Joan va encarregar-se de buscar l’arquitecte, els paletes, totes les colles que fan falta per construir una casa del no-res. Aquests assumptes sempre han sigut cosa seva, ja ho eren fa trenta-cinc anys. Ell buscava les solucions a tots els problemes

Vallesos

HORES D’ARA

En aquest apartat s’hi recullen informacions que, formant part d’una actualitat laxa, mostren l’activitat d’associacions, institucions i iniciatives vallesanes de l’àmbit patrimonial que es poden veure ampliades al nostre portal d’Internet: http://www.vallesos.cat http://www.fundaciongasnaturalfenosa.org

33 anys rondant el Vallès LA UES ORGANITZA ENGUANY A RIELLS DEL FAI LA SEVA PIONERA RONDA VALLESANA INICIADA EL 1980 L’any 1980 un grup de socis de la Unió Excursionista de Sabadell (UES), encapçalats per en Francesc Garcia i en Ramón Gotés, varen proposar organitzar cada any una caminada popular, seguint un itinerari diferent, per donar a conèixer, des de la visió del món excursionista, la geografia i la historia del conjunt de les dues comarques del Vallès. Tot això es va concretar en la primera Ronda Vallesana que es va dur a terme l’octubre de 1980 i va tenir la seva sortida i arribada a l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, amb una participació de 280 excursionistes. Ja en aquella primera edició es va fer donació a tots els participants d’un petit llibret ciclostilat, on s’hi podia trobar la descripció de l’itinerari i algunes de les característiques més importants de la zona per on transcorria. En les successives edicions de la Ronda , el nombre de participants va anar creixent fins arribar a la situació actual, en la qual, de forma estable, acostuma a tenir al voltant de 1.500 persones inscrites. Cal destacar com un dels trets característics de la Ronda Vallesana, el fet de l’entrega a cada participant d’un llibre on, a més de la descripció de l’itinerari, s’hi poden trobar articles que ens parlen de la geologia de la zona, de la fauna i la flora, així com dels aspectes arquitectònics i històrics de les esglésies, ermites i masos per on passen els caminaires i també llegendes, fets històrics importants i tota classe d’anècdotes relacionades amb els habitants i els pobles de la zona on té lloc la caminada. Al llarg dels anys el llibre ha adquirit un format que ja l’identifica per si mateix, amb una portada que sempre és la reproducció d’una aquarel·la d’un dels llocs més significatius per on es passa, realitzada per algun dels socis de la UES afeccionats a la pintura i que es desplaça expressament al lloc concret per tal de dur a terme aquesta petita obra d’art. El llibre actual ofereix un contingut regular, amb una mitjana d’entre 100 i 120 pàgines de text i fotos. Aquest any la XXXIII edició de la Ronda sor-

Una edició de la Ronda Vallesana al Marquet de les Roques. Foto: UES

tirà i arribarà al bonic poble de Riells del Fai el dia 21 d’octubre. En aquesta ocasió es compta amb la col·laboració de la UEC-Vall del Tenes i de l’Ajuntament de Bigues i Riells del Fai, que hi posa tot tipus de facilitats i el màxim suport possible per poder-la fer al seu terme municipal. El recorregut d’aquest any, en les seves dues versions de Ronda llarga (aproximadament 24 Km.) i Ronda curta (aprox. 16 Km.), visitarà tot un seguit de masos, construccions i ermites entre els quals destaquen can Berga, can Quintanes, Sant Pau de Montmany, L’Ullà, Vistabella Vella, Cal Mestret, el Clascar, Sant Pere de Bertí, el Soler del Bertí, L’Onyó i la Madella. Al mateix temps passarà per llocs de gran valor paisatgístic com ara el Coll de can Tripeta, els Àlbers de Montmany, el Turó de la Cospinera, el Tap de Xampany, el Sot del Bac, la Trona, Sant Miquel del Fai i d’altres. Si s’està de sort i la tardor és plujosa com ho sol ser, es podran contemplar amb tot el seu esplendor els magnífics salts d’aigua del Prat al Sot del Bac i el tan conegut de Sant Miquel del Fai. Es podran contemplar unes vistes fantàstiques des del Coll de can Tripeta, des del Turó de la Prunera, des del

cim de la Trona i des de la carena que baixa de l’Onyó a Sant Miquel del Fai, tot i que en general, durant tot el recorregut es gaudirà de la vista dels cingles del Bertí des de gairebé tots els angles. Per acabar, si els caminaires no es deixen vèncer per la fatiga, hi haurà la possibilitat de visitar el Molí de la Pineda que era mogut, mitjançant una roda hidràulica, per la força de l’aigua del riu Tenes i que en funció de les necessitats accionava un molí de farina, un d’oli i una premsa de vi, utilitzant un sistema d’embarrats que encara avui dia es poden veure. Tot plegat un itinerari per una de les zones més emblemàtiques del nostre Vallès i que mostrarà als participants de la Ronda aspectes tan diversos com la vida de pagès, l’aprofitament de l’aigua, els punts de culte religiós o els conreus, i tot això en un marc de cingleres, graus, camins tortuosos i llocs feréstecs que configuraven unes condicions de vida prou dificultoses als antics habitants d’aquella zona. Avui en dia molts masos estan abandonats i a d’altres s’hi arriba per pistes forestals en bon estat que permeten una millor comunicació als seus estadants. Antoni Artigas i Ramon Pineda

El Cingles de Bertí acolliran aquesta tardor la Ronda Vallesana. Foto: Josep Prims

Podeu enviar-nos les vostres informacions per a la revista i el portal a: edicio@scripta.cat o bé direccio@scripta.cat, http://www.vallesos.cat i també: Vallesos, Carrer Doctor Puigvert, 1. 08187 Santa Eulàlia de Ronçana

HORES D’ARA

ART

L’església romànica de Santiga, restaurada i reoberta després de tretze anys tancada L'església romànica de Santiga ha reobert les portes després de quasi tretze anys d’estar tancada al públic perquè amenaçava ruïna i després d’haver culminat unes excavacions fetes l’any 2008. L'ajuntament i la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda van inaugurar la restauració el 3 de març davant de centenars de persones. Presidida per l’alcaldessa, Isabel Garcia, el bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, i el delegat territorial del govern de la Generalitat, Salvador Jorba, els actes inaugurals també van comptar amb la participació de l'Escola Municipal de Música i Dansa, el grup de Ball de Gitanes, la Colla Jove de Geganters, la Coral Renaixença, el centre d’estudis locals CREM i Amics de Santiga. La primera fase de les obres ha comptat amb un pressupost de 887.000 euros finançats per fons europeus, l'1% cultural i les aportacions d'empreses, comerços i particulars que han col·laborat en el projecte a través d'una campanya de patrocini. L’absis de l’església ha recuperat unes insòlites pintures del segle XVII.

Imatge exterior de l’església restaurada. A sobre, un detall de l’àbsis, que ha recuperat un fresc. Foto: Josep Prims

n ENTREVEURE

Jaume Cabré: “A HORES D’ARA EM SEMBLA QUE JA SÓC MÉS VALLESÀ QUE ALTRA COSA” Text:Ruth Galve Beorlegui i Ramon Vilageliu | Fotografies: Màrius Gómez

A Matadepera, al Vallès. Una tarda de final d’hivern, càlida. Als vessants meridionals de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Jaume Cabré, escriptor, premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2010, traduït a catorze llengües, autor de Jo confesso (setena edició des de l’1 de setembre i recent Premi Crítica Serra d’Or 2012) ens rep a casa seva. En el gabinet de l’escriptor, bastit de llibres, amb la llum i la vista de la terrassa, conversem amb ell assegut a la seva butaca d’orelles, envoltats del sol de la tarda. Pròxim, s’apassiona parlant de la literatura amb gestos que dibuixen l’itinerari de l’escriptor.

12 Vallesos

n RETRAT DE FAMÍLIA Els Codina de Caldes de Montbui, farmacèutics. “Som gracias á Deu al any 1817. (...) He apres las primeras lletras ab lo Rt. Mn. Calentó molt amich dels Pares; y havent o de resultas dels transtorns causats per los francesos satélites del pillo mort est S˜r. é impio Napoleon; he continuat los estudis ab un altre sacerdot (...)”. Felip Ribó i Sagristà, natural de Sant Andreu del Palomar, inicia així el seu Llibre o quadern de Memòria. Dos cents anys després, els Codina, continuadors d’aquella nissaga, obren cada matí la Farmàcia del carrer del Forn, número 7.

Sis generacions de farmacèutics

Text: Ramon Vilageliu | Fotografies: Farmàcia Codina i Ramon Vilageliu

Tot i que hi ha restes de població que es remunten a l’època neolítica i que aquests antics pobladors agrícoles van acabar coexistint amb els pobladors ibèrics de la Torre Roja, no hi ha dubtes: Caldes de Montbui neix i creix a l’entorn de l’aigua calenta i les seves propietats. Els romans –que amb el vigor de les legions

Vallesos

com a garantia, s’instal·laven sense vacil·lacions ni pors en els racons més proﬁtosos del seu immens territori– van aproﬁtar les fonts d’aigua calenta que brollaven a 74 graus (Aqua Calidae) i, iniciant un període de gran prosperitat per la vila, hi van construir les famoses termes, les més ben conservades de la península. Aquesta inèrcia

de repòs i curació iniciada atàvicament a Caldes té en els hereus de la Farmàcia Codina uns continuadors digníssims. Sis generacions de capteniment i el rigor en l’oﬁci avalen Salvador Codina i Casabayó i el seu ﬁll, Salvador Codina i Sampera que uneixen tradició i projecció en un just i acollidor equilibri.

Salvador Codina i Casabayó, i Salvador Codina i Sampera representen la continuïtat i el futur d’un establiment de més de dos segles.

La farmàcia antiga, l’any 1911 i, al costat, Salvador Codina i Duran, Salvador Codina i Ribó i Salvador Codina i Casabayó.

Des del 1810 a Caldes L’any 1810, en Salvador Broquetas va comprar un local al carrer Forn de Caldes i hi va obrir una farmàcia. Pocs anys després va traspassar la titularitat del negoci al seu nebot Narcís Nogués que la va regentar ﬁns l’any 1831. Aleshores, Felip Ribó i Sagristà, l’autor de les memòries de l’inici (i emparentat amb uns altres Ribó, avantpassats de l’actual Síndic de Greuges), adquireix la farmàcia per 300 lliures. “Botiga i 100 pochs objectes adjacents i algun trasto de casa, que consisteix en un catre ab son matalaz, així com un escriptori i un armari de noguera i 6 cadires”, diu. Més endavant el seu ﬁll, Rafel Ribó i Palaudàries, va posar-se al capdavant de la Farmàcia que, això sí, durant molts anys a Caldes encara se n’hi va anar dient popularment “casa el senyor Felip”. Eren anys en què la malaltia era un estigma que es duia d’amagat i amb por com ho mostra una altra vegada el dietari d’en Felip Ribó. Parlant de l’epidèmia de còlera a Caldes de l’any 1854, diu: “Se declara colera=morbo en la vila de Caldas. Terror en tota la vila.

La colera, just castic del cel, o la colera del Señor com lo anomena un Yllustrissim prelat, fa sos estragos e victimas (...) A ultims de est mes se va ab porfesso (portant lo Sant Cristo gros) a la Verge del Remey. Lo poble no esmena en res”. Per això, quan apareixia un símptoma de malatia en una casa, creixia un sentit de culpabilitat que feia tractar la malatia com a tabú, com allò inexplicable que calia tractar calladament. Les farmàcies eren, doncs, establiments excepcionals i els professionals que les regentaven, com a dipositaris d’una informació familiar gairebé íntima, tenien una aurèola que anava més enllà de la simple dispensació de remeis. Es per això que, com diu Salvador Codina i Casabayó “les farmàcies eren llocs d’aparença tancada i les persones que en feien ús en sortir de l’establiment, sovint s’amagaven el producte farmacèutic a sota l’abric”. Per això, quan en Salvador Codina i Duran –que s’havia casat amb Maria de Covadonga, la ﬁlla de Rafel Ribó i Palaudàries– va fer-se càrrec de la farmàcia, va impulsar-ne una gran remodelació: una remodelació moderna, d’acord amb les èpoques. Salvador Codina Duran havia estudiat farmàcia a Barcelona i Santiago de Compostel·la i era un home emprenedor, de gran capacitat i convicció. Per això, entenent l’empenta d’optimisme que va signiﬁcar l’Exposició Universal de Barce-

Iogurts i turisme Salvador Codina i Duran, sabadellenc, tenia relació amb Caldes perquè de ben petit hi havia vingut a dida, és a dir, a la recerca d’una dona que l’alletés. Tan productiva era aquesta senyora que en Salvador tenia a Caldes una colla de germans de llet que, amb els anys, es van anar trobant, normalment per la Festa Major de Caldes. Va ser així com va conèixer la seva futura esposa. Home de gran capacitat d’innovació va iniciar la preparació de iogurts, quèfir i selecció de ferments làctics que es van fer populars a tota la comarca i, fins i tot, s'acabaren venent en algunes farmàcies de Barcelona. La llet de les vaques de la torre Marimon i el seu sistema de fer fermentar-la fent servir els recursos naturals de Caldes, el van conduir a produir productes de gran qualitat. Salvador Codina i Duran també va destacar per l’impuls de la promoció del turisme a Caldes. Així, conjuntament amb el mestre nacional Jaume Bech Rotllan, va publicar el llibre L'Amic del turista de Caldes de Montbuy, editada l'any 1922. Un treball premonitori que, a més de remarcar els aspectes històrics i paisatgístics de la vila fa una defensa de la difusió del seu ric patrimoni com a element que la defineix i la diferencia.

Vallesos 23

n NOMS, TRACES Text: Vicenç Relats | Fotografies:

Josep Prims

Els Catarres

EL TRIO DE POP ACÚSTIC FESTER, DE LA JENIFER I D’AIGUAFREDA

“Nosaltres ho fem tot al revés. És com si ens haguéssim aixecat amb presses i ens anéssim vestint pel carrer. Ens sona el despertador i, apa, a córrer! Ara ja estem vestits, però l’estiu passat vam anar una mica en pilotes...” Amb aquesta imatge ben gràfica i còmica, l’Èric Vergés, el cantant i guitarra d’Els Catarres, sintetitza la trajectòria fulgurant del primer any i mig d’aquest trio de pop acústic fester, nascut a la frontera entre el Vallès i Osona, a Aiguafreda, poble del qual s’han convertit en veritables ambaixadors tot pregonant la seva Festa Major. En aquest recorregut trepidant, que tot just ara comencen a controlar, acumulen 150 concerts arreu dels Països Catalans i quantitats ingents de descàrregues a Internet de les seves cançons. “Vam haver de deixar de cop les feines que fèiem i ha estat un no parar improvisat, tot i que a finals de l’estiu passat vam haver de suspendre tretze concerts”, explica en Jan Riera, l’home orquestra de la casa, que toca l’acordió, també canta i que amb els peus toca el bombo i la pandereta. La seva va ser una bogeria que, quan actuaven per cap preu, “va arribar sense planificar, que no hauríem imaginat mai, que havia de ser una mica així: començant de zero, sense cap mena de previsió i amb gas a fondo”, apunta la Roser Cruells, la contrabaixista i veu que completa la família catarra. Una peça clau del trio que l’Èric i en Jan, amics des de menuts, van anar a fitxar al poble del costat, Centelles, quan

Vallesos

Catarres, catalans del Sud. Els Catarra es diuen així per una història seva que no ve pas de cap constipat mal curat. “Catarres” és com anomenava fent conya a en Jan i l’Èric un amic d’infància que vivia a Perpinyà, però que anava per Aiguafreda els estius perquè el seu pare n’era fill. Ells li deien “gabatxo”; ell els deia “catarres” ... i ja està. No està gens comprovat que aquesta sigui una denominació comuna que els catalans del Nord facin servir per parlar dels catalans del Sud, com algú ha dit ..., però per alguna cosa es comença. En tot cas, Els Catarra l’entenen com “una manera bandarra” de dir-se catalans.

dissenyaven “un projecte fàcil, sense ampliﬁcadors ni massa complicacions, per portar als bars de la comarca” . Amb les seves guitarres elèctriques, l’Èric i el Jan ja havien tocat amb un altre grup abans, Hotel la Paz, una banda de rock elèctric de músics d’orígens diversos que van coincidir en ambients universitaris a Barcelona, que havien fet de teloners més d’un cop d’El canto del loco. “Hotel la Paz no era un projecte tan nostre, era una cosa del cantant, amb qui nosaltres col·laboràvem”, diuen. El que és un dels grups de més èxit del pop català del moment es va veure enﬁlat a la fama quan, tot d’una, la seva Jenifer va sonar per tot arreu i es va convertir en la cançó de l’estiu de l’any passat. L’havien estrenat al seu debut informal, el novembre del 2010, en una actuació a la plaça Major d’Aiguafreda que els havia proposat l’associació local d’artesans, per

animar la seva ﬁra d’artesania. Ells ja tenien peces envestades però la petició dels artesans els va servir de pretext per acabar d’enllestir el seu primer repertori, de només vuit cançons. La Jenifer, doncs, va ser aviat la seva bomba i, així que la van penjar mal gravada al seu web, va córrer com la pólvora per les xarxes socials. La xoni de Castefa els va fer triomfar de cop. La gran acollida de Jenifer –“feta en dues hores i amb dues cerveses”–, va decidir-los a gravar en bona qualitat un videoclip i les vuit cançons que tenien, que també van penjar a la xarxa perquè tothom que ho volgués se les pogués baixar de franc. Un tothom que al cap d’un any i mig de catarrejar s’acostava molt a les prop de 100.000 descàrregues! “Quan va petar la Jenifer vam passar d’actuar davant de vint persones a omplir una plaça amb un miler, en una setmana”,

diu en Jan, encara sorprès del boom d’una cançó que plantejaven “com una broma, des del bon rotllo” i en la qual “tothom hi busca interpretacions”. I és que la divertida història d’amor gens impossible d’un jove de la ceba i una mossa catalana de referents hispànics, que ﬁns i tot el president Pujol posa d’exemple de barreja saludable en xerrades seves, ha esdevingut tota una cançó-retrat de sociologia catalana. “En Pujol ens segueix molt i resulta divertit; els seus comentaris van acabar-hi de posar la cirereta”, diuen en referència a la memorable conferència –escampada pel youtube– en què l’expresident analitza punt per punt la cançó. La Jenifer s’ha fet popularíssima i l’han replicat i reversionat particularment molta altra gent –més enllà d’una catalufa Montserrat, fabricada per les rà-

dios–, i fins i tot s’ha posat de moda com a regal de casaments (del tipus “ara m’he enamorat d’una xina de Pequin”). Tot un “fenomen màgic excepcional, que no tornarem a tenir”, diuen els seus autors, que constaten que “amb un milió i mig de descàrregues, ha estat el videoclip en català més vist de la història en només sis mesos”. I és que asseguren que “buscar un èxit és molt difícil; no el buscàvem i el vam trobar”. Plenament fills del món virtual 2.0 i 3.0, aquests joves músics de 28 anys (ells) i 25 (ella), que fins fa uns mesos treballaven dissenyant webs i fent muntatges audiovisuals o estudiant, també han editat un disc convencional, tot i que gairebé l’han fet d’esma. “Perquè ens el demanaven”, diuen. I també perquè les seves vendes els ajuden a “gravar més cançons per

regalar”, que és la filosofia d’Els Catarra, que aposta per la música lliure. “No ens agrada que la gent que es descarrega cançons gratuïtament per Internet siguin tractats de delinqüents per unes discogràfiques que no s’han sabut adaptar”. Diuen que com a grup duraran “el que haguem de durar”, perquè saben que no se’n treu res de fer gaires previsions. La seva música, però, segueix portant una embranzida forta amb la Gira Bandarra 2012, amb Tintin i La Contorsionista com a peces estel·lars noves –enregistrades amb l’Adrià de La Pegatina, mentre en preparen una amb Tomeu Penya– que converteixen en una festa els seus concerts. I encara més ara que el trio s’acompanya d’una banda de tres músics més, amb vent i bateria, que fan més espetaculars les seves actuacions en directe v

Vallesos 29

CARPETA LA RIUADA DEL 1962 42

Aigua, suor i llàgrimes Mirant cap al futur amb els peus al fang per Josep M. Espinàs, escriptor

Josep Maria Espinàs: “La crítica quedava emmascarada per la tragèdia” per Vicenç Relats i Casas, periodista

Francesc Mauri: “Dels aiguats del 1962 n’hem après molt, però no prou” per Vicenç Relats i Casas, periodista

Terrassa, l’epicentre de la catàstrofe per Jaume Valls i Vila, periodista

El comboi dels 105 per Laura Pinyol i Puig, periodista

66 70

Obrir els ulls a la immigració

Sabadell: la nit negra d’un gran motor industrial Sant Quirze: los Rosales, esborrat en un no res per David Ramon, periodista

Els crèdits i les indemnitzacions per Jordi Calvet Puig, historiador

Ripollet: tretze morts, abans de l’esclat urbanístic

Montcada i Reixac en la seva nit més tràgica per Àngel Acín Calvo, periodista

104 108

per Montse Frisach, periodista

De les barraques als polígons

112

per Josep Milà, arquitecte

Castellar del Vallès: el calvari de Can Barba

115

per Joan Pinyot i Garròs, metge

Jaume Valls:

118

“El gran èxit del franquisme va ser que el que era del tot immoral s’acabés percebent com un fet normal”

Sant Llorenç Savall: el pluviòmetre desbordat

per David Ramon, periodista

La riuada mediàtica per Jaume Valls i Vila, periodista

Rubí: la permissivitat constructiva més letal La riuada blava

100

per Àngels Leiva, periodista

per Vicenç Relats i Casas, periodista

per Ferran Sales Aige, periodista i Lluís Sales Favà, historiador

Un malson impossible d'oblidar

per Martí Marín Corbera, historiador

per Jaume Parras i Salvador, historiador

121

per Jaume Valls i Vila, periodista

Cel, terra i gent

122

per Jordi Bertran, geòleg

Barberà del Vallès: crits en la nit d’un Ripoll desbordat

125

per M. Teresa Sánchez Costa, historiadora

Cerdanyola: drama sense morts

126

per Xavier Poza, periodista

Matadepera: capçalera tràgica

127

per Laura Pinyol i Puig, periodista

La transformació i recuperació del Tenes per Sergi Mingote, President del consorci per a la defensa de la conca del riu Besòs

A més, hi ha testimonis personals amb la seva vivència de les riuades a les pàgines 60, 62, 69, 74, 75, 86, 87, 93, 97, 110 i 111.

128

La memòria del fang ARA QUE FA 50 ANYS DE LES RIUADES DEL 1962, DOCUMENTEM AMB TESTIMONIS, CRÒNIQUES I ANÀLISIS EXPERTES L’IMPACTE D’UNS AIGUATS TRÀGICS QUE VAN CAUSAR PROP DE 700 MORTS AL VALLÈS

Coordinació: Vicenç Relats i Casas, director de Vallesos

El gravat que il·lustra aquesta pàgina, obra del pintor i vitraller Joan Vila Grau, expressa de forma punyent la duresa de les tràgiques riuades del Vallès del 25 de setembre del 1962. És una obra plàstica no gaire coneguda que volem compartir. Des que n’hem sabut l’existència, se’ns apareix com una icona especialment expressiva d’aquella devastació. L’artista, amb orígens sabadellencs i residència a Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui), es va sentir colpit per una tragèdia que va viure, com tants altres centenars de voluntaris, col·laborant en la gran acció solidària que va desencadenar. No va ser ﬁns al cap de dos mesos de l’experiència viscuda que va poder-ne fer un dibuix, de tons negres i terrosos, com el fang, reﬂectint la impressió que li va causar la descoberta del cadàver d’una dona, sota el teixit espès de canyes, matolls i peces de

roba esﬁlagarsades. Embardissaven uns camps de fruiters enfangats que, dies abans, havien estat negats per les aigües desbocades de les rieres de les Arenes, del Palau, de Rubí, del riu Ripoll i altres aﬂuents del Llobregat i del Besòs. Van arrossegar de tot i es van endur prop de 700 vides humanes, en la que és la catàstrofe natural amb més víctimes a la Península Ibèrica, des del terratrèmol de Lisboa de 1795. La memòria de les riuades del 62 –la memòria del fang, com el meteoròleg Francesc Mauri la va descriure encertadament en un reportatge televisiu d’ara fa deu anys– és encara ben viva als pobles i ciutats del Vallès que les van patir, on les pluges intenses encara causen temor i on catàstrofes similars arreu del món hi són reviscudes amb una especial sensibilitat. Ara que en fa 50 anys, aquesta carpeta de Vallesos rememora aquells aiguats que van esdevenir tan tràgics perquè les pluges torrencials es van aliar fatalment amb la misèria, l’especulació i la permissivitat urbanística imperants durant una dictadura franquista que, lluny de depurar responsabilitats, va utilitzar la tragèdia per fer-se propaganda. En les 88 pàgines que vénen a continuació en fem memòria amb testimonis viscuts, cròniques de cada localitat afectada i anàlisis expertes que n’expliquen l’origen i l’impacte social, econòmic, polític, mediàtic i urbanístic que van suposar. Unes cròniques que comencen amb una de luxe: el relat que l’escriptor Josep Maria Espinàs en va fer per al setmanari Destino –publicada el 6 d’octubre de 1962 i ara traduïda al català–, que és un testimoni especialment valuós

Article publicat per Josep M. Espinàs al número 1.313 de la revista DESTINO, el 6 d’octubre de 1962

Aigua, suor i llàgrimes MIRANT CAP AL FUTUR AMB ELS PEUS AL FANG

Text: Josep M. Espinàs,

escriptor

Vallesos

El dimarts 25 de setembre –un dimarts negre tangiblement més dolorós per a nosaltres que aquell cèlebre black Friday de 1929, a la Borsa de Nova York, perquè les vides humanes no tenen valor recuperable- vaig ser un mal testimoni de la catàstrofe. Testimoni, perquè hi vaig ser, i mal testimoni perquè no vaig saber imaginar el que podia passar. A molts, suposo, ens va passar el mateix, i aquesta falta d’adver-

tència, de preparació, és una de les causes del desastre. A les nou del vespre, en el moment més fort del temporal, jo pujava per l’Arrabassada. L’aigua escombrava la carretera i la boira i el baf m’obligaven a treure el cap per la ﬁnestra per aconseguir veure dos metres de camí. Així vaig creuar el Tibidabo i vaig baixar cap a Sant Cugat. La descripció de l’escàndol atmosfèric és innecessària, vostès n’estan assa-

A l’esquerra, damnificats de la riuada a Terrassa, acollits en un menjador social. Font: Fotos Biarnés, Biblioteca Central. Ajuntamet de Terrassa, Arxiu municipal. Reg: 10-A49-032024

CARPETA LA RIUADA DEL 1962

bentats. Els arbres voluminosos abatuts sobre la carretera m’haurien haver servit d’avís, però com he dit, no estàvem preparats. En realitat no vam obrir els ulls fins que l’endemà vam llegir el diari. Vaig tornar a Barcelona a dos quarts de tres de la matinada, gairebé ja no plovia; vaig creure que ja havia passat tot, quan, precisament llavors, les riuades s’enduien barris sencers. DESTiNo no és un diari que hagi d’informar l’endemà. Tampoc no és un setmanari que cultivi la brillant i impúdica flor del sensacionalisme. Vaig tornar a l’escenari de la tragèdia al cap de dues nits. Quan, reduït el nerviosisme, començava a ser possible una certa reflexió. Amb ulls d’incomprensió En arribar a Rubí, el primer que vaig fer va ser buscar el barri de l’Escardívol, però no el vaig trobar, perquè el barri ja no existeix. Per als forasters la catàstrofe de l’Escardívol, a Rubí, o de les Arenes, a Terrassa, és molt poc espectacular. No és dramàtica, ja que falten els elements de contrast, les cases quarterades, les ruïnes, els enderrocs. No és dramàtica, és tràgica. La grandesa tràgica del res. Com si a allà mai no hi hagués hagut cases. i certament n’hi havia hagut, no només vivendes d’estructura modesta, sinó edificis respectables de planta i pis. La comparació entre la vida que se’n va anar i el desert que ha arribat només poden fer-la els de Rubí. Em diuen: “Aquí hi havia les cases, això era un carrer, allà hi havia una fàbrica”. i un mira amb els ulls esbatanats. Hi ha molts ulls oberts a Rubí. Ulls oberts pel temor, ulls que manté oberts l’excitació d’haver sobreviscut, ulls –els majoritaris– oberts en la més pura inèrcia, en la incomprensió que encara no és dolor, ulls que no parpellegen. Una pupil·la blanca enorme, un re-

flector militar, il·lumina el nou descampat on una petita excavadora es mou amb una tenacitat imponent. A Rubí he observat aquesta nit menys activitat pública de la que em pensava a través de la informació periodística. En canvi, la premsa i la ràdio no havien explicat aquesta paralització dels rostres, les mirades desguarnides, la veu agafada. A propòsit del cor Pels carrers de Rubí, sense llum elèctric, passen les ombres de la gent. Alguns porten una llanterna a la mà, perquè ja no és possible circular, pels carrers tan coneguts, ﬁant-se de l’instint de sempre. Cal evitar els enderrocs, el fang i l’aigua. A la porta d’una farmàcia, un llum de butà. En un bar, una espelma. En aquest bar hi acaba d’entrar un home alt, sec, sense afaitar. Ve de l’Aragó i fa cinc minuts que li han dit que la seva família està bé. Encara no ha anat a veure-la. S’està prenent el tercer conyac. Una dona que està amb la seva ﬁlla al

costat de la barra el mira ﬁxament i li pregunta: – Escolta, no ets en Fulano, el que vivia al carrer tal? Es reconeixen. Havien jugat de petits als mateixos jocs. – i aquesta noia és la teva ﬁlla? Verge Santa! Ell porta anys treballant a l’Aragó. Fins que la ràdio li va donar la notícia i el va anar esgarrapant per dins. De l’Ajuntament el van cridar per preguntar-li: “Escolti, vostè és de Rubí: què ha passat al seu poble?” Ell, com tothom, no tenia altres notícies que les de la ràdio. i després va contemplar les destrosses de Rubí a la televisió. i al bar aragonès va veure plorar homes fets i drets. Tot d’una se’n va anar a l’estació i, amb la mateixa roba de la feina, va agafar el tren. –Hauries de menjar alguna cosa –li diuen ara. – No, demà. Avui només bec. –parla entretallat, nerviosament. – i tu? –invita a un noi que està a un costat.

A sobre, a la dreta, aspecte de com va quedar d’arrasat el barri de l’Escardívol de Rubí, al fons la fàbrica “Electrica Rubí”, abans els Timbres. Foto: Antoni Boada i Sucarrats. Arxiu Marrovo.

Vallesos 43

Francesc Mauri: “DELS AIGUATS DEL 1962 N’HEM APRÈS MOLT, PERÒ NO PROU” Text i fotografies: Vicenç Relats

CARPETA LA RIUADA DEL 1962n

Francesc Mauri (Barcelona, 1967) és un vallesà de nova fornada, establert ara fa deu anys a Matadepera, on viu amb la seva dona i el seu fill. Confessa que a Barcelona s’hi sentia un xic engabiat i que li proven més els aires de la Mola i el seu entorn natural. Geògraf de formació, aquest meteoròleg popular i de referència gràcies a la seva feina a TV3, es va formar de forma autodidacta en començar a interessar-se pel temps de nen, de manera que amb 15 anys ja feia pronòstics meteorològics a Catalunya ràdio. Ha estudiat a fons les riuades del Vallès de 1962 de les quals n’és un gran divulgador. El seu reportatge televisiu La memòria del fang (2002) n’és tota una referència. Assegura que d’aiguats com aquell en tornarem a tenir, però sense aquells efectes tan tràgics. “N’hem après molt, però nou prou”, afirma. El 1962 va ser un any meteorològicament especial: les riuades tràgiques del 25 de setembre; les riuades encara més cabaloses, però sense víctimes del novembre; la gran nevada del desembre... Per què? Va ser casualitat? Sí, és casualitat. La maquinària climàtica es comporta de forma força aleatòria i l’any 1962 la inﬂuència humana en el clima era molt menor que en l’actualitat. Cal pensar que la variabilitat natural del clima va portar uns extrems concrets a la tardor i l’hivern, casuals segurament, però van ser uns extrems que van enganxar de ple una comunitat humana, que en el cas del 25 de setembre posen de manifest que s’estaven ocupant de forma temerària els límits dels rius i rieres del Vallès. L’hora traïdora, la nit; la gentada que vivia en aquests llits dels rius; les preses naturals formades per troncs, rocs i argiles aigües amunt, que s’anaven rebentant i formaven grans onades; i la gran presa artiﬁcial que va suposar el pont de la Renfe a Terrassa quan, després d’omplir-se es va rebentar, que aigües avall es va emportar literalment una part del barri de Les Fonts i el barri de l’Escardívol de Rubí, van fer-hi la resta. Tot plegat, però, va ser aleatori i casual. Va acabar sent una de les catàstrofes naturals –augmentada per la imprudència humana- més greus que hi ha hagut mai en aquestes latituds...

Per descomptat. Pel que fa al nombre de víctimes, amb uns 700 morts i 300 desapareguts aproximadament, és la catàstrofe natural número 1 en l’època contemporània a la Península Ibèrica; la més important després del terratrèmol de Lisboa de l’any 1800. L’aiguat va ser quantiós a tot el Vallès, però molt abundós als capçals del Ripoll i les rieres de les Arenes i del Palau... L’aiguat cau sobre tot el Vallès, però sobretot a l’Occidental i en la zona límit amb l’Oriental, ja que és a Martorelles, al Vallès Oriental, on es van recollir els registres de pluja més grans, amb 284 litres per metre quadrat. A Terrassa, a l’observatori de la Mina, al carrer Societat, es van recollir 215 litres; a la Mola, 182 i a Sabadell, 96. El més important, però, no va ser el total pluviomètric recollit sinó la intensitat. A Sabadell hi havia l’únic pluviògraf de la comarca i va recollir la intensitat, és a dir, l’estona en què van caure els litres, que va arribar a donar una xifra de sis litres per minut. Això suposa un aiguat torrencial, però no és l’única explicació de la tragèdia. Són registres potents, però no excepcionals. En els últims 100 o 150 anys hi ha hagut altres episodis d’aquesta magnitud. Cal dir, però, que el Vallès va ser l’única zona de Catalunya on va ploure amb tanta virulència aquell fatídic dia. En general, aquell front a Catalunya va donar 5,

10 i 15 litres per metre quadrat, però al Vallès es va formar una cèl·lula tempestuosa estacionària que va estar dues o tres hores descarregant amb molta virulència. Quaranta dies més tard, el 4 de novembre, encara va ploure més però no va fer tants danys... No, perquè el mal ja estava fet i podríem dir que els rius i rieres ho van trobar tot net en el sentit literal: de construccions i de gent. De fet, durant tota aquella tardor a Terrassa es van recollir 654 litres per metre quadrat: 215 litres van caure el 25 de setembre, però 400 més durant la resta de tardor, la majoria al novembre. Per tant, efectivament, la riuada del novembre va ser molt més potent però amb unes característiques diferents: les preses ja no es van formar, perquè els rocs i les argiles ja havien baixat, i el pont de la Renfe ja no hi era. A més, possiblement, l’aiguat, encara que fos de més litres, no va caure amb tanta intensitat. És doncs evident que, sense la provocació urbanística, els danys humans de la tragèdia del 25 de setembre haurien estat tota una altra cosa... I tant! En tenim un altre exemple claríssim amb l’aiguat de l’agost de 1996 al càmping “Las nieves” de Biescas, al Pirineu aragonès, que va causar 87 morts i 183 ferits. Allà també hi van caure 180 litres per metre quadrat, però la reconstrucció de l’aiguat en imatges de radar mostra que en una zona de Terol n’hi van caure 300 i que l’aiguat hi va ser molt més potent. Amb tot, allà no hi havia càmping ni ningú i no hi va passar res. Un aiguat es magniﬁca sempre amb la intrusió humana. De fet, les riuades i inundacions són consubstancials a l’àrea Mediterrània, ﬁns al punt que al Vallès n’expliquen l’essència geològica de la plana vallesana, feta de l’aportació de sediments, oi?

Vallesos 51

n CARPETA LA RIUADA DEL 1962

Terrassa, l’epicentre de la catàstrofe LA CIUTAT VA REGISTRAR 327 MORTS I DESAPAREGUTS, I VA VEURE AFECTADES 751 CASES A LA RAMBLA, LES ARENES I LES FONTS Text: Jaume Valls i Vila | Fotografies: Arxiu Municipal Ajuntament de Terrassa (AMAT)

A Terrassa la riuada de la nit del 25 de setembre de 1962 va produir una enorme catàstrofe per la pèrdua de vides humanes (327 morts i desapareguts), encara que les xifres totals no s’han aclarit mai. També va devastar nombrosos habitatges (251 de desplomats o arrasats i més de 500 de danyats) i va provocar quantiosos estralls a la indústria, el comerç, les infraestructures i els serveis públics, amb danys directes de prop de mil milions de pessetes (6 milons d’euros). La ciutat de Terrassa va ser, juntament amb Rubí, l’epicentre d’aquella tragèdia. El terme de Terrassa, de 74 km2 d’extensió, és situat en un pla inclinat que baixa des del cim de Castellsapera, de 980 metres d’alt, ﬁns als 160 metres d’alçada del pla de les Fonts. Aquest terme és solcat per uns dos-cents torrents per i dues rieres principals que desguassen i abo-

Vallesos

quen les aigües del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac al riu Llobregat, i, en una petita part, a la conca del Besòs. A la ciutat eren ben coneguts els efectes de les rierades de ﬁnals d’estiu o de tardor, però els seus estralls no es van fer notar ﬁns que els nouvinguts es van construir modestos habitatges allunyats del nucli de la ciutat sense les mínimes infraestructures necessàries, sense un pla d’ordenació vigent ni l’existència de disciplina urbanística. Terrassa era aleshores una ciutat industrial, d’hegemonia tèxtil que, juntament amb Sabadell, produïa un milió de metres lineals de teixit de llana i concentrava més d’un 70% de la producció tèxtil de l’Estat. Aquelles indústries, amb tecnologies clàssiques, necessitaven molta mà d’obra per poder rutllar. Una mà d’obra rudi-

mentària i mal pagada que s’abastia dels contingents d’immigrants que arribaven aleshores a Catalunya procedents del sud de la península i sobretot de l’Andalusia Oriental. La immigració arribada a Terrassa, –a un ritme de vuit persones diàries–, no podia disposar d’habitatges de lloguer, i havia de conviure en els habitatges de parents ja instal·lats a la ciutat, o en les anomenades “estades”, habitatges on els llogaven una habitació i on compartien els serveis bàsics amb altres famílies allí amuntegades. La necessitat d’habitatge era tan gran que moltes famílies van decidir construir la seva pròpia caseta en indrets allunyats del nucli urbà consolidat –format per una successió de fàbriques i habitatges–, en terrenys agrícoles situats en llocs inadequats i marginals (prop de les lleres de rieres i torrents) que alguns propietaris sense

CARPETA LA RIUADA DEL 1962

El triangle de la mort El curs de la riera de les Arenes, que baixava de Matadepera amb un cabal de 700 litres per segon, es van endur el pont de la carretera de Castellar just després de passar-hi l’autobús que anava als grups de Sant Llorenç del Munt. Aquests habitatges construïts per la Obra Sindical del Hogar al mig del no res, van desviar el curs de la riera que va dirigir-se amb tota la seva força sobre els modestos habitatges d’autoconstrucció bastits arran de la riera, la qual va recuperar antigues lleres, assolant aquell barri, ara d’Ègara, i que es va conèixer com el “triangle de la mort”. Els habitatges de planta o dos pisos van ser arrasats per la riuada, enduentse també els seus habitants. Més d’un centenar de persones van trobar la mort en aquell barri on, a més, el pont del ferrocarril de la REnFE va fer un dic que, en rebentar, va produir un efecte de succió que va acabar d’enderrocar alguns habitatges que restaven dempeus. Les aigües desbocades de la riera després d’endur-se el pont (les vies del tren van quedar suspeses al cel) van irrompre a la part baixa del barri de ca n’Anglada, on també hi van provocar víctimes i estralls de consideració.

escrúpols els venien barats. Fruit d’aquesta necessitat bàsica de posseir un terreny i construir-se un sostre, la cobdícia dels propietaris va trobar l’espai adequat per a l’especulació. La tragèdia a les rieres del Palau i les Arenes En la riuada de la nit del 25 de setembre de 1962, els principals efectes catas-

Els veïns dels barris de les Arenes i dels grups Sant Llorenç van tractar endebades de socórrer els afectats amb cordes i precàries lluminàries, però poca cosa van poder fer-hi sinó esperar que la riera deixés de baixar per travessar-la i recollir –inicialment amb les mans– molts cadàvers de persones d’entre les runes i els còdols, enmig l’estat de xoc dels sobrevivents que cercaven desesperadament familiars i amics.

tròﬁcs es van concentrar entorn dels cursos de les principals rieres: la de les Arenes i la del Palau, però també es van produir víctimes mortals i destrucció d’habitatges als torrents de Vallparadís, Monner, Mitger, el del Batlle, el de la Maurina..., produint esvorancs i estralls arreu. Aquella tarda va començar a ploure amb intensitat a partir de les quatre. Els bombers van rebre més de cinquanta tru-

Efectes de la riuada al barri d’Ègara | Carrer de Sevilla de Terrassa. Foto: Fotos Francino.. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 10-F11-098929

La línia ferroviària de Renfe al barri de les Arenes penjada, sense pont. Foto: Foto Carles Duran. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 10-A4B-029467

cades en un parell d’hores per bombar aigua de baixos i subterranis inundats però, cap a les nou del vespre, quan ja diluviava, les trucades cada vegada més angoixants eren per a salvar les vides de persones en perill seriós. L’aigua que baixava des del massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, arrossegava una gran quantitat de matèries sòlides, tant de tipus vegetal (arbres i sotabosc) com minerals (roques, graves, materials d’obra...). Aquests materials en suspensió van taponar els ulls dels ponts de les carreteres i els del traçat del ferrocarril de la REnFE que travessava la ciutat d’oest a est. Poc després de les nou de la nit va tallar-se el subministrament d’electricitat i també de les línies telefòniques, quedant així la ciutat aïllada i només il·luminada

Vallesos 55

n CARPETA LA RIUADA DEL 1962

Un malson impossible d'oblidar LES PERSONES QUE VAN PATIR LA RIUADA DEL 62 SENTEN, ENCARA AVUI, UN FORT NEGUIT QUAN HI HA TEMPESTES FORTES. UN SENTIMENT QUE ELS FA SOLIDARIS AMB ELS QUI LES PATEIXEEN

El matí del dia de Sant Esteve del 2004 l’Antonio, l’Angelina i la Núria es van despertar en un petit hostal de Santiago de Compostela. Començaven unes curtes vacances nadalenques que els havien de portar a descobrir la meravellosa Costa da Morte. Abans de baixar a esmorzar van engegar el televisor. Les notícies parlaven d’un tsunami a les costes de l’oceà Índic, de la tragèdia provocada per l’aigua, de les víctimes, de la destrucció. Gairebé no po-

dien dir res. Els seus rostres reﬂectien el dolor i el mateix patiment que, segur, es vivia a milers de quilòmetres. Aquelles imatges els traslladaven de nou més de quaranta anys enrere, a la nit del 25 de setembre de 1962, a Montcada i Reixac, al seu propi passat. I van reviure aquelles hores tràgiques que mai s’han esborrat de la seva memòria, que els fan patir sempre que hi ha pluges intenses i que van canviar les seves vides i les de bona part de la seva família.

Text: Àngels Leiva,

periodista

Montcada, després de la catàstrofe. Foto: Arxiu de l’Ajuntament de Montcada i Reixac.

100 Vallesos

CARPETA LA RIUADA DEL 1962

L’Antonio, de l’Aismalibar a l’auxili A les onze de la nit del 25 de setembre de 1962, l’Antonio ja feia estona que havia acabat el seu torn a l’Aismalibar, una gran empresa situada a prop del riu Ripoll. Com que plovia, esperava a la porteria que escampés una mica, però estava amoïnat per la seva mare i va decidir tornar a casa. Feia uns anys que vivien a Montcada i Reixac, en una de les barraques construïdes en el pati que compartien amb les cabres dels propietaris de la finca, a la Font Pudenta, a tocar de la riera de Sant Cugat. Per arribar fins a casa, l’Antonio creuava la riera a peu. Aquell dia, però, un pressentiment li va dir que no anés pel camí habitual i va decidir travessar el riu enfilant-se al pont del tren, que era més alt. Tot i que el camí fins a casa seria més llarg, semblava més segur. Aquella decisió probablement li va salvar la vida. En la foscor de la nit, només els llamps mostraven breus imatges del paisatge que l’envoltava. L’aigua del riu passava per sobre del pont de la carretera i era a tocar dels seus peus mentre caminava al costat de les vies. No recorda què sentia en aquell moment. Només sap que caminava ràpid perquè intuïa que havia d’arribar a casa el més aviat possible. Els crits dels veïns demanant auxili el van acompanyar els últims metres. L’aigua havia envaït les cases properes a la riera i havia enderrocat algunes barraques. Entre elles, la seva. Alguns veïns s’havien refugiat a les teulades. En una d’elles hi va trobar la seva mare. Un veí l’havia salvat agafant-la pels cabells i aixecant-la fins a la teulada. Afortunadament, la Maria tenia una melena llarga. Mai més se la tallaria i, quan va morir, al cap de molts anys, el cabell blanc sempre recollit en un monyo li arribava més avall de la cintura.

L’Antonio es va afegir a les persones que ajudaven els veïns a lluitar contra la riuada. Amb l’aigua ﬁns al coll i lligat amb cordes, es va endinsar en aquell pati on encara hi havia gent que demanava auxili. Van aconseguir salvar algunes persones més, però la ﬁlla petita d’una de les famílies va morir arrossegada pel corrent del riu. Mentre l’Antonio ajudava els veïns, pensava en la seva germana Paz, que vivia a l’altra banda de Montcada, molt a prop del riu Besòs, en la seva promesa, l’Angelina, i la seva futura cunyada, la Núria. Quan va veure que la situació era més tranquil·la, travessaria dues vegades més el riu a les fosques, per arribar a casa de l’Angelina i avisar-la del desastre i per anar a buscar la Paz.

La Núria, amb el bressol i l’aigua que pujava A menys de cent metres del riu Ripoll, al carrer de Torras i Bages, en una casa de planta baixa, vivia la Núria. Havia posat a dormir la Marta, la filla de tres anys, de seguida que havia marxat la llum. Ella i el Manolo, el seu marit, miraven amoïnats per la finestra. Sentien que la pluja era diferent d’altres vegades. Estaven preocupats i atemorits. Quan l’aigua va començar a entrar a casa, van decidir enfilar-se al fals sostre que hi havia sobre l’habitació de la Marta. El Manolo va pujar primer, però la Núria es va enganxar una mà a la porta i no es podia moure. El bressol on dormia la Marta surava, l’aigua era a tocar de la boca de la Núria. El Manolo, des del sos-

La família sencera, berenant, només setmanes abans de la riuada. Foto: EMA Publicacions.

Vallesos 101

CARPETA LA RIUADA DEL 1962

Sant Llorenç Savall: el pluviòmetre desbordat ESTRALLS QUANTIOSOS SENSE VÍCTIMES AL CAPÇAL D’UN RIPOLL QUE VA MULTIPLICAR EL SEU CABAL PER TRES MIL Text: Jaume Valls i Vila | Fotografia: Arxiu Municipal de Sant Llorenç Savall

Al municipi de la capçalera del riu Ripoll l’aiguat del 25 de setembre no va produir les desgràcies de les poblacions de la plana vallesana, però la riuada va fer estralls, tant en l’àmbit agrícola com en el poble. Ignorem la precipitació que va caure, però a tot el massís de Sant Llorenç del Munt es on més va ploure i el pluviòmetre del cim de La Mola es va desbordar, encara que tot apunta a què allà dalt, on era l’ull de la tempesta, la pluja superaria els 350 litres per metre quadrat. El modest riu Ripoll que discorre amb un magre cabal mitjà que no supera el metre cúbic per segon, va multiplicar aquella nit l’aforament per tres mil!, és a dir, que baixava cap a Sabadell amb un cabal sis vegades superior al mitjà del riu Ebre. Tot i ser a la capçalera del Ripoll, la riuada va malmetre els horts, les vinyes i els

camps de conreu situats a les dues ribes, enduent-se els marges de pedra i les canalitzacions des d’aigües amunt del nucli urbà. El riu arrossegava pedres, roques i els arbres i la vegetació que havia arrencat. Aquests materials van taponar els ulls dels dos ponts del poble, i l’aigua hi va passar per damunt. El nivell del Ripoll era de cinc metres d’alçada en travessar el poble. Danys greus al Patronat de Sant Josep On el riu Ripoll va fer més mal va ser al Patronat de Sant Josep, situat a sota la rectoria, on l’aigua va esbotzar les ﬁnestres i va inundar el teatre, afectant també bona part de l’estructura de l’ediﬁci, el qual s’acabaria d’esfondrar amb la nevada de Nadal d’aquell mateix any. Aigües avall del pont de plaça, el riu va esbotzar bona part d’una nau utilitzada

com a estable per la Fonda Rius, de la qual en van poder treure els porcs just abans que s’inundés. La nau va quedar tan malmesa que dies després va acabar de caure. També va quedar afectada la torre de l’Albaigés, un notable ediﬁci modernista, on l’aigua es va endur el mur posterior, i també el de les cases veïnes del carrer Ripoll, paral·lel al riu, on molts habitatges es van inundar. Al torrent de l’Agell o Micó l’aigua va descalçar tot el carrer, malgrat el col·lector, i afectà la serradora de Cal Silvestre, esbargint els troncs. Les cases d’aquest sector també es van inundar. Aigües avall del poble, la riuada va malmetre els conreus riberencs del Ripoll. Tot i que no s’hauria de lamentar cap víctima, els danys produïts a Sant Llorenç Savall van ser quantiosos, tant en l’àmbit públic, com en el privat

Veïns de Sant Llorenç contemplen les destrosses causades per la crescuda del Ripoll.

132

HISTÒRIA per Vicenç Relats

136

ARQUEOLOGIA per Montse Tenas

138

Patrimoni

140

CONJUNT DE BÉNS, VALORS QUE POSSEEIXEN UNA PERSONA, UNA COMUNITAT

142

INDÚSTRIA per Natàlia Sanchís

ART per Pruden Panadès

PAGESIA per Iago Otero

144

ARBRES per Jaume Pérez

146

LLEGENDES per Pau Joan Hernàndez

148

FAUNA per Manel Aresté

151

CLOQUERS per Delfí Dalmau

Patrimoni FAUNA

El tritó del Montseny Descobert l’any 2005, com una espècie a banda del tritó del Pirineu, és l’únic vertebrat endèmic de Catalunya i es troba en una àrea de 25 km2, a les aigües de set torrents situats al cor del massís Text: Manel Aresté i Gargallo | Fotografies: Zoo de Barcelona

Quan ens pot semblar que ho sabem tot o quasi de la nostra fauna i que els descobriments de noves espècies només succeeixen en indrets llunyans i exòtics del nostre planeta, la natura ens ofereix sorpreses. Així va succeir l’any 2005 a l’emblemàtic massís del Montseny, l’any que es va descobrir el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi). Si bé des dels anys vuitanta se sabia de l’existència d’una població de tritons al Montseny –declarat Reserva de la Biosfera per la uneSco el 1979–, inicialment es van identificar com a exemplars del tritó del Pirineu (Calotriton asper). no va ser fins al 2005 quan es va comprovar que, degut a un aïllament geogràfic de més d’1,5 milions d’anys, havien evolucionat de forma separada fins a convertir-se en dues espècies diferents. La importància d’aquest descobriment rau, principalment, en què és l’únic vertebrat endèmic de catalunya, és a dir, que només es troba aquí i en una àrea de distribució molt i molt petita, de 25 km2, dels quals només es poden trobar a les aigües de set torrents de muntanya situats al cor del massís. no esperem però un animal espectacular, ben al contrari, és un discret animaló d’uns onze centímetres de longitud de colors poc vistosos, amb la coloració dorsal de color bru amb tonalitat xocolata, i amb unes taquetes grogues de forma irregular que es poden observar sobretot als costats de la cua i més rarament als laterals del cos. La coloració ventral és de color crema, i és força característica de l’espècie la presència d’una taca de color marfil entre la gola i la part superior del ventre. no és estrany, doncs, que amb aquesta coloració mimètica i amb els seus moviments lents passi inadvertit. És aquesta característica la seva millor defensa, no obstant això, si se’ls atrapa, poden segregar també una substància d’aspecte blanc i mucós que desprèn una olor molt forta. els hàbitats del nostre tritó són exclusivament els torrents de muntanya amb forta pendent amb aigües fredes i oxigena-

148

Vallesos

des, preferentment a les fagedes, però també alguns alzinars de muntanya. Viuen entre els 1200-750 m d’alçada i no es té constància de que abandonin l’aigua, és a dir, que tenen un tipus de vida exclusivament aquàtic, important fet comportamental que els diferència dels tritons del Pirineu. Aquets fet és important perquè condiciona que el ﬂux de les poblacions s’ha de dur a terme seguint les conques hidrològiques que en els seus trams baixos presenten temperatures excessivament altes o peixos. Això és tradueix en un aïllament de les poblacions. S’han observat individus copulant a la primavera i a la tardor. el mascle enrotlla la seva cua al voltant de la femella per immobilitzar-la, sobreposa la seva obertura cloacal a la de la femella transferint-li directament un paquet dins del qual hi ha

Individus juvenils del tritó del Montseny.

l'esperma. Això és una adaptació a la vida als torrents, per evitar que la corrent s’emporti l’esperma. els ous són molt difícils de trobar, la femella els enganxa sota els munts de pedres de la llera dels torrents. D’ells surt una minúscula larva blanquinosa igualment difícil de ser observada. Estatus i protecció Quin és l’estat de les seves poblacions? Doncs la veritat és que força precari. els estudis preliminars sobre el nombre d’individus assoleixen xifres de 70 a 300 adults per torrent, valors que extrapolats a l’extensió aproximada de les poblacions dóna una població mundial de 1500 a 1000 tritons adults. es calcula que en els darrers deu anys la seva població ha minvat un 15%. La seva població doncs és molt minsa i per aquesta raó el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi ) ha estat catalogat com “en perill crític” (cR) a la llista vermella de la uicn (unió internacional per a la conservació de la natura). També està protegit per les lleis estatals i les catalanes, on se’l considera també com una espècie en greu perill d’extinció. És, sens dubte, un dels amfibis més amenaçats d’europa per la qual cosa el TAg d’amfibis (Secció de l’Associació europea de Zoos que té cura dels programes de cria en captivitat dels amfibis als zoos europeus) el considera l’amfibi europeu més en perill d’extinció d’europa i l’espècie més interessant i recomanada per la seva cria en captivitat. La supervivència d'aquesta espècie està íntimament lligada a la conservació dels medis aquàtics, però també de les masses forestals que les envolten. Hi ha catàstrofes naturals com els incendis causats per llamps, o les riuades provocades per pluges torrencials, que poden provocar extincions de poblacions. Però és la intervenció humana qui posa en perill la supervivència de l’espècie. A curt termini, la posarien en perill l'assecament dels torrents, ja que al Montseny hi ha una contínua extracció d’aigua amb finalitat comercial per al consum humà; la contaminació química de les aigües; la interrupció o modificació de la llera dels torrents per construcció de pistes forestals i la tala abusiva dels boscos que envolten els torrents. Si bé no es poden preveure amb exactitud els seus efectes, el canvi climàtic a llarg termini també pot afectar el tritó del Montseny. Al llarg del darrer segle la temperatura al Montseny ha augmentat en 1,5º. Això està marcant un major domini del clima mediterrani, assecant el Montseny, provocant una major irregularitat en el règim de pluges, però també contribuint a

Cria en captivitat amb la col·laboració del Zoo de Barcelona L'any 2007 es van traslladar al Centre de Recuperació de la Fauna Salvatge de Torreferrussa 20 exemplars adults del tritó del Montseny per iniciar un programa pilot i valorar la viabilitat de reproduir-los en captivitat. Cal destacar que és una espècie que mai s'havia criat abans, i el centre va haver de fer un gran esforç, tant en recerca com en inversions, per aconseguir tirar endavant el projecte. L'adaptació dels adults va ser molt bona, com ho demostra que un any més tard es va aconseguir tancar el cicle reproductor amb un elevat nombre d'ous obtinguts. El creixement de les larves dels dos primers anys va ser molt favorable, un cop superat el període crític inicial, i ha permès obtenir una reserva de més de 410 individus juvenils i iniciar els alliberaments l'any 2010. Amb tot, amb una sola població captiva no n’hi ha prou per assegurar el futur de l’espècie en cas d’una situació crítica, per la qual cosa el Zoo de Barcelona es va oferir per col·laborar en el pla de recuperació del tritó del Montseny, amb la cria en captivitat de l’espècie, a les seves instal·lacions. Aquesta col·laboració començarà enguany en la nova àrea de cria situada a l’antiga sala per a la cria de primats i estarà visible per el públic que ens visiti. Esperem que properament els tritons nascuts al Zoo Barcelona serveixin per repoblar els torrents i rierols del Montseny d’aquesta espècie que amb tota justícia podem dir que és exclusivament nostra.

reduir l'extensió de la fageda, el bosc que pot mantenir millor un microclima humit als seus hàbitats. També són perills a llarg termini la competència amb espècies exòtiques introduïdes, així com la introducció de noves malalties com la quitridiomicosis. És un fet que aquesta malaltia està malmeten les poblacions d’amﬁbis arreu del món i l’entrada al Montseny del fong podria ser catastròﬁca per una població tan escassa.

Vallesos 149

Patrimoni FAUNA

El pla de conservació Des de l'any 2006, la Diputació de Barcelona i la generalitat de catalunya ﬁnancen conjuntament el Pla de conservació del tritó del Montseny, en l'àmbit del Parc natural del Montseny, que té com a objectiu garantir la supervivència d'aquest

En el moment de la copulació, el mascle enrotlla la seva cua a la femella per immobilitzar-la.

vertebrat tan amenaçat. en aquest document, després d’haver fet una anàlisi acurada de la situació actual, amb una avaluació de la situació ambiental, es proposen una sèrie de mesures insitu i ex-situ per millorar la situació de l’espècie. Les mesures in-situ són les que es fan directament en l’hàbitat i comprenen, entre altres mesures, les millores de la cobertura vegetal dels torrents; l’adquisició, per el domini públic, de ﬁnques per on passen els torrents; el control de la qualitat de l’aigua; mesures preventives per evitar la presència de quitridiomicosis; obres de canalització per evitar l’efecte barrera de les pistes forestals, i control de predadors i control de visitants als torrents. Les mesures ex-situ són totes les que s’adopten fora del seu medi natural. en el cas del tritó, les dues més importants són: establir una població en captivitat segura, per evitar amb certesa l’extinció de la espècie i establir, amb els animals reproduïts en captivitat, un mínim de dues poblacions viables més a l’hàbitat natural. Manel Aresté és conservador del terrari del Zoo de Barcelona

Antoni Jonch, el gran director del Zoo de Barcelona El granolerí Antoni Jonch i Cuspinera, va ser el director del Zoo de Barcelona del 1955 al 1985, uns anys en què es va modernitzar definitivament i es va obrir a la ciutat i al país. En motiu del 120è aniversari del Zoo, la seva filla Fina Jonch i Sampere ens l’acosta, incidint en els aspectes més importants de la seva trajectòria He estat vinculada deu anys al nostre estimat Zoo com a treballadora, fent tasques de secretària d’aquell qui va ser el seu director al llarg de tres dècades, el senyor Antoni Jonch, el meu pare. I, com a filla seva, en la perspectiva del temps, m'adono ara plenament de com ha influït aquesta època en la meva vida personal, tant la particular com la professional. Ara puc dir que em sento orgullosa d'haver estat secretària d'un director irrepetible, gairebé incombustible, que va viure amb intensitat, passió i tenacitat la seva feina; sempre fidel a ell mateix i a la seva gent. Va ser una persona que es va consagrar en cos i ànima al Zoo de Barcelona que tant va estimar; però amb una gran dedicació, a més, cap a tot allò relacionat amb el món natural que li era més o menys proper: el Parc Natural del Montseny, el projecte innovador de l’Escola de la Natura, el Museu de Ciències Naturals La Tela (al seu Granollers nadiu), el Parc Natural de Sordeny, a Ordino (Andorra), el de Montederramo (Galícia), el Jardín Acuático de la Montaña, a Comillas (Cantàbria)...

150 Vallesos

Tots aquells que el van conèixer coincideixen a precisar que va ser pioner i avançat al seu temps en la concepció del món animal i natural, vistos des d’un vessant educatiu i pedagògic, vigent encara avui dia. M'agradaria recordar, a tall d’exemple, que el primer safari fotogràfic organitzat a l'Estat espanyol va ser una iniciativa del Zoo de Barcelona. Així mateix, voldria destacar la intensa relació que va sostenir periòdicament amb entitats del món científic, com ara el CSIC, i amb personalitats rellevants de la universitat i del món de la cultura. Com a singularitat anecdòtica, m’agrada poder referenciar que fins i tot el Dr. Gàllego, catedràtic de Parasitologia de la Facultat de Farmàcia, a un paràsit que va descobrir en un goril·la, tot dedicant-li la descoberta, li va voler posar el nom de Brodenia jonchi. Fina Jonch i Sampere

NÚMERO 4 | TARDOR-HIVERN 2012

Vallesos

Gent, terra i patrimoni

CARPETA

LA NEVADA DEL 62, UNA NADAL MOLT ESPECIAL EL 1962 VA SER UN ANY METEOROLÒGICAMENT EXCEPCIONAL AL VALLÈS I NO NOMÉS PER LES TRÀGIQUES RIUADES DEL 25 DE SETEMBRE I D’ALTRES QUE ES VAN REPRODUIR A LA TARDOR, SENSE CAUSAR VÍCTIMES. EL DIA DE NADAL, UNA GRAN NEVADA VA SORPRENDRE LA NOSTRA COMARCA –I D’ALTRES COM EL MARESME, EL BARCELONÈS I LA SELVA- MENTRE QUE AL PIRINEU NO HI QUEIA NI UNA VOLVA. ES VAN ACUMULAR GRUIXOS DE NEU D’ENTRE 50 I 80 CENTÍMETRES, PERÒ ENCARA ES VAN FER CONGESTES MÉS GRANS A CAUSA DEL VENT. EL QUE PRIMER ES VIVIA NOMÉS COM A BONIQUES IMATGES DE POSTAL DE POBLES I CIUTATS QUE SEMBLAVEN TRETES DE LATITUDS NÒRDIQUES, POC A POC VA ANAR CAUSANT PREOCUPACIÓ. ELS ACCESSOS VIARIS DE TOTA MENA –CARRERS, CAMINS, CARRETERES, VIES DE TREN...- ES VAN VEURE DEL TOT OBSTACULITZATS, MENTRE LA NEU ACUMULADA A LES TEULADES AMENAÇAVA AMB PROVOCAR ENFONSAMENTS. I LA GENT, AMB PICS, PALES I TOTA MENA D’EINES, ES VA ORGANITZAR PER OBRIR PAS I SUPERAR ELS PROBLEMES D’AÏLLAMENT I D’APROVISIONAMENT. UNA SELECCIÓ D’AQUELLES IMATGES I ANÈCDOTES DE FA MIG SEGLE FORMARAN PART DEL PROPER Vallesos, QUE ELS NOSTRES LECTORS ENS PODEN FER ARRIBAR A LES SEGÜENTS ADRECES: direccio@scripta.cat i edicio@scripta.cat

EL VALLÈS, TERRA DE BRUIXES AL PROPER Vallesos, PERÒ, ANIREM TAMBÉ ENCARA MÉS ENRERE DEL 1962. PERQUÈ ALS INICIS DEL SEGLE XVII, EN POBLACIONS VALLESANES COM SABADELL, CALDES DE MONTBUI, CASTELLTERÇOL O GRANERA VA HAVER-HI UNA GRAN QUANTITAT DE PROCESSOS JUDICIALS CONTRA DONES ACUSADES DE BRUIXERIA, QUE VAN DESENCADENAR CENTENARS D’EXECUCIONS. I SE’N SABEN CASES I LLOCS, NOMS DE VÍCTIMES I BOTXINS. UN FENOMEN MÍTIC QUE AVUI INTERPRETEM REVESTIT DE LLEGENDA, PERÒ QUE VA SER UNA AUTÈNTICA TRAGÈDIA AMB TORTURES, REUNIONS, APEDREGADES I CONDEMNES A MORT DE BRUIXES. ES TRACTAVA, SOBRETOT, DE PERSECUCIONS PROMOGUDES PEL MATEIX POBLE, DAVANT DE LES QUALS SOVINT LA SANTA INQUISICIÓ VA HAVER D'INTERVENIR PER GARANTIR, EN MOLTS CASOS, UN PROCÉS JUST, JA QUE SE SOLIEN FER ELS JUDICIS AL MATEIX POBLE, AMB LA PRESÈNCIA NOMÉS DE LES AUTORITATS LOCALS, QUE ACTUAVEN DE FORMA QUE EL POBLE QUEDÉS CONTENT, DAVANT DE L'ATRIBUCIÓ A LES BRUIXES DE LES CALAMITATS LOCALS. AVUI LA BRUIXA ÉS VISTA COM UN PERSONATGE POPULAR I ENTRANYABLE, DE CONTE I FESTES POPULARS I DESPERTA UN INTERÈS CREIXENT.

i també hi trobareu... MÉS NOMS I TRACES, MÉS ENTREVISTES, NOTÍCIES A HORES D’ARA, EL CONTE CONTAT, LA CALAIXERA I EL PATRIMONI.

a partir del 26 de novembre del 2012, a la venda el número 4