ENTREVEURE
TURISME CULTURAL
PATRIMONI
Ramon Parellada
Joies deVallparadís:
EL CASTELL DE
FONDISTES DES D’ABANS DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA
DEL PREROMÀNIC A LA CASA BAUMANN
EL MARQUET DE LES ROQUES
Pere Quart,
NÚMERO 1 | PRIMAVERA-ESTIU 2011
8,5 €
Vallesos Gent, terra i patrimoni
www.vallesos.cat
n CARPETA
Com
la ballem LES GITANES I ALTRES BALLS I DANSES VIVES DEL VALLÈS. LA PLAÇA N’ÉS BEN PLENA!
a fitxa amb unleta de comp olles les c s que i esbarittanes fan g
Puiggraciós: 300 anys del Santuari Ramon Folch i Camarasa Josep Salvia Marta Pessarrodona Agustí Puig Joan Serra
i
gent terra
n NOMS, TRACES
n CONTE CONTAT
Edita:
Alba Dedeu
PATRIMONI n arqueologia, història, etnobotànica, fauna, etnologia, arquitectura,cloquers, humà...
Edita Gent i terra, SL Carrer Doctor Puigvert, 1 08187 Santa Eulàlia de Ronçana Direcció Vicenç Relats Edició Ramon Vilageliu
NÚMERO 1 | PRIMAVERA-ESTIU 2011
Vallesos Gent, terra i patrimoni
Redacció telèfon 609 04 69 63 direccio@vallesos.cat http://www.vallesos.cat Subscripcions, publicitat i distribució Natàlia Sanchís subscripcionsvallesos@gmail.com telèfon 661 86 86 16 Consell assessor Toni Altaió, Carme Badia, Amadeu Barbany, Lluís Campins, Salvador Cardús, Santiago Cucurella, Josep Llobet, Ferran Miralles, Pruden Panadès, Stefano Puddu, Arnau Queralt, Carles Rué, Joan Saborido Han col·laborat en aquest número Conxita Armengol, Jaume Arnella, Toni Arrizabalaga, Anna Ballbona, Ramon Barea, Quico Beltrà, Jordi Bertran, Albert Benzekry, M. Àngels Bonet, Gisela Bombilà, Josep Bosch, David Capdevila, Joan Capdevila, Josep Casamartina, Miquel Crusafont, Delfí Dalmau, Alba Dedeu, Eva Jove, Albert Manyosa, Tomàs Manyosa, Joan Molina, Joan Manel Oller, Vicenta Pallarès, Joan Pérez Ventayol, Gemma Permanyer, Pruden Panadès, Quim Pla, Montserrat Ponsa, Roger Prims, Martí Pujol, David Ramon, Assumpta Regales, Joan Rios, Rafael Rosaura, Isidre Rubio, Carles Rué, Llorenç Solà, Constantí Stefenescu, Montse Tenas, Joan Vallbona i totes les colles i esbarts que ballen gitanes Fotografies Màrius Gómez, Ivan Giménez-Costa, Josep Prims, Aina Relats, Miquel Llach, Siqui Sánchez, Montse Saludes (Arxiu Tobella), Montse Campins, COP D’ULL Disseny i maquetació Ramon Vilageliu scripta manent, edicio@scripta. cat
Fotografia de la portada: El Diablot de Sant Esteve de Palautordera, Miquel Llach peça d’Àngels Figuerola. http://www.strat-cartro.com
2-3 DAVANTAL | EN MA TERRA... 4-6 CONTE CONTAT | VERMELL Alba Dedeu
8-12 HORES D’ARA 14-21 ENTREVEURE | RAMON PARELLADA Vicenç Relats, text / Ivan Giménez-Costa, fotografia
22-31 NOMS, TRACES PUIGGRACIÓS, 300 ANYS / Albert Benzekry RAMON FOLCH I CAMARASA / Anna Ballbona MARTA PESSARRODONA / Pruden Panadès AGUSTÍ PUIG / David Ramon JOSEP SALVIA / Roger Prims 32-98 CARPETA | COM LA BALLEM Vicenç Relats, coordinació
99-125 PATRIMONI ARQUEOLOGIA / ARQUITECTURA / HISTÒRIA / CLOQUERS / NUMISMÀTICA / PREINDUSTRIAL / ETNOBOTÀNICA / FAUNA / ETNOLOLGIA
126-129 CALAIXERA A PEU / TURISME CULTURAL/ CARREGAT DE ROMANÇOS/ EL SOMRIURE DEL DESVALGUT
Correcció lingüística Carme Badia i Judit Molins Impressió Litosplai SA dipòsit legal B- 19.943 / 2011
El paper utilitzat per imprimir les 4.000 revistes de què consta aquesta edició disposa del certificat FSC (Forest Stewardship Council), que indica que la fusta utilitzada per al producte, en el nostre cas paper, procedeix dels boscos que han estat ben gestionats dacord a estrictes estàndars socials, ambientals i econòmics.
ISSN
2014-1882 PLANA DEL VALLÈS I SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L’OBAC I CINGLES DE BERTÍ I GALLIFA I BAIX MONTSENY
En ma terra...
EL VALLÈS TÉ UN PATRIMONI RIC I VIU QUE VOLEM PRESENTAR DE MANERA ATRACTIVA I AMB TO DIVULGATIU DES D’AQUESTES PLANES
Aquesta publicació que teniu a les mans bé prou que també s’hauria pogut encapçalar amb el nom de En ma terra, tot parafrasejant els versos del gran poeta sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart) que potser millor han descrit i identificat el Vallès. Però Vallesos, com finalment s’intitula aquesta revistallibre, volent difuminar la ratlla que divideix el nostre territori en una banda occidental i una d’oriental, es proposa pouar en la identificació de la gent d’aquestes contrades amb aquest espai sovint maltractat on, encara, “tres turons fan una serra/ quatre pins un bosc espès,/ cinc quarteres massa terra”. Perquè, definitivament, “com el Vallès no hi ha res”. Aquesta divisa, de gran difusió a partir de la poesia de Josep Carner i que va ser inclosa al llibre Bella terra, bella gent (1918), la va
2
Vallesos
recollir i consolidar Pere Quart en les seves “Corrandes d’exili”, al llibre Saló de tardor (1947). Eren unes corrandes plenes d’enyorança, quan es veia forçat a partir de Catalunya el 1939. La mateixa proclama la va interpretar, encara, el terrassenc Ferran Canyameres a la inoblidable quarteta: ‘Transparència en l'harmonia,/ seny pairal, neguit pagès,/prosa viva, poesia:/ "No hi ha res com el Vallès", a “Oda al Vallès”, del seu llibre Com el Vallès no hi ha res (1951). I la cita poètica és ben vigent per més que, ben mirat, el Vallès tampoc no sigui cap paradís... Entre altres coses perquè els processos d’urbanització salvatge dels darrers cinquanta anys l’han ben transformat, desfigurant els trets que evocaven els poetes, amb uns versos que encara avui ens estremeixen i guien.
DAVANTAL
n
Foto: SIQUI SÁNCHEZ
Amb tot, el territori vallesà conserva un ric patrimoni cultural, monumental, històric, etnològic, paisatgístic, natural..., acomboiat per un associacionisme potent que l’estudia, el vetlla i el projecta, amb unes característiques comunes a tota la plana vallesana, des de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac fins al Montseny. Un patrimoni viu que volem presentar de manera atractiva i amb to divulgatiu des d’aquestes planes, donant joc també a persones i llocs que els identifiquen. Un patrimoni i la gent que l’hem heretat i el recreem i del qual en necessitem una millor aproximació, que ni les comunicacions ni les divisions administratives han afavorit prou. I, modestament però amb ambició, Vallesos vol ajudar a generar un discurs optimista sobre el paper que el territori vallesà i la seva gent ha tingut en el passat, tenen avui en el present i es projecta cap al futur. Es tracta d’una publicació singular i innovadora –amb una periodicitat inicialment semestral –que vol ser el testimoni escrit i gràfic del patrimoni cultural, natural, etnològic del Vallès. A les seves pàgines hi cap la imatge esponjosa de la seva geografia, la memòria de la cançó cantussejada pel pagès esmatassant
marges, o el crepitar del foc de la masia. I també el batec del teler ara en desús i el fervor industriós i associacionista de la seva gent, la pulsió de progrés que apunta al futur. Tot plegat amb la convicció d’esdevenir una eina de coneixement, difusió, conservació i reivindicació d’un espai i d’un temps sense els quals no podríem entendre el nostre present. Vallesos és una revista rigorosa i amena que incita al coneixement i gaudi d’un espai comú i divers i d’una gent inquieta, rica en iniciatives de tota mena. I, a més d’una revista de paper, és també un portal digital (www.vallesos.cat) on es podrà trobar informació actualitzada al voltant d’aquests centres d’interès, que posem especialment a disposició de les moltes entitats, centres d’estudis locals i iniciatives vallesanes de l’àmbit cultural i naturalístic. Diuen que el camí es fa caminant i això és el que ara enceta Vallesos, amb la col·laboració d’un bon grapat de persones, empreses i institucions sense les quals el projecte no seria possible. Ho fem tot aprofundint en aquesta primera carpeta central sobre les Gitanes –tant del Vallès– i altres balls i danses arrelats en aquests pobles i ciutats. Esperem no defraudar-vos.
Els Cingles de Bertí i el Puiggraciós, un horitzó que traça uns límits i una continuïtat ben vallesanes.
Vallesos
3
n CONTE CONTAT
VERMELL Text: Alba Dedeu | Il·lustració: Gisela Bomvilà
Alba Dedeu (Granollers, 1984) ha guanyat, recentment el Premi Mercè Rodoreda 2010 amb el recull de contes “Gats al parc” que edita Proa. Va estudiarmedicina a la Universitat de Barcelona i a la Universitat degli Studi de Florència. Treballa com a traductora i viu a les Franqueses del Vallès.
El Mario torna a arribar tard; només són cinc minuts, diu, però jo em moro de ganes de fer el cigarret del migdia i el seu greuge em sembla cruel. Ara entren tres o quatre persones seguides per pagar, però m'és igual; li dic al Mario que s'estigui de fer la primera comprovació de neveres i que les vagi despatxant ell. Només obrir la porta, una llum rabiosa m'encega. Ah, per fi!, una mica de fum cap als pulmons. Papa, si aquí diu que no es pot fumar, com és que el senyor de la gasolinera està fumant? Amb les presses, l'he encès abans d'hora, i el marrec, de la mà del pare que l'estira amb desgana, m'assenyala acusador. De l'altra mà penja una nena rossa que es fica el dit al nas com si hi hagués perdut un anell: Quin fàstic de pudor, papa, per què no marxem?, però el papa, que acaba d'omplir el dipòsit i sap que s'hi deixarà una bona picossada, només em mira un moment amb desesma i entra a la botiga. Ara marxem, eh?, però el papa ha de pagar. M'esmunyo cap a la part del darrere, dedicant-me plenament als meus cinc minuts de pau amb una fruïció xucladora. Vies de tren que bullen i pedretes granítiques posades a assecar; camps i matolls; masos i polígons. A l'altra banda de les vies, el baixador de Llerona em mira desolat, entre les runes i les bardisses que el cobreixen, oblidat: ja no hi baixa ningú, els trens no s'hi aturen. Les vies segueixen enllà, i els trens s'hi
4
Vallesos
aferren i passen per davant del baixador amb la velocitat més insolent: tenen pressa per parar a la Garriga, travessar el Montseny, lliscar per les planes i enfilar-se pels Pirineus. Què hi hauria de fer, cap tren, en un baixador raquític, que abasteix de servei una gasolinera, un bar, quatre casetes, una església centenària..? I ara, bestieses! Cap amunt, cap a la muntanya! Amb aquest vent, el cigarret aviat s'acaba, i una sobtada compassió pel Mario em fa tornar cap a dins. Rodejo l'estació de servei per l'altra banda, i a través del túnel de rentat, més enllà de la rotonda, veig un instant de verd intens clavetejat d'arbres i un blau impol·lut d'estiu que es retalla entre els raspalls regalimants. I cotxes i més cotxes. I a l'altra banda de la carretera, el turó de Dalt Riba s'ofega de tanta calor i obre la boca, ensenyant totes les dents quadrades, de finestres petites i antipàtiques, plenes d'arestes i línies rectes que tallen l'aire amb altivesa. Allà al darrere, serena i humil, amb prou feines treu les campanes la dolça Santa Maria de Llerona, que, sense adonar-se'n, ha quedat engolida per la lletjor dels nous temps. Ramon! Hola, Ramon!, i quin somriure que té, aquesta Geraldine, tot vermell i blanc, emmarcat per aquestes galtes morenes i amples! Altra vegada el Pere envia la cambrera a comprar-nos barres de pa, com si no sabés que sempre fan curt. I la Geraldine aprofita les escapa-
CONTE CONTAT
des per desfogar-se; ja n'està ben farta, de les atencions del Pere, que després tot són mans massa llargues i somriures plens de punxes –així mateix ho diu, la pobra Geraldine!–, i quan de tant en tant ve la dona de l'amo li clava unes mirades que fan esfereir. I ella, què ha de fer? Els entrepans i els ulls grossos, ves, perquè al Perú tres boques esperen els calés i el lloguer, aquí, és un escàndol; a Ucayali, a la meva terra, amb això, viuria en un palau. Paciència, Geraldine... Si només tingués alguna alegria, més que les trucades als fills dos dies a la setmana! Dissabte és l'aniversari de la petita, la Jenny, que en fa cinc; ella va marxar que en tenia tres i encara feia la pipa. Per què no vaig a casa seva, a celebrar l'aniversari de la Jenny absent? Li trucarà, o millor encara, anirà al cibercafè i la veurà a la webcam, però jo hi puc anar després, i ella em farà unes postres tradicionals peruanes, i podem xerrar, podem riure una estona, podem fer-nos companyia, no? Una està tan sola, i la petita Jenny al Perú; ja no deu fer pas
n
la pipa, ara! A través de la finestra del bar, el Pere ens segueix amb els ulls. No ho sé pas, Geraldine; crec que dissabte em toca treballar. O en tot cas, em tocarà viure el meu propi cap de setmana solitari, pensant en les absències que –a mi també, Geraldine– em freguen l'ànima. Heus aquí el desaparegut, s'estarrufa el Mario, m'has deixat amb un bon merder! Sí, sí, ja sé que no l'hauria d'haver deixat així; només arribar li agrada repassar que totes les portes de les neveres estiguin ben tancades, i que els llums del magatzem estiguin apagats i les claus de cada armari al seu lloc, a la capseta de claus; avui encara no ho ha pogut fer i ja s'enfila per les parets del neguit. Vés, va; ara que sóc aquí ja pots fer la ronda. Durant una estona, hi ha una certa tranquil·litat. És la calma abans de la psicosi de la una, quan sembla que tots els viatges del món comencin amb la gasolina de l'estació de servei de Llerona. Amb els colzes al taulell, vaig rumiant mentre passo les pàgines d'una revista d'esports, però no em puc concen-
Vallesos
5
n HORES D’ARA
MEMORIAL AL POLÍTIC SABADELLENC
Una gran escultura d’Agustí Puig al Parc Catalunya homenatja l’alcalde Antoni Farrés El parc Catalunya de Sabadell mostra des de l’11 de març passat una gran escultura dedi-
cada a l’alcalde Antoni Farrés i Sabater, obra del pintor i escultor sabadellenc de gran projecció Agustí Puig, que ha estat fruit d’un projeccte municipal, coordinat per la Fundació Bosch i Cardellach. Es tracta d’una escultura de bronze de quatre metres i vint centímetres que, a partir de dues traces molt característiques –les seves cames i el seu nas– i de manera molt figurativa, retrata l’emblemàtic alcalde que va dirigir la ciutat des de 1979, amb la recuperació de la democràcia, i fins al 1999. Qui també va ser un destacat militant obrerista i advocat laboralista en la clandestinitat, va morir el 13 de febrer de 2009, als 63 anys, víctima d’una llarga malaltia.
L'emplaçament de l'obra no és casual, ja que el Parc Catalunya, igual que l’Eix Macià, van ser impulsats pel mateix Farrés. En l’escultura vista des de lluny, sembla que l’exalcalde continuï observant la ciutat. El material escollit per fer el memorial ha estat el bronze, per poder envellir bé a l’aire lliure. L’obra, que ha comptat amb la col·laboració de l’arquitecte, urbanista i exregidor d’urbanisme de Farrés, Manel Larrosa, és la primera escultura d’aquesta mida que Agustí Puig fa en un espai públic. El director de la Fundació Bosch i Cardellach, Josep Llobet, sosté que l’obra és un monument auster, "tal i com era Toni Farrés", i està situada “en un lloc emblemàtic dels seus mandats com a alcalde”.
Foto: MÀRIUS GÓMEZ
PLATAFORMA FEM VALLÈS
Les patronals vallesanes i Via Vallès es coordinen per incidir en la gestió del territori Les patronals vallesanes Cecot, de Terrassa; Consell Intersectorial d’Empresaris (CIESC), de Sabadell, i Unió Empresarial Intersectorial – Cercle d’Empresaris (UEI), amb seu a Granollers, així com l’associació Via Vallès –interessada en temes territorials i de mobilitat- han constituït la plataforma FEM Vallès, fruit de la constatació de la unitat productiva que representa el Vallès en el seu conjunt –Oriental i Occidental– i de la necessitat de dotar-lo d’unes infraestructures que permetin potenciar la seva importància econòmica dins la regió metropolitana de Barcelona i de tot Catalunya, superant la condició de perifèria en què el Vallès està permanentment situat. La nova plataforma fa notar que el Vallès, amb els seus 1,3 milions habitants, la seva
10
Vallesos
xarxa de ciutats industrials -històriques i noves- i la seva participació cabdal en el fet productiu català es configura com un territori amb una unitat geogràfica ben evident, i una gran potencia demogràfica i productiva alhora. Aquesta expansió, fonamentada en la indústria i els serveis, és d’una gran importància per al present i el futur del país però, malauradament, no ha anat acompanyada de prou inversions públiques per dotar-la en infraestructures, fruit d’una manca de planificació territorial, que hi dificulten la mobilitat, la qualitat de vida de les persones que hi viuen i l’eficiència dels sectors productius. Així mateix, FEM Vallès remarca que el territori vallesà segueix disposant d’uns espais naturals que són un patrimoni molt valorat per la pròpia pobla-
ció i que són elements de qualitat que cal tenir en compte a l’hora de decidir l’establiment de determinades inversions productives. Els objectius de FEM Vallès Les entitats constituents de FEM Vallès mostren la voluntat d’unir esforços per presentar una veu potent i unificada, fent pública la seva opinió i exercint la seva influència en qüestions com la correcta ordenació territorial del Vallès i l’adequada promoció de les seves infraestructures, que permetin la mobilitat que correspon a una conurbació tan important i una implantació tan estratègica d’una part fonamental de l’activitat productiva de Catalunya. Via Vallès 8 www.viavalles.cat
HORES D’ARA
n
Vine a conèixer el
ESTRENEN LES SENYALITZACIONS
Cinc municipis s’uneixen en la ruta del Modernisme d’estiueig Cardedeu, Figaró-Montmany, Granollers, l’Ametlla del Vallès i la Garriga La Ruta del Modernisme d’Estiueig al Vallès Oriental va estrenar el març passat una nova senyalització dels edificis que la conformen, un panot creat pel ceramista Toni Cumella, on consta el nom de l’edifici, l’arquitecte i l’any de construcció. Aquesta nova senyalització es troba als cinc municipis de la ruta: Cardedeu, Figaró-Montmany, Granollers, l’Ametlla del Vallès i la Garriga. El panot s’ubica a la vorera, davant de cadascun dels 80 edificis que formen part de la ruta –cases senyorials, jardins, fonts i cementiris- , inclou el nom de la casa, l’arquitecte i l’any de construcció. La Ruta del Modernisme d’Estiueig inclou torres amb jardins majestuosos, cases senyorials, fonts, parcs i cementiris. Dels cinc municipis que formen part de la ruta destaquen a Cardedeu, l'Alqueria Cloelia, la Casa Golferichs, la Casa Viader, els Pinetons i el cementiri municipal; a Figaró -Montmany, l'antic Congost Hotel, la casa consistorial o Can Gallart; a Granollers, la Casa Clapés, la Casa Blanxart, la Casa Ganduxer i la Sala Tarafa; a l'Ametlla del Vallès, la Casa Millet, El Cafè i l'Ajuntament; i a la Garriga, la Casa Barbey, la Casa Mayol (Can Raspall) i la magnífica mansana Raspall, declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. La senyalització vol ser un reclam per a nous visitants a la comarca, però també vol destacar entre els ciutadans locals la importància del patrimoni modernista que es conserva. La senyalització va acompanyada d’uns fulletons de cada municipi per seguir millor l’itinerari.
Des dels municipis també s’ofereixen visites guiades per si no es vol fer la ruta de manera independent i ampliar la informació. A Cardedeu, amb 17 elements senyalitzats i a l’Ametlla, amb 8, es fan el primer diumenge de cada mes. A Figaró-Montmany les visites guiades pels 10 punts d’interès s’han de demanar anticipadament. A Granollers es fa la ruta l’últim diumenge de cadames pels 12 edificis senyalats. Finalment, a la Garriga –amb 33 panots– es fan cada segon dissabte de mes.
· amb un gravat en forma de rostre humà, molt poc comú en els menhirs de la península Ibèrica · datat del 3.000 a.C., aporta nous arguments a la cronologia del neolític a Catalunya · per les seves característiques excepcionals (5 metres de llarg i 6 tones de pes) és una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys
Al parc de Can Mulà, de Mollet del Vallès
Horaris De juny a setembre: Dissabte i diumenge de 17 a 20 h D’octubre a maig: Dissabte i diumenge d’11 a 14 h Visites concertades i/o comentades Tel. 93 544 50 99 educamabello@molletvalles.cat
Foto: AINA RELATS
n
ENTREVEURE
Ramon Parellada:
“LA FONDA EUROPA NO S’ENTENDRIA SENSE LA PORXADA COM A SÍMBOL DE MERCAT” Text: Vicenç Relats || Fotografies: Ivan Giménez-Costa
Gairebé amb to de confessió, Ramon Parellada, l’ànima actual de l’acreditada Fonda Europa de Granollers, repassa en aquesta conversa la història fondista de la seva família, que abraça set generacions al llarg de 240 anys i és la més antiga del país mantenint-se en l’ofici. Tot dinant, el també propietari del restaurant Senyor Parellada de Barcelona, explica anècdotes i secrets per sucar-hi pa, viscudes en aquest santuari granollerí de la gastronomia i l’hospitalitat. Explica quan i com els seus avantpassats van arribar a l’ofici i el relleu precipitat que va assumir-ne ell mateix el 1988, sent el quart de vuit germans. Recorda també quan mig feia de secretari de Josep Pla en les seves estades a la fonda; les classes de francès que rebia d’Eugeni Xammar o les “lliçons d’atalaia, biblioteca i carrer” de Gato Pérez, quan La Sila era una sucursal esbojarrada al Vallès de la sala Zeleste de Barcelona. Apa, bon profit!
14
Vallesos
ENTREVEURE
n
Vallesos 15
n
NOMS, TRACES
Text: Anna Ballbona | Fotografies: Màrius Gómez
Ramon Folch i Camarasa L’HEREU D’UNA NISSAGA, ELS FOLCH I TORRES, QUE EXPLICA EL PAÍS Si enfilen, xino-xano, el carrer costerut que porta al Castell de Plegamans, un diumenge assolellat al migdia, gaudiran d’unes bones vistes d’aquesta banda del Vallès. Si és un dia clar, aguaitaran el Montseny, a una banda, i Montserrat, a l’altra. I faci fred o faci calor, degustaran la conversa agradable i juganera de l’escriptor Ramon Folch i Camarasa (1926, Barcelona), fill de Josep Maria Folch i Torres, l’autor de masses del primer terç del segle xx, amb les històries –les Pàgines Viscudes– que publica a la revista En Patufet. Un hit de l’època, llegit per totes les capes socials. Folch i Camarasa és autor d’una obra ingent, amb una gran quantitat de novel·les –i premis literaris–, també contes i peces teatrals. La ironia, l’humor bonhomiós és tan present en la seva obra, com en la seva conversa, on flueix de forma natural. “Em surt, sóc sarcàstic i sarcòfag”. Ara fa cinc anys va ser investit Doctor Honoris Causa per la UAB en reconeixement a la seva tasca excepcional com a traductor: el 1959 es va estrenar com a traductor al català amb el Diari d’Anna Frank. “Aquella època pensa que traduïa trenta pàgines al dia, la qual cosa era una barbaritat”. El 1970 comença a col·laborar amb traduccions per a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), on entrarà a treballar el 1973, fet pel qual s’establirà a Ginebra durant tretze anys, amb la seva dona i els seus sis fills. Ramon Folch, barba afable i retallada (“sempre heu portat aquesta barba? No, de petit, no”), ens rep al Castell de Plegamans, que és la seu, a més de l’escola de música d’a-
24
Vallesos
L'humor, sempre. “L'humor, em surt cada vegada més, és un gen hereditari de tota la família”. En Ramon Folch podria fer un tractat sobre l'humor. “El pare tenia el do de la paròdia sobre la marxa, la improvisació, que és l’autèntic humor”. Veu l'humor com un “instint per fugir de la realitat”. Per capgirar-la i jugar: “els escriptors som uns vanitosos i com que ens agrada que ens aplaudeixin...”. Ramon Folch no s'amaga quan parla del país. Independentista convençut, diu que el futur de Catalunya dependrà dels catalans. No és una obvietat
quest municipi, de la Fundació Folch i Torres. Palau-Solità i Plegamans havia estat, durant anys, la població d’estiueig de la família. Ramon Folch s’hi va establir. De fet, viu a tocar del castell. La fundació recull documentació dels cinc germans Folch i Torres (Manuel, Lluís, Josep Maria, Ignasi i Joaquim) i treballa per difondre’n el llegat. “El pare –en Josep Maria (1880-1950)–
va ser el més popular, però tots van destacar en les lletres i la pedagogia”, comenta en Ramon Folch. “La gent ve a veure en Josep Maria, i pensa que els altres me’ls he inventat”. En Manuel (1877-1928), advocat i escriptor, va ser director del setmanari Cucut i va dirigir la “Sociedad de Atracción de Forasteros”. En Lluís (1879-1946) va ser crític d'art, professor i pedagog i va destacar en l'atenció als disminuïts psíquics. L'Ignasi (1883-1927) va ser escriptor i periodista i la seva mort prematura va deixar consternat el món de la cultura catalana del moment. En Joaquim (1886-1963), escriptor, pintor, museòleg, historiador i crític d'art, va ser director general dels Museus d'Art de Barcelona entre els 1920 i el 1939, i va participar en la salvació del patrimoni artístic català de les ràtzies de la guerra civil i dels bombardeigs que sofria Barcelona. El pare i el teatre català “El meu pare era un home que respectàvem i estimàvem, no era sever, però era seriós”. Ramon Folch va ser el petit de nou germans –i “el mimat”– i els principals records que conserva del pare són ja de la postguerra, quan aquell escriptor de masses admirat és una ombra del que havia estat. Tot i així, Ramon Folch destaca dos elements d'aquesta època de brillantor del pare: l'humor i les sessions de teatre cada dijous a la tarda. “Era molt de la broma, cosa que la gent ignora i et diu, ‘els tips de plorar que em vaig fer llegint el seu pare’”. “I mira que els Pastorets fan riure!”, postil·la. Sobretot “els dimonis i en Lluquet i en Rovelló”.
NOMS, TRACES
És inevitable aprofundir en l'antifolchitorrisme, la rèmora que va arrossegar el pare durant els anys d'escriptor popularment aclamat. “L’únic que els intel·lectuals li perdonaven eren les novel·les de joventut”. Les raons? “Hi podia haver els envejosos”, però també “era empipador per a un escriptor que durant quinze anys, en teatre per a infants, només es fessin obres de Folch i Torres”. Va ser un fenomen de masses. Hi ha intel·lectuals que “de bona fe haurien volgut que la canalla llegís traduccions” dels més grans autors, però, és clar, “totes les literatures necessiten tenir l’extrem intel·lectual i la cosa popular”, reflexiona. “En el Patufet i la literatura del meu pare hi havia alguna cosa més, la gent s’entendria, que està malament entendrir-se? Que no hi tenim dret?” Al pare “li dolia perquè era un admirador de tots aquests grans escriptors”. Per això “no es va fer de l’Ateneu Barcelonès”. “Si hi acabaré perdent espontaneïtat i ingenuïtat que necessito per fer llibres”, deia. En contrast amb quedar “al marge del corrent intel·lectual”, el pare va tenir
“l'enorme satisfacció de saber que hi ha tanta gent que et llegeix i l’estimava”. “Fins a la guerra tot va anar bé”. Després, tot es torça. “Catòlic amb seny”, fundador dels Pomells de Joventut, era un blanc ideal per als violents de la FAI. Però la dictadura franquista és per a Josep Maria Folch i Torres el bandejament absolut. A la Fundació Folch i Torres, una fotografia en què apareix esprimatxat, testimonia les conseqüències físiques de l'arraconament a què és sotmès. “Es va posar a escriure en castellà, bé que havia d’escriure, Las Páginas vividas, va treballar per a la ràdio en castellà, però tot li anaven tallant. Va acabar vivint de les pintures a l’oli, fent dos quadres per setmana.” La mort d'un fill –germà de Ramon Folch– de la Quinta del Biberó a la guerra i el fet d'enviudar van acabar-lo enfonsant. “Veure que Catalunya estava tan malament, per culpa dels invasors i d’alguns catalans mateixos, va fer que el pare s'anés ensorrant”. I en morir la seva esposa, “va envellir molt ràpid, la mare ho era tot, la casa era la mare”.
Foto: Ramon Folch i Camarasa, escriptor i traductor: una referència vallesana.
n
Traductor per menjar Ramon Folch acaba dret l'any que el seu pare mor. “La mort del pare em va fer molt d'efecte”. Anys després, li dedicarà la biografia Bon dia, pare (Edicions de la Rosa Vera, 1968, Barcelona). Per tirar endavant, en Ramon Folch fa de traductor. Els anys 50 publica les primeres obres –”vaig començar amb poesia, que era el més fàcil”–, amb un poemari i unes primeres obres de narrativa d'una llarga producció (prop d'una trentena). “No sé què fer aquesta tarda –li vaig dir un dissabte a la dona– provaré de començar una novel·la”. “No m’ho pensava que escriuria tant. Em va afavorir la gana.” Entremig hi ha la tasca de fer els guions de les aventures d'en Massagran per al còmic, la fórmula amb què molts joves han arribat al personatge de novel·la creat pel seu pare. De què està més content de la seva obra? “D’haver deixat d’escriure”. I riem, com durant bona part de la conversa. Ens acomiadem i Ramon Folch –ulls blaus com piules de Sant Joan, posat pausat de qui està pacíficament de tornada- se’n va xino-xano cap a casa, un cop encesa, és clar, la seva pipa.
Vallesos 25
Ballar per gaudir i per fer comunitat LES GITANES I ALTRES DANSES TRADICIONALS PRÒPIES DEL VALLÈS MANTENEN UNA GRAN VITALITAT I REFORCEN EL SENTIT DE PERTINENÇA
32
Text: Vicenç Relats i Casas,Vallesos director de Vallesos
La meva mare, que és filla de Ripollet, m’explicava de menut que al seu poble i als dels voltants –que en la seva infantesa, als anys quaranta, eren encara plenament rurals– hi feien unes danses molt alegres, festives i vistoses, amb un nom que em sonava ben estrany: les gitanes. Fins i tot hi havia un personatge tot curiós, el Diablot, que fumia cops de tralla al terra, amb una bóta de vi penjada al coll, que animava la colla de dansaires locals cridant: “no en sortirà cap més, no, com aquesta!”. No vaig començar a entendre què caram eren les enigmàtiques gitanes fins que el 1984 anys, aquell mateix ball de nom ètnic confusionari es va posar en pràctica al meu poble, Lliçà d’Amunt, reprenent el fil d’una primera colla iniciada el 1927. Si fa no fa, això mateix és el que ha passat a molts altres pobles del Vallès –gairebé de cap a cap-, on aquesta dansa colorista, d’orígens ancestrals, manté avui una vitalitat sorprenent. Perquè, ja sigui a través de colles que el ballen tot l’any, de colles que només el fan per Carnaval o a través d’esbarts que el tenen incorporat al seu repertori, el Ball de Gitanes, que no és exclusiu del Vallès, fa d’aquesta terra el seu marc gairebé constitutiu i es converteix en tota una senya d’identitat vallesana. Això és el que vol mostrar aquest dossiercarpeta, Com la ballem, del primer número de Vallesos, que inclou articles sobre els orígens, la història, les músiques, les coreografies, la tradició i la modernització de les gitanes, amb fitxes de la trentena de colles i esbarts que actualment les ballen i les fan ben actuals. Les gitanes fonen tan clarament el Vallès en un de sol que per això ens han semblat especialment adequades per estrenar
aquesta nova revista-llibre dedicada al patrimoni cultural, etnològic i naturalístic vallesà. El cas és que al Vallès la ballem i que no ens hi posem per poc. Ho fem des d’antic i ho continuem fent ara, i no només amb les gitanes, com deixa ben palès el repertori d’altres danses vives i pròpies que s’estan ballant als pobles i ciutats vallesans, que també us presentem en les planes que vénen a continuació. Des dels reconeguts Ball del Ciri i la Dansa de Castellterçol, que es ballen des de finals del segle xViii, fins als balls del Rodet i de la Bola de Sabadell, creats en els darrers quinze anys, trobareu una bona pila de danses vives locals que avui s’estan ballant al Vallès, sense pretendre l’exhaustivitat total ni voler entrar en l’apartat creixent de balls de bastons que, si de cas, quedarà per a un altre dia. Podem dir, doncs, que ho són totes les que hi ha, però no que hi siguin absolutament totes. Quedeu, doncs, avisats. Diuen que “qui canta els seus mals espanta”... i és ben veritat. i si, seguint la mateixa veta, ens demanéssim pels efectes terapèutics de la dansa d’estil tradicional, potser conclouríem que ballant la gent s’entén, gaudeix i fa comunitat. Perquè les colles i esbarts són eines especialment útils per mantenir, recrear i modernitzar un patrimoni musical arrelat, tot afavorint també la incorporació, la identificació i el sentit de pertinença als pobles i ciutats vallesans de la nombrosa població que hi ha arribat des d’altres contrades els darrers anys. Esperem que aquest recull sigui del vostre interès. i que, com arrencant una entrada de gitanes, al so del pasdoble A la festa, us animi a saltar i ballar. Si cal, amb un bon repic de castanyoles i picarols i tot.
CARPETA COM LA BALLEM
n
Coordinació Vicenç Relats
34
La plaça és ben plena!
40
El Ball de gitanes, la dansa del Vallès: alegre, vistosa, vigorosa… i vigent
per Ramon Vilageliu, filòleg, editor de Vallesos
per Llorenç Solà, president de l’Agrupació de Colles del Ball de Gitanes del Vallès
42
La música del Ball de Gitanes del Vallès per Tomàs Manyosa, director artístic i musical de l’Esbart Sabadell Dansaire
46
La recuperació i modernització d’un ball tradicional per Joan Vallbona, coreògraf, exdirector de l’Esbart Dansaire de Mollet
148
Joan Serra, de Rubí al Baix Montseny, portant sempre el ball de gitanes per Vicenç Relats, periodista
50
Quan els picarols prenen Montserrat per Assumpta Regales, de la Colla de Gitanes de Lliçà d’Amunt
52
Les colles i els esbarts Fitxes informatives en base a les dades facilitades per cada colla o esbart
ALTRES DANSES VIVES PRÒPIES DEL VALLÈS
68
Símbols identitaris de Castellterçol per Joan Capdevila, cronista oficial de la vila de Castellterçol
72
Danses de festa grossa
74
Un passeig solemne i senyorívol
per Gemma Permanyer, periodista
per Vicenta Pallarès, responsable del Ball de Plaça de Caldes de Montbui, de la Facultat de Sant Antoni Abat
A l’origen de les gitanes per Albert Manyosa
Una de casamenteres per Conxita Armengol, de l’Esbart Dansaire de Granollers
Transvestisme carnavalesc per Joan Vallbona, coreògraf, exdirector de l’Esbart Dansaire de Mollet
Entre el tèxtil i el mam per Tomàs Manyosa, director artístic i musical de l’Esbart Sabadell Dansaire
Sota l’arbre sagrat per Quico Beltrà, dels Grallers de Matadepera
Un tortell per festejar per Joan Rios i Masanell
A la plaça vella, que és Festa Major!
76
78 81 82 84 86 88
per David Capdevila, president de l’Esbart Egarenc
Ballar amb la coca als dits per Joan Molina, vocal de l’Esbart Terrassa–Agrupació Folklòrica Amunt i Crits
L’Estapera, dels llibres a la plaça
90 92
per Carles Rué, pedagog social
Paga-li, Joan! per Joaquim Pla, de l’associació Promotora de Festes Locals de Sant Cugat
Bastaixos de poc nas per Isidre Rubio, president de l’Esbart Dansaire de Rubí
L’Espona, Centre de la Dansa Tradicional Catalana per Martí Pujol, regidor d’Identitat i Projecció Exterior de l’Ajuntament de Rubí
94 96 97
Quan els picarols prenen Montserrat UNA VINTENA DE COLLES DE GITANES VALLESANES ES TROBEN A MONTSERRAT CADA ANY, DES DE 1980, EN UNA BALLADA MULTITUDINÀRIA I PLENA DE COLOR, AL SO DELS CASCAVELLS I DE LES CASTANYOLES Text: Assumpta Regales, de la Colla de Gitanes de Lliçà d’Amunt | Fotografia: COP D’ULL
Ja fa 31 anys que els pobles que formen part de l’Agrupació del Ball de Gitanes del Vallès van decidir cloure la temporada amb una trobada conjunta de tots els balladors. Van intentar fer-ho en algun dels pobles participants, però va resultar ser molt costós trobar un espai prou gran per compaginar la ballada i la intendència de tants grups alhora. Es van posar a buscar un lloc prou gran i que al mateix temps fos representatiu per a tots els participants i algú va proposar fer-ho a Montserrat com a símbol de les nostres arrels i cultura. I dit i fet! D’aleshores ençà que, a finals de maig o a principis de juny, any rere any, centenars de peus plens de picarols ressonen per la muntanya tot anunciant la ballada multitudinària que es farà al migdia. La diada acostuma a seguir un mateix programa cada any. A dos quarts de deu del matí es fa la concentració de totes les
50
Vallesos
Cap a ser festa d’interès nacional L’any passat, aprofitant que es feien els trenta anys de les trobades a Montserrat, l’Agrupació va proposar una fita important, la d’aconseguir que aquesta festa fos declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional per la qual cosa era necessari comptar amb 2.000 participants en l’ofrena floral. Es va convidar antics balladors de tots els pobles i també d’altres colles que ballen gitanes encara que no formessin part de l’agrupació, però malgrat tots els esforços no es va poder aconseguir l’objectiu proposat. El que sí que es va aconseguir va ser omplir la plaça més que mai de balladors i balladores amb faldilles acolorides, picarols dringant i castanyoles repicant. .
colles, a la plaça, per preparar l’ofrena floral a la Mare de Déu. Entre tots els balladors van omplint un gran baiard de clavells vermells i grocs disposats en columnes que van farcint, amb les seves flors, construint així la senyera. Els nois són qui porten els clavells vermells i les noies, els grocs. Al so
del galop “A la festa” totes les colles van entrant a la plaça bo i desfilant i portant els seus clavells fins al baiard. Cap a dos quarts d’onze un representant de la comunitat benedictina dóna la benvinguda als balladors que, atents, resten formant al bell mig de la plaça. És en
CARPETA COM LA BALLEM
aquest moment que el representant d’un dels pobles participants, cada any un de diferent, pregona l’ofrena que han preparat per a la Verge. Un cop acabada aquesta presentació, els balladors van sortint de la plaça ordenadament seguint el ritme del galop A la festa. Uns quants balladors, en nom de tots els altres, entraran a la basílica, amb el baiard i un gran ciri com a ofrena en la missa conventual. En acabar la missa, a les dotze, comença la gran ballada a la plaça del Monestir. Una cobla acompanya els balladors en les seves danses. Es fan tres torns, de manera que les colles de tots els pobles de la mateixa categoria ballen al mateix temps, cadascuna amb la seva coreografia.
n
Hi participen les colles infantils, les juvenils i les de grans. Les peces que es ballen són les típiques de gitanes -el xotis, les contradanses, la jota i les catxutxes- i no les lliures de cada colla. A les dues del migdia s’acaba l’acte amb una gran sardana de germanor. Aquesta trobada és una festa per als balladors de tots els pobles, que preparen la sortida com un acte de germanor, ja sigui pujant amb autocar, cotxe i/o funicular. Compartint el dinar, ja sigui al restaurant o amb un entrepà tot passejant per alguns dels senders de la muntanya. Junts ens sentim que formem part d’una mateixa família, d’una mateixa tradició i fills d’unes mateixes arrels.
Una vegada, a l’any Montserrat acull una mutitud de vallesans i vallesanes que ballen gitanes, en un ambient festiu.
Vallesos 51
n CARPETA COM LA BALLEM
LES COLLES I ELS ESBARTS BALL DE GITANES DE CANOVELLES Any de naixement: 2007 Nombre de colles i balladors actius: quatre colles (petitons, mitjans, joves
i grans) i 39 balladors i balladores.
Balls que ballen: Entrada de ball, Jota, Contradansa, Polca, Catxutxes, Ball de cintes, L’Hereu Riera i Els set salts. Diades en les quals participen: Sant Antoni Abat (1r dissabte després del sant), Dilluns de Pasqua, Festa Major i La Diada Nacional.
Acompanyament musical habitual: La cobla, tot i que sovint cal ballar amb so enregistrat.
La Colla de Gitanes de Canovelles neix l’any 2007 amb la intenció de recuperar aquest ball tradicional i mostrar-lo per la celebració del Mil·lenari a Canovelles l’any següent. Comença amb tres colles: petites, mitjanes i grans, amb tanta empenta i il·lusió que han seguit ballant i consolidant la colla amb un grup més de petitons. L’any 2010 van fer un intercanvi amb Irura (Guipúscoa) i enguany s’han adherit a la Roda.
Contacte: * C/ Sant Feliu s/n El Campanar 08420 Canovelles : www.lacomi.org
Cap de colla: Aleix Castells Assajadora: Conxita Permanyer 8 balldegitanes.lacomi@gmail.com ) 678.46.33.59 (Aleix)
BALL DE GITANES DE SANTA EULÀLIA DE RONÇANA Any de naixement: La primera notícia que es troba sobre la Colla de Gitanes de Santa Eulàlia de Ronçana és a l’any 1884 (Miscel·lània Folklòrica, 1887). S’han ballat amb interrupcions i la represa actual va ser l’any 2005. Nombre de colles i balladors actius: tres colles (grans, mitjans, petits)
i un total de 55 balladors/es.
Balls que ballen: Xotis, Parts de tres, Catxutxa, Jota, Masurca, Galop “a la festa”, Polca Piqué, Ball de les pedretes, Polca Piemontese, L’hereu Riera, Ball de Cintes, “La del Soto del parral”. Cançó popular:”Fes-te ansi, fes-te ansà”.
Per a la colla, la commemoració dels 125 anys de la Cultura en Dansa va ser un moment molt especial. L'acte central es va celebrar el 12 de desembre de 2009 i va destacar l'homenatge als balladors i balladores vius que havien format part d'una colla existent de 1932 a 1954. Entre aquests, també hi havia dansaires de poblacions veïnes que havien ballat a Santa Eulàlia; tots en tenen molt bon record. Els avis expliquen que “quan ballaven venia un home que anava una mica coix a fer-nos fotos, en Gurgui . Quan va plegar, com que estava al costat de la paradeta de caramels de Granollers, els de la paradeta es van quedar les fotos i la gent anava allà a buscar-les. Per convidar a ballar les colles dels altres pobles, hi anaven amb bicicleta . A la mitja part de l'assaig, els nois havien de pagar les ametlles, les panses i el beure a la balladora.”
52
Vallesos
Diades en les quals participen: Aplec de Sant Simple, Festa Major de Hivern, Pastorets, Montserrat (trobada de les colles de gitanes). Participen a “la Roda” per diferents pobles. Aquest any, han remprès la Ballada per Carnestoltes. Festes diverses d’altres pobles com ara el Correllengua. Acompanyament musical habitual: Cobla (Sant Simple), Orquestra (Carnestoltes), Banda (Montserrat), Cant coral (Festa dels 125 anys de la cultura en dansa) i també enregistrat. Contacte:
*
C/ Industria n. 4 08187 Sta. Eulàlia de Ronçana : http://balldegitanes.santaeulaliaroncana.cat/
Responsable: Antònia Cladellas i Pou 8 gitanesantaeulaliaron@gmail.com
CARPETA COM LA BALLEM n LES COLLES I ELS ESBARTS
ESBART DANSAIRE DE RUBÍ Any de naixement: Estan documentades des de 1927, tot i que es calcula que se’n ballaven des de finals del segle XIX.
Nombre de colles i balladors actius: De balladors anyals n’hi ha més de 400 entre grans i petits i de participants a la desfilada final, habitualment, unes 800 persones. Balls que ballen: Totes les peces de la coreografia d’Albert Sans, que són:
els diablots, els vells, el cavallista, el pasdoble d’entrada, la contradansa de les flors (per la coreografia), el primer xotis, la contradansa dels avions, el segon xotis, la contradansa de l’estrella, el tercer xotis –els tres seguits–, les catxutxes, la contradansa de la menta, la jota, la contradansa de les flors i el pasdoble de sortida.
Diades en les quals participen: La ballada es fa per la Festa Major de Sant Pere, en dissabte o diumenge per afavorir la participació de la gent que treballa fora de Rubí. De fet, però, a Rubí, qualsevol moment de festa és suficient per agafar un mocador i arrancar una entrada de Gitanes. Acompanyament musical habitual: La cobla, tot i que darrerament, en la ballada participativa, es fa servir l’enregistrament. La ballada a l’escenari, per Sant Pere, sempre és amb cobla.
Contacte: Responsable: * Esbart Dansaire de Rubí Jordi Rubio c/ Federico García Lorca, 37, 5è 1a 8 esbartderubi@esbartderubi.cat 08191 Rubí ) 93 6992620
A la ballada popular hi participen unes 12/14 colles d’adults (segons els anys) i dos o tres esbarts convidats, juntament amb l’Esbart de Rubí. Això significa uns 350 dansaires. Fa quatre anys, pel 25è aniversari, van ser vint-i-cinc colles d’adults. Pel que fa als infants, cada any hi participen deu grups de l’Escola de l’Esbart, que ballen només el pasdoble d’entrada i que s’incorporen després a la desfilada final. Signifiquen 120 nens i nenes de 4 a 12 anys, perquè els grups de 13-14 anys ballen ja totes les gitanes amb els grans. En la versió escènica hi ha un preludi inicial i un segon final escènic. En la ballada de Gitanes al carrer no hi intervenen els diablots ni els vells ni el cavallista que són, però, presents en l’animació de la desfilada.
BALL DE GITANES DE RIPOLLET Any de naixement: Se’n té coneixement des del 1883 i amb molta presència a la primera meitat del segle passat. L’octubre del 2004 una colla d’antics balladors van reprendre la tradició en començar a assajar per participar en els actes d’inauguració al monument en homenatge a la sardana. Així va néixer, després de dinou anys d’inactivitat, l’actual Colla de Gitanes de Ripollet, constituïda el gener del 2005 Diades en les quals participen: D’ençà del 2005 cada any el primer diumenge de març se celebra la Ballada de Gitanes a Ripollet on els acompanyen altres colles de l’Agrupació del Ball de Gitanes del Vallès de la qual són membres. A banda, la colla participa també a les festes del poble (com ara Sant Jordi, la Festa Major, les Festes de Tardor, o la Festa de les 3 R) i cada any a la Trobada de Colles a Montserrat. Contacte:
8 :
)
info@gitanesderipollet.com www.gitanesderipollet.com 666 521 447
Responsable: Josep M. Fonollet
A més de l’esforç de la colla d’adults, dirigida ara per Llorenç Solà, un dels reptes més importants ha estat crear la Colla dels Petits, que es va iniciar l’any 2006 i que actualment està formada per una vintena de nens i nenes d’entre 4 i 12 anys. Ells són qui garanteixen la continuïtat de l’entitat i del Ball de Gitanes a Ripollet. Al llibre Miquel Esparrach i Sallent "Mariano" i el Ball de Gitanes de Ripollet, accessible des del lloc web www.gitanesderipollet.com, s’hi pot trobar més informació sobre el Ball de Gitanes a Ripollet.
Vallesos 53
n CARPETA COM LA BALLEM
Símbols identitaris de Castellterçol EL BALL DEL CIRI I LA DANSA, BALLATS DES DE FINALS DEL SEGLE XVIII, ESTAN DECLARADES FESTA D’INTERÈS NACIONAL PER LA GENERALITAT
Text: Joan Capdevila i Oller, Cronista Oficial de la Vila | Fotografies: Joan Capdevila i Arxiu del Centre
de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana
Des de finals del segle xviii tant el Ball del Ciri com la Dansa de Castellterçol s’han anat ballant a la vila durant els dies de la Festa Major, que durant molts anys s’esqueia el darrer diumenge i dilluns d’agost, quan ja s’havien fet les principals collites de cereals als camps. Després de l’ofici solemne del diumenge de festa major, al qual hi assisteixen les sis parelles que ballen la Dansa acompanyades de les autoritats del poble, des de temps immemorials ballen a la plaça de l’Ajuntament la Dansa de Castellterçol i l’endemà dilluns a partir de les 6 de la tarda es balla el Ball del Ciri i es torna a repetir la Dansa.
Un ram i un ciri per traspassar responsabilitats Les dues danses emblemàtiques de Castellterçol, el Ball del Ciri i la Dansa, estan documentades a bastament en els arxius de l’ajuntament, des del segle XVIII i gràficament des de finals del segle XIX gràcies a les fotografies que va fer el patrici Josep Gallés. El Ball del Ciri era una cerimònia de traspàs d’atribucions i responsabilitats, simbolitzats pel ram i el ciri quan es feien els canvis de càrrec dels administradors de l’altar del Roser, de manera que tres parelles feien donació a les altres tres d’aquests rams i ciris, tal com encara es fa avui dia, malgrat que ja no hi hagi els càrrecs ni els administradors. Convé afegir, encara, que les noies de les tres parelles que no porten ni ram ni ciri, duen unes almorratges de vidre amb aigua de colònia que, al compàs de la música, van donant a la mainada i gent gran que ho volen. D’aquesta manera, la gent sol treure un mocador on hi posa les mans per aprofitar la colònia que se’ls dóna. De ben segur que la Dansa de Castellterçol, que hi ha qui diu que es més antiga que el Ball del Ciri, seria pròpia dels administradors dels Sants Màrtirs.
Canvi de dates De totes maneres, en els darrers anys i per acord del ple de l’ajuntament, la festa major s’ha passat a celebrar el quart diumenge d’agost en lloc del darrer diumenge i des de fa un parell d’anys les dues danses es ballen senceres el diumenge i el dilluns. També s’ha abolit el costum de ballar el vals en acabar les danses, el diumenge, amb la participació de les autoritats de la vila. Avui solament ballen el vals les sis parelles de les danses. Sembla ser que la tradició de ballar un vals en acabar les danses, arrenca des del moEl Ball del Ciri en una imatge de l’actualitat.
68
Vallesos
CARPETA COM LA BALLEM
ment que el ple de l’ajuntament va prendre l’acord per unanimitat des de temps immemorials, d’obsequiar a les parells balladores de les danses d’un vals com a agraïment. Al llarg del segle xx la coreografia del Ball del Ciri i de la Dansa, han mantingut estrictament els mateixos passos i moviments a com es balla avui dia. El que sí que ha anat canviant ha estat la interpretació musical de les danses. Des del segle xix fins al darrer quart del segle xx, l’harmonització de les danses s’havia interpretat amb orquestra cada any segons l’harmonització del mestre Brunet Recasens. Quan el mestre Joaquim Serra va estiuejar una pila d’anys a Castellterçol, en va fer una harmonització nova per a
cobla, tal com correspon a la interpretació de les danses catalanes. Malgrat les diferents opinions que es van manifestar popularment amb l’argument del “sempre ho hem fet així”, a partir dels anys del 1981 cada any s’han ballat les danses amb l’acompanyament de cobla segons l’harmonització del mestre Serra. Altres harmonitzacions Tot i això hi ha d’altres harmonitzacions de la Dansa que es toquen a diferents indrets de Catalunya, com el que interpreta la cobla de l’Escala a l’Alt Empordà. L’insigne i prestigiós compositor Frederic Montpou amb la seva Cançó i dansa nº 1, va perpetuar i projectar mundialment aquestes melodies, enriquint-
n
les amb una harmonització subtil i sorprenent. Repertori d’esbarts Convé explicar, però, que a finals del segle xix i principis del xx estiuejava al poble la poetessa de Sabadell Agnès Armengol de Badia la qual va compondre unes inspirades lletres, per si un any no hi havia prou pressupost per llogar una orquestra, es poguessin ballar igualment les danses amb una colla de cantaires. És per aquest motiu que avui encara trobem partitures editades ja fa anys amb les corresponents lletres de l’esmentada poetessa, i partitures a quatre veus amb harmonitzacions com la de M. Oltra, per si alguna coral la vol cantar i incloure-la
Els arxius fotogràfics ens mostren els balls de Castellterçol des d’antic, com a aquest Ball del Ciri del 1934.
Vallesos 69
n CARPETA COM LA BALLEM
Sota l’arbre sagrat AMB EL BALL DE L’ARBRE, MATADEPERA VA INICIAR ALS ANYS VUITANTA UNA TRADICIÓ QUE ENTRONCA AMB LA DESCOBERTA DE JOAN AMADES Text i fotografies: Quico Beltrà, dels Gallers de Matadepera
Els Grallers de Matadepera, cap a les darreries dels anys vuitanta, vam ensopegar amb el Costumari Català, l'obra cabdal de Joan Amades, destacat etnòleg i folklorista. En el primer volum, dedicat a les tradicions i costums del curs de l'hivern, s'hi recull un ball anomenat Ball de l’Arbre que l'autor considera originari de Matadepera. A Matadepera, segons Amades, hi havia el costum de fer aquest ball per celebrar el final del Consell, en el qual només hi podien ballar els caps de casa i en què el més vell feia de cap de dansa. De forma excepcional també es podia realitzar una Junta d'Arbre. Es tractava d'un consell celebrat al bosc, sota l'ombra d'un arbre secular que abrigava als concurrents. Un cop acabada la junta es feia el mateix ball rodó al voltant de l'arbre, com una forma de segellar i consagrar els acords presos. En Joan Amades va recollir la partitura d'aquest ball, entre d'altres, en un llibre anomenat Danses de la Terra que obtingué el premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona l'any 1956. Si hem de ser sincers, encara és hora que algun avi, ni ara ni fa vint anys, ens hagi donat testimoni que aquest ball s'hagués ballat mai a Matadepera. Però en tot cas, no serem pas nosaltres qui posem en dubte en Joan Amades i el seu costumari.
84
Vallesos
Ninou: ballar per començar bé l’any Segons Amades, aquest tipus de ball prové d’un antic costum vinculat al primer dia de l'any. Com en altres indrets del país, en aquest primer dia, conegut antigament com a ninou, era tradició celebrar un Consell per tractar els interessos comuns de la contrada, com ara quins camins s'havien d'arreglar i en quin ordre, en quines zones es podria tallar més llenya, o quines fonts calia mantenir. En aquest Consell tenia dret a assistir-hi el membre principal de cada casa. Els acords presos durant el Consell es consideraven sagrats i el seu incompliment comportava la sanció general. .
Per tant, amb el material que teníem disponible que, de fet, només constava d'una partitura amb una melodia simple, vam buscar la col.laboració del Lluís Puig per què imaginés i s'inventés uns passos que fossin adients al ball rodó del Ball de l’Arbre. Calia que els passos fossin relativament senzills perquè la pretensió que es tenia era la d'ensenyar el ball al màxim de persones. No es volia convertir la peça en un ball exclusiu per a esbarts i s’hagués perdut l'objectiu de convertir-lo en popular. En l'aspecte musical, la Rosa Maria Ribera va fer un arranjament per a tres gralles que dignificava la música del ball i la deixava a punt per la seva recuperació. Llavors només calia trobar un moment adient per presentar el ball. Sense
tenir una tradició establerta en el dia 1 de gener que impliqués alguna activitat popular, tret de les tradicionals celebracions de la nit de Cap d'Any, vam pensar en la relació entre una Junta d'Arbre i el fet que es realitzessin al voltant d'un arbre important. Aquest no podia ser altre que el pi que presideix les Festes de Sant Sebastià. L’any 1991, els Grallers de Matadepera, van recuperar el ball per recordar aquesta part de la història local. Es va proposar a la Germandat de Sant Sebastià, que organitza la Festa Major d'hivern, realitzar el ball i es va tocar per primera vegada a la plaça de cal Baldiró al voltant del pi de Sant Sebastià.
Ensenyat a les escoles Durant els següents anys, amb més o menys efervescència, el ball s'ha anat transmetent. Des del principi es van organitzar sessions d'assaig obertes a tothom, en els dies previs a la ballada oficial, per recordar o ensenyar el ball a totes les persones que hi volguessin participar. Per altra banda, a través de les escoles del poble s'ha anat ensenyant a molts nens i nenes. En aquesta difusió hi va tenir molta constància la Mercè Blanch, desapareguda a mitjan del 2010. Amb tot aquest entorn, s'ha aconseguit recuperar una tradició que, malgrat estar fora del context original, ha quallat i s'ha fet un lloc a les tradicions de Matadepera. A hores d'ara, ningú es pot imaginar un final de cercavila de la Festa Major de Sant Sebastià en què no hi hagi el Ball de l'Arbre al voltant del pi, participat per tota la gent que es vol afegir a la rotllana, el sàpiga ballar amb correcció o no.
Els gegantons de Matadepera, ballant el Ball de l’Arbre.
De manera divulgativa i amb dos números a l’any, de 132 planes profusament il·lustrades, Vallesos vol ser el testimoni escrit i gràfic del nostre patrimoni cultural, natural i etnològic. I en cada edició t’acostarà, com mai els has vist: • personatges arrelats a la terra, carregats d’històries compartides; • contes escrits, pensats i ambientats en escenaris vallesans; • una carpeta central sobre elements patrimonials ben diversos, que s’inicia amb el Ball de Gitanes –amb fitxes de totes les colles i esbarts que en fan– i altres danses pròpies i vives als pobles i ciutats del Vallès; • i molts altres elements del patrimoni arqueològic, arquitectònic, històric, etnobotànic, paisagístic, literari, faunístic...
sí.
VULL SUBSCRIURE’M PER DOS NÚMEROS A Vallesos PRIMAVERA-ESTIU (24 de maig) i TARDOR–HIVERN (24 de novembre) 20 EUROS
Envia’ns un correu amb les teves dades a:
www.vallesos.cat subscripcionsvallesos@gmail.com o emplena la butlleta i envia-la a: GENT I TERRA, C. Doctor Puigvert, 1 - 08187 Santa Eulàlia de Ronçana
NOM: ............................................................................ NIF/DNI: ....................................................................... ADREÇA: ...................................................................... POBLACIÓ: .......................................... CP: ................. CORREU ELECTRÒNIC: ................................................ TELÈFONS: ................................ ı ................................ NÚMERO DE COMPTE (20 DÍGITS): ......................................................................................
La papallona dels cards. pàgina 122
n
Patrimoni
CONJUNT DE BÉNS, VALORS QUE POSSEEIXEN UNA PERSONA, UNA COMUNITAT
El Lauro vallesà. pàgina 116
100
ARQUEOLOGIA
104
ARQUITECTURA
108
HISTÒRIA
111 114
per Josep Bosch i Argilagós, Montse Tenas i Busquets i Jordi Bertran Duarte
per Josep Casamartina i Parassols per Joan Pérez i Ventayol
CLOQUERS per Delfí Dalmau i Argemir
ARQUITECTURA per Eva Jove Casabella
116
NUMISMÀTICA
118
PREINDUSTRIAL
per M. Crusafont i Sabater per Francesc Roma i Casanovas
120
ETNOBOTÀNICA per M. Àngels Bonet i Galobart
122
FAUNA
124
ETNOLOGIA
per Constantí Stefanescu per Ferran Miralles i Sabadell
Josep Teixidor, de Gualba. pàgina 121 El menhir de Mollet. pàgina 100
Patrimoni ARQUEOLOGIA
n
El menhir de Mollet i el megalitisme al Baix Vallès El menhir més gran de Catalunya és una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys Text: Josep Bosch i Argilagós, Montse Tenas i Busquets, Jordi Bertran Duarte | Fotografies: Ajuntament de Mollet del Vallès
Una de les troballes arqueològiques més importants de Catalunya en els darrers anys ha estat la descoberta del menhir del Pla de les Pruneres, a Mollet del Vallès. Es tracta del menhir més gran de Catalunya i una de les primeres estàtues-menhir documentades en territori català. La seva aparició ha enriquit notablement el panorama de l'art megalític prehistòric, en el qual el Vallès comença a despuntar com una de les regions més destacades del país. La descoberta El menhir de Mollet va ser descobert, de manera casual, l'any 2009, durant les obres de construcció d'un aparcament al pla de les Pruneres, al centre de la ciutat. Aquesta zona no estava classificada com a jaciment arqueològic, si bé podia considerar-se una àrea d'expectativa arqueològica atesa la proximitat de la sagrera medieval, on l'any 2006, ja s'havien documentat estructures d'època medieval i restes disperses d'època romana.1 Els moviments de terres efectuats en el marc d'aquestes obres van treure a la llum un gran bloc de pedra en forma d'estela que, per les seves característiques, va identificar-se amb un menhir prehistòric. Pocs dies després de la descoberta, es va dur a terme una intervenció arqueològica de ca-
100
Vallesos
ràcter prevenitu a la zona de la troballa. La intervenció, que va ser dirigida per l'arqueòleg Pablo Martínez (Estrats GPC), va posar en evidència que l'indret on va aparèixer el menhir no es trobava a l'emplaçament originari, sinó que, probablement, hauria de localitzar-se en un indret proper situat aigües amunt del lloc de la descoberta. Des d'allí, el megàlit hauria estat transportat –per motius naturals o antròpics– fins al pla de les Pruneres, on hauria quedat sepultat per sediments al·luvials com a conseqüència de les avingudes del Besòs i els seus tributaris. A l'àrea excavada es recuperaren alguns materials arqueològics que, arrossegats per les rieres, demostrarien l'existència de zones d'hàbitat properes, amb una cronologia que oscil·laria entre el paleolític mitjà i l'edat del bronze. 2 El menhir Tal com hem comentat a l'inici, el menhir de Mollet, amb els seus 4,90 m d'alçada i els 6.200 kg de pes, és el més gran de tot el territori català i un dels més grans de les regions megalítiques europees. Fou bastit sobre un gran bloc d'arcosa, és a dir, un gres ric en feldspats. Les característiques texturals i diagenètiques d'aquesta arcosa en concret no acaben d'encaixar en el context geològic vallesà, de manera que, ara per ara, se'n desconeix la proceL'estudi històric i arqueològic del menhir de Mollet va ser realitzat per Josep Bosch i Argilagós per encàrrec de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya (Servei d’arqueologia i paleontologia).
ARQUEOLOGIA Patrimoni
n
dència. La raresa d'aquesta roca fa pensar en una selecció acurada, motivada per les enormes dimensions del bloc, la inexistència de fractures o altres discontinuïtats i, sobretot, la facilitat per a la manufactura, atès que és tova i alhora coherent. Bona part de la superfície va ser regularitzada per repicat amb un objecte de punta arrodonida. La seva condició d'estàtua-menhir es basa en l'existència d'un rostre en relleu que fou esculpit a l'extrem apuntat del bloc per tal d'atorgarli semblança humana. El rostre està representat de forma esquemàtica, amb dos ulls circulars, dues celles rectilínies i un nas també de tipus rectilini. Dels extrems de les celles parteixen dues línies corbes que, per la seva forma i posició, podrien recordar unes banyes. 3 Aquest tipus de representació, conegut com a "bloc en T" o "T facial", és propi de l'estatuària megalítica prehistòrica i ha estat documentat al sud de França en esteles i estàtues-menhir datades entre el darrer quart del IV mil·lenni aC i el tercer quart del III mil·lenni aC (3.250–2.400 aC), durant les etapes finals del neolític. A la península ibèrica s'han documentat, fins aquests moments, tres esteles antropomorfes que també presenten el
bloc en T: l'estela d'Asquerosa, a Granada, i les de Moncorvo i Santa Luzia, a Portugal.4 A més del rostre en relleu, el menhir també conserva diversos gravats rupestres o inscultures que es troben al costat oposat del bloc. Es tracta d'un conjunt de motius de caràcter esquemàtic que es disposen de forma vertical al menhir. De dalt a baix, es poden distingir un motiu serpentiforme, un jou i dos motius escutiformes associats a semicercles i cercles incomplets. Tots ells constitueixen temes recurrents en l'art megalític de la Bretanya francesa i han estat àmpliament documentats en nombroses monuments megalítics armoricans, amb cronologies que es remunten a mitjans del V mi·lenni aC i perduren fins al final del IV mil·lenni aC (4.500–3.250 /3.150 aC). 5 Cal destacar que, a Catalunya, alguns d'aquests gravats ja havien estat documentats, si bé de forma aïllada, en menhirs. Ens referim, concretament, al motiu del jou o doble oval, aparegut al menhir conegut amb el nom de Pedra de Llinàs, descobert l'any 1996 al terme municipal de Montmeló, al Baix Vallès. En aquest mateix territori, més concretament al municipi de Santa Maria de Martorelles, existeix
Foto: El mehir de Mollet, instal·lat a can Mulà, ha enriquit notablement el panorama de l’art megalític prehistòric de la nostra comarca.
Vallesos 101
Patrimoni ARQUEOLOGIA
n
un altre megàlit decorat amb el motiu del doble oval: el menhir de Castellruf. En aquest cas, però, el gravat apareix tancat amb una línia vertical al costat dret. De les mateixes característiques és el gravat que apareix al menhir dels Palaus, a Agullana (Alt Empordà). 6 En el context de la península ibèrica, s'han documentat alguns menhirs decorats amb motius serpentiformes, com l'estàtua-menhir apareguda al sepulcre de corredor de Navalcán, a Toledo. 7
Una divinitat fluvial L'aixecament d'un menhir de dimensions tan considerables com el de Mollet havia de comportar un esforç important per les comunitats que el van erigir, ja que eren necessàries tasques tan diverses com la selecció i el debastat del bloc, el seu trasllat, la confecció dels motius gravats i insculpits i, finalment, la col·locació del monument al lloc on havia de ser exhibit. Per quin motiu unes comunitats que construïen les seves llars amb materials principalment peribles com la fusta, el fang i la palla, dedicaren tant esforç a erigir aquestes pedres monumentals? Les interpretacions desenvolupades fins aquests moments són diverses. Una de les més consensuades pels investigadors considera que els menhirs constituïen una forma de marcar el territori, ja sigui els llocs on vivien (els poblats), on enterraven els seus morts (sepulcres megalítics), els indrets que consideraven sagrats o, fins i tot, els principals camins i cursos d'aigua del seu entorn. Precisament amb l'aigua es relaciona una de les interpretacions proposades per a dos dels menhirs del territori baixvallesà 8 decorats, ambdós, amb el motiu en forma de jou. Tal com hem esmentat, aquest símbol i la resta de motius gravats que apareixen al menhir de Mollet són freqüents en l'art megalític de la Bretanya francesa on, alguns d'ells, han estat interpretats com a representacions de les divinitats pròpies de les comunitats de l'època neolítica. El motiu en forma de jou s'identifica, concretament, amb la cornamenta d'un brau o d'un ur i s'associa amb una divinitat masculina que, en el corpus mitològic de les cultures mediterrànies antigues, es relacionava amb les aigües fluvials. Els menhirs de Mollet i de Montmeló se situen, precisament, en indrets estretament vinculats amb els cursos d'aigua: el primer a la riba del riu Besòs i el segon a la riba del riu Congost, prop de la seva confluència amb el Mogent per formar el riu Besòs. En el cas del menhir de Mollet, aquesta interpretació es reafirmaria amb la presèn-
102
Vallesos
El Vallès, terra megalítica Juntament amb l'Alt Empordà, el Vallès Oriental s'està definint com una de les principals zones megalítiques de Catalunya. A les troballes dels menhirs de Mollet, Montmeló i Santa Maria de Martorelles, cal afegir-hi l'existència de dos menhirs més, en aquest cas sense decoració, a Parets del Vallès (Pedra Serrada) i a Palau-solità i Plegamans (Pedra Llarga), i de quatre possibles nous menhirs, tres d'ells ja desapareguts (la Pedra de Can Falguera, a Palau-solità i Plegamans, i la Pedra Salvadora i la Pedra de Gallicant, a Mollet del Vallès) i un de conservat (menhir de Can Tarragona, a Palau-solità i Plegamans). A aquesta elevada concentració de menhirs o pedres dretes, cal afegir la descoberta, l'any 2004, de l'estàtua antropomorfa de Ca l'Estrada, a Canovelles. També a la plana vallesana, cal destacar el cromlec de Pins Rosers, a Cardedeu, i el dolmen de Pedrarca, a Villalba Sasserra. A les muntanyes litorals trobem el conjunt de dólmens i pedres gravades que conformen la ruta prehistòrica de Céllecs, a la Roca del Vallès; l'emblemàtic dolmen de Pedra Gentil, a Vallgorguina, així com el conjunt de dòlmens situats en els careners que separen el Vallès i el Maresme (Can Gurri, Ca l'Arenes, etc.). Finalment, el panorama es complementa amb els megàlits del massís del Montseny: l'estela gravada del Pla de la Calma, coneguda popularment com la Sitja del Llop, i els dòlmens de la Serra d'Arca, a cavall entre Aiguafreda i el Brull.
cia del rostre en relleu, que podria representar la mateixa divinitat fluvial amb la cornamenta que li era pròpia. És interessant constatar que, al territori del Baix Vallès, alguns d'aquests mateixos motius també s'han documentat a la Pedra de les Orenetes (la Roca del Vallès), un abric amb un important conjunt de pintura rupestre situat, precisament, al costat d'un torrent. A la cavitat principal d'aquest abric es conserven diversos motius pictòrics d'estil figuratiu entre els quals destaquen una cornamenta i un serpentiforme. 9 El menhir, avui Un cop enllestides les tasques d'excavació arqueològica, el menhir fou traslladat al Centre de Restauració de Béns Mo-
Carregat de romanços JAUME ARNELLA
EL CAMÍ DELS MONJOS (DE SANT LLORENÇ DEL MUNT A SANT CUGAT I VICEVERSA)
Fa molts anys, senyors, senyores,
que es conta per ‘quests confins que a Sant Llorenç hi vivien uns monjos benedictins. A dalt del cim de la Mola hi tenien el convent: només trencava el silenci el tro, la pluja i el vent. Però el monjos s’entristien amb aquella soledat, com si una greu malaltia els hagués ben atrapat. Diu que l’abat d’aquells monjos, un bon dia, amb decisió, va anar a veure’s amb el bisbe per trobar una solució. Volien baixar a la plana i marxar d’aquell turó; i el bisbe va acceptar-ho sols amb una condició: Que caminessin ben recte, de giragonses, no gens; i que mai no travessessin ni rieres ni torrents. I un bon dia, a punta d’alba, van marxar, sense dir res, sens parar, fins que arribaren a Sant Cugat del Vallès.
Allí el monjos donaren per acabat el camí i van començar a aixecar-ne un magnífic monestir. Molts anys després uns quants monjos van refer el camí al revés: van tornar a viure a la Mola i en van fer el seu recés. Ara aquest camí dels monjos es pot fer en el seu conjunt: el que va de Sant Cugat fins a Sant Llorenç del Munt.
El somriure del desvalgut
RAMON BAREA
GRÀCIES
PER DESCOBRIR
Vallesos n Gent, terra i patrimoni
Una revista-llibre que et farà interpretar amb uns altres ulls i unes altres oïdes l’ànima d’aquest territori de geografia ondulada i esponjosa on, encara, com escrivia Pere Quart, tres turons fan una serra quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. ‘Com el Vallès no hi ha res’.
Demana-la a la llibreria fes-te-la teva, fes-la conèixer!
Amplia informació a: http://www.vallesos.cat un portal obert a les iniciatives i entitats del gran àmbit patrimonial vallesà (cultural, històric, natural...)
Contacta amb nosaltres per a suggeriments, propostes, col·laboracions i publicitat a: direccio@scripta.cat 609046963 edicio@scripta.cat 669404043 subscripcionsvallesos@gmail.com 661868616
i
gent terra
Carrer Doctor Puigvert, 1 08187 Santa Eulàlia de Ronçana
NÚMERO 2 | TARDOR-HIVERN 2011
Vallesos
Gent, terra i patrimoni
CARPETA ESPORTS D’ARREL
n
EL JOC, LA POSSIBILITAT DE LLUIR DESTRESA, EQUILIBRI I FORÇA ENS CONDUEIX A LA COMPETÈNCIA, A L’ESPORT. AIXÒ, EN ELS NOSTRES VERALS JA ES FEIA TEMPS ENRERA, QUAN ES JUGAVA AMB ESPARDENYES DE VETES I LES PILOTES ES COSIEN. VA SER LLAVORS QUAN VAN COMENÇAR A TRENAR-SE TRADICIONS ESPORTIVES QUE S’INICIEN PER LA TOSSUDERIA DE LA JOVENALLA DEL MOMENT, QUE NO COMPTAVEN EN ALTRA COSA QUE GUANYAR EL PARTIT DAVANT DEL POBLE DEL COSTAT. I L’EMPENTA DEL MOMENT ELS VA DUR A FUNDAR CLUBS D’HANDBOL A GRANOLLERS, D’HOQUEI HERBA A TERRASSA, DE NATACIÓ A SABADELL, DE GOLF A SANT CUGAT DEL VALLÈS... EN L’ESPORT VALLESÀ, LA TRADICIÓ ESPORTIVA ESTÀ PROFUNDAMENT ARRELADA I ENS HA DUT A UNA ESPECIALITZACIÓ AUDAÇ, CONSTANT. L’ESPORT, DONCS, ESDEVÉ EN MOLTS POBLES I CIUTATS VALLESANES UN VERITABLE SIGNE D’IDENTITAT QUE APROFUNDEIX EN ELS RUDIMENTS DEL SENTIT DE PERTINENÇA A CADA COMUNITAT. DE TOT PLEGAT, EN PARLAREM EN LA CARPETA DEL SEGÜENT NÚMERO DE LA REVISTA VALLESOS.
i també hi trobareu... MÉS NOMS I TRACES, MÉS ENTREVISTES, NOTÍCIES I CONVOCATÒRIES A HORES D’ARA, EL CONTE CONTAT, LA CALAIXERA I EL PATRIMONI.
a partir del 24 de novembre del 2011, a la venda el número 2 La fotografia mostra un dels primers equips d’handbol creat a Lliçà d’Amunt, per influència de la força d’aquest esport a Granollers