RELATS Júlia Marchena, Rafael Ferran, Patrícia Bosch, Carme Marín, Chandra Martínez, Josep Regàs L’ENTREVISTA de Mar Valls a Oriol Canosa HISTÒRIA DE LA LLENGUA Carolina Zorrilla ASSAIGS Neus Aguiló, Òscar Martorell, Pere Juvés CRÍTICA LITERÀRIA Carles Granell, Daniel Xavier, Joan Manel Pérez, Marina Cortés RESSENYES Carolina Zorrilla, Ester Salomó, Júlia Marchena, Montse Barceló, Daniel Xavier POEMES Eloi Serra, Josep Clavé, Júlia Marchena, Maties Segura CÒMIC i JEROGLÍFIC Mar Valls
Abril 2025
Els canvis
Imatges de la portada:
Hopley, Catherine Cooper British reptiles and batrachians (1888). https://commons.wikimedia.org/wiki/File:British_reptiles_and_batrachians_(1888)_(14781336724).jpg
Tots els continguts d’aquest número estan sota llicència
Creative Commons BY-NC; és a dir, tant els continguts com la revista sencera es poden compartir i difondre lliurement. Reenvia-la! ;-)
Revista C+
Número 9 - Abril 2025
Coordinador emèrit: Maties Segura i Rubio.
Coordinació: Carme Marín Páez, Rafael Ferran i Peralta.
Les opinions i els continguts expressats en els articles són responsabilitat exclusiva dels seus autors i no representen necessàriament la posició oficial de la Revista C+
www.revistacemes.cat revistacemes@gmail.com
4 EDITORIAL
Carme Marín i Rafael Ferran
5 RELATS
Júlia Marchena
Rafael Ferran
Patrícia Bosch
Carme Marín
Chandra Martínez
Josep Regàs
23 L’ENTREVISTA de Mar Valls a Oriol Canosa 33 HISTÒRIA DE LA LLENGUA
Carolina Zorrilla
36 ASSAIGS
Neus Aguiló Òscar Martorell
Pere Juvés
47 CRÍTICA LITERÀRIA
Carles Granell
Daniel Xavier
Joan Manel Pérez
Marina Cortés
56 RESSENYES
Carolina Zorrilla
Ester Salomó
Júlia Marchena
Montse Barceló
Daniel Xavier
64 POEMES
Eloi Serra
Josep Clavé
Júlia Marchena
Maties Segura
80 CÒMIC i JEROGLÍFIC Mar Valls
Navegació a Al sumari, cliqueu sobre el títol d’una la secció per anar-hi. A les altres pàgines de la revista, cliqueu sobre el número de pàgina per tornar al sumari.
Ara fa cinc anys, en plena pandèmia de la Covid-19, un petit grup d’estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC va iniciar el projecte de la Revista C+. L’amor per la llengua i la cultura catalanes ha estat, des dels inicis, el motor i el leitmotiv de la C+, i ningú no hauria dit que un projecte col·laboratiu, assembleari i completament altruista arribaria tan lluny. El que va néixer com un espai per escriure lliurement, al marge de l’encotillament de les PACS —ara anomenades Reptes—, arriba avui a la desena entrega amb més força que mai. L’organització inicial, de caràcter embrionari, ha evolucionat profundament: ara hi conviuen aquells estudiants fundadors —molts dels quals ja s’han graduat— amb noves incorporacions que han aportat frescor i han revifat l’esperit de la revista, consolidant la qualitat i la solidesa d’un projecte que continua creixent número rere número. A més, no ens podem oblidar del suport de la UOC! Des dels estudis del Grau, han contribuït a amplificar la difusió de la revista. La bona acollida que ens ha donat la universitat ha propiciat una col·laboració excepcional en aquesta edició. D’una banda, gràcies a Teresa Iribarren, es va donar visibilitat al projecte mitjançant un article publicat al blog d’Humanitats; de l’altra, la professora Adriana Nicolau, en el marc de l’assignatura Seminari d’estudis catalans, dedicada en aquesta ocasió a la crítica literària (impartida per Marina Porras), ens va proposar la publicació de les millors crítiques elaborades pels alumnes. A les pàgines interiors podreu comprovar la qualitat d’aquesta secció. Hi trobareu la crítica de Les feres d’Uriol Gilibets, per Dani Xavier Carrera; la de Cavall, atleta, ocell de Manuel Baixauli, per Marina Cortés Jornet; la d’Aquí baix de Laia Viñas, per Carles Granell Sales; i la d’Al bosc vermell, un cavall fuig de Marta Soldado, per Joan Manel Pérez Nieto.
Com en cada entrega, hem triat un tema transversal que guia les diverses aportacions de la revista; en aquesta ocasió, els canvis són el fil conductor que travessa els textos i reflexions que us oferim. Així doncs, les altres seccions, com sempre, arriben farcides de bones propostes literàries i reflexives. Comptem amb: relats, assaigs, històries de la llengua, poesia i ressenyes, així com una entrevista a Oriol Canosa, que ens convida a posar l’ull a l’agulla en la literatura per als més joves. I, com ja és tradició, tanquem cada entrega amb la tira còmica i el jeroglífic final.
No voldríem tancar aquesta editorial sense abordar una qüestió que ens interpel·la directament: ara fa pocs dies, al País Valencià, les famílies van ser sotmeses a una votació per decidir en quina llengua volien que els seus fills fossin escolaritzats: en castellà o en la nostrada llengua. Al marge dels resultats, l’episodi ha tornat a posar sobre la taula la fragilitat de la normalització lingüística i la constant negociació a la qual es veu abocada la nostra cultura.
La llengua és molt més que un instrument de comunicació: és la identitat col·lectiva i la clau d’una riquesa cultural que ens defineix i ens uneix. Tanmateix, la colonització continua actuant sota noves formes i dinàmiques, i ens exigeix estar alerta. Només hi podem fer front amb les millors armes: la cultura, la paraula i la voluntat de preservar i fer créixer allò que som. Perquè, en definitiva, defensar la llengua és defensar la llibertat, la identitat i el patrimoni viu que compartim.
Que la cultura sigui sempre la nostra millor arma i que mai no ens faltin les paraules!
Equip de Coordinació
Rafael Ferran i Carme Marín
RELATS I
Júlia Marchena
El rebombori que emeten els humans per a fer qualsevol activitat és digne d’estudi. És una sort que no estiguem en una missió secreta… Encara que, tal com es veurà més tard, el viatge l’he de fer en un coet diminut que manipulen unes mans enguantades. Aquestes (les mans dic, eh?) pertanyen a un cos embolcallat de cap a peus com si fos un profilàctic gegant, tot i que la nostra aventura s’apropa més aviat al contrari del que s’espera d’un profilàctic.
Intento distingir la mena de material del qual està fet aquest vestit blau cel (amb casquet a joc) que porta la senyora (m’ha xiuxiuejat quelcom inintel·ligible i ara sé del cert que és una dona) de les mans enguantades, el cos embolcat i el cap tapadet. Però, com us he comentat abans, és pràcticament impossible dirimir res del que em proposo, perquè, a banda del brogit inicial, ara han incorporat la contaminació acústica de fora de l’estança.
El sacseig al qual estic sotmès em fa
pensar que comença el viatge. S’obre la porta, més llum, vermella???? Noi, no m’ho havia imaginat així... La música la puc esbrinar ara; sona “La bachata” de Manuel Turizo! Sí! La conec, i tant que la conec, he passat un munt de temps en el pensament de la mama i estic segur que és aquesta! Quina il·lusió! Si el viatge el començo amb música, res no pot anar malament.
Hora de pujar al coet!
He sortit com un tret: booooom, directe al niuet, crec que m’he fet un bon nyanyo amb unes de les parets de pedra. És tot molt fosc, però molt agradable. M’envaeix un sentiment de pertinença, de sentir-me com a casa, i ara sí, el silenci és absolut ( ja sabeu, ni bachata, ni xiuxiueig de la senyora enguantada, res de res, només pau).
Deixeu-me que us digui que no tingueu por als canvis, a saltar a l’abisme si cal, jo no sento cap temor, tot i els esdeveniments que vindran en les pròximes setmanes.
La Laura i el Bernat surten de la clínica, es miren, somriuen i aturen un taxi.
—És el seu primer viatge, Bernat!
Error, el primer viatge l’he fet en coet, si haguessis llegit més amunt, que faig espòiler...
—Sí! El primer viatge en taxi. T’ha agradat la sorpresa?
—M’ha encantat, sentir la música i caminar amb tu pel passadís m’ha ajudat a calmar tots els nervis del procés, a fer més còmoda la transferència i més compartida. I la llum vermella del passadís! M’ha fet riure!
—Em van preguntar a l’hospital quin era el teu color preferit. Sé que la posada en escena ha estat una mica estranya, però els metges em van oferir la possibilitat de posar música i ambientar el passadís amb un color que t’agradés per tal de rebaixar una mica la tensió del moment.
—Bernat, passi el que passi, jo avui començo a ser mare, en aquest taxi avui n’hem pujat tres.
—Sí, Laura! El seu primer viatge ha estat en taxi!
El primer viatge l’he fet en coet, insisteixo. La sorpresa, un 10, pare!
Iara permeteu-me que acabi de fer espòiler. Us explico: estic en la setmana 18, soc una nena, Valentina, han dit els papes. Estic sana i tot va com el que s’esperava. Soc un bebè estimadíssim i molt desitjat que aviat compartirà la vida amb una mare i un pare genials, que de tant pensar-me i imaginar-me han aconseguit que ja els estimi.
Sé del cert que no heu entès molt bé el relat, però deixeu-me dir dues coses: la primera, que tenia ganes que algú expliqués la història des de l’altre cantó,
perquè quantes vegades heu sentit el relat d’una FIV per boca dels pares? I, quantes des de la visió de l’embrió? (i que consti que dic visió perquè en aquell moment encara no tenia boca) doncs això. La segona cosa que us vull dir, més aviat demanar, és que sigueu generosos amb mi, estava feta un grapat de nervis i, al capdavall, quan vaig començar a narrar la història, només era un petit conjunt de cèl·lules disposat a fer el viatge més meravellós del món: la vida.
Júlia Marchena
Canvi d’humor
Rafael Ferran i Peralta
Havia d’anar a fer un encàrrec a Can Fanga i per desplaçar-me vaig triar el tren. Què us explicaré d’una part del servei ferroviari de passatgers d’aquest país? Sabeu quina vull dir, oi? L’amic Carles us en va fer cinc cèntims a les pàgines d’aquesta mateixa revista fa alguns números1. D’aleshores ençà la cosa no ha millorat gaire; més aviat al contrari. Sembla com si tots els intents, reals o només de boca de posar remei al desgavell d’aquest servei, l’únic que aconsegueixin sigui enfonsar-lo encara més en el caos i la misèria. Si algú volgués destruir-lo intencionadament de manera sistemàtica i implacable, no el portaria al col·lapse amb la mateixa eficiència i rapidesa amb què ara, en teoria volent-lo apariar, s’hi precipita sense cap mena d’aturador. Culpa meva, doncs, si, tot i saber que m’acabaria emprenyant, vaig triar aquest mitjà de transport.
Naturalment, el tren del viatge d’anada no va passar a l’hora prevista. De fet, semblava que els de dalt havien canviat els horaris sense informar ningú ni publicar-ho enlloc. No cal dir que el personal que treballa a l’estació —on tothom sembla afectat per un mal molt semblant a la síndrome de l’esposa, o del marit, idiota— quan els demanes qualsevol cosa sempre et responen que no en saben res i que no tenen manera humana de saber-ho. Com que aquest component d’incertesa etèria és cone-
1 Carles Marquès. «La llibertat de viatjar… amb RENFE». C+, núm. 5, març 2023, pàgs. 28-31. [Font en línia. Recuperada de https:// www.revistacemes.cat/2023/03/publicacio-del-numero-5.html]
gut, el passatge ja planifica els seus trajectes afegint-hi temps sobrer, tot i que sovint encara fem curt.
D’alguna manera, la càrrega de paciència de l’anada sol ser suficient per no perdre l’humor del tot, potser per l’esperança que no s’acumulin més traves i inconvenients i tot funcioni un pèl millor a la tornada. Per descomptat, tot aquest optimisme és infundat i quan finalment passa el tren que hem d’agafar el nostre bon humor fa estona que se n’ha anat en orris. El sentiment en pujar al tren de retorn és una mescla d’estupor incrèdul, desemparament i indignació, tot barrejat en un equilibri inestable que tendeix cap al cabreig profund.
Aquest és l’estat d’ànim en què em trobava quan vaig aconseguir pujar al vagó del tren que em retornava a casa i asseure’m en un dels seients entapissats de color taronja, aquells que estan reservats per a la gent gran amb bastó, les dones embarassades i el personal emprenyat amb el servei. El meu alliberament moral, la meva redempció, però, va arribar del lloc i de la manera més inesperats, i més aviat del que podia preveure.
A la primera parada després de sortir del recorregut subterrani de la ciutat, va pujar al tren un home amb una guitarra i es va situar un parell de passes davant meu i, sense cap mena de prolegomen, es va posar a tocar una cançó. Habitualment, aquest tipus de performance no m’interessa gens i faig com la majoria de la gent al vagó, mirem cap a un altre costat i fem veure que no sentim res, com si anéssim en un ascensor amb una persona desconeguda que fa un pet.
Però de vegades la interpretació capta la meva atenció i gaudeixo de l’espectacle. Aquesta era una d’aquelles vegades.
Em sembla que la clau de la inesperada captatio benevolentiae , va ser el somriure sincer que vaig veure a la cara de l’home de la guitarra just en el moment que el tren arrencava i ell es posava a gratar les cordes per, tot seguit, començar a cantar. Somreia per ell mateix, ja que l’home tenia el cap baix i mirava l’instrument. Vaig pensar que devia ser una cançó que li agradava tocar i que, sigui com sigui, el divertia i això em va predisposar a seguir atentament l’actuació. A més a més, tot i tractar-se d’una cançó que després, a la tornada, vaig adonar-me que ja coneixia, no vaig identificar-ne els primers versos que l’home cantava amb molta gràcia, com si expliqués una història. I em vaig trobar captivat seguint el fil d’aquesta narració.
La lletra de la cançó contava els fets que van passar a un amic de la persona que la canta, que és qui representa la veu narrativa. Aquest amic, anomenat al text amb nom i cognom, després de cobrar el seu salari, decideix anar a dilapidar-lo tot d’una. S’està tota una setmana de festa i acaba perdent el coneixement. Com que durant aquest temps els seus coneguts no saben res
d’ell arriben a la conclusió que el pobre home s’ha mort. Segur que l’argument ja us sona, oi? Efectivament, el paio no estava mort sinó que s’havia dedicat tot aquell temps a beure canyes de cervesa, fins que va caure inconscient.
La tornada de la cançó —l’única part que em sonava— va fer que la identifiqués com una de les rumbes catalanes més conegudes de tots els temps2
Però, si mai n’havia sentit els altres versos, o bé no els recordava o bé no havia parat esment a la història que explicaven, ja que, fet i fet, tampoc no era una de les meves cançons preferides. Ara, en canvi, estava atent i volia saber com continuava la cosa. Per sort, l’intèrpret prosseguia amb la cançó, aliè del tot a les meves cabòries i jo podria saber què més passava.
Resulta que al cap d’uns quants dies d’haver desaparegut el protagonista de la història, va aparèixer una persona morta que se li assemblava molt, de manera que els altres van suposar que era ell. I, després de fer-li la vetlla, resarli una novena i perdonar-li els deutes, el van enterrar i van fer-li el dol. I aleshores, just quan arrencava el «lerele-lere» de la segona tornada, va sonar el telèfon mòbil de l’home de la guitarra que va parar de tocar i va contestar la trucada.
2 El muerto vivo. Segons la Viquipèdia en català, aquest tema musical és una composició de l’any 1965 de l’autor colombià Guillermo González Arenas per al Trío Venezuela que també van interpretar altres artistes, entre ells Peret, el pare de la rumba catalana, que va sentir la versió del músic cubà Rolando Laserie i va fer-ne la versió rumbera l’any 1966. La versió de Peret va aconseguir més popularitat que l’original, la lletra de la qual es basa en uns fets reals esdevinguts a Colòmbia. [ Viquipèdia, L’enciclopèdia Lliure. Font en línia. recuperada de https://ca.wikipedia.org/wiki/ El_muerto_vivo]
Versió del Trío Venezuela - [Vídeo] https:// www.youtube.com/watch?v=IX9JMP935L4
Versió de Rolando Laserie - [Vídeo] https:// www.youtube.com/watch?v=8moN4av8OFY&t=13s
Versió de Peret - [Vídeo] https://www.youtube. com/watch?v=Dj8MFiK1tRo&t=2s
Reconec que això no m’ho esperava.
Després d’una breu conversa semblant a les que Gila, a l’escenari, mantenia amb la seva dona —donant-li constantment la raó—, l’home va acomiadar-se de la seva interlocutora amb un «Et deixo, que estic tocant» i va penjar. Aleshores, mentre desava el mòbil a la butxaca em va mirar tot somrient i em va dir: «Era la meva dona, que em vol governar, que em governa, vaja». Jo li vaig tornar el somriure procurant posar una expressió de resignació comprensiva i em vaig quedar mirant-lo directament, com animant-lo a continuar la cançó, o més ben dit la història, allà on l’havia hagut d’interrompre.
Vaig pensar que em preguntaria «On m’havia quedat?» i jo li hauria contestat «Van enterrar un que no era». Però no, amb la trucada l’home havia perdut el fil, o potser simplement va pensar que no valia la pena acabar la cançó que estava tocant. La qüestió és que va començar-ne una altra de diferent que no em va interessar gens, perquè vaig trobar que començava d’una manera absurda; qui cantava li deia a una noia que tenia uns ulls molt bonics sota d’aquelles dues celles3. On volies que tingués els ulls, sota el nas? I quantes celles se suposava que podia tenir aquella noia, tres o quatre?
Mira que anàvem bé, me n’havia oblidat fins i tot que estava viatjant en tren, i ara l’home de la guitarra fugia d’estudi i em sortia amb un ciri trencat. Doncs jo no estava disposat a quedar-me sense saber com acabava l’altra cançó. Mentre l’intèrpret anava tirant floretes a la noieta malaguenya, em vaig dedicar a trastejar el meu mòbil a la recerca de la lletra inacabada. Vaig trobar que només ens faltava una estrofa en què s’explicava que un dia, finalment, el cràpula protagonista apareixia viu, sa i estalvi, proclamant que s’havien equivocat de
3 Malagueña salerosa o La malagueña. Versió de Los Panchos - [Vídeo] https://www. youtube.com/watch?v=jG7l2Dr06G0
mort. Aleshores es va armar un bon sidral, ja que, entre altres coses, a la dona ja li estava bé que s’hagués mort i no volia tornar a estar amb ell. Vaig quedar-me fascinat per aquesta perla de literatura macabra d’estar per casa i, mentre repassava els darrers versos de la tornada, l’home de la guitarra ja estava acabant aquella cançó que havia deixat de captar la meva atenció després de la paraula celles. Vaig estar a punt de demanar-li que tornés a tocar l’anterior o, almenys, que l’acabés, però no m’hi vaig veure amb cor. L’home ja havia tret el potet disposat a recollir algunes monedes, tot donant les gràcies al personal per haver-lo escoltat. De la part del vagó que estàvem, només una altra persona i jo vam aportar-li alguna cosa. Sense rancúnia aparent i amb un somriure que semblava d’agraïment, l’home va moure’s vagó enllà i va continuar amb el seu concert itinerant que ja no vaig poder sentir amb claredat. Em demano per quin motiu l’altra persona que va posar monedes al potet ho va fer. En el meu cas va ser pel canvi d’humor que em va provocar sentir tocar i contar la història del mort viu a aquell home que havia pujat al tren amb la seva guitarra. Pel clic que, sense tenir-ne la intenció, va desfer el meu mal humor d’una forma tan curiosa i sobtada. Tal vegada no és tan senzill que es produeixi la conjunció d’elements i de fets que facin que deixem d’estar enfadats. I, segurament, allò que funciona per a algunes persones no fa efecte a unes altres. Amb tot, és important parar atenció i no deixar perdre les oportunitats que se’ns presentin. Són un regal que no es pot pagar amb monedes.
Rafael Ferran i Peralta Mollet del Vallès, 15 de gener de 2025
9
El gat de Schrödinger
Patrícia Bosch
L’experiment imaginari del gat de Schrödinger consisteix a introduir un gat en una capsa amb una ampolla de gas tòxic a l’interior, que es pot trencar en qualsevol moment. Amb la capsa tancada, ningú pot saber si l’ampolla s’ha trencat o no. Passat un temps des de la introducció del gat, i considerant el punt de vista de la mecànica quàntica, l’animal estaria al mateix temps viu i mort. Només podrem conèixer-ne l’estat en el moment en què obrim la capsa i ho comprovem.
Ja està, aquest gat, com tots els gats dels quals m’engato, està mort. Més que mort, està desaparegut. He trigat una mica a obrir la capsa, perquè, com sempre, no volia enfrontar-me amb la crua realitat. Però sí, quan l’he obert, no hi havia res, la capsa només feia olor de perfum Terre d’Hermès . Si una cosa s’ha de dir d’aquest gat, és que era un gat molt ben empolainat. Almenys en primera instància. Sempre m’ho deia el pare, com a gat vell que era (malgrat que va morir massa jove): filla, quan t’engates, no veus res. I no és que no hi vegi res, és que quan m’engato trobo els gats massa lluents. Em deixo portar. I un gat sempre serà un gat. I quan obres la capsa, la veritat és que et pots trobar qualsevol cosa. Abans que al pare l’atropellés un camió (arran d’això va morir), em vaig engatar poc. Eren coses jovenívoles, sense importància. Però tot va canviar quan em van donar la notícia i, de cop, em vaig sentir molt sola. Aleshores vaig decidir buscar-me un gat que em fes de pare. No em va costar gaire. El pseudo gat pare el va substituir durant força temps. Era un gat molt educat, mai discutia. Molts cops parlava jo sola. Però no em deixava sortir de la gatera, i vaig acabar avorrida. Si digués una altra
tres gats muntats en un ase. Ell no podia amb tanta gata. Estava exhaust, cansat. Totes li exigíem ser les úniques, i clar, no volia cedir ni un mil·límetre. Ell ens volia a totes. I totes el volíem a ell. No calia ser massa llesta per saber com el trobaria quan obrís la capsa. I així va ser, un cop em vaig cansar d’esperar: devorat per tota la gatada i, fins i tot, per algun gat mascle que tenia ganes d’experimentar.
I arribem al gatet. Li dic el gatet perquè el vaig conèixer de petit, i amb la confiança que es té en les coses conegudes, me’n vaig engatar profundament. Per ell vaig sortir de la zona de confort, perquè estava molt acostumada que els gats m’anessin al darrere. Però un dia me’l vaig trobar tot trist i el vaig voler consolar. La veritat és que creia que aquest cop no em faria mal, perquè ja se sap el refrany, gat escaldat d’aigua freda fuig! Vaig equivocar-me. Un altre cop. Sempre m’acaben ressonant les paraules del pare. Hi havia dies que el gatet s’enfadava amb mi, encara que jo sempre li parlava suau, a cau d’orella. Em sembla que es pensava que era una gata maula, perquè n’havia festejat unes quantes abans que jo i li havien trencat el cor. Me’n sabia tant de greu que es confongués, que encara me’n vaig engatar més. Quan estava de bones, era una mena d’il·lusionista, un presticosa, enganyaria. I jo soc gata, però no mentidera. A més, això de jeure amb el teu pare, encara que sigui pare substitut, té un punt una mica estrany. No acabava de rutllar massa. Així que un dia em vaig creuar, i vaig marxar. Ni tan sols vaig molestar-me a obrir la capsa. Dies després em van dir que el vaig deixar tan desorientat, que no s’ho podia acabar de creure. A mi, si us he de dir la veritat, no em va fer cap llàstima. Després d’una temporada una mica estrambòtica, em vaig engatar d’un gat que tenia moltes gates. Era un gatàs! Meeeu meeeu, requetemeeeeu! Un senyor gat. Sabia engatar bé, el millor de tots. Jo vaig creure, beneita de mi, que deixaria totes les gates i el tindria als meus peus. Es confirma que no veig
digitador que feia més màgia que el gat Pop Jo me’l mirava totalment captivada mentre em resistia tossudament a obrir la capsa. No volia perdre’m l’espectacle ni que fos un segon. Però clar, el dia sempre arriba i la il·lusió s’esvaeix. El meu gatet, que en el meu record em semblava tan boniquet, un matí em va dir coses molt lletges! No em va quedar més remei que obrir una mica la capsa, i ja mai més va ser el mateix. Ja veieu el que em passa: durant tot el temps que puc, deambulo feliçment per la paradoxa del gat de Schrödinger. Em diverteixo tant mentre la capsa està tancada, que em resisteixo amb dents i urpes a saber amb claredat què hi ha a dins. És cert que els gats dels quals m’engato a la força no poden ser tan lluents com voldria creure, però ben segur que jo tampoc soc la gateta mansa que ells es volen imaginar… I és que a mi, arribats a aquest punt, no crec pas que cap gat em pugui canviar!
Meeeeeeeeeu ;-)
Patrícia Bosch
Quan tot canvia, però encara soc
Carme Marín Páez
25 de març de 2024
Avui he somiat! Quan dic que he somiat, vull dir que recordo el somni amb nitidesa. Estàvem asseguts al jardí de casa. Jo pentinava la Bruna mentre l’Arnau m’explicava la pellícula del tolí, amb pèls i senyals, sense deixar-se cap detall! La història sencera del petit ratolí Stuart, amb característiques humanes, que era adoptat per la família Little com un fill més. La Bruna, de tant en tant, interrompia el relat i hi ficava cullerada per matisar detalls que ens havien passat desapercebuts a tots. Com el color de les samarretes d’en George, el germà humà, o aquells esmorzars típics americans que a nosaltres ens passaven per alt i que ella trobava tan divertits i diferents dels nostres. Jo estava feliç, sentia l’olor dels meus fills encara petits, les veus, els colors dels seus ulls i, mentre somiava tornava a ser jo. Jo! Aquesta dona que no reconec, aquesta dona que oblida el seu nom, que s’oblida d’ella, de la cara dels seus fills i del seu company de vida.
Quan m’he despertat, he anat a correcuita a la cuina i he escrit el somni, fil per randa. Aquest cap meu cada dia s’enterboleix amb més facilitat, i vull preguntar a la Bruna i a l’Arnau si encara recorden el film i quan tots tres xerràvem hores i hores. La neuròloga (mai recordo el seu nom, però hi confio molt, perquè té un somriure molt càlid) diu que escrigui els dies que estigui bé. Ves! I jo, com puc saber quins dies estic bé? Així que escric cada vegada que puc i recordo que la metgessa m’ha fet aquesta recomanació. Avui és un d’aquests jorns
que tinc lucidesa, i per això he escrit el somni, per parlar-ne després amb els meus fills.
Des que el cap em traeix, em passo la vida demanant perdó. Perdó perquè, l’altre dia, vaig confondre la pinta amb la Gillette. Sort que va entrar el senyor que viu amb mi, el meu company de vida, i em va arreglar el desgavell! Tremolava amb les tisores a les mans, juraria que el vaig veure plorar. Però, al final, em va fer un pentinat espectacular! Porto un serrell molt modern, que fins i tot em rejoveneix.
Perdó perquè esmorzo tres vegades o no n’esmorzo cap, perquè no trobo les ulleres o no recordo que en porto. Perdó perquè confonc els senyals de trànsit, i és un perill que torni a conduir. Perdó perquè em vaig perdre sense el braçalet aquell que em fan posar, es veu que és tan llest que els diu sempre on soc. Perdó perquè em va portar a casa un noiet que coneixia la Bruna i que em va trobar deambulant pel passeig de la platja.
Així que tots s’esforcen per portar-me amunt i avall. Organitzen torns i m’obliguen a fer les coses que m’agradaven abans, quan el cap encara em funcionava com cal. Volen que vegi les senyores que, segons sembla, eren les meves amigues. Cada divendres em preparen i m’acompanyen a un bar del carrer Girona, on m’han explicat que ens reunim fidelment des de fa molts anys, d’ençà que anàvem a l’institut. Sé que les estimo, perquè amb gent que no conec tinc por, però amb elles em sento a bon recer. Em fan riure i no deixen de parlar dels llibres tan bonics que jo escrivia.
M’insisteixen perquè saludi la gent que em reconeix i es para al meu pas, encara fascinada pels meus relats. Sort d’elles, que recorden els arguments i responen amb destresa perquè jo no quedi en evidència ni es notin els meus oblits!
Però jo, quan més contenta estic, és els dies com avui que he somiat amb l’Arnau i la Bruna! Quan els recordo, i també els anys que hem viscut, tot el que feien, el que fan i el que signifiquen per a mi!
Quan la Bruna em troba en un dia dels bons, sembla voler recuperar tot el temps que perdem quan no hi soc del tot. Vol fer mil coses: anar de compres, que cuini els seus plats preferits, seure juntes i xerrar durant hores. La Bruna fa olor de préssecs madurs i de llar. I jo penso que m’agradaria aturar-la un moment, mirar-la als ulls i dir-li:
—Bruna bonica, quina força i quina valentia has demostrat! Quin orgull veure com brilles... i, sobretot, com estic d’orgullosa de ser la teva mare.
Sé que els de casa llegiran aquest diari quan jo ja m’hagi enfonsat del tot en la foscor. I si mai no he tingut l’oportunitat o la claredat de dir-li tot això, almenys ho trobarà aquí. Perquè cal que ho sàpiga: que la seva llum ha estat el far que m’ha guiat fins i tot en els moments més foscos.
Quan finalment ens vam resignar i vam acceptar que formava part d’aquell 1 % de la població que pateix aquesta malaltia amb només cinquanta anys i escaig, l’Arnau va començar a dedicar-me molt del seu temps lliure. Abans feia la seva vida, amb la despreocupació pròpia de l’edat, però ara s’ha arraulit al meu costat, com si, d’alguna manera, volgués protegir-se d’allò que cap dels dos no podem evitar. Ell és qui més ganes té que no deixi d’escriure. Sempre em recorda, amb aquella barreja d’insistència i amor, que ho he de fer, tal com diu la neuròloga. I escric, perquè sé que això també és una manera de no perdre’m del tot i, sobretot, de fer feliç
el meu fill, que manté l’esperança que, si escric molt, potser això s’aturarà. El petit Arnau, que ara és un home bo, atent i ple de la tendresa infantil, com quan em deia: —Mama, els teus petons són suaus com les ales de les papallones. Ara l’entenc, perquè és la sensació que tinc cada dia quan ell, abans de marxar, em fa el de bona nit. [...]
16 de juliol de 2024
Avui hem anat de compres: la Bruna, la meva germana, la mama —que amb noranta i escaig encara insisteix que pot caminar més que nosaltres— i jo. Aparentment, semblàvem el grup de sempre, però només la Bruna sap que això no és del tot així. M’agafa fort de la mà, em mira amb complicitat i, sense dir res, em diu «tranquil·la» amb els ulls. Hem rondat totes les botigues del passeig i després hem anat al Viena. Quan estàvem assegudes, just abans de començar els entrepans, he tret de la bossa de mà el «botí» del dia: un top ple de bling bling, unes vambes de bebè de tres mesos, una navalla suïssa i dues corbates de color lila. Agafo coses, les
miro i les poso a les butxaques o a la bossa de mà, no sé per què, però ho faig. Això va ser un dels primers símptomes que vaig tenir. Durant un temps, pensava que era una cleptòmana amnèsica! Llàstima que no fos cert!
He mirat la Bruna i li he dit: —Soc una boja intel·ligent, no pago de més, robo!— i ella amb una mica d’humor i resignació ha esclatat a riure. La mama i l’Inma no han preguntat res. Tota la vida han respectat les meves excentricitats i suposo que pensen que se m’han accentuat amb els anys. Quan hem acabat, l’Arnau ens ha vingut a recollir. El trajecte fins a casa dura gairebé una hora, per això ha preparat una llista de reproducció amb les cançons que sonaven al meu cotxe quan de petits els portava a les mil i una activitats. La música ha omplert el cotxe i els nostres cors, mentre cadascú cantava fragments dels seus records:
I aquell dard emmetzinat / se m’ha clavat al cor. / I ho reconec, / i faig un glop.
/ I veig que tots riuen de cop, / però la Judit aixeca el got, em mira i diu: / Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat. / Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat. / I jo em congelo i ella beu.1
La Bruna imitava les meves queixes de mare, dient amb un somriure:
—Recordes quan dèiem que al cotxe semblava que passàvem més temps que a casa?
L’Arnau s’hi ha afegit amb entusiasme:
—I què em dius dels entrepans que ens preparaves al matí? Quin desastre! Sempre acabaven aixafats!
—Oi que sí, mama? Recordes com discutíem per la música? I al final sempre guanyaves tu perquè «el conductor tria la música»? —ha rematat la Bruna, rient.
Els sentia a parlar i somriure, i només he pogut respondre: —Sí, clar que ho recordo. He mentit. Pobres fills meus! No he volgut trencar aquell moment de màgia per recordar-los que hi ha dies que no sé ni el meu nom. Hem rigut tota l’estona. I, en aquell moment, gairebé em podia creure que tot continuava igual, que encara era aquella mare ocupada, amb el cotxe ple de bosses, berenars i música. Tant de bo aquest dia quedés gravat a la meva memòria! [...]
25 de setembre de 2024
Tot canvia, inexorablement i sense manera d’aturar-ho! Tinc un gos, ho sé. Quan recordo el seu nom, el crido «Pipo, Pipo», i quan no, busco alternatives com: coseta, petit o el meu gosset. Em segueix a tot arreu; hi ha quelcom en els seus ulls que ha canviat des que la desmemòria s’ha instal·lat en mi. M’avisa bordant com un boig quan percep que alguna cosa no va bé, quan faig una de les meves bajanades, com si intentés protegir-me del desordre que s’instal·la dins meu. És petit i blanc, amb el pèl llarg i els ulls sortits. Jo tenia cura d’ell: el banyava, li tallava les ungles, el portava al veterinari i li posava el menjar. Ara, quan el meu cap s’enterboleix, qui deu fer-li tot això? Segurament ho fa el meu company de vida.
Així que dit i fet, em van allunyar dels finestrals que donen al jardí i de les portes de sortida, que ara sempre deixen tancades amb clau, i em van portar cap a l’habitació de la planta alta. És gran, assolellada i té una terrassa espaiosa des d’on puc veure, sentir i olorar la platja. A més, m’han posat un escriptori ben gran per a quan em vingui de gust escriure, com ho feia abans. [...]
6 de desembre de 2024
He fet testament! Les poques coses de valor que tinc no m’importen, però sí que voldria que la Bruna i l’Arnau tinguessin tot el que he anat guardant durant molts anys. El meu company de vida ho sap. Un dia d’estiu l’hi vaig explicar amb calma. Ho recordo perfectament. Ves per on! Això sí que ho recordo! —Pol, he demanat hora amb la notària, la de la plaça al costat d’on portàvem els nens al parc quan eren petits. Vull fer el testament vital abans que la malaltia m’esborri del tot. És molt important per a mi que respectis la meva decisió: quan ja no recordi escriure ni llegir, quan ja no pugui reconèixer qui sou, vull marxar. La meva manera de ser amb vosaltres, de demostrar-vos que us estimo i que sempre hi soc, és amb les paraules,
quan escric. Quan això desaparegui, jo ja no seré jo. No vull que em recordeu com una ombra del que vaig ser, ni que m’hàgiu de mantenir aquí només per no deixar-me anar. Vull que penseu en mi com la rondinaire que sempre us cuidava, la que es queixava, però us feia riure, la que preparava aquells plats que tant us agradaven i després insistia que us acabéssiu les sobres. La que es discutia cada dia amb tu, però que t’estima per sempre! Perquè tenim uns fills meravellosos i hem passat una vida plena. Junts hem superat el dolor, la pena, però també hem construït fonaments sòlids que han fet de l’Arnau i la Bruna dues persones valentes i meravelloses que no et deixaran mai sol.
Quan hem tornat cap a casa ha plorat desesperadament, en tot aquest temps no sé si ho ha fet perquè molts dies s’esvaeixen completament del meu cervell. M’he assegut al seu costat, li he eixugat les llàgrimes i li he respost amb un somriure trist:
—No sé quant de temps ens queda, Pol, però l’hem d’aprofitar! Tot el que som, tot el que hem viscut, ho hem fet junts, i això mai s’esborrarà. Ens hem abraçat durant una estona llarga, com si el món hagués quedat quiet. Per uns instants, el pes de tot el que ens espera s’ha fet una mica més lleuger.
mai [Cançó] Barcelona. Blind Records.
El Pipo dorm amb mi, ara que m’han fet traslladar a l’habitació gran de la planta alta. Algunes nits em despertava i sortia a passejar. M’agrada la platja a l’horabaixa i l’olor de salnitre; em refresca i em fa reviure moments feliços. Les primeres nits d’evasió, el Pipo sortia amb mi i m’acompanyava, fidel, com sempre. Però jo em posava en perill: passava les vies del tren, baixava camp a través i tornava a casa amb el meu pobre gosset ple d’esgarrapades dels esbarzers, i jo, evidentment, feta un quadre.
Sal. Vent. Mar. Cel. Estels. Capvespre. Primavera. Tardor. Finestra. Brisa. Casa. Far. Bancs de fusta. Pati. Flors. Perfums. Pluja. Tren. Estacions. Llibres. Cinema. Música. Escriptura. Diari. Històries. Contes. Converses. Cafè. Xocolata. Xurros. Tasses calentes. Dibuixos. Fotografia. Sabates. Miralls. Cartes. Rellotges. Viatges. Coixins. Mantes. Espelmes. Llençols. Mobles antics. Estanteries. Olors de cuina. Forn encès. Pa acabat de fer. Gerros amb flors. Veles. Petxines. Peixos al mar. Mans a la sorra. Petjades. Gots d’aigua fresca. Ulleres de
sol. Tovalloles. Barques. Sorra humida. Ombres llargues al capvespre. Passos tranquils. Portes de fusta. Somriures de desconeguts. L’olor del mar. Petons.
Ulls que em mirem. Ulls que hi són. Pipo. Confiança. Llar. Recer. Bruna. Arnau. Company de vida. Estimo!
Carme Marín Páez
Coma-ruga, gener de 2025
El cambrer del Green’s
Josep Regàs
JViure plenament implica un canvi
Chandra Martínez
Qui soc jo? —es va preguntar la Júlia mirant-se al mirall. Tot plegat, aquella imatge tan coneguda i habitual li semblava estranya i llunyana. La vida l’havia despertat de cop al malson de la realitat. La mort anunciava la seva visita.
a era clar, caminava ebri cap a casa després d’una nit de Sant Joan nefasta. Quan va passar per un bar de copes obert malgrat l’hora, va decidir prendre una copa sol. No volia res amb ningú, només beure, escoltar música i romandre absort en els seus pensaments. En entrar, se sentia una cançó a mig volum que li portà records de quan era etern. No hi havia ningú, només un jove davant d’un aparell de giradiscs i una noia a la barra. Va dubtar si marxar, potser tancaven. «Hem reobert a les sis», digué la noia amb un lleuger somriure. Ell s’hi va acostar i es va quedar a la barra pensatiu. La cambrera, una jove de poc més de vint anys, de cara ovalada, de pell esblanqueïda i cabell tenyit de ros mig courí amarronat, recollit amb una bandana que feia joc amb els ulls verds entaforats rere unes clàssiques ulleres de pasta de muntura transparent, li va preguntar què volia prendre.
tapar la cara com si estigués a punt de vessar llàgrimes.
—Li passa res, senyor? —va interessar-se la jove.
—No res. O potser sí. Aquesta nit ha suposat la fi d’una història en què els dos vam morir d’èxit —va afirmar l’home en treure’s les mans de la cara, i va mostrar una pell ben bruna i uns llavis força molsuts.
—Els dos? Som sols, si necessita esbravar-se, verbalitzar, puc escoltar-lo, si així ho desitja. Sembla un home sensible —va endevinar la noia, que estava disposada a escoltar-lo.
—Bé, però cada trenta minuts serveixi’m una copa de vi blanc sec, si li plau. Té tabac? El meu paquet és buit —va demanar el client educadament. La noia se li va acostar amb un paquet de Winston. L’home va fer cara d’aprovació en veure que era tabac ros.
—Posi’m una copa de vi blanc, si és tan amable.
—Doncs bé, aquí comença la meva història. —Es va mirar la noia, que duia un penjoll amb la lletra L, possiblement perquè es deia Laura— Vivia amb els pares i el meu germà Germán al barceloní barri de la Pau. La nostra era una família treballadora, però el meu germà i jo podíem estudiar encara que fos en una escola de l’ajuntament i no anéssim gaire ben vestits, ni tan sols havíem flairat una peça de marca de lluny.
»El pare va traspassar essent molt jove i va deixar una vídua i dos fills en edat d’estudiar. Per aquest motiu la mare va haver de treballar moltes més hores. Era administrativa en una gestoria a temps parcial i, a més, es va posar a fregar escales, rentar i planxar roba per a una família acabalada. —
Chandra Martínez López
—He desaprofitat la meva vida, no he fet res del que m’hauria agradat —es deia entre llàgrimes—, marxa ara mateix de la meva vista! —li cridà al mirall. Mai havia sentit tanta ràbia per algú, odiava aquella imatge que tenia al davant, i amb fúria li va fotre un cop al mirall tan fort que el va xafar. Se sentia tan trencada com aquell mirall, feta mil trossets, però a la vegada, després d’aquella acció, la va envair una sensació de llibertat i de pau. De sobte respirava millor, més profundament, com si tingués més espai als pulmons. Va mirar al seu voltant i va veure tots els bocins de mirall escampats per terra i, com si es tractés de la tasca més important del món, va començar a recollir-los, un per un, sense pressa. Les mans es movien amb delicadesa i harmonia, amb amor. La ràbia i la frustració van desaparèixer per donar la benvinguda a un nou estat de plenitud.
Es va mirar el discjòquei, i era poc més gran que la noia. En veure-li la morfologia facial, va deduir que eren germans, ben bé iguals de cara, força atractius i insultantment joves. El noi duia els cabells ben curts, tenyits amb un superaclarant, portava uns texans desgastats i una samarreta blanca de La casa de papel . Quan va arribar la cambrera, que anava curta, amb sandàlies que mostraven els dits dels peus i una camisa clara de seda que oferia transparències que deixaven entreveure una samarreta blanca que duia a sota, va servir la copa al seu client i sobtadament, l’home, de mitjana edat, es va
»Quan vaig fer setze anys, vaig començar a estudiar en un institut subvencionat als matins i, a les tardes, treballava com a ajudant de cambrer en un bar de menú per a treballadors. A casa feien falta ingressos, i com que jo tenia bones notes, vaig aconseguir compaginar els estudis amb la feina. El meu germà, en canvi, no va tenir la mateixa sort. Dos anys més gran que jo, havia deixat l’escola l’any anterior, perquè mai no havia estat un bon estudiant. Va trobar feina en una fàbrica, però el que realment li apassionava era la boxa francesa. S’hi dedicava amb entusiasme, tot i saber que mai no en podria viure. Malgrat haver pres camins diferents, compartíem altres coses: jo sempre heretava la seva roba —camises, pantalons, jerseis o jaquetes—, peces que, amb el pas del temps, acabaven formant part de mi. »A l’institut vaig conèixer un paio amb aspecte de petit burgès. Vestia de manera desenfadada, però duia bones camises, texans de marca i quan arribava la tardor, una jaqueta beix de niló fins a la cintura amb el logotip de Burberry. No es relacionava gaire amb ningú, potser perquè, malgrat haver-hi alguna persona afable, l’ambient general estava dominat per tribus urbanes que fumaven herba abans d’entrar a classe, això quan no anaven mamats a gimnàstica. Els agradava anar vestits de negre, fer fressa amb el clauer ple de claus que dringaven a cada passa i portar els cabells llargs o tenyits de color de merda d’oca. Ni a ell ni a mi no ens esqueia aquell ambient tan malagradós. Un dia vam seure junts i la primera cosa que vam comentar va ser la pudor d’humanitat que feia aquella refumuda classe.
»L’Edouard, aquest era el seu nom, de mare francesa i pare empordanès, havia viscut sempre a l’Eixample barceloní, en plena Gran Via. Li agradava el grup The Doors. Jo, de música, no hi entenia un borrall, només em sonaven els hits de la ràdio o els que posaven en els pubs. »El meu company tenia uns abun-
dants cabells negres, que de manera natural li formaven una escassa ratlla al mig. Tenia els ulls negres, petits, i sempre mostrava un posat seriós, com si estigués a punt d’enfadar-se. Façana, vitrinisme! En realitat era un noi solitari, sensible i malenconiós, que sovint anava esmaperdut i hom veia que tendia a entristir-se. A mesura que l’anaves coneixent t’adonaves que les coses li afectaven molt. L’únic amic que tenia era el seu gos. Un dia em va dir de quedar per presentar-me’l. Si continuàvem fent-nos amics, deia que amb molt de gust em mostraria la seva flamant col·lecció de vinils i fotografies. L’Edouard parlava baix, quasi com si fos a la biblioteca del barri. Es va criar en una escola de Pedralbes per a pocs alumnes, constituïda en una torre. Com que el seu rendiment acadèmic era baix, els pares van optar per matricular-lo en un institut de batxiller subvencionat. No estaven disposats a deixar-se una calerada mentre l’immadur del fill estava més pendent de la música que dels estudis.
»Sentia una gran admiració pel meu amic. Per telèfon, els pares transmetien
simpatia, educació i bones maneres. L’Edouard era un apassionat de la fotografia, una de les poques coses que als seus pares no els recava de pagar. Li van regalar una Canon i el van apuntar a un curs per veure com li anava.
»Estiuejava a Sant Feliu de Guíxols, el poble de la família paterna. Un dia vam quedar davant de casa seva. De fet, m’esperava a la parada del cinquanta-sis i, en baixar, el vaig veure amb el seu gos, un bonic exemplar de husky. Vam fer un volt per la Gran Via, vam enfilar passeig de Gràcia amunt i vam tirar Consell de Cent cap a la dreta fins a baixar Bailèn i plantar-nos a la seva porteria. Em va dir de pujar i el vaig seguir. Em va presentar els seus pares, un matrimoni jove, agradable i ben vestit. Estava un xic cohibit i l’Edouard em va fer anar cap a la seva habitació. Tenia una gran quantitat de discs, llibres i a la paret hi havia un pòster promocional de la pel·lícula Christiane F. La resta, eren fotos en blanc i negre on hi havia una model prima, d’abundants cabells rinxolats, era la seva cosina Estel. Unes fotos espectaculars. L’Estel en vestit de
bany de dues peces a la platja de Sant Pol s’Agaró; en altres, sortia nua amb una tovallola blanca tapant-se les zones erògenes, llançant un petó i picant l’ullet a l’objectiu; també ajaguda a la sorra de la platja totalment nua, però de manera imperceptible; fent ganyotes; asseguda en una butaca en albicant roba interior; caminant amb ulleres de sol, minifaldilla i botes altes de xarol pel pont de Pedra de Girona. A canvi de posar per a ell, l’havia convidada a sopar a El Petit Dorado, de Sant Feliu. Així aprofitarien per posar-se al dia, després d’anys sense veure’s ni parlar-se. Coses de família. »Sovint, l’Edouard i jo anàvem al cinema, a fer unes copes quan tenia temps lliure o estudiàvem a la biblioteca. Quan estava acabant el batxiller, vaig trobar feina al Green’s, un bar que es nodria dels adolescents que anaven a la discoteca del davant, l’Up & Down. En dies feiners, a penes hi havia clientela. Jo tenia festa els diumenges i els dilluns. Tanmateix, els divendres i els dissabtes a la tarda, el local era ple com un ou. Adolescents que conformaven un paisatge multicolor de roba de marca, nanos que només havien de parar la mà i, per art de màgia, apareixia un feix de bitllets per quedar amb la colla i prendre grans dosis de felicitat. Anava estressadíssim, s’agraïa que em paguessin amb l’import exacte i, així i tot, era feixuc de sentir la cridòria i les exigències d’una munió de malcriats. Suava molt, deixava la camisa blava de l’uniforme perduda per la zona axil·lar. Mentre sonaven hits de moda, m’havia de sentir improperis desagradables com «no transpiris tant i porta’m la cervesa!» en estat d’embriaguesa. Aquella colla de sòmines m’ho feien passar malament, però, malgrat l’estrès i l’angoixa, les hores de la tarda passaven volant.
»No tenia temps per quedar, volia acabar els estudis i cursar quelcom relatiu a administració i finances. Volia deixar d’arrossegar-me per la sala del Green’s.
British European Airways (Universidad de Zaragoza. Biblioteca de la Facultad de Empresa y Gestión Pública). S’Agaró (Girona), 1951. CC BY-SA
»El temps passava i jo continuava treballant i cursant els estudis esmentats. Un dia em va trucar l’Edouard. Feia més d’un any que tenia xicota. Es van conèixer en un restaurant de menú, el Punt de mira, ben a prop d’on vivia. Me la volia presentar. Es deia Mònica i quan vam anar a dinar on treballava, la vam veure traginant amunt i avall, entre la sala i la terrassa. Era una morena molt bonica, eficient amb els clients, no parava de riure les gràcies que li feien. Somreia entre disbauxada i lasciva. Me la va presentar en un instant, no podia deixar desatesa la gent i només em va dir hola acostant-se un xic a la taula. Se la veia neta, la roba feia olor de suavitzant. Fa de mal dir, però durant jorns em venia al cap aquella noia. L’Edouard va decidir que un dia quedaríem per fer un toc en algun bar.
»I així va ser; ens vam veure al cap d’un any ben bo. El meu amic anava a teràpia, tenia un evident estat depressiu i prenia ansiolítics, hipnòtics i Paroxetina, un antidepressiu. Estava constantment trist, apàtic i li feien por els canvis, per absurds que semblessin. Fins i tot un canvi d’emissora el podia molestar.
»Vam quedar un diumenge, era l’únic dia de la setmana que els tres teníem lliure. Vam escollir una creperia, La Pruna, a la plaça Tetuan. La Mònica i jo no paràvem de parlar de com n’era, de tediosa, la feina que fèiem. L’Edouard, que s’havia engreixat ben bé dotze quilos, estava en fora de joc entre la medicació i la seva manca de feina; volia ser fotoperiodista i ho tenia tot fet mercès als pares. En acabada la conversa, la Mònica i jo vam intercanviar les mirades, que cada cop anaven en augment.
»Al cap d’un temps, quan jo ja acabava els estudis, però encara treballava al Green’s, l’Edouard em va trucar i em va preguntar per què no deia mai res. Li vaig demanar disculpes i li vaig proposar quedar per veure’ns. Parlava molt lentament i quan ens vam trobar per la Gran Via, anava molt apàtic, semblava
un zombi degut a les psicodrogues. Em va abraçar com si jo fos de peluix, volia acabar els estudis malgrat el seu estat. Ja no veia la Mònica, però ell pensava que tot era passatger. S’estava traient el carnet per a satisfer el seu pare, que li donaria un flamant Alfa Romeo 1750 Veloce, del 67 color ambre, matrícula de Girona. Ja havia estat de l’avi, però amb el seu malestar i els fàrmacs, no podria conduir-lo.
»Un dia que vaig passar a dinar al restaurant on encara treballava la Mònica, que em va corroborar que, malgrat el greu que li sabia, havia deixat marxar el seu xicot.
—Estic sola, tant és el que t’hagi dit ell —em va dir solemnement—. L’Edouard és complicat, podia resultar repulsiu per als del seu entorn. Em sap greu, però és així.
»En servir-me el tallat, la Mònica em va preguntar si em veia amb algú. Li vaig dir que no. Es pot dir que, tot i la meva edat, la meva sexualitat era un terreny erm, inculte i inconreable, però no vaig gosar dir-li-ho. Em va proposar de trobar-nos un diumenge, em va donar el número de telèfon i, tot i la meva vergonya, li vaig trucar.
»Vam quedar a la terrassa del Zurich, a la plaça Catalunya. Va aparcar el ciclomotor amb matrícula d’Amposta, es va treure el casc i somrient se’m va acostar. Va seure davant meu. Anava amb unes ulleres de muntura metàl·lica i vidres verd clar, lleugerament ombrejats. Es va demanar un panaché i vam xerrar. Em va dir que per les Festes de la Mercè hi hauria un concert gratuït de Nicolette a l’estació de França i que volia anarhi amb mi, que volia conèixer-me. Va somriure fent cara de concupiscent i em va deixar anar que no era d’estranyar que una noia volgués sortir amb un noi, que teníem els mateixos drets i que ja n’hi havia prou que tot ho fessin els homes. Em va preguntar si la trobava una mica massa lleugera. No vaig contestar i, després de fer un glop de la seva be-
guda, va contestar tot dient «tant me fa». Em vaig limitar a somriure, potser deixant entreveure un cert sentiment de vergonya.
»Vaig pensar en l’Edouard, en quina mena d’amic m’estava convertint. Amistat: relació interpersonal entre dues persones que tenen un vincle afectiu, de confiança i fidelitat. Era jo un bon amic? Em mereixia o em mereixo tenir amics que m’estimin? Ja no sortien plegats, ell estava reclòs a cals pares, cruspit per l’apatia, l’agitació dels medicaments, visió borrosa, tristesa desmesurada, incomunicat i, segons com, llegint algun autor com Haruki Murakami. Traïció: trencar unes normes no escrites basades en la lleialtat envers algú, canviar de bàndol i oprimir aquell que confiava en tu.
»Va arribar la nit del concert. Vam quedar i ella anava amb la seva colla, visiblement més jove que ella. En ser presentats, vaig sentir la fredor amb què em saludava aquella gent. No semblava benvingut. Vam veure l’actuació de Nicolette, que més tard vaig saber que era una cantant col·laboradora dels Massive Attack. No em podia treure l’Edouard del cap. La Mònica em va suggerir que marxéssim cap al barri de la Ribera a fer una copa plegats, sense aquella gent tan poc sociable i gèlida.
»Ens vam besar, volia saber molt de mi, que no pensés en el seu ex, car ni ella ni jo ja no el vèiem. Jo rumiava, rumiava molt. Crec que tenia dret a saber-ho. Potser la meva sensibilitat em portava per senderis que la Mònica no ensopegava a trobar.
»L’endemà, vaig trucar a l’Edouard i s’hi va posar la mare. Era al llit des de feia tres dies, plorant amargament, sense fer res. Res no el motivava. Ja ni les fotos no l’engrescaven. A més, segons la seva mare, s’havia engreixat encara més de tanta brioixeria. Li vaig explicar que la Mònica i jo ens enteníem tot i que em va costar Déu i ajuda d’admetre-ho. Em va dir que no hi feia res, que no em
sentís culpable i que fóssim feliços. Tot seguit, va penjar secament.
»La Mònica vivia amb la seva germana. Per com parlava d’ella, semblava l’aneguet lleig. La mare era a Amposta i el pare, a Madrid. Es veien ben poc. Em va convidar a casa seva, estaríem sols. En arribar, em va dir que havia decidit de fer l’amor amb mi a la seva assolellada habitació i que m’esperés al menjador, que em podia servir un Martini o el que volgués.
»Em vaig servir un vermut negre en un got ample i amb força gel. Sobtadament, s’anava acostant una música molt bonica. La Mònica em va cridar, vaig deixar el got damunt del sotagot. Vaig anar cap a la cambra i la música sonava un xic més forta, però sense deixar de ser suau. Era la sonatina número u de Schubert. La meva noia estava ajaguda damunt del llit, recentment fet, ben nua, amb les cames flexionades mirant cap a la diàfana balconada, mentre el seu cos mirava cap al sostre mostrant els seus formosos pits, proporcionals al seu abrinat cos; semblava posar per a un artista; els seus cabells anaven recollits i la seva mà dreta era rere el clatell, mentre que el braç esquerre era damunt del llit, lleugerament encorbat amb el palmell de la mà cap avall.
—Vine, t’ensenyaré a estimar una dona—em va dir amb total seguretat.
»El seu cos, acabat de dutxar, desprenia una olor magnànima de bon sabó, xampú i perfum. Ens vam estimar fins que els nostres cervells amenaçaven d’esclatar fins a quedar estabornits.
»Portàvem temps junts, planejàvem una vida plegats i això passava per parlar dels estalvis per tal de constituir un negoci. Un restaurant mitjà. Havíem de menester un cuiner. La Mònica va decidir que podria ser la seva germana Helga. Hi tenia la mà trencada, a fer canelons. Els tres estàvem tips de treballar per a altri. Un dia me la va presentar. No vaig pensar que fos l’aneguet lleig. Potser semblava del morro fort, però no
era ni de bon tros una noia inatractiva.
»Els tres ens vam posar d’acord, hi havia un capital que ens permetia començar alguna cosa. Vam decidir que el restaurant es diria El lotus blau. Vam anar mirant locals que s’adiguessin al nostre pressupost. Justament al costat del Little Italy hi havia un local assumible. La Mònica hi estava d’acord i ens va encoratjar a fer un pas endavant:
—La gent porta gent; si som bons, prendrem la clientela a aquest restaurant de tanta anomenada —va exclamar erigint-se en líder.
»Volia introduir el meu germà a la societat limitada, portava molts anys a la fàbrica i hi tenia un bon càrrec, però també s’havia tret el carnet de flequer anys enrere. La de flequer li semblava una feina esclavitzant i, a més, detestava el pa industrial. Em va costar dies de convèncer-lo.
»Després de cavil·lacions, donar paga i senyal a la immobiliària, pagar una forta entrada, pintar el local, fer instal·lar la cuina: seguretat contra incendis, sistemes d’extracció i ventilació, il·luminació i electricitat entre d’altres coses, vam anar a comprar mobiliari per a la sala i quan tot va haver estat instal·lat, es va organitzar la inauguració. Hi va haver molta gent, vam acabar tots rebentats.
»El negoci anava bé, però el primer any va resultar francament complicat.
La Mònica i jo no sortíem per a res quan teníem festa, no ens compràvem ni roba. La gent, però, estava contenta amb el servei, el pa era boníssim, fet a casa mercès a en Germán. Era com el pa d’abans, que podia durar tres dies en bon estat. Els canelons eren l’especialitat, cada cop hi havia més gent que venia a El lotus blau a menjar-ne. Molts clients no demanaven ni la carta, només la dels vins. Amb els anys, ens estàvem fent els amos de tota la restauració del Born.
(Continuarà)
Oriol Canosa
Escriptor de literatura infantojuvenil
Per Mar Valls
Oriol Canosa (Tarragona, 1975) és un escriptor i llibreter amb una notable trajectòria i reconeixement en el món de la literatura infantojuvenil. Amb més de vint-i-cinc títols publicats i alguna incursió en la literatura d’adults, Canosa ha estat distingit amb diversos guardons: el Premi Folch i Torres pel llibre L’illa de la Paidonèsia (2016), el Premi Ala Delta per l’ Islote de los perros (2017), i el Premi Cavall Fort, que reconeixia els seus articles de divulgació (2018). Oriol Canosa ha transitat per múltiples oficis abans de dedicar-se plenament a l’escriptura, des de guarda de refugi fins a massatgista. La seva trajectòria és una successió de canvis que l’han portat a descobrir la vocació literària. Tot i això, l’experiència que va marcar un punt d’inflexió en la seva vida va ser un viatge a peu des de Barcelona fins a Atenes quan tenia vint-i-cinc anys, una aventura que va transformar la seva manera d’entendre el món. Ens hem trobat al centre cívic Vil·la Urània, al barri del Farró de Barcelona, on l’hem volgut entrevistar per parlar del món de la literatura infantojuvenil, repassar la seva trajectòria i comentar la importància de la lectura durant la infància.
Vas estudiar humanitats i posteriorment vas fer diverses feines. Quan i com vas decidir ser escriptor? No ho vaig decidir. De fet, sovint vaig a moltes escoles a fer xerrades, i una cosa que explico és que a la meva no va venir mai ningú i, per tant, no sabia que ser escriptor podia ser una feina. Sempre havia pensat que faria altres coses, com per exemple ser botànic, perquè m’agraden molt les plantes. Però m’agradava molt llegir i escriure, sempre he anat escrivint, i a poc a poc vaig començar a publicar i m’hi vaig convertir de casualitat.
D’altra banda, escriure en català poques vegades esdevé un ofici. De fet, molts autors coneguts no viuen de l’escriptura, sinó que la compaginen amb altres feines. Jo he tingut la sort de poder dedicar-m’hi professionalment, en part perquè en la literatura infantil i juvenil és una mica més fàcil. Abans d’arribar aquí, però, vaig passar per moltes altres ocupacions.
Per què dius que dedicar-se al món de la literatura infantojuvenil és més fàcil?
Per començar, per una qüestió de nombre de lectors. Tots els nens llegeixen,
encara que sigui per obligació. En canvi, la majoria d’adults no llegeixen, i els que llegeixen ho fan molt poc. Fa poc va sortir una estadística sobre els hàbits de lectura a Catalunya que deia que un de cada tres adults no llegeix mai o gairebé mai. Això, en els nens, no passa. Per tant, hi ha molt volum de vendes en el món infantil, però no se’n coneixen gaire els autors. En la literatura per a adults, en canvi, passa just el contrari.
Vas començar en el món infantojuvenil per la idea que vendries més o perquè t’agradava?
No, jo vaig començar en el món professional de casualitat, i vaig dedicar-me a l’infantojuvenil perquè m’agrada molt. Tinc un amic de la infància que és illustrador infantil, en Jordi Sunyer. Com que jo ja escrivia, em va proposar fer un projecte conjunt. Així van néixer els meus primers llibres, i l’experiència em va entusiasmar.
D’altra banda, el fet de començar a visitar escoles i tenir contacte directe amb els nens és una cosa que em va apassionar. Així que em vaig dedicar al món infantil per vocació.
A més, aquest interès es va consolidar a través de la lectura, tant d’obres de ficció com d’estudis teòrics sobre la importància del llibre infantil i el paper de la lectura en el desenvolupament dels infants. Aquest aprofundiment va ser determinant per reafirmar el meu compromís amb el gènere i consolidar la meva trajectòria en l’àmbit de la literatura infantojuvenil.
Creus que el fet d’haver estudiat humanitats ha deixat alguna empremta en la teva feina d’escriptor?
Segur. Qualsevol cosa que fas deixa una empremta en allò que escrius, el que pintes o la música que crees. En el meu cas, jo soc bastant rata de biblioteca, i he passat molt de temps envoltat de llibres. De fet, vaig iniciar els estudis de filologia clàssica, i crec que aquest
bagatge es reflecteix en la meva obra. Si en un llibre hi apareix un conill, abans de descriure’l, vaig a la biblioteca i llegeixo una desena de llibres de conills perquè aquest conill es comporti realment com un animal de la seva espècie. El fet d’haver estudiat humanitats suposo que m’ha obert moltes portes a àmbits del món que no coneixia. Aquesta influència es manifesta en els meus llibres, on la història té un paper fonamental i el treball de documentació és molt minuciós.
I vas estudiar humanitats per algun motiu?
Perquè sempre he sigut molt lector, i m’ha interessat molt la història, la filosofia i la llengua, disciplines que conflueixen amb els estudis d’humanitats. Com que no sabia a què em volia dedicar, vaig pensar que una formació àmplia, fonamentada en la lectura i la reflexió, m’agradaria.
Al cap d’uns anys vas començar a escriure contes i novel·les infantils. El primer que vas escriure és La casa del professor Kürbis (Ala Delta, 2013). Com va anar el procés de creació i publicació d’aquest primer llibre?
El procés de creació d’un llibre és complicat, perquè publicar un llibre comporta una inversió econòmica considerable. Les editorials han d’assumir un cost elevat sense tenir una garantia de recuperar-lo, fet que les porta a examinar amb molta cura els projectes que decideixen publicar. Aquesta realitat es fa encara més evident en un context en què el nombre d’autors que escriuen és molt superior al de lectors, fet que redueix les probabilitats de veure un llibre publicat. Jo vaig fer aquest llibre com un joc, amb el Jordi Sunyer, i, per tant, el fet que ens publiquessin o no era relativament secundari. Vam trucar a un parell de portes i vam tenir la sort que va agradar. Tanmateix, els inicis no van ser senzills. La majoria d’autors ho saben, introduir-se en el món editorial no és
fàcil, ja que sovint reps nombroses negatives. Molts escriptors de renom van tenir uns inicis complicats. Ara la meva situació ha canviat molt perquè ja he publicat diversos llibres, conec els editors i tinc una visió més clara sobre quins actors poden encaixar millor en cada projecte. Fins i tot, ara són les editorials les que em truquen i em fan propostes.
Creus que se’n parla poc de la literatura infantojuvenil?
No se’n parla gaire, la veritat. La seva presència als mitjans de comunicació és clarament limitada. En general, la literatura té un espai reduït en aquests canals, i encara en té menys la literatura infantil, que sovint es considera una categoria secundària. Aquesta percepció, però, no es correspon amb la realitat, ja que es tracta d’un sector amb un volum de lectors molt elevat, com ja s’ha esmentat anteriorment. En aquest sentit, la literatura infantil no hauria de ser concebuda com la “germana petita” de la literatura, sinó com un gènere amb
La literatura infantil no hauria de ser la germana petita de la literatura, ja que té un volum de lectors molt gran.
entitat pròpia i una importància cultural indiscutible.
Malgrat aquesta realitat, actualment no hi ha cap programa dedicat exclusivament a la literatura infantil, ni a la televisió ni a la ràdio. L’única excepció són alguns pòdcasts de gran qualitat, si bé aquests s’adrecen principalment a un públic especialitzat i no al conjunt de la població. A més a més, quan la literatura infantil es tracta en espais de divulgació literària més generals, habitualment se’n parla de manera superficial, amb un enfocament que tendeix a minimitzar-ne la rellevància.
De fet, al Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC no s’estudia la
Històricament la relació entre escriptors i il·lustradors sempre ha estat injusta per als segons
literatura infantojuvenil. Només se’n va fer un seminari, però poc més. No sé si se’n parla a altres graus... Al grau de magisteri compten amb una o dues mencions dedicades a la literatura infantil. No obstant això, més enllà d’aquestes mencions, la literatura infantil rep poca atenció en l’àmbit acadèmic. El problema, però, no és només la manca de consideració d’aquesta disciplina, sinó la visió general sobre la infància en la societat.
Un exemple clar d’aquesta situació es va evidenciar durant la pandèmia, quan les polítiques de reobertura van prioritzar els bars per sobre dels parcs infantils. Aquesta decisió demostra fins a quin punt els infants no són una prioritat en les polítiques públiques. Potser el fet que no tinguin dret a vot hi té un paper, però la realitat és que sovint són tractats com a ciutadans de segona.
I el públic infantil és més exigent que l’adult?
Molt més. En general, el públic adult no és gaire exigent, té molts apriorismes, a vegades absurds. Això no passa amb els nens. Per ells l’autoria del text no té gens d’importància; l’únic criteri de valoració és l’experiència de la lectura en si mateixa: o agrada o no agrada. Aquesta diferència es pot il·lustrar amb una situació que es dona sovint en els clubs de lectura per a adults. Per exemple, en una trobada dedicada a una obra de Mario Vargas Llosa, molts dels participants van reconèixer que no els havia agradat, però pocs es van atrevir a expressar-ho de manera oberta. La por de no estar a l’altura del prestigi de l’autor va fer que molts dubtessin
de la seva pròpia percepció lectora. En un grup infantil, la reacció hauria estat radicalment diferent: els infants solen expressar-se sense filtres, amb una sinceritat i espontaneïtat que sovint resulta reveladora. Això m’agrada molt, perquè des de la primera pàgina has de poder captar la seva atenció.
D’altra banda, el públic infantil és molt agraït. A les escoles els infants et fan abraçades i es crea un vincle molt bonic. Quan un llibre els marca, l’impacte és molt profund. Per això, si els agrada un llibre teu, et converteixes en una persona molt important a la seva vida, i això és molt gratificant. Per ells, ets algú que ha estat a la seva habitació mentre llegien el llibre, i, per tant, passes a formar part del seu univers íntim.
Què fas exactament quan vas a les escoles?
Depèn del que em demani cada centre. Normalment, un cop han llegit el llibre, dedico una hora a conversar amb els alumnes. Intento fomentar el diàleg i animar-los a fer preguntes, a partir de les quals es genera una conversa enriquidora en què podem parlar de tot.
Quins referents de literatura catalana tens pel que fa a la literatura infantojuvenil?
N’hi ha uns quants. Pere Calders és un autor d’una gran rellevància que ha envellit molt bé. Mercè Canela també m’agrada molt. Però vull destacar que l’experiència de lectura en aquest gènere es construeix en dues etapes: la dels llibres llegits durant la infància i la dels que es descobreixen en l’edat adulta. Això sovint genera contrastos: algunes obres que de nen resultaven fascinants ara semblen menys atractives, mentre que d’altres mantenen intacta la seva qualitat. Aquesta constatació reforça la idea que els clàssics persisteixen per una raó. L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson, per exemple, va ser una lectura apassionant en la infància
i encara avui continua sent una obra magistral, malgrat que pot presentar certa dificultat per als lectors més joves en l’actualitat.
A part de llegir llibres, suposo que el dia a dia et serveix d’inspiració. També t’han servit altres tipus d’art, com la pintura, el cinema, el teatre, la música...?
Sí, perquè qualsevol acte creatiu es nodreix de les influències que l’autor rep, amb l’objectiu de transformar-les en una expressió pròpia i original. A mi m’interessa molt la pintura de segons quines èpoques o la música antiga. Aquestes manifestacions artístiques, doncs, s’acaben filtrant de manera més o menys inconscient en les meves obres.
Els autors de literatura infantojuvenil teniu una relació molt estreta amb els il·lustradors. Tu has treballat amb il·lustradors de renom com Jordi Sunyer o Cristina Bueno. Com és el procés de treball amb ells?
El procés de col·laboració entre escriptors i il·lustradors varia segons cada autor. Però m’agradaria destacar que històricament la relació entre escriptors i il·lustradors sempre ha estat injusta per als segons, ja que el prestigi sovint recau sobre l’autor del text, mentre que el treball de l’il·lustrador queda en segon pla. Això també es veu reflectit en els actes o presentacions, on l’autor rep un reconeixement més gran que l’il·lustrador. Aquesta situació em resulta enutjosa, ja que considero que la creació d’un llibre il·lustrat hauria de ser un treball d’igual a igual. A més, aquesta dinàmica també reflecteix un biaix de gènere i generacional. Molts escriptors són homes d’una certa edat, mentre que molts il·lustradors són dones més joves, fet que contribueix a perpetuar aquesta desigualtat. En la meva experiència com a llibreter, he pogut observar com alguns autors tracten els il·lustradors com si fossin els seus ajudants, en lloc de com
El nivell dels il·lustradors d’aquest país és molt més alt que el nivell dels escriptors. És difícil trobar un llibre en què la il·lustració estigui mal feta, però al revés sí que passa.
a col·laboradors imprescindibles en el procés creatiu.
Pel que fa a la meva relació amb els il·lustradors, intento trencar amb aquesta jerarquia. Quan treballo amb ells, els dono total llibertat, i em limito a compartir tota la informació que he recopilat per escriure el llibre, per si els pot ser útil en la seva interpretació visual de la història. Crec que el nivell dels il·lustradors d’aquest país és molt més alt que el nivell dels escriptors. És a dir, és difícil trobar un llibre en què la il·lustració estigui mal feta, però al revés sí que passa.
Si repassem els títols dels llibres que has publicat i les seves temàtiques, veig que en moltes de les teves obres hi surten illes, animals, plantes i viatges. Tens predilecció per aquests temes per algun motiu?
Sí, jo crec que la majoria d’autors acaba posant les seves fílies i fòbies en els seus llibres. En el meu cas, el fet de desenvolupar projectes propis, en lloc de treballar per encàrrec, em permet incorporar aquests elements de forma més lliure i espontània.
Dius que de petit ja eres lector. Hi havia ambient de lectura a casa?
Sí, jo tinc la sort de tenir dos pares molt lectors i a casa sempre hi ha hagut molts llibres. També anàvem junts a llibreries i biblioteques. Però el fet més rellevant va ser l’exemple directe, el de veure els meus pares llegir. Això va fer que l’acte lector es convertís en un fet natural.
27
Llegir no és només assimilar el contingut d’un llibre, sinó compartir un moment de qualitat, un acte íntim que reforça els llaços familiars. Per això, la lectura compartida hauria de continuar fins a l’adolescència i més enllà.
altres estímuls. No obstant això, si durant la infància han gaudit dels llibres i han establert vincles emocionals amb la lectura, encara que en determinats períodes s’allunyin dels llibres, tard o d’hora hi tornaran.
Tens més de vint títols publicats en literatura infantojuvenil. Quin és el teu procés de creació? Tens algun hàbit o rutina?
Està comprovat que la lectura en veu alta, quan els nens són molt petits, i més endavant la lectura individual, fomenta la intel·ligència i la creativitat dels nens. Tu, que a part d’escriptor vas ser llibreter i fundador de la llibreria Pebre Negre, especialitzada en literatura infantil i gastronomia, quins consells donaries als pares que volen fomentar la lectura als fills?
El millor consell per als pares que volen fomentar la lectura en els seus fills és que llegeixin amb ells. La lectura compartida no només facilita l’adquisició de l’hàbit lector, sinó que també esdevé un espai de connexió emocional entre pares i fills.
Hi ha un moment clau en el desenvolupament lector dels infants: quan arriben a segon o tercer de primària i comencen a llegir de manera autònoma. En aquesta etapa, molts pares deixen de llegir-los contes en veu alta, pensant que ja no és necessari. Aquest és un gran error, ja que llegir no és només assimilar el contingut d’un llibre, sinó compartir un moment de qualitat, un acte íntim que reforça els llaços familiars. Per això, la lectura compartida hauria de continuar fins a l’adolescència i més enllà, alternant qui llegeix o deixant que siguin els mateixos fills qui llegeixin als pares. Diversos estudis indiquen que hi ha dos moments en què els infants deixen de llegir: als set o vuit anys, perquè la lectura encara suposa un esforç, i a l’adolescència, quan apareixen molts
Jo tinc dos fills de cinc i vuit anys, per tant, les rutines que tenia abans que ells naixessin han canviat molt. Abans escrivia tot el dia, però ara tinc menys temps. No tinc cap hàbit concret, puc posar-me a escriure en qualsevol moment. El que sí que faig és que sempre escric sis o set llibres alhora, i això m’ajuda molt perquè mai em quedo en blanc. Si em quedo estancat en un llibre, en trec un altre. A més, això accelera el procés creatiu, perquè en un mateix moment estic en les diferents fases de creació d’un llibre. Aquest fet em crea un estat d’hiperexcitació que en l’aspecte creatiu és molt sa.
El 2023 vas crear un novel·la a través de la Plataforma Fiction Express, juntament amb 100.000 estudiants de Catalunya. Hi havia un fòrum interactiu i es feien votacions. Com va ser l’experiència? Qui t’ho va proposar? Va ser una experiència curiosa, i crec que cada vegada anirà a més. Aquesta demanda va sorgir de la comunitat educativa, no dels nens ni dels autors, amb la voluntat d’adaptar la lectura a noves dinàmiques d’oci i fer-la més competitiva en relació amb altres formes d’entreteniment, com els videojocs. El que es busca són altres formes de presentar la lectura que no siguin asseure’s i obrir un llibre.
El funcionament d’aquest sistema es basa en la interacció amb els lectors: l’autor escriu un capítol i ofereix tres possibles desenllaços, que són sotmesos a votació per part dels alumnes.
Això permet als lectors participar activament en la construcció de la història. Ara bé, el problema que té aquest sistema és que es fa durant cinc setmanes, i, per tant, això comporta un ritme molt ràpid d’escriptura. Donat que jo soc un autor molt lent a l’hora d’escriure, em va resultar un repte important. A més, el resultat final del llibre no acaba de ser el més satisfactori, atès que s’ha escrit en tan poc temps.
Creus que per als alumnes és una bona experiència?
Per als alumnes no lectors, sí. És una manera d’acostar-los a la lectura. Però per als que sí que ho són, és preferible que puguin accedir a obres escrites amb més temps i dedicació.
Parlem de les obres més recents per a adults: tenim La tela, un foliscopi fet amb la il·lustradora Marta R. Gustems sobre la història de les lluites feministes començant per les indústries tèxtils d’Anglaterra. Per començar, què és un foliscopi?
Un foliscopi és un tipus de llibre animat que crea la il·lusió de moviment mitjançant una sèrie d’imatges seqüencials. És el que molts infants han experimentat a l’escola, dibuixant una figura en diferents posicions a les vores d’un llibre de text i passant les pàgines ràpidament per generar una animació senzilla. Aquest projecte va sorgir de la collaboració amb la il·lustradora Marta R. Gustems, amb qui compartíem admiració mútua i l’interès per aquest tipus de llibres. Vam voler crear una obra que, a més de ser un objecte lúdic i visualment atractiu, tingués un contingut narratiu i històric rellevant. Ella va realitzar unes 360 il·lustracions que, en passar les pàgines, formen una seqüència animada d’entre mig i un minut de durada. Parallelament, jo vaig escriure 360 textos que es poden llegir individualment, però que, seguint l’ordre establert, construeixen una història.
El relat segueix el trajecte d’un tros de tela al llarg de 150 anys, a mesura que passa de generació en generació, servint com a testimoni de les condicions de vida de dones i nens en diferents moments històrics. Amb aquest enfocament, La tela no només proposa una experiència interactiva, sinó que també ofereix una reflexió sobre la lluita feminista i la història de les indústries tèxtils des de les primeres fàbriques angleses fins a l’actualitat.
Parlem ara d’un llibre acabat de publicar que es titula La balada del vell món, editat per Edicions 62. Sembla que és el llibre més personal que has fet, oi?
Encara que he escrit alguna obra per a adults, La balada del vell món és, sens dubte, el llibre més personal que he fet. Feia vint-i-cinc anys que em rondava pel cap, però fins ara no m’he decidit a escriure’l.
Al llarg de la vida, he fet diversos viatges a peu, però l’experiència més intensa va ser quan, als vint-i-cinc anys, vaig travessar el sud d’Europa caminant durant sis mesos, des de Barcelona fins a Atenes. Aquest recorregut va ser profundament transformador, però sempre m’ha costat explicar-lo. El més significatiu del viatge no va ser el que m’envoltava, sinó els canvis interns que experimentava. Passar tant de temps sol al bosc altera completament la manera de pensar, de percebre el món i fins i tot de recordar el que es viu.
Amb aquest llibre, he intentat plasmar aquesta metamorfosi mental i emocional. A més, com que sempre m’ha interessat la literatura de viatges a peu i he llegit molts autors que han escrit sobre aquesta experiència, també he volgut incorporar-hi una reflexió sobre la història d’aquest gènere literari. Així, La balada del vell món no només recull el testimoni d’un viatge físic, sinó també d’una transformació interior i d’una tradició literària que m’ha influït profundament.
Per tant, estaries d’acord amb l’afirmació de l’escriptor nord-americà John Steinbeck que diu: “No són les persones les que fan els viatges, sinó els viatges els que fan les persones” del llibre Viatges amb el Charley? Aquesta afirmació m’agrada especialment, crec que reflecteix perfectament l’experiència de qui ha fet un viatge llarg. Qualsevol que hagi viscut una experiència d’aquest tipus pot corroborar fins a quin punt pot arribar a transformar la manera de veure el món i de veure’s un mateix. A més, aquest canvi es fa encara més evident quan es viatja sol i quan el destí no ofereix les comoditats habituals.
Nelson Mandela, també afirmava que “No hi ha res com tornar a un lloc que no ha canviat, per adonar-te de com has canviat tu”.1
Aquesta afirmació també és molt bona. En la meva experiència, la tornada moltes vegades ha estat més impactant que el mateix viatge. Quan passes mesos en moviment, immers en una realitat diferent que et transforma, el contrast amb l’entorn que havies deixat es fa encara més evident. Sovint tens la sensació que, per a tu, han passat sis mesos que t’han canviat la vida, mentre que per a la gent que s’ha quedat, tot s’ha mantingut igual.
Hi ha part ficcionada al llibre La balada del vell món?
No, no hi ha cap part ficcionada en el llibre. Ara bé, la seva estructura no segueix un esquema convencional, sinó que s’articula a partir d’un procés d’exploració de la memòria.
El relat s’endinsa en el record del viatge fet fa vint-i-cinc anys, alhora que es barreja amb la història dels meus precedents i amb la narració de l’experiència viscuda.
1 Mandela, Nelson (2011). Nelson Mandela By Himself: The Authorised Book of Quotations, p.191, Pan Macmillan
Hi ha molts llibres sobre com escriure, alguns molt interessants, però al final, qualsevol acte creatiu és individual.
Per acabar, tens algun projecte entre mans actualment?
Sí, en tinc uns quants. Ara mateix, estic escrivint sis o set llibres de literatura infantil de manera simultània, ja que aquest és el gènere que més m’interessa. També tinc un projecte per a adults, però encara es troba a les beceroles.
I algun objectiu a llarg termini que t’agradaria aconseguir com a escriptor?
No tinc cap objectiu concret a llarg termini, ja que estic satisfet amb el punt en què em trobo actualment. Encara estic experimentant amb noves formes i temes, cosa que em permet mantenir la creativitat en constant evolució.
Per mi, el fet de poder viure de l’escriptura ja és, per si mateix, una gran font de llibertat, especialment pel que fa a la gestió del temps. Poder dedicar tota la jornada laboral a escriure és un privilegi que valoro molt. Per això, la meva aspiració és que aquesta situació es mantingui i poder continuar escrivint fins al final de la meva vida.
I per tancar l’entrevista, què li recomanaries a algú que es vol endinsar en el món de l’escriptura?
El millor consell és escriure i no fer gaire cas dels consells. Hi ha molts llibres sobre com escriure, alguns molt interessants, i està bé llegir-los per conèixer com treballen altres autors. Però al final, qualsevol acte creatiu és individual. Si algú vol dedicar-se a l’escriptura, ha de seguir el seu propi camí i fer poc cas de les indicacions externes.
Això sí, és fonamental llegir molt. La lectura permet comprendre com han afrontat altres escriptors les experiències que no s’han viscut en primera persona i, a partir d’aquí, estudiar-ho i reflexionar-hi. Si dediques temps a analitzar el que llegeixes i com ho fan els autors més experimentats, pots adquirir recursos narratius que després pots aplicar a la pròpia escriptura.
També cal tenir en compte que és una professió en la qual és difícil començar. Publicar requereix trucar a moltes portes
i afrontar moltes dificultats. Però la clau és confiar en allò que fas, persistir i tirar endavant.
Moltes gràcies, Oriol, per aquesta entrevista. Esperem que continuïs tenint molts èxits i que cada vegada més nens puguin gaudir dels teus llibres. Un plaer.
Igualment, moltes gràcies a vosaltres.
HISTÒRIA DE LA LLENGUA
Les
Normes del Puig, mostra d’una societat dividida
Carolina Zorrilla
Al País Valencià, el debat sobre si el català i el valencià són la mateixa llengua sembla superat, però continua latent en l’esfera política. La qüestió lingüística ha tornat a guanyar protagonisme amb l’entrada al Consell d’un sector de l’extrema dreta que només reconeix la normativa de les Normes del Puig, tot i que cap dels seus representants fa ús habitual del valencià, ni seguint l’estàndard establert per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ni segons la variant defensada per la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), promotora d’aquestes normes.
L’autoritat lingüística del País Valencià és l’AVL, que aplica les Normes de Castelló, i totes les administracions públiques tenen l’obligació d’utilitzar-les en els comunicats institucionals, que han d’estar redactats en ambdues llengües reconegudes oficialment. Malgrat que alguns desobeeixen aquesta normativa, no tenen més remei que acceptar que l’única autoritat oficial és l’AVL i no la RACV, una institució privada amb una orientació més propera al model unitari de l’Estat. Tot quadra, oi? Ara bé, què
són exactament les Normes del Puig? En què es diferencien de les Normes de Castelló? Com va sorgir aquesta divisió? Comencem amb una miqueta d’història —de la llengua—.
L’any 1932, els grups intel·lectuals valencians signen un acord a Castelló que dota el valencià d’una normativa pròpia. Més que pròpia, el que es fa és ratificar i adaptar les normes de 1913 de l’Institut d’Estudis Catalans, en nom de la unitat lingüística dels territoris de parla catalana, ja que el valencià és el català del País Valencià, però amb les seues particularitats, convé aclarir aquesta afirmació per evitar possibles confusions. Parafrasejant Joan Fuster, dir que parlem valencià és la nostra manera de dir que parlem català. Tan correcte i adequat és dir que a València es parla català com que a Barcelona es parla valencià.
Continuem: amb l’arribada de Franco la situació del valencià s’enfosqueix fins gairebé desaparéixer. Amb la mort del dictador i l’ànsia d’una societat democràticament lliure a l’horitzó, València comença l’elaboració de l’Estatut d’Au-
tonomia. Tanmateix, el País Valencià es trobava sota la influència de sectors conservadors que promovien idees secessionistes, fet que va generar un debat intens sobre la definició i el reconeixement de la llengua pròpia en el nou marc autonòmic.
En aquell moment coexistien dos grans moviments: els catalanistes i els regionalistes. D’aquí sorgeix la famosa tercera via, que suposadament equilibrava les idees pancatalanistes amb l’espanyolisme. No obstant això, es podria interpretar com un cavall de Troia, una estratègia dissenyada per sectors afins al nacionalisme espanyol amb l’objectiu d’atraure el suport dels valencians que no se sentien identificats amb el catalanisme.
L’any 1998, el Partit Popular, amb el suport del PSOE-PSPV, crea l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb el propòsit de vetllar per la llengua valenciana. Oficialment, aquest era el propòsit declarat, però la seva constitució també es va emmarcar en una estratègia política que buscava consolidar una identitat lingüística diferenciada, sovint en contraposició al catalanisme. L’Acadèmia va adoptar les Normes de Castelló sense oposició significativa, tot i que va introduir adaptacions d’orientació regionalista que la distanciaven lleugerament de l’estàndard general del català. Aquesta línia responia, des del seu origen, a les sensibilitats d’una part del sector polític conservador, que promovia una concepció secessionista de la llengua. Malgrat tot, en l’àmbit acadèmic i filològic, el debat estava resolt: valencià i català són dues denominacions per a una mateixa llengua.
Els sectors més conservadors i regionalistes, tot i l’existència d’un consens normatiu, defensen l’adopció de les Normes del Puig de 1979, un model que proposa una diferenciació més marcada respecte al català i a les Normes de Castelló. Els arguments que esgrimeixen per justificar aquesta posició
són diversos, però els més destacats són els següents:
• Recuperar els clàssics , obviant, però, que els clàssics escrivien com pronunciaven i no seguien cap normativa. Cada clàssic tenia les seues pròpies particularitats.
• Escriure com es pronuncia, quan cada poble parla d’una manera diferent i presenta variacions fonètiques i dialectals. En lloc de de buscar un consens entre totes les varietats del País Valencià, imposen la que consideren «l’adequada»: l’apitxat o, com diu un dels acadèmics, «Les Normes d’El Puig no se basen en l’apichat, més bé tot lo contrari, busquen la màxima riquesa fonètica pròpia del dialecte central» (Giner, 2022). Aquesta afirmació genera interrogants sobre la coherència del plantejament. El centralisme lingüístic no és un fenomen exclusiu del País Valencià, ja que a Catalunya també es manifesta amb la preeminència del barceloní com a varietat de referència en l’estàndard.
• Apropar el valencià estàndard al valencià col·loquial , en referència a la realitat lingüística quotidiana. Aquesta proposta implicaria l’ús del mateix registre en contextos formals i informals, sense tenir en compte la distinció funcional pròpia de qualsevol llengua estàndard. Així, es plantejaria que un parlant es dirigís a un catedràtic amb la mateixa varietat lingüística amb què es comunica amb la seva àvia (m’auela), sense considerar les diferències pragmàtiques i sociolingüístiques que regeixen l’ús dels diferents registres en la comunicació.
I per què l’AVL no accepta aquestes normes? Pel seu caràcter diferenciador. L’única intenció de la seua creació és desmarcar-se del català —de quin català, exactament?—. No hi ha més
raó. Els acadèmics i les universitats valencianes rebutgen aquestes normes, creades sense cap estudi científic per Fullana, que negava la unitat lingüística dels Països Catalans.
L’AVL i les universitats han defensat sempre aquesta unitat, la qual va salvar el valencià de l’extinció per culpa de Felip V i de Franco, entre d’altres. És aquesta unitat la que ens dona força per reclamar els nostres drets lingüístics i garantir-los sense haver d’acceptar amb resignació l’ús imposat del castellà, la llengua dominant. Assumir aquesta unitat no és renunciar a la identitat valenciana, sinó tot el contrari. Els debats sobre si el valencià i el català són la mateixa llengua no són, ni han sigut mai, lingüístics, sinó polítics. En lloc d’estar units per la defensa de la nostra llengua, ens deixem dividir per discussions ideològiques totalment estèrils. Fins quan continuaran utilitzant la llengua com un instrument polític en lloc de protegir-la i dignificar-la? Quin destarifo!
Carolina Zorrilla
BIBLIOGRAFIA
Admin. (2022, 18 juny). Pau Giner: «Les Normes d’El Puig són les primeres normes oficials de la llengua valenciana» - Cultura Valenciana. Cultura Valenciana. [Font en líniea Recuperat de https://www.culturavalenciana.es/pauginer-les-normes-del-puig-son-les-primeresnormes-oficials-de-la-llengua-valenciana/ ] consultat el 20 de febrer de 02025
Normes d’El Puig - L’Enciclopèdia, la wikipedia en valencià. (s. d.). [Font en línia recuperada de https://www.lenciclopedia.org/wiki/Normes_d’El_Puig ] consulta el 20 de febrer de 2025
Valldalbaidi. (2012, 8 agost). “Des d’Ausiàs March a les Normes del Puig”, text de Francesc de P. Burguera (LEVANTE-EMV) - Els Papers de Santa Maria de Nassiu. Blocs de VilaWeb. [Font en línia recuperada de https:// blocs.mesvilaweb.cat/valldalbaidi/des-dausias-march-a-les-normes-del-puig-text-de-francesc-de-p-burguera-levante-emv] consulta el 20 de febrer de 2025
Culla, J. I. (2021b, abril 21). Les Normes d’El Puig. Las Provincias. [Font en línia recuperat de https://www.lasprovincias.es/comunitat/ opinion/normes-puig-20210421010729-ntvo. html] Consultat el 22 de febrer de 2025
35
ASSAIGS
L’art al carrer
Neus Aguiló
L’ésser humà ha mostrat interès per representar la realitat que l’envolta des dels inicis dels temps. Les pintures rupestres de la prehistòria són els exemples més antics. A la ciutat de Pompeia, que va romandre sepultada per cendres volcàniques uns 1500 anys, s’hi han trobat mostres de grafits de diferent índole: des de propaganda electoral, fins a inscripcions realitzades sense permís (aquestes últimes serien les precursores dels grafits vandàlics, que avui dia donen tanta feina a les brigades de neteja de les ciutats d’arreu del món).
L’austríac Josef Kyselak (1798-1831) era un viatger que va recórrer diversos llocs de l’Imperi Austrohongarès entorn de l’any 1825. Tenia el costum d’anar deixant la seva firma per tots els llocs que visitava. Es diu que l’emperador Francesc I d’Àustria el va convocar personalment i li va demanar que abandonàs el costum d’embrutar les parets amb gargots. Josef li digué que no ho tornaria a fer, però, en acabar la reunió, l’emperador va trobar la firma de Kyselak estampada a la taula del seu despatx. Així, podem afirmar que Josef Kyselak és un precursor dels tags o fir-
mes perquè ja mostrava aquest vessant de vandalisme propi dels taggers que avui dia omplen amb les seves firmes les parets dels entorns urbans. De començaments del segle xx, a Espanya, destaca un grafit fet a l’escorça d’un arbre, on s’anunciava l’atemptat que Mateu Morral va cometre a Madrid, contra Alfons XIII i Victòria Eugènia, el dia de les seves noces. Algunes investigacions apunten que la inscripció va formar part d’un muntatge realitzat amb posterioritat per a poder incriminar també Francesc Ferrer i Guàrdia (fundador
de l’Escola Moderna).
Els grafits, però, tal com els entenem avui, varen sorgir durant la dècada dels anys seixanta del segle xx a les zones perifèriques de grans ciutats com Nova York o Filadèlfia, i en aquella època solien incloure un missatge polític o de caire reivindicatiu. En els anys setanta i vuitanta els grafiters omplien els vagons del metro amb les seves pintades. Tant es va estendre aquesta pràctica que en molts llocs dels Estats Units es va arribar a prohibir la venda d’aerosols als joves.
En l’actualitat, alguns ajuntaments han emprès una croada contra les pintades al carrer. Això és perquè sovint aquestes accions fan malbé el mobiliari urbà i els edificis públics. Però moltes vegades, es fiquen totes aquestes intervencions dins el mateix sac, obviant que no és el mateix pintar en un edifici patrimoni de tots, que en un mur d’una paret abandonada. Tampoc és el mateix destrossar una portassa d’un comerç que pintar una tàpia grisa i lletja d’un barri degradat amb edificis en runes, que, per altra banda, es deixen caure deliberadament esperant que sigui el moment propici per a engegar el negoci de l’especulació immobiliària, i substituir els veïns pel lloguer turístic. El Cabanyal, a València; el Raval, a Barcelona, o Canamunt, a Palma, són tres dels centenars d’exemples de com el turisme i l’especulació han fulminat silenciosament els teixits socials dels barris. I l’art urbà és, o ha estat, una manera de mediar en favor de la cultura local d’aquests llocs.
Diversos creadors d’art urbà lamenten la hipocresia de les autoritats, les quals, per una banda, s’omplen la boca defensant l’ street art com a element embellidor de les ciutats, però, en altres ocasions, posen multes als artistes, encara que tenguin el permís del propietari d’un edifici per a executar una obra que embelleixi una paret i la millori. En les dues darreres dècades hem assistit a un auge d’aquest tipus d’art, moltes vegades reivindicatiu, el qual té un paper important en la transformació dels espais urbans i comuns per a fer-los més acollidors. A la vegada, presenciam també com pintades i gargots sense cap valor estètic vandalitzen espais i els empitjoren.
Amb tot, si feim balanç, podem concloure que les intervencions de molts d’aquests artistes han transformat positivament les ciutats i han contribuït a fer que l’art no només estigui en els museus, sinó a l’abast de tothom.
Neus Aguiló
De Twitter a X: odi i desinformació
Òscar Martorell
Tothom estarà d’acord que des de sempre, la xarxa social Twitter ha estat coneguda pel seu odi cap a la societat, incloent-hi des d’insults fins a amenaces físiques o de mort. Però, com podem observar aquests darrers mesos, amb l’arribada del multimilionari Elon Musk i després de canviar el nom de l’antic Twitter a X, aquest odi ha anat augmentant amb total impunitat i, fins i tot, acompanyat de certs discursos ideològics de l’extrema dreta arreu del món.
Si provem d’entrar a X amb qualsevol tema d’actualitat, per exemple, la guerra de l’Orient Mitjà entre Israel i Gaza, veurem una gran quantitat de gent amb un nivell molt elevat d’odi, donant suport a la massacre israeliana contra la població palestina de Gaza; un altre exemple que podem trobar és quan hi ha algun atemptat o tiroteig en algun país europeu, com per exemple l’atropellament massiu que va tenir lloc durant un mercat de Nadal aquest 2024 a la ciutat de Magdeburg (Alemanya) o, per posar un altre exemple, la gran quantitat de teories de la conspiració, negacionistes i antivacunes que hi ha d’ençà de la pandèmia de la COVID-19. Respecte a aquest darrer tema —el de les teories de les conspiracions— m’agradaria destacar un titular molt conegut que va escriure el periodista, escriptor i biòleg Javier Yanes a 20minutos i que diu: «hay un vínculo entre conspiranoia y trastornos mentales, y no puede seguir ignorándose» (Yanes, 2023). Però, quines conseqüències pot tenir tota aquesta desinformació i odi a X? Fer el canvi d’X a Bluesky pot ajudar a frenar aquesta
desinformació? Evidentment, per donar resposta a aquestes preguntes ens basarem en opinions d’experts, entre els quals alguns periodistes referents en notícies falses i l’opinió d’alguns usuaris d’X que lluiten contra aquesta desinformació a les xarxes socials, com el creador del compte Negacionistas Out Of Context (@EstoyAvisando, @SoyContext), que es dedica, principalment, a capturar publicacions de negacionistes de tota mena (del canvi climàtic, de la pandèmia, antivacunes, etc.) i aportar una mica d’humor i sarcasme entre la foscor de totes aquestes conspiracions. Finalment, també elaborarem una opinió personal crítica respecte al tema. Així doncs, per començar aquest assaig, primerament comentarem breument en què es basa i com s’estructura la desinformació a les xarxes socials.
La desinformació: com s’estructura?
La desinformació sempre ha existit al llarg dels anys en diferents formes, com ara el clickbait, l’alarmisme i, possiblement el més conegut, les notícies falses o fake news. Però com gairebé tot, aquesta ha anat progressant i més amb l’arribada de les noves tecnologies i, concretament, de les xarxes socials. L’usuari d’X C de Context (@SoyContext), anomena el «nou model de desinformació de les xarxes socials», que senzillament es basa a difondre mentides i fake news o bé negar una evidència que s’ha convertit en un instrument polític i no la podem legitimar.
Aquesta desinformació s’organitza seguint una estructura piramidal, fet que
39
permet que els agents responsables de la desinformació aconsegueixin que el seu discurs cali en diferents sectors de la nostra societat. Com anomena el mateix usuari d’X, podem dir que és com si aquestes persones plantessin «llavors d’odi» per després poder-les regar mitjançant les notícies falses que vagin sorgint. Però, exactament qui són els que planten les «llavors d’odi» per enganyar la societat? Doncs, ni més ni menys que alguns partits polítics de qualsevol ideologia, tot i que cal dir que els extremistes tant d’esquerra com de dreta són els que més s’aprofiten d’aquesta situació; i les empreses multinacionals, pel simple fet de proporcionar el contingut i marcar les estratègies de campanya als distribuïdors, que serien els encarregats d’amplificar la desinformació plena
d’alarmisme o senzillament informació inventada; i, finalment, els creadors de contingut (influencers) que són els encarregats de compartir aquesta desinformació a les xarxes socials donant-li tota la credibilitat amb l’objectiu de regar les «llavors d’odi» que hem anomenat anteriorment.
Per tant, queda clar que veient l’estructuració de la desinformació, la seva base principal està destinada a la gent que viu més lluny d’Internet i que, per tant, no sap el que passa en tot aquest entorn tecnològic. L’única font d’informació que poden arribar a escoltar les persones que viuen lluny d’Internet és el seu cercle més proper (la seva família o les seves amistats), com diu @ SoyContext en un comentari una mica sarcàstic d’un fil del seu compte d’X:
«Només escolta la seva parella, el veí o el forner».
Astroturfing, els bots i els trols a les xarxes socials
L’astroturfing és una tècnica de màrqueting digital que té com a finalitat crear una percepció falsa de la realitat amb l’únic objectiu de controlar i condicionar la societat. Actualment, és una de les estratègies més utilitzades a les xarxes socials per alterar l’opinió pública. Tothom coneix o ha sentit parlar alguna vegada de bots i trols a les xarxes socials, especialment a X (antic Twitter). Aquesta pràctica consisteix a fabricar bots i trols, el que @SoyContext anomena una «granja de bots i trols», per captar l’atenció de la gent i influir-hi fàcilment. Però, quina diferència hi ha entre un bot i un trol? Estem parlant del mateix? En realitat, hi ha una diferència clara entre aquests dos conceptes. Pel que fa als bots, es tracta de programes automatitzats que gestionen diversos comptes falsos a qualsevol xarxa social. Aquests comptes són fàcilment identificables, ja que, sobretot a X, el seu nom d’usuari acostuma a incloure un nom aleatori seguit de xifres també aleatòries @Carles09847572. Pel que fa als trols, generalment són persones reals que operen darrere de comptes, sovint anònims. Tant bots com trols acostumen a ser comptes de recent creació amb l’única finalitat de condicionar, enganyar o, en alguns casos, provocar la societat.
Com he comentat a l’inici d’aquest assaig, d’ençà que Elon Musk va comprar Twitter i va canviar la marca a X, l’odi i la desinformació ha anat en augment, d’aquí també prové l’augment de l’extrema dreta arreu del món.
Així, el periodista nord-americà Glenn Kessler, referent mundial en verificació de notícies falses, va dir al programa Col·lapse de TV3 que la plataforma X ja no és una plataforma per difondre notícies i la va titllar de «cinta tramissora
d’informació i de desinformació de l’extrema dreta» (Kessler, 2024).
D’altres com Miquel Ramos, periodista especialitzat en l’extrema dreta, alerten del perill que suposen les xarxes socials sense verificació de contingut, com va passar a X quan van afegir les notes de la comunitat, que consideren —i hi estic completament d’acord— que no és suficient per verificar contingut, i com va passar el gener del 2025 amb Facebook i Instagram, propietat de Mark Zuckerberg. Ramos assenyala que aquest fet és «una porta oberta a la ideologia de l’odi i a la construcció d’una realitat alternativa» (Ramos, 2025), fins i tot en el món de les teories conspiratives assenyala que podem caure com a societat. De fet, ja estem caient en els errors dels anys trenta del segle passat amb l’ascens al poder del nazisme. Ramos considera que tots aquests fets actuals –la desinformació, les conspiracions, etc.– són «les fórmules de Goebbels [ministre de propaganda de Hitler] per estigmatitzar determinats col·lectius i buscar enemics externs i interns» (Ramos, 2025) fent referència, principalment, als immigrants provinents de l’Àfrica i l’Orient Mitjà.
En darrer lloc, m’agradaria destacar que molta gent i també moltes entitats en els darrers mesos han fet el canvi d’X a Bluesky pel canvi d’algoritme que va realitzar Elon Musk en aquesta xarxa social, que era completament diferent del de l’antic Twitter, actualment podem trobar persones d’ideologies contràries a la teva o amb un nivell molt elevat d’odi donant suport, per exemple, a la massacre israeliana de la població palestina de Gaza, antivacunes, negacionistes de tota mena, etc. Lamentablement, aquesta migració d’X a Bluesky no funcionaria per frenar aquesta desinformació a les xarxes socials, però, psicològicament parlant, sí que podria funcionar per cuidar la nostra salut mental, que, vulguem o no, és el que hauríem de prioritzar abans de res i molt més ara amb
tota aquesta onada de desinformació i odi. Últimament, podríem dir que l’antic Twitter i l’actual X s’ha convertit en un manicomi, en el sentit que la gent dona suport a la massacre d’infants i dones de Gaza, antivacunes, persones que creuen en teories de la conspiració i milers de casos més que segur que ara mateix me n’oblido!
En definitiva, en aquest assaig hem pogut observar i analitzar l’augment de la desinformació a les xarxes socials i, concretament, a X i els impactes que això pot tenir a la societat, que, de fet, ja els estem començant a veure. Per desgràcia estem parlant d’impactes negatius, com l’augment de l’extrema dreta arreu del món, el qual anirà acompanyat d’una nova onada de feixisme que ja estaria ensenyant la pota. De moment encara podríem dir que estem a les portes d’aquesta nova època fosca on estem entrant, però llegint alguns periodistes i experts com Miquel Ramos la cosa no és que pinti massa bé, per no dir totalment el contrari. Tot i això, podem veure la importància de cuidar la nostra salut mental i no caure en teories de la conspiració molt mencionades també en aquest assaig. Per a més informació podeu visitar un gran «museu» de teories conspiratives a través de la xarxa social de X al compte de Negacionistas Out of Context (@EstoyAvisando) que la podríem considerar una mena d’exposició de les teories de conspiració més extremistes que podem trobar a les xarxes socials.
Òscar Martorell
BIBLIOGRAFIA
3CAT. (2024). La part fosca de les xarxes socials. Col·lapse https://www.3cat.cat/3cat/ glenn-kessler-x-es-una-cinta-transmissora-dinformacio-i-de-desinformacio-de-lextrema-dreta/noticia/3323108/
3CAT. (2025). Desinformació i desafecció: què pot explicar l’auge de l’extrema dreta al món. Notícies. https://www.3cat.cat/324/desinformacio-i-desafeccio-que-pot-explicar-lauge-de-lextrema-dreta-al-mon/noticia/3330200/
@SoyContext. (2024, 4 d’agost). Para entender mejor la situación de desinformación total que inunda internet hay que saber cómo funciona. ABRO HILO. [piulada]. https://x.com/SoyContext/status/1820057931045339271
@SoyContext. (2024, 15 d’agost). Hoy me gustaría hablaros de algo desconocido para la mayoría de los usuarios en internet pero que está a la orden del día. EL ASTROTURFING, VIVIR EN MATRIX. ABRO HILO. [piulada]. https://x.com/SoyContext/status/1824132444393705612
@SoyContext. (2024, 9 de novembre). Muchas veces leemos o escuchamos la palabra “desinformación” como un ente, algo externo a nosotros que no nos afecta, pero no es así. Dejadme que lo explique. [piulada]. https://x.com/ SoyContext/status/1855169891201900983
Yanes, J. [Javier] (2023). Hay un vínculo entre ‘conspiranoia’ y trastornos mentales, y no puede seguir ignorándose. 20minutos https://www.20minutos.es/noticia/5123553/0/ hay-un-vinculo-entre-conspiranoia-y-trastornos-mentales-y-no
Catalunya en transformació
Tradició
i modernitat ballant al mateix compàs
Pere Juvés
Canvi: la constància de la societat catalana
Hi ha qui diu que l’única cosa constant és el canvi. En el context social català, aquesta màxima sembla més vigent que mai. Ara bé, què entenem exactament per canvi? És una metamorfosi silenciosa o una revolució plena de sons de gralles i construccions de castells? Si retrocedim en el temps, des de les tradicions de la cultura popular fins als grans esdeveniments històrics més rellevants, descobrirem que el canvi ha estat sempre el company inseparable de Catalunya, tan essencial com la salsa d’una bona calçotada.
El canvi cultural: de la barretina al TikTok.
En el passat, les places catalanes eren l’escenari de sardanes; símbol d’identitat cultural i cohesió social. Avui, han esdevingut platós improvisats on els adolescents assagen coreografies per a TikTok. Aquest fenomen no és fruit de l’atzar: les xarxes socials han transformat les relacions humanes i els costums col·lectius amb la mateixa força que una diada castellera. Tanmateix, les danses tradicionals no han desaparegut, sinó que han deixat de ser les úniques protagonistes, per compartir escenari amb tendències globals.
El folklore català també s’adapta a les exigències d’un món en constant transformació. Fa només uns anys, hauria estat impensable veure correfocs amb
llums LED o castells humans alçant-se en festivals d’arreu del món. L’evolució cultural no implica una pèrdua, sinó un enriquiment constant. La cultura catalana es reinventa, mantenint-se viva i vibrant i ho fa ara amb un nou decorat que li atorga més projecció i adaptabilitat en el panorama global.
Les fires tradicionals, com les de Sant Jordi o la Fira de Tots Sants, han sabut reinventar-se sense perdre la seva identitat. Entre les parades més emblemàtiques, que segueixen oferint llibres, artesania i productes típics catalans, s’hi han incorporat propostes innovadores, com estands que ofereixen llibres digitals, aplicacions per aprendre català i espais destinats a influenciadors locals. Les fires mantenen intacta la seva ànima, però s’han actualitzat amb una versió 2.0 que parla i entén l’idioma de les noves generacions.
La llengua: entre el “si us plau” i el “m’agrada”
“És que ja ningú no parla català com abans!”, comenta l’àvia mentre escriu en el WhatsApp al grup de puntes de coixí. Té una part de raó, però també s’equivoca. La llengua catalana, com totes les llengües vives, ha canviat al llarg del temps per adequar-se a les necessitats i circumstàncies de cada època. Avui, el català es fa sentir en espais com Instagram, al metavers i, fins i tot, en emojis, demostrant una gran capacitat d’adaptació al context
tecnològic i global.
Les noves generacions han incorporat el codi mixt com una manera natural d’expressar-se: “Avui quedem? Perfecte, t’espero al bar. BTW, porta el llibre”. L’ús combinat de llengües i referències globals, lluny de ser percebut com una amenaça es presenta com a mostra de vitalitat lingüística. L’adopció d’elements d’altres llengües reflecteix la funcionalitat i la flexibilitat del català en un món multilingüe i interconnectat, on el fet de barrejar registres i idiomes s’ha convertit en una norma social.
A les escoles, el català també troba nous camins per conviure en un entorn multilingüe amb l’anglès el castellà i altres llengües. Gràcies a iniciatives com els pòdcasts escolars o els clubs de lectura, els joves descobreixen formes creatives de comunicar-se mentre reforcen el seu vincle amb el patrimoni lingüístic. Un procés que evidencia com la convivència multilingüe no implica la pèrdua d’identitat, sinó una oportunitat per enriquir-la i diversificar-la. Això demostra que el català és més que un vehicle lingüístic: és una forma d’identitat que perdura gràcies a la seva capacitat d’adaptació i de renovació constant.
Tradicions: la Castanyada i Halloween
Un dels exemples més evidents del canvi social a Catalunya és la convivència entre tradicions pròpies i elements culturals importats. Qui no s’ha disfressat de monstre una nit de Castanyada? Aquest fenomen, que a primera vista podria semblar una contradicció, posa en relleu la capacitat de la societat catalana d’integrar novetats sense renunciar ni oblidar les arrels. Per què triar entre panellets i carabasses si es pot gaudir d’ambdues coses?
Els castellers també són un reflex d’aquesta evolució. No només s’enfilen fins al cel, sinó que ara també utilitzen aplicacions de realitat augmentada per introduir els més petits en aquest món
fascinant. Això és el canvi en acció: preservar la tradició mentre s’adopten innovacions.
Les festes majors són un altre exemple paradigmàtic d’aquesta fusió entre tradició i modernitat. La tradicional cercavila amb gegants i correfocs comparteix protagonisme amb concerts de música electrònica i sessions de DJ locals. Els cartells ja no anuncien només activitats del folklore català, sinó que inclouen propostes contemporànies que atrauen un públic més divers. Així, les festes es transformen en espais on tradició i modernitat ballen al mateix compàs.
El Menjar: de l’Escudella al Sushi Si hi ha un element que defineix els catalans, és la gastronomia. Som la terra de l’escudella, els calçots i la crema catalana, però també del sushi, el kebab i el ramen. L’escudella continua sent reina a les taules de Nadal, però qui no ha demanat un ramen després d’una nit de festa? La diversificació culinària posa en evidència que no és necessari renunciar als plats tradicionals que estimem per deixar espai a noves experiències. La gastronomia catalana s’ha transformat en una metàfora de la seva identitat cultural: som com el pa amb tomàquet, capaços d’adaptar-nos a qualsevol combinació sense perdre l’essència.
La cuina de fusió ha trobat un lloc al cor de Catalunya. Ara és habitual trobar restaurants que serveixen croquetes de calçots o sushi amb allioli, exemples que il·lustren com la innovació culinària esdevé un diàleg constant entre tradició i modernitat. Aquesta dinàmica no només amplia el ventall de possibilitats gastronòmiques, sinó que també consolida Catalunya com un referent de creativitat culinària.
Fins i tot les fires gastronòmiques han sabut evolucionar per respondre als gustos canviants del públic. A la Fira del Torró d’Agramunt, els torrons clàs-
sics comparteixen espai i protagonisme amb edicions limitades que inclouen ingredients exòtics com la llima o el te matxa. A Catalunya, el paladar s’atreveix a explorar nous horitzons sense perdre el gust per les arrels.
L’humor català: immortal Si hi ha un aspecte de la cultura catalana que ha romàs inalterable al llarg del temps, és el seu sentit de l’humor. Esperem que mai canviï! Des de les històries d’en Serrallonga fins als monòlegs de TV3, els catalans han sabut riure de si mateixos i de les seves circumstàncies, amb una mirada crítica i irònica. Potser la gran diferència és que ara les bromes esdevenen mems que es comparteixen per WhatsApp i altres plataformes, però l’essència es manté intacta: fer humor amb què som i amb el que aspirem a ser. Programes de televisió com Polònia o Està passant han reinventat la sàtira política per adaptar-se a un públic cada
cop més digital. Els gags ja no es limiten a l’audiència televisiva; ans es viralitzen a les xarxes socials, amplificant-ne l’abast i connectant amb generacions més joves. Aquesta singularitat garanteix pervivència de l’humor català i el consolida com una eina poderosa per reflexionar i, alhora, divertir-se. En definitiva, és un reflex de la capacitat del poble català per afrontar la realitat amb enginy i creativitat.
L’economia: del taller artesà a l’empresa emergent
L’economia catalana també ha viscut la seva pròpia revolució al llarg de les dècades. Si abans la imatge del progrés estava associada amb els telers de la industrialització, avui ho està amb les empreses emergents tecnològiques —o start-ups, pels que volen mantenir l’anglicisme—, del 22@ de Barcelona. Nogensmenys, aquest desenvolupament no ha desplaçat la tradició: els
mercats locals continuen oferint formatges i altres embotits típics, però ara comparteixen espai amb food trucks que serveixen poké bowls i kombutxa.
Aquest canvi també ha transformat profundament els hàbits laborals. El teletreball ha arribat per quedar-se, i molts catalans han substituït l’oficina pel menjador de casa. Això és progrés? Depèn de si la vostra cafetera és prou bona per fer oblidar la del bar.
A més, l’economia circular guanya força situant Catalunya com un referent en innovació sostenible. Projectes com la reutilització de materials en la construcció o de producció de roba sostenible, no només contribueixen a la reducció de l’impacte ambiental, sinó que també reforcen la consciència social en un model econòmic més respectuós amb el medi ambient. D’aquí que el canvi econòmic va de la mà de la consciència social i un compromís ètic amb les generacions futures.
La política: de les manifestacions als hashtags
Si parlem de canvi a Catalunya, és imprescindible abordar el paper de la política com a motor de transformació social. Les grans mobilitzacions de l’última dècada han convertit espais emblemàtics com les rambles i les carreteres en escenaris de reivindicació col·lectiva. Al mateix temps, s’han produït transformacions menys visibles però igualment significatives, com la incorporació de noves generacions a l’esfera política i l’ascens de moviments que van més enllà de l’independentisme, com l’ecologisme, el feminisme o els drets LGBTIQ+.
L’activisme català ha evolucionat, substituint els megàfons per hashtags sense perdre l’essència combativa. Assemblees populars conviuen amb accions coordinades a través de plataformes digitals, configurant un model híbrid capaç d’amplificar el missatge i permet una participació més gran. Moviments transversals com l’ecologisme,
el feminisme i els drets socials continuen guanyant pes, reflectint una societat que no només es reivindica, sinó que es transforma activament.
La política catalana es reinventa constantment, adaptant-se als nous formats de comunicació però mantenint la seva capacitat de mobilització i lluita.
Conclusió: el canvi com a tradició La gran paradoxa catalana és aquesta: el canvi és la nostra tradició. Ens adaptem sense perdre el fil. Continuem ballant sardanes, encara que avui incorporin coreografies de TikTok. Defensem la llengua, fins i tot quan s’hi infiltren anglicismes. Apostem pel progrés econòmic sense renunciar als mercats setmanals. A més, seguim reivindicant i lluitant per les nostres idees, encara que canviï el format de les pancartes.
El canvi no és simplement un procés que ens afecta, sinó un element que construïm activament. Els catalans, amb la nostra combinació única d’orgull pel passat i ànsies de futur, som mestres en la transformació sense perdre l’essència intacta. Perquè, al capdavall, el canvi no és el final de res, sinó l’inici d’un nou capítol.
Així que la pròxima vegada que algú digui que “abans tot era millor”, caldrà recordar-li que cada època construeix les pròpies oportunitats, oferir-li una cervesa artesana feta al barri, posar-li un pòdcast en català i convidar-lo a un concert de trap. Segur que s’hi apunta! Perquè, al cap i a la fi, som catalans: cap canvi ens espanta!
I qui sap? Potser d’aquí a uns anys aquest article també formarà part d’una tradició adaptada. Tal vegada serà llegit a través d’una holografia o, qui sap, durant un àpat de calçots sintètics. El futur ho dirà, però el que és cert és que la capacitat de canvi serà, com sempre, el nostre fil conductor.
CRÍTICA LITERÀRIA
Les crítiques que s’agrupen en aquesta secció provenen de l’assignatura Seminari d’Estudis Catalans, i es publiquen a C+ després d’un procés de revisió per part de les professores de l’assignatura i del consell editorial de la revista. En el primer semestre del curs 2024/25, el Seminari d’Estudis Catalans s’ha dedicat per primera vegada a la crítica literària, en una edició que ha posat en focus en la redacció d’una crítica d’actualitat a partir del coneixement de les bases conceptuals i històriques de la crítica catalana. Les quatre crítiques seleccionades s’han triat d’entre una vintena de textos, en molts casos d’una qualitat notable. Esperem que us engresquin i que, o bé us assenyalin noves visions sobre lectures recents, o bé us proporcionin idees per llegir. Sigui com sigui, pensem que constitueixen una bona mostra tant de la capacitat crítica de l’alumnat del Grau de Llengua i Literatura Catalanes, com de la vivacitat i la riquesa de la narrativa catalana actual.
Pere Juvés
Ordre i desordre en Aquí baix, de Laia Viñas
Carles Granell Sales
Hui en dia, sembla que hi ha una tendència a la nostàlgia cultural, és a dir, a la recuperació de manifestacions culturals que van ser determinants per a una era. En el cine, ja estem acostumades a trobar-nos tots els anys un remake o segona part d’una pel·lícula molt sonada en altres temps —podem esmentar, per exemple, l’últim cas de la segona part de Gladiator En aquest context, d’uns anys ençà, la
Ruta del Bakalao s’ha convertit en un referent cultural popular, especialment al País Valencià. Es programen més festes remember als pobles i s’organitzen festivals massius de música màquina— com el Sonido de Valencia al Palau de les Arts. També s’han fet conferències entorn de l’estètica d’aquest ambient— com les jornades Pólvora, cuerpo, sonido que l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern) realitzà per març de 2024 en
Marina Porras Martí i Adriana Nicolau Jiménez
col·laboració amb la reoberta discoteca de la Ruta, Spook. El segon llibre de Laia Viñas, Aquí baix (2024), s’insereix en aquesta dinàmica cultural. No n’és la primera manifestació, ni la més sonada, atés que el 2023 va aparéixer la sèrie d’Atresmedia La ruta, que va guanyar el Premi Ondas a la millor sèrie dramàtica el mateix any, i el 2024 es va estrenar la pel·lícula Valenciana, en la qual la Ruta també és present.
El llibre que ens ocupa, Aquí baix , conta la història d’un grup de sis amics—la narradora, Àlvaro, Úrsula, Alfred, Marina i August—que es troba en la cruïlla entre les exigències de la vida ordinària entre setmana i el descontrol de la Ruta Destroy. Aquest és un llibre que contrasta dos mons: d’una banda, el del desordre de joventut i, de l’altra, l’ordre d’adultesa. Aquesta dualitat aparentment irrellevant amaga un seguit d’implicacions ideològiques que, en la resolució del conflicte, palesen el manteniment de l’statu quo hegemònic.
Com que tota la colla treballa, és lògic de trobar-nos que tots tenen o bé una relació laboral assalariada, o bé són petits autònoms: la narradora és collidora al camp, l’Alfred i l’Àlvaro són obrers, la Marina treballa a una guarderia, l’August regenta una verduleria, i l’Úrsula serà estetista quan acabe la nova casa. Coincidisc amb l’observació que Pons i Suau fan en les seues respectives ressenyes que el món tediós i feixuc del treball quotidià es veu reflectit en una prosa que no acaba d’enganxar la lectora. Llegim com els personatges van a treballar: per inèrcia i esperant que aplegue el cap de setmana per poder passar-ho bé. Per contra, la prosa de la festa és espitosa. No hi ha temps per al descans. Tot és acció i sensació frenètiques. En alguns passatges inclús recorda les festes d’On the Road de Kerouac.
I no sols canvia l’estil d’escriptura. En les festes, hi ha ocasions en què el grup adopta el rol de traficants de pastilles que el propietari de la discoteca els
subministra. Un propietari que, per cert, s’endú dos terceres parts dels beneficis i, això sí, els convida a barra lliure. És fàcil de veure que són uns termes contractuals explotadors. El que ocorre, però, és que aquesta relació amb el propietari atorga a la colla privilegis dins de la discoteca. Hi destaca el valor simbòlic de tindre el segon pis reservat per a ells des d’on observen tot el que passa allà baix i la impunitat de poder apallissar a qui vulguen—com el cas del rus a l’inici o el de la protagonista quan unes xiques fan un comentari irònic sobre la seua amiga. Així, l’aparent descontrol alliberador realment amaga mecanismes de supervisió i control propis del capitalisme més cru.
A més, l’amor també entra en el xoc entre l’ordre i el desordre. Si en el dia a dia les parelles són monògames, el cap de setmana es dona via lliure per experimentar amb el desig, cosa que comporta una contradicció notable. Hi surten la gelosia, els remordiments, els secrets. La vida ordinària, com a conseqüència, s’enterboleix. Apareixen clevills en les parelles.
Per últim, en aquest joc d’oposats, l’autora fa ús d’una de les metàfores més repetides en la història de la literatura: el contrast entre la vida—amb un naixement que apunta a nous inicis—, i la mort—amb nombroses referències a persones que han perdut la vida quan eren de festa. Per tant, aquests fets són determinants. No hi ha remei: els personatges han de triar entre un present d’ordre o la mort.
En definitiva, no coincidisc amb la crítica d’Aliaga en l’afirmació que no hi ha moralina en el llibre—o, almenys, explícitament. En la cruïlla que planteja Aquí baix entre la maduresa del treball rutinari i el descontrol que posa en perill la vida, la tria per la vida adulta sembla legitimar un sistema marcat per unes condicions laborals resignades i la monogàmia normativa dels desitjos reprimits. A la manera de les novel·les
victorianes, una vegada s’ha abandonat el desordre destroy, el rerefons de penúries laborals al camp i a l’obra, es veu compensat per la felicitat conjugal de la parella cisheteronormativa. L’ordre implica estabilitat emocional i laboral— això sí, amb un xic que estavellarà el seu nas contra la bústia si li dius que te’n vas a Barcelona, i amb un treball que, si plou, no treballes i, probablement, no cobres. El que és més torbador, en addició, és que no sembla que hi haja una altra opció a banda d’aquest sistema. Inclús si els personatges optaren pel camí del desordre que els mena més ràpidament a la mort, també refermarien la ideologia hegemònica atés que el rol que adopten en aquest ambient és el dels cossos disciplinaris de supervisió i càstig. És com triar entre Escil·la i Caribdis. Com bé assenyala el crític Fredric Jameson, sembla que no és gens fàcil imaginar una alternativa al model socioeconòmic capitalista.
Obres citades
Aliaga, Xavier. «‘Aquí baix’, de Laia Viñas: retrat generacional d’una altra generació». La veu dels llibres [en línia] [data de consulta: 19 de febrer de 2025]. Disponible a: https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/98179/aqui-baix-de-laia-vinas-retrat-generacional-duna-altra-generacio.
Pons, Pere Antoni. «El crepuscle d’una colla d’amics i de la Ruta del Bakalao». Ara [en línia] [data de consulta: 19 de febrer de 2025]. Disponible a: https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/crepuscle-d-colla-d-amics-ruta-bakalao_1_5138239.html
Suau, Nadal. «Laia Viñas retrata la generació de la Ruta del Bakalao a ‘Aquí baix’». El País [en línia] [data de consulta: 19 de febrer de 2025]. Disponible a: https://elpais.com/quadern/literatura/2024-09-07/laia-vinas-retrata-la-generacio-de-la-ruta-del-bakalao-a-aqui-baix.html.
Les feres ferotges
Les feres és el debut literari d’Uriol Gilibets (Solsona, 1991), i quin debut! Fins ara coneixíem la cara comunicativa de Gilibets, com a guionista i director d’Una història de la literatura, de TV3, i com a presentador del pòdcast
Llegir. Amb Les feres es consagra com a autor polifacètic; qualitat, per altra banda, ben habitual entre la gent d’aquesta precària cultura nostra. I encara més: Les feres permet veure com un autor novell construeix un univers mitjançant
la seva veu, com quan llegeixes Carlota Gurt o Elisenda Solsona, per posar un exemple. És, com a lector, una experiència molt gratificant.
L’obra constitueix una faula actual a partir del discurs sobre la idea d’alteritat, la presència i la identificació de l’altre: dels altres. Són les feres, uns personatges mig mitològics mig reals que serveixen de mirall de les misèries humanes. A Les feres s’hi relata la vida (aparentment) anodina dels habitants de
Daniel Xavier Carrera
Sant Gonera, un poble perdut, aïllat, tot envoltat de bosc. Els gonerius han de conviure entre ells (que no és poc) i amb el mite de les feres. Suposadament, qui s’atreveix a anar fins al Fosc del Bosc no en torna, sinó que es converteix en fera. L’obra, escrita amb un humor molt particular, es va construint a partir de la relació entre la vila i el bosc a través de les interaccions dels personatges.
L’humor és intrínsec en Gilibets. En tots els productes culturals que passen per les seves mans hi deixa un segell inconfusible: un humor elegant i gens estrident, construït a base de metàfores i de segones lectures, i que impregna, és clar, la seva primera novel·la. És un humor de sutura, té la capacitat d’estripar (una mica) i de recosir (però no del tot), tot alhora. A més, és un humor bo. No blanc: bo, com també la bondat és un element que plana tota l’estona per sobre de l’obra. Els personatges són bona gent tot i que, simplement, a vegades no en saben més. És també un humor molt català, aquell que diu sense dir, que viu amb discreció, que vol i dol, i que amb (falsa?) modèstia fa valdre allò que és propi: «Al bar del poble sempre hi havia algú disposat a xerrar del pessebre vivent. “Abans era una altra cosa. Abans sí que era autèntic”». El pessebre vivent, l’orgull de la petitesa. Efectivament, a Les feres el protagonista és el poble, Sant Gonera. És un tòpic molt gastat, però ben escaient. L’essència d’una petita comunitat rural aïllada (que en molts aspectes recorda la d’Els sots feréstecs) és un tema central. Anar a missa (fins i tot quan no hi ha mossèn), fer el vermut o organitzar un pessebre vivent són activitats que articulen la societat, que la caracteritzen i li donen forma. Per això quan un personatge com l’Esbarzer decideix sortir d’aquest camí és incomprès i trastoca tot l’equilibri de la comunitat. En general, els personatges no són complexos, sinó que estan configurats a partir de característiques que els fan
particulars. Són estrafets i grotescos: un matrimoni que viu en la discussió permanent, un mossèn extraordinàriament guapo, un perdulari que fa una pudor horrible, un alcalde que no mana gens, un savi cec que va canviant de nom… Un dels principals és l’Esbarzer, un personatge ple de punxes. El van trobar de petit al bosc, i ningú no sap d’on va sortir. Va acabar fent de guardabosc acompanyant en Ramon, que li passa el relleu perquè ha decidit que vol ser novel·lista, però la novel·la no tira i aquest relleu fa anys que dura. L’Esbarzer és el personatge que millor mostra la idea d’alteritat: ha estat capaç d’anar al Fons del Bosc i tornar-ne. Aquest viatge revelador el dota d’una lucidesa extraordinària per confrontar tot el poble amb les seves pors.
Així doncs, si poble és el protagonista, hi ha també un antagonista: el Bosc, en majúscula. Una massa boscosa, densa i profunda, sense clarianes ni camins, que envolta Sant Gonera i en condiciona la manera de viure. És també al bosc on es genera el xargueno, un vent desagradable, atramuntanat, emprenyador, que fa anar de corcoll els habitants del poble i els fa perdre (encara més) l’oremus. Encara més endins, al Fons del Bosc, és on viuen tots els desterrats, convertits en feres, aquests éssers fantàstics que (gairebé) ningú no ha vist, però reals als pensaments dels gonerius. Discernir qui són aquestes feres, i com interpel·len la subjectivitat dels humans és, segurament, el tema central del llibre. Perquè, és clar, són feres amb ressons ovidians (de l’Ovidi d’Alcoi, no del romà de les Metamorfosis). Són feres incompreses, temudes perquè (gairebé) ningú no s’ha parat a parlar-hi, perquè no les han volgut conèixer.
A Les feres Gilibets hi practica l’acupuntura: ha escrit una novel·la carregada de simbolisme, però que no dispara a l’engròs, sinó que té la capacitat de tocar els punts sensibles de la societat. Tot això, articulat amb una prosa molt
ben trenada, que avança amb fluïdesa i que no es fa carregosa en cap moment. Es repeteix molt sovint l’expressió “no res”, que vol implicar una pretesa descàrrega de transcendència, tot i que en realitat fa just el contrari. Precisament la inscripció de la novel·la en aquesta catalanor tan significada fa molt difícil la tasca d’un hipotètic traductor que la vulgui traslladar a un escenari alemany, suec o francès, posem per cas. Així mateix, pot ser una lectura un pèl obtusa per a un lector que desconegui el codi humorístic de l’autor.
En qualsevol cas, Gilibets ha tingut la capacitat de crear una veu pròpia,
singular i potent, que comença a obrirse camí al món cultural català. Amb Les feres aquesta veu pren una nova forma, però manté la singularitat que li és pròpia. Fa uns dies veia l’entrevista que l’Andrea Gumes li feia al programa Nervi de 3Cat. A banda de moltes altres coses, Gilibets deia que la seva idea era que Les feres fos el primer llibre d’una trilogia i això és una gran notícia, perquè és una novel·la excepcional i perquè, quan hi entres, l’univers de Sant Gonera t’atrapa com el bosc atrapa els viatgers esgarriats, i ja no en vols sortir, sinó quedar-t’hi a viure. Aneu a Sant Gonera i perdeu-vos-hi.
La lucidesa de Nietzsche (explicada per un cavall)
La trajectòria de Marta Soldado, tot i ser curta, la podem definir com un espai de creativitat des de la curiositat. De la reinterpretació pausada sobre com fugir de la piconadora de la convencionalitat dins la Felicitat d’un pollastre a l’ast (editat per L’Altra Editorial) a la crònica viscuda de l’encisador urbanisme anàrquic i sense aturador del Vietnam a El cap i la cua del drac (Edicions Comanegra). Enguany ha fet port al 34è premi Ciutat de Tarragona amb Al bosc vermell, un cavall fuig (Angle Editorial), una novel·la inclusiva. M’explico. Els últims temps han desfermat sense grisos, amb passió desmesurada o amb crítica sense compassió, la representació social en la producció cultural de
qualsevol mena, de qualsevol col·lectiu o de qualsevol acte ideològicament no convencional. Hi ha moltes maneres de mostrar la inclusivitat, però: podem limitar-nos a establir quotes per sistema o podem mostrar amb naturalitat que hi ha una manera de fer, de comprendre i d’actuar que descriu actituds tan narrables com qualsevol altra. I la novel·la té aquesta funció: donar veu a les persones sensibles i empàtiques vers els altres éssers vius, enmig del decorat de cartó pedra on estem obligats a viure. No passa res si de tant en tant decidim per l’aparença quan una novel·la no és per nosaltres, tant si algú pensa que avui tot està impregnat d’un wokisme exacerbat com si fuig de normal de
Joan Manel Pérez Nieto
les descripcions líriques. Feu-li confiança a aquesta història, però, i no perdeu l’oportunitat d’observar una realitat servida sense sucre i que afecta la innocència d’un cavall, per més empàtica que vulgui fer la seva existència compartida amb els humans. Uns humans que aprèn a classificar per com s’expressen, que no és poca cosa.
«No cal filar massa prim per detectar que un dels cavalls és diferent a tota la resta de la manada», explica [p. 48]. La novel·la s’inspira en un conegut episodi del final de la vida de Nietzsche, comentat a l’epíleg: el filòsof va posar el cos per aturar el maltractament d’un cavall, va demanar-li perdó en nom de la humanitat i aquell reompliment de l’individu buit que va teoritzar el va dur a la bogeria. La història comença quan un dels exemplars de cavalls salvatges Przewalski (reintegrats al medi natural pròxim a Txernòbil, Ucraïna) rep un tret furtiu i és atès per una de les biòlogues que estudien el comportament de la fauna dins la zona radioactiva. No es pot negar l’originalitat del plantejament inicial. A partir d’aquí, s’iniciarà una trajectòria de situacions vitals i circumstancials que ens mostraran la xarxa de relacions entre el cavall i les persones, a través dels seus pensaments i observacions. El nombre de pàgines i la quantitat de connexions durant el llarg viatge cap al nord, fins a arribar a Polònia i passant per Bielorússia, avisen d’un viatge ardu. Transhumància, fred i reflexions en la quietud de la neu ens traslladen, inevitablement i per fortuna, a Lev Tolstoi o a Jack London. Ara, però, no com una faula moralitzant, sinó com una situació que passa en l’Europa actual. Perquè sembla que l’Est ens sigui molt llunyà i que no hi tinguem res a veure des del nostre paradís mediterrani. De fet, és ben al contrari i no ens costarà intuir entre línies aquell concepte de transversalitat tan difícil d’explicar que ens agermana com a europeus i que Ilja Leonard Pfeijffer analitza de forma sublim a
Grand Hotel Europa, crítiques al turisme incloses. El fons és conegut: els mals de la civilització actual i una colla de gent nedant contracorrent per sobreviure-hi. Al bosc vermell, un cavall fuig no és una novel·la convencional sense ser, tampoc, un jeroglífic. No mostra els diàlegs de forma explícita, sinó integrats en la xarxa de pensaments de tots els actors: potser era l’única opció si es volia mantenir el pensament del Przewalski al mateix nivell que totes aquelles coses sempre més importants que se suposa que fem els humans. Descriu amb naturalitat els pensaments que llisquen tothora per tants caps, tants barrets; i de tant en tant, sense enganyar ningú, es deixa endur per les actuacions no esperades segons les convencions. La llibertat absoluta re-viscuda pel cavall a la naturalesa compareix en una balada que recorda el lirisme de Viatges i flors de Mercè Rodoreda, una de les seves obres més estranyes i, quina casualitat, més lliures i incompreses.
La novel·la sembla pretendre, si és que pretenia res, voler fer una demostració de com la normalitat d’una visió de vida en llibertat, respectuosa i sense prejudicis és possible. I això ho fa sobre l’oxímoron de les vivències d’un cavall salvatge que passa a ser l’ésser menys lliure de l’elenc de la vida. Tota la bona gent a qui els agrada tenir-lo a prop no poden evitar el sentiment que «pugna amb la transformació de la seva naturalesa, forçada per les circumstàncies» [p. 49]; captiu d’una nova naturalesa on no haurien de funcionar les lleis capitalistes i de la propietat. I així passarà els dies, que descriu que sempre resultaran ser «més proletaris que divins». [p. 67]
Hi ha qui ha comentat amb el punt d’anàlisi centrat en el cavall com a símbol o en els traumes de la destrucció de les guerres. Altres, com Ponç Puigdevall, consideren un llast tècnic la presència de l’atzar i de certes banalitats (Puigdevall, 2024). Penso que no n’hi ha cap, de banalitat ni de recursos fàcils, i
sí de relacions no convencionals: d’igual manera que l’atzar és conseqüència de l’extirpació de la llibertat i de l’aprofitament per etapes que viu el Przewalski a la força, no hi ha cap coincidència, ni deus et machina, sinó atzar provocador de conscienciació.
Montserrat Dameson retrata en una frase la funció última del protagonista: «La cadena de moments vitals que sembla que el cavall de Przewalski desembussa fan (sic.) mirar endins» (Dameson, 2024). Desembussar. Alliberar. Posar en evidència la brutor, les misèries internes. No tot han de ser floretes i paisatges i alhora déu-n’hi-do quan ens hi posem, des del respecte, del costat de qui viu amb alta sensibilitat. Nietzsche, en la seva bogeria final, donaria l’aprovació al relat.
BIBLIOGRAFIA
Dameson, Montserrat (2024). «De guerres i cavalls salvatges». Núvol [en línia] [data de consulta: 20 de novembre de 2024]. Disponible a: https://www.nuvol.com/llibres/de guerres-i-cavalls-salvatges-395295
Puigdevall, Ponç (2024). «Marta Soldado fabula sobre un cavall de la raça Przewalski, únics exemplars salvatges del món». El País [en línia] [data de consulta: 20 de novembre de 2024]. Disponible a: https://elpais.com/quadern/literatura/2024-09-21/marta-soldado-fabulasobre-un-cavall-de-la-raca-przewalski-unicsexemplars-salvatges-del-mon.html
Soldado, Marta (2024). Al bosc vermell, un cavall fuig. Barcelona: Angle Editorial.
Un artefacte per homenatjar l’amor
i l’art
Marina Cortés Jornet
Deia Manuel Baixauli a la presentació a València de Cavall, atleta, ocell , la seua darrera novel·la, que sempre que comença a escriure un nou llibre vol fugir de si mateix, no repetir-se, però que, tanmateix, sempre acaba tornant a casa. De fet, seguint el que podríem considerar el lema que guia un dels protagonistes, una sentència de Robert Bresson que diu «Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria», una dona del públic va afirmar que aquesta novel·la només la podria haver escrit Baixauli. Cavall, atleta, ocell
és la setena obra del pintor-escriptor que, a poc a poc, va convertint Sueca en un univers literari. En aquella mateixa presentació, conduïda per Xavier Aliaga, aquest ja va advertir des del principi que s’hi parlaria poc de Cavall, atleta, ocell, però que s’hi parlaria molt de literatura i de processos d’escriptura. A Baixauli, de fet, no li agrada gaire parlar dels arguments de les seues novel·les. Respectant aquesta voluntat i perquè, de fet, anar descobrint aquesta història a mesura que es llegeix és un plaer, tampoc desvetllarem ací els
detalls de l’argument. Només cal saber, d’entrada, que és la història d’un pare i d’un fill adolescent, i de com el primer fa tot el que li és possible per redreçar el camí del segon. Un tema clàssic, les relacions paternofilials i l’asimetria que sol caracteritzar-les, abordat amb una immensa imaginació, que fa d’aquesta una història alhora tendra, divertida i punyent.
Alapont és un fuster meticulós, perfeccionista, que frega, de vegades, l’obsessió, però que té un cor humil i ple d’afecte; Aristides, en canvi, és un adolescent desorientat, caòtic, allunyat emocionalment del pare, que finalment trobarà el camí que vol seguir lluny d’aquest i del poble, que l’ofeguen. Durant les seues peripècies, el pare i el fill es van trobant amb tota una sèrie de personatges, molts d’ells extravagants, amb les seues dèries i obsessions, com Màrius Monturiol, un home excèntric que imparteix conferències en llocs i horaris imprevisibles, o Orofila Martí, dissenyadora d’uns misteriosos contenidors en forma de nas i arquitecta d’edificis ubics. Aquests i molts altres personatges desfilen per les pàgines de Cavall, atleta, ocell; de fet, alguns d’ells el lector els pot reconèixer, com ara el pintor Mateu, protagonista d’Ignot, novel·la que Baixauli va publicar el 2020, o l’autor mateix, que, a la manera d’Alfred Hitchcock, apareix com un personatge en el rerefons, un home esquerp que escriu novel·les amb els mateixos títols, en un exercici de metaficció impecable. És cert, però, que aquell qui s’endinse per primera vegada en la narrativa de Baixauli probablement no identificarà les referències metaliteràries; fins i tot, potser sentirà estranyesa davant d’aquests personatges o elements estrambòtics, i els considerarà simplement anecdòtics per a l’argument.
L’autor de Sueca va comentar, a la presentació, l’anècdota que va resultar ser, temps després, el germen de Cavall, atleta, ocell: un moment en què va ser
testimoni de la relació desequilibrada entre un pare i un fill, que, afirma, no va entendre fins que no va ser pare ell mateix. En la novel·la, Alapont, desesperat, ja no sap com ajudar el seu fill, amb qui no sap comunicar-se i de qui es troba tan lluny. Un desassossec que es fa més gran amb la nostàlgia, quan fa la vista enrere, dels temps en què Aristides era menut. Pare i fill no acaben mai de trobar-se ni d’entendre’s. L’artefacte, aquella misteriosa màquina que, gràcies a la força de la imaginació, Alapont construeix i posa en marxa cada matí, que no s’acaba d’explicitar mai què és ni què fa exactament, serveix com una autèntica metàfora del que és l’amor dels pares envers els fills. Tanmateix, les relacions paternofilials no són l’únic aspecte al voltant del qual gira l’obra. La narrativa de Baixauli sol tendir a la reflexió sobre diverses qüestions, que sovint insereix de manera natural en el desenvolupament de la història; les millors reflexions, però, més que les que es fan explícites, són les que el lector pot fer per si mateix, a partir del que destil·la l’obra. En el cas de Cavall, atleta, ocell ens trobem amb una aproximació a l’art, des de les diverses disciplines. Potser la que més destaca, perquè acaba donant títol a la novel·la, és el cinema, però també hi tenen una forta presència l’artesania, l’arquitectura, l’escultura, la música, la pintura... L’art com un fenomen total; de vegades, fins i tot, salvador: l’interès que, un dia, Aristides comença a mostrar pel cinema provoca en Alapont un immens sentiment d’alleujament. I també, sobretot, trobem el cinema com un fenomen social, que porta aquells qui miren una pel·lícula a compartir aquesta estona i a parlar sobre el que han vist, la qual cosa, de fet, esdevé una reflexió sobre el món i sobre ells mateixos. Hom podria observar, de fet, que la presència i el pes del cinema en Cavall, atleta, ocell s’estén més enllà del seu paper com a tema, fins a influir en
l’estil. Els capítols, molt breus, podrien recordar, en molts casos, fotogrames d’una pel·lícula, mentre que les escenes que s’hi desenvolupen prenen una forma bastant visual: així, el lector pot veure fàcilment Alapont treballant la fusta, tallant-la, polint-la, envernissant-la... Baixauli, artesà ell mateix, aplica la meticulositat d’Alapont a l’hora d’escriure i, sobretot, de reescriure. El resultat estilístic del llarg procés de depuració a què l’autor sotmet les seues obres és un llenguatge àgil, senzill, transparent, gens complicat de llegir i que, sumat a la brevetat dels capítols, fa que la lectura avance lleugerament, sense obstacles. La forma que revesteix la narració és un artefacte que l’autor ha perfeccionat amb el temps, amb cada novel·la, i està construïda a partir de la trena que formen les veus narratives, en què les dels protagonistes s’escolen entremig
del discurs del narrador extern: «Obrí el bagul, va seure a terra i va extraure’n algunes de les seues creacions. Són els treballs que més a gust he fet, i que més satisfaccions m’han donat. Pels altres, només n’he rebut diners» (Baixauli, 2024, p. 79), pensa Alapont mirant-se els joguets que va fer per al fill. En definitiva, Cavall, atleta, ocell és una proposta farcida d’imaginació, que conserva l’essència de l’univers literari de Manuel Baixauli, però que també, com va comentar Xavier Aliaga en aquella presentació, la refina. Una història aparentment senzilla feta amb una gran sensibilitat; delirant, absurda i divertida, i alhora colpidora i entranyable. Només queda animar a qui no ho ha fet encara a capbussar-se en la literatura de Baixauli, que, des de la perifèria, s’erigeix com una de les veus més originals i potents de les nostres lletres d’avui.
RESSENYES
Prosèrpina (1832), de Mary Shelley
Si us agrada la literatura gòtica, segurament coneixeu Mary Shelley (1797–1851), i probablement la primera obra que us vindrà al cap serà Frankenstein o el modern Prometeu (1818). L’editorial Vincle publica per primera vegada en català aquesta obra de teatre, Prosèrpina, gairebé desconeguda de l’autora Mary Wollstonecraft Shelley, una peça en dos actes que reinterpreta el mite de Ceres i Prosèrpina (Dèmeter i Persèfone, per als grecs). A més, el marit de Mary Shelley, el poeta Percy Bysshe Shelley (1792–1822), hi va contribuir a l’obra amb dos poemes. El mite de Ceres i Prosèrpina explica com els grecs i els romans justificaven l’origen de les estacions. Ceres tenia el poder de fer créixer les flors i la collita depenia d’ella. Sovint passejava pels camps d’Enna amb la seua filla Prosèrpina. Però, en un moment donat, se separen, i Plutó (Hades, en grec) aprofita per raptar Prosèrpina i endur-se-la al seu regne. Prosèrpina, afamada, menja sis grans de magrana, fet que la condemna a romandre al Tàrtar durant sis mesos. Durant aquest temps, Ceres, afligida per
Títol: Prosèrpina
Autoria: Mary Shelley
Editorial: Vincle
Edició i traducció: Carme Manuel Il·lustracions: Aitana Carrasco
Nombre de pàgines: 116
ISBN: 9788412005271
la pèrdua de la seua filla, deixa de passejar pels camps i no fa créixer les flors. Aquest temps correspon a la tardor i l’hivern. Sis mesos després, es tornen a trobar i la felicitat renaix als camps en els mesos de la primavera i l’estiu. Per començar, vull esmentar l’aspecte físic del llibre. El color rosa fosc pastís domina tota la portada i té un tacte vellutat molt agradable. Les il·lustracions, d’inspiració victoriana, de la valenciana Aitana Carrasco, són una autèntica meravella, i et sorprens contemplant-les sense adonar-te’n. A més, la catedràtica de filologia anglesa de la Universitat de València Carme Manuel, que va ferse càrrec de la traducció, fa un estudi exhaustiu sobre aquesta petita obra i
sobre la figura de Mary Shelley, amb una bibliografia gens menyspreable de vuit pàgines.
Es tracta d’una peça teatral de dos actes amb un total de set personatges, tots femenins excepte Ascalaf. Ni Plutó ni Júpiter hi apareixen, tot i la rellevància en el mite. Aquesta obra pertany al gènere dels closet drama. Carme Manuel explica en l’estudi introductori que els closet drama són obres escrites per a un únic o un xicotet grup de lectors i ser llegides en veu alta, però no pensades per a la representació teatral. A més, posa nom a aquest públic tan selecte: Laurette i Nerina Tighe, les filles d’uns amics dels Shelley.
Tot i estar escrita en vers, fidel a la poesia clàssica, cal tindre en compte que el públic al qual va dirigida és infantil i, per tant, el llenguatge és força amé, lluny del registre recaragolat de la tradició grecollatina. El seu matern estil és ple de tendresa i calidesa, com s’evidencia en els últims versos de Prosèrpina: «Sis mesos amb tu, / cada moment
carregat amb una eternitat d’estima. / I els sis curts mesos al tristíssim Tàrtar / passaran com els somnis de la veloç felicitat que tornarà. Sis mesos juntes viurem a la terra, / sis mesos en somnis continuarem sent companyes. / La condemna de Júpiter anul·lada queda, perquè unides estarem per sempre». El tema principal és el fort vincle entre la mare i la filla, que va ser truncat pel rapte de la segona, sense oblidar els matisos feministes propis de l’autora, com el contrast de gènere i la germanor entre les dones. És interessant tindre en compte el context de l’autora, que va perdre la seua mare, Mary Wollstonecraft (1759–1797), a causa de complicacions en el part, i la seua primera filla al cap de dos mesos de néixer. És natural —i fins i tot agosarat— pensar que aquesta obra és profundament íntima i personal, on l’autora projecta una relació que anhela i que mai va poder tenir, ja siga identificant-se amb Prosèrpina i veient la seua mare en Ceres, o bé amb Ceres i la seua filla en Prosèrpina.
La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe
Ester Salomó Bosch
Avui aprofito aquest espai per parlar d’un clàssic de la literatura. Es tracta de La cabana de l’oncle Tom, una obra de Harriet Beecher Stowe que, més enllà de narrar la duresa de l’esclavitud, critica la hipocresia d’una nació que es proclama defensora de la llibertat mentre oprimeix una part de la
Títol: La cabana de l’oncle Tom
Autoria: Harriet Beecher Stowe
Traducció: Alba Dedeu
Editorial: Adesiera
Any de publicació: 2019
Nombre de pàgines: 640
ISBN: 9788416948345
Carolina Zorrilla
seva població. És interessant saber que, un temps abans que es publiqués l’obra, s’havia creat una llei que prohibia l’ajuda cap als esclaus fugitius. Aquesta novella va fer que hi hagués més consciència sobre l’esclavitud.
Per mitjà de les vides de l’Eliza i en Tom, l’obra ofereix una història de sacrifici i redempció. L’Eliza, després de descobrir que el seu fill serà venut, decideix fugir amb ell cap al Canadà. En canvi, en Tom, decideix renunciar a la seva llibertat amb l’esperança de protegir la seva família. Si l’agafen a ell, no agafaran a la seva família. En Tom és un personatge que destaca per la seva actitud, la qual
està marcada per l’acceptació del destí i una fe indestructible. Després de ser venut, el destí el porta a una plantació de cotó, on en Simon Legree intenta convertir-lo en còmplice de la seva crueltat. Però en Tom, es mantindrà fidel als seus ideals, impressionant a altres personatges que tindran un paper important en el desenvolupament de la història.
Un dels aspectes més fascinants de la novel·la és com Stowe parla directament amb el lector en alguns moments de la història. La seva habilitat per descriure i crear els personatges i els espais, fan que el lector estigui més a prop dels fets que transcorren al llarg de la novel·la.
Persèpolis, de Marjane Satrapi (novel·la gràfica)
Júlia Marchena
Persèpolis de Marjane Satrapi és un relat autobiogràfic que ens explica la Revolució iraniana de 1979 i la posterior guerra amb Iraq. L’originalitat d’aquesta obra de caràcter íntim i alhora polític no descansa només en el format de còmic, sinó en la mirada de la narradora, una nena que veu com el seu món desapareix després de la caiguda del Xa.
La infància de la Marjane està marcada pels canvis a conseqüència del nou règim; la segregació per sexes a les escoles, l’obligatorietat de dur el vel o la fi del bilingüisme seran les primeres mesures que posaran del revés la vida d’una nena de família progressista, occidentalitzada i benestant.
Títol: Persèpolis
Autoria: Marjane Satrapi
Editorial: Reservoir Books
Any de publicació: 2020
Nombre de pàgines: 352
ISBN:978-84-17910-15-0
Persèpolis enamora el lector per la sensibilitat, la duresa i l’humor amb els quals l’autora narra les seves vivències i dona veu a tot un país, en especial a aquelles que sempre perden la guerra, les dones.
The Vanishing of Ethan Carter (videojoc)
Carolina Zorrilla
Si teniu consciència lingüística i us agraden els videojocs, feu un tomb pel web del projecte Ce Trencada, on trobareu molts títols que han estat traduïts de manera altruista, amb l’única voluntat de fer arribar el català al sector dels videojocs. Els jocs són a Steam i, al web del projecte, podreu descarregar l’arxiu de la traducció, acompanyat d’una explicació sobre com incorporar-lo al joc d’una manera ràpida i senzilla. Hi tenen traduïts jocs de tota mena, des d‘UnderDungeon o Papers, please, que no demanen grans requisits de maquinari ni programari, fins a Ereban: Shadow Legacy , Dark Souls o Sekiro: Shadows Die Twice, que són més exigents. També hi trobareu títols més nostàlgics, com Monkey Island , Super Mario i Donkey Kong. Exploreu, animeu-vos a jugar en català i a donar suport a aquesta mena de projectes! Us agraden el misteri i la investigació de crims? A The Vanishing of Ethan Carter encarnareu el detectiu expert en ocultisme i amb habilitats paranormals Paul Prospero, que rep una esgarrifosa carta d’un xiquet que li demana ajuda. La seua família és víctima d’una maledicció i el xiquet corre perill, la qual cosa l’obliga a amagar-se. Heu de descobrir el parador d’Ethan i resoldre els assassinats que tenen lloc a Red Creek Valley. És un joc en primera persona d’investigació i exploració totalment lliure. En un mapa -potser innecessàriamentgran, hi trobareu diversos crims que han de ser esclarits. No hi ha assistents ni
pistes que us indiquen què heu de fer: ho descobrireu sobre la marxa. A cada escena hi ha algun misteri per resoldre, pot ser un crim o una cinemàtica curiosa. Pel que fa als crims, heu d’identificar els elements clau, com cossos, sang, rastres o armes, i ordenar-los cronològicament per reconstruir l’escena.
La dificultat dels trencaclosques és relativament baixa, però explorar i trobar aquests components és el més desafiador. Cal tenir molta paciència, ser observador i estar atent a qualsevol detall. Recordeu: cada escena té alguna cosa per fer.
Es tracta d’un videojoc de tipus pellícula, amb una banda sonora preciosa que us acompanyarà de manera sublim. Els paisatges que hi descobrireu són extraordinaris i conviden a parar, gaudir de la música i contemplar les vistes. També hi ha moments intensos, com el que vaig trobar a la mina, on vaig haver de treure’m els auriculars per reduir la tensió.
A més, l’emocionant final us sorprendrà encara més. Si us queda alguna cosa per completar, el joc us ho indicarà, i haureu d’anar al lloc en concret per finalitzar-lo al 100%. Si us perdeu o us quedeu encallats, no patiu: a internet trobareu guies per orientar-vos.
Aneu a l’auxili d’Ethan, trobeu-lo i ajudeu-lo a esclarir què va passar amb la seua família.
A propòsit de Jumba i Nala
Montse Barceló Moreso
Quan un infant queda desemparat, l’acolliment i l’adopció esdevenen dos dels camins possibles per protegir-lo i per establir nous vincles parentals. L’infant ha pogut patir la separació dels progenitors o tutors per negligència o per circumstàncies de la vida, com la mort o la malaltia. L’acolliment i l’adopció són una nova oportunitat perquè la família extensa del nen o una aliena proporcionin un vincle segur a aquests infants per tal que puguin continuar desenvolupant-se des de l’afecte i la presència. Els vincles dels quals parlem, que s’estableixen en aquestes formes de relació, van més enllà dels de sang, és a dir, dels biològics, i es donen just després d’un canvi dramàtic per a la vida de l’infant, que transformarà el seu sistema referencial. Per ser família adoptiva i acollidora, un procés gens fàcil, cal realitzar una valoració i una preparació que finalitza amb la idoneïtat o no de la família per a la criança. Això cristal·litza en la recerca d’un nou context, més o menys allargat en el temps, que podrà reparar, en part, les ferides inherents a la separació i que enfronta l’infant a l’acceptació d’un nou entorn. Pot ser que aquestes famílies tinguin experiència prèvia en la criança o pot ser que no. En tot cas, com en qualsevol procés educatiu, hi ha un ajust de valors, creences, emocions i expectatives; els fills esdevenen, sense proposar-s’ho, un mirall per als seus pares que, en qualsevol circumstància, hauran de cicatritzar les pròpies ferides per acompanyar-los de forma tranquil·la i afectuosa. Aquest punt és especial-
Títol: Jumba i Nala. Històries d’amor a la sabana
Autoria : Montse Barceló i Àngels
Cid
Impressió i maquetació: Impremta
Bassa, Móra d’Ebre
ISBN: 978-84-09-24011-1
Títol: Camí a casa. La nova llar de Jumba i Nala
Autoria : Montse Barceló i Àngels
Cid
Impressió i maquetació: Impremta
Bassa, Móra d’Ebre
ISBN: 978-84-09-45019-0
ment rellevant en el procés d’acolliment i/o adopció, atès que cal afavorir la reparació dels patiments i l’enfortiment d’aquests infants des d’un ambient més estructurador i saludable.
Els vincles de sang són forts, però no són immunes a la negligència i al maltractament. Els vincles d’afecte són poderosos, no estan sotmesos a cap altra llei que l’amor i la cura, uneixen i tornen l’esperança a aquells que necessiten uns pares i a aquells que volen tenir fills. La societat necessita entendre que aquesta mena de llaços (amb sang o sense) són els més importants, els que ens asseguren la nostra supervivència i la nostra seguretat. Pel psiquiatre infantil Jorge Barudy, l’anomenada parentalitat social és diferent de la parentalitat biològica i la descriu com allò que els passa a
alguns infants, que «els seus pares van tenir la capacitat biològica per copular, engendrar-los i, en els cas de la mare, parir-los; però desgraciadament no posseeixen les competències per a exercir una pràctica parental mínimament adequada» (Barudy i Dantagnan, 2005).
L’acolliment és una condició temporal en la qual els infants romanen amb una família que els cuida mentre es busca una condició més definitiva, com podria ser recuperar la família biològica, buscar una família adoptiva o, fins i tot, convertir en permanent un acolliment ja present. Els pares acollidors es preparen per a qualsevol circumstància, conscients de la necessitat de sostindre la nova situació familiar incondicionalment a l’espera d’una resolució. Els pares adoptius desitgen sentir-se els pares definitius, els pares «per sempre», amb una perspectiva més llarga i assegurada. En resum, tot plegat es tracta d’una etapa crítica amb canvis, possibilitats i expectatives, en mans d’uns adults a qui els infants reben i als quals intenten adaptar-se tan bé com poden. Per aquest motiu, és important la sensibilització social sobre els vincles, estar amb les criatures, dedicar-hi temps de qualitat, romandre segurs i tranquils, amb els suports necessaris. Tant de bo totes les famílies biològiques tinguessin les competències i els mitjans per a fer-ho, però no sempre és així. Les comunitats han de ser sensibles al fet relatiu als vincles, a la importància de la tribu i a considerar altres formes de família i de vincles d’afecte com a vàlids i «de veritat». Ser sensible a la ferida de l’abandó dels infants i facilitar, entre tots, la seguretat, afavorint la supervivència i el desenvolupament del potencial d’aquests infants, preparant-los per a una edat adulta saludable i de qualitat. I com es pot entendre un fenomen tan complex com el que acabem de descriure? Com ho podem fer millor com a adults i com a societat? Hi ha moltes formes, però una d’elles és amb
contes! Els contes ens faciliten la vida, ens faciliten l’aprenentatge, permeten que experimentem situacions alienes a nosaltres; les sentim, les reflexionem i, d’aquesta manera, realitzem un aprenentatge significatiu sobre situacions difícils i com afrontar-les. Jumba i Nala i Camí a casa en són un exemple. Es tracta de dos contes autopublicats que pretenen ajudar a entendre a infants en edat escolar què és l’acolliment i l’adopció a través de personatges animals. Jumba i Nala narra la història de dos cadells de zebra que es troben sols a la sabana africana. Són dos animals perduts (no s’explica per quina causa) que desperten preocupació en la resta d’animals que els envolten. Cada animal aparegut en la narració té un rol, una funció, i és així que es poden identificar els infants desemparats, la família biològica, la d’acollida o la d’adopció, els canvis que experimenten les seves vides i les emocions que viuen durant tot el procés. Camí a casa és la segona part, manté els protagonistes principals, ja en procés d’acoblament, i amplifica la mirada sobre nous aspectes, com què representen els canvis dràstics de família, de comunitat i de continent (atès que apel·la tant a l’adopció nacional com internacional). Es percep la por als canvis i a no ser estimat, el rebuig d’alguns iguals i també la por dels pares adoptius de fer-ho bé i ser estimats pels fills sobrevinguts, als quals, inicialment, tampoc coneixen. Les il·lustracions donen un toc amorós i sensorial a la història. Són de l’artista terraltina Àngels Cid, expressats en aquarel·la en un estil realista i senzill. L’autora del relat, una servidora, professional de la salut mental infantojuvenil i mare, ha volgut retratar aquesta vivència, un procés que esdevé emocionant i dur. És important que la lectura del conte sigui en veu alta, prosòdica i melodiosa, fent èmfasi en les emocions. Ha de ser una lectura en companyia de pares, avis, tutors o mestres per a poder
61
suscitar preguntes, dubtes i fer pluja d’idees sobre els personatges del conte o sobre un mateix mentre el llegeix. La lectura compartida és una experiència valuosa per als infants i facilita l’empatia i la comprensió de diferents experiències vitals significatives. Llegir sobre el fet que els pares no hi són o no els troben és una escena dramàtica que cal que processin amb la nostra ajuda i no només aquells que ho han viscut sinó aquells que ni s’ho imaginen o aquells
que conviuran amb companys i companyes que sí que hauran passat per experiències semblants o, si més no, hauran patit canvis en general. En resum, cal donar als infants, i donar-nos a nosaltres mateixos, eines per millorar la comprensió i l’empatia envers una realitat on abunden noves formes de relació i de vincle, igual de vàlides que les que han existit fins ara. Això assegurarà el benestar general i el nostre futur.
L’estel de Rodari
Narrativa infantil i juvenil
Daniel Xavier
No és senzill cercar recomanacions de lectures que tinguin els canvis com a temàtica perquè, en certa manera, tota bona lectura és transformadora i, per tant, facilitadora de canvis. Comencem la secció amb una recomanació per als més petits de la casa. La casa gran i la casa petita segueix la tradició dels contes il·lustrats japonesos, com el clàssic contemporani Issun Bôshi : relats aparentment senzills, acompanyats d’il·lustracions evocadores, que amaguen grans històries. A La casa gran i la casa petita un os i una ratolina viuen molt a la vora, en un camí rural a prop d’un riu, però no s’han trobat mai. Les seves vides els duen a llocs diferents i no coincideixen mai, fins que un dia, per casualitat, es coneixen. A partir d’aquesta trobada sorgirà una amistat, que serà posada a prova davant d’una gran dificultat. Una lectura amable, evocadora i molt plaent.
Títol: La casa gran i la casa petita
Autoria: Yoshi Ueno
Il·lustracions: Emiko Fujishima
Traducció: Òscar Vendrell Corrons
Editorial: Baula
Any de publicació: 2023
Nombre de pàgines: 38
Edat recomanada: a partir de 4 anys
ISBN: 978-84-47949-33-5
El vent entre els salzes és una de les obres mestres de la literatura infantil i juvenil. Escrita per Kenneth Grahame l’any 1908, aquí ressenyem la magnífica edició que n’ha fet Viena, mantenint la primera traducció al català de Jordi Arbonès, i les il·lustracions de l’original, a càrrec d’E. H. Shepard. No ens cansarem, en aquesta secció, de glossar les meravelles de la col·lecció El jardí secret de Viena, que inclou obres de Louisa May Alcott, Ulf Nilsson, Tomi Ungerer o Michael Bond, entre molts d’altres. El vent entre els salzes narra les aventures d’un talp, un rat d’aigua i un teixó que provaran d’ajudar el seu amic Gripau, tossut i arrauxat. El Talp, curiós de mena, surt a descobrir món i coneix el Rat d’aigua, savi i entenimentat, i es fan amics. Junts, i amb l’ajuda inestimable del Teixó, ajudaran el Gripau, a qui la
Com que no volem ser esclaus de les novetats editorials, recuperem un llibre de la col·lecció
Títol: El vent entre els salzes
Autoria: Kenneth Grahame
Il·lustracions : Ernest Howard
Sheppard
Traducció: Jordi Arbonès
Editorial: Viena
Any de publicació: 2024
Nombre de pàgines: 284
Edat recomanada : a partir de 8 anys
ISBN: 978-84-19474-53-7
dèria pels cotxes i la velocitat el duran a cometre un munt d’imprudències. Les aventures que viuen junts els transformen, així com transformen la mirada al jove lector que vulgui immergir-se en les pàgines d’aquest extraordinari món. Evocadora, tendra i esbojarrada alhora, El vent entre els salzes és un clàssic atemporal, i mereix qualsevol elogi que se’n pugui fer. Malgrat tot, a causa de la llargada del text, una lectura acompanyada pot ser molt recomanable per facilitar-ne la comprensió.
El vaixell de vapor, referent immutable de la canalla criada en les dècades dels 80 i els 90. Aquesta història comença amb un canvi de vida sobtat: els pares d’en Bru, un noi de tretze anys, moren en un accident de trànsit, i ell es veu forçat a marxar de Reus per anar a viure amb una tia àvia rica que fa cinquanta anys va instal·lar-se a una zona rural d’Irlanda. Aquesta és la suggeridora premissa inicial de la novel·la, a partir de la qual s’obre un immens món
Títol : Aquella tardor amb Leprechaun
Autoria: Maria Lluïsa Amorós
Il·lustracions: Anna Clariana
Editorial: Cruïlla
Any de publicació: 1988
Nombre de pàgines: 121
Edat recomanada: a partir de 12 anys
ISBN: 84-7629-236-8
de fantasia, amb elfs, fades i bruixes que acompanyaran en Bru i els seus nous amics irlandesos per l’univers dens i tenebrós que acompanya els tòpics de la Irlanda rural. Una magnífica porta d’entrada al coneixement d’una de les cultures cèltiques més complexes.
POEMES
(Tres poemes)
Eloi Serra Bassas
EL FEU
Com tu, no marxo lluny de l’avet blau perquè en podria caure el darrer niu que encara hi penja com àmbit de pau a prop de l’autovia on sobreviu.
Passen els cotxes i tu, galipau, de nit hi trobes l’aigua del vell riu, la lluna i l’herba fresca de l’afrau, botant de l’home que s’acosta i riu.
No t’he dit mai que guarden aquest feu, d’una natura heroica que commou, poques persones, vingudes a peu discretament, com convidats i prou, i que escrivint jo acullo allò que hi feu aquelles i la teva gropa on plou.
DANSA DE LA TERRA
Nosaltres per als arbres som estàtues perquè només perceben la bondat a través del moviment i poden veure, doncs, els nostres crims.
La llum és per als arbres com un pont que sempre són a punt de travessar, certament, però que mai no els portaria enlloc perquè la terra
l’anem podrint amb l’odi que aboquem als aqüífers, que els manté clavats al llot del nostre dol indòmit.
REVINGUDA DE DUES O TRES DIFUNTES
La ceba ens cou passant la gola, revé i s’hi endola i ens hi remou com qui no es mou una cabòria, l’amarga història que masteguem i on rumiem lluny de la glòria.
Que molt abans que aquests farsants amb lleus desvaris de visionaris de nyigui-nyogui, mal que els recogui, hagin pretès —la pasta, ves, és el que els mou— fer passar bou per bèstia grossa amb la talossa i irracional
ARTIFICIAL INCOMPETÈNCIA (intel·ligència també en diria, però si nom IA i no tem déus poc és dels meus ni som germans), i també abans que amb llurs joguets de botonets i pantalletes aquells profetes des del garatge fossin la imatge d’una dubtosa però aparatosa revolució, ja la sentor de gata maula d’aital paraula gastada i muda era sabuda, si no em despisto, per tot quant cristo d’aquest planeta, i si enceta
De l’anar fent
Josep Clavé
sense fortuna encara alguna ferida oberta és per fer certa ‘quella sentència que l’experiència ben bé s’ho endega, que hom ensopega, sempre que el deixes, amb les mateixes aranyes crues al menos dues o tres vegades. Amb tals marrades per ‘quest camí, el que vull dir és que de canvis sense recanvis amb pretensió d’innovació sempre n’hi ha hagut des que el mamut i el branquiosaure van anar a raure n’aquest indret on l’home dret cavil·laria per quina via de mecanismes i d’altres ismes a sons semblants, com contrincants considerats, esclaus lligats fer-los podia; i fins diria que ve d’enrere ‘questa fal·lera per ‘xò dels canvis (per què surts tant, bis-
bètica rima?), de quan el clima ‘nava canviant de tant en tant i no a ritme de logaritme perquè no hi ‘via la porqueria ni l’allioli dels del petroli i els que fan brruuum llençant el fum que ara empudega i recarrega de CO2 l’aire que nos hem de tastar; i és que passar de l’avorrida manca de vida a la trempera de la primera procariota potser no es nota, però és el millor gir de guió (digue’n plot twist si vols, que és trist, però, ves, és guai) que hagi escrit mai cap guionista; per ser purista, però, caldrà dir sense mentir que lo primer primer primer, si anem de dret, va ser el gran pet del gran matí i encara així
ves a saber... que qui sap re d’aquell petard ni si a resguard de tal renou hi havia l’ou o la gallina o el qui pentina els pèls del gat, que ben mirat ens és igual perquè total no res importa sinó la torta carretereta vella i estreta on la tartana nostra amb desgana va fent la ruta, que amb la disputa —cosa important— de ser al pescant i haver la brida tothom s’oblida com si fos toix que un bou és coix i no va alhora i anem per fora de la rodera però la carrera ja no s’atura per cap malura ni cap singlot i si fot bot tu tira tira, que ningú mira ni se n’adona que ja fa estona que el carro va pel pedregar i això no ho frena déu de cap mena que al món baixés mal que tingués tant com l’anell del Gòl·lum vell o del Sant Pare.
Però potser que ara miri d’eixir
d’aquest camí embardissat, que ja he garlat a doll i a raig i veig que vaig per les dreceres seguint quimeres de mal fermar i hi ha el sopar que està per fer... Millor deu ser deixar l’excurs perquè el discurs, a més d’erràtic i un pèl dramàtic, està agafant un to alarmant i pessimista que ni el versista, déu mos en guard d’anar amb retard, n’és partidari ni vol que pari de girar el món, que els canvis són imprescindibles i de periples n’hi ha de molts tipus que sense els micos, per dir-ne un de ben rotund i que ve al cas, no fórem pas aquí escrivint ni discutint la normativa un pèl esquiva dels pronoms febles ni d’indelebles accents ja mítics (oh diacrítics immaculats!); perquè els debats entre contraris són necessaris o almenys això van dar per bo n’algun moment aquesta gent que tant barrina,
mes quan s’afina i es torna eclèctica la dialèctica veus que tampoc, que en aquest joc res és per sempre, però que si s’empra degudament el pensament tot té sentit i és divertit, si no la vida fora ensopida de tan estàtica erma i hieràtica i hem de poder sense un perquè i sense por canviar el color de les parets i prendre’ns drets si ens cou la fava. (Veus? Ja me’n ‘nava un altre cop a tot estrop pel viarany, que amb tant d’afany idealista un es despista i va tirant, però és que demà encara hi serem si no ho tanquem, i no he ‘ribat ni a la meitat del que vull dir a més que aquí tenim un límit i un que és tímid no es vol passar ni vacil·lar, que deunidó pel corrector quina feinada (queda indultada, volgut company, que això és estrany: no miris prim).)
I si ens delim
per mossegar i per tastar no dic uns llavis, que com cent glavis ben afilats des dels orats d’humors calents fins als prudents poden ferir, ni un got de vi o de licor de poc valor, ni únicament un tall calent de carn poc dura, ni una madura pruna sucosa que delitosa obre la gana o una magrana, sinó una poma, que sense aroma i amb aquell gust més aviat just poc que desperta la més incerta de les passions, és que per mons gens esporàdics com els arcàdics poc que hi som fets ans som atrets per altra jeia, que això ja es veia, i a qui ens expulsa per una insulsa i trista fruita a correcuita del paradís, amb un somrís diguem-li «au, adeu-siau i moltes gràcies», que amb acrobàcies per torts camins però amb bons rossins i el vent de cara a partir d’ara ens ho farem; i si veiem
com ha canviat de pentinat aquest món nostre (tot i que el rostre dur i envellit com ja s’ha dit posa en alerta la fe establerta en el progrés que els dels diners han decretat si no de grat doncs per la força i això va a l’orsa fins que un gran pet torni a fer net i, au, seguim) i com l’omplim de nous invents —bons o dolents que tot fa festa—, amb veu honesta haurem de dir que el món d’ahir, sense dentista ni electricista ni cap aixeta d’aigua prou neta freda o calenta ni la que renta i centrifuga que com s’eixuga si no la roba i amb una cova plena de fum i la ferum del carrer brut que a merda put si tot s’hi aboca, el qui l’evoca és per nostàlgia, que la lumbàlgia i el mal corcó d’una infecció qui és que te’ls cura; mes la natura diguem-ne humana, és cosa vana fer-la canviar, que molt temps fa,
des que una oscada i deformada destral de tall a cops de mall un bon matí va aconseguir aquell primer picapedrer autodidacte, que es manté intacta, diria jo, si ens fem ressò dels embolics que ja els antics ‘naven contant, que comparant allò d’ahir amb lo d’aquí un se n’adona que la rodona d’aquesta fira fa temps que gira sobre un sol eix que té prou greix per deu mil vides totes seguides i doncs és clar que girarà fins que al firaire, molt poc xerraire, li sembli bé.
Com no pot ser d’altra manera, la gent primera que del pensar i raonar en van fer ofici, com a exercici per començar van ‘nar a triar l’esdevenir, que dit així queda pompós i molt seriós, però no és res més que això que adés n’hem dit els canvis, però en fer-ho tan vistós i punyent
va anar prenent un volum tal que cap mortal no ha vist encara la cosa clara, que un assegura sense fissura que l’Ésser és i no cal més, però n’hi ha un que diu que potser el riu no és el mateix... però bé hi té un deix, replica un altre, que per rebatre amb arguments i fer contents els seus col·legues, que tot són pegues, diu que d’acord, que si no és mort bé deu canviar però algo hi ha que mai varia... com t’ho diria? diguem-ne forma, i amb aital norma es va anar fent fins que la ment de poti-poti del del bigoti en vomitar va sentenciar que estava tísica la metafísica, que res de déus si no són breus ni més enllans ni més ençans ni essències pures; i amb tals mesures un ja no sap —quin maldecap— si aquest que encara a hores d’ara enfila versos força dispersos tampoc té res d’aquell que el bes no coneixia
i encar tenia els músculs tesos els ulls encesos i el rostre llis, o essent concís, si encara avui soc el que fui o si cal dir que algú de mi —una argilosa passió furiosa— en va fer un altre (potser no cal treballar una excusa, però si algú acusa ‘quest mal versaire d’anar al seu aire, dirà que plagi no veu que n’hi hagi car no és espoli del gran Vinyoli ans homenatge), però l’equipatge i un cert mareig jo pel que veig sempre el portem fem el que fem, i si un espera deixar-lo enrere i anar per lliure per tornar a viure sense cap pes és que no ha entès que aquell qui deixa per tornar a néixer la terra on nia, d’aires canvia però no pas d’ànima, i per magnànima no és pas famosa la que ociosa —però sense ira— la roda gira de la fortuna (inoportuna altra vegada ‘questa parada, que amb tantes cites de mestretites semblo una PAC
(perdó, em retrac, que he de dir repte!), però amb tal precepte cal ser inflexible i és preferible que no se’m passi dir que és d’Horaci això dels aires), i com captaires anem fent via però amb l’alegria de conservar dintre la mà, com qui portés per sempre més el Sant Greal, una essencial i tremolosa passió furiosa i un filament incandescent que és el que ens lliga a l’ombra antiga del que vam ser (tu i jo també), mentre de lluny veig com s’esmuny per la boirina una ombra fina d’un filosop —un pèl esnob, de poca fe— remugant «pse, només substància».
L’espill
Canvis
Júlia Marchena
El reflex és intens, la vida respira i com l’aigua bullida s’escurça aquest tren.
S’esborra ja el temps dels anys imaginats, com s’esborren les hores dels dies passats.
I l’espill ens diu que no és mentida que és vida vívida, que és ara i aquí.
I l’espill ens contempla, pot ser que ens planyi i ens prenya I a voltes ho intenta, això de mentir.
El buit
Eixuta i exhausta, tranquil·la i enyorada, perduda, no trobada, és la fi del camí.
És intens i preciós, però el buit acarona el nou temps ociós.
Tornarem a farcir el forat del pastís, tornarem a intentar cobrir el destapat.
I arribarem, eixuts i exhaustos, tranquils i enyorats, i perduts i no trobats per tornar a començar.
Si et trobes
Si assoleixes l’objectiu i la por ha quedat enrere. Si et despertes sense el neguit i entens quelcom entre el brogit.
Si et trobes per fi.
No hi haurà buit, ni pena ni llum, ni son ni rebuig que et faci mirar enrere, que acaroni la nostàlgia o pugui esvair la màgia.
Si et trobes per fi, hauràs fet camí.
Panta Rei
Maties Segura i Rubio
SUITE REVOLUCIONÀRIA
1. L’autèntic revolucionari
L’autèntic revolucionari no es conforma mai, sempre lluita per nous canvis socials, noves millores per a la vida, noves aportacions per al procomú. L’autèntic revolucionari sap que la revolta és permanent, no hi ha una meta, un destí on arribar, no s’assoleix una utopia del dia a la nit. El que importa és l’actitud, una tensió ètica que malda per neutralitzar tota violència (en tots els ordres, en tots els camps), i per cooperar entre els uns i els altres, lliurement, solidàriament, amorosament, portant la política a tota la societat, portant la revolució a la vida quotidiana.
2. Siguem el canvi que volem
Sovint desitgem canvis, una revolució, però aquests desitjos es limiten a ser demandes a l’elit política, al govern. Tanmateix, cal dilucidar quins canvis podem implementar en la nostra vida quotidiana, i quins canvis exigeixen una massa crítica suficient, el compromís de grans societats. Mentre esperem l’explosió de revolucions molars, la subversió del sentit comú, cal que siguem el canvi que volem, portant a la pràctica el món que somiem, fent de la nostra vida un laboratori revolucionari, cosint la macropolítica amb la micropolítica, assumint que tot comença en un mateix, sintetitzant els somnis amb la nostra vida.
3. El pla d’una subversió clau
La proposta d’un resort per a Gaza (sense palestins) és la gota que fa vessar la paciència, alhora que bateguen les sublevacions de la terra i els anhels d’una democràcia més directa i inclusiva. Cal subvertir el format teleinformatiu hegemònic, deconstruir el Realisme Periodístic, tombar els mites de l’Objectivitat i la Veritat, desemmascarar la violència d’un historicisme neoburgès, feixista i totalitari, i articular des del ras quotidià altres mons amb mitjans propis i institucions i xarxes pròpies. Cal que es multipliquen les poètiques populars!
Maties Segura i Rubio Grau de Castelló de la Plana, 8 de febrer de 2025
NI UN PAS ENRERE
Tinc por, visc amb molta por.
I si venç la por, paràlisi, s’empobreix la vida, perquè t’autoretalles la llibertat i no et deixes gaudir amb normalitat. La por es presenta com un pensament intrusiu que et desconnecta del moment que estàs vivint, una lleu esquizofrènia que et separa del present i t’embolica en pensaments obsessius, irracionals, com la por a llançar-me al buit des de llocs elevats, o la por a precipitar-me amb el cotxe des d’un port de muntanya. És, en definitiva, la por de perdre el control, de posar fi a la meua vida, sense voler-ho, sense haver-ho premeditat, sense una voluntat suïcida per la meua part, simplement, atemorit per la possibilitat d’un rampell irracional que d’una revolada instantània em faça precipitar-m’hi o girar el volant. Tal és la desconfiança en mi mateix, tan real i tan intensa és la por en mi, a causa de la meua malmesa salut mental, seqüeles de les ferides de la guerra quotidiana. I disculpeu-me si airejo la meua íntima debilitat.
El problema no és la gènesi de la por, quan la vas sentir per primer cop, sinó totes les vegades que hi has sucumbit, retroalimentant-la, fent més gran la bola. Cada vegada que he deixat de fer quelcom, cada vegada que he evitat enfrontar-m’hi, el monstre s’ha fet més gran, tan poderós que em sotmet, governat per una paüra que foragita la part racional del meu ésser.
Moltes vegades m’he enfrontat a la por, superant-la, amb patiment (victòries pírriques), però ella no se’n va, sempre torna, i hi he recaigut, víctima estressada per la temor, com l’alcohòlic sobri que recau en la beguda.
Intueixo que la clau rau en no recaure-hi, en no tornar a xarrupejar un glop de por, perquè només la sento, ho inunda tot, m’embriaga aquesta por que s’apodera de mi. Per això cal el compromís de no recaure-hi, prendre consciència de la lluita contra el monstre, falcar-se, fer-se fort i no donar ni un pas enrere, el clic definitiu per controlar la por per sempre més.
Maties Segura i Rubio
Grau de Castelló de la Plana, 9 de febrer de 2025
FANS D’HERÀCLIT
La Realitat és dialèctica, no és unitària, absoluta, perfecta, sinó un flux d’infinites formes en relació, en constant moviment, en constant canvi, una dialèctica de formes en lluita, una dialèctica creativa que esdevé vida, materialisme històric en un temps i un espai.
La lluita entre contraris és, de fet, la tensió poètica de la diferència, la relació política entre una forma i una altra, i les formes són creacions, accions, textos. Per exemple, Democràcia i Dictadura són contraris, en teoria, antònims, però, entre la utopia i la distopia perfectes, és a dir, entre democràcia i dictadura plenes, es produeix una dialèctica de formes possibles, infinites concrecions polítiques entre dos llindars. Per tant, no hi ha formes úniques de Democràcia i de Dictadura, no hi ha només una disjuntiva entre una i l’altra, sinó un ventall infinit de concrecions possibles, una dialèctica que sintetitza múltiples formes, múltiples materialitzacions d’organització social.
Més aviat, les idees de Democràcia i Dictadura marquen uns trets, unes tendències, uns límits, però la Democràcia, com a govern del poble, permet unes realitzacions polítiques alternatives a la realització hegemònica de la Democràcia, qüestionant pràctiques com la representació, deconstruint mites com Estat, Societat o Economia, totalitarismes que amaguen realitats alternatives i intenten ocultar la dialèctica, la lluita política.
Diuen que Heràclit no era demòcrata, però qui pot estar satisfet amb l’actual democràcia?
La vull més directa, participativa, inclusiva, justa i solidària!
El periodisme normal diu que conta la Realitat del món, untant-la amb l’Objectivitat i la Veritat de les coses, però això només són mites del discurs hegemònic, perquè hi ha infinites realitats en disputa, en lluita, perquè la dialèctica fa palesa la confrontació política.
És feina del genealogista posar al descobert les violències entre les formes que es debaten dialècticament, desemmascarant situacions d’opressió, injustícia i abús, i facilitant polítiques amorètiques, creatives, mestisses i solidàries.
Maties Segura i Rubio Castelló de la Plana, 30 de gener de 2025
QUAN TU ESTÀS
Quan tu estàs, m’arranco a cantar de sobte, m’alço als matins per anar a córrer amb tu, torno a casa del treball content com un gínjol, tinc ganes de cuinar i de menjar coses bones.
Quan tu no estàs, em cal Déu i ajuda per alçar-me, no tinc ganes de cuinar sols per a mi i mal menjo, entro i isco de la feina igual de gris, igual d’ensopit, el temps passa desganadament, amb avorriment.
Quan tu estàs, ens posem música i ballem alegres, no passem fred perquè ens abracem baix la manta, dormim agafadets per a entrar als somnis juntets, és natural, i dolç, besar-se, despullar-se, fer l’amor.
Quan tu no estàs, ens comuniquem amb el mòbil, aprenem a estimar separats per vuit mil quilòmetres, els dies se sintetitzen en el somni de retrobar-te, passo les nits tan desganat que veig el Gran Germà.
Quan tu estàs, em sento l’home més feliç del món, simplement, la meua vida és millor.
Quan tu no estàs, em sento com la Ventafocs, canvio el foc dels besos per la distància dels whatsapps.
Quan tu estàs, alegria; quan tu no estàs, melangia. Quan tu estàs, escalfor; quan tu no estàs, fred (al llit, a la casa, al cor).
Quan tu estàs, passió; quan tu no estàs, desgana.
Quan tu estàs, carpe diem; quan tu no estàs, els dies passen sense pena ni glòria.
Quan tu estàs, ens fem una botella de vi per al dinar; quan tu no estàs, bec aigua o cervesa sense alcohol.
Quan tu estàs, em sento feliç, complet i satisfet, quan tu no estàs, només desitjo que tornes a estar.
Potser no ets la meua mitja taronja, perquè no som taronges sinó espremedors, però quan estàs a prop flueix la màgia de la vida i cada dia es converteix en una aventura digna de viure, un seguit d’aventures boniques, amoroses i palpitants que atresoro i recordo amb enyor quan tu no estàs.
Maties Segura i Rubio 23 de gener de 2025, Castelló de la Plana
La Gata PACa
N'esteu fins al capdamunt, de fer PACs i PSs? Voleu deixar espai a la vostra creativitat?
Us animem a participar en aquest projecte: Relats, entrevistes, assaigs, història de la llengua, sociolingüística, ressenyes, poesia, còmic...
Un projecte coŀlaboratiu, assambleari i autogestionat per estudiants. Amb continguts en totes les variants dialectals del català i amb llicència Creative Commons!
