Revista C+ N7

Revista de lletres i més

Número 7

EDITORIAL Carme Marín i Rafael Ferran

RELATS Chandra Martínez, Júlia Marchena, Àlex Perpinyà, Carme Marín, Òscar Martorell, Josep Lluís Navarro, Josep Regàs SOCIOLINGÜÍSTICA Marina Altur L’ENTREVISTA de Carme Marín i Mariona Bosch Saumell a Fina Salord i Maria Paredes HISTÒRIES DE LA LLENGUA Patrícia Bosch

ASSAIGS CarlesMarquès, Pere Juvés RESSENYES Carme Marín, Ester Salomó, Daniel Xavier POEMES Àlex Perpinyà, Júlia Marchena, Josep Clavé, Maties Segura CÒMIC i JEROGLÍFIC Mar Valls

Maig 2024

Tots els continguts d’aquest número estan sota llicència

Creative Commons BY-NC; és a dir, tant els continguts com la revista sencera es poden compartir i difondre lliurement. Reenvia-la! ;-)

Revista C+

Número 7 - Maig 2024

Coordinador emèrit: Maties Segura i Rubio.

Coordinació: Carme Marín Páez, Rafael Ferran i Peralta.

Correcció ortogràfica: Patrícia Bosch Mir, Carme Marín Páez, Maties Segura i Rubio, Jordi Sagrera.

Disseny: Abraham Carreiro.

Maquetació: Rafael Ferran i Peralta.

Les opinions i els continguts expressats en els articles són responsabilitat exclusiva dels seus autors i no representen necessàriament la posició oficial de la Revista C+.

www.revistacemes.cat revistacemes@gmail.com

Carme Marín i Rafael Ferran

Chandra Martínez

Júlia Marchena

Àlex Perpinyà

Carme Marín

Òscar Martorell

Josep Lluís Navarro

Josep Regàs

Marina Altur

de Carme Marín i Mariona Bosch Saumell a Fina Salord i Maria Paredes

HISTÒRIES DE LA LLENGUA

Patrícia Bosch 52 ASSAIGS

CarlesMarquès

Pere Juvés

Carme Marín

Ester Salomó

Daniel Xavier

Àlex Perpinyà

Josep Clavé

Júlia Marchena

Maties Segura

i JEROGLÍFIC Mar Valls

Navegació a

Al sumari, cliqueu sobre el títol d’una la secció per anar-hi. A les altres pàgines de la revista, cliqueu sobre el número de pàgina per tornar al sumari.

Ja tornem a ser aquí! Tenim el goig de poder-vos oferir un nou lliurament de la revista C+. Revista de lletres i més, el número 7, que ja sabeu que és el vuitè perquè el primer, ara fa quatre anys, va ser el número zero. Aquest projecte col·lectiu, assembleari i autogestionat el cuidem i el mirem de fer créixer un grup d’estudiants i alumni del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC que estimem la nostra llengua i la nostra literatura i que creiem que val la pena mantenir un espai creatiu més enllà del semestre estrictament acadèmic.

Us volem explicar que els contactes amb la direcció del Grau —que vam iniciar fa més o menys un any— han fructificat de manera satisfactòria. El personal vinculat a aquests estudis vam rebre, a través de l’aula de tutoria, un díptic informatiu que ens convidava a participar en la revista. Per a nosaltres és molt important que l’estudiantat conegui, participi i s’impliqui en el projecte, perquè és l’única manera de garantir-ne la continuïtat.

Esperem, doncs, rebre ara la notícia de la publicació d’aquest número també per via institucional.

Pel que fa a la difusió de la revista fora del grau, confiem en la transmissió que el públic lector pugui fer-ne, aprofitant que es publica amb una llicència lliure i que això permet de compartir-la sense restriccions. En aquest sentit, us convidem a fer-la córrer tant com vulgueu. D’altra banda, hem procurat incrementar la presència i l’activitat de C+ a les xarxes socials. Aquesta és una altra tasca —la gestió de comunitats— que serveix per donar a conèixer el projecte i difondre’n els continguts. No us penseu pas que hi ha poca feina!

Com sabeu, a cada nou llançament triem un tema que ens serveixi d’inspiració i que, poc o molt, lligui tots els escrits. En aquesta ocasió el fil conductor és l’amistat. Mirarem de desvelar què és i que hi ha al darrere

d’aquest sentiment que pot crear llaços tan estrets i perdurar més enllà del temps i de l’espai.

Aquesta vegada tenim set relats que ens parlen de l’amistat des de diferents perspectives i punts de vista. La secció de sociolingüística ens porta un article sobre el parlar de Tàrbena i la seva relació amb les Illes Balears. L’entrevista ens descobreix alguns aspectes de la Il·lustració a Menorca a través d’una conversa amb dues amigues molt il·lustrades. Les històries de la llengua ens parlen de la relació d’amistat entre Pompeu Fabra i Joan Coromines. La secció d’assaig inclou un escrit sobre el rock català i un altre que teoritza sobre l’amistat. Les ressenyes ens acosten un llibre sobre unes amigues molt peculiars que comparteixen pis; un còmic ambientat a una gran metròpoli on viuen les tres amigues protagonistes; i com a novetat, tres llibres de literatura infantil i juvenil també sobre l’amistat. A la secció de poesia hi trobareu tres autors i una autora amb poemes solts i poemaris sobre el mateix tema. Finalment, el còmic de la Gata PACa i una altra novetat: un jeroglífic de la mateixa autora.

Aquest és un número extens (82 pàgines!) i intens. Esperem que gaudiu llegint-lo. Nosaltres el gaudim i el patim a parts iguals. De vegades costa compaginar el ritme i el calendari dels estudis amb la revista, per això la data de publicació no es pot fixar de manera estricta. Però, per fi, aquí la tenim, farcida de continguts que esperen que els devoreu. Assaboriu-los lentament i que vagi de gust! Com sempre, us animem a compartir-la lliurement i a enviar-la a qui vulgueu. I us recordem que aquest és un projecte col·laboratiu i obert, només cal ser estudiant o alumni del grau LiLC de la UOC i tenir ganes de participar-hi. A la contraportada trobareu la informació per contactar amb l’equip de la revista. Que tinguem un bon semestre!

RELATS

L’amistat

Chandra Martínez

No us penseu que en l’amistat tot són flors i violes, no. Hi ha moments de tots colors i pudors. I si voleu, us explicaré una vivència que em va deixar una cicatriu d’or.

Quan vaig haver d’escriure la primera paraula del que havia de ser una redacció sobre el tema Els veritables amics deixen empremtes no cicatrius a primer de bat , vaig pensar: «Quina bestiesa aquesta frase, perquè de cicatrius n’hi ha de tota mena, n’hi ha que són fetes pels Judes Iscariot de la nostra època, sí, però, d’altres també les poden fer els més fidels apòstols». Tant l’amistat com l’amor han estat idealitzats i envoltats d’utopies ciceronianes, sempre de benevolència, fidelitat i dolcesa. Ja ho diu l’obra Leli, de l’amistat que aquestes virtuts són imperatives de cultivar. Però què passa si en trenques una com la de la constància, que és la fermesa a la recerca de les virtuts, i després intentes reparar-la amb or com si fos un gerro?

Doncs que queda una cicatriu daurada. En conseqüència, aquell dia de redacció vaig decidir abocar la meva experiència en aquell full en blanc: Us explicaré tot seguit el dia que va papallonejar l’amistat amb la meva millor amiga i jo. Va oscil·lar entre l’amor, l’amistat i l’odi, de vegades un, de vegades l’altre, car entre ells hi ha una línia molt prima, tant com la punta d’un llapis

de càrrega de carbonet i, de vegades, igual o més fosca.

Tot d’una, o això em va semblar a mi, la Joana va decidir que aquell dia de festa de final de curs de l’ESO, com si fent un joc de paraules amb les sigles traduïdes del curs de secundària obligatòria (això), es convertís en una advertència que demotrés el que estava per vindre. Ja ho podien ben dir, això que ens va passar va ser ben estrany. Perquè hi ha costums en aquesta societat que són difícils de trencar, car tenen la força consuetudinària de l’ús constant i de les prohibicions i dels judicis i de les sentències de mort. Som tan intransigents amb allò que desconeixem i que creiem que ens amenaça que reaccionem amb rebuig com davant d’un inofensiu ratolí. De primer tot eren flors i violes, amigues des que teníem cinc anys. De baralles, alguna n’hi va haver, però cap que fes aplegar la sang al riu. Perquè, clar, tot seguia l’ordre establert. Però en l’adolescència, una etapa en què el teu cos va per lliure i llavors sí que arriba la sang, però d’una altra mena, tot i que és una sang que no mata sí que adverteix que les coses es compliquen a partir d’aleshores. Tot comença amb els temes de conversa: canvien. Ja no parlem sobre jocs i nines, encara que de nines mai en vam parlar massa, la veritat. A la Joana li agradaven més les

Carme Marín i Rafael Ferran

pilotes i també els cotxes, i a mi m’era igual pentinar que xutar. El mateix passava amb els nous temes de debat: ella volia parlar de noies i mai de nois. A mi m’era igual brivalles que brivalls.

Les companyes de la colla s’avorrien amb les nostres converses, i elles que si que maco és l’Oriol o has vist com m’ha mirat avui el Carles a classe.

No vaig ser massa conscient en aquell moment dels moviments sísmics que finalment acabarien sacsejant els nostres vincles. Consegüentment, aquella tarda no es va amagar el sol com qualsevol altra tarda, i l’endemà tampoc lluiria amb la mateixa intensitat. M’estava acabant d’arreglar per a la festa de graduació, quan va sonar el timbre de la porta: era la Joana que passava a recollir-me per anar-hi juntes. Com sempre, portava uns texans una mica esgarrats, una samarreta d’algun grup de música i els cabells recollits en una cua amb poca gràcia. Jo, tot i que tampoc m’hi havia esforçat massa, vaig estrenar els texans negres que m’havia comprat la mare, combinats amb un top, vaig arreglar-me una mica el cabell, i es pot dir que feia goig. Després de l’avorrida graduació i que els pares marxessin, vam anar al poliesportiu on la cosa no va esperonar-se molt més. Sonava Becky G —odio el reggaeton!— i la gent s’apilava a les barres per prendre les consumicions sense alcohol, com manava la llei perquè érem menors. Ja portàvem assegudes a les grades una bona estona, més avorrides que els cavallets de fira, i pensant que millor seria fotre el camp, quan va aparèixer l’Òscar, el bandarra del col·legi, per informar-nos que feien festival , que era sinònim d’alcohol, a casa de la Fabiola, que vivia en un dels xalets de la urbanització de la nostra ciutat; era la pija de la classe. La Joana va fer-me un senyal amb el cap: «Què, ens apuntem? Tinc ganes de farra avui», va dir-me mentre es posava dempeus i s’estirava els braços. Jo la vaig seguir sense massa convicció, car no era fan

de la Fabiola, però vaig pensar que res podia ser pitjor que aquell sarau eixarreït.

Cap allà que vam anar, vam engrescar la resta de la colla, vam trucar un taxi. Vam arribar i vam sentir música darrere la casa. A la part posterior del jardí hi havia una mena de magatzem que s’havia adequat com a bar i al jardí la gent ballava i bevia, inclús alguns ja entrompats passaven a frec. La Joana va anar directa cap a la improvisada barra, dues cerveses va demanar. Me’n va oferir una i la nit va començar a agafar color, i l’alcohol va començar a embellir-me l’ànim.

L’alcohol també em va despertar l’esma de la comunicació i recordo parlar amb l’Amèlia que estava engalanada amb talons i faldilla curta, la vaig trobar molt sexi, i ballar amb en Simon, l’americà que tenia els ulls blaus més bonics que havia vist mai. Feia estona que havia perdut de vista la Joana, però quasi no havia tingut temps de trobar-la a faltar quan em van estirar el braç i em vaig trobar cara a cara amb els seus grans ulls marrons. Reia i mig perdia l’equilibri, anava mamada fins a les orelles. I, sense solta ni volta, em va plantar un petó als morros. No sé si per la xufa que jo tam-

bé portava o perquè mai m’ho hagués pogut imaginar, la vaig apartar d’un cop més fort del que hauria volgut i va caure a terra. Quan vaig anar a ajudar-la, em va apartar la mà de males maneres. —No em toquis! —va cridar-me mentre intentava aixecar-se sense èxit. La resta ja us ho podeu imaginar, la gent ens mirava i reia; encara sort que l’alcohol va treure-li ferro a la situació, però la Maria (amiga de la colla), que ho va presenciar tot, va vindre en la seva ajuda i també la va apartar. No vaig poder disculpar-me, però tampoc vaig insistir massa perquè l’alcohol també dilueix les bones intencions. No recordo massa més després que em begués dues cerveses més, la consciència d’existir m’havia abandonat amb la segona que era la sisena d’aquella nit.

L’endemà va ser un mal matí des de tots els punts de vista, que com totes les coses dolentes va passar lentament. Quan intentava recordar quelcom era com si els pensaments fossin de punxes gruixudes. Però una imatge va creuar com una bala directa al cor. Aquell petó. Estava tan borratxa la Joana que no distingia un os d’una formiga? Vaig dubtar si enviar-li un missatge o esperar a l’endemà, però vaig resoldre ferho aquell matí, perquè en el fons volia saber què coi havia passat. Res, cap resposta. Cap al tard, vaig insistir. Res, cap resposta. Resoltament, vaig pensar que portar l’assumpte cap a un terreny poc resolutiu seria perdre, així que em vaig disposar a ser persuasiva.

—Mira Joana, estic preocupada perquè no em respons. Ahir vam agafar una bona bufa, oi? Jo no em recordo de res, no sé ni com vaig arribar a casa. Res, cap resposta. I així va començar l’escletxa.

No vaig saber res d’ella en tota una setmana. A casa seva els seus pares no podien donar-me més explicació que les seves disculpes, que no sabien què li passava. Els meus amics van convidar-me a casa seva per atenuar la meva

tristesa. La Maria no va aguantar més i, finalment, va preguntar-me:

—Però és que mai t’has adonat que la Joana és una mica rareta? Rareta? En quin sentit?

—Ja m’entens, figa d’un altre paner? —ho va deixar anar amb la mateixa cara de fàstic com si parlés d’una nova i estranya espècie d’insecte. I, per por o per no sé quina raó, no li vaig saber revocar.

—Bé, ara que ho dius, sí que potser últimament es comporta de manera estranya. La veritat no sé quin rotllo porta, però a mi no m’interessa —vaig sentenciar.

El terratrèmol ja havia començat, el terra s’enfonsava sota els meus peus sense que jo pogués fer-hi res. Van passar setmanes i mesos. I el gerro ja s’havia esmicolat.

El fet és que jo també em sentia estranya, però feia el possible perquè el meu entorn heteropatriarcal no se n’adonés. Però la veritat era que no podia escollir entre ase o bèstia, entre blanc o negre. «Soc un bitxo rar!». Ja em guardaria jo que ningú se n’assabentés. Els meus

pares segur em fotrien fora de casa i els amics de tota la vida em girarien l’esquena. «Això és vici!», sentenciava el pare, quan veia alguna pel·lícula o sèrie en què apareixia algun noi o noia bisexual o homosexual. «He de fer el possible per ser normal», com si ser normal fos garantia d’alguna cosa.

Però, amb els temps, la sofrença i la culpa m’estrenyien i m’ofegaven. Vaig donar l’esquena a la meva millor amiga, precisament jo que entenia pel que estava passant.

Així que la cura d’or fou mirar-me al mirall de la sinceritat i confessar-me. I després, demanar disculpes a la Joana pel meu comportament i perquè a mi també se’m va despertar quelcom que no entenia i el més fàcil era negar-ho per no sentir-me com un bé negre. Covard! Ja ho pot ben dir. Vaig ser covard. I així va ser com la màgia del Kintsugi va esdevenir aquesta cicatriu d’or, però que va permetre’ns a la Joana i a mi acceptar-nos tal com som i expressar-nos amb llibertat. Per tant, els veritables amics també deixen cicatrius.

Chandra Martínez

LIn memoriam

Júlia Marchena Sanchez

a doctora Burch, com triga, va dir que estaria a dos quarts, bé, és igual, jo tinc la coca feta, a veure si s’estira una mica i passa més de deu minuts amb mi, ja li he dit que li faria coca i tindria la cafetera carregada, total, per preguntar-me el de sempre, i jo contestar el de sempre; soc la Magdalena, visc al número tretze del carrer Baró Carafill, sí, tercer primera i el president del govern és... tant me fa, tots són iguals, doncs això, que per fer el de sempre que em truqui per telèfon, no cal que vingui amb la infermera, ai calla, que m’ha de prendre la tensió, ah! I que compti cap enrere, no li veig la utilitat, però...

M’acosto a la finestra a veure si la veig venir. Abans, dono un cop d’ull al menjador. No és un gran pis; tres habitacions —la del nen un pèl justeta— una cuina raonable i un bany un pel xic. I el menjador és clar!, me n’havia oblidat! Molt petit sí, i ara mira, un palau per a mi sola, però abans, quan hi érem tots... molt justet. Havíem arribat a ser sis! Vuit si comptem els papes, que venien a temporades, la mama tan delicada de salut sempre, amb aquelles cames que se li inflaven com les d’un elefant, si és que...no podia menjar sal i car, si és que no feia ni cas pobreta, les llaunes de tonyina volaven. Li donava una moneda de cent pessetes a la nena, xica li deia ella, i el papa també li deia així, i la nena, doncs, què feia?, li portava la llauna de tonyina al sofà amb una forquilla i un tovalló, després comptaven les flors de la tapisseria plegades, les homònimes, quin parell!

Molt justet sí, el pis, tot i que quan vam arribar fa seixanta anys amb en

Florencio i les nenes ens va semblar enorme i espaiós, llavors érem només quatre i veníem de viure en una habitació a Santa Coloma de Gramenet, i ens trobàvem amb allò, un pis per nosaltres sols, al Carmel, un barri ple de paisanes; l’Anita, la Il·luminada, la Carmen (la rubia) i de veïns entranyables, la Sra. Flores, el Sr. José, la Candela... Ara miro per la finestra que dona al carrer Bernat, abans el podies veure, el turonet aquell... A vegades dubto si ho he somiat o va passar, sí, és clar que va passar. En Florencio es va morir d’un dia per l’altre, sense avís previ, pum! Ja està, m’he mort. La veritat em va semblar lletgíssim, teníem la petita de poc més d’un any i tres nens més, i va i es mor. Sense avisar, un autònom, pse!

Pots comptar la pensió, tot un drama. Ara ho puc dir així, tranquil·la, sense plorar, però la veritat és que quan m’ho van dir, jo em volia morir, però no és un dir eh?, em volia morir de veritat, o literal, en aquest cas. Què havia de fer jo amb quatre criatures? Quatre! Catorze, dotze i nou anys! I la petita, un any, ja ho he dit. Bé, després m’he volgut morir uns quants cops més, però això és una altra història.

Ens van cuidar tots al barri, ens van cuidar molt. Recordo molt la Sra. Flores, grassa com una balena, asseguda al sofà de casa seva, tranquil·la, sopant el de cada dia: torradetes amb pernil dolç, sense sal (sí, és clar), una altra com la mama. En fi, ella seia allà i escoltava “la más grande”, la nena li deia que a ella li agradava més la Dúrcal, bona cosa li deia —Ui! Aquesta només sap cantar ranxeres! — I ara totes tres mortes, la Jurado, la Dúrcal i la Flores. Almenys elles van avisar.

Ens fèiem molta companyia, com que el marit, el Sr. José, treballava portant el camió, passava setmanes senceres sola i la nena pujava molt, i jo quan tornava de treballar i tenia una estona. Moltes

vegades era per necessitat, perquè jo encara no havia arribat a casa i em feia recança donar-li la clau no fos que la perdés a l’escola o pel camí, i vinga, canvia tu ara el pany, que el manyà és barat!

Érem gairebé família i ens vam dir sempre de vostè, coses d’abans, de vells, que dic jo. Va estar setmanes baixant-me el dinar i el sopar per a mi i per als nens quan en Florencio es va morir, —au va! Em deia— una cosa menys en què pensar.

La Candela era molt bona dona també, va tenir mala sort pobreta. Un dels fills, l’Albert, va caure en les maleïdes drogues, ara no sé si se’n va sortir, penso que sí. No ha tornat a picar a casa per demanar diners. Amb la Candela i amb el seu marit havíem passat bones estones, havíem anat al terreny, havíem xerrat a casa mentre fèiem costura —tot i que a la Candela no li agradava gaire, perquè havia perdut part de dos dits amb una màquina al teler— i ens havíem explicat les penes, no totes. Hi ha coses que una mare no pot dir d’un fill i coses que no cal dir-se entre amigues.

Del mateix carrer eren la Il·luminada, l’Anita i la Maria petiteta. La Carmen (la rubia) era del carrer Bernat, però tenia una botigueta de roba interior i coses vàries a Baró Carafill. L’Anita era una dona fora de la seva època. Havia tingut el fill sola i l’havia tirat endavant, no s’havia inventat cap mena de conte de fades, ella era mare soltera i no ho amagava, tampoc el costum de beure’s un cigaló i fumar-se una cigarreta al bar Baró després de treballar. Feia molt de temps que l’importava ben poc el que pensessin els altres, no necessitava l’aprovació per donar-se un gust, cap. Una mare soltera en plena dictadura, aquesta era l’Anita, què l’importava que li miressin el cul els homes sortint del bar o que la critiquessin les altres dones? Va viure sola els últims anys i va morir sola mentre pitjava la medalleta a la dutxa i sentia com se li parava el cor. Encara em

sembla veure-la amb aquelles ungles llampants i els llavis de color escarlata. Quan va morir la Il·luminada, quin desastre, amb la nena no vam saber trobar el tanatori. Ella vinga a remenar l’ordinador per totes les pompes fúnebres i res, cap Il·luminada s’havia mort. Era molt estrany, perquè no es deia Maria ni Conxita ni Carme, es deia Il·luminada. Ens en fèiem creus. Tampoc trobàvem el telèfon del fill, no teníem per on tirar, així que ens vam donar per vençudes, vam desistir-hi. No la vam poder acomiadar.

A la nena li va saber molt i molt greu, la Il·lu, com ella li deia, formava part de la seva infància, s’havia passat hores a casa seva mentre s’esperava que jo arribés, quasi sempre sortia d’allà sopada. La meva amiga li oferia tot d’embotits casolans de la seva última visita al poble, i la meva filla es delia per menjar-los. La nit després de l’enterrament em vaig despertar de cop, em vaig il·luminar, on en van il·luminar, en fi, Dominga, es deia Dominga, no és un acudit.

L’endemà la meva filla petita em mirava bocabadada —però com és possible? — Doncs mira, coses d’abans i dels pobles, anaves a registrar la criatura, tu li deies al capellà que volies que es digués Ana María i el cura si li convenia o es despistava, li posava Gertrudis o el que li fes venir la santa gana. —Genial—, va fer la nena, i tot seguit: —país de pandereta—. Trobo que no li falta raó. Amb totes elles sortíem a passejar quan em vaig quedar sola doctora, ja li he explicat algun cop. Jo m’he fet gran i els nets també, les filles amb les feines venen de tant en tant, però el dia a dia ha estat amb elles, passejant, xerrant, rient... no, plorant no, sí, ja sé que és una emoció igual de vàlida que riure i bla, bla, bla, ja ho he sentit mil cops, però a mi se m’han assecat els ulls de tant plorar. La ràbia és que han anat marxant totes sense comptar amb mi, sí, la Maria petita també, aquesta quina una, com en Florencio, pum, sense avisar. No, la Carmen (la rubia) encara viu, però ja no

coneix gairebé ningú. No, no hi ha una altra Carmen, perquè li diem la rubia perquè era rossa, no per diferenciar-la de ningú. Estrany? No m’ha escoltat quan li he explicat allò de la Il·luminada - Dominga? Allò sí que és estrany, no dir-li rossa a una rossa. Sí, ja sé que són moltes pèrdues, i què és la vida si no? Ja marxa? I la coca? El pròxim dia estarà eixuta, sí ja en faré una altra. Ara trucaré la nena per si vol venir a fer el cafè i que mengi coca, si no l’hauré de llençar o el que és pitjor, me l’hauré de menjar. Sí, no es preocupi que no em deixo anar, no penso fer com en Florencio, d’un dia per l’altre, sense avisar. Quines penques tu!

La Magdalena va marxar un dia de gener del 2017. Fidel a les seves conviccions, no va fer pum! Va avisar amb prou temps perquè els que se l’estimaven es fessin a la idea, però no va trigar gaire per no fer-los patir. Va ser l’últim regal que els va fer.

Júlia Marchena Sanchez Barcelona, 1 de març de 2024

L’albada de la Font Gran

III. El so de l’aigua

Àlex Perpinyà

Després d’unes setmanes sense pujar a la caseta, els arbres es despullaven i el terra s’omplia dels seus vestits: vells, morts i bruns. Havia vingut la tardor i, malgrat que les pereres i els crisantems donaven color a les petjades dels torrents —no se’n podia dir valls d’aquelles carenes grosses que l’aigua pintava als camins de terra—, el paisatge que envoltava la llar familiar era, principalment, marronenc. Els quatre germans no havien vist Rosetta, la seua nova amiga, feia més d’un mes i havien acordat que la pròxima vegada pujarien a sa casa per veure-la i conéixer el seu pare. Aquesta història són els fets que van esdevenir vistos des dels ulls de l’últim dels quatre germans, el més menut.

En aplegar a la caseta dels joves protagonistes, es van ocupar de netejar l’habitatge. Sempre brotaven brosses dolentes que feien malbé el jardí tan acollidor, els xops i les plantes enfiladisses donaven molta feina sempre que passaven unes setmanes sense pujar al poble; s’ho prenien amb moralitat: calia fer-ho i mentre més mans s’hi posaren, abans li donarien fi al fato. També sabien que, en acabar el treball, podrien anar a veure on vivia Rosetta amb el seu pare. Així va ser: abans del migdia ja havien acabat la feina i el costum familiar era dinar al voltant de les tres de la vesprada, d’aquesta manera disposaven d’unes hores per pujar el camí que, feia cinc setmanes, els havia explicat la seua amiga. Van fer marxa, al principi calia pujar el corriol que portava a la bassa

dels gripaus gegants, però abans de votar la séquia ampla havien de girar a mà dreta. Van arribar al punt en el qual calia girar i van trobar un camí que també coneixien, però no conduïa a cap lloc interessant: anava a un bancal molt i molt gran de terra seca arbrat d’oliveres; calia seguir les instruccions, així que van anar endavant. Seguidament, havien de caminar per la vora d’un altre braçal, més gran que l’anterior —que ja era prou gran—. Era una via d’aigua elevada i construïda de manera artificial, de rajola i ciment, però coberta d’esbarzers plens de mores. Havien madurat d’alguna manera estranya, potser per romandre a l’ombra, perquè les mores cauen al final de l’estiu; les fulles verdes contrastaven d’una manera especial amb la negror dels fruits i els menuts no es van poder estar de tastar-les. Eren molt grosses, dolces i saboroses, quina cosa tan extraordinària havien descobert!

Després de carregar bona cosa de mores, van continuar l’itinerari que els havia marcat Rosetta; es trobaven en uns indrets que mai havien trepitjat. Quan trobaren una riera menuda que baixava, perpendicular a la séquia, l’havien de seguir i trobarien la casa de la seua amiga: aquest era l’última part del camí que els hi va explicar la seua companya d’aventures—per no dir-ne malifetes. Van veure el rieró que baixava, l’aigua brollava per davall del reguer gros que havien seguit fins ara, d’unes poques esquerdes que s’havien obert per la part interior de la construcció que sostenia l’aigua. Es tractava d’un cor-

rent d’aigua clara, tota envoltada d’una flora que s’esdevenia cada vegada més abundant, alta, exuberant i espessa. Després d’algunes ziga-zagues que traçava el riuet es feia difícil veure més enllà de la brossa, però de cop i volta trobaren una parcel·la molt ben arreglada. Hi havia un hort menut i una caseta de fusta vella amb un molí d’aigua enganxat que girava amb un període molt lent; tot a la vora d’un riu que baixava pausadament fins al barranc que travessava el poble de més avall. Un entorn enlluernador; al més menut dels quatre germans no li estranyava gens que Rosetta fora tan feliç, si vivia en aquell paratge tan fabulós. Quan van fer unes passes més van descobrir que a l’altra banda de la caseta s’ubicava una porxada amb un gronxador d’un color verd molt cridaner i, en apropar-se més, es van adonar que la seua amiga ja se’ls mirava amb un somriure de galta a galta des de dalt d’un planell. Els cinc amics es van posar al dia de les seues vides mentre la nena explicava als seus companyons l’emplaçament on vivia:

—Mireu, ací tenim les gallines; donen molta feina i fan molt soroll. Com heu estat aquestes setmanes que no ens hem vist? Ací es va inundar l’escola i vam estar un dia sense classes, fa dues setmanes, però ho van solucionar el mateix dia.

El nostre jove i els seus tres germans caminaven al costat de Rosetta i escoltaven allò que els explicava mentre

miraven bocabadats cada detall que la xiqueta descrivia.

—I ací teniu el molí, el pare el fa servir per a moldre blat, ordi i altres cereals i fer farina; després tenim el costum de fer el pa els dos junts: un dia fem la pasterada, la deixem fer nones perquè fermente i l’endemà la posem al forn; bé, a la xemeneia, que és el que tenim. Mireu, passeu, passeu! Mira, pare, han arribat els meus amics!

El so de l’aigua, el retrobament amb la seua companya d’aventures, trobar-se a un indret desconegut i preciós i veure una llar que traspuava familiaritat va crear en el nostre jove protagonista i els seus germans una sensació de vivesa molt intensa. Feia olor d’humitat, de pa, el foc de la llar compensava el fred de l’exterior amb una temperatura molt agradable. El tros de terme gran arreglat i de diferents colors en funció del sostrat donava sensació de llibertat. Quin lloc tan esplèndid!

Els quatre germans van somriure mentre miraven al pare de Rosetta, però en girar-se es van adonar que era la persona que havien vist a l’hivern: era el mateix home amb qui van parlar el dia que tot el poble estava sense electricitat, l’home que anava a la caseta dels estris que hi havia enfront de la seua, al costat de la figuera.

(Al següent número veurem el final de la història.)

Àlex Perpinyà

The Kids Aren’t Alright

Carme Marín Páez

—Per cada quilo de salsa has de posar al forn 1 ceba, 5 tomàquets madurs i 1 cabeça d’alls. Després ho peles tot, afegeixes el vinagre i l’oli, les nyores, 200 grams d’ametlles torrades, unes quantes avellanes i 2 alls crus.

Aquesta no va ser la primera vegada que parava l’orella per escoltar la conversa del grup de senyores dels divendres. Així és com jo les anomeno des de fa més d’un any, quan s’asseien a la taula del costat de la terrassa del Yagüe. Encara que fes fred, calor, plogués, elles eren fidels a la cita. De vegades hi eren totes, d’altres només algunes, però cada divendres les trobava pels voltants de les 5 de la tarda. Totes fumaven Nobel, la majoria bevien vi blanc mentre parlaven. La xerrameca animada les aïllava del món, no eren conscients que jo practicava el voyeurisme i la tafaneria amb elles. Des que treballo a la secreta no me’n puc estar d’escoltar la gent. Reconec, però, que el grup de les quatre m’atreia des del principi amb una morbositat que no puc definir. Probablement, si no fos perquè les trobava cada divendres juntes, no hagués dit mai que un grup tan bigarrat de dones poguessin ser amigues.

Aquell dia que la professora del liceu francès, Ona li diuen, explicava la recepta de la salsa de calçots, havien quedat per anar a una asso que es diu Tulipa a la Gran Via, a 5 minuts a peu de la taula del bar. La professora del Liceu i la senyora de la Goyard blava i els Manolos de color indi, la Renata, es veu que pateixen de migranya crònica i que la filla d’una d’elles havia vist un Tik-

Tok on explicaven que fumar marihuana anava molt bé per a pal·liar els primers símptomes dels brots. La Renata i l’Ona tenen mals de cap setmanals, més de 15 dies al mes que incapaciten les seves vides. No poden fer plans, no poden venir al Yagüe tantes vegades com voldrien, i havien decidit provar si això era cert. De cop i volta, la que sembla de l’aristocràcia va treure de la Goyard un paquet de plàstic transparent amb la maria , paper de fumar, filtres i una capseta rodona d’estrelles daurades, que segons li havien explicat a l’asso, era un grinder per picar l’herba.

Les altres dues amigues que s’havien quedat a la terrassa del bar, s’estaven petant de riure mentre les veien baixar pel carrer Girona i era impossible no contagiar-se’n. A la cantonada amb la Gran Via es podia guaitar com feien escarafalls i ganyotes des de la distància a les seves amigues.

Un cop a la taula, la Renata explicava que a la professora li tremolaven les cames davant els aparadors de l’associació. Tenia por de trobar-se algun dels seus alumnes, però, just obrir la porta, la bafarada d’aire que va sortir del local les havia convidat a entrar amb deler i s’havien oblidat dels alumnes, de la tremolor de cames i del món. En 5 segons ja estaven a dintre.

—Hem obert la porta i el responsable, que portava una samarreta d’una colla castellera de la província, ha vingut a demanar-nos què desitjàvem. L’Ona li ha respost que ens volíem associar i el noiet ha quedat guenyo. Tots els forats del seu cos, i mira que tenia pírcings fins i tot a les parpelles, s’han esperonat i li

ha passat la col·locada de cop.

—Associar, senyores? Això és una associació cannàbica, ja ho saben?

—I la Renata va i li diu: Tu què creus, que hem vingut a associar-nos a la teva colla castellera?

—Ah, perdonin. Una sòcia o les dues?

Una està bé? Mirin, aquesta targeta l’han de portar cada vegada que vinguin. Pel mal de cap? Migranya, mum! A veure què tal una d’aquestes menys transgèniques?

—La Renata, ja sabeu com és, li respon: «A veure, noi, porta l’herba que creguis que ens pot anar bé, l’olorem i la tastem. T’ho pagarem tot, fem un parell de calades de cada classe i ens quedem la que ens agradi més. Què et sembla?»

El noi, que intentava ser amable ens ha dit que ell ens cargolava els porros, si no ens feia fàstic, perquè havia de llepar el paper per segellar bé la cigarreta.

—No pateixis ja ens els liarem nosaltres i, si no, amb la maquineta de l’Ona els tindrem en un moment fets. Tens tabac picat? Nosaltres només fumem indus i no ens posarem a desfer ara un parell de cigarretes.

—Us heu perdut quan han començat a sonar els The Offspring. Nosaltres dues allà amb els petes a la mà i la Renata s’ha posat les Prada fosques i li diu:

«Maco pots apujar la música? Ens encanta aquesta cançó.» No us ho podeu imaginar com hem cantat, sort que no hi havia gaire gent i que allà tothom anava a la seva bola, si els meus alumnes m’haguessin vist, quin horror! Perquè ja sabeu, si la Renata canta, l’Ona balla.

«When we were young, the future was so bright. Woah-oh. The old neighbourhood was so alive Woah-oh. And every kid on the whole damn street. Woah-oh. Was gonna make it big and not be beat. Now the neighbourhood’s cracked and torn Woah-oh. The kids are grown up, but their lives are worn. Woah-oh. How can one little street swallow so many lives? Chances thrown. Nothing’s free Longing for, used to be. Still, it’s hard,

hard to see. Fragile lives. Shattered dreams (go!)».

—Si el pobre xaval abans estava guenyo, després d’això ha quedat mut. A mi ja em coneixeu, amb els nervis i l’emoció m’han vingut moltes ganes de pixar i com que el lavabo era un cau empastifat de merda, hem agafat els estris i la matèria primera i hem vingut cap aquí.

—Aneu fumades? —va preguntar la que es diu Juls. La que fa de community mànager en una agència de viatges, com tot és per la xarxa podia venir a les trobades, perquè fa teletreball. Se la veia una persona polida i perfeccionista, però cagadubtes. Una vegada explicava que no sabia si apuntar-se a un curs al Basque Culinary Centre i les altres a l’uníson la van enviar a cagar a la via. Es veu que és la millor cuinera que coneixen.

—Seran putes, han fet el tastet sense nosaltres! —va dir la dels cabells molt curts, que es diu Fina. Durant el darrer mes li havien crescut una mica i els portava tallats amb certa gràcia. Sé que havia passat un procés molt llarg, perquè durant mesos elles en parlaven, les amigues sempre la cuidaven. La tendresa que desperten quan miren la Fina és l’única cosa premonitòria de la profunda amistat que les uneix. A la Fina li acabaven de reconstruir el pit que li havien tallat per extirpar un tumor i ja feia uns divendres que no parlaven d’estadiatges, metàstasi, químios i ràdios.

—No, no, malpensades! I que consti que ha estat perquè no hem tingut temps. Amb tanta pixera d’aquí l’amiga. Treu la màquina Ona, que podem encetar-la i ja veurem un altre dia què passa amb la migranya. Com ha canviat això. Com es deia el camell que rondava el Racó del Campanar? Quants anys fa de la darrera vegada que van fumar plegades? 30? I ara amb 20 €, vergonya malaguanyada a la butxaca, i una passejadeta, ho tens a l’abast de les teves mans, i ens els fumarem aquí a la llum del dia i davant de tothom.

Les mirava i no ho podia creure, sen-

se cap pudor, sense recances, cadascuna es va fer la seva cigarreta feliç i van demanar una ampolla de De Muller blanc. 30 minuts van estar suficients per animar-se i, de cop, la Fina els va dir que a la darrera revisió li havien explicat que la cosa no estava bé, que havia de començar un altre tipus de tractament només pal·liatiu, el càncer s’havia reproduït al cervell i ja no es podia fer res més. Jo pensava que començarien les frases de consol i companyonia i, de cop, l’Ona va ser la primera a parlar. Amb la veu entretallada, però amb la clarividència de les docents va dir:

—Collons Fina, 6 mesos és molt poc temps. 6 mesos, estàs segura? I què t’agradaria fer? Aprofita i demana, farem allò que et vingui de gust. Tot allò que sempre has desitjat i no has gosat fer. I la Fina les va mirar fixament, mentre les seves amigues sanglotejaven sense dissimular i amb un fil de veu la vaig sentir dir:

—El vull matar, només vull matar-lo. Vull veure el pànic a la seva cara i després tornar a Eivissa juntes i descansar.

Les altres amigues no van preguntar a qui. La Renata no va dubtar ni un moment:

—Jo t’ajudo, Fina. Però no només el violador, també la fastigosa de la Laura Vera, que va obrir la porta perquè pogués entrar la llimaga a la nostra habitació les quatre vegades. Aquella filla de la gran puta que ens va amargar l’existència durant tant de temps. 4 anys de tortura. Ella és igual de culpable! Tan simpàtica amb la rampoina! Li reia les gràcies i era còmplice de totes les altres merdes d’aquell llimac. Podeu creure que va venir a demanar-me que li dediqués el llibre el dia de la signatura a la Llar? No em va reconèixer. «Renata, el llibre m’ha encantat.» La malparida quan va llegir la dedicatòria va reaccionar de cop. Veu que no li demano el nom i emocionada mira la primera pàgina i queda corglaçada: A la Laura Vera, a qui dec les meves amigues de l’ànima. Sen-

se una bully com tu no tindria el tresor de l’amistat de la Júlia, la Fina i l’Ona. Ets un ésser fastigós que vas ajudar en quatre violacions, mentre miraves com passava tot. Espero que hagis patit només una desena part del nostre dolor. Espero que et podreixis. I vaig signar com a Marta Mata, per si Renata encara la tenia despistada. Quan va acabar de llegir, va deixar el llibre sobre la taula i va sortir amb la poca dignitat que li que-

dava entre les cames. Jo a crits, ja em coneixeu: «Adeu, galifardeu, baixúrria!» Fora l’esperava aquell.

Va haver-hi molts divendres més.

Jo les escoltava i elles, ja sabedores de la meva presència, em van començar a saludar i a somriure obertament, i un divendres em vaig trobar asseguda a la mateixa taula compartint vida i filosofia amb elles. Les seves

converses hilarants m’havien fet oblidar del dia de la recepta de calçots o de la situació de la Fina i la malaltia o de la seva proposta de matar la Laura Vera i el seu marit.

Ala comissària feia dies que discutien si la dona d’aquell metge tan prestigiós de Sabadell, la Laura Vera, havia preparat un sopar d’estrella Michelin per a enverinar el marit i després s’havia suïcidat o era un doble assassinat. Els feien dubtar els porros i el grinder d’estrelles daurades del cotxe d’ella. La dona no fumava i la família afirmava que la bona senyora no sabia fer ni un ou ferrat. Per uns eren les proves que un tercer havia participat de la història, algú que sabia cuinar de meravella, que fumava i que havia tingut la cura d’esborrar qualsevol rastre dactilar o genètic de la seva presència. Per a altres, la senyora havia fumat mentre esperava que els gasos del tub d’escapament la fessin dormir plàcidament, per a no despertar mai més i que s’havia esforçat a preparar aquelles gormandes perquè el marit no se’n pogués estar de menjar-les. Creien que la dona s’havia assabentat d’algunes denúncies de pacients del doctor per agressions sexuals. El cas estava a les meves mans. Podria ser que el grup de les quatre estigués darrere de tot? Potser sí, però qui era jo per destapar el seu secret? Què hagués fet jo en la mateixa situació? És la mort el fet més detestable que pot dur a terme un ésser humà o és molt pitjor estar mort en vida per la culpa i la pena? És possible perdonar un abús? Sabia que les seqüeles que havien quedat en les 4 amigues no les havia permès viure plenament: la inseguretat de la Juls, la mania persecutòria de la Fina, els trastorns de caràcter de l’Ona, la manca de control de la ira de la Renata, i els trastorns sexuals i les depressions de totes elles les havien delmat d’una vida plena. Vaig escoltar unes quantes vegades que, menys els divendres quan

es trobaven, totes se sentien unes mortes en vida. Pot ser un assassí un mort? Definitivament no! Però potser només amb la venjança un és capaç de sortir de l’infern i tornar a viure.

—Aveure jo no li poso alls crus a la salsa dels calçots, això és més típic de la província de Tarragona —m’ha dit la Juls que sempre sap donar bons consells de cuina. La Renata s’ha posat vermella com un pebrot:

—Ens ha fotut! I els calçots d’on són? Dic jo que l’Ona que viu a Vilaniu ens devia donar bé la recepta. Ains, no, perdona! Que ara t’hem de dir: Sí, xef!, cada cop que parlis, que, des que has anat al Basque, no hi ha qui t’estossegui!

L’Ona m’ha mirat fixament i, com si volgués explicar-me alguna cosa transcendental, m’ha dit:

—Senyora inspectora Gil, ho he dit bé? Després de la calçotada quines són les intencions que vostè té amb aquest panoli que ha conegut per Tinder? Perquè, tia, si té’l vols follar, encara que la salsa ortodoxa és la de Tarragona, amb l’all cru jo m’ho pensaria abans de posar-lo.

I, de cop, la Renata em diu:

—Com es nota que et doblem l’edat, ha, ha, ha! Em pixo de veritat! Mira nena, jo no soc de donar consells, però si el que vols és follar-te’l, oblida-te’n dels calçots, de la salsa i dels alls crus. Que, quan les cebetes comencin a saltironar a la panxa, el mataràs a pets i ja no et dic amb els rots dels alls! Com m’agradaria que estigués aquí la Fina. Ella sí que

sabia donar bons consells. De cop s’ha fet un silenci, han demanat una ampolla de De Muller blanc i m’han explicat la història de la Fina, la història de les quatre, dels 25 anys unides. Com s’havien conegut, com havien baixat als inferns juntes i com la Fina les havia fet sortir a estrebades. Amors, naixements de fills, èxits professionals, relats de vida sempre amarats de rancúnia, de follia i de desesperació. Segons elles, només la Fina abans de morir havia sabut, amb un pla perfecte, quina era la manera de desfer els nusos que les tenia ancorades en els records més tèrbols del passat. Cada detall d’aquell pla m’ha semblat brillant, totes i cadascuna havien participat en la mateixa mesura, totes havien estat imprescindibles per acabar amb aquell parell, igual que jo sense saber-ho. I és que quan no hi ha justícia qui pot jutjar a qui la porta a terme?

Per primera vegada he estat capaç d’explicar que feia molts anys jo havia tingut una Laura Vera i un violador a la meva vida. La Renata, com sempre, ha sabut trobar un tema que ens fes sentir bé i hem tornat a la Fina i als dies que vam passar plegades a Eivissa.

—Mireu que porto a sobre, El petit príncep. Des que vam acomiadar-nos de la Fina el llegeixo a tastets, sobretot la frase que ella ens va remarcar:

«Això que veig aquí només és una escorça. El verdaderament important és invisible.»1

Carme Marín Páez

ELa classe de 1r d’ESO B

I. L’arribada

ra un mes de setembre com qualsevol altre, les vacances d’estiu ja s’havien acabat i la canalla començava el primer dia de classe. En Marc va preparar la motxilla i se’n va anar xino-xano pel carrer, cap a l’institut. Estava molt nerviós, ja que aquell any començava l’educació secundària!

En arribar a la porta de l’insti, va veure la seva amiga de l’ànima de primària, la Laura, així que s’aproximà a ella i digué:

—Ei, Laura!! Com anem? Com t’ha anat l’estiu?

La Laura, tota emocionada de trobar-lo, va exclamar: —Holaaaaaaaaa, Maaaaaarc! Que contenta estic de tornar a veure’t! M’ha anat genial aquest estiu!!!

En Marc va fer un somriure de galta a galta. De sobte, el timbre d’entrada va sonar: Riiiiiiiiiiiiiiiiiiing! Van aparèixer uns quants professors i professores, que,

evidentment, eren els tutors i tutores de tots els cursos que hi havia, i cadascú va cridar l’alumnat del seu curs.

—1r d’ESO B, si us plau, dirigiu-vos fins aquí on estic jo!

En Marc i la Laura, quan van sentir que aquella professora cridava el seu curs, van anar on els havia indicat. Tots dos van coincidir, 1r d’ESO B. Quan tota la classe d’en Marc i la Laura estava junt amb la nova tutora, ella els va dir:

—Bon dia, nois i noies! Em presento, soc la Mireia i seré la vostra tutora durant tot aquest curs que tot just acaba de començar. Espero que el gaudiu i us desitjo molta sort a tots i totes! Ara, si em permeteu, us acompanyaré fins a la nostra aula. Som-hi doncs!

Un cop la tutora va acabar la presentació, van anar cap a l’aula assignada. En arribar-hi , en Marc i la Laura es

van asseure un al costat de l’altre i es van adonar que hi havia tota mena de companys. En un raconet, estaven els frikis o gamers de la classe —que ja es coneixien d’una altra escola de primària que van anar junts— i van començar a parlar de diferents videojocs. També hi havia els que eren una mica més tímids que no coneixien ningú, però que tenien moltes ganes de començar un nou curs i, sobretot, de fer noves amistats!

La tutora va entrar a l’aula i va dir:

— Escolteu, nois i noies! Un moment de silenci, si us plau! Ara, us presentareu, dient el vostre nom i alguna de les vostres aficions. Seguidament us passaré l’horari d’aquest curs.

Després d’aquestes paraules, va començar la presentació dels alumnes de 1r d’ESO B. Quan va arribar el torn del grupet de gamers, cadascú va dir el seu nom junt amb tots els videojocs amb què habitualment jugaven plegats.

—League of Legends, Va dir un d’ells. Fortnite. Va dir un altre.

I altres — Call of Duty , Nos tale , Elsword— i molts altres que van anar entonant els altres.

Una vegada els alumnes van acabar de presentar-se, la tutora va compartir amb ells l’horari de les assignatures que farien aquell curs, que tot just havia acabat de començar.

Unes hores després, quan era ja dos quarts de tres del migdia, era l’hora de marxar cap a casa. Ja havien acabat el primer dia de classe, i la Laura li va dir a en Marc:

—Ei, Marc!!! Què t’ha semblat el primer dia de classe? A mi m’ha emocionat moltíssim!

En Marc, somrient de galta a galta, va respondre:

—A mi també Laura, moltíssim!

Darrere de la Laura i en Marc, caminava a poca distància un altre company de classe que va tocar amb timidesa l’espatlla d’en Marc i ambdós es van girar. Es tractava d’en Hassan un nouvingut que havia arribat feia poc a Catalunya.

—Hola, Hassan! Com estàs? Entens el català?

El Hassan, que era un punt tímid, va respondre en veu fluixeta:

—Sí...

En Marc va prestar molta atenció i interessat a conèixer més a aquell nou company, va continuar la conversa:

—Hassan, simplement per curiositat, ens podries dir quin és el teu país d’origen?

En Hassan era un vailet tímid, li van començar a tremolar les cames i els braços, i novament molt baixet, com a cau d’orella va dir.

— Soc Gazià. Vaig marxar de la terra on vaig néixer i créixer per culpa de la guerra, allà vaig perdre part de la família, entre ells ma mare i mon germà gran.

En un instant, en Marc i la Laura compartien un moment de profunda tristesa mentre les paraules d’en Hassan ressonaven en l’aire. Amb gestos subtils, tots dos van apropar-se al seu nou company i van tocar-li lleugerament l’espatlla com a un signe de compassió i proximitat.

No eren els únics que havien escoltat aquella conversa carregada d’emoció. Amir, un altre estudiant de la mateixa classe, també s’havia adonat del que passava. L’Amir compartia la mateixa sensibilitat que els seus camarades i es va apropar a en Hassan. Amb un gest empàtic i de companyonia, li va transmetre el seu suport i condol. L’Amir recentment havia arribat de Tel-Aviv.

Un nouvingut israelià que, malgrat les diferències culturals, es va colpir amb les paraules d’en Hassan. La compassió és universal i no entén de fronteres. En aquell moment, la diversitat es fonia en un gest humà de solidaritat i empatia.

L’Amir va dir a en Hassan:

—Ei, Hassan! Vols que parlem tu i jo?

No m’interessa fer mal ni molt menys, tant jo com molts altres israelians entenem el vostre sofriment.

En Hassan va moure el cap de manera afirmativa. I els dos nois se’n van anar a un raconet de l’insti a parlar tran-

quil·lament.

La Laura i en Marc van ser conscients que aquella seria una conversa molt interessant, però que calia que l’Amir i en Hassan la tinguessin en solitari. Per aquest motiu, van emprendre el camí de tornada a casa.

Quan van arribar al carrer, davant de l’institut, es van acomiadar:

—Adeu, Laura, fins demà!

—Adeu, Marc, a reveure! I així va ser el primer dia d’insti d’en Marc i la nova classe de 1r d’ESO B!

(Continuarà al següent número.)

Òscar Martorell

El secret de l’olivar

Josep Lluís Navarro Peiró

Balma era la filla d’uns amics dels pares; teníem la mateixa edat i féiem, si fa no fa, la mateixa alçada. En dinars, sopars i excursions de cap de setmana érem la corda i el poal. Les imatges d’un vídeo de l’estiu de 1991 complementen els meus records nebulosos i me’ls retorna més plàstics, entre les llumades i les imperfeccions pròpies de les gravacions domèstiques en VHS. I allà ens teniu, els dos vestits amb el mateix xandall blau que una de les mares comprà per a la parelleta, corrent i cridant enjogassats entre les ruïnes d’un castell o davall dels pins d’algun bosc. Jo tenia uns cabells rossos tan clars que quasi pareixien blancs; els seus eren negres com la sutja, una mitja melena acabada en un tall rigorosament recte, i que portava sempre arreplegada amb una diadema. Des de ben menuda duia ulleres de muntura de pasta de colors cridaners que, junt amb els bràquets que li cobrien les dents, la

caracteritzaven i li donaven un aspecte singular. Devíem tindre uns set o huit anys quan, un dia d’estiu, jugant en un parc de les foranes del poble, ens allunyàrem de la gent i isquérem de la zona infantil per a amagar-nos darrere de la caseta en què els empleats de manteniment guarden les ferramentes amb què tallen la bardissa i reparen les engrunsadores. Allà començava la zona agrícola i teníem davant nostre un olivar. No hi havia ningú a la vista.

No sé a qui se li acudí la idea ni quin fon el raonament previ, si és que n’hi hagué, però seria ben graciós poder sentir-lo ara. Potser ens havíem assabentat de la manera com les persones tenen els fills i, tal volta per això, nosaltres, dos criatures, volguérem també «fer l’amor» i unir-nos en algun acte sagrat. El cas és que, una vegada ens trobàrem completament a soles, ella s’arrimà d’esquena a la paret de la caseta i es va despullar.

Tot seguit, jo em vaig desvestir també. I allà ens teniu, dos cossos d’infant nuets, palplantats l’una davant de l’altre, amb els braços deixats caure com si ens sobraren. Com a únics testimonis, desenes d’oliveres impassibles m’observaven l’esqueneta un poc colrada pel sol de l’estiu, en contrast amb un culet blanquíssim, i unes cametes als peus de les quals havien caigut aquells pantalons curts que els pares anomenaven «rockys» (en honor de Rocky Balboa).

En aquella edat, no cal dir-ho, la libido era una cosa que encara havia de tardar molts anys a arribar. Jo estava aveat a vore el seu cosset de pell blanca i el seu pit encara pla, igual que el meu; però allò de baix, no. Abaixí, doncs, la mirada. El clavill de la parrussa (els adults en diuen «vulva») m’encuriosí durant uns segons en què la retina s’afanyà a guardar-ne la imatge per a sempre. No sé quant de temps em mantinguí d’aquella manera, observant aquella cosa tan nova: aquella ratlla recta al mig d’una paret blanca.

En algun moment alcí la mirada i l’atenció es desvià a la boca. Ens acostàrem l’una a l’altre, quasi sense tocar-nos. Les panxes a penes es fregaven. Llavors vingué el bes, un òscul breu i amb els llavis serrats, amb el qual tancàrem el ritual. Una sensació radicalment nova que no estava segur que m’agradara, el contacte d’uns llavis humits, de color roig fosc, que es tancaven formant un redolí ple d’arruguetes.

Amb els anys, a poc a poc, Balma i jo ens distanciàrem. Era l’etapa en què els xiquets no volen saber res de les

xiquetes, ni elles dels xics. Ella feia rogle amb les amigues i xarraven de les seues coses a la porta de casa o a la vora de la piscina, mentres jo bambava amunt i avall pels camps amb els meus amigots, ocupats a descobrir territoris en què construir una cabanya. En aquell temps em feia vergonya creuar-me amb la meua amiga, i, quan això passava, ens limitàvem a saludar-nos amb un «hola» ben pelat. I així, per ventura, cada u va enfilar pel seu camí fins que arribàrem a l’adolescència. Llavors, ni sos pares ni els meus pujaven tan sovint al poble, de manera que la distància buscada i la circumstancial feren que no tinguérem quasi cap contacte.

Un dia arribà a mos pares la notícia de la desgràcia. Una cosa molt greu li havia passat a Balma. Començà per un desmai sobtat mentres tocava la flauta en l’escola. Caigué fulminada i no tornà a despertar-se.

Al tanatori, en l’última fila de cadires, jo escoltava el rector parlant de la meua companya de la infància. I fon estrany vore com aquell senyor que, jo pensava, no sabia res d’ella (de la seua veu, la diadema, dels seus bràquets, de les nostres rialles quan jugàvem al Twister en casa, del nostre secret de la caseta de l’olivar…), parlava d’una Balma amb aspiracions de futur, una jove d’expedient impecable que volia ser periodista. Una Balma que per a mi ja era (i això em dolgué) una desconeguda.

Josep Lluís Navarro Peiró 8 de març de 2024

Vetllades al Cafè Venècia

Josep Regàs

Gairebé sempre hi arribava ell abans. Anava perfumat, amb un mocador de seda que li envoltava el coll, americana de llana verdosa, pantalons de vestir a joc i camisa clara de bona marca. Es demanà una copa de vi blanc sec, no afruitat. S’encengué un cigarret de manera alentida, presumit, imaginant-se que ella entraria al local i veuria una escena idíl·lica, mentre en Gascón fumava el seu tabac amb molt bones maneres. Tant a la feina com al seu entorn i als sopars d’antics alumnes el cridaven pel cognom, rara vegada pel nom de fonts, Gumersindo; nom que detestava. Es deia així pel pare i, més que un nom, li semblava una venjança. Els seus progenitors li deien Gúmer, però tampoc no era del seu grat. Gascón ho trobava més escaient.

Minuts més tard, la seva enamorada entrava al cafè proferint-li només un lleuger somriure per tal de fingir l’afer que els unia. Es treia l’abric verd ampolla i la gorra de llana i descobria la seva curtíssima tallada de cabells de color negre corb, degradats fins a l’occipital, seguidament esculpits a noranta graus sobre la seva base per la resta del crani fins a arribar a un serrell curt, picotejat com si hi portés subtils mossegades. Era llargueruda de cames, de cara esblaimada, duia uns texans blaus mig desgastats i una brusa blanca. El cambrer, el senyor Josep, elegant amb el seu uniforme que consistia en un pantaló negre, jaqueta blanca i un corbatí negre, tot seriot preguntava: “Què voldrà?”. “Un Martini rosso, si li plau”, sense defugir la mirada a l’home que tenia al davant, que evidenciava més

edat que ella. La Mar, així es deia, era d’ulls foscos, rodons, que contrastaven a grans trets del blau nítid, transparent del seu amant i company de feina.

Quan es trobaven al seu cafè, no es feien un curt petó de salutació, tan sols es regalaven un “hola” aparentment amical, una mirada que delatava un deix de passió que els companys de feina haurien fàcilment advertit. Quan plegaven de la sessió de doblatge cinematogràfic, mai no sortien junts, ja sabien quin era el seu lloc de trobada. En Gascón tenia una poderosa veu de tenor, s’escoltava quan deia un simple “bon dia”, que tant imposava als oïdors. Des de ben jove es dedicava al doblatge de pel·lícules, sèries, continguts d’animació i era la veu en off d’una cadena televisiva. També havia tingut un programa radiofònic propi de temes d’actualitat els caps de setmana i, abans, havia treballat en una emissora de música clàssica. Sense ser una cara coneguda, a voltes era reconegut en badar boca. Era vidu d’una traductora de francès tant de novel·les, assaigs, publicitat, com traducció simultània al Parlament Europeu. Era d’Aix-en-Provence, destil·lava cultura i refinament allà on anava. Tant ella, Sandrine, com ell havien estat molt enamorats.

El seu amor per Sandrine

La Sandrine era una noia menudeta i proporcionada de grossos ulls verds, cabells tallats à le garçon, llavis fins i la seva veu denotava gran sensibilitat. El pare va morir quan ella tenia només

23

dotze anys i els deixà un apartament a Sant Feliu de Guíxols, on també estiuejava en Gascón amb els seus pares. De fet, eren veïns al carrer de Santa Magdalena i es coneixien de vista. De tant en tant se saludaven amb un lleuger somriure i ella, més sociable i atrevida, li reblava un càndid bonjour.

De vegades coincidien a la platja, a la zona de les barques, els agradava prendre el sol entaforats entre la gent del municipi. Sobretot a ell; li encantava escoltar el parlar dels empordanesos d’aquells temps.

. En Gascon ocultava els ulls rere unes ulleres de sol i feia veure que no la veia. Sovint, la bella Sandrine l’enxampava mirant-la i li llançava un bonic somrís. Ella també duia ulleres negres i lluïa els pits juvenils a la brisa mediterrània. Anava així quan tenia quinze anys i l’acompanyava la mare i l’home amb qui s’havia casat, només sis mesos després de la mort del pare, també quan venia a prendre un bany solar amb una amiga o un xicot ben plantat que, o bé la festejava o es tractava d’un romanç d’estiu.

Un migdia, estabornits per la calor, coincidiren entrant dins l’aigua i se somrigueren. El francès d’en Gascón era acceptable i aquell moment va significar un creixent vincle entre dos joves que s’anaven agradant. Mentre es banyaven, en Gascón, malgrat el seu caràcter reservat, li preguntà com es deia. Hauria volgut anar a prendre un refresc amb ella a la guingueta, però no gosà de preguntar-li.

Va ser ella, la Sandrine, que, amb certa naturalitat, preguntà al seu nou amic si volia prendre res després del bany. Es tragueren el salnitre del mar a les dutxes i, un cop secs, es vestiren. Ella duia una samarreta de cotó i la part de la calceta del biquini. Ell duia un banyador llarg de niló i una camisa de màniga curta que descobria un ventre poc acostumat a fer exercici físic. Es dirigiren a un bar de la platja. Entre això i els cabells a mig encanudir que ocultava sota un barret,

no semblava que tingués només vint-iset anys. Van seure costat per costat, de cara al mar amb un sol escadusser i es demanaren sengles copes de cervesa.

Van parlar d’allò que feien, ella estudiava traducció i era una apassionada de la literatura, sobretot la clàssica i aquella narrada en llengües romances. Llavors comptava amb vint anys. En Gascón treballava a la ràdio, en una emissora de música clàssica. Havia començat gairebé essent un nano, a Ràdio Joventut.

A ella li agradava el seu posat d’home madur, vestit clàssic, amb un barret beix propi d’un home de força més edat. El seu parlar, el seu aspecte seriós i amant d’allò que feia, la seva veu radiofònica, la feien sentir segura. Tenia certa fusta d’actor i es volia dedicar al doblatge de pel·lícules.

En tornar a les seves respectives tovalloles, decidiren d’anar a sopar a El Dorado, a la Rambla Vidal, on en aquells temps encara era una riuada de cotxes pels laterals del flamant bulevard.

Dutxats, perfumats, ben arreglats. Ell amb una americana de color blanc brut damunt d’un polo, pantalons blancs i sabates estiuenques, a més del barret de palla beix. La Sandrine es veia encara més elegant amb un vestit de tul llarg, blanc d’estiu, en què deixava descobrir la seva formosa esquena bronzejada sense marca del blanc dels sostenidors. Amanides fresques i abundants, i un bon vi blanc que en Gascón remarcà que fos “sec, no afruitat”.

Entre l’atmosfera, el bon menjar i aquell captivador beuratge que tan bé passava, les converses prenien un caire cada cop més enriquidor, el vincle que els unia era cada vegada més preuat. “I aquell noiet tan atractiu?”. Va voler treure’n l’entrellat. La Sandrine rigué innocentment, i, mentre bevia de la copa i es mirava el company de taula tot mantenint un cert suspens, li confessà que havia estat el seu primer amor; eren quasi uns nens i es van enamorar perdudament i passaven plegats cada estiu quan

es retrobaven a l’Empordà. S’escrivien quan era hivern; ell era de París, la situació era impossible entre la distància i la curta edat que tenien.” Ara som amics, l’amor es transforma si dues persones ho permeten i ho accepten estoicament, amb certa dosi de maduresa.” Va concloure sàviament la Sandrine. Havent sopat, l’acompanyà a casa, ben a prop del seu apartament. S’acomiadaren fins a l’endemà amb un tímid i curt petó. L’endemà, es trobaren a la platja. La sorra cremava i hi havia força gent. Gascón anava esquivant tot el multicolor reguitzell de tovalloles fins a arribar on jeia la Sandrine. Meticulosament, desplegà la seva tovallola de cotó de franges taronges i fines línies blanques i la incorporà al costat de la seva i hi jagué malgrat la calor que feia.

Ella, al cap de pocs minuts, s’aixecà i animà en Gascón a anar a fer un bany. El sol picava ben fort i la xafogor feia difícil respirar. Un cop dins l’aigua, la Sandrine li va proposar anar a dinar. “On et vindria de gust anar?” feu ell. “Chezmoi!”. Reblà ella somrient, i tot seguit i, sense esperar-ne la resposta, es capbussà i bussejà uns segons. A en Gascón li semblà un “bon pla”, tallaven l’aigua, xipollejaven i nedaven sense estil.

Cap a les dues, anaren cap a les dutxes de la platja i ella es va posar la samarreta, va agafar la tovallola, la bossa amb les claus, la crema solar, el portamonedes i l’estoig amb les ulleres de sol i esperà el seu amic, que es posava les sandàlies i agafava la seva bossa i la tovallola. S’adreçaren cap a l’apartament d’ella.

Era un bonic habitatge de parets empaperades amb tons neutres, cap a la dreta hi havia un curt passadís que menava a la cuina. A l’esquerra, a tocar de l’entrada, hi havia el dormitori, amb unes taques negres al sostre a causa de la humitat. Al costat de l’estança, hi havia el menjador, que donava a la balconada i, mercès a ella, hi entrava una agradosa flassada de llum. La taula era de fusta

massissa, de color caoba. Al damunt, hi havia un gerret blau marí lleugerament transparent amb begònies, quatre cadires que vorejaven la taula i a la dreta, una llar de foc, amb un rellotge de paret al damunt. Davant la llar, hi havia un sofà marró de fibra i una tauleta negra amb un exemplar d’una novel·la de Balzac. Un cop a la cuina, bulliren pasta per a fer espaguetis. En Gascón s’excusà per no portar una ampolla de vi. Ella somrigué i en obrir la nevera, en tragué una de vi blanc fresc i va dir “c’est pas grave!”. Obrí una portella de damunt de l’aigüera on hi havia els gots i en tragué dues boniques copes de disseny per a vi. L’home les agafà i les va dur cap al menjador. Va cercar amb la vista dos sotagots, que eren damunt de la tauleta negra, al costat del sofà.

Començava a fer olor de sofregit. En Gascón anà cap a la cuina i la Sandrine estava afegint tonyina a la paella on hi havia la salsa de tomàquet i la ceba trossejada. Va afegir-hi la pasta bullida i va donar dos grossos plats plans al seu amic i van anar cap al menjador. Dinaren en silenci, mirant-se de tant en tant i, a voltes, somreien i bevien el finíssim beuratge.

Havent dinat, van prendre cafè al sofà, on tot el brunzit que hi regnava era el tic-tac del rellotge de paret. Es van mirar tendrament i ell li va passar els artells per la carona, mentre ella somreia entre melangiosa i delicada, oferint els seus llavis empeltats de dolçor al seu preuat amic. Un cop nus, van començar a estimar-se fins que el so del rellotge va ser testimoni d’aquella unió teixida de besades i abraçades que acabaren en gemecs. Van anar a jeure al llit i ella incorporà el seu cap damunt del pit del seu amant. De temps en temps, la Sandrine li anava acariciant el pit acompanyant-lo amb tendres besades i ell li passava el polze pels seus emmelats llavis. Es dutxaren plegats amb aigua més aviat calenta, a cap dels dos no els agradava el fred malgrat la calor que feia

aquell dia.

Es vestiren i marxaren de l’apartament. Van anar a la Barraca, una botiga de queviures que hi havia ben a prop. Es compraren sengles llaunes de refrescos i anaren pel Passeig del Mar. Ella tenia ben clar que desitjava i estimava aquell home, volia que visquessin junts a Barcelona. Volia acabar els estudis i mudar-se amb el seu enamorat.

Quan ella va haver marxat cap a França, ell ja li estava escrivint una carta. Volia dir-li com la trobava a faltar només havent marxat i com desitjava que es retrobessin de bell nou i tornar-se a estimar, passejar per la Gran Via barcelonina si era ver que ella estava desitjosa d’anar a viure plegats i formar una família.

Sant Feliu era buit sense la Sandrine, en Gascón maldava per reveure-la i besar les seves tendres mans. De mica en mica, anà pensant a tornar a casa i reprendre la vida professional a la ràdio i desenvolupar el seu projecte de cara a esdevenir doblador de pel·lícules.

Es veien quan podien. Aix tampoc no era tan lluny, quan hi havia un pont o venien festes es trobaven tant a Barcelona com a França. Ell li presentà els pares i ella feu el mateix amb la mare i, al seu desgrat, amb la seva parella que mai no es van avenir. Es tractava d’un home força més gran que ella, un empresari de sabateries. En tenia una a Aix i dues a Marsella.

De vegades, la Sandrine havia de passar uns mesos a Anglaterra per tal de perfeccionar el seu anglès, i es veien tot gaudint de les pluges i el sol que ben pocs cops hi treia el cap. Eren dies de joia, llargues passejades pels bulevards propers a la Tudor House de Southampton, espectacles a l’Opera House i romàntics sopars a l’Aberdeen de Londres.

Quan la Sandrine va haver acabat els estudis de traducció, va anar cap a Barcelona a conviure amb el seu estimat. Al principi foren dies de vi i roses. Ell li ensenyava bons llocs on anar, dinaven al Daustin, a la plaça Tetuan i gaudien

de bones menges entorn d’un bon vi. Solien enraonar de tot, excepte de si van tenir algun romanç mentre van estar tan separats. Quan ell ho insinuà en alguna ocasió, ella s’enrojolava i, sorneguera, canviava de tema.

Amb el temps, la Sandrine es mostrava cada cop més seriosa, amb trets que menaven cada cop més cap a una indesitjada melangia. Destil·lava tristor, que amb els mesos, anys, va prendre un caire depressiu. En Gascón estava força preocupat per ella i la noia negava cap evidència de depressió estructural. No deia res a la mare quan li trucava, tot i això, el seu home va demanar hora per a una psiquiatra xilena de la Gran Via cantonada Girona.

Durant els mesos següents, la Sandrine es prenia un fàrmac preceptiu, un antidepressiu que, tot i que li feia guanyar una mica de pes, entre la medecina i la teràpia, semblava dur una vida emocional més estable.

Quan feia més d’un any de tractament, un dia, en haver acabat la sessió de teràpia amb la doctora, la Sandrine, amb uns signes psiquiàtrics aparentment normalitzats va assegurar a la seva metgessa que “en arribar a casa, es llançaria per la claraboia avall”.

La doctora Endelsohn se la mirà ben bé, somrigué i volgué treure’n importància, car la trobava molt millorada d’ençà que l’havia començat a tractar.

La Sandrine arribà al pis i sense parlar amb ningú ni deixar cap nota de comiat, es llançà per la claraboia produint un aterridor estrèpit que va posar fi a la seva vida.

Els veïns trucaren a la policia, una ambulància, miraren de localitzar en Gascón.

L’home de la Sandrine es quedà descompost en sentir tan pesarosa notícia. Arribà a casa desencaixat no gosava mirar on era estesa la seva estimada.

Se la van endur amb l’ambulància després que el jutge hi fes acte de presència. En el dipòsit de cadàvers la va

reconèixer afligit i turmentat.

La mare de la Sandrine arribà al vespre plorosa, per bé que en Gascón la trobà sencera, quasi freda de vegades. Ella va voler fer les gestions per tal que el cadàver de la seva filla fora repatriat. L’enterrarien a Aix, al panteó familiar.

La cerimònia fou senzilla, no gaire llarga i hi havia amistats de la Sandrine, potser amigues de l’escola.

La mare de la Sandrine va confessar a en Gascón que no era el primer cop que intentava llevar-se la vida. Se sorprengué molt en saber-ho, malgrat els seus canvis d’humor, la malenconia que se li feia palesa fins i tot quan somreia. “Ens tornarem a veure, Gascón?” inquirí ella. Se la mirà i trigà uns segons a contestar. “No”, feu ell entre trist i eixut. La saludà tant a ella com al seu home i marxà cap al cotxe i així poder tornar a Barcelona.

Durant el trajecte amb el cotxe esportiu, premé l’accelerador com si volgués anar més de pressa que els rabents records que li vorejaven la memòria; Sandrine, dolça amant i companya de la seva vida; duia els ulls ennuegats, li entelaven la vista, interferint un xic en la conducció. Per què ella? Per què no ell? Ni en els seus més remots pensaments pogué imaginar que marxaria així, que no diria res, que mai no comentaria res. Potser en Gascón no havia estat bo escoltant-la, potser no havia estat prou bon conversador. La velocitat anava en augment i ell, encegat pel dolor, no va advertir que el seu coupé anava a tota brida.

Arribà al seu domicili, aparcà al garatge Diana, a Bailèn, abans d’arribar a Gran Via. Sortí i s’adreçà cap al seu pis. Hi passà la nit més angoixant de la seva vida i va encetar un dol que evidenciava el seu esbocinar.

De temps en temps, anava a dinar a cals pares per tal de visitar-los i no embogir de solitud. Es prenia la feina com a teràpia, era més participatiu quan els companys de doblatge anaven a esmorzar al Venècia o a l’Aloy, i ell s’hi

apuntava ni que fos per tenir un entorn amb qui conversar.

No pensava mai en dones, ni es plantejava tenir ni que fora una amiga, tot i que ja havia passat gairebé un any. Ningú no li feia preguntes sobre la seva intimitat, tota la vida s’havia mostrat força reservat quan es tractava de la privacitat. No era una qüestió merament de valors, tan sols era el seu apocat tarannà.

Res no havia canviat a casa. Ningú no havia entrat des del traspàs de la Sandrine. Encara hi havia fotos seves emmarcades. Fotos de la seva estimada somrient, fent ganyotes amb ell, en color i en blanc i negre. Bevia.

S’ho mirà tot i decidí de fer un cop de cap, treure tots aquells marcs i desarlos dins d’un bagul, treure la seva roba, que encara era dins l’armari. No voldria oblidar-la, sempre la tindria present, però no podia perpetuar tota aquella escenografia que tant de mal li ocasionava. Així i tot, continuà bevent

De vegades, s’apuntava a fer un cinema amb els companys de feina, i sovint reconeixia la seva poderosa veu doblant un galant de Hollywood. Tant ell com els seus companys trobaven més interessant parlar de doblatge que dels llargmetratges en si. De tant en tant aconseguien arrencar-li un lleuger somriure. Els mesos s’anaven escolant. Durant un esmorzar, la seva companya Mar encetà una conversa sobre música. Volia anar al Palau de la Música a presenciar un concert per a piano i orquestra, de Chopin. Algun company li argumentà sobre el seu bon gust en música. En Gascón somrigué, se la mirà i presumit li aconsellà que hi anés amb el seu home. La Mar feia dies que se’l mirava mentre esmorzaven. Se’l tornà a mirar, i sense cap pudor, se li atansà i a cau d’orella li va xiuxiuejar tan fluixet que discernia més l’aire que sortia de la seva boca que el so de les seves paraules dient-li “Hi vull anar amb tu”. Es quedà bocabadat, aquella dona de qui percebia aquella intensa flaire d’Eau de Lancôme, li resul-

tava poderosament atractiva, de posat seriós i, a voltes, quan doblaven junts, certament divertida.

Quedaren per anar al concert i ella anava força arreglada, lluïa unes llargues cames ben fetes, de rodons genolls i allongada musculatura.

Aquell fou el primer de tants i tants vespres plegats. Ella era casada. En Gascón s’abstenia a fer cap pregunta. Li agradava aquella dona, prou perquè el record de la Sandrine anés perdent intensitat.

Acordaren no dir res sobre la seva relació als companys de feina, tot resultaria un secret. Serien amants i ningú no ho sabria. En Gascón sabia que no era correcte, contribuir que la seva estimada i ell es veiessin d’amagat mentre ella feia una doble vida; arribar després a casa i fer el paper d’esposa afectuosa i fidel que, no només tenia una peculiar professió, sinó que també podia ser una bona mestressa de casa, una cuinera notable i una apassionada amant. El seu home volia emmainadar-se, tancar el cercle que se li pressuposa a una família completa. Ella deia: “No hi estic preparada. Tenir fills és una responsabilitat intel·lectual i emocional. Cal que tinguin una vida equilibrada, altrament ho poden passar molt malament. I l’equilibri, com l’amor, són cars de trobar.” Rere aquesta gran professional, persona aparentment centrada, raonablement assenyada en l’entorn social, de cultura d’alta freqüència, hi havia un cantó més aviat obscur que no acabava de surar, que ningú no podia fer-lo eixir devers el món exterior, però, de temps en temps, es deixava entreveure quan era sola amb el seu marit. Com d’habitud, quedaven al Venècia a fer un vermut i una copa de vi blanc com si fos de manera amistosa, car la feina era ben a prop, a la plaça Tetuan. La Mar i la seva manera de vestir, la manera de pintar-se els ulls, sovint a joc amb la brusa, el rímel, el seu inseparable perfum i el posat elegant, que denotava un devessall d’aparent seguretat, la

manera de fumar i parlar amb aquella veu vellutada.

Quasi sempre anaven a casa d’ell, el pis de l’Eixample d’alts sostres i de llarg passadís de la Gran Via, on havia viscut amb la seva melosa Sandrine. L’havia fet pintar i actualitzar per tal que perdés una mica la fesomia i no li portés tants records d’anys enrere. L’únic que romania igual era el despatx d’ella, ple de diccionaris per traduir, lleixes d’assaigs, novel·les en diverses llengües.

Tot allò va ser el niu d’amor d’en Gascón i la Mar. Prenien una copa a la sala d’estar i anaven a estimar-se sempre respectant un horari, no volia tenir raons a casa. Anys enrere hi va haver un daltabaix a causa d’una història que la Mar havia tingut amb un noi més jove que ella, algú que l’admirava i la valorava constantment. L’Òscar, el seu home que la seguia els enxampà pel carrer Bruc besant-se sense cap pudor. Passaren mesos sense parlar-se. El divorci planà al seu voltant molts cops. Finalment, però, van reconciliar-se per bé que mai més res no seria igual.

A casa tot eren mentides. Suposats sopars amb amigues, amb companys de la feina, sopars d’antics alumnes de la Prat. Els compartia amb en Gascón. Era una relació que no sabia què volia ser de gran, si la Mar voldria fer un cop de cap i mudar-se cap al pis del seu amant.

Anaven a sopar a restaurants com La Punyalada, Els Quatre Gats o el Culleretes, badaven davant de molts comerços, cinemes i locals d’oci i restauració que anirien deixant pas a franquícies en aquella Barcelona postolímpica.

En un sopar informal a El Viejo Pop, ell volgué desvetllar una incògnita que feia dies que anava barrinant.“Voldries viure amb mi?”, feu ell amb ganes de normalitzar la seva situació. Ella se’l mirà fixament amb aquells grossos ulls negres i les parpelles pintades del mateix color mentre feia un petit glop de la copa de vi. Trigà uns segons més a contestar. “Sí”. Van decidir que entre setmana ella

duria dues maletes amb l’imprescindible i, més endavant, es faria portar totes les seves pertinences amb un camió de la mudança.

Anaren cap a casa en havent sopat, i, mentre pujaven amb l’antic ascensor, ella li comentà que “El pròxim cop que pugi al teu pis, ho faré per sempre, m’hi instal·laré i serem feliços, Gascón”. El seu amant tenia la mosca rere l’orella, car semblava que deixar el seu home, aquest tal Òscar seria ben fàcil.

Un cop a dins, van prendre una copa. Un whisky per a ell, i com d’habitud, un vermut per a la Mar. Parlaren. De fet, ell l’escoltava i li sentia dir coses que mai no li havia confessat. Els seus problemes amb els nois ja de ben joveneta, la seva amistat amb l’Òscar primer i el posterior festeig. Al principi, tot li havia semblat oli en un llum, però la convivència es feia feixuga.

Anaven per la tercera copa i la Mar anava èbria, tenia els ulls plorosos després d’haver verbalitzat tantes coses. S’aixecà i evidenciava la ingesta d’alcohol, mentre admirava la col·lecció de vinils que atresorava la seva parella. Molta clàssica, i tenia un elenc de discs d’artistes de la chanson française, Va anar remenant i en trobà un que semblà que li feia la peça. El tragué de la funda i el posà al giradiscs. Se sentia l’agulla sobre el vinil que girava i sonaren les primeres notes de L’anamour. Es tragué la curtíssima minifaldilla vermella que duia i el fi jersei de coll alt, es va quedar en una samarreta blanca de subtils tirants i roba interior negra. Agafà el paquet de tabac seguint lleugerament el ritme de la malenconiosa cançó i quan mirà vers en Gascón, ell advertí que anava plorant, se li escolava el rímel mentre anava fumant, es va acostar a ell, mentre apagava alguna llum. “Què tens, Mar?”. Ella seguia ballant dins la semipenombra i, amb la veu un xic enrogallada, li digué que “ets un home que sap escoltar les dones, ets l’única persona que ha pogut foragitar el cantó fosc que sempre he

dut entaforat a dins”. Ell se la mirava mentre fumava, agafava un cendrer de vidre groc transparent i s’assegué al sofà amb ell. “Tothom té un cantó confús, obscur que no vol mostrar, només cal trobar algú que sàpiga entendre’l sense jutjar.”. Llavors va començar a pensar en la Sandrine, dona que potser no va saber escoltar prou bé. Per no donar-hi més voltes, preguntà a la Mar quan vindria a instal·lar-se al pis. Ella se’l mirà entre sorneguera i melangiosa i, després de fer una llarga pipada al cigarret, li contestà: “dimecres”.

De matinada, trucà un taxi i en Gascón la va acompanyar a baix. Al cap de cinc minuts, va aparèixer un groc-inegre, la Mar hi entrà i marxà Gran Via enllà. No la tornaria a veure mai més,

A la feina ningú no comentava res sobre l’absència de la Mar. En Gascón no gosava trucar-li, no fos cas que s’hi posés el seu home. L’endemà, durant l’esmorzar, al Venècia, hi va haver un curt comentari sobre la marxa de la Mar, que es veu que havia tingut una oferta sobre un bon projecte professional fora de Barcelona.

En Gascón va anar deprimint-se, la seva amant era l’única dona que havia fet oblidar una mica la desaparició de la Sandrine, tenia il·lusions dipositades de cara a una possible relació estable i qui sap si funcionarien plegats com a parella.

Una setmana més tard, va rebre una carta d’ella. Feia així:

“Amor meu, Deus estar corferit pel meu partir, sense dir-te res, ni un trist comiat. Em posava contenta quan érem sols, quan en secret ens trobàvem al Venècia tot i saber que per a tu no era correcte, era preciós anar a esdeveniments i passar unes hores plegats, per bé que mai no vam arribar a esmorzar junts. Soc lluny, vaig decidir d’allunyar-me de tot, de casa, de la feina i malauradament de tu. Us estimo tant a tu com a

l’Òscar, però romandre a Barcelona em cremava per dins. No volia envellir així. Encara soc molt jove, i és per això que vull que em recordeu tal com era.

I el més calent és a l’aigüera. Estic embarassada. Malgrat no haver tingut mai el desig de ser mare, tindré la criatura. Detestaria que tingués el meu caràcter. La voldria riallera, optimista i extravertida

Treballo de l’únic que sé fer, el doblatge.

No m’odiïs massa.

T’estimo, Mar Hac”

En Gascón tingué un baticor Tornaven els temps tòrrids i malaltissos. Sempre li havien dit que la sort no existia, que calia cercar-la. No era incert, però i la seva fortuna? Sempre perdia la dona que estimava. El pis li queia al damunt, no podia romandre-hi per més estona i en marxà. Anà cap al Venècia i es demanà un vermut a la barra. No era conscient del desori mental que atresorava. Se’n demanà un altre i la senyora Antònia li serví. L’estat de xoc era tal, que no feia més que respirar amb dificultat i, tot i voler plorar, no podia.

Sense esma, anava a treballar, sense afaitar. Brutejava i, de tant en tant, sentia com si perdés el control. Durant el descans, volia que li toqués l’aire. Tenia pors, un lleuger mareig s’ensenyoria d’ell. S’assegué en un banc de davant del quiosc de Gran Via amb Girona. Quelcom s’apoderava del seu control, era una crisi d’angoixa. Volgué córrer com un esperitat, semblava que se li ennuvolava la vista. Volia marxar cap a casa tot i saber que havia de tornar a la feina. Aixecà el cap i a l’altra banda de la vorera i un home l’estava mirant. Semblava que el vigilés. Es tractava d’un desconegut amb ulleres, cabells castanys, curts i enrinxolats. Duia un bon abric blau marí. Qui era, que se’l mirava amb tanta tenacitat? Que potser era algú amb qui havia anat a l’escola? Deixà de

pensar-hi. Havia de caminar, respirar fondo i pensar en altres coses, entretenir-se amb bells records d’infantesa. Recordà els seus pares de joves, de quan anaven a dinar junts a bons restaurants, de quan viatjaven o anaven a Sant Feliu. Continuà caminant i recordà la Davínia, aquella noia amb qui es va fer el primer petó. Era una bonica xicota amb ulleres que vivia a Sant Feliu. Formaven part de la mateixa colla, hi havia nois i noies del poble o d’altres viles i ciutats catalanes. Un cop el va defensar. En Gascón estava jugant a bàsquet a la pista del Passeig del Mar i sovint el criticaven de tan dolent que era per a l’esport. En perdre el partit i desolat, ella se li va acostar i li va reblar: “No els facis cas”. Es va sentir apreciat, atret per aquella noia que, com ell, comptava amb quinze anys. Li agradava recordar-la. La Davínia somrient, la Davínia rient i tapant-se la boca avergonyida, apartava la mà i se li veien les dentetes arrenglerades i els llavis més aviat molsuts. Quan se’l mirava, es tocava els seus llargs i llisos cabells castanys, fent una lleugera ganyota com si li fessin nosa les ulleres de pasta. Una tarda, va organitzar una festa i va venir la colla. Sortosament, no hi havia pares. El pis era petit, amb una bonica terrassa on la Davínia va posar un petit tocadiscs portàtil damunt d’una taula. Un noi molt eixerit posava singles de moda. Tothom bevia Fanta o Coca-cola i picava patates fregides, croquetes, entre altres golafreries. La Davínia demanà a en Gascón que vingués amb ella a la seva habitació. Era decorada amb rajoles roses i hi havia penjat un pòster d’un atractiu actor de renom. Ell mirà al seu voltant i la Davínia va anar abaixant la persiana fins que es van quedar a les palpentes. Li va fer un parell de petons a la galta, al nassarró i finalment es besaren a la boca, amb aquell gust acartonat que s’apreciava en el primer petó. Mai més no es van besar, ni es van tocar. Un dia, ella li digué que era massa joveneta per “anar al llit”, ho va dir com

si en subratllés la frase.

A la feina va dir a un company que no es trobava bé. “Una crisi d’ansietat?”. Li van facilitar un ansiolític i se’l va prendre. Al cap de vint minuts, començava a trobar-se millor, més relaxat. Li van aconsellar que anés a cal metge i, si els pànics se succeïen, que anés a veure un especialista. En Gascón no volia saber res d’especialistes d’ençà del traspàs de la Sandrine. També, sense que resultés indecorós, li van suggerir que cuidés més la seva higiene.

Aquell divendres, en haver arribat a casa, sonà el timbre. Obrí la porta i era l’home de les ulleres. Era alt i gros, de llavis molt fins i ulleres molt graduades, tenia miopia. “Oi que tindria un minut?”. Li preguntà amb amabilitat. “Qui és? El vaig veure l’altre dia”. L’home, de mitjana edat, era més jove que ell. Li tornà a preguntar qui era i què hi feia aquí. “Em dic Òscar Laguna. Soc, era el marit de la Mar”. Li contestà amb una energia encomanadissa. En Gascón, sorprès, el va deixar passar. No sabria què dir a una persona que se suposa que havien de ser rivals sense conèixer-se. Li va preguntar si volia prendre res. En Laguna, amb la mà, indicà que no era necessari. “La nostra és una situació complicada. Un cop els vaig veure junts i quan la Mar va haver marxat, vaig passar pel seu barri i el vaig seguir un parell de cops. De manera inexplicable, vaig empatitzar amb vostè.”. Se’l va mirar amb certa desaprovació. “Dutxi’s, afaiti’s i vesteixi’s. Marxarem”. En Gascón, sorprès, li preguntà on volia anar i on volia anar a parar amb tot això. “A cap lloc. Bé, a sopar. Vull conèixer-lo.” De la bossa de mà en ‘tragué un immens telèfon mòbil i demanà taula a un restaurant.

En Gascón, perplex, entrà a la cambra de bany i es dutxà, es va afaitar aquella barba descuidada, es perfumà i es posà un vestit gris amb una corbata de color grana. Es calçà uns bons mocassins i agafà un abric.

Marxaren en taxi cap a un restaurant

de Gràcia. Els feren seure en una taula. Demanaren un bon vi negre i quelcom per picar. Es posaren a xerrar sobre coses banals, costava molt d’enraonar sobre la dona que els havia abandonat. En Gascón se sentia violent, havia deixat embarassada la dona que més tard els abandonà a ambdós.

“Una cosa. Com és que es preocupa per mi si jo li vaig prendre la dona?”, preguntà en Gascón, ben estranyat. L’Òscar se’l mirà. “Volia saber com era. Volia saber si vostè patiria com jo el seu adeu. Li dec semblar un excèntric”. Van beure i es miraren un moment. “L’he vist fet un nyap, tant avui com les altres vegades. Per què ens hauríem de barallar com a salvatges? Els sentiments són els que són. Ni la Mar, ni vostè ni jo no tenim la culpa de tota aquesta trama i això que sovint teníem grans divergències i vam estar a punt de divorciar-nos. Les coses passen i ja està.”. En Gascón se’l mirà en havent escoltat tan equilibrada i lògica reflexió i afegí que “La Mar potser no era la dona més equilibrada del món, tenia les seves depressions. Qui sap si havia de menester dos homes. Un que l’acompanyés al dia a dia i en els moments més obscurs, un amant que comprengués els seus secrets, les seves foscors més arranades, ocultes”. L’Òscar romangué callat i en veure un cambrer, demanà una ampolla del mateix vi. “‘És el que jo pensava. Una cosa: Suposo que podem tutejar-nos. Al capdavall, estem compartint taula, unes bones menges, un bon beuratge i el més important: hem estimat la mateixa dona.”. En Gascón, fent que sí amb el cap, li donà la raó.

Josep Regàs

SOCIOLINGÜÍSTICA

Tàrbena,

la sisena illa balear

Marina Altur

Al cor de les comarques centrals valencianes —camuflat entre muntanyes, però a tan sols 25 quilòmetres de la mar— un poble parla salat i produeix sobrassades. De nacionalitat valenciana i identitat mallorquina, els habitants de Tàrbena mantenen en el parlar el record dels avantpassats que repoblaren els seus carrers ara fa quatre segles.

La carretera guanya desnivell i comença a omplir-se de revolts. En coronar el Coll de Rates, a 560 metres d’altitud, un cartell dona la benvinguda als visitants: «Heu arribat a sa vall de Tàrbena». Sobre l’asfalt, desenes

de motos i bicicletes ens acompanyen en l’ascens al port de muntanya. Després d’aparcar, només el xiulit del vent recorre els carrers del poble en este matí de diumenge nuvolós i fred. A la plaça major, alguns veïns busquen recer a l’es-

Panoràmica de Tàrbena des del Castell, amb Benidorm i la mar al Fons

calfor del bar. Torrades amb sobrassada i un cafè amb llet, demanen. A la taula del costat, una dona recorda que ha de cridar as dentiste

Amb la panxa plena i la calor corporal recuperada, enfilem la senda cap al castell, conegut localment com Sa Caseta des Moros. Les vistes atrapen l’ull: envoltats de muntanyes imponents i amb el blau de la mar a l’horitzó. Entremig, els hivernacles de Callosa d’en Sarrià i, al fons, Benidorm. Una silueta urbana farcida de gratacels que tant contrasta amb la quietud d’este poble valencià. Potser l’article salat vos ha despistat, però no, no som a les Illes Balears.

Netes de morisques, fills de mallorquins

Tàrbena, a la comarca de la Marina Baixa, compta actualment amb uns 600 habitants censats. A principis del segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos del Regne de València, va quedar pràcticament deshabitat. Des de feia 400 anys, els cristians ja havien anat ocupant les millors terres, desplaçant la població musulmana de les riques urbs

costaneres per relegar-la a les muntanyes de l’interior. Un aïllament que, si bé comporta un estil de vida molt més dur, els permet mantenir més la religió i els costums: «El massís muntanyós entre Alcoi i Dénia va ser un dels principals espais d’hàbitat dels musulmans valencians des del segle XIII fins al 1609» (Donoso, 2021:30). És per això que, amb el decret definitiu d’expulsió, esta zona pateix un despoblament crític que requereix l’auxili de colons. Els anomenats cristians vells del Regne de València ocupen les terres baixes i fèrtils, mentre l’esquerpa muntanya queda en mans de forasters. Concretament, de mallorquins (Mas i Monjo, 2000:278).

Tot i els pocs documents històrics que es conserven, es considera clau l’actuació de Joan de Vilaragut, senyor de la baronia d’Olocau i virrei de Mallorca. Va ser l’encarregat de reclutar famílies repobladores a petició del duc de Gandia i altres senyors feudals, que necessitaven mans per llaurar els camps i pagar les rendes (Mas i Monjo, 2000: 279). Una circumstància històrica que condicionaria per sempre més la identitat i el parlar d’estes terres. Tàrbena és el poble que més ha mantingut el llegat, però la presència de mallorquins es documenta en molts altres municipis de les actuals comarques de la Marina Alta, la Marina Baixa, el Comtat i la Safor (Beltran i Segura, 2017:120).

Saleu la parla, andalusins

Davant l’escassetat de testimonis escrits, els tarbeners són una mostra viva d’esta ascendència mallorquina. Parlar de sa és com els autòctons anomenen la seua varietat dialectal, la qual sol definir-se en els estudis lingüístics com a valencià mallorquí, mallorquí de Tàrbena o salat de Tàrbena. El seu tret més característic és l’ús de l’article salat, derivat del llatí IPSE, IPSA i propi de les Illes Balears, tot i que també de pobles catalans com Cadaqués (Monjo, 2021:13). Ara bé, cal dir que no es fa servir en

tots els casos: mentre que el salat /es/, / sa / «s’aplica als objectes i els noms en general i corrents» ( sa taula , s’home, ses coses, es notari), l’article literari /el/, /la/ «caracteritza allò que és de gran magnitud, inabastable, de prestigi únic, abstracte (al cel, al retor, la mort, la llei)» (Beltran i Segura, 2017:121).

Altres elements que distancien el valencià mallorquí de la resta del meridional són l’intercanvi vocàlic en posició àtona ( as vestix , andregó , llengonissa , sa’n va ), l’ús de l’article personal ( en Toni , la Rosa, l’Ivan, l’Empar) o el manteniment de tres graus en els demostratius (aquest, aqueix, aquell) i els adverbis locatius (ací, aquí i allà). També cal ressaltar les diferències en la morfologia verbal: present d’indicatiu i de subjuntiu acabat en -a (jo parla, no volen que ella entra), terminació en -e de la tercera persona en el tractament formal (vosté no parle clar, si vosté ho sabere) o imperatius de la primera conjugació acabats en -e (gire’t, lleve-ho). A més, el participi de despertar acostuma a ser despert en lloc de despertat (m’he despert a mitjanit) (Font en línia: Sa festa des Parlar de Sa).

Encara que el lèxic coincideix en gran manera amb el valencià general i no manté moltes formes de Mallorca, sí que

es fan servir algunes paraules característiques, com ara  aidar, alamon, anit passada, barginja, capteniment, degotís, desmoixat, devora, despitrellat, espitjar, estrel, ganjol mauranet, mullado, nedar, porrona, rel, rentar, secorrar, segrintana, treure, ufana, vellosa, etc. (Font en línia: Sa festa des Parlar de Sa). Per últim, cal advertir que els trets descrits representen una radiografia general i no exhaustiva, que pot presentar variacions entre pobles. Fora de Tàrbena, destaquen per la presència de mallorquinismes Xaló, Llíber, Castell de Castells, Pedreguer, Gata, Bolulla i les valls de Laguar, Ebo i Gallinera (Beltran i Segura, 2017:123).

De fet, este últim municipi va mantenir l’article salat fins a mitjan segle XX, quan es va perdre (Font en línia: Sa festa des Parlar de Sa).

L’any 1918, Tàrbena rebé la visita de mossèn Antoni Maria Alcover, que va definir la vila com a «lingüísticament importantíssima» en el seu Dietari de l’eixida p’el Reyne de València y Catalunya occidental. Divuit anys després, el seu deixeble Francesc de Borja Moll, en descriure la seua estada a la Vall de Gallinera, afirmava: «Els habitants de tots els pobles de la Vall saben que són mallorquins, i aquest és el nom que tots els donen» (Mas i Monjo, 2000:275).

Monument commemoratiu del IV centenari del repoblament de Tàrbena

Monument en commemoració del centenari de la visita d’Antoni M. Alcover a Tàrbena

Més enllà de la manera de parlar, Alcover i Moll posaren sobre la taula un altre element que desvela l’origen insular dels habitants d’estes valls interiors: els cognoms. Nissagues de Fluixà, Rosselló, Femenia, Alemany, Blanquer, Gilabert, Fullana, Mascaró, Sala, Tur, Vidal i un llarg etcètera han habitat les comarques centrals valencianes durant segles (Mas, Monjo i Mas, 2021:48). Hui en dia, molta gent encara ignora que porta cognoms mallorquins. Alguns s’han adaptat amb solucions dialectals valencianes ( Fàbregues – Fàbregas ), altres han evolucionat amb el temps (Amengual – Mengual) o fins i tot s’han castellanitzat (Monjo – Moncho).

Negre sobre blanc

D’aquelles famílies que un dia deixaren la seua Mallorca natal per embarcar-se cap a terres valencianes descendeix Joan-Lluís Monjo i Mascaró, nadiu de Tàrbena, filòleg i president del Centre d’Estudis de la Repoblació Mallorquina del Regne de València (CERM). Ell és un dels principals impulsors del revifament de la identitat pròpia a la zona, junt amb els historiadors Antoni Mas i Forners i Josep Mas i Martí.

L’espurna s’encén a finals dels noranta, amb l’agermanament de Tàrbena i Xaló amb Santa Margalida i Llucmajor, els pobles d’origen de la majoria dels repobladors. Comencen a fer treballs de recerca i organitzen les I Jornades de la Repoblació Mallorquina al Sud Valencià, que se celebren l’any 2007 a Tàrbena. L’any 2012, amb les segones jornades a Xaló, es constitueixen com a associació. La Vall de Gallinera n’acull les terceres en 2022. Des de 2016, organitzen anualment Sa Festa des Parlar de Sa, un esdeveniment cultural que s’aprofita per fer entrega dels premis del Concurs Literari en Tarbener Adolf Salvà. Un certamen amb sis categories, adreçat a majors i menuts, que tracta de fomentar la literatura en la varietat local, tradicionalment relegada als àmbits col·loquials. Després de segles limitat a l’oralitat, el salat de Tàrbena comença a plasmar-se en l’escriptura a través dels llibrets de les festes patronals, de manera aïllada als anys huitanta, però sobretot durant els noranta. «És una cosa revolucionària, perquè com a manifestació escrita no s’havia donat mai», assegura Monjo. El mateix ocorre amb la senyalització pública i els topònims locals. L’any 2019,

al carrer de Tàrbena: «Es poble que conserva sa seua llengua, guarda sa clau de sa seua llibertat. Jo parla de sa!»

l’Acadèmia Valenciana de la Llengua publica el número corresponent a Tàrbena de la sèrie Toponímia dels Pobles Valencians, que reconeix oficialment els noms en salat.

Als carrers del poble, s’observa un poc de tot. Als senyals per a excursionistes, el parlar de sa llueix orgullós. El ban municipal té versió en tarbener i en valencià estàndard, tot i que també en castellà. Als rètols dels negocis, el salat escasseja. A l’aparcament d’autocaravanes, les normes s’enuncien en tarbener, castellà i anglès. El turisme estranger que envaeix la comarca sembla que també ha arribat ací dalt, tot i que amb un tint més rural que de sol i platja.

Entre l’orgull i la diglòssia

Aprofitem la conversa amb Monjo per tractar de resoldre la principal incògnita: per què el parlar de sa s’ha preservat a Tàrbena i no a la resta de pobles que reberen repobladors mallorquins? «Ha-

vien de ser comunitats que mantingueren una endogàmia i que no tingueren relacions amb l’exterior», afirma. L’aïllament és un factor clau, però no és l’únic: «Hi va haver una espècie d’identitat local que va estar unida a una fidelitat dialectal». L’article salat és el tret més distintiu i fàcil de detectar, però a tota l’àrea d’influència poden identificar-se hàbits fonètics i lèxic propis del mallorquí. Tampoc la llengua és l’únic factor a observar: els costums i la gastronomia hi juguen un paper clau. «Fer olleta de blat o elaborar embotits també és identitat mallorquina», sentencia. L’orgull local fa força, però sembla que no és suficient. «Hi ha hagut un retrocés generacional que és molt evident», lamenta Monjo. Els tarbeners natius continuen parlant de sa als seus fills, però l’emigració i els matrimonis mixts hi han fet mossa. Si la mare és de Tàrbena, és molt més comú que transmeta el parlar als fills que si només ho és el pare,

37

Senyal que indica la ruta cap al castell de Tàrbena

Mural

assegura el filòleg. Una altra qüestió molt diferent és l’ús social. Entre els locals, s’empra de manera natural i sense impediments. Ara, en eixir del poble o conversar amb forasters, els tarbeners són capaços de camuflar els seus trets lingüístics més distintius i parlar de la «Nosaltres hem anat tota la vida a l’escola de Tàrbena i hem parlat sempre salat entre els companys, encara que foren nous. El que passa és que, quan vam baixar a l’institut a Callosa d’en Sarrià, hi havia alguns companys que es clavaven amb nosaltres. I la veritat és que, quan tens 13 anys, això t’afecta i canvies». És l’experiència d’Aitana Salvà, tarbenera de 23 anys. Assegura que manté el parlar amb la gent de la seua generació, però reconeix que canvia en eixir del poble.

Va estudiar Magisteri a Alacant i, actualment, es troba a Castelló fent un màster de psicopedagogia. Va fer les pràctiques del grau a l’escola de Tàrbena, on va tenir l’oportunitat d’impartir uns tallers en què els alumnes aprenien sobre el parlar i els costums del seu poble. És un compromís del centre educatiu amb l’Ajuntament de Tàrbena, que també compta amb el suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. De fet, l’any 2020 es va editar el manual didàctic Jo també parla de sa, elaborat precisament per Joan-Lluís Monjo i Mascaró.

Per al camí de tornada, escollim la carretera que baixa cap al sud. En els 25 quilòmetres que separen Tàrbena de la mar, s’aprecia amb clarividència la identitat contradictòria que tan bé retrata Zoo en la cançó El cap per avall. Perquè venim de les muntanyes escalonades, dels bancals d’ametlers i nisprers que alimentaren els nostres avantpassats i que hui amb penes sobreviuen. Però també venim d’eixa costa traïda, de les platges de formigó sostingudes amb cobdícia i deutes, amb torres de babel on es parlen totes les llengües menys la

pròpia. Afortunadament, a les valls de l’interior hi ha gent que encara recorda que som netes de morisques i fills de mallorquins. I que crida amb (des)esperança cap a les noves generacions: Saleu la parla!

Marina Altur

Josefina Salord i Maria Paredes

Un cafè amb dues amigues il·lustrades

BIBLIOGRAFIA

Beltran Calvo, Vicent i Segura-Llopes Carles (2017). “El valencià mallorquí”. A: Els parlars valencians (pp. 120-125). València: Publicacions de la Universitat de València.

Donoso Jiménez, Isaac (2021). “El poblament morisc de la Marina i el Comtat”. A: Monjo Mascaró, Joan-Lluís (ed.) Parlar de sa El llegat mallorquí a la Marina (pp. 27-32). Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d’Alacant.

Mas Forners, Antoni i Monjo Mascaró, Joan-Lluís (2000). “Repobladors mallorquins al Sud del País Valencià després de l’expulsió dels moriscs. Cap a un estat de la qüestió”. A: Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. Vol 56 (pp. 275-296). Palma de Mallorca: Societat Arqueològica Lul·liana.

Mas Forners, Antoni ; Monjo Mascaró, Joan-Lluís i Mas Martí, Josep (2021). “Els cognoms d’origen balear” A: Monjo Mascaró, Joan-Lluís (ed.) Parlar de sa. El llegat mallorquí a la Marina (pp. 41-48). Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d’Alacant. Monjo Mascaró, Joan-Lluís (2021). “La trajectòria d’un morfema des de l’Empordà fins a la Marina”. A: Monjo Mascaró, Joan-Lluís (ed.) Parlar de sa. El llegat mallorquí a la Marina (pp. 11-18). Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d’Alacant.

WEBGRAFIA

Sa festa des Parlar de Sa [en línia] [data de consulta: 26 de febrer de 2024]. Disponible a: https://altarbani.wixsite.com/festadesparlardesa

FPer dues Punks Lexicalitzades

Què va passar a Menorca?

Xerrem de la Il·lustració i de Joana de Vigo

ina Salord i Ripoll i Maria Paredes i Baulida són unes de les responsables que aquesta etiqueta despectiva i reduccionista de la Decadència cultural catalana perdés volada definitivament. Els seus estudis sobre autors de la Il·lustració menorquina en són un bon exemple. El màgic 1833 amb la pu-

blicació de l’Oda a la pàtria d’Aribau, que anys enrere era concebut com el revifament de la llengua i la cultura catalana ha quedat obsolet i en evidència. La incansable tasca d’aquestes filòlogues ha contribuït a l’esmena de l’estigma que reduïa pejorativament els segles xvi, xvii i xviii, anihilant totes les iniciatives

Maria Paredes Baulida (Girona, 1956) és doctora en Filologia Clàssica, membre corresponent de l’Institut Menorquí d’Estudis des de 1990 vocal de la Junta de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, des del 2019. Ha estat professora de llatí grec a batxillerat (1982-2016) i professora associada de Filologia Llatina al Departament de Ciències de l’Antiguitat de l’edat mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona (2005-2011). Ha centrat la seva recerca en els àmbits de la literatura llatina medieval, en concret la poesia llatina del segle xii, amb especial atenció a Pere Abelard Eloïsa; la tradició clàssica i la literatura catalana, amb una dedicació especial a l’època de la Il·lustració. Dins d’aquest darrer àmbit, és autora, entre altres, del volum Antoni Febrer Cardona, un humanista il·lustrat a Menorca (1761-1841) (1996), de l’estudi introductori i edició del Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí del mateix autor (2001) de diversos articles d’investigació sobre teoria i pràctica de la traducció, les fonts clàssiques de l’obra literària de Joan Ramis, el cànon d’autors llatins i la tragèdia neoclàssica. És autora dels capítols relacionats amb la Il·lustració i Joan Ramis en el volum IV de la Història de la literatura catalana que ha dirigit Josep Solervicens (Literatura moderna: Renaixement, Barroc, Il·lustració, 2017). També ha traduït, juntament amb Àlex Coroleu, el poema èpic llatí austriacista del 1706 Barcino a Gallis petita (2014). Ha intervingut en cursos d’extensió universitària de la Universitat de Barcelona, en diverses sessions del Seminari de Cultura Catalana Medieval Moderna (SLIMM) de la mateixa universitat en jornades i col·loquis a l’Institut Menorquí d’Estudis, a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. Des de 2002 dirigeix la publicació de l’Obra completa d’Antoni Febrer (IEC-PAM-IME). Actualment, col·labora en el projecte de la UB Mimesis: creación literaria, vidas de autor y poética en la Edad Moderna, finançat pel MICINN. En els darrers anys ha publicat, juntament amb Josefina Salord, Ifigènia a Tàurida. Traducció d’Iphigénie en Tauride de Claude Guimond de la Touche de Joana de Vigo i Squella (PAM 2019). També. “Evocació de l’antic mitologia clàssica en l’obra de Pasqual Calbó (1752-1817)” (Liburna 2017); “Una traducció vuitcentista de Fénélon: Les aventures d’Aristonoüs de Joana de Vigo i Squella”, Randa 85 (2021), i un article a Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades (Josefina Salord ed. 2021). Ha parlat sobre “L’edició de textos dramàtics de l’edat moderna: el cas de Joan Ramis a la Menorca de la Il·lustració” (29-IV-2022), dins del cicle de conferències en línia De l’autor al lector. Models i exemples d’edició crítica de textos catalans. (Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB). El 2023, ha publicat «Cultura llibresca, traducció creació literària: el llegat britànic de la Menorca Il·lustrada» dins les Actes de les XX Jornades de recerca històrica de Menorca. Llums i ombres de la presència britànica al llarg del segle XVIII a Menorca (Publicacions des Born, 22), p. 83-102; «Instruccions útils mesclades amb ficcions ingenioses. Notes sobre la traducció de les Faules de Fedre d’Antoni Febrer i Cardona (1808)». Dins MIRALLES, E.; SOGUES, M.; VALSALOBRE, P. (eds.) Sou lo que podeu mostrar que haveu begut d’aquesta

culturals que es van donar en aquests períodes. La campanya publicitària, molt ben estructurada dels renaixenços, necessitava justificar-se en una davallada global de les nostrades llengua, literatura i cultura, per a enaltir un reviscolament i erigir-se en salvadors de la identitat catalana. Però què seria d’una cultura si durant tres-cents anys no hi hagués hagut cap mena d’accions, expressions, moviments i autors que salvaguardessin la cultura dels països catalans? Aquesta fal·làcia que tan pregonament havia calat en els catalans, convençuts que des de l’edat mitjana només hi havia un desert cultural, era necessària per a argüir una bonança d’erudició que treia de l’armari dels àmbits familiars una cultura suposadament minoritzada, dialectalitzada, provinciana i popular que no podia considerar-se com a alta cultura.

Sembla mentida que, entre altres manifestacions, menystinguessin el Segle de les Llums de l’illa de Menorca i com la comunitat menorquina, en especial el cercle d’intel·lectuals i científics de la Societat Maonesa, va excel·lir per sobre dels seus coetanis de la península. L’illa va viure una situació privilegiada comparada amb la resta de territoris de parla catalana. Al final de la guerra de Successió, Felip d’Anjou és reconegut rei de la corona castellana i, a canvi, mitjançant el Tractat d’Utrecht (1713) acceptaria formalment la pèrdua dels territoris europeus que passaren a mans dels Àustries. Menorca va tenir la sort de quedar sota el domini anglès amb alternança del francès durant gran part del s. xviii i principi del xix. Els anglesos són els que més anys governaren l’illa i permeteren que al territori es desplegués una infraestructura favorable al desenvolupament cultural il·lustrat a l’encop que a la resta d’Europa. Els menorquins no van patir les pressions lingüístiques que van imposar els absolutistes borbònics als seus territoris. Els anglesos van mantenir els costums, les lleis originàries i van respectar l’ús de la llengua nadiua.

Volíem que algú ens conduís pel bon camí i ens il·luminés sobre aquesta meravellosa illa i el moment d’eclosió cultural que va viure durant el Segle de les Llums. La Josefina i la Maria ens han atès amb l’amabilitat, el talent i una proximitat fascinant que només les persones doctes saben transmetre. La conversa amb les dues professores ha estat amena, lúcida i divertida, emperò molt didàctica i clarificadora i ens ha deixat amb ganes de saber-ne més.

Com és evident no ens podíem estar de preguntar d’on i quan va sorgir la seva passió per la Il·lustració, en un moment tan diferent de l’actual, quan només es parlava d’aquesta etiqueta tan pejorativa i reduccionista com és la Decadència?

fina salord — En el meu cas va sorgir per un motiu claríssim: quan vaig anar a estudiar a Barcelona vaig descobrir, gràcies a l’article de Jordi Carbonell al Serra d’Or de 1964, que la meva illa, Menorca havia estat precursora del català en totes les esferes públiques i culturals durant la Il·lustració. Volia escodrinyar més en el tema, així que dit i fet vaig decidir comprar l’edició de l’any 68 de Lucrècia de Joan Ramis. Aquesta descoberta em va salvar a mi mateixa! Jo vaig néixer l’any 55, quan l’escolarització era franquista i evidentment castellanitzada. En definitiva, jo era analfabeta de la llengua i, sobretot de la tradició cultural i literària catalana. És en aquesta primera etapa barcelonina quan se m’obre la gran tradició cultural en català i, per gran sorpresa meva, la meva illa havia estat clau en el desenvolupament, protecció i salvaguarda de la nostra llengua i literatura catalanes, especialment quan els altres territoris catalans es trobaven sota el dominis borbònics amb les estrictes prohibicions contra les llengües nadiues d’aquests monarques. El moviment de la Il·lustració em va

font. Homenatge al professor Albert Rossich. Editorial Afers. p. 325-339; ha tingut cura de l’edició i introducció de: JOAN RAMIS, Teatre complet. Lucrècia. Arminda. Rosaura. Barcelona: Editorial Barcino. Col. «Imprescindibles. Biblioteca de Clàssics Catalans», 8 d’Antoni Febrer i Cardona, lingüista, traductor i poeta de la Menorca Il·lustrada”.

Josefina Salord Ripoll (Ciutadella 1955), catedràtica jubilada d’institut de llengua catalana i literatura, ha desplegat una intensa activitat cultural a l’Institut Menorquí d’Estudis (del qual ha estat cap de la Secció de Llengua Literatura del 1986 al 2002, presidenta del Consell Científic del 2003 al 2010 coordinadora científica del 2013 al 2020), a l’Ateneu de Maó al Cercle Artístic de Ciutadella, a més d’haver estat membre del Consell Social de la Universitat de les Illes Balears i actualment patrona de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu.

Ha centrat la investigació la divulgació en la història cultural menorquina. En destaquen els estudis les edicions sobre els moviments i les grans figures de la Il·lustració, de la Renaixença del Nou-cents. Ha participat en la coordinació i redacció de Antoni Febrer i Cardona i la cultura de la Il·lustració (1992), Joan Ramis, un il·lustrat de la Menorca disputada (1996), Joan Ramis i Josep Maria Quadrado: de la Il·lustració al Romanticisme (1999), La Il·lustració a Menorca (2010), Vicenç Albertí el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme (2012-2013) i Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades (2021). Col·laboradora del Diccionari d’Historiografia Catalana (2003), el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (2003 i 2006), el Diccionari de la Literatura catalana (2008) i el Panorama crític de la literatura catalana (2011), ha editat i estudiat obres de Joana de Vigo, Antoni Febrer i Cardona, Josep Miquel Guàrdia, Àngel Ruiz i Pablo, Francesc Camps i Mercadal, Francesc Hernández Sanz, Josep Maria Ruiz Manent, Fernando Martí Camps i Francesc de B. Moll, de qui ha editat recentment la correspondència amb Josep Pla. Ha col·laborat també en els llibres Albert Camus i les Balears (2014) El món d’ahir de Joan Estelrich (2015).

Ha escrit nombrosos articles a la Revista de Menorca, Publicacions des Born, Faig, Serra d’Or i Randa. Ha participat en diferents congressos dins i fora de Menorca. Ha impartit, finalment, cursos a l’Escola per a Ensenyants de Menorca, a la Càtedra Ramon Llull de Mallorca, a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, a la Universitat Oberta per a Majors de la UIB i a la Universitat Internacional de Menorca Illa del Rei. És membre corresponent de la Societat Verdaguer i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Ha estat guardonada amb el Flabiol de Bronze per activitats culturals del Casino 17 de Gener el setmanari El Iris de Ciutadella el 1995, el Premi Josep M. Llompart de l’Obra Cultural Balear el 1996, un dels premis d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla el 2005, el premi Recercat 2020 de l’Institut Ramon Muntaner, el premi Maria Lluïsa Serra-Taula d’Or del Consell Insular de Menorca (2021),

un dels premis Ramon Llull del govern de les Illes Balears (2022) el premi Canigó de la Universitat Catalana d’Estiu (2023).

semblar molt interessant per la seva interseccionalitat. Em vaig sentir identificada, lligava molt amb mi en dos sentits: com a menorquina i com a estudiosa de la llengua i la literatura. Entrar dins del cosmos el món dels il·lustrats vol dir abordar un món d’una temàtica universal, sempre actual. Com us he dit abans, la meva primera lectura dels il·lustrats menorquins, Lucrècia, va ser colpidora. L’obra em va obrir al món de la Il·lustració i va ser capaç d’apel·lar a la meva realitat, atès que és una lectura d’una modernitat i actualitat sempre vigents.

maria paredes — Si he de ser sincera, vaig entrar al món de la Il·lustració de manera casual. vaig estudiar Filologia Clàssica L’any 1988 vaig començar la meva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, en un principi havia de tractar sobre la influència de Virgili en la literatura catalana. Mentre investigava, vaig saber de l’existència d’una traducció de les Bucòliques de Virgili feta per un menorquí anomenat Antoni Febrer i Cardona. El meu director de tesi, Josep Lluís Vidal, em va dir que hi havia una còpia microfilmada d’aquest manuscrit a la Biblioteca de Catalunya. Dit i fet, cap allà que vaig anar! Em vaig trobar amb una col·lecció de microfilms de finals dels anys 60 que s’havien fet per encàrrec de Jordi Carbonell. Entre els documents hi havia gramàtiques, poesies amb una cal·ligrafia preciosa i, precisament, les Bucòliques de Virgili, però en una còpia borrosa. Estava molt interessada a trobar-la així que em vaig posar en contacte amb el professor Jaume Mascaró, que, com és de Menorca, pensava que em podria ajudar a localitzar el text. I, per aquelles casualitats que té la vida, em va dir: «Precisament el meu germà Ignasi està estudiant unes traduccions d’aquest autor, i a Menorca fa poc que s’ha creat l’Institut Menorquí d’Estudis (IME). Estic segur que si els hi planteges, et podran ajudar. Però sobretot, has d’anar a veure

la Josefina Salord, que és menorquina i viu a Barcelona. Comenta-li això, i ja veuràs com t’ajudarà». Així va ser com l’any 1988 vaig conèixer la Fina. La idea de trobar els documents ens va fascinar i il·lusionar moltíssim a les dues. Encara havia de conèixer dues persones més: l’Antoni Joan Pons i l’Enric Cabra, que havien fet uns articles importantíssims sobre l’estat de la qüestió menorquina a Randa. Tots ells em van ajudar, la veritat. A la vegada, jo em vaig anar amarant de tota la bibliografia que trobava sobre Febrer i Cardona i Joan Ramis. Entre altres coses, em vaig llegir el volum de La història de la literatura de Comes, que en aquell moment era una obra molt important. Amb aquests contactes i l’interès per Febrer i Cardona, l’Institut Menorquí d’Estudis em va concedir un ajut per fer una primera estada a Menorca. Un cop a Menorca, Josep Miquel Vidal, el director de l’ Enciclopèdia de Menorca i coordinador científic de l’IME em va posar en contacte amb els Victori, descendents dels germans de l’autor).

La família al principi va ser reticent, però quan van veure que jo no els volia prendre res, ans trobar el manuscrit de Les Bucòliques traduïdes pel seu avantpassat em va ajudar, especialment, l’Antoni Victory que durant un temps em portava els manuscrits al despatx, però que després va accedir a ensenyar-me la Biblioteca de la casa familiar. Vaig entrar en unes golfes amb els vidres de les finestres trencats, però miraculosament els llibres no tenien cap paràsit i s’havien conservat en bon estat. Em van instal·lar una bombeta i entre la documentació familiar vaig trobar algun manuscrit encara desconegut d’Antoni Febrer i Cardona, però sobretot els llibres que ell havia fet servir per a fer les seves traduccions. Quan vaig tornar a Barcelona, el meu director de tesi em va dir: «Maria, deixa’t estar de la influència de Virgili i centra’t en això que has trobat, que és una cosa massa gran». Li vaig fer cas, vaig llegir tot el que la Fina havia escrit amb ante-

rioritat i, amb els documents que havia trobat, em vaig dedicar en cos i ànima durant dos anys a aquesta feina. L’any 90 vaig presentar la meva tesi sobre l’il·lustrat Febrer i Cardona centrant-me en l’estudi de les seves traduccions dels clàssics llatins.

fina salord — L’any 1996 la importància d’Antoni Febrer i Cardona no era del tot evident, per això la publicació del llibre de la Maria va ser una fita importantíssima, un llibre d’aquells que ens va obligar a revisar i qüestionar aquell concepte que havia cristal·litzat de Decadència i que encara no hem aconseguit d’esborrar del tot. Es va presentar en un acte clau, acompanyat per la presentació d’Àngel Mifsud membre de la secció de l’IME de llengua i literatura, expert en història de la llengua. Va destacar que Febrer i Cardona era conscient que estava presenciant el final d’un món, el de l’Antic Règim, i el naixement d’un altre, el de l’estat liberal. I que comprenia que aquest nou estat liberal havia d’abordar la qüestió de la llengua amb tota la seva força, i per això ell va voler aportar totes les peces (gramaticals, lexicogràfiques i culturals) perquè el català hi pogués ser present, cosa que evidentment no es va aconseguir.

maria paredes — Antoni Febrer i Cardona va jugar un paper decisiu en el desenvolupament i la promoció de la llengua catalana a Menorca. Va demostrar una comprensió profunda de la llengua, utilitzant-la en tots els registres sense problemes, sobretot enaltint-la i fent valdre la seva utilitat en tots els àmbits de la cultura. A més, va fer un treball exhaustiu en la documentació i sistematització del català, va desenvolupar gramàtiques i un diccionari amb 27.000 entrades, que es va revelar com una eina crucial per a les seves traduccions. També va dedicar una gran part de la seva vida a la revisió lingüística de textos com: cobles, goigs i poesies

populars. Febrer i Cardona es va dedicar de manera incansable a validar i enriquir la llengua catalana a través del seu treball. Una tasca que en aquell moment era completament avançada, pionera en els territoris de parla catalana, que si no hagués estat per les particularitats polítiques de l’Illa, segurament no hauria estat possible.

Què ens podeu dir l’illa de Menorca, quina és la idiosincràsia històrica que possibilita una eclosió cultural com la que es va donar a l’illa?

maria paredes — Aquesta eclosió cultural a Menorca és el resultat d’una combinació única de factors És fonamental entendre que no hauria estat possible sense la influència dels corrents culturals estrangers als quals els menorquins van tenir accés. En aquest sentit, destaca especialment el pes dels anglesos i dels francesos. Però per sobre de tot, en aquest desenvolupament cultural va ser capital el paper dels personatges locals —els il·lustrats menorquins—. Va passar un segle des dels decrets reials sobre qüestions de llengua fins a l’ocupació borbònica de Menorca, mentre a Catalunya, al País Valencià i a Mallorca ja els estaven patint. Aquesta normalitat era permesa pels anglesos, que a més, van abolir la Inquisició a l’illa,

(2010) Josefina Salord, Jordi Carbonell i Maria Paredes

així el comerç de llibres va gaudir d’una total llibertat. Les famílies benestants tenien biblioteques molt extenses, amb llibres tècnics, literatura i diccionaris d’arreu d’Europa, ja que eren poliglotes. Dominaven el castellà, l’anglès, el francès i l’italià, però també les llengües clàssiques com el grec i el llatí. Aquesta conjuntura els permetia accedir directament als textos sense necessitat de traduccions o adaptacions.

fina salord — Cal tenir present que els anglesos no es referien a Menorca com a tal, sinó com a Port Maó. En realitat, el seu interès era estratègic, sense intencions d’imposar la seva llengua. Tot i que van intentar obrir escoles angleses, no van tenir èxit. La influència estrangera i el compromís dels menorquins en la cultura també es va veure fomentada per l’interès en l’educació. Les famílies benestants enviaven els seus fills a estudiar a les universitats franceses. La majoria de personalitats que formarien part de la societat maonesa havien acabat la seva formació a l’estranger: Febrer i Cardona, Joan Ramis, Vicent Albertí o Antoni Roig. Hem de pensar que, per exemple, Febrer i Cardona va ser clau en el desenvolupament de la llengua catalana quan la resta de territoris de parla catalana estaven sota la dominació espanyola, amb tot el que això significava. L’autor va seguir els criteris gramaticals francesos i va contribuir a dotar el català de les eines necessàries per a convertir-lo en una llengua de cultura. És una llàstima que mai veiés la seva obra publicada!

maria paredes — No hem d’oblidar que Febrer i Cardona també va deixar un llegat literari ric i variat. Per exemple, algunes recopilacions de poesia popular i traduccions del llatí d’obres com les Bucòliques de Virgili i les Faules de Fedre, així com alguns textos de Ciceró.

fina salord — A través d’aquest treball va demostrar que el català era una llengua apta per a la transmissió dels grans missatges universals i per a fer-se un lloc destacat dins l’escenari cultural europeu. Malauradament, la seva tasca es va veure obstaculitzada per l’augment del procés d’espanyolització a l’illa. Tot i això, va mantenir la seva fidelitat al català fins al final, com ho demostra el seu esforç per traduir tots els Salms bíblics de David un any abans de la seva mort. Joan Ramis i Ramis és un altre personatge molt important, una figura indispensable en la literatura catalana del s. xviii. La seva producció dramàtica és excepcional amb obres com la tragèdia Lucrècia (1769), escrita quan tenia només vint-i-tres anys i considerada l’obra més rellevant del Neoclassicisme literari català, a més del drama Arminda (1771) i la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1783). L’obra completa de Ramis editada per la Maria, ha de remoure la cultura catalana, i entrar a Menorca amb força. Lucrècia s’hauria de fer al Teatre Nacional de Catalunya!

maria paredes — Lucrècia és l’única obra neoclàssica de tema profà escrita en català que se sàpiga fins ara.

Què ens podeu explicar de les dones il·lustrades i de com va potenciar la societat maonesa l’accés a la cultura de la dona?

maria paredes — És evident que, en un ambient il·lustrat, hi havia dones burgeses i aristòcrates que també van participar d’aquesta obertura cultural de Menorca cap a Europa. Com els homes, van rebre una educació i formació destacades que els va permetre l’accés a la cultura. La societat maonesa va incentivar que les seves filles estudiessin i viatgessin per Europa. A més, les importants biblioteques familiars els van oferir l’oportunitat d’accedir a tota classe de textos. Penseu que era el moment dels primers moviments del feminisme burgès que fomentava l’accés de la dona a l’educació i la cultura, una idea que cristal·litzà a l’illa quan a la península encara no es coneixia el moviment. A través de l’educació i la participació en activitats culturals, les dones van poder accedir al coneixement i, de manera progressiva, van guanyar més espai en la societat com a agents culturals i intel·lectuals. Un element molt important van ser els salons de lectura de les il·lustrades menorquines que emulaven els que es feien a França. Benedetta Craveri, gran coneixedora del paper de la dona del segles xvii i xviii a l’obra La cultura de la conversación 1 destaca que després de la Contrareforma, quan la dona va quedar relegada a l’espai domèstic, van crear els salons (com el famós de Madamme Rambouillet anomenat l’estança blava ), que van suposar l’entrada de la cultura a l’espai privat. En aquestes

trobades les convidades només podien conversar sobre literatura i cultura, es van fer famosíssims!

fina salord — Penseu, per exemple, que un altre il·lustrat important, Antoni Roig, que va exercir com a vicari general de l’illa i era amic personal de Joan Ramis, va desmentir molt combativament l’acusació d’incultura de les dones de Menorca a través de la seva obra Reflexiones crítico-apologéticas. També Vincent Albertí va elogiar el poliglotisme i el coneixement literari de les menorquines. En l’obra Les mahoneses, escrita per Ramón de la Cruz l’any 1782 2 amb motiu de la submissió de Menorca a les forces del rei d’Espanya, es reflecteix la realitat cultural i lingüística de l’època a Menorca i es posa de manifest la pressió social i lingüística contra la identitat menorquina. La protagonista és reprimida pel seu pare per parlar català, l’única expressió de l’obra és la que fa la noia al seu pare quan li diu “Mon pare”, un fet molt significatiu que posa també en boca de la dona la defensa de la llengua a l’illa, encara que sigui perquè el seu pare l’obligui a parlar-li en castellà.

Quina importància té Joana de Vigo dins del context de la Il·lustració a Menorca i a Catalunya i com creieu que l’obra de Joana de Vigo contribueix al coneixement de la cultura i literatura catalanes del seu temps?

fina salord — Una dona molt important, com ja sabeu, és Joana de Vigo, que va ser una enciclopedista, traductora i estudiosa il·lustrada, procedent

de la noblesa menorquina. Va ser una persona amb una curiositat i ambició cultural inabastable, que és la clau de tota la seva tasca. A Joana de Vigo li interessaven la història, els viatges, la literatura i l’espiritualitat en el sentit illustrat del moment.

maria paredes — Joana de Vigo té una importància significativa en el context de la Il·lustració a Menorca i Catalunya, ja que la seva obra exemplifica la voluntat d’obrir-se a la cultura europea, particularment francesa, i contribueix al desenvolupament de la literatura i la cultura catalanes del seu temps mitjançant les seves traduccions i obres, les quals reflecteixen els interessos i la inquietud cultural de l’època il·lustrada, així com la visió de la dona enfront de l’ortodòxia i la seva voluntat de compatibilitzar la fe amb la raó. És indubtable que són inqüestionables la seva inquietud cultural i la capacitat per abordar temes universals junt amb una voluntat encomiable de difondre coneixement mitjançant la seva obra. A més, la visió enciclopèdica i els interessos eclèctics fan que la seva

Biografia de Joana de Vigo

Joana de Vigo i Squella, va néixer a Ciutadella de Menorca el 1779 i va morir a la mateixa ciutat el 1855. Va destacar com a traductora en llengua catalana durant la segona dominació britànica de l’illa. Provenia d’una família aristocràtica. La seva contribució a la literatura catalana va ser revelada el 2010 amb la recuperació dels seus manuscrits de l’Arxiu Diocesà de Menorca. La seva formació excepcional es manifesta en el seu gran domini de la llengua, la literatura i la cultura franceses, evidenciat a través de les seves traduccions conegudes fins al moment. Destaca especialment la seva versió d’Ifigènia a Tàurida (1801), adaptació de l’obra Iphigénie en Tauride de Claude Guimond de la Touche. Aquesta traducció

contribució sigui notable en el marc de la literatura i la cultura catalanes del seu temps. La traducció que Joana de Vigo va fer de l’Ifigènia a Tàurida de Claude Guimond 3 és única entre les dones del seu temps i té un valor incalculable en el marc de la literatura i la cultura catalanes. Aquesta obra no només demostra la capacitat i l’enginy de Joana de Vigo com a traductora, sinó que també posa de manifest la seva profunda comprensió dels temes clàssics i la seva voluntat per transmetre’ls al públic en català. És un testimoni del seu compromís amb la difusió del coneixement i la promoció de la cultura en una època en què les dones tenien limitacions significatives en l’àmbit intel·lectual.

Creieu que Joana de Vigo va tenir un reconeixement adequat en el seu temps? Per què?

fina salord — Joana de Vigo gairebé va quedar relegada a l’ostracisme fins fa relativament poc temps. L’autora no va rebre, que sapiguem, un reconeixement adequat en el seu temps i la seva obra

teatral, única en català, és considerada la seva contribució més significativa, ja que regenera les idees de Eurípides amb les dels filòsofs il·lustrats, denunciant el fanatisme i la intolerància reivindicant la raó, la naturalesa i la sensibilitat. Altres traduccions notables inclouen obres històriques, de viatges, mitologia i filosofia moral, com les Notes de la Història Universal (1804), basades en una versió francesa desconeguda; les Notes de la Història general de los viatges en breu (1805), inspirades en l’obra de Jean-François de La Harpe; Les aventures d’Aristònous, derivada de l’apèndix de Les Aventures de Télémaque de Fénelon; Notes d’Història natural de Buffon, probablement basades en un compendi de la Histoire naturelle; i el Catecisme històric de Claude Fleury.4

va romandre en un arxiu fins al 2010. Això pot ser conseqüència de diversos factors, com la manca d’interès per part dels contemporanis o les condicions socials i culturals que podrien haver limitat la seva difusió i apreciació. No hem d’oblidar que, històricament, després de la Il·lustració, els canvis culturals i socials han estat molt influenciats per la cultura castellana. No obstant això, ningú pot negar que la biblioteca de Joana de Vigo, la seva educació i la seva formació van ser excepcionals i reflecteixen un interès enciclopèdic i un compromís amb la cultura europea per part de l’autora molt elevat. En el segle xxi, l’arxiu del fons Carreres revela l’extensió dels escrits de Joana de Vigo. Aquesta troballa va oferir una visió única de la vida cultural de la noblesa des de mitjan segle xviii. A més de palesar la relació de l’autora amb el dramaturg Joan Ramis i Ramis i l’ambient il·lustrat en el qual vivia, destaca la seva importància en el desenvolupament cultural de Menorca. La descoberta va marcar un punt d’inflexió que va donar lloc a una investigació més profunda sobre la seva obra.

Quins aspectes de la traducció de l’autora d’Ifigènia a Tàurida us semblen els més destacats?

maria paredes — La recuperació dels manuscrits de Joana de Vigo i Squella ha posat al descobert diverses traduccions del francès, la primera de les quals es Ifigenia a Tàurida (1801), una versió d’Iphigenie en Tauride de Claude Guimond de la Touche, l’única de caràcter

teatral de l’autora i la seva aportació més significativa, ja que es tracta de la primera traducció catalana coneguda que reinterpreta el text d’Eurípides amb les idees dels philosophes. L’obra és una denúncia del fanatisme i de la intolerància; reivindicació de la raó, la natura i la sensibilitat. L’obra, mostra de la notable activitat traductora produïda a Menorca al tombant del segle xviii, és un testimoni notable de la fortuna del gènere tràgic en l’àmbit literari català. Que es destaca amb escreix, atès que no es coneixen obres de les mateixes característiques en llengua catalana fetes per una dona.

Carme Marín Páez i Mariona Bosch Saumell

1. Craveri, Benedetta (2020). La cultura de la conversación. Madrid: Siruela.

2. De la Cruz, Ramon (2018). Las Mahonesas: Comedia inédita en un acto; Escrita con motivo de la conquista de la isla de Menorca ó Mahón y rendición de castillo y fuertes por las armas de Su Magestad. Año 1782. Londres: Forgotten Books.

2. Paredes, Maria; Salord Josefina (2019). «Introducció» a: Vigo i Squella, Joana de, Ifigenia a Tàurida,traducció d’Iphigénie en Tauride, de Claude Guimond de la Touche (5-54). Barcelona, Palma, Maó: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Universitat de les Illes Balears, Institut Menorquí d’Estudis.

4. Salord, Josefina (2013). «Joana de Vigo i Esquella, traductora d’Ifigènia en Tàurida de Claude Guimond de la Touche», a: J. Salord (ed.),  Vicenç Albertí i el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme (113–147). Barcelona, Palma, Maó: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Universitat de les Illes Balears, Institut Menorquí d’Estudis.

HISTÒRIES DE LA LLENGUA

Pompeu Fabra i Joan Coromines

Una amistat en profit de la llengua

Patrícia Bosch

Pompeu Fabra (1868-1948) i Joan Coromines (1905-1997) són dues de les figures més cabdals en el procés d’estructuració de l’ortografia i la gramàtica catalana del segle xx. Encara que existia una notable diferència d’edat entre ells, és força desconegut que mantingueren una sòlida amistat que va preservar-se intacta malgrat la distància física forçada per l’exili polític després de la Guerra Civil.

No hi ha dubte que el treball dut a terme per part de Pompeu Fabra es considera providencial per a la supervivència de la nostra llengua, després de tots els contratemps i atacs genocides que ha sofert. Si en el moment d’imposició del franquisme, que portava inherent una espanyolització coercitiva a tots els nivells, la reforma lingüística no hagués estat consolidada, s’hauria retornat al punt de partida previ a la Renaixença però amb condicions polítiques molt pitjors. I casualment tot va sorgir a l’estiu del 1883, quan Fabra a quinze anys, en escriure una carta als seus cosins, s’adonà de com era de contradictori que els hi hagués d’escriure en castellà quan s’adreçava amb

ells personalment en català. I és que el català, gràcies a la implementació del Decret de Nova Planta l’any 1716, es trobava en una situació totalment marginal en l’àmbit literari, ja que era llengua prohibida en el camp oficial, i des de l’aplicació de la llei d’instrucció pública del 1857, l’ensenyament reglat es feia exclusivament en castellà. Davant d’aquest panorama, Fabra, de la mà de moviments culturals com la Renaixença i el Modernisme, es forma de manera totalment autodidacta en el camp gramatical i ortogràfic, ja que ell era enginyer químic de formació. En conseqüència, escriu entre el 1884 i el 1887, l’Ensayo de gramàtica del catalán moderno que és la primera resposta

mínimament estructurada a la manca d’unificació ortogràfica i gramatical de la llengua catalana, l’ús de la qual quedava reduït, majoritàriament, a l’àmbit oral. També, curiosament, durant tot aquest procés de fixació normativa que provocarà un debat intens en el si de l’àmbit cultural català de principis del segle xx, un Coromines de quinze anys li escriu una carta a Pompeu Fabra sollicitant fer desaparèixer la terminació -o en la primera persona del singular del present d’indicatiu (passar de jo canto a jo cant). Coromines, estudiant d’altes capacitats, era fill de l’escriptor, polític, advocat i economista, Pere Coromines, i, per tant, amb forts vincles polítics republicans i catalanistes. Fabra i Pere Coromines eren de la mateixa generació i coincidiren en l’equip de redacció de la revista L’Avenç . Més tard, l’any 1930, quan Joan Coromines ja tenia vint-i-cinc anys, Fabra l’incorporarà a les Oficines Lexicogràfiques de l’Ins-

titut d’Estudis Catalans i al Comitè de Redacció del  Butlletí de Dialectologia Catalana, on treballaran junts fins a la fi de la Guerra Civil i al forçat exili que els separà per sempre.

Mentre Fabra romangué fins a la seva mort a la Catalunya Nord, Coromines s’exilià primer a Argentina, i després a Chicago, als EUA. Tots dos mantingueren en la distància una actitud d’absoluta lleialtat al país, a la Generalitat de Catalunya republicana, i a la llengua i cultura catalanes, com mostra la relació epistolar que mantingueren. Així en una carta escrita per Fabra a Coromines al 8 d’abril del 1939 des d’Ille-sur-Têt, ja mostra la necessitat de mantindre viu com sigui l’àmbit cultural català, tot i les circumstàncies:

“Estimat amic, La teva carta m’ha proporcionat una doble satisfacció: la de veure que coincidiu amb mi en el judici que feu del

Amb els d’Alòs-Moner, Pau Vila, Hilde Stein d’Aramon, J. M. de Casacuberta, Pompeu Fabra i Ramon Aramon. Pirineu, 1935

moment actual, i que heu estat dels primers -dieu vós, a reprendre les activitats culturals catalanes. Potser heu estat el primer. Us en felicito.”

(Ferrer, Pujades 2018, 61)

La seva relació, a mesura que passava el temps, s’aprofundí, tant en l’àmbit personal com en el professional, tal com mostra aquest fragment d’una carta que escrigué Coromines a Fabra des de Mendoza, Argentina, l’any 1941:

“Ací em veig obligat a treballar en coses que mai m’han inspirat amor. L’obligació no pot evidentment canviar aquest sentiment. Ja li vaig escriure un cop i llargament a l’abril o al maig, ja no ho recordo exactament. Seria ben amable de la seva part si em pogués respondre perquè la ignorància sobre el seu estat de salut em turmenta cruelment. Digui’m si coneix algun mitjà per enviar-li queviures; (…) Aviat, quan tingui més temps lliure, li enviaré una llarga llista de propostes, correccions i addicions al seu diccionari com a testimoni del temps lliure que consagro a coses que estimem.”

(Ferrer, Pujades 2018, 64)

Coromines sempre es considerà l’hereu intel·lectual de Fabra, defensant i enaltint la seva figura en qualsevol ocasió que tingués. Malgrat les dificultats de la situació en la qual es trobava, empenyerà des d’Argentina la publicació de la Miscel·lània Fabra, recull de treballs de lingüística catalana i romànica l’any 1943. El mateix Fabra li agraí l’esforç i la dedicació en una carta escrita des de Prades el 14 d’octubre del 1945:

“No cal dir-vos que us agraeixo que hàgiu tingut la idea d’emprendre, en l’exili, la publicació de la Miscel·lània i l’ardu treball que us heu donat per portar-la a bon terme. És de tot cor que us dono les gràcies. Quan vau començar la replega de diners per a la impressió

d’aquesta obra, vaig assabentar-me del vostre propòsit (…) i que n’havia rebut dos exemplars, un per a ell i un altre per a mi. Amb quin goig vaig rebre’l! Podeu estar orgullós d’haver reeixit malgrat les dificultats a vèncer.”

(Ferrer, Pujades 2018, 87)

Tot i que no va poder tenir resposta per part de Coromines fins gairebé un any després, el setembre del 1946, ja que es trobava a Nova York i s’havia extraviat la carta de Fabra:

“Moltes gràcies, Mestre estimat, per l’encoratjament que em dóna: no hi pot haver de més preciós en el camí que he escollit i que seguiré tota la vida.”

(Ferrer, Pujades 2018, 91)

L’última carta de Fabra a Coromines està datada del 20 de novembre del 1948, i, en ella, als 80 anys, Fabra encara consultava al seu deixeble i amic algunes esmenes que volia realitzar al seu Diccionari general, i que havien de ser sotmeses a aprovació a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Es desconeix si la resposta de Coromines del 8 de desembre va arribar a ser llegida per Fabra, ja que morí de sobte el dia de Nadal del 1948. Després de la mort de Fabra, Coromines es vinculà de forma personal en l’edició i la publicació pòstuma de la seva Gramàtica Catalana, l’any 1954. En el seu prefaci, Coromines posa en relleu la tasca de Fabra en aquesta obra que elaborà fins al final dels seus dies:

“Així anà fent més densa, rica i útil aquesta obra, amb un pensament clar i ferm fins al final. La mort va privar-lo de donar-hi la darrera mà. (…) En aquesta tasca, que ell mateix em va llegar, he procedit amb una cura meticulosa i una mancada reserva, abstenint-me de tot afegit i retoc (…) Però l’obra de Fabra té una ressonància nacional, i marca un tombant històric tan decisiu per a la llen-

gua literària, que fan d’aquest llibre, un document d’importància i valor únics, que tots tenim interès a servar intacte.”

(Fabra 1956, 8)

Queda palès, així doncs, que el vincle d’amistat que mantingueren Fabra i Coromines fou cabdal en l’avanç del treball d’estructuració lingüística del català des de l’exili. La diferència generacional entre ambdues figures facilità la continuïtat en el temps per part de Coromines d’aquesta tasca, que es va allargar fins a la represa democràtica. L’impacte de l’amistat i el mestratge de Fabra va fer que recollís el seu testimoni amb un compromís absolut, fet que va beneficiar de forma determinant l’èxit en l’ordenació del català modern tal com el coneixem avui en dia. Com a mostra, les profètiques paraules del mateix Fabra, en una carta de recomanació de Coromines a la Universitat de Zúric escrita el 8 de novembre del 1928 al lingüista suís, Jakob Jud:

“Es tracta d’un jove molt estudiós i intel·ligent de qui espero fer-ne un dels meus col·laboradors. Us prego que no el veieu només com un estudiant oficial d’espanyol que es disposa a completar els seus estudis a l’estranger, sinó com un català que aspira a preparar-se seriosament per treballar eficaçment per la restauració de la nostra llengua nacional i perquè Catalunya pugui col·laborar dignament en l’avenç dels estudis romànics.”

(Ferrer, Pujades 2018, 177)

BIBLIOGRAFIA

Patrícia Bosch

Fabra, Pompeu (1954). Gramàtica catalana amb prefaci de Joan Coromines . Barcelona: Teide

Ferrer, Josep i Pujades, Joan (2018). Fabra i Coromines, Amistat i cartes d’exili. Barcelona: Som Ara Llibres

ASSAIGS

“Bona nit, malparits!”

Carles Marquès

Segur que ben a prop hi ha una mà amiga i ella et pot curar aquesta gran ferida.

I si no trobes ningú, som aquí per estar amb tu.

Recorda que el demà serà més clar.

(Obeses. “Mà amiga” del disc “Fills de les estrelles” 2018)

Com encaixa l’amistat en aquest article? És ben fàcil, o no? El rock català com altres sectors, col·lectius i grups de gent ha generat moltes amistats, no solament entre els músics implicats, els promotors, els fotògrafs, etc., sinó també entre el públic assistent als concerts i festivals, que va provocar una passió per aquest gènere musical, tan mancat de referents en la nostra llengua en el moment d’explosió del moviment. Algunes amistats han esdevingut eternes i altres no. Unes altres hi són, però s’han deixat de veure per la pèrdua de l’entorn que els connectava amb una edat i una època concreta que ha quedat enrere. Fent un paral·lelisme, amb el rock català ha passat una mica com amb algunes d’aquestes amistats, que segurament són presents per tot el que hem viscut, però sembla que ja no hi siguin per la gairebé nul·la participació que tenen en la nostra vida, vaja, com el rock català que gairebé no hi és! Proba-

blement, aquest fet té moltes explicacions que mirarem d’esbrinar mentre fem un breu tomb per l’evolució del gènere musical en una mena de manifest prorocker. Si no ets una mica rocker, millor no continuïs llegint, jo he avisat!

Rock català o rock en català?

Malgrat que el fet d’etiquetar genera malestar i certes injustícies, ja que les etiquetes són utilitzades sovint per a poder manipular, menystenir col·lectius i crear prejudicis, la nostra societat té sempre la necessitat de classificar i etiquetar. Com assenyala el filòleg Albert Rossich, “les etiquetes són imprescindibles per explicar la història de la literatura perquè si no, l’historiador no les pot ordenar”. Així que, jo no soc historiador ni parlaré de literatura, però ja m’enteneu, som-hi doncs!

L’etiqueta rock català sempre ha generat certa controvèrsia i per diverses raons, no tan sols pel fet de determinar

quina és la frontera entre el que és rock i el que no ho és —que sempre té una certa subjectivitat—, i s’ha fet servir a tall de calaix de sastre on cap tot —crec que molts cops erròniament —, sinó també pel fet de si es pot catalogar com a rock català un grup nascut a Catalunya, però que canta en castellà o en un altre idioma. Segurament la qüestió s’ha plantejat sempre en el cas de grups catalans que canten en castellà, emperò no pas quan canten en anglès. Curiós, oi? Alguns sectors han aprofitat per a fer befa de la nostra llengua o mirar de generar divisió desdenyant el rock català amb arguments de l’estil de “tenia subvenció de la Generalitat!”, com si els altres grups que canten en altres idiomes no tinguessin cap mena d’ajuda econòmica o propagandística a través dels mitjans de comunicació. Ningú es creu que la Movida madrileña no tingués el suport del PSOE o de Televisió Espanyola per exemple; i, per altra banda, ningú es planteja classificar mai com a brit pop un grup que no canti en anglès, en tot

cas es parla d’influències. En definitiva, en el meu cas exposaré com a rock català aquell cantat en llengua catalana tal com s’ha consolidat i com habitualment es fa. Dit això, no emboliquem més la troca i anem per feina.

Inicis, anys 60-70

Crec que no es pot començar aquest modest i breu repàs pel gènere sense citar la importància que van tenir els components de la Nova cançó per a la música i la llengua catalana, a principis dels anys 60, que inspirats en la cançó francesa, van sorgir com un moviment de cançó protesta en ple franquisme, entre ells Els setze jutges. També el Grup de Folk, en la línia de recuperar cançons populars catalanes i adaptar altres d’arreu del món i, paral·lelament, Raimon al País Valencià. Tots ells començaren a utilitzar el català en les seves composicions, algunes properes al rock com les de Pau Riba. D’altra banda, el festival Canet Rock de 1975 impulsà un moviment caracteritzat pel mestissatge i en

Gossos a les Barraques de Banyoles (19/10/2014)

general menys reivindicatiu enfront del franquisme, el de l’Ona laietana —nom posat per Gato Pérez membre del grup Secta Sònica i més tard impulsor i ídol de la rumba catalana—, amb influències tan diverses com el rock simfònic i progressiu, el jazz-rock, el pop, el folk i sons mediterranis amb grups com Barcelona Traction, Pegasus, Iceberg, Música Urbana, Gòtic, Fusioon, Orquestra Mirasol, Secta Sònica, Atila, Oriol Tramvia, Esqueixada Sniff, i d’altres com l’Orquestra Plateria (1974, Barcelona). Tanmateix, La Plateria i més tard La Salseta del Poble Sec (1977) s’inclinaven per la rumba, la salsa, el ball i testimonialment el rock; i, tot i que ja incloïen el català, utilitzaven majoritàriament el castellà a les seves cançons. I per descomptat, posem-nos dempeus que són del meu barri!, la Companyia Elèctrica Dharma, que des del barri de Sants de Barcelona ens acompanyen des del 1972 amb el seu folk-rock amb arrels tradicionals i

també amb sons propers al rock simfònic i el jazz-rock.

Anys 80

Encara que la majoria dels grups de més èxit del rock català van néixer en els anys 80, una dècada gloriosa de la música, el focus mediàtic, i de retruc el de la gent en general, estava posat en la Movida madrileña i el pop-rock internacional. Tot i que per alguns de nosaltres, entre els quals un servidor, cal dir que el nostre focus estava més centrat en el heavy i el rock dur dels Iron Maiden, Metallica, Halloween, Barón Rojo, Deep Purple, Whitesnake, Dio i companyia. En tot cas, tot aquest pòsit que s’havia anat formant els anys 60 i 70 estic segur que va servir per afrontar, ni que fos una mica millor, uns inicis complicats a l’hora de cantar pop-rock en la nostrada llengua. Els grups que van iniciar el seu trajecte a principis i a mitjan dels anys 80 com Duble buble (1979,

L’Esquirol), GREC (1981, Barcelona), Detectors (1981, Molins de Rei), La Madam (principis 80, Sabadell), N’gai N’gai (1983, Sant Pol de Mar), U-tòpics (principis-mitjan 80, Igualada), B-30 (1981, Barcelona), etc., van tenir una base en la qual aferrar-se Encara que van ser grups menys reeixits i van quedar una mica arraconats, en segon pla, per raons diverses, és de justícia citar-los perquè com veureu, la majoria són anteriors als cinc grans grups: Sau (1986, Barcelona-Vic), Sopa de Cabra (1986, Girona), Els Pets (1985, Constantí), Lax’n’busto (1986, El Vendrell) i Sangtraït (1982, La Jonquera). Mentrestant, començaven el seu camí algunes formacions que també han tingut cert èxit com Ja t’ho diré (1986, Ciutadella, Menorca), Umpah-pah (1989, Girona), Tancat per defunció (1986, Sabadell), Bars (1987, Sabadell/ Castellar del Vallès), La gran aventura (1989, Sabadell) i grups amb estils més diferenciats com el rock més fosc dels Kitsch (1985, Banyoles) o, gairebé marxant del rock, el reggae/ska dels Skatalà (1985, Barcelona) o Dr. Calypso (1989, Barcelona), entre d’altres.

Cal dir que, de tota aquesta llista, un fet molt destacable és la descentralització del panorama musical català —que continuarà com veureu a les dècades posteriors—, la qual cosa al meu entendre, enriqueix molt el sector, perquè no se centra en només allò que passa a Barcelona, com a vegades ens ensenyen els mitjans de comunicació centralistes, i mostra un ventall més ampli de propostes.

Anys 90

Els anys de la dècada dels 90 són anys de l’eclosió del rock català i de consolidació. La por per cantar en català havia desaparegut i especialment els cinc grans grups van aconseguir gravar discos molt aclamats pel públic. Un dels punts culminants va ser el concert del Palau Sant Jordi, celebrat el 14 de juny de 1991, que va aplegar més de

22.000 assistents amb Sau i Sopa de Cabra com a caps de cartell, Els Pets i Sangtraït fent el paper de teloners. Aquells entrebancs, que van haver de suportar els que van iniciar aquest camí per cantar en català, especialment els més reeixits, van quedar sortosament força enrere. Un exemple és el fet d’afrontar la típica pregunta de “per què canteu en català?”. Des de la pàgina web del grup Sau expliquen que solien respondre “Quan ve el Bruce Springsteen, vostè li pregunta per què canta en anglès?”. Crec que no fa falta afegir res més.

Però hi ha vida més enllà de Sau , Sopa de Cabra , Els Pets , Lax’n’Busto i Sangtraït. Així, van aparèixer altres grups menys entronitzats pel públic, pels mitjans de comunicació i la crítica amb un èxit desigual com Brams (1990, Berga), Fes-te fotre (1990, Calonge), Objectes Perduts (1990, Sentmenat), Inadaptats (1990, Vilafranca del Penedès), Whiskyn’s (1992, Reus), Van de kul (1992, La Cellera de Ter), Fora des sembrat (1992, Mallorca), Gossos (1993, Manresa) —que inicialment eren acústics i no feien rock—, The Companys

Whiskyn’s a Palamós (21/6/2008)

Lluís Gavaldà d’Els Pets (17/8/2008)

(1993, comarques de Lleida), Boxets (1995, Terrassa), Glaucs (1995, Begur), Ocults (1995, Manacor), Burman Flash (1997, Cassà de la Selva), Quimi Portet (en català des de 1997, Vic), Mishima (1999, Barcelona), Frenètic (1999, Santa Coloma de Farners), Mai toquem junts (1999, Reus), etc. També molt celebrades són les aparicions dels balears Antònia Font (1997, Mallorca) —una de les meves debilitats—, o al País Valencià dels Obrint Pas (1993, València) i La Gossa sorda (1997, Pego). Voldria fer una menció especial d’aquesta dècada a dos grups que, malgrat la poca atenció que se’ls ha dedicat mereixen que els ocupin un petit racó de l’article: els manresans Dept. (1999, Manresa) i els santsencs (sí, sí, del meu barri altre cop!) La Caixa fosca (1999, Sants, Barcelona). Pel que fa als Dept., el seu so més independent dins el panorama musical català li dona aquest punt d’originalitat que no tenen moltes altres formacions. El cas de La Caixa fosca és una autèntica llàstima perquè no -

més tenen dos discos editats i es van dissoldre el 2007, però el segon disc “Reevolució” és un grandíssim àlbum sense complexos i s’allunya del so més conegut i moderat del rock català, cosa que també celebro.

Anys 2000

La dècada que s’inicia amb el canvi de segle va suposar —en la meva modesta opinió— una mena de crisi del rock català després de l’època daurada dels 90 —no parlo pas de la música en català que no està en crisi, sinó del rock català—.

Amb la desaparició de Carles Sabater el 1999 —que recordem en aquest modest racó, des d’aquella maleïda nit de fa 25 anys en què ens va deixar—, es va frenar la progressió de Sau, un dels grups amb més èxit i projecció del país. No sabem si a hores d’ara continuarien en actiu, però Pep Sala continua amb projectes musicals i amb el grup Sau 30 amb força èxit i un cantant fantàstic (Jonathan Argüelles), malgrat que tots

sabem que sense Carles Sabater no és el mateix.

Els Pets, i Sopa de Cabra de manera més intermitent, continuen en actiu el 2024, però han suavitzat molt el so, especialment Els Pets que pràcticament han abandonat qualsevol rastre de rock. D’aquella famosa nit del 1991 al Sant Jordi, els que no segueixen són els Sangtraït que es van dissoldre el 2002. Pel que fa als Lax’n’busto, —que, per cert, no van tocar el 1991 al Sant Jordi perquè finalment els organitzadors van triar Els Pets com a teloners junt amb Sangtraït —, no han anunciat cap dissolució, però tampoc estan actius, discogràficament parlant, des de 2019.

No diria que la davallada dels cinc grans del rock català és l’única causa, però el desgast i el cansament d’aquestes cinc bandes per portar molts anys en actiu podria indicar un començament del declivi.

Un altre factor que podria haver afectat en aquesta davallada és que alguns dels festivals més importants com el Senglar Rock (1998-2008) es van deixar de celebrar, possiblement per causes econòmiques.

Mentrestant, les inquietuds musicals se seguien movent i, durant aquesta mena de decadència del rock català a partir de l’any 2000, van néixer una nova fornada de grups com Lexu’s (2000, Andorra/Tàrrega), Glissando (2002, Les Corts, Barcelona), Miquel Abras (des de 2002 en català, La Bisbal d’Empordà), Els Amics de les Arts (2005, creat a Barcelona, però de diverses procedències), Sanjosex (2005, La Bisbal d’Empordà), Junts (2005, Mataró/Sabadell), Buhos (2005, Calafell), La porta dels somnis (en català des de 2005, Sant Cugat del Vallès), Ebri Knight (2005, Argentona), Mazoni (2006, La Bisbal d’Empordà), Aramateix (2006, Berga), Manel (2007, Barcelona), El petit de Cal Eril (2007, Guissona), Pèl de gall (2009, Menorca) i Projecte Mut (2009, Eivissa), entre molts d’altres. Això no obstant, alguns, ja força

distants del rock, i el gènere en català quedava cada cop més afeblit, tret d’algunes excepcions com els barcelonins Rosa-Luxemburg (2004, Barcelona) o Raydibaum (en català des de 2008, Barcelona) que apostaven clarament per un rock més independent. D’altres com Mesclat (2000, Berga, Constantí, Esplugues, Calvià, Sabadell, Manresa) —actualment encara en actiu—, amb una mescla de músics de diferents grups d’arreu dels Països Catalans, aposten per una fusió folk-rock molt interessant, però mostrant una trajectòria molt intermitent a causa dels compromisos amb els seus respectius grups.

Anys 2010 i endavant

Definitivament, el rock català ha quedat totalment aparcat aquests últims quinze anys amb l’aparició de tota una sèrie de grups que molts d’ells no fan res que s’assembli al rock. Moltes formacions (no totes), a parer meu, sonen a fotocòpia els uns dels altres —opinió evidentment molt subjectiva, però que compartim amb moltes amistats—, i estan més creades i pensades com a mú-

Joan Masdéu del grup Whiskyn’s a Palamós (21/6/2008)

Salva Racero quan cantava amb Lax’n’Busto (17/8/2008)

sica festiva, encomanadissa, de carrer i festa major. En aquest punt vaig deixar de tenir interès amb el panorama actual amb l’única excepció dels Obeses (2010, Tona), que em sembla el millor que s’ha fet en molts anys en l’àmbit català (rock) per la proposta atrevida, deslligada de la majoria dels corrents musicals i dels estereotips i tendències actuals, amb influències del rock dur, el folk, la sardana, i la música clàssica, entre d’altres. Evidentment que els Txarango (2010, Sant Joan de les Abadesses), Els Catarres (2010, Aiguafreda / Centelles), Oques Grasses (2010, Roda de Ter), Germà negre (2012, Banyoles), Doctor Prats (Terrassa, 2014), Stay Homas (2020, Barcelona), etc., han aportat un impuls a la llengua catalana, tenen el seu públic i tenen cançons boniques i interessants —cada música té el seu moment—, però musicalment, per mi, la major part d’ells estan molt lluny del rock. Altres grups que musicalment s’allunyen d’aquesta moda de patxanga, si més no amb proposicions més originals i diferents, serien grups

com Blaumut (2011, Barcelona), Ginestà (2018, Barcelona), Renaldo & Clara (2009, Lleida), Trau (2012, Sant Boi de Llobregat), etc., amb propostes d’autor més intimistes, de pop psicodèlic, etc., però també es distancien bastant del rock. De fet, la revista Enderrock , que des de la seva fundació el 1993 ha tingut molta importància en la difusió de molts d’aquests grups, actualment de rock gairebé només en té el nom. I els festivals de música actuals com el Cabró Rock, l’utilitzen com a etiqueta de màrqueting, però si fem una ullada al cartell, de rock en té ben poc. Fins i tot el Canet Rock ha sucumbit a la temptació d’abandonar el rock i lliurar-se a les urpes dels grups de patxanga i a les modes.

Rock català en crisi o la música en crisi?

Tot això em fa plantejar una sèrie de causes de la crisi i no només pel que fa al rock català, sinó que es pot fer extensible a altres disciplines artístiques i a la davallada del gust musical en ge-

neral. Però avui no és el dia per parlar del reggaeton...

Per anar tancant, el factor de les modes podria ser un dels causants de la davallada, però crec que hi ha altres factors determinants, com el canvi generacional, el cansament i desgast d’una generació, amb la sensació que molts tenim que al rock i a la música està tot inventat, gairebé tot sona repetit i una còpia de l’anterior grup o de l’anterior cançó. Podríem dir que tot ens sona.

D’altra banda, existeix el factor dels mitjans de comunicació, que estan totalment mercantilitzats i condicionats pels diners i les subvencions, les modes i els patrons de conducta imposats. Si a tot això li afegim la poca creativitat musical, la poca cultura de l’esforç i unes ganes extremes de produir èxit, crear producte i vendre’l, tenim el còctel explosiu perfecte. D’altra part, observeu els concerts, especialment els gratuïts, per veure com molta gent només xerra, beu alcohol i fuma porros mentre el grup toca sense cap mena de consideració cap al grup ni cap a la gent que sí que vol escoltar-los. Hi ha por al risc, a la creativitat, a fer bona música perquè ho volem tot ràpid i mastegat en comptes de cuinat a foc lent, però també hi ha poca cultura per apreciar la música en general i la música en directe. Un bon exemple el tenim amb grups com per exemple Fes-te fotre o The Companys, que per sobreviure i tenir èxit s’han ha-

gut de reconvertir en grups de versions (Orquestra Diversiones i Tremendos respectivament). És a dir, el públic ho vol tot mastegat i refregit, sembla que tenim por de sortir de la zona de confort.

En conclusió, el rock català no està de moda, no interessa o simplement es va saturar. Evidentment que no tots els grups eren bons, però en general la collita va ser excel·lent. Podríem dir que ha evolucionat, s’ha transformat, o simplement ha canviat l’interès i el focus musical. El que sí que podem afirmar és que romandrà per sempre als nostres cors per com va marcar i condicionar les nostres vides, les nostres amistats i la manera de parlar del rock, ja que vam afegir-hi la nostra llengua en aquest món tan anglosaxó. Així que, com deia l’actor Lluís Marco al programa Dinamita de TV3 “reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi!”.

Nota: tot i que he tingut cura en escollir els grups, disculpeu si me n’he deixat alguns, com fàcilment es pot comprendre és impossible anomenar-los a tots. Us convido a tots a explorar aquells grups que us sonin desconeguts, segur que alguna cosa bona en descobrireu!

Carles Marquès i Cabero amb la col·laboració molt especial de Sílvia Surina. Barcelona, febrer de 2024

Somriu, el món no està tan perdut els somnis fan que tu, avui, aixequis un nou futur.

(Dept “Somriu”, del disc “Sensacions” 2003)

Obeses a les festes de la Mercè de Barcelona 2018

Simplement, l’amistat

Pere Juvés

Tothom té amics, però què és realment l’amistat? La naturalesa de l’amistat ha estat objecte de reflexió filosòfica des de temps antics fins als nostres dies. Per aquest motiu l’article que es desenvolupa a continuació es proposa explorar els conceptes filosòfics fonamentals relatius a l’amistat, amb l’esperança de proporcionar una resposta a aquesta qüestió existencial que ha giravoltat el pensament filosòfic de tots els temps.

Segons la filosofia clàssica grega d’Aristòtil, un dels pensadors més destacats en la reflexió sobre el tema, aquesta relació ocupa un paper essencial en la formació moral de cada individu. L’autor sosté que l’amistat facilita l’assoliment de la virtut individual, ja que implica una interacció entre les persones que afavoreix el desenvolupament ètic. Per tant, segons Aristòtil, la relació amb els altres és cabdal per aconseguir el perfeccionament moral. L’autor defensava que l’amistat permet a una persona conèixer-se millor a si mateixa, ergo esdevé un estímul per a la millora de les virtuts ètiques individuals. Aristòtil, en la seva obra Ètica a Nicòmac, distingeix tres classes d’amistat: l’amistat basada en la utilitat, l’amistat basada en el plaer i l’amistat perfecta. En primer lloc, l’amistat basada en la utilitat es refereix a aquella en què les persones es relacionen per obtenir algun benefici pràctic o material. En aquest tipus d’amistat, els individus mantenen una relació perquè els resulta útil en termes de negocis, intercanvi de serveis o altres interessos pràctics. No obstant això, aquesta forma d’amistat sol ser superficial i fràgil, ja que està condicionada pels interessos pragmà-

tics i pot desaparèixer si els avantatges pràctics deixen de ser recíprocs.

En segon lloc, l’amistat basada en el plaer és aquella en què les persones es relacionen per gaudir de la companyia mútua i compartir experiències agradables. Aquesta forma d’amistat es caracteritza per l’atractiu mutu que es troba en la companyia de l’altre, es pot donar gràcies a compartir interessos o aficions comunes, o, simplement, perquè es diverteixen junts. Tot i que aquesta amistat té uns fonaments més sòlids que la basada en la utilitat, també pot ser superficial i susceptible de canviar si les circumstàncies o els interessos personals es modifiquen.

Finalment, l’amistat perfecta , segons Aristòtil, és la més elevada i desitjable. Aquesta forma d’amistat es caracteritza per una relació basada en la confiança, el respecte mutu i un desig sincer pel benestar de l’altre. Les persones es relacionen entre elles per si mateixes, simplement pel bé de l’altre, i no per obtenir cap mena de benefici personal. L’amistat perfecta implica una igualtat de caràcter i d’accions, puix que les persones involucrades es consideren iguals i es respecten mútuament. Aquesta forma d’amistat és

duradora, significativa i contribueix al desenvolupament moral i emocional dels individus involucrats. Com suara ha quedat palès, la reciprocitat entre dues persones és un dels eixos vertebradors de l’amistat, atès que s’interpreta com una relació de fer i de rebre. Això vol dir que l’amic està implicat en l’enllaç d’amistat i n’és partícip actiu; si no fos així, seria molt complicat que una relació d’amistat fos duradora. Per tant, no hi hauria amistat si una de les persones involucrades no es compromet en la relació. També és un amor recíproc, és a dir, l’amistat comporta igualtat de caràcter i d’accions. En atenció a això, la igualtat és una altra de les característiques importants de l’amistat. L’amic es considera com una altra persona que és igual a un mateix. Concretament, en l’altre puc veure reflectida la meva persona i el meu caràcter. Això comporta una sèrie de qualitats comunes que compartim amb l’amic, com els comportaments, gustos i ideologies. La major part de les vegades mesurem l’amistat sobre la base de les coses que tenim en comú amb els nostres amics. Consegüentment, l’amistat és reciprocitat i igualtat. Nogensmenys, també hi ha altres sentiments que intervenen en l’amistat.

L’amistat sols entre iguals

Els sentiments que podem associar amb l’amistat són molts, però n’hi ha dos què destaquen: l’amor i l’alegria i aquests dos conceptes encara enriqueixen més la definició segons el pensament filosòfic.

En primer lloc, l’amor és el responsable principal que una amistat sigui duradora, que permet les diverses formes d’existència i manté la individualitat que té cada persona. És a dir, podem tenir trets comuns amb els nostres amics, però la diferència sempre hi serà present, en aquesta desigualtat roman el que és propi de cadascun de nosaltres

i que ens distingeix de la resta. Per tant, amb el concepte d’amor, malgrat les diferències que podem tenir amb els nostres amics, l’amistat queda. El subjecte humà es permet continuar en la seva individualitat i, així i tot, pot ser estimat i respectat per una altra persona. Això és veritable amistat.

En segon lloc, l’alegria. La filosofia considera que a través dels moments gratificants que compartim amb els nostres amics es reforça el vincle amistós. L’alegria requereix que les dues parts de l’amistat s’alegrin mútuament. Però què passa amb l’amistat en el patiment? Algunes reflexions filosòfiques indiquen que quan compartim el patiment i la tristesa amb altres persones, és difícil no ser afectats per aquestes emocions. De manera que ens contagiem de la pena dels nostres amics, perquè és difícil no empatitzar amb el patiment. Però, a les nostres relacions, hauria de preponderar la recerca de l’alegria i no tant del patiment. Per això l’amor i l’alegria són els sentiments més significatius de l’amistat.

Sovint no reconeixem adequadament el poder transformador de l’amistat i la seva capacitat per a fomentar el nostre desenvolupament personal. En aquest sentit, l’amistat adquireix una funció crucial, ja que proporciona l’estímul necessari per al creixement individual en plantejar l’amic com a un repte a superar. Aquest desafiament considera l’amic com a un enemic. Això és especialment rellevant, atès que les característiques i preferències personals de l’amistançat poden entrar en conflicte amb la nostra subjectivitat. En aquest sentit, el fet de considerar aquest amic com a una font de discrepància pot conduir-nos a reflexionar sobre els gustos i ideals personals, ensems amb avaluar sobre si són adequats o no. Aquesta autocontemplació pot ser el motor de la transformació personal que faciliti el creixement i el desenvolupament del subjecte.

D’aquesta manera, aquest amic desafiador ens ve a mostrar altres possibilitats de ser i actuar. D’acord amb la filosofia clàssica, l’amistat ens convida a reflexionar sobre una de les relacions humanes més fonamentals que tenim. Potser a la quotidianitat passem per alt que els vincles amistosos comporten amor, alegria, reciprocitat i transformació. És evident que la filosofia proporciona una eina valuosa per a la reflexió profunda sobre les relacions d’amistat. Mitjançant el seu enfocament crític i analític, ens insta a interrogar-nos sobre la naturalesa i la qualitat de les nostres relacions d’amistat. Endemés, ens ofereix la capacitat de distingir entre les superficials i aquelles que són autèntiques i significatives; ens impulsa a examinar els valors i principis que sostenen aquestes relacions; i ens permet discernir si les amistats que tenim estan en consonància amb els nostres propòsits i aspiracions individuals. A través d’aquesta reflexió filosòfica, podem prendre decisions més conscients i intencionades sobre amb qui volem compartir la vida i quins són els vincles que veritablement enriqueixen el creixement personal i moral.

Als amics en públic lloar-los, en privat avisar-los

L’amistat a part de beneficis psicològics també ens aporta físics que fins i tot ens poden afavorir en l’àmbit laboral. Per alguna cosa diuen que qui té un amic té un tresor.

Avui dia sembla que tothom té molts més amics que abans, però a la vegada sembla que vivim una epidèmia de solitud. Compten com amics aquesta pila de contactes que molta gent té a les xarxes socials? Es poden considerar com uns amics autèntics però condicionats a altres factors. La presència d’una gran quantitat d’amics virtuals a les xarxes no necessàriament equival a tenir un gran nombre d’amistats autèntiques. Si bé és cert que aquestes plataformes poden facilitar la connexió amb altres persones, les veritables amistats es basen en factors com la confiança, el suport mutu i la capacitat de compartir emocions de manera genuïna, dimensions que poden ser difícils de mesurar o experimentar plenament a través de les interaccions en línia. Will Reader, doctor en Psicologia per la Universitat Sheffield Hallam

(Regne Unit), afirma que les veritables amistats gairebé sempre neixen fora de les xarxes i assenyala que les xarxes socials poden ajudar a mantenir l’enllaç amb persones que es coneixen fora d’aquest àmbit, però poques vegades permeten la construcció d’amics veritables.

Amics que de lluny es coneixen, de prop se saluden

És possible una amistat veritable entre homes i dones? Aquesta relació d’amistat pot ser considerada pròpia de l’edat contemporània, perquè fins a la primera meitat del segle xx era molt poc usual que un home i una dona heterosexuals fossin amics. Al llarg de la història, no hi ha hagut de manera generalitzada llaços d’amistat entre els dos sexes, sinó matrimoni, col·laboració de treball o vincle d’ensenyament-aprenentatge. En l’actualitat, l’amistat entre homes i dones s’ha normalitzat progressivament i s’ha convertit en una pràctica habitual. Aquest fenomen reflecteix els canvis socioculturals i la creixent igualtat de gènere, on les persones busquen i valoren les relacions intergenèriques basades en la confiança, el respecte mutu i els interessos compartits.

És inqüestionable que l’amistat enriqueix la vida de moltes maneres i que les persones que tenen amics també tenen millors nivells de dopamina, oxitocina i endorfines, les hormones del benestar i la felicitat. A la vegada són individus menys propensos a patir malalties cardiovasculars. A més, s’ha trobat que les persones molt amigables tenen una probabilitat 70% menor de desenvolupar algun tipus de demència o altres trastorns mentals.

L’amistat, en contraposició a les relacions familiars, es configura com un vincle escollit de manera voluntària que no es transmet per herència. A diferència de l’amor de parella, l’amistat no implica compromisos ni pactes d’exclusivitat.

A més, tota forma d’amor requereix la presència d’amistat, però no requereix necessàriament la implicació d’altres formes d’amor.

Els parents els dona Déu, els amics els tries tu

I per concloure quines són les característiques principals d’un veritable amic? Es preocupa sincerament per tu i està al corrent del que et passa; no espera que tu ho busquis per a fer-se present, sempre tens la certesa que hi és.

Vol entendre’t, no jutjar-te. Un amic de debò no vol canviar-te, no té com a objectiu criticar-te o qüestionar la teva vida

Alleugereix les situacions difícils. Si sap que pateixes, estarà al teu costat de manera serena, no invasiva i incondicional.

Sap escoltar-te. Escoltar és acompanyar algú en silenci, mentre dona forma a les seves idees i sentiments a través de les paraules.

És sincer i té mala memòria. Els grans amics no fingeixen, ni allò que pensen de tu, ni allò que senten per tu. L’amistat veritable s’oblida fàcilment dels conflictes i passa la pàgina sense problema. Valora els teus defectes com a virtuts. Un bon amic és aquell que no es fixa en els teus defectes, sinó que serveix com a mirall per ajudar-te a reconèixer i potenciar el millor de tu.

Qui té bon amic, té bon abric.

Pere Juvés

BIBLIOGRAFIA

Arellano, N. P. (2018).  Yo, mi mejor amigo Universo de Letras.

Aristóteles (2003).  Ética Nicomáquea / Ética Eudemia. Madrid: Editorial Gredos.

Aurenque, Diana . (2018). Nietzsche y su “ética de la amistad”: con y contra la tradición. Vol.33 no. 2 Dec. 2018

RESSENYES

Títol: El Càsting

Autoria: Antònia Carré Pons

Editorial: Club Editor

Any de publicació: 2024

Nombre de pàgines: 160

ISBN: 97884 7329 4331

L’autora d’ El Càsting és Antònia

Carré i Pons, filòloga medievalista i escriptora catalana, reconeguda per l’exhaustiu i excels estudi de l’Espill de Jaume Roig. Doctorada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, també ha impartit classes de narrativa i literatura medieval a la UOC. L’Antònia és capaç de contagiar la passió per la disciplina als alumnes, qui no recorda un Endavant les atxes! de l’Antònia? La seva dedicació a la docència i la recerca acadèmica han deixat una forta empremta en el panorama acadèmic català. Carré també és editora; l’antiga cansaladeria familiar ara és una editorial artesana amb llibres d’imprescindible lectura. Per si això era poc, l’Antònia

Carré, endemés té un vessant creatiu brillant, és una escriptora que val la pena llegir. Aquesta egarenca escriu de forma fresca, divertida i entusiasta, i sap transmetre de manera punyent els canvis que es presenten després de la jubilació en la societat catalana del segle xxi Recentment Club Editor ha publicat El càsting. Una obra amb un humor tan intel·ligent que ha d’esdevenir una novel·la d’obligatòria lectura. La Paula i l’Ernestina són les protagonistes d’un càsting hilarant . Després de superar la pandèmia, aquestes dues jubilades d’edat indeterminada, però amb una ment desperta i una vitalitat meritòria, es troben amb la necessitat de llogar l’habitació de convidats del pis que comparteixen. Així comença el còmic càsting per a trobar el millor candidat a ocupar l’estança: una wedding planner, una comptable amb el cor fet miques,

una noia atrapada per un xicot ultraconservador i fins i tot una estudiant de cirurgia que recorda a les protagonistes que ja no són tan joves com per a compartir pis. Tot i les expectatives, els candidats acaben més escaldats que un ou bullit, però la Paula i l’Ernestina descobreixen en aquest procés el seu passatemps definitiu.

La por a la solitud, la incertesa del futur, l’enyorança del passat, l’amistat, la convivència, la mort, l’actualitat i la diferència intergeneracional són alguns dels temes que parlotegen l’Ernestina i la Paula; i és que elles no donen puntada sense fil! Tot passa pel sedàs d’aquestes retirades que, des de l’experiència, s’enfronten als canvis de la vida i al xoc amb les noves generacions.

“Arriba un dia que et mires al mirall i ja no et reconeixes. T’hi has emmirallat durant deu, vint, trenta, quaranta anys, i no t’hi reconeixes perquè allò que veus no és qui ets ni tan sols qui eres, sinó que s’acosta prou a allò que aviat ja no seràs” (El càsting, p.115)

La novel·la és un diàleg constant, no participa cap narrador que posicioni el lector en les escenes. Car les converses de les protagonistes són tan àgils, tan

Cal Carré és una antiga cansaladeria artesana de Terrassa, que va ser adquirida pels avis d’Antònia Carré el 1956. Aquest establiment, que combinava botiga, casa i obrador, va transmetre les tècniques tradicionals i l’ètica de treball a través de les generacions. Avui, amb Cal Carré, Editorial Artesana, l’Antònia rescata aquesta tradició per oferir als lectors una selecció de clàssics de la literatura universal, des de medievals fins a contemporanis, amb la convicció que l’aliment de l’ànima és tan necessari com el del cos.

intel·ligents i estan tan ben embastades per l’autora, que el lector no és capaç de perdre’s. Tota l’obra constitueix una xerrera dels personatges on els diàlegs s’escolen dels uns als altres amb total naturalitat, tanta, que els capítols curts i l’agilitat de la lectura fan que s’acabi el llibre en un no res i que hom es quedi amb ganes de més.

“¿I quin és aquest futur tan galdós? Ara no t’entenc [...] No tothom té la sort de tenir una ment tan clarivident com la teva. ¿Quin és aquest futur tan galdós que ens atraparà encara que no sortim de casa?

Prou que ho saps. Que no n’ets tant, de curta, ostres.

¿I si fem un vermutet i ens deixem de romanços?” (El càsting, p.14).

Cada candidat per llogar l’habitació introdueix un nou sainet per a petar-se de riure, perquè l’Ernestina i la Paula no tenen pietat, però sí que transmeten tota la intel·ligència i la tendresa del món. Així que emulant l’autora: Endavant les atxes amb la lectura d’El càsting!

Carme Marín Páez Febrer de 2024

Nota : Vaig començar el llibre a mitja tarda i sense adonar-me’n era l’hora de sopar, només em faltaven quatre pàgines. Un llibre que no pots deixar de llegir fins que l’acabes, què més es pot demanar?

Títol: Roaming

Autoria: Jillian Tamaki i Mariko Tamaki

Editorial: Finestres

Any de publicació: 2023

Nombre de pàgines: 448

ISBN: 97884 1952 3136

Roaming , la novel·la gràfica de Jillian Tamaki i Mariko Tamaki, és una obra que ens submergeix en l’essència de l’amistat mentre ens perdrem pels carrers de Nova York. Mitjançant una narrativa visualment rica en detalls, els autors ens conviden a explorar les vides i la relació de tres joves durant les seves primeres vacances universitàries. La capacitat per capturar l’essència de la ciutat que mai no dorm és una de les grans virtuts de Roaming. Els detalls dels escenaris, des dels museus fins als bars i els carrers, ens transporten immediatament a Nova

York. Cada pàgina es converteix en una finestra a un món ple de vida. La trama segueix les experiències de la Dani, la Zoe i la Fiona mentre exploren la gran metròpoli. Les tres amigues s’enfronten a les complexitats de les amistats a tres bandes, el xoc de tenir caràcters diferents, l’autodescobriment del que no sabien de sí mateixes i de les persones que fa temps que no veien. Mentre la Dani i la Zoe es coneixen des de la infància, la Fiona és una nova amiga que ha fet la Dani a la universitat. Tot i que, inicialment, no tenia interès a anar amb les altres noies, ben aviat trobarà una motivació especial en la nova amiga. Aquest viatge serà memorable per a totes, especialment per a Zoe, que descobrirà noves facetes de la seva identitat.

Els lectors es veuran reflectits en les experiències dels personatges, recordant els viatges personals i les relacions que han marcat les seves vides. Malgrat això, alguns podrien trobar que la profunditat dels personatges no està prou desenvolupada. Tot i que la relació entre Dani, Zoe i Fiona és el motor de la història, hi ha moments en què els seus sentiments semblen superficials i manca una exploració més profunda de les seves emocions.

En conclusió, Roaming és una obra que captura l’essència de l’amistat en la transició cap a la vida adulta. Amb el seu retrat vibrant de Nova York i els seus personatges vívids, aquesta novel·la gràfica segurament captivarà els lectors que busquen una història que els recordi els seus anys de joventut.

Ester Salomó Bosch

L’estel de Rodari

Narrativa infantil i juvenil

Daniel Xavier

Títol: El zoo d’en Pitus

Autoria: Sebastià Sorribas

Editorial: La Galera

Any de publicació : 1966 (actualment van per la 59a edició)

Nombre de pàgines: 128

Edat recomanada : a partir de 8 anys

ISBN: 97884 2468 1012

Quan pensem en llibres adreçats a infants i joves que parlin sobre l’amistat, quin és el primer que us ve al cap? Efectivament, no podríem començar aquesta secció sense parlar d’El zoo d’en Pitus, el clàssic de Sebastià Sorribas, probablement la lectura més icònica de la literatura infantil i juvenil en català. El llibre narra les aventures de la colla d’en Tanet, un grup d’amics d’un barri humil de Barcelona, que se les empesquen per muntar un zoo amb la finalitat de finançar el tractament mèdic a en Pitus. El més petit de la colla pateix una malaltia estranya i necessita viatjar a Suècia, per poder ser visitat per un metge molt important. A banda de narrar una gran història d’amistat i cooperació, el llibre té moments divertidíssims i entranyables i, arrodonit amb les il·lustracions d’una jove Pilarín Bayés, constitueix la que podríem considerar primera gran obra de la literatura catalana infantil de la segona meitat del segle xx El zoo d’en Pitus encara ara és una obra vàlida per a nens i nenes de vuit anys o més, però val la pena fer-ne una primera lectura amb la companyia d’un adult, perquè hi ha diversos elements de l’obra que segur que necessiten ser contextualitzats. Que el primer que facin els de la colla sigui anar a veure el mossèn és el retrat d’una època i d’una societat que, en determinats aspectes és ben diferent de l’actual. És significatiu, també, que sigui la mateixa mainada que s’organitzi amb un propòsit i una finalitat, sense la intervenció dels pares. És un fet gairebé impensable actual -

ment, i per força ens aboca a reflexionar sobre com ha canviat la societat catalana en les darreres dècades. El món que construeix Sorribas ens interpel·la, però també ens fascina i ens enamora. En definitiva, El zoo d’en Pitus és una lectura estimulant, molt agradable i gairebé màgica: no hi ha criatura que no vulgui llegir-ne una mica més.

Títol: Mel i Mató

Autoria: Matthew Cordell

Traducció: Marta Salvadó Morral

Editorial: Baula

Any de publicació: 2023

Nombre de pàgines: 80

Edat recomanada : a partir de 5

anys

ISBN: 97884 4795 1499

Als més menuts de la casa els captivarà el món de la Mel i en Mató. És una col·lecció de contes, dels quals de moment Baula n’ha publicat dos (l’altre és Mel i Mató van a la fira), que relaten les aventures de dos entranyables ratolins. L’una, la Mel, és enjogassada, espontània, divertida, despreocupada. L’altre, en Mató, és organitzat, previsor, caut, estalviador. Quan arriba l’hivern, la Mel s’adona que ja és massa tard per fer rebost i en Mató decideix ajudar-la. Junts pugen al mont Esgarip, un indret inhòspit i desconegut, per tal d’aconseguir alguns queviures per al rebost de la Mel. Allà els esperen unes aventures sorprenents…

Les il·lustracions del mateix autor acompanyen harmònicament el text, i la traducció de Marta Salvadó és extraordinària, amb menció d’honor per a un títol tan ben trobat en català (a l’original els protagonistes són Cornbread & Poppy). Mel i Mató és una obra divertida, sovint esbojarrada i, sobretot, plena de tendresa. Una petita gran joia.

Títol: Amb fil de seda

Autoria: Muriel Villanueva

Editorial: Sembra Llibres

Any de publicació: 2022

Nombre de pàgines: 156

Edat recomanada: a partir de 13

anys

ISBN: 97884 1669 8790

Acabem amb una novel·la juvenil plena de ressons d’actualitat que farà remoure alguna consciència. Berta, Abril, Noa i Carla són un grup de joves que decideixen muntar el seu propi grup de música. Abril i Noa ja es coneixien del poble, Berta hi arriba nova, després de sentir-se expulsada de València, i Carla, la darrera incorporació, és un any més jove que les altres tres. La força i l’energia de Berta remourà els fonaments de l’amistat entre Abril i Noa que necessitaran tota l’empatia i la generositat que puguin tenir per adaptar-se a la nova situació. Quan Carla ingressa a l’UCI, totes hauran de fer-hi front carregant una pedra més a unes motxilles que ja anaven plenes a vessar. Villanueva trena un relat coral en un ambient rural, en el qual explora magníficament els límits de l’amistat adolescent a través d’elements que vinculen el relat amb problemàtiques tan actuals com la pressió estètica o la identitat de gènere; però, per damunt de tot, Amb fil de seda és un cant a la música i a la vida.

L’editorial Sembra ha publicat al web una proposta didàctica completíssima per a acompanyar la lectura del llibre, de manera que és una excel·lent recomanació per a les aules de secundària.

POEMES

La flama persistent

Josep Clavé

Senars

Àlex Perpinyà

En tancar els ulls trobem un llenç blanc, el bufar del torb i un xiulit de ràfega. El temps s’empantana, un segon, un any; una guerra a dins, tot sembla un parany.

Com serà mirar als ulls semblant devoció per viure?

No és possible entrellucar com romandre així de lliure. Últimes llums d’un cremall, el qual no dona calor; rius de foc corren la vall, tot just queda la foscor.

Ara sí que minven les estrelles, de l’última fins a la primera; astrugàncies dolentes, trapelles, els ulls oberts la fosca sencera. S’albira un rebombori terrible, tampoc hi ha la veu de cap amic; les arrels esdevenen tentacles, resulten els somnis ser castic.

D’amor té noble l’índole, però sens febre del sentit ni lluites COSTA i LLOBERA, Horacianes

¿Com amortir la flama persistent del dolor antic, laceració sens cura, si d’aquest mal que em cou passo fretura i soc jo qui atia el foc que m’és turment?

És a mig fer, l’amor —terrible invent—: la pell tibant, la llaga que supura, un foll anhel de delirant natura, el projecte fallit de l’Aprenent!

Per relligar-me als records i a la vida tornaré als camins calms de la ribera, als dies clars, a l’amistat sincera;

i quan per fi suturi la ferida em diran «savi» amb paraules tendres. Però jo no sé què fer-ne, de les cendres.

Josep Clavé

Poemari A C E

Júlia Marchena

ASempre que pugui hi seré.

Sempre que et tingui podré.

Pujaré a buscar-te les estrelles quan necessitis sortir de la foscor, t’acaronaré la cara, xiuxiuaré paraules belles, ompliré de llum el teu cor.

CPoques voltes li hem donat al sol tu i jo.

Estranyament enteses ens hem trobat cercant claror, buscant les llums enceses.

Arraulides i angoixades, certament, ben trobades, hem coincidit tu i jo.

Hem creat fades i assassines i ens hem tornat a aixecar, i hem jugat amb les petxines, i ens hem fet riure i plorar.

Hem nedat amb les sirenes, valentes reines de la mar, i hem pujat de les galeres, després de molt remar.

Fem girar l’astre reial, la vida ens ha regalat aquesta troballa especial.

E

Quan tornis, avisa’m, que et trobo a faltar.

Quan tornis, t’espero, que no em fa mal esperar.

Quan tornis, estaré al teu costat, riurem com ho fèiem abans, divertides, a la vora del mar.

Quan tornis, quan vulguis, quan puguis, atansa’m la mà, així fa menys mal.

Júlia Marchena Barcelona, 1 de març de 2024

Flors del jardí

Maties Segura i Rubio

SONET D’AMIC

Vam passar un munt d’anys compartint pis, temps d’estudiants i crisi del després, costava arribar a fi de mes, però, malgrat l’atur, jo era feliç.

Fèiem del pis el nostre paradís, xarrant i mirant films amb fum espès ens escapàvem d’angoixes i estrès, amb temps de fer llentilles amb xoriç.

Has cuidat de mi com un bon germà, sempre a punt per a donar-me una mà, mai no m’ha faltat res al teu costat.

Amb tu he après a ser millor persona, ets cor, la teua intenció sempre és bona: gràcies per tanta generositat!

Maties Segura i Rubio

Grau de Castelló de la Plana, 14 de febrer de 2024

LA CARA...

Per a mi, el nostre amor no és només un amor: és també amistat. Els límits es difuminen i sento una barreja de sentiments inclassificable: no és només amor, no és només amistat. Tenir parella va aparellat a unes convencions socials, i l’acord no exigeix que congenies molt amb ella.

De vegades, estimem, idealitzem, suportem una relació per inèrcia, perquè no sabem ben bé què és l’amor, i, en realitat, no tens res en comú amb el nuvi o la núvia, no et cau bé, no series amic d’ella si no fos la teua parella. En canvi, amb tu tot flueix, junts tenim una química poderosa, preciosa, màgica, que sublima els moments compartits, podem passar-nos hores parlant, acompanyats del vi, podem fer l’amor i després abraçar-nos fins a adormir-nos.

Ets el meu amor i la meua millor amiga, puc contar-t’ho tot, confiar-te els secrets més privats, m’encoratges a lluitar pels meus somnis, i ets feliç si jo estic feliç, encara que estiguem lluny.

No t’estimo per convenció, perquè ets la meua parella, t’estimo perquè m’agrada com ets, m’agrada com penses, m’agrada parlar amb tu, no és un amor així també amistat?

La base de la nostra relació és la complicitat, tenim una forma de desitjar molt semblant, encertes el que desitjo a cada instant, perquè em coneixes tan bé com el meu millor amic, perquè estem sincronitzats, connectats, enamorats, perquè ens uneix un amor ple, pur, sense límits, que subverteix la convenció de la parella i ens fa també amics, uns amics fantàstics.

... I LA CREU

Per a mi, la nostra amistat és més que una amistat: és també amor. Els límits es difuminen i sento una barreja de sentiments inclassificable: no és només amistat, no és només amor.

M’agrada com ets, m’agrada com penses, m’agrada parlar amb tu, per què no t’he d’estimar?

Potser l’amistat és una forma d’amor, perquè, de fet, ens estimem els amics, però la convenció social posa límits a l’amistat: no pots desitjar un amic, no pots besar un amic, no pots fer l’amor amb un amic, i jo et desitjo, et besaria i faria l’amor amb tu: trencaria totes les normes per tastar els teus llavis. Des de sempre han existit les amistats amb drets, més freqüents per l’onada de l’amor lliure i el poliamor.

Potser l’amistat és un dic de contenció al caos sentimental, i per por, per instint de protecció, separem amistat i desig.

No puc negar que tinc por a perdre’t si faig el pas, si allibero tot el que sento per tu i desborda l’amistat, perquè si em llanço a la piscina i és buida, seria un pal, podria perdre l’amistat que tant estimo, i això em frena. Amb tot, penso que s’ha d’estimar sense por i sense límits, així que escric aquest poema per a dir-te que t’estimo i desitjo descobrir el secret que amaguen els teus llavis.

Maties Segura i Rubio

Grau de Castelló de la Plana, 11 de febrer de 2024

PANDA DE CHUNG@S

Panda de Chung@s és la meua colla d’amics, junts hem passat mil històries i mil embolics.

Hem anat plegats a urgències per intoxicació, n’hem dormit dotze en una mateixa habitació.

Molts de la colla ens coneixem des del Censal, una escola moderna i en valencià excepcional.

Vam començar a eixir quan anàvem a l’institut, on vam fer nous amics que van enriquir el grup.

Hem passat de nits de litres de calimotxo i cervesa, a tardes de beguda sense alcohol, infusió de peresa.

Hem passat la quarantena i la majoria té algun fill, però, quan eixim de festa, continuem sent un perill.

Els amics de Panda de Chung@s són pur or, tots tenen un gran cor i sumats fan un tresor.

La nostra amistat és fidel, a prova de bomba, els fonaments són tan forts que res els tomba.

Tenim dolors i xacres i la barba se’ns fa blanca, però la nostra amistat guanya inclús a la banca. Tot i que passa el temps, la relació no trontolla, no hi ha problemes que posen en perill la colla.

Potser per vergonya, ens diem poc que ens estimem, però sabem que, quan calga, allà hi serem: no fallem.

Amb tot, he volgut aprofitar l’avinentesa del poema per a encendre els versos amb l’amor que em crema.

Maties Segura i Rubio

Grau de Castelló de la Plana, 6 d’agost de 2024

ALS MEUS AMICS

Nosaltres, revolucionaris, tendim a anhelar esclats insurreccionals, perquè interrompen el temps i l’ordre normal de les coses, alliberen un poder destituent capaç de tombar governs i règims, també un poder constituent capaç de crear mons alternatius, entre línies, obrin escletxes en el Realisme Periodístic per on es filtren impossibles, perquè, quan ens alcem juntes i diem prou, tot és possible.

Certament, quan més potent és la insurrecció —per la gent que hi participa, pels sentits, els drets i les llibertats en joc—, més impressionants són els efectes i els objectius assolits. Tanmateix, no podem obviar les revolucions invisibles —les cuinades a foc lent, que creixen en la humil quotidianitat—, ni el fet que la revolta mai no para, és permanent, i tot present és travessat per múltiples lluites, moviments i subversions. Cada moment històric, cada situació concreta, conté una dialèctica de forces en xoc, lluita de classes, de poder i de sentit, i tenim el compromís d’erradicar tota violència de tota relació, incentivant el mestissatge, la creativitat, la llibertat i la cooperació, augmentant les revolucions quotidianes en el motor del canvi social.

Cal valorar en la justa mesura les petites insurreccions: no cal prendre cada dia el Palau d’Hivern, la Bastilla o les places, no cal aturar el Parlament ni rodejar el Congreso —símbols buits del poder, miratge d’una democràcia expropiada—, no cal ser una multitud, ser trending topic, eixir per la tele, no cal protagonitzar una gran insurrecció que ho face trontollar tot, perquè la nostra lluita directa es lliura en la quotidianitat, i cada dia hi ha infinites revolucions en joc, poc visibles però decisives, i cada dia podem intervenir amb gestos radicals que alliberen la vida: cal apreciar l’alçament i la subversió en una escala micro, quotidiana.

Compartim el desig d’una vida comuna, potència il·limitada, pràctiques comunals de democràcia directa, reapropiada, una aposta per la cooperació i l’autogestió generalitzada.

Les experiències de comunes estan limitades per l’espai i el temps, i hem de ser capaces de fer nuclis urbans i rurals cooperatius, que traslladen al nostre entorn quotidià el món que somiem, prenent viles, pobles i ciutats sota la bandera de l’autogestió.

Nosaltres, revolucionaris, actuem en múltiples fronts, però he de dir que no li desitjo un Estat a ningú, perquè els avantatges de l’estat de dret i de benestar no ixen a compte, ja que el preu a pagar és cedir la pròpia vida al xou de l’espectacle, és a dir, acceptar una vida engrillonada pel treball i la moral burgesa. L’1O, els CDR, el Tsunami Democràtic... són una demostració de força, però només trobarem la llibertat en l’autogestió al marge dels Estats, el nostre poder constituent no encaixa amb la legislació vigent.

Maties Segura i Rubio Grau de Castelló de la Plana, 4 de febrer de 2024

La Gata PACa

N'esteu fins al capdamunt, de fer PACs i PSs? Voleu deixar espai a la vostra creativitat?

Us animem a participar en aquest projecte: Relats, entrevistes, assaigs, història de la llengua, sociolingüística, ressenyes, poesia, còmic...

Un projecte coŀlaboratiu, assambleari i autogestionat per estudiants. Amb continguts en totes les variants dialectals del català i amb llicència Creative Commons!

https://w w w.revistacemes.cat

revistacemes@gmail.com