Revista C+ N8

Revista de lletres i més Número 8

EDITORIAL Carme Marín RELATS Júlia Marchena, Òscar Martorell, Àlex Perpinyà, Carme Marín, Josep Regàs SOCIOLINGÜÍSTICA Mariona Bosch i Carme Marín L’ENTREVISTA de Chandra Martínez a Llàtzer Garcia HISTÒRIES DE LA LLENGUA Patrícia Bosch ASSAIGS Carolina Zorrilla, Montse Barceló, Pere Juvés RESSENYES Neus Aguiló, Júlia Marchena, Ester Salomó, Daniel Xavier POEMES Josep Clavé, Júlia Marchena, Maties Segura CÒMIC I JEROGLÍFIC Mar Valls

Novembre 2024

La natura

EDITORIAL 4 Carme Marín RELATS 5 Júlia Marchena Ôscar Martorell Àlex Perpinyà Carme Marín Josep Regàs

21

SOCIOLINGÜÍSTICA Mariona Bosch i Carme Marín

L’ENTREVISTA 24

de Chandra Martínez a Llàtzer Garcia

Tots els continguts d’aquest número estan sota llicència Creative Commons BY-NC; és a dir, tant els continguts com la revista sencera es poden compartir i difondre lliurement.

Reenvia-la! ;-)

30

HISTÒRIES DE LA LLENGUA Patrícia Bosch ASSAIGS 33 Carolina Zorrilla Montse Barceló Pere Juvés

2

RESSENYES 44 Neus Aguiló Júlia Marchena Ester Salomó Daniel Xavier

Revista C+

Número 8 - Novembre 2024

Coordinador emèrit: Maties Segura i Rubio.

Coordinació: Carme Marín Páez, Rafael Ferran i Peralta.

Correcció ortogràfica: Patrícia Bosch Mir, Carme Marín Páez, Carolina Zorrilla, Josep Clavé, Chandra Martínez.

Disseny: Abraham Carreiro.

Maquetació: Maties Segura i Rubio.

Les opinions i els continguts expressats en els articles són responsabilitat exclusiva dels seus autors i no representen necessàriament la posició oficial de la Revista C+. www.revistacemes.cat revistacemes@gmail.com

POEMES 50 Josep Clavé Júlia Marchena Maties Segura CÒMIC I JEROGLÍFIC 60 Mar Valls

Navegació a Al sumari, cliqueu sobre el títol d’una la secció per anar-hi.

A les altres pàgines de la revista, cliqueu sobre el número de pàgina per tornar al sumari.

3

EDITORIAL T

ornem a ser aquí per compartir un nou número de la Revista C+, el 8 (o novè, comptant el número pilot, el zero).

Aquesta fita no hauria estat possible sense el compromís i la dedicació col·lectiva de tot l’equip i de tothom que hi participa. En aquesta ocasió, volem donar les gràcies a Maties Segura, que ha demostrat una gran valentia en maquetar aquest número. Submergir-se de ple en una publicació de 59 pàgines és un repte complex, sobretot per a algú que no es dedica professionalment a aquesta tasca, però se n’ha sortit amb èxit i ha fet una feina excel·lent!

4

El tema transversal que ens acompanya aquesta vegada és la natura. Quina paradoxa! Mentre nosaltres tractem la natura des de la paraula i la reflexió, sabem que el País Valencià ha patit recentment els efectes devastadors de la DANA, que ha deixat al seu pas pèrdues irreparables. Des d’aquí, enviem tot el nostre suport i ànims a les companyes, companys i famílies afectades. Estem amb vosaltres i compartim el vostre dolor.

En aquest número, volem que el tema de la natura serveixi com a espai de reflexió. Us convidem a endinsar-vos en les paraules dels nostres col·laboradors.

Amb els Relats, gaudireu de les veus de Júlia Marchena, Òscar Martorell, Àlex Perpinyà, Carme Marín i Josep Regàs.

A la secció de Sociolingüística, tornen, més punyents que mai, les nostres Punks lexicalitzades, amb reflexions incisives sobre el futur del català i el desafiament de mantenir una llengua viva i funcional en un món que canvia. Chandra Martínez ens apropa a Llàtzer Garcia, en una Entrevista inspiradora, amb un dels dramaturgs més reconeguts de l’escena catalana contemporània. Amb les Històries de la llengua de Patrícia Bosch ens endinsen en la liternatura, una literatura de la natura que explora la

connexió profunda entre els humans i el món natural, des de les arrels medievals fins a l’ecoficció contemporània.

A la secció d’Assaigs, Carolina Zorrilla ens convida a reflexionar sobre la bellesa i la complexitat de l’Albufera i el Perellonet. Montse Barceló ens transporta a les Terres de l’Ebre, un territori on la natura i la cultura s’entrellacen, i on el riu Ebre esdevé la columna vertebral d’una història viva, plena de tradicions, paisatges i gent orgullosa del lloc on viu.

Pere Juvés explora els primers assentaments humans a Catalunya, des del Paleolític inferior. També comptem amb Ressenyes de Neus Aguiló, Ester Salomó, Júlia Marchena i Dani Xavier, qui ens presenta “L’estel de Rodari” dedicat a la narrativa infantil i juvenil. La secció de Poesia arriba amb més força que mai, amb els poemes de Josep Clavé, Júlia Marchena i Maties Segura. I, com sempre, el Còmic de Mar Valls ens farà reflexionar amb un toc d’humor i crítica.

Us animem a fer vostra aquesta revista, a compartir-la i a unir-vos a nosaltres per mantenir viva aquesta flama creativa i cultural. Que aquest número us inspiri, us acompanyi i, sobretot, que els nostres textos us transmetin un petit alè d’esperança i un record especial per a tots els que aquests dies es troben en dificultats.

Carme Marín P.D.: No podria acabar sense un record especial per al meu company de camí en la coordinació, Rafael Ferran, que aquesta vegada no ha pogut estar amb nosaltres. Sense ell, aquest projecte no hauria estat possible, i arribar fins aquí no tindria el mateix sentit. Aquest número va per tu, Rafa; una abraçada molt forta!

RELATS El temporal ··································································· Júlia Marchena

H

a passat tant temps des que no sé res de la fadeta que ni tan sols recordo la seva veu. Tinc la sensació que era dolça i afinada com ella, però no ho puc assegurar.

Pels que us incorporeu ara als relats de la platja que m’ha vist créixer, us explico que la fadeta és un ésser a cavall entre la realitat i la imaginació, no us puc confirmar si existeix o no —a mi m’agrada pensar que sí—, però el cas és que apareix de forma capriciosa en els meus somnis on m’avisa d’algun esdeveniment o em guia en el sofriment.

Per això no vaig acabar d’entendre com la Carme, que així es diu aquesta minúscula i intel·ligent criatura, no em va avisar del que em trobaria quan vaig baixar al passeig.

La primera vegada que la vaig intuir (perquè no l’acabava de veure) ara fa dos anys, jugava amb la sorra i intentava fer una construcció, una casa, va dir que ,els castells són construccions antigues per les princeses confinades que esperen cavallers; jo vaig respondre que era impossible aixecar res amb aquella sorra gruixuda del sud de la Costa Brava i ella em va mirar estranyada, com si ens coneguéssim de tota la vida, però no em reconegués. Sempre s’ha de construir alguna cosa, em va tornar a explicar, has de desfer-te de la sorra que no suma i treballar amb la forta. I va marxar. L’únic senyal que va

perviure d’aquella estranya trobada va ser una pala de joguina que portava el mar cap a la sorra, tampoc puc assegurar si era d’ella o d’alguna criatura que l’havia perdut a la platja gran.

Al final d’aquell estiu, vaig tenir un malson terrible, caminava pel passeig a trenc de l’alba, quan vaig veure un home gran enfilat a les roques que donaven a l’antiga caleta. Jo sabia del cert que, si l’home es llençava, no sobreviuria.

Les tempestes de la primavera anterior havien tornat a engolir la sorra, però ell estava disposat a saltar. En el moment que intentava parlar, la veu, les paraules no eixien i la sensació era realment angoixant, perquè aquell senyor volia saltar i jo per molt que m’esforcés no aconseguia armar la veu i intentar que desistís d’aquella bogeria. I de cop la vaig sentir. A cau d’orella em va dir que marxés; amb la seva veueta, aquella nina misteriosa, aquella mena de mini Pepa Consciències sofisticada, la meva Jiminy Cricket particular, em tornava a indicar com havia d’actuar de manera ferma, però adorable, com és ella. Realment he hagut d’estar ben perduda.

Així, en resum, la meva petita amiga m’havia ensenyat primer a construir o, millor dit, a reconstruir destriant els materials bons dels dolents, després a renunciar al control absolut, perquè aquest no existeix i és una forma de desgast energètic important. Així que

5

meravello quan trobo que ha quedat un requadre de sorra on poder estirar la tovallola i admirar l’arribada del capvespre. Tanco els ulls i penso en com vam començar a reconstruir aquell estiu de bojos, la brisa m’acompanya i començo a arraulir-me. De fred? De por?

M’adormo, abans un pensament final de l’última vegada que vaig veure la fadeta i em va instar a deixar anar el control...

Al cap i a la fi, no va ser tan greu, tot va sortir bé.

Estic dins el meu somni com si fos una espectadora. He somiat en les nenes septuagenàries, no en quedaven gaires i no m’importava perquè havia descobert que eren en realitat una mena d’insectes gegants que s’alimentaven xuclant..., però el què?

Estava alleugerida perquè m’havia allunyat d’elles.

M’he despertat i en un primer moment no sabia on era, després de seguida m’he ubicat i he recordat la destrossa del temporal, i el somni! Deixo anar una rialla perquè penso que potser l’assignatura d’avantguardes l’he interioritzat més del compte i em trobo a mi mateixa en plena psicoanàlisi freudiana.

Quina llàstima la Carme, m’hauria agradat xerrar uns minuts amb ella.

De cop i volta em tenso i m’alarmo, no he calculat la tornada i ja s’està fent fosc. Calma, no patim abans d’hora i busquem solucions! Trec el mòbil i encenc la llanterna, encara no és negra nit, potser he dormit deu minuts. A quatre grapes vaig superant les roques, que curiosament es veuen més petites i més fàcils que en el camí d’anada. Em sento molt més àgil. Quan estic a punt d’assolir el que havia estat el passeig sento un xiuxiueig...

—Anna.

—Què?

—T’has fet gran.

—Gràcies.

Júlia Marchena Barcelona, 5 de setembre de 2024

La classe de 1r d’ESO B II. Sortida al bosc

··································································· Òscar Martorell

J

a feia poc més d’un mes que havia començat l’institut. Era un dijous d’octubre, gairebé a l’hora de plegar i anar-se’n cap a casa. La tutora d’en Marc i la Laura va entrar a classe a recordar-los que l’endemà havien d’anar preparats per a l’excursió que farien pel bosc i que el punt de trobada seria a l’estació d’autobusos del poble, a les vuit del matí. Va sonar el timbre de sortida, tota la classe va desar els estris dintre de la motxilla i van sortir de l’aula.

La Laura va preguntar a en Marc: —Ei, Marc! Com creus que serà l’excursió de demà?

En Marc, amb cert nerviosisme per a l’endemà, però molt motivat, respongué: —Jo crec que pot estar súper! El monitor que ens acompanyarà durant tota la caminada pel bosc ens donarà un dossier d’activitats per realitzar i poder gaudir de la natura i l’entorn que ens envolta.

Havien sortit ja de l’insti i eren davant de l’entrada a punt d’acomiadar-se, quan van aparèixer els últims companys de classe. Eren (ves per on) el grupet de friquis i gamers, que per no perdre el costum, parlaven dels videojocs als quals jugarien tan bon punt arribessin a casa. Però aquesta gent només pensa a jugar? I els deures, quan els fan, si es pot saber?, pensava en aquell precís moment en Marc. Alguns dels comentaris que feien aquell grupet de friquis, entre altres converses del mateix estil, eren: —Juguem al League of Legends?

Que fa temps que no hi juguem, va!

—Què dius? Si vam jugar-hi abansd’ahir, babau! Millor juguem avui al

Nostale, que hauria de pujar de nivell.

—De debò que encara jugues a aquesta merda? —va dir un altre del grup.

—Ja parlarem pel Discord, que ara he de marxar!

I així és com van marxar tota aquella colla de friquis, cadascú a casa seva.

L’endemà, en Marc es va llevar a la mateixa hora de sempre, va preparar-se la maleta per anar-se’n a l’excursió i va sortir de casa amb temps, ja que estava a uns quinze minuts de l’estació d’autobusos. En arribar, ja va veure la Laura i altres companys de classe, entre ells, en Hassan, que estava assegut en un banc, una mica distanciat de la resta. En Marc es va dirigir cap a la Laura i li va preguntar: —Ei, Laura! Com estàs? Ja estàs preparada per a començar l’excursió?

La Laura va girar el cap i li va respondre: —Bon dia, Marc! Sí, estic a punt.

Ara hem d’esperar la tutora i l’autobús. Ai, mira! Per allà ve la Mireia!

En Marc va girar el cap en direcció a la tutora, que ja estava arribant.

Quan va arribar, digué a tota classe: —Bon dia, nois i noies! Espero que hàgiu dormit bé i estigueu preparats

7

Bruno Girin; Flickr; Llicència CC BY-SA 2.0.

6

no entenc per què ara no ha tornat a aparèixer.

Fa tres dies el temporal va tornar a destrossar la caleta. Tanmateix, la natura, que deu estar ben enfurismada, no s’ha conformat a enderrocar aquest petit tros de paradís, aquest cop s’ho ha endut tot; part del passeig ha quedat engolit per les fortes onades i els vents huracanats, ja no queda res de la platja gran i costarà tant tornar-la a refer que les meves companyes septuagenàries no tornaran a reunir-se allà cap més estiu. Em pessigo el braç cada cop que em ve aquest pensament al cap: mai més, penso, mai més juntes, mai més com altres estius, perquè algunes ja no podran caminar per la sorra i perquè d’altres se les ha endut el temporal. Si em pessigo és per distreure el dolor que això em provoca, la sensació constant de pèrdua que m’amenaça. Com m’agradaria sentir aquella veueta encara que fos només per fer-me companyia en aquests moments, encara que no em donés cap directriu, encara que no m’indiqués el camí de retorn a casa amb petites molles de pa. La veritat, no puc entendre que no aparegui, just ara que no queda res, ni cala, ni platja, ni amigues, ni sol.

Se m’acut intentar arribar a Punta Garbí, és el més a prop que puc estar de les roques i d’un paisatge que s’entesta any rere any a desaparèixer. La Carme diria, que per alguna cosa serà. Potser no és gaire bona idea perquè, d’ençà de l’accident, els genolls em fallen constantment i el meu equilibri ja no és el que era, però hi ha una mena de força implícita en l’ambient que m’empeny cap a aquella zona. En el fons sé per què hi vaig, espero trobar-me una pala o un castell de sorra, alguna cosa que m’indiqui que no estic sola o que no tot està perdut.

He d’afanyar-me perquè el sol està caient, sense llum serà més complicat i per descomptat més perillós. Després de tres esgarrapades i dues caigudes aconsegueixo superar les roques i em

8

i preparades per a la sortida al bosc d’avui. Ara mateix, com veieu, està arribant el nostre autobús, que ens portarà cap a la zona de sortida de l’excursió i allà ens esperarà el monitor, que ens acompanyarà durant l’excursió. Doncs, apa! Ja hi podeu pujar, cadascú amb la vostra parella en ordre i sense pressa.

Quan van arribar a la destinació —a Poblet, a la Conca de Barberà—, els estava esperant el monitor que acompanyaria la classe durant tot el trajecte pel bosc.

El monitor, encantat de rebre tota la classe, va dir: — Escolteu, nois i noies! Ara que ja heu arribat, deixeu que em presenti. El meu nom és Òscar i seré el vostre monitor durant aquesta sortida d’avui. Ara us donaré un dossier d’activitats per anar realitzant mentre anem caminant pel bosc.

Així va ser com l’Òscar va començar a repartir un dossier a cada un dels alumnes. Mentre els estava repartint, de cop i volta digué: — Segurament que tots sou conscients del canvi climàtic i, més en concret, del perill d’incendis forestals durant la temporada d’estiu, oi?

Amb aquesta sortida aprendrem com gestionar i cuidar correctament els nostres boscos i a respectar la natura i la biodiversitat que ens envolta.

Una vegada l’Òscar va acabar de repartir tots els dossiers, va donar el tret de sortida a la caminada. Anava tota la classe en parelles, en Marc amb la Laura, que eren dels primers de la fila i darrere d’ells, en Hassan amb l’Amir. Els últims de la fila eren, com ja ens podem imaginar, els friquis de la classe, que no paraven tota l’estona de parlar de videojocs, quin cacau! La tutora, que anava al final de tot, darrere d’aquesta colla, els estava cridant l’atenció de manera continuada dient: —Nois, si us plau, pareu atenció al que diu l’Òscar d’una vegada! Tingueu una mica de respecte i educació cap a la persona que està ensenyant el bosc! Si voleu parlar de les vostres

setmana que ve, bon cap de setmana!

La classe va començar a marxar de l’estació d’autobusos i cadascú se’n va tornar a casa seva.

Així és com va acabar un altre dia entretingut, però molt interessant i, sobretot, importantíssim en els temps actuals, per tractar aspectes com l’emergència climàtica, la conservació i bona gestió dels boscos del nostre país i sobretot la conservació de la biodiversitat que hi habita. Perquè, com bé diuen molts activistes contra el canvi climàtic, no hi ha planeta B. Òscar Martorell

9

coses, quan parem per esmorzar podreu xerrar tot el que vulgueu, però ara feu el favor de callar i parar atenció.

Aquells nois, en sentir aquestes paraules, van acatar les ordres i no van parlar més durant una bona estona.

Mentre fèiem alguna parada l’Òscar anava explicant alguns continguts, tots anaven apuntant i fent les activitats que els pertocava en aquell moment.

Va haver-hi en un moment, quasi al final de la sortida, en què el monitor digué: —Una última pregunta i tornarem cap a l’autobús: si us hi fixeu, des d’aquest mateix punt on ens trobem ara mateix, podem veure a l’horitzó la zona del bosc que es va cremar ara fa un parell d’anys.

Així podem veure la diferència que hi ha

entre un bosc cremat i un bosc que es manté encara a avui dia en bon estat.

Veieu la importància de conservar i gestionar correctament els boscos del país?

La natura, els boscos, la biodiversitat que ens envolta, al cap i a la fi, és vida i ho hem de conservar sigui com sigui!

Amb aquestes últimes paraules, el monitor va posar punt final a la sortida i tota la classe va anar-se’n en direcció al punt on havien començat la ruta, per agafar l’autobús i tornar al poble.

Quan van tornar al poble, van baixar de l’autobús i, abans de marxar cap a casa, la Mireia els va preguntar: —Què us ha semblat l’excursió? La setmana que ve ho comentarem i en farem un breu resum! Apa, doncs, ens veiem la

Wikimedia Commons: CC0 1.0 Universa

L’albada de la Font Gran IV. La caseta

··································································· Àlex Perpinyà

E

10

n acabant de l’última aventura dels nostres amics, en la qual havien conegut el pare de la seua amiga Rosetta, els quatre joves havien quedat bocabadats amb la coincidència que aquell senyor fora el veí de la caseta d’estris. Després de la presentació al molí, van passar una estona molt agradable fins que va aplegar el moment de tornar, per a ser a casa a l’hora de dinar.

Joan —així es deia el pare de Rosetta— els va preparar un ambigú boníssim: van tastar pa acabat de fer, truita escabetxada del riu que vorejava del molí i tomaca de l’estiu anterior en conserva.

Des de la tardor, quan van conéixer Joan, els quatre germans havien parlat moltes vegades d’aquella reunió i de l’encontre, per partida doble, amb el pare de la seua amiga durant l’hivern passat: —Com pot ser que aquell dia dos de nosaltres vérem a Joan a la vegada en llocs diferents?

—Per què no ens va reconéixer en veure’ns després?

Moltes preguntes atiranyaven per les ments dels nostres quatre amics i, entre preguntes i dies de normalitat, va aplegar l’estiu; un estiu que passarien sencer a la caseta familiar i en el qual esperaven resoldre tota la intriga que tenien als seus cors.

—Bé, el primer que farem quan acabem d’ajudar la mare a deixar la caseta en condicions, serà anar al poble a buscar bona cosa de menjar i després baixarem a la font a omplir els pitxers d’aigua ben freda —deia el germà me-

nut, mentre el cotxe de línia els deixava a prop de la caseta.

—Sí, i tant! Espere que a la carnisseria encara queden llonganisses de Pasqua. Ho farem tot ben ràpidament, així a la vesprada podem anar a veure a Rosetta, per saber com està —va dir el germà gran, que serà el que ens donarà la perspectiva d’aquesta última part de l’aventura.

Després d’enllestir la caseta i anar al poble per a omplir el rebost, els quatre joves van anar camí a casa de la seua amiga Rosetta. La marxa estava plena de colors d’estiu: els tons càlids, especialment els verds i els marrons, eren els protagonistes; farigola, romaní i espígol cobrien les parts baixes del camí, mentre que jacarandes i figueres feien ombra en algunes parts. Per sort, el vent bufava de llevant —i no de ponent, que genera una calor insuportable— i d’aquesta manera, mirant i parlant sobre la natura que els envoltava i recorrent la senda plena de natura feréstega i de vies de rec, els nostres joves encararen el prat en el qual es trobava la casa de Rosetta.

Es van apropar al molí, on reposava un estol de pardals menjant la pellofa del gra, semblava que hi havia algú treballant i allà van trobar la seua amiga amb son pare.

—Bona vesprada! Quina sorpresa!

Pensava que vindríeu en acabar les classes, però no el primer dia. Estem acabant d’enfornar pa, solament ens falta encendre la llenya —va dir Rosetta, i fent entrexocar dues pedres va encen-

dre la llenya fina al primer intent.

—Hola, jo marxaré a descansar, que aquests dies tinc molta feina —va dir Joan. I marxà cap a la casa.

—Hem vingut com més prompte millor, ahir vam acabar les classes i, com que les notes han anat més o menys bé per als quatre, ens n’hem vingut amb la mare ja a la caseta... Per fer tot l’estiu ací! —va dir el germà menut, tot riallós.

Els cinc amics s’explicaven les últimes setmanes en les quals no s’havien vist, malgrat que no n’hi havia massa coses a contar, van estar una bona estona, mentrimentres, havia començat a eixir fum pel fumeral de la casa, un fum que feia una olor deliciosa: per l’aroma, semblava una barreja entre bullit i allipebre.

Els joves anaren a fer un tomb per la vorera del riu, que baixava amb poc cabal, però feia una estampa molt bella. Tot mentre organitzaven plans per l’estiu, amb el protagonisme de la nit de Sant Joan, que era en uns pocs dies.

—I el teu pare, que es diu Joan, no fa cap cosa especial pel seu sant? —va preguntar el segon germà a Rosetta.

—No, aquest dia no fem res —va contestar la xiqueta, de manera intrigant.

Entre rialles i històries va aplegar l’hora de marxar i els quatre joves van haver de tornar a casa per dinar, la mare segurament els tindria algun menjar ben bo, era el primer dia de vacances i els nostres joves encara no havien encetat el compte de malifetes estiuenques.

Havien convidat Rosetta a passar la vesprada a la caseta: la piscina ja estava plena i era un bon dia per a posar-la en marxa. La nena no va aparéixer en tota la vesprada i els quatre germans van quedar una mica despagats.

—De segur que li haurà sorgit alguna

cosa —deia el tercer germà.

—Sí, però no l’heu notat una miqueta estranya i breu la resposta? Quan li hem preguntat per la nit de Sant Joan, vull dir —va respondre el germà gran.

La veritat és que, malgrat l’estima que professaven a la seua amiga, els quatre xiquets trobaven coses estranyes, i encara que no podien evitar ferse preguntes, provaven de mantenir el respecte a la vida privada de Rosetta i la seua família. D’aquesta manera, van decidir preguntar a la mare si podien anar a visitar la Cova de les Meravelles; era un pla que no els deixava fer sols, però tenien l’esperança que, en haver-se fet més grans, aquest any els donaria permís—en cas contrari, sempre podien anar-hi tots cinc.

Aquesta cova era al darrere d’un salt d’aigua ben bonic envoltat de plantes de tota mena, el riu queia uns metres i hi havia un toll d’aigua en el qual les persones es podien remullar; la mare dels quatre joves va mostrar el seu desacord amb la visita dels quatre xiquets sense supervisió adulta i els va dir que la setmana vinent trobarien un dia per anar-hi tots junts.

—Però mare! Any rere any igual, cada any som més grans i no podem fer coses noves, ni allunyar-nos més enllà de la caseta; però no ens dones permís, per alguna cosa serà —va dir el segon germà mentre picava l’ull als altres.

La mare va quedar una miqueta confosa amb la reacció dels seus fills, perquè sempre solien renegar més estona quan alguna cosa no els agradava, però ho va deixar córrer.

Com semblava evident, l’endemà els quatre joves van maquinar una estratègia per tindre una bona estona de temps lliu-

11

gent, l’estany que s’havia format al davall era gros i transparent, les pedres eren arrodonides i era evident que aquella formació era producte de l’erosió produïda per la cascada.

—Podríem fer un bany ràpid, tenim temps de sobra i la tornada serà ràpida i senzilla —va proposar el germà menut.

D’aquesta manera van fer una capbussada i van sentir com l’aigua era molt i molt gelada, però calia anar cap a dins de la Cova de les Meravelles, no sabien el temps que els caldria per a veure-la ben a fons. Així, passaren per sota de la cascada, vorejant la caiguda d’aigua, i s’endinsaren en la caverna.

Tot es feia fosc a mesura que la llum que entrava de l’exterior minvava, però es podien distingir algunes restes de fogueres i diverses pintades.; El temps passava ràpidament i calia anar amb molta cura, perquè no es veia pràcticament res en les tenebres de la gruta, però els quatre joves sabien que allà passava alguna cosa. Sia com sia, es va fer l’hora de tornar a casa i van haver d’eixir i emprendre el camí de tornada.

Durant el trajecte, raonant, van decidir que la vesprada de Sant Joan era un bon moment per a tornar-hi amb algun estri que fes llum i poder veure les coses de dins de la caverna amb més detall. Tenien l’excusa perfecta, perquè al poble feien una foguera a mitjanit, però abans de sopar en feien una per Foto de Jeffrey Pott, CC Atribució-NoComercial-SenseDerivades

12

re i no haver de passar per casa. Van decidir fer tot el possible per dinar prompte i així poder eixir cap a la Cova de les Meravelles a primera hora de la vesprada.

—Mare, jo tinc fam ja —deia el més jove.

—A mi em ve de gust menjar prompte també —va respondre el segon germà.

—Doncs baixem a omplir els pitxers d’aigua i dinem ja, vols, mare? —deia el gran.

La mare va acceptar i ben aviat estaven tots a taula. Van escurar els estris a espentes i redolons i partiren cap a la cova.

Sabien que la marxa era llarga i que els caldrien indicacions d’unes altres persones, així que esperaven tenir sort i trobar-se algú pel camí, també van ser llestos i van prioritzar poder tornar per la mateixa ruta si no eren capaços d’aplegar-hi: memoritzaven el camí agafant diverses referències cada vegada que calia fer un canvi o no seguir per la traçada més lògica. Al cap d’una bona estona tot havia eixit bé i es trobaven a la baixada cap a la Cova de les Meravelles, ja se sentia el trencar del salt d’aigua i l’estampa era meravellosa: clavells bords, buguenvíl·lees i estrelítzies cobrien tot el replanell fins al penya-segat on era el salt d’aigua que cobria la caverna.

A poc a poc, van descendir pel barranc seguint una senda que s’endinsava en la planura coberta d’herbes, matolls i arbrells; tot així feren camí superant vies d’aigua menudes i van aplegar al salt d’aigua: hi havia poca

als més joves: a aquesta primera foguera la mare no els podria negar d’anar-hi.

Així ho van fer, van anar cap a la Cova de les Meravelles a boqueta de nit; aquesta vegada, com que ja coneixien el camí, van aplegar més ràpidament que la primera vegada. Encara no havia caigut la nit quan ja estaven rodant el salt d’aigua per a entrar a la caverna i portaven tela, oli i mistos: amb el pal que havien agafat durant la marxa tenien els materials necessaris per a fer una torxa.

La van fer abans d’entrar i van sentir com alguna cosa s’espantava dins de la gruta; així i tot, pensant que seria algun animaló, s’hi endinsaren sense por.

Aquesta vegada van trobar robes i es van adonar que les restes de la foguera encara estaven calentes, sense temps per debatre què fer, van sentir una veu que deia: —Però, pare, no serà millor que se n’assabenten quatre xiquets que no que tornen al poble i escampen la dienda?

Es tractava d’una veu coneguda, però els quatre joves no la van poder identificar, a causa del ressò que produïen les parets de la cova.

Finalment, quan marxaven atemorits, dues figures els van tallar el pas; eren Rosetta i Joan.

—Mireu, la meua filla pensa que és millor explicar-vos la veritat, a més a més, ja no estarem massa temps per aquestes terres. Jo soc un esquilader, aquest és el motiu pel qual dos de vosaltres em veiéreu al mateix temps en llocs diferents. I sembla que Rosetta també té poders màgics, domina el foc i els animalons d’una manera especial; em va dir que ja véreu, fa més d’un any, com feia nàixer papallones quan tractava de jugar amb vosaltres. Aleshores no sabíem que podia fer aquestes coses... —va dir Joan.

El germà menut mirava sense comprendre-ho, no sabia què era un esquilader.

—Els esquiladers són unes criatures

que només apareixen a la nit de Sant Joan i pretenen de temptar la cobdícia dels homes oferint-los tractes lucratius.

Com que solament treballen una nit han de fer-ho tot ben ràpid, així que la llegenda diu que poden estar en més d’un lloc alhora —va explicar el germà gran.

—Així és —deia Rosetta—, però el pare no és dolent, sols alliçona les persones amb una cobdícia exacerbada, malaltissa. Prompte haurem de marxar del poble, perquè no podem permetre que la gent comence a fer preguntes.

Així que ens agradaria que no diguéreu res a ningú. Voleu quedar-vos a sopar?

Els quatre germans van assentir i van acceptar la invitació dels seus amics, van ser prou intel·ligents per no fer preguntes incòmodes i gaudiren dels últims moments amb ells.

Joan els va explicar que hi ha diverses Coves de les Meravelles arreu del País Valencià i moltes criatures màgiques, com l’Home dels Nassos, el Caro o la Quarantamaula. També els va explicar que la caseta de la família dels xiquets quedava entre dues d’aquestes coves màgiques i, per aquest motiu, havia quedat beneïda per sempre.

Així, els quatre joves van entendre que de vegades s’estigmatitzen els éssers i les coses desconegudes. Anys més tard, quan Rosetta i Joan feia molt de temps que havien marxat del poble, solament els van explicar aquella aventura als seus fills; i d’aquesta manera, hui en dia, cinc generacions més tard, és una llegenda que forma part de l’imaginari de llocs i criatures fantàstiques del País Valencià. Àlex Perpinyà

13

Ballar amb el meu pare ··································································· Carme Marín Páez And I knew for sure I was loved If I could get another chance, Another walk, another dance with him I’d play a song that would never, ever, ever end How I’d love, love, Love to dance with my father again.* (Dance With My Father. Luther Vandross, 2003)

F 14

a un parell de mesos que vaig rebre l’encàrrec de la revista d’escriure un article inspirat en la natura.

Quina mena de petició endiastrada era aquesta? La natura! Vaig quedar esparverada, perquè soc absolutament urbanita, tinc al·lèrgia a gairebé dues-centes plantes, més els seus fruits i flors. Prefereixo les llums de la ciutat a la nit, que no la pluja d’estels, i el so del carrer al silenci de les muntanyes.

Quan intentava trobar inspiració en la natura, em sentia com si els arbres, els rierols, la mar, les flors i les muntanyes em robessin les idees; tenia la sensació que estaven en competència per veure qui em podia deixar més eixuta d’enginy.

Havia arribat tan al límit que volia rebutjar l’encàrrec! Tant, que vaig començar a pensar en plans de fugida improvisats.

De fet, em va costar resistir la temptació de dir que la natura i jo estàvem en una pausa creativa!

M’he passat dies i dies amb la pàgina en blanc. Una frase... l’esborro.

Tres paraules... les esborro, un paràgraf: faig, refaig i finalment elimino. Així que, entre dubtes i recerca d’inspiració, l’agost ha arribat al seu final i, com cada estiu, el primer dia de setembre

m’ha anunciat que ha passat un any més des que el papa no hi és. M’he trobat davant d’un full en blanc barrinant què escriure de la natura i un pensament ha portat a l’altre, com l’enyoro!

Ja fa cinc anys de la seva mort i encara no he estat capaç de desfer-me’n de la basarda de no tornar-lo a veure.

Els dies immediatament posteriors a la seva mort no vaig tenir temps de pair l’enyorança, entre els preparatius de l’enterrament, els subsegüents tràmits administratius, els registres, les notaries i els advocats no em vaig permetre cap debilitat. Però després, quan ja no quedaven tasques a fer, ni res per organitzar, la pena ho va envair tot. Com una boira espessa que s’estén, silenciosa però implacable. Una ombra que ho cobreix tot, que t’envolta de tal manera que fa tan dens l’aire que costa respirar-lo. Cada pensament es veu entelat pel pes de la tristor i és com un tel que cobreix cada detall, que abans lluïa clar i viu i ara ho fa amarat pel gris. Quan et sents així, fins i tot les coses més quotidianes es fan difícils, sembla que l’esforç de viure es multipliqui per mil. Et demanes per què, i trobes una resposta inexorable: per molt que t’escarrassis la persona

que has perdut no tornarà al teu costat!

No ha passat ni un sol dia en aquests cinc anys que no l’hagi recordat! Hi ha milers de petits moments que em porten de tornada a ell, com un murmuri constant que no s’apaga. Amb cada record, la pena torna, a voltes com una punxada breu, d’altres com una batzegada que em sacseja. La pena sempre hi és present i manté viva l’absència.

Mentre intento donar forma a un article que, si més no, tingui algun rastre de la natura com a rerefons, l’enyor m’impedeix concertar-me. Vull tornar a la natura i a la pantalla en blanc, però la malenconia dels darrers cinc setembres em torna a col·lapsar.

En el remolí de tristesa que em paralitza m’he sentit impulsada a retrocedir en el temps i a buscar entre les fotografies del passat, a la recerca d’algun rastre de l’antiga felicitat compartida.

He buscat entre els àlbums de fotos del papa, he tret el més vell de tots, té gravat el meu nom en lletres daurades. A les primeres pàgines en blanc i negre, un nadó grassonet menja farinetes mentre el papa fa ganyotes al costat. La mama em pentina davant d’un mirall que no recordo i ell ens mira des de la porta amb un somriure tranquil. També estic asseguda en una tovallola de ratlles, el papa amb un rampí m’ajuda a alçar un castell de sorra, el seu somriure és contagiós, mentre mou la sorra amb paciència, les onades de fons afegeixen una sensació de calma, a mi se’m veu cofoia!

Vaig passant les pàgines de la meva infantesa, d’un temps que no puc reconèixer i que només sé d’ell per tot el que m’han explicat, però que ara, a través d’aquestes fotos, pareix tenir vida pròpia. Giro full, una pàgina més i allà em veig, la Nina dels sis anys, ballant amb el papa a la pineda, just davant de la nostra platja, quan encara els estiuejants no havien vingut al poble i els arbres arribaven gairebé a la vora de la mar. Els altres records s’han dissipat, però aquest moment ha quedat nítidament gravat en

la meva memòria. És l’única evocació agradable de la natura que conservo, em retorna la felicitat d’estar amb ell.

Puc sentir l’aroma de la resina, de la mar i els sorolls del vent entre els pins, com si el temps s’hagués aturat per resguardar aquell instant que ara, malgrat la seva absència, sembla més viu que mai.

Recordo la cançó que sonava al radiocasset. Jo era incapaç de seguir el ritme de l’Elton John i de la Kiki Dee amb el «Don’t go breaking my heart». Pujada als peus del papa i després a l’envola-vola em deixava portar per la música i reia pels descosits. Ell, amb un somrís d’orella a orella, em feia giravoltar com una milotxa de colors portada per la brisa de mar. Sabíem que aquell moment només era per a nosaltres! En acabar vaig caure sobre la sorra de la platja i ell va dir: —Quan estiguis trista pensa en aquests moments, en la teva cançó i la teva platja. Recorda que sempre estaré al teu costat, per escoltar-te, per donar-te la mà, un consol, mil petons i abraçades, sobretot per ajudar-te!

Cada estiu he tornat a la platja on vaig ballar amb el papa, fidel a la cita amb ell. Cada any reservava uns dies per gaudir del recer del nostre lloc segur. L’agost abans de la seva mort, vaig fer venir l’Adrià i la Mia amb nosaltres. Tenia el pressentiment que ell ja no podria tornar a nedar, ni ballar a la platja. Volia que els meus fills poguessin compartir aquell lloc abans que fos massa tard per a fer-ho tots junts.

Un dia a hora baixa, quan la platja estava buida de gent, vaig posar la cançó al mòbil. «Don’t go breaking my heart» va començar a sonar. Portats per una energia invisible, ens vam aixecar per ballar com fèiem abans. Els nens ens miraven rient, i, per un moment, vaig tornar a ser la nena que giravoltava de la mà del seu heroi invencible.

15

Diva Plavalaguna. Mans, gent, interior, amistat. Llicència Pexels https://www.pexels.com/ca-es/foto/mans-gent-interior-amistat-6146693/

al bar de sempre. Un dia abans del final de les vacances, al capvespre, ens va fer un petó a cadascun de nosaltres i ens va dir que ens estimava, abans d’anar a dormir. No es va despertar mai més!

Finalment, ja sé què escriuré, serà un relat sobre la màgia d’una platja, la dolçor d’un ball compartit i l’amor incondicional que perdura malgrat el temps i l’absència entre un pare i una filla. La música de la llista de l’Spotify que estic

escoltant m’ha fet tornar a la realitat, Céline Dion entona How I’d love, love, Love to dance with my father again i jo abraçaria novament la natura d’aquella platja per tornar a ballar amb el meu pare.

Coma-Ruga, 1 de setembre de 2024 Carme Marín Páez Va per tu papa! Segur que allà on siguis ho estàs passant molt bé.

*Vaig saber amb certesa que m’estimaven/Si pogués tenir una altra oportunitat,/un altre passeig, un altre ball amb ell/tocaria una cançó que mai, mai, mai acabaria/Com m’estimaria, m’estimaria, m’estimaria/ballar amb el meu pare una altra vegada. (Traducció Carme Marín)

Desordre ··································································· Josep Regàs

16

L Ell havia estat el meu suport. Em va guiar en els primers amors, amb consells plens de saviesa, quan els sentiments eren confusos i les emocions, intenses. Quan vaig passar per desenganys i tristeses, sabia com oferir una paraula de consol o un gest de comprensió. Quan les paraules no eren suficients, la seva presència era el meu refugi, i en els moments de pena i dificultat, un recordatori constant que, encara que les coses fossin difícils, sempre hi havia un lloc segur per a mi.

Després de ballar, amb dificultats es va asseure a la sorra, contemplant el mar en silenci. I em va dir amb la calma que el caracteritzava: —Vull quedar-me a la casa de la platja. Sé que em queda poc temps, vull estar a prop del nostre lloc i acabar aquí els dies que em quedin.

Les jornades següents, vam evitar parlar del que faríem el darrer jorn i si ell podria quedar-se. Passàvem els dies sortint a passejar al seu ritme, en silenci, fèiem pauses per prendre un cafè al port,

a Lucía va anar creixent amb el pare en un poble del prelitoral, on podia caminar per senders amarats d’alzineres, plàtans, lilàs, titits piulant i tota mena de vegetació. No se’n podia estar! La natura era l’embolcall de la seva ànima. Res ni ningú la podia convèncer de tornar a Barcelona, on les riuades de cotxes, tramvies i motos li arrencaven l’alè i li fonien els timpans amb aquella eixordadora simfonia de clàxons i motors d’explosió. Això sí, adorava anar a la metròpoli a comprar vinils a Can Castelló o a passejar per les botigues de roba i complements que oferien les darreres tendències.

Quan l’empenyia la nostàlgia, feia llargues passejades pel barri on havia crescut. S’estimava més, però, trobar porcs senglars al bosc que ser l’última víctima dels crits d’un barceloní encrespat pels nervis.

La vida bucòlica de la noia va anar canviant quan va acabar els estudis de batxillerat i va haver d’anar a cursar

Veterinària a la gran ciutat. Li agradaven les bèsties, volia tenir-ne cura algun dia, però no només animals domèstics, també vaques, conills o ovelles. Li agradava perdre’s per senders i tornar a casa plena d’esgarrapades. Aquesta afició per la natura no li venia de família, ans al contrari. El pare i l’àvia eren urbanites, amants del cor de les grans ciutats que visitaven quan la mare era viva i es movien per Europa a les vacances.

La mare va marxar quan la Lucía tenia dotze anys i això va propiciar que el pare pensés a canviar d’aires. Per això i per la malaltia de l’àvia. La senyora Lucía havia viscut a Saragossa quasi tota la vida, des d’abans de néixer la neta; en un petit i confortable apartament situat a prop d’El Casinico. El més gros de tot fou que l’àvia es va trobar desposseïda de tot, els nets més grans que la Lucía van llogar un parell de furgonetes, per orgull o vergonya, no va gosar dir-ne res a l’Albert, el seu fill perquè s’havien discutit i no es parlaven des de feia força

17

18

citat donada la seva delicada salut i a algunes feines precàries que anava trobant, però que els donava per anar fent.

Al batxillerat, la Lucía va conèixer el seu primer xicot, en Sebastià, un enamorat del cinema de la nouvelle vague francesa i de les pel·lícules en blanc i negre. La noia era cinèfila, intel·ligent, lúcida i també una gran lectora i això feia que se sentís atreta per algú amb qui compartir certes aficions. Li agradava aquest noi, era sensible fins a dir prou, educat i no deia una paraula més alta que l’altra. Sovint li comentava que voldria convertir-se en un personatge de còmic i no envellir mai. No obstant això, malgrat ser atractiu i educadet, no n’estava enamorada. Li agradava i l’estimava a la seva manera, com a primera parella, li feia sentir segura i estudiaven plegats a la biblioteca.

Una amiga de la classe va convidar la Lucía pel seu aniversari a casa seva. Hi havia alguns convidats desconeguts, com ara en Pau, que en veure’l es va enamorar perdudament d’ell. A mesura que passaven els minuts, en Pau i la Lucía es van dedicar mirades i somriures cada cop més agosarats. A en Pau li brillaven les dents blanques, que contrastaven amb la pell, ben bruna, els cabells negres ben tallats i lleugerament engomats. Fumava mentre alternava les pipades amb glops d’un vermut negre amb gel. Era presumit, altiu i anava xerrant amb altres convidats mentre, sobtadament, somreia i feia preguntes cada cop més indiscretes a la Lucía.

Van començar a sortir junts, la noia no sabia com dir-ho a en Sebastià, que cada dia li feia més pena. El noi acabaria sabent que la seva xicota s’entenia amb un altre i això el va ensorrar durant força temps i es va centrar en els estudis.

Els pares d’en Pau tenien un apartament en una associació de propietaris a l’Empordà amb piscina, gespa, baladres blancs, roses i fúcsies i, quan ells no hi eren, els joves aprofitaven per pujar-hi.

El primer cop que hi van pujar plegats,

Montecruz Foto: CC BY-SA 3.0.

temps. La dona, mancada d’esperança, va acabar sota la cura dels voluntaris de la Creu Roja. Quan el pare de la Lucia la Lucia va saber-ne el parador i la va anar a buscar, es va quedar bocabadat en veure-la envellida, deixada, mal girbada i amb cinc dits d’arrel als cabells per no poder anar a la perruqueria. Se la va endur cap a Barcelona, la va instal·lar a la cambra dels convidats i al cap de pocs dies ja tornarien a discutir-se. La Lucía sempre els havia vist igual, sense parlar-se durant llargues temporades, com passava amb la resta de la família paterna. A dos germans que podien no veure’s en anys, la mare, poc sociable i gelosa, a voltes els manipulava perquè es barallessin entre ells, i els cosins, per decisió dels pares, deixaven de veure’s i de tenir cap mena de contacte. L’Albert es va quedar astorat quan ella li va contar tot el que els altres nets li havien sostret se’n feia creus, no es podia creure el que la mare, desmenjada i empobrida, li va explicar.

Al cap de poc temps de viure amb l’Albert i la neta li van diagnosticar Alzheimer, que aniria en augment amb el temps. A poc a poc perdria la memòria i no reconeixeria ningú.

El pare de la Lucía, després de tants tripijocs i sentiment de culpa per no ser amb l’àvia, per no poder evitar que tot aquell material robat consistent en electrodomèstics d’alta gamma, rellotges i joies de gran valor, una indecent quantitat de diners en efectiu i mobles de caoba, un llit d’aigua i coberteria de plata d’incalculable cost, va decidir no pensar en els nebots i portar l’àvia a casa per tenir-ne cura d’ella i ajudar-la a passar el mal tràngol.

L’Albert i la Lucía van marxar del pis de Barcelona amb l’àvia, cada dia més malalta, i van anar a viure a un poble del Maresme. Vivien mercès al pis de l’Eixample, que el van permutar per una caseta amb jardí més una notable quantitat en metàl·lic, a una petita prestació que cobrava l’Albert per discapa-

havent dinat, en Pau va agafar la seva xicota de la mà i van pujar anar plegats a l’habitació, on hi havia un llit ample, un guarda-roba i un pòster de Nastassja Kinski.

La va desflorar i ella, la Lucía, va entendre que aquell era l’amor de la seva vida.

En Pau volia fer i desfer. No li agradava gaire d’anar al Maresme i passejar entre fondalades de garrofers o entre les alzineres que vorejaven la caseta de la família de la seva xicota. A més, l’àvia era una dona que l’incomodava a més no poder.

El jove tenia cotxe. Anava a buscar la Lucía i se l’enduia cap a Barcelona i, si els pares no hi eren, anaven cap a casa seva i hi romanien junts. La Lucía solia anar curta, li agradava lluir les llargues cuixes i les botes altes quan anaven a locals a fer un glop. Als amics d’en Pau els seduïa veure-la, esvelta, de cabells castanys i llavis esponjosos.

—A la universitat també vas així vestida?

La Lucía no es creia haver sentit tan basta pregunta. En Pau semblava modern, sempre fent gala de la seva cultura, amb ínfules d’universitari a punt de

llicenciar-se.

A en Pau tampoc no li agradava gaire que la seva xicota fos tan afectuosa amb els nois, que fes amistats masculines a la facultat on feia poc que havia ingres sat. Durant anys, però, la situació no havia passat d’aquí. Atacs de gelosia, discussions sobre la roba de la Lucia o l’ombra d’ulls.

L’àvia va traspassar, l’Alzheimer se la va endur i l’enterrament es va celebrar a Barcelona. Va ser quan l’Albert va aparèixer acompanyat d’una dona visiblement més jove que ell.

—Gemma—la va presentar a la filla.

A la Lucía no li feia gaire peça que el seu pare anés amb una dona. La noia estava trasbalsada per la desaparició de l’àvia i en Pau mirava de fer-li entendre que era normal que després de tants anys el pare volgués refer la vida. En Pau es mostrava tolerant, però, és clar, no era “el seu papa”. Estava gelosa de la Gemma.

En Pau, quan es va llicenciar i haver passat el període de pràctiques, va trobar una feina que li permetia pagar un apartament a Barcelona i anar-hi a viure amb la parella. Ella també treballava i seguia estudiant.

19

20

Una tarda de dissabte va sonar el timbre, es tractava d’un company de la Lucia, que li portava uns apunts de la facultat. Just en el moment que va marxar el noi, ben plantat i d’agradable tarannà, en Pau no va poder ocultar la còlera. Se la va mirar i li va clavar una forta bufetada. Li van saltar les ulleres graduades de muntura vermella i li va sortir sang dels llavis. Va ajaure’s al sofà àvidament: —Mira què em fas fer!

A més del dolor, es va sentir culpable i va demanar-li perdó. El molt cínic li va deixar anar un —d’acord— de conformitat, mostrant-se condescendent amb aquella noia tan “lleugera”. Lucía voldria marxar amb el pare tot i que la Gemma no fos del seu grat!

Al cap d’uns mesos, per Sant Joan, una revetla que la jove mai no oblidaria, van anar a sopar a casa d’uns amics amb altres convidats. Hi havia música, bones menges, coca de llardons i bon cava. Hi va haver una conversa entre en Pau i una de les convidades que cada cop s’anava encenent més. A la Lucía li agradava que els homes la convidessin a sopar o a una copa. Ho trobava molt cavallerós. Tanmateix, en Pau ho trobava barroer, mesquí. Hi va haver un moment en què ell va saltar-li a la jugular i li va etzibar —T’agrada viure dels homes?

La Lucía va sentir vergonya i mormolà —No hi donis més voltes, amor. Deixa-ho estar!

En Pau se la va mirar i digué en calent i a cremadent —Deixa’m estar! Ja en parlarem, ja!

Mentre tornaven a casa, en Pau estava que treia foc pels queixals, conduïa sense badar boca.

Un cop a casa, la Lucía volgué tenir la festa en pau i ell la va escanyar, la va tirar per terra i va començar a donar-li puntades de peu, cada cop més fortes.

Ella no parava de cridar i demanar-li perdó, que no ho faria més. Quan va acaba de colpejar-la amb aquella violència, ell

panteixava mentre encara cridava: —Totes sou iguals!

La noia no parava de sagnar, va anar a cercar el telèfon i va trucar al 061 perquè la vingués a buscar una ambulància. Mentrestant, en Pau es dutxava tot colèric.

La Lucía es va quedar estabornida, sonà el timbre mentre en Pau era encara humit, tot i que ja s’havia canviat de roba. En respondre, va saber que la venien a buscar. Ell no donava crèdit al que estava succeint. Els senyors de l’ambulància se la van endur devers l’Hospital Clínic.

Era en una habitació de l’hospital, inconscient. En Pau era a fora. Una infermera se’l mirava de manera escrutadora.

—Vol entrar a veure com està? Em sembla increïble que no pensi a denunciar-lo.

Ell, sense dir res, va entrar dins la cambra. La Lucía obrí els ulls i li va fer un dolorós i lleuger somriure mentre deia: —Hola, Pau, contenta de veure el seu home. Aquell jove va percebre la salutació com un estrèpit eixordador. Es va posar les mans a la cara i començà a plorar desconsoladament.

—Crec que ha de menester ajuda, senyor —feu la infermera.

Sobtadament, se li anà dibuixant un somriure al rostre —No sé quin tipus d’ajuda podria necessitar un paio com jo —Digué plorant i eixugant-se les llàgrimes.

—Per què ho diu? Què li sembla bé, el que li ha fet?

—No és això.

—I per què, senyor?

Se la mirà fixament —Soc psicòleg.

Josep Regàs Platja d’Aro, 18 d’agost del 2024

SOCIOLINGÜÍSTICA Contra natura: Les Punks Lexicalitzades ··································································· Mariona Bosch i Carme Marin

L

’altre dia en un grup de WhatsApp de filòlegs i futurs filòlegs discutíem quines assignatures s’haurien d’estudiar a la carrera. De cop brollà, sorgit del no-res, el següent missatge contra natura, d’un usuari que habitualment envaeix el xat de fanfàrria:

En conversa privada i en paral·lel, les Punks trèiem fum dels dits i creuàvem, perplexes, missatges amb emoticones d’aquesta guisa: 1 2 3 , quin codi gramatical seria aquest? 4 La llengua catalana ha travessat segles de lluita i resistència per arribar a la primera gramàtica normalitzadora. Avui encara batallem per la seva preservació!

Durant centúries, ha estat anorreada per poders externs i ara, en l’era de la globalització, es veu amenaçada més que mai, per formes de colonització lingüística, que busquen arraconar-la a marges cada cop més estrets. En aquest context, introduir un llenguatge artificial com l’-is i altres fórmules poc naturals només afegeix més obstacles a l’objectiu central dels defensors del català: que la nostrada llengua es parli a tot arreu, en tots els contextos i registres, sense barreres innecessàries 1 Nàusea, ganes de vomitar, fàstic, profund disgust.

2 Bogeria, despropòsit, bajanada, absurditat.

3 (Fer a algú) passar vergonya, curtedat d’esperit, desconcert, empegueïment, degradació, descrèdit, deshonor.

4 Cogito ergo sum (caldria que tothom hi dediqués una estona cada dia).

21

22

que en dificultin la vitalitat i expansió.

Si volem que el català sigui una llengua viva i funcional en el món contemporani, cal una defensa ferma de l’autenticitat i de les formes que connecten amb la realitat quotidiana dels parlants, no amb imposicions artificials que la poden desnaturalitzar.

Des dels anys seixanta, les dones han lluitat per la igualtat i l’eliminació dels masclismes, inclosos, per descomptat, els lingüístics. El llenguatge inclusiu aposta per formes neutres, noms col·lectius, desdoblaments o, fins i tot, el femení genèric. La fórmula s’ha complicat amb la incorporació del gènere no binari, que, com és evident, ha de tenir igualtat de drets i visibilitat en la recerca d’inclusivitat. Això no admet discussió! Ara, quan es va intentar adaptar la partícula -is (calc del castellà -es) com a solució màgica, el resultat va ser, literalment, un desastre lingüístic que no ha convençut ningú!

Els polítics, que en saben molt de fer carronya dels veritables problemes socials, van fer d’escampafems, sense pensar en les conseqüències lingüístiques per a una llengua malferida i menystinguda com el català. Quan van adaptar el todes i elles de les podemites espanyoles i es van treure de la mànega l’is, va passar com amb l’esperanto, es va introduir una solució artificial que, tot i les bones intencions, és una estratègia que fa aigües per tot arreu, perquè la llengua sempre segueix lleres naturals i és impossible fer-la canviar artificiosament a cop de míting. Per no dir que en cap moment es va pensar en els parlants del xipella, que empren l’is com a forma marcada del femení i, per tant, la partícula -is per a designar el neutre no és vàlida, atès que en alguns territoris de Lleida i Tarragona s’empra com a marca genèrica femenina.

Els discursos amarats d’is i solucions inclusives forçades poden ser confusos i en algunes ocasions hilarants.

Benvolguts veïns, benvolgudes ve-

ïnes i benvolgudis veïnis, benvolguts companys, benvolgudes companyes i benvolgudis companyis Us convidem a la pròxima reunió de la comunitat Muralla 69, a tots els veïns, totes les veïnes i totis lis veïnis. També seria convenient que hi assistissin els llogaters, les llogateres i lis llogateris.

La reunió es durà a terme al hall on tindreu cadires disponibles per a tots, totes i totis fins i tot als triganers, les triganeres i lis triganeris.

Temes a tractar: 1. Elecció del representant, la representant i li representant de l’escala: si us sentiu preparades, preparats i preparadis per a assumir la responsabilitat, presenteu les vostres candidatures.

2. Revisió de l’ús de les zones comunes: A tots, totes i totis els interessats, les interessades i lis interessadis en saber per què el jardí ara és una jungla.

Aquesta és la vostra oportunitat per a preguntar-ho. Potser els responsables, les responsables i lis responsablis són els paquets que s’acumulen i els repartidors, les repartidores i lis repartidoris que els deixen sobre la gespa quan no troben els veïns, les veïnes o lis veinis que han fet els encàrrecs.

Recordeu que és molt importat l’assistència de tots els propietaris, les propietàries i lis propietaris i dels llogaters, de les llogateres i de lis llogateris.

Atentament, La Junta de veïns, veïnes i veïnis

Ningú es planteja el gènere d’una taula, perquè el seu final és en a. Aviat no només tindrem representantis, potser fins i tot les flors seran flors, floretes i floris!

Quan barreges naturalesa quàntica sense matèria i sense llum què obtens?

La resposta és inequívoca per a qual-

5 . No sevol persona raonable, una podem fer entrar amb calçador una gramàtica esotèrica que pretén sexualitzar la llengua parlada i escrita, com si les paraules portessin implícitament els cromosomes o les gònades. Perquè el gènere gramatical no té res a veure amb el sexe, la sexualitat o el gènere de les persones, que només roman als caps dels humans. Eduquem en la igualtat!

Ens estalviarà maldecaps lingüístics i ens farà una societat més cohesionada, on el respecte pels drets de tothom vagi de aparellat amb l’ús d’una llengua clara, funcional i, sobretot, viva.

En català, el gènere no marcat coincideix amb el masculí i el marcat és el femení. I no ho diem només nosaltres, seguidores de la difunta Carme Junyent, que n’era una defensora acèrrima. Ho ha dit l’Institut d’Estudis Catalans!

No podem ignorar que les llengües, especialment aquelles, que han resistit tants embats al llarg de la història, com el català, necessiten respostes orgàniques, no invencions precipitades i poc adaptades. És a dir, una solució que evolucioni de manera coherent amb els patrons preexistents i no una imposició externa i artificiosa. La inclusió lingüística és un objectiu necessari i lloable, però no pot ser a costa de distorsionar les estructures naturals d’una parla.

La llengua no té sexe, i les paraules són vehicles de comunicació, no d’imposicions ideològiques.

Si volem una llengua viva, dinàmica i capaç de fer front als reptes del futur, hem d’apostar per formes inclusives que siguin funcionals i orgàniques, com un corrent que s’obre pas de manera natural, sense friccions artificials ni barreres innecessàries. El català només podrà continuar avançant si compta amb parlants que l’utilitzin i el defensin cada dia, sense fórmules imposades que soscavin la seva essència. Sense anar contra natura!

5 Tifa, cagarro, merda, caca, femta, bonyegó.

Mariona Bosch i Carme Marin

23

L’ENTREVISTA Llàtzer Garcia

Parlem amb el dramaturg i director escènic ··································································· Per Chandra Martínez Presentació de l’autor

24

L

làtzer Garcia és un reconegut dramaturg i director escènic català.

Entre les seves obres destaquem Vent a les ales Premi Marqués de Bradomín (2008), La terra oblidada Premi Ciutat de Gandia (2012), La pols Premi de la crítica y Premio Serra d’Or (2014), Els nens desagraïts premi de la crítica

(2017), Al final, les visions (2022) nominada als Premis de la Crítica, i considerada per la Vanguardia i El Periódico com un dels deu millors muntatges de l’any.

El seu teatre és considerat com un teatre diferent, que cerca menys attrezzo, més nuesa escènica per tal de difuminar

la frontera entre el públic i els actors, entre les butaques i l’escenari, entre la ficció i la realitat. Un teatre en què el públic se senti formar part de la representació i participi en un espai on poder intercanviar idees.

En la seva obra Al final, les visions construeix una trama de substància grisa i autoreflexiva que cerca desemmascarar moltes incomprensions, ressentiments, tots ells amagatalls de la culpa mal curada. Una ficció que neix d’una experiència traumàtica real, igual que en l’obra Els nens desagraïts.

L’autor, que va ser resident de la Sala Beckett fuig dels fàcils i paradigmàtics blancs i negres, causa i efecte de la psicologia freudiana, i experimenta els cendrosos. Es converteix en una mena de constructor sinàptic entre l’àxon i la dendrita, entre el pensament i l’acció, entre el conscient i l’inconscient, entre la infantesa i la maduresa. Ens planteja situacions incòmodes, preguntes espinoses que la ment, en la seva fita per sobreviure a qualsevol preu, amaga, enterra i disfressa tot allò que la separa de la seva missió de viure. Tal vegada, podríem dir que Llàtzer Garcia, en les seves obres, explora camins intricats i tortuosos reals, però a diferència del realisme clàssic presenta una gradació lineal i sense més intencions que “donar llum a la foscor” (si em permeteu la frase que ha posat de moda el famós Carles Porta) i deixar els camins oberts perquè sigui el públic el que trobi la seva pròpia resposta.

Marcus: I miro a l’Àlex. I em pregunta si vull entrar i jo li contesto, perquè és clar que hi vull entrar!

I amb aquest fragment del diàleg de l’obra Al final, les visions, entrem, doncs, en el món artístic de Llàtzer Garcia.

Un mos del teu treball i del teu procés creatiu Has fet adaptacions de les obres Sopa de pollastre amb ordi d’Arnold Wesker i La nostra ciutat de Thornton Wilder i has dirigit, entre altres, els especta-

cles Sam – peces curtes de Samuel Beckett, l’obra No m’oblideu mai i textos de Joan Yago i Marc Artigau.

Han estat aquests autors font d’inspiració per a les teves pròpies obres?

N’hi ha hagut d’especialment inspiradors/es?

D’autors i autores que t’inspirin n’hi ha un munt! Només dels que menciones, et diria que Arnold Wesker, tot i ser un autor irregular, sempre m’ha interessat molt (la força dels seus textos) i el teatre de Samuel Beckett és dels que més m’ha impressionat, especialment les seves peces breus. Sempre les tinc presents i, sens dubte, m’ha influenciat d’alguna manera. Quan he tingut l’oportunitat de dirigir peces seves, ho he gaudit molt perquè entres en un univers molt ric i inabastable. Amb els companys de generació, segurament també ens influenciem, però crec que és més difícil detectar-ho. En tot cas, les meves influències teatrals normalment són força llunyanes, temporalment i també espacialment. Txèkhov, O’Neill, Pinter o Sarraute són altres autors i autores que sempre tinc presents i sempre hi torno.

La teva obra, la comèdia Els somnàmbuls (2019) està inspirada en Design for living (1932) de Noël Coward, una obra que en la seva època es podia considerar un escàndol. S’hi parla de les relacions de parella des d’una perspectiva d’insatisfacció, de la incapacitat de ser feliç amb una sola parella, diguem que es posa en qüestió les relacions monògames i heterosexuals. És més fàcil per a tu fer plorar que fer riure o simplement és un gènere, el dramàtic, que està més en sintonia amb tu? Creus que és necessari més humor pel que fa a la sexualitat i al gènere per tal de trencar amb els estereotips establerts per la societat i reivindicar la llibertat sexual (o qualsevol altra reivindicació social, cultural, etc.) o pel contrari és un recurs fàcil i innocu? Quina consideres

25

26

que és la diferència essencial entre la teva adaptació i l’obra de Coward? A tu t’interessen les reivindicacions o per tu el teatre és un lloc on reflexionar sense més intencions?

Les meves primeres peces sempre eren còmiques fins que en un moment determinat vaig fer el gir cap a una certa peça més dramàtica. El gènere còmic el trobo grandiós i m’entusiasma, però crec que mai no he sabut trobar-m’hi del tot, en la comèdia. Sempre vaig cap a un humor (el que més m’ha marcat com espectador) molt d’una altra època (les pel·lícules de Keaton, les comèdies screwball dels anys trenta, les obres d’Oscar Wilde o Noel Coward... Woody Allen, especialment), però no he acabat mai de connectar amb l’espectador, en general. Crec que de la comèdia m’emporto molta capa d’humor que intento posar als drames (si és que hem de definir tant els gèneres, que potser ja no cal).

Jo no sé si és més fàcil fer plorar o fer riure. El que sí que és més difícil és parlar del teu jo més íntim (que és el que busco quan escric) a través de la comèdia.

Jo crec que l’humor és essencial, és allò que ens salva. Sempre he considerat que ens prenem el sexe d’una manera molt severa i seriosa i hauria de ser quelcom més sa i lliure.

La diferència essencial entre l’obra de Coward i la meva és el món que retrata i a qui va dirigida. La de Coward seria allò que anomenen “alta comèdia anglesa”, aquelles que passen a salons amplis, de grans sostres, amb grans escales, tot de color blanc i on la gent beu xampany per esmorzar. La meva se situa en un món molt més proper al meu, el de la precarietat. Són tres joves que no tenen gaire res per tirar endavant, i tot i així ho fan, bastant despreocupadament.

Jo detesto el teatre burgès, destinat al públic burgès, però no nego el seu valor artístic. Per tant, m’agrada agafar una comèdia de saló, portar-la al meu

terreny i fer-ne d’ella una mica el que vulgui, sense obviar mai l’enginy i genialitat de Coward. Una altra cosa que diferencia les dues obres és la qüestió sexual. El que Coward podia ser un escàndol, ara no pot fer cap efecte. En canvi, els personatges d’Els somnàmbuls tenen una mena de fatiga crònica, de tristor incrustada, d’insatisfacció permanent que els porta a la inacció.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, bé, en aquest cas tal vegada no és així. Tot i que no són mil paraules, el text que ve a continuació em sembla molt visual i descriptiu pel que fa al procés creatiu de Llàtzer Garcia. És per aquest motiu que m’agradaria aprofundir-hi.

«Els meus textos sempre sorgeixen d’una primera imatge o d’una situació, generalment extrema. Em plantejo preguntes i començo a escriure sense saber cap a on va l’obra. Però la norma que m’imposo és que he d’aprofundir en els personatges i treure a la llum totes les seves contradiccions. El teatre, per a mi, ha de servir per entendre una mica més l’ésser humà. No li demano cap altra funció que aquesta. Potser per aquest motiu busco que els diàlegs sonin molt naturals, hiperrealistes.

Que a l’espectador li sembli que espia aquestes persones a casa seva, al carrer, al metro. Vull que l’espectador se senti en qualsevol lloc menys en un teatre. Per això no m’interessen les trames complexes, només els personatges complexos. Vull acostar-me el més possible a la vida i no trobar cap resposta a res.» (Llàtzer Garcia).

Si tornes a llegir aquestes declaracions teves, continues sentint-te en sintonia amb elles?

Sí, prou. I això que és un text de fa força anys. Potser amb el que ja no em vinculo és amb la part que l’espectador sigui un voyeur, que no senti que està en un teatre. Quan vaig escriure això, era per anar a la contra d’un teatre

artificiós i fins i tot declamat que, de vegades, veia als escenaris, i que encara veiem avui. Per això volia fugir del teatre com espai i que el que veiés l’espectador/a fos veritat fins a les últimes conseqüències. Ja fa temps que m’agrada ensenyar que, si som en algun lloc, és en un teatre. Sense perdre l’hiperrealisme en les relacions, el llenguatge i els sentiments. Però potenciant l’artifici que representa tota representació. Jo aposto per un teatre molt teatral. Gens televisiu, gens cinematogràfic.

Dius que les teves obres cerquen entendre una mica més l’ésser humà.

En canvi, una mica més avall dius que el que vols és acostar-te el més possible a la vida, però sense trobar cap resposta. Inclús en una entrevista, parlant de l’obra Al final, les visions (2022), dius que et planteges aquesta obra sobre una pregunta: “què és això de sobreviure a una cosa que has tingut la sort de continuar viu?” (Garcia, 2023). A priori sembla quelcom contradictori, tot i que entenc que això és un tret característic del teatre postmodern. Amb tot, no creus que entendre alguna cosa és una mena de presa de consciència i, per consegüent, de resposta?

Buscar respostes sempre és un error, perquè qualsevol resposta implica simplificació. Implica renunciar a moltes altres possibles respostes. I tots sempre volem respostes, volem les coses clares, però mai, mai no ho són. Només contradiccions. M’agrada transmetre això, amb els meus textos. O, com a mínim, intentar-ho. Quan escric, penso que vaig per bon camí quan sento que se m’escapen els personatges. Que ja no els entenc. Que ja els he perdut.

Parles de la “partícula de Déu” que dona els primers signes de vida als teus textos “Els meus textos sempre sorgeixen d’una primera imatge o d’una situació, generalment extre-

ma”. Inclús, si em permets portar a col·lació l’obra L’última nit del món (2016), una obra de ciència-ficció m’atreviria a dir que parteix d’una realitat, dels textos de tres dels millors escriptors del gènere: Richard Matheson, Charles Beaumont i Ray Bradbury. Parlaríem d’una imaginació raonada com diu Jorge L. Borges per anar més enllà del que és conegut i desraonar la raó? Per què? Amb quina intenció?

Tota la nostra vida està farcida de coses inexplicables, per tant, tota l’estona estem envoltats del que és incert.

Això és el que m’interessa. Entrar en allò que no controlem, del nostre espai, dels altres i, sobretot, de nosaltres mateixos. Quan dirigeixo actors també m’agrada que s’endinsin en l’inconegut, l’incontrolable. Aquest viatge cap a territori desconegut és el que més m’atrau.

L’escriptura incerta, les interpretacions incertes. Has parlat de L’última nit del món. Aquesta obra partia de la sèrie de televisió La dimensió desconeguda.

Aquesta és la dimensió que m’agrada. I no per obtenir respostes, sinó per poder trepitjar-les, o, com a mínim, entreveure-les. Quin sentit té escriure, buscar, sobre les coses que ja coneixes?

Per què t’inspira tant el realisme tràgic La terra oblidada (2012), El nens desagraïts Premi de la crítica (2017), No m’oblideu mai (2018), La font de la pólvora (2020), Al final, les visions (2022)?

Perquè la vida és profundament tràgica. De vegades, tràgicament còmica. No podem fugir d’això. I el teatre que fuig d’això acostuma a ser banal i cadavèric.

Opinió sobre el teatre en l’actualitat Els nostres joves viuen una època que es caracteritza pel ràpid desenvolupament de la tecnologia, per la quantitat d’informació/desinformació, per la diversitat, per l’economia,

27

pels constants canvis. Creus que el teatre contemporani representa i, per consegüent, interessa a la gent jove?

Jo crec que interessa a la gent jove si el que s’explica els toca, d’alguna manera. I això es pot aconseguir amb un clàssic o amb una obra totalment nova. El que no té cap sentit és que per seduir la gent jove s’hagin de posar tot de projeccions, parlar de xarxes socials i cantar no sé quines cançons amb no sé quines coreografies. Quan passa això és quan es veu el llautó i esdevé un teatre ridícul. Perquè això és quedar-se a la superfície de les coses i, generalment, tractar-los amb condescendència. Les obres que agraden a la gent jove generalment no són aquelles destinades a la gent jove, sinó aquelles on apareixen coses que els toquen com a éssers humans, més enllà de l’edat que tinguin.

28

Com creus que afecta o afectarà la IA al teatre?

Des del meu desconeixement sobre la IA (no puc dir que m’interessi), crec que no tindrà una afectació gaire directa. Òbviament hi ha companyies que l’utilitzen i l’utilitzaran per a la creació d’un espectacle i pel mateix espectacle, buscant sempre noves formes, noves vies. Però, també hi haurà un teatre que apostarà, precisament, per allunyar-se de les últimes novetats d’aquest món tan hiperconnectat i hipertecnificat. La força del teatre, i el que fa que encara avui existeixi, és la seva forma primigènia: l’actor, l’espectador, l’assemblea que esdevé el teatre, allò que el converteix en un art essencialment polític (i, de vegades, ho arriba a ser, veritablement).

Parlem d’igualtat de gènere Creus que hi ha menys dones directores i autores de teatre a casa nostra que fora de les nostres fronteres? (si la resposta és afirmativa) Per què creus que passa això? (si la resposta és negativa) Pots argumentar-ho?

El teatre internacional que ens arriba aquí, gràcies a la tasca de festivals com el Grec, el Temporada Alta o teatres com el Lliure o el Nacional, ja no només està “ocupat” per homes. Hi ha hagut un canvi. Ara veiem espectacles de Miet Warlop, Christiane Jatahy, Katie Mitchell, Anna Breckon i Nat Randall... per dir-ne algunes. Veiem més creadores escèniques internacionals.

Aquí, d’autores (que estrenen i que no estrenen) n’hi ha un munt, i això des de ja fa uns quants anys. En canvi, de noves directores n’hi ha molt poques.

Tant a sales grans com a petites. El rol del director —que és qui generalment té més poder en una producció— encara està força reservat per a homes.

Sobretot en produccions grans. El món del teatre és molt conservador, i no només en aquesta qüestió. Si comencem a parlar del classisme que impregna el món de les arts escèniques... Malgrat tot, estic convençut que, aviat, hi haurà una fornada de noves directores (no necessàriament o exclusivament joves), com ja està passant amb el cinema català, per exemple.

Pel que fa a les obres clàssiques, què penses que es podria fer per donar més reconeixement i visibilitat a la dona en el món del teatre?

Els clàssics, a part d’algunes poques excepcions, han estat escrits per homes i han donat molt més pes i rellevància als personatges masculins. Ja és hora que molts d’aquests “grans” personatges siguin interpretats per dones, de forma natural. Quan Núria Espert va fer de Rei Lear es va veure com una cosa molt poc habitual, i encara ho és. Com és que el nou Hamlet no el fa una actriu? I no cal canviar el gènere al personatge. Si una cosa és el teatre és convenció. En això, els argentins han sigut tot un exemple.

Sense anar més lluny, aquesta tardor, al Festival Temporada Alta, ve un muntatge de La gavina interpretat només per dones. És obvi que un teatre més realista

Cloenda

no accepta, potser, aquesta convenció.

Però moltes de les obres clàssiques, absolutament.

D’altra banda, jo tinc una gran contradicció amb què s’ha de fer amb les obres clàssiques. S’han de representar?

O només s’han de conèixer? El teatre ha de ser sempre profundament contemporani? Moltes de les obres que es munten, encara ens representen?

Encara ens parlen d’avui, o és un peatge que paguem per la tradició? Una tradició que la majoria de vegades ni és la nostra. Perquè ara podríem parlar de la poca representació dels clàssics catalans... Això ja és tot un meló. I només un apunt més. Jo crec que el teatre ha de passar per una reescriptura, sempre. No té sentit representar les obres tal com van ser escrites fa desenes i desenes d’anys. És necessari reescriure, adaptar, per impedir que el text teatral esdevingui una relíquia, una peça de museu.

Si haguessis d’escollir una obra de teatre d’una dramaturga clàssica catalana per fer-ne una adaptació, quina seria i per què?

Mercè Rodoreda. I no és que el seu teatre m’entusiasmi com sí que ho fan els contes i algunes de les seves novel· les. Però és una autora amb un univers que em captiva (i la seva personalitat, i la seva biografia) i només per això ja m’agradaria endinsar-me en el seu univers dramàtic. Vaig fer-ne un petit tast fa uns anys amb un text teatral d’ella: El parc de les magnòlies (1976). M’agradaria continuar investigant sobre la seva obra dramàtica i també adaptar, com ja s’ha fet més d’una vegada, narracions seves a l’escena.

Com saps, la revista C+ és una iniciativa d’alguns dels alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC. Tens algun consell per aquells estudiants que estiguin interessats en la creació teatral?

Consell, cap. Quina mandra. En tot cas, animo que estudiants de llengua i literatura s’interessin per la creació teatral i, especialment, per la literatura dramàtica. Hi ha pocs estudiosos de literatura dramàtica i és un camp molt ric per explorar, i més ara, que, des de fa uns bons anys, el nivell de dramaturgs/ es ha crescut molt en quantitat i qualitat. Ara bé, crec que és important que aquesta literatura dramàtica sempre, o gairebé sempre, s’analitzi pensant en la seva posada en escena. De vegades m’he trobat acadèmics que analitzen els meus textos d’una forma molt literal, i penso que és imprescindible (almenys en el teatre que jo escric) pensar que això ho diran uns actors amb unes pauses, uns silencis, unes intencions que t’has d’imaginar i, si ho fas així, tota la lectura et porta cap a una altra banda.

No es pot desvincular mai un text teatral de la seva(es) possible(s) posada(es) en escena.

Bé, finalment volem agrair-te el teu temps i la teva col·laboració, car hem pogut guaitar entre bastidors el procés d’elaboració de les nostres arts escèniques i apropar-nos a la teva manera de fer teatre.

Gràcies a vosaltres!

29

Barmin; Devian Art; llicència Creative Commons BY-NC-ND 3.0 https://www.deviantart.com/barmin/art/Darwin-wallpaper-112143848

HISTÒRIES DE LA LLENGUA LA LITERNATURA O LITERATURA DE LA NATURA ··································································· Patrícia Bosch Mir

30

L

a liternatura o nature writing és un àmbit literari específic que pot expressar-se tant en forma de prosa, com de poesia, com en altres gèneres, però que es caracteritza per centrar-se en la naturalesa o l’entorn natural. Aquest eix temàtic ofereix múltiples vies de desenvolupament, que van des de l’enfocament més científic i racional, fins a aproximacions filosòfiques, passant per l’ús de la metàfora poètica. Així doncs, amb la natura com a pilar fonamental, s’obre un ampli ventall de creacions literàries de registres molt diversos.

L’origen de la liternatura tal com l’entenem ara el trobem en la literatura anglosaxona, sobretot a partir de la segona meitat de segle XVIII. Durant aquest període, comencen a aparèixer diferents treballs d’història natural d’autors com Gilbert White (1720-1793), un rector de l’Església anglicana que va rebre formació a Oxford i que es va dedicar a l’estudi de les aus i de la història natural. Per a White, que fou capellà rural, l’estudi

de la natura es considerava com una extensió de la seva religiositat, ja que Déu és el creador de totes les coses. A causa d’això, un dels principals propòsits de l’home a la Terra era estudiar les obres divines, a banda dels fenòmens naturals, per tal de poder apropar-se d’alguna manera a Déu. S’ha de dir que aquesta visió panteista ja es trobava present en alguns escrits monàstics de l’edat mitjana, que intentaven allunyar la simple classificació dels animals i les plantes de la història natural, per apropar-la a un caràcter diví.

La liternatura va continuar desenvolupant-se d’una forma significativa amb l’impuls de les expedicions naturalistes científiques del segle xix i gràcies a figures com l’americà William Bertram o el reconegut Charles Darwin. Darwin, que es va iniciar en el naturalisme rural anglès, va trencar motlles amb la disruptiva teoria de l’evolució, que va dinamitar els fonaments de totes les creences relatives a l’origen biològic establertes fins

aleshores. Malgrat tot, si es reflexiona una mica en el seu rerefons, aquesta teoria no deixava de ser una narració en prosa en la qual els actes dels personatges tenien en la natura l’escenari central.

A mesura que el segle xx avança, es produeix un increment significatiu de l’obra existent de liternatura, tant en la branca de no-ficció com de ficció.

La de no-ficció s’orientà principalment cap al foment de l’esperit naturalista, des d’edats primerenques, com a contrapunt a una societat cada cop més urbana i industrial. A inicis del segle, autores com Margaret Hutchinson i Rachel Carson creen un nou estil naturalista, on alerten cada vegada més, sobre els riscos de les pèrdues mediambientals provocades pel canvi climàtic, a mesura que el problema s’agreuja progressivament. Els llibres de viatges i les guies són d’altres subgèneres que s’han desenvolupat fortament en aquest període.

En l’àmbit de la ficció, apareix la denominació d’un nou subgènere, l’anomenada ecoficció, com a branca literària en

la qual s’inclouen els escrits encarats a la naturalesa o al medi ambient.

De fet, la natura des de sempre ha tingut un paper significatiu en multiplicitat d’obres literàries. Alguns cops, es remarcava la connexió espiritual existent entre l’individu i la natura i d’altres, simplement, apareixia com a marc on es desplegaven les històries. Però no és fins passada la primera meitat del segle xx quan apareix una voluntat clara de distingir aquelles peces que específicament estan orientades al medi ambient. És en aquest període que també es consolida la denominada ecocrítica, amb què s’estableix des d’un punt de vista crític la relació entre la literatura i el món natural, i el paper que té la humanitat dins la natura. L’ecoficció és un subgènere literari que ha participat de nombrosos estils, com el modernisme, el postmodernisme, el realisme, o el romanticisme, i que s’ha desenvolupat de diferents maneres: mitjançant la poesia, la prosa, els assaigs filosòfics, l’activisme mediambiental o la història natural.

Segons Jim Dwyer, autor de Where the

31

Pixhere.com; llicència Creative Commons 0 (Domini Públic): https://pxhere.com/en/photo/639037

ASSAIGS L’Albufera i la platja del Perellonet, uns llocs idíl·lics (per a alguns) ···································································

32

• “L’entorn no humà està present no només com un dispositiu d’enquadrament, sinó com una Presència que comença a suggerir que la història humana està implicada en la història natural.

• L’interès humà no s’entén com l’únic interès legítim.

• La responsabilitat humana davant el medi ambient forma part de l’orientació ètica del text.

• En el text hi ha almenys implícit algun sentit de l’entorn com a procés més que com constant o donat” Dwyer (2010) p. 340

Està clar que, malgrat que la relació entre la literatura i la natura ha estat present des de fa segles, no ha aparegut una certa voluntat d’ordenació i d’anàlisi d’aquesta fins fa relativament poc temps. La preocupació per l’actual situació mediambiental n’ha estat, en gran manera, la impulsora. Per exemple, fins a l’any 2018 el terme utilitzat en llengua catalana o castellana per a designar aquesta branca de la literatura era fonamentalment l’anglosaxó, nature writing o literatura de natura. Però, gràcies a la promoció realitzada per part de la periodista i gestora cultural Emma

Quadrada i l’escriptor Gabi Martínez, es va crear un mot propi per a denominar aquest gènere i així intentar fomentar-ne la seva introducció a les lletres catalanes i espanyoles. Com a mostra, cada any es duu a terme un festival de Liternatura a Barcelona, dirigit pel mateix Martínez, en el qual al llarg d’una setmana aproximadament es debat sobre aquest gènere. Aquest any 2024 forma part per primer cop del programa d’actes de la Setmana del Llibre en Català.

BIBLIOGRAFIA DWYER, Jim (2010) Where the Wild Books Are: A Field Guide to Ecofiction Reno: University of Nevada Press

Carolina Zorrilla

Ú

ltimament, la premsa valenciana fa ressò d’una situació que es repetix cada estiu: la platja del Perellonet es torna verda. Jo visc en este poble, un lloc preciós situat entre la mar Mediterrània i el llac de l’Albufera. A l’hivern, el Perellonet és un lloc tranquil, però a l’estiu i en dies festius, les urbanitzacions s’omplin d’estiuejants que venen a gaudir de la platja. No obstant això, molts d’ells es queixen perquè, segons diuen, l’obertura de les comportes d’un dels canals que connecta l’Albufera amb la mar provoca que l’aigua del llac, de tonalitat verdosa, entre a la mar i

«pinte de verd» les platges. Esta percepció errònia que associa el color verd amb la brutícia i la contaminació ha creat malestar entre els visitants ocasionals, però res més lluny de la realitat. En este escrit, aprofitant que el tema escollit en este número és «la natura», vull dedicar unes paraules a l’Albufera, un lloc tan estimat i, alhora, tan menyspreat. També vull dedicar-lo al comporter del nostre poble i a la seua tasca tan menystinguda per alguns, però imprescindible.

L’Albufera era un golf marí que, fa uns 6.000 anys, es va transformar en Marcela Escandell; Wikimedia Commons; CC BY-SA 3.0: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:LA_ALBUFERA_DE_VALENCIA_02.jpg

Wild Books Are: A Field Guide to Ecofiction, els criteris per determinar si una obra en concret és ecoficció són els següents:

VVAA Barcelona Llibres, Ajuntament de Barcelona Festival de Liternatura [en línia] [data de consulta: 01-09-2024]. Disponible a: https:// ajuntament.barcelona.cat/barcelonallibres/ca/ noticia/liternatura-festival-de-literatura-de-natura-1423189

Patrícia Bosch Mir

L’Albufera de València

33

34

un llac a causa d’una restinga o barra arenosa que el va separar de la mar.

Tot i això, manté un contacte constant amb la mar a través de canals naturals coneguts com a goles. Este contacte és fonamental per a la biodiversitat del llac, ja que espècies com l’anguila necessiten este intercanvi d’aigües. L’anguila, viu al llac, però durant l’època de fresa, viatja a la mar. Quan naixen les angules, tornen al llac per créixer, seguint un cicle similar al dels salmons, però en sentit contrari. Les anguiles són només un exemple; este aiguamoll acull moltes altres espècies de flora i fauna que depenen del llac i de la mar per a la seua supervivència. Diversos estudis han confirmat que constituïx un ecosistema únic i extraordinari. Però, a què es deu la coloració verdosa? A partir dels anys setanta, el llac va evolucionar a un estat d’hipertròfia, amb un alt contingut de nutrients a causa de la contaminació industrial, agrícola i urbana.

Malauradament, en esta mateixa època gran part de l’Albufera va començar a ser urbanitzada de manera desmesurada. Les primeres manifestacions ecologistes a València es van produir precisament per frenar la urbanització de la Devesa, un bosc. Fins i tot Félix Rodríguez de la Fuente va participar en estes mobilitzacions i ho va denunciar al seu programa, conscient del valor ecològic de la zona. No va ser fins al 1986 que l’Albufera va ser declarada Parc Natural, la qual cosa va permetre iniciar una protecció més estricta d’este espai únic. Des d’aleshores, s’han fet esforços per restaurar el seu estat original.

El cultiu de l’arròs és l’activitat més extensa dins del parc, ocupant un 70% de la superfície, amb 13.000 hectàrees. Este cultiu, introduït pels àrabs al segle VII, ha substituït les marjals naturals del llac per camps d’arròs. Amb els anys, els arrossars, lluny de ser una càrrega, s’han convertit en una riquesa per a la zona. Les tasques agrícoles

es realitzen amb respecte per la biodiversitat que envolta els camps. A més, l’activitat agrícola ha d’adaptar-se a la normativa ambiental vigent, per garantir un producte de qualitat que no danye el medi ambient, ni la salut humana, i d’esta manera poder accedir a les ajudes de la Unió Europea. Cal notar que existix una relació simbiòtica entre els agricultors i la fauna i la flora del Parc Natural. Fora del cicle de cultiu, els arrossars complixen una funció clau en el manteniment d’una comunitat d’aus molt important, així com de plantes, fauna diversa i invertebrats propis dels aiguamolls. Per exemple, els agricultors utilitzen moltes d’estes espècies contra les plagues i, per protegir-les, no poden utilitzar productes que els facen mal.

Els rius Xúquer i Túria alimenten l’Albufera, però la majoria dels recursos hídrics del llac provenen dels retorns dels regs dels arrossars que hem esmentat en el punt anterior. A l’hivern, les comportes es tanquen i comença la «perellonà», la inundació dels arrossars.

A finals d’estiu, es practica «l’eixugà», és a dir, es buiden els camps per assecar-los. En este moment, convé que les comportes estiguen obertes per comunicar el llac amb la mar i permetre l’entrada i eixida de les espècies de peixos. A més, cal renovar l’aigua després de rebre estos retorns, que contenen fertilitzants, matèria orgànica i productes fitosanitaris. Un llac tancat només acabaria podrint-se. Si bé és cert que hi ha una ordre que establix uns horaris d’obertura de les comportes: «preferiblement durant la nit i sempre a partir de les 19 hores», el problema és que a la nit no és convenient obrir-les per la pujada de la mar, ja que entraria l’aigua salada al llac. Llavors, proposen activar les turbines, que són una solució terrible perquè esquarteren els peixos que intenten entrar o eixir del llac; l’endemà, el paisatge és desolador perquè la platja és plena de peixos morts i fets pedaços.

La queixa dels estiuejants sobre l’ai-

gua verda de la platja és, en realitat, fruit de la ignorància sobre el funcionament de l’Albufera i el paper essencial de les comportes en este ecosistema.

A més, cal sumar-hi una premsa que, lluny d’informar, només llança llenya al foc. El color verd de l’Albufera es deu a la presència de cianobacteris, que des de l’any 1972 han dominat les aigües del llac, i li han donat una coloració verd-blavosa, però no indicativa de contaminació. La qualitat de l’aigua del Perellonet és controlada i publicada per part de l’Ajuntament de València, i qualsevol pot comprovar que, malgrat el color verd, és perfectament apta i segura per al bany. Pretendre que la natura s’ajuste a les necessitats estètiques d’unes vacances curtes és no entendre la dinàmica del lloc on es troben. És absurd voler imposar horaris d’obertura de les comportes o solucions dràstiques com l’activació de turbines, que, a més de ser perjudicials per a la fauna, no tindrien un impacte real sobre el color de l’aigua. La realitat és que l’Albufera i el Perellonet mai seran el Carib; són espais amb una identitat pròpia que s’han de respectar i valorar tal com són. El Perellonet és el Perellonet i és preciós tal com és. Els qui no puguen acceptar-ho haurien de considerar altres destinacions vacacionals, perquè ací, la natura té la darrera paraula.

Notícies: Las playas de El Perelló y El Perellonet se tiñen de verde: [En línia. Recuperat de https://7televalencia.com/playas-perellonet-tinen-verde/] La playa de El Perellonet, en Valencia, se tiñe de verde por la apertura de compuertas en la Albufera: [En línia. Recuperat de https:// www.telecinco.es/noticias/valencia/20240806/ playa-perellonet-agua-verde-apertura-compuertas-albufera_18_013191652.html] Vertido de agua verde en las playas del Perellonet y la Devesa: [En línia. Recuperat de https://www.levante-emv.com/ valencia/2023/06/26/vertido-agua-verde-playas-perellonet-89146349.html] Bibliografia: Fundació Assut (2019). El cultiu de l’arròs a l’Albufera. Bones pràctiques. Ajuntament de València. València.

Parc Natural de l’Albufera (s.d). Conociendo el Paque Natural de l’Albufera. Generalitat Valenciana. València.

Parc Natural de l’Albufera (s.d). Funcionamiento hídrico del lago de l’Albufera. Ajuntament de València. València.

Carolina Zorrilla

35

Terres de l’Ebre ··································································· Montse Barceló

36

V

es-hi! Segueix el riu! A la vora de l’Ebre hi ha camins verds i sinuosos, camins de pelegrins on la natura s’ha conjurat per crear escenaris preciosos de contrastos pictòrics, i la presència de la gent, gent de l’Ebre, bona gent, orgullosa del seu territori i la seva llengua, et farà sentir com a casa.

Pel riu hi han baixat la cultura, la jota i l’amor per la terra. Moltes civilitzacions antigues han deixat petjades inesborrables i una cultura de l’aigua tatuada a foc a la nostra pell. L’aigua del riu és la nostra vida, és el nostre patrimoni. El riu fa de nosaltres una gent especial, igual que la nostra terra, des de les muntanyes més insòlites fins al mar més blau.

Les Terres de l’Ebre són les quatre comarques ubicades a l’extrem sud de Catalunya. Un sud oblidat durant molt temps, però resistent, com el seu paisatge. Entre aquestes comarques, si entres per l’Aragó, hi trobes la Terra

Alta. Una comarca bàsicament agrícola i cada cop més turística, on la vinya i el vi s’imposen. Passejaràs entre pàmpols, potser tintats de verd assolellat amb carrolls carregats de raïm a principis d’estiu, potser enrojolats i veremats a la tardor. No t’oblidis d’olorar-ne l’aroma.

Trobaràs la Pobla de Massaluca, Caseres, Arnes o Batea i veuràs que el pi i les carrasques, els molins de vent i els pobles de pedra abunden en aquest paisatge ventós. Les grans catedrals del vi que s’alcen a Gandesa i el Pinell de Brai, obra de Cèsar Martinell, alumne de Gaudí, et mostraran com d’històrica i pròpia és l’activitat vinícola, i el pas del Matarranya cap a l’Ebre et recordarà el destí del teu viatge. El vi, reconegudament exquisit, es marida amb gastronomia, cultura, paisatge i poesia. L’aiguardent de Prat de Comte, la garnatxa blanca, el vermut, la mistela i els licors d’herbes autòctones trobades entre roques són alguns dels productes més venerats en aquesta zona més alta de les Terres de l’Ebre; i el poble vell de Corbera d’Ebre o les trinxeres de Vilalba dels Arcs i la Fatarella et transportaran a un dels episodis més foscos i vergonyosos de la història del país.

Veuràs el pas dels Ports de Tortosa-Beseit per Horta de Sant Joan i Arnes, en una escena d’aire romàntic i inspirador. Potser algun dia, en un altre viatge, descobriràs que, quan arribes de Saragossa o Terol, les imponents i quadrades Roques de Benet i la muntanya de Sant Salvador et saluden des de la llunyania. L’aigua gelada dels barrancs, dels tolls i dels salts, i el boix i l’espígol dels boscos et contaran relats de bruixes i d’oliveres mil·lenàries amb què somiaràs durant la teva estada pels

camins terraltencs.

A l’est de la Terra Alta hi reposa la Ribera d’Ebre, terra d’ibers i templers, de riu, de castells i sénies, de fruita dolça i artesania, com la terrissa de Miravet, la llata de Rasquera o el formatge de la Torre de l’Espanyol. El riu travessa i vertebra la vida d’aquesta comarca.

Pots viatjar en canoa de dalt a baix, des de Flix a Miravet, seguint el camí de sirga, i veure com el riu ample i platejat serpenteja entre joncs, arbres, ponts i embarcadors. Observaràs en silenci i recolliment la bellesa i la natura salvatge dels ecosistemes que habiten en els espais humits que l’envolten, com a Flix. És un riu preciós i valent, inspiració de poemes, font de vida, de riquesa i diversió. Així mateix, si visites la comarca a l’estiu, gaudiràs de les competicions de puntones a les festes majors de pobles com Riba-roja d’Ebre, Flix, Móra d’Ebre, Móra la Nova, Ascó o Garcia, on la competitivitat i la força dels remadors representa la lluita de la seva gent, pel progrés i per avançar en un territori que sovint ha estat oblidat.

A la Ribera d’Ebre hi pots accedir

per les Terres de Ponent, les terres de Lleida, les terres de la calor, la boira i la bona fruita, o per altres comarques catalanes de la província de Tarragona. Les primaveres florides dels presseguers, albercoquers o cirerers faran del teu viatge una aventura deliciosa, t’enamoraràs de la Ribera i et costarà acomiadar-te dels colors violetes i de les olors dolces d’aquesta comarca moderna i versàtil. Si t’erres, no et preocupis, a Flix hi ha una barcassa per passar el riu i una altra a Miravet que et porta fins a Ginestar. Travessaràs el riu amb una sensació molt intensa, t’hauràs d’abandonar als secrets, els corrents màgics, la potència i la foscor de les aigües. No dubtis, el riu t’agombolarà suaument fins a terra ferma.

Cap al sud, t’endinsaràs al Baix Ebre per Benifallet, terra de pastissets i de coves meravelloses, i també Tivenys i Bítem, on trobaràs bonica ceràmica i cabassos. Si vas per la dreta, descobriràs Xerta, on el paisatge etern de tarongers i buguenvíl·les t’arriba als ulls com una pintura de colors impressionistes, i l’assut, diuen que herència dels moriscos, s’imposa de banda a banda com una lí-

37

Natura i evolució: els testimonis prehistòrics de Catalunya ··································································· Pere Juvés

38

nia grisa, tintada de molsa verda i regalls d’aigua que no hi entenen del pas del temps. Passejaràs per Aldover i Jesús, pobles petits, tranquils i agrícoles, que es reguen amb l’aigua acanalada del riu.

Cresol de cultures, Tortosa t’apareixerà amb la seva imponent catedral i el seu Castell de la Suda. Una ciutat comercial travessada per la via verda, que baixa des de la Terra Alta per les antigues vies del tren. Pujaràs a un turó i davant teu s’obriran Tortosa, Roquetes i Reguers en una extensió infinita d’arbres verds i fonts que miren al Mont Caro, el pic més alt dels Ports, que s’alça des del no-res com un tsunami. El Caro, talaia del Delta de l’Ebre, és una ascensió abrupta que et deixarà corprès perquè domina el món ebrenc.

Has fet un gran recorregut, si ara t’endinses a l’interior dels ports, hi trobaràs pobles remots com Alfara de Carles o Paüls i bells paratges com la Refoia, i podràs continuar fins a Beseit, però ja són figues d’un altre paner. Ara continua pel riu, observa com es mou, com es desplega i brilla els dies de sol i lluna plena, segueix fins als mars turquesa de l’Ametlla de Mar, amb penya-segats i senderes que et deixaran sense alè perquè et porten per sobre les cales, entre cases blanques esparses, perdudes dins l’infinit de pins i sorra. I arribes a l’Ampolla, poble de platges de còdols, de turisme, de restaurants, de barques de pescadors, de musclos, ostres i arròs negre. Des d’allà gaudiràs del delta, de la punta del Fangar, de dunes daurades, del far, i d’un vent potent que fa tremolar.

Deltebre i Sant Jaume d’Enveja t’esperaran a banda i banda del riu, a prop de la seva desembocadura. Et perdràs pels arrossars, marrons quan estan secs descansant, de vidre blau i brillant quan estan mullats i inundats de vida, verds quan estan sembrats, o rossos a punt de la sega. Un paisatge a nivell del mar, pla com la mà, per on la vista descansa fins a l’infinit, terra de peix, marisc i bous.

El Montsià és el final del teu trajecte. Tu, que has baixat pel riu i n’has descobert la bellesa, la gent, els costums, la cultura i la gastronomia, que vas carregat de bons records i bon menjar.

Ets a la part dreta i ja albires Castelló i València. Al Montsià hi trobaràs muntanyes, ermites, cultura, Ulldecona i l’inici dels Ports del Maestrat, apunta-t’ho al quadern per al teu pròxim viatge. És l’últim tram de la costa catalana amb la Ràpita i Alcanar, que vigilen la Badia dels Alfacs, una zona d’aigües tancades per una banya que s’acaba a les salines, una llengua d’arena que corre riscos en cada temporal, que pot desaparèixer per l’absència de sediments que s’arrosseguin des de dalt. A l’interior del Montsià, la capital, Amposta, ciutat de serveis i cambres arrosseres. I finalitzaràs el viatge amb la gran extensió d’oliveres de la Sénia, Santa Bàrbara o Godall, la terrissa de la Galera i els cítrics d’Alcanar.

I mentrestant, mentre camines per les nostres terres, aprèn paraules com xalar, granera, bajoca, espill o sisquera.

I torna, torna sempre.

Montse Barceló

L

a presència humana a les terres catalanes està ben testimoniada durant una bona part del Paleolític inferior. Si bé, fins als anys setanta del segle passat es pensava que l’assentament humà a Catalunya no havia començat fins al Paleolític mitjà, avui sabem que els primers humans van ocupar el Principat molt aviat, en el Paleolític inferior (fa entre 700.000 i 100.000 anys).

Les primeres evidències de presència humana es troben en llocs com la Cova del Rinoceront a Castelldefels, on han aparegut restes lítiques de sílex i quars que testifiquen l’ocupació del jaciment per l’home durant el Paleolític inferior.

Aquests materials van ser transportats pels neandertals i constitueixen la prova més antiga d’activitat humana al massís del Garraf. A la Cauna de l’Aragó de Talteüll, al Rosselló, descoberta per Marcel de Serres, el 1964, Henry de Lumley1 va trobar la primera resta humana de l’Homo erectus tautavelensis, un crani, batejat com l’home de Talteüll, de 450.000 anys d’antiguitat, junt amb diverses restes d’animals herbívors i carnívors.

Així com una varietat d’eines, com ara eines denticulades osques, rascadores i puntes. Cal destacar que els humans que habitaven la Cauna de l’Aragó eren caçadors i recol·lectors encara no coneixien l’ús del foc i, per tant, consumien la

1 Henry de Lumley et al. L’homme de Tautavel. La Caune de l’Arago, de -700.000 à -100.000 ans. Guides archéologiques de la France, París 2014.

carn de les seves preses crua2.

Altres jaciments importants de Catalunya que corresponen a aquesta època inclouen el Cau del Duc de Torroella de Montgrí i el Cau del Duc d’Ullà (Baix Empordà), el Puig d’en Roca (Girona), La Cansaladeta (la Riba, Alt Camp), el Barranc de la Boella (la Canonja, Camp de Tarragona), el Pla de Dalt (Sant Gregori, Gironès), el Pla de la Bateria (Girona) i diferents excavacions a l’aire lliure situades a les proximitats dels rius del Rosselló, especialment a les terrasses fluvials de la Tet. En el Paleolític mitjà (fa entre 100.000 i 35.000 anys), els neandertals, descendents de l’Homo erectus, van habitar la regió. Es tracta de les coves de Serinyà (Pla de l’Estany), la cova del Reclau Viver, la cova de l’Arbreda i la cova de Mollet, descobertes per Josep Maria Corominas, metge de Serinyà. Aquestes cavernes són testimoni del trànsit dels neandertals a l’Homo sapiens, ja en el Paleolític superior. La troballa més destacada és un crani descobert el 1973 i és la resta d’humà modern més antiga de Catalunya, amb una antiguitat de 23.000 anys. Actualment, els investigadors de la Universitat de Girona i del Museu d’Arqueologia de Catalunya continuen excavant aquestes coves. Endemés, destaca l’Abric Romaní (Capellades, Anoia), dirigit per Eudald Carbonell, un jaciment que ha proporcionat una quan2 Joan Garcia Garriga. El Paleolític inferior a Catalunya i al Rosselló. Institut d’Estudis Ceretans, Puigcerdà 2008.

39

3 Rep el nom de la Bauma de las Fadas a Chastèlperron (Alièr, Alvèrnia, França).

va substituir els neandertals. Aquesta etapa és coneguda com l’Aurinyacià, denominació que deriva de la cova d’Aurinhac (Alta Garona, França).

Els jaciments aurinyacians són escassos a la península Ibèrica, només són presents a Catalunya i al Cantàbric. Es creu que la Península podria haver estat un reducte on els neandertals haurien perdurat molt de temps i s’ha arribat a suggerir, fins i tot, que el riu Ebre podria haver constituït, durant un període, una frontera entre els dos mons. Això palesa que l’Homo sapiens va entrar pels Pirineus, perquè els jaciments més antics es troben a la Catalunya pirinenca i prepirinenca, i l’últim reducte dels neandertals és la roca de Gibraltar. Tot el Paleolític superior coincideix amb la segona part de l’última glaciació.

Els arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) han trobat a les coves de Montserrat o de Salnitre eines fabricades amb sílex i restes de fauna consumida per humans fa entre 15.000 i 12.000 anys. L’excavació a la Cova Freda ha permès documentar que va ser utilitzada com a cova corral pels primers Homo sapiens, que van estabular allà els seus ramats inicials d’ovelles i cabres. A la Cova Gran també han descobert restes d’ocupacions neolítiques (fa entre 7.500 i 7.000 anys) i han recuperat fragments de la famosa ceràmica montserratina.

La Cova dels Vilars, a Os de Balaguer, alberga una de les primeres representacions pictòriques de l’Homo sapiens a Catalunya. Aquest conjunt de pintures rupestres, declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco el 1998, inclou vint-i-nou figures, de traços simples i plans, on predomina especialment l’ús de la tintura rogenca, i en cinc d’aquestes representacions també hi és present el color negre. A les imatges hi destaca un conjunt format per quatre figures humanes, tres de les quals (dues dones i un home) semblen representar un ritual dels pictogrames no figuratius: un grup de quatre cercles concèntrics sense

completar, que, de segur, són ordres simbòlics lligats a l’imaginari solar.

Una altra cova important pels seus gravats rupestres paleolítics, més de tres-cents, és la de l’Espluga del Francolí (Conca de Barberà), descoberta el 30 d’octubre de 2019 per Josep Maria Vergès, investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social. Avui dia és la més significativa de l’art paleolític parietal de Catalunya.

Fa aproximadament 7400 anys, durant el Neolític, un grup d’agricultors i ramaders prehistòrics es va assentar a la vora de l’estany de Banyoles, més tard, es va esdevenir el que seria el poblat neolític més important de Catalunya.

El jaciment, situat a la riba oriental de l’estany, va ser descobert l’any 1990 durant les obres associades als Jocs Olímpics. Aquest assentament, conegut com La Draga, representa una veritable revolució en la història de la humanitat: marca l’inici de les primeres comunitats sedentàries a la regió de la Mediterrània occidental. La conservació extraordinària dels materials, molts dels quals es troben submergits sota l’aigua, permet una comprensió detallada d’una etapa clau en la història: els començaments de l’agricultura i la ramaderia.

També en el Neolític, 6000 aC, és quan es poden datar els primers dòlmens (Caixa del Moro, al Rosselló; Caixa de Rotllan, a Arles, el Vallespir; Cova d’en Daina, a Romanyà de la Seva; Pedra Gentil, a Vallgorguina; Roca d’en Toni, a Vilassar de Dalt; etc.) i d’altres monuments megalítics catalans.

Juntament amb ells, apareixen mostres de terrissa decorada amb petxines (ceràmica cardial)4.

Catalunya va entrar a l’edat dels metalls gràcies al coure, influenciada per les cultures del vas campaniforme provinents d’Europa. Durant l’edat del coure (aproximadament fa uns 4.000 2.200 anys) les comunitats van dominar les tècniques de treball del metall. S’han descobert restes de poblats d’aquest període en llocs com el Turó del Calvari de Vilalba dels Arcs. El coure, extret principalment de minerals com la malaquita i l’atzurita, va ser el primer metall que es va treballar. Els metal·lúrgics d’aquesta època també van desenvolupar tècniques per endurir-lo mitjançant l’addició d’estany, la qual cosa va evidenciar un avenç significatiu en la tecnologia me-

41

4 (“Prehistòria a Catalunya - Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure”)

Carole Raddato; CC BY-NC-SA; https://www.worldhistory.org/image/10322/the-great-temple-of-hattusa/

40

titat significativa d’informació gràcies al bon estat de conservació de les evidències arqueològiques. Altres excavacions rellevants inclouen la Roca dels Bous (Camarasa), l’Estret de Tragó (Os de Balaguer) i la Cova Gran (les Avellanes i Santa Linya).

D’afegitó, la civilització mosteriana, que pren el nom de la cova de Lo Mostièr (Perigord, França), representa una etapa destacada en la prehistòria. La xarxa de jaciments mosterians a Catalunya cada vegada és més completa, n’hi ha des de la costa fins al Prepirineu.

Aquests jaciments, situats en una zona de transició entre el Paleolític inferior i el mitjà, ofereixen una visió valuosa del desenvolupament cultural i tecnològic d’aquest període.

Els estudis d’aquestes han revelat que l’home de neandertal era un caçador manyós que ocupava coves, abrics i campaments a l’aire lliure. De l’anàlisi de les diferents llars s’ha pogut constatar que utilitzava el foc per a diverses funcions, fabricava eines de fusta i produïa una indústria d’ascles a partir de nuclis ben organitzats. Aquestes eines podien ser posteriorment retocades en forma de rascadores o denticulades.

Els neandertals presentaven característiques distintives en comparació amb els homes anatòmicament moderns, l’Homo sapiens. Aquests homínids eren de talla més curta i robusta, amb cames més arquejades, una cara projectada cap endavant, un engruiximent ossi sota les celles i un front retirat enrere. Els biòlegs antropològics troben diferències substancials entre el genoma d’aquestes dues espècies, fins al punt que no consideren que l’home modern contingui material genètic dels neandertals. Els últims neandertals, els châtelperronians3, desaparegueren a finals del Paleolític mitjà.

En el Paleolític superior (fa entre 35.000 i 10.000 anys) l’Homo sapiens

Gran Temple d’Hattusa

42

tal·lúrgica de la regió.

L’edat del bronze, que abasta aproximadament del 2200 al 800 aC, representa un període crucial en el desenvolupament de la civilització, definit per importants desenvolupaments en l’àmbit de la metal·lúrgia. Durant aquest període, es perfeccionaren les tècniques d’extracció del coure i dels minerals i es produïren aliatges amb estany per obtenir bronze, un material més resistent i versàtil. L’economia continua basant-se principalment en l’agricultura i la ramaderia, però, amb la invenció i l’ús del carro i l’arada, la producció agrícola experimenta un augment considerable.

A més, es constata un increment en la producció d’ornaments, armes i eines, que reflecteix tant el desenvolupament tecnològic com l’estratificació social emergent d’aquesta època.

Durant l’edat del bronze, al Principat hi destaquen el jaciment de la Fonollera, a Torroella de Montgrí, i els dòlmens de la serra de l’Albera, a l’Empordà. A les Illes Balears, principalment a Mallorca i a Menorca, aquesta etapa es caracteritzà pel sorgiment dels poblats de navetiformes. A l’encop, al País Valencià evolucionà una cultura característica anomenada cultura del bronze valencià, de la qual cal destacar el poblat dels Escalons, a Llíria, i la Mola Alta de Serelles, a Alcoi. Aquests poblats es localitzaven principalment en zones elevades, que oferien avantatges defensius naturals. Els assentaments solien estar protegits per muralles reforçades amb torres, que enfortien la defensa contra possibles invasions. Les estructures domèstiques eren de planta rectangular, la qual resultava un disseny funcional adaptat a les necessitats de l’època.

La ceràmica produïda durant aquest període es fabricava majoritàriament a mà, amb un estil senzill i gairebé sempre sense decoració. Un aspecte notable és que molts dels poblats del bronze valencià van servir de base per a la construcció posterior de poblats ibèrics, indicant

una continuïtat d’ocupació i reutilització d’aquests espais estratègics.

L’arribada dels primers objectes de ferro a Catalunya, així com l’assimilació de la metal·lúrgia, constitueix avui en dia un debat obert. Hi ha diverses teories sobre l’Edat del Ferro (des de fa 800 anys fins a la romanització) i l’origen de les influències culturals que van introduir l’edat del ferro a Catalunya. Alguns estudiosos suggereixen que aquestes influències provenien de l’altra banda dels Pirineus i estaven relacionades amb la cultura hallstàttica, una civilització de l’Europa central coneguda per la seva avançada metal·lúrgia. Altres teories proposen que van arribar per via marítima, per mitjà de contactes comercials amb grecs, fenicis i etruscos, unes civilitzacions mediterrànies que exercien un fort impacte cultural a l’època. Empúries es considera una de les possibles portes d’entrada d’aquests influxos, que va actuar com un punt de contacte clau entre les cultures mediterrànies i la península Ibèrica.

En aquest període, les tribus autòctones iberes, com els laietans, els indigets i els ausetans, confluirien amb l’arribada d’aportacions humanes de tipus transpirinenc de manera paral·lela als primers contactes precolonials fenicis que, en qualsevol cas, haurien introduït el ferro i d’altres materials característics, com les fíbules de doble ressort, que en farien palesa la procedència mediterrània. L’evidència més gran de contactes fenicis al golf de Lleó reforçà aquesta hipòtesi que posteriorment es veuria consolidada per la influència grega procedent d’Empúries a la segona meitat del segle VI aC. Els poblats ibèrics ja mostraven una construcció ciclòpia5, les cases i les parets eren de fang i es tancaven amb una coberta feta de fang i elements materials, a manera de sostrada. Existien espais compartits i públics, com places, 5 Feta amb grans blocs de pedres sense argamassa.

temples, cisternes o sitges, així com d’altres d’ús específic, com forns de pa o de ceràmica. Tot això suggereix que es tractava de comunitats amb una organització ben establerta i una jerarquia social definida.

Els principals poblats ibèrics són: Ausetans (Osona i la Selva): — L’Esquerda, Roda de Ter — Puig de Castellet, Lloret de Mar

— Ca n’Oliver, Cerdanyola del Vallès — Castellruf, Santa Maria de Mar torelles — Les Maleses, Montcada i Reixac — Penya del Moro, Collserola — Puig Castellar, Santa Coloma de

Cossetans (Penedès, Garraf, Conca de Barberà i Tarragonès): — Darró, Vilanova i la Geltrú — Oleastrum, Cambrils — Olèrdola, Olèrdola — Palfuriana, El Vendrell — Pla de Santa Bàrbara, Montblanc

Mar — Turó d’en Boscà, Badalona — Turó de Céllecs, Òrrius — Turó Cremat, la Roca del Vallès — Turó de Montgat, Montgat

Cessetans (Tarragonés i Alt Camp): — Kese, Alt Camp Iacetans (Solsonès, Berguedà i Vallès): — Setelsis, Solsona — Cogulló, Sallent Indigets (Gironés i Empordà): — Ciutat ibèrica d’Ullastret, Ullastret — Montbarbat, Lloret de Mar — Sant Sebastià de la Guaita, Palafrugell Ilercavons (Terres de l’Ebre): — Castellet de Banyoles, Tivissa — Ibera, delta de l’Ebre — Masies de Sant Miquel, Banyeres del Penedès Ilergets (Segrià, Plana d’Urgell, la Segarra): — Ciutat ibèrica del Molí d’Espígol, Tornabous — Gebut, Soses — Els Vilars, Arbeca Laietans (Barcelonès, Maresme, Vallès): — Cadira del Bisbe, Premià de Dalt — Can Fatjó, Rubí

Gramenet — Puiggraciós, Bigues i Riells — Torre del Encantats, Arenys de

I el 218 aC comença la romanització a Catalunya amb la fundació de Tarraco i Barcino.

En definitiva, l’evolució de la presència humana a Catalunya des del Paleolític inferior fins a la romanització revela un procés fascinant de canvi i adaptació cultural. Des dels primers habitants, els neandertals i els primers Homo sapiens, fins als complexos assentaments del Neolític, quan estableixen les primeres comunitats agrícoles i ramaderes, Catalunya ha estat testimoni d’un desenvolupament continu de la civilització. L’arribada del bronze va portar una nova era de metal·lúrgia avançada i l’edat del ferro va introduir influències mediterrànies amb el comerç i les colonitzacions. Finalment, la romanització, amb la fundació de Tarraco i Barcino, marcaria un canvi decisiu en la història de Catalunya, que va integrar la regió dins de l’imperi romà i fundar les bases per al desenvolupament posterior. Aquest recorregut històric reflecteix no només l’evolució tecnològica i cultural de les societats prehistòriques, sinó també la seva interacció amb els grans corrents de la història europea.

Pere Juvés

43

RESSENYES Leningrad, Gaza i la història en minúscules

L 44

Títol: L’agulla daurada Autoria: Montserrat Roig Editorial: Edicions 62 Any de publicació: 1998 Nombre de pàgines: 240 ISBN: 9788429743951

’any 1980, Montserrat Roig va viatjar a Leningrad per escriure un llibre sobre el setge que patí la ciutat durant l’ocupació nazi a la Segona Guerra Mundial. El resultat literari va ser L’agulla daurada, una obra que es publicà l’any 1985 i que constitueix a la vegada un llibre de viatges i una crònica personal. Durant la seva estada a Rússia, l’autora va recollir els testimonis de qui foren nens i joves supervivents del setge de Leningrad. Alguns no van ser capaços de parlar amb Roig perquè el record era massa dolorós. Altres decidiren fer-ho, perquè, malgrat el dolor, sentien que era una oportunitat per explicar les seves històries “en minúscules”, els seus relats autèntics, els quals havien quedat al marge en favor de la història oficial “en majúscula”, com deia la mateixa escriptora barcelonina.

Amb el llibre, cedeix el protagonisme a la població civil de Leningrad, la qual fou assetjada per les tropes nazis durant nou-cents dies. Sabem que el compromís amb els febles esdevé una constant en l’autora i aquesta obra n’és un exemple. Roig coneixerà persones com Kostiurin, que no pot parlar de la guerra perquè recordar-la li resulta massa traumàtic; se sabé que aquest home presencià com els avions alemanys bombardejaren un vaixell essent conscients que era ple de criatures: «Palplantat al moll, veia amb impotència com la sang dels nens es barrejava amb la farina blanca dels sacs. I les mares també

veieren aquelles taques vermelles que es feien més i més grosses (...). Alguns nens intentaren de nedar cap a la ribera, però n’eren massa lluny i els caces els enfonsaven així que veien un cosset que surava » (Roig, 1985:211).

Després de la lectura de L’agulla daurada és impossible no establir un paral·lelisme amb la guerra d’Israel a Gaza.

Com succeí a Leningrad, a Gaza es viu una massacre i un setge que té com a interès atacar la població civil, privant-la d’aigua, d’aliments, d’atenció sanitària i dels béns més bàsics. Els civils són atacats quan intenten evadir-se de la guerra a través de la natura, per exemple, mentre caminen per les platges. La natura i la vida s’obren camí entre la barbàrie, i dos nadons bessons arriben al món deu

mesos després de l’inici de la guerra: el seu pare, Mohammed Abu, els inscriu en el registre, però a la sortida s’assabenta que els seus fills acaben de morir perquè casa seva ha estat bombardejada. L’objectiu no és altre que fer desaparèixer del mapa tot un poble, davant la passivitat dels organismes internacionals.

Els gazians són els perdedors; per tant, del bàndol de Montserrat Roig, que a través de les seves obres es posicionà sempre al costat dels oprimits. La població gaziana —com ho foren els santpetersburguesos— són els antiherois, els que estan condemnats a ser oblidats, a ser una història en minúscules perquè el seu relat no interessa al món: són els desheretats del món.

Neus Aguiló

··································································· Ho tinc comprovat, els paisatges són per als que us queda poca vida i necessiteu el verd, el mar, el blau, les muntanyes per oxigenar-vos...

(LDDLSV: 502)

L

es relacions familiars sempre són complicades i les de la família Estrada no són una excepció. Xavier Bosch publica l’any 2021 La dona de la seva vida, un relat íntim, fidel al seu estil, però amb una càrrega d’intriga important.

Una família benestant separada per la distància i envoltada de secrets comença la seva decadència quan els tres germans decideixen compartir confidències. El punt de partida de la novel·la és l’enterrament de la mare dels germans Estrada, el Joel, el Raimon i la Victòria.

A partir de la pèrdua de la Maria, l’autor ens capbussa en les relacions entre els germans alhora que construeix una trama que farà trontollar els pilars del clan Estrada i replantejar-se tot el que han viscut.

Fins a quin punt una mentida pot arruïnar tota una vida? Fins a on som capaços

45

Títol: La dona de la seva vida Autoria: Xavier Bosch Editorial: Columna Edicions Any de publicació: 2021 Nombre de pàgines: 509 ISBN: 9788466427609

d’arribar per descobrir la veritat? I si hi estiguéssim implicats?

La dona de la seva vida és un relat intimista i alhora una denúncia social que farà que el lector es plantegi algunes qüestions ètiques i morals.

Júlia Marchena

···································································

46 Títol: La noia salvatge Autoria: Delia Owens (trad. Patrícia Aguiló) Editorial: Àtic dels llibres Any de publicació: 2019 ISBN: 9788417743390

L

a novel·la La noia salvatge de Delia Owens està ambientada a les terres pantanoses de Barkley Cove, a Carolina del Nord. Narra la història de la Kya, una nena que, amb només sis anys, és abandonada per la seva mare. Tot i la seva curta edat i la difícil relació amb el seu pare, la Kya troba la força necessària per aprendre a sobreviure amb el que la natura li ofereix i a protegir-se d’una societat que la rebutja des del principi.

La història es desenvolupa en dues línies temporals que es van alternant a cada capítol. Una segueix la vida de

la Kya des de la infància fins a l’edat adulta, mentre que l’altra se centra en la investigació i el judici per la mort d’en Chase, un jove amb qui la Kya havia mantingut una relació amorosa complicada. A mesura que avança la novel·la, aquestes dues línies temporals es van entrellaçant i creen una trama plena de comprensió.

Un dels aspectes més destacats de La noia salvatge és la representació de la natura, que esdevé un element essencial en la trama. Els paisatges de la maresma i de Carolina del Nord no només serveixen com a escenari de la història, sinó que també compensen la falta de companyia humana que viu la Kya. Delia Owens es va inspirar en les seves pròpies experiències a l’Àfrica, on va viure llargues temporades d’aïllament, per descriure aquests paisatges de manera tan evocadora.

La novel·la no és només una exploració de la supervivència física, sinó també de la supervivència emocional. La vida de la Kya està marcada per l’abandonament, tant de la seva família com de les persones que l’envolten, cosa que la porta a construir una barrera emocional per protegir-se del dolor. A través dels ulls de la Kya, el lector és testimoni de la seva lluita per mantenir l’esperança i la capacitat d’estimar, malgrat les ferides que la vida li ha infligit.

Ester Salomó Bosch

L’estel de Rodari

Narrativa infantil i juvenil ··································································· Daniel Xavier

M

Títol: Yakari Autoria: Derib / Job (Trad. diversos) Editorial: Juventut / Norma Any de publicació: a partir de 1979 Nombre de pàgines: 60 Edat recomanada: a partir de 5 anys

algrat que les aventures d’aquest jove indi han estat adaptades per a la televisió, la col·lecció de còmics (que encara se segueixen publicant, ara amb uns altres autors) són el refugi literari que permetrà als infants capbussar-se fins a les profunditats de la Nord-amèrica precolonial. Yakari és un jove sioux que té un do especial: pot entendre els animals i parlar-hi. És gràcies a aquest do que s’entén amb el seu millor amic, un cavall rebec anomenat Fill del Tro. Plegats viuran un munt d’aventures en el context d’un territori absolutament verge: la tribu d’en Yakari és nòmada, es va desplaçant seguint les migracions dels ramats de bisons i la majoria d’aventures giren al voltant d’una problemàtica sorgida amb alguns dels molts animals amb qui Yakari es relaciona. El respecte per l’entorn natural, l’honestedat i la senzillesa en fan una obra atemporal i que podran gaudir infants d’edats molt diverses.

···································································

47

···································································

···································································

B

48

Títol: Bosc endins Autoria: Charline Collette Traducció: Gemma Gallardo Editorial: mtm Any de publicació: 2022 Nombre de pàgines: 100 Edat recomanada: a partir de 6 anys ISBN: 9788417165697

osc endins és una joia. Un llibre tranquil, reposat, en el qual se succeeixen diferents històries en el transcurs d’un any sencer, totes al voltant (o ben endins) d’un bosc. L’autora comença el llibre amb aquesta introducció: Estimat lector, estimada lectora, estàs a punt d’entrar al bosc. Les dotze històries que trobaràs al llarg del camí me les han explicades llenyataires, caminants, constructors de cabanes, recol·lectors de mores i d’all de bruixa, i jo te les he volgut explicar a tu. Amb el pas de les estacions, al voltant d’un tronc d’arbre, al fons d’una cova o a l’ombra d’una cabana, coneixeràs un cucut misteriós i tímids teixons, sentiràs de lluny l’udol del linx i aprendràs que els bolets també es troben per la flaire que fan. Duus les botes posades? Has agafat la cantimplora i el berenar? Doncs som-hi, cap al bosc!

És una obra, doncs, captivadora i transformadora. Els menuts s’encaterinaran de les històries que s’hi narren, que van, a més, acompanyades d’unes il·lustracions extraordinàries; però els adults també sentiran la necessitat de submergir-s’hi.

···································································

C

inquanta petites narracions componen aquest volum, imprescindible a qualsevol biblioteca escolar. Són esdeveniments quotidians de la natura explicats en forma d’història.

Comprenen àmbits diferents, des de la formació de la rosada un matí humit fins a l’udol d’un llop en cerca de la seva manada o el moviment del gira-sol seguint la llum de l’astre rei. És una crida a aturar-se, a mirar, a observar amb atenció les meravelles naturals, que tenen en comú un to atent i pausat que es fa molt necessari en un món tan accelerat com el nostre.

Daniel Xavier

Títol: Amb calma Autoria: Rachel Williams i Freya Hartas (Trad. Maria Cabrera Calís) Editorial: Flamboyant Any de publicació: 2020 Nombre de pàgines: 121 Edat recomanada: a partir de 9 anys ISBN: 9788417749583

···································································

49

POEMES Dos poemes ··································································· Josep Clavé

A la platea Quan ve el temps de la borrufa, l’oreneta branda el cap, alça el vol i no s’atura fins que troba un dia clar.

50

Jo de gust hi jugaria, al joc de la llibertat: ’nar i venir sense cap brida, amb la goma d’esborrar.

Vora el riu els pollancs tremen, dels companys en sentir el frec.

Quan somriuen les roselles, pinten un vespre rogenc.

Jo de gust hi jugaria, al joc de la placidesa.

Per barata us donc la vida i els llocs foscos de ma pensa.

Amb vosaltres jugaria si no fos perquè em fan por la picada de l’abella i el verí de l’escurçó.

Entre bastidors La natura és tan cruel que havia de ser bella MÀRIUS SAMPERE Que no ho sap, l’ametller, que ningú sent el pregó, quan dormir és desaparèixer sota el pes marmori de l’hivern?

(Tampoc l’escoltarien.)

Que no ho sap, el pollancre, que les arrels no el saben afermar, si no és tenint-lo encadenat?

Que no ho sap, l’oreneta, que l’amor serà sempre fugisser?

No. Ningú sap res.

Altrament, no podrien suportar la vilesa d’uns déus que juguen indolents amb els capgrossos de la bassa.

51

Només les abelles, guardians custodis de la virginal essència del beuratge que delegen els déus (l’únic que volen de nosaltres), en saben el secret.

Amb inútils balls indesxifrables proven d’avisar-nos, trencant el jurament; com a últim recurs, es llancen com sagetes per a inocular-nos el filtre aspre de la Saviesa.

Però tot està previst: sens prou verí i encara enganxades a l’hoste innocent, la Natura —també esclava dels déus— les mata abans que puguin respondre cap pregunta.

No permetran mai que fem cap presoner.

Josep Clavé

Poemari Natura ··································································· Júlia Marchena

On hem perduts els guants?

No sé què n’hem fet, de les nits quan, adormits trèiem el nas per sobre un llençol cobert de mantes amuntegades a damunt d’uns cossos tremolosos els peus coberts de la líquida escalfor.

52

No sé què n’hem fet, de l’hivern, del vent del gener o de la tardor, de les passes a la neu, del fum rere la veu.

Ens han pres la primavera per a créixer sense control.

Ens han pres la castanyera per a disfressar-nos i fer por.

No sé què n’hem fet, de les vesprades, dels amics i les vetllades.

Per què ens hem pres totes les hores?

Per què no podem tenir cura?

Per què renunciem al món aleshores?

Què t’hem fet, Natura?

Catalina El cel era or i el sol s’allunyava.

La lluna albirava amb presses el tro.

Després negra nit venia, i la lluna s’enorgullia d’haver guanyat el seu lloc a l’astre emperador que tot ho posseïa.

Dissortadament, la lluna torna a casa a trenc de l’alba, i es pregunta com tot passa, i se’n cansa, i per fi dorm.

Nit de Nadal Dues esferes plenes de joia i un sac de bé per a buidar l’amargor.

53

Moltes estones per a curar les ferides, per a donar llum i vida a les nits de foscor.

Alegria, i la promesa d’un riure sincer sota la llum dels fanalets.

Júlia Marchena

Un urbanita en camps de solidaritat ··································································· Maties Segura i Rubio

No em sacrifiqueu!

54

Tinc el cos ple de cicatrius d’asfalt.

Tinc l’estómac buit, el comerç neoliberal s’imposa a la sobirania alimentària: aquesta globalització és insostenible, ja que importem menjar de molt lluny mentre destruïm la nostra terra fèrtil.

Tinc els pulmons a ple rendiment per a compensar l’aire contaminat que propaga la indústria capitalista, cremar combustibles fòssils ens ofega.

Tinc cataractes als ulls, la pol·lució dels homes opaca la vista i no ens deixa veure l’horitzó anhelat.

Inspiro flaires de muntanya, de romaní, tot i els plans de convertir el món rural en l’abocador d’escombraries de l’urbà.

Abans el silenci dels nostres camps només era trencat per cascavells d’ovelles, després va arribar el brogit dels cotxes, i ara el brunzit de línies de molt alta tensió, un progrés contra la vida rural, contra el silenci, i tot per l’especulació energètica, per la cobdícia.

Encara tinc regust de mel i formatge artesans, però el capitalisme amenaça l’economia local i els succedanis industrials rebenten el mercat.

El contacte amb la natura és una veritat plena que roman incòlume en l’era de la postveritat, fake news contra el tacte flairós de l’espígol.

Arranquen milions d’arbres dels meus boscos per a plantar-hi, a canvi, torres i molins eòlics, per a construir parcs de plaques fotovoltaiques

que fan malbé la terra i la seua biodiversitat.

La promesa de les energies renovables no pot justificar el dolor que sento, els molins i les plaques em fereixen la pell, se’m claven profundament, sense compassió, i el pit em sagna i em cou la terra en carn viva, No permeteu tant de dolor, tanta destrucció, no em sacrifiqueu, no m’abandoneu, perquè jo soc la vida, la terra, el planeta, i no hi ha futur ni transició ecològica si em sacrifiqueu a mi, si no compteu amb mi.

El meu cor batega en tota la naturalesa, soc present en cada arbre, en cada solc de terra, i dono ritme a la vida que creix en els camps, promovent una coreografia vital i tel·lúrica que fa el present més alegre, lliure i harmònic i projecta un futur millor que val la pena viure.

Castelló de la Plana, 26 de juliol de 2024

Ecos de les sublevacions de la terra Més enllà dels Pirineus, hi ha una revolució en marxa, més enllà dels Pirineus, la terra s’ha sublevat, tot i que ací a penes ens n’hem assabentat, i seguim com si res, amb gris normalitat, encadenats per una trista i impotent realitat.

Que què està succeint a França?

Les sublevacions de la terra: un ecologisme radical arrelat a la vida quotidiana, lluita contra l’acaparament dels recursos naturals, desarmament de les màquines destructores, boicot, sabotatge, acció directa i desobedient,

55

No a la MAT!

56

defensa i reapropiació dels béns comuns, no a les megabasses de l’agroindústria, sí a l’agroecologia pagesa que estima el camp, prou de contaminar l’aire, l’aigua i la terra, difusió de les cures en les nostres lluites, una alegre autonomia política i socioeconòmica, campaments efímers com a mostra d’autoorganització, articulacions de classes i ideologies diverses, experimentació d’altres mons i d’altres formes de vida, l’espai de lluita convertit en comuna revolucionària, ètica basada en la cooperació, la solidaritat i el suport mutu, no a la formigonació, sí al decreixement i a la sobirania alimentària i energètica, altaveu de l’emergència climàtica difosa per científics, neoludisme que qüestiona certs abusos tecnològics, ocupar, arrabassar la terra als que l’estan destruint, internacionalisme, som l’aigua defensant-se, estima per l’indígena i la biodiversitat dels ecosistemes, autodefensa decidida i creativa davant la violència de l’Estat, des de la ZAD Notre-Dame-des-Landes a Sainte-Soline, milers de persones víctimes de granades i bales de goma.

Cada territori té els seus processos revolucionaris, els seus propis ritmes i les seues pròpies especificitats, i no sol funcionar importar revolucions que es donen en altres contextos, en altres realitats.

Tanmateix, l’emergència climàtica és compartida, tant allà com ací volem defensar els béns comuns, tant allà com ací patim la cobdícia capitalista, tant allà com ací portem altres mons dins els cors.

Per tant, potser les nostres realitats no són tan diferents, potser ja estem tenint les nostres sublevacions de la terra quan, per exemple, cridem «No al Magda» o «No a la MAT», perquè, en defensar la terra, defensem la terra de tots/es.

Tal volta només cal trencar el dic de contenció que ens aïlla i comprendre que les lluites locals i internacionals convergeixen.

Castelló de la Plana, 28 d’agost de 2024

Ai, pobre de mi, soc un ximplet urbanita, de classe mitjana, neoburgès i sibarita!

Ai, voldria, com els hòbbits, ser de la Comarca, ser d’una terra, que t’estimes i et marca!

La família de mon pare és de Morella, i, tot i semblar-me una població molt bella, per als autòctons, sempre seré un foraster: no tinc amics, família propera, ni res a fer.

Per coses de l’atzar i per les meues idees polítiques, vaig esporgar-me de prejudicis i estupideses mítiques, i vaig trobar en els moviments socials del món rural un caliu màgic que a tot arreu em feia sentir un local.

Encara que sigues de ciutat, uneix-te al «No a la MAT»!

Guanyarem gràcies a la solidaritat!

Juntes podem canviar tota realitat!

No volem, ni ací ni enlloc, especulació energètica, el nostre amor a la terra caracteritza la nostra ètica.

Estimem els paisatges, la seua fauna i la seua flora, per als rics, andròmines baix la seua excavadora.

Cridem «No!» a la línia de molt alta tensió, tota una traïció per part de l’administració.

El govern de l’Estat vol perpetrar una calamitat, trinxar el territori amb la MAT és una barbaritat.

L’impacte mediambiental tindria afeccions terribles, una autopista elèctrica creuant camps i zones sensibles, i tot pel negoci, per traslladar energia que no necessitem, i tot perquè el món rural és el primer que sacrifiquem.

Encara que sigues de ciutat, uneix-te al «No a la MAT»!

Guanyarem gràcies a la solidaritat!

Juntes podem canviar tota realitat!

Castelló de la Plana, 28 d’agost de 2024

57

Avís als al·lèrgics Avís als al·lèrgics al pol·len de les flors: aquesta primavera poden tenir esternuts i tremolors.

Avís als al·lèrgics al pol·len de les flors: aquesta primavera floreixen revoltes en els nostres cors.

58

Aquesta no és una primavera qualsevol, atura’t i busca amb la mirada on és el sol.

Després d’una transició tèbia i sense ruptura, ara arriben ritmes que fan pujar la temperatura.

I no és una invenció dels nostres deliris de revolució, i no és una invenció més de la nostra imaginació, sinó que ho ha dit l’home del temps de la televisió: per aquesta primavera s’espera el doble de flors del normal, una invasió de pol·len, colors i olors, sobrenatural.

Reggae music, reggae en català, mesclat amb música gitana i un poc de bacallà.

Venim d’un passat fosc que no s’acaba mai d’il·luminar, i ens queda clar que la democràcia és un present sempre a guanyar: ja no ens refiem dels mass media ni dels polítics, tan sols busquem camins per ser lliures i crítics.

En plena crisi total apostem per la inversió del decreixement, per un retrobament amb la natura, amb la terra i amb la gent.

Però entre la teoria i la pràctica hi ha una diferència abismal, i cadascú ha de portar a la pràctica el seu decreixement personal.

Reggae music, reggae en català, mesclat amb música gitana i un poc de bacallà.

Ens diuen els estranys, els pol·linitzats, perquè trobem en la natura altres realitats.

Ens diuen els hippies, els pol·linitzats, perquè trobem en la natura noves oportunitats.

Ens diuen els estranys, els pol·linitzats, perquè trobem en la natura altres realitats.

Ens diuen els hippies, els pol·linitzats, perquè trobem en la natura noves oportunitats.

No ens tingueu por, som els pol·linitzats!

No ens tingueu por, estem plens d’amor!

S’està escampant la plaga i ja en som molts els contagiats, no ens tornem vampirs ni zombis, sinó pol·linitzats: una sobredosi de pol·len corre per les nostres venes, i l’alegria a penes ens deixa aflorar les penes!

I de sobte, parlem amb els arbres, els ocells i les estrelles, i de sobte, les coses del dia a dia ens semblen més belles.

59

Barcelona, 18 d’abril del 2010

Maties Segura i Rubio

CÒMIC La Gata PACa ··································································· Mar Valls

ATENCIÓ!

Personal lletraferit del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC N'esteu fins al capdamunt, de fer PACs i PSs? Voleu deixar espai a la vostra creativitat?

Us animem a participar en aquest projecte:

C+ Revista de lletres i més Relats, entrevistes, assaigs, història de la llengua, sociolingüística, ressenyes, poesia, còmic...

Un projecte coŀlaboratiu, assambleari i autogestionat per estudiants. Amb continguts en totes les variants dialectals del català i amb llicència Creative Commons!

60

Us hi esperem!

Jeroglífic ··································································· Mar Valls

Nom d’escriptora catalana

https://www.revistacemes.cat revistacemes@gmail.com