Número 6 de la Revista C+: La Lluna

Page 1

Revista de lletres i més

EDITORIAL Carme Marín i Rafael Ferran RELATS Júlia Marchena, Carme Marín, Òscar Martorell, Àlex Perpinyà SOCIOLINGÜÍSTICA Mariona Bosch i Carme Marín, Josep Lluís Navarro, Mar Valls L’ENTREVISTA de Rafael Ferran a Josep Pedrals ASSAIGS Patrícia Bosch, Pere Juvés, Carme Marín, Carles Marquès RESSENYES Neus Aguiló, Mariona Bosch, Júlia Marchena, Ester Salomó POEMES Júlia Marchena, Àlex Perpinyà, Maties Segura CÒMIC Mar Valls

Número 6

Octubre 2023

La

Lluna


Imatge de la portada: Archituv. Full Moon 2020. CC BY-SA 4.0 DEED. https://commons.wikimedia.org/wiki/File:FullMoon2020.tif

4

EDITORIAL Carme Marín i Rafael Ferran

RELATS 5 Júlia Marchena Carme Marín Òscar Martorell Àlex Perpinyà

15

SOCIOLINGÜÍSTICA Mariona Bosch i Carme Marín Josep Lluís Navarro Mar Valls L’ENTREVISTA 24 de Rafael Ferran a Josep Pedrals

Tots els continguts d’aquest número estan sota llicència Creative Commons BY-NC; és a dir, tant els continguts com la revista sencera es poden compartir i difondre lliurement. Reenvia-la! ;-)

ASSAIGS 32 Patrícia Bosch Pere Juvés Carme Marín Carles Marquès

2

RESSENYES 45 Neus Aguiló Mariona Bosch Júlia Marchena Ester Salomó

Revista C+

Número 6 - Octubre 2023

Coordinador emèrit: Maties Segura i Rubio. Coordinació: Carme Marín Páez, Rafael Ferran i Peralta. Correcció ortogràfica: Patrícia Bosch Mir, Carme Marín Páez, Maties Segura i Rubio. Disseny: Abraham Carreiro. Maquetació: Rafael Ferran i Peralta. Les opinions i els continguts expressats en els articles són responsabilitat exclusiva dels seus autors i no representen necessàriament la posició oficial de la Revista C+. www.revistacemes.cat revistacemes@gmail.com

POEMES 54 Júlia Marchena Àlex Perpinyà Maties Segura CÒMIC 59 Mar Valls

Navegació a Al sumari, cliqueu sobre el títol d’una la secció per anar-hi. A les altres pàgines de la revista, cliqueu sobre el número de pàgina per tornar al sumari.

3


EDITORIAL T

4

ornem a estar amb vosaltres amb el número 6 de la revista C+. Revista de lletres i més, que en realitat és el setè. Ara ja fa gairebé quatre anys, un grup d’estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC vam iniciar aquest projecte amb una entrega pilot, el número zero. Des dels inicis, el propòsit va ser la promoció de la literatura i la llengua catalanes. Tot sigui dit, que és la nostrada llengua i literatura, el motor que encara ens serveix de font d’inspiració i ens empeny a continuar amb aquesta revista assembleària, col·lectiva i autogestionada. A l’anterior editorial, conscients de la necessitat de renovació i per tal d’assegurar el futur del projecte, ens vam posar com a objectiu presentar-nos a la direcció dels estudis i demanar ajut per tal de donar-li visibilitat institucional, sempre que aquest suport no comprometés la llibertat creativa i l’esperit crític de la publicació. Passats uns mesos, podem dir que hem fet un petit pas endavant, ja sabeu que és amb petits passos com s’arriba a fer grans travessies compartides! I com que qui ha nascut, en bona lluna —com la C+— fa bonica fortuna, segur que trobarem una manera de col·laborar amb la UOC. Parlant de la lluna… precisament aquest és el nou fil conductor. Un tema que ens ha portat a explorar misteris còsmics, poesia nocturna i brillants somnis lunars en un ventall d’articles que us convidem a llegir. Això sí, hem vigilat de no quedar-nos a la lluna de València, no fos cas que algú prohibís la nostra publicació. Mantenim les seccions, per aquest motiu podreu trobar quatre relats inspirats en la lluna i poesies de la mateixa temàtica. Dins de l’apartat de sociolingüística, hi trobareu un article que aborda la problemàtica del català en la Sanitat i la necessitat i conveniència de ser atès en la teva llengua al teu territori. Endemés podreu endinsar-vos en la problemàtica del bilingüisme al País

Valencià i donar una ullada a les perilloses teories apocalíptiques sobre la mort de la nostra parla. En aquest nou número seguim amb la commemoració dels 400 anys de la mort de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona. Hem tingut l’oportunitat i el privilegi de parlar amb Josep Pedrals, comissari de l’Any del Rector i poeta. Ens sentim cofois de poder compartir amb vosaltres aquesta inspiradora conversa que aporta una perspectiva única al tema, i ensems d’apropar-vos a la poesia de Pedrals. Els assaigs ens porten a Maria-Mercè Marçal i una de les seves fonts d’inspiració: la lluna. També podreu endinsar-vos en les supersticions i atribucions màgiques que ha tingut l’astre de la nit. D’altra banda, sabreu que trobar videojocs en català és quasi una quimera. Però, en canvi, si voleu llegir bons llibres en català, no us podeu perdre les nostres ressenyes. Finalment, un article i la tira còmica de la GATA PACa, tots dos en memòria de Carme Junyent Figueras. No podíem passar per alt un esdeveniment tan dolorós com el traspàs d’aquesta filòloga, una de les garants i precursora de parlar català en tots els àmbits de la vida. El seu llegat en la promoció de la llengua, la cohesió social i l’educació en català perdurarà a través del temps. La seva passió infatigable ha de servir-nos d’inspiració a l’hora de seguir el seu exemple. Carme, allà on siguis, gràcies per tot el que has fet i que puguis descansar en pau. Esperem que gaudiu de la lectura d’aquest número tant com nosaltres ho hem fet preparant-lo. Us animem a compartir-lo lliurement i a enviar-lo a qui vulgueu. Volem recordar-vos que aquest és un projecte col· laboratiu i obert, només cal ser estudiant o alumni del grau LiLC de la UOC i tenir ganes de participar-hi. A la contraportada trobareu la informació per contactar amb l’equip de la revista. Que tinguem un bon semestre! Carme Marín i Rafael Ferran

RELATS Blue Moon ··································································· Júlia Marchena

A

ra ja fa dos anys d’aquella nit en què el món sencer va caure a sobre les espatlles. Des d’aquell dia hem hagut de reinventar-nos per tornar a ser nosaltres o deixar de ser-ho. El resultat, però, és força bo i al final això és el que importa. Per celebrar d’alguna manera que allò encara que dur, havia de passar i era absolutament necessari, vaig sortir a caminar a la llum de la segona lluna plena del mes d’agost. A aquest fenomen els nord-americans li diuen blue moon —res més allunyat de la realitat—, aquella gran esfera presidia majestuosa el cel amb una llum entre blanca i groguenca que il·luminava tota la badia. El silenci de la matinada i l’aire fresc que anunciava el final de l’estiu em van fer venir un munt de records. Tinc gairebé tots els estius gravats en la memòria, però en especial hi ha un que no oblidaré mai, l’estiu que vaig començar a construir. Encara no sé si ho vaig somiar o va passar, però el fet és que vaig trobar una pala on era l’antiga caleta, la que es trobava al final de la badia on ara ensumo l’aire que ve del mar. I aquella veu, la de la nena —Carme es deia— que em convidava a construir. Aquell estiu va ser diferent, cada estiu ho és, però aquell va ser especial, perquè tots ens vam fer grans. Ens vam fer grans gràcies a l’ajuda de la gent que

ens estima i a pesar de la gent que no va saber o no va voler estar al nostre costat. Perquè quan tot va bé és molt fàcil compartir i quan venen mal dades pocs volen ser-hi. Però bé, no ens desviem del tema, això vosaltres ja ho sabeu, perquè segur que ho heu viscut moltes vegades. Estàvem parlant de la nit de la blue moon, i de la peculiar celebració: sortir a caminar i a pensar, rememorar i, per damunt de tot, agrair. El què? Doncs la vida, el cel, el mar, els estels, la companyia i a vegades també la soledat. Bé, estava asseguda al passeig i vaig veure una silueta al fons, enfilada a les roques que donaven a l’antiga caleta, on ara no hi ha més que mar i roca, allà on hi havia sorra. Era un home que parlava amb algú, però no vaig ser capaç de veure qui era l’interlocutor, de fet crec, és possible? Que no hi hagués interlocutor. Parlava sol. Em vaig atansar sense fer soroll perquè no el volia espantar i li vaig preguntar si estava bé. Em va contestar que sí, que parlava amb la Maria, la seva dona, que ja feia molts anys que havia mort i que era el seu aniversari. Van tenir un fill que ara vivia a Irlanda i només el veia uns dies a l’estiu i per les festes de Nadal. Havia decidit que no volia continuar caminant sense ella i que aquell dia pensava retrobar-s’hi. Se’m va tallar la respiració, no sabia com actuar ni què dir, m’acabava

5


Fotografies: Júlia Marchena

de posar-te en el pitjor. —Costa molt. —Sí, ho sé; així i tot, puc dir-te que és possible. Torna a casa.

6

d’adonar que estava a punt de saltar. No hi havia gaire alçada, però tot el terreny era esquerp i, si ho feia, no sobreviuria. Intentava parlar, no em sortia la veu, obria la boca i vocalitzava: el resultat va ser el silenci més absolut. Vaig pensar: li donaré la mà, si no puc parlar, gesticularé. Tampoc, era gel o pedra, estava paralitzada i totalment atemorida. L’home em parlava, m’estava parlant, el sentia molt llunyà. La veueta d’una nina em va sorprendre per darrere i em va dir a cau d’orella: —Si ho vol fer, ho farà; no hi pots fer res. —Carme! A tu sí que et sento bé. —Pregunta’t per què. —Què vols dir? No t’entenc. Què hi fas tu aquí? —Volia veure’t. Estic contenta, vas trobar la pala i la vas fer servir. Has fet molta feina, però ara toca parar. Tingues cura del teu castell. —Però, aquest home, ell vol... —Deixa’l Anna, si ho vol fer, ho farà. Has après a construir, heu reconstruït, però ara has d’aprendre a deixar fer. —Però si salta... —Si salta, salta, és la seva decisió. Pregunta’t per què no t’hi pots comunicar, has d’entendre que no ho pots controlar tot, forma part del teu aprenentatge, així que gira cua i torna a casa. —Però jo... —Però, però, però, deixa-ho córrer. —Carme! —Tu preocupa’t de tu i dels de casa, comença a gaudir i deixa de malpensar,

El sol s’escolà per les cortines de l’habitació, tímid, però segur, anunciant que l’últim dia d’agost també mereixerà el seu regnat. Em vaig tornar a dormir, així era impossible nedar, quan tornés a baixar a la platja sabia que encara m’hi trobaria els turistes tardans de la temporada. El Pau va pujar corrents les escales, portava el diari a la mà. Havia sortit a córrer com cada matí i havia passat pel quiosc del Pepet. —Mama! Han trobat el Francesc, el veí del Planiol. Mira, llegeix-ho tu mateixa. Estava inconscient, però sa i estalvi. És un miracle, va caure de les roques. —De les roques, de quines roques? —Les de la caleta. —Però si ja no hi ha caleta, com ha pogut sobreviure a una caiguda sobre les roques? —Mama... és que no et mires mai els diaris que porto. El temporal de la setmana passada va tornar la sorra perduda i tornem a tenir caleta! —El temporal ha portat la sorra... s’haurà endut la pala? —Mama! Què dius d’una pala? Júlia Marchena Fenals-Barcelona 5 de setembre de 2023

«Moon River» ··································································· Carme Marín Moon river, wider than a mile I’m crossing you in style some day Oh, dream maker, you heart breaker Wherever you’re goin’, I’m goin’ your way Two drifters, off to see the world There’s such a lot of world to see We’re after the same rainbow’s end Waitin’ ‘round the bend My huckleberry friend Moon river and me. Johnny Mercer (lletra) Henry Mancini (música) de 1961

E

ncara guardo a les golfes aquell vídeo reproductor Beta on la padrina em posava pel·lícules. Ella, que sempre tenia coses a fer, seia amb mi si demanava per milionèsima vegada «Desdejuni a can Tiffany». Repetíem els diàlegs de memòria amb una teatralitat digna d’estatueta. — Coneix vostè aquests dies en què es veu tot de color vermell? Els dies vermells són aquests en què t’aixeques i tens por, però no saps a què, i sents la solitud. L’aparador de Tiffany és el meu antídot. Em calma de seguida els nervis. És tan silenciós i superb. Allà no pot passar res dolent.

Esperàvem deleroses que Audrey Hepburn segués a l’ampit de la finestra, amb els cabells recollits dins d’una tovallola blanca i, guitarra en mà, entonés els acords de «Moon River» —Moon River, wider than a mile […] there’s such a lot of World to see […] My huckleberry friend/Moon river and mee.— La padrina plorava cada vegada i jo cantava a ple

pulmó en duet amb la Hepburn. De cop i volta, els dies havien esdevingut vermells, seguits d’anys d’adolescència rebel i joventut desenfrenada, de ressentiment i de rancúnia, perquè la padrina no m’havia protegit i la vaig culpar com a tothom del meu destí. Quan avui he sortit de l’hospital he recordat aquells moments i m’ha amarat una tristor que no puc descriure. Ha començat a ploure a bots i barrals, també dintre meu. Primer, he notat que l’aigua m’arribava a la boca i, uns segons després, he aconseguit plorar. Probablement, és la darrera vegada que la vegi amb vida, que torni a tocar les seves mans calentes i a sentir el seu perfum de roba neta i lavanda. Un cop dins el cotxe, he mirat la carpeta d’acordió que ha deixat preparada per a mi. Aquella vella carpeta que jo havia oblidat i que ella desava en un calaix, com un tresor que mai no vaig gosar tocar. En aquell mateix instant, he tornat a veure la padrina guardant retalls de revista, fulls amb anotacions i

7


8

La darrera sessió de cinema a la fresca del barri l’han dedicat a «Desdejuni a can Tiffany». No estava segura si volia tornar a sentir la nostàlgica Holly a l’ampit de la finestra. Però finalment, a mitja tarda, he baixat a la plaça per a assegurar-me un bon lloc entre el públic. A l’inici del film, en el precís instant que han sonat els acords de «Moon River» m’he vist molts anys enrere a la saleta de la casa gran, asseguda al teu costat. La imatge és diàfana: jo et dic que ets una rondinaire, que les nenes fan la migdiada i tu em mires fixament.

Els teus ulls ja s’hauran convertit en dues agulles de gel, dos abismes de tristor que no volen que els deixin sols. Mirarem la nostra pel·lícula entre els meus plors i els teus cants de sirena. Quan acabi, aprofitaré per a preguntar-te què ha passat que ja no somrius, que els dies s’han tornat vermells. No em respondràs; en canvi, marxaràs a escriure. He recordat el temps quan vaig recollir aquells textos, retalls de la tristor vermella i de la solitud. De cop i volta, la veu d’en Paul, a la pantalla gran de la plaça, m’ha fet tornar a la realitat. —Saps què et passa? No tens valor, tens por, por d’enfrontar-te a tu mateixa i dir que està bé perdonar. La vida és una realitat, les persones es pertanyen les unes a les altres, perquè aquesta és l’única manera d’aconseguir la veritable felicitat. La Holly va aprendre que les persones ens pertanyem les unes a les altres, com jo ho vaig aprendre de tu. També a donar les gràcies per les petites coses que tenim cada dia, encara que aquests siguin vermells, per les tardes de cinema al sofà de casa, per les converses davant d’un cafè calent amb un croissant a la mà. Gràcies pel regal de llegir-te cada dia! Per les passejades en silenci, però en bona companyia, per la generositat que has tingut amb els teus perdons, per agafar-me les mans i per deixar-me agafar les teves. Gràcies per deixar-te guiar quan estaves en un atzucac! Perquè quan jo t’orientava, reconstruïa els bocins de la meva desesperació i fugia del carreró sense sortida on feia temps que havia entrat. Gràcies! Perquè vas omplir de sentit la meva vida. Gràcies per la teva carta! La darrera que vaig recollir del cubell de la brossa. És cert: les persones es pertanyen les unes a les altres si saben perdonar i donar les gràcies, com la Holly i com tu. La felicitat no és més que una cinta de vídeo en aquesta nit de cinema a la fresca o a la sala d’estar de la casa gran. T’estimo, Nina! Et torno els teus escrits. Aquesta és la teva història. Gràcies per

deixar-me formar part d’ella, fins i tot en els dies vermells.

El meu és una carta d’uns dies després de marxar de casa i diu el següent: Avui he tornat a veure «Desdejuni a can Tiffany», tenies raó: la Holly és una noia amb molta sort. La vida li dona l’oportunitat de recuperar el seu gat i estar a bon recer amb qui l’estima. Darrere, deixa les nits de desenfrenament, l’alcohol i els excessos. Però també els dies vermells. Aquells que mira els aparadors de can Tiffany per a oblidar la tristor i abatre la solitud. D’ella he après moltes coses: a perdonar i a perdonar-me! A estimar a qui més bé t’estima. Que la família no són llaços sanguinis, sinó nusos d’amor fraternal incondicional, que no deixes deslligar i que tries voluntàriament. Perquè les persones es pertanyen les unes a les altres. Però, sobretot, que no cal buscar la felicitat, la tens a l’abast de les mans: si t’atanses, la pots tocar. Cal que la identifiquis i la cuidis. Tan fàcil com tenir un gat sense nom i a un Paul o Paula amic i amant. Tan fàcil com un cafè curt i calent amb un croissant davant l’aparador d’una botiga on el reflex de la teva imatge sigui ja una bona companyia. Fàcil com el dinar dels diumenges rodejada de la gent amb qui vols estar, viandes i bona companyia i per regal un anell sortit d’una capsa de galetes. Senzill com un consol, un somriu-

re, una picada d’ull o un hola en el moment oportú. Quant he après de la Holly! I de tu, que me la vas presentar en aquelles tardes vermelles, quan jo et demanava la pel· lícula novament. Quan la pregona pena dels meus secrets de nina trencada m’emboirava la vista i la ment. Jo, com la Holly, ja no em sento sola i volia agrair-te que hagis estat al meu costat quan em vaig perdre en un atzucac, que fins i tot entressis al meu carreró sense sortida per a fer-me eixir a estrebades. Gràcies per tot! T’estimo. Nina.

M’he passat la nit recordant els dies a la casa gran amb la padrina. L’olor de lavanda i de menjar cuinat amb amor i a foc lent i, sobretot, aquella sensació d’estar en el lloc i el moment apropiat, just on volia estar. Quan ha despuntat el dia, he rebut el missatge que m’anunciava el seu traspàs. Però he tingut la certesa que no la perdia, perquè les persones es pertanyen les unes a les altres i sempre podré tornar a veure «Desdejuni a can Tiffany» per a estar novament amb la padrina a la saleta de la casa gran. Carme Marín P.M. sempre en la meva memòria i el meu cor. Coma-ruga, 1 de Setembre de 2023

Tràiler de Breakfast at Tiffany’s. Audrey Hepburn a Esmorzar amb diamants. Domini públic. https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Audrey_Hepburn_in_Breakfast_at_Tiffany%27s.jpg

receptes. He deixat la carpeta al seient de l’acompanyant i m’he dirigit a casa. Vint-i-cinc minuts de trajecte, durant els quals he sentit les veus i les olors, he vist les imatges vívides i en colors de la meva infantesa robada. Perquè jo, com Holly, he cantat «Moon River» a l’ampit de la finestra moltes nits per espantar els fantasmes del passat. Ben entrada la nit, quan a casa tots dormien, he buscat en una de les plataformes de cinema de pagament «Desdejuni a can Tiffany» i he obert la carpeta quan Audrey Hepburn ha entonat els primers acords de «Moon River». En cada apartat, junt amb els retalls de revistes del cor, receptes i consells per a la llar o per a la vida en general, estaven els meus escrits. Aquelles cartes, redaccions i contes que jo escrivia i que llençava després. Tots i cadascun d’ells, ben planxats i arxivats, havien estat recuperats de la brossa amb la data d’un dia vermell. Tenia al davant la meva història. Explicada per la Nina del passat, per qui vaig ser. Al meu davant les dates i els esdeveniments que havien donat fruit a aquelles històries. Al darrer apartat només dos fulls: un escrit per la padrina, que no havia llegit mai i un altre que havia escrit jo i que no recordava. L’escrit de la padrina és de fa pocs dies, quan ja sabia que la vida se li havia escorregut entre els dits. L’he llegit amb la tendresa i l’admiració del deixeble pel seu mestre:

9


Orgull sota la lluna ··································································· Òscar Martorell Sedó

E

10

ra una tarda de primavera tranquil·la als afores de la ciutat de Kyoto. Eren dos quarts de nou del vespre, la llum del sol ja començava a caure cada vegada més i més fins que apareixeria la preciosa i resplendent llum de la lluna. Un escamot de samurais, majoritàriament joves, d’uns divuit a vint-i-cinc anys, es retiraven plegats al refugi més proper per passar la nit. Mentre tot l’escamot de samurais anaven l’un darrere l’altre en direcció al refugi, un d’ells es va separar del grup i es va desviar del camí; anava directe endins el bosc. Un altre samurai, en Tanaka, que va veure que el seu company s’allunyava cada vegada més del grup, el va cridar: —Ei, tu! On vas? Vine cap aquí! Que no veus que s’està fent fosc i és perillós anar pel bosc en plena foscor? ... Ei, tu! No et facis el sord! Quan t’enxampin els enemics et caçaran com si fossis una bèstia! En Tanaka va cridar i cridar, però res, aquell guerrer no el sentia —o potser no el volia sentir?—. Així, uns altres samurais que seguien Tanaka, amb una actitud arrogant i menyspreant aquells que consideraven més febles o «inferiors», el van empènyer i es van burlar d’ell amb una pretesa superioritat moral i egocentrisme, mentre li deien: —Au va, marica, si tant et preocupa aquest subordinat, a què esperes a anar amb ell? Igualment, els nostres enemics us mataran, parell d’inútils! I tot això, mentre en Tanaka estava a terra per culpa de l’empenta i aquella colla de quatre imbècils reien fortament d’ell i del seu company.

El pobre Tanaka, que de la ràbia i la tristor amb prou feines es podia aixecar de terra, va veure pel davant dels ulls com l’escamot s’anava allunyant cada vegada més i més d’ell i ningú feia el mínim esforç per ajudar-lo a aixecar-se. Fins que, per desgràcia, es va quedar completament sol, enmig de la ciutat de Kyoto de principis del segle xvi, justament en aquell punt des d’on fins fa un moment estava tot l’escamot anant direcció al refugi. Sí, justament en aquell mateix punt es trobava en Tanaka, completament sol, no hi havia ni una ànima i el pitjor de tot és que ja no hi havia la llum del sol, era completament negra nit. Així doncs, quan en Tanaka es va poder aixecar, en lloc d’anar direcció al refugi amb la resta de companys de l’escamot, va anar en direcció on s’havia dirigit en Hidama —sí, en Hidama era el samurai que es va desviar del camí i va anar sol bosc endins—. La resta de samurais de l’escamot ja havien arribat al refugi i estaven preparant al sopar, quan el cap, en Kenji, va fer un crit d’atenció perquè callessin i poguessin escoltar les seves paraules: —Ei! Calleu tots i escolteu!...Estem tots aquí? O falta algú? No sé per què em fa la sensació que falta algú. En Nao, un dels quatre nois que s’havien rigut d’en Tanaka quan el van empènyer a terra —juntament amb en Kenzo, en Hinata i en Riku—, digué: —Ei Kenji! No, no falta ningú important. Només els dos inútils d’en Hidama i en Tanaka que a hores d’ara, segurament, els nostres enemics ja deuen

haver matat i enterrat. Els altres tres es van petar de riure amb aquestes desagraïdes paraules d’en Nao. En Kenji va mirar en Nao i els altres tres de manera seriosa i respongué: —Però... Es pot saber quina merda heu fet? Vosaltres quatre sou una colla d’imbècils! Perfectament, els nostres enemics, ara mateix, els poden haver caçat i qui sap què més, potser els han cremat vius! En Kenzo quan va sentir aquestes paraules i aquest to de veu tan enfadat del seu cap, va afegir: —Au va, però si només estem parlant de dos maricons i inútils, potser deus alguna cosa a aquest parell de subordinats? En Kenji, que s’estava començant a posar com una fúria, va cridar alt i clar: —Ara m’esteu vacil·lant? Marxeu d’aquest refugi immediatament! No us vull tornar a veure aquí a l’escamot, no sou benvinguts, imbècils!...A què esteu esperant? Va, toqueu el dos d’una vegada! Us he expulsat de l’escamot. Fugiu! Els quatre samurais van acatar les ordres d’en Kenji, i van marxar tranquil· lament del refugi per no tornar mai més. Ja feia més d’una hora que en Tanaka havia començat la seva ruta lliurement, sense companyia, pel bosc: la seva missió era buscar el seu company, en Hidama. I segur que us esteu preguntant... «Qui era realment en Hidama?». Doncs bé, en Hidama era un noi de vint-i-dos anys molt tímid, que li costava fer noves amistats i socialitzar amb la resta de persones de l’escamot, però no només en el present. Quant al passat d’Hidama, podríem dir que va tenir una infància marcada per l’assetjament escolar. Mentre els altres nens jugaven a pilota en grup a l’hora de l’esbarjo, ell sempre es quedava sol, sense establir cap relació amb ningú. Se situava en un

raconet del pati de l’escola, de vegades dret, de vegades assegut, però sempre en completa solitud. Alguns dels seus companys de classe, per desgràcia, es burlaven d’ell, ja fos per la seva manera de parlar o fins i tot l’insultaven per la seva orientació sexual. Va haver d’aguantar ofenses tipus: maricon, marica, «només jugues amb nenes», «aprèn a parlar», entre moltes altres paraules desagradables... I així va estar suportant aquesta mena de paraules i d’insults durant tota la seva infància i adolescència, fins ben bé a disset anys. Ja feia dues hores que en Tanaka rondava pel bosc. No en tenia ni idea d’on anava, però la seva qüestió era seguir i seguir caminant fins que pogués trobar senyals de vida d’algú o alguna cosa, sobretot si es tractés d’en Hidama. De tant en tant, mirava el cel i veia aquella lluna plena tan gran i brillant, com la flama d’una espelma. Aquesta màgica lluna sempre li evocava antics records d’infància amb la seva família, sobretot quan era Cap d’Any, a casa seva solien anar a veure la darrera lluna plena, una tradició familiar que mai oblidaria. De cop i volta, en Tanaka va sentir un estrany soroll... Devia ser alguna bèstia, a aquelles hores de la nit se sentien grans quantitats d’animals, des de llops a grills i, fins i tot, ratpenats! Però a part de sentir alguns sorolls d’animalons de fons, sentia una cosa encara més estranya... Semblava ser una persona pregant. Potser era un guerrer? Si era així, què li passava a aquella persona? I encara més important, qui era aquella misteriosa persona? En Tanaka, mentre sentia aquell soroll, va seguir per veure d’on venia i així poder investigar qui era la persona misteriosa. Un cop hi va arribar, es va trobar amb el company que s’havia separat de l’escamot mentre anaven tots plegats cap al refugi, en Hidama. Llavors, en Tanaka molt emocionat en veure’l va cridar:

11


12

—Ei!! Hidama! Què fas aquí? T’estava buscant! En Hidama, en sentir la veu d’en Tanaka, es va girar cap a ell, però no va dir res, va tornar a mirar en direcció a la lluna i va continuar pregant. En Tanaka, veient que l’ignorava completament, es va posar al seu costat, va ajeure’s a terra tal com estava ell i es va quedar observant l’enorme lluna plena que hi havia aquella nit. En Hidama, que ja havia acabat de pregar mirant la lluna fixament, va girar al cap on estava en Tanaka i amb una veu molt fluixeta li digué: —Ta... Ta... Tanaka... De debò em volies trobar? Per què t’importo tant? Si soc una merda de samurai que amb tres tallades de katana ja estaria mort? Digues-me per què t’importo tant? En Tanaka, després de sentir aquelles paraules, li va respondre: —Hidama... Som un equip, i com a integrants de l’equip la nostra obligació és defensar-nos uns als altres. Evidentment que m’importes, sempre m’has importat! En acabar de dir aquestes paraules, en Tanaka va aproximar la cara cap en Hidama, i va voler-li fer un... petó? Però, no va poder, no s’hi volia arriscar tan aviat perquè no sabia com podia reaccionar el seu amic. Així doncs, en Hidama li va dir: —Saps què, Tanaka? A mi sempre m’ha agradat poder observar aquesta lluna plena tan bonica! I dormir sota la seva llum. Et semblaria bé que em poguessis fer companyia durant aquesta nit, si us plau? M’encantaria passar aquesta refrescant nit amb tu, sota aquesta enorme lluna plena tan resplendent! Així doncs, en Tanaka, quan va sentir les paraules d’en Hidama, va respondre afirmativament amb el cap, els ulls brillants d’emoció i un somriure que s’estenia d’orella a orella. Tots dos estaven asseguts al bosc i contemplaven la immensa lluna plena que tant els apas-

sionava. Discretament, les seves mans es van anar acostant fins que es van enllaçar. Agafats de la mà, van romandre estirats, sobre el terra, de cara cap amunt, amb la vista fixada en la lluna. En Tanaka, tot i que amb una mica de timidesa, li va dir a en Hidama: —Hidama... Vull que sàpigues una cosa, no sé com reaccionaràs, però per mi és molt important dir-t’ho... Sincerament, només vull que sàpigues que vull... vull... bé, vull que siguem una altra cosa, no només amics i prou, ja saps, oi? En Hidama va girar el cap en direcció on estava ell, i tot fent una rialla li va respondre: —I tant que sí! Es va aixecar, va posar-se damunt d’en Tanaka es van abraçar i van començar a fer-se petons i carícies suaus. Després de cinc minuts d’aquesta escena, que podríem descriure com intensament sensual, es van estirar de nou a terra, mentre observaven com la lluna s’amagava progressivament darrere dels núvols que s’apropaven. Quan ja no es veia ni un sol rastre d’aquella meravellosa lluna i abans que anessin a dormir, en Tanaka va dir: —Hidama, m’ha encantat passar aquesta gran nit amb tu. M’agradaria que cada nit que hi hagi lluna plena vinguéssim aquí, en aquest mateix punt on ens trobem situats en el bosc i observéssim la lluna fins que els núvols la facin desaparèixer. T’estimo! En Hidama, amb un bonic somriure, li va respondre: —Oi tant que sí, Tanaka! Que tinguis una bona nit! Jo també t’estimo moltíssim! I així, es van adormir abraçats, fins a l’endemà que es van llevar! Òscar Martorell Sedó

L’albada de la Font Gran II. Les curses de barques ··································································· Àlex Perpinyà

L’

hivern havia marxat i, a poc a poc, esclatà la primavera que va fer florir els arbres. Els següents caps de setmana que la família havia pujat a la casa de la Font Gran, els nostres joves no havien tingut més notícies d’aquell veí misteriós. En arribar l’estiu, els quatre germans continuaven ben encuriosits pels fets que havien esdevingut l’hivern passat. En uns pocs dies tornarien a la masia, aquesta vegada per romandre-hi més de dos mesos: estaven convençuts que tots els fets quedarien aclarits. En aplegar-hi —després de passar per les muntanyes de xocolate—, cada any, compartien els canvis de l’entorn entre la residència habitual i la caseta; els arbres que es trobaven en eixir de cada llar eren diferents, així com els insectes i els animalons: semblava un altre món. —Aquest any els cirerers han florit molt prompte. —Sí, i tant! Tant de bo hi haja tants esquirols com fa dos anys. —Sembla que la veïna no ha vingut fa temps, encara hi ha per terra les flors dels castanyers. —Bé, tant me fa! Fem una excursió abans de dinar? Va dir el tercer dels germans, que en aquesta part de l’aventura serà els nostres ulls, igual que ens va fer de pigall el segon germà a la primera aventura. Encara que la casa dels nostres xics sempre tenia visites, va tornar a coincidir com en els successos anteriors, que no hi havia convidats; llevat dels quatre nens i els seus pares. No obstant això,

els veïns ja havien arribat, igual que cada cap de setmana de primavera, amb el bon temps i les flors tornaven els habitants dels voltants. Els menuts van sortir amb la condició d’estar a la llar a l’hora de dinar. Com que no quedava massa temps per al migdia, van decidir que la millor opció era fer una cursa de barques, que no requeria massa estona: consistia a tallar —amb molta i molta cura— pedaços de fusta, de manera que foren els més ràpids surant per una séquia. Les peculiars barques s’hi trobaven al seu pas ponts per sobre—branques i canyes caigudes—, salts vertiginosos de les pedres que lliscaven del camí a la séquia; en conclusió, a la imaginació dels nens, seria una cursa de pel·lícula. La carrera s’iniciava al principi de la séquia, a uns metres de la casa, al costat d’un marge de terra seca; al següent tros passava al costat d’unes oliveres: feia la volta a la masia, continuava per la vora de la paret i, finalment, queia a una bassa als peus de la caseta. Els quatre nens seguien els trossos de fusta i navegaven, al costat d’aquelles barques, fent volar la imaginació pel món dels somnis i la fantasia. En aplegar a la part final del trajecte, just abans del salt a la bassa, aquell dia hi havia una xiqueta: — Hola, soc Rosetta —va dir amb un somriure d’orella a orella. De sobte va semblar com si aquelles barques, aquells trossos de fusta acceleraren i s’hi multiplicaren. Sens dubte va ser un efecte òptic, va pensar

13


el nostre jove; qui era, però, Rosetta? El temps va semblar quedar paralitzat de manera abrupta; l’aigua no va deixar de moure’s, els núvols pareixien petrificats. Mentrestant, les barques corrien sense fre; d’una revolada es van apropar un muntó de papallones i tot va semblar ser de mil colors. Abans que els trossos de fusta feren l’últim salt, tot va tornar a la normalitat, però aquella cursa de barques no va tindre un guanyador, potser tots l’havien guanyada: havien fet una nova amiga que semblava ben interessant. Després de la cursa, els quatre joves havien vist alguns dies més la nova amiga de la colla. L’havien portat als llocs que ells més s’estimaven, on passejaven i es divertien. Passaren els dies, les setmanes i aplegà el setembre, però després de mesos de companyonia, jocs i amistat, Rosetta era com un llibre tancat; semblava hermètica, reticent a explicar-los on vivia exactament, on

14

estudiava o qualsevol altre assumpte privat. Solament els havia parlat sobre el seu pare, amb qui vivia a una caseta a la rodalia de la granja de pollastres i conills que hi havia més amunt. Un pare que els nostres amics mai no havien vist ni per casualitat quan acompanyaven la nena a prop de casa, ja que no havien arribat fins allà cap vegada. La il·lusió que van viure a la cursa de barques, la màgia del temps aturat i la vertiginosa velocitat de l’aigua, aquelles papallones que van portar un esclat de llums i colors irrepetible als ulls dels nostres amics, i la mateixa Rosetta —amb la informació que podia reservar-se— tenien alguna cosa que veure amb els esdeveniments de l’hivern passat? Quin misteri guardava la menuda? Quins eren els seus secrets? (Continuarà al següent número.) Àlex Perpinyà

SOCIOLINGÜÍSTICA Assenyales amb el dit la lluna i només et veus el dit! ··································································· Per dues Punks Lexicalitzades Tornem punkarres! Avui amb les teories apocalíptiques i de conspiració de l’univers lingüístic català, que han amarat tots els àmbits, inclús els de la vida quotidiana. Teories que assenyalen amb el dit la lluna i només es veuen el dit. El català mor! Prou de posar-nos al lloc dels tècnics i experts en llengua! En canvi, siguem proactius! Parlem sempre en català! Aquesta és l’única manera d’evitar la desaparició de la nostrada llengua!

L

es xarxes socials han esdevingut lloc de culte de la població. Tot allò que es difon en piulades, posts o històries d’Instagram, Reels, vídeos de TikTok, o YouTube, entre d’altres, cala profundament, esdevé una profecia inevitable i d’obligat compliment. Així, que ara com ara, tenim a tort i a dret prediccions i fins i tot la carta natal de la llengua catalana. Tot fill de veí és un filòleg esotèric. Falta que algun visionari s’atreveixi a desxifrar el dia, l’hora, el minut i el segon exacte del naixement del català per a fer les prediccions exactes amb

el seu horòscop i ascendent i ser capaç de profetitzar sobre el moment exacte de la seva mort. Sembla que Plutó fa uns anys que transita sobre l’ascendent natal del català, aquest fet denota una transformació profunda dels mots d’origen llemosí. Serà l’avinentesa de l’extinció? Serà la simplificació dels diacrítics de la GIEC de 2018 com a transformació dels darrers anys? Aquest 2023 la lluna natal ha començat a fer trigemin. Saturn i la malèfica Lilith en quadratura amb el sol

15


trivialitzar-se, a avorrir o a donar-se com a un fet inevitable contra el qual no es pot fer res. Evidentment, hem de ser conscients de la realitat del català; tanmateix, mirem més enllà del dit, trobem la lluna. Deixem els experts que facin la feina, comminem-los a: que analitzin dades, que proposin solucions institucionals i administratives, que legislin i facin front a les puntades de peu dels colonitzadors globals que volen imposar la seva llengua. Mentrestant, els parlants mundans usem la nostra! És ben fàcil: Vivim en català! Perquè així qui vingui a casa també viurà en català. Com? Amb un senzill decàleg de bons costums: 1. Als Països catalans la llengua és la catalana. Parlem-la sempre! 2. Llegim i escrivim en català. 3. Estimem en català. 4. Eduquem en català. 5. Socialitzem en català. 6. Demanem ser atesos en català amb productes i serveis etiquetats en català. 7. Celebrem festes catalanes. 8. Exigim que els funcionaris públics ens atenguin en català. 9. Requerim que el català sigui llengua obligatòria per a tots els professionals de la sanitat. 10. En definitiva, vivim en català. Mariona Bosch i Carme Marin Des d’un poble de la província de Tarragona

Mudes lingüístiques ··································································· Josep Lluís Navarro Peiró

L

a concepció de valencianoparlants i castellanoparlants com a ètnies diferenciades —inclús enemistades— que intuïsc en el discurs d’alguns militants lingüístics d’X (abans, Twitter) topa de cara amb la realitat lingüística de no poques famílies i individus del País Valencià. Ocorre que molta gent té vincles afectius amb les dos llengües i es comunica en l’una o l’altra segons el context i l’interlocutor. Estos fenòmens de canvi de codi s’anomenen «mudes lingüístiques», seguint el concepte usat per J. Pujolar, I. González i R. Martínez (revista Llengua i ús, núm. 48, 2010). La casuística de mudes en la vida d’una persona és complexa i variada, i segons la situació concreta i el moment vital del parlant, l’ús lingüístic s’escora cap a un idioma o l’altre. Així, els parlants canvien de codi segons l’entorn —la família, els amics, l’escola, la universitat i el treball— i encara dins de cada un d’estos entorns, alternen codis segons la persona a qui s’adrecen. En la nostra Sociolingüística és habitual parlar d’una situació anomenada diglòssia, que consistix a fer servir el valencià de manera fonamentalment oral, en situacions informals amb amics i familiars, i canviar al castellà en situacions formals o per a adreçar-se a desconeguts. Certament, eixe és un fenomen comú i preocupant per a la normalització i la mateixa supervivència del valencià, que es veu privat d’àmbits d’ús vitals; però no oblidem que també hi han mudes en una altra direcció: castellanoparlants que fan seua la llengua valenciana, l’usen en la vida professional i fins i tot en promouen l’ús públic.

Ara pense en Toni Sánchez, cantant del grup Zoo Posse i natural d’Oriola, que en una entrevista explicava que té el castellà com a llengua familiar; o Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, que parlava en castellà amb son pare navarrés i hui es comunica en eixa llengua amb la dona i els fills; o Joan Manuel Serrat, que afirma que en sa casa, en la seua infància, es parlava tant el català com el castellà. ¿És que algú dubta de la contribució enorme d’estos artistes a la difusió i la normalització de la nostra llengua en el món de la música? Segur que coneixeu altres exemples de bilingüisme individual, persones que, partint del castellà familiar, tenen en molta estima el valencià i l’usen dia a dia en la faena i en les relacions socials. Me’n venen al cap uns quants: una professora

17

Òmnium Cultural. Festa per la Llibertat. Diada 2018. CC BY-SA https://flickr.com/photos/51919735@N06/42865474970

Rursus. Birth chart. CC BY-SA https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Birth_chart.svg

16

auguren que les masses parlaran xipella. Això serà un fet definitiu que farà que l’Institut d’Estudis Catalans es traslladi a Tarragona, que serà novament la capital de Catalunya com en temps dels romans. Per evitar aquesta hecatombe cal posar una pedra d’amazonita sota el coixí pel seu efecte calmant i relaxant. L’amazonita es desfà de l’energia negativa, fa sortir del dolor i de la tristesa. Sobretot, empodera la comunicació oberta, sense complexos, per a expressar-se en total llibertat. Prou de trivialitats! Un fet tan capital com la pèrdua del català no pot ser objecte d’anàlisi constant per neòfits, que esdevenen mags i prestidigitadors per a omplir de contingut les xarxes. Especialment, per a culpar de la situació diglòssica catalana només a tercers. Els veritables culpables som nosaltres que no el parlem suficient ni en tots els àmbits. Des de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714, els Països Catalans han passat tres segles d’història sense ser un estat independent i, en la major part del temps, enfrontant-se a l’estat central que s’oposava i s’oposa clarament a aquesta aspiració. Els catalans hem après durant segles a combatre i a defensar la parla. La situació ha tingut un impacte profund i positiu en la solidesa de la cultura i la llengua catalana que cal aprofitar. Inclús en els moments més adversos d’intent de lingüicidi del català, la població mai va deixar de parlar en la llengua nadiua. És notable com els nostres avantpassats van mantenir la identitat, malgrat les dificultats i les adversitats que van enfrontar al llarg del temps. Cal encarar el problema amb solvència! No ens beneficia com a parlants elucubrar amb solucions i camins basats en l’esoterisme i alienats de dades reals. Que la llengua catalana està minoritzada i en perill d’extinció és una realitat, però quan es parla tant d’un tema, sense conèixer la seva complexitat, arriba a

Toni Sánchez Pardines, «Panxo»


que no exercixen la diglòssia, sinó que intenten utilitzar el valencià en tots els àmbits— estiguen «cremats» amb determinades actituds. Ara bé, per molta frustració que es tinga, no és raonable ni constructiu canalitzar-la amb generalitzacions absurdes segons les quals els «castellanoparlants» serien ni més ni manco que l’enemic, una alteritat a qui atribuir tots els mals de la situació del valencià. Les reaccions que els titlen de «castellans», desposseint-los de la ciutadania valenciana; o de «colons», l’etiqueta anacrònica per excel·lència, no contribuïxen a res bo. No sé si es creuen eixe discurs o si es tracta d’una sobreactuació histriònica i gregària per a buscar complicitats ideològiques en la xarxa social. La simplicitat absoluta de l’estereotip és el pas previ a la caricaturització i la deshumanització. No oblidem, doncs, el bilingüisme d’aquells que fan les mudes al revés — del castellà al valencià—; persones amb vincles afectius amb les dos llengües. Tal com nos recorda Amin Maloouf, en una mateixa persona poden conviure llengües i identitats. El valencià necessita tots els parlants per a sobreviure: també aquells que fan part de la seua vida en castellà. Josep Lluís Navarro Peiró

E stirado , Laura (2011). Gerard Quintana: «La meva llengua és el català però no sóc un talibà». elperiodico. [En línia. Recuperat de https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20111019/gerard-quintana-la-meva-llengua-es-el-catala-pero-no-soc-taliba-1188232] El Sentido De La Birra con Ricardo Moya. (2021). Panxo: Zoo - ESDLB con Ricardo Moya #188 [Vídeo]. YouTube. [En línia. Recuperat de https://www.youtube.com/watch?v=-os4Civ4zm0] Tv CCMA. (2022). Gerard Quintana [Vídeo]. [En línia. Recuperat de https://www.ccma.cat/ tv3/alacarta/els-meus-pares/la-mare-de-gerard-quintana/video/5795177/]

Andrea Piacquadio (Pexels). Foto dona llit hospital sol. Llicència Pexels https://www.pexels.com/ca-es/foto/dona-llit-hospital-sol-3769151/

18

de Viver que fa classes d’Història en el cap i casal, un camioner de Sogorb que s’ensenyà el valencià repartint per la Ribera, un periodista d’Énguera que escriu en valencià els seus articles; a més, evidentment, d’aquells que partien del bilingüisme des de casa, com ara dos germanes de Massanassa que parlen valencià entre elles i amb sa mare, però amb son pare en el castellà de Requena heretat. Tot açò és ben habitual en un antic regne amb dos predominis lingüístics històrics des de la seua fundació (assentats definitivament en el segle xvii amb la repoblació del buit demogràfic deixat pels moriscs), un territori a on les grans ciutats, receptores d’immigració castellanoparlant, pertanyen a la zona valencianoparlant. Doncs bé, tal volta el concepte de muda lingüística siga més precís i adequat en certs contexts que els de valencianoparlant i castellanoparlant, ja que a sovint u és les dos coses alhora. A voltes sent la queixa que el bilingüisme només l’exercim els valencianoparlants. És cert que tots els que nos expressem habitualment en valencià som ben capaços de comunicar-nos en castellà, mentres que hi ha una gran massa d’individus monolingües en castellà que, sobre viure en territoris de predomini històric valencià, no s’esforcen per aprendre la nostra llengua: perquè no és un deure, perquè no ho troben necessari o els fa vergonya, no els abellix o ni tan sols els ha passat pel cap. I és de veres que existix una valencianofòbia preocupant: ara i adés els mitjans de comunicació o les xarxes socials es fan ressò del cas d’algun energumen que s’ha atorgat el dret d’avassallar a algú i exigir-li, per la seua cara, que deixe de parlar valencià i canvie de llengua; eixa situació humiliant l’hem viscuda alguna vegada tots els que intentem usar la llengua pròpia en la interacció amb desconeguts. És comprensible, per tant, que alguns militants pel valencià —persones

Llengua i salut ··································································· Mar Valls

A

hir a la nit, aprofitant que estava en un poble lluny de Barcelona, vaig sortir a mirar les estrelles. La lluna ja havia arribat al ple feia quatre dies i començava a minvar. Després de dormir un son ben dolç, en la tranquil·litat del poble, avui al matí m’he endut una clatellada. Només llevar-me m’he assabentat que Carme Junyent havia mort. M’ha agafat per sorpresa, com a la majoria, i mirant l’allau de notícies i comentaris he llegit el seu article pòstum al diari digital VilaWeb, Morir-se en català. M’ha commogut, i he trobat que enllaçava perfectament amb el tema que vull abordar en aquest espai. A l’article, Carme Junyent reflexiona sobre els drets de les persones a ser ateses en la seva llengua (en el seu territori) pels professionals de la sanitat, concretament en els darrers mesos de vida. També explica que en el seu procés de malaltia es va trobar amb dues professionals (una infermera i una

metgessa) que la van obligar a parlar en castellà. En els altres casos, es va mantenir sempre en català, encara que alguns sanitaris li parlessin en castellà. Davant d’això, Carme Junyent creu que «els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament»1. Una lúcida reflexió. Avui, el conseller de Salut, Manel Balcells reaccionava a l’article de Carme Junyent, i afirmava que «ser atès en català és garantir els drets dels pacients i vetllar per la seva seguretat»2. Però com està l’estat del català en la sanitat? Hi ha diferències en la resta d’àmbits? I encara més, hi ha relació entre salut i llengua? Intentaré respondre a aquestes preguntes en els següents paràgrafs.

1 2

Op.Cit Redacció.de VilaWeb (2023)

19


20

Jo vaig estudiar medicina i vaig fer la residència en psiquiatria a la Vall d’Hebron. Allà, com la majoria d’hospitals dels Països Catalans, es reben molts residents de la resta de l’estat espanyol i d’altres països que venen a formar-se aquí, i no tots tenen la mateixa sensibilitat respecte al català i a l’atenció als usuaris catalanoparlants. Un cas paradigmàtic és el vídeo de TikTok on fa uns mesos sortia una infermera de l’Hospital Vall d’Hebron que es mofava del fet d’haver d’aprendre català per a unes oposicions. Tal com s’explica al document del Pacte Nacional per la Llengua, el procés de formació dels metges i altre personal sanitari resident està regulat per l’Estat, i cal que s’acreditin coneixements de castellà, en canvi, la llengua catalana no és un requisit. Com a conseqüència parcial d’això, durant la meva estada a l’hospital observava la vulneració, dia rere dia, dels drets lingüístics de molts pacients catalanoparlants. Malgrat que també passa en altres àmbits, cal tenir en compte que el cas de la salut és una situació especialment delicada, on el pacient es troba desvalgut i el fet de poder parlar la seva llengua (en el seu terri-

tori) cobra una importància més gran, ja que el fa sentir més segur. La vulneració de drets lingüístics no només és per part dels metges, que és el cas que conec més de prop, sinó també d’altre personal sanitari. En el meu cas, normalment sempre parlo en català tret que sigui amb una persona de fora que fa poc temps que està aquí, a l’hora d’atendre els pacients feia una excepció: normalment, m’hi dirigia en català, però si el pacient era castellanoparlant, li parlava en castellà per tal d’afavorir una comunicació més fluida. En salut mental, on es tracten qüestions íntimes i emocions, poder expressar-te i ser atès en la teva llengua fa una sensació de proximitat, de confort i de major entesa. La meva preocupació era: els altres professionals sanitaris tenen en compte això amb els pacients catalanoparlants? Com veiem, en el cas de la Carme, no. I en moltíssimes més ocasions que he presenciat o que m’han explicat, tampoc. He fet recerca sobre el tema i, primer de tot, m’he fixat en les queixes documentades sobre el fet de no ser atès en català. A Plataforma per la Llengua cada any emeten un document amb tots els incidents de discriminació lingüística que s’han donat a l’estat espanyol envers el català. El 8 de novembre de 2022 anunciaven que de les queixes registrades en el Document de queixes lingüístiques 2021, un 40% es van do-

nar a l’àmbit sanitari. Totes estan ben detallades en un document que es pot consultar en línia. Vegem-ne algunes: una persona que va al CAP d’Horta per consultar sobre un problema urinari i li diuen que parli en castellà perquè és de mala educació contestar en català si et parlen en castellà. Un metge d’un CAP de Vilanova i la Geltrú, que tot i haver rebut un avís de la Generalitat de Catalunya per discriminació lingüística, segueix discriminant els pacients catalanoparlants exigint-los que li parlin en castellà «perquè jo soc basc». Una persona que va a donar sang a l’Hospital de Castelló i, quan entra a la consulta, la metgessa li diu «aquí dentro no vamos a hablar valenciano». I, finalment, un cas a les Illes Balears, on una ciutadana va anar a demanar hora per a una vacuna, i el treballador que l’atenia li va respondre «¿Prefieres que te hable en catalán o que te dé hora para la vacuna?». Aquests són només alguns dels casos que apareixen en aquest document. Cada any se’n recullen uns quants. Així, doncs, la discriminació lingüística als serveis sanitaris dels Països Catalans és un fet. RDNE Stock project (Pexels). Home amb bolígraf treballant. Llicència Pexels https://www.pexels.com/ca-es/foto/home-boligraf-treballant-rellotge-de-polsera-6129111/

«Els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament» Carme Junyent.

“De les queixes registrades en el Document de queixes lingüístiques 2021 (de Plataforma per la Llengua) un 40% es van donar a l’àmbit sanitari.” Però, a part del sentit comú, hi ha algun document que ens parli dels drets lingüístics de les comunitats lingüístiques? M’he basat en la Declaració universal dels drets lingüístics (1996) per respondre aquesta pregunta. Aquest document recull el dret a l’ús de la llengua pròpia en privat i en públic, i el dret a ser atès en la teva llengua en organismes oficials. També el dret a desenvolupar totes les activitats en la llengua pròpia del territori. A més, l’article 4 recull el dret i el deure dels estrangers a integrar-se al país d’acollida. Finalment, l’article 17

expressa que tota comunitat lingüística té el dret a disposar i obtenir la documentació oficial en la seva llengua. Per tant, aquesta vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants en la sanitat no tan sols és un fet, sinó que, com a mínim, existeix un document oficial internacional que reconeix aquests drets. Catalunya, però, és un territori on hi ha diverses llengües oficials. Podem saber amb dades quin és l’estat de la llengua catalana en la sanitat? Plataforma per la llengua va publicar el 2019 l’estudi Reanimar el català. Dades i propostes per a millorar la situació de la llengua en l’àmbit sanitari a Catalunya, on es constata que al sistema públic de salut català entre un 70% i un 90% dels usuaris adeqüen la llengua a la del personal sanitari, tant si és català com si és castellà, i que tres de cada quatre usuaris de la sanitat parlarien en català amb el personal sanitari si aquest fes un ús exclusiu d’aquesta llengua. Així doncs, conclouen que les expectatives dels catalanoparlants de veure respectats llurs drets lingüístics són molt més baixes que les dels parlants de castellà. Dit d’una altra manera, a l’àmbit de la salut s’utilitza menys català que en la societat en general, i els usuaris, sobretot catalans, s’adapten a la llengua que empra el professional de torn. Per tant, es vulnera el dret del pacient a parlar la seva llengua. “Les expectatives dels catalanoparlants de veure respectats llurs drets lingüístics són molt més baixes que les dels parlants de castellà.” Veiem quina és l’opinió des del punt de vista mèdic sobre el fenomen que passa a Catalunya. A l’article La atención médica en los territorios bilingües (2022), escrit per professionals de la medicina de Barcelona, s’afirma que la relació metge-pacient des d’una perspectiva

21


Antoni Shkraba (Pexels). Dona foto vertical somrient metge. Llicència Pexels https://www.pexels.com/ca-es/foto/dona-foto-vertical-somrient-metge-6749778/

22

biopsicosocial és una de les principals claus de l’èxit en l’adherència al tractament, la satisfacció del pacient i la disminució de denúncies, entre d’altres. En un context on hi ha diverses llengües oficials, com és el cas de Catalunya, afirmen que és necessari que el professional mèdic faciliti que el pacient parli en la seva llengua materna en el cas de ser llengua del territori per tal de respectar la seva plena autonomia. Afegeixen que ha de ser un imperatiu ètic i un compromís de les competències professionals aprendre la llengua autòctona del territori on s’exerceix. Cosa que, com hem vist, no es respecta en molts casos. També recalquen que aquest gest és sobretot fonamental en casos de pacients geriàtrics, pediàtrics i amb diversitat funcional, on la capacitat d’adaptació del pacient està minvada, i també en els processos psicoterapèutics. “És necessari que el professional mèdic faciliti que el pacient parli en la seva llengua materna en el cas de ser llengua del territori per tal de respectar la seva plena autonomia.” Però a part de les bases generals que ens aporten la Declaració universal de drets lingüístics i articles com el que suara he mencionat, tenim alguna evidència que parlar la llengua del pacient en l’àmbit sanitari millori la salut dels pacients? Hi ha relació entre llengua i

salut? O tal com diu Carme Junyent, la llengua hauria de formar part del tractament? És molt interessant llegir l’article publicat a VilaWeb anomenat La diversitat lingüística és una qüestió de salut pública, d’Albert Ventayol Boada, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), ja que, per a mi va al moll de l’os. En resum, l’article parla de diverses comunitats etnolingüístiques del món que han patit casos de lingüicidi i relaciona el nivell de coneixement de la seva cultura i llengua amb els nivells de salut. Per exemple, a l’article Aboriginal language knowledge and youth suicide s’explica com es va mesurar el nivell de coneixement de llengua materna en un grup d’aborígens de British Columbia (Canadà) i es va relacionar amb l’índex de suïcidis. Com a conclusió, van demostrar que l’índex de suïcidis és menor en les comunitats que han preservat la llengua nadiua. I és que la llengua, forma part de la cultura, i la cultura forma part de la identitat d’una persona. Eliminar aquesta és eliminar una part de la persona i, per tant, minvar la seva salut. Però no només pot empitjorar la salut mental, ja que Ventayol esmenta un altre article que conclou que els aborígens de la regió d’Alberta (Canadà) que han preservat la seva llengua i cultura, tenen un menor índex de diabetis: Cultural continuity, traditional Indigenous language, and diabetes in Alberta First Nations: a mixed methods study. Així, la cultura i la llengua tenen un saber que manté les persones de la comunitat en un equilibri amb l’entorn. La invasió d’una altra llengua i d’uns altres costums acaben amb les formes naturals de curar-se i autoregular-se de la comunitat i poden provocar malalties. També és interessant l’article que menciona anomenat Language Breathes Life—Barngarla Community Perspectives on the Wellbeing Impacts of Reclaiming a Dormant Australian Aboriginal Language, on es recorda que la pèrdua

de la llengua pròpia està associada a nivells més baixos de salut mental, i es fa un extens estudi qualitatiu on es demostra que la protecció de la llengua i cultura de la comunitat Barngarla està associada amb nivells més alts de salut mental i benestar, i, per tant, recomanen polítiques de revitalització lingüística i cultural per tal de millorar la salut de la comunitat. Com aquests, hi ha molts més articles que arriben a les mateixes conclusions.

de Catalunya. https://llengua.gencat.cat/web/. content/temes/pacte-nacional-per-la-llengua/ resums-tematics/resums_tematics_tots_amb_ bibl.pdf

“La cultura i la llengua tenen un saber que manté les persones de la comunitat en un equilibri amb l’entorn.”

Oster, RT. et al. [Richard T]. (2014). Cultural continuity, traditional Indigenous language, and diabetes in Alberta First Nations: a mixed methods study. International journal for equity and health, 13 (92). https://equityhealthj.biomedcentral.com/articles/10.1186/s12939014-0092-4

En definitiva, en un context sanitari, poder expressar-se en llengua autòctona en el propi territori és una qüestió de drets, de respecte, d’autonomia i que hauria de figurar com una competència més del professional sanitari, ja que augmenta el benestar del pacient durant la interacció, la seva adherència al tractament, la seva satisfacció general, entre altres coses, i per tant l’índex de salut. També hem vist que pel que fa a les comunitats lingüístiques, mantenir la pervivència d’una llengua i d’una cultura, afecta els nivells de salut mental i física dels seus ciutadans. En conseqüència, sí, a la llengua «com a tractament», com diu Junyent. I des de dos vessants: el de la relació professional sanitari-pacient i el de les polítiques públiques. Mar Valls Bibliografia Conferència mundial dels drets lingüístics. (1996). Declaració universal dels drets lingüístics [document sociolingüístic]. Generalitat de Catalunya. https://www.pencatala.cat/ wp-content/uploads/2016/02/declaraciouniversaldretslinguistics.pdf Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. (2022). Pacte Nacional per la Llengua [document sociolingüístic]. Generalitat

Hallet, D., Chandler, MJ., Lalone, CE. [Darcy, Michael J., Christopher E.]. (2007). Aboriginal language knowledge and youth suicide. Cognitive development, 22, 392-399. https://www. researchgate.net/publication/228465754_Aboriginal_language_knowledge_and_youth_suicide_Cognitive_Development_22_393-399 Junyent, C. [Carme]. (2023). Morir-se en català. VilaWeb. https://www.vilaweb.cat/noticies/ morir-se-en-catala-carme-junyent/

Plataforma per la llengua. (2022). Informe de queixes lingüístiques 2021 [informe sociolingüístic]. Plataforma per la llengua. https://www. plataforma-llengua.cat/que-fem/estudis-i-publicacions/307/informe-de-discriminacions-linguistiques-2021-prefieres-que-te-hable-en-catalan-o-que-te-de-hora-para-la-vacuna Plataforma per la llengua. (2019). Reanimar el català. Dades i propostes per a millorar la situació de la llengua en l’àmbit sanitari a Catalunya [document sociolingüístic]. Plataforma per la llengua. https://www.plataforma-llengua. cat/media/upload/pdf/reanimar-el-catala_informe-salut_1551952254.pdf Redacció de VilaWeb (2023) El conseller de Salut es fa ressò de l’últim article de junyent: «Ser atès en català és garantir els drets dels pacients». VilaWeb. [En línia. Recuperat el 10 de setembre de 2023 de https://www.vilaweb. cat/noticies/conseller-salut-resso-ultim-article-junyent/] Sivak, L. et al. [Leda]. (2019).«Language Breathes Life»—Barngarla Community Perspectives on the Wellbeing Impacts of Reclaiming a Dormant Australian Aboriginal Language. International Journal of Environmental Research and Public Health (16). https://ro.uow. edu.au/cgi/viewcontent.cgi?article=5644&context=sspapers Tolchinsky, G., Calvo, R., Inzitari, M. [Gustavo, Rosa, Marco]. (2022). La atención médica en territorios bilingües. Medicina clínica, 160, 3943. https://www.elsevier.es/es-revista-medicina-clinica-2-avance-resumen-la-atencion-medica-territorios-bilingues-S0025775322004468

23


L’ENTREVISTA Josep Pedrals ··································································· Rafael Ferran i Peralta

24

Josep, com t’ho fas per no perdre el fil i mantenir el públic atent en un entorn tan favorable a la dispersió? El punt principal per aconseguir concentrar el públic és concentrar-se un mateix i estar molt convençut del que estàs explicant. La pròpia fascinació per la història narrada atreu l’atenció. Imagino que un tema tan variat i acolorit com és el Rector de Vallfogona també ajuda i dona joc a l’hora de captar l’atenció de l’audiència. Sí, Francesc Vicent Garcia és una joia en aquest sentit. A tothom li sona, però ningú no acaba de tenir clar ben bé qui era o què feia, de manera que quan es comencen a explicar les peculiaritats i vicissituds del personatge històric, es posa en contacte amb el mite popular i tot plegat es fa palès en la seva obra, el descobriment és fascinant. «Suc de garrofes i oli de saüc», a banda de la sonoritat evident de l’enunciat, per què una aproximació al Rector de Vallfogona té aquest títol? Aquest títol és el colofó d’un poema, una recepta que ofereix el Rector al seu públic. Jo l’utilitzo per crear una expectativa. Encara que no t’arribis a fer cap pregunta sobre la utilitat de la potinga o

25

«Soc partidari que el llenguatge poètic sigui l’eina comunicativa usual.»

Fotografies: Rafael Ferran

L’

endemà de la Diada Nacional de Catalunya, quedem amb en Josep Pedrals de veure’ns a Montornès del Vallès, a les 7 de la tarda. Ell hi va a fer un recital sobre el Rector de Vallfogona —Suc de garrofes i oli de saüc— i jo vull aprofitar per conèixer-lo i per fer-li una entrevista per a C+. Se’m fa tard buscant aparcament i quan arribo l’acte ja ha començat, però sembla que no m’he perdut la lectura de cap poema. Algú em porta una cadira, m’assec i em deixo emportar per l’espectacle. Si algú s’esperava un acte molt formal o acadèmic s’haurà endut una bona sorpresa. Al mig d’un carrer tallat al trànsit s’apleguen, ordenadament, una cinquantena de cadires amb els seus ocupants pendents de l’orador que va desgranant detalls de la vida, l’obra i el mite de Francesc Vicent Garcia. Un altaveu connectat a un micròfon, que de tant en tant emmudeix breument amb un clic escardalenc, amplifica la veu de Josep Pedrals que així resulta una mica més audible que el soroll de fons d’un carrer ple d’activitat aliena al recital: vianants que xerren, nens que juguen, mosquits que piquen, motos que passen, botigues que abaixen les persianes…


et quedis pensant en la bellesa estètica de la combinació sonora, ja hi ha uns quants conceptes ballant-te a dins (suc i oli, garrofes i saüc), entre l’alquímia i el bucolisme evocatiu de la natura. Llavors, quan, de cop, arriba el poema i desmunta les perspectives estètiques per anar a parar al barroc més descarat, grotesc i obscè, trobo que l’efecte és preciós.

26

Ets el comissari de l’Any Rector de Vallfogona. La paraula comissari ens evoca una mica la figura d’un xèrif del far-west. Quina feina li toca fer al comissari de l’Any del Rector? Comissariar un any literari per a la Institució de les Lletres Catalanes (òrgan de la Conselleria de Cultura) té unes determinades tasques assignades que ja venen de fàbrica, com escriure guions per a vídeos o redactar dossiers, dirigir alguns actes commemoratius, etcètera. La gràcia de l’Any Rector de Vallfogona, però, és que és una proposta que va néixer des de la societat civil i que, més enllà de la figura del comissari, hi ha tota una Comissió que portem molts anys treballant per aconseguir que aquest aniversari serveixi de revulsiu contra els prejudicis sobre una època i sigui una autèntica revolució al voltant del personatge. Vull dir que jo vaig ser nomenat comissari per l’Ajuntament de Vallfogona

«És molt agraït de dur la bonanova del Rector.»

de Riucorb fa més d’un any, abans que la Generalitat fes oficial la commemoració, i que els vallfogonins són l’autèntica ànima de la celebració. Gràcies a ells i a l’Albert Rossich (que porta tota la vida estudiant Francesc Vicent Garcia i el barroc literari català), la meva tasca ha resultat facilíssima. Vull dir que jo dono la cara, però l’Any Rector som tota una colla de gent: en Modest Corbella, la Núria Bonet, en Marc Sogues, en Francesc Llobet, la Míriam Minguet, l’Enric Querol, la Glòria Amatllé, la Cecília Santacana, en Francesc Campà... I un llarg etcètera! Qui són els pistolers a qui s’ha de mantenir a ratlla aquí? Crec que en aquest cas lluitem contra el menyspreu que ha planat sobre la literatura catalana dels segles XVII i XVIII, que és fruit del desconeixement. La gràcia és que no hi ha cap maldat en aquesta desconeixença i, en obrir els ulls al personal, els fem una gran revelació que, a sobre, és palpable si vas a Vallfogona i passeges pel poble, visites la tomba de l’escolà o t’apropes al Riu Corb. És molt agraït de dur la bonanova del Rector.

Presentació de l’exposició «El Rector de Vallfogona. IV centenari de la seva mort» a la Biblioteca de Catalunya

Veiem que en mig any l’agenda d’activitats al voltant de la celebració de l’Any del Rector recollides al web de la Generalitat de Catalunya (a) ha crescut de manera considerable. Com és això? La Generalitat acota aquest tipus de celebracions a l’any natural, però en el nostre cas ja sabíem que funcionaria d’una manera diferent. En primer lloc, perquè les principals publicacions necessàries per donar sentit a tot plegat (la poesia completa, la biografia, els reculls de llegendes i anècdotes, etc.) ja sabíem que apareixerien a partir del març de 2023 i que, per tant, abans, pel gener, que queda al mig de la temporada (del curs escolar), no pots entrar de sobte en les programacions d’escoles, centres culturals, biblioteques, etc. Cal crear un brou de cultiu perquè en començar un nou curs (2023-2024), el batec s’escampi. Per altra banda, per exemple, un dels colofons (l’exposició al Museu d’Història de Catalunya), no es farà fins a mitjans de 2024, quan surti el segon volum de l’obra completa. La programació no és que creixi inesperadament, sinó que anem tancant coses que teníem preparades. Ara vindran les jornades a l’IEC, a l’Acadèmia de Bones Lletres, a la URV... Com és que t’ho proposen a tu, de ser el comissari? Quina relació tens amb el gran poeta barroc? Jo vaig descobrir el Rector de Vallfogona a la biblioteca de mon pare i, per a mi, va ser una gran fita d’adolescència. Vaig sentir que podia ser continuador d’una poesia catalana que venia d’allà, perquè m’hi sentia molt proper estèticament. Això, evidentment, s’ha vist reflectit en els meus llibres i en els meus recitals. He estat recitant poemes de Garcia des de fa 25 anys i, en algunes ocasions, dedicant-li una atenció especial. Per a mi, comissariar aquest any li-

L’Editorial Barcino ha publicat enguany el primer volum de la poesia completa del Rector de Vallfogona, a cura d’Albert Rosich.

terari té tot el sentit del món. És un autèntic honor. Al web de la Generalitat diu que alguns et consideren «fill putatiu del Rector de Vallfogona», explica’ns-ho, això. La frase del «fill putatiu» la va escriure Enric Gomà arran del llibre «El romanço d’Anna Tirant», on hi vaig posar una cita de Joan Làrios de Medrano que deia: «No begueres les aigües d’Helicona / mes mamares la llet de Vallfogona». La commemoració de l’Any del Rector està ajudant a desempallegar-se de l’etiqueta «Decadència» i a posar la figura i l’obra del Rector de Vallfogona al lloc que li pertoca? Crec que estem assolint aquest objectiu, que ja porta uns quants anys reivindicant-se des del món universitari. Després d’aquesta commemoració, si

27


li trobes algunes claus, t’adones de la naturalitat de l’estil (naturalitat barroca, que ja és molt dir!). Vols afegir alguna cosa que creguis que s’ha de dir al voltant del Rector i que no hàgim tractat fins ara? Només voldria comminar els lectors a acostar-se a l’obra d’aquest gran poeta per trobar un clàssic, és a dir, un autor que, en llegir-lo, sorprèn. «Ens faltaran llorers. El Rector i Vallverdú a ritme de Trap». 41a. edició de la Setmana del Llibre del Català.

algú encara no bandeja el terme «Decadència» per descriure aquest període és per mala fe.

28

Encara avui —ho hem vist al recital— l’obra del Rector sobta, escandalitza o costa d’entendre. Per què creus que passa això? Des del Romanticisme, la literatura ha anat exacerbant el jo de l’autor fins a l’extrem que associem tota creació literària a una confessió. Avui en dia, vivim en l’era de l’autoficció! Abans, però, hi havia una altra consciència de la ficció literària que no relacionava tan directament l’autor amb el que succeïa al protagonista o al jo poètic. També cal llegir els poemes del Rector en clau satírica, com una manera flagrant d’evidenciar les immoralitats. Cal tenir en compte que és un home del moment just posterior al Concili de Trento, on comença la Contrareforma i, per exemple, se suprimeix el concubinat

Imatges de les cobertes: https://joseppedrals.com

en eclesiàstics, tema que dona molt de joc al Rector. Penses que el Rector es petaria de riure si pogués veure la incomprensió d’alguns lectors actuals? Segur! De fet, és perillosíssima aquesta manera de llegir-ho tot literalment, sense tenir en compte que un discurs pot ser totalment contrari al que sembla que digui. La ironia està passant un mal moment. Hi ha algun poema del Rector que t’agradi especialment? El teu preferit, vaja. N’hi ha molts. I, de fet, a mesura que vaig aprofundint en l’obra de Garcia, li vaig trobant més detalls interessants i vaig descobrint com llegir-lo millor. Hi ha qüestions que em semblaven fosques i que se m’han anat aclarint perquè, en part, m’he anat acostumant al català de l’època. I té la gràcia que, un cop

Canviem de tema, parlem de tu. Vas néixer quatre-cents anys més tard que el Rector de Vallfogona i, per tant, enguany tens la mateixa edat que Francesc Vicent Garcia quan va morir. El 2 de setembre ja ha passat, però, hi vas gaire, a Madrid? A Madrid, hi vaig sovint a fer recitals i conferències. A finals de novembre hi he d’anar! Em persigno i creuo els dits!! Can Pedrals és un lloc ple de llibres. Això és veritat al Vallès Oriental, a Granollers, perquè des de finals del segle passat l’edifici és una biblioteca. Aquesta havia estat la casa dels teus avantpassats? La teva casa actual també és una gran biblioteca, oi? Sí, Can Pedrals de Granollers és la casa on van néixer el meu pare, el meu avi... Era la casa pairal de la família. Als anys vuitanta, el meu oncle la va vendre a l’Ajuntament de Granollers amb la condició que hi fessin un equipament cultural per a la ciutat, i és meravellós que sigui una biblioteca. Pel que fa a la biblioteca familiar, obra vital del meu pare i que jo estic continu-

«La ironia està passant un mal moment.»

ant, ara ja no la tenim ben bé a dins de casa perquè vam poder dotar-la d’una certa autonomia. És una joia que cuidem i ampliem amb gust i afecte. La teva relació amb les lletres, per tant, ve de lluny, era natural que t’hi dediquessis? T’ha passat mai pel cap dedicar-te a una altra cosa? És una vocació quasi congènita. Tinc la impressió que la feina que faig és la que em toca fer, la que sé fer, la que puc fer bé. M’estimo tant allò que llegeixo i explico, que la meva tasca és, senzillament, una manera de transmetre aquest amor. Fins i tot vas fer de llibreter. Sí, va ser una de les meves primeres feines. A la llibreria Roquer dels Jardinets de Gràcia, a finals dels noranta, principis dels dos mil, quan el passeig de Gràcia encara no era un seguit de botigues de luxe internacional, però ja començava a percebre’s el gran canvi. Poesia, prosa rimada, teatre, traducció, música, literatura digital… Ho toques tot! On et trobes més còmode? Què t’agrada més? El que m’agrada més és trobar reptes interessants que em posin a prova, trobar la forma d’expressió que s’ajusti més precisament a allò que vull dir. Com que soc molt didascàlic en tot

29


«Jo procuro escampar el gust pel català tant com puc.»

«Els poetes som uns llunàtics molt conscients del fet.»

No sabem si el comissariat de l’Any del Rector t’ha alterat molt o poc el dia a dia... L’any que ve què faràs? Quins projectes tens? L’any vinent em dedicaré a ordenar i estructurar les coses que he anat aprenent al llarg dels anys que he estat fent cursos i tallers. Em dedicaré, principalment, a buscar mesures suggestives per a la didàctica de la poètica.

allò que faig, sempre acaba resultant relativament senzill de seguir (llegir o escoltar), per més que estigui trescant per viaranys raríssims.

30

Dius que escrius per necessitat, per voluntat i per encàrrec. En quines proporcions cada cosa? Darrerament, escric sobretot per encàrrec. Com que tinc poc temps, m’he de dedicar, principalment, a allò que té una data d’entrega. També em passa que tinc les idees però no el temps per desenvolupar-les. Tinc un munt d’apunts (que algú podria considerar que ja són poemes, segons el grau d’elaboració que s’hi vulgui gaudir) però em cal temps per desenvolupar-los, per fer que el poema assoleixi una naturalitat i una fluïdesa que contrastin amb l’enrevessament tècnic que hi ha al darrere. T’ho passes bé escrivint o ets dels que pateixen. Normalment, m’ho passo molt bé, escrivint. Ric molt. Algun consell pels lletraferits que comencen a escriure? Que siguin molt lliures escrivint. Sobretot lliures de si mateixos. Parla’ns una mica de la teva obra. Per quin llibre hauríem de començar a llegir-la? «La meva obra», així, en abstracte, és una cosa que està viva, entre el record i la bona esperança, sempre oberta a una evolució pendent, un caminet obert que es pot seguir desbrossant o un clos on anar a veure com s’engreixa el bestiar. No sé si hi ha cap ordre recomanable de lectura del que jo he escrit. Fins i tot la trilogia de Bolló (El furgatori, El

romanço d’Anna Tirant i Els límits del Quim Porta) es pot llegir desordenada. També dius que escampes la poesia des de diversos fronts. En veus els fruits, d’aquesta escampada? Sí, fruita i floreix! Els resultats més evidents són en els cursos i tallers que faig. Tinc la sort que hi ve gent molt bona i llavors em puc apuntar el mèrit d’haver-los tingut d’alumnes! Alguna anècdota? El que em fa molta il·lusió, encara ara, és quan algú que em veu recitar per primer cop em diu, ben convençut, que podria dedicar-m’hi professionalment. Espero estar sempre a l’altura. Què és la fisicitat del vers? La fisicitat del vers és aquella potència que fa ganes de dir-lo en veu alta, de moure’t seguint el gest que la paraula demana, de fer so i moviment al dictat de l’empenta del significant i el significat. És, en certa manera, aquella puixança de la llengua més enllà del text. Aquest vigor és molt més clar en la poesia que en la prosa, en el sentit que fa que un vers sigui un vers.

Parlem una mica de llengua i de país. Fa pocs dies ens ha deixat Carme Junyent. Tu penses que el català està abocat a l’extinció, com alerta ella? No soc sociolingüista. Jo procuro escampar el gust pel català tant com puc. Un altre tema controvertit en què la lingüista s’ha posicionat és el del llenguatge inclusiu (o com vulguem dir-ne). Què en penses, tu, d’aquest tema? Per ara, segueixo utilitzant el masculí genèric en la seva funció neutra. M’agrada pensar que les persones són prou intel·ligents i sensibles com per trobar la seva pròpia manera d’utilitzar la llengua, amb una subtilesa i expressivitat que els permeti exterioritzar-se amb rotunditat i claredat. La poesia, precisament, és una forma de portar el llenguatge al lloc més íntimament viu i això es fa, sovint, amb trencaments molt exagerats de les regles. Però és que jo soc partidari que el llenguatge poètic sigui l’eina comunicativa usual. Un canvi en el llenguatge pot contribuir a canviar la realitat o, primer, cal canviar la realitat i, després, el llenguatge ja ho reflectirà? La realitat és més sensible que lin-

güística, però la representació que en fem i la intel·lectualització amb la qual la vivim (fins i tot qui no té gaires llums) són fruit d’una disquisició d’ordre lingüístic. Però la llengua, de fet, és convencional i, per tant, s’hi poden trobar giragonses i sinuositats que, de bon principi, no semblarien factibles. Hi ha molts amagatalls en cada paraula. Josep, tu que ets poeta, no podries dir-nos alguna cosa de la lluna, el nostre estimat satèl·lit, que serveixi de colofó a la conversa? La paraula «satellites», en llatí, feia referència als guardaespatlles d’algú important. Eren un cos d’escorta. La lluna és, doncs, el nostre escorta natural, una mena d’àngel de la guarda que ens regula les marees i els humors. És allà, i cal saber que hi és i anar-la mirant com ens acomboia per viure més plenament la conjuntura de l’espai-temps. Els poetes som uns llunàtics molt conscients del fet.

Amb aquesta nota poètica acabem la conversa. Agraeixo a en Josep el temps que ens ha dedicat, ens acomiadem i me’n vaig a buscar el cotxe a la quinta forca. Miro el cel, ja és fosc, però no es veu ni lluna ni estrelles, està ben tapat. Aquest vespre semblava que havia de ploure a bots i barrals, m’ha fet l’efecte que potser s’hauria de suspendre l’activitat i tot, però al final no ha caigut ni una gota. Rafael Ferran i Peralta Josep Pedrals Setembre de 2023

31


Les llunes de Maria-Mercè Marçal ··································································· Patrícia Bosch

A

32

l dur a terme una primera aproximació a l’obra de la poetessa nascuda a Ivars d’Urgell, MariaMercè Marçal, la lluna se’ns mostra com un dels símbols més essencials. L’empremta es deixa sentir, encara que de diferent manera, en cinc dels seus llibres: Cau de llunes, Bruixa de Dol, Sal oberta, Escarsers, i La germana, l’estrangera. No es tracta d’un simbolisme casual, sinó més aviat buscat per l’autora amb una intencionalitat clara, que va arribar a constituir part indispensable del seu procés creatiu, tal com va expressar en escrits posteriors. En la primera entrevista que se li va fer durant la nit de Santa Llúcia de 1976, tot just guanyat el Premi Carles Riba de poesia, per la revista Canigó, Marçal ja va declarar: «I per què la lluna? La lluna és un personatge molt de fons del llibre i que té dos sentits: el món màgic, tradicionalment femení, i alhora un símbol del pas del temps i de com aquest marca.» Eusebi Coromina, Canigó, núm. 481 (25 de desembre de 1976), p. 33-34

En el primer recull de poemes publicat, Cau de llunes, Marçal cita un vers de Joan Brossa en començar el seu llibre:

«Els meus trasbalsaments els duu la lluna.»

Moritz Barcelona. Número 52 verda. Maria-Mercè Marçal i Rafael Vargas. CC BY 2.0 https://flickr.com/photos/moritzbarcelona/15307047704/in/photostream/

ASSAIGS

Joan Brossa

Aquesta referència està manllevada del següent poema de Brossa amb una intenció molt simbòlica:

33 «ESCOLA DE FANALS Els meus trasbalsaments els duu la lluna. La dona de la lluna se m’emporta Oh lluna reflectida dintre l’aigua [...]» Joan Brossa, El pedestal són les sabates (1955).

Aquest fet és una prova de la gran amistat i respecte que es tenien ambdós autors, al llarg de tota la vida. També es demostra amb l’elaboració de la sextina-prefaci per part de Brossa pel llibre Cau de llunes. Ara bé, mentre que per a l’autor la lluna també fou una imatge recurrent, però únicament lligada a la revolta, al canvi i a la vida, per a Marçal fou, a més a més, un símbol lligat al moviment feminista i a la situació social de la dona, que requeria una revisió urgent. Sense anar massa temps enllà, veiem que la lluna va ser utilitzada en el romanticisme del segle xix vinculada a

Boja, boja lluna. A l’hora foscant l’òliba clara crema a la llacuna, boja, boja lluna d’enamorada. Cau de llunes (1973-1976)


la nit, expressant nombrosos sentiments com la tristesa, la nostàlgia, la malenconia, la idealitat i infinitud de l’ànima. La lluna com a element simbòlic romàntic s’evoca en la imatge perfecta d’un jardí on es refugien els amants per a intercanviar confidències i viure en secret l’amor. Malgrat que a posteriori s’inicia un moviment antiromàntic envers la lluna, que culminà amb el realisme i el futurisme, la imatge encara fou usada reiteradament per autors espanyols a principis del segle xx, com Valle-Inclán, Machado, Juan Ramon Jiménez i, sobretot, Federico Garcia-Lorca, que en feu ensenya simbòlica. La mateixa Maria-Mercè Marçal ens aclarí en el prefaci del recull de poemes Llengua abolida (1973-1988), quina importància havia tingut la lluna en la seva obra:

34

«La tensió entre el jo poètic, la lluna i l’ombra — llast, zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de la subjecció i dels fantasmes paralitzadors és l’esquema triangular bàsic que (…) remet sempre, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud»

Mural a Mollet del Vallès Fotografia: Rafael Ferran

«Sota el signe del drac», dins Llengua abolida, Poesia completa 1973-1998

La lluna serà, per tant, una imatge privilegiada, recurrent i obsessiva, que l’autora fa servir fins a La germana, l’estrangera, on ja no es mostra, i només és present a través de l’enyor. A partir d’aleshores, l’autora utilitza la lluna en la seva accepció més buida: la de mirall que reflecteix la imatge de la dona, i que

ajuda a l’autoconeixement, en el procés de construcció de la pròpia identitat. Si ens fixem atentament, la lluna de Marçal té, per sobre de tot, connotacions femenines, i a través d’ella l’autora és capaç de crear imatges molt intenses. En primer lloc, dona tota aquesta rellevància a la lluna/dona, pretén eliminar el seu paper de subordinació, i l’estableix com a punt de referència lluminós envers el sol/home. El sol és la representació del pare, l’espòs, l’amant i de l’autoritat masculina, estàndard de racionalitat. La lluna, en canvi, evoca la feminitat canviant segons el moment del cicle:

aquella part fosca que cada individu té en el seu interior, que en la majoria dels casos es troba inexplorada i que emergeix ocasionalment en la relació que s’estableix amb els altres:

«AVERANY Sents? La lluna davalla i et diu Mercè-creixent, i se t’esmuny per sota el davantal i, a vol, et pren pel novenari d’heura que lliga sal i sang, a cel obert...

El mascle bell, amb un punt de bovesa, sovint m’atrau —no es cou mai l’espiral que el fum dibuixa a pols: l’amor defesa sota l’erecte imperi ofidial—. [...] Jo ric amb urc del rèptil extermini. Lluna pertot em duu runa reflexa i signo amb gel el flanc solar que em vexa.» Cau de llunes

En molts dels seus poemes, la lluna representa també la naturalesa cíclica de la vida i de les emocions humanes. La lluna, amb les seves diferents fases, pot simbolitzar la dualitat de l’existència, les ombres i la llum, i la idea de la renovació constant. Alguns cops, es relaciona també amb la màgia i el misteri, amb

«El mirall, de fet, obliga a mirar-se, i, en veure’s, veure allò que darrer nostre ens és llast i gep i feix. La lluna, plena, massissa, es balma en apropar-se del seu contingut mític i màgic. És només vidre i mur; no és tampoc mirall d’aigua, és impenetrable» «Sota el signe del drac», dins Llengua abolida, Poesia completa 1973-1998

Cenyides per la serp de la tenebra la lluna i tu sou u: arbre i mirall. [...]

«SONET DOLENT

Tanmateix, a mesura que avança en el temps la seva obra, la rellevància i ús que Marçal li dona a la lluna, es va desplaçant a favor del simbolisme del mirall:

Sents? La lluna davalla i et crida: ¿quin mal glaç et llastà? Vés-hi! Nega’t al ple de la tendresa!» Sal oberta

Finalment, també s’ha de recordar que bona part dels símbols que fa servir Maria-Mercè Marçal, com la bruixa o la lluna, són molt vius en les cançons populars catalanes (com per exemple, a La lluna, la pruna, vestida de dol) i aquest lligam l’autora l’empra per a donar un toc popular, encara que en faci poesia culta. Els orígens pagesos de Marçal s’intueixen en corrandes i cançons, elements que ella mateixa vol reivindicar:

La maduresa vital que progressivament va assolint l’autora, la força a mirar el seu reflex en el mirall, ja que no el pot trobar en l’ideal màgic i místic de la lluna que utilitzava en la joventut. Així doncs, amb el pas del temps, en el triangle que exemplifica la lluita d’equilibris entre el jo poètic i l’ombra personal, apareix un nou vèrtex, i no és altre que la necessitat d’enfrontar-se a l’esguard d’un mateix. Patrícia Bosch Mir

«CANÇÓ DE BRESSOL Bruixeta la non-non, amb caputxeta blanca. Hi ha una finestra als núvols, que si s’obre no es tanca, si no ve la soneta amb ventallet molt fi. Pestanyeta de seda, lluneta de coixí.» Sal oberta

Bibliografia Marçal, Maria Mercè (2017). Llengua abolida: Poesia completa 1973-1998. Barcelona: Edicions 62. Abelló, Montserrat, et al. (2008). II Jornades Marçalianes. Saba vella per a les fulles noves. Col·lecció «Quaderns» (núm. 2). Sabadell: Fundació Maria-Mercè Marçal.

35


Georges Méliès. Le voyage dans la lune (fotograma). Domini públic https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Melies_color_Voyage_dans_la_lune.jpg

dents s’incrementen durant el període de la lluna plena. En la mitologia asteca, la deessa lunar Coyolxauhqui és representada com una dona desmembrada. Això es deu al fet que el seu germà la va trossejar i va llançar el seu cap al cel després de saber que la deessa tenia la intenció de matar la seva mare juntament amb els

Pere Juvés

L

a lluna sempre ha fascinat l’ésser humà pel seu caràcter de deessa misteriosa i ha inspirat diferents mites i supersticions, alguns dels quals són vigents avui dia. La lluna continua marcant el ritme de la humanitat malgrat els mil·lennis transcorreguts i que avui dia disposem de coneixements científics i tecnològics que han culminat amb l’arribada a la superfície. Les veus dels mites no s’han silenciat del tot i l’influx lunar persisteix en certa manera en l’imaginari col·lectiu. Tots els calendaris de l’antiguitat eren lunars i han estat fonamentals per mesurar el temps, els mesos i les estacions. Com a element màgic, els alquimistes de l’edat mitjana feien servir la pedra lunar o adulària —varietat de feldespat —que ells creien una gota de llum de lluna solidificada amb poders curatius i protectors. En la prehistòria, podien observar com la lluna naixia, creixia i minvava fins

a desaparèixer durant tres dies per després renéixer. En totes les civilitzacions prehistòriques antigues la resurrecció de l’ànima es veia reflectida en aquest cicle recurrent de la lluna. El mateix Plató va definir aquest cicle de vint-i-vuit dies com l’etern retorn A la Grècia clàssica, Selene representava la lluna plena; Artemisa, el quart creixent; i Hècate, el quart minvant. Aquesta trinitat sagrada tenia el mussol com a missatger. Durant l’època romana la triada es va simplificar en una única deessa: Diana la caçadora, la germana bessona d’Apol·lo, Déu del Sol. Diana auxiliava les parteres i disparava fletxes que provocaven el «llunatisme», fenomen que fa referència als comportaments d’una persona que patia alteracions brusques d’ànim a causa dels canvis lunars. Com a nota curiosa, cal remarcar que s’han realitzat estudis que demostren que les visites a la sala d’emergències dels hospitals i els acci-

Ravi Varma Press. Chandra the Moon. Domini públic https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Chandra_the_Moon,_by_Ravi_Varma_Press.jpg

36

Géry Parent. Feldspar 6. Domini públic https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Feldspar_6.jpg

···································································

Commonists. Diana of Versailles. CC BY-SA https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Diana_of_Versailles.jpg

L’encant i la fascinació de la lluna

Coyolxauhqui, deïtat de la lluna Drini. Coyolxauhqui. CC BY-SA https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Coyolx%C4%81uhqui.jpg

Pedres lunars

seus quatre-cents germans, els quals després es van convertir en les estrelles. En altres cultures, la lluna és representada per un déu masculí; per exemple, pels egipcis era Toth, i a l’Índia, Soma o Chandra, muntat en un carro amb què recorre el cel cada nit. Els maoris també consideraven la lluna com un element masculí, l’identi-

Deessa Diana

Chandra

37


38

ficaven com el marit perpetu: l’autèntic company de totes les dones. Aquesta creença estava fonamentada en l’observació de què les dones menstruaven quan la lluna apareixia. Les tradicions populars han conservat fins als nostres dies els mites de les bruixes que es reunien sota la llum de la lluna en aquelarres per llançar els seus conjurs. En el nostre país hi ha molts llocs on es practiquen aquestes tradicions, els més destacats són: al Lluçanès (Sant Feliu Sasserra) i a la Segarra (Cervera). La cultura popular també ha mantingut el mite de l’home llop, que pateix la seva transformació en nits de lluna plena. A les cartes del tarot, s’associa la carta de la lluna a les visions, la bogeria i el geni. Però hi ha altres llegendes que són inspirades en fets reals com El cas estrany del doctor Jeckyll i el senyor Hyde, de Robert Louis Stevenson, que es va inspirar en l’estrany i real cas de Charles Hyde, un londinenc que va cometre una sèrie de crims en el moment de la lluna plena. (2023) Com la cançó El gran manitú, que evoca la influència de la lluna sobre el gran esperit dels indis

els mesos hebreus sempre han estat lunars i s’estenen des de la lluna nova fins a la següent. A la cultura pagana, els cicles lunars tenen una gran importància per als rituals màgics. Algunes tradicions consideren que les diferents fases de la lluna -la nova, el quart creixent, la plena i el quart minvant- tenen propietats màgiques úniques, per això els rituals s’han de planificar tenint en compte aquestes fases. En l’agricultura, la lluna és un element important per a l’èxit dels conreus, ja que, segons el calendari dels pagesos, les noves fases i el primer trimestre — conegudes com a llum de la lluna— es consideren bones per plantar conreus sobre terra, deixar arrebossats, empeltar arbres i trasplantar. «Des de la Lluna plena fins a l’últim trimestre, o la foscor de la Lluna, és el millor moment per matar males herbes, aprimar, podar, tallar, tallar fusta i plantar terra sota terra cultius.» (2023) En l’aspecte etimològic, l’arrel indo­ europea per anomenar la lluna és me que significa ‘jo mesuro’. Això vol dir que la lluna era un element de mesura. Hi ha molts mots catalans que tenen aquesta arrel, per exemple, la paraula més, que la vincula amb el temps; també menstruació, cosa que resulta molt significativa, ja que el nostre satèl·lit s’ha considerat normalment femení, perquè el seu cicle s’assimila al de la dona —el període de la lluna i la menstruació és de vint-i-vuit dies —. Una obra primitiva que il·lustra de manera notable aquesta correlació és l’estatueta de la Venus de Laussel, que simbolitza un calendari associat al cicle menstrual. El metge grec Galè ja afirmava que la lluna influïa en el cicle menstrual femení, mentre que Aristòtil sostingué que l’inici de la menstruació es produïa durant la disminució de la lluna. Com a conseqüència, va sorgir el misteri sofista: la Lluna es considera femenina perquè la menstruació de les dones i la minva-

Photo 120. Venus de Laussel. CC BY https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Venus-de-Laussel-vue-generale-noir.jpg

Jeff Dahl. Thoth. CC BY-SA https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Thoth.svg

El déu egipci Toth

de la pradera nord-americana, creador de la naturalesa. Des d’un punt de vista folklòric, moltes tradicions de màgia meteorològica indiquen que un halo lunar significa pluja, neu o altres condicions atmosfèriques nefastes. D’altra banda, en algunes cultures primitives, hi ha la creença que la lluna té el poder de fer embarassar les dones, per la qual cosa eviten mirar-la. Louis Lacey, 1971, relaciona les fases lunars amb els cicles menstruals i formula la teoria anticonceptiva, la llunacepció. I també diu que la lluna plena o pleniluni posa als homes neuròtics i violents, i accelera la fase final dels embarassos. I també té influència sobre la fertilitat en els animals: els cérvols i altres herbívors en estat salvatge tendeixen a ovular a la lluna plena, i a la Gran Barrera de Coral australiana, la lluna plena és el moment de l’aparellament del corall. (2023) La lluna de mel ve d’un costum nòrdic teutó del segle XVI on els seus casaments se celebraven sota la lluna plena i després els nuvis bevien licor de mel durant 30 dies, per a assegurar-se una vida dolça i una família prolífica. Altres supersticions que es mantenen vigents en l’actualitat són la creença que tallar els cabells en lluna plena el fa créixer més fort, i les ungles en minvant, perquè triguin més a créixer. La lluna té una gran importància per a l’islam, que té les seves arrels a l’imperi otomà. El calendari islàmic continua essent lunar, i el Ramadà, observat pels musulmans, se celebra al novè mes del calendari islàmic lunar. Comença quan es crea la lluna nova i finalitza quan apareix la següent. També, en la religió cristiana, la lluna marca la celebració de la Pasqua, que és el primer diumenge posterior a la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera. Igualment, els dos termes hebreus per designar el mes són Yéráh i Hodésh, el significat primitiu del qual és lluna i lluna nova. Per aquesta raó,

Venus de Laussel

da de la lluna coincideixen, i, després d’aquests dos processos, tots dos arriben a la seva plenitud. Les civilitzacions antigues van crear mites de la lluna a través de l’observació de la natura. Un dels més acceptats és que la lluna té el poder de provocar la pluja, ja que, segons les observacions, els dies en què canvia la Lluna sol ploure. Un dels mites més difosos és que el diluvi de Noè va ser causat per la lluna. A més, en el refranyer castellà, quan la lluna plena mostra una aurèola de vapor al seu voltant que difumini la seva llum, coneguda com a luna con cejo, s’interpreta com una indicació de pluja imminent. Una altra manifestació del poder de la lluna es manifesta a través de les marees; alguns savis grecs consideraven les marees com la respiració rítmica de la Terra. Des de l’antiguitat, s’ha cregut que la lluna guardava una influència directa amb les plantes medicinals o màgiques. A casa nostra, les trementinaires eren dones originàries de zones de muntanya

39


Pere Juvés

Bibliografia MITES LUNARS, LLEGENDES i FOLKLORE - PAGANISME i WICCA - (2023). (s. d.). [En línia. Recuperat de: https://ca.religiousopinions. com/lunar-folklore] Contributors to Wikimedia projects. (2022). «Trementinaire». Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. [En línia. Recuperat de: https://ca.wikipedia. org/wiki/Trementinaire]

Dani Blanco (Argia). Carme Junyent. CC BY-SA https://www.argia.eus/albistea/carme-junyent-hizkuntzalari-katalana-hil-da

40

del Pirineu que es dedicaven a la recol· lecció d’herbes remeieres, a la fabricació d’olis essencials, l’elaboració de remeis i a la comercialització d’aquests productes en masies i pobles de Catalunya al llarg d’unes rutes que eren recorregudes a peu. Les més conegudes eren les de la vall de Tuixent. (Viquipèdia:2022) I per acabar, una de les cançons catalanes més bonica de tots els temps dedicada a la lluna és Boig per tu, de Sau. El tema d’aquesta cançó és l’amor idealitzat que sent el jo poètic per la lluna, és un amor platònic on es reprodueix una escena en la qual el jo poètic cada vespre anhela que arribi la nit per tal de poder contemplar la seva estimada. A més a més, ens trasllada a un bar on l’enamorat observa la imatge de la lluna reflectida a la seva copa i la beu. Així, expressa que aquesta és l’única forma de tenir-la a prop, atès que la distància entre ells és abismal. Boig per tu és una cançó dels anys noranta, podem trobar, però, una relació amb la poètica dels trobadors de l’edat mitjana. Com els trobadors que es declaraven vassalls d’una dama feudal, en aquesta cançó detectem un vassallatge amorós del jo poètic cap a la lluna. A través de la història que narra i dels sentiments que s’hi expressen, la cançó té com a finalitat entretenir i emocionar el públic, connectant amb una tradició po-

ètica que perdura fins als nostres dies. Al capdavall, la lluna ha exercit una influència fascinant en la humanitat al llarg de la història. Ha inspirat mites i supersticions que continuen vigents avui dia malgrat que els avenços científics i tecnològics ho hagin desmentit. Ha estat fonamental com a marcador de temps en tots els calendaris antics. A la vegada que la relació entre la lluna i la natura ha donat lloc a mites i creences en diverses cultures. Les seves fases han influït en activitats com la recol·lecció d’herbes remeieres i l’agricultura. La lluna també té una importància significativa en diverses tradicions religioses, com l’islam, el cristianisme i el paganisme, on les fases lunars tenen un paper central en els rituals màgics i espirituals. Finalment, la influència de la lluna es manifesta en l’art, la música, la cultura popular i el folklore. Continua sent un element fascinant que influeix en molts aspectes de la vida i que conserva una profunda connexió amb la nostra història i cultura.

In memoriam Carme Junyent La dona sàvia que va viure i va morir en català ··································································· Carme Marín Páez «Ho podem tenir tot, però si no usem i no transmetem la llengua desapareixerà igualment»1

E

l tres de setembre Catalunya es va aixecar de dol per la mort de Carme Junyent. Una figura lliure i sàvia que va fer front a la manca de reconeixement de l’Institut d’Estudis 1 Llibres, L. D. (2020). Carme Junyent «Ho podem tenir tot però si no usem i no transmetem la llengua desapareixerà igualment’’ l’illa dels llibres -. L’illa dels llibres. [En línia, recuperat de https://www.illadelsllibres.com/ entrevista-carme-junyent-futur-catala/]

Catalans sense lamentar-se. Malgrat aquesta omissió, la seva llibertat i compromís en la preservació de la llengua catalana van ser exemplars. Sempre va recordar la importància de no rendir-se i d’aprofitar totes les oportunitats a l’abast per a defensar la nostrada llengua. La seva pèrdua és un sotrac del qual difícilment es podrà refer la cultura i la llengua catalana. Maria Carme Junyent i Figueras (4 de febrer de 1955 - 3 de setembre de 2023) va ser una influent lingüista catalana i catedràtica de la Universitat de Barcelona. La seva carrera es va centrar

41


42

en àmbits com les llengües en perill, l’antropologia lingüística i les llengües d’immigració a Catalunya. Va liderar el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i va contribuir amb una extensa obra que abordava temes essencials relacionats amb la situació de les llengües del món i la diversitat lingüística. La Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi l’any 2019 per la seva llarga trajectòria en l’estudi i la defensa de la diversitat lingüística a Catalunya i al món. Una de les últimes aportacions més rellevants en el context de la llengua catalana va ser la seva destacada tasca com a membre del Consell Lingüístic Assessor. Durant el segon trimestre de 2022, va impulsar una iniciativa que va culminar amb la formulació d’un conjunt de cinquanta propostes per revitalitzar l’ús del català a l’entorn educatiu. Aquest fet, de gran importància històrica, va posar en evidència, per primer cop després de quatre dècades d’immersió lingüística, que aquesta estratègia no havia donat els resultats esperats. Els experts involucrats en aquesta iniciativa van alertar sobre la progressiva disminució de l’ús del català a les escoles i instituts i van proposar mesures valentes i eficaces per a revertir aquesta tendència. Lamentablement, en l’actualitat, aquest document roman relegat en un calaix, sense rebre l’atenció i l’acció necessàries. La Generalitat atorga el premi Sant Jordi a la gran mestra Junyent, però, en canvi, no mou ni un dit per escoltar-la quan alerta de l’agonia de la llengua catalana i com treure-la de l’UCI. «Ningú no té el valor de dir que hem fracassat amb la immersió».2

2 Zaballa, B., & Magre, E. (2018, 31 octubre). Carme Junyent: «Ningú no té el valor de dir que hem fracassat amb la immersió». [En línia recuperat de VilaWeb. https://www.vilaweb. cat/noticies/carme-junyent-ningu-te-el-valorde-dir-que-hem-fracassat-amb-la-immersio/]

Carme Junyent no era una dona que busqués agradar amb la seva correcció, parlava clar i català. Ella defensava la llengua i punt. Evitava polititzar-la i instrumentar-la, per aquest motiu no sempre deia les coses que agradava escoltar als senyors que han ocupat el Palau del Pati dels Tarongers i la seva camarilla. Junyent no volia legislar, ni alliçonar, només nedava a contracorrent per a fer sobreviure el català en un entorn tan advers com l’actual. Vaig conèixer l’obra d’aquesta brillant filòloga per una amiga, que, quan Carme no era un fenomen de les xarxes socials, em va introduir en el món junyentià. Des d’aquell moment, la Junyent va esdevenir una persona de culte per a mi, la vaig seguir i em vaig convertir en incondicional seva. M’embadalien les seves entrevistes que traspuaven saviesa mundana i propera i m’encantaven les seves obres i articles: reflectien palmàriament la societat catalana, perduda en trivialitats i cega davant el veritable problema de l’anihilació de la llengua. Junyent em va ensenyar que l’única possibilitat de veure accions per part dels polítics i de l’administració és que la societat prengui la iniciativa. D’altra banda, Carme Junyent sabia que mentre no s’eduqui en la igualtat de res serveixen les fórmules lingüístiques no sexistes. «Quan establim la relació entre «sexe i llengua», hauríem de tenir present que no és el sexe el que correlacionem, sinó el sexisme, és a dir, un fet cultural, i que la llengua té múltiples maneres de referir-se al sexe de les persones, algunes de les quals —com ara el gènere— indestriables de les regles de la gramàtica. Per això cal diferenciar els trets que permeten la identificació dels interlocutors i de les terceres persones, i el gènere com a categoria gramatical».3 La llengua no té sexe! Som els par3 Junyent, Carme (ed.) (2013). Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana. Barcelona: Empúries.

lants amb els nostres prejudicis i apriorismes que identifiquem les paraules. Formo part d’un dels col·lectius més anorreats de la història: les dones. Nogensmenys, no m’ofenen els mots. M’ofèn qui els diu i com els diu. No confonc gènere gramatical amb sexe! «El gènere no marcat, que li han posat l’etiqueta de masculí, ja inclou el femení. Hi ha dos gèneres: el marcat i el no marcat. El masculí és el gènere no marcat i aquest pot fer les dues funcions: o bé inclou el marcat o bé no en diu res. En el cas del singular i el plural, per exemple, el singular és el no marcat i el plural és el marcat. De manera que la pluralitat també està inclosa en el singular.» «El que cal canviar és la societat i la llengua ja s’hi adaptarà, com ho ha fet sempre, perquè té els seus mecanismes propis per fer-ho».4 Sé perfectament que molts defensors de la creació del llenguatge políticament correcte tiraran hate contra aquest article, com han fet a propòsit de la mort de Carme Junyent. No passa res, jo podré decidir contestar-los, cosa que ella no pot fer. Per això, advocaré en contra les esgarrifoses piulades que han escrit alguns autoproclamats defensors de la igualtat i la llibertat. Com a mostra, una de les perles que he pogut llegir i que m’han fet passar vergonya. «Ens ha deixat una lingüista de referència, però que es negava a acceptar i a entendre el llenguatge inclusiu en català, per no parlar de les perles transfòbiques que deixava anar. Sincerament, bon vent i barca nova!»5 (No val la pena ni citar el nom de l’autor@). 4 Mirades, R. R. (2023, 28 febrer). Carme Junyent i el llenguatge inclusiu – Revista Mirades. [En línia Recuperat de https://www.revistamirades.cat/2023/02/28/carme-junyent-i-el-llenguatge-inclusiu/] 5 Cullell, J. S. I. (2023). La gent que insultava Carme Junyent. VilaWeb. [ En línia. Recuperat de https://www.vilaweb.cat/noticies/insultava-carme-junyent-josep-sala/

«Com a exemple ben clar, nosaltres diem “el sol” i “la lluna”, i en alemany és a l’inrevés, és a dir, “la sol” i “el lluna”. Per tant, el mal anomenat masculí genèric no és tal, funciona, de fet, com a neutre, gènere que inclou a tothom. Gramaticalment és així, ens agradi o no.»6 Una de les crues realitats que Junyent va posar de manifest és que, una vegada els pares deixen de transmetre la llengua als fills, la situació esdevé irreversible. L’advocació de Carme Junyent per parlar el català i evitar canviar de llengua és fonamental per a la supervivència d’aquest. La pràctica diària és un dels pilars per a la seva preservació. Hauríem de fer-li cas! «Si ells, el Govern, són inconscients... nosaltres no podem ser-ho i esperar que el problema es resolgui sol. Perquè ens quedarem sense llengua. Per tant, hem de tenir clar que si nosaltres no volem… la llengua no ens la poden prendre, hem de pensar que passi el que passi la llengua no es perdrà i, cada parlant, s’ha de fer responsable a l’hora d’utilitzar-la, fer-la útil i parlar-la com cal de forma potent i normal.»7 Una de les croades de Junyent va ser assegurar que el català fos la veritable llengua vehicular i d’educació a tots els nivells i graus escolars de l’ensenyament infantil, primari, secundari i professional fins als estudis universitaris a Catalunya. La gran professora havia constatat 6 Junyent Figueras, Carme (2013) «La variable sexe en les llengües del món». Caplletra 54.Universitat de Barcelona 7 Raonem amb Carme Junyent. (s. d.). La Veu dels Llibres.[ En línia. Recuperat de https:// www.laveudelsllibres.cat/entrevista/75328/raonem-amb-carme-junyent]

43


que moltes classes s’imparteixen en castellà i que la immersió lingüística ja no funciona. Per aquest motiu, amb el Consell Lingüístic Assessor va contribuir a redactar un document amb propostes per a impulsar l’ús i la competència de la llengua catalana en els centres educatius, de manera que es garanteixi que aquesta llengua sigui el mitjà principal d’instrucció. La seva implementació depèn ara de l’acció del Departament d’Educació i de tota la comunitat educativa. Esperem que els esforços de Carme Junyent no caiguin en el sac de l’oblit i ens siguin profitosos. A continuació, es resumeixen les principals idees i propostes contingudes en aquest document:

44

1. Discriminació positiva pel català: El document promou la discriminació positiva a favor del català en l’educació, focalitzat en l’ús preferent d’aquesta llengua i de l’occità a l’Aran. 2. Mestres lingüísticament competents: S’insisteix en la necessitat que els mestres siguin competents en l’ús de la llengua catalana. Es proposa revisar la formació inicial del personal docent i avaluar la competència lingüística dels nous docents que s’incorporin al sistema educatiu. 3. Avaluació contínua: S’estableix un sistema d’avaluació dels projectes lingüístics per a garantir que el català sigui utilitzat adequadament a tots els nivells educatius. Es destaca la importància de la comissió de seguiment i avaluació. 4. Acollida en català: Se subratlla que els alumnes nouvinguts han de ser acollits en català i que aquesta responsabilitat recau en tot el claustre de mestres i professors dels centres educatius. 5. Diversitat lingüística: Es promou el reconeixement de les llengües d’origen dels alumnes nouvinguts i es busca aprofitar la diversitat lingüís-

Videojocs en català, a la lluna? ··································································· Carles Marquès

U tica per a fomentar l’aprenentatge del català. 6. Ús de la llengua catalana fora de l’aula: Es destaca la importància de fomentar l’ús real del català en les activitats extracurriculars i en l’àmbit social quotidià. 7. Col·laboració amb altres territoris de llengua catalana: Es proposa establir relacions i vincles amb centres educatius d’altres regions de llengua catalana per a reforçar el reconeixement mutu i la promoció de la llengua. 8. Material de suport: Es busca augmentar l’oferta de materials audiovisuals en català per a suport a la docència i coordinar esforços amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Em falten les paraules quan intento acomiadar-me d’algú incansable en la defensa del català, una guia i exemple a seguir. El seu compromís amb la cohesió social i l’educació és un llegat que ressonarà per generacions. La passió que posava en la promoció i preservació de la llengua catalana han estat veritablement inspiradores. No li importava agradar o complaure, el català estava per damunt de tot. Carme, allà on siguis gràcies per tot i descansa en pau! Carme Marín Páez

n soldat està realitzant una missió a una estació militar a Fobos, una de les llunes de Mart. De sobte, per una fallada en un experiment de teletransport, s’obren les portes de l’infern i queden lliures una quantitat ingent de dimonis, esperits i zombis. No patiu, podria ser la realitat —potser no hi estem gaire lluny— però és l’argument d’un dels jocs més revolucionaris que va aparèixer l’any 1993; es tracta de Doom, un videojoc d’acció en primera persona (més conegut en anglès per First Person Shooter o les seves inicials FPS) creat per la companyia nord-americana ID Software. Així de lluny està el català de la normalitat pel que fa als videojocs, a la lluna de Mart. Aprofitant el tema d’aquest número de la revista, que tractem la lluna com a troncal, us parlaré de videojocs en català. Sí, sí, existeixen… Quan era petit em preguntava, i posteriorment durant l’adolescència, em continuava qüestionant, per què no trobava diaris esportius en català al quiosc, tenint en compte que gran part dels lectors d’aquests diaris són i eren catalanoparlants. Així mateix, molts de nosaltres també ens hem demanat per què no hi ha videojocs en català quan nombrosos consumidors són catalanoparlants i, evidentment (amb to nunyista) generen diners eeeeh! Sí que n’hi ha, però són escassos. Segons un estudi de la Plataforma per la llengua de l’any 2016 el català només va estar present al 9 % dels títols produïts. L’anglès el 100 % i el castellà el 93 %. Tot molt lògic. Segur que molts de nosaltres hem provat de cercar el català al menú Idi-

oma o Language en alguns videojocs sense èxit, sabent perfectament que no el trobaríem, però és allò de «va, provem». Sembla que a vegades tenim posada l’esperança en coses absurdes, com allò d’obrir el capó del cotxe quan tens algun problema amb el teu vehicle i saps perfectament que no hi podràs fer res perquè no ets mecànic; o quan diuen que el Barça té un equip competitiu a principi de temporada i t’esperes que remuntarà situacions adverses i, a final de temporada, comprovem que era una cortina de fum i estaven sobrevalorats; o quan els polítics prometen millorar l’educació o eliminar totes les escoles amb barracons i a final de curs comprovem que tots plegats som una mica més maleducats i a l’inici de curs els barracons continuen al mateix lloc. O potser el que fem és una mena d’associació de productes tecnològics i pensem que «si al mòbil tenim el menú en català, lògicament al menú dels videojocs també hi hauria de ser, no?» Doncs no, la lògica aquí no funciona. Amb els dia­ ris esportius vam aconseguir trencar el gel gràcies a L’Esportiu i també a la feina d’en Joaquim Maria Puyal, que va obrir el camí del futbol en català, però en videojocs encara estem a l’edat de pedra o el que és el mateix, al «paleoRubiales inferior» (ups, perdó! Se m’ha colat l’actualitat!), o directament estem a la lluna. I en cinema. I en justícia, i…, la llista és llarga i no cal que ens autoflagel·lem més, oi? Millor que passem a la següent pantalla. Què trobem de videojocs en català? Què podem esperar en català en un en-

45


46

torn de videojugador? Sí, sí, tots diríeu entorn gamer, però em nego, almenys per escrit i encara que sigui una opció més llarga, a utilitzar el terme anglès i defenestrar la feina del Termcat, que per alguna cosa hi és. Podeu veure la seva feina en aquest sentit al Diccionari de Terminologia dels Videojocs a Diccionaris en línia (https://www.termcat.cat/ es/diccionaris-en-linia). Centrem-nos a matar marcianus, alguns de molt propers: què ha fet la Generalitat? Què han fet les institucions? Recordeu el cas de la sèrie de dibuixos animats «Bola de drac» —i també del «Doctor Slump»—? Recordeu aquella cançoneta típica d’alguns castellanoparlants —alguns fins i tot catalanoparlants—, amb certs aires menyspreadors de «a mi es que el cine en catalán no me gusta…», i que Bola de Drac havia aconseguit capgirar a favor del català quan una pila de castellanoparlants deien «yo Bola de Drac en castellano ufff, ¡qué mal suena!». No és més que la cultura mental que ens hem creat en un idioma sobre un aspecte de la vida determinat. Com en cinema vam trigar una barbaritat d’anys a tenir-lo doblat en català, tota la cultura, tots els estímuls i entrades que arribaven al nostre cervell al cinema eren en castellà, costa fer-se aquesta construcció mental en un altre idioma. A Bola de Drac era el revés. És voluntat i ganes de fer-ho i tenir la ment oberta. Una altra cosa —i molt discutible— són els doblatges en cinema i sèries, però aquí no hi entraré ara mateix. Així doncs, crec que no hem aprofitat les oportunitats. Una indústria creixent com la dels videojocs es mereixeria un tractament més digne cap a una comunitat que, en una àrea de més de 10 milions d’habitants, té entre 5 i 7 milions de parlants que gasta diners també en videojocs —estimació que he fet jo, així per la cara, probablement a la baixa, tenint en compte la salut decreixent de la llengua—, però que ja són iguals o superiors al nombre de parlants de danès, noruec o finès, per exemple.

ho pots fer sempre a la vida, has d’acabar passant a l’acció. És que soc, però, d’una generació pacient que anava a casa d’un amic de l’escola, que tenia el mític ordinador Amstrad, per jugar a videojocs que anaven amb casset i trigaven 15 minuts a carregar! Sí, sí, 15 minuts i a vegades fallaven! Posteriorment, amb una certa consolidació del món dels videojocs i les consoles a finals dels vuitanta i principis dels noranta amb l’aparició de les consoles més populars, bàsicament japoneses (Nintendo, Sega Master System i Mega Drive), s’hauria d’haver fet algun pas. Els polítics, però, com sempre, estaven més preocupats pels vots i per desviar diners que no de prémer una mica l’accelerador per guanyar terreny lingüístic que ens pertoca com a societat. Així que vam haver de continuar jugant a Castlevania, The legend of Zelda, Teenage mutant hero turtles (Les tortugues ninges), Blades of steel (un joc d’hoquei gel, perdoneu, però tinc especial debilitat pels jocs d’hoquei gel no sé ben bé per què) o Super Mario Bros, entre d’altres, només en castellà, o en anglès, que no enteníem ni un borrall, tot just amb deu anys començàvem a tenir-ne contacte a l’escola amb aquesta llengua que dèiem estrangera. Més tard, amb tot el boom o l’auge del sector, a mitjan i finals dels noranta, vam haver de continuar jugant en altres llengües als mítics Doom, Half-life, DukeNukem, Quake, Broken sword, Monkey Island, Command & Conquer, etc. La primera generació de consoles de videojocs existeix des de la dècada dels setanta, gràcies a Ralph Baer, considerat el pare dels videojocs, quan va crear la primera consola de sobretaula el 1972, la Magnavox Odyssey. Aquesta consola no va tenir massa èxit fins que l’empresa Atari va llençar al mercat el joc Pong, creat per Nolan Bushnell, una mena de joc de tenis taula en 2 dimensions. Malgrat aquest precedent força

allunyat en el temps, si es té present la situació política, jo puc entendre que quan van començar a popularitzar-se els videojocs a mitjan anys vuitanta era impossible demanar els mítics Tetris, Pacman (altrament dit Comecocos), Arkanoid, Space Invaders, Commando, Street fighter, etc. en català. La societat no estava per aquestes «minúcies». Suposo que per això tinc tanta paciència, perquè soc d’esperar i esperar i això no

Bé, no sé si he fugit una mica de l’objecte d’estudi, així que si tornem a la qüestió de què hi trobem pel que fa al català en els videojocs, si fem recerca, només trobarem espurnes dins un univers. La majoria d’elles d’iniciativa privada, de fora de les institucions, excepte VDJOC (https://llengua.gencat.cat/ca/serveis/ videojocs/index.html), la pàgina de la Generalitat de Catalunya que mostra l’oferta de videojocs comercials disponibles en català. I ja està, es queden

47


48

aquí com si ja haguessin fet tota la feina. Per altra banda, tenim petites mostres d’esperança com el Saló SAGA, que és un certamen anual de videojocs organitzat per la Plataforma per la llengua que es fa a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat (aquest any 2023 a principis de desembre). També Les interessants pàgines web (us recomano fer una ullada a totes) com: gaming.cat, Videojocs catalans, el projecte Ce Trencada, 3DNassos o Lúdica. Altrament, hi ha enllaços de particulars com, per exemple, la llista de jocs disponibles en català que un aficionat ha recopilat a la plataforma Steam. Si ens fixem estrictament en els videojocs, tenim petites mostres com Les Aventures de Tintin: El Secret de l’Unicorn per Nintendo 3DS de l’any 2011—«Oh! És un miratge!» (els tintinòlegs m’entendran)—; o jocs bastant actuals com Deiland, Classic Sport Driving, Endling, Backroom Beyond, Aragami 2 o Ikai, entre d’altres. Però no és suficient. Els videojugadors dels països catalans volem un primer espasa en la nostra llengua. Volem un FIFA en català (que a partir de l’edició de 2024 ja no es dirà FIFA i s’anomenarà EA SPORTS FC24). Jo vull un Half-life —per a mi, el millor joc de la història, no m’ho discutiu!—, un The last of us, un Doom, un Quake, un Super Mario, un The legend of Zelda, un Tomb Raider, un Uncharted, un Sonic... per què no? (si anomeno el Mario i em deixo el Sonic potser se m’enfaden; és com aquella rivalitat entre Terrassa i Sabadell, entre Tarragona i Reus, entre Coca-Cola i Pepsi o entre The Beatles i Rolling Stones... però en videojocs). Però, tot plegat, trobo que és com construir un castell amb la sorra de la platja de Castelldefels: és un castell de sorra molt fràgil. No passa res amb Castefa eh, simplement que és sorra fina molt volàtil. En canvi, tot aquest desert d’absència del català sembla contradictori amb

el que expliquen als mitjans catalans que no paren de bombardejar-nos amb notícies recents de l’estil de «Barcelona, el nou centre creador de videojocs». «Catalunya, el nou hub [sic] dels video­jocs a Europa». Semblaria que això podria suposar un impuls i una festa del videojoc en català i que ho hauríem d’estar celebrant amb ratafia o amb rom cremat tot l’any i anar sobradets; però em sembla que es queda en una simple notícia i que al capdavall els mitjans catalans també siguin una mica còmplices d’aquesta desídia envers la nostra llengua. Quins pebrots estem esperant? Com sempre, sospito que és un tema de diners, però tampoc crec que sigui excusa. En definitiva, jo que soc jove, però tinc una edat que he passat per moltes de les etapes dels videojocs, he vist com han anat evolucionant del més pixelat al més 3D i al VR (Virtual Reality, és a dir Realitat Virtual), i en totes continuo veient la mancança del nostre idioma. Si no hi posem tots de la nostra part, això continuarà així; si no, mireu el cinema, sembla que sí, però mai no acaba d’arrencar. Malgrat que, com deia, soc d’una generació pacient per les circumstàncies que ens ha tocat viure, a vegades crec que ja no tinc paciència. Malauradament, quant als videojocs en la nostra llengua estem més en la línia del Wolfenstein: the new order, que fins i tot el protagonista té una missió complicada, ja que ha de viatjar a la lluna per aturar els nazis —potser és un paral·lelisme amb el feixisme creixent a Europa—, que no pas en la línia de saltar marges com el Super Mario i anar passant pantalles i superant obstacles. Com deien al Street Fighter, en català, you lose. Per tant, foteu els jocs en català coll…! Gràcies, Rector de Vallfogona, per la inspiració dels estirabots, 400 anys després. Carles Marquès i Cabero

RESSENYES

Títol: Aurora Picornell (1912-1937). De la història al símbol Autoria: David Ginard i Féron Editorial: Documenta Balear Any de publicació: 2016 Número de pàgines: 310 ISBN: 97884 1616 3687

A

les darreres eleccions generals, molts ciutadans que tenen el costum de no votar es despertaren de la seva letargia, baixaren de la lluna i anaren a dipositar el seu vot a l’urna. Altres, en canvi, decidiren romandre al satèl·lit i no davallar-ne, perquè continuen pensant que ningú no

els representa. Tal com està la situació política i social, un alt nivell d’abstenció el passat 23 de juliol hagués estat una inconsciència, hagués suposat deixar el camí lliure als que atempten contra drets bàsics i fonamentals com: la vida de les dones, la llibertat d’expressió, la memòria històrica o la llengua. Encara més, hauria constituït també una falta de respecte cap a totes aquelles persones que han lluitat en el passat perquè puguem gaudir d’uns drets en el present. En aquesta direcció, vull aprofitar per fer algunes pinzellades sobre Aurora Picornell (Palma 1912 - Manacor 1937) i fer referència al llibre Aurora Picornell. De la història al símbol —de David Ginard i Féron—, una obra fonamental per conèixer allò que va representar per a Mallorca la figura de la roja del Molinar. L’anomenada Passionària mallorquina va destacar per implicar-se, des de ben jove, en iniciatives polítiques, socials i feministes. Pertanyia a una família obrera i treballà com a cosidora. Per tant, Aurora no ho va tenir fàcil: dona i de classe humil. Tot i això, explica Ginard, la família de la nostra protagonista era instruïda: es va formar gràcies a l’ensenyament no reglat dels moviments obrers de l’època. Picornell s’afilià al Partit Comunista i, gràcies al seu carisma, es convertí en una de les figures més representatives d’aquest partit a l’illa. Amb el cop d’estat de 1936, Mallorca va ser controlada ràpidament pel bàndol feixista, i Picornell va ser empresonada a l’edifici de Can Sales de Palma, convertit en presó de dones. Hi estigué reclosa en unes condicions d’amuntegament i d’insalubritat

49


50

inimaginables. El 5 de gener de 1937, els falangistes li permeteren passar unes hores amb la seva filla; a continuació, la tragueren de l’edifici, la conduïren a Manacor, on l’afusellaren juntament amb les altres quatre roges del Molinar: Catalina Flaquer, Antònia Pasqual, Maria Pasqual i Berlamina González. Sempre s’havia pensat que les roges del Molinar foren assassinades a Porreres. Però el 26 de gener de 2023 es trobaren les seves restes a Son Coletes, el cementiri de Manacor. Han hagut de passar vuitanta-sis anys per poder identificar els cossos d’aquestes dones (Llibertat Picornell —la més petita de la família Picornell Femenias— va morir l’any 2015 sense conèixer on es trobava el cos de la seva germana). Ha passat massa temps, sí! Tanmateix, si per alguns fora, aquestes restes mai s’haurien trobat perquè mai s’haurien cercat, amb l’excusa infame i tantes vegades repetida que «cal mirar al futur i no hi ha cap necessitat d’obrir velles ferides». Recordem, però, dues coses: per mirar ell futur no es pot oblidar el passat, i una ferida mai no es pot tancar si abans no ha cicatritzat. La llei de memòria històrica, tot i que arriba tard, busca precisament cicatritzar les ferides que avui dia encara sagnen. Devem infinit a les persones com la nostra Aurora i les seves companyes, i a tantes altres dones —com Matilde Landa, qui víctima de la desesperació es va suïcidar a la mateixa presó de Can Sales— que varen pagar un preu altíssim per la defensa dels drets i de les llibertats dels oprimits. Per respecte a totes aquestes persones, en unes eleccions mai no em podré plantejar l’abstenció com a càstig a les formacions polítiques d’esquerra. Neus Aguiló

································

Títol: Teràpia lingüística. Relaxa’t, que el català té solució! Autoria: Míriam Martín Lloret Editorial: Ara Llibres Any de publicació: 2022 Número de pàgines: 280 ISBN: 97884 1892 8581

M

íriam Martín Lloret és una filòloga, assessora lingüística de l’Optimot i divulgadora de la llengua catalana en diferents mitjans de la corporació. Endemés, és experta en els traumes lingüístics dels catalanoparlants i defensora d’una actitud proactiva amb la llengua. En aquest número sis de la revista C+ he vist necessari ressenyar el seu últim llibre Teràpia lingüística per poder iniciar el nou curs 2023/2024 amb més seguretat com a parlants de la nostrada llengua. D’aquesta manera, tal com exposa Martín Lloret, potenciarem l’autoestima; ens sentirem més segurs i podrem fer fora aquest autoodi que tant ens caracteritza com a usuaris d’una llengua minoritzada. Cal remarcar que l’objectiu principal del llibre és des-

acomplexar-nos d’una vegada per totes, d’aquest desdeny de no «saber parlar català» amb correcció com a nadius que som. El llibre, com a bon manual d’autoajuda, és un programa que aborda diferents traumes i els instruments que podem aplicar per superar-los. Les seves propostes són senzilles i alhora necessàries per fer una mena de cura contra la ultracorrecció. Totes aquestes propostes s’amaneixen amb sentit de l’humor. Us puc assegurar que la diversió està certificada! Ella mateixa explica que la risoteràpia és l’eina més eficaç per anar esventant els problemes que ens ocasiona aquesta inseguretat lingüística, sense deixar de banda d’on venim, la submissió i subordinació política que pateix la comunitat lingüística catalana. Les propostes van d’una teràpia alternativa com pot ser la hipnosi, a la cromoteràpia, la reflexoteràpia o la fangoteràpia, que garanteixen un aprenentatge integral. Els principals dubtes lingüístics que planteja són essencials. La primera sessió aborda de manera magistral la introducció i posterior ús dels deu verbs buits de contingut com gestionar i empoderar i com combatre aquest mal. Les descripcions hilarants de l’autora m’han fet riure de debò. Ho corroboro! Les meves preferides són: el verb agendar i la carta d’amor al deunidó. La teràpia indaga en els barbarismes, ara bé, sota el meu parer, un dels punts claus són les elisions genuïnes que es perden. Martín té tota la raó! Anem esborrant del nostre mapa conceptual la manera de parlar, ens oblidem de l’economia lingüística. Aquest fenomen ens indica que una llengua té una bona salut. No obstant això, ens deixem portar per la necessitat de ser ultracorrectes amb la llengua i estalviem en les reduccions vocàliques com /na fent/ o marcar bé les regles d’apostrofació com /l’última/ i no /la última/. Un altre punt important són

els tancaments de vocals a la castellana i canvis d’accents. Martín Lloret passa per diferents traumes que tots els catalanoparlants hem patit en algun moment de la nostra vida, i dona trucs sobre l’ús del /lo/ neutre i la defensa dels «pleonasmes bons» entre d’altres. Teràpia lingüística de Míriam Martín Lloret emergeix com una glopada d’aire fresc en l’assaig sobre lingüística catalana. Amb un to desimbolt i optimista, l’obra es presenta com una invitació a confrontar els dubtes lingüístics sense basarda, a la recerca de la simplicitat enmig del maremàgnum normatiu i amb la voluntat d’oferir estratègies per desfer-nos dels complexos que ens paralitzen. Aquests dubtes, sovint autoimposats, són una conseqüència directa de la història de submissió lingüística que el català ha experimentat durant molts segles, és una llengua acomplexada. Per aquest motiu —en el record de la mestra Junyent, recentment traspassada— canviar de llengua no és l’opció. Hem de reivindicar el català, la seva riquesa i diversitat, sobretot la seva revifalla en la vida quotidiana dels parlants. El missatge és clar: mantenir viu el nostre patrimoni lingüístic és una tasca col·lectiva que requereix coratge, determinació i amor per la llengua. Mariona Bosch

································

51


52

Títol: Quan la lluna escampa els morts Autoria: Esperança Camps Editorial: Bromera Any de publicació: 2005 Número de pàgines: 292 ISBN: 97884 7660 6742

E

sperança Camps, periodista i escriptora de l’illa de Menorca, va ser la guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira el 2004 amb la novel·la Quan la lluna escampa els morts. Aquesta novel·la transporta els lectors fins a un recòndit racó de València, el barri de la Coma, un lloc que fa dues dècades es caracteritzava per la seva degradació urbana i per les profundes disparitats socials que el marcaven. És en aquest escenari que Camps teixeix la seva narrativa donant vida als protagonistes i als seus anhels d’escapar d’aquest entorn advers. Una característica interessant de l’obra és la seva narració no lineal,

amb l’ús de flashbacks que desafien el temps. Tot i que l’autora introdueix aquests salts temporals de manera clara al començament dels capítols, en certs moments es creen confusions; ja que no sempre és fàcil discernir si quan es produeix un salt aquest ocorre en el passat o el present. Així i tot, aquesta tècnica serveix per ressaltar certes característiques dels personatges i posar èmfasi als seus caràcters. L’estil narratiu de Camps és ric en descripcions vívides que permeten als lectors visualitzar els escenaris amb detall. No obstant això, a vegades aquestes descripcions semblen carregades d’una certa crítica cap als que gaudeixen de més avantatges a la societat, deixant una sensació de desigualtat latent. És un element que planteja preguntar-se sobre la intenció amb la qual ho ha escrit, si com a cert rebuig personal o com a propòsit dins la trama. Al mateix temps, les descripcions fan que la història no avanci, ja que els elements es repeteixen, però no aporten nova informació. Els personatges principals, com en Carlos i la Vanessa, semblen inamovibles al llarg de la història, una elecció narrativa que pot decebre alguns lectors que esperen un desenvolupament més pronunciat. Tot i això, aquesta tria pot servir per subratllar la sensació d’estancament i les barreres que els personatges enfronten. Els personatges secundaris, com en Tom i la perruquera, semblen tenir potencial per jugar un paper més destacat a la trama, però sovint queden en segon pla i manquen de profunditat. Aquesta és una àrea que podria haver estat més explorada per enriquir la història i per jugar una mica més amb ells, ja que Camps permet que se’n coneguin aspectes, però el lector es queda a mitges. En resum, Quan la lluna escampa els morts és una novel·la amb un estil ric en descripcions, però que, al mateix temps, la fan caure en la reiteració i estancament de la trama. La descripció dels

personatges fa que els lectors es plantegin si els protagonistes podrien trobar una sortida a les seves vides. Esperança Camps deixa una empremta intrigant en el món literari i deixa els lectors amb la curiositat de veure com ha evolucionat el seu estil en obres posteriors. Tot i que la lluna no juga un paper central en la història, i aquest és precisament la temàtica d’aquest número de la revista, es presenta com un testimoni silenciós que coneix els secrets d’un accident de cotxe, una revelació que el lector no sabrà fins al final de la història. Ester Salomó Bosch

································

«És un joc d’ombres i llums... Com si el sol i la lluna ballessin en la foscor...»

(El fabricant de records: 222)

E

n Valentí Frangoli és un fotògraf de professió en les primeres dècades del segle xx. Amb la bicicleta recorre molts indrets de la geografia catalana en la recerca de no només fotografiar, sinó captar l’ànima i l’essència del moment. El destí i el bon fer del jove el portaran a trobar l’amor de la seva vida i a fabricar un dels records més solemnes de l’època, el que havia estat batejat com «el casament del segle»: el matrimoni entre el rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. Aquest fet li marca la vida i la de la seva família. El record fabricat té una importància històrica sense vàlua, però també és immensament perillós. artí Gironell repassa la història de part de la primera meitat del segle passat, la geografia i costums del nostre país de la mà d’un jove entusiasta, enamorat de la vida i de la seva professió. Amb El fabricant de records l’escriptor ens capbussa en les emocions d’un home que entén la fotografia com quelcom màgic. Un relat fascinant i original que va fer mereixedor l’autor del Premi Prudenci Bertrana

M

Júlia Marchena

································

Títol: El fabricant de records Autoria: Martí Gironell Editorial: Columna Any de publicació: 2022 Número de pàgines: 292 ISBN: 97884 6642 9498

53


POEMES

Poemari lunar ··································································· Júlia Marchena

Poesia 2

PLENA

··································································· Àlex Perpinyà

I

II

Sola i petita, li deien minvant. Sola i petita buscava l’amant. Per trobar-lo s’encongia, per trobar-lo s’arrupia. Sola i petita, li deien minvant.

55

NOVA

Sens pensar-ho Pentura t’he trobat; I mai t’hi voldria, De deixar marxar.

T’he trobat arraconada, rere un núvol amagada i plorant sense consol, la pena de l’amor. Plorant sense consol perquè avui estàs de dol, Plorant sense consol perquè ha marxat el sol.

So de trons Llum de llamps, De fons el soroll De les onades de la mar. Vent gelat i humit, t’he trobat a faltar; I tornes aquesta nit, Per fer-me-la vetllar.

CREIXENT Creix per renéixer en forma de dona, rodona espera les nits, per poder tornar a sortir. Blanca desitja abundor, per poder omplir-ho tot.

PLENA Àlex

J. M. W. Turner. The Full Moon over Water. Domini públic. (Fotografia: Didier Descouens. CC BY-SA) https://commons.wikimedia.org/wiki/File:(Barcelona)_The_Full_Moon_over_Water_-_c.1823-6_-_William_Turner_-_Tate_Britain.jpg

Fotografia: Júlia Marchena

54

Passen persones i dies, Mai els sabem què dir, Una albada furtiva Trenca el silenci de la nit; La primera llum del dia Esborra la lluna del cel; Pareix que el temps s’atura, Cada segon sembla un any sencer. La punta del dia hi és, Vull sentir-te parlar La primavera s’esdevé, Quan la llum ha d’aplegar.

A la nit et buscava, roda blanca despullada Il·luminant la matinada, on els desitjos són més lluny.

MINVANT

Júlia Marchena Barcelona, setembre de 2023


Tres llunes ··································································· Maties Segura i Rubio

56

EL LLADRE ENAMORAT

EL LLUNÀTIC SUBVERSIU

Una nit vaig deixar la Terra sense la Lluna. Alguns van pensar que era un eclipsi de la civilització, potser per una pol·lució extrema que tapava el cel, potser la Lluna havia marxat per una calor insuportable. La veritat, però, és que l’havia robada jo, per amor: havia construït una infinita escala de versos, i, en un cop de màgia de la poesia, vaig caminar pel cel fins a tenir-la a tocar i, finalment, agafar-la com collir una taronja de l’arbre. Tenir la Lluna entre les mans m’escalfava el cos, m’il·luminava l’ànima, i veia clar, diàfan i intens el meu amor per una jove. Aleshores, encegat per l’enamorament, no era conscient del meu egoisme, només pensava en demostrar-li que, per al meu cor enamorat, no hi havia res impossible, tot i que ella no veia sentit a la nostra possible relació. Vaig fer-li tancar els ulls, vaig traure la Lluna del meu cor, d’on la guardava, i la vaig posar sobre les seues mans fredes. El seu rostre es va il·luminar d’una bellesa inefable, però, quan va obrir els ulls, la Lluna va desaparèixer: es va imposar una realitat que foragitava la poesia, la Lluna va reaparèixer com si res penjada al cel, l’amor no correspost es va dissoldre en el seu relat i va acabar en aquest poema.

Ser un llunàtic està mal vist, és bandejat per boig, per tenir canvis d’humor sobtats i rampells irracionals, i quasi mai s’assenyala la seua llibertat, el valor que té trencar amb la normalitat. L’home normal és solar, diürn, formal, des de menut, és immobilitzat per una camisa de seny, reprimint el malestar a canvi del trampós Estat de benestar, fent-li creure que està sa, que és normal estar malament. La rauxa és una mostra de rebel·lia, un gest indòmit que trenca el motlle del bon ciutadà. L’home normal sol tenir un únic estat, va tirant, posseït per una apatia general, limitant les possibilitats del ser al patró imposat, mentre que el llunàtic sempre està en moviment, des de l’alegria més feliç fins a la tristesa més dolorosa, canviant els estats d’humor, alliberant les emocions, sense por que la vida esdevinga una muntanya russa, sense por a viure, a sentir i expressar el que sent, tot i que siga estigmatitzat per sortir-se de la norma. Jo ho tinc clar: preferesc ser un llunàtic que una persona normal, perquè el llunàtic està més a prop de la llibertat, perquè la Lluna desperta la nostra animalitat, perquè cal estar boig per a no sucumbir a la societat, perquè indica el camí per a una humanitat més lliure.

Maties Segura i Rubio Grau de Castelló de la Plana, 3 d’agost del 2023.

Maties Segura i Rubio Grau de Castelló de la Plana, 2 d’agost de 2023 Autoria desconeguda. La lluna, tarot de Carles VI. Domini públic https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Moon_tarot_charles6.jpg

57


CÒMIC EL COR EN FORMA DE LLUNA

58

Tota la Història desaprofitada per no tenir en compte el feminisme, per excloure la dona de la història de les idees, per no permetre-li representar el món ni representar-se a ella mateixa, directament. El biaix ha estat terrible, un abisme, i, amb penes i treballs, hem aconseguit avançar, desemmascarant la violència de les representacions hegemòniques, desenvolupant una ètica que abraça l’altre i conjuga un nosaltres, fonamentant polítiques llibertàries en la cooperació i el suport mutu, canviant la testosterona del foc per la tendresa de la solidaritat... Camins recòndits i atzarosos que condueixen al feminisme, sense adonar-nos que la sortida del laberint estava al costat, només calia promoure l’alliberació de les nostres companyes. Jo no ho sabia, però des de sempre he estat feminista, perquè el que vull jo per a la política ho vol el feminisme per al món, perquè no he trobat millor solució per a la política que l’amorètica, perquè un món sense amor, cures i solidaritat no val la pena viure’l. Som molts els homes que ens donem per l’altre, per la causa, per la revolució, som molts els homes que hem après del feminisme a ser més lliures, som molts els homes que volem erradicar la violència masclista, som molts els homes disposats a acompanyar les dones a la lluita, som molts els homes que tenim el cor en forma de lluna, nova, creixent, plena, minvant, negra: sempre canviant, però constant, ferm i feminista, il·luminant la nit.

Maties Segura i Rubio Grau de Castelló de la Plana, 4 d’agost de 2023.

La Gata PACa ··································································· Mar Valls

59


ATENCIÓ!

Personal lletraferit del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC N'esteu fins al capdamunt, de fer PACs i PSs? Voleu deixar espai a la vostra creativitat? Us animem a participar en aquest projecte:

C+ Revista de lletres i més Relats, entrevistes, assaigs, història de la llengua, sociolingüística, ressenyes, poesia, còmic... Un projecte coŀlaboratiu, assambleari i autogestionat per estudiants. Amb continguts en totes les variants dialectals del català i amb llicència Creative Commons!

Us hi esperem!

https://www.revistacemes.cat revistacemes@gmail.com


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.