ARA I AQUÍ « 45
Maixabel Lasa,
vídua de Juan Mari Jáuregui, assassinat per ETA
“No podem oblidar, però hem de deixar de ser víctimes” El 26 de maig de 2011, Maixabel Lasa es va reunir a la presó de Nanclares de la Oca amb Luis Carrasco, uns dels activistes d’ETA que van participar en l’atemptat mortal contra el seu marit, l’exgovernador civil de Guipúscoa Juan Mari Jáuregui, el 29 de juliol de 2000. Onze anys després dels fets i a petició d’aquest pres de la Via Nanclares, va mantenir-hi una llarga conversa. Un gest que, segons Lasa, és necessari amb vista a la sanació de les persones danyades pel conflicte però també per crear una societat més justa i segura.
Què en recordeu de la trobada amb un dels autors de la mort del seu marit? Va ser a petició de Carrasco, un exetarra que ha fet un recorregut d’autocrítica en el qual reconeix el dany causat. Si vaig accedir-hi és perquè considero que tothom té dret a una segona oportunitat i, atès que ell estava en el camí de deslegitimar la violència, creia que hi podia ajudar. No tant perquè em servís a mi personalment, sinó perquè pot contribuir a la convivència al País Basc. En aquell moment éreu responsable de la Direcció de Víctimes del Terrorisme del Govern basc. Com vau abordar aquesta iniciativa, ara recollida en el llibre Los ojos del otro (Sal Terrae, 2013)? El treball va anar a càrrec de l’equip de mediadors, tant amb les persones que havíem cedit a parlar com amb els reclusos que ho sol·licitaven. Aquest equip decidia quan es donaven les condicions per a la trobada i en el meu cas –com amb la immensa majoria– hi va ser present la mediadora, que amb anterioritat va explicar-me les circumstàncies del pres i les preguntes que podien sorgir. Va ser fructífer l’encontre amb Carrasco? Em va impressionar la seva nul·la autoestima. Només es veia coses negatives, cosa qeu ens va fer respondre-li que “si ets aquí és perquè alguna positiva deus tenir”. Vaig comentar-li que era valent d’enfrontar-se a ETA, raó per la qual va ser-ne expulsat, i que això l’havia convertit en una persona més lliure i recuperat per a la societat.
“Cal deslegitimar totes les violències i defensar els drets humans per a tothom, sense exclusions”
Heu canviat la perspectiva que teníeu? Amb el temps m’he adonat que sí. Saber que Luis Carrasco i Ibon Etxezarreta, un altre dels autors de l’atemptat, em manifestaven el dolor causat m’ha proporcionat satisfacció i una major pau interior. Prefereixo que hagin reflexionat i no que surtin de la presó pensant que són uns salvapàtries. Pot haver-hi presoners que no gosin manifestar aquest sentiment? Segur que n’hi ha, però molts esperen una solució col·lectiva, quan és probable que l’amnistia no es produeixi mai. En tot cas, el camí passa pel procés que ha seguit Carrasco i la resta de presos de la Via Nanclares, i desitjo que aviat nous reclusos confessin l’error dels seus actes. Les declaracions d’Arnaldo Otegi i altres dirigents de l’esquerra abertzale van en la bona línia? Encara han d’assumir algunes coses. Així com l’Estat espanyol ha de reconèixer la guerra bruta i altres aspectes que no ha fet bé. Fins i tot la societat hem d’entonar el mea culpa quan vam aplaudir la mort de Carrero Blanco, perquè al
capdavall estàvem justificant una mort. Cal deslegitimar totes les violències i defensar els drets humans per a tothom, sense exclusions. Quan es parla de construir un “sòl ètic” per superar el conflicte, s’inclouen totes les víctimes? En el relat de la memòria cal integrar tots els casos. Al meu entorn hi ha gent que ha patit tortures i espera un reconeixement. I després, cal que les víctimes deixem de ser-ho, perquè sinó, ens clonificarem en aquesta situació i no gaudirem de la vida ni deixarem que la gaudeixin els del nostre entorn. No podem oblidar, però hem de deixar de ser víctimes. Quin paper podeu desenvolupar? Podem deslegitimar la violència, i ho fem amb les nostres xerrades a les escoles, sempre des d’una perspectiva ètica i sobre la base de donar veu a totes les violències; també a les persones torturades o afectades per controls de carretera o les càrregues policials. Podem contribuir a desactivar la violència, i transmetre al jovent que no condueix enlloc, i lluitar per una societat més justa i en pau.