Ongc 57

ONGC 57

Revista trimestral •Tardor 2014 • Número 57 • 3 €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Dossier: 30 anys de zapatisme. 20 anys de l’aixecament Les dones a la Història: invisibles • Antropologia del desenvolupament Joaquim Vallmajó i Joan Alsina: memòria viva • Col·lectiu Tesla: energia nova Noms propis: Desmond Tutu, Laia Altarriba, Gervasio Sánchez i Marta Rojals

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«3

Francesc de Dalmases Director

Un Pla Director revolucionari L

a cooperació catalana, la pública i la privada, arriben a finals d’aquest any 2014 amb un punt d’extenuació. Hem parlat, i molt, de la reducció que han patit els pressupostos de cooperació però potser hem parlat poc dels efectes que han tingut en les persones i organitzacions que mantenen viu el compromís global de la societat catalana.

Més enllà de certes inèrcies acomodatícies a les que hem fet referència sovint des d’aquesta mateixa tribuna, cal reconèixer un esforç titànic de les organitzacions mitjanes i petites –parlem de pressupostos– per garantir la continuïtat de projectes amb prou sentit i prou trajectòria com per reclamar un nou esforç per al seu manteniment i la seva continuació. També les organitzacions de dimensió multinacional han vist com es reduïen el nombre de persones associades i col·laboradores, segur, però estem parlant de transatlàntics per als quals aquestes vies d’aigua es fan més fàcil de suportar.

Aquest nou mapa de la cooperació catalana és enormement il·lustratiu perquè retrata aquelles ONGD que gràcies a la coherència i a la fidelitat als seus principis fundacionals –i allunyades de l’oportunisme circumstancial que generaven pressupostos públics grassos– mantenen la seva activitat, probablement mermada, perquè els seus projectes no són la pròpia excusa per existir sinó que existeix una demanda, al Nord i la Sud, que les fa necessàries, imprescindibles.

Per primera vegada hem reconegut el nom i els cognoms que han de fer la cooperació catalana una cooperació coneguda, reconeguda i identificada arreu del món: drets col·lectius i cooperació feminista

Amb tota la cautela i les prevencions que us semblin, el mapa de les ONGD actives i en forma a dia d’avui és el mapa d’aquelles ONGD que la nostra societat reclama i fa possible perquè sense una demanda expressa a casa nostra i sense una demanda clara expressada per les contraparts del Sud, ja haurien deixat d’existir.

En paral·lel a aquesta transformació, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, ha assumit aquest any el repte de la planificació del cicle 2015-2018 amb un model inèdit de participació i construcció col·lectiva que ha tingut com a resultat el projecte de Pla Director més revolucionari i transformador que ha presenciat mai el nostre sector.

El Pla Director aposta per una cooperació amb identitat, característica i diferenciada, que

es fonamenta en el coneixement i el reconeixement dels drets humans en la seva dimensió col·lectiva i en la cooperació feminista com a prismes imprescindibles per entendre, planficar, projectar, executar i avaluar la cooperació que es fa des de Catalunya. Sense cap por i amb tota la legitimitat.

Potser és aviat per entendre la dimensió i els efectes d’haver posat negre sobre blanc un Pla Director a partir de l’assumpció d’aquests dos principis fonamentals, però estem convençuts que per primera vegada hem reconegut el nom i els cognoms que han de fer la cooperació catalana una cooperació coneguda, reconeguda i identificada arreu del món: drets col·lectius i cooperació feminista

4»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Cap de redacció Francesc Parés Internacional Judit Aixalà, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló, Toni Fullat, Dolors Elias Han col·laborat en aquest número Dolors Aixalà, Mònica de Ayguavives, Josep Maria Bonet, Meritxell Freixas, Joan Carles Garcia, Miquel Ferreres, Manuel Manonelles, Laia Altarriba, Rita Marzoa, Sònia Cervià, Arturo Landeros, Helena M. Alegret, Elisabeth McWilliams, Jordi Panyella, Roger Palà, Marta Rojals, Floriane Roux, Josep Serra Grau i Josep Vicenç.

Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Gemma Lapedriza Disseny i maquetació www.estudilogo.cat Impressió Vanguard Gràfic Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat Edita

amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de

amb el suport de: Foto de portada: Francesc Parès ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor. L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

FERRERES

64

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

«5

SUMARI

57

34 3 el davantal Un Pla Director revolucionari 4 miquel

10

Ferreres

6 en perspectiva

Herències enverinades

7 per cert

Kurdistan, un setge que ens afecta

8 l’esquena del món Kobane

9 de gairell Comerç just

10

gènere Les dones lluitadores en la nostra història

14

20è aniversari de l’aixecament zapatista Rebels transnacionals

24

14

18 20è aniversari de l’aixecament zapatista EZLN: 30 i 20 24 entrevista Desmond Tutu 28 la imatge Una miliciana kurda a Kobane 30

espai verd Col·lectiu TESLA: energia nova

34

món Les soulaliyates: de l’acció col·lectiva al canvi social

34 28

38 món El procés de pau entre Turquia i el moviment kurd entra en una fase decisiva 44 opinió John Paul Lederach, constructor de pau 46 espai illes Llengua amb tàperes turques 50 espai CeDRe Joan Alsina i Joaquim Vallmajó, memòria viva d’un compromís 54 espai lleida Antropologia del desenvolupament 58 cooperació i món local Un avenç en la cooperació entre Catalunya i Marroc 62 els llibres La rebel·lió basca, Alimentos desperdiciados i Les dones de la Principal 63 les músiques Clara Andrés, Marina Rossell i The Mamzelles

38

64 ara i aquí Dones. Afganistan. Més que un llibre. Més que una exposició

6»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EN PERSPECTIVA

Manuel Manonelles i Tarragó

Herències enverinades

E

s viuen moments de gran violència i incertesa a l’Orient Mitjà, particularment a Síria i l’Iraq, dos països en descomposició enmig de sagnants conflictes interns i l’avanç de l’anomenat Estat Islàmic de l’Iraq i del Llevant. Una entitat que tot i haver nascut fa poc més de 14 anys, en aquests moments controla gran part del seu territori i població, i ho fa acompanyant-ho d’un fanatisme i una violència tan extrema que fins i tot ha estat motiu de condemna per membres d’Al Qaeda, la fins ara principal franquícia del gihadisme internacional.

Un dels principals objectius de l’Estat Islàmic són les importants i diverses minories regionals, començant pels cristians, però seguint pels drusos, assiris o zoroastres, i amb especial obsessió pels yazidites, amb la clara voluntat d’extirpar la mil·lenària diversitat cultural i religiosa que defineix aquells territoris.

I enmig de tot això s’hi troba també la població kurda que, a cavall sobretot de l’Iraq, Síria, Turquia, i tot i que més parcialment l’Iran, esdevé en uns casos víctima, i en altres espectador impotent, d’un conflicte que no sembla pas que estigui en fase d’estancament, ans el contrari.

I tot això passa precisament en el centenari de l’eclosió de la primera Guerra Mundial, un dels antecedents històrics que, per estrany que sembli, més tenen a veure amb el caos actual. I és que fou a la fi de la Gran Guerra i la desintegració de l’Imperi Otomà, que es definiren, a cop d’escaire i cartabó i en gran part mitjançant negociacions secretes, les fronteres d’aquests estats que avui estan vorejant el precipici.

Cal recordar que l’actual configuració geogràfica de la zona és hereva i resultat del pla anglofrancès conegut com l’Acord Sykes-Picot de 1916. Un acord secret que feren el Regne Unit i França en plena guerra i pel qual es dividiren la zona per àrees d’influència, de manera que l’actual Síria i Líban quedessin sota l’àrea d’influència francesa i Palestina, Jordània i l’Iraq sota la britànica; acords que quedarien refermats en els tractats i mandats que seguiren a la guerra, sota la suposada supervisió de la Societat de Nacions.

Però tampoc es pot oblidar que paral· lelament es considerà la possible creació d’un estat kurd, tal com quedà recollit pel Tractat de Sèvres de 1920, que preveia –sota el principi d’autodeterminació dels pobles establert pel

Si és ben cert que la situació actual respon a noves realitats històriques, la plantilla base on tot això ocorre fou resultat de les disposicions presses després de la Gran Guerra

president Wilson– la celebració d’un referèndum sobre aquest tema. Referèndum que mai succeiria, donada la suma de diversos fets, com la ferotge resistència de la naixent república turca a acceptar l’esmentat tractat, l’interès britànic de mantenir el seu control sobre els pous de petroli de Mossul, i la desgana francesa per la qüestió.

Finalment els diferents interessos estratègics i les balances de poder determinaren un mapa pràcticament idèntic al que en aquests moments s’està desfent per totes les seves cos-

tures. I és que, si és ben cert que la situació actual respon a noves realitats històriques, com la segona guerra i invasió de l’Iraq, les primaveres àrabs o noves formes d’expansió de l’integrisme islàmic més violent; la plantilla base on tot això ocorre fou resultat de les disposicions presses després de la Gran Guerra, així com de l’incompliment de la majoria de les promeses fetes –a instàncies del govern britànic– pel cèlebre Lawrence d’Aràbia, quan sí que era necessari el suport de les tribus àrabs en la lluita contra l’Imperi Otomà.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

«7

Víctor Terradellas i Maré

Kurdistan, un setge que ens afecta, unes matances que ens interpel·len

A

finals d’estiu, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’adhesió a les iniciatives internacionals per denunciar la persecució de les minories culturals i religioses a l’Iraq i Síria. En la línia d’aquella declaració, cal deixar clar el nostre reconeixement al fet nacional kurd, el nostre compromís amb les seves víctimes, així com el nostre profund rebuig als actes de violència extrema que està patint la població kurda a mans de les forces de l’Estat Islàmic.

Perquè si bé és cert que cal considerar per igual totes les víctimes d’un conflicte entenem, també, la necessària consideració a aquelles que pateixen una doble victimització a causa de la seva adscripció nacional, com és el cas dels kurds, o a causa de la seva tradició religiosa, com és el cas dels els xiïtes en territori majoritàriament sunnita, els yazidites o els assiriocaldeus.

A l’Iraq i, sobretot, a Síria, tenim notícies de matances sistemàtiques de grups ètnics i pobles a causa de la seva condició nacional, religiosa o lingüística. Unes matances que afecten de forma indiscriminada infants, dones i nens. És per això que alguns dels episodis més dramàtics que s’han viscut durant els darrers mesos a l’Iraq i a Síria han estat qualificats per historiadors i analistes internacionals de crims contra la civilització i contra la humanitat.

L’avenç de l’Estat Islàmic ha focalitzat bona part de la seva violència contra la minoria kurda yazidita i els cristians a l’Iraq, o el setge sobre la ciutat de Kobane, al nord de Síria. És per això que cal fer públic el nostre suport a les iniciatives promogudes per institucions internacionals per a condemnar i aturar les morts i les persecucions basades en motius religiosos o ètnics que pateixen les diverses minories, especialment les minories cristiana i yazidita de l’Orient Mitjà. Cal insistir en la necessitat d’avançar en el coneixement i reconeixement dels Drets Humans en la seva diversió col·lectiva com a eina i mitjà per garantir la seguretat i el benestar de les persones tot garantint el seu dret a expressar sense reserves la seva adscripció nacional, cultural, lingüística o religiosa.

Cal afegir-nos, també, a les veus que demanen a la comunitat internacional accions de responsabilitat i d’urgència per aturar nous

Pertoca interpel·lar la comunitat internacional perquè tingui lloc una acció d’emergència amb l’objectiu d’aturar el genocidi que està perpetrant l’organització Estat Islàmic

genocidis i noves persecucions massives de les minories ètniques i religioses a l’Orient Mitjà.

Pertoca interpel·lar la comunitat internacional perquè tingui lloc una acció d’emergència amb l’objectiu d’aturar el genocidi que està perpetrant l’organització Estat Islàmic contra la minoria kurda i assiriocaldea a la regió kurda de

Kobane, al nord de Síria, i contra els cristians a l’Iraq i a Síria.

Si ho va aprovar el Parlament vol dir que expressa el nostre sentiment i si apel·la a la comunitat internacional vol dir que també t’apel· la a tu ara que m’estàs llegint.

8»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ESQUENA DEL MÓN

Laia Altarriba i Piguillem

Kobane

H

e vist fumejar el cel d’Amed, també dita Diyarbakir. La capital del Kurdistan turc. Les imatges m’arriben a través de la pantalla de l’ordinador. La població s’ha revoltat contra la connivència de Turquia amb el grup armat Estat Islàmic, al qual no posa traves per creuar la frontera amb Síria, però que en canvi impedeix que joves kurds i kurdes s’uneixin a la defensa de la ciutat de Kobane, de 400.000 habitants.

Jo recordo el cel transparent d’Amed amb banderes al vent. Banderes de color groc, de color verd i de color vermell, els colors de la bandera del Kurdistan. Em van dir que aquell 21 de març del 2008 hi havia un milió de persones. Jo no en sé, de comptar manifestacions.

El que sé del cert és que hi havia una gentada enorme.

Avui la ciutat l’omplen de fum els enfrontaments entre la població kurda i la policia turca. I l’exèrcit. Llegeixo que Turquia ha dictat el toc de queda en moltes de les ciutats kurdes i que hi ha desplegat els tancs. Veig fotografies d’aquests tancs als carrers on viuen els meus amics: l’Onder, que a través del Facebook fa poc he descobert que s’ha convertit en un ciclista admirat pels nens i nenes de la ciutat. He vist les imatges que penja on se’l veu enfundat en un mallot blau sobre una bicicleta. I l’Esin, que es dedica a la fotografia i que retrata amb la seva càmera bona part dels infants que neixen a la seva ciutat. I la Kristin, que ha publicat el seu primer llibre de poesia en la seva llengua, el kurd.

Ens van acollir a casa seva al fotògraf Oriol Clavera i a mi en diverses ocasions en els nostres viatges periodístics al Kurdistan. Ens van acompanyar a conèixer mares de guerrillers morts en combat amb l’exèrcit, pobles arrasats per les forces militars turques a finals dels anys vuitanta i primers noranta, mitjans de comunicació kurds tancats una vegada i una altra, escriptors alliberats després de passar 20 anys a la presó.

Recordo una conversa amb una de les filles de la família. Em va explicar que aprofitaria uns dies que tenia de vacances per anar a visitar una amiga que tenia a la guerrilla, situada a les muntanyes del nord de l’Iraq. Us podeu imaginar la meva cara de sorpresa.

Veig les fotografies d’Amed en flames, i de tantes altres ciutats kurdes de Turquia. I rastrejo el Facebook dels meus amics en aquesta ciutat. Els seus comptes s’omplen d’imatges de

Perquè Kobane no és únicament una ciutat kurda, sinó que s’ha convertit en símbol del país que volen, i que ara està greument amenaçat les dones i homes que resisteixen a Kobane. I també veig el color negre que s’han posat per perfil, en senyal de dol i de protesta.

Ells també són Kobane. Malgrat que els han esquarterat entre quatre estats (Turquia, Síria, Iraq i Iran), els kurds senten que l’atac contra Kobane és contra tots ells. Perquè Kobane no és únicament una ciutat kurda, sinó que s’ha convertit en símbol del país que volen, i que ara està greument amenaçat.

A Kobane, enmig de la guerra de Síria, els kurds havien aconseguit mantenir un govern autònom que fins ara el règim de Basar Al Assad no havia bombardejat ni hi havia entrat l’oposició islamista, i on les dones tenien un

paper actiu, amb paritat en tots els càrrecs; on s’ensenyava en llengua kurda a les escoles, i on tenien un autogovern basat en l’autogestió i la justícia social. Però ara tot això és a punt d’esfondrar-se.

La mort i el patiment que han comportat la lluita del poble kurd (amb la guerrilla del PKK com a punta la llança), val la pena? Ho vaig preguntar a la mare d’un guerriller mort que vaig entrevistar en una de les visites a Amed.

No en tenia cap dubte: “El PKK, amb Ocalan al capdavant, ens va donar la dignitat com a poble, i només per això ja s’ho val”.

I avui la dignitat i l’esperança es diuen Kobane.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

DE GAIRELL

«9

Marta Rojals

Comerç just

E

scric aquestes ratlles pocs dies després que l’empresa que porta el bar del Parlament hagi substituït la marca d’arrel francesa Président per brics de Llet Nostra, la «llet de cooperatives catalanes». Tot va ser molt ràpid: Sara Vilà, del grup d’ICV, va fer pujar la sang a la cara als diputats que s’omplien la boca amb discursos de suport als productors locals mentre, després, baixaven al bar parlamentari a fer un tallat amb llet presumptament francesa.

El cas és que, aleshores, ni la diputada Vilà, ni els consellers ferits d’orgull, ni servidora mateix, no sabíem que Président també muny vaques catalanes, i que Llet Nostra s’envasa en una planta del grup basc Iparlat. Coses de la globalització de mitja distància. Com tampoc no ho sabien els mitjans de la immediatesa quan van servir la polèmica als tertulians en safata de plata. Però ja se sap: l’opinió de consum no necessita gaire combustible per fer flama, i la veritat és que el debat també va donar de si.

Curiosament, els opinadors solien aprovar o rebutjar la decisió de comprar productes de proximitat segons la idea de país que tenia cadascun, és a dir: segons la proximitat emocional. Per a un unionista, resultava igual o més pròxima una pera de Múrcia que una de Lleida. Per a un ciutadà del món, la proximitat d’un arròs arribava fins al Vietnam. Per a un indepe, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar si era de l’estelada vermella, mentre que els de l’estelada blava blablabà, blablablà.

Doncs «este es uno», que diria en Cruyff.

A continuació, inevitablement, sortia la qüestió de la qualitat. La qualitat això, la qualitat allò. Alguns reforçaven els seus arguments dient que si es demostrava que la llet Président era més bona que la Llet Nostra, canviar-la per una qüestió de «proximitat» era patrioterisme de barretina. Perquè, això sí: els nostres tertulians van deixar clar que ells, al súper, primer es fixaven en la qualitat. És clar, com fem tothom, que anem a la secció gurmet del Cortinglés perquè al Bonpreu no hi trobarem mai unes mongetes del ganxet a l’altura del nostre paladar exquisit.

Malgrat la crisi, confessar que la prioritat —nostra, dels tertulians o del bar del Parlament— és comprar barat encara és tabú. Però per comprar bo i barat, d’algun lloc han de sortir els números. De sistemes d’estalvi n’hi ha molts, n’esmento tres: reduir el quilometratge

Amb uns productors pagats com cal, ens hi podem jugar un pèsol que la qualitat serà la mesura. I la dignitat també en transport, reduir els intermediaris, i, l’opció més fàcil, reduir el preu de compra en origen.

L’opció fàcil és tan popular que tothom s’hi sumal. Per exemple: quant val, l’oli que comprem? Estem disposats a pagar més en nom de la qualitat? És clar que no. Si trobem un oli a dos euros no ens en gastarem cinc, perquè total: ulls que no veuen, cor que no sent. Com amb les granges de concentració animal, però això ja seria un altre article.

Doncs perquè un oli valgui dos euros ha de passar que un gran grup comercial, a través dels seus intermediaris, escanyi una cooperativa perquè rebenti preus, i si no, se’n va a què els hi rebenti una altra. I perquè a un agricultor li surti a compte rebentar preus, ha d’optar per un cultiu intensiu i insostenible, ofegant mortalment els petits productors. Per a tancar

el cercle, els consumidors, comprant l’oli a dos euros, els premiem la jugada d’explotar el pagès perquè ni ell és nosaltres, ni el coneixem, ni ens en sentim.

I per què ho deia, tot això? Ah, sí: ho deia perquè si volem que els productors visquin dignament de la seua feina, hem de tocar els quilòmetres i/o hem de tocar els intermediaris. Ja n’hi ha prou de sentir la cançó que hem de ser competitius, que el món és global i que si no t’abaixes els pantalons tu en vindrà un altre de més desesperat que s’abaixarà les calces. Contra qui, volen que siguem competitius, si no és contra els nostres interessos bàsics? Mentre rebentar preus sigui una mesura de competitivitat, els productors, absorbits per sobreviure, no podran invertir mai en la qualitat que podrien oferir.

10 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Les dones lluitadores haurien d’estar més presents en la nostra història Especialment aquest any amb el 75è aniversari de l’exili republicà és un bon moment per recordar, reconèixer i visibilitzar el rol de tantes dones que durant la segona República i especialment en la Guerra Civil Espanyola van lluitar pels seus drets i per la lluita antifeixista. La majoria de les dones que formaven part del divers bàndol republicà, ja sigui perquè van perdre la guerra i/o perquè eren dones, han estat deixades de banda. Així, per exemple, quan agafem un llibre de text d’història d’Espanya d’ESO (Educació Sedundària Obligatòria) i/o Batxillerat, podem comprovar com el paper de les dones a la guerra no està integrat d’una manera transversal sinó en els millors casos en un apartat separat. Així, passen sovint desapercebuts, tant a ulls del professorat com d’estudiants, i això provoca un desconeixement sobre el paper de la dona en la societat i la seva lluita.

GÈNERE « 11

A

vui després de 75 anys de la finalització de la Guerra Civil Espanyola vull parlar en concret d’un grup de dones anarcofeministes que van iniciar l’organització Mujeres Libres abans de la guerra. El grup fundador va ser format per tres dones connectades al moviment anarquista: Lucía Sànchez Saornil (escriptora i poeta), Mercedes Comaposada (advocada) i Amparo Poch y Gascón (metgessa). Tot i que l’anarquisme espanyol era el més proper a la igualtat de gènere en les seves idees, no ho era a la pràctica tal com elles mateixes argumentaven. Van experimentar, en primera persona, el fet de no ser escoltades ni valorades per la seva opinió per ser dones, i es van decidir a iniciar un projecte autònom i independent per tal d’apoderar altres dones, que no va ser ben vist pels i les anarquistes.

La primera part va ser la creació de la revista Mujeres Libres per tal de difondre les seves idees amb un vocabulari adequat ja que les dones tenien un nivell molt baix d’educació. La seva primera publicació va ser al maig de 1936, i van publicar-ne un total de 14 números1. La revista va ser un èxit, i tot just abans de l’inici de la Guerra Civil van anunciar el seu segon projecte: fundar una organització amb el mateix nom. Poc després, al setembre de 1936, van contactar amb l’Agrupació Cultural Femenina a Barcelona, primera secció local de Mujeres Libres que va tenir un paper destacat en la lluita i on cal assenyalar el paper de Concha Liaño.

Mujeres Libres considerava que la dona estava triplement subordinada per la seva ignorància, el capitalisme i per ser dona. L’organització es va centrar en la primera, ja que consideraven que a través de l’educació es podria superar les altres dues. Van establir, doncs, centres culturals on s’impartien cursos per tal d’educar les

Revista Mujeres Libres, num. 12 , Maig 1938, pag.4 (Digitalitzat per l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

1 Alguns números de la revista es poden consultar al CRAE Biblioteca Pavelló de la Republicà, al Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona estan digitalitzats i el 2012 la CGT va publicar una antologia de Mujeres Libres.

12 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

dones de classe obrera i més tard introduir-les a les seves idees, anarquistes i feministes.

Les propostes que l’organització va fer són considerades com anarcofeministes per les historiadores des dels anys 80, però les fundadores/membres no es van reconèixer com a tal ja que tenien una visió burgesa del feminisme on la lluita del proletariat no tenia espai. És important destacar que les idees de Mujeres Libres vénen des dels inicis del segle XIX de la mà de Teresa Claramunt i Teresa Mañe, però que no van tenir el mateix impacte en el seu moment. Però sí que va poder portar a terme el projecte de l’apoderament de la dona dintre d’una organització independent i autònoma. a més va tenir un contacte especial amb Emma Goldman i Federica Montseny.

Mujeres Libres va fer una feina increïble de capacitació i captació. El context en el qual va tenir lloc, la revolució i la guerra, va ser favorable per a les seves idees i projectes. Així cap a finals de la Guerra Civil se n’havien creat unes 170 seccions locals a Espanya amb més de 20.000 afiliades. La contribució, doncs, de Mujeres Libres al moviment anarquista Espanyol captant dones és molt important, com al feminisme en la seva lluita per l’emancipació de la dona i sovint no se’ls dóna aquesta importància.

Per últim volem agrair, a part de les dones que van crear i van fer funcionar Mujeres Libres, a la historiadora Mary Nash2 qui va iniciar el projecte de recuperar la feina feta i a totes les altres persones, especialment a la historiadora Martha Ackelsberg3, que han contribuït a la literatura d’aquestes grans dones. També és molt interessant la feina que la Fundación Anselmo Lorenzo ha fet recopilant les veus de les integrants de Mujeres Libres després de la dictadura4. Sense la seva feina el paper de les dones en la història de la Guerra Civil Espanyola encara seria més invisible. És, per tant,

GÈNERE « 13

Projectes com els de les Dones del 36 i el Consell de Savis són exemples de bones pràctiques per tal d’integrar i visibilitzar les veus de les dones en la història de la Guerra Civil molt important que continuem contribuint a aquesta literatura i que la societat tingui en compte que les dones han lluitat i lluiten pels seus drets i per la seva igualtat; i que aquestes han d’estar integrades tant en els materials educatius obligatoris a l’escola com en llibres a l’abast del públic, com és el cas del llibre sobre 2 Nash, M (1975) Mujeres Libres: España 1936-1939. Barcelona, Tusquets. Nash, M (2000) Rojas: las mujeres republicanas en la Guerra Civil española. Taurus.

3 Ackelsberg, M (1999) Mujeres Libres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres. Barcelona, Virus.

4 Liaño, Conchita [et al.] (1999) Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Fundación Anselmo Lorenzo.

5 Vicente, Laura (2013) Historia del anarquismo en España. Utopía y realidad.

l’anarquisme espanyol de la historiadora Laura Vicente5. La creació de projectes com els de les Dones del 36 i el Consell de Savis del Museu d’Història de Catalunya, des dels anys 90 són exemples també de bones pràctiques per tal d’integrar i visibilitzar les veus de les dones en la història de la Guerra Civil d’Espanya.

Mònica de Ayguavives Arch Sociòloga i activista, especialista en estudis de gènere

14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Rebels transnacionals 20 anys de neozapatisme a Catalunya Intentar definir el que ha estat i comportat l’aparició de l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) al 1994 és una tasca força complexa que no entra dins l’estructura d’aquest article, tot i que es podria utilitzar la definició que fa el sociòleg francès Yvon Le Bot a El sueño zapatista. Le Bot defineix l’EZLN com un “auberge espagnol”, un restaurant on tothom hi és convidat però on cadascú pot portar el seu propi menjar. Aquesta definició ens serveix per entendre com han estat els moviments de solidaritat amb el zapatisme a les terres catalanes: grups de persones provinents d’espais diferents però que han compartit una lluita comuna.

20è ANIVERSARI DE L’AIXECAMENT ZAPATISTA « 15

16 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

C

atalunya va ser capdavantera en la creació i articulació de grups solidaris amb la causa zapatista. Alguns són força coneguts gràcies a la gran capacitat d’articular propostes de ressonància mediàtica, però també n’hi ha hagut de més petits que han fet una feina molt interessant arreu del territori, tot i que hagin estat més anònims. Aquest breu article farà una passejada ràpida pel món solidari català amb Chiapas en els darrers 20 anys.

Les bases de la xarxa zapatista

La xarxa de solidaritat que es va crear a partir del gener de 1994 a Catalunya no es va generar de manera espontània sinó que venia d’unes bases molt concretes.

En primer lloc, la influència de moviments reivindicatius com els okupes, els antimilitaristes i objectors de consciència, els ateneus llibertaris, els diversos grups de solidaritat amb Centre Amèrica i el Moviment 0,7. Persones procedents d’aquests moviments s’aniran entrecreuant amb el zapatisme català en els propers anys.

En segon lloc, trobem la irrupció del concepte de “societat civil” a finals dels anys vuitanta i la seva importància en el desmantellament del bloc soviètic. La societat civil, en contraposició a l’acció de l’Estat i el mercat, acompanya qualsevol activitat reivindicativa i de la que els zapatistes en faran un ús constant.

I, en tercer lloc, hi ha l’impacte de conflictes internacionals com el dels Balcans i el genocidi de Ruanda en la societat catalana. Les crisis humanitàries suposen l’inici d’accions de cooperació a gran escala amb fortes ajudes d’entitats públiques.

Dins d’aquesta matriu es desenvoluparà la xarxa zapatista a Catalunya fins al moment actual, tot i que creixerà de manera molt diversa. Divideixo el neozapatisme català en dos grups en funció de la seva especialització. Per una banda, els grups que apareixen abans de 1997 i que denominaré ‘polítics’, encara que la seva tasca no fos eminentment política però sí aliena al món de la cooperació. Per l’altra, a partir de 1997 apareix un segon grup d’entitats que treballen sobre la base de la solidaritat del discurs zapatista però des de la cooperació i la sensibilització, que anomenaré ‘projectistes’.

La creació dels primers grups prozapatistes

Dins de l’àmbit polític destaquen 3 grups: el Col·lectiu Priorat-Chiapas, el Col·lectiu de Solidaritat amb la Rebel·lió Zapatista de l’Urgell i el Col·lectiu de Solidaritat amb la Rebel·lió Zapatista de Barcelona (CSRZ), que sobresurt pel seu impacte nacional i internacional. El neozapatisme català seria molt difícil d’explicar sense el Col·lectiu de Barcelona ja que en va ser l’eix

Catalunya va ser capdavantera en la creació i articulació de grups solidaris amb la causa zapatista

transmissor i comunicador. El CSRZ, establert en ple Raval de Barcelona, ha estat un veritable “auberge espagnol”, i es va convertir en un “hub aeroportuari” on aterraven i s’enlairaven persones i moviments de tot tipus. El treball del CSRZ durant els seus quinze anys d’existència va ser molt divers, va dur a terme accions de gran envergadura: la creació d’un Consulado en Rebeldía en la Ciudad de Barcelona, l’enviament de brigadistes a Chiapas, el punt d’enllaç principal de la xarxa catalana, l’organització del II Encuentro Intercontinental por la Humanidad y Contra el Neoliberalismo al 1997, la comercialització de cafè, l’impuls de les cinc Comissions Civils Internacionals d’Observació pels Drets Humans, que es realitzaren entre el 1998 i el 2007, entre altres accions.

Els altres dos grups polítics, Priorat-Chiapas i el Col·lectiu de Solidaritat amb la Rebel· lió Zapatista de l’Urgell van estar formats per persones vinculades al món llibertari i es van dedicar a tasques d’informació i sensibilització. Les dues entitats van tenir una vinculació més o menys estreta amb la realització del II Encuentro l’estiu de 1997 i es van desarticular després de la celebració d’aquest acte. Aquests grups mai van arribar a desenvolupar cap projecte de cooperació en territori chiapanenc.

L’hora de la cooperació internacional

El zapatisme català es viu l’any 1997 amb força intensitat arran de la realització del II Encuentro a Espanya i la matança d’Acteal a Los Altos de Chiapas. És l’inici d’un nou cicle d’organitzacions solidàries més centrades en temes de cooperació i sensibilització. Als anys noranta les estructures de cooperació a Catalunya s’estaven consolidant ja que, l’any 1986, s’havia creat el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament amb una clara vocació de treballar des de l’àmbit municipalista els temes relacionats amb la cooperació; la creació

dels Consell Municipals de Cooperació a molts Ajuntaments de Catalunya i posteriorment la creació de l’Agència Catalana de Cooperació Internacional l’any 2002.

A poc a poc, per tot el territori, apareixen grups de solidaritat amb Chiapas: la Garriga, Badia del Vallès, Reus, Solsona, Olot, Vilassar de Mar, Pineda de Mar, l’Hospitalet de l’Infant, etc. La majoria d’aquests grups naixeran en el període que va de l’any 1997 al 2001, i tindran un punt de connexió molt fort amb el Col·lectiu de Barcelona. No tots tenen el seu origen en la solidaritat a Chiapas, com és el cas dels Monitors Cooperants d’Olot, que inicien el seu treball a Guatemala i arriben a Chiapas l’any 2000. El grup de Reus comença com una entitat vinculada a La Garriga Societat Civil fins l’any 2003 que es constitueix formalment com La Reus Cultural i Solidària per la Pau. Pràcticament totes les entitats han tingut el seu camp d’actuació en l’àmbit local, amb l’excepció d’IGMAN-Acció Solidària, que es podria considerar com un grup multilocal en funció de les seus que tenia obertes arreu del territori. Alguns col·lectius han buscat finançament per activitats de cooperació més enllà del seu municipi sota el paraigua del Fons Català de Cooperació.

La solidaritat catalana amb Chiapas realitzava els projectes de cooperació d’una manera bastant temàtica amb les contraparts mexicanes, de manera que va donar-se una certa especialització de funcions. Els Monitors Cooperants d’Olot es van dedicar a fer formacions i dinamitzacions en el món educatiu durant diversos anys. El Caracol Maya de Badia del Vallès va treballar temes d’educació i salut al municipi de Ricardo Flores Magón. La Garriga Societat Civil es va dedicar a donar suport a projectes d’educació a la zona de Roberto Barrios. La Reus Cultural i Solidària per la Pau treballa temes de salut conjuntament amb la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona a la zona Nord de Chiapas; el Solsonès Obert al

20è ANIVERSARI DE L’AIXECAMENT ZAPATISTA « 17

Món, qüestions d’educació amb l’escola de La Pimienta, i IGMAN-Acció Solidaria, temes de canalització d’aigua.

Si ens preguntem quin perfil de persones participaven en aquests moviments de solidaritat a Catalunya, podem establir un patró general de joves d’entre 20 i 30 anys, amb estudis universitaris o treballant per l’administració pública, molt ben connectats en les xarxes socials de les seves respectives localitats i procedents d’altres moviments o entitats de caire social o polític. Cada cas té la seva pròpia dinàmica. Per exemple, els Monitors d’Olot eren joves provinents del món de l’escoltisme i el lleure. El Caracol Maya de Badia del Vallès tenia relació amb el món de la política i la universitat. Un cas concret és La Garriga Societat Civil, a la qual jo denomino “associació poble”, ja que el grup està format per persones molt ben introduïdes dins les xarxes socials del municipi, on una persona amb rol de “broker” ha aconseguit mobilitzar una gran quantitat de recursos de tota mena. Una característica compartida per tots els col·lectius de solidaritat és comptar amb persones que formen el nucli dur

de l’entitat i que, una vegada aquest nucli dur deixar d’actuar, el grup desapareix.

La relació Catalunya-Chiapas ha suposat l’enviament de gran quantitat recursos de tot tipus: diners, projectes, idees, relacions sentimentals i persones. Una dada molt interessant és el gran nombre de persones que han viatjat a Chiapas per conèixer el neozapatisme, ja sigui per compromís polític, per turisme solidari o com a ritus iniciàtic. No hi ha unes xifres concretes ja que les maneres de viatjar han estat diverses, amb o sense aval. Podem fer una aproximació amb les dades del Frayba de San Cristóbal de las Casas: del 1995 al 2012 havien entrat a territori zapatista 10.935 persones com a brigadistes, de les quals 1.879 eren espanyoles. Fent una estimació amb les dades de l’arxiu del CSRZ de Barcelona, possiblement entre un 45% i un 50% eren catalanes.

Els grups que han desaparegut ja sigui pel desgast organitzatiu o per falta de recanvi generacional. Els grups que encara mantenen relació amb Chiapas, però amb un perfil d’actuació molt baix per culpa del tancament de l’EZLN. Un cas a part seria el CSRZ de Barcelona, que es va dissoldre després de rebre fortes crítiques de la Comandancia Zapatista, que posava en qüestió fins on arriba la independència d’actuació de la solidaritat.

Com a reflexió final, cal dir que sempre m’ha fascinat un punt concret de la relació Catalunya-Chiapas. Com unes entitats que provenen de dinàmiques pacifistes, antimilitaristes o llibertàries s’han pogut sentir tan atretes per un moviment que té, com a moll de l’os, un exèrcit amb totes les seves jerarquies i els valors que això comporta? La resposta és oberta.

20 anys després del 1994

Passats 20 anys de l’aparició de l’EZLN, què en queda a Catalunya del moviment de solidaritat amb Chiapas? Molt poc, a causa d’un procés que ha seguit tres vies:

Josep Serra Grau Parés

Fotos : Francesc

18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EZLN: 30 i 20

Recordant la fundació i aixecament de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional.

El 17 de novembre de 1983, en un indret de la selva Lacandona de l’estat mexicà de Chiapas, una cèl·lula de les Forces d’Alliberament Nacional (FLN) va fundar l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN). En aquell moment el món vivia pendent de les conseqüències d’un avió comercial sud-coreà atacat per caces soviètics, de les recents eleccions democràtiques a Argentina després de set anys de dictadura militar i del desastre de la Guerra de les Malvines.

20è ANIVERSARI DE L’AIXECAMENT ZAPATISTA « 19

A

Mèxic es vivia la ressaca de la crisi econòmica de 1982 i es perfilava el primer any de govern de Miguel de la Madrid.

En el marc d’aquesta crisi l’anterior president, José López Portillo, havia rescatat la banca mexicana sota el lema: “Ja ens van saquejar. No hi tornaran!” De la Madrid anteposava el discurs de la “renovació moral” per a un sistema polític que no podia ni volia tapar la part més sumptuosa de la seva corrupció.

En resum, un món no gaire diferent al que ens toca viure trenta anys després. Mentre s’escriuen aquestes línies Rússia envaeix Crimea i els banquers espanyols surten dels jutjats protegits per la policia i pel sistema jurídic estatal. I malgrat tot, moltes coses sí que han canviat, almenys a l’Amèrica Llatina. Tota la regió ha viscut un dels períodes més vertiginosos de la seva història social i política. I enmig d’aquesta etapa, l’alçament indígena del primer de gener de 1994 és un punt d’inflexió per comprendre no només la lluita dels pobles originaris, sinó també la potència emergent de nous moviments socials que, com en la història interminable, planta cara a la buidor del neoliberalisme.

L’alçament indígena del primer de gener de 1994 és un punt d’inflexió per comprendre no solament la lluita dels pobles originaris, sinó també la potència emergent de nous moviments socials Des de la selva de Chiapas, en el més recòndit indret del sud-est mexicà, amb l’arribada de l’any 1994 es va llançar un crit que va retrunyir per tots els racons del planeta, un crit de fatiga, de desesperació, de mort i, alhora, d’il·lusió, de vida i d’esperança. Els indis de Chiapas, els febles, els que no servien per a res, deien prou i declaraven la guerra al Govern mexicà.

Però per arribar a aquest punt en la història i en la geografia caldria refer el camí de més històries i geografies. Caldria anar al nord mexicà, a Chihuahua i Nuevo León; però també a Tlatelolco i a Nepantla a l’Estat de Mèxic. La

història de darrere de la història de la fundació de l’EZLN. Les FLN es van crear a finals dels seixanta a la ciutat de Monterrey. Els militants pertanyien sobretot a la classe mitjana i la gran majoria venien de la universitat. Molts havien trobat inspiració en la guerrilla del professor Arturo Gámiz i el seu intent d’assalt a la caserna Madera (Chihuahua), el 23 de setembre de 1965. Aquella data va ser rememorada per la Lliga Comunista “23 de Setembre” en la qual van militar joves com Jesús Piedra Ibarra, desaparegut el 1974 durant la guerra bruta del Govern en la paranoica lluita contra

20 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

els moviments socials. Com Jesús, molts joves havien assumit la lluita revolucionària després de les diferents onades repressives, inclosa la matança del 2 d’octubre de 1968 a Tlatelolco.

Igual que Jesús Piedra, molts joves van ser delmats en la persecució parapolicial de 1974 en el nord del país. Si hagués sobreviscut potser Jesús s’hauria trobat entre el grup fundador de l’EZLN a més de 2.000 quilòmetres de distància en el cor de la selva.

El 14 de febrer de 1974, una de les principals casernes de les FLN, la Casa Grande a San Miguel Nepantla als afores de la Ciutat de Mèxic, va ser assaltada per les forces governamentals. Van ser assassinats la majoria dels militants que hi havia. La documentació requisada va permetre a les forces policials i militars descobrir que un contingent de les FLN estava instal·lat a la ciutat d’Ocosingo, a Chiapas.

Malgrat la persecució, entre 1974 i 1983, les FLN van aconseguir reclutar membres entre els sectors populars i universitaris principalment a la Ciutat de Mèxic. Durant aquest període moltes de les activitats es van realitzar en la clandestinitat chiapaneca. Van aconseguir construir xarxes de solidaritat amb organitzacions locals que duien a terme una tasca prèvia amb els indígenes de la regió.

El 1983 alguns membres mestissos i indígenes de les FLN –Germán, Elisa, Rodolfo, Francisco i Javier– van sortir d’Ocosingo per entrar a la selva. Després d’hores de camí van acampar prop de la comunitat La Sultana. Després d’uns dies, el 17 de novembre, van construir el campament anomenat La Pesadilla. Aquí es va fundar l’EZLN. La formació ideològica de les FLN-EZLN s’havia construït amb elements marxistes-leninistes i amb una conceptualització guevarista en el sentit del focus guerriller. Els qui van arribar a la selva Lacandona havien fet una anàlisi de l’explotació indígena-camperola basat en una suposada falta d’organització i en la manca d’elements teòrics i materials per a la lluita emancipadora. Però aviat van descobrir que el que hi havia en el cor de Chiapas distava molt del que s’havien imaginat. Van trobar l’existència d’un moviment indígena amb molta tradició de lluita, amb molta experiència i molt organitzat. Explica el subcomandant insurgent Marcos com van passar de pretendre ser mestres a ser alumnes, de com van viure una espècie de conversió: “Vivim un procés de reeducació, de remodelació. Com si ens haguessin desarmat.

Com si ens haguessin desmuntat tots els elements que teníem –marxisme, leninisme, socialisme, cultura urbana, poesia, literatura–, tot el que formava part de nosaltres, i també coses que no sabíem que teníem. Ens van desarmar i ens van tornar a armar, però d’una altra for-

Amb la traïció dels partits polítics després de la marxa del Color de la Tierra de 2001, els zapatistes tornen als seus territoris a consultar entre les seves bases els camins possibles ma. I aquesta era l’única manera de sobreviure.”

Aquesta va ser la primera gran lliçó que van rebre les FLN-EZLN dels indígenes.

Explica Marcos que en aquell temps els tres grans components de l’EZLN eren: “un grup politicomilitar, un grup d’indígenes polititzats i molt experimentats, i un moviment indígena de la selva”. El primer va ser el que va venir del nord de Mèxic; el segon, el que treballava políticament al sud-est; el tercer, el moviment indígena, tenia la seva pròpia –i molt particular– història, sobretot des de l’any 1974. A l’octubre d’aquell any es va celebrar un congrés indígena a la ciutat de Sant Cristóbal de les Cases. La convenció va convocar i va reunir representants dels pobles tzeltal, tzotzil, ch’ol i tojolabal, que van formular i van posar en comú un programa de lluita per la terra, l’educació, la salut i la comercialització justa dels seus productes. Com a resultat del congrés es van conformar nous processos d’organització camperola –indígena a les diverses regions de Chiapas. Amb la mediació i el suport d’una facció del clergat i de grups d’activistes vinculats a la diòcesi de Sant

Cristóbal de las Casas el moviment indígena es va anar consolidant amb els anys. La Unión de Ejidos Quiptic ta lecubtesel (la nostra força per a l’alliberament) i la posterior Unión de Uniones o Asociación Rural de Interés Colectivo (ARIC), en són alguns exemples.

L’estratègia dels anys de la clandestinitat de l’EZLN va raure a acumular forces per consolidar un exèrcit indígena-camperol. L’elecció de la via armada va portar discòrdia entre les diferents organitzacions indígenes donades les tensions entre els partidaris de la radicalització de la lluita per la terra i els qui pensaven que podien negociar-ne les condicions.

La mal anomenada commemoració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica, el 1992, va suscitar mobilitzacions i protestes tant en les expressions del moviment indígena organitzat com en les files de l’indigenisme oficial davant d’un model clientelista esgotat. Davant d’això, l’arribada de les reformes neoliberals, la signatura del Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units i Canadà, s’albirava un panorama de més exclusió per al món indígena

20è ANIVERSARI DE L’AIXECAMENT ZAPATISTA « 21

i els seus territoris. La reforma a l’article 27 de la Constitució mexicana, amb què es garantia la possessió col·lectiva de la terra, amenaçava d’expropiar milers d’hectàrees de terra col· lectiva. També amenaçava la dotació de terres com una arma clientelista i de cooptació per part del Govern. D’una manera o altra, els indígenes i camperols es veurien afectats per una decisió que només beneficiaria els grans exportadors de gra dels Estats Units.

El 12 d’octubre de 1992, després de la borratxera olímpica de Barcelona, alguns milions de mexicans van contemplar la marxa de 10.000 indígenes pels carrers de Sant Cristóbal de las Casas. Al seu pas van fer caure l’estàtua del conqueridor Diego de Mazariegos, fundador d’aquesta ciutat colonial al segle XVI i símbol dels 500 anys de dominació. La meitat d’aquests indígenes eren membres clandestins de l’EZLN. El matí del primer de gener de 1994 els zapatistes van prendre cinc ciutats de Chiapas tocant a la selva i van entrar en combat amb les forces de seguretat de l’Estat. Durant 12

dies es va viure una guerra intensa en la qual l’exèrcit mexicà bombardejava per terra i aire els territoris indígenes. L’EZLN es va replegar a l’interior de la Lacandona mentre els tertulians televisius de la capital del país els acusaven de ser un grup estranger especialitzat en la violència. Moltes d’aquestes anàlisis postulaven que l’indígena era incapaç d’aixecar-se en armes. Els zapatistes deixarien clar no només la procedència del seu moviment sinó també la legitimitat.

A partir del dia 12 de gener la societat civil mexicana va omplir els carrers demanant un alto al foc i l’obertura d’un procés de diàleg i l’EZLN va respondre-hi llançant la convocatòria per a una convenció democràtica, nacional, sobirana i revolucionària. Des de llavors, és gairebé interminable la llista d’iniciatives polítiques que han dut a terme, com també ho és la llista de traïcions, cops i agressions que han hagut de suportar. Van arribar les Jornadas por la Paz y la Reconciliación, los Diálogos de la Catedral, la Comisión Legislativa de Diálogo y Conciliación, el Protocolo de Bases para el

Diálogo y Negociación del Acuerdo de Concordia y Pacificación con Justicia y Dignidad previs als Acuerdos de San Andrés Sakamch’en, els Acuerdos sobre Derecho y Cultura indígena i així un llarg etcètera.

Ja el 1995 els zapatistes havien adoptar els Aguascalientes com les seus i símbols de resistència i rebel·lia i com el punt de trobada amb la societat civil nacional i internacional.

Allí van tenir lloc diferents iniciatives de construcció col·lectiva dels possibles camins cap a la pau amb justícia i dignitat: el Primer Encuentro contra el Neoliberalismo y por la Humanidad, i el Primer Encuentro Intergaláctico en són un parell d’exemples.

Amb la traïció dels partits polítics després de la marxa del Color de la Tierra de 2001, els zapatistes tornen als seus territoris a consultar les rutes possibles a les seves bases. Així el 8 d’agost de 2003 desapareixen els Aguascalientes per donar pas als cinc Caracoles y sus Juntas de Buen Gobierno, o com ells els van definir: “Les llavors que anem sembrant”. Poc els va importar el compliment o no dels Acuerdos

22 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

20è ANIVERSARI DE L’AIXECAMENT ZAPATISTA « 23

de San Andrés per part del Govern, ells des de molt abans ja havien decidit prescindir-ne per poder avançar en la lluita per construir la seva resistència autònoma. Els avanços en salut, educació i justícia, entre uns altres, són espectaculars sota la influència dels Caracoles, com ara la creació de xarxes de resistència autònoma o el principi de manar obeint sota el propi autogovern.

Aleshores és quan tenen lloc la primera, segona i tercera trobada dels zapatistes amb els pobles del món, el Encuentro de Mujeres “Mama Corral”, el Encuentro Continental contra la Impunidad y por la Justicia Autónoma, entre d’altres, com a espais d’intercanvi i aprenentatge mutu.

En complir-se 10 anys del naixement de les Juntas de Buen Gobierno, i sota el signe del canvi de cicle del 13 Baktún maia el 21 de desembre de 2012, els zapatistes apareixen novament omplint els carrers de Sant Cristóbal de les Cases. Desenes de milers de base de suport zapatista van tornar a prendre de forma pacífica i silenciosa cinc capçaleres municipals de Chiapas. El Comité Clandestino Revolucionario Indígena, Comandancia General del Ejercito Zapatista de Liberación Nacional va emetre un comunicat per explicar l’esdeveniment: “A QUI CORRESPONGUI: VAN ESCOLTAR? “Es el sonido de su mundo derrumbándose.

Es el del nuestro resurgiendo.

El día que fue el día, era noche.

Y noche será el día, que será el día.”

Els mitjans de comunicació no en van fer esment o deien que ja no existien. Ells van demostrar una vegada més que són gent de paraula. No tornaven: mai no se n’havien anat.

A l’agost de 2013 els zapatistes van convocar una Escuelita Zapatista, una iniciativa per

Després de tots aquests anys l’EZLN es manté viu a través de la quotidianitat de les seves accions

conèixer de primera mà els avanços i les dificultats de viure el dia a dia de la construcció de l’autonomia.

Prop de 1.700 alumnes van assistir-hi durant una setmana, cadascun acompanyat d’un professor com a punt de suport zapatista per explicar i compartir quins han estat els avanços, els errors, els triomfs i les derrotes. Acompanyats d’un “votán” –paraula maia que designa un ‘cuidador’– que s’encarregava de vetllar per la seguretat i la comoditat, els alumnes van viure amb una família zapatista, i van compartir les tasques que els corresponen en la comunitat. Van treballar a la “milpa” i els van acompanyar a dur a terme les tasques col·lectives.

Van estudiar al costat dels mestres i “votanes” el material que ells mateixos van crear basat en els testimoniatges i experiències d’integrants de les juntes de bon govern, consells autònoms, municipis, comunitats, comissions de vigilància, bases de suport, promotors i autoritats de salut, educació i justícia. Un material que es compon de quatre quaderns, dos sobre el govern autònom, un sobre la participació de les dones i un altre sobre la resistència autònoma. Tots formen part i completen el curs de primer grau de “La Libertad según los y las Zapatistas”.

Després de tots aquests anys l’EZLN es manté viu a través de la quotidianitat de les se-

ves accions. Per als moviments socials de Mèxic segueix sent un primeríssim referent d’organització i de fonaments per a la lluita. Des dels moviments indígenes del nord del país fins als joves universitaris del moviment “Yo soy 132” no hi ha un espai polític i cultural en el qual no tregui el cap de reüll el “zapatismo” inoculat en aquell primer “Ya Basta”. La Escuelita zapatista en va ser un exemple. A les seves aules es van trobar velles i noves lluites, vells i nous continents. Per comprovar-ho només falta apuntar-se al següent curs i tenir com a company de viatge algun anarquista xilè o un sindicalista francès, un membre de l’MST de Brasil o una estudiant coreana.

Guiats pels 7 principis zapatites de servir i no servir-se, representar i no suplantar, construir i no destruir, obeir i no manar, proposar i no imposar, convèncer i no vèncer, baixar i no pujar, compleixen 30 anys de vida des d’aquell 17 de novembre de 1983 i 20 anys des d’aquell matí de l’1 de gener de 1994. Amb l’ombra de la guerra sempre present els zapatistes segueixen construint la pròpia autonomia amb alegre rebel·lia.

Arturo Landeros Educació per a l’Acció Crítica- EdPAC Fotos : Francesc Parés

24 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ENTREVISTA « 25

Desmond

Tutu

“Catalunya té dret a celebrar un referèndum per decidir el seu futur.”

L’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu va visitar Barcelona per rebre el Premi Internacional Catalunya 2014. Malgrat el cansament provocat per un matí sencer de relacions amb la premsa ens va rebre rialler, alegre, vital, apassionat i pacient. Es va mostrar honorat de rebre una distinció que l’any passat va obtenir l’activista pakistanesa Malala Yousafzai, i que, en edicions anteriors, ha correspost a l’escriptor japonès Haruki Murakami o el polític nord-americà Jimmy Carter. Tutu és un alquimista de la intel·ligència emocional que coneix la fórmula perfecta per combinar amabilitat, afabilitat i determinació. Parlar amb ell ajuda a entendre per què Nelson Mandela va buscar la seva companyia per passar la primera nit en llibertat després de 27 anys de presó.

26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Entén que hagi sorprès el seu suport al procés d’autodeterminació que està tenint lloc a Catalunya? A l’àmbit internacional hem observat suport en privat però en general cautela en l’àmbit públic.

Ja fa temps que no distingeixo entre allò que penso, allò que dic en privat i allò que expresso en públic. En el cas de Catalunya em sembla clar que podria veure’s abocada a una situació inestable i volàtil si el poble es veu forçat a acceptar l’actual marc polític. Defenso el dret d’autodeterminació perquè em sembla de justícia. Espero que a Espanya i Catalunya sigueu suficientment madurs, adults, per seure i dialogar.

Em sembla il·lògic i sóc contrari a l’obligatorietat de formar part d’un estat per la força.

Si ignores el fort sentiment d’un poble sobre la seva llengua i cultura, estàs contribuint a la inestabilitat.

I el contrari d’ignorar és dialogar.

El diàleg és la raó contra la força. Una força que no s’ha de fer servir per cap de les dues parts. La força mai aconseguirà mantenir un poble en una relació no volguda en els termes actuals.

Déu està sempre al costat dels oprimits, els febles, els menyspreats, tal com defensa la Bíblia. Sempre he animat aquells que estan en una situació d’opressió a continuar lluitant pacíficament pels seus drets.

Sembla que no hi ha res més pacífic que la democràcia per defensar els drets d’un poble.

Em sembla que un procés raonable seria apostar pel diàleg entre el govern català i l’espanyol sobre un procés que hauria de culminar en una consulta.

Les persones sensates discutirien per comprovar com és de fort el suport a la independència. El diàleg hauria de ser entre adults i no entre adolescents malcriats. El mateix que a Escòcia. Ells estan preparant un referèndum perquè hi ha alguns escocesos que no volen formar part del Regne Unit.

Els contraris al procés diuen que aquesta consulta és impossible perquè és il·legal.

Catalunya té dret a celebrar un referèndum per decidir el seu futur. La negativa de l’Estat espanyol podria provocar que s’enquisti la situació. Negar el sentiment no el farà desaparèixer, sinó que l’intensificarà. Perquè aquest no és un

Sud-àfrica és i ha de continuar essent una ‘rainbow nation’ en el sentit més ampli i positiu de l’expressió sentiment conjuntural, fruit de la crisi econòmica, sinó que es remunta a segles enrere. No és nou.

Segur que té més sentit traçar junts el futur que permetre que les relacions es deteriorin i arriscar-se al fet que Catalunya declari unilateralment la independència.

Si mirem la seva trajectòria, queda clar que sempre ha reclamat diàleg i entesa per superar les desigualtats i els desencontres.

Cal ser conscients de l’alt cost de la pobresa i les desigualtats, que són la raó per la qual es pateix tanta violència. La pobresa és molt cara.

Al meu país, a Sud-àfrica, ens queda molt camí per fer però hem deixat enrere l’opressió i la injustícia i caminem cap a la democràcia i la llibertat. De totes maneres, encara hi ha moltes diferències econòmiques i, per tant, hi ha encara una segregació entre pobres i rics, que sovint coincideix entre negres i blancs.

Ja que heu parlat de Sud-àfrica, la nació que va batejar com la ‘rainbow nation’…

Sí, ho som!

Ho continuarà essent? Teniu clar que camineu decidits i amb garanties cap a la pau i la llibertat a què us referíeu fa un moment?

Sud-àfrica és i ha de continuar essent una ‘rainbow nation’ en el sentit més ampli i positiu de l’expressió. La diversitat és una de les majors riqueses d’un país i és per això que a Sud-àfrica hem de continuar treballant per mostrar al món que és possible que persones molt diferents es coneguin i reconeguin en la diferència. Moltes de les coses que han passat mai no s’haurien de repetir. Fins fa ben poc existia una llei que prohibia les relacions sexuals entre una persona blanca i una altra de qualsevol altre color. Aquesta llei estúpida feia que la policia gastés una gran quantitat de temps, diners i esforç a implantar-la..., inútilment, és clar! Sortosament cada vegada hi ha més gent que aposta per conviure en harmonia. Sud-àfrica és l’exemple del que va dir Nelson Mandela: els enemics poder fer-se amics.

En el vostre discurs públic mai no heu deixat de parlar de l’amor i de la determinació com a grans motors per al progrés humà.

El que dic, de fet, és evident: és millor treballar ‘amb’ algú que ‘contra’ algú. És més intel·ligent

ENTREVISTA « 27

fer coalició que no pas el contrari. Si ho féssim ens estalviaríem tantes coses... fins i tot diners!

Pensem per un moment en la gran quantitat de diners que gastem en defensa quan tothom sap que amb només una petita fracció d’això qualsevol persona del planeta tindria accés als aliments necessaris per viure, a aigua potable per beure, a una bona educació... En canvi, es fomenta la desigualtat davant l’ajuda als altres.

Res no pot anar bé mentre existeixin aquestes desigualtats. Els anomenats “súper-poders” hores d’ara ja haurien de saber que és molt millor tenir amics que enemics. No puc entendre que això sigui tan difícil que entri dins el cap de tants polítics.

És clar, però quan existeix un problema i li gires l’esquena només l’estàs engreixant. En el vostre cas, els catalans fa temps que demaneu un reconeixement i respecte a la identitat pròpia.

Quan un poble es reconeix com a diferent vol poder viure amb normalitat la seva diferència.

I si el poble veí et nega aquest dret fonamental alhora que et diu el que ets o hauries de ser… és normal que hi hagi una reacció! El que no és intel·ligent com a estratègia és ignorar la voluntat d’un poble i arraconar-lo. Quan la majoria se sent arraconada surt i es reivindica. La identitat és sempre fruit d’una història col·lectiva, no és cap caprici. Els catalans no aneu en contra ningú, només demaneu el vostre espai.

Sou un indiscutible símbol de pau, sempre heu estat en contra de la violència. Alhora heu estat importantíssims en la pràctica de la desobediència civil...

Sí, hi ha lluites en què la desobediència civil és imprescindible.

M’agradaria acabar parlant del sentit de la transcendència. El pensament postmodern, també el modern, se sent incòmode amb la idea de la divinitat, de les religions i també de la seva institucionalització. Però els valors humans essencials i inherents a aquests sentiments també s’han diluït. Em sembla interessant com heu mantingut aquesta dimensió mística, religiosa, amb una lluita constant, tangible i compromesa durant la vostra vida.

Però sovint aquesta mena de desobediència civil és mal considerada pel poder perquè trenca les imposicions de legalitats injustes.

Parlo per mi quan dic que no hagués pogut sobreviure sense creure en Déu. En un Déu que inspira, un Déu que és al costat dels més dèbils... mai hauria pogut sobreviure a les moltes pressions que jo i tants altres vam rebre. Quan reps amenaces de mort, quan et detenen el fill i després el deixen anar, esposen a la teva dona per anar pel carrer... no cal dir que és incomparable a 27 anys de presó però... el que vull dir és que tots nosaltres hem patit i lluitat pel que creiem. Sempre he cregut en la força de la gent perquè, al cap i a la fi, no hi ha res que pugui aturar tot un poble. Quan un poble està determinat a assolir alguna cosa no hi ha res a fer. Potser es pot posposar però tindrà més força que res. Allò que desitgin ho acabaran aconseguint. Per tant, és molt millor reconèixer-ho que malbaratar una gran quantitat de temps i recursos intentant aturar allò que és inevitable.

Moltíssimes gràcies.

Que Déu us beneeixi.

Francesc de Dalmases

28 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Ceylan Ozalp miliciana kurda a Kobane

LA IMATGE « 29

La Ceylan Ozalp és una militant kurda que es va suïcidar el mes de setembre a la ciutat kurda de Kobanê, al nord de Síria. En coneixem la cara i la veu perquè havia estat una de les protagonistes d’un reportatge de la BBC en què s’explicava com milícies kurdes d’arreu d’aquest país marxaven cap a Kobane per mirar d’alliberar aquesta ciutat del setge a què l’havien sotmès les forces de l’Estat Islàmic.

Tot això passa quan Washington ha posat en marxar els raids aeris contra les posicions més estratègiques de l’Estat Islàmic, quan Alemanya ja ha fet públic que entrena kurds i els facilita armament per lluitar contra l’Estat Islàmic, però inexplicablement tots aquests vols tripulats i no tripulats, i tot aquest armament que alguns volen vendre’ns com a intel·ligent no han pogut fer res per salvar aquesta ciutat kurda.

Les noies de 19 anys com la Ceylan Ozalp no han de fer de milicianes ni s’han de suïcidar. Les noies i els nois de 19 anys tenen tot el dret a viure en llibertat sigui quina sigui la seva nacionalitat, la seva religió, la seva tradició o la seva llengua.

30 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Col·lectiu TESLA:

Energia Nova La seu del Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms és el lloc on ens han citat els representants del Col·lectiu TESLA. A la sala de reunions, en Pep Salas i l’Ermen Llobet feinegen a l’ordinador i comenten el qüestionari de l’entrevista que els havia passat. L’Ermen, vell conegut, és enginyer de telecomunicacions i fundador d’Ecotècnia l’any 1981 i des del 2010 està vinculat a diferents projectes relacionats amb les renovables, l’eficiència energètica i les tecnologies d’“smarts citys”. Pep Salas, enginyer agrònom, ha estat vinculat bona part de la seva vida professional al món de l’energia, especialment al sector elèctric. En l’estudi i el treball empresarial lligat a l’eficiència, les microxarxes de consum, gestió de la demanda o les renovables.

ESPAI VERD « 31

Què és el col·lectiu TESLA? Qui sou i què preteneu?

Pep Salas: Nicola Tesla és el pare de la teoria del corrent altern en l’electricitat, i finalment ha estat reconegut com el creador de la ràdio.

Va ser un gran innovador al segle passat en el camp de les telecomunicacions i l’energia. Vàrem pensar que podia ser un bon referent per aixoplugar la diversitat professional i de procedències de la gent que en formem part i la línia d’acció que estem emprenent. És un col· lectiu on la gent hi participa a tall personal i que és independent i transversal pel que fa a les sensibilitats. Estem oberts a les noves incorporacions i aportacions, així com al diàleg i a la col·laboració amb tots els actors socials i polítics que intervenen en el procés en totes les qüestions que facin referència al model energètic i de telecomunicacions.

Ermen Llobet: El grup i la iniciativa sorgeix d’un seguit de professionals acadèmics i emprenedors molt conscienciats i a favor del procés polític que viu el país, però al mateix temps molt sensibilitzats pel tema energètic i de les telecomunicacions. Enmig d’aquest debat de pros i contres sobre un estat propi, decidim intervenir per aportar punts de vista i informació rigorosa sobre el tema energètic i de les telecomunicacions per contrarestar la desinformació i el discurs de la por. Tenim la voluntat de fer la nostra aportació constructiva en aquest debat il·lusionant de país, i molt especialment pel que fa referència al debat sobre el model energètic del país que volem, ja que entenem que és de vital importància traslladar el debat sobre la qüestió energètica del nou estat a la societat civil i a la ciutadania en general. Altrament ens podríem trobar, per inèrcia o omissió, amb un

nou estat construït amb un model al servei de les grans corporacions i no dels interessos generals i de país en què repetíssim, per descuit o per interès d’uns quants, tots els defectes i problemes de l’actual. Pensem que en cadascun dels àmbits en el qual s’ha de bastir aquest nou país, hem d’estar mobilitzats i debatent perquè allò que en surti respongui a la voluntat i les necessitats de la majoria i no d’una minoria amb interessos molt forts.

Qui en format part?

P.S: La gent que hi participem ho fem a tall personal i ho fa amb les seves possibilitats d’implicació i fins i tot respectant l’anonimat si així ho demana. La majoria del que plantegem ho fem a partir de les experiències en tots els camps que cadascú té i ha verificat tècnicament. Intentem donar resposta als

32 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

traços gruixuts de com voldríem que fos el model, i constructivament anem corregint imprecisions que en el debat públic sobre l’energia sovint es donen. Nosaltres, de fet, ja ens fem nostres les directives europees sobre la descarbonització de l’economia en l’horitzó 2050. Aquest, malgrat que les pluralitats internes ja és un punt de partida compartit. Ja que actualment el que estem fent en aquest sentit és retrocedir. En el sector energètic percebem, igual que en qüestions com l’avortament o el Pla Hidrològic, una involució clara que ens afecta com a societat, al marge del debat nacional. Per tant és una urgència que com a societat puguem decidir el model energètic que volem i necessitem.

Com penseu vehicular les vostres aportacions?

E.L.: De fet tenim un web, un blog que ja ha fet els primers passos, on anem penjant els continguts que generem. També hem començat a generar debat a Twitter o bé reflectint les aportacions dels membres de Tesla o també di-

fonent aquells continguts externs que creiem que poden ser interessants.

Quins són els defectes més grans o els punts més febles del nostre model energètic actual, i els seus potencials?

E.L. Podríem dir que la dependència i la insostenibilitat són les dues grans febleses i amenaces que té el nostre model energètic. La solució a aquests dos problemes passa en el nostre cas per explotar els nostres recursos locals. Ja que en el nostre cas només disposem dels recursos renovables. No tenim carbó, ni gas, ni urani, ni petroli i, per tant, si volem solucionar el problema de la dependència només ho podem fer a partir del paradigma de la sostenibilitat. En el nostre cas no hi ha debat i estem obligats a matar –solucionar– dos pardals d’un sol tret.

Hem de transitar cap a un altre model.

PS. Les nostres necessitats energètiques depenen dels recursos que genera o posseeix un tercer. Aquesta situació té o pot tenir conseqüències, i més ara amb un barril de petroli més

enllà del 100 dòlars. La geopolítica i les dependències en aquest sentit acaben girant entorn d’això. El cas dels Estats Units és paradigmàtic.

Empesos, segurament, per les derivades d’inestabilitat econòmica i geopolítica, les seves explotacions de gas de fracturació l’estan acostant a un model energètic no depenent.

Una altra qüestió són les conseqüències ambientals d’un model basat en els combustibles fòssils a escala global. Aquí no tenim gas de fracturació, el debat del “fracking” no té gaire sentit plantejar-lo perquè no té recorregut. No tenim alternatives no sostenibles a la dependència, curiosament. De coses bones o oportunitats a mig termini també en tenim, especialment per fer front al procés de construcció d’un estat. Per exemple les geoestratègiques, ja que Catalunya juga un paper important en la geopolítica energètica global. Connectem el Nord amb el Sud. Un terç del gas que arriba a Espanya passa per Catalunya, i Espanya està obligada per normativa a la interconnexió de la seva xarxa amb Europa, que vol dir, a la pràc-

ESPAI VERD « 33

per models de generació distribuïda o models de minixarxes o microxarxes locals. I per gestionar aquestes xarxes locals que són molt més factibles en renovables que en fòssils, necessitem acumular elèctrica per regular aquests fluxos entre generació i consum. Potser no podem anar per davant de la tendència mundial, però potser podem ser els primers a incorporar tecnologies d’acumulació d’energia elèctrica a mesura que es vagin desenvolupant.

Podríem dir que la dependència i la insostenibilitat són les dues grans febleses i amenaces que té el nostre model energètic.

La solució a aquests dos problemes passa, en el nostre cas, per explotar els recursos locals tica, passar per Catalunya. Nosaltres a hores d’ara ja complim les normatives europees que marquen uns mínim d’interconnexió de xarxes i el nostre sistema elèctric té uns nivells de suficiència prou elevats per garantir l’abastiment.

Però, aquest canvi de model com es paga i qui ho pagarà?

E.L: Depèn. Hi ha una gran part que s’autopagarà per la mateixa evolució dels preus dels combustibles fòssils. Un terç del consum energètic té per destinació el transport, i els canvis tecnològics ens porten a la demanda de noves fonts, com és el cas de la implantació del motor elèctric. La qüestió és que el que no es pot pagar és el que tenim en l’actualitat. La transició vol esforç, inversió i és complex, però com abans ens hi posem els costos de la fallida del que tenim seran menors.

P.S: Avui en dia la factura energètica suposa un percentatge molt elevat del nostre PIB. I bo i admetent que per fer un canvi de model caldran fortes inversions i sobretot molta energia

per implementar les fonts renovables, cal tenir en compte que això no és un pas que es pot fer d’avui per demà i que l’arrel del canvi és socioeconòmica.

La construcció d’un nou estat ens pot possibilitar aquesta transició?

P.S: Una cosa és el model que tenim i l’altre el que necessitem o hauríem de tenir. En els primers anys caldrà però gestionar el que ja tenim.

E.L: Si volem construir un país avançat haurem d’anar fent passes que ens apropin a un model energètic posat al dia, que se situï entre els més avançats del món pel que fa a la sostenibilitat. I en aquest sentit es poden fer unes polítiques públiques que ens hi apropin, com a país, com a societat. Tant el sector públic com en el privat. Cal incentivar l’aterratge de noves tecnologies que estiguin sustentades en fonts energètiques renovables i sostenibles. Podem optar per un model centralitzat de generació de l’energia, per exemple en l’elèctrica, o fer-ho

Estem fent bé la feina, fins ara?

P.S: La penetració de les renovables a Catalunya és del 8% i a Espanya del 30%. És a dir que aquí hi ha coses que no hem fet bé. Per exemple en aquest cas, cal tenir en compte que en la mesura que hi ha un dèficit tarifari vinculat a la subvenció de les renovables, hi ha també un dèficit o espoli fiscal (800 milions d’euros anuals) vinculat a la tarifa energètica. Espanya té un cost de 800 milions en aquest aspecte, que no en gaudim i que podríem estar invertint aquí.

Però si parlem de possibilitats de futur en un nou marc polític que permeti la transició cap a un nou model també energètic, és evident que un canvi de polítiques i de marc normatiu ens poden permetre avançar, per exemple, cap a un sistema elèctric que sigui més d’intercanvi i no tant de distribució. És a dir en comptes de tenir una xarxa que porta l’energia d’allà on es produeix fins allà on es consumeix, construir una xarxa per gestionar millor els intercanvis de fluxos entre els diferents punts que són alhora productors i consumidors. Perquè al final el recurs renovable serà el territori. Un cop haguem produït l’energia, no la portarem a cabassos.

El desenvolupament d’infraestructures en el territori i una xarxa de telecomunicacions confluent amb la xarxa d’electricitat ha de ser com una capa per sota que faci de reordenació i reequilibri territorial. I aquí és on la implementació d’un nou model té una dimensió social que implica el territori on nosaltres hauríem de garantir que es faci a partir d’una dimensió participativa. Malgrat que entenem que hi haurà derivades tècniques en la implementació tècnica d’un nou model que transcendiran allò que ens agrada més o menys, creiem que ha d’haver-hi un debat social de partida.

I un nou marc polític és una garantia de millora?

E.L: Un nou marc polític ens pot permetre la possibilitat de fer front a molts reptes, debats i problemes que actualment, amb el model que tenim, no s’estan ni tan sols plantejant en

34 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

molts casos. Per exemple, un altre debat que nosaltres podrem abordar és el de la gestió activa de la demanda, és s a dir, harmonitzar la generació amb el consum o demanda en lloc i hora i fer més eficient el sistema. Això ja s’ha llençat als EUA, i al darrere hi ha tot un canvi de model jurídic, tècnic, de reglamentació, empresarial, nous negocis, adaptació de les xarxes de telecomunicació… Aquest equilibri de demanda ens faria guanyar molt, i més nosaltres que tenim un model molt nuclearitzat.

P.S: Hi ha tanta disfunció entre allò que estem fent i el que podríem arribar a millorar, és a dir, que el cost d’oportunitat que el nostre model genera és immens. Només que puguem escurçar una mica la distància entre allò que la tecnologia permet i el que estem fent actualment ja haurem avançat molt. Per exemple, tot el debat de l’autoconsum, que és tècnicament possible i és per on passa el futur si volem un model sostenible. Se l’acostuma a qüestionar argumentant unes dificultats tècniques que no són tals i després s’hi posa l’amenaça injusta dels costos de distribució per retardar o dissuadir-ne la implantació futura. Doncs resulta que tot plegat no és cert. Les tecnologies juguen a favor nostre, ja que els costos de producció estan baixant. La conjuntura cada dia és més favorable per anar implantant totes aquestes solucions: autoconsum, gestió demanda…. És a dir, com que el sistema energètic està també

en la base de la piràmide del sistema econòmic i social. La conclusió és que estem perdent l’oportunitat de reduir la nostra factura energètica, tenir un model industrial no especulatiu que es crearia associat a aquest canvi tecnològic que dèiem i transitar cap a un model socioeconòmic diferent. El gran escull de tot això és una reglamentació i un sistema jurídic i polític que ho impedeix. Per tot plegat diem que un nou marc polític i nou model energètic en el fons estan molt lligats. Espanya no ens donarà mai la clau per decidir en matèria de polítiques energètiques. Un nou estat ens ha de permetre fer canvis profunds en molts aspectes però, sobretot, en un de fonamental, que és la base de tot: la transparència. Actualment l’opacitat és la norma en el model empresarial i normatiu que tenim i hem de poder garantir en aquesta Catalunya Estat que usuari i ciutadà, per exemple, tinguin el control sobre el seu consum d’energia de manera transparent. La tecnologia ho permet i països energètics com Dinamarca demostren que el model pot estar al servei del ciutadà i de l’usuari. A Catalunya hem de posar en valor el nostre diferencial de cultural ciutadana respecte a Espanya. Oi que la societat civil a Catalunya no permetria que el nostre Parlament legislés una llei de l’avortament com la que s’està fent al Congrès dels Diputats? Doncs aquí, i tenint en compte que avui a Espanya hi ha quatre oligopolis i que en

AMB EL SUPORT DE L’ÀREA DE COOPERACIÓ I SOLIDARITAT DE

una Catalunya Estat en tindrem amb prou feines un i mig, el valor diferencial haurà de ser per força tenir usuaris-ciutadans, actius, conscients i implicats que vetllin per un model al servei del bé comú i de la ciutadania a partir d’un joc d’equilibris d’interessos que sigui just.

Amb Espanya això no és possible.

Un sistema fonamentat en el compromís de les persones?

E.L: La nostra idiosincràsia com a poble segurament ens pot apropar més a un model on els propietaris de la generació i la distribució, a un model en xarxa i territorialitzat. Com a Alemanya on els ciutadans, individualment o agrupats, posseeixen el 80% de les instal·lacions solars. En canvi aquí són de les grans corporacions energètiques enllaçades amb el teixit especulatiu del món financer. En aquest racó de món tenim el pòsit històric que ens permeti construir la Catalunya de “la caseta, l’hortet i el molinet, o la plaqueta solar”.

Jordi Fexas Periodista

36 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Les soulaliyates: de l’acció col·lectiva al canvi social

A uns 40 quilòmetres al nord de Rabat es troba la regió de Kenitra, una de les àrees rurals on viuen els soulaliyates o “descendents”. Aquesta comunitat, que encara manté un estret vincle amb la terra i les formes de vida pròpies de camp, abasta 4.563 grups ètnics diferents repartits en 55 províncies i prefectures. Són els propietaris i gestors de les terres col·lectives que envolten la zona i s’estenen per tot el Marroc fins ocupar-ne un 35% de la superfície total.

MÓN « 37

38 »

ONGC

L

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

es terres “de tots” mantenen un estatus particular. Pertanyen als diversos clans que habiten la zona, però en té la tutela el Ministeri de l’Interior. Es regulen per un decret reial (dahir) que data de l’any 1919 i que ha quedat obsolet davant dels canvis polítics, econòmics i socials que ha viscut el país d’un segle ençà.

Fins als anys vuitanta, la venda de les terres estava prohibida perquè pertanyien de forma exclusiva a la comunitat, i eren els clans de cada zona els encarregats d’explotar-les. Però amb el creixement de les ciutats i la necessitat de construir noves infraestructures, el govern va modificar el dahir de 1919 i va introduir l’opció de cedir o vendre els terrenys. És així com l’estat es converteix en l’únic possible comprador dels terrenys, que després revèn a les constructores a preus molt més elevats, disparats.

Soulaliyates: pel boom immobiliari.

El sistema per repartir els beneficis de la venda dels terrenys comunals és simple. Per cada transacció, els caps de les tribus (naïbs) elaboren un llistat dels beneficiaris, és a dir, persones que rebran o bé una indemnització econòmica o bé una parcel·la de terra individu-

Tant el dahir com l’orf són mecanismes de repartiment discriminatoris i injustos que contradiuen la Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació Contra la Dona

al compensatòria. Els criteris que determinen qui pot esdevenir perceptor no són homogenis entre els clans i s’estableixen a través del dret consuetudinari i la tradició, l’orf, anterior a l’arribada de l’islam al Marroc al segle VII. Mentre alguns naïbs creuen que només els homes poden obtenir rèdit de la terra, d’altres hi afegeixen també les dones amb condicions especials –viudes, discapacitades, solteres o d’edat avançada.

Tant el dahir com l’orf són mecanismes de repartiment discriminatoris i injustos que

contradiuen la Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació Contra la Dona (CEDAW per les sigles en anglès), ratificada pel Marroc, així com el codi de família i la Constitució de 2011 que, nascuda arran de les revoltes àrabs, per primera vegada reconeix –a l’article 19–, la igualtat entre els dos sexes.

“Els homes de la tribu em van dir que no tenia dret a cap compensació perquè era una dona; quan després vaig portar la demanda a l’administració em van dir que no complia els requisits, que vol dir exactament el mateix però

MÓN « 39

de forma diplomàtica”, lamenta Rkia Bellot, la primera col·lectivista que va denunciar l’injust repartiment entre els uns i les altres.

Rkia és l’única filla de nou germans. De les quatre vegades que la seva família ha venut alguna part de les terres, n’ha pogut obtenir absolutament res. Una discriminació que es transmet de mares a filles i fills: “Jo pertanyo als soulaliyates però el meu marit no, ell és de fora, i per això els meus fills tampoc han pogut ser inscrits a les llistes”, es dol.

Les disputes entre germans i les divisions familiars són una de les conseqüències directes de l’aplicació d’aquest sistema: “És molt dur que els teus germans t’excloguin. Quan els vaig demanar per què no volien compartir els guanys em van respondre que estaven lligats de mans i peus per l’orf.” Un altre efecte, aquest de tipus estructural, és l’augment –encara més accentuat– de les desigualtats socials entre homes i dones de la tribu: “Mentre ells es compren i construeixen cases noves, elles no tenen més remei que traslladar-se a viure a barracons a la perifèria dels municipis”, explica Rkia.

Des de l’any 2007 l’Associació de Dones del Marroc (ADFM per les sigles en francès) ofereix suport a les marroquines en la defensa del dret a beneficiar-se de les terres col·lectives: “Vam iniciar un llarg procés per adaptar els mètodes de treball a les característiques personals d’aquestes dones, la majoria de les quals procedien del món rural i eren analfabetes i pobres”, explica la responsable dels assumptes relatius a les soulaliyates a l’ADFM, Khadija Ouldemmou.

La feina de l’organització es porta a terme mitjançant línies estratègiques diferents.

D’una banda, s’aborda la capacitació de les dones en temes com l’accés a la informació o la interpretació del dahir, i se’ls ofereixen estratègies per millorar la comunicació i per incentivar la mobilització social. Per altra part, l’ADFM treballa amb les autoritats tant a escala nacional –amb el Ministeri d’Interior– com local i regional –a les wilayes– per sensibilitzar-les i convertir-les en altaveus de la causa entre els homes de les diverses comunitats.

Tot i el suport que ofereix, l’entitat té clar que “no parla per les dones” i que els èxits aconseguits són responsabilitat de “totes les persones que hi ha darrere de les manifestacions i protestes i que porten anys de lluita i perseverança pels seus drets”, assenyala Khadija.

Precisament una de les grans implicacions del projecte és el pas que ha suposat per a moltes dones del món rural reivindicar els seus drets, no només dins la pròpia comunitat, sinó traslladar les demandes a l’espai públic, a

les places i carrers de les principals ciutats del país. “Les primeres que ens hem de creure que tenim raó som nosaltres mateixes; no podem pensar en l’orf com si fos quelcom que no es pot canviar”, apunta Rkia.

La mobilització social de les “descendents” ha traspassat les fronteres i ha assolit un important ressò, més enllà de les fronteres del Marroc, que ha arribat fins a les Nacions Unides. El març de 2012 van obtenir el reconeixement de l’organisme a través de la llavors directora d’ONU Women, Michelle Bachelet.

I de la repercussió internacional, a la resposta governamental. El 2011 el Ministeri va aprovar una disposició per garantir que les camperoles tinguin dret als beneficis de les terres col·lectives en cas de cessió o venda dels terrenys; i al 2012 el govern va ampliar el reglament anterior i va donar llum verda al dret d’explotació d’aquestes terres. Per a Khadija “aquesta resolució pren molta rellevància ja que és la primera vegada que un tribunal estableix els drets de la dona en base a la Constitució de 2011 i la CEDAW”. El procés culmina –de moment– amb l’acceptació, el passat mes d’octubre, del dret de les dones a heretar la part de terra corresponent a la meitat de l’extensió que rep l’home –tal com estableix la llei musulmana (xaria).

“Ens sentim molt satisfetes amb tot el que hem aconseguit, però no ens enganyem: és un avenç limitat”, puntualitza Rkia. “Hi ha una mentalitat molt antiga i encara falta molta sensibilització per part de les autoritats. Com que el Ministeri no controla les llistes de beneficiaris, els naïbs saben que poden seguir obviant la circular perquè ningú els dirà res”, afegeix.

Segons Khadija, la solució per superar els obstacles que impedeixen aplicar de forma real

les disposicions ministerials passa per “aconseguir que aquests reglaments assoleixin el rang de llei d’obligat compliment, garantir que les dones puguin prendre les seves pròpies decisions i treballar perquè la Constitució avanci i s’apliqui de veritat”.

La Carta Magna de 2011 fa un pas endavant en matèria d’igualtat de gènere i estableix que “els homes i les dones gaudeixen d’igualtat de drets humans i llibertats d’ordre civil, polític, econòmic, social, cultural i ambiental, segons el que s’estableix en aquesta i altres disposicions de la Constitució”. A més, el text preveu la creació d’una autoritat que s’encarregarà de supervisar i avaluar les polítiques públiques en matèria d’igualtat de gènere. “Anem fent passos en aquesta direcció”, precisa la membre de l’ADFM, “de moment, des de l’octubre, tenim sis dones ocupant ministeris”, afegeix.

En poc temps, les soulaliyates han articulat una resistència que ha convertit la causa d’unes poques en un autèntic moviment social en el qual hi participen marroquines de tot el país.

A més de treballar per col·lectivitzar les terres, treballen per col·lectivitzar la seva causa, que ha aconseguit trencar amb molts dels tòpics i estereotips atribuïts a la figura de la dona, musulmana i del camp per oferir una lliçó de lluita, acció col·lectiva i canvi social.

Meritxell Freixas Periodista

40 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El procés de pau entre Turquia i el moviment kurd entra en una fase decisiva Si els sahrauís són els fills del desert, es pot dir que la pàtria dels kurds són, indubtablement, les muntanyes. Utilitzats i perseguits pels successius governs de Turquia, l’Iran, l’Iraq i Síria, aquest poble mil·lenari s’ha vist obligat, en molts moments de la seva història, a refugiar-se a les altíssimes serralades que connecten els quatre territoris en què es divideix el Kurdistan. Entre les crestes nevades, “les seves úniques amigues veritables”, tal com resa una dita popular autòctona, el contingent de les Forces d’Autodefensa Popular (HPG), la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), espera noves ordres. Aviat farà un any que, responent a la crida del líder kurd empresonat Abdullah Öcalan, va arribar a la serralada de Qandil la darrera unitat guerrillera que operava a Turquia. Aquest gest, que reafirmava l’alto el foc decretat pel PKK al març del 2013, en el marc del procés de negociació amb el govern de Recep Tayyip Erdogan, posava fi momentània a les hostilitats.

MÓN « 41

T

anmateix, la tensió entre ambdós bàndols no ha parat d’augmentar des de llavors, i va assolir el seu punt culminant tot just abans de les eleccions municipals del 30 de març passat, quan la Unió de les Comunitats del Kurdistan (KCK), direcció política del moviment kurd, va llançar un ultimàtum a l’AKP, el partit que governa Turquia. “Si no hi ha cap moviment per part de l’AKP després de les eleccions, trencarem el procés. Potser no serà l’endemà, però si no veiem cap gest en les setmanes que vénen, entendrem que les negociacions queden suspeses”, amenaçava el dirigent del KCK Murat Karayilan.

En els darrers dos mesos, les declaracions públiques en aquest sentit han estat constants, fins al punt que tothom esperava un comunicat oficial de trencament de la treva. Però unes declaracions d’Abdullah Öcalan, transmeses mitjançant una delegació de diputats kurds que el va visitar a l’illa on el mantenen confinat

El Kurdistan és un dels territoris més fèrtils i rics en recursos energètics de l’Orient Mitjà i això ha estat la causa històrica de la divisió del territori dels kurds

des de l’any 1999, han revifat l’esperança en la continuïtat del procés de pau. “Les negociacions entre Turquia i el PKK han encetat una nova fase. En les darreres setmanes, han tingut lloc diverses trobades amb delegacions governamentals i, per primera vegada, s’han posat sobre la taula un programa i un calendari, que es discutiran durant els propers dies”, assegu-

ren que ha declarat Öcalan, designat pels kurds com l’únic interlocutor en les negociacions. Si el govern accepta la inclusió en el programa de la principal demanda dels kurds, la redacció d’una nova constitució que reconegui el seu fet diferencial i contempli la realitat multiètnica i multicultural de Turquia, el procés podria desbloquejar-se en dues o tres setmanes.

42 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Els principals obstacles per al procés Tot just unes setmanes després que les negociacions es fessin públiques, tres activistes kurdes –una d’elles, Sakine Cansiz, fundadora del PKK–, van aparèixer assassinades a París.

Malgrat la fragilitat de les negociacions, encara a les beceroles, Erdogan va condemnar ràpidament l’atac i el moviment kurd va decidir continuar endavant amb el procés, i va exigir una investigació amb garanties que confirmés les sospites de l’autoria del crim, que apuntaven cap a l’ultranacionalisme turc. I és que a Turquia existeix, encara, un Estat profund amb una fortíssima influència política, un poder que escapa totalment del control de les estructures institucionals oficials i alhora les impregna, format principalment per moviments ultranacionalistes, en molts casos, d’extrema dreta, com ara el Partit d’Acció Nacionalista, tercera força política al país, i per grups paramilitars com els Llops Grisos.

Aquests moviments constitueixen no tant un rival electoral a tenir en compte per a l’AKP com una amenaça en termes pràctics per al procés de pau. I no en són l’única. Els xocs amb el principal partit de l’oposició, els kemalistes nacionalistes del Partit Republicà del Poble (CHP), els escàndols de corrupció que han provocat la dimissió d’alguns ministres del govern i que han esquitxat –fins i tot– el propi fill d’Erdogan, la gestió de la tragèdia de Soma, en què van morir més de 300 miners, o la tendència megalòmana del primer ministre, que ha arribat fins i tot a tancar durant dies xarxes socials com Twitter i YouTube per protegir-se, han erosionat la imatge de l’AKP i han disminuït la popularitat d’Erdogan, que no obstant això va recollir el 45% dels vots en les darreres municipals.

Molts analistes veuen, darrere d’aquesta erosió, el braç llarg del gulenisme, un moviment islàmic liderat pel pensador sufista Fethullah Gülen, que compta amb 5 milions de seguidors, i una quota de poder gens menyspreable dins d’institucions com la policia o l’educació. Després que Erdogan ataqués interessos gulenistes i acomiadés alts càrrecs de la policia vinculats al think thank, Gülen va retirar-li el seu suport i, des de llavors, Erdogan s’ha vist immers en una polèmica darrere d’una altra. També la resistència ciutadana al

MÓN « 43

parc Gezi, a Istanbul, va suposar un escàndol internacional pel govern turc i va posar de nou al punt de mira el dèficit democràtic del país.

Malgrat que aquest darrer fet va constituir una oportunitat per als kurds, que van veure reafirmada la legitimitat de les seves crítiques, fins i tot dins de certs sectors de l’esquerra turca, són ben conscients que, ara per ara, l’AKP és l’única força política amb qui els és possible negociar.

Els interessos que subjauen al procés El Kurdistan és un dels territoris més fèrtils i rics en recursos energètics de l’Orient Mitjà.

Aquesta potencialitat, que ha estat la causa històrica de la divisió del territori dels kurds – massa llaminer per a moltes antigues potències colonials que no volien renunciar al control del petroli¬– és ara el principal motor que alimenta la voluntat de l’AKP perquè el procés de pau arribi a bon port. “Les rutes energètiques de gas i petroli, que són importantíssimes per a Europa i els Es-tats Units, passen pel Kurdistan, des de l’Iraq, que n’és exportador, fins a Síria i Turquia. Erdo-gan necessita la pacificació per obtenir bons acords amb empreses energètiques com Gazprom o Exxon, i això ha obligat el govern a negociar amb els kurds per poder fer passar els recursos pel nostre territori”, assegura Eyyup Doru, representant del moviment kurd a Europa.

Cal reconèixer a Erdogan el mèrit d’haver trencat, al novembre del 2013, l’enorme tabú nominal que havia desterrat la paraula Kurdistan de l’imaginari col·lectiu dels turcs, pronunciant-la per primer cop durant la signatura dels tractats comercials amb Massoud Barzani, president de la regió autònoma del Kurdistan iraquià. Tot un símbol, no només de la nova mirada sobre la qüestió, també de reconeixement a una manera de concebre la identitat kurda totalment contrària a la que defensa el PKK. I és que Barzani representa l’oligarquia tradicional kurda, conformada per tribus encapçalades per patriarques, enfront de la societat feminista i multicultural, sense jerarquies i regida per assemblees locals, que proposa el full de ruta d’Öcalan.

Els interessos comercials i econòmics, prioritat de l’AKP i de la seva base electoral majoritària, la nova classe mitjana conservadora

44 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

que creix al caliu de la liberalització econòmica que ha marcat el mandat d’Erdogan, no són, però, l’únic factor impulsor del procés. Cal tenir en compte, també, el malson que suposa per a Turquia, en termes de seguretat, els més de 600 quilòmetres de frontera amb Síria controlada pel PYD, l’organització majoritària dels kurds a Rojava (Kurdistan sirià), enquadrada també dins del KCK i afí, per tant, a Öcalan.

Si bé Turquia no ha abandonat mai del tot la dinàmica de guerra, cal reconèixer un canvi d’actitud pel que fa a l’avenç institucional de formacions i partits kurds legals, com ara el Partit per la Pau i la Democràcia, el BDP, quarta força a escala estatal amb 26 diputats al parlament turc. Si després de les eleccions municipals de l’any 2009, en què la marca electoral kurda havia passat de governar 50 a 99 municipis, la resposta del govern va ser la detenció de 9.000 persones, entre elles 37 alcaldes kurds, després dels comicis del març passat, la reacció ha estat ben bé la contrària: Erdogan va decidir alliberar 47 preses polítiques kurdes, tot just després que el BDP aconseguís el govern de 8 províncies i de 66 districtes, per equilibrar el seu poder institucional amb la fortíssima influència que té a la zona.

De nou, el gest no serà gratuït. L’agost vinent, estan convocades a Turquia unes eleccions presidencials clau. Tot i que Erdogan encara no ha anunciat públicament la seva intenció de presentar-se al càrrec que ara té Abdullah Gul, tot apunta que el “soldà”, com l’anomena l’oposició, podria convertir-se en el primer president de Turquia designat per votació popular i no per acord parlamentari. Tot i que tan sols necessita una majoria simple per ser escollit, i els partits rivals no tenen ara per ara candidats competents que li puguin fer ombra, Erdogan vol assegurar-se el suport del moviment kurd que, per altra banda, es presenta més fort que mai institucionalment, després de la fusió –fa tot just un mes– del BDP amb el partit multicultural nascut de les revoltes de Gezi, el Partit per la Democràcia del Poble (HDP), amb la qual passen a sumar 30 diputats al Parlament, suficient per assolir –juntament amb els 313 diputats de l’AKP– una majoria per canviar la constitució.

Els kurds condicionen el seu suport, entre d’altres, a la inclusió en el nou text de la protecció dels drets democràtics i culturals.

Nora Miralles Periodista

46 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

“El conflicte és consubstancial a l’ésser humà”

John Paul Lederach constructor de pau

Entre guerres obertes i guerres mal tancades, entre els conflictes latents i aquells que són perennes, en aquest món hi ha un centenar d’enfrontaments bèl·lics. Massa violència per poder viure en pau. Per sort, també hi ha persones com John Paul Lederach a qui els agrada que els considerin “constructors de pau”.

OPINIÓ « 47

A

quest sociòleg inverteix la meitat de l’any impartint classes per ensenyar a fer les paus, i l’altra meitat sobre el terreny, fent la pau a qualsevol racó

de món.

Autor de nombrosos articles i de llibres ja clàssics com Educar per a la Pau i L’abc de la pau i els conflictes, dirigeix el Servei Internacional de Conciliació del Comitè Central Manonita, ensenya a dues universitats dels EUA i a allà on el reclamen, com a l’Escola de Cultura de Pau de l’UAB. Propugna que la pau no és cosa de polítics, només.

Ha treballat per la conciliació a Guatemala, Irlanda del Nord, Euskadi... Ha mediat entre els mohawks i el Govern canadenc, entre els miskitos i el Govern de Nicaragua i en els problemes ètnics de Somàlia. Assegura que el conflicte és consubstancial a l’ésser humà, i que el desafiament rau a respondre de la forma més constructiva, i no tan negativa o violenta, a les disputes o enfrontaments.

Els camps de batalla actuals de Lederach són el Nepal i les Filipines. Però no importa on hi hagi el conflicte, ni si es tracta d’un enfrontament domèstic o d’una disputa internacional, el conflicte –afirma– sempre obeeix a un idèntic patró triple: poder, identitat i comunicació. “El poder: qui decideix, qui no decideix, la participació. La identitat: el conflicte genera tres preguntes a l’entorn de qui sóc jo, qui ets tu i qui som nosaltres. I la comunicació: a vegades hi ha xocs que exploten, amb comunicació molt oberta, directa, a vegades amb veus que criden, però el més típic és que ens distanciem, que ens comencem a evitar.”

Lederach explica que els conflictes religiosos toquen la identitat; simbolitzen valors molt profunds i subtils. “Cada religió té, fins i tot des dels seus textos sagrats, possibilitats de justificar i mobilitzar la violència. I cada religió té, al mateix temps, recursos que es mobilitzen en sentit contrari, en la construcció de la pau i l’entesa mútua i l’acceptació”. La seva particular conclusió és que la violència religiosa es justifica amb dues raons: “no ens entenen” i “no hi ha més alternativa per sobreviure”.

De l’experiència d’aquest constructor de pau a Mindanao pacificant les comunitats cristiana, musulmana i indígena, en destaca que la pacificació està arribant per la base. Molt més enllà de les mediacions entre els representants de les jerarquies religioses. “La seva manera d’entendre’s mútuament –explica– és molt més orgànica. És a dir, tenen les mateixes preocupacions, com ara on buscar menjar, l’escola per als nens, que el mercat estigui obert, que funcioni el transport... I allà, quan comencen

“Quan els acords de pau se signen, molta gent pensa que ja s’ha acabat el conflicte, però sovint firmar un paper és obrir una porta a continuar amb el mateix” a col·laborar, ho fan perquè veuen que l’altra persona també és mare i els seus fills tenen les mateixes necessitats que els seus, i pensen que si col·laboren aconseguiran superar algunes qüestions bàsiques. Però, a més a més, la seva pròpia religió també els diu que ho han de fer...

Tot això ha generat un seguit de coses, com ara la declaració de zones de pau on els habitants, musulmans i cristians han dit tots plegats que en aquell lloc no hi entren armes.”

La identitat, en el sentit de pertinença a una entitat, és causa de molts conflictes. Evitar-los –assegura– implica acceptar que pertànyer a un grup és molt important però no ha ser exclusivista. La seva experiència en el conflicte basc li fa dir que encara cal una dècada per arribar al final. “Hi ha un seguit de coses que no han tingut una plataforma suficient. Coses que van des de la perspectiva de joves, o la representació adequada de diferents perspectives que poden incloure, com aquí a Catalunya, partits que advoquen directament per la independència i que participen d’una manera més directa en les vies democràtiques.

Crec que això comporta temps. Hi ha hagut un munt de coses que afecten les víctimes i els victimaris que no s’acaben de la nit al dia. Hi ha el tema de les presons i de les persones empresonades que encara està en procés... No és exclusivament la qüestió d’ETA i algun tipus de negociació amb el govern.

Construir la pau implica una gran inversió de temps i explorar espais que responguin a necessitats concretes. En general, el que està en joc és el dret a viure dignament. El conflicte palestí i israelià n’és un bon exemple. Per tant, Lederach, deixant de banda les negociacions oficials, prou complicades, apostaria per satisfer una necessitat comuna. “Caldria treballar sobre l’aigua. D’on ve, qui la utilitza, la justícia, la igualtat d’accés... És un recurs natural que tothom necessita i, tard o d’hora, hauran de buscar la forma de compartir la poca que hi ha.”

No cal dir que el nostre interlocutor és més partidari de transformar els conflictes que de resoldre’ls. “La metàfora de resolució –diu– és buscar una solució a un problema conjuntural

que apareix. En canvi, la transformació planteja quins són els canvis necessaris, que tant poden respondre al problema conjuntural com també als patrons i al context que el genera, que el causa.”

Un exemple de conflicte resolt però no transformat és el que va rubricar l’Acord de Dayton. Va posar fi a la guerra de Bòsnia i Hercegovina, però no ha solucionat el conflicte entre les comunitats de serbis, bosnians i croats.

“Quan els acords de pau se signen –i a vegades sota pressions no sempre de les persones sobre el terreny sinó del context internacional– molta gent pensa que ja s’ha acabat el conflicte, però sovint firmar un paper és obrir una porta a continuar amb el mateix.”

El cas dels Balcans com a paradigma ens porta a entendre que no hi pot haver una pacificació autèntica si no es treballa, també, el trauma causat per la guerra o pel conflicte armat. És el que Lederach en diu ‘processos de sanament per a la ment i l’esperit’. I explica: “El trauma és generacional. Cal aprofundir en allò que significa haver viscut molts anys de trauma sostingut i com afecta les percepcions que tenim de nosaltres mateixos i de l’altre. El procés de sanament va lligat amb els treballs de construcció de pau i de redefinició de les nostres relacions. La pau no és negociar en una taula de polítics. És, també, fer que les comunitats prenguin responsabilitats per al seu caminar i la seva convivència allà on hi ha hagut polaritzacions importants”.

I és que al cap i a la fi, tot procés de canvi, si el volem durador, ha d’implicar la seva gent.

Dolors Elias i Fusté Periodista

Teniu la versió audiovisual d’aquest reportatge al programa Para todos La2, de TVE. I clicant aquí: http://www.rtve.es/alacarta/videos/paratodos-la-2/para-todos-2-ong-fundacio-perpau-john-paul-lederach/976315/

48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Llengua amb tàperes turques Un expresident balear a la presó amb el silenci còmplice dels mitjans locals. Un sistema polític fonamentat en la majoria absoluta confusa com a permís i salconduït per fer i desfer sense respectar les mínimes normes i formes que reclamen els valors democràtics. Però la realitat, tossuda, capgira aquesta dinàmica i retorna als valors essencials d’una llengua, d’una cultura i d’una tradició, tot passejant entre ametllers.

ESPAI ILLES « 49

L

luny de la mar i de la Serra, Llubí, poble del Pla de Mallorca. Som en ple mes de juliol, 11 del matí. Fa calor, i la calor imposa un descans. Entre dues feines, els bars s’omplen. A la plaça del poble, homes entaulats, més aviat majors tot i que n’hi hagi algun de jove, berenen. Els duen plats mallorquins, feixucs malgrat la calor. La meitat de la taula ha demanat “llengua amb tàperes”: el cartell del bar ho anuncia com a l’especialitat de la casa.

A Mallorca, Llubí és poble de tàperes. Basta deixar l’autopista d’Inca i agafar qualsevol d’aquestes carreteretes que van cap al poble: se’n veuen pertot. Enmig dels camps s’escam-

pen. A la vora dels camins s’enfilen. Grimpen damunt els marges. D’aquests homes entaulats, un parell torna de collir-ne. Ensenyen els poals als col·legues i es queixen: “Avui en dia ja no les cull ningú, les tàperes.” És cert que s’han d’aixecar prest: aprofitant la rosada del matí perquè les pues de les tapereres no piquin tant els dits. S’ha d’estar encorbat moltes hores per omplir el poal. I el sol no triga gaire a fer-se insuportable.

1891: apareix la fil·loxera a Mallorca. Aleshores, el cultiu del raïm està molt desenvolupat. Però l’epidèmia destrueix les vinyes. Per substituir-les, es comencen a sembrar principalment ametlers, però també tapereres. Els

ametlers caracteritzen avui el paisatge rural de Mallorca. Les tapereres han quedat en un espai més circumscrit. Bàsicament Llubí i Campos.

Els llubiners, però, ens asseguren que les tàperes de Campos no són tan bones.

Abans, les tàperes donaven molts de doblers a aquests pobles. Quan era època de collir-les, tot el poble deixava el seu ofici per anar al camp. Passaven els dies encorbats sota el sol de juliol per omplir els poals de capolls. Collir tàperes mareja. La planta és ingrata, no aixeca les flors. És l’home que s’ha d’ajupir sobre la terra polsosa. Com a molt, agafarà quatre tàperes a cada brot. I mitja passa rere mitja passa, farà la volta a la taperera per llevar-li totes les

50 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

tàperes, fins que en tregui d’altres. 10 dies després, d’altres capolls han sortit. I la feina s’ha de repetir. No és estrany avui dia que els llubiners convidin amics i amics d’amics a collir tàperes al seu tros. Amb un poal, una família tendrà tàperes per a tot l’any. Tanmateix, sempre en sobraran. Val més que no es tudin.

Arriba a cansar. Deu ser per això que les tàperes que es comercialitzen a Mallorca, avui en dia, són gairebé totes magrebines. Fa uns deu anys que les tàperes mallorquines quasi ja no es comercialitzen. Si comprau un potet de tàperes a Mallorca, segurament vendran del Marroc o de Turquia. Un producte delicatessen. El potet us sortirà car. I si no és que l’amo del bar on dinau les vagi a collir ell mateix, la “llengua amb tàperes” que heu demanat serà una llengua amb tàperes turques.

Abans de ser l’illa dels mojitos i dels gintònics, Mallorca era illa d’ametlers i de tàperes.

A mesura que varen créixer els hotels, el camp es va veure cada vegada més desolat. Les tàperes no interessen a ningú, les garroves a ben pocs i alguns ametlers agonitzen per mor de les ametles que no espolsen. El camp mallorquí

La gent, aturada, es torna a girar cap a les riqueses del camp. Agafa els garrots i les canyes dels padrins i espolsa els seus ametlers està condemnat a morir abandonat pel poble pagès convertit en constructor? O bé a estar encimentat quan la costa ja no doni a l’abast i s’hagin d’allotjar els alemanys i els anglesos ebris al Pla de Mallorca? Quan s’hi hauran d’aixecar hotels sobredimensionats a l’ombra dels quals persistirà algun molí, vestigi d’un temps passat en el qual Mallorca era una terra rural?

Potser. O potser no. Amb la crisi, la collida de les ametles s’ha tornat a posar de moda.

“De moda”: pot ser que la paraula sigui un poc exagerada. Però així mateix. El canvi és discret, però real. La gent, aturada, es torna a girar cap a les riqueses del camp. Agafa els garrots i les

canyes dels padrins i espolsa els seus ametlers.

Malgrat la calor, la pols i el mal d’esquena. I els doblers que li donarà un sac d’ametles, tot i que no tenen res a veure amb el sou de quan feien de picapedrer, s’agrairan. Potser, els seus fills tornaran a sembrar tapereres als afores de Llubí?

Floriane Roux Professora de francès

52 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Joan Alsina i Joaquim Vallmajó, memòria viva d’un compromís fins al final Hi ha un proverbi xinès que diu que “si no saps res de la vida, com pots saber res de la mort?”.

En aquest sentit, hem volgut aquest any 2014 reviure el mestratge de dos catalans, Joan Alsina i Joaquim Vallmajó. Ells van arribar a la mort ben vius ja que sabien molt de la vida i els patiments del món i que encara ens poden acompanyar en aquesta nostra societat desigual, ja que ells van anar expressament a servir a unes societats empobrides i devastades, com la societat sud-americana i l’africana de la segona meitat del segle passat.

ESPAI CeDRe « 53

A

l setembre de 2013 i a l’abril de 2014 s’han complert 40 i 20 anys dels assassinats de Joan Alsina a Xile i de Joaquim Vallmajó a Ruanda, respectivament.

Rememorar aquests dos capellans, missioners i lluitadors per la justícia i la solidaritat i la seva desaparició no ha de ser exclusivament un acte per mantenir viva la seva memòria, que també, sinó que sobretot ha de servir per actualitzar la seva aportació vital. Els qui vàrem conèixer en Joan o en Joaquim o els hem pres com a referents, tenim la responsabilitat de compartir aquest gran llegat i traduir el seu missatge al llenguatge actual.

Nascuts a Castelló d’Empúries i Navata, sabien de les respectives lluites i voluntat de transformar la realitat. La seva implicació va prendre forma al costat del poble. Van escollir el seu destí a Xile i Ruanda, on els complexos conflictes polítics i socials amb què es van trobar van generar en ells una actitud ètica i un nivell de compromís excepcionals.

Per a nosaltres la seva aportació encara és vigent. Pels qui creiem que la pau és quelcom

Joaquim Vallmajó

54 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

més que l’absència de guerra, que la justícia va més enllà de l’aplicació de les lleis o que la solidaritat i la cooperació és més que beneficència i almoina, els missatges d’en Joaquim Vallmajó són engrescadors i clarificadors alhora. El seu treball a Ruanda era precís: En primer lloc, en referència a la pau denunciava públicament els interessos estratègics a la regió de països com França i organitzava camps d’acollida per als desplaçats, víctimes d’una guerra entre grups enfrontats per mantenir-se o aconseguir el poder; “Un petit grup de polítics corromputs al màxim vol estar al poder costi el que costi i volen sacrificar el poble i tot el país, si cal. Un altre grup molt semblant vol arribar al poder, també costi el que costi, i amb els mitjans que convinguin. Un tercer grup, el més nombrós, digne de tot el respecte i que viu uns valors, sofreix per aquest poder i els seus agents, des de fa molt de temps ...” (Byumba, 8 de març de 1994).

En relació amb la justícia era la veu dels que no en tenen. Feia arribar arreu la denúncia contra els qui, en el poder o no, fomentaven l’enfrontament ètnic i el genocidi; “Els partits d’extrema dreta, racistes, feixistes i extremistes, volen fer caure el país per justificar un cop d’estat militar i suprimir l’intent de democràcia”. (Byumba, 24 de març de 1994).

També en el seu compromís per a la cooperació i el desenvolupament de la regió s’havia integrat plenament amb el poble, endegant projectes i iniciatives per afrontar una situació de pobresa i desemparament. Així mateix tampoc estalviava les crítiques als qui considerava que feien un magre treball en nom de la solidaritat.

“Com sempre, la pobra gent és la que paga.

Tot està parat, però no falten els que hi fan guanys: els hotels de luxe estan plens de grans responsables dels organismes internacionals d’ajuda humanitària, de polítics, de gent de l’ONU... Tenim més de 2.000 soldats de l’ONU que gasten més de 100 milions de pessetes [600.000 euros] al dia i no serveixen per a res si no és passejar i donar seguretat als blancs i als rics”. (Kigali, 14 de febrer de 1994).

La desaparició d’en Quim enllaça fraternalment Catalunya amb Ruanda. Una onada de solidaritat global acompanya dues iniciatives promogudes per ruandesos a l’exili en termes de justícia i de diàleg. S’asseuen a la mateixa taula els diferents actors implicats en el conflicte que es va iniciar l’any 1990 i que segueix obert. Són

La desaparició d’en Quim enllaça fraternalment Catalunya amb Ruanda.

Una onada de solidaritat global acompanya dues iniciatives promogudes per ruandesos a l’exili en termes de justícia i de diàleg dues experiències que pretenen fer aflorar la veritat dels fets ocorreguts durant aquella dècada a Ruanda i el país veí, la República Democràtica del Congo, així com dirimir responsabilitats i facilitar l’aproximació entre tots els afectats per a la reparació i la reconciliació.

Pel que fa al guiatge d’en Joan Alsina afusellat a Santiago de Xile arran del cop d’estat del general Pinochet el dia 19 de setembre del 1973 sempre ens quedarà la seva feina com a capellà obrer i cap de personal de l`àrea de salut de l’Hospital de Sant de Déu (Santiago de Xile) i els seus ensenyaments del sentit de la vida i la justícia: “Celebrem la independència de la pàtria, però som realment independents? Som lliures? Veiem gent sense feina. Diuen que a San Antonio hi ha 10.000 aturats. 10.000 famílies que no són lliures del tot. Veiem gent amb salaris baixos. Uns altres que tampoc són lliures.

Tenen feina però l’han de vendre a baix preu.

Veiem gent amb salaris millors, que viuen bé.

Però no fan res per canviar la situació perquè els altres pugin. Tampoc són lliures. Estan lligats als seus diners, a les seves coses.. (...)

Hi ha gent que es preocupa. Veu els problemes i no calla. Ni es queda tancada a caseta.

Procura fer consciència amb els altres. I s’uneix per fer alguna cosa. Aquests són els que són lliures de veritat. Els que veuen els problemes i fan alguna cosa per solucionar-los.”(Butlletí Placilla, número 10, setembre 1969) També tenim el seu testament escrit tres dies abans de la seva mort: “és terrible, una muntanya cremada. Però cal esperar que de la cendra molla, negra, enganxosa, en torni a brotar la vida” (...), “Anem d’ací a allà, com ovelles portades a l’escorxador (...) No és literatura. Als moments de risc cal emprar els símbols. Altrament, no ens podríem expressar”.

Així mateix, ens queda el seu últim acte heroic, de reconciliació i perdó amb les paraules que va adreçar al soldat Nelsol Bañados a qui li van manar que l’executés: “si et plau, no em posis la bena als ulls. Mata’m de cara. Vull veure’t per perdonar-te”. Si aneu a Xile podeu veure al costat del pont Bulnes on el van matar, un mural al·legòric d’aquestes paraules. Aquest mateix soldat va quedar corprès de l’actitud serena d’en Joan: “Saqué a Juan del furgón y

ESPAI CeDRe « 55

fui a vendarle los ojos, pero Juan me dijo: “Por favor no me pongas la venda y mátame, porque quiero verte para darte el perdón (...) Fue muy rápido. Recuerdo que levantó la mirada al cielo, hizo un gesto con las manos y movió los labios como si estuviera rezando, y dijo: “Padre, perdónalos...” Yo le disparé la ráfaga y cayó al río. Quería dispararle con la pistola, pero lo hice con la metralleta para que fuera más rápido (...). Eran las diez de la noche, y de este fusilamiento no me voy a olvidar nunca más.”

Joan Alsina i Quim Vallmajó són dues baules més de la infinita cadena de la història de la solidaritat a la qual tots hi estem convidats a formar-ne part. Que la seva memòria no caigui com aigua en un cove –com dirien ells dos, fills de pagesos de l’Empordà– sinó que serveixi per regar nous arbres de solidaritat i justícia que anirem plantant encara que sigui en terrenys difícils i complicats arreu del món. Com també va dir un altre màrtir de la pau i la no-violència, Martin Luther King, “el millor moment per plantar un arbre és vint-i-cinc anys abans” com van fer els nostre herois de la pau i la justícia social.

El Fòrum Joan Alsina, el Grup d’Empordaneses i d’Empordanesos per la Solidaritat i, Justícia i Pau de Girona us emplacem a participar en els actes que s’estan celebrant durant aquest any (activitats, conferències, propostes de treball, concurs de microvídeos per a joves: www.alsinavallmajo.cat /www.facebook.com/ alsinavallmajo) per reviure la seva memòria com un tresor que podem regalar-nos a nosaltres i als més joves en aquests moments d’incerteses i dubtes en els quals segur que ells, amb la seva murrieria empordanesa, hi tindrien molt a dir: “Només podem ajudar a fer un món nou, en la mesura que hi estem ficats a dintre” (Joan Alsina), “Volem ser portadors d’esperança i per això afavorim i ajudem tots els moviments que neixen per refer una societat en pau, una societat de justícia, dinamisme i respecte a la natura” (Quim Vallmajó).

Joan Alsina

Josep Vicenç

Josep Maria Bonet

Justícia i Pau de Girona

Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat

56 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Antropologia del desenvolupament Emmarcats en el disseny del quart cicle de planificació de la Generalitat de Catalunya mitjançant el Pla Director de Cooperació per al Desenvolupament (2015-2018), considerat el principal instrument de planificació estratègica de la política pública catalana de cooperació per al desenvolupament; sorgeix el repte d’incorporar l’orientació cap a un enfocament del desenvolupament en base als drets humans (EBDH) on els plans, polítiques i processos de desenvolupament es sustenten en un sistema de drets i es corresponen a obligacions establertes per les normes internacionals. Aquesta perspectiva dels drets humans, indicador de qualitat democràtica de la societat catalana, ens recorda que la caritat i el paternalisme en si mateix no són suficients i ens permet establir les bases d’un model integral més coherent, més horitzontal, més estable i vinculant per part dels governs. En aquest context, volem recordar el passat per no replicar errors en el futur, apropant una revisió des de l’òptica de l’antropologia del desenvolupament.

ESPAI LLEIDA « 57

ITjeerd Willem Royaards (HOLANDA) part de les obres “Dibuixant lo nou mil·lenni”, Humoràlia 2009, (Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida)

Orígens

La nostra visió del desenvolupament i del subdesenvolupament és estrictament occidental i, a més d’occidental, avui és una mirada que no pot amagar l’herència derivada de la colonització britànica i francesa. Hem passat de discutir si els indígenes tenien ànima, com va fer l’Espanya dels inicis de la colonització americana, o el parlament britànic del segle XIX, a tractar les poblacions no europees ni nord-americanes com a menors d’edat, amb un paternalisme, en el millor dels casos, que impedeix un tracte de tu a tu, entre iguals. Ja en el segle XXI, Gran Bretanya i els Estats Units, és a dir, colonitzadors i neocolonialistes han imposat la seva visió. És possible que la crisi actual obligui a replantejar-se moltes qüestions que semblaven intocables. On és la suposada superioritat de la “raça blanca” i, en especial anglosaxona i blanca, davant els països emergents asiàtics?

Amnistia alerta que les concertines de la tanca de Melilla violen els drets humans

Primer els missioners, després antropòlegs, sociòlegs, alguns polítics..., parlaven en nom dels pobles “nadius”. La pròpia expressió “nadius” té unes connotacions pejoratives, quan tots som nadius d’algun territori. Avui els “nadius” poden comptar amb veus pròpies. Fins i tot un continent amb problemes com Àfrica subsahariana va comptar amb defensors de la negritud com el senegalès L.S. Senghor o el ghanès Nkrumah.

Podem afirmar amb Paula Colmegna (2002) que avui hi ha dues formes de plantejar l’antropologia del desenvolupament:

1. La que es planteja el desenvolupament de comunitats locals, vulnerables, tradicionals, sense replantejar-se críticament nocions i conceptes involucrats ens els projectes de desenvolupament.

2. L’antropologia que se centra en l’anàlisi crítica dels conceptes i pràctiques que s’utilitzen en les polítiques de desenvolupament.

Si en el segle XIX tot girava al voltant del colonialisme, en el XX va sorgir una antropologia del desenvolupament crítica amb el concepte de desenvolupament que segueix exclusiva-

58 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

ment uns paràmetres occidentals, eurocèntrics, que identifiquen desenvolupament amb creixement econòmic posant com exemples els països desenvolupats d’Europa Occidental, amb el rerefons, fins la crisi actual intocable, de creixement indefinit, en el context d’una globalització regida per aquest paràmetre.

Segons David Shelton, 2002, pels EUA una major producció és clau per a la prosperitat i la pau i per produir més cal coneixement tècnic i ciència.

Aquestes idees aplicades a l’Amèrica Llatina varen portar al “desarrollismo” dels anys 50.

Els 70, l’esquerra llatinoamericana qüestionava el model estat-nació, principal genocida de pobles indígenes, i entenia la condició indígena com un estat transitori cap a la proletarització. Totes aquestes posicions varen fracassar.

Des dels mateixos anys 70 va entrar en crisi el discurs habitual sobre el desenvolupament.

El Club de Roma amb el famós Informe Meadows plantejava el creixement zero. Les conferències d’Estocolm (1972), Río (1992) i Kyoto (1997) consideraven insostenible un desenvolupament basat en l’espoli del planeta i la contaminació. A l’ensems, s’anaven articulant a l’Amèrica Llatina moviments indigenistes que reivindicaven els seus drets (Moviment Zapatista, líders polítics com Evo Morales...). I allà on es parlava de pobres i indis calia parlar de desigualtat, injustícia social i racisme.

La dècada dels 90 es plantejava una línia única de desenvolupament per a tota la humanitat. Els anomenats “indis” no tan sols no havien desaparegut barrejats amb la resta del proletariat, sinó que havien cobrat més consciència dels seus drets i denunciaven genocidis comesos pels estats. Coincidint amb l’actuació de les ONG en aquests àmbits, a països com el Brasil, Bolívia, el Paraguai, Argentina..., s’incrementen les demandes indígenes en defensa dels seus drets. Podem esmentar dos jesuïtes grans investigadors de les llengües indígenes i per tant defensors de les ètnies corresponents.

El català Xavier Albó a Bolívia i el mallorquí Bartomeu Melià al Paraguai. Tot plegat ha ajudat a adequar els plans de desenvolupament al “punt de vista dels nadius”.

No vull oblidar la Conferència de Bandung que, tot i ser molt anterior, 1955, es va celebrar a Indonèsia amb la presència de líders asiàtics i africans com Nerhu, Sukarno o Zu en Lai, i que representà la presa de consciència dels pobles “subdesenvolupats” del dret a ser tractats igual que els estats econòmicament més avançats.

Des dels 90 es comença a considerar els pobles indígenes com a subjectes polítics conscients i agents del seu destí i no tan sols receptors d’un destí imposat Antropologia pel desenvolupament davant l’emergència de l’etnicitat

Des dels 90 es comença a considerar els pobles indígenes com a subjectes polítics conscients i agents del seu destí i no tan sols receptors d’un destí imposat. La col·laboració entre indígenes i antropòlegs ha donat l’emergència de l’etnicitat. Aquesta autoafirmació dels pobles s’ha pogut constatar en els fòrums internacionals i en l’àmbit estatal. Canvis constitucionals a diversos estats donen fe de la nova situació a la qual els indígenes són subjectes de dret.

El Brasil, Argentina i el Paraguai han vist incrementar la població indígena en els últims censos, segurament no únicament perquè realment hagin augmentat en nombre, també perquè ara hi ha més orgull de ser indígena. Però les elits dels països tenen més orgull de l’indígena històric que de l’indígena real, el qual se segueix menyspreant. Així, a l’Argentina els mateixos mestres no tenien cap interès a descobrir l’origen indígena dels alumnes.

Qüestions al voltant de l’emergència ètnica 1. Distància entre discurs oficial i realitat.

Molts dels drets constitucionals no es fan efectius.

2. S’ha de tenir més en compte les limitacions econòmiques i polítiques. Sota la invocació de diferències culturals entre els indígenes i la resta de la població, les desigualtats socioeconòmiques poden quedar amagades.

3. Perill de confondre el tracte i reconeixement a la qüestió ètnica al Canadà i a Austràlia amb la situació d’altres pobles indígenes a països no tan desenvolupats econòmicament o gens desenvolupats.

4. Els diversos organismes públics o privats que tracten amb els indígenes sovint no consulten els interessats.

5. Molts antropòlegs consideren exòtiques i benèfiques les pràctiques indígenes i s’allunyen de la realitat, sense entrar a la complexa trama de relacions que impliquen indígenes, professionals i institucions.

ESPAI LLEIDA « 59

Desenvolupament sostenible: tercera via

Si el concepte “desenvolupament” ja era qüestionat des dels anys 70, va ser un any després del desastre nuclear de Txernòbil quan es va publicar, 1987, un informe de la Comissió Mundial pel Medi Ambient i el Desenvolupament: El nostre futur comú, l’informe Brundtland.

Exposava la necessitat d’un desenvolupament sostenible, o etnodesenvolupament, on qüestionava la injustícia que representa l’acaparament del Nord davant la misèria del Sud. Plantejava, en lloc d’un progrés lineal, l’habitual, igual per a tots, un desenvolupament en múltiples direccions segons les necessitats socials.

S’havia de conciliar biodiversitat amb diversitat cultural, el que s’acabarà treballant a les Agendes 21 de la Conferència del Clima de Río de Janeiro, l’any 92. Es considerava que les poblacions nadiues tenien uns drets intel·lectuals sobre la seva biodiversitat. L’organisme de les Nacions Unides, Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, així ho reconeixia però

va topar amb els interessos de l’Organització Mundial de Comerç.

Aquest corrent considera que els indígenes són els que més bé gestionen el seu medi i que els seus coneixements tenen lliure circulació, mentre que el Nord tot ho sotmet al benefici, a obtenir més capital. La indústria farmacèutica, per exemple, no estaria disposada a perdre una part dels seus beneficis i compartir-los amb els indígenes que aportarien el que saben, que és molt, l’Amazones exemplifica aquesta situació.

S’hauria de patentar el coneixement indígena? No sabem les conseqüències econòmiques, polítiques o culturals que podria tenir aquesta acció.

Reflexions finals i punts de controvèrsia

- Els últims 30 anys s’ha anat passant d’intervencions en projectes de desenvolupament que eren verticalistes i economicistes a un model més participatiu de gestió que ha desembocat en un etnodesenvolupament o desenvolupament sostenible.

- Encara veiem dues línies diferenciades en les accions pel desenvolupament: 1. Transició cap a una economia moderna, industrial i capitalista.

2. Identificació del desenvolupament amb millora de qualitat de vida, eradicació de la pobresa i millors indicadors de benestar material.

Ha primat el primer model i seguim tenint pobles marginats.

S’ha imposat l’euro centrisme i el model capitalista o model occidental.

- La globalització accentua les diferències.

- El consum del Nord va lligat a la pobresa del Sud. Un bon exemple són les conseqüències del canvi climàtic.

- La ideologia del desenvolupament constitueix tota una visió del món en tant que pressuposa una determinada concepció de la història de la humanitat i de les relacions de l’home amb la natura i assumeix un model de societat considerat universalment vàlid i desitjable: l’occidental. La fe en la ciència, que ho solucionarà tot, ha dut a un enfocament tecnocràtic dels problemes socials. Considera inevitable la pèrdua de la diversitat cultural al mateix ritme que els pobles es vagin desenvolupant segons el model occidental.

- Hi ha hagut millores a escala mundial en termes percentuals, no en quantitats absolutes, però la diferència Nord-Sud s’ha anat ampliant, ja que els benestants cada dia viuen millor que els qui no ho són. Ho demostra l’informe anual del PNUD de l’ONU. - L’AOD, Ajuda Oficial al Desenvolupament, ha estat un fracàs. És una ajuda interessada. Diners a canvi del que interessa al donant.

- Les ONG han d’actuar de forma que no reprodueixin el sistema econòmic global, si no fos així perpetuarien la situació de dependència.

- El treball de la cooperació ha de fer evident la perversitat del sistema.

- Creixement no és igual a desenvolupament. El desenvolupament no necessàriament implica creixement.

Tots hem de treballar pel respecte a les poblacions del Sud i pel desenvolupament integral de la seva gent tenint en compte la cultura de la qual formen part.

Perquè un món millor és possible.

Joaquim Alsina Permanent de FISC-Catalunya

60 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Un avenç en la cooperació entre Catalunya i el Marroc Les relacions riques, complexes i permanents que s’han establert al llarg dels anys entre les dues ribes de la Mediterrània, així com la seva proximitat territorial i cultural, han conferit una importància estratègica a la cooperació en l’espai mediterrani.

Per a la demarcació de Barcelona, aquest és un dels espais prioritaris de la projecció del nostre territori, i molt especialment el Marroc, país amb el qual mantenim una estreta relació de veïnatge.

COOPERACIÓ I MÓN LOCAL « 61

L

a Direcció de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona lidera, en partenariat amb el Centre Marocain pour la Recherche et le Développement (CMRD), una xarxa de cooperació entre comunes marroquines i municipis de la demarcació de Barcelona, la Plataforma Local MedMarroc, que té com a finalitat la millora de la qualitat de vida dels ciutadans a través de l’enfortiment de les polítiques públiques locals que contribueixen a la cohesió social.

En poc temps hem creat la primera plataforma de municipis catalans i marroquins que ha aconseguit establir una vertadera dinàmica de treball conjunt al voltant de temes claus per al món local com la participació ciutadana, la promoció econòmica local, l’eficiència energètica, la transparència o l’avaluació de polítiques públiques. Tots aquests són temes bàsics, donat que contribueixen a la millora dels serveis públics locals i, conseqüentment, tenen un impacte en el benestar de la ciutadania.

Durant la primera fase del projecte 23 comunes i municipis s’han vinculat a la Plataforma: Barcelona, Castelldefels, Cerdanyola del Vallès, Cubelles, la Llagosta, Mataró, Molins de Rei, Rubí, Sabadell, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa, Tordera, Vilafranca del Penedès (municipis de Barcelona) i Assilah, Chefchaouen, Fnideq, Ksar El kebir, Larache, M’Diq, Nador, Oued Laou i Tatuà (comunes del Marroc). En aquest sentit, es preveu que la segona fase realitzi un salt qualitatiu respecte aquesta xifra, i ampliï la base territorial de la mateixa Plataforma fins a 40 governs locals de les dues ribes, incloent-hi comunes del sud del país a través d’una antena que s’establirà a Marràqueix.

La Plataforma LOCAL MED s’integra dins les prioritats i objectius del govern marroquí, el qual es troba immers en l’execució dels grans projectes de la cooperació descentralitzada i de la regionalització administrativa. Els canvis legislatius, la cessió de competències i l’establi-

ment d’un nou rol per a les comunes, es veuen reflectits en les noves dinàmiques dels Plans Comunals de Desenvolupament que les comunes promouen com un instrument de promoció del desenvolupament local i de cooperació amb la societat civil. En aquest sentit, l’elaboració dels PCD, així com les noves directrius de reformes de les lleis comunals són el marc per enfortir les capacitats de les comunes marroquines i és en el qual vol contribuir el projecte Plataforma LOCAL MED. Per altra banda, aquesta iniciativa s’integra plenament dins les noves orientacions i recomanacions de la cooperació descentralitzada al desenvolupament, l’eficàcia de les polítiques locals i de les institucions democràtiques. És en aquest àmbit on les autoritats municipals, provincials i regionals amb articulació amb els diferents actors de la societat civil, poden contribuir al desenvolupament i, en particular, al reforç de polítiques públiques locals i de les seves institucions democràtiques. En aquest

62 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

sentit, la Plataforma LOCAL MED busca crear interaccions i sinèrgies amb altres xarxes o espais de cooperació descentralitzada, sobretot amb la Xarxa de Ciutats Estratègiques (RVS – Réseau de Villes Stratégiques) de la Regió Tànger - Tatuà i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament per tractar d’aportar una estratègia comuna en l’àmbit de la cooperació descentralitzada amb el Marroc.

Durant la primera fase s’ha pogut constatar el valor afegit d’aquest projecte com a espai d’innovació en diferents àmbits sectorials de la cooperació. Prova d’això són les assistències tècniques que s’estan duent a terme en diferents àmbits temàtics com és ara l’eficiència energètica en edificis públics, la promoció econòmica –vivers d’empreses, partenariats públics-privats– o l’avaluació de polítiques públiques. En aquesta línia d’actuació, la segona fase es concep com una oportunitat per aprofundir en aquest tipus de relacions, bilaterals o en grup entre les comunes, que siguin estratègiques per ambdós territoris.

Considerem que la Plataforma LocalMed s’està erigint com un instrument molt vàlid per al foment de les relacions horitzontals amb els nostres veïns marroquins, per impulsar estratègies conjuntes entre homòlegs que aportin resultats, tant a les comunes marroquines com als municipis de la demarcació de Barcelona.

Des de la Diputació impulsem aquest espai

Aquesta iniciativa s’integra plenament dins les noves orientacions i recomanacions de la cooperació descentralitzada al desenvolupament, l’eficàcia de les polítiques locals i de les institucions democràtiques perquè es consolidi i el posem a disposició dels municipis de la demarcació de Barcelona i de les comunes marroquines perquè s’estableixin vincles de cooperació transformadora capaç de contribuir a la projecció del nostre territori a l’exterior i al desenvolupament homogeni de la regió mediterrània. Es tracta d’aprofitar l’estratègia de cooperació pública-privada per involucrar nous actors i a la vegada impulsar el desenvolupament horitzontal des del món local i regional mediterrani.

Joan Carles Garcia i Cañizares Diputat adjunt a la Presidència de la Diputació de Barcelona

64 »

ONGC

ELS LLIBRES

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La rebel·lió basca.

Una història de l’Esquerra Abertzale.

Ricard Vilaregut, Daniel Gómez, Pedro Ibarra i Mario Zubiaga

Pol·len edicions (Barcelona, 2014) L’Esquerra Abertzale és un moviment popular del qual ara se’n parla des del rigor, l’honestedat, i també la simpatia en aquest llibre que acaben publicar, sota criteris d’ecoedició (perquè contingut i forma han d’anar de la mà) les editorials independents Pol·len edicions i Icaria editorial.

Combinant mirada periodista i mirada acadèmica i també mirada des de Catalunya i mirada des de la mateixa Euskal Herria; els quatre autors del llibre repassen, a partir d’entrevistes amb activistes i militants de l’Esquerra Abertzale, aquest fenomen que, ens els darrers 40 anys, ha aconseguit, molt sovint, instal·lar un conflicte polític nacional a l’agenda espanyola.

Tot i que l’organització ETA és Esquerra Abertzale, no tota l’esquerra abertzale és ETA. Així es pot entendre una força de caire revolucionari que, ja molt abans de prendre el poder simbòlic, exerceix cert poder. Mario Zubiaga ho anomena la fortalesa de la demos (quelcom similar a societat civil organitzada) que exercita el canvi molt abans que aquest sigui generalitzat. Segurament per això l’Esquerra Abertzale és un moviment de referència per lluites d’arreu del món, perquè ha sabut construir un teixit popular, cultural, econòmic, lingüístic, musical o esportiu, entre molts altres, que s’ha erigit en defensa dels seus valors.

Tant de bo aquest llibre es llegeixi força, sobretot fora d’Euskal Herria, perquè sorprendrà a aquelles persones que han patit el virus del “tot és ETA” difós per l’anomenada caverna espanyola.

Jordi Panyella i Carbonell

Una tria de Jordi Fexas

Alimentos desperdiciados

Les dones de la Principal

Jordi Gascón i Xavier Montagut

Lluís Llach

Icària Editorial (Barcelona, 2014)

Empúries (Barcelona, 2014)

El malbaratament d’aliments és un fenomen cada vegada més recurrent en el discurs polític i l’anàlisi acadèmica. Així, sabem que una tercera part dels aliments que produïm no arriben a ser consumits. En aquesta anàlisi és habitual una certa aproximació tramposa a aquesta realitat que proposa com a solució a aquesta realitat les millores tecnològiques o una major responsabilitat social dels agents que participen el procés agroalimentari.

D’altres disciplines, com l’agroecologia o l’ecologia política, o els moviments socials que defensen la sobirania alimentària, compten amb instruments apropiats per analitzar el malbaratament d’aliments, però potser manca una atenció més oportuna.

El llibre que presentem fa servir aquestes eines. Distingir entre models agraris o calcular en unitats d’energia o nutrients (i no monetàries i de volum) aporta una perspectiva diferent. Una perspectiva que posa al descobert que el malbaratament d’aliments no és tant el resultat d’una deficient gestió logística o de l’escassa consciència social, sinó de les relacions de poder existents a la cadena agroalimentària o de polítiques agràries que afavoreixen l’agroindústria en detriment de la pagesia.

Lluís Llach (Girona, 1948) va tancar el 2007 quaranta anys d’una exitosa carrera artística que l’ha dut a actuar arreu del món i a aconseguir èxits discogràfics sense precedents en la cançó catalana. El febrer del 2012 va debutar com a novel·lista de manera sorprenent amb l’esplèndida Memòria d’uns ulls pintats. Ara, Les dones de la Principal el confirma i consolida com un narrador de qualitat i d’èxit popular.

L’avui escriptor, retrata la nissaga de tres dones coratjoses marcades per un crim misteriós.

Maria Roderich (la vella), Maria Magí (la senyora) i Maria Costa –àvia, mare i filla– han regentat al llarg de quasi un segle la Principal, el casal més assenyalat d’un poblet a la comarca vinatera de l’Abadia. Però en la història de la Principal hi ha un punt fosc: l’assassinat del capatàs el 18 de juliol del 1936. La investigació policial destaparà els secrets de la família.

Llach aprofita el rerefons històric de la novel·la per descriure amb tota vivesa les transformacions en el cultiu de la vinya a la zona, des de l’arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX fins a la instauració de la “nova cultura del vi” al segle XXI.

LES MÚSIQUES « 65

CLARA ANDRÉS

MARINA ROSSELL

THE MAMZELLES

Canta Moustaki – Vol. 2 (Satélite K)

Tótem (DiscMedi)

Cançó d’autor

Cançó d’autor

Pop Rock

Clara Andrés és una d’aquelles perles ocultes que, molt de tant en tant, deixen entreveure una lluïssor fugissera que cal atrapar al vol, com un preuat tresor. Amb Entrelínies, la cantautora d’Oliva perfecciona el seu estudiat minimalisme pop, teixint discretament una sèrie de cançons sobre el bagatge sentimental i emocional que tots portem a l’esquena. També hi ha, esclar, tot un equipatge que en el cas d’Andrés es pot concretar en una sonoritat que és tan austera com captivadora, en què els colors acústics vesteixen tot un seguit de melodies que piquen del jazz, la bossanova o la cançó d’autor.

Aquest és el tercer disc de la cantant i compositora de la Safor, a més de la maqueta Inici (autoeditada, 2005), que li va valer ser finalista al concurs Sona 9, i que li va fer un lloc a la llista de preferències dels oients més atents i privilegiats. L’amplitud de registres hi creix amb l’acordió de Carles Belda o la trompa de Pau Valls en cançons com “Una manera d’estar”, amb arranjament que l’acosta al western crepuscular, o “Sense conflicte”, que flirteja amb la bossa per narrar una escena domèstica. Entrelínies ha estat gravat als estudis Paella de Torelló a càrrec d’Albert Vila (exbaixista de Dijous Paella, Brams i Pau Riba, entre d’altres): un equip de proximitat per a uns temes que parlen d’espais habitables, petits i abastables, com tota la proposta de la cantant. Clara Andrés aposta també per musicacions dels seus poetes preferits: “Sense trofeu” d’Enric Casasses i la concretíssima “Vaig embarcar” de Maria-Mercè Marçal. Per degustar amb la calma que exigeixen les bones cançons.

“Si ara canto és per tu” obre el segon disc que Marina Rossell dedica a l’obra de George Moustaki, aquesta vegada pòstumament, i que serveix per agrair una vegada més al mestre universal de la cançó i amic seu el que li va deixar en herència, vital i professional. De tot el llegat, aquest cop Rossell interpreta cançons que van ser escollides pel seu mateix autor, com la mítica “El temps de viure”, el plany “Per què, Déu meu?” o la fraternal “Els amics”. La cantant, que té la complicitat de Xavi Lloses a la direcció musical, ha creat una peça nova pròpia, “Absents”, on per primera vegada canta amb les seves paraules a la mort (abans ho havia fet en el sublim poema musicat de Salvador Espriu “La barca del temps”), i, igual que fan els poetes, no hi diu la mort pel seu nom, sinó amb presència i absència difoses, un ‘sentir-te a prop ara que ets lluny, però no pas gaire’. Cançons sobretot nostàlgiques del pas del temps, com “És massa tard”, on ‘van tan de pressa els anys’ i tot és tan ‘fugisser’, però que alhora obtenen el punt de llum que es troba enmig la foscor, com la infantesa que brilla en la vellesa. També hi ha lloc per a la tendra ironia de jueu (“Josep”) o l’educada ràbia de la brutal adaptació de “Milord” que s’allunya plenament de l’arxiconeguda cançó per la veu d’Édith Piaf i música de Marguerite Monnot. Segon volum de Rossell & Moustaki, ple de mestria com el primer, on ara prima la nostàlgia de quan algú mor.

Des del piano més suau amb el qual comença “És teu” fins a la tralla més electrònica d’“En un castillo”, passant per les guitarres rockeres de “Joventut”, tot el ventall de possibilitats musicals s’obre en el segon lliurament de The Mamzelles, titulat Tòtem. Ara el trio barceloní ha experimentat musicalment un pas més del que s’havia proposat amb Que se desnude otra (DiscMedi, 2012).

Repassem la diversitat. El tòtem més ancestral –i amb cert punt tàntric– és el que ressona a la cançó “La tierra de los hombres”, una manera ben valenta d’engegar el disc. Uns aires que també es respiren a la polifonia de “Salvatge”, una barreja de cors tribals juntament amb les veus distorsionades, fins que l’èxtasi de l’electrònica va creixent fins a l’última cançó del disc, “Enamorada II”.

L’essència de The Mamzelles la trobem ben escenificada a la lletra de “Metamorfosis”, en què ben cansades de l’amenaça que ‘vingui el coco’ i se’ns mengi abans d’anar dormir, decideixen directament follar-se’l. Ja sigui a les cançons més dolces o a les enrabiades, en aquest reguitzell de temes totèmics les noves ‘pop girls’ catalanes es mostren convençudes del que fan. La sonoritat del disc és de múltiples influències, però el fil conductor queda ben clar: The Mamzelles és un trio que promet molta canya, i bona falta que ens fa!

Entrelínies (Mésdemil)

ROGER PALÀ

HELENA M. ALEGRET

ROGER PALÀ

66 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

DONES. AFGANISTAN.

Més que un llibre. Més que una exposició

L’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA) ha fet possible la presentació al Palau Robert de Barcelona d’una exposició fotogràfica i d’un llibre de Gervasio Sánchez, amb textos de Mònica Bernabé, que permet conèixer la situació real de les dones afganeses tretze anys després de la caiguda del règim talibà.

ARA I AQUÍ « 67

68 »

ONGC

D

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

ones. Afganistan és un projecte que té com a objectiu mostrar, a través de la imatge i de la paraula, la realitat de les dones afganeses. Es basa en dues eines: un llibre gràfic i una exposició de gran format que són el resultat d’un llarg procés de producció, que va començar amb les primeres fotografies fetes l’any 2009 i les darreres l’any 2014.

En total són gairebé sis anys preparant el projecte i més d’una desena de viatges de llarga durada a l’Afganistan per part del fotògraf.

L’exposició, de grans dimensions, està formada per més de 150 fotografies i ha obert les portes aquest mes d’octubre i es podrà visitar fins el proper 15 de febrer. Després està previst que s’exposi a altres ciutats d’arreu del país.

Pel que fa al llibre, es tracta d’una obra de gran format, en color i tapes dures, que també ha fet coincidir la seva presentació amb la presència de l’exposició al Palau Robert de Barcelona. De fet, tan el llibre com l’exposició es divideixen en sis blocs i les principals temàtiques tractades van des del matrimoni forçat i infantil fins al suïcidi, passant per la drogodependència, els avenços legals, les dones que lluiten contra corrent o les conseqüències de la guerra.

El fotoperiodista Gervasio Sánchez compta amb una llarga trajectòria cobrint conflictes armats i l’autora dels textos, Mònica Bernabé, és l’única periodista catalana que informa permanentment des de l’Afganistan.

El llibre i l’exposició convertiran el Palau de Robert en un punt de trobada per a la realització d’una sèrie de conferències amb la presència d’algunes de les dones afganeses que protagonitzen el projecte.

El fotoperiodista Gervasio Sánchez compta amb una llarga trajectòria cobrint conflictes armats i l’autora dels textos, Mònica Bernabé, és l’única periodista catalana que informa permanentment des de l’Afganistan El projecte ha estat possible gràcies a la bona feina de l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA) com a impulsora i coordinadora. Per la seva banda, l’Ajuntament de Barcelona n’ha finançat la producció.

El projecte visualitza la llarga i fecunda trajectòria d’ASDHA que compta, des de fa anys, amb el suport del govern de la ciutat de la Barcelona per dur a terme els seus projectes a favor dels drets de les dones afganeses.

Des de Barcelona, s’han fet possible projectes relacionats amb l’educació de les dones així com amb grups de dones víctimes de la guerra per tal de lluitar contra la impunitat. Aquestes tasques sobre el terreny s’han fet en paral·lel a una feina al si de la ciutat per tal d’acostar la realitat de les dones afganeses a la població de Barcelona. Així, des de l’any 2006, l’Ajuntament fa possible les jornades de sensibilització que realitza cada any l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA) a la capital catalana.

L’exposició i el llibre tornen a ser un toc d’atenció sobre la situació de les dones a l’Afganistan. Un llibre i una exposició que veuran la llum aquest 2014, coincidint amb la retirada de la majoria de les tropes internacionals de l’Afganistan. Un recordatori per a una reflexió obligada i necessària.

Elisabeth McWilliams Periodista

ASDHA

Josep Anselm Clavé, 6, 1er 1a 08002 Barcelona Telèfon 932956785 afgancat@asdhaong.org www.asdhaong.org