Ongc51 Tardor 2012

ONGC 51

Revista trimestral • Tardor 2012 • Número 51 • 3 €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’autocrítica a les ONGD • Pussy Riot polaritza Rússia Hi ha massa ONGD? • Els eterns refugiats: palestins de Síria al Líban Índia, el batec dels slums • Vents d’involució a l’Europa de l’Est SUPLEMENT

paucat

Experiències de pau i transformació social

Col·leccionable de fotografies

Escenaris locals en un món globalitzat Làmina 21:

L’Onze de setembre de 2012

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«5

Francesc de Dalmases Director

L’autocrítica a les ONGD Si aquesta revista té algun sentit potser el podem trobar en la necessitat d’analitzar i posar en qüestió la feina que fem des de la societat civil organitzada que es dedica a la cooperació i a l’educació per al desenvolupament.

Vivim un temps en què bona part del sector travessa moments molt difícils. D’una banda perquè costa mantenir el nombre de socis i donants que fan possible els nostres projectes, però, sobretot, i en la majoria de casos, perquè la profunda crisi política, econòmica i social que patim ha paralitzat bona part del flux de diner públic que les institucions dedicaven a la nostra feina.

Durant aquestes darreres setmanes hem escoltat moltes veus que denuncien aquesta paràlisi, però hem trobat a faltar l’autocrítica necessària sobre el moment en què vivim. Parlem de respostes que vagin molt més enllà de reivindicar que tot torni a ser com fa uns anys i que anunciïn noves formes de fer adaptades als nous temps que ens toca viure.

Vivim la paradoxa de ser organitzacions que fa anys que anticipem i avisem que aquest és un sistema injust a punt de col·lapsar-se, i quan finalment s’enfonsa –no el nostre sector, sinó el conjunt de l’arquitectura que configura el suposat estat del benestar– nosaltres també caiem perquè hem anat perdent la dimensió de moviments socials i l’arrelament social que donava sentit a la nostra existència.

Volíem canviar un sistema, però per canviar-lo des de dins ens hi vam instal·lar plàcidament. I el dia que el sistema deixa de fer-nos arribar diners resulta que posa en dubte la nostra existència perquè no tenim prou socis ni prou massa social que hi donin sentit. Fa prop de vint anys la mobilització del 0,7% va comptar amb un fort suport social, amb actes i acampades per tot el país. Ara s’ocupa la seu de l’ACCD, i amb prou feines queda ningú si exceptuem directius i treballadors de les ONGD. Hi hem pensat prou? Les entitats tenim sentit en funció de les persones que ens donen suport com a sòcies, donants o col·laboradores; i les organitzacions de segon nivell han de viure, sobretot, pel suport de les entitats que en formem part. Aquesta era la nostra força com a moviments socials. N’hem perdut un gruix i per

Vivim la paradoxa de ser organitzacions que anticipàvem i avisàvem que aquest és un sistema injust a punt de col·lapsar-se i quan finalment s’enfonsa nosaltres també caiem això som on som i ens passa el que ens passa.

Hi ha una part de fracàs col·lectiu en aquesta nova situació –amb tota la injustícia que significa sempre generalitzar– i potser tenen un punt de maniquees i de complaents certes reivindicacions que no ataquen el problema de fons que ens ha fet arribar fins aquí: sabíem què passaria i no ens vam preparar prou.

Tenim tot el dret, i l’obligació, a revindicar un país i unes insitucions públiques conscients del seu deure i del seu compromís amb els col· lectius més fràgils dins i fora de les nostres fronteres, però ens aniríem bé d’esbrinar què vam fer malament per no tornar-nos a equivocar.

Després de tants anys predicant cooperació podríem arribar a la conclusió que ara ens toca

a nosaltres. Potser és el moment d’aliar-nos per tal d’identificar i minimitzar els nostres punts febles alhora que potenciem els forts tot buscant i fomentant la complementarietat entre les diferents organitzacions. I potser també podríem plantejar-nos una feina més seriosa, rigorosa i constant en el camp de la incidència política i social: fer de l’Educació per al Desenvolupament una eina imprescindible i propositiva per treballar per a la necessària transformació social. Entendre, en definitiva, que només reinventant-nos tornarem a ser útils i demandats.

Al capdavall, la millor notícia, però, és que tot plegat demostra, precisament ara, que si fem les coses bé som més necessaris que mai. Imprescindibles.

6»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Adjunt a la direcció d’art: Dani Sevilla Cap de redacció Jordi Fexas Internacional Judit Aixalà, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Marc Gafarot, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló Toni Fullat, Francesc Parés Han col·laborat en aquest número Miquel Ferreres, Joan Fuster, Alba Panisello, Sílvia Lloveras, Manuel Manonelles, Laia Altarriba, Laia Altarriba, Eva Piquer, Francesc Mateu, Natàlia Boronat, Rita Marzoa, Sònia Cervià, Òscar Cisteré, Meritxell Freixas, Carles Llorens, Helena Morén, Laura Morral, Sònia Notario, Montse Ortiz, Roger Palà, Àlex Romaguera, Carles Serra, Elisenda Soriguera, Mireia Termes.

Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Marta Calvó Disseny i maquetació www.estudilogo.cat Impressió Cebagraf S.C.C.L Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat Edita

amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de

22

52

amb el suport de:

Foto portada Marc Ubach, d’una obra d’Ariadna Canela Més informació a www.aliens4sale.com ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor.

L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

FERRERES

68

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

SUMARI 3 el davantal

L’autocrítica a les ONGD

4 miquel Ferreres

«7

51

6 en perspectiva

La pau al nosre ADN

7 per cert

Una resposta intel·ligent

8 l’esquena del món

Una universitat desmantellada

9 com t’ho podria dir

10

38

L’avi fuster viurà cent anys

10

món - finestra a l’est Pussy Riot polaritza Rússia

16 món Europa de l’Est: bufen vents d’involució 22 món Els eterns refugiats: palestins de Síria al Líban 26 món

Índia, el batec dels slums

32 món De Ghardaïa a Barcelona, descobrir l’altre Mediterrani 38 l’entrevista - espai verd Josep Pàmies Breu

44 espai ACCD

16 16

A la recerca de fonts de finançament complementàries als recursos públics

48 opinió Hi ha massa ONGD? 52 opinió

Nous moments, bells missatges

56 opinió Reptes i desafiaments de l’agenda feminista global 60 ara i aquí El poble gitano a Catalunya 64 espai lleida

60

Apartheid sanitari: resultats i conseqüències

56

68 la imatge Malala Yousafzai 70 espai CeDRe

Bluefields, evolució d’un agermanament

74 els llibres Repensar en femení, Guerrillers del Teclat i Las Muertes Chiquitas 75 les músiques

Ivette Nadal, Cesk Freixas i A dos de val

76

espai illes 150 anys del naixement de Mossèn Alcover

80 espai universitat Jornades Interuniversitàries ‘Visions d’Amèrica Llatina’

32

suplement paucat experiències i propostes de pau i transformació social

8»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EN PERSPECTIVA

Manuel Manonelles i Tarragó

La pau al nostre ADN

P

ocs països com el nostre tenen una vinculació tan íntima entre la pau i la pròpia tradició constitucional i parlamentària, secular. És prou conegut que el sistema parlamentari català nasqué, aviat farà mil anys, arran de les Assemblees de Pau i Treva que promovia el bisbe Oliba, la primera a Toluges el 1017.

D’aquestes assemblees en sorgirien les Corts Catalanes, un dels sistemes parlamentaris més antics d’Europa, nascudes a principis del s. XIII i que foren suprimides, manu militari després de l’onze de setembre de 1714, pel Decret de Nova Planta.

Durant aquests cinc segles de parlamentarisme es desenvolupà, entre d’altres, un principi constitucional molt propi i particular.

Conegut com el Princeps Namque, era un dels drets fonamentals dels catalans. Per ell, només estaven obligats a prendre les armes en cas d’invasió del Principat, o bé en defensa del seu príncep (és a dir, rei) quan aquest estava en perill i dins de territori català. S’establia, doncs, que només es podia obligar els “ciutadans” a fer la guerra en cas d’autodefensa. Vist amb el prisma d’avui, es tracta d’un dels primers indicis –sinó el primer– d’un dels principis claus que actualment consagra la Carta de Nacions Unides.

Així, quan el monarca volia dur a terme campanyes militars fora del territori, havia de convocar Corts i pactar amb els representants del país, prèvia cessió de nous drets o ratificació de vells, el suport econòmic necessari, conegut com el “donatiu”. I fou precisament la necessitat reiterada de nous donatius que dugué els reis a convocar successivament les Corts i, conseqüentment, reforçar el nostre sistema parlamentari.

Tan arrelat estava el Princeps Namque, que fou un dels eixos en la defensa dels nostres drets nacionals. Arribat el segle XVII, l’intent del comte-duc d’Olivares de posar fi a aquest dret, per impulsar la Unión de Armas, necessària per mantenir la política imperial castellana a Europa, fou una de les principals causes que dugueren a la coneguda com la Guerra dels Segadors. Tot i perduda aquella guerra, aquest dret es mantingué fins a la desfeta de l’onze de setembre de 1714.

I era tal l’apropiament d’aquests drets que ni el Decret de Nova Planta pogué evitar que el seu record es mantingués de generació en generació. Es demanà la seva reinstauració en di-

verses ocasions durant el s. XVIII, i ho tornà a reclamar la Diputació Provincial de Catalunya, el 1820. La Renaixença ho recollirà a les Bases de Manresa, de 1892, constitució programàtica del catalanisme del s. XX. I no són aquests els únics elements a tenir en compte en la història catalana de la pau. Les Patzeries o Lligues de Pau que es desenvoluparen als Pirineus també durant segles, són altres casos interessantíssims que ara no puc desenvolupar per motius d’espai.

Sóc conscients que molts creuen que aquesta vinculació tan estreta entre la ciutadania catalana i la pau –visible en les últimes dècades, entre d’altres, en el moviment d’objecció de consciència o les recents manifestacions contra la segona guerra d’Iraq– són fruit, exclusivament, de corrents filosòfics o ideològics moderns. Però el que és cert és que la nostra història institucional i parlamentària és inseparable de la seva relació amb la pau. És per això que en un futur, esperem que pròxim, un dels papers que més bé podria jugar Catalunya a l’escena internacional és, precisament, el de país promotor de la mediació i la pau. Una nova Noruega dins del concert de les nacions, dins d’un context –el mediterrani– que prou que ho necessita.

Pocs països com el nostre tenen una vinculació tan íntima entre la pau i la pròpia tradició constitucional i parlamentària, secular

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

«9

Víctor Terradellas i Maré

Una resposta intel·ligent

É

s massa fàcil contestar la darrera astracanda de Wert, un despreci de Cospedal, el comentari insidiós de SánchezCamacho, l’enèssima declaració unionista de Navarro o el menyspreu d’en Gonzalez o Guerra. I no cal. No ens cal.

Si algun element comú he trobat durant aquestes darreres setmanes entre els meus interlocutors d’arreu del món interessats en allò que es viu i passa a Catalunya és el reconeixement d’una imatge exterior de Catalunya fonamentada en la radicalitat democràtica i una evident amabilitat raonada tant pel que fa a les formes com pel que fa al fons.

Hi té alguna cosa a veure que per primer cop, després de molts anys, la presidència del país hagi trencat els límits estrets dels partits i hagi aconseguit fer un discurs transversal i generar un projecte il·lusionador per al conjunt de la societat catalana. Efectivament, hem vist que molt més enllà de la militància i del seu propi electorat, el president Mas ha comptat amb un suport social molt majoritari arrelat a un discurs rigorós, responsable i compromès.

Ha generat, doncs, una imatge de lideratge adobada amb sentit d’estat en el moment oportú. I no només a casa nostra. A Europa es valora que Catalunya i el seu màxim representant polític siguin consistents i coherents, i que la seva acció política es fonamenti en una aposta indiscutiblement democràtica.

El desig majoritari d’esdevenir un nou estat europeu es vincula a expressions col·lectives que tenen el seu màxim exponent en la manifestació de l’Onze de Setembre, però que tenen el seu origen en mobilitzacions amb una forta càrrega pacífica i democràtica com són les consultes sobre la independència que van tenir lloc arreu del país fruit de la feina d’una societat civil organitzada conscient.

I més enllà de la societat civil, la majoria de les formacions polítiques amb representació parlamentària a Catalunya –amb Convergència i Esquerra al capdavant– han sabut mantenir un to i un discurs polític pausat i raonat que no defuig el diàleg alhora que no planteja un enfrontament agre.

Aquest és un fet destacable que cal contraposar a les amenaces, insults i estirabots que, dia sí i dia també, ens arriben des de l’arquitectura institucional política, militar, econòmica i social de l’estat espanyol. Un rosari de perles que denoten una escassa vocació democràtica i una por evident al dret a decidir inherent a

Ens cal mantenir aquesta via de discurs i de diàleg. Perquè el mateix tarannà que fem servir ara ja dibuixa la mena de país a què aspirem quasevol col·lectiu nacional. Exporten, doncs, un discurs que se situa a les antípodes del que oferim des d’aquí: amenacen, insulten, es fan antipàtics, obvien el rigor i ofereixen un projecte gens atractiu.

I ens cal mantenir la nostra via de discurs i de diàleg. Perquè el mateix tarannà que fem servir ara ja dibuixa la mena de país a què aspirem. Un país que no ha de limitar cap expressió democràtica, un país extremadament amable en les formes i absolutament determinat en el fons. Un país conscient dels reptes col·lectius transversals i un país, alhora, ric i orgullós de la seva diversitat ideològica.

Estic convençut que el conjunt de la societat catalana serà fidel i conscient del valor de mantenir aquesta resposta intel·ligent; i estic convençut, també, que aquesta intel·ligència definirà la ciutadania del futur estat català.

Per això aspirem a ser un país ric en mitjans de comunicació, amb una escola que anticipi un país de recerca i progrés, amb un teixit social espès i inquiet, amb una capacitat industrial continuadora d’aquella revolució industrial que va fer el poble català amb l’únic recurs del qual disposava: l’humà; amb capacitat per mantenir i consolidar la simpatia exterior i amb una representació política que sigui transmissora dels desitjos i els anhels del conjunt de la ciutadania.

Ens queda molta feina per fer, però és innegable que la nostra imatge nacional i internacional es veu reforçada per aquesta essència democràtica. És una resposta intel·ligent que és útil i efectiva avui, i que caldrà mantenir com a signe d’identificació de la Cataluya del futur.

10 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ESQUENA DEL MÓN

Laia Altarriba i Piguillem

Una universitat desmantellada

D

inar en un bar de la UAB amb un grup de professors. He retornat a la universitat on vaig estudiar perquè havia d’anar a fer una consulta a l’hemeroteca, i he aprofitat per trobar-me amb alguns amics que treballen allà. Tenen entre 30 i 40 anys.

M’expliquen la darrera galleda d’aigua freda que ha caigut sobre un professorat que els darrers anys ha acumulat retallades de sou, allargament de la jornada laboral i una incertesa creixent sobre el futur laboral: aquesta primera setmana d’octubre alguns d’ells s’han trobat que havien cobrat la meitat del sou. La universitat, quan alguns s’han queixat, els ha dit que ha estat per saturació de feina de l’àrea de personal que tramitava les renovacions de contractes, i que la part que els falta la cobraran durant l’octubre. “I jo com dic al propietari que de moment només li pago mig lloguer?”, ironitza un dels que seu a la taula.

Tots tenen carreres brillants: són doctors amb anys a l’esquena de formació, llargues estades de capacitació a l’estranger, direcció de projectes, llibres publicats, impuls de laboratoris i grups de recerca, i moltes més hores dedicades a la docència de les que exigeix el seu contracte laboral. Però cap d’ells té el futur assegurat. El que ho té millor té dos anys de coll de contracte. La resta no saben què els passarà d’aquí a un any. “I jo, després de vint anys a la universitat, de què puc buscar feina?”, es pregunta un d’ells.

Els professors amb qui comparteixo el dinar són el que s’anomenen “lectors”: tenen un contracte de cinc anys que, en acabar-se, s’hauria de convertir en una plaça estable. Però fa més d’un any el govern de la Generalitat va congelar el programa d’estabilització. Per als 250 professors que a la UAB tenen, com ells, aquest contracte, i que se’ls acaba com a màxim d’aquí a 4 anys, la Universitat els podrà oferir 48 places. És a dir, només una cinquena part podrà continuar.

Un altre dels sectors més perjudicats per les retallades a la universitat pública, m’expliquen, són els professors que ocupaven places de reforç (molts d’ells han estat cobrant uns 800 euros per cobrir la mateixa càrrega docent que un catedràtic). N’hi ha centenars, perquè la multiplicació de l’oferta d’estudis en els darrers anys i la implantació del Pla Bolonya va fer créixer la feina de recerca i docent. És el que requereix l’atenció personalitzada que prometia el pla. Doncs aquestes places s’estan eliminant

Tots tenen carreres brillants però cap, el futur assegurat per la via de la no renovació. Hi ha xifres del professorat afectat? No n’hi ha cap d’oficial.

Així que, malgrat la implantació de Bolonya, en el darrer curs s’han tornat a massificar les aules, perquè les places de reforç han desaparegut. “Com puc fer atenció personalitzada a un grup de pràctiques amb 45 alumnes?”, s’exclama un dels professors.

Llegeixo que en l’acte inaugural de l’actual curs acadèmic, aquest mes de setembre, el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va assegurar que un dels eixos clau del sistema universitari català és “aconseguir que les universitats esdevinguin un motor de desenvolupament econòmic i social que ajudi a donar resposta als reptes del nostre país”.

En acabar el dinar, em quedo parlant amb una de les professores, que està embarassada.

Està il·lusionada, li queden poques setmanes per sortir de comptes. “Com us ho muntareu quan se t’acabi la baixa de maternitat?”, li pregunto. El seu company, també professor, no té docència el segon semestre i es podrà cuidar del petit. “I el curs que ve?”. Esbossa un mig somriure: “Possiblement cap dels dos tindrem feina, així que ens en podrem cuidar nosaltres mateixos”.

On queda el motor de desenvolupament que el conseller diu que han de ser les universitats? On queda l’excel·lència quan cada any s’estan expulsant centenars de professors de les universitats catalanes?

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

COM T’HO PODRIA DIR

« 11

Eva Piquer

L’avi fuster viurà cent anys

E

l cervell humà incorpora de sèrie una tendència a veure el got mig ple. Per pura supervivència, la majoria (silenciosa o cridanera, tant se val) tenim una visió esbiaixada del propi destí. Som més optimistes que realistes. Infravalorem les possibilitats de trencar amb la parella, de perdre la feina o de contreure un càncer. Ni que creixi el pessimisme col·lectiu, es manté l’optimisme privat: en el fons del fons, cadascú creu que ell individualment se n’acabarà sortint. Que les desgràcies de debò només passen als altres.

El meu sogre, conegut a casa com “l’avi fuster”, dóna per fet que viurà cent anys, i està preocupat perquè ja ha gastat tres quartes parts del temps que els déus li han concedit. No seré jo qui li recordi que l’esperança de vida a Catalunya ronda l’edat que té ara, perquè no li vull aigualir la festa i perquè també prefereixo pensar que arribarà a centenari. La gràcia de tenir unes expectatives positives és que només per això ja som més feliços. Els optimistes es divorcien tant com els pessimistes, però són més propensos a tornar-se a casar. No escarmenten: la il·lusió passa per damunt de l’experiència. I tot això que tenen, mentre dura.

Aquest optimisme irreal, enganyós o com vulgueu dir-ne ens ajuda a tirar endavant i ens fa progressar com a societat. Si a mi em comuniquessin un dilluns que em moriré el dimecres, el dimarts ja no m’aixecaria del llit.

(Ara he recordat la resposta de Jaume Perich a un qüestionari en què li demanaven què faria si sabés que li queden 24 hores de vida. “Me les passaria plorant com un desesperat”, va dir l’humorista.) No tothom té la moral de Martin Luther King, que encara plantaria un arbre avui ni que li anunciessin que el món s’acaba demà. Els qui no som herois necessitem creure que ens queden molts dilluns per omplir, si volem acabar fent alguna cosa de profit.

Doncs bé: als catalans ens ha arribat el moment de ser optimistes també a escala col· lectiva. Gairebé diria que d’ara endavant tenim el deure de veure el got més ple que buit, de pensar que això anirà bé i que assolirem l’anhelat alliberament nacional. Hem d’enterrar l’esperit de l’antic culer, aquell ai ai ai tan nostrat: és una actitud que no porta enlloc i que ens fa perdre abans d’hora.

Vam dubtar del partit que governava el país quan es va declarar més sobiranista que mai.

Vam creure que el xoc amb Espanya no es produiria perquè els maquinistes catalans acabari-

Hem patit molt per tot d’escenaris hipotètics que no s’han concretat, i ara tenim l’obligació de deixar de patir per eventualitats que no passaran mai i creure d’una vegada que ens en sortirem en frenant, com sempre. Teníem coll avall que a l’últim minut el president s’arronsaria i pactaria a la baixa amb Madrid. L’11 de setembre vam sortir al carrer mentre ja ens preparàvem per a la frustració posterior, convençuts com estàvem que manifestar-nos no serviria per a res. Fins i tot quan el canvi de cicle ja era evident i el camí cap a l’estat propi començava a traçar-se, ens va fer por que en qualsevol moment algú faria marxa enrere i adéu somni.

Però no ha passat res d’això. Com qui no vol la cosa, hem arribat a un punt de no retorn i, doncs, la marxa enrere ja ha desaparegut del ventall de possibilitats. Hem patit molt per tot

d’escenaris hipotètics que no s’han concretat, i ara tenim l’obligació de deixar de patir per eventualitats que no passaran mai i creure d’una vegada que ens en sortirem. Que vés a saber com i per què ens hem plantat fins aquí, però resulta que som a les portes del futur que tant havíem desitjat. Val més que comencem a entrenar-nos, perquè potser se’ns acosta l’oportunitat de celebrar victòries. I si al final té raó l’únic dels meus amics que pronostica que ens fotrem la gran castanya, doncs que nos quiten lo bailao, com dirien els veïns. No sé vosaltres, però jo fa temps que no em sentia tan feliç.

12 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Pussy Riot polaritza Rússia El grup feminista de punk rus Pussy Riot, que en català es traduiria com “Motí de conys”, ha saltat a la fama de manera paral·lela al retorn de Vladímir Putin al Kremlin aquest 2012 i ha provocat debats apassionats a la societat russa i a l’estranger perquè ha posat de manifest l’estreta relació entre l’església ortodoxa, el poder i el sistema judicial en un estat que es defineix com a laic i on en el seu vast territori hi ha quatre religions que es consideren tradicionals: el cristianisme ortodox, el budisme, l’islam i el judaïsme.

FINESTRA A L’EST « 13

14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Pussy Riot es va començar a conèixer més a finals del 2011 després de fer una sèrie d’interpretacions als sostres d’algunes estacions de metro i en botigues de moda o a la teulada d’una presó per exigir l’alliberament dels detinguts després de les manifestacions de protesta que van seguir als comicis legislatius del 4 de desembre.

A finals de gener del 2012 se’n va tornar a parlar després de fer un concert-performance a la plaça Roja cantant “Revolta a Rússia, Putin s’ha espantat”. Aleshores la policia va detenir les vuit activistes per interrogar-les, però de seguida les va deixar en llibertat.

A finals de febrer cinc membres del grup van irrompre a l’església del Crist Salvador de Moscou per interpretar una pregària punk vestides amb colors llampants i passamuntanyes on demanaven a la mare de déu que fes fora Putin. La interpretació no va durar ni un minut i els vigilants de seguretat de l’església de seguida les van fer fora però no les van detenir, i Pussy Riot va penjar al seu bloc el vídeo complet de la protesta on també denunciaven el suport que el patriarca Kiril dóna a l’home fort de Rússia que havia arribat a dir que “Putin és un miracle de Déu”. L’endemà de la pregària punk, el cap del departament de Relacions de l’Església amb la Societat, Vsevolod Txaplin, va fer una crida a castigar aquells que ofenen els sentiments dels creients i tot seguit va començar la persecució contra les noies. El 26 de fe-

Les acusades no s’han penedit ni han demanat clemència tot i que sí que s’han disculpat abans per si havien ferit els sentiments dels creients brer, el dia que els ortodoxos celebraven el Diumenge de Perdó, es va obrir una causa penal contra Pussy Riot. Tres d’elles van ser detingudes a principis de març i tancades en règim de presó preventiva a l’espera d’un judici que es va celebrar a l’estiu. Nadezhda Tolokónnikova, de 22 anys; Maria Aliokhina, de 24, i Iekaterina Samutsevitx, de 30, van ser condemnades a l’agost a 2 anys de presó acusades de vandalisme motivat per odi religiós La persecució judicial i el procés van ser molt polèmics perquè a mesura que anava avançant també s’anava fent més gran l’escletxa a la societat entre els que se sentien ofesos per l’actuació de les noies i exigien que se les castigués i els que estaven a favor del seu alliberament perquè consideraven que tot el procés era una exageració. En alguns casos fins i tot hi van haver baralles físiques a les portes del jutjat Khamóvnitxeski entre creients ultraortodoxos que se senten ofesos per l’actuació i sectors més

liberals, per a qui les tres noies s’han convertit en un símbol de la repressió de la Rússia de Putin. També ha dividit els creients ortodoxos: n’hi havia que es manifestaven obertament a favor de la condemna i d’altres que se sentien més ofesos per l’absurditat i injustícia del cas i per com ha perjudicat la imatge de l’església que no pas per l’actuació de les noies quan van invocar la Mare de Déu que fes fora Putin.

El superior de l’església de la Santíssima Trinitat de Moscou, Aleksei Uminski, considera que l’acció de Pussy Riot arriba a aquell punt en què església i societat liberal xoquen.

Uminski va lamentar que “l’onada d’odi que ha generat el cas hagi fet que la societat veiés que l’església està representada per activistes ortodoxos molt propensos a l’agressivitat”. Algunes organitzacions ultraortodoxes també protagonitzen atacs contra representants de la comunitat homosexual, un col·lectiu que l’art de protesta de Pussy Riot també defensa. El cas va ser

FINESTRA A L’EST « 15

el detonant d’una forta crítica cap a l’església, però el patriarca havia protagonitzat una sèrie d’escàndols que també hi van contribuir. Per exemple, a la primavera, Kiril va tenir un conflicte veïnal per la pols d’unes obres i també se’l va veure amb un rellotge de la marca Breguet valorat en uns 23.000 euros que va quedar reflectit en una fotografia però que després el servei de premsa va esborrar amb Photoshop.

Elenna Sànnikova, defensora dels drets humans i creient ortodoxa, qualifica el moment actual de “tragèdia per la violència que genera el fet que l’església estigui encapçalada per delinqüents”. Sànnikova estava convençuda que condemnarien les tres noies al temps que ja havien passat a la presó des que les van arrestar i així ja les podrien deixar en llibertat i el tema de Pussy Riot deixaria de ser actual.

“Això hagués estat tant per al tribunal com per al poder la sortida més raonable: els llops estarien tips i les ovelles senceres; s’hagués acabat

el soroll, i les noies estarien en llibertat; però no han actuat així, sinó que ho han fet com uns insensats”, explica aquesta activista.

Un dels advocats de Pussy Riot, Mark Feiguin, no es va cansar de defensar que les acusacions que s’imputaven a les seves clientes com la d’haver comès “blasfèmia, sacrilegi o un atac al caràcter sacramental del secret eclesiàstic” no estan tipificats com a delicte al codi penal rus.

També al carrer hi havia molta gent que feia campanya per denunciar la injustícia del cas, com el jove filòsof Vladímir Tiuxaguin, que va anar unes quantes vegades a les portes del jutjat per argumentar a qui el volgués escoltar que “legalment en el codi penal no hi ha cap article que permeti tipificar com a delicte l’actuació de les noies, com a molt se’ls podria aplicar el codi administratiu i imposar una multa o un arrest de 15 dies”.

Durant l’al·legat final les acusades, que no es van penedir ni van demanar clemència tot i que sí que s’havien disculpat abans per si ha-

vien ferit el sentiments del creients, van aprofitar per fer un manifest contra l’autoritarisme del règim actual i per defensar l’art de protesta que fan. Tolokónnikova va comparar el cas de Pussy Riot amb les repressions dels anys trenta orquestrades pel dictador soviètic Iósif Stalin.

L’activista va titllar el que els estava passant “d’imitació d’un procés judicial que s’acosta als temps de les troikes de l’època d’Stalin” perquè “ara tenim l’investigador, el jutge i el fiscal i, per damunt de tot, l’encàrrec polític perquè es dugui a terme la repressió”. Tolokónniva es va preguntar “qui és el culpable del nostre concert a la catedral del Crist Salvador?” i ella mateixa va contestar “l’estat autoritari”. A més, l’activista va parlar de literatura, de filosofia i de l’Evangeli per acabar el seu discurs amb un cant a la llibertat en citar unes frases d’una de les cançons de Pussy Riot: “Obriu totes les portes, traieu-vos els galons i sentiu juntament amb nosaltres l’aire de llibertat”.

16 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El debat sobre si cal castigar o no amb penes de presó l’ofensa als sentiments religiosos es va traslladar també a la cambra baixa del parlament rus, que a finals de setembre discutia un projecte de llei que, si s’aprova, permetrà condemnar a penes de fins a cinc anys de presó els profanadors dels objectes de culte. Fins i tot els diputats comunistes donaven suport a una iniciativa que l’oposició liberal extraparlamentària veu com un intent més de limitar les llibertats, ja que actualment ja es pot penalitzar per profanació i sacrilegi emparant-se amb els articles de “vandalisme” i “extremisme”.

El cas de Pussy Riot també ha polaritzat el món de la cultura. Abans que s’iniciés el judici més d’un centenar de personalitats del món cultural van signar una carta adreçada al Tribunal Suprem fent una crida al poder perquè tanqués el cas, ja que consideren que l’acció de Pussy Riot “no és cap delicte criminal”. Els signants alertaven que mentre les noies són a la presó “a la societat augmenta la intolerància i això porta a l’escissió i a la radicalització”. Durant el procés es van anar repetint les mostres de suport.

Amnistia Internacional les ha declarat “preses de consciència” i les mostres de suport s’han anar estenent per moltes ciutats del món D’altres, però, consideren que l’únic objectiu de l’actuació era provocar i guanyar celebritat.

La coneguda ballarina Anastasia Volotxkova, per exemple, va declarar pocs dies abans que es conegués la sentència que “ho van fer per publicitat barata i no pel bé del país” i ara “el fet que estiguin a la presó és el seu moment de glòria”.

El director de cine i actor Nikita Mikhàlkov, amic de Putin, també va condemnar l’acció de les Pussy Riot perquè van ferir els sentiments dels creients i va alertar contra el perill d’”una histèrica dictadura del liberalisme”.

A finals de setembre la inauguració en un centre d’art contemporani de Moscou de l’ex-

posició “Batalla espiritual”, un conjunt d’icones i quadres amb cares encaputxades com les de Pussy Riot, va acabar amb aldarulls i detinguts perquè hi van assistir representants d’organitzacions ortodoxes que volien boicotejar l’acte. A l’escriptor Borís Kolimaguin un fet com aquest li serveix per afirmar que certs sectors de l’art contemporani rus van a buscar directament la confrontació amb l’església només per provocar i fer-se propaganda.

A totes aquestes especulacions i polèmiques s’hi afegeix que no se sap si hi ha algú darrere de Pussy Riot i el poder va acusar l’oligarca caigut en desgràcia i refugiat a Londres,

DOSSIER 50 « 17

Borís Berezovski, d’haver organitzar la pregària punk per desestabilitzar el poder, unes acusacions que el magnat va refutar.

Hi han opinions, com la de l’escriptor i polític, Eduard Limónov, líder del Partit Nacional Bolxevic, que consideren que el cas s’ha instrumentalitzat amb l’objectiu de dividir encara més els que estan en contra de Putin perquè els sectors ultranacionalistes s’han hagut de posar al costat dels ortodoxos ofesos i en contra dels sectors més liberals. Hi ha gent que parla “d’operació Pussy Riot” i pensa que darrere el cas fins i tot hi podria haver el Kremlin o l’FSB amb algun objectiu ocult de convertir aquest cas en el més mediàtic i silenciar altres coses que han passat a Rússia durant el 2012.

El cas de Pussy Riot de seguida va tenir molt de ressò internacional i músics del renom de Madonna, Sting o Red Hot Chilly Peppers, així com intel·lectuals i polítics europeus van fer una crida perquè les alliberessin. Amnistia Internacional les va declarar “preses de consciència” i les mostres de suport es van anar estenent per moltes ciutats del món. A finals de

setembre Piotr Verzílov, marit d’una de les noies que s’ha convertit en el portaveu del grup, rebia de mans de Yoko Onno el Premi de la pau que la vídua de John Lennon enguany va decidir concedir a Pussy Riot.

La nominació del Parlament Europeu a Pussy Riot com un dels candidats al Premi Sàkharov a la Llibertat de consciència, en una llista on figuren activistes pels drets humans de l’Iran, el Paquistan, Ruanda i Bielorússia, també va generar polèmica. L’eurodiputat alemany dels Verds, Werner Schulz, que va impulsar la candidatura, va al·legar que “en un estat totalitari com el de Putin només queda ser un moviment contestari com Pussy Riot”.

Un portaveu del Ministeri d’Exteriors rus, Konstantin Dolgov, va titllar el nomenament com un intent violent d’immiscuir-se en la feina del tribunal rus i de posar en dubte una sentència judicial aprovada legalment. Segons la diplomàcia russa, l’activitat del grup no té res a veure amb la llibertat d’expressió i considera que nomenar-les al premi és una falta del respecte al científic soviètic Andrei Sàkharov i també a milions d’ortodoxos russos.

Però tampoc va ser rebuda amb entusiasme per destacades personalitats del món cultural rus i defensors dels drets humans que, tot i que estan en contra de la condemna contra Pussy Riot, creuen que seria exagerat donar-los un premi com aquest. Serguei Kovaliov, amic personal del dissident Sàkharov i veterà activista rus des dels anys seixanta, que juntament amb altres persones de l’organització de defensa dels drets humans Memorial va rebre aquest premi el 2009, creu que “Pussy Riot es mereix un premi, però un altre, aquesta nominació a l’acadèmic Sàkharov li faria riure”. Pel poeta Andrei Deméntiev, que també coneixia personalment a Sàkharov, la nominació “és una vergonya” i creu que l’acadèmic “s’horroritzaria si veiés que el premi que porta el seu nom el poden donar a unes gamberres”.

Natàlia Boronat Periodista

18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Europa de l’Est:

bufen vents d’involució Les receptes neoliberals han sucumbit als països de l’antic Pacte de Varsòvia a una recessió sense precedents. D’aquesta crisi, que ha propiciat l’esfondrament de l’estat social, se n’han beneficiat els sectors més reaccionaris i líders populistes com el rus Vladimir Putin o l’hongarès Víktor Orbán, que sota la influència de l’església ortodoxa impulsen polítiques ètniques que coarten la llibertat d’expressió i els drets de les minories. Símptomes d’una Europa incapaç de cosir la unió econòmica amb un model basat en el laïcisme, la solidaritat i la justícia social.

MÓN « 19

El 7 de juny passat, a poca distància de l’estadi de Varsòvia on es jugava un dels partits de l’Eurocopa de futbol, milers de persones es manifestaven en defensa de les parelles homosexuals. No gaire lluny d’allà, les organitzacions ultres hi bramaven en contra, seguint les tesis de la coalició de govern formada per Llei i Justícia, els ultracatòlics de la Lliga de les Famílies i els camperols nacionalistes de l’Autodefensa de la República, que ha imposat un règim de restriccions legals del qual el moviment gai i els immigrants d’origen musulmà són els grans damnificats.

El mateix dia que això passava, la justícia russa decretava la prohibició del Dia de l’Orgull Gai en rebutjar una apel·lació perquè es pogués celebrar la jornada amb normalitat. La sentència ratificava la posició de l’Ajuntament de Moscou, que des del 2006 impedeix a gais i lesbianes manifestar-se per un marc legal que els empari. Segons l’Agència Europea de Drets Fonamentals, l’animadversió cap a l’homosexualitat és una herència de l’imperi rus, on les diferències de gènere eren vistes com una amenaça per l’estat totalitari. Un imaginari que persisteix sota la influència de la poderosa

La presència de la Lliga de Famílies a l’Executiu és clau perquè a Polònia es continuï prohibint l’avortament i es lesionin els drets dels homosexuals església ortodoxa, a qui el Kremlin ha atorgat la funció d’encarnar els nous valors identitaris i ultraconservadors. “Això ha provocat que, a Rússia, l’homofòbia es localitzi entre els capellans ortodoxos, però també entre els partits neonazis i veterans de la Guerra Pàtria”, indica l’Agència.

Aquest organisme situa Polònia i Rússia entre els països més refractaris als drets de les persones homosexuals. També a Sèrbia, el col· lectiu gai pateix un acarnissament que recorda les pitjors èpoques del mariscal Tito, que pren especial dimensió amb la marxa que se celebra pels carrers de Belgrad el segon cap de setmana d’octubre. L’any passat, un centenar de persones hi van ser agredides per part de neonazis,

fet que palesa l’emergència d’un nacionalisme ètnic que renega del multiculturalisme a l’escalf d’una església disposada a domesticar la moral del poble.

La situació és igualment alarmant a les repúbliques bàltiques, on els respectius governs han exclòs el moviment homosexual de la vida pública. Així ha passat a Lituània, quan a instàncies del diputat Petras Grauzulis, conegut per les seves actituds homòfobes, va aprovar-se el març passat la llei sobre la Protecció de Menors contra l’Efecte Perjudicial d’Informació Pública, que castiga amb penes de presó defensar l’homosexualitat a les escoles, als mitjans de comunicació i al carrer. D’aquesta manera, Grauzulis ha aconseguit prohibir la Marxa de

20 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

l’Orgull Bàltic, una celebració que també està penalitzada a les veïnes Estònia i Letònia, on l’hegemonia de la moral eclesiàstica ha impedit que es legalitzin les parelles del mateix sexe.

Segons el politòleg Rainer Kattel, aquesta deriva autoritària rebel·la que “els països de l’Est encara han d’afrontar la revolució de la tolerància”.

Ofensiva autoritària

L’homofòbia forma part de l’onada ultraconservadora que s’imposa a l’est d’Europa a resultes d’una política econòmica irresponsable que els respectius governs han aplicat amb l’aval del Banc Mundial, de l’FMI i de la mateixa Unió Europea (UE). Aquesta política, al servei del capital financer i de les grans fortunes, explica avui els elevats índexs d’atur i, de resultes d’això, un nivell de suïcidis desconegut fins ara. Només a Lituània, l’any passat es van registrar 68,1 suïcidis per cada cent mil habitants, seguit per Rússia amb 58,1, el Kazahstan amb 45, Hongria amb 42,3 i Eslovènia amb 41,1, molt per damunt dels percentatges de la resta de països de la UE. L’actual panorama de desesperació ja el pronosticaven alguns economistes el 2009, poc després de la fallida financera de Lehman Brothers, quan parlaven de la dificultat dels governs de l’Est de tornar el deute acumulat i de mantenir el nivell d’exportació de matèries primeres. És el cas de Romania, on els bancs anunciaven que només amb el document d’identitat es podia aconseguir un préstec.

“Això va funcionar bé mentre el creixement era fort, però amb l’esfondrament del sistema

Si a Centreeuropa l’holandès Geert Wilders porta de corcoll les institucions europees amb la seva islamofòbia, a l’est del continent és l’hongarès Orbán qui tira per terra el mite de l’Europa del benestar i del progrés financer a Europa i als Estats Units, la demanada externa s’ha esvaït, fet que ha provocat una pèrdua massiva de llocs de treball i de les prestacions socials a l’Est”, expliquen.

Qui ha tret rèdit de l’actual malestar són els partits ultres, que amb les seves propostes maximalistes s’han catapultat a l’escenari polític.

A Romania, per exemple, el Partit de la Gran Romania, del colèric Corneliu Vadim Tudor, ha irromput al Parlament gràcies a la promesa d’eradicar la corrupció i la pobresa, de la qual culpabilitza els partits tradicionals i la minoria gitana. Tot i que Tudor ha quedat fora de l’hemicicle en els comicis d’enguany, algunes de les seves propostes han estat assumides pel govern de Traian Basescu, també conegut per postures homòfobes.

En una situació similar es troba Bulgària, on després de dècades aplicant polítiques inflacionistes, les forces xenòfobes s’han convertit en l’antídot del descontentament social, tal com va passar a l’Alemanya de Weymar. El principal beneficiari n’ha estat el partit Ataka,

del periodista Volen Siderov, famós per haver menyspreat públicament les minories turca i gitana, a qui fa responsables del daltabaix econòmic. Amb la seva acció al carrer, Ataka marca l’agenda del govern de Boiko Borísov, les polítiques del qual han dut el famós cantant d’ètnia gitana, Azos, ha anunciat que abandona Bulgària davant del “creixent clima de racisme i d’homofòbia que s’hi viu”. També cal citar el cas de Polònia, amb la ultracatòlica Lliga de Famílies que, si bé ha perdut pes amb la mort d’un dels germans Kaczynski, fundadors del partit, la seva presència a al poder executiu és clau perquè es continuï prohibint l’avortament i es lesionin els drets dels homosexuals i del col· lectiu immigrant.

No menys important, d’altra banda, és la deriva autoritària a Ucraïna i a Geòrgia. Les “revolucions coloraines” que van viure el 2004 va propiciar l’ascens de líders renovadors que, a canvi del suport dels Estats Units i de les grans potències europees, van iniciar reformes consistents a desregular el mercat i la privatització

MÓN « 21

22 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Marxa de Jobbik (el partit neofeixista d’Hongria)

d’alguns serveis públics. Mesures demolidores per les butxaques d’àmplies capes socials que, afegit a les males collites i a l’increment dels preus, han provocat en els darrers anys una greu fallida de la qual s’han beneficiat les formacions ultranacionalistes. Grups de recent creació que, parapetats amb la crisi, reclamen l’expulsió de la comunitat musulmana, l’expropiació de bancs i altres mesures que atrauen una població desconcertada.

Orbán, el cabdill irreverent

El clima involucionista que es viu a l’est d’Europa ve sobretot encarnat per Viktor Orbán, el primer ministre d’Hongria. Des de l’accés al càrrec, el 29 de maig de 2010, el líder del partit Fidesz-Unió Cívica Hongaresa ha abanderat una reforma legal que ha dut aquest país balcànic a restringir les garanties democràtiques fins a nivells desconeguts en la seva història recent. Només en aquest període, l’histriònic personatge ha enterrat el laïcisme i drets fonamentals a través d’una Carta Magna que

professa la seva adhesió a “la Corona, l’orgull patriòtic, la cristianitat i la família tradicional”.

Tot i l’encesa oposició de l’esquerra i dels moviments socials, el corró de la majoria absoluta ha permès a Orbán consagrar la discriminació per raons d’origen, de creença i d’orientació sexual, derogant la llei d’Unions Civils per bloquejar el matrimoni entre homosexuals i l’adopció d’infants per part de gais i lesbianes.

Un gir autoritari que, sota la retòrica de la defensa nacional i de la lluita contra la crisi, pretén imposar una “moral pública” ultraconservadora, per a la qual compta amb els suports de la jerarquia eclesiàstica i la formació extremista Jobbik, implicada en agressions contra la població turca i gitana.

Si a Centreeuropa l’holandès Geert Wilders porta de corcoll les institucions europees amb la seva islamofòbia, a l’est del continent és Orbán qui tira per terra el mite de l’Europa del benestar i del progrés. Sobre la base d’insuflar la humiliació que Hongria va patir de les grans potències amb la divisió de l’imperi austrohon-

garès, el primer ministre abandera el discurs contra Occident i la construcció europea. Un ressentiment amb el qual, diuen alguns sociòlegs, Orbán busca instaurar un “neoestalinisme” a la regió, emulant els mètodes expeditius que practiquen els presidents rus, Vladimir Putin, i bielorús, Alexander Lukashenko, als seus respectius països. Governants que, com el dirigent hongarès, han imposat règims autàrquics en què la divisió de poders i la llibertat de premsa es difuminen sense contemplacions. És així com, en aquesta part del continent on el flagell del neoliberalisme provoca greus conflictes, les forces retrògrades s’obren pas contaminant l’atmosfera d’homofòbia, repressió i odi al nouvingut.

Àlex Romaguera Periodista

www.estudilogo.cat estudi@estudilogo.cat

24 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Els eterns refugiats: palestins de Síria al Líban Síria, coneguda pels seus mercats medievals i les seves fascinants ciutats cobertes d’antigues ruïnes, des de fa més d’un any i mig ha esdevingut un país immers en una guerra entre partidaris i opositors del règim de Bashar Al-Assad.

L’origen del conflicte el trobem a les revoltes àrabs, quan la societat síria va sortir al carrer cansada de viure durant dècades sota el règim autoritari de la dinastia Assad. Però allò que en un principi era una revolta per reclamar un canvi social, econòmic i polític ha anat desencadenant una guerra sectària entre sunnites i alauites amb una influència més enllà de les seves fronteres. Actualment, Síria és un país estratègicament molt important per l’equilibri de poder a la zona i per això l’evolució del conflicte té repercussions a altres països.

MÓN « 25

26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’escalada de violència ha generat nombroses conseqüències humanes ja que afecta greument la població civil. Milers de persones s’han vist obligades a deixar la llar i refugiar-se a països veïns per tal de cercar seguretat. Actualment, l’ACNUR ja ha comptabilitzat a més de 208.000 refugiats siris que busquen refugi als països veïns de Turquia, el Líban, Jordània i l’Iraq. L’allau de refugiats és tan gran que la mateixa Agència de les Nacions Unides es veu col·lapsada en el procés de registre i això fa que molts dels refugiats encara no s’hagin pogut registrar i com a conseqüència no reben l’assistència humanitària adequada.

Però la gestió de l’emergència al Líban no és fàcil. En primer lloc, el govern no reconeix els refugiats i és per això que no existeixen camps de refugiats. Els sirians provinents de Damasc i Homs s’estableixen al nord del país o a la Vall de la Beqaa a cases de familiars o intenten llogar algun pis entre diverses famílies. Són persones relativament pobres i sense recursos, per tant depenen de l’ajuda de l’ACNUR i altres ONG que treballen a la zona. Per altra banda, a Síria hi ha un bon nombre de persones amb un poder adquisitiu alt però que també s’han vist obligades a fugir. S’estableixen a Beirut, Saida o Tir i en molts casos s’allotgen en hotels. Són persones acostumades a un nivell alt de vida i es neguen a acceptar l’estatus de refugiats amb l’esperança que aquesta situació sigui temporal.

Sigui quin sigui el seu nivell econòmic, tots ells comparteixen el sentiment de la por tot i haver marxat de Síria. Els segrestos de sirians sunnites que hi va haver a mitjans d’agost al Líban per part de la família xiïta Al-Maqdad i en general la situació de tensió entre sunnites i xiïtes, posa en alerta la seva seguretat.

Però no només són els sirians que fugen del conflicte. Milers de refugiats palestins que viuen a Síria s’han vist greument afectats pel conflicte tot i no formar-ne part directament.

Fa seixanta-quatre anys ja van haver de fugir de casa seva i avui pateixen el doble exili.

La condició dels refugiats palestins a Síria

L’onada de refugiats palestins a Síria comença l’any 1948 amb la creació de l’estat d’Israel. La majoria dels refugiats provenen de poblacions del nord d’Israel tot i que també hi ha refugiats de la guerra del 1967 i de la guerra civil libanesa durant els anys vuitanta.

Els 500.000 refugiats palestins de Síria majoritàriament viuen en els nou camps de refugiats oficials de la UNRWA. Podríem dir que gaudeixen dels mateixos drets civils que els mateixos sirians, de manera que són la població palestina refugiada amb més bones condicions de la regió tot i que no gaudeixen de la ciutadania. Pel que fa a les condicions laborals,

La gestió de l’emergència al Líban no és fàcil. En primer lloc, el govern no reconeix els refugiats i és per això que no existeixen camps de refugiats els refugiats palestins poden accedir a la funció pública i a moltes altres professions, tot i que estan exclosos de l’àmbit polític.

El règim dels Assad històricament ha donat suport a la lluita palestina per tal de fer front comú contra Israel i posar fi a l’ocupació dels Alts del Golan, però a la pràctica aquest relatiu suport s’ha vist amenaçat. Durant els primers mesos de la revolta, els camps de refugiats no eren un objectiu directe malgrat que rebien les conseqüències dels atacs a les ciutats on es troben. Els palestins havien pres una posició neutral envers el conflicte ja que fins llavors només s’havien manifestat per assumptes que els afecten directament, sobretot pel dret al retorn als seus llocs d’origen.

Però a partir del mes de juny de 2012 arran de l’atac al camp de refugiats de Yarmuke per part de l’exèrcit sirià, la població palestina va començar a entrar dins el conflicte i va rebre directament les conseqüències de la violència. És a partir d’aquí quan comença l’allau de refugiats.

El doble exili dels palestins: fugint de Síria

Segons l’informe realitzat per l’associació Naba’a “Palestinian refugees fleeing out of Syria”, els refugiats palestins es troben enmig del conflicte per diverses raons: en primer lloc perquè l’OAP i l’Autoritat Palestina s’han desmarcat

del conflicte mentre que algunes faccions polítiques com el PFLP-GC (Front Popular per l’Alliberament de Palestina – Comandament General) segueixen donant suport al règim.

Per altra banda, Hamàs ha abandonat el país i sembla ser que la seva tendència sigui donar suport a la revolta per la seva proximitat amb els Germans Musulmans. El resultat han estat diversos atacs contra palestins i actualment s’han convertit en l’objectiu tant de l’Exèrcit Sirià Lliure com de l’exèrcit del règim.

Al principi, els palestins no podien marxar pels intensos bombardejos que patien, però des de principis del mes de juliol de 2012 van començar a fugir direcció al Líban on hi tenen familiars o coneguts del seu poble d’origen palestí. La majoria provenen del camp de refugiats de Yarmuke o d’altres zones rurals de Damasc.

Yarmuke, situat als afores de Damasc, acull un 79% dels refugiats i això el converteix en el camp més gran i densament poblat de Síria i alhora un dels més afectats. Però la fugida no és fàcil: s’emporten les poques coses que poden agafar i el pas per la frontera és perillós ja que sovint és bombardejat per l’exèrcit sirià per tal de prevenir l’entrada de combatents contra el règim.

Un cop arriben al Líban, s’estableixen a les cases dels familiars que viuen als camps de refugiats de Saida, Beirut o a la Vall de la Beqaa.

MÓN « 27

Els alts nivells de pobresa que hi ha als camps de refugiats arriben al 66% i això fa que la família no tingui prou recursos per poder mantenir nous membres. Actualment, ja es comptabilitzen més de 3.000 refugiats palestins més, tot i que no tots han estat registrats, per això el nombre podria ser superior. Novament, la UNRWA gestiona aquesta crisi de refugiats i intenta cobrir les necessitats bàsiques a través d’aliments, roba i medicaments. A més, la UNRWA ha demanat a les autoritats sirianes que protegeixin la seguretat dels palestins a Síria.

Les condicions d’aquests refugiats són dramàtiques. Alguns arriben al Líban ferits a causa dels bombardejos i molts necessiten tractament mèdic urgent a causa de les infeccions que pateixen. Els principals proveïdors d’aquests serveis són la UNRWA, el ICRC i altres ONG. Per altra banda, també cal tenir en compte els efectes psicològics causats per la guerra i la fugida de les seves llars.

L’Asma’a explica que va haver de fugir de Homs perquè es va quedar sense casa. Ella, embarassada, i els seus cinc fills han arribat al camp de refugiats de Ain El-Hilweh, a Saida, on hi tenen part de la família. La seva filla de tretze anys es troba en estat de xoc després d’haver vist com assassinaven una persona. El seu desig és poder tornar a Síria: el seu marit encara hi és.

Ser refugiat al Líban

Un cop arriben al Líban, la condició de refugiats es deteriora greument. El govern libanès es nega a donar nacionalitat als palestins que hi viuen des de fa més de seixanta anys al·legant l’alteració de la demografia libanesa. Però, per altra banda, els mateixos palestins també neguen la seva pròpia nacionalització ja que el seu objectiu és el dret al retorn a Palestina. Per tant, els refugiats palestins del Líban no gaudeixen ni de drets civils ni socials i es deixa en mans de la UNRWA tot el control dels refugiats. Això es tradueix en el fet que, per exemple, no tenen dret a vot o que no poden accedir a més de setanta professions. És per això que els índexs de pobresa són tan elevats i la majoria dels que treballen ho fan en petits comerços dins el mateix camp o en treballs precaris i temporals.

Tot i que la UNRWA s’encarrega de proporcionar habitatge, aigua i electricitat, la realitat és deplorable. Els camps estan superpoblats, amb carrers estrets i plens de deixalles, els cables elèctrics pengen enmig dels carrers sense cap mena de seguretat i la salubritat és mínima.

Rabih és un noi palestí refugiat al Líban.

Forma part de la tercera generació de refugiats de la seva família i explica que actualment la societat palestina al Líban es troba en un

procés de lluita individual pels seus drets. En general, els palestins segueixen la lluita global per recuperar el territori palestí però molts d’ells també estan cansats del debat sobre el dret al retorn i prefereixen lluitar per la millora del seu dia a dia, per poder aconseguir drets dins de territori libanès. Per tant, el dret al retorn el deixen en un segon terme.

Per altra banda, els palestins pateixen una greu discriminació per part de la societat libanesa. Els libanesos justifiquen aquest rebuig amb fets històrics ocorreguts sobretot durant la guerra civil libanesa o enfrontaments ocorreguts dins els camps. Els mateixos palestins els costa sortir dels camps perquè a fora no se senten segurs. En general, els refugiats estan exclosos de la societat i com a tal tenen un paper de marginació.

Per tant, els refugiats palestins que arriben de Síria es veuen immersos en un procés de deteriorament social i molts esperen poder tornar-hi ja que al Líban no tenen cap oportunitat de millorar la seva situació.

Mireia Termes Periodista

28 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Índia

el batec dels slums El sol crema a Hadapsar. Un suburbi inert, ple de xaboles fetes de roba i de llauna reciclada, situat a l’est de la ciutat de Pune, a 150 quilòmetres de Bombai (Índia). L’aridesa d’aquest assentament ha penetrat la pell dels seus habitants que malviuen des de fa dècades en aquestes barraques. Sense expectatives i invisibles al pas del temps, contemplen la vida amb la mateixa indiferència que han assimilat la condició de pertànyer, per destí diví, a la casta més baixa, la dels “intocables”.

MÓN « 29

30 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Rani Peraji Suryawanshi té 21 anys. En fa 8 que viu en aquest “slum” amb el seu marit i els seus tres fills. “No tenim banys, ni electricitat, ni aigua, ni escoles, ni camins acondicionats”, assegura mentre renta la roba en un bassal.

Afegeix: “quan plou, l’aigua entra a les cases.

Els sostres són de làmina i s’hi fan goteres. El terra és de fang i en època de monsons es mulla i no podem estirar-nos-hi per dormir”. Kolpawa Jagtap té 30 anys. També en fa 8 que viu a Hadapsar. “Quan anem a l’administració, expliquem els problemes a una assistenta social, però encara és hora que algú ens doni una oportunitat”, diu.

Segons el cens elaborat per la Corporació Municipal (PMI), Pune –la vuitena aglomeració urbana més gran de l’Índia i la segona de la regió de Maharasthra després de Bombai– arriba als 5 milions d’habitants, dels quals, el 40% (1,2 milions) viu en aquests suburbis. El mateix cens ha identificat 50 slums per tota la ciutat on s’hi poden arribar a aglomerar més de 100.000 persones. Només la meitat d’aquestes extenses barriades són declarades –reconegudes pel Govern¬– mentre que l’altra meitat són il·legals. Hadapsar pertany al darrer grup. Això suposa no disposar de serveis bàsics d’aigua potable, instal·lacions de drenatge i electricitat. Això suposa que en qualsevol moment la policia pot irrompre al descampat, desmantellar les xaboles i expulsar-ne els habitants de l’únic indret que tenen per viure. “La gent del govern entra, ens destrossa les cases i ens diu que marxem d’aquí”, assegura Awala Vijay Kannake, una dona de 40 anys que es dedica a rentar orelles pels carrers de la ciutat.

“Algunes de nosaltres treballem netejant cases i altres recullen escombraries. Si ens va bé, podem guanyar 200 rupies al mes (2,5 euros)”, explica Jeytunbin Yasin, una anciana de 60 anys que viu des de fa més de 10 anys a Hadapsar.

El no reconeixement legal per part del govern de la meitat dels 50 slums de Pune ha fet augmentar la discriminació i les rivalitats.

Moltes persones d’aquestes àrees il·legals, com Hadapsar, no tenen constància del seu domici-

li, queden privades dels seus drets com a ciutadans i no poden beneficiar-se de les targetes de racionament.

Yedarwa

A l’altre extrem de Hadapsar, a la banda oest de Pune, s’alça la barriada de Yedarwa. Una altra àrea marginal formada per set immensos slums on hi viuen 110.000 habitants. A diferència de Hadapsar, Yedarwa és una àrea reconeguda pel govern i l’elegida per formar part d’un pla pilot internacional de rehabilitació.

Suman Jagtap es troba a la porta de la seva habitació. A l’interior, la casa de color turquesa és una explosió de vida. Amb tan sols 68 metres quadrats, els Jagtap han après a ser creatius amb l’espai. Al matí, una llosa de pissarra prop de la porta es doblega com a zona de bany. Al vespre, la família menja arròs a terra, el mateix terra que unes hores més tard es convertirà en el dormitori comunitari. El marit, Samrat Jagtap, ha passat tota la vida entre aquestes parets de llauna. Es va criar aquí, es va casar amb Suman i va tenir tres fills.

Moltes famílies, com els Jagtap viuen en espais reduïts, sense aigua corrent. A Dharavi, un dels set slums que conformen la zona de Yedarwa, només hi ha un bany per a cada 1.440 persones.

El projecte

A finals de 2008 els arquitectes Filipe Balestra i Sara Göransson de l’empresa sueca Urban Nouveau van ser convidats a l’Índia. El govern els va encarregar, dins el seu pla urbà de renovació urbana (JNNURM), que dissenyessin un projecte de reurbanització de barris marginals.

El programa s’impulsà el 2009 a Yedarwa i es desenvolupa en col·laboració amb la Societat per a la Promoció de Centres i Àrees (SPARC), i l’organització Mahila Milan formada per dones líders d’aquestes mateixes comunitats. “És un lloc molt pobre, amb molta densitat de barraques. Al mateix temps, és molt actiu amb comerços i mercats informals, “assegura John Rainbow, coordinador de l’SPARC.

MÓN « 31

32 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

MÓN « 33

Treball en equip

La primera fase afecta unes 750 cases i 1.200 famílies dels 7 slums de Yedarwa (Mare Teresa Nagar, Yashwant Nagar, Wasti Bhat, Netaji Nagar, Sheela Salvi Nagar, Wasti Wadar i Chandrama Nagar). El govern ha assignat 300.000 rupies (4.200 euros) per cada casa, de les quals el 90% (270.000) són finançades pel govern i el 10% restant, per les famílies. Elles paguen 10.000 rupies inicialment (142 euros) i les 20.000 rupies restants en quatre quotes.

La primera fase ha d’estar conclosa el 2012 i ja s’ha allargat gairebé 2 anys. Després de la rehabilitació el govern atorgarà a les famílies un contracte d’arrendament de 99 anys i establirà aquests barris com a colònies legals.

El fet de donar a les famílies la legitimitat de restaurar la seva dignitat és en si mateix un gran assoliment. Però el que és més important és el grau de participació de la comunitat. Això s’ha produït gràcies a l’organització local de Mahila Milan –una xarxa de dones organitzades entorn l’estalvi i el crèdit. Segons Savita Sonawane, la líder de Mahila Milan, l’impacte arriba perquè els beneficiaris potencials es converteixin en participants actius d’aquesta rehabilitació. Afegeix que la seva ONG ha invertit molt temps a convèncer els residents sobre els avantatges d’adherir-se al projecte. Tot i així, encara hi ha molts indecisos: “uns per la inseguretat financera i uns altres perquè no confien en les autoritats”, assegura Rainbow.

No obstant això, l’SPARC i Mahila Milan han presentat a les famílies de Yedarwa models a escala de com quedarien les seves cases rehabi-

A Dharavi, un dels set slums que conformen la zona de Yedarwa, només hi ha un bany per a cada 1.440 persones litades i han fet canvis de disseny en funció de les seves consideracions.

Les dues ONG també han elaborat plans per ajudar als afectats a obtenir préstecs i llocs de treball. La majoria guanyen entre 1.500 i 3.000 rupies al mes (21 i 42 euros al mes respectivament).

Habib Shaik és sincer sobre la seva necessitat d’ajuda monetària. Fa un any i mig que es va enderrocar la seva casa situada a l’slum de Madre Teresa.“Sóc obrer, treballo de peó i tinc un salari diari”, diu. Ara està pagant un lloguer per l’habitatge pont. “Tinc dificultats per assumir el crèdit de les quotes de la rehabilitació i amb prou feines puc pagar el lloguer”, diu.

Savita corrobora que la majoria d’aquests veïns no poden pagar la contribució del 10% d’una sola vegada i, per això, la seva ONG ofereix feina a aquestes famílies perquè reconstrueixin els seus propis habitatges.

“Insistim al govern a què destini pressupost per als habitatges pont perquè la majoria de les persones es veuen obligades a viure amb familiars o en habitacions perquè no poden assumir el preu dels lloguers”, afirma Savita.

Cada dia, Menna Jagtap passeja pel número 124 de Madre Teresa, per comprovar fins a quin punt progressa la construcció de casa seva. A diferència de la miserable barraca amb sostre de zinc que ha tingut com a llar durant els últims 25 anys, la casa nova de Jagtap disposarà d’habitacions més grans amb bany i cuina. Però allò més important per a Meena és que el seu habitatge serà legal i que la seva família en serà la propietària, durant els propers 99 anys. “No sé quan estarà acabada, però s’està fent una bona feina.”, comenta.

Fins ara ja s’han desenvolupat una setantena de famílies, però encara queda molta feina per fer. “Hi ha moltes persones que estan descontentes perquè el govern no ha considerat la resta d’slums”, admet Savita. “El nostre objectiu es continuar fent feina amb tots els suburbis de Pune i de tota la regió de Maharsthra”, conclou.

Laura Morral Periodista

34 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

MÓN « 35

De Ghardaïa a Barcelona, descobrir l’altre Mediterrani L’Amin espera assegut al centre de la plaça de Catalunya. Porta una motxilla petita i atapeïda i un plànol a la mà. Ha vingut d’Algèria, de Ghardaïa, al desert del Sàhara, per assistir a un seminari d’idiomes a través d’una beca de col· laboració entre la Universitat d’Alger i la Universitat de València. És la primera vegada que surt del seu país i viu l’experiència amb una barreja d’emoció i desconcert.

36 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Té 22 anys, s’ha llicenciat en traducció d’anglès i francès, “sóc bereber i ibadita”, remarca. Els ibadites formen una facció de l’islam que predica un rigorós compliment de les obligacions religioses i un codi moral molt estricte basat en un estil de vida simple, que rebutja qualsevol ostentació i apel·la a la voluntat de pobresa i de ser tots iguals.

L’origen dels ibadites neix a l’Iraq, però, fa mil anys, després de diversos enfrontaments amb els sunnites, van aixecar una pentàpolis en ple desert del Sàhara, a la vall de M’Zab, per professar la seva concepció religiosa sense interferències. El Atteuf, Bou Noura, Ghardaïa, Ben Isguen i Melika són els cinc pobles que conformen la regió dels mozabites, nom amb què es coneixen els ibadites que viuen al congost. De Melika és d’on procedeix l’Amin.

“El que més m’ha sorprès és que aquí la gent viu al carrer 24 hores”, conclou després d’una setmana viatjant. Ha visitat València, Barcelona i Madrid i per primera vegada ha entrat en contacte directe amb la cultura Occidental. És conscient de l’oportunitat que se li ha presentat per conèixer una altra forma de vida, i sap que no la tenen tots els joves del país: “Tot el poble sap que sóc a Espanya. És com un gran esdeveniment, un fet important a la família”, exclama.

El jove és inquiet i curiós. Estudia a Alger, com molts altres joves procedents del sud d’Algèria, i sap com funciona una gran ciutat. Tot el que ha vist ara on viu, ja ho coneixia a través dels mitjans de comunicació, “però una cosa és veure-ho a la televisió i una altra és formar part en viu de l’escena”, afirma. I ara ell n’és part i protagonista. “Vaig anar a un bar amb uns companys de la residència i vaig ballar salsa fins les tres de la matinada. Va ser la primera vegada que estava en un lloc a la nit. Però vaig beure Coca-cola, res d’alcohol”, explica convençut.

L’ha xocat topar-se amb parelles que passegen pel carrer agafades de la mà i veure adolescents fent-se petons als parcs, un comportament que sempre ha atribuït a l’espai privat i íntim de la llar.

Les vivències que l’Amin experimenta durant el viatge desencaixen amb el que predica

Li costa entendre que la societat de l’altra riba del Mediterrani no estableixi contacte amb els seus difunts i tan sols els dediqui un dia a l’any, per tradició la branca de l’islam que ell professa: una concepció global de l’existència que consisteix a sacralitzar els actes més petits i insignificants de la vida quotidiana. Les normes de conducta, els rituals religiosos, el matrimoni, la família, en definitiva, la quotidianitat, es regeix per una moralitat molt severa que pretén enfortir la cohesió social del grup i assegurar-ne la supervivència.

“M’han explicat que d’aquí poc hi ha una festa dels morts, Halloween, que la gent es disfressa i fa bromes”, comenta encuriosit. Demana detalls per entendre com de diferent és la concepció de la mort a Occident. Li costa entendre que la societat de l’altra riba del Mediterrani no estableixi contacte amb els seus difunts i tan sols els dediqui un dia a l’any, per tradició.

Els ibadites estan en contacte permanent amb els seus difunts, als quals invoquen regularment durant les assemblees. La mort és el moment més important, la trobada amb Al·là.

“Tots som iguals davant de Déu, no escrivim noms a les tombes, ni les diferenciem unes de les altres; rics o pobres, infants o adults, homes o dones, tots reben el mateix tracte i tenen dret

a la mateixa tomba”, exposa. Sosté la idea de la identificació comunitària en la mort, sense privilegis per a ningú, més enllà de les diferències creades durant la vida. Els difunts descansen en un camp sembrat de pedres, on es diferencien homes i dones només pel nombre de rocs –els homes, un, i les dones, dos– que se’ls col· loquen al cap. Àmfores i gerres trencades, i vasos esquerdats omplen el terra dels cementiris i serveixen de punts de referència a les famílies per identificar el seu difunt. Una concepció del món austera i mesurada que contagia tots els àmbits de la vida.

A Melika les cases són dissenyades estratègicament amb murs i espitlleres per protegir-se de mirades estranyes. Sense mobles ni llits, es construeixen amb materials propis del medi hostil en què s’aixequen: tronc de palmera i argila. L’arquitectura mozabita és totalment funcional, sense ornaments ni floritures. Les corbes, els angles i els arcs són fruit de l’adaptació al sòl, al rigor del clima i a les necessitats pràctiques de cada família. Malgrat la involuntària intenció, l’equilibri funcional, l’adaptació al medi i l’ús de materials a l’abast confereixen una bellesa peculiar, que el 1982 va

MÓN « 37

38 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

MÓN « 39

La comunitat mozabita d’Algèria funciona com una teocràcia sota la direcció d’un imam, escollit per un consell de 12 doctes denominat els Asaba ser reconeguda per la UNESCO en declarar la regió Patrimoni de la Humanitat.

La comunitat mozabita d’Algèria funciona com una teocràcia sota la direcció d’un imam, escollit per un consell de 12 doctes denominat els Asaba. Cada comunitat, cada mesquita escull el seu imam en funció de les seves virtuts religioses i el substitueix quan el comportament no s’adequa al càrrec. Els Asaba governen espiritualment la vida del M’Zab. S’encarreguen de socórrer els desemparats, castigar els indignes, conservar les tradicions i doctrines, cuidar els llocs sagrats i impedir que els membres de la comunitat es distanciïn i perdin la seva direcció.

Després de la Guerra d’Independència, de la qual enguany el poble algerià ha commemorat el 50è aniversari, i gràcies a la mediació de la burgesia mozabita, el govern algerià, liderat pel Front d’Alliberament Nacional (FLN), va acceptar un equilibri entre l’autoritat política del partit i la instrucció dels Asaba.

“Som laics dels polítics. No hi creiem perquè divideixen la societat: uns han de ser capitalistes i els altres socialistes; uns han de ser de dretes i els altres d’esquerres. Volem preservar

la societat de tot això. No dividim la religió de l’estat, però sí de la política”, afirma l’Amin.

Les seves paraules recorden la reflexió del periodista Juan Goytisolo a Argelia en el vendaval, on anuncia que en alguns moments de la història, la religió pot esdevenir “un element dinàmic i motivador per reestructurar la societat”.

Tal com va passar a Europa durant els segles XVI i XVII, en plena Reforma protestant, amb el calvinisme i la seva influència en el desenvolupament econòmic i la mentalitat Occidental, Goytisolo planteja que “la consciència identificativa i el model de conducta personal” que l’islamisme ofereix a “la massa d’exclosos dels beneficis occidentals” poden transformar-se en un factor de desenvolupament més potent per a Algèria que el nacionalisme o el socialisme, ambdós imposats sense èxit.

L’algerià també s’interessa per la situació de les dones. S’adona que moltes treballen fora de casa i confirma que això no passa als pobles del desert algerià, on la segregació de sexes s’aplica de manera estricta a tots els àmbits de la vida social. Fora del nucli familiar, domèstic i privat, homes i dones viuen en espais dividits. Les dones ibadites que traspassen la frontera cap a

l’espai públic es cobreixen literalment de cap a peus, amb una tela blanca que només mostrarà una part indispensable del rostre: un ull.

Està plenament acostumat a conviure amb dones que no porten vel –com moltes de les que es troben a Alger– i no s’estranya de trobar-ne pel carrer fins ben entrada la nit o compartir els espais públics amb elles: “Sóc a Occident, les coses funcionen d’una altra manera”, diu. I és veritat. A Occident, tal com afirma l’antropòloga Ángeles Ramírez, “la normativització de les dones” no es regeix per un sistema moral, sinó que “fa referència a característiques que emfatitzen la idea d’eterna joventut i les converteix en cossos manipulats pel i per al mercat”.

Malgrat l’impacte dels estímuls, l’Amin intenta entendre el nou món que l’envolta i absorbir allò que observa i escolta. Ordena les idees i dedueix que “a Occident es viu amb massa llibertat. Algunes normes són necessàries per conviure en societat”. L’experiència li ha servit per ratificar que està content de ser d’on és, i de pertànyer a la comunitat ibadita: “No podria viure aquí havent nascut allà. És massa diferent i em seria molt difícil”, reconeix.

Per l’Amin aquest viatge ha estat una ocasió per descobrir i ser protagonista d’una altra realitat que no li era gens desconeguda. Ara, però, l’ha pogut experimentar amb els cinc sentits.

“Crec que m’ha servit per obrir la ment i entendre la importància d’altres maneres de fer, més enllà de la religió”. És la conclusió de la seva primera experiència, però ja anticipa que no serà l’última.

Meritxell Freixas Periodista

40 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ESPAI VERD « 41

‘L’agricultura és la professió més digna de tota persona lliure’.

Josep Pàmies Breu Nascut el 1948 a Balaguer. Pagès. Fill de pagès. Va apartar el seu pare de l’agricultura tradicional, la de tota la vida. Cap als anys setanta es va creure la història de la revolució verda: una altra agricultura era possible. Volia augmentar producció i rendiment mitjançant la nova i moderna tecnologia agrària amb els productes químics pertinents: pesticides, fungicides i adobs químics. Poques hores de treball amb un rendiment màxim. Anys més tard es va adonar que s’equivocava. Pare de pagès. El seu fill l’ha ajudat a apropar-se de nou a l’agricultura tradicional, la de tota la vida.

Comencem parlant de tot i acabem parlant de tot. Al cap i a la fi, tot comença amb l’agricultura: som lo que sembrem, som lo que mengem. En el món de l’agricultura hi entra tot (economia, política, salut...) i mirem de parlar de tot: des dels transgènics fins a l’agricultura ecològica, de la política ferotge de les multinacionals del menjar ràpid, fins a la filosofia de l’slow food (menjar lent), de la conselleria d’agricultura fins a la de salut...

42 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Josep, com comença la vostra relació amb l’agricultura?

Sóc pagès de tota la vida. A casa hem estat sempre pagesos. Vaig intentar aplicar els coneixements d’agricultura obtinguts al batxiller laboral d’un professor d’agronomia per modernitzar les tècniques agrícoles del pare. Entre el meu germà i jo el vàrem arraconar, a ell i a l’agricultura tradicional. Amb l’aplicació de les noves tecnologies i amb l’ajuda de productes químics, preteníem augmentar producció, reduir feines manuals. Durant uns anys allò va ser un èxit, les terres van respondre, però al cap d’un temps es van cansar, i havíem de pensar en altres històries, productes més forts, herbicides més potents, tot es tornava resistent.

Llavors ja veiem que allò no anava bé, però estàvem atrapats i continuàvem per aquella via d’autodestrucció.

De quina producció estem parlant?

Sempre hem estat hortolans. Abans fèiem de tot una mica, però ens vàrem especialitzar en l’enciam, fins a convertir el nostre camp en un monocultiu i el monocultiu és l’altre gran enemic del pagès. Les terres no aguanten i moren. Ara, amb el temps, hem tornat a fer canvis, tornem a fer una agricultura molt més equilibrada i respectuosa amb el medi ambient.

Tornem enrere. Buscar les arrels és buscar el progrés. I ara és aquí on som, anant-hi afegint noves idees, amb plantes medicinals, amb flors comestibles, i col·laborant amb associacions que els interessen aquests temes.

Fa 5 o 6 anys, vau ser un dels pagesos capdavanters de la plataforma Som lo que sembrem (http://www.somloquesembrem.org).En aquell moment, quan les principals autoritats polítiques semblava que donaven suport a la proliferació dels camps d’investigació de transgènics, la societat civil catalana es va bolcar en la recollida de signatures per desenvolupar una Iniciativa Legislativa Popular i regular, així, tant el cultiu com l’etiquetatge dels productes transgènics. Com està actualment la situació dels cultius transgènics, mundialment i a casa nostra?

L’any 2007, necessitàvem 50.000 firmes per tirar endavant aquesta ILP. En vàrem aconseguir 106.000 gràcies a la col·laboració de milers de persones. Malgrat aquesta resposta –la més massiva fins aquell moment– el Parlament pràcticament ni ens va escoltar. La lluita contra els transgènics tocava directament al cor de la bèstia econòmica i de domini mundial a través de les llavors, l’origen de la vida, que estan en mans d’unes poques multinacionals amb prou poder per aconseguir que ens fessin fora del Parlament, sense ni tan sols discutir la nostra proposta. Això va provocar que la plataforma comencés a utilitzar un seguit d’iniciatives indi-

viduals i col·lectives per dur a terme un altre tipus de lluita: deixar de consumir i produir producte transgènic, apropar el producte ecològic al consumidor, crear cooperatives de consum...

Actualment, un moviment com el de Som lo que sembrem (SLQS), que han fet néixer els pagesos, s’ha convertit pràcticament en una plataforma de consumidors. Com valoreu aquest fet?

Avui en dia, pràcticament un 90% dels membres de SLQS són consumidors. Cada vegada som més conscients de la importància de l’alimentació i el consumidor participa d’una relació més directa amb els pagesos per poder fer una agricultura diferent i potenciant-ne el consum de proximitat. Si ara hi hagués a Catalunya un referèndum com el que hi va haver a Suïssa, on un 80% de la població va votar en contra dels transgènics, estic segur que aquí també passaria el mateix. Aquesta sensibilitat hi és, hem arribat a la societat. Ara se sap, en general, que un transgènic pot degenerar un fetge, un ronyó, pot provocar càncer... Però encara hi ha molta gent que ho ignora. Les etiquetes no poden continuar amagant si un producte és transgènic o no. És un tema que encara no està resolt del tot i encara hi ha molta feina a fer. Ara mateix, els transgènics s’estan morint sols. Europa, n’és un exemple.

Pràcticament estan prohibits a tot arreu, els governs ja col·laboren amb els pagesos per evitar-ne el cultiu pels problemes que provoca de contaminació de varietats autòctones. Aquí a

Catalunya també ja es comença a reaccionar.

Molts pagesos han deixat de sembrar transgènics i van disminuint-ne les produccions.

També formeu part de l’associació Slow Food Terres de Lleida (http://www.slowfoodterresdelleida.com). Expliqueu-nos-en la filosofia.

Slow Food Terres de Lleida neix de la inquietud d’un grup de pagesos de Balaguer, que després d’un viatge a Itàlia, a la zona del Piemont, bressol de l’slow food internacional, coneixen aquest moviment basat principalment en la relocalització de les economies, en la diversificació de cultius, artesania alimentària, mercats de proximitat, mercats de la terra...

Estem parlant, principalment, de mecanismes per apropar el productor al consumidor i viceversa?

Vàrem al·lucinar en veure que les zones pobres del Piemont ara estaven en plena riquesa perquè es tornaven a valoritzar a través de la producció a petita escala i de la diversificació de productes. Els residents a les ciutats s’apropaven als agricultors per abastir-se de producte sa, de proximitat i fet que eliminava els intermediaris i les grans cadenes comercials.

L’Slow Food sempre ha defensat que el producte ha de ser bo, net i just. Bo, perquè ha de tindre bon gust, ha de recuperar les qualitats d’abans, aquells sabors. Net, perquè ha de portar els mínims tractaments químics possibles, amb tendència cap a l’ecològic. Just, perquè el pagès en cobri el preu just i en pugui viure, no

ESPAI VERD « 43

com ara, que només en viuen les grans cadenes comercials o els intermediaris i a la vegada resultar econòmic per al consumidor.

Amb tendència cap a l’ecològic...

L’Slow food no és encara un moviment radical ecològic, perquè entenem que és un moviment per acostar molta gent que no produeix o consumeix producte ecològic. Cal fer-los entendre que si mengem un producte net, que vol dir ecològic, podem assegurar que a través de l’alimentació podem procurar-nos salut.

Però, és clar, es tracta d’apropar l’agricultura ecològica i la convencional, perquè ara sembla que siguin pols oposats, i això no té perquè ser així. L’Slow Food, no rebutja els convencionals, però sí que intenta apropar-nos els ecològics.

A partir de l’Slow Food neix la Dolça Revolució de les Plantes Medicinals (http://www.dolcarevolucio.cat/).

L’objectiu principal de l’Slow Food és procurar salut a través de l’alimentació. La idea de la Dolça Revolució de les plantes medicinals neix d’intentar recuperar la salut d’aquella gent que ja l’ha perdut, mitjançant les plantes medicinals, les quals també es poden cultivar i no esperar només a recol·lectar-les de forma silvestre. Ensenyar a cultivar a la gent les seves pròpies plantes medicinals amb un hort medicinal, amb un balcó medicinal, amb una finestra medicinal... i també parlar de les teràpies naturals de baix cost: l’aigua de mar, les dietes alcalines, la teràpia del bicarbonat, del diòxid

Ara tornem a fer una agricultura molt més equilibrada i respectuosa amb el medi ambient. Tornem enrere. Buscar les arrels és buscar el progrés de clor... Parlar de tot això perquè la gent es pugui curar d’una malaltia amb un cost molt baix. L’alimentació és bàsica també quan estàs malalt. Saber compaginar tractaments naturals, de plantes medicinals i de teràpies de baix cost, amb una alimentació, si pot ser, ecològica del tot.

Aquest era l’objectiu del jurament hipocràtic?

Hipòcrates era una savi grec amb molts coneixements en plantes i medicines a base de minerals o d’extractes d’animals. Fins fa pocs anys, els metges, quan anaven a buscar el títol, juraven el jurament hipocràtic, que deia “Que el teu aliment sigui el teu medicament, i que el teu medicament sigui el teu aliment”. Ara més aviat es porta el jurament hipòcrita més que l’hipocràtic.

Parleu-nos de l’estèvia.

L’estèvia (Stevia rebaudiana) és un potent edulcorant natural (300 vegades més dolç que el sucre) sense calories, que els indis guara-

nís ja mastegaven pel seu gust dolç. Les fulles d’aquest arbust, menjades en cru o cuinades, tenen un efecte vasodilatador, diürètic i cardiotònic. Es diu que regula els batecs del cor i que nodreix el pàncrees i la melsa, ja que conté carbohidrats, proteïnes, vitamines i minerals.

Quan vaig conèixer aquesta planta, vaig començar a cultivar-la i vaig començar a donar-la a molts diabètics que coneixia. Tots em deien que els regulava els nivells de sucre en sang millor que els medicaments. Tot i que estava prohibida la venda, vaig començar a comercialitzar-la, i etiquetar-ne les propietats. Això no va agradar a les multinacionals farmacèutiques i la Conselleria de Salut ens va perseguir i amenaçar amb expedients sancionadors. Ens vàrem negar a obeir i vàrem continuar la tasca. Avui en dia els expedients ja han prescrit i l’estèvia es ven als herbolaris. Però encara hi ha moltes altres plantes amb propietats medicinals que estan prohibides. Investigar-les i aplicar-les pot ser molt beneficiós per tractar malalties com el càncer, les pedres al ronyó, les al·lèrgies...

44 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Li vau explicar tot això a la que llavors era la consellera de Salut, la Sra. Geli, en una carta que vau fer pública, i que encara avui es pot llegir en el vostre bloc (http://joseppamies.wordpress.com).

Era una carta oberta, dirigida a la Sra. Geli.

Li demanava que Catalunya fos pionera en desenvolupar el cultiu de l’estèvia per a usos medicinals. Amb anterioritat m’havia adreçat a l’Institut d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP) on es fan les proves per a nous medicaments i noves plantes. Però aquestes proves d’investigació només es poden fer si les patrocina alguna empresa, però només estan interessades en aquests productes empreses amb interessos comercials al darrere, en canvi no es procura per un interès comú pel conjunt de la societat. Novament la resposta van ser amenaces i coaccions, i la meva preocupació rau en el fet del control que les grans indústries farmacèutiques tenen ens els organismes públics, on es prima el benefici econòmic al benestar social. Aquests són els que ens governen.

El Premi Nobel de medicina Richard J. Roberts, amb la popular frase “el fàrmac que cura no és rendible”, i la doctora i monja catalana, Teresa Forcades, també han denunciat públicament les grans indústries farmacèutiques.

Amb Teresa Forcades ja fa temps que ens intercanviem informació. Ella és doctora i investiga contínuament. Recomano el seu llibre Els crims de la gran indústria farmacèutica de lliure accés per Internet, on no solament denuncia sinó que demostra els milers de morts provocats per experiments il·legals d’aquesta indústria feixista farmacèutica.

El doctor Roberts denúncia que quan ell investiga un medicament per curar, i quan l’aconsegueix desenvolupar, la indústria farmacèutica l’obliga a convertir aquest medicament en un que cronifiqui la malaltia.

Pensar que tot això és de domini públic, que es denuncia en llibres, en articles i en entrevistes, i que no hi ha ni un sol polític que es pregunti què està passant i que pari tots aquests crims ens demostra que tots estan venuts a la indústria farmacèutica, i que, per tant, les protegeixen. Ens estan matant, ens estant donant medicaments que no curen, que cronifiquen la malaltia. I la societat està adormida de tal manera que hi ha d’haver reaccions individuals i populars per mantenir la flama, perquè el que està passant és molt greu.

Canviant de tema per no emmalaltir, i recuperant l’agricultura com a eix principal de la conversa, fins a quin punt Catalunya pot parlar de sobirania alimentària? Podem donar lliçons a algú?

A Catalunya som grans productors de fruita i de carn, però de cereals i d’aliments bàsics

som molt deficitaris. Catalunya és un país que no es pot considerar sobirà quant a aliments, i en un moment de crisi global es pot trobar amb molta gent que no sàpiga ni què menja.

La solució és l’agricultura de proximitat: abastir les grans capitals d’una forma autònoma i sense necessitat de les grans importacions. Cal crear aquesta consciència al ciutadà, que consumeixi producte d’aquí, i que ens ajudi a equilibrar aquestes produccions excedentàries per un costat i deficitàries per un altre.

Aquestes produccions excedentàries, sobretot amb carn, estan provocant grans quantitats de purins, per produir milers de caps de bestiar que no consumim. l acabem exportant carn neta cap a Alemanya, cap a Rússia o cap a la Xina i ens quedem aquí amb els purins, que contaminen les aigües. Aquest desequilibri de producció ens està portant a un empobriment i una contaminació bestial dels aqüífers, i de les terres, per un excés de residus animals.

L’agricultura actual està amb un desequilibri total. Si sobirania alimentària vol dir pensar a produir tot allò que necessita una població, no pot ser que de tot el que es ven a

Mercabarna, per exemple, només el 15% sigui de producció catalana.

Quin es el primer pas per començar a canviar això?

Hem de començar a decréixer a tots els nivells. El pagès ha de controlar l’instrument de venda, o agrupar-se en petites cooperatives, i aquestes han de tornar a pensar a crear canals de comercialització directa per poder pagar més al pagès i abaratir el cost al consumidor.

La moda que hi ha hagut aquests últims anys és de créixer, d’aglutinar cooperatives i cooperatives i fer una gran cooperativa de carn, de cereals, de fruita. Però això només ha servit per crear colls de botella, grans produccions que no se saben com vendre. Aquestes bèsties comercials i omnipotents i grandioses acaben morint, perquè per molt gran que tu siguis amb una concentració de pagesos, sempre serà deu vegades més gran el poder econòmic d’una gran superfície. A les grans superfícies ni se’ls ha de vendre ni se’ls ha de comprar, no solament com ha pagesos sinó com a consumidors. Aquestes grans superfícies estan matant

ESPAI VERD « 45

el redueixi i el dediqui a saber vendre directament al consumidor. Hem de passar a l’acció, deixar de comprar i deixar de tenir relació amb aquestes grans superfícies, amb aquests grans monopolis de producció, venda i especulació.

Caldrà que nosaltres mateixos creem els nostres propis llocs de treball, mitjançat una relació econòmica més humana i social. Si no som capaços de fer això, és que ja ens mereixem el que tenim.

les economies locals de tot tipus, i això és una destrucció total de llocs de treball. Cal deixar de comprar a grans superfícies, cal deixar de creure que la teoria del creixement crea llocs de treball, perquè el valor afegit d’aquest model només serveix perquè el consumidor ho pagui car, però el pagès o productor de qualsevol altre producte ho cobri barat. Aquest valor afegit queda en les quatre mans de gent que gestiona capitals molt grans. Aquests diners s’han de quedar a dintre el propi territori i han de servir per crear milers de petits llocs de treball autònoms de tot tipus.

Això és un canvi radical de mentalitat, tant del productor com del consumidor. És igual si no volem canviar, la realitat ens farà canviar. Estem entrant en una crisi total, amb un atur total, on tothom demana llocs de treball i comprem productes produïts a la Xina o al Marroc, per posar un exemple. Ens haurem de desplaçar a aquest països a demanar feina?

Ens hem d’espavilar. El pagès, que no plori tant, que decreixi producció, que s’ho vengui ell. El temps que es dedica a produir molt que

Acabem amb un missatge esperançador...

L’agricultura és la professió més digna de tota persona lliure. L’agricultura és de les poques professions que encara tenen futur, perquè passaran coses que ens faran dependre de nou d’aquesta agricultura de proximitat, de petites produccions, d’artesania alimentària, d’artesans d’altres necessitats econòmiques, socials i culturals. L’aliment és una cosa sagrada, perquè per molt que se sofistiqui la tecnologia, l’aliment s’haurà de fer sempre amb uns paràmetres com s’ha fet tota la vida si volem conservar la salut.

Tot aquest model dels anys industrials salvatges ara està tocant fons, s’està acabant, és insostenible, no podem continuar enverinant tant la terra ni l’aire. Aquest sistema és insostenible totalment, s’està acabant sol. Ara hem de tenir la prou intel·ligència per saber progressar decreixent, apreciant el poc que tenim i no tornar a sobrecarregar tota aquesta economia.

Ja no cal que lluitem en contra d’aquest sistema opressor per forçar que canviï, perquè està canviant sol. Ara hem de dedicar tots els nostres esforços a construir alternatives dintre del decreixement responsable.

Carles Bargalló Guinjoan Enginyer Ambiental i coordinador de l’Espai Verd d’ONGC

46 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ESPAI ACCD « 47

A la recerca de noves fonts de finançament complementàries als recursos públics Els problemes de finançament centren bona part dels debats polítics i socials des de fa mesos. Una preocupació que afecta transversalment administracions públiques, empreses privades, particulars, entitats socials i ONGD. La davallada dels recursos públics des del 2008 ha anat complicant la situació econòmica de moltes organitzacions no governamentals per al desenvolupament. Una situació que s’ha vist agreujada des del maig pels endarreriments en el pagament de les subvencions de la Generalitat provocada per una asfíxia financera sense precedents en el Govern de Catalunya.

48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

“El Govern sempre ha defensat el compromís amb la cooperació catalana”, assegura el director de Cooperació, Carles Llorens. “Entenem la greu situació que viuen moltes entitats del sector i les dificultats per mantenir els seus projectes. Precisament per aquest motiu, per la forta dependència del sector dels recursos públics, una de les meves prioritats com a director de l’Agència va ser buscar noves vies de finançament. De cap manera és una alternativa als recursos públics, sinó un complement imprescindible per ajudar a fer viables entitats i projectes i garantir-ne la continuïtat.”

Segons el director, “hem de ser realistes i ser conscients que, tot i la voluntat política d’apostar per la cooperació, ens costarà tornar a disposar dels recursos públics que teníem anys enrere, en època de creixements econòmics espectaculars.

Per això hem de sumar esforços, buscar suport de tots els actors possibles i trobar la manera de mantenir les experteses i les qualitats de la cooperació catalana, que són moltes.”

L’Agència va posar en marxa un pla a la recerca de nous recursos en tres eixos. D’una banda, l’accés als fons europeus sol·licitant l’acreditació davant la Unió Europea. Això permet col·laborar amb altres socis europeus amb projectes i experiències de cooperació, així com accedir als fons d’ajut humanitari que la UE destina a la cooperació descentralitzada.

Una segona via és el foment del patrocini empresarial i econòmic. En aquest sentit, el passat mes de juliol es va signar un conveni amb el Consell de Cambres de Comerç de Catalunya per promoure el projecte de col·laboració “Cooperes?”, un marc de col·laboració entre el sector empresarial i les Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament. Els projectes que es presentin a la convocatòria de l’Agència i que estiguin validats tècnicament per l’Agència, disposin o no de finançament públic, podran formar part del projecte “Cooperes?”, sempre previ vistiplau de l’ONGD. L’Agència es compromet a fer-ne el seguiment i el control, per garantir a les empreses que els diners es destinen a cooperació. L’objectiu és garantir la viabilitat econòmica del major nombre de projectes possible. Una comissió de treball del Consell de Cooperació va treballar el document que estableix les condicions que han de complir les empreses que vulguin finançar projectes, un codi ètic que va ser validat pel Consell de Cooperació el mes de juliol. D’aquesta manera, les empreses que vulguin patrocinar projectes de cooperació al desenvolupament i d’educació per al desenvolupament podran accedir a la pàgina web del Consell de Cambres o de l’Agència Catalana de Cooperació i entrar al projecte “Cooperes?”, on disposaran de tota la informació dels projectes, així com del país on es desenvolupa. Carles Llorens ha iniciat aquesta tardor un ronda de visites a totes les Cambres de Comerç de Catalunya

“El recurs més potent de què disposem ara –assegura Carles Llorens– és l’excel·lent equip tècnic i professional de l’Agència” per explicar amb més detall les característiques del projecte i promoure la participació del sector empresarial en els projectes de cooperació.

Aquest mateix acord està previst signar-lo amb altres associacions empresarials catalanes, com Pimec i Foment del treball, així com amb la Federació de Comerç de Catalunya, que s’ha mostrat interessada en la iniciativa.

En el marc del patrocini, l’Agència també ha signat un conveni amb la Fundació Rotària, una organització sense ànim de lucre que depèn totalment de les contribucions voluntàries dels clubs rotaris i que centra les seves aportacions en sis àrees d’interès prioritari: la pau i la prevenció i resolució de conflictes; la prevenció i el tractament de malalties, especialment la poliomielitis; l’aigua i la salubritat; la salut maternoinfantil; l’educació bàsica i l’alfabetització, i el desenvolupament econòmic i cívic. Rotary International és una organització mundial de dirigents professionals i empresarials que promou les normes ètiques com a base de l’actuació professional i fomenta la col·laboració i l’intercanvi de coneixement. A través de la Fundació impulsa programes d’àmbit local i participa en projectes humanitaris i de cooperació internacional en col·laboració amb entitats públiques, privades i altres fundacions de caràcter humanitari, entre les quals destaca la Fundació Bill Gates.

Entre els projectes de cooperació destaquen les campanyes de vacunació de paludisme i de poliomielitis en molts països; la construcció

d’equipaments educatius i programes d’alfabetització a Uganda, Haití, el Perú, Hondures, el Pakistan i Sudàfrica; projectes d’accés a l’aigua i sanejament, a Sierra Leona, Filipines i Haití; projectes de foment de la pau i prevenció i resolució de conflictes, amb un programa de beques específic per la promoció de la pau i el desenvolupament; i també impulsen els microcrèdits per implementar programes de capacitació i desenvolupament econòmic.

La tercera via que explora la direcció de Cooperació per aconseguir recursos es basa en un projecte de microdonacions i donacions. Diverses entitats hi estan treballant i l’objectiu de la direcció és donar-los suport i col·laborar en la difusió de la iniciativa i dels projectes.

“El recurs més potent de què disposem ara”, assegura Carles Llorens, “és l’excel·lent equip tècnic i professional de l’Agència, que garanteix la qualitat i el rigor dels projectes i col·labora en l’impuls a la recerca de noves vies alternatives de finançament.” L’objectiu és posar en valor tot el potencial tècnic de l’Agència i establir les bases de futur que permetin garantir la continuïtat d’un sector reconegut internacionalment per la seva qualitat.

Carles Llorens Director general de Cooperació al Desenvolupament

Curs de captació de fons per a entitats sense ànim de lucre L’Agència i l’empresa d’economia social “Ingeniería Social”, especialitzada en la implementació, formació i divulgació de la Responsabilitat Social Corporativa promouen el curs “Claus per a la captació de fons”. Està dirigit a entitats sense ànim de lucre amb l’objectiu d’orientar-les en les eines per dis-

senyar estratègies de campanyes de captació de fons i adaptar-les a cada entitat, així com conèixer les diferents fonts donants i canals per arribar-hi en el marc de la RSC. Més informació: http://www.ingenieriasocial.es/ captacio-fons-formacio.php

DONES I TRANSFORMACIÓ SOCIAL GÈNERE I DESENVOLUPAMENT AL SEGLE XXI Jornada IGMAN-Acció Solidària 2012 7 de novembre. Palau del Lloctinent (plaça del Rei), Barcelona

"A la vida quan mantens una direcció amb sentit, tots els camins (justícia, drets humans i igualtat) són un mateix camí."

Cora Weiss

9.30 h Conferència inaugural: Gènere i desenvolupament al segle XXI Patrícia Gabancho, periodista i escriptora

10.15 h La perspectiva de gènere en els mitjans de comunicació Laia Altarriba, periodista Rita Marzoa, periodista Elvira Altés, periodista

11.00 h - 11.30 h Pausa-cafè 11.30 h El repte de la feminització de la política Marta Rovira, advocada Anna Gabriel, professora de la Facultat de Dret de la UAB Sílvia Requena, advocada

12.30 h La dona com a motor de desenvolupament en el context global Gabriela Serra, activista social Marta Selva, historiadora Anna Mercadé, consultora professional

13.30 h Cloenda Poesia i música La poeta Mireia Calafell i el músic Miguel Marín comparteixen el projecte Textures, un recital audiovisual. Abans de cada taula, ens n’oferiran un petit tast amb una lectura de poemes acompanyats de piano. http://www.artsmoved.cat/textures/

Places limitades Informació i inscripcions: Tel 93 533 42 38 / administracio@igman.cat

50 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Hi ha massa ONGD? Darrerament ens toca contestar sovint la pregunta de si hi ha massa ONGD. Fins i tot moltes vegades ni ens pregunten si calen tantes ONGD. La qüestió és com aconseguir directament que n’hi hagi menys, d’ONGD. La idea sembla que s’ha instal·lant entre certs opinadors a força d’anar-se repetint. I amb certa complaença del Govern, que l’ha convertit en una resposta automàtica davant la denúncia de les brutals retallades pressupostàries: “No és que hi hagi pocs diners, és que hi ha massa ONGD”. Sense comentaris.

Cal preguntar-se, però, d’on surt aquesta pregunta. Ens preguntem si hi ha massa empreses, o massa avions o massa bitllets de 20 €? No. No ho fem perquè, a priori, no tenim cap criteri sobre quants bitllets de 20 € o quantes empreses o avions caldrien. I en tenim sobre quantes ONGD caldrien? No, no en tenim.

Però, en base a què podríem establir algun criteri per decidir si n’hi ha massa o poques?

Si analitzem les ONGD catalanes veurem que les podem agrupar de moltes maneres. Si ho fem per mida, trobarem molt poques entitats grans o que pertanyin a xarxes o consorcis

internacionals, algunes de mitjanes i moltes de petites. Si ho fem per temàtiques, veurem que n’hi ha de totes les temàtiques, però la salut i l’educació tenen un pes important. Si ho fem per enfocament prioritari de tasques, en trobarem moltes que fan treball assistencial, molt poques que facin només sensibilització o incidència política, i algunes amb més enfocaments mixtos.

Si ho fem per nombre de socis, la immensa majoria en té entre 10 i 200. Si ho fem mirant per on treballen, en trobarem moltes fent tasques a Amèrica Llatina o Centreamèrica, unes quantes a Àfrica i molt poques a Àsia. Si ens guiem per

OPINIÓ « 51

52 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

l’eficiència, la immensa majoria té una despesa que tendeix al mínim imprescindible per poder funcionar, molt per sota de les de qualsevol empresa o les de l’administració.

Quan veiem aquesta anàlisi i arribats en aquest punt, constatem el desconeixement que tenim sobre el sector –del que som corresponsables ONGD, polítics i mitjans– i com facilita més aviat atacs injustificats a un sector malferit, que bons arguments per replicar.

Si ens reconeixem com un país emprenedor i solidari..., perquè ens preguntem si hi ha massa ONGD i no massa empreses? Tenim les empreses que els empresaris han decidit tirar endavant, segons els seus interessos i peculiaritats. I per exactament la mateixa raó tenim les ONGD que la iniciativa privada o col·lectiva ha promogut. El nostre país ha estat, històricament, un país d’associacions, ateneus, agrupaments de tot tipus i aquesta riquesa i diversitat d’entitats és un dels nostres senyals d’identitat.

Si hi ha moltes entitats és perquè hi ha moltes iniciatives i molts matisos arreu el nostre territori, molta gent amb empenta que busca el suport d’altres. Diuen que cal salvar totes les empreses que es pugui perquè són font de riquesa.

Cal salvar, doncs, totes les ONGD que es pugui, perquè són font de riquesa i de valors.

La pregunta correcta no és si n’hi ha moltes, sinó si fan el que han de fer, el que diuen que fan i el perquè es van fundar, i si ho treballen amb coherència, qualitat i eficàcia, tant econòmica, com social i cultural.

Quin és el problema llavors? Quina és la diferència? Les subvencions potser? Tirant molt llarg només una cinquentena d’ONGD catalanes han rebut diners del Govern des que existeixen els pressupostos de cooperació. La gran majoria d’entitats més petites s’han mantingut amb diners dels seus socis o del que han obtingut organitzant activitats diverses, o amb subvencions també petites dels ajuntaments.

I no són receptores de subvencions directes o indirectes, en molts casos milionàries, algunes empreses?

L’única raó que es repeteix en segons quines tertúlies és que com que ara hi ha menys diners, cal reduir costos per ser més eficients i fusionar-se per poder sobreviure (supervivència que dit de passada se’ls en fot als que defensen aquesta postura). És cert que hi ha menys diners, però bàsicament menys diners públics perquè les administracions estan oblidant les seves responsabilitats i compromisos. Els socis i donants s’han mantingut en general d’una manera digna d’elogi. I rendibilitzar al màxim els esforços i els recursos ha estat sempre present i l’única manera possible de funcionar a les ONGD. Ara bé, si passem per sobre de la indignació inicial per la pregunta i “no rebutgem cap

Rendibilitzar al màxim els esforços i els recursos ha estat sempre l’única manera possible de funcionar a les ONGD qüestionament per defecte de forma” –com vaig sentir dir en una ocasió a l’abat de Montserrat Cassià M. Just–, òbviament cal reflexionar sobre la necessitat que les ONGD (com tothom) treballem més coordinadament, tot i que les raons per fer-ho no són noves. La crisi econòmica potser és el revulsiu que ens feia falta per fer allò que sempre hem discutit i que potser amb les vaques grasses no hem prioritzat.

El quid de la qüestió és que allò que fa 50 anys pensàvem que podia servir (intervencions puntuals per provocar canvis) és difícilment defensable en un món globalitzat que exigeix enfocaments globals, complexos i radicalment polítics. Parlem de reduir les desigualtats en un món estructuralment desigual, i que l’anticooperació de governs i grans corporacions empresarials i els seus efectes nocius no segueixin multiplicant per 100 l’efecte de la nostra acció, i traient-li tot el sentit a la nostra feina. Això que ja està assumit internament en bona part de les nostres entitats, falta que ho assumim també públicament i que reconeguem que el monstre no es pot afrontar de manera individual, per gran que sigui la nostra institució. Un exemple el tenim en el que ha passat a l’Assembla General de Nacions Unides amb el tractat internacional sobre el comerç d’armes el juliol passat. Anys de feina d’ONG potents demanant

quelcom tan mínim i sensat com que qualsevol arma tingui els mateixos controls que un tomàquet, una joguina o un electrodomèstic, no s’ha aprovat per interessos comercials disfressats d’interessos nacionals.

Potser sí que cal reconsiderar tanta dispersió d’ONGD, però no perquè haguem de reduir el nombre d’entitats, sinó perquè siguem capaços d’ajuntar esforços i recursos en aquells grans temes, campanyes o conflictes que, de manera progressiva, ens permetin avançar cap a la solució de molts de petits. A Catalunya tenim molta feina a fer en aquest sentit començant per la fonamental: “treballar-nos” la ciutadania, en aquest moment tan difícil, perquè ens ajudi, una altra vegada i malgrat tot, a exigir una política pública de cooperació, pau i drets humans, digna de tal nom.

I a l’octubre tornem a Nacions Unides pel tractat sobre el comerç d’armes. Perquè moltes o poques, grans o petites, amb subvencions o sense, la nostra legitimitat passa per no deixar d’intentar-ho.

Francesc Mateu i Host Director d’Intermón Oxfam a Catalunya i Andorra, i president de la Federació Catalana d’ONGD

54 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

OPINIÓ « 55

Nous moments, bells missatges El Parkinson fa que la seva veu soni com un fil d’aigua que va perdent força, però les seves paraules són tan consistents com la seva vida. Hi ha energies que, per molt lluny que siguin en quilòmetres, se senten fins i tot interiors quan les toques. I Pere Casaldàliga és un d’aquells referents necessaris, que mai no deixen de tenir el mot exacte.

56 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Aquests dies al Solidaris vam tenir l’honor de poder-hi contactar. Amb l’empara del padre Paolinho, que li fa de secretari, i la tecnologia al nostre abast –perquè en Pere no hi sent gens bé– vam aconseguir mantenir una conversa en què vam comprovar com hi ha persones eternament joves, malgrat que passin els anys, capaces d’adaptar el discurs als nous temps, de veure en tot espai confús escletxes per a l’esperança. I és així com vam començar la conversa. La pregunta era òbvia: “Què tal, Pere, com està?”. I la resposta, d’esperar però preciosa: “Estem vius i esperançats”.

Els catalans tenim la sort de poder trobar icones entre els nostres. Tant per als qui són creients, com per per als qui no en som, com a filòsofs d’una altra manera d’entendre el món, ens fan sentir orgullosos i ens omplen d’arguments.

Aquesta conversa amb el bisbe catalanobrasiler ens va regalar reflexions actuals i a la vegada mantres de tots els temps. La crisi està laminant, deixant sota mínims, en situacions que ens poden semblar sense retorn, molts dels pilars d’allò que la nostra generació ja considerava indissociables de la mateixa realitat dins l’estat del benestar. Avui sabem que podem perdre la sanitat universal, l’educació, la qualitat de la informació… I potser ens costarà molt tornar a recuperar-ho. El fet que s’hagin posat en qüestió conceptes que pensàvem que eren inalterables, potser ens fa sentir més a prop d’aquells qui, al Sud, mai no han pogut disposar de tots aquests drets de manera clara. És en aquest sentit que Casaldàliga torna a veure el got mig ple. Si bé la situació del nostre Nord és encara incomparable a la que viuen molts milions d’homes i dones a l’Amèrica del Sud, la riquesa que ens destaca és un valor no material: la solidaritat.

Casaldàliga ens recorda “que Europa se salvarà per la solidaritat, perquè disposa d’una societat compromesa, capaç de mullar-se. I de fer-ho a casa nostra –i aquí torna a la terra de naixença– serà amb una visió global. La vida al capdavall és el dia a dia, i des de l’espai local cal transformar allò que ens engloba a tota la humanitat”. I aquest discurs altermundista, amb uns quants FSM a les espatlles i uns quants decennis de lluita emmarcada en la teologia de l’alliberament, torna a tenir una vigència escandalosa. Aquell fracàs anunciat pels valents teòrics dels anys seixanta i setanta –sense cap intenció de ser nostàlgica– ens tornen a posar davant dels nassos allò que ells ja van vaticinar i que s’expressa avui amb tanta cruesa, i que és

Avui més que mai els Casaldàliga han vençut en la raó; aquella que diu que cal créixer posant les persones, les seves necessitats i interessos, al capdamunt el fracàs del sistema capitalista. El fracàs que entén el sistema com la victòria dels mercats, allò que teòrics liberals han lloat i que han situat com el camí que tot ho redreça, que ho posa tot a lloc. Avui més que mai els Casaldàliga han vençut en la raó; aquella que diu que cal créixer posant les persones al centre de l’acció, i les seves necessitats i interessos, al capdamunt.

Casaldàliga és capaç d’interpretar els nous temps, de parlar del seu continent d’adopció havent-lo viscut des dels seixanta. Amb dictadures, democràcies reeixides i no, pobresa, marginació, exclusió, indigenisme massacrat…

I avui, al Brasil de Dilma i Lula, un Brasil potència econòmica emergent, és capaç de valorar les consecucions dels nous temps, i posar-les en paral·lel a allò que encara no funciona i dir: “Amèrica Llatina està millor avui que 20 anys enrere. Hi ha una actuació en favor de la justícia, avui Amèrica del Sud escolta els pobres. El Brasil és el país dels contrastos, una potència i un desafiament. Nació de molts pobles, diversos, que ara se sent ofenosa perquè la crisi no l’està afectant. Hi ha un esperit de participació i d’exhibir-se davant el món. Els governs de Lula i Dilma han atès les necessitats més

OPINIÓ « 57

urgents dels pobres, però hi ha una dependència constant de les multinacionals. Avui els governs no manen, manen les transnacionals. I el Brasil té a les mans d’aquestes empreses l’Amazones. Negocis agrotòxics que desplacen la mà d’obra, que no permeten l’agricultura familiar.

El Brasil d’avui encara té tres deutes: amb els indígenes, la reforma agrària, i l’aposta decidida per l’agricultura familiar. Estem cansats de grans projectes. Volem un Brasil gran, sí, però també un Brasil just. El moviment popular és viu i s’expressa.”

Casaldàliga encara brega en aquesta lluita capaç de reconèixer avenços, sense tancar els ulls per deixar-se anar quan encara hi ha moltes coses per resoldre. Conscient, precisament gràcies a l’experiència de l’edat, que en moments de bonança el pitjor és llençar-se

als braços del conformisme. Aquest ha estat el gran pecat del Nord: tancar els ulls quan totes ens ponien, i deixar fer als qui sense escrúpols, han destrossat el nostre món. I ara encara tenen múscul per fer-nos pagar a nosaltres els seus pecats. Quan estiguin pagats, ells es lleparan les dolces ferides, mentre segurament a nosaltres ens hauran arrencat un braç.

Casaldàliga és també Església, i tot i que no compartim fe, en aquesta filosofia, seria neci i incomplet no esmentar en aquest escrit algunes de les seves reflexions en aquest negociat.

Un discurs que no és nou, però no per això poc interessant.

“Quan es parla d’Església es pensa en el Papa, els bisbes i els capellans, quan la majoria de l’Església és la gent. I la gent lluita amb el missatge de llibertat i igualtat que proposa l’evangeli. Déu

no és de càstig, sinó de misericòrdia i alliberament. I aquest és el meu valor a la vida” Casaldàliga encara confia en el missatge revolucionari que segons ell proposa l’evangeli, com molta de la gent amb qui ha compartit feina i lluita en països del Sud, i al Sud dels països del Nord. Un home de carn i ossos, l’energia del qual és especial, i arriba i activa. Un home savi que s’ha fet amb el treball, i que acaba una conversa amb citacions com aquesta: “Jo recordo sempre la paraula d’un soldat espanyol que deia “Som soldats derrotats d’una causa invencible”.

Els Drets Humans, la Cooperació i el Desenvolupament tenen el seu altaveu al

SOLIDARIS amb Rita Marzoa

Rita Marzoa Periodista

CATALUNYA ` RADIO

Cada dissabte, de 15.00 a 16.00 hores Sempre que vulguis a www.catradio.cat

58 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

OPINIÓ « 59

“Les agendes de les dones i les agendes feministes són part fonamental de les agendes democràtiques” Virginia Vargas (2007)

Reptes i desafiaments de l’agenda feminista global Una mirada al 12è Fòrum Internacional d’AWID En un context de globalització neoliberal, d’una crisi estructural global, financera, econòmica; però també alimentària, energètica i mediambiental, i de l’avenç dels fonamentalismes religiosos, les dones es troben en una posició de més desavantatge i vulnerabilitat. La igualtat de gènere ha de ser un objectiu de desenvolupament i una prioritat per a tots els governs. És per això que els moviments feministes i de dones no han deixat mai de ser presents amb les seves agendes i demandes en diferents espais de participació.

60 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

A partir dels anys noranta, i en el marc de conferències internacionals i fòrums mundials, apareixen noves formes d’articulació entre els diferents moviments feministes. Aquestes noves formes de participació vertebrades a través de xarxes, aliances i espais de treball conjunt, a diferents escales (nacionals, regionals, internacionals) esdevenen un contrapoder davant dels poders hegemònics i han permès interconnectar el moviment feminista global per anar conformant una agenda feminista on es recullen noves i velles reivindicacions com els drets sexuals i reproductius, l’accés de les dones als espais de poder i presa de decisions, els drets econòmics o la contribució de les dones a l’economia, només per esmentar-ne algunes.

Un exemple d’aquesta articulació global del moviment feminista és el 12è Fòrum Internacional d’AWID , que sota el lema “Transformant el poder econòmic per avançar en els drets de les dones i la justícia” es va celebrar el passat mes d’abril al Centre de Convencions d’Istanbul. Del 19 al 22 d’abril, 2.240 dones activistes de 140 països es van trobar amb els objectius d’analitzar i dialogar sobre l’impacte que té el poder econòmic en els drets de les dones; de generar propostes i estratègies que recullin les visions i les pràctiques feministes per desafiar i transformar el poder econòmic hegemònic; i de facilitar la creació de sinèrgies entre els diferents grups i moviments de dones per a accions conjuntes.

Com hem d’entendre el poder econòmic en el context global actual? Quins són alguns dels principals elements dels sistemes econòmics dominants? Amb aquests interrogants s’obria la primera sessió plenària del Fòrum. El sistema econòmic hegemònic només comptabilitza les transaccions que es produeixen dins del mercat i que tenen un valor monetari. Aquest sistema, no comptabilitza ni valora tot el treball reproductiu que desenvolupen les dones, a l’esfera privada i comunitària de forma no remunerada, i deixa de banda tots aquells béns i serveis que es produeixen fora del mercat.

El treball de cura que les dones desenvolupen, no valorat i invisibilitzat, dificulta que no tinguin temps per al seu desenvolupament personal Davant d’aquest sistema que no valora l’aportació de les dones al benestar social, una de les principals reivindicacions sobre les quals es va incidir en els diferents debats del Fòrum va ser la necessitat de continuar desenvolupant estratègies, des de l’economia de la cura, per fer visibles aquestes aportacions. L’economia de la cura analitza les activitats, béns i serveis necessaris per a la reproducció de la vida i avalua i comptabilitza l’impacte que tenen aquestes tasques en el desenvolupament econòmic dels països i en el seu benestar. El treball de cura que les dones desenvolupen, no valorat i invisibilitzat, dificulta que no tinguin temps per al seu desenvolupament personal, autonomia i gaudi. Aquesta “pobresa de temps” queda sovint oculta i és imprescindible incloure aquest indicador dins de l’anàlisi. Per tant, les polítiques públiques han de preveure mesures dirigides a reduir la “pobresa d’ingressos”, però també el dèficit de temps que afecta especialment a les dones.

A banda de l’eix central, poder econòmic i drets econòmics de les dones, el Fòrum va incloure altres espais de debat sobre ocupació i treball; militarisme, conflicte i violència; el paper de l’estat; sexualitat; salut ecològica del planeta; fluxos financers; accés i control dels recursos; sector privat i poder corporatiu; cultura i religió, governabilitat global i crisi financera global i el seu impacte en les dones.

Però també la Primavera Àrab va tenir un lloc destacat al Fòrum d’AWID i Istanbul era el marc idoni per apropar als moviments de dones de la regió de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica (MENA, en anglès), enfortir les seves agendes i fer sentir-ne les veus.

El que va quedar clar és l’important paper que han jugat les dones en les revolucions succeïdes en els diferents països de la regió i on s’han aconseguit alguns avenços; a Tunísia, per exemple, s’ha reconegut el dret de ciutadania de les dones, s’ha abolit la poligàmia i s’ha aconseguit la igualtat en el divorci.

Tot i això, les dones que van participar a les revolucions ho van fer majoritàriament com a part de la ciutadania, no com a grup específic en defensa d’uns drets determinats, i ara se les està invisibilitzant, se les aparta dels processos de participació popular per construir la democràtica i, en alguns països, són perseguides. Per tant, els drets de les dones en la regió no estan en absolut garantits i hi ha el perill de retrocessos importants. L’emergència de grups religiosos conservadors, que sota règims dictatorials no havien tingut cap paper en l’arena política i social, són ara un amenaça.

A Egipte la situació és delicada. Després de la caiguda de Mubarak les dones han estat excloses del procés de “democratització” del país i moltes continuen vivint sota una cultura de la violència. Les forces armades egípcies han co-

OPINIÓ « 61

“Una altra democràcia no seria possible sense revolucions personals, subjectives, de dones i homes; sense un reconeixement actiu de la nostra diversitat; si no busquem la interseccionalitat com a desafiament col·lectiu. És des d’aquí, des d’on les feministes portem la disputa per a múltiples democratitzacions; a l’àmbit global, als països, a la llar i al llit” Virginia Vargas (2007)

mès amb impunitat violacions dels drets de les dones i nombroses activistes han estat sexualment assetjades i algunes sotmeses a proves de virginitat sent titllades de prostitutes.

Els reptes als quals s’enfronten les dones de la regió de MENA són complexos i les estratègies, nombroses. Cal fer un acostament amb els islamistes moderats? Com es pot implicar a la societat civil el moviment feminista? Cal anar de la mà amb altres moviments socials? És clar, doncs, que no existeix una fórmula única, però per això és fonamental enfortir les accions dels diferents moviments de dones per crear un moviment global fort amb capacitat d’incidir en la construcció democràtica de la regió. Una democràcia sense igualtat i sense la participació de les dones no és democràcia.

Els reptes i desafiaments davant els quals es troben els moviments feministes i de dones a escala global també van ser recollits durant els quatre dies d’intensos debats del Fòrum.

Amb l’actual crisis econòmica s’han reduït encara més els recursos dirigits a organitzacions de dones i feministes o a projectes per a la promoció i protecció dels drets de les dones.

Aquesta és, doncs, una de les principals amenaces per als moviments feministes, com també ho és la creixent convenció a ONG d’aquests moviments que per tal d’accedir a finançament dilueixen els seus discursos i posicionaments polítics i despolititzen les agendes.

L’existència d’una heterogeneïtat de moviments feministes i la multiplicitat de temes en l’agenda, que aporten pluralitat però al mateix temps generen tensions, són també reptes importants als quals s’ha fer front.

La intensificació dels fonamentalismes religiosos que en els darrers anys han esdevingut més visibles i agressius, atempten de forma directa contra els avenços assolits per les dones i la seva autonomia i ataquen obertament les agendes del moviment feminista.

El moviment feminista i de dones es troba, doncs, en un moment de grans reptes, però també d’oportunitats. Ens trobem en un context de grans revulsions socials i de noves formes de fer política des d’on es pot articular un debat global encaminat a construir alternatives a l’actual sistema econòmic i social. Les trobades internacionals com les d’AWID permeten crear sinergies i repensar noves propostes d’acció, des de la creativitat i la contundència, encaminades al compliment i al respecte dels drets humans.

Montse Ortiz Politòloga

62 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ARA I AQUÍ « 63

El poble gitano a Catalunya El poble gitano és històricament un dels col· lectius més afectats per l’exclusió social, com a resultat d’un procés de segregació, racisme i estereotips. Tant és així que la Comissió Europea considera aquest col·lectiu com un dels grups més vulnerables en risc de patir processos d’exclusió social i pobresa. El Govern de la Generalitat compta amb el Pla integral del poble gitano a Catalunya, que té l’objectiu de combatre, des d’una perspectiva global, la situació de desigualtat que pateixen les persones gitanes al nostre país. En aquest sentit, es persegueix avançar en l’equiparament sociocultural i econòmic d’aquest col·lectiu amb la resta de la societat i, alhora, promoure i reconèixer-ne els trets culturals propis.

64 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Fa més de 600 anys que l’ètnia gitana va arribar a Catalunya. Al llarg dels segles, la població gitana, com la resta de ciutadans del país, han contribuït a configurar la identitat catalana, de la mateixa manera que els trets culturals de Catalunya han determinat la manera de fer dels gitanos que hi viuen.

Per al poble gitano la convivència no ha estat un camí fàcil ja que són una minoria transnacional, sense un reconeixement arreu del món. Tot i això, els gitanos han mantingut les seves pràctiques culturals i les han anat transmetent de grans a petits. La cultura d’aquest poble té unes expressions pròpies com ara la seva bandera; la seva llengua, el romaní; o el seu himne, “Gelem Gelem”. També es caracteritza per enaltir valors com la solidaritat, el respecte a les persones grans, la paraula donada, l’hospitalitat, etc., i tradicions arrelades que són transmeses de generació a generació com són les formes de casament, gastronomia, expressions artístiques, celebracions o el dol.

El Pla integral del poble gitano a Catalunya

Algunes de les actuacions que s’estan duent a terme avui en el marc del Pla integral del poble gitano són: - Serveis de mediació que tenen l’objectiu de promoure la inclusió i la cohesió social del poble gitano, afavorir la convivència i la comunicació entre població gitana i no gitana i vetllar per la creació de xarxes de diàleg i de participació intercultural en barris amb població de diferents grups ètnics i/o població immigrada. Les tasques de mediació se centren tant en les relacions entre la població gitana i la no gitana com en intervenir en conflictes entre gitanos.

- Suport a programes municipals o comarcals d’atenció a la comunitat gitana.

- Accés de les persones gitanes a les noves tecnologies a través del Programa Òmnia, que utilitza l’aprenentatge de les TIC com a eina per a la lluita contra l’exclusió social.

-Recursos formatius. En aquesta línia d’actuació, el Pla integral del poble gitano ha

organitzat cinc edicions del curs de romaní: Rromani Skola, amb la finalitat de recuperar la llengua romaní. També s’ofereixen sessions formatives a les entitats sobre gestió, elaboració de projectes i cerca de noves vies de finançament. Enguany també s’ha creat un grup d’accés a la universitat per a persones gitanes majors de 25 anys.

- ROM UP! El Pla integral del poble gitano a Catalunya és un dels socis d’aquest projecte europeu que cerca la inclusió de gitanos a través d’actuacions educatives d’èxit.

- Museu virtual del poble gitano. Des del Pla integral del poble gitano s’ha creat el primer museu virtual del poble gitano, que té per objectiu difondre aquesta cultura partint d’una visió positiva, heterogènia i diversa.

Tot i que no és possible saber el número exacte de ciutadans d’ètnia gitana que viuen al nostre país, diversos informes les situen en aproximadament 80.000 persones.

En un informe recent de les Nacions Unides s’alerta de l’especial gravetat de la situació de gitanos al món: són més pobres, tenen més possibilitats de ser-ho ens els propers anys i són els qui ho tenen més difícil per sortir de la pobresa en el futur. Un percentatge elevat de la població gitana pateix risc d’exclusió social. És per tot això que calen polítiques públiques dirigides al poble gitano que pal·liïn aquesta situació de desigualtat.

El Govern de la Generalitat compta amb el Pla integral del poble gitano a Catalunya. La filosofia d’aquest Pla és combatre la desigualtat que pateix la població gitana al nostre país a través d’un treball conjunt, implicant els gitanos en l’empoderament d’aquest poble, des de la coresponsabilitat, generant espais perquè puguin decidir aspectes importants de les polítiques que els afecten i vetllant conjuntament per aconseguir resultats positius.

La recent aprovada Estratègia Europea 2020 i la Estrategia Nacional para la Inclusión Social de la Población Gitana en España 2012-2020 proposen com a àmbits de treball indispensables la salut, l’habitatge, el treball i l’educació. En el cas de la Generalitat de Catalunya concentra els esforços principalment en l’educació, el treball i l’habitatge com a eixos prioritaris; en la dona i la joventut gitana com a eixos transversals i en la cultura gitana com a eix específic.

ARA I AQUÍ « 65

Dona i gitana El principal repte actualment és la lluita contra l’absentisme escolar i l’abandonament prematur dels estudis En relació amb la situació educativa s’ha avançat quant a escolarització dels nens en educació infantil i primària. El principal repte actualment és la lluita contra l’absentisme escolar i l’abandonament prematur dels estudis. Un altre problema en el camp educatiu rau en el fet que la presència de persones gitanes en estudis postobligatoris és encara molt minoritària.

En el terreny laboral, els baixos nivells d’educació reglada i de qualificació professional de moltes persones gitanes aboquen molts treballadors a activitats de baixa remuneració, sovint de caràcter temporal, i en condicions laborals precàries. Un element a destacar en la població gitana és un major percentatge de treballadors per compte aliè i de persones ocupades en l’ajut familiar.

Pel que fa a l’habitatge, si bé és cert que hi ha hagut una millora significativa tant en l’accés com en el manteniment a habitatges normalitzats, existeixen altres problemàtiques com ara l’eradicació total del barraquisme o la

dificultat per a alguns sectors de la població gitana a accedir a un habitatge digne.

Des de la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Benestar Social i Família es coordina el Pla integral del poble gitano amb altres departaments de la Generalitat i la resta d’administracions públiques.

També es gestionen els òrgans col·legiats del Pla i els sis grups de treball que s’ocupen dels àmbits següents: dona, habitatge, treball, educació, cultura i joventut. Aquests grups estan formats per persones expertes, personal tècnic dels departaments corresponents i representants de 26 associacions gitanes i que treballen en l’àmbit del poble gitano.

Elisabeth McWilliams Periodista

La dona gitana ha estat durant molts anys víctima d’una doble discriminació: per ètnia i per gènere. A poc a poc, ha anat prenent protagonisme i avui té un paper actiu per a la transformació dins la seva comunitat i dins la societat, és un motor de canvi i té un paper reivindicatiu molt important.

Les transformacions de les dones gitanes se centren en diferents àmbits com ara el mercat laboral, l’educació, les relacions personals, la participació social i política, etc. A més, tenen un rol molt actiu en la formació i promoció del poble gitano.

Les dones gitanes apareixen davant el seu grup i la resta de la societat com un dels eixos principals per al manteniment de la cultura.

Avui les dones gitanes estan duent a terme amb un esforç immens un gran treball principalment dins el moviment associatiu gitano català. Elles estan fent sentir la seva veu, ben fort, des de la seva identitat, des de la seva condició de dones, fent unes aportacions molt importants per a elles, però també per a la resta de dones i pel conjunt de la societat.

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Preu exemplar 3 € Subscripció anual (inclou l’IVA i les despeses d’enviament de 4 números): PPCC i Estat espanyol............................................. 15€ Europa......................................................................... 30€ Resta del món........................................................... 40€

Formes de pagament Xec bancari adjunt Ingrés al c/c: la caixa 2100 0227 11 0200272343 Domiciliació bancària:

Senyors, us prego que fins a nova ordre carregueu al compte o llibreta indicada els rebuts que us presentarà IGMAN - Acció Solidària en concepte de subscripció a la revista ONGC

Fonollar, 14 · 08003 Barcelona Tel. 935 334 238 Fax 933 192 224 c.e.: ongc@igman.cat www.ongc.lesrevistes.cat

Nom i Cognoms Adreça

Població Telèfon

Codi Postal Titular del compte

Caixa/Banc

Adreça Entitat

Població Oficina

Control

Número de compte

C.P. Signatura

66 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Apartheid sanitari:

resultats immediats sense preveure’n les conseqüències El Congrés dels Diputats va aprovar el passat 17 de maig amb els únics vots del PP i d’UPN la convalidació del Real Decreto Ley 16/2012, de 20 d’abril anomenat “mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions”.

ESPAI LLEIDA « 67

Es continua pensant que el sistema sanitari es finança a través de les quotes de la seguretat social. Així mateix, l’1 de gener del 1999 l’Estat va assumir totalment el finançament de l’assistència sanitària.

Com es paga, aleshores, l’assistència sanitària? D’una manera o una altra tothom contribueix a emplenar el calaix dels fons precisos per atendre els diferents serveis públics a través d’impostos que graven el consum en les diferents Comunitats Autònomes: • 35% de l’IVA recaptat • 100% dels impostos per jocs • 40% dels impostos especials que graven el consum d’alcohol i begudes derivades i tabac • 100% de l’impost de matriculació de vehicles • 100% de l’impost d’electricitat • L’anomenat “cèntim sanitari” pel consum de benzina Les persones immigrades, fins i tot les que no tenen permís de residencia, contribueixen a través del seu consum en les mateixes condicions que la resta de ciutadans de les diferents CCAA. (font: www.fadsp.org) Quan es parla de turisme sanitari, estem

L’estalvi immediat suposarà una despesa a llarg termini no tan sols en termes econòmics sinó també socials parlant d’un altre perfil de població estrangera procedent (majoritàriament) de la mateixa UE, encara que la ministra de Sanitat, Ana Mato, s’escarrassi a posar a tothom al mateix sac. Segons la Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria (semFYC) la població immigrada representa només un 4,6% del total de la despesa sanitària. No s’ha de confondre el turisme sanitari amb la immigració.

Entre les mesures del Ministeri de Sanitat ens trobem la de cobrar als països d’origen la despesa sanitària una vegada s’ha utilitzat la sanitat pública. La realitat és que actualment hi ha signats diferents convenis bilaterals que cobreixen la ciutadania, això sí, els ciutadans assegurats, però, no a persones immigrades il·legalment. Si parlem de l’Estat espanyol trobem que hi ha signats convenis en cas de viatges temporals amb els 27 països de la UE i 6 més que no en formen part, als quals cal sumar

uns altres convenis amb 7 països (6 dels quals de la UE) per motius de desplaçaments laborals. Davant les noves mesures, la pregunta en qüestió és si aquests convenis estan ben gestionats i realment l’Estat recupera la despesa del turisme sanitari.

L’efecte dominó és previsible davant la negació de l’assistència sanitària a les persones “no assegurades”. L’estalvi immediat suposarà una despesa a llarg termini no tan sols en termes econòmics sinó també socials. Jesús Ospina, epidemiòleg i membre de REDVIH, conclou: és clar que és una mesura que atempta contra el benestar social, un fracàs del sistema i un gran pas enrere”.

La salut comunitària deixa pas a la salut privada

Molts de nosaltres som els que dia a dia som “a les trinxeres”, sovint en ple ofec de feina ens solidaritzem i ens neguem a classificar les perso-

68 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Hem arribat al moment de l’absurditat màxima, on la justificació de les noves mesures entra en conflicte directe amb els drets fonamentals de les persones

Més de 80 entitats de Lleida denuncien l’apartheid sanitari amb un manifest conjunt Entitats de Lleida, de la Xarxa d’entitats Cristianes d’Acció Caritativa i Social de la Diòcesi de Lleida, de la Coordinadora de ONGD i aMS de Lleida i de la Federació Catalana de Voluntariat Social han elaborat un manifest on denuncien l’eliminació del dret a l’assistència sanitària a les persones estrangeres i autòctones, majors de 26 anys i sense cotització prèvia.

Aquestes mesures vulneren els drets humans, ja que restringeixen greument el dret a la protecció de la salut i a l’assistència mèdica de les persones afectades, alhora que culpen la població migrada.

L’adopció d’aquestes mesures no es pot justificar per reduir el dèficit públic atès que en

absolut es preveu que generin estalvi econòmic ni que acabin amb l’anomenat “turisme sanitari”.

El Decret Llei 16/2012 situa les persones professionals de la salut en una disjuntiva ètica i de consciència, i trasllada a les Comunitats Autònomes i a la societat civil una responsabilitat que pertany a l’Estat.

Davant aquesta vulneració dels principis d’universalitat del sistema sanitari, i de la consegüent destrucció de l’Estat del benestar, les entitats signants exigim la derogació immediata d’aquestes mesures.

Podeu consultar el manifest a l’enllaç http://issuu.com/coordinadora-ongd-lleida/docs/manifest_salut_mail

nes usuàries i pacients en ciutadans de primera i de segona classe.

La imposició del nou decret és una mostra més de la fantasia que viuen els nostres representants polítics, dins del seu despatx del “nunca jamás” on la realitat no va més enllà d’uns números que són interpretats segons la conveniència del que es creu intocable, i de la ignorància de qui no coneix el significat de les paraules ètica, solidaritat i drets. L’individualisme prospera, la salut comunitària deixa pas a la salut privada.

Hem arribat al moment de l’absurditat màxima, on la justificació de les noves mesures entra en conflicte directe amb els drets fonamentals de les persones que recull la mateixa Constitució. Però no tan sols és una mentida interna en l’àmbit estatal, sinó que també es faltarà als acords internacionals signats per Espanya.

Moltes preguntes

Què passarà amb els joves majors de 26 anys que no han cotitzat? Caldrà incorporar el concepte ‘ni-ni-ni’? Ni treballa, ni estudia, ni té dret als serveis de salut?

Persones de més de 26 anys que els han detectat recentment alguna patologia i no treballen. Aquest perfil serà un sentència?

I el de dona casada, amb professió “mestressa de casa”, que no ha cotitzat mai. Aquest perfil serà també una sentència?

Crisi del totxo? No ens ho creiem. Avui, més que mai, estem aixecant murs.

Sònia Notario Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida

70 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Sigues tossuda, Malala A vegades ens emprenya que els nostres petits siguin tossuts, però hi ha moments i escenaris que necessiten la tossuda determinació de les persones, per petites que siguin. Malala Yousafzai va néixer a la vall paquistanesa del riu Swat l’any 1997. Entre els anys 2003 i 2009 els talibans van prohibir que les nenes assistissin a les escoles d’aquesta vall i amb poc més de deu anys Malala va decidir rebelar-se i anar a l’escola. La seva història es va fer coneguda arran d’un reportatge al New York Times que va ser publicat l’any 2009. La notorietat internacional la va convertir en un objectiu amenaçat però també la va empènyer a escriure la seva lluita quotidiana en un blog de la BBC que signava amb el pseudònim Gul Makai. Les amenaces es van confirmar i el proppassat 9 d’octubre va rebre l’impacte d’una bala al crani quan tornava cap a casa dins l’autobús escolar. Tossuda com és, avui lluita per matenir-se viva en un hospital de Birmingham on tenen cura de la seva recuperació. Pocs dies després de l’atemptat, el mateix grup fanàtic que va confirmar l’autoria de l’atemptat va anunciar que ho tornarien a provar fins a veure-la morta. Ella, però, serà més tossuda encara.

LA IMATGE « 71

72 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Bluefields,

evolució d’un agermanament Si a dia d’avui afirméssim que hi ha un vincle fort i estret entre la societat civil gironina i la de la seva ciutat germana de Nicaragua, Bluefields, ens estaríem enganyant; si diguéssim que no ha existit mai, també. Des del desembre de 1987, en què es va formalitzar l’acord a escala municipal, fins ara, aquest vincle ha passat per moments més àlgids i d’altres de més fluixos.

Visualitzar aquests vint-i-cinc anys d’agermanament, tanmateix, ens pot servir de radiografia de com ha anat evolucionant el món de la cooperació durant aquest període, de com s’ha anat transformant i adaptant des del compromís polític inicial fins a la gestió de projectes actual.

ESPAI CeDRe « 73

En els primers temps les cançons de Carlos Mejía Godoy posaven la banda sonora a un ambient generalitzat de simpatia envers el poble nicaragüenc. Eren anys en què arreu de les comarques gironines s’admirava aquell poble que el 1979 havia aconseguit derrocar una de les dictadures més antigues i cruels d‘Amèrica Llatina i que avançava amb pas ferm i decidit en la seva voluntat de crear una societat més justa i de no sotmetre’s a l’imperialisme nord-americà; eren molts els gironins que patien cada agressió i gaudien de cada triomf dels germans nicas com si fossin propis. Hi havia el risc, tanmateix, que la solidaritat general envers Nicaragua quedés difosa i per això es van anar promovent diferents agermanaments entre poblacions gironines i nicaragüenques –Arbúcies amb Palacagüina, Salt amb Quilalí, Torroella de Montgrí amb San Juan del Sur, Banyoles amb Condega–; era una manera de donar suport com a poble a un indret concret i posar cara i nom a les persones de qui hom se sentia germà en la lluita. Una so-

Deu anys més tard, la comissió d’agermanament continua essent l’òrgan que aglutina les entitats gironines que destinen part dels seus esforços a Bluefields lidaritat que en el cas de Girona es va concretar amb Bluefields, la ciutat natal de l’aleshores cònsol de Nicaragua a Barcelona, Moisés Arana, una de les persones que més va fer per enfortir els lligams entre Catalunya i el seu país.

El primer any de l’agermanament va suposar una prova de foc per a totes dues parts, ja que el 22 d’octubre de 1988 Bluefields quedava literalment arrasada per l’huracà Joan. Des de Girona es van anul·lar tots els projectes que s’havien estat preparant i es va posar en marxa la campanya “Reconstruïm Bluefields”, que va

tenir un ampli suport. La derrota electoral del Frente Sandinista el febrer de 1990 va suposar un cop dur per a ambdues parts. A Nicaragua la voluntat dels nous governants era posar fi a tot allò que tingués a veure amb el passat recent sandinista i institucionalment la relació se’n va ressentir. El lligam entre les persones, però, va continuar i en el cas de Girona es va traduir, entre d’altres, en accions destinades a la coneixença d’una realitat tan rica com diferent. És també en aquesta època quan Girona Solidària participa, juntament amb d’altres comitès d’ager-

74 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

manament amb municipis nicaragüencs de les comarques gironines, en la creació, l’any 1994, de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme a la qual s’han anat incorporant la majoria d’ONG del territori al llarg d’aquests anys i que s’ha convertit en un referent pel que fa a la cooperació i la sensibilització sobre les desigualtats Nord-Sud en aquesta part de Catalunya. Anys més tard formarà part de la Xarxa CataNica d’agermanaments d’arreu de Catalunya amb Nicaragua.

Va ser a partir de la segona meitat d’aquesta dècada dels noranta que la solidaritat es va anar concretant cada vegada més en projectes de cooperació al desenvolupament, per bé que també es començava a crear xarxa amb agermanaments entre institucions afins d’una ciutat i l’altra com el de l’Institut Narcís Xifra amb l’Instituto Tecnológico Cristóbal Colón o el de la Universitat de Girona amb la Universidad de las Regiones Autónomas de la Costa Caribe Nicaragüense (URACCAN). És també en aquesta època quan se surt dels límits municipals: per una banda es comença a construir el Centre d’Atenció Psicosocial a través de la Comunitat Terapèutica del Maresme, i per l’altra, arran d’una demanda rebuda per un cooperant gironí, es promou un nou agermanament entre el municipi gironí de Quart i el recentment creat de Kukra Hill.

Els primers anys del nou segle veuen la dissolució de Girona Solidària com a entitat i la creació d’una comissió d’agermanament integrada pel govern municipal i diferents entitats de la ciutat –algunes de les quals ja hi tenien vincles mentre que a d’altres, com Enginyeria Sense Fronteres, GERD o Gramiss, se’ls convida a formar-ne part per abordar algun tema concret–, que ve acompanyada d’una revifada de les relacions durant el període com a alcalde de Bluefields de Moisés Arana (2002-2005).

Deu anys més tard, la comissió d’agermanament continua essent l’òrgan que aglutina les entitats gironines que destinen part dels seus esforços a Bluefields. N’hi conviuen de tots els models d’allò que entenem per cooperació, des de les que tenen una contrapart que la concep com a obtenció de recursos (com és el cas actual d’URACCAN, tan allunyat de l’intercanvi acadèmic i de coneixements del principi) fins a les que –com la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana o l’Associació d’Educació Popular Carlos Fonseca Amador– disposen de persones generoses i altruistes que l’entenen com una manera de treballar conjuntament en la construcció d’un

altre món possible. És també en aquest anys que s’han traspassat els límits del nucli urbà, s’ha arribat a indrets tan allunyats com l’illa de Rama Cay o les comunitats de la zona de Kukra River i s’han formalitzat nous agermanaments entre instituts de secundària d’ambdues ciutats.

Són vint-i-cinc anys i molts de vincles establerts al llarg d’aquest quart de segle, alguns dels quals són de recent creació mentre que d’altres perduren després de tant de temps i que, almenys pel que respecta als gironins, els ha ajudat a pensar la realitat d’una altra manera i a involucrar-se, cadascú a la seva manera, en la transformació d’aquesta societat en la qual ens ha tocat viure. L’agermanament, doncs, ha tingut un procés evolutiu, ha anat canviant al llarg del temps però no s’ha aturat mai perquè, com ho diuen a Nicaragua, Sandino vive! La lucha sigue!

Carles Serra membre de la Comissió de celebració del 25è aniversari de l’agermanament Girona-Bluefields

76 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Guerrillers del Teclat Sandiumenge, L.

La Magrana, (Barcelona, 2012) La Primavera Àrab i, en concret, els aixecaments populars que van aconseguir derrocar Ben Ali i Hosni Mubarak a principis del 2011 no van sorgir del no-res: al contrari, feia anys que s’estaven covant al carrer i al ciberespai. Aquest llibre és un homenatge a la jove generació digital àrab i al paper que ha tingut a l’hora de preparar el camí de les revoltes contra les dictadures que sacsegen el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Els bloguers que la periodista Lali Sandiumenge ha conegut i entrevistat des del 2004 –quan es va instal·lar al Caire– tenen una mitjana d’edat de poc més de trenta anys, però ja es consideren a si mateixos membres de la «primera» generació d’activistes digitals.

Van ser els pioners i la seva tasca ha estat fonamental per engendrar un nou llenguatge de dissidència i un nou tipus d’activisme per al canvi: individual però col·lectiu, autònom però col·laboratiu, acèfal i descentralitzat, local i regional i, ara mateix, global. Guerrillers del teclat mostra la importància que internet ha tingut i té en el món àrab per promoure la llibertat d’expressió i la lluita democràtica i contra la tirania, però, sobretot, és la història apassionant d’un grup de nois i noies que van aprofitar amb valentia i creativitat totes les possibilitats de la xarxa i dels mitjans socials per conscienciar, polititzar i mobilitzar una generació que tothom creia adormida.

Repensar en femení.

Manual per a una pau sostenible Söderberg Jacobson, A.

Las Muertes Chiquitas Sallarès, M.

Art Blume, S.L. (Barcelona, 2009) Amb més retard del que hauríem volgut presentem aquesta obra magnífica de l’artista Mireia Sallarès.

Las Muertes Chiquitas és el resultat de quatre anys de feina en un projecte interdisciplinari centrat en les entrevistes a més de trenta dones mexicanes de diferents zones d’aquest país. Dones de diverses edats, orígens socials, professions i religions.

A través de les seves paraules podem mirar d’entendre i connectar amb successos com els feminicidis a Ciudad Juárez, la vida de les prostitutes als barris marginals, les professores universitàries exiliades de guerres europees, homosexuals, transsexuals, exguerrilleres dels anys setanta, burgeses, indígenes, estudiants, mares, àvies, filles… dones.

Una mostra d’art social, plural i inclusiu, sobre la relació dels orgasmes i el plaer amb la violència, el dolor i la mort.

Icaria, EINES de Pau, Seguretat i Justícia (Barcelona, 2010) A molts llocs del món, les dones sovint no tenen prou recursos per organitzar-se activament, ni temps per ocupar-se de res, més enllà de la supervivència diària. Això es fa encara més evident durant i després de les guerres i els conflictes armats.

El fet que les dones no siguin vistes com a actores essencials en aquests processos fa que es malgasti una gran quantitat de coneixement i d´experiència, la qual cosa representa una pèrdua de temps i de diners, que té un impacte negatiu en les vides i les perspectives futures tant de les dones com dels homes.

Aquest manual mostra les connexions entre el desenvolupament sostenible vers la pau i la participació de les dones en els processos de pau i presa de decisions. L´estudi aporta el que hauria de ser un model holístic per a la construcció de pau, un model on la igualtat de gènere constitueixi un instrument indispensable per a la sostenibilitat.

LES MÚSIQUES « 77

Ivette Nadal

Cesk Freixas Tocats pel foc (Temps Record)

Ovidi Montllor diu Joan Fuster (PM Produccions)

Cançó d’autor

Cançó d’autor

Cançó-pop

Una desena de musicacions poètiques protagonitzen el tercer treball d’Ivette Nadal, que s’obre amb la contundència del tema “Però estàs content” d’Anna Aguilar-Amat, un crit a una solitud viscuda sense planys. El reguitzell de versos porta a la calma de “Cançó de bressol per un osset de peluix” de Víctor Sunyol, on si t’adorms ‘seràs l’alè d’una abraçada’. Entre els Mestres i amics d’aquesta poeta i cantautora hi trobem Joan Vinuesa, de qui canta “Arbre meu”, l’arbre de la vida. Entre les estrofes d’Enric Casasses, “Tres quarts” és el moment escollit per ser musicat en aquest treball: un crit a l’amor a qualsevol hora. Els acords de guitarra condueixen fins a “La lluna, la pruna” de Santi Montagud i el darrer poema adaptat és “Si véns, amor, i jo no hi sóc…” de Francesc Garriga. En aquest nou disc tampoc hi falten els mots de la mateixa Nadal, que regala “Mariner de terra endins”, un rocker “Calaix de dalt”, “Cristina” i “Mantra” (amb Eduard Canimas). I la història no s’acaba: l’àlbum es complementarà d’un DVD amb un videoclip en 3D de la cançó “Calaix de dalt” i un documental amb una breu entrevista, tot fent un cafè, amb cada poeta musicat. Com en un bon plat: si hi ha ingredients excel·lents i està cuinat amb l’amor que respiren les musicacions, el resultat és tan deliciós com el disc Mestres i amics.

Tocats pel foc és una de les obres menys conegudes de l’escriptor Manuel de Pedrolo. Potser ho fa que aquesta breu novel·la, escrita durant els cinquanta i inèdita fins a la mort del dictador, és un dels textos més compromesos de l’autor del popular Mecanoscrit del segon origen, talment com un pamflet comunista en versió nostrada. Amarat del mateix ideal que movia Pedrolo, Cesk Freixas signa en aquest cinquè àlbum un nou manifest en forma de cançons. Una proclama que no és tan sols política sinó també vital, perquè el músic i cantautor del Penedès no entén la vida sense combat ni tampoc el combat sense vida. En aquest disc redescobrim el Freixas més acústic: temes com “La Plaça” o “Mudança” són cançons de proximitat, itineraris vitals farcits de referents humans, culturals i polítics. No hi manquen peces amb un explícit fons rebel, com “Acte de violència”, text del mateix Manuel de Pedrolo que narra el procés de presa de consciència d’un grup d’obrers, o “El Burro i l’Àguila”, versió de Pi de la Serra que descriu d’una manera al·legòrica els desenganys de la Transició. Sorprenen els matisos mediterranis d’“El meu poble”, amb la participació d’Al Tall, i la versió coral de “1705”. Entre el pop i el rock acústic i prenent de referència no tan sols noms clau de la cançó catalana i llatina sinó també veus de l’òrbita anglosaxona com Ani DiFranco o Ben Harper, Cesk Freixas presenta el seu disc més accessible i planer, fugint d’ortodòxies militants i llenguatges pamfletaris. Amb el guitarrista Víctor Nin a la producció ha trobat un so modest i bàsic, però tan efectiu com sempre. Cesk Freixas segueix tocat pel foc de la cançó compromesa.

Coincidint amb els aniversaris de Joan Fuster –90 anys del naixement, 20 de la mort i 50 del seu llibre Nosaltres, els valencians–, s’ha recuperat el recital que Ovidi Montllor va fer com a homenatge a la seva faceta de poeta, l’any 1993 a l’Olleria.

El projecte s’ha completat amb una fusió amb els cants i músiques de cantants valencians actuals sota el nom d’A Dos de Val. Aquest doble homenatge ha estat impulsat per Paco Muñoz –que és qui ha editat el disc– amb la complicitat d’IsabelClara Simó, Francesc de Paula Burguera i Josep Albinyana. Les remescles finals les han gravat duets i trios d’Hugo Mas i Batà; Rapsodes, Rafa Xambó i Bajoqueta Rock; Pau Alabajos i Obrint Pas; Al Tall i Albert Ortega; Lluís Miquel i Eva Dénia; Empar Torres i Carraixet; Ovidi Twins, Dani Miquel i Sva-ters, i Andreu Valor i el mateix Muñoz. Tot i que la veu de Montllor és protagonista, entre les peces destaquen “Poema amable”, “La vídua” i “Elegia íntima”. Una joia de disc, a dos grans valencians, per recordar versos com ara ‘Segurament jo era. Sóc només la memòria’.

Mestres i amics (Right Here Right Now)

Elisenda Soriguera

Roger Palà

A dos de val

Helena Morén Alegret

78 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Mossèn Alcover i la commemoració dels 150 anys del seu naixement Mossèn Antoni Maria Alcover (1862-1932) és una de les figures més importants de la cultura catalana de tots els temps. Apropar-se a la seva persona i a la importantíssima tasca que va fer a favor de la nostra llengua és constatar com el denominador comú dels genis és sempre el mateix: que no ‘fan’ sinó que ‘viuen’ la seva feina d’una manera apassionant i apassionada.

La celebració dels 150 anys del seu naixement és tota una oportunitat per endinsar-nos en el seu gran llegat, descobrir la magnitud de la seva obra i gaudir-ne.

ESPAI ILLES « 79

Les propostes per fer front a la crisi que es basin en una “fugida cap endavant” o un aprofundiment del neoliberalisme, difícilment tindran èxit

80 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Antoni Maria Alcover va néixer a Manacor, Mallorca, l’any 1862. Fill de pagesos benestants, entrà al seminari de Palma quan tenia 15 anys. Va fer carrera sacerdotal dins la conservadora Església catòlica de l’època, però també com a escriptor, lingüista, folklorista, historiador... i fins i tot com a dissenyador d’esglésies i capelles! Alcover va ser un home polifacètic però amb una passió incommensurable: la llengua. La importantíssima contribució que va fer a la llengua i cultura catalana fou resultat de la seva gran capacitat de feina, empenta i il·lusió.

Probablement, les dues obres més populars de mossèn Antoni Maria Alcover siguin la recopilació de les Rondalles Mallorquines i el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), però ni de lluny en van ser les úniques. Alcover va emprendre molts altres grans projectes.

Entre ells, l’edició i redacció principal del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (BDLC), la primera revista de lingüística que hi va haver a la península Ibèrica. El BDLC, escrit en català, funcionava com a mitjà de comunicació entre els més de mil corresponsals que es van engrescar a participar en el projecte per a la creació del diccionari que recull el cabal lèxic català de tots els dialectes i de totes les èpoques: el DCVB. Alcover també és l’autor de La flexió verbal en els dialectes catalans, una altra recerca —com la del diccionari— única en el marc de les llengües romàniques. Mossèn Alcover es va moure per tot el conjunt dels Països Catalans (arribà a ser un personatge tan popular que el coneixien com “l’Apòstol de la Llengua”) però també viatjà per Itàlia, França, Anglaterra, Suïssa, Bèlgica, Alemanya i altres països europeus amb l’objectiu de relacionar-se amb els millors filòlegs i intel·lectuals del moment. L’any 1906 Alcover va convocar i presidir el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el 1911 va ésser elegit primer president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. També fou membre fundador de la comissió editora de les Obres Completes de Ramon Llull.

Fet aquest breu resum, per a conèixer l’obra de Mossèn Alcover us recomano aquestes tres coses: la lectura d’alguna de les seves Rondalles Mallorquines, fer una consulta a l’ingent DCVB (en paper o en la seva versió digital a l’adreça dcvb.iecat.net) i una visita al nou portal digital d’Antoni Maria Alcover (alcover.iec.cat).

Les Rondalles Mallorquines

L’Amor de les tres taronges’, ‘En Juanet i es set missatges’, ‘Sa fia del Sol i de la Lluna’ o ‘En Pere de sa xuia’ són només 4 de les més de 400 rondalles que mossèn Alcover va arreplegar i escriure amb el pseudònim d’‘En Jordi des Racó’. Després de la seva mort, el menorquí Francesc de Borja Moll —

A les Illes Balears el govern del PP continua amb la seva ofensiva contra la llengua pròpia, des d’Ajuntaments, Consells Insulars o el mateix Parlament col·laborador, deixeble i màxim difusor dels treballs alcoverians— va continuar editant totes aquestes rondalles, actualment aplegades en 24 volums. Mostra de l’acceptació popular de les rondalles són les seves diverses versions i traduccions. Enguany, aprofitant que és l’Any Alcover, el guitarrista Joan Bibiloni ha aplegat un grup de cantants i músics i ha recuperat 55 cançons inspirades en les rondalles. També recentment s’ha presentat l’edició bilingüe català-japonès del llibre Vuit rondalles mallorquines d’Antoni M. Alcover.

El Diccionari Català-ValenciàBalear

El Diccionari català-valencià-balear, també conegut com a “Alcover-Moll”, és un treball excepcional. Tal com s’especifica a la seva introducció, el Diccionari recull la llengua que es parla “al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya”. Alcover va descriure l’objectiu del seu projecte amb les paraules següents: “Per fer el diccionari axí, es indispensable fer dues grans replegues: replegar tot el vocabulari vivent de totes les regions y comarques de la nostra llengua y tot el vocabulari de les generacions passades. El vocabulari vivent l’hem de recullir de les boques que’l parlen; el vocabulari de les generacions passades l’hem de recullir dels monuments escrits qu’elles nos dexaren” (BDLC, I, 135).

Una de les eixides lingüístiques d’Alcover el va dur a Menorca l’estiu de 1917 i va ser allà on conegué un jove seminarista ciutadellenc de nom Francesc de Borja Moll. Al seu llibre de memòries Els meus primers trenta anys, en Moll va descriure així aquell primer contacte : “Mossèn Alcover no es limitava a demanar informació: també ell en donava, amb una dialèctica i una força de persuasió que li venia de la forta convicció de què ell mateix estava posseït (…) Per primera vegada vaig sentir parlar, amb coneixement directe, de Costa i Llobera, de Joan Alcover, de Frederic Mistral, de la Renaixença i de moltes altres coses i persones que havien estat fora de l’àrea de l’ensenyament que rebíem. Per primera vegada vaig sentir exposar idees clares i precises sobre els conceptes de llengua i dialecte, sobre la posició del menorquí respecte del català, i del català envers del castellà. Per primera vegada, també, vaig entreveure que Espanya era un conglomerat i no un bloc massís i uniforme. Les meves idees s’aclarien, el camp ideològic s’eixamplava, els mites prefabricats s’enderrocaven i jo em sentia renéixer a una vida mental nova, més íntima, més intensa i més veraç que aquella en què fins aleshores havia vegetat el meu cervellet de tretze anys.” (pp.94-95).

A partir del 1932, any de la mort de mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll es va encarregar d’acabar la redacció del Diccionari catalàvalencià-balear. Només estava acabat el primer volum i el segon estava a mig fer. Malgrat les

ESPAI ILLES « 81

dificultats de l’època, Moll tingué una gran força de voluntat i, amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i d’Aina Moll, va acabar el DCVB l’any 1962. Era una data especial: feia cent anys del naixement de mossèn Alcover.

El portal digital d’Antoni M. Alcover

Gràcies a l’IEC i a la increïble feina encapçalada per la professora Perea, a l’adreça alcover. iec.cat podeu trobar digitalitzats tot tipus de treballs alcoverians. Des de l’edició completa del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, fins als diversos materials recollits durant les eixides filològiques que mossèn Alcover va fer per tot el domini lingüístic. Hi trobareu els seus dietaris i els més de 75 quaderns de camp que va escriure. També és interessant poder-hi consultar ‘La flexió verbal en els dialectes catalans’, on apareixen al voltant de 500.000 formes verbals.

Dit tot això, malauradament no puc —ni vull— acabar aquest article sense recordar que a les Illes Balears el govern del PP continua amb la seva ofensiva contra la llengua pròpia, des d’Ajuntaments, Consells Insulars o el mateix Parlament. Els recents canvis legislatius i les agressions constants fan que resulti un veritable insult que aquestes mateixes institucions vagin celebrant i commemorant l’Any Alcover. Alcover sempre va defensar la riquesa i pluralitat de la llengua sense dubtar en cap moment de la seva unitat. El professor de la UIB Jaume Corbera va dedicar al Consell de Mallorca l’article “Una petita antologia alcove-

riana”(*) que inclou fragments com els que a continuació reprodueixo i que tots aquests governants farien bé de llegir.

“Un poble que pert sa llengua, es un poble degenerat, dexat de la mà Deu, sense instint de conservació, qu’es lo derrer que‘s pert. Quant un conquistador vol anul·lar un poble y fondre‘l y repastarlo dins un altre poble, el despulla del seu idioma, n’hi fa parlar un altre...”.

(Antoni M. Alcover, 1902) “La nacionalidat catalana. ¿Ho som nosaltres una nacionalidat, diferent de la castellana, de la gallega, de la vasca? I prou que hu som, per més que qualcú, sols de sentirho, tregui foc p’els caxals, i mos tiri carrerons de llamps i pestes, que, gràcies a Deu, no mos tocarán ni un fil de roba, perque mos abriga una corassa incontrastable: la fonda convicció del nostre dret i la seguredat del nostre triunf definitiu. Prou que hu som una nacionalidat; en tenim tots els síntomes, distintius i carácters. Tenim i’idioma.” (...)

“Mos porán esser més o menys simpátics els catalans; pero parents nostres ben propins ho son i ho serán, per més que estupidament ens empenyem en negarho. De Catalunya sortim, d’allá vengueren els nostres majors. No volem res amb ells? Ida som uns renegats; renegarem la nostra sanc. Desgraciat de poble que’n renega! ¡Quin lloc més ignominiós li reservará l’història!

Decadent l’esperit patriotic, esmortuida,

atrofiada la conciencia de la nacionalidat pròpia, s’afluxaren els vincles de germanor i s’oblidaren els de sanc entre Mallorca i Catalunya; i acabárem per oblidar la nostra historia, la rel de la nostra nissaga, el nostre origen. Vengué per bona sort el Renaxement catalá, que’ns ha despertada, grácies a Déu, la nostra conciencia étnica.

Per tot axò, la nostra nacionalidat es la catalana; la nostra personalidat, si l’hem de recobrar, no l’esperem de la gent de Madrid, que no’ns concedirán may altra categoria que la de provincianos. La nostra personalidat ètnica, si l’hem de recobrar, ha d’esser am Catalunya. Allunyarmos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, es una al-lotada, una ximplesa.”

(Antoni M. Alcover, 1908) *Podeu llegir l’article complet del professor Corbera al bloc dodeparaula.blogspot.com

Júlia López i Seguí Traductora

82 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’experiència del treball en xarxa en EpD de les Jornades Interuniversitàries

“Visions d’Amèrica Llatina” Els diferents centres de cooperació de les universitats públiques catalanes tenen, com un dels punts primordials en els seus plans d’actuació, l’Educació per al Desenvolupament (EpD). En aquest sentit es considera una estratègia fonamental per a una vertadera transformació de la societat que conformi una ciutadania responsable, crítica i proactiva.

D’aquesta manera es comptabilitza la funció social de la universitat amb l’excel·lència.

Tal com es recull en el Pla de Cooperació Universitària per al Desenvolupament 2011/2015 elaborat per l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (2011): Moltes de les nostres actuacions locals tenen efectes globals, com tot el que fa referència al canvi climàtic, el consum responsable o els processos migratoris. Per tant, hi ha una gran necessitat d’educar la societat per tal que estigui informada i actuï de manera conscient, contribuint al desenvolupament sostenible global. La formació professional i científica que ofereixen les universitats ha d’anar acompanyada d’una educació de la ciutadania amb capacitat de reflexió, capaç d’actuar de manera sostenible en un món globalitzat. Així ho afirmen declaracions i cartes de compromís en les quals tant els ministres d’educació com els responsables de les universitats acorden que és una funció primordial de la universitat “formar diplomats altament qualificats, ciuta-

dans responsables, capaços d’atendre les necessitats de tots els aspectes de l’activitat humana” i “constituir un espai per a la formació superior amb l’objectiu de formar ciutadans que participin activament en la societat” (UNESCO, 1998). La importància que tenen les institucions d’educació superior a l’hora de fomentar valors i comportaments responsables també es demostra en la conferència anual de l’any 2010 de l’Associació Internacional d’Universitats (IAU), amb el títol “Ètica i valors en l’educació superior en l’era de la globalització: quin paper hi tenen les disciplines?”, de la qual deriva la iniciativa per desenvolupar un codi de conducta global per a l’ètica a l’educació superior.

L’EpD, en un context com l’actual on creix la desigualtat i augmenta l’exclusió social, és especialment oportuna perquè els estudiants universitaris adquireixin els coneixements necessaris, competències, habilitats i valors que els permetin exercir de ciutadans crítics. Per

aquest motiu les universitats tenen la responsabilitat de produir coneixement, i d’assumir un paper rellevant com a impulsores d’enfocaments d’EpD. Tal com apareix en el Codi de Conducta de les Universitats en matèria de Cooperació per al Desenvolupament, on es detallen uns principis i objectius de la cooperació universitària al desenvolupament, concretament en l’article 27, s’especifica que la sensibilització de la comunitat universitària cap a la solidaritat internacional i en pro d’un desenvolupament humà sostenible, constitueix un important camp de col·laboració amb altres institucions i agents socials, i en aquest sentit, les universitats hauran de mostrar-se obertes a les experiències aportades per les esmentades institucions i agents, fomentant la seva presència en els centres universitaris, l’exposició i explicació de les seves activitats i a la participació dels mateixos en els programes de sensibilització que es porten a terme. Per aquest motiu les Jornades Visions d’Amèrica Llatina estan obertes a aquestes possibilitats i conviden tant especialistes d’altres instituci-

ESPAI UNIVERSITAT « 83

ons com agents especialitzats en el tema que s’ha escollit en un any concret.

El nostre cas Fa ja sis anys, a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV), vàrem rebre una idea, com sempre oportuna, de Paco Xammar S.J., bon amic i col·laborador del Centre de Cooperació al Desenvolupament de la URV. Aquella idea es basava en una acció formativa i sensibilitzadora amb una clara component d’EpD. Així, ben aviat vam començar a dissenyar una proposta formativa que acabaria denominant-se “Visions d’Amèrica Llatina”. Es tractava d’unes jornades que, d’una manera transversal, pretenien mostrar diferents enfocaments sobre la realitat d’Amèrica Llatina, des de la colonització fins al moment actual. Així, en les diferents edicions s’han anat revisant les causes del desenvolupament desigual, s’han tractat les alternatives polítiques que s’estan produint, s’ha parlat sobre la situació dels drets humans, s’ha debatut sobre els nous plans i estratègies econòmiques o de la vulnerabilitat dels seus immensos recursos naturals, entre moltes altres qüestions.

Aquella era una idea que recollia una demanda d’algunes associacions i entitats locals que, pensant en la universitat com un punt de trobada, opinaven que en ciutats petites, com Tarragona, hi mancaven propostes sòlides i assídues orientades a la sensibilització social, la incidència política, la divulgació dels problemes de desigualtat al món i, més concretament, a Amèrica Llatina, una regió tradicionalment vinculada a moltes organitzacions de cooperació catalanes.

A poc a poc vam anar perfilant la idea i vam observar que amb molt pocs recursos podíem elaborar una proposta acadèmica sòlida i raonable que, a la manera universitària, tractés els temes més actuals i candents de la realitat llatinoamericana. Així va ser com vam presentar a la nostra institució la idea que, afortunadament, va ser acceptada de bon grat. A partir d’aquell moment s’iniciava la primera Jorna-

A poc a poc vam elaborar una proposta acadèmica sòlida i raonable que, a la manera universitària, tractés els temes més actuals i candents de la realitat llatinoamericana da “Visions d’Amèrica Llatina”. Corria el curs 2006-07 i els convidats van ser Carlos Pacheco, economista consultor al Centro de Estudios Internacionales (Managua, Nicaragua); Carlos A. Ruiz, advocat colombià especialitzat en drets humans; Rodolfo Cardenal S.J., subdirector de l’Instituto de Historia de Nicaragua y Centroamérica de la Universidad Centroamericana (Managua) i exvicerector de la Universidad Centroamericana (El Salvador), i Oliver Klein, politòleg i professor de Ciència Política a la URV. Cal destacar que el professor Klein forma part del projecte des de la idea inicial.

Les Jornades es van celebrar amb l’assistència de 84 persones (entre estudiants matri-

culats i assistents externs). Es van estructurar al llarg de quatre dies i van ser un èxit, tant organitzatiu com acadèmic.

El curs següent (2007-08) vam rebre una demanda absolutament encoratjadora. La Universitat de Lleida (UdL), de la mà de l’aleshores rector Dr. Joan Viñas, ens va proposar organitzar el mateix curs a la seva institució. Cal dir que va ser rebuda amb molt d’entusiasme. Aquell curs, vam celebrar les Jornades a les dues universitats, amb una estructura i disseny idèntics.

Aquesta primera experiència conjunta ens va mostrar que amb creativitat i bona organització es poden optimitzar recursos i oferir activitats d’alt nivell sense que suposin un pes econòmic

Evolució d’estudiants matriculats Jornades “Visions d’Amèrica Llatina” URV UdL UdG UPF 250

218

225

201

192

200 175 150 125 90

100 75

67

50

55

25 2006 2007

2007 2008

2008 2009

2009 2010

2010 2011

2011 2012

84 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

per a l’organitzador. Cal destacar que en el nostre sector, l’optimització de tots els recursos és condició sine qua non i no representa cap tipus d’adversitat, per la qual cosa l’enginy és costum.

En aquella edició es va convidar a Carlos Fazio, llicenciat en Història, periodista i professor de la Universidad Autónoma de México; Francisco Mena, exdiputat al parlament salvadoreny, representat de l’FMLN a Europa i responsable de la Red Europea de Dialogo Social, i novament Carlos Pacheco, Carlos A. Ruíz i Oliver Klein. Un altre èxit de participació i organització.

El curs de l’any 2008-09 una nova bona notícia ens estava esperant. La vicerectora d’Estudiants, Cooperació i Igualtat de la Universitat de Girona (UdG), M. Rosa. Terradellas, ens va proposar incorporar l’activitat a la seva universitat. Així va ser com vam haver d’aguditzar l’enginy per organitzar les jornades a les tres universitats, en el menor espai de temps possible. Els participants en aquesta edició van ser Marcos Roitman, sociòleg i professor de la Universidad Complutense de Madrid; Rodolfo De Roux, filòsof, teòleg i professor de la universitat Tolouse II Le Mirail; Sergio Ramírez, advocat, polític i escriptor (Managua), i Vilma Nuñez, advocada i presidenta del Consell Directiu del Centro Nicaragüense de Derechos Humanos (Managua).

A partir del curs 2010-11, vam decidir incorporar un tema transversal i afegir un subtítol a la denominació principal “Visions d’Amèrica Llatina”, i així es van tractar els següents temes: 2009-10. La veu i els drets de les minories Docents convidats: Alta Hooker, rectora de la Universidad de las Regiones Autónomas de la Costa del Caribe de Nicaragua (URACCAN); Marco Aparicio, doctor en Dret i professor de Dret Constitucional a la UdG; Irma A. Velasquez, periodista, doctora en Antropologia i màster en Antropologia Social, i el professor Oliver Klein.

2010-11. Recursos naturals: riquesa o espoliació? Docents convidats: Natalia Uribe, psicòloga, antropòloga social i cultural i responsable del programa Agua y Desarrollo d’UNESCO Etxea; Iñaki Barcena, director del Departament de Ciència Política i de l’Administració i professor de Ciència Política de la Universitat del País Basc (UPV); Jorge Cabrera, jurista, expert en legislació ambiental i assessor de l’Instituto Nacional de Biodiversidad (Costa Rica), i Oliver Klein.

2011-12. La força dels moviments socials. Quan vam rebre aquesta nova proposta ja era la 6a edició i les Jornades estaven consolidades i tenien un format recognoscible i fàcilment identificable per a la comunitat universitària. Així va ser com una altra universitat es va incorporar al grup. La Universitat Pompeu Fabra (UPF) ens proposava un nou repte:

Les universitats que integrem la xarxa concebem la formació com una dimensió essencial de la cooperació Universitària al Desenvolupament (CUD) Barcelona. Els organitzadors tenim present i molt clar que cal reforçar la cooperació interuniversitària, cercant instruments de coordinació i gestió compartits, que permetin l’eficàcia i l’optimització de recursos. Així, aquelles jornades es van celebrar a quatre universitats.

Els docents convidats en aquella ocasió van ser Pedro Ibarra, catedràtic de Ciència Política de la UPV; Arturo Landeros, arquitecte, sociòleg, investigador del grup de Drets Humans i Sostenibilitat de la Càtedra Unesco de la Universitat Politècnica de Catalunya; Jordi Calvo, economista i investigador sobre moviments socials, cultura de pau i armamentisme, investigador del Centre d’Estudis per a la Pau JM Delàs i del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la UPF i, novament, el professor Marco Aparicio.

El treball en xarxa Les universitats que integrem la xarxa, concebem la formació com una dimensió essencial de la cooperació Universitària al Desenvolupament (CUD), i entenem que l’objectiu principal és facilitar la compressió dels fenòmens relacionats amb el desenvolupament humà i sostenible, així com les competències (coneixements, capacitats i habilitats...), i més específicament les competències genèriques relacionades amb el coneixement dels problemes globals, amb qüestions lligades a la internacionalització i a la diversitat, així com les derivades de la responsabilitat professional, i les capacitats necessàries per a incorporar-se en paritat en processos internacionals. Per tot això creiem que la programació anual de les Jornades “Visions d’Amèrica Llatina” compleix amb aquestes premisses, sobretot tenint em compte que a Amèrica Llatina tradicionalment entre les nostres universitats és on es desenvolupen la majoria dels projectes internacionals.

Aquesta formació més específica associada al coneixement dels paradigmes del Desenvolupament Humà, que incideix de manera especial en la pobresa en l’àmbit rural o en la dona, conceptes de drets humans, sobirania alimentària, recursos naturals, drets indígenes, etc., s’ha de concebre formant línies o àrees d’especialització per poder fraccionar l’alumnat en grups d’interessos específics, i en els quals resultarà imprescindible aprofundir en el coneixement dels enfocaments i mètodes apropi-

ats, aspectes que sempre es treballen en xarxa entre les quatre universitats participants.

En la majoria dels àmbits el treball en xarxa s’ha convertit en una peça fonamental de l’engranatge per enfortir el sentit de treball en grup i al mateix temps de pertinença de les mateixes activitats i la força de la col·laboració entre iguals, i en l’àmbit de la CUD són ja algunes les mostres d’aquest treball que es poden trobar.

Treballar en xarxa en el camp de la formació universitària presencial entre quatre universitats es converteix gairebé en una necessitat en temps en què l’optimització de recursos i la posada en valor de les idiosincràsies de cada universitat són factors clau en les noves formes de l’enfocament en l’EpD. Aquest treball també permet una repercussió més àmplia del missatge per difondre i de les posteriors activitats que es poden derivar com a futurs estudis d’investigació, capacitat de generar publicacions i socialització de bones pràctiques.

Un altre factor que cal destacar és l’equip de treball que es genera, que comparteix tota la seqüència del procés, des de la idea a l’execució, i que es fonamenta en el respecte i la confiança en l’altre en tot el que es delegui a cadascuna de les universitats, i posa, a més del compromís del treball, una bona dosi d’il·lusió i d’aportació personal.

Lluny del que podria semblar a priori, organitzar les jornades en quatre universitats ha estat una activitat plena de satisfaccions i, d’altra banda, ha permès reduir substancialment els costos logístics. Compartir despeses permet fer front a desplaçaments intercontinentals de persones internacionalment reconegudes que difícilment podríem assumir de forma independent. Treballar conjuntament entre quatre centres de cooperació no ha fet altra cosa que escurçar distàncies, enfortir les relacions i generar noves idees que, sens dubte, s’aniran materialitzant.

Joan Fuster Coordinador del Centre de Cooperació al Desenvolupament “URV Solidària” de la Universitat Rovira i Virgili

Alba Panisello Tècnica de Cooperació de l’Oficina de Desenvolupament i Cooperació de la Universitat de Lleida

Silvia Lloveras Responsable de l’Oficina de Cooperació per al Desenvolupament de la Universitat de Girona