Ongc50 Estiu 2012

ONGC 50

Revista trimestral • Estiu 2012 • Número 50 (edició especial) • 3 €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Renaixem. 50 números d’ONGC:

Lluís Llach · Mònica Terribas · Federico Mayor Zaragoza · Eva Piquer · Víctor Terradellas Gabriela Serra · Josep Lluís Cleries · Lluís Gendrau · Laia Altarriba · Nicolás Valle Isabel Galí · Francesc Mateu · Anna Grau · Fèlix Martí · Helena Vicente · Siscu Bages Enric Borràs · Toni Arbonés · Laia Gordi · David Bassa · Manuel Manonelles · Rita Marzoa Francesc de Dalmases · Carme Vinyoles · Pau Lanao · Dolors Elias · Jordi Fexas Natàlia Boronat · Òscar Sisteré · Yolanda Sànchez · Sònia Cervià

SUPLEMENT

paucat

Experiències de pau i transformació social

Col·leccionable de fotografies

Escenaris locals en un món globalitzat Làmina 20:

La versió paper d’ONGC

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«5

Francesc de Dalmases Director

Renéixer Les persones i els projectes tenim l’oportunitat de renéixer, de reinventar-nos, de ser el que som però d’una altra manera; una mica més savis i una mica menys rucs. Sempre ho podem fer però ho fem poc. Les inèrcies ens omplen les butxaques de pedres pesants fins a deixar-nos quiets. Aturats.

ONGC no n’ha estat una excepció. Hi deu tenir alguna cosa a veure el fet que al capdavant de la revista hi hagi, majoritàriament, homes entre els quaranta i els cinquanta anys que ens hem anat encarcarant. Ens hem cansat d’analitzar i discutir sobre els canvis que ens toca viure però fins ara hem estat incapaços d’interioritzar el que estàvem dient i mirar de recuperar l’agilitat i la flexibilitat amb què vam començar aquest projecte que avui arriba als cinquanta números.

Ha calgut la visita d’un referent d’aquesta casa, la periodista Elisabeth McWilliams, per obrir-nos els ulls i fer les coses fàcils. Un vespre, mentre parlàvem d’ONGC del dret i del revés sense trobar cap model nou que ens satisfés, ens va deixar un exemplar del número 1 sobre la taula.

Quan avui fulleges aquell primer exemplar trobes que el pas del temps ha estat molt dur, gairebé inclement. Però també hi trobes alguna cosa d’essencial en la seva senzillesa que potser no hem sabut mantenir.

I per això aquest número 50 que teniu a les mans mira de mantenir viu un fons que dóna sentit al projecte i, alhora, mira de recuperar la senzillesa i la simplicitat d’aquelles primeres edicions.

També ha estat Elisabeth McWilliams qui ens ha dit amb un mig somriure ‘Té molt sentit que deixeu els colors cridaners i torneu a l’escala de grisos’. I ja hi som, teniu a les mans un projecte vell que mira de renovar-se i retrobar l’encaix senzill entre el que diu i com ho diu.

I per començar aquest nou cicle hem volgut comptar amb noms i paraules de persones que s’estimen el periodisme, s’estimen el món i les propostes per transformar-lo o s’estimen

Aquest número 50 mira de mantenir viu un fons que dóna sentit al projecte i, alhora, mira de recuperar la senzillesa i la simplicitat de les primeres edicions

ONGC per alguna raó. Si seguiu llegint trobareu el que han escrit Gabriela Serra, Lluís Llach, Mònica Terribas, Federico Mayor Zaragoza, Nico Valle, Isabel Galí, Carles Llorens, Lluís Gendrau, Francesc Mateu, Anna Grau, Fèlix Martí, Helena Vicente, Víctor Terradellas, Eva Piquer, Siscu Bages, Enric Borras, Toni Arbonés, Laia Gordi, David Bassa, Manuel Manonelles, Laia Altarriba, Iolanda Fresnillo, Rita Marzoa, Dolors Elias i Jordi Fexas.

Podríem acabar dient que ha estat molt difícil i ha significat un gran esforç.

Però no seria veritat. Ens ha estat molt fàcil, ens ho heu fet molt fàcil i continuem amb aquest projecte, sobretot, perquè ens omple de sentit, perquè ens agrada llegir, escriure i escoltar. En definitiva, perquè ens diverteix, ens fa feliços i ho podem compartir.

Només calia recordar-ho. I renéixer.

La tardor de 1999, en un cafè de Pristina (Kosovo), Judit Aixalà, Quim Milla, Víctor Terradellas i Francesc de Dalmases van decidir engegar un nou projecte de revista: ONGC. Aquesta secció, ‘el Davantal’, ha aparegut en totes i cadascuna d’aquestes cinquanta edicions.

6»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Adjunt a la direcció d’art: Dani Sevilla Cap de redacció Maria Novella Internacional Judit Aixalà, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Marc Gafarot, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Jordi Fexas, Carles Bargalló Toni Fullat, Francesc Parés Han col·laborat en aquest número Miquel Ferreres, Manuel Manonelles, Laia Altarriba, Laia Altarriba, Eva Piquer, Lluís Llach, Mònica Terribas, Federico M. Zaragoza, Gabriela Serra, Josep Lluís Cleries, Lluís Gendrau, Nicolás Valle, Isabel Galí, Francesc Mateu, Anna Grau, Fèlix Martí, Helena Vicente, Siscu Baiges, Enric Borràs, Toni Arbonés, Laia Gordi, David Bassa, Dolors Elias, Jordi Fexas, Came Vinyoles, Pau Lanao, Natàlia Boronat, Rita Marzoa, Sònia Cervià, Yolanda Sànchez, Òscar Cisteré, Carles Llorens, Iolanda Fresnillo, Maribel Páez, Ruth Escribano.

Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Marta Calvó Disseny i maquetació www.estudilogo.cat Impressió Vanguard Gràfic Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat Edita

amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de

amb el suport de:

Foto portada Adolfo Milla

ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor.

L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

FERRERES

10

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

SUMARI 3 el davantal Renéixer

4 miquel Ferreres

«7

50

6 en perspectiva

Una conspiració necessària

7 per cert

No és possible...

78

8 l’esquena del món

No tornem a perdre el 80%!

9 com t’ho podria dir

La mare volia que fes medicina dossier 50 edicions d’ONGC

56

52

suplement paucat experiències i propostes de pau i transformació social

10 Lluís Llach - El futur, com mai, és a les nostres mans 12 Mònica Terribas - Informadors de confiança 14 Federico M. Zaragoza - Ens cal inventar el futur 16 Gabriela Serra - Es fa camí al caminar 18 Josep Lluís Cleries - El valor dels valors mateixos 20 Lluís Gendrau - ONGC ho és tot 22 Nicolás Valle - La crisi de les paraules 24 Isabel Galí - Una relació necessària...

26 Francesc Mateu - Recomencem!

28 Anna Grau - D’un Barça-Madrid a Marràqueix...

30 Fèlix Martí - Cinc propostes per a un periodisme de qualitat 32 Helena Vicente - A les nostres mans...

34 Siscu Baiges - La ràdio, la solidaritat i la cooperació 36 Enric Borràs - Censura de sol i platja 38 Toni Arbonés - ONGC, el valor del reporterisme 40 Laia Gordi - El corresponsal congelat...

44 David Bassa - Ara és quan cal ser-hi 46 Dolors Elias - El valor afegit del periodista 48 Jordi Fexas - Som el que ens creiem 50 Vinyoles i Lanao - Periodisme i valors essencials 52 Natàlia Boronat - Periodisme de resistència a Rússia 56 Rita Marzoa - Filosofant al 50 60 Cervià i Sànchez - El periodisme frontissa 64 La Quera: una aventura de periodisme satíric 68 la imatge Eduard Soler

70 opinió

Noves fórmules de finançament de la cooperació catalana

El dibuixant Miquel Ferreres apareix a ONGC des de la primavera de 2003. Des d’aquell número 13 hem comptat amb quaranta-set il·lustracions amb la dosi justa de denúncia, ironia, humor i sàtira.

Un privilegi i una sort per als lectors i lectores d’aquesta revista.

74 contraArguments

Auditoria ciutadana, una eina per revertir la deudocràcia

78 ara i aquí

XVIII Festa de la Diversitat a l’Hospitalet

80 espai universitat

L’EpD: una educació en valors ètics a les universitats

8»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EN PERSPECTIVA

Manuel Manonelles i Tarragó

Uns conspiració necessària

F

a uns anys, poc després de l’inici de l’expansió (generalitzada) d’Internet, assistíem al gran debat –social i acadèmic– sobre l’impacte de les TIC a la nostra societat.

Es deia que el futur passava per l’anomenada “societat del coneixement”, i això comportà el naixement d’un gran nombre d’iniciatives al voltant de l’e-learning, algunes de les quals avui continuen demostrant el seu èxit.

Posteriorment, un cop recalibrades algunes de les premisses d’aquells moments –que en general no anaven desencaminades, però que en alguns aspectes eren excessivament optimistes–, es passà a parlar de la societat de la informació, més que del coneixement. És més, últimament, hi ha dies que ens plategem si més aviat no vivim en una societat de la desinformació.

Però el debat actual, a partir de l’eclosió del moviment dels indignats, seguit de la revolta de la Primavera Àrab –sense oblidar l’important precedent de la “revolta dels SMS” després dels atemptats de l’11-M a Madrid–, és sobre el potencial de les xarxes socials –especialment blocs, Facebook i Twitter– en pro del canvi social i polític. Sobre aquests aspectes, i altres, tenim tants ciberutòpics com ciberagnòstics.

No cal ser un expert en la matèria per verificar que l’aparició d’Internet i els seus derivats està provocant un gir copernicà en la transmissió de les idees, del coneixement i de la cultura arreu del planeta, de la mateixa manera (tot i que amb tempus molt diferents donat el canvi de context històric) que succeí amb la invenció de la impremta de caràcters mòbils a l’Europa de mitjans del segle XV. Però també s’ha de tenir en compte que tot canvi, sobretot si és d’aquestes magnituds, per molt positiu que pugui ser, també té inconvenients. Moltes vegades, tot allò que la xarxa té d’immediatesa, disponibilitat, potencialitat “d’outreach”, etc., ho deixa de tenir en profunditat, serenitat, capacitat d’anàlisi crítica i, a voltes –malauradament– fins i tot de qualitat.

Per això és tan important que paral·lelament a les xarxes o als grans mitjans o “marques” periodístiques, hi hagi projectes i iniciatives que, amb un esperit obert, siguin capaces de donar espai a la reflexió des d’una línia discursiva diferent i alternativa a la imperant que, en gran part, ens ha dut a la situació actual. És més, si això es fa amb una qualitat d’edició esmerada –tot i que adaptada als nous contextos– com és el cas d’ONGC, més motius per congratu-

És important que paral·lelament a les xarxes o als grans mitjans o “marques” periodístiques, hi hagi iniciatives que, amb un esperit obert, siguin capaces de donar espai a la reflexió

lar-nos-en en un moment com aquest, en què celebrem el seu número 50.

Felicitats, doncs, especialment a l’equip, però també a tots aquells (columnistes, contribuïdors habituals o puntuals, institucions que hi donen suport) que fan possible una conspiració, tan necessària, com aquesta.

Manuel Manonelles és autor d’aquesta secció ‘En perspectiva’. Va començar les seves col·laboracions arran del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, l’any 2005.

En el número 21 va escriure:

‘Aquest cinquè FSM ha significat, tot i el modest seguiment de la premsa internacional, un altre èxit quan a capacitat de convocatòria i d’organització’.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

Víctor Terradellas i Maré

No és possible...

É

s impossible que aquest sigui el número 50 d’ONGC i és una quimera pensar que els noms que heu trobat fins ara i els que trobareu si seguiu llegint s’hagin aplegat per fer un reconeixement als més de dotze anys de feina ininterrompuda d’aquesta publicació.

No té cap ni peus que en el camp de les ONG hi haig un mitjà que en comptes de presentar nens amb la panxa inflada per demanar diners, obligui a pensar i reflexionar sobre el món en què vivim des d’un fons pensat, raonat i aprofundit i a través d’una estètica pulcra neta i endreçada.

I, és clar, tampoc no és possible que durant tot aquest temps l’equip d’EstudiLogo hagi convertit ONGC en el seu projecte de responsabilitat social corporativa, cosa que ha permès una edició i un disseny que d’altra manera hauria quedat fora de l’abast d’IGMAN-Acció Solidària.

Potser hauria estat bonic, però és del tot impossible que en aquest imginari número 50 les coordinadores de Lleida i Girona hi participessin en el mateix pla que ho fa la Federació catalana.

Seria desitjable que durant tota la trajectòria d’ONGC les persones que la llegeixen hi haguessin trobat un espai escrit i pensat des de l’Agència Catalana de Cooperació. Un espai fix a cada número, fos quina fos la persona que hi hagués al capdavant i fos quin fos el seu color polític.

Hauria estat fantàstica una revista que durant més d’una dècada fos àgora i aparador per als projectes d’organitzacions grans, mitjanes i petites que tenen clar com i on volen treballar.

M’hauria agradat veure a les planes d’aquesta revista com es posava en dubte i es criticava el mateix Consell de Cooperació del Govern, m’hauria agradat veure una anàlisi crítica sobre les formes de les ‘grans’ ONG i hauria estat una sort que els seus responsables haguessin tingut la valentia de debatre un model de coordinació de les ONG que, avui, encara és una qüestió oberta a casa nostra.

No té cap ni peus un mitjà que en comptes de presentar nens amb la panxa inflada per demanar diners, obligui a pensar i reflexionar sobre el món en què vivim Hauria estat interessant que ONGC abordés la necessitat de transformar el model obsolet de la cooperació catalana i que hagués apostat per noves formes de cooperació al desenvolupament i eduació per al desenvolupament pròpies del segle XXI. A vegades m’imagino una revisa que es diu ONGC que no amaga la línia editorial i que afronta, l’any 2007, l’amenaça de quedar-se sense subvencions per fer un dossier sobre l’autodeterminació i que el publica malgrat les pressions de responsables (sic!) polítics i de responsables (més sic!) tècnics.

M’imagino una revista global des del compromís nacional, i me la imagino crítica, oberta, alternativa, complementària i amb determinació. M’imagino una publicació especialitzada normal en un país normal que es vol lliure per ser, per dir i per pensar, a casa i arreu del món.

La imagino i recordo el projecte que em van proposar aquell llunyà 1999. Sort que no la vam tirar endavant, hauria estat impossible...

ONGC i la seva línia editorial no s’entenen sense l’aportació ideològica i estratègica de Víctor Terradellas. Des de l’any 2003 publica aquesta secció, ‘Per Cert’, que es caracteritza per enllaçar amb coherència i normalitat la nostra responsabilitat internacional amb els nostres reptes i anhels nacionals.

«9

10 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ESQUENA DEL MÓN

Laia Altarriba i Piguillem

No tornem a perdre el 80%!

I

ntercanvi de mails amb un jove periodista. El vaig conèixer de quan ell estudiava a Barcelona; ara ha tornat al seu poble, al País Valencià. “Com prova tot? Ja vas acabar la universitat, oi? Has pogut trobar feina de periodista?”, li pregunto jo. “Doncs estic a l’atur des que vaig acabar la carrera al setembre i em dedique fonamentalment a estudiar anglès. Estic fent altres cosetes, però el gruix del temps és cap a l’anglès. He de reconèixer que no m’he matat buscant ocupació; però vaja, els moviments que he fet no m’han servit per a res. Com a tothom, supose. I com quasi tothom també tinc pensat marxar a l’estiu fora, a algun lloc on puga treballar i aprendre anglès”.

“Marxar fora” s’ha convertit en el talismà per a les noves generacions de periodistes (i de moltes altres professions) per trobar feina. Una feina que fins fa ben poc no faltava al sector de la comunicació en català, que havia fet un gran salt endavant la darrera dècada (noves publicacions en paper i professionalització de les ja existents, catalanització de les capçaleres diàries barcelonines, noves emissores de ràdio i televisió en català, tant al Principat com a les Illes, eclosió de mitjans en la llengua del país a la xarxa, etc).

Però la maleïda crisi ho ha estroncat. O possiblement, més que la maleïda crisi, la maleïda gestió de la crisi. I és que les retallades també han afectat, i a més d’una manera dramàtica, els mitjans en català. I encara més que afectaran els propers mesos, quan encara tanquin més capçaleres i vegem com s’afebleix TV3 (la que continua sent una de les eines principals de vertebració de l’espai català de comunicació). I si bé els qui fa ja alguns anys que treballem al sector encara tenim possibilitats de mantenir-nos-hi (això sí, sovint compaginant-ho amb altres feines), els que acaben de sortir de la facultat tenen molt difícil posar-hi el primer peu, i per això es plantegen provar sort a l’estranger.

“Marxar fora” no és la primera vegada que ho faran els periodistes del país. Fa una mica més de 70 anys que hi va haver una altra generació que ja ho va fer, tot i que aleshores la situació era de vida o mort. La victòria de les tropes franquistes va forçar el 80% dels qui treballaven en mitjans de comunicació del país a emprendre el camí de l’exili. Eugeni Xammar, Just Cabot o Avel·lí ArtísGener “Tísner” són alguns dels noms més coneguts de tots els que van haver de fer la maleta; la majoria per no tornar mai més. Del 20% restant que es va quedar, alguns ho van pagar molt car, com el gironí Carles Rahola, que va ser afusellat davant d’una tàpia el 15 de març de 1939.

La victòria de les tropes franquistes va forçar el 80% dels qui treballaven en mitjans de comunicació del país a emprendre el camí de l’exili El franquisme va significar la fi de l’època més daurada que ha viscut la premsa en català, amb una gran diversitat de capçaleres d’alta qualitat. No ha estat fins els darrers 15 anys que la salut dels mitjans de comunicació en llengua catalana s’ha anat apropant a la del moment esplendorós dels anys trenta. N’és un exemple la revista que teniu a les mans, nascuda el 1999, així com la resta de capçaleres que formen part de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català). Però les retallades (tant per la dràstica reducció d’ajuts a la premsa o l’aprimament a què estan sotmetent TV3, com pels efectes sobre l’economia en general i la conseqüent reducció de les vendes i de la publicitat) poden comportar una clatellada als mitjans en català que, si bé no ens farà tornar a la situació de 1939, sí que pot suposar un sotrac dramàtic que ens pot fer retrocedir diverses dècades de feina feta.

Esperem que després de l’estiu, el meu jove amic periodista em pugui explicar que ja ha tornat del seu viatge i que ha trobat feina a una revista o ràdio local. Tot i que, si us he de ser sincera, em temo que em dirà que el viatge li ha permès millorar l’anglès i que ja treballa en un mitjà local del país on hagi anat a petar.

Laia Altarriba escriu aquesta secció des del número 45 d’ONGC tot i que anteriorment ja havíem tingut la sort de publicar diversos articles i reportatges seus. L’estiu de 2011 escrivia:

‘Els diputats demòcrates del Parlament estatal han fugit a Illinois, l’estat veí, per impedir que hi hagués quòrum i una llei que ataca els drets dels sindicats es pogués posar a votació.

Això ha passat a Wisconsin’.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

COM T’HO PODRIA DIR

« 11

Eva Piquer

La mare volia que fes medicina V

aig triar la carrera per eliminació, gairebé per accident. Era massa hipocondríaca per estudiar medicina, com hauria volgut ma mare. Molts anys més tard, quan ja en feia vint-i-tants que em dedicava al periodisme, el mateix psicòleg que em va diagnosticar una fòbia social notable em va assegurar que la meva suposada hipocondria era mentida. I jo preguntant-me què coi feia una fòbica social exercint un ofici que sovint t’obliga a perseguir persones amb un boli o una carxofa a la mà, per arrencar-los declaracions ni que sigui a desgrat, quan m’hauria pogut consagrar a la investigació mèdica, posem per cas.

Un periodista no descobrirà mai la vacuna de la sida. Expliquem les coses que passen, però no en som protagonistes. No canviem el món, no fotem. Ni tan sols sabem fer res que es pugui tocar. Un fuster sap fer una cadira, un arquitecte sap projectar una casa, però un periodista només ajunta paraules, que és una habilitat que tots portem incorporada de sèrie.

Almenys el novel·lista o el poeta creen una obra original, però el periodista és un simple intermediari, una baula prescindible. Ens creiem qui sap què, però les notícies existirien igualment sense nosaltres. Periodista, dius...? Quines ganes de desaprofitar l’única vida que tens.

Fa poc vaig dinar amb uns amics d’infantesa, companys de classe en una escola estranya que tenia un punt d’experiment sociològic: intentava ser políticament perfecta. S’hi respiraven valors solidaris, esperit constructiu, admiració per la bona gent. Ens deien que era saludable recollir els papers que els altres havien llençat a l’asfalt, que calia intervenir en baralles per posar pau i que parlant tothom s’entén.

Ens van educar en la igualtat entre homes i dones, en l’amor a la terra i en la llibertat de pensament i d’expressió, i ho van fer tan bé que jo no vaig sospitar mai que de gran em caldria ser feminista i catalanista i progressista: eren lluites guanyades, i la vida (aquesta única vida que no hauríem de desaprofitar fent de periodistes si podem fer de metges o de fusters) és massa curta per gastar-la reivindicant evidències.

“Preteníem plantar una llavor en cadascun de vosaltres per fer una societat més justa –em diu un antic mestre de l’escola–. Pensàvem que cuidant molt i educant les petites bombolles, el cava milloraria. I no va ser així: el cava cada dia és més agre”. O sigui: l’experiment va fracassar. Sí que és cert, però, que els qui van sortir d’aquella escola estan, estem, fets d’una matei-

Potser sí que el periodisme, fins i tot l’inocu i poc pel·liculer, contribueix a la transformació social xa pasta. Anem amb el lliri a la mà, no sabem ni ens atreu fer diners (ni quan era possible fer diners), hem invertit hores i esforços en activismes diversos.

“Tots ens hem acabat dedicant a la transformació social”, va concloure la Maria a l’hora dels cafès. Tots...? Ella, sí: ha fet durant anys de cooperant al Brasil i ara treballa en una ONG. En Miquel, també: va estudiar dret i es guanya el sou com a sindicalista. I l’Ariadna, per descomptat: fa ceràmiques reivindicatives i promou un projecte contra els assetjaments al carrer. Però, jo...? Només sóc periodista. I no sóc precisament una reportera compromesa de les que es juguen la pell cobrint conflictes. Faig d’intermediària i para de comptar. Explico el que veig. Tan honestament com puc, això sí.

Res més.

I res menys. Perquè potser sí que explicar la realitat és una manera d’intervenir-hi. Potser sí que el periodisme, fins i tot un periodisme innocu i poc pel·liculer, contribueix a la transformació social. “Si el periodisme s’arronsa la so-

cietat lliure cau”, em va dir l’altre dia un amic, i me’l vaig creure. Em dec estar reconciliant amb aquest ofici. Però la meva filla ha de triar carrera d’aquí a un any, vol estudiar medicina i jo prego al cel perquè no canviï d’opinió.

Eva Piquer escriu la secció ‘Com t’ho podria dir’ i en el número 45 deia:

‘No és cert que els mals del planeta es resolguin pensant que tot anirà bé. La solució no sempre es troba dins de nosaltres mateixos: sovint convé moure’ns, actuar i modificar el que hi ha fora’.

12 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El futur, com mai, és a les nostres mans M

’agradaria començar dient que tinc la sensació que una part de la crisi de la premsa paper té més a veure amb la fallida amb el compromís ètic, fins i tot estètic, d’una part de la professió i no pas amb la crisi econòmica. La revolució tecnològica us ha obligat a fer canvis i n’haureu de fer encara més, segur, però preocupa molt més la falta de compromís amb un codi deontològic que és allò que ens garantia, realment, un pilar fonamental per a la nostra societat, com és la premsa i el bon periodisme.

Sovint parlem de la poca credibilitat que té alguna classe política, però ens deixem la poca credibilitat que ja tenen certa part dels nostres mitjans. Hem patit un abaratiment absolut dels valors periodístics i és lamentable que quan agafes un diari no tinguis la certesa de l’objectivitat, sinó que ja vas amb la prevenció que essent aquella capçalera l’escora serà cap aquest o cap aquest altre costat. No llegim la feina d’un periodista sinó la transmissió d’allò que vol que llegim un grup de pressió amb uns interessos determinats.

Dit això, sí que em sembla que és destacable la revolució d’Internet en la mesura que ha fet desaparèixer l’objecte, allò físic i tangible. I allò que és físic és, precisament, el que ens permetia fer una transacció. Ha passat en el món de la música, passa en el món de la premsa i molt em temo que acabarà passant en el món dels llibres tot i que sembla que encara hi ha una certa resistència perquè passi.

Sense objecte per transaccionar el model de negoci canvia completament i en aquest punt és possible que el món de la premsa estigui descol·locat.

M’agrada ONGC perquè ens ensenya la feina i el camí que fan un munt d’organitzacions i col·lectius de la societat civil que surten com bolets. La feina que fan, la feina que feu, és el que dóna contingut i consistència al país.

I aquesta mena de bolets, en el moment en què sembla que estem abocats a una mena d’hecatombe, són els que garanteixen i demostren la força i la pervivència política del país sencer.

M’agrada que poseu en valor aquests projectes i aquestes propostes populars perquè és el conjunt de la societat, i no només la classe política, la que no hauria d’acceptar la possible desaparició per raons econòmiques d’actors que ens estructuren i defineixen què som.

M’agradaria veure que els qui manen en aquest país i el país sencer tenim prou intel·ligència com per preservar aquest bé comú. És un repte difícil, però és una oportunitat magnífica. Ens cal pensar, per exemple, com qüestions irresolubles fa poc anys avui tenen solució. En els meus darrers anys en actiu en el món de la música em preocupava com els grups nous i les propostes noves podrien arribar a la gent. I no sabia com s’ho haurien de fer, però tenia clar que havia de ser d’una forma completament nova i reinventada. I què ha passat? Doncs que el públic i els creadors s’han adaptat i els mitjans de contacte entre ells han canviat completament. El resultat és que el nivell de complicitat entre ells a través d’Internet ha agafat una qualitat extraordinària, infinitament superior que no pas quan depeníem d’un objecte per trobar-nos, que eren els CD, que pertanyien a multinacionals. La indústria va acabar no invertint en propostes noves a causa

de la crisi i això ens empobria enormement. El canvi ha estat magnífic, doncs.

I m’agrada també que essent una revista amb una preocupació global, pareu atenció al nostre múscul local. En el pla nacional, ja fa anys que dic que això del viatge cap a la llibertat està resultant excessivament llarg. Per això m’obligo, com sempre he fet, a mantenir una dosi d’optimisme. Vivim una situació molt difícil, pràcticament hem tocat fons, i ens toca triar entre morir ofegats o nedar fins la superfície i respirar. Em penso que ens cal entendre que el protagonisme, en aquest cas, no és de la classe política: del que fan, del que diuen.

El protagonisme és nostre, de la gent. Ens cal interioritzar-ho a Catalunya i arreu dels Països Catalans: la responsabilitat del nostre futur no és delegable als partits ni a la classe política, la responsabilitat és nostra.

Per mi, sense cap mena de dubte, el nostre objectiu comú i prioritari ha de ser la independència. Sense cap mena de dubte, ens porti on ens porti. I no tenim gaire temps. O exercim els nostres drets en els propers anys o molt em temo que podem quedar ofegats. Aquesta és, precisament, la desgràcia i la sort de les grans crisi: no podem perdre el temps en elucubracions: o vivim o ens morim. No dic que estiguem materialment en perill de mort, perquè un país –i més el nostre– ja sabem que no es destrueix fàcilment. Però sí que se’l pot mantenir mig ofegat i aturat sota l’aigua durant molt de temps. I no ho volem ni ens ho podem permetre. Ens mereixem respirar.

I sobretot sóc optimista perquè entre la gent del carrer em penso que hi ha un acord transversal en aquesta direcció i també hi és

DOSSIER 50 « 13

No us atureu. En planes com aquestes, al carrer, sobre l’escenari, a l’hospital, l’escola, al camp o la botiga. Tenim el futur a les mans. en la majoria de les formacions polítiques d’aquest país. Un acord que també percebo entre la burgesia i la petita burgesia catalana que comença a veure clar que no hi ha desenvolupament econòmic en el si d’Espanya. Ara que a vegades em puc posar el barret petit d’empresari puc explicar que exporto el 80% de la meva producció. El que durant el segle XIX o part del XX podia semblar un mercat natural ara és un mercat petit, empobrit i precari que alhora ens empetiteix, empobreix i precaritza.

No és només un problema polític, és un problema d’eficiència, de justícia. El que ens passa amb el port, amb l’aeroport i amb tantes altres infraestructures d’aquest país és un autèntic escàndol, una autèntica presa de pèl. I hem de dir prou.

No tenim un problema ideològic o sentimental, tenim un problema pràctic que afecta la nostra supervivència com a projecte col· lectiu. I m’agrada veure que això ho comencem a compartir de forma majoritària no només a Catalunya sinó arreu dels Països Catalans.

En aquest procés col·lectiu, em resulta curiós observar com alguns taurons de l’economia que jo podria combatre, i segurament combatré des de la vessant ideològica, ara són aliats per la independència. I malgrat tots els malgrats aquest és un canvi que potser decisiu.

I l’escena internacional, també en crisi, ens és propícia. Compartim una Europa que s’ha de repensar de dalt a baix on hi ha actors col· lectius, com Escòcia o com Flandes, que també volen respirar lliurement. Estic convençut que tots aquests processos ens beneficiaran. Ara bé, som nosaltres els que hem de decidir si estem disposats a lluitar per això. Però tinguem-ho clar: ens tocarà patir molt.

I tot això us ho explico des de Palmarin, al Senegal. Un espai que em deixa molt temps per viure i per escriure, envoltat d’una gent amb qui m’ho passo molt bé i de qui no paro d’aprendre.

Però també tinc perspectiva per veure el que està passant a casa nostra. Així que no pareu, no pareu, no us atureu. Des d’aquestes planes o en planes com aquestes, des del carrer, sobre d’un escenari, dins d’una sala d’operacions, a l’escola, amb una aixada o darrere un taulell.

No pareu.

El futur, com mai, és a les nostres mans.

Lluís Llach

L’acte de celebració del cinquè aniversari de la revista ONGC, l’any 2005, va comptar amb l’actuació de Lluís Llach.

Anys més tard, el 2011, l’entrevistàvem a Senegal on la seva Fundació executa diversos projectes de cooperació al desenvolupament:

‘La cultura sérer d’aquesta zona del Senegal deu ser la cultura amb més bon humor de tot Àfrica. Practiquen la sornegueria empordanesa contínuament i deu ser per això que m’hi sento tant de gust’.

14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Informadors de confiança La confiança en el futur d’una societat es construeix sobre les persones i la seva capacitat de fer i de compartir els projectes. Els éssers humans han avançat cap a societats complexes, cada vegada més distants en espai i temps, però amb problemes més comuns. Totes les persones aspiren a conviure en unes condicions de benestar mínimes, però cada vegada resulta més difícil que aquestes condicions les garanteixin les institucions que, amb sort democràticament, ens hem triat per governar-nos, perquè existeixen mecanismes de poder que s’escapen sovint a la capacitat de les persones que teòricament hem triat per a exercir-lo.

A

ixò ha fet que la societat s’hagi organitzat de manera autònoma, creant entitats, associacions, grups i iniciatives d’ordre social que miren de compensar les absències que de manera inevitable genera l’equilibri de poder existent. La macroeconomia i la lògica del sistema financer condiciona el poder polític, com també ho fan les grans empreses multinacionals que actuen arreu del món i que gaudeixen de la capacitat de readaptar a les seves necessitats de negoci els marcs jurídics dels estats en els quals actuen. Conèixer a fons aquesta realitat és fonamental perquè la ciutadania entengui el món on viu i fins a quin punt la seva quotidianitat està condicionada per forces que escapen el poder que sent més proper.

Mirar el món de manera transversal és fonamental per entendre aquestes limitacions, i les organitzacions no governamentals en són un instrument, perquè s’han convertit en eines de cohesió que superen les fronteres, fan aflorar les contradiccions del sistema i busquen la manera de trobar solucions més enllà dels límits institucionals que marquen els estats. Però per

conèixer a fons aquesta realitat patim una debilitat contra la qual no actuem amb prou força: la de la comunicació.

Saber, conèixer, tenir informació veraç és imprescindible per creure, per tenir confiança i per avançar. Malgrat que tots acceptem aquesta màxima, assumim que els mitjans de comunicació s’hagin convertit en eines que actuen massa sovint al servei d’interessos privats. Ho fan perquè la seva supervivència està condicionada als ajuts públics o als suports de les grans empreses que en sostenen la seva activitat.

Aquests condicionants, que de manera inevitable afecten la seva capacitat professional i d’independència, són avui un dels problemes més greus que afrontem socialment. Sense una informació transparent i lliure la ciutadania resta orfe de llum. Les informacions i les opinions són massa sovint captives de línies editorials marcades per les empreses periodístiques que determinen quins són els seus límits, les línies vermelles que no travessen, les institucions que protegeixen i les que malden per desprestigiar.

La crítica humorística es tolera, però la crítica

argumentada sovint desapareix o es matisa per mantenir col·laboracions. La premsa, la ràdio, la televisió, els portals i d’altres formes de comunicació són també organitzacions empresarials immerses en aquests moments en clares dificultats econòmiques que determinen l’abast de la seva activitat professional. A tot això, han irromput en la dinàmica quotidiana les xarxes socials, vistes com mecanismes de democratització ciutadana on les opinions circulen segon a segon, sense acreditar, sovint sense els filtres de veracitat necessaris per ser considerades amb propietat informació rellevant i provada.

Tanmateix, les xarxes socials s’han convertit en mecanismes d’expressió sovint visceral de les opinions a curt termini, poc reflexives, amb capacitat de mobilització desestructurada, però no suficients per bastir la realitat de reflexions argumentades, que són tan necessàries en els moments que estem vivint arreu del món.

La desesperació de la ciutadania davant la intuïció que allò que es publica està sovint condicionat per interessos aliens al periodisme fa que la confiança en l’ofici s’estigui perdent.

DOSSIER 50 « 15

Tothom es pregunta abans de llegir un article: d’on surt? A qui serveix? Què el condiciona? La mirada del lector, de l’oient, de l’espectador ha deixat de ser una mirada confiada, per sospitar de les motivacions que porten a interpretar la realitat d’una determinada manera. Com passa en tots els camps, quan s’esquerda la confiança entre el proveïdor d’un servei i el receptor, s’esquerda la base de la seva relació. I això està passant en el món de la comunicació sistemàticament, i el que és més greu, sense que hi hagi alarmes suficients per anar-ho corregint.

El periodisme, entès com un ofici de servei públic, que té com objectiu aportar a les persones coneixement i dades que per les seves circumstàncies els és impossible d’experimentar o saber en primera persona, està sotmès a múltiples pressions que el condicionen fins a deformar-lo. S’assumeixen pràctiques d’autocensura professional per no malmetre les relacions laborals dins de les empreses. S’escriu del que se sap que no perjudicarà els interessos del propietari del mitjà. No s’escriu sobre el que se sap que pot perjudicar els interessos del propietari del mitjà. I aquesta dinàmica resulta en un engany sistemàtic del principal destinatari de la informació, de la comunicació, que és el ciutadà. És per això que necessitem un marc de mitjans de comunicació públics i privats sòlid i exigent amb els mecanismes de control de la seva pluralitat social, política, territorial, lingüística i de tot ordre. La titularitat privada dels mitjans no és un eximent de les seves obligacions socials, del seu compromís com a servei, de la mateixa manera que no ho és per a una escola o un centre sanitari privat exercir la seva tasca passant per damunt dels interessos dels estudiants o els pacients, condicionats pels objectius empresarials. En canvi, allò que no tolerem en l’àmbit d’altres serveis públics, ho assumim en els mitjans de comunicació, quan en realitat són una eina clau per a la cohesió social, el coneixement i la implicació de tots en la recerca d’una societat millor. No som exigents amb la dinàmica institucional i jurídica dels mitjans de comunicació i estem deixant en mans d’interessos particulars l’escala de valors social que s’hi transmet, així com la veracitat i la pluralitat que projecten o no projecten. Per què no hi fem alguna cosa? Essencialment, perquè el poder és captiu dels grups mediàtics, d’una manera similar a la captivitat que poden representar les grans empreses i el sector financer.

Una política agressiva d’un grup mediàtic privat contra un determinat grup polític pot ser

Saber, conèixer, tenir informació veraç és imprescindible per creure, per tenir confiança i per avançar lesiva per a la seva consecució o manteniment en el poder. I en conseqüència, tenen tant o més poder que aquestes institucions, que aparentment sempre han estat a l’ombra de la influència política. En aquest context, doncs, els mitjans públics i privats es troben ara sotmesos més que mai per la crisi als condicionants econòmics –subvencions, publicitat, pressions i amenaces de retirades de suport…– i això té mala peça al teler perquè tots, sense excepció, estan en aquesta roda diabòlica i ho mantenen en silenci per poder continuar exercint el servei amb més o menys fortuna. Aquest silenci còmplice de la sotmissió al poder econòmic i polític deixa cada vegada més indefensa la realitat que cal explicar. En aquest entorn, les publicacions més fràgils són les que depenen d’iniciatives socials sense ànim de lucre o sense suports institucionals clars. Aquestes i altres veus més pròximes, més locals, les anem i les anirem perdent i veurem com les que es fan sentir, escoltar o veure, acaben concentrant-se en molt poques mans. L’oligopoli comunicatiu al qual estem abocats en una etapa de crisi econòmica farà que ens resulti més inofensiu veure un concurs distret, sense pretensions, que no pas consumir una informació cada vegada més condicionada. Si arribem a aquesta conclusió, haurem perdut una guerra greu. Però no ens ho podem permetre, i per això l’actitud de la ciutadania és fonamental quan pot triar aquells mitjans que creu que responen amb més honradesa al servei públic, perquè fent-ho, els assegurarà la pervivència. Triar els mitjans de comunicació que consumim és, com diria el bisbe Pere Casaldàliga, una manera de perseguir la pau subversiva amb un gest simple, conscient i silenciós.

Mònica Terribas Periodista

La periodista Mònica Terribas va deixar escrit en un article publicat en el número 28 d’ONGC:

‘Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat social que ha de superar les temptacions inevitables de l’economia de mercat i sotmetre la seva activitat a uns criteris d’exigència superior.’

16 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Ens cal inventar el futur Sovint repeteixo aquesta part del preàmbul de la Declaració Universal de Drets Humans: ‘Per alliberar la Humanitat de la por...’. Avui, gràcies a periodismes com el d’ONGC –que ens toca felicitar perquè arriba al número 50– contrarestem el que hem de reconèixer que és una vergonya: els grans poders mediàtics no diuen les coses com són, no donen informació real sinó la veu que interessa al seu propietari. Només cal mirar la televisió o fullejar bona part dels diaris al quiosc.

DOSSIER 50 « 17

Som més fàcils, més dòcils i més obedients només com a receptors. Però no ens ho podem permetre: ens cal pensar i ens cal dir què volem

A

quest poder mediàtic ens pren temps inútilment. Ens cal temps per pensar. És valuós i no el podem perdre distraccions buides que ens converteixen en mers espectadors. Som més fàcils, més dòcils i més obedients només com a receptors. Però no ens ho podem permetre: ens cal pensar i ens cal dir què volem.

Per fer-ho, necessitem mitjans que siguin sensibles als grans reptes globals que tenim plantejats. Les noves tecnologies, a més, permeten als ciutadans dir el que pensem, esdevenint ciutadans i no súbdits, deixant de ser obedients i de tenir por.

Els mitjans formen part de l’educació i, tal com diu l’article primer de la UNESCO, el gran repte de l’educació és aconseguir persones lliures i responsables. En primer lloc ens cal ser lliures per poder actuar en virtut de les nostres pròpies reflexions.

Per això ens cal dir prou a això que anomenem ‘el mercat’. Ja en tenim prou: no volem que aquesta crisi sistèmica ens arrabassi uns valors que va costar decennis d’aconseguir; no volem un G8, un G6, un G7 o un G20 perquè això és una plutocràcia i nosaltres volem la democrà-

cia. Només dins d’un context democràtic ens podem expressar i podem dir allò que pensem.

Només dins d’un context democràtic podem, finalment, tenir la capacitat d’innovar, d’avançar-nos al futur, de construir el nostre esdevenidor. I aquest és un repte indispensable.

Ens cal inventar el futur, tal com diuen els versos de Miquel Martí i Pol: ‘Tot està per fer i tot és possible.’

I afegeix:

‘Qui, sinó tots?’

Hem de ser els pobles, hem de ser nosaltres els que deixem de ser silenciosos i obedients.

Ens cal pensar, reflexionar, dir i, finalment, fer possibles les transformacions que calen i volem.

Federico Mayor Zaragoza

Federico Mayor Zaragoza va oferir la seva confiança a ONGC en el primer número d’aquesta revista. Va escriure:

‘Quan els grans poders econòmics i mediàtics es megafusionen, hem de fomentar i fer més fort i espès que mai el teixit civil, la unió dels ciutadans i les ciutadanes a favor de la justícia, de la llibertat, de la igualtat i de la solidaritat. Això és el que representa IGMANAcció Solidària. Això és el que vol i somnia la revista ONGC’.

18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Es fa camí al caminar...

Va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va encunyar la frase “Contra Franco luchábamos mejor” i, tot i que soni nostàlgic i una mica decadent, mantinc que així és. Sota la dictadura, i malgrat la brutal repressió, sabíem que el demà seria millor. Sabíem que els neguits, temors i perills que la militància comportava obtindrien resultats, avançaríem. Ho vèiem i ho vivíem així. Potser per això “lluitàvem millor”. S’alternaven períodes molt durs amb altres més tolerables, però la camaraderia, el fet de saber-nos portadors d’esperances, ens encoratjava i, alhora, també ens asserenava. Anàvem a millor. I és així com, més enllà de totes les misèries polítiques –que n’hi va haver–, miràvem el futur amb entusiasme. I no és que les certeses polítiques fossin excessives però, com a mínim, el punt de partida era clar i la meta s’entreveia esperançadora.

E

ren temps en què, fins i tot per als qui ens decantàvem per la ruptura, la paraula democràcia gaudia de prestigi i d’un acceptable nivell ètic. De la mateixa manera, l’Estat del benestar representava un sistema de repartiment de la riquesa generada una mica més just i un garant de polítiques públiques, de drets socials, laborals, etc. etc. Els homes i dones de la meva generació, els que actualment rondem els 60, aconseguirem viure en condicions polítiques, econòmiques i socials

molt millor que les dels nostres pares i mares.

No podem dir el mateix de la nostra descendència, sobretot dels nostres néts i nétes.

Ja en democràcia, qui va voler, va exercir –i exerceix– el seu dret al vot, la qual cosa implica tenir cert nivell de discerniment polític.

Però, durant molt de temps, la por va paralitzar opcions més radicals i avançades i va ocultar voluntats..., i la por, aquesta arma potent del poder, aquesta eina eficaç que modifica conductes i paralitza respostes. La por de tornar

una altra vegada enrere, de tornar a la nit dels temps, a la guerra, a dictadura, al dolor...) La por de tornar a sentir por. I ell ens va acompanyar en els primers anys de la jove democràcia, retroalimentant-se puntualment gràcies a un cop d’estat “fallit”, soroll de sabres diversos, coercitiu referèndum de l’OTAN, reconversions industrials dures...

En aquests anys de democràcia, de mica en mica, ella ha anat perdent decència i nosaltres, innocència. Hem comprovat la claudicació de

DOSSIER 50 « 19

la política davant els interessos de l’economia; hem vist diluir l’ètica en funció de la rendibilitat i l’eficàcia; hem constatat la mercantilització generalitzada dels éssers humans; hem percebut la devaluació progressiva dels valors; hem vist criminalitzar l’exercici de la dissidència i, finalment, hem patit la proscripció sistèmica de les alternatives. I a sobre ens han submergit en la crisi econòmica més profunda de l’últim segle i mig.

I així estem, veient –en paraules de Lucien Seve– com es cosifiquen les persones i com es personifiquen les coses. Constatem que vivim al límit tràgic d’un món en el qual l’ésser humà és d’un sol ús. I així augmenten els que no valen res, els sense papers, els sense feina, els sense sostre, els sense dret a la salut, a l’educació... els sense futur. Però, alhora, també augmenten els que valen or amb sous mensuals de sis xifres, jubilacions i indemnitzacions milionàries, beneficis financers inaudits...

Els amos del món, els que han originat l’hecatombe en què ens trobem, temen el nostre enuig, els espanta la nostra ràbia i es protegeixen. Pretenen fer-ho com abans, com sempre, fent-nos agafar por. Perquè ens paralitzi, perquè ens creguem que no hi ha més alternatives que la que ells proposen: els seus rescats, els seus “salvatajes” bancaris, les seves amnisties fiscals, la seva falsa austeritat, la seva reforma laboral, les seves retallades, etc.

Com planteja Jordi García, “un altre món no és possible, segur, però el món que vindrà pot ser pitjor del que hem viscut fins ara”. Així doncs, de no fer res, de paralitzar-nos davant la incertesa de quina orientació prendre, de sucumbir davant del no hi ha altra sortida, òbviament, la democràcia no només haurà perdut la decència, sinó que corre el risc probable de perdre vigència. És a dir, passar de ser només una democràcia procedimental més o menys porosa, a esdevenir una “democradura” amb totes les de la llei. Seguir retrocedint econòmica, social i políticament.

Però, del perill, en pot sorgir també la salvació. Davant els estralls insuportables que produeix el sistema neoliberal que ens regeix, cal treure energies i estímuls creatius que ens convoquin a repensar, per recrear i reorientar altres representacions de la globalització. Allunyats del frenesí mercantil, podrem rescatar

La dignitat és l’únic que un ésser humà es pot regalar a si mateix, per això reconèixer una dignitat a l’ésser humà és plantejar que “no té preu” valors –allunyats del reduccionisme d’avaluar-ho tot en termes monetaris que institueix la indignitat generalitzada– com la generositat, la gratuïtat, l’altruisme, la solidaritat... La dignitat és l’únic que un ésser humà es pot regalar a si mateix, per això reconèixer una dignitat a l’ésser humà és plantejar que “no té preu”.

Per acabar, cal tenir present que no partim de zero. Els moviments socials han estat capaços de repensar i recrear alternatives específiques des de l’ecologia, el món del treball, la sostenibilitat, l’equitat, l’espai dels afectes i les cures, la interdependència, l’economia alternativa, el feminisme... Entrellaçats, són un bon punt de partida. Lluitar per aquest altre món està sent un procés d’aprenentatge meravellós que, sens dubte, ens reportarà una infinitat de satisfaccions, disgustos, sobresalts, sorpreses, encerts i errors. L’important és tenir convicció, dedicar-hi esforç i mantenir constància. Contra Franco lluitàvem millor? Jo dic que lluitàvem diferent.

M. Gabriela Serra Membre d’Entrepobles i expresidenta de la Federació Catalana d’ONGD

L’any 2004, en el número 20 d’ONGC, Gabriela Serra ens va fer aquest regal:

‘ONGC és un instrument molt vàlid i és l’exclusiva a Catalunya del sector de les ONG, perquè de revistes se’n fan moltes, d’ONG, però que parli del conjunt només hi ha la vostra. I això és molt important’.

20 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El valor dels valors mateixos En temps difícils com els que estem vivint, podem tendir a valorar la riquesa d’una nació pels béns materials i naturals, però la veritable riquesa d’una nació són les persones. És la qualitat humana d’una nació la que la dota de capacitat per canviar de rumb, lluitar contra les adversitats, prendre decisions valentes i mantenir la cohesió social davant de situacions complicades.

P

er això, la prioritat d’aquest Govern i, concretament, del Departament de Benestar Social i Família són les persones. La nostra tasca va encaminada a garantir que totes les persones que viuen a Catalunya se sentin plenes, integrades, que gaudeixin d’oportunitats per créixer i realitzar-se, i aportar, d’una manera o una altra, el seu granet de sorra a la construcció d’una societat cada dia una mica més humana, que voldrà dir cada dia una mica més rica.

I és també per això que prioritzem l’atenció d’aquelles persones que per les circumstàncies són més vulnerables. Perquè tots hem de fer pinya, hem d’anar a la una. Ningú no pot quedar-se enrere.

Vivim també moments de canvis. Tot es transforma a gran velocitat i el ritme dels nostres dies ens impedeix, massa sovint, aturar-nos a reflexionar i valorar aquests canvis. Una nova

etapa pot significar noves oportunitats, nous horitzons, la possibilitat de reinventar i reinventar-nos, però implica també la necessitat de fer-ho des d’altres punts de vista, a partir d’una nova cultura cívica que vetlli per la cohesió social, la convivència, el benestar dels ciutadans de Catalunya i la pervivència d’una societat que vol conservar la identitat i els valors que la defineixen.

En la nostra voluntat d’avançar dia rere dia en la promoció d’aquesta nova cultura cívica, durant l’any 2011 vàrem preparar, elaborar, redactar i, finalment, aprovar un acord de govern per crear el Programa per a l’impuls i l’assoliment del Pla Nacional per a la promoció dels Valors i una nova cultura cívica.

Com el mateix nom indica, es tracta d’un programa que, per mitjà de l’impuls i assoliment d’un conjunt de valors cívics, permeti a

la societat catalana en el seu conjunt, a partir de les persones que la integren, abordar les transformacions profundes que s’estan vivint i dotar-se d’una nova cultura cívica. Uns valors entesos com a nexes bàsics que permetin als ciutadans viure en comunitat, com a principis per orientar les actituds i harmonitzar identitats, com a pautes per fer enfortir les relacions entre les persones, com a paràmetres per al funcionament pacífic de la societat, com a coordenades per assolir propòsits, satisfacció i plenitud personal i col·lectiva.

En síntesi, es tracta d’un programa que vol impulsar l’elaboració d’un pla de valors i una nova cultura cívica a Catalunya amb l’objectiu de continuar fent progressar el nostre país i la seva gent.

El dia 18 d’octubre aquest acord de Govern va donar el tret de sortida a aquest nou repte de

DOSSIER 50 « 21

Treballar pels valors és una aposta decidida per a la construcció d’una nació de gran qualitat humana la nostra societat. Des d’aleshores setze grups de treball integrats per 237 persones, de reconegut prestigi en matèria de valors del món universitari, acadèmic i social, han realitzat més de cent reunions per tal d’elaborar un diagnòstic sobre els valors essencials i propis de la nostra nació i de com els vivim en aquests moments en la nostra societat, per mitjà d’un document de bases. Posteriorment, queda establert en el marc del programa, que els grups de treball proposaran les línies estratègiques i el pla d’acció sobre els valors i el civisme de Catalunya en diferents àmbits i temàtiques socials per a la redacció del Pla, promovent i obrint vies de participació social i cívica en aquesta redacció.

Treballar pels valors és una aposta decidida per construir una nació de gran qualitat humana. Evidentment, des de l’Administració no ens correspon imposar res en aquest àmbit, però sí

que podem acompanyar la societat en la necessitat de repensar els valors que ens són propis i aglutinar idees i iniciatives, per avançar tots junts cap a aquest canvi d’etapa o nou paradigma, com diuen els experts.

El Pla de Valors vol ser una oportunitat per a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Una inversió de pensaments i voluntats, que potser no té un retorn immediat, però que s’haurà de fer evident en la construcció del nostre futur com a nació. Un llegat molt important per a les generacions que ens seguiran.

Josep Lluís Cleries i Gonzàlez Conseller de Benestar Social i Família

L’any 1999, en Josep Lluís Cleries era director general d’Acció Cívica. Va ser de les primeres persones a qui vam presentar el projecte de la revista ONGC i va ser, també, un dels noms que ens va animar a fer-la realitat. Ens fa molta il·lusió comptar amb una nova col·laboració seva en què aposta, com nosaltres, per una societat construïda sobre els fonaments sòlids d’uns valors determinats.

22 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

ONGC ho és tot Mencionar Pep Guardiola per parlar de futbol ja és un fet habitual. Fer-ho quan et refereixes a la filosofia dels que fan equip i dels emprenedors també és un lloc comú. Però encara hi ha més: utilitzar les seves referències per fomentar la cultura i els mitjans de comunicació i del país serà la meva darrera gosadia. I aprofito també per fer-ho en aquest article coincidint amb el número 50 de la revista ONGC, dirigida pel bon professional i amic, Francesc de Dalmases. Una coincidència del tot avinent, tenint en compte que una trajectòria periodística i editorial que s’ha fonamentat també en un projecte col·lectiu.

L

a ‘filosofia Guardiola’ no desentona gens en el marc d’una revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals, tal com resa la capçalera.

El fins ara míster blaugrana afirmava en unes declaracions que potser no han tingut el ressò que es mereixen: “L’educació és la clau de la supervivència de la nostra espècie És important que els nens puguin desenvolupar la imaginació a través de la lectura”. I fent referència a les crítiques rebudes per parlar en català a la seu de la FIFA –on se’l premiava com a millor entrenador del món– va afegir: “Al món hi ha més de mil llengües i tothom ha de ser lliure d’expressar-se en la llengua que vulgui”. I va culminar amb una sentència per emmarcar: “La cultura ho és tot”.

La cultura és el factor més determinant de la riquesa i la pobresa d’una societat. Per aquest

motiu, es tracta d’un valor tan fràgil i necessari a la vegada, elitista i popular al mateix temps.

La cultura serveix per explicar qui som i cap a on anem. Sense una cultura de qualitat serem pobres, bruts, tristos i dissortats com a poble i com a persones. I, en aquesta mateixa línia, rellegeixo i m’adhereixo plenament als objectius amb què es va crear la revista: “L’espai comunicatiu propi amb què es dota cada cultura ha de ser el millor dibuix que es pugui esbossar de la societat a la qual es dirigeix. Així, no calen gaires justificacions sobre la necessitat d’una publicació com la nostra.”

Fes esment a aquestes consideracions i mantenir-les com a símbol de capçalera continua sent fonamental, sobretot ara que mitjans de comunicació, llengua i cultura sembla que viuen un divorci forçat, tant per la crisi com per la manca de recursos de les institucions, que

DOSSIER 50 « 23

pot acabar provocant un desert en què tan sols hi hagi alguns oasis d’aigua tèrbola i sense capacitat per regenerar un ecosistema català de comunicació.

El més important per a un mitjà de comunicació modern és –a més de la seva identitat i línia editorial– la seva vinculació amb el fet cultural. La capacitat d’esdevenir una referència dins el sector i la percepció que desprèn de cara als lectors com a eina útil i transmissora d’idees. En aquest sentit, penso que el primer mig centenar d’edicions d’ONGC han complert la seva missió.

La revista ha recollit la tradició de la societat civil catalana, en el seu cas centrada en l’àmbit de l’associacionisme i de la solidaritat catalana, per convertir-la l’eix de la seva expressió. Una aposta editorial que s’ha vist a completada amb la participació dels seus lectors còmplices, així com de les organitzacions i els col·lectius diversos que han col·laborat en el projecte.

Com a editor de revistes, arribar avui en dia a publicar 50 números de manera continuada, mantenint la il·lusió i la renovació dels inicis no és gens fàcil. Des de la primavera del 2000, ara fa dotze anys, els editors d’IGMAN - Acció Solidària han lliurat cada tres mesos una nova revista ONGC, plena de continguts informatius i d’anàlisi, de trobada, exposició i reflexió, que ha buscat les complicitats amb els que l’escriuen i amb els que la llegeixen: aquesta ha estat la clau de l’èxit. Han teixit un mapa de relacions tant a escala nacional com internacional, seguint el mateix model i principis que apliquen amb els seus projectes: “Fer una especial atenció a aquelles organitzacions que d’una manera efectiva impregnen les seves accions de la voluntat de defensa i promoció dels drets humans, individuals i col·lectius”.

De fet, una dels papers claus dels mitjans de comunicació és que responguin a una necessitat bàsica i que més enllà de transmetre informació, siguin l’altaveu d’un projecte més ampli. Que les pàgines de la revistes reflecteixin el motor de l’editorial que hi ha al darrere, com un projecte editorial més ampli. Per això, també en aquest cas d’èxit, la revista ONGC és més que una revista. Els seus impulsors han desenvolupat una estratègia comunicativa i editorial que passa per una xarxa de projectes amb el suport, la col·laboració i l’esforç realitzat conjuntament amb altres entitats,

La presència dels representants d’una ONGD en un estudi de ràdio és una mena de reconeixement de la necessitat i sentit de la seva tasca col·lectius, associacions i una gran quantitat de col·laboradors d’arreu de Catalunya i del món.

ONGC és una revista feta i pensada des del nostre país i en la nostra llengua, presentada amb un disseny modern i atractius –la revista ha d’entrar pels ulls, ha de ser atractiva i ha de seduir des de la mateixa portada–, i que es planteja amb una ambició nacional i internacional.

Des de la mirada tendra, ingènua i innocent del primer infant que va sortir en portada fins a la mirada profunda, de pell arrugada i envellida d’experiències de la dona que presenta el penúltim número. Cinquanta cares per explicar cinquanta mil maneres de conviure en aquest món, on cal respectar les diferències per assolir la llibertat. La revista està escrita en català, la llengua del país, però la seva projecció és universal. El contingut dels seus articles és transversal, les seves imatges són tan impactants com els textos o les il·lustracions. La voluntat de ser i d’existir ara i aquí permet abastar la solidaritat i la cultura –i també la música– com un tot, tal com deia Pep Guardiola.

ONGC és una de les flames d’un país en moviment, la que permet mirar el nostre entorn per ser solidaris i conviure en un món complex. Un mitjà de comunicació fet i pensat per professionals, amb formes i continguts d’un gran nivell, però sobretot escrit i presentat amb una dosi immensa d’il·lusió, complicitat, confiança i compromís. Només d’aquesta manera es poden fer les coses ben fet. Quan podrem fullejar i llegir l’ONGC 51?

Lluís Gendrau És president de l’APPEC i president del Grup Enderrock

L’actual president de l’APPEC, Lluís Gendrau, va escriure en el número 28 d’ONGC i hi deia:

‘La gent ha de saber que ara més que mai té a les seves mans la possibilitat de disposar de les eines tecnològiques en lloc de cedir-les a les grans companyies. Per això, fa falta la coordinació entre aquells que s’oposen a aquesta monopolització i dependència’.

24 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La crisi de les paraules Per què no parlem aquest cop de la crisi de les paraules? Per què no parlem de la crisi del periodisme?

Fins fa poc, pensava que el nostre paper era, aquí i allà, controlar els centres de poder. És una definició honesta que continuo defensant, i més ara en aquests dies confusos, amb els poders polítics i econòmics entestats a refundar una nova societat aprofitant la crisi econòmica i el terror col·lectiu. L’objectiu, confessat o no, és dinamitar allò que anomenen estat del benestar o simplement redefinir-ho... és clar, a la baixa.

L’ull de Mórdor, ja ho sabem, ha clavat la mirada en l’ensenyament i la sanitat públiques, però hi ha molt més. La llista de les nostres xacres contemporànies és interminable: crisi econòmica, energètica, alimentària, pobresa, atur, treball precari, sobreexplotació, especulació, eliminació de drets laborals; ingovernabilitat mundial, cost de la vida elevadíssim, violació de les llibertats públiques, restricció dels drets democràtics i desmantellament de les conquestes socials: educació, salut, habitatge, serveis públics. Gairebé ningú, tristament, esmenta la degradació del periodisme modern. Sovint oblidem que el periodisme, un bon periodisme és tan important com una bona escola o una bona medicina.

DOSSIER 50 « 25

P

er a molts ciutadans resulta inqüestionable que tothom tingui dret a rebre educació i sanitat siguin quins siguin els ingressos o situació econòmica. A la societat li preocupa que un metge no estigui prou preparat o que treballi en condicions poc adequades. També li preocupa que els professors no tinguin mitjans. Però sembla que importi molt poc que es pugui exercir el periodisme sense prou formació o que els periodistes treballin de manera precària. Amb l’ensenyament o la salut no s’hi juga, oi? I amb la informació?

El sector de la comunicació és el que més llocs de treball ha destruït després del “totxo”.

Quan un periodista perd la feina és un drama.

No només per al periodista, sinó per a tota la societat. La seva professió no és una més. I això s’ha de precisar. La llibertat d’informació és la que garanteix als ciutadans el dret a comunicar i rebre lliurement informació veraç. Tenim la responsabilitat d’obtenir dades fiables i informació fidedigna en nom dels ciutadans i tenim el deure de difondre-la de manera clara i honesta. La qualitat del nostre periodisme revela la qualitat de la nostra democràcia. I ara mateix el mercuri d’aquest termòmetre està en la part més baixa. La crisi econòmica no és només una crisi financera, és també un problema de justícia (de la manca d’aquesta), és un problema de corrupció. No és possible avançar en matèria de llibertat, en matèria de justícia sense una premsa lliure. Sense un bon periodisme, la societat es torna influïble, es torna més feble i trencadissa.

Ho tindrem molt difícil si aquests agents fonamentals de la democràcia continuen malvivint de la seva professió. Això afecta el model i qualitat de la informació que ofereixen, i també el clima democràtic i de llibertats. Ho tindrem més difícil, i no em refereixo a les xifres macroeconòmiques, si la professió periodística no millora. La premsa, com abans, com sempre, ha d’assumir avui una funció de promoció d’un concepte sovint manipulat i humiliat: ciutadania, entesa com la condició jurídica i moral del ciutadà, saber que cada dret implica una obligació, que les facultats de fer o d’exigir porta aparellades una responsabilitat. No es pot construir una ciutadania sense periodistes.

La mundialització, el mestissatge i les noves tecnologies ho exigeixen.

Per què no parlem de paraules en lloc de xifres? La intel·ligència, la capacitat creadora i el talent són facultats individuals, però creixen sempre en un context social on els fluxos d’informació són lliures i de qualitat. Hi ha societats que en fomenten el desenvolupament i altres que el bloquegen. Les nacions que triomfen són les que saben d’on vénen i cap a on van (Catalunya necessita una reflexió d’aquest tipus) i una societat intel·ligent tria bé el seu sistema de valors, concedeix prestigi als millors, sap admirar, fomenta una informació no

A la societat sembla importar-li molt poc que es pugui exercir el periodisme sense prou formació o que els periodistes treballin de manera precària esbiaixada, s’entesta a comprendre, és crítica però animosa, afavoreix la innovació, fomenta bons estils afectius, menysprea la barroeria (aquí és on Espanya necessita meditar) i estimula l’autonomia compromesa. El que està en joc és la nostra qualitat de vida, a tots ens interessa viure en una comunitat intel·ligent i ben informada. I és important que els periodistes parlem clar, que diguem les coses com són: reformar significa esmenar o corregir, no significa destruir o retallar; canvi no significa retrocés, la recessió és recessió, no és un “creixement negatiu”... Tenim el deure d’eliminar tot aquest llenguatge maquillat, retirar totes aquestes màscares. Els pobres són pobres, són víctimes d’un sistema injust, no són perdedors.

I els periodistes hem d’insistir a explicar-ho.

Els poders fàctics i les corporacions industrials intenten difondre la idea que el sistema social i polític ha fracassat, que estan emergint exemples de societats pròsperes que no estan vinculades necessàriament a democràcia o llibertat, dictadures “perfectes” com la de la Xina o l’Aràbia Saudita. Però es tracta d’una fal·làcia: la democràcia és una forma de prosperitat, no assegura potser la riquesa però garanteix la justícia, ajuda a pal·liar el dolor i la inseguretat. I una tirania sempre serà una tirania, encara que sigui rica, encara que tingui bons metges i bones carreteres. La llibertat no és triar on volem anar de vacances. Ser lliure és assumir la llibertat de prendre decisions després de tenir tots els elements possibles per decidir. Ser lliure és ser transparent, és recuperar el sentit de la paraula, de dominar el llenguatge. Probablement se’ns obligarà aviat a triar entre una democràcia pobra o un sistema autoritari ric. Només és una trampa: com a ciutadans que desitgem ser lliures hem d’escollir entre un empetitiment de les nostres formes de vida o una ampliació de les nostres possibilitats vitals.

Fer bon periodisme mai no ha estat fàcil. I ara, menys. Com en la política o en l’economia, en el món de la premsa no totes les mans són innocents. Una societat ben informada sap que darrere del periodisme dolent hi ha un afany de negoci o una voluntat de manipulació ideològica. El bon comunicador assumeix una tasca social; fer apologia dels tramposos, de la maldat, o de les mentides és un servei pèssim a la societat. El periodisme és un vehicle de la llibertat fins al punt que sense bons informadors, sense una premsa lliure, l’estat de dret no

es pot sostenir. El periodisme és, senzillament, llibertat. Una llibertat que avui en dia es mou en un món creatiu i modern que circula per la xarxa, que està impresa als diaris, que surt a les pantalles.

L’important d’una premsa lliure és la mateixa que té la cultura: amplia les nostres possibilitats de percebre, de sentir, d’expressar-nos, de comprendre. És la manifestació de la intel· ligència creadora, que fa moltíssim amb molt poc. És l’eufòria de la llibertat compartida, fa les persones més sensibles, interessants i perspicaces, fa més brillant i rica la realitat. El periodisme ajuda a què els súbdits es transformin en ciutadans. Una societat ben informada és més forta, està més alerta de tots els mecanismes de violència i contribueix a formes de vida més nobles i més maques.

Nicolás Valle Periodista

Des d’ONGC hem seguit amb interès les cròniques i reflexions del periodista Nico Valle. En el número 33 vam parlar del seu llibre ‘Ubuntu. Estimada terra africana’ on podíem llegir:

‘Àfrica no és sinònim d’infortuni, perquè l’afany de viure també uneix els africans disposats a participar en el corrent de la història amb els seus propis valors.’

26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Una relació necessària, una distància imprescindible Un dels viatges més interessants d’aquests tres anys de corresponsalia per Tv3 a l’Amèrica Llatina ha estat un que probablement ha quedat poc retingut a la memòria dels espectadors, però sí a la meva. Al novembre del 2010 vam anar al poble de Bojayá, al Chocó colombià, per documentar l’entrega als seus habitants de l’informe que la Comissió Nacional de Reparació i Reconciliació havia fet sobre la massacre que hi va haver el 2 de maig del 2002.

D

ifícilment haguéssim pogut convèncer la direcció de la televisió de la necessitat d’aquest viatge si no hagués estat perquè l’informe en qüestió havia estat finançat per la cooperació catalana. El procés d’investigació i sortida a la llum de les matances ocorregudes a Colòmbia durant els anys noranta i primera dècada del 2000 és tan desconegut com apassionant i l’interès de l’Agència Catalana de formar-hi part se’ns va encomanar. És una dinàmica de recuperació de la memòria històrica molt singular, perquè té lloc en un país on el conflicte encara no ha acabat ni s’han tancat les ferides i això ens permetia convertir en rabiosa actualitat uns fets ocorreguts feia més d’una dècada.

El viatge al Chocó no només va ser interessant per l’aventura que va suposar arribar a aquest poblet de la riba del riu Atrato. Va ser una oportunitat única de conèixer, a través dels testimonis, el desemparament de la població afro i indígena del departament més pobre de Colòmbia davant la guerra; víctimes tant de les Forces Armades Revolucionàries, les FARC, com dels paramilitars, els habitants del Chocó

sobreviuen encara avui malgrat les amenaces de les guerrilles, dels narcotraficants i de les bandes criminals que exploten l’or de les conques dels afluents de l’Atrato. Recordaré per sempre més la clarividència amb què la Máxima ens declarava, amb total convicció, que el responsable final dels 79 morts i centenar de ferits d’aquell foc creuat en què es van veure involucrats va ser l’Exèrcit, i el culpable últim, el mateix Estat colombià, per no haver protegit la població civil tot i que el consell municipal havia avisat amb temps del perill.

Aquest és un dels tants casos en què l’aliança entre periodisme i cooperació ha donat bons fruits, tan professionals com personals. En tinc moltíssims més exemples. ¿Com hauríem pogut valorar els efectes de l’arribada de l’ajuda humanitària a l’Haití de després del terratrèmol sense acudir a les organitzacions no governamentals? Gràcies a la Creu Roja, Metges Sense Fronteres, Metges del Món, Acció contra la Fam, Handicap Internacional, Intermón Oxfam i alguna altra que em dec deixar pel camí hem pogut ensenyar que els diners que

els contribuents i els governs van bolcar a l’illa caribenya no han estat en va, i que els progressos, tot i que lents, són reals.

Organitzacions no governamentals i periodistes treballem sovint amb la mateixa matèria primera, en guerres i conflictes, en desastres humanitaris causats per catàstrofes naturals i en àrees empobrides i oblidades pel nostre món. I els vasos comunicants que es creen ens fan imprescindibles uns pels altres. Pels periodistes, la feina de les ONG en casos d’emergència o de cooperació al desenvolupament és una de les portes principals per arribar a la notícia; per les ONG, la capacitat transmissora de la seva feina que tenim els periodistes és la manera de fer-la visible i, en un moment donat, de reivindicar-la de cara als donants particulars o institucionals.

En casos de conflictes molt polititzats, on les fonts oficials són dubtoses, les ONG es fan imprescindibles. Allà on les agències de Nacions Unides no arriben, el testimoni dels cooperants que són sobre el terreny per desmentir o confirmar les sospites de massacres, allaus

DOSSIER 50 « 27

de refugiats o comportaments irregulars dels actors polítics pot ser decisiu. El valor que tenen com a font és el de la proximitat que estableixen amb la població civil que pateix i, per aquest mateix fet, l’honestedat a l’hora d’explicar-se es pressuposa.

També és cert que, en algunes ocasions, les mateixes ONG prenen un posicionament per un dels bàndols confrontats. És una realitat molt clara en algunes de les organitzacions que treballen als territoris palestins, per posar un exemple. Colòmbia és un altre país on la neutralitat pura es fa difícil de practicar. És interessant assistir al debat que es crea entre els mateixos cooperants sobre la necessitat o idoneïtat d’implicar-se en els conflictes: és possible ser neutral quan la tasca dels projectes de cooperació és, també o sobretot, la d’alterar les situacions d’injustícia?

Aquest és un debat que segurament s’hauria de plantejar en un altre moment però en tot cas només voldria apuntar que tampoc els periodistes n’estem exclosos quan exercim la nostra professió.

Però el capítol de les distàncies imprescindibles també té a veure amb la compaginació de les dues feines. La temptació de combinar-les és enorme, precisament per aquesta gran quantitat de punts en comú que tenen les dues professions, i són molts els periodistes que han passat a ser cooperants, i molts els cooperants que han exercit el periodisme en alguna ocasió.

Però si totes dues feines s’exerceixen alhora hi ha alguns elements que entren en contradicció. Les preguntes que es poden generen són diverses: la implicació del cooperant el farà ser capaç de recollir l’opinió de l’altre bàndol encara que sigui el més institucional, poderós o generador del patiment dels que està ajudant?

Les normes i protocols de seguretat de les ONG a vegades són molt estrictes i impedeixen la mobilitat, així que, en cas de necessitat d’arribar a un punt determinat, es prioritzarà la condició de cooperant o la de periodista? Els permisos que a vegades uns i altres hem de demanar a les autoritats d’un país per moure’ns

ONG i periodistes treballem sovint amb la mateixa matèria primera, en guerres i conflictes, en desastres humanitaris i en àrees empobrides i oblidades pel nostre món o treballar són diferents; és ètic presentar-se com a periodista i exercir de cooperant o viceversa? He sentit en algunes ocasions respostes a tot això: si l’objectiu és obtenir informació i poder denunciar amb testimonis uns fets intolerables i desconeguts, tots els mitjans són vàlids. Segurament hi estic d’acord en casos puntuals, però no com a norma habitual.

Perquè els objectius finals de la cooperació i el periodisme no són exactament els mateixos, tot i que sovint siguin tan similars. A grans trets, els periodistes ens quedem en la denúncia i els cooperants, abans de res, intenten solucionar alguna cosa. Així que llarga vida a la seva feina i a revistes com ONGC, que ha fet divulgació de la tasca que moltes ONG catalanes han exercit durant anys i que, a més, sovint han arribat allà on els mitjans de masses no han posat la mirada.

Isabel Galí Periodista

Isabel Galí és una corresponsal de prestigi compromesa amb el periodisme arrelat al coneixement directe d’allò que passa i afecte a les comunitats des d’on informa. A ONGC hem buscat sovint les veus i el testimoni dels corresponsals.

Ens ajuden a entendre el món i ens ajuden a trobar les escletexes per transformar-lo.

28 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Recomencem!

Hi ha números que tenen quelcom de màgics com és el cas del 50. Conviden a celebrar. A celebrar, i a mirar enrere i a veure el camí recorregut, tant per contemplar amb satisfacció la feina feta, com per revisar si això és exactament el que hauríem volgut fer. Aquests 50 números són com instantànies de tota una època i, una darrere de l’altra, fan memòria de com ha canviat i evolucionat el sector de la cooperació internacional feta des de Catalunya.

A

questa petita història nostra està plena de moments diferents, però, de ben segur, el pitjor és l’actual. El sector travessa avui la seva pitjor crisi des que va sortir la revista, l’any 2000, per la situació de moltes entitats, per la manca de compromís pressupostari i polític del Govern, i per la manca de suport de la ciutadania. Què ens ha passat?

Tres coses importants, com a mínim.

La primera és que no hem pogut mantenir una política pública de cooperació de qualitat.

Disposar d’un pressupost és necessari, però no construeix una política, la construeix el diàleg sobre com i per què ha de ser-hi. Lamentablement pocs partits, i poques persones a dins dels partits, han assumit la cooperació com una veritable política pública, com demostren les dificultats regulars que hem tingut amb tots els governs, i com demostra el fet que sempre hagi estat difícil apujar el pressupost i sempre hagi resultat fàcil retallar-ho.

No s’ha entès que la nostra aposta com a país va associada a una manera d’estar i de relacionar-nos amb el món, i que la política de cooperació ens ajuda a ser-hi d’una manera ambiciosa i responsable al temps. Entendre la política de cooperació com la vessant global de les nostres polítiques socials, com una

forma de redistribució i com una política que obliga a la resta a pensar en les seves implicacions exteriors no és només actuar des de l’ètica i la justícia globals, sinó des de la lògica i l’evidència d’un món que canvia cada dia les seves coordinades, però que pot arribar a no ser habitable per quasi ningú, d’aquí a unes dècades.

La cooperació és una política pública tan important com la salut o l’educació, amb la diferència que, amb una inversió relativament petita, un país com el nostre pot posicionar-se amb molt d’èxit. Al nostre Parlament es llegeix molt poca premsa internacional, i no és un detall menor. La manca de visió global i els intents de posar la cooperació al servei de l’empresa o del partit no han ajudat a consolidar aquesta política. I no serà en clau d’internacionalització empresarial ni de sobrevisibilització del suport català –com tantes vegades hem vist fer a les cooperacions estatals– que tindrem una posició rellevant ni diferent al món. Ho serà l’actitud amb què ens relacionem, una diplomàcia intel· ligent, generosa, estil Guardiola, on per sobre de beneficis i interessos particulars donem a entendre que la col·laboració, la reducció de les desigualtats i la justícia és l’únic que pot fer avançar el món, d’una manera eficaç.

La segona qüestió important està directament relacionada amb aquesta, i té a veure amb el nostre allunyament de la ciutadania.

El polítics no deixen de ser una part més de la ciutadania que no ha entès què fem, perquè no ho hem explicat prou, ni prou bé. El sector de la cooperació, afortunadament, s’ha professionalitzat. Les persones que hi treballen, amb sou o sense, són cada dia més professionals. Era imprescindible en un sector que naixia impulsat per uns valors molt concrets, però que ha de fer front a unes realitats cada dia més complexes. Necessita eines i abordatges tècnics i polítics capaços de fer front a aquesta complexitat. El problema és que aquesta professionalització ha obert un esvoranc de coneixement i de llenguatge entre els que són dins i la major part de la societat.

Precisament nosaltres que hem après que el que cal és lluitar contra la desigualtat, vivim en pròpia pell l’error de caminar amb pressa per arribar-hi, i d’haver oblidat que el camí l’havíem de fer tots junts. L’error de deixar de banda aquella ciutadania que de manera no molt diferent a com ho ha fet el 15M, va impulsar l’interès polític pel 0,7 o el deute extern, i que va impulsar el creixement i la consolidació del sector.

DOSSIER 50 « 29

En molts casos hem fet créixer les nostres entitats confiant en el finançament públic, a partir de la legitima delegació que la ciutadania havia fet via pressupostos, però la manca de convicció política i l’escàs coneixement de la ciutadania sobre la nostra feina i la seva importància han fet que, en aquest moment de crisi, aquesta conquesta no hagi estat tal, i s’hagi convertit en la nostra principal debilitat.

Ens cal un esforç important de comunicació amb la societat. Saber explicar el camí que hem fet, i el que queda per fer. Només així recuperarem una certa contundència social, i farem revifar i manifestar-se l’esperit solidari i la visió global que com a poble sempre hem tingut i, a més, augmentarà la nostra capacitat d’incidència.

En tercer lloc, i també relacionat amb l’anterior, ens ha mancat visió de sector. Massa vegades ens entossudim a buscar diferències i punts de conflicte. Massa vegades la lluita pel fons ens ha dividit, i els personalismes han fet la resta. La gran diversitat d’ONG i les desigualtats territorials (les desigualtats, una altra vegada) compliquen la logística i dificulten el consens, però això han de ser dificultats i no excuses per al treball conjunt, perquè la feina és al carrer, i no a dins dels nostres locals. En un moment en què hi ha un risc real de devolució de la competència de Cooperació Internacional a Madrid per omissió, i en què els ajuntaments, còmplices necessaris fins ara, es replantegen el seu rol com a agents de cooperació, la manca d’unitat és poc menys que suïcida.

Parlem només de la nostra supervivència?

No, en absolut. Parlem de la nostra missió. De les raons per les que vam néixer, i del desig de transformació global que ens mou, i que avui és més fort i urgent que mai.

Tenim, doncs, tres problemes diagnosticats i a la FCONGD ja li hem posat fill a l’agulla per abordar-los, i voldríem que el debat fos ampli i compartit. En tots tres casos, una eina com aquesta revista és imprescindible. Sobretot en un moment de manca de fons per fer difusió, i de crisi també dels mitjans generalistes. Fer bon periodisme des del propi sector és vital i ONGC ha estat pionera i pot resultar providencial.

Hem de sobreposar-nos i saber on tenim avui les claus per capgirar la situació i on hem de posar els esforços. Hem de refer les nostres

No s’ha entès que la nostra aposta com a país va associada a una manera d’estar i relacionar-nos amb el món estructures per tornar a ser àgils i capaços de posicionar-nos amb valentia en temes cabdals, sense la debilitat que ens suposa la dependència de les subvencions. Hem d’obrir les portes de les nostres institucions perquè es ventilin, encara que voli algun paper, i hem de repensar-nos a la societat, i amb la societat. L’abandonament per part del Govern de la cooperació, aquest espai guanyat i aquesta finestra al món que teníem i que respon profundament al nostre ADN com a país, no pot ser una decisió definitiva. No és sensat.

Us desitjo, ens desitgem, que la revista ens serveixi per abordar aquests debats amb sinceritat i transparència: per obrir vies de diàleg i treball amb la classe política, per arribar més i millor a la ciutadania, i per mantenir la cohesió del sector. Seria fantàstic poder llegir al número 100 com ens en vam ensortir i com vam recomençar a construir un nou món possible amb els companys de tots els Suds.

Francesc Mateu i Host Director d’Intermón Oxfam a Catalunya i Andorra, i president de la Federació Catalana d’ONGD

Francesc Mateu, actual president de la FCONGD, s’afegeix a la llista de presidents d’aquesta federació que han escrit a la revista: Gabriela Serra, Alfons Sancho, Eduard Soler, Tono Albareda o Eduard Ibàñez en són un bon exemple.

30 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

D’un Barça-Madrid a Marràqueix a una mentida a Viena Jo hi era. El 21 d’abril del 2012 jo vaig presenciar l’últim Barça-Madrid de l’era Guardiola.

Era per ventura al Camp Nou, a la seu d’alguna penya barcelonista o en un castís bar madrileny, tot bocatacalamares i antena parabòlica?

No senyor. Era en un cinema de Marràqueix, on vaig pagar 30 dirhams (si fa no fa uns 3 euros) per seguir el partit en pantalla gran, voltada d’una afecció marroquina esglaiadorament ardent, tant a favor del Madrid com del Barça.

H

i havia entrades de 40 dirhams, però s’havien esgotat. I encara hi havia qui provava de fer l’agost amb la revenda.

Tan evidentment esverat estava el galliner (íntegrament local, ni un sol foraster a la vista) que abans d’agafar lloc vaig provar per pura prudència d’escatir les preferències futbolístiques dels meus companys de seient. Tasca àrdua, tenint en compte que la majoria, tots mascles d’entre 14 i 20 anys, asseguraven rodonament no parlar ni entendre una sola paraula de francès. O eren nacionalistes de pedra picada (que no semblava el cas, vist amb què es distreien) o eren semianalfabets? Dilema interessant.

Va començar a córrer la pilota per la pantalla, ocasionalment enfosquida per problemes tècnics que revelaven l’humil origen de la transmissió: un ordinador personal no necessàriament d’última generació. El públic s’ho va agafar amb relatiu estoïcisme, prova que hi estaven relativament acostumats. A jutjar pel volum i l’orientació de la cridòria, feia l’efecte que al cine hi havia molts més seguidors del Madrid, o del Real, com deien ells, transformant la lletra “e” en una “i” (el mateix quan s’esgargamellaven cantant championi, championi!). Potser els feia gràcia això de “real”, els semblava més imponent i més monàrquic, ells

que estan molt més cofois del seu rei de qui darrerament sembla que està molta gent amb el nostre? Certament en aquests països que a la força els pengen, mai se sap.

En canvi una atenta inspecció pels carrers de Marràqueix (on l’endemà no es parlava d’altra cosa que del partit, a jutjar per la freqüència amb què els mots “Ronaldo” i “Messi” emergien de la impenetrable cantarella en àrab) denotava que el Barça compta amb un seguiment més històricament arrelat i tossut al Magrib. Eren aclaparadora majoria les samarretes blaugrana o els grafits d’inspiració culer.

Si jo fos corresponsal al Marroc, què podria escriure? Quina crònica podria enviar? Segurament no seria la mateixa si l’enviés a un diari de Madrid o a un diari de Barcelona. Els agradaria llegir als madridistes, que tenien majoria aclaparadora de seguidors dins del cinema de Marràqueix, que en gran mesura era una majoria sense escolaritzar? Quin efecte els faria als barcelonistes saber que la quitxalla magribina, abans tota d’ells, comença a canviar-se de jaqueta i de samarreta ensumant el canvi de cicle? Etc. És només un exemple, només aparentment anecdòtic, de com el principal repte que encaren avui la majoria dels corresponsals estrangers no és tant aconseguir informació fiable,

com trobar la manera de fer-la abellidora per a la metròpoli, que és on l’espera el client. Sovint el client no et paga tant perquè l’informis de coses que no sabia, com perquè li confirmis allò que ja es pensa que sap. Els tòpics i estereotips que tota la vida ha tingut claríssims.

Recapitulem una mica? Abans els corresponsals estrangers tendien a ser gent molt respectable i digníssima, caríssima de mantenir per l’empresa. Tenien un gran prestigi. Hi ha hagut i hi ha grandiosos corresponsals a l’alçada d’aquest prestigi. Gent que ha fet i fa una feina extraordinària.

Però cada vegada n’hi ha i n’hi haurà menys. L’ofici ha patit, pateix i patirà una devaluació alarmant per un seguit de motius que necessitaríem força més temps i espai per analitzar en profunditat. Deixeu-me reduir-ho a aquests dos elements fonamentals: a) Les empreses no volen pagar el que costa un corresponsal de qualitat. b) Molts corresponsals es limiten a servir refregits de la premsa local del lloc on es troben. Es diuen corresponsals, però s’haurien de dir rates d’hemeroteca aliena. El que fan ho podria fer qualsevol periodista de qualsevol redacció capaç de llegir en francès i en anglès, sense sortir de casa.

DOSSIER 50 « 31

És el drama A la causa del drama B, o a l’inrevés? Què és primer, l’ou o la gallina? Val la pena pensar-hi. El lector astut deu haver notat de seguida que no he ficat a la llista el suposat dolent de la pel·lícula de moda, les noves tecnologies, l’omnipresència d’Internet, oficialment culpable d’un creixent periodisme de “retallari- enganxar”. No faig constar Internet a la llista dels problemes perquè, tot i admetre que podria ser-hi, em sembla molt més rellevant la seva importància com a possible solució. Com a cavall de Troia positiu. Com a element capaç de capgirar la decadència de la informació exterior.

M’explico: avui dia són pocs els periodistes que cerquen informació. Per què, si n’estan embafats? Si just plantar el peu a terra al matí ja bombardegen per més dades i notícies de les que podrien transmetre mai? Avui el repte per a un informador, més si juga fora de casa, no és saber què passa. És interpretar-ho. És destriar el gra de la palla. És evitar que l’allau d’informació impossible de pair esdevingui, a la pràctica, desinformació. És ajudar el lector (o oient, o televident) a saber què és important i què no, i posar-ho en un context.

Des d’aquest punt de vista Internet és una eina molt valuosa, si s’empra bé. Certament tendeix a la dispersió, a la banalitat, a la futilitat.

Però per la seva mateixa essència viral i escandalosa, la xarxa es vigila ella mateixa. Poden circular moltes inexactituds, però les mentides gruixudes peten clamorosament i de seguida. Abans s’enxampa un mentider virtual que un coix. És lamentable el periodisme digital, que es limita a sucar d’aquí i d’allà sense comprovar res, sense ni tan sols acreditar que la persona que escriu d’un tema hi entengui particularment. O ni tan sols que sigui la persona que realment l’ha escrit, aquell tema. Però existeix un periodisme digital molt àgil i valuós, que consisteix a passejar un ull intel·ligent, ben ensinistrat i amb esperit crític de punta a punta de la xarxa, és a dir, del món. La diferència entre un refregit periodístic i una anàlisi comparada seriosa entre fonts més i menys fiables d’informació és tan gran com la diferència entre dues llesques de pa sec amb una arengada al mig i un suquet de peix acabat de fer.

Els corresponsals del futur seran obertament corresponsals virtuals, periodistes sense fronteres, però tot online? Ja no caldrà anar als llocs per veure món? Com es notarà la pèrdua de la presència física, de la història periodística sobre el terreny?

Abans els corresponsals estrangers tendien a ser gent molt respectable i digníssima, caríssima de mantenir per l’empresa. Però cada vegada n’hi ha i n’hi haurà menys Des el meu punt de vista, la resposta a aquestes preguntes dependrà molt del grau exacte de dignitat i realisme que els corresponsals físics conservin (o els deixin conservar) en l’exercici de les seves funcions. Si es limiten a afusellar la premsa estrangera sobre el terreny sense aportar-hi ni la més elemental anàlisi o contextualització; o tot el contrari, si contextualitzen massa, si contextualitzen fins l’extrem de no dir-li mai al lector de casa seva res que no vulgui sentir, si es limiten a perpetuar tòpics, a la pràctica no seran corresponsals exteriors sinó interiors. Enviats especials al propi melic.

Perquè s’entengui el que vull dir, m’acomiado amb unes paraules de l’escriptor Stefan Zweig, qui en el seu inefable llibre El món d’ahir. Memòries d’un europeu explica de manera prou humana i punyent què va significar per a ell, escriptor jueu assimiladíssim i humanista, l’esclat d’odi sense cap i peus entre les nacions d’Europa que va menar a la Primera Guerra Mundial. Zweig recorda com un dia, després d’una visita al front que el va deixar anorreat, va obrir un diari de la seva ciutat, Viena, i es volia morir de fàstic i de ràbia: “Eren allà totes les frases sobre la nostra irreductible voluntat de victòria, sobre les poques baixes teníem nosaltres, i quantes l’enemic. Des d’aquelles planes em va saltar a la cara, nua, enorme i desvergonyida, la mentida de la guerra! No, els culpables no eren els que passejaven, els indolents i els despreocupats, sinó únicament i exclusivament aquells que amb les seves paraules instigaven la guerra. Però també ho érem nosaltres, si contra les seves paraules no alçàvem les nostres”.

Doncs això.

Anna Grau Periodista

La periodista Anna Grau, l’hivern del 2006, escrivia a l’ONGC número 28:

‘Si els polítics són uns cínics professionals i els corresponsals de guerra tendeixen a encarnar el model Hemingway d’estar per casa, els coooperants internacional sembla que els toca fer el paper d’angeletes bufadors’.

32 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Cinc propostes per a un periodisme de qualitat 1. Tant la selecció dels temes com el tractament de la informació es fan des d’un marc ideològic inevitable i des d’un sistema de valors explícit o implícit. La pretensió d’objectivitat s´ha d’entendre com una voluntat d’acostar-se a la veritat i de no estar al servei d’interessos sectaris. Però no elimina el fet que les paraules i les imatges són mitjans d’interpretació i d’intencionalitat. La realitat no queda mai exhaurida per les seves representacions. Els esdeveniments sempre poden ser interpretats de manera més precisa o des de perspectives diferents. Els periodistes fan bé el seu ofici quan aconsegueixen reflectir la realitat des d’observatoris privilegiats i quan les seves narracions no estan excessivament contaminades per prejudicis ideològics o morals. Per aquesta raó són desitjables unes pràctiques periodístiques que no intentin amagar les orientacions filosòfiques, ètiques i polítiques de fons, que no s’atribueixin el monopoli de l’objectivitat i que contribueixin al pluralisme informatiu.

El periodisme té una responsabilitat significativa en la creació dels mites de cada societat.

Pot ajudar a crear mites a favor de la dignitat humana o fomentar la violència o la banalitat.

Pot fer creure que els canvis són possibles o que els alliberaments són il·lusoris. Els països, per viure, necessiten mites saludables i, per tant, periodistes que els suscitin.

2. La mundialització és un fenomen irreversible. La globalització ha progressat molt en l’àmbit de la tecnologia de les comunicacions i en el de l’economia financera, però encara és feble en el camp de la política. No existei-

xen organitzacions mundials, dels governs o de les societats civils, amb prou poder per fer programes eficaços d’eradicació de la pobresa, de transició cap a models de desenvolupament ecològicament responsables, de protecció dels drets humans personals i col·lectius, de desarmament i pau. El periodisme, en un context de mundialització, ha quedat antiquat perquè encara funciona massa restringit al servei dels temes i dels interessos d’àmbit local i estatal.

Seria desitjable que els periodistes desvetllessin la curiositat per les qüestions internacionals i que no excitessin els egoismes nacionals representatius d’èpoques antigues. La defensa dels drets de les nacions sense estat s’hauria d’inscriure en projectes de participació en responsabilitats d’abast internacional. La pertinença a estructures polítiques supranacionals s’hauria de viure com oportunitat per incidir en la solució dels problemes compartits i que ja no es poden resoldre al nivell dels estats ni de les entitats subestatals. Seria desitjable que les futures generacions de periodistes portessin el món sencer al seu cap i al seu cor per ajudar a formar una nova ciutadania que, per primera vegada en la història humana, ha de fer complementaris el patriotisme nacional amb l’internacional.

3. El periodisme antic s’exercia en empreses de modestes dimensions i els periodistes treballaven amb tecnologies bastant artesanals.

Actualment les empreses dedicades a la comunicació escrita, oral i visual s’han convertit en grans indústries, semblants a les altres empreses mercantils, regides amb els mateixos crite-

ris que imperen en els sistemes de producció i de consum. L’objectiu prioritari és aconseguir beneficis. Les empreses petites deixen de ser competitives. Els periodistes han perdut independència i poder. Fins i tot els mitjans de comunicació de titularitat pública es veuen assetjats pels privats i per les seves lògiques. Seria convenient avançar en l’establiment de criteris i iniciatives que respectessin la naturalesa de servei públic de les empreses de comunicació incloses les privades. La informació, com la seguretat, l’educació o la sanitat, no han de funcionar com les estructures amb finalitat lucrativa. S’han d’exercir regulacions democràtiques que garanteixin el dret a la informació lliure, responsable i plural. Ni el pur liberalisme ni els controls sectaris o estatals de la informació estan al servei de la ciutadania. S’haurien d’assajar modalitats de socialització democràtica de les indústries de la comunicació. I s’haurien de desacreditar les pràctiques periodístiques al servei dels poders establerts.

4. L’any 1980 la UNESCO publicava l’informe Sean McBride titulat “Un sol món, veus múltiples” on es feien propostes per superar els greus desequilibris que, en el camp de la informació i la comunicació, s’observaven aleshores entre els països rics i els països pobres. La situació ha canviat en part gràcies a Internet i a la vitalitat dels moviments socials que, a tot el món, utilitzen tecnologies telefòniques avançades i de baix cost. A la Xina, als països àrabs i a tots els continents es pot lluitar contra les mentides oficials i els monopolis de la informació gràcies a les novetats tecnològiques. Però el poder de

DOSSIER 50 « 33

El periodisme pot fer creure que els canvis són possibles o que els alliberaments són il·lusoris les empreses multinacionals de la comunicació no ha disminuït. Les poblacions dels països pobres no disposen d’altaveus per fer arribar les seves informacions i les seves anàlisis a les societats riques. Els pobres sempre són analitzats i interpretats pels rics. Seria desitjable un nou ordre mundial de la comunicació que equilibrés els fluxos informatius. S’hauria d’exercir una solidaritat internacional que dotés les comunitats marginades de mitjans per esdevenir narradores de les seves cultures i aspiracions.

La presència d’immigrants als països rics s’hauria de convertir en una oportunitat per escoltar les seves veus. No hi pot haver pluralisme universal autèntic si hi ha cultures sense mitjans d’expressió.

5. La multiplicació de les xarxes de comunicació provoca un problema nou que era desconegut per les societats antigues: l’excés d’informació. El ciutadà contemporani ha de seleccionar el que és creïble i el que és valuós del flux enorme d’informacions a les quals té accés. Ha de saber distingir entre el que és veritat i el que és fals, entre el que li engrandeix l’esperit o l’empetiteix, entre el que l’asserena o l’insensibilitza, entre el que el dignifica o el degrada. Ser un bon periodista avui deu ser aju-

dar els altres a discernir i a triar. Els periodistes poden fer una primera selecció d’informacions i poden proposar perspectives interessants per analitzar la realitat, gaudir-ne i suggerir actituds responsables en tots els camps de la seva especialitat: política, arts, entreteniment, esports, religió, idees, ciència... Els periodistes poden ajudar, d’aquesta manera, a simplificar la vida i aconseguir que els ciutadans, aclaparats per informacions excessives, no caiguin en l’escepticisme o en el nihilisme. Els periodistes han de promoure il·lustració i civisme, cultura més que erudició, obertura d’esperit i comprensió progressiva de les complexitats de les societats en procés de globalització, arrelament a la cultura pròpia i simpatia real per a les cultures, sovint difícils de comprendre, dels altres.

Fèlix Martí

Fèlix Martí és un referent que sovint hem fet aparèixer a la revista. A la primera entrevista que li vam publicar, en el número 13 d’ONGC, ens deia:

‘S’han d’explicar quins són els problemes que hem de solucionar, quines vies hi ha per fer-ho, i s’hauria d’intentar que unes majories de la humanitat estiguin d’acord amb els canvis que s’han de produir’.

34 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

A les nostres mans...

No fa gaire, un investigador català de la New Economics Foundation de Londres, em parlava de l’indicador de la felicitat del planeta, el “Happy Planet Index”. Un indicador nou que mostra la relació entre l’eficiència ecològica i el benestar de les persones d’arreu. Però, es pot mesurar la felicitat? A priori podríem dir que sembla una d’aquelles sensacions més difícils de reduir a indicadors mesurables, però al mateix temps ens toca assumir que poques coses són tan clares: o som feliços o no ho som.

La fallida d’un model

Ara que més enllà del PIB o de l’IDH, altres índexs, com l’Euribor o la prima de risc, es mouen entre la riota i el desprestigi no sembla descabellat buscar la manera de mesurar el grau de felicitat del planeta i de les persones que hi vivim.

Ja fa temps que sentim a dir com n’estem d’immersos en una crisi econòmica salvatge, i no només ens ho expliquen i ho repeteixen, sinó que bona part de nosaltres la patim. Aquesta situació de crisi va acompanyada d’una colla de debats i reflexions que tenen com a denominadors comuns referències caduques que, per molt que es reiterin, no deixen de ser antigues i inútils. Ens manquen, doncs, propostes alternatives per establir altres bases per un nou desenvolupament integral, respectuós i sostenible per a tots els pobles del planeta. Una nova proposta que no només és i ha de ser justa sinó que ens ha d’allunyar de la repetició cíclica de la situació ara ens toca viure.

I entre la crisi, la prima de risc i les hipoteques (també de risc), patim el retrocés de bona

part dels avenços ja obtinguts i que afecten, directament, les polítiques adreçades a les poblacions més vulnerables. Especialment a aquelles poblacions del Sud tot i que també, i de forma creixent, a casa nostra. Tant és així que ara és habitual, des d’alguns sectors de la societat, sentir veus que qüestionen les polítiques de cooperació al desenvolupament.

Augmenta, al Nord i al Sud, la part de la població mundial que viu per sota del llindar de la pobresa mentre bona part de la població mundial treballa per satisfer un consum desmesurat d’una minoria. La mateixa minoria que consumeix de forma insostenible els recursos mediambientals de què disposem. Tot plegat evidencia, encara més, el model de desenvolupament que s’ha seguit fins ara i el defineix com injust i, a més, deficitari.

Una oportunitat magnífica

Comencem a ser conscients, però, que hi ha altres maneres de fer, de créixer, d’alimentar-nos i de viure que no ens endeuten, que no generen injustícies i que no generen desigualtats.

Però quin és l’aspecte positiu de la situació crítica que vivim? Doncs que si sabem llegir la història, podem interpretar les mentides d’un sistema financer que ha fet fallida i sabem que el desenvolupament global i sostenible no està renyit amb el benestar. En definitiva, que hem de poder créixer en pau i llibertat sense tornes perverses.

Part de la societat de casa nostra s’ha mobilitzat i s’ha compromès activament per mostrar el seu desacord amb la situació actual i per oferir alternatives de creixement. Però la nostra societat és la suma de tots i cadascun dels actors que la composen. Les administracions públiques, els sindicats, les universitats, els mitjans de comunicació, les famílies, les associacions esportives, les associacions culturals, les empreses i els bancs...

Ens cal assumir que tots i cadascun dels diferents actors que convivim en aquest entramat ric i complex tenim un rol actiu i, per tant, una responsabilitat, en aquest procés de canvi i transformació. Cadascú des de la pròpia parcel· la, ja sigui de manera organitzada o individu-

DOSSIER 50 « 35

La paradoxa afortunada és que ens hi juguem el futur i ens hi juguem això tan eteri i alhora tan tangible com és la nostra felicitat alment tenim capacitat d’incidència pel canvi i per la transformació. No es tracta de deixar de consumir, ni de quedar-nos paralitzats esperant que passi el xàfec –perquè aquest xàfec s’acabarà–, sinó de mirar al voltant nostre i començar a introduir petits canvis en la quotidianitat: consumir productes de comerç just al supermercat, demanar productes ecològics i de proximitat al mercat, mirar de fer les vacances de forma respectuosa i responsable amb el territori i la població que visitem; reclamar, utilitzar i promocionar un transport mediambientalment respectuós; demanar que no es col·labori amb negocis de risc amb els nostres diners... i un llarg

etcètera que podem resumir amb l’ús conscient, habitual i raonat del sentit comú.

Tampoc no ens enganyem, no és un procés senzill, ans al contrari: es tracta d’un procés, llarg i complex. Però la paradoxa afortunada és que ens hi juguem el futur i ens hi juguem això tan eteri i alhora tan tangible com és la nostra felicitat i la del planeta

Helena Vicente i Salazar és sociòloga i cap de l’àrea de la Mediterrània, Europa Oriental i Àsia de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

La sociòloga Helena Vicente és una veu experta en el camp de l’Educació per al Desenvolupament. En el número 32 d’ONGC afirmava:

‘Cal mantenir i millorar la qualitat de la cooperació al desenvolupament i de l’acció humanitària, però sobretot definir, incrementar i situar al centre de la nostra actuació les accions d’Educació per al Desenvolupament en el si de la nostra societat.’

36 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La ràdio, la solidaritat i la cooperació Els darrers 15 anys he treballat en un programa on la cooperació al desenvolupament i la solidaritat internacional hi juguen un paper destacat. És el “TotsxTots”, de Com Ràdio, una rara avis en el nostre panorama comunicatiu radiofònic. Des d’aquesta talaia he pogut veure l’evolució tant de les activitats relacionades amb la cooperació amb els països i comunitats menys desenvolupats o en situacions de conflicte o crisi humanitària, com de la cobertura informativa que se’ls dóna.

C

om en tota anàlisi, hi ha factors que conviden a l’optimisme i d’altres més negatius, ampolles que es poden veure mig plenes o mig buides, moments i notícies satisfactòries i conflictes, crisis o injustícies que semblen eternitzar-se. Al nostre sector és freqüent sentir aquella frase que l’objectiu de les ONGD és que arribi un dia en què no siguin necessàries perquè el món ja és just i la riquesa o el benestar social ja estan repartits equitativament. Evidentment, aquest moment encara no ha arribat. Per tant, la solidaritat encara és necessària. I els programes de ràdio que la difonen, també.

Però la meva experiència em porta a pensar que la solidaritat i la cooperació al desenvolupament interessen poc als mitjans de comunicació. I em temo que cada cop menys. La primera raó, i que sempre hem arrossegat, és que els mitjans de comunicació privats es guien per l’interès econòmic. La seva fita és guanyar diners, no informar correctament o objectivament. La passió pels diners que ha ensorrat el món en la crisi que ara pateix no ha estat aliena als mitjans de comunicació. Per aquest motiu, el cop de mà informatiu a les activitats solidàries ha hagut de venir, sempre, del sector públic, de les ràdios públiques, de les televisions públiques o de les organitzacions de periodistes o comunicadors que han assumit aquesta funció.

Les comptades ocasions en les quals la premsa escrita ha intentat apostar per ajudar les campanyes, les propostes, els projectes de cooperació al desenvolupament han acabat deixant-ho córrer. Alguns diaris han dedicat

planes periòdiques a informar d’aquests iniciatives. Algunes revistes “solidàries” han aguantat uns quants números cercant públic i anunciants suficients per garantir una continuïtat que ha estat impossible. ONGC, que arriba als 50 números, és una excepció meritòria.

A la ràdio, igual. El sector privat ho reconeixia recentment en un informe elaborat per l’associació que representa els seus interessos.

Quan es proposava al Govern català que tanqués COM Ràdio, li regalava al sector públic la informació social. “La pela és la pela” pels empresaris. Siguin de betes i fils, d’informàtica o de comunicació.

Només Ràdio Estel, per la vessant social de la filosofia cristiana, ha obert espais a aquest tipus de programes, això sí impulsats pel voluntarisme i l’altruisme dels comunicadors que els tiren endavant.

Que COM Ràdio hagi apostat durant 15 anys seguits pel “TotsxTots” és un fet que honora els qui han governat l’emissora en aquest llarg període. De la mateixa manera que cal aplaudir la tasca del programa “Solidaris”, a Catalunya Ràdio, o els programes compromesos i solidaris de Ràdio Nacional d’Espanya o Ràdio Quatre.

Amb la crisi, la situació empitjora, com no podia ser d’una altra manera. Les empreses privades s’ho pensen dues vegades a l’hora d’enviar periodistes a les zones de conflicte. Ho fan amb comptagotes i, malauradament, això potencia el paper dels freelances, massa sovint gent jove que es juga la vida per publicar peces mal pagades als diaris tradicionals.

La ràdio i les ONGD

Les associacions solidàries i humanitàries volen ajudar al desenvolupament dels països i comunitats més febles però, també, agraeixen que es doni a conèixer la seva feina. No per “lluir de bones persones” sinó per compartir l’angoixa, el disgust que els provoca veure la pobresa, la misèria, el dolor, la fam, les privacions amb els propis ulls i no tenir altaveus a mà perquè la resta de la societat també ho vegi. Per això, són moltes les entitats que s’acosten al “TotsxTots” per demanar que ens fem ressò d’allò que fan.

Pot la ràdio servir-los d’alguna cosa?

Independentment de la quantitat d’oients que puguin escoltar un programa, la presència dels representants d’una ONGD en un estudi de ràdio és una mena de reconeixement de la necessitat i sentit de la seva tasca. Lògicament, s’ha debatut molt i cal continuar fent-ho sobre quin és el tipus de cooperació més encertada i quin tipus d’iniciatives són inútils o, segons com, contraproduents. Però la solidaritat no és una virtut que calgui amagar. Tampoc exhibir-la. Compartir-la, però, és imprescindible per escampar-la. O intentar-ho.

I aquesta és la funció de la ràdio

Hem entrat, d’altra banda, en una nova etapa en els formats periodístics. La distinció entre premsa escrita, ràdio i televisió ja no és tan clara com anys enrere. L’aparició d’Internet ha fet que els tres mètodes d’informar i comunicar s’hagin interelacionat. I, al meu entendre, la ràdio se n’ha beneficiat. Ara ja no has d’avisar els amics quan vas a un programa de ràdio a

DOSSIER 50 « 37

explicar el projecte de cooperació amb un poble de Guatemala, on intentes que les dones siguin més respectades o els nens tinguin una educació millor. El directe ja no és tan fugaç com abans.

La conversa, les coses que expliques en aquell programa de ràdio, a aquella hora d’aquell dia queden exposats a la web del programa i hi pots accedir quan vulguis. Pots agafar aquell àudio i traslladar-te’l a l’ordinador o la web. Aquesta nova realitat beneficia les associacions que poden treure més profit a la intervenció radiofònica, però, a més, dóna més presència al programa on la fan. Els programes de ràdio ja no s’escolten només a la franja horària en què s’emeten, sinó a qualsevol hora del dia o de la nit, aquí o a milers de quilòmetres de distància.

La funció de les administracions

Vivim temps de crisi. Fins quan? Les retallades pressupostàries han colpejat dolorosament el sector de la cooperació al desenvolupament.

Si sempre ha estat present l’argument dels que protesten pels ajuts als nens que passen gana a Somàlia mentre “aquí tenim moltes necessitats”, ara els qui el defensen se senten més justificats que mai. Tanquen quiròfans, redueixen el nombre de mestres, s’atura o s’alenteix el procés de concessió d’ajuts a persones amb dependència o entitats de caire social. “Que dels nens que passen gana a Àfrica, se n’encarreguin uns altres”, ressona la veu de l’egoisme.

Els dirigents de les associacions solidàries malden per convèncer els ciutadans que es poden mantenir els dos camps d’intervenció social. Que s’ha de treballar en favor dels més febles tant a Barcelona com a Port Príncep. Els polítics, sobretot els que governen, tiren pel dret, i assumeixen que, de moment, cal escoltar més la veu dels necessitats propers que la dels que no voten a les eleccions que els afecten. I, com que la major part de les associacions funcionen en base a les subvencions que reben de les administracions públiques, el seu missatge perd força. Fins quan?

El futur immediat

El tema de la informació solidària als mitjans de comunicació no es pot deslligar del futur immediat d’aquests mitjans. En temps on tot allò que és públic sona sospitós o susceptible de ser retallat, reduït o eliminat, deixar en mans de la iniciativa privada la comunicació “solidà-

La presència dels representants d’una ONGD en un estudi de ràdio és una mena de reconeixement de la necessitat i sentit de la seva tasca ria” és un autèntic suïcidi. Feu zàping davant del televisor, fullegeu els diaris i revistes dels quioscos o passegeu pels dials dels aparells de ràdio (o succedanis) i us adonareu que la solidaritat no existeix. Costa de trobar-la a casa nostra, on predomina l’egoisme més barroer, representat a Europa per la lamentable actitud dels països del nord d’Europa esclafant les il· lusions i les esperances dels del sud. I a cada estat es reviu aquest esperit insolidari, atiat pels temps de restriccions econòmiques.

En aquest context, queden escletxes per preservar la il·lusió que hi haurà mitjans de comunicació que mantindran viva la flama de la cooperació, de la sensibilització social, més enllà del dia mundial que toca està preocupat per la sida, la fam o la malària, o dels dies en què una catàstrofe ens plantifica als morros les víctimes d’un terratrèmol, una guerra o una sequera?

Difícilment les trobarem als mitjans que són propietat d’empresaris o fons d’inversions que guanyen diners especulant amb aliments o amb material de guerra.

Hi ha tres elements que cal saber combinar perquè la pedagogia solidària continuï present a les ràdios, les televisions i la premsa escrita.

Un, que la barreja de tots tres sistemes de comunicació potenciats per Internet ens apropa a la realitat d’un món que anys enrere ens era llunyà. Dos, que el sector públic no pot renunciar a la seva funció d’informar i denunciar les injustícies socials allà on es produeixin. I tres, que hi ha molts periodistes –joves i grans– que estan disposats a patir penalitats i precarietats per tal que aquestes injustícies i els que en són responsables quedin al descobert.

Siscu Baiges Periodista

Siscu Baiges és un bon amic d’ONGC. En el número 44 reflexionava:

‘Internet és un aliat com a eina de denúncia, ja que ha facilitat la distribució pràcticament instantània de les denúncies solidàries i activistes. Potser no tan concebudes com a documentals sinó com a accions d’impacte ràpid.’

38 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Censura de sol i platja Les coses no van bé quan l’editor de torn d’una televisió pública pot dir a un redactor qualsevol que el seu canal “només posa el micro i espera”, que no pregunta als consellers. Si és que ha de dir res incòmode, és clar. Doncs això mateix passa a les Illes Balears. A IB3, tant a la ràdio com a la televisió, es censura, segons el Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB), del qual formo part.

U

n informe fet públic per l’SPIB però redactat per treballadors d’IB3 denuncia la “censura flagrant” per part de l’actual direcció, encapçalada per un home que té el carnet del PP, José Manuel Ruiz. El document parla d’ordres per amagar notícies que posen en dubte la gestió del govern i d’exagerar les positives, de silenciar talls de veu massa contundents, de fer callar tot allò que discrepi massa, com les veus en contra de la política lingüística del president José Ramón Bauzá.

Si no es poden fer preguntes es mata el periodisme i només queda la propaganda. Explicar coses. És tan senzill com això. Fer periodisme consisteix a explicar coses que passen, que han passat, que poden passar, que algú no vol que s’expliquin, complicades o no, que estan amagades, que són a plena llum del dia. Informar.

I per fer-ho cal saber què s’ha d’explicar. Acon-

seguir les dades que calen, les ofereixin o no, analitzar-les, comparar-les, indagar i preguntar.

Sobretot preguntar. Sense pregunta no hi ha periodisme, no hi ha res a explicar. Això ho aprèn qualsevol estudiant el primer dia de facultat.

No m’enganyo, de censura n’hi havia abans, a les Illes Balears i arreu, inclosa l’època en què manaven els socialistes. I no fa gaire. Ni ara ni llavors no es tracta de censura institucionalitzada, com la que hi havia durant la dictadura, però no per això deixa d’existir. La censura actual, la censura moderna, tal com l’anomena l’Anuari Mèdia.cat, els silencis mediàtics de 2011, és més subtil. S’amaga darrere la cadena de comandament dels mitjans de comunicació, públics o privats, i del periodista que vol ser prudent. Fa servir la por, la manca d’espai als mitjans, la manca de temps per treballar i, és clar, els interessos econòmics.

Els mitjans privats no se’n salven. Cap empresa no esquiva les pressions per evitar treure notícies sobre un banc que inverteix en indústries d’armament, d’una gran cadena de centres comercials que maltracta els treballadors o del polític corrupte de torn que pot decidir a qui posa publicitat institucional. Tot això també és censura, censura capitalista.

Qualsevol periodista de les Illes Balears que hagi exercit haurà conegut la censura actual.

No és com la que explica Serguei Dovlàtov a El compromís, però poc en falta, tot i la distància.

Si la seva era de vodka i fred, la nostra és de sol i platja, però és plena de les mateixes situacions inversemblanta i anècdotes decebedores.

El context econòmic no hi ajuda. El tancament de Televisió de Mallorca i Ona Mallorca per part del Consell insular va deixar 120 persones al carrer, la majoria periodistes. IB3 ha

DOSSIER 50 « 39

retallat diverses vegades, hi tornarà i tot indica que s’acabarà de privatitzar. Tots els diaris de l’arxipèlag han fet processos per reduir el personal o retallar-ne el sou o bé els tenen en marxa. Ara més que mai –i més que en la majoria de sectors– ser periodista a les Illes Balears és un mal negoci. Gairebé una garantia de quedar-se aviat sense feina. En dos anys han quedat centenars de periodistes al carrer.

Precisament l’amenaça de l’atur, la incertesa que ho entela tot, fan que la censura sigui molt més efectiva. A un periodista que ara perdi la feina possiblement li costi molt trobar-ne una altra. Ara gairebé ningú no vol quedar-se sense feina i les cues a les oficines d’ocupació fan por. I el principal perill d’algú que vol informar d’una notícia espinosa és ell mateix. És l’autocensura. Jo he passat per aquesta experiència i suposo que qualsevol també. Quan escrius un article o fas una peça, sense adonar-te’n, la fas de manera que encaixi amb allò que s’espera de tu. Actues com creuen que ho hauries de fer, no com ho faries tu mateix tot sol. No cal creure que aniràs al carrer per fer les coses així. Normalment es fa gairebé inconscientment o per evitar el conflicte. I sí, s’evita, però a un preu normal: al de deixar, a poc a poc, de ser periodista.

Si sense preguntes no hi ha periodisme, sense esperit crític no hi poden haver preguntes. I l’autocensura l’atrofia. Personalment, prefereixo el conflicte. Proposar la peça tal com l’he triada, i si ha de causar problemes, que ho diguin. I se’n parla. És fàcil que hi hagi sorpreses, cal tenir en compte qualsevol que periodista s’ho pensarà dues vegades abans de censurar, perquè és conscient que ataca la seva pròpia personalitat.

Ara s’han unit la crisi econòmica, la crisi del periodisme arran de les noves tecnologies i la crisi de la premsa escrita. Llegireu molts articles defensant que els diaris en paper tenen

Si no es poden fer preguntes es mata el periodisme i només queda la propaganda els dies comptats, que les xarxes socials i Internet eliminaran el periodisme. En trobareu d’altres que defensen la importància i validesa del periodisme. I és que és important, però no n’hi ha prou. Allò que cal per saber què passa al món o al costat de casa no és que hi hagi molts mitjans de comunicació diferents, sinó que n’hi hagi molts que facin periodisme de veritat. Crític, d’investigació. “És que n’hi ha d’altre?”, es preguntaria Ramon Barnils. I per això calen periodistes valents.

A les Illes Balears encara hi queden molts periodistes valents. Sovint no tenen cap càrrec, però lluiten cada dia a peu de carrer al Vietnam informatiu, que diria un amic, fent feina enmig de les trinxeres de la censura de sol i platja, ja sigui moderna, la que es fa un mateix o la que encara es pugui dictar al vell estil. Són ells els que fan que les notícies incòmodes surtin a la llum, els que fan que aquest ofici valgui la pena. Als Països Catalans també hi queden mitjans de comunicació on es pot escriure sense haver de patir per les trinxeres, on es fa periodisme valent, com aquesta revista que teniu a les mans. Una eina que, des del seu sector, explica allò que no es diu tan sovint. Mentre hi continuï havent professionals i mitjans com aquests, el periodisme tindrà sentit. Quan desapareguin s’haurà acabat. Només quedarà la propaganda.

Enric Borràs Abelló Periodista

Gràcies a l’encert de Júlia López, ONGC ha incorporat de manera fixa les inquietuds, reflexions i propostes que sorgeixen a les Illes. Una mostra més de la voluntat d’arrelament local amb voluntat global amb què volem impregnar ONGC.

40 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

ONGC, el valor del reporterisme El reporterisme ha estat part essencial de la cultura occidental des dels temps antics. El mateix Heròdot d’Halicarnàs, pare de la historiografia, va emprar els seus viatges pel món conegut de l’època per recollir i difondre notícies. Per això se’l considera el primer cronista d’Occident1. Els relats de viatgers i el reporterisme van ser cares d’una mateixa moneda fins al s. XVII, quan va néixer el periodisme modern. Bill Kovach i Tom Rosenstiel2 expliquen que va sorgir, literalment, a partir de les converses que es mantenien en llocs públics, sobretot, als cafès d’Anglaterra, i una mica més tard, als pubs –o public houses– dels Estats Units. Segons aquests dos periodistes i investigadors, els propietaris dels establiments –publicans– tenien el costum de preguntar als viatgers que s’hi aturaven què havien vist o sentit pel camí, i els animaven a escriure-ho als quaderns que deixaven als extrems de la barra. Aquesta mena de periodisme ciutadà, conclouen, va ser la llavor dels primers diaris, que van néixer a partir de l’intercanvi de notícies als locals esmentats. I els viatgers que hi deixaven les seves impressions, el germen dels primers reporters.

D

es de llavors fins ara, les coses han canviat radicalment. Les notícies ja gairebé mai ens arriben de la mà de viatgers, i el periodisme ciutadà ha entrat en una nova dimensió amb Facebook, Twitter, etc. Les xarxes socials han revolucionat la manera de comunicar-nos i han accentuat el fet de convertir tots els ciutadans en reporters en potència. “Tothom pot ser periodista” afirmen Kovach i Rosenstiel, “si bé no tothom ho és”, puntualitzen. Sigui com sigui, amb Twitter les notícies, ara, es piulen.

Ras i curt. Però n’hi ha prou de sentir piular? La periodista Soledad Gallego Díaz reflexiona: “Si per saber què passa a Homs n’hi ha prou amb Twitter, Facebook o els blocs dels qui hi viuen, per què hi va anar i per què hi va morir Marie Colvin?3.”

El reporter polonès Riszard Kapúscinski ens en dóna una pista. “És a través dels detalls –

diu– com es pot mostrar tot el món, ja que a dins d’una gota hi ha un univers sencer”4. Per Kapúscinski és inconcebible que un reporter no ho visqui tot de primera mà. Ser al lloc on hi ha la notícia, abocar-s’hi amb cos i ànima per sentir-la, comprendre-la i poder-la explicar amb tots els seus matisos és un fet irrenunciable per qualsevol professional d’aquest ofici. A banda d’un deute amb la veritat i amb el ciutadà. Perquè és a través de la veritat que es donen instruments i coneixements als ciutadans per ser autònoms. I el camí del reporter per arribar a la veritat, per bé que sempre esmunyedissa, és viure el que passa en primera persona, sense filtres de cap mena.

Verificar, sobre el terreny, les informacions que rep. La verificació és l’element bàsic del periodisme, allò que el diferencia de la comunicació. És el primer compromís dels professionals, de taula o de carrer, amb els lectors/oients/espectadors

o internautes. Només quan s’ha comprovat una notícia, esdevé una informació contrastada i veraç, llesta per difondre. Probablement per això, Marie Colvin va anar a Homs. I no només ella, sinó tants i tants altres companys periodistes, i reporters, que es juguen la vida cada dia anant als llocs, per explicar de manera vívida el que hi passa, a la resta de gent que és a casa.

Tot plegat, amb independència del complement que representin les xarxes com a eina de comunicació de primer ordre. I repeteixo “eina”, perquè en cap cas la “comunicació” hauria de substituir el “periodisme”. Soledad Gallego alerta: “El periodisme té regles, normes i objectes determinats. La comunicació, no. I, malgrat que pugui semblar contradictori, un dels perills més grossos és el fet que l’extraordinària fortalesa de la comunicació acabi asfixiant el periodisme i les seves regles, i s’acabi veient com alguna cosa

DOSSIER 50 « 41

antiga i innecessària”. En certa mesura, això ja passa. Si fem un cop d’ull a la majoria de redaccions de diaris, ràdios i televisions del nostre país, trobarem un exèrcit de periodistes, de ben segur molt honrats i imparcials, però relegats pel sistema a un paper passiu, amb feines purament burocràtiques i de comunicació com transcriure notes de premsa; assistir a absurdes rodes informatives sense preguntes; cobrir campanyes electorals on són els partits polítics i no els periodistes els qui dicten el que cal dir, on i com; reproduir informacions, imatges o so d’agències de premsa; elaborar “reportatges” de tres minuts de durada o enumerar les víctimes d’un conflicte o d’una catàstrofe humanitària, com si fossin simples caixes enregistradores de supermercat.

Si els periodistes ens resignem a aquest paper comunicacional residual, certament, el periodisme i les seves regles es veuran –ja s’hi veuen, de fet– com quelcom anacrònic i caducat.

D’aquí se’n deriva, primer, la precarització de l’ofici, que ja és una realitat diàfana, i segon, la mort. I alguns poden dir, bé doncs, que mori el periodisme, què hi farem... Però atenció, perquè si deixem que mori el periodisme, també morirà la democràcia. És prou sabut que el primer que fa un règim totalitari per tenir el camí expedit és eliminar la premsa lliure. Domesticar-la. Tapar-li la boca i els ulls. Anular-li l’esperit crític. Una altra conseqüència del fet de dissoldre el periodisme en el magma comunicador, d’ofegar-lo, en definitiva, oblidant l’essència de l’ofici és que els oients, lectors o espectadors resten apàtics i indiferents respecte del que passa al voltant seu. Enfavats com una coliflor davant la pantalla d’un televisor.

Gairebé res del que se’ls explica els commou. I no s’hi val a abocar cada vegada més litres de sang o a mostrar assassinats més macabres perquè parin atenció, s’esgarrifin i, en el millor dels casos, reaccionin. Ja no s’hi val. Si bé la fórmula de sang i fetge o de debats que escenifiquen polèmiques artificials per atiar el conflicte i la provocació vessen del televisor pels rèdits d’audiència i diners.

En aquest context, reporter i reporterisme es dibuixen com un bon antídot contra la indiferència inherent a la comunicació massiva –vull dir, el bombardeig diari amb xifres de tota mena, sense anar més enllà– i la desinformació que se’n deriva. En efecte, és essencial la pervivència d’una figura periodística com la del reporter, capaç de mostrar-nos, com diu Kapúscinski, tot l’univers que s’amaga en una notícia.

Detall per detall.

Si els periodistes abandonem el carrer en benefici de la virtualitat de les xarxes, acabarem creient que Tumbuctú sempre va ser una ciutat inventada Des d’aquesta perspectiva, eines com Twitter són útils però insuficients. Capaces de generar crisis de “consciència social” mundials, com la relativa a la campanya d’Internet per identificar i detenir Joseph Kony5 (trending tòpic, “tema més vist” del planeta durant dies) si bé fonamentant-se en una excessiva simplificació de la realitat i la banalització del mal. Tampoc són prou fiables. No fa gaire van matar Fidel Castro d’una piulada... falsa. I, si bé és cert que van ser les piulades les que van desfermar autèntiques primaveres àrabs, no ho és menys, que ni Facebook ni Twitter haurien estat res sense les immolacions prèvies de gent desesperada.

D’aquí, i no de les xarxes, van saltar les espurnes que van encendre la Primavera àrab. No n’hi ha prou amb els “cants d’ocell” tecnològics per fer bon periodisme, i menys encara, per substituir els reporters. Enmig d’una piuladissa, és soroll comunicatiu el que ens aclapara, no pas informació. Les cròniques d’Heròdot o els relats dels viatgers recopilats pels publicans queden lluny, és cert, però l’essència segueix sent vàlida.

Cal anar pel món per veure què hi passa. Si els periodistes abandonem el carrer en benefici de la virtualitat de les xarxes, acabarem creient que Tumbuctú sempre va ser una ciutat inventada.

Toni Arbonés Periodista

1 Enciclopèdia.cat 2 “Los elementos del periodismo”. Bill Kovach i Tom Rosenstiel.

Aguilar.

3 Marie Colvin. Reportera nord-americana de The Sunday Times morta el 22 de febrer del 2012, juntament amb el fotoperiodista francès Remi Ochlik, durant el bombardeig de Homs, Síria.

4 “Los cínicos no sirven para este oficio”. Ryszard Kapúscinski.

Crónicas-Anagrama.

5 Joseph Kony, traficant de nens per convertir-los en soldats, o assassí si s’hi resistien. Centre de la campanya mundial #stopKony basada en el vídeo/curt “Kony 2012” realitzat per Jason Russell i impulsat per l’ONG Invisible Children, per denunciar els crims d’aquest individu.

El periodista Toni Arbonés el vam conèixer a Albània durant la guerra de Kosovo i l’hem anat trobant en d’altres parts del món com Pakistan o l’Afganistan. L’hivern del 2001, en el número 8 d’ONGC, va acostar-nos el testimoni de l’activista pro drets de la dona afganesa, Orzala Ashraf.

42 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El corresponsal congelat en pràctiques bosses individuals Com un periodista català a l’estranger pot canviar el nostre món i per què no ho fem Hi ha una botiga al centre de Pequín que llueix un gran cartell a l’aparador en anglès. Hi diu: “Senyor periodista estranger, jo no estic enganyat pel meu govern i crec que el Partit Comunista xinès fa una gran feina, malgrat que, com a tot arreu, hi ha polítics corruptes. Són, però, una minoria. Gràcies”. A la Xina és obvi que als ciutadans, en general, no els agraden els periodistes estrangers i no els agrada que els facin preguntes “impertinents”.

Els xinesos són indubtablement molt nacionalistes i/o saben que parlar amb la premsa estrangera no els farà cap bé. Això fa la feina del periodista indubtablement més interessant, difícil, fascinant, frustrant, complexa i, sovint, més cara. El cartell, però, diu alguna cosa més, i és la capacitat d’influència política, econòmica i social dels corresponsals estrangers a la Xina. El senyor de la botiga de Pequín potser no està content amb la feina que fem els periodistes estrangers –no és l’únic–, però, em consta que n’hi ha d’altres que sí que ho estan. Els estrangers som una font d’influència en la tancada societat xinesa i molt especialment els corresponsals, que diem el que els mitjans locals no diuen.

DOSSIER 50 « 43

E

ls periodistes, en general, som un element polític. Democratitzador en el millor dels casos, base de dictadures en el pitjor. Ho som tant a casa com a l’estranger. I aquesta és la funció més bàsica i essencial de l’ofici. No es tracta d’informar, només. Sinó d’informar amb una intenció que té –o hauria de tenir– un principi polític transformador innegable. Qui digui que el periodisme objectiu existeix s’ha quedat ancorat al segle passat.

Existeixen –potser– els fets objectius, però no la manera d’explicar-los ni d’interpretar-los.

El corresponsal, com tot periodista, és clau per construir societats més justes –o més injustes, això ja és qüestió d’ètica personal– arreu del món.

A més, però, els corresponsals tenen una funció especial que no sempre recordem, retratar les limitacions de la nostra pròpia societat a través de les històries d’un altre món llunyà i fàcilment criticable. Quan el senyor de la botiga diu que a la Xina hi ha polítics corruptes “com a tot arreu”, no podem fer altra cosa que donar-li la raó. Quan una estudiant de polítiques xinesa comenta que per tenir la democràcia que tenim a Europa no es cansarà a fer la revolució, i que, a casa nostra com a la Xina, mana l’economia, no ens queda altra més cosa que callar. Quan publiquem un reportatge denunciant les injustícies del sistema xinès anomenat “hukou”, que diferencia els xinesos segons si són nascuts a zones rurals o a les ciutats i els concedeix drets socials diferents, és fàcil recordar les nostres polítiques d’immigració.

Quan la Xina aplica la pena de mort, podem pensar en els Estat Units o en el Japó.

Quan el Partit Comunista tortura un activista, podem adonar-nos de la manca de debat que hi ha a l’Estat espanyol respecte la tortura i recordar una sentència del tribuna d’Estrasburg contra el govern de Madrid precisament per no investigar casos de tortura. Una espessa xarxa de corresponsals internacionals no només influencien el país que cobreixen, sinó

Els periodistes, en general, som un element polític. Democratitzador en el millor dels casos, base de dictadures en el pitjor. Ho som tant a casa com a l’estranger que canvia les mentalitats del país d’origen i de l’opinió pública internacional per extensió. “El rei del país veí va nu, i el nostre?”

D’altra banda, en el món global en què indubtablement vivim, els fets locals que succeeixen a una punta de món, poden explicar fenòmens, també locals, que es produeixen a l’altra banda del globus. Si entenem els xinesos i coneixem millor la Xina, entendrem millor els immigrants xinesos de Santa Coloma de Gramenet, a Fondo, o de Barcelona, a l’Arc de Triomf i a Roger de Flor. Un amic lampista em comentava un dia a Barcelona que els xinesos no contracten els seus serveis i, en canvi, els àrabs, sí. D’aquesta reflexió en treia la conclusió que els xinesos són tancats i avars, que no se socialitzen amb la població i que no donen diners a la comunitat perquè s’ho fan tot entre ells. Si els mitjans de comunicació expliquéssim millor i més el periple dels immigrants –no només dels xinesos– potser el meu amic lampista entendria que el xinès que arriba a Catalunya està endeutat fins a les celles amb la seva família, pràcticament fins a tres generacions enrere. Que s’ho fan tot entre ells

perquè sovint intercanvien serveis sense pagar, s’ajuden. També entendria que com que a la Xina no hi ha seguretat social, en absolut, els xinesos estalvien moltíssim per poder cobrir eventuals imprevistos o senzillament per pagar una bona escola als seus fills. I potser, si conegués les dificultats de la llengua, la distància abismal cultural i lingüística que hi ha entre el xinès i el català, entendria millor per què els xinesos se socialitzen poc amb la comunitat local i per què, en general, volen tornar a casa seva i no tenen cap intenció d’arrelar-se.

Explicar les realitats internacionals ens ajuda a entendre els fets quotidians i no només en l’àmbit social, sinó també en aspectes polítics i econòmics. Quan el govern xinès s’ofereix a comprar bons de l’estat, l’opinió pública espanyola es posa les mans al cap perquè arriba “la invasió xinesa”. És conegut que el govern xinès no és precisament un exemple de bones pràctiques allà on posa el dit. Però potser és menys conegut que si el govern xinès s’interessa per l’Estat espanyol és perquè els ministres d’economia –primer de Zapatero i després de Rajoy– han corregut a fer incomptables visites i

44 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

reunions a la Xina amb “agents econòmics importants” per convèncer-los d’invertir a casa nostra. A canvi, els asseguren “una porta d’entrada a l’Amèrica Llatina”, paraules literals d’Elena Salgado i de Luis de Guindos en visita a Pequín, el novembre de l’any passat i l’abril d’enguany respectivament. És lícit que l’Estat espanyol s’ofereixi de porta d’entrada a l’Amèrica Llatina pels inversors xinesos? Què passa, que els llatinoamericans no saben fer negoci a través del Pacífic? Podríem, fins i tot, dir que és una actitud colonialista? El govern xinès és autoritari i, en general, no respecta els drets humans més bàsics, però dos no fan negoci si un no vol. És responsabilitat dels periodistes, dels corresponsals, explicar l’altra cara de la moneda. I en aquest sentit, és interessant fer l’exercici de posar-se de la banda dels dolents, dels perdedors i dels pobres.

I per què els catalans “especialment” necessitem corresponsals? La resposta més senzilla és per informar en català, defensar el dret de viure les realitats internacionals també en català. Però, a més, resulta que els periodistes catalans escampats pel món creen identitat de poble davant del la comunitat estrangera més sensible i poderosa: la premsa internacional.

Els corresponsals catalans són més efectius a l’hora d’explicar la nostra particularitat identitària a l’estranger que deu delegacions diplomàtiques. La feina d’un corresponsal que treballa en català al costat dels mitjans més influents del món crea una consciència internacional de poble difícil d’esborrar per molta propaganda política sobre “les autonomies que són la ruïna d’Espanya”. Que el corresponsal del The New York Times tingui un company corresponsal al costat boníssim, que li comenti que treballa en català, és més efectiu que tres viatges a l’any del president de la Generalitat a Washington. Els mitjans públics haurien de ser un exemple en aquest aspecte. Els periodistes, a l’estranger ens convertim en símbols d’allò que som i representem. Els bons corresponsals no només donen valor al mitjà per al què treballen, sinó també a les idees que defensen i a la cultura amb què s’identifiquen. A la Xina hi ha una trentena de corresponsals espanyols acreditats, des quals tres treballem en català, hi ha qui diu que som masses.

Als Països Catalans, però, es dóna una particularitat en els mitjans anomenats nacionals.

Una anomalia més. Un mitjà que vol ser de qualitat i amb voluntat d’informació general i nacional català, pot prescindir de tenir corresponsals i funcionar només a través de les agèn-

Els periodistes catalans escampats pel món creen identitat de poble davant del la comunitat estrangera més sensible i poderosa: la premsa internacional cies d’informació estrangeres, principalment l’espanyola, una americana i una francesa. Això és com un forn de pa que ven pa congelat. Tenir una bona xarxa de corresponsals és caríssim, però si no la tens, t’hauria de caure la cara de vergonya de dir-te “mitjà nacional”. Ets, de fet, un mitjà local, sovint autonòmic. A més, per justícia, els articles fets a través d’informació de les agències, haurien d’estar firmats sempre amb el nom de les agències, fins i tot amb el nom del periodista que treballa per l’agència i que ha fet l’article, això no passa gairebé mai.

En un món global, com hem vist, els fets locals i els internacionals s’interconnecten i s’expliquen entre si, sense un dels dos puntals, només tens mitja història. Els nostres mitjans pateixen per tenir corresponsals a tot arreu, però, hi ha diaris que fan de més i de menys perquè, més enllà del factor econòmic, es tracta d’una qüestió de voluntat i una opció de qualitat.

Si no pots fer pa, no obris un forn. Si no pots mantenir una xarxa de corresponsals no pretenguis tenir-la.

Finalment, en aquesta tendència a reduir o prescindir dels corresponsals, el què han fet molts mitjans és reduir les condicions laborals dels seus treballadors a l’estranger fins a nivells de misèria. La precarització del periodisme i molt concretament dels corresponsals astora qualsevol professional de qualsevol altre sector de serveis. Els corresponsals, en general, no tenim contracte, estem disponibles 24 hores al dia, no ens paguen desplaçaments ni dietes, ni plus de cap de setmana ni de nocturnitat ni cap extra per viure a milers de quilòmetres de casa. Tampoc tenim assegurança de salut. Ens paguen per obra i servei o per “peça” la qual cosa significa que cada mes cobrem quantitats diferents i hi ha mitjans que demanen exclusivitat. Tot això, no seria tan greu si com a professionals “freelance” ens paguessin molt bé les “peces”, millor que a un professional en plantilla. És àmpliament sabut que un professional autònom, per motius obvis, surt més car a la peça que un treballador en plantilla, però,

aquest no és el cas de la majoria de corresponsals. Periodistes que accepten la feina perquè estimen la professió. Els periodistes som vocacionals, si ho féssim per diners, ens dedicaríem a una altra cosa.

Laia Gordi és periodista i corresponsal a Pequín

Laia Gordi ha estat una col·laboradora habitual a ONGC. Des que viu a la Xina com a corresponsal ha escrit sovint sobre el gegant asiàtic. En el número 44 podíem llegir:

‘La prostitució és la clau de volta de la Xina més fosca, aquella de la corrupció, les misèries i la pobresa.’

46 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Ara és quan cal ser-hi Ofegats com estem per onades rere onades de males notícies, rebre’n una de bona és un motiu més que suficient per parar màquines. Celebrem-ho i diguem-ho clar: arribar als 50 números no és fàcil per a ningú, però per a alguns ho és menys que per a d’altres. I, per tant, arribar-hi vol dir moltes coses.

Q

ue ONGC arribi al número 50 vol dir que el món de l’associacionisme i solidaritat n’avalen la feina i en reconeixen la necessitat. Els més innocents –que encara n’hi ha, sortosament– potser podrien pensar que una revista trimestral dedicada a les organitzacions que defensen els drets humans no té camp per córrer perquè aquest és un tema que, poc o molt, ja toquen tots els mitjans de comunicació. Podrien pensar-ho, però s’equivocarien.

Els mitjans de comunicació són uns dels tentacles més sensibles per al poder, ja sigui l’econòmic o el polític. I això fa que, quan es retallen drets –individuals i col·lectius– com s’estan retallant actualment, els primers a patir-ho en pròpia pell són els mitjans. Si retalles els mitjans, si espantes els periodistes, si, en definitiva, coacciones la informació, el control del discurs és més fàcil. I, ara més que mai, els poders fàctics necessiten controlar el relat de la realitat. Per això, defensar els drets individuals i col·lectius és més necessari que mai, aquí i a tot arreu. Ara és quan cal ser-hi.

Aquests dies m’ha vingut al cap l’espot televisiu que, fa uns anys, anunciava la revista

ONGC com “la revista que et recorda el que molts han oblidat”. Ras i curt, directe a la jugular d’un sistema que cada dia que passa sembla més entossudit a fer-nos beure a galet en una orgia de desmemòria col·lectiva que, si hi penses gaire estona, t’esborrona.

Per això celebro, amb un entusiasme sincer, aquest aniversari. I és que l’empatia és molta: des del Grup de Periodistes Ramon Barnils estem vivint també un moment dolç amb l’anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics.

Com a grup de periodistes, fa més de deu anys que lluitem per defensar el periodisme rigorós, crític i independent, denunciant tots i cadascun dels atacs a la professió que veiem, i estimulant el debat intern. Però fins ara, sempre havíem tingut una espineta clavada perquè, com a periodistes, tot i denunciar els atacs a la professió i esperonar el debat intern, no acabàvem de trobar la manera de fer una aportació pròpia al periodisme. I finalment, fa dos anys la vam trobar amb l’observatori crític dels mitjans, Mèdia.cat.

L’observatori va néixer com a portal (www. media.cat), seguint la tradició anglosaxona

dels observatoris crítics de mitjans de comunicació. Els nostres principals referents són el nord-americà Project Censored i el britànic Media Lens, i d’aquests n’hem après el mètode i l’actitud: “Un dels nostres objectius és animar el públic a ser més actiu en la resistència a les narratives dominants”, explica sempre el director de Project Censored, Mickey Huff, alhora que els impulsors del Media Lens, David Edwards i David Cromwell, afirmen que “l’opinió pública va molt per davant dels mitjans”. En definitiva, que si la informació crítica, independent i rigorosa té camp per córrer als Estats Units i a la Gran Bretanya, per què no n’ha de tenir als Països Catalans?

Això ens vam preguntar i la resposta ha estat contundent.

En tan sols dos anys, l’observatori no només s’ha convertit en un portal visitat per tota la professió, amb una mitjana de 20.000 visites mensuals, sinó que s’ha convertit en la plataforma des d’on, a banda dels articles d’anàlisi mediàtica diària i dels articles d’opinió dels membres del GPRB, s’han publicat nombrosos informes exhaustius d’anàlisi dels mitjans i de

DOSSIER 50 « 47

la informació. Uns informes que ens han esperonat a publicar un llibre anual on s’hi recullen els principals silencis mediàtics, les notícies que haurien hagut d’obrir portades i que no han sortit enlloc.

I aquest anuari, que l’any passat va destapar temes com el de la vinculació d’Iñaki Urdangarín amb el cas Palma Arena o el dels Centres d’Internament d’Estrangers –temes silenciats l’any passat i que han acabat esclatant aquest any, donant la raó a l’anuari–, enguany ha crescut encara més.

Ho ha fet gràcies a una campanya de micromecenatge que en tan sols un dia va aconseguir el finançament demanat. Un cop acabada la campanya se n’havia recaptat el doble.

Aquest èxit espaterrant ens ha permès augmentar el número de temes publicats que s’havien silenciat, que ha passat de dotze a quinze, i ens ha permès també augmentar el número de presentacions arreu dels Països Catalans, que volta la vintena en només dos mesos i que continuarà després de l’estiu. Però, sobretot, sobretot, l’èxit de la campanya ens ha fet adonar que la necessitat social d’informació independent, crítica i rigorosa és creixent. La gent demana aquesta informació. I, alhora, hem experimentat una forta efervescència dins de la professió, una expectativa i un entusiasme insòlit en aquests temps d’acomiadaments i desaparició de capçaleres. Molts col·legues han vist l’anuari com l’eina amb què els periodistes poden desfogar-se i treballar i investigar allò que els poders fàctics no els permeten treballar i investigar en els respectius mitjans

Com a grup de periodistes, fa més de deu anys que lluitem per defensar el periodisme rigorós, crític i independent de comunicació. En definitiva, una eina per fer periodisme! És a dir, que l’anuari s’ha convertit en una arma de doble tall: d’una banda assedega els lectors més crítics i exigents, i de l’altra banda demostra a tota la professió que no tot està perdut, que per molt fosc que sigui el túnel per on estem passant, al final hi ha llum, hi ha altres maneres de fer les coses, hi ha una eina que permet mantenir viva l’essència del periodisme, que és l’actitud i el mètode. I és aquí on l’anuari Mèdia.cat del Grup de Periodistes Ramon Barnils i la revista ONGC conflueixen, perquè sense l’actitud i el mètode no es podria explicar la trajectòria d’aquesta revista. Felicitats!

David Bassa President del Grup de Periodistes Ramon Barnils

David Bassa és president del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Membres d’aquest grup han escrit sovint a ONGC. El periodista Joan Canela ens ha ofert sovint entrevistes a persones extraordinàries en el sentit més etimològic del termi. Com la que va fer a Dennis Brutus, poeta i activista sud-africà, que vam publicar al número 41 d’ONGC

48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El valor afegit del periodista Per a ser periodista cal ser sobretot bona persona.

(Ryzard Kapuscinski).

Ara que qualsevol amb un mòbil pot convertir-se en emissor d’informació, vull reivindicar els valors originaris del periodisme i la responsabilitat de les persones que l’exerceixen. Principis i solvència. Dos trets distintius i qualificatius que, per damunt de la proliferació de missatges per Internet, aporten el valor afegit a tota informació.

E

l periodisme és en plena revolució a causa de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC). La xarxa, amb cadascuna de les seves facetes i plataformes, ha acabat amb la passivitat del receptor i n’ha multiplicat els emissors. Internet ens ha aportat immediatesa, personalització, participació, feedback i gratuïtat.

Sí, les TIC ens han canviat la vida, la forma de consumir la informació i també la forma de fer periodisme, però no la manera d’entendre aquesta professió.

La llibertat d’expressió no és sinònim de periodisme, per bé que l’un necessita l’altra.

Igualment, el dret a expressar-se lliurement no es pot confondre amb el dret a publicar missatges sense haver-los contrastat. No pas sota el nom de periodisme. Aquesta professió requereix una formació, una metodologia de treball i un doble compromís, amb la consciència del periodista i amb la societat a la qual serveix.

Actualment, sent tan fàcil difondre fets, opinió i informació amb un clic, cal vindicar més que mai el sentit de transcendència de l’activitat periodística. La seva funció social i política. El compromís. Els valors del periodisme són els de l’estat de dret i les societats democràtiques: el dret a saber, la llibertat d’expressió, el control sobre el poder, la denúncia de les injustícies i les corrupcions, la lluita pel progrés social. Res de tot això se’ls exigeix als informadors espontanis de la xarxa. Ni cal suposar-los-hi.

Gay Talese, un dels pioners del nou periodisme, creu que Internet no posarà fi al periodisme però alerta que n’està minant els ciments. I el remei que proposa és la defensa de la tradició periodística, “els valors a l’antiga, com la veritat, la responsabilitat i la justícia”.

Arianna Huffington, que lidera la transformació del periodisme clàssic a les noves formes de comunicació a través del Huffington Post,

recentment guardonat amb un Pulitzer, afirma que el periodista ha de ser capaç de “combinar la diversitat de fonts i testimonis que ofereixen les noves tecnologies amb els valors tradicionals de la credibilitat, la confiança i la comprovació dels fets”.

En el llibre Aicnàlubma, Joaquim Maria Puyal sosté que aquesta professió és una activitat social que ha de tenir un profit social. En definitiva, uns i altres col·legues apel·len al compromís del periodisme amb el seu temps i els seus coetanis com a valor a preservar més enllà de totes les possibilitats que generen les TIC. Però aquesta fidelitat als vells principis de la professió no constitueix l’únic element de distinció entre qui fa periodisme i qui penja missatges a Internet. En aquesta nova era de la comunicació, de consumidors actius i infinits emissors particulars, el periodisme no pot defugir l’obligació d’ajudar a interpretar la multiplicitat d’informacions que es generen a

DOSSIER 50 « 49

un ritme exponencial. El paper d’intermediari adquireix tot el seu sentit. I valor.

No n’hi ha prou de relatar els fets. Els fets per si sols poden no transmetre la realitat, cal contextualitzar-los, interpretar-los i donar les raons i les claus per entendre’ls.

La veritat no s’explica amb la quantitat sinó amb la qualitat de la informació. L’enyorat Ramon Barnils deia que si la informació és fiable, amb poca, n’hi ha prou perquè si n’hi ha massa no informa sinó precisament el contrari, desinforma. “L’excés de llum no hi fa veure, encega”.

La informació veraç i explícita, a més a més, ha de servir per aportar els elements necessaris per generar, en qui la rep, la seva pròpia opinió.

Però aquests valors de l’activitat periodística van íntimament lligats a l’actitud de les persones que l’exerceixen. Partint de la base que la veritat es polièdrica i l’objectivitat, una entelèquia a la qual només podem aspirar a tendir, el professional del periodisme no pot renunciar a l’honestedat intel·lectual i de consciència a l’hora d’explicar allò que passa.

Gervasio Sánchez, a qui molesta que el qualifiquin de periodista compromès per la redundància implícita (“si no estàs disposat a comprometre’t no et facis periodista”), assegura que aquest professional ha de ser “ inoportú, indesitjable i impertinent, qualitats odiades pels qui tenen el poder”. De la seva part, Ryszard Kapuscinski reclama el periodista savi. Aquell que caça furtivament de totes les ciències per aprofundir en els temes i així poder obrir els ulls al consumidor de la informació.

Rebels i savis. Altrament, crítics i cultes.

Tant de bo! Però mentrestant, mentre mirem d’arribar a aquest estat de gràcia, podríem anar practicant l’autoexigència i la humilitat.

Una autoexigència que ens permeti ser prou rebels, o crítics, per no conformar-nos

El dret a expressar-se lliurement no es pot confondre amb el dret a publicar missatges sense haver-los contrastat. No pas sota el nom de periodisme amb la versió oficial, vingui d’on vingui. Per impedir-nos la repetició d’estereotips, que són instruments deformadors de la realitat i reforçadors dels prejudicis. Per rebutjar els eufemismes, emmascaradors de la veritat. Per incorporar d’una vegada la perspectiva de gènere, femení, que acabi amb l’opacitat informativa i faci visible els interessos i els punts de vista de l’altra meitat de la humanitat... Prou rebels, en fi, per tenir clar que el plat de llenties no ho justifica tot.

I finalment, una humilitat que ens faci ben savis per no caure en el parany del protagonisme propi. Per estar disposats a interessar-nos, a involucrar-nos, a aprendre sempre de tot i de tothom. La humilitat, justa i necessària, per encarar l’activitat d’informar amb els cinc sentits de què parlava el mestre polonès i així saber “estar, veure, escoltar, compartir i pensar”. I, després, explicar-ho. Al cap i a la fi, en aquest nou món de la comunicació, el valor afegit és el periodista, la periodista. Una persona amb cap i cor.

Dolors Elias i Fusté Periodista

Dolors Elias reflexionava en un dossier publicat l’any 2007:

‘El nostre vici és subministrar moltes informacions sobre allò que passa arreu sense proporcionar les claus que permeten relacionar la nostra quotidianeïtat amb les realitats més globals’.

50 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Som el que ens creiem Diuen algunes enquestes que en aquest segle XXI, el 90% dels africans afirmen que se senten orgullosos de ser africans. Algú pot pensar que la dada rellevant és el fet que hi hagi un percentatge tan elevat de ciutadans d’aquell continent que visqui en positiu el fet d’habitar-hi. Però més enllà del fet que se’n sentin orgullosos, la dada realment significativa és precisament que se sentin africans.

S

i fa seixanta o setanta anys haguéssim fet la mateixa pregunta, “vostè se sent orgullós de ser africà?”, de ben segur que una bona part dels enquestats ni l’hauria entès. Per què? Doncs perquè el marc africà i sobretot la consciència d’africanitat eren conceptes totalment aliens per a la majoria. Primer ve la consciència de pertànyer a un marc determinat i, després, si de cas la identificació més o menys intensa amb aquest.

La consciència, l’imaginari d’Europa i d’europeitat –que el podríem definir com un material sedimentari, un pòsit, un cúmul de circumstàncies acumulades per l’arrossegament i les esllavissades de la història–, ha necessitat segles per forjar-se.

En el cas d’Àfrica i l’africanitat, ens trobem que fins fa ben poc no era altra cosa que una adscripció geogràfica més sobrevinguda per una alteritat malentesa, més que no pas per l’autodefinició i consciència dels seus habitants.

Però el procés s’ha aconseguit articular i assentar en menys d’un segle. Els processos polítics d’emancipació de la segona meitat del segle XX amb els lideratges autòctons recorren a l’existència d’un imaginari africà per articular els seus discursos, i representen un punt de partida important. Però tinc el convenciment –malgrat que algun expert em pugui desmentir amb més rigor científic que jo– que el gran avenç, el gran salt en la construcció de la consciència d’africanitat, en intensitat i en extensió, s’ha donat en les darreres dècades i va lligat, precisament, a l’aparició dels mitjans de comunicació de masses al continent. És cert que els nivells de cobertura i extensió no són comparables als de les nostres latituds. Però en termes relatius és en aquest continent on els creixements de la comunicació en xarxa són més espectaculars. Tot i que cal admetre que en les societats africanes encara perduren sistemes de comunicació i ca-

nals de vehiculació de la informació que aquí es troben en procés de residualització i que a Àfrica actuen de manera molt potent en la configuració dels imaginaris, com l’evolució de la tradició a través de l’oralitat.

El rol de les societats africanes al segle XXI estarà molt condicionat precisament per l’enfortiment d’aquest imaginari o imaginaris africans. I que això succeeixi, en més o menys mesura, també dependrà molt de com es configuri i vehiculi la comunicació i la informació inter i intraafricana. Perquè en el context de la “comunicació global” la clau és com poder interactuar-hi a partir de l’autocentrament dels propis imaginaris, ja sigui a Bostwana o als Països Catalans.

A casa nostra, la comunicació, i per derivació el periodisme, és un dels pilars bàsics en la construcció d’imaginaris compartits, ja sigui a través de la comunicació o del periodisme extensiu o de masses o de l’intensiu. El periodisme amb segell ONGC, aquell que es fa amb temps de cocció, el periodisme d’opinió i amb opinió, de “xup xup”. Aquell que cerca la reflexió, sobre paper o de suport digital, tant se val, que vol analitzar a poc a poc allò que passa de pressa en un món que va ràpid. És un periodisme en crisi avui en dia? La resposta és rotundament, sí. Però si també ens preguntéssim si aquest mateix periodisme té sentit en els nostres dies segurament el sí encara seria més rotund. És veritat que la informació, la comunicació i el control que en fan els grups dominants han estat quelcom rellevant d’ençà que la humanitat s’ha anat organitzant en comunitats cada cop més grans, més complexes i més interconnectades. Però no és menys cert que fins al segle XX la comunicació no ha estat vista, percebuda i tractada de forma sistemàtica i generalitzada com una mercaderia amb valor econòmic; i els seus fluxos, controlats i tractats

metòdicament com una eina bàsica de control i poder.

Estructuralment la comunicació o la informació s’han vehiculat a partir d’un eix vertical on hi trobem un emissor en origen, un receptor passiu en destinació i un canal o suport que ha anat variant al llarg del temps. Però també hi ha un eix horitzontal i interactiu on els receptors, a partir de l’oralitat, han anat generant una comunicació pròpia o simplement fent de reemissor de la recepció vertical. Fins a finals del segle XX, a grans trets, aquest ha estat l’esquema bàsic.

En les dues darreres dècades, però, hem entrat de manera frenètica i impulsiva en allò que en diuen “la democratització o la socialització massiva de la informació i la comunicació”. Les noves tecnologies ens han posat a l’abast quelcom que segurament ens és difícil d’abastar. També s’ha posat a disposició dels receptors tradicionals la possibilitat de la comunicació horitzontal d’alt abast, però també d’alta velocitat i intensitat.

Tot això és bo? Rotundament sí. És un avenç social indiscutible. El com i el perquè s’ha donat aquest avenç segurament té a veure amb quelcom natural i inevitable i amb les possibilitats que brinda la ciència i la tècnica.

Unes descobertes que d’ençà de l’edat moderna han estat a l’epicentre dels canvis socials de les nostres societats. Però el com potser és per on ens pot grinyolar la criatura... És el punt feble d’aquesta revolució de les comunicacions interpersonals i en els consums de la informació.

Perquè la velocitat a la qual ens aboquen a consumir aquesta informació pot acabar desfigurant-ne la intencionalitat i la qualitat. Això ens obliga a interrogar-nos sobre com resolem l’equilibri del binomi que hi ha entre la llibertat d’informació i d’informar per una banda i la necessitat que aquesta informació estigui

DOSSIER 50 « 51

regida per la qualitat i el rigor i al servei del bé comú de l’altra. Com podem aconseguir que l’esquema modern d’horitzontalitat convisqui amb la verticalitat de manera permeable on la qualitat i la utilitat pel bé comú en sigui el destriador? On fixem les fronteres –si n’hi ha– de la llibertat d’informació? Tot i que segurament aquestes són en la mateixa l’ètica de la informació (continguts i intencionalitat).

Fent-nos totes aquestes preguntes tornem a ser al cap del carrer: l’ètica pública, l’ètica en la gestió dels espais compartits, els valors, reglamentats socialment i/o jurídicament. La perversitat de tota aquesta exposició i raonament ve a demostrar que l’ou és abans que la gallina, ja que la societat tal com la que tenim en el segle XXI ha estat configurada precisament per la informació i la comunicació, i així ho seguirà fent.

Som el que ens creiem perquè la realitat és, en definitiva, allò que percebem. Ergo la comunicació, la informació, modula el que percebem i en conseqüència crea realitat. Heus ací per què pot ser la base d’una mala estructuració i funcionament social o tot el contrari. És a dir, l’ètica pública, com a suma de comportaments individuals, està més condicionada pel missatge que el missatge per l’ètica pública. Els mitjans que podem tenir condicionaran més la ciutadania que tindrem, que no pas la ciutadania els mitjans que podem tenir.

D’ací ve el valor estratègic de la professió i els professionals del periodisme en les societats del segle XXI: garantir-ne la qualitat democràtica i la preservació dels valors associats, que tant d’esforç i dolor han costat implantar-los, ni que hagi estat parcialment, en les darreres dècades.

Jo no sé si en general, al nostre país i arreu, les indústries del sector, i sobretot els seus professionals, són prou conscients de les seves responsabilitat en la construcció o desconstrucció dels valors socials compartits. I precisament per això, ja comencem a estar instal·lats en el cíclic debat al voltant del “New Jornalism”. De fet, tot i ser un debat permanent que ja té més de cent anys, és cert que quan es produeixen canvis importants, socials, polítics o tecnològics, pren força i intensitat, ja sigui al voltant dels elements de fons com els compromisos ètics i socials de la professió o sobre qüestions formals com quan hi ha canvis tecnològics, tendències o consums.

En aquests moments, la intensitat del debat s’ha centrat més en qüestions formals, ja que els canvis tecnològics i d’hàbits de consum associats ho requerien. Però cal intuir que som a prop d’un debat encara més intens al voltant de la funcionalitat social i les obligacions i els compromisos de la professió amb els valors compartits i el bé comú. Com ho resolem un cop hem admès que la informació és una mercaderia que està subjecta, també als designis del mercat. Benefici econòmic, funció social, ètica pública.

Tot imaginari que no fem nosaltres, serà fet contra nosaltres Doncs bé, no sé si podem inventar gaires models nous. El debat sobre allò públic o privat ens persegueix de manera constant i potser la intensitat dialèctica amb la qual ho fem està sobredimensionada. Però és clar que si els mitjans condicionen l’esfera pública, l’esfera pública ha de poder decidir sobre els mitjans.

I fins que no trobem cap fórmula màgica hem de poder seguir tenint ací i arreu, uns mitjans públics prou potents com per condicionar les tendències i el mercat de la comunicació.

A Holanda i a França el mercat de lloguer de l’habitatge té una regulació de mercat paradoxalment marcada per les polítiques públiques. Aquest és el principal propietari del parc immobiliari de lloguer i això li dóna una capacitat d’intervenció en el mercat que li permet actuar per afavorir o perquè no es perjudiquin els interessos públics, de la majoria de la ciutadania. A pocs això els sembla malament.

Si hem convingut que la informació i la comunicació és un bé social, tan o més sensible que el mateix habitatge, hem de tenir un sector públic amb la dimensió almenys qualitativa capaç de poder regular per activa i per passiva les tendències del mercat de la comunicació. Perquè aquestes intentin respondre als interessos i als valors compartits.

En el cas del nostre país, si cal retallar estructura, se’n pot parlar. Però el que hem de tenir clar és que no s’ha de retallar allò que pugui limitar la influència i l’abast qualitatiu dels mitjans públics. Perquè si la sanitat pública es degrada, cosa absolutament lamentable, sempre tindré, pagant –si puc–, una alternativa que em doni qualitat i estigui al meu servei. Coneixent la realitat del meu país, tots sabem que si els mitjans de comunicació públic s’esquifeixen i es degraden no tindrem, ni pagant, cap alternativa privada que faci la mateixa funció.

Joan Fuster deia que “La política, o la fas o te la fan”, o encara pitjor, “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. I si estem d’acord que els mitjans, la comunicació crea realitat o el que és el mateix, imaginaris.

Llavors també hauríem d’estar d’acord en què “el teu imaginari, el te’l fas o te’l fan”, i que se-

gurament ”tot imaginari que no fem nosaltres, serà fet en contra nosaltres”.

En definitiva, un luxe que cap societat ni col·lectiu s’acostuma a voler permetre. I “la nostra”, la catalana, seria un absurd imperdonable, que no prioritzés mantenir i si convé reforçar quelcom tan estratègic per modelar el futur com és disposar d’un espai de comunicació que actuï com a mirall i altaveu al mateix temps, d’ella mateixa i els seus interessos comuns.

Jordi Fexas És llicenciat en Història Contemporània i Antropolegia

Jordi Fexas va ser el primer entrevistat de la revista ONGC. En el número 1 responia:

‘Potser tenim uns compromisos molt laxos respecte de la gent que va lluitar contra el franquisme. S’hi jugaven la identitat nacional, però és que també se la jugaven personalment. Per això valoro molt el compromís de la gent més jove.’

52 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Periodisme i valors socials No hi ha periodisme sense valors socials sense una consciència profunda del rol que juga aquest ofici en la construcció de realitats i percepcions que d’una manera més explícita o subtil van fent forat en l’opinió de la ciutadania, sense, per tant, el compromís d’assumir la part que ens correspon de responsabilitat individual i col·lectiva.

E

ntenem el periodisme com un servei públic amb independència de la titularitat –pública o privada– del mitjà en què es desenvolupa. El nostre bagatge curricular està composat d’imprescindibles dosis d’humanitat: som persones que donem notícies que afecten d’altres persones; passió pel coneixement: estimula i actua d’antídot contra les inèrcies; esperit crític: esdevé una gran eina per neutralitzar tots els intents de manipulació, especialment els procedents de les més poderoses instàncies; voluntat d’autocrítica: bona disposició per revisar formes i continguts i donar pas a un diàleg constructiu amb lectors, oients, espectadors; reconeixement de la pluralitat: les nostres societats obertes s’enriqueixen amb diferents maneres de pensar i de viure; respecte als drets humans: principal referent ètic que ens mena a ser curosos i a informar sobre tota mena d’abusos i violacions,

entre els quals els que patim en l’exercici de la nostra tasca.

Són valors que haurien de contribuir a dibuixar una pràctica periodística honesta que defugi la parcialitat interessada i el retrat esbiaixat de la realitat, és a dir, la injusta distorsió que es produeix en no recollir la multiplicitat de cares i angles. Arribats a aquest punt és pertinent preguntar-se de quina forma s’està posicionant la professió davant els requeriments d’un món en procés de transformació i absolutament interconnectat. La qual cosa ens obliga a entrar de ple en un debat que no s’ha posat sobre la taula pràcticament fins que no ha aparegut el 15M: el del protagonisme adquirit en els últims anys per moviments socials de característiques molt diverses, però especialment presents en el terreny de la solidaritat i la cooperació i que, en termes generals, no han trobat en els mitjans el reflex proporcionat al seu

activisme emergent. Podríem dir que en temps d’alegria econòmica i desactivació ideològica la solidaritat no ha cotitzat en borsa i els mitjans, llevat d’algunes excepcions, no han estat prou atents a la potser lenta i no molt espectacular però sí progressiva i qualificada implicació de la ciutadania en un bon nombre d’associacions i entitats que operaven i operen pel bé comú.

Captius, potser, d’una visió que atorga gairebé en exclusiva valor noticiable a allò que es genera en l’àmbit polític, institucional i financer en detriment de la vida que es dóna i circula en la base social? En tot cas, els mitjans han patit una desconnexió palpable d’una part important de la realitat, la qual cosa incideix en bona mesura en la crisi que afecta el sector periodístic qüestionat també com a model.

Conscients d’aquesta mancança, les diferents comissions de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya, juntament amb

DOSSIER 50 « 53

les ONGD treballen per acostar dos mons que es complementen: les entitats coneixen el dia a dia d’un ampli teixit cooperatiu sobre el que correspon al periodisme informar. Com va dir el Nobel de la Pau Bernard Lown: “És imprescindible veure els invisibles, allò que hi ha en els espais que no il·luminen els focus dels mitjans”.

En aquests moments, amb la crisi/estafa colpejant la població més vulnerable i precaritzant les classes mitjanes, és evident que les persones (desnonades, en llista d’espera sanitària, a l’atur o amb sous de minsa supervivència, amb els drets retallats) estan de moda informativa, s’han convertit en protagonistes d’un relat que s’ha de saber transmetre de manera fidedigna.

Una altra oportunitat per al periodisme? Pensem que sí i que el repte no és pas menor. Perquè el discurs de les persones se l’està apropiant una dreta governant que tendeix a criminalitzar les víctimes de les condicions de pobresa que ella mateixa genera amb les seves mesures i per grups demagogs i xenòfobs que hi afegeixen noms i cognoms –immigrants, per descomptat– i atien sentiments de por i odi allà on la frustració s’estén. Davant d’aquesta perversa aliança que marca agendes i obté preocupants rèdits electorals en el continent europeu, el periodisme ha de reafirmar la força dels seus valors socials i la defensa dels drets humans per no caure en les mans d’uns dels seus pitjors enemics: l’estereotip, un recurs fàcil per la seva capacitat d’identificació –errònia però efectiva– que barra el pas a tot matís i aprofundeix els prejudicis i llocs comuns contra determinats col·lectius.

Els atacs són forts i s’expressen sense cap mena de complex: podem recordar, per exemple, les últimes eleccions municipals (maig del 2011) quan el PP va falsejar conclusions d’estu-

Entenem el periodisme com un servei públic amb independència de la titularitat –pública o privada– del mitjà en què es desenvolupa dis científics per acusar la població immigrada de reintroduir malalties eradicades. Però la professió periodística s’ha dotat també d’eines molt vàlides per detectar mentides i oferir a la ciutadania informacions contrastades i honestes: el mateix codi deontològic de la professió, la guia sobre el tractament de la diversitat cultural o el manual d’estil sobre minories ètniques (consultables a www.periodistes.org).

En el seu moment Víctor Hugo va dir que la premsa era el dit que indicava la ruta del progrés. Els mitjans avui, notablement més diversificats, complexos i interactius cavalquen per una onada molt poderosa de fets i percepcions, servits sovint com a simple espectacle d’entreteniment que no té res de neutre encara que s’hi presenti, sinó que està ajudant a construir o a devastar les possibilitats de convivència futura. Prendre’n consciència és, segurament, la nostra taula de salvació, com a periodistes sí, i sobretot com a ciutadans que volem viure dignament i lliure i que, per tant, el dret a una informació veraç i crítica és imprescindible.

Carme Vinyoles Pau Lanao

La Coordinadora de Girona és un exemple clar de com la coordinació de les ONG enforteix i té un efecte multiplicador de les seves propostes. Es tracta d’una de les col·laboracions més antigues de la revista que es remunta al número 16 d’ONGC, amb un article intitulat ‘Com entenem la cooperació des de les comarques gironines’.

54 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Periodisme de resistència a Rússia Ser periodista a Rússia és una professió difícil, però malgrat tots els obstacles hi ha una sèrie de professionals dels mitjans i darrerament també blocaires d’Internet que treballen per ampliar l’espai de llibertat d’informació. La tasca de tots aquells que lluiten per conèixer i difondre la veritat és fonamental en qualsevol societat i actualment també té un paper clau a Rússia en uns moments en què, cada vegada, més ciutadans rebutgen el model autoritari que els governa.

DOSSIER 50 « 55

56 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Anna Politkóvskaia, la periodista de Nóvaia Gazeta coneguda sobretot per la feina de denúncia que havia fet dels abusos de les forces federals al Caucas Nord i morta a trets l’octubre del 2006 al portal de casa seva a Moscou, és només la punta de l’iceberg i el cas més conegut a Europa però en els darrers vint anys més de 300 periodistes, segons dades de la Unió de Periodistes de Rússia, han estat assassinats a la Federació Russa.

L’últim cas va ser l’assassinat la nit del 16 de desembre de 2011 a Makhatxakalà (la capital de la república nord-caucàsica del Daguestan) de Khadgimurad Kamàlov, periodista i fundador del diari Txernovik, una publicació seriosa que en el joc d’equilibris d’aquesta república tan conflictiva de seguida es va merèixer el respecte tant per part del poder, com del poble i també dels grups terroristes que desestabilitzen la regió. Però Kamàlov feia nosa, i el van matar.

Segons les estadístiques d’organitzacions internacionals com el Comitè per protegir els periodistes, l’índex d’impunitat a Rússia és molt alt perquè molts dels crims no s’acaben d’aclarir mai. Els defensors dels drets humans sovint consideren que el problema és que no hi ha voluntat política per anar fins al final, i que només fan una mica de soroll anunciant avenços en alguna investigació quan s’acosta l’aniversari d’algun assassinat.

A més, en els darrers anys diversos periodistes russos han estat víctimes de pallisses que es relacionen directament amb la seva activitat professional. En alguns casos els trenquen els dits de les mans en un clar avís que els que encarreguen l’atac llegeixen el que escriuen.

A banda dels atacs directes a periodistes s’exerceix pressió en els mitjans de comunicació i la majoria de televisions federals depenen del Kremlin o de capital proper al poder. S’estima que la llibertat d’informació va començar a retrocedir a partir dels anys 1993-94, durant l’època del conflicte entre l’aleshores president Borís Ieltsin i el Parlament, després d’haver viscut un període de més obertura a finals dels vuitanta i a principis dels noranta. De tota manera, els experts situen la regressió total a partir de l’arribada de Putin al poder, com a primer ministre a la tardor del 1999 abans de convertir-se en president, en un brillant ascens gràcies a l’ús propagandístic i mediàtic que es va fer de la segona guerra txetxena.

Irena Lesnevskaia, editora de la revista independent The New Times i fundadora del canal de televisió Ren TV, lamenta que ara “de la televisió, n’han fet un calaix per a la propaganda i per fer rentat de cervell, shows interminables, cançons de la presó i un llarg etcètera amb l’objectiu que els qui s’ho miren i es diverteixin, es

Els darrers vint anys més de 300 periodistes, segons dades de la Unió de Periodistes de Rússia, han estat assassinats a la Federació Russa converteixin en zombis absoluts. I els nostres caps han aconseguit el que volien: que el poble pensi menys”.

Però enmig d’un panorama tan desolador d’assassinats, pallisses, autocensura, por, problemes d’ètica periodística, pressions i control estatal hi ha un oasi de llibertat d’expressió format per uns quants mitjans independents i per les xarxes socials i blocs que estan jugant un paper clau perquè la gent que realment vol estar informada dels processos que s’estan vivint a Rússia ho pugui estar.

L’emissora de ràdio Ekh Moskvi, la revista The New Times, el diari Nóvaia Gazeta o el canal de televisió Dozhd són els exemples més significatius d’aquest espai de llibertat. Tot i això, alguns experts com Lesnevskaia, editora de The New Times, consideren que aquests casos aïllats “són un aparador per Occident” perquè el Kremlin pugui defensar que sí, que hi ha llibertat de premsa, i que, per altra banda, tampoc no s’han d’oblidar els casos en què aquests mitjans han rebut pressions.

L’escletxa cada vegada més gran entre els russos que només s’informen a través dels canals de televisió federals i els que busquen els mitjans “alternatius” o s’endinsen a Internet s’ha fet més evident que mai durant el darrer cicle electoral rus (legislatives de desembre de 2011 i presidencials al març del 2012) que ha servit per tornar a entronitzar Vladímir Putin a la presidència de Rússia, després d’haver ocupat aquest càrrec del 2000 al 2008 i haver estat primer ministre els darrers quatre anys. Aquest retorn de Putin al Kremlin, però, ha anat acompanyat de l’onada de protestes antigovernamentals més grans que ha viscut el país des de la desintegració de la Unió Soviètica.

Segons l’organització Reporters sense fronteres “el panorama de la llibertat de premsa a Rússia continua sent molt fosc. Les manifestacions del desembre del 2011 van anunciar la incertesa actual. Tot i que moltes redaccions continuen lluitant per la transparència informativa, l’aparell repressiu de l’Estat encara aconsegueix oposar-se a aquest moviment”.

DOSSIER 50 « 57

La televisió russa NTV, per exemple, que depèn del hòlding mediàtic del monopoli estatal rus del gas, Gazprom, és coneguda per emetre de tant en tant documentals propagandístics i acusadors contra persones o organitzacions que molesten al poder. L’última perla de la col·lecció va ser el reportatge ”Anatomia de la protesta”, emès just després de les eleccions presidencials en què, amb un to totalment propagandístic, s’intentava desacreditar l’oposició extraparlamentària russa i s’acusava els opositors de ser ells qui paguen a la gent que participa a les manifestacions, de no aportar postures constructives, d’organitzar provocacions i de rebre ajut econòmic dels Estats Units. S’ha pogut demostrar que part de les imatges que utilitza “Anatomia de la protesta” estan falsejades.

Es calcula que a Rússia uns 50 milions de persones (d’un total de 142,9 milions) utilitzen Internet i, tot i que entre els internautes els blocs de temàtica política encara no són gaire populars, en aquest darrer cicle electoral a les grans ciutats han aconseguit fer contrapès a la

informació i propaganda televisiva dictada des del Kremlin. Precisament alguns dels líders de la protesta contra Putin han sortit de la xarxa, com Aleksei Navalni, blocaire conegut pels informes que fa per lluitar contra la corrupció i a qui el Kremlin sembla que tingui més por.

L’interrogant ara, després del retorn de Putin al Kremlin, és si s’endurirà la pressió als mitjans de comunicació com a forma de combatre la protesta que va esclatar al desembre i que es preveu que s’intensificarà a la tardor quan la gent s’adoni de la pujada de preus que s’espera per l’estiu i de les retallades en polítiques socials que podria dur a terme el nou govern. En qualsevol cas, la força de la xarxa és imparable i també la tenacitat de tota una sèrie de professionals dels mitjans que encara creuen en el que fan.

Natàlia Boronat Periodista

Natàlia Boronat escriu la secció ‘Finestra a l’Est’ des de l’any 2007. En el número 30 podíem llegir:

‘Policies antidisturbis amb cascos i porres aliniats en fila formant una tanca humana, desplegament de soldats de les tropes interiors i pocs manifestants.

Aquestes característiques definirien un míting de l’oposició política o civil a la Rússia actual’.

58 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Filosofant al 50 Diuen que Kant va dir que el subjecte construeix el món que coneix. I que Einstein afirmava que mai no podrem construir res diferent si sempre fem les coses de la mateixa manera. I en això hem estat donant voltes tota aquesta quarta temporada de ‘Solidaris’.

Quan queden només unes setmanes per acabar la temporada radiofònica, i uns dies d’emprendre un viatge amb un abans i un després cap a Burkina Faso, al Sahel –l’espai actual més vergonyant de l’actualitat per als qui ens diem civilització– un cop més l’ONGC ens planteja un espai d’anàlisi, reflexió, oxigen en negre sobre blanc, una parada en aquest passar veloç de la quotidianitat que ens exigeix el dia a dia. I hem de dir un cop més que gràcies.

Aquest any, com Kant, i gràcies als cops alliçonadors que dóna la realitat quan s’expressa sense embuts, hem après que som capaços, en moments de desencís i dificultats, de dibuixar un món com mai no ho havíem fet. Certament la realitat se’ns ha mostrat tossuda, i així, tossuda, ha sabut dibuixar allò que no ens agrada però que ens ha fet forts, valents. Capaços de mirar el present i el futur d’una manera ben diferent. El present, perquè com diu el poeta “ja no ens alimenten molles” i ja no en tenim prou amb missatges suposadament certs versats pel discurs oficial. Hem descobert, ajudats per la crisi, com de miserables poden ser els sistemes amb els quals regim el nostre dia a dia. Com de deshonestos són els qui els administren; i com de buits es tornen els discursos dels qui des de

les talaies ens volen donar resposta a allò que ja sabem que no funciona. Ja no ens serveix ni tan sols allò d’”un altre món és possible”, perquè ara, aquest altre món se’ns fa imprescindible. No és que el sistema estigui en perill, és que el sistema s’ha enfonsat. I cal trobar respostes a altres maneres de fer, de ser i relacionar-nos, potser força treballades des d’alguns àmbits, tan treballades com amagades per les veus oficials.

Aquest any 2012 ha estat l’any del crack financer, les primes de risc i els rescats a Europa.

Però d’una banda les places de les nostres ciutats i pobles, les associacions i els casals, aquí, han estat escenari de molta esperaça. I de l’altra, hem après que el món realment és rodó, i al darrere, per damunt, per sota, a dreta i esquerra del nostre continent hi ha vides que ens reclamen, qüestionen la nostra manera de fer i de ser. De relacionar-nos amb altri. I ens posa davant el mirall, perquè mirant de destriar el gra de la palla, allò que ens pot servir i allò que hauríem de combatre arreu del planeta, com també al nostre continent, trobem respostes, i amb les respostes, sortides.

Aquest any 2012 ha estat l’any de les revoltes al món àrab. L’any en què hem descobert que al Iemen hi ha dones lluitadores que me-

DOSSIER 50 « 59

reixen la nostra atenció i reconeixement, premis Nobel de la pau i familiars tronats d’exmonarques del país, a qui Europa també lloa amb premis Sakhàrov sense enrojolar-se, i que perpetuen la misèria. O que a Egipte, amb un passat immediat de revolta i un present incert, li espera un futur de dignitat perquè el poble no es conforma amb succedanis de l’antic règim ni germans de cap mena. Germans (o germanes) que visiten Estrasburg també per rebre premis, i que no poden parlar sense un mascle al costat que els xiulin a cau d’orella allò que poden i han de dir i el que no. El magne Egipte, bressol d’una civilització adorable, reneix de Tahrir per mostrar-se digne. Per dir que unes eleccions controlades per l’exèrcit no són democràtiques.

Que en vol molt més, i que una revolució i una transformació no es fa en 18 dies, ni 18 mesos… per la qual cosa n’estarem pendents per no abaratir el somni.

Líbia, que ara exporta les armes de la mort i la revolta al Sahel, i que ha estat incapaç de reconduir la seva ànsia de llibertat gràcies a la potineria, un cop més, d’una intervenció aliada que ha deixat morts, pobresa, desgovern per tal de robar el petroli que hi quedava, s’enfronta a un dels més grans reptes de la regió. Amb el

permís de la sagnant Síria, una nació que vam conèixer ara fa un any estèticament preciosa, però tan podrida com ho està ara. Una Síria d’homes i dones valents que demanen a crits la llibertat, mentre el món sordeja de manera inacceptable. Una Síria que estimem, i a la qual també haurem de seguir per denunciar, allò que considerem atroç.

I és que les revolucions àrabs, que han estat una de les grans aventures d’aquesta temporada que ja deixem enrere, han estat i seran també una de les grans protagonistes d’un any intens.

Un any on volem subratllar la força, la necessitat i el recorregut que necessitem i que representen fenòmens com el de la indignació.

I és a consciència que ho escrivim en majúscules. Perquè malgrat l’intent de criminalització que han fet els organismes oficials, atiats per grups que poc tenen a veure amb el treball real de la societat civil organitzada, hi ha una nació d’homes i dones a tot el món que batega, i que vol transformar la indignitat en esperança.

Perquè creiem fermament en voluntaris, ciutadans compromesos amb les persones que han decidit posar al centre de l’acció i la reflexió aquestes persones. Que han dit prou a l’explo-

Rita Marzoa escriu la secció del Solidaris a la revista ONGC. En el número 28 ens deia:

‘Penso que el periodisme és intencional, ha de voler transformar, canviar les coses que no funcionen, cal que sigui empàtic, que etigui fet per gent que creu en les persones i en el territori on viu’.

60 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

tació, la mentida, la crueltat i la inhumanitat amb què el sistema ens tracta a la majoria. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, però també d’Islàndia a Mauritània (o més avall) i de Fortaleza a Sidney. I és que el fenomen que s’ha fet carn i ànima tomba el món ple d’idees.

Si Egipte era la metàfora del país que aconseguirà la llibertat amb perseverança i no serà en divuit mesos, el fenomen dels indignats és l’exemple de la societat amb consciència, que ja no és la minoria, amb ganes de transformar, de trencar amb un passat que han dirigit quatre grans fortunes, des d’edificis d’ivori que no sabem on són, i han dut al meu veí a dormir al caixer del costat de casa. Com en el cas d’Egipte augurem llarga vida a la bona gent que ha decidit que els sistemes s’han d’adequar a les necessitats de les persones i no a l’inrevés, i aquí ens tindran per continuar fent-ho.

Finalment aquest volem que sigui l’any de recordar com de miserables són les relacions nord-sud amb el Sahel. Milions d’homes, dones i nens fa mesos que moren de fam per una crisi que no és mediambiental, però també. No és només de sobirania alimentària, però també. No és de conflictes pels recursos naturals, però, ai las!, som a punt –i ho comentàvem en començar aquestes ratlles que ens regalen– de fer un viatge dels que ens transformen la vida, a la gent del Solidaris. Ens conviden a conèixer la feina de la maltractadíssima (enguany més del que seria acceptable) cooperació catalana al Sahel. Una regió que va camí de convertir-se en la nova Banya d’Àfrica pel que fa a la mortaldat per la fam, les sequeres i els conflictes. Una regió on desenes de catalans treballen per fer front a una situació d’emergència inadmissible, on cada dia moren més nens de fam, i més homes i dones pels trets d’armes que fa uns mesos eren disparades per rebels libis o el seu exèrcit, sense que cap institució internacional, d’aquelles que van armar els rebels del nord d’Àfrica, faci res per evitar-ho. Una crisi humanitària que ens hauria de fer passar molta més

Augurem llarga vida a la bona gent que ha decidit que els sistemes s’han d’adequar a les necessitats de les persones i no a l’inrevès vergonya de la que passem, i amb la qual ja no ens valen els pedaços. És també l’any d’escoltar amb les orelles ben atentes la comissió impulsada per les autoritats catalanes, i engrescada per les ONG que treballen sobre el terreny, perquè en moments de tantíssima confusió i suposadament manca de recursos, les paraules també són importants i necessàries, i els gestos. I hi ha ONG que es dediquen a fer tasques d’emergència humanitària que estan cridant ben fort que al Sahel hem d’aconseguir aturar la infàmia. Perquè malgrat que tots sabem que el que passa al nord és que ens cal més vergonya que recursos, els mitjans audiovisuals no ens podem quedar “d’antenes” plegades davant la cruesa d’aquesta crisi. I al marge d’algunes imatges i articles lloables sembla que, també en això i escudats en la hipocresia de l’”aquí també ho estem passant malament”, hem decidit mirar cap a una altra banda.

No serem pas nosaltres. Posarem el focus en el drama del Sahel, perquè d’altra banda no sabríem com llevar-nos cada dia, com exercir amb un mínim de coherència i dignitat la nostra horeta setmanal de feina en antena. Perquè cada dia se’ns fa més feixuc justificar-nos, però tampoc no sabríem mostrar-nos davant la so-

cietat, clienta final de la nostra feina, de cap altra manera. I aprofitem el número 50 que ens brinda ONGC per demanar disculpes si en algun moment no hem sabut donar la talla.

Som aquí per entomar la crítica i la reclamem com a necessària. Sabem que aquest ha estat també el curs del Tractat de Comerç d’Armes i la gran feina de molts catalans; l’any de la gran lluita del tercer sector social contra les retallades i tot el que suposen, també filosòficament: abandonar la necessitat de posar les persones al centre d’atenció de l’objecte de les polítiques públiques; l’any de la crisi que ofega tantes i tantes famílies al nostre país; l’any del despertar d’economies del sud, amb tots els perills que comporten; o l’any de la llibertat d’An Sang Sung Ki o de companys desapareguts. I tantes coses que… Al setembre hi tornarem, i amb més ganes que mai. Perquè com deia El Roto fa quatre dies “si la prosperitat era falsa, com sabem ara que la crisi és certa?”.

Els Drets Humans, la Cooperació i el Desenvolupament tenen el seu altaveu al

SOLIDARIS amb Rita Marzoa

Rita Marzoa Periodista

CATALUNYA ` RADIO

Cada dissabte, de 15.00 a 16.00 hores Sempre que vulguis a www.catradio.cat

www.estudilogo.cat estudi@estudilogo.cat

62 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El periodisme frontissa Una taula rodona sobre Àfrica i els mitjans de comunicació va ser el punt de partida de l’actual Comissió de Periodisme Solidari de Girona. Entre les persones assistents i les que hi van participar, n’hi havia unes quantes que es dedicaven al periodisme i que, a més, estaven vinculades al món de la solidaritat. Els prejudicis i el desconeixement sobre els països d’origen dels nous veïns i la poca visibilitat de la feina de les ONGD va esdevenir tot un repte. Naixia així, una comissió per acostar el gremi periodístic als col·lectius més vulnerables, per potenciar la informació sobre les desigualtats NordSud i intentar estendre ponts entre periodistes i ONGD.

DOSSIER 50 « 63

Al juliol d’enguany, aquesta comissió complirà cinc anys. Un grup de persones vinculades a la Coordinadora d’ONG Solidàries van impulsar aquesta Comissió de Periodisme Solidari a la delegació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Amb el temps, s’hi han incorporat també col·legiades d’altres àmbits, que s’identifiquen amb el principal objectiu de la comissió: «vetllar per una pràctica periodística correcta respecte als temes solidaris com els drets humans i la pau, la Interculturalitat i la Immigració, el gènere i la cooperació al desenvolupament.»

Un dels principals eixos de treball de la Comissió de Periodisme Solidari a Girona és el tractament informatiu de la immigració. No és d’estranyar si tenim en compte que –amb dades del gener de 2012 de l’INE–, el 21,34% de les persones empadronades a Girona són de nacionalitat estrangera. Un percentatge que supera en 6 punts la mitjana de Catalunya, que se situa en el 15,6%. La Comissió, doncs, ha engegat diverses accions basades en la constatació del paper vital que té el periodista en la construcció de la cohesió social i que el bon periodisme, és el compromès.

Acostar periodistes i entitats

Un altre dels espais de reflexió-acció promoguts per aquesta comissió és la normalització de les informacions i notícies solidàries en els mitjans de comunicació. Partim del fet que aquestes informacions són d’interès per a tota la ciutadania, i no exclusivament, de la població sensibilitzada. En el treball transformador de les ONGD, la sensibilització de la ciutadania a través dels mitjans de comunicació és una

fita ineludible. Donar a conèixer la seva feina, a més, és una bona ocasió per incidir en les causes de l’empobriment dels països del Sud, proporcionar elements per a la reflexió i aprofundir en una realitat diversa i complexa que, amb les migracions, ja no és tan llunyana. De fet, moltes ONGD ja compten amb gabinets de comunicació. Però en el cas de les petites ONGD, com la majoria de les que actuen des de les comarques gironines, només disposen de suports puntuals –com el que es pot rebre del gabinet de comunicació de la Coordinadora d’ONG Solidàries–. Cal un apoderament comunicatiu per anar fent gran la taca d’oli. En aquest sentit, una de les primeres accions que es van dur a terme va ser una jornada de formació, amb presència de periodistes de diferents mitjans, per plantejar problemes i possibles solucions que sorgeixen en aquesta necessària relació entre periodista i ONGD. Aquest acte es va concebre com un punt de trobada entre periodistes i representants de les ONGD, un espai de diàleg que permetés apuntar idees per millorar la difusió de la tasca solidària. En veu de diferents professionals en actiu, les entitats van rebre algunes recomanacions perquè les informacions solidàries accedeixin a un espai en la competitiva agenda dels mitjans. La jornada va incloure la taula rodona «Són notícia les informacions solidàries?» en què van participar representants de diferents mitjans de comunicació de les comarques gironines: Catalunya Ràdio, Cadena SER-Girona, Diari de Girona, El Punt, Televisió de Girona i Agència Catalana de Notícies. I sí, les informacions solidàries són notícia quan segueixen els mateixos criteris de noticiabilitat que la resta

de continguts de l’àmbit de la salut o l’educació: tenir proximitat, afectar un gran nombre de persones o ser una exclusiva del mitjà.

Aquesta va ser una de les principals conclusions extretes de la taula rodona. El diàleg també va permetre que les ONGD qüestionessin els criteris que es fan servir per determinar què és noticiable i què no.

Compromís amb la cohesió social

En el marc de la campanya electoral per a les eleccions municipals del mes de maig del 2011, la Comissió de Periodisme Solidari de Girona va elaborar un decàleg amb recomanacions per al tractament informatiu de la immigració.

L’ús demagògic de la immigració usat per diversos partits havia trobat un altaveu en els mitjans de comunicació, i la Comissió es va plantejar la necessitat de redactar aquest document demanant als periodistes el seu compromís amb la cohesió social, fent un tractament de la immigració responsable i lliure d’estereotips. El decàleg fa algunes recomanacions com evitar l’ús de tòpics i llenguatge discriminatori; tenir en compte la diversitat d’aquestes persones i no tractar-les com un col·lectiu homogeni, valorar si és rellevant informar sobre el país d’origen, color de pell, religió, grup ètnic o cultura per a la plena comprensió de la notícia o evitar que la població immigrada aparegui com a culpable de problemes i conflictes dels quals no en són responsables.

Durant aquests primers anys de funcionament, la Comissió de Periodisme Solidari de Girona ha treballat amb altres entitats compromeses amb el bon fer de les rutines periodístiques en matèria d’immigració i in-

64 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

terculturalitat. En un acte conjunt, la Comissió i la Mesa per la Diversitat del CAC (Consell Audiovisual de Catalunya) van presentar a Girona el “Manual d’apropament als Mitjans”, elaborat per la Mesa amb l’objectiu de facilitar les relacions entre entitats i periodistes. El document, ofert en nou idiomes, explica des de com redactar una nota de premsa fins a com contactar amb els periodistes. Durant l’acte, tant els representants de la Mesa com els de la Comissió van aportar exemples del tractament de la immigració als mitjans. Malgrat que es poden trobar molts exemples de males pràctiques, també n’hi ha de bones, especialment en l’àmbit local. Per això, la Mesa disposa d’un fons documental on es recull el material en positiu sobre la immigració i vol promoure la seva creació a través dels Premis per al Foment de la Diversitat.

El paper de la dona als mitjans

La Comissió també s’ha implicat en la lluita per fomentar la perspectiva de gènere en el tractament de la informació. Al setembre de 2010, juntament amb la Campanya “Mou-te per la Igualtat. És de justícia”, va organitzar un acte a Girona per presentar l’informe “Anàlisi de gènere de la cooperació al desenvolupament en els mitjans de comunicació”. A l’acte, hi van participar les periodistes Rita Marzoa i Elvira Altés, entre d’altres professionals.

Durant la presentació, es va denunciar que la perspectiva de gènere és una assignatura pendent en els nostres mitjans de comunicació i que l’aparició de les dones és estereotipada i està per sota de la seva participació real en els afers públics. En el cas de les informacions

El maig del 2011, la Comissió de Periodisme Solidari de Girona va elaborar un decàleg amb recomanacions per al tractament informatiu de la immigració relatives a dones del Sud, la situació és encara pitjor. Una de les conclusions de la jornada va ser que aquest enfocament no es pot deslligar dels discursos periodístics del Nord sobre el Sud, que naturalitzen la pobresa, la violència i la desigualtat. A través de diferents intervencions, es va plantejar la necessitat d’apostar per un periodisme de denúncia i responsabilitat que ajudi a entendre el món, connectant les causes i les conseqüències, i d’un treball periodístic fet amb consciència crítica per generar opinió i remoure consciències.

Cinema de denúncia

Els membres de la Comissió de Periodisme Solidari de Girona participen regularment en iniciatives orientades a la difusió del coneixement sobre les desigualtats Nord-Sud que sorgeixen a la demarcació, tant des l’àmbit públic com privat. És el cas de la participació al jurat del Festi.dok, el Festival Internacional de Curtmetratges a Girona pels Drets Humans i la Pau. O de la intervenció com a ponents en actes i presentacions, com la del documental “Les ombres” sobre la vida dels immigrants subsa-

harians indocumentats establerts a Catalunya, o de “Mind the Strip”, que narra la història d’un jove treballador humanitari palestí de la Franja de Gaza i el seu somni d’estudiar un màster a Catalunya.

Ja sigui organitzant actes propis o col· laborant amb altres entitats, la Comissió de Periodisme Solidari de Girona ha mantingut al llarg d’aquests primers cinc anys el seu compromís de vetllar per una pràctica periodística correcta respecte als temes solidaris i de donar suport a iniciatives que donen visibilitat a la tasca de les ONGD i ajuden a conèixer millor els països d’origen dels nouvinguts. Es manté així, la seva voluntat d’actuar com a periodisme frontissa entre els professionals dels mitjans que cobreixen les informacions solidàries, no sempre sensibilitzats, i els representants de les ONGD.

Sònia Cervià Yolanda Sànchez Comissió de Periodisme Solidari a la delegació gironina del Col·legi de Periodistes de Catalunya

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Preu exemplar 3 € Subscripció anual (inclou l’IVA i les despeses d’enviament de 4 números): PPCC i Estat espanyol............................................. 15€ Europa......................................................................... 30€ Resta del món........................................................... 40€

Formes de pagament Xec bancari adjunt Ingrés al c/c: la caixa 2100 0227 11 0200272343 Domiciliació bancària:

Senyors, us prego que fins a nova ordre carregueu al compte o llibreta indicada els rebuts que us presentarà IGMAN - Acció Solidària en concepte de subscripció a la revista ONGC

Fonollar, 14 · 08003 Barcelona Tel. 935 334 238 Fax 933 192 224 c.e.: ongc@igman.cat www.ongc.lesrevistes.cat

Nom i Cognoms Adreça

Població Telèfon

Codi Postal Titular del compte

Caixa/Banc

Adreça Entitat

Població Oficina

Control

Número de compte

C.P. Signatura

66 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La Quera: una aventura de periodisme satíric a Lleida enmig de l’huracà En temps de veritats ocultes, de continus tancaments de mitjans, d’allaus d’ERO a les redaccions, sobta que apareguin nous mitjans. És el cas de ‘La Quera, lo Corc de Ponent’, un setmanari satíric d’humor, informació i opinió que va sortir a la llum a Lleida el passat mes d’abril, sota el paraigua de Pagès Editors.

Una aventura que compta amb desenes de col· laboracions que a través del rigor, l’humor, el criteri i la crítica, s’entesten a recordar-nos cada setmana que la llibertat d’expressió i informació és un dret col·lectiu, de la ciutadania, i un deure per a periodistes, escriptors, creadors i editors. En parlem amb el seu coordinador general, l’humorista gràfic Paco Ermengol i amb un dels membres del consell de redacció, el periodista Pau Echauz.

DOSSIER 50 « 67

Com sorgeix La Quera?

Paco Ermengol: Era una obligació ètica i moral de fer alguna cosa. Tenim parentesc amb el bloc a Internet ‘Carajillo Party’, que té molts seguidors. Això vol dir que hi ha necessitat de saber alguna cosa més que la nota oficial de torn. El periodista té por: el que té una feineta mal pagada la vol conservar i el que no la té, té por de no trobar-la. I els empresaris també tenen por d’enfrontar-se a la Paeria. Sabem de funcionaris de l’Ajuntament que compren La Quera i l’han de portar amagada.

Pau Echauz: Amb l’eclosió de les xarxes socials, tothom pot dir-hi la seva. Però, en canvi, no tothom té accés a la informació oficial d’aquesta ciutat. Pel que fa a l’opinió, hi ha un ‘numerus clausus’.

Ermengol: Els columnistes als diaris són sempre els mateixos. No hi ha relleu fins que mor algú.

Com us ha rebut la ciutadania?

Ermengol: La societat està apàtica i endormiscada. No hi ha debat. Tenim una ciutat que només és façana, amb un deute de collons. Les autoritats estan més preocupades per la imatge que no pas per l’acció política, pels problemes de la gent del carrer. Sembla com si la política fos un joc d’”a veure quantes pàgines ocupo al diari, o quant temps a la ràdio o a la tele”.

Echauz: L’humor és una de les coses més corrosives que hi ha. Al poder no li agrada l’humor. El poder i la riallada són incompatibles perquè són incapaços de fer humor de si mateixos. La ciutat sembla segrestada per una opinió plana. Cal buscar la reacció, encara que sigui amb poc èxit.

Heu copsat alguna reacció per part dels poders establerts?

Echauz: Per part dels poders fàctics, després dels primers números hi ha ‘silenci administratiu’.. Per tant, aprovació... Per tant, potser no ho estem fent bé [riuen]. És una revista feta amb voluntarietat, que vol tenir tot el rigor professional, però se’ns escapen coses.

Ens encantaria poder fer un setmanari de 44 pàgines que tingués crítiques d’art, de literatura, entrevistes, seccions i humor..., però tot és anar-ho construint. Ens vam llençar en aquesta aventura perquè enteníem que, si no sortíem, anàvem perdent temps.

Ermengol: La Quera no surt contra ningú en concret, el que passa és que una publicació satírica sempre és incòmoda en aquesta paròdia de democràcia que tenim. Un humorista sempre és un personatge incòmode. La conya és més digerible que la veritat.

‘La Quera era necessària . Per salut social, política i humana. Sabem de funcionaris de l’Ajuntament que compren La Quera i l’han de portar amagada’

68 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Us heu trobat hermetisme a la ciutat davant una proposta com la de La Quera?

Echauz: La sobreexposició del polític, de l’alcalde, als mitjans de comunicació, no sé si és una virtut o és un defecte. Hi hauria polítics que li envejarien, però això és com una mena de cortina sobre el que hi ha darrere. L’alcaldia d’Àngel Ros s’ha basat en una exposició pública constant. La frontera entre informació i publicitat, màrqueting, imatge..., cada cop es traspassa més, es dilueix més. No hi ha hermetisme en les administracions públiques: si busques a les pàgines web trobes dades, però cal analitzar-les i saber-les llegir. Però ja no es fa aquesta anàlisi crítica, s’han oblidat les preguntes bàsiques del periodisme.

Ermengol: El periodista està submís al poder polític i aquest, al poder econòmic. No es parla

Signar amb pseudònim al segle XXI Des del consell de redacció de La Quera ens expliquen: “És delicat que una persona signi amb pseudònim. En tot cas, si hi ha d’haver una responsabilitat per allò publicat, seria una responsabilitat col·lectiva”. Àger Sedatanus és, probablement, la ploma estrella de La Quera. Un periodista a l’ombra que ofereix articles documentats, on demostra un coneixement aprofundit de les entranyes del poder.

Articles punyents que, l’any 2012, sembla que encara no es poden fer a cara descoberta.

Per què fer periodisme crític ha de passar de vegades per l’anonimat? Àger Sedetanus: Un simple instint de supervivència. A Lleida tot està connectat. I els que manen de veritat tenen a l’abast tot tipus de mecanismes per tapar-te la boca. Així que l’efecte papallona domina la nostra societat.

Si escrius críticament sobre l’autoritat competent, si parles sense complaences sobre els oligarques polítics, econòmics o culturals tens moltes possibilitats que algú o alguna cosa del teu entorn tingui algun maldecap i, al final, tu mateix. A més, la concupiscència, la promiscuïtat entre els mitjans de comunicació i molts dels seus professionals –sobretot els que manen o tenen ganes de manar– i els poderosos –especialment els polítics– fa que qualsevol dissonància hagi de ser expressada sota pseudònim. Fer-ho a cara descoberta és el millor passaport al suïcidi, metafòric o real.

Lleida té dificultats afegides per fer periodisme crític? Per què sembla adormit el periodisme?

Ager Sedetanus: A Lleida no és difícil fer periodisme crític. És senzillament impossible.

Bé, hi ha el periodisme crític habitual, el que està pagat per una força per atacar l’adversari. Només cal fixar-se una mica per on van els corrents crítics i a qui s’ataca amb més constància. Però això no és periodisme crític, això són estómacs agraïts que borden contra qui mana, l’amo que els paga. I respecte la segona part de la pregunta, el periodisme no està adormit, a Lleida, està mort.

Li veus futur al projecte de La Quera?

Ager Sedetanus: No. A Lleida no hi ha una societat civil organitzada i lliure. Són quatre gats els que es poden permetre aquest luxe.

La resta, qui no té un cosí, germà, tiet, nebot, amic, saludat, etc... que no depengui econòmicament d’algun poder, que no obeeixi a alguna secta (i aquí hi poso també algun partit polític, religió o confessió laica) té dependència directa, ell mateix, d’alguna menjadora.

Pocs se n’escapen, almenys a la ciutat, de la xarxa clientelar que han anat teixint diferents poders. Tan espessa és que hi ha molta, però molta gent que té por fins i tot que la vegin amb La Quera a les mans. Si això no és una societat malalta, canviarem de metge. I que no sigui amic, conegut o jugui al club on va ell... i tornem-hi.

Podeu trobar més informació a www.laquera.cat

DOSSIER 50 « 69

‘Potser ens hem llançat en una pastera... i l’anem ampliant a mesura que trobem fustes que suren en el mar’ per por. I la gent no demana més. Tan sols demanen més els 200 fidels lectors de La Quera, potser és poc per una ciutat de 140.000 habitants.

Echauz: Predomina el passotisme, l’apatia.

Però els pocs que tenen consciència crítica es deuen sentir sols.

Aposta editorial valenta El projecte de La Quera ha estat acollit amb entusiasme per l’editorial lleidatana Pagès Editors. Amb el director, Lluís Pagès, esbrinem com s’ha aconseguit aquesta suma.

Per què Pagès Editors dóna suport al projecte de La Quera?

Com a editors, pensem que fer costat a les iniciatives dels nostres creadors forma part de la nostra feina, ja es tracti d’escriptors, periodistes o il·lustradors. I en moments com els actuals aquest suport encara és més necessari.

Com ha anat el procés?

Aquí hi ha hagut una coincidència entre l’editor i el nucli de professionals que ha posat en marxa la revista. Ells ja tenien un projecte elaborat, fruit d’iniciatives anteriors en el món de la comunicació. Aquesta circumstància ha fet més fàcil endegar La Quera i, sobretot, posar-la en marxa en un temps rècord. És una iniciativa sense precedents...

De seguida ens va semblar prou original i atractiva. A Lleida no hi havia cap publicació de caire satíric basada en la informació local i amb voluntat de buscar la transparència i la veritat en el funcionament de la nostra societat. Cal tenir en compte que Lleida té una llarga tradició de revistes humorístiques, especialment en el primer terç del segle XX. Quin futur s’imagina per a La Quera?

Esperem que la revista es farà ben aviat un lloc al quiosc. La Quera, a més de fer-nos somriure i portar-nos informacions de qualitat, donarà veu a tots els ciutadans de la ciutat i les comarques.

Quin paper juga en el projecte una editorial com Pagès Editors? Com funcioneu?

Ermengol: Per nosaltres va ser una sorpresa molt agradable que un empresari amb la trajectòria de Pagès Editors ens fes aquesta proposta. Ells i nosaltres sabem que no representa una gran oportunitat econòmica, però creiem que aquesta publicació és absolutament necessària a Lleida. Veiem com hi ha gent que s’incomoda amb el que publiquem. Pel que fa al funcionament, fem consell de redacció cada dilluns al matí. I ens trobem pràcticament cada dia.

La sàtira en el periodisme ha de tenir una eclosió en plena crisi?

Ermengol: Les crisis sempre han anat bé per fer humor, però això és una mica especial, potser no és només una crisi. Si almenys despertem alguna consciència, ja m’hi conformo.

Veieu viabilitat al projecte de La Quera?

Ermengol: No pensem en el futur, només estem treballant en el proper número. El tema del futur és una qüestió de l’editor. Nosaltres li demanem confiança i paciència. Els començaments sempre són durs, però cal aguantar. A poc a poc hem de consolidar un públic.

Us quedareu en el format paper?

P.E. La Quera serà potser l’última aventura d’una publicació impresa a Lleida. Si Gutenberg no funciona, veurem per on sortim. El bloc ‘Carajillo Party Lleida’ que va precedir La Quera , és un divertimento, però continuo pensant, com a professional del periodisme, que els continguts s’han de pagar. Una bona part dels articulistes de La Quera cobra pels continguts, i una quantitat que està per damunt de la mitjana del que paguen aquí els mitjans.

Se us ha dit que un preu al quiosc de 2,5 euros és excessiu...

Ermengol: Jo crec que no perquè és material que només trobaran a La Quera i no pas a Internet.

Òscar Sisteré i Saureu tècnic en comunicació a la Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida

La Coordinadora de Lleida compta amb una secció pròpia a la revista ONGC. La qualitat i la diversitat de les aportacions d’aquesta organització de segon nivell l’han convertit en una secció atípica i molt valorada.

70 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

LA IMATGE « 71

Quan feia molt poc que un sector sencer patia el terratrèmol provocat per la mort sobtada de l’Eduard Soler, vam poder llegir aquestes paraules de l’Eduard Ibàñez, director de Justícia i Pau: ‘A banda de la seva implicació a la Junta de Justícia i Pau, era responsable de projectes de l’ONG Farmacèutics Mundi a Catalunya, des d’on desenvolupava una llarga i intensa tasca en favor de la cooperació al desenvolupament en l’àmbit sanitari i farmacèutic. Va ser membre de la Junta i també president (20072009) de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament. També havia estat membre de CONCORD, la coordinadora de les ONG de Desenvolupament d’Europa, on hi representava la Coordinadora espanyola d’ONG, de la qual també havia estat vicepresident. Havia sigut també director de la Fundació Sabadell Solidari (1997-2001).

Era una persona generosa, senzilla, alegre, afectuosa i profundament compromesa amb les causes que defensava, en particular la cooperació al desenvolupament sanitari i el dret a la salut. Tenia una gran visió sobre la realitat de les ONG i de la cooperació.’

Gràcies pel mestratge, Eduard. Fins aviat.

72 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Noves fórmules de finançament i compromís amb la cooperació catalana Des que vaig assumir la responsabilitat de la Direcció General de Cooperació de la Generalitat i de l’Agència ara fa poc més d’un any, he manifestat el compromís del Govern amb la cooperació. I ho continuo manifestant, tot i que la gravíssima crisi econòmica i les conseqüències que provoca en la tresoreria i la liquiditat –que lamentablement està afectant molt el sector– puguin generar algun dubte en aquest sentit.

OPINIÓ « 73

Hi insisteixo: el Govern continua mantenint el compromís amb la cooperació, tot i que és evident que no disposem dels recursos d’anys enrere. Però no hem encarat la retallada pressupostària només des del lament, ni esperant una hipotètica millora del finançament públic en els propers exercicis. No ho podem fer, perquè el lament no serveix de res i perquè som conscients que la crisi és greu i ens continuarà afectant els propers anys. I justament per aquest motiu, un dels nostres reptes ha estat buscar nous tipus de finançaments. Ho havia de fer el sector i, a l’Agència hem volgut liderar aquest canvi posant tots els instruments necessaris per facilitar-ho. Tant des de la Direcció General com des de l’Agència, estem treballant de valent en aquest sentit. El nostre repte és gestionar amb la màxima eficàcia els recursos disponibles i, sobretot, obrir noves vies de treball que ens permetin millorar la coordinació entre totes les administracions, consolidar un marc de treball de consens i eficaç, i aconseguir fonts de finançament per garantir la continuïtat de la cooperació catalana. És per això que, lluny del desànim, alguns estem esperançats. La cooperació catalana

El nostre repte és gestionar amb la màxima eficàcia els recursos disponibles i, sobretot, obrir noves vies de treball continuarà fent camí, però ha de recuperar musculatura i suport social, cosa que li permetrà consolidar-se amb més independència dels recursos públics.

Uns recursos públics que van començar a reduir-se l’any 2008. En cinc anys han viscut una reducció substancial, indiscutible, evident. I, essent –com ha estat– una reducció tan abrupta ha provocat uns efectes molt negatius sobre el sector, sobre els projectes i sobre el treball de la cooperació catalana. La situació actual ens està obligant a tots, Govern i sector, a avaluar el model i a obrir un espai de reflexió sobre les relacions entre els sector i la societat, entre el sector i les institucions, sobre la coordinació i sobre les fonts de finançament.

En alguns debats dins el sector es comenta que només es pot treballar en cooperació a

partir del pressupost. No hi estic d’acord del tot. És evident que amb recursos econòmics es poden impulsar molts projectes, però també és cert que l’experiència i el coneixement són valors que podem aportar per promoure el desenvolupament dels països i el cost és molt menor. Per exemple, alguns ajuntaments catalans que no disposen de gaires recursos, estan cedint les ordenances municipals a països del sud i els estan ajudant a adaptar-les a pràcticament cost zero, però amb un valor afegit indiscutible per a les poblacions que se’n beneficien.

Fa dos mesos, l’Agència i la Fundació del Barça vàrem presentar una campanya de sensibilització de la Malaltia del Chagas, amb un vídeo protagonitzat per Leo Messi. El primer dia d’estar publicat a Youtube va rebre més de 150.000 visites. Un projecte liderat per l’Agèn-

74 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

cia que constitueix un exemple de treball en equip, de suma d’esforços de l’OMS, del Banc Interamericà de Desenvolupament, del Barça i de Leo Messi, que no ens ha costat diners i que està donant bons resultats. És a dir, no disposar de gaire pressupost no ens bloqueja, no paralitza la nostra gestió, tot el contrari, ens encoratja a mobilitzar molts altres elements que tenim.

Un altre exemple: des del 2006, l’Agència està implicada en el projecte Sasiku, un programa de suport a l’educació bilingüe a l’Equador. És un projecte molt valuós, que ha comptat amb la imprescindible col·laboració del Departament d’Ensenyament. Hi hem esmerçat molts recursos. Ara, però, ja no hi podem destinar el pressupost que hi dedicàvem el 2007 i el 2008. Per no poder, no podem ni enviar, per assessorar en el programa, el personal del Departament que hi enviàvem. Tanmateix hem buscat solucions alternatives i... hem aprofitat l’expertesa de dues mestres jubilades, l’Agnès i la Matilde, especialistes en ensenyament de llengües, que voluntàriament han treballat durant tres setmanes a l’Equador. Elles estan molt satisfetes de la feina. Nosaltres també!

Pel que fa al repte de trobar altres fonts de finançament, hem anat a la Unió Europea per acreditar l’Agència i poder ser executors de projectes europeus i estem fent més tràmits per aconseguir altres acreditacions europees que ens obrin nous camins. Tenim capacitats i credibilitat perquè ens confiïn projectes de cooperació europeus. I estem explorant altres instàncies internacionals (tenim un projecte plantejat al BID) i amb diferents cooperacions per tal de sumar recursos econòmics i mantenir la cooperació catalana.

Sens dubte, una de les novetats que més debat està generant en el sector és el patrocini privat, un debat que ja no es dóna a Europa ni a la major part del països implicats en la cooperació. A Catalunya hi ha moltes entitats que treballen amb patrocini privat, però a sectorialment el tema ha generat una certa desconfiança. El meu compromís amb el sector des de l’inici és de consens –també en aquest aspecte– i la màxima transparència. Per això el meu repte és aconseguir posar-nos tots d’acord en benefici del futur del sector i de la cooperació al desenvolupament. Molt inspirat en el document sobre l’eficàcia de l’ajut aprovat el novembre passat a Busan, hem elaborat un codi ètic sobre el patrocini, que fa un plantejament similar al d’altres països. Estem fent una gran

Més enllà dels documents, hem ideat tota una arquitectura que afavoreixi el patrocini tasca per consensuar-lo i confio que serà valorat, debatut i assumit pel Consell de Cooperació de Catalunya.

Més enllà dels documents, hem ideat tota una arquitectura que afavoreixi el patrocini.

Algú m’ha dit que, això, en aquests moments tan difícils, tindrà resultats minsos. És possible. En tot cas intentem-ho i fem les primeres passes per un camí que s’obre al futur. En què consisteix aquesta arquitectura? En diversos pilars. Hem treballat un acord amb el Consell General de Cambres de Catalunya, que presentarem properament, en què les cambres catalanes faran difusió a les seves webs de projectes de cooperació que estaran validats pels nostres tècnics, de manera que la qualitat, la solidesa i la viabilitat estan garantides. Les empreses i els sectors econòmics podran col·laborar en el finançament dels projectes i compartiran amb l’Agència l’avaluació del projecte i la justificació econòmica corresponent.

Per donar a conèixer aquest projecte signarem acords amb PIMEC, Foment del Treball i els Clubs Rotary de Catalunya, que ens han manifestat el seu interès a participar-hi i s’han compromès a promoure els valors de la cooperació al desenvolupament entre els associats.

En aquest nou viatge, també animo les entitats a aproximar-se al món empresarial. És possible que hi hagi qui participi del patrocini des de la més pura filantropia. Les ONGD tenen l’oportunitat també de presentar els projectes i fer pedagogia dels valors de la cooperació; és un àmbit nou per reforçar la responsabilitat de l’empresa i tot el que això comporta, i participar d’un projecte seriós i ètic. Per això donem suport a “Enginyeria Social” en els projectes de formació del sector en la recerca de fons de finançament.

Tot això, òbviament, dibuixa un panorama molt diferent del que teníem fa uns anys, abans

de l’esclat de la crisi. Però no podem defallir.

Hem de reflexionar i buscar altres horitzons per encarar el futur. I aquestes iniciatives ens han d’ajudar a canviar el desànim per l’esperança.

Entre tots aconseguirem que la cooperació catalana continuï fent camí i col·laborant en projectes de desenvolupament eficaços i de qualitat.

Carles Llorens Director general de Cooperació al Desenvolupament

Tal com fa en aquest article Carles Llorens, els successius màxims responsables de la Cooperació Catalana sempre han comptat amb una secció fixa a les planes d’aquesta revista i han facilitat raons i coneixement sobre les decisions polítiques i estratègiques que han adoptat.

76 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Auditoria ciutadana, una eina per revertir la deudocracia El deute, un problema global En els darrers anys, a hores d’ara ja a ningú se li escapa que una crisi important de deute recorre Europa. El deute és un dels elements clau per justificar els ajustos i reformes de recepta neoliberal que s’estan imposant en tota la perifèria europea. Amb estratègies més o menys explícites, s’imposa la prioritat del pagament del deute per sobre de la cobertura de necessitats més bàsiques o estratègiques per sortir de la crisi, sigui sanitat o educació, siguin infraestructures o suport a les petites i mitjanes empreses. El deute i el consegüent ’ajustament’, però, no només afecten el benestar de les poblacions europees, sinó que ha estat durant dècades una eina de dominació i neocolonialisme que ha transferit quantitats ingents de diners i de recursos naturals del Sud al Nord, de deutors a creditors, del 99% a l’1%.

CONTRAARGUMENTS « 77

A la dècada dels setanta, bancs i institucions financeres internacionals van inundar els països del Sud de crèdit barat. L’excés de liquiditat a causa de l’augment del preu del petroli, la necessitat de subvencionar les exportacions i l’ús de crèdit com a instrument de suport a governs amics durant la Guerra Freda van ser alguns dels factors que van fer augmentar els préstecs cap al Sud i, per tant, el seu deute extern. En aquest augment no hi ha només la necessitat dels receptors de crèdit, sinó també, i sobretot, la necessitat dels prestadors de fer fluir els recursos, de subvencionar les exportacions o de comprar aliats polítics. A principi dels vuitanta, la pujada sobtada dels tipus d’interès i la caiguda dels preus de matèries primeres van portar molts països a una crisi de deute que avui en dia encara pesa sobre seu.

Aquests països no van poder seguir pagant els seus creditors i, així com han fet Grècia, Irlanda o Portugal ara, van acudir a l’FMI i el Banc Mundial a buscar ajuda. Aquestes institucions els van oferir altres crèdits perquè poguessin fer front al pagament del deute acumulat, però a canvi d’aplicar reformes, privatitzacions i retallades que, de fet, feien impossible garantir el benestar de la població. Aquests “plans d’ajustament estructural” no només van implicar retallades socials importants, sinó també la imposició d’un model econòmic basat en l’obertura dels mercats i l’exportació de matèries primeres. Lluny de significar una sortida a la crisi, aquests plans van enfonsar nombrosos països a dècades d’empobriment i

Les propostes per fer front a la crisi que es basin en una “fugida cap endavant” o un aprofundiment del neoliberalisme, difícilment tindran èxit dependència, van augmentar les desigualtats i van suposar una transfusió incessant de recursos cap als creditors. Aquesta mateixa lògica de fugida cap endavant i de defensa del dret del creditor a cobrar per sobre del dret de la ciutadania al benestar és la que ara s’està imposant a Europa.

Una crisi sistèmica

El crèdit i el deute són mecanismes fonamentals en el desenvolupament capitalista. És per això que històricament ens trobem amb moments en què l’endeutament es produeix a nivells o ritmes més elevats que la capacitat de crear riquesa, com en l’actual crisi europea. L’estancament del consum (per la pèrdua constant de capacitat adquisitiva de les classes treballadores), provoca un descens dels beneficis i, per tant, més dificultats per retornar els deutes acumulats i més necessitat de crèdit. A més, els processos d’acumulació es troben també amb límits físics que reverteixen en els costos i per tant en la necessitat de més endeutament, com el que imposa la restricció de fonts

d’energia i l’augment de preu. Finalment, xocs externs poden dificultar el retorn del crèdit, com l’esclat de bombolles financeres com la de Wall Street el 2008, o immobiliàries com l’espanyola en l’actualitat.

Així doncs, lluny de trobar-nos en una crisi conjuntural, la crisi que vivim és clarament fruit del sistema econòmic capitalista en què vivim. “El model econòmic, des de principi del segle XXI, ha arribat als seus límits, i la bombolla del crèdit, que s’esmenta com una causa, no és altra cosa que una conseqüència més d’un sistema en decadència i que considera les crisis com elements inevitables de seva dinàmica”1.

En aquest marc, les propostes per fer front a la crisi que es basin en una “fugida cap endavant” o un aprofundiment del neoliberalisme difícilment tindran èxit.

1 VVAA - Taifa (2010) «Crisis en el Estado español: el rescate de los poderosos», Seminari d’Economia Critica Taifa, Informes de economía n. 7, Barcelona http://informes.seminaritaifa.org/informe-07/

78 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ODG ha treballat en una definició que considera il·legítim tot aquell deute acumulat per préstecs que comprometen la dignitat dels ciutadans o posa en perill la coexistència pacífica entre els pobles La il·legitimitat del deute

2 Tarafa, G., Fresnillo, I. (2008) Deuda Ilegítima: exigiendo justicia más allá de la solidaridad. Barcelona, Observatorio de la Deuda en la Globalización http://www.odg.cat/es/inicio/comunicacio/5_deute.php?id_pagina=5&id_butlleti=60&id_deutes=219 3 http://www.auditoriadeuda.org.ec 4 http://www.odg.cat 5 http://www.quiendebeaquien.org 6 Vivien, R., Lamarque, C., (2011) Algunos fundamentos jurídicos para declarar la nulidad de las deudas públicas. Comité por la Anulación de la Deuda del Tercer Mundo CADTM http://www. cadtm.org/Algunos-fundamentos-juridicos-para,6903 7 Ramos, L. (2008) Los crímenes de la deuda. Barcelona: Editorial Icaria

L’exigència de la societat civil de reduir el pes del deute no es deu tan sols a la necessitat de reduir la càrrega que suposa el pagament sobre el pressupost del govern, sinó que respon, sobretot, a una qüestió de justícia. El deute extern no només és injust perquè a través de la priorització del seu pagament s’atempta contra el benestar de la població, sinó també perquè s’ha construït sobre la base de mecanismes injustos, servint els interessos d’uns pocs. En el cor d’aquesta injustícia rau el concepte de deute il·legítim.

La definició d’allò que constitueix un deute il·legítim continua sent un motiu de discussió entre organitzacions socials i acadèmics2. Per exemple, la Comissió per a l’Auditoria Integral del Crèdit Públic d’Equador (CAIC), que va tirar endavant una auditoria del deute equatorià entre el 2007 i el 2008, argumenta que “el deute il·legítim s’expressa en aquells crèdits contrets per l’estat sota condicions inacceptables i que han vulnerat els drets econòmics i socials, culturals i ambientals i han donat viabilitat a l’espoli o l’apropiació/explotació indeguda (via privatització) dels recursos naturals”3.

El mateix Observatori del Deute en la Globalització4, juntament amb la xarxa “Qui deu a Qui?”5, ha treballat en una definició que considera il·legítim tot aquell deute acumulat per préstecs que, directament o indirectament, comprometen la dignitat dels ciutadans o posen en perill la coexistència pacífica entre els pobles. Aquest deute s’origina en acords finan-

cers que violen els drets humans i civils reconeguts pels països d’arreu del món, o que ignoren les normes de les lleis internacionals que regulen les relacions entre estats i entre pobles.

Alguns dels fenòmens que desencadenen els deutes il·legítims són l’opressió dels pobles, genocidis, guerres imperialistes, corrupció, distribució desigual del benestar, generació de pobresa, despotisme, interposició en la sobirania i desastres ecològics.

Per què és il·legítim? La justícia més enllà de la legalitat

Gran part del debat sobre el deute il·legítim ha girat al voltant de les bases legals d’aquest concepte. En aquest sentit, “hi ha molts arguments jurídics amb què podem basar el dret d’una suspensió dels reemborsaments del deute públic, que pugui conduir a anul·lar-lo”6. Però tot i la importància d’al·legar bases legals sòlides sobre les quals es pot sostenir el concepte de deute il·legítim –especialment pel que fa al reconeixement institucional– creiem que no podem restringir les limitacions del que està reconegut per la jurisprudència internacional.

“El dret de vot de la dona o el d’una jornada laboral de vuit hores són fites socials aconseguides gràcies a la lluita contra les normes establertes, que van reivindicar la legitimitat de certes demandes davant la il·legitimitat evident de situacions com la discriminació contra la dona o l’explotació laboral.”7 La (il)legitimitat és doncs el graó previ a la (il)legalitat, una fase amb què les normes so-

CONTRAARGUMENTS « 79

cials evolucionen, basant-se en arguments racionals i d’acord amb la societat quan aquesta pren consciència que certes situacions han de ser modificades per immoralitat, arbitrarietat, parcialitat, per ser abusives, indesitjables, injustificables, en resum, perquè són injustes.

Encara que alguns processos que condueixen a acumular deute que anomenaríem il·legítim poden ser legals, des del punt de vista de la societat civil, disposem d’arguments objectius per mostrar que aquests processos són injustos i que, per tant, el deute s’ha de considerar il·legítim. La nostra principal referència ha de ser, per tant, la justícia, no la legalitat.

Enfront la deutocràcia, l’auditoria com a exercici de democràcia real

Enfront d’aquesta dictadura dels mercats i els creditors, que alguns han anomenat “deutocràcia”8, organitzacions i xarxes socials plantegen la possibilitat de dur a terme auditories del deute. Vistes no tant com un objectiu en si mateixes sinó més aviat com un mitjà per evidenciar amb casos reals les irregularitats, irresponsabilitats i il·legalitats que s’amaguen sota els processos d’endeutament, les auditories poden permetre avançar en el camí cap al reconeixement de la il·legitimitat el deute. L’auditoria es planteja, per tant, com una eina més per exposar i denunciar les responsabilitats i causes del sobreendeutament o l’endeutament il·legítim, una forma de “retirar la màscara dels poders financers que realment mouen els fils de les nostres economies i, per tant, de les nostres societats”.9 Es planteja, per tant, com un exercici de transparència i control ciutadà sobre els comptes de l’estat, i com un procés d’educació popular i empoderament de la ciutadania.

En els darrers anys hi ha hagut importants avenços en aquest sentit, que culminen amb la posada en marxa de l’Auditoria Integral del Crèdit Públic per part del Govern de l’Equador.

L’informe final d’aquesta auditoria qualifica gran part del deute d’il·legítim, el que va servir al Govern equatorià pel procés de reestructuració del deute comercial que va estalviar prop

de 2.200 milions de dòlars, i més 6.000 milions d’interessos, al poble equatorià. Al Brasil, les Filipines, Argentina, Bolívia, el Nepal, Zimbabwe, Tunísia o Egipte, així com a Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, França o el Regne Unit s’han iniciat també processos d’auditories ciutadanes i oficials del deute.

A l’Estat espanyol, la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute “No hem de! No paguem!”10, proposa tirar endavant una auditoria com un procés ciutadà que abordi els perquès i els responsables davant l’augment del deute públic i del deute privat públicament garantit.

L’auditoria es realitzarà a escala estatal, autonòmica i local, i tindrà una visió integral, de manera que no se centrarà únicament en les qüestions financeres, sinó també en les conseqüències i els impactes socials, econòmics, de gènere i ambientals resultants dels préstecs i dels ajustaments imposats per complir amb el seu pagament. D’altra banda, inclourà també el paper de l’Estat espanyol com a creditor dels deutes d’altres països del Sud global, així com dels deutes ecològics, socials, culturals, de gènere, polítics i històrics que hem acumulat enfront de diversos pobles. Aquesta iniciativa s’emmarca en una sèrie de lluites més àmplies que busquen un canvi de model social, econòmic, polític i humà que comporti el retorn de la sobirania per al poble i la creació d’espais d’aprenentatge, democràcia participativa i transparència.

Iolanda Fresnillo Observatori del Deute en la Globalització

8 El concepte de deutecràcia es popularitza amb l’aparició del documental “Debtocracy” (Χρεοκρατία) que mostra les causes i impactes de la crisi a Grècia (www.debtocracy.gr). Aquest concepte ha estat recollit per la xarxa “Qui deu a Qui?” que ha publicat el llibre Vivir en deudocracia. Barcelona: Editorial Icaria (2011) 9 Dearden, N., (2011). “Behind the bankers’ mask”. Red Pepper http://www.redpepper.org.uk/behind-the-bankers-mask/ 10 www.auditoria15m.org

Iolanda Fresnillo és investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització i responsable de la secció ‘ContraArguments’ d’ONGC. En el número 41 constatava:

‘La societat civil està reclamant la construcció d’una altra arquitectura financera internacional que respongui a nous principis i normes’.

80 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

XVIII Festa de la Diversitat a l’Hospitalet Molt més enllà de la cuina exòtica...

Hauríem pogut triar una crònica d’actes, d’assistents i de xifres, però ens ha semblat que tenia molt més valor mirar d’entendre com en un barri de l’Hospitalet l’any 1994 van decidir que calia organitzar una Festa de la Diversitat. Fa divuit anys van entendre que el repte cabdal de les ciutats d’aquest país era assumir la diversitat i convertir-la en una marca pròpia. I volguda.

La Festa arriba a l’edat adulta Que una Comissió de Festes d’un barri de l’Hospitalet, Collblanc-La Torrassa, es plantegi organitzar la Festa de la Diversitat significa que assumeix el repte de mobilitzar una setantena d’entitats, col·lectius, ONG, associacions d’immigrants que compatibilitzen les activitats lúdiques amb el debat, la reflexió i el compromís.

Que aquesta iniciativa no sigui flor d’un dia sinó que aquest 2012, el 10 de juny, s’hagi celebrat la divuitena edició, diu molt a favor d’un projecte que només s’entén per la voluntat tossuda d’uns veïns convençuts que només junts és possible progressar.

Efectivament, tot plegat es materialitza en un dia però és el resultat de l’esforç de molts mesos, de moltes persones, que fan possible una festa rica en quantitat i rica, sobretot, en la seva diversitat.

Aquest any, a més, els organitzadors assumien que els sectors implicats, representants de la societat civil organitzada, vivien amb preocupació i amb punt d’angoixa les limitacions dels pressupostos públics. Unes limitacions que si bé no afecten ni l’empenta ni la determinació dels seus impulsors sí que con-

dicionen l’abast i la magnitud de les accions que emprenen.

Tot i això, en paraules de Carme Morro, presidenta de la comissió organitzadora, “mantenim la Festa de la Diversitat com un projecte de sensibilització i malgrat la crisi de recursos que pateix el sector, hem pogut valorar les ganes de treballar, de no aturar-se i de participar en un projecte que és necessari com sempre però potser ara com mai”.

Quan fa 18 anys va començar aquesta iniciativa no va ser casualitat que fos a Collblanc-La Torrassa, un barri de la zona nord de l’Hospitalet, un barri que en aquell moment ja feia una funció d’acollida i ja havia de respondre a les qüestions que planteja l’arribada regular de nouvinguts.

Un repte i una necessitat ben actuals El repte de la Festa de la Diversitat, també segons paraules de Carme Morro, és “perdre la por al desconegut, deixar de banda els tòpics que aixequen murs i construir murs d’entesa entre veïns”.

Efectivament, el barri és un laboratori magnífic per entendre i aprendre com una ciu-

ARA I AQUÍ « 81

tat gestiona la diversitat i la converteix en un motor de canvi i de progrés.

Un espai físic que no ha volgut deixar de banda les qüestions més espinoses però que facilita una feina continuada des del consistori i des de la societat civil organitzada per no perdre el fil del diàleg i de l’entesa entre comunitats arribades de punts geogràfics llunyans que avui tenen el repte de construir, junts, el barri i la ciutat.

Un espai per al diàleg Pels organitzadors i impulsors de la Festa l’objectiu no és tant acceptar allò que fan els altres sinó entendre i comprendre per què ho fan, quines arrels culturals ho provoquen i propiciar espais de trobada perquè totes les expressions culturals siguin possibles en un ambient de trobada, respecte i entesa.

Després de divuit edicions, la Festa de la Diversitat manté viva la raó i el sentit que la va fer néixer La Festa de la Diversitat, doncs, és molt més que un espai per tastar especialitats del Magrib o de països exòtics. L’expressió dels diferents gustos és, en tot cas, la forma més tangible i simbòlica de mostrar tots els noms i tots els colors que construeixen un sol barri i que participen d’una sola ciutat en un mateix país.

En un moment en què la situació política i econòmica pot fer aflorar segons quina mena de discursos pretesament proteccionistes que ens desprotegeixen del tot, és un petit tresor

trobar iniciatives com la Festa de la Diversitat que amb més de divuit edicions mantenen vivia la raó i el sentit que les va fer néixer. ‘Hem fet molta feina, però encara en queda molta per fer’, ho diu la Carme Morro, i sap de què parla.

Maribel Páez

82 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’Educació per al Desenvolupament: una educació en valors ètics a les universitats En termes generals, les universitats subscriuen la definició recollida en l’Estratègia d’Educació per al Desenvolupament de la Cooperació Espanyola (2007) on s’entén com a educació per al desenvolupament “el procés educatiu (formal, no formal i informal) constant encaminat, a través de coneixements, actituds i valors, a promoure una ciutadania global generadora d’una cultura de la solidaritat compromesa en la lluita contra la pobresa i l’exclusió, així com amb la promoció del desenvolupament humà sostenible” (Ortega Carpio, 2006b:15).

L’educació per al desenvolupament (EpD) ha de ser un procés que generi consciències crítiques, per fer cada persona responsable i activa, a fi de construir una nova societat civil, tant al Nord com al Sud, compromesa amb la solidaritat –entesa aquesta com a coresponsabilitat– i participativa; en la qual es tinguin en compte les demandes d’aquesta societat a l’hora de prendre decisions polítiques, econòmiques i socials,.

Les universitats tenim la responsabilitat de gestionar el coneixement i la recerca, formar bons professionals en tots els àmbits, així com també tenim la responsabilitat de contribuir a la formació en valors per a una ciutadania global crítica i èticament solidària. Una ciutada-

nia que sigui capaç de reflexionar, de posicionar-se i d’actuar de forma responsable enfront els nous reptes actuals per avançar en la justícia social. Per tot això, en els darrers anys l’EpD s’ha convertit en un àmbit imprescindible de la Cooperació Universitària al Desenvolupament (CUD), encara que l’anàlisi pot ser de gran complexitat perquè no hi ha un consens quant a les tipologies d’accions.

De forma resumida, l’Epd, per una banda, sensibilitza rompent el cercle viciós d’ignorància-indiferència-ignorància; per altra banda, com que no basta només informar, també forma per a la presa de consciència, i, finalment l’EpD consciencia i fa possible actuar de for-

ma activa i coresponsable en la lluita contra les injustícies socials locals i globals. Per això, es tracta d’un procés educatiu que té presents diverses dimensions: cognitiva, procedimental i actitudinal.

Un punt de partida: l’OCDS, impulsora de l’educació per al desenvolupament dintre del marc universitari

El compromís adquirit per la Universitat de les Illes Balears (UIB) mitjançant la sensibilització de la comunitat universitària respecte a la solidaritat internacional i a favor d’un desenvolupament humà sostenible és una de les se-

ESPAI UNIVERSITAT « 83

ves prioritats1, d’acord amb el Codi de conducta de les universitats en matèria de cooperació al desenvolupament, aprovat pel Comitè Espanyol Universitari de Relacions Internacionals (CEURI) el 2006, al qual la UIB es va adherir per decisió del Consell de Govern de 3 de novembre de 2006.

En aquest sentit, i en compliment de les recomanacions que la LOU fa en l’article 92 per fomentar la participació de membres de la comunitat universitària en activitats i projectes de cooperació internacional al desenvolupament i la solidaritat; i tal com recullen els Estatuts de la UIB en el seu article 3, l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat (OCDS), en tant que estructura institucional solidària, gestiona programes per dur a terme accions d’EpD en el marc de les quatre tipologies: Sensibilització; Formació; Recerca aplicada al desenvolupament, i Incidència política i mobilització social.

L’OCDS promou i executa accions d’EpD en els àmbits de l’educació formal, ja que algunes de les accions tenen reconeixement acadèmic per a les persones que hi participen activament (crèdits ECTS2 o de crèdits de lliure configuració3); àmbit no formal, perquè altres accions no compten amb aquest reconeixement acadèmic4, i àmbit informal, que inclou la difusió a través de la nostra pàgina web, bloc OCDS, Facebook i mitjans de comunicació locals, entre d’altres. De totes les accions o programes d’EpD amb una trajectòria i un ressò important dins la UIB, per una anàlisi més detallada hem seleccionat la Convocatòria d’ajuts per a accions d’educació per al desenvolupament per la seva especificitat, sense voler entrar en el debat actual de què es considera EpD o què no dins les universitats.

Anualment, i des de l’any 2004, l’OCDS publica aquesta convocatòria que té la finalitat

L’Epd sensibilitza, forma i consciència, i fa possible actuar de forma activa i coresponsable en la lluita contra les injustícies socials locals i globals de fomentar accions de formació, sensibilització i difusió en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament i la solidaritat organitzades per membres de la comunitat universitària, i actualment emmarcada dins l’EpD. Les accions proposades en el marc d’aquesta convocatòria han de tenir entre els seus objectius: • Promoure canvis d’actituds i valors que contribueixin a millorar el desenvolupament humà sostenible i a la recerca de canvis estructurals en la societat actual.

• Alertar sobre les situacions de desigualtat i injustícia existents en el món actual, així com impulsar la construcció d’un món més just i equitatiu, i fomentar la consciència crítica i el compromís social del conjunt de la comunitat universitària.

• Difondre els resultats obtinguts de les accions en l’àmbit de la cooperació universitària al desenvolupament i solidaritat realitzades per diferents membres de la comunitat universitària de la UIB.

A la UIB, la Comissió de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat (conformada per representats del col·lectiu de professorat, del de personal d’administració, de l’alumnat i de persones expertes externes) és l’òrgan competent en la resolució de la convocatòria, que avalua i selecciona les sol·licituds presentades.

En el gràfic següent es pot observar l’evolució, tant del nombre de sol·licituds presentades –que ha anat en augment en els darrers anys– com de les accions aprovades, que es manté entre 6 i 12 en el decurs de les diferents convocatòries:

Evolució accions EpD 20 18 16 14 12 10 8 6 4 2 2004 2005

2005 2006

2006 2007

Sol·licituds presentades

2007 2008

2008 2009

2009 2010

2010 2011

Accions finançades

2011 2012

84 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Aquestes accions que poden ser objecte d’ajut han d’anar adreçades principalment a la comunitat universitària, obertes a la societat de les Illes en general i han d’estar incloses en alguna de les tres tipologies. En primer lloc, accions d’educació i/o formació: organització de cursos, seminaris, tallers...; en segon lloc, accions de sensibilització: organització de conferències, taules rodones, campanyes, entre d’altres, i, finalment, accions de difusió: publicació d’experiències (llibres, fullets...), exposicions, edicions audiovisuals, entre d’altres.

A continuació, en el gràfic es pot visualitzar el percentatge d’accions executades segons la tipologia, de manera que les accions d’educació i/o formació (cursos, seminaris i tallers) i les accions de sensibilització (conferències, jornades, campanyes i cinefòrums) tenen pràcticament el mateix pes, i suposen un poc més del doble de les accions de difusió (publicacions, audiovisuals, i exposicions), la qual cosa també té una correlació amb els àmbits formal, no formal i informal: Accions EpD per tipus 17% 42%

41%

Tipus A. Accions d’educació i/o formació Tipus B. Accions de sensibilització Tipus C. Accions de difusió

Les accions finançades fins el moment es poden catalogar en les següents temàtiques: interculturalitat, equitat de gènere, drets humans, sobirania alimentària, codesenvolupament, globalització, desenvolupament sostenible (turisme responsable), economia solidària (comerç just, microcrèdits) i salut i desenvolupament humà.

Pel que fa a les persones responsables de les accions dutes a terme, cal destacar que també ha augmentat el nombre de departaments de la UIB que s’han interessat per participar activament en aquesta convocatòria específica d’EpD. Hi ressalten els de Filosofia i Treball Social, Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació, Infermeria i Fisioteràpia i Ciències de la Terra, coincidint amb la seva participació activa a altres àmbits de la CUD.

L’ajut màxim que es pot atorgar per acció és de 4000 euros per cobrir despeses de desplaçament, allotjament, docència i material fungible, entre d’altres. Els ajuts es financen amb càrrec a la partida pressupostària destinada a la Cooperació Universitària al Desenvolupament del pressupost propi de la UIB, i la seva evolució ha estat la següent: Evolució ajuds concedits per a accions EpD 35.000€ 30.000€ 25.000€ 20.000€ 15.000€ 10.000€ 5.000€ 2004 2005

2005 2006

2006 2007

2007 2008

2008 2009

2009 2010

Si comparem aquest gràfic amb l’anterior sobre l’evolució de les accions EpD, es pot comprovar que malgrat que la demanda ha anat en augment, la tònica ha estat aprovar pràcticament el mateix nombre d’accions, però amb una partida pressupostària inferior a la meitat de les darreres convocatòries. Això es deu, per una banda, al fet que els costos de les accions aprovades han estat bastant més baixos que a convocatòries anteriors perquè s’han ajustat molt les despeses en aquests moments de recessió econòmica i en coherència amb el caire solidari de les accions. I per altra banda, cercant l’autofinançament a la darrera convocatòria s’ha començat a cobrar un preu simbòlic de matrícula que reverteix en les mateixes accions aprovades i pretén assegurar-ne la participació.

Algunes reflexions

El fet que la UIB compti amb una convocatòria específica de concurrència pública dóna la possibilitat de finançar accions d’EpD a cada

curs acadèmic, n’afavoreix la sistematització, seguiment i avaluació, i és de gran rellevància per assegurar-ne la transparència.

El nivell de participació a la convocatòria, tant en l’organització com en l’assistència5 és clau per assolir els objectius que es persegueixen, per això cal fer un esforç per difondre-les aprofitant les noves tecnologies i les xarxes socials. En els darrers anys hem aconseguit enregistrar i elaborar recursos d’EpD en format d’audiovisuals i en format digital que estan disponibles a la pàgina web (coooperacio.uib.cat) i bloc de l’OCDS ”Tu hi pintes molt”. La comunicació es fa mitjançant les notes informatives que arriben per correu electrònic a tota la comunitat universitària i el Facebook. Tot això amb la intenció de donar-ho a co2010 2011 nèixer, no només dins la co2011 2012 munitat universitària, sinó també al públic en general.

Per acabar, cal destacar el valor qualitatiu que té la implicació professional i personal de totes les persones membres de la comunitat universitària, que han fet i segueixen fent possible una millor comprensió enfront dels problemes que amenacen la consecució d’un desenvolupament humà sostenible a escala global, i la participació per poder transformar la realitat, i que permeten caminar i avançar per aconseguir i garantir el rol que realment hauria de tenir l’EpD a les universitats. Ja que encara que aquesta encaixa perfectament amb les funcions i responsabilitats de les institucions d’educació superior, l’EpD com a tal i en totes les seves dimensions, encara és jove a les universitats i no està prou reconeguda.

Ruth Escribano Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat Universitat de les Illes Balears

1 Per tot això, la UIB destina unes partides del seu propi pressupost i també compta amb el finançament del Govern de les Illes Balears mitjançant un conveni de col·laboració amb la Direcció General de Cooperació i Immigració.

2 European Credit Transfer System (ECTS) reconeguts segons l’ACORD NORMATIU 9616 del dia 16 de novembre de 2010 pel qual es modifica l’Acord normatiu 9495/2010, de 22 de juliol, pel qual s’aprova la normativa per a la concessió de crèdits de reconeixement acadèmic per la participació en activitats universitàries culturals, esportives, de representació estudiantil, solidàries i de cooperació (FOU Núm. 341, de 17 de desembre de 2010).

3 Fa referència als crèdits del antic Pla d’Estudis.

4 A l’acord esmentat es varen suprimir la simple assistència a cursos, jornades, seminaris de voluntariat i cooperació al desenvolupament que organitza l’OCDS, en favor de la participació activa en activitats solidàries i de cooperació, com a activitats que donen dret a l’expedició de certificats acreditatius i a l’atorgament de crèdits.

5 Com a dada orientativa a la convocatòria del curs acadèmic anterior, el nombre de persones implicades va ser entre 600-750, això sense tenir en compte realment les accions tipus C (accions EpD de difusió) per les dificultats de mesurar-ho, ni a les persones que poden assistir de forma puntual i no s’inscriuen, o bé aquelles que hi participen de forma indirecta mitjançant les noves tecnologies.