Ongc 52 Hivern 2012-2013

ONGC 52

Revista trimestral • Hivern 2012/2013 • Número 52 • 3 €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Hadijatou no vol ser esclava • L’explotació del coltan congolès Gènere i desenvolupament al selge XXI • Responsabilitat glocal Pluralitats orgàsmiques • La cultura oblidada del continent africà Opinió: Eva Piquer, Laia Altarriba, Víctor Terradellas, Rita Marzoa, Manuel Manonelles, Francesc Mateu i Francesc de Dalmases.

Col·leccionable de fotografies

paucat

SUPLEMENT Experiències de pau i transformació social

Escenaris locals en un món globalitzat Làmina 22:

Alumnes a Tailàndia

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«5

Francesc de Dalmases Director

Violacions L

a violació d’una dona de vint-i-tres anys perpetrada per un grup d’homes a la ciutat de Delhi ha commocionat el món i ha ocupat portades arreu del planeta. I és precisament l’onada d’indignació que ha viscut la societat índia i la internacionalització del delicte el que acabarà provocant canvis legislatius en aquell país i, el que seria més important, canvis i transformacions socials que permetin caminar cap a l’eradicació una pràctica tant brutal com habitual. Perquè la violació d’Amanat no és un bestiesa excepcional i té les arrels en el paper marginal, submís i utilitari que s’atorga a les dones en aquell racó de món. Però, només allà?

Efectivament, l’Índia és un exemple extrem de com una societat pot situar les dones a l’espai més feble, desprotegit i vilipendiat de l’entramat social. Ho refermen fets i dades com ara la penalització econòmica i social que suposa tenir una filla –i que comporta la pràctica d’avortaments il·legals a la recerca de fills mascles– o el fet que l’estudi realitzat per la Fun-

Les violacions que pateixen les dones arreu del món són una xacra global que requereix coordinacions, posicionaments i denúncies igualment globals per ser efectives dació Thomson Reuters durant l’any 2012 situï l’Índia en segona posició en la llista de països on ser dona significa un perill més gran d’abusos i marginació.

Però no ens enganyem, la violència masclista és una xacra global i si a l’Índia hi trobem desraons vestides de tradició, a casa nostra hi podríem contraposar les evidències de l’asimetria de les retribucions professionals, el monodiscurs de gènere en el camp publicitari, les dades de maltractaments i assassinats a causa de la violència masclista i, també, els nombrosíssims casos d’assetjament, abusos i violacions que ni tan sols arriben als jutjats. Sí, a casa nostra.

Quan parlem de violacions, de submissió i de maltractament a les dones ens és fàcil situ-

ar-ho en escenaris llunyans i en cultures estigmatitzades per aquesta causa. I és evident que cal treballar, informar i denunciar per reduir uns índexs que fan feredat. Però és la mateixa feina, informació i denúncia que ens cal aquí.

Les quantitats són diferents, però el problema és, essencialment, el mateix.

Les violacions que pateixen les dones arreu són un exemple de xacra global que requereix coordinacions, posicionaments i denúncies igualment globals per ser efectives. I és una mostra més que les fronteres entre el Nord i el Sud es difuminen quan, més enllà de quedar-nos astorats, volem que la nostra indignació sigui coherent. Quan més enllà d’exclamar-nos hi volem posar fi. Allà i aquí.

6»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Cap de redacció Jordi Fexas Internacional Judit Aixalà, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Marc Gafarot, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló, Toni Fullat, Francesc Parés Han col·laborat en aquest número Tania Adam, Iris Boadella, Helena Braunstajn, Carles Gilibets, Laura Camps, Eulàlia Comas, Eduard Cubí, Joan Pere Enciso, Miquel Ferreres, Sílvia Lloveras, Manuel Manonelles, Laia Altarriba, Eva Piquer, Sergi Franch, Francesc Mateu, Sandra Moreno, Natàlia Boronat, Rita Marzoa, Sònia Cervià, Òscar Cisteré, Carles Llorens, Helena Morén, Roger Palà, Enric Ramionet, Mireia Sallarès, Núria Sellarès i Elisenda Soriguera.

Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Marta Calvó Disseny i maquetació www.estudilogo.cat Impressió Vanguard Gràfic Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat

58

Edita

amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de

amb el suport de: Foto de portada: Boris Masramon ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor. L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

FERRERES

36

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

«7

52

SUMARI 3 el davantal Violacions

4 miquel Ferreres

6 en perspectiva

Raons per a l’optimisme

7 per cert

Mali i el papanatisme il·lustrat

8 l’esquena del món Seny

9 com t’ho podria dir

62

22

Cançó d’amor a la llibertat

10

món - finestra a l’est Retorn dels circassians de Síria al Caucas

16 món Síria, una història dins la Història 22 món - àfrica cultura La cultura, la gran oblidada del continent africà 28 món - espai verd L’explotació il·legítima del coltan congolès 32 món Hadijatou, jo acuso 36 espai ACCD La seguretat en el terreny, una prioritat

16 40 16

40 ara i aquí L’Esperança és el regal 46 ara i aquí

Jornades IGMAN-Acció Solidària: ‘Dones i transformació social’

50 ara i aquí

Responsabilitat glocal

54

espai lleida Les preferents: la gran estafa del sistema financer

58 solidaris Drets, fonamentals 62 la imatge

Pluralitats orgàsmiques. ‘Las muertes chiquitas’

50

10

64 espai CeDRe

Mirant cap endins

66 els llibres

Els impactes de l’emigració al Senegal, La pell de brau i Manuel del facilitador. Mètodes, habilitats, actituds i valors.

67 les músiques

Pep Laguarda & the Reisons, Quart Primera i Sanjosex

68

espai illes Economia col·lectiva, l’última revolució d’Europa

70 opinió

La solidaritat ben entesa no comença a casa: acaba a casa

68

suplement

paucat

experiències i propostes de pau i transformació social

8»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EN PERSPECTIVA

Manuel Manonelles i Tarragó

Raons per a l’optimisme

C

oincidint amb les darreres eleccions presidencials americanes, en diversos estats dels EUA es dugueren a terme tot un seguit de consultes i referèndums sobre els més diversos temes, herència d’aquell model de democràcia directa que va impressionar el pensador francès Alexis de Tocqueville.

Però fou a Califòrnia on es votà segurament una de les propostes políticament més significatives, més enllà evidentment de l’elecció del nou president, la proposta n. 34 sobre l’abolició de la pena capital. El resultat fou finalment negatiu i, per tant, de moment es mantindrà la pena de mort al Golden State. No obstant això, els resultats foren molt ajustats, un 52,8% a favor del manteniment versus un 48,2% per l’abolició; fet que fa augurar raons per a l’optimisme en un futur pròxim.

I és que, tot i que a vegades sembli el contrari, l’abolicionisme va guanyant terreny, també als Estats Units. Actualment són 17 dels 50 estats els que no tenen pena de mort, i quatre ho han decidit recentment, és a dir, des del 2007: Nova Jersey, Nou Mèxic, Illinois i Connecticut. A més, l’any passat el governador d’Oregon va declarar la moratòria en totes les execucions. Àfrica també ens dóna bones notícies. En els últims anys Rwanda, Burundi, Gabon, Togo i Benin han eliminat completament la pena de mort. Rwanda i Burundi en són exemple d’un especial simbolisme tenint en compte que fa poc més de quinze anys que s’hi dugueren a terme les terribles matances i genocidi. La República Centreafricana també està en procés d’esdevenir abolicionista.

Tanmateix, resta molta feina per endavant.

L’any passat, en un total de dinou països, es varen dur a terme més de 5.000 execucions; comparades a les 6.000 del 2010 i les aproximades 5.800 d’anys anteriors. Però a més resulta que es tracta de xifres estimades ja que, per exemple, el principal país executor del món, la Xina, es nega a donar informació oficial sobre el nombre d’execucions que du a terme. Els altres que lideren la trista llista de països retencionistes són l’Iran, l’Iraq, els Estats Units, l’Aràbia Saudita i el Japó.

Des del 2010, la causa per l’abolicionisme té un nou instrument, la Comissió Internacional contra la Pena de Mort, un grup de dotze personalitats independents presidides per Federico Mayor Zaragoza, que inclou Robert Badinter, el ministre de Justícia que va abolir la

pena –amb forta contestació– a França el 1981, o l’ex-governador de Nou Mèxic, Bill Richardson, que ho ha fet més recentment.

Amb el suport de setze països, la Comissió treballa per donar suport a les organitzacions, però sobretot als governs i països que es plantegen avançar ja sigui cap a l’abolicionisme total o el de facto, és a dir, la moratòria d’execucions.

L’objectiu formal i central de la Comissió és la promoció d’una moratòria mundial d’execucions per a l’any 2015, sobre la base més que demostrada que la pena capital no té cap efecte dissuasori. El termòmetre per aquesta fi és la votació de la resolució que sobre la moratòria es dóna en els últims anys a l’Assemblea General de les Nacions Unides, resultats que han anat millorat, des dels 104 vots favorables a la moratòria, 54 en contra i 29 abstencions del 2007, fins als 109 favorables, 41 en contra i 35 abstencions del 2010, tendència que sembla que es consolidarà en les votacions de la resolució prevista per aquest any.

L’abolicionisme va guanyant terreny, també als Estats Units.

Actualment són 17 dels 50 estats els que no tenen pena de mort, i quatre ho han decidit recentment

L’altre punt de referència és, a part de lògicament la ingent tasca que duen a terme en aquest àmbit organitzacions com Amnistia Internacional, Sant Egidi o Hands off Cain, el 5è Congrés Mundial Contra la Pena de Mort que s’ha de celebrar el proper mes de juny.

En els temps que corren és important trobar raons per a l’optimisme, i l’evolució recent de la causa de l’abolicionisme ens en dóna motius. De tota manera és fonamental mantenir una capacitat de mobilització alta per tal de, amb la col·laboració de molts, ser capaços d’assegurar l’eradicació d’aquesta “carnisseria pública” en paraules d’Albert Camus.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

«9

Víctor Terradellas i Maré

Mali i el papanatisme il·lustrat

L

’inici de l’operació militar francesa a Mali va ser un desastre tal com va assumir el mateix president Hollande. Però això no vol dir que no fos una decisió política valenta. Una decisió assumida no només per als socialistes francesos sinó per al conjunt de les forces polítiques d’aquell país que, en aquest cas, es van apressar a donar suport al govern. També el Consell de Seguretat de les Nacions Unides es va mostrar favorable a la intervenció, demandada pel mateix govern de Bamako, comptant amb el vot afirmatiu de la Xina i Rússia.

No cal dir que si en comptes d’Hollande la decisió l’hagués pres Sarkozy probablement la reacció política i social no hauria estat la mateixa. I és sobre aquest punt que m’agradaria apuntar alguns elements de reflexió.

El que està passant a Mali és enormement perillós. Les guerrilles que hi operen com a nuclis autònoms amb certa coordinació com a Al-Qaeda al Magreb (AQMI) ho fan amb una violència i un fanatisme extrems: reprimeixen la població local, tanquen escoles, destrueixen monuments culturals, llibres antics, imposen la llei islàmica en la seva versió més inculta i agressiva... Entremig hi ha grups tuaregs que lluiten per l’autodeterminació, per bé que alguns col·laboren amb les milícies islamistes i d’altres hi lluiten en contra. Cal filar molt prim.

En tot cas, que un país europeu, en aquest cas França, intervingui com ho ha fet –i fins i tot entenent que el seu motiu principal no són la salvaguarda de la democràcia i de la població maliana sinó la dels seus propis interessos a la regió– és una notícia que cal avaluar amb cura. Perquè un altre país regit per la xaria és molt difícil que faci marxa enrere: com passa al Iemen, com de facto ja passa a bona part de l’Afganistan després d’una guerra inútil o com va camí de passar a Egipte o Tunísia. És interessant, com deia, malgrat saber que confondran volgudament tuaregs i islamistes combatent-los com si fossin un.

Però a casa nostra, i arreu d’Europa, hi ha un cert papanatisme il·lustrat que fa servir els arguments del cosmopolitisme i el multiculturalisme per defensar, precisament, grups i actuacions extremadament antidemocràtics i violents que res tenen a veure i res volen saber de la convivència pacífica entre llengües, cultures i religions.

Al llarg de la meva vida he tingut l’oportunitat de treballar en diversos països de majoria

Hi ha un cert papanatisme il·lustrat que fa servir els arguments del cosmopolitisme i el multiculturalisme per defensar, precisament, grups i actuacions extremadament violents

musulmana: el Pakistan o l’Afganistan en són un bon exemple. I de la mateixa manera i amb la mateixa coherència que entenc que l’Estat espanyol té una assignatura pendent en la democratització de les seves formes polítiques, denuncio la greu situació de la democràcia i dels drets humans en aquestes societats.

Fer-ho no em situa al costat d’aquells que els volen sotmesos o com a nous protectorats.

Denunciar-ho em situa al costat dels qui de-

fensen els valors democràtics i l’exigència del respecte escrupolós de tots i cadascun dels drets humans.

En aquests moments de convulsió global no podem deixar que l’estètica condicioni el nostre discurs i la nostra ètica vers un món que només sobreviurà si és capaç de protegir, amb determinació, espais per a la democràcia, el diàleg i l’entesa.

10 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ESQUENA DEL MÓN

Laia Altarriba i Piguillem

Seny?

H

an omplert els carrers de les nostres ciutats per explicar-nos-ho. També les pantalles dels televisors. Amb lletres ben grosses i amb uns quants personatges famosos fent-los de comparsa (Quim Monzó, Pilarín Bayés, Josep Maria Pou, Àngels Barceló, Santiago Dexeus, Carles Puyol, Carme Ruscalleda i David Carabén). La paraula màgica és “seny”, i resulta que s’ha convertit en sinònim de “la manera de fer banca en el segle XXI”. O això és el que ens asseguren des de la publicitat de Banc Sabadell.

Però resulta que de tant en tant algunes ONG fan informes d’aquests que tens el temor que no quedin oblidats en un calaix després de ser redactats. Són una font molt interessant per a qui no es conforma amb el que li reciten des de les tanques publicitàries.

Així, descobrim a l’informe “Inversions que són la bomba. Negocis de la banca amb empreses espanyoles d’armament”, impulsat per Setem, les inversions més controvertides de les entitats financeres de l’Estat. En concret, hi explica que Banc Sabadell té participació accionarial a vuit empreses espanyoles que produeixen armes: Núcleo de comunicaciones y control SL, Duro Felguera, Amper SA, Grupo Ezentis SA, Avanzit, Iberica del Espacio, Indra i Inmize Sistemas SL. I de fet és la desena entitat bancària de l’Estat que té més diners en empreses d’armament: 7,7 milions d’euros. A més, un altre informe de Setem, “Negocis bruts” (d’abril de 2011), recull que aquest banc també participa (amb accions per un valor de 2,72 milions d’euros) en companyies internacionals que fabriquen armes nuclears: BAE Systems, EADS, Finmeccanica, Honeywell, Larsen & Toubro, Northrop Grumman, Raytheon) i Thales.

Més informacions sobre el banc que s’ha autoerigit en abanderat del seny. Passejant per les hemeroteques dels diaris descobrim que el conseller delegat del banc, Jaime Guardiola, i el president, Josep Oliu, van rebre 3,9 i 3,2 milions d’euros respectivament l’any 2011. I això en un context en què s’anuncia l’acomiadament de 6.000 treballadors del conjunt d’entitats financeres de l’Estat espanyol.

Però és que a més ens parlen del seny des d’un àmbit que va llençar-se de ple al sector del totxo per fer-lo créixer i alimentar la bombolla immobiliària, que els ha servit per fer negocis en l’enginyeria financera. I que tot plegat ha acabat esclatant en forma de crisi. Una crisi que ells no estan pagant pas.

Parlen de seny des d’un àmbit que va llençar-se de ple en el sector del totxo per fer-lo créixer i alimentar la bombolla immobiliària, que els ha servit per fer negocis en l’enginyeria financera Les darreres dades de l’entitat mostren com de bé li van les coses, a aquest banc: l’octubre passat ja portava guanyats 90 milions de benefici net, una xifra molt positiva, tot i que és un 45% menor que la de l’any anterior. També han fet públic que els actius totals del banc sumaven a finals de setembre més de 164.417 milions d’euros, cosa que significa un creixement proper al 72% respecte al 2011. I els fons propis del grup ja arribaven als 9.215 milions, un 47 % que l’any passat.

Per contra, hem sabut que ja hi ha més d’1,6 milions de persones a l’atur als Països Catalans (dades de l’Enquesta de Població Activa), que els desnonaments podrien augmentar un 30% durant el 2013 (segons el Banc d’Espanya) i que l’Estat espanyol és el tercer de la UE-27 amb més desigualtat, ja que el 10% més ric ingressa cinc vegades més que el 10% més pobre (paradoxalment, les dades són d’un estudi finançat per La Caixa).

Seny? Una mica de respecte, si us plau.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

COM T’HO PODRIA DIR

« 11

Eva Piquer

Cançó d’amor a la llibertat

“

Prens alguna cosa per ser feliç?”, pregunta ell. “Sí, decisions”, respon ella. Una decisió d’ella potser és deixar-lo a ell. O casar-s’hi.

Sigui com sigui, tot rodarà més rodó un cop presa la decisió. El que ens mata és anar tirant sense decidir. I el que ens remata és esperar que decideixin per nosaltres. Decidir és arriscar, decidint et pots equivocar. Però és que la vida és això. Ja tindrem temps de no equivocar-nos mai, un cop morts i enterrats. “La pitjor decisió és la indecisió”, va deixar escrit Benjamin Franklin, abans o després d’inventar el parallamps.

No decidim estimar. L’amor no funciona per decret: el sentiment mana a la raó. Podem perdre el cap (i, doncs, la llibertat) per una persona que no ens convé i que ni tan sols pertany a la mena de gent que a priori ens agrada. Els sentiments se’ns imposen sense que puguem decidir-los. És absurd, deia Kant, parlar del deure d’estimar: no podem estimar algú perquè vulguem fer-ho, i encara menys perquè ho hàgim de fer sí o sí. L’amor no és cosa de la voluntat ni de l’obligació. El manament evangèlic “estimaràs el proïsme com a tu mateix” és una contradicció: ens ordena un sentiment que, per definició, no es pot ordenar. De fet, la moral no ens empeny a estimar els altres (és impossible estimar tothom), sinó a respectar-los com si de debò els estiméssim. Com si.

“No decidim estimar, per això ni l’amor ni l’amistat no són deures –raona el filòsof francès André Comte-Sponville–. Però elegim viure o no viure amb les persones que estimem, elegim actuar per a elles, amb elles, explicar-los-ho tot, o gairebé tot”. Aristòtil ho veia així: “Sense amics ningú elegiria viure”. És una manera de dir, per descomptat: per elegir viure (o morir) ja has d’estar vivint. Viure no és un deure: és un plaer, una gràcia, una oportunitat. “La vida, com l’amor, existeix en primer lloc, i després l’elegim –observa Comte-Sponville–. No és una virtut original, sinó una potència i un acte, i això és el que li permet fer-se virtuosa”. D’entrada, viure no té cap mèrit. El que és meritori és viure una vida que valgui la pena.

La meva vida haurà valgut la pena si he sabut estimar i si he sabut decidir. Però, sobretot, haurà valgut la pena si he estimat i si he decidit. “I potser, llibertat, ets un somni fet bandera, tant se val”, cantava el meu mite de capçalera, enamorat d’aquella dama encadenada que ens estava esperant. Aquesta dama encadenada que ara sembla més a prop que mai.

L’alliberament nacional passa pel dret a deci-

La meva vida haurà valgut la pena si he sabut estimar i si he sabut decidir. Però, sobretot, haurà valgut la pena si he estimat i si he decidit dir allò que volem ser. Hem de córrer el risc de decidir, i hem de treballar perquè la decisió col·lectiva sigui la millor per a tothom. Que els altres decideixin per nosaltres és una agonia, una injustícia, una condemna, un malson.

Ser feliç és tenir allò que desitgem, i no desitgem allò que tenim, justament perquè ja ho tenim. Desitgem allò que ens falta: per això anhelem tant la llibertat que se’ns nega, i per això deixem de desitjar la persona amb qui compartim rentadora i llit de matrimoni. La parella

només fa feliç un solter, i la independència només fa feliç els pobles oprimits.

No som lliures d’estimar, però hauríem de ser lliures de poder decidir ser lliures. I si resulta que preferim la submissió, doncs mira, almenys haurem començat a decidir. Almenys haurem començat a triar el propi futur. Continuar sent dependents del país del costat és una opció possible, però no me la feu defensar a mi.

Ja en tinc prou i de sobres essent esclava dels sentiments.

12 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Retorn dels circassians de Síria al Caucas La guerra civil a Síria que des de la primavera del 2011 enfronta les forces governamentals del president Baixar Al Assad amb l’oposició s’està convertint en un capítol més de la història de les migracions d’un poble del Caucas Nord, els circassians, bona part dels quals en va haver de fugir com a conseqüència de l’avanç al segle XIX de l’imperi tsarista a la zona, un territori aleshores disputat també per l’imperi otomà i una Pèrsia en hores baixes.

FINESTRA A L’EST « 13

Natai Al Sharkas i Beabars Appesh

14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

E

ls circassians (també coneguts com a txerkessos –perquè és com els anomenen en rus–, o com a adigs –que es com s’autoanomenen– o com a kabardins –que és un dels subgrups–) consideren que l’imperi tsarista va cometre genocidi contra el seu poble durant la guerra del Caucas del segle XIX. Després de la victòria russa del 1864 a Kràsnaia Poliana, entre un 80% i un 90% de circassians van haver de fugir del Caucas i molts es van instal·lar a l’imperi otomà.

Hi ha diàspores circassianes arreu del món i actualment uns 70.000 descendents d’aquells refugiats viuen a Síria, dels quals prop d’un miler han tornat durant el 2012 a la que consideren pàtria històrica, que ara forma part de la Federació Russa, tot i que es queixen que no hi ha voluntat política per part de les autoritats de Moscou per facilitar-los el retorn. A Rússia els diferents subgrups de circassians viuen escampats a les repúbliques de Kabardino-Balkària, Adiguea i Karatxàeivo-Txerkèssia i a la regió de Krasnodar.

Natai Al Sharkas és un arquitecte que va néixer a Damasc fa 35 anys i al març del 2012 va començar una nova vida a Nàltxik, la capital de Kabardino-Balkària, des d’on creu que podrà lluitar pels drets del seu poble. Kuxuku Achmez, l’avi de l’avi d’Al Sharkas, un cognom que en realitat vol dir “el circassià” amb el qual van començar a anomenar els seus avantpassats al Pròxim Orient, no va marxar immediatament després de la victòria tsarista del 1864 sinó que aleshores, quan tenia 16 anys, va ser reclutat a servir a l’exèrcit rus on es va reptar en un duel amb un oficial superior. Com a conseqüència del desafiament Achmez també va haver de marxar i es va convertir en un oficial de l’imperi otomà, primer a Beirut i després a Damasc.

A Damasc, Natai treballava en programes de desenvolupament a l’organització Massar, propera a l’esposa de Baixar Al Assad, i creu que les idees i els projectes que duien a terme eren molt interessants, però la pressió de les forces d’intel·ligència era massa forta. A més, Natai estava implicat en una associació cultural benèfica circassiana i també participava en activitats opositores al règim perquè, tal com explica, “era dels que creia que podíem canviar el règim, democratitzar-lo però de manera pacífica”. En veure que “les coses cada vegada s’anaven tornant més lletges” va decidir traslladar-se a Rússia amb la seva família, pares i un germà. De fet, el seu pare, enginyer jubilat, és l’únic que parla rus amb fluïdesa ja que gràcies a les bones relacions entre Síria i la Unió Soviètica va estudiar a la Universitat a Moscou.

Natai parla àrab, anglès i una mica de circassià,

Hi ha diàspores circassianes arreu del món i actualment uns 70.000 descendents d’aquells refugiats viuen a Síria i ara creu que cal aprendre bé la llengua del seu poble i també el rus, la llengua de comunicació entre els diferents pobles del Caucas.

Akhmad Stash, cap de l’organització social Perit (‘avantguarda’), una de les entitats que ha coordinat l’arribada de circassians, lamenta que fins ara (novembre 2012) no s’hagi aplicat cap programa de repatriació ja que els que han arribat a Rússia formen part de les quotes migratòries que té cada república i tenen un permís de residència temporal. Aquest activista explica que “hi ha circassians que estan a favor del president i d’altres en contra, però la majoria no participa en el conflicte”. Stash considera que “Rússia ha de demostrar voluntat política i permetre a tots els circassians que vulguin tornar a la pàtria històrica que ho facin i ajudar-los”. Stash destaca que no s’han destinat diners públics al retorn dels circassians, que de moment viuen a sanatoris i gràcies a donacions particulars, però reconeix que el govern republicà ha ajudat amb la burocràcia i confia que “ben aviat el Kremlin es veurà obligat a actuar”.

La història familiar d’Stash també reflecteix el destí del poble circassià. Després de perdre la guerra amb la Rússia tsarista el 1864 els seus avantpassats van fugir cap als Balcans i en desintegrar-se l’imperi otomà van marxar cap a Akka, l’actual Israel per, al cap d’una generació, refugiar-se als Alts del Golan fins a l’ocupació israeliana del 1967, que és quan van marxar cap a Damasc. Stash va néixer a la capital siriana fa quaranta anys i després de la desintegració de la Unió Soviètica es va traslladar a Naltxik gràcies als programes de repatriació dels anys noranta.

Entre els que han tornat aquest 2012 n’hi ha que se senten molt bé a Rússia perquè hi tenen parents o projectes, però d’altres voldrien tornat al més aviat possible a Síria. La llengua també és un obstacle, sobretot a l’hora de trobar feina, perquè tot i que la majoria sí que parlen poc o molt de circassià en general no saben rus. Natai Al Sharkas se sent molt de gust a Nàltxik i, venint de la guerra de Síria, no té por de la inestabilitat que es viu en aquesta

FINESTRA A L’EST « 15

Grup de retornats

república on els darrers anys la guerrilla islamista que vol la creació d’un emirat regit per la xaria al Caucas Nord s’ha fet més forta i a la capital cada dos per tres hi ha operacions antiterroristes. Beabars Appesh, un jove circassià de 29 anys nascut a Damasc, ja fa tres anys que només pot viure dos mesos a l’any a Síria perquè s’escapa del servei militar sirià. Primer va viure a la Unió dels Emirats Àrabs i després a Jordània i veia que aquest 2012 l’única possibilitat que tenia era traslladar-se a Rússia, però explica que per ell “era un somni perquè feia molt de temps que tenia ganes de començar una nova vida a la terra dels seus avantpassats” i confia que trobarà feina de professor d’àrab o d’anglès. En canvi, les amigues de Beabars, la Muna i la Lana, d’Alepo, viuen amb el cor encongit i somnien a poder tornar aviat a Síria.

Paper de Rússia al conflicte sirià

Les autoritats de Moscou a finals de novembre encara no havien fet cas a les reiterades peticions per agilitzar el retorn de la diàspora cir-

cassiana que es troba enmig de la guerra. Pel que fa al conflicte sirià, el Kremlin continuava insistint que s’ha de fer tot el possible per aturar la violència dels dos bàndols enfrontats i ha bloquejat dos intents de resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides perquè considerava que anaven en contra només de les forces governamentals de Baixar Al Assad. Durant el conflicte a Moscou se l’ha acusat de ser còmplice del que està passant a Síria, però en diverses ocasions el cap de la diplomàcia russa, Serguei Lavrov, se n’ha volgut distanciat i ha dit que Assad “comet errors” i que “actua amb retard”, però insisteix que enderrocar el president, tal com voldria Occident, encara generaria més violència. El 2012 hi ha hagut diverses visites d’opositors sirians a Rússia amb l’objectiu de convèncer Moscou que en una nova Síria es continuaran garantint els interessos russos.

Rússia i Síria són aliats des de temps soviètics, quan a principis dels anys seixanta Moscou va començar a donar suport i a col·laborar amb aquest país del Pròxim Orient, i Damasc

és un bon client d’armament rus. Milers d’estudiants sirians es van formar a les universitats soviètiques, molts especialistes russos van treballar en aquest país i des del 1971 el port sirià de Tartus acull una base militar d’avituallament tècnic i material per a la flota, primer soviètica i després russa, l’única que Moscou té al Mediterrani. Es calcula que a Síria hi viuen uns 30.000 russos, a banda dels 70.000 circassians.

Natai Al Sharkas alerta que la guerra a Síria “derivarà en conflicte ètnic i els circassians rebran perquè són una comunitat petita i estan enmig de tots” i també fa una crida al govern rus perquè els ajudi. A més, lamenta que la comunitat internacional tingui els seus interessos particulars en el conflicte i creu que “si el volguessin solucionar ho podrien fer”. Pel que fa a la postura de Moscou, Natai considera que “teòricament és bona perquè volen una solució pacífica, però en realitat no és pràctica perquè el règim sirià no vol cap solució pacífica i no està disposat a arribar a cap acord”.

16 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Valeri Khatajúkov, cap del centre de defensa dels drets humans de Kabardino-Balkària, (kabardí, un dels subgrups dels circassians) qualifica la situació dels circassians a Síria de “catàstrofe humanitària” i juntament amb altres organitzacions han fet crides al Kremlin perquè els que vulguin tornar a la pàtria històrica puguin obtenir el permís de residència amb més facilitat i independentment de les quotes que té cada república per acceptar nouvinguts. Khatajúkov lamenta que el Kremlin reconegui que són compatriotes “però no fa res per ajudar-los perquè dóna suport al règim d’Assad i sembla que si reconeix que allà hi ha una catàstrofe humanitària i que existeix el problema circassià d’alguna manera estaria actuant contra el president sirià”. Aquest defensor dels drets humans creu que també hi ha un altre motiu darrere la passivitat del Kremlin i és que “no reconeix els circassians com a ciutadans amb els tots els drets i és evident que no té cap interès que comenci una repatriació de veritat cap aquí i tampoc no vol reconèixer que van anar a parar al Pròxim Orient com a resultat d’una guerra colonial i que van ser deportats per la força”.

Khatajúkov explica que segons la historiografia soviètica els circassians van marxar perquè van voler, perquè eren musulmans i perquè van preferir traslladar-se a l’imperi otomà, però amb l’obertura que va comportar la perestroika dels anys vuitanta es va començar a revisar la història. Khatajúkov recorda que els aires democratitzadors i de llibertat dels anys noranta, després de la desintegració de la Unió Soviètica, també es van fer sentir pel poble circassià, ja que l’expresident rus Borís Ieltsin va fer alguns passos endavant per normalitzar la situació dels circassians. Ieltsin es va adreçar al poble circassià i va qualificar la guerra que va enfrontar els dos pobles “d’injusta i de conquesta”, es va crear la república d’Adiguea, que es considera el centre espiritual del món circassià, i van començar els processos de repatriació. Aleshores fins i tot, el Parlament de Kabardino Balkària va aprovar una resolució en què qualificava la guerra del 1864 de genocidi i això no va provocar cap aldarull al Kremlin.

“Però tot va canviar amb l’arribada de Vladímir Putin, sobretot la retòrica, perquè va començar a proclamar consignes imperialistes i va intentar suprimir la República d’Adiguea”, afegeix Khatajúkov. Aquest activista considera que han estat precisament la política de Putin, la retallada de llibertats, el fet que s’aturessin els processos de repatriació i la futura celebració de les Olimpíades del 2014 el fets que han tornat a actualitzar el genocidi circassià.

A més, Khatajúkov recorda que amb l’arribada de Putin també es va aniquilar el Moviment Nacional Kabardí, una organització civil que a més de defensar els circassians, segons aquest

La passivitat del Kremlin en la qüestió circassiana està relacionada amb la por d’una arriba massiva desestabilitzi encara més el Caucas Nord activista, “era una bona eina que hagués pogut contribuir a frenar la radicalització de l’islam als anys 2000”.

Olimpíades d’hivern del 2014

Alguns experts russos apunten que la passivitat del Kremlin en la qüestió circassiana està relacionada amb la por d’una arriba massiva desestabilitzi encara més el Caucas Nord, assolat per guerrilles islamistes i indiscriminades operacions antiterroristes, i també amb el temor que facin massa soroll en contra de les Olimpíades d’hivern del 2014, que se celebraran precisament a Kràsnaia Poliana, 150 anys després de la batalla final que va donar la victòria a Rússia.

Chelar Kart, per exemple, un circassià nascut a Síria que va tornar a Rússia el 1991 explica que està “totalment en contra de la celebració

de les Olimpíades en un lloc de dol pel nostre poble, ja que el ‘kràsnaia’ (en rus es pot traduir com ‘bella’ i ‘vermella’) per nosaltres significa la sang dels nostres avantpassats que hi van morir durant el genocidi del 1864, és com si es fes un festival a Auschwitz”.

Natai Al Sharkas, en canvi, no hi està en contra del tot, creu que és una bona oportunitat per invertir a la zona i desenvolupar-la i si Rússia aprofités per recordar què va passar seria en certa manera una forma de rehabilitar el poble circassià i un nou inici en les relacions dels dos pobles.

Natàlia Boronat Periodista

www.estudilogo.cat estudi@estudilogo.cat

18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Síria, una història dins la Història En Farouk i en Kamel Atli són dos germans que viuen amb la seva família refugiats a Reyhanli, a la província turca de Hatay. Tenen a tocar la frontera siriana, però només s’hi acosten de nit. En Farouk treballava en una multinacional, en Kamel exercia d’advocat per una companyia. “Vivíem la nostra vida, sovint endormiscats davant el televisor mentre ens explicaven què passava a Palestina. Avui, ens sentim que ens posen a prova per mirar de comprendre aquesta bogeria que vivim”. Mentre sopem, en Kamel pregunta seriós: “I al teu país, quina opinió en té la gent del què passa a Síria?” En Farouk somriu amb complicitat, rebaixa el compromís i assenyala: “Que consti que jo no li he explicat res.” La mateixa pregunta, m’havia estat feta unes hores abans.

MÓN « 19

20 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L

a de Síria és una història que ve de lluny. Transcorre per la carretera que porta des de la ciutat de Hama, a la de Daraa. Del 1982 al 2011. Un viatge de vint-inou anys, acompanyat del testimoni i record de quaranta-vuit anys. És el testimoniatge de dues generacions arrossegades des del 1963, que s’han mogut entre l’estat d’excepció, el partit únic i els privilegis sectaris consentits.

I avui, la guerra.

1982. Del 2 al 28 de febrer, a la ciutat de Hama l’exèrcit enviat pel president Hafez Al Assad va sufocar de manera definitiva el foc d’una revolta. Rifaat Al Assad –el seu germà petit, oncle de l’actual president– va ocupar-se personalment de l’operació. Les estimacions parlen d’entre 20 i 40.000 morts en una revolta esclafada sense manies. Es donava per conclòs el cicle de protestes engegades des del 1971 contra el règim dels Al Assad, els qui dirigeixen el partit únic Baas i el timó del país. El de Hama va ser un punt i final dolorós que cobria de silenci qualsevol intent d’oposició a l’status quo sirià.

2011. Vint-i-nou anys més tard dels crits ofegats a Hama, el 15 de març a la ciutat de Daraa, al sud del país, un grup d’estudiants marxen en manifestació reclamant llibertat amb l’alè de la Primavera àrab: crits i consignes de “Déu, Síria i llibertat”. A Daraa, igual que a Hama, gairebé trenta anys més tard, les protestes són contestades amb munició governamental. Foc que pretén apagar foc, de nou.

Adolescents que corren per les avingudes, fugint dels trets de la policia que dispara a discreció, mentre d’altres queden immòbils amb les mans al cap mirant l’estesa de ferits sobre l’asfalt. Les imatges encenen el país. Dia rere dia, la carretera de la revolta suma morts, a velocitat d’autopista. Així, Al Assad i el seu règim enterren l’agenda democràtica que preveia la liberalització dels mitjans de comunicació, reformes per incloure la pluralitat política i mesures econòmiques progressives. Toca la solució libanesa, ara a dins de casa.

Després de sopar, al menjador dels Atli, un ordinador comparteix protagonisme amb la televisió, però el cendrer i la disposició de les cadires delata que l’ús de la computadora és bastant més usual que la programació televisiva. “Veus? No trobaràs cap arma entre els manifestants de Daraa, si no, nosaltres mateixos hauríem comprès la brutalitat de la resposta de la policia. Mira aquest altre!...”. Cerca a YouTube un vídeo de les primeres protestes: la seqüència d’una manifestació que s’acaba amb la percussió de fusells. La gent crida una ambulància que es dirigeix a uns dels carrers d’on surt la multitud esperitada. L’ambulància es disposa a entrar, però el vidre del seient del copilot on hi ha el metge rep l’impacte d’una bala.

En els últims mesos el govern ha tancat els principals mitjans d’oposició i ha augmentat la pressió sobre les persones crítiques amb el procés

El cotxe s’atura mentre el conductor aixeca les mans, un segon tret trenca completament el vidre i bat el metge al seient. La gent intenta des de fora obrir la porta, i en aconseguir-ho cau el cos moribund del sanitari, que carreguen pel carrer. Seguim: “Això és Hama, aquí és el tercer dia a Homs, Damasc, ja ho veus,...”

Les imatges de Daraa es repeteixen arreu.

La mitja dotzena de ferits a les mobilitzacions primerenques van deixar pas en quinze dies a centenars, i després es comptaven els cadàvers per dotzenes o vintenes. Com a resposta, s’encenien edificis governamentals, mentre soldats acusats de participar en la repressió eren assassinats.

Al Assad va limitar-se a atribuir a agents externs i manipulacions interessades les protestes, mentre assegurava que allò només era el principi. Les operacions militars es generalitzaven a Banias, Hama, Homs, Talkalakh, Latakia, Al Midan, Duma, i altres ciutats amb l’intent d’extingir una revolta que en mesos degeneraria en una guerra oberta. Tràgiques similituds amb l’inici de la guerra libanesa: l’oposició aparcarà les pancartes de les protestes civils per alçar el kalashnikov. L’exèrcit lliu-

re de Síria es nodriria en poc temps de soldats i oficials dimissionaris, adolescents i comandaments civils. A l’ordre del dia, les execucions sumàries contra soldats insubordinats, mentre es comencen a fer front a les escomeses de les unitats blindades a les grans ciutats.

En Farouk treballa des de fa cinc mesos darrere el taulell de la nova botiga de telèfons i ordinadors. La botiga és punt de trobada, reunió i contacte dels sirians acabats d’arribar ‘de dins’. Ens ensenya un vídeo enregistrat on es veu una dotzena de persones fent passar amb una olla enorme de llauna medicaments per un riu, que amb una corda estiren des de l’altra riba. Se senten bombardejos de fons. “Aquestes bombes són prou lluny, el complicat és el viatge fins aquí, després no hi ha problema.” Les medicines les ha comprades a Turquia, empaquetades, i carregades a través de la frontera turca.

Pràcticament, tot el que té i fa és per ajudar la gent ‘de dins’. Apaga el telèfon amb despit i diu: “Les medicines ajuden, però el que necessitem són armes per aturar els bombardejos.”

La insurgència se sufoca amb tots els mitjans a l’abast, sense mesura ni límit. Els centres de detenció massius faran riure al costat dels

MÓN « 21

Farouk Atli a la seva botiga

bombardejos de les ciutats i els barris arrasats.

Els caces d’Al Assad no estan preparats per l’atac contra terra i improvisen el foc frontal contra les ciutats en posició de picat. Tot s’hi val. Hama, Homs ¬–i el districte de Bab Amro– serien la mesura del que avui s’aplica a la majoria de ciutats del país on el soroll dels avions precedeixen la histèria. Després de Bab Amro, vindrà l’enderroc del barri de Salahuddin, a Alep, una ciutat de més de dos milions d’habitants, la més poblada de Síria.

Independentment d’aquestes operacions per l’aire contra les ciutats, Human Rights Watch (HRW) ha documentat repetidament tot tipus de casos de pràctiques del govern i les seves forces de seguretat que van des d’execucions extrajudicials fins a assassinats de civils, desaparicions, tortures o detencions arbitràries. De fet, la reclamació de HRW s’acompanya de la denúncia de crims contra la humanitat contra Al Assad, que encara no ha trobat curs per tirar endavant.

Els mobles del menjador dels Atli són antics. Treballats amb fusta i amb capçals guarnits de relleus. “Els va anar a buscar el meu germà”, em diu en Farouk, mentre es posen a

riure. “Poder seure en aquests sofàs ens ha dut feina, els vam anar a buscar a Alep!” Amb un cotxe, en Kemal va recórrer els 30 quilòmetres fins a la ciutat a mercè dels bombardejos, els va desmuntar, carregar i transportar fins a la nova casa. “Si ens hem d’esperar, que estiguem ben còmodes.”

La crisi humanitària siriana l’atén en gran mesura gent vinguda d’arreu d’Europa que se’n van a les ciutats fronteres disposades a donar un cop de mà. Són sirians que tornen de la diàspora, amb diners i molta voluntat. A la ciutat turca de Kilis, al nord de la província d’Alep, uns joves àrabs pinten un vell hotel. Els propietaris actuals es van fer amb el negoci per allotjar a un preu mòdic les persones que fugen del país. També hi ha gent com els Atli que remenen, regiren i busquen recursos per tot arreu .

Però en el procés polític a Síria, la diàspora hi està tenint un paper decisiu. Des de les infraestructures fins als acords de consens al voltant de l’oposició al règim. Una de les organitzacions més actives és la Unió de Sirians a l’Estranger (Union of Syrians Abroad), que aplega més de vint delegacions d’arreu del món de sirians organitzats al voltant de la transició democrà-

tica i el suport a les necessitats humanitàries.

L’entitat s’ha especialitzat en emergències. I ‘emergències’ vol dir ‘ara’ i ‘aquí’, sense terminis ni dilacions.

La darrera campanya que té engegada la Unió de Sirians és la construcció d’un hospital de cirurgia ortopèdica dins el país. Nasser Oumer, el president de la delegació de l’Estat espanyol explica: “Tenim una generació de sirians que després d’aquesta negra història viurà amputada la resta de la seva vida. Ara l’objectiu és construir un centre on els puguem atendre bé, la manca d’hospitals provoca autèntiques carnisseries”. A banda, l’entitat negocia amb les autoritats la possibilitat d’ampliar els centres sanitaris turcs, prepara les infraestructures dels camps que es troben en aquesta zona, assumeixen la compra de queviures pel camp, l’entrega de vehicles sanitaris per portar-los a l’interior del país, o negocien el pas lliure d’ambulàncies cap als hospitals turcs, a través de les fronteres.

Tres àrabs s’acosten per preguntar el preu d’una targeta telefònica a la botiga d’en Farouk.

Escolten atents les explicacions i després de la proposta hi accedeixen. Treuen un feix de bit-

22 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

llets que encara els costa de comptar. S’encongeixen de braços i recullen l’aparell telefònic.

Telèfon nou, senyal de nouvinguts amb previsió de llarga estada. En anar-se’n, en Farouk s’exclama: “Ho veus? Gent que potser no ha sortit en sa vida de la seva ciutat, o potser han viscut sempre a la mateixa casa dels pares i els avis, avui es troben batallant aquí per mirar de refer-ho tot de nou.” Els homes havien marxat de la botiga sospitant que en Farouk els havia aixecat la camisa amb l’oferta de la companyia telefònica turca. En el procés d’adaptació a la nova realitat, ja res resulta familiar, i tot queda sota sospita.

L’impacte en les ciutats frontereres turques de la guerra és ben evident. A banda dels camps de refugiats, el número d’habitants s’ha duplicat, les botigues comparteixen competència de sirians nouvinguts i turcs, antigues naus fan d’escola pels infants refugiats, els hospitals comparteixen la capacitat entre sirians i turcs... Fruit d’un acord amb la municipalitat de Reyhanli, s’estableix una residència per a ferits a la carretera que duu a la frontera. Al rebedor i al jardí del centre custodiat per homes discretament armats, hi seuen joves de mirada perduda. Un temps en repòs i quan puguin, tornaran cap a dins de nou a lluitar.

A Reyhanli hi ha tres camps de refugiats.

El més gran, va néixer fa pocs mesos entre els camps d’oliveres. Vora 12.000 persones hi viuen entre tendes de campanya de plàstic. En Nasser Oumer explica que “aquesta gent és molt afortunada perquè ha pogut sortir, han tingut els

La guerra síria en xifres Números que donen una dimensió resumida del desastre: prop de 24.500 morts, d’entre els quals, 9.100 són combatents i la resta, civils. Dels 22.000.000 d’habitants, 2.500.000 es troben desplaçats en d’altres indrets del país i prop de 300.000 han fugit a països pròxims com Turquia (83.000), l’Iraq (29.400), el Líban (72.900) i Jordània (92.800).

Aquestes xifres s’actualitzen a l’alça i, en els darrers mesos per exemple, el Líban i l’Iraq han doblat el número de refugiats que s’hi han instal·lat.

Les declaracions oficials de la diplomàcia internacional només posen en entredit el govern global en matèria de drets humans recursos i les possibilitats per escapar ‘de dins’.”

El camp es troba als peus d’un turó que comanda un quarter. Al peu de pista que travessa la frontera, un control militar turc. “Nois, porteu tabac?” De dins el cotxe, s’ofereix una cigarreta al soldat que guarda el pas, que es mira de mala gana el cigar. “No, home, el paquet!” diu el copilot del cotxe. L’anada cap al camp ha sortit per uns dos Marlboro i un Muratti.

A finals de novembre, l’aviació d’Al Assad va decidir passar pel camp de manera poc amistosa. Plou sobre mullat, i l’aviació turca va intentar respondre l’escomesa tard i sense efecte. No se’n lamenten morts, però sí molts ferits i greus danys en la infraestructura del camp que ara s’intenta arreglar. La imatge, però, ha deixat glaçada l’ànima de la gent que hi ha allà, i posa en entredit la seguretat, fins i tot, dels racons coberts amb tendes de campanya.

A pocs quilòmetres de Reyhanli, el forat d’una reixa de la frontera esquiva el pas cap a Turquia per un camí fet entre un pedregar d’oliveres. El senderó serveix com a gota a gota de l’allau humana. Al capdamunt de la muntanya, un destacament militar vigila el que hi passa.

Milicians de l’Exèrcit Lliure de Síria controlen la frontera, i pel cantó turc, joves soldats recullen una ‘taxa’ de 150 dòlars per refugiat a canvi de mirar cap a un altre cantó i no disparar-los.

Unes dones amb canalla carregades amb farcells s’afanyen a passar de pressa. Se senten uns crits a l’altra banda de la muntanya. Uns joves han decidit tirar pel dret i els soldats disparen.

Els joves, uns marrecs, s’aturen i alcen els braços aixecant les bosses del viatge frustrat. Uns dels soldats que s’hi acosta corrents els acarona amb dues bufetades, i una puntada de bota que els assenyala el camí d’una tornada resignada.

Els observadors internacionals de l’ONU de Síria van decidir sortir del país després que s’ajornés el pla de pacificació. En el si, les discussions sobre les solucions a la guerra siriana xoquen amb el dret de veto de la Xina i Rússia.

Mentrestant, les parts atribueixen a l’Iran o a

Israel interessos o suports estratègics que motiven el desastre sirià. Més enllà de tot això, les declaracions oficials de la diplomàcia internacional només posen en entredit el govern global en matèria de drets humans. I sovint són escoltades a Síria amb menyspreu, ràbia, quan no, amb indiferència.

A banda, el tractament del conflicte com un recurrent enfrontament de comunitats, d’imposició religiosa, de faccions i persecucions ètniques només fa que simplificar una guerra que té unes conseqüències més enllà de les fronteres síries. Repercussions i episodis armats al Líban, Israel, Turquia i Jordània, que han decidit mobilitzar efectius militars a les fronteres. I mentre, la guerra siriana es digereix i es transforma en una guerra urbana, no s’aturen els cotxes bomba ni els atemptats als centres de les ciutats assegurades pel govern.

La sessió de YouTube a casa dels Atli s’interromp durant un moment per atendre la trucada de Hussam. “És un amic d’en Kamel d’Alep, és a Reyhanli: A’salam Alekoum! (que la pau sigui amb vosaltres)...”. Riuen, ens saludem i s’acomiada de seguit. En Kamel m’explica que és un company advocat, i m’ensenya un enllaç que li ha fet arribar. YouTube una altra vegada.

Es tracta d’una concentració de juristes durant la Primavera de 2011. S’hi veu en en Kamel i en Hussam aplegats amb dos-cents advocats i procuradors davant el palau de justícia d’Alep.

La jornada assolellada –amb aperitiu sota els arbres d’un jardí inclòs– era una protesta dels advocats de la ciutat contra la repressió militar a Daraa. Al cap d’una estona, sona el timbre de casa i apareix el mateix Hussam, rialler i bromista. Ens saludem, i pregunta: “I al teu país quina opinió en té la gent del que passa a Síria?”

Text i fotos:

Sergi Franch i Segarrès Periodista

MÓN « 23

Camp de refugiats a Reyhanli

24 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ÀFRICA CULTURA « 25

La cultura,

la gran oblidada del continent africà La cultura al continent africà és complexa, rica i diversa. Però aquesta complexitat, riquesa i diversitat queden en entredit quan es parla a la lleugera de “cultura africana”, com si hi hagués una creació cultural sorgida d’una “nació africana”. Aquesta suposada nació, però, no existeix, i fins i tot si existís dubto molt que propiciés una cultura homogènia. És possible que el moviment panafricanista incorporés una dosi cultural que fomentava una visió homogènia d’Àfrica, però aquesta concepció xoca de ple amb la gran diversitat cultural que hi ha al continent, fins i tot dins d’un mateix estat-nació. Si en un país com l’Estat espanyol, que posseeix amb una gran diversitat cultural, ja resulta gairebé insultant parlar de cultura espanyola com una cosa única perquè simplement no existeix –en tot cas hi ha costums compartits per molts espanyols, i així encara resulta delicat parlar de “cultura espanyola”–, amb més raó caldria evitar l’ús de “cultura africana”.

D’altra banda, la cultura que s’associa a les nacions està destinada a fomentar identitats nacionals i, per tant, a crear una societat homogènia. Aquest fet, molt accentuat al llarg del segle passat en molts països occidentals, deixa de tenir certa vigència en les societats globalitzades i multiculturals, que es caracteritzen per les migracions i la diversitat cultural en un mateix territori.

26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L

’artificialitat dels estats africans, multiculturals en si mateixos, s’ha resistit a la utilització de la cultura per crear identitats col·lectives o per a altres finalitats. La gran majoria de les nacions africanes se centren en el creixement econòmic i la demanda dels països donants, i s’obliden de la cultura com un element primordial per fomentar el desenvolupament i els valors democràtics i, per tant, no l’aborden des d’un punt de vista institucional. Aquest fet ha tingut, i té, conseqüències negatives en la manera de percebre els estats i el continent en general. Per què? Doncs perquè la cultura, a més d’una eina de desenvolupament i apoderament de les societats, és un mitjà per donar-les a conèixer. Només cal mirar, per exemple, l’efecte de Hollywood en la transmissió i el coneixement de la cultura i els valors nord-americans. Quants de nosaltres no coneixem a la perfecció Nova York o Los Angeles sense haver-hi estat mai?

Els països africans ni donen suport al desenvolupament intern del sector cultural ni l’exporten a través dels aparells diplomàtics.

La poca definició del sector cultural, la falta de recursos, i potser el desconeixement d’aquestes eines han portat molts països del continent a tenir una única veu pel que fa a la seva imatge exterior: la veu dels donants i les ONG.

Aquestes funcions a l’Estat espanyol les han desenvolupat l’Instituto Cervantes i les oficines culturals de les ambaixades, i a Catalunya, l’Institut Ramon Llull. A Àfrica, en canvi, no s’ha utilitzat la cultura com un instrument de política exterior, ni tampoc per vendre ni donar una imatge alternativa al món de les nacions africanes i els seus habitants.

Hem d’admetre que el paper de moltes organitzacions no ha propiciat una imatge digna del continent. L’afany de recaptar fons d’algu-

nes ONG ha fomentat una idea de necessitat i incapacitat de la ciutadania africana. Aquesta imatge distorsionada afegida a la de les guerres, fam, corrupció que projecten els mitjans de comunicació són certes, però no s’arriben a contrarestades mai pels mateixos africans.

Com es poden desempallegar d’aquest llast, d’aquest imaginari que arrossega el continent?

Com poden començar a projectar una imatge alternativa de les múltiples realitats del continent? La cultura és una bona eina. Exhibir l’obra i les reflexions dels artistes i els corrents

ÀFRICA CULTURA « 27

culturals que es couen actualment al continent pot ajudar a millorar l’imaginari incomplet que hi ha d’Àfrica. Afortunadament, i malgrat la falta de suport institucional, a molts països s’ensuma una espècie de mini sector cultural.

S’està democratitzant la cultura gràcies a les noves tecnologies, tot i que no compten amb l’embranzida i les infraestructures necessàries per enfortir-la. Internet permet als artistes difondre l’obra i ampliar el públic. Des de qualsevol racó del planeta tothom pot conèixer,

avui més que mai, la gran diversitat musical, la contemporaneïtat i la urbanització cultural del continent. Les ciutats africanes s’han transformat en nuclis urbans globalitzats i això arriba a les diferents disciplines artístiques i creacions fruit de la mundialització i de les arrels de cada artista.

La creació al continent

A l’Estat espanyol no és gaire freqüent conèixer l’obra de creadors africans. És “normal”

fins i tot arribar a pensar que no hi ha producció cultural al continent més enllà dels grans figures musicals com la sud-africana Miriam Makeba, la capverdiana Cesária Evora o el senegalès Youssou N’Dour, entre d’altres. No obstant això i malgrat les dificultats o la inexistència en molts països d’infraestructures i suports institucionals i financers, el continent no està paralitzat culturalment, sinó que evoluciona constantment. El 1989, l’exposició “Magiciens de la terre” va situar els artistes africans plàstics en l’òrbita de la creació contemporània. A partir dels noranta ja comença a ser visible l’art contemporani procedent del continent potenciat per l’”efecte globalització”.

Aquesta visibilitat es dóna sobretot als països occidentals que van tenir vincles colonials amb les societats africanes.

En l’acostament a l’art d’origen africà cal considerar certs debats i reflexions. En primer lloc, el debat sobre la identitat o l’“autenticitat africana” dels artistes africans contemporanis és més viu que mai. Molts creadors defensen la seva universalitat i reneguen de l’encasellament imposat pel simple fet de ser africans.

En segon lloc, destaca la vaguetat del concepte “art africà”. Segons comenta l’escriptor, filòsof i comissari d’exposicions d’art contemporani d’origen africà Pep Subirós: “No es pot parlar

28 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

d’art africà en general. L’home occidental es dirigeix a les cultures africanes com si fossin manifestacions primitives, naturals, no contaminades per la civilització. I pobres d’aquells artistes africans que no siguin prou “africans” segons els paràmetres occidentals!”. I, finalment, sorgeix el debat sobre les oportunitats.

Hi ha qui considera que l’artista en la diàspora té privilegis per sobre de l’artista que roman al continent.cal dir, però, que a la majoria els cal emigrar, no només per raons econòmiques sinó també polítiques o per la necessitat de ser en entorns on es puguin comunicar millor com a artistes.

En tot cas, en la diàspora o al continent, els artistes són els veritables ambaixadors d’Àfrica. I no es pot obviar el fet que la cultura i els artistes són importants per aprofundir en el coneixement de les societats africanes modernes.

La creació en la diàspora

La diàspora africana es compon de persones nascudes a Àfrica i emigrades o bé de descendents directes (fills) de persones nascudes a Àfrica i emigrades (Riggs, 2000). El concepte de diàspora abasta realitats molt diverses a tot el món. La utilització d’aquest terme respon a la voluntat de reflectir, d’alguna manera, la complexitat d’un marc teòric en dues dimensions: una més general i col·lectiva, que parla d’una identitat de grup i, una altra més personal i individual, que es reflecteix dins del

L’artificialitat dels estats africans, multiculturals en si mateixos, s’ha resistit a utilitzar la cultura per crear identitats col·lectives i per a altres finalitats concepte d’africanitat, en el cas de la diàspora africana.

Es pot definir l’africanitat com la identitat relacionada amb Àfrica, però mai resulta senzilla ni lineal, més aviat es tracta d’alguna

cosa que pot adoptar diferents formes segons el context individual. Per tant, quan es parla de diàspora africana no només es fa referència a un grup físic sinó també a les diferents africanitats/identitats dels seus membres. És una

ÀFRICA CULTURA « 29

Radio Àfrica. Sons urbans La diversitat musical a Àfrica és tan àmplia com la seva mateixa extensió. El continent, pare del blues, del jazz o del reggae, beu en temps de la globalització del pop, el rock, el punk, el hip hop, l’electrònica, el soul..., per crear juntament amb els sons més tradicionals noves identitats musicals contemporànies amb un llenguatge gairebé universal. Un clar reflex de les vivències dels habitants de les urbs africanes.

Radio Àfrica. Sons Urbans vol apropar aquests sons urbans i populars, i potser poc coneguts per a molts, com el hiplife (highlife + hip hop), mbalax, soukus, kuduro, marrabenta, afrobeat…, als oients d’scannerFM, de la mà dels artistes i grups més destacats del panorama musical africà i de la diàspora. Molts, malgrat els pocs recursos, comencen a fer-se un lloc al panorama musical mundial (fora dels circuits del World Music), mentre mostren sense complexos el seu orgull africà.

A més dels sons més contemporanis, Radio Àfrica també comptarà amb un merescudíssim espai per a les grans figures musicals africanes i per als sons més sentits de la segona meitat del segle passat al continent.

Radio Àfrica. Sons urbans s’emetrà mensualment http://www.scannerfm. com/ en format podcast a partir del 27 de juliol. El primer programa de Radio Àfrica, amb nom “Adéu World Music” serà un al·legat a favor de la pluralitat d’estils musicals al continent.

Més informació: http://www.facebook.com/radioafricasonidosurbanos

qüestió que moltes vegades s’obvia, malgrat que és un dels principals obstacles d’unió dels membres de la diàspora. No tota la diàspora sent la mateixa africanitat. Per tant, si bé la fa rica i diversa, també la separa.

L’africanitat és un element que pot arribar a ser molt visible en la creació artística, cosa que pot portar a males interpretacions quan es fa referència a uns valors exòtics que es resumeixen bàsicament en la dicotomia modernitat-tradició, ancorada en l’africanisme clàssic i l’antropologia colonial. La noció d’africanitat és una qüestió de mirada, una suma de subjectivitats, tradicions culturals, geopolítiques, experiències diaspòriques transnacionals... I, per

tant, és flexible i ateny un artista universal que parla un llenguatge universal i que va més enllà de les nacionalitats i fronteres geogràfiques.

Tot plegat origina identitats complexes, no tan sols als artistes que viuen fora sinó també als qui són dins del continent.

Des d’aquest espai no ens centrarem tant en l’africanitat dels artistes en la diàspora, sinó en la seva obra i en la seva connexió amb el continent. En definitiva, l’espai “Africa-cultura” serà un alè per conèixer l’altra Àfrica, l’Àfrica cultural de què ningú no parla perquè no es coneix.

Pots trobar-ne més informació en www. afrosefra.com

Tania Adam Coordinadora de l’Espai Àfrica Cultura

30 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ESPAI VERD « 31

Responsabilitats, conseqüències i alternatives a l’explotació il·legítima del coltan congolès Vivim immersos en un món en moviment, on les distàncies entre les persones es redueixen i les informacions circulen sense límits ni fronteres. Tothom aprecia les oportunitats, les possibilitats i nous reptes que ofereixen les tecnologies de la comunicació. Però també poden tenir un efecte pervers, no tan sols en la seva accessibilitat sinó també en el seu consum i fabricació. Aquestes tecnologies requereixen un procés d’extracció de minerals, de transformació, manipulació i comercialització. Un procés que té greus impactes mediambientals, socials, culturals, humans i a més a més es pot transformar en font de conflictes. És el cas del coltan, un mineral estratègic per a la indústria electrònica. S’estima que el 80% de les reserves es troben a la República Democràtica del Congo (RDC), un país immers en un conflictes des de fa anys, i on paradoxalment només un 1% de la població té accés a Internet1. Els estats i les multinacionals –amb més o menys implicació– es relacionen amb la RDD i es beneficien directament o indirectament de l’extracció il· legítima del coltan i toleren la vulneració constant dels drets fonamentals de les poblacions autòctones.

32 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

O

r, diamants, cobalt, coure, coltan, fusta, terres propícies per a l’agricultura..., fan de la RDC un dels països potencialment més rics d’Àfrica en recursos minerals i forestals. Però la història d’aquest país, situat al cor del continent, ha estat marcada pel saqueig continu dels recursos, des de l’època de Leopold II –un període durant el qual s’estima que més de 10 milions de congolesos van morir per treballs forçats, fam i l’extermini sistemàtic– fins a l’actualitat. Avui en dia, la participació de la població local en els beneficis dels propis recursos i la plena resolució del conflicte que viu la RDC es fan difícils per la quantitat de factors, actors i països que hi intervenen: l’herència colonial, les tensions comunitàries, la presència de grups armats congolesos i estrangers, la necessitat d’una reforma real de l’exèrcit congolès, la situació dels Grans Llacs en especial la implicació de Ruanda, el rol de la comunitat internacional, la corrupció, la impunitat..., i evidentment el control de les terres i els recursos naturals2.

L’anàlisi de la situació en el terreny demostra que l’extracció dels recursos naturals de la regió del nord-est de la RDC s’ha convertit en un poderós motor de guerra i està contribuint a incentivar i perllongar un dels conflictes més lucratius del moment, que ja ha causat més de cinc milions de morts, el desplaçament de més de dos milions de persones, més de 300.000 de víctimes de violència sexual3 i les contínues violacions dels drets humans al conjunt de la població.

A l’est de la RDC hi ha les mines més importants del país. Les principals parts bel·ligerants, tots els grups armats i fins i tot les mateixes forces armades congoleses es disputen i s’atorguen l’accés il·limitat als minerals, així s’asseguren el control d’una part del territori tot controlant una zona minera. Aquesta mina s’explota fent ús de la violència o la força o bé s’obtenen els beneficis derivats de la mina, a través d’actes d’extorsió i imposició de “taxes” il·legals4.

Aquesta realitat no és nova ni desconeguda, sinó que fa anys que es denuncia. Fa onze anys informes de les Nacions Unides assenyalaven, amb noms concrets, que grups armats locals i estrangers, forces armades congoleses, empreses locals, diversos països veïns i multinacionals occidentals i asiàtiques participaven de manera directa o indirecta en aquest negoci tan lucratiu5. Els minerals congolesos han estat i són un negoci molt temptador, però a més s’hi suma el valor afegit del coltan, un component imprescindible en la fabricació d’aparells tecnològics.

Les aliances entre les milícies i els diferents grups armats es fan i es desfan en base al control de les zones mineres Els impactes socials, humans, econòmics i medioambients de l’extracció del coltan

És imprescindible preguntar-se si el desenvolupament del comerç dels recursos miners congolesos, en particular, el coltan i el negoci tecnològic que l’envolta responen a les necessitats humanes, medi ambientals i socioeconòmiques de la població congolesa. Els impactes de la seva explotació i extracció –en les condicions actuals– s’agreugen en el context de conflicte que es viu a l’est del país, on es troben les principals mines i on les infraestructures de transport i de comunicació són mínimes.

En termes generals, les indústries extractives inclouen exploració, explotació i transport de les matèries primeres i tenen impactes estructurals (econòmics, socials, polítics i culturals) i específics (salut, alimentació i medi ambient). Ens centrarem en els efectes socials i ecològics, tot i que aquests sovint estan interrelacionats amb els culturals, econòmics o polítics.

L’extracció del coltan a les mines es caracteritza per la corrupció, els abusos i la desprotecció de la població local. De l’extracció minera se’n deriven diversos efectes per a la salut i la seguretat humanitària, començant per l’ús de mà d’obra forçada i el treball infantil, i continuant per malalties respiratòries, accidents mortals i el perill de radioactivitat en l’extracció d’aquest mineral6. Sovint, els treballadors es troben sense contracte de treball, sense protecció social, sense horaris, sense assistència mèdica, sense formació ni equipaments i cobrant sous miserables.

1 Font: Radio Okapi 2 Per saber-ne més sobre les causes i conseqüències del conflicte veure: www.perillderiqueses.org o http://escolapau.uab.cat/.

3 Conèixer amb exactitud el nombre real de víctimes de violència sexual és molt difícil, però tots els estudis i informes són alarmants. Per exemple, només a la província del Kivu Nord, més de 2.500 persones, el 30% infants, van ser violades entre el gener i el juny del 2011, segons l’informe de l’ONG Àfrica Heal. Segons l’estudi publicat el mes de maig 2011 a American Journal de salut pública indica que més de 400.000 dones

L’extracció minera causa efectes mediambientals preocupants com l’afectació dels recursos (pol·lució de l’aigua, reducció de la productivitat del sòl a causa del procés accelerat de destrucció i erosió), amenaces a espècies en perill d’extinció, intensificació de la caça i la desforestació. Evidentment no podem obviar que el principal enemic del bosc congolès és la desforestació causada, principalment, per la tala industrial incontrolada i les explotacions il·legals, que veuen el bosc com una presa que mou milions de dòlars. Els boscos de la RDC formen part del segon pulmó més gran del món, disposa d’una biodiversitat única i és una font vital d’aliments, medicines i altres serveis bàsics per més de 40 milions de congolesos La cultura minera, del coltan però també d’altres minerals, ha afectat el territori i la relació que s’hi té. S’han introduït nous models de vida i l’orientació econòmica del territori ha canviat, i sovint no ha anat acompanyada de cap inversió social a favor de les comunitats locals que veuen com es deterioren les condicions de vida tot i els beneficis que genera el comerç del coltan. També ha fet augmentar el risc de violència i saquejos que practiquen les milícies, fet que causa inseguretat social. S’ha detectat un flux massiu de població cap a les zones mineres, que ha provocat un greu impacte sobre la ramaderia, l’agricultura i l’economia d’autosubsistència. A causa dels enfrontaments entre els diferents grups armats, els habitants de la zona s’han vist obligats a fugir i abandonar les pròpies terres, fet que ha causat un impacte en l’agricultura tradicional, l’economia local i l’organització comunitària.

i noies d’entre 15 i 45 anys varen ser violades a la RDC durant un període de 12 mesos, entre el 2006 i el 2007. En canvi les dades publicades en els informes de les Nacions Unides durant aquest període són molt inferiors.

4 Vegeu resum campanya “No amb el meu mòbil!”: Reflexions de la societat civil congolesa enfront del Congrés Mundial dels Mòbils de Barcelona” amb la participació de Moïse Kambere Kayitambya, activista congolès. Disponible a www.perillderiqueses.org 5 Les companyies mutlinacionals no han quedat al marge d’aquesta situació, moltes s’han beneficiat del comerç il·

ESPAI VERD « 33

El coltan,

un mineral estratègic de l’alta tecnologia El terme ‘coltan’ és una abreviatura de columbita i tantalita. La tantalita és un element metàl·lic rar i valuós, fortament resistent a la calor i a la corrosió. És un conductor únic de la calor i l’electricitat. S’utilitza, principalment, per fabricar components electrònics, sobretot condensadors essencials per fer ordinadors, telèfons mòbils, càmeres de fotos i la famosa Play Station. La columbita és menys lucrativa que la tantalita, ja que les seves propietats són més modestes, tot i així és un material essencial per determinats sectors industrials, com el de l’energia, l’aeroespacial i el transport.

Els consumidors de coltan estan constituïts per grans indústries de l’alta tecnologia com: Nokia, Motorola, Siemens, Dell, Intel, etc..

Prou circuit ocult dels minerals congolesos

L’extracció del coltan de les mines congoleses és tan sols el primer pas d’un circuit que vulnera els drets humans i causa greus impactes d’àmbit social, cultural, econòmic i mediambiental, i que es troba immers en l’opacitat de les transaccions internacionals econòmiques i polítiques. De les mines els minerals es transporten a les cases de comerç de la zona. Les empreses d’exportació, conegudes localment com ‘comptoirs’, hi compren els minerals i els venen als compradors. Els principals ‘comptoirs’ situats a Goma i a Bukavu compren, venen i exporten minerals produïts per les parts bel·ligerants o se’n beneficien7. Els minerals surten del país per les fronteres permeables, a través de països com Ruanda. Molts d’aquests minerals són objecte de contraban. Arriben a les refineries i es transformen en metalls. Des d’aleshores és impossible distingir de quina regió prové cada metall. Finalment, el coltan arriba a les nostres mans transformat en telèfons mòbils, reproductors, jocs de vídeo...

Actualment, trobem diferents iniciatives locals i internacionals que pretenen donar transparència a aquest circuit i posar fi als beneficis il·legítims que alimenten el conflicte i permeten

la compra i venda d’armes a la regió provenint d’altres països. Al juliol del 2010, el govern nordamericà –gràcies a la campanya de lobby iniciada l’any 2007 per diverses organitzacions, com Enough Projet– va redactar la llei coneguda com Dodd-Frank Act Conflict Minerals, que pretén garantir que les empreses nord-americanes no utilitzin minerals procedents del conflicte. L’1 d’abril del 2011 va entrar en vigor. S’hi sumen altres iniciatives en el marc internacional com la resolució 1952 (2010) de les Nacions Unides que defineix la diligència, les recomanacions elaborades per l’OCDE o en el marc congolès la directiva (setembre 2011) del seu govern a exigir la diligència definida en la resolució 1952.

Però, queda un llarg camí per recórrer perquè aquestes mesures tinguin un impacte real i eficaç, mentre empreses europees, asiàtiques i nord-americanes no juguin les mateixes regles del joc, mentre no existeixin mecanismes de sancions durs per castigar la violació de les lleis i les normatives, mentre que a la RDC no es millori la governabilitat i es posi fi a la corrupció, mentre l’organització civil congolesa no sigui escoltada i formi part de la solució, mentre que el principal objectiu de la reforma del sector miner no sigui millorar la qualitat de vida de la població congolesa.

lícit dels minerals. Els grups d’experts d’aquests informes de les Nacions Unides esmentaven més de 80 empreses que violen les directius de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), com per exemple America Mineral Fields, De Beers, Fortis, Georges Forrest internacional Afriqueetc. Més informació: Consejo de Seguridad de la ONU (2001). Informe del Grupo de Expertos encargado de examinar la explotación ilegal de recursos naturales y otras riquezas de la República Democrática del Congo. Anexo de la Carta del Presidente del Consejo de Seguridad al Secretario General de la ONU. (S/2001/357),12 d’abril.<http://www.un.org/ Docs/journal/asp/ws.asp?m=S/2001/357>(2002). Informe final del Grupo de Expertos encargado de examinar

AMB EL SUPORT DE L’ÀREA DE COOPERACIÓ I SOLIDARITAT DE

I les solucions també passen per l’últim esglaó d’aquest circuit: el consumidor, nosaltres.

Ara que Barcelona és la seu del Mobile World Congress fins l’any 2018, tenim una oportunitat única, des de Catalunya –ja que comptarem amb la presència de les multinacionals del sector i els mitjans de comunicació nacionals i internacionals– de mostrar al món sencer que amb coneixement, responsabilitat individual i col·lectiva i voluntat política es vol i es pot contribuir a lluitar contra la impunitat, i a favor de la protecció i la defensa dels drets humans i participar activament a la construcció d’un món més just. Com a consumidors i ciutadans se’ns presenta l’oportunitat d’exigir dels nostres polítics actuacions coherents i responsables. Suma’t a la campanya “No amb el meu mòbil!8”.

Iris Boadella Responsable de la Campanya “Congo, perill de riqueses” de la Lliga dels Drets dels Pobles. www.perillderiqueses.org

la explotación ilegal de recursos naturales y otras riquezas de la República Democrática del Congo. Anexo de la Carta del Presidente del Consejo de Seguridad al Secretario General de la ONU. (S/2002/1146), 16 d’octubre.

6 Més informació sobre la radioactivitat del coltan veure: Lunar, Rosario;Martínez Jesús, El coltán un “mineral” estratégico, El País, 2007.

7 Més informació: www.raisehopeforcongo/; www.globalewitness.org 8 Campanya “No amb el meu mòbil!”, impulsada per la Xarxa d’entitats per la República Democràtica del Congo: http://entitatscongo.blogspot.com.es/

34 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Hadijatou, jo acuso La història de la Hadijatou Mani és la de la primera dona esclava que va denunciar el seu Estat, el Níger, per haver tolerat la seva condició d’esclava. Va ser el 2008, i el Tribunal Superior de la Comunitat Econòmica dels Estats Africans Occidentals (ECOWAS) va fer que també fos la primera dona a guanyar. D’això en fa 4 anys, i des d’aleshores batalla per recuperar els seus fills, encara propietat del seu antic amo. Una segona victòria que segurament arribarà a principi del 2013, en un nou judici. Les directores Lala Gomà i Rosa Cornet amb la productora PICNIC (amb Albert Saguer com a gran impulsor) enllesteixen un documental titulat “Hadijatou, j’accuse” per explicar aquesta història, que al mateix temps és la de moltes dones esclaves al continent africà. Busquen micromecenes a través de la plataforma sponsume.com per fer realitat la recta final d’aquest projecte: perquè en ple segle XXI l’esclavitud segueix sent un problema real, i cal continuar denunciant-lo.

E

l 27 d’octubre de 2008 va ser un dia històric: va ser el primer cop que un Tribunal Superior, la Comunitat Econòmica dels Estats Africans Occidentals (ECOWAS), va condemnar un govern (el de Níger) per no haver protegit de l’esclavitud a una dona, la Hadijatou Mani. Aquesta jove nigerina va ser la primera a denunciar l’Estat per esclavitud i en va obtenir una sentència favorable que va suposar un gran pas en la defensa dels Drets Humans. Ho va fer amb el suport de l’ONG Timidria, la branca local de l’ONG Anti-Slavery International.

Això va passar al Níger, país de l’Àfrica occidental amb una població de 15,3 milions

d’habitants amb el segon valor més baix en l’Índex de Desenvolupament Humà, fet que el situa a la cua mundial en diferència de renda, nivell educatiu, esperança de vida, i diversos valors combinats per mesurar la situació social d’un país més enllà dels indicadors econòmics.

L’esperança de vida és de menys de 55 anys, i la mitjana d’anys escolaritzats és de menys d’un any i mig.

Tot i l’entrada en vigor de la Convenció sobre l’Esclavitud (que el 1926 la va declarar il·legal) i que en la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 es declarés que “Ningú podrà ser sotmès a esclavitud ni a servitud; es prohibeix el tràfic d’esclaus en totes les seves

36 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

formes”, l’estudi publicat per l’Organització Internacional del Treball (OIT) al 2012 estima en 20,9 milions el nombre d’esclaus en l’actualitat. Això significa que 3 de cada 1.000 persones (principalment a Àfrica i Àsia) encara són víctimes de treballs forçats.

Les xifres diuen que al Níger actualment encara hi ha uns 43.000 esclaus sense dret a decidir sobre la seva vida: ni la feina, ni el matrimoni, ni l’educació. Són exclusivament propietat de l’amo. Per a molts nigerins aquesta condició és normal, ja que consideren que és el que Déu els ha donat i no saben que la llibertat és una possibilitat.

L’ONG Timidria publicava aquest 2012 un curós estudi del cas de les wahaya: així és com s’anomenen les nenes i dones comprades i explotades com a propietat de dignataris religiosos (majoritàriament líders o homes rics que porten “El Hadji” com a títol) al Níger. Les dones s’empren com a mà d’obra gratuïta i per satisfer sexualment els amos, que les assalten quan no estan amb les seves dones. El 83% de les wahaya són comprades abans dels 15 anys (entre els 9 i els 11 en el 43% dels casos i entre els 12 i 14 en el 40%), a preus que van dels 200,000 francs CFA (305 €) fins als 400,000 francs CFA (610 €).

La història de la Hadijatou

Hadijatou Mani és una dona nigerina de 28 anys, víctima d’esclavitud des dels 12. Filla d’esclaus, va ser venuda als 12 a El Hadj Souleymane Naroua –un terratinent local– per la quantitat equivalent a 320 €. Durant el primer any feia tasques domèstiques i treballava al camp, lloc on Naroua la va violar per primer cop als 13 anys. Des d’aleshores es va convertir també en una esclava sexual i rebia pallisses diàries per desobeir. Durant els 9 anys que va durar la condició d’esclava, va tenir tres fills del seu amo, dels quals n’han sobreviscut dos, que avui en dia encara viuen amb el seu pare.

“Em va impactar molt saber que la Hadijatou, sent esclava, s’escapés moltes vegades”, explica la codirectora del documental Rosa Cornet, “tornava a casa i l’amo la feia anar a buscar.

Una de les vegades que es va escapar, tot i estar embarassada, va fugir de nit i plovent (i allà no plou mai). Descalça camp a través recorrent molts quilòmetres. Aleshores va ser quan el seu

3 de cada 1.000 persones (principalment a Àfrica i Àsia) encara són víctimes de treballs forçats germà es va adonar de la força que tenia i va canviar una mica la manera de pensar sobre la família. La lluita va començar al cap de poc”.

L’amo, pressionat per les ONG, la va alliberar (juntament amb dues esclaves més de les vuit que tenia), però va exigir mantenir-la com a cinquena esposa. La condició de cinquena esposa al Níger significa no estar reconeguda legalment; els amos anomenen així les esclaves alliberades que estan sota el seu domini. Ella s’hi va negar i els tribunals li van donar la raó, ja que mai hi va haver consentiment en les relacions, ni cerimònia religiosa, ni dot. Naroua llavors es va adreçar a un tribunal superior que va dictaminar, apel·lant a la tradició, que una ex-esclava està casada de fet amb el seu amo un cop és alliberada.

Mentrestant la Hadijatou, ja alliberada del seu amo, es va casar lliurement amb l’home que estimava. I la lluita va continuar. L’antic amo la va denunciar per bígama, va guanyar el cas i la Hadijatou, el seu marit i el seu germà van ser empresonats i van haver de pagar una multa.

Una vegada més van recórrer la sentència, i dos mesos després els van alliberar de nou.

Després de sortir de la presó, la Hadijatou va agafar forces per continuar la lluita, i va denunciar l’Estat i el seu antic amo, a més de reclamar la custòdia dels seus dos fills. El seu cas va ser estudiat per diferents tribunals, alguns dels quals van dictar a favor seu, basant-se en la llei constitucional, mentre d’altres, van emetre sentències contràries als interessos de la Hadijatou, que remetien a la tradició.

Finalment, la sentència dictada el 27 d’octubre de 2008 per l’ECOWAS (Comunitat Econòmica dels Estats Africans Occidentals) va condemnar l’Estat del Níger per no haver acomplert les seves obligacions com a defensor d’una ciutadana, davant d’una pràctica il·legal: l’esclavitud. Així l’Estat va ser obligat a recompensar-la amb 19.000 dòlars pels prejudicis

causats. Actualment, la Hadijatou continua lluitant per recuperar els seus dos fills, que encara viuen amb l’antic amo, sentència que arribarà aviat (s’espera per principis del 2013). Al mateix temps, també continua la lluita intentant que es faci efectiva la sentència que dicta l’empresonament del seu antic amo.

Un documental

“Ser el primer a destapar una injustícia no és fàcil i menys a Àfrica. Qui coneixia aquella noia? Qui hi havia darrere? Què passava al Níger amb l’esclavatge? I, per extensió, què passava al món amb aquesta qüestió? La nostra profunda necessitat de conèixer la realitat nigerina, la Hadijatou i els altres personatges que estan aconseguint coses aparentment impossibles amb grans dificultats ens ha portat a treballar en aquesta història”, expliquen les directores de “Hadijatou, j’accuse”, Lala Gomà i Rosa Cornet.

Al març del 2008 van conèixer la notícia a través del diari: “Es tractava d’anar més enllà de la qüestió merament informativa i començar a investigar qui era aquesta jove dona que, sense estudis ni cap mena de formació, i que havia viscut en un entorn on la llibertat no existia i on hi havia una carència total de respecte pels drets humans, s’havia atrevit a denunciar el seu cas i portar-lo a la màxima instància judicial, sense tenir en compte quines en podien ser les conseqüències”.

La van conèixer al novembre del 2008 a Madrid, on va anar a recollir un dels premis de drets humans que atorga l’Associació d’Advocats de l’Estat: “En aquest primer contacte vam descobrir una noia tímida però forta. I ens va sorprendre enormement la gran dignitat. Ens va tornar a confirmar, ara verbalment, el que ja sabíem mitjançant les ONG amb les quals havíem contactat: volia continuar la lluita. Volia fer el documental, explicar la seva història i, en

MÓN « 37

definitiva, ajudar a la lluita contra l’esclavatge en el seu país i a la resta del món”.

Després van viatjar a Níger a rodar el que serà “Hadijatou, j’accuse”. Més de la meitat del documental produït per PICNIC ja està rodat, i ara, el judici que hauria de permetre a la Hadijatou recuperar els seus fills aquest 2013 ha de ser el moment clau per tancar aquest projecte audiovisual.

Un cas aïllat?

“Al documental la Hadijatou diu que vol ajudar a més dones”, explica la codirectora Rosa Cornet, “vol que el seu cas serveixi d’exemple. El problema és que no tenen recursos i viuen molt espantades. Les poques que tenen el valor de denunciar van a Timidria, on tenen més casos en marxa”.

El seu cas va servir d’exemple per a altres dones “però la situació al Níger continua sent complicada perquè la tradició pesa molt i malgrat que la Constitució ha abolit l’esclavitud, continua existint aquesta compra de dones.

Ara bé a la zona on viu la Hadijatou, a Konni, arran del seu cas, els mitjancers (els homes que intervenen en la compra d’esclaves per a l’amo) es troben amb més dificultats perquè si la policia els enganxa els porten a la presó” afegeix la codirectora Lala Gomà.

Així doncs, l’ONG local Timidria segueix treballant amb aquesta dura tasca. Algunes esclaves prefereixen quedar-se amb els amos perquè el llindar de pobresa és tan alt que així s’asseguren casa i menjar. Per això una de les tasques més importants per Timidria és precisament la de sensibilització.

Es busquen micromecenes

El passat 10 de desembre, coincidint amb el Dia Internacional dels Drets Humans, va començar una campanya de crowdfunding a www.sponsume.com per recaptar diners per

poder enllestir aquest documental. Les directores volen gravar aquest moment històric i esperançador per la resta d’esclaus africans, el dia en què la Hadijatou recuperarà els seus fills, per tal de cloure la història. Així, si tot va bé, el 27 d’octubre del 2013, 5 anys després del judici que li va donar a Hadijatou la llibertat, es podrà veure la seva història a les pantalles. Un fil d’esperança per a aquells que encara pateixen l’esclavatge.

Manquen 50.000 euros per acabar el documental: 25.000 seran necessaris per tal de viatjar a Níger a gravar aquesta segona part. Per això ara la campanya se centrarà en aquests primers 25.000 euros, tot i que un cop s’acabin els 40 dies hi haurà més vies per seguir fent aportacions i recollir més diners per a la causa.

Si se supera el límit dels 50.000 euros recollits, 1 euro de cada 10 es donaran a les ONG que van donar suport a la Hadijatou en aquesta lluita: Anti-Slavery International, Timidria i Metges Sense Fronteres.

Elisenda Soriguera periodista

Podeu seguir el dia a dia de “Hadijatou, J’accuse” a través de: www.hadijatou.org/ twitter.com/hadijatoucat www.facebook.com/hadijatoujaccuse I podeu fer aportacions a: www.sponsume.com/project/hadijatou-jaccuse

38 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ESPAI ACCD « 39

La seguretat en el terreny, una prioritat Tot i que la inseguretat en la cooperació sempre ha estat un tema que ha preocupat sector i administracions, l’increment dels atacs contra cooperants en els darrers anys ha posat en evidència la necessitat cada vegada més gran d’integrar protocols de seguretat en els projectes de cooperació al desenvolupament. L’Agència i el Col·legi de Metges de Barcelona vam organitzar fa unes setmanes un curs de seguretat en el terreny per conscienciar les entitats, així com explicar els principis bàsics de la gestió de seguretat, sistematitzar-los i determinar quins són els instruments per aplicar-los. En aquest sentit, un dels nostres objectius és que les entitats de cooperació al desenvolupament disposin de protocols de seguretat com ja fan les entitats d’acció humanitària, no només per preveure possibles situacions de violència, sinó per minimitzar i gestionar els molts riscos que comporta dur a terme els projectes.

40 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

M

és de trenta entitats van seguir les recomanacions de David Noguera i Xavier Bartrolí, consultors experts que han treballat en diferents ONGD humanitàries sobre el terreny, amb experiència a països on el component de seguretat és clau i especialitzats en protocols de seguretat.

Entre les dades més rellevants, destaquen l’augment dels segrestos i el fet que s´ha multiplicat per tres la mortalitat dels cooperants, amb una mitjana anual de 100 víctimes mortals, la majoria a Sudan, Somàlia i l’Afganistan, països que concentren el 60% de les morts. Entre les causes dels atacs hi ha raons econòmiques, però també un increment de polítiques, un fet lligat a l’augment de la violència i els conflictes, tant transnacionals com interns, combinat amb una

El concepte de seguretat va més enllà de determinades accions violentes, ja que inclou la gestió de qualsevol situació que pot afectar el projecte i les persones presència més gran d´organitzacions. Després hi ha múltiples factors que influeixen, com la diversitat de procediments de seguretat segons les ONGD; la presència de cooperants voluntaris a terreny durant un termini curt de temps; la percepció de la cooperació com un fenomen occidental i occidentalitzador; la combinació

“Saving Lives Together” El 2001, el Comitè Permanent Interinstitucional (Inter-Agency Standing CommitteeIASC) va acordar una llista de potencials estratègies per millorar la seguretat i va establir deu recomanacions no vinculants per col·laborar sense comprometre la neutralitat o la independència de les activitats humanitàries o imposar-se sobre els mandats institucionals.

1. Col·laborar amb l’equip de gestió de seguretat de l’ONU, amb la participació de les ONG i les OIG 2. Convocar fòrums de base àmplia per col·laborar i intercanviar informació en assumptes de la seguretat sobre el terreny 3. Incloure les preocupacions del personal relatives a la seguretat en les CAP 4. Satisfer les necessitats comunes relacionades amb la seguretat i l’intercanvi de recursos 5. Intercanviar recursos 6. Facilitar les telecomunicacions interinstitucionals en seguretat i en situacions d’emergència

d’identitats religioses i polítiques, i la percepció que les ONG són institucions amb amplis recursos materials i financers.

El concepte de seguretat va més enllà de determinades accions violentes, ja que inclou la gestió de qualsevol situació que pot afectar el projecte i les persones, tant les beneficiàries com les responsables de dur-lo a terme, com ara accidents, malalties i tota mena d’imprevistos.

Cal, doncs, que els projectes identifiquin i analitzin tots els possibles riscos que poden afectar-los i preveure les mesures necessàries per minimitzar-los i gestionar-los. La seguretat no és una finalitat per ella mateixa, sinó un mitjà per garantir els objectius de les entitats i la viabilitat dels projectes.

D’altra banda, és important recordar que hi ha diverses plataformes de coordinació internacional en temes de seguretat, com UN Security Managament Team (UN SMT), UN Department of Safety and Security (UNDSS) i “Saving Lives Together”. * Aquest ha estat el primer curs que organitza l’Agència i la valoració dels assistents ha estat molt positiva, la qual cosa ens encoratja a continuar treballant per millorar la seguretat a terreny i garantir la viabilitat dels projectes.

7. Col·laborar i consultar les formacions/capacitacions de seguretat 8. Intercanviar informació 9. Identificar les normes mínimes de seguretat 10. Adherir-se a les regles bàsiques humanitàries comunes

Carles Llorens Director general de Cooperació al Desenvolupament

42 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ARA I AQUÍ « 43

L’Esperança és el regal Hospital Sant Joan de Déu. Hi anem amb l’artista, a l‘edifici Itaka, i amb les professionals de l’hospital compartirem el taller de musicoteràpia i les cançons que han preparat per a la sessió. Francis Lozano, cap d’infermeria del servei de salut mental, ens explica que hi haurà nens amb diferents patologies i que les reaccions són imprevisibles davant de persones que no coneixen, ens demana que no fem gaire soroll i que actuem amb normalitat. Després passarem pel vestíbul principal per oferir un petit concert per als nens que poden baixar de les habitacions i, finalment, anirem a la planta d’oncologia.

44 »

ONGC

L

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

a Marta és una noieta amb cara d’àngel de 12 anys de Tarragona que fa uns dies que està ingressada perquè té un tic nerviós. No es pot comunicar de manera normal perquè té una tos constant durant més de 18 hores al dia. Només quan dorm para de tossir.

La Marta es posa nerviosa i no pot seguir l’audició del cantant David Otero, les infermeres l’han de tranquil·litzar. Mentrestant un altre petitó m’agafa la mà perquè vol que el porti pel passadís, es planta davant d’una porta, em mira als ulls i assenyala com si volgués que li donés quelcom que hi ha dins de la sala. Una de les infermeres li diu que no em molesti, però aquella curiositat per saber què em demana em porta a preguntar-li què hi ha dins: obre la porta i m’indica amb claredat què vol que li doni, somriu, ja té un globus!

Treballo en el món de la comunicació i la música des de fa més de 20 anys i mai havia sentit tant com aquell dia, quan vaig comprovar com la música transmet tantes emocions concentrades en una petita sala amb una vintena de nens. Uns seguien atentament les cançons, d’altres feien un gran esforç per no perdre el ritme de les peces musicals que havien preparat des de feia dies per aquell moment, les infermeres i voluntàries amb els ulls brillants per la reacció dels menuts i altres seguien en el seu món interior, però cantant i conscients del que succeïa al seu voltant.

Francis no parava de dir-me que totes aquelles reaccions no les podien aconseguir amb els tractaments habituals i que una sessió de musicoteràpia els ajudava a observar comportaments i a millorar moltes actituds.

A la planta d’oncologia una petita s’esperava a la porta d’una habitació perquè en Pau Donés li signés el seu disc. “Com et dius?”, li vaig preguntar. El seu avi em va dir que no parlava amb ningú, que des que era a l’hospital no parlava ni amb els metges ni amb les infermeres, que no m’hi esforcés perquè no em diria res. En Pau sortia de l’habitació d’una noieta a qui feia pocs dies li havien amputat una cama per culpa d’un càncer. Vaig poder veure per uns instants

Treballo en el món de la música des de fa més de 20 anys i mai havia sentit tant com veient la música transmetent tantes emocions concentrades un somriure mentre s’acomiadava del cantant .

“Com et dius?”, li va demanar en Pau a la noia la qual s’esperava a la porta de l’habitació amb el disc a la mà, mentre s’ajupia i es posava a l’alçada per signar-l’hi. Ella li va respondre: “Sóc la Mónica i quan vingui la mare escoltarem el teu disc”. Ho vaig entendre de cop: aquesta és l’ajuda de la música.

No hi ha dret que un nen hagi de patir, no hi ha dret que hi hagi nens que de ben petits el seu lloc d’esbarjo sigui el pati d’un edifici de malalties mentals, no hi ha dret que hi hagi nens amb malalties greus lluitant per seguir endavant. No hi ha dret... Però aquest és el raonament que fem els adults, conscients del que signifiquen paraules com sarcoma, càncer, limfoma, tumor cerebral, autisme, hiperactivitat... Ells són forts, valents, juguen, riuen i comparteixen les ganes de viure, només i simplement viure.

A casa sabem perfectament què significa tot això, com els passa a milers de famílies que malauradament han de trobar-se en un hospital amb els fills. Pares, germans i familiars fan un gran esforç per cuidar, protegir i acompanyar els petits.

Centenars de concerts, centenars d’entrevistes, trobades amb seguidors, firmes de discos... Per un motiu o per un altre, cada any veig com dins del pla estratègic d’una empresa o per complir amb la proposta de màrqueting de l’any d’una marca comercial es fan moltes accions musicals. Tindrem més audiència, serem més coneguts, l’artista guanyarà més diners i el promotor seguirà fent gires... Però quan es planteja fer una acció per ajudar un hospital Infantil, cal aturar-se, veure quin és l’objectiu

real, la finalitat i no tractar-ho com si formés part d’una feina més, perquè no ho és.

Col·laborar amb el programa de musicoteràpia i fer un concert per recaptar fons per ajudar els projectes de l’hospital, aquest era l’encàrrec que em va fer l’empresa en qüestió i per molts motius aquest va ser l’inici d’una sèrie de projectes amb l’Hospital Sant Joan de Déu.

La gestora de projectes solidaris fa temps que m’explica com és de difícil aconseguir tot allò que és necessari perquè l’estada dels nens a l´hospital sigui més confortable moralment i econòmicament, tant per a ells com per als familiars. L’Hospital Amic ofereix tallers i teràpies paral·leles que els professionals utilitzen amb els seus menuts pacients, des dels pallassos, fins al programa de musicoteràpia, passant pel taller d’art, els gossos que ajuden d’una manera magistral a la recuperació tant en lesions de mobilitat corporal com en d’altres malalties, les explicacions de la “Child life” de com serà l’operació que tindran i intentar –dins de la gravetat que pateixen– que la seva situació sigui el més normal possible.

L’hospital Sant Joan de Déu necessita el suport de la societat per tirar endavant projectes de recerca, innovació, divulgació, cooperació, així com programes no assistencials que no reben finançament públic.

Per aquest motiu he volgut donar-los un cop de mà, dins de les meves possibilitats, i aprofitar la relació que tinc amb diferents amics cantants per assistir als tallers de música. Fins avui hi hem anat amb Estopa, Pau Donés, Dani Martin, Elena Gadel, Sara Pi, David Otero ‘El Pescao’ o Chenoa.

ARA I AQUÍ « 45

A més a més hem engegat els sopars solidaris “EntreAmics” per recaptar fons, amb els quals engresquem propietaris de restaurants de la ciutat a col·laborar en aquesta iniciativa d’explicar tot allò que desenvolupa l’Hospital Amic i a la vegada compartir una bona estona amb un final musical. Aquests sopars han donat pas a una connexió especial entre els membres professionals de l’hospital i els empresaris que hi col·laboren. No fa gaire parlava amb en José Varela, propietari de diferents locals de la ciutat, i em deia que ja tenia enllestida una tapa solidària per als restaurants. Evidentment tot això no tindria cap sentit si prèviament no anéssim tots plegats a l’hospital, cantants, restauradors i col·laboradors, per viure i conèixer in situ el taller de música. S’ha creat el “Passaport Amic” amb què cada convidat d’aquestes vetllades escriu les seves sensacions i s’amplia la base de dades d’amics per a propers sopars.

Ja n’hem fet tres, de vetllades, amb una bona colla d’amics i estem molt satisfets de la resposta que hem tingut. Seguirem en els propers mesos ampliant les trobades solidàries amb els sopars “EntreAmics”.

Aquestes últimes setmanes s’han fet realitat dues grans mostres de solidaritat i col· laboració. El desig dels nens de la planta d’oncologia s’ha convertit en un dels vídeos més seguits (700.000 visites en les dues primeres setmanes)* a les diferents plataformes i canals digitals amb més de mig milió de visites només la primera setmana. Vàrem convèncer Dani

Carbonell ‘Macaco’ perquè cedís un dels seus temes per fer aquesta gravació i participés en el rodatge de “Seguiremos”, un cançó de lluita i superació, perquè si caus t’has de tornar aixecar i perquè és millor somiar que dormir. El dia que vam filmar el vídeo tota la vuitena planta del centre es va convertir en una gran festa. A les set del matí ja cantàvem. Que curiós arribar a un hospital i en lloc de silenci i poca gent tro-

* En el moment d’editar aquest número d’ONGC ja ha superat el milió de descàrregues i s’han recaptat 20.000 euros que han fet possible la contractació d’un nou tècnic per al laboratori d’oncologia.

bar-te un ambient alegre, gent amunt i avall, corredisses, música sonant a tot drap i cares amb somriures amplis com si realment es tractés de la festa d’uns amics i no les habitacions de nens malalts! Per cert són habitacions amb noms i no pas amb números.

Tot un dia de rodatge en què la il·lusió va poder més que el cansament, on les ganes per fer les coreografies i les diferents seqüències van ser més importants que la revisió mèdica rutinària de cada dia, on els pares i mares, professionals i voluntaris se les van empescar per poder combi-

46 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

nar la feina i formar part de l’equip de rodatge.

Quina bona medicina que és, la música!!

Aquest vídeo, més enllà de ser d’una demostració de superació que vol donar una certa normalitat a les vides dins d’un hospital, pretén transmetre la necessitat de seguir investigant en el càncer infantil. A dia d’avui els tractaments per a infants són exactament els mateixos, en la seva majoria, dels dels adults i falta molta feina per fer en recerca específica en malalties que afecten els infants.

L´altre projecte ha estat el regal de Nadal de Sant Joan de Déu. És una cançó original feta expressament per a aquest motiu per Miquel Abras, compositor i cantant empordanès. Ha col·laborat amb “L’esperança és el regal” amb Joan Lluis Arruga realitzant el vídeo d’una nadala amb ritme, gens ensucrada i molt positiva, tal com la vàrem pensar des d’un bon inici quan els vaig explicar a la directora de Planificació i a la gestora de projectes solidaris, que fan una feina de formiguetes, sempre pensant en projectes que reafirmin la necessitat de tenir una sèrie de serveis imprescindibles per un lloc tan important com és l’hospital infantil. Encara recordo el dia que em van demanar ajuda per aconseguir un afinador de pianos perquè malauradament els 150€ que costa aquesta reparació els han de destinar a famílies sense recursos per ajudar a pagar els tiquets de dinar de l’estada i altres necessitats bàsiques. De moment, el piano encara desfina...

Les ganes per fer les coreografies i les diferents seqüències van ser més importants que la revisió mèdica rutinària de cada dia La cançó ha estat un procés creatiu molt engrescador. Assistir a la gravació de totes les veus que hi han participat també va ser un moment màgic i veure com els professionals del centre, neurocirurgians, el cap d’oncologia, personal de laboratori, fisioterapeutes, infermeres i voluntàries cantaven al costat del nens. L’Anna és una nena que ha patit un tumor cerebral i que el dia de la gravació, just despertar-se, li va dir a la seva mare que la vestís ben guapa perquè havia d’anar a cantar una cançó. Al seu costat els Amelie, Teràpia de Xoc, Dolo Beltran, Sara Pi, Helena Miquel, Jofre Bardagí, tot ells partícips d’un altre dia d’il·lusió.

La cançó, conjuntament amb el vídeo, ja és a la venda per 3 euros a la botiga de l’hospital, espais de música i centres comercials.

Quan veus que tots aquests projectes es converteixen en realitat i hi ha tanta gent que s’hi implica i que de veritat aquestes bones experiències ja formen part de les vides d’aquests petits –grans herois– és quan tot pren sentit.

La Marta, la noieta amb cara d’àngel de 12 anys que no va poder quedar-se al taller de musicoteràpia, va rebre un paquet amb música i fotografies signades per diferents artistes. La seva mare plorava agraïda ja que ningú volia relacionar-se amb ella a causa de la seva maleïda tos.

Avui la Marta està curada!!!

Perquè l’Esperança és el regal, perquè hem de cuidar els que més estimem en aquesta vida, els nostres infants.

Aquest és el nostre compromís!

Carles Gilibets Periodista

Nota: Si us voleu implicar en aquest projecte us hi podeu posar en contacte a través de l’enllaç http://www.amicssantjoandedeu.org/

48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

“El progrés de les dones significa el progrés del món” (U. Joy Ogwu)

“Dones i transformació social, gènere i desenvolupament al segle XXI” Jornades IGMAN-Acció Solidària 2012 Enguany a Igman les nostres jornades anuals dedicades a la reflexió i l’anàlisi compartida les hem centrat en una mirada oberta a la gran revolució de la història, la que s’ha fet el segle XX, a la revolució silenciosa de la modernitat, a la revolta permanent que ve de lluny i vol anar més lluny: la revolució de la dona

ARA I AQUÍ « 49

A la taula de mitjans, les periodistes Elvira Altés, Dolors Elias i Rita Marzoa

La revolució de la dona ha suposat, en un context global i en la història global, un canvi i ha esdevingut protagonista d’aquell desenvolupament que ha estat possible, i del que no li ha estat permès.

Hem volgut fixar-nos en com les mirem o com sovint ni ho fem, per entendre que si un altre món és possible serà segurament perquè una altra manera de fer política és possible. I aquesta serà o no serà, si es feminitza, si dóna veu a les dones i a la seva cosmovisió, a la seva manera d’entendre el món.

“Dones i transformació social, gènere i desenvolupament al segle XXI”, amb aquest títol, el passat 7 de novembre Igman desafiava el clima de desinterès que sovint sembla viure’s en molts dels entorns fins ara més actius en el debat social i de les idees, segurament provocat per les angoixes i les immediateses de la crisi.

Amb tres taules de debat dedicades a analitzar la presència de les dones en els mitjans, la feminització de la política o el rol limitat en l’espai econòmic al qual se les ha sotmès malgrat els potencials desaprofitats com a motor de desenvolupament.

Dones, poder i saber

Les jornades van ser introduïdes per una intervenció brillant, la de Patrícia Gabancho, qui a través de càtars, bruixes i escriptores –com a exemples i paradigmes del saber femení al llarg de la història– va saber situar el marc estructural per al debat.

La dona ha estat font de saber i de transmissió, i és que l’accés al saber és, i representa i ha representat l’accés al poder. Però l’exercici d’aquest rol, sovint ocult i clandestí, ha comportat patiment i violència. L’accés al saber reglat i reconegut és l’eina de transformació fonamental i l’explicació del canvi social fonamental que han realitzat les dones. I avui, per Patrícia Gabancho, les dones han de seguir aspirant a transformar la realitat, però sense renunciar a res, a diferència d’antuvi. Per ella l’apoderament de les dones no ha de servir per crear més riquesa sinó per canviar un món que ha fracassat. El món que han creat els homes és un món que no és feliç, que no és just, que no és equitatiu i que ens ha portat al col·lapse.

L’apoderament de les dones no és per crear més riquesa sinó per canviar un món que ha fracassat Mirades de dones, mirades a les dones

A la taula de mitjans, les periodistes Rita Marzoa, Laia Altarriba i Elvira Altés, a través de l’empirisme contrastat, ens varen posar llum i xifres allà on els mitjans sovint només hi posen foscor, etiquetes, estereotips i prejudicis.

Les dones, segons les estadístiques, tenen una presència en els mitjans a casa nostra i arreu inferior al 30%. Curiosament només hi ha un cert anivellament amb la presència de les dones (35%) quan es tracta de reflectir els testimonis de l’opinió anomenada popular. Les entrevistes a peu de carrer, espontànies i que no porten associada la càrrega d’opinió quali-

ficada. Però a la descompensació quantitativa s’hi afegeix l’element qualitatiu, el tractament i la visió que acompanyen aquesta presència ja de per si poc equitativa. Tan sols el 6% de les notícies qüestionen o s’allunyen dels estereotips de gènere i un 80% els reforcen. La menció de les dones en espais i llocs de prestigi sovint, i paradoxalment, no fa altra cosa que reforçar els mateixos estereotips i la seva masculinització, fruit de la mirada fortament androcèntrica que impregna els mitjans.

En el mateix context de crisi actual, els mitjans quan ens descriuen o focalitzen sobre les seves víctimes i donen veu als seus testimonis, incomprensiblement les dones hi tenen un pa-

50 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Es tracta de posar en valor, social i culturalment, el rol, les capacitats i els valors femenins en l’estructura econòmica per testimonial. Les dones quan apareixen en els mitjans acostumen a anar referenciades, ja sigui pel parentiu o per algun qualificatiu (“la Dama de Ferro”) com si per elles mateixes no tinguessin prou identitat.

Sovint es parla d’un periodisme amb enfocament de gènere. Però som molts els que no acabem de tenir prou definit què vol dir això i en què consisteix. La taula va desvetllar-ne les claus de manera sintètica i entenedora. És aquella informació que dota de significat les diferències de gènere. És quan s’aporten termes comparatius (explícits o implícits) entre homes i dones. O quan ens centrem en aspectes que afecten de forma concreta a un sexe però contrastant dades o experiències de l’altre.

L’abordament de les mirades de gènere en la comunicació ens pot permetre assenyalar les plurals i variades formes de viure de la ciutadania, aportar dades que aprofundeixin i facin

més interessant la informació o senzillament obrir nous camps d’informació, ja que implica una altra mirada de la realitat.

Política feta per dones o com a dones

Si un altre món és possible, una altra política és necessària. Per fer una altra política segurament cal veure el món d’una altra manera i amb uns altres valors. I en aquests moments segurament només una feminització profunda de la política permetria un canvi de paradigmes pregó.

Marta Rovira, secretària general d’ERC; Anna Gabriel, de les CUP, i Sílvia Requena, de CiU, ens van despullar un dels mons més masculinitzats de la nostra societat: la política. Va quedar clar que la feminització d’aquest món sempre ha estat lligada més a plantejaments quantitatius que s’han acabat traduint en les polítiques de quotes. Han cercat garantir més

una presència mínima de les dones que no pas la mateixa feminització conceptual i de cosmovisió de l’enfocament i funcionament de la política. Malgrat que les conferenciants no entenien les polítiques de quotes o la presència de dones en política amb comportaments masculins com quelcom negatiu o no desitjable. Per a elles, com més dones, siguin bones o dolentes, en tots els àmbits de l’arena pública, millor. Potser no és el quid de la qüestió, però sí que suposa un pas per l’homologació.

Les dones en política, com en d’altres sectors com el de l’empresa, aporten –o podrien aportar si es donessin les condicions– actituds, comportaments i valors que tenen per si mateixos un potencial transformador per generar nous paradigmes. Actituds i esperit cooperatiu –versus comportaments competitius–, més responsabilitat i sensibilitat social, més capacitat de bastir consensos, menys individualisme, més capacitat d’identificació pràctica dels problemes o pragmatisme i respecte en els processos en la presa de decisions. El lideratge masculí és transaccional, de prestació amb contraprestació, mentre que el de les dones seria transformatiu per poder aconseguir ser resolutiu.

Tot i ser conscients de la impossibilitat de transformar d’immediat un sistema polític amb una estructura, un funcionament i uns

ARA I AQUÍ « 51

La taula de política amb Sílvia Requena, Marta Rovira i Anna Gabriel

valors masculinitzats, els aspectes quantitatius de les quotes poden suposar, si així es respecta, que les dones actuïn com a tals i que conscienciïn les mateixes dones que actuen i aporten aquest diferencial. També es pot aconseguir que els homes en prenguin consciència i acceptin que hi ha aquest fet diferencial, una altra manera de fer. Tot plegat seria un bon punt de partida per a aquest procés de feminització, de trencament del sostre de vidre que, si és dona, serà epidèrmic i gradual.

Sostres de vidre i oportunitats perdudes

Les dones, com plantejava la darrera taula, són motor de desenvolupament. Ho han estat sempre i sense elles segurament no n’hi hagués hagut ni n’hi haurà. Del que es tracta és de posar en valor, socialment i culturalment, el rol, les capacitats i els valors femenins en l’estructura econòmica.

La consultora Anna Mercadé, la historiadora Marta Selva i l’activista social Gabriela

Serra van cloure les jornades radiografiant el paper de la dona en l’estructura productiva i els motius pels quals al segle XX, a Occident, han generat una revolució silenciosa que ha modificat l’estructura laboral i la seva percepció social i cultural.

Tot i aquesta revolució en marxa i en globalització, les estructures preestablertes en el món econòmic, el famós sostre de vidre, segueix sent encara avui una tenalla que impedeix la incorporació sense filtres de les dones al món productiu reglat. La fuga o expulsió de talent que comporta la no-incorporació equitativa i completa de les dones en tota la piràmide de l’estructura laboral i productiva és un preu que és injust de cara als drets de les dones i una pèrdua irreparable que ens limita l’avenç social i col·lectiu, i que sovint aboca les dones a la pèrdua d’estatus socioeconòmic.

El 60% dels llicenciats en estudis superiors són dones, però aquestes són pràcticament inexistents en els consells d’administració de les empreses. Les empreses de la nova economia

precisament es caracteritzen per tenir valors femenins: obertura davant de jerarquia, avaluació enfront del control, dinàmica versus estructures, flexibilitat i equip en comptes d’organització o l’apoderament i l’equilibri per comptes de poder i autoritat.

Per Gabriela Serra la dona no existeix, existeixen socialment i històricament les dones.

Els valors femenins no són genètics, sinó que hi ha una convenció cultural forjada al llarg del temps segons la qual els homes els ha tocat encarnar uns valors i a les dones uns altres. Perquè sinó el canvi no seria possible, i si la transformació ha de ser possible, serà col·lectiva, compartida o no serà. Per ella, “Les dones no volem vèncer, volem convèncer”.

Jordi Fexas És llicenciat en Història Contemporània i Antropolegia

52 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Responsabilitat glocal 13.000 voluntaris han participat a la iniciativa solidària del Gran Recapte d’aliments i ja hi ha una bona llista d’espera per donar suport a la de l’any que ve. El Gran Recapte ja fa anys que funciona i és coordinat per la Fundació Banc dels Aliments. El concepte de “banc dels aliments” neix a Phoenix, Arizona (EUA) el 1966 de la mà de John van Engel. Quasi vint anys després, el 1984, el projecte s’introdueix a Europa a través del Banc dels Aliments de París, i al cap de tres anys, el 1987, es funda el primer Banc dels Aliments a l’Estat espanyol amb seu a Barcelona, sota el nom Fundació Banc dels Aliments.

El Banc dels Aliments, representa, doncs, una institució pionera en l’àmbit estatal.

A

escala europea es compten 240 bancs d’aliments a 21 països diferents que s’apleguen en la Federació Europea de Bancs d’Aliments (FEBA). A escala mundial hi ha la Xarxa Global de Bancs dels Aliments, que comprèn tots els bancs d’aliments dels diversos continents. Cal destacar, no obstant això, que aquesta estructura en xarxa no limita l’autonomia en com opera cada banc en la seva àrea local.

Els quatre bancs catalans treballen conjuntament i aprofiten les sinergies perquè la tasca que s’hi desenvolupa pugui ser més efectiva a Catalunya.

A casa nostra, la Fundació Banc dels Aliments treballa juntament amb les empreses per donar resposta a la fam d’aquí des de la lluita contra el malbaratament alimentari. Freqüentment i per diversos motius, les empreses tenen al magatzem estocs d’aliments que són

ARA I AQUÍ « 53

54 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

consumibles, però no comercialitzables. Davant d’aquesta situació l’empresa pot optar per destruir els aliments –fet que suposa un cost econòmic i mediambiental– o bé donar-los al Banc dels Aliments.

Per altra banda, són especialistes en la gestió dels excedents alimentaris de les empreses.

Una experiència de més de 20 anys els avala.

L’empresa que dóna els excedents alimentaris passa a formar part de la cadena solidària del Banc dels Aliments, i col·labora així en la tasca primordial de l’eradicació de la pobresa alimentària d’aquí.

Les empreses que hi col·laboren es veuen beneficiades en sis aspectes principals: el solidari, ja que contribueix a la lluita contra la fam d’aquí; l’econòmic, perquè elimina costos directes de l’estoc i els costos dels ports a l’abocador; el fiscal, ja que el valor de la donació, certificada pel Banc del Aliments, és una despesa fiscalment deduïble, un 35%; la sostenibilitat, perquè actua de manera responsable convertint els aliments no comercialitzables en recursos sostenibles –el que suposaria un residu per a una empresa passa a ser un producte solidari–; l’ecològic, tenint en compte que minimitza l’impacte mediambiental, ja que cada tona d’aliments destruïts produeix 4,5 tones de CO2), i l’ètic, perquè incrementa el valor social del producte i de l’empresa.

A banda d’aquesta tasca que la Fundació desenvolupa al llarg de l’any, pels volts de Nadal, l’entitat organitza un Gran Recapte d’aliments amb la voluntat que cadascú, a títol individual, pugui fer aportacions per materialitzar un objectiu més que lloable, una necessitat bàsica: menjar cada dia.

L’objectiu de la campanya és informar i sensibilitzar sobre la realitat de la pobresa al nostre país i afavorir una col·laboració continuada amb els Bancs d’Aliments El Gran Recapte d’Aliments

El Gran Recapte d’Aliments és una campanya de recollida d’aliments bàsics per aconseguir que les persones més necessitades d’aquí rebin ajuda alimentària. La campanya del Gran Recapte es du a terme simultàniament pels quatre Bancs d’Aliments de Catalunya.

L’objectiu és informar i sensibilitzar a tota la ciutadania de Catalunya sobre la realitat de la pobresa al nostre país i afavorir una col·laboració continuada amb els Bancs d’Aliments durant tot l’any. El Gran Recapte es du a terme gràcies a la col·laboració d’un gran nombre de voluntaris puntuals arreu de Catalunya.

L’exemple de Torelló

A Torelló també vam participar a aquesta iniciativa global des d’una perspectiva local.

El Rebost Solidari de Torelló va organitzar el Gran Recapte a Torelló i va comptar amb la col·laboració del Casal Català La Desperta de la Vall del Ges i de l’Agrupament escolta Compte Jofre i Verge de Rocaprevera que van portar alguns dels punts de recollida.

Els Minyons van fer la recollida a una plaça d’un dels barris de la població; el casal La Des-

perta, al bell mig del poble, i el Rebost Solidari es va encarregar de recollir els productes des de tots els supermercats Esclat i Bon Preu de Torelló.

La feina d’un Casal

Des del Casal Català La Desperta treballem en xarxa amb diferents entitats en diferents projectes d’àmbit cultural, social i nacional. Creiem que les iniciatives globals no tenen sentit si no es treballen també des de la perspectiva local i la mateixa idiosincràsia del territori i, ens agrada fer-ho amb una mirada transversal.

Catalunya és un país molt ric en moviments associatius que treballen o bé pel fet nacional o bé per reduir les injustícies socials i construir un món millor. Aquests moviments sovint han conviscut en paral·lel i sense interacció. El context actual de condicions excepcionals de crisi econòmica, social i nacional fa que l’activitat d’un i altre tipus d’entitat hagi augmentat considerablement, però en molts casos segueixen sense interaccionar en el dia a dia. Des de La Desperta creiem fermament que el debat nacional s’ha d’acostar a la realitat social i donar-li resposta, i per tant, que cal treballar per acos-

ARA I AQUÍ « 55

tar aquests dos sectors. Creiem en un procés de construcció nacional, i que com a tal, que comenci per reforçar els fonaments de la societat: els seus valors. Hem d’anar més enllà d’un procés d’independència. El nostre objectiu i la nostra il·lusió és treballar per fer un país millor, més just i solidari, on la gent es pugui desenvolupar lliurement des de la vessant cultural, lingüística i econòmica, però que a la vegada sigui responsable del seu futur i del futur dels seus conciutadans. Creiem, en definitiva, que la construcció nacional va estretament lligada a la realitat social, i que el debat d’identitat nacional quedaria sense sentit si no donéssim contingut al país que estem construint.

Mentrestant treballem per la solidaritat dels qui pateixen fam. També reivindiquem la lluita per la llibertat dels pobles, el valor de la nostra cultura i el respecte pel territori i el seu paisatge. Res és en va, i tot és un TOT comú que ens empeny i ens esperona a treballar sempre en vells i nous projectes que facin dels nostres ideals una forma de créixer en l’àmbit local i també el global.

Així doncs, enguany ha estat la primera vegada que hem participat en la campanya del

Gran Recapte d’aliments, però continuarem treballant-t’hi perquè ens ha agradat ser-hi i els resultats obtinguts (5.061 quilos de llet, sucs, llegums, oli, etc., i 1.532 unitats de xocolata, embotits, llaunes, bolquers, etc., a tot Torelló) ens empenyen a ser-hi els pròxims anys...

Fins que puguem prescindir-ne, esperem que ben aviat.

Casal Català de la Vall del Ges: La Desperta C/ Ges d’Avall, 8 baixos. 08570 Torelló ladesperta@gmail.com www.facebook.com/Ladesperta www.twitter.com/ladesperta

Laura Camps Núria Sellarès i Oró Eduard Cubí i Montanyà Membres de La Deperta. Casal català de la Vall del Ges.

Per a més informació referent a la Campanya tan sols cal que us poseu en contacte amb el Banc dels Aliments corresponent a la vostra demarcació o enviant un correu electrònic a: granrecapte@bancdelsaliments.org Banc dels Aliments de Barcelona. Tel. 933 464 404 Banc dels Aliments de les Comarques de Tarragona. Tel. 977 757 444 Banc dels Aliments de Lleida. Tel. 973 257 612 Banc dels Aliments de Girona. Tel. 972 223 463

56 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Les participacions preferents: nova gran estafa del sistema financer “La banca li agraeix la seva aportació de 5.000 euros al rescat bancari” ha estat l’article de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida amb més lectures. Un “agraïment” provocador que responia amb cinisme i un punt de mala llet a la campanya que ja teníem en marxa al 2010 ‘I qui rescata la societat?’. Lluny d’aconseguir que el rescat bancari es reinvertís en finalitats socials, veiem com s’accentua de forma flagrant l’ús de diner públic en benefici del sistema financer. S’accentua, fins a límits aberrants, la tendència del sistema actual de privatitzar els beneficis mentre se socialitzen les pèrdues, alhora que es legitimen pràctiques abusives, fraudulentes i opaques com la de les participacions preferents, que afecta a més de 700.000 clients. Davant el desemparament que pateix per part dels poders públics, la ciutadania, un cop més, s’organitza. A Lleida, com en moltes altres ciutats, setmanalment es reuneix l’assemblea de persones afectades per les preferents. Una nova estafa del sistema financer que representa a tot l’Estat espanyol ni més ni menys que 31.634 milions d’euros. Un problema de primera magnitud que abordem amb Joan Pere Enciso i Rodríguez, degà de la Facultat de Dret i Economia de la Universitat de Lleida, mentre ens seguim preguntant ‘I qui rescata la societat?’

ESPAI LLEIDA « 57

U

n dels grans èxits de la política econòmica (conservadora) neoliberal en la dècada dels anys noranta va ser l’acceptació dels estats i, per tant, dels dirigents polítics de no controlar els moviments financers internacionals.

Per altra banda, en no haver-hi control, a les entitats financeres se’ls va permetre “innovar” amb nous productes financers per “ajudar” a canalitzar l’estalvi de la gent. Però la realitat va ser una altra: les entitats financeres van tenir llibertat per aconseguir recursos de qualsevol persona per així dur a terme activitats especulatives, com per exemple la coneguda bombolla immobiliària.

Per fer-se amb recursos ràpidament, a més d’anar al mercat internacional a aconseguir crèdits, es van crear els productes que avui coneixem per “tòxics”, però que en el seu moment se’ls anomenava participacions preferents o deute subordinat, entre d’altres.

Aquests darrers dies van apareixent en els diferents mitjans de comunicació sentències judicials relacionades amb les entitats financeres, en la gran majoria caixes, i l’engany o estafa que varen organitzar, amb el consentiment dels supervisors espanyols (el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors, CNMV). 52 caixes d’estalvis i bancs, però també grans empreses, oferien productes “tòxics” a petits estalviadors, no especuladors fins, en la majoria dels casos, a començaments de 2011. Van afectar a més de 700.000 clients i aproximadament uns 31.634 milions d’euros. A data d’avui no tenim constància de cap llistat públic de totes les entitats implicades, de manera que la manca de transparència és clara. No sabem tampoc el nombre real de persones afectades, l’edat, el nivell d’instrucció, la ubicació geogràfica, els imports reals afectats...

Una primera pregunta que ens hem de plantejar és per què els supervisors espanyols (el Banc

58 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors) varen permetre que circulés aquest producte. Ningú, amb coneixement de causa, acceptaria realitzar una inversió en què no pogués recuperar mai els diners, encara que els interessos fossin molt alts. A mitjans de setembre d’aquest any, la CNMV va declarar que preveia sancionar onze de les dinou entitats financeres que entre el 1999 i el maig de 2011 van emetre participacions preferents (per un import total de 22.500 milions d’euros). Julio Segura, president de la CNMV fins al 8 d’octubre, assegura que “els problemes han aparegut per la deficient comercialització per part dels emissors”, i no per la CNMV. En definitiva, es treuen la culpa de sobre.

La segona pregunta a fer-nos seria: per què la gent van comprar-ne? En la majoria de les declaracions fetes pels afectats apareix el mateix argument: “La inversió estava ben retribuïda, era segura, garantida per l’entitat i en 48 hores es recuperaven els diners, sense cap tipus d’impediment”. El producte que s’oferia era “preferent”, és a dir, per als bons clients, aquells en qui l’entitat tenia plena confiança.

I si algú llegia en el contracte que el termini de venciment era “permanent”, se li assegurava que d’aquesta manera no seria necessari anar renovant les compres i vendes, que suposava un cost addicional al client. És a dir, que era

un producte totalment exclusiu per als VIP de l’entitat.

Els clients no van desconfiar dels arguments que els donava l’“assessor” de l’entitat, ja que era la persona de confiança després de molts anys de relacions comercials i, en general, la relació era estreta. Existeix un clar abús de confiança. La relació no ha estat mai d’igualtat donat que la comprensió per part dels clients sobre el producte comprat mai es va produir ja que el venedor no li va explicar clarament en què consistia. L’objectiu del venedor era col·locar el màxim de producte perquè la seva entitat es pogués finançar i ell pogués cobrir les fites fixades i, per tant, guanyar un plus econòmic, un ascens, o totes dues coses.

L’única solució justa seria que l’autoritat competent anul·lés els contractes i es retornessin els diners. Però les entitats s’hi neguen ja que diuen que no tenen diners per fer-ho o que la legislació actual no els ho permet. Tot i així podem veure com fan despeses elevades en publicitat o com encara mantenen les obres socials, amb retallades, però les mantenen. La millor obra social que podrien fer seria tornar els diners a les persones que els reclamen.

Els membres del consell d’administració i els alts directius de les entitats involucrades en els productes tòxics (preferents, deute subordinat...) haurien de començar a utilitzar part

del seu elevadíssim sou per anar cancel·lant aquests productes.

Els treballadors que van vendre als clients de tota la vida aquests productes rebien incentius per col·locar-los. Una bona solució seria que tornessin aquests diners “embrutits” comprant ells les preferents que els van vendre. Aquests fets, en molts casos, els “salvaria la vida” i en altres, els ajudaria a gaudir d’una millor qualitat de vida.

Si volen, poden trobar solucions. Simplement hem de tenir clar a qui es vol beneficiar: als que van exercir l’abús de confiança o al confiat. Si es perd aquesta batalla, hi perdrà tota la societat, ja que s’estarà mostrant que el que val és la força i no pas la justícia. I, si s’emparen en la llei per escapolir-se de responsabilitats, caldrà canviar-la per poder perseguir els culpables.

La tercera pregunta que ens fem és: els nostres dirigents polítics, els parlamentaris i altres càrrecs de quina banda estan? Del poble afectat que els vota o dels qui els financen les campanyes electorals? Desitjo, com a ciutadà que vota, que estiguin de la banda de la ciutadania i tinguin el valor de denunciar i enfrontar-s’hi per solucionar aquest drama social, que posin noms i cognoms als culpables i que així siguin jutjats.

L’última pregunta a plantejar-nos és si els qui han participat de forma activa en la trama poden dormir tranquils cada nit. Quin tipus d’ètica o escala de valors tenen? A les persones afectades els han destrossat el present, i el futur corre perill que els sigui dinamitat. Un país sense esperança és un país sense futur, propens al sorgiment d’ideologies feixistes (les notícies i imatges que vénen de Grècia fan esgarrifar).

Recuperem la memòria històrica per aprendre i ésser conscients del que va significar en el passat –terror i opressió– i procurem que no es torni a repetir. Hem d’enfortir la democràcia i els dirigents han de governar per al poble, no en contra del poble.

Què hem de fer?

Davant l’actitud de les entitats financeres que es neguen a retornar els diners íntegrament i

ESPAI LLEIDA « 59

Una primera pregunta que ens hem de plantejar és per què els supervisors espanyols varen permetre que circulés aquest producte que ofereixen bescanviar els productes tòxics per uns altres que també ho són, fet que implica lligar-se a l’entitat durant deu anys o més i, en altres casos tenen la intenció de retornar-ne una part (entre el 20% i el 30%), hem de reaccionar i ser actius (encara que per l’edat algunes persones ho tenen molt difícil)1. Els afectats s’han d’associar (Estafabanca i Activa Preferentes són dos bons exemples) i generar mobilitzacions (com les de Galícia) per convèncer els dirigents polítics de tot Espanya que

1 L’agència de qualificació creditícia Moody’s va fixar (8/10/2012) una qualificació de “C” al deute subordinat i a les participacions preferents de les entitats nacionalitzades (Bankia, Catalunya Caixa, Novagalícia i Banc de València) que estan sota el control del Frob. Aquesta qualificació és la més baixa de l’escala de l’agència, i segons el seu criteri, aquest deute es troba en situació d’impagament, amb una molt baixa probabilitat de recuperar els interessos i el principal. La raó rau en les altes pèrdues previstes i als plans del Govern per imposar pèrdues als titulars d’aquests productes financers, encara que el Govern no ha presentat cap solució definitiva per als tenedors de les preferents d’aquestes entitats nacionalitzades (Cinco Días, 08/10/2012).

ajudin i que es compleixi l’ordre del fiscal general de l’Estat, Torres-Dulce, que obliga totes les fiscalies territorials a donar prioritat a les investigacions i demandes per possibles abusos en l’emissió de participacions preferents per part de les entitats financeres.

L’Asociación Activa Preferentes, el passat 20 de setembre, va presentar una demanda davant del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees a Luxemburg contra el Consell d’Europa perquè considera que algunes de les condicions del Memoràndum d’Enteniment (MOU) constitueixen “una greu violació del principi de protecció als inversors”. En aquests moments estan estudiant altres accions per presentar denúncies penals i civils.

El que hem plantejat mostra la injustícia del que s’està fent a milers de persones i a les respectives famílies. S’ha estafat de forma impune i els diners que els han pres representaven el coixí que tenien per poder viure amb

una certa tranquil·litat els anys que els resta de vida. Els bancs i caixes continuaran fent campanyes per protegir-se. Moltes entitats financeres, amb el suport de l’autoritat europea, culpen el client de no haver-se llegit la lletra petita i haver-se volgut aventurar invertint i ho comparen amb qui inverteix en borsa i d’un dia per l’altre s’arruïna. Però la realitat és que la gran majoria d’afectats tenen més de setanta anys i eren simplement estalviadors que volien un producte segur i de ràpida liquidació. Senyores, senyors, no es creguin la versió de les entitats financeres. Simplement es demana JUSTÍCIA.

Joan Pere Enciso i Rodríguez degà de la Facultat de Dret i Economia de la Universitat de Lleida

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Preu exemplar 3 € Subscripció anual (inclou l’IVA i les despeses d’enviament de 4 números): PPCC i Estat espanyol............................................. 15€ Europa......................................................................... 30€ Resta del món........................................................... 40€

Formes de pagament Xec bancari adjunt Ingrés al c/c: la caixa 2100 0227 11 0200272343 Domiciliació bancària:

Senyors, us prego que fins a nova ordre carregueu al compte o llibreta indicada els rebuts que us presentarà IGMAN - Acció Solidària en concepte de subscripció a la revista ONGC

Fonollar, 14 · 08003 Barcelona Tel. 935 334 238 Fax 933 192 224 c.e.: ongc@igman.cat www.ongc.lesrevistes.cat

Nom i Cognoms Adreça

Població Telèfon

Codi Postal Titular del compte

Caixa/Banc

Adreça Entitat

Població Oficina

Control

Número de compte

C.P. Signatura

60 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Nasrin Sotoudeh

Drets,

SOLIDARIS « 61

L’escenografia es repeteix com un mantra no volgut.

I dues cadires buides presideixen l’hemicicle. Són les que haurien d’ocupar els homenatjats, i el totalitarisme del règim que els escanya, un cop més, ho impedeix. A uns pocs quilòmetres de distància i tres dies després, es dóna un altre escenari ben diferent: tres homes cofois ocupen les seves cadires. Al darrere un exèrcit declara la claca oberta. Són Barroso, Van Rompuy i Schulz, a Oslo, recollint el Nobel de la Pau per a la UE; i els dels aplaudiments, caps d’estat i de govern de països membres, incapaços de donar resposta als ciutadans dels seus territoris, en un moment de dissolució de l’anomenat estat del benestar.

fonamentals

Jafar Panahi

62 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L

es dues cadires buides són les de Nasrin Sotoudeh i Jafar Panahi, dos iranians represaliats. La primera, per advocar per la llibertat de consciència de menors iranians condemnats a mort per un estat fonamentalista. Sotoudeh és una advocada activista pro drets humans, ara a la presó, incomunicada i que fa vagues de fam de manera periòdica per denunciar la manca de llibertat al seu país. Represaliada per ser dona i crítica. I ara reconeguda per Europa, que en veu del president del Parlament Europeu, Martin Schulz, va ser molt crítica i es va declarar amatent i enemiga d’un règim que amaga la realitat viva i creativa de la seva societat civil.

El segon, el cineasta Panahi, és un dels realitzadors més prestigiosos de la història del cinema iranià, reconegut a festivals com el de Canes en diverses ocasions, ara es troba en arrest domiciliari, privat de poder parlar amb la premsa i de fer pel·lícules. D’aquí que el seu darrer treball es tituli “Això no és una pel·lícula” i hagi arribat a Canes amagat en un llapis de memòria dins un pastís.

Aquesta metàfora d’escenaris –que aquest any ens ha permès denunciar la repressió del règim fonamentalista de l’Iran i les seves complicitats al món àrab, algunes de les quals estampades en samarretes de clubs de futbol– ha estat la principal causa d’un debat potentíssim i molt elevat entre dos models de societat, dues maneres d’entendre el món i a escala local, dues maneres d’entendre la Unió Europea. De fet, defineix clarament dos models oposats en el si del Parlament que ens representa. Som 500 milions ja: l’Europa dels valors i el benestar, per damunt d’interessos econòmics i de tota mena; i l’Europa pragmàtica, la que ha de sobreviure a la crisi, i que mira d’avançar, encara que per fer-ho s’hagi de tapar el nas.

Els valors universals en el nostre lloat model, aquell que ens ha fet mereixedors del Nobel de la Pau, i que ens ha atorgat un país que no en vol formar part de forma absoluta (Noruega) estan en entredit. Valors com el respecte als drets humans en les nostres relacions extracomunitàries, internacionals; allò que fem quan signem tractats de cooperació, de lliure comerç, de relacions econòmiques, i que fa que massa sovint passem per alt que col·laborem amb estats que fomenten la violència, la injustícia social, el conflicte… I a l’altra banda, dins de casa, la protecció dels drets fonamentals dels mateixos administrats, com el dret a una vida digna, una sanitat universal i gratuïta, educació, habitatge… Valors que estan en entredit, que formen part d’un sistema de valors en crisi, i que fan que una meitat del Parlament pateixi, denunciï i sagni, i l’altra faci com els tres micos dels imants de nevera de Gibraltar: mans a les orelles, als ulls i la boca, i podríem

Europa ha de triar entre ser esclava de les multinacionals i els interessos d’estat, o recuperar els valors de la seva fundació que la van fer mereixedora d’aquest Nobel de la Pau dir fins i tot al nas, i miri de tirar endavant malgrat molts i massa coses.

La sort de poder parlar amb tothom fa que a la darrera visita a la seu francesa del Parlament Europeu (Estrasburg) em permetés veure moltes coses. La primera, el com –i pot semblar banal– els diputats francesos de la cambra impedeixen un estalvi d’entre 200 i 300 milions d’euros l’any, que és el que costa desplaçar tota l’eurocambra un cop al mes a la capital alsaciana. S’ha votat un munt de cops a proposta de diversos diputats deixar a Brussel·les tota l’activitat del parlament, però la grandeur i la Constitució europea, que estableix la cocapitalitat, s’imposen a la raó d’abaratir despeses.

I ho volia deixar dit, perquè en el conjunt de l’article pot semblar una anècdota, però penso sincerament que no ho és.

En vaig detectar una altra de molt gruixuda també: la fragilitat dels valors defensats per principis per aquesta Europa social.

Valors com el respecte als drets fonamentals dels ciutadans de la UE, que veuen –i viuen– a països com Grècia, Portugal, Itàlia i també l’Estat espanyol com s’afebleixen drets com tenir garantit un habitatge digne. I un exemple el denunciaven funcionaris grecs, que explicaven com les seves famílies al nord del país, frontera amb Turquia, vivien un dels

pitjors hiverns dels darrers anys amb un àpat al dia i sense poder encendre la calefacció.

Per no parlar dels alts índexs d’atur, el dèficit en el model sanitari i educatiu, les retallades en serveis socials, d’ajuda al desenvolupament… I fa vergonya aliena no veure enrogir representants polítics locals quan neguen l’evidència. Dignificaria la seva gestió el fet de poder sentir: “Sí, és cert que estem aprimant el nostre estat del benestar, estem fins i tot posant en perill consecucions beneradíssimes, però el moment no ens permet altra cosa…” Potser perquè sí que es podria fer altrament, potser sí que els rescats podrien prioritzar les persones per davant de l’especulació i els especuladors. I segurament en essència, aquesta és la realitat que s’evidencia amb l’actual conjuntura. Sí que hi ha dues maneres de fer política, de veure la realitat, d’actuar davant la crisi. I una és la que posa al centre de la gestió els interessos dels ciutadans, i l’altra la que des d’un pragmatisme segurament malentès, entén que el moment obliga a fer determinades concessions.

Ja ho diuen que sortir, viatjar, obre la ment.

I ser a Europa en moments complicadíssims pels drets i les consecucions del nostre model de societat és un d’aquests llocs on poder obrir els ulls. L’atzucac ens ha posat contra les cor-

SOLIDARIS « 63

des i hem pogut veure com hi ha una Europa que vol ser més justa, i una altra que aprofita l’avinentesa per dir que tot no pot ser, que hem de pensar que per aconseguir diners per fer el que volem hem de transigir en algunes coses; i que fins i tot fa passar vergonya quan recorda que no es pot interferir en afers interns, com per exemple la manca de llibertat d’expressió a la premsa de països membres com a Hongria, perquè són qüestions internes d’un estat membre. Com ens deia una eurodiputada liberal

romanesa, “des de quan els drets fonamentals de ciutadans de la Unió són afers interns d’un estat membre?” D’aquí a un any i mig hi torna a haver eleccions al Parlament Europeu. Som 500 milions de ciutadans que haurem de triar entre una Europa esclava de les multinacionals i els interessos d’estat, o una Europa que recupera els valors de la seva fundació i la van fer mereixedora d’aquest Nobel de la Pau, i ha sabut recórrer fins ara el camí de la justícia i el benestar social. No ens enganyem ni caiguem

en la trampa. Aquesta serà la tria, no en dubteu. I els mitjans ho haurem de saber explicar, i haurem d’explicar també on van a parar els nostres vots, quan a l’Eurocambra es transformen en diputats de grups parlamentaris ben diversos.

Els Drets Humans, la Cooperació i el Desenvolupament tenen el seu altaveu al

SOLIDARIS amb Rita Marzoa

Rita Marzoa Periodista

CATALUNYA ` RADIO

Cada dissabte, de 15.00 a 16.00 hores Sempre que vulguis a www.catradio.cat

64 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Pluralitats orgàsmiques “Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa”, és la frase que brolla de les diverses veus implicades en un projecte que l’artista catalana Mireia Sallarès va iniciar fa més de tres anys com un viatge per diferents estats de la república mexicana, acompanyada de la seva càmera i un rètol lluminós de neó que deia: “Las muertes chiquitas”.

La terra –en aquest cas, la mexicana–, sota la superfície més o menys òbvia de la realitat, és el pòsit de les subjectivitats i les arrels, els conflictes i els desitjos. Els orgasmes –en aquest cas, els femenins–, compartits o solitaris, catàrtics o frustrats, representen un possible punt de partida per establir lligams entre el terreny públic i privat, entre l’eròtic i el polític. El vessant íntim de la sexualitat irromp a l’espai del plaer públic, o més ben dit, de l’erotisme construït per diversos mecanismes de comerç i control ideològics, religiosos, culturals.

La peça central del teixit complex d’aquest projecte és el llargmetratge documental que recull fragments d’entrevistes a diferents dones mexicanes. L’estrena de la pel·lícula, a l’abandonat Cinema Òpera de la Ciutat de Mèxic, va desenterrar les experiències orgàsmiques de la seva condició d’intimitat i les va abocar a un espai de reflexió i discussió públiques. Tal com ha passat a les taules de debat organitzades per l’artista, en les quals s’ha vinculat el plaer amb les lluites armades, el feminicidi, la transsexualitat, la teologia de l’alliberament femenina, la prostitució, la malaltia, l’exili, la pluralitat de la identitat mexicana i el compromís ètic de l’art amb la realitat sociopolítica.

I és el que passa també en el llibre del projecte que, a més de narrar el procés, situa les experiències femenines en una cruïlla de diferents enfocaments teòrics.

Enfront del sistema actual –tal com “Las muertes chiquitas” deixen clar– la terra, el cos i el plaer que implica la seva construcció reclamen el dret de participar de manera activa, reflexiva i incloent.

Helena Braunštajn

Doña Jose davant dels blocs en contrucció que després de molta lluita pel dret a l’habitatge la seva comunitat mazahua va aconseguir construir en el centre històric del DF. En el moment de l’entrevista de “Las muertes chiquitas”, doña Jose no havia tingut cap orgasme, però bromejava amb l’autora del projecte que potser aquests quatre blocs de pisos eren, simbòlicament, els seus orgasmes.

Fotògraf: Ramiro Chavez. copy right: Mireia Sallarès

LA IMATGE « 65

66 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Mirant cap endins Un 16% dels habitants de Llagostera és a l’atur.

Tot i la prosperitat dels darrers anys, avui unes 450 persones d’aquest municipi, situat a pocs quilòmetres de Girona i al bell mig de la ruta que duu a les platges de la Costa Brava, han de recórrer als lots d’aliments que Cáritas els facilita. Llagostera Solidària, una ONGD amb més d’una dècada de recorregut solidari a Nicaragua, Gàmbia i el Senegal, ha decidit emprendre nous projectes que incideixin directament en la vida dels veïns amb més vulnerabilitat.

A

ctualment Llagostera compta amb uns 8.100 habitants. La seva situació estratègica pel que fa al turisme –una de les indústries que encara funcionen a casa nostra– ha contribuït a fer que en els últims deu anys el padró augmentés en 2.000 persones. La ressaca de la bonança econòmica es nota també en el creixement del poble, que s’ha anat estirant cap a la perifèria i disposa, com molts d’altres municipis catalans, d’una notable borsa de pisos nous i buits, aixecats durant la bombolla immobiliària.

La construcció és, precisament, un dels sectors que aglutina més atur, el 31%, juntament al sector serveis, que s’enduu la palma: el 55% de les 677 persones llagosterenques. Davant d’una crisi que ha colpejat «de manera duríssima les classes més humils, però també amplis sectors de les classes mitjanes», com diu la mateixa entitat, Llagostera Solidària, després de molts anys fent sensibilització al municipi i cooperació internacional, ha decidit engegar una nova etapa i mirar més cap endins.

Treball amb la població immigrada

Llagostera Solidària naixia l’any 2002 com una ONG dedicada a la cooperació al desenvolupament. Ja des dels seus inicis va tenir molt present la població immigrada del municipi. Així,

a banda del treball de desenvolupament iniciat a Nicaragua, es van anar obrint projectes a Gàmbia i el Senegal, en funció dels nous veïns.

I és que del 18,76 % de població estrangera que hi ha a Llagostera, per exemple, el 10% és d’origen gambià, segons dades “no oficials” del padró 2012. La representació senegalesa és menor –el 0’8% de la població immigrada–, però la col·laboració s’explica, com tantes vegades, per l’ímpetu d’una dona autòctona vinculada laboralment a una parella senegalesa que volia tirar endavant un projecte educatiu al Senegal.

Amb la comunitat més nombrosa, la marroquina, no s’ha començat a treballar en un projecte concret, si bé hi ha una bona relació i molta feina en l’àmbit d’acollida.

Per a l’entitat, els projectes de codesenvolupament han estat una eina vital per treballar les injustícies Nord-Sud i, alhora, per anar teixint complicitats amb aquestes comunitats de nouvinguts. De mica en mica, gambians, senegalesos i llagosterencs d’origen han aconseguit treballar plegats per aconseguir objectius comuns.

I aquesta feina ha donat una nova visió del col·lectiu immigrat a la resta de vilatans. Per a l’estranger, el treball per a les seves comunitats d’origen implica un paper actiu en la cohesió social entre els d’aquí i els d’allà, i els que tenen un peu a cada banda. Aquesta tasca comuna ha «facilitat el coneixement mutu i que es generes-

sin xarxes de coordinació i col·laboració» entre uns i altres, diuen des de l’entitat.

Una cooperativa laboral, entre els nous projectes

Conscients de la greu crisi econòmica i social, aquesta tardor Llagostera Solidària ha posat en marxa Idària, una cooperativa de treball associat i d’inserció laboral sense ànim de lucre. Aquest nou pas no implica abandonar la feina que s’ha estat fent a l’exterior, sinó que pretén ampliar els esforços i recursos que fins ara es dedicaven a la solidaritat interna. La cooperativa vol afavorir la contractació dels treballadors locals inscrits a la Borsa de Treball municipal, oferir instruments per regularitzar moltes relacions laborals que es mantenen en l’economia submergida i facilitar la inserció laboral de les persones del municipi que es troben en risc d’exclusió social.

Per garantir l’arrelament a la mateixa comunitat, Idària tindrà un consell consultiu format per representants de les entitats locals que treballen en l’àmbit social, els Serveis Socials i per regidors electes. De moment, des de la cooperativa ja s’ofereixen serveis de neteja, atenció domiciliària per a nens i gent gran, manteniment d’edificis i instal·lacions, rehabilitacions i reformes, jardineria, treballs forestals, serveis de planxa i arranjament de roba.

ESPAI CeDRe « 67

Primer qui ho necessita

Aquesta tardor Llagostera Solidària ha posat en marxa Idària, una cooperativa de treball associat i d’inserció laboral sense ànim de lucre I el punt de partida de tot plegat és Dinkiraà, que en llengua mandinga significa ‘espai’, i que s’ha convertit en el nou local de solidaritat de Llagostera. Dinkiraà serveix d’aparador dels projectes de solidaritat interna i dels de cooperació al desenvolupament, és la seu de la cooperativa d’inserció laboral Idària i a més, és l’«espai anímic des d’on projectar aquesta voluntat a tota la població», diuen des de l’ONGD. De moment, Dinkiraà també acull una botiga solidària que no deixa de ser una de les potes amb les quals es vol reactivar l’economia dels més vulnerables. Al costat dels productes de comerç just, que en un futur pròxim seran elaborats per les comunitats dels llocs on ja s’executen els projectes de cooperació al desenvolupament de l’entitat, s’hi poden trobar articles d’artesania fets al municipi per persones en risc d’exclusió social: figures de fusta, jogui-

nes, teles brodades, vestits de disseny propi, teles decoratives... La botiga prioritzarà aviat els productes d’artesania que afavoreixin la relació entre les diversitats comunitats de Llagostera i, per tant, que incideixin directament en la cohesió social del poble.

Amb el gir cap endins de Llagostera Solidària, s’entreveu un dels molts canvis que la crisi està introduint a la cooperació al desenvolupament: l’ampliació de l’àmbit d’acció cap a les comunitats de més a prop. Al cap i a la fi, «la pobresa aquí i a fora té les mateixes causes, les mateixes víctimes i els mateixos botxins», diuen des de Llagostera Solidària.

Sònia Cervià i Vidal periodista

Cada vegada que sentiu algú que diu allò de “primer els de casa”, observeu-lo amb atenció. Prescindiu del seu gest malcarat i de l’alè tèrbol amb el qual s’acostumen a etzibar aquests mots i pregunteu-li per la seva vida i la seva relació amb els altres. Hi trobareu rancúnia, que és un verí destructiu però explicable quan prové de la frustració dels perdedors; també hi trobareu aquells grams d’insolència que acompanyen la ignorància i, per descomptat, una concepció del món tancada en els seus, la seva família o ell mateix.

Diu primer els de casa però vol dir: primer jo. Jo i els meus, ara i aquí, sense reflexió ni cap veritable sentit de comunitat. És l’instint que guardem a l’arquicortex i que hem heretat dels rèptils. I és per això que, a l’altra banda, no hi ha cap contradicció entre la cooperació internacional i la solidaritat interna. Sorgeix del mateix indret i no és estrany que els països amb la societat del benestar més potent siguin també els que destinen un percentatge més alt a la solidaritat exterior. Tampoc és sorprenent que les entitats dedicades a la cooperació impulsin de forma natural, instintiva, projectes per combatre les desigualtats i les misèries del seu propi món. Qui es preocupa pel tercer, es preocupa pel quart, que és un món que, lamentablement, els desordres del capitalisme segueix fent créixer.

Enric Ramionet Llagostera solidaria.

68 »

ONGC

ELS LLIBRES

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Manual del facilitador.

Mètodes, habilitats, actituds i valors

Barça o Barzakh.

Els impactes de l’emigració al Senegal

Townsend, J. i Donovan, P.

Garreta, J.

(Ed.) Barcelona, 2011

La pell de brau Espriu, S.

Coordinat pel professor de Sociologia de la UdL, Jordi Garreta, Barça o Barzakh. Els impactes de l’emigració al Senegal presenta els efectes que l’emigració cap a Europa està tenint en aquest país africà, i aporta un nou punt de vista al voltant de les conseqüències de l’emigració, sovint només analitzades a les societats d’acollida. L’emigració continua veient-se entre el jovent com l’única solució de millora individual i familiar davant la situació econòmica del país i l’escassetat d’expectatives. A aquest fet se li suma la imatge d’heroi que es té de l’emigrant, ja que posa en perill la seva vida –o fins i tot la perd– per intentar treure de la misèria la seua família. Com diu el títol del llibre: emigrar o morir, Barça o Barzakh (que és la paraula wòlof que designa el lloc on els musulmans, després de morir, esperen el judici final). L’alternativa que tenen és arribar al paradís que suposa per a ells Barcelona, Europa, o, acabar a l’altre paradís, explica Garreta.

Edicions 62 (Barcelona, 2009) Hölderlin va deixar escrit: ‘Però el que queda, ho funden els poetes.’ Salvador Espriu forma part de la memòria i el testimoni poètics d’aquest país i per commemorar el centenari del naixement del poeta, l’any 2013 serà l’Any Espriu. Per això ens permetem allunyar-nos del que acostuma a ser la línia habitual dels títols d’aquesta secció i recomanar la lectura de la seva obra. Podíem haver triat Cementiri de Sinera on Espriu evoca un món perdut, la seva Sinera mítica des del record. Però ens hem inclinat per La pell de brau, escrit l’any 1960, en què el poeta expressa un somni de futur en llibertat, de convivència i de pau. En aquesta edició –de fet, coedició entre Edicions 62 i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d’Arenys de Mar– també hi trobareu l’edició crítica i anotada d’El caminant i el mur i Final del laberint (1955).

Icària. Col·lecció Eines de Pau, Seguretat i Justícia. 8 (Barcelona, 2012) Facilitar vol dir, de manera literal, fer les coses més fàcils. El facilitador és l’encarregat d’ajudar les persones a prendre decisions i obtenir resultats, ha de ser capaç de treballar en la incertesa i tenir present que les coses no surten sempre com un havia previst o esperava. El Manual del facilitador és un petit recull de trucs, eines i tècniques per a tots aquells qui tenen el repte de treure el millor de les persones en reunions, sessions de construcció d’equip, projectes de treball, grups de resolució de problemes, transformació de conflictes i sessions de formació. John Townsend és fundador i actualment director del Master Trainer Institute. Té una llarga experiència com a consultor en l’àmbit internacional i com a director de recursos humans en diferents empreses.

Ha publicat un gran nombre de guies professionals i participa de manera regular en seminaris i conferències sobre lideratge. Paul Donovan és director de programes sènior a l’Irish Managment Institute a Dublín.

LES MÚSIQUES « 69

Sanjosex

Pep Laguarda & the Reisons

Quart Primera Pel·lícules (Satélite K)

La viu-viu. Sanjosex en concert (BankRobber)

Pop-rock

Pop d’autor

Pop d’autor

Podríem explicar el fenomen del ‘rock mediterrani’ com la rèplica valenciana –amb personalitat i atributs propis– de l’ona galàctica que artistes com Sisa, Pau Riba o Ia i Batiste van fer vibrar durant els anys setanta des de Barcelona. Un dels màxims exponents d’aquest rock-folk de regust lisèrgic va ser Pep Laguarda, autor d’un únic LP que ha assolit la categoria de mite: Brossa d’ahir (Edigsa, 1977). De l’obra de Laguarda se’n sabia poca cosa més, excepte el rumor sobre un disc mai editat del qual circulaven algunes còpies en casset. Ara aquest treball, gravat als estudis EMI l’any 1979, veu la llum en format de CD gràcies a DiscMedi, amb una remasterització i rentada de cara. Plexison impermeable es presentava com un disc-homenatge a una joguina inventada amb la qual es podia escoltar música sota l’aigua (un giny llavors de ciència-ficció i avui ben real). Les cançons constitueixen un viatge que va del pop al rock, el soul, el boogie i fins i tot l’ska; una aventura elegant i de so impecable, amb punts psiquedèlics genials i bones cançons com “Himne (‘namorat)” o el calypso “Feelin’ Ska”, al seu dia tot un atreviment. Hi destaca l’aportació del mallorquí Agustí Fernàndez als teclats Moog, Farfisa i altres de regust setanter, i del bateria Saki Guillem, que va treballar amb Pau Riba i Gato Pérez i que en el seu dia va assumir amb Laguarda la producció del disc. Una perla feliçment recuperada del bagul dels records, brillant com el primer dia.

Ara i aquí comença una nova era de Quart Primera.

El disc no és ni curt, ni simple, sinó que el protagonitzen cançons intenses. No hi trobem els aires pop-folk de digestió ràpida del primer, El món en un cafè (Satélite K, 2010): les seves composicions guanyen més i més després de cada escolta, tocant de ple el terreny més emocional. El cantant Pere Jou, amb barba retallada, és la cara de la portada del disc i és el protagonista principal de l’aventura d’aquesta nova era. Així es presenta el segon disc de la banda barcelonina, on les referències al món cinematogràfic són presents des de la primera cançó, que s’obre amb fragments de Ciutadà Kane (1941).

En cinquanta minuts es despullen 12 cançons amb el segell Jou (a Spotify s’hi suma una bonica versió acústica d’un dels temes més reeixits, “Suècia”). “El teu amant” és possiblement la pel·lícula musicalment més continuista del so que fins ara ens havia servit Quart Primera. A la resta ens sorprenem amb tocs electrònics (“No passa res”), ritmes més ballables (“Silenciós i pacient”), temes més crus (“Potser ja és hora”) i també aires més barrocs alhora que austers (“El meu radar”). Una nova recerca musical amb el pop com a fil conductor, amb lletres que narren petites històries que fàcilment podrien esdevenir escenes no òbvies de pel·lícules on l’amor o el desamor és l’ingredient bàsic de l’equació. Des d’ara Quart Primera roda una nova pel·lícula amb guió eclèctic que reforça el segell singular del compositor i intèrpret Pere Jou.

‘Quan estàs bé/ es veu tot tan clar’. Comença el primer disc en directe de Sanjosex, un treball que manifesta el gran moment del projecte encapçalat per Carles Sanjosé, en aquest final de gira –la de presentació del seu darrer disc, Al marge d’un camí (BankRobber, 2010)– molt ben acompanyat per la banda: Richie Álvarez (teclat), Xarim Aresté (guitarra), Pep Mula (bateria) i Miquel Sospedra (baix). Fent honor a les lletres, a La viu-viu el cantautor està excels, i amb les seves cançons ho veiem tot clar. Aquest és el sentit d’aquest disc en directe: expressar la força que agafen les cançons gravades amb els apaudiments, les errades i la complicitat del públic, la volada que han agafat els temes d’ençà que van sortir de l’estudi, després d’haver-lo rodat durant desenes de concerts. I les novetats? El disc inclou temes que Sanjosex no sol tocar en directe com “Bob Dylan”, a més d’una versió de la melodia popular “Muntanyes del Canigó” i la musicació d’un poema de Miquel Martí i Pol (“Pico l’ullet”).

En l’edició del CD ha decidit mantenir les errades del directe, així com riures i explicacions fruit de la complicitat que creada amb el públic que durant tres sessions –del 7 al 9 de febrer– va omplir la sala Luz de Gas en el marc del BarnaSants. Descobrim que les cançons més tristes les va compondre a l’etapa en què va viure a Girona (“De Girona al Japó”), amb “Futur incert” notem l’energia dels espectadors, i a “Corriol” sona la crònica de tocar al desert africà. Un disc per comprovar el gran moment al qual ha arribat Sanjosex: amb la complicitat d’una banda que va a la una i la força d’un artista i unes cançons que creixen.

Plesixon impermeable (DiscMedi)

Roger Palà

Elisenda Soriguera

Elisenda Soriguera

70 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Economia col·lectiva, l’última revolució d’Europa Any 1936. Amb què l’associes? Destrucció? Guerra Civil?

Mort? Bombes? Feixisme? Fosses? Segurament, sí. Però els anys compresos entre el 1936 i el 1939 van ser molt més que tot això. El professor Noam Chomsky és contundent en aquest sentit i defensa que durant aquest període es va forjar “l’única i veritable revolució social moderna”. No va venir del no-res.

Feia anys, des del període de 1868-1870, que els treballadors havien anat prenent consciència de la seva situació i s’edificaven intel·lectualment en ateneus, sindicats i cooperatives.

ESPAI ILLES « 71

Fotograma del reportatge “Barcelona trabaja para el frente” (Mateo Santos, 1936) cedida per la Confederació Nacional del Treball

P

oc abans de la guerra, durant el Congrés Confederal de Saragossa de maig de 1936, la CNT –aleshores el sindicat majoritari– s’ensumava l’adveniment d’una guerra, però també d’una revolució. I per pal·liar el problema de l’atur proposava, entre d’altres punts, l’expropiació i la gestió col·lectiva de les fàbriques i tallers que tanquessin per temor a la crisi. La proposta va esdevenir una realitat a partir del 19 de juliol de 1936. Fins el 1939 a Catalunya es van col·lectivitzar més d‘11.000 empreses, petites, mitjanes i grans, com Cerveses Damm, Aigües de Barcelona, Telefònica o General Motors Peninsular. La propietat privada de les empreses va passar a ser col·lectiva i l’assemblea de treballadors es convertí en el màxim òrgan decisori a la feina. Va ser una de les transformacions més radicals –radicals, d’arrel– i innovadores del segle XX.

Es tracta d’una experiència que, malgrat ser única i, en aquest sentit, d’interès social, històric i econòmic, no s’estudia als centres docents de l’estat –llevat de comptades excepcions. “És la història maleïda i silenciada del poder, de la història de la gent quan actua com a poble, és a dir, quan es rebel·la contra l’opressió i decideix organitzar la seva pròpia vida en llibertat, autònomament i col·lectivament”, sentencia Antoni Castells i Duran, doctor en Economia i autor del llibre Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-39.

Precisament en aquesta experiència col· lectivitzadora aprofundeix –per primera vegada en format audiovisual– el projecte documental “Economia Col·lectiva. L’última Revolució d’Europa”, de Miguel R. Etcheverry i una servidora, Eulàlia Comas, establerts a Palma fins el passat mes de maig. Fa prop de sis mesos que

el tenim en marxa i aquest novembre hem iniciat una campanya de micromecentage per poder-lo acabar. Creiem que aquesta manera de recaptar fons li dóna independència i, a banda, la satisfacció de saber que desenes de persones confien en nosaltres i volen conèixer aquesta realitat. Ens separen 76 anys d’aquest episodi històric, però també ens hi uneixen moltes coses: l’espai, el context de crisi i l’ànsia de trobar fórmules cooperatives que funcionin i ens permetin viure amb dignitat.

Eulàlia Comas Periodista i antropòloga

Podeu trobar més informació del projecte a: http://economiacollectiva.com/

72 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

“Nosaltres ja hem viscut això. El Fons Monetari Internacional ens va imposar un procés que van anomenar d’ajust, ara en diuen austeritat.

Calia tallar totes les despeses, les corrents i les d’inversió. Asseguraven que així arribaríem a un alt grau d’eficiència, els salaris baixarien i s’adequarien els impostos. Aquest model va portar a la fallida de gairebé tota Llatinoamèrica als anys vuitanta.

Dilma Rousseff, presidenta del Brasil

La solidaritat ben entesa no comença per casa: acaba a casa “La solidaritat ben entesa comença per casa”.

Poques frases ens fan tant de mal a les ONGD, com aquesta. Sobretot pel “ben entesa”. Pèssimament entesa, creiem nosaltres, perquè tal com hem repetit milers de vegades els darrers anys, cal donar un enfocament global als problemes, perquè som en un món global, i les solucions i la solidaritat també han de ser globals.

OPINIÓ « 73

74 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

A

fortunadament l’enfocament global és d’anada i de tornada. No només demanem un enfocament global per entendre el que passa a la resta del món, sinó també ens ha de servir per entendre el que passa a casa nostra, i del que ens passa a Catalunya ara, no en trobarem l’origen ni les solucions només mirant al nostre entorn més proper.

En un moment en què estem generant les condicions per tenir un estat propi, els arguments i les raons que fem servir són més importants que mai per dibuixar futurs. Des de la tasca quotidiana de les ONGD, ni és raonable pensar-nos només per raons econòmiques, ni mirar la resta d’estats i països del món només en funció del nostre benefici. Si tenim un nou estat, el volem diferent en moltes coses i, també, en la seva manera ètica i responsable d’ubicar-se al món.

D’altra banda, però, el nostre deure i la nostra responsabilitat ara és aportar, a casa nostra, tot el nostre coneixement, per mirar de buscar sortides col·lectives. Bàsicament perquè els problemes a què ens enfrontem com a societat, són els mateixos que ens van portar fa anys a treballar mes enllà de les nostres fronteres.

Marxant una d’analogies

Podem i hem d’analitzar la situació de Catalunya a la llum del que va passar als països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia als anys vuitanta i noranta. Les ONGD hi érem. Estàvem fent costat a la societat civil i coneixem molt bé què va passar i ho vam denunciar fins a la sacietat.

Llavors ens vam fer un tip de parlar d’un concepte que la majoria de la població no va arribar a entendre mai: el de “polítiques d’ajust estructural”. Provem de tornar a explicar-ho ara.

Els anys seixanta i setanta van ser un període de creixement econòmic a Àsia i Amèrica Llatina. Durant aquests anys molts països llatinoamericans (i especialment el Brasil, Argentina i Mèxic) van poder assumir sense dificultats préstecs de grans sumes de diners de creditors internacionals per finançar plans d’industrialització i grans infraestructures, i com a conseqüència van multiplicar per quatre el deute extern entre el 1975 i el 1983.

L’augment dels preus del petroli el 1973 va fer que el creixement de molts països se n’anés en orris, fet que va provocar una espiral de sobreendeutament i va acabar en la gran crisi del deute dels anys vuitanta. El deute extern va superar la capacitat econòmica de molts països que, incapaços de complir els seus compromisos, van veure com s’ensorraven els ingressos i s’estancava l’economia. Es va aturar el procés d’industrialització i de diversificació productiva, i es va adoptar una estratègia de creixement orientada cap a l’exportació fomentada

El Consens de Washington El Consens de Washington va establir el 1989 un llistat de polítiques econòmiques considerades durant els anys noranta pels organismes financers internacionals i centres econòmics, amb seu a Washington DC, com el millor programa econòmic que els països en desenvolupament haurien d’aplicar per impulsar el creixement. Aquestes polítiques incloïen: 1. Disciplina pressupostària (dèficit inferior al 3%, o idòniament 0).

2. Reordenament de les prioritats de la despesa pública: eliminar subsidis, invertir en sectors que afavoreixin el creixement i proveir serveis (educació, salut i infraestructures) als pobres.

3. Reforma impositiva (buscar bases imposables àmplies i tipus marginals moderats).

4. Liberalització financera, especialment dels tipus d’interès, i eliminació de qualsevol mecanisme de control de capitals.

5. Un tipus de canvi de la moneda competitiu.

6. Liberalització del comerç internacional (disminució de barreres duaneres i aranzelàries).

7. Eliminar les barreres i establir condicions favorables a la Inversió Estrangeres Directa.

8. Privatitzar (venda de les empreses públiques i dels monopolis estatals).

9. Desregular els mercats.

10. Protegir la propietat privada.

pel Fons Monetari Internacional. Amb unes taxes internacionals d’interès del 18%, els governs van nacionalitzar els deutes externs privats, i els països van haver d’“ajustar-se” a base de contreure les importacions per generar un excedent comercial amb què pagar (almenys en part) el servei del deute. Malgrat l’important caiguda dels salaris, l’atur va augmentar enormement i la població va haver de fer front a l’altíssima inflació, amb una caiguda de la capacitat adquisitiva. Els països van recórrer al finançament de l’FMI i del Banc Mundial i a canvi van haver d’adoptar les polítiques neoliberals definides en el Consens de Washington (vegeu quadre 1). De què ens sona tot això?

A l’altra punta del món, la crisi de l’Sud-Est Asiàtic va esclatar al juliol de 1997 amb la devaluació de la moneda a Tailàndia –i la va rematar la suspensió de pagaments de Rússia a l’agost de 1998– i es va originar, en part, amb l’apreciació del dòlar nord-americà respecte al ien, la consegüent disminució de la demanda de productes exportats per part de l’Est Asiàtic per

pèrdua de competitivitat, i una massiva inversió estrangera que es va estendre a prestataris d’alt risc, la qual cosa va provocar una bombolla immobiliària en alguns països i un augment de l’especulació al mercat de valors. Al 1997, The Economist afirmava que els problemes de l’Est Asiàtic van començar quan els bancs es van llençar a donar préstecs de forma temerària al sector immobiliari i a projectes de construcció desmesurats. Això també ens sona, oi?

A diferència d’Amèrica Llatina, aquesta regió havia aconseguit un creixement econòmic elevat i equitatiu, amb una reducció dels nivells de pobresa sense precedents basada en la inversió pública en salut i educació bàsiques, i en la participació equitativa en els beneficis del creixement econòmic. Però a l’FMI li va ser igual i va exigir retallades en la despesa pública i finançar el dèficit a costa de deute públic, a elevats tipus d’interès. Les mateixes receptes que quinze anys enrere malgrat que el punt de partida fos diferent. Un problema addicional en la gestió de l’FMI a l’Est Asiàtic és que es

OPINIÓ « 75

El problema del deute té el seu origen principalment en l’especulació financera i no només en la despesa dels estats van acceptar com a legítimes totes les reclamacions dels creditors internacionals, malgrat haver incorregut en operacions d’alt risc com es va demostrar amb la crisi. Familiar, oi?

Tant en un cas com en l’altre, aquestes mesures van suposar resultats econòmics escassos i costos socials brutals. Atur, precarietat laboral, increment de la desigualtat i passos enrere en educació i salut. A l’Amèrica Llatina van trigar 25 anys a recuperar els nivells de pobresa que tenien abans de la crisi, i als països asiàtics van trigar-ne 10. En totes dues regions van començar a sortir de la crisi quan van decidir aplicar mesures contràries a les “recomanacions” del Fons Monetari internacional i el Banc Mundial.

L’espiral del deute és l’espiral de la desigualtat

En els darrers vint anys el món gairebé ha triplicat la seva riquesa. A l’any 2000 en ple creixement econòmic es fixaven els Objectius del Mil·lenni que establien un pla d’acció per a la millora progressiva de tota la població mun-

dial. Malgrat que molta gent creia que només eren maquillatge, amb lentitud exasperant els Objectius s’anaven acomplint, però avui en dia... qui pensa en objectius de reducció de pobresa global?

El creixement econòmic, aquest pas dels 24 bilions de dòlars als 70 milions del 1992 al 2011, no s’ha fet d’una manera sostenible. En els darrers anys s’ha incrementat dràsticament la desigualtat, així el 10% dels més rics del món controlen aproximadament la meitat dels ingressos mundials. I la crisi ha incrementat encara més aquestes xifres, l’1% de la població mundial, –61 milions de persones– varen guanyar el mateix que els 3.500 milions de persones més pobres del planeta (un 56% de la població). La gran assignatura pendent d’aquest creixement econòmic ha estat la seva distribució, malgrat que el mateix G20 a la Conferència de Seül deia que “perquè la prosperitat sigui sostenible, ha de ser compartida”.

El model econòmic que s’ha imposat a casa nostra és l’austeritat fiscal, sense reco-

nèixer que el problema del deute té el seu origen principalment en l’especulació financera i no només en la despesa dels estats. Tampoc no sembla que hi hagi una estratègia per al creixement, i sí un clar retrocés de tot allò públic i dels drets socials davant dels beneficis privats.

I en aquest model coincideixen molts polítics catalans, espanyols i europeus. El ple control econòmic no garanteix polítiques distintes i no podem tractar el dèficit fiscal de l’estat com l’única causa del problema, quan només es un símptoma, un més, d’aquesta arquitectura mundial de la desigualtat.

Tot indica que l’aplicació de mesures calcades a les del Consens de Washington està redefinint el contracte social entre els poders i la ciutadania. Les ONGD coneixem prou bé els discursos, coneixem prou bé alguns cinismes, coneixem prou bé les dinàmiques i, malauradament, en coneixem prou bé les conseqüències. Hem acompanyat a fora molt de patiment gratuït perquè tants “sacrificis” no van servir de

76 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Si alguna cosa bona ha tingut la crisi ha estat fer-nos adonar que no som tan rics, ni tan superiors a ningú com pensàvem gaire, i estem obligats a advertir que ens passarà el mateix si no reaccionem.

Sembla evident que hi ha massa similituds com per pensar que sortirem de la crisi en un o dos anys. Un de cada tres euros que ingressa l’Estat el dedica al pagament del deute. Totes les mesures impositives estan centrades ens els treballadors. I els sistemes de salut i educació estan patint importants retrocessos en els nivells d’inversió i servei. Podem estar retrocedint una o dues dècades en els nivells de pobresa, mentre s’incrementa exponencialment la inequitat entre els que tenen més i els que tenen menys.

Només revertirem això si canviem el rumb, si aprenem les lliçons i comencem a pensar a blindar els drets socials per evitar un augment de la desigualtat. Si imposem un sistema de recaptació més just i basat en els principis d’igualtat i progrés. Si posem fi a l’evasió i l’elusió fiscal. Si dediquem els ingressos per la taxa a les transaccions financeres (TTF) a polítiques socials, inclosa la de cooperació internacional.

Les mesures adoptades fins ara per l’Estat espanyol són injustes amb Catalunya, i és injusta la manera d’assumir-ho i aplicar-ho per part del govern català, ja que tots dos retallen les polítiques socials quan sabem que hi ha alternatives que podrien evitar molt patiment a les persones més febles. I a més, i com va dir Lula fa poc quan li van donar el Premi Internacional Catalunya: “Cuidar els pobres és molt barat i dóna excel·lents resultats; cuidar els rics és molt car i mai no estan contents”.

Al servei d’un moviment global contra la pobresa i la desigualtat

En el nou equilibri de forces, la participació ciutadana en les polítiques públiques es restringeix acceleradament, i l’Estat cedeix espai davant dels mercats. Una de les principals lliçons del Sud és que, amb condicions de partida pitjors que les nostres, la població no només van resistir-s’hi sinó que van obligar els seus governs a canviar de rumb. La gran esperança a Amèrica Llatina i Àsia fa unes dècades va ser la ciutadania, i just perquè vam acompanyar les seves lluites, sabem que la nostra tasca ara, aquí, i per això, és fonamental. I la bona notícia és que la ciutadania va despertant al Nord d’Àfrica, a la plaça del Sol o a plaça de Catalunya.

Les ONGD som una veu autoritzada en temes de deute, pobresa, i desigualtat, i ens hem de comportar com a tal. Cal que aportem molta

més reflexió, anàlisi i iniciatives en aquest sentit per garantir la visió global que reclamem.

Però cal a més que, per fi, posem en valor la cooperació en el seu sentit més literal. Si fins ara hem volgut estendre ponts i lligams, cal ara que els convertim en xarxes, i que posem en contacte tots aquells grups i propostes que coneixem a una i altra banda. La ciutadania que ja va lluitar contra aquesta situació a nivell micro o macro, des de les petites iniciatives comunitàries a les grans campanyes nacionals d’allà, i la que ho està fent als nostres barris o al nostre país, per compartir experiències, aprenentatges i estratègies. Davant el discurs més economicista de la cooperació que ha arribat a parlar de retorn econòmic, posem en valor, el retorn social.

Perquè la solidaritat ben entesa i ben feta fins ara acabarà així per tornar-nos. Acabarà a casa.

D’altra banda, i si en els últims anys hem fet un esforç de diàleg i apropament dins l’àmbit del tercer sector social, i ja hem compartit algunes reflexions i accions conjuntes, cal ara fer algun pas més i pensar en clau de moviment global contra la pobresa i la desigualtat, i les ONGD podem posar-nos-hi al servei, per facilitar mirades i contactes d’altres països i d’organitzacions que han obtingut victòries o tenen models alternatius en la gestió de les polítiques socials, educatives, sanitàries, culturals...

Si alguna cosa bona ha tingut la crisi ha estat treure’ns d’algunes de les nostres veritats més absolutes i fer-nos adonar que no som tan rics, ni tan superiors a ningú, com pensàvem.

Pensar avui en el discurs de l’octava potència econòmica mundial fa vergonya per la ceguesa en què vam viure. Fent una última analogia, podem fer servir la saviesa d’un dels nostres sense sostre quan li va espetar a l’Olga de la Fundació Arrels: “El que vosaltres no sabeu és que sou més a prop de nosaltres que de tenir un iot”. Érem més a prop de ser Nicaragua, Bolívia o Botswana, aquells països que “ajudàvem”, que de ser Suècia o Noruega. Potser ara aconseguim treure’ns l’etnocentrisme de sobre i ens deixem ajudar i ens deixem assessorar per l’Equador sobre auditoria del deute. O potser tenim la sort que ens apadrinin des d’Islàndia.

Francesc Mateu i Host Director d’Intermón Oxfam a Catalunya i Andorra, i president de la Federació Catalana d’ONGD Nota: Aquest article ha estat elaborat a partir del informe “Crisi, pobresa i desigualtat” d’Intermón Oxfam que es pot trobar a la seva web