Ongc 53 Primavera 2013

ONGC 53

Revista trimestral • Primavera 2013 • Número 53 • 3 €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Prostitució i esclavisme al segle XXI • Hola Intermón, adéu Oxfam?

FSM: Tunísia o la fi d’un cicle • Palestina, una clau sense pany Arquitectura i cooperació • El repte del Dret a la Salut Noms propis: Oliver Style, Aleksei Navalni, Miquel Carrillo i Joan Carles Garcia Col·leccionable de fotografies

paucat

SUPLEMENT Experiències de pau i transformació social

Escenaris locals en un món globalitzat Làmina 23:

Libèria contra la malària

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«5

Francesc de Dalmases Director

Hola Intermón, adéu Oxfam?

I

ntermón és un dels grans tresors d’aquest país. Per moltes raons evidents i per una que ho és menys: sempre ha sabut anticipar-se al seu temps. Nascuda el 1956 amb el nom de Secretariat de Missions i Propaganda, inicialment va ser l’instrument de la Companyia de Jesús per ajudar els projectes dels Jesuïtes a l’Índia, el Paraguai o Bolívia. Ja el 1964 incorpora el valor afegit de la denúncia de les igualtats Nord-Sud i la reivindicació de la justícia social com a part del seu discurs institucional. Durant els anys setanta es transforma en una organització laica i independent i el 1982 es converteix en Intermón.

El creixement continuat en nombre de recursos i projectes fa que el 1997 entri a formar part d’Oxfam International i des de llavors la coneixem com a Intermón Oxfam. Paradoxalment, aquesta internacionalització inicia un progressiu procés d’invisibilització d’Intermón com a organització catalana mentre es converteix en una ONGD espanyola amb seus a Madrid, Sevilla, Bilbao, Saragossa, València i Barcelona; avesada a parlar i denunciar injustícies llunyanes, però emmudida quan es tracta d’injustícies nacionals.

Avui, Intermón Oxfam és una ONGD que pateix, com pràcticament totes, les dificultats d’accedir a recursos públics alhora que malda per mantenir l’alt nombre de socis i col· laboradors amb què ha comptat fins ara. Però a aquesta crisi se n’hi suma una de més greu.

En els darrers temps, el patronat de la Fundació d’Intermón Oxfam ha anat incorporant perfils amb poc coneixement dels orígens d’Intermón. El patronat i el mateix president duen a terme l’activitat principal a Madrid i treballen amb una mentalitat estatal, jacobina i centralista, amb la voluntat de fer-se propers i amables a l’AECID en aquests temps de vaques magres.

A aquest fet cal sumar-hi els ajustos de personal que pateix la seu de Barcelona –que progressivament perd pes específic–, una nova política de comunicació centralitzada que estandarditza Intermón Oxfam com a marca únicament espanyola i els imperatius d’Oxfam, en tant que multinacional en temps de crisi, que demana unificar la marca des d’Anglaterra. Una políti-

Té tot el sentit que Intermón es plantegi tornar a ser una organització catalana orgullosa del seu passat, sobirana del seu present i amb determinació per encarar el futur ca d’ingerència que s’atreveix, fins i tot, a cridar a l’ordre alguns treballadors sobre expressions sobiranistes expressades en els seus perfils particulars a diferents xarxes socials.

Si dèiem que Intermón s’havia distingit sempre per avançar-se al seu temps ara ho pot tornar a fer: tornant al món i tornant a casa.

No té gaire sentit analitzar ara si l’etapa com a Oxfam tenia sentit i tenia raó en el seu moment, però sí que en té replantejar-ho avui a fons.

Precisament ara que Catalunya viu immersa en un procés raonat, legítim, i radicalment democràtic d’autodeterminació, té tot el sentit que Intermón es plantegi tornar a ser una organització catalana oberta al món: orgullosa del seu passat, sobirana del seu present i amb determinació per encarar el futur.

Els recursos humans, l’experiència, el gruix de socis i bona part de les capacitats d’Intermón

són a Catalunya. Reprendre el camí com a organització amb personalitat jurídica pròpia –al marge de la Fundació actual i al marge d’Oxfam– és una aposta segura.

El nou món que albirem demana organitzacions mitjanes, properes a les persones associades i amb pocs intermediaris per ser eficaces i, sobretot, eficients. Organitzacions que impregnin amb el seu principi d’actuació des de les pròpies arrels fins a la pràctica quotidiana, passant per la seva història i per totes i cadascuna de les accions de comunicació i d’educació per al desenvolupament.

Hi ha massa persones patint dins d’Intermón. Patint mentre observen directrius destinades a desintegrar l’entitat tal com l’hem conegut. Les mateixes persones que poden fer reviure i viure aquesta organització. Els socis i col·laboradors segur que les acompanyaran.

6»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Cap de redacció Jordi Fexas Internacional Judit Aixalà, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Marc Gafarot, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló, Toni Fullat, Francesc Parés Han col·laborat en aquest número Tania Adam, Dolors Aixalà, Miquel Carrillo, Joan Pere Enciso, Mariona Ferrer, Miquel Ferreres, Borja Franco, Manuel Manonelles, Laia Altarriba, Meritxell Freixas, Joan Carles Garcia i Cañizares, Eva Piquer, Faidra Matziaraki, Sandra Mestres, Natàlia Boronat, Rita Marzoa, Sònia Cervià, Daniel Mundet, Òscar Cisteré, Cesca Lacasa, Carles Llorens, Helena Morén, Montse Ortiz, Roger Palà, Miquel Ruiz, Carles Sanfeliu, Carles Serra, Ariadna Solé, Oliver Style, Alejandro de los Santos Pérez, Jordi Martí i Àngels Real.

Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Gemma Lapedriza Disseny i maquetació www.estudilogo.cat Impressió Vanguard Gràfic Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat Edita

amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de

amb el suport de: Foto de portada: Boris Masramon ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor. L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

FERRERES

Fe d’errates: En el darrer número va aparèixer un error en el nom de l’autor de la foto de portada. Efectivament, la foto era de Boris Masramon a qui volem agrair públicament la seva participació desinteressada en el projecte d’ONGC. En aquest número, hem tornat a il·lustrar la portada amb una foto seva.

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

SUMARI 3 el davantal

53

Hola Intermón, adéu Oxfam?

4 miquel Ferreres

6 en perspectiva Emergència ètica

7 per cert

Política vs. gestió

8 l’esquena del món

El que cal aquí és un cop d’estat

9 com t’ho podria dir Gràcies per ser-hi

10

10

entrevista Lydia Cacho, periodista i activista pels DDHH

14 món - finestra l’est Una nova amenaça plana sobre el col·lectiu LGBT a Rússia 20 món - àfrica cultura Un recorregut crític per les arts escèniques africanes 24 món Construir una resposta humanitària 30

món Palestina, una clau sense pany

20

30

34 món El futur de l’Índia és a mans de les dones 38 món

El Fòrum Social Mundial a Tunísia, la fi d’un cicle

40 mòn - espai verd Renovant energies a contracorrent 44 espai illes

34

16 62

Mallorca Blackout

48

ara i aquí Jugar-se els papers

52 ara i aquí

Afrika Inaamua

56 la imatge Aleksei Navalni 58 solidaris De Joans, Joseps i ases...

60 els llibres Victus, August i Energia Solar Autónoma 61 les músiques

Els Catarres, La Pegatina i Raimon

62 ara i aquí Enginyeria Sense Fronteres, artesans de la cooperació 66 espai CeDRe

Als carrers de Girona es lluita pels drets socials

44

68

espai lleida El repte del dret a la salut

72 opinió

Coooperació i municipalisme

74 opinió La crisi dels 70 (i dels 80, i dels 90 i...) suplement

paucat

experiències i propostes de pau i transformació social

76 l’ONG del català El català també necessita una ONG 80 espai accd

Entrevista a Ousama Ben Fana Traoré

«7

8»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EN PERSPECTIVA

Manuel Manonelles i Tarragó

Emergència ètica

H

em estat, aquests últims mesos, sotmesos a un degotall imparable de notícies vinculades o bé a la corrupció, o bé a la inexorable perpetuació de la crisi econòmica i financera que, cada dia que passa, incrementa el seu nombre de víctimes, ja sigui en forma de nous aturats, de nous desnonaments o de més joves que es veuen obligats a emigrar en busca d’un futur professional digne.

Paral·lelament a això, tot i que de manera més puntual, també rebem notícies de com les grans fortunes incrementen els seus patrimonis de manera quasi obscena, o de com el govern de l’Estat es planteja canvis legislatius “ad personam” per tal d’assegurar que un alt directiu de banca pugui continuar exercint el càrrec tot i haver estat condemnat, i el seu indult –atorgat pel govern d’anterior marca política– derogat pel Tribunal Suprem.

En la mateixa línia, la perplexitat del ciutadà assoleix quotes abans insospitades quan s’assabenta que un exvicepresident del govern i exdirector gerent del FMI, responsable del pitjor fiasco financer de les últimes dècades, és fitxat amb sou d’estrella per una gran empresa de telecomunicacions que ell mateix havia privatitzat uns anys abans.

I tot això, repeteixo, en els mateixos moments en què les ferides causades per la crisi i les draconianes polítiques d’austeritat s’aprofundeixen i s’agreugen de manera especialment dolorosa, i quan el “rescat” de Xipre finalment ha trencat el tabú del “corralito” dins de la zona euro.

Estem, doncs, davant d’una emergència ja no sols econòmica i social, sinó també ètica, especialment punyent i perillosa, com ho demostra l’increment alarmant de l’extrema dreta a països com Grècia, però també a un nombre important dels països de la UE. Una crisi de valors que demana ser resposta urgentment.

Ja fa uns anys, en plena eclosió de la primera fase de la crisi, vaig escriure en aquesta mateixa revista sobre els perills que generava la sensació de total impunitat de la qual gaudien molts dels principals responsables de la bombolla i el conseqüent daltabaix financer. Impunitat que es fa extensiva a una llarga corrua de lladres de guant blanc, i fins i tot a saquejadors confessos, que campen al seu aire mentre milers de persones es troben al carrer per causa d’una legislació feta a mida dels interessos del sector financer. És cert que comencem a tenir algunes novetats esperançadores, la victòria del referèn-

dum a Suïssa sobre la limitació dels sous dels alts directius, una certa revolta de la carrera judicial, amb la consegüent la resolució del Tribunal de la UE sobre alguns aspectes de la legislació espanyola sobre desnonaments, etc.

Però resta el dubte sobre si la velocitat i l’escala d’aquests canvis serà suficient per respondre les demandes d’una societat progressivament més tensa, i d’uns ciutadans que se senten –en molts casos de manera prou justificada– ignorats per la seva classe política o, fins i tot, pel “sistema”.

Si no som capaços de respondre a aquest desgavell hem de ser conscients que ens arrisquem a la possibilitat, en un futur no molt llunyà, d’haver de fer front a un context molt volàtil per a la convivència social. Ens cal, doncs, encarar aquesta situació amb responsabilitat i sensatesa. En part només es tracta de fer efectiu el vell adagi de “qui la fa, la paga”. Però avui, molt malauradament, aquest principi no s’aplica de manera equànime ni generalitzada.

Estem davant d’una emergència ja no sols econòmica i social, sinó també ètica especialment punyent i perillosa, com ho demostra l’increment alarmant de l’extrema dreta a països com Grècia

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

«9

Víctor Terradellas i Maré

Política vs. gestió

Q

ue Catalunya viu un moment excepcional és una afirmació innegable. I que aquesta excepcionalitat és vista amb il· lusió, por o recel depenent de les fílies i fòbies de cadascú, també. Ara bé, en què es tradueix aquesta excepcionalitat política?

En primer lloc, cal assumir que el desenllaç que viurem com a societat i com a comunitat nacional implicarà un canvi. O, en altres paraules, que no hi ha via de retorn. El sistema autonòmic de relació pretesament asimètrica entre Catalunya i Espanya ha quedat esgotat: o avancem en el camí de la independència política o ens situem en un escenari de submissió nacional i econòmica pitjor encara que la viscuda durant la primera dècada del segle XXI. En segon lloc, cal entendre que el desafiament a l’Estat que ha emprès la societat catalana ha provocat un conflicte amb Espanya que s’ha traduït en un seguit d’accions i reaccions que tenen per objectiu l’ofegament econòmic de Catalunya. Un ofegament i un xantatge que només és possible, precisament, per la situació de dependència política que vivim.

En tercer lloc, cal tenir en compte que el desllorigador d’aquesta situació no es troba dins de la legalitat establerta per l’Estat que practica l’espoli contra Catalunya sinó en la legitimitat política radicalment democràtica que mostra i demostra la societat catalana en aquests darrers anys.

I és a partir d’aquestes constatacions que cal entendre els topalls i les limitacions de la gestió que pot fer el Govern de Catalunya a dia d’avui. Perquè si bé són legítimes les reivindicacions de mossos, mestres, farmacèutics, ONG, cuidadors... no ho són les queixes a la plaça de Sant Jaume quan és evident que les respostes als problemes econòmics i estructurals que pateix la societat catalana no són fruit de la gasiveria d’aquest Govern sinó de l’acció torpedinadora de l’executiu espanyol que té per objectiu l’ofegament econòmic per, precisament, provocar divisions i enfrontaments a casa nostra.

L’àmbit de la gestió, doncs, té unes limitacions evidents i és per això que entenc que l’energia del Govern, de la societat civil organitzada i del conjunt de la societat catalana ha d’anar dirigida a la mobilització i a l’acció política que faciliti una transició nacional per assolir un nou estatuts polític. Així podrem comptar amb les eines polítiques i els recursos econòmics per

Hem arribat fins aquí convençuts d’un futur millor i no ens podem enganyar ni disfressar-ho amb un demà menys pobre redibuixar el benestar social a què tenim dret a Catalunya i que volem projectar arreu del món.

Els problemes i les limitacions de la gestió diària no han d’amagar ni posposar el repte polític de primer ordre que hem assumit. Hem arribat fins aquí convençuts d’un futur millor i no ens podem enganyar ni disfressar-ho amb un demà menys pobre.

Nota: El passat 25 d’abril el Consell de Cooperació va triar els noms dels quatre experts independents que formaran part d’aquest òrgan consultiu en aquesta nova legislatura. Una vegada més, tal i com ha passat des del mateix moment de la creació d’aquest Consell, el director d’ONGC, Francesc de Dalmases, ha estat un dels noms triats i avalats per consens.

Un reconeixement a una veu crítica, autocrítica, raonada i intel·ligent que segur que compartim tota la comunitat lectora d’ONGC. Que sigui per molts anys.

10 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ESQUENA DEL MÓN

Laia Altarriba i Piguillem

El que cal aquí és un cop d’estat

Q

uarts de vuit del matí al bar d’una estació de tren de rodalies. Has arribat amb prou temps per fer un cafè i fullejar el diari abans que arribi el tren que t’ha de portar a Barcelona. Hi ha un volum de gent força més gran de l’habitual en aquesta hora.

Són diverses famílies que van arribant, se saluden efusivament, se’ls veu animats. T’adones que porten pancartes caragolades. Una manifestació tan d’hora? Aviat t’adones que sota les jaquetes d’alguns es deixen veure les samarretes verdes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la PAH, que ha esdevingut un dels moviments més actius i combatius del país els darrers mesos. Pares l’orella i desxifres que acompanyen una família a negociar amb l’oficina bancària la hipoteca que no són capaços de continuar pagant. Gairebé segur que algun o tots els membres estan a l’atur, o han patit una baixada dràstica del sou.

Quan ja són una bona colla, surten del bar i s’encaminen cap a l’andana. I tu et quedes tranquil·lament llegint el diari, que destapa nous casos de corrupció. La fas petar amb el cambrer, que sembla que és alhora l’amo del bar. Us queixeu de la corrupció que assota una part de la classe política. De la vergonya que suposa la descoberta de nous casos, especial-

La clau serà que tota aquesta xarxa de base passi de l’actitud defensiva a la constructiva i comenci a teixir una alternativa

ment en un context de crisi brutal com l’actual que posa en qüestió algunes maneres de fer dels professionals de la política. I aleshores, t’etziba: “Sona molt fort el que ara et diré, però jo crec que és l’única solució: el que cal aquí és un cop d’estat”.

No vols haver sentit el que has sentit, però l’home continua: “Cal algú fort que faci fora tots aquests polítics corruptes”. Tu no saps quina cara posar. Et mires des del tamboret on estàs asseguda una dona que hi ha a una de les taules que estava seguint la conversa i fa uns ulls de perplexitat com els teus. “Sí, sí, noia, això és el que cal”. I tu li dius que la solució als problemes que patim no pot venir des de dalt, des d’una imposició, sinó des de la gent organitzada des de la base. L’altra dona va fent que sí que sí amb el cap a mesura que parles. Però t’adones que el teu tren és a punt d’arribar, així que pagues el cafè i surts corrents.

Asseguda al tren repasses el que t’acaba de dir el cambrer i encara te’n fas creus. I alesho-

res penses en el grup de gent de la PAH que t’has trobat una estona abans i recuperes la confiança en la gent. I recordes el que et va explicar un amic que participa en aquesta plataforma: “Les persones que arriben a la PAH ho fan amb la moral molt baixa; han perdut l’autoestima perquè se senten culpables del que els està passant. Però en arribar a les assemblees de la PAH troben altres persones que pateixen la mateixa situació i canvien d’actitud, perquè s’adonen que és un problema col· lectiu que hem de resoldre entre tots”. Si tenim algun futur com a país, no podem esperar solucions individualistes (i feixistes) com les que predicava fa una estona el cambrer, sinó que la nostra força rau en els grups com els que t’has trobat aquest matí, que s’organitzen de manera solidària per defensar-se de la voracitat de les entitats financeres. La clau serà que tota aquesta xarxa de base passi de l’actitud defensiva a la constructiva i comenci a teixir una alternativa.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

COM T’HO PODRIA DIR

« 11

Eva Piquer

Gràcies per ser-hi

I

magina’t que prens una decisió. Imagina’t que has patit com mai abans de prendrela perquè et feia por decebre la teva gent.

Imagina’t que la teva gent et fa costat i entén fins i tot allò que costa d’entendre sense saber-ne els detalls que t’estalvies d’explicar. No desitjo cap tràngol a ningú, la vida sola ja ens en va repartint ara a tu i ara a mi (i al final, per acabar-ho de rematar, et mors), però sentir-te comprès per persones que t’estimen és una de les millors sensacions de l’univers. Una sensació que et faria fregar el cel, però la tastes des de tan avall que el repte és pujar de nou fins al nivell del mar.

Hi ha l’amic que et ve a buscar el dia D a la sortida de la feina i t’arrossega fins a un restaurant perquè recorda un vespre que ell estava fet miques per dintre i va haver de tornar sol a casa. Feia fred, plovia i es va sentir tan desgraciat que ni pensant en catàstrofes de quatre síl· labes hauria sabut relativitzar la seva desgràcia. No tens gana, però agraeixes la graellada de verdures com agraeixes els regals que es fan al marge del calendari, perquè sí, perquè avui és dimarts i encara és lluny el teu aniversari.

Hi ha la companya de despatx que et recomana una sèrie ianqui que creu que et provocarà evasió i somriures. Conscient que tu no tens esma per anar-te-la a comprar, busca i troba la millor manera de fer-te’n arribar la col· lecció completa. Set DVD, un per temporada.

I, en efecte, la sèrie t’enganxa i et distreu i et fa oblidar durant uns minuts que has pres una decisió que fa de mal explicar però que tampoc cal justificar fins a l’última coma, perquè els qui t’envolten i t’importen et dispensen una incondicionalitat que emociona.

Hi ha la gent que t’envia tres whatsapps per segon i els qui només t’envien un discret “ja saps on sóc”, per no atabalar-te. Hi ha qui t’ho diu tot amb un poema: “Deixa que el temps, pacient, senyoregi / la sorprenent i brusca regolfada / que ara t’enterboleix / i en mestregi, prudent, la secreta harmonia. / Tot, fet i fet, és vida enriquidora, / l’única que et pertany i que no pots / fer malbé repetint fins a eixordar-te / la lletania absurda dels records”.

Hi ha l’amiga que queda amb tu per esmorzar i abans d’escoltar-te t’aboca pel forat del dònut els seus embolics sentimentals: té un nòvio que potser és l’home perfecte, i potser no. El mateix dia, hi ha l’altra amiga que queda amb tu per berenar i abans d’escoltar-te t’aboca entre pessics de croissant integral els seus

Hi ha el col·lega que et recorda l’aforisme de Joan Fuster: “Reivindica sempre el dret a rectificar perquè és el primer que et negaran els teus enemics” embolics sentimentals: té un nòvio, diferent del de la primera amiga, que potser és l’home perfecte. I potser no.

Hi ha qui t’envia una foto d’un paisatge nevat que no trepitjaràs mai (tens unes mans gens compatibles amb els graus sota zero) però que t’escalfa l’ànima. I qui et truca des del cotxe amb una mà al mòbil i l’altra al volant, arriscant-se a rebre una multa que t’hauries d’oferir a pagar tu, i es torna a arriscar i torna a trucar cada cop que la comunicació es talla, que és massa sovint per no sospitar coses rares.

Hi ha el company que et demostra cada dia de cada dia per què fa vint-i-quatre anys que compartiu errors, encerts i fundes nòrdiques. Mentre tot gira rodó la parella et fa falta

d’aquella manera, però quan et fereix el món i et sembla tan difícil veure una finestra, és imprescindible saber-te ben a prop d’algú que tingui un clavell per a tu i et canti au vinga amunt, amunt, obre els teus ulls i amunt, puja a la barca amb el teu bagatge i recorda que la vida és teva.

Hi ha el col·lega que t’espolsa les culpes del damunt (“la culpa és una cosa molt grossa, culpables només els delinqüents!”, exclama), el col·lega que assegura que l’alliberament se’t nota a la cara (“tornes a ser tu en la veu i la mirada”) i el col·lega que et recorda l’aforisme de Joan Fuster: “Reivindica sempre el dret a rectificar perquè és el primer que et negaran els teus enemics”.

12 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ENTREVISTA « 13

Lydia Cacho periodista i activista dels drets humans “La prostitució no és l’ofici més antic del món, és una forma d’esclavitud que existeix des de temps remots.”

Lydia Cacho (Ciutat de Mèxic, 1963) ha dedicat els últims deu anys a denunciar les xarxes de tràfic sexual –l’esclavisme del segle XXI– des de Cancún, on va fundar un refugi per a víctimes. La publicació el 2005 de Los demonios del Edén, on denunciava una xarxa de tràfic infantil a l’estat de Puebla, va convertir-li la vida en un infern durant dos anys. Des de llavors viu entre amenaces de mort. “Vaig decidir aprendre a conviure-hi en lloc de mantenir-me com una víctima perpètua i vaig convertir-me en una supervivent per prendre decisions conscients”, explica sense embuts. No té pèls a la llengua i critica sobretot la “hipocresia monumental” dels polítics espanyols. “Si hi ha res que uneixi esquerra i dreta a Espanya és el consum de prostitució”, sentencia.

Com es va adonar de la situació de les dones a Mèxic i va començar a actuar, primer com a periodista i després amb el centre de Cancún?

Em vaig adonar de la situació de les dones sent dona a Mèxic. Des de petita, i ja preeadolescent vaig créixer en un context de molt de contrast. A casa meva, els germans i germanes érem tractats per igual i fèiem les mateixes tasques. Però aquest context d’igualtat de casa meva resultava gairebé absurd a l’exterior. Sempre m’hi rebel·lava en contra. Crec que vaig entendre que era feminista des de petita: mai va agradar-me jugar a nines, preferia fer

esport, o bé escriure, però no entrava en els paradigmes de la nena model del Mèxic dels anys setanta. I per això crec que la meva formació com a defensora dels drets de les dones va començar defensant-me a mi mateixa.

I llavors, com a filla d’una mare feminista, vaig començar a donar-li molt més contingut ideològic des de l’adolescència. Ja als 24 anys, quan vaig començar a exercir el periodisme, em va quedar clar que jo ho feia tot des d’una perspectiva concreta que ara anomenem de gènere, entrevistés homes o dones o bé analitzés qualsevol persona.

Vostè ha indagat i ha denunciat el que ha vist.

Com l’ha afectat en la seva vida?

Molt abans de publicar el llibre de Los demonios del Edén (2005), la revelació d’una xarxa de tràfic infantil a Mèxic, ja patia amenaces de mort de qui investigava. I vaig ser tan ingènua de denunciar-ho a la policia, que em va respondre que les amenaces no són un delicte fins que es cometen.

“Ah, sí, molt bé, quan em matin vindré”, vaig respondre. Després va començar a canviar la meva vida perquè vaig haver d’adoptar estratègies de seguretat, primer de manera molt autodidàctica i després demanar ajuda a gent propera. Quan

14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

vaig publicar el llibre el 2005, amb la denúncia de tota una xarxa de tortures a l’estat de Puebla –amb governadors implicats–, van detenir-me i torturar-me, a més de portar-me a la presó. Llavors gràcies a les estratègies de seguretat vaig salvar la vida. Tenia claríssim que el treball que estava fent era d’alt risc, era plenament conscient de les conseqüències.

Va canviar Lydia Cacho després de l’arrest i tortures del 2005?

Va canviar molt la meva vida, en molts sentits.

Per començar, vaig haver d’aprendre a superar tot el trauma de la tortura. És duríssim, perquè a diferència d’una guerra –en què es pressuposa violència i tortures, com a Síria–, és molt difícil comprendre com a casa teva et pot torturar una policia corrupta, manada per un governador corrupte i una jutgessa també corrupta durant 20 hores perquè negui’s la validesa d’un treball periodístic. Aquesta va ser la fase inicial més difícil. I l’altra va ser la desesperació de guanyar el judici enmig d’amenaces constants.

Al llarg de set anys he après a fer plans de seguretat cada cop que em moc. I també he après a gaudir molt més dels moments de llibertat que tinc. He perdut amistats, gent que no ha pogut amb la càrrega ni el perill, però també he guanyat amistats molt profundes. Ha estat molt difícil, però vaig decidir aprendre a conviure amb això en lloc de mantenir-me com una víctima perpètua. Convertir-me en una supervivent per prendre decisions conscients.

Mèxic ha canviat de govern recentment. El PRI torna al poder amb un president, Enrique Peña Nieto, acusat de feminicida. Què n’opina?

Crec que a la gent que va votar per Peña Nieto els va passar si fa no fa el mateix que aquí amb el PP. Creien que si tornava la mà dura – encarnada en uns polítics professionals i més conservadors–, l’economia s’equilibraria i les coses anirien a millor. I és mentida, són encara més corruptes que els altres i no tenen cap respecte als drets humans. Peña Nieto és un perill monumental per a Mèxic; primer, perquè ha demostrat sistemàticament la seva incultura –cada vegada que parla comet un error descomunal–; segon, perquè és incapaç d’entendre quina és la instància que es dedica a la transparència a Mèxic, per exemple, i tercer, perquè és incongruent: ha dit que vol crear una instància anticorrupció a Mèxic i, en canvi, no s’atreveix a publicar les seves propietats ni a dir els diners que té al banc. És un home summament hipòcrita i molt limitat intel·lectualment. Per tant, considero que el meu país necessitava algú molt més fort. A més, està rodejat d’homes

Vaig decidir convertir-me en una supervivent per prendre decisions conscients molt vinculats a les màfies i al narcotràfic. Tot i que encara estem en una etapa de diagnòstic per veure com es mourà el país, jo sens dubte crec que per als activistes i periodistes serà un sexenni molt dur.

A qui considera esclaves del poder, com diu el títol del seu últim llibre?

En són totes les persones, no només dones, sinó també nens i nenes –i també homes–, que estan esclavitzats pel sistema socioeconòmic mundial. Poden ser esclaus sexuals, laborals, matrimonis servils... Ho són les persones que no tenen opcions de sortir d’una situació en què la seva llibertat no els pertany.

Qui controla en última instància aquestes xarxes?

Bé, són molts complexes. Són xarxes internacionals, malgrat que sempre hi ha una persona local, un proxeneta, que manté les víctimes retingudes, com també una altra en la localitat d’origen que organitza els viatges. Les xarxes es composen per ésser humans, individus que decideixen cometre delictes com a part d’un entramat grandíssim, però aquestes xarxes no podrien existir sense la participació directa o indirecta –o sense la falta de responsabilitat política– dels líders polítics. És a dir, tant a Espanya com a Mèxic o a la resta del món, Japó o Cambodja, són els polítics els grans responsables d’aquesta hipocresia monumental.

Quin futur veu per a l’esclavitud del segle XXI? Les coses empitjoraran abans de començar a millorar. En situacions de crisi com la d’Espanya la gent s’aferra a qualsevol cosa, i les dones més vulnerables trobaran lloc en el sexe comercial, i oferiran el que sigui a canvi d’un ‘trosset de llibertat’. Això augmenta en tots els països on hi ha crisi, hi ha guerra: augmenta la prostitució i les indústries del sexe comercial s’enriqueixen d’una forma molt important, com també s’incrementa la desigualtat i la discriminació sexual. D’altra banda, hi ha un fenomen molt important, que és com s’ha rejovenit la indústria del sexe comercial.

A Espanya també?

Espanya és el tercer país consumidor de prostitució i està entre els 10 primers consumidors de pornografia infantil del món, molt a prop de Mèxic, per cert. I els consumidors de pornografia i prostitució espanyols són homes joves, al contrari del que la gent es pensa. No són els vells verds d’abans. I aquests homes joves busquen dones joves, per tant, veiem com es rejoveneix el negoci. La indústria del sexe comercial està facilitant, per una banda, la generació d’una cultura popular en què està molt bé per a les noies convertir-se en una prostituta per un dia i que se la pagui ja sigui amb regals, vestits o diners per tenir sexe amb un nen del col·legi o de fora; i per l’altra està incrementant les xarxes de tràfic de menors a d’altres països.

Està prou documentat com per preocupar-nos.

De cop ens trobem amb espanyoles de 13 o 14 anys que són víctimes de tracta sexual. És un punt flac per al govern espanyol: ho hauria de tractar des d’ara mateix.

Un tema de poc ressò...

Es tracta com un tema aïllat, com si fos d’altres països. Véns a Catalunya, un país importantíssim, que té una cultura tant potent i important, i tanta força cívica, i veus que alhora s’ignora el problema, brutal, de tràfic d’africanes. S’ha normalitzat la prostitució, com si fos qualsevol cosa, com si ser ‘progre’ fos normalitzar l’esclavitud sexual de les dones. Per a mi és incomprensible en un país tan ‘progre’ com Catalunya.

Permetre macroprostíbuls és regular la prostitució?

No, però hi ha maneres per fer-ho. Una altra cosa és que no hi hagi voluntat política. La prostitució no és l’ofici més antic del món, és una forma d’esclavitud que existeix des de temps remots. Com pot ser que tinguis dones nigerianes en situació de prostitució a la carretera o a la rambla, sàpigues que són víctimes de xarxes de tràfic sexual i que estan en situació irregular, i que els agents migratoris no operin?

Doncs perquè en aquestes xarxes hi està vinculada tant la policia com immigració i el govern,

ENTREVISTA « 15

que decideix no posar-s’hi, perquè no es vol entrar en temes de prostitució. Perquè si hi ha una cosa que uneix a l’esquerra i la dreta a Espanya és el consum de prostitució. Hi trobaràs famosos polítics espanyols vinculats, i fins i tot, sent propietaris de prostíbuls VIP a Espanya.

El mateix que alguns d’esquerra. Hi ha una hipocresia monumental.

Per què passa això a Espanya?

Si en aquest país es promogués la igualtat... A Suècia, per exemple, tota la prostitució l’ofereixen dones estrangeres. Per què? Perquè les dones sueques tenen drets, possibilitats, eines, i una economia estable, i per això ningú vol dedicar-se a la prostitució. Es dediquen a una altra cosa i tenen una vida sexual fenomenal, oberta, sense cap tabú. On hi ha avenços en matèria d’igualtats i de drets, les dones no es dediquen a la prostitució.

Quina és la influència dels Estats Units en la tracta sexual a Mèxic?

Els Estats Units tenen un problema gegant, i és que el 2000, quan van començar a fer un rànquing de prostitució al món, van decidir eximir-se de l’autoaavaluació, com sempre fan els americans. I fins fa dos anys no van començar a incloure-s’hi, de forma molt esbiaixada, com sempre fan. Però per fi estan deixant entreveure la seva vertadera cara, i és terrible: els EUA tenen un problema brutal de tracta interna i internacional.

Recorda un cas que realment l’hagi marcat?

Una nena guatemalenca a la frontera entre Guatemala i Mèxic que havia abandonat casa seva per anar a buscar els seus pares, emigrants, i volia creuar Mèxic. Tenia 11 anys i va sortir sola amb un altre grup de nens. Van detenir-la un grup de tractants i la van posar a un bordell. Un grup de persones que tenen un alberg van rescatar-la, i quan vaig parlar-hi, malgrat el que li havia passat, la nena conservava la capacitat per somriure cada vegada que pensava que es reuniria amb la seva mare.

Cada vegada que li preguntava com estava em

deia: “Estic trista, però quan penso que veuré la mare em poso contenta. Potser a la mare li van fer el mateix que a mi”. Per una banda, la nena tenia una fortalesa brutal, però per l’altra, els maltractadors van obligar-la a creure que ser dona al món és estar subjecte a la violència sexual i que no hi ha forma de sortir-ne. Va impressionar-me molt, perquè parlava gairebé amb una enteresa d’una dona anciana. Però el més trist és que ningú podia assegurar-li que

això no seria així per a una nena com ella, com tampoc per a tantes d’altres, cada vegada més, que viuen aquesta forma d’esclavatge com una normalitat.

Mariona Ferrer i Fornells Periodista

16 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Una nova amenaça plana sobre el col·lectiu LGBT a Rússia El moviment que defensa els drets d’homosexuals, lesbianes, bisexuals i transsexuals (LGBT) a Rússia se sent molt marginat en una societat on l’homofòbia és un sentiment molt estès i on els últims anys la influència de l’Església Ortodoxa Russa és molt forta i també, encara que menys, la de l’islam. En temps soviètics l’homosexualitat era perseguida i a Rússia es va despenalitzar el 1993. Segons una enquesta del centre d’estudis sociològics Levada feta pública a finals del

FINESTRA A L’EST « 17

2012, dos terços dels russos senten rebuig cap als gais i lesbianes i segons un estudi del mateix centre del 2010, un 74% dels russos considerava que els gais i lesbianes són “persones amorals i amb deficiències psíquiques”. Durant molt de temps s’han silenciat els problemes dels LGBT a Rússia però els darrers anys se’n parla molt gràcies a què l’activisme s’està organitzant i també perquè algunes persones famoses han sortit públicament de l’armari.

18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

A

ra el col·lectiu LGBT està preocupat per una nova llei que es debat a la Cambra Baixa del Parlament (la Duma), i que al gener del 2013 ja es va aprovar en primera lectura, que prohibiria la “propaganda homosexual” entre els menors d’edat i que consideren que viola la Convenció Internacional de Drets Humans. Amb l’objectiu de protegir els nens la nova llei, si passa tots els tràmits, prohibirà la celebració d’actes públics del col·lectiu LGBT i també la distribució d’informació entre els menors sobre lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals, que es penalitzaria amb sancions econòmiques. De fet, des del 2006 diversos parlaments regionals, com el de Sant Petersburg, ja han introduït lleis semblants, però segons expliquen els activistes, s’han aplicat en molts pocs casos, per piquets individuals amb cartells en defensa dels drets dels LGBT, tot i que sí que constaten que representa un fre pels mitjans de comunicació.

Aquesta nova llei cal emmarcar-la en el context del clar retrocés que ha viscut Rússia a partir del retorn de Vladímir Putin a la presidència del país, al maig del 2012, acompanyat de forts moviments de protesta i en uns moments en què el conservadorisme de l’Església Ortodoxa Russa s’ha fet sentir amb força, arran del cas Pussy Riot, les noies del grup punk feminista que compleixen una pena de dos anys de presó, acusades de gamberrisme motivat per odi religiós, per cantar una cançó contra l’home fort de Rússia a la catedral del Crist Salvador de Moscou. Durant aquest temps s’han aprovat una sèrie de lleis que restringeixen els drets i llibertats, com el de reunió, amb l’enduriment de les sancions per participar en mítings no autoritzats, o el de la informació, amb una llei de llistes negres a Internet que té per objectiu protegir els menors però on molts hi veuen un intent d’introduir la censura a Internet. A aquestes iniciatives legislatives, s’hi suma la llei que prohibeix l’adopció de nens russos per part de ciutadans dels Estats Units i la que posa l’etiqueta “d’agent estranger”, que en la mentalitat russa és igual a “espia”, a les ONG que reben finançament exterior i duen a terme un tipus d’activitat que es consideri política.

El problema d’algunes d’aquestes lleis és que no queden ben definides i la seva interpretació pot ser subjectiva com determinar quines activitats es poden considerar polítiques o què s’entén sota el concepte de “propaganda homosexual”, perquè tal com es planteja la llei sembla que l’orientació sexual és una cosa que es pugui encomanar.

Per Serguei Alekseienko, de l’organització LGBT “Maksimum” de la ciutat de Murmansk, “la llei és inventada i mancada de fonament, ja

Aquesta nova llei cal emmarcar-la en el context del clar retrocés que ha viscut Rússia a partir del retorn de Vladímir Putin a la presidència del país que no és possible fer propaganda de l’homosexualitat, se’n pot fer de les opinions i conviccions però no de l’orientació sexual i el problema és que no hi ha una definició clara del que ells consideren que és propaganda”.

Molts activistes creuen que aquesta nova iniciativa legislativa és una mena de cortina de fum per desviar l’atenció o canalitzar el descontentament popular cap a un col·lectiu que a Rússia no és gaire acceptat. Dmitri Kuzmin, poeta i editor i homosexual reconegut, titlla la llei “d’absurda” i considera que es pretén desviar l’atenció de problemes greus al país, com l’augment del descontentament amb el Kremlin o els projectes per privatitzar bona part de l’educació secundària. Kuzmin tampoc no descarta que aquesta llei sigui “part d’un nou programa ideològic enfocat a reforçar l’enfrontament ideològic amb Occident ja que com més gent s’orienti cap a la forma de vida europea i els valors occidentals, com la tolerància, menys suport donaran al règim rus actual”.

Les autoritats russes, però, ho tenen clar i més després que a finals del 2012 Putin fes una crida al retorn als valors morals i tradicionals russos. El cap de la diplomàcia russa, Serguei Lavrov, en una roda de premsa el 26 de febrer amb el seu homòleg holandès, Frans Timmermans, que l’havia alertat que la llei amenaça de violar els drets bàsics i les llibertats personals fixats en les convencions internacionals, va afirmar que a Rússia no es violen els drets dels gais. Segons Lavrov, des que es despenalitzés l’homosexualitat, “els gais poden fer el que vulguin i amb tota impunitat” i va insistir en què la llei es vol aprovar perquè “no volem que un grup de ciutadans tingui dret a promoure els valors de l’homosexualitat, imposant-los als nens”. De tota manera, és agosarat dir que “poden fer el que vulguin” perquè els darrers anys les imatges de les càrregues policials contra intents de Marxes de l’orgull gai a Moscou han donat la volta al món.

FINESTRA A L’EST « 19

Alexey Kisilev, que insisteix a presentar-se com a activista LGBTIQ perquè no s’han d’oblidar els intersexuals i els queer, ironitza dient que “el debat a la Duma de la llei és la millor propaganda de l’homosexualitat ja que a Rússia mai no s’havia parlat tant dels problemes dels gais”. Kisilev considera que amb aquesta llei “la societat homòfoba imposa la seva força i superioritat sobre els gais i vol demostrar que nosaltres som ciutadans de segona categoria”.

Kisilev actualment viu a Barcelona i està a l’espera d’una petició que ha presentat a l’Estat espanyol perquè l’aculli com a refugiat polític.

Durant el 2012 Kisilev va participar a les manifestacions opositores a Moscou, a les columnes dels activistes LGBT, i també en actes de suport a les seves amigues de Pussy Riot, a qui creu que han empresonat no només per la polèmica cançó contra Putin sinó també perquè són activistes queer i en altres actuacions s’havien burlat de la virilitat de Putin.

La manifestació del 6 de maig a la plaça Volótnaia de Moscou, el dia abans de la investidura de Putin, va acabar en disturbis i amb una forta càrrega policial. Després de la manifestació a Kisilev el van arrestar per participar en una marxa no autoritzada quan pel carrer amb un grup d’amics corejaven “Rússia sense Putin”, “Putin és un lladre”. Aleshores li van redactar un protocol i de seguida el van deixar en llibertat. Però a finals de juny, prop del tribunal on es jutjava el cas de Pussy Riot, el van tornar a detenir per la investigació dels aldarulls a la plaça Volótnaia. Kisilev creu que la policia simplement complia l’ordre que s’havien d’arrestar unes quantes persones de tots els col·lectius que es manifesten contra Putin.

A la comissaria Kisilev es va negar a donar les seves dades insistint que es tractava d’un arrest il·legal i mentre els policies parlaven per telèfon, va veure una porta oberta i va aconseguir escapar-se. La policia el va buscar però no el va trobar i al cap d’uns dies volava cap a Eu-

ropa. Uns mesos després aquest jove recorda que estava molt espantat d’acabar tancat perquè “a les presons russes els gais són objecte de violència constant, es consideren la casta més baixa i tots, tant els guardes com els presos, els poden violar en qualsevol moment, els peguen, es contagien de la sida”.

Igor Iasine, de la campanya “Marxa de la igualtat” pels drets de les dones i del col·lectiu LGBT, considera que la principal violació dels drets és “la falta de seguretat i la injustícia en les vistes dels casos sobre violència contra LGBT”. Iasine creu que últimament les autoritats creen les condicions perquè augmentin els prejudicis contra els LGBT i creixi la violència, i lamenta que es discriminin i es violin els drets dels LGBT a la feina i als centres educatius. A més, per a aquest activista, l’única forma de defensar-se és “la vida oculta, la vida a l’armari i això de per si ja és un problema”.

Serguei Iliupin, escriptor i dissenyador moscovita i activista LGBT, considera que “el

20 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

principal problema jurídic dels LGBT és que a la legislació és com si no existissin, no estan reconeguts com a grup social, no existeix el concepte d’homofòbia i per això és difícil demostrar els motius homòfobs que s’amaguen darrere d’expulsions, comiats, pallisses i assassinats”.

Iuri Gavrikov, cap de l’organització Igualtat, destaca que la principal violació dels drets dels LGBT és que se’ls nega la llibertat de reunió i d’associació perquè “sota qualsevol pretext els actes LGBT públics sempre es prohibeixen i no es registren les organitzacions”. A més de les prohibicions, Kuzmin afegeix que “en el camp informatiu sovint es difon l’odi i el menyspreu cap als LGBT i això contribueix a què hi hagi més intolerància a la societat”.

Inga Admiralskaia, psicòloga de Moscou que treballa amb homosexuals, alerta que la llei sobre la “propaganda homosexual” que s’està debatent provoca una gran angoixa entre el col·lectiu LGBT: “Moltes famílies estan moralment preparades per emigrar; tenen por, ansietat, culpabilitat, i se senten desemparades i abatudes”. “Aquestes lleis en realitat legalitzen la violència contra els homosexuals i a tot arreu es registra un augment de la retòrica homòfoba, però sobretot són un cop fort als adolescents. La setmana passada dues noies es van suïcidar juntes”, explica Admiralskaia.

Els defensors dels drets humans denuncien molts casos de violència contra els LGBT al carrer. Iekaterina Soboleva, voluntària LGBT lesbiana, va viure un cas d’agressió al carrer que ella atribueix a la seva orientació sexual.

Soboleva, futura pedagoga que actualment fa pràctiques a una escola de la Regió de Moscou, coneix de prop els problemes dels adolescents i en destaca la incomprensió general, amb algunes excepcions, per part de pares i del voltant, perquè “a Rússia hi ha molts feixistes que odien especialment els LGBT ja que segons ells deshonrem els russos”. Pel que fa l’entorn familiar, Soboleva explica que coneix “personalment unes quantes noies lesbianes, a qui els seus pares pegaven, les feien anar al psicòleg, van intentar fer-les anar pel bon camí amb l’ajuda de l’església i els restringien el cercle d’amistats”.

Precisament la majoria d’activistes LGBT assenyalen sectors de l’Església Ortodoxa Russa, que veuen molt pròxims al poder actual, com a instigadors de l’homofòbia que se sent a Rússia.

De tota manera n’hi ha que pensen, com Iasine o Kuzmin, que és el poder qui utilitza l’Església com a instrument de la seva política.

La majoria d’activistes LGBT assenyalen sectors de l’Església Ortodoxa Russa com a instigadors de l’homofòbia que se sent a Rússia

Els activistes reconeixen que el moviment LGBT, que fa encara no deu anys que s’està articulant, encara és molt dèbil. A les dificultats habituals per organitzar actes públics, marxes de l’orgull gai que sempre són prohibides, festivals o sessions informatives, s’hi suma el poc suport que té el moviment entre els mateixos LGBT que en molts casos prefereixen no sortir de l’armari. Kisilev atribueix la falta d’activisme “a la por a la violència i també a l’homofòbia interior fins i tot en els mateixos LGBT” i assegura que si hi hagués una pastilla màgica que fes canviar l’orientació sexual molts se la prendrien. Per Gavrikov “el mateix secretisme i la por de perdre la seguretat es projecten en la percepció de l’activisme perquè creuen que qualsevol acció pot fer empitjorar la situació actual”. Iliupin explica que “molts LGBT creuen que els activistes només provoquen l’agressió homòfoba mentre que el principal

problema dels LGBT és que el seu secretisme impedeix que canviï l’estereotip de freak a la societat”.

Els activistes també estan dividits, hi ha sectors partidaris de celebrar marxes i actes encara que no hagin estat autoritzats, que es converteixen en un desafiament a les forces de seguretat, mentre que d’altres consideren que abans s’ha de dur a terme una tasca informativa a la societat. A més, n’hi ha que són partidaris de seguir els models d’activisme nordamericans i europeus i d’altres que creuen que els models occidentals tenen poca aplicació en una societat tan poc democràtica com la russa.

Natàlia Boronat Periodista

www.estudilogo.cat estudi@estudilogo.cat

22 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Foto: Emeka Okereke

ÀFRICA CULTURA « 23

Un recorregut crític per les arts escèniques africanes Les arts escèniques són un camp de la cultura que no sempre resulta fàcil de delimitar per la diversitat de matèries que abasta. Quan les pensem a Àfrica veiem que la música s’endú pràcticament totes les mirades i que la resta de disciplines amb prou feines existeixen per al públic internacional. De fet, la presència africana a festivals de tot el món sol restringir-se a la música, i moltes vegades es comet l’error de pensar que a Àfrica els artistes es dediquen només a la creació melòdica. No en va la imatge més recurrent quan s’apel·la al concepte genèric “cultura africana” és la del músic descamisat tocant percussió.

Així, es passa per alt l’existència d’una producció amb una varietat infinita de formats i de modalitats, que des de fa anys és reconeguda en els circuits artístics més especialitzats de tot el món. Per una vegada prescindirem d’un element tan important com el musical per analitzar els problemes als quals s’enfronta el sector artístic, en certa manera invisible, almenys de cara a les grans indústries culturals.

24 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

E

l concepte d’arts escèniques africanes està estretament lligat al període colonial i a l’adopció d’un model cultural basat en espais tancats, taquilles, llums i butaques. Tradicionalment, en un continent eminentment rural, les activitats artístiques, igual que la major part de la vida social dels africans, havia tingut lloc en espais oberts, on el públic assistia o desistia lliurement de les obres segons la qualitat de l’artista. No obstant això, la introducció d’escenaris, centres culturals o galeries d’art en l’era colonial va transformar les formes de comunicació amb el públic, i, perquè no, l’objectiu del mateix autor a l’hora de crear. El rol del transmissor tradicional de la història o de la pròpia cultura es va anar modelant a unes circumstàncies que evolucionaven en funció de la nova configuració social. Per exemple, el teatre clàssic, molt arrelat en països com Mali o Nigèria, exercia una tasca més pragmàtica, en certa mesura més educativa. En canvi, el teatre contemporani va modificar aquest esquema de manera radical; els patrons de forma i fons poden ser més lleials a la tradició o en canvi poden col·locar a l’escena un plantejament amb uns paràmetres absolutament irreconeixibles.

Amb l’arribada de les independències, i en bona part de les noves nacions africanes, les arts escèniques, especialment el teatre i el circ, van tenir una doble funció que consistia a difondre la propaganda oficial i a construir una identitat nacional a través la transmissió d’elements comuns. Nombroses companyies recorrien pobles i llogarets, com si fossin caravanes itinerants, anant a buscar el públic. El tipus d’obres era variat, en general es va optar per formes més convencionals per facilitar la comunicació amb una població amb un alt índex d’analfabetisme, encara que també es van incorporar tècniques menys convencionals procedents de l’exterior. Des d’aquest període fins a finals dels anys vuitanta, es va viure un interval de temps marcat per la convicció que l’educació i la cultura enfortien la unitat nacional i contribuïen al progrés. Per aquest motiu la proporció de despesa per ciutadà en aquests sectors va ser notable.

La dècada dels noranta va ser un temps convuls: les guerres civils i els conflictes armats van sacsejar el continent de nord a sud. Per a centenars de milers de ciutadans l’emigració era l’única sortida a alguns dels episodis més dantescos i sanguinaris del segle XX, com el genocidi de Rwanda o la guerra civil de Sierra Leone. La presència d’africans a l’exterior, la cooperació internacional i l’entrada massiva de la televisió a les llars van propiciar un influx cultural i estètic extern inaudit. Si les arts plàstiques africanes van començar a despuntar en els anys noranta a escala mundial, l’explosió de les arts escèniques es va produir al principi

Si les arts plàstiques africanes van començar a despuntar en els anys noranta a escala mundial, l’explosió de les arts escèniques es va produir a principis del segle XXI del segle XXI. Els intercanvis, les residències i les beques van brindar als artistes l’oportunitat d’entrar en contacte amb creadors i intel· lectuals de tot el món i incorporar així nous llenguatges al teixit cultural local.

Aquesta transformació de les formes artístiques no sempre ha estat ben rebuda per a la majoria dels africans. Àfrica, més que cap altre continent, està abocada a l’etern debat que enfronta tradició i modernitat. Mentre que a Espanya, per exemple, poca gent lamenta la pèrdua de velles formes de convivència i de creació més tradicional, a Àfrica aquesta discussió es debat contínuament. Hi ha qui prefereix tancar els ulls davant d’una nova manera d’entendre el teatre o la dansa. Però, realment tindria sentit tornar enrere, emular exclusivament representacions ancestrals i renunciar als beneficis de l’era de la globalització? El coreògraf de moçambiquès Horácio Macuácua ho té molt clar. Quan feia gires per Europa, després de l’espectacle sempre l’anaven a veure compatriotes emigrats als camerinos per comentar l’obra. Decebuts per no trobar “plomes, troncs i tapalls”, Macuácua els explica que ell pertany a una generació africana urbana que té sofà i televisió a casa, viatja amb avió sovint i gaudeix indiferentment de la música d’Algèria, el Brasil o Andalusia. I d’aquest mateix argument ha hagut de valer-se contínuament fins i tot en el seu entorn més immediat. Per què hauria de recrear un món artificial que no respon al seu propi univers interior?

Aquesta desconnexió entre les inquietuds dels creadors i les expectatives del públic no

deixa d’estar relacionada amb el fracàs d’un model cultural que no acaba de funcionar en gairebé cap país de l’Àfrica subsahariana. Els centres culturals amb capacitat per programar espectacles de més envergadura solen trobar-se a zones cèntriques, on no tothom hi té accés per la distància geogràfica i financera que separa els ciutadans de la perifèria. En molts casos, aquests centres els gestionen institucions estrangeres o entitats públiques locals que rarament tenen present la pertinència d’un patró cultural d’espais tancats. Així, als patis de butaques sol predominar-hi un públic estranger o local de classe mitjana-alta. No són pocs els artistes que declaren que estan “farts de fer cultura per entretenir diplomàtics”. Aquestes circumstàncies impedeixen que hi hagi un diàleg real entre autor i receptor, amb la qual cosa les manifestacions culturals contemporànies estan destinades a convertir-se en un bé consumible per un cercle reduït.

Davant l’immobilisme institucional, alguns artistes han fet un pas endavant a favor de la democratització de la cultura, i han dit prou a un esquema que resulta com a mínim frustrant per als ciutadans compromesos amb la societat. El ballarí Mamane Sani ha fet un gran esforç en aquest sentit en convertir en “teatres urbans” diferents espais a l’aire lliure de zones rurals de Níger. En totes les representacions la reacció del públic ha estat satisfactòria; la naturalitat i la proximitat entre ambdues parts han facilitat la comprensió d’obres en les quals, per descomptat, la convenció brilla per la seva absència. Segons el mateix Sani, la creació ar-

ÀFRICA CULTURA « 25

tística esdevé una responsabilitat social quan s’és del país més pobre del món. Tot i que és veritat que la falta de suport financer per a aquestes iniciatives obliga els artistes a dependre d’aquest sistema d’escenaris tancats per poder menjar.

França ha exercit un paper fonamental en la formació, difusió i desenvolupament de les arts escèniques als països africans que pertanyen a la xarxa dels centres culturals francesos.

Malgrat les nombroses crítiques, els serveis culturals francesos són en part responsables de la projecció internacional de moltes companyies de teatre, circ, dansa o arts del carrer, gràcies a un sistema d’ajudes directes d’organismes com Cultures France o programes de cooperació cultural. Els centres culturals també funcionen d’alguna manera com a mediadors culturals, i posen en contacte actors culturals locals amb productors, festivals o mitjans de comunicació de França. Tot això, origina una presència més notable de creacions africanes a Europa, i permet que els mateixos artistes puguin donar-se a conèixer i establir contactes amb professionals de tot el món. Encara que l’obstinació de l’Estat francès hagi estat notable, el grau de dependència de l’antiga metròpolis és característic de tots els països d’expressió francòfona.

Des de les independències, l’entusiasme per la cultura sembla haver caigut en picat i des dels anys noranta els governs no sembla que vulguin mantenir les arts en el mateix status.

La falta d’inversió pública i privada ha estroncat el desenvolupament de les arts escèniques africanes. L’absència d’escoles de

referència ha provocat un dèficit de base important, que es tradueix en el predomini d’una mediocritat generalitzada en la qualitat de les propostes creatives. El potencial de molts joves artistes queda estancat ràpidament per la falta d’oportunitats per formar-se. Aquesta postura tan crítica no és fàcil d’exposar en determinats contextos, especialment en el marc de la cooperació internacional, ja que es tracta de països amb índexs escandalosos d’analfabetisme i de pobresa. A sobre, com que als africans se’ls pressuposa un talent innat per a les arts –no deixa de ser una mirada condescendent des de l’exterior que arracona tota perspectiva crítica– alguns intel·lectuals africans critiquen amb duresa el paternalisme de certs actors culturals estrangers que es deixen portar per l’exotisme i s’obstinen a promocionar obres que no estan prou treballades per ensenyar-les al públic.

Entre ells, l’escriptor de Mali Ousmane Diarra apunta que aquesta tendència tan habitual posa els joves artistes en pedestals massa alts, sense que ni tan sols hagin començat a caminar en ferm. I l’èxit prematur i sense esforç té conseqüències molt negatives...

La majoria dels artistes africans joves amb projecció internacional s’han fet a còpia d’una empenta individual i una persistència extraordinària. Companyies de la talla del coreògraf burkinès Seydou Bor o de la companyia de circ Cirque Mandingue de Guinea Conakry, s’han fet un lloc a l’escena internacional forjant un segell propi i únic, després d’anys de residències, intercanvis i col·laboracions amb artistes de tot el món. Sense aquesta mirada cap a l’exte-

rior, les iniciatives difícilment haguessin aconseguit prosperar. Però per desgràcia, excepte alguns estats amb una indústria cultural més sòlida com Sud-àfrica, el Marroc, Tunísia o Egipte, a la majoria de països africans els projectes culturals que es presenten a organismes públics solen acaben en un cul de sac. I són les autoritats locals les responsables d’obrir el pas als qui paradoxalment més visibilitat els proporcionen de cara a l’exterior.

La crisi financera que travessa Europa i la reducció de l’ajuda a sectors de la cooperació internacional menys urgents com la cultura estan canviant el panorama del finançament cultural a Àfrica. De moment, Sud-àfrica o el Marroc aposten per donar suport a produccions d’altres països del continent, i es preveu menys dependència de l’ajuda internacional en un futur. Per això, els estats africans que es troben en ple boom econòmic haurien de revisar les polítiques de finançament cultural i distribuir els recursos de forma més equitativa.

Pot ser que aquesta nova tessitura estigui despertant una pressió més evident de la societat civil per estimular l’avanç de la cultura africana contemporània. No serà fàcil. Però alguna cosa a Àfrica està canviant.

Alejandro de los Santos Pérez Creador de la pàgina www.afribuku.com, especialitzada en cultura contemporània africana.

26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Construir una resposta humanitària Construir una resposta, abans de la construcció de res en si, vol dir avaluar i planificar tenint en compte els reptes ambientals, financers i de recursos que poden fer que la implementació sigui tot un èxit. Observant tres exemples diferents, un desafortunat projecte de cases permanents, la prometedora reconstrucció d’una escola a Haití i un projecte d’“instal·lacions per a la vida” als camps de refugiats somalis a Etiòpia, es pot dir que el món necessita experts en arquitectura i planificació que puguin tirar endavant projectes que no posin en risc milers de persones ni recreïn el fenomen del barraquisme. Al contrari, cal apostar per un procés de reconstrucció que sigui permanent i garanteixi la dignitat posthumanitària.

MÓN « 27

Centre de Formació de Capacitats (Mulugeta w Eyesus)

D

e la Ciutat de Mèxic a Rio de Janeiro i de Nairobi a Bombai, milions de persones viuen atapeïdes en metròpolis mal estructurades o nuclis marginals, que les fan incapaces de defensar-se en cas de patir una catàstrofe natural o humana. En casos extrems com el d’Haití i Somàlia, on el desastre ja ha passat, el repte esdevé encara més gran.

Fruit de pressions creixents, els desplegaments i les intervencions humanitàries de la comunitat internacional i dels governs locals progressivament han anat donant resposta a la necessitat de disposar de refugis d’emergència i instal·lacions comunitàries per a molta de la gent que ha perdut la casa i els drets bàsics al treball, l’educació i la salut. Així i tot, aquestes operacions han hagut d’enfrontar-se a cada cop més reptes, ja que en molts casos el que es preveu temporal s’acaba convertint en permanent. La falta de recursos econòmics de la gent que s’ha quedat sense llar fa que no aconsegueixi superar una catàstrofe, abandonar l’estructura temporal i recuperar un habitatge segur. Però a més, de vegades les instal·lacions permanents que es duen a terme no responen a les necessitats de la població. Tot i la mà d’obra important, els pressupostos i els esforços hu-

La transició de l’emergència cap a una vida quotidiana viable que dignifiqui l’individu ha estat el repte més important d’aquest tipus d’instal·lacions manitaris, aquests casos es donen sovint i la gent que ja havia perdut la seva propietat fràgil i insegura acaba vivint en assentaments encara més insegurs i en entorns més inhumans que els d’abans, i a més de dependre del proveïdor de l’ajuda.

La transició de l’emergència cap a una vida quotidiana viable que dignifiqui l’individu ha estat el repte més important d’aquest tipus d’instal·lacions humanitàries i de desenvolupament. Per això, quan es tracta de temes com el refugi i la provisió d’instal·lacions es demostra que és del tot imprescindible afegir-hi coneixements d’arquitectura i de planificació. Tot i que els diners que donen les ONG i els governs per a l’ajut i refugi s’han d’utilitzar de la manera més òptima possible, l’arquitecte de l’equip

també s’han responsabilitzar de “construir” una resposta adequada abans de començar la feina. Això passa per una planificació i un bon estudi del lloc que condueixi a una gestió estratègica del desastre, la capacitat sociològica d’avaluar les necessitats de la població afectada, el coneixement de les diferents fases del projecte i les eines d’avaluació. En darrer lloc, i no per això menys important, l’arquitecte s’enfronta a la tria dels materials i dissenys d’acord amb les possibilitats del paisatge, les necessitats de la població, la cultura, el medi ambient, el pressupost i sobretot la disponibilitat del mercat local.

El projecte de refugi de Morne à Cabri, als voltants de Port-au-Prince, a Haití, és un exemple clar dels obstacles i errors que es comenten

28 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

quan no hi ha un arquitecte que planifica. El terratrèmol del 2010 va ser un desastre sense precedents que va enterrar centenars de milers de persones sota les runes del ciment d’uns habitatges vulnerables i que va deixar 1,5 milions de persones sense sostre. Tres anys després, 358.000 persones encara viuen a les tendes temporals que van construir les organitzacions d’ajut d’emergència. El camp de Morne à Cabri, finançat principalment pel govern de Haití, és un dels pocs projectes de refugi permanent a la zona. El projecte representa el camí d’Haití cap a l’estabilitat després de l’etapa d’emergència, que ofereix un sostre permanent als desplaçats interns. Tot i així, i causa de l’absència d’arquitectura i planificació, els habitants de Morne à Cabri tenen moltes probabilitats de topar amb obstacles prou evidents. En un sòl amb títols de propietat ambigus, s’hi han instal·lat 3.000 carcasses liliputianes de 23 m2, multiplicades per 3.000 unitats, sense cap tipus de planificació urbana ni cap pla d’infraestructura pública.

Sense cap arquitecte-planificador, els responsables del projecte no van tenir en compte factors clau (ambientals i d’altres tipus) que determinessin la tria dels materials i disseny, importantíssims per a la vida dels habitants. Els sostres de formigó, que aixopluguen d’entre quatre i set membres d’una família, no aconsegueixen evitar el sobreescalfament insuportable de les cases del clima càlid d’Haití. De fet, el projecte no té en compte els hàbits culturals dels haitians, que passen gran part del dia al lakous, els patis ombrívols. Al nou pla de desenvolupament no n’hi ha, de lakous. Si bé és cert que un sostre de formigó reforçat és millor que una tenda deteriorada de l’ACNUR de més de tres anys, el disseny arquitectònic d’aquestes 3.000 cases no promou una vida sostenible i saludable, ja que els habitants possiblement hauran de gastar grans quantitats d’energia –si s’ho poden permetre, és clar– per poder refrescar les cases. A més a més, no tindran cap pati per tornar a conrear-hi verdures. L’expansió de les 3.000 unitats a Haití no compta amb cap tipus de planificació urbana, de materials o mètodes de construcció i queda del tot alienada de les necessitats de la comunitat. Les ampliacions fruit de la manca d’espai s’acabaran menjant els carrers estrets entre les cases i crearan, altre cop, un efecte de les barraques. De la manca d’espai públic entre els habitatges en naixerà una altra generació de joves marginats, i fins i tot possibles desallotjaments i apropiacions de terra, gràcies als “misteriosos” títols de propietat. Això vol dir que un cop habitat, aquest projecte gairebé segur que serà un camp efímer.

A l’altra banda del món, hi ha el camp de refugiats somalis de Melkadida, muntat pel govern etíop, l’ACNUR i altres organitzacions d’Etiòpia. L’ONG internacional humanitària

El camp de refugiats somalis de Melkadida és una resposta a la cada cop major pressió del canvi climàtic i el conflicte continu

del Servei Jesuïta als Refugiats va constatar la necessitat de la “presència arquitectònica” un cop engegat el projecte. Com a resultat d’això, els habitants del camp s’enfronten a durs reptes que es podrien haver evitat si hi hagués hagut un arquitecte-planificador des d’un bon començament. El camp de refugiats somalis de Melkadida és una resposta a la cada cop major pressió del canvi climàtic i el conflicte continu, que ha provocat que milers de somalis abandonessin casa seva i emigressin sense res a Etiòpia.

Afortunadament, aquesta ONG va veure clar que es necessitava planificació i l’arquitectura i va cridar Beltrán Presas Javaloyes, un arquitecte amb empenta i que coneix el terreny. Un cop allà, Javaloyes va trobar-se amb una manca total de la gestió de l’espai: no hi havia cap tipus d’instal·lació educativa o cultural que, més enllà del menjar i les medicines, és el que pot mantenir la població refugiada sana i viva. I encara més important, la planificació no responia a les necessitats dels més de 183.000 refugiats somalis que havien abandonat casa seva. A l’immens camp semicircular no hi havia parcel·les lliures per fer-hi espais comunitaris per l’educació –i

per tant cap tipus de desenvolupament comunitari– que es van haver de construir gairebé de forma marginal al perímetre, quilòmetres enllà del centre del camp. De retruc d’això, la gent es limitava a conviure a l’àrea de la seva tenda i no era capaç d’assolir o desenvolupar cap tipus d’habilitat social. Ben al contrari, la calor extrema fa que la gent no travessi el camp i posa en perill la seguretat de dones i nens ja que els camps a la nit no estan il·luminats.

Al llarg dels seus 7 mesos a les fronteres etíops, la responsabilitat de Beltrán Presas Javaloyes al camp incloïa engegar programes educacionals, de subsistència i joventut, que complementaven l’assistència psicosocial. Tal com diu Javaloyes, “l’arquitectura pot fer que una comunitat salti la barrera entre sobreviure i viure”. Tot i una planificació predefinida, Javaloyes va fer molts esforços per situar estratègicament un espai polivalent, una escola primària, classes d’alfabetització per a adults i les habitacions necessàries per al personal a llocs on hi pogués accedir la majoria de la població.

També va optar per fer un centre de formació de capacitats i una sala educativa multifun-

MÓN « 29

cional: dues estructures simples que permetessin la ventilació, l’ombra i el control de la llum.

En el primer cas es van instal·lar tres aules que es poden ampliar, i en el segon, un espai gran que on gran part de la població hi desenvolupa activitats culturals i religioses. Els comerciants de la zona van aportar les estructures de bambú i en el segon cas es van posar unes bigues de ferro que poguessin ser reutilitzades més endavant. Tant els fonaments amb pedra com els sostres de palla eren propis de la zona i els van recollir les dones de la comunitat.

Ara bé, no n’hi ha prou de construir un edifici comunitari amb mètodes locals. El que es coneix com a procés participatiu i l’anàlisi inicial de les necessitats sobre el terreny –previs a qualsevol construcció– van fer que les implementacions tinguessin èxit i que els beneficiaris les fessin servir correctament. En el cas del centre de formació va ser a través d’aquest mètode participatiu amb els qual els mateixos refugiats van demanar educació i formació de capacitats, amb l’esperança que un dia es poguessin endur aquests coneixements altre cop cap a casa. Els indicadors de qualitat, les xifres,

Centre de Formació de Capacitats (Beltrán Presas Javaloyes)

30 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Cases dignes o futures barraques? Un nou model de construcció d’habitatge a Morne à Cabri, Haití.

les estadístiques, entrevistes, converses, jocs o processos de votació amb diferents grups són només algunes d’aquestes eines prèvies a la construcció que s’han necessitat per definir els beneficiaris, els problemes principals, les polítiques de suport a l’abast i, en darrer lloc, l’objectiu final. Aquestes implementacions, tot i els problemes d’espai del camp, poden en part haver ajudat a organitzar la vida i a recuperar la seguretat, els drets humans, la cultura i la formació, tot plegat per evitar que s’ha evitat el camp es convertís en un barri de barraques insegur i desolat.

Tornant al context posterior a l’emergència a Haití i la reconstrucció de l’escola de primària Rosalie Javoulhey, amb el 80% de les escoles derruïdes, la necessitat d’educació ha estat més important que mai. El repte en aquest cas ha estat maximitzar l’ús útil i sostenible dels materials disponibles, no només pel que fa a la construcció i la comunitat sinó també el país en general. La Thinking Development Organization, amb el suport d’ONG com Basic Initiative o Article25, ha coordinat la reconstrucció i l’ampliació de l’escola després del terratrèmol.

Van enviar un grup d’arquitectes i enginyers a Port-au-Prince per dissenyar totes les condicions prèvies de l’edifici. L’equip va començar per excloure, després d’estudiar les diferents possibilitats, l’opció de col·laborar amb empreses que importen els materials de fora, pel simple fet que estan condemnades a una data de caducitat a causa de la manca de manteniment i perquè l’abastiment no contribueix a revitalitzar el mercat local. De fet, l’equip va ser el responsable d’observar i identificar qualsevol tipus de material local al mercat, els transports i els costos. A més a més, l’arquitecte va observar que si feia servir materials locals, el projecte es podria beneficiar de la mà d’obra i la indústria de construcció local. Dit d’una altra manera, va crear un cercle tancat entre l’usuari, el proveïdor i el constructor. De retruc de la desforestació de l’illa no van trobar ni fusta ni materials naturals. L’única indústria que hi havia era la d’acer i una fàbrica –que funcionava a mitges– de formigó. Tornar a construir amb formigó era inevitable però aquest cop es va fer de forma correcta i segura. S’ha intentat que la reconstrucció i ampliació de l’escola es convertís en un procés de formació laboral. S’han emprat tècniques com la construcció dels fonaments

Un dels reptes humanitaris més importants és facilitar un sostre digne que possibiliti una llar, una educació, instal·lacions sanitàries, salut i una plataforma social reforçats antisísmics amb formigó sense arena, juntament amb la instal·lació d’altres estructures lleugeres que permeten la ventilació passiva feta amb blocs de terra, l’estructura d’acer originària de la fàbrica local i uns enreixats fets de palla. En col·laboració amb UN-HABITAT i d’acord amb els nous reglaments de construcció que té el govern local, el projecte és un intent de redreçar els mercats d’acer i formigó locals. La recerca preliminar, com per exemple l’anàlisi i estudi de la zona, l’observació in situ de les condicions i les proves de sòl han aportat una informació clau per al projecte. Al mateix temps, es van emprar eines d’avaluació comunitària per saber el nombre de beneficiaris i, sobretot, per esbrinar si la comunitat estava preparada per tornar a construir en formigó, aquest cop correctament.

Tot i la falsa suposició d’alguns governs i agències d’ajuda humanitària que suggereixen que la seva responsabilitat acaba un cop feta la provisió de necessitats materials, el que la gent realment necessita i demana és seguretat i dig-

nitat. Actualment, un dels reptes humanitaris més importants és facilitar un sostre digne que possibiliti una llar, una educació, instal·lacions sanitàries, salut i finalment una plataforma social. Això prova la necessitat de tenir coneixements arquitectònics a l’hora de promoure la salut pública, estimular la inversió en formació i sensibilització medi ambiental i advocar per la mitigació del risc. Tot això podria garantir una forma de vida sostenible i segura. Així i tot, el procés d’anàlisi previ a la implementació és el que definirà l’èxit del projecte i si ha de ser un camp de refugiats temporal o bé un projecte real de reconstrucció, que eviti tota possibilitat de convertir-se en un altre nucli marginal.

Faidra Matziaraki Arquitecta Va fer el Màster en Cooperació Internacional Arquitectura sostenible d’emergència de la Universitat Internacional de Catalunya. Ha treballat a la Rosalie Javoulhey School d’Haití.

32 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Palestina una clau sense pany No hi ha guerra sense refugiats. L’últim exemple el dóna Síria que, segons les últimes dades d’ACNUR, ja ha vist com més d’un milió de persones han fugit a països veïns —com el Líban, Jordània, l’Iraq i Turquia—, mentre que dos milions més tenen la condició de refugiats dins el seu propi país1. Ells, els sirians, no en són els únics afectats.

Com si d’un viatge al passat es tractés —un viatge més de seixanta anys enrere—, els 525.000 refugiats palestins que viuen a Síria frreviuen i reprodueixen aquell èxode.

Es calcula que prop de 4.900 palestins afectats pel conflicte han creuat la frontera de la veïna Jordània, mentre que 33.000 ho han fet per la del Líban2. Però aquest no és l’únic èxode palestí fruit de la guerra de 1948. Encara se’n continua vivint un altre dins les mateixes fronteres dels territoris ocupats de Cisjordània i Gaza, on més de 2 milions de palestins refugiats continuen esperant una resposta que, 60 anys més tard d’aquella primera guerra, encara no se’ls ha donat.

MÓN « 33

34 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L

’Abdelfattah farà 50 anys a l’agost. A les espatlles no només carrega el pas del temps; també, moltes experiències i capítols vitals que l’han convertit en un refugiat particular. No tots els refugiats nascuts al campament Aida —un dels 19 que hi ha a Cisjordània—, poden marxar becats a París per estudiar-hi una carrera de biologia i enginyeria mèdica, com ell ha fet. I no tots haurien decidit, nou anys després de ser a França, tornar a Cisjordània i tornar al campament per transformar la seva afició, el teatre i la música, en la manera d’ajudar els 4.700 refugiats que encara hi viuen.

Des del 1998, l’Abdelfattah ha dirigit l’Alrowwad Cultural and Theater Center, una ONG que a partir de l’art promou el respecte pels drets humans i la internacionalització de

Més informació: acnur.es/emergencia-en-siria Més informació: www.unrwa.org

la causa palestina. Entén l’art com una de les eines més poderoses per expressar-se i, sobretot, per defensar els més pobres i els més dèbils: “Els meus pares, que es van convertir en refugiats, van perdre deu dels seus fills durant els anys 1948 i 1963. Deu dels seus fills van morir. I tot i això, l’herència que ens van donar va ser aquesta: malgrat que sigui una causa justa, si practiques la violència, perds part de la teva humanitat. No em penedeixo de la decisió de tornar; veig tota aquesta gent i veig que tenen fe i esperança en el futur i no accepten simplement ser un número més”.

El campament Aida està situat entre Betlem i Beit Jala, al sud de Jerusalem. Hi ha un carrer principal, un saló per a grans esdeveniments, una escola i un centre de rehabilitació.

Així és aquest campament amb 63 anys d’existència. Està format per edificis resistents, que han vist el pas del temps i també diferents generacions familiars i les que han d’arribar. El nombre de refugiats no para de créixer, però

les fronteres de l’Aida es queden immòbils. La sobreocupació és un dels principals reptes amb què es troben els responsables i no hi ajudarà el fet que es tracti d’una població majoritàriament jove: el 60% dels refugiats tenen menys de 24 anys i els qui tenen edat de treballar ho fan afrontant-se a unes elevades taxes d’atur i que no tenen fre.

En Mohammed Abusrour, de 24 anys, nascut i encara resident al campament, ha pogut salvar l’obstacle, no sense esforços. Compagina estudis i feina; diu que és l’única manera de pagar-se la carrera de dret: “La situació ha canviat moltes vegades. El camp va començar a funcionar el 1950, després el 1967 va ocórrer un altre desastre per als palestins i tot ha anat canviant, però sempre a pitjor. Per tant, no et pots imaginar una aparença diferent del campament, una altra vida... Esperem que el panorama millori i no vagi a pitjor, però no ajuda que els israelians hagin construït aquest mur; és com un gueto”.

MÓN « 35

El campament Aida està situat entre Betlem i Beit Jala, al sud de Jerusalem, i fa 63 anys que existeix El mur —projectat en 700 quilòmetres i construït des de 2002— se’l veu des de totes les posicions del campament: arran de terra se’l pot tocar —fa de frontera amb les instal·lacions de l’Aida— i també des d’un dels terrats més elevats, on la visió panoràmica dibuixa un línia amb forma de ziga-zaga que separa els israelians dels palestins en terres cisjordanes i que, sobretot, reescriu les fronteres de l’estat d’Israel i d’un cada vegada més difícil estat palestí que s’adigui a les fronteres anteriors a la guerra dels Sis Dies de 1967. Difícil d’aconseguir, no només per la quantitat de terra annexionada per Israel, sinó també per la manca de continuïtat territorial, com a conseqüència, entre d’altres factors, dels assentaments.

L’efecte directe del mur és l’absència de llibertat en el moviment dels palestins. En el cas del Mohammed, això ha significat haver-se de canviar d’universitat: “Abans estudiava a la universitat d’Al-Quds. Ara sóc a l’Al-Ahlia, perquè a vegades podia arribar a passar dues hores al cotxe per arribar-hi”. En altres casos, el mur els ha barrat l’accés directe als conreus.

Ara, només s’obre durant quinze minuts, dues vegades al dia, per als refugiats que volen anar al camp. Aquestes serien les restriccions que viuria i experimentaria l’avi del Mohammed si encara fos viu. La terra era la seva font de vida.

Ho explica el Mohammed davant el seu grafit preferit d’entre tots els que cobreixen el mur: el dibuix de tres pagesos conreant.

Aquests són els petits detalls que fan tan difícil el dia a dia, tant dins com fora del campament. El mur és segurament la prova més visible i palpable d’aquesta realitat, però no n’és l’única. A la restricció de mobilitat, també hi contribueixen els diferents “checkpoints” o punts de control israelians repartits per Cisjordània i la segregació en l’ús de les carreteres.

Un exemple, són la Tunnel Road i la Road 443 —les dues vies més controvertides de Cisjordània— a les quals els palestins no hi tenen accés.

Tot plegat es tradueix en l’eternització de trajectes que en circumstàncies normals es farien en vint minuts. En definitiva, obstacles que serien mínims, però que a Palestina han estat i continuen sent gegantins.

Els refugiats palestins en nombres Segons la definició de les Nacions Unides, els refugiats palestins són totes aquelles persones que van perdre casa seva arran de la guerra araboisraeliana de 1948. Actualment, l’ONU xifra en 5 milions el nombre de refugiats palestins repartits als territoris ocupats palestins, Jordània, Líban i Síria. De tots aquests, 1.400.000 viuen en 58 campaments de refugiats. 19 són a Cisjordània, un dels quals és l’Aida.

Segurament per tot això, els responsables del campament miren amb orgull l’Abdelfattah. La seva història alimenta l’esperança, l’optimisme i la força amb què s’armen dia rere dia les 4.700 persones que hi viuen. La seva història demostra que tot i les barreres, murs i tanques de contenció, cal mirar cap endavant, però sense normalitzar aquesta situació. Ho diu emocionat davant la casa on va néixer. Ara ja no hi viu ningú de la seva família, però es mantenen les oficines del projecte cultural que va engegar el 1998: “Quan m’afronto a aquesta ocupació, la veig com una ocupació il·legal. No es pot acceptar i no ens hi podem acostumar i no permetré que els meus fills s’hi acostumin. No podem dir que patim i és normal, perquè som palestins. Jo estic compromès amb els valors de la dignitat i cal rebutjar la desesperació”.

Això és el que l’Abdelfattah repeteix dia rere dia en els tallers de música, teatre i fotografia. Així és com ell construeix el que ha anomenat “la resistència bella”, aquella que cerca fites sense doblegar-se davant el fort, aquella que lluita sense violència i sense cops. Ell i els qui l’han seguit pels carrers del campament continuen tenint moltes coses a dir i no hi renuncien. Com no renuncien al dret de retornar al país que encara no se’ls ha donat. Per això, l’entrada al campament l’encapçala una clau gegantina de 8 tones de pes. Hi continua faltant el pany.

Sandra Mestres periodista

36 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

“Quan una dona entra en política, la dona canvia; quan moltes dones entren en política, la política canvia” Michelle Bachelet

El futur de l’Índia és a mans de les dones Totes les dones del planeta estan exposades a l’opressió del patriarcat de diferents formes i en diferents graus. Amb prou feines existeixen societats que escapin d’aquest sistema de poder que situa les dones en una posició de subordinació tant en el terreny social, com en l’econòmic i polític.

MÓN « 37

foto Josep Giralt

A

l’Índia el sistema patriarcal es sustenta en unes tradicions i unes pràctiques culturals molt arrelades a la societat que la situen en el fatídic rànquing de ser el quart pitjor país del món per néixer dona, després de l’Afganistan, la República Democràtica del Congo i el Pakistan.

La discriminació cap a les nenes i les dones es dóna en tots els àmbits (educatiu, sanitari, econòmic, polític i cultural) al llarg de totes les etapes vitals, fins i tot des d’abans del naixement. Els avortaments selectius en funció del sexe, els matrimonis infantils o la dot, són només alguns exemples d’aquestes tradicions que atempten contra els drets humans de dones i nenes.

En les darreres dècades el govern indi ha aprovat lleis dirigides a protegir les dones. No obstant això, aquestes lleis no s’han acompanyat de mecanismes eficaços per implementar-se.

Malgrat aquestes fites més formals que reals, les vides de les dones índies no han canviat significativament. Les reformes legislatives són fonamentals i poden suposar avanços i millores en les condicions de vida de les dones, però perquè es produeixi un canvi real és imperatiu atacar les arrels del patriarcat a través d’una revolució social i cultural dirigida a aconseguir una transformació social i un canvi de mentalitat. I aquesta revolució ha d’articular-se des de la societat civil organitzada i des del moviment de dones.

A l’Índia aquest moviment comença a estructurar-se als anys vint, a través de la creació de grups de dones a escala local amb accions d’autoformació i de presència a l’espai públic, fins llavors, àmbit reservat als homes.

Durant el procés d’independència, el moviment de dones juga un paper destacat i les principals victòries es tradueixen en el fet de

garantir la igualtat de drets en la Constitució índia i en el sufragi universal en una Índia independent. Després d’això, el moviment de dones quedarà marginat de l’arena política, en part perquè algunes activistes entraran a formar part del partit del Congrés que recollirà en la seva agenda algunes de les demandes del moviment.

A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta torna a ressorgir el moviment de dones, aquesta vegada amb influències del feminisme de la segona onada d’Occident i amb un discurs més divers, plural i crític amb el patriarcat i el model de desenvolupament basat en la industrialització. En aquests anys es comencen a teixir xarxes informals de dones i destaquen algunes líders locals. En definitiva, el moviment es caracteritzarà per estar més ben estructurat, aglutinar més diversitats però al mateix temps per estar més fragmentat.

38 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

foto Adam Jason Moore

Aquesta fragmentació, la poca presència del moviment de dones en l’àmbit rural –en un país on les dones rurals constitueixen el 80% de la població femenina–, i el fet de no haver abordat la discriminació per casta de forma directa són alguns dels reptes del feminisme indi que a dia d’avui continuen vigents.

A l’Índia, el moviment de dones i els moviments socials no han estat capaços de mobilitzar més dones i homes per pressionar al govern perquè prengui mesures dirigides a eliminar la violència de gènere i els feminicidis, a eradicar l’analfabetisme i incrementar la participació de les dones al mercat laboral, a eradicar els avortaments selectius en funció del sexe i a reduir la mortalitat materna.

Per aconseguir una transformació social real, el moviment de dones s’ha d’articular a l’arena política on es prenen les decisions i on s’institucionalitzen les relacions de poder. I per aquest mateix motiu, és fonamental l’enfortiment de lideratges de dones i l’accés de dones a llocs de presa de decisions.

Malgrat l’existència d’un sistema de quotes d’un terç dels seients als governs estatals que ha permès l’accés de dones a llocs de decisió, i que, per tant, els seus interessos i necessitats tinguin una millor representació, elles continuen estant

Perquè es produeixi un canvi real és imperatiu atacar les arrels del patriarcat a través d’una revolució social i cultural dirigida a aconseguir una transformació social i un canvi de mentalitats

absents dels principals espais de poder. Actualment, només l’11% dels escons del Parlament de l’Índia estan ocupats per dones.

Les grans mobilitzacions que hi ha hagut aquests darrers mesos arran de la violació i assassinat d’una estudiant a Nova Delhi, han marcat un punt d’inflexió i de no retorn. El govern ha pres mesures urgents per abordar la violència cap a les dones però aquest gir no hagués estat possible sense la pressió social que ha marcat l’acció del govern. Està en mans de la societat civil organitzada, però molt especi-

alment del moviment de dones, la transformació social i l’abolició del patriarcat. Com deia Gandhi “la solució és més a les seves mans [la de les dones] que a les de l’home. Si la no-violència és la llei del nostre existir, el futur pertany a la dona”.

Montse Ortiz Politòloga

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Preu exemplar 3 € Subscripció anual (inclou l’IVA i les despeses d’enviament de 4 números): PPCC i Estat espanyol............................................. 15€ Europa......................................................................... 30€ Resta del món........................................................... 40€

Formes de pagament Xec bancari adjunt Ingrés al c/c: la caixa 2100 0227 11 0200272343 Domiciliació bancària:

Senyors, us prego que fins a nova ordre carregueu al compte o llibreta indicada els rebuts que us presentarà IGMAN - Acció Solidària en concepte de subscripció a la revista ONGC

Fonollar, 14 · 08003 Barcelona Tel. 935 334 238 Fax 933 192 224 c.e.: ongc@igman.cat www.ongc.lesrevistes.cat

Nom i Cognoms Adreça

Població Telèfon

Codi Postal Titular del compte

Caixa/Banc

Adreça Entitat

Població Oficina

Control

Número de compte

C.P. Signatura

40 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El Fòrum Social Mundial a Tunísia, la fi d’un cicle Invasió de l’escenari d’una multitudinària assemblea de moviments socials per part de la delegació marroquina tot just després de llegir-se el punt on es reconeixien els drets dels pobles a l’autodeterminació. Resposta dels sahrauís, astorament de la resta d’assistents... i quatre catalans intentant posar pau a dalt de l’escenari (molt significatiu). I fi de l’assemblea, de forma pacífica i caòtica al mateix temps. Res de nou per als que acostumem a veure i viure Fòrums Socials: les trifulgues entre marroquins i sahrauís formen part del paisatge habitual de més d’un Fòrum, però en aquest cas, a banda de la intensitat, s’hi han d’afegir les disputes entre partidaris i detractors del règim sirià, les cremades freqüents de banderes israelianes al bell mig del recinte, la cohabitació de religió i política en entorns no habituals (impressiona que una noia jove amb nicab t’expliqui les activitats revolucionàries del seu sindicat juvenil) i les micromanifestacions constants dins i fora del recinte, et fan percebre que alguna cosa s’està despertant, i amb força, a una Mediterrània jove i capaç.

MÓN « 41

L’objectiu és aconseguir que gent nova, amb idees noves, experiències i cosmovisions, es faci càrrec del futur d’un Fòrum Social Mundial

E

videntment aquests episodis no expliquen tot el que va passar en el darrer Fòrum Social celebrat entre el 26 i 30 de març d’enguany al recinte universitari d’almanar de Tunis. Però sí que ha estat paradigmàtic de la situació actual de canvi i moviment, de les contradiccions, energia i emergència vital de la societat que l’acollia, Tunísia, un país en estat d’impàs social arran de l’assassinat del líder sindicalista Chukri Bel Aid fa tot just unes setmanes, i a l’espera d’unes eleccions amb resultat incert. Una Tunísia amb forta crisi econòmica a causa de la dependència del turisme europeu, i embolcallada per una zona, la del Maghreb-Maschrek, amb una Líbia postrevolució de veïna a un costat –amb tot el que suposa d’acollida de refugiats– i amb la sempre difícil Algèria per l’altre. Però una Tunísia pionera de les anomenades Primaveres Àrabs i enveja dels sectors progressistes dels països veïns.

En aquest sentit, la localització del Fòrum Social Mundial 2013 ha estat, doncs, del tot encertada. Perquè si una cosa ha aconseguit el Fòrum d’enguany ha set arrelar en la societat d’acollida, i fent el que saben fer millor els FSM: provocar debats, generar espais de discussió política, crear espais relacionals, enfortir xarxes, i exercir, en definitiva, de catalitzador de les energies socials organitzades que poden o no desembocar en activitats i campanyes. Hi va ajudar el suport explícit del govern de Tunísia, que va repercutir en una molt bona organització del Fòrum i una més que acceptable difusió a la població tunisenca, amb molta presència gràfica pels carrers principals de la capital. Entre 30.000 i 50.000 inscrits (segons les fonts) les més de 1.500 activitats, i les prop de 4.500 organitzacions inscrites donen fe d’aquest èxit organitzatiu.

Paradoxalment, aquest ha estat el Fòrum en què els europeus hem estat uns bons convidats de pedra: participàvem en les nostres xarxes, organitzant tallers relacionats amb les temàtiques pròpies –amb una especial insistència, poc reeixida, de vincular les noves i les clàssiques formes d’organització i mobilització– i assistíem, mirant-nos els companys de l’altra riba del mateix mar des d’una certa distància, amb prudència i respecte per uns debats que el nostre inevitable eurocentrisme ens fa difícil d’assimilar. Ha set un Fòrum en què els europeus i llatinoamericans no hem estat protagonistes, i aquesta és, sens dubte, una bona notícia. Aquest cop, ara sí, hem mirat i escoltat més que pontificat, més après que alliçonat. La segona bona notícia és que malgrat la situació difícil que travessa el sector de la cooperació i la solidaritat, la presència catalana ha estat prou rellevant: prop de 30 entitats, bona part sota el paraigües del Fòrum Social català, i entre 60 i 80 catalans que, exercint com a tals, vam quedar per sopar.

Però si el context i el protagonisme ha estat diferent, no ho ha set pas el format. Hi va haver una gran manifestació d’inici amb el lema “Treball, llibertat i dignitat nacional”, i també, en un còmode espai universitari, es van desenvolupar centenars d’activitats simultànies distribuïdes en tres blocs (matí, migdia i tarda) d’una durada mitjana de tres hores per bloc que permetien aprofundir en la temàtica del taller. I com és habitual, s’hi podien trobar activitats de tot tipus, l’assistència de la qual depenia de què s’hi deia, qui ho organitzava, i quina xarxa relacional de cobertura hi havia al darrere. I com cada Fòrum, et podies trobar regals com un emocionant taller en què joves tunisians, estudiants d’universitats franceses,

explicaven el seu paper, des de la distància i la tecnologia, en la caiguda del règim de Ben Alí, la creació d’una interessant xarxa global sobre infraestructures inútils (és diu així) i també tallers buits o de temàtiques infinitament repetides. Actuacions musicals, actes polítics, paradetes de difusió de les organitzacions presents, i tendals de menjar, convivien amb l’amunt i avall d’activistes que volien abastar-ho tot, sense arribar gaire a en lloc. I com a final de festa, la manifestació per Palestina que, de fet, és la reivindicació més transversal i continuada de tot el moviment altermundialista.

Parlant de repeticions i litúrgies, un dels temes recurrents, també heretats d’altres anys, fou la discussió sobre la continuïtat del model Fòrum Social Mundial: de la mateixa manera que se li reconeix el gran paper d’articulació de xarxes i de generador d’alternatives al llarg dels 12 anys d’existència, també es fa palès l’esgotament del model i la necessitat d’un canvi radical per afrontar un nou cicle, amb energies renovades, amb actors nous, i amb un format que ningú sap com ha de ser i articular. Aquest debat s’ha vehiculat en el darrer Consell Internacional, un òrgan a priori de caràcter tècnic/ facilitador/dinamitzador que gestiona el dia a dia dels Fòrums Socials Mundials, en garanteix l’organització i logística, el compliment dels principis fonamentals, acorda els eixos prioritaris, i proposa la localització del Fòrum següent.

Com que no és un òrgan que prengui decisions operatives, en línia amb la idea del Fòrum-espai –en contraposició amb la del Fòrum-actor polític–, el debat es va centrar en la mateixa continuïtat del Consell, d’allò que molts identifiquen com un tap que no deixa emergir idees noves, i que ja ha acomplert la seva funció. Així, davant la proposta de dissolució immediata del Consell Internacional feta per un sector –el portaveu del qual fou un dels fundadors del Fòrum, Chico Witaker–, i l’oposició d’una part dels membres del Consell, posició reforçada per la revifada d’aquest mateix Fòrum, el consens final s’ha traduït en el compromís d’una regeneració total del Consell en un termini màxim de 6 mesos.

Es deixa de banda la celebració de més fòrums socials temàtics, locals o nacionals que, com que no són propietat de ningú, no se’n qüestiona la continuïtat. L’objectiu, però, és aconseguir que gent nova, amb idees noves, experiències i cosmovisions, es faci càrrec del futur d’un Fòrum Social Mundial que afronti, ara sí, la necessitat de reinventar-se a fons, o afrontar una mort digna i a l’alçada de la bona tasca que ha realitzat fins ara.

Ricard Vilaregut Director del CIEMEN

42 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Renovant energies a contracorrent Actualment a l’Estat espanyol, el govern del Partit Popular s’obstina a desmantellar el sector de les energies renovables: un sector que podria oferir milers d’ocupacions verdes i reduir la dependència energètica exterior.

Mentrestant, a l’altre costat del món, a la selva colombiana, dos joves treballen per implantar l’ús de l’energia solar fotovoltaica amb microsistemes aïllats, que generin energia per a petits centres de salut comunitaris.

MÓN - ESPAI VERD « 43

E

l Víctor i l’Alberto viuen en un petit mas del Bajo Atrato, a Chocó, Colòmbia. És una zona de selva frondosa, encara intacta, que s’estén des de les aigües turqueses del Carib fins a les blanques onades del Pacífic, i traça una frontera sinuosa i impenetrable amb l’estat veí, Panamà. Impenetrable però misteriosament permeable, el Chocó és la porta d’entrada i punt de sortida dels narcòtics que alimenten el conflicte armat intern més llarg en la història de l’Amèrica Llatina. Una guerra que s’ha cobrat gairebé mig milió de vides des de 1979, que ha perdut tota ideologia política des del buit post-‘89 i que s’ha convertit en una lluita interminable de caràcter mercenari i de cinisme cruel.

El Víctor, l’Alberto i 2,3 milions de colombians més viuen sense energia elèctrica, peça clau en el desenvolupament integral dels pobles. El 13% de la població del país viu fora de la xarxa nacional, una proporció que es duplica en el panorama mundial, on el 25% de la humanitat (1.500 milions de persones) viu “en la foscor”, segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament.

Per la baixa densitat de població i el difícil accés, és probable que moltes comunitats del Chocó quedin fora de l’abast de la xarxa nacional, si no decideixen emigrar a les faveles de Quibdo, de Medellín o de Bogotà. Per a una família de Chocó l’única esperança per poder accedir al servei és aconseguir un generador de dièsel petit o gasolina, però això suposa esclavitzar-la a una despesa recurrent de combustible i provocar l’emissió de fins a una tona de CO2 per any i per família, és a dir, l’equivalent a conduir amb cotxe uns 5.000 quilòmetres.

Vaig conèixer el Víctor i l’Alberto el 2008, quan vaig implementar un programa de formació de tècnics regionals en l’energia solar fotovoltaica aïllada. Aquest any, han dut a terme la setena instal·lació de baixa potència per a centres de salut comunitaris. Sobre el cicle de vida aquests sistemes representaran un estalvi d’aproximadament 40 tones de CO2 i han servit per demostrar l’eficàcia d’una tecnologia d’energia renovable en una zona on tenen una aplicació gairebé nul·la, tot i disposar d’una terra fèrtil d’ampli recurs solar, similar al d’Espanya.

Si els líders mundials que ara fa dos anys es van reunir a Copenhaguen per negociar un tractat vinculant per combatre el canvi climàtic tinguessin el mateix entusiasme i entrega per implementar les energies renovables que demostren el Víctor i l’Alberto, ens enfrontaríem a una situació molt menys amenaçadora que la que ara ens toca viure.

El desenvolupament sostenible i les generacions futures

Quan vam començar el programa de formació li vaig preguntar al Víctor si sabia de què era el desenvolupament sostenible –aquesta combinació de paraules màgiques que s’empra per tenyir de verd campanyes polítiques i publicitàries amb tan pocs resultats concrets. “No ho sé… –em contesta–, però crec que potser amb això podré tenir pau i llibertat a la meva comunitat”.

“O sigui, creus que és important?” li pregunto. “Home! No ho sé… però si destruïm tot el que tenim, de què viuran els nostres fills?”

I encara una altra pregunta…“I com tirem endavant el desenvolupament sostenible?” “No

44 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

ho sé, però crec que cal respectar la mare naturalesa, respectar l’altre… si no, estem perduts.”

En aquesta primera classe, només em va quedar amb una pregunta al pap, una pregunta que no buscava cap resposta: “Víctor, per què sempre dius que no ho saps?”

L’energia renovable i la germana gelosa: l’energia convencional

“Què és l’energia renovable?” Li pregunto a l’Alberto quan comencem altre cop les classes després d’un esmorzar de pollastre altament fregit amb arròs i “patacón” al menjador local El Atrateño. “Fer servir un recurs natural com el sol per a la nostra conveniència. És a dir, un recurs que no s’acaba” em contesta. “Això espero”, li dic. “Efectivament, podem fer servir el sol, el vent, l’energia del mar, la geotèrmica, la biomassa… Però, aleshores, amb tant de sol com teniu aquí, per què no l’utilitzeu per produir energia?”

“No ho sé…” –El tusto amb suavitat amb la còpia ja arrugada i destenyida del diari nacional, El Colombiano, que anunciava la construcció de set bases militars nord-americanes en sòl colombià– “Perquè és molt car. És difícil d’aconseguir un equip aquí. A més, el meu cosí em va dir que la seva cunyada tenia una planta solar però, després d’uns mesos va deixar de funcionar… i aquí no hi ha ningú que sàpiga arreglar aquests aparetets.”

En poques paraules l’Alberto va resumir les principals barreres per implementar massivament energies renovables als països majoritaris (també coneguts com el Tercer Món): alt cost, falta de capacitat tècnica, deficiències tecnològiques i falta de servei tècnic. La superació d’aquestes barreres és una tasca pendent per impulsar el sector, crear lloc de treball sostenibles i reduir contundent l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle.

De cop i per fortuna, donada la calor asfixiant a la sala on ens trobàvem, va caure un d’aquests xàfecs tropicals de fúria sobtada que posa l’espècie humana a lloc. “Encara sort que plou!”, vaig cridar, ja que no se sentia altra cosa que el baluern eixordador de la pluja caient al sostre de làmina, com la cridòria de la claca després d’un gol de pura poesia.

Encara sort que plovia, perquè Colòmbia, l’Equador i Veneçuela (en un procés constant de compra-venda d’energia) es trobaven aleshores enmig d’una de les sequeres més llargues de la història (pel canvi climàtic?). Això va provocar una crisi energètica regional pel baix nivell d’aigua que registraven les preses hidroelèctriques, fet que feia augmentar la tensió bèl·lica entre veïns. L’energia hidràulica (certament renovable però tot i així vulnerable) produeix més de 60% de la generació elèctrica de la regió.

És imprescindible transferir coneixements tècnics, recursos i tecnologia als països “en vies de desenvolupament,” via mecanismes de cooperació Mentre plovia, rumiava: com puc explicar-los a aquests nois per què l’energia fotovoltaica és, avui dia, tan escassa a la seva zona?

Potser perquè l’energia convencional centralitzada, dominada per fonts no renovables ha gaudit de subvencions espectaculars i costos ocults des de fa dècades (sobretot la nuclear) i té un enorme poder econòmic que escanya les renovables? Com puc explicar-los que avui dia s’han projectat més de 50 centrals nuclears més al món (segons la World Nuclear Association) tot i que cada any cau al voltant de 10.000 vegades més energia del sol sobre la terra que el que consumim en tot el planeta?

Com sempre, hi ha brots d’esperança, senyals ens demostren que la miopia de la classe política i empresarial sí que té límits. El 1998 la International Energy Agency va projectar la capacitat d’energia eòlica mundial instal·lada per a l’any 2020 en 47,4 GW. No obstant això, el Dr. Rudolf Rechsteiner del Energy Watch Group indica que ja s’havia aconseguit aquesta capacitat l’any 2004, 16 anys abans del previst pe l’IEA; i el 2007 el sector eòlic havia crescut un 417% més del pronòstic mitjà presentat en els informes de l’IEA. Conclou que les previsi-

ons de l’agència són empíricament poc sòlides, que responen a interessos poderosos del lobby de les energies convencionals a cost de les renovables. “L’energia eòlica i solar, acompanyada de la hidroelèctrica, geotèrmica, i de biomassa, obriran el camí a la generació d’energia renovable al 100%, probablement durant la primera meitat d’aquest segle.” Un optimisme empíric, oportú i esperançador, però, sobretot, assolible.

Aquest creixement espectacular de l’energia eòlica a gran escala s’ha concentrat fins ara als països “desenvolupats”. És imprescindible transferir coneixements tècnics, recursos i tecnologia a països “en vies de desenvolupament,” via mecanismes de cooperació integral, basat en un respecte mutu, per impulsar una transició energètica a fonts renovables. El creixement econòmic de la Xina i l’Índia seguirà sent desastrós per als ecosistemes locals i globals si no s’impulsa l’energia neta i renovable.

Quan allò que es fa vell no s’acaba de morir…

Ara estem vivint una crisi global en quatre dimensions: política, econòmica, social i me-

MÓN - ESPAI VERD « 45

diambiental. Les energies renovables tenen un paper important en la resolució d’aquesta crisi, ja que implementar-les a gran escala pot incidir positivament en les quatre dimensions. Seguim preguntant-nos, “Quin és el problema? És cert el canvi climàtic? O bé és que el clima sempre canvia? Crisi? Cada generació ha tingut la seva crisi i encara som aquí.” La resposta és simple: si no ho actuem ara pagarem les conseqüències en les nostres vides i declarem la guerra a les generacions futures. L’ecosistema global, tal com va comprovar empíricament James Lovelock amb la hipòtesi Gaia, farà el que calgui per defensar-se. Així que la pregunta és quines solucions podem posar en marxa ara mateix.

Vaig tornar a la comunitat del Víctor i l’Alberto sis mesos després de la primera instal· lació per avaluar el sistema solar fotovoltaic.

Vaig constatar que estava en molt bon estat: el consum d’energia era mínim i racional, les tasques de manteniment s’estaven fent bé, i la gent hi anava per carregar els telèfons mòbils i deixaven 0,50 E per càrrega. Aquestes aportacions anaven a un fons de manteniment per pagar, d’aquí a quatre o cinc anys, una altra bateria per al sistema. Un petit exemple d’energia renovable i sostenible? Ja es veurà.

El Víctor i l’Alberto sols no poden. Necessitem centenars de persones com ells: joves i adults, dones i homes amb energia i entusiasme per canviar el model actual i fer que l’activitat humana es dugui a terme dins de la capacitat de càrrega de l’ecosistema global, emprant recursos renovables. En fi: “La crisi es produeix quan allò que es fa vell no s’acaba de morir i quan el que és nou no acaba de néixer.” Bertolt Brecht.

AMB EL SUPORT DE L’ÀREA DE COOPERACIÓ I SOLIDARITAT DE

El Víctor i l’Alberto segueixen instal·lant sistemes fotovoltaics a Chocó, com a part del projecte de salut interètnica de Concern America. Treballen amb l’ajuda d’un manual, escrit per Oliver Style, que podeu trobar en l’enllaç de sota. Si voleu donar suposrt a aquests projectes en podeu comprar una còpia:www.amazon.es

Oliver Style Consultor Energètic-Expert Passivhaus

Enllaços d’interès: www.itacanet.org www.conceramerica.org www.progetic.cat

Contacte: itaca@itacanet.org ostyle@progetic.cat

46 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Mallorca

La campanya “Mallorca Blackout” ha comptat amb la participació destacada del pintor i escultor Miquel Barceló

ESPAI ILLES « 47

Blackout L’entitat ecologista GOB (Grup d’Ornitologia Balear) està certament d’enhorabona. L’inici de la seva campanya “Mallorca Blackout” ha estat un èxit i és tot un exemple de la importància de la internacionalització de l’actualitat a les Illes. Les avui més que mai “Islas Baleares” que canten els d’Antònia Font es veuen amenaçades per les contínues i repetides envestides del Govern de José Ramón Bauzá al patrimoni cultural dels illencs (sigui lingüístic, històric o natural, sembla que tot s’hi val). La darrera de les campanyes del GOB, “Mallorca Blackout”, neix amb la voluntat de denunciar internacionalment l’actual política urbanística i ambiental del Govern de les Illes Balears i difondre la necessitat de garantir la conservació del territori. Tot i que és cert que la campanya es centra en la protecció de l’espai natural mallorquí, és també una crida a la consciència que el futur del turisme a les Illes Balears passa per la protecció i preservació del medi ambient i el patrimoni.

48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L

a paraula “blackout”, que tant en anglès com en alemany té un significat relacionat amb la manca d’informació, amagar o fins i tot no ser prou conscient d’una cosa, defineix perfectament allò que “Mallorca Blackout” pretén ésser: un clam davant el perill que suposa la desprotecció del territori vers grans projectes urbanístics i un canal de recerca de complicitats exteriors (des dels turistes fins als grans grups hotelers o tour operadors) que contribueixin a donar suport a la conservació de la diversitat paisatgística i natural de l’illa: única garantia de poder continuar –locals i turistes– gaudint-ne en el futur.

El GOB va presentar aquesta campanya, ara fa prop d’un mes, aprofitant la celebració de la ITB de Berlín, una de les fires turístiques més importants del món. El Govern Balear, que evidentment volia fer un gran paper, va córrer a intentar desprestigiar-la però va quedar en evidència. Tot i declaracions com les del conseller de Turisme i Esports, Carlos Delgado, titllant els del GOB de “irresponsables que intentan fastidiar la imagen de Baleares” o la demanda per part del Ministeri de Turisme de policia alemanya que protegís l’estand balear a la fira, el ben cert és que molts dels presents mostraren interès i complicitat amb aquesta iniciativa.

De moment, la campanya ha rebut el suport de l’operador turístic alemany TUI, associacions hoteleres, mitjans de comunicació estrangers, Global Nature Fund o Tourism Watch, entre d’altres.

La campanya “Mallorca Blackout” ha comptat amb la participació destacada del pintor i escultor Miquel Barceló, qui un cop

més ha demostrat estar compromès amb la seva terra i les causes ecologistes. A la web www.mallorcablackout.org (que en pocs dies va tenir més de 10.000 visites), s’hi pot veure un vídeo on l’artista mallorquí deixa caure a poc a poc tinta negra damunt el mapa de Mallorca. Aquestes taques simbolitzen les obres que van destruint el territori i que acaben embrutant el paisatge fins a convertir-lo en una gran taca negra. La pàgina, en anglès i alemany, pretén ser un canal d’informació actualitzada, participació i acció. A la web hi trobareu informació relativa als principals espais amenaçats (per exemple informació sobre la importació de residus per incinerar-los a Mallorca o sobre el complex hoteler que es vol fer davant la platja d’Es Trenc a Sa Ràpita), informació sobre què és i què fa el GOB (l’entitat precisament enguany celebra el seu 40è aniversari) i algunes propostes d’actuació (entre les quals, l’enviament d’una carta a Bauzá).

Amb aquesta campanya de denúncia i recerca de suport internacional, el GOB pretén “augmentar la pressió sobre les decisions polítiques que afecten el territori i el medi ambient” així com continuar reivindicant la necessitat d’un nou model turístic i territorial que passi necessàriament per la conservació. És ben sabut que els illencs vivim en un territori limitat que hem d’intentar preservar al màxim. Sembla, però, que els polítics que ens governen prefereixen fer prevaldre els seus interessos polítics i econòmics per damunt del reclam d’una majoria que no vol destruir el paisatge a canvi de tenir més camps de golf, grans autopistes o encara més

ESPAI ILLES « 49

És imprescindible que tots, locals i turistes, participem en aquesta lluita que només té sentit si es fa de forma col·lectiva centres comercials. La majoria volem preservar els paratges naturals i gaudir de la tranquil·litat que ens és tan pròpia. Qui estima una illa no la destrueix.

Finalment, i tot i l’evidència que el Partit Popular ha estat qui històricament ha contribuït i acumulat els rècords de proliferació de “taques negres” (recordem els grans desastres fruits dels governs de Cañellas o Jaume Matas) és totalment injust dir que el GOB està “polititzat”. El GOB –i les hemeroteques en són testimoni– sempre ha pressionat i denunciat actuacions en contra de la natura, manés el partit que manés. A la seva web posen de manifest aquesta “continuïtat” en la seva tasca i expressen el següent: “Amb aquesta campanya el GOB manté una continuïtat en la seva trajectòria en defensa del territori i els espais naturals, amenaçada ara pel Govern Bauzá amb l’aprovació de les lleis urbanística i turística de Company i Delgado, respectivament, i l’impuls de projectes singulars en espais d’alt valor ecològic, amb l’excusa de la crisi i la premissa de “consumir territori sense complexos” per tal d’aconseguir dinamitzar l’economia i revitalitzar el turisme. Entenem que aquest és el motiu principal pel qual la

campanya ha rebut a Mallorca un ampli suport entre la societat mallorquina que la percep com oportuna, encertada i necessària davant l’escenari actual. Un suport que volem agrair especialment. Aquesta política territorial, de fet, no difereix del que el Governs Bauzá i d’altres del Partit Popular fan amb la reducció dels salaris i les pensions, facilitar l’acomiadament de treballadors, privatitzar la sanitat i l’educació publica, atacar el català o donar suport als bancs que desnonen gent de casa seva”.

Des d’aquestes planes, doncs, agraïm al GOB i a Miquel Barceló la seva darrera iniciativa i us demanem a vosaltres, lectors d’ONGC, que ens ajudeu a difondre aquesta campanya. És imprescindible que tots, locals i turistes, participem en aquesta lluita que només té sentit si es fa de forma col·lectiva.

Júlia López i Seguí Traductora

50 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La temporada passada el Bayt va guanyar també la lliga de futbol platja que organitza el Consell de l’Esport Escolar de Barcelona

ARA I AQUÍ « 51

Jugar-se els papers Amb el dorsal número 6: Ebra, de Gàmbia! Un jugador potent, un pèl lent i mandrós defensivament però amb molt olfacte de gol. L’Ebra aporta molta maduresa a l’equip, una maduresa que a primera vista sembla innata en ell però que ben bé podria ser fruit del que li ha tocat viure. “El viatge fins a Europa et fa un home” repeteix sovint l’Ebra, que va arribar a Barcelona el juliol del 2011 com a Menor Estranger No Acompanyat (MENA).

Els MENA són joves que es juguen la vida creuant sols les aigües de l’estret de Gibraltar amb un únic salvavides: un passaport com a menors d’edat –a vegades real i a vegades fals–, conscients que l’Estat espanyaol té l’obligació de protegir-los i donar-los en la majoria dels casos un permís de residència un cop siguin dins del territori.

“

Els MENA són un col·lectiu amb unes necessitats molt especifiques a per la manca de sortides laborals, la dificultat per accedir a un habitatge, la falta d’hàbits saludables, l’escassa xarxa d’iguals a iguals dins i fora la comunitat i el duel migratori”, declara l’educadora responsable del programa de joves de la Fundació Bayt al-Thaqafa, Daniela Dias. Per aquest motiu el Bayt al-Thaqafa, que treballa des del 1974 amb el col·lectiu d’immigrants àrab-musulmans a Catalunya, va engegar el 2001 un projecte de suport als MENA, coincidint amb l’eclosió d’aquest fenomen migratori a Barcelona. En un principi l’entitat els oferia classes d’idiomes, assessorament jurídic, cur-

sos d’informàtica i programes d’inserció laboral i d’habitatge, però conforme es va anar consolidant el projecte, els joves van començar a demanar un espai lúdic dins de l’entitat. I així és com va néixer al 2006 l’equip de futbol del Bayt al-Thaqafa. “El projecte es va iniciar amb molt pocs recursos econòmics i humans. A més a més, nosaltres sabíem molt poc de futbol –recorda l’educadora de llavors, Anayra González.

Quan vam començar ens pensàvem que era una bogeria que no duraria gaire temps, però aviat vam adonar-nos que era una eina educativa en potència”.

L’Ebra vivia en un pis tutelat amb altres immigrants subsaharians i anava a classes

d’idiomes i informàtica al Bayt. De tant en tant treballava repartint fulletons per a una discoteca i amb els vint euros que guanyava a la nit trucava a la seva mare a Gàmbia per dir-li que tot li anava bé. Però en realitat la vida a Barcelona era bastant més difícil del que s’havia imaginat. Més enllà de les precarietats econòmiques, d’estar sol i del xoc cultural, el que li portava més maldecaps era el procés d’obtenir els papers. A l’estiu del 2012 traspassaria la frontera dels 18 anys segons el passaport i perdria tots els ajuts administratius a l’espera de la resolució de l’Estat espanyol sobre el seu permís de residència. I les previsions no eren optimistes ja que des de l’abril de l’any anteri-

52 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

“Jugar a l’equip del Bayt va ser una de les millors coses que em van passar l’any passat. M’ajudava a evadir-me de tots els problemes”, confessa l’Ebra or la subdelegació del govern espanyol a Barcelona havia canviat la manera d’aplicar la llei i havia començat a tenir en compte el resultat de les proves radiològiques que la Fiscalia de Menors fa als MENA per determinar-ne l’edat.

Així el govern va començar a denegar el permís de residència a la majoria de casos com el de l’Ebra, a qui les proves radiològiques van donar com a major d’edat.

“Jugar a l’equip del Bayt va ser una de les millors coses que em va passar l’any passat.

M’ajudava a evadir-me de tots els problemes”, confessa l’Ebra. Amb el futbol es divertia i agafava oxigen. Per una estona el més important ja no era la situació legal a Barcelona sinó la lliga que l’equip jugava al Consell de l’Esport Escolar de Barcelona i que l’any passat podien guanyar per primera vegada.

Àfrica és molt dur

“A vegades, quan recordo totes les situacions per les quals he passat, em costa de creure que jo sigui aquella mateixa persona”, reconeix l’Ebra. Els seus ulls rodons i una mica sortits fan pampallugues en el rostre de color negre cafè i manté sempre un to de conversa fluid i relaxat, trets distintius del seu caràcter. L’Ebra és un jove sociable, respectuós i alegre. I és també una persona de molta fe. “És difícil de creure que jo sol hagi pogut sobreviure a tot allò. Per això mateix sempre dic que Déu és bo”, conclou.

L’Ebra va sortir del seu petit poble gambià el gener del 2009 i no va arribar a Espanya fins

al cap d’un any i mig. “Va ser com tornar a néixer”, afirma sobre el dia en què va trepitjar per primera vegada Europa, el continent que l’havia de donar “llibertat, papers i diners”. Segons explica, al seu país els homes es reuneixen al carrer i passen hores parlant i discutint al voltant d’un te verd. Davant d’on es reunia ell amb els amics, una família del poble s’havia construït una casa molt maca amb els diners que els enviava un dels fills des d’Europa, i així és com pren la metxa del seu somni europeu i també el de molts altres compatriotes. Un somni, però, que sovint s’acaba consumint i perdent en el laberint legal del vell continent. A més, amb la crisi han empitjorat molt les perspectives per a aquests joves, segons les ONG. “Tot i això les raons per emigrar es mantenen ja que la distància entre el nivell de vida d’Europa Occidental i de l’Àfrica Negra segueix sent encara molt gran. I encara hi ha un nombre indeterminat de migrants subsaharians que porten anys fent la travessia del desert del Sàhara i que estan esperant l’oportunitat per fer el salt al Nord d’Àfrica i d’allà a Europa”, puntualitza Rafa Crespo, membre del Centre d’Estudis Africans de Barcelona. L’Ebra pretenia viatjar a Espanya directament amb una pastera des del Senegal, però quan estava esperant el torn, va saber que la pastera que havia sortit abans seu s’havia enfonsat. Llavors va canviar de plans i va optar per viatjar per la backway fins al Marroc (és com anomenen al viatge per terra) travessant el Senegal, Mali, Líbia i Algèria.

“Europa està fent molts esforços per controlar les fronteres en lloc d’intentar garantir l’article 13 dels drets humans que diu que la gent pot emigrar quan ho desitgi. I amb aquest objectiu, Espanya està firmant acords bilaterals amb països del nord d’Àfrica que vulneren els drets humans i els paga perquè controlin les fronteres”, denuncia la presidenta de la Fundació Andalucía Acoge, Mamen Castellanos. “El tram més perillós va ser la frontera entre Mali i Algèria, controlada pels rebels tuaregs. Allà em van prendre tots els diners que duia a sobre.

Si no els els dónes, et maten, jo ho he vist amb els meus propis ulls”. Finalment l’Ebra, amb els diners que havia guanyat treballant a la construcció a Líbia, es va pagar el bitllet a Europa: una pastera de Tànger a Melilla.

L’esport com a eina social

Tots els companys d’equip de l’Ebra tenen històries de vida molt similars. Potser per això el seu estil de joc és tan atrevit i anàrquic. Juguen a l’atac, com si no tinguessin res a perdre i molt a guanyar. I és amb aquest estil de joc que la temporada passada anaven guanyant tots els partits i es mantenien al capdavant de la classificació. El somni de proclamar-se campions era cada vegada més a prop i això es notava en l’estat anímic de l’equip. “L’esport té una força especial per mobilitzar, inspirar i actuar. Representa molts valors humans necessaris per a la cohesió social com el respecte a l’adversari, l’acceptació de normes, el treball en equip, el joc net i la disciplina”, argumenta la coordina-

ARA I AQUÍ « 53

L’equip del Bayt al-Thaqafa, campions de lliga 2011-2012

dora del Màster d’Esport per a la coexistència social i la resolució de conflictes de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Claudia Solanes.

Cada vegada es valora més l’esport com una eina de baix cost i gran impacte per promoure el desenvolupament, la cohesió social i la pau. Segurament l’exemple més conegut és el del mundial de rugbi de Sud-àfrica del 1995.

La història de com la victòria de Sud-àfrica en aquell campionat i el lideratge humà i polític de Nelson Mandela van impulsar la reconciliació al país després de l’abolició de l’apartheid és un cas molt famós, sobretot després que Clint Eastwood el dugués a la gran pantalla amb la pel·lícula Invictus, una adaptació del llibre El factor humà, de John Carlin. Però n’hi ha molts d’altres, segons apunta Solanes, com el de la mediadora salvadorenya en conflictes llatinoamericana Nelsa Curbelo, que ha aconseguit reduir la violència entre els joves del seu país a través del futbol, o el de la italiana Serena Borsani, fundadora de l’ONG Sport2build, que utilitza l’esport com una eina d’apoderament i canvi social entre els joves de Zàmbia.

“En el cas del Bayt, el projecte del futbol ens ofereix un context lúdic i extern a l’entitat que reforça molt el vincle i la proximitat entre els educadors i els joves i que ens permet aprofundir en les seves necessitats, pors i preocupacions”, afirma Dias. La por de l’Ebra durant la temporada passada seguia sent l’aplicació de la llei i si, per tant, li concedirien el permís de residència o no. Mentre que el títol de lliga era

cada vegada més a prop, els papers de l’Ebra semblaven allunyar-se.

En aquest cas l’única sortida que li quedaria a Espanya seria esperar-se tres anys com a indocumentat i passat aquest temps sol·licitar un permís de residència per arrelament social, o bé fugir a provar sort al nord d’Europa, una opció cada vegada més popular entre aquest joves, segons les ONG. “Després de tot el que he passat per arribar fins aquí no puc tornar a Gàmbia a la primera de canvi. Els europeus no ho enteneu, però Àfrica és molt dur i per això Europa no m’espanta. Sento que aquí encara hi ha una oportunitat per a mi. Déu és bo”, diu convençut l’Ebra.

“El seu viatge no ha acabat i potser no acabarà mai perquè malauradament no trobaran el somni europeu”, reflexiona Dias. Segons les ONG, cada vegada hi ha menys sortides per als MENA i als mateixos treballadors els costa conservar l’optimisme davant d’aquesta situació perquè no els poden oferir cap alternativa.

“Crec que l’equip de futbol és l’única cosa que avui en dia em fa somriure”, conclou Dias. Finalment es van complir tots els pronòstics i el Bayt es va alçar amb la copa.

Borja Franco Periodista ONG Bayt al-Thaqafa: http://www.bayt-al-thaqafa.org/es/

54 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Afrika Inaamua El continent és massa gran per ésser descrit. És un veritable oceà, un planeta separat, un cosmos divers i immensament ric. Només amb la major de les simplificacions, i per raons de conveniència, podem dir ”Àfrica”. En realitat, excepte com a denominació geogràfica, Àfrica no existeix” Kapuscinski (escriptor i periodista).

ARA I AQUÍ « 55

ÀFRICA, EL PASSAT DE TOTS La història d’aquest continent no és fàcil de resumir, i menys encara si els continguts s’han de vehicular a través d’un suport visual com són els mapes i la imatge. L’espai és reduït i cal condensar i seleccionar allò més rellevant i substancial i fer-ho entenedor per a un públic no especialitzat.

La humanitat, la nostra espècie, va aparèixer aquí fa uns quants milions d’anys i s’hi va desenvolupar i en el seu èxit com a tal. Aquests primers africans, decidiren expandir-se i colonitzar nous espais.

Emigrar, colonitzar, expandir-se i crear cultura en el sentit més ampli, especialment això darrer és allò que ens diferencia d’altres espècies. Tot això que és en el nostre ADN va començar aquí, i la paleontologia i l’egiptologia així ho certifiquen. No és agosarat afirmar que no només la humanitat sinó també el pas de la prehistòria a la història són d’autoria africana.

Aquest apartat de l’exposició fa un intent de síntesi i se centra a recalcar els fenòmens estructurals que més han marcat la història de les societats africanes. Les migracions bantus, el comerç d’esclaus, la colonització i els processos d’independència són els esdeveniments que la mostra intenta recollir com a més significatius per poder donar un tast global a la història del continent.

UN CONTINENT, MONS DIVERSOS Pobles i nacions, religions i creences, conflictes i cultura. Els paisatges africans, el de les coses, el de les persones, del que fan, com són i què hi passa.

Aquest bloc intenta radiografiar i aproximar la realitat diversa i complexa del continent sense defugir els imputs que estem acostumats a rebre sobre Àfrica. Dades sobre conflictes, guerres i epidèmies conviuen també sobre els mapes, amb realitats sovint massa ocultes però

tan o més africanes com les llengües que s’hi parlen, els pobles i nacions, les religions, les zones econòmiques emergents o elements més neutres com ara la vegetació.

Perquè malgrat els estereotips sovint esbiaixats i simplistes, les societats africanes, el continent africà és viu i transita per la història amb la mateixa normalitat o anormalitat que la resta de societats del món.

Un dels exercicis curiosos que proposa l’exposició és un DAFO sobre les amenaces i les debilitats, però també sobre les oportunitats i fortaleses africanes (vegeu el quadre). Fet amb la voluntat de compensar i neutralitzar la visió monogràficament negativa que sempre se’ns projecta del continent i ajudar-nos a visualitzar allò que sovint queda més soterrat quan pensem en aquest continent i la seva gent. És a dir, les fortaleses, que les té. I les oportunitats, que hi són. Un continent amb futur i de futur.

Un continent interessant que avui ens hauria

56 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Aproximació a un DAFO sobre el continent africà: FORTALESES - Població jove, demografia dinàmica - Densitats de població raonable - Biodiversitat de referència al planeta - Recursos naturals estratègics per a l’economia mundial - Continent immensament ric en diversitat cultural i humana - Tot i les diferències entre si, és una regió del món habituada a conviure amb la diversitat i adaptable segurament a la globalització, més que d’altres regions. Hi ha en general una visió oberta del món.

DEBILITATS - Poca integració política i econòmica regional - Problemes vinculats a la salut i les pandèmies, especialment la sida - Existència encara de grans regions amb inestabilitat política i situacions de violència - Percentatge enorme de sòl improductiu o de baixa productivitat - Problemes vinculats a la salut i la pobresa com a frens endèmics al desenvolupament humà i econòmic - Inexistència o precarietat d’infraestructures bàsiques per al desenvolupament - Fuita de capitals fora de la regió

OPORTUNITATS - La ubicació estratègica en les rutes internacionals i de proximitat respecte als mercats asiàtics i europeus - El món comença a mirar Àfrica com un continent amb possibilitats de futur - Les noves tecnologies poden permetre al continent connectar-se al món malgrat la precarietat de les infraestructures i comunicacions - El capital que suposa el seu territori i la seva gent fa que indústries com el turisme i d’altres tinguin encara molt de recorregut - El gran recorregut que tenen les iniciatives de creació d’espais o organismes d’integració política i econòmica regional per millorar la situació - Les societats africanes poden aprofitar les oportunitats de la globalització per aportar estabilitat i solidesa a les estructures institucionals i els serveis públics a la ciutadania

AMENACES - Conseqüències del canvi climàtic (malgrat que sigui el continent que menys hi ha contribuït) - La sida, com a pandèmia que ja és, es podria intensificar i estendre encara més pel continent - El conflicte polític i religiós d’arrel islàmica es podria aguditzar i estendre’s pel continent - Les deficiències polítiques i institucionals dels estats africans podrien entrar en una fase d’una mínima “normalitat” a curt o mitjà termini, tot i l’emergència econòmica que la globalització pot portar al continent aquest segle - Les societats africanes haurien de ser capaces de trobar l’equilibri entre la seva cosmovisió, els valors propis i els canvis i els nous models (polítics, socials i econòmics que inexorablement comporten la incorporació del continent a la globalització)

d’interessar més que mai. I perquè això sigui així, ens hauríem d’acostumar, com ens proposa l’exposició, a mirar-nos-el des d’un altre angle. En definitiva, amb uns altres ulls. ÀFRICA, COOPERACIÓ I NOUS PARADIGMES En aquest bloc temàtic, introduïm les grans línies programàtiques i els principis bàsics que guien la cooperació al desenvolupament que actualment es fa al continent: quins són els grans donants i els grans receptors dels fluxos que gestiona la cooperació moderna; els llenguatges i els conceptes que es fan servir per definir les polítiques de cooperació; què fa la cooperació oficial catalana i on ho fa i allò que nosaltres modestament creiem sobre com s’hauria d’enfocar la cooperació i la relació amb aquest continent. En definitiva, llums i ombres d’allò que per a uns és solidaritat i per a d’altres, ajuts interessats, perversos o etnocèntrics. Àfrica és una oportunitat, és futur, si volem, si volen. Ells volen decidir, nosaltres també. Ells creuen que són molts i poderosos els que intenten impedir-ho, sovint nosaltres també. Per això i per moltes coses més ÀFRICA ens interessa, T’INTERESSA. L’EXPOSICIÓ Aquests tres blocs temàtics que acabem de presentar configuren l’exposició ‘Afrika Inaamua’.

Amb aquest títol en suahili, IGMAN-Acció Solidària –i gràcies al suport, entre d’altres, de la Diputació de Barcelona– presenta una mostra que travessa el país de nord a sud i d’est a oest.

En la majoria de municipis l’activitat no només s’ha fet en concertació amb els responsables municipals, sinó que també ha comptat amb la complicitat d’entitats i persones vinculades al món de la cooperació i de la immigració subsahariana. Això ha donat molt de sentit a l’activitat, ja que a molts llocs l’ha convertit en una eina d’interrelació entre col·lectius a la vegada que complia la seva funció informativa i formativa.

ARA I AQUÍ « 57

Africa Inaamua’ significa ‘Àfrica decideix’ en llengua suahili. El suahili és una llengua bantu de la família nigerocongolesa i probablement la llengua franca africana més estesa del continent, que competeix amb les llengües colonials que són les que acostumen a jugar aquest rol en exclusiva.

Afrika Inaamua’ no és tant una exposició de denúncia (que també, si cal) com una radiografia no només dels passius sinó també dels actius del nostre continent veí. Pretenem fer una mirada interessada, perquè Àfrica ens interessa: subjectivament, perquè no som africans i sincerament, perquè som catalans. Per convicció o per necessitat aproximar la realitat africana al nostre país i viceversa és avui, al segle XXI, una prioritat inajornable. Amb tota

la modèstia que calgui, la mostra pretén posar una mica més a mà què és, què ha estat, què s’hi fa i què hi fem al continent negre.

Segurament Àfrica, tal com nosaltres la veiem, la sentim o la percebem, no existeix, però si hi ha una cosa que tenim clara i que volem transmetre és que el seu avui i el seu demà es decideixen allà. Àfrica decideix quin present vol i per a quin futur treballa, perquè pot, perquè hi té dret i perquè cada dia més, així ho vol. Nosaltres, nord estant, als Països Catalans, ens hem d’acostumar a mirades i llenguatges més consonants amb els actius i els potencials del continent. Poder dir, sense complexos ni males consciències, des de la nostra talaia particular, no només en allò amb què volem ajudar o contribuir sinó també allò

que volem, esperem o desitjaríem dels nostres veïns del sud.

La fraternitat entre dones i homes, entre pobles no es construeix mai amb compassió, misericòrdia o solidaritats fruit de males consciències. Són els reconeixements i l’exercici en llibertat dels drets individuals, però també o més dels col·lectius, allò que apodera realment persones i pobles a ser amos del seu present i projectar-se cap a endins i cap a enfora.

El continent compta amb molts actius, sovint ocults o ocultats a les nostres mirades.

Com ara una població jove i dinàmica, un cada dia més important protagonisme de les dones com a actor econòmic i de desenvolupament fonamental, un potencial de recursos… I això ho hem volgut reflectir. Àfrica és la regió no només amb una de les biodiversitats més notables del planeta, com estem acostumats a veure, sinó, i sobretot, el racó de món amb més diversitat, cultural, lingüística, humana en definitiva. Imatge, missatge que ja no estem tan acostumats a veure i menys en positiu i que és precisament la que volem transmetre, la que volem apoderar, la que volem fer nostra.

Nosaltres ens plantegem la cooperació pensant –com a premissa– què és allò que com a catalans podem aportar-hi d’específic i singular que aporti valor afegit i que ens en retorni.

Per això a Àfrica i arreu creiem que cal fer cooperació per l’autodeterminació dels pobles, de les persones i, si cal. de tot un continent.

Si voleu més informació sobre ‘Afrika Inaamua’ i la voleu acostar al vostre barri o població podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a través del correu jfexas@igman.cat o del telèfon 93 533 42 38.

Jordi Fexas Antropòleg

58 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Aleksei Navalni Aquest advocat rus s’ha convertit en una de les cares més conegudes de l’oposició a Putin malgrat no estar emmarcat en cap formació política. Combina l’activisme digital, amb força ressò a l’exterior, amb la militància a peu de carrer. S’ha negat a acatar les imposicions que les autoritats russes imposen a les manifestacions i manté el seu activisme malgrat l’assetjament de la policia i dels serveis secrets. Té tan clar que acabarà a la presó com que no pensa deixar d’escriure, de reivindicar i de manifesar-se a favor de la democràcia i dels drets humans a Rússia. http://navalny-en.livejournal.com/

LA IMATGE « 59

60 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

De Joans, Joseps i ases…

No tinc la voluntat de deprimir més el lector, ni d’escampar porqueria perquè no hi ha res que trobi més lamentable en l’exercici de la meva professió que fer-ho de manera gratuïta. De fer escarni i engegar el nostrat ventilador per després afegir allò de “tots són iguals” o “no hi ha un pam de net” o “no et refiïs de ningú perquè ens portaran pel pedregar”.

A

quests dies de contes d’espies i serenos al més pur estil Anacleto, amb esbombades de temes que tenen per objectiu trencar un procés democràtic de sobirania, em proposo parlar d’esports. (Sí, faré el parèntesi. És veritat, segur que hi ha casos denunciats amb base delictiva, segur que hi ha responsables polítics que han comès irregularitats. Aquí i arreu! Dels “nostres” i dels “altres”. I com és que, justament ara, quan hi ha casos que fa anys que s’investiguen, surten a la llum? Tancaré el parèntesi). Conscient que aquests dies el que toca és el tema espies i corrupció política, i amb l’apriorisme dibuixat abans, que no tinc intenció d’afegir càrrega negativa al moment, em ve de gust parlar d’esport, de dopatge, de casos complicats d’entendre en aquesta mena

de palau de vidre i ivori en què hem situat els nostres mites, els nostres ídols, aquells que les marques esportives i publicitàries de tota mena han decidit situar per sobre del bé i del mal, i que tapen vergonyes o senzillament fan caritat amb fundacions diverses.

El dopatge se’ns presenta com un element que condiciona la igualtat en la competició, una mena de pacte trencat entre l’esportista i l’esport. Una aberració d’allò de la noblesa de l’esport, la més gran eina igualitària entre persones, on només la condició física és la que compta. I el dopatge seria en tot això una mena de trampa.

Deixant de banda com pot ser de bo o de dolent per al cos dopar-se, sempre m’he demanat per què l’esport es fixa en això i no pas en la resta de desigualdats que hi ha en una competició.

SOLIDARIS « 61

Al cap i a la fi si exigim el que exigim en nom de l’espectacle i el negoci, no sé per què caiem en la hipocresia de pensar que determinades fites són humanes, són possibles sense ajuda. I segur que n’hi ha moltes que sí, eh?

(Ara ve quan els puristes de l’esport se’m llancen al damunt).

Els Jocs Olímpics són vistos com l’acció suprema d’igualtat entre esportistes, el temple immaculat de la competició d’atleta a atleta.

Quina igualtat?! La que no té present el palau de vidre on entrena un nen francès o anglès – per no dir ianqui, eh?– que als set anys ha estat seleccionat per experts per treballar en les millors condicions les seves facultats físiques?

Amb els millors entrenadors, el millor equipament, les condicions socials adequades que preveuen adaptar l’escolarització al fet de ser el gran atleta que glorificarà el país, amb el plat –absolutament equilibrat– a taula a l’hora d’esmorzar, dinar, berenar i sopar? Igualtat amb qui? Amb aquell noi uruguaià que durant el dia estudia, al vespre reparteix pizzes per pagar-se els estudis, i quan troba una estona es calça les bambes que pot pagar-se, per anar a córrer i així poder entrenar? O el kenyà de 10 anys que manté la família després d’haver-se desescolaritzat; que corre perquè fuig dels depredadors animals o a vegades humans; que no sap el que és el plat a taula perquè en el millor dels casos no hi ha taula? I que segurament correrà des-

Tinc el convenciment que massa atletes han ocupat espais “molt per sobre de les seves possibilitats” que abans ocupaven intel·lectuals, filòsofs, mestres en el sentit més ampli del terme

calç o amb calçat fet amb rodes d’automòbil en desús? Aquesta és la igualtat amb la qual el comitè olímpic internacional tracta un cop cada quatre anys els atletes que competeixen en uns Jocs Olímpics?

Tot fa olor d’hipocresia. I resulta que ens fixem en el dopatge?

L’impacte de l’esport en la societat és brutal. Els mites de l’esport es mostren com exemple de valors per als qui seran futura societat.

Però tinc el convenciment que massa atletes han ocupat espais “molt per sobre de les seves possibilitats”, i que abans ocupaven intel· lectuals, filòsofs, mestres en el sentit més ampli del terme. Els esportistes són referents que excedeixen l’esport que les marques comercials, pròpies i alienes, han situat per sobre l’esport

adjudicant-los facultats de caràcter i valors que estan ben lluny del que realment són i com actuen. No deixen de ser persones les virtuts de les quals no són res més que una aptitud interessant en una pràctica esportiva. Elevar-los més enllà és córrer el risc que passin coses com les que han passat a Nike: Lance Amstrong, Tiger Woods, Òscar Pistorius… Elevar per damunt del que és pròpiament el fenomen esportiu personalitats amb el risc de descobrir que són humans.

Els Drets Humans, la Cooperació i el Desenvolupament tenen el seu altaveu al

SOLIDARIS amb Rita Marzoa

Rita Marzoa Periodista

CATALUNYA ` RADIO

Cada dissabte, de 15.00 a 16.00 hores Sempre que vulguis a www.catradio.cat

62 »

ONGC

ELS LLIBRES

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Una tria de Jordi Fexas

tres preocupacions, August esdevé del tot actual i una lectura recomanable.

Com deia el mateix John Williams: “Excepte per l’escala, les maquinacions del poder són les mateixes a la universitat, a l’Imperi romà o a Washington”.

Victus

August

Sánchez Piñol, A.

John Williams

La Campana (Barcelona 2013)

Edicions 62 (Barcelona, 2013)

Sánchez Piñol torna a les llibreries amb força, aquest cop amb Victus, una novel·la històrica descarnada i explosiva ambientada a la Catalunya de la Guerra de Successió.

L’estil Piñol, incisiu, clar, diàfan i contundent que a Pallassos i monstres ens va posar llum a les ombres tenebroses dels “grans” dictadors africans, ara, amb Victus ens en dóna dues tasses.

L’estil, els personatges, la temàtica, el tractament, el llenguatge, els ritmes, els girs… Tot, segurament en aquesta obra és un exercici de risc, literàriament s’entén. Aquest escriptor barceloní no deixa de conduir a velocitats imprudents al llarg de tot el relat, no fa concessions al relaxament del lector ni a la prudència narrativa.

L’esdeveniment històric que condueix el relat és fonamental, estructural en la novel·la. Però també ho és explicar l’èpica d’un mite per fer-lo més mític i més èpic, i fer-ho precisament amb tots els recursos de l’antièpica i la desmitificació. I malgrat que això pugui semblar un oxímoron, és un dels elements més sorprenents, originals i potents de la novel·la.

Potser l’autor, sense saber-ho, acaba fent de Federico Fellini de la literatura construint l’arquitectura el que podria ser un nou gènere: l’èpica social hiperrealista. Una èpica que defuig el maniqueisme i no pretén maquillar les debilitats, les misèries i les contradiccions d’aquells que en són protagonistes.

El resultat és un còctel explosiu que, de ben segur, no deixarà indiferent a qui el llegeixi. Farà rumiar sobre la injusta brutalitat que ha aclaparat la història del nostre país i que ha fet, ara i adés, dels més febles els més nobles.

No es tracta de cap autor novell ni de cap novel·la inèdita. L’obra es va publicar i va ser guardonada l’any 1973. I John Williams va tenir llavors uns efímers moments de glòria. Ara, després d’un oblit injustificat, sembla que la seva obra s’ha redescobert i posat a l’abast del gran públic.

En els darrers anys la novel·la històrica ha sabut guanyar-se un públic i fer-se un forat en la literatura contemporània a escala internacional.

En la tradició de Jo, Claudi, August ens ofereix un retrat fascinant del que seria un “self-made man” de la Roma imperial, les llums i les ombres d’un temps i de la mateixa condició humana a través d’un home que volia dominar el món per transformar-lo i el seu món i el seu temps el va acabar dominant. Perquè totes les coses, i els grans noms també, son efímers per definició.

Amb un recurs literari arriscat, l’epistolar, un Williams agosarat fa aterrar amb intensitat el lector a la Roma convulsa després de la mort de Juli Cèsar. Les passions humanes i, especialment, la lluita pel poder i l’ànsia per dominar-ne els seus ressorts permeten al narrador introduir-nos la figura d’Octavi, nebot de Juli Cèsar i futur August, així com la majoria de personatges de l’època: Ciceró, Cassi, Brut, Marc Antoni, Cleòpatra, Ovidi, Horaci, Virgili… I muses, poetes, polítics, militars patricis i arribistes. Williams ens descriu, amb un esplèndid joc de llums i ombres, els àmbits públics i privats dels personatges, el somni d’un home per alliberar la corrupta Roma de les urpes dels estafadors benestants que amenaçaven de destruir-la.

En uns moments en què les circumstàncies difícils que estem vivint han fet que el debat sobre el poder, la corrupció, el bé públic i la condició humana s’hagi instal·lat en el debat públic i les nos-

Energia Solar Autónoma Style, O.

2012www Scribd.com (Lectura online) 2012www.Amazon.es (Compra online) Fruit de 10 anys de treball en projectes de cooperació amb l’ONG Concern America a Mèxic, Guatemala, Colòmbia i l’Equador, aquest llibre ofereix les eines bàsiques per poder planificar, dimensionar i instal·lar un sistema fotovoltaic autònom de baixa potència.

Es troba disponible en venda a través d’Amazon i els fons recaptats es destinen, precisament, a projectes d’energia solar fotovoltaica a Amèrica Llatina realitzats per aquesta ONG. A més, es pot llegir de manera gratuïta mitjançant Scribd.

Què és una instal·lació fotovoltaica autònoma? Quants mòduls necessitaré? Quines bateries són millors? El llibre intenta donar resposta de manera concisa a aquestes preguntes i d’altres que pot plantejar una instal·lació d’aquestes característiques i subministra la informació indispensable per facilitar l’aprenentatge i emprendre un projecte amb èxit. Els quantiosos càlculs, exemples i il·lustracions són de gran ajut.

Qui el llegeixi aprendrà a identificar els principals elements d’una instal·lació, seleccionar els equips més adequats i dimensionar un sistema de baixa potència amb informació sobre la gestió i el manteniment d’una instal·lació aïllada. L’autor, conscient o no, segurament ens apropa abans d’hora al que de ben segur és el “bricolatge del futur”.

LES MÚSIQUES « 63

Els Catarres

La Pegatina

Raimon

Eureka!

(Kasba Music)

Raimon 50 (Sony)

Pop-folk

Rumba & fusió

Cançó d’autor

Amb aquella celebèrrima història de la “Jenifer” vam descobrir el trio Els Catarres. Ara, dos anys després de les imprevistes Cançons 2011 (DiscMedi, 2011), arreplegades llavors com qui cull roselles en un prat a corre-cuita, presenten el seu segon disc, treballat amb una mica més de previsió. Això sí, la fórmula ‘catarra’ es manté força constant: batec de percussió country-folk i senzill acompanyament acústic d’acordió i guitarres, tocs de vent, de reggae i valsets de taverna. Cançons de lletres esclatantment impetuoses i positives, que ens parlen de viatges i d’aventures vitals, del senzill amor de parella (“Vull estar amb tu”) a la festa compartida i amb les ganes de cantar (“Rock’n’roll”, “Invencibles”), i fins i tot petites reflexions existencials (“De pares a fills”, “Utopia”). En aquestes Postals s’hi amaguen per altra banda alguns girs inesperats (com el toc de funk i discotequer de “T’hi va la vida”) i dues petites sorpreses: la inconfusible i madura veu country-balear del gran Tomeu Penya a “Camp d’oliveres” i una veu no menys il·lustre, la de la vocalista de Sants Núria Feliu, cantant a “Souvenirs”, un tall serè que s’aparta del ritme general de l’àlbum amb la sofisticada elegència de la bossanova. El trio d’Osona manté el to fogós i fulgurant amb què van irrompre en el debut: cançons que són com crits de joventut.

Un punt i a part a partir del qual res tornarà a ser el mateix. Això és el que representa Eureka! en la trajectòria de La Pegatina. El joiós crit proferit per Arquímedes està més que justificat per titular una col·lecció de 15 temes que reinventa –sense cap traïció als seus principis fundacionals– el so de la banda de Montcada i Reixac. El grup liderat pel cantant Adrià Salas i el guitarrista Rubén Sierra sona ara més sotisficat, càlid i modern, i deixa enrere la part sobrera del desordre i la pressa –sovint mala consellera– que havien caracteritzat produccions anteriors. A Eureka! hi ha la mateixa frescor, tensió i energia de sempre, però tot plegat està molt més meditat, gràcies al rol com a productor que ha jugat Marc Parrot, un tot terreny que ja havia treballat amb artistes de l’òrbita mestissa com Dusminguet o Muchachito Bombo Infierno. Bon exemple d’aquesta evolució fidel als seus orígens és “Amantes de lo ajeno”, una peça que podríem considerar la primera balada de La Pegatina i on sentim la veu d’un pletòric Santi Balmes de Love of Lesbian.

“Flors i violes” o la peça que obre el disc, “Non è fàcile”, amb la col·laboració del grup sicilià Baciamolemani, són bons exemples d’aquesta vella i nova fórmula en què els colors de sempre –de la rumba a l’ska, del merengue a la cúmbia o la ranxera– llueixen més intensos, polits i nítids. Un pas segur d’un grup amb la vista posada més enllà de les nostres fronteres –Eureka! s’edita a deu països– i que tot i la seva joventut no vol renunciar a res.

Doble disc que recull el recital que Raimon va oferir el 30 de novembre del 2012 al Liceu de Barcelona per tal de commemorar els 50 anys del seu primer concert a la capital catalana. L’arrencada ja és impactant: Raimon comença amb les tres úniques cançons que tenia en el seu debut barceloní: “Al vent”, “La pedra” i “Som”. Tres crits de ràbia iniciàtica i existencial que en el transcurs del concert, de la mateixa manera que en el darrer mig segle, es van sofisticant i incorporant a un discurs artístic d’altura creixent, entrellaçant el cant urgent i la guitarra aspra amb refinat acompanyanament cambrístic; unes profundes reflexions introspectives amb compromís cívic i clàssics de la literatura catalana amb història contemporània. Amb tots els discos de Raimon ens passa allò que només pot succeir amb els gegants de la cançó: tenim la seva creació tan interioritzada que no ens cansem mai d’escoltar-la, perquè hi descobrim petites sorpreses a cada nova versió. Passa amb el demolidor martelleig final de l’espriuana “Indesinenter”, o amb cada gir de “Com un puny”, escrita al segle XX a la manera dels temps d’Ausiàs Marc. Com acostuma a passar als recitals del xativenc, el crescendo emocional es palpa a cada segon i esclata amb els bisos: torna a sonar “Al vent”, aquesta vegada amb l’acompanyament coral i col·lectiu de tot el Gran Teatre del Liceu dempeus, i el cercle es tanca un cop més. Un doble CD de cançons immenses, que donen sentit a un document històric.

Postals (Música Global)

Jordi Martí

Roger Palà

Jordi Martí

64 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Enginyeria Sense Fronteres, artesans de la cooperació Disculpeu-me si us dic ara una tonteria o més aviat quelcom que us semblarà de poca o nul·la modèstia: Enginyeria Sense Fronteres (ESF) és una organització especial.

Sempre m’ho ha semblat i si no fos així, si no hi cregués tant, segurament no em canviaria l’expressió quan en parlo. Potser sí, en uns temps líquids, com deia el filòsof, sona estrany parlar de lligams ferms i convenciments, però ESF els aconsegueix generar.

P

ersonalment, em va fer tornar a creure en la cooperació internacional. Havia passat per una experiència com a expatriat a Nicaragua amb l’AECID i després de dos anys en tenia prou. Això és matèria per a un altre article, però al meu estimat país s’han comès totes les errades imaginables i la cooperació al final ha esdevingut una forma de vida més, o almenys aquesta és la sensació que pots arribar a tenir si t’ho mires només des de la perspectiva que et dóna ser dins la cooperació oficial.

Per a molts companys a l’entitat, la cooperació ha estat un anar i venir, un cante d’anada i tornada, com diuen els flamencs. Un viatge en què vas a una altra realitat, hi aprens i alhora comprens la teva pròpia realitat, amb totes les connexions que les vinculen. L’altre dia precisament en parlava en aquests termes amb un

dels fundadors de Som Energia, la cooperativa que intenta que el nostre consum sigui totalment basat en energies renovables.

En Marc havia col·laborat com a voluntari amb els projectes que des de fa anys tirem endavant al Perú. Un dia vam aparèixer allà amb la intenció de facilitar l’accés a l’energia a les àrees rurals a través de l’aprofitament de fonts renovables. No és que hi anéssim amb la placa fotovoltaica a la maleta, però gairebé. En arribar, ens vam trobar una situació de conflicte ambiental, vinculat a l’explosió de la mineria a gran escala a la regió de Cajamarca, i unes condicions socials i polítiques en les quals posar-se a electrificar comunitats aïllades al mig del pàram andí ens va semblar que potser no era precisament el més prioritari. Estava realment bé portar la llum a aquella gent perquè poguessin llegir a la nit o millorar els ingres-

ARA I AQUÍ « 65

sos conservant més temps la llet que produïen, però hi havia quelcom més que un problema d’accés a la tecnologia.

De dissenyar i posar aerogeneradors a llogarrets a 4.000 metres d’alçada, vam passar a analitzar aquella situació política i social, i a aportar el nostre coneixement a les organitzacions i moviments socials amb els quals compartíem la mateixa visió. Amb els recursos a la mà que té la cooperació, a més, ens va començar a resultar evident que era millor treballar per canviar les polítiques de planificació del territori, en aquest cas les relatives a l’energia, que en realitat són la base de com es desenvolupa aquest: que una línia elèctrica vagi aquí o allà, que l’energia surti dels hidrocarburs i grans represes o sigui generada de manera distribuïda per consumir-se localment, i amb una finalitat o una altra, pot

ser determinant per al futur d’una regió i de la seva gent. A més, ho vam començar a vincular amb el conflicte que sacseja aquell país, per tenir a l’abast alternatives reals a la mineria. Perquè en el fons tot plegat es tractava de construir una via realment democràtica de desenvolupament humà, allunyada dels interessos oligàrquics i d’una visió productivista de com tirar endavant un país, gens sostenible i feta a molt curt termini.

Canvieu ara Perú per Catalunya i la fórmula continua essent vàlida. Afegiu a més que les nostres necessitats energètiques depenen al 96% de l’exterior i que el coure i l’or que omplen (o omplien) els nostres bancs i els nostres béns de consum vénen totalment de llocs com Cajamarca. En Marc recordava precisament això, el moment de tornar i el desig de continuar fent feina aquí; el fet d’adonar-se que apos-

66 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

tar per l’economia social, en el seu cas, o en les campanyes d’incidència per canviar els nostres models de consum, pel que fa a ESF, formen part del mateix desig de transformació.

D’alguna manera, ESF i la seva gent ha fet aquest viatge durant aquests anys, i entén la seva acció de manera coherent i àmplia. Segurament ara sí que hem arribat plenament al “sensefronterisme”, defugint les barreres que ens situaven només treballant escèpticament lluny de casa o amb una percepció limitada a l’accés a una tecnologia més humana. No, no som els enginyers que només fan pous i carreteres a països exòtics, que eviten pronunciar-se sobre si la gestió de l’aigua ha de ser pública o donen suport al dret a l’habitatge a les nostres ciutats. Un cop, el responsable de màrqueting d’una caixa d’estalvis que ens dóna suport s’estranyava molt de la campanya nadalenca contra l’hiperconsumisme a la qual volíem que s’adherís. “Però si del que es tracta és que facin anar la targeta de crèdit com més millor! No és això el que esperen de vosaltres els nostres clients”.

Després, hi ha la gent. A ESF hi ha una màxima: si no hi ha gent al darrere, no es fa res. És a dir, si una acció, un projecte, una campanya no compten amb el suport d’un grup de persones voluntàries, no té sentit tirar-ho endavant per molt oportú que sigui. Això té a veure amb la creença ferma de ser una part de la societat civil organitzada, i no només una màquina de detectar i executar activitats segons la conjuntura i els discursos de moda. La professionalització no està renyida amb una estructura associativa horitzontal i assembleària, que a més està present a tot el territori català i estatal.

La paraula “delegació” sona lletja a ESF. Cada

De dissenyar i posar aerogeneradors a llogarrets a quatre mil metres d’alçada, vam passar a analitzar aquella situació política i social

grup territorial fa ús de l’autonomia tant com les forces li permeten, i la confiança i la col· laboració mútua són la base del funcionament.

I la responsabilitat de cadascú, que és l’element que permet sumar i activar el potencial de totes les persones que en formem part.

Un dia, algú vinculat amb els moviments socials em va dir que ESF l’havia sorprès molt i que amb la nostra feina li estàvem retornant el prestigi a l’enginyeria. M’imagino que parlava del prestigi social, que tampoc sé què deu ser exactament... No sé si és així, tampoc sé si fem tot el que podem i ni tan sols si és útil, però tinc la convicció que hem triat el camí valent, coherent i honest amb nosaltres mateixos.

Potser esperàveu, quan heu començat a llegir, que us detallés tots els nostres programes per explicar qui som i què fem. Disculpeu-me de nou, si us plau, això ja és a la web: trobo que és aquest camí, aquest viatge i el que sentim la gent que el fem, allò que ens explica millor que cap altra cosa.

Miquel Carrillo Voluntari d’Enginyeria Sense Fronteres

68 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Als carrers de Girona es lluita pels drets socials La situació econòmica que la nostra societat està patint del 2008 ençà i la forma com, suposadament, els poders polítics estan intentant posar-hi remei ha provocat un sentiment d’indignació generalitzat que s’ha visualitzat de maneres diverses: manifestacions, acampades a les places, assemblees al carrer, ocupació d’edificis públics... Arreu la gent protesta, rondina, es queixa, s’indigna... i en alguns indrets també s’organitza per canalitzar aquest sentiment, sumar esforços, crear sinèrgies, mostrar als governants el rebuig a la seva forma d’actuar i proposar-los altres formes de solucionar els problemes que pateix la majoria de la societat.

Un d’aquests llocs és Girona on, des de fa dos anys, s’ha estat teixint una xarxa que cada vegada aglutina més col·lectius i entitats.

H

em de considerar el “govern dels millors” i les primeres mesures dràstiques que va prendre com el detonant que va donar peu, a la primavera del 2011, a les reunions que van gestar la Plataforma Prou Retallades. Les primeres accions es van centrar a defensar uns serveis públics universals i de qualitat així com les condicions laborals de les persones que hi treballen. El punt de mira, tanmateix, ha anat trobant altres objectius, un dels més significatius són els bancs, causants de l’estafa que els poders mediàtics i econòmics

anomenen crisi, beneficiaris –per obra i gràcia del govern– dels nostres impostos per eixugar els seus deutes, i botxins de multitud de famílies a les quals aboquen a la indigència i fins i tot a la mort –quan surtin publicades aquestes línies a quants suïcidis provocats per desnonaments s’haurà arribat?

Aquest col·lectiu ha anat prenent força a Girona a mesura que els seus àmbits d’actuació han quedat ben definits –la defensa de quatre drets socials fonamentals com són la salut, l’habitatge, l’educació i el treball–, que

les accions es feien visibles per a la ciutadania, que aquesta el percebia com un instrument per exterioritzar el malestar, que es transmetia un sentiment d’unitat i que, a conseqüència de tot això, noves entitats de caire molt divers s’hi integraven i aconseguien arrossegar-hi més persones. Va ser aleshores, a la tardor de l’any passat, que es va decidir canviar el nom i passar a dir-se Xarxa pels Drets Socials, crear una estructura funcional d’organització, redactar un manifest amb els objectius i donar-lo a conèixer a la ciutadania. El moment escollit per

ESPAI CeDRe « 69

presentar-se amb la nova denominació va ser significatiu: durant un acte de suport per impedir que un veí del barri de Sant Narcís fos desnonat del pis –cosa que es va aconseguir.

La Xarxa pels Drets Socials ha tingut sempre la voluntat de marcar el seu propi calendari d’activitats, tot i que a vegades la situació l’ha obligat a adaptar-s’hi. És el cas de les darreres vagues generals –29 de març i 14 de novembre– o la manifestació contra les retallades del passat 19 de juliol a les quals s’ha sumat, o la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya, que va provocar que s’organitzés un dels actes més ben rebuts i amb més assistència de la seva breu història, un debat electoral centrat en l’àmbit social i al qual es va convidar a participar a tots els partits polítics que es presentaven per la circumscripció de Girona –amb l’excepció dels que defensen l’exclusió social d’una part de la ciutadania– i que va constar d’una única pregunta directa per a cada un dels sis temes plantejats –en el cas de la salut, per exemple, es demanava quin model sanitari es defensava, si continuar amb la privatització o bé una sanitat pública i de qualitat– amb dos minuts de temps per respondre-la.

Ha estat, a més, a partir d’aquesta tardor passada que la Xarxa pels Drets Socials, en haver crescut el nombre d’entitats que la integren, s’ha vist en condicions de realitzar més activitats i, a més d’accions de protesta. També n’ha preparat de sensibilització, donat que una de les mancances detectades era el fet de veure que molta gent indignada per la situació que patia no era capaç d’identificar-ne les causes i els culpables. En aquest àmbit s’hi han d’incloure el debat electoral sobre drets socials, el I Cicle de Cinema sobre els Drets Socials o la setmana de l’Espavila’t en

La Xarxa pels Drets Socials cada vegada crida amb més veus, es fa sentir a més llocs i té més sentit i més vigència que mai què es van programar a Girona i Salt activitats de caire ben divers per tal de fer reflexionar, debatre i posicionar-se el màxim de gent.

Una de les accions que més resposta ha tingut i que més ha encoratjat les entitats que en formen part va ser la Marxa per la Dignitat i contra la dictadura dels mercats que es va celebrar el passat 18 de gener. El matí d’aquell divendres es presentava fred, trist i rúfol, però a les principals vies de Salt i Girona es va fer present l’escalfor, l’alegria i el color de les més de 300 persones que van recórrer els vuit quilòmetres que separaven l’Ajuntament de Salt de l’Hospital Josep Trueta. Es tractava d’una marxa amb aturades davant d’institucions víctimes o causants de la situació, com l’hospital Santa Caterina, el SOC, la seu de la Generalitat, Bankia, la Cambra de Comerç o els jutjats de Girona entre d’altres. Allà les persones que hi treballen es van afegir als marxants mentre es llegien manifestos que denunciaven la situació que s’hi està patint o que estan provocant –desmantellament de la sanitat pública, precarització laboral en tots els àmbits, exclusió de la justícia de les classes populars, degoteig continu d’ordres de desnonament, corrupció política... Va ser una bona manera de començar amb empenta un any 2013 que es presenta tant o més mogut que els anteriors.

Encara queda molta feina per fer, però la Xarxa pels Drets Socials ja té dos anys a l’esquena en què s’han anat sumant complicitats i sinèrgies. Dos anys en què s’han deixat de banda els protagonismes i els purismes ideològics que massa sovint han impedit la unitat d’acció de col·lectius amb una idiosincràsia pròpia però amb l’objectiu comú d’enderrocar el neoliberalisme i la dictadura dels mercats financers. Dos anys d’assemblees i d’accions, de debats intensos i de recerca de consens entre les parts. Dos anys d’assenyalar els culpables del problema i de proposar mesures possibles per pal·liar la situació. Dos anys d’anar fent forat entre la societat gironina i d’anar creant xarxa.

Dos anys molt intensos i fructífers per a totes les persones que s’hi han anat sumant i que els anima a continuar sortint al carrer. De motius per fer-ho, malauradament, no en manquen – ans al contrari: cada dia se n’hi afegeixen– i per això la Xarxa pels Drets Socials cada vegada crida amb més veus, es fa sentir a més llocs i té més sentit i més vigència que mai.

Carles Serra Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme

70 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Un repte per al desenvolupament:

el dret a la salut

“Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i en especial, l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris.”

Paràgraf 1. Article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

A la Fundació Ferreruela Sanfeliu (FFS) hem pres la defensa del dret a la salut com la nostra divisa. Com és ben sabut, la idea que la salut és un dret universal apareix ja continguda en la declaració Universal dels Drets Humans així com en nombrosos pactes i normes internacionals posteriors. Val a dir que el concepte de dret a la salut és complex. Cal entendre’l com quelcom més que el dret a una assistència sanitària universal, ja que la salut no és tan sols l’absència de malaltia. La salut és també el dret a disposar de condicions de benestar físic, mental i social. És per això que quan pensem en el dret a la salut hem de pensar també en tots els factors necessaris per aconseguir aquest benestar, com per exemple, l’accés a l’aigua potable, el dret a l’educació o la informació sobre la salut. A més a més, la importància del dret a la salut ve donada pel fet que la bona salut de la població és una condició indispensable per al desenvolupament dels pobles.1

ESPAI LLEIDA « 71

C

om en molts altres casos, el reconeixement per part dels estats d’aquest dret i l’estat real de l’acompliment queden ben lluny. Discutit a Occident, la garantia del dret a la salut en molts països del Sud és més aviat una utopia. Se’ns planteja, doncs, un desafiament: com podem treballar de forma efectiva en la defensa d’aquest dret fonamental?

Arran d’un viatge al Senegal, on la Fundació Ferreruela Sanfeliu (FFS) acompanya el Pla Nacional de Promoció de la Salut Ocular a través de la cooperació descentralitzada des l’any 2008, l’equip educatiu de l’entitat vàrem creure adient aprofitar aquesta experiència per endegar un projecte d’educació per al desenvolupament a Lleida amb l’objectiu de sensibilitzar sobre les mancances en l’accés a aquest dret, tant a causa de les desigualtats Nord-Sud com en el nostre entorn més proper.

Amb la constància i l’empenta que ens caracteritza, l’equip educatiu, format principalment per tres mestres de primària amb llarga experiència en relacions interculturals, vam començar a dissenyar una actuació per desafiar aquest repte, basant-nos en tres preguntes de base: què podem fer? A qui ens volem adreçar?

Com ho volem fer?

Des de la FFS estem convençuts que tan sols a través de la sensibilització envers les desigualtats, per la via de la reflexió i posant-nos en la pell de l’altre, es pot construir una societat més justa. Vàrem decidir posar l’accent en una reflexió des de la pròpia realitat, sobre tot allò que tenim, que desitgem, que ens fa feliços, i posar-ho en contraposició amb la situació d’altres persones menys privilegiades. Així, volem posar de manifest els principals factors que impedeixen gaudir del dret a la salut, i fer èmfasi

1 Berta MENDIGUREN i Vie de Dieu NGOKO-ZENGUET fan una magnífica introducció al dret a la salut a Àfrica a l’informe Ideas por África. Desarrollo económico, seguridad alimentaria, salud humana y cooperación española al desarrollo, editat per la Fundación Ideas (Madrid, 2011)

72 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

en la capacitat i responsabilitat de canvi que cadascú de nosaltres tenim com a individus.

La nostra trajectòria en el camp de l’educació ens diu que és durant la infantesa quan s’incideix amb més garanties per aconseguir una transformació social durable, donat que els petits d’avui prendran les decisions del demà.

La promoció d’una cultura de la solidaritat i el respecte als drets humans ha de començar ja des de la primera infància i durant l’etapa escolar. És per aquest motiu que vàrem decidir que la nostra activitat havia d’anar adreçada als infants de 3 a 12 anys, però sense deixar de banda tota la comunitat educativa, formada per famílies i professorat.

L’escola és, al costat de l’àmbit domèstic, un dels principals escenaris de la socialització de les noves generacions. Els infants aprenen a viure amb el mestre, amb les altres nens i amb tots els professionals que són a l’escola. Imiten conductes, emocions, accions, estratègies, maneres de relacionar-se, que van configurant in-

èrcies en el pensament i l’acció. Vàrem valorar el fet que la nostra activitat havia de crear situacions inesperades per als infants, però també per als adults, que els obliguessin a posar-se en lloc dels altres i esperonessin la llibertat de pensament.

Vam considerar que el teatre era l’activitat ideal per afavorir la reflexió entre els nens de forma lúdica. Es varen establir una llista de referents i idees prèvies que calia considerar. En

primer lloc, calia pensar en missatges positius així com incidir en el valor de les petites coses, tot considerant que qualsevol petit gest pot acabar donant lloc a grans canvis.

Finalment, l’esbós de la idea va prendre forma i vàrem posar en marxa un primer projecte pilot: “L’arbre de la salut”. Es tracta d’activitat lúdica i educativa, un taller de teatre participatiu que fomenta l’autoreflexió dels infants a través de les respostes que han de donar als talleristes durant l’activitat. L’arbre i el que necessita per créixer actuaven com a metàfora per promocionar, entre la canalla, la reflexió sobre els elements necessaris per garantir una vida saludable i les desigualtats en l’accés a aquestes condicions als països del Nord i del Sud (aigua, habitatge, serveis mèdics de proximitat, educació, etc.). El Senegal es va elegir com a país del Sud de referència, donat que és el país que coneixem a la FFS a través de la nostra tasca en cooperació. Tanmateix, no volíem donar una imatge d’Àfrica dibuixada a través de les carències, sinó que vam fer també èmfasi en els valors positius. Volíem que els infants reflexionessin sobre el fet que la situació de la salut a Àfrica és fruit, en gran mesura, de les relacions internacionals injustes a les quals el continent està sotmès.

“L’arbre de la salut” es va dur a terme durant el curs 2011-2012 a una escola de Lleida i ens va servir per poder seguir treballant en la definició de l’estratègia i continuar la tasca amb un projecte més ambiciós. Així, “L’arbre de la salut” es va convertir en els “Contes per la salut”, una actuació que s’està duent a terme durant aquest curs 2012-2013 a tres escoles de

La Fundació Ferreruela Sanfeliu (FFS) Neix a Lleida l’any 2005 vinculada a l’Institut Lleida d’Oftalmologia, amb l’objectiu de millorar el benestar i la qualitat de vida dels grups més sensibles i vulnerables de la societat, des del vessant mèdic, educatiu i cultural. Amb la defensa del dret a la salut com a rerefons ideològic que motiva les accions i activitats que desenvolupa, la FFS dedica la seva experiència i recursos humans, tècnics i econòmics a la millora de la salut en el seu entorn més proper, a Lleida i també a escala internacional, al Senegal.

ESPAI LLEIDA « 73

Lleida amb diferents perfils i que s’exportarà a altres escenaris sempre que sigui possible.

“Contes per la salut” compta amb la col· laboració de la companyia de teatre Arrencacebes i de Carles Pijuan en el disseny de l’escenografia. Amb una biblioteca com a protagonista de l’escenari, els talleristes van extraient-ne quatre contes que faciliten la reflexió sobre diversos aspectes vinculats al dret a la salut.

En línia amb les nostres idees de base, el taller “Contes per la salut” ens convida a posar-nos a la pell de l’altre amb una mirada crítica però optimista, pretén fomentar la consciència de la pròpia identitat física i social, experimentar en diferents condicions, portar a la consciència els mecanismes de les nostres actuacions a través de les situacions que susciten els contes.

Un bon exemple és un dels contes que formen part de l’activitat, el conte “Els plàtans” de l’editorial Cuento de Luz. En aquest relat, un antropòleg proposa un joc als nens d’un poble africà: posa una cistella plena de fruites al costat d’un arbre, els diu que totes les fruites seran per al primer que hi arribi. Explica que tots els nens es van agafar de la mà, varen córrer tots junts i varen seure tots junts a gaudir del premi. A la pregunta de per què ho havien fet així, li van respondre “ubuntu”, que en llengua xhosa vol dir “jo sóc perquè nosaltres som”. En explicar aquest conte, demanem als nens: què podem fer tots agafats de la mà?, compartint junts el premi, com ens sentim? És un conte que ens parla de valorar el bé col·lectiu abans que l’èxit personal i de la importància de les amistats i les relacions per al benestar de les persones. Perquè poder fer junts i compartir també és salut.

A més a més, en aquesta segona fase de desenvolupament del projecte comptem també amb el suport de dues entitats lleidatanes que han ajudat a enriquir l’activitat. D’una banda, l’Associació Antisida de Lleida que ens aporta una llarga experiència en activitats educatives en relació amb l’àmbit de la salut. Tal com hem fet referència a l’inici d’aquest article, molts són els factors que composen el dret a la salut i

és per això que en aquesta segona fase incloem

també elements de reflexió en matèria d’afecti-

“Contes per la salut” ens convida a posar-nos a la pell de l’altre amb una mirada crítica però optimista

vitat. Per exemple, en el conte “El regal”, l’autora, Gabriela Keselman, ens parla d’un nen a qui els seus pares no saben què regalar. A través del diàleg que s’estableix amb els participants ens adonem i compartim la diversitat de relacions i famílies que tenim en el nostre entorn més proper, ja que estimar-nos i estimar als altres també és salut.

D’altra banda, l’Associació de Senegalesos de Lleida i Província ens ajuda a apropar-nos de primera mà a la realitat africana. Creiem que no n’hi ha prou de reflexionar en abstracte sobre els valors sinó que volem que aquesta activitat es converteixi també en un vector de comunicació real amb el Senegal (i els països del Sud per extensió) a través de lleidatans d’origen senegalès.

A la FFS creiem en la importància de treballar amb una actitud oberta, inclusiva i Montse Sanfeliu Àngels Real Cesca Lacasa Ariadna Solé Àmbit d’educació per al desenvolupament de la FFS

autocrítica, que ens permeti sumar esforços i poder seguir millorant i enriquint la nostra tasca. Durant aquest curs escolar seguirem treballant amb l’activitat “Contes per la salut”, amb la voluntat que la reflexió es converteixi en una arma contra les desigualtats i que la utopia del dret a la salut pugui ser una realitat a tot el planeta.

Totes aquestes accions s’han pogut dur a terme, en part, gràcies al suport de l’Ajuntament i la Diputació de Lleida.

“Mentre les branques es barallen, les arrels s’abracen” ens diu un refrany senegalès. Les arrels poden ser aquells valors i drets fonamentals que tots hauríem de compartir i que cal plantar profundament en la nostra societat, deixant que creixin en la ment i en el cor dels infants.

74 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Cooperació i municipalisme La Diputació de Barcelona impulsa un model de cooperació al desenvolupament centrat en el municipalisme i la millora efectiva de la qualitat de vida La realitat actual d’Europa i especialment dels països de l’arc mediterrani afecta de manera clara a la nostra vida diària i en especial als col· lectius més sensibles. En aquesta línia veiem com la cooperació al desenvolupament catalana ha sofert canvis importants els darrers anys. Els pressupostos públics han anat minvant i en conseqüència han caigut les aportacions al desenvolupament. Amb tot, partim de la concepció indubtable que la cooperació al desenvolupament per assolir un món millor és més necessària que mai.

E

n aquest nou entorn, la voluntat decidida de la Diputació de Barcelona ha permès mantenir les actuacions estratègiques en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament i fins i tot donar-hi un nou impuls. L’actual context sòcioeconòmic i l’emergència d’alguns països que fins ara eren receptors d’ajuda ha requerit donar un tomb en l’estratègia i evolucionar cap a un nou model que promogui l’aliança entre els actors públics i privats dels territoris del sud i del nord i l’establiment d’unes relacions més sostenibles i horitzontals, amb impactes recíprocs.

D’altra banda, és clau no perdre de vista la vocació de la Diputació: el suport al municipalisme. Així en el marc públic i en l’àmbit de la cooperació es consoliden els ens locals com a actors principals que treballen en xarxa i que actuen coordinadament i en partenariats que

permeten maximitzar els resultats combinant l’expertesa de sectors socials i sector públic.

Cal assenyalar que la participació dels agents empresarials en les accions de cooperació al desenvolupament no és una pràctica nova, sobretot pels estats i els organismes multilaterals; de la mateixa manera, algunes ONGD han buscat al llarg del temps la col·laboració de l’empresariat, principalment econòmica, per dur a terme els projectes; però podem considerar que representa una novetat en l’àmbit de la cooperació descentralitzada pública, on les poques experiències existents són encara molt incipients i on cal que el sector empresarial tingui una sensibilitat especial per participar-hi.

A més, amb el rerefons de la superació d’un model, la realitat d’una disminució dels pressupostos dels donants tradicionals a causa de la crisi mundial i les limitacions dels instruments

OPINIÓ « 75

i mecanismes de cooperació tradicionals existents, va prenent cada cop més força a escala internacional la idea de donar cabuda als actors privats. Així va quedar palès en el IV Fòrum d’Alt Nivell sobre l’Eficàcia de l’Ajut, que va tenir lloc a finals de 2011 a Busan (Corea del Sud).

La Declaració que en va sortir constata també la voluntat de passar d’un enfocament centrat en l’eficàcia de l’ajut a un altre més ampli centrat en l’eficàcia del desenvolupament, fet que comporta necessàriament la col·laboració de tots els agents del territori que treballen unint sinèrgies cap a objectius de desenvolupament i qualitat comuns.

En aquest sentit, la Diputació de Barcelona vol impulsar la incorporació dels partenariats públic-privats com a col·laboradors destacats, assolir un desenvolupament més sostenible i inclusiu en les actuacions, en consonància amb els nous temps. Amb aquest objectiu, en el marc de les jornades European Development Days 2012 que organitza anualment la Comissió Europea, vàrem liderar una taula de debat sobre diverses experiències destacades d’articulació públicprivada en cooperació descentralitzada que es duen a terme en els diferents continents. L’objectiu va ser discutir i extreure elements i criteris orientatius que permetin posar en marxa partenariats de manera exitosa des de la cooperació descentralitzada.

Des del 2012 la Diputació impulsa dues línies clares, amb la premissa de la sostenibilitat, basades a donar suport a assistències tècniques i a projectes de cooperació executats per partenariats públic-privats del territori. Les iniciatives que s’hi presenten han de comptar, necessàriament, amb el lideratge d’una entitat sense ànim de lucre de la demarcació de Barcelona i amb la participació dels agents públics locals i/o regionals del nord i del sud i d’un agent empresarial; un treball en aliança entre actors del sud i del nord que ha de permetre la complementarietat i l’establiment de sinèrgies entre les parts i de manera especial l’avaluació i assoliment dels objectius fixats.

Aquests nou model de cooperació cap al qual s’encamina la Diputació suposa una evolució natural de la seva pròpia trajectòria. Si bé durant els primers anys va dirigir els esforços principalment a l’enfortiment institucional dels actors públics locals, a la creació de capacitats i a la governabilitat local, ara és el moment de

Aquest gir estratègic situa al centre de l’eix les necessitats de desenvolupament dels territoris del Sud, que han d’inspirar i motivar les accions i l’aprenentatge mutu, reforçant l’apropiació d’aquest processos focalitzar-se a donar suport als àmbits competencials propis dels municipis, com són el desenvolupament econòmic i productiu i els serveis locals bàsics. El model proposat no fa més que reforçar la reciprocitat i l’horitzontalitat de la relació dels actors que hi participen. Així mateix, la concentració geogràfica a l’Amèrica del Sud i la Mediterrània Occidental li permetran focalitzar un major impacte.

Aquest gir estratègic situa al centre de l’eix les necessitats de desenvolupament dels territoris del sud, que han d’inspirar i motivar les accions i l’aprenentatge mutu, reforçant l’apropiació d’aquest processos. No s’ha d’oblidar, que són els governs locals i regionals, com a promotors del dinamisme econòmic i social dels respectius territoris, els que han de facilitar l’articulació entre els agents. Així mateix, la participació de la societat civil organitzada esdevé essencial per

garantir que el desenvolupament que es generi inclogui els sectors més vulnerables de la població i contribueixi a disminuir les desigualtats de gènere, tot respectant els drets humans, la pau i aquells valors i principis que són l’essència de la cooperació catalana al desenvolupament.

Així, nous actors compromesos i línies prioritzades de cara a la millora efectiva de la qualitat de vida dels ciutadans i territoris destinataris de la cooperació, junt amb un estricte rendiment de comptes, són les bases de la nova cooperació al desenvolupament que inspira la Diputació.

Joan Carles Garcia i Cañizares Diputat adjunt a la Presidència

76 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La crisi dels 70 (i dels 80, i dels 90 i...)

El passat mes de gener la Fundació Jaume Bofill va presentar un estudi que revelava que l’índex de desigualtat social s’ha disparat a Catalunya i s’allunya de la mitjana europea. Segons l’informe, almenys el 38% dels catalans s’ha empobrit per la crisi econòmica.

E

ntre la multitud de persones asfixiades per aquesta crisi destaquen els col· lectius més vulnerables, les persones soles i en situació d’aïllament que poden caure en l’exclusió social. I aquí no podem deixar de pensar en la nostra gent gran.

La Berta Alicia Bacelis és una usuària del programa d’aliments de la Creu Roja de Tarragona que té 97 anys i viu sola. Gràcies als serveis que li ofereix la Llei de la dependència i al menjar que rep de l’organització pot “sobreviure i anar tirant”, explica. “Tenir una persona unes hores al dia em permet sortir a passejar, anar al supermercat i fer encàrrecs perquè cada vegada s’allarga més la llista de coses que no puc fer sola, però tot i així encara em puc valdre per mi mateixa”, reconeix.

Les retallades en sanitat i seguretat social han estat les més sentides per la gent gran. El

govern de Mariano Rajoy va decidir el passat mes de juliol passar la tisora a la Llei de la dependència, posada en marxa l’any 2007 per dotar de més recursos les persones dependents.

L’executiu va optar per reduir un 15% la paga que reben els cuidadors familiars per atendre les persones en situació de dependència. L’ajuda mitjana que cobraven els cuidadors girava al voltant dels 400 euros al mes, i en les situacions més desfavorables –amb un elevat grau de dependència i ingressos baixos– la prestació arribava a un màxim de 530 euros. Fins al juny de 2012 –just abans de disminuir l’ajuda– a Catalunya se n’havien beneficiat 150.000 persones, és a dir, un 65% dels catalans dependents.

Des del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat es va justificar la mesura com un mecanisme per generar nous llocs de treball ja que van considerar que les famílies optarien

per perfils professionals en lloc de sol·licitar la prestació econòmica reduïda. Però moltes famílies escullen l’opció del cuidador familiar perquè les prestacions ofertes pels centres professionalitzats acostumen a ser massa cares. A més, en temps de crisi, són milers les famílies que subsisteixen amb aquesta paga. Fins i tot en alguns casos no hi ha possibilitat d’elecció ja que l’administració no ofereix alternatives: ni serveis, ni centres de dia, ni geriàtrics. Així que moltes famílies s’han trobat sense serveis i amb una paga de cuidador reduïda al 15%.

Els canvis introduïts pel Partit Popular també van congelar les prestacions als dependents moderats. Segons la Taula del Tercer Sector, aquesta mesura deixa més de 30.000 persones desateses a tot l’Estat i “acabarà provocant que moltes persones actualment amb dependència moderada vegin agreujada la seva situació per

OPINIÓ « 77

A part de la preocupació per la pròpia situació, la gent gran viu amoïnada per no poder ajudar econòmicament els fills que ho necessiten manca d’atenció. L’augment del grau de dependència acabarà generant més despesa pública, perquè engruixiran les llistes de persones amb dependència severa i amb dret a assistència”.

La modificació de la Llei de dependència també va eliminar les compatibilitats entre serveis, és a dir, tenir accés a un centre de dia i rebre ajuda a domicili es va convertir en una combinació de serveis impossible d’encaixar; així com l’establiment del copagament de serveis entre administració i usuari, que pot arribar fins al 90% del servei que s’està rebent, excepte els dependents amb rendes molt baixes.

A més, el govern central va deixar de cotitzar a la Seguretat Social pels cuidadors no professionals –la majoria dones– i els impedia, així, accedir a una pensió de jubilació i intensifica la precarietat de la seva feina.

En l’àmbit autonòmic, l’executiu va suprimir un 13% l’import que reben les comunitats autònomes per cada dependent. Són recursos que falten per atendre les necessitats dels ancians i que, junt amb altres aprimaments pressupostaris, han obligat la Generalitat a tancar residències –com la de Pacs del Penedès (Alt Penedès) el gener passat– i traslladar els avis a altres centres més lluny de les famílies. El retard en les subvencions, les disminucions de concerts i les restriccions de medicaments i material sanitari imposades per la Generalitat, per exemple en la quantitat de bolquers que es poden dispensar, ha situat molts geriàtrics al límit de les seves possibilitats.

Tot i que des del Departament de Benestar Social i Família la consellera Neus Munté assegura que les prioritats del Govern “passen per mantenir els serveis i les prestacions des-

tinades a les persones més vulnerables, per tal de preservar la cohesió social”, el dia a dia que viuen treballadors i usuaris de l’àmbit sociosanitari genera un fort escepticisme vers les intencions del govern català.

Els canvis en la Llei de la dependència han estat només la diana directa cap als avis. Hi ha hagut altres mesures adoptades per combatre la crisi que han afectat –i molt– les butxaques de la gent gran, com l’augment de l’IVA i de l’IRPF que va entrar en vigor el passat mes de setembre, o la no revalorització de les pensions, decidida el novembre, fet que representa una baixada del poder adquisitiu de pensionistes i jubilats en no equiparar-se les seves pensions a l’IPC interanual. “Cobro uns 350 euros de la pensió i tal com han pujat els preus només em compro els productes bàsics, per la neteja i poc més, coses que no tinguin els impostos apujats.

Sort que em donen aliments cada setmana i així m’arriba per pagar l’electricitat, el telèfon, l’aigua i el gas”, comenta la Berta.

Precisament les retallades en ajudes i subsidis, la reducció d’ingressos, les condicions de l’habitatge i l’encariment de l’energia han disparat els casos de pobresa energètica, que afecta bàsicament la gent gran, però que s’està convertint en un problema generalitzat. Cada cop hi ha més famílies que no poden assumir el cost de mantenir l’habitatge a una temperatura confortable –de 18 graus– durant els mesos d’hivern. “A casa ara no encenem la calefacció perquè és elèctrica i és molt cara”, explica el Joan Arias a l’informe L’impacte de la crisi en la gent gran (Creu Roja). En Joan, que també es beneficia del servei de repartiment d’aliments, té 70 anys i amb una pensió de 800 euros no

arriba a final de mes perquè ha de mantenir la seva dona i un cosí que s’ha quedat sense feina i ara viu amb el matrimoni.

Segons dades de l’Observatori de la Sostenibilitat, un 10% de les famílies de l’estat espanyol pateixen pobresa energètica. L’informe La pobresa energètica a Catalunya, publicat el passat mes de febrer per la Taula d’Entitats del Tercer Sector, indica que al nostre país gairebé el 13% de la població declara que no pot mantenir l’habitatge a una temperatura adequada.

A part de la preocupació per la pròpia situació, la gent gran viu amoïnada per no poder ajudar econòmicament els fills que ho necessiten. Molts avis es desesperen en veure que les noves generacions –que sempre havien pensat que viurien millor que ells– no tenen unes perspectives de futur gens optimistes, i així la pensió segura dels ancians s’ha convertit en la salvació dels seus descendents. La Maria Cinta Falcó, veïna de Roses de 68 anys i usuària del programa d’aliments de la Creu Roja, confessa a l’informe L’impacte de la crisi en la gent gran com se sent “angoixada per no poder ajudar més als fills”, tots dos a l’atur a causa del desmantellament que la crisi ha provocat al sector de la construcció. “Sempre que puc reparteixo part dels aliments que em porten, o bé els convido a dinar o a sopar”, afirma.

La nostra societat envelleix. A Catalunya l’any 2012 el 17% de la població està formada per gent gran, és a dir, de més de 65 anys. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, s’estima que l’any 2040 el percentatge de persones de la tercera edat haurà arribat al 34%. De fet, l’esperança de vida ha augmentat tant que ja no es parla de tercera edat, sinó de quarta edat. És precisament perquè cada vegada vivim més, que cal trobar la manera de garantir que les persones tindrem cobertes les necessitats bàsiques d’higiene, alimentació i protecció fins al final de la vida.

Meritxell Freixas Periodista

78 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

L’ONG DEL CATALÀ « 79

El català també necessita una ONG Amb aquest article iniciem la nostra col·laboració amb la revista ONGC, a qui agraïm que ens hagi facilitat aquesta magnífica oportunitat de participar en un projecte de debat i opinió que és referent en l’àmbit de les ONG a Catalunya. En aquest primer article farem una presentació de la nostra entitat per tal de, després, poder tractar aspectes relacionats amb el nostre discurs, centrat en la gestió lingüística.

La nostra història

La Plataforma per la Llengua, l’ONG del català, és una associació que es va fundar el 1993.

Va ser un projecte, una iniciativa, motivada per les inquietuds d’un grup de joves del barri de Gràcia de Barcelona. Precisament aquest any l’entitat farà 20 anys. Durant aquest temps la Plataforma per la Llengua ha anat creixent i evolucionant d’una dinàmica fonamentada en un nucli molt actiu de persones voluntàries centrat a la ciutat de Barcelona, fins arribar a l’estructura actual, on interactuen una estructura d’alliberats amb un nombrós grup de voluntaris organitzats en comissions de treball i plataformes territorials que actuen a tot l’àmbit lingüístic.

La nostra valoració de la feina realitzada al llarg de tots aquests anys és que la Plataforma per la Llengua era i és un projecte molt reeixit i de referència, seriós i amb influència social,

que ha demostrat una vegada rere l’altra que el nostre país sap fer les coses bé si les bases fundacionals són sòlides.

Per posar-nos en situació. La Plataforma per la Llengua va néixer en un context on, des del punt de vista associatiu, mancava una entitat que treballés activament en la defensa de la llengua i la cultura. La Crida es va dissoldre el 1992 i en aquells anys Òmnium Cultural no havia iniciat el seu procés de renovació. Hi havia una necessitat evident que des de la societat civil s’actués en favor de la llengua. De bon començament el plantejament fou el de crear un espai de trobada, una plataforma de caràcter transversal en la qual puguin participar i implicar-s’hi persones de diferents sensibilitats que comparteixin l’interès i la motivació per treballar en favor de la llengua catalana. És per això que l’organització s’ha centrat exclusivament en temes relacionats amb la llengua.

80 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Des del punt de vista social, cal ser conscients que la inèrcia de dècades de menysteniment de la llengua pròpia feia aleshores, i encara avui, que s’acceptés com a natural la situació actual de la llengua catalana i l’espontaneïtat del seu ús. Però en realitat no hi ha res d’espontani ni de natural sinó que ha estat condicionat per la persecució política i per l’intent de genocidi cultural perpetrat pel govern espanyol durant segles. La recuperació de la normalitat lingüística, per tant, exigia i exigeix una certa militància especialment a favor de la presència del català en l’espai públic. Aquesta és una tasca que amb perseverança, intel·ligència estratègica i anàlisi minuciosa de la realitat sociolingüística ha realitzat l’entitat.

La Plataforma per la Llengua és un exemple de com, de tant en tant, una minoria que s’esforça, s’organitza i s’encarrega d’assumir la tasca de despertar el país d’un cert ensopiment general de caràcter lingüístic.

L’ONG del català

El concepte o el terme ONG, organització no governamental, tradicionalment ha estat utilitzat per entitats que treballen sobretot en l’àmbit del medi ambient, de la cooperació al desenvolupament i dels drets humans. Si bé la definició del seu significat fa que pugui ser susceptible de ser emprat per la pràctica majoria de les entitats que configuren el teixit associatiu català. La realitat fa que les entitats que es dediquen als àmbits esmentats siguin les que sobretot utilitzen la denominació ONG. Quan ara ja fa més d’un any vam decidir utilitzar la denominació “ONG” ho vam fer primer de tot per marcar un perfil de societat civil.

Efectivament, la Plataforma per la Llengua és una organització no governamental. En segon lloc, també volíem trencar esquemes mentals.

Hi ha moltes ONG que fan feina en àmbits tan variats com els drets humans, la salut o la cooperació internacional. Però la nostra llengua comuna, el català, també és una causa justa i mereix els nostres esforços. Per això també necessita una ONG. Necessitem tenir ONG fortes també en temes de llengua com les tenim en altres àmbits. ONG que puguin canviar les coses, fer avançar la llengua i treballar d’aquesta manera pel benestar dels ciutadans. Es tracta de treballar, al cap i a la fi, pels drets dels ciutadans i especialment per la cohesió d’aquesta societat.

Com a ONG, necessitem disposar de recursos econòmics propis per assolir els nostres objectius. Aquests recursos els hem d’obtenir bàsicament dels nostres socis. En aquests moments l’entitat té més de 4.500 socis, i en els propers dos anys confiem poder doblar aquesta xifra.

No serà una tasca fàcil, però la importància de

La nostra llengua comuna, el català, també és una causa justa i mereix els nostres esforços. Per això també necessita una ONG la feina que realitzem i la necessitat, en clau de país, de poder-la seguir fent, ens obliguen a fer un gran esforç per consolidar l’entitat.

Campanyes i objectius

La Plataforma per la Llengua treballa per promoure la llengua catalana com a eina de cohesió social. Treballem als diferents territoris de parla catalana i des d’una perspectiva transversal en l’àmbit socioeconòmic i audiovisual, en l’acollida lingüística als nouvinguts, en les universitats i en l’educació i a les administracions, entre d’altres àmbits d’actuació. Actualment comptem amb diversos grups de treball en diverses poblacions i delegacions territorials al País Valencià, al Barcelonès, al Maresme, al Tarragonès, al Vallès Occidental, al Baix Llobregat i a l’Alguer.

La feina de la Plataforma per la Llengua ha estat decisiva en campanyes com la catalanització del catàleg d’IKEA i de moltes altres grans cadenes comercials, l’etiquetatge en català de vins i caves catalans, la defensa de la immersió lingüística davant els embats jurídico-espanyolistes, la lluita contra les multinacionals del cinema que es negaven i es neguen a doblar pel· lícules al català, la creació d’una xarxa d’entitats de nouvinguts que té com a objectiu apropar el català a la immigració de manera natural, el

llançament de propostes positives a les formacions polítiques del Parlament de Catalunya, etc.

En un primer moment les campanyes que vam dur a terme es van centrar en l’àmbit de l’etiquetatge i del cinema. Però progressivament, a mesura que disposàvem de més voluntaris i més recursos, es van anar desenvolupant noves àrees d’actuació, com per exemple el de l’acollida lingüística, el de l’educació o el del joc i el lleure. Això s’ha fet partint d’una anàlisi molt acurada del nostre discurs. Per poder capgirar situacions desfavorables per a la llengua catalana cal trobar nous plantejaments, innovar en els discursos i ser oberts a nous enfocaments. La continuïtat del projecte de la Plataforma per la Llengua és l’exemple de l’encert d’una visió moderna, inclusiva i de consens que el país necessita per avançar i assolir els reptes que tenim en l’àmbit de la llengua. No cal que ens reinventem cada dia, però sí que ens preguntem diàriament si el que fem ho podem fer millor o diferent per poder superar les dificultats que ens esperen. És un moment de reptes per als ciutadans del nostre país i especialment per a la renovació del discurs lingüístic per aconseguir avanços clars per a la llengua catalana. El català és l’única llengua que supera els 5 milions de parlants i amb més d’un 10% de parlants dins

L’ONG DEL CATALÀ « 81

de les fronteres d’un estat que no és reconeguda oficialment. Malgrat la manca de reconeixement, continua desenvolupant el paper de llengua comuna i d’eina cohesionadora. Les circumstàncies actuals ens demanen més que mai que potenciem aquest paper de la llengua.

La gestió lingüística per fer del català la llengua de cohesió

El discurs sobre la gestió lingüística és un bon exemple d’innovació i de nous enfocaments en l’àmbit de la llengua. Per il·lustrar aquest punt utilitzaré els arguments de la Puri Pinto, membre de la comissió de treball Catalanoparlants d’adopció de la Plataforma per la Llengua. En el nostre discurs utilitzem el concepte de gestió lingüística com a eix fonamental perquè el català esdevingui la llengua comuna del nostre país. No cal dir, doncs, que aquest concepte conté el procediment fonamental que ens permetrà gaudir d’una llengua vehicular que vetlli per la sostenibilitat lingüística del nostre món o, dit d’una altra manera, d’una autèntica llengua comuna (comuna perquè ens enllaça amb la història del territori, respecta la pluralitat lingüística i cohesiona socialment).

Nosaltres, des de les nostres pròpies plataformes de difusió, hem manifestat opini-

ons amb les quals hem intentat apropar-nos als criteris més adequats per exercir una gestió lingüística factible, positiva i enriquidora. No obstant això els qui tenen més a dir sobre els criteris més adequats de la gestió lingüística del futur són les generacions més joves.

Elles, tant o més que les nostres, són les que han de prendre consciència de la importància d’harmonitzar els usos de les diverses llengües a través d’una gestió lingüística lògica, respectuosa i cohesionadora. Les generacions joves són l’agent i el subjecte de l’execució d’aquesta gestió i, per aquest motiu, la Plataforma per la Llengua pensa que cal engegar mecanismes educatius i socials que permetin que les futures generacions vertebrin amb responsabilitat les línies d’una convivència lingüística millor i més saludable.

Per tot plegat, aquesta qüestió és tan important que caldria proposar-la perquè es treballés des dels continguts curriculars dels valors, les actituds i les competències bàsiques a l’ensenyament secundari obligatori i, fins i tot, d’una manera adequada, també des de la mateixa primària (atès que en aquests nivells els infants ja senten els batecs del futur lingüístic més plural i real a les seves mans).

Apunt final

La societat catalana té clar que el català suma. És per això que la Plataforma per la Llengua segueix defensant els drets de tots nosaltres, els catalans i els nouvinguts a Catalunya, potenciant la integració i la convivència a partir de la defensa de la nostra llengua, que, com es demostra sovint, mai no deixa d’estar amenaçada per aquells que en reconeixen el poder. Encara ens queda molt camí per endavant. La lluita per la llengua s’ha endurit amb els esdeveniments d’aquest 2012 i segur que el 2013 serà un altre any ple de reptes per Catalunya, i el català necessitarà una organització potent que el continuï defensant. Per això, l’ONG del català seguirà la seva tasca de consolidació interna amb socis i continuarà treballant amb energia en favor de la llengua catalana.

Daniel Mundet Cerdan Director de la Plataforma per la Llengua

82 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ESPAI ACCD « 83

Ousmane Ben Fana Traoré

‘Un acord entre Catalunya i Mali ens podria permetre accions i activitats concretes entre els dos països d’ara endavant’ Ousmane Ben Fana Traoré és director d’un centre infantil i ha encapçalat diverses accions solidàries i de defensa dels drets humans, així com campanyes per l’alliberament o el judici accelerat de centenars de presos polítics. Va dirigir el moviment estudiantil que va contribuir a fer caure el règim dictatorial del general Moussa Traoré. També va ser home de confiança i conseller presidencial d’Amadou Toumani Touré. Toumani havia fet un cop d’estat el 1991 i va ser l’artífex de les eleccions lliures i plurals del 1992. Va guanyar aquestes eleccions Alpha Oumar Konaré, que va portar un període de relativa estabilitat al país. El 2002 i el 2007 Ousmane Ben Fara Traoré va ser un dels líders del moviment ciutadà que van donar suport a la candidatura del president Toumani. El 22 de març del 2012 Amadou Toumani Touré va patir un cop d’estat orquestrat pel Comitè Nacional per la Recuperació de la Democràcia i la Restauració de l’Estat (CNRDRE) presidit pel capità Amadou Haya Sanogo.

Amb l’actual intervenció de França a Mali, el president Dioncouda Traoré es consolida com l’home que ha de tornar el país a la democràcia i a la normalitat.

Què ha passat a Mali per arribar a la situació actual?

El primer atac es produeix quan grups armats arriben al desert provinents de Líbia; són tuaregs que ajudaven el president d’aleshores, Gadafi, amb artilleria pesant, míssils, etc. El president d’aleshores va voler visitar-los i, fins i tot, els va donar diners com a benvinguda a Mali, per curar els ferits, menjar... Però l’MNLA, Al-Qaeda, el MUJAO, Ansar Dine van fer un front comú per reclamar la independència del nord. Aquests grups potser no tenien els mateixos objectius, però es van ajuntar per dur a terme els primers atacs a les ciutats del nord. Els soldats de Mali van resistir, però finalment van caure i van ser executats cruelment. Això va provocar un electroxoc en l’opinió nacional. Alguns van marxar del nord i van venir al sud, hi va haver un motí, una marxa de les dones cap al palau del president Amadou Toumani Touré... I va arribar el primer cop d’estat, més tard una rebel•lió, un motí en el camp dels Kati i l’atac a la

presidència. Després van avançar cap al centre del país, van voler atacar el centre Mopti i la capital. I en aquell moment van intervenir les tropes franceses, que han alliberat, progressivament, els ciutats del nord fins a Kidal, i avui les tropes no només franceses, sinó també les de la MISMA, és a dir, de països de la CEDEAO i altres tropes del Txad, que han vingut com a reforç, juntament amb l’exèrcit de Mali miren d’estabilitzar la zona del nord.

I ara?

Ara volem recuperar l’estabilitat i avançar cap a les eleccions. La nostra cultura és una cultura de pau i de diàleg. El govern de Mali vol parlar, certament, amb l’MNLA, el partit dels tuaregs de Mali. La integritat territorial de Mali no la podem modificar ja que el nord és multiètnic, no hi ha només tuaregs, i l’MNLA no els representa tots, sinó només un petit

84 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

percentatge. Hi ha molts altres tuaregs i altres comunitats, com els peuls, els armes, els maures, els songhaïs, els bambaras... Hi ha moltes comunitats al nord de Mali i la que representa l’MNLA és mínima en relació amb la resta de la població.

Creu que la majoria, doncs, dóna suport al govern?

Per descomptat! La majoria de comunitats ni tan sols comprenen l’actitud de l’MNLA. Però tal com va tot plegat, hem dit públicament que volem negociar, parlar amb la gent de l’MNLA perquè sabem que l’opinió és sensible a aquesta qüestió. També se’n parla molt a Europa, es percep una sensibilitat, i ho tenim en compte, tot i que també és cert que hi ha hagut crims...

Bé, hem de trobar la manera de parlar, d’establir un diàleg polític per solucionar la situació.

Reforçar la descentralització?

Sabem que tot això passa per una bona descentralització administrativa, sí, hem de reforçar-la perquè sigui més forta. En opinió meva, l’objectiu és veure què podem fer, què farà que el nord del país realment se senti còmode. Per mi el debat és aquest. Potser haurem de fer una gran trobada sobre el nord –que ja s’ha fet–, però ho podem tornar a fer; potser caldrà posar tots els acords sobre la taula i revisar-los conjuntament, parlar-ne, veure què és millor.

Crec que gradualment anirem cap a aquí.

A l’estiu estan previstes eleccions democràtiques.

En principi tenim establerta la data del 7 de juliol. Però han de ser unes bones eleccions, ben preparades, no poden ser un nyap. Penso que les hem de fer, però si veiem que no estem ben preparats, podem ajornar-les per fer-les millor. Hem de tenir en compte el retorn dels refugiats, el retorn de l’Administració, és més, penso que aquestes eleccions han de consagrar un canvi a casa nostra.

En quin sentit?

A Mali fa vint anys que tenim democràcia i, després d’aquests vint anys, ens trobem amb un cop d’estat, amb una gran crisi. No hauríem de començar a reconèixer que hi havia problemes? Aquestes eleccions poden ser una oportunitat per canviar una mica; potser durant massa temps les mateixes persones han gestionat el país, hem seguit els mateixos mètodes, els mateixos hàbits... La mateixa generació ha gestionat el país i ara ens adonem, després de vint anys, que el país bascula, es trenca. Per tant, vol dir –segons el meu parer– que ens cal un replantejament dels antics mètodes, de les antigues pràctiques. Si ens trobem finalment amb un cop d’estat i amb els dos terços del país

A Mali fa vint anys que tenim democràcia i, després d’aquests vint anys, ens trobem amb un cop d’estat, amb una gran crisi ocupats, vol dir que els mètodes han fracassat una mica.

Està parlant d’un canvi generacional?

Així és, un canvi generacional, cosa que també serà difícil en algun lloc... Per mi aquest país és molt important. Com més miro, com més observo el meu país, penso que calen canvis; si no, tinc por que els mateixos mètodes, les mateixes maneres de fer ens generin immobilisme i no puguem avançar.

Què l’ha portat a Catalunya?

El meu objectiu és establir lligams importants entre Catalunya i Mali en l’àmbit de la cooperació. Voldríem arribar a acords de cooperació entre Mali i Catalunya en àmbits diversos, com la salut, el model de descentralització administrativa, l’educació i la seguretat; també de la cultura i, evidentment, de l’assistència humanitària. Hem tingut una agenda de contactes importants molt completa, sobretot amb el departament de Salut, amb el Mossos d’Esquadra, per temes de seguretat. També ens hem reunit amb entitats malianes i amb les d’acció humanitària per analitzar les actuacions a terreny i com podem millorar la seguretat i garantir l’espai humanitari. Hem parlat d’intercanvis entre les nostres universitats i el professorat de l’Institut d’Estudis Autonòmics, així com amb l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, que també ens pot assessorar en l’àmbit de la descentralització administrativa; també hem tingut ocasió de tractar el tema de les adopcions de nens malians. A Catalunya al 2012 es van adoptar seixanta infants de Mali i ara, en aquests moments, hi ha expedients d’adopció que no estan resolts. En aquest sentit m’he compromès a parlar amb el conseller de Justícia i intentar trobar la solució a aquesta situació.

Aquesta és una altra manera de fer cooperació.

Quina valoració en fa?

Molt positiva. Nosaltres hem vingut a explicar la situació i les moltes dificultats que tenim, però hem de veure què pot fer el govern català. Hem de tenir en compte la vostra realitat, perquè el context és important. A Catalunya patiu una crisi molt greu, que també afecta tot Europa, i per nosaltres és molt positiu tota la col·laboració del govern: des del punt de vista tècnic, mèdic, universitari, de seguretat, de processos de descentralització de l’administració pública, etc. Si podem aconseguir aportacions econòmiques, doncs, també seran molt benvingudes. I també hem valorat molt la reunió amb l’Ajuntament de Barcelona i el Fons Català de Cooperació, amb la possibilitat d’establir agermanaments entre municipis de Catalunya i de Mali. Ara mateix el que valorem és la voluntat que ens demostra el govern de Catalunya per ajudar-nos. Aquesta visita és un gest molt significatiu i així ho transmetré al meu president i als malians. Hem de ser flexibles. I en la cooperació cal també molta flexibilitat i adaptar-nos al moment, a cada realitat.

Penso que en la cooperació ha de ser un factor per crear ocupació i riquesa, tot i que avui tenim una catàstrofe que fa que necessitem l’assistència. Un acord entre Catalunya i Mali ens podria permetre accions i activitats concretes entre els dos països d’ara endavant.

Dolors Aixalà Periodista