Vols veure la mar?

Pròleg Tot i que crec que no és bo justificar-se, si has arribat fins aquí et mereixes una explicació: tens a les teves mans el tercer projecte literari de Planeta Lletra. Vols veure la mar? són relats de gènere negre i criminal escrits per lletrícoles (així ens anomenem entre nosaltres).

Els relats havien de complir una sèrie de requisits: a banda de la qualitat literària i de l’interès de la història, havien de passar a Mataró i havien de tenir una frase obligada: “Vols veure la mar?” Ara pensareu: vet aquí el títol de l’obra. Doncs sí i no.

Per què aquesta frase? Per què aquest títol tan poètic? Doncs perquè a casa tenim molts poetes i de molt bons; però un dels més estimats i celebrats és en Josep Punsola i Vallespí. Al 2013 vam celebrar el centenari del seu naixement i el vam celebrar conjuntament amb el de Salvador Espriu.

Durant el 2013 Planeta Lletra va participar activament en els actes de celebració d’aquest poeta mataroní, que van ser molts i molt variats; però encara ens han quedat ganes d’homenatjar-lo, i això és el que hem fet. “Vols veure la mar?” és un vers d’un dels seu poemes més coneguts: “Marta xica i mar gran”. I també és la font d’inspiració d’aquests escriptors que rendeixen homenatge a aquest gran poeta.

Jordi Lopesino President de Planeta Lletra

Marta xica i mar gran Vols veure la mar?

Vine, Marta, vine...!

Què et plau més d’abastar: l’aigua, la vela o la gavina?

Vols l’aigua...? És molt gran...

Mes no tant com et penses.

Si comparo la mar amb l’infant, aniràs tu davant amb secrets de carícies immenses.

Vols la vela...? És molt blanca...

Mes té un blanc que no lluu; entre tot, una cosa li manca, molt blanca, molt blanca, que té, sols, el qui és com tu.

Potser vols la gavina...? És inquieta, i té un vol sense nord; té una ruta inconcreta, una estrella discreta; no com tu, l’estrelleta del cor.

Ho vols tot...? Ja és bastant...

Mes també el gran declina...

Veus la mar que és tan gran, que és tan gran...?

Doncs et cap sencera a la nina...

Sí Marta, sí; tot: l’aigua la vela i la gavina!

A l’amigueta Marta Sala.

Immensa eres tornant, dimunuta, diminuta el mar.

24 de gener de 1945

Aiguamorts.

Xavier Ballesta La casa de les ombres esfereïdores.

Carme Bufí Bola de neu.

Carlos Montero de Gea Nit freda.

Miguel Ramirez La nit més fosca Isabel Sanfeliu Pujadas Obsessió.

Merche Viñals Mompel

Aiguamorts.

Xavier Ballesta Suava, i podia escoltar el batec accelerat del seu cor, rítmicament sincronitzat amb el pols als temples. Arraulit en aquell racó, el cap entre els braços, no gosava obrir els ulls. El cos de l’Artur,

amb la mirada fixa, jeia a terra enmig de la sangada.

No era la primera vegada; però malgrat això, el seu abatiment l’angoixava amb un sentiment infernal de culpa. «Ja no ho haig de fer més!, ja no ho haig de fer més!» Es repetia una vegada i una altra.

Tot va començar amb l’Elena. Pobra Elena! Només creuar-se les seves mirades ja ho van saber.

Van tenir un seguit de trobades secretes en hotels no gaire luxosos fins que ella li va demanar més caliu.

La va convidar a casa pel seu aniversari. Era una casa de pescadors que va heretar de la seva àvia després que un tribunal mèdic li donés l’habilitació legal com a persona física. Fins llavors, i des dels sis anys, havia estat en tractament psiquiàtric. Ningú li va dir el perquè, ho va esbrinar tot sol, i l’Elena el va ajudar.

Va ser en acabar el sopar quan, enmig de la conversa, que anava derivant cap a temes familiars dels quals en Joan no tenia records, va deixar anar un: «Vols veure la mar?». Es va aixecar i li va agafar la mà. Ella va assentir sobresaltada. Era una bona excusa, tant per ensenyar-li la casa reformada com per tallar el tema de la conversa. Mentre l’hi ensenyava i li explicava la rehabilitació feta, recordava l’estat en què la va trobar després de no tornar-hi des dels sis anys.

Fou una visita de teràpia de xoc, segons li va explicar l’Artur, el seu psiquiatre. Es tractava d’anar al lloc dels fets desencadenants de la psicosi, per tal d’obtenir algun tipus de reacció. El lamentable estat de la casa, ocupada i desallotjada un parell de cops, no va donar visos de poder atiar cap símptoma. Però l’Artur el va tranquil·litzar i a la setmana següent el tribunal mèdic li va donar l’alta.

Curat?

Van sortir al terrat. Entre els grans blocs de pisos de primera línia es podia veure la mar platejada sota la lluna plena. L’Elena li va demanar que comptés fins a cent abans de baixar al dormitori, deia que tenia una sorpresa. Quan ell va baixar va anar cap a ella, estava enlluernadora vestida amb llenceria, ajaguda sobre el llit. Ell s’hi va apropar a poc a poc i allà va començar tot... De sobte, ella va treure un ganivet de sota el coixí; perplex, en un fugaç reflex provocat per una mena de déjà vu, ell l’hi va arrabassar i li va clavar diverses ganivetades fins a provocar-li la mort.

Sorprès per la seva reacció, es va anar retirant fins que la seva esquena va topar amb la paret. Allà es va arraconar, va agafar-se les cames i va començar a balancejar-se cantant una cançó oblidada: Son, soneta, vine aquí, a la vora del coixí, Quan la soneta vindrà, el Joan s’adormirà.

Sense adonar-se, un munt d’imatges li sobrevingueren. Se’n recordà borrosament de la seva mare i d’aquell dia que van anar a la platja amb la tieta, i ell va tornar sol. Després, els crits i les preses del pare. Més endavant, la tieta es va casar amb el pare i va venir a viure amb ells. Digue’m mare!

Digue’m mare! Li insistia una vegada i una altra. Ell es va resistir a dir-l’hi.

El pare no va tornar a ser el mateix, va començar a arribar tard a casa, hores extres a la feina segons deia, les baralles començaren a sovintejar. Un dia, la tieta, després de posar-lo al llit, va sortir de casa. Va tornar sola, tard i plorant. El pare va arribar l’endemà a la tarda.

—D’on véns.

—De la feina.

—Això no és veritat. Ahir nit vaig anar a buscar-te i no hi eres.

—Doncs sí que hi era.

—Mentida. Eres amb la gerent. Ho sé tot! El barri en va ple.

La conversa va anar pujant de to mentre pujaven al dormitori, no es podia abstreure dels crits malgrat que es tapava les orelles amb les mans. Cops, crits i un «Ai!» esglaiador del pare. Va sortir ràpidament de l’habitació i va pujar corrents. El va veure sobre el llit, traient sang per la boca i amb les cames tremoloses. I aquella dona, la tieta, abraonada al damunt demanant-li perdó, i el ganivet ensangonat al costat de tots dos. No li va costar gaire endevinar què havia passat, va agafar el ganivet i va punxar la seva tieta tantes vegades que al final l’arma es va endinsar a l’esquena de la dona.

I allà seia anys després, en el mateix racó. Cantava aquella cançó de bressol que li cantava la mare, i amb la qual finalment es va adormir. Un espasme el va despertar. Va obrir els ulls sense saber ben bé on estava. De cop se’n va adonar. L’Elena sobre el llit, ell a terra? «Tant havien begut?», va pensar. Quan es va incorporar es va esgarrifar. L’Elena jeia enmig d’un mar de sang quallat. Va intentar quadrar-ho tot, no se’n sabia avenir. El somni, havia estat un somni? Tot indicava que no.

Llavors va recordar. Un munt d’anys buits van quedar omplerts de records que creia oblidats. Es va mirar al mirall i es va veure diferent. Era ell, però era un altre: recordava.

Recordava... recordava com la Lluïsa, la veïna, va entrar amb la policia, els seus xiscles i plors, i com se’l van endur enmig de la multitud de veïns que s’hi van aplegar. Ara entenia els anys tancat en aquell hospici, en una freda habitació, sol, sense jugar amb els altres. El munt de pastilles. Les nits de por. Les imatges, tantes vegades reproduïdes en sons, ara prenien la seva realitat.

Recordava com va emmudir durant quasi quatre anys sense respondre ni fer cas del que aquells homes de bata blanca li demanaven. Recordava com, indefens, la germana Inés s’encaparrava a rentar-lo, entretenint-se un pèl massa a les parts baixes i, com després, s’apujava els hàbits i li ensenyava el que ella denominava la seva ferida i la hi feia tocar dient-li que així la curaria.

Recordava el primer psiquiatre, que incomprensiblement el visitava algunes nits i es ficava en el seu llit i l’acaronava lascivament, tot dient-li que no tingués por que ell estava allà per protegir-lo; fins que una nit, fart dels d’abusos li va clavar una mossegada i li va arrencar l’orella. El psiquiatre no va tornar més.

Ara assumia la seva realitat i l’enllaçava amb els records dels altres nens que li deien El mudito i aprofitaven qualsevol badada dels tutors per clavar-li calbots, escopir-lo o prendre-li el berenar per llançar-lo per terra. Ell no deia res, només se’ls mirava amb odi. Mai es va tornar dels cops encara que sagnés, i mai van escoltar un «Ai!» de la seva gola; per això, al final, van acabar per deixar-lo tranquil.

Des de llavors, malfiances i pors fins que va arribar l’Artur, ell el va entendre. Li va canviar la medicació, ja no estava tan ensopit; li explicava històries, no el forçava a parlar; fins que un dia, el dia que va fer onze anys, li va portar una bona nova i tot va començar de nou: li havia trobat una família, lluny d’allà, a Puigcerdà. El van acollir i, a poc a poc, amb dos sobrevinguts germans grans, va anar deslligant-se del seu passat, gràcies a la nova vida, i als nous fàrmacs.

Ara entenia per què li havien amagat el passat. Amb la veritat, un altre Joan havia despertat dins seu, quin dels dos era? O era els dos alhora? Va intentar tornar a la nova realitat i la va analitzar:

«Bé, ha estat un accident, una capgirada que no ha de tenir per què tornar a passar, si han passat vint-i-quatre anys sense que passés res, bé podrien passar-ne molts més, oi? Mala sort!»

Aquesta idea el va esgarrifar, era com assumir que tornaria a fer-ho. Va anar al bany i es va prendre un dels ansiolítics que li havia donat l’Artur a l’última trobada tot dient-li: —Pensa Joan que la vida dóna moltes voltes, i encara que et considero curat, sempre pot haver-hi algun moment de dubtes i febleses. Quan t’hi trobis, pren una d’aquestes i truca’m.

Es va ficar a la dutxa. Mentre s’ensabonava repassava fredament la situació: era necessari desferse del cos i eliminar totes les proves. En teoria, ningú sabia res ni de la seva relació ni de la seva estada, o potser sí? L’Artur podia ser la seva tapadora o l’únic que el podria implicar. Però això ja es veuria. L’havia de trucar, com ell li havia recomanat.

Va embolicar el cos de l’Elena amb el plàstic de l’estenedor, i va decidir ficar-lo al congelador del soterrani, això li donaria temps mentre rumiava la manera de desfer-se’n. Va recollir tota la roba: la de la noia, la d’ell i la del llit, la va ficar en una bossa grossa de supermercat i la va pujar al quartet de la rentadora. Va fregar tot el terra diverses vegades, la bondat del vernís va suportar la remullada.

No coneixia gaire la localitat i hauria de fer una investigació de l’entorn, però hauria de ser un altre dia. Es feia de dia i estava cansat, es va ajaure a l’habitació de la planta baixa i va quedar adormit enmig d’espasmes i turbulents malsons.

L’endemà va sortir a cercar solucions. Vivint a prop del mar va pensar que aquest era un bon mitjà per desfer-se del cos. Però com? No podia arribar amb un cos carregat a l’esquena, deixar-lo allà a la vora i esperar que s’enfonsés o desaparegués sobtadament. Rumiava mentre passejava pel trencaones; de sobte, la seva atenció es va centrar en l’observació de dues piragües que avançaven a certa distància de la costa. En arribar a casa va fer una cerca per Internet.

Dues setmanes després ja posseïa una bonica piragua de quasi sis metres amb dos amplis compartiments estancs per dur equipatge. La va penjar al sostre del passadís.

Amb el mitjà de transport definit es va dirigir al soterrani, on havia estat treballant àrduament. Va retirar el moble, que encaixava perfectament sota l’escala, fent-lo lliscar sobre unes guies amagades.

Les escales van aparèixer en la foscor. En començar a baixar es van encendre automàticament dues rengleres de fluorescents que il·luminaven fredament el cau. Un cop a baix es va dirigir a l’armari i, lentament, quasi com un ritual, es va enfundar en un dels cinquanta vestits de protecció biològica grau 3 comprats per Internet en un gran supermercat xinès; es va embossar els peus, es va posar els guants de làtex i, prenent la miniserra elèctrica comprada a la telebotiga, va travessar les gruixudes cortines que conformaven el recinte d’aquell escorxador tan ben enginyat.

En Joan va quedar dins una mena d’habitacle esterilitzat, tot ell encerclat, parets, sostre i terra, per plàstic transparent. Al bell mig, una taula de cuina d’acer inoxidable amb el ganivet de fabricació japonesa a sobre. Aquell home, que havia abandonat els estudis de medicina pels d’arquitectura per culpa de la seva feblesa en les pràctiques de dissecció, es veia abocat a reprendre els seus coneixements d’anatomia per amagar el seu crim.

Per una estona, tan sols es va escoltar el soroll de la serra, que s’aturava de tant en tant per donar pas als esbufecs, arcades i vòmits del botxí. S’havia de tenir l’orella molt fina per escoltar alguna remor des del carrer.

Al cap de tres hores va sortir esgotat i suós. Abans tenia un problema gros, ara en tenia dinou més

petits. Va sortir a l’antesala de l’habitacle, va obrir l’aixeta, va agafar la mànega i es va disposar a netejar-se i netejar-ho tot. L’aigua arrossegava trossets congelats, espargits per tot arreu gràcies a l’acció anterior de la serra sumada a les burxades del ganivet. Quan el pou mort va estar prou ple, es va accionar automàticament la bomba de succió, que va encaminar els residus cap al clavegueram.

Era un assolellat diumenge de finals de maig. Es va obrir la porta de la casa i ell va sortir enfundat en neoprè i arrossegant l’embarcació. Després de controlar el trànsit, va treure els sis metres d’artefacte i el va deixar a terra, paral·lel a la calçada, mentre tancava la porta.

Va aixecar la piragua per una punta i la va anar empentant sobre l’accessori amb rodes muntat a l’altre costat, com un carretó. Des del carrer Sant Pere fins a la platja hi havia dos-cents metres escassos en línia recta. Havia de recorre’n uns quants més per agafar el pas soterrat de la via del tren. En arribar a la sorra, va deixar encadenades les rodes a unes baranes i va arrossegar l’embarcació fins a l’aigua. Era molt d’hora, la platja era buida i quasi ningú havia parat atenció als seus moviments. Alguns corredors trotaven pel passeig. Va posar la barca a la vora de l’aigua, va traure el rem, va ficar-se dins el forat i va començar a avançar cap a l’horitzó solcant les ones suaus.

Després de remar una bona estona es va girar i va decidir que ja era prou lluny, tant de la platja com de les quatre barques que hi havia pescant.

Va obrir el tap de proa, una fortor li va copejar la cara, les restes s’estaven descongelant. Va traure una bossa i va abocar el seu contingut, el cap. Es va quedar observant-lo. Els cabells llargs, que flotaven com els tentacles d’una medusa, amenaçaven d’enganxar-se a la canoa. Clar, que esperava?, ambdós flotaven a la mateixa aigua. Amb el rem el va apartar. «Maleït siga! No s’enfonsa», va fer neguitós. Què podia fer ara?

Malgrat tot, va decidir desempallegar-se dels altres trossos que duia per tornar «net» a casa. De sobte, va veure una aleta dorsal que s’aproximava veloçment cap a ell. «Lloat sia Déu!», va exclamar per dins. «Una tintorera...! Una altra!»

Quatre hores després tornava a casa, fustigant la curiositat dels vianants per la llargària del seu carretó. Capficat en els seus errors no va atendre els jocosos comentaris que aixecava al seu pas.

—No sé, alguna cosa se’ns escapa —va comentar la inspectora revisant per enèsima vegada l’expedient—, segur que està tot anotat? —va preguntar dirigint-se al caporal, que esperava amb les mans recolzades a la taula sense parar-li gaire atenció. «Coi de dona!, qui s’ha cregut que és? Quatre dies aquí i ja es pensa que ho sap tot.»

Era la segona víctima esquarterada en, tot just, un any: Estaven esperant els resultats definitius de l’autòpsia i la identificació del cadàver, però només s’havien trobat diversos trossos del cos i, curiosament, dos peus drets; havien aparegut flotant a uns metres de la platja del Varador.

A causa del revolt públic, la Conselleria d’Interior no va considerar suficients els recursos de la ciutat i van enviar des de Barcelona la inspectora Isabel Madueñas.

—Segur que està tot en l’informe? —va requerir.

—Escolti inspectora, es pensa que aquí ens mamem el dit?

El caporal Rius estava indignat per la intrusió de la forastera en l’assumpte. Recentment havia aprovat les oposicions a sotsinspector i esperava que aquest cas li servís per fer mèrits i així aconseguir l’ascens, i ara...

—Perdoni caporal, ja sé que la meva presència és... Com ho diria per no ofendre’l...

emprenyadora! Però tingui en compte que jo no vaig demanar venir, així que tant dret tinc jo com vostè per estar de mala llet! Entesos?! Ah! I quan abans ho resolem abans marxaré i podrà tornar a fer el que li roti, mentrestant la responsable sóc jo i haurà de fer el que jo —assenyalant-se— li digui.

En Rius va quedar mut. Com podia ser que aquella dona que feia poc més de metre i mig se li enfilés a les barbes d’aquella manera? Com havia pogut entrar al Cos si no feia la mida?

—I ara, si no li fa res, porti’m l’expedient del cas anterior i de tots els casos similars sense resoldre que hagin ocorregut els últims deu anys.

—Dalmau —va cridar el caporal—, porti l’expedient de la dona...

—Això ja ho sé fer jo! —el va tallar la inspectora—. Li he dit que m’ho porti vostè!

Amb imprecacions silencioses i mirada irada, en Rius va sortir del que, fins feia poc d’un mes, era el seu despatx. Poc després va entrar amb els dossiers entre els braços i els va deixar caure provocativament sobre la taula amb un soroll estrepitós. La inspectora ni es va immutar.

—Gràcies —va dir mirant-los de reüll—, només tres?

—Sí, no som tan dolents.

—Està bé, gràcies —va fer indiferent—, si necessito alguna cosa més, ja li faré saber.

En Rius va notar com un cop de sang li pujava al cap, va sortir de la «seva» estança tot encès. La inspectora va llegir les etiquetes dels tres dossiers i va agafar el més gruixut, el de l’any anterior, i va començar a llegir: ...dona d’entre 25 i 30 anys, sense identificar. Van trobar el cap [...]. Uns submarinistes que feien fotos van veure unes tintoreres que es barallaven per alguna cosa, després que la llum dels flaixos les fes fugir, van deixar, flotant entre dues aigües, un cap humà, estava completament desfigurat per les mossegades, però semblava el d’una dona. Després de dies de persecució, van caçar les tintoreres amb dards somnífers —per no ferir els ecologistes. Un cop traslladades al CRAM, se’ls van fer radiografies per tractar de trobar altres possibles restes devorades. Dues tintoreres van donar positiu i van ser sotmeses a sengles intervencions quirúrgiques per extreure’n, el que al final van ser, dues mans i un peu quasi digerits. L’anàlisi d’ADN va donar com a resultat que tots els elements pertanyien a la mateixa persona.

«I la resta del cos? Es va fer una gran batuda, però... i la resta del cos?», aquesta era la pregunta que una vegada i una altra es formulava la inspectora. «Bé, potser un dels dos peus drets trobats ara correspon al d’aquella víctima. Això vol dir que l’assassí és el mateix. Hummm, tenim un assassí en sèrie?, mateix procediment, si més no en l’eliminació dels cadàvers.»

—Rius! —va cridar—. Rius! —va insistir.

En Dalmau va treure el cap per comunicar-li que el caporal Rius havia sortit un moment.

—Està bé. Me’n vaig. Digui-li que demà a les vuit, gràcies.

Va arreplegar els seus estris i els dossiers i va marxar cap a l’habitació que havia llogat per Internet per estar-s’hi mentre durés la investigació. En teoria havien d’haver sigut uns dies, però la feina s’havia regirat i ja hi portava un mes. En arribar, va deixar els dossiers sobre la taula de l’habitació, va tancar la finestra per intentar apaivagar el soroll del trànsit i va decidir donar-se una dutxa abans no tornés el seu hoste.

L’hoste, un tal Joan, treballava en un gabinet d’arquitectes a Barcelona i «amb la que estava

caient», segons li va explicar, va veure’s forçat a llogar l’habitació per tal que li sortissin els números. Semblava un home simpàtic. La va sorprendre el fet que tingués una piragua penjada al sostre del passadís. No el veia quasi mai, però sempre trobava l’esmorzar preparat quan es llevava a les set.

En Joan tornava en tren des de Barcelona. Al seu cap només tenia l’angoixa de com es podia desfer de les restes que encara li quedaven al congelador, i més tenint en compte que tenia allotjada una inspectora de policia a casa. Com és que no se li va ocórrer preguntar-li de què treballava? I li havia dit que serien quatre dies, i ja hi portava un mes! Però fins ara tot li havia anat bé. Ningú sospitava d’un home que sortia amb la canya i una nevera portàtil a passar la nit pescant.

Va sonar el mòbil. La inspectora Madueñas, a punt d’entrar a la dutxa, va tornar a l’habitació i va contestar.

—Sí, digui?

—Hola Inspectora, sóc en Rius, tinc notícies sobre el cas.

—Digui’m, digui’m...

—Un dels peus repetits correspon a la víctima trobada l’any passat.

—Ah! Sí? —«Ja ho sabia», va pensar la inspectora mentre escoltava.

—Sí, correspon a una dona de Barcelona desapareguda a Puigcerdà.

—A Puigcerdà? I que feia a Mataró?

—Ens n’estem ocupant. Estan parlant amb la família de Barcelona a veure què es pot esbrinar. Més coses, les últimes restes es van trobar després de la llevantada de la setmana passada, oi? Doncs cercant per les roques hem trobat més trossos i... un altre cap, aquest dins el búnquer que toca a Llavaneres...

—Búnquer? Què vol dir?

—Ah! Perdoni, que vostè no és d’aquí. Són uns búnquers de la Guerra Civil que estan escampats pel litoral, ja la portaré a fer una visita. El més curiós és que un reguerol de crancs ens han portat fins allà, devia fer dies que hi era el cap que, per cert, és el d’un home.

—Bé, Rius, bona feina, demà en parlem, d’acord?

—Una cosa més... —es va fer un silenci—, les dues víctimes es coneixien.

—Ostres! Això ho capgira tot. Molt bé, sembla que estem a prop, fins demà.

—D’acord, fins demà—en Rius va quedar meravellat de la cortesia.

Quan va penjar va veure un filet d’aigua entrant a l’habitació. Va sortir al passadís i es va trobar amb un bassal. Va córrer per tancar les aixetes i va treure el barret de bany que obturava el desguàs.

Va mirar l’espectacle i va sortir al pati a agafar la galleda i el pal de fregar. Quan va tornar ja no hi havia aigua.

«On ha anat a parar?», es va sorprendre.

De cop i volta va sentir una remor difusa, com la d’un motor elèctric que es posava en marxa. Va arrambar l’orella al moble i va descobrir que el soroll provenia de sota. Un munt de pensaments irracionals li van venir al cap. De sobte, la porta del carrer es va obrir. En Joan va quedar sorprès de trobar-se la inquilina en barnús al mig del passadís, i més encara quan va veure l’aigua marcant clarament el camí cap a l’amagatall, encara que ella es mantenia fregant el terra com si res.

—Ha estat un accident —va dir-li com justificant l’escena.

—No et preocupis —va respondre ell—, ens pot passar a tots.

Les sospites es van aixecar per ambdós bàndols. A la nit, cap dels dos dormia: una pensant què amagaria ell allà sota; l’altre, com es podria desfer d’ella.

L’endemà, quan la inspectora es va llevar, va trobar com sempre l’esmorzar a taula.

—Bon dia —la veu d’en Joan va ressonar darrere seu.

—Bon dia —va respondre ella sorpresa i lleugerament avergonyida per trobar-se en pijama—. Què fas aquí? No vas a treballar avui?

—Si, però és que tenim una visita d’obra a Arenys i em passaran a recollir per aquí per pujar plegats —va mentir.

—Ah, molt bé! Vaig a vestir-me.

Va tenir un pressentiment i en passar pel seu davant es va adonar, però va reaccionar tard. En Joan li va passar un filferro pel cap i el va començar a estrènyer amb totes les seves forces; ella, tot just va poder ficar les mans a temps per evitar que l’arribés al coll, li van quedar preses, no podia defensar-se. A poc a poc va anar cedint fins que la seva gola va quedar mig travessada amb la improvisada arma. En Joan la va deixar caure a terra. Des de l’habitació li va arribar la musiqueta del telèfon.

D’habitud, es va embolcallar en el vestit BIO-3 i va embolicar el cos de la inspectora en un gran plàstic. El va baixar al congelador. Després, va netejar-ho tot amb la cura que el caracteritzava. El telèfon va sonar per segona vegada. Va fer l’equipatge de la víctima i, amb la maleta i la bossa, se’n va anar cap a l’estació. Eren les vuit, segons recordava, a dos quarts de nou passava un tren cap a Girona. Va treure un bitllet, es va plantar a l’andana i va esperar. Va embarcar les maletes i va tornar cap a casa. Quan entrava per la porta va sentir un altre cop el telèfon. A la pantalla es reflectien les tres trucades perdudes d’un tal Cap Rius. S’havia de desfer del mòbil, el podrien localitzar. Va sortir al carrer de nou. La furgoneta d’un drapaire s’acostava, quan va passar pel davant li va llançar el telèfon enmig de la ferralla. Encara va poder escoltar la musiqueta d’una nova trucada.

—Avui no vindré a treballar, no em trobo bé —va avisar a la feina.

Va baixar al soterrani a llegir els expedients que la inspectora s’havia dut de la comissaria. Fins on sabien?

De sobte va sentir que trucaven a la porta. Va apagar el llum. Tenia per costum marcar la seva absència quan baixava aquí: llums apagades, tot recollit... com si no hi fos. Per la càmera disfressada d’espiell, des de baix, podia veure i sentir a qui estigués davant la porta. Va veure dos homes amb uniforme comentant: —Sembla que no hi ha ningú.

—Bé, doncs tindrem la casa vigilada. Segons la investigació l’individu que viu aquí és sospitós. Si més no, ha de saber alguna cosa.

L’haurien descobert? En Joan va anar a les palpentes fins al congelador i el va obrir. La llum li va mostrar el contingut, va fer un càlcul.

—Hummm... tinc per dos mesos.

La casa de les ombres esfereïdores.

Carme Bufí Vaig entrar per la immensa porta que havia quedat oberta. No sabia ben bé què anava a buscar o què hi trobaria, però segur que seria quelcom millor que el que ara mateix tenia a casa, si jo pogués parlar de casa, que no era el cas. Jo havia nascut i viscut tota la vida en un indret estret, ple d’humitat, de foscor i, més aviat, escàs d’aliments i de comoditats. Feia temps que em mirava de lluny aquella porta, sempre tancada. Una vegada fins i tot m’hi havia apropat, però mai havia tingut una ocasió com aquella per ficar-me en aquell món desconegut i llargament cobejat. No podia desaprofitar l’oportunitat.

Des de casa estant, sempre havia vist aquest indret com una fortalesa: alta, imponent, situada al bell mig de l’únic món que jo coneixia, el centre de Mataró. I com una vegada em va explicar un dels ancians de la meva comunitat, aquesta ciutat és molt més gran del que jo em pensava i del que per a mi constituïa l’univers quotidià, l’entorn en què em movia.

De sobte, es va apagar el llum i, a poc a poc i amb un gran xerric, la porta va començar a tancar-se, encara que no vaig veure ningú que ho fes. Era ara o mai... Tenia el temps just per tornar i sortir si feia una bona carrera. De moment, encara no m’havia vist ningú i podia triar no arriscar-m’hi. No hi vaig pensar més, vaig actuar i vaig córrer cap a dins, seguint aquella flaire vagament alimentosa que em despertava l’instint.

Tot era gran, molt gran. Columnes altíssimes s’alçaven fins a un sostre fosc i llunyà. Parets que s’intuïen més que veure’s, acotaven aquella enorme estança fosca i tenebrosa, però tan atractiva olorosament. No em podia quedar allà, al descobert de mirades. Havia de trobar la font d’aquella olor tan bona. Havia de trobar un lloc segur on aixoplugar-me. Si em trobaven, de ben segur que em farien fora o potser quelcom molt pitjor.

Vaig caminar amb prudència, enganxat a la paret. Ara no recordo exactament quan, però sé que vaig caminar molt i en totes direccions. Fugia dels sorolls i de la llum, però seguia el meu nas i el meu impuls. Allà hi havia un tresor i jo el trobaria! Malgrat la por que em turmentava, ja era massa tard per fer-me enrere i la gana m’empenyia.

Vaig arribar a una zona molt ample. Era fosca, però una llum petita i potent sortia d’una sorollosa capsa situada a l’altre costat de la sala. Vaig alentir el pas i vaig afinar les orelles. Al fons es podia veure una persona asseguda mirant distretament per la finestra. No podia deixar que em veiés!

Mentre ella girava el cap en la meva direcció, vaig saltar amb agilitat cap a un racó que formaven la paret i una columna. Quin esglai! Em vaig paralitzar perquè no notés ni una vibració, ni un moviment, ni un petit canvi de llum que pogués delatar la meva presència. Crec que no em va veure, però no ho podria jurar. Va passar un temps llarguíssim que em va servir per confirmar-ho: no m’havia vist! Vaig avançar sigil·losament, a poc a poc, sense fer soroll, buscant un amagatall, un lloc a recer on poder reposar amb seguretat. L’olor era cada vegada més intensa. Jo sentia com la gana cridava cada vegada més i més fort dins el meu estómac.

De sobte, davant meu vaig descobrir un munt de menjar que no semblava pas estar controlat.

Tampoc semblava un àpat preparat. Hi havia bocins de menjar aquí i allà, de manera gairebé descuidada, com si haguessin caigut de qui sap on i haguessin quedat allà sense que ningú en fos conscient.

La persona es va aixecar i sense fer massa soroll va sortir de l’estança, passant gairebé a frec meu sense adonar-se de la meva presència.

Em vaig llançar sobre el bocí que tenia més a prop i me’l vaig cruspir d’una mossegada. Ah!, que dolç i que bo! Com és que hi havia tot aquell mannà deixat de la mà de Déu? Devia haver-me aturat i reflexionar-hi. Res cau del cel així com així, havia viscut prou per saber-ho. Però la gana em podia i no semblava haver-hi amenaces o problemes a curt termini. No se sentia cap soroll. La persona no semblava que volgués tornar. No podia perdre aquella oportunitat. I no ho vaig fer. Vaig menjar a cor què vols. Fins i tot em vaig permetre el luxe de triar les menges més saboroses, deixant les que em semblaven seques o menys temptadores. Amb la panxa plena, després de molt temps de no poder-la omplir, em va venir una dolça son. I m’hi vaig lliurar. La vida era bonica i calia gaudir-la!

Em vaig despertar tot d’una. No sabia per què. Un temor vague, un sentiment d’angoixa que no sabia d’on venia em neguitejava i em feia tremolar Em sentia observat. No podia dir per qui o per què. Una presència fantasmagòrica planava sobre meu. Vaig parar l’orella. Res. Vaig posar alerta tots els meus sentits. Ni escoltava ni veia res, però cada vegada sentia més a prop aquella sensació opressiva, aquells ulls que no podia veure, fitant-me atentament. El terror va apoderar-se de mi.

Sentia el batec del meu cor que amenaçava de saltar del meu pit i esclatar de tensió.

Vaig mirar d’esbrinar on em trobava. Tot era enorme i fosc. Vaig donar la volta a una paret baixa contra la qual havia recolzat l’esquena i llavors el vaig veure: un cadàver jeia a l’altra banda d’aquell mur! Devia fer força temps que era allà, perquè estava sec, com momificat. Superant l’aprensió que em produïa, el vaig tocar lleument amb un peu, com si me’n volgués assegurar. Des de les conques buides dels seus ulls semblava mirar-me fixament, com si volgués avisar-me d’algun perill. Era allà, estirat en una postura un xic estrafolària, amb el cap tirat endarrere i la boca oberta en un rictus tètric que deixava veure clarament unes dents esmolades que semblaven reclamar urgentment algun tipus de carn. Vaig calcular que tindria la meva edat i una talla molt semblant. La pell una mica més clara, però tibant i encartonada.

No hi havia sang ni es veien ferides que poguessin justificar aquella mort. Estava aterrit, paralitzat.

No sabia què fer ni com reaccionar. Què hi feia allà aquell cos inert? Com havia arribat fins a la casa? Qui o què l’havia mort? Com és que el cos havia quedat allà al darrere i ningú l’havia vist? No podia deixar-lo allà al mig, però si el movia, faria soroll i la meva seguretat podria perillar. La por i la inquietud em van fer tremolar. Vaig començar a caminar de recules, sense poder treure la vista d’aquell mort.

De sobte, amb els ulls esbatanats vaig sentir un petit frec, un sorollet. Totalment terroritzat, vaig notar, més que veure, com una ombra tenebrosa se m’acostava, vaig sentir un gruny molt amenaçador que venia del cantó més fosc de la sala. No podia parar de tremolar i em veia perdut. De cop i volta, una veu tronadora em va dir: ¬—Què hi fas aquí? Que no saps que aquest és el meu reialme i que qui gosa entrar s’hi deixa la pell? ¬Espantat, vaig mirar en totes direccions, però només vaig veure foscor. La veu que havia sentit semblava venir de tot arreu, o potser era el pànic el que no em deixava concentrar? Uns ulls penetrants, grocs i malignes es van materialitzar davant meu, deixant la resta del cos submergit dins la negror. Va faltar poc perquè se’m parés el cor. Em va semblar distingir una bèstia immensa, de

pelatge fosc i tigrat, llargs bigotis, dents de sabre i urpes com ganivets, que se m’acostava amb passos harmoniosos i felins.

La meva naturalesa va fer la resta i vaig córrer com només pot córrer un ratolí atrapat, vaig saltar sobre lleixes i llibres, taules i cadires, fugint de la cacera sense treva que aquell ésser, fent sortir els instints més primigenis que devia tenir el seu cervell reptilià, va començar.

Ara ja tenia l’explicació sobre aquell cos que tant m’havia espantat. Algú havia entrat. Algú que s’havia enfrontat a aquell ésser amenaçador... i havia perdut.

Quan ja creia que tot estava perdut per a mi, arraconat en una cantonada sense escapatòria possible, i semblava que el meu últim dia havia arribat, vaig sentir de lluny una veu fortíssima que s’acostava: ¬—Que està passant aquí? Ja deu tornar a haver-hi ratolins per la casa. Quin fàstic! ¬—va fer, i tot seguit va aparèixer per la porta la persona que havia vist abans, portava una enorme escombra a la mà— Hauré de tornar a posar verí per tots els racons! ¬—va cridar.

Em vaig espantar molt. El pànic em va deixar mut. La persona mirava per tot arreu, picava a terra amb l’escombra i feia un terrabastall espantós. Es va aixecar molta pols i vaig estar ben a punt de fer un esternut. Sort que vaig poder aguantar.

Després de picar molt i regirar-ho tot, va marxar remugant quelcom inintel·ligible per a mi. El cor m’anava a cinc-cents per minut, i gairebé no podia respirar entre l’esglai i la pols.

Havia aprofitat el desconcert del moment per ficar-me entre dos llibres, a la lleixa més alta, tremolava de por i estava paralitzat fins als bigotis.

—Pst, pst! —va fer una veueta al meu costat.

En girar-me vaig veure un altre ratolí que, tan espantat com jo, havia trobat el mateix lloc per a amagar-se.

—Silenci, no et moguis o ens descobrirà —va dir amb una veu molt fluixeta i que vaig reconèixer a l’instant.

— Ah!, eres tu qui m’ha espantat abans, oi? —vaig dir-li ben empipat, però molt alleugerit— No trobes que no es fa això d’espantar els altres i amenaçar-los de mort?

—És que si no miro de protegir els meus dominis, aviat això serà la rambla, i aquesta casa es un paradís de pau i d’aliments fàcils, que si no vigilo bé, temo que aviat hauré de compartir massa —va respondre amoïnat.

Em va explicar, això sí, ben baixet perquè ningú no ho sentís, que feia força nits que s’havia instal·lat a la casa i que fins aleshores tot era pau, silenci i menjar per tot arreu. De moment, compartia harmoniosament el paradís amb algun mosquit, força formigues, milers de lepismes, corcs, algun escarabat, mosques, aranyes i àcars molt petits que ho omplien tot, però que no molestaven gens; fins aleshores ningú l’havia empipat per a res. Va afegir que es deia Taqueta, per la clapa de color blanc que tenia al llom, i que tenia divuit nits d’edat.

Em va canviar la cara. Una femella! I com n’era de bonica, ara que podia mirar-me-la amb calma i deteniment. Li vaig explicar d’on venia, que em deia Onzè, que tenia deu germans de camada i seixanta més d’altres ventrades. Que fins feia ben poc vivia a una claveguera fosca i humida no gaire lluny, i que tenia vint-i-cinc nits d’edat. Ah!, també li vaig dir que la trobava preciosa i que m’agradava molt haver-la trobat, malgrat l’ensurt inicial.

Quan li anava a explicar la tenebrosa troballa que havia fet per mirar de trobar-hi explicacions, una

estranya ombra va passar molt a prop nostre, cosa que va fer que ens comprimíssim molt fort l’un contra l’altre al nostre amagatall i deixéssim de respirar. Una arna fastigosa havia passat davant de la llum i havia produït aquell efecte espaordidor. Va passar volant i fent un brunzit particularment desagradable. Quan ens vam refer de l’ensurt, em va esguardar amb una tendra mirada, i em va dir: —Vine, que t’ensenyaré la resta de la casa. Vols veure la mar? Des del terrat es pot veure molt bé, fins i tot sento la remor de les onades si la nit és clara.

Em vaig oblidar de tot, és clar. I la resta... ja us la podeu imaginar. Aviat ens vam entendre la bella Taqueta i jo. Avui us puc dir que hem format una prolífica família, que vivim tranquils i confortables a la casa dels sostres alts i el menjar abundós i que els nostres divuit fills gaudeixen d’una vida fàcil i còmoda, perquè l’humà que ens espantava fa moltes nits que ja no viu a casa. De fet, una nit en van venir molts, van recórrer tota la casa i van marxar carregant una gran caixa negra. Des de llavors ningú més ens ha vingut a molestar.

També és cert que ja no hi ha tant menjar tendre escampat per terra, però quan s’acabin les dolces llaminadures que encara hi ha, començarem a rosegar els teixits, que són abundosos i diversos, els papers que folren gairebé totes les parets, les catifes, els mobles...

Bola de neu.

Carlos Montero de Gea Quan creia que era ben morta i enterrada, tornà de les profunditats més desconegudes.

No hi ha una ànima per la plaça Santa Maria, o potser sí, la de la Mar Satriani amb la necessitat de ser escoltada una vegada més i dir, per tant, l’última paraula que li resta. Estic a punt d’entrar en una zona encara més grisosa de la que els meus ulls es permeten somiar. Sonen les campanes de mitjanit a Mataró. A la que fa tres, començo a llegir la nota.

Al cap i a la fi l’has trobada. Això vol dir que has estat remenant la foto. No sé quan de temps deu haver passat des que vaig deixar d’existir en aquest món. El que sí que sé, i això ho tinc clar, és que les meves hores estaven més que comptades. No sé com, però quan llegeixis aquesta carta, sabràs com vaig morir.

Era tardor, més concretament un 3 de novembre de l’any 2000. Les fulles seques s’amuntegaven a terra per tot el carrer Prat de la Riba, i tu caminaves lentament, fent el menys soroll possible. Jo llegia La muntanya màgica, d’en Thomas Mann, asseguda al darrer banc, però la trencadissa de fulles que produïa el teu caminar em va fer aixecar el cap per veure’t passar, amb aquelles ulleres de sol que sempre duus i que, fins i tot després de morir jo, segur que segueixes portant.

Perquè la mort «deslliga i allibera, perquè ella és alliberament, però no alliberament del mal, sinó alliberament maligne. Allibera del pes dels costums i de la moral, allibera de la disciplina i del decòrum, ho allibera tot en honor al plaer». (TM) PD: Encara conserves l’esfera de neu de joguina?

Mar Satriani Continuo assegut al banc que hi ha al costat de la font i dels arbres centenaris que, fa uns anys enrere, van estar en perill d’extinció. Passen dos minuts de les dotze de la nit, ja és el 8 de novembre del 2014, i observo la fotografia amb més llàgrimes de les quals acostumo a vessar. A la imatge, ella

somriu mentre jo resto seriós, però relaxat de saber que estic en bona companyia. Encara recordo aquell moment. Ara, ella és morta i jo tinc la necessitat imperiosa de tornar-la a veure. La meva vida en blanc i negre continua. No puc evitar gemegar de dolor quan la miro.

Pel meu costat passa un home amb la bossa de la brossa a la mà i em mira de reüll. Porta un pijama de màniga curta dels anys vuitanta força demacrat. Jo diria que li va gran. Potser temps enrere estava gras i s’ha aprimat amb l’entrada del segle XXI. Continuo plorant.

Estic de peu, just davant del banc del carrer Prat de la Riba on la Mar Satriani llegia La muntanya màgica. Són dos quarts d’una de la nit. Un sentiment de culpabilitat m’embriaga per complet. Igual que els arbres, nusos en aquesta època de l’any, em sento totalment desprotegit a la vista de la resta de persones. Tinc a les mans la bola de vidre de joguina i, amb cada volta que li dono, la neu embolcalla la foto que està al seu interior. És la mateixa fotografia que vaig trobar amb la carta de la Mar. A la part superior del banc hi ha escrites una T i una M. Thomas Mann. No recordo haver-la sentit parlar d’aquest autor ni del seu llibre. Però gràcies a aquest escriptor, he descobert una petjada més de la seva existència perduda. Però necessito més. Necessito parlar amb ella. Veure-la. Escoltar-la.

Tocar la seva pell. Sentir-la dins meu un altre cop.

—Espero no molestar-te. Ja sé que no són hores de trucar, i més després de tant de temps. Perdona.

—Rick, per Déu!, passa alguna cosa? —La seva veu sona com si esperés la meva trucada des del mateix dia que vam deixar de veure’ns—. Feia mesos que no sabia res de tu.

—Necessito demanar-te un favor.

—És clar, digues. Estava llegint al llit, però em vesteixo i vaig on em diguis. Però... passa alguna cosa?

—Necessito parlar amb tu, escoltar la teva veu, veure’t. La Mar ha tornat.

—…

—T’espero a l’irlandès del carrer de Can Xammar, entesos? Si us plau, no em fallis.

—És clar. —Un llarg silenci em fa dubtar si ha penjat o no—. Fins ara.

—Fins ara. És un local força fosc i amb una ambientació nocturna que facilita la meva estada entre altres pubs del centre. Per altra banda, la música sembla ser la mateixa de sempre: ara sona la cançó 1979, de The Smashing Pumpkins, i possiblement més tard soni Boys don’t Cry, de The Cure. Al televisor, un partit de la lliga alemanya. La magdalena de Proust s’està comportant de mala manera. Recordo perfectament les converses amb ella. Les mirades. Les olors. I els petons.

Sec en una de les butaques que hi ha enganxades a la barra, a l’espera que la Tar Satriani arribi.

Segueixo donant voltes a la bola de neu, mirant les cares sense colors que hi ha al seu interior. És un quart de dues de la nit.

—Disculpi, si no és massa indiscreció, puc fer-li una pregunta? —el cambrer em mira emocionat i encuriosit; com si s’hagués trobat amb algun actor famós.

—Digui’m.

—Vostè no serà pas l’home sense colors?

—Això diuen.

—Sap, el recordo perfectament. L’he reconegut per la roba, i per les ulleres de sol, és clar. Sempre

de negre. Un dia vaig preguntar-li perquè anava de colors foscos i em va dir quelcom d’una malaltia visual.

—Exacte. Acromatòpsia. Només veig en blanc i negre.

—Això mateix! No recordava el nom. Abans venia molt sovint. Amb una noia alta, morena i molt atractiva. Amb els cabells arrissats. Vostè no ho sabia, però era l’enveja de molts clients. Però almenys feia un parell d’anys que no el veia per aquí. Tot bé? —parla a una velocitat fora del normal.

Com sempre.

—Per a la seva informació, aquella noia va morir fa dos anys. Posi’m una cervesa. La que vulgui, però no massa forta de gust per favor.

—Ostres!, no volia molestar-lo, doncs. Em sap greu, de debò —agafa aire i continua parlant—. Ara li preparo la cervesa, i de debò, no el volia molestar.

Agafo la cervesa i marxo a una taula que hi ha al capdamunt de les escales. Em quedo observant la carta que la Mar Satriani em va deixar al darrere de la fotografia. La llegeixo diverses vegades però no entenc què vol dir amb la cita d’en Thomas Mann. Vol dir que sabia de la seva mort propera o també, que volia morir? Tot plegat sembla una broma pesada. Ara sona Blowin’ In The Wind, de Bob Dylan.

—Quant de temps Rick… —de sobte em trobo amb la silueta de la Tar a menys d’un metre de distància de mi. I en un tres i no res torno a veure a la Mar Satriani en el món dels vius, escrivint la carta, pensant en la seva mort.

—Hola Tar. Feia temps des de l’última vegada. Va ser el mateix dia de la seva mort —parlo lentament, com si estigués més preocupat pel que veig que pel que dic—. Sento haver-te trucat a aquestes hores. Gràcies per haver vingut.

—No et preocupis. Un dia o altre havia de passar —mentre parla es col·loca bé les ulleres de pasta amb el dit índex i em mira. La miro i veig la seva germana—. Què volies dir amb allò que la Mar ha tornat?

Li explico l’assumpte de la carta a la fotografia, les sigles T i M al banc on la Mar va veure’m per primera vegada a la seva vida, i la pregunta sobre la bola de neu de joguina que sempre porto a sobre; i de la mateixa manera que la Mar Satriani es pessigava els braços en un acte reflex e inconscient quan s’incomodava davant d’alguna situació, la Tar, en escoltar els últims esdeveniments enigmàtics, sembla una rèplica exacta de la seva germana, però ella afegeix a aquesta acció uns solcs als rinxols de la seva cabellera que fa amb els dits de l’altra mà.

—Rick, això vol dir que encara resta una porta oberta que es resisteix a ser tancada fins que no arribem al final de tota aquesta història. Per part meva, he somiat amb la Mar; fa justament una setmana. T’ho pots arribar a creure? —Per uns segons deixa de pessigar-se el braç, fa un glop a la cervesa amb certa pressa, la deixa ràpidament sobre la taula i segueix amb el seu modus operandi de pessics interminables—. Tu i jo, plegats, estem condemnats a desentranyar totes les peces que falten per acabar de completar el trencaclosques.

—Només faltava això per acabar-ho d’adobar —agafo saliva per preparar-me a escoltar amb atenció—. I què vas somiar?

—Bé, com explicar-ho: estic en una espècie de cúpula de vidre, asseguda en una cadira, lligada de braços i mans. No em puc moure i tampoc cridar, només puc observar l’entorn, sense cap mena de

llibertat per escapar d’aquell lloc. La meva intenció però, tampoc és la de cridar, o escapar-me, encara que soni estrany. És com si acceptés la situació sense preocupacions, fins i tot diria que m’agrada. Al moment em vaig despertar suaument, sense presses.

—I la Mar no sortia al somni?

—Sí, és clar. Després vaig tornar-me a dormir i a somiar un altre cop. Era com si fos la continuació però amb un parell de canvis, o una variable del mateix somni.

Es treu el jersei de llana i seguidament, agafa una cigarreta electrònica per ficar-se-la a la boca.

Se’m queda mirant fixament als ulls, mentre intenta concentrar-se per recordar-ho amb la màxima claredat possible.

—Quins canvis?

—Quan torno a prendre consciència, al somni, segueixo asseguda a la cadira, però no estic lligada de cap de les maneres; en canvi, la sensació d’ofegament i estrès és veritablement terrible. Necessito cridar, escapar-me d’aquella cúpula que m’està envaint. De sobte i sense previ avís, se’m presenta al davant la meva germana, sense roba, totalment nua, amb un somriure immens que li ocupa gairebé tota la cara. Em mira i diu: «Vols veure la mar?». Immediatament, comença a nevar amb tanta força que, en qüestió de segons, morim ofegades per una muntanya de neu que ens cobreix per complet.

Vaig despertar-me amb taquicàrdia, Rick. Plorava com feia anys que no ho feia.

Em quedo glaçat, com un gran iceberg al pol nord. Durant dos minuts no dic res, tan sols miro les ungles afilades que la Tar em mostra al damunt de la taula mentre abraça la cervesa que té entre les mans. Miro el rellotge: és un quart de tres de la matinada. Després de cridar el cambrer, demanem una segona ronda de cerveses.

Durant una bona estona seguim xerrant de la Mar Satriani i del que ha suposat la seva mort per a nosaltres. Dos anys després les nostres vides no estan refetes: tenim un gran buit al nostre interior que encara no ha cicatritzat, és més, la ferida segueix sagnant com si es tractés del primer dia.

—Necessito anar fins al banc del Prat de la Riba on dius que hi ha la marca. És una petjada que necessito veure amb els meus propis ulls. M’hi portaràs?

En aquests instants, començo a dubtar sobre quina de les dues germanes va morir. Potser fóra la Tar Satriani la que va abandonar aquest món absurd de contradiccions irreals; o pel contrari, la Mar Satriani, fastiguejada de tanta incertesa moral entre els éssers humans. Ben pensat, seria una forma de retrobar-me conjuntament amb la Mar i la seva germana Tar en una sola persona.

—Cap problema, però deixa de pessigar-te per favor. Em fas patir —li contesto amb un somriure nostàlgic alhora que afectuós. Desitjaria poder abraçar-la per sentir de nou l’escalfor de la Mar a prop meu.

—No prometo res, però ho intentaré —diu tornant-me el mateix tipus de somriure.

Mentre la Tar es dirigeix a poc a poc al lavabo capficada amb els seus pensaments, aprofito per pagar el compte a la barra i el cambrer, no podia ser d’una altra manera, es mostra sorprès per la gran semblança entre de les dues germanes: —Vostè se’n reia de mi, oi que sí? Perquè, que jo sàpiga, els morts vivents encara no existeixen en aquest món…

—És la seva germana bessona.

—Què diu ara? Sap, ho he pensat per un moment, però és clar, els he vist tan acaramel·lats que,

perdoni que li digui, semblava una altra cosa.

—Per mi, que no veig els colors és més complicat, però si s’hagués fixat una mica més, s’hauria adonat que una té els ulls de color blau, i l’altra els tenia de color verd.

—I vostè com les diferenciava, doncs?

—Jo sé qui és cadascú i punt. Són d’aquelles coses que saps però que no pots explicar. Un sent i reconeix les persones indiferentment del color que siguin o estiguin formades exteriorment. Entén què li vull dir? En canvi, les persones tenen un color interior i un sap, si les coneix bé, de quin color són per dins —li asseguro mentre observo la bola de neu dins de la motxilla.

—Sí senyor, molt bon raonament. I punt. —Em pica l’ull amb subtilesa.

El cambrer guarda els diners a la caixa enregistradora en el mateix instant que la Tar Satriani s’aproxima a la nostra posició, preparada per trobar, possiblement, la darrera petjada de la seva germana bessona.

—Decidit, que no se’n parli més, a partir d’ara seré com l’home acromàtic! — crida el cambrer amb la il·lusió d’un nen que ha descobert un gran enigma terrestre. Per sort, al local no hi queda ningú.

La Tar Satriani i jo creuem la porta de sortida. Miro el rellotge, que marca les tres de la matinada.

La placa que identifica el carrer Enric Prat de la Riba torna a donar-me la benvinguda per rememorar els mateixos sentiments i emocions que hores abans havia viscut. Aquest cop però, acompanyat de la Tar i les seves ganes d’esbrinar, encara més, la vida literària de la Mar. —Thomas Man! —exclamo.

—Tar i Mar —pronuncià la Satriani bessona.

Ambdues veus sonen al compàs, solapant-se l’una amb l’altra, i amb la intenció de voler verbalitzar identitats diferents. La meva mirada es congela amb les paraules que la Satriani exclama amb rotunda seguretat, per posar en entredit la seva afirmació.

—Jo mateixa vaig escriure aquestes sigles; i sí, provenen de la cita de La muntanya màgica, d’en Thomas Man, però es refereixen directament a nosaltres com a germanes.

—Què vols dir?

—Rick, escolta’m bé, d’acord? El que vaig a explicar-te és l’última peça de què et parlava al bar.

Per Déu, espero que puguis entendre’m… —La mirada de la Tar s’ofega en llàgrimes en qüestió de segons—. La Mar passava algunes tardes llegint aquest mateix llibre una vegada i una altra en aquest banc. Fins que un dia em va fer venir per parlar amb ella. —M’agafa la motxilla i tot seguit treu la bola de neu de joguina amb la foto de la Mar i meva, alhora que els seus gemecs poden arribar a escoltar-se per tot el carrer—. Recordo que aquella nit la meva germana va començar a llegir-me diferents parts del llibre, i quan va arribar a la cita que et va deixar a la carta, em va pregar que l’alliberes de la vida. Oh senyor, perdona’m pels meus pecats!

Al meu cap sona la frase una última vegada: «Perquè la mort deslliga i allibera, perquè la mort és alliberament, però no alliberament del mal, sinó alliberament maligne».

—Em va explicar que feia mesos que la seva flama de la vida s’havia apagat per complet, i que necessitava alguna persona que l’alliberés de l’incident amb el petit Roger. No volia viure! Ho entens? Jo només vaig fer el que creia convenient.

La Tar gira la bola de vidre diverses vegades fins a deixar-la justament entremig de tots dos. Las

llàgrimes li comencen a regalimar per la cara fins a tocar la superfície del banc.

Embadalit miro la Tar, que segueix plorant desconsoladament, esperant que l’abraci o que li digui un «No passa res Tar, jo hauria fet el mateix», en canvi els meus pensaments són, més aviat, agafar amb tota la meva ràbia la bola de neu coberta de llàgrimes de la Satriani i colpejar-li la cara per deixar-la tremolant i semiinconscient a terra. La semblança entre les dues germanes és tan gran i em remou l’estómac de tal manera que segueixo picant-li la cara amb la bola de neu fins que gairebé no puc reconèixer a cap de les dues bessones en un únic cos.

Ben mira’t, potser la Tar Satriani també volia que l’alliberés de l’incident amb la Mar. Però... ara qui m’alliberarà a mi?

Nit freda.

Miguel Ramirez Daniel Llàcer Després de veure la cavalcada de reis, vaig pensar que podíem anar caminant fins a la platja, passejar pels màgics carrerons del centre i després fer un volt per la sorra sota la llum de la lluna.

Passar pel carrer Sant Simó va ser idea meva. M’encantava caminar de nit pel centre de la ciutat. Em semblava que em transportava a principis del segle XX. La veritat és que, mirant-t’ho amb un any de distància, no puc recordar gaire bé els detalls d’aquell moment, i això que no he parat de pensar en aquella nit. El soroll dels trets encara em posa la pell de gallina i veig el flaix de cada esclat cada cop que tanco els ulls. La Marta i l’Àngel a terra, envoltats de sang; és el que tinc gravat al cervell.

Encara no sé amb certesa si va ser premeditat o no. Aleshores molts van especular sobre el tema, jo també. Alguns van dir que l’alcalde va enviar un sicari perquè la Marta, la meva dona, s’hi va enemistar després que ell facilités l’arribada d’El Corte Inglés a canvi de diners. Altres van dir que devia haver sigut un dels enemics del meu pare o potser un de meu. L’única cosa certa és que en el tiroteig van morir la meva dona i el meu fill de cinc anys, l’Àngel. I jo vaig rebre un tret a l’estómac.

Després, durant el temps que vaig passar a l’hospital, em despertava cridant a les nits, m’espantava si veia algun desconegut passar per la porta de l’habitació i em pixava a sobre quan intentava aguantar les ganes de cridar pel dolor a l’estómac. Tenia instants d’inconsciència on revivia aquells moments: veia el carrer Sant Simó i l’home amb gorra que ens apuntava i, després del primer tret, em despertava. Quan em van donar l’alta, quasi em desmaio en sortir de l’hospital. Tornar a veure el carrer, els cotxes i sobretot la gent, em va aclaparar. I l’únic que volia fer era tornar a aquell carrer, reviure aquells últims instants amb la meva família i aconseguir aclarir en el meu cap el que va passar.

Hi vaig anar aquell mateix dia. Ja era de nit i, quan vaig posar el peu al lloc on aleshores havia quedat parat davant de l’home amb la pistola, vaig sentir una punxada a la panxa. Del dolor, vaig caure a terra. Crec que em vaig desmaiar. Quan vaig obrir els ulls, vaig veure la Plaça del Fossar Xic, i em vaig sorprendre en observar uns peus que caminaven en aquella direcció sense sortida. Em vaig aixecar i vaig seguir aquell home, que va girar cap a la dreta. Si era un veí, potser va veure alguna cosa que se li havia escapat a la policia —si és que no l’hi havien preguntat ja.

La meva decepció va ser gran quan vaig veure que s’arraulia entre uns cartons a terra sota un balcó.

—Senyor, disculpi —li vaig dir—, al carrer del costat... el mes passat... la meva dona i el meu fill... Vostè va veure...?

—Jo no vaig veure res —va contestar sense mirar-me—. No em molestis.

—Vol diners?

—Vull el penjoll que portes al coll.

Amb un acte reflex me’l vaig agafar. No m’havia adonat que en caure a terra se m’havia sortit de sota la camisa i l’or blanc del cor que li vaig regalar anys enrere a la meva dona lluïa en la nit. Quan me’l van portar a l’hospital, immediatament me’l vaig penjar al coll.

—Vol diners? Qualsevol altra cosa? El mòbil? El rellotge?

—Si vols que et digui el que vaig veure aquella nit m’hauràs de donar el penjoll.

I, sense pensar, les mans van anar cap al darrere del meu coll i me’l vaig treure. Es va aixecar, el va agafar, se’l va guardar i va riure.

—Què va veure?

Llavors, em va donar una empenta i, quan vaig caure a terra, adolorit encara pel tret, va començar a donar-me puntades de peu a la vegada que cridava: —L’únic que vaig veure va ser un pare que es va cagar als pantalons quan van matar la seva família!

David Fernández Quan massa sovint compres cerveses a un pakistanès, saps que la teva vida ha tocat fons. És indiferent d’on véns i què has fet abans, en el moment que li dónes el bitllet de cinc euros i ell et retorna una merda de canvi i una bossa plena de llaunes d’Estrella, amb el seu «gràcies» t’està dient quin és el teu lloc en l’escala social.

En el meu cas, quan surto de la botiga recordo que no sempre va ser així. Quan camino cap a la casa ocupa on visc, em vénen a la ment els meus anys com a militar a l’Afganistan. Recordo la calor del desert, el soroll dels trets i el patiment de no saber quan rebràs la bala que potser et donarà un final agonitzant. Però tot allò no és res comparat amb el que t’espera quan tornes. Tornar a la societat és el pitjor que a una persona li pot passar. No només pels records que no et deixen dormir a les nits, sinó que la gent s’esforça perquè no els puguis oblidar. A qualsevol lloc on donava el currículum em miraven com si estigués boig i fos a matar-los d’un tret. En una entrevista de treball, l’única, em van dir, i cito textualment: «T’hem trucat per curiositat, per veure el teu perfil. No et vull enganyar i dirte que tens moltes possibilitats de treballar aquí.»

I, al final, vaig acabar treballant per a l’alcalde.

En aquell moment, vaig pensar que en Joan era un home seriós, que es preocupava pel seu lloc de treball i, per tant, pels ciutadans. Va formar un grup amb exmilitars, expolicies i algú més que no recordo a què es dedicava, per ser els seus guardaespatlles.

Després de signar el contracte em vaig sentir important i el sentiment va continuar encara que finalment no acabés de guardaespatlles. Fent els treballs per a l’alcalde em sentia útil. Després de tornar de la guerra no podia esperar res millor, i la veritat és que m’anava bastant bé. No era un treball que tragués el somni, però quan tenia el dia lliure sempre acabava en un bar on em podia permetre aparèixer amb roba elegant i demanar les copes més cares. Principalment ens dedicàvem a

la intimidació, a vegades també donàvem alguna pallissa —sense saber els perquès i sense que ens interessessin. Els homes com en Joan no arriben on són sense dreceres. A més, jo necessitava aquelles dreceres per estar net.

Però un dia la cosa es va posar seriosa quan «algú» va començar a sospitar de les males arts de l’alcalde. Aquell va ser un treball de primera, tot orquestrat per mi. Una nit vam esperar que el jutge Romeu sortís de casa. Tots sabíem que anava a trobar-se amb la seva jove amant, i era l’excusa perfecta per fer-lo desaparèixer. I això va ser el que tothom va pensar, que el jutge Romeu va abandonar la seva família per marxar amb l’amant en direcció a l’horitzó.

Amb la investigació de la policia en el seu punt més àlgid, l’alcalde ens va dir que aquell havia estat l’últim encàrrec, que quan la cosa es calmés tornaríem a tenir notícies seves.

Daniel Llàcer Després de l’intent de trobar l’assassí el mateix dia que em van donar l’alta, me’n vaig anar a una casa d’estiu que el pare té al llac Banyoles. A la nit vaig rebre la trucada de la policia. A Mataró, la casa del meu pare s’havia incendiat, la policia encara no hi havia entrat, però esperaven trobar el seu cos dins. Els mossos no van poder treure res en clar i van catalogar l’incendi d’accident domèstic. Jo vaig parlar amb els dirigents de l’empresa del pare i els vaig demanar llistes d’accionistes, de treballadors i de qualsevol cosa que pogués relacionar amb l’incendi o amb l’assassinat de la meva dona i el meu fill.

He passat l’últim any buscant notícies per Internet, fotografies de qualsevol que hagués mantingut contacte amb la família. He anat anotant cada detall de l’assassinat, comentaris de la Marta que recordava i, sobretot, tot el que ha girat al voltant de l’alcalde de Mataró, perquè estic segur que ell té alguna cosa a veure amb l’assassinat. L’obsessió cada vegada és més gran i, malgrat que el que trobo potser no serveix de res, continuo buscant. Tot aquest tema em sembla tan extrem que cada nit dormo amb una pistola sobre la tauleta de nit. Havia estat penjada a la paret, és una relíquia que el meu avi va fer servir a la Guerra Civil.

Però ara ja no puc agafar el son i no trobo cap indici entre els documents de la meva cerca. És de nit, i surto cap a l’únic lloc on encara pot quedar una pista.

Ha passat un any, però el carrer Sant Simó no ha canviat gens. Torno a la plaça del Fossar Xic. El captaire està assegut al seu lloc, sobre uns cartons i recolzat d’’esquena a la paret, menja una llauna de tonyina amb les mans. Quan em mira descobreixo que no és el mateix de la vegada anterior.

—Perdoni que el molesti, senyor —li dic—. Estic buscant l’home que vivia aquí abans. Al lloc que vostè ocupa ara.

—Abans que jo... —diu sense deixar de mastegar sorollosament—. Potser és... o... no ho sé...

—Estava aquí quan van assassinar la dona i el fill dels Llàcer.

—Ah, sí! Llavors és en Francisco, un males puces.

—Segur que és ell.

—Ara em sembla que viu a la casa abandonada. La dels Velázquez.

La casa dels Velázquez està a la cantonada del carrer Jaume Isern amb Fray Luís de León. Després que els últims inquilins morissin —no la família Velázquez, que també va morir a la casa en estranyes circumstàncies—, es va catalogar la casa d’encantada, i ara només hi viuen pobres sense sostre.

Salto la tanca i busco en Francisco per la foscor de la casa abandonada. Està tirat a terra, envoltat de cerveses i dormint la mona. Amb el peu el moc violentament i es desperta sorprès. És el moment de posar l’última peça del trencaclosques.

—Què coi vols? —crida aixecant-se—. No molestava a ningú.

—Saps qui sóc? —espero una resposta però, com que no la rebo, li responc jo—. El pare que es va cagar als pantalons quan van matar la seva família.

Obre la boca sorprès. No diu res de res. Fa unes passes enrere fins que topa amb la paret, en què es poden veure els maons. En veure que m’hi apropo es protegeix la cara amb els braços, esperant rebre una pallissa.

—Saps el que vull, no em facis treure-t’ho a cops.

—Està bé, està bé —diu mirant-me a través de les mans per continuar protegint-se—. David Fernández. El seu nom és David Fernández. Estem en pau?

David Fernández Mesos després sentia que estava en una espiral viciosa on cada vegada queia més fondo. No vaig trobar un treball decent. Al principi feia alguna cosa aquí i allà. Arreglar el llum d’un amic que no tenia temps de fer-ho, canviar una roda punxada a una amiga d’aquest i ajudar a fer la mudança a un amic de l’amiga. Tot a preus massa baixos, però era suficient per aguantar uns mesos menjant poca cosa i bevent molta cervesa. També vaig tornar a fer algun petit encàrrec per a l’alcalde.

Després de cap d’any em va quedar una ampolla de J&B que vaig acabar sense miraments en pocs dies. La tarda del cinc de gener, amb només uns glaçons a la nevera, vaig anar al pakistanès que em subministrava l’alcohol amb la intenció de comprar-ne una ampolla. Mentre em cobrava, em sentia incòmode. Portava la pistola que em vaig quedar després de la guerra a l’Afganistan a la part del darrere del pantaló. La portava carregada, sempre que portava una arma a sobre tenia el costum de dur-la a punt per disparar.

Vaig caminar pel centre, bevent sense sentit. El que havia de fer no m’agradava gens, però, si volia viure, no tenia més remei. La gent passava pel meu costat, tornaven cap a casa amb els fills després de veure la cavalcada de reis. No vaig considerar ningú la meva víctima potencial fins que, caminant per un carrer fosc que no sabia ni quin nom tenia, vaig escoltar la veu d’un home que deia: —Vols veure la mar? És meravellosa la lluna reflectida en l’aigua. I la sensació de la sorra fresca als peus...

—Sí, pare, anem-hi —va dir el nen engrescat després de la desfilada.

—Però hem de tornar aviat —va dir la mare—, si els reis no veuen un nen dormint al llit, passaran de llarg i no deixaran els regals.

—Només donarem un vol pel centre i per la platja. Abans de les deu estarem a casa. —L’home es va ajupir per posar-se a l’altura del fill—. T’ho prometo.

Els vaig seguir uns carrers. Ells eren la família adinerada que buscava. Em va costar suor i crec que alguna llàgrima. El que ve a continuació ho recordo molt borrós. No sé què vaig dir. No sé què va passar. Només recordo els trets i sortir corrents.

Podria dir que el dimoni es va apoderar de mi en aquell moment i va ser ell qui va prémer el gallet.

Ho podria dir si fos creient.

Daniel Llàcer

He trobat l’última peça del trencaclosques, ara només em cal saber on posar-la. Després d’arribar a casa amb el nom, em sento esgotat. He estat un any investigant i sentir «David Fernández» ha estat com treure’m el grilló que em lligava a una bola de ferro.

Així que, per treure’m feina d’investigació, he optat per contractar un detectiu privat perquè trobi el tal David Fernández. En Carlos Martín havia sigut policia i l’encarregat d’investigar la desaparició del jutge Romeu l’any anterior. No sé si el van fer fora perquè no el va trobar o per altres motius que mai sortiran a la llum. El cas és que ara treballa pel seu compte, en un petit despatx al carrer Sant Benet i, encara que no va resoldre el cas del jutge, té molt bona fama pel que fa a trobar persones.

Encara no ha passat una setmana que rebo la seva trucada: —El teu home, durant aquest últim any, ha freqüentat bastant un bar de l’Avinguda Maresme. Més aviat és un prostíbul anomenat Conill Blanc. Tinc una foto d’una càmera de seguretat, vine al meu despatx, et donaré l’adreça exacta, la foto i passarem comptes.

Em presento a la porta del seu despatx el més ràpid que puc. Quan em saluda i em convida a passar, li sento aquella característica olor de whisky. Seu darrere de l’escriptori i jo ho faig en un incòmode sofà vell. No parlem gaire, em dóna les fotos i un paper amb l’adreça. Li pago amb efectiu bastant més del que em demana per la investigació i marxo directament cap al Conill Blanc.

Tal com ha dit en Carlos Martín, el Conill Blanc és un bordell on les cambreres van amb disfresses sexys de conillets i fan espectacles pujats de to.

—Vol un tercer, senyor? —em diu una conilleta rossa—. Senyor, m’escolta?

—Sí, perdona, posa’m un altre —li responc sense mirar-la. Sembla que en David Fernández avui s’ha agafat festa, perquè no el veig per enlloc. Quan estic servit, bec un glop i em giro cap a la barra.

—Puc fer-te una pregunta?

La conilleta em somriu, posa els colzes sobre la barra i no puc evitar mirar-li l’escot. «Per això es posa així», m’excuso mentalment. Sé que no puc evitar que l’home del costat m’escolti, tanmateix abaixo el to de veu.

—Saps on viu aquest home? —trec la foto i la poso sobre la barra—. On puc trobar-lo? Es diu David Fernández.

—Ets policia? —diu sense mirar-se-la mentre recula.

—No, no, tranquil·la. No sóc policia, només l’estic buscant... és... un vell amic.

—Els vells amics d’en David Fernández saben on trobar-lo —diu l’home del costat, que s’aixeca i s’hi apropa—. Qui el busca?

—Jo —li contesto aixecant-me del tamboret—. Tu ets un dels seus vells amics?

I, sense pensar-m’ho dos cops, li enfonso el puny al nas. Es duu les mans a la cara i, abans que reaccioni, li trenco el got de cubata al cap. Cau de bocaterrosa. Li dono la volta i, després d’agafarlo pel coll de la samarreta, l’amenaço amb el puny. Ell riu i m’escup sang a la cara. Li dono un altre cop de puny que mou una de les seves dents.

—Vols més?

—Sé qui ets, Daniel Llàcer, t’he reconegut en el moment que t’has assegut. Sé per què el busques —però abans que continuï parlant, l’interrompo amb un altre cop de puny—. Jo també ho faria.

—Puc estar així fins que arribi la policia —aixeco de nou el braç—. On viu?

—Carrer de Sant Agustí, en un edifici abandonat.

David Fernández Després de la mort dels Llàcer la vida no va millorar. Vaig començar a beure més i més, era l’única manera de no escoltar els trets al meu cap, que es reproduïen com un vinil encallat. Vivint en el món de la felicitat fingida gràcies al vi barat, els meus diners destinats a viure com un home de profit es van reduir considerablement i, al cap de poc temps, em van fer fora del pis de lloguer. Vaig anar d’un lloc a l’altre, dormint sota ponts, balcons i en caixers. Els pocs diners que podia ajuntar era per beure i menjar, sempre en aquest ordre. Com a exmilitar, vaig poder trobar algun treball físic que em va donar uns diners extres i unes estones en què em sentia bé. Després de la jornada, la pistola tornava a disparar-se i els cambrers xinesos dels bars em tornaven a saludar amb un somriure. Però després de trobar aquest edifici abandonat al carrer Sant Agustí on puc refugiar-me, m’he adonat que comprar-li les cerveses al pakistanès i beure-me-les aquí em surt més barat.

I aquesta és la meva vida.

Per poder entrar a l’edifici haig de saltar una petita tanca i passar per un forat a la paret. Aquí tinc un matalàs bastant còmode per les condicions de vida que porto i una butaca vella que em clava les fustes a l’esquena cada vegada que m’hi assec. Aquest és el meu lloc per beure les cerveses. A més, a les negres nits com aquesta, m’encenc una espelma, que ja és tot un luxe.

Quan obro la primera llauna, escolto un soroll a fora. Algú s’ha donat un cop contra la tanca de ferro. Al principi aquell soroll m’inquietava, però normalment són nens jugant a empentar-se o borratxos que no poden anar rectes.

Llavors, pel forat de la paret, entra una ombra que m’apunta amb una pistola.

Daniel Llàcer Per sort, al Conill Blanc no havia hagut de treure la pistola del meu avi. Després dels dos primers cops de puny al paio aquell, m’havia vingut al cap accelerar la seva llengua traient-la del cinturó i apuntar-li a la cara. Per sort, al meu cap encara no havien pujat els dos whiskys i em vaig controlar.

Però ara, després de saltar la tanca del 66 del carrer Sant Agustí, no m’he pogut contenir més i he entrat pel forat de la paret apuntant al davant.

En David Fernández em mira bocabadat, amb la cervesa escumejant-li a la mà. Sense pensar-m’ho massa, m’hi apropo i li poso el canó al front.

La seva cara xuclada i només il·luminada per la llum taronja de l’espelma, em posa la pell de gallina. Surt del xoc amb un pestanyeig i, amb un moviment ràpid, aparta la pistola. Amb un acte reflex, pressiono el gallet i el tret ens sobresalta. La bala va a parar al sostre i la pistola, després d’un cop d’en David Fernández, roda per terra. Rebo un cop de puny al pit i ell un a la cara. Caic a terra. Ell es duu les mans al nas, però després d’uns instants es llança a sobre meu. Intento protegirme dels cops de puny que em dóna com un boxejador, però em fan un mal terrible. En un moment en què agafa aire, me’l trec de sobre amb el cos i m’arrossego fins a la pistola. Sento com m’agafa del peu i m’arrossega amb totes les seves forces. La meva sabata se surt del peu i en David es queda amb ella a les mans. Em giro i li dono un cop de peu a la cara mentre allargo la mà buscant la pistola. Em tira la sabata. La puc esquivar. Ell es torna a tirar sobre meu i, en el moment en què m’agafa per la camisa, noto el ferro. Amb un últim esforç, estiro el braç i agafo la pistola.

—Deixa’m anar —li dic posant-li la pistola al front—. Ara em diràs el que vull saber.

En David Fernández em deixa anar i recula unes passes. Quan arriba a la paret es deixa caure i

queda assegut a terra. M’hi apropo i, mantenint una distància de seguretat, li dic qui sóc. No contesta, es limita a observar-me. Llavors, quan em disposo a preguntar-li qui l’havia enviat, diu: —No vaig voler fer-ho.

—Qui et va enviar? —crido sense fer-li cas—. Qui ens volia morts?

—No sabia qui éreu fins a l’endemà... en el diari...

—És clar que ho sabies! Tu coneixies la Marta, i a mi. Ho vas planejar tot!

—Jo no vaig planejar res. Només volia diners per poder pagar-me una ampolla més. Per la vostra vestimenta, vaig deduir que en teníeu. Després d’allò em vaig espantar, vaig sortir corrents...

—No, no, no! —la mà amb què aguanto la pistola em comença a tremolar violentament. Com més força faig sobre el gallet, més tremola—. No puc creure que fos per res.

—Ella va cridar, em vaig espantar i... després tu... et vas tirar a sobre meu i vaig tornar a disparar.

Després de reunir tot el valor per acabar de fer força sobre el gallet que devia posar fi a la miserable vida que portava David Fernández, deixo anar la pistola. L’estómac em crema. Surto corrents i, fora de l’edifici abandonat, em recolzo a la paret i vomito.

No hi havia cap conspiració, ni màfia, ni pistoler. Només una persona trencada pel sistema en què vivim. Un borratxo. Res més. Tan sols patiment i persones que intenten evitar-lo de la millor manera que saben fer-ho. Al final la Marta i l’Àngel havien mort perquè un pobre diable volia uns euros.

David Fernández En el moment en què m’ha encanyonat el Daniel Llàcer, ho he recordat tot i, mirant-t’ho amb perspectiva, no sé què feia en un carreró amb una bala carregada temptant la sort.

Però, després de tant de temps pensant que no tinc res a oferir, la pistola a terra em dóna una idea per esmenar el que vaig fer, o almenys intentar-ho. En lloc de lamentar-me i amagar-me en la foscor, puc agafar el poc que tinc i ajudar a posar remei al dolor de la gent. No vull diners, ni reconeixement, ni tornar a la vida que tenia abans. L’únic que vull és recuperar una petita part de la meva ànima.

La nit més fosca Isabel Sanfeliu Pujadas Dono una ullada al rellotge, és tard. Tot està en silenci. Un silenci espès, intens, com si, en regalar calma, es volgués fer perdonar per haver estat absent durant tot el dia. La plaça de les Tereses, depenent de l’hora, pot arribar a ser un lloc bastant insofrible. Fa estona que el meu soci, en Maurici, ha marxat. Sempre té pressa. Li agrada anar al gimnàs o a fer submarinisme. Avui l’esperava no sé qui a no sé quin lloc i ha sortit esperitat. Treballa bé i és eficient, sempre té idees noves i la feina li agrada. Tanco l’ordinador i em poso l’americana. Com sempre sóc l’últim a abandonar l’edifici. La Pili, la meva secretaria de fa anys, també fa estona que ha plegat. Sempre, abans de marxar, em pregunta si necessito res. L’amoïna que treballi tant.

A fora fa fred. Estic cansat i tinc gana, accelero el pas, tinc ganes d’arribar a casa al més aviat possible.

A les deu de la nit Mataró és una ciutat fantasma. Els carrerons de darrere de Santa Maria semblen extrets d’una pel·lícula de por per on, en qualsevol moment, pot sorgir un personatge sinistre. De

sobte sento passes darrere meu, somric pensant que no sóc l’únic que deambula pels carrers a aquesta hora. Estic a punt d’entrar a casa quan sento un soroll estrany. Em giro i llavors noto que algú em subjecta fortament i em tapa la boca amb la mà. Té molta força, m’immobilitza. No puc cridar, ni moure’m ni gairebé respirar.

Quan em desperto estic estès a terra en un lloc fosc i humit. Em noto marejat i em costa bellugarme, em fa mal tot. Tardo una estona a posar-me dret, però quan ho faig em dono un cop al cap. Quedo aterrit. No em puc posar dret! M’assec per intentar tranquil·litzar-me i analitzar la situació. M’han segrestat? Però les sorpreses no han acabat. El meu mòbil comença a sonar, vibra a la butxaca interior de la meva gavardina. Quedo tan sorprès que tardo uns segons a reaccionar. L’agafo amb compte, no sé què fer, i si és una trampa? Me’l miro amb recel. A la pantalla surt el número de l’oficina. Em deuen buscar? Estic a punt de despenjar quan veig que la icona de la bateria parpelleja.

No contesto, necessito pensar. Parlar amb en Maurici suposa massa estona per explicar-li la meva situació, és comprensible que, perplex pel que li dic, hagi de repetir-li més d’una vegada el que em passa, cosa que no em puc permetre. De seguida penso en l’Alfred.

L’Alfred és un bon amic, i a més a més és policia. El més ràpid que puc busco el seu número a l’agenda. Quan sento la seva veu, li prego que no m’interrompi i, d’una tirada, li explico el que em passa. Silenci.

—Alfred! —crido pensant que s’ha tallat —Sí, sí, estic aquí —respon ràpidament entenent la meva angoixa.

—Escolta —em diu— conserva la calma. D’aquí poc començarà a clarejar, és possible que en el lloc on et trobes la llum del dia s’escoli per alguna escletxa, mira si pots veure o identificar alguna cosa. Para l’orella per si sents algun soroll. Estigues atent al més mínim indici que ens pugui donar alguna pista. Mentrestant, és millor que pengis: si s’acaba la bateria, haurem perdut una ajuda inestimable.

Abans d’apagar el mòbil miro l’hora, són les vuit, tenint en compte que estem a principis de gener aviat serà clar.

L’Alfred està preocupat. En Guillem no té família, fa dos anys que viu tot sol a Mataró després d’haver-se separat. Ells dos surten de tant en tant i, tot i que les seves feines i els seus horaris són molt diferents, sempre troben un forat per anar a sopar o fer una copa en algun local de moda. El seu amic és un advocat d’èxit, algun client ressentit o un delinqüent condemnat poden voler venjança. Es dirigeix al seu despatx per començar la investigació i per si algú s’ha posat en contacte, encara que si fos així, ell ja ho sabria. Començarà interrogant la gent més propera a ell i revisant els darrers casos que en Guillem té entre mans.

En Maurici es deixa caure a la cadira quan l’Alfred li explica la situació en què es troba el seu soci. Li diu a l’inspector que no en sap res des de la tarda anterior. Ell va plegar com sempre, al voltant de les vuit, i va anar directament al gimnàs. Totalment consternat, no para de repetir que és impossible que una cosa així pugui passar a Mataró. La Pili plora i s’eixuga les llàgrimes dissimuladament. Entre singlots li diu que ha intentat posar-se en contacte amb ell, però que no li agafa el telèfon. El policia, que no explica res, els demana ajuda per revisar els casos que es puguin considerar més problemàtics. Estan fins molt tard repassant tota mena de documents i informes. Es fixen principalment en els que daten dels últims sis mesos. No sembla que hi hagi res especial, la

majoria són litigis menors que no comprometen en Guillem.

La gavardina que duc no és suficient per contrarestar el fred que fa en aquest lloc. Em sento dèbil, fa moltes hores que no menjo i les forces em comencen a minvar. Vull trucar a l’Alfred però no goso, no tinc res a dir-li, no he aconseguit veure res per la petita escletxa que queda entre el que sembla el marc d’una minúscula finestra. He cridat amb totes les meves forces, que no són gaires, sense cap resultat. Ara percebo alguna cosa. Sento la melodia que precedeix la megafonia que fan servir les estacions quan arriba un tren. Enganxo l’orella a la paret i sento amb tota claredat que el tren que anuncien arriba a Mataró per la via quatre. Ja ho tinc. Sense perdre un segon agafo el telèfon i premo el botó que em du a recuperar l’última trucada. Només sona un cop, l’Alfred despenja i sense cap preàmbul diu: —Guillem, digues, t’escolto —El so no és bo, es talla— no et sento, digues Guillem! —crida desesperat. Només se senten sorolls i sons inconnexos. Llavors es talla, mira el telèfon i el sacseja com si així pogués recuperar la trucada. Res. Es queda uns instants intentant recordar el que ha sentit, està entrenat per fer-ho. Llavors una paraula es fa nítida: «estació». Sí, està segur. Ja té un lloc per on començar a buscar.

Un home amb la cara gairebé tapada per una voluminosa bufanda camina pel passeig marítim, molt a prop del port; veu que, una mica més amunt, a prop de l’estació hi ha un parell de cotxes de policia; «Llàstima, ho hauré de deixar per demà... Sí, millor demà», pensa, i com si es tractés d’un passejant més, en arribar a la caseta de la Creu Roja, fa la volta i marxa en direcció a Sant Simó.

En Guillem està molt amoïnat, a la debilitat que sent s’afegeix la desesperació que li causa el fet de no poder trucar a l’Alfred. Quan li estava dient el que ha sentit, el mòbil li ha relliscat de les mans.

Tot i que ho intenta, és impossible trobar les peces enmig d’aquella foscor. Comença a creure que no sortirà mai d’aquest lloc tan espantós.

L’Alfred ha muntat un discret dispositiu policial amb la confiança de poder escorcollar exhaustivament i meticulosa tots els voltants de l’estació sense aixecar sospites. Encara que no és segur que sigui la de Mataró, per algun lloc ha de començar. Busca, registra, escorcolla... Res. Capficat com està no s’adona que és tard. No ha dinat i està esgotat. Decideix deixar per l’endemà la zona del port. Sap que la megafonia de l’estació es pot sentir a una distància considerable depenent de la direcció del vent. «Demà; bé, d’aquí a poca estona», es rectifica quan mira el rellotge mentre es dirigeix totalment exhaust cap al cotxe. Tornant cap a comissaria pensa en el Guillem, és evident que s’ha quedat sense bateria, el seu silenci és revelador. Està donant voltes a tot plegat, quan un noi abrigat amb una bufanda que li oculta gairebé tota la cara creua pel pas de vianants. Ha de prémer el fre i tornar a la realitat si no vol tenir un ensurt.

L’endemà, és molt d’hora quan arriba al passeig marítim, a prop del port. S’ha d’afanyar, cada minut que passa la situació d’en Guillem és més inquietant. El preocupa el fet que ningú hagi demanat rescat, això vol dir que al segrestador no li importen els diners, sinó la venjança. El dia és gris i fred.

Aquest cop el dispositiu encara és més discret. Si s’acosta al seu objectiu, no vol revelar la seva presència i alertar el segrestador.

L’acompanya l’Elies, un veterà del cos, molt bregat a tota mena de situacions difícils, amb qui treballa fa força anys. Van vestits amb roba esportiva i fan fúting per tal de passar desapercebuts entre la poca gent que a aquella hora corre per l’inhòspit i fred passeig. Només tres persones

caminen sense pressa: un avi amb pantaló curt acostumat al fred, un home passejant un gos i un noi amb la cara mig tapada per una gran bufanda. Aquell noi li crida l’atenció, ja el va veure ahir pel passeig, quan va haver de frenar al pas de vianants. No li veu la cara, igual que tampoc la hi va veure el dia anterior. Fa un senyal imperceptible al seu company i el segueixen. El noi camina amb les mans a la butxaca, porta una jaqueta fosca que li va més aviat grossa i aquella gran bufanda de color marró que li amaga la cara. Li fa la impressió que mira de reüll, com per assegurar-se que ningú el segueix.

Amb gestos, alerta el seu company, li indica que es quedi darrere, ell avança el noi; ho fa de la forma més natural que pot però nota que, quan el noi el veu, s’alarma. És només un segon, però en té prou per sospitar d’aquell personatge.

El noi, quan s’adona que no està sol canvia el rumb de forma sobtada. El deixen fer. El seu company i ell continuen corrents com si res. S’aparten del seu camí en un parell d’ocasions perquè no sospiti. Llavors deixen que cregui que han marxat, volen saber si torna a agafar la mateixa ruta que abans; si ho fa, serà evident que amaga alguna cosa. Bingo! Quan es veu sol, recula i es dirigeix cap al port.

A una considerable distancia i amb l’ajuda d’uns prismàtics controlen els seus moviments.

Malauradament, durant uns segons, un autobús els treu la visió, quan la recuperen l’home ha desaparegut. Es miren i comencen a córrer. Ho fan amb molta cura, cobrint-se per evitar quedar en el seu camp de visió, però res, s’ha esfumat. Decideixen amagar-se i esperar.

Fa molt de fred, el temps es fa etern en aquella situació, però no gosen moure’s per evitar ser descoberts. La humitat els va calant. Porten molta estona vigilant quan de sobte apareix un grup de nois i noies patinant. Riuen i criden tot competint entre ells. Es miren amb desesperació pregant perquè marxin aviat, si el nostre home veu gent voltant per allí, serà difícil que surti. Afortunadament el xivarri es va perdent fins que, a poc a poc, torna el silenci.

Llavors, com sorgit del no-res, el veuen. Continua tapant-se la cara amb la bufanda, impossible saber qui és. La impaciència i el fred fa que es decideixin a actuar. Prefereix equivocar-se que deixar que el seu amic hagi de suportar un segon més una situació espantosa. Fa un senyal al seu company i li criden l’alto. És evident que no s’esperava trobar ningú i, quan els veu, comença a córrer. Per a ells això és la prova definitiva que aquell és el seu home.

Corren darrere d’ell, però el paio els esquiva una vegada i una altra. Es nota que coneix el terreny.

Llavors fa una cosa inesperada que els deixa totalment descol·locats: apareix amb una pistola i amb en Guillem, a qui subjecta pel braç mentre l’empeny i l’arrossega. El seu amic gairebé no pot mantenir-se dret. Es queden quiets, clavats. Tots dos, com si ho haguessin assajat, estenen els braços cap endavant i deixen les armes a terra. Els obliga a estirar-se a terra i amenaça de disparar si no fan el que els diu. Encara que la veu del noi sona distorsionada, a l’Alfred no li sembla del tot desconeguda, però no aconsegueix posar-li cara. L’Elies li fa un senyal per atacar-lo, però ell nega amb el cap, és massa perillós. Malauradament no li fa cas. Vol sorprendre’l, ho ha fet moltes vegades, però aquell animal ho intueix i dispara sense pensar-s’ho dues vegades. L’Elies és rebotat cap enrere com si una força invisible l’hagués empès brutalment. Cau a terra, un orifici al pit prediu el pitjor. Embogit i ple de ràbia, sense donar-li temps a reaccionar, l’Alfred se li llança a sobre.

Forcegen, d’una puntada aconsegueix allunyar la pistola. Després, lluita, cops, empentes, fins que pot amorrar-lo a terra i emmanillar-lo. Sense perdre temps corre cap al seu company, l’Elies està

immòbil, pàl·lid. A l’instant compren que ja no es pot fer res per ell. A en Guillem, veient-li la cara, no li calen paraules. L’Alfred nega amb el cap i es deixa caure, sense forces, superat. Llavors es dirigeix cap aquell mal parit. Li arrenca la bufanda i el que veu el deixa sense respiració. Allà a terra emmanillat es troba en Maurici, el soci d’en Guillem! No s`ho pot creure. Es posa a cridar desesperat, fruit de la tensió acumulada i de la consciència que comença a tenir de la pèrdua de l’Elies. Posant-lo dret i agafant-lo per les solapes li pregunta, sense esperar resposta, el perquè d’aquella bogeria. En Maurici manté una mirada desafiant i un to burleta es dibuixa a la seva cara.

No se’l reconeix.

Sirenes. Sirenes de cotxes i ambulàncies que, en acostar-se, es barregen amb els laments de l’Alfred. S’emporten en Maurici que, abans d’entrar al cotxe, mira amb menyspreu en Guillem i amb un somriure espantós li diu: —Llàstima, per poc.

—Però... per què, què t’he fet jo? —pregunta suplicant una resposta. En Maurici arronsant les espatlles li diu: —Em fas nosa, no et suporto. Vull més diners, més poder, i tu sempre tan meticulós, tan... legal — es resisteix a entrar al cotxe, crida i profereix tota mena d’insults i retrets que es van perdent a mesura que el cotxe s’allunya.

En Guillem no pot més, plora. No és capaç d’entendre que els diners hagin portat el seu soci a convertir-se en un assassí. L’Alfred l’agafa pel braç i aprofitant el lloc on són i tot caminant li diu: —Vols veure la mar?, ens convé— Li convé després de tantes hores patint en la més absoluta penombra.

A distància, una dona ha presenciat tot el que ha passat, lluny del cordó policial. Marxa d’allà furiosa sabent que en Maurici ha fallat. «És un inútil», pensa. Si s’hagués encarregat ella, ara serien els amos del bufet. Ja estava tot preparat, els papers, la cessió... tot. Ara haurà d’esperar una nova oportunitat. Haurà de seguir sent la lleial secretaria.

No se’n refia d’en Maurici. Afortunadament té contactes. No, en Maurici no serà cap problema.

Obsessió.

Merche Viñals Mompel Mentalment, la Clara fa un repàs del que li han explicat de la seva vida i del que recorda fins ara, que té divuit anys. Va néixer dos anys després de finalitzada la Guerra Civil, a la masia familiar, que quedà malmesa per les bombes, però per sort habitable. Haurien sigut tres germans: dos nois i ella, la petita; però el germà gran va morir amb dos anys d’una malaltia infecciosa; amb en Ton, tres anys més gran que ella, va compartir la infantesa, els jocs i l’escola (quan hi havia mestre). Aquests anys, però, van durar poc: el pare havia quedat coix d’una ferida en combat i la mare estava esgotada per les penúries viscudes; aviat van haver d’ajudar-los, treballant la terra de sol a sol i tenint cura dels animals, que començaven a posseir amb esforços.

Avui dia, l’única distracció és anar al poble algun diumenge o festiu quan hi ha ball; allà es troba amb la Neus, la seva millor amiga, i comparteixen confidències, somnis... Però ara fa un any que la Neus ha marxat del poble per treballar a Mataró. En Tom, que és l’hereu, festeja amb la Montse i

pensa casar-s’hi aviat. «I jo?», es pregunta. Té algun pretendent però no n’està enamorada i no vol seguir, any rere any, amb aquest tipus de vida.

En aquest punt, els pensaments s’aturen, queden en suspens: no té res més per recordar. La seva vida només és això, i el que li fa por és que el present i el futur s’ajuntin fins a l’infinit.

Passa un altre any i la Neus torna al poble pel casament d’en Tom i la Montse. Les dues amigues es retroben i s’abracen. La Neus té moltes coses per explicar i la Clara està ansiosa per escoltar-les.

Els pocs dies passen volant. La Neus li obre els ulls a una forma de vida completament diferent, a un món desconegut: treballa en una fàbrica de tèxtil, no coneixia l’ofici de teixidora però ja comença a dominar-lo; el sou no és massa bo, es cobra segons les categories; a vegades hi ha restriccions de llum i sovint han de treballar durant la nit; però malgrat tot, en el tèxtil hi ha molta oferta de feina; lliuren els dissabtes a la tarda i els diumenges. Comparteix un pis petit amb una companya, la Lola.

Ha fet amistats en el treball, amb els veïns... Tot és tan diferent!

—Clara, per què no et decideixes i véns? —li pregunta la Neus—. Ja saps el que pot ser la teva vida en el poble.

—Ho he pensat moltes vegades —li respon pensarosa—. Tu has sabut espavilar-te; jo no sé si me’n sortiria.

—Et dono la meva adreça. Intentaré trobar-te feina i, de moment, pots viure amb nosaltres compartint les despeses: estaríem juntes!

Des d’aquell dia la proposta de la Neus la té capficada. «Aviat arribarà la tardor», reflexiona, «tot seguit l’hivern: dies curts, fred, preocupacions pel temps i la collita... tardes llargues a què segueixen les nits amb la família asseguda a la vora del foc... Estic decidida! Demà mateix diré que marxo.

Amb en Ton i la Montse els pares ja tenen prou ajuda.»

Aquell matí de principi de setembre la Clara marxa cap a Mataró. Repassa una vegada i una altra si ho porta tot. Està emocionada. Sap que està obrint una porta nova en la seva vida, sent dins seu un corrent d’aire que se’n du tot allò que és vell i que li porta la llibertat, l’aventura.

Quan surt de l’estació i comença a caminar queda bocabadada: la gent, les cases, les botigues, els aparadors... Els carrers són estrets, els balcons de les cases afrontades gairebé es toquen i, per uns moments, se sent ofegada; acostumada a viure sempre a l’aire lliure... però respira fondo, nota la brillantor del sol, mira el cel blau i observa les plantes florides que guarneixen alguns balcons: se sent bé.

Li cal preguntar a un parell de vianants per trobar l’adreça. L’edifici on viu la Neus és estret i té tres plantes; pica amb el baldó la porta de fusta. La Neus està al balcó: —Puja al segon pis! —li crida —. I vigila, els graons són molt estrets.

Quan es troben al replà, s’abracen.

—Clara, vine, t’ensenyo el pis; és petit, però ben situat, a la vora de la Basílica de Santa Maria i de la Plaça Gran.

A les dues habitacions interiors dormim la Lola i jo; aquest espai fa el servei de menjador i saló; la cuina dóna al safareig exterior, on hi ha la dutxa i el lavabo; el vàter, a la porta del costat. Ja ho veus, tot és de dimensions reduïdes i la sala és l’única estança que dóna al carrer.

La Clara surt al balcó i comprova la poca distància que hi ha amb la casa del davant.

—Com que les habitacions són petites —continua la Neus—, he aconseguit un llit plegable perquè

dormis a la sala; estarem més còmodes. Et sembla bé?

—Com vulguis Neus. T’estic tan agraïda!

—Ara ja et puc donar la bona notícia —li diu la Neus amb un gran somriure—. Dilluns comences a treballar! L’encarregat del personal de la fàbrica m’ho ha assegurat. Aquest vespre, quan arribi la Lola, ho celebrarem; he comprat una ampolla de vi!

El dilluns van juntes a la feina. L’encarregat la condueix al lloc de treball i li dóna instruccions: —Escolta bé, noia: començaràs de talladora i la Lola, que està al teu costat, et guiarà. Cal comprovar quan tardes a tallar una peça i, segons el temps, faràs les peces que et corresponguin cada dia; si en fas més, cobraràs una prima, però si n’esguerres alguna, se’t descomptarà del sou.

—Està bé —diu la Clara.

Està marejada: aquell espai tan gran amb llum artificial, gairebé sense ventilació, ple de gent treballant i el soroll endimoniat de les màquines cosidores a la secció del costat, on treballa la Neus... Però agafa ànims i s’hi posa decidida, molt atenta. «Em costarà molt», pensa. «Tantes hores aquí dins, parant tan sols per menjar un entrepà al pati, estalviant temps i diners... Sembla una presó, ja espero l’hora de plegar.»

Els dies li passen volant, com un somni cíclic del qual no pot sortir: treballar, arribar a casa cansada, sopar, dormir, treballar... i les mans encetades i els peus dolorits... «No et planyis, Clara», es diu. «Recorda els treballs tan durs del poble.» Els diumenges, de vegades, van a ballar a una sala de festes, el Tívoli, que està a la Riera, o al cinema Clavè, que està a la Rambla. Però, de moment, ella no hi va sovint; prefereix descansar o endinsar-se, sense rumb, pels carrers i places de la ciutat.

Una tarda, mentre es canvia de roba, s’adona que hi ha un xicot que l’observa des del balcó del davant; s’hi aparta i tira la cortina. Passada una estona sent curiositat; sense obrir el balcó aparta una mica la cortina; el noi encara hi és, la mira, li fa l’ullet i un gest perquè surti. Comencen a parlar i no cal que cridin massa per sentir-se: el noi es diu Quim i és pescador, com ho era el seu pare que, no fa gaire, va morir ofegat per un cop de mar; té una parada de peix al mercat. La seva mare va morir quan ell era molt petit... no té família. Ella no té temps d’explicar-li gaire; en aquell moment arriben la Neus i la Lola.

—T’has espavilat aviat —li diu la Lola molesta i tancant el balcó—. Vine, hem de preparar el sopar.

—No cal —comenta la Neus—. Ho podem fer nosaltres.

—Per què l’has de protegir sempre? —insisteix la Lola aixecant la veu.

—Escolta, Lola, les dues ho sabem; a tu t’agrada en Quim i estàs gelosa perquè no et fa ni cas.

—Et penses que aquesta desgraciada me’l pot prendre?

—Una mica de silenci, noies —intervé la Clara, calmosa—. No hi tinc gens d’interès, en aquest noi; és la primera vegada que el veig. Prou!

Però l’amistat de la Clara amb en Quim es torna més rellevant, i es fa més patent l’animadversió de la Lola envers ella, li busca brega per qualsevol cosa: en el treball la mal aconsella, a casa la ignora... Però de sobte, un dia, canvia d’actitud: comença a parlar-li amablement, s’ofereix per acompanyar-la a fer un tomb, a comprar... fins i tot, un diumenge que la Neus està malalta, insisteix per anar a ballar juntes. La Clara pensa: «Preferiria sortir amb en Quim, però serà millor que hi vagi, si vull estar més tranquil·la i sense mala maror». En el ball, la Lola li presenta un xicot que, segons

ella, el té enamorat; es diu Miquel i té una parada de fruites i verdures a la Plaça Gran. Conversant i entre bromes, la Lola els suggereix que poden fer un ball junts. Mentre els veu ballar, la mirada dels seus ulls negres es fa més fosca.

—Te’n penediràs d’haver vingut, Clara —murmura.

La Clara no oblidarà mai el dia que en Quim li va preguntar: «Vols veure la mar?» Va sentir una esgarrifança de felicitat córrer pel seu cos.

—I tant que vull! —li va respondre, alegrement—. És estrany, encara no he anat a la platja.

Era un dia festiu: el fred quedava lluny, el sol escalfava, es respirava primavera... Van caminar per la Baixada de les Escaletes, al final de la qual s’entreveu la mar. Quan van arribar, va restar en silenci, quieta, respirant profundament la brisa impregnada d’aquella olor especial i fins ara desconeguda... l’olor de la mar; semblava hipnotitzada mirant aquella immensitat d’aigua sense fi i de colors tan variats: blaus, verds, grisos...; les ones i l’escuma, que semblava formar puntes de coixí... En aquell gran moment es va sentir lliure, disposada a viure el que ella volgués.

—Gràcies, Quim —li va dir xiuxiuejant i agafant-li la mà.

Tornant a casa i encara agafats de la mà, es van trobar amb la Lola.

—Quina casualitat! —va dir la Lola amb cara de sorpresa—. Ho passeu bé?

—Fantàstic! Saps? Mai havia vist la mar i me n’he enamorat gràcies al Quim.

—Molt bé! Li explicaràs al Miquel quan hi tornis a ballar, oi? —li va contestar la Lola amb picardia, i va marxar ràpidament.

—Aquest Miquel, és un noi que ven fruites i verdures a la Plaça Gran? —li va preguntar en Quim — Crec que el conec.

—Segurament, me’l va presentar la Lola; diu que la festeja, però no ho entenc perquè el trobo sovint i sembla que vulgui sortir amb mi —va respondre la Clara, estranyada.

Passats uns dies després d’aquest succés, en Quim sembla que esquiva la Clara, inclús, alguna vegada, el veu amb la Lola, molt arrambats. No sembla el mateix.

Un dia, en el treball, la Clara pateix un accident: la Lola, mentre s’ajup per agafar una roba que li ha caigut a terra, li etziba un cop al colze mentre ella talla unes peces, això provoca que gairebé es talli tres dits. Sortosament, la poden operar i no els perd; podrà tornar a treballar, però la baixa serà llarga. La Neus ho dubta, però la Clara té la intuïció que la Lola ho ha fet intencionadament. Sap que des del primer dia no la traga.

Mentre està de baixa, en Miquel la visita sovint; li porta fruita, verdura, flors...

—Caram noia! —bromeja la Neus—. Haurem de preparar un casament?

—Mira la gata maula! —intervé la Lola, amb ironia—. Ara també em vols prendre en Miquel?

—Val més que callis! —li contesta la Clara, fredament, mirant-la als ulls amb fermesa—. Perquè... oi que no tens la consciència gaire tranquil·la? No em pots enganyar! —La Clara troba un no-sé-què estrany en el Miquel quan la visita, sembla que hi vagi per compromís; assegut al saló no para de preguntar per la Lola i mirar per tot arreu.

La Lola marxa d’una revolada; des del balcó la Clara veu com es planta davant la porta d’en Quim, que surt somrient, i se’n van agafats de bracet.

La Clara no ho entén. Fins pocs dies abans de patir l’accident, ella i en Quim sortien junts. Ell li explicava com era la seva vida de pescador; li parlava de la mar, de quan era en calma, de quan

estava furiosa... li responia pacientment, il·lusionat, a totes les seves preguntes, que no tenien fi; perquè, per a ella, la mar era indescriptible. No podia ser que ara li agradés la Lola! Si, quan la Lola sortia a les converses, semblava que li era una persona desagradable. Però ara la situació era pitjor amb les visites d’en Miquel, que no feia cas quan li demanava, amb fermesa, que no hi vingués.

D’altra banda, ell tenia el suport de la Neus, que ho veia tot molt diferent i pensava que en Miquel era un bon partit per a ella.

Durant la convalescència, la Clara es distreu llegint o escoltant la ràdio i surt a caminar quan calcula que la visitarà en Miquel; de tant en tant, mentre passeja, mira enrere inquieta, amb la sensació que la segueixen i vigilen... «Potser són manies meves», pensa.

En Quim sembla desentès, però està atent a tot el que fa la Clara; sap que en Miquel la va a veure sovint, ja que la Lola, entre mimosa i riallera, sempre li explica tot el que fan aquell parell.

—Saps? Aviat anirem a casament —li comenta.

—Ah! Sí? —respon, indiferent—. Qui es casa?

—Qui vols que sigui... el parell d’enamorats. Nosaltres també ho podríem fer —li diu, arrambantse-li.

—No diguis burrades! Entre la mar i la parada tinc molta feina; m’agrada fer-la —li respon fugint d’estudi.

Però dins seu pensa: «amb la Clara sí que m’hi casaria».

Un vespre que la Lola i en Miquel es troben en un carreró, ella, com sempre, l’atabala a preguntes: —Has vist la Clara avui?, què heu fet?, de què heu parlat?, l’has seguit?, on va? És fosc, hi ha poca llum, però encara s’hi veuen.

—Per favor —diu ràpidament en Miquel—. He vingut amb la condició que no em facis preguntes.

Em mareges! El que jo vull és abraçar-te, petonejar-te, estar amb tu, no parlar de res... Em tornes boig! No faig prou?

—Ja et vaig dir que seré completament teva el dia que enamoris la Clara i, al cap de poc, la deixis plantada.

—Tot el que faig no serveix de res. Ella no s’enamorarà mai de mi!

—Doncs ho has d’aconseguir! —respon nerviosa, picant de peus a terra i mirant-lo amenaçadorament als ulls.

—Prou! El meu paper en tot això és d’idiota! Haig de veure com surts i provoques en Quim? Per què... què hi sents per aquest home? No intentaràs fer un doble joc, oi? —l’escridassa, sacsejant-la fort.

—Para! Em fas mal.

En Miquel està furiós i l’agafa pel coll; ella se sent en perill i canvia d’actitud.

—Vine. Amor meu, abraça’m, no t’enfadis —li diu mimosa—. Jo et vull. El que passa és que la Clara em fa la guitza en el treball, em posa en evidència davant els companys i perdo la paciència...

No em cau bé! Però, de fet, tot és una broma.

Mentre estan abraçats, s’atemoreixen en veure l’ombra d’un home que surt d’esquitllada del mateix carreró on són ells.

—Uf! Miquel, quin ensurt!

—És perillós rondar pel barri quan es fa fosc.

—Ja ho tinc! Si no pots enamorar-la... li dónes un ensurt quan vagi tota sola —li diu amb un somriure entremaliat—. Si patís del cor...

—T’has begut l’enteniment! —respon jocosament en Miquel mentre l’arramba.

En Quim continua caminant sense mirar enrere; no l’han reconegut, però els ha escoltat. «Aquesta dona, com n’és, de manipuladora i falsa!», pensa enrabiat. «Les mentides que em deu haver explicat!

Ja m’ho podia pensar...»

En Quim queda amb la Clara, que ja torna a treballar, per explicar-li tot el que ha descobert. Quan ella ho escolta, recorda tots els moments en què ha sentit por i veu clar el joc obsessiu de la Lola: està boja pel Quim i el vol per a ella, costi el que costi; vol bellugar els fils de la vida de tots com si fossin titelles, amb dolenteria, i en Miquel és un gran ninot a les seves mans. En parlen detalladament i decideixen que en Quim parlarà amb en Miquel i que la Clara continuarà seguint-li joc en tots els intents que faci d’enamorar-la.

El dia que creu més adient, després de tancar les parades del mercat, en Quim va a trobar en Miquel, que ja el veu venir. Comencen a parlar tranquil·lament del dia a dia: el mercat, les vendes, l’augment del veïnat, molt bo pel negoci... fins que la conversa s’encamina cap a les distraccions, les festes i... les dones. En aquest punt, en Miquel es neguiteja; sembla que no en vol parlar.

—Tu, en aquest aspecte, ja estàs fora de circulació, oi? —li diu en Quim fent-li l’ullet—. Em sap greu pel que et perds, hi ha tantes xicotes bones que ens envolten! Jo m’ho passo d’allò més bé, que si ara una, després una altra... em queden anys per lligar-me seriosament a una dona!

—No sé per què em parles de tot això. A tu que t’importa el que faig? No n’has de fer res! —li contesta en Miquel enfurismat.

—Ep!, noi. No et molestis, algú m’ha dit que surts amb la Clara i que potser hi haurà casament.

—La veritat és que m’agrada la Clara, i jo a ella també, però d’aquí a casar-nos... no ens volem precipitar. Ja sé que en el barri corren les notícies en un tres i no res —continua en Miquel—. Tinc curiositat... qui t’ho ha dit?

—Ah! Va ser la Lola, aquella noia tan provocativa i que sempre xerra tant... tampoc no se li pot fer gaire cas.

L’expressió d’en Miquel és la de no saber qui és ni que l’importi, però tanca els punys amb força.

Està tens, nerviós... fa un moviment ràpid per marxar.

—Espera, està clar que la coneixes! És companya de pis de la Clara i molt coneguda al barri—li diu en Quim agafant-lo pel braç —. Segur que l’has vist més d’una vegada.

—Pot ser, però jo solament tinc ulls per a la Clara. Per cert, és tard i aquesta tarda hem quedat.

Me’n vaig.

En Miquel se’n va reflexionant: «Està bé que la gent pensi que surto amb la Clara, hi tindré més a guanyar amb la Lola». La trobada de la tarda amb la Clara és força engrescadora. La noia està més amable, l’agafa del bracet, fins i tot coqueteja una mica. «Tot va com una seda», pensa, «si continuo fent bé el paper, aviat la tindré enamorada.» Continua veient-se amb la Lola, que es mostra apassionada, sobretot, quan li explica els avenços en la relació imposada per ella. El que no suporta és trobar-la fent manetes amb en Quim. Vol conèixer el rerefons de tot plegat i un dia fa per trobar-se amb ell.

—Ei! Quim, com va tot? Sembla que per fi has trobat la teva parella. M’ho pots explicar; jo també

et vaig fer confidències.

—Que et fa pensar això?

—Home! Et passeges amb la Lola molt acaramel·lat...

—Aquella...! No em facis riure; ningú hi pot tenir res seriosament. Surto amb ella perquè m’ho passo bé, es deixa fer, ja m’entens... i jo m’hi aprofito —contesta amb fanfarroneria—. Et deixo que avui tinc trobada!

En Miquel se sent rabiós amb si mateix per haver acceptat el joc de la Lola i caure en la seva atracció; que ara és inevitable i obsessiva. Està tan trasbalsat que, al cap de pocs dies, declara el seu amor a la Clara i li demana per casar-s’hi.

—Quina alegria! Pensava que no m’ho demanaries mai. És clar que ho vull. M’agradaria fer els preparatius al més aviat possible.

—Em fas feliç! Donarem la gran notícia a les teves companyes de pis amb un bon àpat i cava per brindar.

La nit de la celebració la Lola hi va amb en Quim.

—Bona nit a tots! Com més serem, més riurem. Llàstima que la Neus no tingui un pretendent a qui convidar —comenta amb ironia mentre comencen a sopar—. Jo sempre li dic que cal espavilar-se.

—De moment no em fa cap falta ni vull fer com tu, que vas darrere tots els homes i al final et quedaràs per vestir sants — respon la Neus—. Podries aprendre de la Clara i en Miquel.

«Sí, sí... Ja veuràs com acaba la parella», pensa la Lola fruint del que vindrà.

Els preparatius pel casament avancen. Decideixen que viuran en el pis d’en Miquel, que està sol.

Només falta comprar el llit de matrimoni i poques coses més. El casament serà senzill; invitaran les famílies, alguns amics i companys de feina. Tot sembla rutllar mentre cadascú cavil·la a l’espera del final d’aquestes relacions entrecreuades.

Qui ho té més complicat és en Miquel; el casament s’apropa i la Lola li demana que aguanti uns dies més. Cada vegada està més nerviós: no dorm, no es reconeix en els seus actes, explota per qualsevol entrebanc. El pitjor és que comença a dubtar, seriosament, que la Lola compleixi el que li ha promès. No se la pot treure del cap.

Un diumenge plujós, li demana a la Clara per sortir.

—Caram, quin dia menys poc adient per passejar —comenta la Clara agafant un paraigua.

—Tens raó, però haig de parlar amb tu. —Li proposa anar a prendre un cafè.

—Passa res? Hi ha problemes en els preparatius? —pregunta preocupada.

En Miquel no sap com parlar-li. Ella no té la culpa de res, no vol ferir-la.

—No és res d’això! No puc ni vull seguir endavant —contesta amoïnat.

Ella se’l mira interrogant i ell no sap com sortir-se’n.

—Sense embuts, seré sincer amb tu, no et vull enganyar més. No t’estimo, estic enamorat d’una altra dona —li diu bruscament.

La Clara fa el paper d’angoixada i de dolguda.

—No serà la Lola! —respon inquisitiva—. De vegades he pensat que t’agrada...

—Ets molt perspicaç, però no en vull parlar.

—Ho sento molt —li respon tristament—. Pensava que eres diferent, més noble... Però és millor que m’ho hagis dit abans de casar-nos. Me’n vaig a casa, no m’acompanyis!

Caminant sota la pluja, li sembla que fa un dia radiant; s’ha tret un pes de sobre i el seu cor batega alegrement. De sobte, canvia l’estat d’ànim en trobar-se amb la Lola i en Quim.

—D’on vens tota sola? I amb aquest temps! —li pregunta la Lola interessada— I aquesta cara...

Que has plorat?

—En Miquel i jo ho hem deixat —contesta mirant els ulls d’en Quim.

La Lola mostra sorpresa, però per dins pensa: «Aquell ximple ha anat per les seves; ja em sentirà!». En Quim torna una mirada intensa a la Lola. No cal dir res.

L’endemà a la parada del mercat, en Miquel pensa: «M’he tret un pes de sobre. Ja puc anar a trobar a la Lola, ara ja no hi haurà cap problema». Però quan, des de la parada, la veu venir de lluny, té clar que hi haurà tempesta.

—Escolta noi! Tu que t’has cregut! —l’escridassa feta una fúria—. Qui ets per fer el que et doni la gana? Calia esperar més!

—Per què? He fet tot el que volies. Ja n’hi ha prou! Ara et toca a tu!

—Què dius? —contesta amb supèrbia— Em fas pena. T’ho has cregut tot?

En Miquel calla, té gent a la parada i no vol muntar una escena.

—Lola, quedem demà i en parlem tranquil·lament. Podem anar a la platja, relaxar-nos; tu ja estaràs més calmada.

—Està bé —respon la Lola, refent-se —T’esperaré al cantó de casa —Somriu i pensa: «Per què no em puc aprofitar i passar un bon dia? Aquest el tinc a la butxaca, ja vindrà la gresca».

L’endemà fa molta calor i quan porten una estona prenent el sol, en Miquel li proposa banyar-se.

—Val, però no massa lluny —li diu.

Un cop a l’aigua, juguen i es fan carícies, en Miquel, mirant aquells ulls negres que el fascinen, murmura: —Ara ja pots ser meva, amor meu.

—Pobre noi! No t’he estimat mai. A qui vull és al Quim!

—El tindràs Lola. T’ho prometo: la mar és immensa i algun dia et pescarà amb la seva xarxa. Però potser no et reconeixerà, perquè els teus ulls negres tan profunds i encisadors ja seran clars... del color de la mar.

Quan acabar de parlar l’enfonsa violentament sota les aigües. La Lola intenta sortir a la superfície per respirar, però en poc menys d’un minut deixa de lluitar i sent com se li escapa la vida en un esclat de bombolles.