CALIDOSCOPI: HIVERN 2021
L’ENTREVISTA Àngel Castiñeira Fernández Per Albert Llorca Nascut al 1958, Ángel Castiñeira i Fernández és doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, catedràtic d’ensenyament secundari i professor titular del departament de Societat, Política i Sostenibilitat de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses (ESADE-URL). Actualment dirigeix la Càtedra Lideratges i Sostenibilitat a ESADE, i és director acadèmic de l’Observatori dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de la Fundació la Caixa. Fent la trajectòria del seu currículum, hom troba que l’Àngel Castiñeira és especialista en filosofia social i geopolítica, així com en l’estudi d’ètica aplicada, valors de la persona i canvis en l’entorn social i cultural. Ha estat professor de Filosofia Contemporània a la Universitat Ramon Llull (1990-1994); director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya, on va crear la Col·lecció 'Temes Contemporanis' de l’editorial Proa (1994-2004), a més de la revista IDEES ('Revista de Temes Contemporanis' 1999-2004). L’any 2013 fou nomenat membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. De les seves publicacions destaquen: Catalunya com a projecte (2001); Societat civil i estat del benestar (2002); Catalunya, reptes ètics (2006) e Immigració a estats plurinacionals: el cas de Catalunya (2007), entre moltes altres. Li adrecem les següent preguntes:
1. Doctor Castiñeira, us demanarem, en primer lloc, una referència global i sintètica del vostre pensament filosòfic, i un comentari d’aquells escrits vostres que considereu més significatius. R. Fent una mirada retrospectiva, crec que podria agrupar els temes a què he dedicat un principal interès en diverses etapes cronològiques, que també queden reflectides en algunes de les meves publicacions. a) En el període que va del 1986 al 1991 vaig estudiar la nova condició cultural d’Occident derivada de la crisi de la modernitat. D’aquesta etapa destaco dos llibres: Àmbits de la postmodernitat. Els àmbits de la reconstrucció del subjecte (1986), i L’experiència de Deu en la postmodernitat (1988). Ens ells, identificava la crisi del subjecte modern a partir de tres variants: a) l’àmbit antropològic (que incorporava les dimensions ètica, cívica i política); b) l’àmbit ecològic i c) l’àmbit transcendent. El defalliment o saturació dels paradigmes de la modernitat, que detectàvem a finals dels 80, han esdevingut ara (2021) emergències (sanitària, climàtica, ecològica, social). Hem passat de deixar constància de la descomposició dels grans metarrelats de la modernitat a l’intent precari de construir un pensament regeneratiu que contribueixi a salvar el planeta, els éssers vius i la humanitat. Cal caure en el compte que totes aquestes noves formes de pensament es veuen empeses a incorporar un principi heterònom post-antropocèntric, no fundat ja en el subjecte, però present en ell. De tal manera que l’alteritat (els altres, el món, el planeta, els éssers vius) deixen de ser una “externalitat” per esdevenir una 5
