Monantropisme, esport, amor i optimisme tràgic a l’obra de Frankl

L’HOME SOFRENT Monantropisme, esport, amor i optimisme tràgic a l’obra de Frankl

Per Samuel Segura Renau

Monantropisme és el títol que porta el discurs pronunciat per Frankl a la conferència mundial sobre El paper de la Universitat en la lluita per la pau i la fi de les guerres. En primer lloc, Frankl adverteix sobre l’error de considerar indegudament la capacitat omnipotent del coneixement psiquiàtric per donar resposta a qualsevol dilema plantejat. Fet aquest avís, fa una extrapolació de l’anàlisi psiquiàtrica aplicant-la a la col·lectivitat: Si el desig és el pare del pensament, l’angoixa és la mare de l’esdeveniment. Aleshores, el temor a la guerra no pot reforçar el seu efecte? Quina tècnica anàloga al tractament de la neurosi es podria aplicar per fer-ne front?

Si la guerra és la política per altres mitjans i, en política, la fi justifica els mitjans, cal cercar una política on hi hagi mitjans injustificables. Cal reivindicar els valors reconeguts per tots, cercar el denominador comú que fa digna la vida humana. La mera supervivència i la forma auto-referencial a un mateix no pot ser el valor suprem, ja que ser ésser humà és estar orientat a una altra cosa, a quelcom diferent de si. L’ésser humà s'auto-transcendeix, si no la vida no tindria sentit. Finalment, ens acaba convidant a assumir una fe que creu en una sola humanitat, d’aquí el terme de monantropisme.

A la ponència per un Simposi Científic Internacional convocat pel Comitè de l’Organització dels Jocs Olímpics, Frankl aborda el fenomen de l’esport, preguntant-se si es tracta d’una catarsi moderna o d’una ascètica secular. Postula quatre tesis:

1.L'ésser humà necessita una certa tensió (ni excés ni relaxació, perquè són patològics). Una polaritat entre l’home i el sentit.

2.L'ésser humà busca tensions: tasques amb sentit. Una sana tensió. Un desig motivacional, un desig de sentit. Amb el sentit es troba la felicitat i es capacita per al sofriment. Sense sentit: maledicció de vida. El desig de sentit queda sense satisfer en la societat del benestar i del luxe: la societat consumista. Se satisfà tot menys el sentit. Se cerca la felicitat prescindint del sentit.

3.Per això l'ésser humà sofreix per un buit existencial, per falta de sentit. En la societat del benestar es posseeixen mitjans econòmics, però es manquen de metes vitals. L’home té de què viure, però està mancat de per què viure. En la affluent society hi ha massa poca tensió.

4.A causa d’aquesta situació, l’ésser humà es crea les tensions de les quals es veu mancat. Es crea illots d'ascètica: i això és l'esport. Igual que com més es busca el plaer més s'escapa; com més es busca la victòria, més s'escapa de les mans.

La logoteràpia és la tècnica de la derreflexió per a combatre la hiperreflexió que causa la inhibició, i la intenció paradoxal per a combatre la hiperintenció causaant de l'engarrotament. Es tracta d’una tècnica provada en l'àmbit sexual i en el de l'esport. La teoria de la catarsi aristotèlica és inacceptable (a saber: l’esport com a guerra sense vessament de sang). Esplaiar l'agressivitat adreçant-la cap a objectes indiferents. Només quan l'home competeix amb si mateix té èxit en l'esport; quan competeix per la victòria, perd.

La següent qüestió que Frankl aborda és la relació entre amor i matrimoni, i la connexió amb la felicitat. L’amor és condició necessària perquè un matrimoni sigui feliç, però no és condició suficient. Així doncs, què és l'amor? Simple i estricta sexualitat susceptible de transformar-se en la sublimació de les energies sexuals com va postular Freud? Aquesta és una tesi reduccionista que converteix tot fenomen en un epifenomen, no amb base empírica sinó com a visió pressuposada feta passar per ciència. No n’hi ha prou amb una exegesi psicoanalítica, cal recórrer a una anàlisi fenomenològica, ja que l’amor és un fenomen antropològic de primer ordre. Es revela com un dels dos aspectes de l'autotranscendència de l'existència humana: que l'ésser humà es remet sempre cap a alguna cosa que no és ell, alguna cosa o algú; un sentit que se satisfà o un altre amb qui es troba. I es realitza a si mateix en la mesura que s’auto-transcendeix: servint a una causa o estimant a una persona. L’home és plenament quelcom quan es desfà per alguna cosa o es lliura per un altre: Quan s'oblida de si. Definim, doncs, l’amor com a trobada, en tant que trobament amb un altre a qui reconec com a igual, com a ésser humà? (Com a fi i no com a mitjà, com postulava l’imperatiu categòric kantià?). Sí, però l’amor no només és trobament; té l’especificitat que no només acull a l’altre com a ésser humà sinó com a persona: en la seva unicitat i singularitat.

El primer aspecte de l’auto-transcendència és la cerca i l’abast d'un sentit, el desig de sentit. Abraham Maslow situa aquesta motivació primària a la base de la conducta humana. La frustració d’aquest desig de sentit va acompanyada d’una consciència de buit existencial. En aquest buit prolifera la libido sexual. La inflació sexual condueix a una devaluació sexual (com en el mercat econòmic, la inflació de preus condueix a una devaluació de la moneda). La sexualitat es desvalora al mateix temps que es deshumanitza. Citant Irenäus Eibl-Eibesfeldt: «La unió sexual compleix el doble significat de la procreació i la vinculació a la parella» i «suposa l'amor com a unió individualitzada». «Un canvi constant de parella està en contradicció amb l'amor». «L'ésser humà mostra una tendència a la relació conjugal duradora», el contrari seria «la mort de l'amor», i una disminució del plaer. Quan la sexualitat no és expressió de l'amor i és cerca del plaer, el plaer s'escapa. L'optimització del gaudi sexual exigeix que no s’aïlli ni es desintegri la sexualitat separant-la de l'amor i deshumanitzant-la. Per explicar-ho pren alguns conceptes de Freud, tres fases: objectiu i objecte (processos de la pubertat) i subjecte (fase de maduresa). Les dues primeres fases (objectiu: consumeixo pornografia; objecte: prostitució i promiscuïtat) són símptomes d'un retard psicosexual, i requereixen diagnòstic. Però la indústria del plaer sexual els sublima com a «progressistes». I la tercera fase, on la parella passa de ser objecte a subjecte, passa de ser mitjà per una fi ulterior (la satisfacció de l’instint i l’obtenció de plaer) a ser una fi en si mateixa.

A la conferència pronunciada en el III Congrés de Logoteràpia celebrat a la Universitat de Ratisbona, titulada Arguments a favor d’un optimisme tràgic, com ja s’anava dient en els anteriors textos citats, Frankl afirma que la recerca de sentit avui dia es veu frustrada, ja que comporta una tríada tràgica que es vol evitar: (1) Sofriments (2) Culpa i (3) Mort. Com dir sí a la vida malgrat aquest aspecte tràgic? Es pot ser optimista? Pot haver sentit en aquestes circumstàncies terribles? Cal transformar-les en una cosa positiva: sofriment en servei; culpa en canvi; mort en responsabilitat. Cal un aprenentatge d'aquest optimisme mitjançant el model de l’homo patiens. Mai per decret ni imposició.

Així doncs, en l’ésser humà hi conviuen aquests tres elements de la tríada tràgica: 1.Sofriment: Vol això dir que el sofriment és necessari per a trobar el sentit? Això seria un greu malentès. Frankl no afirma de cap manera que el sofriment sigui necessari; sinó que el sentit és possible malgrat el sofriment, per no dir mitjançant el sofriment, en el cas que el sofriment sigui necessari.

2.Culpa: Si ens obstinem a buscar una causa també als actes malvats d'una persona, la culpa s'esvairà, de manera que al final no ens trobarem davant un malfactor humà, culpable, sinó davant d’un mecanisme amb necessitat de reparació (socialització de la culpa). Però d'aquesta manera despullem al delinqüent de la seva dignitat humana perquè li neguem la nota distintiva de la seva humanitat: la llibertat i responsabilitat. Privar a algú de la culpa, és cometre-li una injustícia.

3.Mort: No es tracta només de la mort, sinó també de la vida, que és un continu morir, en tant que cada instant de la nostra existència passa i s'esvaeix. Però aquesta caducitat radical no és una invitació a aprofitar cada instant? Per tant, la possibilitat en ell latent de complir un sentit i de realitzar-lo? La caducitat no és una invitació a la responsabilitat? Com diu l'«imperatiu categòric» de la logoteràpia: «Viu com si visquessis per segona vegada i com si la primera vegada ho haguessis fet tot tan malament com ho estàs a punt de fer...». No només hi ha un sentit incondicional de la vida, sinó també un valor incondicional de l'home. Aquest valor incondicional constitueix la dignitat de l'home, una dignitat que és independent del valor d'utilitat.

Així doncs, a diferència de la tesi aristotèlico-epicúria pròpia del coaching contemporani on cal perseguir la felicitat, en la logoteràpia la felicitat ha de tenir un fonament, no es pot perseguir. Com més es busca, menys s'aconsegueix. El principi de plaer està al servei del principi de la homeostasia (atenuar al màxim les tensions internes). Només puc ser veritablement auto-trascendent al servei d'una causa o en l'amor a una persona. El que haig de tenir present, doncs, és aquesta alguna cosa o algú, i no la meva autorealització. És més: haig de relegar-me a mi mateix, postergar-me, oblidar-me; haig de passar-me per alt com l'ull ha de passar-se per alt per a poder veure alguna cosa del món.

La cerca de sentit no només fa feliç sinó que també capacita per al sofriment. Hi ha molts exemples en els presoners d'Auschwitz. Una causa que ompli de sentit la vida és una condició necessària per viure. Però, en canvi, en la societat consumista del benestar, el sentiment d'absurd, de manca de sentit, sembla estendre's (l’avorriment i la indiferència). El problema de l'atur no és només de no tenir pa per menjar, sinó de la manca de sentit: no tinc feina, sóc inútil, la meva vida no té sentit.

Qualsevol persona pot saber mitjançant aquesta auto-comprensió les vies per les quals pot detectar un sentit. No necessitem, doncs, prescriure-li una recepta; no devem ni podem imposar-li un sentit (per això, la logoteràpia no és dogmàtica) però es pot descriure perfectament la via per la qual l'home pot accedir al sentit: El sentit es pot trobar tant per la via règia activa (el treball) com per la via règia contemplativa (l’amor). I, finalment, es dedueix que no sols podem trobar el sentit, per dir-ho així, en el treball i en l'amor, sinó també quan som víctimes impotents d'una situació desesperada, una situació que no podem canviar, en la qual només podem modificar la nostra pròpia actitud, canviant-nos a nosaltres mateixos, madurant, creixent, transcendint-nos i donant així testimoniatge de la facultat més humana de l'home: la de transmutar una tragèdia personal en triomf.