Calidoscopi nº 49

Revista de pensament i valors personalistes. Número 49

Calidoscopi

Revista de pensament i valors personalistes. Número 49 Sumari: EDITORIAL Ens en sortirem de la pandèmia? I d’altres atzucacs? ........................................................................2 IEMC Celebració del 20º Aniversari de la fundació de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya ..............4 L’ENTREVISTA Josep Àngel Castiñeira Fernández ....................................................................................................5 FILOSOFIA PERSONALISTA La Barbàrie, a propòsit de la crítica mimètica de René Girard ............................................................9 Aportacions a la lectura del llibre Viktor Frankl: L’Home Sofrent. Curs 2020-2021............................17 Monantropisme, esport, amor i optimisme tràgic a l’obra de Frankl....................................18 L’home sofrent de Frankl. Crítica del Nihilisme...................................................................21 De la negació del sentit a la interpretació del sentit........................................................... 27 L’autonomia humana i la transcendència...........................................................................29 EL MÓN QUE TENIM Les ombres del poder: Deep State, xarxes d’influència i captura de l’Estat a Europa i Amèrica .........31 EL RACÓ DEL CINEMA “Nuevo Orden” (2020) de Michel Franco .......................................................................................33 APUNTS REFLEXIUS Política i Humanisme III ................................................................................................................ 37 PERSONES EMBLEMÀTIQUES En record del “Mestre” Lluis Cuéllar Bassols (1925-1993) ..............................................................41 ACTIVITATS REALITZADES PER L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC) ....................... 44 ALTRES ACTIVITATS DELS NOSTRES SOCIS ................................................................................................. 46 PUBLICACIONS RECENTS DELS NOSTRES SOCIS .......................................................................................... 49 ACTIVITATS FUTURES DEL IEMC ................................................................................................................ 54

Calidoscopi Revista de pensament i valors personalistes L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) és una associació fundada per un grup de personalistes catalans l’any 2001, inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el Número 27918/B. DIPÒSIT LEGAL B45794-96 ISSN: 1139-9376 c/ Diputació, 231. 08007. Barcelona

DIRECCIÓ Albert Llorca Arimany REDACCIÓ Sara Fernández Puerto Sergi Mas Díaz Bonaventura Pedemonte Feu Joan Lluís Pérez Francesch Esperanza Puigpey Nicolas Sáiz Gómez Josep Lluís Vázquez Borau PORTADA Martí Vila

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

EDITORIAL Ens en sortirem de la pandèmia? I d’altres atzucacs?

Les preguntes ens assalten: cal destruir la feina feta i la previsió de la vacunació? Les persones ja vacunades estaran immunitzades per sempre?,...

Afirmava el psicòleg i especialista en la pandèmia, Josep Corbella, el 23 del juny d’enguany, que “La variante Delta del coronavirus, popularmente conocida como variante india, está destinada a convertirse en mayoritaria en España, en Europa y en gran parte del mundo entre los meses de julio y agosto....Como ha ocurrido en momentos anteriores de la pandemia en que se ha extendido una nueva variante del virus aún poco estudiada y mal conocida, entramos en un periodo de incertidumbre”. I sembla que ha estat així.

L’un i el deu de juliol del mateix any, el mateix Josep Corbella afegia que totes les vacunes aprovades fins aquell moment contra el virus SARS-COV-2 foren dissenyades a partir de la variant de Wuhan. Les variants esteses després, com la Delta, foren versions evolucionades del virus que incorporaren mutacions que l’ajudaven a trametre’s més eficaçment. I en la mesura que bona part d’aquestes mutacions que afectaven a la proteïna S del virus eren lleugerament diferents de les que podia oferir el virus de Wuhan, l’eficàcia de les vacunes podia minvar.

Ens les prometíem felices aquest estiu passat –a primers de juny-; però no fou així: la variant Delta va fer disbarats; tot i que els resultats diferien segons els països; però –i això era molt important- indicaven el nivell de protecció en les persones que reberen o no la pauta completa de la vacunació. Al Regne Unit, per posar un exemple, hom observà que en les persones que havien rebut dues setmanes després la segona dosi de Pfizer, el risc d’infecció simptomàtica deguda precisament a la variant Delta es reduïa un 88%.

I l’aspecte econòmic, que és en rigor polític-econòmic, quina era la ruta que hauríem de seguir?. USA, Regne Unit, Alemanya.,.. i fins i tot en l’estat espanyol les opinions diferien. Un exemple: la curiosa actitud dels governants de la Comunidad de Madrid –encapçalada per la presidenta Díaz Ayuso i les seves “botades”- en parlaven de què la “immunitat de grup” era difícil d’aconseguir, i per tant s’optava per enfortir el vessant econòmic...

Jordi Juan, director de La Vanguardia, en una editorial del 20 de juliol de 2021, afirmaba que: “Es indiscutible que una situación de crisis económica como la que se está viviendo tiene consecuencias en el ánimo de todos, pero la Covid está causando mucho más impacto más allá de la cuestión laboral. Los casos de consultas mentales se están multiplicando, y los médicos han detectado síntomas tan evidentes como el insomnio, la irritabilidad, el aislamiento social o conductas compulsivas. Los casos de violencia de género también han aumentado como consecuencia de esta pandemia. Capítulo aparte son los jóvenes, especialmente afectados en cuestiones tan graves y camufladas como los suicidios”. Per tant, els efectes “colaterals” –aquí, profundament humans i greus- de la pandèmia eren una obvietat que calia reduir tot el que es pogués. Les cicatrius que deixaria la pandèmia no són poques i sí per temps...; tot i que no és especialment nou el que ha succeït, sinó que ha accentuat mals que ja hi eren, com l’aïllament social, els problemes laborals o la violència... En suma, com es diu en l’esfera del comerç en alguns països capitalistes, el rellevant és la confiança.

2

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

I segons Santiago Torres, president de la Fundación Mémora, el 15 de juliol de 2021 a “Los retos de la sociedad para que nadie muera solo”, afirmava: “La pandemia provocada por el Covid-19 ha puesto en evidencia nuestra vulnerabilidad, especialmente la de los mayores. La soledad no deseada es una epidemia que exige la puesta en marcha de estrategias públicas y privadas para garantizar el cuidado de nuestros mayores y que nadie muera solo”.

Marc Chagall: Solitud (1933)

I afegia Salomé García en el mateix article: “se reflexiona sobre el rol en las “ciudades que cuidan en áreas como la ética, la educación, la salud pública, la cultura o la política municipal, entre otros temas. ¿El objetivo? Reflexionar e intercambiar propuestas sobre el valor ético del cuidado y plantear fórmulas hacia sociedades más justas, más involucradas y más despiertas hacia la realidad de sus mayores. En definitiva, poner el debate encima de la mesa para actuar de palanca de cambio, fomentando la creación de políticas y programas de acompañamiento”. Ja afirmava Edgar Morin que caldrà canviar de via1 per anar millor en els diversos àmbits; que és com dir que la confiança torna a mostrar el nas.

D’altra banda, els “negacionistes” feien llur paper per obstruir la vacunació generalitzada –o massificada, com es deia-, i els motius eren diversos: la por pròpia, la desconfiança en les institucions públiques (massa protecció de determinats estats a les multinacionals comercialitzadores de les vacunes, segons es deduïa de les informacions de la premsa el mes de juliol de 2021, quan començava la vacunació massiva), la despreocupació i/o desinterès...; alguns d’aquest motius eren reals i d’altres no tant. I afirmava Xavier de Xaxàs el 25 del 7 de 2021 a La Vanguardia que “La decadencia de las democracias liberales, la falta de confianza de los gobernados hacia los gobernantes, así como la creciente tensión política de EE.UU. y la UE con Rusia y China, explican, en gran parte, la fortaleza de este obstáculo”. S’entén: l’obstacle com “la manca de confiança” dels ciutadans governats.

A la fi, ens en sortirem de la pandèmia –que dins d’un estat se’n sol dir “epidèmia”-? Potser la clau rau en el fet de no anar a remolc d’ella, i que la natura –llegeixis “el canvi climàtic”, que ja el tenim aquí- no actuï “en contra” dels ciutadans...; sempre que aquests la respectin i estimin. Però fins ara no s’observen progressos ni compromisos reals per salvaguardar-la.

1

Morin, E. Cambiemos de vía. Barcelona, 2020. Ed. Paidós. Trad. Núria Petit. Les descripcions del filòsof francès concreten les lliçons que fomenta la Covid: de l’existència i de la condició humana, de la incertesa, de la desigualtat, de la solidaritat,…; així com els desafiaments de la crisi política, de la globalització, de la preservació ecològica,... que aquesta comporta.

3

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Celebració del 20º Aniversari de la fundació de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (Facultat de Filosofia de Catalunya -URL) INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC) L’any actual 2021 es compleixen 20 anys de la fundació de la institució, efemèride que cal tenir present i celebrar, segons marcà la Junta Directiva el dia 17 de juny de 2021, prèvia consulta a l’Assemblea del IEMC. El propòsit és clar: celebrar un acte en el que es reflecteixin algunes de les aportacions de les persones de dins i de fora de la institució.

L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) fou fundat l’any 2001 sota l’impuls d’un petit grup de personalistes catalans, estant al capdavant el Dr. Josep Lluís Vázquez Borau, filòsof cristià especialista en moviments religiosos. Actualment el IEMC col·labora amb el Moviment Personalista Internacional, mantenint vincles amb Cristianisme i Justícia, i també amb l’ Instituto Emmanuel Mounier, entre d’altres.

L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya és una institució sense ànim de lucre inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número 27918/B. Actualment la Junta està composada per un president honorari, fundador de la institució (Josep Lluís Vázquez Borau), el president (Albert Llorca Arimany), el vicepresident (Joan Lluís Pérez Francesch), que fa les funcions de vocal de publicacions, la secretària (Esperanza Puigpey) i el tresorer (Nicolás Sáiz Gómez).

Els objectius fonamentals de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya són els de lluitar per una societat més justa i fraterna, defensar la vida de la persona humana arreu, ajudant-la al seu desenvolupament i caminar vers una societat comunitària, superant la cultura de la violència i dels enfrontaments; i tot això des d’una visió crítica de la societat, avui fortament influïda per l’economicisme i el consumisme, sovint emparats per determinades polítiques despietades dels poders dels estats. El punt de referència intel·lectual i vital que el IEMC adopta és heretat del pensament i el testimoni del mestre Emmanuel Mounier, pensador cristià francès nascut l’any 1905 a Grenoble i significat per la seva actitud crítica davant del capitalisme, dels totalitarismes feixistes –règim de Vichy instal·lat a França amb l’adveniment de la invasió alemanya de 1949, Alemanya, Itàlia,...- i del comunisme de signe soviètic; i gran difusor del personalisme comunitari.

La celebració de l’acte anunciat es realitzarà en el recinte de la Facultat de Filosofia de Catalunya de la URL el dia 16 de desembre de 2021 a les 13h, amb la intervenció del Dr. Jaume Aymar. Tothom està convidat!

4

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

L’ENTREVISTA Àngel Castiñeira Fernández Per Albert Llorca Nascut al 1958, Ángel Castiñeira i Fernández és doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, catedràtic d’ensenyament secundari i professor titular del departament de Societat, Política i Sostenibilitat de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses (ESADE-URL). Actualment dirigeix la Càtedra Lideratges i Sostenibilitat a ESADE, i és director acadèmic de l’Observatori dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de la Fundació la Caixa.

Fent la trajectòria del seu currículum, hom troba que l’Àngel Castiñeira és especialista en filosofia social i geopolítica, així com en l’estudi d’ètica aplicada, valors de la persona i canvis en l’entorn social i cultural.

Ha estat professor de Filosofia Contemporània a la Universitat Ramon Llull (1990-1994); director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya, on va crear la Col·lecció 'Temes Contemporanis' de l’editorial Proa (1994-2004), a més de la revista IDEES ('Revista de Temes Contemporanis' 1999-2004).

L’any 2013 fou nomenat membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. De les seves publicacions destaquen: Catalunya com a projecte (2001); Societat civil i estat del benestar (2002); Catalunya, reptes ètics (2006) e Immigració a estats plurinacionals: el cas de Catalunya (2007), entre moltes altres.

Li adrecem les següent preguntes:

1. Doctor Castiñeira, us demanarem, en primer lloc, una referència global i sintètica del vostre pensament filosòfic, i un comentari d’aquells escrits vostres que considereu més significatius.

R. Fent una mirada retrospectiva, crec que podria agrupar els temes a què he dedicat un principal interès en diverses etapes cronològiques, que també queden reflectides en algunes de les meves publicacions. a) En el període que va del 1986 al 1991 vaig estudiar la nova condició cultural d’Occident derivada de la crisi de la modernitat. D’aquesta etapa destaco dos llibres: Àmbits de la postmodernitat. Els àmbits de la reconstrucció del subjecte (1986), i L’experiència de Deu en la postmodernitat (1988). Ens ells, identificava la crisi del subjecte modern a partir de tres variants: a) l’àmbit antropològic (que incorporava les dimensions ètica, cívica i política); b) l’àmbit ecològic i c) l’àmbit transcendent. El defalliment o saturació dels paradigmes de la modernitat, que detectàvem a finals dels 80, han esdevingut ara (2021) emergències (sanitària, climàtica, ecològica, social). Hem passat de deixar constància de la descomposició dels grans metarrelats de la modernitat a l’intent precari de construir un pensament regeneratiu que contribueixi a salvar el planeta, els éssers vius i la humanitat. Cal caure en el compte que totes aquestes noves formes de pensament es veuen empeses a incorporar un principi heterònom post-antropocèntric, no fundat ja en el subjecte, però present en ell. De tal manera que l’alteritat (els altres, el món, el planeta, els éssers vius) deixen de ser una “externalitat” per esdevenir una 5

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

part significativa del nou pensament. Dit de manera provocativa, el geocentrisme astronòmic era erroni, però per als temps que vindran, el geocentrisme ecològic podria ser un gran encert. b) La crisi de l’àmbit antropològic esmentada abans, la vaig aprofundir a partir de dos recorreguts i dos temps consecutius: 1) Els anys 1990 a 2007 els vaig dedicar a l’estudi de la filosofia social i política contemporània, centrada en les teories de la justícia, els límits del liberalisme, el corrent comunitarista, l’Estat del Benestar, el paper de la societat civil, els fenòmens del multiculturalisme, la immigració i el nacionalismes, les polítiques del reconeixement i la importància de les identitats o l’evolució del pensament geopolític. Alguns dels llibres publicats en aquell període són: Societat civil i Estat del Benestar (1990); Els límits de l’Estat. El cas de Robert Nozick (1994); i Catalunya com a projecte (2001).

2) I d’una altra banda, entre els anys 2004 a 2016, vaig aprofundir en l’àmbit dels valors i l’ètica aplicada. La meva incorporació des del 1993 a una escola de negocis (Esade) em va permetre treballar amb tot tipus d’organitzacions (empresarials, del sector públic i del tercer sector).

Això em va portar a optar clarament no per “explicar” l’ètica o l’ètica aplicada, sinó per ajudar a aplicar-la en contacte directe amb els responsables directes de les organitzacions. Amb l’ajuda de la Fundació Lluis Carulla vaig crear l’Observatori dels valors i una col·lecció de llibres dedicats a aquest tema. D’aquesta etapa destaco els llibres: Ens fan o ens fem? La transmissió de valors, avui (2004) i Valors tous en temps durs (2011), codirigit amb el sociòleg Javier Elzo. c) Des de l’any 2006 estic dirigint la Càtedra Lideratges i Sostenibilitat, amb l’objectiu de contribuir a crear lideratges responsables en els diversos sectors abans esmentats; primer atenent a la qüestió dels valors i l’ètica, i ara mateix aprofundint els temes relacionats amb la sostenibilitat. Durant aquest període, que arriba fins el present, he publicat al respecte els següents llibres: Les fonts del lideratge social (2009); El poliedre del lideratge. Una aproximació a la problemàtica dels valors en el lideratge (2011); Oportunidades para el directivo en tiempos adversos. El tiempo de los liderazgos (2012); i Educar en lideratge (2013). d) Finalment, en els darrers sis anys (2016-2021) he treballat més a fons la problemàtica de la sostenibilitat. Al setembre de 2015, Nacions Unides va impulsar l’Agenda 2030, el primer full de ruta de la humanitat, basat en l’intent d’acompliment de 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). L’any següent, amb l’ajuda de la Fundació La Caixa, vaig crear l’Observatori dels ODS. El seu objectiu és realitzar el seguiment de la implementació de l'Agenda 2030 per part de les empreses, promoure sinergies de col·laboració i incentivar el debat social i la conscienciació pública sobre la coresponsabilitat del sector privat en l'assoliment dels ODS. L’Observatori publica anualment un Informe al voltant de les principals tendències en l'àmbit de la sostenibilitat i el seu impacte per a les empreses. Al voltant d’aquest tema he publicat recentment el llibre Cambiar el mundo (2021).

2. Assenyaleu tres temes que avui, al començament el segle XXI i en temps convulsius i incerts, considereu que la filosofia i les ciències socials i polítiques haurien de tractar de manera preferent, i que hauríeu reflectit en alguns estudis i articles prou coneguts vostres.

Dit en una frase: quina opinió teniu sobre el paper de la filosofia en l’actualitat, i quina orientació creieu que haurien d’assolir?

6

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

R. Estem en el llindar del trànsit entre una situació d’emergència climàtica i els anuncis d’un perill de col·lapse derivat d’haver arribat al que hom anomena “tipping points” (punts d’inflexió), després dels quals no hi hauria possibilitat de retorn. Per aquest motiu, parlem de la “dècada decisiva”, ja que les decisions (o bé omissions) que prenguem ara condicionaran les possibilitats i qualitat de vida de les següents dècades. La gran acceleració / alteració de les constants vitals del planeta provocada per l’acció humana ens situen ara en una nova etapa geològica: l’Antropocè.

Aquesta nova situació ens projecta a un ordre radicalment diferent de noves preguntes, també per a la filosofia: Què voldrà dir aprendre a (sobre)viure (i morir) en l’Antropocè? Com hauria de ser el pensament, l’ètica, la justícia, la política o l’economia en un període radicalment nou, on per primer cop sabem del cert que el que passi al planeta ja no dependrà de la seva pròpia autoregulació sinó de les decisions i les accions humanes i on l’escassetat de recursos i les noves condicions climàtiques ens obligaran a modificar els nostres paradigmes de creixement i benestar. L’ecoètica o la justícia mediambiental, així com una economia regenerativa (no degenerativa) i circular esdevenen disciplines radicalment noves dignes de ser pensades per la filosofia. Es tractaria d’un pensar més enllà de l’humà i del domini modern expressat a Gènesi 1:28. Altrament dit: serà (encara) possible bastir un ecohumanisme post-antropocèntric?

En paral·lel, som a les portes de la confluència de quatre tecnologies convergents que han aprofundit en el domini de les neurones (cognotecnologia), els bits (infotecnologia), els gens (biotecnologia) i els àtoms (nanotecnologia). La seva aplicació sobre l’ésser humà (per a la seva millora -més intel·ligent, més longeu, més sa, més feliç-, però també per al seu control) ens situa a les portes dels transhumanisme. Com hauríem d’imaginar i preparar-nos per a una humanitat “Premium”: l’emergència d’un subconjunt de persones privilegiades que podrien representar quelcom semblant a una humanitat millorada?

D’una banda, serem davant d’avenços genètics, orgànics i tècnics que contribuiran a la maximització del potencial humà (Healthcare&Biotech), al desenvolupament de noves habilitats físiques i cognitives i a la prolongació de la vida; d’altra, tal i com relata Yuval Noah Harari en els seus llibres, podríem ser davant l’amenaça d’un major control de tot allò que sent, pensa, observa, compra o desitja l’ésser humà. El poder dels algoritmes ens podria facilitar la vida o, al contrari, ens la podria limitar. Sobre aquest tema la filosofia estarà obligada a pronunciar-se.

3. Parlem de la realitat que ens envolta. Vos, que per la vostra vocació filosòfica i humanista viviu ambients intel·lectuals diversos i complexos al nostre país, exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món; és a dir, el vostre ideal, d’acord amb la vostra sensibilitat i bagatge reflexiu, ètic, soci-polític i religiós.

R. Com a educador, he entès la meva tasca a partir del propòsit de “formar per a transformar”. És a dir, he intentat contribuir a preparar líders experts per a la millora d’un món just, sostenible i humà. Com a pensador, he intentat posar de manifest que els temes relacionats amb la justícia social i la redistribució de la riquesa no poden quedar desvinculats de les polítiques del reconeixement de les minories nacionals i culturals. La dignitat material i personal és inseparable de la component comunitària i nacional que també ens afaiçona com a éssers humans. En els darrers anys, a banda de combatre la fractura social i nacional, també des de la vessant reflexiva i formativa, he intentat contribuir a guarir dues altres fractures: la fractura de l’ésser humà amb ell mateix (la fractura espiritual) i la fractura de l’ésser humà amb la natura i la resta d’éssers vius (la fractura ecològica).

Com diria Otto Scharmer, aquestes fractures no les sanarem si les abordem cadascuna per separat, perquè estan relacionades de manera inseparable.

7

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

4. Sou professor d’Història i investigador universitari de filosofia i ciències socials a ESADE, institució creada per empresaris i per la Companyia de Jesús. Digueu-nos, com a intel·lectual i persona vinculada al batec del pensament cristià en general, lligat al sentit de l’existència, quin paper i futur albireu a l’educació des de la perspectiva humanista i cristiana en l’estil de vida del món actual.

R. Segurament, és redundant parlar d’educació humanista. L’educació ha de posar sempre en el centre la persona, no com a objecte de l’educació sinó com a subjecte. Els subjectes educatius, indubtablement, són les persones, tant des del punt de vista de l'estratègia educativa en el seu conjunt com també des del punt de vista del seu protagonisme i responsabilitat autoformativa al llarg de tota la seva vida. Situem la persona al centre de l’educació per dues raons. En primer lloc, perquè el procés educatiu ja no pot estar centrat només en qui ensenya, sinó que ha de ser construït al voltant de qui aprèn. El punt clau és el procés d'aprenentatge. I en segon lloc i fonamentalment, per a subratllar que l'educació és la tasca humanitzadora per excel·lència, la que ens converteix pròpiament en persones, justament perquè situa la persona en el centre del procés de socialització i la converteix en protagonista de la seva formació.

Caspar David Friedrich: Caminant sobre un mar de núvols (1818)

Plutarc, en la seva obra Moralia, va escriure: "La intel·ligència no necessita omplir-se com un got, sinó que més aviat requereix crear-hi un impuls per pensar de manera independent. És com si un home necessités prendre el foc de casa dels seus veïns i després de trobar un foc gran i esplèndid decidís quedar-s'hi per continuar escalfant-se ell mateix; de la mateixa manera, és com si un hom s’apropés a un altre per participar en el benefici del seu discurs i no cregués que és necessari encendre la seva llum interior i la seva pròpia intel·ligència, sinó que, omplint-se de goig per aquest discurs, hi romangués captivat, assegut. Aquest trauria del que s'ha dit només alguna cosa semblant a una opinió, quelcom que dóna brillantor a la cara, però sense que hagi aconseguit dissipar la floridura i la foscor interior de la seva ànima; foscor que només aconsegueix evaporar i expulsar el foc de la filosofia". En el sentit de Plutarc, amb l’educació i la filosofia podem contribuir a encendre una flama, podem aspirar a ser testimonis vivents d'un estil de vida humana de qualitat. Renunciar a aquesta manera de concebre l’educació seria al capdavall una manera de renunciar també a ser persones, en el sentit ple de l’expressió. .

Moltes gràcies

8

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

FILOSOFIA PERSONALISTA La barbàrie, a propòsit de la crítica mimètica de René Girard Per Albert Llorca Introducció: la dimensió de la barbàrie en la nostra cultura i en la civilització2 Són conegudes les crítiques i queixes que l’antropòleg René Girard rebé en les dècades dels 70 i 80 del segle passat, quan es presentava a l’opinió pública francesa com un estrany revolucionari: cristià i crític de l’ateisme benpensant francès.

Tot i les diatribes, la Revista Esprit –el gran òrgan del personalisme mounierià- creada l’any 1932, consagrà els números de novembre de 1973 i d’abril de 1979 a l’obra de Girard, desestimant les diferències òbvies en la noció de “cultura” entre René Girard i Paul Ricoeur, un dels màxims pensadors del moviment.

Per René Girard, la cultura ve sovint condicionada pel ressentiment i la reivindicació, sobre tot en el món actual que, a banda de desdibuixar els Drets Humans que s’hi pugin visualitzar en ella, ell creu – sembla que n’està convençut- que s’inclouen en un procés civilitzatori anticristià, donat el fet monocultural, globalitzador i falsament humanitari; i també sosté, de forma pessimista, que aquest procés és un signe “satànic”. Satan és per l’autor una metàfora de la força inhumana invisible i pervertida que fa creure a la gent que Satan “defensa els innocents”, i que els nomenats Drets Humans són un engany producte de la barbàrie. Les guerres sectorials en el món actual, des de la II guerra mundial, en són exemples3. A la introducció a la seva obra, Victor Pérez afirma: “En fer evident aquest mecanisme victimari –es refereix al “boc expiatori”-, la mentida sobre la qual es basen segons Girard totes les cultures antigues, Satanàs es desdivinitza (cau del cel). Ja no és diví; per tant, la violència ja no és un atribut de la divinitat. La contrapartida a aquesta impotència és que si el diable cau del cel s’estampa contra la terra, on encarnarà el seu poder -no debades, del diable se’n diu “el príncep del món”-.

L’ésser humà no és intrínsecament dolent, però les seves relacions poden estar trenades -i de fet, ho estan- amb els ordits del mal. Heus aquí el domini clandestí de Satanàs. Com que ell és impotent, ha de parasitar la reacció divina”4.

Em permeto recordar aquí l’episodi del Gran Inquisidor al qual fa referencia Girard, en referencia als “Germans Karamazov” de Dostoievski5. L’inquisidor ens diu que la gent prefereix la seguretat a la llibertat, de manera que per sentir-se segur cal renunciar a la llibertat: cal reprimir. I en això consisteix

2

Llorca, A. “La persona, entre la cultura i la barbàrie en l’era postmoderna”, Calidoscopi. Revista de pensament i valors personalistes, nº 42. Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, estiu de 2018 ,ps. 48-49) i w.p.1 CEDHICO. A. Llorca.

“Civilització i barbàrie. La tasca cultural en la construcció d’una civilització humanitzada”, Working Papers, 353, Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2018. Assaig reconegut amb el Premi Serra i Moret, 2018. A. Llorca.

3 Girard, R. Veig Satanàs caure com el llamp. (text original francès de 1999), traducció catalana de 2011. Ed. Fragmenta.

4 O.c. p. 15.

5 A Fedor Dostoievski li dedicà un llibre: Dostoievski: du double à l'unité (1963).

9

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

la religió per al Gran Inquisidor: la repressió i el control social, tal com pensava Caifàs en temps de Crist6.

Com a contrast amb Girard, per Paul Ricoeur “la cultura és el conjunt de creences, valors i maneres de fer dels homes d’una societat inspirats en el que pensen els homes rellevants, les opinions dels quals no són posades en qüestió, i que orienten sobre les relacions amb els altres conciutadans, els estrangers, la tradició culturals vigent i les eines disponibles”7. Ja es veu que, en la mesura que aquests trets mantinguin el respecte per la persona humana, la gestió política serà més o menys educadora: i aquest és el punt clau que el poder dels polítics ha de tenir present: llur funció essencialment educadora. També es pot deduir que quan aquest criteri no es té en conte la barbàrie mostra el nas.

Yom Kippur o dia de l’expiació (a dalt) i Boc Expiatori (a sota). Font: Internet

Les conclusions provisionals, des del personalisme, són, aleshores: Que la cultura és una fabulació mimètica -en el llenguatge de Girard- de les limitacions humanes.

L’home és animal mimètic, repetidor del que fan els altres; que és como dir que és una mena de màscara elaborada sobre la tensió finitud-infinitud, que dóna pas a diversitat de manifestacions i interpretacions de com l’home se situa i interpreta el món.

Que la barbàrie és el to sectari –aquí recala també Michel Henri- resultant de la cultura monolítica i violentadora, en llenguatge de Girard, dirigida contra grups humans8, a la qual cosa podem afegir-hi l’aplicació del sacrifici victimari o ús del “boc expiatori” i la culpabilització delirant contra aquest grup, objecte de “boc expiatori”, que permet al·legar que les culpes sempre ho són dels altres.

La posició de l’antropòleg René Girard és, com dèiem amunt, força contrària al personalisme dialògic i a la filosofia, en general. En efecte, és sabuda la idea general de Girard de que tot ordre social i cultural es funda en la violència sobre la víctima seleccionada (La violencia y lo sagrado); i això implica el mimetisme i el mecanisme del “boc expiatori”. És difícil trobar cap cultura que renunciï a la violència. Conseqüentment. les relacions entre barbàrie, cultura i violència són, per Girard, inevitables. Intentarem sintetitzar-ho.

6

Girard. R. Clausewitz en los extremos. Política, guerra y apocalipsis. Katz Editores. Madrid, 2010. [Achever Clauswitz (2007)].

7 Ricoeur, P. “Civisitation et cultures nationales” (Histoire et Verité. Ed. Seuil. Paris, 1967 8 I en aquest sentit, la culpabilització delirant contra aquests grups o persones –víctimes del “boc expiatori”- es present i domina en les nostres societats.

10

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

1. El discurs girardià pro-cristià 1.1. Conceptes bàsics a tenir present en l’òrbita de Girard, que ens plantegen preguntes - Una primera pregunta: som una societat civilitzada, en haver passat per la Il·lustració?9 - Una segona pregunta, sempre molesta: hem desterrat la violència de la civilització occidental? És a dir, la civilització occidental (sota l’ombra de la Il·lustració) ha desterrat la violència?

No sembla en absolut que la violència s’hagué eradicat de la cultura hereva de d’il·lustració. La Il·lustració és civilització, però també amaga barbàrie. El pas de “l’eidos” a “l’idolon” pot passar inadvertit i confús. Què és, llavors, la barbàrie? Pot haver barbàrie sense cultura?. Deduïm, pel que ens diu Girard, que aquest fet és molt dubtós, o dit planerament, no és possible10.

Els conceptes fonamentals de René Girard giren al voltant del “mimetisme” i del “boc expiatori”, explicitats en diverses obres11. Així, el mimetisme, j des d’inicis dels anys 60 del segle passat –Mentira romántica y verdad novelesca és de 1961- es presenta com un mena de seguidisme acomodatici silenciós que es va descobrint en el desig dels altres12. Dit expressament per Girard: “si el deseo es mimético –lo que quiere decir, imitativo-, entonces el sujeto desea el objeto poseído por aquel al que toma por modelo... La crisis mimética siempre es una crisis de indiferenciación, que surge cuando los roles del sujeto y del modelo se reducen a esa rivalidad”13.

I sobre el boc expiatori, afirma Girard: “Cuando la atracción mimética del rival crece, el objeto que se halla en el origen del conflicto tiende progresivamente a difuminarse..., se rompe, se destruye, en medio de la descomunal pelea de todos los que rivalizan por él. Como ya he dicho anteriormente, para que la mimesis se convierta en puro antagonismo, es preciso que el objeto desaparezca o que pase a segundo término. Cuando tal cosa ocurre, proliferan los dobles, y la crisis mimética se extiende y se intensifica más y más. Es el fenómeno observado por el gran politólogo inglés Hobbes, que lo llamó “la lucha de todos contra todos”. I afegeix Girard, més avall: “En plena locura mimética, surge un punto de convergencia bajo la forma de un miembro de la comunidad que pasa por ser la única causa del desorden. Dicho miembro es aislado primero, y finalmente, masacrado por todos”14. És evident que ja està parlant del boc expiatori”.

Acostant-nos més a la reflexió de Girard, cal dir que en el seu llibre, fet conjuntament amb G. Vattimo, ¿Verdad o fe débil?15, afirma en el capítol “Cristianisme i Modernisme” -sota la idea que la Veritat ha de deixar pas a la Caritat i a l’Amor- que la Il·lustració fou erràtica en disminuir la importància del 9

Paul Ricoeur, en el seu llibre La critique et la conviction (1995), abordava, entre altres qüestions, que la Il·lustració no és el paradigma de la llibertat de consciencia i de la felicitat.

10 Walter Benjamin, en la seva obra fonamental, Tesis sobre filosofía de la historia, en la tesi VI, manté, encertadament, la idea que no hi ha cultura sense que se li associï la barbàrie.

11 Des de “La violencia de lo sagrado” a “Achéver Clauswitz”.

12 Girard. R. Los orígenes de la cultura: conversaciones con Pierpaolo Antonello y João Cezar de Castro Rocha. Editorial Trotta. Madrid, 2006. p. 49. I pàgs. 51-61.

13 Oc. ps. 51-52 14 O. c. p. 62. Cal tenir present que la noció del “boc expiatori” la mantingué sempre René Girard, com per exemple en la segona part de Veig Satanàs caure com el llamp (a l’apartat “L’horrible miracle d’Apoloni de Tiana). Ed. Fragmenta.

Barcelona, 2021.

15 Girard, R. i Vattimo, G. ¿Verdad o fe débil?. Ed. Paidós. Barcelona, 2011.

11

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

cristianisme (entès com a forma humanitzadora); que el món s’ha fet perillós i fa por, i en nom de la seguretat promou l’agressió i el salvatgisme; i alhora, el cristianisme impulsa la secularització, que ha d’encaminar-se a estimar, no pas a sacrificar, no essent producte del “boc expiatori”.

Cal superar, doncs, la violentació, per aconseguir més justícia i un món millor. I el cristianisme veritable practica l’amor a la Veritat, que es concreta en la rehabilitació de la víctima tractada injustament. Dit en síntesi: no s’ha valorat prou la contribució a la justícia i a la pau que pot fer el cristianisme 1.2. La perversió cultural-humana que el cristianisme destapa; o la “institucionalització de la violència sistèmica” En el llibre Los orígenes de la cultura16, en el capítol III (“El escándalo del cristianismo”), Girard afirma que el mimetisme (desig de domini i control de l’altre) es relaciona amb el pecat original17 (una tendència a la maldat i opressió), afegint que el cristianisme ofereix resistència a aquest mimetisme rivalitzador. Crist n’és l’exemple, perquè el cristianisme no és una “religió”, segons Girard18, tal com ell l’entén: quelcom determinant de la concepció negativa que Girard té de tota cultura i religió19. I també afirma en el capítol IV (“El hombre, animal simbólico”20) que la “religió”, sota el símbol de “boc expiatori”, protegeix la societat de la violència mimètica a totes les cultures21; i a on és practicat el “boc expiatori” la intensitat de la violència és baixa. El “boc expiatori” esdevé una mena de “violència administrada”22. I l’altruisme –o la filantropia, en èpoques il·lustrades-, per exemple, s’explicaria per la por de l’home a la violència23.

William Blake (1757-1827) : Fills i Filles de Job esglaiats per Satan

16

Girard, R. Los orígenes de la cultura. O.c.

O.c. ps. 85-86. (cap. III).

18 I això segurament explica les antipaties que li generà en el seu gremi d’antropòlegs; perquè la mateixa religió és produïda, segons ell, per la figura del “boc expiatori” 19 Es podria afirmar, en certa manera, que la versió de Girard sobre el satanisme i la cultura estriba en una mena de metàfora relativa a la multitud dels humans que agredeixen i culpabilitzen les víctimes innocents.

20 Los orígenes de la cultura. o.c. ps. 111-141.

21 Per Girard tota cultura és “filla” de la religió, i aquestes fan una funció de control social; no al cristianisme, que no és cap “religió”, per ell. I així afirma que l’home primitiu i el modern “no veuen” aquest mecanisme mimètic i el conseqüent “boc expiatori”. En el món modern, la noció altruista d’August Comte –que “crea una religió, la de la “Humanitat”- se situa en aquesta òrbita.

22 I quan hom parla de “violència administrada”, la por se’ns fa senyora del discurs.

23 Hom podria parlar d’un altruisme ateu, com és el cas d’August Comte, per exemple. En contrast, el cristianisme evangèlic –present en molts pensadors personalistes- entén l’altruisme com una atenció vers l’altre, abans que una prevenció del jo.

17

12

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

2. Qüestions bàsiques relatives al món contemporani en les tesis de René Girard24. El cristianisme davant la modernitat Hi ha unes qüestions bàsiques a Girard referides al món actual, que es vinculen amb la seva opinió sobre els rèdits de la Il·lustració i el que se’n deriva. Fent un repàs ràpid, tenim que: En La violencia y lo sagrado (1972) Girard es pregunta si el desig mimètic25 és universal, i es contesta que sí; i a on hi ha mimetisme, hi ha violència sistèmica.

A “Veo a Satan caer como el relámpago” (1999) ratifica el caràcter anti-mimètic de l’Evangeli; tot i que a França se’l rebutja, com sabem, en nom del laïcisme.

A “Aquél por el cual llegó el escándalo” (que recull tres assaigs), Girard reafirma que l’Evangeli i l’Apocalipsi revelen l’origen ocult (i violent) de tota institució humana.

I fou l’any 2007, quan publica l’obra “Achever Clauswitz”, que relaciona la mort de la política (que és mentidera) amb l’Apocalipsi i el risc d’una futura guerra mundial26. Cal superar, doncs, el mimetisme27, segons diu en el mateix llibre, i cal optar conseqüentment entre l’amor i l’autodestrucció.

A la fi, Girard fa una interpretació “anti-sacrificial” dels textos evangèlics, en al·legar que aquests posen la violència del cantó dels homes, no de Déu (tal com fan les religiós mítiques), que imputen la violència a Déu o diversos “déus” (“déu idolàtric”, desitjós de sang). Recordem novament la versió contemporània occidental de la interpretació del “Gran Inquisidor” de Dostoievski, que s’erigeix en la seguretat violentadora enfront de la llibertat i feblesa de Crist; o sigui, en “l’ordre social o sistema social” que la societat moderna laïcista consideraria ”sagrat”. René Girard se situa així contra la tradició teològica i dogmàtica de la Cristiandat28, que troba emparentada amb la mentalitat mítica. I la mort de Jesús no fou, segons ell, cap “expiació”, sinó la denúncia d’aquest esquema mític violentador.

Aterrats en l’època actual, hom dirà que la qüestió de la barbàrie suposa una cultura sectària i violenta: combinació de mimetisme i “boc expiatori”, dirigits a un tipus de persones i sota la figura del “sacrifici victimari”. I mitjançant la cultura violentadora es culpabilitza a qui és “diferent” (“boc expiatori”), convertint-lo en víctima per agredir o per ser “sacrificar”, de manera que “culpabilitzant” els altres ens fem delirantment innocents. La comunitat, llavors, sap el que ha de fer quan té problemes: repetir el rictus sacrificial violent, que li dóna seguretat29.

24

Seguim aquí les anàlisis del llibre de Domingo González, René Girard, maestro cristiano de la sospecha. Fundación Emmanuel Mounier (Col. Persona: Nº 56). Madrid, 2016. Obra que és una síntesi de la seva tesi doctoral.

25 La mimesi significa aprenentatge, educació, desig. I els nostres desigs es configuren gràcies als desigs dels altres.

26 En la traducció castellana de Achever Clausewitz; Clausewitz en los extremos. Política, guerra y apocalipsis. Katz Editores. Madrid, 2010, deixa clar aquest punt: “Nos encontramos, por tanto, en la hora de las elecciones decisivas: no habrá pronto ninguna institución, ningún sitio, ninguna diferencia para regular nuestros comportamientos. Debemos destruirnos o amarnos, y los hombres -lo tememos- preferirán destruirse” (p. 41) 27 Cosa que, tal vegada, seria una versió postmoderna d’anti-hobbessianisme. Hobbes, per altra banda, és un pensador reconegut per Girard.

28 Curiosament, quelcom amb el que Emmanuel Mounier també coincidia en la seva crítica radical a Difunta Cristiandad que és el títol d’una obra seva.

29 Cosa que lliga amb aquella noció que introdueix Walter Benjamin en la tesi VI sobre la barbàrie de la cultura en les seves Tesis sobre la Filosofia de la historia: tota producció cultural és producte de la barbàrie; i això és, precisament, el 13

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

La cultura i la religió “controlen” la violència, com sabem; per tant, no és possible una societat sense religió. En les societats modernes, diu Girard que la violència és controlada mitjançant el sistema judicial. I com és això? Perquè se substitueix el caràcter “preventiu” de la violència (mitjançant el “sacrifici” victimari de les religions) per la violència “punitiva” del sistema judicial.

A més, l’antropòleg considera que Satanàs30, com a figura del “príncep de les tenebres”, és símbol de l’ordre mimètic, violentador i invisible que promou l’existència de “bocs expiatoris”. I la Passió de Crist, figura contraposada, representa el fet de fer visible aquesta violentació dels poders del món i del seu “boc expiatori”: és l’escàndol de la víctima innocent que no és auxiliada.

Fent una mena de recapitulació, podem raonar les següents idees: El mimetisme és, com es desprèn del que diu Girard fins ara, de base antropològica, i recull quatre trets encadenats: el desig mimètic, la rivalitat mimètica, el “boc expiatori” i el sacrifici. I cal afegir que la “mentida mimètica” es fa palesa a l’època contemporània; doncs la cultura occidental, segons ell, ha estat mentidera en amagar el mimetisme –o no reconèixer-lo-, perquè és còmode. Fet que molesta a Girard31.

I per què es “còmode”? Perquè, segons Girard, la filosofia moderna nega la veritat de la mimesi, en la mesura que l’individualisme és a la base d’aquest mimetisme, deixant anar les enveges, els ressentiments i els odis. No en va Descartes evitava la crisi mimètica recorrent al jo, posat en el centre de la reflexió, deixant de banda les multituds32.

D‘altra banda, la dessacralització de la violència que pretén el cristianisme –la figura de Crist és irreemplaçable-, condueix a la denuncia de la figura de Satanàs, enfront de la qual Crist assenyala les seves maniobres de “governar” -i manipular- el procés mimètic: l’engany, la generació hàbil d’enemics (produint desconfiança i por entre els humans), seduint (no en va és el “príncep d els tenebres”), acusant les víctimes innocents que seran “sacrificades” sense remissió per una majoria dels éssers humans que viuran aparentment millor tres la seva immolació...Hom diria que Satanàs representa una falsa transcendència que “estabilitza” la societat, plena de discrepàncies i polaritzacions33.

mite: un conte narrat de la violència expiatòria victimista. I és que el mite és la mentida necessària per convertir el mal en bé; i així, no suportant la violència que ell mateix practica, l’oculta mitjançant la violència. I què és el contrari dels mites? La redempció cristiana, que explicita el patiment –amb la Passió- sense que Crist segui el “boc expiatori”, quedant així desqualificada o “fora de joc” la violència, perquè ja no hi ha “ordre social” que mantenir. La contraposició és òbvia entre la mentida i la manipulació (de la qual el nazi Rosenberg en fou un “mestre”, segons Landsberg), i la desmitologització i autenticitat de l’amor dels que parlarà Paul Ricoeur.

30 El satanisme és la metàfora relativa a les multituds d’humans que agredeixen i culpabilitzen les víctimes innocents. I això és vàlid, entenem, en temps passats i actuals 31 I tal “molèstia” ve matisada pel que importa realment a Girard, que és el paper que adoptà el cristianisme. Ell pensa que hi ha hagut “continuïtat” entre la modernitat i el cristianisme (entès com el que ha estat històricament instituït: la “cristiandat”), i em ambdós s’ha produït una certa degeneració vers la violència sacralitzada. Així, el cristianisme –la “cristiandat”- manipulada per la modernitat, ha estat reduïda a una mena de mite, tractant les “veritats” cristianes en termes “sacrificials”, com altres “religions”, cosa que Girard rebutja; ja que pensava que la figura de Crist no era un “sacrifici” més, en termes de “boc expiatori”. Crist accepta, a diferencia del que “obliguen” les altres religions, salvar els homes de la seva mateixa violència. Aquel por el que llega el escándalo. Ed. Caparrós. Madrid, 2010. p. 56.

32 Girard, R. Los orígenes de la cultura, o.c. p. 152.

33 Ara probablement s’entén més allò de què els homes busquen l’autodestrucció al preu que sigui, avui com en èpoques anteriors.

14

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Afirma Girard que Satanàs representa les fases per les que passa el procés mimètic; i és en aquesta clau que cal entendre l’estranya frase dels Evangelis: “Satanàs expulsa Satanàs”34. En paraules seves, “Per impedir la destrucció del seu regne, Satanàs en fa del seu desordre, en el moment del seu paroxisme, un mitjà per expulsar-se a si mateix...cal prendre al peu de la lletra allò que afirma Jesús: que el desordre expulsa el desordre, o dit duna altra manera, que Satanàs expulsa realment Satanàs”35. Com es diu en l’Evangeli de Sant Mateu: “L’hora de Satanàs ha arribat”36. I la Revelació deixarà al descobert l’engany de Satanàs que s’expulsa a si mateix. Quin engany? Ni més ni menys que el “fer veure” que no manipula; quelcom que Girard expressa firmant que Satanàs ja no pot encadenar-se al món com feia abans de la Revelació37.

Virgil Finlay (1914-1971): Monster Brains

Continua Girard ·”desmantellant” Satanàs asseverant que fa creure que defensa els innocents, tot i tenir el propòsits contraris; de manera que en el món actual sembla que anem a un paral·lelisme entre el bé i el mal, i així, la innocència de les víctimes s’ha convertit en una mena de “motor” de creació de noves víctimes38.

Conclusions Per Girard l’estratègia de Satanàs en l’època moderna –simulant les “bondats” morals que s’hi desprenen i la defensa dels desvalguts- està present en les ideologies dominants, i Satanàs pretén expulsar el cristianisme de la nostra època, convertint aquest en el “boc expiatori” de torn39.

L’antropòleg també dedueix que Nietzsche s’adonà –o entengué- que el “boc expiatori” mana en la religió cristiana (mitjançant “l’etern retorn”); però la seva proposta acabà en una nova violència: la de Dionisos, que és la de la massa –torna el mimetisme i el “boc expiatori”-, perquè “no hi ha festa sense sang”, com també afirmaria Nietzsche,

34

Girard, R. Aquel por el que llega el escándalo. o.c. p.65.

Girard. R.Veig caure Satanàs com el llamp. O.c.p.77-79.

36 I Girard se’n fa ressò. “Per tant, Satanàs sempre pot restaurar prou ordre en el món per prevenir la destrucció total del seu bé sense haver de privar-se durant gaire temps del seu passatemps favorit, que és sembrar el desordre, la violència i l desgracia entre els seu súbdits” o.c. p.79) 37 Sempre és difícil suposar si Franz Rosenzweig en la seva Estrella de la Redempció, que comença en la Creació, no està posant un mena d’esglaó en la tasca de superar aquesta visió “pagana” del món, on els “déus” aparenten sostenir “l’ordre” del món.

38 És difícil esbrinar a on van a parar aquestes consideracions en el món actual al preguntar-se si la defensa dels Drets Humans a Occident no és sinó la torna d’aquest guany de noves víctimes (per exemple, a través dels tristos “danys colaterals”, vulnerant el propis Drets Humans); o bé quan Domingo González es refereix a la no obtenció de la pacificació i la intensificació de la violència en el segle XX , exercint criteris propis dels totalitarismes (René Girard, maestro cristiano de la sospecha. O.c. p.164).

39 O.c. p. 162. Interpretació lúcida, sens dubte, del que pensa Girard per part de Domingo González 35

15

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

En el món actual, doncs, la tasca del “boc expiatori” continua vigent; però de manera sofisticada: fins i tot, en aquells qui parlen del “bé comú” i del desenvolupament econòmic dels pobles... I, com sabem, l’opinió de Girard és que la modernitat ha manipulat el cristianisme, convertint-lo falsament en una religió “arcaica”, com si la mort de Crist fos un “sacrifici més” per a l’estabilitat social o una ofrena a la divinitat... Però Crist fou un màrtir, perquè es deixà matar, no un “sacrificat” o “martiritzat a la força”40.

Què va fer, llavors, Crist? “Dessacralitzar” la violència, donant exemple i posant al descobert la seva estúpida “sacralització” (un suposat “boc expiatori”). I amb la Revelació Cristiana, l’ordre violentador de l’expiació queda desqualificat i la violència instituïda ja no pot ser amagada; i menys, divinitzada, com fan les “religions”, des de sempre. Crist proclama una paradoxa: “No he vingut a portar la pau sobre la terra, sinó l’espasa” (Mt, 10,34). I curiosament, Onfray posa aquesta frase en boca d’Eichman41, com si Crist proclamés la violència com a “regla de vida”; una adulteració del cristianisme, nova estratègia de Satan per perviure en la maldat.

Salteri d’Ingeburge ( segle XII): .Jesús portant la Creu camí del Calvari

Bibliografia Girard, René: Mentira romántica y verdad novelesca. Anagrama. Barcelona, 1985. [Mensonge romantique et vérité romanesque. 1961].

-----Dostoïevski: du double à l'unité [1963]. French Edition, Versión Kindle.

-----La violencia y lo sagrado. Anagrama. Barcelona, 2005. [La Violence et le sacré, 1972].

-----Cuando empiecen a suceder estas cosas. Conversaciones con Jean-Michel Oughourlian i Guy Lefort. Encuentro Ediciones. Madrid, 1996. [Des choses cachées depuis la fondation du monde, 1978].

-----La ruta antigua de los hombres perversos. Anagrama. Barcelona, 1989. [La Route antique des hommes pervers (1985)] -----El chivo expiatorio. Anagrama. Barcelona, 1986. [Le Bouc émissaire, 1982].

-----Aquel por el que llega el escándalo. Conversaciones con María Stella Barberi. Caparrós Editores. Madrid, 2010. [Celui par qui le scandale arrive, 2001].

-----Los orígenes de la cultura. Conversaciones con Pierpaolo Antonello i João Cezar de Castro Rocha. Trotta. Madrid, 2006.

[Les Origines de la culture, 2004].

-----Clausewitz en los extremos. Política, guerra y apocalipsis (Entrevista con Benoît Chantre). Katz Editores. Madrid, 2010.

[Achever Clausewitz, 2007].

----- Girard, René; Vattimo, Gianni. Verdad o fe débil? Diálogo sobre cristianismo y relativismo. Paidós. Barcelona, 2011.

[Vérité ou foi faible. Dialogue sur christianisme et relativisme, 2006)] -----Veig Satanàs caure com el llamp. Fragmenta Editorial. Barcelona, 2021. [Je vois Satan tomber comme l'éclair, 1999)].

-----Veo a Satán caer como el relámpago. Anagrama. Barcelona, 2002. [Je vois Satan tomber comme l'éclair, 1999)].

40

En aquest punt, es pot afirmar que hi ha certa similitud amb la figura de Sòcrates, que també es deixà matar (o, millor dit, ja sabia prèviament el que succeiria).

41 Onfray, M. El sueño de Eichmann (Precedido de Un kantiano entre los nazis). Gedisa. Madrid, 2009.

16

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021 Benjamin, W. Tesis sobre filosofía de la historia. Col. Quaderns Republicans. Editados por l’Associació Cultural Republicana Constantí Llombart. València, 2007.

------ Libro de los pasajes. Akal. Madrid, 2005.

Morin, Edgar. ¿Hacia el abismo? Globalización en el siglo XXI. Espasa Libros, LSU. Madrid, 2010.

Ricoeur, P. (1961). “Culture Universelle et cultures mationales” a Histoire et Verité Du Seuil. Paris, 1967.

González Hernández. D. Renè Girard, maestro cristiano de la sospecha. Colección Persona (nº 56) de la Fundación Emmanuel Mounier. Madrid, 2016. (Aquesta publicació obeeix a una tesi doctoral, amb el títol: “Hacia una teoría mimética de lo político: René Girard y su escuela”).

Domouchel, P. “Libertad y violencia en René Girard”. Internet, 2014.

García Duran, X. “Víctimes sense sacrifici. Girard i el pensament post-cristià”. Calidoscopi: Revista de pensament i valors personalistes. nº 40, pp. 40-46.

Revista Esprit. Dedica a R Girard els seus números de nov. de 1973 i d’abril de 1979. Paris.

Ricoeur, P. Lo justo. Caparros editores. Madrid, 1999.

------ Amor y justicia. Madrid: 2008. Ed. Trotta.

------ “Cultures, del dol a la traducció”. (trad. Cat. d’Oriol Ponsatí). Le monde, 25 de maig de 2004.

FILOSOFIA PERSONALISTA Aportacions a la lectura del llibre Viktor Frankl: L’Home Sofrent.

Curs 2020-2021 Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de Filosofia Lectura i comentari de l’obra “El hombre doliente” de Victor Frankl Les aportacions aquí presents són algunes de les que varen fer-se durant el curs 2020-2021 de manera “on line”, conduïdes des de la seu de la Societat Catalana de Filosofia. Recullen les xerradescomentaris sobre el llibre “El hombre doliente”de Viktor Frankl, tal com han estat rebudes.

Tenint present la idea bàsica de Víktor Frankl que l’ésser humà és un ésser “incondicionat sota condicionaments” –un ésser “encarnat”-, ens endinsem en el marc de la logoteràpia i de l’anàlisi existencial; i a partir d’elles abordem les dimensions metafísica i transcendent de l’home, que descriu primer, i analitza després, el metge-psiquiatre al llarg de la seva obra.

Seran trets que romanien en les exposicions que hem anat fent en el curs passat: la persona humana contemplada com a instrument de l’espiritualitat, l’obertura de la natura cap a la sobre-natura, el “caràcter” dels humans, la qualitat no impulsiva (no instintiva) dels valors y la “malaltia” humana situada al marge de l’esperit d’una època.

Heus aquí un resum d’algunes exposicions:

17

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

L’HOME SOFRENT Monantropisme, esport, amor i optimisme tràgic a l’obra de Frankl Per Samuel Segura Renau Monantropisme és el títol que porta el discurs pronunciat per Frankl a la conferència mundial sobre El paper de la Universitat en la lluita per la pau i la fi de les guerres. En primer lloc, Frankl adverteix sobre l’error de considerar indegudament la capacitat omnipotent del coneixement psiquiàtric per donar resposta a qualsevol dilema plantejat. Fet aquest avís, fa una extrapolació de l’anàlisi psiquiàtrica aplicant-la a la col·lectivitat: Si el desig és el pare del pensament, l’angoixa és la mare de l’esdeveniment. Aleshores, el temor a la guerra no pot reforçar el seu efecte? Quina tècnica anàloga al tractament de la neurosi es podria aplicar per fer-ne front?

Si la guerra és la política per altres mitjans i, en política, la fi justifica els mitjans, cal cercar una política on hi hagi mitjans injustificables. Cal reivindicar els valors reconeguts per tots, cercar el denominador comú que fa digna la vida humana. La mera supervivència i la forma auto-referencial a un mateix no pot ser el valor suprem, ja que ser ésser humà és estar orientat a una altra cosa, a quelcom diferent de si. L’ésser humà s'auto-transcendeix, si no la vida no tindria sentit. Finalment, ens acaba convidant a assumir una fe que creu en una sola humanitat, d’aquí el terme de monantropisme.

A la ponència per un Simposi Científic Internacional convocat pel Comitè de l’Organització dels Jocs Olímpics, Frankl aborda el fenomen de l’esport, preguntant-se si es tracta d’una catarsi moderna o d’una ascètica secular. Postula quatre tesis: 1.L'ésser humà necessita una certa tensió (ni excés ni relaxació, perquè són patològics). Una polaritat entre l’home i el sentit.

2.L'ésser humà busca tensions: tasques amb sentit. Una sana tensió. Un desig motivacional, un desig de sentit. Amb el sentit es troba la felicitat i es capacita per al sofriment. Sense sentit: maledicció de vida. El desig de sentit queda sense satisfer en la societat del benestar i del luxe: la societat consumista.

Se satisfà tot menys el sentit. Se cerca la felicitat prescindint del sentit.

3.Per això l'ésser humà sofreix per un buit existencial, per falta de sentit. En la societat del benestar es posseeixen mitjans econòmics, però es manquen de metes vitals. L’home té de què viure, però està mancat de per què viure. En la affluent society hi ha massa poca tensió.

4.A causa d’aquesta situació, l’ésser humà es crea les tensions de les quals es veu mancat. Es crea illots d'ascètica: i això és l'esport. Igual que com més es busca el plaer més s'escapa; com més es busca la victòria, més s'escapa de les mans.

La logoteràpia és la tècnica de la derreflexió per a combatre la hiperreflexió que causa la inhibició, i la intenció paradoxal per a combatre la hiperintenció causaant de l'engarrotament. Es tracta d’una tècnica provada en l'àmbit sexual i en el de l'esport. La teoria de la catarsi aristotèlica és inacceptable (a saber: l’esport com a guerra sense vessament de sang). Esplaiar l'agressivitat adreçant-la cap a objectes indiferents. Només quan l'home competeix amb si mateix té èxit en l'esport; quan competeix per la victòria, perd.

18

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

La següent qüestió que Frankl aborda és la relació entre amor i matrimoni, i la connexió amb la felicitat.

L’amor és condició necessària perquè un matrimoni sigui feliç, però no és condició suficient. Així doncs, què és l'amor? Simple i estricta sexualitat susceptible de transformar-se en la sublimació de les energies sexuals com va postular Freud? Aquesta és una tesi reduccionista que converteix tot fenomen en un epifenomen, no amb base empírica sinó com a visió pressuposada feta passar per ciència. No n’hi ha prou amb una exegesi psicoanalítica, cal recórrer a una anàlisi fenomenològica, ja que l’amor és un fenomen antropològic de primer ordre. Es revela com un dels dos aspectes de l'autotranscendència de l'existència humana: que l'ésser humà es remet sempre cap a alguna cosa que no és ell, alguna cosa o algú; un sentit que se satisfà o un altre amb qui es troba. I es realitza a si mateix en la mesura que s’auto-transcendeix: servint a una causa o estimant a una persona. L’home és plenament quelcom quan es desfà per alguna cosa o es lliura per un altre: Quan s'oblida de si. Definim, doncs, l’amor com a trobada, en tant que trobament amb un altre a qui reconec com a igual, com a ésser humà?

(Com a fi i no com a mitjà, com postulava l’imperatiu categòric kantià?). Sí, però l’amor no només és trobament; té l’especificitat que no només acull a l’altre com a ésser humà sinó com a persona: en la seva unicitat i singularitat.

El primer aspecte de l’auto-transcendència és la cerca i l’abast d'un sentit, el desig de sentit. Abraham Maslow situa aquesta motivació primària a la base de la conducta humana. La frustració d’aquest desig de sentit va acompanyada d’una consciència de buit existencial. En aquest buit prolifera la libido sexual. La inflació sexual condueix a una devaluació sexual (com en el mercat econòmic, la inflació de preus condueix a una devaluació de la moneda). La sexualitat es desvalora al mateix temps que es deshumanitza. Citant Irenäus Eibl-Eibesfeldt: «La unió sexual compleix el doble significat de la procreació i la vinculació a la parella» i «suposa l'amor com a unió individualitzada». «Un canvi constant de parella està en contradicció amb l'amor». «L'ésser humà mostra una tendència a la relació conjugal duradora», el contrari seria «la mort de l'amor», i una disminució del plaer. Quan la sexualitat no és expressió de l'amor i és cerca del plaer, el plaer s'escapa. L'optimització del gaudi sexual exigeix que no s’aïlli ni es desintegri la sexualitat separant-la de l'amor i deshumanitzant-la. Per explicar-ho pren alguns conceptes de Freud, tres fases: objectiu i objecte (processos de la pubertat) i subjecte (fase de maduresa). Les dues primeres fases (objectiu: consumeixo pornografia; objecte: prostitució i promiscuïtat) són símptomes d'un retard psicosexual, i requereixen diagnòstic. Però la indústria del plaer sexual els sublima com a «progressistes». I la tercera fase, on la parella passa de ser objecte a subjecte, passa de ser mitjà per una fi ulterior (la satisfacció de l’instint i l’obtenció de plaer) a ser una fi en si mateixa.

A la conferència pronunciada en el III Congrés de Logoteràpia celebrat a la Universitat de Ratisbona, titulada Arguments a favor d’un optimisme tràgic, com ja s’anava dient en els anteriors textos citats, Frankl afirma que la recerca de sentit avui dia es veu frustrada, ja que comporta una tríada tràgica que es vol evitar: (1) Sofriments (2) Culpa i (3) Mort. Com dir sí a la vida malgrat aquest aspecte tràgic?

Es pot ser optimista? Pot haver sentit en aquestes circumstàncies terribles? Cal transformar-les en una cosa positiva: sofriment en servei; culpa en canvi; mort en responsabilitat. Cal un aprenentatge d'aquest optimisme mitjançant el model de l’homo patiens. Mai per decret ni imposició.

Així doncs, en l’ésser humà hi conviuen aquests tres elements de la tríada tràgica: 1.Sofriment: Vol això dir que el sofriment és necessari per a trobar el sentit? Això seria un greu malentès. Frankl no afirma de cap manera que el sofriment sigui necessari; sinó que el sentit és possible malgrat el sofriment, per no dir mitjançant el sofriment, en el cas que el sofriment sigui necessari.

19

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

2.Culpa: Si ens obstinem a buscar una causa també als actes malvats d'una persona, la culpa s'esvairà, de manera que al final no ens trobarem davant un malfactor humà, culpable, sinó davant d’un mecanisme amb necessitat de reparació (socialització de la culpa). Però d'aquesta manera despullem al delinqüent de la seva dignitat humana perquè li neguem la nota distintiva de la seva humanitat: la llibertat i responsabilitat. Privar a algú de la culpa, és cometre-li una injustícia.

3.Mort: No es tracta només de la mort, sinó també de la vida, que és un continu morir, en tant que cada instant de la nostra existència passa i s'esvaeix. Però aquesta caducitat radical no és una invitació a aprofitar cada instant? Per tant, la possibilitat en ell latent de complir un sentit i de realitzar-lo? La caducitat no és una invitació a la responsabilitat? Com diu l'«imperatiu categòric» de la logoteràpia: «Viu com si visquessis per segona vegada i com si la primera vegada ho haguessis fet tot tan malament com ho estàs a punt de fer...». No només hi ha un sentit incondicional de la vida, sinó també un valor incondicional de l'home. Aquest valor incondicional constitueix la dignitat de l'home, una dignitat que és independent del valor d'utilitat.

Així doncs, a diferència de la tesi aristotèlico-epicúria pròpia del coaching contemporani on cal perseguir la felicitat, en la logoteràpia la felicitat ha de tenir un fonament, no es pot perseguir. Com més es busca, menys s'aconsegueix. El principi de plaer està al servei del principi de la homeostasia (atenuar al màxim les tensions internes). Només puc ser veritablement auto-trascendent al servei d'una causa o en l'amor a una persona. El que haig de tenir present, doncs, és aquesta alguna cosa o algú, i no la meva autorealització. És més: haig de relegar-me a mi mateix, postergar-me, oblidar-me; haig de passar-me per alt com l'ull ha de passar-se per alt per a poder veure alguna cosa del món.

La cerca de sentit no només fa feliç sinó que també capacita per al sofriment. Hi ha molts exemples en els presoners d'Auschwitz. Una causa que ompli de sentit la vida és una condició necessària per viure.

Però, en canvi, en la societat consumista del benestar, el sentiment d'absurd, de manca de sentit, sembla estendre's (l’avorriment i la indiferència). El problema de l'atur no és només de no tenir pa per menjar, sinó de la manca de sentit: no tinc feina, sóc inútil, la meva vida no té sentit.

Qualsevol persona pot saber mitjançant aquesta auto-comprensió les vies per les quals pot detectar un sentit. No necessitem, doncs, prescriure-li una recepta; no devem ni podem imposar-li un sentit (per això, la logoteràpia no és dogmàtica) però es pot descriure perfectament la via per la qual l'home pot accedir al sentit: El sentit es pot trobar tant per la via règia activa (el treball) com per la via règia contemplativa (l’amor). I, finalment, es dedueix que no sols podem trobar el sentit, per dir-ho així, en el treball i en l'amor, sinó també quan som víctimes impotents d'una situació desesperada, una situació que no podem canviar, en la qual només podem modificar la nostra pròpia actitud, canviant-nos a nosaltres mateixos, madurant, creixent, transcendint-nos i donant així testimoniatge de la facultat més humana de l'home: la de transmutar una tragèdia personal en triomf.

20

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

L’ HOME SOFRENT L’home sofrent de Frankl. Crítica del Nihilisme Per Bonaventura Pedemonte 1. El problema de la negació del sentit Entenem per nihilisme la negació de l’esser, però en la pràctica es pot traduir per la negació del sentit del ser, per una reducció del que es dóna a allò fàctic. Aquesta reducció pot revestir diverses formes segons a la realitat a la que es redueix: fisiologista, psicologista o sociologista. Cada una d’aquests reduccions tracta la realitat com un cúmul de fets fisiològics, psicològics o sociològics, tot reduint el seu estat entitatiu després de perdre de vista el ser espiritual, que és justament aquell que produeix el sentit. Frankl no s’oposa pas a la fisiologia, a la psicologia o a la sociologia com a ciències, sinó al “isme” que les hipoteca i que marca la seva exclusivitat, per la qual cosa les seves conclusions es generalitzen i, en conseqüència, s’absolutitzen.

El fisiologisme suposa una reducció mecànica –biològica-, d’un vitalisme de complexos condicionats.

El psicologisme parla de mecanismes psíquics, com si tot depengués d’un feix d’instints; mentre que sociologisme presenta més aviat l’home com una “joguina” de les forces socials. En tot cas, l’ésser ser humà perd el seu “sentit” i resta reduït a un titella, que fa impossible qualsevol consideració humanista.

En aquesta reflexió sobre Homo patiens. Ensayo de una patodicea, Frankl aborda el psicologisme i el sociologisme (el fisiologisme l’havia tractat en la primera part d’aquesta obra, El hombre doliente) sota el títol “el hombre incondicionado”.

2. El Psicologisme 2.1. Psicologia i psicoteràpia Frankl assenyala el perill del psicologisme, especialment en el terreny de la psicoteràpia, tot abordant el problema mèdic que ell interpreta com el mal de l’esperit, problema que es planteja davant la mort i l’eternitat. Aquest problema no és reductible ni a neurosi ni a psicosi, ni té una solució psicoterapèutica.

La praxi del psicologisme ha interpretat el mal espiritual com a psicològic, però la psyché somàtica no és la totalitat de l’home : hi ha un tercer. Un psicologista oblidarà la “mancança metafísica” tractant-la des d’un punt de vista terapèutic com si es tractés d’un símptoma neuròtic, amb la repressió de la “mancança”. El psicologista, fins i tot si apareixen símptomes neuròtics, treballarà l’aspecte de la mancança i maldarà fins a que hom pugui ser un mateix.

Frankl diu, però, que no es tracta d’alliberar una persona d’una malaltia, sinó de conduir-la fins que assoleixi la “seva veritat”. El psicoterapeuta ha de ser neutral i no ha d’imposar la seva veritat al pacient, ja que la veritat s’imposa per si mateixa un cop s’assumeix que és la meva veritat (en termes col·loquials, hom diria que “se’m imposa”) . No cal allunyar el pacient del sofriment, sinó que cal acompanyar-lo sense estalviar-li la vivència. No s’ha de pal·liar la mancança metafísica, reprimint-la, ja que això empobreix el sentit de la persona. L’alliberament del dolor a qualsevol preu no és una màxima admissible del tractament mèdic.

21

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

El principi del plaer, que proposa la psicoanàlisi freudiana, és un principi psicològic però no és un principi terapèutic. No podem eliminar el dolor, carregat de sentit existencial, ja que podria succeir que, eliminant el dolor, l’home perdés la seva individualitat.

“Davant del jo fàctic es troba el jo facultatiu. Aquest jo representa el símbol de les possibilitats de l’ésser. Aquestes possibilitats són l’acompliment del sentit i la realització dels valors, i són possibilitats que apareixen quan l’home es confronta amb la necessitat inexcusable del seu destí” (pag. 211) En aquest sentit, enfront d’una concepció determinista, Scheler deia que el criminal té dret a expiar la seva obra i Rilke42 afirmava que l’aspiració de l’home és de “morir la seva pròpia mort”. Per això, Frankl creu que l’home té dret a patir el seu propi dolor, el seu dolor carregat de sentit existencial.

2.2. Psicoteràpia i logoteràpia Frankl parteix de la base que l’home és un ésser espiritual, però l’espiritual és justament allò que el psicologisme ignora. D’aquí la insuficiència de tota psicoteràpia tradicional , en sentit psicologista, que és cega per a tot l’espiritual.

Davant la problemàtica espiritual el psicologista no hi veu res d’humà en el complex d’inferioritat o quelcom similar, sinó quelcom de patològic: la recerca del sentit de la vida no constitueix per a ell quelcom humà, sinó més aviat quelcom de massa humà que cal analitzar a partir del complex d’Edip, del complex d’inferioritat o quelcom similar. En tot cas, la psicoteràpia psicologista fracassarà derivant l’espiritualitat a quelcom patològic o reduint-la a complexes. També fracassarà si pretén guarir-la amb medicaments.

En resum, el psicologista manipula l’individu com si es tractés d’una cosa i no d’una persona. Oblidar la persona és oblidar-se del subjecte. Diu Frankl : “l’existència no es presenta mai com un objecte, perquè està sempre darrera del meu pensament, darrera meu com a subjecte. Per això, en última instància, és misteri”. (pag. 213).

L’existència no es pot objectivar, sinó solament elucidar. Només és elucidable perquè es comprèn a sí mateixa : gaudeix de l’auto-comprensió. Frankl nota que això implica una dimensió de més per a poder explicitar l’existència. Per aquest motiu proposa l’anàlisi existencial com la manera peculiar per atansars’hi el caràcter de subjecte.

El psicologisme, tot convertint la persona i els actes espirituals en objectes , esdevé cec per als valors als quals s’orienten aquests actes que són intencionals. Al considerar aquests actes com a objectes, els seus propis objectes, que són els valors, s’oculten a la mirada.

Si la persona, però, s’aborda a través de l’anàlisi existencial, aleshores el caràcter dels valors només es pot atènyer a partir d’una anàlisi fenomenològica.

En síntesi, el psicologisme, al no respectar els valors objectius com a tals, els subjectivitza. Per tant, el contrapunt de l’objectivació d’allò que és subjectiu és la subjectivació d’allò que és objectiu. El psicologisme peca doncs doblement contra l’espiritual, ja que oblidant-se de l’existencialitat de la persona peca contra l’esperit subjectiu i oblidant-se de l’objectivitat dels actes espirituals, peca contra l’esperit objectiu. Aquest mancament doble exigeix aleshores un doble correctiu : l’oblit de l’existència del subjecte espiritual exigeix l’auto-reflexió sobre l’existència, i l’oblit de la intencionalitat vers allò que és objectiu i espiritual, exigeix la reconstrucció del món dels valors, una reconstrucció del logos.

42

Rainer Maria Rilke (1875-1926). Poeta alemany autor d Elegies a Duino i del Llibre de les hores 22

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Nota a la segona edició La consideració de l’ésser humà com a ésser espiritual, és a dir, un ésser que transcendeix la physis i la psyché, ens proposa el logos (el sentit) com l’aspecte objectiu i l’existència com l’aspecte subjectiu d’aquesta realitat. Segons Frankl ambdós aspectes se salven per l’auto-transcendència de l’ésser humà vers quelcom. Aquesta auto-transcendència de l’existència humana es reflexa a nivell cognitiu en forma d’intencionalitat dels actes espirituals, tal com van indicar ja Brentano i Husserl, considerada com la capacitat per la qual l’esperit humà transita des de si mateix fins a un “objecte transcendent” a la consciència. I aquesta constitueix la seva diferència entre els éssers vivents, més enllà de les diferències personals. Si un ximpanzé és capaç d’un tal comportament Frankl no dubtaria a considerar-lo en allò un ésser humà.

2.3. Logoteràpia i anàlisi existencial La logoteràpia pretén introduir el logos a la psicoteràpia i l’anàlisi existencial pretén introduir l’existència a la psicoteràpia. La reflexió psicoterapèutica sobre el logos equival a reflexionar sobre el sentit i sobre els valors i la reflexió psicoterapèutica sobre l’existència equival a reflexionar sobre la llibertat i la responsabilitat. La primera és una reflexió sobre “l’haver de ser” i la segona és una reflexió sobre el “poder ser”. Ambdues, la logoteràpia i l’anàlisi existencial, constitueixen una teràpia orientada a l’espiritual, la logoteràpia des de l’espiritual, i l’anàlisi existencial vers l’espiritual. La logoteràpia no solament proposa l’espiritual, el nou objectiu dels valors, sinó que es mobilitza. Aquesta és la tasca del psiquiatra. L’anàlisi existencial no mostra solament el logos com a deure sinó que tracta de desvetllar les possibilitats de l’existència. Tanmateix cal sortir al pas d’alguns malentesos: -

-

-

1er malentès. La pretensió que la logoteràpia tracta el pacient amb la lògica a la mà per tal de dissuadir-lo de qualsevol cosa que li passa pel cap.

2on malentès. L’anàlisi existencial no vol dir anàlisi de l’existència. En efecte, no pot haver-hi una anàlisi de l’existència allà on tampoc hi ha una síntesi, sinó el subjecte que és a la base de qualsevol síntesi.

3er malentès. Quan es mira el contrast de la logoteràpia amb la psicoteràpia tradicional cal recordar que no està destinada a substituir-la, sinó que cal complementar la psicoteràpia tradicional amb la logoteràpia.

4rt malentès. Amb l’expressió “una psicoteràpia des de l’espiritual” no s’ha d’entendre que la logoteràpia consisteixi a començar la casa des de dalt, des de la teulada. Aplicar la logoteràpia no ha d’interrompre el que ja s’ha començat. Quant a l’anàlisi existencial es tracta d’un corrent d’investigació i no d’una opinió d’escola, per tant resta obert a la comparació amb altres corrents i té una evolució pròpia. L’anàlisi existencial és òbviament unilateral, com qualsevol corrent, però resta obert a explorar altres corrents diversos per optar així a uns resultats millors. Frankl proposa per a explicar-lo l’exemple del músic que toca coordinadament dins d’una orquestra, però quan toca sol a casa no és massa agradable per als veïns. Aquest exemple també és vàlid per a la ciència : el que és vàlid pera una teoria científica no ho és necessàriament per a la pràctica científica. En el camp de la investigació cal mantenir la unilateralitat, però no en l’ensenyament, car en la pràctica hom està obligat a procedir de manera eclèctica.

La psicoteràpia psicologista és cega per als valors i per a la dignitat humana. No es tracta doncs del valor útil d’un individu perquè la dignitat de la persona humana és un valor en sí mateix. Pateix doncs una ceguesa axiològica general el tractament que cosifica la persona humana, del qual el grau més gran que es va donar fou en els camps de concentració, ja que s’hi va eliminar qualsevol resta de dignitat i l’home es va convertir en cosa, En aquella situació l’individu experimentava la tendència a defugir les seves responsabilitats.

23

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

L’anàlisi existencial pretén responsabilitzar l’home de la seva pròpia existència mentre el crida a la llibertat. Es centra en el sentit del sofriment , en la dignitat de l’home i en la consciència de responsabilitat.

2.4. Anàlisi existencial i psicoanàlisi Frankl intenta comprendre l’anàlisi existencial des de la seva oposició al psicologisme instal·lat a la psicoteràpia. Així pretén progressar des de la psicologia sense ànima, superada per Freud, a la psicologia sense esperit, que defensa un psicologisme cec per als valors. En efecte, d’una banda el psicologisme projecta qualsevol fenomen de l’espai espiritual al pla purament psíquic. L’acte espiritual perd així la seva referència als objectes transcendents i queda reduït a la facticitat psíquica. Tot el que és humà esdevé aleshores ambigu, com en l’exemple dels cons, de les esferes i els cilindres projectats al pla, només deixen veure unes formes circulars idèntiques. Dins d’aquests plantejaments les visions de Bernadette o les al·lucinacions d’una histèrica es confonen.

D’una altra banda, el psicologisme associa a la psicoteràpia un psico-patologisme, de manera que tot fenomen esdevé malaltís i només sap veure en el psíquic el que és morbós. Així, per exemple, la interpretació que fa Künzli de la vida de Kierkegaard és descriure-la com una vida neuròtica o Binet veu Jesús com un paranoic. Cal destacar aquestes consideracions tot pensant que fins a l’any 1942 els malalts mentals solien ser eutanasiats.

2.4.1. Plaer i valor Des de l’òptica psicologista tot fenomen és a més d’ambigu, uniforme. En efecte, sacrificat el transcendent només resta el plaer subjectiu. Un mateix i idèntic plaer indiferent. El plaer és l’únic que queda quan un acte es buida de sentit. Frankl s’encara amb Freud quan manifesta que el principi de plaer no només no és una màxima de tractament terapèutic, sinó que en realitat no explica res.

El principi de plaer, diu Frankl, no és un principi psicològic, sinó un principi patològic, que es refereix a actes patològics. De fet, el plaer ni és el que es persegueix en els nostres actes psíquics, perquè no és un objectiu, sinó que és el que segueix als nostres actes, una mera conseqüència. Si el perseguim com a objectiu, s’escapoleix. Per aquest motiu, ens deia Kierkegaard, que la porta de la felicitat s’obre cap enfora i si intentem forçar-la cap endins, la tanquem.

Tot això apareix clarament en el plaer sexual: el nucli de les neurosis es fonamenta en que l’home persegueix aquest plaer com si fos un objectiu i, per això, fracassa com a satisfacció instintiva, per manca de sentit. Quan el plaer ja no és una conseqüència sinó la intenció, aquest comportament és un fenomen neuròtic. Aleshores, l’error de la psicoanàlisi consisteix en generalitzar d’una manera injustificada aquest fenomen neuròtic.

24

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

2.4.2. Instint i sentit La psicoteràpia orientada a l’espiritual no considera el plaer com si es tractés de la tendència primària, sinó que afirma que és la cerca de sentit i la tendència als valors. Veu la intencionalitat de l’espiritualitat com el constitutiu de l’existencialitat.

L’anàlisi existencial considera que hi ha un “haver de ser” previ al voler, mentre que la psicoanàlisi veu darrera del voler conscient un voler inconscient. Per a l’anàlisi existencial l’home té tendència vers uns valors, mentre que per a la psicoanàlisi l’home està impulsat per uns instints i “vis a tergo”43.

Dins de la dinàmica espiritual l’home no és doncs mogut per uns instints, sinó pels valors. Aquests no l’empenyen, sinó que l’atrauen i es proposen lliurament i responsable a realitzar-los. És cert que la psyché té la seva dinàmica, però també és cert que l’esperit també té la seva. Aleshores, els instints psíquics són l’energia que alimenta la tendència axiològica espiritual.

El psicoanalista és com el ciutadà que només es fixa en les conduccions de la ciutat, les canonades, però no veu els museus, ni els teatres ni les esglésies: això és la vida cultural. El psicoanalista només veu les infraestructures, la mecànica instintiva, però la vida espiritual no està composta de plaer i d’instints.

Fins i tot, el psicoanalista pressuposa la vida espiritual quan, des d’un punt de vista humà ajuda els altres en la seva vida privada. Tanmateix, Freud pensa que els objectes dels fenòmens espirituals no són altra cosa que sublimacions imposades des dels impulsos de l’això.. Encara es pot plantejar una altra qüestió.

Com puc sublimar? Si només veiem els nostres instints, la sublimació o la repressió esdevindrien uns fenòmens incomprensibles44. Perquè qui és el qui reprimeix i a qui ho fa? La resposta és inconcebible, perquè l’instint n pot transformar-se en el valor. No és possible de concebre el jo com construït a partir dels instints i que la tendència axiològica sorgís a partir dels instints, la qual cosa no significa que els instints no li estiguin associats com un factor energètic disponible al jo.

Aquest metge tecnòcrata degrada el tu en mer inconscient i aleshores l’ànima humana es desvirtua i es desessencia. Frankl interpreta que allò que perd al jo humà és el ressentiment, la manca de respecte per l’altre, per la persona espiritual del malalt. L’home queda reduït a un “cas”, quan en realitat, l’home podria descobrir darrere dels seus símptomes un veritable suport. El psicoterapeuta psicologista degrada el ser humà en un ser calculable.

2.5. Psicoanàlisi i psicologia individual La psicoanàlisi està orientada a l’esfera instintiva mentre que l’anàlisi existencial està orientada al sentit.

Amb aquesta introducció Frankl deixa fora de discussió que l’home està orientat al sentit, pel desig de sentit. Es permet mencionar aquí una tesi d’Urs von Balthasar45, segons la qual “el sentit de l’ésser està en l’amor”.

L’amor és sempre l’amor a un tu; el que significa que l’amor s’adreça a quelcom concret i no a una abstracció: no s’estimen les qualitats o els valors sinó algú a través de les seves qualitats o dels seus valors. Només la persona, única i singular, és l’objecte de l’amor. En resum, l’amor implica la relació amb un tu.

Per contra, l’òptica psicoanalítica posa en primer pla la relació amb l’això i amb el “es”. Frankl diu que hi ha tres tipus de relacions on el jo es confronta amb el no jo: amb el tu, amb l’això i amb l'és. Les dues 43

Impuls de la sang en la circulació de retorn Frankl s’oposa directament a la psicoanàlisi de Freud i a la psicologia individual d’Adler, les dues escoles de psiquiatria que van precedir la seva a Viena.

45 Hans Jurs von Balthasar. Luzerna 1905 – Basilea 1988. Jesuita, teòleg i filòsof, cardenal in pectore nomenat per Joan Pau II en 1988.

44

25

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

últimes, la relació jo-això i la relació jo-es, són dues relacions anònimes, mentre que la relació jo-tu és personal. L’amor és un amor entre un jo i un tu o no és amor en absolut. L’amor en la relació jo-això o jo-es es redueix a emocions i en elles el jo s’ha degradat i no representa quelcom autèntic.

Aquests dos modes deficients de l’amor el redueixen a la libido, pura sexualitat, o al sentiment comunitari, pura socialització de l’ésser humà. En el primer cas el desig de sentit es dissol en desig de plaer i en el segon el desig de sentit dins de la sociabilitat de l’ésser humà es transforma en afany de poder.

La decadència de l’amor s’acompanya doncs d’una degeneració del desig de sentit, ja que aquest desig degenerat de sentit és un desig subjectivitzat de sentit. Aquí, l’afany de poder s’oposa frontalment al desig d’amor, com a sentit de l’ésser. El poder només reconeix un sentit “relatiu” per-a-mi, mentre que l’amor contempla el sentit absolut i objectiu en-si. El poder busca un valor útil, mentre que l’amor salva la dignitat de la persona. El poder fa egoista l’individu, mentre que l’amor el fa atent als valors. I Ruskin46 declarava : “Només existeix un poder: el poder de salvar; i només hi ha un honor, l’honor d’ajudar”. (pag. 232)

Nota a la segona edició La Dr. Johanna Herzog-Durck47critica Freud afirmant que concep l’amor com un epifenomen, quan en realitat es tracta d’un fenomen originari de la consciència humana. L’amor precedeix a la sublimació i la pressuposa, de manera que no pot considerar-se com un resultat de la sublimació. Només sobre la base de la pressuposició de l’amor pot comprendre’s la sublimació, com a interpretació de la sexualitat dins de la totalitat de la persona. “Només un jo que s’adreça a un tu pot integrar el propi això” (pag.

233). Tanmateix no cal refusar absolutament Freud. De fet, la seva teoria de la psicoanàlisi es recolza sobre dos conceptes fonamentals: la repressió i la transferència. El tractament de la repressió que fa la psicoanàlisi és a través de la presa de consciència i la seva posterior explicació. Cal que on hi ha l’això hi sorgeixi el jo”. Quant al concepte de transferència, constitueix un veritable vehicle de trobada, de manera que podríem completar que “només el jo esdevé jo en el tu”.

46 47

John Ruskin: Londres 1819- 1900. Sociòleg que batalla per un socialisme cristià Johanna Herzog-Dürck, psquiatra. Leverkusen 1908 – Munic 1991.

26

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

L’ HOME SOFRENT De la negació del sentit a la interpretació del sentit Per Xavier Semillas Julià Les reflexions de Viktor Frankl sobre la possibilitat del sentit es recolzen en la crítica al nihilisme. Diu Frankl: “el nihilismo no discute el ser −o, más exactamente, el ser del ser−, sino el sentido del ser”; i descriu tres formes de nihilisme: fisiologisme, psicologisme i sociologisme. El primer reduiria l’home a mera naturalesa; el segon, el reduiria a mer epifenomen del psiquisme; mentre que el tercer, l’home seria un mer producte de la societat. I afirmarà: “solo en la consideración del ser espiritual, en su tendencia al sentido y el valor, puede revelarse el sentido de la realidad, puede hacerse patente el sentido del ser”. L’home és, per tant, un ser espiritual: no és ‘només’ un ésser fisiològic, psíquic o social. És alguna cosa més: però què?

La vida fàctica i la vida facultativa Què és, llavors, l’home? Frankl distingeix clarament entre la vida fàctica i la vida facultativa. Diu l’autor: “el sentido de la vida está en la vida misma”; i concreta: “si afirmo que el sentido de la vida es la vida misma, significo con la palabra «vida» −que aparece dos veces en esta frase− dos realidades distintas: primero entiendo por vida la vida fáctica, luego la vida facultativa; segundo, la existencia dada, y luego, la existencia como una tarea”.

Tenim, doncs, que la vida no és només vida, o vida fàctica (el factum de la physis, la psique o la societat), sinó que és vida facultativa: és a dir, una tasca sempre a fer, una tasca a emprendre, quelcom que ‘es fa’ o es treballa damunt del material brut de la vida fàctica (“el elemento facultativo es el sentido del elemento fáctico de la vida”). Podríem dir que estaríem en un vaixell (vida fàctica) del qual en tindríem el timó (vida facultativa). Sense timó, l’home seria ‘només’ physis, psique o societat. És el timó allò que ens allibera del nihilisme (és a dir, del ‘només...’). Per tant, l’home com a ésser espiritual es sobreposa i transcendeix el seu estat de mer factum: l’home és llibertat i projecte.

La logoteràpia i el sentit de cadascú La logoteràpia “evita el fisiologismo, el psicologismo y el sociologismo”; i cerca el que ‘ha de fer’ l’home. “Para introducir esta categoría del deber, del valor, del sentido en la terapia, es preciso superar el nihilismo”.

Però dirà tot seguit Frankl: “pero interpretar el sentido no equivale a dar sentido: el hombre que intenta interpretar el sentido del ser no trata de insuflar cualquier sentido al ser, sinó encontrar «el» sentido”; és a dir: el seu sentit propi. Aquesta possibilitat de sentit es deurà a la capacitat facultativa de l’home, del fer-se càrrec de la seva pròpia vida. Com que cada home és diferent, cada home tindria el seu propi sentit a trobar.

Trobar el sentit serà a més, diu l’autor, una tasca dialèctica entre el factum del seu ser i la capacitat pròpia d’auto-transcendir-se. “Pero en el hombre el ser, por una parte, y el poder y el deber ser, por otra, discrepan siempre entre sí. Esta discrepancia, esta distancia entre la existencia y la esencia, es lo propio del ser humano”.

L’home, com a tasca a dur sempre a terme, cercaria el sentit propi i genuí de la seva pròpia existència.

La logoteràpia tindrà aquest propòsit: trobar el sentit i el valor de cada vida, és a dir, fer una anàlisi existencial de cada circumstància vital singular. És, per tant, una forma d’autoconeixement. És gràcies a què l’home és un ‘ésser espiritual’ que podrà sempre sobreposar-se dialècticament (és a dir, ad eternum) a les seves limitacions fàctiques.

27

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

La interpretació meta-clínica del sofriment La ‘clau de volta’ de tota la filosofia de Viktor Frankl (i, de retruc, de la logoteràpia) no es troba en cap pretensió especulativa o desatesa de la vida comuna i real. Diu l’autor: “puede parecer que estamos moralizando, que estamos introduciendo la filosofía en la psicoterapia, pero no es así. Son los pacientes los que nos aportan a nosotros «la filosofía», es decir, cuestiones filosóficas. Pero no lo hacen sin aportar también respuestas”. La possibilitat del sentit és alhora un faktum constatat. Per tant, l’atenció clínica, la mirada als pacients, ens dona respostes meta-clíniques, és a dir, teòriques.

Com pot l’home donar sentit a una vida ‘sofrent’? Allò que dona sentit a la vida son els valors: “cumplimos el sentido de la existencia [...] realizando los valores”; i Frankl en defineix tres. Els valors creatius, els valors vivencials i els valors actitudinals. Diu Frankl: “las posibilidades axiológicas del hacer creativo y de las vivencias pueden ser limitadas y pueden agotarse; pero las posibilidades del sufrimiento son ilimitadas. Ya por esto, los valores actitudinales son superiores en rango ético a los valores creativos y vivenciales”.

L’home és un ésser que pateix, és un homo patiens. Això és un fet. La seva capacitat facultativa, la seva possibilitat d’auto-transcendir-se, el permetrà així mateix sobreposar-se a la facticitat del patiment.

Tanmateix, el patiment, ens dirà Frankl, ens permet: obrar (sobre nosaltres mateixos), créixer (com a éssers espirituals), madurar (cap a allò que realment som i ens dona el nostre propi sentit) i enriquirnos espiritualment. “El sofrimento no posee solo una dignidad ética; posee además una relevancia metafísica. El sofrimiento hace al ser humano lúcido y al mundo diáfano. El ser se vuelve transparente, dejando asomar una dimensionalidad metafísica”.

Qué és l’home? “Qué es el hombre? Nosotros lo hemos conocido quizá como ninguna otra generación; nosotros llegamos a conocerle en el campo de concentración, en el campo donde uno perdía todo lo que poseyó: dinero, poder, fama, dicha, donde solo quedaba lo que un ser humano no «tiene», sino que «es»: lo que quedaba era el hombre mismo [...] fundido en lo essencial de él, en lo humano”.

Reconeix Frankl: “Qué es el hombre? Seguimos preguntando. Es un ser que siempre decide lo que es.

Un ser que alberga en sí la posibilidad de descender al nivel de un animal o de elevarse a una vida engendrada”. L’home és, en resum, vida facultativa. Un ésser que té el seu propi timó: “un ser que siempre decide lo que es”. Aquestes reflexions de Viktor Frankl son realment estremidores donat que ell va viure i patir la barbàrie nazi.

Excursus: el lloc de Viktor Frankl en la Història de la filosofia Hom pot pensar que aquestes reflexions de Frankl son òbvies; però no és així. Si la nostra modernitat és cartesiana, la cosa es presenta complicada. Descartes distingeix, almenys, dos tipus de substàncies: la res extensa i la res cogitans. La primera dona lloc al naixement de la ciència moderna i al mecanicisme.

La segona, donarà lloc, per exemple, a l’idealisme. Però no hi hauria, en principi, cap interacció entre elles. La cosa arribarà fins a la tercera pregunta kantiana: què puc esperar?

Viktor Frankl es situaria en aquest context. Fer de l’home una mena de ‘natura morta’ (res extensa) o un ésser quasi espiritual (res cogitans), sense interacció entre ells, ens duria a una mena de situació esquizoide. Però de fet és en això on es fonamenta la ciència moderna: en regularitats inalterables.

Frankl seria, en un cert sentit, pre-modern o fins i tot alquímic. L’alquímia transforma el metall en or, així com la vida facultativa transformaria el factum en ‘sentit’. Li atorgaria saó i rellevància. En Viktor Frankl no hi hauria així cap escissió en el si mateix de l’home, sinó que s’hi donaria la dialèctica pròpia entre l’essència i l’existència. Entre allò que l’home és i allò que l’home pot i ha de ser. El ‘coneixe’t a tu mateix’ de l’oracle de Delfos semblaria ser el nus que mantindria lligats ambdós aspectes.

28

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

L’ HOME SOFRENT L’autonomia humana i la transcendència Per Albert Llorca Arimany Viktor E. Frankl. “El hombre doliente” (Ed. de 1984). “De l’autonomia a la Transcendència. Crisis del humanisme” ( Pàg. 270-297 de l’edició senyalada) A. Presentació: El preàmbul a la 2ª edició Ressalto el paper de la logoteràpia com a via per donar sortida a les qüestions metafísiques i teològiques48. En tot cas, val a dir que la logoteràpia s’ocupa, entre altres aspectes humans, de la fe; i estableix aquesta tesi: Déu és l’interlocutor per excel·lència dels nostre “soliloquis”.

B. La metafísica de “l’homo patiens” i l’inici del nihilisme “L’homo patiens” –l’home sofrent o que pateix- no pertany a “l’homo sapiens”; perquè les qüestions que es discutiran no són cognoscitives, sinó existencials i pràctiques. I és en aquest punt, que l’aparició del nihilisme es contraposa a l’humanisme i a l’essència humana, entesa aquesta com a una acumulació de reflexos condicionats, i l’home sofrent o patidor no troba lloc en aquest món anihilant.

En conseqüència, Frankl reclama el que en diu el super-sentit i la transcendència, que no ho són “de” l’existència, sinó “sobre” l‘existència, com es digué en altres ocasions en les anàlisis del llibre.

Així mateix, davant els problemes del nihilisme i de l’antropologisme (l’home ho és “tot”), el fet que l’home no sigui més que un feix de reflexos condicionats fa aparèixer la crisi de l’humanisme o antropologisme. Frankl el batejarà com a “existencialisme”, en excloure la Transcendència, absolutitzant la finitud humana, i remetent-se a Einstein, qui afirmarà, en diversos escrits, que la ciència sense religió és invàlida.

C. L’entrada en l’humanisme: els valors humans Segons Frankl, l’humanisme autèntic és obert; i l’antropologisme es posà al centre de l’existència humana, convertint-se en “el” criteri de valoració49 i impedint una teoria objectiva de l’home.

L’home, doncs, és obert, i no només al medi ambient, sinó al món. Les referències de Scheler tenen el seu pes en el pensar de Frankl. I el nihilisme és un escepticisme axiològic o relativisme total, pel qual tota indagació humanista no passa de ser opinable. Però no és aquesta la posició de Frankl, com seguidament veurem.

Perquè els valors obeeixen al valor de l’absolut, és a dir, els valors són relatius respecte al valor absolut, que no és sinó la suma personalitzadora –o super-sentit o incondicionat- que condiciona les coses. I aquí ja ens trobem amb Déu, que, per començar, diguem que és l’ordre mateix de magnitud; i per això és inco-mesurable, no té cap dimensió; es la dimensionalitat mateixa.

A partir d’aquí –en el que ell en diu una “fenomenologia de la desesperació”- Frankl se centra en la realitat com allò que té valor, i afirma que “les coses volen ser sacrificades” i així donen sentit o el “revelen”, de manera que te valor allò que sacrifiquem, no pas el que acumulem o “calculem”. Detecten

48

En altres obres, Viktor Frankl recull aquestes dues dimensions: Psicoanàlisi i Existencialisme, de 1946; i La presència ignorada de Déu, de 1948.

49 Precisament, en èpoques recents, el Papa Francesc critica aquest punt de l’antropologisme en la seva encíclica famosa de 2015 de la “Laudato si”.

29

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

aquí la desesperació. Perquè les coses no “es deixen ser”50, i l’home desesperat vol controlar-ho tot, età endeutat –“endiosado”, diu en la traducció castellana- (com diuen Nietzsche, Spinoza, Kant, Simone Weil...) per allò que val relativament o poc.

Les crítiques a l’existencialisme, tal com Frankl el veu: vol “crear” el sentit i no pas “buscar-lo”, van creixent; i malmet, de retruc, l’automatisme del cientifisme, en no acceptar el valor “sacrificial” de les coses, perquè ell pensa que s’expressa la intolerància –no se suporta- del valor suprem del Senyor. Si s’acceptés tal valor, voldria dir que s’accepta el super-sentit, més enllà de la cognoscibilitat, en favor de la fe.

Frankl acaba aquest discurs afirmant que la vida humana és la vida anticipada –és parcialment anterior, com es desprèn del heideggerisme-, i que en tot cas, és el contrari de l’automatisme científista51.

Seguint la crítica de Frankl al no voler “sacrificar les coses”, afirma que ens situem en una mena de “compensació”, perquè manen els interessos; la qual cosa va contra tota ètica52. I és que l’home, com a ésser espiritual –i ho diu un metge!- es dóna davant d’un tu que el precedeix53, tot i adonant-se que és un diàleg en els seus monòlegs54.

D. L’home i Déu Afirma Frankl, conseqüent amb les observacions anteriors, que l’home es coneix des de Déu. I a partir d’aquí, aquest metge fa el pas del patiment a Déu: la “patodicea”; perquè, segons ell, només des de la Transcendència es pot trobar sentit al patiment.

Què és Deu? Pensa que Déu no és pensable; sinó que només podem creure en Ell55, i afegeix (en suposada crítica s Spinoza56) que l’amor diví només es pot dirigir vers una persona, no sobre una cosa.

El Déu de Frankl és un Déu de l’altre, i l’oració és la forma del respecte a Déu com si fos un Tu: Déu està així presencialitzat, personificat i sentit en la intimitat57.

D’alra banda, Frankl fa notar la necessitat metafísica de l’home i dels símbols que usa aquest 58. La fe, segons Frankl, no ha de ser fanàtica, ni s’ha de “congelar”, perquè llavors cauríem en un “entusiasme” simbòlic religiós o bé en una dissolució amorfa, com la sang que es vessa..., i això serveix de poc al metge. Creu que ha de relativitzar el que pot i ha de fer, i no sap l’efecte del seu estudi i actuació sobre els pacients, perquè ja és cosa de Déu. Per això conclou que cal superar el que en diu “el groller antropologisme”, doncs no sabem quin és el super-sentit, ni el significat darrer del patiment humà.

Acaba l’autor afirmant que “l’homo patiens” haurà d’actuar en el “com” i no en el “per què”; i si patir té sentit, també en te “l’home sofrent” i qui comparteixi el seu dol, obrint així pas a la compassió.

50

Ens sembla interpretar el que pensa Frankl: les fulles i les flors són en “passar”, en pansir-se , seguint l’ordre i la bellesa, que regna fins que deixa de ser bella.

51 Que seria com dir que l’home sempre va a remolc dels enginys, fent una mena de seguidisme de les tecnologies.

52 Aquí, sense allargar-me gaire, no puc oblidar aquelles esplèndides afirmacions de Paul Ricoeur en el seu opuscle “Amor i justicia” (Trad, cast. Amor y Justicia. Madrid. Trotta, 2011, ps.48-51). En efecte, després de centrar-se en Lucas, 6, 3234, és Jesús qui diu tot seguint la Regla d’Or (evolucionada en “lògica de l’equivalència” a partir de la “llei del talió”, de la què parlaven els jueus): “Si amáis a los que os aman, ¿qué mérito tenéis? Porque los pecadores aman a los que los aman.

Si hacéis el bien a los que os lo hacen a vosotros, ¿Qué mérito tenéis?...”. I en front d’aquesta aparent incompatibilitat entre la Regla d’Or i l’amor als altres, Ricoeur interpreta tal regla en termes de generositat inserida en l’esmentada regla ètica, però no desplaçant-la o rebutjant-la (o.c. p. 51).

53 Des de Mounier i Eugen Rosenstock o Simone Weil- tota la tradició humanista-personalista advocava per la precedència del tu sobre el jo.

54 Cosa que Etty Hillesum posa en relleu en el seu Diari 55 Curiosament Simeone Weil diu el mateix en el llibre A la espera de Dios.

56 La crítica de Frankl caldria matisar-la, en el sentit que Spinoza parla de la natura (amb el doble vessant creador i creat) i de les seves pautes ordenades segon “l’ordre geomètric”; cosa que no és tan diferent de les propostes de Leibniz o de Weil.

57 Novament Etty Hillesum, i també Simone Weil mostren contínuament aquesta sensibilitat.

58 Eduard Nicol en la seva Metafísica de l’expressió posa en relleu aquesta dimensió simbòlica (veure el nº 47 de la Revista Calidoscopi, on es recullen les aportacions del GFP en el curs2019-2020).

30

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

EL MÓN QUE TENIM Les ombres del poder: Deep State, xarxes d’influència i captura de l’Estat a Europa i Amèrica Per Joan Lluís Pérez Francesch El passat dia 11 de setembre de 2021, en el marc del XV Congrés de l’Associació d’Història contemporània que tingué lloc a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Còrdova -en format presencial i també per videoconferència-, el Dr. Joan Lluís Pérez Francesch (Universitat Autònoma de Barcelona) i Oriol Luján (Universidad Complutense de Madrid) varen coordinar el taller “Las sombras del poder: Deep State, redes de influencia y captura del estado en Europa y América”.

Les raons del taller foren les següents: el funcionament del poder polític ha estat i segueix sent un dels principals objectes d'estudi per part dels científics socials, inclosos historiadors, politòlegs, antropòlegs o constitucionalistes. En els últims anys ha emergit una greu preocupació per la creixent i global desconfiança cap a la classe política i els sistemes de partits, la corrupció política i la persistència de pràctiques escandaloses per part d'influents grups econòmics que, saltant-se els marcs normatius, capturen els recursos públics. No obstant la depravació, una part de la literatura internacional ha tendit a centrar els seus anàlisis en els problemes originats pels processos de transició o per la regulació dels mercats.

Davant la qüestió, una mirada interdisciplinària en perspectiva històrica, com la proposta en aquest taller, permetria potser situar millor aquests processos. Entre molts altres elements, desconeixem la diversitat de mecanismes d'apropiació dels recursos de l'Estat en la llarga durada històrica, la reproducció de les bones famílies i la formació de grups d'interès, la tecnoestructura d'alts funcionaris, l'ús d'òrgans de l'Estat com palanca d'accés a prebendes, i la lògica corporativa burocràtica com a mercat d'influències. D'acord amb els assumptes esmentats, aquest taller proposa un apropament a les xarxes de poder basat en una perspectiva històrica i interdisciplinar, oberta a diferents enfocaments que aborden escenaris i problemàtiques al llarg de la modernitat europea i americana.

Seran d'interès estudis que considerin, entre altres possibilitats: -

1. Tipus de captura i Zones d'ombra 2. Quins van ser els seus actors 3. Identificar els mecanismes, instàncies i objectius d'influència 4. Analitzar el seu impacte i reaccions

Ens interessaven propostes de comunicació que s'interroguin sobre si l'Estat estava capturat per grups de poder com a actor passiu i captiu -cosa que facilitava al seu torn la corrupció general-, o si per contra era el propi Estat el que es presentava també com un actor actiu, ja fos per impulsar mesures que limitessin les estratègies de cooptació, o bé perquè obeïa a una lògica sistèmica consistent en participar directament "la Governació del Regne" en les mateixes.

31

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Les versions de debat inscrites al Congres varen ser: -

“Fernando Muñoz y la utilización de las instituciones del Estado para su enriquecimiento particular”. Martínez García, Bienvenida Cristina “Sociedades anónimas y poder ejecutivo en la España isabelina: una aportación desde el análisis de redes”. García-Orallo, Ricard “Las armas del Deep state: pistolerismo y fraude en los distritos electorales de Terres de l'Ebre”. Mestre Prat de Padua, María “Redes económicas, redes de captura del Estado: el ejemplo de Hispano Suiza (19041935)”. Molina Recio, Raúl “España, Estado de Derecho. Legitimidad y efectividad en el reconocimiento internacional del régimen franquista en la Guerra Fría”. Armengol Ferrer, Ferrán “Umbrales de tolerancia e indicadores de influencia. Una aproximación a la mentalidad de Antonio Maura Gamazo”. Faes Díaz, Enrique “Los pilares del poder en la Rusia de Putin. Nacimiento y evolución de los miembros de los clanes ‘pitery’ y ‘siloviki’ en el periodo 2000-2020”. Martín Ávila, Antonio Javier “Boris Yeltsin y la disrupción del fenómeno oligárquico: una visión actualizada en el 30 aniversario de la caída de la URSS”. Martín Ávila, Antonio Javier “La reforma de la justicia procedimental en Ultramar: luces y sombras”. González Clapham, José Antonio “El "Sindicato" y la captura de Francia. Le Triboulet y la percepción del "Estado profundo" (1880-1907)”. Pubill Brugués, Joan “El Deep State y la manipulación de la opinión pública en España: los fondos de reptiles y los gastos reservados, 1876-1936”. Ferrán Toledano González, Lluís “Joaquín del Moral y Pérez Aloé ¿un ejemplo de «Deep State» español?”. Espuny Tomás, María Jesús, Vallés Muñío, Daniel, Velo Fabregat Elisabet “La comisión de responsabilidades republicana contra Juan March”. Cañabate Pérez, Josep “Estado y Educación”, Llorca Arimany, Albert “La historia es un caso. Los amigos políticos: de la gobernación del Reino al “Deep State”. Pérez Francesch, Joan Lluís “El Deep State judicial. A vueltas con la Transición lampedusiana”. Del Clot i Trias, Damià

Antoine Doré: Deep State.

Font: Internet

32

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

EL RACÓ DEL CINEMA “Nuevo Orden” (2020) de Michel Franco Per Sara Fernández Puerto Fitxa tècnica Títol: Nuevo Orden País: Mèxic (2020) Direcció: Michel Franco Guió: Michel Franco Durada: 88 minuts Música: Dmitri Shostakovich Fotografia: Yves Cape Disseny de vestuari: Gaby Fernández Productora: Coproducción México-Francia; Teorema, Les Films d'Ici Repartiment principal: Naian González Norvind, Diego Boneta, Mónica del Carmen, Darío Yazbek Bernal, Fernando Cuautle, Eligio Meléndez, Lisa Owen, Patricia Bernal, Enrique Singer, Gustavo Sánchez Parra, Javier Sepulveda, Sebastian Silveti, Roberto Medina, Analy Castro, Eduardo Victoria, Claudia Lobo, Sophie Gómez

Premis 2020. Festival de Venecia: Leoncino d’ Or, Gran Premi del Jurat 2020. Festival de La Habana: Selecció oficial / Festival Internacional de Cine de Estocolm: Premi Impacte 2020. Premis Ariel: 10 nominacions. Premi Millors efectes especials 2020. Premis Forqué: Millor pel·lícula llatinoamericana / Festival Cinellatí de Toulouse: Premi del Jurat 2021. Premis Platí: Nominada / Festival Internacional de Cine de San Sebastián: Nominada 2021. Enquesta de Crítics de Indiewire (Cinema independent, EE.UU.): Millor pel·lícula de l’any

Sinopsi A una fastuosa casa de Mèxic D.F. se celebra, amb grans mesures de seguretat, un casament fastuós d’elit; mentre, als carrers propers a la finca es viuen colèriques protestes, centrades en una lluita ferotge de classes que deriva en un violent cop d'estat. Vist a través dels ulls d'una jove promesa i dels servents que treballen per a la seva pudent família, Nuevo Orden segueix les empremtes de l'esfondrament d'un sistema polític i del naixement d'un vexador nou reemplaçament que voreja el desastre i no ofereix cap futur obert a l’esperança.

La pel·lícula de Michel Franco Nuevo Orden es va estrenar l'any 2000, assolint els elogis del Festival de Venècia, on va aconseguir alçar-se amb el Leoncino d’Or. El Lleó d'Or l'arrabassaria l'aclamada i oscaritzada Nomadland de Chloé Zhao. No obstant això, malgrat els nombrosos premis rebuts, ha generat agres controvèrsies, dividint les opinions de la crítica, especialment a Mèxic.

Després dels acerats retrets al seu país, Michel Franco va comentar en roda de premsa que “la intenció de Nou Ordre no és retratar una realitat particular a Mèxic, sinó una cosa en què el món es pugui veure reflectit,…Sempre la vaig imaginar com una distòpia, com una fantasia que succeïa en el futur proper sense centrar-me a Mèxic especialment”, i mostrar “com s’utilitza la por i la misèria per controlar els ciutadans amb finalitats polítiques”. El guió el va ocupar quatre anys.

33

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

I certament, Nuevo Orden és una distòpia fílmica cruel, reflex d'una societat que sucumbeix sota un poder totalitari que la controla. Un poder que sap recollir els disgustos d'un poble desigual en la riquesa i oprimit a la feina, i manipular al seu antull les reivindicacions dels marginats i el desig de les classes altes de protecció dels seus interessos financers i la seguretat de les seves vides i patrimoni .

Assumit el poder com a president de Mèxic, i per legitimar-se davant frau electoral, Felipe Calderón (PAN) va emprendre una guerra contra el narcotràfic (Operativo Michoacán) utilitzant l'Exèrcit de forma massiva en tasques de seguretat. Alguns èxits en la detenció de líders dels cartells van tenir un revers dramàtic: van néixer nous grups que competien amb violència extrema per assegurar-se el control de les rutes més rendibles.

Un d'ells, Los Zetas, fundat per exmilitars i expolicies, van tenyir de sang el país, i sobre ells va recaure un nombre dramàtic de denúncies per tortures i morts de població civil, consentides per l’exercit. Genaro García Luna, ministre de Seguretat Pública i mà dreta de Calderón, va entrar a la llista Forbes de “màxima corrupció política”, acusat de narcotràfic i d'acceptar durant anys suborns milionaris d'El Chapo Guzmán, líder del cartell de Sinaloa. En el sexenni de Calderón (2006-2012) es comptabilitzen uns 60.000 assassinats i uns 27.000 desapareguts.

El color com a símbol d’estament social El director va decidir comptar amb la col·laboració de la dissenyadora Gaby Fernández per configurar el vestidor de Nuevo Orden, un encàrrec que va acollir amb entusiasme, ja que feia temps que volia treballar amb Michel Franco.

Gaby va afrontar la proposta com un repte, no només estètic, sinó també simbòlic, per la qual cosa va esbossar unes robes d'acord amb la psicologia i la posició social dels personatges que conformaven de la trama, ja fos la caracterització dels protagonistes principals o la dels figurants presents als moviments de massa. El tint pictòric del vestidor emfatitza el dramatisme de l'acció, concentra la mirada de l'espectador a la tragèdia i pertorba el sentiment davant del que es preveu.

La dissenyadora, tot i gaudir de plena llibertat, va treballar en estreta col·laboració amb el guionistadirector i el director de fotografia Yves Cape; i va confessar en una entrevista que Michel li va demanar que les robes transmetessin el contrast dels mons que coexistien a la pel·lícula, reforçant la idea d'enfrontament entre ells. D'acord amb això, va partir del casament, inici del conflicte i punt central de l'adveniment del drama posteriorment relatat. En paraules de Gaby, “el casament representava una bombolla, un món fals”, adornat de teles sumptuoses confeccionades a mida: vaporoses i de colors vius, encara que gèlids, a les dames, buscant transmetre alegria i elegància, i de vestits impecables als homes, transferint eficàcia en els negocis i benestar material; “per després sentir el canvi als altres mons més grisos”: el dels humils, els oprimits, els revoltats; i opacs: la maquinària militar uniformada en un verd tan descarnat com les pràctiques calculistes d'extorsió, doble joc maquiavèl·lic i crueltat.

El vestit atípic de Marian, la núvia, omple la pantalla de protagonisme. També, en paraules de la dissenyadora, “no volien que fos un vestit de núvia clàssic ja que la Marian no era la típica núvia, ni era igual a la seva família”, i havia de ser, a més, “el vestidor que l'acompanyés per la resta de la pel·lícula” . El seu color vermell intens recupera el color antany usat en les esponsals medievals, renaixentistes i barroques, oposant-se al convencionalisme victorià que va sacralitzar el blanc a les cerimònies matrimonials. El vestit-pantalons suplantant el vestit nupcial clàssic ens adverteix que la 34

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

jove és independent en criteri i resolta en voluntat. Els petons tendres entre la parella escenifiquen que el seu matrimoni és per amor, no un enllaç arreglat de classe.

Respecte al vestidor dels manifestants, Gaby considera que “havia de veure's la lluita que portaven per dies anteriors els revoltats abans d'irrompre a la mansió”: la seva textura rudimentària i esquitxada de brutícia contrasta amb l’impol·lut del casament. I en un simbolisme pervers sintetitzen tots ells els colors de la bandera de Mèxic: el verd dels militars (força repressiva de l'estat), el blanc i marró dels pobres - revoltats o no- (classes humils) i el vermell de Marian (classes privilegiades). I “els colors que va assignar per a cada grup no es barregen en cap moment: “el color verd dels militars no podia estar a les peces dels manifestants i els altres extres als carrers; molt menys el vermell del vestit de Marian”. El vestit de Marian, a més, li va servir a Franco perquè se la reconegués a la cel·la, ja que era un punt de color de gran intensitat, irrefutable en al·lusió a la sang de les víctimes sacrificades. Marian a la reclusió forçada perd la jaqueta i una brusa blanca i tacada ja la identifica amb les classes no distingides, sinó condemnades, ja que s'ha desposseït de la protecció de l'estatus familiar que la protegeix, ignorant del seu parador.

Classisme a Mèxic Michel Franco assegura que la seva pel·lícula “tracta de combatre el classisme i el racisme”, i entenem que per aconseguir-ho acusa per igual la injustícia, provingui d'on provingui: de la classe “whitexicans” o de la classe “prieta” o “índia”.

El terme whitexicans (contracció de les paraules angleses white i Mexicans) és freqüentment utilitzat a les xarxes mexicanes com a sinònim de persona de pell clara i mexicana, amb certes actituds ostentoses en el seu comportament i mode de vida. Es contraposa als termes "prieto", "indi", "naco" i "gat", que discriminen pejorativament les persones de pell fosca, generalment de baixa extracció social i poc cultivades.

A la classe whitexicans la cinta li imputa una gran insolidaritat en el repartiment de la riquesa, i desatenta –manca de compassió fins i tot– davant les necessitats socials. Aquesta actitud és visible amb claredat a l'inici de la projecció, quan un antic servidor de la mansió, Rolando, irromp dòcilment al casament per demanar un préstec urgent per salvar la vida de la seva dona mitjançant una intervenció quirúrgica que no pot costejar. La indiferència de la família davant el seu dolor no deixa d'atribolar-lo, ja que eviten els seus membres involucrar-se en una problemàtica que entenen que no els concerneix, despatxant-ho amb “una almoina” absolutament insuficient. No reacciona de la mateixa manera la filla, 35

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

que entén la responsabilitat de les classes altes en la degeneració de les ajudes socials i el bon funcionament de les institucions del país, ja que, com ha comprovat amb els seus regals de casament, les grans fortunes són comissionistes i s'afavoreixen entre elles, eludint la pràctica de l'equitat amb la corrupció sistemàtica.

La desigualtat és perillosa quan es torna insostenible i relega a la pobresa més absoluta grans contingents de població, que és explotada laboralment o abandonada a la seva sort, sense aportar l’estat els recursos bàsics de subsistència. I la reacció pot ser violenta, marcada per la reivindicació justa de drets, però en la què tenen cabuda també el ressentiment, l'oportunisme i la venjança. La negativitat de determinats individus és visible en el comportament d'alguns servents de la casa, que no dubten a robar o assassinar quan les circumstàncies els possibiliten la rapinya, abans solapada sota capes de continguda servitud.

Diversos medis van batejar la pel·lícula de reaccionaria, doncs consideraven que s’oferia una visió excessivament violenta de les manifestacions populars, desacreditant així les protestes socials. Altres, encara més dures, l’acusaven de classista i racista, estimant que donava peu a inculpar la pobresa. Però, és possibles una altra lectura: el poble està desarmat i també pateix, són llavors els homes dels cartells, infiltrats a la revolta, qui actuen de forma salvatge i despietada en connivència amb l’exercit per desestabilitzar el país i anular el sentit social de les protestes legítimes.

De la contesa social, emparada per un exèrcit pèrfid, només emergirà un “nou ordre”, que en realitat és “el mateix ordre”, d'aquí les lletres del cartell de la pel·lícula llegibles al revés adoptant la forma de mirall. Doncs, com alguns crítics han assenyalat en al·lusió a l'obra de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, el Gatopardo, de vegades cal “canviar-ho tot perquè res canviï”. I en la distòpia anti-maniquea de Michel Franco, el canvi s'aconsegueix massacrant els innocents (els servents bondadosos i la jove acabalada càndida i solidària), utilitzant el furor de les masses, convenientment canalitzades en la destrucció per una incipient dictadura (imaginem que per després reprimir-les amb contundència); dictadura que persegueix apropiar-se de les simpaties i ajuda financera de les elits (a les quals no dubten a enganyar, si cal amb argúcies fal·laces que ocultin els seus crims desviant la mirada envers bocs expiatoris, com el Cristian i la Marta), i que fermes donaran suport a un totalitarisme repressiu a canvi de garantir-ne l'estabilitat. Terribles, per injustes, les imatges finals.

Per acabar, creiem que s'ha acusat injustament Michel Franco d'antirrevolucionari. La pel·lícula criminalitza la mala voluntat, l'egotisme, el menyspreu per la vida dels altres, l'ultratge de la dignitat, la immolació de la innocència, l'adulteració de les relacions socials, la brutalitat gratuïta, la manca d'empatia i la hipocresia; defectes i perversions totes no lligades a una classe social, sinó a “individus particulars”, amb capacitat de raonament i decisió....... I quan la raó i la grandesa no condueixen l'acció, la manipulació acaba soscavant la llibertat i envilint la convivència.

36

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

APUNTS REFLEXIUS Política i Humanisme III Per Joan Lluís Pérez Francesch Els polítics Els polítics són les persones que s’hi dediquen a la política. Dit això també s’ha de dir que tots som – per activa o per passiva- “polítics”, en la mesura que ens interessa o ens afecta el que passa al nostre voltant. De forma activa, opinem i volem influir-hi. Passivament, allò que decideixen els polítics, millor dit les institucions en les quals treballen, és d’obligat compliment, no són recomanacions sinó manifestacions del poder.

Hi ha gent que diu que es “apolítica”, o que “passen” de la política. Definir-se “apolític” pot tenir connotacions molt diverses. Uns consideren que és millor no mullar-s’hi en una activitat en la que no creuen, però que existeix amb independència d’ells. Per altres, és una forma de dir que no tenen lligams amb cap partit polític, però no renuncien a fer la seva des d’associacions, ONGs, fundacions, centres culturals o cívics. Quan algú empra l’expressió “apolític” s’ha de saber en quin sentit ho diu.

També hi ha gent que es defineix com independent. De vegades es diu que una persona és independent quan no milita en cap partit. Però crec que s’ha de matisar què s’entén per ésser independent. A mi m’agrada ésser independent en el sentit de tenir un criteri propi sobre les coses, de no rebre pressions inoportunes, ésser valorat per les meves opinions. Sembla que el fet de militar en un partit polític fa a les persones mers instruments del col·lectiu, i pot ser veritat però no sempre es així. Crec que una cosa és la disciplina de vot en un òrgan públic o els acords d’una entitat i una altra molt diferent el fet de pensar per un mateix. Per a mi, sempre està la persona i la seva llibertat d’expressió i de criteri per damunt dels partits, sindicats, associacions. Si no hi estic d’acord amb una línia de pensament o d’actuació del col·lectiu del que formo part, res em fa dubtar d’abandonar-lo.

La gent veu que els polítics són moltes vegades sectaris, i la política és converteix en una activitat d’uns contra els altres. Hi ha uns dirigents que marquen les pautes i desprès els militants obeeixen els seus dictats. Això està bé dins d’un ordre, perquè sinó no hi hauria organització possible, però de vegades es porta a extrems que no em semblen bons per a la salut de la vida pública d’un país.

Els polítics no sempre són coneguts. I uns són més coneguts que d’altres. Els dirigents o els que ocupen càrrecs a les institucions “surten més a la foto”. Però també s’ha de saber que hi ha molts polítics, que no surten a la foto, que son més de segona fila i que fan una tasca rellevant. De totes formes, la nostra societat és molt mediàtica i per a qualsevol polític és important tenir ressò en els mitjans de comunicació. Així poden explicar els programes o les opinions que tenen. L’actuació en els mitjans de comunicació és important perquè en la democràcia es parteix de la idea que els ciutadans tenen el dret d’estar informats d’allò que fan els polítics, amb l’objectiu de crear una opinió pública lliure. Alguns distingeixen entre l’opinió pública i l’opinió publicada, ja que una cosa és el que es publica i un altra l’opinió que tenen els ciutadans sobre allò publicat. En el fons es pensa que la societat està formada per persones racionals, que tenen criteri i que se’l formen en base als mitjans de comunicació d’una manera molt significativa.

A mi em sembla que de vegades els polítics surten massa en els mitjans de comunicació. No sempre tenen coses a dir i llavors cauen en el parany de fer declaracions, rodes de premsa, entrevistes, tot anant a remolc dels interessos del mitjans de comunicació, els quals poden ser vendre diaris, o ésser líders 37

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

d’audiència, perquè no hem d’oblidar que són un negoci, però també donen suport a determinades opcions polítiques. Els mitjans de comunicació actuen com a grups de pressió. La independència seria el més desitjable, però no sempre s’aconsegueix. Tots sabem, per exemple, les orientacions dels grans diaris. Penso que això no és ni bo ni dolent, però s’ha de saber.

Potser després del franquisme la gent esperava més dels polítics, o potser sempre que hi ha hagut llibertat d’expressió i democràcia els polítics han estat objecte de crítiques. Això és normal. Hi ha gent que està pendent del que fan els polítics i aleshores comparteixen o no les seves actuacions i d’altres que com es diu ara són més “passotes” i fan una desqualificació general. En aquest últim supòsit el que és preocupant és la separació que hi ha entre la ciutadania i els polítics. Tanmateix, determinades actuacions corruptes no han afavorit la imatge dels polítics en general.

Crec que uns dels problemes de la política és entendre-la com una professió de la qual s’ha de viure quant més temps millor. Aleshores pot passar que el polític estigui més pendent de conservar el càrrec i el sou que no pas dels interessos generals. També pot succeir que el polític visqui immers en un conjunt de problemes deslligats de les necessitats reals de la gent, com ara quan es defensen interessos de partit o s’actua guiat només per estratègies electorals. Els polítics han de tenir present aquests temes, però han de tenir una visió més amplia de la feina que fan.

Podríem diferenciar els tipus de persones que es dediquen a la política. Per exemple, alguns ocupen càrrecs institucionals, perquè s’han presentat a unes eleccions en unes llistes i han estat escollits.

D’altres, ostenten càrrecs no representatius, sinó més de gestió, com ara direccions generals. En aquest darrer cas, pot ésser important la militància en un partit o la qualificació tècnica i professional. També podem parlar de polítics amb dedicació exclusiva i d’altres que mantenen la feina particular, la qual cosa és relativament freqüent en la política local.

Les característiques del sistema electoral poden influir en el tipus humà de polític que tenim. A totes les eleccions que s’esdevenen a l’Estat espanyol - excepte les del Senat, que són amb llistes obertes i nominals- , les llistes electorals són tancades i bloquejades. Són llistes de partit. Això implica que els electors votem i en funció del nombre de vots de cada candidatura surten escollits uns candidats.

Nosaltres no podem escollir el nom d’aquest o l’altre candidat. És una operació matemàtica (la llei d’Hondt) la que fa que surtin més o menys candidats de cada llista que es presenta. L’objectiu d’aquest sistema, instaurat en l’època de la transició política era reforçar els partits polítics després del franquisme que els havia prohibit. Avui, penso, no te gaire raó de ser. A més, les llistes són tancades i bloquejades. Podrien ser tancades, és a dir, també de partit, però introduint la possibilitat de marcar un o diversos noms. Així es votaria a partits i a persones. A mi em sembla que després de vint-i-cinc anys de vigència del sistema que tenim, és hora de fer alguna cosa amb l’objectiu d’acostar els polítics a la societat. Si es canvies no passaria res de l’altre món, ja que a l’estranger està ple de casos per agafar models que valorin més les persones i no tant els partits. Avui en dia em sembla un sistema dolent, perquè el polític que ha resultat escollit dins una llista, no pot tenir l’orgull de la democràcia que és haver estat escollit directament pels ciutadans però com a persona concreta, amb tot el que això representa de sentir-se vinculat de manera molt estreta per una decisió tan transcendental com és l’elecció popular. Esperem que algun dia a Catalunya hi hagi un acord de mínims entre els partits per tal d’aprovar una llei electoral al Parlament de Catalunya, i que pel que fa a tot l’Estat es replantegi la regulació actual abans que la degradació del sistema esdevingui irreversible.

A més, aquest sistema pot propiciar el fenomen del transfugisme, ja que les persones resten en un segon lloc després dels partits i per tant es poden “rentar les mans” tot al·legant que són els partits els que han canviat. El cas del trànsfuga és molt dolent, al meu parer, perquè es tracta d’una persona que ha estat escollida en unes llistes (que recordem són sempre de partit) i mentre exerceix el seu càrrec abandona aquest partit. Podria fins i tot canviar-se de partit, encara que el més habitual és que quan 38

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

està en un òrgan públic vagi a parar a l’anomenat “grup mixt”. Recordem que els partits no poden treure els representants de les institucions públiques en les que han estat escollits. En tot cas, es dóna la paradoxa que un polític elegit en el si d’una candidatura pot arribar a votar decisions contraries a les defensades pel partit en el que es va presentar a les eleccions. I això, tot i que és legal, em sembla un clar frau a la voluntat dels electors.

La democràcia actual és una democràcia de partits i de grups. Els partits o coalicions de partits es presenten a les eleccions i després els candidats que han estat escollits s’agrupen en les institucions representatives (cambres parlamentàries, plens d’ajuntaments, etcètera). Els partits continuen influint després de les eleccions en el funcionament de les institucions. Els grups parlamentaris, per exemple, apleguen els candidats electes del mateix partit. Normalment hi ha uns requisits d’un mínim de persones per a formar un grup i els partits que no tenen prou electes se’n van al “grup mixt”, que abans he esmentat. Però a part dels polítics en els òrgans representatius com el Parlament, trobem els polítics en el Govern. Al sistema parlamentari que tenim a Espanya i a Catalunya primer hi ha unes eleccions al Parlament (en el cas espanyol, Congrés de Diputats i Senat; a casa nostra, el Parlament de Catalunya) i després, de la majoria parlamentària surt el Govern. La resta de parlamentaris romanen a l’oposició, o li poden donar suport permanent o puntual. Per tant, podem parlar de polítics que treballen des del govern i d’altres que són parlamentaris (amb els corresponents grups de la majoria i de les minories). El grup majoritari dóna suport al govern i les minories de l’oposició han de controlar el que fa el govern i oferir una alternativa. L’ alternativa és molt important a fi i efecte que l’opinió pública vegi que hi ha una proposta diferent de fer les coses i que , si s’escau, a les properes eleccions pot rebre un suport majoritari dels electors.

Un tema important que afecta els polítics és la gestió dels diners públics. Aquest és un tema cabdal del que en podríem dir la cultura democràtica. Un polític no pot gestionar el seu departament com si fos una empresa privada, perquè els diners no són seus. Són de tots i provenen dels impostos que paguem els ciutadans. Els polítics haurien d’actuar amb sobrietat, sense llençar els diners. Un motiu de descrèdit dels polítics és que els ciutadans pensen que amb el diner públic els polítics no són prou austers. Hi ha gent que pensa que els polítics el que volen és enriquir-se il·legalment. Desgraciadament els fets els donen la raó en algunes ocasions, perquè hi ha polítics corruptes. Es un fet i s’ha demostrat, fins i tot amb condemnes judicials. Però jo penso que no es pot generalitzar, perquè aleshores no li estem fent cap favor a la política. Amb els polítics passa com amb totes les professions, oficis o ocupacions: n’hi ha de bons i de dolents. I els dolents sempre fan més soroll que els bons. Les generalitzacions són odioses. No cal dir que també trobem polítics amb conviccions, perfectament conscients de les seves responsabilitats i que volen servir als ciutadans. Per això no es pot dir aquella frase de “tots els polítics són iguals”.

En ocasions els problemes polítics no els resolen els propis polítics sinó que porten el tema als jutges. Llavors es parla de “judicialització de la política” i els jutges esdevenen més protagonistes del que haurien de ser. Pot passar que no hi hagi més remei que portar un assumpte als jutges, perquè s’hagin comès delictes. Però, de vegades, hom recorre, d’entrada, als tribunals per tal de provocar el descrèdit de l’adversari. A mi em sembla que això no és correcte, perquè és una perversió del sistema. Un altre problema és la politització de la justícia.

39

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Ara es vol dir que els jutges no sempre actuen amb independència i que estan influïts pels partits polítics. Aquesta és una acusació molt greu, que si es demostra contradiu la mateixa naturalesa del que significa jutjar. Ara bé, els jutges poden tenir les seves opinions i la seva ideologia, com a persones que són. Però això no es pot confondre amb la necessària independència en relació a les parts d’un judici o amb el raonament que porta a una decisió judicial.

D’altra banda ens podem preguntar si el rei és un polític. Es diu que el rei regna però no governa i que els seus actes són deguts, en el marc de la monarquia parlamentaria. O sigui que ell no decideix, sinó que signa, exterioritza, solemnitza, decisions d’altres òrgans que són els que prenen efectivament les decisions. El rei no actua mai sol, sinó que els seus actes estan contrasignats o refrendats per un altre persona, que és qui se’n fa responsable, políticament i jurídicament. Des d’aquest punt de vista, el rei no és un polític en sentit estricte. Ara bé, si tenim en compte que les seves actuacions tenen a veure amb la vida política, aleshores sí que podríem pensar que és un polític. A més encara que no decideixi res sol, no hi ha dubte que pot tenir una capacitat d’influir, d’orientar, d’impulsar i que pot tenir una autoritat més per la via dels fets que de les normes, la qual cosa no es pot ignorar. La constitució espanyola el defineix com a símbol de la unitat i permanència de l’estat. Es el cap de l’estat.

En la mesura en què està per damunt de la lluita entre els partits pot ser un símbol d’integració. Per això, per exemple, el rei no vota en les eleccions legislatives.

La política està plena de símbols. La bandera o la llengua en són d’altres. Penseu si no que us en diu la bandera espanyola i que us en diu la bandera catalana, o la llengua espanyola i la llengua catalana.

No vull entrar ara a fons en aquest tema, però no sempre és viuen com a elements compatibles. Potser és que no ho són. Però en tot cas, al darrere hi ha una enorme càrrega simbòlica, de sentiments, de maneres d’entendre el que signifiquen o podrien significar. I els polítics, com qualsevol de nosaltres, ho reflecteixen en llurs opinions i en llurs actuacions. Com en el tema recent del CAT a les matrícules dels vehicles. Per alguns és un tema de “xapes”, és una tonteria que hi hagi algun distintiu autonòmic.

Per d’altres és un element simbòlic important. Per a mi el més perillós és considerar que hi ha símbols que són menors, irrellevants i que per tant es poden “ningunejar”. És perillós perquè és una negativa al diàleg i a comprendre la realitat en tota la seva complexitat. És governar per ordre ministerial. Quina pena!

Hi ha qui diu que cada país té els polítics que es mereix.

No deixa de ser una frase feta. Com totes les frases fetes a mesura de sentir-la l’anem interioritzant i al capdavall ens la creiem. Però també podem dir que cada país té els empresaris que es mereix, els sindicalistes que es mereix, els professionals que es mereix, així fins a esgotar tots els àmbits de la vida. Jo sincerament no sé ben bé que vol dir, a no ser que tingui una càrrega negativa, de menyspreu i de desqualificació general, que no m’interessa, perquè es converteix en un discurs retòric que no serveix per arreglar res. Dit això, també penso que cap ciutadà es mereix tenir polítics corruptes, per exemple. Per a mi un polític corrupte no és que sigui un polític dolent. No és un polític. No fa política, atès que prima els interessos personals per damunt dels generals, comunitaris i públics.

40

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

PERSONES EMBLEMÀTIQUES En record del “Mestre” Lluis Cuéllar Bassols (1925-1993) Per Albert Llorca Arimany Amb motiu del 20 aniversari de l’existència de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC), hom proposa la fundació de la vocalia del GEFIPLLUC (Grup d’Estudis Filosòfics Personalistes Lluís Cuéllar) dins del IEMC, a fi de continuar i enfortir l’activitat difusora del pensament i dels valors del Personalisme Comunitari que Emmanuel Mounier llegà.

Qui fou Lluís Cuéllar?

Lluís Cuéllar i Bassols nasqué a Olot l’any 1923 i morí a Barcelona l’any 1993.

Fou un pensador personalista i catòlic, situat entre el pensament agustinià i La filosofia fenomenològico-husserliana. De la seva intensa vida intel·lectual, cal destacar la seva inestimable tasca docent a La Universitat de Barcelona, juntament amb les aportacions didàctiques a l’ensenyament secundari com a catedràtic de filosofia des de 1958, i la seva contribució l’any 1980 a la refundació de la Societat Catalana de Filosofia, de la que en fou el primer secretari en la recent etapa. Fou així mateix el fundador del Liceu Maragall de Filosofia l’any 1981, fixant la seva adreça a l’Ateneu Barcelonès des del 1985.

Sobre el pensament de Lluís Cuéllar Sobre el pensament de Lluís Cuéllar se’ns fa difícil no llegir la seva tesi doctoral, que fou posteriorment publicada com a llibre 59, i que enguany –pel present curs- és estudiada a la Societat Catalana de Filosofia (IEC) en el Grup de Filosofia Personalista.

Hom pot afirmar: -Que, dins del personalisme comunitari és rellevant la lectura de les seves obres, especialment la que conté l’esmentada tesi “El hombre y la Verdad”.

-Que la idea bàsica de Lluís Cuéllar fou la creença en el fet que hi ha Veritat.

-Que l’articulació interna en els seu pensar passa per la radicalitat filosòfica60, pel desplegament intuït d’aquesta Veritat61 i la triplicitat de tal Veritat intuïda en tres moments: el dubte cartesià, la “epokhé” huseriliana i la “conversió” agustiniana62.

59

Cuéllar, LL. El hombre y la Verdad. Barcelona: 1981. Ed. Herder La radicalitat filosòfica posa al descobert l’ escepticisme, que preocupà a Cuéllar: “…la fatídica silueta del escéptico se divisa, en efecto, al final de todas las rutas, esperando recoger nuestro desengaño” (El hombre y la Verdad, oc. (pàg. 11).

61 “…acabábamos de descubrir que, fuera ella lo que fuera, “somos de la Verdad y a ella nos debemos”, por encima de todo, incluso de toda aparentemente insuperable desazón-decepción espiritual. El descubrimiento de esto que vamos a llamar “la Evidencia Fundamental” nos espoleó de nuevo y puso en marcha de un modo irreversible nuestro pensamiento hacia un intento, quizá ´”loco”, pero no por ello, menos “ineludible”. o,c (pàg, 12,) 62 Lluís Cuéllar es definia, sovint, com “un agustinià de cor”.

60

41

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Sobre la lògica del pensar de Lluis Cuéllar, cal aterrar en la seva noció clau de atentivitat, que es manifesta com Evidència Fonamental63: la ”epokhé” cuelleriana (arrelada en la realitat de la vida humana) i com a Veritat de la condició humana (Veritat encarnada: “la Veritat és per a mi”64).

L’atentivitat filosòfica fou idea original seva. Es caracteritza pel seu tarannà processual, incòmode i compromès. O, dit d’altra manera, l’atentivitat constitueix la radical “epokhe” cuellariana “despertada” per la Veritat rebuda pel jo perceptiu, sota la lògica de la intuïció anticipada –“conativa”- convertida en experiència vital de donació que copsa el subjecte humà.

Aquesta atentivitat filosòfica convida a posar en obra “l’imperatiu de Veritat”, en el sentit que la Veritat s’imposa a l’home per dins, i es concreta en la disposició pràctica de “viure conforme a la Veritat”; l’abast del qual Cuéllar sap, millor que ningú, que el vincula a grans filòsofs personalistes del segle XX, des de Emmanuel Mounier i Gabriel Marcel, fins a Xirau, Lacroix o Nédoncelle... Tot un bagatge personalista que ratifica la passió del compromís filosòfic de Lluís Cuéllar per la Veritat.

Les implicacions de l’atentivitat - Com a nivell ontològic de l’acció humana, comporta que la veritat es faci en mi.

- Impulsa l’ esforç filosòfic enfront de l’escepticisme.

- L’atentivitat es presenta com un “despertar” o “aletheia”, superant l’endormiscament. El “verocentisme” cuellerià posa la veritat al centre de la vida humana; contràriament al que fa “l’egoisme”.

- No hi ha escletxa entre el que hom pensa i el que hom fa, de manera que el “jugar brut” 65 queda desqualificat.

I en la vida col·lectiva, l’aplicabilitat de l’atentivitat en parla del dret de ciutadania convertit en dret de “cuidadania”, que no és sinó la personalització mounieriana (desenvolupament de la persona humana en la vida col·lectiva), els indicis de la qual cosa són palesos en la vulnerabilitat humana i la interdependència entre les persones.

Corol·lari hom pot afirmar que la figura de Lluís Cuéllar suggereix dues consideracions: -La primera, que el mal, que sempre és present en l’existència humana, és entès com una desatenció –o deformació- de la Veritat. És “l’aversió” agustiniana de què ell parla.

- La segona, que el vincle de Cuéllar amb filòsofs personalistes rellevants (catalans o no catalans) és present en el coneixement de Xirau, Pegueroles, Bofill, Belloso… i Lacroix, Nèdoncelle, Madinier, Bastide, Desjardins…, tal com recull Alain Guy a Historia de la filosofía española.

63

l’Evidència Fonamental no és sinó l’inici del desplegament de l’atentivitat filosòfica Afirmar que la “Veritat és per a mi” no és, per Cuéllar, cap indici de relativisme; sinó l’aspiració humana al que és vertader. En efecte, en el seu llibre Comprendre la filosofia (Barcelona: 1981, Ed. Teide), afirmarà que: “no és pas contradictori de dir que aquesta veritat és alhora “absoluta” i “relativa…Acceptar la nostra condició d’homes, és, senzillament, realisme gens descoratjador” (pàgs. 27-28).

65 “…l’home que s’enganya a si mateix…sap disfressar de vertader allò que és i ell mateix com mínim sospita que és fals, a fi de poder-s´ho creure o mig creure d’una manera suficient per a poder obrar d’acord amb els seus interessos i el seu egoisme” (o.c. pàg,. 29).

64

42

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Bibliografia L’obra de Lluís Cuéllar està composada no només pels seus estudis acadèmics, sinó també per la seva atenció als esdeveniments de la vida quotidiana; a més participà en nombrosos congressos amb destacades ponències, va escriure pròlegs a llibres i col·laborà en diversos articles d’enciclopèdies. El seu volum aproximat, tot i no ser possible una informació exhaustiva, ultrapassa els 450 treballs publicats. Ens cenyirem, doncs, a fer un succinta selecció de la seva obra i referenciarem alguns estudis sobre la seva figura i pensament.

Llibres de Lluís Cuéllar -Introducción a la filosofia. Barcelona, 1977. Ed. Casals. Voluminós llibre escrit per a servir de guia a alumnes de batxillerat. És publicaren diverses edicions. Obra elaborada conjuntament amb Josep Mª Rovira Martínez, col·laborador i amic personal de Lluís Cuéllar.

-Comprendre la filosofia. Barcelona, 1981. Ed. Teide. Llibre de divulgació de la filosofia, confeccionat arran d’unes entrevistes radiades a l’emissora Ràdio 4.

-El hombre y la verdad. Filosofia de la autenticidad. Barcelona, 1981. Ed. Herder.

Llibre que recull el gruix central de la seva tesi doctoral.

-Antología de textos de filosofia, fet en col·laboració. Barcelona, 1983. Ed. Teide.

-Comentario de textos de filosofia, fet en col·laboració. ICE-UB. 1982.

-“Husserl”, a Antologia y Comentario de textos. Grup Panta Rei. Madrid, 1981. Ed. Alhambra.

Articles de Lluís Cuéllar Dels articles, presentarem una severa selecció -articles filosòfics i en la premsa diària- sobre qüestions diverses: - “Verdadera y falsa autenticidad vital: confrontación crítica de dos actitudes, Ortega y Sant Agustín”.

Revista Convivium,1 (1956).

- “Sartre, un ateisme conseqüent”. Catalunya Cristiana (1960).

- “El Marqués de Sade, un Nietzsche “avant la lettre”. Revista Enrahonar,3 (1982).

- “Manuel Sacristán: desde la otra orilla”. El Ciervo (1985).

- “Teoría y pràxis de la pedagogía actual”. Comunicació al Congresso Internazionales GénovaBarcelona, de 1977. Revista Espíritu (1978).

- “L’ensenyament de la filosofia”. (Diari Avui, 1976).

- “Crisi marxista i cristianisme”. (Diari Avui, 1980).

- “Déu juga als escacs”. Catalunya Cristiana (1984).

Estudis publicats sobre Lluís Cuéllar -

-

Díez, G. Hombre y documentos de la filosofía española, vol. II, lletres © i D. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid, 1983.

Guy, A. Historia de la Filosofía Española. Barcelona, 1985. Ed. Anthropos.

Llorca, A. “Lluís Cuéllar. Un pensador català personalista contemporani”. Calidoscopi. Revista de pensament i valors personalistes., nº 29, maig de 2010. Institut Emmanuel Mounier de Catalunya.

Llorca, A. “L’atentivitat o la passió per la veritat en el pensament de Lluís Cuéllar”, a Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XXVIII-XXIX, 2017-2018. Actes del Congrés Català de Filosofia de 2015 a Vilafranca del Penedès. (pàgs. 131-146).

Rovira Belloso, J.Mª. “Aportacions dels filòsofs catòlics a la filosofia actual catalana” a La filosofia a Catalunya durant la transició (1975-1985. Barcelona, 1988. Ed. Pòrtic, S.A. Rovira Martínez, J.Mª. “Influencia del pensamiento de Sant Agustín en la filosofía catalana actual”.

Revista Agustinus. Barcelona, 1980.

Satué, M. “Lluís Cuéllar i Bassols (1925-1993)”. Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, V. Barcelona, 1992/1993.

43

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

ACTIVITATS REALITZADES PER L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC) -

Renovació/ratificació recent dels càrrecs a l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya: Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. Direcció General de Dret. Entitats Jurídiques i Mediació. Han estat inscrits, d’acord amb el Reglament d’organització i funcionament del Registre d’Associacions, els canvis preceptius en la composició de la Junta Directiva de l’Associació Institut Emmanuel Mounier Catalunya, aprovats el 4-2-2021 i que caldrà renovar o modificar el 4-2-2026.

-

Creació del GEFIPLLUC (Grup d’Estudis de Filosofia Personalista Lluís Cuéllar). Amb motiu del 20 Aniversari de la fundació del IEMC (Institut Emmanuel Mounier de Catalunya) hem generat una nova vocalia, incloent-la en acord de la reunió de la Junta del IEMC del 18 de novembre de 2021. Aquesta nova vocalia substitueix l’antic GEFIP, que havíem incorporat a l’IEMC l’any 2015. Es tracta, aleshores, de la substitució del GEFIP per la nova vocalia (GEFIPLLUC) dins del IEMC.

-

29 de setembre de 2021. Sessió Inaugural de les Aules Mounier: Curs 2021-2022. Tingué lloc a la Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL). L’acte s’obrí amb una conferència-homenatge dedicada a la persona d’Arcadi Oliveres, a càrrec del Dr. Albert Recio, prèvia presentació del director del IEMC, Dr. Albert Llorca. L’Arcadi, recentment desaparegut i figura emblemàtica de la lluita en favor d’eradicar la pobresa, fou un col·laborador habitual del IEMC. L’Albert Recio va oferir una xerrada al voltant de la figura intel·lectual i humana de l’Arcadi, company i col·laborador universitari. A continuació es presentà el disseny de l’actual curs.

-

21 d’octubre de 2021. Segona sessió de l’Aula Mounier a la URL: “Conseqüències, límits i febleses de d’il·lustració europea”, a càrrec del Dr. Sergi Mas.

44

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Ressenya de l’acte-homenatge a l’Arcadi Oliveres L'Institut Emmanuel Mounier Catalunya ha començat el nou curs 2021-22 en la 1ª Aula Mounier fent memòria i homenatge al recentment desaparegut Arcadi Oliveres, amb la presència de la seva esposa. Fou l'any 2011 quan Arcadi Oliveres va rebre el Reconeixement Mounier, i tingué vincles amb els membres de la institució.

L'acte, que comptà amb la presencia de la seva viuda, el va començar el president de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IMEC), el Dr. Albert Llorca, destacant la figura d' Arcadi Oliveres en quatre àmbits: com professor d’economista, com activista, com pacifista i com divulgador. Així mateix, evocà les raons de tal acte i algunes publicacions i premis, i les persones que varen tenir paper en la seva vida intel·lectual, activista i difusora de les idees: Carme Trilla i Teresa Forcades.

A continuació, fou presentat el ponent de l'acte, el Dr. Albert Recio i Andreu, professor –ara jubilat- activista, company i amic de l’Arcadi en el Departament d’Economia Aplicada de la UAB, i impulsor de les Jornades d’Economia Crítica, activitat desenvolupada des de 1987. El professor Recio centrà la seva exposició en tres àmbits: a). El mediàtic on Arcadi no generava rebuig: era coherent, humil, conscient dels seus límits, disponible i optimista. b). El del compromís ètic, de l’arrel cristiana de l'Arcadi, amb semblança amb la darrera Encíclica del papa Francesc (Fratelli tutti), reclamant la “cultura de l’encontre” i evitant l’egoisme de la ciutadania dels països del “1º”món (prejudicis i barreres culturals), així com la indignitat dels immigrants; i unint la seva trajectòria intel·lectual i vital. c). L’àmbit del coneixement: amb la seva saviesa (persona coherent, antimilitarista i dedicat a l'educació) oferí mestratge i esperança enfront dels següents problemes, amb llurs aportacions en els terrenys de l’objecció de consciència, la justícia i la pau; l’objecció fiscal, la banca ètica, la noviolència activa, els fòrums socials etc. Sobre aquesta llarga trajectòria de l’Arcadi, el ponent va sintetitzar l’actitud de l’Arcadi amb aquella darrera tesi de Marx sobre Feuerbach: el que els filòsofs han fet fins avui és interpretar el món, però el que cal fer és canviar-lo.

L'acte fou conclòs amb intervencions del vicepresident del IEMC Dr.Joan Lluís Pérez Francesch i d’altres membres presents.

-

2, 9 i 16 de novembre de 2021. XV cicle de Persona i Comunitat, sota el títol: “La transversalitat dels des-encontres humans”. Encara sota els efectes de la pandèmia de la Covid, s’optà per un Seminari on-line obert a les 19 h. La presentació de l’acte fou a càrrec de Joan Lluís Pérez Francesc, vicepresident del IEMC i catedràtic de Dret Constitucional de l’UAB. Les sessions constitutives s’organitzaren en taules rodones.

2 de novembre. Sergi Mas i Albert Llorca: El tracte a la Natura i l’ús de la Tecnologia des de la perspectiva de la Cultura: lliçons apreses després del “coronavirus”.

9 de novembre. Joan Lluís Pérez Francesch, J. Mª de Dios, J. Armengol i Jesús Gil, de la UAB: L’aplicació de la llei fou motiu de des-encontre humà en el període del “coronavirus”.

16 de novembre. Tura Pedemonte i Josep Lluis Vázquez: La fe religiosa: motiu de des-encontre?

45

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

ALTRES ACTIVITATS DELS NOSTRES SOCIS

-

XV Congrés de l’Associació d’Història contemporània, Còrdova 9 a 11 de setembre de 2021. Congrés de Còrdova, celebrat al setembre de 2021. El vicepresident del IEMC -Joan Lluís Pérez- conduí el debat sobre el tema del “Deep State”, en el que intervingué Albert Llorca amb la seva comunicació: “Estado y educació”.

-

Edició VII de “Cultura de Seguretat i defensa i valors cívics”, desenvolupada el dia 14 d’octubre de 2021 a la seu d’Eserp Business School de Barcelona.. Aquesta VII edició del cicle tractà el tema “La seguretat nacional en temps de pandèmia”.

-

Grup de Filosofia Personalista (Societat Catalana de Filosofia – IEC). Lectura i anàlisi del llibre: El hombre y la Verdad, de Lluís Cuéllar. La primera xerrada va tenir lloc el 28 d’0ctubre de 2021, sota el títol “Introducció a l’obra d’en Lluis Cuéllar”, per part de l’Albert Llorca. I la segona xerrada, sota el títol “La creença en la veritat absoluta. La seva desvalorització parcial”, el dia 2 de desembre de 2021, amb el Samuel Segura i el Joan Gil.

-

II Jornada d’Estudis de Dret Públic Català Victor Ferro Pomà. Xerrada de Joan Lluís Pérez Francesch al IEC (Institut d’Estudis Catalans) el 25 de novembre de 2021 sobre el tema: “Consideracions sobre la vigència de la sobirania nacional”.

-

Conferència de Joan Lluís Pérez Francesch a Sta. Maria de Palautordera, sota el títol "El pensament nacional català". Tingué lloc el 19 de novembre de 2021 a l’Irlandès, Club de Tenis Font Martina.

-

Aula Universitària de Barberà del Vallès. Xerrada d’Albert Llorca el dia 30 de novembre de 2021: “El nou marc humà produït per la Covid-19” al Teatre Municipal de Barberà del Vallès.

-

I actualment –el desembre del 2021- està previst que es desenvolupin els Col·loquis de Vic, enguany sota el lema “l’amistat”, Col·loquis on tradicionalment el nostre amic Albert Llorca presenta una comunicació. Aquest acte, que es fa a Vic de fa més de 25 anys, per raó de la Covid l’edició passada es va realitzar “on line”. El 18 de desembre de 2020 es va inaugurar amb una ponència d’Emilia Olivé: “El diàleg com a horitzó d’utopia”. Properament serà feta la publicació de les actes en forma de llibre. A l’acte citat, hi contribuí l’Albert Llorca, amb la comunicació “El diàleg: la configuració d’un nou món”.

Crònica de la VII Jornada de Cultura de Seguretat L’acte fou conduït pel seu promotor, Dr. Joan Lluis Pérez Francesch, catedràtic de Dret Constitucional a la Facultat de Dret de la UAB, qui va fer la presentació en la perspectiva cívica de la cultura de seguretat i qui, acabat l’acte, procedí a la clausura.

L’acte s’estructurà en tres parts:

46

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

1ª. Conferencia sobre “El plan integral de cultura de Seguridad Nacional”, a càrrec d’Ignacio Sánchez García, ex-director operatiu de DSN (Departamento de Seguridad Nacional; òrgan d’assessorament del president del govern d’Espanya establert recentment).

2ª. Dues taules rodones sobre el temes, respectivament: “¿Está presente la Cultura de Seguridad Nacional en la lucha contra la COVID-19?” i “Encuentros y desencuentros entre las administraciones públicas en la sociedad en la lucha contra la COVID-19”. La primera fou presentada i moderada pel Dr. Josep Cañabate i composada pel Dr. Albert Llorca (president del Institut Emmanuel Mounier de Catalunya), el Dr. Tomás Gil (ex-cap de la Policia Municipal de Sant Adrià de Besòs i ex-professor de la UAB) i la doctoranda Monserrat Campos, de la UAB). La segona, presentada i moderada pel Dr. Guillermo García González (UNIR), fou composada per la Dra. Maria Mut (UIC), el Dr. Francesc Guillén (Generalitat de Catalunya), la Dra. Montserrat Iglesias (EPSI-UAB) i el Dr. Ricard Brotat (UAB).

3ª. Conferència sobre “El proyecto de nueva Estrategia de Seguridad Nacional y la cultura de Seguridad Nacional”, a càrrec d’Antonio Notario (DSN).

A grans trets, els continguts rellevants foren els següents: De la conferència de Ignacio Sánchez, és destacable: -Que hom cal parlar del contingut del pla, del seu desplegament i de les reflexions a les que incita.

-Sobre el primer: informa de la seguretat en la societat democràtica: rebutjant la impunitat (fora de la llei) i acceptant l’experiència humana en els grups d’interès, en la seguretat cooperativa i en la llibertat de les persones.

-La Seguretat Nacional, mitjançant la Constitució, garanteix, protegeix i contribueix a la vida humana sota la llei.

-Les administracions han de projectar la seguretat en la ciutadania i el no compromís no és beneficiós per ningú.

-Cal esperar l’adhesió i la integració de tota informació social.

-En conclusió: cal descentralitzar, combatre la desinformació (impedeix l’acció del govern), la deslegitimació dels canvis i la irresponsabilitat.

De la primera Taula Rodona: Albert Llorca parlà de: -La cultura europea i el rebuig a la Constitució Europea l’any 2003.

-Els efectes de la COVID-19 en les societats actuals: la por i la desconfiança, concretades en el descrèdit dels polítics i en el ídol del diner.

-L’acceleració econòmica, en afirmació de Josep Ramoneda, fou present en les societats europees en la dècades finals del segle XX, fent-les prepotents als esdeveniments; i s’atribueix erròniament els desastres materials de la pandèmia a suposades decisions divines.

Conclogué el comunicant que s’ha actuat, en la COVID, sobre les conseqüències i no sobre les orígens veritables, avui encara desconeguts, i no sembla que es pretengui educar el pensament humà.

47

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Tomás Gil afirmà que: -Cal ser conscient que l’interès col·lectiu ha de ser superior a l’individual i que ara estem en un moment complicat, on la desinformació els ciber-atacs amenacen les societats humanes.

Estem en una època de globalització, on cal que la ciutadania participi dels afers greus, mobilitzant llurs qualitats de llibertat, de diversitat i de progrés; i doni, a través de les cultures, vida als estats.

Montserrat Campos: -Entén que la cultura ha estat vulnerada estratègicament abans i després de la COVID, generant-se una polarització lesiva social –i per tant, de la seguretat nacional- i un ús inadequat de la tecnologia.

-Considera la comunicant que cal una nova política de la seguretat nacional i una nova actitud civil, on la COVID no sigui quelcom estranger. A la fi, afirma la comunicant que el pensament humà ha de ser complex i no simplificat.

De la segona Taula Rodona: Maria Mut: -Parlà de la manca de veritat sobre la pandèmia, imputant-t’ho en part a la manca de coordinació entre les administracions.

-Afirmà també que sembla haver-hi impunitats, però s‘és condescendent: i això és molt greu.

-Dóna la impressió que el poder estatal xinés està al darrera del problema de la COVID; però ningú pot aclarir-ho (cap estat), d’acord amb el Dret Internacional.

Francesc Guillén: -Se centrà, en el Àmbit de la COVID, en els conflictes entre el poder estatal i la ciutadania: en el confinament, que era inicialment confús (poc coneixement de la situació i situació descontrolada). I posteriorment s’enfocà als territoris afectats.

-En qualsevol cas, l’economia és central, per anar sobrevivint: i el poder polític ha de prendre decisions (no és tan fàcil).

-En resum: la societat a Espanya ha reaccionat bé, malgrat tot.

Montserrat Iglesias: -Sobre la qüestió de la seguretat sempre hi ha polèmiques: ha hagut desconfiança en la COVID; i això obliga a repassar l’actuació de les administracions públiques.

-Pensa la comunicant que sí hi ha hagut un des-encontre entre les administracions i la ciutadania. La raó és que les administracions públiques fomenten conductes segures, però ha fallat en la comunicació de tels conductes, no demanant la corresponsabilització dels ciutadans.

Ricard Brotat: -Assenyalà el paper central, en la pandèmia, de l’Administració Local.

-Cal actualitzar la normativa de manera que es necessària una normativa clara de les capacitats de fer municipals.

De la darrera ponència d’Antonio Notario:

48

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

-En el context del procés de construcció de l’estratègia de seguretat, a partir del 2011, assenyalà el ponent que és aquesta una de les tasques de l’estat, i fou al 2015 quan l’actuació estatal contribuí definitivament en la Seguretat Nacional, amb la llei corresponent.

-i fou al 2020 que, davant la crisi de la COVID, hi participaren els partits polítics.

Fent una darrera reflexió, el ponent explicà la necessitat dels canvis, per donar estabilitat a les estratègies sobre la COVID; ocupant-se de: -Una avaluació sobre la transició energètica, el canvi climàtic i la tecnologia.

-Els interessos que manen en la societat i els drets dels ciutadans.

-Els riscos i amenaces que envolten l’ús de la tecnologia, i les mesures que cal adoptar.

A la fi, el ponent afirmà que la desinformació i els ciberatacs indiquen que no anem bé

Crònica de la II Jornada d’Estudis de Dret Públic Català Victor Ferro Pomà El passat dijous 25 de novembre va tenir lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans la II Jornada Víctor Ferro i Pomà dedicada al dret públic català i en concret al concepte de sobirania. Les diverses ponències varen girar entorn del sentiment identitari dels catalans (Jordi Casassas), la incorporació de la dona als espais públics (Olga Paz), els fons marins i la vinculació amb la sobirania (Ana M. Badia), els límits a la sobirania mitjançant els drets humans (David Bondia), la sobirania dels estats i els espais globals de comunicació (Ferran Armengol), el dret simulador en casos de crisi (Alex Bas), la sobirania nacional avui (Joan Lluís Pérez Francesch) i la sobirania i la democràcia en el procés català (Josep M. Vilajosana).

Està previst que es publiqui un llibre que reculli les ponències durant l’any 2022, editat per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l’IEC. D’altra banda, durant la jornada es van plantejar debats que van enriquir les ponències, i que permeten afirmar que la trobada va comportar un pas més en la reivindicació de l’esperit del dret públic català, com impulsa el col·lectiu Maspons i Anglasell, que donà suport a l’activitat.

A banda de la ponència esmentada de Joan Lluís Pérez Francesch, l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya va estar representat pel seu president, Albert Llorca Arimany.

PUBLICACIONS RECENTS DELS NOSTRES SOCIS Josep Lluis Vázquez Borau: Dorothy Day: activista y mística. Ed. Digital Reasons. Colección Camino de Damasco. Madrid, 2021.

Josep Lluis Vázquez Borau: Simone Weil y los crucificados de la tierra. Ed. Digital Reasons. Colección Camino de Damasco. Madrid, 2021.

49

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Joan Lluís Pérez Francesch: “L’exigència ètica i política de proximitat, atenció i bon tracte”.

Introducció a la secció monogràfica “L’Administració pública i la cura de les persones”. Revista Catalana de Dret Públic, 62, 1-5. Barcelona, 2021.

Joan Lluís Pérez Francesch: “Tensions between Freedom and Security in Contemporary World”.

Estudi inclòs al llibre conduït per Lela Janshvili i Giorgi Amilakhavari: European Security and Modern Contitutional State (Example of Georgia). Estudi del 2021.

Joan Lluís Pérez Francesch: “Perspectivas Constitucionales de las nuevas tecnologías en seguridad”.

Estudi inclós al llibre coordinat per J. J. Fernandez Rodriguez: Seguridad y Libertad en el Sistema Democrático. Valencia, 2020. Tirant Lo Blanch (pp. 279-292).

Albert Llorca Arimany: “La cura de les persones en l’Administració Pública”. Article per a la Escola d’Administració Pública de Catalunya, inserit al nº 62 de la Revista Catalana de Dret Públic (maig del 2021).

Albert Llorca Arimany: “El diàleg: la configuració d’un nou món”. El diàleg. Col·loquis de Vic XXV. Societat catalana de Filosofia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 2021.

Albert Llorca Arimany: “A la societat postmoderna: reconduïm la culpa per atendre l’altre”. Premi de Civisme Serra i Moret 2021. Categoria Assaig. Fan entrega del Premi la Consellera de Drets Socials, Violant Cervera i la directora general d’Acció Cívica i Comunitària, Cesca Domènech. L’acte s’ha celebrat al Born Centre de Cultura i Memòria el dia 29 de novembre.

Quan el franquisme va perdre la universitat. El PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966) Ed. Base (CAT). Barcelona, 2021.

Per Albert Llorca Arimany

Quan el franquisme va perdre la universitat. El PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966) és un llibre escrit de la mà de l’Albert Corominas Subias, Joan Clavera i Monjonell, Andreu MasColell, Pere Gabriel, Pau Verrié Ainaud, Esteve Lamote de Grignon i Querol i Salvador Jové Peres.

50

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

L'any 1966 es va constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona en una assemblea al Convent dels Caputxins de Sarrià, coneguda també com «la caputxinada».

Aquest és un comentari-resum d’un llibre que reflecteix les maneres matusseres del règim franquista en l’esfera universitària als anys seixanta del segle passat. El llibre no és només una crònica dels successos; sinó una denúncia del que succeí.

En efecte, “El curs 1965-1966 va marcar una fita en la història de la mobilització democràtica antifranquista a la Universitat de Barcelona, l’única universitat catalana existent abans de la fundació de la UAB l’any 1968. Va ser el curs en què un moviment desenvolupat durant anys sota la superfície va culminar amb la liquidació de les estructures sindicals franquistes i la fundació, d’una manera oberta, del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB)”66. I tal com es diu en el llibre, es tracta de mostrar com actuà el PSUC en aquell curs acadèmic, tenint present que els autors de l’obra varen constituir el Comitè d’Estudiants del Partit.

Una data rellevant de tal constitució fou el dia 9 de marc d’aquell any 1966 al Convent dels Caputxins de Sarrià amb l’assistència d’uns 500 estudiants i unes 30 persones convidades de diversos àmbits, com la cultura, la religió, alguns periodistes i alguns delegats estrangers. Ben segur, entre els assistents hi era Arcadi Oliveres-i la seva companya de facultat, Carme Trilla, bona coneixedora actual en el dret de les persones a l’habitatge- l’activista que es faria tant conegut a casa nostra i arreu.

Un personatge crític amb el règim –fou detingut i empresonat diverses vegades- fou Alfons Comín, que dedicà, a l’episodi de la caputxinada dos estudis a la revista francesa Tèmoignage Chrétien67. La 66

Quan el franquisme va perdre la universitat. El PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966). Barcelona: 2021. Ed. Base. AA.VV. p. 9.

67 Revista en la que hi escrigué en els anys 30 del segle passat, Simone Weil. Els dos estudis-articles de Comín foren: “Cernés dans un convent” (ps. 654-657); i “L’esprit de concile souffle” (ps. 657-659), de Obres. Escritos de Alfons Comín (Volum preparat per Maria Comín, Betona Comín, Ricard Pedrals i Mº, Lluïsa Oliveres). Barcelona: 1989. Fundació Alfons Comín.

En el primer es fa una descripció del fet, i en el segon, l’autor fa referencia a 120 preveres rebuts per l’arquebisbe de la diòcesi de Barcelona, Monsenyor Modrego, en audiència col·lectiva. I el que li digueren a l’arquebisbe, segons diu l’article, foren tres coses: expressaren llur perplexitat davant l’actitud poc clara -el “silenci incomprensible”- de la jerarquia enfront “de la violació, per part de la força pública, de la immunitat d’un casa religiosa; els efectes lamentables que podien tenir tels actes en la consciencia de molts capellans i laics (en violar l’article 22 del Concordat amb la Santa Seu); i la confusió generada per la jerarquia en les notícies d’assalt al convent dels Caputxins de menyspreu elemental dels Drets Humans de les persones de reunió, associació i informació del pensament personal (p. 658).

51

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

posició d’Alfons Comín fou clara en la defensa del procés obert pel Sindicat Democràtic. En el primer article, el pensador i activista aragonès parla del servei dels pares caputxins als -diu ellaproximadament 450 estudiants i als escriptors, pensadors i artistes com Salvador Espriu, Maria Aurèlia Campmany, José Agustín Goytisolo, Ricard Salvat, Joaquim Mola, Antoni Tàpies, Oriol Bohigas..., presidits pel doctor Jordi Rubio, home de 80 anys, director de l’Institut d’Estudis Catalans i que, juntament amb els professors García Calvo i Manuel Sacristán -expulsats de les universitats de Madrid i de Barcelona, respectivament- prengué la paraula en el convent dels caputxins68. És també sabut que el dia 11 de març la policia franquista desallotjà i identificà els assistents, que traslladà a la Jefatura Superior de Policía –Via Layetana- les persones convidades que serien, després, fortament multades69.

Segons explica Pau Verrié70, l’organització universitària del PSUC s’havia organitzat al llarg del curs 1954-1955, formada, entre d’altres, per Salvador Giner, Luis Goytisolo i Joaquim Jordà, als qui s’afegiren després, personatges coneguts com Jordi Solé Tura, Joaquim Vilar o Maria Rosa Borràs. I afirma Albert Coromines71 que la constitució del SDEUB (Sindicat d’Estudiants Universitaris de la Universitat de Barcelona) “passava per l’ocupació , per estudiants demòcrates, de les estructures del SEU (Sindicato Español Universitario, franquista72). Una tàctic anàloga a la del moviment obrer en relació amb el Sindicat Vertical del règim, nascut, com el SEU, de matriu feixista” 73.

D’altre banda, aquest col·laborador en el llibre (Albert Coromines) fa una afirmació contundent i orientativa sobre la “tancada” al Caputxins de Sarrià el 9 de març de 1966, en dir que “contra el que algunes persones creuen o volen fer creure, l’acte de constitució del SDEUB de 9 de març de 1966 no era un fet aïllat… , sinó el resultat curosament preparat, i tanmateix audaç, d’anys d’esforços de milers d’estudiants demòcrates, entre els quals, singularment, els del PSUC. No anàrem al convent a tancar-nos, sinó a aprovar uns documents que s’havien discutit àmpliament i llargament… Que la policia encerclés el recinte i finalment hi entrés per desallotjar-lo podria ser previsible, però no era buscat ni desitjat” (p. 66). I és obvi que tels embats democràtics es toparen amb una fèrria repressió del règim franquista, amb tot els aparells repressius de què disposava (acadèmics, expulsant professors i alumnes de la universitat, jurídics, policials i militars) que varen significar el periclitar del Sindicat d’Estudiants Universitaris un any més tard74. De fet, els conflictes amb el poder del règim eren freqüents, fins el punt que molts estudiants es veien obligats a marxar a altres universitats del país – cas de la de Bilbao, que acollí Andreu Mas-Colell o Joan Clavera- i alguns professors, com Manuel Sacristán, expulsat de la Universitat.

68

Tomo 5 (anys 1955-1980) de les Obres. Escritos. de Alfons Comín. o.c.

O.c. p. 23. Personatges que presidiren la reunió als Caputxins de Sarrià foren, entre d’altres, Alfredo Pastor, Ramon Torrent, Joaquim Benet, Francisco Fernández Buey…

En el cas del doctor Jordi Rubio, que fou erigit el president de la reunió al convent, diu Comín que, després que la policia hi entrés per la força i confisqués els DNI dels estudiants, els professors assistents foren portats a la Prefectura de Policia, restant empresonats fins el dissabte, dia 12 de març de 1966: i només el doctor Rubio (per l’edat) i en Salvador Espriu (per malaltia) foren alliberats el divendres a la tarda (p. 656).

70 Verrié, P. (“L’organització universitària”, ps. 39-50). O.c.

71 Coromines, A. (“La política sindical universitària del PSUC: del SEU a l’SDEUB”, ps. 51-68).O.c. p. 52.

72 Coromines, A. El fet de matricular-se a la universitat implicava, ja, l’adscripció a tal “sindicat”, que tenia la missió “de infundir con sus actividades e instituciones el espíritu de la Falange en los escolares universitarios” (0.c. p. 53).

73 O.c. p. 52. Cal observar en el llibre de religió de Preuniversitari de 1968 “La doctrina social de la Iglesia” de Ediciones SM. (la referencia a l’Encíclica de León XI, Quadragèsimo anno”, és contínua) les habilitats socio-ideològiques que s’imputaven als “comunistes”, i que haurien usat els feixistes, eren moneda corrent.. Naturalment ja hi havia pensadors cristians crítics amb aquestes posicions reaccionàries, com la del propi Arcadi Oliveres o la de l’esmentat personalista Alfons Comín.

74 O.c. p. 67.

69

52

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

Així mateix, cal dir que les comunicacions i parlaments en el procés citat de fundació del nou sindicat democràtic foren exposades en català75.

D’altra banda, Esteve Laporte76 afirma dues coses bàsiques sobre la repercussió del fet de la caputxinada: que tingué ressò a Europa i que les protestes varen fer notar a Barcelona (es realitzà la II Assemblea Lliure de districte amb la presència activa de catedràtics com José Maria Valverde i Jiménez de Parga), i a Madrid el febrer de 1965, on els professors José Luis López Aranguren i García Calvo també, entre d’altres, varen manifestar-se en Assemblea Lliure contra l’opressió del règim77.

Si bé el sindicat SDEBU era òbviament il·legal, no era clandestí, pel fet que hi havia al descobert tots els documents programàtics, i l’objectiu, erràtic, com es veié després, era que no es podien imaginar – ni el sindicat ni el mateix PSUC- la forta repressió del règim franquista; perquè aquest s’adonà que “la consolidació del SDEUB liquidava les formes sindicals franquistes a la universitat i, de fet, desconnectava el règim de l’àmbit universitari...”78. La resposta del sindicat fou doble, diu Salvador Jové, un dels altres autors del llibre79: organitzar-se en la lluita contra la repressió i guanyar el repte que representava superar –i ho va fer amb escreix- les APE o Associacions Professionals de l’Estudiant, dependents lògicament del règim franquista.

A la fi, el fet de la Caputxinada de Sarrià i la fundació del SDEUB de mitjans dels anys 60 del segle passat foren importants pels qui vàrem entrar després a la Universitat de Barcelona, tot i viure un desgavell notable. Hom recorda que, a nivell universitari i també d’Ensenyament Secundari als instituts, les entrades i sortides de professors –els PNN- fou un fet constant, i el règim no podia controlar-ho ni aturar-ho. I tal com es diu a la contraportada del llibre comentat, l’any 2021 es compleix el 50ª aniversari de la Constitució de de l’Assemblea Catalunya –l’any 1971-, on les maneres democràtiques anirien avançant.

L’Assemblea de Catalunya fou un organisme de tarannà unificador d’oposició clara al franquisme, creat certament el novembre del 1971. Les seves reivindicacions foren l’exigència de llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i la consecució de l’Estatut d’Autonomia, sintetitzats en el lema de Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia. A més dels partits polítics —situats pel règim en la il·legalitat-, en formaren part de l’Assemblea de Catalunya, algunes organitzacions sindicals, alguns representants del moviment universitari, altres del moviment veïnal, grups cristians de base, etc.

El Sindicat Democràtic va sobreviure fins al 1968, tot i la repressió continuada i el seguiment policial constant. La intensa reacció democràtica no s’aturà, i les organitzacions franquistes no van gosar tornar a ocupar la universitat catalana, on no tindrien cabuda sense oposició ferma.

75

O.c. p. 94. Així mateix, diu Joan Clavera en el seu article (“La constitució de l’SDEUB i les relacions del Comitè d’Estudiants del PSUC amb altres partits”). O.c.; que l’aire fresc entrà a la Facultat d’Econòmiques, quan es notà la influència de Pierre Vilar amb el seu conegut llibre La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales (obra de 1962, que en català aparegué al 1964 editada per Edicions 62).

76 Un dels 7 autors del llibre, amb el seu treball: “Abans i després de la caputxinada” (ps. 109-125). O.c.

77 Laporte, E. “Abans i després de la caputxinada” (ps. 109-125). O.c. p. 118.

78 O.c. p. 130.

79 Jové, S. “El desenvolupament de l’SDEUB i les dificultats per implantar-lo (Final del curs 1965-1966 i primers mesos del curs 1966-1967), (127-148)”. O.c.

53

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

ACTIVITATS FUTURES DEL IEMC L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA ha previst un seguit d’activitats. En la pagina web de la institució anirem concretant la realització dels actes previstos i la seva modalitat, així com de les cancel·lacions o noves activitats, si es el cas.

-

16 de desembre de 2021. Celebració del “20º Aniversari de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya” i “Dinar de Nadal”. L’acte commemoratiu es celebrarà a les 13 h a la Facultat de Filosofia de Catalunya de la URL (Diputació, 231), aula S3. Contarà amb la intervenció el Dr. Jaume Aymar, i l’ assistència de persones diverses compromeses amb la filosofia del nostre país. Com no és permès cap piscolabis, a causa de mesures restrictives per la Covid, es trasllada a aquest dia el tradicional dinar de Nadal, obert a totes les persones que desitgin participar-hi.

-

20 de gener de 2022. Presentació del llibre de Josep Lluís Vázquez: Simone Weil y los crucificados de la tierra, en el marc de l’Aula Mounier per l’Albert Domingo i l’Albert Llorca.

-

20 de gener de 2022. Lectura del Reconeixement Mounier 2022, en el marc de l’Aula Mounier. La persona designada enguany per l’ IEMC i la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL) és el Dr. Xavier Puigdollers, nomenat per la seva llarga trajectòria en l’àmbit del dret dels infants.

-

Aula Mounier 2021-2022 (Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia de Catalunya-URL).

Sessions: * 29 de setembre de 2021. Sessió Inaugural. conferència-homenatge dedicada a la persona d’Arcadi Oliveres, a càrrec del Dr. Albert Recio, prèvia presentació del director del IEMC, Dr. Albert Llorca. * 21 d’octubre de 2021. Ponència a càrrec del Dr. Sergi Mas :“Conseqüències, límits i febleses de d’il·lustració europea”, a càrrec del Sergi Mas. * 20 de gener de 2022. Ponència a càrrec del Dr. Josep Lluís Vázquez: “Una mirada a un passat recent”. * 24 de març de 2022. Ponència a càrrec de Mònica Sumoy: "Els fils que sostenen la vida.

Representacions de la cultura de la cura en el cinema". * 28 d’abril de 2022. Ponència a càrrec dels Drs. J.Mª Viedma i Salvador Jové: “L’èxit econòmic i els deutes humans: com ha d’ésser l’economia després del coronavirus”. * 19 de maig de 2022. Ponència a càrrec del Dr. Joan Lluís Pérez Francesch: “L’encontre amb l’altre i les virtuts polítiques”. Concessió del Reconeixement Mounier 2022 al Dr. Xavier Puigdollers. .

54

CALIDOSCOPI: HIVERN 2021

-

Seminari del IEMC a Cristianisme i Justícia. Tema del curs 2021-22: “La institucionalització de les necessitats de la persona en el segle XXI”. Tindrà una durada de quatre sessions (dijous de febrer de 2022 de 19 a 20.30h), i serà presencial a la seu de Cristianisme i Justícia (Roger de llùria,13).

Continguts. Del que es tracta en aquest seminari és d’estudiar la textura institucional de l’ésser humà des de la perspectiva comunitària: és a dir, la institucionalització del que afecta a la persona humana, així com el seu creixement o desenvolupament humà “en” i “des” de l’entorn del món i que no qüestioni la condició infinita-finita o encarnada. * 3 de febrer de 2022. Presentació del seminari, i desenvolupament de la xerrada: “la cultura tecnològica que configura en la actualitat la natura”, conduïda pel Dr. Albert Llorca. * 10 de febrer de 2022: “La tirania tecnològica i l’exclusió social”, conduïda pel Dr. Joan Lluís Pérez Francesc * 17 de febrer de 2022: “Religió i institucionalització de la fe religiosa”, conduïda pel Dr. Josep Lluis Vázquez. * 24 de febrer de 2022. Taula rodona presidida pel Dr. Tura Pedemonte sota el títol: “L’altre, jo i la institució”.

Celebració del 20º Aniversari de la fundació del Institut Emmanuel Mounier de Catalunya.

INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC)

En tancar aquestes pàgines, recordem la Celebració del 20º Aniversari de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya. Es realitzarà el dia 16 de desembre d’enguany, a les 13’30h, amb la intervenció el Dr. Jaume Aymar i amb l’ assistència de persones diverses de la filosofia del nostre país a la Facultat de Filosofia de Catalunya de la URL (Diputació, 231).

55