Josep Àngel Castiñeira Fernández

L’ENTREVISTA Àngel Castiñeira Fernández

Per Albert Llorca

Nascut al 1958, Ángel Castiñeira i Fernández és doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, catedràtic d’ensenyament secundari i professor titular del departament de Societat, Política i Sostenibilitat de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses (ESADE-URL). Actualment dirigeix la Càtedra Lideratges i Sostenibilitat a ESADE, i és director acadèmic de l’Observatori dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de la Fundació la Caixa. Fent la trajectòria del seu currículum, hom troba que l’Àngel Castiñeira és especialista en filosofia social i geopolítica, així com en l’estudi d’ètica aplicada, valors de la persona i canvis en l’entorn social i cultural. Ha estat professor de Filosofia Contemporània a la Universitat Ramon Llull (1990-1994); director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya, on va crear la Col·lecció 'Temes Contemporanis' de l’editorial Proa (1994-2004), a més de la revista IDEES ('Revista de Temes Contemporanis' 1999-2004). L’any 2013 fou nomenat membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. De les seves publicacions destaquen: Catalunya com a projecte (2001); Societat civil i estat del benestar (2002); Catalunya, reptes ètics (2006) e Immigració a estats plurinacionals: el cas de Catalunya (2007), entre moltes altres.

Li adrecem les següent preguntes:

1. Doctor Castiñeira, us demanarem, en primer lloc, una referència global i sintètica del vostre pensament filosòfic, i un comentari d’aquells escrits vostres que considereu més significatius.

R. Fent una mirada retrospectiva, crec que podria agrupar els temes a què he dedicat un principal interès en diverses etapes cronològiques, que també queden reflectides en algunes de les meves publicacions.

a) En el període que va del 1986 al 1991 vaig estudiar la nova condició cultural d’Occident derivada de la crisi de la modernitat. D’aquesta etapa destaco dos llibres: Àmbits de la postmodernitat. Els àmbits de la reconstrucció del subjecte (1986), i L’experiència de Deu en la postmodernitat (1988). Ens ells, identificava la crisi del subjecte modern a partir de tres variants: a) l’àmbit antropològic (que incorporava les dimensions ètica, cívica i política); b) l’àmbit ecològic i c) l’àmbit transcendent. El defalliment o saturació dels paradigmes de la modernitat, que detectàvem a finals dels 80, han esdevingut ara (2021) emergències (sanitària, climàtica, ecològica, social). Hem passat de deixar constància de la descomposició dels grans metarrelats de la modernitat a l’intent precari de construir un pensament regeneratiu que contribueixi a salvar el planeta, els éssers vius i la humanitat. Cal caure en el compte que totes aquestes noves formes de pensament es veuen empeses a incorporar un principi heterònom post-antropocèntric, no fundat ja en el subjecte, però present en ell. De tal manera que l’alteritat (els altres, el món, el planeta, els éssers vius) deixen de ser una “externalitat” per esdevenir una

part significativa del nou pensament. Dit de manera provocativa, el geocentrisme astronòmic era erroni, però per als temps que vindran, el geocentrisme ecològic podria ser un gran encert.

b) La crisi de l’àmbit antropològic esmentada abans, la vaig aprofundir a partir de dos recorreguts i dos temps consecutius:

1)Els anys 1990 a 2007 els vaig dedicar a l’estudi de la filosofia social i política contemporània, centrada en les teories de la justícia, els límits del liberalisme, el corrent comunitarista, l’Estat del Benestar, el paper de la societat civil, els fenòmens del multiculturalisme, la immigració i el nacionalismes, les polítiques del reconeixement i la importància de les identitats o l’evolució del pensament geopolític. Alguns dels llibres publicats en aquell període són: Societat civil i Estat del Benestar (1990); Els límits de l’Estat. El cas de Robert Nozick (1994); i Catalunya com a projecte (2001).

2)I d’una altra banda, entre els anys 2004 a 2016, vaig aprofundir en l’àmbit dels valors i l’ètica aplicada. La meva incorporació des del 1993 a una escola de negocis (Esade) em va permetre treballar amb tot tipus d’organitzacions (empresarials, del sector públic i del tercer sector). Això em va portar a optar clarament no per “explicar” l’ètica o l’ètica aplicada, sinó per ajudar a aplicar-la en contacte directe amb els responsables directes de les organitzacions. Amb l’ajuda de la Fundació Lluis Carulla vaig crear l’Observatori dels valors i una col·lecció de llibres dedicats a aquest tema. D’aquesta etapa destaco els llibres: Ens fan o ens fem? La transmissió de valors, avui (2004) i Valors tous en temps durs (2011), codirigit amb el sociòleg Javier Elzo.

c) Des de l’any 2006 estic dirigint la Càtedra Lideratges i Sostenibilitat, amb l’objectiu de contribuir a crear lideratges responsables en els diversos sectors abans esmentats; primer atenent a la qüestió dels valors i l’ètica, i ara mateix aprofundint els temes relacionats amb la sostenibilitat. Durant aquest període, que arriba fins el present, he publicat al respecte els següents llibres: Les fonts del lideratge social (2009); El poliedre del lideratge. Una aproximació a la problemàtica dels valors en el lideratge (2011); Oportunidades para el directivo en tiempos adversos. El tiempo de los liderazgos (2012); i Educar en lideratge (2013).

d) Finalment, en els darrers sis anys (2016-2021) he treballat més a fons la problemàtica de la sostenibilitat. Al setembre de 2015, Nacions Unides va impulsar l’Agenda 2030, el primer full de ruta de la humanitat, basat en l’intent d’acompliment de 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). L’any següent, amb l’ajuda de la Fundació La Caixa, vaig crear l’Observatori dels ODS. El seu objectiu és realitzar el seguiment de la implementació de l'Agenda 2030 per part de les empreses, promoure sinergies de col·laboració i incentivar el debat social i la conscienciació pública sobre la coresponsabilitat del sector privat en l'assoliment dels ODS. L’Observatori publica anualment un Informe al voltant de les principals tendències en l'àmbit de la sostenibilitat i el seu impacte per a les empreses. Al voltant d’aquest tema he publicat recentment el llibre Cambiar el mundo (2021).

2. Assenyaleu tres temes que avui, al començament el segle XXI i en temps convulsius i incerts, considereu que la filosofia i les ciències socials i polítiques haurien de tractar de manera preferent, i que hauríeu reflectit en alguns estudis i articles prou coneguts vostres. Dit en una frase: quina opinió teniu sobre el paper de la filosofia en l’actualitat, i quina orientació creieu que haurien d’assolir?

R. Estem en el llindar del trànsit entre una situació d’emergència climàtica i els anuncis d’un perill de col·lapse derivat d’haver arribat al que hom anomena “tipping points” (punts d’inflexió), després dels quals no hi hauria possibilitat de retorn. Per aquest motiu, parlem de la “dècada decisiva”, ja que les decisions (o bé omissions) que prenguem ara condicionaran les possibilitats i qualitat de vida de les següents dècades. La gran acceleració / alteració de les constants vitals del planeta provocada per l’acció humana ens situen ara en una nova etapa geològica: l’Antropocè.

Aquesta nova situació ens projecta a un ordre radicalment diferent de noves preguntes, també per a la filosofia: Què voldrà dir aprendre a (sobre)viure (i morir) en l’Antropocè? Com hauria de ser el pensament, l’ètica, la justícia, la política o l’economia en un període radicalment nou, on per primer cop sabem del cert que el que passi al planeta ja no dependrà de la seva pròpia autoregulació sinó de les decisions i les accions humanes i on l’escassetat de recursos i les noves condicions climàtiques ens obligaran a modificar els nostres paradigmes de creixement i benestar. L’ecoètica o la justícia mediambiental, així com una economia regenerativa (no degenerativa) i circular esdevenen disciplines radicalment noves dignes de ser pensades per la filosofia. Es tractaria d’un pensar més enllà de l’humà i del domini modern expressat a Gènesi 1:28. Altrament dit: serà (encara) possible bastir un ecohumanisme post-antropocèntric?

En paral·lel, som a les portes de la confluència de quatre tecnologies convergents que han aprofundit en el domini de les neurones (cognotecnologia), els bits (infotecnologia), els gens (biotecnologia) i els àtoms (nanotecnologia). La seva aplicació sobre l’ésser humà (per a la seva millora -més intel·ligent, més longeu, més sa, més feliç-, però també per al seu control) ens situa a les portes dels transhumanisme. Com hauríem d’imaginar i preparar-nos per a una humanitat “Premium”: l’emergència d’un subconjunt de persones privilegiades que podrien representar quelcom semblant a una humanitat millorada?

D’una banda, serem davant d’avenços genètics, orgànics i tècnics que contribuiran a la maximització del potencial humà (Healthcare&Biotech), al desenvolupament de noves habilitats físiques i cognitives i a la prolongació de la vida; d’altra, tal i com relata Yuval Noah Harari en els seus llibres, podríem ser davant l’amenaça d’un major control de tot allò que sent, pensa, observa, compra o desitja l’ésser humà. El poder dels algoritmes ens podria facilitar la vida o, al contrari, ens la podria limitar. Sobre aquest tema la filosofia estarà obligada a pronunciar-se.

3. Parlem de la realitat que ens envolta. Vos, que per la vostra vocació filosòfica i humanista viviu ambients intel·lectuals diversos i complexos al nostre país, exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món; és a dir, el vostre ideal, d’acord amb la vostra sensibilitat i bagatge reflexiu, ètic, soci-polític i religiós.

R. Com a educador, he entès la meva tasca a partir del propòsit de “formar per a transformar”. És a dir, he intentat contribuir a preparar líders experts per a la millora d’un món just, sostenible i humà. Com a pensador, he intentat posar de manifest que els temes relacionats amb la justícia social i la redistribució de la riquesa no poden quedar desvinculats de les polítiques del reconeixement de les minories nacionals i culturals. La dignitat material i personal és inseparable de la component comunitària i nacional que també ens afaiçona com a éssers humans. En els darrers anys, a banda de combatre la fractura social i nacional, també des de la vessant reflexiva i formativa, he intentat contribuir a guarir dues altres fractures: la fractura de l’ésser humà amb ell mateix (la fractura espiritual) i la fractura de l’ésser humà amb la natura i la resta d’éssers vius (la fractura ecològica). Com diria Otto Scharmer, aquestes fractures no les sanarem si les abordem cadascuna per separat, perquè estan relacionades de manera inseparable.

4. Sou professor d’Història i investigador universitari de filosofia i ciències socials a ESADE, institució creada per empresaris i per la Companyia de Jesús. Digueu-nos, com a intel·lectual i persona vinculada al batec del pensament cristià en general, lligat al sentit de l’existència, quin paper i futur albireu a l’educació des de la perspectiva humanista i cristiana en l’estil de vida del món actual.

R. Segurament, és redundant parlar d’educació humanista. L’educació ha de posar sempre en el centre la persona, no com a objecte de l’educació sinó com a subjecte. Els subjectes educatius, indubtablement, són les persones, tant des del punt de vista de l'estratègia educativa en el seu conjunt com també des del punt de vista del seu protagonisme i responsabilitat autoformativa al llarg de tota la seva vida. Situem la persona al centre de l’educació per dues raons. En primer lloc, perquè el procés educatiu ja no pot estar centrat només en qui ensenya, sinó que ha de ser construït al voltant de qui aprèn. El punt clau és el procés d'aprenentatge. I en segon lloc i fonamentalment, per a subratllar que l'educació és la tasca humanitzadora per excel·lència, la que ens converteix pròpiament en persones, justament perquè situa la persona en el centre del procés de socialització i la converteix en protagonista de la seva formació.

Caspar David Friedrich: Caminant sobre un mar de núvols (1818)

Plutarc, en la seva obra Moralia, va escriure: "La intel·ligència no necessita omplir-se com un got, sinó que més aviat requereix crear-hi un impuls per pensar de manera independent. És com si un home necessités prendre el foc de casa dels seus veïns i després de trobar un foc gran i esplèndid decidís quedar-s'hi per continuar escalfant-se ell mateix; de la mateixa manera, és com si un hom s’apropés a un altre per participar en el benefici del seu discurs i no cregués que és necessari encendre la seva llum interior i la seva pròpia intel·ligència, sinó que, omplint-se de goig per aquest discurs, hi romangués captivat, assegut. Aquest trauria del que s'ha dit només alguna cosa semblant a una opinió, quelcom que dóna brillantor a la cara, però sense que hagi aconseguit dissipar la floridura i la foscor interior de la seva ànima; foscor que només aconsegueix evaporar i expulsar el foc de la filosofia". En el sentit de Plutarc, amb l’educació i la filosofia podem contribuir a encendre una flama, podem aspirar a ser testimonis vivents d'un estil de vida humana de qualitat. Renunciar a aquesta manera de concebre l’educació seria al capdavall una manera de renunciar també a ser persones, en el sentit ple de l’expressió.

Moltes gràcies