Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 25
on les roques són sempre garfides per l’onatge, avui la mar tot just les llepa. Potser és un paisatge massa típic, massa vist, però envigoreix. Si més no és lenitiu en uns temps de corrupció política, d’indecències periodístiques, de servilisme de la ciutadania. La democràcia espanyola és una rambla nocturna plena de putes, macarrons i gent que es pixa a les cantonades, i tots hi acabem fent pudor. Contra la corrupció, doncs, el paisatge —pense ingènuament, com si el paisatge no fos una argila històrica que pren forma entre les nostres mans. Passarem a Peníscola el pont vacacional que va del 9 al 12 d’octubre: del dia dels valencians al dia de la Hispanitat, del fastig a les nàusees. Cal fugir, com siga, de les pàtries oficials, perquè tots els anys vomiten els mateixos discursos d’estètica bullida, d’una simbologia tan descolorida com l’escombreta d’un vàter: a València exalcen una bandera que en el fons representa una identitat no més profunda —però incívica si s’escau— que la d’un seguidor de futbol; a Madrid despleguen un prêt-à-porter militar indistingible del dels anys 70. Simbologies esgrogueïdes, d’hemeroteca, però gens innòcues: d’una banalitat que fa basarda. Contra els símbols —em repetesc—, el paisatge. Quan el sol posa en mànega curta tot Peníscola, marxem d’excursió cap al delta de l’Ebre. Són unes terres en què m’enyore: m’és estrany el riu, pletòric, d’esquena ampla, que s’escorre a glops sobre l’Amposta, la Ràpita, Deltebre..., però reconec a l’acte la semblança de l’entorn amb l’Albufera de València.
25