Page 1


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

PĂĄgina 1


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

PĂĄgina 2


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 3

L’altra jo Cathy MacPhail Traducció de Joan Carles Girbés


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 4

1a edició, juny 2014

© Del text, 2014 Cathy MacPhail © De la traducció, 2014 Joan Carles Girbés © D’aquesta edició, 2014 Perifèric Edicions C. Sèquia de Montcada, 13 46470 Catarroja (València) Tel. 609 426 131 Fax: 961 270 038 e-mail: periferic@periferic.es www.periferic.es Disseny col·lecció i maquetació: Estudi ARO Fotografia coberta cedida per gentilesa de: Fox International Productions Impressió: Guada Impressors ISBN: 978-84-92435-68-5 Dipòsit Legal: V1392-2014

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la procedència.


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 9

A Kathryn, que em suggerí d’escriure una història de fantasmes


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

PĂĄgina 10


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 11

Capítol 1

—Ací tenim Fay Delussey, sempre amb el nas ficat dins d’un llibre! Vaig fer un salt en escoltar el meu nom, i em vaig trobar amb les meues amigues Kaylie i Dawn, que venien cap a mi. Dawn em va prendre el llibre de les mans. —Vinga, a veure, què estàs llegint? Deu ser bo —la cara li va canviar per complet en veure el títol al llom:— Res de nou a l’oest —somrigué—. Sona taaan interessant... És broma! Com podeu comprovar, Dawn no era una gran amant dels llibres i es creia molt graciosa. —Tracta sobre la Primera Guerra Mundial —li vaig dir—. Estic intentant acabar-me’l abans de tornar-lo a la biblioteca. No vull que em multen pel retard. Kaylie va sospirar. —Llegint sobre una guerra... Però Fay, per què no lliges un bon llibre, per a variar...? —la seua veu va esdevenir un xiuxiueig—. Com ara un de Stephen King. —No m’agraden les històries de fantasmes —li vaig recordar—, ni res que faça por. Dawn va posar els ulls en blanc. —Ja sabem que les històries de fantasmes no passen en 11


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 12

la vida real, Fay. Per això ens agraden tant! En canvi, la guerra... —em llançà el llibre com si estiguera contaminat—. Això és real, i sí que fa por. Sabia que tenia raó, per descomptat. Els fantasmes no existeixen. Les històries de fantasmes no passen. No en la vida real. Però tant fa, a mi em fan por igualment. —Serà millor que t’afanyes si vols anar a la biblioteca —Kaylie em féu una empenta—. O no arribaràs a teatre. —Encara vol Donald, el Bleda, que muntem aquella obra? —vaig remugar només de pensar-hi. Donald Moffat era un dels nostres professors d’anglés, i sempre estava intentant que la nostra classe s’interessara pel teatre. Això és el que el feia ser tan bleda. Kaylie i Dawn també van remugar. —Shakespeare —digueren de mala gana. —Shakespeare? —no m’ho podia creure—. S’ha tornat boig? —les tres vam fer com si vomitàrem al passadís—. Odie Shakespeare. Gent dient gracietes mentre els confonen amb altres persones... Qui es pot creure res d’això? —Com a mínim ens deixaran disfressar-nos —afegí Dawn. —Si no és que decideix que hem de fer l’obra tots nus... —Kaylie va fer una riallada, i Dawn i jo ens anàvem a bacs de riure. —Imagina’t que és Romeo i Julieta —digué Kaylie. Els seus ulls miraven per damunt del meu muscle—. I ací arriba Romeo. Em vaig girar per mirar, tot i que ja sabia exactament de qui parlava. Drew Fraser. La majoria de les xiques de la classe n’estaven enamorades. Però ni la meitat del que Drew estava enamorat d’ell mateix. Jo no era una de les seues admiradores. El coneixia massa bé. Des de sempre. Vivia a la segona planta del nostre edifici. Onze plantes més avall, i per davall meu en tots els aspectes. 12


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 13

Vaig créixer amb Drew. Havia estat en cadascuna de les seues festes d’aniversari i sempre l’havia convidat a les meues. Les nostres mares eren amigues de molt abans. És molt difícil enamorar-se d’algú quan t’ha colpejat amb un camió de bombers (en el seu tercer aniversari), ha intentat farcir un pollastre damunt del teu cap (en el cinqué) i t’ha clavat les dents en el braç per traure’t sang (en el sisé, si no recorde malament). Continua sent un poc vampir encara ara. Li agrada llegir sobre les forces ocultes i tota mena de fenòmens paranormals. Per a mi, és un friki. Si les meues amigues pogueren veure la seua habitació, amb esquelets i màscares i monstres penjant, també creurien que és un friki. Per descomptat, veure la seua habitació era una de les aspiracions vitals de Kaylie i Dawn. Siga com siga, el meu punt de vista era minoritari. Drew Fraser havia passat de ser un xiquet sancallós a un jove estrany però alt i atractiu. Era llarg i prim, amb el pèl llis i negre i un somriure seductor. Els seus ulls verds posaven la majoria de les xiques en òrbita. Ara venia directe cap a nosaltres. —Hola, xiques! Ens llançà les paraules com si escampara pedres precioses entre el seu harem. I passà, orgullós, per davant nostre. Dawn el mirava amb la boca oberta. —És que és tan guapo... —sospirà. Me’n vaig anar corrents i les vaig deixar somiant amb ell. De fet, córrer no és la paraula correcta. Estava massa ocupada llegint com per a poder córrer. Massa ansiosa per acabar-me el llibre fins i tot per a veure per on caminava. Per això no me’n vaig adonar que vaig fregar algú en entrar a la biblioteca. Vaig murmurar una disculpa i vaig

13


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 14

veure de cua d’ull un jersei verd, com el meu, que eixia quan jo entrava. En aquell segon de fricció, una gelor em va recórrer l’espinada, i se’m van eriçar els cabells. És així com ho diuen, veritat? Eriçar-se els cabells. Al mostrador, la senyora Watt, la bibliotecària de l’institut, estava ocupada penjant un altre pòster. Vaig haver de fer soroll sobre el taulell perquè es girara a veure’m. —Hola, Fay, has oblidat alguna cosa? Va notar la meua perplexitat. —Acabe d’arribar —vaig dir. —No te n’acabes d’anar ara mateix? —els seus ulls van fitar la porta. Jo vaig negar amb el cap. —He vingut a retornar aquest llibre. Encara tenia els ulls fixos en la porta, escrutant l’exterior de la biblioteca. —Mare meua, hauria jurat que eres tu —es va desfer d’aquella idea amb un lleuger moviment del cap—. Bé, ja diuen que tots tenim un doble en algun lloc. Va ser quan anava cap a la classe de teatre que vaig recordar la xica amb qui havia entropessat, i el jersei verd com el meu. Això és el que havia confós la senyora Watt: havia vist la xica del jersei verd i havia pensat que era jo. Una explicació ben senzilla, no?

14


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 15

Capítol 2

L’auditori de l’institut bullia de gent. Semblava que quasi tot el nostre curs s’havia quedat per a les audicions. Vaig descobrir Kaylie i Dawn en un raconet i les vaig saludar amb la mà. Tan aviat com vaig estar a prop d’elles, em van abraçar com si fera anys que no em veien. —La fastigosa Monica creu que obtindrà el paper principal —em va mussitar Dawn a l’oïda. Vaig creuar l’habitació amb la mirada fins que vaig localitzar Monica Meldrum, envoltada de les seues seguidores. Es va tirar enrere el seu cabell ros i fi i va fer una carassa. Monica no formava part del nostre grup... o, més ben dit, nosaltres no estàvem en el seu. No érem prou intel·ligents, o prou guapes. Però en realitat el motiu principal era que nosaltres no li ballàvem l’aigua. Va girar el cap ràpid i em va pillar mirant-la. —Tens algun problema, Delussey? —digué amb un somriure burleta. De segur que si s’haguera pogut veure no hauria fet aquella ganyota repulsiva. «Sí, el problema és haver de veure’t.» Això és el que jo hauria volgut respondre, però mai no tindria el coratge suficient per fer-ho. En comptes d’això, em vaig ruboritzar. 15


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 16

No importa amb quanta força ho intentara, que no podia aturar-ho. —Caram, mireu, s’està posant roja —una de les gossetes falderes de Monica hi va ficar cullerada—. Està tan contenta que hages parlat amb ella, Monica... Tot just en aquell moment, Donald, el Bleda, el professor de teatre, va eixir a l’escenari. Va fer unes palmellades per fer-nos callar. —Estic molt content que us hàgeu quedat tants a les audicions —va fer una mirada de satisfacció a la sala—. La resta de professors deien que estava boig per intentar muntar una obra de Shakespeare, però jo els deia que a vosaltres us encantaria. I no estava equivocat, veritat? És per això que li dèiem el Bleda. Ni tan sols s’imaginava que el vertader motiu d’estar allí era que si actuàvem en la seua obra tindríem excusa per a pelar-nos altres classes. Es va fregar les mans amb entusiasme. —Molt bé, doncs, estem tots preparats per a pegar-li fort a Shakespeare? —Algú li hauria d’haver pegat una pallissa fa molt de temps! —cridà una veu des del fons, i tots vam riure. Tots, excepte Donald. —Us ajudaré a apreciar la bellesa del llenguatge de Shakespeare, la seua passió per les paraules. —Avorriiit!! —bramà la mateixa veu, i la queixa generalitzada a l’auditori mostrava l’acord unànime. Donald no en va fer cas. —Representarem Macbeth. O... l’«Obra Escocesa», com se la coneix en el món del teatre. Una nova queixa de l’auditori. —Hi ha pocs papers per a xiques en aquesta obra, profe —li va recordar una aspirant a estrella de les primeres files.

16


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 17

—En sóc conscient —respongué Donald, movent el cap com un gos de joguet al seient de darrere d’un cotxe—. Per això algunes xiques faran el paper masculí. Això va estar a punt de provocar un motí. —Mira com t’ho dic —li vaig xiuxiuejar a Dawn—, el resultat serà inversemblant. —I no podem fer una altra obra, profe? —suggerí un dels xics—. Què tal Reservoir Dogs? Donald sabia que estava perdent el poc entusiasme que teníem. —Voleu sang i fetge, xics? Bé, d’això en va plena l’«Obra Escocesa». És meravellosa. Hi ha batalles —va mirar els xics, esperançat—. Hi ha històries d’amor i mort apassionades —va girar la vista cap a les xiques—, i fins i tot un fantasma. —Odie els fantasmes —vaig murmurar. —A més, hi ha bruixeria. Què més en podeu demanar? —tothom semblava encara avorrit. Donald, el Bleda, féu una ullada llarga i canvià el to de veu:— Farem Macbeth, vulgueu o no. En aquell moment quasi ningú estava interessat ja en la seua obra antiga i bleda. Quan va fer palmellades perquè l’atenguérem, feia una bona estona que ningú no l’escoltava. —Muntarem l’obra per a la setmana de Nadal, perquè la puga gaudir tot l’institut. —Tot l’institut estarà encantat, n’estic segura —vaig fer una colzada a les meues amigues. Donald va continuar. —Llegiré en veu alta a qui he assignat els papers principals, i començarem els assajos dimarts que ve. Hi va haver una remor de protestes. —I què passa amb les audicions?

17


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 18

Donald, el Bleda, de vegades no era tan fava com semblava. —Us faig classe, recordes? Sé del que sou capaços. Ja he decidit qui representarà cada paper, d’acord? —Això no és just, profe. Donald va fer un somriure de superioritat. —Açò no és una democràcia. Em vaig girar cap a les meues amigues. —Bé, ja és segur que no representaré un home. —Jo vull disfressar-me amb un vestit llarg —gemegà Dawn. —Tal vegada podríem ser les tres bruixes —digué Kaylie, i les tres vam riure. —El paper de Macbeth el representarà Andrew Fraser. Un sospir es va sentir per la sala, però ningú no estava massa sorprés. Drew Fraser era sempre el favorit per a guanyar els papers principals. Per això la meitat dels xics l’odiaven. —I després de pegar-li moltes voltes, el paper de Lady Macbeth... —hi va haver una petita vacil·lació. Vaig fer una ullada a Monica, que ja es preparava per a la fama— el farà Fay Delussey. Dir que estava atònita no és prou contundent. No ho devia haver escoltat bé, segur. Jo, el paper principal? Dawn i Kaylie estaven saltant i abraçant-me, però jo no podia articular paraula. La cara de Monica s’havia tornat roja com una tomaca i, tot i que intentava aparentar que no li importava, no colava. —Però, per què jo? —vaig dir en veu baixa a les meues amigues—. No ho entenc. Dawn creia saber la resposta. —De vegades, quan et veig mirant per la finestra de classe, hi ha alguna cosa en tu... Estranya. Com si estigueres en un altre món. Com si no estigueres bé del cap... 18


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 19

Exactament com Lady Macbeth. Es torna boja, no? Per un moment no estava molt segura de si feia broma o no. —M’estàs insultant? Com si jo «no estiguera bé del cap»? —i se suposava que era amiga meua—. Moltes gràcies! —li vaig dir, però m’estava rient—. Boja, diu! —No, no vull dir boja del tot... Només amb la mirada de sonada. —T’estàs enfonsant més i més, Dawn! —digué Kaylie mentre li posava la mà sobre la boca. Ara tornàvem a riure les tres. La resta dels papers van ser assignats, i Dawn i Kaylie serien dues de les tres bruixes. Pel que fa a Monica, ni una menció. I va perdre el nord. Quan Donald va acabar, ja no va aguantar més. —I jo què, profe, no participaré en l’obra? Donald li va somriure: —Clar que sí, Monica. Vull que sigues la suplent de Fay. Estic segura que vaig veure com se li posava el cabell ros de punta. La meua suplent! Això la faria embogir. Monica em va fulminar amb la mirada. Vaig intentar somriure-li, però no vaig poder. L’expressió de la seua cara em feia massa por. —Jo! Una su-su-suplent! —quequejà. Donald va assentir de nou. —Sí. Hi ha una ressemblança entre vosaltres dues: el mateix color de cabells, la mateixa complexió... Per això no us vull en l’obra juntes. La gent us confondria. Especialment la gent d’aquest institut, que és un poc curteta. Seràs una gran suplent, Monica. I seràs la protagonista en la pròxima obra, t’ho promet. Monica va enfonsar les galtes i semblava que estava a punt d’explotar.

19


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 20

Després d’allò, ens en vam anar tots a casa. A les portes de l’institut, les meues amigues i jo estàvem eufòriques, encara rient perquè la pobra Monica era només una suplent. Una boirina gelada va descendir aquella vesprada de novembre i el plugim calava fins als ossos. De sobte, Monica va aparèixer furiosa rere meu. —No estigues tan contenta, Delussey! —em va fer girar-me per veure-li la cara—. Saps com has aconseguit el paper, no? —Amb talent? —li vaig amollar, feliç per haver tingut el valor de dir-li-ho i no només de pensar-ho. —De talent, res de res —replicà—. El bleda de Donald et té llàstima. Tot el món sap això de ta mare i el seu noviet. Ta mare i ton pare se separaran prompte. Per això t’ha donat el paper! Estava tan enfadada que volia escridassar-la i bufetejarla. Volia plorar, però no ho faria, no davant d’ella. Monica era tan supèrbia... Dawn i Kaylie em van apartar. —No et preocupes per ella, Fay. No paga la pena. Però Monica no podia deixar-ho córrer. —Me les pagaràs, Delussey —em digué—. Faré que ho lamentes —hi havia una malícia en el seu rostre que feia por de veritat—. Aquest paper serà meu, ja ho crec que sí! D’una manera o una altra, serà meu.

20


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 21

Capítol 3

Dawn i Kaylie m’acompanyaven fins l’inici de la llarga escala que conduïa, camí avall, al meu edifici. Continuaven consolant-me pel que havia dit Monica. —No li faces ni cas, Fay. Són paraules buides. —Però, per què Donald m’ha donat a mi el paper? Els ho preguntava a elles, tot i que sabia que tampoc no tenien la resposta. Jo no havia destacat en cap dels seus muntatges anteriors i no havia representat cap paper ni remotament protagonista. Aleshores, per què m’havia escollit a mi per fer de Lady Macbeth? Ho havia fet per llàstima? Ni Kaylie ni Dawn sabien què dir. El tema havia estat un petit escàndol a l’institut no feia massa temps. Era com si tot el món haguera sabut, abans que mon pare o jo mateixa, que ma mare tenia un amant. Jo l’havia vista una vegada amb ell, amb l’home amb qui treballava, asseguts en un cotxe, però no vaig trobar res sospitós en allò. Ella era ma mare. I les mares no tenen amants. No les mares com la meua. Però resulta que sí que en tenia un. I, quan finalment ho va confessar a mon pare, hi va haver baralles i discus-

21


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 22

sions i, durant una temporada, una temporada terrible, estava segura que ella ens abandonaria. Però no ho va fer. En comptes d’això, va trencar amb l’amant i fins i tot va canviar de feina. Es van acabar les baralles, però al nostre pis es va instal·lar un ambient fred, tens. El pare ja no confiaria més en ella, i a la mare mai no se la veia feliç. No és estrany que jo estiguera sempre capficada en la lectura. Amb el nas ficat dins d’un llibre podia oblidar momentàniament el que ocorria a casa. Quan arribàrem a la part de dalt de l’escala vaig dir, decidida: —Demà li diré que es pot confitar el seu paper. No vull que ningú em tinga llàstima. Kaylie va quedar astorada. —No sigues ximpleta. No pots deixar que la fastigosa Monica es quede el paper. Especialment després del que t’ha dit avui. Dawn hi estava d’acord. —Ni parlar-ne, Fay. Pensa només com ens ho passarem veient-li la cara cada dia, resignada a fer de la teua suplent. Al final, a contracor, vaig acceptar. Fer patir Monica d’aquella manera bé valia algun sacrifici. En separar-nos i començar a baixar l’escala, la boirina va esdevenir ja boira, que envoltava els llums tènues que penjaven de les parets de les dues bandes del camí. L’escala era llarga i estreta, amb parets altes a banda i banda, només il·luminada per alguns llums dispersos. Hi havia vegetació penjant de les parets, també, i fins i tot en un dia assolellat d’estiu aquelles escales es mantenien fosques i ombrívoles. En una nit com aquella, amb la boira entrant i eixint de les branques, resultava molt més que ombrívol. Era inquietant. Però era una drecera que tothom utilitzava. Si no bai-

22


l'altra:9 Herència perduda

3/6/14

11:02

Página 23

xava per aquelles escales, hauria tardat, a través de carrers i avingudes, un quart d’hora més a arribar a casa. Sempre hi havia molta gent. Excepte avui. Molt bé, em vaig dir, avui no hi ha ningú a l’escala. Era cert que la major part dels companys de l’institut havien marxat més prompte, però mai no havia vist aquell camí tan desert. Potser hi havia més gent que havia agafat l’autobús per tornar a casa per l’oratge, o és que els desagradava la idea de baixar aquelles escales en una vesprada fosca. Fins i tot els sons es percebien apagats enmig de la boira. Els clàxons dels cotxes, una alarma llunyana, tot arribava amb un so desconegut i estrany. Estava a mitjan camí quan vaig escoltar unes passes rere meu. Algú baixant les escales al mateix ritme que jo. Vaig parar un segon, i les passes es van aturar també. Vaig somriure. Era l’eco, ara me n’adonava. L’eco sord de les meues pròpies passes. I aleshores... Quan vaig reprendre la marxa em seguien. Tap, tap, tap. No havia escoltat mai abans l’eco de les meues passes en aquella escala. Vaig agilitzar el ritme. Les passes rere meu anaven també més de pressa. Sens dubte, havia de ser l’eco, però aquell so m’accelerava el cor. Era com si em perseguiren, com si aquelles passes, i qui fóra a qui pertanyien, em perseguiren, embolcallades per la boira. Em vaig tornar a aturar de sobte i les passes es van detenir. Però... potser aquesta vegada havien parat un momentet després? No era l’eco, sinó algú altre. Algú altre ocult entre la boira. —Qui hi ha? —vaig cridar. No hi va haver resposta, però jo estava segura que sí que hi havia algú, fora del meu camp de visió, palplantat, esperant entre la boira al meu darrere. 23

L'altra jo  

La vida de la jove Fay sembla perfecta, però tot canviarà de la manera més insospitada. Un dia, aparentment un dia com un altre qualsevol, F...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you