El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2025.
Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres .
Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2025: - "ValenXina", de Teresa Broseta (pàg. 46).
Aquests articles han estat presentats al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025: - "Per la llibertat", de Llorens Bustos (pàg. 60) . - "Els rols de gènere en les Falles", Rosa Larrosa (pàg. 64) . - "Aixina... Sí!", de Teo Brunet (pàg. 70) . - "L'agenda de Sergi, de Mila Moreno (pàg. 76) . - "Les falles de temàtica xinesa", de Juan Arturo Martí (pàg. 82)
Textos de les explicacions de les falles major i infantil: Josep Enric Gonga
Correcció lingüística: Hugo Salvador i Esther Ferrándiz
Fotografies presidents i reines: Salva Gregori
Disseny gràfic i maquetació: Panal Fallero
Impressió: Panal Fallero
Tirada d’impressió: 500 exemplars
Dolces llimadures
Aixina no anem bè
e l c o m e
NiCOlaU M
A.C. falla SANT 2025 QUiT
Gandia
152-
Les nostres Falles 2025.
154- Falla Major. Aixina no anem bé.
Artistes: Palacio i Serra. Explicació i crítica: Josep Enric Conga.
186- Falla Infantil. Dolçes llimadures.
Artista: Juan Carlos Díaz. Explicació i crítica: Josep Enric Conga.
194- Apartat infantil. El Basar Mosquit.
198La nostra comissió.
200- President.
202- Reina de la Falla.
204- Reina del Foc.
205- Reina de la Festa.
206- Reina de la Poesia.
207- Reina de l'Art.
208- President Infantil.
210- Reina de la Falla Infantil.
212- Reina del Foc Infantil.
213- Reina de la Festa Infantil.
214- Reina de la Poesia Infantil.
215- Reina de l'Art Infantil.
217- Padrines.
218- Fillolets.
220- Falleres Majors de Gandia.
222- Càrrecs i Executiva.
225- Comissions Infantil i Major.
226- Galeria Comercial.
10ValenXina
12- Distopia de la història del comerç i les compres.
Daniel Camino.
20- 米飯 o arròs, com el vulgau anomenar.
Joan Campillo.
26- Humor groc.
Pedro Carrillo.
32- El vídeo que mai es publicarà.
Santiago Frandarena
36- Original o còpia?
Pilar Camino.
40- El barat ix car.
Liliana Frasquet.
46- ValenXina.
Teresa Broseta.
48Falles
50- La Xina fallera.
Hugo Salvador.
60- Per la llibretat.
Llorens Bustos.
64- El rol de gènere en les Falles.
Rosa Larrosa.
70- Aixina... Sí!
Teo Brunet
76- L'agenda de Sergi.
Mila Moreno.
82- Les falles de temàtica xinesa.
Juan Arturo Martí.
AIXINA...! noANEMBÉ
86- Des-creativitat programada.
AdrIÀ GarcÍA.
92- El kit de princesa.
Amparo Doñate.
98- La ràbia.
José Tena.
104-
Actualitat
106- La Intel·ligència Artificial i les Falles Immaterials.
Josep Enric Conga.
112- Victòries, derrotes i altres històries deportives.
Miguel Ángel Picornell.
118- L'educació en l'era digital.
Jesús Jiménez.
124- Arrós i tartana, casaca a la moda, i rode la bola a la valenciana.
Àngela Barbosa.
130- Diccionari de l'essènsia.
Óscar Rueda.
134- L'impossible.
Esther Ferrándiz.
140- A la deriva.
Josep Montilla.
144- A-Mazon. El C1 de valencià: ara amb enviament gratuït a domicili.
Teo Brunet.
150- Epìleg.
o l a
Pròleg
"Un viatge de mil passes comença amb un sol pas"
Tots els projectes, siguen personals o col·lectius, comencen donant el primer pas, després el segon, més tard t'entropessaràs tres mil cinc-centes trenta-tres vegades, fins que arribes al teu destí, o alguna cosa més o menys pareguda. Però aquest llibret sorgeix d’una reunió per Zoom on apareix la frase: “anem a fer algo de la Xina ”, seguit d’una resposta de: “això està més cremat que la falla de quan vaig ser reina infantil”, i després d’un debat de tot l’equip de cultura, la conclusió de tots va ser un: “vinga va, què pot eixir malament?”
estat ahí. I el que més he aprés, és a no conformar-me amb el típic, anem a pegar-li mil voltes a una idea o concepte, fins que aparega “eixe tema…” que quan apareix, saps que ja tens la peça que faltava.
“I si fem un llibret parlant del que és atípic de la Xina, els tot a euro, les rèpliques, les xorraes d'AliExpress i tot això…”
“i també posem el gat este que meneja el braç”
“i escrivim coses en xinés i posem proverbis d’eixos”
“jo vull que hi haja galetes de la sort, no sé com, però vull que estiguen”
“Quan el savi assenyala la lluna el neci mira el dit”
Teníem clar que no seríem el primer llibret que parle de la Xina o de l’orient , però ho enfocarem d’una manera diferent , que de segur que tampoc som els primers. Fa anys que em dedique a fer llibrets, no sempre com a delegat, però des dels setze anys, sempre he
Este va ser el resum de la reunió, però la veritat és que tot açò com a lema, no era gens atractiu. Però així va nàixer “A IXINA… NO ANEM BÉ”. Podríem dir que es tracta d’un llibret de falla, però en realitat és un recopilatori on compartir les nostres bogeries i és un medi d’expressió perquè els autors donen el seu punt de vista de certs temes siga amb sàtira o amb seriositat…, encara que en realitat, en això consisteixen els llibrets, no?
"No tingues por d'anar a poc a poc, tingues por només de quedar-te aturat"
No volem parlar de la supertípica/clàssica/avorrida filosofia oriental, de donar sempre el cent per cent per a tot, parlar de l’esforç i el treball, i totes aquestes coses asiàtiques, encara que en el meu cas personal, sempre intente donar el millor de mi, siga treballant, fent fotos, fent curts, fent llibrets, tinc igual la circumstància, sempre a per totes. Pero i si no arribes? És una cosa que sempre em menja per dins, no és una cosa fàcil de digerir. Imagineu vindre de formar part d’un equip súper bo i supercomplet que a la cap te a una persona que quasi tot ho feia bé, que té una trajectòria impol·luta, que t’ensenya tot el que sap, seria el teu Sensei.
Però arriba un any, i et toca agafar eixe càrrec. Comences amb il·lusió, i tens el suport del nou i de l’antic equip en tot, avances i avances, però arribes a un moment que dius “no servisc per a açò”, tot et supera. I no és per falta de creativitat ni de capacitats, és per la comparativa, sempre existeix vulga'm o no. Per una banda, està la pressió de què
“no puc baixar el nivell”, i per l’altra està la frase de “no passa res si no ho aconseguiu… i tal i tal” que realment entre línies es pot entendre “no passa res, no arribaràs al que feia el Sensei”.
El sentiment de “no servir per a alguna cosa” és molt dur, però va arribar un dia, que vaig fer clic, i vaig dir seriosament “i què?” Vaig a fer-ho, si pare ara, li donaré la raó a tota la gent que pot arribar a pensar això. I hi ha tres coses que odie: demanar permís, fracassar per no intentar-ho i donar la raó.
"És millor ensopegar amb la veritat que caure en una mentida."
Doncs sí, potser no arribaré al que feia el Sensei, per a què mentir-me a mi mateix. Soc realista, jo estava millor fent soles les coses audiovisuals i gràfiques, que és el que domine. El meu clic no va arribar soles, tot va sorgir en una conversa amb una persona que sempre havia estat en l’equip, però “a l'ombra” i em va obrir els ulls. El Sensei no em va elegir a l'atzar, estava preparant-me per a açò.
No he de fer-ho millor que ell, he de fer-ho a la meua forma,
he de deixar empremta, tota la preparació no va ser perquè jo agafara un càrrec, eixe no és el meu destí. Ser delegat de llibret no és el fi de la preparació, únicament és la fase dos.
"El savi pot assenyalar-te el camí, però has de caminar-lo tu mateix."
Ara el que he d'intentar fer és deixar un legat; un legat de llibrets, de curts, de coneguts que he fet durant el camí i d’amics que són com família. Caure i alçar-me, caure i alçar-me, sense rendir-me. L’aprenentatge és infinit, cada any que passe, sabré coses noves, cada any m’equivocaré i a l’any següent no tindré eixe error, però tindré deu diferents. Així fins que arribe a deixar marca, fins que aconseguisca el meu objectiu… Però, quin és el meu objectiu realment?, guanyar el premi al millor llibret de Gandia?, o de la Comunitat Valenciana?, traduir-lo al xinés i guanyar també a la Xina?, però i si ho aconseguisc, què passa després?, deixe de fer llibrets i em retire per tot l'alt? Alguna cosa no quadra.
"L’aigua flueix constantment, però mai perd la seua identitat."
Pareix prou lògic, “anem a guanyar!”. A veure, guanyar un premi és important, és a dir, està bé, però quan acaba eixe any, desapareix tot. Com puc deixar marca si sempre són cicles; comença, es fa, s’acaba i repetim. Sempre he estat equivocat amb el Sensei, ell també està encara de preparació, una preparació diferent. Ahí està la marca, la marca no és un fet o un premi, la marca és un riu que sempre està fluint, i d'ací a uns anys, arribarà un xic o una xica amb setze anys, amb il·lusió de fer llibrets i de fer cultura en les falles que em veurà com el seu Sensei, i passarà tot el procés pel qual vaig passar jo, i algun dia es posarà al capdavant de la delegació, i es bloquejarà i se saturarà com jo, i arribarà eixa persona que està “a l'ombra”, i li farà obrir els ulls com a mi.
"Un
diamant amb defectes és millor que una pedra perfecta."
Vull aprofitar aquest espai, per a donar les gràcies. Gràcies al Sensei per tot el que m’ha ensenyat, gràcies a eixa persona que estava “a l'ombra", per fer-me obrir els ulls i fer-me de “psicòleg”, gràcies a la “futura persona en l'ombra” per tot el que fa en aquests llibrets i no rep el reconeixement que es deu. Sé que actualment soc la cara visible dels llibrets, però tot açò és gràcies a vosaltres , no soc un “delegat”, som una “ DELEGACIÓ ”.
I també agrair a totes les persones que fan que aquest llibret siga possible, maquetadors, dibuixants, autors, col·laboradors, fallers i falleres, i gràcies a tú, la persona que està dedicant el seu temps en llegir açò i contribuir a la cultura de les falles .
Al final m’he posat sentimental i si he acabat parlant de la supertípica/clàssica/avorrida filosofia oriental. Perdoneu-me.
Hugo Salvador Frasquet Delegat de cultura
ACI I A LA CONXIN XINA
Prepareu-vos per a un viatge entre el surrealista i el fascinant. Avant, si algú es perd pel camí, seguiu les indicacions pertinents: “fondo delecha”.
Falsificacions que fan riure, gadgets que desafien la lògica i costums que ens deixaran bocabadats: ací tot és possible.
Des d'un basar del barri fins a l'últim racó del planeta, tot sembla tindre una connexió, descobrim els “secrets” d'eixes desconegudes terres llunyanes.
ACI I A LA CONXIN XINA
Daniel Camino Historiador
Distopia de la història del comerç i les compres
AA.C.FALLA SANT NICOLAU MOSQUIT
Carrer de Cibeles, 54, 46730
Grau de Gandia, València, Spain
ny 2125. La humanitat ha sortit victoriosa d'una guerra sense quarter contra les màquines que ha durat més de dues dècades. Aquestes, que van arribar a controlar les principals institucions mundials, han provocat una catàstrofe de dimensions incalculables en realitzar un esborrament dels records de qualsevol habitant de la Terra, igual que de qualsevol document o font que pogués testimoniar els assoliments aconseguits pels éssers humans a través de la seua història. Per a tractar de recuperar la seua memòria col·lectiva, així com posar en ordre tots els seus avanços, s'han organitzat diferents missions al passat a través de càpsules espacials que permeten viatjar en el temps. Una d'elles, liderada pel prestigiós historiador Andrew Mosquity, acaba de tornar per a informar del principal objectiu del seu encàrrec: donar compte de l'evolució del comerç i les compres al llarg de la història.
Mosquity es dirigeix amb pas ferm al Palau dels Borja (Gandia), seu presidencial del govern provisional mundial, on serà rebut pel president Josep Prieter .
–President Prieter, després d'un llarg viatge en el qual he pogut observar diferents èpoques, estic en disposició de presentar-li el meu informe sobre la història del comerç i les compres –va indicar Mosquity.
–Endavant, senyor Mosquity. Tenim moltes esperances en què la seua recerca ens proporcione informació sobre tot allò que vam ser capaços de fer com a societat –va replicar el president Prieter amb un rostre que denotava enorme interés.
–Veurà, el meu primer viatge en el temps em va portar a un període de la història fa milers d'anys, anomenat Neolític . En el final d'aquest període van començar a produir-se les primeres transaccions , especialment dels excedents que proporcionava l'agricultura; però també d'altres béns com a animals, útils o eines. D'aquesta manera va nàixer la barata, que pot considerar-se com la forma de comerç en el seu estat més primitiu.
–Interessant! Continue, per favor! –va exclamar el president.
–Per descomptat! Amb el pas dels segles, les civilitzacions es van desenvolupar i amb elles els intercanvis, que van passar a realitzar-se a distàncies majors. A més, en aquest moment van cobrar importància altres productes, com els metalls preciosos o els articles de luxe . Sens dubte, productes com arracades, collarets o miralls eren el reflex del poder de les classes dominants i privilegiades –va dir Mosquity amb una clara lluentor en els seus ulls.
–I és aquesta forma de comerç la que ha arribat fins a l'actualitat? –va preguntar el president Prieter amb nombrosos gestos de sorpresa.
–No, senyor president –va replicar Mosquity amb to ferm–. Amb l'avanç de les diferents civilitzacions el meu viatge en el temps em va portar a llocs com Mesopotàmia, Egipte o Àsia Menor. És en aquesta última zona quan fa quasi tres mil anys, en el regne de Lídia , va aparéixer la moneda , peça realitzada normalment amb metalls com l'or o la plata. A través d'aquesta invenció es va eliminar la necessitat de
l'intercanvi d'un bé per un altre, per la qual cosa va facilitar i va desenvolupar les relacions comercials.
A partir d'aquest moment, el comerç va començar a desenvolupar-se d'una forma espectacular i vaig poder comprovar en els meus viatges com els mercats de Grècia o de Roma malbarataven una activitat fulgurant, fins i tot com a pol d'atracció de pobles molt llunyans. Al seu torn, les activitats artesanals van gaudir d'una esplendor notable i fins i tot les idees i la cultura eren objecte d'intercanvi –va dir Mosquity.
–Són troballes realment sorprenents, senyor Mosquity, i imagine que no es queden aquí –va afirmar el president sense deixar d'atendre ni un segon a la conversa.
–Efectivament, senyor Prieter.
La meua següent parada espaciotemporal em va portar fins als segles XIV i XV , època en la qual van florir les ciutats medievals. En ciutats com Toledo, Medina del Campo o Lleó, a més de mercats i fires, temporals i itinerants, van començar a instal·lar-se les botigues , llocs permanents en
els quals els seus habitants podien comprar tot allò que necessitaven.
Però, per si no fos prou, vaig poder comprovar com en els segles XVI i XVII va començar a desenvolupar-se la venda de productes manufacturats i elaborats , la qual cosa va provocar que en el segle XVIII es produís a Anglaterra la coneguda com a Revolució industrial . Les fàbriques van començar a situar-se prop de les ciutats i van proveir a aquestes de tota mena de productes elaborats, aspecte que va provocar una veritable catarsi en el comerç mundial.
A poc a poc, les compres van anar convertint-se en un esdeveniment social, encara que en el cas dels productes amb un cert valor encara estaven reservats únicament a un nombre reduït de persones que podien permetre'ls-hi –va indicar l'historiador.
–És espectacular, senyor Mosquity! Com pot ser això possible! –va exclamar el president Prieter amb una veu entretallada per l'emoció.
–Però això no acaba ací, president. El segle XX va portar una revolució quant a
les possibilitats comercials. D'una banda, van aparéixer les targetes de crèdit , per la qual cosa els diners físics i les monedes ja no eren necessàries per a efectuar una compra. I, d'altra banda, els avanços del qual va ser probablement l'invent més important del segle: internet . A partir d'aquest moment, les persones ja no necessitaven sortir de les seues cases per a fer qualsevol compra i podien fer-ho còmodament des dels seus ordinadors. Aviat, amb el pas dels anys, aquestes compres podien realitzar-se a través d'altres dispositius, com a telèfons mòbils o tauletes–va afirmar Mosquity amb seguretat.
–És... és... increïble... –va indicar Prieter amb incredulitat.
–I, gairebé amb l'arribada del segle XXI , vaig veure el sorgiment de les primeres botigues en línia , a través d'internet. Un altre canvi exponencial, revolucionari i que va causar gran sorpresa entre la població, però que aviat va passar a tenir una importància excel·lent en les relacions comercials. En països com els Estats Units van aparéixer empreses de comerç electrònic colossals com Amazon o eBay , que oferien als seus potencials
clients i usuaris enviaments directes i opcions de compra variades i atractives. Aviat, van dominar el mercat a l'oest de l'Atlàntic i a Europa amb una facilitat esbalaïdora. D'altra banda, a Àsia, la revolució en el comerç digital va tenir lloc a la Xina, una de les principals economies mundials i que aviat es va situar al capdavant de les transaccions relacionades amb el comerç electrònic . Dins del seu conglomerat de grans empreses van destacar especialment Alibaba i AliExpress: amb sols uns clics, qualsevol usuari, a través del seu ordinador o telèfon mòbil, podia accedir al portal en línia i tenir la possibilitat de comprar una oferta gairebé il·limitada de productes a preus molt competitius, ja que aquests eren enviats directament des de fàbriques o distribuïdors xinesos. Indubtablement, amb aquest excel·lent desenvolupament i a través d'estratègies de venda agressives, innovadores i notablement interactives, la Xina prompte va passar a ser el país líder en el comerç digital –va continuar narrant l'historiador, fent gala d'una oratòria convincent.
–Tot això que em conta, senyor Mosquity, em fa reflexionar que,
com a espècie, som capaços de qualsevol cosa quan ens ho proposem –va etzibar el president amb gran efusivitat.
–Absolutament, president Prieter. I espere a conéixer tot el que vaig observar en el meu últim viatge temporal en el segle XXI! En aquest món, cada vegada més despersonalitzat, els usuaris podien utilitzar l'ajuda d' aplicacions d'intel·ligència artificial per a seleccionar les seues compres; o drons, petites aeronaus no tripulades, podien entregar una gran varietat d'articles als seus compradors. Però al llarg de tot el meu recorregut per la història s'observa una característica comuna que no ha canviat: el comerç i les compres satisfan necessitats, connecten a persones de qualsevol lloc del món i faciliten l'intercanvi –va afirmar Mosquity.
–I això és justament el que necessitem ara, professor: tornar a connectar-nos, a compartir i a interactuar. I segur que, quan totes les peces tornen a encaixar, tornarem a recordar. Però no un record qualsevol: un record, aquesta vegada, que dure tota l'eternitat –va dir Prieter, sanglotant.
–Moltes gràcies per les seues paraules, senyor president. A la seua ordre, presentaré l'informe amb tots els detalls en el Parlament. Quede a l'espera –va afirmar el professor, acomiadant-se al mateix temps amb un gest cortés.
–Aviat rebrà indicacions de la meua consellera amb les observacions oportunes. Fins aleshores, cuide's. Ha fet una gran feina pel qual la societat li estarà eternament agraïda –va indicar el president, retornant el comiat al professor.
–Fins prompte –va dir Mosquity.
I així, l'historiador va sortir del Palau dels Borja amb cara somrient i confiada, conscient dels meravellosos canvis que havia observat en els seus viatges temporals, però atret també per la curiositat dels desenvolupaments futurs en el comerç que estarien segurament per arribar.
ACI I A LA CONXIN XINA
Joan Campillo faller i productor gastronòmic d’events al BCC
(Basque Culinary Center) al País Basc
米飯 o arròs, com el vulgau anomenar
米 /mĭ/ aquest radical xinés representa la planta de l'arròs, amb els talls i els grans als extrems. Únicament afegint un altre radical, li atorguem el nom del cereal que descobrirem al voltant del s. VIII en un viatge al continent Asiàtic, en concret a la Xina i a l’Índia; 米飯 /mĭfàn/, arròs .
Dintre de la família de les Gramínies, l’arròs és el segon cereal més cultivat al globus terraqüi. Aquest cereal té un gran valor i significat dins de moltes cultures, en concret, ens centrarem a la cultura Xina on aquest gra significa subsistència o un recurs bàsic. És considerat com l’aliment dels déus, simbolitzant la prosperitat, l'abundància, la riquesa i la fertilitat; tant és així que entenen que “sense arròs, no hi ha menjar”.
Arriba a ser tan potent el significat de la paraula, que no sols empren la paraula arròs per a referir-se al cereal, sinó que culturalment s’utilitza en altres situacions quotidianes.
A les zones del sud, l’empren per a saludar-se: “has menjat arròs?”, amb la finalitat de saber si està bé la persona. A l’hora de convidar a menjar a algú, la traducció real del que diuen és “ et convide a menjar arròs ”, i no és necessari que aquest aliment es trobe present en el menjar preparat. Tant és així que, fins i tot, la paraula “restaurant” en xinés és fàn diàn que vol dir “tenda d’arròs”.
A la cultura xinesa, a més del llenguatge, les supersticions i els rituals estan molt presents i molts d’ells giren al voltant de l’arròs, transcendint inclòs a altres cultures més occidentals.
La riquesa és un dels valors que du de forma intrínseca aquest gra, aquesta és la raó per la qual tradicionalment en un matrimoni la família del nuvi duia abans de la boda arròs a la família de la futura esposa, desitjant prosperitat i riquesa; fet que a les cultures occidentals ha transcendit tirant arròs als noucasats, amb el mateix significat. No sols al casament hi trobem presència, sinó que
veiem ofrenes per a demanar una bona collita o mostrar respecte i recordar a tots els avantpassats. Inclòs en el ritual del soterrament als difunts els posen arròs a la boca per a garantir que a l’altra vida no patiran fam.
Si de no patir fam parlem, abans de poder posar-nos mans a l’obra a la cuina, hem d’entendre que l’arròs té un cicle i una manera de cultivar-se molt concreta que requereixen unes condicions ambientals molt específiques. En aquest punt trobem un eix de convergència entre València i Xina ; sent una per tenir un arròs de gran qualitat i l’altra per ser la productora més gran a escala mundial.
Els condicionants ambientals principals per al cultiu de l'arròs són: humitat, terra i aigua; que combinats amb el clima donaran un medi idoni per al seu creixement.
El clima del sud-est asiàtic és subtropical que està caracteritzat per tenir temperatures elevades i humitat continuada que junt amb la inundació dels camps, faciliten el desenvolupament d’aquest. Paral·lelament, al
Llevant de la Península, és el clima mediterrani el qual es caracteritza per tindre hiverns suaus i estius calorosos; situant-se els cultius d’arròs a l’Albufera o zones de marjal com a Pego-Oliva, que són zones amb alta humitat i amb un sol amb molts nutrients. El reg en el Mediterrani no és per inundació sinó que té un reg controlat, utilitzant canals naturals i sistemes hidràulics per mantindre l’aigua en moviment.
El clima i el sòl fan que obtinguem diferents tipus de grans segons la zona en la qual ens trobem. Pel que fa a Àsia, trobem 3 grans famílies, que dintre tenen moltes varietats que canvien segons la zona: Indica (gra llarg i fi, en cuinar-lo no es pega i és perfecte per a sopes o per a fer el típic arròs fregit); Japònica (gra més redó que en cuinar es torna apegalós, perfecte per a fer sushi); i varietats aromàtiques , on destaca la varietat gesmil.
Al contrari que a València on, en lloc de famílies, trobem 3 principals varietats: Bomba (gra curt i redó, la més famosa que es cultiva a la terreta i de gran valor gastronòmic per la seua
gran capacitat d’absorció de brou sense trencar-se el gra, mantenint una textura ferma i solta); Sénia (gra redó d’una mesura mitjana, no té la mateixa capacitat de resistència a la sobre cocció, però a l'estar cuinat té una textura més suau, gran capacitat d’absorbir els sabors i és especial per a arrossos caldosos o melosos); Albufera (és exclusiva de la zona de l'Albufera de València i la combinació de la varietat Bomba i Sénia, una li atorga la gran resistència a la sobre cocció, mentre que l’altra li confereix el poder d’absorció dels sabors i aromes). Malgrat això, no significa que són les úniques sinó que, de forma més reduïda, trobem noves varietats que van incorporant-se als camps valencians.
Poden ser moltes les similituds o les diferències que trobem al món de l'arròs entre Xina i València, però el que sí que comparteixen les dues és l'arròs com a nexe de connexió entre les persones. Representant identitat, treball i celebracions comunitàries, fent que l’acte de menjar arròs siga molt més que el simple fet de menjar, siga un element d’unió cultural
RESTAURANT EL VENTORRO
(factura al compte d'à Punt)
Sopar per a dos: 112€
Reservat: 46€
Copes: 30€
Servici de no molestar: 20€
Explicació per l'ús d' ES-Alert: 15€ 杰出的
Total factura:
223 morts
ACI I A LA CONXIN XINA
Pedro Carrillo
Artista gràfic
humor groc
Benvinguts al nostre fascinant xou d'objectes i aparells exòtics directament des del cor de la Xina! Prepareu-vos per a un viatge al·lucinant on descobrirem les meravelles més sorprenents que aquest país té per a oferir. Farem un recorregut pels 3 titans colossals del país de la Gran Muralla: ALIEXPRESS, TEMU i SHEIN !
Avui en el nostre programa, et garantim que convertiràs la teua habitació en l'espanta-lligues oficial, Tinder no remunta això ni de broma. I el millor és que tot això el pots aconseguir per menys de 30 €! L'oferta és temptadora, així que prepara't per a malgastar els pròxims 10 minuts de la teua vida a veure i llegir els següents productes i replantejar-te si avancem com a espècie o estem tornant al neolític.
Ens posem en situació, és diumenge a les 22.00 am, i saps que demà és dilluns i t'has d'alçar a les 6:00 am, agafar el metre i fer transbord en Àngel Guimerà, per a arribar a les 7.00 am al treball i que segurament el teu director està esperant que arribeu tots per a comentar unes “cosetes”, que tots sabem que seran males notícies. Encara no te n'has anat a dormir i ja t'entra el baixó, però com tu t'anticipes a tot això, tens preparada aquesta increïble tassa de… café. Únicament per 1,57€, que per aquest preu, no és mala opció, perquè així ja saps el que t'espera al llarg del dia. Però és que si estàs bevent d'aquesta tassa, alçar-te a les 6.00 am no és el pitjor que et pot passar…
I com no, abans d'anar a treballar o a classe, has d'agafar tot el necessari per a passar el dia, i et donem la millor solució per a portar les teues coses: la “MOTXILLES CAGE”. Pel mòdic preu de 7,83 € tens una motxilla única en el món. Si vols ser popular en el teu institut, t'assegure que amb ella ho aconseguiràs, no sé si de la forma que t'imagines, però t'assegure que et coneixerà tot el centre.
te la pasta de dents des del culet
Veient els preus, no et poden tornar a dir “Amb un euro, no pots comprar res” perquè a més, és que amb un euro, pots comprar RES, si si, has llegit bé, pots comprar RES per 0,99€. Quantes vegades la teua núvia t'ha dit “no vull res pel meu aniversari”? Després no li compres res i estàs una setmana dormint en el sofà, això s'ha acabat, ara li donaràs el que demana, RES, segur que no torna a dir-te que no vol res… i bo, segur que si continueu junts, no dorms una setmana en el sofà, mínim seran tres.
I ja els productes que haurien de tenir un apartat només per a ells, són les fantàstiques peces de roba Made In Xina , no he volgut posar una peça concreta, ja que totes són igual
de coentes. Aquestes, les trobes des dels 3 € fins als 10 €. Si de veritat voleu passar una estona entretinguda, poseu-vos a buscar aquestes peces, no té desperdici i, ja que estàs, tria una per a regalar-la-hi a eixa persona que no vols que et torne a parlar.
Una altra cosa que té un ampli catàleg disponible, són les milers de fundes de mòbil , de tots els temes existents. Si t'agrada l'NBA, hi ha de tots els equips, si t'agrada el cinema, tens de totes les pel·lícules, però vols una funda original i única? Per 10,63 € tens una funda molt còmoda de portar i per a contestar. Fan preu si agafes també la motxilla perquè en la butxaca no cap.
I per a acabar, per només 3,96 € tens un bolquer per a ànecs que francament no sé ni com descriure'l, no se m'ocorren ni acudits...
Espere que haja resultat interessant aquesta cerca per les coses més estranyes, i on molts veuran una pèrdua de temps, uns altres poden entendre el propòsit de tot això. Tots els productes esmentats són productes amb bones qualificacions i compres certificades. Semblen parides, però si el producte existeix i està a la venda, significa que existeix demanda d'ells.
La vida és un aparador ple d'opcions , com els catàlegs de parides. Hi ha qui troba satisfacció en una motxilla amb la cara d'un actor famós, i altres que prefereixen una de marca Vans amb doble cremallera de seguretat. Totes dues eleccions són vàlides, però no totes les motxilles serveixen per a tot . El mateix ocorre amb les persones, no tots estem dissenyats per a brillar en qualsevol situació, i això no és un defecte, sinó part de la nostra singularitat .
Així com aquests productes extravagants tenen el seu públic i compleixen el seu propòsit, cadascun de nosaltres té un lloc on encaixa a la perfecció . No cal jutjar ni comparar-se amb l'altre; en comptes d'això, hauríem d'enfocar-nos en allò per a què estem fets, perquè ahí és on realment podem marcar la diferència. Al final, un fontaner no ha de curar a una persona i un metge no ha de saber arreglar una canonada: cadascú té el seu valor en el racó correcte del món.
ACI I A LA CONXIN XINA
Santiago Frandarena Escriptor
El vídeo que mai es publicarà
Quan pensem en Tiktok, ens venen al cap reptes virals, coreografies de 15 segons de la cançó del moment, vídeos d'animals i moltes coses més. Però darrere de tota aquesta diversió, hi ha una realitat més seriosa; l'aplicació, propietat de l'empresa xinesa ByteDance, no sols recull dades dels usuaris (una preocupació global), sinó que també està subjecta a la influència del govern xinés , conegut mundialment pel seu control sobre la informació.
Per exemple, qualsevol qüestió delicada a la Xina, com moviments prodemocràtics, crítiques al Partit Comunista o temes més espinosos com el tema de la mort i atemptats, poden ser eliminats de manera immediata. Hi ha un gran mur digital que amaga les situacions incòmodes, que es diu El Gran Tallafocs .
Curiosament, TikTok no està disponible a la Xina. Allí utilitzen una versió paral·lela anomenada Douyin , amb contingut adaptat als seus valors i les seues normes del règim. Això no impedeix que ByteDance aplique en TikTok mecanismes de censura subtils que asseguren que els interessos del govern no es vegen compromesos.
Els algorismes són l'arma més poderosa en aquest joc. Si publiques un vídeo que esmenta algun tema delicat, és probable que el contingut mai arribe al públic. Pot ser que no ho esborren directament, però no ho mostraran i quedarà enterrat en l'oblit digital (" shadow banning "). Així l'aparença de què existeix llibertat digital es manté, però no és així, d'aquesta manera s'evita que s'arribe a grans masses.
Això ens planteja una pregunta important: com podem saber què és real en un món on les xarxes són “suposadament” neutrals? Els governs, no sols els xinesos, utilitzen les plataformes digitals com a eines per a controlar narratives i mantenir el poder. A Espanya, sempre hem sentit que la televisió pública està controlada pel govern que existeix en eixe
moment, per xarxes socials es deia la famosa mal-dita-frase de: “ Quan guanya l'esquerra, la tele la controlen els rojos, si guanya la dreta, els fatxes ”. Això no és la forma correcta de descriure-ho, però crec que s'entén el missatge, perquè les xarxes, en major o menor mesura, no es lliuren tampoc.
Ara bé, les preguntes són les següents:
• Haurien de ser les xarxes completament lliures?
• Qualsevol persona pot donar la seua opinió sobre qualsevol tema?
• Haurien de prohibir-nos veure un vídeo per una opinió?
Sembla que la resposta fàcil és SÍ, però pensem un poc:
Un dia Encarni de 73 anys, està veient Tiktok perquè la seua neta li ho ha instal·lat i de sobte li apareix un vídeo de @manolo983xft dient que el president del govern ha posat una llei perquè les persones de més de 70 anys cobren 1000 € més al mes per la seua labor de cuidar als nets (cosa que és mentida). Encarni estarà
eleccions que casualment són aquest any, canviarà el seu vot, perquè Encarni no dubtarà de @manolo983xft que té 300.000 seguidors de dubtosa procedència…
Mentrestant, a Alexis de 18 anys que ha donat la seua opinió en un comentari sobre una reforma educativa que no li ha semblat bé i ha donat els seus arguments; ara està rebent amenaces per missatge privat dient-li que no té ni idea de la vida i que no pot opinar (acompanyats d'una infinitat d'insults a la seua persona).
Ah i me n'oblidava, Marta, de 24 anys, ha pujat un vídeo de festa ballant la cançó “ Se pone las Nike ” que és la seua favorita i és la més viral del moment en Tiktok. Doncs, s'ha fet viral gràcies al fet que tenia un munt de comentaris, la majoria d'ells
dignes de cavernícoles del paleolític, comentant els atributs físics d'ella i de la seua amiga, arribant a dir coses que poden ser denunciables. Però clar, no saps qui és @xx_tuchulo69_xx, que li han tancat el compte, però probablement s'obrirà un altre i passarà a ser @xx_tuchulo70_xx.
Lluitem per un espai ple de llibertat o seguim en aquesta il·lusió plena de filtracions? Internet, a diferència de la TV, té una reciprocitat. Tu no pots dir-los als presentadors del teu programa més odiat que són tots uns ineptes, però en internet pots desitjar-li la mort a un simple xaval que està fent el burro amb els seus amics.
No és tan fàcil, cal reflexionar-ho tot, seguint l'exemple de la Xina la pregunta seria:
El Gran Tallafocs , amic o enemic?
ACI I A LA CONXIN XINA
Responsable Comercial en Empresa de Transport ,
Pilar Camino
OORIGINALCÒPIA?
Article trobat en AliExpress. Imitació d'estret de seda Carpio confeccionat en polièster.
Qui de nosaltres no cauria en la temptació de comprar un article de luxe per 100 vegades menys del seu valor? Si viatgem a la Xina serà difícil no caure en ella en els seus mercats dedicats exclusivament a la venda d'imitacions i falsificacions, on podrem trobar des de rellotges, bosses i sabates fins a la samarreta del nostre jugador favorit de futbol que, per cert, estarà a la venda 24 hores després que surta a la venda l'original.
Actualment, el 75% de les falsificacions que es confisquen a Europa provenen de la Xina , però, per què el gegant asiàtic és el major "copia monas" del món? Començarem per dir que en la cultura xinesa la còpia no es considera un engany sinó un signe de respecte cap al mestre, més
encara si la còpia es realitza al detall, que passa a veure's com una mostra d'habilitat creativa . Però de fer una rèplica a mà d'un gerro de la dinastia Ming a fabricar còpies de calçotets de Calvin Klein es va un abisme.
Llavors, quan va començar la Xina a copiar qualsevol objecte de desig? En la dècada dels 80 del segle passat, el govern xinés va iniciar l'obertura de la seua economia i va començar a permetre l'entrada d'empreses estrangeres. Les empreses xineses no van tenir temps ni diners per a invertir en Recerca i Desenvolupament, i la forma més ràpida i econòmica de competir i aconseguir l'èxit va ser fabricar còpies de tot allò que era més o menys inassolible per als milions de consumidors de classe mitjana de les economies capitalistes. Serà per clientela, veritat? I encara que avui dia la Xina destaca per ser el taller del món, sense obviar que hi ha empreses nacionals capdavanteres en diversos sectors, la fabricació de còpies continua sent una part molt important del seu teixit empresarial. El govern xinés assegura que intensifica les campanyes per a reformar les seues lleis i protegir els drets d'autor, patents i marques,
però la veritat és que als països occidentals continuen arribant milions i milions d'articles " Made in Xina " sospitosament semblants als de les grans marques.
I aquesta és una altra, moltes vegades i sobretot en el món de la moda i complements, comprem articles simplement perquè ens agraden sense saber que són imitacions d'articles de luxe. La majoria de nosaltres no estem al dia del que es cou en Louis Vuitton o Christian Dior i podem acabar comprant una bossa que, qui ens veja i entenga de l'assumpte, sap que no ens podem permetre ni des de lluny. Encara que, pel que respecta a mi, "lo que digan los demás está de más", com diu la cançó de Mecano.
Així i tot, crec que és important fer una reflexió: què és més ètic?, comprar una còpia o falsificació, sempre que ho fem conscientment, passant-nos pel forro la propietat intel·lectual o vendre articles per milers d'euros quan el seu valor real és 20 vegades menor? Jo ho tinc clar, i tu?
ACI I A LA CONXIN XINA
Liliana Frasquet
Fallera de la falla Sant Nicolau Mosquit ,
El barat ix CAR
APreu de la bossa:
nem a jugar a un joc: posa't en mig de la sala on estigues, tant fa si estàs al saló de casa o en la teua perruqueria de confiança.
Mira al teu voltant, fixa't en tots els detalls. Bé, ja ho tens? Doncs la pregunta és la següent:
Quants productes tens a prop que diguen “ Made in China ”?
T'aposte que molts; estem envoltats de coses “xineses”.
Quantes vegades has usat eixe suport d’encens de “fusta artesanal” amb gravats tibetans que vas comprar al basar del barri per 2,99€? Tenim una compulsió de "ho compre perquè és barat" que ens fa buscar-ho tot ràpid i a qualsevol preu, encara que això signifique que durarà tant com un gelat a l'agost a la platja de Gandia.
Però el problema no és la Xina; el problema som nosaltres. Quantes vegades t'has trobat comprant coses que realment no necessites? Siga per avorriment, per impuls o perquè “a eixe preu com vaig a dir que no”, acabem emportant-nos coses que, al cap de dos dies, ja ni recordem. Així que, més que una qüestió de qualitat o preu, sembla que el dilema “ Made in China ” té més a veure amb controlar les nostres pròpies ànsies. Ens atrau més el barat que el bo, i així ens va.
Mentrestant, el comerç local continua aguantant com un campió, encara que el “ Made in LA TERRETA” sembla cada vegada menys valorat enfront d'eixa voràgine de baraties de colors i plàstic. Potser és hora de recordar el que els productes locals ens ofereixen: qualitat, durabilitat, i un toc d'autenticitat que cap cadena de producció massiva ens pot donar.
Perquè, parlem clar, en un mercat de Gandia et trobes amb la senyora Paqui, que porta 30 anys fent les seues melmelades. Paqui no necessita posar etiquetes en anglés ni vendre a preu de ganga; ella sap que el que compra, sap el que val. Això és una cosa que en un “tot a un euro” no trobes. Perquè quan compres local, estàs donant suport a persones com Paqui, contribuint a mantindre viva
l'economia regional i, sobretot, ajudant que la nostra cultura no es perda.
Parlem també de qualitat. Quan compres un producte local, tens la garantia que està fet amb cura, sovint utilitzant tècniques i materials propis de la regió. És com si el comerç local tinguera una espècie de màgia. Sí, hi ha coses “ Made in China ” de bona qualitat, però acceptem-ho: quants d'aquests articles han sobreviscut a un sol rentat o a una caiguda en terra? La producció massiva moltes vegades sacrifica eixa atenció al detall que ací es valora tant. I encara que els productes xinesos poden semblar una solució ràpida i barata, no duren ni per a contar la història.
Però ara arriba el moment de la sàtira: què passaria si les nostres volgudes Falles adoptaren eixa mentalitat de comprar en massa? Imaginem per un segon que els ninots foren “ Made in China ”. Així, tal com sona. En lloc d’aquells monuments que ens delecten i critiquen, acabaríem amb figures que s'ensorrarien abans de començar la festa. Imagina’t un ninot gegant fet de cartó barat, amb més possibilitat de col·lapsar que de cremar en el foc. Fins al més lleuger vent del Mediterrani podria fer que les nostres Falles acabaren abans
d'hora, i en lloc de celebració, tindríem una pluja de cartó pels carrers!
I si la cosa no era suficient, anem un pas més enllà: imagina que la famosa mascletà estiguera carregada amb pirotècnia “ Made in China ”. Clar, cada explosió seria única... però no en el bon sentit. Un de cada tres petards explotaria, mentre els altres es quedarien en un "bip" o en un "plof" decebedor. Una mascletà on mai saps si hi haurà estrèpit o un silenci incòmode. Això sí, la sorpresa estaria garantida!
I seré un poc “pureta”, però h em de recordar el valor del que és local . Comprar productes d'ací és invertir en la nostra cultura, en les nostres tradicions i en una manera de vida que prioritza la sostenibilitat i la qualitat. Cada vegada que comprem un producte, estem ajudant al fet que els negocis familiars de Gandia seguisquen endavant, donant suport a persones que han posat la seua vida en eixos projectes. Això és una cosa que no pot mesurar-se només en euros, perquè el seu valor va molt més enllà del preu.
A més, en els últims anys hi ha hagut un ressorgiment de l'interés per l'artesanal i el local. Moviments com el " farm-totable " en alimentació o el “ slow
fashion ” en moda han posat de moda el valor del que està ben fet, del durador, del que porta ànima. Fins i tot les xarxes socials han ajudat al fet que els productors locals troben el seu espai. Qui no ha vist una foto a Instagram de pa acabat de fer o d'una bossa artesanal amb l'etiqueta “#fetama”? I és que, en un món de còpies barates, el valor del que és autèntic brilla amb llum pròpia.
Així que, sí, triar el que és local no és només una qüestió de preu, sinó de compromís amb la nostra comunitat. És donar suport a un model econòmic més just i més sostenible . Comprar local no és simplement omplir el carret; és una manera de connectar amb les nostres arrels, de fer que la nostra economia i la nostra cultura es reforcen. Així que, si la pròxima vegada veus alguna cosa “ Made in China ”, pensa dues vegades: necessites això realment o pots donar-te el luxe d'invertir en alguna cosa que es va fer ací, amb dedicació i estima?
Clar, tampoc exagerem. No és que t'estigues comprant un Rolls-Royce, però un poc més de consciència en les nostres compres no fa mal. Perquè, al final, és millor un ninot de veritat que creme amb orgull que un que no aguante ni la primera ràfega d'aire.
L'ús de menors per a estalviar costos de producció sol ser una altra pràctica habitual a la Xina . En aquest sentit, el mes d'abril passat del 2024, es va desmantellar una xarxa de trànsit de xiquets que va segrestar a prop de 100 menors procedents de les regions més pobres del país. Els xicotets treballaven 300 hores mensuals i cobraven 0,50 dòlars l'hora.
Shein ha publicat un informe en el qual donen a conéixer que s'han detectat dos proveïdors seus que utilitzaven menors en la producció. Centenars de xiquets treballen de nit per a fabricar l'assistent de veu Alexa d'Amazon. El gegant Apple ha sigut acusat d'explotació infantil a la Xina. Samsung ha trencat negocis amb una fàbrica xinesa per ocupació infantil.
L'ocupació infantil en l'àmbit mundial ha aconseguit els 160 milions.
ACI I A LA CONXIN XINA
Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2025
Teresa Broseta Filóloga, Escriptora i Llicenciada en Ciències de l’Educació ,
Valenxina
Que et porte el vent l’aroma delicada i el blanc radiant d’una flor diminuta, poder sentir la dolçor d’una fruita que té el color del sol quan ja s’amaga; veure que el verd ha mudat en espill d’aigua i de llum on granarà l’espiga, que el seu tresor, que és aliment i vida, desborde el plat que menges amb delit; que brolle el foc en un esclat alegre que et porte lluny, per uns moments, del món, que creme el cel d’espurnes de colors i et cresca un riu de pólvora a les venes; que un tremolor t’aborrone la pell al tacte fresc i suau de la seda, que al teu voltant un deliri de festa t’eixample el cor un instant massa breu. Si tot això enyores lluny de casa, si terra enllà t’ha dut el teu periple, només hi ha un lloc al món on és possible sentir que estàs en terra valenciana...
Has d’explorar la Xina mil·lenària!
XINO XANO
Agafeu seient i deixeu-vos portar pel ritme pausat però constant d'una tradició, que per molts problemes i obstacles que passen, mai es detenen.
Les falles són més que una festa, l'essència fallera és màgia, les falles són cultura i ser fallers és una identitat.
Sense pressa, però sense pausa, així es viuen les falles, anem a conéixer les perspectives mai abans vistes de la nostra benvolguda festa (o almenys, a intentar-ho).
AI XINA... N0 ANEM Bé
XINO XANO
Hugo Salvador Delegat de cultura de la falla Sant Nicolau Mosquit
LA XINA FALLERA
Podeu imaginar que un dia, els personatges més icònics de les nostres falles es trobaren cara a cara amb les llegendàries deïtats i criatures mitològiques d'orient? Com seria aquest xoc de cultures? A continuació, explorem les diferències i sorprenents similituds entre aquests personatges i alguns dels inoblidables main character de les Falles de València. Perquè, després de tot, qui va dir que els déus antics i els fallers no podrien compartir una bona mascletà?
EL DRAC XINÉS / 龍
Comencem amb un dels més grans i emblemàtics: el Drac Xinés , símbol de poder, saviesa i control sobre els elements. Aquesta majestuosa criatura és capaç de provocar tempestes i moure els rius al seu gust. Una figura temuda i reverenciada. Quina seria la seua similitud?
Molt senzill, el temut “ Xiquet tirapetards ” (no els aguante). Encara que també són coneguts col·loquialment com “eixos xiquets no tenen pares?”. Tots dos tenen un talent natural per a deslligar el caos. El drac controla els cels, i el xiquet controla els carrers on plantem la falla... a base de xinesos, eixides, tro de bacs, i molts altres tipus de coets considerats quasi il·legals.
Mentre que el drac porta tempestes, el xiquet porta explosions per sorpresa que et poden fer botar de la cadira de la carpa en qualsevol moment. El drac crea harmonia en la naturalesa i el xiquet... doncs… harmonitza el caos de la festa. Però, igual que el drac, aquests xiquets són un element essencial: sense ells, les Falles perdrien el seu baluern característic. Saviesa? No, però domini de la pólvora sí que tenen.
XI WANGMU / 西王母
En la mitologia xinesa, Xi Wangmu és una de les deesses més importants del taoisme. Coneguda com la Reina Mare de l'Oest, governa sobre els immortals i viu en un palau celestial ple de bresquilleres de la immortalitat. La Reina de la Falla, encara que no visca en un palau celestial, té el seu propi regne: el casal. Igual que Xi Wangmu, reina sobre la seua "cort" de fallers, els qui l'envolten amb respecte, admiració i, a vegades, una miqueta de temor (Procura arribar tard a la cercavila i entendràs el significat de la paraula por).
Xi Wangmu és descrita com una figura radiant, adornada amb joies i vestidures divines, sempre amb un aire d'autoritat. La Reina de la Falla tampoc es queda arrere: el seu vestit de fallera estrenat en la presentació és una obra d'art en si mateixa, amb brodats, joies i una pinta digna d'una deessa.
SUN WUKONG / 悟空
Si parlem de la Reina, no podem deixar al President , que el veiem com el llegendari Sun Wukong , el Rei Mico, un personatge entremaliat, astut i tremendament fort, capaç d'enfrontar-se a déus i dimonis amb el seu enginy, i encara que a vegades es fica en problemes, sempre aconsegueix eixir-se amb la seua. És el líder dels seus, però no sempre segueix les regles al peu de la lletra.
El President de la Falla, igual que Sun Wukong, ha de bregar amb tota mena de reptes: organitzar la festa, mediar entre els fallers (i molts dels seus conflictes de casal) i enfrontar-se als veïns que es queixen del soroll. És l'estrateg que manté l'equilibri enmig del caos festiu, encara que, de tant en tant pot soltar alguna broma o eixir-se del protocol, és un líder necessari per a mantindre la festa.
A.C.FALLA SANT NICOLAU MOSQUIT
Carrer de Cibeles, 54, 46730 Grau de Gandia, València, Spain
3 caixes de "xinos": 875€
Tindre tres fills fallers: ... la ruïna. 53
NIAN / 年
Existeix una figura que apareix cada any, Nian és una criatura mitològica xinesa que sembra el caos i el terror als pobles. La seua especialitat era devorar les collites, espantar a la gent i fer que l'ambient festiu es convertira en un desastre. L'única manera d'espantar a Nian era amb soroll: tambors, petards i focs artificials. Anem a parlar de l'enemiga per naturalesa del President: la temuda Veïna Molesta .
La Veïna Molesta i Nian comparteixen un calendari molt peculiar. Ella també sembla emergir una vegada a l'any, durant les Falles, i les seues queixes comencen just quan es dispara el primer coet. Com Nian, la seua missió és acabar amb la diversió i l'alegria, i la seua principal arma és la queixa contínua: "Baixeu eixa música!", "Eixos petards no em deixen dormir!", "Això és un escàndol!" A vegades sembla que només falta que ens devore les flors de l'ofrena.
Curiosament, el que allunya a Nian és el mateix que fa que la Veïna Molesta entre en mode fúria: el soroll. Finalment, Nian sempre acaba fugint, derrotat pel soroll i les celebracions pot seguir el seu curs en pau. La Veïna Molesta, per part seua, no es dona per vençuda tan fàcilment. Però quan arriba la cremà i les flames s'emporten els ninots, ella desapareix, satisfeta perquè la calma ha tornat… es pensa que ha guanyat, però no sap que el seu odi alimenta les ganes dels fallers de l'any següent fer-la més grossa (almenys a mi, li tinc més mania que al xiquet que tira coets).
En les Falles 2024 de València, la prohibició de venda d'alcohol a partir de les 2 de la matinada, es va quedar en una recomanació per pressió de les comissions falleres.
NEZHA / 哪吒
Nezha és una de les figures més estimades i caòtiques de la mitologia xinesa. És un jove déu guerrer que sempre està ficat en embolics, desafiant l'autoritat i armant rebomboris allà on va, just igual que el que fa el Borratxo Desconegut de la Revetla (l'abreujarem cridant BDR). El nostre BDR, encara que no tinga la joventut eterna de Nezha, sembla rejovenir amb cada glop de cubata. Mentre Nezha corre a la batalla amb la seua llança, el Borratxo avança cap a la barra amb un ritme descoordinat de peus, preparat per a enfrontar-se al seu pròxim enemic: el got buit.
Nezha és conegut per la seua capacitat de volar gràcies als seus patins de foc, però nostre BDR té les seues pròpies habilitats acrobàtiques, i crec que no necessite donar més explicacions del que són. Són rebels, caòtics, i sempre llestos per a donar guerra, desafien les normes i s'entreguen per complet a la batalla (la festa) i, encara que al final provoquen més caos que ordre, es guanyen l'afecte de tots a la seua manera. Així que, la pròxima vegada que ho veges recorda: “estàs presenciant a un ésser que quedarà gravat en les vostres memòries, no és un borratxo molest, és una història per a les futures generacions”.
PANGU / 盤古
Existeix un pilar important en les Falles, els Delegats de Cultura , eixos éssers quasi mítics que s'encarreguen de dissenyar la falla, escriure els " llibrets " i una interminable llista de quefers. Pangu , en la mitologia xinesa, és el tità que va separar el cel de la terra, creant l'univers tal com el coneixem. Segons la llegenda, el seu cos va donar origen a les muntanyes, rius i estreles. És l'arquitecte primordial, el mestre de la creació.
Els Delegats de Cultura de les Falles tenen un treball similar, encara que, afortunadament, no han de separar el cel de la terra (encara que a vegades ho semble). Ells són els que donen forma al que els fallers veuen i celebren cada any: conceben l'estructura de la falla, el missatge que vol transmetre, i supervisen fins al més mínim detall, des dels ninots fins al color de les flors que l'envolten. Si Pangu va crear muntanyes, els Delegats de Cultura creen falles monumentals que, durant uns dies, es converteixen en el centre de l'univers festiu. I quan es cremen, és com el cicle etern de la vida que Pangu va iniciar: del caos, sorgeix la creació, i de la creació, el foc purificador.
BAI ZE / 白澤
Per a finalitzar, tenim al famós " Milhomens ", eixe individu que sembla tindre una resposta per a tot, i que està convençut que pot manejar qualsevol tasca, des de fer paella fins a arreglar tota una instal·lació elèctrica del casal, tot amb la mateixa destresa (Diguem que si té 45 anys, ell ha cotitzat 60). Ara, en la mitologia xinesa, hi ha un ésser que comparteix aquesta fascinació pel coneixement i la capacitat d'abastir-lo tot, encara que d'una forma més demoníaca. Et presente a Bai Ze , el Dimoni dels Coneixements Ocults, té la capacitat de saber-ho tot i comprendre els misteris més profunds de l'univers. El Milhomens, per part seua, té una vasta col·lecció de "savieses" sobre com arreglar qualsevol cosa (encara que a voltes, el resultat pot ser dubtós). Bai Ze sap sobre els secrets del cosmos, però el Milhomens també sap sobre la mecànica de la pirotècnia i l'estructura dels ninots (això diuen).
Els Milhomens han adquirit la seua saviesa de la manera més empírica: videotutorials
de Facebook, converses durant els esmorzars, o simplement llançant-se a fer alguna cosa sense molta preparació prèvia. Ell pot passar de ser un expert en logística a un expert en cuina utilitzant els conjurs com: “DEIXA’M COLLONS QUE JO T’ANSENYARÉ”. I té molts més rituals i conjurs que solucionen molts problemes, des dels econòmics, fins als socials, la llista és interminable, vos pose alguns exemples:
“XE!, SERÀ PER DINERS”
“A FER LA MÀ”
“TINC EL PIU ENCÉS EN FLAMES”
Però mai cal subestimar tots aquests conjurs, no són només paraules, sempre venen acompanyats d'actes que alguns ho anomenen bogeria, fins que després funciona i ho comencen a anomenar genialitat. Ja cadascun és lliure de jutjar, però jo mateix quan se'm va ocórrer la idea per a escriure aquest article, vaig pronunciar un dels conjurs, no recorde molt bé com era, però crec que vaig dir: “SI LA VISTA NO M’ENGANYA, CREC QUE PORTE UNA BONA CASTANYA”.
Cultura xinesa i valenciana molt unides des de sempre. Fotos en Vogue Spain d'Andrea Savall i de National Geogràphic.
XINO XANO
Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025
Llorens Bustos
Escriptor
Per la llibertat
En l'última conversa que vaig tenir amb Alejandro, el faller de la meua barriada que s'encarregava de lliurar-me el meu número abonat de la loteria nacional cada setmana, vaig acceptar acudir el pròxim 16 de març com a jurat de falles. Crec que va tenir alguna cosa a veure el meu treball durant tants anys com professor de l'Acadèmia de Belles Arts de Gandia. Va al·ludir que les comissions falleres van optar per no renovar a alguns dels que van acudir l'any passat davant la polèmica suscitada en la categoria especial.
La qüestió, em va dir que ja s'encarregaria el secretari de la Junta Central Fallera d'avisar-me per telèfon, això va ocórrer un dia abans que a València sorgís el debat sobre la censura de les falles a causa dels ninots col·locats en les tanques, al costat de la falla municipal .
Alguna crònica en els mitjans impresos va posar l'accent sobre la llibertat d'expressió , exposant que l'Ajuntament limitaria a les falles les seues crítiques perquè no ofengueren a ningú , preservant la dignitat dels quals salten la tanca de Melilla, una barrera física coronada de concertines situada en els límits de la ciutat espanyola amb el Marroc, en el nord d'Àfrica, l'objectiu de la qual és impedir l'entrada d'aquells que arrisquen les seues vides a la recerca de la llibertat.
Vaig comentar el tema amb la meua esposa, sense ànim d'enterbolir la nostra relació, ja que, des que ens vam conéixer, coincidíem en projeccions polítiques des de l'etapa universitària. Així va arribar el primer dia de falles i mentre desdejunava vaig atendre el periòdic digital que citava la polèmica amb un ampli informatiu sobre la controvèrsia. Pot ser que siga el nou Govern valencià qui tingués interés a posicionar-se a partir de la
seua victòria en les urnes, i per això em va cridar l'atenció el text llegit: «El regidor de Falles i president de la Junta Central Fallera, Santiago Ballester, ha confirmat que l'Ajuntament de València posarà certs límits referent a les crítiques falleres».
Vaig observar la foto impresa de la falla de l'Ajuntament amb aquells dos coloms subjectes per similars torretes de fusta nues, sense cap mena de decòrum, on l'obra dels artistes Escif i Pere Baenas reflectia el lema «Dos coloms, una branca». Els seus autors van buscar contrastar la pau i la guerra transmetent la idea d'un món en construcció marcat per conflictes internacionals, com ara els de Gaza i Ucraïna en els quals encara persisteix la barbàrie humana, amb l'afegida posada en escena dels ninots de color pujats a la tanca que semblaven mirar un ànec de banyera a color.
Reunits els jurats convocats a la casa de la Marquesa, en el passeig de les Germanies, rebem una carpeta negra amb les actes a emplenar amb el nostre veredicte sobre els monuments fallers; vaig ser assignat a la secció tercera, qüestió a la qual vaig prestar la importància deguda, en indicar-nos que un membre de la junta ens acompanyaria en l'«Urbanet» a cada barriada. Vaig llegir per
damunt els apartats a completar amb el nostre criteri objectiu, més o menys englobaven el contingut a qüestionar sobre aquelles obres d'art que cada any cremaven el dia de Sant Josep. No obstant això, la meua esposa em va posar l'accent que fos el més ètic possible i no es tornés a donar el resultat inversemblant de l'any anterior on la falla Prado es va quedar sense cap premi malgrat ser una de les favorites. Potser per això, i per informació d'un dels jurats acomodat en el microbús, s'havia renovat substancialment als convocats que allí estàvem.
Les falles a visitar van ser: Alquerieta i Museu Faller, Marqués de Campo Perú, Benirredrà, República Argentina i Sant Nicolau Mosquit, on arribem prop de les dotze del migdia. No hi havia una ombra on acollir-nos, el sol bullia a la nostra esquena, l'astre semblava aixafar amb foc a tot el que se sacsava al so del pasdoble Paquito el Xocolater, que es barrejava amb l'explosió d'algun coet fumejant. A la meua ment van arribar de nou les crítiques i polèmiques de
la plaça de l'Ajuntament de València en veure a dos homes de color amb la seua família en la tanca al voltant de la falla, em va recordar als ninots de la discòrdia. Un d'ells era el cirurgià que va operar de cataractes a la meua mare, un altre, un conegut administrador de finques. Els acompanyaven uns nens que vaig saber que eren els seus fills i que atenien l'explicació dels pares sobre el monument infantil.
Abans d'observar de prop la falla a avaluar, un dels fallers ens va obrir les tanques com qui ens ofereix casa seua. Jo semblava haver sentit un reflex de llibertat com el que somiaven aquells que saltaven el reixat. Un dels negrets em va mirar i va somriure, li vaig retornar el gest amb amabilitat i a la meua ment, potser per la meua edat, em va arribar el record d'aquella cançó del 75 de Joan Manuel Serrat, que el cantautor començava així: «Per a la llibertat, sagne, lluite, pervisc... i acabava: encara tinc la vida».
XINO XANO
Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025
Rosa Larrosa
Saladar de Dénia
Filòloga i delegada de Cultura de la falla
rols de gènere
Les Falles representen un llegat arrelat en la història i en la nostra identitat. Són el resultat de segles de tradició, treball, creativitat i devoció. No és cap sacrifici per als fallers i les falleres sinó una aportació que comporta la satisfacció individual i col·lectiva dels que hi participem. En un principi, el motor visible de la Festa eren els homes, les dones treballaven per a la Falla organitzant, pintant, muntant, desmuntant..., a vegades més que els homes, però en un segon pla no reconegut i acusades de marimatxos o homenets i els homes, que es preocupaven en coses més plàstiques i fines, de "papallones" o "marietes". Però eren vàlids i vàlides perquè la Festa continuara. Hipòcrites!!
La societat està en continu canvi i, a aquesta Festa, no li n'ha quedat una altra que anar adaptant-se, gradualment, per a continuar evolucionant . A diferència del que ocorria adés, els canvis, ara, se succeeixen a molta velocitat.
En 1929 es va elegir la primera Reina Fallera i, ella i les falleres que l'acompanyaren tingueren el rol (desitjat o no) de ser elements decoratius de la Festa. Però algunes no es van conformar i alçaren les veus per deixar clar que elles no volien ser dones "florero" que elles podien fer molt més per a les seues Comissions i per al món de les Falles. Van començar a destacar tenint un paper més rellevant fins a ocupar un espai públic i, més tard, hi hagué un esforç institucional per evidenciar la presència femenina en el govern de la Festa, en l'elaboració de monuments i en els espectacles pirotècnics. I, així també, començaren a participar en les directives com a delegades, tresoreres, secretaries, i un llarg etcètera. Fins que les Comissions falleres les van elegir Presidentes, alçant-se alguna que altra veu en contra i molt criticades en aquells moments. Eixe càrrec/rol era tan sols per als homes!!
Encara gràcies que ara ningú es planteja ni s'imagina cap d'aquestes qüestions, ja que sols existeixen persones vàlides independentment del seu sexe .
El temps i la millora en drets de les dones, ha fet que la dona puga accedir, sense cap rebuig pel món faller, a qualsevol càrrec/rol en la Falla i en la Directiva. Les noves generacions falleres estan molt més preparades del que estàvem nosaltres, encara que sempre existiran ments incoherents, per dir alguna cosa. Per això, no hi ha un dia millor, el 8 de març, per celebrar el Dia Internacional de la Dona i, sobretot, el Dia de la Dona Fallera perquè contribuïm al desenvolupament de la nostra Festa i de la societat demostrant el nostre compromís per les Falles amb la nostra dedicació, el nostre treball, i el nostre esforç.
Des de sempre, els i les protagonistes d'aquesta Festa ha estat integrada per heterosexuals, bi, homo, intersexuals, trans, pansexuals, asexuals, no binaris, queers i d'altres però dins del seu rol d'homes i dones, de fallers i falleres. La dona fallera sols pot participar amb el vestit, el cosset i el pentinat de fallera
i, l'home faller amb el vestit de saragüell, torrentí o el que marca la seua Comissió. Si no es vesteixen així, el reglament els pot imposar una sanció. En les Falles del 2024 s'alçaren veus qüestionant els rols de gènere amb missatges dirigits a la Junta Central Fallera i exigint un canvi en la normativa perquè aquesta s'havia quedat obsoleta, ja que és massa rígida i caldria canviar-la per a intentar donar resposta a totes aquestes altres realitats .
Hui en dia la societat del segle XXI i la Festa de les Falles, demana que fem un pas més endavant: el reconeixement d'aquesta la diversitat , que durant molt de temps, ha estat prohibida i no es podia parlar d'ella. Allò que "NO" s'anomena no existeix. Així que la tradició ha d'adaptar-se als temps moderns. Els fallers i falleres LGTBIQ+ existeixen i tenen veu i com diu la joventut: "que cadascú siga el que ell o ella vulga" en l'arc multicolor de la societat i de la festa fallera. I encara més si, econòmicament, s'ho poden permetre perquè per la Cultura es pot avançar en moltíssimes coses.
Els artistes dels monuments introduïren ja fa temps aquesta diversitat que estava amagada
però visible i entesa, cada vegada més, per tots i totes. Això ens demostra que el món faller ha de treballar encara molt en aquest tema per incloure tots els col·lectius, acceptats i no acceptats, que integren la Festa de les Falles, ja que la societat va normalitzant els últims. No és senzill i aquells que donen el pas poden ser molt criticats o criticades o poden convertir-se en referents . Tot això ha remogut la qüestió de gènere fomentant el principi d'igualtat que s'està reclamant en la societat fallera.
Així, per molt que diga Junta Central Fallera, les Comissions ja compten amb fallers majors, trets indistintament pels Presidents o per les Presidentes, càrrec/rol que sols l'havien ocupat les dones. Ells i elles reivindiquen que aquests nomenaments depenen més de la il·lusió que del gènere. I no hi ha res que impedisca a un home exercir eixa funció/rol, ja que cada Falla, com associació cultural, té el seu propi règim intern. En els temps que corren és estrany que no haguera passat abans perquè, a més, ja es compta amb la primera Fallera Major transsexual que marca una fita en aquest món tan tradicional i que aquest
exercici va ser Candidata a Fallera Major de València. No va ser elegida, però ja va formar part d'aquesta selecció no amb tota la naturalitat del món però sí acceptada. No és trencar motlles, és un fet que té tota la raó de ser perquè, simplement, s'ha de representar una figura física, siga una Fallera o Faller major i/o un President o Presidenta o qualsevol funció o càrrec dins la Comissió i, com més prompte ho normalitzem, millor.
La tradició ha de reinventar-se, ha de remoure les arrels de costums tan apegades a la vida mateixa i evolucionar. Hem de continuar lluitant perquè estiguem orgullosos i orgulloses de la nostra Festa i la nostra Cultura.
Autor: The Hugo Artist (ara Hugáceo Crujiente )
Il·lustració cedida per José Tena Faller-E
XINO XANO
Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025
Teo Brunet Faller de la falla Sant Nicolau Mosquit
AiXINA...SÍ!
Resiliència entre l'aigua i el foc: Els artistes fallers reneixen després de la DANA a València.
El mes de novembre va portar amb si un desafiament inesperat per a València. Una DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) va descarregar sobre la ciutat i els seus voltants amb una fúria inusitada, inundant carrers, llars i, lamentablement, els tallers on els artistes fallers donen forma a l'ànima de les Falles. El que per a molts representa una tempesta més en un any de pluges inusuals, per a aquests creadors va significar un cop devastador. Cadafals destruïts, ninots irrecognoscibles i mesos de treball submergits en aigua i fang van ser el panorama que van enfrontar en tornar als seus espais de treball.
No obstant això, d'entre el desastre, va sorgir una mica més poderós que la mateixa força de la naturalesa: la resiliència d'una comunitat que viu i respira art. Amb solidaritat, creativitat i una voluntat indestructible, els artistes fallers van començar a reconstruir no sols els seus tallers, sinó també l'esperit que dona vida a aquesta festivitat. Aquest és un relat de lluita, unió i esperança, un mirall en el qual tot aquell que enfronta l'adversitat pot mirar-se.
El cop de la naturalesa:
Tallers sota l'aigua
Les imatges que van inundar els mitjans locals després de la DANA van ser esquinçadores. En barris de les pedanies de la capital, bressol de desenes de tallers d'artistes fallers, l'aigua no sols va aconseguir els carrers, sinó que es va endinsar en els espais on la màgia de les Falles cobra vida. Figures de poliestiré i materials de construcció van quedar completament coberts per una mescla d'aigua i fang. Estructures a mitjà acabar, que prometien erigir-se en monuments de creativitat i crítica social, es van transformar en pasterades informes de materials irrecognoscibles.
Un dels testimoniatges més impactants va ser el de Josué Beitia, un artista faller amb més de deu anys d'experiència. "Veure el meu taller inundat va ser com veure anys de somnis arrasats en qüestió de minuts", va relatar entre llàgrimes. Com ell, molts altres artistes van enfrontar una pèrdua que no és només econòmica, sinó també emocional, perquè cada figura fallera és una extensió de l'ànima i la dedicació de qui la crea.
Però fins i tot enmig de la desesperació, els artistes fallers van començar a buscar solucions. "No podem detenirnos. Les Falles no se suspenen; la nostra missió és retornar-li a València el que espera de nosaltres, encara que hàgem de començar des de zero", va afirmar Pedro Santaeulalia, un altre reconegut creador.
Solidaritat: Un teixit humà que rescata somnis
Si alguna cosa caracteritza al món faller, a més de la seua creativitat, és el seu profund sentit de comunitat. A penes hores després que la DANA assotés València, les comissions falleres i altres tallers van començar a mobilitzar-se. Les xarxes socials es van omplir de missatges de suport, oferint mans, eines i materials per a rescatar el que fos possible.
"Aquí no hi ha competències ni rivalitats. Avui som una sola família". Els tallers que no van sofrir danys greus van obrir les seues portes a companys menys afortunats, compartint espai, materials i, sobretot, ànim.
A més, ciutadans anònims i amants de les Falles, conscients de la magnitud de les pèrdues, van començar a aportar el seu granet de sorra. En plataformes de micromecenatge, van sorgir campanyes destinades a recaptar fons per als artistes fallers més afectats. En menys d'una setmana, algunes iniciatives ja havien aconseguit xifres significatives, demostrant que l'amor per les Falles transcendeix fronteres i es converteix en un símbol d'unitat.
L'art com a acte de resistència
La resiliència, en el cas dels artistes fallers, no és només un concepte psicològic; és una pràctica diària. Cada figura que es reconstrueix, cada ninot que es refà a partir del poc que es va salvar, és un acte de resistència enfront del caos.
"La DANA ens va llevar molt, però no pot arrabassar-nos la capacitat de crear". Per a molts, aquesta catàstrofe climàtica no sols ha representat una pèrdua, sinó també un repte artístic. "Estem acostumats a superar obstacles; l'art faller, per definició, és efímer. Sabem que tot el que fem acabarà en cendres, però aquest procés de creació i destrucció és part de la nostra essència", va agregar.
Els tallers han tornat a l'activitat amb una força renovada. Encara que les jornades són llargues i esgotadores, la determinació dels artistes és indestructible. Per a ells, cada pinzellada, cada reparació, és una declaració d'intencions: l'art faller no es rendeix, no importa que alta siga la marea.
El renéixer de les Falles 2025: Més que una festa, un homenatge
Les Falles de 2025 prometen ser especials. Enguany, els monuments no sols seran una mostra del talent artístic i la sàtira social característica d'aquesta celebració; també seran un homenatge a la capacitat dels artistes fallers d'aixecar-se enfront de les adversitats.
S'espera que els carrers de València, il·luminades per les figures monumentals que cada any atreuen a milions de visitants, conten una història distinta. Entre els riures i la bullícia de la festa, cada figura representarà l'esforç col·lectiu d'una comunitat que no va permetre que l'aigua apagués el seu foc. Enguany, més que mai, l'acte de la "cremà" —la cremà ritual que marca el final de les Falles— serà una metàfora de la renovació: un recordatori que, fins i tot en les cendres, hi ha lloc per a nous començaments.
Un missatge universal d'esperança
La història dels artistes fallers després de la DANA transcendeix les fronteres de València i les Falles. És un reflex de la capacitat humana d'enfrontar-se al desastre amb creativitat i unió. En un món on les crisis climàtiques, econòmiques i socials semblen ser una constant, aquesta comunitat ha demostrat que, encara que l'aigua i el fang puguen destruir, l'esperit humà sempre troba la manera de reconstruir.
La solidaritat mostrada pels valencians, les campanyes d'ajuda i l'esforç titànic dels artistes són una lliçó per a qualsevol persona o col·lectiu davant desafiaments. Perquè, com bé va dir un dels artistes durant una entrevista: "Les Falles no sols cremen, també il·luminen. I enguany, aquesta llum serà més forta que mai".
Quan l'art venç al caos
València, amb els seus carrers perfumats de pólvora i el seu cel il·luminat per castells de focs artificials, serà novament testimoni del triomf de l'art sobre l'adversitat. Enguany, cada monument plantat en les seues places serà un testimoniatge del poder de la resiliència, de la solidaritat i de la capacitat humana de reinventar-se.
Els artistes fallers, herois silenciosos d'aquesta tradició, ens han ensenyat que, encara que les aigües puguen esborrar línies i contorns, no poden apagar el foc que crema en el cor dels qui creguen. I mentre hi haja mans disposades a modelar, a pintar i a somiar, les Falles continuaran sent aquest far que il·lumina no sols a València, sinó al món sencer.
XINO XANO
Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025
Mila Moreno Fallera de la falla Sant Nicolau Mosquit
l'agenda de sergi
PENYA DEL 79
Josep:
-Pare de família
-Cambrer
Lluís:
-Té dos gossos
-Advocat
Joan:
-Recentment casat
-Policia local
Marc:
-Jugador Amateur de futbol
-Professor d'anglés
Rubén:
-Fa CrossFit
-Informàtic
Sergi:
-Faller
-Escultor (per la cavalcada)
-Bàrman (pel casal)
-Maquetador (pel llibret)
-Actor (pel curt)
-Director de Dansa (pel festival)
-Locutor (per l'emissió)
-Regidor (per la presentació)
-Auxiliar de bomber (per la cremà)
-Jardiner (per l'ofrena) ...
A la fi, després de moltes converses com aquesta per WhatsApp els 6 amics, inclòs Sergi, aconseguiren quedar a dinar un dissabte. Xarrant xarrant arribaren al tema "per excel·lència", Sergi i la seua agenda.
• Caram Sergi, no em puc creure que hages vingut, hui no tens res a fer? Diu Josep.
• Doncs no, aquest cap de setmana no tenia res, però d'ací a poc comencem amb el llibret, que en setembre volem començar a maquetar.
• Ja m'estranyava a mi - diu Lluís - que no sortira el tema falles, no saps parlar d'altra cosa!
• Per a quatre dies que són i la llanda que dones!, es va burlar Marc.
• Vosaltres m'heu preguntat, i esteu molt equivocats, les Falles són molt més que quatre dies, això és com dir que el
futbol per a un futbolista són sols 90 minuts de partit o que un actor cobra total per dues hores que dura una obra de teatre. De fet, us contaré una rondalla que em contaren de menut i veureu com ho enteneu:
Això diuen que era un poble on hi havia un xicotet teatre, encara que era un poble menut i el teatre no era massa gran tenia fama a tot el país, puix allí actuava una de les millors companyies de l'última dècada. Les entrades estaven exhaurides quasi tots els dies i s'havien de reservar amb molta antelació.
Era tan bona la companyia que els seus actors estaven sempre entre els nominats i guanyadors dels més prestigiosos premis d'actuació del país.
Quan l'espectacle acabava, el públic sempre els acomiadava amb forts aplaudiments que duraven i duraven fins que a la gent els feien mal les mans.
Un dia, després d'un aplaudiment especialment llarg, els actors entraren als camerinos i es trobaren uns quants companys asseguts amb cares llargues.
Què vos passa? Els preguntaren. Doncs que nosaltres també
voldríem alguna vegada poder gaudir d'eixe aplaudiment, va dir un d'ells, Miquel, l'encarregat del decorat de les obres. I és que en tot el temps que duia la companyia actuant ells mai havien rebut cap classe de reconeixement, aplaudiment o premi.
Entén que som nosaltres els que fem gaudir a la gent amb les nostres actuacions, que els fem creure les nostres històries, plorar amb les nostres penes o riure amb els nostres acudits, va respondre una de les actrius.
És cert, va dir Ana, la perruquera, però sense la nostra ajuda l'escenari no semblaria el fons del mar, tu no semblaries una Sirena sense el teu vestuari i ningú sentiria la vostra veu sense el tècnic de so.
Si fóreu tan importants, seríeu tan coneguts com nosaltres, li va respondre Pep, altre actor, i així tots els actors i actrius anaren a celebrar el seu èxit deixant la resta de l'equip amb la paraula a la boca.
Tinc una idea, va botar Paco, el tècnic de so, anem a agafar els dos mesos d'estiu que queden de vacances! Veurem com els va sense nosaltres.
I dit i fet, l'endemà no es va presentar cap d'ells a l'assaig del matí ni a la representació de la vesprada. Com que el teatre estava ple de gom a gom els actors hagueren de fer la seua representació, però l'escenari estava a mig arreglar, els actors no sabien maquillar-se sols, les actrius duien el seu monyo de casa, res a veure amb les sirenes que havien de ser, no se sentien les seues veus sense micròfons... tot un desastre! Eixe dia, per descomptat, a penes van rebre algun aplaudiment de compromís. I així va ser també l'endemà, i a l'altre, i a l'altre... i en poc més de dues setmanes la companyia amb més fama de l'última dècada va passar a ser la pitjor considerada.
Aquest bany d'humilitat va baixar els fums d'actors i actrius, que decidiren tancar uns dies el teatre i cridar els seus companys tècnics, perruquers, maquilladors, decoradors, etc. per convidar-los a dinar i fer una reunió per tal de demanar-los disculpes. Després que a la fi reconegueren que eren una part importantíssima de la companyia i que sense ells no haurien arribat on estaven, es van conjurar tots per preparar la millor obra que havien representat mai al seu teatre.
El següent mes cada membre de la companyia va donar el 100% del seu talent per crear un grandiós escenari, un vestuari que semblava eixit de les millors passarel·les de moda, un llibret ple d'emocions, una música especial per a cada moment... van ser dies de treball intens, de convivència entre tots els membres que es convertiren en amics més que companys, de rialles i algun plor pels nervis, fins que arribà el gran dia de l'estrena.
Com que s'havia fet molta publicitat de la tornada de la companyia, altra vegada estaven totes les entrades venudes, el públic estava expectant per saber si veurien la companyia que tants anys els havia impressionat o la dels últims dies, i a la fi es va alçar el teló. La gent es va quedar sense paraules des del primer minut fins a l'últim, en acabar l'obra tot es va quedar en silenci uns segons, fins que va començar l'aplaudiment més gran que els actors havien rebut mai. I va ser aquest moment que tots ells deixaren l'escenari per entrar dins i tornar a eixir al moment agafant de la mà a tots els membres tècnics de la companyia, ja que ells també mereixien eixe aplaudiment igual o més que ningú.
• Ho enteneu? Va preguntar Sergi als seus amics.
Doncs les Falles són el mateix, una obra de teatre no són les dues hores de representació, són tots els dies d'assajos i feina que hi ha darrere, ni els actors són els únics membres importants d'una companyia, de la mateixa manera una falla no són els quatre dies de març sinó tot un any de preparació per poder arribar a eixos dies, una falla no podria viure sols amb les seues Reines i Presidents i els fallers que desfilen, necessitem el seu encarregat de monument, que algú faça el Llibret, altres que organitzen els nomenaments i exaltació d'eixes Reines, que es facen concursos com el Truc, les Cavalcades o el Festival que "fan falla" mentre es preparen i donen "palets" per poder rebre i celebrar el dia dels Premis, necessitem dinars, sopars i revetlles en les que poder traure diners per pagar cada any els monuments i els diferents actes.
• Una Comissió és com una companyia de teatre , cada un té la seua feina i totes són importants i necessàries, el seu treball de cada dia de l'any és imprescindible perquè el dia de l'estrena, el 15 de març, tot estiga llest per a la gran representació que es durà a terme fins al dia 19 que cremem el nostre escenari per tornar a començar els assajos i la preparació de la nova estrena. I igual que els actors i els tècnics durant els assajos comparteixen molts moments de rialles, de nervis, de plors i de feina que fan que es convertisquen en més que amics, els fallers compartim durant l'any tants moments al casal o als actes que acabem sent una gran família.
• Està bé Sergi, ens has convençut, va dir Marc.
• I de pas, ves preguntant que val la quota que jo també vull formar part de la vostra gran família teatrera, vull dir fallera, jajajaj- va riure Lluís.
XINO XANO
Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025
Juan Arturo Martí Exmembre de la Junta Local Fallera de Gandia i faller de la falla Plaça Prado
Les falles de temàtica xinesa
Hola de nou a la Falla Sant Nicolau (Mosquit) i a totes aquelles persones que tinguen a bé llegir els llibrets de falla.
Enguany m'heu demanat que parle d'un tema un poc rebuscat, però al mateix temps curiós; "Les falles de temàtica xinesa : sempre recauen en el mateix (geishes, pandes i farolets) la falta d'innovació en la temàtica asiàtica tan àmplia que és."
Per a aquells que gaudim dels monuments és apassionant la temàtica de les falles i la seua evolució. Hi ha diverses teories sobre el naixement d'aquestes tal com les coneixem hui en dia. Jo m'aferre a la del gremi de fusters que en l'any 1497 ja celebraven la festivitat de Sant Josep el seu patró i que entre altres coses per eixes dates del 19 de març, tot el que els sobrava en els seus tallers, per a netejar-los, era amuntegat als carrers per cremar-ho.
* ("Figurones": - figures humanes fetes amb robes velles i farcides de palla i fustes, a més de portar algun tipus de rètol criticant a algú o alguna cosa).
No se sap amb certesa quan apareixen les figures d'objectes, d'animals, persones, personatges... Sobre les fogueres (falles) que es feien als carrers. En el " Diario de València ", que va ser el primer periòdic que es va editar a la ciutat de València el dia 2 de juny de 1790, en l'edició del 18 de març de 1792 es publicava una llarga crònica del frare
Tomàs Traggia i Uribarri amb el pseudònim " El amante de la Verdad ", el qual criticava el fet de posar * " figurones " a les pires, que entretenien al poble deixant de costat les seues obligacions i a més l'esmentat frare denunciava en el seu escrit, que en temps de Quaresma no hi havia temprança i la gent abusava de la festa i el menjar, tributant encens als vedells d'or, en eixos fantasmes de la falsa devoció.
Aquestes figures de persona que intentaven criticar i satiritzar, que representaven situacions de proximitat, fets quotidians, coses que coneixien i veien diàriament , van ser la base de la inspiració per a eixos primers artistes i fallers que van aparéixer uns anys després.
En un principi la inspiració de les temàtiques falleres d'eixos primers artistes fallers eren de rodalia, de tot allò que coneixien de primera mà. Al llarg dels anys els
monuments fallers han evolucionat d'acord amb la societat. I també amb la facilitat que la gent ha tingut a conéixer altres comarques, ciutats, pobles, països i cultures, cosa que els ha permés adquirir coneixements, realitzar i anar incloent figures de monuments, història, llegendes, cultura, festes i imatges de la vida en eixos altres llocs i països. Primerament dels més pròxims i amb el pas del temps els més llunyans, dels racons més ocults i inhòspits. I per descomptat utilitzant la imaginació i la fantasia dels artistes.
Si bé és cert, que en les últimes dècades i sobretot els últims anys la tendència de les falles de temàtica xinesa ha augmentat i la representació és més de geishes, pandes i farolets. També cal dir i recordar que amb menor protagonisme per ser escenes i peces més xicotetes, dita temàtica xinesa i asiàtica ha sigut bastant variada. O no heu vist en alguna falla algun Samurai, drac, horòscop xinés, pagodes i …?, fins i tot l'any passat a Gandia, la guanyadora d’especial la Falla Vilanova, com a figura principal tenia la bonica composició d'una família xinesa, rèplica d’una falla plantada en 2023 per la Falla Sueca – Literat Azorín i dissenyada per Josete Santaeulalia.
Sí que és veritat que del continent asiàtic i de la Xina en concret, que és el tema que ens ocupa, tenim un gran marge de possibilitats a més de les Geishes, Pandes i Farolets. Com per exemple; la porcellana, les sedes, el faisà Morón, la grua de cresta roja, l'ibis roig, la flor de lotus, la magnòlia, les seues festes, les seues llegendes, el seu exèrcit imperial, els samurais, la gran muralla, els temples, monestirs, palaus, les pagodes i un llarg etcètera…, sense deixarnos de costat el seu horòscop representat per dotze animals, les seues festes i l'acolorida indumentària...
Carrer de Cibeles, 54, 46730
Grau de Gandia, València, Spain
No hi ha res més xinés... que una falla plena de pagodes, pandes i farolets.
Total lectura:
3 segons ##
Com a reflexió personal crec, que amb la representació de figures festives i belles amb expressions dolces i simpàtiques, com ho són les Geishes, els Ossos Panda i els Fanalets, es vol guanyar als fallers i visitants. Però en el fons del meu cor idealista, vull pensar, que tal vegada les falleres, els fallers, els artistes, el món de les falles en conjunt intenten dir a la societat en aquests moments en el que impera tanta tensió i polarització, que deguem ser més empàtics, que deguem tindre més humilitat i humanitat, sense deixar de costat l'essència que ens identifica , la burla i la sàtira per a denunciar tot allò que no ens agrada, que creguem hauria de canviar per o alguna cosa).
Es va plantar una falla a Xina.
A.C.FALLA SANT NICOLAU MOSQUIT
Adr IÀ Garc ÍA Consultor lingüístic
Des-creativitat programada
En el món faller, allà on la màgia de la sàtira i l' art s'uneixen per donar vida a les efímeres obres mestres que omplin els carrers de València, existeix un univers paral·lel menys brillant: el dels "artesans inspirats", també coneguts com els " copiadors professionals ". Perquè si hi ha una cosa que mai falla, ni en les Falles ni en la vida, és l'art d'imitar, versionar i, per què no, descaradament copiar.
Imaginem l'escena: una executiva es reuneix per escollir l'artista que farà la falla de l'any. Després d'una dura deliberació (que en realitat inclou moltes cerveses i poques decisions), contracten un jove artesà amb un dossier impecable. El problema? Aquest dossier té més referències que una pàgina de crèdits de Netflix.
“Aquest disseny em sona...” diu algú de l’executiva , amb un paper ple de croquis davant seu. Però, com que la memòria és traïdora i la cartera del casal és magra, ningú fa massa preguntes. I així, el projecte continua endavant. Quan arriben les primeres peces al taller, la il·lusió d'un disseny original comença a esfumar-se , com un fum premonitori de la cremà.
Perquè – oh sorpresa! – aquesta meravella "original" sembla sospitosament semblant a una altra falla que, casualment, va guanyar premi l'any passat. Bé, sembla semblant si t'hi fixes de lluny, o amb els ulls entreoberts, com quan mires una imitació barata d'una bossa de mà de marca. Els detalls? Ai, els detalls. Aquí és on apareix el món "AliExpress".
El ninot principal, que a l'esborrany semblava un orgullós guerrer medieval, arriba amb la qualitat d'una figura d'aquelles que es troben al mercat xinés : amb un braç desproporcionat, una espasa que sembla feta de paper cartó i una expressió facial que crida "rescata'm". El cavall, que al croquis era un semental majestuós, resulta ser un poni que sembla haver passat per tres dietes fallides i un curs de zumba mal acabat.
Però no ens quedem ací. Els colors, que al disseny prometien una harmonia cromàtica espectacular, són ara una amalgama de tons que fan pensar que l'artista ha anat reciclant pots de pintura sobrants d'altres anys. Si el groc era or en la falla original, aquí sembla més aviat mostassa caducada. I què dir de les proporcions? Les figures secundàries, que haurien d'acompanyar el tema central, semblen cosins llunyans del ninot principal, de visita inesperada.
Per afegir fusta al foc -mai millor dit-, cal parlar de les falles dels pobles, on sembla que els projectes d'artistes i dissenyadors es compren com si foren cromos . Els fallers escullen amb il·lusió el que promet ser una obra espectacular, amb un catàleg ple de maquetes i renders fets amb amor... però quan arriba el dia de la plantà, allò que es planta al carrer té poc o res a veure amb el que es va prometre. Aquell drac imponent del disseny original? Ara sembla un llangardaix anònim que s'ha perdut pel camí. Aquell palau majestuós? Ara és una caseta de cartó amb pràctiques de bricolatge dubtoses. Però – ai, les fotos promocionals encara lluiran al web del casal!
I què dir dels dissenyadors que cobren a preu d'or per " obres exclusives " que, quan es grata
una mica, resulten ser descarades còpies del Pinterest? Amb una bona cerca inversa, pots trobar el "disseny original" en una pinzellada de colors vius i un fons que posa " mockup free ".
“És que açò són Falles, no és el Louvre!” – defensen alguns. Però la veritat és que el problema no és que no s'assemble al Louvre, sinó que s'assembla massa a aquell trist paral·lelisme viral: el que demanes per AliExpress i el que t'arriba.
I al final, la nit de la plantà, quan les llàgrimes de decepció es barregen amb la cervesa i la xufa, els membres del casal es miren els uns als altres i fan la inevitable reflexió: "Potser hauríem d'haver pagat una miqueta més... o almenys fer una cerca inversa a Google d'aquest croquis abans de signar el contracte."
Mentrestant, l'artesà "inspirat" ja ha cobrat, ha canviat de taller i està a punt de vendre el mateix disseny a un altre casal despistat. La roda continua girant, i València, amb la seua passió incondicional per les Falles, encara crema tant l'art com la paciència.
Això sí, per molt que es copie, una cosa és segura: l'espectacle de veure-les cremar sempre serà original.
que demanes... i el que t'arriba per
Amparo Doñate
Gestora Cultural
EL KIT DE PRINCESA
m vaig posar les sabatilles, un abric llarg sobre el xandall d'anar per casa i vaig baixar al meu basar de confiança. No em recorde que necessitat d'última hora tenia, pot ser que superglue. Vaig avançar pels passadissos intentant donar amb el que volia, mentre una ingent quantitat d'objectes s'amuntegaven davant dels meus ulls.
Atordida en eixe laberint de centenars i centenars d'articles apilats en prestatgeries, la meua mirada es va posar en una caixeta rosa: el típic kit de princesa, amb la seua corona, les sabatetes, el ceptre, els guants. Em vaig somriure a mi mateixa. Quants kits d'eixos hauré tingut? Perquè uns quants… me'ls regalaven, pressuposant que m'agradaven. Perdia les peces sempre, algunes apareixien en llocs insospitats, es trencava el plàstic, o la capa brillant es desfeia poc temps després.
Pense en el contingut i em torne a riure. La veritat, no han evolucionat molt des de llavors. Un ceptre? Què fas amb això? Algú li ho havia preguntat alguna vegada? Supose que, com en tot, hi ha coses que es donen per fetes.
Jo acabava de ser fallera major. Vaig pensar, sorpresa. I vaig ser una fallera major perfecta . Ho vaig ser perquè vaig adquirir el kit complet de princesa.
Anava perfecta als llocs, amb un somriure ampli, maquillada per professionals (eixos que et donen molta visibilitat en xarxes socials), amb ones fetes amb planxa. Em vaig gastar una pasta en vestits de Coosy o Lady Pipa. Quan no portava vestits de cocktail, anava amb el look oficinista chic: camises, pantalons palazzo , tacons, blazer (de diversos colors). Feia acudits blancs, em reia de les estupideses dels presidents, encara que no em feren gràcia. Cuidava els meus representants infantils, encara que quan podia els perdia de vista. Em guardava de no menjar ni beure massa als actes. Me’n vaig aprendre l'himne de la coronació. Vaig adoptar una versió de mi mateixa bastant descafeïnada, però bo, havia de ser un exemple de comportament!
Jo que soc una tia prou cínica i llig a Chuck Palahniuk, i escolte Arsenico Caviar! Què em passava?
Doncs que em vaig comprar eixe kit. El de princesa fallera. El que et dona eixa aura principesca: un poder diví ha intercedit perquè reba eixa banda, per la qual cosa no havia de preocupar-me de res: només de regnar. D'envoltar-me d'ajudants de cambra que em visten i posen una catifa de pètals de rosa al meu pas i tot han de ser sorpreses i riures.
A vegades també calia posar-se el vestit de princesa guerrera, ja que fas tot això per portar l'estendard de la teua falla, com si fora Sansa Stark i representara a una família amb els seus emblemes.
L'èpica medieval envolta el càrrec en una qüestió d'importància: el pedigree. A quina família pertanyes o que cognom il·lustre tens. Que germanes, cosines o perifèriques han sigut falleres majors, o han pertangut a la cort. O si pertanys a una comissió fallera amb solera.
En els perfils que fa la premsa sobre les falleres majors o candidates, aquesta és la primera informació que es destaca.
Si no hi ha cap dels punts anteriors a comentar, s’enalteix coses totalment alienes a la fallera, com al fet que es dedica la seua comissió o subratlla situacions totalment anodines d'una heroïcitat sense precedents, com la fortalesa per (quasi) quedar-se sense falla, o per haver passat per l'ofrena tres vegades com a fallera major.
Compta la llegenda que si eres mestra o infermera, xupito.
Estem parlant d'un perfil estàndard? Som, o hem sigut, totes iguals? O ens presenten així?
Aquest perfil estàndard que es traça a molta gent li resulta important.
Personalment, pense que per a representar a la teua ciutat i la teua festa necessites una sèrie de valors i aptituds que mostren a través de proves (eixe meló l'obrirem en un altre moment). Però per a una altra gent, li reconforta saber que hi ha una elit (encara que siga en el món faller i en la vida real és una altra història); però necessita controlar cognoms, llinatges, que dominen el món faller. Dinasties falleres, aristocràcia fallera. Princeses falleres.
En temps de feminisme, de Virginie
Despentes, de qüestionar-nos tot, a vegades inquieta l'ús de la imatge i utilització d'aquest càrrec, de tot el que envolta l'elecció d'aquest, i de com es presenta en societat a aquestes dones. Amb un filtre Pequeña Miss Sunshine que encaixa cada vegada menys.
Pensar això no és ser anti-pinta. Com ho seré, si jo mateixa he sigut fallera major? Si vaig complir un somni, vaig involucrar els meus diners, el meu temps, el meu esforç, inclòs al meu cercle no faller, en això?
Però acaba l'any i pense en eixe kit de princesa. Pense en el que envolta aquesta pinta i l'elecció d'aquesta m'incomoda, suporta molt pocs anàlisis. La imatge que es projecta d'eixes dones té dues direccions: fora d'eixe rol, són ties amb els seus treballs, estudis, tribulacions, gustos, aficions, i la seua manera de pensar, de fer, de parlar i actuar. Però en aquest procés i en qualsevol entrevista, és un pastitx color marró totalment homogeni.
Lliges les entrevistes. I llegida una, llegides totes, és igual l'any, la falla, la fallera. Preguntes poc suggeridores i respostes calcades. Sembla que hi ha unes normes no escrites i acceptades de manera innata sobre com han de parlar i que és el que han de dir. No és una entrevista de treball, no és un càrrec de responsabilitat. Però la pròxima vegada que algú pregunte com es pot millorar les falles i responguen "res, són perfectes"... xupito.
Aquest mateix any, un mitjà digital faller (d'aquests que tant m'agraden i tant de consum), va fer una molt bona pregunta a les candidates a fallera major de València. No estava del tot ben formulada, però això era fins i tot millor, perquè podies detectar qui l'entenia i qui no. Parlava sobre
el canvi de president de Junta Central Fallera, derivat de les eleccions locals de maig de 2023. Poques deduïen que això es deu a un canvi polític. No és potser, un descarte immediat? Perquè no es tracta de parlar de política. Es tracta de saber de què s'està parlant i de com funcionen les falles, i és important saber com funciona la festa, en comptes de discursos blancs.
Un revers d'això va donar lloc a la Gala de Lletres Falleres de 2023 en el Teatre de Sagunt. Es va fer una xicoteta representació, en la qual la cort i la fallera major de València interactuaven, fent una espècie de sainet per a presentar els premis, d'una manera, a més, poc assajada.
Va eixir francament bé. Va ser simpàtica, divertida, àgil. Deixes de veure a eixes falleres com eixe bloc de 12 xiques indeterminades amb vestits de Panambi que et fan preguntar-te quant temps pots estar dempeus amb uns tacons, per a veure FALLERES. Eixes que tenen eixe enginy, gràcia, que et fa veure i deduir que eixes xiques s'han criat en un casal, que han estat damunt d'un escenari des de ben xicotetes en mil concursos.
Van projectar el que hauria de poder projectar-se en actes en els quals acudeixen.
Potser la imatge que s'haja de projectar de les representants falleres haja de deixar d’estar tan encartonada i aportar-li la frescor que realment poden donar dones de qualsevol edat, falleres i professionals.
Potser cal replantejar-se el contingut de la caixa del kit de princesa, perquè està un poc antiquat.
Vaig deixar la caixa rosa en el seu lloc de la prestatgeria. Potser, quan torne a veure alguna, s'hi haja actualitzat. Me'n vaig anar disposada a preguntar-li al botiguer on estava el que buscava, farta de perdre'm en passadissos laberíntics.
José Tena
Escriptor i membre de Panal Fallero
Arribe a casa amb el cap esmussat de tanta gent clamant a l'uníson. No aconseguisc desconnectar. Em tombe en el sofà i per inèrcia, encenc instagram per a veure, storie rere storie, la mateixa marxa de la qual he sigut partícip. Cartells clamant justícia, ràbia sense control que ix a través dels ulls de la gent. No obstant això, entre la successió sense fi d'històries i fotografies, una crida la meua atenció. Torna a aparéixer, es repeteix, té fins a un botó per a compartir i, just al costat, una xifra que demostra la quantitat de persones que l'han considerada interessant. En eixa storie es veu la porta del Palau de la Generalitat, precedida de desenes de botes tacades de fang, i gravades en la seua façana mans, roges i marrons, de pintura sang i terra, de rebel·lia. “Mazón dimissió, però així no”, es titula. I jo, subjectant la pantalla amb una mescla d'impotència i atordiment em replantege, de veres així no* ?
Tendim a posar-nos de part de l'oprimit i del danyat, sempre del costat de fer el correcte. Això és un fet. Més d'un centenar de persones van expressar que l'atac al Palau de la Generalitat embrutant-lo de fang era una forma incorrecta de protesta, com si les petjades de pintura o les restes de fang en el sòl anaren a esfondrar els ciments de l'edifici. Manifestar-se sí, però sense danyar el patrimoni . El que potser no han pensat és que el patrimoni és el conjunt de béns d'un poble i d'una nació. És nostre, a parts iguals entre els que taquen, els ofegats, els que ho han perdut tot i fins tu mateix, lector(a).
L'herència cultural de cadascun està en el patrimoni cultural de tots 1 . Tampoc van caure en què és la seu del govern valencià i, per tant, la casa de qui tria el poble per a representar-lo, la mateixa casa del poble 2 . El patrimoni, com la vida dels qui el posseeixen, està viu , i canvia al llarg de la seua història, no és ni molt menys incorruptible i absorbeix els danys i la deterioració, pateix igual que els seus amos. Per tot això, no hi ha res més icònic després de la catàstrofe que ha patit aquesta terra, que la casa del poble tacada de fang.
Tampoc és res nou que una societat expresse el seu malestar a través del seu patrimoni . Ho utilitza per a enfrontar els seus problemes, realitzar les seues aspiracions i els seus projectes,
imaginar, gaudir i expressar-se 3 . Quan la gent pateix i plora, ataca al poderós, i sinó que li ho diguen a Maria Antonieta, els Romànov, l'Església catòlica o les obres d'art més importants de desenes de museus. Eixa marea és imparable, perquè si bé les persones són conscients actualment que el mal afligit és mínim o quasi inexistent, atacar el més preuat de tots i totes és l'altaveu més expansiu que existeix. Atacar a alguna cosa/ algú que té visibilitat et fa visible.
D'acord, malgrat la ràbia continguda i les ganes que d'una vegada per fi se'ns escolte, busquem altres formes d'expressió que no siguen embrutant un bé d'interés cultural, però continuem usant el nostre patrimoni per a això; perquè no sols aquesta comunitat disposa d'una riquesa monumental, ens n'oblidem constantment que disposem d'un patrimoni cultural que a més és efímer i reinventable any rere any, que parla de nosaltres, que critica el que es fa malament o quan al poble se li dona l'esquena. Les Falles , existeix manifestació artística més extensa i actualitzada que elles? Amb la sàtira com a bandera, usem les falles plantades per a narrar, als qui s'acosten, el nostre dia a dia, tant les alegries com les dissorts. I el que ha passat, la catàstrofe de la DANA de finals d'octubre ha sigut tan brutal i devastadora que, si haguera succeït al març, si hi haguera hagut temps
1. Unesco, 1994.
2. "Som el patrimoni cultural que generem, és una part del que som", Fernando Núñez.
3. Benedetti, 2004.
a redissenyar els projectes vigents, València i totes les localitats que planten falla haurien d'estar plenes aquest exercici de remats enfangats. Per a homenatjar les víctimes, per a donar suport a les localitats, perquè el de fora també es faça ressò del que ens ha passat i no sols per la premsa. A més van nàixer per a donar la benvinguda al bon temps, per a cremar el dolent i renovar-se. Precisament ara el que es necessita.
Però no, les falles ja no parlen de nosaltres. El preciosisme s'ha engolit a la crítica. És tal l'afany pel més és més, pels volums i l'altura, perquè tot estiga ple de colors vius i l'obsessió dels premis, que hem oblidat que la falla és poble i el poble és falla. Tot això accelerat a més pel falleromajorisme com a substitut del que realment és el centre d'aquesta festa, que és la falla. És molt complicat trobar falles que no basen tot el seu potencial en un remat buit, sempre amb les mateixes formes una vegada i una altra modelades. Burgesos, l'Índia, pirates i contes clàssics. Quan, per contra, un esbós s'ix de la línia, per xicotets i humils que siguen la comissió i el projecte, i quan es fa de manera valenta, aquest es torna icònic. Potser les comissions estan tan encegades a seguir el deixant del que se sap que agrada que són incapaços, per por de no obtindre premi o por a la crítica -quina ironia!- que segueixen i segueixen els mateixos
Alumnes de l'Escola de Belles Arts de Madrid fixant els seus cartells en defensa del patrimoni artístic. Agost de 1937. Arxiu: MECD
4. En 1957, un 93% dels esbossos fallers van ser censurats a conseqüència del règim. “El franquisme es va anar de festa. Ritus festius i cultura popular durant la dictadura”, 2022.
esquemes fins a aconseguir que, en l'exposició d'esbossos de cada any, no hi haja res mínimament sorprenent. Avorriment i fastig. Si deixàrem de veure la falla com una escultura, com un “monument”, on el continent importa més que el contingut, apreciaríem tot l'espectre que engloba la paraula art. Es pot dignificar al poble, parlar del que ens concerneix, i alhora fer-lo des de la bellesa, utilitzant altres estils no tan clàssics. Recorde la impressionant mantis viatgera de la falla Convent de 1993 que ens situava cent anys després en un planeta Terra agonitzant per la mà de l'home; el munt d'enderrocs amb una excavadora damunt descrivint una València alçada i plena de forats d'Ortifus per a la plaça de l'Ajuntament del 88; o el problema de la turistificació i els barris buits dels veïns i veïnes de sempre de la falla plaça de l'Arbre del passat exercici. Maquetes diferents, no tan bàsiques d'entendre però sí més interessants de desxifrar. Falles en definitiva que, per a gaudir-les, cal acostar-se, llegir-les, donar-les la volta. Exacte, just l'acció que hauria de buscar tota falla.
Aquest 2025 hauria d'hissar graneres per tots els carrers. Se m'ocorre la maqueta d'una voluntària, amb el semblant seré i l'orgull de treballar per la seua gent, com el dibuix de Paco Roca que després va pintar com a mural Martín Forés. O una au fènix que, en lloc d'entre les flames, ressorgeix d'entre el fang. També dues figures gaudint un enorme festí, mentre al seu voltant, desenes de mans emergeixen d'entre les aigües. Però no veurem res així, primer perquè els projectes estaven molt avançats, però sobretot -i es demostrarà quan analitzem les escenes, més senzilles d'improvisar- perquè manquem de valor.
A les falles els falta ràbia. Valentia, coratge per a expressar, deixar de ser tan blanques i neutres, acostar-les a nosaltres. Continuen tenallades per un franquisme psíquic 4 , autocensurades, per tal que no molesten a ningú, que res posen en dubte. Basta veure l'esbós de la falla que serà emblema d'enguany, la de la plaça de l'Ajuntament, on apreciarem una fauna fallera plena d'animals falleritzats. Odes al costumisme i a l'immobilisme per a gust del visitant, així sí. Donant aquesta imatge, la gent assumirà que tot està en calma, que tot marxa bé. I el missatge calarà més dins. En la ment, per contra, guardarem altres falles que van buscar la bellesa a través de la veritat de les seues temàtiques.
Si una mica de punta volem veure en aquestes falles, haurem de buscar entre els llibrets . Resulta paradoxal sentir que els llibrets, que precisament naixen per a explicar les falles que es plantaran, mostren més crítica i estenguen més obertament el lema amb menys embuts. Els llibrets, un altre dels elements imprescindibles, les han superat per la dreta en essència, gràcies especialment a la proliferació de concursos que premien la riquesa escrita i la cerca d'innovació. Parlen més de les nostres vides els llibrets que les falles a les quals representen. Hi ha de tot, perquè també el fulgor dels premis eclipsa aquest àmbit, i es generen clons sense fi de llibres gegantescos farcits de res. Malgrat
això, en les poques ocasions en què em demanen col·laboració, solc sentir-me més reflectit en els llibrets que en caminar els carrers de la meua ciutat la setmana fallera. No tinc cap dubte: tots els llibrets parlaran de la DANA; veurem, no obstant això, quantes falles planten una escena d'aquesta tragèdia.
Apague el mòbil. La meua ment no dona per a més. No he pogut evitar visualitzar un març de carrers abarrotats, festes per les cantonades i ninots rabassuts i graciosos. Una València gojosa que oblida l'agonia del seu poble perquè encara abans de plantar ja s'haurà oblidat. Les llums de Nadal mitigaran la foscor de les localitats afectades, perquè no hi ha res millor per a acontentar la gent que una festa blanca, amb l'inici de la mà de les falleres majors, on tot siga parlar d'amor i prosperitat. Les Falles, amb els seus projectes estèrils, seran la rematada final. Pa i circ.
Encara que molt possiblement demà netegen la façana, eixes mans continuaran perennes entre els murs del Palau, de la mateixa manera que la tragèdia seguirà per sempre gravada en les retines de milers de famílies. A la nostra mà està si, per a aquest exercici o els esdevenidors, el món faller decideix o no continuar mantenint viu aquest record. Deslegitimar-se com a illes, fondre's amb el poble. Ser la veu no ofegada que crida de ràbia.
EM SONA A XINES
Obriu la ment, alceu la vista i prepareu-vos per a entendre el que sembla incomprensible, reflexionar sobre l'evident que mai li hem donat importància.
Cada article és una finestra al món, que encara que a vegades no entenem sobre un tema, mai anirem a dormir sense aprendre una cosa nova.
Ara toca posarse reflexiu en un món on la informació és volàtil i on a vegades no ens parem a veure el que tenim davant (o fem com que no ho veiem).
AI XINA... N0 ANEM Bé
EM SONA A ,XINES
Josep Enric Gonga Escriptor, poeta, actor, soci i membre fundador de la companyia Pluja Teatre
La intel·ligènciaartificial i les falles immaterials
F a uns anys, vaig publicar un conte en els llibrets de la falla de Corea a Gandia, primer, i després, ampliat, a la del Mocador de Sagunt. Es titulava SF, fent un joc amb les inicials de Science fiction , referent a les narracions de ciència-ficció, i les de sentiment faller. Se situava en un futur molt llunyà, en el que la festa fallera s’havia convertit en una celebració totalment virtual.
Potser em vaig avançar en el temps, aleshores no es parlava de la intel·ligència artificial com es fa ara, però descrivia una ciutat grisa, contaminada i inhòspita, controlada per aquella, en la qual era obligatori, quan eixies al carrer, fer-ho vestit amb un mono de protecció i un visor 3D, que mostrava una ciutat virtual, falsa, amb carrers acolorits, pels d’arbres i plantes, sense contaminació, que no tenia res a veure amb l’autèntica. L’acció tenia lloc durant la celebració d’un festival igni, el de la Porta de la Primavera, antigament conegut com la festa de les falles. El protagonista, amb el seu visor 3D, visitava els monuments virtuals ‘’plantats’’, dissenyats per una gran corporació del Silicon Valley , assistia a una mascletà utòpica, i a una ofrena floral imaginària, tot creat digitalment per la intel·ligència artificial que dominava el món.
Ja em preocupava i continua preocupant-me ara, quina incidència pot tenir en festes com la fallera, tots els avanços en l’univers de la informàtica. Ja hem vist com en la majoria dels tallers d’artistes fallers dissenyen els monuments per ordinador i el construeixen amb
l’ajuda de braços robòtics que poden fer peces i ninots amb un alt nivell de precisió. A més, això permet fer un munt de còpies idèntiques que poden ser reutilitzades en l'elaboració d’altres monuments i que cada artista puga tenir un catàleg de diferents elements amb els quals preparar nous ninots i escenes. És evident que són eines que faciliten i, potser, abarateixen la faena dels artistes, malgrat que puguen arribar a clonar i repetir, ninots, escenes i monuments d’una manera constant en elaborar-los per a diferents comissions i poblacions on se celebre la festa . Però també provoquen que la imatge artesana de l’artista, aquell que treballava amb la fusta, el fang per a modelar i el cartó, haja passat a l’oblit.
El que ens pot arribar a preocupar de l’ús de la intel·ligència artificial en la festa fallera ens arriba per uns altres camins. I no parle per parlar.
En els darrers temps hem vist aparéixer polseres digitals per accedir als casals o a les carpes i visitar la falla. S’han creat App i codis QR que permeten jugar amb els monuments fallers. En 2017 la Universitat Politècnica de València va crear el projecte Parot Digital amb
Carrer de Cibeles, 54, 46730 Grau de Gandia, València, Spain
Falles virtuals
dius? Clar que sí!
Veure les Falles al Cendradigital des del sofà.
Total kg consumits:
el qual es digitalitzaven alguns monuments fallers que podien ser contemplats per qualsevol persona, en qualsevol part del món, mitjançant algun dispositiu digital mòbil. Sols havien de descarregar-se l’aplicació i ja podien visualitzar la falla en tres dimensions i jugar amb ella en poder girar-la 360 graus. Potser siga aquest el futur que li espera a la festa. La realitat virtual està present en quasi tots els aspectes de la nostra quotidianitat, i com no podia ser d’una altra manera, ho està també en l’univers faller. És una tecnologia que pot canviar la nostra relació habitual amb la festa amb la incorporació d’unes ferramentes de software que canviaran l’experiència tradicional que tenim amb ella. Els efectes visuals i l’animació digital poden donar vida a una festa imaginària que interactue amb nosaltres en un univers immaterial, que no existeix físicament.
El cas més clar en aquest camp és el del projecte impulsat per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de la Universitat de València, el de la Falla Immaterial . A través d’una web es pot participar en la creació d’un monument virtual, una falla que va creixent contínuament A.C.FALLA
per la interacció d’un munt de persones. Segons els seus creadors: ‘’ La idea és que hi haja una interacció entre la ciutadania i la falla. Per això, a més dels canals habilitats en xarxes socials i web, s'han dissenyat diferents accions públiques per convidar a la participació del nombre més gran de persones possible ’’. En algun moment s’arriba a insinuar si iniciatives com aquesta no podria arribar a substituir els artistes fallers i provocar que cada comissió pogués crear la seua falla digital, immaterial, amb les idees programades dels seus components. Un pas més per arribar al món que descrivia en la narració que esmentava al principi de l’article.
Què ens espera en el futur?
Acabarà la festa en mans de
la intel·ligència artificial o continuarà sent, encara que siga en part, analògica? Ja ho veurem. En el conte SF, un moviment faller clandestí es revoltava contra el món virtual creat per la IA, amb reunions amagades en les quals vestien amb robes tradicionals antigues, menjaven aliments no processats, jugaven al truc amb cartes desgastades, tiraven coets i traques reals i cremaven xicotets monuments de fusta i cartó. El pèndol de la història ens arrossega ara cap a una festa immaterial dominada per la intel·ligència artificial , però té sentit pensar que en un futur llunyà, abandonarà la virtualitat i tornarà a assenyalar i reivindicar la festa analògica, una celebració real, palpable, propera, humana, de carn i os. El temps ho dirà.
EM SONA A ,XINES
Miguel Ángel Picornell Periodista i Màster en Dret Esportiu
Victòries, derrotes i altres històries deportives
Destacats psicòlegs afirmen, no sense raó, que vivim un món híper. Estem hiperconnectats, hipercomunicats, hiperinformats, hiperapurats i un llarg etcètera. Darrerament, s’ha instal·lat en la nostra societat una hiperdependència , per exemple, del WhatsApp. Dona el mateix d’on estem i què estem fent. Ja siga en el treball, passejant pel camp, fent esport o al restaurant; cada cert temps fem un clic al nostre mòbil per a veure si hi ha alguna novetat i aprofitem, tanmateix, per a entrar en altres xarxes socials, Facebook, X o Instagram. També compartim un espai que té a veure amb el territori. Som valencians, catalans, balears, gallecs, andalusos i... espanyols. Sobretot quan hi ha una manifestació esportiva en la qual els nostres representants ixen guanyadors.
Diu un refrany que s’atribueix a Napoleó Bonaparte que “ la victòria té molts pares i la derrota és òrfena ”. Eixe tret identitari s’accentua en les grans cites del calendari esportiu mundial. I posarem uns exemples. El 10 de juny el tenista murcià Carlos Alcaraz feia història en anotar-se als 21 anys el torneig de Roland Garros. Fou una final èpica en la qual va necessitar cinc sets per a desfer-se de Zverev . Però la cosa no va acabar ací. El 14 de juliol, feia un altre pas per a convertir-se en llegenda imparable. El tenista espanyol conquistava Wimbledon en una final en la qual va dominar els tres sets. Res va poder fer Novak Djokovic davant el bon joc del murcià. Eixe mateix dia, a la vesprada, la selecció espanyola de futbol es proclamava campiona d’Europa en derrotar Anglaterra a l’estadi Olímpic de Berlín per dos gols a un. El combinat de Luis de la Fuente va exhibir un joc atrevit, vistós i fresc que el va fer mereixedor del triomf. Fou l’Eurocopa de Nico Williams, Lamine Yamal, Rodri o Fabián . Tots els jugadors brillaren a gran altura i només erraren de tornada a Espanya –què tindrà Madrid?-. Em referisc a la falta d’educació de Carvajal,
en la recepció presidencial al palau de la Moncloa o el “ Gibraltar Español ” interpretat en la posterior festa de celebració que els ha costat una sanció disciplinària per part de la UEFA, d’un partit de suspensió als solistes Rodri i Morata .
Eixe sentit de pertinença amb bona part d'Espanya festejant les victòries dels seus esportistes va inspirar una coneguda indústria càrnia per a emetre un espot televisiu, com a patrocinador de les retransmissions de Televisió Espanyola en els Jocs Olímpics de París. L'anunci deia: " Hemos ganado un orazo; Hemos batido el record; Porque nos hemos preparado bien. Hemos? Nos gusta ponernos las medalles de otros y a eso se le llama orgullo ". No obstant això, darrere d'aquesta afirmació –que jo compartisc- hi ha tota una gamma de grisos –tot no és blanc o negre-. A les xarxes socials s'han polititzat fins a l'extrem eixes gestes esportives. De Carlos Alcaraz diuen els seus detractors que és aficionat del Reial Madrid o simpatitzant de determinades opcions polítiques. La veritat és que quan estic veient la final de Wimbledon o de Roland Garros vull que guanye el representant
espanyol. Què més em dona que siga del Madrid o d'opcions polítiques diferents de la meua?
Quan va perdre la final dels Jocs Olímpics davant Djokovic, em vaig sentir frustrat.
Un corrent racista i xenòfob –feixista, en definitiva- va demonitzar Nico Williams, pel seu color de pell o Yamine Lamal per ser d'ascendència marroquina i viure a un modest barri obrer de Barcelona. El mateix corrent que no va dubtar a posar-se al costat del president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, en el famós assumpte del bes no consentit a la
jugadora de la selecció femenina Jennifer Hermoso. Quan Espanya va guanyar l'or olímpic en derrotar l'amfitriona, França, per cinc gols a tres, hi ha qui li va retraure al seleccionador, Santi Denia, que no aplaudira Rubiales en el seu moment i prenguera partit per la futbolista.
La polèmica més notòria dels Jocs Olímpics va girar al voltant de la identitat sexual de la boxejadora algeriana Imane Kheliff i que va acabar amb una denúncia davant la Fiscalia de París per actes de “ ciberassetjament agreujat ”. Després de guanyar una medalla
d’or aquesta esportista va decidir liderar una nova lluita: la de la justícia, la dignitat i l’honor. La investigació penal determinarà qui va iniciar una campanya misògina, racista i sexista i també la identitat dels promotors de l’esmentat assetjament digital.
Però més enllà de posicionaments polítics, de victòries o de fracassos, uns Jocs Olímpics ens deixen imatges per al record. Unes, dolentes, altres curioses. Entre les primeres, la semifinal de Bàdminton. L’espanyola Carolina Marín dominava en el marcador i ja es veia en la final, però una lesió al genoll la va obligar a abandonar. “ M’he trencat ”, va dir immediatament la jugadora andalusa, mirant a la banqueta, maleint i desfent-se en llàgrimes. O la funesta jornada que va patir Jon Rahm . El golfista basc es va encallar amb un doble bogey en el forat 14 que va llançar a perdre un avantatge que li ficava en safata la medalla d’or, obtenint finalment un decebedor quint lloc. Els nervis li jugaren una mala passada en el millor moment possible. O el
penal errat per Alexia Putellas en el darrer sospir de l’Espanya – Alemanya, que va tancar les portes de la lluita pel bronze al combinat de futbol femení.
Quant a les altres imatges, més curioses i menys dolentes cal destacar la sang freda del tirador de pistola turc Yusuf Dikeç, com si fora James Bond, sense orelleres ni ulleres especials i amb una mà en la butxaca. Una seqüència que va fer la volta al món i va generar milers de memes. Dos atletes, l'irlandés Daniel Wiffen i la belga Claire Michel, necessitaren hospitalització afectats per un bacteri, E-coli (merda) per nadar en les brutíssimes aigües del Sena. Més positiva fou l'anècdota registrada en la final de vòlei platja femenina. Una escena que passarà a la història.
Les jugadores brasileres i canadenques van començar a discutir per un punt. La cosa va estar a punt de convertirse en una baralla quan el DJ del recinte esportiu –el canari Tony Rojas- va tindre la feliç ocurrència de posar la cançó "Imagine" de John Lennon i en eixe moment la música va
amansar les feres. Tot el públic va cantar "Imagine all the people living life in peace", les jugadores es van tranquil·litzar i el partit va concloure amb normalitat.
Els esportistes ja preparen els Jocs Olímpics de Los Angeles 2028. En això se semblen als fallers que, com és sabut, sobre les cendres de la nit de Sant Josep, inicien un nou exercici. Deia al principi d’aquest article que vivim en un món ple d’hípers. N’he deixat un per al final: la hiperdependència de la tecnologia. Dies abans de lliurar aquesta col·laboració a la comissió de cultura de la Falla Sant Nicolau “Mosquit”, em vaig trobar amb la desagradable sorpresa de la seua desaparició. No sé per què Word havia decidit sobreescriure una altra cosa sobre el present treball. Ni una hora de dedicació del meu veí, Josep, prestigiós informàtic, va poder recuperar l’article original. Així que aquesta és una segona versió. La bona cosa és que amb l’Olivetti Lettera 32 açò no haguera passat.
EM SONA A ,XINES
Jesús Jiménez Poeta, llicenciat en filosofia i lletres
L'Educació en l'era digital
Fa gairebé quaranta anys vaig assistir a unes jornades didàctiques dedicades a l'ensenyament de la literatura, quan els diferents governs i les conseqüents reformes educatives encara no l'havien eliminat del currículum de batxillerat com a assignatura. En una de les sessions, ho recorde ara com si l'estigués veient, un ponent ens va instar a veure a l'alumnat com si fos el got buit que va posar sobre la taula i que s'hauria d'omplir amb continguts que, per descomptat, el professor aniria abocant en ells com un jardiner rega les plantes del seu hort; la comparació era interessant i fins podia semblar plausible, i ho va ser fins que a l'orador li va donar per posar el got cara per avall i ens va preguntar què faríem en aquest cas.
La visió anterior de l'educació correspon, sens dubte, a un model educatiu que ja va ser superat. Molts estudiants fins als anys vuitanta del segle passat vam créixer estudiant de memòria tota mena de temes i matèries, i vam ser capaços de repetir-les com a lloros almenys fins a la realització dels exàmens, encara que no entenguérem res. No cal dir que molts d'aquells continguts eren totalment aliens als nostres interessos i, amb el temps, la majoria s'han esborrat en favor de l'experiència i la necessitat. En el meu cas, puc ara remuntar-me a un examen de física de seté d'EGB sobre el pla i el tascó que vaig ser capaç de desenvolupar per a un excel·lent sense entendre ni el principi ni la fi dels seus fonaments. No advocaré, per tant, en favor del mètode memorístic, fonamentalment perquè és font d'adotzenament i alienació.
En altres cursos de formació, dels quals he realitzat tants en el passat amb el propòsit de ser un docent preparat, vaig aprendre, gràcies a les teories sobre dinàmica de grups, que
els agrupaments d'aula no són un conjunt homogeni, ni tan sols són iguals entre ells per més que els formen alumnes de la mateixa edat: tots tenen característiques especials , fruit dels individus que els integren i, en conseqüència, la principal tasca del professor consisteix a escoltar les seues demandes i interessos , per al que és necessària l'adopció d'una actitud proactiva. La dificultat d'aquest sistema educatiu radica a ser capaç d'adequar els obligats continguts de la matèria als interessos dels alumnes, perquè la pregunta d'aquell ponent segueix en l'aire: com s'ompli un got que roman cara per avall davant el procés del coneixement?
L'era digital ha portat nous desafiaments al procés d'ensenyament-aprenentatge tradicional i ha aprofundit la distància existent entre la societat i l'escola, especialment perquè aquesta última es percep per pares i alumnes com un lloc alié a la realitat on s'imparteixen coneixements que no serviran en el millor dels casos més que per a obtenir un títol acadèmic.
Al mateix temps que es desenvolupen les competències digitals des de la infància, sens dubte impulsats per una indústria tecnològica que necessita el consum massiu per a realimentar-se en els seus fins lucratius, l'índex d'analfabetisme funcional augmenta progressivament : cada vegada són més les persones de tota edat i condició que no comprenen el que llegeixen, que no escriuen perquè no ho necessiten per a la seua vida diària, que no saben sumar, que no recorden dades ni dates perquè per a això està la Wikipedia i que, per tant, tampoc tenen una memòria entrenada per a recordar, reflexionar i establir un pensament personal i crític. Encara més, induïts pels mitjans de comunicació de masses, una majoria creixent s'afirma ufana en la seua ignorància de la història o de la ciència i es permet negar-les, quan no atacar-les sense contemplacions.
L'educació és una mica més que la tecnologia que usem : a ningú se li ocorria pensar que per tenir un àbac ja sap matemàtiques,
com tampoc ningú creuria que, per ser amo d'un llibre, ja se sap llegir. De la mateixa manera la possessió d'un processador, d'un telèfon intel·ligent, d'una pissarra digital o de qualsevol artefacte tecnològic, no ens converteix en Einstein o en Marie Curie. Més aviat al contrari: tot allò que ens facilita un procés sense entendre-ho ens obri les portes de la ignorància , excepte als pocs que estan disposats a llevar els caragols, a desmuntar les peces i a jugar amb els processadors, com abans feien els estudiants de formació professional amb els transistors i les televisions. Tot aprenentatge requereix curiositat, voluntat i esforç, a més d'una certa dosi de diversió si es dona aquesta fortuna.
Per a concloure, voldria únicament reforçar dues ideesforça sustentades en la meua dilatada experiència docent: la primera, que la tecnologia per si mateixa mai podrà revolucionar l'educació , ni tan sols sostenir-la, perquè com a màxim pot ser un utensili més, entre molts, dels quals ha de manejar amb encert el docent i que mai pot substituir als seus coneixements pedagògics i experiència professional; i finalment, que els alumnes i els grups formats per a rebre formació a les aules han de ser escoltats activament per a comprendre
les seues motivacions i les seues limitacions, de tal mode que no senten que perdran el temps en un espai on tot els és alié. Clar que, el professor ha de ser una espècie de mag, de profeta, de contista, de prestidigitador…, però és que ningú ha dit mai que
aquest ofici siga senzill. I molt menys ara, quan hem de competir amb un món líquid de pantalles on els estímuls són constants, sovint vacus i insípids, i on gairebé ningú es deté un segon si més no a respirar, a pensar o a sentir.
EM SONA
,XINES
Àngela Barbosa Estudiant de Filologia Hispànica
Arrós i tartana, casaca a
la moda, i rode la bola a la valenciana
Fa no molts anys, quan les xarxes socials no existien, la gent llegia per a evadir-se de la realitat o simplement per mantindre’s informada. De fet, molts pensen que la lectura és una manera de viatjar a llocs desconeguts i a èpoques passades o futures, atés que no fa falta moure’s del sofà perquè la ment done forma a tot allò que anem llegint. Tanmateix, malauradament, el llibre ha sigut desplaçat per les noves tecnologies. Hui dia, per desconnectar, obrim una estoneta TikTok, de manera que en lloc de passar pàgines, passem publicacions (menys tu, estimat lector, que has deixat de banda les teues xarxes una estona per llegir açò). Per tant, ara el viatge el fem a través de les xarxes socials.
En realitat, no crec que hi haja molta diferència entre les xarxes socials i els llibres. Jo diria que les xarxes són molt similars a un llibre, concretament, als de ficció. Per exemple, els llibres estan plens de personatges, però Instagram i TikTok també. Molts d’ells es dediquen a mostrar el seu dia a dia mitjançant fotografies o vídeos, però tot el que mostren es correspon amb la realitat?
Aquesta qüestió és important, ja que hauríem de posar en dubte tot el que veiem a Internet, igual que ho fem amb la persona que diu que ja no tornarà a beure després d’una gran nit de festa. Amiga, sabem que eixa promesa dura menys que una història d’Instagram. Aquesta és una xicoteta mentida provocada per la ressaca, que l’ha tinguda tota la matinada abraçada al vàter com si fora el seu nou millor amic.
He esmentat ja dos sinònims com mentida i ficció . Arribats a aquest punt, m'agradaria mostrar el que diu la Reial Acadèmia Espanyola sobre la paraula ficció, continuant amb la comparació que he establit entre les xarxes i els llibres d'aquest tipus.
En resum, el que vinc a dir amb això és que en un llibre de ficció i en les xarxes la majoria de les coses són MENTIDA . De fet, tots aquests sinònims que ofereix el diccionari són paraules que, des del meu punt de vista, descriuen a la perfecció
Ficció
L'expressió «arròs i tartana, casaca a la moda, i rode la bola a la valenciana» forma part d'una antiga cobla que serveix per a ironitzar i criticar a aquells que viuen per damunt de les seues possibilitats. De fet, l'escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez té una novel·la titulada Arròs i tartana. Aquesta obra se centra en la vida de Manuela Fora, una dona a la qual li importen molt les aparences, de manera que aquesta obsessió, la porta a la ruïna i, per tant, al final ha de renunciar a tots els luxes.
les xarxes socials. En el món virtual, la línia que separa realitat i ficció es difumina, i els usuaris, de la mateixa manera que quan lligen un llibre, han de preguntar-se què hi ha de veritable i què hi ha de fals. Aleshores, el problema ve quan no saben distingir que allò que veiem no es correspon amb la realitat. Un exemple clar d'això fou el cèlebre Alonso Quijano, més conegut com Don Quixot de la Manxa. Aquest senyor va perdre el contacte amb la realitat de tant llegir llibres. Ara bé, no tinc dubtes que si Don Quixot haguera viscut en el segle XXI, s'haguera tornat boig, però de tant mirar Instagram. Actualment, el cavaller seria considerat un friki per la seua obsessió amb els llibres, mentre que en la seua època seria vist com una persona culta. Una cosa semblant ocorre amb les xarxes socials perquè si dius que tens xarxes socials, eres un crack , però si no, et miren com si fores un extraterrestre. Com han canviat les coses!
No obstant això, és molt estrany trobar una persona que no tinga xarxes socials, però sincerament
admire la gent que no en té i em declare fan seua, encara que no els puga fer follow ni donar likes . També he d'admetre que, a sovint, m'encantaria no tindre o, almenys, desinstal·lar-me Instagram i TikTok, ja que em lleven massa temps i, fins i tot, em donen algun maldecap. Però, per desgràcia, no tinc tanta força de voluntat. Tot i això, reconec que estan molt bé per a mantindre'ns informats (per dir alguna cosa bona) i xafardejar sobre la vida dels altres. Ull viu!
A vegades, el stalkeig ix car perquè qui juga amb foc, pot acabar cremant-se.
D’altra banda, com ja sabreu, a més de tindre els seus beneficis, també tenen alguns desavantatges. Un d’ells és l’ addicció al telèfon que provoquen. No hi ha cosa pitjor que estar parlant amb algú i que no deixe de mirar la pantalla del mòbil. Aleshores, et planteges si val la pena escriure-li per WhatsApp perquè pot ser que així et faça cas (el que ocorre realment és que es desperten els teus instints més bàsics i t'entren ganes de trencar-li el telèfon).
Un altre costat fosc de les xarxes és que desperten un dels set pecats capitals: l’enveja . I no em podeu negar que això és veritat. Quantes vegades heu entrat a Instagram, heu vist una foto d’un o d’una influencer i heu pensat: "Tant de bo ser com ell/ella!".
Un altre problemeta són les comparacions . Quan aquestes arriben, la teua autoestima comença a caure en picat, ja que la teua vida no sembla tan idíl·lica com la que mostren els altres i tampoc tens el cos d'una model de Victoria's Secret o d'un model de Calvin Klein. Llavors, les ànsies per semblar-se encara que siga en la punta del peu a la gent que veiem s'apoderen de nosaltres i arriben les frustracions, les depressions, els problemes d'imatge que comporten trastorns alimentaris... Però, sabeu què? Moltes d'eixes vides exposades en les xarxes estan més buides que el got d'un borratxo, i darrere d'eixe somriure Vitaldent s'amaguen milers de preocupacions, les quals són com els vampirs, atés que no ixen en les fotos i, evidentment, un filtre no les fa desaparéixer. La vida no és perfecta i nosaltres tampoc. Així doncs, recorda que la foto de la xica en biquini que vas veure fa dos dies està
editada (només una miqueta).
El que veus no és real. Ella, igual que tu, també té estries, mitxelins i cel·lulitis. Al cap i a la fi, aquestes ànsies d'aparentar acaben creant inseguretats , així que a fer la mà el postureo, per favor!
Amb tot el que he dit no pretenia marcar-me un Cristòfor Colom perquè soc conscient que no estic descobrint res nou, és una cosa que tots sabem (o hauríem de saber), però no està de més recordar-ho. De fet, cada vegada que viatgem (entrem) a qualsevol xarxa social, hauria d'aparéixer-nos un avís com el que fa el comandant de l'avió abans d'enlairar. Jo m'imagine una cosa així:
"Senyores i senyors, benvinguts a bord. El comandant i tots nosaltres els donem les gràcies per triar aquest vol de la companyia Postureo Airlines amb destinació al món virtual. No podem precisar la duració estimada del viatge. Els recordem que durant el vol, la realitat pot experimentar turbulències i els likes no són indicatius de la qualitat de vida. Per favor, mantinguen la seua autoestima activada i, en cas d'emergència, apaguen els seus telèfons. Relaxen-se, gaudisquen i desconnecten (si poden)".
EM SONA A ,XINES
Óscar Rueda Estudiant de Comunicació Audiovisual
Diccionari de l'essènsia
Estudiant comunicació audiovisual he aprés que mitjançant els plans cinematogràfics, es pot transmetre sensacions i sentiments. Em resulta curiós com tots aquests recursos, són com un “idioma universal”, ja que tots ho entenem, siguem d'on siguem. Això em fa reflexionar, existeix una cosa intangible que tots entenem per igual, les sensacions.
Com a éssers que anem evolucionant, hem desenvolupat una infinitat de llengües per a ajudar-nos a transmetre aquestes emocions de manera més clara i directa. Això em dona a pensar que les llengües són més que simples eines de comunicació; són finestres a l'ànima de les cultures, refugis de la memòria col·lectiva i mapes que ens guien cap a emocions que a vegades no sabíem que existien.
Cada idioma guarda al seu interior paraules úniques, xicotets tresors que encapsulen sentiments, idees i moments tan específics que no troben traducció exacta en altres llengües. Són termes que ens connecten amb el més profund de l'experiència humana: l'amor, la nostàlgia, la bellesa, l'anhel i la màgia de l'intangible. Pose un exemple, en castellà existeix la paraula SOBREMESA que es refereix al temps que es passa conversant després d'un menjar, gaudint de la companyia i del moment.
Explorar aquestes paraules és descobrir que, encara que les fronteres ens separen, les emocions i els somnis ens uneixen . Són testimonis de com cada cultura ha modelat la seua realitat, buscant nomenar l'innomenable, descriure l'efímer i donar veu al que sentim en silenci. Aquest article és un viatge a través d'elles: paraules úniques , nascudes en racons del món, que ens recorden la bellesa infinita d'alguna cosa que utilitzem cada dia però no li donem la importància que realment té. Farem un xicotet tour pel món amb les paraules que més m'han cridat l'atenció, ja que elles soles, transmeten totes les sensacions inexplicables que tenim com a persones.
DUENDE (Espanyol)
Paraula que expressa un talent innat, especialment en l'art, que sembla tindre un origen "màgic" o inexplicable.
PEREGRINATE (Anglés arcaic)
Viatjar o vagar per llocs desconeguts, buscant experiències o inspiració.
HIRAETH (Gal·lés)
Una nostàlgia profunda per una llar a la qual no pots tornar o que mai va existir realment.
FERNWEH (Alemany)
L'anhel de viatjar a llocs llunyans, sovint desconeguts, quasi com una "morriña" per alguna cosa que encara no es coneix.
MERIGGIARE (Italià)
Descansar a l'ombra durant les hores més caloroses del dia, com una migdiada estiuenca.
MERAKI (Grec)
Fer alguna cosa amb ànima, creativitat o amor. Posar "un tros de tu mateix" en el que fas.
ACATALEPSIA (Grec antic)
La comprensió que no es pot entendre completament l'univers.
LAGOM (Suec)
La idea de "just el necessari", ni massa ni molt poc. Un equilibri perfecte.
FIRGUN (Hebreu)
Una alegria genuïna i desinteressada per l'èxit o felicitat d'una altra persona.
TOSKA (Rus)
Un sentiment de tristesa profunda o melancolia sense una causa clara, sovint mesclat amb anhel o desesperació.
WABI-SABI (Japonés)
L'apreciació de la bellesa en la imperfecció i l'efímer.
YŪGEN (Japonés)
Un sentit profund i misteriós de la bellesa de l'univers que provoca sorpresa i introspecció.
KOMOREBI (Japonés)
La llum del sol que es filtra a través de les fulles dels arbres, creant un efecte màgic.
JAYUS (Indonèsia)
Un acudit tan dolent i contat de manera tan maldestra que et fa riure de l'absurd.
Aquestes paraules, impossibles de traduir per complet, ens revelen que l'experiència humana és tan vasta i complexa que a vegades només un idioma específic pot captar-ho. Ens recorden que, encara que vivim en un món cada vegada més connectat, encara hi ha racons de la llengua i del cor que romanen únics , plens de significat i màgia. Valorar aquestes paraules és també celebrar la diversitat cultural i la riquesa de la nostra humanitat compartida, perquè, en última instància, són elles les que ens ensenyen a veure l'invisible, nomenar l'innomenable i sentir l'inexistent.
A.C.FALLA SANT NICOLAU MOSQUIT
Carrer de Cibeles, 54, 46730 Grau de Gandia, València, Spain
COENTOR (valencià)
Es diu del més és més, com la nostra portada d'enguany.
EM SONA A ,XINES
Esther Ferrándiz Fallera de la falla Sant Nicolau Mosquit.
Manolo:
L'impossible
Llogue pis de 50 m² al centre de València per 1500 €/mes.
Carmen:
Llogue estudi de 35 m² sense mobles per 650 €/mes, despeses de llum i aigua no incloses.
Laura:
Llogue habitació per 550 €/mes en un pis compartit amb altres dues persones. Carles: Tinc vint-i-vuit anys i treballe com a auxiliar administratiu en una petita empresa.
Marc: Tinc vint-i-cinc anys i treballe com a venedor en una botiga d'electrònica.
A Espanya, aconseguir un lloguer avui dia és un esport d'alt risc. I no em referisc a l'escalada d'altes muntanyes ni a tirar-se en paracaigudes, sinó a una cosa molt més desafiadora: tractar de trobar un pis que no et coste un renyó, i que, almenys, no siga un forat de ventilació disfressat de " loft ".
Fa uns anys, podies trobar un pis decent sense haver de deixar-te la meitat del sou (sent optimistes), però ara… ara tot ha canviat! Els preus del lloguer en les grans ciutats, com València, tenen més xifres que els bitllets de loteria (bo, potser he exagerat una mica, però al pas que anem…). Per no parlar que en la majoria d'ocasions, les despeses de llum, aigua, etc. no estan incloses en aquest preu tan “assequible”.
Cada vegada que un amic et diu que ha trobat un pis, hi ha un 90% de probabilitats de què es tracte d'un vestíbul de 30m² que costa més que un sopar de luxe per a 10 persones en el millor restaurant de la ciutat i amb sort, estarà ben situat, perquè clar, potser trobes un pis més “accessible”, però està en la perifèria, la qual cosa significa que vius en la quinta forca i el transport públic es convertirà
en la teua segona casa per tot el temps que passaràs en ell per a desplaçar-te a qualsevol lloc de la ciutat. També està l'opció d'utilitzar el teu propi vehicle, el que acabaria d'arruïnar-te, perquè tal com està el preu de la gasolina…
Però bo, no importa quant coste, sempre hi ha algú que et diu: "És que ara tot està pujant" i amb aquesta oració justifica que, trobar un pis a un preu en el qual no se te'n vaja la meitat del sou o més en pagar-lo i que estiga ben situat perquè cada vegada que has d'anar a treballar o moure't per la ciutat no semble que estàs fent la “Volta al món en vuitanta dies”, siga pràcticament missió impossible.
Si ja tens clar que el lloguer és un esport extrem, el següent és enfrontar-te als requisits . I ací és on comença el xou. Llogar a Espanya s'ha convertit en una espècie de càsting per a un programa de televisió en el qual no sabies que estaves concursant. La llista de condicions és interminable, i si arribes a l'entrevista (és a dir, a la visita al pis) i no tens els papers correctes o t'has oblidat d'algun, és com si hagueres arribat tard a l'audició i automàticament ja et quedes
fora, perquè igual que en els càstings, hi ha centenars de persones com tu esperant a ser “el triat o la triada” (en aquest cas, per a quedar-se amb el pis).
“Tens una nòmina de tres vegades el que pagaràs de lloguer?” Sí, clar, perquè tots els ciutadans del carrer guanyen una fortuna. "Un aval bancari dels teus pares, els teus avis i els teus besavis?" Òbviament, la meua besàvia ha estat estalviant en un matalàs per a assegurarme un futur brillant. “Un treball fix des de fa més de tres anys?” Per descomptat, l'ocupació a Espanya està tan bé, que fa cinc anys que treballe en la mateixa empresa.
Quan finalment superes l'interrogatori (sembla un acudit, però per desgràcia aquestes preguntes no disten molt de la realitat), creus que el pis és teu. Llavors, t'arriba el temut "no compleix amb les condicions del propietari". El que en realitat significa que, malgrat haver preparat en temps rècord tots els documents i complir i acceptar els requisits (alguns d'ells una miqueta qüestionables), el propietari ha decidit que millor li ho lloga a un youtuber amb 1 milió de seguidors. El que realment volen
és gent que no faça preguntes i no es queixe de les condicions en les quals està el pis!
Aquesta situació es repeteix encara més quan la persona que busca pis és jove, ja que al propietari això li suscita una certa inseguretat tant a l'hora d'afrontar els pagaments del lloguer com a l'hora de cuidar el pis i respectar les normes de la comunitat. Una vegada més, es menysprea i no es recolza a la gent jove , malgrat que en moltes ocasions compleixen millor els requisits que l'inquilí final.
Després està la qüestió de la qualitat dels habitatges. Si penses que amb tots els diners que pagaràs pel teu lloguer viuràs en una mansió, millor baixa del núvol (que no eres Goku). Potser trobes un "pis de 60 metres quadrats" que, en realitat, té 45 útils, i els altres 15 metres quadrats són un bany de la grandària d'un tiquet de metre i una terrassa de 2 amb una vista espectacular... a la façana de l'edifici de davant (per si hi ha algun dubte, no, no és bonica). I si el pis té aire condicionat, enhorabona, t'ha tocat el premi gros! Encara que això sí, si no funciona i s'ha quedat com a mera decoració o fa més soroll que un avió enlairant, t'aguantes perquè és el que hi ha i és això o res.
I què dir de la decoració? La "decoració" del pis llogat és un concepte molt abstracte, igual et trobes amb parets de colors que et produeixen una sobreestimulació visual que et dona mal de cap o et trobes amb parets de colors tan neutres que sembla que vius a l'habitació d'un hospital (i no sols pel color). D'altra banda, estan els mobles supermoderns que perfectament podrien ser els que va comprar la teua besàvia quan es va casar, estan a un pas de convertir-se en una peça de museu. Però clar, mentre no caiguen a trossos, no es canviaran. Si tens sort, els electrodomèstics seran nous de fa uns pocs anys, però si no és el cas, t'acompanye en el sentiment.
Resumint, viure de lloguer a Espanya avui dia sembla una pel·lícula de terror, una comèdia (riem per no plorar) i un documental sobre supervivència, tot al mateix temps. Pagues un ull de la cara, presentes nombrosos documents, compleixes amb tots els requisits, i, tot, per a viure en un cubicle (de dubtoses condicions en molts casos) al qual ara dius llar. Per si algú encara no se n'ha adonat, hi ha alguna cosa que falla en l'equació.
EM SONA
,XINES
Josep Montilla Coordinador de salvament i socorrisme en platges
a la deriva
Parlar de la mar esdevé complicat sense recordar, una frase que he escoltat moltes vegades pronunciada per aquelles persones i famílies que viuen d’ella. Persones que quan transmeten els seus coneixements s’esmeren una vegada i una altra en repetirte què “a la mar se li ha de tindre respecte”. Respecte a un medi hostil, on les condicions varien constantment i molt probablement acabarà ficant-nos a prova per poder sobreviure.
Amb l’arribada del turisme als anys seixanta les platges de la Safor s’omplin cada vegada més de visitants, proliferen els negocis, les construccions cada vegada més a prop de la costa on abans solien tindre les casetes els pescadors de la zona i també comencen a aparéixer els primers serveis de salvament i socorrisme en platges.
Molt ha plogut des d’aquells primers serveis on les i els socorristes treballaven amb rodes de camió com a elements de rescat. Una evolució on han estat moltes les persones de la Safor que han anat sumant el seu granet d’arena, transmetent els coneixements adquirits en les seues professions. Com bé van fer molts pescadors ensenyant a llegir l’estat del mar als joves que tot just començaven a treballar a les platges per salvar les vides dels i les banyistes.
Amb tot això hem anat arribant a l’actualitat on el turisme ja esdevé una realitat inalienable cada estiu els carrers dels nostres pobles i platges dupliquen usuaris, les terrasses de gom a gom i banyar-se a la platja, un acte quotidià, convertit en quasi una obligació pels visitants. És dins d’aquesta voràgine de desconnexió, d’actes, festivals, sopars, cerveses, hores i hores a la platja on els mitjans de comunicació busquen titulars per mantenir la seua audiència.
Ens trobem doncs en un còctel mediàtic on les zones costaneres han augmentat dràsticament la seua població augmenta l’ús per al lleure de les platges, molta de la gent que es queda a l’interior de la península en coneix d’altra que ha vingut a les zones costaneres per passar les vacances i on l’audiència dels mitjans clàssics tendeix a baixar
en els mesos d’estiu. Aquest context mediàtic fa què, en el cas d’una fatalitat a les nostres platges, els mitjans busquen ràpidament un titular.
Això no vol dir que aquestes notícies estiguen malament, o no s’hagen de fer. Visibilitzar el perill de les platges és important per conscienciar-nos. Però aquest context ens ajuda a entendre per què quan arriba l’estiu sembla que les meduses siguen el nostre gran depredador i perquè malauradament els titulars d’ofegaments estan sempre a les nostres xarxes socials.
El motiu d’aquests ofegaments és difícil de definir, però el punt de connexió de quasi la totalitat de les persones que hi treballen al mar és la falta de coneixement dels perills d’aquest medi, que com ja hem dit és un medi hostil, tot i que tinga’m la barra amb les cerveses a escassos cinc minuts.
Durant l’estiu no tot val per gaudir de les hores de sol, no tot val dins del mar i no tot val per fer diners. Així doncs, hem de tornar a ficar al centre la prevenció i el suport col·lectiu de transmissió de coneixements entre diferents sectors, amb la finalitat d’evitar actituds que exposen la vida humana als límits, sols perquè s’han d’aprofitar cada segon de les vacances.
EM SONA A ,XINES
Teo Brunet Faller de la falla Sant Nicolau Mosquit i titulat amb el C2
a-mazon:
El C1 de valencià: ara amb enviament gratuït a domicili
Imagina’t que acabes de fer una comanda per Amazon: una torradora, un parell de calcetins amb estampat de gats i, sorpresa! Un C1 de valencià , empaquetat amb amor i lliurat directament a casa teua en 24 hores. No cal ni aprendre a dir “bon dia” sense mirar un diccionari. Això sí, no t’oblides de donar cinc estrelles al repartidor, que un títol com aquest s’ho val.
Això, amics i amigues, és bàsicament el que ha fet el nostre benvolgut president de la Generalitat Valenciana. Amb un gir de guió digne de qualsevol telenovel·la, ha decidit que qualsevol alumne que supere el Batxillerat mereix automàticament un C1 de valencià. Sense exàmens, sense proves, sense patir. Total, què són els títols, sinó un paperet decoratiu per penjar al menjador?
Ara bé, podríem discutir si això és just per als qui hem suat tinta per aconseguir el nostre certificat. Aquelles llargues hores de classes de valencià, les redaccions, les lectures interminables de llibres que no ens interessaven… tot per un títol que ara es regala com si fos un clauer promocional en un míting electoral.
“Per què aturar-se ací?” ens preguntem. Si el C1 de valencià es pot regalar, per què no un B2 d’anglés? O un diploma en francés per saber com dir “croissant”? Imagineu-vos l’estalvi en acadèmies!
Total, ja que estem regalant competències lingüístiques, podríem fer un “pack” i incloure una llicència de pilotatge de drons, un màster en cuina molecular i, per què no, un doctorat en astrofísica.
Abans, tenir un C1 de valencià implicava cert prestigi, una mena de “jo m’ho he treballat i tu no” que ens donava un motiu legítim per a mirar als altres amb superioritat. Però ara? Ara qualsevol adolescent que supere Batxillerat podrà entrar al club. No importa si el teu domini del valencià es limita a dir “xe, que
bo que està el café!”. El títol és teu, amic. La Generalitat t’ho envia empaquetat amb un llaç.
El que és irònic és que aquesta decisió no només enfonsa la llengua sinó que també banalitza el sistema educatiu. Per què esforçar-se si al final tots tenim premi? És com si el maratonià que arriba l’últim rebés una medalla d’or només per haver-se presentat. Bé, en aquest cas, ni tan sols cal córrer. Només has de no suspendre.
Un futur ple d’oportunitats... o no? Amb aquest nou model, el mercat laboral potser també s’adaptarà . Imagineu un procés de selecció:
Reclutador: Veig que tens un C1 de valencià.
Candidat: Sí!
Reclutador: Molt bé, parles en valencià?
Candidat: no sé hablar en valensiano pero lo entiendo.
Reclutador: Mira, com el meu gos!
Potser hauríem de portar aquesta idea al següent nivell. Per què no crear una botiga
online de títols?
Amb opcions com:
C1 de valencià – “edat escolar” edition: Per als qui han superat Batxillerat. Només 9,99 € (IVA inclòs).
Pack multilingüe – edició internacional: Inclou C1 de valencià, B2 d’anglés i A2 de xinés mandarí. Lliurament en 48 hores.
Doctorat exprés: Disponible en qualsevol disciplina. Ideal per a decoració d’oficines.
Amb aquesta reforma, els alumnes valencians no només es converteixen en poliglotes automàtics, sinó que també poden estalviar temps i diners. A més, imagina el negoci:
“Certificats oficials a la carta, ara amb descompte per Black Friday !”.
Per als qui encara pensem que aprendre valencià té algun valor, aquesta mesura és un insult embolicat en paper de regal. És una declaració clara: no cal esforçar-se, la llengua ja no és un requisit sinó un tràmit. I què importa el nivell real? L’important és que semble que el tens.
Alguns defensors d’aquesta reforma podrien dir que és una manera de fomentar el valencià. Però fomentem què, exactament? La mediocritat? La idea que tot es pot aconseguir sense esforç? Això no és fomentar, és degradar . És com si donàrem el títol de campió mundial de futbol a qualsevol que sàpiga xutar un baló.
Un regal enverinat? Amb aquest sistema, no només s’infravalora el valencià, sinó també la dedicació de professors i estudiants que realment creuen en l’ensenyament i aprenentatge de la llengua. Si tot el que cal per a tenir un C1 és passar pel Batxillerat, on queda el valor de la llengua com a patrimoni? Ens estem carregant no només el valencià, sinó també qualsevol mena de respecte cap a l’educació en general.
Comptat i debatut la decisió del president, possiblement pensada en la taula del Ventorro, no és un avanç, sinó un retrocés disfressat de progrés. És el triomf del “tot val” sobre la meritocràcia, una celebració de la mediocritat a costa dels qui han dedicat temps i esforç a aprendre la nostra llengua.
I mentre uns brinden pel nou sistema, altres ens quedem mirant el nostre títol de C1, recordant les nits d’estudi i preguntant-nos per què, en comptes de suar, no vam simplement esperar que ens ho regalaren.
Així doncs, benvolgut president, gràcies pel regal. Però potser la pròxima vegada podríem fer-ho millor. Per exemple, un sistema que no insulte els qui estimen i respecten el valencià. O almenys, que no faça sentir que el C1 és tan fàcil d’aconseguir com un cupó de descompte per una pizza familiar.
Epíleg
No e s un adeu, e s un fins ara. , ,
Com tots els cicles, tot té un principi i un final, i aquest llibret no és l'excepció. Hem viatjat des de les terres més llunyanes, fins als nostres propis barris, explorant la fascinació d'allò més curiós del món oriental mentre féiem una mirada crítica i plena d'humor del nostre dia a dia. Des del “Made In Xina” fins als nostres monuments i tradicions falleres, passant tant per moments d'alegria fins pels moments més durs viscuts en la nostra terra.
Açò és molt més que una simple publicació, és la memòria escrita d'una de les tradicions més vibrants i emblemàtiques de la nostra cultura, amb la funció d'immortalitzar l'efímer. Les Falles, amb la seua naturalesa passatgera, es consumeixen en el foc en qüestió de dies, però els llibrets romanen com a testimoniatge de què va ser. Són arxius vius que desen els detalls, les idees i les emocions darrere de cada monument i cada crítica de cada any faller.
En un món que avança cada vegada més ràpid, els llibrets ens conviden a detindre'ns, a llegir amb calma i a connectar amb el significat més profund de la festa. Són un recordatori que les Falles no sols són un espectacle per als sentits, sinó també un espai de pensament, crítica i celebració .
Potser els pergamins i els papirs orientals on conten les seues històries i les seues llegendes, no són tan diferents del que fem amb els llibrets de falles…
Gràcies per compartir aquest viatge amb nosaltres.
a d e u
TARONGES DE LA XINA
m o n u m e n ts
Falla Major :::
Artistes falla MAJOR :PAlaCio i SeRra LEMA :Aixina no anen bé
EXPLICACIÓ
falla MAJOR
AUTOR :JOsEp EnRic GoNGa
LEMA :Aixina no anem bé
A ... Xina no anem bé, i potser al Japó tampoc. Ho assegure per la mania que tenim els occidentals en confondre qualsevol persona originària de l’Orient Llunyà. Per a nosaltres tots són xinesos, és igual si són japonesos, coreans, vietnamites o tailandesos, si són de pell clara i ulls oblics, els diem «xinos» i s’ha acabat. A (i) Xina no anem bé.
El monument d’enguany és una mostra del que dic. El situem a la Xina i l’artista ha posat escenes amb personatges i costums japonesos o de productes orientals, però tot és xinés. Com diu una cançó infantil:
Sóc un xino caputxino mandarí, pi, pi. De l'era tomatera del Japó, po, po. La coleta és de mida natural, nal, nal. La moc i la festa ja és total, tal, tal.
A (i) Xina no anem bé. És el que està passant actualment amb tot. En l’era de la digitalització total de les nostres vides, és impossible separar allò que és real del que no ho és, la veritat de la mentida, tot és xinés encara que siga japonés, o cambodjà, o coreà... intentarem explicar-ho al monument:
Un Sensei hi ha al remat (home savi en japonés), en tortuga, transformat.
Diuen que un savi és i al mig l’han col·locat com si fos un vell xinés tot carregat de trellat que la falla vol explicar a qui el vulga escoltar.
El savi vell vol representar el món d’ara, un disbarat. Tot el que en ell sol passar sempre està ben barrejat, un món on se sol mesclar la mentida i la veritat sense que es puga evitar. Tot són fakes per consumir que no es poden prevenir.
Polítics veureu presumir de brillants cuques de llum de bonsais sense polir, de coses que sols són fum. A cavall se solen lluir per soltar notícies bum que a tots puguen seduir. Cavallers ben equipats per tindre a tots encisats.
Amb els ullals afilats, el tigre de la ironia els polítics té espantats, els seus fakes , sense mania, per la fera són caçats i exposats al món cada dia. Els cavallers criticats dissimulen amb pudor la sorna del devorador.
El Sensei explicador explica des del remat, (per ser savi és el millor), les escenes que han plantat. Espècies de bona olor per combatre l’ansietat del polític poc treballador. La sàtira, sia o no xinesa, les critica amb finesa.
Una altra, amb cruesa, ens parla de l’ harakiri que s’han fet amb prestesa figures ja sense viri, abans els tractaven d’altesa i ara no arriben ni a guiri. Enfonsats en la tristesa, busquen com tornar a l’or o com morir sense dolor.
L’ajuntament gastador és el gat de la sort xinès, reparteix sense pudor euros sense més ni més. Per combatre la tristor que causa el tren estrès, un te molt reviscolador una geisha japonesa serveix amb delicadesa.
Les falles, sense pressa, nou emperador han triat. L’han coronat amb finesa i del vell s’han oblidat.
Ningú parla, oh sorpresa, de qui abans havia regnat. Regnarà amb placidesa Francesc primer de Beniopa, o se li revoltarà la tropa?
Un invent va vent en popa, els xinesos la inventaren i quan arribà a Europa els valencians la coparen. La pólvora, fins en la sopa, en València la posaren. El tro ací també galopa, petards fallers de Gandia mostrarem amb alegria.
Buleria, buleria... com es deia en la cançó el bulo corre cada dia sense cap explicació. El fake en la roda corria i contaminava sense remissió tot el que l’escoltava o llegia. El savi xinés explicarà com roden i qui els inventà.
En la falla es plantarà un jardí zen, Zen-surat.
Plantes zen-sores mostrarà un jardiner orto-vox irritat, amb elles intentarà zen-surar sense pietat tot el que no li agradarà, el jardiner vol imposar una única manera de pensar.
De tot parlarà el Sensei, podrà ser fals o real, la seua paraula és llei. Seria un poc irreal el monument sense ell. Sense un Sensei savi total no tindria cap remei.
A (i) Xina no anem bé , com diu el lema també.
Comencem l’explicació cantant amb molta alegria la coneguda cançó:
Sóc un xino caputxino mandarí, pi, pi. De l'era tomatera del Japó, po, po. La coleta és de mida natural, nal, nal. La moc i la festa ja és total, tal, tal.
A veure si amb tanta mescla acabem arribant a (i) Xina bé.
Escena 1:
Espècies orientals (o no).
Des de temps immemorials el comerç de les espècies que venien d’orient fou un gran negoci. Espècies que, amb la globalització, s’han escampat per tot el món, entrant a formar part de tots els «guisaos» que es munten en ell.
També formen part, li donen color, a la nostra política casolana.
Són espècies orientals que de la Xina han portat, a Gandia han cuinat a molts polítics locals i el seu sabor han retocat.
Nous sabors s'han despertat i com si fora un conjur, més d’un polític pur un nou plat ha presentat per assegurar-se el futur.
El Sensei està segur de les seues propietats, són productes ben triats per donar un gust madur als polítics criticats.
El llistat del savi Xinés (o japonés, tant se val), és el següent:
1: Pimentó de Sichuan (Prietina alcaldera)
El pimentó de Sichuan, és una espècia prietina, que sol millorar la cuina de qualsevol restaurant, luxós o simple cantina.
És exemple de prietina, Prieto, alcalde gandià, en tots els guisaos està. Com el pimentó de la Xina en tots els plats es veurà.
Del concurs de fideuà a mil i una processons, d’un munt de presentacions a la típica mocadorà i unes quantes inauguracions.
Posa fotos a muntons a tota xarxa social, siga d’un acte oficial, siguen festes o recepcions, o una cosa més superficial.
És el protagonista principal, el bisbe en la processó, l’inaugurat en la inauguració, el confrare més formal, la fallera en la presentació.
És un saborós pimentó que dóna un sabor prietí a molts guisaos d’ací, una espècia de gust bo
A.C.FALLA SANT NICOLAU MOSQUIT
2: Anís estrellat
(Pimpinella dianis verum)
És una estrella eminent que ara és a la diana, aquesta espècia ufana que a Madrid està de moment, té una vida molt mundana.
Una espècia novençana per a un partit renovar, un nou sabor a tastar per encertar en la diana i el poder de nou tocar.
La Pimpinella van mostrar en eleccions generals, després d’uns resultats normals ministra la van nomenar de ciències universals.
Ací tenim cobertura... ... no com al (recomanatVentorro per a sopars "laborals").
杰出的 Carrer de Cibeles, 54, 46730 Grau de Gandia, València, Spain
Ara té uns bons sidrals dins el partit socialista, és la secretaria prevista però oposicions anormals té de més d’un arribista.
És una història ja vista i constantment repetida, pel poder dóna la vida més d’un militant activista que al contrari lapida.
Tindrà una bona acollida o serà anís estrellat? Un manament assossegat o serà estrella esquifida? En el futur ens serà revelat. 161
3: El Clau d'olor
(Duet aromàticum)
Duet aromàtic popular són el Ronda i el Barber, quan oposició volen fer molt bé no solen quedar sempre són foc i bomber.
Deuen ser sempre al carrer, que només solen criticar si estan sense agranar, plens de trastos o a mig fer, plens d’obres sense acabar.
Claus d’olor per criticar a la regeneració urbana, diuen que ningú la demana i s’acaben d’apuntar cent veïns al raval amb gana.
La parella recomana el Sancho Llop reconstruir, encara no ho acaben de dir, i obres en una setmana comencen allà a lluir.
Ja poden en parella dir, la fira ha estat un nyap, però alternatives, cap.
Ja poden parlar i predir que no donen ni maldecap.
El seu és com un mal rap que ni rima ni l’entens, aroma de clau d’encens, una olor que agradar no sap, que fa un aroma poc intens.
4: El Fenoll (Currículum vulgare)
Sempre torna el fenoll, espècia repetidora que es té a mà a tota hora en forma de bon matoll per veure si algun plat millora.
Com el fenoll, acolora
Víctor Soler la política, una carrera magnífica: dins el PP, es doctora, en mil i un càrrecs es fica.
Una carrera prolífica que en les joventuts arranca, i d’allà, en línia franca, fa una pujada fantàstica amb elles com a palanca.
En elles Soler no s’estanca, que arriba a ser regidor i amb Torró, el seu ungidor, el càrrec quasi el tanca i acaba com a opositor.
No hi ha currículum millor, al ser a Gandia defenestrat a València l’han enviat i secretari, com a premi major, en les corts l’han nomenat.
Però a Gandia ha tornat i com que vol ser alcalde sense que cap pet el balde, crida que el recreo s’ha acabat fent una oposició que escalde.
5: La Canella (Canalli mascarella)
Més antic que la canella és el regidor Mascarell, un polític resistent i vell que és tota una estrella sent polític amb nivell.
Producte de l’aparell de la tribu socialista, és una canella prevista per a qualsevol desgavell que aparega a la vista.
Com un corredor fondista de l’equip del ‘’aparato’’ li farà pagar el ‘’pato’’ al militant poc realista que es pose a fer el moniato.
No és en política novato, sempre en llistes electorals per a eleccions municipals, ocupant, sense molt boato, càrrecs aparentment normals.
Ara arregla altres mals, secretari d’organització haurà de fer d’home bo per solucionar els sidrals del seu partit amb decisió.
Totes aquestes espècies, que es diuen orientals i no, molta cuina han trastocat, i el savi Sensei, xinés o japonés, ens diu que a (i) Xina no anem bé .
Una lluita oriental per un camí comarcal.
Ara va de samurais encara que no siguen xinesos. Ja ho hem dit algunes vegades, a (i) Xina no anem bé , perquè estaríem en el Japó. I ací, com si estiguérem al país nipó, assistim a una lluita de guerrers germans que més que un duel de samurais, sembla una broma.
És una escenificació?
Una lluita desfermada?
O sols una mascarada per desviar l’atenció?
Una carretera projectada per connectar l’autovia, que és bona per a Gandia diu qui la vol aprovada.
Per raons d’ecologia el seu company de govern, assegura que serà un infern i lluita contra ella cada dia.
Tot és per a consum extern, no arribarà la sang al riu ni al cementiri faran niu, el seu és un combat fratern.
Sí que tenen descans definitiu després d’una vida plena, els que han perdut la faena per un harakiri nociu.
Descansen en un Cementiri oriental en gerrons de cost brutal.
Van ser com guerrers orientals, samurais sense por quan estaven en primera fila en l’exercici de les seues activitats. Després desaparegueren fent-se un harakiri particular. Ara els mostrem en la falla en un cementiri on descansen tots aquells que foren i a hores d’ara ja no són.
Se senten crits a la plaça i no són crits de dolor, és el crit molt colpidor de qui es talla amb poca traça.
Els talls tenen un autor, els que enmig de la cridòria són expulsats de la història per un harakiri de por.
No tenien escapatòria, han estat condemnats i ara són morts i soterrats i se n’han anat a la glòria.
Ara ací estan exposats, en un cementeri oriental, els cossos de tot aquell personal després d’haver estat cremats.
1: El gerrot segellat en brea de Telmo I de Corea.
Les falles ni ho han notat, un emperador va faltar i no hem vist ningú plorar per qui els havia governat.
El seu regnat va acabar amb un harakiri silenciós, ara en un gerró formós descansa sense fer-se notar.
Acompanya el seu cos música suau de piano, l’eternitat, xino-xano, l’envolta en un vel viscós.
Ni la veu d’una soprano, ni la música ni els coets, ni la memòria dels seus fets recorden Telmo I el Coreano.
2: La gerra xinesa de Boix que ara és com un gat moix.
Amb un harakiri trucat deixant el poder a l’ombra, el seu nom ningú el nombra, Boix a Gandia ha tornat.
Es movia en la penombra per controlar l’adversari, i quan era necessari solia passar l’escombra.
Arribà a ser secretari en el consell i el partit, en segon pla investit, del poder era emissari.
Té, en honor de qui ha servit, un retir daurat a Gandia, Director General d’Alcaldia, en una gerra xinesa, embotit. 165
3: Al Gandia club de futbol es veu que ningú el vol.
A punt de la desaparició per una crisi espantosa, vol una recepta miraculosa perquè no li passe això.
L’ajuntament, d’home bo, per a salvar la cantera, busca qui pose la cartera per a la seua salvació.
Potser no hi ha manera de salvar l’equip gandià, el futbol humil mai no donà el que dona el de primera.
Una agonia llarga l’enfonsà i en una fràgil gerreta descansa el club de la terreta que potser ningú salvà.
4: A Mar Beltran l'estan buscant.
Per ser conservadora d’ofici i de pensament, la posà el PP, prestament, per dir que la cultura millora.
Feu una presentació imponent allà al museu del MAGA, Moragues allà l’alaga com una obra d’art excel·lent.
A l'elector ella afalaga amb artistes de fama mundial, que en nom seu, cosa genial, arribarien com una plaga.
Després de tant cerimonial, no guanyaren les eleccions i ara va perduda pels racons de la nostra casa consistorial.
5: José Manuel Millet, de Vox regidor, en processons fa d’opositor.
Per a pal·liar les maldats que creuen tan espantoses, busquen receptes miraculoses en processons encastats.
Millet vol, entre altres coses, fent aquestes desfilades, demanar a Déu debades, tallar polítiques perilloses.
Són pretensions elevades, per això sols va a processons, i per aquestes raons treballa poques vegades.
Peresós com els lirons no vol hores de faena, sols s’enganxa a una cadena, la que el lliga a les processons.
El gat xinès (i nipó) de la sort, mou el braç i et deixa... mort.
El Maneki Neko, és el gat que convida en japonés, i que també és xinés. Diuen que en moure el braç, atreu la bona fortuna, cosa que es falsa, el que vol és atreure clients, ací no hem entés res, com sempre, de la cultura oriental.
Perquè el gat, quan mou el braç, a passar dins et convida. I ja a dins no tens eixida si no t’endeutes fins al nas.
A Gandia, hi ha un Maneki que ens convida a passar i amb els impostos pagar el que diu que és un obsequi.
Gregori, regidor de la sort, diu que el deute pagarà, i al mateix temps gastarà sense pensar en l’import.
Les galetes de la fortuna una a una:
‘’Paciència, prudència, que tot arribarà, si no s’acaba hui, s’acabarà demà’’
Això diu el missatge amagat en la galeta del Sancho Llop que Gregori ha destapat.
Després d’anys sense fer res disset milions es gastaran, esperem no en siguen més.
Per a fer el repartiment el Maneki n’ha pensat una, fer unes galetes de la fortuna que a més d’un deixarà content.
Qui rep un bon missatge dels que amaguen les galetes, es trobarà les mans repletes per gastar sense cap peatge.
El Maneki diu que estalviarà més de quatre milions d’euros, no sé si algú s’ho creurà.
Si no s’acaba hui, s’acabarà demà, i mentrestant del Sancho Llop més d’un se n’aprofitarà.
‘’Dos camises té Joan, una que li han de fer i una que li faran’’
El centre urbà es regenerarà amb un pla de regeneració que més d’un carrer canviarà.
Si ho fan com en el Grau al voltant de sant Nicolau a veure quin veí un bac no cau.
Seran uns quants milions per a fer i el que faran o per alimentar fartons.
La galeta ho diu de sobra, si vols fer una reforma has de pagar molta obra.
‘’Bo és el mar, però millor per terra passejar’’
Volen el turisme canviar però ací tot està igual, és de pipes i passejar.
Ens parlen d’ocupació, que en això som els primers i per a la ciutat és bo.
Però amb ioga i pilates no es dinamitza el turisme, es menjar-se’l amb patates.
El Maneki el braç mou per atreure el turista però no ofereix res nou.
‘’Més val un pren que dos et donaré’’
Donen xecs de consum per ajudar al comerç i que no acabe fent bum.
I a qui vol obrir un negoci una ajuda per a fer-ho com si fora un bon soci.
Més que obrir persianes s’enrotllen més que elles amb solucions casolanes.
Del carro s’ha de tirar però per alçar persianes que tot no siga donar.
‘’Menja molt, caga fort i no tingues por a la mort’’
Hi haurà dos milionets per al nou mercat del Prado que ens deixarà més nets.
Serà un espai gastronòmic amb una terrassa interior que vol ser motor econòmic.
El braç del Maneki convida a fartar sense parar dient que ens donarà vida.
Si amb el menjar la caguem la zona continuarà morta i molt bé no anirem.
‘’Et costarà més que l’obra de la Seu’’
El campanar de la Seu han obert com una magrana per refer-lo de cap a peu.
Serà com una donació, una almoina a l’església dels qui van en processó.
El Maneki, a cop de braç, a qui li dona la gana li ompli a vessar el cabàs.
Quan amb l’església topem, com deia el cavaller manxec, en despeses no mirem.
‘’Pardal que vola a la cassola’’
L'habitatge és un problema que ens té a tots preocupats, està fallant el sistema.
El Maneki, per combatre’l, ha disposat uns eurets per ajudar a resoldre’l.
Però donarà al propietari l’ajuda per a llogar a costa del nostre erari.
Així amb els nostres impostos faran augmentar els guanys a rendistes i capitostos.
Anar en tren no convé si no és a l’hora del te.
Viatjar en tren, abans era una alegria. Recorde una antiga cançó que així ho deia:
Al compàs del xa xa xa, del xa xa xa del tren, que gust el viatjar amb el xa xa xa del tren.
Ara això és un somni. Viatjar en tren és un malson. Anar en rodalies és tota una aventura, mai no saps que pot passar i més després de la DANA d’octubre.
Des de l’orient ens arriba una geisha japonesa que ofereix als usuaris uns tes deliciosos que els ajuden a combatre els traumes que causen el viatges en el tren de rodalia.
Ara la cançó ferrovial sona diferent:
Al compàs del tracatrac, ja s’ha trencat el tren, espanta el viatjar en el tracatrac del tren.
Sols ens resta prendre el te que ens ofereix la geisha per suportar-ho.
1. Te blanc
Per a quan vas a treballar i te’n fan una sonada, que el tren no pot circular i et deixa en l’estacada, a la faena no pots arribar ni tampoc anar a estudiar.
El te blanc et pot calmar si t’ataca l’ansietat, si el tren no pots agafar i el cotxe no has portat, beu-te’l tot d’una glopada i et calmaràs d’una vegada.
1. Te negre
De tant en tant, una vaga de ferroviaris es munta, el resultat, una cagada, sobretot en hora punta. El servei mínim no funciona i a l’usuari se l’abandona.
1. Te verd
Una infusió recomanada quan anul·len algun tren, i la gent, desesperada, al primer que arriba, entren, però l’han canviat d’andana i han d’eixir de mala gana.
Per l’escala i la bocana han de passar de costat, és com fer una gimcana sense a ella haver-te apuntat. Si de l’esforç et vols recuperar te verd d’un glop has de tragar.
Si el teu ànim s’afona per una espera infinita, és una infusió molt bona per si l’estómac s’irrita. El te negre fa augmentar la teua paciència sense parar. 1. Te post fermentat
Es fotia una catenària i la circulació es parava, o una reparació necessària el mateix provocava. Ara una greu inundació ha agreujat tot això.
El que ens espera no és bo, tota la xarxa de rodalia necessitarà reparació, i de València a Gandia viatjar serà una aventura. Valor, el te fermentat procura.
Caldrà fer una bona provisió de tes per als mesos vinents i encomanarnos a la geisha oriental perquè ens els prepare bé. La DANA ens ha fotut ben fotuts.
I pregar perquè, a causa d’una desgràcia terrible es millore tot d’una la xarxa de rodalia i en viatjar en tren ho fem al so de la primera versió de la cançó del tren:
Al compàs del xa xa xa, del xa xa xa del tren, que gust el viatjar amb el xa xa xa del tren.
A veure si algun dia podem dir que a (i) Xina anem bé .
Un nou emperador faller ha entrat en el galliner.
Un nou gall presideix el galliner faller de la Federació de falles de Gandia, la Junta. És el nou emperador Francisco I de Beniopa, que succeeix a Telmo I de Corea en el tron faller gandià. Catorze vots a nou fou el resultat de les votacions de les comissions. Fou una sorpresa per a molts fallers que no acabaven d’entendre el resultat.
Dediquem una romança al que passà en les eleccions.
Després d’una votació en cada comissió, arribat de Beniopa per a presidir la tropa, Francisco I el Bo va rebre l’assignació. Ara va vent en popa encara que no es xopa. Amb el Moviment faller va fer campanya primer, en res no es va mullar que preferia callar en dir que anava a fer per afavorir el fester. Sols una carpa posar per la Junta disfrutar. Com res va proposar ningú el podrà criticar, com no tenia un programa farà el que li vinga en gana. Així que podrà regnar sense posar-se a pensar si algun faller s’escama i alguna cosa reclama. El resultat de la votació ha creat eixa situació. Francisco I regnarà i no sabem que farà, en qualsevol situació quan prenga una decisió ningú criticar-la podrà sobretot si a ell el votà.
L’altra cara de la moneda fou la de Juan del Prado, que es va quedar amb un pam de nassos en perdre una votació que pensava anava a guanyar amb facilitat.
Es pensava que regnava i quin regal l’esperava, prometia un canal digital i més d’una gala cultural, als artistes honorava, pels xiquets proposava algun acte especial, i repartir premis com cal, parlava de subvencions i d’altres moltes qüestions, la campanya proposava un programa que molava, però arribaren les eleccions i va perdre les votacions, Junts per les falles, cridava, per a veure si manava, i a pesar de tot això es quedà sense bastó. És perquè del Prado era que no queda la primera? Juanito ara té un baixó a causa de tot açò, sols li queda la plorera en fracassar la quimera. Es diu que la germanor de la festa és el motor, així que ara a treballar per a la festa ajudar i per anar a millor, si no tot serà pitjor i una festa singular cap avall podria anar.
Total: que podria ser que a (i) Xina anem bé o no anem bé. Ja es veurà.
La pólvora festera crea petards de primera.
Ens conta el Sensei xinés, com, la Xina antiga i mil·lenària, entre altres molts invents, va crear la pólvora i l’art de la pirotècnia.
Els valencians feren seu aquest art i l’alçaren a quotes increïbles, però també crearen uns quants petards d’efectes contradictoris.
1: Xiulet silenciat.
Òscar Morant va ser de la Junta secretari, ara és polític ordinari i deixa de ser faller, un cas gens extraordinari.
Ara viu del públic erari com Director d’inversions, coneixement i innovacions, que sembla un inventari de brillants col·locacions.
Llistat de petardets detonadors en les falles tronadors.
Potser foren les raons del seu silenci sobtat, de les falles se n’ha anat sense moltes explicacions, potser d’elles s’ha oblidat.
És un xiulet silenciat, per entrar en política i fer carrera prolífica. De les falles s’ha aprofitat i el seu silenci ho explica.
2: Masclet incendiari.
Borja Avargues de Corea és fotògraf acreditat i de monument, delegat. Criticó sense perea quan se sent perjudicat.
Per mig món ha viatjat fotografiant misèries, coses que són molt sèries i que ell ha divulgat denunciant eixes matèries.
Això pot provocar dèries i a les falles afectar, com posar-se a criticar el que les seues artèries arriben a poder pertorbar.
Per això verds va posar als delegats de monument en un congrés faller recent, aquell dia el va incendiar amb un masclet molt potent.
Per això és remarcable el cas de l’Escola Pia, la comissió de Gandia que fou declara culpable per doblar-se dia a dia.
3: Coet d’eixida.
Defensora d’impossibles, Carmen Soucase , advocada, sempre està disposada a què allò indefendible tinga defensa adequada.
Coet d’eixida incontrolada mai no saps que passarà ni quin resultat donarà la defensa obcecada del cas que defensarà.
El coet borratxo anirà en trajectòria variable i sempre incontrolable, i de repent explotarà en explosió formidable.
4: La traca.
Com una traca tronadora Elena Moncho grauera, de tota la vida, fallera, i ara feliç regidora que a l’ajuntament opera.
Retrona allà sense espera per les persianes alçar, donar el xec escolar, veure si el comerç prospera i en més coses ajudar.
I com que no sap parar, com una traca infinita, en falles també milita i en tot vol col·laborar per una festa inaudita.
D’ella té bona collita, que va ser gesmil d’or, mare de fallera major, presidenta que marcà fita i comentarista d’honor. .
5: Tro de bac de diamant.
És tota una anomalia que dos anys durarà, Miguel Pérez , patirà, i potser torne amb alegria a la festa que el tirà.
La festa el condecorà amb un gesmil de diamant, la distinció més important que a un faller s’imposarà si té un currículum flamant.
Però ara l’han sancionat per una comissió doblar per a subvencions cobrar, i el gesmil s’ha embrutat per una trampa singular.
Com un tro de bac diamantí el periodista ha explotat, per dos anys l’han apartat i quan la sanció tinga fi serà un faller nounat.
6: Coet de metxa curta.
Han fet delegat de falles a Adrian Vila, un regidor que vol controlar millor, sense fer massa batalles, a una festa que fa por.
És tota una anomalia que no se sap quant durarà, ve d’ahir i arribarà a demà, com es controla a Gandia una festa tant destacà.
La festa continuarà, i fallers, de mica en mica, passaran a la política perquè algú els cridarà ja que molts vots adjudica.
De metxa curta és el coet, eixe intent de controlar, una festa tan popular, i tan variada de fet, que no es pot manipular.
La pirotècnia valenciana continuarà. Amb castells de foc i mascletades, amb masclets i coets d’eixida, amb traques i cordaes, i crítiques de pólvora carregades, segur que a (i) Xina anirem bé .
Escena 7:
La roda de les boles.
El Sensei, savi com és, sia xinés o nipó, continua l’explicació descobrint com funcionen els fakes que ens inunden dia a dia per totes bandes, i això és una inundació que fa tant de mal com la que hem patit a València, sobretot en les nostres ments. El savi ens conta la història exemplar de Peret, un influenciador que se les inventa volant perquè pensa viure de la ignorància i la mala llet dels seus seguidors.
El Peret en les xarxes vol triomfar i s’inventa una mentida cada dia, es calfa el cap per no parar de crear falsedats que després farà rodar en la mola que fa pols la ciutadania.
Tot va com diu una vella cançó d’ací:
‘’ Roda la mola, Peret solta la bola, roda el molí, la bola ja està ací, i tots se la beuen amb un barral de vi ’’ així escampa el Peret la seua trola.
Igual ens diu que una casa han ocupat mentre l’amo havia anat a la perruqueria, que no plou perquè uns avions han sembrat el cel de química que la pluja ha eliminat. Així ell propaga en el món de la boleria.
Ja cantava el Bisbal fent un volantí, ‘’ Boleria, boleria... una bola cada dia, és el viri que en fa moure cada matí’’ Igual canta qui crea un bolo gegantí i qui se’l creu i l’escampa sense mania.
Els mòbils tiren fum sense parar escampant alguna història inventada quan a algú molta gent vol calumniar, els odiadors habituals solen soltar la mala llet que a dins tenen acumulada.
El Peret i altres com ell, sense descans, les creen i en la mola les fan rodar, i és el morbo qui mou molts ciutadans a fer-les córrer per les xarxes a brams sense pensar a qui poden afectar.
Peret sap que la lletra de la faula per qui l’escolta no és l'important, és la música més que la paraula, brams de burro o crits de gata maula, el que a la faula donen aire triomfant.
S’arrosseguen pel fang sense mania com han fet en el sinistre enfangat que a València de bell nou agredia, han mentit i han empastifat cada dia sense importar-los el mal que han causat.
Influenciadors, populistes d’ultradreta, youtubers i tiktokers esbojarrats, polítics incompetents de via estreta, en la desgràcia han clavat la cullereta i han augmentat el dolor dels afectats.
Fugiu dels Perets que roden la mola amb mentides i falsedats sense trellat, la bola sols fa mal i a ningú consola, només serveix a aquell que la controla per governar a qui se les ha empassat.
Feu-li cas al Sensei i no entreu en la trampa de la roda la mola i de segur que a (i) Xina anirem bé .
El jardí zen-surat.
El jardí Zen japonés, que no xinés, és un jardí sec, ple d’arena, grava i roques. Al país nipó s’utilitza per a meditar. Ací l’hem gastat com a sinònim de censura, d’ací allò del jardí zen-surat per un jardiner que sols pensa a imposar la seua manera de pensar i fotre els que no pensen com ell. Un hortolà de la Voxeria, que vol deixar tots els jardins tan erms, secs, eixuts i àrids, com el seu, i a (i) Xina no anem bé. Ell diu que ho farà així:
Amb pedra de muntanya portada de Covadonga, a tires com es balla la conga, amb arena patriota d’Espanya, crearé un jardí per imposar el que és l’única veritat: que sols el que jo he plantat s’ha de creure sense dubtar. En el meu jardí zen-surat quedarà prohibit opinar, creure, parlar i reflexionar contra tot el que jo he posat.
CENSURAT
1:Roca de la supressió.
Com que no pensen com jo i mai faran el que jo dic, la roca serà com un dic per a la seua contenció.
Onegés i associacions que jo dic que són contràries i, per tant, innecessàries, ja no rebran subvencions.
I el dia en què mane jo, la roca de la supressió es posarà en acció eliminant-les sense compassió.
Els direm que són mafiosos que ací els volen portar, quan s’haurien d’ofegar en la mar per fastigosos.
Ja està bé de rescatar a immigrants il·legals que arriben a poals i ens volen suplantar.
2:La pedra de l’expulsió.
La pedra de la policia és la que volem tirar perquè puguen identificar a l’immigrant cada dia.
També serà d’expulsió la pedra anti immigrant, els hem d’acabar tirant d’Espanya sense compassió.
En frontera i sanitat, el que li falte un paper, el tirarem al carrer sense tindre d’ell pietat.
3: La grava de la il·legalització .
Les Onegés que van a ajudar i a rescatar immigrants que van en pateres flotants, els hem d'il·legalitzar.
4:L’arena del PIN parental.
Els pares que com Vox són, tindran permís per prohibir que els fills puguen assistir a activitats que els lleven la son.
Si són tallers o xarrades sobre gènere o sexualitat, el PIN els serà aplicat siga en una o mil vegades.
Sols val la moral de Vox, amb el PIN l’aplicarem, i el dia que governem ja no soltarem el mos.
5:El roc de la família i la natalitat.
Sols una família val, és la que els de Vox diem, a la resta les fotem que no són la tradicional.
Que és la d’home, dona i fill, si són dos pares o dos mares o unifamiliars, són rares i no les volem, és senzill.
En casa s’han de quedar les dones per a parir, sols són per a fills tenir i els homes per a treballar.
6:El cudol antiavortament.
Encara que ens diem provida, si poguérem eliminaríem i tranquils ens quedaríem, a qui no són de nostra mida.
Com a la dona que avorta que és la nostra enemiga, a ella se la castiga que sols si té fills, importa.
Sols una política val, la que l’avortament ataca i a cudolades la matxaca, és un dret que ens és igual.
7:La brossa de l’educació.
L’escola sols pot ensenyar el que nosaltres volem, els de Vox exigirem a la resta zen-surar.
No parlar d’homosexualitat, d’immigració i feminisme, d’igualtat i de racisme, tot ha de ser zen-surat.
Repartirem banderetes, polseres i els farem cantar l’himne nacional sense parar, això és educació d’ultradretes.
L’educació diferenciada serà una obligació, viva la discriminació que per Vox serà imposada.
8: El verdet de la segregació per sexe.
L’escola hauria de separar els xiquets i les xiquetes, que les seues animetes, juntes, poden perillar.
Per això hem de recolzar l’escola que els separe, i qui deixa a pare i mare quina educació volen triar.
9:La llosa de la violència de gènere.
La llei de violència de gènere ha estat una equivocació, en Vox volem, per això, fer costat al baró congènere.
Això de què sols sí és sí, és tota una provocació, el mascle té bona intenció quan busca un contacte fi.
La seua derogació Vox amb gana buscarà, perquè el dia de demà la llei no entre en acció.
10: La penya de la reprovació.
Com en els manaments, tots en un es resumeixen, si no fer res ens deixen farem reprovacions potents.
Amb molta bronca i mentides les lleis fer no deixarem, i si es fan no permetrem que siguen amb diners sortides.
En el nostre jardí zen-surat veureu tots, claret i ras, com reprovarem cas a cas perquè cap en siga aplicat.
No us caldrà meditar en el Jardí Zen-surat contemplat, per enviar-lo a cagar. Sols a (i) Xina anirem bé .
L’explicació s’ha acabat, hem visitat un orient on està tot barrejat en un caos eficient. Hem vist un savi il·lustrat, espècies de sabor local, un harakiri dissimulat i un cementeri oriental. Un Maneki que és un gat, galetes de la fortuna, un tren sempre avariat que a l’usuari importuna. Un emperador coronat per regnar en una festa, pólvora que ha explotat amb una crítica llesta. Amb el jardí zen-surat i una roda de boles, l’explicació ha acabat i ací us deixa a soles. Si la sàtira ha agradat a (i) Xina arribarem, un senyal desenfadat de que a (i) Xina bé anem .
Falla Infantil :::
Artista falla INFANTIL :Juan Carlos Díaz
LEMA :Dolces llimadures
EXPLICACIÓ
falla INFANTIL
AUTOR :JOsEp EnRic GoNGa :::::
LEMA :Dolces llimadures
Com més sucre més dolç. Una dita que a Tereseta se li havia quedat gravada des que li la varen dir. I és que a ella els dolços l’apassionaven. No és que en menjara cada dia, és de quina manera esperava alguna celebració per consumir-ne a manta.
Li encantaven les festes i els porrats. En la fira de Gandia, per exemple, des que es va posar de moda la mocadorada de sant Donís, va aconseguir que els seus pares li regalaren un mocador farcit de dolços cada any. I somiava que algun dia, quan tingues un enamorat li’n regalaria un cada any.
Li agrairia a sant Donís pel que la podien obsequiar, un mocador a vessar de massapà i algun pastís.
L’amor sol tornar dolç a qui estima tots els dies, i obsequia amb llepolies a qui s’estimen tots sols.
Somnis amorosos a banda, Tereseta aprofitava cada ocasió que se li presentava per consumir llepoleries sense parar. Una de les que més li agradava i cercava sense parar quan anava a una festa de barri o a la Fira de Gandia, eren aquella llaminadura de sucre rosat enrotllat en un pal que venien en elles, el cotó-en-pèl.
El seu sabor li encantava, com aquell fil ensucrat de sabor tan confitat, en la boca es dissipava.
Com els llavis es llepava i li quedaven enganxosos, els dits ben apegalosos i en la gola el dolç notava.
Tereseta tenia un gat a casa al que havia batejat amb el nom de ‘’El Xino’’. Li deia així pels seus ulls oblicus, que ella creia que se li havien posat així des del dia que es va menjar uns dolços orientals que sa mare havia portat a casa.
Uns caramels com bunyols enrotllats tots en un pal, que aquell pelut animal es menjà soltant miols.
Tereseta, des d’aquell dia, les llepolies amagava, que el Xino les buscava i en un punt se les fotia.
També tenia la xiqueta un conte preferit, el de Hansel i Gretel. L’apassionava la història plena de dolços d’aquella parella.
Gretel ser Imaginava perduda amb el seu germà, agafada de la seua ma pel bosc ella caminava.
Com la casa de la bruixa, feta de dolços i caramels, se la menjaven ells com si fos una maduixa.
Com la bruixa els agarrava i se’ls volia menjar, com ella la va tirar dins del forn que preparava.
Com a casa se’n tornaven carregats de llepolies, en tindrien per a molts dies menjant com si no s’acabassen.
Una celebració que l’entusiasmava era la dels aniversaris. Tant feia que fora el seu o els d’amics i familiars.
Moltes felicitats, moltes felicitats... quan la tornada escoltava els llapis ja es llepava pensant amb els pastissos preparats.
Aquella festa endolcida a Tereseta l’encantava, a més d’una es presentava per menjar dolç sense mida.
Cada cap de setmana Tereseta es gastava part de la seua paga comprant algun pastisset en la seua pastisseria preferida. Un forn on feien una rebosteria de primera.
Hi havia un munt de bescuits de crema i de xocolata, de llet merengada i nata, i mil pastissets ben cuits.
La veritat és que Tereseta tenia tot un calendari endolcit que seguia totes les festivitats anuals on algun tipus de dolç es podia consumir.
Per Nadal començava. Moltes nadales cantava i amb elles demanava ser en cases convidava.
Les preferides de Tereseta eren:
Senyora Maria, vosté que farà? Pastissos, merengues i alguna tortà. També carabassa molt ben confità. Si no ens la dona, perquè no voldrà.
Anous, castanyes i figues, avellanes i torrons de gat, malaenes, rotllets i pastissos, aiguardent i rom escarxat.
Després arribaven els Reis, i després de cantar la coneguda cançoneta:
Senyor Rei, ja estic ací, la palla i les garrofes, per al seu rossí i la casca, per a mi.
Una gran casca rebia. Una serp de massapà, bombonets de xocolata, i caramels, contenia.
Més un munt de joguets que rebia amb alegria, i amb ells jugar podia fins que es quedaven quiets.
Pels porrats de Sant Antoni.
Es menjava el pa benet que era bo per a la salut, i un dolç reconegut que et deixava satisfet.
I portava a beneir al gat Xino al bracet, el minino no estava quiet i sempre intentava fugir.
La festa fallera per a Tereseta era...
Per fartar-se de bunyols, sobretot de carabassa, mai no en tenia massa perquè eren molt llépols.
La Pasqua, per a Tereseta, era una bogeria, cantava la coneguda cançoneta...
Ja venim de berenar, hem jugat a la tarara, ens hem begut tot el vi i hem trencat la carabassa.
Jugava amb els amiguets a la gallineta cega:
- Gallineta cega, què has perdut?
- Una agulla i un canut.
- Busca'ls per terra.
- No els trobe.
- Busca’ls pel cel.
- Ara no puc.
- Busca’ls per l’infern.
- No, que em cremaré.
- De una, de dos i de tres. Ja val!
També al joc del mocador corrent com un tararot, pegava més d’un calbot jugant a fer el borinot.
Després berenaven, la mona es menjaven i els ous durs trencaven en la front de qui caçaven.
Els dolços, les llaminadures, Tereseta no podia passar sense elles. Imaginava que un Cuiner màgic els inventava sense parar perquè ella els assaborira i gaudira d’ells.
Pastissets de crema, de cacau i xocolata, de torró i de nata, de qualitat suprema.
Arrop i talladetes, bunyols de carabassa, pastes de bona massa i coquetes ben fetes.
Així passava els dies Tereseta, envoltada de dolces llaminadures que la feien la més feliç de les xiquetes. 193
APARTAT
infantil
Benvinguts al Basar Mosquit tenim els jocs en oferta!!! Et proposem una sèrie de jocs perquè descanses una estona i et divertisques al mateix temps que aprens sobre la cultura oriental.
JOC 1: CERCA LES DIFERÈNCIES
Ací tenim una falla que es va plantar en la nostra comissió l'any 2018 d'un buda oriental, seràs capaç de trobar les 7 diferències?
SABIES QUÈ?
Els budistes creuen en el karma. El karma és la creença que tot acte té una conseqüència en la nostra vida. Un acte positiu i bondadós rebrà bon karma, i qualsevol acte cruel rebrà mal karma.
JOC 2: SOPA DE LLETRES
En aquest joc, hauràs de trobar les diferents paraules dels objectes més utilitzats en la Xina.
BAMBÚ DRAC ESCURADENTS FIDEUS
MURALLA PANDA VENTALL
SABIES QUÈ?
A la Xina el nom genèric que se li dona al ventall és el de “shan”, aquest pot variar depenent de la seua forma o del seu ús, ja que al país asiàtic existeixen infinitat de ventalls diferents.
JOC 3: CERCA ELS GATETS
Els nostres gatets s'han escapat del llibret per a anar a veure una mascletà a la plaça de l'Ajuntament de València, has de trobar-los, són 3 gatets com aquest:
SABIES QUÈ?
La pólvora es va descobrir per casualitat, es va inventar a la Xina quan els alquimistes del país mesclaven diferents compostos per a fabricar una poció que aconseguira la immortalitat.
A.C.FALLA SANT NICOLAU MOSQUIT
Carrer de Cibeles, 54, 46730
Grau de Gandia, València, Spain
GRÀCIES PER LA SEUA VISITA.
ORIGAMI
Per a aquest joc necessitaràs trobar un paper d'aproximadament 10x10 cm o més gran que siga quadrat, i has de seguir les instruccions per a aconseguir el cigne .
SABIES QUÈ?
La NASA investiga tècniques basades en l'origami per a dissenyar panells solars supereficients o, fins i tot, les mateixes naus espacials que ens portaran a altres sistemes solars. La sofisticada matemàtica involucrada en aquests plegats permetria crear objectes alhora voluminosos i compactes, lleugers i resistents per a llargs recorreguts.
SOLUCIONS:
ET VA TOCAR LA XINA 2025
La nostra ComissiÓ
a l l e r
REINA
REINA DE L'ART
:Lucía Martínez Caro :::::
Chorro Alcázar
PADRINES
:Liliana Frasquet Martí
:Stela Galeano López
:Ander Muñoz García
:Jimena Pellicer Requena FILLOLETA
FALLERES MAJORS DE GANDIA
:Ariadna
Apio Benedicto
Fallera Major de Gandia
:María
Cremades Marí
Fallera Major Infantil de Gandia
CÀRRECS
i EXECUTIVA
President : Ramón Vilaplana Mas
Vicepresident: Jorge Peiró Vilaplana
Secretària: Isabel Vilaplana Ripoll
Tresorera: Carolina Vilaplana Mas
Delegació de festes: L’executiva
Lotera: Liliana Frasquet Martí
Delegada de cavalcada: Andrea Peiró Bonet
Delegat de falla: Teo Brunet Ferrándiz
Delegat de llibret: Hugo Salvador Frasquet
Delegació: Esther Ferrándiz Camino
Teo Brunet Ferrándiz
Ángela Moreno Llorca
Delegada artística: Sabrina Pérez Sanchis
Delegació: Ángela Moreno Llorca
Jennifer Muñoz Carmona
Delegada de jocs: Marian Martínez Brunet
Delegats xarxes socials: Andrea Peiró Bonet
Selene Peiró Rodríguez
Delegat de curtmetratge: Hugo Salvador Frasquet
Delegació: Esther Ferrándiz Camino
Delegat de putxero: Antonio Pacheco Gallardo
Delegació: Jorge Peiró Vilaplana
Salvador Gregori Murillo
Borja Alberola Todolí
Sabrina Pérez Sanchis
Membres de l’assemblea Federació Falles:
Ramón Vilaplana Mas
Isabel Vilaplana Ripoll
Membre de Junta de Govern F.F. : Ramón Vilaplana Mas
Membre de la Junta de Districte:
Sabrina Pérez Sanchis
EXECUTIVA
Ramón Vilaplana Mas
Javier Peiró Vilaplana
Carolina Vilaplana Mas
Isabel Vilaplana Ripoll
Liliana Frasquet Martí
Sabrina Pérez Sanchis
Jennifer Muñoz Carmona
Antonio Pacheco Gallardo
Jorge Peiró Vilaplana
Salvador Gregori Murillo
Mónica Richart Pérez
Eduardo Alemany Vicens
Comissions
INFANTIL i MAJOR
INFANTIL ::::
Ailime Bono Piqué
Aitana Roldán Vázquez
Àlex Cabrera Sanchis
Alba Gregori Peiró
Álvaro Aguado Camarena
Ander Muñoz Garcia
Anna Cabrera Sanchis
Ares del Rosario Ferri
Atzahara Chorro Alcázar
Biel Alberola Pérez
Carla Fuster Martínez
Carlos Escalera Esteve
David Peris Martí
Eric Muñoz García
Eric Peiró Calabria
Ester Alemany Talens
Fabiola Monserrat López Villalva
Héctor Gallardo Muñoz
Hugo Roldán Rodríguez
Irina Savall Martínez
Izan Faus Pinel
Joan Borràs Vila
Jordi Ferrer Pérez
Kaherine B. Galeano López
Laia Brunet Moreno
Lucia Faus Pinel
Mar Alemany Talens
Marina Aparisi Moreno
Marc Llamera Bixquert
María Escalera Esteve
Martín Canet Peiró
Martín Roldán Rodríguez
Mateo Escalera Esteve
Mathilde Rojas Montes
Matias Aguzzi Corella
Maya Simarro Bonet
Meritxell Chorro Alcázar
Mya Roser Rojas Montes
Nerea Ferrer Martínez
Oliver del Rosario Ferri
Olivia Aguzzi Corella
Pablo Auñón Martínez
Quique Alberola Pérez
Roger Peiró Tro
Rubén Gregori Moreno
Sheila Martínez Martínez
Stela Aitana Galeano López
Tessa Grau Pérez
Thiago Martínez Martínez
Thiago Simarro Bonet
Toni Pacheco Vilaplana
Zabalo Borràs Vila
MAJOR
Àngela Borredà Blasco
Ángela Gómez López
Aida Corella Gascón
Ainoa Peiró Perelló
Aitor Codina Moñinos
Alberto Martínez Pastor
Alejandra Ripoll Moncho
Alejandra Vilaplana Ripoll
Amalia Ferrándiz Castro
Andrea Peiró Bonet
Andrea Rivero Sabater
Andrés Requena González
Andrés Requena Pellicer
Ángela Ferrer Catalá
Ángela Moreno Llorca
Antonio Bermejo García
Antonio Castillo Martí
Antonio Gallardo Alcudia
Antonio Pacheco Gallardo
Borja Alberola Todolí
Carles Escalera Espuña
Carlos Martí Moncho
Carme Roig Castillo
Carmen Graña Sánchez
Carolina Vilaplana Mas
Caterina Jordán Pellicer
Celso Luis Galeano Vargas
Cristina Esteve Martí
Cristina Ferri Bañuls
Daniel Chorro Franke
David Cabrera Cardona
David del Rosario Jiménez
David Gregori Peiró
David Peris Fernández
David Roldán Ciscar
David Yuste Richart
Eduard Savall Ballesteros
Eduardo Alemany Vicens
Elena Serena Martínez
Ernesto Llamera Camacho
Esther Ferrándiz Camino
Gemma del Rosario Jiménez
Helena Tro Sigalat
Hugo Salvador Frasquet
Inma Castillo Martí
Irina Chaveli Martínez
Isabel Vilaplana Ripoll
Jacqueline Gascón Grau
Javier Peiró Vilaplana
Jennifer Muñoz Carmona
Joan Campillo Melià
Jordi Ferrer Juan
Jordi Palonés Morant
Jorge Peiró Vilaplana
Jose Luis Ferrer Martí
José Vicente Aparisi Sebastià
Josep Montilla Bofi
Juan José Campos García
Laura Morant Malonda
Liliana Frasquet Martí
Liliana Requena Pellicer
Lucía Campos Costumero
Lucia Martínez Caro
Marc Aparisi Moreno
Marian Martínez Brunet
Marta Calabria Herranz
Mari Carmen Castillo Martí
Maria Pérez Pérez
Maria Roig Castillo
Mari Lola Sanchis Bañuls
Maria Vila Femenia
Maximiliano Aguzzi
Merce Valls Campos
Mercedes Campos Gómez
Miguel Ibáñez Ureña
Mila Moreno LLorca
Miquel Roig Pellicer
Mónica Pérez Bisquert
Mónica Richart Pérez
Nuria Piqué Colomo
Pablo Peiró Serena
Pablo Simarro Arocas
Paula Pellicer García
Pilar Colomer Pascual
Rafael Ferrándiz Castro
Rafael Seguí Pastor
Ramón Brunet Sanlorenzo
Ramón Rivero Clemente
Ramón Vilaplana Mas
Raquel Martí Moncho
Rebeca López Bermúdez
Rosa M. Costumero Gil
Rubén García García
Rubén Gregori Pascual
Rubén Muñoz Mateu
Sabrina Pérez Sanchis
Salvador Cano Sanfèlix
Salvador Gregori Morillo
Sandra Bonet Romero
Sandra Peiró Vilaplana
Sara Bolta De Diego
Sara García Cano
Selene Peiró Rodríguez
Silvana Sabater Jiménez
Stela Mari López Villalva
Sonia Talens Asensio
Susana Jordán Sola
Tatiana Martínez Blay
Tatiana Rodríguez Castillo
Teo Brunet Ferrándiz
Verónica Alcázar Nicolás
Vicente Fuster Alfonso
Zabalo Borràs Pascual
Zaira Martínez Moncho
PUM 2025
Treballs de:
Alejandro Andújar Mascuñán
Arquitecte COACV 08523
Tel: 659539914
Email: alanmas@ctav.es
- Redacció de Projectes de reforma, rehabilitació i obra nova
- Direcció d’obra
- Pericials
- Certificats energétics
- Tasacions
c i a c o
De part de tota la comissió, gràcies a totes aquelles persones i col·laboracions que han fet possible aquesta publicació.
