Ni la hipòtesi dels sons engrunats ni la del mig hemisferi no em van resultar creïbles. L’insomni crònic no tenia repercussions greus en el meu organisme ni m’alterava la vida diària. No em trobava ni millor ni pitjor que quan dormia les set hores de costum. Malgrat això, la vigília permanent em va inocular un neguit que m’empenyia a canviar el rumb de la meva vida. Vaig abandonar la feina i, vencent la tendència al sedentarisme i la reclusió que m’havien mantingut fidel a la meva ciutat protectora, vaig emprendre un llarg viatge per conèixer de primera mà les poblacions anotades a la llibreta de cobertes negres. Tenia el pressentiment que aquest viatge es convertiria en la millor medecina per vèncer l’insomni. Sembla una bestiesa, però ho veia com una manera d’intentar tancar el cercle, de desfer el camí fins arribar al punt on havia començat el desequilibri, com si el viatge real esborrés les passejades imaginàries que m’havien abocat a l’insomni. No m’agrada la neteja que ha mig esborrat la petja del temps de la façana de la catedral. Fa el mateix efecte que la intervenció estètica en una cara bonica: uniformitza, vulgaritza, traeix. Vista a la llum del sol, sembla una obra recent, de pedra nova. Només em reconcilio de nit amb la seu, quan irradia des de l’interior una llum càlida. Puc imaginar-hi una cambra inhòspita il·luminada amb espelmes on el campaner Josafat reprimeix la passió. Girona era una de tantes possibles destinacions del meu itinerari. No tenia decidit aturar-m’hi, però la seva força d’atracció em va xuclar mentre em disposava a creuar Catalunya en direcció al sud. Viatjava de Portbou a Barcelona en plena nit i, en contemplar des de la finestreta del tren la potent imatge de la catedral embolcallada per les casetes del barri vell, vaig decidir baixar a l’estació obeint
19