Page 1

TORRES MONSÓ

UNA ILLA HABITADA


TORRES MONSÓ

UNA ILLA HABITADA


TORRES MONSÓ

UNA ILLA HABITADA Fotografies

Josep Maria Oliveras Textos

LLUÍS MUNTADA Carme Ortiz


EXPOSICIÓ

CATÀLEG

TORRES MONSÓ, UNA ILLA HABITADA Casa de Cultura de Girona Diputació de Girona Del 26 d’octubre al 12 de desembre de 2012

Edita Ajuntament de Girona

Idea i projecte Josep Maria Oliveras Organització i producció Diputació de Girona Casa de Cultura de Girona Coordinació Sebastià Goday Fotografies Josep Maria Oliveras www.jmoliveras.cat Realització i edició vídeo Josep Maria Oliveras Raül Costal Xavi Pérez Disseny del muntatge Fàbrica de Gel Josep Maria Oliveras Raül Costal

Coordinació Casa de Cultura de Girona Fotografies Josep Maria Oliveras Textos Lluís Muntada Preàmbul Carme Ortiz Francesc Torres Monsó: l’home, l’artista, l’amic Disseny gràfic Fàbrica de Gel Maquetació Raül Costal REVISIÓ lingüísticA Toni Ruscalleda Traduccions Michael Thomas Lockwood (anglès) Sergi Garcia Romero (castellà) Impressió Gràfiques Trema

Excepte en els casos expressament autoritzats per la Llei, no s’autoritza la reproducció total o parcial dels continguts d’aquest llibre. Els interessats a efectuar-ne reproduccions, o a explotar-ne els textos i les imatges, han d’obtenir l’autorització prèvia dels titulars del copyright.

Tots els drets reservats. © de les fotografies, l’autor © dels textos, els autors ISBN 978-84-8496-178-9 Dipòsit legal GI.1376-2012

Agraïments A la Rosa Rodríguez. Joan Boadas, Miquel Bertrana, Jordi Busquets, Eudald Camps, Teresa Cànoves, Margarida Casadevall, Pep Casas, Sandra Casas, Cristina Cervià, Mireia Costa-Pau, Martí Costal, Joan Ensesa, Ignasi Esteve, Xesca Jiménez, Jaume Juliol, Elena Lozano, Germans Malagrida, Xavi Pérez, Jesús Sánchez, Carina Siqués, Pere Siqués, Fermí Tarrés, Pep Torner. Museu d’Història de la Ciutat de Girona Universitat de Girona UdG Institut Jaume Vicens Vives COAC Girona Ajuntament de Salt Factoria Cultural Coma Cros


PRESENTACIÓ La inauguració, un any més, de les Fires de Girona representa una ocasió immillorable per retre homenatge a un gironí il·lustre, únic i especial. Escultor, restaurador i ceramista reconegut arreu, Francesc Torres Monsó ha sabut comunicar el sentit de la realitat que l’envolta a través de l’adequat ús de la tècnica. Torres Monsó, creador de peces tan singulars com Les lletres toves o el mosaic situat a l’edifici del Bolet de Girona, ha exposat les seves obres a nombroses ciutats de l’Estat espanyol i de l’estranger, tant de forma individual com col·lectiva. En trobem al Museu d’Alexandria d’Egipte, al Museu de Quesada de Jaén, al Museu d’Art Contemporani de Santa Cruz de Tenerife o al mateix Museu d’Art de Girona. La seva trajectòria artística l’ha portat a ser distingit amb nombrosos guardons, com ara el primer Premi d’Escultura Immortal Girona (1957), el Premi Juli González (1959) o la Creu de Sant Jordi (1991), entre d’altres. L’exposició sobre Torres Monsó que la Diputació i l’Ajuntament de Girona organitzen enguany compta amb l’estreta col·laboració de l’artista fotògraf Josep Maria Oliveras, i porta per títol «Torres Monsó: una illa habitada». Des de la Diputació de Girona donem suport a iniciatives artístiques i culturals que potencien la cultura i que són un referent per a tots aquells artistes anònims que volen fer-se un lloc en el món de l’art, alhora que ens delectem en la bellesa que d’aquestes iniciatives es desprèn. Aquesta exposició vol ser un homenatge a Torres Monsó, un artista que entre els anys cinquanta i setanta va beure de diferents corrents artístics, com ara l’expressionisme o el pop art, i que ha sabut adaptar-se al pas del temps i mantenir-se vigent fins als nostres dies. I és que és un goig poder celebrar noranta anys amb un llarg recorregut al darrere. Un camí traçat fa molt de temps que perdurarà en la història durant molts anys. No voldria acabar sense abans felicitar Torres Monsó per la seva important tasca artística, com també pel seu norantè aniversari. De segur que aquest serà un any inoblidable i molt especial.

Jaume Torramadé i Ribas President de la Diputació de Girona

9


Homenatge a Torres Monsó, artista de Girona Hi ha persones que formen part de Girona com si fossin part de la seva ànima i escultures urbanes que són part del paisatge com les pedres de la catedral. Una d’aquestes persones és l’escultor Paco Torres Monsó, i moltes de les seves escultures les podem gaudir en espais públics de la nostra ciutat. Quan repassem els nostres records de Girona, apareixen formes i colors que ell ha creat per trencar la monotonia dels carrers i les places. Especialment recordem, al cor de la ciutat, l’escultura ABCQ, unes lletres de colors llampants que ens embadaleixen i atrauen tant com als nens que juguen a través de les seves corbes, aparentment toves. Escultor i artista multidisciplinari, d’arrel autodidacta, Paco Torres Monsó va iniciar la seva formació a l’Escola de Belles Arts de Girona, l’actual Escola Municipal d’Art, i al taller de Joan Orihuel. La seva extensa trajectòria artística constitueix un trànsit de l’escultura avantguardista a la postmodernitat, un recorregut que traça amb coherència entre l’ètica i l’estètica, evolucionant de l’obra figurativa fins a la més conceptual i irònica, en una recerca constant de la forma i el contingut. Torres Monsó és una figura cabdal en l’evolució de l’escultura dels últims cinquanta anys i ha esdevingut un referent imprescindible de la història de l’art contemporani de Girona i de Catalunya. Tal com succeeix amb molts artistes, sovint no són suficientment reconeguts quan tocaria. Paco Torres Monsó ha estat considerat a Girona com un dels millors artistes de tots els temps i l’any 2002 va ser distingit per l’Ajuntament de Girona amb el Premi Athenea per la seva aportació a la vida artística de la ciutat. Tot i que el 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya encara no hem sabut trobar la forma de reconèixer justament el seu paper en la història de l’art contemporani i penso que ara és el moment de fer-ho. Per això, proposo sumar esforços en una reivindicació que faci possible el seu merescut reconeixement com a artista clau de l’art contemporani de Catalunya i d’Europa. Des de l’Ajuntament, ens sentim també compromesos amb la conservació de la seva obra, de les escultures públiques que hi ha a la ciutat i de les obres d’art que formen part de la Col·lecció d’Art Contemporani de l’Ajuntament de Girona, i fomentarem el seu coneixement i gaudi per part de la ciutadania. Felicitem la ciutat de Girona per tenir en Paco Torres Monsó des de fa 90 anys. Felicitem les entitats i els artistes que promouen aquest homenatge a l’artista i ens hi sumem. Un homenatge que s’inicia aquesta tardor de 2012, a l’entorn del seu aniversari, que desplegarà exposicions a Girona, Palafrugell, Barcelona i París, com la que glosa aquest catàleg, un itinerari de visita i unes jornades sobre l’autor. Però sobretot felicitem l’artista per la seva trajectòria exemplar i pel fet de ser un dels nostres artistes més estimats. Per molts anys!

Carles Puigdemont I CASAMAJÓ Alcalde de Girona 11


TORRES MONSÓ, UNA ILLA HABITADA

Josep Maria Oliveras

Illa desconeguda En el meu imaginari, Francesc Torres Monsó no és únicament un escultor, un artista heterodox de llarg recorregut, l’autor d’una obra que canvia i evoluciona permanentment al llarg dels anys, atès el seu elevat nivell d’autoexigència i la seva força crítica. En el meu món propi, Torres Monsó és també una illa. Sempre m’han atret les illes. Plenes o buides, desertes o habitades, acullen les dinàmiques de la vida real: un horitzó comú, arguments de subsistència, memòries ancestrals… Les illes són, per això, també els esculls que les envolten i que el pas del temps sol tornar infranquejables. Les illes, com l’art, estan subjectes a les lleis de la fascinació i del descobriment. Habitarles i habitar l’art demana fer el teu propi camí, traçar un recorregut, marcar la teva empremta amb un gest poderós, un gest de progrés, que més que una qüestió de temps i de memòria sovint és una qüestió de supervivència. Illa real Vaig conèixer Torres Monsó molt abans de conèixer-lo. M’explicaré. A l’inici de la meva formació com a fotògraf, l’estudi on treballava d’assistent rebia encàrrecs de diferents artistes per reproduir llurs obres. El destí natural de les fotografies que realitzàvem eren els escassos llibres i catàlegs d’art que l’època es podia permetre de publicar. D’entre el gruix de peces que amuntegàvem curosament a les parets fosques d’aquell edifici anònim, les obres de l’escultor Torres Monsó (a qui no tractaria personalment fins molts anys més tard) m’obriren els ulls i els sentits de bat a bat. La seva potència visual, la seva insistent voluntat de fugir de l’academicisme, la calidesa dels bronzes i les seves pàtines, la singularitat i novetat dels materials emprats em feren intuir un món inabastable però ple de descobertes possibles. M’assenyalaren també la porta que mena a l’experiència de l’art . La porta que un dia tots hem de travessar sols.


Illa viscuda En un moment en què l’art sembla haver dissolt les disciplines artístiques i en què la fotografia somoguda per la tecnologia digital ha quedat desplaçada de les seves funcions primigènies, he volgut recuperar en aquest projecte el nexe que ens va unir ara fa molts anys: la pràctica fotogràfica i la seva mecànica de representació. Per obtenir un rastre material, m’ha calgut inventar històries, enquadrar, enfocar, il·luminar, però per damunt de tot he necessitat la complicitat de l’actor-artista. Per fer possible aquest seguit de fotografies que teniu a les mans, Torres Monsó va acceptar el repte de deixar-se mirar novament pels ulls i la càmera del fotògraf. La complicitat en aquest joc de mirades m’ha convertit en un mirall gens innocent. Les imatges reflectides de l’artista mostren aspectes poc coneguts (imperceptibles) de la seva personalitat polièdrica i de la seva manera de ser. Aquestes històries mudes parlen del personatge creador i la seva memòria inventada, de la seva poètica de la representació. Són el testimoni revelador d’un temps de fabulació, de dubtes, de mentides i altres certeses. El fotògraf Alberto García-Alix afirma que l’ànima de la fotografia és l’encontre i que el retrat és l’enfrontament. Puc assegurar que en les nostres trobades hi ha hagut enfrontament i diàleg, espais i temps per fer parlar els silencis, estremiment i humor, en els nostres moments hi ha hagut fotografies, sensacions, emocions, hi ha hagut respecte i molt possiblement, hi ha hagut ànima. Des de les illes se sent la remor de les onades, i en aquesta illa habitada que descobrim de nou, l’artista Torres Monsó és com el mar. Un mar profund, potent i plàcid, un mar imprevisible que sempre ha estat aquí, un mar que amb la inèrcia de les seves onades, sempre torna.


No és pas el meu fort escriure, però en aquesta ocasió faré un esforç. D’avançada ja els demano perdó. Puc afirmar que les fotografies que veuran en aquest llibre i exposició que se’m dedica, són un treball seriós, i encara que aparentment puguin semblar carregades únicament d’humor, com una broma, doncs no! Es tracta d’un treball fet a consciència. Podríem dir que cada imatge és fruit de l’actuació lliure de l’escultor davant del seu amic fotògraf i de l’equip de persones necessàries per realitzar cadascuna de les fotografies de la proposta. En tot cas el nostre treball defuig l’estil actual present per tot arreu, caracteritzat per la vacuïtat i l’insipidesa. Hem fet esforços per donar un sentit a tot el projecte, cosa que avui dia és molt difícil. No sé si hem aconseguit alguna cosa, però almenys ho hem provat. Pertanyem a la minoria que intenta superar aquesta immensa buidor que sembla haver-se instal·lat en l’art contemporani actual. Si el resultat és un fracàs doncs que hi farem, vostès ja ens ho diran. Si per contra, alguna de les nostres fotografies els provoca un cert desassossec, em reafirmaré una vegada més en aquella teoria que afirma que sovint “darrera el que ens és familiar apareix l’inquietant”. Voldria pensar que així serà. Amén.

15


Francesc Torres Monsó: l’home, l’artista, l’amic Primavera-estiu 2012

Carme Ortiz


A mitjans d’aquest any vam començar a parlar amb en Josep Mª Oliveras sobre la meva col·laboració en aquest projecte. Ell va posar molt èmfasi en el fet que el text de què estàvem parlant enfoqués la persona abans que la trajectòria artística de Francesc Torres Monsó. Quan em vaig posar a treballar, em van succeir dues coses, dos fets que m’han ajudat a copsar una idea que vull argumentar i dibuixar en els següents paràgrafs. La idea en qüestió és que se’m fa difícil, en el cas de Francesc Torres Monsó, separar la persona de l’artista, ja que des del meu punt de vista són condicions indestriables per poder fer una aproximació al personatge. Per aquest motiu vull parlar de la capacitat d’artisticitat de Francesc Torres Monsó, de com converteix els seus actes, una xerrada, un consell, ....en un acte de creació. L’enfocament que finalment dono al text no és acadèmic, sinó que és, i aquí prenen sentit els dos fets a què he fet referència, una aproximació subjectiva, feta des d’un punt de vista emocional, per enfocar la idea que acabo de descriure. Els dos fets no són pas més transcendents que d’altres. Un dels fets és de caràcter funcional, tenint en compte que estic llegint, per necessitats del treball de tesi que estic fent sobre la trajectòria artística de Torres Monsó, l’epistolari que va dipositar fa anys a l’Arxiu Municipal de Girona (cal dir que he pogut fer-ne la lectura gràcies a les facilitats que m’han donat tant el mateix artista com l’arxiver Joan Boadas). La lectura d’aquesta documentació, per la seva naturalesa, m’ha influït en la visió humana del personatge. L’altre fet, el recupero del record d’una de les múltiples experiències viscudes amb Torres Monsó. És una curiositat que dóna un sentit realista i pragmàtic a la seva visió de l’art: va tenir lloc durant el muntatge de la segona exposició que va fer Francesc Torres Monsó a la Fundació Espais, llavors es deia Espais. Centre d’Art Contemporani i estava situada al carrer Bisbe Lorenzana de Girona. Vam fer un descans i vam anar a prendre un cafè al bar de la cantonada, l’Entrecot, on vam començar a parlar sobre la situació conjuntural de l’art contemporani, en aquells moments en alça, de moda i en una posició central com a espai d’inversió. Jo li vaig expressar els meus dubtes per entendre el precipitat d’aquesta nova situació. Llavors, ell, amb aquella mirada de bonhomia però també amb gest irònic, em va respondre: “L’art, i especialment el contemporani, té el reconeixement social, està de moda, perquè la societat té sobrant, “és rica”; quan hi hagi problemes, l’art contemporani deixarà de ser central i sobretot deixarà de tenir el valor econòmic que ara se li reconeix”. Ara, quan estic escrivint aquest text l’art contemporani ja no té, en el nostre context, l’acceptació acrítica que tenia en el moment de la conversa, ni tampoc és un valor d’inversió econòmica. La recuperació d’aquesta imatge em deixa analitzar, amb el pas del temps i dels esdeveniments, l’interès de les paraules i l’opinió de Francesc Torres Monsó i, el que és més important, la seva actitud, que malgrat entendre la banalitat i conjuntura del moment va continuar i continua treballant en la seva obra, des de la posició d’artisticitat que vull abordar. Per aquest motiu faré ús del racó de la memòria, que espero que em porti, des de la descripció recreada, a donar una visió personal i viscuda de Francesc Torres Monsó.

17


He organitzat el text en tres apartats: l’home, l’artista i l’amic, que jo considero parts complementàries per entendre el tot, la persona i la dimensió de Francesc Torres Monsó. Francesc Torres Monsó: L’home Va néixer al carrer Bisbe Lorenzana de Girona el 7 de novembre de 1922 i, com ell explica, va tenir una primera etapa de formació a l’escola dels germans, a La Salle, etapa que recorda amb desgrat, on començarà a transformar els dogmes en les primeres pors, amb les quals conviurà al llarg de molts anys. La formació a l’Escola d’Art de Girona i més tard en el tallers dels artistes noucentistes Monjo i Clarà marcaran l’espai acadèmic i artístic inicial però, el més important, és que s’iniciarà la construcció d’una consciència individual i particular lligada a la concepció de les idees de la modernitat i en concret a la de les llibertats individuals i col·lectives. Al llarg de tota la seva vida continuarà cultivant una espiritualitat, respectuosa però personal, que expressa dubtes: ”No sóc creient, però tinc dubtes de la meva falta de fe”. Però tot i els dubtes, avançarà en el terreny dels misteris que es planteja des del nou punt de vista del segle, punt de vista que articula coneixements artístics i científics. Per aquest motiu és preocuparà, igual que Marcel Duchamp, Beuys, Mondrian,..., per noves formes iniciàtiques, que l’ajudaran a construir el seu particular i complex món espiritual, reflexió que arribarà progressivament al desencant, a la forma destructiva que Walter Benjamin defineix com la consciència de l’home històric1, que tal com diu Benjamin és un sentiment que el porta a una desconfiança invencible del curs de les coses. També conegut com l’artista de Santa Eugènia (barri de Girona a tocar de la població veïna, Salt), on ha viscut una part important de la seva vida amb la seva família, la Rosa, la seva dona, i la Lisa, la seva filla, en una casa a tocar de les hortes, al carrer Major número 27 de (Cte) Sta. Eugènia de Ter, d’on sempre recorda, menja una magnifica verdura, diu: “M’estimen molt i em donen uns tomàquets boníssims!!”; els tomàquets són per cert, els protagonistes destacats del inici d’aquest projecte. En els baixos d’aquesta casa hi ha el taller2, lloc protagonista del seu treball, marc de reflexió, de discussió, d’acumulació,... de creació. No és un espai gran, però, encara avui, hi podem trobar peces de totes les èpoques, retalls de diaris, imatges, fragments, ...que formen part del complex mapa conceptual de l’artista. Una altra peça important en la construcció d’aquest mapa és la biblioteca3, Torres Monsó és un gran lector i també un gran melòman. Amb el temps i la selecció de les lectures ha construït una sòlida formació intel·lectual, una de les 1 Walter Benjamin, Discursos interrumpidos, I, Tauris Humanidades,Madrid, 1990 p.160 “El caràcter destuctivo tiene la consciencia del hombre histórico, cuyo sentimiento fudamental es una desconfianza invencible respecto del curso de las cosas (y la prontitud con que siempre toma nota de que todo puede irse a pique). De ahí que el caràcter destructivo sea la confianza misma.” 2 Catàleg de l’exposició :Torres Monsó/ Pep Admetlla, “KonstruKtion Destruktion”, Museu d’Història de la Ciutat. Ajuntament de Girona, Girona, 2005 p. 33, Torres Monsó escriu: “Aquí al meu taller –ho sap tothom- hi tinc retalls de diaris, fotos, frases, un galimaties...últimament vaig enganxar-hi un fragment que fa referència al físic Stephen Hawking. Diu que ha fracassat i que no arribarà mai a entendre l’univers. A partir d’aquest retall he recordat –fa temps que hi dono voltes, són elucubracions meves- realitats referents a nosaltres, els humans.” 3 Catàleg de l’exposició: “Els quatre genets de l’Apocalipsi.Torres Monsó”, Espais. Centre d’Art Contemporani, Girona, 1995, en el text de Carme Ortiz “De divertit res...”, es recull el següent comentari de Torres Monsó:” ...veus, en aquesta obra Belldoror faig referència a Els Cants de Maldoror, bíblia dels surrealistes, llibre escrit per un personatge enigmàtic –el comte de Lautrémont- de qui es dubta, fins i tot, de la seva existència. Indubtablement, l’odi, la por, la solitud són sentiments que tothom sap que existeixen i en grau superlatiu.”

18


causes, crec, de la interessant evolució del seu discurs artístic i una de les principals causes de la capacitat d’artisticitat que plantejava al principi del text. Francesc Torres Monsó: l’artista En els seus inicis va treballar en la recerca de la bellesa en el sistema de representació escultòric del cos humà, del retrat i els temes clàssics: nu femení, maternitat, grups escultòrics,...També en la construcció de les formes des d’una mirada educada en el cànon propi dels noucentistes ( recordem que va treballar en els tallers de Monjo i Clarà), en l’habilitat del modelat i el treball de la pedra (apresa amb els germans Pruneda, picapedrers), que complementarà amb el coneixement profund del treball amb els motlles i altres tècniques com el torn i la ceràmica. Al llarg de la seva vida, Torres Monsó serà molt respectuós amb els coneixements provinents de l’ofici i les seves habilitats i els processos de disseny4. La seva capacitat d’artisticitat serà la que en diferents moments de la seva trajectòria el portarà a realitzar exercicis complexos de contramirada i contracànon . Per aquest motiu després de fortes crisis creatives es refugiarà en un espai irònic i artificiós que el deixarà continuar en el seu treball artístic, que se situarà, cada vegada més, en un terreny de reflexió i capacitat crítica, provinent de la consciència que pren Torres Monsó de la importància que té, en la nova cultura de masses que organitza la societat occidental de la segona meitat del segle XX, el que Pierre Bourdieu anomena el capital simbòlic5. D’aquest fet en sortirà una nova demanda de l’artista a l’espectador a través de l’obra i la seva relació, fet sobre el qual han escrit crítics, historiadors, poetes, filòsofs,paleontòlegs,... Vull recordar aquí alguns fragments que em semblen significatius per entendre, expressat per diferents veus, la dimensió d’artisticitat en l’obra i l’actitud creativa de Torres Monsó: “La figura i l’obra de Francesc Torres i Monsó són sempre presents a l’art català d’avui. Tots sabem de la seva inquietud, de la seva constant evolució, que l’han portat, des d’unes inicials escultures marcades pel noucentisme (...) fins a una visió vinculada al canviant present artístic”. J.Corredor_Matheos6 “La inquietud recercadora i l’autenticitat de la seva evolució han estat, probablement, els seus trets identificadors més clars. En el fons és un dialèctic de l’escultura, un configurador de discursos, un insinuador de morfologies, un inventor de construccions”. Daniel Giralt-Miracle7

4 Catàleg de l’exposició: Admetlla/Torres Monsó, “Konstruktion Destruktion”,Ajuntament de Girona/ Fundació Caixa de Barcelona, Girona 1988, Torres Monsó escriu: “En realitat, jo, sempre he coquetejat amb el disseny; ja quan feia ceràmica –la gestació, el procés, la idea de plasmar les peces- evidentment era disseny. Amb el poliester he continuat també dissenyant. El disseny ha estat per a mi una activitat paral·lela a l’escultura. Ha estat una altra via d’expressió i m’ha representat un suport important i pràctic...” 5 Cecilia Flachsland, Pierre Bourdieu y el capital simbólico, Campo de idea, Intelectuales, Madrid,2003 p. 56-57 “Quienes poseen el capital simbólico tienen el poder de “hacer cosas con palabras”, esto es: · Construir la verdad e imponer una determinada visión del mundo.; · Establecer los criterios de diferenciación social.; · Clasificar i construir los grupos sociales”. 6 J. Corredor-Matheos, “El llarg viatge de Torres Monsó”, catàleg de l’exposició [Torres Monsó. Escultures]. Sala dArt Sebastià Jané. Girona. Maig 1989. 7 Daniel Giralt_Miracle, “Les fidelitats de Torres Monsó », catàleg de l’exposició [Torres Monsó. Escultures].Ajuntament de Girona, Girona, 1989

19


“L’extraterritorialitat de Girona i la distància de l’autor de les misses solemnes de l’art català, espanyol i internacional, possiblement constitueixen la bena que encara no ens ha caigut dels ulls, i que ens cega sobre l’abast, de la seva trajectòria i sobre la penetració del seu projecte. Certament, l’esplendor de la seva proposta és tan important que sempre es deixa entreveure i, obliga a tenir en compte quasi sempre la seva obra, però sense arribar a conèixer-la, en la seva superioritat, en la seva primacia”. José Marín-Medina8 “(...) com deia l’escriptor, “tots nosaltres estem aquí per fer-nos patir els uns als altres amb falses il·lusions sense fi”. No hi ha gaire diferència entre aquesta actitud i el mon on viu embolicat Torres Monsó, el plantejament que neix d’una preocupació per tot allò que l’envolta i necessita la metàfora més càustica per expressar-se, perquè hi ha sempre l’ interès plural per la ciència, la literatura, la filosofia, els forats negres, l’estètica de la desaparició de Virilio, les teories d’Asimov sobre els àtoms i el laberint dantià”. Glòria Bosch i Mir9 “Lluny de recloure’s en un posicionament abstret i escàpol, Torres Monsó ha entès que la creació artística és una eina privilegiada per reflexionar sobre els problemes existencials que afecten l’individu contemporani i per meditar sobre les grans transformacions que operen en la nostra cultura”. Eduardo Pérez Soler10 “Aquesta voluntat que manifesta Torres per enfrontar-se críticament, amb el mitjans de que disposa com a productor artístic, a vessants diverses que, avui per avui, condicionen la nostra vida quotidiana, és l’expressió d’una actitud que ve de lluny. En efecte, en una entrevista de l’any 1974 ja explicitava la seva concepció de l’art com una forma de consciència ètica, un punt de vista que reprendria en un article publicat dotze anys després, en uns moments en què allò que es valorava era una suposada estètica desinteressada i la manca de responsabilitat de l’artista cap als seus semblants”. Narcís Selles11 “Torres Monsó no és un simpàtic enfant terrible, ni cap extravagant. La seva rebel·lió és tan profunda com discreta, aliena a qualsevol paternalisme o provocació. Hi ha, en la seva obra, un esforç de dignitat, un coneixement del llenguatge formal i una voluntat d’interpretar el món i de denunciar-ne la desharmonia, que la fan singular i necessària”. Àlex Mitrani12 “La coprohistòria que l’artista ens proposa té un llarg abast pels qui pensem que tot es pot suggerir, que la manera de pensar és tan o més important que la manera com s’exposen i s’expressen les coses. Que en la integració del coneixement hi té molt a veure la integració de la sensibilitat, de l’experiència pròxima i de la passada, del que has après, del que t’ha interessat i també del que necessites denunciar per sentir-te bé amb tu mateix i per contribuir a la socialització de l’espècie”. Eudald Carbonell i Roura13 8 José Marin-Medina, “ Recordant Monod”, catàleg de l’exposició [Torres Monsó]. Espais. Centre d’Art Contemproani. Girona, 1992 9 Glòria Bosch i Mir, “ No hi ha enigma per resoldre”, catàleg de l’exposició [Torres Monsó], Fundació Doctor Josep Trueta, Hospital de Girona, Girona, 1997 10 Eduardo Pérez Soler, “Francesc Torres Monsó: el replegament irònic”, catàleg de l’exposició, [Balanç. Francesc Torres Monsó], Fundació Espais, Girona, 1999 11 Narcís Selles,”L’enlloc és a tot arreu”, Catàleg de l’exposició [Dominus vobiscum. Francesc Torres Monsó], Fundació Espais, Girona, 2002 12 Àlex Mitrani, “La humanitat i el seu doble”, catàleg de l’exposició [Circ Torres Monsó], Fundació Espais, Girona, 2004 13 Eudald Carbonell i Roura, “Apunts per a una crítica coprohistòrica”, catàleg de l’exposició [Miratges Torres Monsó], Fundació Espais, Girona, 2007

20


“L’humor de Torres Monsó, la seva ironia, és d’ala negra i demoníaca, és d’aquell que no es pot prendre de broma. Les seves peces disloquen el sentit comú, l’ordre natural de les coses, no pas per divertir-nos, sinó per reprovar-nos, potser per ocultar un desig irreprimible de plorar, plorar fins assecar-se, oferint en canvi una irreverent botifarra”. Eva Vàzquez14 “Si l’objectiu és fer una anatomia d’una tesi visual a l’entorn de l’obra de Francesc Torres Monsó (...), hom hauria de ser prou caut per tal d’adoptar una estratègia basada en l’aproximació indirecta, en el rodeig sistemàtic a la recerca de les portes o finestres que permeten entreveure la complexa realitat de l’home i l’artista”. Eudald Camps15 Francesc Torres Monsó: l’amic Persona generosa i amable. Recordo amb molta estimació i nostàlgia, els berenars a l’entrar l’estiu o per celebrar l’entrada del nou any i, és clar, les múltiples xerrades que fèiem quan, en Torres Monsó, venia a veure’ns a la seu de la Fundació Espais o quan ens trobàvem en el seu estudi. Les seves paraules i aportacions: comentaris de lectures, de pel·lícules, obres, fets de l’actualitat o històrics,..., eren lúcides, a voltes sarcàstiques, a vegades divertides i iròniques i quasi sempre desprenien un aire de pessimisme i desencant. Però encara que moltes vegades finalitzés les seves interessants intervencions crítiques amb aquest paraules “Pixo fora de test....” , el que havia dit i suggerit ens portava a la reflexió i, entre somriures, a repensar molts del postulats ètics i estètics amb els quals ens havíem format. La seva generositat és una qualitat que queda palesa en la lectura de l’epistolari, on s’interpreten les seves capacitats dialèctiques en debats sobre qüestions socioculturals, polítiques i artístiques. Des del meu punt de vista és una de les qualitats que fa més gran una de les dimensions de l’artisticitat de Torres Monsó més important: la d’amic dels seus amics, sense fronteres jeràrquiques, generacionals, culturals, ideològiques. Torres Monsó ha convertit els seu entorn vital i conceptual: taller, obra, xerrades, dinars, viatges,.... en una interessant escola oberta, de la qual han participat tots els que ens hem aproximat a la persona en alguna ocasió per alguna circumstància. Aquest fet, des del meu punt de vista, el converteix en un protagonista important del nostre entorn artístic i sobretot de les nostres vides. Bellesa? Artisticitat? Artificiositat?. La capacitat d’artisticitat de Francesc Torres Monsó és, prenent les paraules dels poetes, participar d’entendre que “l’art és la bomba o la comprensió de l’anarquia”.

14 Eva Vàzquez, “Un home sol”, catàleg de l’exposició, [Torres Monsó. Anatomia d’una tesi visual], Galeria No+Art 3.14, Girona, 2008. 15 Eudald Camps, “Viatge al fons d’un itinerari visual i ètic”, [Torres Monsó.Anatomia d’una tesi visual], Galeria No+Art 3.14, Girona 2008.

21


Francesc Torres Monsó: el hombre, el artista, el amigo Carme Ortiz

A mediados de este año comenzamos a hablar de mi colaboración en este proyecto con Josep Mª Oliveras. Él enfatizó que el texto del que estábamos hablando enfocase a la persona antes que la trayectoria artística de Francesc Torres Monsó. Cuando me puse a trabajar me sucedieron dos cosas, dos hechos que me han ayudado a captar una idea que quiero argumentar y dibujar en los siguientes párrafos. La idea en cuestión es que se me hace difícil, en el caso de Francesc Torres Monsó, separar la persona del artista, desde mi punto de vista son condiciones indivisibles para poder hacer una aproximación al personaje, por este motivo quiero hablar de la capacidad de artisticidad de Francesc Torres Monsó, de cómo convierte sus actos, una charla, un consejo,… en un acto de creación. El enfoque que finalmente doy al texto no es académico, sino que es, y aquí cobran sentido los dos hechos a los que he hecho referencia, una aproximación subjetiva, hecha desde un punto de vista emocional, para enfocar la idea que acabo de describir. Los dos hechos no son más trascendentales que otros: uno, de carácter funcional, dado que estoy leyendo, por necesidades del trabajo de tesis que estoy realizando sobre la trayectoria artística de Torres Monsó, el epistolario que depositó hace algunos años en el Archivo Municipal de Girona (debo decir que he podido realizar la lectura gracias a las facilidades que me han proporcionado tanto el propio artista como el archivero Joan Boadas). La lectura de esta documentación, por su naturaleza, me ha influido en la visión humana del personaje. El otro hecho, lo recupero del recuerdo, de una de las múltiples experiencias vividas con Torres Monsó, es una curiosidad que da un sentido realista y pragmático a su visión del arte. Tuvo lugar durante el montaje de la segunda exposición que realizó Francesc Torres Monsó en la Fundación Espais, por entonces se llamaba Espais. Centre d’Art Contemporani y estaba situada en la calle Bisbe Lorenzana de Girona. Hicimos un descanso y tomamos un café en el bar de la esquina, L’Entrecot, allí comenzamos a hablar sobre la situación coyuntural del arte contemporáneo, en aquellos momentos al alza, de moda y en una posición central como espacio de inversión. Yo le expresé mis dudas a la hora de entender la esencia de esta nueva situación. Entonces, él, con aquella


mirada de bonhomía pero también con gesto irónico, respondió: “el arte, y especialmente el contemporáneo, tiene el reconocimiento social, está de moda, porque la sociedad tiene beneficios excedentes, “es rica”, cuando haya problemas, el arte contemporáneo dejará de ser central y, sobre todo, dejará de tener el valor económico que ahora se le reconoce.” Ahora, cuando estoy escribiendo este texto el arte contemporáneo ya no tiene, en el actual contexto, la aceptación acrítica que tenía en el momento de la conversación, ni tampoco es un valor de inversión económica. La recuperación de esta imagen me deja analizar, con el paso del tiempo y de los acontecimientos, el interés de las palabras y opinión de Francesc Torres Monsó y, lo que es más importante, la actitud del artista que, a pesar de entender lo banal y coyuntural del momento, continuó y continúa trabajando en su obra, desde la posición de artisticidad que quiero abordar. Por este motivo haré uso del rincón de la memoria, que espero me lleve, desde la descripción recreada, a ofrecer una visión personal y vivida de Francesc Torres Monsó. He organizado el texto en tres apartados: el hombre, el artista y el amigo, que interpreto como complementarios, partes para entender el todo, la persona y la dimensión de Francesc Torres Monsó.

Francesc Torres Monsó: El hombre Nació en la calle Bisbe Lorenzana de Girona el 7 de noviembre de 1922, como él explica, tuvo una primera etapa de formación en la escuela de los hermanos, en La Salle, etapa que recuerda con desagrado, donde comenzará a transformar los dogmas en los primeros miedos, con los que convivirá a lo largo de muchos años. La formación en la Escuela de Arte de Girona y más tarde en los talleres de los artistas novecentistas Monjo y Clarà marcarán el espacio académico y artístico inicial, sin embargo, lo más importante es que se iniciará la construcción de una conciencia individual y particular ligada a la concepción de las ideas de la modernidad y en concreto a la de las libertades individuales y colectivas. Torres Monsó cultivará a lo largo de toda su vida una espiritualidad, respetuosa pero personal, que expresará sus dudas: “no soy creyente, pero tengo dudas de mi falta de fe”, sin embargo, a pesar de las dudas, avanzará en el terreno de los misterios que se plantea desde el nuevo punto de vista del siglo, punto de vista que articula conocimientos artísticos y científicos. Por este motivo se preocupará, entre otros artistas como Marcel Duchamp, Beuys, Mondrian,… por nuevas formas iniciáticas, que le ayudarán a construir su particular y complejo mundo espiritual, reflexión que llegará progresivamente al desencadenante, a la

forma destructiva que Walter Benjamin define como la conciencia del hombre histórico1, que tal como dice Benjamin es un sentimiento que te lleva a una desconfianza invencible del curso de las cosas. También conocido como el artista de Santa Eugènia (barrio de Girona junto a la población vecina de Salt), donde ha vivido una parte importante de su vida con su familia, Rosa, su mujer, y Lisa, su hija, en una casa junto a los huertos, en la calle Major número 27 de la carretera de Sta. Eugènia de Ter, de donde siempre recuerda comer una magnífica verdura: “¡me quieren mucho y me dan unos tomates buenísimos!”, los tomates son, por cierto, los protagonistas destacados del inicio de este proyecto. En los bajos de esta casa está situado el taller2, lugar protagonista de su trabajo, marco de reflexión, de discusión, de acumulación,… de creación. No es un espacio grande, sin embargo, aún hoy, podemos encontrar piezas de todas las épocas, recortes de periódicos, imágenes, fragmentos,… que forman parte del complejo mapa conceptual del artista. Otra pieza importante en la construcción de este mapa es la biblioteca3. Torres Monsó es un gran lector y también un gran melómano, con el tiempo y la selección de las lecturas ha construido una sólida formación intelectual, una de las causas, creo, de la interesante evolución de su discurso artístico y una de las principales causas de la capacidad de artisticidad que planteaba al principio del texto.

1 Walter Benjamin, Discursos interrumpidos, I, Tauris Humanidades, Madrid, 1990 p.160 “El carácter destructivo tiene la consciencia del hombre histórico, cuyo sentimiento fundamental es una desconfianza invencible respecto del curso de las cosas (y la prontitud con que siempre toma nota de que todo puede irse a pique). De ahí que el carácter destructivo sea la confianza misma.” 2 Catálogo de la exposición: Torres Monsó/ Pep Admetlla, KonstruKtion Destruktion, Museo de Historia de la Ciudad. Ayuntamiento de Girona, Girona, 2005 p. 33, Torres Monsó escribe: “Aquí en mi taller –lo sabe todo el mundo- tengo recortes de periódicos, fotos, frases, un galimatías...hace poco enganché un fragmento que hace referencia al físico Stephen Hawking. Dice que ha fracasado y que nunca llegará a entender el universo. A partir de este recorte he recordado –hace tiempo que le doy vueltas, son elucubraciones mías- realidades referentes a nosotros, los humanos.” 3 Catálogo de la exposición: Los cuatro jinetes de la Apocalipsis. Torres Monsó. Espais. Centre d’Art Contemporani, Girona, 1995, en el texto de Carme Ortiz “De divertido nada…”, se recoge el siguiente comentario de Torres Monsó: “…ves, en esta obra Belldoror hago referencia a Els Cants de Maldoror. La biblia de los surrealistas, libro escrito por un personaje enigmático –el conde de Lautrémont- de quien se duda, incluso, de su existencia. Indudablemente, el odio, el miedo, la soledad son sentimientos que todo el mundo sabe que existen y en grado superlativo”.

23


Francesc Torres Monsó: el artista Durante sus inicios trabajó en la búsqueda de la belleza en el sistema de representación escultórico del cuerpo humano, del retrato y los temas clásicos: el desnudo femenino, maternidad, grupos escultóricos,… la construcción de las formas desde una visión educada en el canon propio de los novecentistas (recordemos que trabajó en los talleres de Monjo y Clarà), en la habilidad del modelado y el trabajo de la piedra (aprendida con los hermanos Pruneda, picapedreros), que complementará con el conocimiento profundo del trabajo con los moldes y otras técnicas como el torno y la cerámica. Torres Monsó será muy respetuoso a lo largo de su vida con los conocimientos del oficio y sus habilidades y los procesos de diseño4. Su capacidad de artisticidad le permitirá realizar, durante diferentes momentos de su trayectoria, ejercicios complejos de contra mirada y contracanon. Por esta razón, después de fuertes crisis creativas se refugiará en un espacio irónico y artificioso que le dejará continuar en su trabajo artístico, que se situará, cada vez más, en un terreno de reflexión y capacidad crítica, proveniente de la conciencia que toma Torres Monsó de la importancia que tiene en la nueva cultura de masas que organiza la sociedad occidental de la segunda mitad del siglo XX, a la que Pierre Bourdieu llama el capitalismo simbólico5. De este hecho surgirá una nueva demanda del artista al espectador a través de la obra y de su relación, hecho sobre el que han escrito críticos, historiadores, poetas, filósofos, paleontólogos,… Quiero recordar aquí algunos fragmentos que me parecen significativos para entender, expresado por diferentes voces, la dimensión de artisticidad en la obra y la actitud creativa de Torres Monsó: “La figura y la obra de Francesc Torres Monsó están siempre presentes en el arte catalán de hoy en día. Todos conocemos su inquietud, su constante evolución que le ha llevado desde unas esculturas iniciales marcadas por el novecentismo […] hasta una visión vinculada al cambiante presente artístico.” J. Corredor Matheos6 4 Catálogo de la exposición: Admetlla/Torres Monsó, Konstruktion Destruktion. Ayuntamiento de Girona/Fundación Caixa de Barcelona, Girona 1988, Torres Monsó escribe: “En realidad yo siempre he coqueteado con el diseño; ya cuando hacía cerámica –la gestación, el proceso, la idea de plasmar las piezas- evidentemente era diseño. Con el poliéster he continuado también diseñando. El diseño ha sido para mí una actividad paralela a la estructura. Ha sido otra vía de expresión y me ha representado un soporte importante y práctico…” 5 Cecilia Flachsland, Pierre Bourdieu y el capital simbólico, Campo de idea, Intelectuales, Madrid, 2003 p. 56-57 “Quienes poseen el capital simbólico tienen el poder de “hacer cosas con palabras”, esto es: construir la verdad e imponer una determinada visión del mundo; establecer los criterios de diferenciación social; clasificar y construir los grupos sociales.” 6 J. Corredor-Matheos, El largo viaje de Torres Monsó, catálogo de la exposición Torres Monsó. Esculturas. Sala d’Art Sebastià Jané. Girona. Mayo 1989.

24

“La inquietud investigadora y la autenticidad de su evolución han sido, probablemente, sus rasgos identificativos más claros. En el fondo es un dialéctico de la escultura, un configurador de discursos, un insinuador de morfologías, un inventor de construcciones.” Daniel Giralt-Miracle7 “La extraterritorialidad de Girona y la distancia del autor de las misas solemnes del arte catalán, español e internacional, posiblemente constituyan la venda que aún no se nos ha caído de los ojos, y que nos ciega sobre el alcance de su trayectoria y la penetración de su proyecto. Ciertamente, el esplendor de su propuesta es tan importante que siempre se deja entrever y obliga a tener en cuenta casi siempre su obra, pero sin llegar a conocerla, en su superioridad, en su primacía.” José Marín-Medina8 “[...] Como decía el escritor, “todos nosotros estamos aquí para hacernos sufrir los unos a los otros con falsas ilusiones sin fin”. No existe una gran diferencia entre esta actitud y el mundo en el que vive Torres Monsó, el planteamiento que nace de una preocupación por todo aquello que rodea y necesita la metáfora más cáustica para expresarse, porque siempre está el interés plural por la ciencia, la literatura, la filosofía, los agujeros negros, la estética de la desaparición de Virilio, las teorías de Asimov sobre los átomos y el laberinto dantiano.” Glòria Bosch i Mir9 “Lejos de recluirse en una posición abstraída y huidiza, Torres Monsó ha entendido que la creación artística es una herramienta privilegiada para reflexionar sobre los problemas existenciales que afectan al individuo contemporáneo y para meditar sobre las grandes transformaciones que operan en nuestra cultura.” Eduardo Pérez Soler10 “Esta voluntad que manifiesta Torres para enfrentarse críticamente, con los medios de que dispone como productor artístico, a diferentes facetas que, hoy por hoy, condicionan nuestra vida cotidiana, es la expresión de una actitud que viene de lejos. En efecto, en una entrevista del año 1974 ya explicitaba su concepción del arte como una forma de conciencia ética, un punto de vista que

7 Daniel Giralt-Miracle, Las fidelidades de Torres Monsó, catálogo de la exposición Torres Monsó. Esculturas. Ayuntamiento de Girona, Girona, 1989. 8 José Marin-Medina, Recordando Monod, catálogo de la exposición Torres Monsó. Espais. Centre d’Art Contemproani. Girona, 1992. 9 Glòria Bosch i Mir, No hay enigma por resolver, catálogo de la exposición Torres Monsó, Fundación Doctor Josep Trueta, Hospital de Girona, Girona, 1997. 10 Eduardo Pérez Soler, Francesc Torres Monsó: el replegament irònic, catálogo de la exposición, Balanç. Francesc Torres Monsó, Fundación Espais, Girona, 1999.


retomaría en un artículo publicado doce años después, en unos momentos en los que aquello que se valoraba era una supuesta estética desinteresada y la falta de responsabilidad del artista hacia sus semejantes.” Narcís Selles11 “Torres Monsó no es un simpático enfant terrible, ni un extravagante. Su rebelión es tan profunda como discreta, lejos de cualquier paternalismo o provocación. Hay, en su obra, un esfuerzo de dignidad, un conocimiento del lenguaje formal y una voluntad de interpretar el mundo y de denunciar su desarmonía, que la hacen singular y necesaria.” Àlex Mitrani12 “La coprohistoria que el artista nos propone tiene un largo alcance para los que pensamos que todo se puede sugerir, que la forma de pensar es tanto o más importante que la manera como se exponen y se expresan las cosas. Que en la integración del conocimiento tiene mucho que ver la integración de la sensibilidad, de la experiencia próxima y de la pasada, de lo que he aprendido, de lo que te ha interesado y también de lo que necesitas denunciar para sentirte bien contigo mismo y para contribuir a la socialización de la especie.” Eudald Carbonell Roura13 “El humor de Torres Monsó, su ironía, es de ala negra y demoníaca, es de aquel que no se puede tomar a la ligera. Las piezas dislocan el sentido común, el orden natural de las cosas, no para divertirnos, sino para reprobarnos, puede que para ocultar un deseo irreprimible de llorar, llorar hasta secarse, ofreciendo en cambio un irreverente corte de mangas.”Eva Vàzquez14 “Si el objetivo es hacer una anatomía de una tesis visual en el entorno de la obra de Francesc Torres Monsó […], deberíamos ser lo suficientemente cautos para adoptar una estrategia basada en la aproximación indirecta, en el rodeo sistemático en la búsqueda de las puertas o ventanas que permiten entrever la compleja realidad del hombre y el artista.” Eudald Camps15 11 Narcís Selles, El no-lugar está por todas partes, Catálogo de la exposición Dominus vobiscum. Francesc Torres Monsó, Fundación Espais, Girona, 2002.

Francesc Torres Monsó: el amigo Persona generosa y amable, recuerdo con mucha estima y nostalgia las meriendas a principios de verano o para celebrar la entrada del nuevo año y, cómo no, las múltiples conversaciones que teníamos cuando Torres Monsó venía a vernos a la sede de la Fundación Espais o cuando nos encontrábamos en su estudio. Sus palabras y aportaciones: comentarios de lecturas, de películas, obras, hechos de actualidad o históricos,… eran lúcidas, a veces sarcásticas, a veces divertidas e irónicas y casi siempre desprendían un aire de pesimismo y desencanto. Y aunque muchas veces acabase sus interesantes intervenciones críticas con estas palabras “pixo fora de test…”16, lo que había dicho o sugerido nos llevaba a la reflexión y, entre sonrisas, a repensar muchos postulados éticos y estéticos con los que nos habíamos formado. Su generosidad es otra cualidad que queda manifiesta en la lectura del epistolario, donde se interpretan sus capacidades dialécticas en debates sobre cuestiones socioculturales, políticas y artísticas. Desde mi punto de vista es una de las cualidades que hacen grande una de las dimensiones de la artisticidad de Torres Monsó más importante, la de amigo de sus amigos, sin fronteras jerárquicas, generacionales, culturales, ideológicas. Torres Monsó ha convertido su entorno vital y conceptual: taller, obra, conversaciones, comidas, viajes,… en una interesante escuela abierta, de la que han participado todos los que nos hemos aproximado a la persona en alguna ocasión por alguna circunstancia. Este hecho, desde mi punto de vista, es el que lo convierte en un protagonista importante de nuestro entorno artístico y sobre todo de nuestras vidas. ¿Belleza?, ¿artisticidad?, ¿artificiosidad? La capacidad de artisticidad de Francesc Torres Monsó es, tomando las palabras de los poetas, participar de entender que “el arte es la bomba o la comprensión de la anarquía” .

Primavera-verano 2012

12 Àlex Mitrani, La humanidad y su doble, catálogo de la exposición Circ Torres Monsó, Fundación Espais, Girona, 2004. 13 Eduard Carbonell Roura, Apuntes para una crítica coprohistórica, catálogo de la exposición Miratges Torres Monsó, Fundación Espais, Girona, 2007. 14 Eva Vàzquez, Un hombre solo, catálogo de la exposición, Torres Monsó. Anatomía de una tesis visual, Galería No+Art 3.14, Girona, 2008. 15 Eudald Camps, Viaje al fondo de un itinerario visual y ético, Torres Monsó. Anatomía de una tesis visual, Galería No+Art 3.14, Girona 2008.

16 Hablar sin razón, huir de la cuestión o decir disparates. N del T.

25


Francesc Torres Monsó: the man, the artist, the friend

Carme Ortiz

Midway through 2012 when we were discussing how I was to collaborate with his project, Josep Mª Oliveras said to me emphatically that my text should focus on Francesc Torres Monsó as a person rather than on his work as an artist. Once I set down to work two things happened that helped me grasp the idea that I develop and trace out in the following pages. In the case of Francesc Torres Monsó it is difficult for me to separate the person from the artist as I feel that the person and the artist are indivisible when it comes to delving into the depths of a human being. Thus, I aim to discuss his artistry and how it turns his acts, his words and his words into an act of creation. In the end I chose not to write an academic text – and here the two facts I referred to before come into play – but rather present a subjective perspective written from an emotional standpoint that centres on the idea I have just outlined. The two facts I have mentioned are no more transcendental than any others. One is functional in character given that I am reading as part of my thesis on Torres Monsó’s artistic journey his collected letters, which he bequeathed to the Girona Municipal Archive a few years ago. (I should add that I was able to consult these letters thanks to the artist himself and to the archivist Joan Boadas.) Due to their nature my reading of these documents has influenced my view of the artist as a person. The other event that occurred enabled me to refresh my memory of one of the many moments that I shared with Torres Monsó. It provides a more realistic and pragmatic sense to his art and occurred during the setting up of his second exhibition in the Foundation Espais, then known as Espais, Centre of Contemporary Art, in the street Bisbe Lorenzana in Girona. We took a break and went for a coffee in L’Entrecot, a nearby bar, where we began to talk about the situation of contemporary art, which at that time was flourishing and fashionable, and regarded as a good investment opportunity. I expressed my reservations about what had precipitated this new situation, but he replied, with that goodnatured look and just a touch of irony, that art and above all contemporary art is socially acceptable and fashionable because our society “is rich” and has wealth to spare. But when problems arise, contemporary art stops being an important part of our society and, in particular, loses the economic value that it currently has. Now, as I write these words, the former uncritical acceptance of contemporary art that held sway when I was talking to Torres Monsó exists no more and as such art is no longer seen as a good investment.


With the passing of time and the succession of events, the recapturing of this moment has helped me analyze the interest in the words and opinions of Francesc Torres Monsó and, more importantly, his attitudes: despite his appreciation of the speculative banality of the age, he has continued working with an artistry that I wish to discuss here. Thus, I will scour the depths of my memory, which I hope will take me from a simple description to a more personal, first-hand view of Francesc Torres Monsó.

Also known as the artist from Santa Eugènia (part of the city of Girona bordering on the neighbouring town of Salt), he has lived much of his life with his family, Rose, his wife and Lisa, his daughter. Their house, Major, 27, Sta. Eugènia de Ter, overlooks the allotments from where came, the artist remembers, the wonderful fruit and vegetables they ate: “I am very fond of the local people and they give me some wonderful tomatoes!” Indeed, tomatoes play a central part in the beginnings of his artistic project.

The text is divided into three complementary parts, the man, the artist and the friend, which I feel are all essential for understanding the person and the stature of Francesc Torres Monsó.

His studio2 is located in the basement of this house and is the setting for his work, his reflections and debates, his accumulations and his creations. It is not a large space, but even today we can still chance upon work from all of his periods, as well as the press-cuttings, images and fragments that form part of the complex conceptual map of this artist.

Francesc Torres Monsó: the man Torres Monsó was born in the street Bisbe Lorenzana in Girona on 7 November 1922. As he himself tells it, but not without a touch of rancour, his formative years were spent at La Salle, a religious school, where the religious dogmas began to be transformed into the fears with which he would live for many years. His initial academic and artistic formation took place in the Girona School of Art and in the studios of Art Nouveau artists Monjo and Clarà. However, more importantly, these were years in which the construction of his personal conscience, linked to ideas of modernity and, above all, to individual and collective liberties, began to be forged. Throughout his whole life he cultivated a respectful and personal spirituality that was not exempt of certain doubts: “I’m not a believer but I do have doubts about my lack of faith”. Despite these doubts, he moved forward in his understanding of the mysteries of the age that mixed both artistic and scientific knowledge. As a result, like other artists such as Marcel Duchamp, Beuys and Mondrian, he began to take an interest in the new ways of initiation that would help him construct his own particular and complex spiritual world. This reflection led him progressively towards a state of disenchantment and the destructive form that Walter Benjamin would define as the consciousness of historical man1, which, as Benjamin states, is the feeling that leads to an insuperable mistrust of the course of things.

1 Walter Benjamin, Discursos interrumpidos, I, Taurus Humanidades, Madrid, 1990 p.160. “The destructive character has the consciousness of historical man, whose deepest emotion is an insuperable mistrust of the course of things and a readiness at all times to recognize that everything can go wrong. Therefore, the destructive character is reliability itself.”

Another important piece in the construction of this map is his library3. Torres Monsó is a both a great reader and a keen music-lover and over the years his choice of reading material has provided him with a solid intellectual base, one of the explanations, I believe, for the interesting evolution of his artistic discourse and one of the principal reasons for the artistry that I referred to at the beginning of this text.

Francesc Torres Monsó: the artist Initially, Torres Monsó sought beauty in the sculptoric rendering of the human body, in portraits and classical subjects such as the female nude, motherhood and sculptured groups. He constructed forms from an viewpoint educated by the canons of the Art Nouveau artists (remember that he worked in the studios

2 Exhibition catalogue: Torres Monsó/Pep Admetlla, KonstruKtion Destruktion, the Museum of the History of the City of Girona. Girona City Council, Girona, 2005 p. 33. Torres Monsó writes: “This is my workshop – everybody knows it – and this is where I have my newspaper cuttings, my photographs, words – a complete mess. Recently, I stuck up a fragment of text about the physicist Stephen Hawking, who says he has failed and will never manage to understand the Universe. This cutting reminds me – I’ve been thinking about it for ages, just idle thoughts – of the realities that are pertinent to us humans.” 3 Exhibition catalogue: The Four Horsemen of the Apocalypse.Torres Monsó, Espais. Centre d’Art Contemporani, Girona, 1995. The text by Carme Ortiz “Nothing to laugh about ...”, reports the following comment by Torres Monsó: “... voices, in this work of mine Belldoror I make a reference to Les Chants de Maldoror, the bible of the Surrealists, written by the enigmatic Compte de Lautrémont, who some say never actually existed. Undoubtedly, hate, fear and solitude are all sentiments whose existence everyone is all too familiar with.”

27


of Monjo and Clarà) and was well-versed in the creation of models and in stone-work (learnt from the masons, the Pruneda Brothers), skills that he would complement with his profound knowledge of moulds and other techniques such as lathe-work and pottery. Throughout his life, Torres Monsó has always been very respectful with the knowledge he garnered from his labours, as well as with his skills and design4 techniques. His artistry has encouraged him at different points of his career to embark on complex counter views and anti-canon exercises. For this reason, after a number of serious creative crises, Torres Monsó sought refuge in an ironic and artful space that allowed him to continue with his artistic work. Increasingly, his work came to be characterized by a reflective and critical capacity originating from his awareness of the importance within the new western mass culture of the second half of the twentieth century of what Pierre Bourdieu called ‘symbolic capital’5. In fact, henceforth in this new context the artist would make novel demands on the spectator through his work and their relationship, a fact that has prompted critics, poets, philosophers and palaeontologists alike to put pen to paper. Here I quote a number of different pieces of writing that I believe provide an excellent insight into the artistic dimension present in Torres Monsó’s work and his creative attitude. “The figure and work of Francesc Torres i Monsó are omnipresent in the Catalan art of today. All of us are aware of his apprehensions and the constant evolution that have taken him from his initial steps as a sculptor influenced by Art Nouveau (…) to a worldview linked to the shifting current artistic context.” J.Corredor-Matheos6 “His unceasing research and the authenticity of his evolution are probably the clearest defining features of his work. In essence, he is a dialectic of sculpture, 4 Exhibition catalogue: Admetlla/Torres Monsó, Konstruktion Destruktion, Girona City Council/ Foundation Caixa de Barcelona, Girona 1988. Torres Monsó wrote: “ In reality I have always dabbled with design; when I worked with ceramics, the gestation, the process and the ideas behind the pieces were obviously also designs. And I have continued with polyester. For me design is something I do alongside my sculpture. It is another way of expressing myself and has always been an important and practical means of support …”. 5 Cecilia Flachsland, Pierre Bourdieu y el capital simbólico, Campo de idea, Intelectuales, Madrid, 2003 p. 56-57: “Those who possess symbolic capital have the power to ‘do things with words’, that is, construct the truth and impose a certain worldview, establish the criteria for social differentiation and classify and construct social groups.” 6 J. Corredor-Matheos, The long journey of Torres Monsó, exhibition catalogue [Torres Monsó. Sculptures]. Sala dArt Sebastià Jané. Girona. May 1989.

28

a creator of idea-sets, an insinuator of morphologies and an inventor of constructions.” Daniel Giralt-Miracle7 “The extra-territoriality of Girona and the distance of the author from the centres of Catalan, Spanish and international art represent, possibly, a covering, as yet not fallen from our eyes, that has blinded us to the scope and penetrative power of his art. There can be no doubt that the splendour of his work is so great that glimpses of it constantly appear. It obliges us almost always to take it into consideration, but without ever fully getting to know its full superiority and ascendancy.” José Marín-Medina8 “(...) As the writer said, “all of us are here to make each other suffer with endless false illusions”. There is little difference between this attitude and the world that Torres Monsó inhabits, in which the thought processes that stem from his concern for everything that encompasses him require the most caustic of metaphors to express them. Literature, philosophy, black holes, Virilio’s aesthetics of disappearance, Asimov’s theories on atoms and Dante’s labyrinth.” Glòria Bosch i Mir9 “Far from hiding away behind an aloof and uncommitted artistic pose, Torres Monsó believes that artistic creation is a wonderful way of reflecting on the existential problems that afflict people today and on the great transformations at work in our culture.” Eduardo Pérez Soler10 “Using the means at his disposal as an artist, Torres’ desire to present himself with new critical challenges in diverse contexts that today affect our everyday lives is the expression of an attitude that goes back a long way in history. In an interview from 1974 he explained his conception of art as a form of ethical consciousness, a point of view that he would reiterate in an article published 12 years later when a supposed disinterested ethic and the absence of responsibility of the artist towards his peers were most valued.” Narcís Selles11 7 Daniel Giralt-Miracle, The faiths of Torres Monsó, exhibition catalogue [Torres Monsó. Sculptures]. Girona City Council, Girona, 1989. 8 José Marin-Medina, Remembering Monod, exhibition catalogue [Torres Monsó]. Espais. Centre d’Art Contemproani. Girona, 1992. 9 Glòria Bosch i Mir, There is no enigma left to be resolved, exhibition catalogue [Torres Monsó], Foundation Doctor Josep Trueta, Girona Hospital, Girona, 1997. 10 Eduardo Pérez Soler, Francesc Torres Monsó: the ironic withdrawal, exhibition catalogue, [Balanç. Francesc Torres Monsó], Foundation Espais, Girona, 1999. 11 Narcís Selles, Nowhere is all around, exhibition catalogue [Dominus vobiscum. Francesc


“Torres Monsó is neither a likeable enfant terrible nor an extravagant person. His rebellion is as discreet as it is profound, and is free of any provocation or paternalism. There is in his work a yearning for dignity, a knowledge of formal language and a willingness to interpret the world and to denounce discord that make it so singular and necessary.” Àlex Mitrani12 “The copro-history that the artist proposes embraces a lot of ground for those of us who believe that there are no limits as to what can be suggested, and that the way of thinking is as important – or even more so – than the way that things are explained and expressed. The integration of knowledge is intimately connected with the integration of sensitivity, of the experience of the present and the past, of what you have learnt and what interests you, and also of what you need to protest about to feel good in yourself and to contribute to the socialization of our species.” Eudald Carbonell Roura13 “Torres Monsó’s humour and his irony are black and diabolical but are nothing to joke about. His work puts common sense and the natural way of things out of joint; they are meant to amuse but also to reproach, but possibly hide his irrepressible desire to burst into tears, to cry until there are no more tears left, instead of which he proffers an irreverent two fingers to the world.” Eva Vàzquez14 “If the aim is to create an anatomy of a visual thesis of the context behind the work of Francesc Torres Monsó (...), one should proceed with caution. It is essential to adopt a strategy based on an indirect approach, on a systematic closing in on the doors and windows through which we will be able to glimpse the complex reality of the man and the artist.” Eudald Camps15

Torres Monsó], Foundation Espais, Girona, 2002.

Francesc Torres Monsó: the friend Generous and friendly, I remember with fondness and nostalgia eating with him at the beginning of summer and at New Year, as well as the many conversations we had when he came to see us at the Foundation Espais and our meetings in his studio. His words and comments about the things he had read, films, books and historical and current events were always lucid, often sarcastic, sometimes funny and ironic, but were almost always expressed with an air of pessimism and a certain sense of disenchantment. Even though he would often finish a comment with a “I guess I’m barking up the wrong tree”, whatever he had said or suggested would always make us reflect ruefully and make us rethink many of the ethical and aesthetic postulates that we had taken for granted. His generosity is one of the qualities that stand out in his letters, in which his dialectic capacities regarding socio-cultural, political and artistic questions are clearly expressed. From my point of view, this is one of the qualities that accentuate one of the most important dimensions of his artistry: he was an excellent friend to his friends and his friendships know no frontiers, hierarchies, or generational, cultural or ideological barriers. Torres Monsó has converted his vital and conceptual space – his studio, his work, his conversations, his lunches and his travels – into an interesting open school in which all of us that managed to get close to him on some occasion or another were able to participate. I feel that it is this ability that makes him such an important part of our artistic context and, above all, of our lives. Beauty?, Artistry? Artful? The artistry of Francesc Torres Monsó is, to use the poet’s words, to participate in the realization that “art is a bomb or the understanding of anarchy”.

Spring-summer 2012

12 Àlex Mitrani, Humanity and its double, exhibition catalogue [Circ Torres Monsó], Foundation Espais, Girona, 2004. 13 Eduard Carbonell Roura, Notes for a copro-historical criticism, exhibition catalogue [Miratges Torres Monsó], Foundation Espais, Girona, 2007. 14 Eva Vàzquez, A man alone, exhibition catalogue, [Torres Monsó. Anatomy of a visual thesis], Galeria No+Art 3.14, Girona, 2008. 15 Eudald Camps, A visit to the centre of a visual and ethical journey, [Torres Monsó. Anatomy of a visual thesis], Galeria No+Art 3.14, Girona 2008.

29


Preàmbul

LLUÍS MUNTADA

Les millors persecucions solen ser obliqües. Només un món pobre gosaria ser frontal, directe. Les persecucions obliqües multipliquen l’espai, els ritmes, les conjuncions, les mirades de reüll, les dissimulacions, l’engany, el temps, les esmenes, les esperances. En una força cíclica que només pot obeir als dictats de la passió, el fotògraf Josep Maria Oliveras ha dedicat al llarg de la seva carrera diversos treballs monogràfics a la figura de l’escultor Francesc Torres Monsó. Aquest llibre de fotografies se sustenta en tres persecucions obliqües. La primera és la de revelar algunes parts de l’univers, un univers reduït a escala torresmonsoniana. La segona és la de reiterar la figura de l’artista fins a la hipertròfia per, així, assolir l’efecte paradoxal de l’absència de l’artista (una cosa massa semblant a si mateixa, ja no seria ella mateixa). I la tercera té relació amb el gènere poc conegut de l’autocaptura: en aquestes fotografies hi ha una velada autobiografia sentimental de l’artista que fotografia l’artista per comprendre’s millor a si mateix. Un dia Francesc Torres Monsó va dir a Josep Maria Oliveras: “Tu i jo ens hem trobat”. Efectivament. Potser la casualitat no existeix. I potser només la magnetitzem nosaltres. Al capdavall, la dislocació d’una sola lletra és la que expressivament separa casualitat de causalitat.

30


El signe menys ¿Un rostre fet de successius rostres de Torres Monsó és un retrat de Torres Monsó? ¿O és una degradació agregada en una suma de rostres que són i no són la mateixa persona? En aquests estrats, només qui ja ha vist el rostre de Torres Monsó, veu el rostre de Torres Monsó. Si no l’has vist abans, benvolgut lector, veuràs una superposició de rostres formant un rostre, un rostre apedaçat, frankestenià, teratològic: exactament igual que el nostre. La pregunta podria ser: ¿ens assemblem a nosaltres mateixos?

35


Tatuatge El surrealisme sempre planteja una tensió entre realitat i fantasia. Aquesta tríada de fotografies em fa dubtar de si és més accidental el moment de néixer que el de morir. A partir de certes consideracions mecàniques, néixer és obvi. En canvi morir amb un gest estudiat tindria la seva gràcia. I perdurar en aquell gest mentre tot el que eres tu es descompon, significaria un desafiament irònic, una manera pòstuma de mantenir una certa elegància davant dels fets, un respecte envers el passat, una decidida confiança en el futur.

37


Mèdiums El rei d’un mateix no cau en l’absolutisme. El rei d’un mateix és l’artista saturat en els seus gestos, avesat a reproduir-se, culminat en el seu llenguatge propi, fundat en les seves reiteracions encara que aquestes reiteracions sovint adoptin l’aparença de ruptura amb un mateix, salvat per la seva obra (sobretot si ha viscut i mort per la seva obra). Ah, l’artista! L’artista: potser cansat de defensar-se, potser calladament fatigat d’ell mateix, moltes vegades a punt d’aplaudir els qui el critiquen amb acidesa, i fins d’abraçar-los en una sort d’autoconjur. Ah, l’artista!: ¿hi ha res pitjor que viure amb algú amb qui no t’avens? Sí: que et tanquin a la mateixa gàbia amb un lleó famolenc i ferotge. ¿Hi pot haver res pitjor que estar tancat a la mateixa gàbia amb un lleó famolenc i ferotge? Sí: conviure amb tu mateix, pensar a través teu, viure els teus dies, clonar-te simulant el goig de clonar-te.

38


Llinatge “La naturalesa imita l’art”, diuen que va dir Oscar Wilde. És una veritat més indiscutible que no pas la primera llum que vam veure, que no pas el desamor que algunes vegades hem sentit, que no pas l’últim foc que ha de devorar-nos. La naturalesa imita l’art per una raó molt simple, gens exuberant: perquè sense l’art no hauríem vist ni concebut la naturalesa. És l’art el que esbossa els primers rudiments perquè entenguem la resta. És l’art el que ens fa veure els unicorns, les sirenes, els centaures, els minotaures, els cavalls alats, la terrible hidra de Lerna. En aquesta fotografia la rugositat de la pell de l’artista es fon amb la pell rugosa de la magrana. És un retorn just, merescut, simètric en la literalitat d’algunes metàfores.

41


Rei coronat Diuen els experts que en una sola vida no esgotaríem totes les possibilitats combinatòries de les jugades que admet un tauler d’escacs. Aquesta sola idea expressa que el món ens va ample. I també expressa un altre corol·lari: ningú no és capaç d’esgotar les possibilitats del seu jo. Hem estat farsants o bones persones. O relativament farsants o relativament bones persones. O ni una cosa ni l’altra. O plenament una cosa o plenament l’altra. O..., ja s’intueix una sèrie infinita de combinacions. Aquest tauler d’escacs, confegit d’imatges minimals de Torres Monsó, són un reflex de les possibilitats extenses d’un artista que, en funció del lloc, de l’època de gris compacte que li va tocar viure i de tants altres factors, mai no podrà executar la totalitat de la seva obra i s’haurà de conformar amb una vida (dramàticament, limitadament, joiosament) humana. La calavera és un emblema precís del pas del temps. Al capdavall també juguem als escacs per distreure el temps, per no pressentir-lo, per fugir de les seves urpes, com l’artista que crea potser pel mer desig d’oblidar, per la necessitat imperiosa d’oblidar-se.

43


Peus de plom Encara que pugui semblar el contrari, el nostre únic reialme és el passat. No tenim res més que la memòria. El passat és fluent. Summament plàstic, varia cada cop que el recordem. El futur en canvi, des de la seva naturalesa d’incògnita, és rígid, impenetrable. L’eternitat és sempre una prova de passat. No costa gens imaginar-nos eterns, ni joves ni vells, jugant com déus fatigats que, amb caràcters de plom als dits, xifren i refan la seva memòria una vegada i una altra, una vegada i una altra.

45


Nom d’Apollinaire En la vida d’una persona sempre representa un compromís explorar quines paraules, quines vivències i quins fets ens han constituït. Més que res perquè catalogar allò que ens ha fet tal i com som convoca un buit poderós, un buit que provoca vertigen: tenir present que també estem forjats, decisivament influïts, per tot allò que no hem percebut, sentit, entès, estimat i viscut. L’artista s’ha modelat d’allò que, en el curs d’una data a una altra, ha experimentat, ha assajat, provatures i més provatures... Però en el retorn d’un temps que es vincla sobre ell mateix, hi ha l’ascendent primordial dels dies que no hem viscut, dels amors inexistents, dels llibres que no hem llegit, de les paraules que no hem entès... I també hi ha la mà dissolta de les persones que, d’haver coincidit amb elles, possiblement ens haurien salvat. ¿Quantes paraules no hem posseït? O millor: ¿quantes paraules no ens han posseït, no ens han obert els seus camps semàntics, les seves formes de vida, les seves maneres de sentir i d’existir?

46


Modern En aquesta seqüència de fotografies que, jugant amb el do de la ubiqüitat, són una sola fotografia, Josep Maria Oliveras es proposa reflectir els estats d’ànim fonamentals que Francesc Torres Monsó ha experimentat al llarg de la seva carrera artística. En aquesta fotografia, com gairebé tot a la vida, són importants la forma i el contingut. És a dir, els mecanismes procedimentals d’una banda, i, de l’altra, el fons de veritat (o de mentida, o de veritat mentida, o... etcètera) que reflecteixen aquests mecanismes. Mecanismes procedimentals. La vida d’una persona reduïda a escala dels estats emocionals. És un criteri estadístic entre molts altres criteris estadístics. Però és el més essencial. Què importen les nostres dues dates, si són ingovernables? Què importen les nostres adreces, els nostres números de telèfon, els codis de les alarmes de les nostres llars, els nostres currículums (oh sí, els venerats currículums, formes sagrades d’una època tan iconoclasta!). Al capdavall els humans som un feix d’emocions i el més decisiu de nosaltres es resol en les emocions. Fins i tot les nostres raons arrelen en les emocions. Vegem-ho: aquestes fotografies intenten encapsular com en resina d’ambre les essències d’una emoció. I ho fan per promoure’n de noves quan les mirem temps després. El contingut. Torres Monsó, així el recorda Josep Maria Oliveras, va ser “un raig de llum enmig d’una època de grisalla compacta” (l’època del franquisme). En la corporeïtat d’aquests set estats d’ànim resulta aventurat interpretar quin estat d’ànim reflecteix cada fotografia. Dubte, renúncia, aspiració, resignació, “¿puc continuar?, per aquest camí, ¿vaig bé?, ¿sí?”; “no vull veure res més”, “això és tot, amics!”... Tant se val. S’imposa una ironia metafísica, molt característica de Torres Monsó. Algú podria creure que la ironia metafísica és una condició desactivada de les formes fortes d’incidir en el món. Res tan equivocat. La ironia metafísica és un màxim estat d’assaonament, la saviesa d’algú capaç de riure’s d’un món que es riu de les persones. És l’estat de gràcia d’algú que sap que el món té una naturalesa al·lucinatòria i que, abordar-lo de manera seriosa, encara significaria multiplicar la seva fantasmagoria. Torres Monsó ha decidit embellir aquest món fonamentalment absurd. Embellir és l’única manera d’aplicar un lenitiu perquè el trànsit, el nostre trànsit, sigui més amable.

50


Càtering El que sí que seria matèria morta seria un home que mai no s’hagués alçat per dir amb posat reflexiu “Senyors!”. El que sí que seria matèria morta seria un home que mai no s’hagués endormiscat, que mai no hagués descobert una idea vibrant, que mai no s’hagués irat, que mai no ho hagués engegat tot a dida. El que sí que seria matèria morta seria un home que no hagués experimentat aquestes sensacions bàsiques en el curs d’un sol dia; o de vegades, a dins d’una mateixa hora; o sovint, en la palpitació d’un mateix i sol pensament.

53


Casa de repòs D’aquesta fotografia d’innegable factura surrealista, m’impressiona la pel·lícula transparent on se subjecten els insectes. Els que queden darrere d’aquesta membrana es protegiran de l’abast fumigador de l’àngel exterminador, que en la Bíblia tant pot ser l’anticrist com un lloctinent de Satanàs. D’aquesta fotografia m’impressionen el rostre sever de Torres Monsó i el seu posat marcial, atent a rebre l’ordre de passar a l’acció. D’aquesta fotografia m’alleugereixen, com un fil de llum enmig d’un malson, les ales asimètriques i descompensades de l’àngel, clars indicis que ni en l’execució del mal ens han dissenyat perfectes.

55


L’únic consol, parlar en veu alta Aquestes mans atrapen una taca de color. Ens costa pensar des d’esquemes que no siguin antropomòrfics. Però: ¿per què no hauria de ser el color qui atrapa les mans? Ens costa pensar des d’esquemes que prescindeixen del destí o la finalitat. Però: ¿per què no pensar que aquestes mans i aquesta taca de color s’han trobat de manera negligent, i que també distretament tornaran a perdre’s quan una d’elles es mogui una mica? Aquest descuit i manca de provisió de les coses s’assembla a la intempèrie de les nostres vides reals.

57


Surar El filòsof Ludwig Wittgenstein va dir que la ciència i la màgia són molt iguals, ja que totes dues confien en la regularitat de la naturalesa. En la segona d’aquestes tres fotografies, sense trampa ni cartró, assistim a la transparència de la matèria. No cal afegir-hi res més: els miracles no poden ni han de ser explicats. Desglossarlos seria truncar la sagrada aliança entre ciència i màgia.

61


Una illa habitada Tots els fets més importants solen ser d’una senzillesa pura. Un vidre, un vaixell de paper, unes palmeretes de plàstic, una cinta aïllant que subjecta la base de l’illa, la nuesa de la tramoia, i la mirada encara límpida d’un artista que va assajar la conquesta més alta: ser: ser-se.

62


Veu entelada La utopia, per ser benèfica, ha de tenir, com en aquesta imatge, un accent allunyat i el sosteniment valent del condicional. “Utopia si” i “Utopia sí”. Utopia sí, si la utopia es protegeix d’ella mateixa i no s’abisma ni cau en els seus propis inferns. El segle XX és el segle del gran triomf de les utopies adàmiques: comunisme, nacional-socialisme, anarquisme, feixisme... Totes degeneren en els seus racionalíssims camps d’extermini. Utopia sí, si, si i només si és capaç de renunciar a ella mateixa i no considerar-se més important que la vida dels utòpics i dels desenganyats de la utopia, com potser vostè i jo.

65


El que em permet oblidar la memòria El mite platònic sobre l’origen de l’escriptura recull un diàleg entre un defensor i un detractor d’aquest invent. Entre els mals que consigna el detractor hi ha l’oblit. Segons ell, els caràcters de l’escriptura faran perdre la memòria, ja que la gent confiarà en les lletres i oblidarà que ha de recordar des de dins i no des de fora del seu ésser. El detractor de l’escriptura descabdella una sentència digna de figurar als frontispicis d’algunes institucions culturals: “Aparença de saviesa i no saviesa vertadera procures als teus deixebles. Doncs sentint parlar de moltes coses sense instrucció, faran la impressió de conèixer moltes coses, malgrat ser en la seva majoria uns perfectes ignorants; i seran enutjosos de tractar, en haver-se convertit, en comptes de savis, en homes amb la presumpció de ser-ho”. D’aquesta sèrie de fotografies que suggereixen el sentit autoreflexiu de l’escriptura, consola veure que Torres Monsó llegeix amb estranyesa, potser amb un punt de descreença. ¿Ens assemblem a la nostra memòria? Sí, és clar. Però també al nostre oblit deliberat. Els oblits voluntaris (un desamor, un dia nefast, la fórmula exacta de la dissort, una caiguda en el ridícul...) formen grumolls de memòria, semblants als manyocs de paper rebregat que tenim davant nostre i davant de la nostra ombra, sempre tan atenta a tot el que fem.

69


El viatge de Brancusi Una de les tesis de l’idealisme és que la vida està feta de la mateixa substància que els somnis. Tot podria ser somni. El mateix somni podria ser un somni. Tot el que hem sentit, vist, tocat, experimentat podria tenir aquest simulacre d’intensitat que tenen les masses cotonoses dels núvols, les gases quasi compactes dels bancs de boira, les il·lusions que ens habiten, els espectres que vénen en nosaltres. Tot, és clar, podria ser mentida. Però si ho hem viscut, sentit, patit, gaudit i experimentat, ¿què importa que sigui mentida? El més gran fetiller –va dir Novalis– seria aquell capaç d’hipnotitzar-se a si mateix i viure’s com una il·lusió autònoma.

71


Art i dret Els vells atlants de la mitologia sostenien els pilars que separaven el cel de la Terra. Els atlants del segle XXI, escarmentats d’utopies que volien transformar el món i que l’únic que van aportar són interessantíssimes concepcions arquitectòniques dels camps de concentració, ja només aspiren a inflar el món a través d’idees imaginatives. Les grans gestes solen aconseguir-se amb objectes d’una simplicitat extraordinària, nua: un ventilador, un embut i un globus terraqüi de plàstic, com de joguina. Però aquest diagnòstic encara és massa abstracte, massa general. Cal dir: Torres Monsó ha alenat amb el seu art una ciutat que durant moltes dècades va ser emblema de la grisalla. Lletres toves, escultures deformes, arabescos vagament asteques a la façana d’un edifici, un llapis trencat, muntatges conceptuals..., tota aquesta llum s’ha confós amb nosaltres, formant-nos.

74


Natura morta En aquesta fotografia Torres Monsó sosté un llibre i l’alça una mica potser perquè el volum no ens veli l’expressió d’horror de la seva cara. “No hi ha document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”, observa el savi Walter Benjamin. Sempre arran d’allò sublim i d’allò terrible, els éssers humans estem condemnats a articular allò sublim i allò terrible. És així que acabem professant un humanisme de base antihumanista: ens salvem per les obres individuals al mateix temps que aquestes obres impugnen el gènere humà.

77


Ulisses Com una transformació semblant a la que va patir Gregori Samsa, però diferent: una transformació feliç. I doncs: ¿per què no despertar un bon dia en una habitació humil de parets nues i somnis elementals, i notar-se uns peus de bacallà? Segur, ben segur, que aquesta transformació no seria ni la cosa més inesperada ni absurda ni desdenyable de totes les que hem experimentat a la vida. Sentir-se lliure deu ser això: acceptar la nostra nova condició amb un posat estoic i un somriure als llavis. Rebre la primera llum de l’albada com esperant amb deler el teatrí que ordeix el dia. El dia: amb les seves prolongacions oníriques, les seves absurditats perfectament raonables, la seva disposició dramàtica, els seus silencis còmplices, els seus escenaris..., tan extensos com el paisatge obert.

79


CASA DEL COS Hi ha imatges massa treballades com per arriscar-se a l’assaig de nous abismes. No tots els dubtes són hamletians. Ni tots els inferns són dantescos. Ni tots els Judes, traïdors. Ni tots els paradisos, excel·lents. Ni tots els bigbangs, fundadors. Ni tots els enterraments, tristos. Ni totes les epidèmies, lamentables. Ni totes les guerres són injustes ni totes les paus són preferibles. Ni totes les bacanals són opulentes (n’hem conegut de tristes, pobríssimes). I potser alguna vegada sí que ens hem banyat dues vegades en el mateix riu. En aquesta fotografia Torres Monsó podria no estar pensant ni en la mort, ni en la fugacitat del temps, ni en la vida, ni en res que convoqui gravetat. Podria estar-se bressolant enmig de l’interstici màgic de l’entreson. Aquest estar a punt d’adormir-se: caiguda lenta, decés, pau, retorn, fondre’s en l’única forma que l’esperit té per callar-se.

81


Cambra clara A través d’una acumulació de símbols, aquesta composició fotogràfica és una summa interpretativa d’alguns elements primordials de la vida: el cos, la mort, la història... I sobretot és una prova més que els somnis de la raó provoquen monstres. Fixem-nos en aquesta demostració fantasmàtica: el mateix vidre del mirall que reflecteix la calavera fins a mostrarnos-la frontal, no acaba de segellar el món, sinó que, en un vertigen de la representació, el transparenta. Al fons, reflectida i no reflectida, real i onírica al mateix temps, la figura de l’artista ens observa de manera inquietant.

83


El sentit de la visita Tot podria ser un muntatge. La fotografia dins de la fotografia, el mirall dins del mirall, el somiador somiat, la màscara damunt la màscara del rostre, el rostre damunt la màscara, l’home original de fora el quadre i l’home originat de dins el quadre, el mugró que magnetitza els dits, la finestra que probablement dóna a una altra finestra, la llum darrere la llum, l’escenari dins de l’escenari, els nostres diàlegs dins del Diàleg de la vida, la fluència en la fluència... Només la mà esquerra de l’artista de fora el quadre, esborrada i vibrant, potser a punt de fondre’s, ofereix un punt de tènue consistència dins la dura inconsistència de la realitat.

84


Contra els mites L’artista, el Llibre Roig de Mao Zedong contra un òrix culminat per una maleta que sosté icones de Lenin. Totes aquestes figures per incitar la nostra percepció, per distreure-la i al mateix temps reclamar-la perquè adverteixi el compacte fons negre, la taca de llum blanca, el roig del volum, formes entre la gran forma, color entre el color.

87


Tradició En aquesta fotografia Josep Maria Oliveras parteix de la voluntat de reproduir el bagatge de l’artista. Torres Monsó agita un cistell de vímet, que, com en la mítica paradoxa de la fletxa que estava immòbil en cadascun dels punts del seu recorregut, ni para de moure’s ni s’acaba de moure del tot. Som allò que hem fet. I també som allò que no hem fet. La mirada tranquil·la de Torres Monsó sembla interpel·lar-nos: evanescència, aire, lleugeresa, màgia damunt la màgia, invisibilitat, nuesa, transparència i carnalitat espiritual són les principals credencials de l’art.

89


Ser res La singladura artística de Torres Monsó s’ajusta molt a aquesta fotografia, que mostra unes titelles espectrals. De vegades, en la mansuetud confiada de la seva pròpia metàfora, les titelles deixen escapar indicis de rebel·lió. I conscients que algú les mou, elles intenten moure la mà que les governa. L’art de Torres Monsó és una constant demostració de lluita contra el gregarisme, un punt de repòs en les nostres vides urgents, un determini enmig del paisatge urbà, una decisió conceptual, l’accent d’una idea. I influir en Déu, anticipar-se a les lleis de la mecànica, fer que el cor glateixi a l’inrevés, distingir el costat dret i esquerre d’un so, pensar una olor en sentit contrari..., són aspiracions de l’art.

90


Ulls fèrtils Tres vinyetes gòtiques que semblen rèpliques d’una pel·lícula de Fritz Lang. ¿Però què passa quan el futurisme és vintage o ja decididament arqueològic? Passa un fet molt senzill i molt complex alhora. Passa que l’antiga profecia futurista s’ha transformat en mite. Llavors, davant de decorats com aquests, exclamem: “que moderns que vam ser!”. I amb pols tremolós amidem si la profecia s’ha acomplert, si l’antiga visió s’ajusta a la cristal·lització actual dels fets. L’art és també una lluita contra el temps. L’obra de Torres Monsó perdura. I no perquè no hagi pronosticat un futur, que ho ha fet, sinó perquè va saber construir el futur. Recordo que a l’ultima adolescència jugàvem, com ganganassos que érem, amb la A, la B, la C i la Q, les lletres de ferro pintat que hi havia a la plaça de l’Hospital. Anys més tard les meves filles s’hi embadaleixen i les travessen en una alegria de temps prestidigitador. L’escultura d’homenatge a Carles Rahola, les escultures de cossos distorsionats, aquestes peces que com el Black Hole materialitzen una idea pulcra, senzillíssima..., res de tot això pronosticava el futur, sinó que era el futur. Naixia escèptic i alhora mitigava el món, es postulava innovador a costa de retornar a formes primigènies.

94


Planures de la infància El misteri sempre és superior a la solució del misteri. Aquesta fotografia, feta en una nau de l’antiga fàbrica Coma-Cros de Salt, ens indueix a antropomorfitzar la realitat. ¿És Torres Monsó qui, replegant-se sobre ell mateix, ha aconseguit transformar-se en una bola quasi perfecta? Per què aquest decorat dintre del decorat? Per què la llum que arriba de les finestres? Per què aquesta mà que escapa? Contorsions i distorsions són la nostra manera d’adaptar-nos al món. Potser en l’arruga de les teles i en la projecció de l’ombra hi ha un misteri encara superior. Potser la fotografia és un ordit per suggerir que allò encara més misteriós queda fora de la fotografia.

97


LLUM DE DIA Des de la seva nuesa, aquesta fotografia expressa actituds essencials de la vida humana: la reclinació, la conformitat d’unes mans a la butxaca, la reflexió, la indecisió, l’ombra, la mirada contra una llum encara verge. És una llum antiga, que va néixer a l’època de Shakespeare. I que just arriba ara, generosa, en el moment de veure’ns, d’acomiadar-nos.

99


Retrats SÈRIE PHOTOMATON Cal una ciència: una ciència que provi o refuti d’una vegada si el nostre propi rostre se’ns assembla. És difícil no ser un mateix. És molt difícil que l’esperit no esculpeixi el rostre. ¿Quantes vegades no hem vist, no hem sentit, que l’esperit d’una persona i el rostre d’aquella persona anaven per separat, per camins dispars? En aquests casos, la raó sol dir-nos: preval l’esperit. Mentre que la intuïció imposa la veritat: preval el rostre. El més agradable és sentir l’harmonia entre un esperit i un rostre. En aquest cas el rostre de pallasso de Torres Monsó s’acorda amb el seu esperit. Plató va encunyar l’expressió spoudaios paizein, “jugar seriosament”. Jugar seriosament és el que ha fet Torres Monsó en la seva singladura artística: entendre que el joc és el més essencial i seriós: construir una sòlida arquitectura de la ironia per revelar el caràcter fràgil de la realitat.

101


Retrats INVENTATS En aquesta fascinant seqüència de fotografies s’imposa una interpel·lació: ¿quantes formes habiten en nosaltres mateixos? Darrere les màscares que ens (re)velen i darrere dels retrats imaginaris, l’ull escruta com un fons essencial i invariable. Ombres, colors, fesomies, distorsions, veladures..., tot a dins del calidoscopi de nosaltres mateixos. També podríem haver estat allò que no hem estat. Aquesta consciència ens dóna completesa. I sobretot un profund sentit de l’empatia: perquè ja res no ens resulta estrany, ni les formes canviants de nosaltres mateixos.

107


MAKING OFF 2011-2012 Vídeo / durada 45 min Els making off o aquests frisos que en diverses vinyetes fotogràfiques exposen fragments d’un procés general són com escletxes que ens permeten veure l’altra banda de la tramoia. A través d’aquests intersticis ratifiquem la importància de la representació. Tot ha estat construït: la veritat, la mentida, el somni, les boires, els equilibris, la llum i l’ombra. Les fotografies d’aquest llibre aixequen acta d’un art concebut ja com una resignació cristal·litzada. L’important és el viatge. El sacralitzat destí té, la majoria de les vegades, el fatalisme de ser inevitable. L’important han estat els diàlegs, les provatures, els exercicis de prestidigitació amb les tomates, el rostre inversament infantil de Torres Monsó, les ganyotes (si el rictus seriós no és també una ganyota), les palpitacions del cor, els silencis. La materialització fotogràfica d’aquest procés, les fotografies que conté el llibre, són només una part ínfima de la història d’aquestes fotografies. Entre les ranures d’aquestes vinyetes albirem la infrahistòria d’aquest procés, primordialment els gestos compartits dels dos artistes, que atermenen un espai i un temps, l’àmbit en què vam viure, en què tot es va resoldre i es va complicar.

108


OLIOSCOPI

2007-2010 Vídeo (fotografies animades) / durada 1’48 min

A partir d’un tema suggerit per l’artista, les preuades tomates de les hortes de Santa Eugènia de Ter, vaig crear un foliscopi. Calgué manipular una per una totes les imatges en les que feia malabarismes,i posteriorment buscar el ritme que creés l’efecte visual tan característic dels clàssics foliscopis de paper. Un cop acabat el muntatge vaig pensar que hi faltava so i a petició meva, Torres Monsó va crear el track de veu on juga intencionadament amb la paraula tomata atorgant-li diferents sentits en el seu clam.

110


INDIGNAT 2011 Vídeo (fotografies animades) / durada 51 s Vam muntar aquest clip aplegant les imatges realitzades per una sèrie fotogràfica a l’entorn del photomaton. La pista sonora “hem d’atracar un baaaanc” procedeix de les imatges del making off i correspon als moments previs d’escalfament a l’inici d’una sessió fotogràfica.

112


BATEC

2012 Vídeo HD / durada 1’43 min

Torres Monsó simula reproduir el batec del seu propi cor. Per atzar la mà colpejava un blíster de pastilles que portava a la butxaca de la camisa. L’enregistrament va agafar un so metàl·lic que m’agrada atès que trenca el clàssic batec greu del so tècnic de la medicina-cinema.

114


BIOGRAFIA

2011 Vídeo (fotografies animades) / durada 3’49 min

El mes de maig de 2011 vaig fer una visita a l’estudi de l’artista. A contracor Torres Monsó es va passejar pel taller i es va deixar fotografiar. Vaig tenir la sensació que veure aquell espai poderós en una situació d’abandó l’afectava profundament. També en vaig sortir amb la impressió que seria la meva darrera visita al seu taller.

116


Preámbulo

LLUÍS MUNTADA

Tatuaje El surrealismo siempre plantea una tensión entre realidad y fantasía.

Las mejores persecuciones suelen ser oblicuas. Tan solo un mundo pobre osaría ser frontal, directo. Las persecuciones oblicuas multiplican el espacio, los ritmos, las conjunciones, las miradas de reojo, los disimulos, el engaño, el tiempo, las enmiendas, las esperanzas. En una fuerza cíclica que tan solo puede obedecer a los dictados de la pasión, el fotógrafo Josep Maria Oliveras ha dedicado a lo largo de su carrera diversos trabajos monográficos a la figura del escultor Francesc Torres Monsó. Este libro de fotografías se sustenta en tres persecuciones oblicuas. La primera es la de revelar algunas partes del universo, un universo reducido a escala torresmonsoniana. La segunda es la de reiterar la figura del artista hasta la hipertrofia para, así, lograr el efecto paradoxal de la ausencia del artista (una cosa demasiado parecida a sí misma, ya no sería ella misma). Y la tercera tiene relación con el género poco conocido de la autocaptura: en estas fotografías encontramos una velada autobiografía sentimental del artista que fotografía al artista para comprenderse mejor a sí mismo.

Médiums

Un día Francesc Torres Monsó le dijo a Josep Maria Oliveras: “Tú y yo nos hemos encontrado”. Efectivamente. Puede que la casualidad no exista. Y puede que tan solo la magneticemos nosotros. Al fin y al cabo, la dislocación de una sola letra es la que expresivamente separa casualidad de causalidad. (pág. 30)

El rey de uno mismo no cae en el absolutismo. El rey de uno mismo es el artista saturado en sus gestos, habituado a reproducirse, culminado en su lenguaje propio, fundado en sus reiteraciones a pesar de que estas reiteraciones a menudo adopten la apariencia de ruptura con uno mismo, salvado por su obra (sobre todo si ha vivido y muerto por su obra). ¡Ah, el artista! El artista: puede que cansado de defenderse, puede que calladamente fatigado de él mismo, muchas veces a punto de aplaudir a los que le critican con acidez, e incluso abrazarlos en una suerte de autoconjuro. ¡Ah, el artista!: ¿Hay algo peor que vivir con alguien con quien no congenias? Sí: que te encierren en la misma jaula con un león hambriento y feroz. ¿Puede haber algo peor que estar encerrado en la misma jaula con un león hambriento y feroz? Sí: convivir contigo mismo, pensar a través de ti, vivir tus días, clonarte simulando el gozo de clonarte. (pág. 38)

El signo menos

Linaje

¿Un rostro hecho de sucesivos rostros de Torres Monsó es un retrato de Torres Monsó? ¿O es una degradación agregada en una suma de rostros que son y no son la misma persona?

“La naturaleza imita el arte”, dicen que dijo Oscar Wilde. Es una verdad más indiscutible que la primera luz que vimos, que el desamor que algunas veces hemos sentido, que el último fuego que tiene que devorarnos. La naturaleza imita al arte por una razón muy simple, nada exuberante: porque sin arte no habríamos visto ni concebido la naturaleza. Es el arte el que esboza los primeros rudimentos para que entendamos el resto. Es el arte el que nos hace ver los unicornios, las sirenas, los centauros, los minotauros, los caballos alados, la terrible hidra de Lerna. En esta fotografía la rugosidad de la piel del artista se funde con la piel rugosa de la granada. Es un retorno justo, merecido, simétrico en la literalidad de algunas metáforas. (pág. 41)

En estos estratos, tan solo quien ya ha visto el rostro de Torres Monsó, ve el rostro de Torres Monsó. Si no lo has visto antes, querido lector, verás una superposición de rostros formando un rostro, un rostro remendado, frankensteniano, teratológico: exactamente igual que el nuestro. La pregunta podría ser: ¿nos parecemos a nosotros mismos? (pág. 35)

118

Esta tríade de fotografías me hace dudar de si es más accidental el momento de nacer que el de morir. A partir de ciertas consideraciones mecánicas, nacer es obvio. En cambio morir con un gesto estudiado tendría su gracia. Y perdurar en ese gesto mientras todo lo que tú eras se descompone, significaría un desafío irónico, una manera póstuma de mantener una cierta elegancia ante los hechos, un respeto hacia el pasado, una decidida confianza en el futuro. (pág. 37)


Rey coronado Dicen los expertos que en una sola vida no agotaríamos todas las posibilidades combinatorias de las jugadas que admite un tablero de ajedrez. Esta sola idea expresa que el mundo nos va grande. Y también expresa otro corolario: nadie es capaz de agotar las posibilidades de su yo. Hemos sido farsantes o buenas personas. O relativamente farsantes o relativamente buenas personas. O ni una cosa ni la otra. O plenamente una cosa o plenamente la otra. O…, ya se intuye una serie infinita de combinaciones. Este tablero de ajedrez, rehecho de imágenes minimalistas de Torres Monsó, son un reflejo de las posibilidades extensas de un artista que, en función del lugar, de la época de gris compacto que le tocó vivir y de tantos otros factores, nunca podrá ejecutar la totalidad de su obra y se tendrá que conformar con una vida (dramáticamente, limitadamente, placenteramente) humana. La calavera es un emblema preciso del paso del tiempo. Al fin y al cabo también jugamos al ajedrez para distraer al tiempo, para no presentirlo, para huir de sus garras, como el artista que crea “(quizás por el mero deseo de olvidar, por la necesidad imperiosa de olvidarse)”. (pág. 43)

Pies de plomo A pesar de que pueda parecer justo lo contrario, nuestro único reino es el pasado. Tan solo tenemos la memoria. El pasado fluye. Sumamente plástico, varía cada vez que lo recordamos. El futuro en cambio, desde su naturaleza de incógnita, es rígido, impenetrable. La eternidad es siempre una prueba de pasado. Es fácil imaginarnos eternos, ni jóvenes ni viejos, jugando como dioses fatigados que, con caracteres de plomo en los dedos, cifran y rehacen su memoria una y otra vez, una y otra vez. (pág. 45)

Nombre de Apollinaire En la vida de una persona siempre representa un compromiso explorar qué palabras, qué vivencias y qué hechos nos han constituido. Más que nada porque catalogar aquello que nos ha hecho tal y como somos convoca un vacío poderoso, un vacío que provoca vértigo: tener presente que también estamos forjados, decisivamente influidos, por todo aquello que no hemos percibido, sentido, entendido, amado y vivido.

El artista se ha modelado de aquello que, en el curso de una fecha a otra, ha experimentado, ha ensayado, pruebas y más pruebas… Pero en el retorno de un tiempo que se arquea sobre sí mismo, encontramos el ascendente primordial de los días que no hemos vivido, de los amores inexistentes, de los libros que no hemos leído, de las palabras que no hemos entendido… Y también encontramos la mano disuelta de las personas que, de haber coincidido con ellas, posiblemente nos habrían salvado. ¿Cuántas palabras no hemos poseído? O mejor: ¿cuántas palabras no nos han poseído, no nos han abierto sus campos semánticos, sus formas de vida, sus maneras de sentir y existir? (pág. 46)

Moderno En esta secuencia de fotografías que, jugando con el don de la ubicuidad, son una sola fotografía, Josep Maria Oliveras se propone reflejar los estados de ánimo fundamentales que Francesc Torres Monsó ha experimentado a lo largo de su carrera artística. En esta fotografía, como casi todo en la vida, son importantes la forma y el contenido. Es decir, los mecanismos procedimentales por un lado, y, por el otro, el fondo de verdad (o de mentira, o de verdad mentira, o… etcétera) que reflejan estos mecanismos. Mecanismos procedimentales. La vida de una persona reducida a escala de los estados emocionales. Es un criterio estadístico entre muchos otros criterios estadísticos. Aunque es el más esencial. ¿Qué importan nuestras dos fechas, si son ingobernables? ¿Qué importan nuestras direcciones, nuestros números de teléfono, los códigos de las alarmas de nuestras casas, nuestros currículos (¡oh sí, los venerados currículos, formas sagradas de una época iconoclasta!)? Al fin y al cabo los humanos somos un fajo de emociones y lo más decisivo de nosotros se resuelve en las emociones. Incluso nuestras razones radican en las emociones. Veámoslo: estas fotografías intentan encapsular como en resina de ámbar las esencias de una emoción. Y lo hacen para promover emociones nuevas cuando las miran un tiempo después. El contenido. Torres Monsó, así lo recuerda Josep Maria Oliveras, fue “un rayo de luz en medio de una época de grisalla compacta” (la época del franquismo). En la corporeidad de estos siete estados de ánimo resulta aventurado interpretar qué estado de ánimo refleja cada fotografía. Duda, renuncia, aspiración, resignación, “¿puedo continuar?, por este camino, ¿voy bien?, ¿sí?”; “no quiero ver nada más”,

119


El único consuelo hablar en voz alta “¡esto es todo, amigos!”… Tanto da. Se impone una ironía metafísica, muy característica de Torres Monsó. Alguien podría creer que la ironía metafísica es una condición desactivada de las formas fuertes de incidir en el mundo. Nada más equivocado. La ironía metafísica es un estado máximo de sazonamiento, la sabiduría de alguien capaz de reírse de un mundo que se ríe de las personas. Es el estado de gracia de alguien que sabe que el mundo tiene una naturaleza alucinatoria y que, abordarlo de manera seria, significaría aumentar su fantasmagoría. Torres Monsó ha decidido embellecer este mundo fundamentalmente absurdo. Embellecer es la única manera de aplicar un lenitivo para que el tránsito, nuestro tránsito, sea más amable. (pág. 50)

Catering Lo que sí sería materia muerta sería un hombre que nunca se hubiese alzado para decir reflexivamente “¡Señores!”. Lo que sí que sería materia muerta sería un hombre que nunca se hubiese adormecido, que nunca hubiese descubierto una idea vibrante, que nunca se hubiese airado, que nunca lo hubiese enviado todo a hacer puñetas. Lo que sí sería materia muerta sería un hombre que no hubiese experimentado estas sensaciones básicas en el curso de un solo día; o a veces, en una misma hora; o a menudo, en la palpitación de un mismo y solo pensamiento. (pág. 53)

Casa de reposo De esta fotografía de innegable factura surrealista, me impresiona la película transparente donde se sujetan los insectos. Los que quedan tras la membrana se protegerán del alcance fumigador del ángel exterminador, que en la Biblia tanto puede ser el anticristo como un lugarteniente de Satanás. De esta fotografía me impresiona el rostro severo de Torres Monsó y su ademán marcial, atento para recibir la orden de pasar a la acción. De esta fotografía me aligeran, como un hilo de luz en medio de una pesadilla, las alas asimétricas y descompensadas del ángel, claros indicios de que ni para la ejecución del mal nos han diseñado perfectos. (pág. 55)

120

Estas manos atrapan una mancha de color. Nos cuesta pensar desde esquemas que no sean antropomórficos. Pero: ¿por qué no tendría que ser el color el que atrapa a las manos? Nos cuesta pensar desde esquemas que prescindan del destino o la finalidad. Pero: ¿por qué no pensar que estas manos y esta mancha de color se han encontrado de manera negligente, y que también discretamente volverán a perderse cuando una de ellas se mueva un poco? Este descuido y falta de provisión de las cosas se asemeja a la intemperie de nuestras vidas reales. (pág. 57)

Flotar El filósofo Ludwig Wittgenstein dijo que la ciencia y la magia son muy similares, ya que las dos confían en la regularidad de la naturaleza. En la segunda de estas tres fotografías, sin trampa ni cartón, asistimos a la transparencia de la materia. No hay que añadir nada más: los milagros no pueden, ni deben, ser explicados. Desglosarlos sería truncar la sagrada alianza entre ciencia y magia. (pág. 61)

Una isla habitada Todos los hechos más importantes suelen ser de una sencillez pura. Un cristal, un barco de papel, unas palmeritas de plástico, una cinta aislante que sujeta la base de la isla, la desnudez de la tramoya, y la mirada aún límpida de un artista que ensayó la conquista más alta: ser: serse. (pág. 62)

Voz entelada La utopía, para ser benéfica, debe tener, como en esta imagen, un acento alejado y el sostenimiento valiente del condicional. “Utopía si” y “Utopía sí”. Utopía sí, si la utopía se protege de ella misma y no se abisma ni cae en sus propios infiernos. El sigo XX es el siglo del gran triunfo de las utopías adámicas: comunismo, nacionalsocialismo, anarquismo, fascismo,… todas degeneran en sus racionalísimos campos de exterminio. Utopía sí, si y solo si es capaz de renunciar a ella misma y no considerarse más importante que la vida de los utópicos y de los desengañados de la utopía, como quizás que usted y yo. (pág. 65)


Lo que me permite olvidar la memoria El mito platónico sobre el origen de la escritura recoge un diálogo entre un defensor y un detractor de este invento. Entre los males que consigna el detractor está el olvido. Según él, los caracteres de la escritura harán que se pierda la memoria, ya que la gente confiará en las letras y olvidará que debe recordar desde dentro y no desde fuera de su ser. El detractor de la escritura desovilla una sentencia digna de figurar en los frontispicios de algunas instituciones culturales: “Apariencia de sabiduría y no sabiduría verdadera procuras a tus discípulos. Pues oyendo hablar de muchas cosas sin instrucción, darán la impresión de conocer muchas cosas, a pesar de ser en su mayoría unos perfectos ignorantes; y serán enojosos en el trato, al haberse convertido, en lugar de sabios, en hombres con la presunción de serlo”. De esta serie de fotografías que sugieren el sentido autorreflexivo de la escritura, consuela ver que Torres Monsó lee con extrañeza, puede que con un punto de descreencia. ¿Nos parecemos a nuestra memoria? Sí, por supuesto. Pero también a nuestro olvido deliberado. Los olvidos voluntarios (un desamor, un día nefasto, la fórmula exacta de la desdicha, una caída en el ridículo…) forman grumos de memoria, parecidos a los puñados de papel estrujado que tenemos ante nosotros y ante nuestra sombra, siempre tan atenta a todo lo que hacemos. (pág. 69)

El viaje de Brancusi Una de las tesis del idealismo es que la vida está hecha de la misma sustancia que los sueños. Todo podría ser sueño. El mismo sueño podría ser un sueño. Todo lo que hemos sentido, visto, tocado, experimentado podría tener este simulacro de intensidad que tienen las masas algodonosas de las nubes, las gasas casi compactas de los bancos de niebla, las ilusiones que nos habitan, los espectros que vienen en nosotros. Todo, por supuesto, podría ser mentira. Pero si lo hemos vivido, sentido, sufrido, disfrutado y experimentado, ¿qué importa que sea mentira? El más grande hechicero –dijo Novalis- sería aquel capaz de hipnotizarse a sí mismo y vivirse como una ilusión autónoma. (pág. 71)

Arte y derecho Los viejos atlantes de la mitología sostenían los pilares que separaban el cielo de la Tierra. Los atlantes del siglo XXI, escarmentados de utopías que querían transformar el mundo y que lo único que aportaron fueron interesantísimas concepciones arquitectónicas de los campos de concentración, ya solo aspiran a inflar el mundo a través de ideas imaginativas.

Las grandes gestas suelen conseguirse con objetos de una simplicidad extraordinaria, desnuda: un ventilador, un embudo y un globo terráqueo de plástico, como de juguete. Pero este diagnóstico aún es demasiado abstracto, demasiado general. Debemos decir: Torres Monsó ha alentado con su arte a una ciudad que durante muchas décadas fue emblema de la grisalla. Letras blandas, esculturas deformes, arabescos vagamente aztecas en la fachada de un edificio, un lápiz roto, montajes conceptuales…, toda esta luz se ha confundido con nosotros, formándonos. (pág. 74)

Naturaleza muerta En esta fotografía Torres Monsó sostiene un libro y lo alza un poco, puede que para que el volumen no nos vele la expresión de horror de su cara. “No hay documento de la cultura que no lo sea también de la barbarie”, observa el sabio Walter Benjamin. Siempre a raíz de aquello sublime y de aquello terrible, los seres humanos estamos condenados a articular lo sublime y lo terrible. Es así que acabamos profesando un humanismo de base antihumanista: nos salvamos por las obras individuales al mismo tiempo que estas obras impugnan el género humano. (pág. 77)

Ulisses Como una transformación parecida a la que sufrió Gregori Samsa, pero diferente: una transformación feliz. Y pues: ¿por qué no despertar un buen día en una habitación humilde de paredes desnudas y sueños elementales, y notarse unos pies de bacalao? Seguro, segurísimo, que esta transformación no sería ni la cosa más inesperada ni absurda ni desdeñable de todas las que hemos experimentado en la vida. Sentirse libre debe ser eso: aceptar nuestra nueva condición con una actitud estoica y una sonrisa en los labios. Recibir la primera luz del alba como esperando con anhelo el pequeño teatrillo que el día urde. El día: con sus prolongaciones oníricas, sus absurdidades perfectamente razonables, su disposición dramática, sus silencios cómplices, sus escenarios…, tan extensos como el paisaje abierto. (pág. 79)

121


CASA DEL CUERPO

Contra los mitos

Hay imágenes demasiado trabajadas como para arriesgarse al ensayo de nuevos abismos. No todas las dudas son hamletianas. Ni todos los infiernos dantescos. Ni todos los Judas, traidores. Ni todos los paraísos, excelentes. Ni todos los bigbangs, fundadores. Ni todos los entierros, tristes. Ni todas las epidemias, lamentables. Ni todas las guerras son injustas ni todas las paces son preferibles. Ni todas las bacanales son opulentas (hemos conocido algunas que son tristes, paupérrimas). Y puede que alguna vez sí que nos hayamos bañado dos veces en el mismo río.

El artista, el Libro Rojo de Mao Zedong contra un antílope culminado por una maleta que sostiene iconos de Lenin. Todas estas figuras para incitar nuestra percepción, para distraerla y al mismo tiempo reclamarla para que advierta el compacto fondo negro, la mancha de luz blanca, el rojo del volumen, formas entre la gran forma, color entre el color. (pág. 87)

En esta foto Torres Monsó podría no estar pensando ni en la muerte, ni en la fugacidad del tiempo, ni en la vida, ni en nada que convoque gravedad. Se podría estar acunando en el intersticio mágico del entresueño. Ese estar a punto de dormirse: caída lenta, deceso, paz, retorno, fundirse en la única forma que el espíritu tiene para callarse. (pág. 81)

En esta fotografía Josep Maria Oliveras parte de la voluntad de reproducir el bagaje del artista. Torres Monsó agita una cesta de mimbre que, como en la mítica paradoja de la flecha que estaba inmóvil en cada uno de los puntos de su recorrido, ni para de moverse ni se acaba de mover del todo.

Sala clara A través de una acumulación de símbolos, esta composición fotográfica es una suma interpretativa de algunos elementos primordiales de la vida: el cuerpo, la muerte, la historia… Y sobre todo es una prueba más de que los sueños de la razón provocan monstruos. Fijémonos en esta demostración fantasmagórica: el mismo cristal del espejo que refleja la calavera hasta mostrárnosla frontal, no acaba de sellar el mundo, sino que, en un vértigo de la representación, lo transparenta. En el fondo, reflejada y no reflejada, real y onírica al mismo tiempo, la figura del artista nos observa de manera inquietante. (pág. 83)

El sentido de la visita Todo podría ser un montaje. La fotografía dentro de la fotografía, el espejo dentro del espejo, el soñador soñado, la máscara sobre la máscara del rostro, el rostro sobre la máscara, el hombre original de fuera del cuadro y el hombre original de dentro del cuadro, el pezón que magnetiza los dedos, la ventana que probablemente da a otra ventana, la luz tras la luz, el escenario dentro del escenario, nuestros diálogos dentro del Diálogo de la vida, la fluencia en la fluencia… Tan solo la mano izquierda del artista de fuera del cuadro, borrada y vibrante, puede que a punto de fundirse, ofrece un punto de tenue consistencia dentro de la dura inconsistencia del a realidad. (pág. 84)

122

Tradición

Somos aquello que hemos hecho. Y también somos aquello que no hemos hecho. La mirada tranquila de Torres Monsó, parece interpelarnos: evanescencia, aire, ligereza, magia sobre magia, invisibilidad, desnudez, transparencia y carnalidad espiritual son las principales credenciales del arte. (pág. 89)

Ser nada La singladura artística de Torres Monsó se ajusta mucho a esta fotografía, que muestra unos títeres espectrales. A veces, en la mansedumbre confiada de su propia metáfora, los títeres dejan escapar indicios de rebelión. Y conscientes de que alguien los mueve, ellos intentan mover la mano que los gobierna. El arte de Torres Monsó es una constante demostración de lucha contra el gregarismo, un punto de reposo en nuestras vidas urgentes, una determinación en medio del paisaje urbano, una decisión conceptual, el acento de una idea. E influir en Dios, anticiparse a las leyes de la mecánica, hacer que el corazón ansíe lo contrario, distinguir el lado derecho del izquierdo de un sonido, pensar un olor en sentido contrario…, son aspiraciones del arte. (pág. 90)

Ojos fértiles Tres viñetas góticas que parecen réplicas de una película de Fritz Lang. ¿Pero qué ocurre cuando el futurismo es vintage o ya decididamente arqueológico? Ocurre un hecho muy sencillo y muy complejo a la vez. Ocurre que la antigua profecía futurista se ha transformado en mito. Entonces, ante decorados como este,


Retratos exclamamos: “¡qué modernos que fuimos!”. Y con pulso tembloroso medimos si la profecía se ha cumplido, si la antigua visión se ajusta a la cristalización actual de los hechos. El arte es también una lucha contra el tiempo. La obra de Torres Monsó perdura. Y no porque no haya pronosticado un futuro, que lo ha hecho, sino porque supo construir el futuro. Recuerdo que en la última adolescencia jugábamos, como adolescentes que éramos, con la A, la B, la C y la Q, las letras de hierro pintado que había en la Plaza del Hospital. Años más tarde mis hijas se quedan embelesadas y las atraviesan en una alegría de tiempo prestidigitador. La escultura de homenaje a Carles Rahola, las esculturas de cuerpos distorsionados, aquellas piezas que como el Black Hole materializan una idea pulcra, sencillísima…, nada de esto pronosticaba el futuro, sino que era el futuro. Nacía escéptico y a la vez mitigaba el mundo, se postulaba innovador a costa de volver a formas primigenias. (pág. 94)

Llanuras de la infancia El misterio siempre es superior a la solución del misterio. Esta fotografía, hecha en una nave de la antigua fábrica Coma-Cros de Salt, nos induce a antropomorfizar la realidad. ¿Es Torres Monsó quien, replegándose sobre sí mismo, ha conseguido transformarse en una bola casi perfecta? ¿Por qué este decorado dentro del decorado? ¿Por qué la luz que llega de las ventanas? ¿Por qué esta mano que escapa? Contorsiones y distorsiones son nuestra manera de adaptarnos al mundo. Puede que en el pliegue de las telas y en la proyección de la sombra haya un misterio aún superior. Puede que la fotografía es una urdimbre para sugerir que aquello aún más misterioso queda fuera de la fotografía. (pág. 97)

(serie fotomatón)

Es necesaria una ciencia: una ciencia que pruebe o refute de una vez si nuestro propio rostro se nos parece. Es difícil no ser uno mismo. Es muy difícil que el espíritu no esculpa el rostro. ¿Cuántas veces no hemos visto, no hemos sentido, que el espíritu de una persona y su rostro iban por separado, por caminos dispares? En estos casos, la razón suele decirnos: prevalece el espíritu. Mientras que la intuición impone la verdad: prevalece el rostro. Lo más agradable es sentir la harmonía entre un espíritu y un rostro. En este caso el rostro de payaso de Torres Monsó encaja con su espíritu. Platón acuñó la expresión spoudaios paizein, “jugar seriamente”. Jugar seriamente es lo que ha hecho Torres Monsó en su singladura artística: entender que el juego es lo más esencial y serio: construir una sólida arquitectura de la ironía para revelar el carácter frágil de la realidad. (pág. 101)

Retratos inventados En esta fascinante secuencia de fotografías se impone una interpelación: ¿cuántas formas habitan en nosotros mismos? Tras las máscaras que nos (re) velan y tras los retratos imaginarios, el ojo escruta como un fondo esencial e invariable. Sombras, colores, fisonomías, distorsiones, veladuras…, todo dentro del calidoscopio de nosotros mismos. También podríamos haber sido aquello que no hemos sido, esta consciencia nos da completitud. Y sobre todo un profundo sentido de la empatía: porque ya nada nos resulta extraño, ni las formas cambiantes de nosotros mismos. (pág. 107)

LUZ DE DIA Desde su desnudez esta fotografía expresa actitudes esenciales de la vida humana: la reclinación, la conformidad de unas manos en los bolsillos, la reflexión, la indecisión, la sombra, la mirada contra una luz aún virgen. Es una luz antigua, que nació en la época de Shakespeare. Y que justo llega ahora, generosa, en el momento de vernos, de despedirnos. (pág. 99)

123


Preamble

LLUÍS MUNTADA

Tattoo Surrealism always suggests a tension between reality and fantasy

The best pursuits tend to be oblique. Only in a poor world would things dare to be straight, direct. The most oblique chases broaden the space, the rhythms, the conjunction, the sideward glances, the pretences, the deceits, the time, the changes and the hopes. With an endless energy surely driven by the dictates of passion, the photographer Josep Maria Oliveras has dedicated a large part of his career to monographical studies of the sculptor Francesc Torres Monsó. This book of photographs hinges on three oblique persecutions. The aim of the first is to reveal certain parts of the Universe, albeit a Universe reduced to a Torresmonsonian scale. The second aim is to reaffirm the importance of the artist until it is hypertrophied so as to achieve the paradoxical effect of the complete absence of the artist (something that resembled him over much would not in fact be him). The third and final aim is related to a poorly known aspect of the selfportrait: amongst these photographs there is a partially hidden and somewhat sentimental autobiographical element of the artist who photographs himself in an attempt to better comprehend who he is.

Mediums

One day Francesc Torres Monsó said to Josep Maria Oliveras: “You and I were destined to meet up”. Perfectly expressed. And, indeed, perhaps casual, chance meetings don’t really exist and it’s all just a question of magnetism. After all, a change in just one letter is all that separates ‘casual’ from ‘causal’. (p. 30)

The ruler of one’s own self does not tend to absolutism. The ruler of one’s own self is the artist saturated by his own gestures, accustomed to repeating himself and culminating in his own language, based on his own reiterations, even though these very reiterations often appear to be a rupture with oneself. This king is saved by his work, above all if he has lived and died for that work. The artist! Possibly tired of defending himself, possibly secretly weary of himself and often on the point of applauding those that acidly criticize his work and, even, of wanting to embrace those very critics in a kind of self-exorcism. The artist! Is there anything worse than living with someone who you don’t get on with? Undoubtedly – try being locked up in a cage with a fierce and hungry lion. Could there be anything worse than being locked up in a cage with a fierce and hungry lion? Undoubtedly – living with yourself, thinking for yourself, living your own days, cloning yourself whilst feigning your joy at doing so. (p. 38)

The minus sign

Lineage

Can a face made up of a succession of images of the face of Torres Monsó truly be considered to be a portrait of Torres Monsó? Or is it rather a cumulative degradation summed up by the faces that both are and are not of the same person?

“Nature imitates art” is an axiom attributed to Oscar Wilde and a truth even more unquestionable than the first light we ever saw, than the first falling out of love we suffer, or of the final fire that will consume us. Nature imitates art for a very simple and sober reason: without art we would never even have seen or even conceived nature. It is art that sketches the first outline that allows us to comprehend the rest. It is art that allows us to see the unicorns, the Sirens, the Centaurus, the Minotaurs, the winged horses and the terrible hydra of Lerna. In this photograph the coarseness of the artist’s skin blends in with the rough skin of the pomegranate. It is an appropriate, well-deserved and symmetrical return to the literalness of certain metaphors. (p. 41)

In this context, only those who have ever seen the face of Torres Monsó can actually see his face. If you have not seen it before, dear reader, you will only see a succession of faces that form a face, patched-up, Frankenstein-like and teratological, just like our own. Thus, a relevant question could be: do we resemble ourselves? (p. 35)

124

This trio of photographs makes me wonder whether the moment of birth is more accidental than that of death. As a result of certain mechanical details, the fact of birth is incontrovertible. On the other hand, to die with a well-studied gesture on your face would be entertaining. And to keep that gesture whilst all that you were begins to decompose would be an ironic act and a posthumous way of preserving a certain dignity in the face of the evidence, a show of respect to the past and of confidence in the future. (p. 37)


King crowned The experts say that in a single life it would be impossible to play all the possible moves of a game of chess. This single notion tells us that the world is too great for us to understand, an assertion whose corollary is the fact that nobody is capable of exhausting all of the possibilities that their very selves have to offer. We are either masqueraders or good people. Or, relatively good masqueraders or relatively good people. Or neither one nor the other. Or fully one or the other. Or … Intuitively, there’s an infinite series of combinations. This chessboard, amended with some of Torres Monsó’s minimalist images, reflects the wideranging possibilities of an artist who – depending on the place, the grey compactness of the age he has had to live in, and so many other factors – will never be able to execute the whole of his work, and will have to make do with a life that is dramatically, insufficiently and joyously human. The skull is an exact emblem of the passing of time. After all, we play chess to pass the time rather than to be aware of it; we play to escape time’s grasp, like the artist who creates possibly only motivated by the mere desire to forget, by the imperious need to forget. (p. 43)

Playing safe Although it may seem unlikely, our only personal realm is the past since we possess nothing but our memories. The past is fluent, highly plastic and changes ever time we recall it. The future, on the other hand, due to its unknown quantities, is rigid and impenetrable. Eternity is always a test of the past. It’s not hard to imagine ourselves as eternal, neither young nor old, playing like tired-out gods with lead figures at their fingertips, enumerating and reworking their memories over and over again. (p. 45)

Name of Apollinaire Exploring which words, which experiences and which events have configured the life of a person is always a serious commitment, more than anything else because any attempt to catalogue what has made us what we are also conjures up a powerful, vertiginous emptiness: a sense of knowing that we are forged and decisively influenced by everything that we have never perceived, heard, understood, loved or lived.

The artist is made up of everything, from one moment in time to another, that he has lived, and tried and tried again. But, returning to a moment that is linked back to another, the primordial force is of the days that we have not lived, the non-existent loves, the books we haven’t read, the words we haven’t understood … And also present are the hands of the people who, if we had ever met them, possibly would have saved us. How many words are there that we never grasped? Or rather, how many words are there that never embraced us, whose semantic fields, ways of life and ways of feeling and existing remained hidden to us? (p. 46)

Modern Playing with the knack of ubiquity, this sequence of photographs is really just one photograph in which Josep Maria Oliveras aims to reflect the fundamental states of mind that Francesc Torres Monsó has experienced throughout his long artistic career. In this photograph – like almost everything in life – the form and the content are important, that is, both the procedural mechanisms, on the one hand, and the background of truth (or of lies, or of truthful lies, or …), on the other, that are reflected by these mechanisms. Procedural mechanisms. The life of a person reduced to a scale of emotional states is but one of many statistical criteria. But what is most essential? Why are the two major dates in our lives so important if they are beyond our control? Why are our addresses, telephone numbers, the codes for our house alarms, our CVs (Yes! Those wonderful CVs, the sacred cow of such an iconoclastic era) so important? After all, we humans are a bundle of emotions and the most decisive of us resolve things through emotions. Even our reasoning takes root in the emotions. Look at these photographs, images that try to encapsulate as if in amber the essences of the emotions to create new emotions when we contemplate them years later. The content. Torres Monsó, was, as Josep Maria Oliveras recalls, “a ray of light in an era of dense grisaille” in the days when Franco was still alive. In the corporeality of these seven states of mind it would be too risky to interpret which state is represented in each photograph – Doubt? Abdication? Aspiration? Resignation? “Shall I continue? Am I on the right track?” “I don’t want to see any more” “That’s all friends” … It doesn’t matter. A metaphysical irony reigns, all too characteristic of Torres Monsó. Somebody might believe that a metaphysical irony is a deactivated condition of the most formidable ways of influencing the world. Nothing could be

125


further from the truth. Metaphysical irony is the maximum state of maturity, the wisdom of someone able to laugh at a world that laughs at its people. It is a state of glory of someone who knows that the world is naturally hallucinatory and that to take it too seriously would only exaggerate its phantasmagorical nature. Torres Monsó has decided to embellish this essentially absurd world since embellishment is the only way of applying a palliative that will make our transient existence more pleasurable. (p. 50)

Catering Someone who had never stood up to say in a thoughtful fashion “Gentlemen!” would be dead matter. Someone who had never dozed off, who had never had a brilliant idea, who had never got irate, who had never told someone to buzz off would be dead matter. Someone who had never felt these basic things of life in a single day would be dead matter – or even, in the space of an hour or, often, within the space of a single thought. (p. 53)

Resting place In this undeniably surreal photograph I am taken by the transparent film to which the insects cling. Those that are behind this membrane are protected from the fumigating reach of the exterminating angel who, Bible in hand, could be either the Antichrist or one of Satan’s lieutenants. I’m also taken by the severe face of Torres Monsó and by his martial pose, ready to accept the order to spring into action. In the photo the asymmetrical and unbalanced wings of the angel also come as a relief – like a ray of light in a nightmare – and are clear reminders that not even in the execution of evil were we created perfectly. (p. 55)

The only consolation: speak out loud

chance and that just as discretely they will come apart when one of them moves a little? This carelessness and lack of forethought resembles the inclemencies of our day-to-day lives. (p. 57)

Sweat The philosopher Ludwig Wittgenstein said that science and magic are very alike since both rely on the regularity of the natural world. In the second of these three photographs – with no tricks or hidden backdrop – we see just how transparent material can be. There’s no need to add anything else: miracles cannot nor have to be explicit. To elucidate would be to break the sacred alliance between science and magic. (p. 61)

An habited island All the most important events tend to be pure and simple. A glass, a paper boat, plastic palm trees, the tape supporting the base of the island, the bareness of the whole backdrop, and the still diaphanous look of an artist who attempted to conquer the greatest heights – to be, to be oneself. (p. 62)

Veiled voice Utopia, if it is to be charitable, like in this picture, must have a far-off accent and the bold support of the conditional. “Utopia if …” and “Utopia: yes”. “Yes” to Utopia if it protects itself from itself and does not fall or plunge into its own infernos. The twentieth century is the century of the triumph of the Adamist utopias: communism, national-socialism, anarchism, fascism, and so on. All degenerate into their hyper-rational extermination camps. Utopia: yes and yes again, but if and only if it is able to relinquish its inherent claims and to not regard itself as any more important than the life of the Utopians and the disabused Utopians, who could easily be you and I. (p. 65)

These hands enclose a patch of colour. We find it difficult to think without recurring to anthropomorphic constructs. Why couldn’t it be that the colour has captured the hands? We find it difficult to think in a context that has no objective or purpose. But, why not think that these hands and this patch of colour have come together by

126

What the memory allows me to forget The Platonic myth of the origin of writing includes a debate between a defender and a detractor of this invention. The detractor cites forgetfulness: letters will make people lose their memories since they will come to trust these characters


and will forget that they have to remember from inside and not from the outside of their beings. The detractor then unfolds a sentence that would be perfect for the façade of certain cultural institutions: “You bring your disciples an appearance of knowledge but not true knowledge. Hearing talk of many things without instruction gives the impression of a great knowledge of many things, despite being in most cases total ignorance; and these people will be tiresome to deal with having become not wise men but men who have the conceit of being wise”. It is a consolation to see in this series of photographs, which suggest the selfreflective sense of writing, Torres Monsó reading with wonder, perhaps even with a touch of incredulity. Do we resemble our memories? Of course! But also our deliberate forgetfulness. Those voluntary losses of memory (a falling out of love, a bad day, the exact formula for misfortune, a lapse into ridicule, …) form crumbs of memory, like the crumpled ribbon of paper we have before us and before our shadows, always so aware of what we are doing. (p. 69)

Brancusi’s journey One of the theses of idealism is that life is made up of the same stuff as dreams. Everything could be a dream. Even dreams could be a dream. All we have ever heard, seen, touched and lived could be made of the same false intensity as the woolly masses of clouds, the all-but compact gases of fog banks, the illusions that live within us and the spectres that come with us. Everything, clearly, could be a lie. But if we have lived it, felt it, suffered it, enjoyed and experienced it, does it matter that it is a lie? The greatest sorcerer of all, said Novalis, would be he who was able to hypnotize himself and live as a free-ranging illusion. (p. 71)

Art and law The ancient Atlanteans of Greek mythology held up the columns that separated the sky from the Earth. The Atlanteans of the twenty-first century, taught a lesson by the Utopias that wanted to transform the world but whose only contribution of import are their interesting architectural designs for concentration camps, no longer aim to dilate the world through ideas of imagination. Great gestures tend to be consummated by objects of unembellished and extraordinary simplicity: a ventilator, a funnel and a plastic toy-like globe. Even so, this diagnostic is too abstract, too general. We should say: with his art Torres Monsó has brought life to a city whose emblem for many decades was

grisaille. Pliant letters, deformed sculptures, vaguely Aztec arabesques on the façade of a building, a broken pencil, conceptual montages … all this light has merged with us, to make us. (p. 74)

Still life In this photograph Torres Monsó is holding a book. He has lifted it slightly, perhaps so that it doesn’t hide the expression of horror on his face. “There has never been a document of culture that is not simultaneously one of barbarism”, observed the sage Walter Benjamin. We humans are condemned to articulate the sublime and the terrible in terms of the sublime and terrible. In this way we end up by professing a humanism with an anti-humanistic foundation: we are reprieved by individual actions although at the same time these acts challenge the human species. (p. 77)

Ulysses Like the transformation suffered by Gregori Samsa, but different: a happy transformation. So, why not wake up one day in a modest room with bare walls and simple dreams, and notice that one’s feet have been transformed into cod tails? Undeniably, this transformation would neither be the most unexpected nor the most absurd or disdainful thing to have ever happened to us in our lives. To feel free must be just that: the stoic acceptance of a new condition with a smile on our lips; to note the first rays of dawn like the yearning for the miniature stage that constructs our days. The day: with its dream-like prolongations, its perfectly reasonable absurdities, its dramatic setting, its pregnant silences, its settings – all as wide-open as an unfenced landscape. (p. 79)

The house of the body Some images are too elaborate to risk reaching new depths. Not all doubts are Hamletian in nature, nor are all Hells Dantesque. Not all Judases are traitors, nor are all paradises excellent. Neither are all Big Bangs the start of anything, nor are all funerals sad. Not all epidemics are to be lamented, not all wars are unjust and not all peaces are preferable. Not all bacchanalian parties are opulent (we’ve been to some pretty poor ones!). And perhaps on some occasions we will have even stepped twice into the same river.

127


Tradition In this photograph Torres Monsó could be thinking not about death, nor about the fugacity of time or life, nor in anything of any gravity. He could be suspended in the magical gap between awakening and slumber – the state of being on the point of falling asleep: a slow fall, passing away, peace, return, melting into the only form that the spirit has of remaining silent. (p. 81)

A clear chamber Through an accumulation of symbols, this photographic composition is an interpretive sum of some of the primordial facts of our lives: the body, death, history and so on. Above all, though, it is further proof that dreams of reason create monsters. Look at this ghostly demonstration: the mirror’s glass, which reflects the skull and reveals it front on, does not quite close the world off but, rather, sheds light on the world in an impulse of representation. In the background, reflected but not reflected, real and dream-like at the same time, the figure of the artist looks on somewhat anxiously. (p. 83)

The sense of the visit Everything could be a fake. The photograph in the photograph, the mirror in the mirror, the dreamer dreamed, the mask on the face-mask, the face on the mask, the original man outside the picture frame and the man originating from inside the picture frame, the nipple that attracts the fingers, the window that probably gives on to another window, the light behind the light, the stage within the stage, our dialogues within the great Dialogue of life, the fluency in the fluency, … Only the left hand of the artist outside the picture frame, somewhat blurred but vibrant, perhaps about to fade away, offers any point of consistency within the tough inconsistency of reality. (p. 84)

Against the myths The artist, Mao Zedong’s Little Red Book next to an oryx that merges into a box with images of Lenin. All these figures incite our perception, distract it, but, at the same time, demand of it that it notices the compact black background, the point of white light, the red of the book, the forms within the forms, the colour within the colours. (p. 87)

128

In this photograph Josep Maria Oliveras looks to recreate the artist’s artistic paraphernalia. Torres Monsó waves a wicker basket that, like the mythical paradox of the arrow that is motionless at each of the points of its trajectory, neither stops moving nor actually starts to move. We are what we have done. And also, we are what we haven’t done. Torres Monsó’s peaceful gaze seems to beseech us: evanescence, air, lightness, magic over magic, invisibility, nakedness, and spiritual transparency and carnality are the main credentials of art. (p. 89)

To be nothing The artistic journey of Torres Monsó is comparable with this photograph, which depicts a couple of wraithlike puppets. Sometimes, in the confident meekness of their very metaphors, puppets give out the odd hints of rebellion. And aware that someone is moving them, they try to move the hand that governs them. The art of Torres Monsó is a constant demonstration of the fight against the herd instinct, a moment of peace and quiet in our all too hectic lives, a determination amidst an urban landscape, a conceptual decision, the accent of an idea. Influence God, anticipate the laws of mechanics, make the heart crave the opposite, distinguish the left- and right-hand side of a sound, think about a scent backwards ... these are all things that art aspires to do. (p. 90)

Fertile eyes Three Gothic vignettes that resemble stills from a film by Franz Lang. But what happens when Futurism becomes vintage or even decidedly archaeological? Something both very simple and complex occurs at the same time: an old Futurist prophecy is transformed into myth. Then, in light of scenes like these, we exclaim: “how modern they were!” And with trembling hands we check to see whether or not the prophecy has been fulfilled, whether or not the old vision matches the crystallization of the facts. Art is also a struggle against time. Torres Monsó’s art is long lasting. And not because he has never predicted the future – which he does ­– but because he knew how to construct the future. I remember that when we were youngsters we played like the kids we still were


with the A, B, C and Q – the painted iron letters that were in the Plaça de l’Hospital. Many years later my daughters too were enraptured by these letters and squeezed through them with the magical joy of the moment. The sculpture in homage to Carles Rahola, the sculptures of distorted bodies, those pieces that like the Black Hole materialize a neat and very simple idea … none of all that foretold the future because it was the future. He was born a sceptic and at the same time mitigated the world, he set himself up as an innovator but paid the price of returning to primitive forms. (p. 94)

Plains of infanthood The mystery is always greater than the solution to the mystery. This photograph, taken in a warehouse of the old Coma-Cros factory in Salt, encourages us to anthropomorphise reality. Is that Torres Monsó who, rolling himself up, has managed to transform himself into an all but perfect ball? What function has this scene within a scene? Why the light that reaches through the windows? Why the single exposed hand? Contortions and distortions are our way of adapting to the world. Perhaps in the folds in the curtains and in the projection of the shadows there is an even greater mystery. Perhaps the photograph is the thread that suggests that the most mysterious part of all lies outside the photograph. (p. 97)

paths? In these cases, reason normally tells us: the soul wins over. Nevertheless, our intuition in the end imposes its truth: it is the face that prevails. It is a pleasant thing is to note the harmony between a soul and a face. In this case, the clown face of Torres Monsó agrees with his soul. Plato coined the phrase spoudaios paizein, ‘to play seriously’, which is exactly what Torres Monsó has done throughout artistic journey: understand that play is essential and serious and construct a solid architecture of irony as a means of revealing the fragile character of reality. (p. 101)

Invented portraits In this fascinating sequence of photographs a plea is made: how many forms inhabit us? Behind the masks that reveal us and behind the imaginary portraits, the eyes watch like an essential and invariable background. Shadows, colours, features, distortions, glazes … all inside the kaleidoscope of ourselves. We also could have been what we are not. This awareness completes us and, above all, gives us a profound sense of empathy, because now nothing is strange, not even the ever-changing forms of our very selves. (p. 107)

Daylight In its bareness this photograph expresses essential attitudes of human life: reclining, the conformity of hands stuffed in pockets, reflection, indecision, shadow, a look at a still virgin light. It is an old light that was born in times of Shakespeare and has just reached us now, generously, just as we see each other and as we say goodbye. (p. 99)

Portraits

(photo-booth portraits)

Science is necessary to prove or refute once and for all whether or not we actually resemble our own faces. It’s difficult not to be oneself. It’s difficult to stop our soul from sculpting our faces. How many times have we not seen or have we not heard that the soul and the face of a person are separate and travel along different

129


Aquest llibre ha estat elaborat per commemorar la celebració del norantè aniversari de l’artista Francesc Torres Monsó.

Girona, octubre de 2012


Aquest llibre de fotografies se sustenta en tres persecucions obliqües. La primera és la de revelar algunes parts de l’univers, un univers reduït a escala torresmonsoniana. La segona és la de reiterar la figura de l’artista fins a la hipertròfia per, així, assolir l’efecte paradoxal de l’absència de l’artista (una cosa massa semblant a si mateixa, ja no seria ella mateixa). I la tercera té relació amb el gènere poc conegut de l’autocaptura: en aquestes fotografies hi ha una velada autobiografia sentimental de l’artista que fotografia l’artista per comprendre’s millor a si mateix. 9 788484 961789

UNA ILLA HABITADA TORRES MONSÓ  

UNA ILLA HABITADA TORRES MONSÓ

Advertisement